PREGUNTES  DE  LITERATURA  PER  A  LES  PAU:  Teatre  i  assaig        Teatre:    11.  Descriu  la  renovació  teatral  del  període  que  va  des  de  la  postguerra  fins  als  anys  70.    En  un  primer  moment,  durant  la  postguerra,  es  pot  dir  que  el  teatre  català  no  existia.  L'any  1946  es  donà  la  primera  autorització  per  a  representar  El  ferrer  de  tall,  de  Frederic  Soler,  i  L'hostal  de  la  Glòria,  de  Josep  M.  de  Sagarra.  Malgrat  això,  les  traduccions  no  estaven  permeses,  les  companyies  que  no  fossin  professionals  no  podien  representar  i  no  es  podien  fer  més  de  cinc  representacions.  A  més,  hi  havia  la  censura.  Fins  al  final  dels  anys  seixanta,  doncs,  hi  va  haver  poques  iniciatives.  

Efectivament,  fins  a  l'any  1968  no  es  donen  els  primers  intents  de  coordinació  de  teatre  independent.  Entre  els  projectes  principals,  cal  recordar  la  iniciativa  del  Teatre  Capsa  (1969),  on  es  representen  les  primeres  obres  d'Els  Joglars  i  Jordi  Teixidor  obté  el  gran  èxit  d'El  retaule  del  flautista.  

Les  dues  grans  tendències  per  on  es  mouen  els  autors  d'aquests  anys  són  la  realista  i  l'avantguardista.  

a)  Pel  que  fa  a  la  tendència  realista,  cal  tenir  en  compte  la  data  de  1955,  en  què  es  funda  l'Agrupació  Dramàtica  de  Barcelona.  Com  una  branca  d'aquesta,  neix  l'Escola  d'Art  Dramàtic  de  Barcelona,  fundada  per  Ricard  Salvat  i  M.  Aurèlia  Capmany,  l'activitat  més  important  de  la  qual  és  la  representació  de  Primera  història  d'Esther,  de  Salvador  Espriu,  i  el  muntatge  Ronda  de  mort  a  Sinera  (1965),  sobre  textos  del  mateix  poeta.  

A  partir  de  1963  s'atorga  el  premi  Josep  Maria  de  Sagarra.  Els  autors  i  les  obres  premiats  durant  la  dècada  dels  seixanta  són  molt  significatius  i  representants  del  realisme  històric  que  impera  en  el  moment:  Una  vella,  coneguda  olor,  de  Josep  M.  Benet  i  Jornet  (1963);  Defensa  índia  de  rei,  de  Jaume  Melendres  (1966);  El  retaule  del  flautista,  de  Jordi  Teixidor  (1968),  i  Crònica  desballestada,  d'Alfred  Badia  (1971).  

Paral·lelament,  per  influència  de  Peter  Weiss,  comença  el  teatre  document  amb  obres  com  Adrià  Gual  i  la  seva  època,  de  Ricard  Salvat  (1967),  o  posteriorment  La  Setmana  Tràgica,  de  Lluís  Pasqual  (1975).  

b)  La  tendència  avantguardista  no  té  uns  plantejaments  unitaris.  Es  tracta  d'una  sèrie  d'autors  que  escriuen  teatre  segons  uns  models  més  o  menys  avantguardistes,  amb  diferents  intencionalitats,  però  amb  molt  poques  possibilitats  de  representació.  Així,  per  exemple,  Manuel  de  Pedrolo  practica  aquest  tipus  de  teatre  per  evitar  la  censura  franquista  i  per  exposar  una  situació  col·lectiva  de  repressió.  El  seu  model  és  el  teatre  absurd  europeu  de  Beckett  o  Pinter.  Cruma  (1957)  és  potser  l'obra  que  s'acosta  més  a  aquests  plantejaments.  

[403  paraules]  

12.  Descriu  els  aspectes  més  importants  de  l'obra  teatral  de  Manuel  de  Pedrolo.    És  un  poeta  dramaturg,  assagista  i  novel·lista,  un  dels  escriptors  més  llegits  de  la  postguerra.  Va  escriure  entre  1954  i  1963  un  total  de  tretze  obres,  on  presenta  una  investigació  sobre  la  llibertat  de  l’home  que  naix  essencialment  de  l’activitat  de  reflexió,  de  compromís  social  i  de  denúncia  que  Pedrolo,  en  tant  que  escriptor,  assumí  aproximadament  cap  a  les  darreries  dels  anys  cinquanta.  La  seua  producció  teatral  consta  de  tretze  obre  concentrades  en  el  tema  de  la  llibertat  i  amb  coincidències  amb  l'anomenat  teatre  de  l'absurd.  Les  característiques  d'aquest  teatre  són  l'abandonament  deliberat  d'una  construcció  dramàtica  racional,    el  rebuig  del  llenguatge  lògic  conseqüèncial  i  la  utilització  de  diàlegs  aparentment  sense  significat.      Cruma  (1957)  és  la  peça  amb  què  començà  a  despuntar  Pedrolo  com  a  dramaturg.  És  la  més  acostada  a  la  tendència  absurdista  del  teatre  europeu  de  l’època.  Pedrolo  hi  exposà  un  tema  ben  existencialista:  el  de  l’autenticitat  de  l’home.    A  Homes  i  No  planteja  el  tema  de  la  llibertat.  Per  a  ell,  l’home  és  essencialment  lliure  i  a  cops  coneix  els  condicionaments  i  es  rebel·la  contra  el  seu  conformisme:  lluita  per  la  llibertat  sense  saber  si  això  l’ha  de  dur  o  no  al  fracàs.  A  més,  si  l’home  no  pot  aspirar  a  ser  lliure  en  el  món,  cal  que  no  siga  en  ell  mateix  per  poder  assolir  la  llibertat  absoluta.    Inserides  dins  una  problemàtica  més  específicament  política  i  social,  Pedrolo  medità  sobre  diversos  aspectes  en  unes  quantes  obres.  A  Situació  bis  abordà  la  decepció  i  el  fracàs  de  la  lluita  política  davant  la  manca  de  fidelitat  dels  guanyadors  als  ideals  inicials  en  no  voler  modificar  les  estructures  establertes.  A  L’ús  de  la  matèria  qüestionà  l’aparell  burocràtic  vist  des  de  dins.    En  altres  peces  reflexionà  essencialment  entorn  d’aspectes  més  pròpiament  filosòfics  del  coneixement  del  món.  Per  exemple,  a  Algú  a  l’altre  cap  de  peça  l’autor  s’encarà  a  un  conflicte  de  base  existencialista:  "L’ésser  per  als  altres".  Un  cert  retorn  al  que  significà  Cruma  i  l’abandonament,  per  tant,  de  la  seua  obra  posterior  pel  que  fa  al  desenvolupament  de  situacions  absurdes  dins  una  coherència  discursiva,  el  trobem  a  les  dues  peces  etiquetades  per  Pedrolo  de  "realisme  exasperat":  Bones  notícies  de  Síster  i  Acompanya  qualsevol  cos.    A  les  seues  últimes  obres,  les  referències  a  la  realitat  directa,  immediata,  es  feren  més  explícites.  Així,  tenim  com  a  exemples  La  sentència  (1966)  i  Aquesta  nit  tanquen  (1973),  on  tracta  el  tema  de  la  tortura,  i  D’ara  a  demà  (1977),  entorn  de  l’avortament.    [408  paraules]    13.  Descriu  les  característiques  bàsiques  de  l'escriptura  teatral  actual.    Durant  els  anys  70  i  gran  part  dels  80,  el  teatre  es  desentenia  de  la  paraula  i  el  protagonisme  l'assolia  l'espectacle,  destacant  companyies  com  Els  Joglars,  

Comediants  o  La  Cubana  que  feien  de  l'expressió  corporal  i  de  la  imatge  els  objectius  principals.  A  finals  dels  80,  aquesta  tendència  canvia  i  assistim  a  un  procés  de  recuperació  del  text  que  també  s’està  donant  a  Europa.  La  paraula  es  revaloritza  com  un  element  clau  de  la  representació  teatral,  per  la  capacitat  que  té  d'abstracció  i  sobretot  d'acció.  Ara,  els  models  tradicionals  queden  superats  en  benefici  d’autors  com  Samuel  Becket  o  Harold  Pinter.  Un  dels  protagonistes  de  la  renovació  és  Benet  i  Jornet,  punt  de  referència  per  als  autors  més  jóvens.  

D’altra  banda,  les  institucions  que  s’havien  anat  creant  des  dels  inicis  de  la  democràcia  (Teatre  Lliure  de  Barcelona,  centres  dramàtics  català,  valencià  i  balear)  contribueixen  a  millorar  i  consolidar  la  infraestructura  teatral.  Les  sales  alternatives  són  un  altre  dels  pilars  en  què  s’assenta  l’aparició  de  nous  dramaturgs.  

Es  pot  parlar,  en  aquests  darrers  anys,  d’un  nou  tipus  d’autor  teatral,  que  s'implica  plenament  en  el  procés  creatiu  ja  siga  com  a  director  o,  fins  i  tot,  com  a  actor.  Sergi  Belbel  és  un  exemple  d’autor-­‐director,  i  Carles  Alberola,  a  València,  ho  és  d’autor-­‐director-­‐actor.  

Destaquen  Sergi  Belbel  i  Lluïsa  Cunillé  en  la  nova  dramatúrgia  en  català.  El  primer,  que  és  l’autor  més  conegut  a  Europa,  ha  evolucionat  des  del  minimalisme  fins  a  un  teatre  més  realista  que  retrata  els  conflictes  quotidians  amb  una  barreja  de  dramatisme  i  humor.  Cunillé  fa  un  teatre  d’investigació  amb  diàlegs  fragmentaris  i  trames  irrellevants  on  no  existeixen  els  referents,  de  manera  que  trasllada  el  conflicte  de  l’escena  a  l’espectador.  

El  panorama  teatral  de  final  del  segle  XX  i  principis  del  XXI  es  pot  definir  per  la  seua  riquesa  i  el  seu  dinamisme  i  una  de  les  causes  ha  sigut  la  capacitat  d’adaptació  a  espectacles  diversos,  pròpia  d'una  cultura  d'una  societat  postindustrial.  Autors  com  Belbel,  Benet  i  Jornet,  Sirera  o  Alberola  han  escrit  també  musicals  i  guions  per  a  sèries  de  televisió  o  comèdies.    [341  paraules]    14.  Explica  l'obra  teatral  de  Josep  Maria  Benet  i  Jornet  i  la  seua  relació  amb  el  món  audiovisual.    Josep  Maria  Benet  i  Jornet  (Barcelona,  1940)  ha  esdevingut  l’autor  més  rellevant  del  teatre  actual  català;  és  un  escriptor  que  aconsegueix  estrenar  quasi  tot  allò  que  escriu.  Als  23  anys  s’estrenà  com  autor  dramàtic  amb  Una  vella,  coneguda  olor  (1964),  obra  que  havia  obtingut  el  premi  Josep  M.  de  Sagarra  el  1963  i  on  l’autor  exposava,  amb  versemblança,  com  era  la  societat  barcelonina  de  postguerra;  encetaria  així  una  etapa  de  teatre  realista,  que  s’ha  considerat  d’aprenentatge,  amb  el  predomini  d’una  mateixa  temàtica  de  fons:  l’individu  en  la  societat  condicionada  després  del  1939.  

D’aquestes  primeres  produccions  de  to  realista  i  sobre  la  problemàtica  col·lectiva,  destaca  Berenàveu  a  les  fosques  (1972)  on  Benet  incideix  en  la  intimitat  d’uns  personatges  de  postguerra.  

Amb  Revolta  de  bruixes  (1976)  enceta  un  segon  període  on  la  seua  obra  adoptarà  un  to  més  simbòlic,  amb  elements  brechtians;  l’obra  planteja  un  combat  ideològic  

que  enfronta  un  grup  de  dones  amb  el  vigilant  de  l'empresa  per  a  la  qual  treballen.  El  conflicte  mostra  l'enfrontament  entre  les  forces  irracionals  i  les  racionals,  no  només  des  d’un  punt  de  vista  social,  sinó  també  el  conflicte  interior  dels  personatges:  la  manca  de  coratge  per  viure  i  afrontar  les  seves  circumstàncies.  

L’obra  de  Benet  i  Jornet  té,  a  més,  una  altra  particularitat  significativa:  abans  de  ser  publicada,  en  moltes  ocasions  ja  és  estrenada  per  grups  o  companyies  que  tenen  un  pes  important  dins  el  panorama  teatral  català,  especialment  als  anys  90,  dècada  en  la  qual  el  seu  teatre  evoluciona  cap  a  temàtiques  més  íntimes  i  existencials:  Desig  (1989),  Fugaç  (1994)  i  Testament  (1996),  portada  al  cine  amb  el  títol  d’Amic  /  Amat  en  una  adaptació  lliure  feta  per  Ventura  Pons  el  1998.  En  aquesta  dècada  obté  nombrosos  guardons  com  el  Premio  Nacional  de  Teatro  (1995)  amb  E.R.,  estrenada  al  Teatre  Lliure  (1994)  i  duta  al  cinema  per  Ventura  Pons  (Actrius,  1996).    

En  la  darrera  dècada  la  producció  de  Benet  i  Jornet  clou  alguns  dels  temes  encetats  anteriorment.  Olors,  dirigida  per  Mario  Gas  (Teatre  Nacional  de  Catalunya,  2000),  tancarà  la  trilogia  que  havia  encetat  amb  la  seua  primera  obra  i  que  continuà  amb  Baralla  entre  olors.  La  història  de  Maria,  la  peixatera  de  Una  vella,  coneguda  olor,  ha  passat  per  diverses  etapes  i,  després  del  seu  èxit  personal,  torna  al  barri  del  Raval  de  Barcelona,  que  ens  mostra  els  canvis  experimentats  en  els  últims  anys,  l’envelliment  del  barri  i  la  transformació  que  porten  els  nous  emigrants  que  hi  viuen.  Salamandra  (Teatre  Nacional  de  Catalunya,  2005)  li  ha  permés  la  reflexió  sobre  la  identitat  o  el  passat  de  la  vella  i  bàrbara  Europa,  i  també  sobre  el  paper  de  l'expressió  artística  com  a  testimoniatge;  l’excusa  de  la  possible  extinció  d’un  amfibi  al  desert  californià  fa  que  els  personatges  prenguen  consciència  de  la  seua  existència  efímera  i  dels  elements  en  els  quals  se  sustenta  la  seua  identitat.  

El  treball  creatiu  de  Benet  i  Jornet  no  s’acaba  ací,  a  més  de  l’assaig  i  la  crítica  literària,  des  dels  anys  setanta  col·labora  amb  la  televisió  on  ha  demostrat  la  seva  capacitat  d’adaptar-­‐se  amb  encert  al  gran  públic  amb  sèries  de  llarga  durada.  Aquesta  col·laboració,  que  començà  a  TV3,  ha  aconseguit  generar  una  forta  competència  amb  els  serials  sud-­‐americans;  l’augment  diari  de  l’audiència  ha  estat  un  fenomen  pioner  en  l’estat  espanyol.  El  seu  treball  com  a  guionista  de  la  major  part  dels  serials  produïts  per  Televisió  de  Catalunya  ha  donat  èxits  com  Poble  Nou  (1992-­‐95),  Rosa  (1995-­‐96),  Nissaga  de  poder  (1992-­‐95),  Nissaga,  l'herència  (1999),  Laberint  d’ombres  (1998-­‐00),  El  cor  de  la  ciutat,  i  Vent  del  pla  (2005-­‐10).  

La  col·laboració  amb  d’altres  autors  com  Rodolf  Sirera  ha  donat  fruit  en  la  sèrie  Amar  en  tiempos  revueltos  que  emet  RTVE  des  de  fa  cinc  temporades  en  el  primer  canal  de  televisió.  Per  primera  vegada  la  sèrie  ens  conta  la  postguerra  des  de  la  vessant  dels  perdedors  que  malviuen  en  un  barri  humil  de  Madrid.  La  sèrie  també  té  una  web  on,  de  vegades,  es  fan  enquestes  sobre  els  personatges  i  esdeveniments  futurs.  El  resultat  obtingut  pot  ser  aprofitat  posteriorment  pels  guionistes  si  els  interessa  per  a  la  trama.  

Com  veieu,  l’escriptura  es  veu  reforçada  per  les  noves  tecnologies  i  la  relació  escriptor  espectador  esdevé,  en  ocasions,  distinta,  però  Benet  i  Jornet  mai  no  ha  deixat  de  tractar  el  tema  que  el  portà  al  teatre,  el  de  les  persones  condicionades  per  la  Guerra  Civil  i  les  conseqüències  que  tingué  aquell  enfrontament  per  als  ciutadans.  

[737  paraules]    Assaig:    15.  Valora  la  repercussió  de  l'assaig  de  Joan  Fuster  en  el  context  de  l'època.    Aquest  gènere  es  desenvolupà  poc  durant  la  postguerra,  especialment  per  la  manca  de  mitjans  de  comunicació  i  la  incomunicació  del  país  respecte  a  Europa.  No  obstant  això,  juntament  amb  Josep  Pla,  destaca  un  gran  autor:  Joan  Fuster  (1922-­‐1992).  Aquest,  com  ha  dit  Joaquim  Molas,  ha  estat  un  intel·lectual  en  el  sentit  més  genuí  de  la  paraula,  és  a  dir,  en  el  sentit  de  l'home,  l'ofici  del  qual  és  la  manipulació  d'idees.  

L'obra  de  Fuster  comprèn  tres  vessants:  

•      els  estudis  d'història  cultural  i  literària;  •      els  escrits  polítics;  •      l'assaig  de  caire  humanístic.    Entre  els  estudis  d'història  cultural  i  literària,  destaca  Literatura  catalana  contemporània  (1972).  Entre  els  escrits  polítics,  el  seu  llibre  més  rellevant  és  Nosaltres,  els  valencians  (1962),  on,  a  partir  de  Vicens  Vives,  analitza  el  fet  valencià  i  assenyala  com  a  element  definidor  la  catalanitat.  

Però  per  damunt  de  tot  Fuster  és  un  assagista  que  s'insereix  en  la  línia  del  pensament  humanista  europeu,  que  arrenca  del  segle  xvi.  Per  això  les  seves  reflexions  se  centren  en  l'home  i  la  seva  activitat  creadora,  i  abracen  tota  classe  de  temes.  La  producció  de  Fuster  en  aquest  camp  és  molt  extensa  i  variada,  ja  que  comprèn  des  de  l'assaig  llarg  fins  a  l'aforisme  o  el  dietari  íntim.  

Joan  Fuster  va  ser  una  de  les  figures  intel·lectuals  més  importants  de  la  postguerra.  

Entre  els  títols  assagístics  destaquen  Diccionari  per  a  ociosos  (1964)  o  Diari  1952-­‐1960  (1969),  que  és  una  de  les  obres  que  reflecteixen  millor  la  seva  posició  intel·lectual  i  la  seva  varietat  d'interessos.  L'estil,  amarat  de  conversacionalitat  i  ironia,  és  una  de  les  claus  de  l'amenitat  de  la  lectura  de  Fuster.  

[270  paraules]  

 16.  Joan  Francesc  Mira  ha  reflexionat  en  els  seus  assajos  sobre  la  nostra  realitat  contemporània.  Explica-­‐ho.      Va  nàixer  a  València  el  1939.  Va  estudiar  i  es  va  llicenciar  a  Roma  i  va  col·laborar  en  estudis  d'antropologia  social  a  la  Universitat  de  la  Sorbona  a  París  i,  entre  els  anys  1978  i  1979,  va  donar  classes  a  la  Universitat  de  Princeton,  als  Estats  Units.  A  la  seva  tornada  a  València  va  dirigir  l'Institut  Valencià  de  Sociologia  i  Antropologia  Social,  i  l'any  1982  va  fundar  el  Museu  d'Etnologia  de  València,  del  qual  fou  responsable  fins  al  1984.  Posteriorment  va  ser  professor  de  la  Universitat  de  València  i,  des  del  1991,  ho  és  de  la  Universitat  Jaume  I  de  Castelló.  Com  a  assagista  destaquen  els  treballs  que  es  basen  en  la  situació  de  la  llengua  i  el  poble  valencià,  

com  Crítica  de  la  nació  pura  (1985)  premis  Joan  Fuster  i  Crítica  Serra  d'Or  d'assaig,  que  és  una  aproximació  al  concepte  de  nació  des  de  l'òptica  de  l'antropologia;  o  Sobre  la  nació  dels  valencians  (1997),  i  la  síntesi  històrica  Els  Borja:  família  i  mite  (2000).    En  el  camp  de  l'assaig  destaca  amb  obres  com  Els  valencians  i  la  terra  (1978);  Introducció  a  un  país  (1980);  Crítica  de  la  nació  pura,  Premi  Joan  Fuster  d'assaig(1984);  Punt  de  Mira  (1987),  Cultura,  llengua,  nació  (1987).  A  més  és  un  articulista  que  publica  setmanalment  en  la  darrera  pàgina  de  la  revista  El  Temps.  També  és  autor  de  diferents  biografies  i  monografies  divulgatives  de  tipus  assagístic  com:  València  per  a  veïns  i  visitants  (1999),  La  prodigiosa  història  de  Vicent  Blasco  Ibañez  (2004),  o  Almansa  1707,  després  de  la  batalla  (2006).    El  nostre  autor  s’ha  dedicat  a  l’assaig  polític  no  des  d’una  postura  asèptica  sinó  des  del  compromís  amb  el  seu  país  i  la  seua  cultura.  Mira  vol  ser  un  ciutadà  —amb  tot  el  que  la  paraula,  ara  tan  devaluada,  implica  de  crítica  i  participació  social—  i,  en  concret,  un  ciutadà  valencià.    La  reflexió  sobre  el  cas  valencià  i  també  sobre  el  de  la  cultura  i  la  nació  catalanes  en  general  és  fonamental  en  l’obra  del  nostre  autor  —i,  molt  especialment  en  el  llibre  Sobre  la  nació  dels  valencians,  explícitament  dedicat  a  aquest  tema—,  però  la  majoria  de  les  consideracions  que  Mira  fa  sobre,  per  exemple,  la  importància  dels  símbols  en  la  creació  de  les  identitats  nacionals  o  el  paper  de  la  llengua  en  el  terreny  del  nacionalisme  són  vàlides  per  a  qualsevol  societat  occidental.  Com  ell  mateix  ens  recorda,  tots  vivim  i  ens  identifiquem  en  i  des  d’una  nació,  i  els  mecanismes  de  funcionament  i  els  elements  de  conflicte  que  afecten  les  nacions  —totes—  són  molt  semblants.  Una  de  les  grans  virtuts  de  Mira  és  demostrar,  sempre  amb  un  punt  de  vista  elegantment  escèptic  respecte  a  les  conviccions  absolutes,  que  la  problemàtica  tan  peculiar  que  valencians  i  catalans  tenim  al  voltant  de  la  nostra  condició  nacional  no  és  tan  diferent  de  la  que  pateixen  molts  altres  pobles  del  món,  fins  i  tot  aquells  que  s’autoproclamen  “normals”  i  que  gaudeixen  de  tots  els  elements  —banderes,  fronteres,  reconeixement  internacional...—  que  en  principi  els  haurien  d’assegurar  una  existència  menys  conflictiva.    [503  paraules]