Desembre de 2005Núm. 4

DebatArriba el ‘capitatiu’ a l’Alt Penedès

En viuConviure amb el MRSALa grip espanyola del 1918

Què femSala de partsQuè és un MIR?El circuit de diagnòstic ràpid

SolidaritatVoluntariat

Llocs i viatgesJamaica

EscrivimPensaments, experiències, sensacions...Puig Antich, Che Guevara, The Clash, Girona,els bolets...

Cartes d’amor i desamor

Us recomanoLlibres, cinema i gastronomia

L’entrevistaJaume Roig Morera, atenció sociosanitària

Anecdotari i passatemps

BreusApunts dels esdeveniments més destacats

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página C1

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página C2

Arribem a la cinquena revista, el cinquèTANÍ. Quan vam començar a treballar en

la primera revista teníem un gran entusiasme.El grup era reduït i, per si de cas, vàrem iniciarel tiratge amb la revista número 0. Dos anysdesprés, la revista ja no és d’un petit grup, sinóde molta més gent de l’hospital. Pas a pas, unsi altres ens hem sabut anar engrescant, i voldrí-em continuar engrescant-vos a tots en aquestprojecte coral.

El nostre hospital conserva un cert caliu d’al-tres temps, potser més compromesos en l’asso-liment d’una sanitat pública de qualitat. Sovintsentim a dir que ara tot és diferent i percebemuna certa enyorança del passat. En el fons,però, molts continuem treballant aquí, algunshan marxat i se’ns han afegit uns quants més,en un espai diferent. La companyonia, la com-plicitat i el saber fer no van adscrits a un edifi-ci, són qualitats personals que hauríem depoder conrear i transmetre.

Darrerament a l’hospital hi ha hagut forçacanvis, alguns dels quals –pel nivell en què sesituen– afecten el conjunt de l’organització. Elscanvis, tot i que sovint provoquen neguits, sónuna part de la vida. Ens recorden que estemvius, i per això els hem de rebre amb una acti-tud oberta. Fa poc s’ha inaugurat el nou CentreSociosanitari de Vilafranca Ricard Fortuny, iproperament també arribaran –esperem queben aviat– l’ampliació de l’hospital, un noucentre d’atenció primària prop de l’hospital, unnou laboratori... hi ha canvis a tots els nivells.Però de nosaltres depèn, en gran manera, queaquest hospital continuï essent el que desit-gem: un lloc hospitalari tant per a nosaltres quehi treballem com per als milers de ciutadans aqui donem servei les 24 hores de cadascun dels365 dies de l’any.

A TOTES I A TOTS, US DESITGEM UN BON ANY 2006.

EditorialDebat

2 Arriba el ‘capitatiu’ a l’Alt Penedès

En viu4 Conviure amb el MRSA6 La grip espanyola: una aproximació

a la pandèmia del 1918

Què fem8 Sala de parts

10 Què és un MIR?11 El circuit de diagnòstic ràpid

Solidaritat12 Voluntariat

Llocs i viatges13 Jamaica, Jamaica

Escrivim15 Herrare umanum est17 Temps de bolets18 Vilafranca, les nou quaranta20 Malalts cèlebres: un alè de vida per a l’Ernesto22 The Clash23 Pseudociesis25 Retrobament27 Cuento de Navidad28 Tresors amagats

Cartes d’amor i desamor30 Mirando las estrellas

Us recomano31 Animals al poder?32 L’ombra del vent32 Los pilares de la Tierra33 Los girasoles ciegos34 La vida secreta de las palabras35 Avui parlarem de cinema37 Pa amb tomàquet38 Tast de vins39 On podem menjar

L’entrevista40 Jaume Roig Morera, responsable

de l’atenció sociosanitària

42 Anecdotari

43 Passatemps

44 Breus

47 Benvinguts, a reveure... i molta sort!

48 Com hi podeu col·laborar

Núm. 4 • Desembre de 2005

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 1

DE

BA

T

2

HELENA MESTRE

DES DEL COMENÇAMENT del 2005, l’AltPenedès és un dels territoris deCatalunya en què s’aplica el siste-ma de compra amb base poblacio-nal, conegut com a capitatiu.

En què consisteix el capitatiu?

Aquest sistema pretén distribuirels recursos de manera integralentre totes les entitats del territori,i no pas per institucions, com s’hafet fins ara.

Això vol dir que, a partir d’uncàlcul basat en el nombre de ciuta-dans (càpites) que hi ha als censosdels municipis de l’Alt Penedès, esconcretarà la quantitat de recursosque rebrà aquest territori per a l’a-tenció sanitària. Aquests recursosaniran variant segons la població,cosa que permetrà una milloradaptació als reptes demogràfics.

El capitatiu considera el territorielement fonamental, com a espaide participació i debat, per identi-ficar millor les inequitats, deficièn-cies d’accessibilitat, de qualitat,etc. Hi haurà un òrgan de governterritorial que rebrà els recursos iels administrarà prenent com abase els objectius establerts pel Plade salut, cosa que afavorirà unagestió més coordinada i la col·la-boració entre els proveïdors, evita-rà duplicitats i estimularà la millo-ra de la qualitat dels serveis de

salut, situant l’assistència al malaltal nivell més adient del sistema.

Quins objectiuspersegueix?Aquest model vol situar el ciutadàcom a eix del sistema, facilitant lacooperació en comptes de la com-petència entre els diferents proveï-dors i nivells assistencials. Tambépretén millorar l’eficiència del sis-tema, i per aconseguir-ho defineixnou punts clau d’actuació i segui-ment:

• Millora i unificació dels siste-mes d’informació

• Increment de la capacitat reso-lutiva de l’atenció primària

• Racionalització de l’atenció es-pecialitzada

• Coordinació de fluxos. Infor-mació entre nivells assisten-cials

• Optimització de l’atenció con-tinuada

• Racionalització de la prescrip-ció farmacèutica

• Millora en els sistemes d’infor-mació clínics

• Reducció de les llistes d’espera• Aprovació per consens d’un

pla d’atenció a l’usuari

Com es concreta a l’Alt Penedès?Els directius dels diferents proveï-dors o institucions que donen ser-vei sanitari a la comarca han cons-tituït l’òrgan de direcció i han

Arriba el ‘capitatiu’a l’Alt Penedès

Tots volen ser amos i ningú no és amo de si mateix. Goethe.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 2

DEBAT 3

donat prioritat a quatre granstemes que cal treballar:

• Definició d’un sistema d’infor-mació sanitari eficient i com-partit que permeti conèixer icompartir la informació, bàsicper poder desenvolupar els al-tres objectius.

• Planificació d’activitats per a lamillora contínua de la qualitatde la prescripció de medica-ments.

• Optimització del model d’aten-ció a la demanda urgent i d’a-tenció continuada.

• Millora de l’accessibilitat alsserveis i la seva capacitat reso-lutiva (disminució de les llistesd’espera, racionalització delconsum de proves comple-mentàries, evitant duplici-tats...).

Per difondre el model entre elsprofessionals, el passat 11 de julioles va celebrar a l’Hospital una tro-bada informativa sobre el sistemade compra amb base poblacional(capitatiu) entre els professionals

de l’atenció primària, l’atenció so-ciosanitària, salut mental i l’Hospi-tal de l’Alt Penedès.

S’han posat en funcionament di-ferents grups de treball amb repre-sentació de totes les institucions

implicades (l’ICS pel que fa a l’a-tenció primària, el CSAP en l’hos-pitalària, el CSSV en la sociosanità-ria i el CSM quant a la salut men-tal). Aquests grups estan desenvo-lupant diferents aspectes, alguns apartir de les indicacions específi-ques del CatSalut, com per exem-ple el diagnòstic ràpid i el progra-ma de prealta, i altres relacionatsamb les línies de treball establertesespecíficament a l’Alt Penedès,com la prescripció farmacèutica,les llistes d’espera de determinadespatologies, el sistema d’informa-ció, la millora de la comunicació,el transport sanitari, etc.

Darrerament també s’ha constituïtel Consell de Salut, òrgan políticformat pels alcaldes de les pobla-cions de la comarca, que ha de ferd’interlocutor amb el CatSalut i elsdiferents proveïdors del territori.

Quins canviscomportarà?Inicialment comportarà moltesreunions per planificar les accionsque cal desenvolupar segons elsobjectius plantejats, tots ells em-marcats en les línies establertescom a prioritàries en el nostre ter-ritori, i un esforç per conèixer l’al-tre i entendre-s’hi, ja que hem decompartir els objectius fixats.

A mitjà termini s’ha d’aconseguiruna major coordinació entre els di-ferents proveïdors de la comarca iuna millora de la continuïtat assis-tencial.

Tot plegat millorarà el sistemad’informació de totes les entitats ioptimitzarà la informació clínicadels pacients de què disposa cadaentitat. A més, necessàriament tin-drà repercussions positives en el fi-nançament del nostre centre.

Què van dir els que ja el coneixen?Els ponents de la jornada que ve-nien d’Osona i el Maresme i laSelva, zones que van començar jafa 2 anys, van valorar favorable-ment aquest sistema, ja que la sevaexperiència ha estat, segons ells,molt positiva, sobretot per al ma-lalt, que, en definitiva, és l’objectiude tots. A més, van dir que cal des-envolupar-lo molt més per poderreconèixer totes les possibilitatsque té.

En general, tothom va estar d’a-cord en el fet que s’aconsegueixenmillores evidents per als malalts,tot i que per poder desenvolupar-lo totalment és necessari millorar-ne el finançament.

Ara bé, també hi va haver opi-nions més escèptiques que vanqüestionar el model tant per sermolt teòric com, ara per ara, perno anar acompanyat d’un bon fi-nançament. ■

Aquest sistema preténdistribuir els recursos demanera integral entre totes lesentitats del territori, i no pasper institucions, com s’ha fetfins ara.

Parla’m perquè jo et vegi. Sèneca.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 3

CARLES ORTA

–Rosa, el frotis nasal del senyorAlbert R. G., del 303A, és positiuper MRSA.

–Uf, quin pal...!

AQUEST COMENTARI, que tots hem fet,és fruit de les incomoditats quecausa en el personal sanitari l’exis-tència de persones sotmeses a aï-llament de contacte. Des del comi-tè d’infeccions volem fer un repàsen aquestes pàgines dels motiuspels quals aquest aïllament és ne-cessari.

La pell de les persones no és es-tèril, sinó que té un conjunt debacteris, generalment poc agres-sius, que hi conviuen de manerahabitualment amigable. El nombrede microorganismes és més im-portant en algunes zones corpo-rals, com ara les mans, les aixelles,els engonals, la zona genital i l’à-rea perianal. Un grup d’aquestsmicrobis que colonitzen la pell detotes les persones són els estafilo-cocs, dels quals hi ha diverses es-pècies. L’Staphylococcus aureus n’ésuna, la més virulenta, que, en con-dicions adients, pot causar infec-ció. De fet, sovint és responsabled’infeccions cutànies (per exem-ple, els grans de pus freqüentmentsón petites infeccions estafilocòc-ciques), dels catèters endoveno-sos, d’infeccions dels materialsutilitzats en la cirurgia traumato-

lògica i de moltes altres.Amb relativa freqüència, la po-

blació en general, i especialmentalguns col·lectius, com ara els dia-bètics, les persones sota hemodià-lisi o els addictes a drogues per viaendovenosa, entre d’altres, sónportadors cutanis de Staphylococ-cus aureus. Els orificis nasals sónhabitualment un reservori del ger-men, i la positivitat per Staphylo-coccus aureus del cultiu d’un frotisnasal al laboratori de microbiolo-gia constitueix un bon marcadorde colonització cutània. Les perso-nes colonitzades poden transme-tre aquest microorganisme a altrespersones a través del contactefísic, normalment per mitjà de lesmans. Cal remarcar que aquestgermen habitualment només colo-nitza la pell, i no causa cap infec-ció a les persones portadores.

L’Staphylococcus aureus té habi-tualment un patró de sensibilitatals antibiòtics en els quals la clo-xacil·lina és activa. La cloxacil·linaés un antibiòtic del grup de les pe-nicil·lines i, de fet, és el que utilit-zem més sovint en les infeccionsde Staphylococcus aureus. Desgra-ciadament, en els darrers anys,cada cop amb major freqüència, ellaboratori de microbiologia ens in-forma que els aïllaments que fa deStaphylococcus aureus són causatsper soques que s’han tornat resis-tents a la cloxacil·lina i que, pertant, no podem utilitzar aquest an-

EN

VIU

4

Conviure amb el MRSA

Basta existir para ser completo. F. Pessoa.

La pell de les persones no ésestèril, sinó que té un conjuntde bacteris, generalment pocagressius, que hi conviuen de

manera habitualment amigable.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 4

EN VIU 5

tibiòtic per al tractament d’aquellainfecció concreta de la qual provéla mostra. Aquestes soques resis-tents a la cloxacil·lina reben elnom de MRSA, que són les inicialsde meticillin resistant Staphylococ-cus aureus. Afegirem, en aquestsentit, que la meticil·lina és un an-tibiòtic molt similar a lacloxacil·lina, descobert abans. Defet, diversos microorganismes, il’Staphylococcus aureus en particu-lar, al llarg del temps s’han anatfent resistents a antibiòtics alsquals inicialment eren sensibles.

Així, les primeres dècades desprésdel descobriment de la peni-cil·lina, l’Staphylococcus aureus ha-bitualment era sensible a aquestdarrer antibiòtic. Ara, en canvi,aquest fet és excepcional.

Inicialment, el MRSA s’aïllavade manera predominant en els pa-cients hospitalitzats, però cadacop és més habitual, a causa delseu mecanisme de transmissió, detrobar-lo també colonitzant perso-nes residents en centres geriàtricso persones amb nafres cròniques.

Habitualment, el MRSA no causacap infecció a les persones colonit-zades, però sí que aquestes perso-nes poden disseminar-lo entre la

població general, directament o através de terceres persones. Elsmalalts colonitzats per MRSA i in-gressats en un hospital és més fàcilque presentin una infecció peraquest germen, ja que estan debili-tats per la malaltia que els causal’ingrés, estan sotmesos a instru-mentalitzacions diverses i potserreben tractaments immunosupres-sors.

Les infeccions per MRSA podenser molt greus i tenen un tracta-ment més complicat. És per aixòque les autoritats sanitàries reco-manen una sèrie de mesures higiè-niques per evitar-ne la propagacióentre la població, mesures ques’han de complir especialment enl’àmbit hospitalari, tot i les inco-moditats que comporten. La me-sura fonamental és el rentat higiè-nic de mans per part del personalsanitari després d’estar en contac-te amb cada malalt ingressat. Elrentat de mans eliminarà la floratransitòria, que és la més implica-da en la transmissió encreuada deS. aureus. És important eixugar-se-les bé després, atès que lesmans humides afavoreixen l’ad-quisició de nous microorganis-

mes. Altres mesures bàsiques quecal seguir són la utilització siste-màtica de guants per manipularferides o productes contaminats, iel seguiment estricte dels proto-cols d’higiene hospitalària exis-tents en cada procediment ques’ha de realitzar. El no-compli-ment d’aquestes mesures podriaafavorir l’aparició de problemesgreus de salut en algunes personesconcretes o derivar en reclama-cions judicials. És evident que, amés, això reduiria tant la qualitatassistencial del centre, pel fet d’in-crementar els índexs d’infecció in-trahospitalària com, en conse-qüència, la mateixa autoestimaprofessional del personal.

Finalment, hem de tenir presentque, si bé l’atenció als malalts por-tadors del MRSA ens causa inco-moditats, qui suporta més molès-ties és el malalt, que, a més, té elrisc –si la informació que li donema ell i als familiars no és l’adient–de quedar estigmatitzat i marginatpels seus propis familiars. Mai lacolonització per un bacteri multi-resistent ha de fer disminuir lanostra atenció cap al malalt, tantpersonal com tècnica.

Entre tots hem de fer possibleque el mal anomenat “virus de l’hospital” (no és un virus, sinó unbacteri, i de cap manera no és pre-sent només a l’hospital) es disse-mini en el menor grau possibledins el nostre centre. ■

Todo pasa; sólo la serenidad permanece. Lao Tse.

Les infeccions per MRSApoden ser molt greus i tenenun tractament més complicat.És per això que les autoritatssanitàries recomanen una sèriede mesures higièniques perevitar-ne la propagació.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 5

6 EN VIU

JORDI ALTÉS

22 d’octubre de 1918. Dia de boira. Pujo fins aSant Sebastià. Tot regalima dins el gran silen-ci. Arribo a la font dels Ermitans, penjadasobre la mar. Mar de fons –mareiro. La marbramula sordament. Els pins degoten. Hi hauna lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner...

La grip continua matant, implacablement,la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistira diversos enterraments. Això sens dubte faque comenci de sentir una minva d’emoció da-vant de la mort –que sentiments reals i autèn-tics se’m transformin en una mena de rutinaadministrativa. Els nostres sentiments estansempre afectats pel poc i pel massa –són d’unamobilitat indecent. Encara que només fos peraquesta raó convindria que aquest escàndol dela patologia tingués una fi –que la grip nomatés ningú més.

Josep Pla, El quadern gris.

QUAN LA PANDÈMIA CAUSADA pel virusde la grip anomenada espanyola esva manifestar al nostre país, JosepPla era estudiant de Dret a la Uni-versitat de Barcelona. L’epidèmiava fer suspendre temporalment lesclasses, de manera que Pla va tor-nar cap a casa seva, a Palafrugell,on va començar a escriure el dieta-ri que constitueix la seva obra mésemblemàtica, El quadern gris.

Es calcula que la grip espanyolava causar entre els anys 1918 i1919 de 25 a 50 milions de mortsa tot el món. L’origen fou una socade virus gripal excepcionalmentvirulenta, probablement transmesaa partir d’un focus aviari.

L’adjectiu espanyola és clara-ment erroni: la pandèmia no va co-mençar pas a l’Estat espanyol, nitampoc va ser on causà una morta-litat més elevada, tot i que el nom-bre de morts s’ha fixat en uns300.000 i el de contagiats en mésde 8 milions. Es coneix com a es-panyola perquè fou a Espanya onla premsa se’n va fer més ressò.Això va ser així perquè aquí no es-tàvem en guerra, al contrari d’al-tres països, implicats aleshores enla Primera Guerra Mundial, alsquals se censuraren moltes de lesnotícies sobre la pandèmia. De fet,es considera que la grip fou una deles raons –si no la raó– de la fi d’a-

questa gran guerra: es diu que vacausar més baixes que la mateixaguerra entre les forces armadesd’alguns països, com els EstatsUnits.

La grip de l’any 1918 ha estatuna de les plagues més mortíferesde les que es té constància en totala història de la humanitat. L’ame-naça d’una nova pandèmia causadaper un virus gripal també d’origenaviari (l’H5N1) ha tornat a l’actua-litat la grip espanyola de l’any1918.

El virus de la grip de l’any 1918L’any 2004, la revista Science va pu-blicar els resultats d’un estudi queresolia 86 anys de misteri mèdic.En dos treballs separats, investiga-dors del Medical Research Councilde Londres van demostrar queaquell virus es va derivar d’unvirus aviari. La conservació d’algu-nes característiques del precursoraviari és el que sembla que va fertrontollar el sistema immunehumà. Aquest treball va ser impor-tant perquè permetia començar aentreveure de quina manera unvirus aviari podia haver “saltat” al’espècie humana.

Al contrari que la majoria de so-ques que causen epidèmies gripals,la soca del 1918 semblava que noprocedia d’Àsia: probablement va

Tots veuen el que aparentes, pocs el que ets. Maquiavel.

La grip espanyola: una aproximació a la pandèmiadel 1918

Egon Schiele. Autoretrat (1910).

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 6

EN VIU 7

sorgir de l’Amèrica del Nord. D’allàva passar a Europa i a tot el món, ifins i tot va arribar a Alaska i a lesremotes illes del Pacífic. La malal-tia va ser excepcionalment greu,amb taxes de mortalitat del 2,5% al5%, per comparació a la mortalitatinferior al 0,1% de les altres epidè-mies gripals. Una altra particulari-tat va ser que la soca fou molt mésvirulenta entre els adults joves iprèviament sans, al contrari que lagrip clàssica. El quadre clínicpodia ser fulminant i portar a lamort en pocs dies, principalmentcom a conseqüència d’una greupneumònia viral. Entre els perso-natges cèlebres que van morir pre-maturament a causa de la grip hiha el poeta Guillaume Apollinaireo el pintor austríac Egon Schiele(figura).

Els científics han pogut seqüen-ciar seccions del genoma del virusde la grip del 1918 a partir de mos-tres extretes dels pulmons d’unadona de l’ètnia inuit, el cos de laqual va ser preservat sota el geld’Alaska. El primer pas en la infec-ció pels virus gripals és la sevaunió a les cèl·lules a les quals es re-plicarà, mitjançant unes molèculesanomenades hemaglutinines (HA),que són com espícules situades a lasuperfície del virus.

Utilitzant una tècnica de cris-tal·lografia de raigs X, s’ha pogutdeterminar l’estructura tridimen-sional de la proteïna HA del virusdel 1918. Així, doncs, s’ha pogutcomprovar que tenia trets estruc-turals semblants als del virus de lagrip aviària. Els virus dels ocells noinfecten habitualment els humans,ja que les hemaglutinines delsvirus aviaris i humans interaccio-nen amb diferents receptors cel·lu-

lars. Perquè un virus aviari infectiels humans cal que l’hemaglutini-na canviï, de manera que es pugui“enganxar” a la cèl·lula humana. Iaixò és el que va passar amb elvirus de la grip del 1918.

El virus de la gripaviària H5N1 i el virusdel 1918: diferències isemblances

La gran diferència entre els virusde la grip del 1918 i els virus avia-ris actuals, entre els quals hi ha eltemible H5N1, és que el primer vafer el salt cap a l’espècie humana,mentre que els altres encara nol’han fet, almenys d’una manerafàcil. La seqüenciació del virus del1918 ha permès d’obtenir unmodel per a l’estudi dels virus gri-pals aviaris, per tal de trobar novesdianes per als tractaments antivi-rals, o vacunes efectives.

L’Organització Mundial de laSalut (OMS), basant-se en patronshistòrics, ha estimat que les pandè-mies de grip es donen 3 o 4 vega-des cada segle, de manera quemolts científics consideren inevita-ble que tard o d’hora patim unanova pandèmia. Darrerament s’hadescobert que el virus del 1918 vatenir diverses mutacions quetambé es troben al virus H5N1, is’ha suggerit que aquests viruspoden produir infeccions greussense necessitat de combinar-seprèviament a una soca de virus gri-pal ja adaptada als humans. Aixòcontrasta amb els virus de la gripque van causar les darreres pandè-mies humanes els anys 1957 i1968, que probablement sí que esvan combinar amb soques adapta-des als humans, i no van ser tanmortíferes.

De tota manera, com deia Pla,“els nostres sentiments estan sem-pre afectats pel poc i pel massa–són d’una mobilitat indecent”.No hem de caure en l’alarmisme,però cal que racionalment ens pre-parem per a la possibilitat d’unapandèmia. Una pandèmia, com elseu nom indica, és una amenaçaglobal i només es podrà evitar, mi-nimitzar o retardar si hi ha un es-forç global. Aquest és l’interès del’OMS i de la comunitat científicamundial.

Mentrestant, us recomano quecontinueu mirant de fruir de lavida i del temps, tal com ens recor-den els bells versos de Le pont Mi-rabeau d’Apollinaire:

Passent les jours et passent lessemaines

Ni temps passé Ni les amours reviennent Sous le pont Mirabeau coule la

Seine Vienne la nuit sonne l’heure Les jours s’en vont je demeure

ReferènciesSobre el virus de la grip del 1918:

• Taubenberger JK, et al. Characterizationof the 1918 influenza virus polymerasegenes. Nature. 2005; 437:889-93.

• Tumpey TM, et al. Characterization of thereconstructed 1918 Spanish influenza pan-demic virus. Science. 2005; 310:77-80.

• Barry JM. The Great Influenza: The EpicStory of the Greatest Plague in History.Viking Penguin. 2004.

Sobre el virus de la grip aviària H5N1:

• http://www.cdc.gov/flu/avian/outbreaks/asia.htm

• http://www.gencat.net/darp/c/ramader/iaviaria/ciavia00.htm

• http://www.who.int/csr/disease/avian_influenza/en/index.html

L’autèntic coneixement és conèixer l’extensió de la pròpia ignorància. Confuci.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 7

QU

È F

EM

8

El arte de la guerra es como la medicina, siempre causando víctimas. Voltaire.

GLÒRIA VILLENA

Què fem les llevadores?Les llevadores som infermeres es-pecialitzades en l’atenció gineco-lògica i obstètrica de la dona desde la pubertat fins a la menopausa,i en alguns casos més enllà.Aquesta tasca la podem portar aterme a les consultes de les àreesbàsiques de salut, als hospitals ode manera privada. Això vol dirque estem preparades per contro-lar un embaràs normal, orientaren planificació familiar i sexuali-tat, portar temes d’incontinència,com la recuperació del sòl pelvià, iatendre dones durant el períodedel postpart, alletament i climate-ri, entre altres coses.

La sala de partsA l’hospital treballem en equipamb els ginecòlegs, els serveis d’a-nestèsia i pediatria, amb l’ajudadels auxiliars d’infermeria. La salade parts actualment disposa de 3sales de dilatació i dues lliteresd’exploracions. Una de les sales dedilatació es pot convertir en salade parts. És un lloc tancat, com elsquiròfans, i no s’hi pot accedir sino portem roba i calçat adients.

El personal habitual constad’una llevadora per torn (cada 12hores) i un auxiliar de dilluns adiumenge, al matí fins a les 15.00hores i a la tarda des de les 16.00fins a les 21.00 hores de dilluns adissabte. En la resta de torns no hiha auxiliar a la sala de parts i se’lcrida si és necessari.

Què fem a la sala de parts?Les tasques són compartides ambels ginecòlegs, tot i que hi ha unapart que només la poden fer ells.• Urgències: les visites de les em-

barassades de més de 5-6 mesoss’atenen a la sala de parts. La lle-vadora pot rebre la gestant quearriba d’urgències i valorar si ésun embaràs normal i a terme, ésa dir, un embaràs de més de 37setmanes. Pot diagnosticar si vade part o no i decidir si ingressao no. La resta ho han de valorarels ginecòlegs.

• Seguiment dels treballs de part:quan una dona ingressa en tre-ball de part, la llevadora és l’en-carregada de fer el seguiment detota la dilatació sota supervisiódels ginecòlegs. Fem les feinespròpies d’infermeria i, a més,podem fer exploracions, valorarla presentació fetal, amnioscò-pies, amniorrexis (trencar labossa de les aigües), ajudar ladona i la seva parella a participaren el part amb relaxació i posi-cions que l’ajudin.

• Parts: si el part és normal (eutò-cic) podem assistir-lo nosaltres.Estem preparades per fer episio-tomies i suturar-les. Fem la rea-nimació immediata del nadó iajudem a crear el vincle afectiuentre els pares i el seu fill a lamateixa sala de parts. Si el partés instrumentat el fa el ginecòlegi nosaltres som fora per ajudar-

Sala de parts

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 8

QUÈ FEM 9

El color es el esfuerzo de la materia por convertirse en luz. D’Annunzio.

los, per rebre el nadó i ajudar areanimar-lo si fos necessari, ifer-li les primeres cures.

• Cesàries: les cesàries no es fan ala sala de parts, sinó als quirò-fans, però som nosaltres, sipodem, les que entrem al quirò-fan per recollir el nadó i fer laprimera reanimació, si cal.

• Cures del nadó: la primera ex-ploració i l’estimulació (o reani-mació) les fa la persona que nos’ocupa del part, el ginecòleg ola llevadora. Si cal més reanima-ció, llavors s’avisa el pediatre.Tallar el cordó i fer la profilaxiamb vitamina K és una tasca quefa igualment el ginecòleg o lallevadora, però la resta de cureshabituals del nadó les fa l’auxi-liar de sala de parts que, si no hiera, ha vingut abans del part.

• Control del postpart immediatde la partera, ja que queda sotasupervisió nostra durant dueshores després del part. Enaquestes dues hores controlemles pèrdues, les constants i con-tinuem afavorim el vincle entreels pares i el seu fill. Si la mareha decidit fer alletament matern,

promovem que l’iniciï abans desortir de la sala de parts.

• Últimes visites d’embaràs: esporten a terme a les lliteres d’ex-ploració. En aquestes visites esfan a la dona una exploració,cultius, una amnioscòpia i unregistre cardiotocogràfic. Aques-tes visites també es realitzenjuntament amb el ginecòleg.

• Visites a planta: quan podem ino tenim ningú a la sala departs, passem per planta per ferel seguiment de les parteres idonar suport a les lactàncies ma-ternes que s’hagin iniciat, itambé per posar els registres deles embarassades ingressades.

AcompanyamentemocionalA més de les tasques tècniques iassistencials, fem un acompanya-ment més empàtic i emocional a lagestant i a la seva parella, i els aju-dem a implicar-se en el naixementdel seu fill i a viure’l amb alegria ino amb por i dolor. Fomentem laformació del vincle afectiu entreels pares i el nadó, així com l’a-daptació a la nova situació fami-

liar i, en alguns casos, pocs, l’a-companyament en el dol per lamort del fill abans, durant o pos-teriorment al part.

Tenir fills és una decisió presaamb il·lusió per moltes parelles, iun dels nostres objectius és queaquesta il·lusió es mantinguitambé durant el naixement, per-què és el final d’una llarga espera il’inici d’una nova etapa. A vegadesintentem acompanyar-los simple-ment sent allà, altres cops elsdonem algun tipus de suport faci-litant la relaxació, escoltant, aju-dant a respirar, a fer moviments...,i en altres casos hi hem d’interve-nir més, però sempre amb la in-tenció de donar una benvinguda alnadó al més fisiològica possible,perquè els seus pares el puguinacollir aviat després de néixer.

Quan fem el seguiment d’unagestant durant la dilatació i elpart, compartim l’alegria del nai-xement del seu fill d’una maneraespecial, perquè pensem que no-saltres hem contribuït d’algunamanera a aquest naixement.

Tot això, a banda de fer-ho jun-tament amb els ginecòlegs, el ser-vei d’anestèsia i de pediatria, noseria possible sense la col·labora-ció dels nostres companys auxi-liars, que cada vegada estan méspreparats.

Qui som les llevadores iel llevador de l’hospital?• Francisco Javier Cámara• Gràcia Caum• Merche Galdós• Purificación López• M.ª Isabel Marco• Rosa M.ª Martínez• Dolors Maymó• Glòria Villena

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 9

10 QUÈ FEM

Apprendre à voir est le plus grand apprentissage de tous les arts. De Goncourt.

MARTA SAGARRA R2 de l’HCAP

RESPONDRE AQUESTA PREGUNTA potsemblar fàcil a priori, però mentrepreparàvem el comiat de residentsde l’any passat ens vam adonarque no tothom ho tenia clar i quepotser valia la pena de tornar-ho aexplicar a la revista. R1, R2...? Quisón? Aquesta va ser la frase quemés es va pronunciar.

Les sigles MIR corresponen ametge intern resident, que és unllicenciat en Medicina que haaprovat l’examen selectiu estatald’accés a una formació especialit-zada. Aquest examen també ésanomenat MIR. Cada hospital del’Estat ha estat assignat i correspo-nentment acreditat com una uni-tat docent per poder formar met-ges d’una o diverses especialitats.L’HCAP està acreditat per formarmetges que han triat la plaça per al’especialitat de Medicina Familiari Comunitària (MFIC).

A cada hospital hi ha un tutor deresidents, que en el cas d’aquesthospital és el Dr. Benito, i a méscada resident té el seu tutor parti-cular de l’àrea bàsica d’atenció pri-mària que ha escollit. L’especialitatd’MFIC tenia una durada de 3 anys(2 anys a l’hospital i l’últim a l’ABS),i la novetat d’aquest any és que sen’ha ampliat la formació a 4 anys.

Els residents de primer any sónanomenats R1, els de segon any,R2, i els de tercer any, R3. Actual-ment hi ha 3 residents R2 a l’Hos-

pital (la Sílvia Díaz, la Cinta Mon-clús i la Marta Sagarra) i 6 resi-dents R1 (la Cèlia Cols, la Güen-doline Costa, la Roser Gregori, elMiquel Marín, l’Orlando Heredia iel Jordi Grau). Els R3 realitzen laseva activitat a l’ambulatori.

Quan el resident arriba a l’hospi-tal que ha escollit, sap que comen-ça una de les etapes més impor-tants de la seva vida professional.Inicia així un llarg camí ple d’espe-rances, il·lusions, nous reptes,nous coneixements, noves apti-tuds..., però també de nous dubtes,noves preguntes, moments difícils,potser decepcions... Tot plegat ésun procés de creixement, tant desdel punt de vista humà com pro-fessional, que segurament duraràtota la vida. És el moment de reco-llir els fruits sembrats al llarg demolts anys d’estudi i sacrifici.

Durant l’any, el resident passacada mes (o cada 2 mesos) per unservei diferent, on troba l’acollidad’un tutor que s’encarregarà detransmetre uns coneixements queja vénen marcats des del Ministeride Sanitat i Consum. Hi ha unafrase que diu: “El professor had’ensenyar perquè després ell ja nosigui necessari”. I així ho entenemels residents, passem per l’hospitalamb una ment desperta i amb lavoluntat d’esforçar-nos a continuaraquest camí amb il·lusió.

La formació mèdica especialitza-da no tan sols es basa en una acti-vitat teòrica, sinó que també es fo-namenta en una pràctica clínicaimprescindible per desenvoluparnoves competències i adquirir leshabilitats necessàries. Aquesta acti-vitat assistencial es regula mitjan-çant una vinculació laboral que hade ser respectuosa amb la legislació

vigent, encara que sigui molt pocremunerada. El resident participaen les unitats de l’hospital, Consul-tes Externes i en les guàrdies a Ur-gències, en aquestes últimes treba-llant 16 hores entre setmana i 24hores el cap de setmana. El Serveid’Urgències és talment com les“trinxeres” per al resident. El ritmedel servei és divers cada dia, ambgrans possibilitats d’aprendre mol-tes coses diferents. La formació queel resident ha de rebre d’Urgènciesacaba de donar un rodatge amb res-ponsabilitat progressiva que s’aniràpolint en els anys successius d’ex-periència laboral.

L’objectiu del resident d’MFICés consolidar coneixements depregrau, saber prendre decisionsmèdiques i aprendre a considerarla persona com un tot, sense frag-mentació entre els àmbits físic,psíquic i social, i integrada en unentorn familiar i social.

Nosaltres hem triat aquest hos-pital comarcal fins i tot abans quealtres hospitals grans de Barcelona.Aquest hospital ofereix moltespossibilitats al resident d’MFIC,sobretot una formació individua-litzada. I a més d’això, hem trobatel caliu humà de tot el personal sa-nitari que ens ha acollit com a partde l’equip de l’hospital. Hem pas-sat moments durs dels quals inten-tarem aprendre, però fonamental-ment hem viscut molts bons mo-ments, moltes anècdotes, hem co-negut companys dels quals hemaprès molt i hem fet nous amics. Isi haguéssim de tornar a escollir,triaríem un altre cop l’HCAP.Estem orgullosos de la nostra espe-cialitat i del nostre hospital. Porta-rem sempre “la fulla de pàmpol”amb nosaltres. Gràcies a tots! ■

Què ésun MIR?

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 10

La vida és fonamentalment perfecta. Proverbi zen.

QUÈ FEM 11

FINA ALSINA

S’ANOMENA DE DIAGNÒSTIC RÀPID el cir-cuit de programació especial queconsisteix a assegurar una respos-ta ràpida (proves, diagnòstic i pos-sible tractament) a tot aquell pa-cient susceptible de patir un càn-cer de còlon i recte, de pulmó o demama, a causa de la sospita d’unmetge, ja sigui des de l’atenció pri-mària, la consulta externa o ur-gències.

S’ha creat un full on hi ha elscriteris, consensuats entre els dife-rents professionals implicats de laregió sanitària, que serveix com asol·licitud per poder entrar dinsd’aquesta Unitat de DiagnòsticRàpid (UDR). Si el pacient o la pa-cient no compleixen cap de lessospites clíniques que hi són res-senyades, es pot tractar d’una ur-gència, però no entrarà en la UDR.

Des de l’atenció primària, cal em-plenar el full amb la sospita diag-nòstica i el full de sol·licitud de de-rivació i, després, enviar-los per faxa l’hospital, on són gestionats pelpersonal administratiu responsablede la UDR, de manera que els pa-cients són programats immediata-ment, tant si és per a visita com siés per fer una prova diagnòstica.També se’ls avisa telefònicamentdel dia i l’hora de la seva cita.

Cal remarcar al pacient o la pa-cient la importància de portar al’hospital, el dia de la cita, totes les

proves anteriors relacionades ambla patologia que ha originat la de-rivació. També cal informar-lo quel’avisaran des de l’hospital del diade visita.

Si el circuit s’utilitza des del Ser-vei d’Urgències o com a intercon-sulta del mateix hospital, s’had’emplenar el full de sol·licitud dela UDR marcant els criteris sospi-tosos. En cas que només es dema-ni una prova, també es pot fer ser-vir un segell de color vermell ambles sigles UDR, que s’ha d’estam-par a la petició de radiologia o en-doscòpia. Aquests fulls han de serenviats, preservant-ne la confiden-cialitat, al personal responsableadministratiu de la UDR (respon-sable de derivacions RX), que ca-nalitzarà les sol·licituds segonscada cas i el protocol consensuat.

L’hospital ha posat en funciona-ment aquest circuit de diagnòsticràpid des de mitjan setembre. Esvan reorganitzar les agendes de lesconsultes afectades i es va crearaquest circuit administratiu espe-cial. Hi ha una persona (adminis-trativa de proves i derivacions)que actua de referent de totes lessol·licituds, assegura que s’ade-qüin al protocol establert i recullla informació que permetrà ava-luar el funcionament del circuit iels casos que s’han atès. Tots elsfulls de derivació de la UDR sónrecollits per poder-ne fer un segui-ment i una avaluació.

Encara és aviat per poder valo-rar-ne els resultats, però fins ara(mes d’octubre) ens han arribat del’atenció primària vuit casos decòlon, quatre de mama i cap depulmó. Des d’urgències, un cas demama, i des de consulta externa,un cas de còlon i quatre de mama.A hores d’ara, cal acabar de realit-zar l’estudi estadístic per saberquants d’aquests casos han estatdiagnosticats com a neoplàsies.

En cas que calgui la intervenciód’un hospital de tercer nivell, comel Duran i Reynals, des d’aquí escoordina la derivació juntamentamb l’especialitat d’oncologia.

Des del punt de vista del pa-cient, aquest circuit ha representatuna gran millora en la seva quali-tat de vida, ja que disminueixenels dies d’espera per saber el resul-tat, que sempre comporta unagran angoixa.

El fet que tinguem un diagnòsticràpid fa que puguem obtenir unmillor pronòstic en el tractament,la qual cosa a vegades evita que elpacient s’hagi de sotmetre a untractament molt agressiu.

Per coordinar-nos i consensuaraquest circuit, ha estat necessàriala implicació de diferents profes-sionals de l’hospital i de l’atencióprimària. La veritat és que l’apor-tació de tots ells ha fet possiblemillorar la programació de pa-cients en determinades patologies.Esperem que serveixi d’exemple.

Els referents mèdics per a cadapatologia són el Dr. Just i el Dr.Borràs per al càncer de mama, laDra. Escolà per al de recte i còloni el Dr. Sanz per al de pulmó. Lareferent administrativa és la Sra.Fina Alsina. ■

El circuit dediagnòstic ràpid

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 11

El voluntariat a l’hospital forma part de la humanització de l’estada hos-pitalària.

Si tens interès a ser voluntari o voluntària a l’hospital, a estar AMB lespersones i formar part del petit grup de voluntaris de l’hospital, o conei-xes alguna persona que hi pugui estar interessada, pots demanar infor-mació a les treballadores socials de l’hospital. Elles t’informaran de l’accióvoluntària que pots portar a terme i de com la pots formalitzar.

Contacte:Verònica Romero MalfazTel. 93 819 40 01 (ext. 4001)

VERÒNICA ROMERO

EL VOLUNTARIAT HOSPITALARI opta perestar AMB les persones, per acom-panyar-les solidàriament, des delsvalors ètics que defineixen unaconcepció gratuïta i no mercantilde la vida humana.

Creure en el valor d’una senzillapresència, en la importància d’unacompanyament, en el fet de llegiren veu alta, fer petar la xerrada, ex-plicar un conte, acompanyar algúal jardí, empènyer la cadira derodes tot comentant la passejada...Totes aquestes tasques són senzi-lles, però plenes de contingut pelque representen; això és humanit-zar la cura dels malalts, amb crite-ris de proximitat, en tots els aspec-tes; és aturar el temps i posar-lo ala disposició d’algú que necessitacompanyia en moments d’incerte-

sa, de fragilitat i de dolor. Res més. L’objectiu del voluntariat no és

atendre carències o necessitats so-cials. Per a això ja hi ha els profes-sionals i els serveis del benestarcol·lectiu, que reivindiquem comun dret de tots els ciutadans i detotes les ciutadanes. No es pot nies vol col·laborar, de cap manera,a amagar mancances en la presta-ció dels serveis als quals tots itotes tenim dret. La missió del vo-luntariat no passa per la substitu-ció de cap professional ni de capservei de la comunitat, és una fi-gura en si mateixa.

Els voluntaris i voluntàries sónpersones que tenen cura de perso-nes i que ofereixen, des de la soli-daritat i la responsabilitat, organit-zats en entitats, ajut a l’hospitalper atendre també aquestes altresnecessitats. ■

SOL

IDA

RIT

AT

12

Después de todo, la pintura se ha de hacer tal como uno es. Juan Gris.

Voluntariat

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 12

13

DIANA ESCOLÀ

VAM DECIDIR ANAR A JAMAICA pensanten una illa “pirata” paradisíacadesprés de veure’n una publicitaten una revista. Encara sense des-cendència, volíem fer el viatge pelnostre compte, però com que noteníem gens d’informació, vamtrucar a l’oficina de turisme de Ja-maica, que va resultar ser un pisparticular a l’avinguda de Pedral-bes de Barcelona. Abans, però, jaens havíem comprat la guia deviatges Lonely Planet de Jamaica.Hi vam anar una tarda per infor-mar-nos-en, tot i tenir la guia jaforça estudiada. Volíem intentarrecórrer tota l’illa amb un cotxe delloguer i allotjar-nos a diferentsciutats.

A l’oficina ens va atendre unaparella que, després d’exposar-losel nostre planning, ens va avisarque viatjant-hi per lliure havíemd’anar amb compte a les grans ciu-tats (Kingston, Montego Bay) perevitar robatoris o altres incidents,per la qual cosa vam decidir llogarel cotxe i fer la reserva d’algunshotels des d’aquí, per facilitar elviatge.

Un cop preparats, vam arribar al’aeroport del Prat, un 13 de no-vembre de 1998, en direcció aLondres, i de Londres cap a Kings-ton. Allà ens esperaria en Wallace,el xofer que ens portaria a PortAntonio, lloc d’inici de la volta aJamaica. A Kingston vam baixarde l’avió amb la incògnita de si en

Wallace ens estaria esperant o no ala sortida de l’aeroport i... sí!, eraallà, amb un cartellet de cartróamb el meu nom. La cosa pintavabé… Ens va dur a Port Antonio, alnord-est de l’illa, després de dueshores de carretereta tortuosa ifent-se negra nit. Vam arribar es-gotats, eren les 9 de la nit desprésd’un viatge de més de 18 hores (lasíndrome de la classe turista ensamenaçava) i ens vam ficar direc-tament al llit.

L’endemà al matí ens van portarel cotxe de lloguer i després d’unbon esmorzar vam començar elnostre viatge. Vam agafar la carre-tera en direcció a l’est de l’illa, lazona més humida i més verda. Ha-víem d’anar amb compte perquè laconducció és a l’anglesa, una micacaòtica, i les carreteres estan “pocarreglades”: plenes de forats i pocsenyalitzades. Aquesta part de l’i-lla és la més “salvatge”, amb plat-ges petites de sorra blanca, d’aiguaturquesa i tèbia i vegetació moltfrondosa, verda, densa i humida.A prop hi ha les Blue Mountains,amb les seves plantacions de cafè.Quina pau i quin descans… Quinpaisatge més relaxant… Va ploure(en aquesta zona cada dia plouuna mica) i ens vam aixoplugar enun xiringuito de platja portat perun occidental, on vam tastar lacervesa local Red Stripe, que desd’aquell moment seria la nostrabeguda oficial.

Ens vam adonar que havíempunxat una roda (seria la primera

LL

OC

S I

VIA

TG

ES

13

La finalitat de l’art és donar cos a l’essència secreta de les coses. Aristòtil.

Jamaica, Jamaica

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 13

14 LLOCS I VIATGES

Il libro della natura é scritto in lingua matematica. Galileo Galilei.

punxada de 4 que tindríem els 4primers dies de viatge!). No és es-trany que pertot arreu es trobessincases amb el cartell: Tyre Repair.

Seguint el viatge, la següent lo-calitat va ser Ocho Ríos, on estroba el Fern Gully, una carretere-ta amb vegetació tan densa que nodeixa passar els rajos de sol i sem-bla un túnel de verdor tropicald’uns quants quilòmetres. Poste-riorment vam anar a Montego Bay(“Mo’bay” per als coneguts). Fos-quejava quan vam decidir anar abuscar un lloc per sopar. Caminà-vem per una avinguda poc il·lumi-nada i poc concorreguda quanse’ns van apropar dos nois oferint-nos cànnabis (és curiós que al paísdel reggae i la marihuana estiguiprohibit comprar-ne i consumir-ne). Nosaltres vam passar deltema i vam seguir caminant, peròes van girar, i, tot traient una na-valla, un d’ells ens va amenaçar:“Give me the wallet!”. Llavors,quasi sense pensar-ho (jo ja estavaposant la mà a la butxaca per treu-re’n la cartera amb els diners…),el Manuel em va agafar del braç,em va fer creuar l’avinguda cor-

rent (sort que hi havia poc tràn-sit!) i vam tornar cap a l’hotel ambuna certa urgència i amb espant.Aquells dos no ens van seguir, nodevien estar massa motivats, peròl’ensurt que ens vam endur… Uncop a l’hotel vam anar al bar, vamseure a la barra i per calmar l’àni-ma vam demanar un parell deroms. Ens va servir un jamaicàgranadet, alt i prim, encantador,que ens va introduir en el móndels roms, a la història del rom aJamaica, i mentre fèiem un tastdels diferents roms del país, ens vaparlar dels huracans que haviendevastat l’illa. El millor rom: elCaptain Morgan. Vam acabar lavetllada ben feliços i rient de la si-tuació que havíem viscut. L’ende-mà vam anar a les Dunn’s RiverFalls, per fer un barranquismemolt light, envoltats de turistesamericans, però molt divertit.

Continuàvem la nostra rutaquan vam veure un cartell publici-tari de carretera que anunciava unrestaurant: “If you have the time,we have the place”. Ens vam mirar,teníem gana, teníem temps i vamseguir la fletxa. Vam sortir de la

carretera cap a un caminet desorra blanca enmig de palmeres ivegetació, i vam arribar a un res-taurant-xiringuito de platja, fet defusta, damunt del mar. Érem elsúnics, en aquell dia assolellat, as-seguts en un banc de fusta amb lesonades del mar sota els peus. So-nava música reggae a la ràdio, per-fecta per menjar jerk fish (especia-litat jamaicana). Quina pau, quinpaisatge, unes quantes Red Stripeben fresques i un dinar deliciós.

Vam seguir cap a Negril. Mésplatges, però aquestes més turísti-ques, de turistes all included, imoltes festes reggae. Ens vamallotjar a la part rocosa de Negril,on les postes de sol són espectacu-lars. Allà vam menjar dried fishwith ackee, plat típic fet amb peixi el fruit d’un arbre que menjat crués tòxic, i vam beure tot tipus decòctels de fruites amb rom.

Se’ns acabava el viatge. Nomésens quedava una parada, TreasureBeach, a la part sud de l’illa, pocmuntanyosa, amb menys vegeta-ció, molts camps conreats, platgesde sorra més fosca, jamaicans im-ponents gens agressius, ben dife-rent de la part nord de l’illa. Alcapvespre trobaves els jamaicansasseguts als porxos de casa sevafent petar la xerrada i saludant-tequan passaves. L’última nit vamsopar una llagosta a la vora delmar, anàvem gastant els últims dò-lars jamaicans que ens quedaven.

I l’endemà vam fer ruta cap aKingston tancant el cercle que ha-víem començat 10 dies abans. L’úl-tim còctel de rom ens el vam pren-dre a Port Royal,el port natural deKingston, on, al seu temps, devienatracar el vaixells pirates plens decorsaris saquejadors del Carib… ■

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 14

BALBANI

El redactor de la prestigiosa re-vista Taní entrevista al doctor

Murphy a propósito de su publica-ción en Lancet del artículo “Prin-cipio de incertidumbre en la prác-tica de la medicina”. Dicho artícu-lo tuvo mucha resonancia en losmedios hospitalarios, porque con-sideraba el error médico comoinevitable en aquellas ocasionesen que tenemos que actuar empí-ricamente en espera de una poste-rior confirmación diagnóstica;pero también llamaba la atenciónsobre los errores evitables si reali-zamos una buena historia clínica,mejoramos la caligrafía y vigila-mos escrupulosamente las dosis ydisoluciones adecuadas de los fár-macos. También nos aconsejabaprudencia en la interpretación deresultados y finalmente nos recor-daba que nuestra aliada, la tecno-logía, a veces nos confunde.

Pregunta el periodista, ingenua-mente:

–¿Son útiles, los dispositivos dealarma y control?

–Sí, la informática nos ayuda,pero... a veces no actuamos razo-nablemente. Considere las cajasnegras de la aeronáutica, porejemplo, que registran las manio-bras en cabina. Recuerdo el vueloAvianca, 1983, París-Madrid, cuyopiloto seguía unas coordenadas

(incorrectas) de aproximación, ycuando a la altura de Mejorada delCampo el sistema informático dealerta de proximidad al suelo avisasonoramente: ¡Up-up!, el indivi-duo golpea la carlinga a la vez queexclama: “¡Cállate, gringo!” Fue-ron sus últimas palabras. Esa ex-presión la recuerdo cuando reciboun resultado desconcertante, e in-mediatamente reviso la filiación yel número de historia. En otras

ocasiones acatamos irreflexiva-mente una orden, tal como ocu-rrió en el vuelo Binter, 2001, Meli-lla-Málaga, cuando se activó elaviso de fuego en el motor iz-quierdo; el copiloto (que teníarango de comandante) apagó elmotor derecho, y cuando el pilotopreguntó: “¿Qué lech... has apaga-do?”, rectificó apagando el motorizquierdo. El aparato cayó en

ESC

RIV

IM

15

El hombre que se enoja se derrotará a sí mismo en el combate, lo mismo que en la vida. Màxima samurai.

Herrare umanum est

La primera maniobra consistió endesvestirle apresuradamente, y alincorporarle para retirar lachaqueta de cuero, un objetometálico de color negro saltó de supecho y cayó al suelo con granestruendo. Era la primera vez queveía una pistola.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 15

16 ESCRIVIM

plancha y la investigación poste-rior demostró que el aviso defuego era falso debido a unas im-purezas en el sistema detector.Aparte de otras consideraciones,en ambos casos no hemos mante-nido “la cabeza fría” para reflexio-nar, unos segundos, sobre el prin-cipio de incertidumbre. Otroserrores son debidos a la ley –poé-tica– que lleva mi nombre.

El periodista le pide un ejemplo.–Cuando desempeñaba mis ta-

reas de médico residente de pri-mer año en Urgencias, atendí alseñor Anastasio, que acudió porsus propios medios al hospital,conduciendo el coche que minu-tos antes había sido tiroteadodesde una moto en un ajuste decuentas. Al bajar del coche cayódesplomado a las puertas del Ser-vicio e inmediatamente le trasla-daron al box de paros.

La primera maniobra consistióen desvestirle apresuradamente, yal incorporarle para retirar la cha-queta de cuero, un objeto metálicode color negro saltó de su pecho ycayó al suelo con gran estruendo.

Era la primera vez que veía unapistola. En ese momento entró lasúper de Urgencias, y con unas ti-jeras gigantes cortó pantalones,calzoncillos y camisa como quienretira un envoltorio y me tendióuna batea-riñonera para depositarel objeto metálico; tomé la pistolapor el extremo de la empuñaduracon el índice y el pulgar y me sor-

prendió su peso. Mi compañero deguardia rápidamente cateterizó lavena subclavia cursando determi-naciones analíticas, pidió sangredel grupo universal y se colocaronelectrodos para monitorización.Solicitó el portátil de rayos. Mien-tras inspeccionábamos las múlti-ples y casi imperceptibles heridasde bala, se disparó la alarma delmonitor y vimos el trazado de unataquicardia ventricular. Gritamos:“¡Desfibrilador!”

El carrito del monitor-desfibrila-dor suele incorporar tres recipien-tes enigmáticos: el lubricante, quesólo se emplea para evitar la que-madura cutánea al realizar la car-dioversión; la silicona, para fijarlos electrodos del monitor y... elalcohol, para mejorar la conducti-vidad cuando se practica un elec-trocardiograma convencional.Este último recipiente no deberíaformar parte del carrito desfibrila-

dor, sino del carrito del electrocar-diógrafo, pero después de tantosaños de profesión he llegado a laconclusión de que los tres reci-pientes se atraen con más fuerzaque el grupo OH de las fórmulasquímicas. Sigo con la historia.

Acudió en ese momento otrocompañero de guardia, residentede tercer año, y empuñando laspalas del desfibrilador ordenó:“¡Lubricante!”. Dudé por un mo-mento en la elección del frasco,pero finalmente vertí alcoholsobre el pecho del paciente a lavez que le descargaban 200 vatiosen un segundo. Una explosiva lla-marada azul invadió el cubículo ysobrevino un silencio cómplice in-terrumpido por el bip-bip del mo-nitor, que anunciaba la recupera-ción del ritmo cardíaco. Ardíanvarias gasas, centinelas en los ori-ficios milimétricos. Procedimos ala intubación orotraqueal y a laventilación mecánica. El pacientefue trasladado a quirófano condiagnóstico de hemoperitoneo,hemotórax y shock hipovolémico.Nuestros largos cabellos y barbasse tornaron rubios y el olor a cuer-no quemado nos acompañó du-rante toda la residencia.

Recientemente he saludado alseñor Anastasio y me mostró doscicatrices semicirculares en elpecho de las que está muy orgu-lloso, y también me reveló que ac-tualmente trabaja en una organi-zación para la rehabilitación demarginales tras abandonar “la Be-retta”, hace años. Confiesa que es-tuvo en las mismas puertas del in-fierno, y la visión era pavorosa.

Nosotros sabemos, desde Sartre,que el infierno son nuestros seme-jantes. ■

Casi todo lo que realices será insignificante, pero muy importante que lo hagas. Gandhi.

Mientras inspeccionábamos lasmúltiples y casi imperceptiblesheridas de bala, se disparó laalarma del monitor y vimos eltrazado de una taquicardiaventricular. Gritamos:“¡Desfibrilador!”

Vincent Van Gogh. Retrat del Dr. Gachet (1890).

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 16

ESCRIVIM 17

El fracàs fortifica els forts. A. de Saint-Exupéry.

CARLES ORTA

Aquest any, sí! És la tardor. Delbosc que mor, en neixen els

bolets, tot repetint els cicles eternsde la vida.

Ceps. Rovellons i pinetells. Lle-nega blanca i llenega negra. Car-lets, llengua bovina i fredolics. Ro-velloles i trompetes, pentinelles irossinyols... L’ou de reig... Repas-sem de memòria els bolets que co-neixem i que voldríem collir.Sabem que n’hi ha molts més,però que, per prudència i falta deconeixement, no agafarem.

El cerimonial de cada any: laroba vella, el cistell de vímet, elganivet i el bastó. L’aigua i l’entre-pà, aixecar-se d’hora i... capamunt! Avui pot ser un gran dia.

La pujada. Les punxes. Lesbranques. El bosc embardissat.Les patinades de cul a terra.

Trets no massa llunyans, coinci-dència de temporada amb els ca-çadors.

–Maria!, Maria! –cridem, perfer-nos sentir i evitar una confusiódramàtica.

El cistell que es va omplint, debolets i de branquillons.

L’esmorzar al bosc. Els comenta-ris i les comparacions:

–Noi, quin carlet més gros!–És que jo m’hi esforço una

mica, no com d’altres...–És ben cert: la sort va a l’igno-

rant!El bosc. Cadascun dels arbres.

La remor del vent. Pluja de fullesgroguenques. Una zona oberta. Fi-gures blanques diverses navegantpel cel. El nostre sentiment depertànyer a la mare terra, esmor-teït per un dia a dia massa urbà.

La baixada. Si el dia no ha estatbo, tenim a l’abast múltiples cau-ses que emprarem a discreció:

–Massa fred. –Amb tanta aigua, tot s’ha po-

drit! –El vent, el gran enemic dels bo-

lets.–No pot créixer res, amb aques-

ta calor!–Si no plou, com vols que en

surtin?–Per anar bé, cada dia un raig i

després un bon sol. Això sí, sensemassa calor. I que no faci vent. So-bretot, cap gelada!

En fi... impossible. Quan el cistell és ple, tornem

com medallistes olímpics. La litúrgia del triatge, per asse-

gurar que no estan cucats. Imme-diatament, la inevitable discussiófamiliar:

–Tens massa fina la vista, tu. Noveus que els tries massa i que totés bo?

–Què vols, que mengem cucs?–Al final no en deixaràs ni un,

amb tot això tan esmicolat!Els rovellons, menjats a la brasa,

amb all i julivert.Els reigs, tallats en rodanxes

fines i saltats a la paella. La barreja, després d’un bull

curt, en conserva, bé en pots devidre, bé embolicats en plàstic i alcongelador, haurà d’esperar unafesta familiar perquè ens els crus-pim guisats amb vedella.

Fi de temporada:–Aquest any ha estat magre,

però l’any que ve..., l’any que ve,sí!

Bolets. Retalls fugaços de felici-tat personal, felicitat que, joventutenllà, hauríem volgut col·lectiva ijusta. Però continuarem mirant detocar-la amb els dits, tot i que sen-tim que s’allunya.

I procurarem no oblidar quepart del que desitgem és dins nos-tre. ■

Temps de bolets

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 17

18 ESCRIVIM

La pintura es más fuerte que yo, siempre consigue que haga lo que ella quiere. Picasso.

ADOLF DESCALZI

Al bell mig del barri de la Gira-da hi ha una plaça que s’ano-

mena Salvador Puig Antich. El pasdels anys i l’oblit, sovint massa in-teressat, han anat atenuant la con-tundència dels tràgics esdeveni-ments associats a aquest nom. Ara,com una alenada d’aire fresc peruna malmesa memòria històrica, elnom d’una plaça ens recordarà atots, als que hi érem i als que no,què va passar no fa gaires anys...

El personatgeSalvador Puig Antich va néixer aBarcelona el 1948. Era el tercer desis germans d’una família treballa-dora de classe mitjana.

Marcat pel Maig del 1968, va mi-litar inicialment en les ComissionsObreres. Ideològicament, aviatevolucionà cap a posicions anar-quistes. Després d’iniciar estudisuniversitaris de Ciències Econòmi-ques i de fer el servei militar, s’in-corporà a la branca armada de l’or-ganització MIL (Moviment Ibèricd’Alliberament). Va participar, fentde xofer, en atracaments a bancs,el botí dels quals es destinava a po-tenciar les publicacions clandesti-nes del grup i a ajudar els vaguis-tes i els obrers detinguts.

L’agost de 1973, els militants delMIL van celebrar a França el Con-grés d’Autodissolució. El mes se-güent, després de l’atracament auna oficina de la Caixa a Bellver deCerdanya, començaria una fortaofensiva policial contra el grup.

El 25 de setembre de 1973, a lacantonada dels carrers Girona iConsell de Cent, una operació-pa-rany de la policia aconsegueix de-tenir Salvador Puig Antich i Xa-vier Garriga, company del MIL.Els dos anarquistes són detingutsal bar Funicular, però tot seguit, alportal del número 70 del carrerGirona, té lloc un tiroteig, a con-seqüència del qual Puig Antichqueda malferit i el jove policiaFrancisco Anguas Barragán resultamort.

Puig Antich fou empresonat,acusat de ser l’autor dels trets quecausaren la mort a Anguas Barra-gán, i posteriorment jutjat en unConsell de Guerra amb molt po-ques garanties i condemnat a mortper un règim amb set de venjançadesprés de l’atemptat contra Ca-rrero Blanco.

El jove Salvador Puig Antich era

executat amb el garrot vil en unacel·la de la presó Model de Barce-lona, el 2 de març de 1974, a lesnou quaranta del matí.

Francesc Escribano, en el seullibre Compte enrere, la història deSalvador Puig Antich (Edicions 62,any 2001), ens recorda: “[...] quanel van matar, Salvador Puig Antichtenia vint-i-cinc anys. Si l’hagues-sin indultat, s’hauria beneficiatd’una de les amnisties que es vanconcedir el 1977 i el 1978. Proba-blement, no hauria estat més detres anys a la presó, i el 6 de de-sembre del 1978 hauria vist coms’aprovava la nova Constitució es-panyola, que abolia finalment lapena de mort.” Salvador Puig An-tich tindria ara cinquanta-sis anys.

El llibre d’Escribano, publicatvint-i-set anys després dels fets,aconsegueix reconstruir aquellsanys de la vida de Puig Antichd’una manera real i colpidora, ba-sant-se sobretot en testimonis di-rectes.

En la lectura del llibre sorprenenaspectes poc divulgats del que vapassar. Les germanes i amics d’enSalvador van dur a terme una lluitacontrarellotge per evitar-ne l’exe-cució. La societat civil antifran-quista, en part aglutinada al voltantde l’Assemblea de Catalunya (ambalguns dels protagonistes de latransició i de la vida política re-cent), i la jerarquia catòlica, repre-sentada pel cardenal Jubany, es vanmostrar poc entusiastes i solidarisamb la lluita per salvar en Salvador.La militància de Puig Antich el va

Vilafranca, les nou quaranta

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 18

ESCRIVIM 19

Cap altra fragata ens porta a tot arreu com el llibre. Emily Dickinson.

convertir en una figura incòmodaper a molts sectors antifranquistes.Contràriament, la mobilització dela societat civil arreu de l’Europademocràtica va ser molt important.

El vincle vilafranquíEn l’acta de sessió del ple de l’A-juntament de Vilafranca del dia 6de maig del 2003 consta: “Donadala nova urbanització de sòl residen-cial a Vilafranca, els grups munici-pals [...] proposen al Ple municipalque s’atorgui el nom d’un carrer oplaça destacats de Vilafranca a Sal-vador Puig Antich, assassinat pelfranquisme el 2 de març de 1974.

Alhora que reiteren novament larevisió del cas de Salvador Puig An-tich i d’altres per tal de fer justícia.Aquesta moció ha estat aprovadaamb 20 vots a favor i 1 absten-ció...”. I continua més endavant:“Salvador Puig Antich té vinclesd’amistat i familiars a Vilafranca, laseva condemna i execució van ge-nerar una gran indignació a la so-cietat vilafranquina, que no va que-dar al marge dels moviments deprotesta que esclataven arreu delmón contra la barbàrie del fran-quisme”. Escribano exposa en elseu llibre que una de les darrerescartes que va escriure en Salvadorva ser per als seus oncles de Vila-franca, i hi explica com aquesta fa-mília va acollir el pare el dia de l’e-xecució.

La vivència personalPer qüestions d’edat, recordod’una manera molt confusaaquells dies de l’any 74. Ha estatuns quants anys després, i sobre-tot a través del llibre d’Escribano,quan he pogut conèixer els fetsd’una manera contrastada. L’hor-ror de la mort “programada” i “bu-rocratitzada”, la proximitat física itemporal als esdeveniments enca-ra són capaços de generar, avui,trenta anys després, un sentimentde ràbia i fàstic (“Fàstic, fàstic ésel que sento”, escrivia en Salvadorpoc abans de morir).

Una de les cartes (“¡En castella-no, por favor!”, imposaven elsfuncionaris) des de la presó, diri-gida a la seva germana Merçona,s’acabava així:

¿Has terminado ya de leerla? Guár-dala, rómpela. Pero no dejes demirar, allí, a lo lejos (horizonte,mar, montañas). Es proyectándonosen el futuro, sintiendo el paso delpresente, nuestra razón de ser.

<Siento esta noche / heridas demuerte / las palabras> (Alberti).

T’estima, SALVADOR

Avui, la plaça de Salvador PuigAntich ens recorda la lluita d’unjove inconformista contra el fran-quisme, però també és una mane-ra de dir “mai més” a la barbàriede la pena de mort.

Salut i anarquia! (Comiat en ladarrera carta escrita per SalvadorPuig Antich)

PD: La tornaPocs minuts abans de l’assassinatde Puig Antich, el règim franquis-ta executava Heinz Ches a la presóde Tarragona, oficialment un de-linqüent comú d’origen polonès.Personatge enigmàtic, sense famí-lia que el reclamés ni defensés, vamorir sol, lluny de l’interès que vadespertar el cas Puig Antich. Dar-rerament, les investigacions deRaúl M. Riebenbau (El silencio deGeorg, editorial RBA) han aportatllum sobre la identitat de Ches: esdeia Georg Welzel, era ciutadà del’Alemanya de l’Est, on tenia mare,dos germans, dona i tres fills.Aquestes dades van ser intencio-nadament amagades pel tribunalmilitar... però aquest no era l’ob-jectiu d’aquest article. ■

Avui, la plaça de Salvador PuigAntich ens recorda la lluita contrael franquisme, però també és unamanera de dir “mai més” a labarbàrie de la pena de mort.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 19

20 ESCRIVIM

Tots els éssers porten l’ombra a les espatlles i la llum als seus braços. Tao Te King.

GEORGINA GIMÉNEZ

Malalts cèlebresSota aquest títol genèric, tinc laintenció d’escriure una sèrie de re-lats sobre personatges de la histò-ria, l’esport, l’art i la ciència quehagin patit alguna malaltia o acci-dent que hagi marcat la seva vida.Persones influïdes d’una manera od’una altra en la seva trajectòriaper una malaltia que fins i tot hapogut ser decisiva a l’hora de for-jar el seu caràcter i de desenvolu-par l’activitat que les ha fet cèle-bres, fins al punt de fer-los cessaren aquesta activitat.

No es pretén aquí fer cap anàliside res, sinó simplement explicaruna sèrie de biografies des d’unpunt de vista diferent. En algunscasos, sobretot en els personatgesmés antics, veureu que es tracta depatologies hipotètiques, però per-fectament possibles segons els in-vestigadors.

Només espero i desitjo que ussemblin històries amenes i quepasseu una estona distreta lle-gint. Potser tindreu alguna sor-presa.

Un alè de vida per a l’Ernesto «Em dic Ernesto Guevara Lynch.M’acaben de comunicar que elmeu fill, Ernesto Guevara de laSerna, a qui alguns anomenavenChe, ha estat assassinat a la selvaboliviana. Quan es va declarar“soldat d’Amèrica”, vaig tenir unmal pressentiment, però era prougran i no li ho vaig poder impedir.Recordo com si fos ahir el dia enquè va néixer. Aquell 14 de junyde 1928, a Rosario, canviaria lesnostres vides.

Els dos primers anys, l’Ernestosemblava un nen sa que es desen-volupava normalment. No teníemproblemes amb ell i fins i tot enaquell lapse de temps, la meva es-posa Celia i jo havíem tingut unaltre fill, una nena. Una nit, l’Er-nesto va començar a tossir. Alprincipi no li vam donar impor-tància, crèiem que només es trac-tava d’un refredat després d’haver-se banyat al riu. Però la tos no mi-llorava, al contrari, es va fer mésintensa i el nen s’ofegava molt. Hovam consultar al nostre metge iens va dir que es tractava d’unabronquitis asmàtica. Vam pensarque potser seria una afecció pas-satgera relacionada amb unapneumònia que havia tingut ambpocs dies de vida. Però no va seraixí, i a partir de llavors, va co-mençar el nostre viacrucis particu-lar. Les crisis es van anar produint

l’una darrere l’altra i ho vam pro-var tot: calor, adrenalina, cataplas-mes..., però sense cap resultat.

Pensant que potser un canvi declima milloraria la situació, vammarxar de San Isidro, on vivíemaleshores, i vam anar a BuenosAires, Mendoza, Tandil, Córdo-ba... Va arribar un moment en quèestàvem obsessionats amb la ma-laltia de l’Ernesto i la nostra vidagirava tota al seu voltant. Per fi vamillorar quan ens vam instal·lar aAlta Gracia.

Amb tot això, el nen passavallargues temporades malalt i enlli-tat, i la Celia li feia de mestra. D’a-questa manera, ella l’ajudava a es-tudiar les matèries escolars i entreels dos es va establir una relaciómare-fill de complicitat molt es-treta que va durar tota la vida.Quan l’Ernesto s’havia de confiara algú, ho feia amb sa mare, i fins

Malalts cèlebres: un alè de vida per a l’Ernesto

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 20

ESCRIVIM 21

Allò insignificant és tan important com tot allò altre. W. Whitman.

i tot en l’època que va ser a Cuba,va continuar escrivint-se ambella.

No cal dir que hi havia moltsperíodes de temps en què el nenes trobava perfectament i jugavacom qualsevol altre de la sevaedat, però el fet de patir una ma-laltia crònica ja de ben petit vamarcar molt el seu caràcter. Eraun noi tossut que no es donavaper vençut fàcilment i que supliales limitacions físiques fent ús delcervell. Amb 12 anys, havia llegituna gran quantitat de llibres d’a-ventures i viatges, obres que lamajoria de la gent coneixia als 15o 16 anys. A més a més, aquella vaser l’època en què a l’Argentinaarribaven molts exiliats republi-cans de la Guerra Civil Espanyo-la, i alguns d’ells van passar percasa nostra. Ens van explicar totesles seves experiències i parlaven

obertament dels seus ideals polí-tics, essent l’Ernesto un testimonid’excepció. A un adolescent no licostava massa posar-se del bàndoldels vençuts en aquelles circums-tàncies.

Va començar la carrera de Medi-cina a la Universitat de BuenosAires, i durant unes vacances d’es-tiu va fer un viatge pel nord il’oest argentins. L’any següent,amb el seu amic Alberto Granado,va marxar a Xile i va anar pujant

per tota la geografia sud-america-na (Colòmbia, Veneçuela...) fins aarribar a Miami, on es va estar unmes. Tots pensàvem que potserdeixaria la Medicina, però no vaser així. Va acabar la carrera talcom s’havia proposat.

Va continuar viatjant i treba-llant del que trobava, i en una d’a-questes ocasions, en què era aGuatemala en plena revolució, vaconèixer un grup de joves cubansdel Movimiento 26 de Julio. La re-volta va fracassar i llavors es vatraslladar a Mèxic, on va conèixerun jove anomenat Fidel Castroque el va convèncer després deparlar tota una nit que s’unís a elli l’acompanyés a Cuba, on plane-java dur a terme una revolució.Aquesta part de la història és pot-ser la més coneguda i tothom sap,més o menys, com va anar la cosa.Durant tot aquest temps, l’asmano el va abandonar i en una oca-sió en què parlava de la revoltacubana, explicava: “Cuando vimás cerca de mí la muerte fue enOriente, en una loma de la SierraMaestra...”; “[...] Cumpliendouna misión de atacar y retirarme,cuando quise hacerlo, un tremen-do ataque de asma me volteó.Viendo que no podía correr, metiré al suelo...”; “[...] Yo tenía unataque tan fuerte de asma que creíentonces morir víctima de éste. Seme había acabado el calmante queechaba en mi vaporizador y estabaprácticamente a merced del ata-que asmático...”; “[...] En ese ins-tante creí que no volvía más alcampamento, pero no por causade las balas enemigas, sino por-que el asma acabaría conmigo...”.

Després de Cuba va fer tot unllarg periple per l’Europa de l’Est i

Algèria. Va presidir la delegaciócubana a l’Assemblea General deles Nacions Unides a Nova York.Posteriorment, va viatjar a l’Àfrica(Algèria, Congo, Tanzània...), i el1966 va tornar clandestinament aCuba; després es va traslladar aBolívia. Semblava imparable, comsi s’estigués prenent la revenja pertots els mesos que des que era unnen havia estat immobilitzat perl’asma, però el 1967 va morir a laQuebrada del Yuro, en plena selvaboliviana.

En una ocasió, en la qual FidelCastro parlava de quan el va co-nèixer a Mèxic, va dir unes parau-les que resumeixen el caràcter del’Ernesto: “Casi todas las semanasintentaba subir el Popocatépetl;nunca llegaba arriba, pero todaslas semanas lo intentaba. Él pade-cía de asma, tenía esta limitaciónpor el asma, y hacía un esfuerzoheroico por subir a ese volcán, yaunque nunca llegaba arriba,nunca dejó de intentar subir otravez...”.»“Em dic Ernesto Guevara Lynch.

M’acaben de comunicar que el meufill, Ernesto Guevara de la Serna haestat assassinat a la selva boliviana.”

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 21

22 ESCRIVIM

Viure és el més difícil de la vida, la majoria de la gent només existeix. Oscar Wilde.

XAVIER BOTET

Si féssim una enquesta pregun-tant quin ha estat el millor

grup de rock de la història, la ma-joria de la gent respondria The Be-atles, The Rolling Stones o PinkFloyd. Jo, en canvi, no dubtaria aafirmar que la banda de rock mésgran de tots els temps ha estat TheClash.

Fa dos anys va morir Joe Strum-mer, líder indiscutible i mai discu-tit del grup. Va canviar, doncs, elseu estatus de llegenda vivent pelde mite etern al costat de Kurt Co-bain, Jim Morrison o John Len-non.

The Clash, a més dels Sex Pis-tols, va ser el grup emblemàtic dela generació punk britànica de la fidels 70 i el començament dels 80.La diferència entre els dos grupsera que els Sex Pistols no sabiencompondre, ni cantar, ni tocar;però tenien com a mànager unmag dels mitjans com MalcolmMcLaren, el qual, entre altres ge-nialitats, quan un jutge els va pro-hibir interpretar el tema God savethe Queen en terra anglesa, va ferpujar els 4 pistols en una barca si-tuada sota d’un dels ponts del riuTàmesi, pel qual havia de passar la

comitiva de celebració del 25è ani-versari de la coronació de la reinaIsabel II, i els va fer cantar lacançó maleïda a tota potència.

The Clash, en canvi, igual quepassava amb Mozart, eren unscompositors excepcionals, capa-ços de “malgastar” tres o quatremelodies diferents en una mateixacançó, mentre que la majoria degrups o cantants el que fan és re-petir una vegada i una altra la ma-teixa melodia dins d’una solapeça. Les seves lletres són cruesdescripcions de la realitat socialamb una forta càrrega de denúnciaamb crítiques a la dificultat pertrobar feina, la repressió policialthatcheriana, el racisme, l’impe-rialisme nord-americà, la hipocre-sia de la burgesia i l’aristocràciabritàniques, el servei militar obli-gatori, etc. Probablement no erenuns virtuosos a l’hora de tocar elsseus instruments, però cal no obli-dar la seva militància punk. I d’ungrup punk hem d’esperar que ras-qui la guitarra, que s’acobli ambels altaveus, que colpegi furiosa-ment el timbal de la bateria i quecanti amb veu de borratxo; si nofos així, estaríem parlant de rocksimfònic!

La capacitat creativa de TheClash els va dur, sense perdre maila seva base punk, a compondretemes amb estils tan diversos comel rockabilly, el gospel, l’ska, elreggae, el rap, la música disco, lamúsica caribenya, el tex-mex i ve-ritables himnes que hauríem d’a-nomenar de rock “clashic”, com

Train in vain, I’m not down, Hateful,Jimmy Jazz, Spanish bombs, Knowyour rights i Should I stay or shouldI go.

La trajectòria de Joe Strummercom a líder de The Clash quedaben definida en algunes anècdo-tes. Així, doncs, per exemple, vafer fora del grup el bateria Topper

Headon poc abans de començaruna gira per haver reincidit en laseva addicció a les drogues dures.I el 1980 va exigir a la CBS que elseu triple àlbum, Sandinista, fosvenut a preu de senzill per facili-tar-ne la compra als joves amb di-ficultats econòmiques (potser me-sures com aquesta serien útils avuiper contrarestar la venda de lestan criminalitzades còpies il·legalsdels famosos top manta).

The Clash

Eren uns compositors excepcionals,capaços de “malgastar” tres oquatre melodies diferents en unamateixa cançó.

Les seves lletres són cruesdescripcions de la realitat socialamb una forta càrrega de denúncia.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 22

De forma sobtada, la relació d’enJoe amb l’altre líder del grup, MickJones, es va deteriorar i aquest vamarxar per formar la seva pròpiabanda: els Big Audio Dynamite.Malgrat tot, Joe Strummer va aju-dar Mick Jones a produir el segondisc dels BAD i fins i tot en vacompondre alguns temes, la qualcosa demostra que la seva relacióno era dolenta i ens va fer pensarque potser algun dia tornarien aajuntar els membres de The Clash.Si això hagués passat, encara que

tan sols fos per a un únic concertbenèfic (en van fer molts) a l’altrabanda del món, jo hi hauria anat.No hauria desaprofitat l’oportuni-tat d’assistir en directe a un con-cert de la que per a mi ha estat lamillor banda de rock de la histò-ria. Penseu que el seu terceràlbum, London calling (amb el sin-gle utilitzat en la memorablepel·lícula Billy Elliot), va ser decla-rat el millor disc de la dècada dels80, per davant d’obres tan impor-tants com The river, de Bruce

Springsteen, Ghost in the machine,de Police, The Joshua tree, d’U2,Thriller, de Michael Jackson imolts altres.

Malauradament, Joe Strummer iMick Jones ja no podran cantarmai més junts, però el llegat queens han deixat, els 6 àlbums deThe Clash, un d’ells doble i l’altretriple, constitueixen un tresor devalor incalculable, font d’on nohan deixat de beure centenars degrups de tot el món. Descansa enpau, Joe, t’ho has ben guanyat. ■

ESCRIVIM 23

Cuando veas a un gigante, examina la posición del sol, no vaya a ser la sombra de un enano. Novalis.

CARLOS RANERA

CSM (Centro de Salud Mental)Primera urgente. Mutismo desde hace una semana.Fátima, 18 años, de origen magrebí.Acude acompañada de su madre yun hermano.

Primera parte Dr. Ranier y Dr. Gómez, adjunto yresidente, después de la visita

–Vaya caso, ¿no?–¿Qué quieres decir?–No, nada, que como no nos

hemos enterado de nada…–No te habrás enterado tú.–Es verdad. ¿Y qué le parece a

usted? –Tutéame, vamos a estar juntos

tres meses.–Bueno, ¿qué te parece?El adjunto explica al residente

de Psiquiatría: “La primera detodas las enseñanzas consiste enmeditar sin fin sobre el pájaro.” Es

un texto védico contado por Ken-neth White, una vieja fórmula paracasos como éste.

–Está bien, eso... sí, sí, muy bien.Algo rellenita, la joven, digo.

–Pero más de cara que de cuer-po, si te has fijado. Y con granos.

–Como una naranjita.–¿Piensas en algo hormonal?–No le ha preguntado, perdón,

no le has preguntado a su madre sitenía la regla.

–¡Qué dices, hombre! La pacien-te era la hija, no la madre.

–Ya, pero como no habla.–¿Y qué?–No, nada, para saber algo…

Bueno, siga usted con el pájaro.–¡Tutéame, coño! ¿Te has fijado?

La joven mantenía la cabeza ladea-da todo el rato, con la mirada haciael suelo, y de vez en cuando haciala puerta, detrás de ella. Y casi todoel tiempo con las manos cruzadassobre el abdomen. Ponte en su sillay adopta su postura.

–No sé si me saldrá.–¡No sé si me saldrá, no sé si me

saldrá! –Bueno, bueno, no me presio-

ne... ¿Qué tal así?–Bien. Anda, medita sobre el pá-

jaro. ¿Qué sientes?–Ganas de salir del despacho y...

algo de vergüenza o pudor.–Eso está bien. En algún mo-

mento esbozaba una sonrisa con-gruente con nosotros, levantandobrevemente su mirada, y otras pa-recía reírse hacia la puerta.

–Sí.–No dejes la postura. Sonríe y

mírame un poco. ¿Qué piensas?–Me entra la risa. Pienso... que...

me trate bien.–Muy bien. Ahora, de reojo,

mira a la puerta y ríete.(El residente se ríe a carcajadas.)–¡Joder, pero no a carcajadas!–Perdón.–¿De qué te ríes?–De la puerta.

Pseudociesis

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 23

Un pot defensar-se dels atacs; contra l’elogi s’està indefens. Sigmund Freud.

24 ESCRIVIM

–¿Estás loco o qué?–No sé qué decirle. –Sigamos. ¿Qué te ha parecido la

crisis?–Parecía comicial.–Explícate.–Bueno, no está claro que haya

habido pérdida de conciencia. Losmovimientos tónico-clónicos eranalgo atípicos. No se ha mordido lalengua… Pero lo que más me hallamado la atención es que se harecuperado de forma muy brusca.

–Está bien.–¿Cómo se le ha ocurrido pre-

guntar si estaba embarazada?–Parecía estar protegiendo con

sus manos un secreto, todo el tiem-po cruzándolas sobre el vientre...

–He pasado un mal rato.–¿Cuándo?–La madre, el hermano... Llora-

ban amargamente. Me ha impresio-nado Fátima llorando en el suelo,después de la crisis, ya rendida yhablando, y ellos abrazándola ynosotros sentados en las sillas…

–Cogidos de la mano... te faltabadecir. Mañana hablaremos con elDr. Roche. Hay que confirmar elembarazo, su estado de salud y...

–¿Quién será el padre? –Hay que volverla a ver pasado

mañana. Podría ser un cuadro depseudociesis.

–¿Qué?–Embarazo fantasma.

Segunda parteDr. Roche, ginecólogo

–Hola, Roche, ¿qué tal?–Bien, hombre. Oye, me gustó

mucho el disco de tu mujer. Dalemi enhorabuena.

–Gracias. Haz propaganda por elhospital. ¿Qué te ha parecido Fáti-ma?

–Pues que no está embarazada.Amenorreica desde hace tresmeses. Y con un aumento del vo-lumen uterino que corresponderíaa un embarazo de dos meses más omenos. El resto de la exploraciónes normal, aunque los niveles degonadotropinas están discretamen-te elevados. Ella insiste en que estáembarazada y que nota cómo semueve el feto… En fin, toda tuya.Ya me contarás.

Tercera parteEn el CSMFátima, su embarazo imaginario ylos doctores Ranier y Gómez

–¿Qué tal, Fátima? ¿Cómo estás?–Bien.–No estás embarazada.–Sí lo estoy. Seré madre en junio.–¿Te gustaría ser madre?–Sí.–Pues no estás embarazada (in-

siste el residente).–Me casé en Marruecos, antes de

venir a España. Mi marido nopuede venir.

–Tiene que ser difícil… dejarlotodo… allí, ¿no?

–Mi madre me obligó a venir.Tengo que cuidar a mis hermanos.Ella no puede. Mis padres… losdos trabajan.

–Bueno… Todo se arreglará.–¿Me atenderá usted en el parto?

Cuarta partePseudociesisEn la cocina del CSM, tomando café.Están el Dr. Ranier, el Dr. Gómez y elDr. Vilardebol (adjunto argentino delservicio y amigo del Dr. Ranier, apesar de ser argentino)

–Dr. Ranier, cuénteme algo de lapseudociesis (el residente interesa-do).

–El falso embarazo, embarazofantasma o embarazo nervioso seconoce también como pseudociesisdesde que John Mason Good intro-dujo este término a principios delsiglo XIX. Ha sido consideradocomo la más angustiosa condiciónpsicosomática de la que se tenganoticia en la literatura médica. Suconocimiento parte desde los tiem-pos de Hipócrates. La pseudociesises, de todas las condiciones psico-somáticas, la única cuya etiologíapsicológica no admite ningún gé-nero de dudas.

En la pseudociesis se producencambios corporales tan auténticoscomo los que se podrían ver en unembarazo normal. En cambio, laidea delirante de estar embarazada,o embarazado, es, como toda ideadelirante, uno de los síntomas psi-cóticos más conspicuos.

El Dr. Vilardebol interviene:–Ahora que estamos esperando

al hijo de los Príncipes de Asturias,te diré que hay antecedentes histó-ricos en las familias reales. Uno delos casos más famosos se produjocuando se anunció oficialmente el“estado de buena esperanza” deMaría Tudor, la segunda esposa deFelipe II. Se anunció a los tresmeses de matrimonio, pero cuandollegó el esperado momento delalumbramiento no hubo nada. Al-gunos historiadores creen que si elnacimiento se hubiera producidorealmente, probablemente habríacambiado la situación europea.Este fenómeno de la pseudociesisreal se repitió con la tercera con-sorte de Felipe II, Isabel de Valois.

Sigue el Dr. Ranier: –Otro caso famoso y documenta-

do es el de Anna O., quien, a finalesdel siglo XIX, terminó con un parto

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 24

histérico tras su embarazo imagina-rio provocado por la terapia con supsiquiatra Breuer. Se había enamo-rado, amor de transferencia.

–Hago yo el café (interrumpe elresidente).

–En la mayoría de los casos es eldeseo, a veces inconsciente, detener un hijo la condición básicadel delirio. Otros factores de inte-rés etiológico y psicodinámico sonla necesidad de estrechar más losnexos conyugales, el climaterio, lafibromatosis uterina, la necesidadde sentirse joven y fecunda, de re-forzar la identidad femenina, etc.Yo, café sólo. Como dice Barglow:“Un falso embarazo parece pro-porcionar una restitución defensi-va, una especie de compensación

para una pérdida real o imagina-ria”, como en el caso de Fátima.¿Tú no tomas café?

–Manzanilla. Infusión de man-zanilla con una rodaja de limón.

–Pues no hay infusiones, Dr.Gómez.

Bibliografía 1. Guzmán Aquiles. Tratado de obstetricia y gi-necología psicosomáticas. La pseudociesis. Capí-tulo V. Segunda edición. Caracas, 1987.

2. Barglow P, Brown E. Pseudocyesis. To be andnot to be pregnant: a psychosomatic question.En: Howells, J., editor. Modern perspectives inpsycho-obstetrics. Nueva York: Brunner MazedPublishers. 1972.

3. Paddock, R. Spurious pregnancy. Am. J. Obs-tet. Gynecol. 1928; 16:845.

4. Small G WW. Pseudocyesis: an overview. Ca-nadian Journal Of Psychiatry. 1986; 31(5):452-7.

5. Starkman MN. Impact of psychodynamic fac-tors on the course and management of patientswith pseudocyesis. Obstetrics and Gynecology.1984; 64(1):142-5.

6. Meza E, Choy J, Villanueva C, Ayala A. Peu-docyesis: clinical and hormonal evaluation. Aso-ciación mexicana de ginecología y obstetricia.1989; 570:308-10.

7. Yen SSC, Quesenberry W, Rebar RW. Pituitaryfunction in pseudocyesis. Journal of clinical en-docrinology and metabolism, THE. 1976;43(1):132-6.

8. López Herrera, Lisandro. Algunos tipos de en-fermedades por conflicto entre lo necesario y lalibertad. En: Alquimia del sufrimiento. EditorialOveja Negra, p. 214-9.

9. Tulandi T, Mcinnes, RA, Lal S. Altered pitui-tary hormone secretion in patients with pseudoc-yesis. Fertility and sterility. 1983. 40(50):637-41.

10. Starkman MN, Marshall JC, La Ferla J, KelchRP. Pseudocyesis: psychologic and neuroendocri-ne interrelatioships. Psychosomatic medicine.1985. 47(1):46-57.

ESCRIVIM 25

Todo acto de bondad es una demostración de poderío. Unamuno.

GÜEN COSTA

L’Ulisses tenia vint-i-tresanys quan morí la sevaàvia, la senyora Teresa. La

melangia guanyà la darrera batallad’una llarga vida de patiment i en-yorança, això sí, esquitxada permoments tan bons que podriensemblar feliços.

La senyora Teresa era filla de Gi-rona, ciutat que una nit va haverde deixar enrere a corre-cuitaenmig del foc encreuat que lamantindria allunyada per sempremés. La ciutat que la va veure néi-xer i a la qual ja no tornaria.

L’Ulisses només coneixia MèxicDF, lloc on s’instal·là la seva famí-lia dues generacions enrere. Vivia

en un piset del centre amb la marei l’àvia, un lloc de pau enmig d’unaciutat populosa engrescada pelsmariachis que estripaven les can-çons de tradició popular tot bus-cant una almoina dels turistes pas-savolants.

Poc abans de morir, la senyoraTeresa donà la història de la sevavida al seu nét, uns quaderns ambfulls groguencs que començà a es-criure en la intimitat de la seva ha-bitació amb vistes al riu Onyar ique va decidir oblidar al fons delcalaix de la tauleta de nit desprésde la mort del seu company, ja feiauna dècada. Va fer prometre al Mi-quel que un dia se’ls llegiria; pen-sava que així podria trobar les res-postes a les preguntes que ella mai

no va gosar contestar amb sinceri-tat per la duresa de les vivènciespassades.

De tot això ja feia més de cincanys, el temps suficient per poderacabar els estudis i estalviar proudiners per fer un viatge de quasivint hores amb escala a tres aero-ports diferents.

L’Ulisses va arribar a una ciutatencerclada pels boscos de lesmuntanyes de les Gavarres i la de-vesa del riu Ter, esquitxada perjardins i parcs, esquinçada pel riuOnyar sortejat per ponts robustosi curulla de cafès i restaurants des-tinats a oferir el millor de la terra iel mar.

De cop es trobà davant la portad’una caseta adossada de color

Retrobament

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 25

26 ESCRIVIM

Imagine all the people living life in peace. John Lennon.

ocre a la cantonada del pont de lesPeixateries Velles, un pont restau-rat als anys noranta més conegutpopularment pel pont de Ferro,un Eiffel menestral, que protegeixentre els seus braços rovellats elbes de les parelles, així com la fa-mosa torre parisenca ho fa amb elcel i la terra. Era una casa estretade tres plantes, tal com l’havia des-crita la senyora Teresa, humida idivertida com la resta de la filerade cases, que per l’ull simple po-drien semblar una combinaciódesgavellada, però que conferienuna imatge crepuscular única.

Disposava de tot el dia per feruna ullada a aquella ciutat tannova com ja coneguda que redes-cobriria aquesta vegada a través deles seves pròpies passes. Baixà perla rambla de la Llibertat fins al ca-rrer Argenteria, que el conduiriafins a la Força Vella, més conegutcom el Call, situat al recinte mésantic de la ciutat medieval. Allà espot trobar el Centre Bonastruc çaPorta, on a la fi del segle XV s’ha-via bastit la darrera sinagoga de laciutat. Visità la catedral, els BanysÀrabs, la Pia Almoina, el relaxant iencantat Jardí dels Alemanys, elconvent de Sant Domènec, el Por-tal de Sobreportes (que data desdel segle III fins el XIV)… El fas-cinà estar trepitjant unes llambor-des que podrien explicar milersd’històries al llarg de centenarsd’anys. En el nou continent no po-dien gaudir d’estar immersos en lamés antiga època de la històriamoderna de la humanitat, i menysell, que amb prou feines coneixiapart de la seva ciutat natal.

Dues hores després de caminarper carrerons estrets, d’enfilar-seper escales desordenades i de bus-

sejar sota voltes de més d’unmil·lenni, se sentí pertànyer aaquell món que només haviapogut imaginar-se durant la lectu-ra d’aquelles pàgines esgrogueïdesque la pena i el record havien por-tat a les seves mans.

Ara respirava a glopades, om-plint-se els pulmons de l’aire freddel desembre que entrava pel nordmentre contemplava la ciutat desdel mirador d’una torre de la mura-lla. A una banda les teulades rogen-ques, aparentment desordenades,que s’estenien als seus peus; s’hipodia veure el Montseny amb elTuró de l’Home enfarinat i la care-na pirinenca en aquesta èpocablanca per la neu. A l’altra banda dela fortalesa hi ha la Vall de Sant Da-niel, formada per alzines sureres,pins i arboços, vigilada per aquellamuralla serpentejant que en altresèpoques protegia els habitants de laciutat dels seus enemics forans ique ara donava el seu aixopluc aaquella naturalesa mediterrània da-vant l’avanç inexorable de l’asfalt il’especulació immobiliària.

L’Ulisses va desfer part de lesseves passes fins a arribar a la

plaça de Sant Fèlix; era una altravegada a la llera d’aquell riu quenodria la ciutat. En aquest punttrobà una de les peculiaritats delrecorregut, una lleona abraçada auna columna de pedra. Una cu-canya il·lustrada que premiavaamb fonda gratuïta nobles i mer-caders, convertits avui dia en tu-ristes i visitants que realitzen unabesada a les natges de la felina pergarantir la tornada a la vila.

Per un instant, el noi dubtàd’enfilar-se al pedestal; de la ma-teixa manera que el protagonistade la Ilíada desitjava ferventmenttornar a Ítaca, ell enyorà la casa dela seva infantesa. El cor se li es-quinçà en escoltar una conegudamelodia que brollava d’un cafèproper de les mans i les veus d’unsmariachis que el transportaren alscarrers de la seva desgavellada ciu-tat. Amb un cop de cap rebutjàaquell pensament poc apropiat;l’Ulisses pujà els tres esglaons ne-cessaris per poder fer la besada. Ien el fons del seu cor desitjà queaquell acte li permetés romandreen aquesta nova llar, per aixípoder continuar la història d’unafamília que no s’hauria d’haverallunyat mai. Desitjà que la senyo-ra Teresa fos al seu costat peragrair-li aquella nova vida que se lioferia. Desitjà que estigués al seucostat per poder acompanyar-la debracet durant aquell nou retroba-ment. I plorà desitjant poder re-tornar la vida presa a qui més s’es-timava.

Travessà el riu pel pont de SantFèlix dirigint-se a la Devesa; teniagana i feia fred, però encara voliaveure més, volia recordar els se-crets íntims d’aquells racons queencara li faltaven per descobrir. ■

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 26

ESCRIVIM 27

Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara plantaria un arbre. Martin Luther King.

JOSEP LLUÍS ÁVALOS

Todos dormían ya; unas horasantes el niño y sus padres,

bien abrigados, saludaban la llega-da de los Reyes Magos. Aparecie-ron montados en caballos. Delantede cada uno, un paje. Melchor,Gaspar y Baltasar sonreían a unatropa de niños que los mirabancon una mezcla de un poco demiedo y de mucha ilusión, lo queresultaba de la fe en unos regaloscon los que soñaban y que se harí-an realidad esa misma noche, lanoche mágica.

Ahora Melchor, el favorito delniño, ataba su montura en la verjade la casa; mientras, su paje, afa-nado y en silencio, buscaba los re-galos que les había pedido entreun montón de paquetes. De pron-to, el caballo real soltó un relin-cho, se movió nervioso y dio unpisotón en el suelo rompiendo laquietud de la noche. El Rey Mago,sorprendido por aquel estrépitoinesperado, miró atrás duranteunos instantes. Una pequeñasombra, aprovechando esta dis-tracción, se les adelantó, trepópor la pared hasta el tejado, se en-caramó a la chimenea y entró enla casa.

Dentro, delante del hogar, em-bajadores de ilusión, había trespares de zapatos. Al lado, sobreuna mesita, unos frutos secos yvino dulce se ofrecían al Reyblanco para que recuperara fuer-zas tras tan largo viaje desde elOriente.

Nada de esto detuvo la pequeñasombra que, moviendo los bigoti-tos, olisqueó el par más pequeño;su rastro le condujo dando saltitosal piso de arriba.

El ratón observó la estancia;sobre el dintel de una de las puer-tas vio un nombre escrito comosólo lo harían unos padres cariño-sos. Es ahí, pensó. Entró en la ha-bitación donde dormía el pequeño,sin hacer caso del ruido que abajohacía el rechoncho Melchor, que, aoscuras, había tropezado con unasilla buscando los zapatos; tam-bién oyó cómo el Rey se servíacomplacido un vaso de mistela.

El ratoncito miró la cama dondeel niño soñaba, ajeno a tan silen-cioso bullicio, y saltó sobre ella.Moviéndose con agilidad y rozan-do con sus bigotes la mano de suhuésped, que se chupaba el dedo,se coló bajo la almohada. De sucola asida llevaba una cajita.

Finalmente lo encontró: ¡un pe-queño diente!; lo tomó y dejó ensu lugar el regalo que había traídopara el niño desde su guarida, enel bosque lejano. Cumplida su mi-

sión, volvió al piso de abajo. El Rey Mago había dejado unos

paquetes delante de los zapatos yse estaba ya introduciendo en elhogar para salir por la chimenea.“¡Ésta la mía!”, pensó el ratón, yde un salto se subió a una bota deMelchor, trepó por su real capa yse encaramó al turbante agarradoa su gran pluma blanca. De estemodo el Rey lo llevó, sin saberlo,hasta el tejado, y mientras su ma-jestad se libraba de los restos dehollín que se habían adherido asus ropajes, el simpático roedor seescabullía discreto hasta la calle,donde el caballo y el paje aguarda-ban al Mago. Así iniciaba el viajede vuelta a su bosque llevandoconsigo el diente del niño.

Una tímida luz de invierno pasóentre las rendijas de la ventana,acarició con suavidad su cara mo-rena y el niño se desperezó, ini-ciando así los primeros movimien-tos de un día que se auguraba car-gado de emoción. Abrió los ojos yobservó que algo abultaba bajo laalmohada. La curiosidad condujosu mano hasta una cajita envueltacomo en musgo de boscaje, guar-dián del misterio que encerraba.Levantó del todo el cojín y vio, in-crédulo, que su diente había desa-parecido.

Con la primera sorpresa en lasmanos fue en busca de sus padres.El ruido de sus pasos anunciabasu presencia.

Unos ojos luminosos entraronpresurosos con el paquete en lasmanos: “¡Mirad lo que me ha traí-

Cuento de Navidad

C. Monet. La urraca (1868).

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 27

28 ESCRIVIM

Les paraules són tot el que tenim. Samuel Beckett.

“Per la vida es perd la vida”, deia la iaia Maria

ANTONI LLOVET

Litografies de MONTSE BRUGUÉ

Ell era un peix d’aigua dolça icada dia, al capvespre, bes-

canviava el color gris verdós delseu àmbit per l’atmosfera de lavolta magenta que encerclava elllac. Però aquell cop no hi va tro-bar l’humil insecte, sinó la fiblada

d’una abella que des d’un nenúfarproper va anar a fer diana just a laseva escleròtica i, com que els pei-xos no tenen mans i les aletes sónmassa curtes per arribar a eixugar-se els ulls, el peix, borni –servantla llagrimeta dins de la parpella–,va tornar a submergir-se fins al seucau de pedres i de ferralla rovella-da, i va reposar un moment abansd’amorrar-se a la llauna més ampladel fons del llac, on va deixarcaure aquella gota d’aigua amb sala l’aigua dolça que ho amarava tot.

La composició química i la den-sitat d’aquell esquitx del seu propicos es diferenciaven de l’aiguadolça i, a l’instant, aquell punt desal va esdevenir un magma sòlidamb el verdet de la llauna.

Es va fer fosc. El silenci al llacera il·luminat per les cuques dellum, el vent no hi era, però la hu-mitat de la nit protegia els pros-crits de la brossa, i a la riba méstrepitjada del llac van aparèixerdues llums molt més grans que leslluernes i un ronc metàl·lic, moltdiferent del d’aquell ós que visita-va el llac dues vegades a l’any.

De sobte va trencar el silenci unxap d’aigua violentada per la força

d’un sac llardós farcit de runa queabocaven al llac dues siluetesquasi invisibles en la boira.

Després, aquella bèstia d’ullsgrans i rodons va anar allunyantl’espetec del motor fins a restituirel silenci del llac, excepte la su-perfície, trencada amb ferides debombolles i esquitxos.

Dins l’aigua, el soroll era mésfort, i el peix es va despertar per

Tresors amagats

do el Ratoncito Pérez!”. Subió a lacama de sus padres y, nervioso,empezó a romper el extraño en-voltorio que protegía aquel secre-to; aromas de un bosque encanta-do se esparcieron por la habita-ción y por fin apareció el misterioque custodiaba la cajita, una hoja

de un árbol, de un árbol descono-cido para todos, clave de un futu-ro encuentro; escrita llevaba unasimple palabra: “Gracias”.

Sin comprender del todo aque-llo miró a sus padres, que leyeronsonrientes su perplejidad; éstos ledijeron mientras le besaban: un

día te explicaremos la importanciade este regalo y tú lo irás com-prendiendo. Ahora vamos, todosjuntos, a ver qué nos ha traído elRey Melchor.

El niño saltó de la cama corrien-do y los tres se perdieron escalerasabajo hacia un día de ilusión. ■

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 28

ESCRIVIM 29

El sentido común no es nada común. Voltaire.

l’ensurt just a temps d’esquivar elsac, però no pas l’entorn de polsfosca, guix, ciment, quitrà i altresproductes de difícil païda que vanentrar dins del pot rovellat –urnade les seves secrecions doloroses–fins al magma d’òxid i sal quepampalluguejava al fons del recep-tacle amb tons de color d’aramembolcallant-lo amb una altracapa de tota aquella deixalla deruna.

Tanmateix, i des de l’opacitat deles diverses closques que s’hi ana-ven afegint, aquella gota tenia lamateixa transparència ambrada depoques hores abans. El ciutadà delllac ja no va poder tornar a agafarel son i va haver d’esperar una llar-ga estona fins que s’obrissin els fi-nestrals per damunt de l’aigua ixisclessin des de les branques lesprimeres aus del matí, enjogassa-des i porugues alhora, per totaquell esclat d’espai descobert dar-rere la llum, i així com sense ella

no hi hauria fondària ni color,sense un espai per donar-la a co-nèixer, la llum seria feridora, om-pliria els ulls per no veure res.

El peix, sense mandra, va feruna excursió fins a la frontera dels

elements, i encarat a l’altra partdel món va mirar els colors, va es-coltar les granotes, va olorar lesflors de l’entorn i va llepar un cucque baixava del cel.

Per un moment va dubtar, notenia constància que aquells veïnspoguessin sortir del fang ni quefossin capaços de volar, però lagana premia més que no pas eldelit de coneixement, i després desaludar-lo amb cortesia totagraint-li la seva presència, se’l vaempassar amb fruïció, i el plaertan gran i tan curt va durar fins almoment en què va sentir una pun-xada a la gola molt més forta queno pas la fiblada a l’ull, del diaabans.

Contenint el dolor i restantquiet, va obrir la boca esperantque aquell cuc amb espines sortísper on havia entrat però, ans alcontrari, va sentir una segona bat-zegada encara més forta que l’es-queixava per dintre, i en una em-

penta cap amunt, molt superior ala seva resistència, es va adonarque davant seu un bípede gesticu-lava des del vorell de l’estany ambuna mena de jonc a les mans.

L’escomesa mig partia el cos delpeix entre els dos elements, i commés es resistia a la força d’aquellabèstia de terra més s’estripava perdins, i quan va poder deslliurar-sed’aquell cuc tan estrany va ser acanvi d’un bocí de les seves vísce-res.

Unes glopades més salades quela gota a l’ull del dia abans el vanmenar cap al seu cau.

Un cop dintre de la llauna, unaltre glop de sang de la ferida vaanar a raure al damunt d’aquellgra ja sòlid i el va fer encara mésgran i d’un color més viu, entreocre i vermell, semblant a allò queen altres indrets anomenen corall.

Va ser l’últim que va veure elpeix abans que els seus ulls s’ente-lessin definitivament i romanguéssurant sense nedar, vibrant comuna fulla d’herba travada a la voraafilada de la llauna.

Les escates anaven deixant elseu cos per deposar-se al voltantde la petita bola forjada amb mate-rials tan diversos i, a mesura queho anaven fent, aquella perla ama-gada i única culminava el límit dela seva grandària i transparència alfons del llac. ■

El peix, sense mandra, va fer unaexcursió fins a la frontera delselements, i encarat a l’altre part delmón va mirar els colors, va escoltarles granotes, va olorar les flors del’entorn i va llepar un cuc quebaixava del cel.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 29

CA

RT

ES

D’A

MO

RI

DE

SAM

OR

Nada es más abstracto que la realidad. Morandi.

KELA

¿Cómo puedo acariciar el cielocon las manos y juntar un quierocon un puedo? ¿Cómo puedo aca-bar con la miseria del mundo?¿Cómo puedo cambiar el rumbo yla forma de girar del planeta?¿Cómo puedo imaginar si notengo sueños? ¿Cómo puedo volarsi no entiendo? ¿Cómo puedodormir bajo un techo sin techo?

Son tantas las cosas que nopuedo hacer que mi vida la pasohaciendo el bien y convenciendo alos demás de que conformarse conpoco no es lo mejor, siempre hayque pensar con el corazón, sentircon la cabeza. Cuántas contradic-ciones que la vida nos hace hacer,tantas que ni con un don conse-guimos calmar.

Seguiré pensando que somos losúnicos seres vivos que tenemos elderecho a ver las estrellas. ¿Cómopuedo soñar sin ver las estrellas?Las lindas flores del jardín quealumbran nuestro camino. Las es-trellas grandiosas que nos hacengirar. Esas estrellas que en el cielonos hacen girar, girar por estemundo, este mundo sin par.

Te llamaré para que juntos soñe-mos, soñemos con un mundomejor, ese nuevo mundo con es-trellas, estrellas de verdad, estre-llas llenas de vida, estrellas de lahumanidad, esas estrellas repletasde simpatía, repletas de alegría.

¿Cómo puedo pintar un cuadrosin pintura? ¿Cómo puedo comer,comer una montaña nevada dealegría sin tener dinero, sin tenerun pan? ¿Cómo puedo aclarar lavida oscura de un vagabundo, alcual la vida se lleva, se lo lleva sinpoderlo detener, se lo lleva al masallá sin remedio y sin piedad?

Sueños de infantes y de gigan-tes, de personas importantes, deabogados, presos y maleantes.Todos sueñan con mirar las estre-llas. ■

Mirando las estrellas

30

A. Rodin. El petó (1886).

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 30

3131

US

RE

CO

MA

NO

L’èxit a la vida consisteix a seguir sempre endavant. Samuel Johnson.

SERGI FARRERAS

ÚLTIMAMENT M’AGRADA recomanar im’hi he enganxat com un d’aquellsvicis que costen tant de deixar.

Aquest cop serà un llibre (ja ushavia recomanat música i esport),una lectura que us ajudi a distreu-re-us i al mateix temps a pensar.

Decidir el llibre ha estat senzill:us recomano tot un best-seller del’època que fa temps vaig llegir isempre he recordat.

Estic parlant de La revolta delsanimals, de George Orwell, unafaula que podem aplicar a la socie-tat, al lloc de treball... i que de-mostra que el poder fa corruptesles persones/animals.

Hi ha llibres que exposen que estracta d’una crítica a l’estalinisme,però jo crec que és més un plante-jament global i generalista de coms’estructuren la societat i els seusvicis, que hauríem d’evitar perviure en un món més just.

Tot comença amb el somni d’unporc patriarca, a l’estil de MartinLuther King, que té una visió: unapropera revolta dels animals que elsfarà agafar el poder i ser respectats.

El porc analitza la seva vida:“Naixem, se’ns dóna menjar i, elsque som capaços, ens veiem forçatsa treballar fins al darrer àtom de lanostra vida, i al mateix momentse’ns occeix amb odiosa cruesa”.

No hi veieu semblança amb lavida de molts de nosaltres?

Un dia els animals aconseguei-xen fer la revolta i expulsen el seu

opressor, en aquest cas el granger,i prenen el poder i el funciona-ment de la granja. Es dicten unesquantes normes bàsiques amb elprincipi d’igualtat com a primor-dial, es realitzen assemblees i totsparticipen en el bon funcionamentde la granja.

Els porcs prenen el poder (no sési també té alguna coincidènciaamb la vida humana) i, a poc apoc, van adquirint els mals vicisanteriors dels humans. Es comen-ça a pensar en la producció, elsguanys, els luxes... i es van dei-xant de banda la igualtat, la soli-daritat, la companyonia, la digni-tat... Sorgeixen enveges i rivalitatsi la revolta acaba fracassant.

Aquesta sàtira ens serveix perpassar una bona estona (curta, jaque és força prim i fàcil de llegir),però també ens fa despertar algu-na neurona i veure que el poderestablert té mecanismes fàcils percorrompre les persones.

S’ha de tenir el cap molt fred iles idees molt clares per no caureen la temptació, cosa molt difícilen el món en què vivim, i potserper això està com està.

Seria possible viure en un mónque permetés una vida digna a totsels habitants, aliments suficients,aigua potable, habitatge adequat,educació i atenció mèdica públi-ques? O simplement és un somnicom tants somnis irrealitzablesque es tenen durant la vida?

El temps, les revoltes i/o la gentdecidiran... ■

LLIBRES

Animals al poder?

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 31

32 US RECOMANO

Soy un fue, y un será, y un es cansado. Alberto Méndez.

Carlos Ruiz Zafón. La sombra del viento.Editorial Planeta. Barcelona, 2001.

GLÒRIA VILLENA

M’AGRADARIA ANI-MAR-VOS a llegiraquest llibre,escrit per Car-los Ruiz Zafón,del qual fa poche pogut gau-dir.

No coneixiani l’autor ni el

llibre, però el vaig començar a lle-gir i em va enganxar per diversesraons. D’una banda, pels fets queexplica. Es tracta de dues històriesdiferents, però paral·leles quetranscorren en èpoques diferents.Són històries d’amor i misteri gai-

rebé idèntiques, però els protago-nistes no són els mateixos. El llibreet porta dins dels dos relats i fa queestiguis pendent del desenvolupa-ment i del final de cada un d’ells,mentre intentes esbrinar-ne el mis-teri.

D’altra banda, enganxa pel llocon passen, i també per l’època.Forma part del misteri de lanovel·la. Tot passa a Barcelona, icom que per a mi és una ciutat co-neguda, fa que t’imaginis els llocsque s’hi descriuen arribant fins itot a visualitzar-los. De fet, quanpassejo per Barcelona i passo peralgun dels carrers que surten al lli-bre, intento recordar les històriesque he viscut llegint-lo.

Però, a més, parla de diferentsèpoques relacionades amb la gue-

rra i la postguerra espanyoles, iaixò és història real. De fet, ja haviallegit algun llibre relacionat ambaquest tema, i entre tots intento re-construir la infantesa i la joventutdels meus pares i dels meus avis,que va ser realment cruel. La gentgran explica històries de por, peròd’una por que no ens podem niimaginar, ni tan sols quan veus lacara amb què te les expliquen. Enla novel·la de Ruiz Zafón es des-criuen alguns moments d’aquestahistòria real, centrada en com vapassar a Barcelona.

En resum, si us agrada la intriga iles novel·les que tenen pinzelladeshistòriques, crec que aquesta no l’hauríeu de deixar passar. A més,la manera d’escriure i de descriureles coses de l’autor ho posa fàcil. ■

Ken Follett. Los pilares de la Tierra.Plaza & Janés Editores, 2001.

ROSA GIL

LOS PILARES DE LA TIERRA, un llibreque el mateix autor, Ken Follett,quan el va començar a escriure, nosabia si l’acabaria, com tampoc noes podia imaginar que aprendriatant d’una època, l’edat mitjana, ide la construcció de catedrals.

Los pilares de la Tierra, un llibreque de tan detallat i expressiu etpermet imaginar sense fer gransesforços la societat de l’època i quet’hi introdueix de manera que ettransmet els sentiments de tots elspersonatges que hi intervenen:ràbia, impotència, venjança, ne-cessitat, fam, por, persistència, ab-negació, amistat, alegria i, evi-dentment, amor.

Los pilares de la Tierra, un llibreque, tal com diu l’autor, és unahistòria fictícia, però que segura-ment no s’allunya gaire de la reali-tat de l’època. Un món de reis, cas-tells, ciutats emmurallades, cava-llers, dames, fortaleses, maledic-cions, inquisició i, és clar, poble iEsglésia. Tota una sèrie de perso-natges entrellaçats en una històriad’acció, justícies i injustícies que

LLIBRES

Los pilares de la Tierra

LLIBRES

L’ombra del vent

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 32

US RECOMANO 33

Mai no s’aconsegueix la veritat absoluta, ni mai no se n’està totalment allunyat. Aristòtil.

Alberto Méndez. Los girasoles ciegos.Editorial Anagrama. Barcelona, 2004.

MARGARITA ANDREU

LOS GIRASOLES

CIEGOS és un lli-bre de quatrerelats sobre elsduríssims anysde la postgue-rra espanyola,entre el 1939 iel 1942. Un lli-bre sobre per-

dedors, sobre la derrota, però unaderrota en què triomfen l’honeste-dat i l’ètica.

Són quatre relats que estan inter-relacionats entre ells. El primerens explica la història d’un capitàde l’exèrcit franquista que el dia de

la victòria es rendeix als republi-cans. En el segon ens parla d’unpoeta adolescent que fuig amb laseva companya embarassada; per-dut a les muntanyes, lluita deses-peradament per salvar la vida delseu fill després de la mort de lamare. En el tercer relat, un press’inventa falses històries sobre unaltre pres afusellat que va custodiaren una presó republicana, que erafill del general que el jutja, i aixíretarda al màxim la seva condem-na a mort. En el quart relat, undiaca, professor d’una escola, s’e-namora de la mare d’un alumne, elpare del qual és buscat pels vence-dors i s’amaga en un armari de lacasa, des d’on contempla amb hor-ror l’acorralament que pateix laseva dona per part del diaca.

Les històries transcorren al final iimmediatament després de laGuerra Civil, quan els vencedorseren a la presó i encara es vivia ambpor.

El llibre està magníficament es-crit, amb una tristesa i una malen-conia sense límits, però tambéamb una gran bellesa.

Es tracta d’un llibre per fer me-mòria.

Alberto Méndez (Madrid, 1941-2004) va militar al Partit Comu-nista i va estar vinculat al móneditorial, sobretot a l’editorialCiencia Nueva. Los girasoles ciegosés la seva única obra i va ser pu-blicada uns mesos abans de la sevamort. Va rebre pòstumament elPremi de la Crítica i el Premi Na-cional de Literatura 2005. ■

LLIBRES

Los girasoles ciegos

es vertebra entorn de la construc-ció d’una catedral en l’Anglaterradel segle XII. Una construcció queanirà lligada a la vida d’un abatamb constància i abnegació, unmestre constructor que vol fer re-alitat el somni de la seva vida i unnoble cavaller amb molt males in-tencions i molt bones influènciesi, per descomptat, com a aspecteclau, els diners.

Los pilares de la Tierra, un llibreque pots llegir si encara no ho hasfet. Un llibre que pot ser d’aventu-res, distret, amè, apassionant, perno oblidar o per llegir-lo més d’uncop i, també, per no llegir. Això jaés decisió teva. ■

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 33

34 US RECOMANO

Die Gegenwart ist eine mächtige Götting. Goethe.

Direcció: Isabel Coixet. Intèrprets: SarahPolley, Tim Robbins, Javier Cámara, JulieChristie, Sverre Anker Ovsdal, Leonor Wa-tling. Gènere: drama. Espanya-Gran Bre-tanya, 2005. Durada: 120 minuts.

ROSA ROVIRA

DARRERE D’UNS ULLETS DE MIOP i d’u-nes modernes ulleres de colors tro-bem una de les mirades més pro-metedores del nostre cinema ac-tual. Isabel Coixet (1962), residentdes de sempre al barri de Gràcia deBarcelona, guionista i directora del’aclamada Mi vida sin mí i de Cosasque nunca te dije, ara ens proposaLa vida secreta de las palabras.Aquest film és a la cartellera desdel mes d’octubre i es va estrenarprèviament fora de concurs al Fes-tival de Venècia, on l’autora va sermembre del jurat.

Rodada durant 6 setmanes enuna plataforma de petroli a altamar, amb actors de la talla de TimRobbins, que comparteix protago-nisme amb Sarah Polley, l’actriu ta-lismà, i Javier Cámara en un papersecundari, ens arriba aquest relatd’amor i de silencis, amb elementsde mort, de solitud i amb el pes in-suportable del passat.

Coixet, gran admiradora de JohnBerger, a qui dedica aquesta pel·lí-cula i on es fa referència visual alseu llibre Modos de ver, ens explicala història d’una noia a la qual,cantant La dolce vita al cotxe d’unaamiga, de sobte, li cau al damunttot el pes del món. La pel·lícula co-mença anys més tard, quan aques-ta dona, Hanna, és portada a la pla-taforma per tenir cura d’un homeque s’ha quedat temporalment ceca causa d’un accident. Emulant elconte dels set nans que intentenressuscitar la Blancaneu, set sónels homes que l’acompanyenenmig del mar.

Amb la intenció de fer amable larealitat i de “sacralitzar la vidaquotidiana”, com diria John Ber-ger, sense estridències, amb moltadelicadesa i amb uns personatgespropers a tothom, la pel·lícula ensparla del complex de culpabilitat,de vides truncades, de les manies,de la parella d’homes, de la tendre-sa del cuiner, de l’absurditat i de l’horror de la guerra, de la doblevida de les paraules. Quan aHanna, la protagonista, en el seu

passat li diuen “ho sento, perdo-na’m, ho sento”, és el més cínicque li poden dir a una dona enaquelles circumstàncies. Els prota-gonistes, situats al límit, afrontenla seva tragèdia encarant el presenti mirant cap al futur, malgrat queaquest no sigui gaire clar.

La vida secreta de las palabras se-gurament no serà la seva obra mes-tra, però és magnífica, sensible iintel·ligent com n’hi ha poques. ■

CINEMA

La vida secreta de las palabras

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 34

US RECOMANO 35

Si el que has de dir no és millor que el silenci, no ho diguis. Proverbi àrab.

DAHLIA

... PERÒ NO PARLAREM del cinema quetothom coneix, sinó dels films quevan fer alguns directors quan erenpràcticament uns desconeguts.Aquest article no pretén ser la crí-tica d’un cinèfil entès ni qüestionaren cap moment la qualitat o mancade qualitat dels directors de quèparlaré, sinó exposar la filmografiaamb la qual els he anat coneixentabans que fossin famosos pels seusúltims èxits.

Qui no ha sentit a parlar dels di-rectors d’El senyor dels anells o deSpiderman? Em refereixo a PeterJackson i Sam Raimi. Ara són co-neguts, però què havien fet abans?Tots dos tenen una trajectòria pocconeguda per al públic en un sen-tit ampli i una altra característicacomuna: algunes de les seves obresde cinema fantàstic, gore i/o de ter-ror es consideren de culte.

Peter JacksonVa néixer a Pukerua Bay (Nova Ze-landa) el 31 d’octubre de 1961.Quan tenia 8 anys els seus pares livan regalar una càmera de 8 mm iell, un fan de King Kong (1933) ide Ray Harryhausen, va començara gravar historietes curtes amb elsseus amics.

Al cap d’uns quants anys, es vacomprar una càmera de 16 mm, iel que havia de ser una històriacurta es va convertir en un llarg-metratge, el rodatge del qual vadurar 4 anys, ja que els actors erenell i els seus amics i gravaven du-rant els caps de setmana i les va-cances. Jackson va demanar a laComissió Cinematogràfica deNova Zelanda una subvenció peracabar el rodatge, perquè fins

aquell moment tot el pressupostl’havia posat ell de la seva butxaca,i no tan sols li van concedir la sub-venció, sinó que van portar lapel·lícula a diversos festivals, entreells el de Cannes. Aquesta pel·lícu-la era Mal gusto (Bad taste, 1987),l’argument de la qual tracta d’unsextraterrestres que vénen a buscarmatèria primera a la Terra perpoder proveir els seus restaurantsintergalàctics de menjar... i uspodeu imaginar a qui es volien be-renar, oi? Aquesta pel·lícula no vatardar a ser tractada com a pel·li deculte del splatter.

Després va rodar El delirantemundo de los Feebles (Meet de fee-bles, 1989), una crítica cruel sobre

CINEMA

Avui parlarem de cinema

El que havia de ser una històriacurta es va convertir en unllargmetratge, el rodatge delqual va durar 4 anys, ja que elsactors eren ell i els seus amicsi gravaven durant els caps desetmana i les vacances.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 35

36 US RECOMANO

La inmovilidad absoluta es una protesta ante la vulgaridad de los estados extraordinarios de la vida. A. Vega.

el món de la faràndula protagonit-zada per titelles.

La creació següent fou Braindead:tu madre se ha comido a mi perro(Braindead, 1992), una de les obresmés importants del cinema goremodern, en la qual una mossegadad’una mena de mico-rata procedentde Sumatra converteix una despòti-ca mare en una zombi caníbal queanirà expandint la seva malaltia amossegades a tot aquell que se liposa al davant; una genial i diverti-da pel·lícula en què el líquid ver-mell que corre per les nostres veneses vessa per litres a cada moment.

Al cap de poc temps, va dirigirCriaturas celestiales (1994), unapel·lícula més convencional, basa-da en fets reals, i que explica la his-tòria de dues adolescents unidesper una amistat obsessiva, que aca-ben matant la mare d’una d’elles;està protagonitzada per Kate Wins-let i Melanie Lynskey, i va tenir unanominació a l’Oscar al millor guió.Per aquesta pel·lícula, P. Jacksonfou guardonat al festival de Venè-cia. Això li va obrir el camí perpoder treballar a Hollywood, on varodar Agárrame esos fantasmas(Frighteners, 1996), una comèdiafantàstica, protagonitzada per Mi-chael J. Fox i uns quants éssers es-pectrals.

Després va preparar una versiónova de King Kong, però no la vadur a terme, perquè hauria coinci-dit amb la de Godzilla. Va deixaraquest projecte apartat i es va en-dinsar en l’obra que ja coneixemtots, la trilogia d’El senyor delsanells (2001, 2002 i 2003), totestres gravades a Nova Zelanda (atèsque Jackson sempre que pot impo-sa aquesta condició: prefereixrodar al seu país).

És ara, havent passat uns quantsanys, que P. Jackson està a puntd’estrenar el seu darrer llargme-tratge, quan pot realitzar la pel·lí-cula que sempre havia somniat.Quina?, doncs no podia ser unaaltra que la nova versió del seu ad-mirat King Kong!

Sam Raimi Va néixer a Franklin (Michigan,EUA) el 23 d’octubre de 1959.

Amb 13 anys es va afeccionar ala realització gràcies a una càmeravella d’un amic seu. Va anar gra-vant diversos films de pràctiques,fins que el 1981 va escriure i diri-gir Posesión infernal (Evil Dead),un film d’humor negre, gore i ter-ror sobrenatural, que fou presentatal festival de Cannes al 1983, on vatenir un gran èxit de la crítica. L’ar-gument era senzill, però amb gransdosis d’humor negre i grotesc; allòque havia de ser la típica pel·lículade joves que van a passar el cap desetmana en una casa enmig delbosc i van sent “eliminats” d’un enun, es va convertir en una pel·lícu-la gore de culte per a multitud defans.

Sam Raimi sempre ha treballatamb el seu germà Ivan Raimi i ambun amic, Bruce Campbell, que apa-reix en totes les seves pel·lícules.

L’any 1987 va fer una nova versiód’Evil Dead anomenada Terrorífica-mente muertos (Evil Dead II), a laqual afegí alguns tocs surrealistes icòmics. En aquest film, B. Camp-bell fa una de les seves millors in-terpretacions; el personatge prota-gonista, Ash, deixa de ser una víc-tima per convertir-se en un parò-dic heroi caçador de dimonis,s’amputa la mà i la substitueix peruna serra mecànica.

Va ser a través de Darkman(1990) que S. Raimi es va donar aconèixer. Aquest film, protagonit-zat per Liam Nesson i FrancesMcDormand, narra la història d’unsuperheroi splatter: un científicamb el rostre desfigurat per ungreu accident ha aconseguit copiarla cara d’altres persones i no des-

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 36

US RECOMANO 37

¡Fusilad los relojes! Pintada, maig del 68.

ProtagonistesPa (de llesca ampla)Tomàquet (madur però fort)Oli d’oliva (del bo)Sal (una mica gruixuda)

FilosofiaLa llesca de pa no ha de ser ni moltgruixuda ni molt prima, el tomà-quet no ha de ser ni molt dur nimolt tou, l’oli no ha de ser ni moltfort ni molt suau, i la sal ha de sersal. Però hi ha qui creu que la lles-ca ha de ser molt gruixuda perquèsi no el suc del tomàquet l’estovamassa. I hi ha qui suca una llescaprima per les dues bandes. Fins itot hi ha qui torra el pa abans desucar-lo. Se saben casos de qui hirefrega all abans. Sembla que lamajoria posem primer la sal i des-prés l’oli, però també existeix la te-oria contrària. N’hi ha uns quantsque reparteixen l’oli amb un dit iuns altres que pleguen la llesca perla meitat. Mil maneres de fer el paamb tomàquet: totes correctes itotes incorrectes. Potser qui té raóés un amic cordovès que diu queels catalans no sabem fer pa ambtomàquet. Diu que el pernil ha deser ibèric. I tallat prim. ■

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Pa ambtomàquet

cansarà fins a aconseguir venjar-sedels gàngsters que han causat elseu infortuni.

Més endavant, va rodar la terce-ra part d’Evil Dead, El ejército de lastinieblas (Army of Darkness, 1993),una pel·lícula de fantasia heroica,sarcàstica, histèrica i delirant, onBruce Campbell fa una memorableinterpretació del seu personatge,Ash, ara convertit en una mena dejusticier medieval que s’ha d’en-

frontar a un exèrcit de morts vi-vents i esquelets, amb la seva inse-parable serra mecànica. Aquestapel·lícula té dos finals diferents iuna de les seves escenes més cone-gudes ha estat parodiada en unanunci televisiu, on Ash corre em-bogit pel mig del bosc amb un cosamb dos torsos barallant-se l’unamb l’altre.

S. Raimi també ha produït lescontinuacions de Darkman i els te-lefilms i sèries d’Hèrcules i Xena: laprincesa guerrera, emeses diversestemporades per TV.

Altres pel·lícules seves són: Olade crímenes... ola de risas (Crime-wave, 1985), coescrita amb Joel i

Ethan Coen; Rápida i mortal (Thequick and the dead, 1995), westernprotagonitzat per Leonardo di Ca-prio i Sharon Stone; Un plan senci-llo (A simple plan, 1998), thrillerde suspens protagonitzat per BillyBob Thornton i Bridget Fonda;Entre el amor y el juego (For love ofthe game, 1999), film que home-natja el món del beisbol, protago-nitzat per Kevin Costner i KellyPreston; Premonición (The gift,2000), thriller sobrenatural ambCate Blanchett i Keanu Reeves.

Les darreres pel·lícules han estatles més conegudes: Spiderman(2002) i Spiderman 2 (2004), i espreveu Spiderman 3 per al 2007.

Per acabar, una puntualització:què volen dir gore i splatter? Amb-dues paraules provenen de l’an-glès; gore, literalment vol dir “sangvessada, raig de sang”, i es fa servirper descriure el gènere de terrormés gràfic i directe. Splatter vol dir“esquitxada, raig, xop...”, natural-ment de sang, i és si fa no fa un si-nònim de gore, però amb algunmatís diferent. ■

Allò que havia de ser la típicapel·lícula de joves que van apassar el cap de setmana enuna casa enmig del bosc i vansent “eliminats” d’un en un, esva convertir en una pel·lículagore de culte.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 37

38 US RECOMANO

¡Vamos! ¡En pie! ¡Surge! ¡Escucha! ¡Despierta! ¡Rompe tus cadenas! ¡Sé! Paul Valéry.

El tast és com una lectura i els vinsen són els llibres.

CRISTINA CANALS I MAITE TUTUSAUS

FA POC, AMB UN GRUP de companyesde feina, vam fer un curset de tastde vins. L’experiència va ser moltgratificant i per això voldríemcompartir-la amb vosaltres i donar-vos-en algunes nocions molt bàsi-ques, per veure si així hi sentiu cu-riositat.

Tastar és una acció que consis-teix a apreciar, distingir i descriureels caràcters organolèptics (gust,color, aroma, tacte) d’un producte.

El tastador de vins ha de tenir encompte no menjar ni empassar-seel vi durant el tast, evitar usar per-fums, estar relaxat i despert, dei-xant de banda les preferències per-sonals.

Per tastar el vi no solament em-prem el gust, sinó també l’olfacte ila vista.

El tast consta de diferents fases.

Fase visualEl millor ambient per observar unvi és un local ben il·luminat, ambparets blanques; és preferible lallum natural.

Si mirem la copa des de dalt po-drem veure si hi ha irisacions, tros-sos de tap, qualsevol cosa que suri,pòsits, cristalls de tartrats...

Sobre un paper blanc, observa-rem el vi inclinant la copa suau-ment per tal d’obtenir un desglos-

sat dels diferents colors i tonali-tats. En aquest punt podem deter-minar, per exemple, el grau d’evo-lució: com més marronós és elcolor, més vell és el vi.

Si fem giravoltar el vi, podremobservar-ne les llàgrimes.

Fase olfactivaÉs molt important olorar el vi abansde tastar-lo. Ho farem acostant lacopa al nas, sense moure el vi.

Després farem giravoltar el vi demanera que les substàncies es tor-nin més volàtils i podrem apreciarmés aromes que en el primer copde nas. Es poden sentir olors tanvariades com de fruites, de flors,d’espècies, de fusta...

Un cop hàgim buidat la copa, latornarem a olorar, ja que la finapel·lícula que impregna les paretsens donarà més informació.

Fase gustativaFarem un glop i el remourem perla boca per tal que impregni tota lacavitat. Mentre que les aromes sónil·limitades, els gustos estan bendefinits, i són quatre: àcid, amarg,dolç i salat. L’astringència no és un

gust, és una sensació tàctil relacio-nada amb la inhibició de la saliva-ció a la boca provocada pels tanins.

Quan un vi passa de la copa a laboca hem de mesurar en quinaproporció notem aquestes sensa-cions per poder determinar-ne l’es-tructura i la textura.

Fase retronasalAmb el vi a la boca, farem passaraire a través del vi, de manera quel’olor pujarà per darrere del nas itornarem a percebre tota una sèried’aromes. Les aromes entren per laboca i van a parar a la mateixazona olfactiva mitjançant una so-brepressió provocada a l’horad’empassar. Si en el moment enquè tenim el vi a la boca hi fempassar aire, aconseguim que s’es-calfi, i així millora l’evaporació deles substàncies aromàtiques. ■

GASTRONOMIA

Tast de vins

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 38

US RECOMANO 39

El clau que sobresurt sempre rep un cop de martell. Proverbi xinès.

ENRIC DUQUE

Restaurant Gas 26Avui començarem per un restau-rant de Vilanova que fa aproxima-dament un any que funciona, i enel qual els gastrònoms empedreïtstenim dipositades més que espe-rances fundades.

Es tracta d’un petit local regentatper gent jove i emprenedora i ambla imaginació culinària suficientper fer una proposta diferent i di-vertida que ens deslliuri del classi-cisme que impera per aquestescontrades. Matèries primeres tria-des amb cura i tractades com calasseguren un àpat gloriós que etdeixa amb ganes de repetir. Quanhi aneu, no deixeu de tastar el filetde vedella amb foie, que és una de-lícia per als sentits.

Desitgem-los sort i èxit, perquède restaurants així se n’obren pocsi se’n tanquen massa. ■

Fitxa tècnicaGas 26Gas, 26. Vilanova i la GeltrúTel.: 938 157 429 Preu: 30-40 euros

Restaurant AmbarAra viatjarem al Baix Llobregat,concretament a Gavà, i ho faremper visitar un restaurant que val elviatge. Està una mica amagat, peròpreguntant s’arriba a Roma.

La veu cantant la porta la Mont-

se, que farà que us hi trobeu com acasa i us guiarà per una carta can-viant que inclou 7 o 8 primers i 7o 8 segons. Sempre hi ha un platd’arròs que val la pena de tastar, ipareu molta atenció als plats ambànec i/o foie. Postres originals ifetes a casa remataran un tiberimés que bo. Ah, sí!, me’n descui-dava, tenen una carta de vins curtai explicada que demostra que potsbeure un vi estupend sense pagarun dineral. ■

Fitxa tècnicaAmbar Fassina del Moliner, 12. Gavà Tel.: 936 336 222Preu: 30-40 euros

Restaurant GenitoTornem a Vilanova, i ho fem ambuna proposta més informal, peròigual de bona. El Genito és un res-taurant de tapes i d’altres plats, i amés a més és una botiga d’ibèrics ialtres virgueries i una bodega devins. Què més voleu?

Si hi aneu, podreu gaudir detapes clàssiques (braves insupera-bles), tapes innovadores (“gaza-pos”, que són costelles de conill ala sal de Menorca), assortimentsd’ibèrics i de formatges (amb unacoca amb tomàquet que hi cantenels àngels), suggeriments del dia(xanguets a la bilbaïna impressio-nants) i plats del tot clàssics, comun entrecot de bona mida. De pos-

tres, us recomano l’After Eight, totun encert.

Sempre és ple, reserveu-hi taula,que per això us poso la fitxa tècni-ca. ■

Fitxa tècnicaGenitoSt. Joan, 37. Vilanova i la GeltrúTel.: 938 932 482 Preu: 20 euros

A.B.

Restaurant La ForjaFa uns dos anys, uns germans vila-franquins van decidir obrir un nourestaurant a la vila. Un espai fami-liar que tingués en compte els de-talls, amb una acurada combinacióde quantitat i qualitat. Com a espe-cialitats, dos vessants: la brasa–amb l’entranya i la pizza com a cu-riositats– i la pasta. Què podem dirde la pasta! Elaboració pròpia denoves formes i farcits sorprenentsque enriqueixen la cuina de creati-vitat i gustosa professionalitat.

Cada dia, per dinar, s’hi ofereixun menú variat per 9,50 euros, i 12euros els dissabtes. A la nit, unaextensa carta a bons preus ens per-met assaborir plats com el caracte-rístic Llençol.

Així, doncs, no podem deixar detastar aquestes recomanacions enun restaurant tan proper a l’hospi-tal! Ens veurem algun dia, si voleu,a La Forja, carrer Pines, núm. 17,de Vilafranca del Penedès. ■

GASTRONOMIA

On podem menjarCezanne. Cebes i ampolla (1895-1900).

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 39

40

L’E

NT

RE

VIS

TA

El Dr. Jaume Roig Morera, fill deCerdanyola del Vallès, té 48 anys.Està casat i té tres fills, de 14,10 i 9anys. Des de fa 6 anys viu i treba-lla a Vilafranca del Penedès. Abansvivia a Castellar del Vallès i treba-llava a Sabadell. Aquí, a l’Hospital,és el metge responsable de l’aten-ció sociosanitària (unitat de mitja-na estada polivalent i UFISS) desque es va crear, fa 9 anys.

Per què et vas fer metge?La meva història amb la Medicinaés força curiosa. No vaig comen-çar a estudiar pel vessant científic,sinó per les ganes d’ajudar la gent.Durant la carrera aquest esperit vadesaparèixer, ja que tot és més tèc-nic, més científic, però he tingutla sort de tornar-lo a recuperargràcies al tipus de feina que faigaquí. En la meva tasca la formaciótècnica és molt important, però ésimprescindible la formació huma-na. La meva curiosa història ambla Medicina ha estat recuperar l’i-deal pel qual vaig començar a es-tudiar.

Et consideres un bon estudiant?Normalet.

Segur?Bé, mai no em vaig haver de pre-sentar als exàmens de setembre.

Què és el que més t’agrada?Poder ajudar la gent en tots elssentits, encara que de vegadessigui el que per a uns altres seriaun fracàs. Em refereixo en els mo-ments de la mort. És molt gratifi-cant com a persona poder oferiruna mort digna, ajudar a morir lagent al millor possible.

Què és el que no t’agrada gens devenir a treballar?La veritat és que hi ha dies quevenir treballar es fa pesat i que etquedaries a casa tranquil·lamentfent altres coses. Però un cop arri-bo aquí aquesta sensació desapa-reix al cap de cinc minuts.

Una part molt agraïda de treba-llar en aquest hospital és la bonarelació que tenim entre tots. Aixòés una part molt important del fetque hi treballi a gust, potser un80%.

Però el que m’angoixa en realitatés no poder fer les coses tan bécom jo voldria. Això de vegades esdeu al volum de feina que hi ha, iaquest volum sovint és imprevisi-ble.

Si no haguessis fet Medicina, quèfaries?No ho sé, perquè jo he fet de tot.Havia fet de paleta. Recordo que elmeu últim sou de paleta va ser el

“La formació humanaés imprescindible”Jaume Roig Morera, responsable de l’atenció sociosanitària

L’important es troba en la mirada, no en la cosa mirada. A. Gide.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 40

L’ENTREVISTA 41

Creo que parte del amor a la vida se lo debo a mi amor a los libros. Bioy Casares.

doble que el meu primer sou de re-sident.

També m’agrada molt el bricolat-ge, tot el que sigui fer coses quedesprés quan les veus fetes puguisdir: “Això ho he fet jo?”.

També m’encanta caminar, per-què al ritme amb què camines etpermet veure moltes coses de l’en-torn que passen desapercebudes.

M’agrada molt anar a veure mu-seus d’oficis o de maquinària an-tiga.

Tens alguna mania?Em sembla que no en tinc cap.

T’agrada viatjar?Sí, però no he pogut viatjar gaire.No tinc cap destinació preferida,però on no m’agradaria anar seria allocs on hi hagi molta pobresa. Elque sí que sé que no m’agrada sónels viatges organitzats.

Tens mòbil?No. Actualment crec que la despe-sa que em pot ocasionar és mésgran que el benefici.

Practiques l’ecologisme?Sí, a més de venir amb bicicleta o apeu intento reciclar i tenir actitudsen la vida que no facin mal ús delsrecursos.

El que més em molesta és totaaquesta política ecològica que et fasentir culpable a tu per no reciclarenvasos, quan el principal proble-ma és que potser no se n’hauriende fabricar tants.

Quina música t’agrada?M’agraden tots els tipus de música,però no en tinc cap de preferida.Això sí, tota la que em relaxi. Unacantant que m’agrada molt és Noa.

Un llibre?Pa negre, d’Emili Teixidor, m’haagradat força.

Quin llibre estàs llegint ara?Ara no en tinc cap de començatperquè tinc tants papers per fer…

Ets molt familiar?Sí, moltíssim.

Què és el que et fa por a la vida?El patiment i la malaltia mental,sobretot el no tenir el cap clar perpoder adaptar-se a les noves situa-cions.

Un regal?Res en especial. No sóc gens mate-rialista. Valoro moltíssim qualsevoldetall de la gent. Valoro que pensinen mi i que hagin pensat que allòet fa feliç.

Què et molesta?Em molesta sentir-me ignorat, queno em facin cas, però em passaràpid.

Un menjar?Samfaina, i si hi poses bacallà…

Una beguda?Aigua.

Algun secret?Em sembla que no en tinc cap. Heaprès a saber que no ho podré tenirtot i a ser feliç amb allò que tinc. ■

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 41

42

Infermera: “Els meus pacients m’estanfent mobbing!”

Infermer: “A part de l’embaràs, algunaaltra malaltia?”

Infermer: “[...] perquè... des de quans’ofega?”Pacient: “Uf! Com a mínim des de fa 3anys!” (Urgències, a les 4.30 h)

Sector A. Box 11. Les 3.30 h.Pacient: “¡Niña! ¿Qué me vas a hacépa comé?”

“Quan tingui el dolor, li farà mal, eh!”

Pacient: “Yo soy del Beti.”Metge: “¡Anda, y yo del Madrid!”Pacient: “¡NO! ¡Que me pincho insu-lina!”Metge: “Ah!... diabètic...!”

Pacient: “Doctor... jo això no ho haviatingut mai...”Metge: “Ha, ha, ha… Miri, això és aixífins que comença.”

7.49 h. El vigilant entra una pacientràpidament amb cadira de rodes i diu:“Correu, correu, que s’ha desmaiat!”Posen la pacient al box 1 i quan esdesperta miraculosament li pregun-ten:Infermera: “Que has pres algunacosa?”Pacient: “¡Hoy no, hoy no!”Infermera: “Què?”Portalliteres: “¡Pues eso, Rohipnol!”Infermera: “¿Y cuántas te has toma-do?”Pacient: “¡Que hoy no!”

El senyor MM acut a Urgències a la nitperquè anava conduint per l’autopistai ha notat que el cor se li parava!

Pacient masculí, de 23 anys, resident aCantàbria, de pas per la comarca, ambuna cara de guiri total, que consultaper un flegmó dental.Pacient: “Estoy pasando el fin de se-mana en Cataluña.”Metge: “Ah... ¿y cuándo vuelves a tupaís?”No us imagineu la cara que va posar!Va resultar que era de l’exèrcit espa-nyol, duia un tatuatge de la banderaespanyola a l’esquena i li feien por elsinjectables!

En el sector A, box 15, a les cinc de lamatinada. La pacient, des del llit, potveure les bombes d’infusió contínua.Pacient: “Nena..., aquells llums d’allàsón Sant Pere de Ribes?”

En el sector A, box 13, a les cinc de lamatinada. El monitor està sonant.Pacient: “¡Nena, que llaman al teléfo-no!”En anar-hi, trobem el senyor agafat delcomandament per abaixar i apujar elllit, contestant la suposada trucada.

L’ambulància porta un senyor perepistaxi. La infermera, quan l’ajuda atreure’s la roba, veu que està mullat.Infermera: “Com és que està xop?”Pacient: “Ai!, nena, he estat tota la nitllançant-me cubells d’aigua perquèdeixés de sagnar i no para! Goitaquanta sang!”

Pacient: “Doctor, de què em ve eldolor?”Metge: “Això és del mateix dolor.”

A l’Hospital ens en passen de tots colors.Aquest recull de situacions n’és una mostra.

L’única manera de preservar la dignitat és oposant-se, resistint. Harold Pinter.

AN

EC

DO

TA

RI

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 42

HORITZONTALS 1. Quan el coneixes se’n va.Comença la guàrdia. 2. Del grec orella. Elcardiòleg que menys gasta en sabates diuque l’ha fet, aquest cim. 3. Iode. “... Bour-ney”, incisió quirúrgica. Comença l’endo-crinologia. S’aixeca o no a l’infart. 4. Potser Fahrenheit, alcohòlic o director. La de-gana de les supervisores. 5. Fan gota. Co-mença a parasitar. Exhalació violenta d’ai-re. 6. Del grec dolor. Començament de lacetosi. Fan femta. 7. “Jarabe de...”, tambéanomenat “miel de maple”, i no és un me-dicament. Abreviat, cames. 8. Pot ser unaparenta o una embòlia petiteta. Pertany al’intestí. 9. Material eliminat en les liposuc-cions. L’haurien de portar els residents deprimer any. 10. Aquesta és difícil de pair.Allò que has de tenir en el metge (encaraque de vegades costi).

VERTICALS 1. Tres metges del color de la Fe-rrari. “... cell” (tipus de Neo de pulmó).Fluor. 2. Quina sort!, curava amb el dit. Elmés carracuca dels traumes. Comença l’es-tenosi. 3. Psico..., vulgarment, “piti”. Finalde l’intestí. 4. Ara, començament del ma-teix intestí. Coure. Gas noble. Són al guix.5. Final de la ferida. Precedeix la signaturade molts informes. Així es menjava el fetgesi tenies anèmia, fa molts anys. 6. Facilital’evacuació. Es fa si se sospita epilèpsia. 7.El crit més odiat per les infermeres. Guar-diana de la 4a planta. 8. Cotxe esportiuurològic. Abreviat, comencen la infecciódel tracte urinari. En llegir un ECG, es pottrobar a la dreta o l’esquerra. 9. Forat fetpel cirurgià. Comença la febre. 10. S’acabael mareig. Colló.

Sexualment, és a dir, amb la meva ànima. Boris Vian.

43

Mots encreuatsPA

SSA

TE

MP

S

(Solucions a la pàgina 48.)

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 43

La derrota tiene una dignidad que la victoria no conoce. Borges.

L’alcaldessa de PuertoCabezas i l’alcalde deLeón de Nicaragua vanvisitar l’Hospital

Representants de l’Hospital encap-çalats pel gerent, el Sr. Ferrer, i re-presentants de l’Ajuntament, ambels regidors Paco Álvarez i ÀngelsAgramunt, acompanyats de mem-bres de la secció sanitària delsAmics de Puerto Cabezas, es vanreunir a l’Hospital amb la delega-ció de Nicaragua que va visitar Vi-lafranca el passat 24 de setembre.

L’alcaldessa de Puerto Cabezas,Nancy Elisabeth Enríquez, i l’al-calde de León de Nicaragua, Tran-sito Genaro Téllez, van agrair lacooperació que arriba a Puerto Ca-bezas (desplaçament de dos coo-perants, ginecòleg i infermera, pera la formació dels sanitaris, adqui-sició de material per l’hospital i elsdispensaris). També van demanarque continuem amb aquesta línia,ja que afronten una situació deses-perada al seu hospital, NuevoAmanecer. Ara mateix ells treba-llen per poder construir-ne un denou, perquè l’actual està totalmentdesfasat i mancat fins i tot de cadi-res en les sales d’espera.

En nom de l’Hospital el gerentels va agrair la seva presència i vamanifestar la voluntat de donarsuport i impuls a les accions que,mitjançant la secció sanitària delsAmics de Puerto Cabezas, es tirinendavant.

Participació en el DiaInternacional del Càncerde Mama

L’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès va participar en l’acte celebrata la plaça de la Vila el dimecres 19d’octubre en commemoració delDia internacional del Càncer deMama, organitzat per l’associacióGinesta.

En els diferents parlaments esvan destacar la qualitat de l’aten-ció a la nostra comarca, en la pre-venció i el tractament, i la milloraque han representat els comitès demama i la implantació dels circuitsde diagnòstic ràpid. Un aspectependent de millora i reivindicatdes de l’associació va ser l’atenciópsicològica a les persones afecta-des.

Poesia a l’Hospital

El diumenge 23 d’octubre, a les 7de la tarda, a la sala d’actes As-sumpta Centellas, es va fer el reci-tal de poesia “Costa i Alcover enclau nacional”, a càrrec de CarlesRebassa + Jony Rodón.

El recital formava part del con-junt d’actes poètics organitzats del17 al 30 d’octubre a diferents es-pais de Vilafranca per la “kinzenapoetika-eskamot kultural”, enconveni amb l’Ajuntament de Vi-lafranca del Penedès i amb el su-port de la Institució de les LletresCatalanes. L’acte va tenir una granparticipació de públic i vam poderdescobrir un espai molt adequatper a l’expressió artística a la salad’actes de l’Hospital.

BR

EU

S

44

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 44

Sentir és només una manera sofisticada de pensar. Paul Slovic.

BREUS 45

Incorporació de lanovena promoció demetges residents iacreditació docent

El passat dia 3 de juny es va in-corporar la novena promoció demetges i metgesses residents.Aquesta vegada s’hi incorpora unaplaça més i seran cinc les personesque faran la residència a l’Hospi-tal.

També durant el mes de novem-bre vàrem tenir l’acreditació do-cent de l’Hospital per part del Mi-nisteri d’Educació. L’equip avalua-dor va transmetre a la Direccióque, tant pel que fa al funciona-ment com pel grau de satisfaccióque mostren els diferents metgesresidents que hem tingut entre no-saltres, l’Hospital obté una moltbona valoració.

Trobada informativasobre el sistema decompra amb basepoblacional

La trobada es va fer el passat 11 dejuliol entre els professionals de l’a-tenció primària, de l’atenció socio-sanitària, de la salut mental i del’Hospital de l’Alt Penedès.

Els ponents van ser Josep Gan-duxer, gerent adjunt de la Regió

Sanitària de Barcelona, NúriaPuig, directora del sector sanitari,Francesc Ferrer i Jeannine Her-nández, responsables de l’Hospitali l’atenció primària de l’Alt Pene-dès, i també, com a coneixedorsd’aquest sistema, Àngels Martos,cap del servei de Medicina Internade l’Hospital de Calella, i PereMunt, director de l’ABS Sant Quir-ze de Besora.

La trobada va servir per fer co-nèixer al conjunt del personal delnostre sector el que representaaquest nou model, anomenatcol·loquialment capitatiu, i perconcretar les línies d’actuació ques’han impulsat o s’impulsaran enel nostre territori.

Presentació formal del Comitè d’ÈticaAssistencial

El 16 de novembre de 2005 esva presentar formalment el Comi-tè d’Ètica Assistencial de l’Hospi-tal Comarcal de l’Alt Penedès.

Es tracta d’un comitè consultiu,multidisciplinar, al servei delsprofessionals i dels usuaris, que técom a objectiu fonamental ajudara analitzar i abordar els problemesètics que puguin sorgir en la pràc-tica diària i millorar la qualitat as-sistencial.

Els comitès d’ètica estan regulatsper la Resolució del Diari Oficialde la Generalitat de Catalunya del24 de desembre de 1993, i hi estanrepresentats metges, infermeres,Treball Social, la Unitat d’Atenció al’Usuari i dues persones alienes a lainstitució que aporten la visió delciutadà i donen suport teòric enFilosofia i Dret.

Les funcions del Comitè són as-sessorar èticament en decisionspuntuals, clíniques i sanitàries;formular orientacions i protocolscomuns d’actuació en situacionsclíniques i sanitàries habituals queplantegin problemes ètics, i orga-nitzar programes, cursos i activi-tats formatives en l’àmbit de labioètica. Totes aquestes funcionshan estat assolides pel Comitè ac-tual en els darrers dos anys, des dela seva fundació, ja que encara quela seva presentació formal hagiestat aquest novembre, el grup vacomençar a treballar a finals de2003. Des de llavors l’activitat haestat dirigida a millorar i difondreels coneixements relacionats ambl’ètica a l’Hospital.

Un dels temes més interessantsque ha treballat el Comitè és el deles voluntats anticipades o testa-ment vital, que són les instruc-cions donades per una personaadulta, amb capacitat suficient i demanera lliure, sobre l’atenció sani-tària que vol rebre si es troba enuna situació en la que no pot ex-pressar la seva voluntat per ellamateixa. S’ha elaborat una propos-ta de redactat que té en compte di-versos supòsits i que permet esco-llir-ne el més adequat per a cadas-cú, segons les creences i valors.També s’ha dissenyat un full infor-matiu i un circuit que asseguraque els documents que arriben al’Hospital siguin ràpidament loca-litzats en cas d’una atenció mèdicaurgent al centre.

També s’està treballant en l’ela-boració d’una guia de bona pràcti-ca en les relacions quotidianesentre pacients, familiars, usuaris iprofessionals sanitaris, a partir dela Carta de Drets i Deures dels

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 45

46 BREUS

If people do not believe that mathematics is simple, it is only because they do not realize how complicate life is. John Von Neumann.

Ciutadans en Relació amb laSalut.

En definitiva, la creació d’aquestComitè d’Ètica Assistencial contri-bueix a que l’Hospital Comarcalde l’Alt Penedès, a més d’una aten-ció sanitària tècnicament avança-da, garanteixi la reflexió necessà-ria per tal d’avançar en el respectea la dignitat de la persona.

V Jornada d’AtencióOncològica de la Costade Ponent

L’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès i l’Institut Català d’Oncologiahan organitzat la V Jornada d’A-tenció Oncològica de la Costa dePonent, amb l’objectiu de compar-tir un model d’atenció oncològicaentre els hospitals de la Regió Sa-

nitària, actualitzar co-neixements i unificarcriteris entre els profes-sionals de la Regió. LaJornada es va celebrarel divendres 18 de no-vembre de 2005 a lesCaves Freixenet deSant Sadurní d’A-noia.

Els temes trac-tats van ser el cri-bratge en càncerde còlon i recte,els circuits dediagnòstic ràpid,l’atenció a les

urgències oncològiques i elsnous tractaments de quimioterà-pia.

A la Jornada hi van assistir unes125 persones i va comptar amb lapresència dels màxims represen-tants de les dues institucions orga-

nitzadores, com també amb la delSr. Mangas i el Sr. Ganduxé, ge-rent i adjunt a gerència de la Regióde Barcelona del CatSalut, respec-tivament.

Reforma i ampliació de l’Hospital

La Generalitat de Catalunya, permitjà del Catsalut, ha iniciat elstràmits per tirar endavant el pro-jecte d’ampliació i reforma del’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès. El contracte, valorat en158.801,60 euros, s’adjudicarà perconcurs i les empreses interessa-des podran aportar les seves ofer-tes en el termini de quinze diesnaturals. Un cop feta l’adjudica-ció, l’empresa escollida tindrà tresmesos per dur a terme els treballsde redacció del projecte.

L’abast de la intervenció previstainicialment es resumeix en unesobres d’ampliació de 800 m2 en lesConsultes Externes i de 912 m2 enla reforma de la Sala de Parts, Ur-gències, Cirurgia Sense Ingrés iHospital de Dia. A aquestes previ-sions, recollides en l’avantprojecteexistent, cal afegir-hi la construc-ció del nou laboratori del Consor-ci de Laboratoris Intercomarcal(CLI), cosa que comportarà, se-gons el pla funcional aprovat, 904m2 més d’ampliació de l’Hospital.

S’espera que l’any vinent es pu-guin començar les obres d’amplia-ció de l’Hospital.

Posada enfuncionament delCentre Sociosanitari de Vilafranca RicardFortuny

El passat 15 d’octubre es va fer eltrasllat de tots els interns que erena la Clínica del Carme i una partdels que estaven a la ResidènciaSant Francesc, i, per tant, es vaposar en marxa definitivament elnou Centre Ricard Fortuny.

El centre té una capacitat de 250places sociosanitàries, de les qualsactualment n’hi ha 200 de concer-tades pel CatSalut, que permeteningressos de llarga i mitjana estadao temporals; també s’hi inclouenllits per a psicogeriatria, i l’ofertaassistencial es complementa amb40 places d’Hospital de Dia.

Un cop fet el trasllat, la Clínicadel Carme desapareixerà com acentre assistencial, mentre que laResidència Sant Francesc passaràa ser residència assistida amb con-veni amb el Departament de Be-nestar i Família de la Generalitatde Catalunya, de manera que in-crementarà fins a 62 les places deresidència assistida i incorporaràun centre de dia per a 25 places.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 46

47

Durant el llarg camí d’aquest 2005,que ara s’acaba, hem de donar labenvinguda a molta gent, peròtambé ens hem d’acomiadar, perdiferents motius, de més personesde les que voldríem.

Així, doncs, ho farem per depar-taments tot esperant de no obli-dar-nos de ningú.

Hem fet una selecció entre totsels moviments d’alta indefinits ibaixa, d’aquest 2005, en relacióamb més d’un any d’antiguitat.

DireccióBenvinguts• Francesc Ferrer Ferret (gerent)• Albert Garcia Rodríguez (director

mèdic)• Montserrat Mallorquí Vicens (directora

de Recursos Humans)

A reveure• Xavier Villanova Sanfeliu (gerent)

Divisió MèdicaBenvinguts• Francesc Xavier Botet del Castillo

(metge de Cirurgia)• Natàlia Piquet Estrada

(metgessa de Cirurgia)• Maria Clara Grau Bravo

(metgessa de Ginecologia)• Sebastián Hernández Toboso

(metge de Medicina Interna)• Lourdes Guerrero Baena

(metgessa de Digestologia)• Olga Nolasco Chávez

(metgessa de Traumatologia)• Juan Jesús Ollero Ollero

(metge de Rehabilitació/Fisioteràpia)• Beatriz Pardo Búrdalo

(metgessa d’Oncologia)

• Marcos Ponce Villacreses (metge de Pediatria)

• José Sanz Santos (metge de Pneumologia)

• Bernabé Silva Llanes (metge de Traumatologia)

• Blanca Verdura Pi (metgessa de Digestologia)

• Marta Vila Mola (metgessa d’Urgències)• Pere Vivo Tristante (metge d’Urgències)

A reveure• Pau Moreno Santabàrbara

(metge de Cirurgia)• Carles Ferré Losa

(metge de Medicina Interna)• Ernesto Luis González Riscos

(metge d’Urgències) • María del Carmen Ruber Martín

(metgessa de Rehabilitació)• María del Mar Casanovas Marfa

(farmacèutica)

Divisió d’InfermeriaBenvinguts• Jaume Bertran Díez (portalliteres)• Jordi Cabezas Muñoz (portalliteres)• Adil El Khessaimi (portalliteres)• Jacqueline V. Cevallos Correa

(infermera)• Miriam Figueras Sala (infermera)• Raquel Hernández Solsona (auxiliar

d’infermeria)• Glòria Lluch Mollar (infermera)• Lourdes Montoliu Albet (infermera)• Marta Elena Potoles Samà

(auxiliar d’infermeria)• Cristina Ramos Ramírez (infermera)• Josefina Ruiz León (auxiliar

d’infermeria)• Noelia Sánchez Lesmes

(auxiliar d’infermeria)• Oriol Vernet Caldú (portalliteres)• Teresa Rovirosa Giménez (infermera).

Retorn d’excedència

A reveure• Sara Font Vendrell (infermera)• Miquel Mancini Martínez (portalliteres)• María del Carmen Aleo Pérez

(auxiliar d’infermeria) • Elisabeth Gea Ibars (infermera)• Marina Raja Carcaña (infermera)• Octavi Rodríguez Blanco (infermer)• Nazaret Rubio Gámiz (infermera)• Òscar Solsona Martínez (infermer)• Olga Torrents Balsells (infermera)• M. Carme Tortajada Alsina (auxiliar

d’infermeria) • Víctor Garcia Manzanares (portalliteres)

Divisió d’Administració i AdmissionsBenvinguts• Zoubida Brazi

(agent de salut, mediadora)• David Franco Olivella

(auxiliar administratiu)• Cèlia Hernández Mateu

(auxiliar administrativa)• Remei Morilla Bonilla

(auxiliar administrativa)• Judit Santamaría Rodríguez

(auxiliar administrativa)

A reveure• Jordi Izquierdo Campos

(auxiliar administratiu)• Maria Teresa Marín Gavilán

(auxiliar administrativa)• Montserrat Udina Castell

(auxiliar administrativa), que es jubila.

De totes les persones que hanmarxat, hi ha un cas que ens arri-ba molt endins: donem l’arreveureprofessional al nostre estimadís-sim company Francisco Ayala Es-quina.

S’ha d’aprendre a fer les coses petites de la manera més gran. Goethe.

Benvinguts, a reveure... i molta sort!

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 47

48

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

de mena de col·laboracions: llar-gues i curtes, científiques i perio-dístiques, íntimes i expansives...En aquesta experiència ja hi hancol·laborat i hi col·laboren moltespersones, però esperem que s’hianimi encara més gent. Com jasabeu, a la revista tothom hi té ca-buda. Animeu-vos a participar!

Com hi podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial i professional.

En viu és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

Els Breus són el recull de les notí-cies dels mesos anteriors. Més quenovetats, són un recordatori: “Allòescrit és el que perdura”.

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

A Solidaritat us expliquem lesactuacions de cooperació en quèhem participat.

Llocs i viatges, ja ho diu el seunom. Però no cal pensar només aviatjar als antípodes per trobar unadestinació suggerent.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no podem aconsellar elsaltres dels petits plaers que ensatorguem a nosaltres mateixos?

També esperem que ens feu arribarnoves citacions cèlebres que pu-guem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanadadels articles

Per facilitar la confecció de la revis-ta hem pensat que l’extensió mésidònia dels articles està entre una idues pàgines. Per als articles d’unapàgina heu d’escriure al voltant de2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si elsacompanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 espaisi de dues imatges. Si feu un articlede creació esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i deposar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, és millor que ens les feuarribar en paper, i si són imatgesdigitals recordeu que cal que tin-guin prou resolució (perfecte sisón a 300 ppp a mida real i en for-mat JPEG o TIFF). Les imatgesque es poden baixar d’internet–encara que es veuen prou bé perpantalla– habitualment són d’unaqualitat insuficient perquè quedinben impreses.

SOLUCIONS DELS MOTS ENCREUATS

H. 1. RESIDENT. G. 2. OTO. ANETO. 3. I. MC. EN.ST. 4. GRAU. MAITE. 5. OT. PA. TOS. 6. ODINO.C. MT. 7. ARCE. EEII. 8. TIA. CELÍAC. 9. GREIX.L. 10. FEIXUGA. FE.

V. 1. ROIG. OAT. F. 2. ET. RODRI. E. 3. SOMÀTI-CA. I. 4. I. CU. NE. GX. 5. DA. PO. CRU. 6.ÈNEMA. EEG. 7. NENA. CÈLIA. 8. TT. IT. EIX. 9.OSTOMIA. F. 10. G. TESTICLE.

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página 48

Restauració

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página C3

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n08720 Vilafranca del PenedèsTel. 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióJordi AltésCristina CanalsTeresa CuscóRaquel FernándezAntoni LlovetHelena MestreMercè PeralAntònia RoviraRosa RoviraMarta Sagarra

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid

Tani núm. 4 15/2/06 16:12 Página C4