Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
description
Transcript of Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Complex Educatiu de Xest
Institut d’Educació Secundària Número 1
1r BAE 2
AIGÜESTORTES I ESTANY DE
SANT MAURICI
Jaume Montés Mora
Ontinyent, 13 de gener de 2015
2
ÍNDEX
Presentació i definició: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ............................. 3
“En defensa dels espais naturals”. Jaume Montés ........................................................................ 4
1. Història i protecció de l’únic Parc Nacional de Catalunya .................................................... 5
2. Situació, climatologia i orografia ............................................................................................... 7
Situació i àmbit del Parc ..................................................................................................... 7
Clima ...................................................................................................................................... 7
Geomorfologia, geologia i hidrografia del Parc Nacional ............................................. 8
3. Lo Canigó és una magnòlia immensa ................................................................................................ 9
Formes de relleu principals ................................................................................................ 9
4. Patrimoni biològic: flora i fauna ............................................................................................. 10
Flora i vegetació ................................................................................................................. 10
Fauna ................................................................................................................................... 11
Seguiment d’espècies amenaçades ................................................................................... 11
5. De l’explotació humana ........................................................................................................... 13
Gestió i explotació ............................................................................................................. 13
Principals amenaces per al Parc Nacional ...................................................................... 14
Annexos
Galeria d'imatges. Turisme d’alta muntanya ................................................................................... 16
Manifest. Parcs Nacionals a l’Espanya del s. XXI. El valor d’un símbol per a nous temps .. 17
Bibliografia ....................................................................................................................................... 19
3
PRESENTACIÓ I DEFINICIÓ: PARC NACIONAL
D’AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un espai protegit
de l’Alt Pirineu. A més a més, és un dels quinze parcs d’Espanya amb la categoria de Parc
Nacional i l’únic que hi ha a Catalunya. Fou declarat parc nacional el 21 d’octubre de 1955.
Un parc nacional és un espai natural protegit per llei de la contaminació i
desenvolupament humans. Els parcs nacionals estan inclosos a la categoria II d’àrees
protegides de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). El primer
indret de tot el món que va rebre la denominació de Parc Nacional va ser Yellowstone, als
Estats Units, el 1872.
A Catalunya, els parcs nacionals es defineixen com “espais naturals d’extensió
relativament gran, no modificats essencialment per l’acció humana, i amb interès científic,
paisatgístic i educatiu. No s’hi permeten activitats d’explotació dels recursos naturals, ni
alteració del paisatge, i la finalitat de la declaració per llei és preservar-los de totes les
intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i l’evolució dels sistemes naturals”.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es troba a la part central de
la Serralada Pirenaica, enmig de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall
d’Aran i el Pallars Jussà, a la província de Lleida, situant-se el seu nucli principal entre els
termes municipals de la Vall de Boí i Espot.
La geografia del Parc és d’alta muntanya perquè gran part del territori s’alça més
amunt dels 1.000 m amb pics que superen inclòs els 3.000 m d’altitud. Hi ha gran abundància
de llacs d’origen glacial quaternari. També hi destaquen dues valls: a l’oest la vall del riu Sant
Nicolau amb els característics prats i meandres, d’on prové el nom d’Aigüestortes, i a l’est la
vall del riu Escrita amb l’Estany de Sant Maurici.
El Parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta fan que hi haja
diferents ecosistemes com prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos
de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d’alta muntanya a les cotes més altes. El
fet que faça molts anys que està protegit, així com la seua inaccessibilitat natural ha preservat
la flora i la fauna en estat força salvatge. No obstant tot això, l’empremta de l’home és
inevitable i el Parc encara és explotat per la ramaderia, el turisme i les centrals
hidroelèctriques.
4
“EN DEFENSA DELS ESPAIS NATURALS”
Jaume Montés
L’estiu de 1994, el País Valencià es convertí en una pira de foc. El 16% de la
superfície forestal es va cremar en 751 incendis que calcinaren quasi 140.000 hectàrees. La
Serra Calderona, el Montgó, Mariola, la Vallesa... foren alguns dels sistemes muntanyosos
més afectats. Huit anys més com aquell i ja no tindríem arbres.
Probablement en aquella època jo no seria més que un simple pensament en la ment
dels meus pares, però el record de l’incendi més gran que assolà el terme municipal
d’Ontinyent, el meu poble, continua present en tots els ciutadans. Deien que els treballadors
eixien de les fàbriques portant poals d’aigua i anaven a intentar ajudar en el que podien. Van
morir 5 persones.
El 4 de juliol, al mateix temps que es cremaven altres punts de València, un focus
botà a Fontanars, a la part més occidental de la Vall d’Albaida. Ràpidament s’obriren més
focus al port d’Albaida, el Benicadell, la Serra Grossa... que arribaren fins al Torrater i el
barranc de Bocairent. La nostra ciutat va quedar completament rodejada per foc i durant més
72 hores estigué cremant-se la comarca. Vaja, inclòs superàrem la temperatura màxima del
segle (45,5 °C).
Encara que ja han passat més de 20 anys d’aquell desastre, la Conselleria sols ha
repoblat unes 200 hectàrees de les quasi 6.000 (el 94% de la massa forestal d’Ontinyent) que
es calcinaren al municipi, cosa que suposa una misèria en comparació al conjunt de 28.000
hectàrees cremades a la Vall d’Albaida en aquell estiu. La resta s’ha regenerat en part de forma
natural, donant pas a una massa forestal contínua formada per matolls i milers de pins
xicotets. Le promeses de restauració tampoc convencen: En 2007, Camps es comprometé a
repoblar 40.000 hectàrees. Mai es va fer.
Si la història està per intentar no reincidir en errors passats, de poc serveix. Entre
2001 i 2012 es van produir 203.217 incendis forestals que van calcinar 1.456.621 ha, una
superfície major que la que tenen 9 de les 17 Comunitats Autònomes espanyoles. Si a això li
sumem les retallades de quasi el 50% a Aragó, Astúries, Andalusia o Castella i Lleó en matèria
de prevenció, ens dóna un resultat que facilita que es repetisquen incendis com els del 94. I
és que, com diu un important tècnic en anàlisi d’incendis forestals, “ni la prevenció ni els
arbres donen vots; la extinció i les persones, sí”.
Jo no tinc consciència de la tragèdia ocorreguda en aquell fatídic estiu de 1994, però
les desgràcies tendeixen a repetir-se. Al setembre de 2010, 4.000 hectàrees de la nostra
comarca es van tornar a veure afectades per una greu cremada intencionada a la Serra de
Mariola.
5
1
HISTÒRIA I PROTECCIÓ DE L’ÚNIC PARC NACIONAL DE
CATALUNYA
El poblament humà de l’Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l’última
glaciació. No obstant això, dintre dels límits del Parc no s’hi va establir mai cap poblament
estable, encara que recents estudis arqueològics han trobat restes d’assentaments humans
temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el període neolític. Però al llarg del segle XIX,
coincidint amb l’època de major desenvolupament demogràfic de les valls que envolten la
zona, començà una important pressió humana sobre el Parc, amb una intensa explotació
forestal, ramadera, agrícola i piscícola. A més a més, durant la primera meitat del segle XX
s’inicià l’explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Aquests fets van suposar una gran alteració
del paisatge que s’havia mantingut bastant inalterable fins llavors.
L’any 1932, el Pla Macià va contemplar el Parc Nacional de l’Alt Pirineu com una
magnífica representació de les formacions geològiques de la serralada pirenaica axial, i també
de la seva flora i fauna, a més de constituir una de les millors manifestacions del glacialisme
quaternari i de posseir un dels millors conjunts arquitectònics del romànic (el 30 de novembre
del 2000, el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni
Mundial de la Humanitat per la UNESCO). Aquesta iniciativa va ser la primera acció
legislativa que intentà dotar d’una protecció especial el paratge d’Aigüestortes i l’Estany de
Sant Maurici.
A finals de setembre de 1955, el general Franco va visitar els Pirineus per inaugurar
diferents centrals hidroelèctriques en aquesta zona –quina notícia més inesperada-. Després
de dormir a la residència de la Fraga, a Boí, la visita va incloure el pas de la comitiva pel
Portarró, de camí cap a Espot. Un mes després, d’acord amb una antiga llei de parcs nacionals
promulgada l’any 1916, va ser creat el Parque Nacional de Aiguas Tortas y Lago de San Mauricio -
nom que no ha segut derogat ni canviat oficialment- per decret el 21 d’octubre de 1955 (BOE
núm. 325, de 21 de novembre de 1955)1.
Originàriament tenia només 9.851 ha i es va convertir en el cinquè parc nacional de
l’Estat espanyol i el segon dels Pirineus, després del Parc Nacional d’Ordesa. Paradoxalment,
la propietat de la major part del territori era privada, cosa que va permetre l’explotació forestal
fins l’any 1975. També ha estat parcialment afectat per tot un sistema d’explotacions
hidroelèctriques, les quals representen impactes ecològics i paisatgístics forts. Aquestes
explotacions hidroelèctriques estan sotmeses a un règim de concessió i, actualment, l’únic
aprofitament tradicional i centenari és el manteniment de les explotacions extensives
ramaderes per part del bestiar local de Boí i Espot. El 6 d’abril de 1957 s’aprovà el primer
reglament d’Aigüestortes, el qual prohibia la caça i regulava la pesca i els aprofitaments
1 “Decret del 21 d’octubre de 1955 per a la creació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”: <http://goo.gl/yBXV0Z> (en castellà). Original: <http://goo.gl/hJB32O>. [Consulta: 29/12/2014].
6
forestals que, com ja s’ha comentat abans, seguien permesos a l’interior del parc i, la Llei
estatal d’espais protegits del 2 de maig de 1975, va regular de nou els parcs nacionals i va
establir la necessitat de tornar-los a classificar per tal d’adaptar-los als criteris internacionals.
Un any després, el 29 de maig de 1976, es va anunciar el primer projecte d’ampliació del parc,
i així fou com s’inclogué l’avetar de la Mata de València i el Massís del Montardo.
Amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, la Generalitat va obtindre les
competències per a la gestió i legislació dels seus parcs naturals. Començà aleshores una
època de cogestió entre les dues administracions. Durant aquest temps, es començaren a
realitzar certes inversions: S’arreglaren els accessos, s’incrementà la guarderia i es contractà
el primer personal de manteniment i d’informació per als mesos d’estiu. No obstant això, no
és fins el 1988 quan arriba la Llei 7/1988 del 30 de març de reclassificació del Parc Nacional
d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici amb la finalitat d’establir un règim jurídic especial
per preservar l’espai de totes les intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i
l’evolució dels sistemes naturals del propi parc.
L’àmbit territorial aplegava ja una superfície de 10.230 ha dels termes municipals de
la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Espot (Pallars Sobirà). Una novetat d’aquesta llei de 1988
era la delimitació d’una zona perifèrica d‘assistència a fi de garantir una completa protecció
dels recursos naturals que van justificar la creació del Parc i evitar els possibles impactes
ecològics i paisatgístics de l’exterior. És així com es prohibeixen la pesca, l’acampada, les
explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les
hidroelèctriques que tenien concessions en vigor. D’altra banda, també es definia una àrea
d’influència socioeconòmica formada pels termes municipals de la Vall de Boí, Espot,
Vilaller, Naut Aran,...
Però, sorprenentment, aquesta llei comportà el final de la cohabitació entre
l’administració central i l’autonòmica, per la qual cosa l’Estat deixava de reconèixer
Aigüestortes com a Parc Nacional.
Amb la Llei 22/90 del 28 de desembre es modifiquen parcialment els límits de la zona
perifèrica, la composició del Patronat de gestió del Parc i les activitats d’explotació permeses.
A més a més, el Decret 234/1996 del 15 de juliol va ampliar el Parc per l’obaga de Sant
Nicolau i les capçaleres de la Ribera de Caldes a partir d’una finca propietat d’ICONA
traspassada a la Generalitat. L’ampliació va augmentar la superfície del Parc fins a les 140199
ha actuals, encara que va deixar 231 de propietat privada. Per la seua banda, la zona perifèrica
va créixer fins les 26.733 ha, la qual té un sistema de protecció prou decent.
Finalment, el 5 de novembre de 1997, a instàncies d’un recurs de la Generalitat de
Catalunya, es fou una modificació de la Llei 4/1989 dels Espais Naturals de l’Estat Espanyol
que possibilita la gestió dels Parcs Nacionals per part de les Comunitats Autònomes i la
tornada d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a la Xarxa de Parcs Nacionals d’Espanya.
7
2
SITUACIÓ, CLIMATOLOGIA I OROGRAFIA
SITUACIÓ I ÀMBIT DEL PARC
El Parc té 40.852 ha de superfície, dividides en dues zones de protecció diferenciades,
la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té categoria de Parc Nacional
pròpiament dit, i té 14.119 ha. Les 26.733 ha de la zona perifèrica envolten a zona interna
estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més estrictament
protegida, i l’exterior.
La zona interna està íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot (vegeu Il·lustració
3). En el vessant de Boí, hi hem de distingir la vall del Riu de Sant Nicolau i la vall de la
Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta, el riu Sant Nicolau forma els característics
meandres que donen el nom d’Aigüestortes (aigües tortuoses). Aquests meandres però, no
són exclusius d’aquest lloc, sinó que es formen en llocs plans on antigament havia existit un
estany i que s’han anat omplint a poc a poc de sediments.
En el vessant d’Espot es troba el riu Escrita i l’Estany de Sant Maurici. En aquest
estany, com molts altres dels pirineus, es va construir una presa per poder-ne treure més
rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats, dues puntes d’una
muntanya amb més de 2.600 m d’altitud i que, com conta la llegenda, es tractava de dos
caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre una cabra salvatge, però foren
maleïts i es van quedar petrificats per sempre. El conjunt format per l’Estany de Sant Maurici
i els Encantats és una de les estampes característiques de la bellesa del Parc i inclòs constitueix
el logotip del paratge.
La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Naut Aran a la Vall d’Aran;
de Vilaller i la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça; la Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot,
Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta part més
externa es troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de
València, les valls de Gerber i Carbanes, el circ de Colomers, el circ de Saboredo, la ribera de
Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella i el pic de Montardo, entre altres.
CLIMA
El clima del Parc Nacional és atlàntic d’alta muntanya. Les precipitacions solen ser
superiors als 1.000 mm anuals, i a l’hivern solen ser en forma de neu. Aquestes nevades són
especialment freqüents entre els mesos de novembre i abril. La temperatura mitjana mensual
a l’hivern sol moure’s entre els 0 i 5 °C, però a l’alta muntanya és encara més baixa, ja que
durant 4 o 5 mesos la temperatura sol ser inferior als 0 °C. Per exemple, a l’estany Gento, a
més de 2.100 m d’altura, es va registrar, el 2 de febrer de 1956, la temperatura més baixa de
l’Estat espanyol: -32 °C!
8
La climatologia del Parc està molt condicionada per diversos factors, com ara l’altitud,
que oscil·la entre els 1.350 i els 3.033 m, i la diferent orientació de les valls, que faciliten
l’existència d’un gran nombre de microclimes diferents, amb més influència oceànica a les
valls obertes al nord i a l’oest, i mediterrània en les que miren a l’est o al sud. A les zones altes
el clima s’uniformitza i les precipitacions d’aigua o de neu poden arribar a ser de l’ordre dels
1.500 mm anuals.
A l’estar les dues valls principals (la de Sant Nicolau i la d’Escrita) orientades en
direcció est-oest, el nivell d’insolació està molt diferenciat entre la solana i l’ombria, cosa que
afecta directament el tipus de vegetació que es desenvolupa en cadascuna.
GEOMORFOLOGIA, GEOLOGIA I HIDROGRAFIA DEL PARC NACIONAL
L’interior del Parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus.
Les roques predominants, granítiques (granits, diorites, gabres,...) i metamòrfiques (pissarres,
calcàries, quarsites,...), són molt antigues i es van formar durant l’Era Primària, encara que
no van aixecar-se del fons marí fins l’orogènia alpina, a l’Era Terciària, que va donar lloc als
Pirineus.
Però, sense cap mena de dubte, la geomorfologia del Parc té el seu màxim exponent
en les formes de modelat del relleu producte de les glaceres durant les glaciacions
quaternàries. Aquestes grans masses de gel ocuparen les valls i erosionaren el paisatge,
donant-li l’aspecte que té hui en dia, del qual són característics els circs glacials, les valls en
forma d’”U” i els més de dos-cents estanys.
No obstant això, en l’actualitat, l’aigua és la vertadera, única i principal protagonista,
tant pels característics meandres d’alta muntanya, com per la gran concentració de llacs, riuets
i cascades. És més, aquest parc conté la zona lacustre més important dels Pirineus ja que n’hi
ha més de 200 (encara que només uns 150 són estanys pròpiament dits; els altres són basses
temporals que poden arribar a assecar-se a l’estiu), cosa que ha portat a molts autors a
anomenar-lo com “el parc dels 200 estanys” (vegeu Il·lustració 2).
Producte de l’excavació del substrat rocós per part de les geleres, els estanys es troben
repartits per tot el territori del Parc. La duresa de les granodiorites va dificultar aquesta
excavació, però també ha influït de manera decisiva en la seua conservació posterior. La
majoria es troben a la base dels circs i acostumen a ser els més profunds, mentre que solament
alguns, com els de Sant Maurici o el Llong es troben al fons de les valls. A més a més, és
destacable que un dels indrets més coneguts i visitats del Parc és l’anomenat planell
d’Aigüestortes, on l’aigua del riu de Sant Nicolau transcorre mansament tot fent meandres
entre molleres, prats i pins negres. Aquest paratge, que es troba a la confluència entre les valls
de Morrano i Sant Nicolau, havia estat un antic estany, però l’aportació de sediments per part
dels rius i barranc acabà reblint completament aquesta antiga cubeta, la qual esdevingué en
un dels indrets més bonic del Parc –i que fins i tot li dóna nom-.
9
3
LO CANIGÓ ÉS UNA MAGNÒLIA IMMENSA
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla.
Jacint VERDAGUER
Canigó
Entre els anys setanta i huitanta del segle XIX, el pare de la Renaixença catalana Jacint
Verdaguer va ascendir alguns dels cims més emblemàtics del Pirineu. Especialment durant
les dues travesses realitzades els estius del 82-83, mossèn Verdaguer va endinsar-se en una
aventura muntanyenca extraordinària. Recorregué des de Boí i l’Aigüestortes fins al cim del
Canigó -al Rosselló francès-, passant per l’Aneto o la Pica d’Estats. Tots aquests viatges al
llarg del Pirineu català van portar-lo a posar per escrit al poemari del Canigó les meravelloses
experiències que visqué. En un dels extrets s’hi narra la bellesa paisatgística de la zona del
nostre Parc Nacional. De la preciositat dels majestuosos meandres que formen els rius, o de
la gran quantitat de llacunes que hi havia, tot coronat amb l‘estany de Sant Maurici a la falda
dels imponents Encantats.
FORMES DE RELLEU PRINCIPALS
Açò va de corrents d’aigua i de llacunes. Dels rius de Sant Nicolau i Sant Martí, de la
conca de la Noguera de Tor; de l’Escrita, el Pamano o el Flamisell, de la conca de la Noguera
Pallaresa. D’estanys, com els de Llebreta, Llong, Sant Maurici, Mussoles, Ribera, Travessani,
Tumeneia, Monges, Barbs, Gavatxos, Ratera... o d’altres llacunes, com les de Gento, Frescau,
Reguera, Gerber, Major de Colomers, Saburó, Morera...
Açò va de muntanyes, de cims, de serres i serralades... De pics, com els de
Comaloforno, els Bessiberri (del Nord, del Sud i del Mig), la Punta de Lequeutre o la
Senyalada, el Gran Tuc de Colomèrs o el de Saburó, el Gran i el Petit Encantat...
10
4
PATRIMONI BIOLÒGIC: FLORA I FAUNA2
FLORA I VEGETACIÓ
La gran diferència d’altitud entre les parts més altes (3030 m) del Parc Nacional i les més baixes (1200 m) fa que augmente la biodiversitat existent, ja que l'altitud comporta un descens general de les temperatures. A més, l’orientació i la inclinació determinen la quantitat de radiació rebuda, el règim tèrmic, l'evapotranspiració i la disponibilitat d'aigua de cada comunitat. També la circulació de vents i els contrastos entre solana i ombria originen particularitats climàtiques. A més a més, les parts altes dels vessants i les àrees culminants pateixen una erosió constant, mentre que les parts baixes esdevenen zones d'acumulació d'aigua i nutrients.
Tots aquests factors fan que en una àrea relativament petita s’hagin trobat un nombre relativament alt d’espècies vegetals, les quals poden classificar-se en 4 estatges de vegetació diferents:
Estatge montà. Arriba aproximadament fins als 1800 m i és el país dels típics boscos caducifolis centreeuropeus amb roure martinenc (Quercus humilis) o faig (Fagus sylvatica). Al ser la zona més accessible i propera als pobles també ha estat més profundament modificada i moltes vegades el bosc original ha estat substituït per pinedes de pi roig (Pinus sylvestris). Als fons de la vall es mantenen prats de pastura o de dall i diferents comunitats arbustives.
Estatge subalpí. Per sobre del montà, arriba fins als 2300 o 2400 m. Aquí trobarem les grans masses forestals del Parc Nacional: les avetoses i els boscos de pi negre. Les canals d’allaus que travessen els boscos o les aclarides fetes per l’home per obtenir zones de pastura provoquen l’aparició d’altres comunitats temporals, com ara les bosquines amb bedolls (Betula pendula) o les clarianes amb gerderes (Rubus idaea), epilobi (Epilobium angustifolium) o didalera (Digitalis purpurea) (vegeu Il·lustració 5).
Estatge alpí. És la zona dels prats rasos alpins, que ocupen l’espai on l’estiu és massa curt per permetre el creixement de les masses forestals i només poden prosperar algunes espècies herbàcies i arbusts especialment resistents. Aquestes pastures naturals, en indrets granítics amb sols àcids com els que hi ha majoritàriament al Parc Nacional, es troben dominades pel gesp (Festuca eskia) o el pèl caní (Nardus stricta) dues gramínies molt resistents però amb molt poc valor farratger. En aquests prats hi localitzarem nombroses espècies de la flora alpina entre les quals destacaríem la genciana alpina (Gentiana alpina), el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus) o la silene acaule (Silene acaulis).
Estatge subnival. Alguns autors parlen d’aquest estatge que inclouria les àrees més altes del Parc, generalment crestes rocoses per sobre dels 2.700 m, exposades a les majors inclemències del temps. Les poques plantes que arrelen ho fan en escletxes,
2 Plafó situat als aixoplucs d’Aigüestortes i Sant Maurici que mostra algunes de les espècies de flora i fauna del Parc Nacional: <http://goo.gl/49wTFi>. [Consulta: 2/1/2015].
11
replans o concavitats protegides entre rocs. Un dels exemples d’aquestes petites plantes tan especials podria ser la Saxifraga bryoides.
A part de la variació altitudinal, també són importants els ambients lligats a les zones humides: estanys, fonts i mulleres. Les plantes adaptades a viure en aquests indrets són molt especialitzades i es mostren menys influenciades per altres factors com l’altitud, la precipitació o la temperatura. Algunes d'elles com el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis) i les orquídies (Orquis sp.) presenten florides espectaculars. Altres presenten adaptacions ben curioses com l’herba de la gota (Drosera rotundifolia) que és carnívora.
Una part de les espècies del Parc (aproximadament un 8%) són endemismes pirenaics en sentit ampli. Al voltant del 7% tenen una distribució estrictament bòreo-alpina i àrtico-alpina, i van arribar als Pirineus durant les darreres glaciacions. El grup més important d’espècies de la flora del Parc pertany al tipus eurosiberià, és a dir, les plantes pròpies de l’Europa central.
FAUNA
La fauna del Parc, encara que és molt interessant, es comporta discretament i no és gens fàcil d’observar. Cal molta paciència i una mica de sort per poder veure les espècies més emblemàtiques que hi viuen. De les aproximadament 200 classes de vertebrats que tenen el seu hàbitat al Parc, n’hi ha gairebé dues terceres parts que són aus. Algunes de les més importants són el gall fer (Tetrao urogallus), la perdiu blanca (Lagopus muta), l’àguila daurada (Aquila chrysateos), el voltor (Gyps fulvus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus). Però també es poden veure mallerengues, el picot negre (Dryocopus matrius), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el pela-roques (Tichodroma muraria) o la merla d’aigua (Cinclus cinclus), d’entre moltes altres.
Els mamífers més representatius són l’isard (Rupicapra pirenaica), l’ermini (Mustela erminea), la marmota alpina (Marmota marmota) –encara que no és autòctona- o la daina i el cabirol, que també foren introduïts durant la segona meitat del segle XX.
Entre els amfibis, el tritó pirenaic (Euproctus asper) és significatiu per la seua raresa, mentre que en canvi, la granota roja (Rana temporaria) és molt abundant. Cal anar amb compte de no molestar l’escurçó (Vispera aspis), un rèptil de mossegada verinosa però que no ataca mai si no se’l provoca.
En les aigües del Parc, la truita comú (Salmo trutta fario) ha de compartir espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones (procedents d’un indret diferent d’on es troben) que van ser alliberades anys enrere pels pescadors.
SEGUIMENT D’ESPÈCIES AMENAÇADES
En aquest Parc, algunes de les espècies més amenaçades i sobre les quals es fa un estudi més exhaustiu per tal de garantir la seva supervivència són:
Trencalòs: l’au rapaç que viu a les parets verticals de muntanya, on troba cornises, coves o esquerdes per criar. Està exposada a amenaces com ara l’ampli ús de verins, les molèsties que li produeix l'activitat humana, la caça furtiva i les alteracions del seu hàbitat causades per pistes i carreteres. Cada any el Parc col·labora amb el Pla de Recuperació de l’espècie en l’àmbit de l'Estat espanyol, mitjançant el control de tots els territoris vinculats al propi parc i la seua zona d'influència. A més a més, també es porta a terme un seguiment de l’èxit en la reproducció de l’espècie. A l’igual que una
12
alimentació suplementària a l’hivern amb la finalitat de reduir la taxa de mortalitat (vegeu Il·lustració 4).
Gall fer: mitjançant els censos que es porten a terme anualment, s’ha establert una població adulta d’uns 114-115 exemplars de l'espècie dins del Parc (amb un índex de masculinitat d’1:1).
Altres espècies sobre les que es realitzen estudis són:
L’àguila reial, del territori de la qual es fa un seguiment. L’almesquera dels Pirineus (Galemys pyrenaicus). L’isard, que es censa anualment per tal de controlar les poblacions.
A més, diferents universitats, amb les quals se solen mantenir convenis, porten a terme estudis específics sobre la flora i la vegetació.
Il·lustració 1. L'estany de Sant Maurici i al fons, els Encantats.
13
5
DE L’EXPLOTACIÓ HUMANA
Encara que dins del que és el Parc pròpiament dit sols s’inclouen els termes
municipals de Boí i Espot, a la zona perifèrica en trobem altres 8 que tenen un influx enorme
en activitats relacionades amb el turisme, l’explotació i la gestió d’Aigüestortes. Per tant, això
de tindre un parc nacional al costat facilita molt les coses. A continuació pot observar-se una
taula amb els municipis que inclou l’àrea d’influència socioeconòmica del Parc Nacional
d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, així com la seua població -datada de l’any 2012- i
superfície:
Municipis Població (2012)
Superfície (ha)
Superfície al Parc (ha)
Superfície a la zona de protecció (ha)
Alt Àneu 439 21.780 0 5.077,53
Vall de Boí 1.052 21.950 8.789,50 5.740,25
Espot 355 9.730 5.329,50 2.135,05
Esterri d’Àneu 900 850 0 180
La Guingueta d’Àneu
341 10.840 0 406,17
Naut d’Aran 1.758 25.580 0 6.187
Sort 2.322 10.500 0 1.283
La Torre de Cabdella
755 16.530 0 4.059
Vielha e Mijaran
5.454 21.170 0 216
Vilaller 667 5.920 0 1.449
TOTAL 14.043 144.850 14.119 26.733
Taula 1. Àrea d'influència socioeconòmica del Parc.
GESTIÓ I EXPLOTACIÓ
Les terres que formen el Parc són de propietat estatal, comunal i particular. Tot i això,
l’explotació dels recursos naturals està prohibida a l’interior del Parc Nacional, excepte pel
manteniment de la ramaderia extensiva tradicional i les explotacions hidroelèctriques que
encara tenen concessions vigents. A la zona perifèrica sí que es permeten els usos i
aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.
L’ús públic és un dels objectius primordials dels parcs nacionals i, de manera regulada, s’ha
14
de permetre l’accés turístic al seu interior. Aigüestortes és un parc obert, on l’entrada dels
visitants es troba relativament poc limitada, especialment si ho comparem amb altres espais
naturals protegits.
El Parc està regulat d’acord amb el Pla Rector d’Ús i Gestió, aprovat pel Parlament
de Catalunya i que té una vigència de cinc anys, amb el qual l’òrgan rector és el Patronat i la
Comissió Permanent (amb seu als municipis de Boí i Espot), i l’òrgan gestor és el
Departament de Medi Ambient i Habitatge. Tornant al tema ja comentat anteriorment del
turisme, Aigüestortes és un dels principals destins turístics del Pirineu, especialment a l’estiu.
Per exemple, l’any 2008 va rebre 304.605 visitants.
Encara que l’accés a peu hi és lliure, està completament prohibida l’acampada i la
recol·lecció de qualsevol tipus de planta, flor o bolet, així com la caça i la pesca. A més a més,
als pobles de Boí i Espot existeix un servei públic de transport (taxis 4x4!) que permet accedir
fins als indrets més emblemàtics del Parc. També destaquen les activitats de senderisme i
bicicleta tot terreny que recorren tot el Parc, principalment a l’estació estiuenca. Per exemple,
la cursa “Carros de foc” és un repte que permet completar un recorregut circular per alguns
refugis (n’hi ha diversos per tot el parc nacional) guardats d’aquesta àrea, recomanant-se
destinar-hi un mínim de quatre dies.
Quant a la ramaderia, l’ús dels prats d’alta muntanya que avui pertanyen al Parc es
remunta a molts segles enrere, quan era l’activitat econòmica principal d’aquestes contrades.
No obstant això, actualment la ramaderia ha perdut gran part de la seua importància en
l’economia local, que ha passat a esta basada en el sector dels serveis turístics. De tota manera,
durant l’estiu, els ramaders locals continuen deixant els seus animals perquè pasturen
lliurement. Aquesta protecció de l’economia local no és l’única causa de què a dins del Parc
estiguen permeses les pastures tradicionals, ja que s’ha d’entendre que segles d’explotació
ramadera han transformat intensament el paisatge, el qual no pot comprendre’s de la mateixa
manera sense aquesta explotació de les pastures.
Finalment, m’agradaria destacar el perillós aprofitament hidroelèctric d’Aigüestortes.
Encara que dins del Parc no hi ha cap central hidroelèctrica, sí que es fa ús de les seues aigües
per produir electricitat fora de l’àrea protegida, per la qual cosa dins del parc nacional hi ha
un gran nombre de preses que empresonen els estanys i grans canalitzacions soterrades.
PRINCIPALS AMENACES PER AL PARC NACIONAL
Malgrat l’explotació hidroelèctrica i ramadera, ja explicades anteriorment, les
principals amenaces per al parc nacional han vingut en forma de lleis i sentències judicials.
En novembre de 2004, el Tribunal Constitucional (TC) emeté un veredicte que reduïa a la
mínima expressió possible la participació de l’Estat en la gestió dels Parc Nacionals,
reservant-li únicament un paper residual, que passava a les mans de les Comunitats
Autònomes. A Espanya, durant els últims 25 anys, s’havia organitzat la que era segurament
la millor Xarxa de Parcs Nacionals d’Europa, i el model espanyol de gestió compartida havia
sigut un exemple mundial per a una nova forma d’entendre l’administració d’aquests espais
protegits, basada en la participació i la coresponsabilitat.
Però això no és tot. Les cinc grans organitzacions de conservació de la natura a
Espanya, Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEO/BirdLife i WWF
han denunciat les esmenes que presentà el PP el dilluns 20 d’octubre de 2014 durant la
15
tramitació del projecte de Llei de Parcs Nacionals. Aquestes propostes del Grup Parlamentari
Popular plantegen que la prohibició d’activitats com la caça, la pesca, les activitats
d’explotació forestal massiva i un llarg etcètera quede supeditada a la voluntat dels propietaris
o la indemnització, de forma que la protecció dels parcs es veja greument amenaçada.
Les organitzacions ecologistes han llançat el crit al cel, i és que una esmena així hauria
permès, amb tota la normalitat del món, projectes que foren paralitzats com la construcció
de la carretera costera de Doñana, les maniobres militars a Cabrera, les transformacions
hidroelèctriques a Aigüestortes, la urbanització de Picos de Europa i les activitats mineres al
Teide i als Picos de Europa.
Per l’altra banda, l’esmena empara qualsevol dret real que puga existir en el futur,
sense cap tipus de limitació. És a dir, si demà apareguera petroli en Doñana, es podria
explotar; i si despús-demà un Ajuntament recalificara la meitat dels Picos de Europa, es
podria urbanitzar. A més a més, també contemplaria la possibilitat de legalitzar la caça en
vàries finques del Parc Nacional de Cabañeros, convertint-lo en un vedat de caça encobert.
La modificació presentada pel grup popular incompleix tots els principis d’interès general i
relega la primacia d’allò públic i que necessita de la conservació.
Ja no hi ha cap lloc al territori nacional on conservar el patrimoni natural siga el
màxim i més important fi. Els parcs nacionals no ocupen ni l’1% del territori. És lamentable
que el nostre Estat no tinga la capacitat de mantenir fora de perill ni tan sols aquesta ínfima
porció del nostre territori.
16
Galeria d’imatges
TURISME D’ALTA MUNTANYA
Il·lustració 2. Llac major de Colomers a 2.130 m d'alçada.
Il·lustració 3. Vall de Boí.
Il·lustració 4. Trencalòs, Gypaetus barbatus. Il·lustració 5. Didalera, Digitalis purpurea.
Il·lustració 6. La Presa de Cavallers s'aixeca imponent a la part alta del riu Noguera de Tor.
Il·lustració 7. Pastures estiuenques d'alta muntanya.
17
Manifest3
PARCS NACIONALS A L’ESPANYA DEL SEGLE XXI. EL VALOR
D’UN SÍMBOL PER A NOUS TEMPS
Des del seu origen històric amb Yellowstone en 1872, els Parcs Nacionals són un
exemple de conservació del patrimoni natural, una referència emocional col·lectiva i un
símbol territorial d’allò que un estat modern és capaç de proposar com a valor de futur.
En aquests temps, els Parcs Nacionals han anat evolucionant al compàs de l’avanç de
les societats, però el seu significat essencial com expressions de qualitat paisatgística, salut
ecològica i excel·lència científica i tècnica s’han mantingut invariables.
A l’Espanya de hui dia, una societat avançada en un Estat complex, amb una octava
part del territori ocupada per 1.700 espais formalment protegits, aqueixa centèsima part que
constitueixen els Parcs Nacionals continuen realitzant un paper insubstituïble com a símbols
i catalitzadors de l’esforç col·lectiu de conservació de la Natura. Un caràcter singular,
consolidat al llarg de cent anys, que els fa posseïdors del màxim respecte i d’una protecció
capaç de garantir la seua lliure evolució natural.
La gestió dels nostres Parcs Nacionals ha madurat fins incorporar la idea de Xarxa
sense cap perjudici de l’autonomia de cadascun en el seu funcionament quotidià. En el
procés, el conjunt ha adquirit un immens valor com a capital social i cultural compartit, així
com una evident rellevància política. Una legítima posició de referència que actualment
apareix amenaçada per un important declivi en el rigor conceptual, la coherència normativa,
l’atenció institucional i la coordinació i cooperació entre les administracions responsables
dels Parcs Nacionals. Un procés iniciat a partir de l’adjudicació de la gestió habitual d’aquests
espais exclusivament a les Comunitats Autònomes, i agreujat amb la recent aprovació d’un
projecte de llei que, en lloc de prioritzar la conservació dels Parcs Nacionals com a objectiu
principal, permet crear excepcions a la seua aplicació, obri la porta a interpretacions i usos
incompatibles amb la figura de Parc Nacional i introdueix elements jurídics que difícilment
s’adapten a la Constitució.
Revertir aquest retrocés inacceptable significa recuperar la capacitat de generar
instruments institucionals, jurídics i tècnics capaços d’acompanyar i impulsar esta realitat
singular, sense desvirtuar-la amb igualacions a la baixa ni contaminacions conceptuals d’altres
àmbits d’ús territorial.
3 La Iniciativa Ciutadana en Defensa dels Parcs Nacionals publicà un manifest, el 23 d’abril de 2014, signat per més d’un centenar d’organitzacions i persones de tots els àmbits socials, en defensa de la Xarxa de Parcs Nacionals i denunciant la falta de voluntat política en la protecció d’aquests espais naturals. <http://goo.gl/8nR1n9> (en castellà). [Consulta: 7/1/2015]. El text presenta correccions d’estil, lleugeres modificacions i una completa traducció al català en contraposició a la versió que fou publicada originalment.
18
El futur pròxim ens demana, més que mai, uns Parcs Nacionals que, preservant sa
singularitat, s’integren als seus territoris contagiant-se la vitalitat ecològica i econòmica que
demana la bona gestió de la seua excel·lència. I una xarxa oberta que, per damunt de colors
polítics i mides administratives, siga la seu del diàleg, la col·laboració i el respecte a la
diversitat, sense generar imposició, discòrdia ni cap altra tensió que la pròpia del debat
científic i tècnic.
Amb tot açò, i tenint en compte la immediata celebració del centenari de la Llei de
Parcs Nacionals de 1916, pionera en el món, entenem que Espanya pot i deu seguir essent
un referent mundial en aquest àmbit. Per aquest motiu, els signants d’este document,
encapçalats per aquells que ostenten l’honor i l’orgull d’haver contribuït a traçar rutes i
navegar en favor dels nostres més valuosos territoris:
Advoquem per mantenir els Parcs Nacionals en la seua posició de referència màxima
d’una conservació de la Natura feta des del major respecte a sa singularitat excepcional, a les
expressions culturals i socials que han crescut sota la seua protecció i als principis d’una
governabilitat integradora i plenament democràtica.
Donem suport a la seua expressió en una Xarxa que, sense aspirar a suplantar els
legítims agents en altres tasques, aprofundeixi i diversifiqui sa missió de construcció
compartida, signe de referència, garantia de qualitat, intercanvi de coneixements, difusió i
promoció d’idees i valors, relacions internacionals i cooperació al desenvolupament.
Instem als poders públics, als agents socials, polítics i econòmics, a les organitzacions
civils, als mitjans de comunicació i a la ciutadania en el seu conjunt, a conèixer, valorar i
defendre els Parcs Nacionals d’Espanya; a destacar la seua singularitat; a construir pactes,
aliances i escenaris de col·laboració per al futur; i a fomentar el valor de la Xarxa que
constitueixen, en coherència amb el progrés de l’Estat al que tan magníficament representen
des fa un segle; y
Proposem a tothom ficar en funcionament un procés participatiu que, amb la base
del consens social acollit pel Senat com a càmera representativa dels valors territorials
d’Espanya, condueixi a assolir un Acord d’Estat entre totes les forces polítiques per a la
recuperació essencial, sòlida, duradora i independent del símbol modern i vigorós que deu
ser la nostra Xarxa de Parcs Nacionals.
19
BIBLIOGRAFIA
Presentació i definició: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ............................. 3
http://ca.wikipedia.org
“En defensa dels espais naturals”. Jaume Montés ........................................................................ 4
1. Història i protecció de l’únic Parc Nacional de Catalunya .................................................... 5
2. Situació, climatologia i orografia ............................................................................................... 7
3. Lo Canigó és una magnòlia immensa ................................................................................................ 9
4. Patrimoni biològic: flora i fauna ............................................................................................. 10
5. De l’explotació humana ........................................................................................................... 13
http://ca.wikipedia.org (per a tot)
http://parcsnaturals.gencat.cat (per a tot)
http://www.magrama.gob.es (per a tot)
http://ca.wikisource.org (per a tot)
Annexos
Galeria d'imatges. Turisme d’alta muntanya ................................................................................... 16
https://images.google.es
Manifest. Parcs Nacionals a l’Espanya del s. XXI. El valor d’un símbol per a nous temps .. 17
https://iniciativaciudadanaparquesnacionales.wordpress.com