“Plutó”, el nostre

gos

La família del nostre conte, viu en una masia envoltada de terra amb arbres fruiters i un hort. Són sis membres: el pare, la mare i quatre germans.El pare és bomber i la mare cuinera. Els germans van a l’ institut i a l’escola. El més petit encara va a la llar d’infants. Per anar a estudiar han d’anar al poble del costat i hi van en autobús.La mare aprofita les fruites i verdures de les seves terres i en fa unes melmelades boníssimes que de vegades ven al mercat .

Una nit molt fosca d’hivern, el pare ajudava al seu fill Joel, que va a l’ institut, a fer un exercici de matemàtiques. Mentrestant la mare feia el sopar l’Anna, la filla gran, l’ajudava. La Maria que té 10 anys jugava amb el seu germà petit, l’Adrià. Quan la mare i l’Anna van acabar de fer el sopar van cridar:-Anna, para la taula!-Veniu a sopar tots!

De sobte, quan acaben de sopar, la llum se n’anà. Fora, llampegava. Tota la família es va espantar, menys el pare que

era un home valent. Se’n va anar a l’habitació i agafà una llanterna.

El pare va anar a veure els comptadors per si havien saltat els ploms de casa seva. Va tenir una sorpresa al mirar el comptador, ja que s’hi havia calat foc, però com que ell era bomber no és va posar nerviós, ja que tenia molta experiència. Se’n va anar a l’entrada on tenia la mànega. Va demanar al seu fill gran que l’ajudés a obrir-la mentre ell apagava el foc, i ho van fer molt ràpid. Llavors van anar a tranquil·litzar la seva senyora, ja que es va posar una mica nerviosa. A més, tenien un gos que estava molt neguitós.

El pare i en Joel van tranquil·litzar a la família dient que ja havia passat lo pitjor. De cop es va sentir un crit, era la Maria que preguntava:-On és el Plutó? El Plutó era el gos de la casa, un pastor alemany molt bo i obedient. Havia desaparegut i no el trobaven, s’havia escapat cap al bosc. Els nens li van dir al seu pare que volien anar a buscar-lo.-Parem, anem al bosc- van dir l’Anna i en Joel.Llavors tornà a ploure i a llampegar molt i tenien por de sortir. El seu pare els va dir que ja hi aniria ell sol, però en Joel el va voler acompanyar. Van agafar una llanterna i van sortir a buscar-lo.

La mare i els nens es van quedar a casa esperant, l’Adrià no parava de plorar. Van anar passant les hores i no arribaven, la mare va posar els nens a dormir i al cap d’una estona van arribar. Estaven cansats i no l’havien pogut trobar. El pare va dir que l’endemà de bon matí hi tornarien , ara ja no es podia fer res més.Els nens, a l’aixecar-se van baixar corrents, ja estaven vestits. Van sentir un cop a la porta i quan la van obrir el Plutó se’ls hi va tirar a sobre de content que estava.

Estava molt content, però estava neguitós, ple de fang, amb alguna ferida a les potes… Què li havia passat? Llàstima que no pogués parlar, ens hauria explicat tantes coses!Els nens varen marxar a les seves respectives escoles. El pare a la seva

feina i la mare, amb la seva intuïció de dona, va pensar que en Plutó necessitava ajuda. De moment li portaria un bon esmorzar. Amb molt afecte li va preparar unes sopes calentes i un bon tall de cansalada. En Plutó les va olorar i es va

menjar les sopes… però amb molta cura, va amagar la cansalada. Desprès es va adormir. Els dies següents van transcórrer amb aparent normalitat: els nens al cole, i els pares a les respectives feines… Però hi havia certes anomalies… Plutó, a la nit, marxava de casa i tornava ja de matinada. Menjava molt poc, guardava quasi tot el menjar i agafava del rebost tot el que podia quan no hi havia ningú a

la casa. Això no ho havia fet mai! Què li passava? D’aquestes coses els nens no se’n adonaven… però sí veien que en Plutó quasi mai volia jugar, sempre estava cansat. Els pares sí que estaven al cas: la mare li deixava menjar al seu abast i el pare no li tancava mai la porta del corral. Què estava passant?El dissabte següent, amb l’excusa que no hi havia escola, i que la mare volia anar de compres amb els petits, el pare va organitzar una sortida al camp amb el Joel i el Plutó; passarien tot el dia fent marxa, parlant, gaudint de la natura i recollint, si en trobaven, cargols, bolets, pinyes… que després portarien a casa.La Maria va demanar quedar-se a casa per avançar un treball de llengua catalana que havia de presentar el dilluns

a l’escola. Li sabia greu no poder anar d’excursió amb el pare, sempre que hi anaven s’ho passaven molt bé. El pare era un crac!Varen aixecar-se de matinada i després d’esmorzar van preparar les motxilles amb pa, xocolata, fruits secs, llonganissa, pernil i aigua. També unes cordes, jerseis, esparadrap i un cistell de vímet, unes gorres per si feia molt de sol… Al sortir de casa, el pare marxava el primer i en Joel i Plutó al darrera. En arribar a la primera cruïlla, Plutó, molt decidit, va agafar el camí de la dreta sense esperar a ningú. Joel li va cridar: -Vine, vine amb nosaltres que et perdràs!- Però ell continuà caminant de pressa.El pare que va observar el fet digué: -Crec que és bona idea agafar avui un camí diferent! L’aventura és l’aventura oi, Joel? Avui ens deixarem guiar per en Plutó, què et sembla fill meu?Plutó va seguir un sender, molt estret i sinuós que vorejava el riu. Es veia clarament que el dia de la tempesta es va cobrir d’aigua, fang i restes de les branques que el riu va arrossegar. El gos

caminava molt lleuger i amb ganes de córrer. El Joel i el seu pare el seguien amb dificultat, ja que relliscaven en el fang i les motxilles que duien a l’esquena tocaven amb les branques dels arbustos. -Pare, per què té tanta pressa el Plutó?- preguntà Joel. -No ho sé fill, però hi ha alguna cosa que li preocupa. Digues-li paraules d’afecte, acarona’l… i es sentirà més segur.

En Joel va començar a parlar: -Vine al meu costat! M’has d’ajudar a caminar per aquest sender tant bonic! Veuràs que bé ens ho passarem avui!

Però Plutó no estava perceptiu. Tenia aspecte de desconfiar i, sobre tot, de tenir molta por. Portaven una hora caminant i, al creuar un petit pont de fusta per sobre el rierol, va començar a córrer tan ràpid que va desaparèixer en uns segons. Pare i fill es varen mirar desconcertats i també es van posar a córrer en la mateixa direcció fins que el pare digué: -Joel, hem de ser pràctics, mirem cap on van les petjades i seguim-les, elles ens portaren amb el nostre amic…Poc a poc i amb bastants dubtes, van agafar la direcció correcta i, al cap de mitja hora varen veure en mig d’un camp tot enfangat, una cabana de volta mig en runes. D’allí sortien uns sorolls coneguts de jocs, de benestar, d’alegria, que invitaven a aproximar-se.Per no trencar aquell caliu, pare i fill es van atansar de puntetes i quan estaven a punt de descobrir el secret de la cabana, es va sentir el lladruc d’en Plutó, els avisava de que tinguessin cura, aquell era el seu terreny.

El pare el va començar a cridar

-Plutó, Plutó, on ets? Volem estar amb tu!- El Joel també li deia: -Amic, som nosaltres, t’estimem! No tinguis por! D’aquesta manera es van atansar poc a poc. El pare, amb la idea de que la música i els dolços fan miracles, va començar a xiular i va llençar a dins de la cabana un tros del pastís amb melmelada que havia fet la mare i una porció de xocolata. Oh, sorpresa! Es van finalitzar els lladrucs i un dolç soroll d’acaronaments i de llepades es va fer present.

Va ser el moment de posar el nas dintre de la cabana i què van veure? Tres gossets preciosos: petits, bonics, riallers, juganers… olorant el tros de coca i llepant el tros de xocolata. Eren tan petits que encara no tenien les dents fortes per mossegar. Estaven contents i saltaven per sobre de Plutó, que quan va veure al Joel i al seu pare es va posar en peu, tot espantat, com dient “què passarà ara?”, i va començar a bordar traient foc pels queixals. Tenia molta por!Es va produir un moment de molta tensió, ningú no es movia. De cop, un dels cadells saltà als peus del Joel i ell el va acaronar. Aquest fet va trencar tota la tensió. Plutó va baixar la guàrdia i va començar a moure la cua en senyal d’acceptació.

El pare va seure al terra i va comprendre, Plutó s’havia fet càrrec d’aquells cadells. Pobre Plutó, què malament ho havia passat! Com era un home decidit i molt trempat s’aixecà i va dir: -Anem tots a casa! Avui és un gran dia, hem augmentat la família! Això vol dir que hem de redistribuir el temps, les responsabilitats i, sobre tot, aconseguir que aquests cadellets creixin cuidats, educats i col·laboradors. És una gran feina! L’haureu d’assumir tots els germans, oi Joel?-Sí pare- contestà el fill que encara no entenia del tot què passava allí.El pare digué: -Anem-hi! Fiquem dos cadells dintre de la teva motxilla i un dintre de la meva.Al veure la cara del seu fill i aixecant les espatlles li digué: -Has d’assumir la teva responsabilitat fill!Tot això amb un ampli somriure.

Al cap d’uns deu minuts varen començar la tornada cap a casa. Quina sorpresa que tindrien la resta de la família! Tots tornaven contents i en mig del silenci del bosc, dels cants dels ocells i de la música del rierol, es podien escoltar els roncs dels gossets i la respiració calmada de

Plutó que caminava al final de l’expedició, com si no volgués perdre a ningú!La tornada es va fer en silenci i de manera pausada. Al cap d’una hora entraven en el corral de la casa. La mare i els petits havien tornat ja i es van sorprendre al sentir que la porta s’obria. Sortiren corrent i cridant:

-Pare! Joel! Plutó!... què feu aquí? Heu olorat el pastís que està fent la mare? Però què és això? Mare! Anna! Veniu corrent, mireu quines coses més boniques ens han portat!

El petit Adrià agafant dos cadells digué: -Aquests són meus!La mare, la Maria i l’Anna no deien res, només miraven. Però la mare somrient es va atansar a Plutó, el va mirar tendrament, el va acaronar i li va dir: -Molt ben fet! Ets bo! I t’estimo! Ja en parlarem tu i jo! En Plutó i els cadells al corral a descansar i a conèixer la seva nova casa, va! Ara, era la resta de la família la que no entenia res: què sabia la mare que ells no sabessin? Amb la mirada els va fer entrar a la sala. Quan tots estaven asseguts va començar a parlar: -Estimats, estic molt contenta de la meva família i avui encara més! Aquest matí al mercat hem trobat al Josep de “Cal Figueres” desesperat perquè un llamp de la tempesta de l’altre dia va matar a la gossa Dolça i, l’aigua va arrossegar als

cinc cadellets que havien nascut. I feia dos dies que tots havien desaparegut, segurament estaven morts. Era tan gran la pena del Josep que havia comprat un gat per tenir consol. Al veure l’obsequi que heu portat, he entès què havia passat! Plutó, no sé com, els va rescatar i els va salvar. Els hi portava menjar a les nits i tornava de matinada. Així anava de cansat i nerviós…Mirant als seus fills els hi va dir: -Enteneu la lliçó? Ara bé, també la nostra col·laboració ha ajudat, crec jo. Però queda una decisió important per a prendre i aquesta us toca a vosaltres. Oi pare? Què farem amb els cadells?

-Totalment d’acord estimada- respongué el pare. -I ha de ser ràpida i coherent. Ràpida, perquè hem d’informar al Josep i coherent perquè serà definitiva. N’estic ben segur que prendreu la decisió més encertada. No volem que us amoïneu. Ho fareu molt bé- repetí el pare.-Mireu- digué la mare, -ara nosaltres anirem al corral per donar aigua i menjar als cadells i a Plutó, mentrestant comenteu i decidiu què hem de fer. Fins ara!

Els pares van marxar parlant entre ells i deixant als fills capficats i callats. Al cap d’uns minuts en Joel va dir: -Apa, nois, parlem-ne! Jo us faré unes propostes i les comentem.De manera instintiva van seure al terra fent un cercle, era com si volguessin estar tots junts per decidir. Continuà en Joel: -Primera qüestió: què fem amb els gossets?- L’Adrià digué, mig plorant: -Jo me’n vull quedar un.-Mira- digué el germà gran -no hem de plorar, ni estar tristos. Volem el millor per als nostres amics.La Maria que havia estat callada tota l’estona, va dir: -El meu parer és que els cadells són del Josep i els hem de tornar. És ell qui ha de decidir.- Els germans es varen mirar i van estar d’acord amb la decisió, tret de l’Adrià que es va tapar la cara amb les dues mans. No volia saber res, estava plorant.

El Joel l’agafà de la mà i el va acariciar dient: -Tot anirà molt bé i tu hauràs de fer-te càrrec de tasques que no tens ara. Segona qüestió: pensem els noms que més ens agradin, per si els hi podem posar. L’Anna va respondre molt de pressa:-Una de les gossetes es dirà Dolça com es deia sa mare-, es va escoltar un “sí!” per unanimitat. Tots d’acord. La Maria va afegir: -L’altra gosseta es podria dir Mel en homenatge a les melmelades que fa la mare.- “Sí!” per unanimitat. -I el gos, com es pot dir?- preguntà l’Adrià. -Et deixem que triïs tu el nom- varen respondre els germans. -Doncs es dirà Valent, perquè Plutó ho ha estat molt- “Bé!” es va sentir. En Joel, s’aixecà i digué: -Si els pares estan d’acord, avui a mitja tarda, anirem a casa del Josep i parlarem amb ell. D’acord?

Tots junts anaren al corral a buscar als seus pares i a veure a la Mel, la Dolça i al Valent. Feien un goig jugant amb els pares!-Pares ja tenim les propostes- digué l’Anna, -dinant us les explicarem.El dinar va transcórrer agradable, distret, col·loquial amb les explicacions del pare i del Joel, les intervencions de la mare…

A mitja tarda, passejant, tota la família va anar a Cal Figueres. Els gossets anaven a les motxilles i Plutó encapçalant la marxa. En arribar, el Josep i la Ramona, la seva dona, els van rebre molt contents. Ja sabien els fets. Els havien trucat per telèfon i ho havien comentat. Tots van entrar a la masia i van beure taronjada i van menjar galetes de xocolata. El Josep va acaronar els cadells, a Plutó i al petit dels germans amb un somriure mig amagat, com si ja sabés el final del conte. -Veniu, seiem aquí vora la xemeneia i digueu-me.Joel, com a representant de la família, li va fer un resum del què havia passat. Així mateix li va dir que els gossets eren seus i que acceptarien la seva decisió.

El Josep, com persona assenyada que era va respondre: -Mireu amics meus, tenim un cor, però també tenim un cervell i de vegades és difícil posar-los d’acord. Hem estat pensant amb la Ramona i hem decidit regalar-vos els tres cadells: la Mel, la Dolça i el Valent. Així podreu cuidar-los, ensinistrar-los i el més important, recordar l’esforç, l’estima, la col·laboració, cada vegada que els crideu. Nosaltres ens quedem amb la Lluna, així es deia la gateta, i comencem una etapa nova d’amistat amb vosaltres ja que som com de la família. “Visca!” es va sentir.Al capvespre, l’Anna va canviar tota la redacció que havia d’entregar a l’escola dilluns vinent. Us podeu imaginar de què tractava?Els cadells van créixer, els nens es van divertir molt amb ells, però també van aprendre en què consisteix ser responsable…Conte contat… és un conte acabat.

Xavier, Ayoub, Marta, Sergi i Carmen