RESUM CAPÍTOL DE LES TRES MADAMES

MME D’ÉPINAY. Biografia p.13. Matrimoni frustrat per infidelitats del seu marit, fa que es volque en la cura i l’educació dels seus tres fills, dues dones i un home. No era normal en la seua posició social que s’ocupara d’açò, i per això família i amics no la comprenien.

Formava part del crcle intel·lectual del baró de Holbach, com Diderot i Rousseau, dels quals era amiga, però amb Rousseau acabà molt malament. També es va fer càrrec de l’educació de la seua néta Émilie, i a ells dedicaria la seua obra més cèlebre: Conversations d’Émilie, en origen, Dialogues entre une mère et sa fille, concebuda amb una finalitat provada, la de servir a la seua instrucció. Va tindre una molt bona acollida en bona part dels cercles parisins, i inclús va rebre crítiques elogioses de diversos periòdics i d’alguns dels seus contemporanis, com Galiani, Voltaire o Caterina de Rússia. La reedità en un to més lleuger, no tan imperatiu, i es va traduir a l’alemany, l’anglès, l’espanyol, l’italià i el rus. A Espanya va ser traduïda per Ana Muñoz i va tenir molt bona acollida, inclús es va publicar parcialment en un periòdic literari madrileny, la Miscelánea instructiva y curiosa. Obra ambientada en el camp, un escenari propici a una educació tranquil·la, fora del bullici de la ciutat i dels enganys del món.

Mme. D’Épinay, contribuí a la formació del molts dels principis de la nova pedagogia de la segona meitat del s. XVIII, que tingueren en Rousseau el més gran impulsor, o almenys el més reconegut. No obstant, entre els existia una més bé crítica i polèmica, perquè encara que coincidien en algunes coses, discrepaven en tantes altres: per exemple, coincideixen en la importància d’un prompte desenvolupament físic de xiquets i xiquetes mitjançant jocs, passejos i excursions; però Mme. D’Épinay discrepa amb Rousseau en què no cal posposar l’educació intel·lectual en favor de la física fins els 10 anys. També coincideixen en rebutjar l’aprenentatge memorístic en favor d’una introducció gradual dels coneixements d’acord amb el desenvolupament progressiu de cada etapa.

Mme d’Épinay proposa una educació en la línia dels nous valors del sentiment: una educació que, tot i ser imperativa, rebutja el càstig, servint-se del raonament i la confiança entre preceptora i alumna i, perquè no dir-ho, d’un cert xantatge emocional, posant unes expectatives en l’aprenent, que haurà de tenir por de defraudar-les.

Quan a l’educació de les dones, explícitament, es distancia molt de les propostes rousseaunianes: front a la submisa i limitada Sophie, Émilie és una alumna que pregunta, que raona i aprèn a pensar per sí mateixa i que té un potencial ple al qual no es poden vedar expressament àrees de coneixement. Continguts no són nous: lectoescriptura, algo de geografia, mitologia, catecisme i història; per damunt de tot, una intensa formació moral a través d’anècdotes i metàfores que donaran bones lliçons de conducta. Tanmateix, la forma és el que innova: la mare d’Émilie l’educa a través de la conversa i el raonament, el que propicia una expansió quasi il·limitada dels camps de diàleg i, per tant, de coneixement. LECTURES: des de la monarquia i govern a les ciències humanes, la botànica, l’astronomia, la geografia, la mitologia i la literatura clàssica i moderna. Resulta cridanera l’absència de les lliçons de música, ball o llengües estrangeres, tan comuns en l’educació de les elits, per considerar-les innecessàries a eixes edats tan primerenques, accessòries ja de més majors. L’educació s’organitza entorn als propis interessos i inquietuds de la xiqueta.

Mme. D’épinay discrepa radicalment de l’educació femenina a l’ús, partint de la premissa que no es pot concebre la feminitat com una limitació de la capacitat racions ni intel·lectual, de manera que no admet restriccions al seu desenvolupament. Creu fortament en la igualtat intel·lectual entre els sexes. Tot i això, sí que admet qualitats pròpies de cada sexe i funcions diferents que socialment corresponen a cada sexe.

HOMES: Obligacions públiques, els negocis i desenvolupament d càrrecs o funcions militars.

DONES: Ocupacions domèstiques, gestió de la llar i govern dels criats.

No qüestiona els principis bàsics de l’organització social però suggereix la desigualtat.

MATRIMONI. Per haver viscut ella mateixa un matrimoni frustrat, Mme d’Épinay parla amargament de les conseqüències del matrimoni. Adverteix a les dones del dolor que els pot infringir posar totes les expectatives de felicitat en l’amor i en el matrimoni, un discurs allunyat de la idealització amorosa i matrimonial de la novel·la i el teatre del s. XVIII. És conscient i avisa que les premisses matrimonials de fidelitat, constància i entrega que les dones no poden deixar de complir si no volen ser estigmatitzades, no estan garantides en el cas dels homes respecte a elles. De manera que, com altres escriptores ho havien fet i ho farien (mme. De Lambert i Josefa Amar) concep l’educació no només com un camí legítim per al desenvolupament d les facultats intel·lectuals i morals de la dona, sinó també com una satisfacció personal i un consol per a les dones en un món desigual, monòton i dependent, així com el camí per aconseguir una independència emocional.

Madame d’Épinay també opina en el debat pedagògic sobre la conveniència o no de l’educació pública o privada, és a dir, a casa o en institucions, de les xiquetes. El tema es connecta amb la redefinició de les responsabilitats dels pares en l’educació dels seus fills, sobretot de les mares. Ella creu que potser seria més convenient en institucions públiques perquè l’educació particular exposa al xiquet o xiqueta a un abandó quan la persona falta. Però també creu que en aquestes institucions falta personal qualificat i per l’estat de les institucions educatives. El millor, a falta d’una bona institució, és una educació particular amb una mare cultivada. Tanmateix, no és dogmàtica en aquest sentit, castigant les que no ho fan.

La seua és una obra moral però cridanerament laica: una moral secular, pragmàtica i realista. La noció de sensibilitat és essencial en aquesta moral, d’acord amb l’estil del segle. Una felicitat que es recolza en la virtut i la satisfacció del deure complit. Els seus principis morals són els d’una elit il·lustrada el respecte a sí mateixos, el valor del mèrit personal front al naixement, la importància de complir amb els deures socials propis de cada estat i condició.

MME. LE PRINCE DE BEAUMONT

(Rouen, 1711 –Chavanod, Alta Savoia, 1780). Provenia d’una família culta però de recursos limitats que li van proporcionar una bona educació; per això, ella va poder exercir com a institutriu de joves de famílies acomodades i també com a mestra en escoles populars. En la seua vida privada, va ser poc convencional per a l’època: en 1745 obtingué l’anul·lació del seu matrimoni i mantingué, després, una llarga relació amb un altre home sense estar casats, tot i

que els seus biògrafs dirien que sí per tal de no embrutar la seua imatge. En 1748 comença la seua carrera literària amb la seua primera novel·la, que oferí al rei de Polònia. Poc després. Es traslladà a Anglaterra, on es forjà una gran reputació exercint com a educadora de joves aristòcrates mentre publicava gran part de la seua obra. En 1762, es traslladà a Annecy, on es dedicà a l’escriptura i l’educació dels seus néts, tot rebutjant ofertes que seguia rebent per educar joves de famílies nobles, fins la seua mort en 1780.

OBRES en la pàgina 37. Bona part de les obres de Mme Le Prince de Beaumont, així com la seua experiència professional, es va orientar a l’educació de les dones. En la introducció d’una de les seues obres més cèlebres, Almacén de los niños, ens mostra els seus objectius morals i intel·lectuals: ensenyar a les xiquetes a pensar amb judici i maduresa i mostrar-los que la vertadera felicitat resideix en el compliment de les pròpies obligacions. En una altra obra, es decanta més intensament per la recuperació d’una educació moral i cristiana.

El seu model pedagògic és singular per la metodologia, ja que es fonamenta en el raonament, en la capacitat de formular crítiques i qüestionar tot allò que no es base en principis racionals, així com la capacitat per desenvolupar arguments propis de manera lògica. Escriu, sobretot, diàlegs entre mestres i alumnes.

És vertaderament crítica amb la idea que les dones no necessiten estudis, i acusa els homes de mantenir-les en la ignorància, tot mostrant la seua pretensió d’ensenyar les dones a pensar: Sí, Hombres tyranos, que pensáis así, yo he de sacar a las niñas de esta ignorancia crasa a que las habéis condenado. En efecto, tengo ideado sacarlas lógicas, geómetras, y aun filósofas; quiero enseñarlas a discurrir y a pensar con método para lograr vivir bien”. (I, pp. 17-18).

MATÈRIES. Història sagrada i del propi país, geografia física i política, ciències naturals, nocions d’història clàssica, física i filosofia moral, i també defensa que les dones poden i deuen aprendre llatí per ensenyar-lo als seus fills. Combina contes, relats, faules i històries fantàstiques donant peu a tots aquests coneixements, enllaçant uns temes amb altres amb destresa. És un coneixement més ampli que profund. Evita llibres poc recomanables, com les novel·les amoroses.

A diferència de Mme d’Épinay, les ensenyances de Le Prince de Beaumont tenen una moral profundament religiosa. A més, transmet una visió conformista de l’ordre social establert, que troba en la religió la seua principal justificació. De manera que ensenya a les xiquetes a donar gràcies a Déu per haver nascut en una posició privilegiada i a ser caritatives i considerades amb els seus inferiors. Les exhorta també a prioritzar la virtut per damunt de la riquesa o l’atractiu físic, la necessitat d’ocupar el temps amb afers útils (oració, treball domèstic, lectura i oci). Les ensenya a ser pudoroses i a complir les obligacions sagrades que tindran com a mares i esposes.

VISIÓ DE MATRIMONI, FAMÍLIA I MATERNITAT. Convencional, amb un llenguatge tradicional. Tal i com justifica l’ordre establert, també justifica la submissió completa l’espòs i a la seua autoritat, que ve donada per Déu. Aconsella paciència, silenci i docilitat com a úniques vies front a un espòs colèric o abusiu, en contrast amb la seua decisió d’anular el seu matrimoni.

A més, els fills hauran de ser incondicionalment obedients als seus pares, i sobretot al cap de família. En La Nueva Clarisa, però, mostra una visió del matrimoni més acorde amb el discurs sentimental del segle: l’autoritat es revesteix de bondat i de tendresa...es fa més atractiva l’autoritat quan adopta una disfressa paternalista i protectora, quan els llaços coercitius són més subtils i no tan obertament impositius. Açò és fruit d’una doble arrel religiosa i reformista.

També es mou en dos terrenys en el cas de la maternitat: considera que és un sacrifici i interpreta les molèsties de l’embaràs i els dolors del part com el càstig al pecat original, i apel·la als deures cristians de les mares. Tanmateix, el nou llenguatge il·lustrat fa que ho mostre també com una entrega innata i agradable de la mare als seus fills per la pròpia satisfacció personal, i per obligació social.

OBRES DE MME LE PRINCE DE BEAUMONT

Les obres més importants de Mme Le Prince de Beaumont que foren traduïdes i publicades a Espanya foren: Cartas de Madama de Montier a su hija i La Nueva Clarisa.

En la primera bàsicament, critica les costums cortesanes, la hipocresia i frivolitat del tracte entre sexes i advoca pel respecte a les lleis del matrimoni, que considera sagrades i ineludibles. Els seus consells es troben entre el rigorisme cristià i el pragmatisme. En el cas de les dones, creu que han de complir rigorosament la fidelitat conjugal; demana el mateix per als homes però no amb tanta duresa.

L’obra tracta dos temes fonamentals: la moral del matrimoni i la família pròpia del s. XVIII. Pensa que la virtut de l’esposa és fonamental per al benestar econòmic i afectiu del matrimoni, a la manera de la popular novel·la Pamela Andrews o la virtud recompensada, de l’anglès Samuel Richardson. No obstant, deixa veure obertament que la dona, tot i que ds d’una posició subordinada en el matrimoni, pot maniobrar utilitzant els llaços afectius, de manera que incline els designis del seu marit als seus propis, com si fora cosa d’ell. Entén les desigualtats entre sexes dins del matrimoni i intenta que les xiques aprenguen a desenvolupar-se amb el menor sofriment possible. De manera que la denúncia va acompanyada també de resignació cristiana.

Però on es pot apreciar la branca més moderna del seu pensament, és en l’obra La Nueva Clarisa. És, com l’anterior, una novel·la epistolar, en la línia de La Nouvelle Héloïse de Rousseau, que tingué molt d’èxit per tota Europa. Però per qui Mme. Le Prince de Beaumont sentia vertadera admiració era per Richardson, fins al punt que aquesta obra fou una resposta admirativa, però també crítica al novel·lista anglès, que per voler evitar la temptació a les passions, les feia massa explícites en les seues novel·les.

Els personatges principals són Clarisa, una jove exemplar, i la seua amiga Hariota, aristòcrata una tant lleugera de mires. L’argument es basa en la vida matrimonial i familiar de les dues joves, el que permet a la primera donar lliçons i consells a la segona en matèria domèstica i vida sana, tant física com moral. De manera que Clarisa encarna el prototip femení del XVIII, en l’entorn il·lustrat clar està: una dona domèstica, gestora competent de la llar, mare abnegada i esposa afectuosa. L’home també és un model en la línia de la família com a refugi dels mals i

niu d’amors i afectes: home sol·lícit, afectuós amb la seua família, i un bon amo per als seus servents i content de compartir un amor raonable amb la seua esposa Clarisa.

Sa mare, la baronessa, representa l’ideal de noble il·lustrada, sent una excel·lent gestora dels dominis rurals, preocupada per millorar física i moralment cada dia, fomentant l’educació de les classes populars i la reforma dels hospicis, atenció a orfes i prostitutes.

L’obra estava completament al servei dels nous gustos il·lustrats, reflectint i fomentant valors com la utilitat, el sentiment, l’amistat i la beneficència. El seu traductor al castellà, la presentà com una obra adequada per a un públic molt ampli per la seua fàcil comprensió.

Però Madame Le Prince de Beaumont va ser censurada a Espanya, almenys una de les seues obres, anomenada Las Americanas, o prueba de la religión por la razón natural. Es tractava d’un diàleg, dedicada a la duquessa de Saboya, infanta d’Espanya, en què es tractava de provar amb arguments filosòfics la veritat de la fe catòlica. Lluny de voler posar-la en entredit, el que pretenia era fonamentar-la d’acord amb els principis racionalistes il·lustrats. Això, però, va ser malinterpretat per les comissions censores, que opinaven que era una atrocitat tractar la fe d’aquesta manera, ja que fonamentar amb arguments filosòfics també suposava, d’alguna manera, qüestionar-la, encara que finalment la conclusió fóra favorable. El que temien era que la gent ignorant poguera fer una mala interpretació de l’obra i dubtar, així, de la fe en què havien sigut educats. A més, l’obra està escrita per una dona, dedicada a una altra dona, traduïda per una altra dona, i el diàleg és també entre dones...aquesta xarxa femenina no passa desapercebuda per als censors, ja que les dones havien de ser submises a l’autoritat de l’home en assumptes religiosos, com diu l’epístola paulina a Timoteu. POSSIBLE CITA EN LA PÀGINA 61. Però la censura no va ser acatada sense protesta: la traductora a l’espanyol de l’obra, Cayetana de la Cerda, que protestà formalment amb una carta al censor i demanpa la devolució de l’original i còpia certificada a la censura, dient en un to ferm i desfiant que la censura de l’obra no tenia cap fonament, qüestionant l’objectivitat dels censors, Solicita que l’expedient es remeta a l’inquisidor General, la sentència del qual acatarà. Tot i fer una ferma defensa i tot un elogi del talent de les dones com Mme Le Prince de Beaumont, l’obra fou finalment censurada i l’expedient sobresseït el 22 de març de 1804, després d’estar lluitant des de 1782.

Tanmateix, en general, l’obra de Mme Le Prince de Beaumont fou ben acollida en els cercles il·lustrats d’Espanya, elogiada i molt recorreguda.