1

RECERCA

EL QUE JO VULL ÉS AMOR

«Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor i no

sacrificis»

(Mt 9,13; cf. Os 6,6)

A vegades hi ha circumstàncies, com la calor o la fatiga, que posennervioses les persones, ens fan més irritables, o sigui, que és més fàcil quemanifestem la nostra ira.

Podem veure com a «normal» que allò que no ens agrada, sobretot siho veiem en els altres, ens mogui a voler-ho arreglar, com si fos una lluitacontra el mal. Així podem enrabiar-nos contra els altres perquè amb lanostra actitud els encaminem cap al bé.

Però no és pas això el que ens diu Francesc d’Assís, que troba en la irala manifestació del nostre, del MEU propi mal. No és que el que fan elsaltres estigui malament, sinó que amb la nostra ira ens manifestem comsom nosaltres. En lloc d’estimar el germà, el fem víctima del mal, sobretotdel mal que abriguem nosaltres i que sabem molt bé què és.

Jesús ens envia a escola una altra vegada, cal que aprenguem el que ésmés important, i això és la persona humana, el germà, l’altre que tenim alnostre costat patint del mateix mal que nosaltres i que, a més, ens had’aguantar les nostres enrabiades.

Caldrà aprendre i veure com desviem aquesta sensació de ràbia i d’irai en fem caritat i amor.

fra Josep Turull

RECERCA

2

PER COMENÇAR

LES COSES AMABLESfra Antoni Pera

Aquest escrit és una intervenció en l’homenatge que es va fer

al pare Venanci d’Arenys de Mar, caputxí, a la biblioteca

d’aquesta vila. L’autor, fra Antoni Pera, també fill d’Arenys,

moria poc temps després. Que sigui aquest article memòria

agraïda d’aquests dos frares arenyencs.

Justificacions1era. Quan van demanar-me de

prendre part en aquest homenatgeal P. Venanci d’Arenys de Mar, vaigacceptar-ho tot seguit.

Al plantejar-me què i com podiafer-ho vaig associar, ves a saber perquin misteriós mecanisme, P.Venanci i Joaquim Ruyra. Talvegada per coincidir el naixement delP. Venanci amb l’any Ruyra; talvegada perquè tots dos eren unsenamorats de Sant Francesc i de lajoiosa simplicitat de la vidacaputxina; tots dos enamorats de lanostra terra i de la seva gent; totsdos tan seriosos que eren capaçosde saber riure’s d’ells mateixos. Pelque fa al P. Venanci n’hi hauria proude recordar la seva poesia dedicada

a la Gent d’Arenys – que el P.Manuel de Lipà va fer-ne desprésuna sardana – (cito de memòria): La

gent d’Arenys, mireu si és cas, som

cadascú a sa manera, qui és alt,

qui és baix, qui és magre o gras,

qui té un ofici o una carrera... som

com tothom, poc més, poc menys,

però se’ns coneix que som

d’Arenys.

Perquè estimava de cor elpoble i la seva gent podiaseriosament fer-hi bro-meta.

Van venir-me a la memòria unseguit d’anècdotes del P. Venanci

3

RECERCA

que, ben elaborades, podrien sercom capítols de Pinya de rosa, La

parada o Entre flames, de Ruyra.No tinc a mà cap escrit del P.Venanci. Tot el que diré són cosesque tinc a l’arxiu de la memòria i que,d’alguna manera, manifesten unafaceta de la seva manera de ser.

2ona. Així pensava fer-ho i, almateix temps, llegir-ho personalmentavui. Però una recent operacióquirúrgica per implantar-me unapròtesi del genoll dret, i la lentarecuperació que segueix, han fet queno hagi pogut dedicar-hi més tempsa elaborar el text, ni quepersonalment pugui físicamentacompanyar-vos.

Rebeu-ho com a unssenzills apunts, unes fitxesque s’haurien d’ampliar,però que recorden i sónexpressió de l’admiració il’amor fratern que tinc pelP. Venanci.

Com em dic?Ja sabeu que abans quan un

entrava al noviciat dels

caputxins, al vestir l’hàbit li

canviaven el nom. Ell es deia

Francesc Xavier Nogueras i de

Prats. Van posar-li Venanci

d’Arenys de Mar. Arran d’això ell

mateix contava:

Al principi quan escrivia a casao havia de firmar alguna cosa, espreguntava: Ara com em dic? Novenint-li a la memòria el nom que lihavien posat – i que al principi no liagradava massa – no tenia mésremei que sortir de la cel·la i llegir latargeta amb el seu nom de frare quehi havia a la porta. Llavors, jatranquil, podia firmar la carta odocument que estava escrivint.

També deia tot rient: Abans jo

tenia un «de» de certa noblesa al

meu nom, «de Prats», ara, que sóc

un pobret descalç, en tinc dos,

«d’Arenys» i «de Mar».

Per ajudar la memòriaNo crec que fos escrupolós,

sinó fidel als seus compromisos,

però es fiava poc de la seva

memòria ben sovint, suposo,

totalment ocupada en un món

interior ric de pensaments i de

projectes.

Quan per algun motiu no podiaassistir a la pregària litúrgica de laComunitat, resava el Breviari totcaminant pel jardí dels Seràfics, oviatjant en tren. Quan haviad’interrompre el rés, treia de labutxaqueta del pectoral de l’hàbitl’estilogràfica i apuntava en una fitxaad hoc, el salm i verset on havia

RECERCA

4

arribat per tal de reprendre després,sense deixar-se res, la recitació dela pregària.

Quan havia de predicar algun

sermó acostumava a fer un resum

de la predicació en petits fulls,

escrits amb la seva lletra menuda

i clara. El que ara en diríem una

xuleta.

Vaig demanar-li que fes el sermóde la meva Primera Missa alConvent d’Arenys. Era el mes dejuliol, a les 11 del migdia, pels voltsde sant Zenon. Les portes i finestresde l’església eren obertes de bat abat per remoure l’aire, ja que, enaquell temps, no hi havia pasventiladors a l’església. Sense queell se n’adonés, el vent va fer voleiarun parell de fulls dels apunts quetenia a la barana de la trona. A migsermó va buscar inspiració en elsfulls, al no trobar-los, em va miraramb ulls esbatanats, i, amb un gestseu ben característic,

tot somrient va arronsarles espatlles com quidemana perdó i dient en

nom del Pare i del Fill i de

l’Esperit Sant, va baixarde la trona sense acabar elsermó.

No va haver-hi més remei queels ministres tornéssim a l’altar ientonar el Credo in unum Deum...ben agraïts al cop de vent que vaestalviar-nos un xic de calor, peròlamentant no conèixer com acabavala interessant predicació.

«In illo tempore...» una de lespenitències que segons la tradició,acostumàvem a practicar elscaputxins era el que en dèiem«menjar a terra». En què consistia?El «Manual Seráfico» ho explicavadetalladament. Jo ho faré breument.Beneïda la taula, s’agafava el tovallói es posava com un petit davantallligat a la corda de l’hàbit. El plat, elgot, l’ampolleta del vi i els cobertses posaven a terra davant la taulaen el lloc que cada frare ocupava.Hom s’agenollava i es cobria la màesquerra amb una punta del tovalló– per no cremar-se la mà – i servitel menjar es prenia devotamentl’aliment. Habitualment els fraresgrans i els malalts n’eren dispensats.Aquesta penitència es feia la vigíliade les grans solemnitats: SantFrancesc, Pasqua, etc., també endies penitencials: dimecres decendra i divendres sant. Però tambéel pare Guardià la imposava,sobretot als novicis i estudiants, coma satisfacció d’alguna mancançacontra l’observança conventual.

5

RECERCA

Un dia, el P. Bru d’Igualada, queera el Guardià del Conventd’Arenys, mal informat, per cert,d’una falta comesa pels novicis, vacastigar-nos a tots a menjar a

terra. El P. Venanci, que era elVicemestre de Novicis, aquell dia vaarribar un xic tard al dinar. A l’entraral refetor i veure tots els novicis fentaquella penitència, va aturar-se igirant-se a fra Teodor va preguntar-

li en veu baixa: Quina festa és,

demà, que els Novicis fan

penitència? Fra Teodor va dir-li enveu baixa: Hi ha hagut

«rapapolvo». S’havia estalviat laseveríssima amonestació que,repetixo, injustament, ens havia fetabans el P. Guardià.

El frare de la serpSembla que el P. Venanci tenia

una predilecció pels animals que

sobresortien per rars i grans.

Quan era Provincial va passar lavisita canònica a les Fraternitats deCentre Amèrica. Quan va visitar-nosa Managua, organitzàrem un passeiga les illetes del Gran Llac de Nica-ragua. Es tracta d’un arxipèlag decentanars de diminutes illes ben aprop de la ciutat de Granada. Unabellesa natural tropical: cocoters,mangos, i altres plantes d’un verd

exuberant. Penseu quehi ha illetes que no sónmés grans que una illade cases i alguns canalsno tenen més d’unmetre d’ample. Per a ellhi havia un valor afegit:sabia que en aquell llacd’aigua dolça, cosarara, hi havia taurons. Lifeia il·lusió veure’nalgun, encara que solsfos l’aleta, i fer-ne una

fotografia. Ens va fer donar voltes imés voltes amb la barqueta percanals i més canals... No en vamveure cap, i va quedar tot defraudat,però content del meravellóspaisatge.

Un grup d’amics parlàvem un diadel P. Venanci. Un jove del grup noacabava de saber de qui parlàvem.Algú va explicar-li que era un frared’Arenys que després de Provincialva anar a Missions a l’Amazònia

RECERCA

6

colombiana i que enviava articles perla revista Catalunya Franciscana.Crec que es titulaven «De Letíciaestant», sempre encapçalats per unafoto d’ell agenollat i portant com sifos una bufanda una enorme boa.Ah! – va dir el jove – parleu del

frare de la serp. Així el va identificari definir.

Aquesta la contava la meva mareA casa hi vivia acollida una tia

de la mare, la tia Maria, que vaemmalaltir greument als 99 anysd’edat. Va anar a confessar-la el P.Venanci. Però el Viàtic i la Unció delsMalalts, va fer-ho, com erapreceptiu, el Vicari de la Parròquia,un capellà jove alt i primet. Crec quees deia mossèn Josep Maria.

Acabada la cerimònia i quan jael sr. Vicari havia marxat, la tia Mariava dir a la mare: Mai no hauria dit

que el frare de can Nogueras

portés barba postissa.

Per acabarCom deia al començar, són

apunts a mig elaborar, si m’heatrevit, malgrat tot, a enviar-los perunir-me a aquesta celebració, ho hefet tot pensant que és com una menade retorn a un deute que tenia ambel P. Venanci. Si ell va deixar a migsermó la meva primera missa

estalviant-nos una estona de calor,ara jo deixo a mig fer aquesta mevacol·laboració, estalviant-vos unaestona d’avorriment.

Gràcies.

7

RECERCA

QUÈ HE APRÈS VIVINT EN COMUNITATQuè vaig aprenent...

Lola Magriñà

Vivinr en comunitat he aprèsmoltíssimes coses que han fet quesigui el que sóc; ara bé, si haguésde dir-ho amb poques paraules,diria que he après «com estima Déu»i a «estimar com Déu estima». Envaig aprenent.

Ho vaig aprenent amb lacomunitat, pregant, reflexionant,contrastant, qüestionant-me; pouanten la persona de Crist, imatge delPare, contemplant-lo, escoltant quèdiu, què fa, com mira, com calla; elsseus sentiments, les seves reaccions,les seves actituds i, sobretot, comes relaciona amb el seu Pare.

Jo, de petita, havia après elsmanaments: «Estimaràs Déu sobretotes les coses i el proïsme com a tumateixa».

Això, a la pràctica, ho traduïa enuna sèrie d’obligacions, així feiacontent Nostre Senyor: anar a

Missa, creure el pare i la mare, nodir mentides, fer almoina, ajudar elsaltres... La imatge que m’havia fetde Déu era més aviat llunyana; lad’una mena de senyor feudal a quise li deuen prestacions i homenatge;que està vigilant el que fas o no fas..

La imatge que ara en tincés molt diferent. Resd’exigències. L’exigència,si hi és, és conseqüènciade l’amor.

I, si tens la sort, la gràcia, dedescobrir com ens estima,gratuïtament, personalment, tant siho saps com si no ho saps, tant si hicorrespons com si no; que etcontempla amb entranyes demisericòrdia, no per veure què faso què deixes de fer, sinó perquèt’estima... Que ens ha entregat el seu

El cap de setmana del 25 de març passat es va celebrar a

Montserrat una trobada de religioses i religiosos joves. El

tema era la vida comunitària, i es va desenvolupar sobretot a

partir de testimonis de diferents generacions. Us oferim aquí

dues d’aquestes aportacions, la d’una religiosa vedruna ja

bregada i la d’un frare caputxí jove.

RECERCA

8

Fill, Jesús! Que ens ha fet el do depoder-lo estimar i col·laborar en ferpossible el Regne pel qual Jesús valluitar i va donar la vida... llavors síque l’exigència és gran. És unaexigència dolça i reconfortantperquè és amor, no una obligació.

Ho considero un granaprenentatge. Aquestaprenentatge, estimar comDéu estima, ha estat i ésla base dels altres.

Contemplant Jesús i compartintamb la comunitat vaig aprenent aqüestionar la meva manera de viuretenint com a referent Jesús ques’encarna i s’entrega sense límits.Això m’ha obligat a estar atenta, aser sincera, a viure en veritat interiori exteriorment, dintre i fora de casa,a deixar-me interpel·lar per noenganyar-me, per ser coherent.

A la comunitat i amb la comunitatvaig aprenent a dialogar, a discernir,a consensuar, a comprometre’m, afi que el Pla de Déu es realitzi en mi,en la comunitat i en el món.

Vaig aprenent a mirar la realitat,a contemplar-la d’una altra manera;no des de fora, sinó des de dins i- en la mesura del possible - a seruna de tants i tantes, a la manera deJesús-servent, que s’abaixa, es

despulla, es buida de si mateix i prenla forma d’esclau.

Vaig aprenent a estimar tothom,preferentment el necessitat; a viureels problemes de les persones mésproperes i les situacions mundialsimplicant-m’hi tant com puc; si mésno, informant-me, reflexionant ipregant. Compartint el sofriment i elgoig.

Vaig aprenent, també, que en elmón en el que vivim hi ha excésd’individualisme i d’egoisme.Necessita persones que demostrinque una altra manera de viure éspossible. Una manera de viure queté en compte la persona en totes lesseves dimensions; que lluita per lajustícia i l’equitat; que utilitza elsrecursos naturals amb consciènciasolidària perquè són un do de Déu.Un estil de vida que és font de pau igoig interior i exterior perquè és mésjust i per a nosaltres, els religiosos/es s’assembla més al de Jesús.

Vaig aprenent que lacomunitat és una escola depràctiques de «l’artd’estimar», ja que s’hisolen donar moltessituacions:

salut i malaltia, abundància icarència, claror i foscor, amor i

9

RECERCA

fredor – indiferència, esperança idesànim, comprensió i incom-prensió, acompanyament i soledat,oasi i desert, enfrontaments iacceptacions... Situacions en les quedonem i rebem, perdonem i somperdonats, consolem i somconsolats...

I si la comunitat comparteix lessituacions de fora, del veïnatge, dela humanitat... l’escola es converteixen universitat!

La comunitat és unaescola on 1a norma és lagratuïtat i l’agraïmentperquè e1 Senyor ens hafet aquest do. Estimarsense mesura, sense límits,com Ell.

Jo comparo la comunitat amb elriu: les pedretes i pedrotes es vanesmolant les unes a les altres gràciesque no n’hi ha cap d’igual. El correntde l’aigua les va configurant, si esdeixen; unes vegades dolçament ilenta, altres amb embranzidesimpetuoses, a cops, fins i tot, d’altres

elements: arbres caiguts, deixalles,rocs.. Unes es deixen conduir perl’aigua i van avançant, altress’arrapen i es refugien en el primerque troben. Penso que la gràcia estàen no sortir del llit del riu, lluitar i noenganyar-se buscant algun recer.

Vaig aprenent que la Comunitatentesa i viscuda com un grup depersones que tenen com a centre dela seva vida Jesús, que volenidentificar-se amb ell i per aixòs’entreguen gratuïtament i ambalegria i lluiten per un món més just,és un signe profètic, és un do queDéu fa al nostre món.

Finalment, i per acabar. Crec queels que vivim en comunitat hem deser honestos. La comunitat no es fasola, la fem entre tots, dia a dia, ambla gràcia que el Senyor dóna acadascú. El nostre model és Crist.

La meta, estimar com Déuestima. Per això ens cal fermolta experiència de Déui que Ell la pugui fer ennosaltres.

* * * * * * *

RECERCA

10

LLAURATS PER DÉU EN FRATERNITATFra Francesc Miquel Sánchez

Primerament crec necessaripresentar la meva comunitat. Enstrobem en el poble d’Arenys deMar i la fraternitat està formada per10 germans, entre els 80 i els 23anys. Tot ben variat.

Durant aquestes setmanes heanat pensant com podria expressarla meva experiència de comunitat ino he trobat res més que duesparaules: Vocació i Límits.

Vocació. Tots els que som aquíhem sentit la invitació de Jesús aseguir-lo de més a prop. Per a mi,com per als meus germans aquestacrida té una finalitat immediata i ésla de ser germà, viure en fraternitat.Aquest és l’accent que posà santFrancesc: el ser germà, fer unafraternitat que prega, treballa is’ajuden mútuament.

És el que experimento enla meva comunitat, ser unafamília, ser germans.

Això crec que queda confirmatquan, sense proposar-s’ho, lafraternitat expandeix entre la gentque l’envolta l’acolliment, i per partdel poble trobem una estimació versels frares.

Recordo que després de laprofessió vaig anar uns dies a casa.Quan em trobava coneguts, empreguntaven com estava i sim’avorria en el convent... Però,abans que jo contestés, els de casadeien: «I ara! Sempre estan rient, iper la cosa més petita». A casa riem,i molt, i si no que ho preguntin a fraRossend que sempre diu que quanriem no el deixem escoltar i seguirla conversa amb els altres germans.

Per a mi aquestaexperiència de lacomunitat està moltpresent en el moment de lapregària (especialment enl’Eucaristia), en la taula oncompartim tot el tresor quecada germà té, en lesrecreacions i en els capítolslocals.

Límits. Crec que la comunitaten molts moments et posa ensituacions límit, ja que aquells quela formem som diferents en edat,procedència, tendència eclesial... iaixò, poc o molt, fa que en algunsmoments xoquem. Tot i que el xocsol ser breu, és intens. Per a mi és

11

RECERCA

en aquests xocs on ens anem polintde les petites o grans estelles quetots tenim. En aquesta matèria, crecque sant Joan de la Creu hi toca deple: La primera cautela sea que

entiendas que no has venido al

convento sino a que todos te

labren y ejerciten. Unos de

palabra, otros de obra, otros de

pensamientos contra ti...

Sant Joan de la Creu coneixiamolt bé la vida comunitària.

Aquest labrarte, intentoviure’l com un anarmadurant tant a nivellpersonal, com a nivellcomunitari.

Tot i que això, almenys a mi, nom’acaba d’agradar, és pel nostre béi sant Francesc diria que hem detenir-ho com una gràcia.

La imatge que mésm’agrada per a veure’m ami unit amb els meusgermans és la delsdeixebles: homes diferentsentre els quals, fins i tot,trobem Judes!

Entre els quals trobem unexplotador com Mateu i un explotatcom Pere. Però que s’avenen entreells, i nosaltres també ens avenim,perquè tots som cridats i aplegatspel Senyor Jesús. Ell no demana onvolem estar més a gust, sinó onrendirem més.

RECERCA

12

L’ACTITUD DE RESISTÈNCIA EN EL MOMENTPRESENT

Montse Andreu

Aquesta és una aportació a la taula rodona que es va fer al

convent de Pompeia pel gener de 2005, en ocasió de les

jornades de trobada i reflexió que s’organitzen cada any.

Quan en Josep Manuel ens vasuggerir que algú de Canet podriaparticipar en aquesta taula rodona,jo vaig pensar que efectivament enel grup de Canet hi ha gent que té

moltes coses interessants atransmetre. El que no vaig pensarés que seria jo finalment la queestaria asseguda aquí.

No és exactament el fet de parlaren públic el que em fa por. És haverde parlar de la meva pròpiaexperiència el que em fa pànic, i esticconvençuda que es deu al fet que la

meva vida no és plana, és a dir, jono estic sempre igual, la meva vidafa ondulacions, té alts i baixos, i totaixò fa que em costi molt buidar el

13

RECERCA

que tinc dins, però miraré detransmetre el millor que pugui lesreflexions que he fet sobre aquesttema.

El primer cop que vaig llegir eltítol proposat per a aquesta taularodona, el que em va venir al capva ser que jo no em sento capheroïna pel fet d’aguantar i d’intentarperseverar en la fidelitat a Jesús.

El que jo sento és que sócmolt feliç i molt afortunadade ser cristiana i deconèixer Jesús.

De totes maneres, siaprofundeixo una mica en el temapuc arribar a ser conscient de lameva situació. Imagino que sóc unpuntet enmig de la immensitat ianalitzo el meu entorn més proper iem trobo el següent: tinc un marit aqui estimo molt però amb qui nocomparteixo res de la meva,podríem dir, espiritualitat oexperiència cristiana; tinc dos fillsadolescents, la Mònica i l’Enric, alsquals he intentat transmetre des queeren petits alguna cosa de la mevafe i no sembla (de moment) que hagitingut massa èxit; d’altra bandaactualment tinc una feina quesenzillament no m’aporta cap menad’enriquiment com a persona i en laque m’és molt difícil trobar Jesús.

Davant d’aquest panorama tandesolador miro una mica més enllà iveig que visc en una societat que,malgrat que té moltes coses bones,fa molt difícil perseverar en lafidelitat a Jesús. Sense anar més llunyno cal que us expliqui en què s’haconvertit el Nadal o la SetmanaSanta. També veig una Església ambla qual moltes vegades no em troboidentificada.

Realment, aquest puntet quem’he imaginat que sóc no ho té gairebé, i llavors em faig la pregunta: Comés que aguanto i que intentoperseverar en Jesús?

Li he donat moltes voltes il’única resposta que m’haconvençut és que m’hesentit mirada per la clarorde la mirada de Déu.

Aquell puntet, que m’he imaginatque era, ara té llum. No és l’únicpuntet que en té, però jo sócconscient que en tinc.

M’explicaré una mica millor:Durant molts anys, jo vaig viure lameva fe com un codi de conducta,com un camí per saber el que estavabé i el que no estava bé. Seguramentque ningú no m’havia fet veure o jono havia sabut trobar l’essencial deJesús i això em va provocar moltes

RECERCA

14

ganes de rebelar-me i de no volersaber res d’Ell.

Jo no sabria explicar com oquan, però el que sé és que aquestasituació va canviar radicalment i arapuc dir que el que realment val lapena és tenir una experiència deDéu.

Segurament que tots els queesteu aquí la teniu i la sentiu i pertant em podeu entendre, ja que

l’experiència religiosa éscom una seducció, com unfoc que intentes apagar i nopots.

El que sí que tinc clar és queaquesta llum que il·lumina el puntetenmig de la immensitat és gratuïta,però jo l’he de mantenir.

I què faig per mantenir aquestallum i veure la claror de la miradade Déu?

PREGARLa meva manera de pregar ha

anant evolucionant al llarg de la mevavida, evidentment no prego igual araque quan tenia 15, 20 o 30 anys.

També crec que puc afirmar quehi ha un punt d’inflexió en la mevamanera de pregar i va ser a partirdel moment que vaig sentir la frase:

Pregar és deixar-se mirar!

A partir d’aquest moment emvaig adonar que el que jo feia noera exactament pregar, des dellavors he anat descobrint ( i em faltamolt encara) que pregar és molt mésque el que jo feia. Ara penso quepuc pregar adoptant una actitud derecolliment per exemple en unaesglésia, en una pregària de Taizé oal final del dia quan ja estic estiradaal llit, o bé que puc pregar en unmoment del dia en el qual necessitodeixar-me mirar per seguir resistint.

Pregar en definitiva és fer meu el«Pare Nostre».

COMPARTIR AMB ALTRESCRISTIANS LA MEVAEXPERIÈNCIA

Per això són tant importants diescom el d’avui o com d’altrestrobades en les quals ens enriquimels uns als altres. També participaren els grups de diàleg i pregària,sobre això molts de vosaltres teniumés experiències que jo mateixa.

Dins d’aquesta actitud decompartir, també pensoque participar del’Eucaristia m’ajuda molt.

(segueix a la pàgina 27)

15

RECERCA

Taizé:

Bondat i

Innocència

RECERCA

16

Quan el germà Roger va arribar al llogarret de Taizé l’any1940, buscant un lloc on començar una comunitat que encarnésla reconciliació dels cristians, es trobà amb un racó de mónoblidat de tothom. Avui, més seixanta anys després, Taizés’ha convertit en un referent de fe i d’evangeli a nivell europeui, fins i tot, mundial. Ni tan sols la mort del germà Roger,assassinat per una persona desequilibrada en plena pregàriaara fa un any, ha fet minvar l’embranzida d’aquesta comunitatni l’atracció que desperta en multitud de cors.És molt el que s’ha escrit sobre Taizé i sobre el germà Roger.Ell mateix va publicar diversos llibres, on es pot trobar laseva vivència espiritual. Us oferim en aquest número deRecerca dos textos inèdits en català. El primer és del filòsofPaul Ricoeur, amic de Taizé que va morir pocs mesos abansque el germà Roger. En aquest escrit expressa allò que a elll’ha seduït de Taizé, posant l’accent en la bondat que totsportem a dins i desitgem alliberar. L’original francès ésaccessible en la pàgina web www.taize.fr. El segon és unareflexió d’un germà de la comunitat de Taizé que clou el llibre«Choisir d’aimer», homenatge que la comunitat de Taizé hadedicat al seu fundador. És una semblança del germà Rogera partir d’un tret ben distintiu de la seva personalitat: lainnocència.Agraïm a la comunitat de Taizé el permís que ens ha donat detraduir i publicar aquests dos textos.

17

RECERCA

ALLIBERAR EL NOSTRE FONS DE BONDATPaul Ricoeur

tranquil·la, discreta, i en la pregària,on veig milers de joves que no tenencap articulació conceptual del bé idel mal, de Déu, de la gràcia, deJesús, però que tenen una tendènciafonamental cap a la bondat.

El llenguatge de la litúrgiaEstem oprimits pels discursos,

per les polèmiques, per l’assalt delvirtual, avui, tenim com una zonaopaca, i tenim aquesta certesaprofunda per alliberar, per deslliurar:la bondat és més profunda que elmal més profund. Cal no solamentsentir això, sinó donar-li unllenguatge, i el llenguatge donat aTaizé, no és el llenguatge de lafilosofia, ni tant sols el de la teologia,sinó el llenguatge de la litúrgia.

I per a mi, la litúrgia no éspas simplement una acció,sinó un pensament.

Hi ha una teologia amagada,discreta, en la litúrgia, que esresumeix en aquesta idea: «la llei dela pregària, és la llei de la fe».

Irrupcions de bondatQuè és el que vinc a cercar a

Taizé? Jo diria que una mena decomprovació (experimentació)d’allò que crec més profundament,a saber, que allò que s’anomenanormalment religió té a veure ambla bondat. Això està una micaoblidat, particularment en moltestradicions del cristianisme. Vull dirque hi ha una mena de restricció, detancament sobre la culpabilitat i elmal. No vol dir que jo subestimiaquest problema, que m’ha ocupatmolt durant diverses èpoques.

Però, allò que tincnecessitat de verificard’alguna manera, és queper molt radical que siguiel mal, mai és tan profundcom la bondat.

I si la religió, les religions tenenun sentit, és el d’alliberar el fons debondat dels homes, d’anar a cercar-lo allà on està completamentamagat. Ara aquí a Taizé, veigirrupcions de bondat en la fraternitat,entre els germans, en llur hospitalitat

RECERCA

18

De la protesta al testimoniJo diria que la qüestió del pecat

ha estat com desplaçada del centred’atenció per una qüestió, en unsentit potser més greu, que és laqüestió del sentit i del sense-sentit,de l’absurd. (...) Pertanyem a lacivilització que efectivament hamatat Déu, és a dir, que ha fetprevaler l’absurd i el sense-sentit persobre del sentit. Penso que aquí hiha una protesta profunda, i emproel mot protesta com a molt pròximd’atestació. Jo diria que l’atestació,ara, procedeix de la protesta, i queel no-res, l’absurd, la mort, no sónla darrera paraula.

Aleshores això reprèn lameva qüestió referent a labondat, perquè la bondatno és solament la respostaal mal, sinó que és tambéla resposta al sense-sentit.

En la protesta està el mot«testis», testimoni; hom «pro-testa»,però, abans cal que hom puguitestimoniar, i jo diria que, a Taizé,es fa el camí de la protesta altestimoni, i aquest camí passa pelque deia fa un moment: la llei de lapregària, la llei de la fe. La protestaés encara en el camp del negatiu: esdiu no al no. I aquí cal dir sí al sí. Hi

ha doncs un moviment pendular dela protesta al testimoni. I penso queaixò es fa per la pregària. Aquestmatí he estat molt tocat pels cants,aquestes pregàries en forma devocatiu: «O Crist...». És a dir queno estem ni en el descriptiu, ni en elprescriptiu, sinó en allò exhortatiu ien l’aclamació!

I penso que aclamar labondat és l’himnefonamental.

«Qui ens ensenyarà la felicitat?»M’estimo molt la paraula felicitat.

Durant molt temps, he pensat queera o massa fàcil o massa difícilparlar de la felicitat. Però ara ja hesuperat aquest pudor. O més aviatl’he aprofundit, aquest pudor, davantde la paraula felicitat. I la prenc entota la varietat de significacions queconté, inclosa la de les Benaurances.Jo diria que la fórmula de la felicitatés: «Feliç aquell que...». Aleshores,la felicitat, jo la saludo justamentcom un «re-coneixement», en elstres sentits de la paraula: la reconeccom a meva, l’aprovo en els altres,i em sento agraït per tot allò que heconegut d’ella, aquestes petites joiesper mitjà de les quals romanen lesde la memòria, que em guareixen de

19

RECERCA

les grans desgràcies de l’oblit. I ésaquí que jo funciono a la vegadacom a filòsof, nodrit pels Grecs, ilector de la Bíblia i de l’Evangeli, ones pot resseguir el recorregut de laparaula felicitat, però en els dosregistres. Perquè el millor de lafilosofia grega és una reflexió sobrela felicitat, la paraula gregaeudeimon. Però jo em trobo moltbé amb la Bíblia. De seguida pensoen l’inici del salm 4: «Ah! qui ensensenyarà la felicitat?» És unaqüestió un xic retòrica, que té, però,la seva resposta en les Benaurances.

I les benaurances sónl’horitzó de felicitat d’unavida sota el signe de labenvolença, perquè lafelicitat no és simplementallò que no tinc, allò queespero tenir, sinó tambéallò que he tastat.

Tres imatges de la felicitatRecentment reflexionava sobre

les imatges de la felicitat. Jo diria quea propòsit de la creació, d’aquestbell paisatge que està davant meu,

la felicitat ésl ’ a d m i r a c i ó .Després, segonaimatge, és en relacióals altres, en elreconeixement delsaltres, i sobre elmodel nupcial delCàntic dels Càntics:és el goig desbor-dant. I la terceraimatge de la felicitat,orientada cap al futur,és «l’expectació»:espero encara algunacosa de la vida.Espero tenir elcoratge davant de ladesgràcia que noconec, i espero

RECERCA

20

encara felicitat. Empro el mot«expectació», però en podriaemprar un altre. Penso en la primeracarta als Corintis, en el capítol queprecedeix el famós capítol 13 sobrela caritat que ho comprèn tot, queho excusa tot, etc. Aquest capítolcomença amb: «Aspireu als donsmés grans.» «Aspireu, aspireu».

Jo diria, doncs, que és lafelicitat de l’aspiració laque completa la felicitatdel goig desbordant i lafelicitat de l’admiració.

Un servei joiósAquí a Taizé, el que em sobta

sobretot en tots els petits serveisquotidians de la litúrgia, en lestrobades de tot tipus, els àpats, lesconverses, és l’absència completade relacions de domini. A vegadestinc la impressió que, en aquestaespècie d’exactitud pacient isilenciosa de tots els actes delsmembres de la comunitat, tothomobeeix sense que ningú mani.

D’això se’n treu una impressióde servei joiós, com diria,d’obediència amorosa, sí,

d’obediència amorosa, que és tot elcontrari d’una submissió i tot elcontrari d’un vagabundejar. Aquestcamí generalment estret entre allòque acabo d’anomenar submissió ivagabundeig està aquí amplamentbalisat per la vida comunitària. Ésd’això que nosaltres, elsparticipants, ens beneficiem. Ensbeneficiem d’aquesta obediènciaamorosa que assimilem en relació al’exemple donat.

La comunitat no imposapas una mena de modelintimidatori, sinó, comdiria, una menad’exhortació amical.

Estimo aquesta paraulad’exhortació perquè nosaltres noestem en l’ordre del manament, iencara menys de la coacció, i noestem tampoc en l’ordre de lamalfiança i del dubte, que és avui elque toca en la vida dels oficis, en lavida urbana, tant en el treball comen el lleure.

És aquesta tranquil·litatcompartida la que per a mirepresenta la felicitat de la vida enrelació a la comunitat de Taizé.

copyright (c) Ateliers et Presses de Taizé, 71250 Taizé, France

21

RECERCA

En molts dels missatges que vamrebre, la mort del germà Roger eracomparada a la mort violenta deMartin Luther King, de monsenyorRomero o de Gandhi.

En aquell moment, aixòcertament ens va ajudar aveure el germà Roger enla línia d’aquests testi-monis que van donar laseva vida.

Tanmateix, reflexio-nant-hi una mica més, noes pot pas negar quetambé hi ha una diferència.Perquè aquells estrobaven en un combatd’origen polític, ideològic,i foren assassinats peradversaris que no podiensuportar la seva opinió nila seva influència. Tambéla mort dels monjos deTibhirine es situa en elcontext d’un enfron-tament polític, encara queells fossin assassinats no

per por a la influència que haurienpogut tenir sobre els esdeveniments,sinó simplement perquè eren unsímbol massa fort.

Alguns diran que és inútil buscaruna explicació a l’assassinat delgermà Roger.

Efectivament, el mal, elveritable mal, s’escapasempre a qualsevolexplicació.

LA MORT DEL GERMÀ ROGER HA POSAT UNSEGELL SOBRE EL QUE ELL SEMPRE VASER

Germà François de Taizé

RECERCA

22

Un just de l’Antic Testament entenia consciència quan deia quel’odiaven «sense motiu» (Salm69,5), i sant Joan va posar la mateixaafirmació en boca de Jesús:«M’odien sense motiu» (Joan15,25). En aquest sentit, és, per tant,inútil interrogar-se sobre el perquè.

No obstant, en el meu frec a frecamb el germà Roger, un cert aspectede la seva personalitat sempre emva impressionar, i em pregunto siaquest aspecte no explica per quèel van posar en el punt de mira. Elgermà Roger era un innocent.Aquesta paraula, no la prenc pas enel sentit que no hi hauria hagut faltesen ell. L’innocent és algú per qui lescoses tenen una evidència i unaimmediatesa que no tenen de lamateixa manera per als altres.

Per a l’innocent, la veritatés evident. No depèn deraonaments, de recerques.

La «veu», per dir-ho així, i pateixen adonar-se que n’hi ha d’altresque tenen una aproximació méstreballosa. El que diu o proposa defer és per a ell simple i clar, i essorprèn que n’hi hagi d’altres queno ho senten així. Es comprènfàcilment que, d’aquesta manera, estroba sovint desarmat o es sent

vulnerable. Tanmateix, la sevainnocència no té en general resd’ingenu. Per a ell, el real no té lamateixa opacitat que per als altres.«Veu a través».

Poso un exemple: la unitat delscristians. Per al germà Roger, eraevident que, si aquesta unitat eravolguda per Crist i feta possible perEll, havia de poder ser viscuda sense

retard. Els arguments que li donavenen contra li devien semblarartificials. Devia tenir la impressióque se’n servien per justificarposicions que no volien abandonar.Per a ell, la unitat dels cristians era,abans de res, una qüestió dereconciliació. I en el fons tenia raó,perquè ens preguntem massa poc siestem preparats per a pagar el preud’aquesta unitat. Una reconciliació

23

RECERCA

que no ens toca en carn pròpia,mereix encara aquest nom?

Deien d’ell que no teniapensament teològic. Però no hi veiaell molt més clar que els qui deienaixò? Des de fa segles, els cristianshan tingut necessitat de justificar lesseves divisions. Artificialment, hanexagerat les oposicions. Senseadonar-se’n, han entrat en un procésde rivalitat i l’evidència d’aquestfenomen se’ls ha escapat. No han«vist a través». La unitat elssemblava impossible.

El germà Roger era un homerealista. S’adonava perfectamentdel que segueix irrealitzable,sobretot des d’un punt de vistainstitucional. Però no es podia aturaren això.

Aquesta innocència que heevocat li donava una forçapersuasiva molt particular,una mena de dolcesa quemai no es donava pervençuda.

Fins al final, ha vist la unitat delscristians com una qüestió dereconciliació. I la reconciliació és uncamí que cada cristià pot emprendre.Si tots efectivament ho fessin, launitat seria ben a prop.

Hi havia un altre terreny en el qualaquesta aproximació del germàRoger era molt sensible i on es veiapotser encara millor la sevapersonalitat amb el que tenia deradical:

tot el que podia projectarun dubte o una ombrasobre l’amor de Déu lisemblava insuportable.

El vaig veure una vegadaamoïnat preguntant-se com podiaser que el salm 103 digui de Déuque «no sempre acusa ni guardarancúnia sense fi» (v. 9). És que lagent hauria de creure que en Déu hiha la necessitat d’acusar i queguardar rancúnia estaria en la sevanaturalesa?

Aquí toquem altra vegadaaquesta comprensió molt immediatade les coses de Déu. No refusavapas de reflexionar, però sentia moltfortament en ell mateix que un certllenguatge que es pretén just – perexemple sobre l’amor de Déu –enfosquia en realitat el que lespersones no iniciades esperend’aquest amor.

Si el germà Roger va insistir moltsobre la bondat profunda de l’ésserhumà, cal veure-ho sota la mateixa

RECERCA

24

llum. No era il·lús amb el mal. Mésaviat era vulnerable per naturalesa.

Però tenia la certesa que,si Déu estima i perdona,refusa de fer memòria delmal.

Tot perdó veritable desvetlla elfons del cor humà, aquest fons queva ser fet per a la bondat i l’espera.

Paul Ricoeur es va impressionarmoltíssim per aquest accent sobrela bondat. Hi veia el sentit de lareligió: «Alliberar el fons de bondatdels homes, anar-lo a buscar allà onestà completament enterrat». En elpassat, una certa predicaciócristiana ha insistit constantment enla naturalesa humana profundamentperversa. Ho feia per a garantir lapura gratuïtat del perdó. Però vaallunyar molta gent de la fe; encaraque sentissin parlar de l’amor, tenienla impressió que aquest amor teniaalgunes reserves i que, per tant, elperdó anunciat no era total.

Potser és aquí on es trobal’herència més preciosa del germàRoger: en aquest sentit de l’amor idel perdó, dues realitats que tenienper a ell una evidència i que ellcaptava amb una immediatesa quesovint se’ns escapava. En aquestterreny, era veritablement innocent,

sempre senzill, desarmat, llegint enel cor dels altres, capaç d’unaconfiança extrema. La seva miradatan bella ho traduïa. Si es sentia béamb els infants, és perquè ells viuenles coses amb la mateixaimmediatesa; no es poden protegirni poden creure el que és complicat;el seu cor va directe a allò que elstoca.

Sé prou bé que el dubte nosempre estava absent del germàRoger. Per això estimava lesparaules: «No deixis pas que lesmeves tenebres em parlin!» Perquèles tenebres eren les insinuacions deldubte. Però aquest dubte nodisminuïa pas l’evidència amb la qualell sentia l’amor de Déu. Potser finsi tot aquest dubte reclamava unllenguatge que no deixés subsistircap ambigüitat.

L’evidència de què jo parlono es situava pas a nivellintel·lectual, sinó mésprofundament, al nivell delcor.

I com tot el que no pot ésserprotegit per raonaments forts ocerteses ben construïdes, aquestaevidència era necessàriament fràgil,exposada.

25

RECERCA

En els Evangelis, la simplicitat deJesús inquieta. Alguns dels quil’escolten es senten posats enqüestió. Era com si els pensamentsdels seus cors fossin desvelats. Elllenguatge clar de Jesús i la sevamanera de llegir en els corsconstituïen per a ells una amenaça.Un home que no es deixa tancar enels conflictes que alimentem ennosaltres mateixos sembla perillósper a alguns.

Aquest home fascina, peròla fascinació pot esdevenirfàcilment hostilitat.

Certament, el germà Roger vafascinar per la seva innocència, laseva percepció immediata, la sevamirada. I penso que va veure en elsulls d’alguns que la fascinació podiatransformar-se en desconfiança o enagressivitat. En efecte, per a algú queporta en si mateix conflictesinsolubles, aquesta innocència hahagut de fer-se insuportable. Non’ha tingut prou d’insultar o deridiculitzar aquesta innocència. Caliaeliminar-la. El doctor Bernard deSenarclens va escriure sobre lapersona que va posar fi a la vida delgermà Roger: «Si la llum és massaviva, i penso que la que irradiava el

RECERCA

26

germà Roger podia enlluernar, nosempre és fàcil de suportar.Aleshores només queda la soluciód’apagar aquesta font lluminosasuprimint-la».

He volgut escriure aquestareflexió, perquè permet de ressaltar

un aspecte de la unitat de la vida delgermà Roger. La seva mort va posarmisteriosament un segell sobre elque ell sempre havia estat. No vaser mort per una causa quedefensava. Va ser mort a causa delque ell era.

copyright (c) Ateliers et Presses de Taizé, 71250 Taizé, France

27

RECERCA

A mi m’agrada participar del’Eucaristia els diumenges, peròtambé m’agrada molt, moltíssim,quan em puc escapar algun dia entresetmana a l’Eucaristia dels vespresal convent dels frares caputxinsd’Arenys.

APROFUNDIR EN LESESCRIPTURES

Sempre he pensat que la mevafe no pot ser la del carboner i arapenso que si m’he passat la vida

fent cursos de formació de tota menade coses ha arribat l’hora de formar-me en aquest terreny. M’explico:

No sé si us passa, però jodesprés de llegir un bon llibre, em

sento tant bé!, doncs després dellegir els textos bíblics també em vullsentir bé i això, sincerament, no empassa sempre. Per això esticconvençuda que em cal poder sentirles explicacions dels que saben i aixíarribar a fer-los meus: llegint-los,meditant-los i també il·lustrant-los.

LES BENAURANCES SÓNPOSSIBLES

Totes aquestes actituds (pregar,compartir la meva experiència,

aprofundir en les escriptures) notindrien cap sentit si no estiguésconvençuda que per a resistir tambénecessito creure que lesbenaurances són possibles. En altres

(ve de la pàgina 14)

RECERCA

28

paraules i fent servir una frase queevidentment no és meva:

La porta d’accés al’experiència de Déu ha depassar per estimar elsenemics.

Arribat aquest punt he demanatals meus companys del grup deCanet (l’Anna, l’Elena, la Lídia il’Esteve) que si volien que diguésalguna altra cosa que ells fan per«resistir».

Jo sols puc enumerar les cosesque van sortir en aquella conversa,

segur que en una altra ocasiópodran explicar-les com unavivència seva.

Ells preparen alguns dels temesque després es fan servir en el grupsde diàleg i pregària. Evidentmentaixò els enriqueix i els fa resistir.

Per compartir el que tenen ambels que vénen darrera fan decatequistes, això comporta moltsacrifici però també és moltgratificant i veuen que ésimprescindible fer-ho

Vam parlar també de: tenir algunmètode de Revisió de Vida,participar en exercicis espirituals,Pasqua familiar..., conèixer altresrealitats cristianes.

Dit tot això, penso que davant lavida i enmig del món potser el quecal és que hi hagi molts puntets quebrillin alhora

i ser conscients que podemtransmetre junts aquestaalegria interior donanttestimoni de Jesús Vivent,

transformant la nostra manera depensar, la nostra manera de veureles coses i arribar a sentir dins nostrecom sentia Jesús.

Per acabar us llegiré un poema.M’ha costat triar-lo però finalment

29

RECERCA

he escollit un d’en Màrius Torres jaque per una banda queda reflectidala idea que us deia al començament

de que jo no estic sempre igual i,d’altra banda, jo l’entenc com unapregària.

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaütper sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençutno sigui mai el clau que tiba i que defensa

la viva pulcritudde la vibració d’una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençudaque vibra malament!

Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.Quants cops l’hauria volgut muda

per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldriesreblar les torques dels meus extrems afeblitsperquè mai no s’afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,i cantar sempre igual, ignorant les follies,

els delers, els neguits,el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies...

Jo vull ésser com tu, o corda que diriesque sempre et polsen uns mateixos dits.

RECERCA

30

L’AVENTURA ESCOLAR DE XAVIER D’OLOT(1901-1961)

fra Joan Botam

Com a experiència compartidade servei a la societat, l’escola neixi creix a mesura que els seuspromotors i animadors es retroben,dialoguen i són capaços d’elaborarun projecte, amb mitjans adequats,obert al país i als canvisgenerac iona l s .L’escola només potser si és lliure, perigual sensible al’ideal dels pares,dels mestres i delsalumnes. És com unser viu, amb perfilpropi, nom icognoms.

Als pares imestres de l’InstitutEscola Ausiàs

March, de laGeneralitat deCatalunya (republi-

cana), que l’any 1939 eren adscritsentre els vençuts de la guerra civil,no els agradà el projecte escolar dela Nueva España que el règim voliaimposar-los. Per coherència ambells mateixos optaren per laresistència pacífica. L’escola dels

seus fills, tot i lesdificultats delmoment, havia deser tallada a mida:de parla catalana,de tarannà lliberal,assaig de trans-missió dels valorsde la nostramemòria històrica.Una escola com laque configuraren,entre d’altres,pedagogs de latalla de JosepEstalella i Joan

ESTUDIS

31

RECERCA

ESTUDIS

Ras i Claravall, amb gent deprocedència plural, ètnies, idees itradicions espirituals.

L’aventura estava servida. Al’interior de l’escola, perquè l’equippromotor hauria de treballar ambescassos mitjans; fora, perquè hosabia tothom, el règim li faria laguerra.

Entre els agosarats impulsors delprojecte hi trobem, des delsmateixos inicis, el caputxí Xavierd’Olot. D’entrada, com un més a lacolla. Amb el temps, com una deles persones que féu l’escola i,viceversa, l’escola el féu a ell.

Fou el caputxí tallat a midaper a l’escola Isabel deVillena, confessà MariaAurèlia Capmany (1).

L’aventura, - prenc els elementsde la definició que en dóna MarcTwain és:

1) recerca imaginativa de lallibertat, amb risc; 2) somniuniversal, dens d’intel·ligència id’innocència; 3) resposta políticade la poesia (2).

Al llarg de la seva vida, d’ençàdels temps de la formació, Xavier

d’Olot emprengué la recercaimaginativa de la llibertat ambcompanys entranyables com Nolascdel Molar, Benet de Santa Colomai Manel de Lipà, successivament,alumnes i professors de l’EscolaSeràfica dels framenors caputxins,a Igualada.

Tots vibraven a l’èpocaamb les propostes delmoviment noucentista.

Llegien Xènius a La Veu de

Catalunya, admiraven els clàssicsgrecs i llatins (eren els temps inicialsde la col·lecció Bernat Metge, declàssics grecs i llatins, i de laFundació Bíblica Catalana),estimaven la música i la poesia. Detots plegats, Xavier d’Olot era elmés sorrut, callat i a primera vistahermètic, tot i que, per contrast,gastava un sentit fi de l’humor.Arreplegà la malaltia del temps, latuberculosi, de resultes de la qual esdefensà tota la vida amb un solpulmó. Necessità períodes de repòs,a les Borges Blanques, per exemple.Començà a valorar, des de lasensibilitat i el cor, els detalls de laconvivència, el color fràgil de les

(1) Cf Mariona Ferran i Permanyer, L’Escola Isabel de Villena i la seva gent (1939-

1989). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. 314 pàgs.(2) Cf Marc Twain, Autobiografía, Madrid, Espasa Calpe, 2004, 471 pàgs.

RECERCA

32

petites coses, les plantes i elsanimalons.

Per ell, la vida, amb claupoètica, s’obria pas dia adia a experiènciesefímeres, però de gransentit, netes i del totgratificants.

Per a la pregària i les celebracionslitúrgiques el seu espai era el bosc.Ho confessà a les alumnes del’Escola Isabel de Villena; que mai,els deia, us caiguin a sobre les teulesde l’església. Ell reflexionava,pregava i es produïa com un homelliure, imaginatiu i creador.

La guerra el doblegà però no eltrencà. Seguí lliure, republicà idemòcrata com sempre. Anà pelspobles errant, vestit pobrament,amb gorra i un projector depel·lícules. Es divertia i es guanyavael sosteniment. Com tants, perdé laguerra. Amb vista als seus somnisde progrés i de llibertat, haguéd’actuar amb astúcia i intel·ligènciasense tanmateix vendre’s lainnocència. Per al projecte escolarque esdevindria l’Isabel de Villena,per al qual l’invità Pep Casamiglia,ell seria oficialment profesor de

religión, amb el vist-i-plau del rectorde la parròquia de la Bonanova i delbisbe. La cobertura funcionà fins alpunt que Carme Serrallonga, ladirectora, era, així ho testifiquenalguns papers de l’administració, lareverenda madre superiora.

Per als pares, mestres ialumnes fou el referentespiritual.

33

RECERCA

ESTUDIS

Segons ell digué a la Carme totmostrant-li un dia el retrat d’un militarcarlí, amb boina, borla i bigotis,aquest sóc jo... En realitat, sensepretendre-ho, fou en el secretl’ànima de l’escola.

a) Pel seu testimoniatge, senzill,atent, receptiu i amable.

b) Per la seva dedicació diàriaal cant, com a compositor, poeta iintèrpret.

c) Pel seu guiatge a l’horasomniada de les excursions, ajudatper un altre caputxí, Josep M. deVera.

d) Per la seva pregària, lescelebracions de les primerescomunions, amb les confessions, lesfestes de Nadal, de primavera id’acabament de curs.

e) Pel costat responsable quedonà a l’equip directiu, també pelque concerneix el sostenimenteconòmic.

Visqué la realitat social i culturalde la seva època esperançat, amb

un llenguatge nou, el de la poesia,entesa no com a exercici literari, anscom a comprensió a fons del quesom. No s’acontentava amb lesaparences.

La seva era una lectura dela realitat viva, en cerca dela veritat, amable i, doncs,sense arestes.

• Com a ciutadà, enamorat delseu poble i, doncs, deferent amb totsels pobles, demòcrata i republicà.

RECERCA

34

• Com a creient, senseostentació. A l’escola assajà enmoments molt marcats pelsimperatius del règim polític,l’animació religiosa; ni catequesi, nimenys encara formación. Un costatpersonalitzat, sempre a punt.

• Com a frare, discret, senseafanys de protagonisme, agraït al dodels germans, profundamentfranciscà, senzill i pobre.

• Com a poeta, un creadorimaginatiu. La seva versió delHeilige nacht, la popular nadalaaustríaca, la primera que foupresentada al país, hagué de serajustada. Les noies la trobaren denivell excessiu, massa alt per a elles.

La meva intuïció (de cap manerauna tesi): Xavier d’Olot fou un homesímbol el qual, òbviament, se servídel llenguatge simbòlic; s’afanyà, desde l’experiència del dia a dia percaptar i viure tota la realitat, la quees veu i la que no es veu.

Un company de viatge queno es fa notar, que hi és, ique trobes a faltar quan noel tens.

La seva mirada, d’ulls de marede Déu romànica, pujant fatigosa-ment l’escala de la fraternitat caput-xina de l’Ajuda, la seva, intel·ligent iamorosa, ens acompanya encara.

35

RECERCA

ESTUDIS

EL CLIMA CULTURAL DELS PRIMERS ANYSDE XAVIER D’OLOT

fra Valentí Serra de Manresa

Joan Ayats, nascut a la capital dela Garrotxa el 1901, s’incorporà ala vida dels framenors caputxins deCatalunya l’any 1916, on prenguéel nom de fra Xavier d’Olot. Ambels caputxins de la restauració,redimensionats per l’acció pastoraldel P. Miquel d’Esplugues i els seuscol·laboradors, el jove Ayats que jahavia rebut una intensa formacióhumanística a l’Escola Seràficad’Igualada, l’aprofundiria encaramolt més com a membre de laProvíncia caputxina de Catalunyajuntament amb els seus companys:Andreu de Palma, Daniel de Molinsde Rei, Marc Castellví i Nolasc delMolar, tots ells homes de lletres id’intensa acció cultural.

L’ambient cultural quevivien els caputxinscatalans del temps de larestauració, explica, enbona part, que sorgissinpensadors, poetes itraductors

del tremp de Joan Ayats i,semblantment, erudits de treball

incansable com Nolasc Rebull delMolar, especialitzat en estudis olotinsi medievals que, com Xavier d’Olot,era també traductor i poeta.

Una aproximació històrica a lesactivitats, mentalitat i cultura delsfrares catalans en els territoris delPrincipat i Mallorca, ens mostracom

aquesta restauració esdesenvolupà en un climaparticularment optimista,

articulat, primer, per la Renaixençai, després, pel regeneracionisme iregionalisme (i posteriorment pelmodernisme i noucentisme). Unredreç que coincidia, arreu delPrincipat de Catalunya, amb unclima hispànic, més general, de topessimista, fortament enrarit per lafamosa crisi dita «del 98»; una crisioriginada per la mala política colonialhispana, força confusa tant a Cubacom al Marroc, que obriria unperíode de forta agitació social queesclatà a Catalunya amb els estrallsde la violenta «Setmana Tràgica» del’estiu de 1909.

RECERCA

36

Tanmateix, un temps abans de larevolta de juliol de 1909, arreu delsterritoris del Principat s’havien obertnous horitzons polítics, moltesperançats, marcats per la victòriade «Solidaritat Catalana» en leseleccions de l’abril de 1907 i, alhora,s’albiraven entusiastes expectativesculturals ran del Primer congrésInternacional de la LlenguaCatalana, celebrat durant l’any1906.

Sobretot s’esguardava,amb il·lusionada espe-rança, el ventall de lesnoves i falagueres pers-pectives autonomistes

(reclamades per les «Bases deManresa» de 1892) que forenposades en vies de realització l’any1914 amb la creació de laMancomunitat de Catalunya, en unclima clarament noucentista, tothoracomplagut per les coses polides i benfetes.

En aquest context tan favorablea la recuperació de Catalunya, perprimera vegada en la seva històriainstitucional, els caputxins deCatalunya optaren, de manerairrevocable, a partir del mes denovembre de 1907, per escriure llurdocumentació interna en llengua

catalana. I serà amb aquesta actitudde compromís amb la llenguacatalana, que els frares caputxins delPrincipat s’inseriran, plenament, enaquest prometedor correntregeneracionista suscitat arreu deCatalunya, i que redimensionà,enormement, la vida institucional delscaputxins catalans «ad extra»; és adir,

els projectà en la vidasocial i eclesial de laCatalunya contemporània,

tal com ho posà en relleu el P. Josepde Besalú, acabat l’Any Franciscà,en la carta circular preparatòria a lacelebració del Capítol Provincial de1927:

«Veiem en acabar el trienni laProvíncia de frares menorscaputxins de Catalunya tal com és.En l’exterior, plena de prestigi delsseus homes; per les sevespublicacions i obres de cultura; perl’apostolat evangèlic dels seuspredicadors; per l’extensió iimportància de les seves missionsestrangeres».

Certament, les publicacions delscaputxins de Catalunya, en aquestcontext de redreç cultural (influïttothora per l’exigent polidesa delnoucentisme català), tingueren un to

37

RECERCA

ESTUDIS

equilibrat i molt assenyat, que marcàprofundament el tarannà cultural deXavier d’Olot i dels caputxins delseu temps. Ens referim, ací,òbviament, a les diversespublicacions caputxines que haviensorgit a Catalunya, especialment apartir de 1906, durant el provincialatdel P. Miquel d’Esplugues, quan elscaputxins catalans es decantaren,com s’ha al·ludit més amunt, per lavia de la polidesa i de l’optimisme,reflectit acuradament en llurspublicacions, en especial la Fulla

Seràfica (nascuda a la ciutat d’Olot,a redós del convent de caputxins,l’agost de 1907) i, també en laRevista de Estudios

Franciscanos, que començà asortir el mateix 1907, des delconvent de Sarrià, en un idènticclima, ben fecund, de represacultural i espiritual. A propòsit de laRevista de Estudios Francis-

canos, el seu fundador Miqueld’Esplugues, escriví que:

«Fou lo primer pas per a larenovació intel·lectual y moral de laProvíncia. Ella devia ser, per deprompte, un gran element de creacióy difusió de cultura, un poderósestimulant d’energies, una poderosaarma de combat, un vehicle depropagació d’ideals».

Aquest clima cultural, fecund isanitós, que tant afavorí el redreç de

Catalunya, marcà pregonament eltarannà i la mentalitat del P. Xavierd’Olot i dels religiosos caputxinsdels seu temps ja al·ludits. És doncs,en el context d’aquesta novacircumstància històrica –en quèCatalunya comença d’avançar capa l’autogovern a través de la

RECERCA

38

Mancomunitat de Catalunya- quans’assolirà de configurar una novaimatge del framenor caputxí, moltmés coincident amb la dels nostresdies: un religiós compromès amb elpaís, de captinença entranyablementpopular i catalanista.

Sí, el caputxí del segle XXduia el segell d’un peculiarcapteniment configurat perla polidesa i la catalanitat;

actitud que es procurava d’infondreals candidats a la vida caputxina ja

des de la formació inicial i, també,de retop, irradiar-la al poble deCatalunya sobretot a través de lapredicació i des de les publicacionscaputxines, sempre en comunió,com s’ha esmentat, amb els idealsde la Renaixença i els del movimentcultural catalanista. Per això no ésestrany que sorgissin figures, com laque avui aproximem, de la talla deXavier d’Olot, autèntic model deresistència cultural en temps delfranquisme, que hagué de mantenir,des del treball cultural clandestí, latorxa de la catalanitat després de la

39

RECERCA

ESTUDIS

fractura i de l’enorme desfeta quecomportà la guerra civil i persecucióreligiosa ocorreguda entre 1936 i1939.

Mentre Xavier d’Olot es formavacom a framenor caputxí, cursant lacarrera eclesiàstica per tald’esdevenir sacerdot, esguardà,diverses vegades, com els seusgermans d’hàbit, els caputxinscatalans,

participaven activament, ide manera molt compro-mesa, en actes culturalspolítico-religiosos,

per exemple esmentem aquell famóssermó que, el 27 de novembre de1918, pronuncià el P. Josep deBesalú en una jornada de pregàriaa la Mare de Déu de Montserratexpressament organitzada per tal de«demanar la sobirania de la Pàtriacatalana»: Jornada patriòtica que esdesenvolupà a redós de l’esglésiabarcelonina de Sant Just i Pastor periniciativa de l’agrupació nacionalista«Els Montserratins».

La nova actitud, més educada, ila captinença de to catalanistaassolida pels framenors caputxinsdels primers decennis del segle vintèconnectà, també, i moltfructuosament, amb diverses

iniciatives, com les promogudes perla «Lliga del Bon Mot» i «ElsPomells de Joventut»; unacaptinença i cultura pròpia delsfrares caputxins que trobemdescrita, molt bellament, perl’eminent pedagog i estudiós delsnostres moviments culturals,Alexandre Galí, en la seva extensaHistòria de les Institucions i del

moviment cultural a Catalunya,publicada pòstumament a Barcelonal’any 1986, on escriu:

«En l’empelt dels caputxins ambel renaixement cultural no hi haguépremeditació sinó coincidència.

L’esperit caputxí, pensanta la catalana dins del seuconvent, va incidir en lesmateixes coses quepensaven els catalans

(…) una mateixa consciència del’eixut cultural, de la misèriainstrumental i de pensament, i de lanecessitat d’obrir finestres, d’establircontactes, de fer entrar l’aire delmón».

Els caputxins catalans de larestauració saberen percebre, moltafinadament, la nova Catalunya queemergia i, ultra la descripcióaportada a l’atent observadorAlexandre Galí, els frares catalans

RECERCA

40

escriviren, ells mateixos, a propòsitd’aquesta represa cultural idesvetllament de Catalunya, totadreçant-se als seglars franciscansvinculats a llurs convents que:

«Al desvetllament polítich y socialde Catalunya, certament no hipodien pas faltar les ordesfrancescanes. Ample és el campahont hem d’exercitar avui la nostraactivitat tots els terciaris. Molt és loque de nosaltres n’espera l’Iglésiay la Religió, no sols fent fructificar lafe y la pietat, sinó també embestintde cara la qüestió social».

Semblantment, el P. Frederic deBerga, des de la seva condició deministre provincial, a propòsit del’inseriment dels caputxins a la vidacultural i social de Catalunya l’any1923, en plena dictadura del generalPrimo de Rivera, manifesta que:«Pertenir veritable consciència del quesom i valem, n’hi ha prou amb tenir-la del lloc on hem nascut, de l’hàbitque portem i del que hem fet finsara. Som catalans i som caputxins,la sang que circula per les nostresvenes, l’hàbit que vestim i la terraque trepitgem ens diran, de sobres,si podem renunciar a res d’això queconstitueix el nostre ésser; els èxits i

prosperitats assolits fins ara ensinduiran, altrament, a afirmar cadadia amb més entusiasme la nostrapersonalitat catalano-caputxina. Nocal oblidar que (l’any 1900) laconstitució de la Província coincidiaamb el resorgiment general de laPàtria.

D’aquest moment ençà lanostra vida catalana esdesenrotlla tant a imatge isemblança de l’esperit dela nostra terra, que ens hisentim completamentidentificats,

la qual cosa ens mereix l’admiraciói simpatia de les persones mésrepresentatives d’ella, i del’animositat de les que es senten iactuen en contraposició a l’esperitde Catalunya».

La cloenda d’aquesta part és undesig esperançat: tant de bo, a casanostra, es repeteixin contextos tanfavorables de redreç cultural iespiritual que aportin, a la vidafranciscana d’inspiració caputxina,i de retop, a Catalunya, escriptorsde la densitat i vàlua de Xavierd’Olot!