QUIM MONZÓ

Explica en quina mesura la narrativa curta de

Quim Monzó reflecteix la societat contemporània

i amb quins recursos literaris ho fa

Va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i per sobre de tot d’escriptor.Monzó es va donar a conèixer l’any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L’udol del griso i el caire de les clavegueres, que no va voler mai reeditar.

Quim Monzó ha rebut una escassa influència de la tradicioó narrativa catalana. Tan sols Pere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòmina d’autors que acostuma a citar quan se li demana pels seus models.Fora de la literatura catalana han influit sobre la seua obra tant autors anglesos, com hispanoamericans així com els videojocs, els còmics i els dibuixos animats.

En diverses estrevistes, Monzó descriu el procés d’escriptura de les seues obres

narratives com un procés d’improvisació sense pla previ, que basa la seua eficàcia en el

llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per

inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix de nombrosos esborranys

que funcionen.

“Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el

cinquanta per cent dels contes que escric se’n van a la paperera, perquè potser tenen

inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas narracions. No

pots començar un conte sabent com acabarà, ni què passarà, perquè llavors ja no

l’escrius”

Eva Piquer, “Quim Monzó periodista” 1998

Qim Monzó és autor d’uns quants llibres de contes com L’illa de Maians, Uf, va dir ell,

Hotel Intercontinental o El perquè de tot plegat, alguns excepcionals, en els quals,

segons s’ha dit, no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part

de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua

narrativa curta la tenim en Vuitant-sis contes (1999).

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el

rigor de l’autor en la tècnica d’armar la narració curta i la uniformitat d’un estil que no

té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escull

Monzó és insustituïble. La seua prosa atrau perquè no tendeix a l’ornament ni la

retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari

neutre, assolint d’aquesta manera la restitució del seu valor original. Així, les frases

fetes deixen de ser tòpiques. La prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els

grans escriptors.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se

centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant quan es dedica a narrar la solitud de

les parelles com quan es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar

un individu solitari per aconseguir companyia. Monzó fa que les històries esquiven

qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada severa i seca, narra amb

fredor els trabalsos quotidins del sexe i l’amor.

Un altre fil temàtic és el que planteja la narració en una guia de la vida exasperada d’una

gran ciutat. La solitud, la desesperança, l’avorriment i els actes incomprensibles i

rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els seus personatges

entre les cares anònimes dels veïns del carrer i els clients dels bars, insegurs i a la recerca

d’una il·lusió que deconeixen. Els protagonistes de molts contes de Monzó solen ser

persones desorientades.

Un altre grup temàtic són les faules morals. I altres contes, els que exploren l’activitat

d’escriure i de crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen a l’acte

de fer literatura.

En definitiva el que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció

sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l’heroi a

pinyó fix, de l’escriptor i del lector en una acció desmitificadora dels tòpics, en un afan

per dir les coses pel seu nom.

Després de cada conte el lector es troba a l’eixida d’un breu laberint semblant als que

transita sense parar l’home contemporani.