Col·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 78 · Maig · juny · juliol · agost 2017

PARAULES i FETS

Ecclesia ReformataSemper Reformanda

2

EDITORIAL

Per nosaltres, dones del Col·lectiu, no en fa tants d’anys i, tanmateix, mirant el temps que ens separa i les circumstàncies en què es van produir les discrepàncies

fins arribar al trencament, ens adonem que ens sentim molt a prop d’aquells germans cristians. No són paraules de cortesia, perquè una de les primeres inquietuds del Col·lectiu va ser la de sortir del propi grup per anar a retrobar-nos amb altres dones que, amb preocupacions i objectius semblants, ens podíem ajudar a créixer, a conèixer-nos i a donar-nos a conèixer i per això de seguida aquelles primeres fundadores i sòcies es posaren en contacte amb altres col·lectius de dones de Catalunya, de l’Estat i internacionals. Potser primer amb aquelles que, sent membres de l’Església C-R, compartíem i patíem uns mateixos sentiments d’exclusió. Una inquietud que de seguida es va moure en la dimensió ecumènica, a casa nostra i més enllà de les fronteres, treballant assíduament juntament amb dones de diferents confessions cristianes: evangèliques, anglicanes i ortodoxes; uns contactes que immediatament es van ampliar a l’àmbit interreligiós, participant en actes que abastaven el judaisme, l’islam i altres confessions menys conegudes i més minoritàries.

Des d’aleshores les relacions interconfessionals han continuat en totes les formes que estan al nostre abast, des de les convocatòries internacionals i la presència a la ràdio i a la TV. a les activitats més properes i familiars en les que es comparteix i es tracten els problemes més immediats i que afecten primordialment les dones, sigui quina sigui la nostra fe, perquè més enllà de les nostres creences i la cultura que les sosté, ens uneix el fet de ser dones o de conviure al mateix poble o barri.

Avui, i des d’aquest mateix número de la revista ens fem ressò d’una efemèride important i per això té un tarannà gairebé monogràfic. El 31 d’octubre de 2017 es compliran 500 anys des que Luter clavà a la porta de l’església de Wittenberg les famoses 95 tesis. No és que fos exactament així, però la tradició protestant reconeix aquesta data com

de l’inici de la Reforma luterana. L’esdeveniment estarà comentat per la teòloga protestant Mireia Vidal, que també es refereix a la situació de les dones en la Reforma. Massa lluites i guerres, massa excomunions i crítiques que han separat d’una manera escandalosa el cristianisme, han estat el pa de cada dia quasi durant aquests 500 anys. Avui, però, les coses han canviat i durant tot aquest any catòlics i protestant, promovem o assistim a actes que són un signe de tot el que s’ha anat fent des de fa uns anys per a apropar-nos i deixar les lluites enrere. Ens expliquem la història com una mirada retrospectiva que ens porti a veure, a tots plegats, que no sempre ens hem mantingut fidels a l’Evangeli i hem velat, més que no pas revelat, el veritable rostre de Déu. L’interès per la comunió dels cristians ha quedat plasmada en un document –“Del conflicte a la comunió” del que també en fem un petit comentari. ¡Volem marxar junts!

D’altra banda, i a la vegada, diferents pobles, barris, associacions i parròquies han fet els seus propis actes ecumènics o interreligiosos, una mostra dels quals n’és el que s’ha realitzat a L’Hospitalet de Ll. , sense oblidar el petit curs de formació que s’ha fet a la seu del CDE i xerrades en les delegacions, que han culminat el dia 17 de juny amb la presència del teòleg Andreu Dionís, pastor de l’Església Evangèlica Unida de Terrassa,

Ecumènica també ha estat la nostra presència a les trobades d’Audir a Barcelona, a Sabadell o a Lausanne, al Fòrum de Dones Cristianes d’Europa, per a tractar problemes sobre les migracions. I menys ecumèniques potser, però igualment significatives de projecció i presència del Col·lctiu, són les trobades amb els diversos grups de dones de la ciutat, Girona, o la participació a València en el Fòrum Cristianisme i Món d’Avui.

Hem començat dient Ara fa 500 anys... i, sense voler, el títol ens remet a una altra editorial, la del n. 77: Tornar als orígens per a continuar avançant. Sembla que ho anem fent, oi?

Preu 3 €

Coordinació: Mercè Sasot Bach • Consell de Redacció: Mercè Sasot Bach, Roser Solé Besteiro, Mariona Saurí Pujol, Imma Saula Saló, Paloma Llorente Mejias, Assumpta Sesma Vilagrasa • Han col·laborat: Roser Solé Besteiro, M Pau Trayner Vilanova, Jaume Triginé Prats, Mireia Vidal Quintero, Piua Salvatella i Vila, Puà Perpinyà i Salvatella, Teresa Mollà Gómez, M. Dolors Figueras Fondevila • Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

Amb el suport de:

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Ara fa 500 anys

SUMARIEditorial

Reflexions

Trobades

Tema central

Treballs en grup. Treballs de confiança

Guardons i Actualitat

Presència del CDE a

2

3 i 4

5

6 i 7

8, 9 i 10

11

12

PARAULES i FETSPARAULES i FETS

PER LA PARITATLa redacció d’aquest número s’ha tancat el 30 de juny de 2017

3

Álvaro Soler és escultor. Un dels seus últims treballs consisteix en esquelets d’animals fantàstics

farcits de residus de plàstic. És la seva manera de cridar l’ atenció sobre la degradació ambiental que pateix el planeta. Si continuem amb la tendència actual, a la meitat de segle, hi haurà en el mar més plàstic que peixos, donat que el plàstic triga a desaparèixer de l’ecosistema entre un i cinc segles. A causa d’aquests residus, cada any, moren al voltant d’un milió d’aus i cent mil mamífers. Aquest no és l’únic tema de preocupació. A la contaminació dels rius i mars cal afegir la desertificació d’ àmplies zones del planeta, la manca d’aigua potable en diversos llocs de la Terra, la pèrdua de la biodiversitat per la transformació dels ecosistemes, els efectes del canvi climàtic o l‘amenaça de les centrals nuclears. La qüestió ecològica comença a inquietar.

Ha arribat el moment, como es pregunta el teòleg Jürgen Moltmann, de substituir l’arrogància del domini del món -derivada d’una interpretació tradicional dels primers capítols del Gènesi- per la humilitat còsmica? Aquest seria el resultat d’una hermenèutica que contempli el fet de la nostra dependència de la Terra i del cosmos. No podem oblidar que la nostra subsistència depèn del manteniment de l’ecosistema que ens alberga. Independentment de l’estatus que la revelació bíblica atorga al ser humà, aquest és també part de la naturalesa.

Citem una altra vegada Jürgen Moltmann, quan diu: No és competència del ser humà una actitud arrogant de poder sobre la naturalesa ni la llibertat de fer amb ella el que li doni la gana. El que competeix al ser humà és una actitud d’atenció respectuosa pel que fa a la naturalesa. La nostra casa comuna té necessitat de cures urgents i d’afecte continu. S’imposa ja el fet de modificar la nostra concepció del món, les nostres formes insostenibles de vida, el consum desproporcionat…, si pretenem llegar un planeta habitable a las generacions posteriors.

La Terra pot mantenir-se sense l’espècie humana. Ha estat així durant els milions d’anys en què s’ha anat gestant l’aparició de la vida, la seva formació i diversificació fins a arribar als nivells de complexitat dels éssers humans. Però nosaltres no podem sobreviure sense la

Terra. Necessitem l’aire que respirem, les plantes i els animals, l‘aigua, la llum, els cicles de las estaciones...I també, l’univers sencer perquè la seva immensitat és condició necessària per a l’existència de la vida, segons indiquen els pressupostos de la astrofísica.

El rol dels administradors de la creació, que comporta la seva cura i atenció, ha estat substituït pel d’espoliadors i destructors, no tenint en compte que els recursos naturals són limitats. A dia d’avui, parlem de l’empremta ecològica como indicador de l’impacte ambiental generat per la demanda humana dels recursos existents al planeta, relacionant-la amb la capacitat ecològica de la Terra de regenerar els seus recursos. Sabem prou bé que a nivell global estem consumint més recursos i produint més residus dels que el planeta pot generar i admetre: s’estan alterant les condicions de vida sobre el planeta. Parafrasejant el text de Pau, la creació gemega.

El canvi de paradigma es fa necessari. Els moviments en defensa de la Terra pressionen els polítics per a què legislin tot allò que sigui necessari, per tal de revertir el procés de deteriorament que posa en perill l’avenir del planeta i dels seus habitants. Però els interessos econòmics dels qui més contribueixen a l’impacte de l’empremta ecològica solen prevaldre sobre la necessitat d’arbitrar mesures de correcció, i així continua l’ús irresponsable i depredador dels recursos. Juntament amb el pecat personal i estructural, es fa necessari prendre consciència de la dimensió còsmica del pecat.

Si la teologia tradicional ha considerat que la Terra pot ser subjugada i dominada pel ser humà, la nova teologia ecològica o ecoteologia, ben al contrari, parteix de la Terra como a pàtria. A mesura

que l’home destrueix el seu hàbitat, el galop dels genets de l’Apocalipsi apareix perillosament proper.

Davant d’aquesta situació: És adequat el paradigma de la centralitat de l’home en la naturalesa que desplaça la resta del planeta a la categoria d’hàbitat? El nostre món no és també l’hàbitat per a milions d’altres éssers sobre els quals Déu va exhalar el seu Esperit vivificant, com descriu poèticament el salmista: Amagues el teu rostre, s’alteren; els treus l’hàlit, deixen de ser. Envies el teu Esperit, són creats? S’imposa una major dosi d’humilitat.

La frase del sofista grec Protàgoras -recuperada durant la visió humanista del Renaixement-: L’home és la mesura de totes les coses, ha de ser reemplaçada per la de considerar no l’home, sinó la naturalesa entera, on l’home s’insereix com a criteri relacional i de valor. El lloc de l’antropocentrisme ha de ser ocupat pel biocentrisme. Per això, hem de contemplar la naturalesa no solament en clau d’interès econòmic, sinó també como expressió de la creació divina amb tota la seva bellesa intrínseca, en la qual tots els éssers som interdependents i necessaris.

És el moment d’entendre que la sostenibilitat és una responsabilitat derivada del mandat “creacional” que sols s’hi arribarà respectant els cicles naturals i mitjançant un consum racional dels recursos tant renovables com no renovables. La Terra reclama un descans sabàtic. Del domini arbitrari cal passar al responsable. Una visió holística de la salvació ha d’incloure la del món creat, l’home en forma part.

Jaume Triginé Prats. Membre de l’Església Baptista

de Valldoreig (Traducció)

Antropocentrisme o biocentrisme?

REFLEXIÓ

4

Després d’haver dedicat una part del curs de formació a la commemoració dels 500 anys

des que Luter va clavar a la porta de l’església de Wittemberg les famoses 95 tesis, podem concloure els nostres actes sumant-nos al goig d’un pas important que ambdues confessions cristianes, l’Església Luterana i l’Església Catòlica-Romana, han fet en ordre a un retrobament que ens permet caminar junts en la recerca i el testimoniatge d’un Déu misericordiós que estima més que no pas jutja i condemna. Per aquest motiu presentem el document Del conflicte a la comunió, resultant de la confrontació dialogal sobre la realitat històrica de la Reforma a la vegada que obra camins d’esperança i ens esperona a treballar per la unitat cada u i cada una, sempre amb el cor obert, segons les seves possibilitats.

El grup de treball que va elaborar el document estava format per 10 teòlegs protestants i 10 teòlegs catòlics, entre els quals hi havia 3 teòlogues protestants i 2 de catòliques, que han estat treballant el text durant quatre anys. El text descriu un camí que va “del conflicte a la comunió”, un camí a la meta del qual encara no hem arribat (pròleg). I expressen amb il·lusió que “Avui, luterans i catòlics gaudeixen d’una creixent comprensió, de més cooperació i de més respecte mutus. Han arribat a reconèixer que és més el que els uneix que el que els divideix: sobretot, la fe comuna en el Déu Tri i la revelació en Jesucrist, com també el reconeixement de les veritats fonamentals de la doctrina de la justificació”.1

El document està constituït per 245 paràgrafs numerats, repartits en sis capítols, a través dels quals es descobreix una bona síntesi històrica: els inicis del moviment de la Reforma (1517), l’objectiu de portar l’Escriptura a la gent, la preparació de ministres per les parròquies, els temes fonamentals de la doctrina de Luter (doctrina de la justificació, autoritat absoluta de l’Escriptura, sagraments, etc.) sense obviar les guerres que van acabar amb la Pau d’Augsburg (1555). Les implicacions político-religioses de l’“heretgia luterana” que no es va poder eradicar per mitjans militars, com tampoc es va poder eradicar a través de les trobades fracassades entre Luter i el tribunal de la Santa Església Romana, que van culminar

amb la condemna del reformador i, en definitiva, amb la manifesta incapacitat de superar el conflicte religiós. Per part de l’Església C-R l’esforç que va suposar la convocatòria del Concili de Trento (1545-1563), el qual va decidir que “en cada sessió hi hauria un decret dogmàtic que reafirmaria la fe de l’Església i un decret disciplinari que n’afavorís la reforma. La majoria de decrets dogmàtics no van oferir una presentació teològica exhaustiva de la fe, sinó que es van centrar en les doctrines disputades pels reformadors, posant l’accent així en les divergències” (79)

Després de la Pau d’Augsburg i del Concili de Trento l’única cosa que va quedar clara va ser que la unitat de l’Església en el món occidental s’havia trencat. Als territoris luterans es van desenvolupar noves estructures eclesials. (89).

Ruptura sí, punt final no, perquè el Concili Vaticà II (1965), “va permetre a l’Església catòlica ingressar en el moviment ecumènic i deixar enrere l’atmosfera, carregada de polèmica, de l’era posterior a la Reforma” (90). Tor el recorregut històric ens han preparat per a comprendre, tots plegats, que estem cridats a un commemoració conjunta (c,V), després d’haver demanat perdó, uns i altres pels pecats contra la unitat, i amb l’alegria compartida en l’Evangeli.

No es tracta, però, d’una simple declaració de principis i de penediment, sinó que en el capítol VIè es marquen, identifiquen diu el text, cinc imperatius pels que “Es convida luterans i catòlics a pensar des de la perspectiva de la unitat del cos de Crist a buscar tot allò que expressi aquesta unitat i serveixi a la comunió del cos de Crist (239), que son els següents. Cada un dels imperatius va acompanyat d’una explicació que no podem incloure a causa dels límits de l’espai:

• Primer. Catòlics i luterans han de començar sempre des de la perspectiva de la unitat i no des del punt de vista de la divisió, per tal d’enfortir d’aquesta manera el que tenen en comú, encara que les diferències siguin més fàcils de veure i experimentar

• Segon. luterans i catòlics s’han de deixar transformar a si mateixos contínuament per la trobada dels uns amb els altres i pel mutu testimoni de fe.

• Tercer. Catòlics i luterans s’han de comprometre de nou en la recerca de la unitat visible, per a elaborar plegats el que això significa en passos concrets i esforçar-se contínuament cap aquest objectiu. S’han de conèixer les tradicions eclesials precedents, però evitant que es caigui novament en l’antiga discrepància confessional.

• Quart. Luterans i catòlics han de redescobrir conjuntament el poder de l’Evangeli de Jesucrist per al nostre temps.

• Cinquè. Catòlics i luterans han de donar junts testimoni de la misericòrdia de Déu en la proclamació de l’Evangeli i en el servei al món

I acaba amb aquestes paraules:Els inicis de la Reforma hauran de ser

recordats apropiadament quan luterans i catòlics escoltin plegats l’Evangeli de Jesucrist i permetin ser cridats novament a la comunió en el Senyor. Llavors estaran units en una missió comuna que la Declaració conjunta sobre la doctrina de la justificació descriu així: “Luterans i catòlics compartim la meta de confessar pertot arreu Crist, en qui hem de creure primordialment perquè és l’únic mitjancer (1Tm 2,5-6) a través del qual Déu es dóna a si mateix en l’Esperit Sant i prodiga els seus dons renovadors” (245).

Resum extret per Roser Solé Besteiro,

Sòcia del Col·lectiu

1 Text extret d’ EL PREGÓ, suplement d’estiu-tardor – Núm. 529-530 (15-16), 2016. Reco-manem la lectura íntegra del document, redac-tat amb un aire fresc i dialogant, i que porta a totes les Esglésies, i a tots els homes i dones cristianes, a treballar en favor d’un ecumenis-me que queda molt lluny d’un proselitisme combatiu, sinó que busca la comunió basada en la integració de de la fe que ens uneix: la comprensió de Déu, de la humanitat i del món (vg.n.11)

Del conflicte a la comunió1

REFLEXIÓ

55

TROBADES

Els dies 25 i 26 de març, una representació del Col·lectiu va prendre part al 29è Fòrum:

CRISTIANISME I MÓN AVUI. Un espai en el que, des de fa anys, hi participem tan a nivell de ponències com de coordinació de tallers, o bé senzillament per compatir i aprofundir les inquietuds que ens planteja la fe en el nostre món en canvi.

El títol ja és prou significatiu perquè ens posa al davant d’aquelles expressions de la fe que cal revisar i reformular a partir dels reptes que, al segle XXI, suscita la ciència i que situen les persones davant de nous paradigmes de comportament.

En aquest camí de recerca hem parat atenció a les experiències de fe que permeten aportat un tarannà humanitzador a la tasca científica, de manera que fe i ciència poden i han de marxar plegats en l’evolució i humanització de la història, tot respectant i tenint cura de la natura, la nostra casa comuna, la casa que hem de compartir. Una reflexió que ens ajuda a ressituar-nos i a viure una fe encarnada en el nostre temps.

Sota el títol: L’ARTICULACIÓ CIÈNCIA-FE: NOVES PERSPECTIVES, David Jou i Mirabent de la UAB i Fundació Joan Maragall, es va endinsar d’una manera entenedora en temes tan profunds i difícils com els de la relació fe-raó, des de la vessant científica. Ja sabem que avui dia, la ciència i la tecnologia configuren una part rellevant de l’experiència intel·lectual i pràctica de la vida, de manera que és inevitable que hagin de ser tingudes en compte en la reflexió sobre la fe. Va parlar abastament sobre algunes idees de l’àmbit de la cosmologia, la física quàntica, l’evolució biològica i la neurobiologia, que promocionen una certa imatge –sempre provisional- del dinamisme de la Creació i del lloc dels humans a l’univers. En aquesta perspectiva Déu és considerat com arrel profunda de la Raó –de la raó còsmica, de la raó humana, del dinamisme de la matèria-,

un logos com el del començament de l’Evangeli de Joan que conté –però la desborda- la raó científica i que invita a participar activament en la Creació mitjançant coneixement i acció. Creure en Déu és, en aquest sentit, no pas una actitud irracional, sinó una de les possibles formes d’homenatge a la raó, considerada no pas com una subtil i exclusiva capacitat humana, sinó com formant part del mateix origen de tot el que hi ha.

Però el científic és també poeta i va expressar-se poèticament. Amb paraules rimades que sonaven com una melodia de fons, ens va fer perdre

la por a la dimensió científica, i va fer aflorar els seus sentiments com a creient a la vegada que comunicava allò de més pregon que constitueix la seva vida: la ciència i la fe.

Jesús Martínez Gordo. Catedràtic de teologia, entre altres sabers, també va incidir en la línia del Fòrum i ens posà al davant del què vol dir creure avui amb una fe raonada i raonable. Amb una gran llibertat, va parlar de Déu i de les seves representacions que configuren l’imaginari popular. Conèixer la humanitat de Jesús ens dona la certesa que coneixem Déu.

El “misteri” té un potencial clarificador i motivador. És obrir-nos a tot allò possible i que encara no coneixem, però ens fa créixer per anar assolint una llum interior que podem projectar vers un final esperançador .

A la tarda es va presentar una taula d’experiències sobre la relació entre ciència i fe, a càrrec d’Anna Lluch Hernández, oncòloga, catedràtica de Medicina de la Universitat de València;

Vicent J. Martínez García astrònom, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i Emilia Bea Pérez, filòsofa, professora titular de Filosofia del Dret i Filosofia Política de la Universitat de València. Cada un d’ells van explicitar com, en les seves respectives àrees d’ensenyament, incideix la dimensió de la fe, sobretot en aquells aspectes que toquen més de prop el dia a dia de la nostre existència.

El diumenge al matí l’accent es va posar en la vessant humanitzadora dels sabers a través de la ponència “FE I CIÈNCIA AL SERVEI DE LA HUMANITZACIÓ”. Un resum excel·lent dels dos dies de treball i pregària intensos.

Camino Cañón Loyes, doctora en Matemàtiques, directora de la revista Crítica i exdirectora de la càtedra de Ciència, Tecnologia i Religió de la U.P. Comillas, va plantejar alguns dels interrogants més concrets que sovint estan en boca dels creients:

a. La doble dimensió existencial de la vida humana: Entre el passat i el futur.

b. L’aparició de la Ciència Moderna i el qüestionament de les religions.

c. Saber possessionar-se davant el futur des del present i les seves tensions en els dominis de l’ecològica i de la Tecnociència, i la possibilitat de la naturalització de l’espiritualitat.

El balanç final és que ens vàrem trobar en l’entrellat d’uns camins possibles i ben traçats que porten al compromís en l’àmbit d’una fe raonable per un Déu creïble, acompanyat d’una joiosa esperança.

Gràcies amics i amigues per les vostres reflexions i als qui han organitzat aquest ample i profund 29 Forum CRISTIANISME I MON AVUI.

Mª Pau Trayner Vilanova

Fòrum Cristianisme i Món d’AvuiXXIX Fòrum: una fe raonable per un déu creïble

Creure en Déu és, en aquest sentit, no pas una actitud irracional, sinó una de les possibles formes d’homenatge a la raó

66

TEMA CENTRAL

El proper any 2017 se celebrarà el cinquè centenari de la Reforma protestant: cinc-cents anys ens

separaran aleshores d’aquells cops de martell amb els que Martí Luter penjava les seves Noranta-cinc tesis. El monjo agustí, professor a Wittenbergº i acadèmic molt abans que reformador, no pretenia amb aquets gest iniciar una nova església o denominació cristiana diferent a la catòlica apostòlica (romana), sinó convocar una disputatio sobre la qüestió de les indulgències, en una pràctica ben comuna i assentada en l’àmbit universitari medieval. La memòria social dels esdeveniments tendeix a simplificar l’embolcall en el que vénen donats, i és així com la data del 31 d’octubre s’ha pres icònicament com la de «l’inici de la Reforma protestant», tot i que arguments en favor d’una data anterior o posterior es poden presentar fàcilment.

Sigui com sigui, aquest cinquè centenari és motiu per a reflexionar sobre les llums i ombres de la Reforma i la seva criatura, el protestantisme. Aquí opinions n’hi ha per a tots els gustos, de les més recalcitrants a les més serenes. Alguns veuen en la Reforma la salvació de l’església del seu segrest medieval, un segrest patrocinat pel summe pontífex romà i efectuat per un clergat corromput i depravat front a una religiositat popular més màgica que devota. Altres veuen en la Reforma l’exaltació de la individualitat moderna i la “vulgarització” de les Escriptures. Altres prenen nota del trencament de la unitat eclesial degut a la «duresa de cor» dels reformadors i dels prínceps protestants, més interessats en la política que no pas en la restauració de la puresa de l’església. Encara d’altres

lamenten el trencament, però admeten la necessitat de reforma de l’església i la seva inevitable concreció, ja sigui en la Reforma tal i com es va donar o amb una altra fisonomia. En general, el món evangèlic espanyol1, quan interessat en l’episodi, tendeix a imbuir-lo de l’aureola mítica dels “orígens” i a ser poc crític amb el seu desenvolupament i recepció. Sol parlar aleshores de la “revolució” protestant, obviant que la Reforma conté tants impulsos “revolucionaris” com “contra-revolucionaris”, i que si bé és cert que la religiositat popular va experimentar una transformació significativa, és igualment cert que moltes estructures polítiques i socials medievals van continuar ben presents. En aquest cas, aplica bé la dita francesa: plus ça change, plus est la même chose, «com més canvia, més és el mateix». En tot cas, la Reforma és una esdeveniment massa complex i ric per a dibuixar-lo amb la simplicitat de línies a les què el nostre gust estètic ens té avesats.

El judici més o menys ingenu i més o menys quiratat dels “partidaris” de la Reforma pren cos al voltant d’uns dels mottos protestants més famosos: ecclesia reformata semper reformanda! El lema s’entén aquí com la necessitat constant de reforma en l’església, encara que el consens entorn a què cal exactament reformar es trenca quan descendim al terreny de la concreció. Cal reformar! Cal reformar!, diuen, com a panacea que promet guarir tots els mals de l’església. Serà l’ètica i la disciplina? Serà la doctrina? O serà més aviat com cal prendre la Santa Cena, si el pa Bimbo serveix o no serveix? Aquí el semper reformanda és paròdia del principi de pluralitat del protestantisme,

més batussera fugida endavant que no pas tornada als pretesos orígens. Potser alguns d’aquests ambaixadors de la (pseudo)reforma constant es sorprendrien de què el semper reformanda no tingui el seu origen en el segle XVI, sinó en el XVII, entre els cercles pietistes2 alemanys reformats. No deixa d’ésser irònic que fos en el pietisme, en principi menys interessat que l’ortodòxia luterana o reformada en la forma de l’església i més en l’experiència interior de transformació del creient, on nasqué aquesta expressió. Certament, això ens hauria de posar en guàrdia vers la inflació d’un semper reformanda que privilegia els contorns i no les essències. De tant en tant, es pren nota a conveniència de que el semper reformanda no és semper reformanda i prou, sinó semper reformanda secundum Verbum Dei, «església sempre en reforma segons la Paraula de Déu». Però de nou el sentit de la reforma queda esquarterat segons si per Verbum Dei entenem «la Bíblia» o «el Crist». De volta, contorns i essències.

Però aquest vol ésser un article sobre les dones i la Reforma! Cal doncs preguntar-se: quina implicació ha tingut el semper refromanda per a nosaltres, les dones protestants? Sovint quan em plantejo aquesta qüestió m’envaeix certa inquietud, perquè la resposta no és ni senzilla ni planera. El principi de complexitat de la Reforma que he esmentat més amunt aplica també en aquest horitzó: la Reforma va pensar en la dona primerament com a esposa i mare, allunyant-la de la visió medieval de la dona centrada en la virginitat i la castedat. Però alhora la va situar en l’esfera del règim patriarcal domèstic. És cert que la Reforma implicà un esforç monumental en l’educació, també de les dones, proveint de l’eina — la lectura de la Bíblia — per a sostreure’s a aquest

Ecclesia reformata semper reformanda?

7

TEMA CENTRAL

7

mateix règim. Però només les primeres reformadores (Katherina Schütz-Zell, Argula von Grumbach, Magdalena von Staupitz, Olympia Fulvia Morata, entre d’altres) o aquelles que gaudien de poder polític (Joana d’Albret, Renée de França, Elisabeth de Rochlitz, Elisabeth de Brandenburg...) van poder desenvolupar una activitat pública, ja sigui a través de la escriptura, la predicació o sostenint les xarxes personals que connectaven els diferents nuclis de Reforma. Ben aviat el discurs femení fou controlat i censurat, com bé il·lustra el cas de Marie Dentière. Per a aquesta primera generació de reformades, el semper reformanda implicava una tornada a l’esperit i lletra de l’Evangeli, una transformació social i política, no només eclesial, que és com tendim a entendre el semper reformanda avui en dia. Cert, aquesta imbricació entre l’esfera política, social i eclesial fou possible per la pervivència de la visió holística medieval de la realitat, ara importada a l’àmbit nacional, tot i la connexió entre Reforma i secularització (que, de nou, caldria apamar bé). Però també existiren aquells que van refusar l’ordre de la Cristiandat, i per a qui el sentit del semper reformanda (si se’m permet d’aplicar l’expressió en aquest context) implicava una total separació entre Església i Estat. Aquests són els militants en l’ala radical de la Reforma, etiquetats indistintament com «anabaptistes» malgrat la pluralitat i diversitat de grups. El seu refús a la concomitància entre l’esfera política i la social va suposar pels anabaptistes la persecució tant de catòlics com de protestants, tot i la pràctica de la no violència generalitzada entre aquests grups. En aquesta pluralitat, l’ús del nom «radical» ens podria portar a pensar que en l’àmbit anabaptista les dones van fruir d’una major llibertat. Però a les anabaptistes els va succeir el mateix que a les luteranes i reformades: només la primera generació, coincidint amb la fase més carismàtica i lliure del moviment, va poder parlar amb veu pròpia. Entre les que ho aconseguiren, trobem a Margaret Hottinger (l’única dona arrestada a Zurich junt amb els primerencs capitosts anabaptistes l’any 1525), Barbara Rebstock, Margarita Prüss (propietària de la impremta Prüss Beck) o a Elisabeth Dirks (diaconessa dedicada a l’ensenyança, companya de Menno Simons, un dels grans líders del moviment anabaptista, qui, no obstant, recomanava a les dones restar obedients als seus marits a fi de guanyar-los per a l’Evangeli).

Una vegada les diferents Reformes s’hagueren institucionalitzat, la presència de les dones quedà de nou

en segon terme, visible només allí on les confluències entre àmbit domèstic i públic quedaven més embastades que cosides. Fou ja en la segona meitat del el segle XIX, arran del impacte del moviment abolicionista i sufragista, que les dones van començar a ésser ordenades en algunes tradicions protestants als Estats Units (congregacionalistes, unitaris, presbiterians i metodistes, primerament). A Espanya, la primera ordenació pastoral d’una dona de la que tinc notícia es va produir a finals dels anys vuitanta del segle XX en el sí de l’Església Evangèlica Espanyola, de tradició presbiteriana i metodista, però a dia d’avui encara hi ha esglésies que no accepten el pastorat femení en el nostre país. Per altra banda, una enquesta realitzada a Espanya l’any 2015 xifrava en un 15% el total de dones en la pastoral a les esglésies evangèliques espanyoles. El percentatge és més o menys el mateix si parlem de professores en les facultats de teologia protestant reconegudes per l’Estat espanyol.

Per aquest breu recorregut és fàcil copsar que no per acceptar en la seva majoria el ministeri femení, les esglésies protestants estan lliures de pràctiques que perpetuen, de manera més o menys subtil segons l’ocasió, la desigualtat de gènere. Aquesta situació sovint es manifesta mitjançant una re-arquetipació en clau patriarcal del ministeri en qüestió quan exercit per una dona, de tal forma que el referent és la imatge tradicional de la mare, aquella que justament la Reforma va potenciar. L’autoritat reconeguda als pastors o professors, lligada a la figura del pare, tendeix a ésser prèvia i més immediata,

1 Per “món evangèlic” cal entendre la plura-litat d’expressions i orientacions que el pro-testantisme ha pres: baptistes, presbiterians/metodistes, anglicans, pentecostals, esglésies lliures, entre altres.2 El pietisme és un corrent religiós de caràcter luterà que s’originà a Alemanya al s. XVII. Defensava un retorn als orígens del protestantisme i predicava la necessitat de demostrar sempre una sincera pietat cristiana; tolerància i respecte vers la pluralitat i diversitat en la lectura del missatge de Déu, el que suposava una dura crítica a la immoralitat i al que creia un intel·lectualisme dogmàtic que matava l’esperit. La seva actitud radical provocà molts conflictes que van influir en la seva desaparició, tot i haver deixat la seva petja en la música i en altres arts.

i no està tan subjecta a la provatura, mentre que l’autoritat reconeguda a les pastores i professores tendeix a estar més condicionada a la demostració de les qualitats personals, professionals i afectives. En aquest sentit, els pastors/professors gaudeixen d’una autoritat objectiva i objectivada, mentre que les pastores/professores naveguen les aigües més ambigües de la subjectivitat. Quan elles exerceixen rols directius o sancionadors, no associats a la idea de maternitat tradicional, sovint es generen resistències en la congregació o en l’àmbit on el rol s’exerceix.

De la mateixa manera que la Reforma va generar moviments en molt diverses direccions, algunes més reaccionàries i altres més revolucionàries, la mateixa tensió existeix en el protestantisme d’avui en dia. Malauradament, però, la invocació actual del semper reformanda emmascara més immobilisme que veritable Reforma. És per això que mentre el protestantisme espanyol no assumeixi que la reforma cal fer-la comptant també —però no només— amb l’esperit dels temps, sempre serà, i no podrà evitar ser, una regressió immobilista i numantina a la pre-adolescència de “l’edat daurada”.

Mireia Vidal QuinteroMembre de l’Església Evangèlica Espanyola (tradició presbiteriana)

Professora de Teologia i Història a la Facultat de Teologia Protestant SEUT

88

TREBALLS EN GRUP TREBALLS DE CONFIANÇA

L’Hospitalet és una ciutat que ja fa uns anys va experimentant un gran i ràpid canvi a causa dels grups de

nouvinguts, principalment de països majoritàriament musulmà, com són el Pakistan i Bangladesh, pel que no és d’estranyar que es produeixin les dificultats pròpies de tota integració. El grup del Fòrum Català de Teologia i Alliberament, juntament amb el Centre d’Estudis, van pensar que calia contextualitzar bé la situació i intentar diferenciar en la mesura del possible el que pertanys a la dimensió cultural i el que és propi de la religió, i això per ambdues bandes.

La constitució del Fòrum de l’Hospitalet, l’any 2012, ha fet possible crear uns camins de confiança que permeten posar de relleu experiències alliberadores, fer palesa la diversitat i contribuir al coneixement, la recerca i el debat sobre el paper de les diferents creences en la construcció de la ciutat.

Els seus objectius, detallats en sis punts i que aquí sintetitzem són:

• Donar a conèixer la diversitat de la població i contribuir al coneixement de les diferents confessions religioses i culturals a fi que tothom pugui participar en la construcció de la ciutat, i promoure la defensa dels valors dels pluralisme, la tolerància i la pau, sempre en l’àmbit de la llibertat.

Tot plegat es podria dir en una sola frase: Volem que tothom es faci seu L’Hospitalet, perquè el nostre horitzó és una ciutat en la que les diferències entre opcions de consciencia, siguin de caràcter polític o religiós, no constitueixin motiu ni de desigualtat, ni de discriminació, ni d’enfrontament, sinó d’enriquiment col·lectiu.

Posar en pràctica aquests principis no és cosa fàcil, però es va fent realitat en els diversos camps de l’actuació i s’explicita en les trobades bianuals que es realitzen i on s’aporta l’experiència del treball realitzat.

Per a que es pugui entendre més bé podem posar l’exemple de la preparació del Fòrum Teologia i Alliberament a l’Hospitalet de l’any 2015.

• Celebració de la Setmana de pregària per la unitat dels cristians a l’Església evangèlica Betel. (dimensió ecumènica)• Acollida de Gurudwara Sikh,

L’Hospitalet: per una ciutat inclusiva de cultures i religions

És una satisfacció per a totes/tots nosaltres, comprovar que el grup va creixent, el que ens demostra, en primer lloc que agraden les conferències i en 2n. lloc que son moltes les persones que poc a poc van descobrin una nova manera de viure l’Evangeli.

Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat d’Horta

que s’hi fan i, demés, la comunitat Musulmana ens va oferir un pica pica abundós i característic de la seva cultura culinària.

Els germans evangèlics, en canvi, es van decantar per la història i ens van ensenyar documents molt valuosos respecte a les dificultats que van haver d’afrontar per a obtenir els permisos necessaris per a existir en temps franquista etc.

A la Casa de Reconciliació es va explicar una mica la història i construcció del locals i al final també es va celebrar la trobada amb un pica pica, cantant plegats cançons de les tres tradicions religioses.

Podria semblar poca cosa, però les persones que hi participarem vam poder experimentar com realment es poden teixir lligams de confiança i obrir camins de pau allà on siguem, per petits que siguin els mitjans....

L’última activitat conjunta fou posar en comú la principal pregària que ens les diferents tradicions utilitzem per alliberar el nostre esperit i fer nostra la vivència del Déu sempre i arreu, misericordiós.

Va ser una experiència en la que tothom es va poder sentir participant i responsable i que és entre tots, dones i homes, que anem creant camins de confiança a la nostra ciutat. Amb la confiança es crea una bona convivència i una bona convivència és camí de pau.

He començat parlant del Fòrum i he acabat donant raó d’un acte ecumènic i interreligiós fet a l’àmbit de la nostra ciutat; és una manera de dir que, des de qualsevol angle de visió, si volem, podem fer possible la comunió amb tots els pobles i religions. La Humanitat que som ens uneix, la fe en Déu ens uneix, els credos no ens poden separar!

Ma Pau Trayner Vilanova

Conferències que fem al Casal Font Fargues

compartint qui som i què vivim amb els veïns i entitats del barri . • Actes en el marc de la setmana mun-dial de l’harmonia interconfessional (di-mensió interreligiosa), que va culminar amb la visita a unes mesquites.• Concerts de músiques de les diferents tradicions religioses (dimensió cultu-ral).• Participació a l’iftar durant el Ramadà i organització d’un Iftar popular al Parc de la Marquesa. (Iftar és el menjar nocturn amb el que es trenca el dejuni diari durant el mes islàmic del Ramadà)• Celebració conjunta del Nadal en espais públics (lectures i cants) compartint després un arròs preparat pels pakistanesos/es.

Més cap aquí, el dia 3 de Febrer d’aquest any (2017) sota el títol “Camins de Confiança” hem recorregut tres centres de pregària al barri de la Florida:

• La comunitat Musulmana Al Huda de l’Avinguda del Bosc, 41. • L’Església Evangèlica de Pubilla Cassas, C. Hierba-buena 24 • I, al final del recorregut, a la Casa de Reconciliació – Parròquia de Sant Benet, a L’Hospitalet, Av. Can Serra s/n

A cada centre s’explicaren les activitats

99

TREBALLS EN GRUP TREBALLS DE CONFIANÇA

El Col·lectiu de Dones a Girona, som un grup que no pot quedar-se

tancat a casa perquè la nostra vida i el nostre enriquiment, i el nostre compromís, es donen també en la interrelació amb els altres grups de casa nostra. Per això avui parlarem d’aquesta experiència, que considerem important pel que representa de projecció femenina i feminista a la nostra ciutat. Participem activament a Xarxa Dones Girona, constituïda el 8 de març de 2014; entitat formada per associacions i col·lectius de dones: secretaria de la dona d’UGT i CCOO, secretaria de la dona d’ICV, PSC i ERC., i també per dones del nostre Col·lectiu. Aquest mateix dia vam “batejar” una sala del centre cívic Barri Vell – Mercadal amb el nom d’Isabel Vilà, republicana i lluitadora pels drets dels treballadors i per l’educació de les nenes i dels nens, considerada la primera sindicalista catalana (1843-1886 ).

Enguany, per a commemorar el Dia de la Dona Treballadora, es va decidir repetir l’experiència anterior. En aquest cas, però, obrint una campanya perquè cada any puguem anar ampliant el nombre de sales i espais batejats amb noms de dones, és a dir, amb la voluntat de donar a conèixer les dones que més s’han significat en el camp del compromís social. La iniciativa va acompanyada d’un plànol on estaran ubicats tots els llocs on hi ha un nom femení. Cada entitat podrà triar lliurement el nom de la dona que cregui més oportú, perquè la diversitat de punts de mira serà una manera intuïtiva de donar a conèixer la pluralitat. Es tracta de visualitzar aquelles dones que “han ajudat a fer de la ciutat

de Girona la ciutat oberta, alegre, vital i inclusiva que ara és”, cosa que abans no havia estat possible, massa vegades precisament per la pròpia marginació de les societats al protagonisme femení.

Es va informar d’aquesta activitat a diversos grups i entitats i es va comunicar a l’Ajuntament. Ens van escoltar i ara Xarxa Dones Girona forma part del Consell Municipal d’Igualtat de Gènere de l’Ajuntament de Girona. Es va acceptar la proposta i es van facilitar les plaques: cost i disseny

El dia 8 de Març d’aquest any es van lliurar les plaques al local de Comissions Obreres. Va ser un acte molt emotiu. Hi havia molta gent, algunes de les dones homenatjades i les responsables de les associacions, centres i entitats. Tant contentes estàvem que, amb la emoció, vam oblidar-nos de projectar el mapa dels espais “conquerits!!!”. La resposta va ser molt més gran del que esperàvem.

Fins aquest moment, són

22 els noms de dones que hem visibilitat i que ressonen a la nostra ciutat en locals de diferents partits polítics i sindicats, d’entitats culturals, biblio-teques, ensenyament i universitat, d’associacions de veïns i centres cívics... Sales que ja tenen nom:

Tomasa Gutiérrez (ICV), Teresa Puntí i Sants (ADAC), Biblioteca Assumpta Taber-ner (Institut Ermessenda), Laboratori Montse Boix i Pujol (Institut Vicens Vives), Dolors Condóm i Gratacós (Associació de veïns de l’Ei-xample), Maite Caritg Milan (Associació de veïns Pla de Pa-lau), Anna Pagans i Gruart-moner (Centre Cívic Pla de Palau), Isabel Vilá (Ciències polítiques UDG), Pepita i Eli-sa Úriz (UGT), Carme Bosch i Amblás (CCOO), Elisabet Gubern Magem (CCOO), Germana Montserrat Tenas i Soler (FEDAC Pont Major),

Bea Caamaño i Garcia (Es-cola Carme Huguet), Núria Terés i Bonet (Coordinadora d’ONG ), Antonia Adroher i Pascual (PSC), Carme For-cadell i Lluís (ANC), Aurora Bertrana i Salazar (ERC), Vestíbul Maria Fontanet i Sureda (Centre Cívic santa Eugènia), Biblioteca Aurora Bertrana i Salazar (Col·legi de Periodistes), Maria Jesús Gómez Valero (Associació Veins de Montilivi), Natalia Molero i Lloret (PDCAT), Francina Boris (Omnium Cultural).

Avaluada aquesta campa-nya, ens adonem que valia la pena i n’estem contentes, tant, que ja hem engegat la campanya de l’any vinent. Es-tem satisfetes de poder do-nar a conèixer tantes dones: voluntàries, professionals o mestresses de casa, que hem tingut el goig de conèixer pel seu nom, i potser també la seva cara. Cada nom és un reclam que esperona a buscar qui és, què fa o què va fer, per a fer-la visible en el món d’avui.. Donem les gràcies a tothom qui ha escoltat la nos-tra crida i ens ha ajudat a fer-la realitat.

Com a dones del Col·lectiu, estem contentes de participar activament en un projecte de caire totalment social i feminista perquè, des de totes bandes importa molt que treballem en xarxa de comunicació perquè, en definitiva, només hi ha una societat, amb diversitat de colors.

Puà Perpinyà i Salvatella (secretària de Xarxa

Dones Girona) i Piua Salvatella i Vila

Girona, l’experiència d’un treball en comú

Mª Pau Trayner Vilanova a l’Espai de Formació a Sta. Coloma de G.El día 12 de juny la Mª Pau va fer una xerrada en aquest espai amb el títol “Les dones i som i fem al llarg de la historia”. Va fer un recorregut de la feina feta per les dones al llarg de la historia. De com amb el patriarcat es va amagar aquesta tasca per donar visibilitat i valor només al masculí. Com es va pasar de deeses a deus. La diferencia de 150 anys entre les escoles masculines i femenines.Emma de Barcelona i la seva tasca tant important per a Catalunya i el fet que les van fer fora de Sant Joan de les Abadesses l’any 1017 acusant-les de ser males dones etc… Curiosament de tot el públic que hi erem a la xerrada no,més dues dones coneixiem l’Emma, tots dues relacionades amb el C.D.E. Va ser interessantíssim i va agradar molt. En acabar li vam demanar que tornés una altra vegada..

Va concloure amb aquest poema: Nada ni nadie/Asombrará o derribará/ a esta mujer/ que sabe que proviene. Del vientre/ Suave y palpable de otra mujer/ y no de una insólita costilla. (Ana Ilse Gómez. Escrit en una paret de Guatemala. Estiu 2005)

1010

TREBALLS EN GRUP TREBALLS DE CONFIANÇA

Recordem que la primera part de la Formació es van dedicar al diaconat a rel de l’anunci de papa Francesc

de crear una comissió per a l’estudi del diaconat femení, contemplant el tema des de diverses perspectives, des de la història, el dret canònic i l’Escriptura, amb el que es va donar una idea de les diverses experiències i pràctica del servei de les dones de les primeres comunitats. Aquestes sessions es van concloure amb la visita de Birgit Weiler, religiosa de la Congregació de les Germanes Missioneres Mèdiques. Demés es va fer un manifest, en l’elaboració del qual hi vau participar moltes de vosaltres, i que un cop acabat es va fer arribar a diverses

entitats i mitjans de comunicació com la URC, ATE, Foc nou, Alandar, Catalunya Cristiana, el Pregó…., el que no vol dir que totes ho hagin publicat.

El segon bloc de la formació es va dedicar a Luter i la Reforma, com una manera de sumar-nos als actes de commemoració del 500 aniversari de l’acte en el que Luter va clavar les famoses 95 tesis a la porta de l’Església de Wittenberg i que es considera com si fos un acte fundacional.

Es va fer alguna exposició de caràcter

històric i teològic i es va acabar amb la pel·lícula LUTHER. D’altra banda, també ens sumem als actes de la commemoració amb la propera revista, gairebé monogràfica dedicada al mateix tema.

I, per descomptat, l‘acte més important és el d’avui, en què tenim la sort de comptar amb el Pastor de l’Església Evangèlica UNIDA de Terrassa, Sr. Andreu Dionís, a qui hem demanat que, en la seva història faci una referència al paper de la dona en les Esglésies Evangèliques.

El passat dia 25 d’abril el Grup de Dones Àrtemis de Gramenet vam presentar a la Biblioteca de Singuer-

lín “ Salvador Cabré” el llibre Pilar Giner Mir- Resistència i entrega. Aquest llibre recull el testimoni de vida i lluita d’aques-ta dona valenta i compromesa amb la seva experiència com a infermera al Tren Hospital número 1 durant la Guerra Ci-vil Espanyola transmés des de la seva pròpia veu, la de la seva família i la de moltes persones que la van conèixer i la van tractar. Perquè el servei i la cura cap a les persones per part de la Pilar Giner no es va acabar amb la guerra, sinó que va continuar tot al llarg de la seva vida.

És la primera d’un total de deu dones que van estar triades amb la voluntat i el desitg de donar visibilitat i reconeixement a la seva lluita, d’aquí el títol d’aquesta col·lecció: MEMÒRIA DE DONES.RE-VOLTA I ANTICIPACIÓ. “És el resultat d’un treball col·lectiu d’aquests que estan clarament fora de l’àmbit dels interessos mercantilistes i/o partidistes. L’objectiu és descobrir i compartir vides i records de la ciutat que podrien estar en perill de caure en un injustificat oblit i, a la vegada, incidir en el present per accelerar millores de futur que moltes dones ja van començar a practicar en el nostre passat. L’objectiu principal de la investigació de les dones d’Àrtemis no és buscar figures competitives, sinó dones competents

amb valors humans i, sobretot, femenins que el patriarcat silencia i el capitalisme explota”. ( Paraules de la Teresa Sanz Coll a la Presentació del llibre. Pges. 13 i 15 ).

Aquest treball dins del projecte de MEMÒRIA HISTÒRICA d’Àrtemis és d’una gran importància i té un doble valor perquè, d’una banda, aconsegueix recuperar i treure de l’oblit la tasca d’un grup de dones ben significatiu i, de l’altra, valora la feina de les dones del nostre grup que s’ha fet sense experiència prèvia en aquest tipus d’activitat i sense tenir un fons on poder consultar, investigar i buscar informació. Ja sabem que de les dones hi ha molt poca història recollida perquè aquesta sempre l’han escrit els homes. Partint d’aquestes premisses, es va començar a buscar persones que coneguessin i tinguessin alguna informació en relació amb aquestes dones. Així es va anar parlant amb gent del poble que hi haguessin estat en contacte per la raó que fos, unes per temes de salut , altres per haver estat alumnes, altres perquè s’hi havien relacionat per amistat o bé per ser familiars, etc… En un primer moment, ens va resultar un treball difícil i, a estones, una mica feixuc perquè haver d’entrevistar, gravar, enregistrar les veus, arxivar fotografies i fer les trancripcions de tot aquet material suposava molta feina, però ara, veient el resultat, ens podem sentir orgulloses de tot plegat. Hem aprés molt i hem compartit sentiments i

vides de persones senzilles que ens han traspassat la seva experiència i la seva manera de fer davant les circumstàncies que la vida ens presenta. Agraïm la col.laboració de tothom que ha volgut participar i molt especialment volem agraïr tota la dedicació i empenta amb què ens ha recolzat la Teresa Sanz Coll, perquè sense ella aquest projecte no hauria estat possible.

Teresa Mollà GómezGrup de Dones Àrtemis de Gramenet

Resistència i entrega. Dones Àrtemis de Gramenet

RocafortCurs 2016-2017

La imatge de portada és obra de la nostra companya Mihoco Ono creadora i artista japonesa.

11

GUARDONS

El Govern de la Genera-litat de Catalunya ha distingit a Rosa Fabregat

Armengol, atorgant-li la Creu de Sant Jordi, guardó que li va ser lliurat pel President Carles Puigdemont el passat mes de maig.

M’agrada valorar les pa-raules que tan encertada-ment recullen la seva pre-sentació quan diuen: “... una obra caracteritzada per la contemplació de la natu-ralesa i per la sensibilitat so-cial, reivindicant el paper de la dona i defensant els més desafavorits”. Que aquesta distinció hagi estat per una de les sòcies del nostre Col-lectiu, és una notícia que ens omple de goig.

La Rosa ha estat una dona trencadora de motlles. És farmacèutica, científica, es-criptora ... Va treballar en un laboratori català-alemany, com a directora tècnica far-macèutica. En la seva vessant literària ha fet poesia i narra-

tiva. Va ser a partir de 1978 quan inicià les seves publica-cions poètiques i posterior-ment també de narrativa. Pel que fa a l’escriptura de novel-les en té, també, de ciència-ficció.

La seva actitud contrària a tots els convencionalismes l’inspirà a escriure l’any 1988 “La capellana”, on qüestiona la masculinitat del sacerdoci, novel·la que pròximament serà reeditada. Evidentment ens felicitem d’aquesta teva decisió de tornar-la a fer vigent, però està clar que aquest fer no deixa de ser una denúncia cap a l’Església Catòlica, ja que és una prova més de que passen els anys i la lectura dels Evangelis no els mou a donar a les dones el reconeixement que els atorgà Jesús. Quina pena!

En aquest sentit recordo que una vegada la Mont-serrat Grau em va comentar que quan Jean Mayland, ca-pellana anglicana, va venir

a Barcelona pels voltants de 1994, i va celebrar una euca-ristia a l’església protestant luterana del carrer Brusi, la Rosa, que seia al costat de la Montserrat, li va dir textual-ment: “Avui vivim el futur”. I els anys van passant i aquell “futur” de la Rosa continua sent futur.

Tot plegat ens demostra la necessitat de continuar en la tasca del Col·lectiu per fer visible, juntament amb d’al-tres entitats, la denúncia de la marginació de les dones en l’Església Catòlica al no ser reconegudes com a per-sones de ple drets i deures al igual que els homes. Aquesta actitud en ple segle XXI és del tot inadmissible.

Sé que la Rosa, entre altres entitats, és sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN Club. I és en aquest pertà-nyer a diverses associacions, quan em demostra la seva es-tima cap al nostre Col·lectiu. Assistint a actes on ha estat ella la persona a la qual han entrevistat, he pogut com-provar amb satisfacció, que quan té opció de parlar de tot el seu bagatge, mai obli-da fer constar que pertany a la nostra associació.

Només em resta, benvol-guda Rosa, agrair-te la gran ambaixadora que ets del nos-tre estimat Col·lectiu.

Mª Dolors Figueras Fondevila

Allò que semblava im-possible, ha passat: Emmanuelle Sey-

boldt, pastora de Besan-çon, en el V centenari de la Reforma protestant, ha es-tat nombrada presidenta de l’Església Protestant Unida a França, la qual reuneix a luterans i reformats-calvinis-tes. Han hagut de passar 50 anys des que es van ordenar les primeres dones per a que una d’ells ocupi aquest im-portant càrrec.

Té 46 anys, divorciada i tornada a casar. Capellana en un hospital, catequista i redactora en cap de la revista protestant Échanges,

i presidenta del Consell Regional de la regió de l’est de l’Església Reformada de França.

La corunyesa Cristina Mo-reira ha estat la primera dona de l’Estat Espanyol or-denada com a preverá, esde-veniment que ha fet públi el mes de març d’aquest any. Una dona valenta perquè, se-guint la crida de Déu al sacer-doci, no va tenir por de tren-car aquells impediments que no permeten encara l’accés de les dones al presbiterat.

Esperem que ben aviat, pel proper curs, ens pugui explicar ella mateixa el seu propi procés i les funcions del seu ministeri que pot exercir segons les circums-tàncies en què es vagi tro-bant, perquè no dubtem que és un camí molt nou per nosaltres i desconeixem tota

l’activitat pastoral que podrà desenvolupar, d’acord amb la recepció que pugui expe-rimentar en la comunitat.

Tu, Cristina, has obert un camí, esperem que siguin moltes les dones que el pu-guin seguir. Felicidade, Cris-tina!

Rosa Fabregat Armengol rep la Creu de Sant Jordi

ACTUALITAT

Emmanuelle Seyboldt, una lliçó de l’Església Protestant Unida, a França

Cristina Moreira, primera dona ordenada a l’Estat Espanyol

12

PRESÈNCIA DEL CDE A

Butlleta de subscripcióQuota anual 9e Fotocopieu i envieu la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònicTipus de subscripció anual per rebre Paraules i Fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. ......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

IBAN _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i Fets de Dones.

B./Podeu també enviar transferència al compte corrent del CDE: IBAN ES83 3025 0001 1214 3330 3596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

5. El dia 22 de maig, a Sant Joan de les Abadesses, hi va haver la presentació de la tercera edició del llibre EMMA DE BARCELONA, Primera abadesa de Catalunya al que va asistir- un nombrós públic i personalitats del camp polític local.

1. 28-29 d’abril: Rencontre de voisinage del “Forum Oecuménique de Femmes Chrétiennes d’Europe (FOCFE), a Crêt-Bérard (Lausanne – Suissa). El tema del qual va ser sobre migració a les grans ciutats, amb una atenció especial als “sense papers”

2. 6 de maig: AUDIR . 2ª Trobada interreligiosa de la “Xarxa catalana d’entitats de Diàleg Interreligiós”

3. XXI: Fòrum Cristianisme i Món d’Avui – València, amb el lema “Una fe raonable per un món d’avui”

Els dies 3 i 4 de juny es van celebrar les Jornades, convocades per ATE, en col·laboració amb el Coordinamento de Teologhe Italiane i l’Institut Superior de Pastoral d Madrid, amb el títol Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia. Unes jornades en les que teòlegs i teòlogues, amb un nivell absolutament a la part, en paraules de l’Antia Ventayol, han

col·laborat en el discerniment en el que actualment es troba l’Església catòlica respecte del diaconat femení.

La memòria del passat és important, i ho és sobretot en el sentit que ajuda a obrir les portes que ens permeten albirar el futur amb l’esperança de veure una Església que possibilitarà nous models de vida eclesial. El que es pretenia, com es va dir a

les conclusions, és possibilitar vies i espais de diàleg per a l’inclusió de les dones en el ministeri, en tots els ministeris.

4. Jornades “Mujeres y diaconado”