Recull de

Premsa

DIMARTS 1716 DE FEBRER DEL 2016

LLL

EL ‘CAS MILLET’ I EL 3% 3Aquest estiu farà set anys que Fèlix Millet va admetre davant la justícia el desviament de fons del Palau de la Música, institu·ció de la qual va ser president. Ho va fer després que la fiscalia de Barcelona presentés una quere·lla contra ell per apropiació inde·guda i falsedat. La troca es va anar fent grossa i els investigadors van apuntar al suposat cobrament de comissions irregulars a través de la institució per part d’una fun·dació de CDC. ¿Era el 3%? Relacio·nats amb aquest guarisme, airejat també per Pasqual Maragall, han sorgit altres escàndols. L’exregi·dora d’ERC Montserrat Gassull va denunciar l’any passat el cobra·ment de comissions fraudulentes a Torredembarra. El 2011, el regi·dor de la CUP a Reus David Vidal va ser qui va destapar el cas Innova, que implica empresaris i gerents de l’Institut Català de la Salut. ‘CAS ERO’

3Dos empresaris de la capital an·dalusa, Pedro Sánchez Cuerda i Jo·sé Ignacio de Rojas, van denunci·ar que els directius de l’empresa municipal Mercasevilla els havi·en exigit una comissió de 300.000 euros per a la Conselleria d’Ocu·pació de la Junta si volien obtenir una subvenció per construir una escola d’hostaleria. La jutge Mer·cedes Alaya va començar a estirar el fil el 2011 i es van detectar irre·gularitats en prejubilacions frau·dulentes que s’havien inclòs en un ERO de Mercasevilla. En vista del que havia passat, es va ampliar la investigació i l’escàndol es va es·campar com una taca d’oli. H

A Itàlia es va encunyar el terme pen-tito per definir qui es penedeix de formar part d’una banda criminal i decideix col·laborar amb la justí·cia. En el món anglosaxó es deno·mina whistle-blower els gola profun-da que denuncien accions il·legals a l’organització on treballen. A Es·panya, els últims casos de corrup·ció han sortit a la llum a través de diferents figures. N’hi ha que són penedits. N’hi ha que ho fan per venjança. Altres tenen l’objectiu de reduir la seva condemna. I tam·bé hi ha els que ho fan per honra·desa. A continuació en presentem uns quants.

‘CAS NÓOS’

3Antoni Diéguez i Pepote Balles·ter. Dos perfils diferents per al ma·teix cas. El primer va ser el dipu·tat socialista que el 2005, després d’assistir a un congrés que va orga·nitzar Iñaki Urdangarin a Palma de Mallorca, va veure «alguna cosa estranya» i va demanar els papers al Parlament autonòmic. Al com·provar que els dos dies d’esdeve·niment havien costat 1,2 milions d’euros, va organitzar una roda de premsa el febrer del 2006 per de·manar explicacions. El fiscal Pedro Horrach i el jutge José Castro van agafar el testimoni... i fins aquí. Al costat oposat de Diéguez hi havia Ballester. Regatista olímpic i amic del marit de la infanta Cris·tina, va participar amb ell en di·versos negocis de Nóos, fins que el 2009 el van detenir pel cas Pal-ma Arena. Acorralat, va decidir col·laborar amb la fiscalia per reduir les seves penes. En el judici va in·

‘CAS PUJOL’

3Hisenda estava investigant la fa·mília Pujol des de feia anys. No obs·tant, l’espoleta va saltar definitiva·ment amb el relat de María Victo·ria Álvarez en seu policial el 2013. Llavors, com li havia explicat al res·taurant La Camarga de Barcelona a Alicia Sánchez·Camacho dos anys abans, Álvarez va acusar el seu ex·nòvio Jordi Pujol Ferrusola de por·tar diners a Andorra en bosses d’es·port. A partir d’aquell moment van co·mençar a eclosionar suposats tripi·jocs del clan Pujol i fins i tot el patri·arca va acabar confessant que havia ocultat fons.

RAFA JULVE BARCELONA

Els que van estirar la mantaNóos, Gürtel, Pujol, Palau, ERO... Els perfils dels que van destapar els casos de corrupció més sonats van des dels que volen reduir la seva condemna fins als que van actuar per honradesa

culpar Iñaki Urdangarin i Jaume Matas en els tripijocs de la suposa·da xarxa corrupta.

‘GÜRTEL’, ‘IMELSA’, ‘PÚNICA’

3La teranyina s’estén principal·ment per Madrid i València. Va ai·xecar la llebre José Luis Peñas. Exre·gidor del PP a Majadahonda, va gra·var converses de Francisco Correa per després portar·lo a la fiscalia i fer sortir a la llum la trama Gürtel i una de les seves derivades, el cas Bárcenas. Una altra de les persones que van destapar l’escàndol va ser Ana Gar·rido, una funcionària de l’Ajunta·ment de Boadilla que va denunciar tripijocs al consistori. Va quedar re·legada del seu lloc de treball (va de·nunciar assetjament laboral) i, ar·ruïnada, va haver de vendre els seus objectes personals per subsistir. També ha canviat la vida de Mar·cos Benavent, que ha passat del ves·tit a la indumentària hippy: va estar presumptament involucrat en les corrupteles del cas Imelsa, que s’ha carregat l’expresident de la Diputa·ció de València Alfonso Rus i ha es·tret el setge sobre Rita Barberá. Per veure reduïda la seva condemna, va gravar centenars de converses que involucraven dirigents del PP i tam·bé empresaris. Aquest cas guarda algunes simi·lituds amb el de David Marjaliza. Presumpte soci de l’exconseller madrileny Francisco Granados en la trama Púnica, està imputat per aquest escàndol de comissions i va sortir de la presó sota fiança després de col·laborar amb la justícia; és a dir, després de cantar alguna cosa més que la Traviata i fer tremolar el PP madrileny.

David Marjaliza. M. Benavent.

Pepote Ballester. M. V. Álvarez.

Cifuentes, després del seu no·menament, es va fixar com a rep·te la «tolerància zero amb la cor·rupció». Hores abans, Aguirre va intentar impostar tranquil·litat en aquest sentit. «Per corrupció és pel que no m’imputaran», va asseverar en roda de premsa, malgrat que el Partit Popular tem que l’operació que va portar el seu exnúmero dos, Francisco Granados, a la presó els causi més maldecaps. «I això que no disposo de fur. Fixin·se si sóc una presa fàcil», va postil·lar amb una pulla enverinada a Rita Bar·berá, que segueix aferrada a l’afo·rament que li proporciona el seu càrrec de senadora i fent·se la sor·da a les pressions dels seus perquè faci un pas enrere, després de la im·putació dels regidors que van estar al seu càrrec.

La direcció del PP es va mostrar ahir, sorprenentment, suau amb Barberá. Això sí, va descarregar els seus retrets en Esperanza Aguirre i les formes utilitzades per aques· ta en la seva renúncia. Maillo va dei·xar caure, per exemple, el seu mal·estar amb el fet que la lideressa co·muniqués poc abans a Rajoy la se·va decisió i revelés part d’un SMS en què el líder del Partit Popular li expressava que «entenia» la seva di·missió. També es va queixar d’ha·ver·se assabentat per la premsa de la renúncia de González. H

Cifuentes podrà moure fils a nivell nacional i guanya punts per sortir triomfant en el pròxim congrés regional

La presidenta de la Comunitat comptaamb el suport de Rajoy i no porta la motxilla de la corrupció

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

POLITICA

513000

89305

Diario

553 CM² - 52%

12796 €

17

España

16 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

2 | EL PUNT AVUIDIMARTS, 16 DE FEBRER DEL 2016

GRUP HERMESPresident: Joaquim Vidal i Perpinyà.Consell d’Administració: Lídia Vidal i Juventench(vicepresidenta), Eduard Vidal i Juventench, Esteve Colomer i Fonti Joan Vall i Clara.Consell Editorial: Xavier Albertí (president), Joan Villarroya(vicepresident), Joan Ballester, Josep Delemus, Lluís Foix, RosaFont, Dolors Lloveras, Jordi Maluquer, Jaume Oliveras, VicentSanchis, Teresa Seseras i Pep Collelldemont.

Punt de Vista El Punt Avui expressa laseva opinió únicament enels editorials. Els articlesfirmats exposen lesopinions dels seus autors.

Direcció Executiva: Joan Vall i Clara(conseller delegat), Xevi Xirgo (InformacióGeneral), Emili Gispert (InformacióEsportiva), Toni Muñoz (Serveis), JosepMadrenas (Webs i Sistemes), Albert París(Comunicació), Anna Maria Ribas (GerènciaComercial), Miquel Fuentes (Administració iRH), Lluís Cama (Producció), ConcepcióCasals (Distribució) i Ricard Forcat.

a cita ha estat abastament citada

(1,3 milions de resul-tats a Google encatalà, 52 milions encastellà, 388 milionsen anglès si concre-

tes Mateu 23, 27). “Ai de vosaltres,mestres de la Llei i fariseus hipòcri-tes, que sou com sepulcres emblan-quinats: de fora semblen bonics, pe-rò per dintre són plens d’ossos i detota mena d’impuresa! Igualmentvosaltres, de fora sembleu homesjustos, però per dintre sou plens d’hi-pocresia i de maldat.” Si hi ha tantesreproduccions d’aquesta cita deu serperquè la Bíblia és el gran best-sellerde la història de la literatura, peròtambé perquè la metàfora té tantsexemples a la vida real per ser utilit-zada que no acabaríem mai. També aCatalunya. Deia l’altre dia JaumeRoures que Sandro Rosell li va dir alseu despatx que l’espionatge al cor-reu del soci fundador de Mediapro–es fa dir així– s’havia d’arreglar “ala catalana”. No sé per quin mòdicpreu, però la solució era l’oasi. L’oasicatalà. El sepulcre emblanquinat ca-

talà. Sí, els presidents del Barça,aquells dels valors, han espiat. Coms’han espiat mútuament el PSC i CiU,els dos grans partits de l’oasi autonò-mic que era un gran sepulcre em-blanquinat. Com emblanquinat era elPalau de la Música. Com emblanqui-nada va resultar la doble moral delpresident Pujol. Deia Jordi Basté l’al-tre dia a RAC1 que pertany a una ge-neració que va viure una infantesa decolor sèpia. La que va transitar de ladictadura a la democràcia. I que li fe-ia mal el cas dels pederastes delsMaristes perquè li recordava això.

Sepulcres emblanquinats. Sepul-cres emblanquinats dels quals aracomencen a sortir les impureses.Aquest és el drama de les dictadures.Que perpetuen una cultura que fa delfet de callar una virtut i que en el casd’Espanya i Catalunya van contami-nar una política i una societat que totjust ara es comencen a treure de so-bre aquesta herència nacionalcatòli-ca. L’aquest mal no vol soroll. La hi-pocresia dels establerts. Un móntancat que ha estat més elitista,dominant i fosc del que sembla.

L

Keep calmTian Riba

Mateu 23, 27

L’oasi català ha siguttambé un gran sepulcreemblanquinat on callarera una virtut

a condició de tertulià radiofònico televisiu fa fer amics perquèt’aparellen amb gent que fins

llavors no coneixies, i gràcies a unesremotes tertúlies de Catalunya Ràdiovaig arribar a una amistat amb Mu-riel Casals. A l’hora dels anuncis o al’entrada i sortida del programaemergeixen les intimitats i un dia emva explicar que havia nascut a Avi-nyó, de pare exiliat i mare francesa.Com que jo havia vist la pel·lículaMuriel, d’Alain Resnais, li vaig pre-guntar si aquest nom és comú entreles dones del país de naixença. “No;els pares es pensaven que seria unnoi i em tenien reservat el nom d’unàngel.” Ara no recordo si em va dirRafael o Gabriel. “Vaig ser noia i vancórrer a buscar un àngel que s’adap-tés al sexe inesperat. Van trobar Mu-riel.” Vam riure perquè si al final desegles de discussió s’han fet famososels volàtils celestials és pel seu caràc-ter asexuat. El títol sencer de la pel-lícula de Resnais és Muriel ou letemps d’un retour i, com sempre enel director, tracta de la memòria, eltemps i el compromís polític.

L

Llavors no es parlava encara del“procés”, sinó que es parlava amb igualinsistència de l’Estatut, del “nou Esta-tut” que va trigar quatre anys a elabo-rar-se i que finalment acabaria tombat.Muriel Casals, que era convidada a lestertúlies per parlar d’economia, la sevaespecialitat, aplicava la veu tranquil·lai el discurs admirablement cartesià adefensar el text aprovat pel Parla-ment. Si no va participar en les tertú-lies del “procés” és perquè se’n va feractivista, sobretot després de ser esco-llida presidenta d’Òmnium Cultural. Livaig anar a fer una entrevista al seudespatx i vaig retrobar la dona exquisi-da, intel·ligent, guapa, d’aparença frà-

gil però indestructible com un jonc i dela manufactura del PSUC més autèntici dialogant. Després va ser la veu i lacapçalera de tantes concentracionscom hem anat en favor de la llibertat ila dignitat de Catalunya, i més tard en-cara diputada al Parlament destinat aconduir-nos a l’estat propi.

El 30 de gener no va veure venir labicicleta que la va atropellar en un car-rer de Barcelona. Primer es va parlarestrictament d’una fractura d’ossos, iens la vam imaginar tornant al Parla-ment amb uns bastons provisionals.L’impacte li havia afectat el cap i dis-sabte al matí es va morir a l’hospital.

L’última vegada ens vam creuar tra-vessant un pas de vianants al passeigde Gràcia. Com que el “procés” ha tin-gut molts alts i baixos i en aquell mo-ment es trobava en un forat gens esti-mulant, li vaig preguntar: “Ho veu-rem?” Va entendre el doble sentit dela pregunta que la urgència del semà-for no permetia matisar: si el país veu-ria la independència i si la veuríemnosaltres dos, que ja teníem una edat.“Tu i jo la veurem”, em va respondre.Quin disgust, estimada Muriel.

“No va participaren les tertúlies del“procés” perquèse’n va fer activista

Manuel CuyàsVuits i nous

Muriel

La vinyetaFer

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

PUNT DE VISTA

131000

23625

Diario

246 CM² - 23%

1573 €

2

España

16 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

DIMARTS, 16 FEBRER 2016 C U L T U R A LAVANGUARDIA 41

Elmúsic madrileny, premiat en el concurs Txaikovski i nomenat millor artista jove de l’any, debuta avui a Ibercamera

PabloFerrández, el violoncel a seguir

MARICEL CHAVARRÍABarcelona

Va ser l’únic represen­tant espanyol entreels més de 600 can­didats que es vanpresentar a l’última

edició del concurs Txaikovski, i elprimer que va ser guardonat: es vaemportar un quart premi de vio­loncel que bé podria haver estat elsegon, tenint en compte l’enrenouque s’ha organitzat entornd’aquestjovenascutaMadridfa24anys. Memoritzeu­ne el nom:Pablo Ferrández no deixa indife­rent. Acaba de ser nomenatMillorArtista Jove de l’Any als Interna­tionalClassicalMusicAwards(IC­MA),consideratselsGrammydelaclàssica.“T’he vist per la tele, vas ser el

millor, tu i tots els quarts premis”,diu que li va dirDaniel Barenboimdesprésde lacompeticióqueva te­nir lloc l’estiu passat. L’influentconcurs dirigit per Valery Gergievva ser un esdeveniment seguit en

streaming des deMoscou permésde deu milions de persones. Justdesprés, entre agents i programa­dors es va fer córrer la veuque eraals quarts premis d’aquesta edicióa qui calia trucar. Ibercamera noho va dubtar ni unmoment: PabloFerrández,queelPalaudelaMúsi­ca vaportar el novembre comaar­tista revelació i amb ànim de se­guir­lo de prop, acaba avui a l’Au­ditori (20.30 h) la gira que l’ha dut

per ciutats espanyoles amb la Sim­fònica de Viena. La batuta la portaAdámFischer.“Des de petit sempre he volgut

fer carrera de solista”, diu Ferrán­dez per telèfon i sense vanitat a la

increïblementbé”.Què va implicar en el seu cas

l’educacióde l’oïdaabsoluta?“Doncs començar a aprendre

solfeig i a llegir música des que te­nianoumesos”.Noumesos!“Primer sense instrument; el vi­

oloncel el vaig agafar a dos o tresanys, un violoncel diminut, esclar.Vaig començar amb elmètode Su­zuki i suposo que la primera cançóvaserEstrellitadóndeestás”, riu.En realitat la cosa va començar

abans i tot. A la sevamare –autorad’El libro de mis emociones, per aembarassades– no se li va escaparque a partir de les 16 setmanes degestacióelnadósent idesenvolupauna activitat cerebral, de maneraque en Pablo ja va començar a re­bre estímuls musicals estant a lapanxa de sa mare. “I això influeixmolt”, adverteix. “Emposavamol­tes coses, peròmolt sovint escolta­va elTriple concertdeBeethoven, iésundelsmeus favorits”.Ferrández, que d’adolescent te­

nia com a ídol Rostropóvitx –“ad­mirava la seva intensitat i la sevamanera de fer les frases, sempremolt llargues”–, va entrar directa­ment amb 13 anys a l’escola ReinaSofía de Madrid –“Quin llampd’escola; hi vaig aprendremolt, te­nim molta sort de tenir­la a Espa­nya”– i amb 19vamarxar aAlema­nya a estudiar a la Kronberg Aca­demy, una petita escola de solistesdecorda(16alumnes l’any,només)on ara està cursant el cinquè i pos­siblement últim any. “És que ja es­tic molt ocupat i gairebé mai noveigelmeuprofessor”, es lamenta.Va per la cinquantena de con­

certsa l’any i,desquevaguanyarelconcursrus inovesagènciesesvaninteressar per ell, està tancant ac­tes per a la temporada 2017­18.“Em fa molta il∙lusió tancar con­tractes amb dos anys d’antelació”,diuunamicaavergonyit.Una altra jove promesa que po­

dria accelerar la seva evolució idesviar­se?“Hi ha agents que agafen joves i

no tenen gaire interès en ells, no­més volen canviar­los i aconseguirque venguin; però jo els he escollitmolt bé, per instint, perquè he vistlasevacarterad’artistes,perlasevamaneradepensar.Crecquem’esti­menisabenelquevalcielquesóc”.De moment, diu, vol tocar amb

orquestresdeprimernivelliferde­butspertotelmón(d’aquídosanyssortirà de gira pels Estats Units).BarenboimelvolaBerlíniGergiev,que el va dirigir en el concert deguanyadors del Txaikovski, pensarepetir.c

.

Tècnica,musicalitatprofunda icarisma:Ferrándezsemblaquehotétotperconvertir­seenelgranvioloncel∙listadelpanoramaclàssicespanyol

Amics de l’Òpera deSabadell estrenal’‘Otello’ que anirà de gira perCatalunyaMARICEL CHAVARRÍA Barcelona

En el quatre­centè aniversari dela mort de Shakespeare, el mónoperísticcatalàcontinuaapostantpel drama d’Otello. Amics del’Òpera de Sabadell, que aquestatemporada celebra el 33è aniver­sari, s’afegeix a la commemoracióestrenant demà el que serà el

quart Otello –en aquest cas el deVerdi– que es veu a Catalunya enmenys d’un any.El festival de Peralada va pre­

sentar a l’estiu una producciópròpia d’aquest títol, amb Grego­ry Kunde i Carlos Álvarez fentd’Otel∙lo i de Iago; l’ha seguitaquest any el Liceu, ambunapro­duccióque laDeutscheOperBer­

lin que aquí tenia José Cura deprotagonista. El Gran Teatre haintercalat, a més, entre les funci­onsd’aquestVerdi, l’Otelloquevacompondre Rossini en clau bel­cantista. Es va veure en versióconcert i de novament en la veudeKunde, cosaqueva serun inte­ressant exercici de contrastos peral públic liceista, que amés va te­

nir ocasió de comprovar l’extra­ordinàriahabilitatdel tenornord­americà per compaginar dos es­tils vocalment contraposats.Ara, amb la descentralització

de l’òpera que des de fa dècadesposaenpràcticaAmicsde l’Òperade Sabadell amb el cicle ÒperaCatalunya, es fa possible queaquesta òpera de Verdi es vegi amés per diferents teatres del ter­ritori. Després de l’estrena de de­mà a la Faràndula de Sabadell (21h), seguida de dues funcions més(els dies 19 i 21), el muntatge quedirigeix Carles Ortiz amb DanielGil de Tejada a la batuta, passarà

pel Teatre Fortuny de Reus (dia23), el Teatre­Auditori de SantCugat (26), elMunicipal de Giro­na (28), el Kursaal deManresa (2de març) i el Teatre­Auditori deGranollers (4), per a acabar a l’At­làntida deVic (6).El tenor madrileny Enrique

Ferrer fa d’Otel∙lo, amb unaDesdèmona que recaurà en lasopranodeJerezMaribelOrtega.El baríton de Cervera Toni Mar­sol és elpervers Iago, i completenel repartiment Carla Mattioli,Carlos Cremades, Samuel Peláez,Juan Carlos Esteve i AntoniFajardo.c

Haydnamb la Simfònica deViena]L’OrquestraSimfònicadeVienatornaperquartavega­daalcicle Ibercamera,dinsdela temporadad’orquestresinternacionalsaL’Auditori, iambungranespecialistaenelrepertorivienèsalpodi: elmestreÁdámFischer.Dedi­cadaals trespilarsdelclassi­cisme, la sevaactuacióarren­caavuiamblaSimfoniaHaffnerdeMozart iacabaamblaCinquenadeBeetho­ven.Albellmig,elConcertoperavioloncelnúm.1endomajordeHaydn.“Éselqueemdemanenara

perquème’lvansentir tocaralconcursTxaikovski”, explicaFerrández.Vaseren lasegonarondade lacompetició,des­présdedeixarsensealèambBach,peròabansdenoacabardeconvèncerambelconcertdeDvorák,enelqualnovabrillarprou inoesva fersen­tiramblaseva interpretaciógairebécambrística.Avui téocasióde lluir­seenaquestHaydnenquè l’arcésutilitzatambamplitud iagili­tat, especialmentenaquestvertiginósAllegromoltoenperpetumoviment.

“Lamareemvaeducarambelseumètode:ambnoumesosapreniasolfeig iambdosotresanysagafavael ‘cello’”

veu. Fill demúsics, el seu pare, ga­llec, alumnedeLluísClaret, ésvio­loncel∙lista de l’OrquestaNacionald’Espanya, i la sevamare és curio­sament la creadora d’un mètodeanomenat Mago Diapasón per

formar l’oïda absoluta en nadons.“Sóc la primera de moltes demos­tracions que el mètode funciona”,comenta Ferrández. “La mevagermana petita també és producted’aquestaeducacióitocalaviolade

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

657000

141874

Diario

929 CM² - 82%

24436 €

41

España

16 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Menos letras ’ ...... d ..... [ameme igual qui .... I

tes,, 558 millones de autos (de momento).Operaci6n Pflnica, comisiones pot conce-si6n de contratos pfiblicos, 250 millonesde Euros, Caso Gtir tel, mangoneo de comi-siones pot adjudicaci6n de contratos pfi-blicos, 12o millones de autos. Caso Palau,de uuestros kermanos catalanes, 35,1 mi-llones de autos. Caso Bfircenas, donacio-nes privada y otras prebendas del Par tidoPopular, 3o,7 millones de autos. Caso No-os, Urdangarin y sus cosas, 16,06 millonesde autos. Caso Tarjetas Black, dinero an"B" utilizado para gastos personales,15,25 millones de autos... Y a Io major seme pasan algunos mils, pero con estos,

da que se hart embolsillado, presuntamanta, ~na sefie de chorizos q~e no mecabe duda qua, en su mayorla, se iron derositas. Y todo de nuestros imp~estos, Yno ~elaciono los miles de casos menores,unos descubiertos y otros no, que hacenqua estemos todos "muy orgullosos" deeste pufietero pais nuestro. ̄ a~laldona-do @antoniomaldonado.com.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

OPINION

6080

Lunes a viernes

91 CM² - 11%

222 €

6

España

15 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

MENORCA ● Es DiariDOMINGO, 14 DE FEBRERO DE 2016

Opinión18

traperlistes. També hohauria de ser del gremidels estrategues comercialsi dels venedors de fum i in-vocar-lo les víctimes de lasocietat de consum quehan caigut en la trampadels comerços i s’handeixat seduir per suposa-des ofertes de cupidos i co-rets. Si aquest sant caiguésa dia 14 d’agost no hi hau-ria cap hotel que oferíspromocions especials.

✒ FESTA MIMÈTICA. Sembla queaquest màrtir no va existir mai. La sevafesta és d’origen pagà. A l’antiga Romaes realitzava en aquest temps l’adoracióal deu de l’amor, Eros, que altres han

Claudette Didul, decoradora dels sets dela sèrie d’èxit des de la quarta tempora-da, revela que la làmpada d’escriptoriprové d’Espanya i que va ser adquirida através del portal eBay i que és «una joiaen tota la seva expressió». Com va acabaraquest llum a ca nostra? Una amiga es-cultora de la meva dona volia llançar lalàmpada perquè tenia un trenc a la pan-talla de vidre. T. hi va veure el potencial ila va rescatar. Va comprar bombetes i lava restaurar. Va quedar com nova. Des defa uns anys, la famosa làmpada de Dra-per llueix a un racó de ca nostra. Quanvam veure la quarta temporada de lasèrie de televisió i els primers plans de lalàmpada, la meva dona va riure’s meres-cudament de la meva desconfiança.L’estètica IKEA domina la major part decases i apartaments de la meva genera-ció, si més no a la ciutat del disseny. Lespeces seriades i originals donen un tocde contrast. I és que lamirada personal enri-queix el nostre entorn.Allà on qualcuns hiveuen objectes que fannosa, d’altres hi percebenuna bellesa oculta que josom incapaç de detectar.Una altra amiga, Laia, haconvertit aquesta miradaen una professió. Colet és directora d’arti, a més de guanyar un Premi Gaudí a lamillor direcció artística per «Eva», haparticipat en pel·lícules rodades a Cata-lunya com ara «El perfum» o, arreu delmón, en grans produccions de la voladade «Che, el argentino» o «Exodus: diosesy reyes» de Ridley Scott. Recorre el glo-bus amb l’objectiu de convertir un espaifictici en un univers concentrat on es de-senvolupen durant uns instants una bo-na part dels somnis de milers de perso-nes. Té una preciosa casa a la falda de lamuntanya de Montjuïc. Està casada ambun príncep afganès -no és broma!- que vahaver de fugir de l’Afganistan quan eraun infant amb tota la família reial, derro-cada i expulsada pels talibans. Omar va

Don Draper, el protagonista de lasèrie de televisió «Mad Men», téal seu despatx de l’agència depublicitat de Nova York el ma-

teix llum de taula que tenim a ca nostra.Bé, tal vegada he exagerat. Don Draper elté des de la temporada en què els publi-cistes abandonen l’edifici primer i es tras-lladen a una nova oficina de l’AvingudaMadison. Però seria més adequat dir quetenim el mateix llum de taula que té DonDraper al seu cobejat despatx de publi-cista creatiu en cap de la prestigiosaagència Sterling Cooper. És una làmpadamodel Fase President amb braç de fustade roure americà i acer cromat, base i ca-pell de cern lacat en negre mat, reixa a lapart anterior, instal·lació elèctrica per adues bombetes de rosca estreta estàn-dard i interruptor incorporat a la panta-lla metal·litzada. Els de Fase són uns deles icones del disseny industrial espanyoldel segle XX. Són internacionalment re-coneguts per la seva estètica, funcionali-tat i qualitat dels seus materials nobles.Entre els anys seixanta i vuitanta l’empre-sa MAOF va obtenir la llicència per a pro-duir algunes de les seves patents. Aquestmodel President, probablement el mésaclamat de la prestigiosa marca espanyo-la, ha estat emprat en nombroses oca-sions en el disseny interior de diferentspel·lícules i sèries de televisió. A més dedecorar el despatx de Don Draper, elllum també apareix a la taula del pro-fessor, aventurer i arqueòleg, interpretatper Harrison Ford, Indiana Jones. Enconcret, a la pel·lícula «Indiana Jones enel Reino de la Calavera de Cristal». Preci-sament, a la revista peruana «Gestión»,

Ara toca Sant Valentí com a patródels enamorats. Cada any s’im-posa més aquesta celebracióque ha superat totes les propa-

gandes comercials i s’afica als informa-tius de les televisions i ràdios que s’afe-geixen, tots contents, al rosari demitjans mundials que ho festegen demanera prou cursi.

✒ PATRÓ DELS VENEDORS DE FUM.Sant Valentí únicament és el patró delspetits lladres, dels mal pagadors (quen’hi ha més de dos) dels estafadors i es-

Qui dia passa...

Pedraules

Joan PonsEscriptor

No tot és tan polit com ho pin-ten. No visqueu a l’abrigall degrans proclames. Malfieu-vosdels redemptors que porten

corbata. Com diu en José Múgica, «lacorbata separa el cor en dos». Quanhom es posa aquesta peça d’indu-mentària té cosa al cap, potser uncompromís esclau d’una imatge o unsóc un altre inconscient. Bé, no tincres contra les corbates, encara quequi en llueix acostumen a inflar-se ala rereguarda dels veritables fets, comun general amb medalles o un llago-ter estadista pixapolit. Un no va a laguerra amb corbata.

Hi ha certs ambients que aconse-llen anar amb el nus al coll. Nuat finsla nou, amb posat de bròquil eixeritprest a una encaixada.. Més aviat,aquest aviram empollastrat badoque-ja per oficines i parlaments. Coses del’ofici!. Un no se’n va al llit amb corba-ta o, potser sí? No puc dir que no hagibegut d’aquest abillament post me-dieval. Sí, jo en tenia unes quantesdins l’armari, bellugadisses com unniu de serps. Temps era temps dedespatx en despatx.

Ara sóc més de la bufanda, del fu-lard, dels tapacolls amb els giravoltsamples i sense ofegors ni estretors.De fet, ara, no en tinc de corbates, niuna; només les veig en altres fent untall simètric i perpendicular apuntanta les parts. Vestits de sastreria hi hatota una gran clientela de tall tradi-cional. La corbata no passarà mai demoda, hi ha un públic abonat a la dis-tinció d’aquesta peça de vestir que téels seus espais ben definits enwallsstreets, en despatxos que fanconxorxes o als telenoticies, posemper cas.

El món de la corbata és molt viat-ger, no fa mai vacances. Als aeroportsés fàcil ensopegar.ne, hi fan niu abansde migrar juntament amb turistes decamises tropicals o asiàtics de miradadesorientada . La corbata crea distàn-cies com els copets a l’esquena fetssense el caliu de l’abraçada franca, nosé, té aparença d’espasa. Ben mirat,m’estic desfogant. La corbata es-canya!

Hi ha protocols que la fan ne-cessària, obligatòria, on s`aconsellalluir un posat de correcte serietat, demarcar distàncies, de modèlica vesti-menta, quan l’ocasió ho requereix; ami mai en convidaran al club de ladistinció, no tinc corbata que fa tansenyorívol l’esquelet. També s’ha dedir que el personal que pretén ama-gar-se rere una corbata és com l’ele-fant que vol fer-ho rere un pi novell,se’ls veu d’una hora lluny. A l’aguait!

Si avui diumenge t’has posat corba-ta per sentir-te mudat, viu la teva con-venció amb convicció, sinó, altramentet farà nosa o, pitjor encara, pot con-vertir.se en un cilici de coll. Com totd’una us deia, no visqueu a l’abrigallde grans corbates...

Gabiscrits

Gabriel CardonaPruneraEscriptor microcòsmic

LA CORBATA

Joan BarcelóHome del temps

PER SANT VALENTI, ELFRED TORNA VENIR

DRAPER

anomenat Cupido. Enaltir aquesta festi-vitat és un pur mimetisme de la gent jo-ve, que sempre vol ser tan original, i nos’adona que ha anat a parar dins les xar-xes dels manipuladors de sentiments idels venedors que veuen en aquest sant

un motiu més perobtenir sucosos be-neficis en tempora-da baixa.

✒ PER SANT VA-LENTÍ FLOREIX ELROMANÍ. Una infu-sió de romaní ensconvendria a tots. AMenorca n’hi ha und’endèmic quecreix tort i planer,el romaní femella oflor revenial. El po-

dem fer servir contra el mal de cap, lesmigranyes i per la fatiga mental. Precisa-ment per les coses amoroses es recoma-na el romaní: per l’amor, el romaní; iaquí no en té, li fa venir, i a qui en té, l’hifa fugir.

Per l’amor, el romaní.

rodar per molts països d’Àsia i Europa ies va acabar instal·lant a Barcelona. Con-fecciona de forma artesanal uns originalsllums que exporta a moltes llars delmón. Com que són molt bells i comple-xos, s’ha de desplaçar a l’estranger per-què els ha d’instal·lar ell mateix. És unprivilegi viure rodejat de persones quesaben veure la bellesa interna dels objec-tes i tenen la capacitat de transformar elsespais i de crear sinergies amb la llum,les formes, i fins i tot amb les personesque els habiten. Té a veure amb la con-fecció d’un niu. Un niu dinàmic encastatentre les branques frondoses d’un arbre.A l’entrada, aferrades a un prestatge lacatde la famosa cadena sueca de mobles, hitenim dues butaques numerades de l’an-tic Palau de la Música. Em sembla que vaser Mercè Rodoreda qui va dir que elsobjectes tenen memòria i inclús unacàrrega poètica i simbòlica que els trans-

cendeix. Eulàlia Grau(Terrassa, 1946) és unaveterana artista catalanad’àmbit internacionalamb més talent que pro-jecció local. Al MACBAva presentar fa uns pocsanys un llibre amb un tí-tol meravellós: «Cancio-nero de los hombres ver-

ticales y de los hombres horizontales». Lacomissària de l’exposició «Mai no he pin-tat àngels daurats», Teresa Grandas, vacomparar els dissenys de portadad’Eulàlia amb els dels creatius de la sèrie«Mad Men». L’artista catalana hauriaagraït la feina de Don Draper i de la sevafictícia agència de publicitat alhora depromocionar la seva excel·lent obra pocconeguda a Catalunya. Draper, significaen català, propi dels draps. També, fabri-cant o venedors de draps. Derivat dedrap. Roba o teixit de qualsevol mena.En anglès, Draper és un llinatge. El fa ser-vir, secretament, com tots els seguidorsde la sèrie saben, el suplantador i deser-tor de l’exèrcit nord-americà Dick Whit-man.

�Draper, significaen català, propi delsdraps. També,fabricant o venedorsde draps

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

OPINION

34000

5293

Diario

471 CM² - 49%

1051 €

18

España

14 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

,,El so de I’esperit)), unabpera-collage, dissabtea la Sant(ssima Trinitat

REDACCIO

Peces de gospel, Ifriquesi instrumentals combinadesamb projeccions &udiovisuals idansa que reflexionen sobre laindiferencia i la falta d’empa-tia del m(~n en que vivim donenforma a Vespectacle .El so deI’esperit,,, que arriba aquestdissabte (2Oh; 10 euros) a Parr6quia de la Santfssima Tri-nitat.

~s obra de Joan MartfnezCol~is, te un format d’Spera~o-Ilage, i va set estrenat el pas-

sat mes de novembre al Palaude la Mdsica Catalana amb uncentenar d’interprets a I’esce-natl.

Corlubilo i Laia Camps

Ho encapqala el grup vocal MCCor i compta arab un elenc desolistes corn la soprano saba-dellenca Laia Camps, MercheHandrich com a mezzo-soprano, Josep Jarque de baixi M(~nica Lao corn a pianista ballarina.

Tambe hi parLicipar~ el Corlu-bilo, dirigit per Marc Alguersu-

L S~F PHOTO

ari, i els nens i nenes que cur- a participar en I’espectaole. catalanes. Est& or~anitzat persen la Catequesis a la Parr~- Amb la funci6 d’avui, ,,El so BCC compta amb el suport dequia de la Trinitat que ban fet de I’esperit,, comen~;a la seva la ParrSquia de la Sant[ssimaun taller per a preparar-se per gira per a diferents poblacions Trinitat i Radio Estel ̄

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

ESPECTACLES

4438

Martes a sábados

296 CM² - 32%

384 €

46

España

13 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Josep Vila, Josep Mayoral i Vicen~ Viaplana Ventura en la presentaci6 del muntatge mirant una de les projections que inclourh

Amics de la Uni6 presenta un’Carmina Burana’ multimbdiaVicenq Viaplana Ventura ha dissenyat una escenografia innovadora

Granollers

Teresa TerradasDe concerts de CarminaBurana, de Garl Orff, sen’han let molts, per6 el quees far~. aquest cap de set-mana al Teatre Auditori deGranollers arab motiu dels 30anys de la Mitja Marat6, Car-mina.Burana.zip., es presentaarab uns elements que el fan6nic. A banda de Faspectemusical, representat perdiversos cots d’Amics de laUni6, destaca una innovado-ra escenografia multim6diaen viu dissenyada per Vicen~Viaplana Ventura, juntamentarab un equip de professi-onals i la col.laboraci6 dediverses entitats i clubs.

Uexpectaci6, per tant, est~assegurada tant per al phbliccorn per als mateixos cantai-res. "Tot l’equip estem expec-rants i fl.lusionats, perqu6hem let molts Carmina Bura-na per6 cap corn aquest", vaapuntar Josep Vila, directord’Amics de la Uni6, recordantel concert que van feral Palaude la Mhsica arab FOrquestraSimf6nica del Vall6s. "Tamb6en vain ferun amb dos pianosi percussi6, per6 mai amb unaposada en escena tan moder-na i atrevida corn la que hapreparat en VicenG Perqu6un Carmina Burana, musi-calment parlant, sempre fail.lusi6 de fer, per6 en aquestaocasi6 encara m6s’.

Viaplana ha treballat con-juntament amb Amics de laUni6 per pensar en la posadaen escena, despr6s d’haverescoltat Fespectacle perintentar imaginar-se’l arabimatges. "No hem volgut quelos nom6s la projecci6 d’uns

El concert anir~ a c~rrec de diversos cors, corn el de Cambra de Granollers

vfdeos macos, sin6 que los unespectacle envoltant arab elscantaires, els solistes, el vestu-ari... Hem pensat en un espec-tacle m6s global", ha explicatViaplana, que ha compartit ladirecci6 artlstica amb HelenaPielias, que tamb6 far/~ unal~erformance en viu. L’equipes completa amb Jep Verg6s,iHuminador, i l’equilibristade Girona Mariona Moya.Tamb6 ha tingut petites col-laborations de l’Hospital deGranollers, el Club Nataci6Granollers, els Diables deCaldes de Montbui, EspaiGranollers i Stage Escolad’Arts Esc6niques.

L’espectacle inclour~ imat-ges pregravades i altres en viu."Hi haur~ un set de gravaci6en directe, i anirem manipu-lant les imatges i barrejant-lesarab les altres que ja estan

fetes", va comemar Viaplana.

MOSICS I SOLISTES DERENOM

En el muntatge hi participaun cor que es divideix entres grups. 1=1 Cor de Cambrade Granollers i el Cor JoveAmics de la Uni6 formaranel cor pilot, que estar~ pre-sent a l’escenari durant tot elconcert. El Cor Mixt Amicsde la Uni6 i un cor participa-tiu participaran en cinc delsdiferents moviments. E1 corparticipatiu esth format peruna trentena de cantairesde la ciutat, que s’ha volgutsumar a aquest projecte.

El grup coral es completar~amb el Cot lnfantil Amicsde la Uni6, que cantarh enels dos nflmeros en qu6 esrequereixen hens. En total,

seran 170 cantaires.Vila tamb6 s’ha envoltat

de gent consagrada del pais."A la percussi6 hem agafatgent que ha let el 90% delsCarmina Burana del pals, ide pianistes tenim dos valorscontraposats". D’una banda,hi haurh Josep Surifiach, undels pianistes de cap~alera delpals. I de l’altra, Eric Ledesma,un jove talent que "aportar~la frescor musical". Ales per-cussions hi haurfi Marc Casas,Pepe Ferrer, Pilar Subir~,Ferran Armengol, Ignasi Vfla iRamon Torramilans.

Tamb6 s6n reconegutsels cantants, corn JordiDom6nech i el bariton LlufsCimes. "Sempre intentemenvoltar-nos dels millors per-qu6 cadascuna de les produc-cions sigui el m6s atractivapossible", comenta Vila.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

4015

Bisemanal

743 CM² - 85%

2584 €

29

España

12 Febrero, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Inicio Noticias Críticas Entrevistas Opinión Artículos Platea buscar

Críticas

NIKOLAI LUGANSKY CON LA ORQUESTA GULBENKIAN EN EL PALAU DE BARCELONA NIKOLAI LUGANSKY CON LA ORQUESTA GULBENKIAN EN EL PALAU DE BARCELONA

�� Diego A. Civilotti

�� � Publicado: 10 Febrero 2016

El hielo colorista del norte

Barcelona. 8/2/16. Palau de la Música. Temporada Palau 100. Rachmaninov: Concierto para piano y orquesta nº 2. Nikolai Lugansky, piano.

Saariaho: Laterna Magica. Stravinsky: El pájaro de fuego (Suite de 1919). Orquesta Gulbenkian. Dirección: Ernest Martínez-Izquierdo. 

Con un programa muy atractivo, el público del Palau respondió con una predisposición que se vio recompensada con momentos de

calidad, con un solista de prestigio y una orquesta –la portuguesa Gulbenkian– que traía un programa en líneas generales trabajado.

Para empezar, una de las joyas talladas por Tatiana Nikolayeva, Nikolai Lugansky ofreció una magnífica versión del famoso concierto

de Rachmaninov, con una expresividad algo contenida en ciertos momentos –especialmente en el Moderato en el que rindió por

debajo de su nivel– pero con sabia administración de las dinámicas y una precisión extraordinaria. La técnica de este titán ruso de

inmensas manos, gran especialista en la obra de Rachmaninov y Prokofiev y con una capacidad de equilibrio que lo hacen muy apto

para el clasicismo, es incontestable. El equilibrio entre las manos, y un sonido redondo y contundente no es fácil de encontrar en otros

pianistas de la actualidad. En los arpegios que abren el Adagio sostenuto mostró una sensibilidad reflexiva y genuina, sin caer en la

trivialidad a la que las miles de versiones de la industria discográfica la han arrojado. En este apartado, el fraseo en el diálogo

camerístico del piano con la flauta fue muy bien conducido por flautas y clarinetes. Se le reprocha frialdad en ocasiones a Lugansky.

Sin embargo, supo extraer la intensidad dramática y febril de una obra que el compositor escribió después de renacer de una

depresión, tras el sonado fracaso de su primera sinfonía en 1897. Lo mismo hizo hasta los últimos acordes con los que terminó su bis,

volviendo a Rachmaninov: el séptimo estudio en sol menor de sus Études-Tableaux, Op. 33, que interpretó con notable fluidez.

Aunque en general estuvo correcta, la orquesta sonó algo desequilibrada en ciertos pasajes del Adagio sostenuto

exigían mayor relevancia en algunas de las secciones que sonaron en un segundo plano. Algunas de las dificultades, no obstante,

proceden de la misma orquestación del compositor ruso, dominada por esas grandes masas sonoras que siempre plantean un

desafío.   

Lo más destacable de la Orquesta Gulbenkian es su gran versatilidad. Es algo que se demostró con Laterna Magica de la finlandesa

Kaija Saariaho, estrenada en 2009 por la Filarmónica de Berlín, por vez primera en Barcelona. La partitura está inspirada en la

autobiografía de Ingmar Bergman publicada en 1987 y que pone al descubierto el laboratorio creativo del cineasta sueco. Bergman

habla del milagro de la imagen en movimiento que descubrió en su infancia gracias a la “linterna mágica”, uno de los primeros

MÁS NOTICIASMÁS NOTICIAS

• Andris Nelsons y Joyce DiDonato

entre los premiados en los Grammy

de música clásica

• La Dutch National Opera de

Amsterdam presenta su temporada

2016/2017

• Josep Caballé Domenech dirige el

estreno de "Salome" en Colombia

• Christian Thielemann dirige la

"Misa Solemnis" de Beethoven en

Dresde

• Davide Livermore, galardonado por

la Embajada de Italia en España

MÁS CRÍTICASMÁS CRÍTICAS

• Beethoven, Rodrigo y Parra con la

OBC, Viotti y Cañizares

• El violonchelista Johannes Moser

debuta en Barcelona

Utilizamos cookies para mejorar la navegación en nuestro sitio web.

Al continuar navegando, entendemos que aceptas su uso. Más información

aceptaraceptar

Pàgina 1 de 2Platea Magazine - Nikolai Lugansky con la Orquesta Gulbenkian en el Palau de Bar...

16/02/2016http://www.plateamagazine.com/criticas/385-nikolai-lugansky-con-la-orquesta-gulben...

Nikolai Lugansky Orquesta Gulbenkian Kaija Saariaho Sergei Rachmaninov

proyectores que permitieron imágenes en movimiento. Pero también escribe que “se nace sin objeto, se vive sin sentido... Y al morir,

no queda nada”. El inocente juego de la infancia y el macabro juego de la existencia se dan la mano como en su “Gritos y

susurros” (1972), de gran impacto estético para Saariaho y cuyo ambiente también tiñe su Laterna magica.  

Saariaho tiene una aguda sensibilidad sinfónica y plástica encauzada tanto por el IRCAM de París como por su maestro y

compatriota Paavo Heininen. Oye visualmente la música y traslada la experiencia al sonido a través de una orquestación minuciosa,

con un tratamiento muy expresivo de las cuerdas y meticuloso en metales y percusión. El color rojo, que Bergman asociaba al alma

humana, Saariaho lo materializa en el sonido de 6 trompas y el montaje cinematográfico de su admirado Bergman, es trasladado por la

finlandesa a un detallista trabajo tímbrico. Clústers que se disuelven en cuartos de tono, lamentos ahogados en los metales con

sordina, una administración concienzuda de la intervención de las campanas... o recursos más evidentes, como los susurros que pide a

los músicos con indicación expresa en la partitura: “loud whisper without the instrument” (que según tenemos entendido, no hicieron,

con la intensidad que pide Saariaho, los músicos de la Filarmónica de Berlín en su estreno); y que utiliza en anteriores como Nymphea

Reflection (2001) o en posteriores como Circle Map (2012). Si bien reconocemos el oficio de Saariaho en todos estos aspectos, buscando

el colorismo la obra peca en ocasiones de una yuxtaposición excesiva de elementos, cayendo en un muestrario efectista a veces

exasperante, y en otras en una reiteración gratuita. A veces lo ingrávido y onírico, tan característico de obras como esta o de su Circle

Map, orilla la futilidad evanescente.  

Martínez-Izquierdo, director muy cercano al mundo estético de la compositora, brindó una lectura muy focalizada en los detalles,

buscando subrayar los rasgos esenciales del mundo sonoro, quizá a veces con excesiva cautela lo que nos hacía perder la visión de

conjunto, pero entregado a una partitura muy trabajada desde sus ejes principales, que conoce sin duda, como conoce globalmente la

música de Saariaho, que ya trajo en 2008 a Barcelona dirigiendo el grupo BCN216. De la orquesta logró extraer la elasticidad, la

riqueza de texturas y el contraste de planos que configura la atmósfera de la obra, aún en aquellos momentos en los que la exigencia la

llevaba al límite, o lo traspasaba, como en algunos pasajes donde muy puntualmente las trompetas se vieron algo superadas por la

dificultad. Saariaho, presente en la sala, tuvo una amable acogida del Palau al saludar. 

La orquesta abordó a continuación la colorista suite de El pájaro de fuego, en su versión de 1919. Aunque en algunos momentos

tanto cuerdas como vientos ofrecieron un buen desempeño así como la percusión y el arpa, los metales estuvieron algo imprecisos en

la “Danza infernal” y en suma director y orquesta fueron incapaces de fundirse en la unidad que exige el universo stravinskyano. Faltó

brillantez en la orquesta y elocuencia en la batuta, y sobró atropellamiento desde la entrada sigilosa de chelos y contrabajos que

afectó al desarrollo posterior, en una versión algo llana de la obra de Stravinsky.  No fue impedimento para que el público dedicara

aplausos a la orquesta y al director, acordes a un meritorio trabajo en el global de su visita.

TwittearCompartirCompartir

• Recital de Olga Peretyatko en la

Sociedad Filarmónica de Bilbao

• El clarinetista Martin Fröst y la

Orquesta de Cámara Sueca en

JJMM

• Juanjo Mena y Christian Zacharias

con la Orquesta Nacional de

España

MÁS ARTÍCULOSMÁS ARTÍCULOS

• La prohibición de amar y el Wagner

heterodoxo

• Sobre la ópera "Juan José" de Pablo

Sorozábal

• Historia del Otello de Rossini. Por

Roger Alier

• Boris Godunov de Mussorgsky: La

fidelidad a Pushkin

• Paolo Tosti, una vida en canciones

MÁS OPINIONESMÁS OPINIONES

• Sobre el "Winterlied" del Goethe-

Institut de Barcelona

• Horacio Lavandera, pianista del

futuro

• Kirill Petrenko, primus inter pares

• Obituario sobre Miguel Roa. Por

Miquel Ortega

• Otello, dos versiones de una misma

tragedia. Por Gregory Kunde

NOTICIAS

CRÍTICAS

ENTREVISTAS

OPINIÓN

ARTÍCULOS

Inscríbete aquí para recibir nuestro boletín.

Nombre y apellidos

email

Suscribirse

CONTACTOCONTACTO

Lectores

info@plateamagazine.com

Artistas e instituciones

redaccion@plateamagazine.com

© Platea Magazine

Utilizamos cookies para mejorar la navegación en nuestro sitio web.

Al continuar navegando, entendemos que aceptas su uso. Más información

aceptaraceptar

Pàgina 2 de 2Platea Magazine - Nikolai Lugansky con la Orquesta Gulbenkian en el Palau de Bar...

16/02/2016http://www.plateamagazine.com/criticas/385-nikolai-lugansky-con-la-orquesta-gulben...