Crònica del debat “Països Catalans: la nació completa davant la

independència de Catalunya”Divendres 6 de setembre a la vesprada, una seixantena de persones deixaven petita la sala

d’actes del Casal Independentista de Sants ‘Jaume Compte’ en un debat sobre territorialitat i in-dependència que servia de presentació de l’espai de debat El Rogle. En nom del col·lectiu, Lau-ra Alegre donava la benvinguda als assistents i assenyalava que l’objectiu del Rogle és “generar debat sobre qüestions d’interès que ajuden a situar el paper de l’esquerra independentista en aquest moment de cruïlles històriques”.

El debat va comptar amb les intervencions de quatre ponents, representatius de diferents reali-tats territorials i espais d’intervenció política: Jordi Muñoz (València, l’Horta), politòleg a la UAB i analista polític del diari Ara; Antoni Lluís Trobat (Palma, Mallorca), que ha participat entre d’altres a la CEPC, Joves de Mallorca per la Llengua i l’OCB; Marta Serra (Perpinyà, el Rosselló), professora de secundària, ex-militant de Maulets i presidenta del Casal Jaume I de Perpinyà; i Marc Garcia (Sants, el Barcelonès), militant d’Endavant OSAN i membre del Casal Independentista de Sants i de la campanya Som Països Catalans.

El procés d’independència de Catalunya: mancances i oportunitats

La valoració del procés de secessió iniciat al Principat va centrar les primeres intervencions dels ponents, que van bascular entre una valoració positiva dels aspectes generals del procés i l’èmfasi en els aspectes que provoquen que, a hores d’ara, la independència del Principat no s’encare cap a un model transformador en l’aspecte social i inclusiu en l’aspecte territorial. Entre d’altres aspectes positius, Marta Serra en destacava la il·lusió que generava entre molts nord-catalans i apuntava un cert canvi en la representació de la catalanitat a la premsa escrita del nord. Marc Garcia, de la seua banda, opinava que potencialment, tot i que no en la seua formulació actual, el procés “fa entrar en crisi el model actual d’Estat, obri la porta a la desobediència a l’Estat i a la ruptura amb els ens supraestatals”.

La lectura de les mancances del procés independentista en la seua formulació actual va girar en-torn de tres aspectes clau:

1. L’hegemonia de les posicions de dreta en el procés independentista, tot i que la com-posició sociològica del bloc independentista es decanta cap a l’esquerra, com destacava Jordi Muñoz. Això seria, en part, fruit de la inhibició d’una esquerra que Muñoz veia dividida en dues faccions majoritàries: (a) la que participa del procés però ha renunciat a fer-ho des de posicions d’esquerres i ha assumit el discurs dominant: “primer la independència i de-sprés ja ens discutirem sobre el model social”; (b) la que no hi participa perquè el considera una “maniobra de les elits”, “una cortina de fum per a no parlar de les retallades”.2. Les mancances en el camp democràtic i en l’impuls d’estructures populars i de base que impulsen i dirigisquen el procés, com apuntaven Antoni Lluís Trobat i Marta Serra, que considerava que “potser presenta massa dependència de les institucions i les apostes de les elits”, i que “cal materialitzar l’aposta de l’independentisme d’esquerres perquè el procés siga nacional i amb més pes de la mobilització popular”.

1

3. L’absència d’una aposta per la construcció dels Països Catalans i l’impuls d’un procés de secessió que desborde les actuals fronteres de Catalunya. Un aspecte en què coincidien tots els ponents però en el qual va insistir especialment Marc Garcia, que considerava que “la pressa per agafar aquest tren no ens hauria de fer perdre la resta del país”.

L’hegemonia del procés i la composició social del bloc històric sobiranistaUna de les qüestions cabdals en les intervencions dels ponents i els assistents va ser la lectura

de l’hegemonia de la dreta en el procés en termes de: (a) composició sociològica i de classe del bloc històric sobiranista al Principat; (b) més enllà de l’estructura de classe de les organitzacions sobiranistes, la preponderància de la ideologia dominant al seu si; (c) estratègia –o més aviat manca d’estratègia i iniciativa– de l’esquerra independentista i l’esquerra en general per a con-frontar aquesta hegemonia i orientar la secessió de Catalunya cap a posicions rupturistes i trans-formadores.

Des del públic es va criticar la inhibició de l’esquerra independentista davant d’espais de mobil-ització popular per la independència del Principat –com ara les consultes per la independència, l’11 de setembre del 2012 o la Via Catalana– i la renúncia a treballar-hi per desbordar-ne els plant-ejaments actuals, assumint les limitacions del moviment però sense renunciar a plantar-hi batalla. Marc Garcia es mostrava reticent a participar en aquests espais “interclassistes” i hegemonitzats pel “projecte neoliberal i regionalista” de la burgesia catalana. Per contra, Jordi Muñoz i alguns dels assistents defensaven que no es pot parlar d’una única burgesia catalana i apuntaven l’existència d’una escissió entre la gran burgesia (l’oligarquia, contrària a la independència) i la petita i mitjana burgesia (que sí que participa en el moviment sobiranista). En aquest sentit, en paraules d’un as-sistent “cal partir d’una anàlisi de classe, saber llegir les contradiccions de la burgesia i aprofitar-les” en defensa dels interessos del poble.

Pel que fa a la resta de territoris, en general es coincidia que l’absència de sectors de dreta en les mobilitzacions de caràcter nacional fora de Catalunya afavoria uns plantejaments més rupturistes pel que fa al model social. Marta Serra puntualitzava, però, que a la Catalunya nord l’absència d’una burgesia autocentrada en un territori fortament depauperat i amb elevats índexs d’atur no havia afavorit un “alçament popular”, sinó més aviat un cert sentiment d’inferioritat com a poble.

Els efectes presents i futurs del procés secessionista del Principat sobre la resta de territoris dels Països Catalans

La segona part de les intervencions anava dirigida a l’anàlisi dels efectes que l’embranzida independentista al Principat està tenint sobre els diferents territoris dels Països Catalans, i de les possibilitats per a escenaris futurs de confluència si Catalunya acaba esdevenint un estat inde-pendent. La lectura era diferent en funció del territori: així, si per a Antoni Lluís Trobat els illencs veuen l’independentisme del Principat “amb una barreja d’indiferència i escepticisme, però no amb una oposició frontal”, Jordi Muñoz assenyalava que en l’actual procés “els Països Catalans ni hi són ni se’ls espera” i que els intents d’exportació directa del moviment sobiranista del Principat al País Valencià estaven destinats al fracàs, i Marta Serra parlava d’un sentiment generalitzat bar-reja d’il·lusió i de preocupació per un procés del qual els nord-catalans no podran participar i que no se sap ben bé on du el conjunt de la nació. Per la seua banda, Marc Garcia assenyalava que el principal problema del procés és que no té un marc nacional de referència, i apostava en aquest sentit per continuar treballant en el projecte de l’esquerra independentista des del conjunt dels Països Catalans.

2

Tant Muñoz com Serra consideraven essencial analitzar les possibles repercussions del procés de secessió del Principat sobre el conjunt de territoris dels Països Catalans, per tal de conjurar-ne els efectes negatius (allunyament mental a causa de les noves fronteres, trencament de les relacions arran d’un hipotètic pacte entre les elits catalana i espanyola...) i alhora impulsar els processos que podrien resultar positius per al conjunt de la nació (avantatges d’un futur Estat català per a la defensa de la llengua i la cultura enteses com a patrimoni comú, per exemple).

En les seues intervencions els ponents també van criticar la dicotomia nació cultural/nació política, ja que en paraules de Jordi Muñoz “la cultura sempre és política” i tots els processos d’acostament entre els territoris dels Països Catalans són inevitablement polítics. Antoni Trobat també criticava aquesta noció i assenyalava la necessitat d’una “tercera via” entre els defensors dels “Països Cata-lans com a mantra” i els que dicotomitzen la nació entre cultural i política, i que neguen la pos-sibilitat d’una confluència en el camp polític.

Identitats polítiques territorials. La qüestió del confederalismeSeguint aquest fil, tant Trobat com Muñoz apostaven per una via que, sense perdre la referèn-

cia de la nació completa i amb un nord definit de construcció d’un projecte de futur compartit, assumís com a pròpies –i treballés a partir de– les identitats polítiques diferenciades que els difer-ents processos històrics han generat tant a les Illes com al País Valencià. En paraules de Trobat, “ens cal construir un camí compartit, sí, però també un camí propi i autocentrat” en els diferents territoris dels Països Catalans. Marta Serra, de la seua banda, apuntava que a Catalunya nord no s’hi dóna aquesta dualitat identitària i que, en aquest sentit, les iniciatives del sud hi resulten més exportables. Des del públic es va apuntar la necessitat d’emprendre, dins de l’esquerra indepen-dentista, el debat sobre el confederalisme, que implica l’acceptació de l’existència de diferents subjectes polítics amb dret d’autodeterminació, i en el qual no s’hauria de descuidar el debat estratègic i sobre les formes organitzatives necessàries per a materialitzar l’aposta.

Línies d’actuació de l’independentisme d’esquerres en l’actual context

En la cloenda del debat, ponents i assistents van aportar reflexions i propostes sobre les línies d’actuació que caldria impulsar des de l’independentisme d’esquerres per a encarar el procés d’independència obert al Principat i els processos renacionalitzadors i de transformació social a la resta de territoris cap a un escenari futur de confluència política en un marc de justícia social. Marc Garcia apostava per continuar treballant en el projecte polític de l’esquerra independentista; Jordi Muñoz, recordant Mavi Dolç, apostava per reforçar vincles i potenciar iniciatives d’agermanament entre els diferents territoris; Antoni Trobat apostava per via pròpia i autocentrada dels moviments socials i polítics transformadors a cada territori amb un l’objectiu de confluència en un projecte polític confederal de Països Catalans; i Marta Serra apuntava que a la Catalunya nord calia con-tinuar reforçant estructures com els Casals o l’ANC, necessàries per a canalitzar i servir les noves inquietuds i expectatives polítiques dels nord-catalans en l’actual context de canvi. Diversos as-sistents apuntaven altres iniciatives, com ara “trencar la indiferència” amb què des del Principat es viu la realitat de la resta de territoris i provocar el contagi de moviments sorgits a les Illes o el País Valencià al Principat. Una part important del debat es va centrar, finalment, en la participació de l’esquerra independentista en els moviments populars per la independència (com l’ANC o les consultes per la independència en el passat), en intervencions que reprenien el debat sobre la composició sociològica del bloc històric independentista. Alguns dels assistents apostaven, en aquest sentit, per treballar al si de les estructures del moviment popular i aprofitar les contra-

3

diccions de classe que hi existeixen per a desbordar els plantejaments de la dreta catalana en aspectes com ara la territorialitat i el model econòmic, “continuïstes del model de l’Espanya post 1978”, com recordava Antoni Lluís Trobat. Marc Garcia, però, argumentava que tot i les seues pos-sibles contradiccions el projecte de l’ANC està definit pels interessos de la burgesia i la ideologia dominant i que és més oportú continuar treballant en una aposta plenament nacional i rupturista en el camp social.

Països Catalans, 8 de setembre de 2013

4