Poemes i escrits del Grup de Poesia del Cercle de · Poemes i escrits del Grup de Poesia del Cercle...
135
1
Transcript of Poemes i escrits del Grup de Poesia del Cercle de · Poemes i escrits del Grup de Poesia del Cercle...
1
2
3
Poemes i escrits del Grup de Poesia del Cercle de
Belles Arts.
Cada una de les composicions son inèdites i pròpies
de cada autor/a.
En aquest opuscle fiquem una petita mostra de tot el
treball que desenvolupa el Grup de Poesia.
Esperem que us agradi.
GRUP DE POESIA Cercle de Belles Arts de Lleida
4
5
Índex d’autors/es
Teresa Boncompte ................................................................................... 9
Divina Drudis .......................................................................................... 24
Joan Pere Fabregat ................................................................................ 32
Nicolau Fuente ....................................................................................... 36
Ramon González .................................................................................... 62
Lluis Milara ............................................................................................. 78
Fco. Muñoz Pacheco .............................................................................. 84
Paquita Oto .......................................................................................... 107
Maria Pijuan ......................................................................................... 113
María Rosa Roca ................................................................................. 117
Jaume Marc Torrent ............................................................................. 124
6
7
8
9
Teresa Boncompte
10
SOMIANT, POTSER, UNA VIDA ETERNA
He tingut temps de contemplar
com s’enfonsa entre els núvols,
tan lentament, tan tranquil,
sense problemes externs.
He vist com la seva llum
s’ha enforinyat dins els ulls
de tots els que volien
caçar-lo amb una mirada.
Els ha vençut.
Què en vol fer de tanta llum?
S’haurà de fondre algun dia
i lluita gasivament
per no perdre cap raig.
L’importa il·luminar la gent?
És conscient que il·lumina
o té tan sols un cor ardent
que vol guardar per sobreviure?
Contemplant-lo així, de prop,
he pogut veure el somriure
que amaga al seu interior,
calladament,
somiant, potser, una vida eterna.
11
SOMIANT, POTSER, UNA VIDA ETERNA
12
VIDA
La vida
em neguiteja quan transcorre
així, de pressa,
sense aturar-se a donar temps
per repassar
cada gest,
cada equivocació comesa,
cada paraula...
Menjo vida a cada pas.
Em torba
quan provo en va de retenir-la,
quan m’aixafa
i m’ho deixa tot per solucionar,
quan enraono
i les paraules pronunciades
desapareixen
i passa el temps sense parar.
M’empasso vida
a cada glop d’aigua, en beure.
M’empasso hores
les matinades, somiant.
M’empasso dolces
paraules crues quan reflecteixo
un tros de vida amb lletra clara,
al meu davant.
13
VIDA
14
SENSE VEU
Quan s'emmiralla
en el Mediterrani
els ulls li brillen,
el cor se li omple.
Separa els llavis
per exclamar...
I no té veu.
No n'hi han donat.
S'ha d'empassar
tot el que sent.
És català.
15
SENSE VEU
16
ESCURADA
No s’hi veia a través de la finestra.
El seu vidre, brut de pols,
estava tip de romandre a la façana
d’aquell alt edifici de ciutat.
Passa un home.
Allà s’atura.
S’arremanga.
Agafa un drap.
I una escala
i l’apuntala.
Ara puja,
ara frega,
ara baixa
i se’n va.
La finestra ha tornat a ser finestra.
Malgrat tot, no s’havia pas queixat.
Esperava, no gosava demanar-ho.
Aquell home li ha estalviat de rondinar.
17
ESCURADA
18
ALBA
Dormíem abraçats
i no arribava l’alba.
La resplendor de lluna
la nit ens confirmava.
Del nostre respirar
sorgia la tonada
que podria ser d’un sol:
Alhora expiràvem.
I no ens calia esperar
la inoportuna veu d’un gaita
que ens hagués d’anunciar
la freda matinada.
I no ens calia angoixar
per l’existència ingrata
d’un gilós o una gilosa
que volgués rompre la calma.
I ... ai, ingenus lauzengiers !:
La nostra cova estava aïllada
fora del món i del temps.
19
ALBA
20
CAMINS DE TERRA
Descalça, com a mi m’agrada,
vaig pel camí de terra que vaig triar.
Ara una pedra, ara una altra...
L’horitzó, ample. Els camps, daurats.
Fa calor.
El sol no plany el meu viatge.
Descalça i lliure, com m’agrada,
ara m’adono dels batecs del meu cor,
del soroll dels meus passos,
del tacte dels meus peus...
Caminant,
desitjo que es pongui el sol.
21
CAMINS DE TERRA
22
BONA NIT
Bona nit
Tanca la finestra,
entra fresca
del carrer emboirat.
Massa tolls
omplen les voreres,
massa fosc
resta cada banc.
Tanca més!
Sento el vent que crida
suplicant-me
que em deixi emportar.
Els seus xiulets
són la melodia
construïda
per l'enamorat
que passeja
sol per les voreres:
Vida nul.la.
Somni equivocat.
23
Fotografia de Pixabay
24
Divina Drudis
25
CATEDRAL DE PALMA
Immensa, magnífica, Tu!
Catedral de Palma.
I jo, al bell mig de l'església,
alço els ulls mirant-te.
El vertigen, la indefensió,
em dobleguen al teu poder.
Mentre unes febles i fines
veus de dona, entonen
càntics gregorians en llatí.
Les notes envolten
l'espai d'aquest habitacle.
La dolça melangia
mar, encens, cera,
fusta i pedra seca.
Els efluvis que hi han restat
al transcurs dels segles.
Els confessionaris secrets
i muts de paraules,
que amaguen els nostres pecats.
Una gran escenografia,
misteri i teatre,
evocat en quatre llengües.
Ni deu se n'escapa.
També parlat en arameu.
Domini i autoritat,
dintre d'aquest magnífic marc
Palma 13-3-2020
26
ENCARA PLOU?
Sento ploure al matí.
Desperteul, ja es fa tard
i el cotxe de línia
quasi mai us espera.
I, tapats fins al cap
“una miqueta més.
Heu d'anar a escola,
I es ll evan ben morruts.
La casa, silenci,
ressonen les passes,
cap sorol I, nomes jo, comen,a la feina.
Recollir i rentar,
planxar, fer el dinar,
i quan tot es a punt,
taula parada i ell ....
Encara plou?
Si, encara.
La cullera a la ma,
i a I' altra el diari.
Mira al f ull tot llegint,
i, que tal el moti
Be, be, i continua.
els nens? tu?, molt be.
27
Sofa, la tele i roncs ....
L' olor de la casa
envolta I'ambient.
Pluja, plats i calma ...
L' hora, dos quarts de sis,
I'autocar arriba,
ja son aquí tots dos,
i el cole?, com ha anat?.
Cares avorrides,
tot rebufant, suats, rebregats i cansats.
A sopar i deures.
Ja son al llit dormint .
Sona la clau al pany,
passes humides, ell ... Encara plou?.
Si encara.
Abril 2018
28
L' ANDANA
Si, hi ha gent que camina sobre meu ,
porten paquets, bosses maletes. .
Sento neguits, il. lusions, rialles,
llàgrimes, suors…
Ara arriba, ara arriba la gran màquina de ferro.
fa soroll, es forta, potent.
Gairebe m' espanta.
S'atura, silenci...
Alerta....
Sento petjades, petjades ràpides.
M' allibero deis pesos, els paquets,
les bosses i les maletes.
La gran maquina torna a fer soroll.
Comenca amb un gran sospir
i despres, sona la ferralla,
forta potent… i ,arranca.
Se'n va, i s'emporta: la gent, els neguits,
les il .lusions, les tristeses, les rialles,
les llagrimes, les suors…
Gairebé no la sento, es lluny,se' n va.
Já no caminen sobre meu,
no hi ha ningú.
Resto sola .
2000
29
LA MENT
Hores buides de contingut.
Parpelles que reclamen pau.
El cos, dolorit i cansat,
que de la ment ha estat esclau.
Hores buides de contingut,
plenes del rés i com un clau,
fereixen el record passat,
veient com la meva llum cau.
Hores buides de contingut,
escoltant la pluja com cau,
des de sota l'alar del terrat.
El cor, fred i tancat amb clau.
Ja, tot plegat, és massa ple.
Vull buidar la ment de records.
Posar-ho tot en un drap blanc,
I, no omplir-la mai més de res.
Febrer 2018
30
La palmera de Cambrils
Un dàtiI caigut a la sorra,
una petita planta emergent;
creix creix en un jardí; a la vora.
Ses fulles en una fi punyent.
Mes, la brisa del mar 1;acarona,
el fotut mistral la va empenyent,
I ‘olor de la mediterrània;
i molt poc a poc, mes va creixent.
Amb flaires i vents ella puja,
les pluges la reguen constantment,
Cinc dècades del temps que passa
ufanosa, joiosa i creixent.
Majestuosa resta a la plaça,
es acostumada al seu ambient,
sembla ser, "la de bona raça
palmes de punxes mou lentament.
Quan torno al meu jardí, que passa?
la palmera ja no hi es, turment,
L’escarabat morrut s'emporta
I al seu lloc una soca raent.
Adeu admirada palmera
d'alguns en erets la referent,
potser él1 et vol a la boro.
Més, deixa’ns la lluna on estova
i la remor del teu va i bé, al més enllà.
abril 2017
31
Surrealisme, paraula que ve de SUD-REAL (francès), al sud de lo real.
Característiques: Automatisme psíquic, pensament sense control, manca
de raó, manca d’estètica, manca de moral, omnipotència del somni, joc del
pensament, alliberament de la ment, imaginació i inconscient.
Somiant ben despert a la salada,
veient volar els peixos a, albada,
Penso en tu.
I aquell bes a les punxes deis estels.
On vas bella dama despullada
rosegant I ‘enyor a la petjada,
Penso en tu.
I aquells dies de pluja sota els estels.
Vinc de lluny i no et porto carregada
a I ‘esquena vello i plegada,"
Penso en tu.
I amb aquells vents de tempesta i d' estels.
novembre 2016
32
Joan Pere Fabregat
33
Allò que no existeix, comença a decréixer.
Se’n va dolçament, sense soroll,
s’enfila cap al darrer moll
on hi ha la nau que el veié néixer.
Allò que no existeix, vol conèixer
de quina font és el broll
que sense fer cap soroll
a poc a poc ho fa desaparèixer.
I partirà la nau, mar endins
amb les veles desplegades,
solcant onades, fins als confins
infinits, que tantes vegades
he somniat com els pelegrins:
Se me’n va el temps d’amagades.
Lleida, 8/2/2018
34
La nit,
no suporto la nit.
Ni puc aguantar
finestres obertes
per on entri la nit.
Tu diràs, per què?
I jo et respondré
que és molt fosca la nit.
En la nit,
solitud,
la vida s’adorm
i sols viuen els somnis
i, els somnis,
què són?
M’espanta la nit
i no puc dormir
si tu no dorms amb mi.
35
Embriaga tu cuerpo con la música celeste
y oirás al poeta cantar en la noche.
Bebe del vaso del amor Divino
e inunda tu cuerpo de alegría
y toda la belleza que te rodea
se abrirá ante ti.
Y tu, serás su único dueño.
Eleva tu espíritu al cielo
y busca solo en Dios el Paraíso.
Quema tu esperanza en el espíritu
y abandona los placeres de la carne,
porque todo lo que logres en la tierra
a ella volverá.
Sígueme en el camino hacia el Amor Supremo
y solo así hallaras la verdad.
Si el Poeta ya esta mudo,
si su pluma ya no escribe,
mira a tu alrededor, HOMBRE,
y en ti hallarás la respuesta.
36
Nicolau Fuente
37
TERROR
Me imagino el miedo
suspendido de un alambre
y en un fantasma enfermo
en una calle desierta.
Moho rancio de humedad
disuelto en su sombra
envuelto en negra noche
y en flor de madrugada.
En un rincón pestilente,
donde se abanica el sudor
de una frente amarilla
como sus ojos en sangre.
El cuerpo que me envuelve
no será solo prestado,
será vendido al mejor postor
y él pondrá su precio.
Justo y merecido terror,
me recoges en el manto
del cruel frio invierno
y del fuego del infierno.
38
PÁJAROS EN MI CABEZA
He contado con los dedos
de una misma mano
donde a veces siento
el dulce caramelo.
Hecho a fuego lento.
Medido por el tiempo
y aún así se me escapa
contar el mismo cuento.
He cambiado de mano
buscando otro principio,
siendo parecido
cuando he llegado al final.
Aún así no desisto
alterando el ritmo
con la musicalidad,
y esas palabras bailan.
Vuelan en mi cabeza
desde algún punto interior
a la punta del dedo
de donde se me escapan.
Unas no saben dónde ir,
otras viene y van.
Las hay que se pierden
aunque nunca lo sabrán.
39
EL METECO
Desde una sombra en las fronteras
llorado de ojos y de ojeras
llegó él con sus silencios mudos
y con los pantalones descosidos.
Su viva sangre de lejanas tierras,
fuera en la herida de una guerra,
su manchada piel entre los lodos
como en el mar de los ahogados.
Raíces de pies al que está atado
son espera al sentirse diferente,
su casa puede estar en algún lado.
Confundido en el habla de la gente,
descansa del camino ya cansado
siendo uno más de los presentes.
40
EL RINCÓN DE PENSAR
Lo tenía planeado.
Los cuadernos con su tinta
y el sillón adecuado.
Todo era a cuenta
de este tiempo encerrado,
al no tener buena pinta.
Me sentí al poco frustrado
con la inspiración lenta,
de aburrimiento cargado.
Derive a forma sucinta
a un escrito cegado
por la pretensión que aguanta
en el hecho anhelado,
mi mente calenturienta
por algún poema elevado.
Nada conseguí que sienta
deba merecer ser loado
para llevar a la imprenta.
Si no es sobrevalorando
la imagen que contenta
el orgullo enmarcado.
El interés aumenta
siendo un vago redomado
la intención que complementa
desde el blanco inmaculado,
esta alma que me sustenta.
41
UNA LLAMADA PERDIDA
No sé que me he perdido
de momento en la llamada
en la red abandonada de haberla atendido.
La tengo como perdida
en la comunicación,
que no tengo la tentación de averiguar de su vida.
Por que tengo la sensación
de su poca importancia,
y menor relevancia en que me dé, una emoción.
Debido a la impertinencia
en el momento en que se hizo,
que no sé por que hechizo hice caso a mi paciencia.
Estando en algo interesante
viendo, teléfono en mano,
cantar a una soprano que era muy emocionante.
Que no me quiero perder
hablando a un auricular,
atendiendo a un particular, o el que me quieran vender.
Prefiero las tonterías
distrayendo estas luces,
que oír sibilinas voces y sus verdades a medias.
Viendo que ”yo", el humano, se aleja
asesinando el tiempo
disfrutando en este campo
como una comadreja.
42
AL OTRO LADO DE LA CALLE
Me atrae la curiosidad
de mirar por la ventana
parapetado y escondido
a través de una persiana
de láminas veneciana,
como un pájaro en su nido.
Amparado y protegido
observar como se mueven
los vecinos de enfrente.
La fachada de balcones,
las nubes por el cielo,
encima de los tejados.
Esa mirada perdida
adherida a algún ser
anónimo y aburrido.
O también alguna voz
de alborozo exagerado,
donde asoma la tristeza.
Ese segundo primera
que solo sale a bostezar
su cansancio permanente.
O el soltero del ático
que asoma tímidamente
por si ve a alguien pasar.
Temo que se echen, atrás
y no vuelvan a aparecer
después de tanto hastío.
43
De tener al teléfono
como el mejor amigo,
y al otro lado, el pretexto.
Aquellos padres chillando
todo el sufrimiento
en los nervios de sus niños.
Y la rubia del tercero…
¡¡Oh!!...la rubia del tercero,
eso…eso es otro cantar.
44
SOLEDAD
Solo me tengo
nada me falta
ni el atardecer
que el sol apaga.
Ni el sueño inquieto
de noche amarga.
Ni tan siquiera
cuanto te deseo
trenzada en rama
al desconsuelo
del fuerte flujo
de un día gris,
al otro lado
de mi ventana.
Tu frágil alma,
de cuerpo entero
cuando te observo.
Fuera contigo,
de ser a mí
al que te abrazas.
45
DURO METAL
Desde la fortaleza que da el hierro
deseo esos clavos de las herraduras
en los cascos de las emociones,
fijados a unos caballos alados.
Y que suene la música del yunque
para que se sumerja en tu corazón
desde el palpitar de la sangre roja
esas sensaciones que son mías.
Y que si con el tiempo me oxidan
pueda con la fragua y el martillo
revivir en el calor del fuego.
Y así desde el centro de la tierra
retornar vivito y coleando
para pasear por donde quiera.
46
SEGURAMENTE
En la gravedad de la cercanía
siento el impulso que describo
sin que me altere el universo
ni el levitar del pensamiento,
este gramo de locura sin acierto.
Cuando la levedad me oprime
entre los perfiles del sentimiento
fundido entre las luces y las sombras,
figura que de mí escapa del todo
como lo que desde aquí descubro.
47
ADIÓS
La poesía volará
hasta el último rincón
confundida con el viento.
Arrastrada por las olas
será reclamo de una voz
y al cantar de los pájaros,
donde el sol amanezca.
Y cuando ésta calle,
florecerá en luz de luna
el adiós que se la lleva,
contigo, allá donde tu vayas.
48
HE PERDIDO EL MES DE ABRIL
No vale morir de la exageración
por perder la vida en la inacción
precavidos de hacerlo inútilmente,
para hacerlo luego locamente.
Vinculados al tiempo y a la acción
morimos esperando compasión.
De hacerlo en el frenesí, dulcemente
como poetas rockeros, tontamente.
Que la vida es frenesí de rockero.
Inspiración de maldito poeta
buscando un poema verdadero.
Buscando la felicidad completa
y de hacerlo sin ese número
que solo es música de esteta.
49
BELLA FORTALEZA
¡Ho! Cartón corrugado que contienes
esa mercancía fina y amorosa
en que te confío mandar una rosa
para que llegue a su destino el lunes.
Quedo agradecido hoy que es viernes
en tu humilde sencillez hermosa
mi perfumado envío, no es cualquier cosa,
protegido en la fuerza que tu tienes.
Resuelvo en la total confianza
y en la seguridad que me ofreces,
esta poesía a la antigua usanza.
Sin que sienta ninguna vergüenza
al dedicar sin demasiadas luces
a tu envoltorio, esta romanza.
50
MUSICA EN EL UNIVERSO
Sonidos de cuatro notas
que tendrán algún sentido
y hechas de propuestas
en el vacío de las cuerdas.
Puras en la retórica
y elegante fantasía
con fino funambulismo
de equilibrio necesario.
Vaciando su cuerpo extraño
en la sombra ingrávida,
líneas de cuatro letras
en que no hay propósito.
Ni enmienda que las corrija,
vagando en la inmensidad
ofreciéndose disueltas
en su materia oscura.
Líricas de expresión
en sus notas y las letras.
Música del universo
después de una explosión.
51
DIOS NO HA MUERTO
Veo una paloma
en mi balcón anidar
y sus huevos cuidar
en una maceta.
Parece estar sola,
no sé si por viuda,
ser madre soltera
o mal “ave-nida”.
Nadie la molesta
ni siquiera el aire
que limpio respira
en esta ciudad.
Vera sus polluelos
y en alguna hora
buscará alimento
teniendo que volar.
Llegado el momento
tengo curiosidad
para no perderme,
ese gran milagro.
52
BOLERO
Este es un poema
que surge del querer
imprimir historias.
De labios en papel
y cuatro líneas
en rojo encarnado.
Sangre de corazón,
pincel y acuarela
en flor de espina.
Aguada en el ayer
de color que tiñe
si fuera tinta.
Saliva al dibujar
por este cuadro
de autor y firma.
Como de bolero
el dulce encanto
en amor cantado.
Fluyendo despacio
por si solo intenso
de emoción sincera.
Quiero que te cuente
lo que ha amado
o de su soledad.
53
SER ANALÓGICO
Alguna idea se enciende
cuándo otras se me apagan.
Mientras que soy yo, siempre
y que no son mis riñones
ni mi hígado los que piensan.
Son entrañas limitadas
y como todo lo demás
solo una pura comparsa
de sonidos con sus voces,
de movimientos sin habla.
Mientras este, mi corazón
golpea al pobre pecho
que ventila con miedo,
culpa del hermano pulmón.
Maldita sea su estampa.
Cuando desde algún rincón
se me enciende una luz
sin más, como una idea.
Recibiéndola por cable
directa desde el cerebro.
54
DICHOSA MASCARILLA
Creíste reconocerme
cuando yo iba de frente,
que viniste a saludarme contento de haberme visto.
Uniendo tu confusión
en la supuesta alegría,
luego al darte cuenta, de ser yo, quien no esperabas.
Al momento me dio igual
al ver que a ti también,
fluyendo en el mutuo engaño la cómplice conversación.
En que nos dejamos llevar
con agrado y disimulo;
en no hacerlo con detalle hablando del genérico.
Y hablamos de este mundo
como del aire al respirar.
Del reverdecer de la hierba siendo un manto natural.
En que todo era distinto
por esos espacios de la luz
en la peor primavera después de tantos años.
Nos despedimos más tarde,
desde el amable trato
por no saber quién eras tú, ni yo el que tú creías.
Mediando la despedida
ambos nos dijimos adiós
recordando a la familia,
tras aquella mascarilla.
55
SOLEDAD
Solo me tengo
nada me falta
ni el atardecer
que el sol apaga.
Ni el sueño inquieto
de noche amarga.
Ni tan siquiera
cuanto te deseo
trenzada en rama
al desconsuelo
del fuerte flujo
de un día gris,
al otro lado
de mi ventana.
Tu frágil alma,
de cuerpo entero
cuando te observo.
Fuera contigo,
de ser a mí
al que te abrazas.
56
UNA LLAMADA PERDIDA
No sé que me he perdido
de momento en la llamada
en la red abandonada de haberla atendido.
La tengo como perdida
en la comunicación,
que no tengo la tentación de averiguar de su vida.
Por que tengo la sensación
de su poca importancia,
y menor relevancia en que me dé, una emoción.
Debido a la impertinencia
en el momento en que se hizo,
que no sé por que hechizo hice caso a mi paciencia.
Estando en algo interesante
viendo, teléfono en mano,
cantar a una soprano que era muy emocionante.
Que no me quiero perder
hablando a un auricular,
atendiendo a un particular, o el que me quieran vender.
Prefiero las tonterías
distrayendo estas luces,
que oír sibilinas voces y sus verdades a medias.
Viendo que ”yo", el humano, se aleja
asesinando el tiempo
disfrutando en este campo
como una comadreja.
57
MÉS ENLLÀ DEL COR
Penjava del jardí
el color del teu nom,
i murmurava el vent.
Trencant el pensament
els somnis de les flors
com si fos poesia.
Tancant la ferida
amb punts de sutura
de caramel filat.
Em feia aquesta música
de notes descosides,
fetes de malencolia.
I es tancava la nit,
les portes del dia
mirant els teus ulls.
I et veia nua
mentre jo moria de fred,
en el maleït somni.
58
SON ÉSSERS D'UN ALTRE MON
Arriben éssers de vestits argentats
envaint la terra i els meus sembrats.
Jardineres plenes de flors rebentant,
geranis vermells i el seu verd brillant.
Són esses de cossos petits i alats
llepant les fulles i pètals, molt pesants.
Que he perdut la paciència de sant
que em distingeix del meu semblant.
Per ara he pogut defensar-me com puc,
encara que temo que tornin aviat
i puguin deixar-me qualsevol cuc.
Que es puguin reproduir per ser malfiat
de la seva imatge i jo mori per ruc.
Per això us faig arribar el meu comiat.
Adeu.
59
UN SANT JORDI PARTICULAR
Hi havia un cavaller
de bona capa i cuirassa,
ampla espasa i llarga llança,
que era una mica botifler.
Quan a un drac caragoler
li va regalar la rosa
que volia una princesa,
filla d'un rei casteller.
Ella va plorar molt de temps
quedant-se sense mocadors,
el que va ser un contratemps.
I diuen que des de llavors,
allò, sols va ser un passatemps.
Ja que al carrer tot són rumors.
60
RASCANT L'OCCIPITAL
M'agrada desvelar de les paraules
els seus secrets de llum i esmicolar-les
en trossets petits de temps i fer-les pols
quan omplen planes de papers amb ulls.
Poemes que brodaran daurades fulles
que volaran com si tinguessin ales,
l'enteniment begut dels meus reculls
al foc violent que prendrà dels encenalls.
I vetllaré records en sentiments
que viuen atrapats en el meu cervell
i ja sigui a l'escalfor dels pensaments.
La seva intensitat en la meva pell
mourà en els meus dits com si fossin ells,
els que volen, volen atrapar el cel.
61
BEURÉ AQUESTS VENTS
Benvingut si has arribat
amb paisatges sota el braç
de cuques de llum curioses.
Amb la llum en la mirada
que ha esquitxat els teus ulls
d'horitzons llunyans.
Com del blanc dels núvols
va evaporar el teu descans
en un despertar inquiet.
Així ens té dissolta l'atenció,
distret allò que ens comptes.
De tot el que has estat,
i que no hi hagués sospita
de saber que ho has viscut
en les teves passions alades,
com en el fons de la mar
de la teva imaginació perduda.
Que si te'n vas,
li dic adéu a aquest temps
guanyat al camí perdut.
Aquests llençols empolsats
en pintures de colors,
són versos que no interessen.
Per tu beuré aquests vents
sol per a extasiar-me
d'una dolça borratxera.
62
Ramon González
63
MONSTRE MARÍ
Jo soc la projecció del vostre esglai
i dels vostres temors més arrelats;
jo soc el costat fosc dels vostres somnis i
dels vostres desitjos amagats;
soc el mirall deforme que us retorna
una imatge grotesca i familiar;
soc tot el que us fa por de la natura,
el que sempre heu volgut arraconar;
soc el Monstre que assetja la Donzella
perquè l'Heroi la pugui rescatar;
la Balena d'estómac impossible
qui s'empassà en Pinotxo i en Jonàs;
jo soc la Bèstia dels mites de Cthulhu;
jo soc el Kraken; soc el Leviatà;
jo soc el vostre inconscient col.lectiu;
jo soc l'illa flotant de Sant Brendà;
soc tots els monstres de la sèrie B;
la criatura que ix del fons del mar;
jo soc germà del Drac que llença flames
i soc cosí de l'Alien de l'espai;
soc alhora el qui ataca i el qui fuig;
soc alhora el qui caça i és caçat;
soc el perseguidor i el perseguit;
soc Moby Dick; vosaltres sou Ahab.
Mateu-me; tant se val; ja tornaré;
els monstres de ficció som immortals.
64
HOMENATGE CINÈFIL
L'escala ensangonada del Potemkin
i la noia de Million Dollar Baby,
el Rosebud que obcedí el ciutadà Kane
i l'home aquell que va voler ser rei,
en Chaplin parodiant el dictador
i en Mitchum a La Nit del Caçador,
els indis assaltant la diligència
i l'alta societat de Filadèlfia,
el poble que va rebre Mr. Marshall
i l'home qui matà Liberty Valance,
la mort d'en Kurtz dient "L'horror! L'horror!"
i en Gollum murmurant "El meu tresor!",
el món apocalíptic de Mad Max
i el mític camarot dels germans Marx,
El Màgic d'Oz i la malvada bruixa
i en Gene Kelly cantant sota la pluja,
la lluita del jurat número vuit,
la Thelma i la Louise saltant al buit,
Gary Cooper llençant l'estrella al pols
i la Perla i en Lewt a Duel al Sol,
l'Orson Welles assetjat a El Tercer Home
i el drama familiar dels Corleone,
el monjo cec cremant la biblioteca
i la cruel majordoma de Rebeca,
els morts en va per un falcó maltès
65
i els tristos legionaris de Beau Geste,
la tinent Ripley enfrontant-se a l'Alien
i l'humor corrosiu d'en Woody Allen,
la rossa entre les urpes de King Kong
i en Toshiro Mifune a Rashomon,
el cavaller i la mort jugant a escacs,
els rebels cridant "Jo soc Espartac!",
en Curtis i en Jack Lemmon transvestits,
el joc d'Hannibal Lecter i Clarice,
els miralls de La Dama de Shanghai
i el coronel de El Pont sobre el Riu Kwai,
el detectiu que a Vertigo té un trauma
i la nena i el laberint del faune,
tot un món que s'enfonsa a Il Gattopardo
i la sheriff prenyada al crim de Fargo,
la Marlene enrendant el advocat,
Kirk Douglas i els soldats afusellats,
el surrealisme pur de L'Âge d'Or
i els estudiants del club dels poetes morts,
el poli expeditiu de Harry el Brut
i la colla de friquis de l'Ed Wood,
l'Enterprise navegant per les estrelles
i el telèfon vermell d'en Peter Sellers,
en Tom Joad escopint la seva ràbia,
el desert fascinat Lawrence d'Aràbia,
el duel que ensangonà l'OK Corral
i el maquinista de la General,
66
el pirata tronat d'en Johnny Depp
i la Liza Minnelli al cabaret,
la Marilyn Monroe fent de corista,
en Schindler i l'Stern ordint la llista,
el monstre fabricat per un científic,
el poble defensat pels set magnífics,
Merlin i els cavallers del rei Artur,
la cursa de cuadrigues de Ben-Hur,
l'espectacle i l'acció de Bond, James Bond,
l'esprit aventurer d'Indiana Jones,
Viridiana i els pobres del sopar,
Gloria Swanson al Sunset Boulevard,
la inoblidable Gilda de la Rita,
en Marcello vivint La Dolce Vita,
en Jimmy Dean i la carrera tràgica,
Bogart i Kate conduint La Reina d'Àfrica,
en Pepe Isbert d'esgarrifós botxí
i en Dràcula dient que ell no beu vi,
la cerca dels centaures del desert
i els actors escollint ser o no ser,
l'odisea espacial del 2001,
l'amarg somriure de Monsieur Verdoux,
la Stanwyck seduint el passerell,
el terror de Psicosi i Els Ocells,
la jungla de la Jane i d'en Tarzan
i el monòleg final del replicant,
el gàngster que cridà "Soc al cim, mare!"
67
i en Darth Vader dient "Jo soc ton pare",
l'Escarlata i en Rhett i el foc d'Atlanta
i la història immortal de Casablanca
i la neu de Dublín queient de cop
damunt de tots els vius i tots els morts.
68
LABERINT
Hi ha una estranya sensació
que em persegueix molt sovint:
la d'anar sempre fent tombs,
errant per un laberint.
Un laberint intricat
amb els límits imprecisos,
ple de corbes i racons,
estances i passadissos.
Un laberint embullat,
sense cap forma concreta,
tan vast i tan angoixant
com el laberint de Creta.
On hom mai no sap on és,
on res no es prou conegut,
ni el camí que ha de recórrer
ni el que ja ha recorregut.
On hom mai no sap on va,
si avança o retrocedeix
o si torna cap al centre,
si es que tal centre existeix.
69
On jo fos el constructor
d'un laberint fet a mida
que fa temps que va oblidar
on es troba la sortida.
On jo fos el monstre cruel
amagat als corredors
que sotja les seves víctimes
emparat en la foscor.
On jo fos l'heroi valent
que descargolant el fil
va fent via espasa en mà
cercant el seu enemic.
On voltegessin tots tres
dins d'aquest laberint meu;
on jo fos alhora Dèdal,
el Minotaure i Teseu.
Serà que, tan diferents,
són part d'un mateix conjunt?
Serà que al cap i a la fi
tots tres sempre han estat un?
70
JA TORNEN
(2019)
"Mireu, ja venen, ja són aquí,
com als anys trenta, com als anys vint;
mireu, ja tornen a treure el cap,
com al temps fosc del segle passat;
mireu, ja tornen els demagogs,
els salva pàtries, els homes forts,
els curanderos, els xarlatans,
tornen els líders providencials;
torna l'estigma pel diferent,
torna l'oprobi pel dissident,
torna el voler controlar les ments,
la policia del pensament;
ja és en perill la lliure expressió,
ja reviscola la inquisició;
ja torna el món de la intolerància,
el món de l’Orwell, el món d'en Kafka.
Aquí els fanàtics, aquí els tirans;
enmig nosaltres, igual que abans.
No són només en llocs perifèrics,
ja són a dins del mateix imperi;
tornen a América, tornen a Europa,
és com el dia de la marmota;
ja ho diu la dita, tothom ho sap,
el peix comença a pudir pel cap.
Que no s'atansin les criatures,
ja torna el Duce, ja torna el Führer;
71
mireu, ja torna l'home del sac,
torna l'Stasi, torna el Gulag,
torna en McCarthy i el Ku-Klux-Klan,
tornen les hordes de Genghis Khan.
Cauen els raigs, sanen els trons,
hi ha núvols negres a l'horitzó;
vé la tempesta, creix el cacau,
nem a guarir-nos al fons del cau,
que quan les feres treguin les urpes
aquest cop no sortirà cap Roosevelt.
Tenim en Trump a la Casa Blanca,
tenim feixistes ballant la samba,
i per si aquests us semblaven pocs ara,
per postres, tenim el Vox.
72
POBLES PERDUTS
Si nosaltres, humans, volguéssim rebre
lliçons d'humilitat i de modèstia
no hauríem de mirar el cel estelat;
només cal que miréssim de percebre,
de comptar, si ens prenguéssim la molèstia,
tots els pobles perduts del temps passat.
Gireu la vista enrere i recordeu
tots aquells pobles desapareguts,
oblidats en un temps remot i incert,
d'aquí, de més enllà, de tot arreu,
pel foc i els enemics potser venuts,
colgats pel mar, la jungla o el desert.
Penseu en els acadis i els sumeris,
que ens donaren la roda i l'escriptura;
en els ibers, els celtes i els saxons;
els sàrmates, escites i cimetis
i els altres pobles de !'estepa dura;
i els egipcis deis temps dels faraons.
Penseu en els cretencs ien el troians,
els seus mites perduts enmig la broma;
en Etrúria, Micenes i Tartesos;
els visigots, els vàndals, els alans;
i recordeu, puix som hereus de Roma,
73
la trista sort dels vells cartaginesos.
Penseu en els fenicis i arameus,
els imperials assiris i els hitites,
caiguts com un grapat de fulles seques;
Mitanni, Babilonia, els filisteus,
els de la vall de l'Indo, els eftalites;
i en els inques, els maies i els asteques.
Moab i Amon, Edom i Elam,
Ghana i Benín, Bornú i Tukror
í els de la vella Mali i els songhais;
i els liao i els xia, i els mon i els txam;
i els qui enmig de la selva van fer Angkor
i els qui a Pasqua aixecaren els moais.
Penseu en tots aquells pobles d'abans,
en les seves fortunes i dissorts,
que van néixer, van créixer, van florir,
i que abans que nosaltres van ser grans
i que abans que nosaltres van ser forts
i que abans que nosaltres van morir.
74
NAVEGANT
Potser és el destí frustrant
del meu vaixell prim però fort
estar sempre navegant
sense arribar mai a port.
Potser és solcar sempre el mar
com un peix, com un ocell,
sense trobar illa ni far
el destí del meu vaixell.
Potser el bressaran les ones
sense mai tocar la terra
per les més remotes zones
però mai no tomarà enrere.
Potser errarà vagabund
per mars erms i solitaris
però no variarà el seu rumb
malgrat tots els vents contraris.
Potser s'haurà d'enfrontar
a tempestes i huracans
amb perill de naufragar,
sense conèixer descans.
75
Com anguila que s'esmuny
navegar sense desmai;
veure la costa de lluny
sense trepitjar-la mai.
Doncs bé, d'acord, endavant;
si ha de ser, que sia així;
continuarà navegant
si és aquest el seu destí.
Continuarà navegant
sense dubtes, sense traves;
sempre ferm, sempre constant
per sobre les aigües blaves.
Per sobre les aigües grises
continuarà navegant;
si a la fi no puc ser Ulisses
seré l'Holandès Errant.
Si aquesta és la seva sort
sempre estarà en moviment;
si mai no ha d'arribar a port
navegarà eternament.
76
REFLEXIONES EN UN DÍA DE PRIMAVERA DEL AÑO 1 d. C.
(después del Coronavirus)
¿De qué sirven los tanques y misiles,
buques de guerra, aviones de combate,
si al virus no podéis bombardearlo
ni barrerlo con ametralladoras
ni arrollarlo cargando a la bayoneta?
Ni siquiera podéis ponerle multas
ni sentarlo en el banquillo de los acusados
ni aplicarle tal o cual artículo del código penal.
¿De qué sirven los tinglados financieros
y todos los tejemanejes contables
con que tratáis de mantener el mito
del crecimiento económico ilimitado
si al virus no podéis engatusarlo
ni enredarlo con cotizaciones bursátiles
ni colocarle créditos ficticios
ni hacerle comprar deuda a largo plazo?
¿Y de qué sirven todas las murallas,
todos esos controles y alambradas
con los que pretendéis negar el paso
a quienes vienen huyendo de la pobreza
si el virus ha llegado hasta nosotros
instalado con toda comodidad
en la clase business de los aviones
y en la cubierta de los cruceros de lujo?
¿De qué sirvieron tantas privatizaciones,
tanto bien arrebatado al común
para dejarlo en manos de oligarcas
a quienes sólo importa el beneficio,
77
usando como excusa - ¿os acordáis? -
que la gestión privada es más eficaz
si cuando hay una crisis de verdad,
cuando las cosas se ponen peliagudas
lo único que todavía funciona,
aunque de forma imperfecta y precaria,
la última delgada línea blanca
que nos separa del caos absoluto
es lo que aún resta del servicio público,
lo que no ha podido ser desmantelado
por tantos políticos oportunistas,
desde los de la derecha más rancia
a los que presumen de ser de izquierdas
y que cuando la tormenta amaine un poco
serán los primeros en colgarse medallas?
Ahora que la madre naturaleza
nos ha dado un aviso, quizá el último;
ahora que ya no hay ninguna duda
de que el emperador está desnudo,
de que ya no hay países desarrollados,
de que todos somos tercermundistas,
o iniciamos un decrecimiento controlado
mientras aún estemos a tiempo
o dentro de poco, pero de muy, muy poco,
la decisión ya no estará en nuestras manos.
78
Lluis Milara
79
L'arbre vell despullat i sol.
Llàgrimes que broteu de l'arbre vell, despullat i sol;
i sobre les fulles del terra mortes us deixeu caure
per anar morint i enfosquin a poc a poc;
Llàgrimes que acluqueu els vostres ulls per no plorar
al veure la seva imatge de tristesa i por.
No ploreu més per l'arbre nu,
ni us avergonyiu la seva figura.
Que per disposar demà dels seus fruits,
avui ha de tenir molta paciència i cura;
suportant el fred de les nits hivernals,
el pes de la neu a les seves branques,
el vent canalitzat sobre el prat,
des de les muntanyes nevades
i la soledat, sòrdida i plena de mancances.
Llàgrimes no us heu d'entristir;
Que el vostre arbre tornarà a florir,
ple de floretes blanques i grogues
un dia de primavera
quan el sol pugui sortir.
Si la vida és el més gran dels miracles,
de què serveixen els altres,
quan el meu cervell no entenc
que d'un tronc de fusta vella,
aigua de pluja i un grapat de terra,
la flor i els seus fruits puguin sortir.
80
LA SALETA QUE DONA A LA PLAÇA
Fa fred al carrer,
hi ha neu a la terrassa,
és una tarda grisa
la nit serà blanca.
Que bé que hem trobo
quan estic a casa,
assegut a la meva butaca
de la saleta que dona a la plaça!
contemplant la tele,
deixant corre la mirada,
pensant amb els temps passats
i amb els que han d'arribar encara.
Que bé que em trobo
quan estic a casa!
fullejant un llibre,
esperant que arribi
la meva Estimada,
per parlar de les nostres coses
o per no dir una sola paraula.
Aquesta serà una tarda
plena de mancança
repassant els bons moments
i els dolent, si fa falta.
Aquestes tardes de diumenge
amb la meva calma,
81
donaven pau al nostre cos
i a la nostra ànima.
Que bé que ens hi trobàvem
a la saleta que dona a la plaça
cadascú assegut a la seva butaca,
parlant de les nostres coses
o no dient una sola paraula.
Sempre recordaré
aquella última vetllada;
l'expressió ferma de la teva cara,
la serenor de la teva mirada,
i la llàgrima lenta i silenciosa
que et relliscava per la gaita.
Ja sabies que el viatge era llarg
i sense tornada.
Assegut a la meva butaca
de la saleta que dona a la plaça,
cada tarda, esperaré que tornis,
Rosa Maria estimada.
82
MI SILLA FAVORITA
¡Que espere la noche en la lejanía!
¡Que esperen los días que me quedan de vida!
Que me dejen llorar y reír
como antes lloraba y reía,
en el que ha de ser
mi último año de vida.
Lloraré porque se me borraran
aquellas tarde de verano tan soleadas y tranquilas,
la de invierno tan frías
y las de la primavera y otoño tan entrañables,
y amigas mías;
Que no podré ya verlas,no podré vivirlas
como antes lo hacia
Mi otra vez oírlas y sentirlas;
porque siempre,siempre, se me hicieron cortas
todas las tardes de todos los años,
de todos los días,de toda mi vida.
Lloraré amargamente para que las noches
sean más cortas de lo que yo quería
iQue corta es la tarde¡
¡y que larga y fría la noche
sin amor ni compañía¡
Que cortas se me hacen las tardes de todos los días:
recitando mis versos y leyendo mis propias poesías.
Sentada en mi silla de ruedas preferida
83
junto al balcón de la salita;
Sola en la casa y sin que nadie estorbe,
ni amigos,ni familia;
Construyendo castillos en el aire
y pensando en la poesía de la vida;
Inspirada en las personas que pasan
por la acera de mi calle,estrecha,
antigua,adoquinada, vieja y antigua
y en los escaparates y tiendas
que tras los cristales
a finales de la tarde
tienen las luces encendidas.
Que largas resultan las tardes,
con un libro mío en mi regazo, de poesías;
circulando por la salita!
sola y con mi silla de ruedas favorita; pensando,
llorando viviendo en poesía, con el corazón abierto
pero con las manos vacías.
84
Fco. Muñoz Pacheco
85
CREPUSCLE FLORIT
Volia escriure un poema per tu.
Abm els ulls tancats, la teva imatge
omplia tot el meu pensament
i no tenia res a expressar-te.
Amb l'utopia avui he compres
que no solament son les paraules
les millors portadores d'emocions
i les somiadores de fábules.
La meva boca parladora i inconscient
et volia dir alguna cosa i les paraules
es van ofegar a la meva gola tremolosa
amb un neguit de pasió, sense fin.
Un sol perdut a l'horitzo, s'esvaeix
buscant un motiu per calentar el meu cor
i et veig al cel, com una broma amorosa
cridant ben fort el meu nom.
Ets dona de llavis dol¢os, que vius
en els meus somnis infinits, per sempre.
La meva anima beu el vi de la teva boca
un languit i cálid capvespre del sud.
I una música extranya ens embolcalla, a tots dos
mentre el meu esperit se perd dins els teus ulls
profunds i captivadors, per fugir de l'ahir
oferin-ti com un tresor, una flor de primavera.
Un llamp lluminos, obrira la porta del teu jardí
fresc i oloros, d'azutcenes i gessamins
que fa temps varen florir per a sentir
en el teu cor, el perfum d'una bella cançó.
86
87
UNES MANS
Unes mans que escampen per la nit
e/s teus perfums càlids d'amor
en forta lluita, dins el meu llit que perdo sempre, sota els llençols.
Mans que dibuixen, per l'esquena
la tendresa i petons de l'hivern
amb suaus carícies d'assutzena que sembla que em porten cap al cel.
Mans que volen en llacs comiats
com els coloms, amb blancor de neu.
Mans fidels, d'esperit tant somiat" que un dia, tanquen u/Is amb l'adeu.
Unes mans belles i reals.
Les mans com lliris de records
que per l'infinit varen marxar per deixar-nos la tristor al cor.
Sàvies mans de direcció orquestral.
Música de dolça partitura.
Mans plenes de notes musicals. Belles mans que apropen la cultura.
Mans pregant amb mística oració
com la imatge d'un sant a l'altar.
Mans humanes de treballador que per lletges, volem amagar.
Mans apretades per l'acord
que ahir, un tracte tancàvem.
Pot ser, avui s'ha perdut el valor
que en altre temps, tots li donàvem."
88
AL CRIST INGRÀVID
Està suspès en l'aire dels nostres pecats.
Suspès en l'ànima
de les nostres contradiccions.
Tal vegada, perquè la seva condició humana
l'omple de dubtes i afebleix
el seu esperit innocent.
Amb la mirada baixa
per la vergonya de la nostra traïció,
traïció, a ell i a tots els nostres germans.
Cada cop, cada ferida, cada gota de sang
és una acció violenta, una negació a Déu
i un menyspreu vers els altres.
Aixeco les mans per tocar-lo
però, no m'acosto mai, doncs ell
sembla que s'allunya, com un ocell en el cel.
Així i tot, encara sento la seva estimació
i li demano, egoistament, un perdó
que potser no mereixo.
I en la seva solitud i en la tristor
no hi és la mare, ni els amics,
no hi és la mare, ni els amics,
no i ha música, ni flors, ni encens.
Sí, ja sé, que solament és un bocí
de fusta treballada, però, jo hi veig
tot el patiment del món.
Un món fred, i insolidari, que no
ha comprés, que per viure plenament
la única força indiscutible, és: l'AMOR.
90
"AMB TU, ESTIMADA"
Malgrat totes les dificultats, estimada meva
caminarem els dos, per la drecera de les carícies.
Curarem les ferides de la vida
provocades pels nostres fracassos.
Buscarem la pau dins nostre amb el desig de la veritat i l'amor.
La teva llum, il·lumina la meva existència.
Vaig, des de la vall fins a dalt del cim, darrera teu.
Ploro i canto, depenent deis moments
també prego per saber quan ho he de fer
i necessito una forta abraçada per poder viure i morir en pau, amb mi mateix.
Amb el teu amor, tinc el misteri de la vida
i és la nit, un mirall fred, que vull oblidar.
La meva mirada se perd en I ‘horitzó del mar
per retrobar-te al meu costat, a la terra.
La pluja, renta les dèries i angoixes que esclavitzen la meva anima.
Per això, amb tu, puc caminar tot el temps
amb serenor, amb humilitat i amb la més
joiosa i venturosa felicitat.
Si tu no vens amb mi, em perdo dins el bosc
de la meva solitud i desesperança, per que m'allunya del teu amor i la teva presencia.
Amb tu, em podré vèncer a mi mateix
i aquesta és rúnica victòria ·que m'omplirà de goig.
El so de les teves paraules m'encoratgen i tenen tota
la força per treure’m les dubtes boiroses de l'anima.
I així, seràs la meva alliberació de tots els patiments
i amb tot el goig acaronaré la gloria, per sempre més.
91
ARRIBADA AGREDOLÇA
Els ulls de la meva mare
no són feliços del tot.
No deixo de preguntar-me
els motius de tanta por.
Encara no he vist al pare
ni als meus germans ni als avis.
Pensava que m'esperaven
amb un gran somriure als llavis.
Tothom sembla disfressat
a ningú he vist la cara.
No m'havien avisat
que hi hauria gent tant rara.
Potser no ha estat bon moment
la meva arribada al món.
Creia que el meu naixement
no portaria tristor.
Diuen que hi ha una pandèmia,
que està morint molta gent.
Tothom està a casa seva
per no contagiar als demés.
Jo d'això, entenc ben poc.
Només vull les abraçades
i que em donin molts petons
per veure tant sols rialles
92
NEGRES RECORDS
Sota el trebol patern i tranquil
què faré del somni encisador?
Quins pensaments vindran als meus ulls
d'aquell mar tant blau i tant llunyà?
Mar, que un dia vaig travessar
fingint viure, un destí inevitable
ignorant totes les emocions
quan la vida, nua i dolorosa
de gust, la canviarà per la mort.
El cor ignorant i condemnat voldria
fruir en la flor del temps
i en un poble salvatge i estrany
que plora d'enveja, i riu de odi.
Avui he tornat per contemplar-vos
al jardí de plantes perfumades
i a parlar-vos des de la finestra
d'aquesta casa, on vaig viure
quan era petit, la fi de l'alegria.
Quantes penes, quantes fantasies
m'envaeixen pensatiu i solitari
escoltant a la llunyania una granota
i esperant la nit per veure alguna cuca de llum.
Un vent perfumat, de tots els olor de la tardar
sacsejava un xiprer, alt i trist
el qual, a mi, em semblava que el soroll
93
de les seves branques em deien alguna cosa.
On va marxar la meva infantesa?
On va marxar la meva esperança?
On són, la joventut, la gloria, l'honor
el plaer de viure, !'alegria, l'amistat,
la força, l'amor, el desig, la sort?
S'han convertit en tètrics fantasmes?
I en la meva imaginació, viu la misèria
que s'acosta al meu cor, angoixat i oprimit
que li planta cara a una mort massa matinera.
Però la meva desgracia, és que no puc
allunyar-la de la meva vora.
Camina al meu costat, amb una petita rialla
dient-me, "tranquil, jo no tinc mai presa".
94
HAIKUS
El desert crema.
La vida ressorgeix
en un oasi.
L'edat que tinguis
que no sigui un fre, mai.
El futur és teu.
Petites coses
omplen nostra existència
tota la vida.
Si t'equivoques
corregeix deseguida
la teva errada.
Calor de l'estiu.
A les tres la migdiada.
Suor i mandra.
95
HAIKUS
Amb calmada veu
veritat expressada
vola per l'aire.
La teva vida
no mes tú la pots viure.
Viu-la ben plena.
Amb les paraules,
sentiment de l'anima
fes poesia.
La teva esencia
ningú mai la pot prendre
malgrat els riscos.
Creu els teus somnis
es compliran un dia.
Amb la por fora.
96
HAIKUS
La Seu Antiga
aguaitant al riu Segre
vigila l'horta.
Tornem de l'estiu
i veiem la Seu Vella.
Ja som a casa.
Albada humida.
Primavera de pluja.
Soroll de l'aigua.
La fi del dia.
He apres una mica.
M'omplo de somnis.
For¢a i lluita.
La rendició impensable.
Endavant sempre.
97
HAIKUS - 2
La hierba alta.
No hay nadie en los columpios.
Fría la tarde.
Fuerza del agua.
Me invita la corriente.
El río fluye.
La voz amable.
Dulzura compartida
para el amigo.
Toda la vida
cambia constantemente.
Todo es posible.
Vive alegre
y los duros momentos
serán más suaves.
98
SONETO EN LA BASURA
Su mirada se cruzó con la mía.
No sé por qué, pero sentí vergüenza.
Ėl también, cuando vi su miseria.
Lo que yo tiraba, el lo recogía.
Quizás busca su dignidad perdida
como flor que brota y centellea
entre bolsas de basura que gotean
y con olor pestilente, revolvía.
No sabía de su mala fortuna
ni que su vida fuera un gran problema.
Hoy he visto, que no hay persona alguna
que la crisis no le cause tristeza
al sentir que le falta una ayuda
que en otro tiempo fue mano
sincera.
99
TELÚRICO
En nuestro planeta Tierra
casi todas las montañas
han nacido de una fuerza
que sale de sus extrañas.
Una fuerza poderosa
tan cruel y devastadora
que destruye pavorosa
nuestra vida soñadora.
Y no debemos pensar
ni siquiera ni un segundo
que podemos controlar
el destino de este mundo.
Tal vez debiera ser, Agua
el nombre de este planeta
al ser lo que más abunda
y que en los mares impera.
Y en la Tierra, el sufrimiento
nos persigue y nos aterra.
No somos hijos del viento
sino despojos de guerra.
Si vamos contra natura,
no hemos aprendido nada
y al salirnos de la cuna
perderemos la batalla.
100
A LOS LIBROS
Son el cofre de un tesoro
de valor incalculable
con un enorme poder
que nos lleva a todas partes.
Son pasado y son futuro
y son prsente deslumbrante
abarcan toda la vida
mostrándola en un instante.
Si buscas encontrarás
emoción y sentimientos
consejos para vivir
y echar las alas al viento.
Están todas las respuestas
si sabemos preguntar.
Y la menor inquietud
ellos solucionarán.
Son el mejor compañero
en los peores momentos,
en los buenos, nunca falta
gente que viene con cuentos.
Porque sin conocimiento
siempre tendremos la pena
de perder una ocasión
y resolver los problemas.
Intentemos leer mas
haciendo ameno el camino.
Hallaremos la riqueza
"porque todo, está en los libros.
101
ONDINA
Agua es todo lo que somos
y del agua provenimos.
Agua echamos por los ojos
y si nos falta morimos.
Hay reflejos en el agua,
que danzan muy suavemente,
de una luna grande y blanca
que me empujan a quererte.
Como ninfas misteriosas
se deslizan en el aire
y siempre, tan silenciosas
acarician mis pesares.
Son latidos de la noche
que viven muy lentamente
y parece que se esconden
para jugar con mi mente.
Sombra y gotas de rocío
Ondina de húmedos sueños.
Calma y recodo del río.
Gozo de amores eternos
102
AMANECER DE UNA NUEVA VIDA
Y cuando pase esta noche
volverá a salir el sol
y todo el temor que escondes
se tornará en resplandor.
Volverás a ver el cielo
volverás a ver las nubes
y sentirás en el viento
unas nuevas inquietudes.
El perfume de las flores
llenará, otra vez, tu alma
y olvidarás sinsabores
para tener esperanza.
Disfrutarás paseando
como lo hacías ayer
y a lo mejor, recordando
la canción, Resistiré.
Abrazarás, nuevamente
a todos tus familiares
pues al lado de tu gente
te olvidas de tus pesares.
¡Cuantos besos encerrados
brotarán del corazón!
Volveremos a tocarnos
y a sentir esa emoción.
Los amigos que, de nuevo
quieren estrechar tu mano
para sentir ese fuego
y caminar a tu lado.
Por eso cada mañana
que nos trae un nuevo
día será una fuente,
que mana agua
de una nueva vida.
103
LLEGADA AGRIDULCE
En los ojos de mi madre
no veo la felicidad.
No dejo de preguntarme
por qué no sonríe ya.
Aún no he visto a mi padre
ni a mis hermanos y abuelos.
Pensaba que un niño trae
alegría y no desvelos.
Todo el mundo con disfraz.
y no les veo la cara.
Nadie me vino a avisar
que habría gente tan rara.
Igual no es un buen momento
mi llegada a este mundo.
Creía que un nacimiento
era el sentir más profundo.
Dicen que hay una pandemia
que está matando a la gente
dejando solo miseria
que a nuestra alma enardece.
Todo el mundo está en su casa
para evitar los contagios.
Solo mi madre me abraza
y me roza con sus labios.
104
DIBUJO DE AMOR
Tus
días,
mis días,
nuestros días.
Todo este tiempo.
El confinamiento.
Nuestro renacimiento.
luz de nuestras miradas.
Nuestras pasiones olvidadas.
Tu alma y mi alma enclaustradas.
Es un buen momento para aprender
Hacer un gran esfuerzo y reverdecer,
las promesas olvidadas de nuestro ayer.
¡Tantos años de vida satisfactoria!
con nuestras vivencias en la memoria
para honrar a nuestra historia.
Aprendiendo el uno del otro
Dándote amor silencioso,
siendo tu fiel esposo.
Comprensibilidad.
Ganas de luchar.
Con la verdad.
Mi amor.
Mi flor.
Sol.
105
RELATO DE UN TIEMPO (I)
De las muchas lecciones, que durante
este tiempo de aislamiento he podido
aprender, creo que una de las más
importantes es: el hecho de compartir.
Pues ante las grandes catástrofes
y peligros de la vida
individualmente, no somos nada.
Si nos unimos, al menos, podemos luchar
con entrega, con esfuerzo y con solidaridad
y probablemente, podemos vencer.
Para luego compartir con los demás
no solo la victoria, sino cada
instante de nuestra vida.
¿Pues, para qué sirve el amor que
tenemos en nuestro corazón
si no lo compartimos con los demás?
¿Para qué queremos nuestras fuerzas
si no son para ayudar al mas débil?
¿De qué sirve tener mucho dinero
en el banco, cuando hay tanta gente
que necesita tantas cosas?
¿Podemos disfrutar de nuestro bienestar
egoístamente, estando rodeados
de dolor y enfermedad?
¿Vamos a pasar factura, por todo
lo que donemos a los demás?
¿Para cuándo nuestras acciones altruistas?
Entonces, de lo que se trata es
de aprender a compartir
no solo de dar, sino de darnos.
Compartiendo con todos la alegría, el llanto
la esperanza, el camino, el pan, el trabajo
y en definitiva, nuestra vida.
106
RELATO DE UN TIEMPO (II)
En nuestra casa recluidos, serenidad
comodidad y preocupación.
En las calles, soledad, prisas y ansiedad.
En los hospitales, trabajo, lucha y esperanza.
En nuestra casa, confort, calor e inquietud.
En las calles. frío, miedo y desaliento.
En los hospitales, heroicidad, entrega y humanidad.
.
En nuestra casa, amor, sonrisas y desconcierto.
En las calles, temor, ignorancia e insolidaridad.
En los hospitales, cariño, esfuerzo y cansancio.
En los hospitales, cariño, esfuerzo y cansancio.
Resumiendo, en las casas reclusión.
En las calles, vigilancia.
En los hospitales, vida.
Y en mi corazón mucho agradecimiento para
todos los investigadores, científicos, médicos
sanitarios, celadores, farmacéuticos, empleados
cajeras, camioneros, soldados, policías
guardiariviles, mosos, urbanos y todos
los que han luchado contra esta pandemia,
Y también, un recuerdo para los fallecidos
y un gran abrazo para sus familiares
por que muchos no han podido
despedirlos y llorarlos juntos.
107
Paquita Oto
108
BOIRA MELANGIOSA
Caminar poc a poc entre la boira,
M'ajuda a alliberar els meus pensaments.
Boira espessa, boira plana,
Quants colors hi ha darrera d'aquests moments.
Els cabells molIs d’aquest plugim de gel.
Letargia que m'envolta misteriosament.
Porto a dins imatges del passat,
Que el pas del temps no ha pogut pas esborrar.
Quan la boira deixarà la seva intensitat,
Un raig de sol es tornarà a filtrar.
Però per mi mai serà una nosa,
Aquesta boira que tant em va fer somniar.
109
"FUTBOL, POR I CORATGE"
Futbol, por i coratge,
deuen anar pel mateix camí.
Por, pel perill que tot plegat comporta,
Coratge, per que malgrat tot,
S'ha de vèncer aquest perill.
Tot es meravellós mentre un guanya,
Però la derrota et pot portar a L’oblit.
No s'ha de degradar al contrari,
Em de procurar no fer una guerra
Exaltant sentiments enemics del joc net.
L'entusiasme es manifesta
Cada cop que la pilota entra a la xarxa.
Es bogeria, misteri,
I una multitud delira....
Es un sentiment que neix del cor.....
Cans i afalagaments esperant aquest desitjat gol.
No importa el lloc, no importa el temps.
Es un estimat i meravellós turment!
3/8/2017
110
EL RETROBAMENT
Tornarà la vida.
Retrobar-se després, serà el nostre regal.
Tots esperem sentir l'abraçada i l'escalf
dels nostres éssers estimats.
De sentir totes aquestes sensacions
que ens donen la llibertat.
Potser res tornarà a ser igual.
Potser haurà servit per millorar
en alguns aspectes de la nostra vida.
Per molts serà més dur,
Per que quedarà el sabor amarg
dels éssers perduts.
Però això també ens farà millorar.
Ens farà entendre, i valorar positivament,
moltes petites coses,
que abans, no valoràvem igual.
Abracem l'escenari d'avui,
per anar preparant el de demà.
per que al final,
en aquesta obra que ara estem creant:
"Quedar-nos a casa,"
!que és la millor manera d'ajudar,
podrem aconseguir que l'últim acte,
tingui aquest final feliç:
"El Retrobament"
14/02/2020
111
PAGESIA
El pagès ha estat un tipus d’home tenaç treballador incansable.
Ajupit sobre la terra, el seu contacte amb la natura es directe i vital.
A poc a poc, l’home del camp ha anat bastint en el paisatge la bellesa de les
coses útils. Les oliveres, els ametlers, les mongetes que s'enfilen entre les
canyes, i tantes i tantes coses imprescindibles per a la nostra vida quotidiana.
La llibertat deis camps, l'herba tendra, els bancals, els horts, els arbres i els
carrers tranquils del poble, on el temps passa d'una manera calma i tranquil la
Molt diferent de la ciutat.
El poble aquell on vàrem fer els primers jocs, els primers amics, els cantes
vora la flama del caliu familiar!
Que bonics aquells records, i que petits aquells camps, comparats amb els
llargs camins del mon !!
3/ 4 / 2017
112
MUSEUS I SENSACIONS
Entrar en un museu, és fer una immersió en l'univers de l'art.
En ells, s'hi exposen obres de tota mena; sigui amb pintures, escultures,
art rupestre o prehistòric, fotografia, etc, etc.
Els museus ens proporcionen una atmosfera agradable, sobretot amb la
seva il·luminació, que aconsegueix que quan estem contemplant les
obres, ens oblidem de tot, per pensar només, en el
magistralment aconseguides que estant.
Quan admirem un quadre o una escultura, sempre pensem en quant de
temps, el pintor o escultor ha pogut necessitar per plasmar-lo.
Ells manipulen, reinventen, amb un èmfasi d'exploració, que als que no hi
entenem, ens sembla impossible d'aconseguir.
Entrar en un museu, és perdre la noció del temps, i endinsar-nos en un
passat de somni i poesia. De valor cultural, que ja no podrem comprar.
És un espai que ens fa connectar amb el nostre interior per sentir
sensacions noves, i submergir-nos en ta màgia i la sensibilitat dels grans
autors a través de la llum i el color.
En definitiva; un espai summament agradable, on si guarden molts
secrets que mai, ens seran revelats.
Lleida, cinc d'abril del 2020
113
Maria Pijuan
114
Títol : LA ROSA
Li diu la rosa al poeta
i a qui escriu un llibre:
"Si em mires fixament,
potser t'entri al pensament
i et dongui alegria,
perquè tota jo,
soc poesia.
Lleida, 23-
4-2020
115
AMIC
Tu ets l'amic que escullo,
amb qui em poso en la més ampla intimitat.
Som tu i jo, fit a fit, tan de dia com de nit,
Tu em dones plaer, em transportes més enllà,
em fas gaudir fins treure'm la dolça son...
Tu ets pacient, dolç, tendre, escaient,
formal, sincer, fidel, no em 'saps trair.
Ets l'enigma, ets l'anhel, el consol,
el recer, el descans, el mestre, el pedagog,
el psicòleg. el missatger...
Saps esperar, guardar secrets i silencis...
Saps fer plorar, i dibuixar un somrís,
saps fer pensar, consolar i fer gaudir.
Tu, fas viure i reviure, fins i tot
pots portar a la immortalitat,
traslladar al transcendent, a l'infinit!
Ets la joia, ets la pau, el compartir,
el desig, l'esglai, el fer patir,
l'interès, el neguit, el dur cap a un fi ....
Sí bon amic, em fas tan feliç...
com quasi ningú ho ha aconseguit,
si, tot això i molt més, ho ets tu,
bo i gran amic "LLIBRE" beneït
Sant Martí de Maldà,
23/04/1965
116
117
María Rosa Roca
118
La boira
Que difícil és imaginar-te,
sota aquest tul tan opac,
més dolorós és saber
que quan el sol brillava
em vas estimar,
La vall que ara recorro
ja pertany al passat
ja no m'ensorra el dolor
d'haver-te estimat.
Tèrbola enlairo la mirada
en aquest cel gris í blau
i amb passes lentes hi deixo
els errors del meu passat,
on manquen senyals
de tendresa i és inexorable
el dolor..!
Aturada amb tu, boirina,
el meu rostre has refredat
la teva frescor m'embolcalla
i m'esborra tota visió,
el teu vel em desprèn
dolcesa, i em molesta
el seu amor..!
si un dia al capvespre
el veus que camina tot sol
abatut pel gebre de la soledat...
Vés i dis-li a cau d'orella
que jo també l'he oblidat!
Lleida, febrer de 2097
119
L’insomni
T'estimo, i em sento culpable
enmig de la foscor
et torno a recordar
divago per un sender inesgotable...
i els estels em deixen
d'il·luminar.
Em disperso pels camps
dotats deis millors herbatges
d'uns matisos difícils d'oblidar
i en la penombra se'm
dibuixa la teva imatge
i et torno a recordar.
Cansada em recalzo en un
arbre, d'escorc;a ressecada
i la meva pell sensible
et ve a acariciar i
tot el meu cos sent
l’embranzida ...
d'ahir, d'avui i més enllá
La llum m'assenyala
un nou día, i el desvetllament
em deixa descansar.
Perduda, cerco un somni
on aquest estrany sentiment
vull soterrar.
120
I en l'ombra de la nit
et torno a recordar,
i en aquest silenci íntim
-et dic-
t'estimo, i no em sento culpable
aquest impuls que m'arrasa
ja no el puc aturar..!
Lleida, gener de 2017
121
L'últim amor
No puc imaginar-te,
però t'anhelo diferent.
En qualsevol cruïlla sorprèn-me,
atura els meus passos,
fes-me un somrís i
enlaira'm la ment.
Dibuixant un marc
on res jo no s'estronqui,
on la teva joventut
i la meva maduresa
connecten plenament.
Í si quans ens mirem
ens acusen d'irresponsables,
més units estaran els nostres sentiments
i caminarem...
enmig del passat i del futur.
Tu em guiaràs en un comp
llarg i fèrtil on traspua l'aigua fresca.
Jo t'aturaré en un aiguamoll
on suren les fulles seques :
en aquesta aigua impregnada,
et miraré fins a arribar al
fons dels treus ulls, hi veuré
que m'estimes i enllaçats lacrarem
aquest dolç sentiment.
122
Sense preguntes, sense projectes i
sense futur, fugint de lo realitat.
M'acaronaràs el rostre, les teves
mans ungides em palparan els senyals
marcats pel pas del temps,
em miraràs amb tendresa,
fins i tot amb dolor.
Alçarem la mirada al cel,
cercarem el "Planeta de l’amor"
t'estimaré com mai he estimat.
Alhora els brills d'un estel fugaç
em recorrien que he de deixar-te
silenciosa et dic.... El temps
és important, no s'atura, no ens escolta
ni ens compadeix.
I seguirem caminant...
i en qualsevol cruïlla
sense que te n'adonis
et deixaré marxar
a cada pas que tu avancis
jo restaré endarrerida
i et cridaré, et cridaré defallida
tu ja no em sentiràs.
Saturada d'amor,
silenciosa, cercaré
la teva felicitat.
123
NAVEGANT
Potser és el destí frustrant
del meu vaixell prim però fort
estar sempre navegant
sense arribar mai a port.
Potser és solcar sempre el mar
com un peix, com un ocell,
sense trobar illa ni far
el destí del meu vaixell.
Potser el bressaran les ones
sense mai tocar la terra
per les més remotes zones
però mai no tomarà enrere.
Potser errarà vagabund
per mars erms i solitaris
però no variarà el seu rumb
malgrat tots els vents contraris.
Potser s'haurà d'enfrontar
a tempestes i huracans
amb perill de naufragar,
sense conèixer descans.
124
Jaume Marc Torrent
125
P A P A L L O N E S J O L I U E S
(12 / 2019)
Era nen que em delitava,
en hores primaverals,
veure voleiar a la vall
bells estols de papallones.
Era nen que em preguntava
si les belleses alades
van aprendre a mudar-se
en paradisos reials.
Era nen que anhelava,
ser com és la papallona,
jugar rodejat de flors
lluint ales de colors.
Era nen que, amb el corprès,
rumiava el misteri
del somni de la crisàlide
dins del seu taüt sedós.
Era nen que imaginava
que les papallones eren
filles de la primavera
i germanes de les flors.
Era nen què, simes no,
tenia com la impressió,
que la joliu papallona
era l’aura de l’ànima.
126
M A R S A L V A T G E I P O E T A
(Tardor del 2019)
Mar de fons incognoscible i onatge magnificent, musa de la poesia,
el teu llenguatge, salvatge, quant t’eleves colossal sobre el tapet
oceànic,
és un mormol incessant que brama en roca espadada si pretén tancar-te
el pas.
Escoltant el dolç remor de les vibrants ones llargues que esquitxen el torç
nu,
xop de la teva passió, oloro el mític perfum de les deesses marines.
En el caient de la nit, el parpelleig dels estels reflectint-se al teu fast
ornen el teu blau fantàstic, i la lluentor de la lluna matisa el teu blau idíl·lic.
En la immensitat que abasta el teu ésser ondulant quan fas la volta en
rodó,
sense un final de vial, l’esperit que en tu habita obre mapes mariners.
Alhora que entremaliat, ets poeta agosarat quan enlairant nívia escuma
amb olor de cloïssa oberta, versifiques oceans amb les arts del
trobador.
Adreçat al davant teu quan descalç vaig passejant per platges de pedra
fina,
l’oratge dolç oscil·lant del teu doll meravellós, besa les meves petjades.
Mar somiosa dels meus dies, tu que ets la inspiració d’angelicals simfonies
que escolto vora mar quan els embats em fustiguen, amansa el pati-cor
de la història dels meus dies, amb la brisa espiritual del teu baticor alat.
127
L L E I D A
2015
Lleida és la capital
de les terres de Ponent.
Ciutat de ressons llatins
i d’arabescos remors:
Termes i Adoberies,
el Call i la Paeria,
en són miralls de memòria.
Hereva del cabdillatge
de Indíbil i Mandoni,
Lleida jeu sota una Seu
que corona un campanar
de gegantina mesura,
enaltit pels forasters
salmodiat pels poetes.
L’emblema que presumeix
és un lliri de tres flors,
vestigi d’una noblesa
d’enraigada efemèrides
que mostra alè de matx
des de Indíbil i Mandoni
al Borbó Felip cinquè.
I entre la munió d’icones
de la històrica Ilerda,
si troba el carrer Major:
rovell de l’ou lleidatà,
aparador comercial
i passarel·la irisada
de anònims vianants.
Per sobre del llit del Segre
que voreja la ciutat,
i volen nou grans passeres
que obrint vials i avingudes
-sense deixar de fer història-
han mudat el seminari
pel campus universitari
La seva horta galana
és referent d’una plana
d’una sentor, tan ufana,
que abelles i papallones
maceren conreus de fruita
i l’oli més bo del món.
sense obvià els caragols
Terra ferma de gent ferma
és la imatge Lleidatana
a la terra catalana.
128
E N Y O R A N Ç E S
(Hivern 2019)
Fugint de l’olor urbà de la cultura industrial,
retorno a la sentor verda de la meva vall infant
on em complau respirar, com aquell que no va enlloc,
l’agradosa ufanor que els records de la memòria
retorna a un nou present.
De passeig pels caminals voltats d’un ventall d’imatges
de conjunts multicolors, és un plaer contemplar
els fondals on hi habiten masies de l’antigor,
el pasturar ramader de les vaques i corders,
animals en llibertat. . .
Gaudint del so estereofònic de l’oneig de les arbredes,
de les volades d’ocells, dels insectes i del vent,
del remor dels rierols i de campanes llunyanes. . .
en un bon punt m’apeteix refrescar-me en fontanelles
amb el palmell de les mans.
Quan el Sol vol ajocar-se, assegut en pedra seca
tot fixant mirada al cel com sentint, la veu de Déu,
guaitant núvols que s’escapen per un horitzó de neu,
m’ajuda a eixorivir els descordats de la ment.
La fresca es deixa sentir.
És hora de retornar a la bardissa de l’avi.
A l’abric els anys contats, potser en darrera tarda,
guaito per la finestra la vall dels records infants,
sentint a la meva pell agradosos formigueigs.
Són moments inversemblants.
129
TEMPS DE FER TEMPS
El mati és primaveral. Lluenteja al blau de cel la llum d'una alba ufana.
Recolzat a la barana del meu presumit balcó, ullo, tot despentinat,
el prim floreix de les fulles de 1' arbreda del carrer i les plantes hortolanes
que en torretes desiguals cultivo amb triades llavors.
Envejant la llibertat dels coloms i dels pardals revolant el blau espai,
de prompte, un buf rellent esquitxant-se al meu front, fa que giri la mirada
al blanc perfil ondulat que destaca a l'horitzó, adonant-me que el desglaç
deixa entreveure llesques del dolç verger de la vall.
Al vespre, el calmós pas de les hores solidàries, de compliment obligat,
envoltat d'ombres silents. em condiciona a seure enfront de la vidriera,
i és un moment d'emoció contemplar, amb el cor robat, a una angèlica lluna
que al bell mig de l'estelada em mostra un segell de pau.
Quan la nit al somni, tot sentint uns sospirs lleus a la capella del cor,
és quan amb les mans obertes revisc les diades de gràcia de la unitat
la fresca molsa d'hivern dels vorals de la masia dels olivars del padrí
i les innocents tonades bressolant als fills infants.
És el moment que agraeixo al que ha Set. És. i Serà. . .
que em senti estimat una i altra vegada,
mentre la vida em convida a rodolar l'astre Sol
abril del 2020
130
I N D Í B I L I M A N D O N I
( 2017)
La història d’una terra és la història dels seus fills,
i a la feraç i fruitosa —Terra Ferma ilergeta—
des de l’albada del temps hi ha dos sers d’excepció
dits Indíbil i Mandoni, artífexs d’èpiques gestes
que cronistes oficials dels exèrcits de Cartago,
de les legions romanes, i actuals lletraferits
com Josep Pleyan de Porta, en Guimerà, Xuriguera,
i Quintí Casals Bergés. . . han versat extensament.
La més antiga menció de la ètnia lleidatana
adientment documentada, esdevé classificada
com una obra de Avieno amb títol Ora marítima.
Són un versos inspirats en composicions antigues
datades en cinc- cents anys anteriors al naixement
del messiànic Jesucrist, que ens han estat transmesos
per Postumius Rufius, escriptor historiador
que va escriure les gestes del Baix Imperi Romà.
En Indíbil i Mandoni, immortals herois que són
per uns fets sobresortints al compartir objectius
de llibertat sobirana enfront del jou estranger,
van ser centre d’atenció de autors grecollatins
que pel seu legat, sabem, de batalles rellevants
que Indíbil i Mandoni i la saga ILERGETUM
131
van tenir amb les legions del romà Escipió,
que per la seva importància guarda el lleidatà al cor.
Malgrat no haver perviscut un testimoni veraç
dels ancestrals adalils, arran dels enfrontaments
que van tenir amb l’invasor, romà i cartaginès,
sabem per historiadors i poetes coetanis
que la ibèrica ILTIRDA, dita ILTIRTA o ILTRIRDA,
Ilerda per als romans, Lerita pels visigots
i per als àrabs Larida, Leyda a l’edat mitjana…
des del temps en que es forjava, el coure i el metall,
sempre ha estat la capital d’un llinatge singular
que abastà un territori d’excepcional extensió:
des del litoral marí a les planes d’Aragó,
i dels Pirineus a l’Ebre. Per ser terra de fronteres
i estratègica cruïlla dels vials de la península
va ser sempre cobejada per les civilitzacions
de la mar mediterrània, per qual cosa esdevingué
un escenari cruent conegut com Guerres Púniques.
Aquest bressol que alletà a Indíbil i Mandoni,
caps de la estirp Iltirta i del més dotat exercit
de la península ibèrica, va estat capdavanter
en quan a identitat, formes de viure i vestir,
de guerrejar i creences… ja des del segle tercer,
quan s’encimbellà al tossal on amb els anys s’hi erigí
la icònica Seu Vella. Un perfil diferenciat
132
en tant que a societat, a d’altres pobles d’Iberia.
En dualitat comandita en les dispars odissees
defensant al territori de invasions estrangeres,
bé bescanviant-hi pactes bé enfrontant-s’hi en combat,
hora amb Aníbal i Asdrúbal, hora Escipió o Acidino.
en la famosa batalla lliurada a sang i foc
en el Ager Sedetanus, morí en la lluita Indíbil
per un pilum traspassat i Mandoni ajusticiat.
Obligada a lliurar impostos. hostatges i esclavatge,
el poble es llatinitzar; i per no saber el romà
pronunciar el mot Iltirta, el verbalitzà, Ilerda.
Però malgrat imposar, Roma el seu dictat
durant més de 700 anys, mai s’ha pogut esborrar
el rellevant cabdillatge dels immortals ilergetes,
protagonistes que foren del primer alçament històric
del que amb el temps seria, la nació catalana.
Sigui mite o llegenda, l’esperit agermanat
de l’indistint cabdillatge de nostres insignes herois,
segueix viu son esperit al monument erigit
enfront de l’antic Portal de l’entrada a la Ciutat,
on segueixen pregonant sobirana llibertat,
a tots els homes i dones de la Terra Ferma: Lleida.
133
134
135
