Punt de Mira gener 2012

número 35, gener de 2012, 1.000 exemplars

ÉS NOTÍCIA // P3

DEL MODEL “REUS, SA” AL MODEL

“REUS EN VENDA”

FORMACIÓ // P5

LA MIOPIA DE L’ECOLOGISME PEL CREIXEMENT O LA

CONTRADICCIÓ DE LES ESQUERRES LIBERALS

D’Enric Bea Seguí

OPINIÓ // P10

JOSEP PRAT: LA SALUT ÉS UN DRET, NO ÉS UN NEGOCI!

Per Jordi Martí Font, membre de CGT, l’Ateneu

Llibertari Alomà, del CIP i la CUP de Tarragona

ISAAC GRANELL

ENTREVISTA // P8

Ex-militant de Maulets Reus

EDITORIAL // PÀGINA2

En els darrers mesos l’EI ha pressionat encara més i finalment estem guanyant el polç que hem mantingut amb la resta de partits po-lítics al voltant de la trans-parència, i la dimissió de Josep Prat, que algunes veus consideren que cobra al voltant d’uns 300.000 eu-ros l’any, dels càrrecs de Director General de Ser-veis de l’Ajuntament i de Director General d’INNOVA, n’és sols la primera pro-va. I ara la lluita també ha arribat als tribunals, el temps dirà que han estat fent els diferents governs amb les arques municipals. Però la lluita no només es

realitza als despatxos, sinó que també es realitza a peu de carrer, als instituts i a la feina; i és per això que les organitzacions juvenils de l’EI durant aquest passat mes hem estat treballant per denunciar el consumis-me que el capital ens impo-sa, i que s’incrementà en les passades dates. I aquesta lluita ens ha fet veure una cosa més clara que mai, la unitat es necessària, sols amb ella podem millorar l’organització i la coordina-ció i així arribar a objectius més grans, és la forma de multiplicar la nostra força. Però tota lluita contra el po-

DUEM MOLTS ANYS FENT TREBALL DE FORMIGUETA, PICANT PE-DRA A PEU DE CARRER I FINALMENT, AMB L’ARRIBADA DE L’ANY NOU, SEMBLA QUE TOTS AQUESTS ANYS DE DENUNCIAR COM DE PODRIT ARRIBAVA A ESTAR EL NOSTRE CONSISTORI HAN DONAT FRUITS I ALGUNA COSA, ENCARA QUE PER ARA PETITA, HA CAN-VIAT.

EL FRUIT D’UN TREBALL

der i el seu sistema econòmic comporta una resposta, la re-pressió. En d’altres moments històrics als Països Catalans la repressió de l’Estat contra els moviments dissidents es va treure la careta i es mos-trà amb la seva cara més crua, empresonaments, tor-tures i assassinats, i no fa ni 30 anys d’això. Ara, no obstant, els mètodes de llui-ta han canviat i la repressió s’ha adaptat als nous temps, per la qual cosa ara tenim la sort de no veure companys empresonats però encara la desgràcia d’haver d’afrontar multes i judicis, tonteries que ens desvien dels nos-tres objectius polítics però als quals hem de fer front.I la lluita i la repressió són es-

pecialment important aquest mes de gener ja que arriba una vegada més el Dia del Combatent Català, una dia-da poc coneguda per la ma-joria de la població però que impulsem des de fa temps per tal de tenir present i no oblidar a tots els companys/es que han mort lluitant per una terra lliure. En el marc d’aquesta data, no podem acabar sense mencionar la mort del company Josep de Calassanç Serra “Cala”, fundador de Terra Lliure i activista cultural, social i polític a la Catalunya Nord.

PUNT DE MIRA, LA REVISTA DEL JOVENT DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA POT SORTIR AL CARRER GRÀCIES ALS SEUS SUBSCRIPTORS I SUBSCRIPTORES, ELS I LES PROTECTORES I ELS ANUNCIANTS.

VULL SUBSCRIURE’M A PUNTDEMIRA EN QUALITAT DE :

SUBSCRIPTOR/A (20€ A L’ANY) PROTECTOR/A ________ (INDICAR LA QUOTA)

NOM (INDICIDUAL/COL·LECTIU) _____________________________________ TELÈFON ______________________

ADREÇA _________________________________ POBLACIÓ _________________________ CODI POSTAL ______________________ DADES BANCÀRIES

TITULAR ______________________________ COMPTE CORRENT ________________________________________________________

OMPLE ELS BUITS, RETALLA AQUESTA BUTLLETA I FES-LA ARRIBARA QUALSEVOL PUNT DE DISTRIBUCIÓ DEL PUNTDEMIRA O ENVIA LES TEVES DADES A AQUEST CORREU: [email protected]

Des de l’any 1986, amb la creació de l’Hospital de Sant Joan de Reus, SA, fins a l’actualitat la ciutat de Reus ha estat un dels principals laboratoris de les polítiques neoliberals aplicades a la gestió de l’administració pú-blica.

Sota el recurrent argument neoliberal de crear un “model més dinàmic amb criteris de gestió empresa-rial”, es creava la primera “Societat Mercantil” de ca-pital municipal. D’aquesta manera, emulant el model impulsat uns anys abans al Regne Unit de Margaret Tatcher, però també el model dels “chicago boys” im-plantat als anys 70 a Amèrica Llatina, l’Ajuntament de Reus externalitzava la gestió de la sanitat pública. Se-guint –no cal oblidar-ho- les recomanacions del Depar-tament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, a les ordres de Jordi Pujol.

L’èxit d’aquest nou model de gestió, no es feu esperar. Just l’any després, l’any 1987, quan la llosa de la ges-tió de l’hospital ja havia desaparegut dels pressupostos de l’Ajuntament, es creava GECOHSA. Una empresa fi-lial de l’Hospital de Reus, que al cap de dos anys, pas-saria a formar del primer holding municipal, SAGESSA. Aquesta empresa –dirigida des de l’Ajuntament de la capital del Baix Camp- es dedicà a la gestió del serveis hospitalaris de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Prio-rat. I, posteriorment, l’abast territorial s’amplià cap al Baix Ebre i al Montsià.

En pocs anys, doncs, des de Reus s’ha assumit el control de la gestió del sistema sanitari públic des de la pròpia ciutat, fins a la frontera imposada del riu Sè-nia. Produint-se la peculiar situació –per diu d’alguna manera- que un o una reusenca pugui decidir les po-lítiques de sanitat de poblacions que es troben a més de 50 quilòmetres de la seva ciutat. I, alhora, que els i les representants de les poblacions usuàries d’aquest servei només puguin incidir-hi a través dels Consells Comarcals, o dels ajuntaments on es troben ubicats els centres sanitaris.

SAGESSA es defineix en el seu propi web, com a “la primera experiència de gestió multicèntrica i multias-sistencial de tot l’Estat”. Espanyol, és clar. I, alhora, en una experiència que ha “influït decisivament en l’evolució del model català de salut i benestar”. I, és que cal no oblidar-ho, el “geni inventor” d’aquest model

GENER_2012 PUNTDEMIRA 035

ÉS NOTÍCIA // PÀGINA3

REUS: // DEL MODEL “REUS, SA” AL MODEL “REUS EN VENDA”

és el senyor Josep Prat i Domènech, el qual també ha estat president del Servei Català de la Salut, i actual-ment, és el president de l’Institut Català de la Salut. I, per si no en fos prou per reconèixer els seus mèrits, també és membre del Consell de Sostenibilitat del Sis-tema Sanitari Català, és a dir, aquell consell que ha de planificar les polítiques en els propers anys per “salvar” el sistema sanitari a nivell autonòmic.

Però, no sols la sanitat és un dels àmbits de l’administració que l’Ajuntament de Reus ha externa-litzat, engreixant així el volum d’empreses municipals SAM (Societats Anònimes Municipals). I, que aquestes alhora, controlin la gestió dels serveis d’altres pobla-cions i altres comarques d’on es troba la seva seu.

Un altre cas d’aquest model és la gestió de la pota-bilització, proveïment i depuració d’aigües. L’any 1989 es creava Aigües de Reus, SAM. L’any 1993 es creava Gestió Ambiental i Abastament, SA i també Sanejament Ambiental, SA. Uns anys després, l’any 1997, Aigües de Reus creava Gestió Integral d’Aigües de Catalunya AIE, que l’any 2008, passaria a ser una SA.

Un nou cas, doncs, d’externalització de serveis mu-nicipals. D’aquesta manera, els pressupostos munici-pals encara es veien més alleugerits, i alhora, la ges-tió d’aquests serveis també es veia beneficiada pel fet d’estar sotmesa al dret mercantil, enlloc del dret públic, amb l’important estalvi econòmic que té pel que fa a costos laborals, estalvi de temps en la tramitació de contractacions,... i de nou, amb la possibilitat d’actuar en d’altres municipis.

Així doncs, Aigües de Reus –a través de Gestió In-tegral d’Aigües de Catalunya-, realitza operacions a d’altres poblacions tant properes de Reus, com ara Tremp (el Pallars Jussà ) o Camprodon (el Ripollès). Aquesta darrera, a més de 200 quilòmetres de la ciutat.

I, així, podríem anar parlant d’empreses que es van creant successivament, fins arribar al nombre de 19. Això síi totes ben agrupades en l’empresa holding IN-NOVA, la qual mitjançant el sistema “cash pooling” pot anar movent els diners de la caixa d’una empresa a una altra, per tal que a final d’any es pugui publicar un bonic power point.

ÉS NOTÍCIA // PÀGINA4


ELS ANUNCIANTS NO NECESSÀRIAMENT COMPARTEIXEN LES OPINIONS DELS ARTICLES PUBLICATS A PUNT DE MIRA

El volum pressupostari d’INNOVA l’any 2011 va ser de 335 milions d’euros, mentre que el de l’Ajuntament de Reus “estricte” de 111. I, aquesta diferència cal sumar-hi òbviament, totes les operacions que al llarg de l’any l’Ajuntament de Reus realitza amb les diferents empre-ses d’INNOVA de manera directa (l’Ajuntament paga a una empresa per a realitzar un projecte) o indirecta (l’Ajuntament atorga una subvenció a una entitat aliena que aquesta destina a pagar uns serveis que presta INNOVA). Si els números reals d’aquestes empreses fossin públics, seria interessant comptabilitzar el ba-lanç final.

La justificació de l’”esquerra”

Com hem dit al començament, el model “Reus, SA” a convertit la ciutat en un laboratori d’experimentació per posar a la pràctica les idees neoliberals. I, això ha succeït, en una ciutat que ha estat governada des de la mort del dictador, per partits d’”esquerra”.

La justificació que sempre han donat aquests partits, depenia de si cadascun d’ells tirava més o menys cap a l’”esquerra”. Pel que fa al que tirava més cap a Madrid (però des del federalisme) es tractava d’una qüestió de poder oferir uns serveis a la ciutadania que no es po-dien permetre d’altres ajuntaments. Una de les avan-tatges d’INNOVA és que l’Ajuntament pot esquivar el límit d’endeutament, realitzant les inversions INNOVA amb capital públic.

El que tirava més cap a la “independència” ni paraula del tema. I, els multicolors verd, roig i violeta, assegu-raven que la externalització de la gestió, assegurava la titularitat municipal i impossibilitava un procés de pri-vatització que tingués majors conseqüències per a la qualitat dels serveis, els drets dels i les treballadores d’aquestes empreses, o del grau de mercantilització dels serveis públics.

La nova onada neoliberal

Però, un cop es produeix el canvi de govern, res canvia en aquest procés d’externalització dels ser-veis. Ans al contrari, aquest s’agreuja. I, segurament, no perquè ara hi hagi un govern de dretes i abans un d’”esquerres”. Sinó, perquè el nivell d’endeutament de l’Ajuntament – i sobretot d’INNOVA- provocat per la conjuntura capitalista i els grans projectes faraònics fallits (Metrovacesa, nou hospital...) han convertit allò que ens servia per estirar més el braç que la màniga, en el gran forat a la butxaca pública de tots i totes les reusenques.

S’ha acabat doncs l’american way life del model Reus, SA. Però, no per racionalitzar les polítiques públiques locals. Sinó, per iniciar una nova etapa. El model “Reus en venda”. La caixa no sols està buida, sinó plena de compromisos per complir. I, per tant, el que convé ara és liquidesa. I, igual com l’argument fàcil per millorar la gestió dels serveis públics des del punt de vista neoli-beral era la seva externalització, ara, l’argument és la privatització. La venda no sols de la gestió, sinó també de la titularitat dels serveis públics.

Però, la venda de quines empreses? Doncs, és clar que cap empresa voldrà comprar cap empresa muni-cipal que tingui pèrdues. Per això, les escollides són la funerària, les empreses de l’aigua i les dels apar-caments. Amb les altres, doncs, quina és la solució? Prendre mesures que facilitin a curt termini poder-les vendre: retallades de servei, retallades de personal... tot per perjudicar la qualitat del servei i que, progressi-vament, la ciutadania que s’ho pugui permetre opti per l’àmbit privat. D’aquesta manera, quan les empreses privades controlin la gran majoria del sector, la pública només caldrà que s’ocupi d’aquells i aquelles que no s’ho poden permetre. I, si la legislació canvia als seus interessos, vendre a preu de saldo les escorrialles a Aguas de Barcelona, Funeràries de Catalunya o USP.

REUS: // DEL MODEL “REUS, SA” AL MODEL “REUS EN VENDA”

FORMACIÓ // PÀGINA5

La mal anomenada esquerra socialdemòcrata acos-tumada a ocupar escons, conselleries i regidories (sí, m’estic referint a Iniciativa per Catalunya- Els Verds, Esquerra Republicana i el Partit Socialista de Cata-lunya) basteix el seu discurs social sobre una flagrant contradicció. En el seu programa polític proposen el creixement sostenible. El que defensaré en aquest text és que segons la ciència actual això és simplement una falsa esperança. Aquesta paraulota política no és res més que propaganda enganyosa. Seguidament expli-caré perquè.

L’ecologisme es planteja per aquests partits com un tema de consens transversal. Avui en dia, la sostenibi-litat mediambiental engreixa tots els programes electo-rals de tal manera que no sembla tractar-se d’un debat que tingui res a veure amb la ideologia del partit que en fa bandera. Tots els partits, diuen que pretenen su-perar la clàssica clivella ideològica que distingeix els partits de dretes dels d’esquerres. Fins i tot, segons els “nous verds”, els que abans de caure el Mur de Berlín pensaven en models de societat radicalment diferents del nostre, el debat ideològic ha quedat obsolet i cal apostar per l’ecologisme transversal, suposadament a-ideològic. Tanmateix, crec convenient que tot votant es formuli la següent pregunta: en què consisteix un model de creixement sostenible? La resposta de sentit comú podria ser: doncs en seguir produint i creixent econòmicament, des del respecte el medi ambient. No obstant, i malauradament, aquesta resposta no és pos-sible en el nostre planeta. Precisament perquè això de créixer, produir, i consumir, ja ho hem fet durant mas-ses anys a Occident.

Des del meu punt de vista, hi ha dos errors massa im-portants en aquest plantejament com per poder bastir un projecte polític realment ecologista partint d’aquesta base.

FORMACIÓ: // LA MIOPIA DE L’ECOLOGISME PEL CREIXEMENT O LA CONTRADICCIÓ DE LES

ESQUERRES LIBERALS


En primer lloc, cal advertir que la tesi sobre la supe-ració del debat ideològic s’ha d’incloure en la concep-ció més global de l’era actual com a postmodernitat. Aquest terme, per massa vague, no toca definir-lo aquí, però ens servirà entendre la postmodernitat com a era posterior a la modernitat, que s’inicia més o menys fa tres dècades, i en què calen uns nous paràmetres per entendre la societat.

Un dels paràmetres més importants per entendre les societats modernes era que el combat ideològic que era part fonamental del discurs polític. En l’actual pa-norama polític les ideologies semblen quelcom arcaic, els polítics defugen parlar en aquests termes i doncs, sembla que no són rellevants en política. No obstant, hem de ser conscients que aquesta perspectiva oculta precisament l’hegemonia d’una ideologia; la neoliberal.

Des de la caiguda del mur de Berlín, s’ha anat es-tenent aquesta tesi que el combat ideològic ja no es rellevant. Però una mica de perspectiva històrica ens permet veure que aquesta és una tesi que neix de la victòria d’un model social, econòmic i cultural. I doncs, de la ideologia liberal. Segons aquest paradigma de pensament, el debat sistèmic, és a dir, el debat sobre les bases que defineixen la naturalesa humana i com els individus hem de vertebrar l’organització de les nos-tres societats, s’ha acabat. Sembla que ja no es pugui posar en qüestió l’individualisme que regna en les so-cietats industrialitzades. Partint d’aquesta premissa, a saber; que l’individu tan sols actua per interessos pro-pis i doncs, que l’estructura social parteix d’un conflicte d’interessos entre éssers per naturalesa egoistes, es construeix el mite del contracte social que fonamenta les democràcies representatives liberal-burgeses.

Tanmateix, l’actual crisi alimentària, energètica, finan-cera, laboral, ... no fan prou evident que cal repensar el model de societat en què vivim?

L’HOMO IDEOLOGICUSD’ENRIC BEA SEGUÍ


Des de l’òptica liberal però, el fet que la cosa pública estigui gestionada per una elit de polítics professionals que suposadament són el mirall dels interessos dels individus, es presenta com quelcom biològicament de-terminat. Com hem comentat més amunt, aquesta ideo-logia ens dibuixa com individus confrontats pel nos-tre interès en augmentar el propi benestar en termes econòmics, i no pas com a individus amb interessos col·lectius, i menys polítics.

No debades, al mateix temps, sorgeixen preguntes com: perquè els ciutadans desprecien la classe políti-ca? Perquè els joves cada cop participen menys de la vida i el debat públic? Com pot ser que els economistes no preveiessin l’actual crisi econòmica? Perquè els go-verns s’esforcen en reforçar amb els nostres diners als mateixos bancs que ens han portat a aquesta situació de crisi? D’altra banda, les respostes que donen els partits polítics de l’arc Parlamentari i tertulians dels mi-tjans de comunicació majoritaris, no acostumen a anar a l’arrel del problema quan fingeixen donar respostes.

Les nostres societats estan construïdes sobre un mite que es retroalimenta culturalment. I cal remarcar la pa-raula MITE. No es tracta d’una constatació científica que els humans siguem una espècie egoista per natu-ralesa. Ans al contrari, som una espècie gregària per necessitat. Això sí que és un fet corroborable empíri-cament. Només cal que fem un cop d’ull a la història evolutiva humana i veurem que una espècie no és gre-gària perquè sí. Els membres d’una espècie gregària cooperen perquè sense l’ajuda dels seus connaturals no podrien sobreviure en el medi on es troben. Doncs els humans no som una excepció per molt que els eco-nomistes noeliberals així ens ho vulguin fer creure.

Un altre fet empíricament demostrable és que som una espècie que es construeix en vida. Que la nostra

naturalesa és com una peça de fang, que té una base biològica poc determinada, poc acabada, que es modu-la a mesura que ens construïm un caràcter com a per-sones. Això no vol dir res més que el pes de la cultura en la construcció de les individualitats és molt gran, per no dir determinant. En aquest sentit, si els ciutadans de les societats occidentals actuals tenen majoritàriament comportaments egoistes, no és perquè estiguin deter-minats genèticament, sinó perquè ens hem esforçat culturalment en construir-los així.

Des d’aquesta perspectiva se’ns obra un nou horitzó. Som individus que podem canviar, ens podem reinven-tar com a ciutadans més participatius i cooperatius, re-dissenyant el model de societat en què volem conviure. El mite del contracte social és això, un mite, un relat fal·laç en tant que parteix d’una premissa qüestionable per justificar una conclusió encara més que qüestiona-ble. I què són les ideologies si no relats sobre la natu-ralesa humana que pretenen justificar una determinada organització social com a fita desitjable? D’això n’hem d’extreure una conclusió ben clara; L’espècie huma-na, com a espècie que ha de conviure necessàriament en societats organitzades per a sobreviure, requereix d’aquests relats que descriuen com som i cap on volem anar. L’espècie humana es defineix culturalment i una de les seves produccions culturals és inevitablement l’ideologia.

Hem de saber doncs, que quan els defensors del “creixement econòmic sostenible” es presenten com a partit sense ideologia estan obviant un debat del qual no podem prescindir quan pretenem governar les nostres societats. A més a més, prescindint d’aquesta discussió estan fent un favor al model ideològic sub-jacent a les societats occidentals actuals; el neolibe-ral. Estan contribuint al manteniment de la democràcia liberal-burgesa i al sistema productiu capitalista basat en el mite de l’homo economicus; aquell personatge fictici, que veu als membres de la mateixa espècie com a competidors, i que es comporta sempre basant-se en un anàlisi racional de cost-benefici.


ELS ANUNCIANTS NO NECESSÀRIAMENT COMPARTEIXEN LES OPINIONS DELS ARTICLES PUBLICATS A PUNT DE MIRA

AQUÍ NO FAREM EL MATEIX. ANEM A LES CAUSES FONAMENTALS

D’ENRIC BEA SEGUÍ

FORMACIÓ: // LA MIOPIA DE L’ECOLOGISME PEL CREIXEMENT O LA CONTRADICCIÓ DE LES

ESQUERRES LIBERALS


En segon lloc, i després de veure com la clivella ideo-lògica sempre estarà present encara que a les classes dominants no els interessi donar-li la importància que té, cal denunciar una altra contradicció en què cauen els partits verds “sense ideologia”.

Diuen que el seu interès primordial és el manteniment i la cura del medi ambient. I que aquest és possible implantant un model de creixement sostenible. No obs-tant, altra vegada estan oblidant l’arrel del problema. El sistema productiu capitalista (el debat sobre el qual suposadament ha quedat al marge del debat polític) es sustenta en el consum i el creixement continuat. Com podem veure recentment, la recepta que ens proposen per sortir de la crisi econòmica actual passa per fer créixer altra vegada l’activitat econòmica i el consum. Hem de tornar a veure com el PIB creix. I ningú es pre-gunta si els recursos que tenim a l’abast i el medi que ens els proporciona té límits. Tanmateix, la imminent crisi energètica i el canvi climàtic, són símptomes evi-dents que el planeta està dient prou. El mateix planeta que ens ha donat la vida ens està dient que no sempre podem créixer. Que els recursos que ens pot proporcio-nar per a la nostra supervivència són limitats i que, si no els gestionem millor, això farà un pet com un aglà. En aquest sentit, això del creixement sostenible que tant agrada a l’esquerra liberal és allò que els amants de la poesia en dirien un oxímoron, a qui agrada el llen-guatge filosòfic en diria senzillament una contradicció, posant-nos políticament correctes li podem dir falsa es-perança, o bé, ras i curt i des del llenguatge que tots entenem, en diríem una mentida.

Avui en dia, a Occident, el creixement econòmic i del nivell de vida no pot ser sostenible per definició. Con-tràriament, els científics i experts en medi ambient ens estan dient quelcom que sí que està fora del debat polí-tic: que el decreixement és necessari. Indiscutiblement

hem d’imaginar-nos les societats del futur en clau de decreixement. El nostre sistema productiu doncs, no es pot basar en el creixement il·limitat com passa en les societats capitalistes occidentals. Les societats hu-manes del futur no poden basar la salut de les seves economies en la productivitat. Cal repensar el nostre modus vivendi i començar a mesurar-nos a l’hora de produir i consumir.

Evidentment doncs, els ecologistes que volem una collita futura saludable no hem de pensar en arrencar les males herbes, sinó que hem d’arrencar la planta sencera per tal de sembrar i fer créixer una llavor nova. Actualment doncs, preservar el medi ambient que fa possible la nostra vida, passa per replantejar-nos les bases més profundes de la nostra organització social. Passa per començar a construir individus més cons-cients del fet que la comunitat és la que fa possible la nostra existència individual, i passa per renunciar al nostre model productiu actual. Ser ecologista fins a les darreres conseqüències doncs, és apostar per un mo-del de persona cooperativa i participativa dels afers pú-blics a nivell individual, i pel decreixement econòmic a nivell col·lectiu. En definitiva, l’ecologisme conseqüent sí que és mulla en el debat ideològic; és anticapitalista i d’esquerres.


El nostre sistema productiu doncs, no es pot basar en el creixement il·limitat com passa en les societats capitalistes oc-cidentals

O DECREIXEM O, TARD O D’HORA, PETAREM

D’ENRIC BEA SEGUÍ



- Que va passar durant les pro-testes?

Doncs des d’un primer moment havíem convocat, amb l’assemblea d’estudiants, una manifestació de protesta en contra de les re-tallades i per un sistema educatiu públic i de qualitat. La celebració dels 20 anys de la Universitat de Girona aquests dies ha pres un gust amarg per aquells molts que no volien admetre la situació que vivim, per alguns que no la volien reconèixer i per uns pocs que la promouen i la motiven a continua cap a la deriva no només de la nostre condició com estudiants, sinó també com a societat. Estem parlant de la realitat aplacant, de mentida i repressió, que ve pre-sentant la crisis des dels seus ini-cis en l’estiu del 2007.

- I per què protestàveu?

Quan parlem de crisis, diuen els experts d’avui en dia, que el sis-tema econòmic mundial ha entrat en crisi per varies raons – que mai ningú entén, potser perquè més val així – i que la solució que de-mana aquesta “naturalesa de cri-sis” és que tothom faci un esforç, mentre els polítics fabriquen un raconet, un avenç econòmic, un estalvi que ens ajudi a sortir de la crisis. Però aquesta bona gent, un

pèl massa, reaccionaria, autoritari i individualista, és a dir, els nos-tres polítics, siguin d’esquerres o dretes, o bé dels que simplement participen i prou en democràcia, saben de sobres i en excedència que, qui paga la crisi avui no és qui la provoca. Tothom sap, i sinó que s’ho miri, que una crisis econòmica porta inevitablement a una crisis social, cultural, intel·lectual, i en fi de consciència. Per ser concret i abastament aprovat pel qui enca-ra puguin dubtar d’aquest discurs. Existeixen quatre drets universals que són, l’habitatge, l’educació, la sanitat i el treball. El que si reco-neix-hi o hagi acceptat algun cop els drets humans, sabrà que els contradiccions d’aquest sistema només es poden superar a partir de la protesta i critica sistemàtica, perquè els contradiccions hi són, i la lluita simplement els fa sortir a la llum de tots.

- Qui ho convocava?

La concentració del passat 15 de desembre va ser convocada per l’assemblea d’estudiants de la Uni-versitat de Girona, on la participa-ció dels estudiants i d’alguns pro-fessors (PDI) i el personal de servei (PAS) és cada cop més nombrosa. Però, si m’aturés aquí cauria en l’error de pensar que el rebuig abundant cap els que cometen rei-

teradament crims als drets socials, només es troben criticats per una petita part de la societat, en aquest cas la que envolta el sector estu-diantil, estaria deixant de banda tota aquella gran part de persones que segueixen participant del mo-viment 15M, de sindicats de base, de partits polítics, dels treballadors i treballadores que s’indignen des dels hospitals i també aquest dia davant del responsable president i polítics que ajuden ha adobar i amanir aquesta crisis.

- Que t’imputen? I als teus com-panys?

Segons la policia, ens acusen d’ATEMPTAT a l’autoritat, DESOR-DRE públic i delicte de LESIONS. Segons el jutge i el que hem pogut saber del fiscal, ens enfrontem a una pena de 2 a 4 anys de presó. Segons el que creiem nosaltres, i a la fi, el que importa, ens acusen d’utilitzar un dret fonamental: el de manifestar-se, per tal de denunciar l’ATEMPTAT sistemàtic que pateix la nostre societat cada dia, del DESORDRE de polítics corruptes i mentiders que ens envolten i ens manipulen des dels mitjans de co-municació, i de les LESIONS que patim com a ciutadans en els nos-tres drets socials i laborals.

ISAAC GRANELL: // Ex-militant de Maulets

Reus

ISAAC GRANELL, EX-MILITANT DE MAULETS REUS, ACTUALMENT VIU A GIRONA, ON ESTÀ FENT LA CARRERA DE CIÈNCIES POLÍTIQUES. IMPLICAT EN L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA DE GI-RONA, FOU DETINGUT I APALLISSAT PELS MOSSOS D’ESQUADRA DURANT LES PROTESTES CONTRA LES RETALLADES DEL GOVERN DE LA GENERALITAT EL PASSAT 16 DESEMBRE EN MOTIU DE LA VISITA D’ARTUR MAS A LA UNIVERSITAT DE GIRONA.

L’ENTREVISTA// PÀGINA9


- Quines foren les reaccions de la universitat? Per què els responsables de la universi-tat deixaren entrar els mossos d’esquadra? (Alguna pressió de la Generalitat pot ser?)

És la seva forma d’actuar, feia 20 anys que no entrava la policia a la Universitat. No et sabria respon-dre però el que he sentit que diuen els entesos en el tema, professors d’alt nivell de la uni: - això no pas-sava des de temps de Franco!

- Com ha reaccionat la comu-nitat universitària? I fora de la mateixa?

S’ha permès silenciar allò que és obvi, quelcom que és present en la realitat social, sobre aquest con-text, en una comunitat estudiantil, que com moltes altres, comença a formar-se des del seu nivell més bàsic de coneixement, passant en més o menys mesura, de l’engany sistemàtic a la informació analitza-da; de la denúncia individual a la manifestació col·lectiva; de la divi-sió i la desorganització, a la uni-tat de grup i consciència política; d’una comunitat estudiantil cap al moviment estudiantil revolucionari.

Ens acusen d’utilitzar un dret fonamental: el de ma-nifestar-se

Perquè és així!, tot el que co-mença com un engany, té el seu propi joc de forces, on per natu-ralesa ha d’acabar caient un dia o altre, per tal que imperi la Veritat. Aquestes mentides que provenen de la falsa lògica que proveeix cada dia a la burgesia del nostre país - contramestres encarregats de plena confiança pels bancs – de preservar la continuïtat dels seus interessos, és a dir, de la neces-sitat a ferradora d’assegurar-se un nivell de vida sempre diferenciat i prepotent. Mentre ahir privatitza-ven la raó, des de l’escola fins a les avantguardes socio-científi-ques, avui privatitzen fins i tot, el dret d’estudiar i per tant, de poder se crític amb la realitat i creatiu en la cerca d’alternatives cap a un canvi social, polític i econòmic.

- El dia abans de la protesta a Girona, el 15 de desembre, Artur Mas visità Reus i també hi ha-gueren protestes, vols donar al-gun missatge a totes les perso-nes que es concentraren aquell dia?

La lluita per una justícia social, existia abans i existirà després de la crisi; hi ha pobles al món que no en saben de crisi, de fet són com germans d’aquesta on hi conviuen des de que neixen fins que moren. Qui cregui que aquest món ha es-tat algun dia en pau va molt errat, quan la gent lluita cada dia per sobreviure. En les nostres mans estan les armes o instruments que serveixen per atacar i defensar, o viceversa, aquests drets socials que ens volen prendre. Però una arma no ha de ser sempre mate-rial, potser i de fet és intel·lectual i teòrica. Però només quan aquesta arma intel·lectual es prou forta per interioritzar-se en la consciència dels nostres conciutadans pot i de fet serà algun dia, arma material.

Moltes gràcies Isaac i molta sort! Una forta abraçada de tots els teus companys de Reus!


OPINIÓ // PÀGINA10

JORDI MARTÍ FONT: // JOSEP PRAT: LA SALUT ÉS UN DRET, NO ÉS UN NEGOCI!

11 de gener del 2012. Josep Prat Domènech deixa el seu càrrec de director general d’Innova, un holding d’empreses de l’Ajuntament de Reus des d’on ha cons-truït un imperi que només ell coneix prou bé per expli-car-lo ja que, malgrat tenir un origen públic, els seus comptes són tan opacs com el seu propi sou. Hi ha qui parla de fins a 300.000 euros anuals, però res no po-dem afirmar perquè és secret. El mateix dia, deixa de ser vicepresident del consell d’administració del grup empresarial de la sanitat privada USP Hospitals. Com que alhora és president de l’ICS i d’aquest escàndol se’n comença a parlar, el conseller Boi Ruiz salta a la palestra afirmant que la feina de Prat al capdavant de l’ICS era plenament compatible amb la que desenvolu-pava a la sanitat privada.

Prat plega com a conseqüència de la presentació da-vant l’Audiència Nacional de Madrid de “l’explicació de la situació que s’havia trobat la CUP des que havia en-trat a l’Ajuntament de Reus”. Eren paraules del regidor de la CUP, David Vidal, per tant ni tan sols “denúncia”

sinó només “la presentació d’uns papers” en un tribu-nal, però, ben lluny de les influències d’algun possible “amic” de Prat perquè en aquest cas parlem dels amos de veritat; tot i que ja se sap que els rics en tenen arreu d’amics… Amb això sol n’hi ha hagut prou perquè deixés una feina que desenvolupava des de feia anys i panys i gràcies a la qual s’ha creat un forat que gira al voltant dels dos-cents milions d’euros. Tot i això, qui li va posar, l’exalcalde socialista reusenc, Lluís Miquel Pérez, el lloa públicament en un article de premsa el mateix dia i li dóna les gràcies per la feina feta. Patètic!

Quina és la seva destinació? A on dirigeix les seves passes? Mentre l’Oficina Antifrau de Catalunya obre una investigació sobre les seves possibles incompa-tibilitats de càrrecs (s’admeten apostes sobre la pro-pera exculpació del personatge), en una carta envia-da als treballadors de l’ICS Prat els diu que “després d’una llarga trajectòria” és el moment de centrar els seus esforços en la presidència de l’ICS amb l’objectiu d’”encapçalar un projecte engrescador que ens perme-

Hi ha qui parla de fins a 300.000 euros anuals, però res no po-dem afirmar perquè és secret


OPINIÓ // PÀGINA11

MAULETS I AJR OBRIM AQUEST ESPAI D’OPINIÓ A TOTES LES ORGANIT-ZACIONS I COL·LECTIUS, COM TAMBÉ A TOTES LES PERSONES QUE HI VULGUIN PARTICIPAR A TÍTOL INDIVIDUAL JA QUE PENSEM QUE EL DEBAT ÉS MÉS AMPLI I MÉS ENRIQUIDOR COM MÉS OPINIONS I MÉS PARTICI-PACIÓ TINGUI. AIXÍ QUE, OBERTS A LES VOSTRES PROPOSTES, ENVIEU ARTICLES D’OPINIÓ A WWW.REVISTAPUNTDEMIRA.BLOGSPOT.COM O ENVIANT-HO A [email protected]

trà transformar l’ICS en una empresa pública moderna i adaptada a les necessitats de salut de la ciutadania a qui donem servei”.

I què vol dir tanta retòrica? Doncs de moment sembla ser que s’entretindrà en desmuntar l’Institut Català de la Salut en 20 o 21 trossos, el somni de sempre de les patronals de la sanitat privada. Aquestes parts, que se-ran de moment empreses públiques, es regiran per les regles del mercat i estaran obertes al capital privat. Cal recordar que ara mateix de l’ICS en depenen vuit grans hospitals, 286 centres de salut i un centenar d’altres equipaments. Un pastís molt gran per a qui s’ha carac-teritzat per l’opacitat de la seva desastrosa gestió.

Aquest trossejament anirà acompanyat d’una obertu-ra a la possibilitat que hi pugui haver una atenció amb tracte preferent per a pacients privats. El resultat és clar: una sanitat pública per a la majoria de la població (semblant a l’antiga beneficència) al costat d’una altra amb més bons serveis (menys llistes d’espera, bona hospitalització…) per als rics.

I no dubteu que tot tornarà a ser legal però, un cop més, no serà ètic. Ni ho serà ni ho és. I és per això que cal que Prat plegui també de l’ICS i s’endugui els seus plans de destrucció de la sanitat pública cap a casa. Perquè ja són prou rics, ell i els seus amics, familiars, coneguts… I sobretot perquè la sanitat pública de qua-litat és un dret i no un privilegi! Ens hi va la vida i a ells només els diners!!!

SOTA AQUEST TÍTOL ES PRESENTA LA BIOGRAFIA D’UN PERSONATGE SINGULAR DEL REUS DEL SEGLE XX, MOLT CONEGUT AL SEU TEMPS PER LES SEVES EXCENTRICITATS, HUMOR I PER COM EXERCIA EL PERIODIS-ME. ERA, TOT PLEGAT, UNA FORMA DE VIURE SOTA EL FRANQUISME, QUE EL TENIA ETIQUETAT DE CATALA-NISTA. ESCRIVIA EN UN TO HUMORÍSTIC, CRÍPTIC I ESPERPÈNTIC, COSA QUE LI SERVIA PER INFORMAR TOT EVITANT EL RIGORÓS CONTROL DE LA CENSURA. A MÉS, PER DINAMITZAR L’ENSOPIDA I GRISA VIDA DE LA CIUTAT DEL SEU TEMPS, MUNTÀ UNS SIDRALS PROU NOTABLES, COM ARA EL LLANÇAMENT DE L’ESPETCK, PARADIGMA DE LA TRANSGRESSIÓ FESTIVA EN UN TEMPS QUE TOT ERA PROHIBIT, O BÉ COM LA JUGUESCA DEL XOLA PORTANT UNA MOTO A COLL-I-BÉ, QUE ARRASTRÀ UNA MULTITUD AL CARRER, O ENCARA, ENTRE D’ALTRES, TRAIENT UNA VACA PER DONAR “BONA LLET” AL REUS DEPORTIU EN UNA TEMPORADA QUE ES-TAVA PERDENT LA LLIGA. I TAMBÉ DIFONENT L’ESPORT I EL TEATRE D’AFICIONATS I FINS CREANT PREMIS I ESPECTACLES PER PROMOCIONAR-LOS... PERÒ AVUI ERA UN PERSONATGE MAL CONEGUT QUE AQUEST LLIBRE PERMET RECUPERAR I POSAR AL SEU LLOC HISTÒRIC.

Del Campanaret a Mart. Notes biogràfiques de Josep Maria Gort Sardà (1912-1972)

RECOMANEM...

DEL CAMPANARET A MART. NOTES BIOGRÀFIQUES DE JOSEP MARIA GORT SARDÀ (1912-1972), D’EZEQUIEL GORT. EDITAT PER CARRUTXA (2011).

La sanitat pública de qualitat és un dret i no un privilegi! Ens hi va la vida i a ells només els diners!!!

........d’AGENDA d’AGENDA d’AGENDA d’AGENDAd’AGENDA 05/01Festa a la taverna Despertaferro!

15/01Entrada de les tropes franquistes a Reus

20/01Xerrada de Jaleo, organització juvenil in-dependentista d’Andalusia. A les 19h al Casal Despertaferro!

26/01Projecció del documental “Terra Lliure: Punt Final”

27/01Festa per les que lluitaren, lluiten i lluitaran!

PUBLICACIÓ EDITADA PER l’Associació juvenil i cultural el Sutge de Reus · AUTOIMPRESA · ISSN V.IMPRESA 2013-7281 · ISSN V.DIGITAL 2013-729X · CONTAC-TE [email protected] WEB http://revistapuntdemira.blogspot.com SEGUEIX-NOS a facebook · AMB EL SUPORT DE: JOVENTUT i Ajuntament de Reus.

Punt de Mira gener 2012

Documents

Transcript of Punt de Mira gener 2012