Miq

uel R

oman

s, e

n le

s re

para

cion

s pr

actic

ades

per

l’em

pres

a Ve

rtisu

b a

la to

rre

de c

omun

icac

ions

de

Colls

erol

a.

Passions amb riscFEINA I OCI. Esports, treballs d’alt nivell. Amb risc. La clau éssaber gestionar-lo. / 2 a 7

BONES PRÀCTIQUES / QUADERN D’EDUCACIÓ • CARLOS RUIZ ZAFÓN / 13 • UN PONT SOBRE L’ABISME / 17 • CANES / 20 • ON ANEM / 31

Número 1892. Del 30 de maig al 5 de juny del 2008. Any XLIII. 0,50 €

2 ❙ DOSSIER presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008

PERSONES D’UNA ALTRA PASTA. Per què es vol ser bomber? Perquè es pot arriscar la vida per assolir el cim d’una muntanya o l’abisme d’unoceà? Per què hi ha qui s’apassiona pels reptes físics? Per què un policia pot

entrar en una habitació on hi ha persones armades i no bloquejar-se?

● «Que no s’espanti ningú; nom’he tornat boig del tot, ni esticbarallat amb el món. El meu anheldesesperat de trepitjar el cim del’Annapurna és pacífic i esperoque noble, apassionat i potsertambé una mica rebel, tot i quemai a qualsevol preu.» És la crò-nica del muntanyenc navarrès Iñ-aki Ochoa de Olza, publicada aDiario de Navarra el 15 de maigde 2008. No s’imaginava el des-enllaç. El dia 23 va morir, desprésde cinc nits a 7.400 metres d’altu-ra, afectat per una lesió cerebral iun edema pulmonar. Molts alpi-nistes van mobilitzar-se, portantal límit la pròpia vida, però no elvan poder salvar. En aquella crò-nica, l’escalador deia: «Algú vadefinir l’Annapurna, amb encert,com la personificació geològicade l’angoixa. Jo afegiria, sensedubtar, que ho és també del de-semparament i de la sensacióamarga de ser l’últim habitantd’aquest planeta. Quan et plantesa sota, descobreixes que tant li faque trepitgis el cim o no. No can-viarà res. Aquest cim que cente-lleja amb fúria només amida amb

MERCÈ MIRALLES

«HI HA GENT QUECERCASENSACIONS ITRANSGREDEIXLES NORMES, IHI HA GENT QUENO HO FA. PEREXEMPLE, QUICREUAL’ATLÀNTICREMANT NOTRANSGREDEIXLES NORMES,PERÒ SÍ QUEESTÀ FORA DE LAMITJANA»

exactitud la nostra vanitat, la nos-tra fugacitat irremeiable. A vega-des m’agradaria ser lliure delsmeus propis desitjos, com un bu-dista, i ser feliç contemplant labellesa que m’envolta, sense lanecessitat d’escalar-la. Però ésuna muntanya fantàstica, i jo unhome dèbil, i el desig ha crescuttant...»

Hi ha persones que no sónprototípiques. Els seus somnis iels esforços que hi esmercen elssituen en un grup reduït. «Perquè?» S’ho pregunten aquellsque el màxim perill físic al quals’exposen –a part dels mals hà-bits– és conduir en hora punta.Molts dels que es faran aquestapregunta, però, són dels que van aPort Aventura, seduïts per pro-meses com: «Hurakan Condor:després de caure des de 100 me-tres d’altura res tornarà a ser igualper a tu.» Prendre-li el pols a lapor i sortir-ne indemne.

La filosofia de vida que llegima www.youextreme.com la com-parteixen molts: «Sentim l’adre-nalina i el vertigen com una formade vida, busquem la pràctica delsesports d’acció en contacte amb

la natura. Volem ser l’amic quet’empeny a fer el primer salt enparacaigudes, el que et puja al pri-mer mur, el que et mostra el móndes d’un parapent... Perquè cone-guis els teus límits i visquis elsteus somnis de llibertat.»

Segons l’Enciclopèdia Cata-lana, l’adrenalina «constitueix laprincipal hormona segregada perla zona medul·lar de les glàndulessuprarenals davant una situaciód’estrès. És coneguda també ambels noms d’epinefrina i suprareni-na.» Quin combinat, les germa-nes adrenalina i noradrenalina, il’amiga dopamina. Motivació,resposta física i mental en situa-cions d’alarma... I les endorfines,que hi ha qui les anomena l’hor-mona de la felicitat. Un somriure,un record feliç o assolir un reptepoden ser una manera de segre-gar-les. Hi ha reptes i reptes.

En aquestes pàgines hi ha sishistòries –en podrien ser moltesmés– de persones que tenen con-tacte amb el risc de diferent ma-nera. I que s’esforcen a gestionar-lo. Els uns per professió, els altresper afició. Allò que fan els apas-siona. Policies d’elit; un expert en

rescats; un aventurer que vacreuar l’Atlàntic a rem; un actorespecialitzat en cine d’acció; ungrup de joves que practiquen elparkour i es desplacen per la ciu-tat salvant obstacles, i un paracai-gudista enamorat del salt BASE.

Som únicsLa doctora Montserrat Gomà ésinvestigadora, professora del de-partament de personalitat, ava-luació i tractament psicològic, di-rectora del grup d’estudis en per-sonalitat i diferències individuals(GEPDI) de la Universitat Autò-noma de Barcelona. Des de famolts anys, i de manera pionera,estudia la relació entre el risc, elperill físic i la personalitat. Ha en-questat centenars i centenars depersones, i publica en revistescientífiques internacionals. Per-sonalitat en alpinistes versus al-tres grups que practiquen activi-tats relacionades amb la munta-nya; Percaça de sensacions ipràctica d’esports de risc; Perfilde personalitat de subjectes queparticipen en esports d’alt risc;Aplicació de la teoria de la perso-nalitat a policies escortes: un

presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008 DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC ❙ 3

Inspector Caparrós / Responsable del grup especial d’intervenció (GEI) dels Mossos d’Esquadra

«És lògic sentir inquietud, però cal controlar-la»

● Delinqüència organitzada, se-grestos, terrorisme, escortesd’alt nivell... Actua i desapareix.És el GEI, el grup especial d’in-tervenció dels Mossos d’Esqua-dra. Juntament amb la unitat Te-dax, de desactivació d’explosi-us, és el màxim nivell d’especia-lització dels Mossos. L’elit. Peraccedir al GEI, els mossos hande passar una estricta selecció.Primer, proves mèdiques, físi-ques, psicotècnic. I després, i du-rant quinze dies, se’ls aïlla delmón. Als qui passen aquest pe-ríode de selecció encara els espe-ra un any de formació per entraren el GEI. L’inspector Caparrósexplica: «Es busquen els puntsfebles. Imagina entrar en un llocsabent que t’hi espera algú ar-mat... Genera molt estrès, i res-pecte. És lògic sentir inquietud,però cal controlar-la, i fer quet’ajudi a reaccionar. Hi ha perso-nes, però, que es bloquegen.»

Saber treballar en grup, saber-se adaptar. L’exigència és molt al-ta, i Caparrós també ho va viure:«Has de tenir la màxima confiançaen el comandament. Es pot donaruna ordre i que l’agent no l’enten-gui. Però si jo li ho dic, és que hopot fer. A mi, en una de les moltesproves que em van fer, em van dir:‘Salta per la finestra’. I vaig saltar.Érem en un segon pis. Jo sabia quequi m’ho deia no estava boig, quepodia fer-ho. S’havia sabut gua-nyar la confiança. A sota hi haviauna xarxa.»

D’altra banda, els membresdel GEI participen en la direcció.«Quan hi ha una intervenció, ladisciplina i jerarquia són molt im-portants, però a l’hora de disse-nyar dispositius, tècniques i entre-naments tothom hi ha de partici-par, tothom té la seva parcel·la deresponsabilitat.» Reben una pre-paració exhaustiva en tots elcamps però n’hi ha que són ex-perts en tir, en conducció... «Ex-cepte en les intervencions, el fun-cionament és horitzontal, no jerar-quitzat. El factor humà és fona-mental, molt més que les eines.»

Els membres del GEI estan lo-calitzables les 24 hores del dia,365 dies a l’any. «Econòmica-ment no compensa; estàs aquí peralguna cosa més!» I la família?

M.M.

«És complicat. Quan saben quèfas i per què ho fas, es pot arribar acompaginar. Potser les mares sónles que més pateixen, i també lesque més callen.»

«No recordo la primera inter-venció. Recordo les últimes. AVall d’Hebron, per exemple, onuns txetxens havien segrestat unmagrebí, per drogues.» Van dete-nir-los tots i van alliberar l’ostatge.«Com em sento, en una interven-ció? És com abans de fer unexamen... Un neguit... I després del’examen ben fet? És increïble. Iquan el fas? Vas per feina. Si un diaalgun no té un nus a l’estómac, noel vull. Voldria dir que no sap valo-rar que té al davant una situació di-fícil i que hi ha de posar tots elssentits.»

● «Sóc al GEI perquè és un repte personal. Adquireixes unsconeixements que de cap altra manera hauries pogut tenir. Viscsituacions a les quals molt poques persones poden donar resposta;no tothom està preparat per detenir un segrestador i alliberarostatges. En l’últim any hem resolt quatre segrestos, i la gratificacióés tan enorme!» Estimar una feina que comporta perill? «No somuns guillats! Has d’estar disposat a assumir un risc, però això ho femtots els policies. Les persones fugen del perill, i els policies hi van.És una mentalitat especial. En el GEI, però, som tranquils, establesemocionalment, no som uns eixelebrats.»

És possible acostumar-se al dolor? «No t’hi acostumes mai, peròal final aprens a conviure-hi. Per exemple, al principi de ser mosso,una de les coses que més m’angoixaven –i m’angoixen– era lamendicitat amb menors. I m’ho enduia a casa. Fins que vaigaprendre a fer el que es pot, i després desconnectar. Intento millorarla societat en què visc, tan bé com sé, respectant els drets de qui nome’ls respectaria, passant desapercebut... I si a un delinqüent eldeixen anar...? No m’ofusco, jo ja vaig fer el que havia de fer,detenir-lo. Hi ha gent bona i gent dolenta, i intento que no m’afecti.»

La policia estatal téel GEO (grupespeciald’operacions); laGuàrdia Civil, la UEI(unitat especiald’intervenció);l’Ertzaintza, el GOI(grup operacionald’intervenció)... Entots els cossospolicials hi ha unaunitat especialitzadaper a les situacionsde més risc. AlsMossos, el GEI.

El 80% del temps és d’entrenament; el 20%, per a les operacions. L’equip complet que duen a sobre pesa dotze quilos. / MOSSOS D’ESQUADRA

E L G E I «No som uns eixelebrats»

4 ❙ DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008

«Tinc el repte de fer la volta a tota la Península nedant»

● Viu en un vaixell al port de Ba-dalona. Rep la trucada d’unaagència de viatges. Va xerrantper telèfon: «No fem sempre elmateix per a tots els grups, pensaque tenim un catàleg de 130 acti-vitats... Quina mena de gruptens? Unes cent persones?D’acord, i per al mes de setem-bre. Tenen...? Entre 40 i 50anys... És un incentiu d’empre-sa.» Andreu Mateu penja el telè-fon al cap d’una mica. Els farà unpressupost. Va fundar Dreams &Adventures l’any 1996[www.dreamsandadventu-res.com]. No els falta feina.

L’empresa dissenya i orga-nitza activitats de lleure partici-patives, com ara construcció derais, activitats en 4x4, vols enavioneta, helicòpter, la conques-ta d’un castell medieval... I ses-sions de comunicació i reflexióper fer canvis en la manera comles persones pensen, senten i ac-tuen en el seu entorn laboral. Iconferències per motivar...

No para de barrinar. «Tinc elrepte de fer la volta a tota la Pe-nínsula nedant, durant un any imig. Cada dia, amb el meu vai-xell al costat. Normalment, lagent, quan s’entrena, va a ungimnàs. Van i tornen. Jo faig ai-xò. De moment encara és unsomni. Quan els somnis els tincper escrit, ja són objectius.»

L’última aventura ha estatl’Atlàntic a rem. En solitari.«Fantàstic.» [mireu a www.co-nunparderemos.com]. De lesCanàries a la Martinica. Són

M.M.

Andreu Mateu / Fundador de l’empresa Dreams & Adventures

5.000 quilòmetres. I ho va fer.Més de dos mesos. Si es llegeixel seu diari, es veu que en l’expe-dició hi va haver de tot. «Es resu-meix dient: emocions. Moltes, imolt més fortes que les que pucsentir aquí. Por, amistat, soledat,desesperació, satisfacció perso-nal. Positives i negatives, peròtotes multiplicades per tres. Sónemocions que aquí, ni tenint totsels diners del món, les podria ha-ver sentit. La solitud, les postes

de sol, l’afecte de tants que m’es-crivien missatges...»

«Aquests reptes –diu– emdonen molta satisfacció. Totsbusquem la felicitat, i a mi me’nprodueix marcar-me reptes quesemblen impossibles i veurecom els vaig complint. Hi hagent que col·lecciona segells. Joem plantejo el repte impossible,com un trencaclosques, i estudiocom ho podré aconseguir... Ésuna afició, és la meva vida.»

«Sóc feliç perquèestic content del quehe fet; tinc una feinaque m’agrada, i tincprojectes de futur.Sempre esticentusiasmat pelfutur.» El 1987 vamarxar als EUA,amb el seu títold’empresarials i unmàster enadministraciód’empreses. Desprésde cinc anys, vadeixar la feina quetenia aleshores, coma directiu a l’OficinaComercial d’Espanyaa Nova York, i va ferun gir de 180 graus.Va escriure unallista de somnis, quetenien un tret comú:explorar el món iconèixer-lo tant compogués. S’ho vavendre tot i vabatejar el somni:The TranscoveryProject. Durant tresanys i dos mesos vaestar viatjant: varecórrer 120 païsosutilitzant més de 130mitjans de transportdiferents.

S O M N I S

L’aventurer. Remar a la babalà? No. Ho tenia, com sempre, ben estudiat. / A.M.

● «No em molesta gens que emdiguin que estic boig, fins i totm’agrada! M’ho han dit tantesvegades... Hi ha tres tipus depersones: aquelles a les qualsels encanta el que faig im’admiren; els que no hoentenen i es pensen que esticboig, i aquells als quals els ésindiferent.» «Estic convençutque no estic boig. L’aventura potser boja, però l’aventurer, perportar-la a terme, ha de ser moltassenyat. Ho he fet, i he tingutèxit. No puc estar boig, en cascontrari ja m’hauria matat! Joem dic això a mi mateix, arapotser sí que ho estic... [riu].»

La línia que separa uns ialtres, aquesta és la qüestió.«Qui està més boig, el que hodeixa tot i se’n va a córrer món ia viure la vida o el que es passadeu anys de la feina a casa i decasa a la feina, en una oficina? Ia l’estiu, potser va quinze dies ala platja. I això, quan el món éstan gran! Qui és més boig?»

De reptes, n’hi ha de moltesmenes, des de canviar de feinafins a afrontar conflictesfamiliars. «Tots tenim pors, i lapor mou les persones. Laprincipal distància entre on ets ion podries estar és la tevapròpia ment. Podríem fer més,però tenim por. Si a la vida liposes una mica de gosadia,sempre surts endavant.»

L’aventura és bojai l’aventurer,assenyat

prototip de risc físic prosocial?;Trets prosocials i antisocials dela personalitat en dones... Al-guns dels seus treballs.

Les dimensions bàsiques de lapersonalitat, i que tots compartimen major o menor grau, són l’ex-traversió, el neuroticisme i el psi-coticisme. L’extraversió ésl’obertura en la relació amb els al-tres. L’índex de neuroticisme per-met mesurar l’ansietat. El tercertret, el psicoticisme, té a veureamb el fet de ser més empàtic, omés fred... «Aquestes tres dimen-

«ELSESCALADORSSÓN ELS QUETENEN EL RISCMÉS ALT,PERQUÈ LARÀTIO ENTREACCIDENT IMORTPRÀCTICAMENTÉS U. QUANTENEN UNACCIDENT,NORMALMENTÉS MORTAL»

sions bàsiques de personalitat di-ferencien els humans. Si hi afe-gim la intel·ligència, el sexe, lacondició política, la cultura, la ra-ça... cadascú és únic.»

Hi ha un tret de personalitatmolt concret: la percaça de sensa-cions. A la caça de sensacions.«Hi ha gent que és percaçadora desensacions i transgredeix les nor-mes, i ha gent que no ho fa. Per ex-emple, qui creua l’Atlàntic re-mant no transgredeix les normes,però sí que està fora de la mitjanade persones.» És especial.

Les persones amb una con-ducta determinada tenen algunescaracterístiques semblants.Quins signes de personalitat te-nen les persones que fan activitatsd’alt risc físic? Per risc físic s’en-tén, en les investigacions de ladoctora Gomà, tenir alta probabi-litat de perdre la vida. «Els esca-ladors són els que tenen el riscmés alt, perquè la ràtio entre acci-dent i mort pràcticament és u. Elsalpinistes, quan tenen un acci-dent, normalment és mortal.»

Es pot córrer perill per oci. Es

pot córrer perill per ajudar els al-tres. Es pot córrer perill i fer malals altres (circular en direcciócontrària, per exemple). Quan espractiquen activitats esportivesque són arriscades, les conse-qüències recauen sobre un ma-teix, com en el cas d’un alpinista.És alt risc per oci.

«En el cas d’un espeleòlegque treballa en un equip de rescat,la conseqüència de la seva activi-tat és en benefici d’un altre. Aixòés alt risc prosocial.» I hi ha per-sones que duen a terme actes d’alt

presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008 DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC ❙ 5

Badalona Free Runner / Grup que practica l’activitat del «parkour»

«Ens agrada que ens mirin, causem sensació!»M.M.

● Corredors lliures, esperitslliures. No els heu vist mai saltarper la ciutat? Són els integrantsdel Badalona Free Runner: Car-los, Yume, Ander, Okue, Ruben,Tico... Tot a www.bfrteam.es.tl.A la pàgina hi ha la definició:«L’objectiu del parkour és elmoviment lliure i fluid. Una re-gla del parkour és no retrocedir.El lema és ‘Ser i durar’. Això voldir que el traceur [traçador,practicant de parkour] no ha deposar-se en perill i superar-se ca-da dia. No ha de competir.»

El grupet ens fa demostra-cions al voltant d’un parc a Ba-dalona. S’ho miren, s’ho pensen,els companys hi diuen la seva is’hi llancen. S’ajuden. Totsaconsegueixen la fita. Hi ha via-nants desvagats, obren els ulls

com plats. Admiració? Algunsno se’n poden estar: «Ja ho sabenels vostres pares?» I sí que ho sa-ben, diuen els nois, i n’estan con-tents: si no prenen mal i al colevan bé... Què se sent, quans’aconsegueix fluir per la ciutat?«Llibertat, satisfacció, alegria.»

Hi ha una pel·lícula, Yama-kasi, que els va enganxar a tots.Hi surt un germà del creador delparkour, David Belle. Belle, queté 35 anys, va ser ensinistrat pelseu pare, bomber i militar, persuperar obstacles naturals ambl’ajut només del seu cos. Belle

ho va adaptar al món urbà. És unreferent total i absolut.

«Vam començar saltant mursbaixets. Ens coneixíem del cole,del futbol...» Si mireu els vídeosque tenen penjats al web, queda-reu de pedra. Spiderman, reti-ra’t. Estan en contra de la com-petició. «Competició vol dir malrotllo, lesions, fer bestieses, i totper ser el millor, el més xulo.»Són joves però tenen el cap moltclar. «El parkour és un esport.Cal preparació física i mental.Abans, mentalitza’t. A vegadesimprovises, arrenques a córrer ivas fent segons el que trobes.»«Hi ha gent que diu que fem van-dalisme, que som uns brètols.Però no és així! Si hi ha perill detopar amb algú, no ho fem; si hiha nens i ens podrien imitar, noho fem.»

El terme prové deparcours,‘recorregut’, enfrancès. Traceur(‘traçador’) és el quepractica parkour. Elcreador, David Belle,va néixer el 1973 aFrança. El seu pareli va ensenyar elmètode natural deGeorges Hébert, unadisciplina del’exèrcit orientada asuperar escullsnaturals amb el cos.Belle en va fer laversió urbana.

« P A R K O U R »

Un repte darrere l’altre. En el futur, diuen, podrien ser bombers, policies, actors... Tots tenen una excel·lent forma física. Roba còmoda, vambes que no rellisquin i esmorteeixin. / O.D.

● «El parkour no és una afició. Si t’ho prens com un joc, noavançaràs. Home, això del risc... Té un punt... El parkour ajudaa superar els problemes i a evitar-los. A vegades, tens unconflicte, vas al carrer a practicar i t’aïlles. Et concentres tant!»

«Hi ha qui es queda bocabadat. Ens agrada que es quedinmirant. Causem sensació! Al barri diuen: ‘Són els nens que fansalts!’» Hi ha pàgines per conèixer més aquest món, com elssalts –no acrobàcies–, de tanca, de longitud, de precisió:www.umparkour.com, www.sportmediaconcept.com/parkour(de David Belle) i parkour.net.

Són els nens que fan salts

risc les conseqüències dels qualssón en perjudici dels altres, perexemple, un atracador a mà arma-da: «És una conducta de risc, per-què pot resultar mort. He trobatpersones en cadira de rodes per-què fugint de la policia van saltaruna paret i van caure. La conse-qüència de l’activitat és en perju-dici de la societat.» És una perso-nalitat de risc antisocial.

Va comparar les tres tipolo-gies amb un grup de persones queno feien cap de les activitats quefeien ells, lúdics, prosocials, i an-

tisocials. Tots s’assemblen en lapercaça de perill i aventura, unmatís específic de la percaça desensacions. No hi ha diferències,segons l’estudi: «Els agrada lavelocitat, l’altura, el canvi detemperatura, el canvi de llum afoscor... Per exemple, en el casd’un paracaigudista: la pressió.Els agrada veure qui mana sobreel perill: el maneges o et maneja atu? Me’n sortiré?»

L’atracador no s’entrena, l’al-pinista sí. L’atracador no té unacomplexió física concreta, els es-

portistes sí. Són factors que els di-ferencien. «Els alpinistes diuenque sí, que la sensació de perill hiés, però que és una variable més ique no és important, perquè japreparen l’ascensió. El perill il’aventura, en el seu cas, vénen,per exemple, pel canvi de temps:estan fent una paret i canvia eltemps. No ho poden preveure...» Isón«reincidents: ‘La muntanyaem crida’... ‘La família ja m’haconegut així’... ‘Quan fa una tem-porada que no pujo, el cos m’hodemana’...» Fins i tot va investi-

● La doctora Montserrat Gomà primer va estudiarhomes que practiquen activitats de risc, i desprésva estudiar dones, al cap d’uns anys. Dins delspracticants, un 70% són homes i un 30% dones.«De dones n’hi ha moltes menys. En general, lesdones són igual d’extravertides que els homes,però són més ansioses, i això està comprovat, entotes les cultures i en totes les edats. I les donessón més empàtiques, més emotives. Ara, pel quefa a les dones que practiquen aquestes activitatsde risc, tenen el perfil de personalitat igual que eldels homes.» L’única diferència és que n’hi hamenys.

I les dones?

6 ❙ DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008

Carlos Teruel / Practica el salt BASE

«Quan estàs a puntde tirar-te el cor etbatega molt fort»● «He saltat en paracaigudes desd’algunes grues i edificis.» Aixíde senzill. Practica el salt BASE,el BASE jump. «No esbotzem capporta, no espatllem res. No és pe-rillós per a les persones que hi pu-gui haver. L’única vida que po-dem posar en perill és la nostra.Però prenem totes les mesures ivetllem per sortir-ne il·lesos, nosom suïcides!» «M’agrada estaral límit. El perill, l’adrenalina,sempre m’han atret. Fa moltsanys feia motocròs, després vaigpassar al paracaigudisme i ara, alsalt BASE. És un esport quet’aporta molt i ajuda a superar lespors.»

El salt BASE és saltar ambparacaigudes des de punts fixos,naturals o artificials: penya-se-gats, ponts, grues i edificis. «Queno és un esport? Quan fem pe-nya-segats podem estar quatre ocinc hores caminant, amb unamotxilla de set quilos, per fer unsalt de trenta o quaranta segons!»

«Actuem a consciència i ambels cinc sentits. Altra cosa són elsaccidents, que estan fora del nos-tre control.» Ha d’estar atent, ésmolt, el que s’hi juga. Tot, de fet.«En situacions límit has de con-trolar, per no prendre decisionserrònies. En un salt d’aquests, de90-100 metres, tens dos o tres se-gons per reaccionar.»

«Quan estàs a punt de tirar-te

M.M.

el cor et batega molt fort. És unsubidón. És difícil d’explicar.Notes com tots els sistemesd’alerta del cos s’activen.»

Hi ha molta diferència, entreun salt d’avió i el salt BASE? «Elsalt BASE és una experiènciamolt més intensa. Tècnicamenthi ha diferències: el temps de cai-

guda, o la sortida, ja que no és elmateix saltar d’un avió que duvelocitat que fer-ho d’un lloc es-tàtic. Quan saltes d’una munta-nya comences de zero: el primersegon, segon i mig, tens la sensa-ció d’estar suspès a l’aire. És in-creïble! Després, s’accelera comuna mala cosa.»

● El primer salt enparacaigudes, Carlos Teruel elva fer a Empuriabrava, el 2004.A 4.000 metres. «No tenia gensde por, estava feliç. Sentianervis, nervis bons.» Es vatreure la llicència, i al cap de dosanys ja havia fet 400 salts. El2006 va començar el salt BASEa Noruega, als fiords. «Emtremolaven les cames. Pensavaque el cor se’m sortiria del pit.Era una paret de 1.000 metres.Ara ja he fet setanta salts BASE,però sempre se sent una micade por positiva. I malament rai, sino hi ha por, perquè vindran elserrors i els accidents.»

«M’ha canviat la vida. És unapassió, és el que em motiva, emmanté despert, viu. Em motiva afer projectes, viatjar, conèixergent, aprendre idiomes.Segurament he hagut derenunciar a alguna cosa, peròno sé quina. No m’importa, heguanyat molt. Abans anava unamica perdut.»

El somni fóra poderdedicar-s’hi en cos i ànima.Busca patrocinadors: «Tinc elprojecte de viatjar a deu païsosper participar en competicionsde salt BASE: Noruega, la Xina,Suècia, Malàisia, els EUA...Competicions des de gratacels,organitzades, amb permisos,patrocinadors, mitjans decomunicació, saltadors tractatscom a esportistes... Aquí tot aixòés molt desconegut.»

Els dies 13 i 14 de juny, isegons s’anuncia a internet, esfarà el I Campionat de SaltBASE a l’Estat. Saltaran des del’hotel més alt d’Europa, l’hotelBali de Benidorm.

« B A S E J U M P »

Durant un segon, tot s’atura. Va estrenar-se en el salt BASE a Noruega. C.T.

BASE: Building(edifici), Antennae(antenes, xemeneies,grues...), Span(pont) i Earth (terra,precipici o formaciónatural). Aquestssalts, és clar, sónben diferents delsque es fan des d’unavió. L’altura és moltmenor i el risc, mésgran, per la pocaalçada, i també perla proximitat del’element que haservit de trampolí.Diuen les cròniquesque el físicLouis-SébastienLenormand, l’any1783, es va llançardes de la torre del’observatori deMontpeller amb unparacaigudes quehavia inventat. Comsi el paracaigudismehagués començatsent BASE jump(salt BASE, enanglès)

El primer salt, desde 1.000 metres

gar si, entre els escaladors, hi ha-via diferències: hi ha diferènciesentre els feien vuitmils i els que esmarcaven fites més humils? No.

Estables, gens impulsiusImpulsivitat, és a dir, actuar abansde pensar. Tant els prosocialscom els lúdics no són gens impul-sius, s’entrenen i controlen tot elque poden controlar, el que puguipassar més enllà ja forma part del’atzar. Els antisocials sí que sónimpulsius.

La doctora Gomà ha fet recer-

«ELSPROSOCIALS–QUES’ARRISQUENEN BENEFICID’UNA ALTRAPERSONA–TENEN UNAANSIETAT MOLTBAIXA, SÓNMOLTRACIONALS, IAVALUEN BÉ ELRISC, ELS PROS IELS CONTRES»

ca també amb mossos d’esquadraescortes. En els prosocials, comells, com els bombers, on és lapercaça de perill i aventura? «Enun bomber, consisteix a entrar peruna finestra d’on surt fum sensesaber què trobarà dins.»

Els prosocials tenen una an-sietat molt baixa, són molt racio-nals, avaluen bé el risc, els pros iels contres, i valoren més la partpositiva que la negativa. «Si pen-sessin ‘ potser en sortiré amb lacama tallada...’ no ho farien. Va-loren que es tornaran a posar a

prova i ho superaran.»El que diferencia els proso-

cials dels lúdics, detalla, és la ca-pacitat de deslligar-se emocio-nalment. «El prosocial té al da-vant una víctima i s’ha de deslli-gar emocionalment del seu pati-ment per poder ajudar-la.»

Els prosocials –i els lúdics–confien en l’equip. «Posem percas un actor especialista en unaescena d’accident de cotxe: ha deconfiar en el mecànic, que els al-tres tenen a punt l’extintor... Hade confiar, perquè si alguna cosa

falla, s’hi queda.»A mesura que passin els anys,

i en funció de la condició física,diu la investigadora, s’hi aniranadaptant. Recordem-ho, no ésuna afició, «és una manera deser». Explica que va conèixer unmetge que treballava cinc anysper acumular un any de vacances ifer les seves expedicions. Comera allò de no fa més qui pot sinóqui vol? Policies, bombers, esca-ladors, actors... Els diran que no,«però saben que són envejats perles altres persones».

presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008 DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC ❙ 7

Miquel Romans / Soci fundador de Vertisub; bomber en excedència, especialista en espeleologia subaquàtica

«La mort és una companya de viatge inevitable»

● «Tota la vida he fet coses quese surten del que és normal.» Ésen Miquel Romans, directiu, co-fundador i soci de l’empresaVertisub, experta en treballs enaltura i en profunditat, en la in-dústria, les edificacions, col·lec-tors... Romans és un amant de lapràctica dels anomenats esportsd’aventura. «Vaig començar afer muntanyes als dotze anys. Deseguida em vaig interessar perl’escalada. Quan arribes a daltd’una muntanya, com més t’hacostat pujar, com més dura ha es-tat l’ascensió, la recompensa ésmés gran. És com muntar unaempresa. Com Vertisub. La vamcomençar dues persones, i ara te-nim una plantilla que ha superatels dos-cents professionals tre-ballant a tota la península i ad’altres països, fent feines espe-cials.»

Un somriure a la boca: «L’es-calada és una de les activitatsmés extraordinàries que hi pothaver.» A la tornada del serveimilitar es va fer submarinistaprofessional. «M’encanta. Per ami, una bona feina és aquella dela qual no et canses mai. A sotade l’aigua moltes vegades estàsamb el teu company, davantd’una avaria, amb uns condicio-nants considerables, d’ingravi-desa, de temps, de terbolesa deles aigües... És apassionant.»

El seu somni, però, era serbomber. Va entrar al grup de res-cat dels Bombers de la Generali-tat de Catalunya. Fent rescatscom a submarinista, escalador,espeleòleg... «Quan tenia vint-i-pocs anys un dels companys decordada va tenir un accident.Van venir els bombers de Barce-lona, i vaig veure que volia serbomber de rescat.» I ho va acon-seguir. Va treballar-hi deu anys;ara té l’excedència.

Rescat en covesHa participat en el rescat de per-sones ofegades en coves. I l’ex-periència acumulada l’ha portata impartir cursos a membres delcos de la Guàrdia Civil; fins i totha col·laborat amb ells en algunsrescats. «Hi ha persones que te-nen l’esperit d’ajudar els altres is’ha de fomentar; hi ha situa-

M.M.

cions en què aquesta mena depersones fan falta. Un espeleò-leg es va ofegar en una cova a 75metres de fondària. Vaig deixarde treballar, i durant una setma-na vaig ser allí, per poder ajudara treure’l. Quan tens el neguit in-terior de ser útil ho has de fer.»

«En els casos de rescat de co-ves, tot i que saps que probable-ment aquelles persones estaranmortes, es viu molt d’estrès, per-què entres allí on no entraries.Quan fas espeleologia subaquà-tica fas immersions molt estu-diades, ho tens tot lligat. En els

rescats, en canvi, hi ha una des-càrrega d’adrenalina colossal.No oblidis que estàs en un medihostil, buscant una persona mor-ta. Has de tenir sang freda, domi-nar les emocions.»

Si se li pregunta, d’una ma-nera natural, per la mort, Ro-mans respon: «No temo la mort.Tothom ha de valorar aquest fac-tor: allò de més negatiu, la mort,és un fet que dóna sentit al fet deviure. El que és molt importantés ser amo de la teva vida. Lamort és una companya de viatgeinevitable.»

Miquel Romans té47 anys. És socifundador del’empresa Vertisub.Verti, de vertical, isub, de submarí.Mireu a:www.vertisub.comLa seguretat ésmarca de la casa.«Encertar és humà»,diuen.

V E R T I S U B

Pujar muntanyes, baixar a profunditats aquàtiques. Una de les paraules que més repeteix: seguretat.

● El 2001 va batre el rècord del’Estat en fondària de cova: vabaixar cent metres, per primercop a l’Estat, amb un company.«Quan ets jove no tens gairesconeixements, però tens moltaforça i valor. Amb els anys, hi haels coneixements i l’experiència,i si saps gestionar els recursos ila por, es poden fer activitats–que per als neòfits podrienentendre’s com d’alt risc–, ambtotal seguretat i tota la vida.»

Submarinista professional,escalador, espeleòleg, alsvuitanta es va plantejaraplicar-ho a una idea de negoci.I va néixer Vertisub. Fan feines,per exemple, a la grua polar dela torre de Collserola, a 270metres d’alçada. Estan reparantxemeneies industrials,col·lectors i grans estructuresper tot l’Estat i al estranger. Hanfet de la seguretat la sevabandera: «Ens defineix com aempresa; el concepte seguretat,el tenim gravat a foc.»

Entre els treballs que fan,n’hi ha que requereixen unpersonal d’una pasta especial:treballs confinats. Són els quees fan en alçada i fondària peròinteriors: xemeneies, tubs... Araestan fent la inspecció d’unamina de 22 quilòmetres dellargada i un metre d’alçada. «Al’empresa, habitualmentparticipo en les primeresinspeccions de les feinesconsiderades méscompromeses. Aquestes, sónpreparades i planificadesexhaustivament entre elresponsables dels equips quehan d’intervenir-hi. Així espoden fer feines de inspecció ireparació de mines d’aigua icol·lectors sense riscos.» Al’empresa no es poden assumirriscos. «Per això s’ha de valorarla feina de bombers, o policies.Han d’actuar encara que posinen perill la seva vida! Al’empresa això no pot ser:malgrat l’alta espectacularitat dela nostra feina, la fanespecialistes ben formats i laseguretat és total.»

A l’empresa,seguretat

8 ❙ DOSSIER / CONVIURE AMB EL RISC presència · Del 30 de maig al 5 de juny del 2008

Tony Higueruelo / Actor, especialista i coordinador d’escenes d’acció. Té l’empresa Stuntworks

«A ‘Ventdelplà’, tots els accidents de trànsit els he fet jo»nista, El orfanato, El juego delahorcado... Fins i tot,Salvador...

«Crear l’empresa, Stunt-works, té sentit en el context delsmeus coneixements com a espe-cialista. Vaig començar amb lesarts marcials als vuits anys, i te-nia traça. Vaig guanyar campio-nats i van trucar-me per a anun-cis publicitaris. Als divuit anys

M.M. vaig conèixer un equip francèsque havia vist un curtmetratgemeu i em van demanar si els po-dia fer classes de lluita escènica ala seva escola.» I endavant. Finsa muntar la seva empresa i escola–cursos d’iniciació i especialit-zació–. Fan falta tota mena d’ac-tors. Si no, qui doblaria SantiagoSegura, per posar un exemple?

● Els espectadors fan bots a lesbutaques. Un cotxe s’estavella ala pantalla, abans ha atropellatun vianant; ara tot són flames...Un infern. James Bond salva lavida. A la cara, unes rascades.Però, siguem honrats, les esgar-rinxades de debò, si és que n’hiha, se les enduu l’actor especia-lista: el que conduïa, el que hanatropellat, el que ha sortit delcotxe tot ell encès.

D’aquestes escenes, de pro-tagonitzar-les i dirigir-les, TonyHigueruelo en sap un niu. És unactor d’acció. I director d’acció.I professor d’actors. I empresari.Mireu a www.stuntw.com. Al-guns treballs: el rodatge delsanuncis de Buckler (Tony doblaFernando Alonso), La habita-ción de Fermat, Cobardes, esce-nes de la sèrie Ventdelplà, Labuena nueva, Las manos del pia-

Els preparen per fer qualse-vol mena d’acció: caigudes d’es-cales; salts de diferent alçada–15, 20 metres...–; explosions;atropellaments; baralles del ti-pus de Matrix; baralles de carrer,d’època i amb espases; personesenceses, tipus bonzo... Tot el quepot fer falta en un rodatge d’ac-ció. A Stuntworks donen respos-ta al que demana el mercat. Estanal darrere, i en tota classe defilms. «A Ventdelplà, tots els ac-cidents de trànsit els he fet jo.»

«És en les produccions nord-americanes allà on podem de-mostrar més fins a on podem ar-ribar.» Cotxes que salten, bara-lles multitudinàries d’arts mar-cials, trets a tort i a dret. «A l’Es-tat no acaba d’arrencar, aquestcine. Però quan s’arrisquen...Mira l’èxit d’El orfanato!» Ellva coordinar-ne l’acció. «No heparat!», diu. I té 28 anys!

● «Quan arriba el moment de rodar, ja està tot assajat aldetall. I quan es roda es tracta és de donar el màxim. Sempreestem molt concentrats, és fonamental. I sempre tenimbombers, metges, ambulàncies a prop, pel que pugui ser.Gràcies a Déu no m’ha passat mai res.» Coneix al detall elsesports de risc. Aquests coneixements s’adapten a lesescenes cinematogràfiques, amb totes les limitacions que hiha, com fer un derrapatge espectacular sense sortir-se del pla.

«L’adrenalina és el millor! És una necessitat. Desprésquedes com nou.» I és clar, la seva mare s’estima més no tenirdetalls dels rodatges. Normal.

A dalt, Higueruelo en un descans de rodatge. Al costat, escenes típiques d’un actor d’acció: des dels accidents i les flames fins a les escenes de por, passant per les baralles sagnants. / T.H.

M E S T R E

Tothom pot seraventurer, però ambseny. «Aquí [aStuntworks]preparem els actorsperquè sàpiguencom es fa i els diem:‘Atenció, s’had’arribar fins a unlímit, si t’excedeixeset pots fer mal. Sicaus de 15 metressobre unes caixes ino ho fas bé, potspicar a terra.’ Se’lsconsciencia que elque fan és perillós.La característica dela nostra feina és elrisc.»

L’adrenalina, el millor