POESIA IL·LUSTRADA a Miquel Àngel Riera
-
Upload
antonia-monroig -
Category
Documents
-
view
223 -
download
5
description
Transcript of POESIA IL·LUSTRADA a Miquel Àngel Riera
A Miquel Àngel Riera
Antònia Monroig Monroig
a Miquel Àngel Riera
“Paràbola i clam de la cosa humana”
Antònia Monroig Monroig
(...)i després succeí:tu i jo coincidírem,érem tu i jo, precisament nosaltres,a un lloc i a un instant que ens devien pertànyerdes d'un temps sideral a tu i a miperquè a l'instant d'agafar-losvaig toparla teva mà ja posada a la mateixa ansa,i em vaig adonar que joportava arrapada al cosla càrrega precisa de solitudperquè el meu buit tengués el volum idèntica la configuració de la teva presència.i resultà que tu, que també deviesdur la solitud aferradissa,precipitares un desfullament de manera que a mi, com una paret que cruia,de sobte em fou possiblefer-me una mena de pressupost d'urgènciade la teva escampadissa de persona:tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigii es va veure tot d'una que la teva dosi de misteriera exactament la que em podia salvar.(...)
Us mir i plou quan jo vull,
us sent
i el silenci interior
se m'espesseix
fins a trencar-me
un a un
tots els particulars convenciments i els càntirs.
Em tallaria les mans
abans que les fermassin.
Em tallaré les mans
si no me les fermau. Vosaltres,
deixau-me ser qui sou.
Cap paraula del món
exulta
tan plena de significat
com el suau frec
consentidor
amb què adjectiva goigs,
saludadora,
quan un dit passa
demoratiu
pels seus tebis viaranys;
és el primer misteri
de la persona,
és pura vibració,
és màgia:
el poema perfecte és
tocar pell humana.
De tu, el que més m'agrada
és que siguis de carn,
que em pertanyis a mi
i que, a més a més,
existeixis.
Així, per exemple, quan deim:
l'home és un llop. I és fals: resulta
que l'home
és infinitament més llop que el llop,
i al propi instant
és substantivament
més adorable que els déus.
Quan l'home mira entorn,callareblit per un terrible sentimentde culpabilitat,i feroçment s'aferraal seu repertori personal de dolors,i els palpa i els compta,i els deixa al propi abast, fruint sentir-losdringar dins ell com diners a la butxaca, perquè sap que és amb ellsprecisamentque haurà de tornar canvitot sovintper les ferestes cantonades de viureenmig dels homes.I se'n va carrer avalcap a donar-se dos puntsals súbdits descositsde l'ombrapròpia.
[...]perquè la llengua, acotada dins la boca,
ha deixat de ser un afinadíssim ull de falcó
i un fàl·lic ganivet
fendidor amb desesper de clardats darreres,
i ara ens cau de la boca
com un flàccid vessuny
regalimada des del coll fins a les vergonyes,
i no sap més ofici
que el mateix desl llimacs
que ens deixen la nuesa del peu tota florida de babes.
P O E S I A I L · L U S T R A D A
Antònia Monroig MonroigP e t r a
agost 2012