1

CAP. 36. LES ORACIONS CAUSALS I FINALS. LES CONSTRUCCIONS COMPARATIVES I CONSECUTIVES. 1. INTRODUCCIÓ La restructuració del sistema de conjuncions del llatí al català. Formació de noves conjuncions: gramaticalització, canvi de significat i reanàlisi, polimorfisme. Llengua escrita i llengua parlada.

• Tipologia semàntica de les oracions bipolars • Relació de bipolaritat: pròtasi i apòdosi • Adjunts oracionals i adjunts de predicat • Alternança modal

2. ORACIONS CAUSALS 2.1. Les conjuncions i locucions conjuntives: 2.1.1. Nexos simples: 2.1.1.1. Que 2.1.1.2. Car 2.1.1.3. Com (i les variants can, cant, quan, quant, con) 2.1.1.4. Pus 2.1.1.5. Si 2.1.2. Nexos complexos / locucions conjuntives: 2.1.2.1. Per què 2.1.2.2. Pus que 2.1.2.3. Per ço que 2.1.2.4. Per tal que 2.1.2.5. Per ço car, per so cor [Vides, II, 98] 2.1.2.6. Per ço perquè 2.1.2.7. Per tal car 2.1.2.8. Per ço com (i les variants can, cant, quan, quant, con) 2.1.2.9. Per tal com (i les variants can, cant, quan, quant, con) 2.1.2.10. Ja que

3. ORACIONS FINALS 3.1. Les conjuncions i locucions conjuntives: 3.1.1. Nexos simples: 3.1.1.1. Que 3.1.2. Nexos complexos / locucions conjuntives : 3.1.2.1.Per què 3.1.2.2. Per so/aizo/ço que 3.1.2.3. Per tal que 3.1.2.4. Afi que 3.1.2.5. A fi de què 3.1.2.6. Per mor de 3.1.3. Les oracions no finites amb per (a) 3.1.3.1. Oracions no finites amb per a 3.1.3.2. Oracions no finites amb per

2

4. ORACIONS CONSECUTIVES 4.1. Nexos simples

4.1.1. Que 4.1.2. Per a + infinitiu 4.2. Nexos compostos i correlacions conjuntives 4.2.1 Així que i Així ... que 4.2.1.1 Així que 4.2.1.2 En així que (‘de tal manera que’) 4.2.1.3. Així… que 4.2.2. Tant 4.2.2.1 Tant/Tanta/ Tants/ Tantes +N+ que 4.2.2.1.1. Amb el nom present 4.2.2.1.2. Amb el nom elidit 4.2.2.2. Tant + V i V + tant 4.2.2.3. Tant + Adj + que 4.2.2.4. Tant + Adv + que 4.2.2.5. Altres construccions amb tant… que 4.2.3.Tal que i Tal … que 4.2.3.1. Tal que 4.2.3.2. Tal ... que 4.2.3.2.1. Tal +N+ que 4.2.3.2.2. Tan +N+que ... i ... tal+N+que 4.2.3.2.3. N+tal+que 4.2.4. Aytal(s) … que 4.2.4.1. Aytal + N + que 4.2.5. De/ en/ per (tal) guisa/ manera/ forma que 4.2.5.1. De tal guisa/manera/ forma que 4.2.5.1.1. De tal guisa que 4.2.5.1.2. De tal manera que 4.2.5.1.3. De tal forma que 4.2.5.2. En tal guisa/ manera/ forma que 4.2.5.2.1. En tal guisa que 4.2.5.2.2. En tal manera que 4.2.5.2.3. En tal forma que 4.2.5.2.4. En tal modo que 4.2.5.2.5. En tal guisa e en tal manera que 4.2.5.3. Per tal guisa/ manera/forma que 4.2.5.3.1. Per tal guisa que 4.2.5.3.2. Per tal manera que 4.2.5.3.3. Per tal forma que 4.2.5.3.4. Per tal modo que 4.2.5.4 En guisa/manera/ forma tal que (posposició) 4.2.5.4.1 En guisa tal que 4.2.5.4.2. En manera tal que 4.2.5.4.3. En/per forma tal que 4.2.5.5. En guisa que 4.2.5.6. V de/ en tal manera/guisa/forma… [ que [proposició subordinada consecutiva]]

3

4.2.5.6.1 En tal/aytal manera ... que 4.2.5.6.2. De/en tal guisa ... que 4.2.5.6.3. De tal forma ... que 4.2.6. A punt e saó que

4

LES ORACIONS COMPARATIVES ÍNDEX 0. Introducció 1. Contruccions comparatives. 2. Els membres de les construccions comparatives 2.1. Els quantificadors de grau 2.2. Els elements graduables 2.3. Els diferencials 2.4. Les codes 3. Construccions comparatives amb altres significats

3.1. Correlacions comparatives i consecutives 3.2. Comparatives i superlativitat: les comparatives

prototípiques 4. Conclusions provisionals 5. Bibliografia

5

0. Introducció Per a aquesta edició del congrés de Sintaxi Històrica de la Nucia desplegarem una proposta inicial dels continguts que, segons la nostra opinió, hauria d’incloure un capítol sobre oracions comparatives. Creiem que el capítol hauria d’incorporar, a més d’una descripció rigorosa de totes les construccions esmentades, cinc qüestions que ens semblen fonamentals i que, per motius de temps, no hem pogut tractar o hem tractat molt superficialment en aquesta primera aproximació :

• D’una banda, un estudi del procés de canvi que presenten les construccions comparatives del llatí al català, procès on s’abandonaran algunes correlacions, s’encunyaran nous nexes i noves estructures.

• Una cronologia dels canvis en català des dels inicis fins el segle XVI (p.e. la possible introducció tardana de diferencials avantposats, la desaparició dels quantificadors mills o pus, entre d’altres)

• Un estudi sobre el canvi que es produeix en el pas al llatí al català en les estructures de les diferents codes implicades i els processos d’elisió que s’hi produeixen.

• Un estudi sobre altres construccions correlatives com les pseudocomparatives, que no tractarem per qüestions d’espai en aquesta presentació, però que han tingut una evolució paral·lela a les construccions comparatives.

• Un estudi de les interferències de la negació en les construccions comparatives. En quins casos la negació passa a ser expletiva. Quins efectes d’àmbit produeixen els Termes de Polaritat Negativa inclosos en construccions comparatives i pseudocomparatives.

6

1. Contruccions comparatives. En les oracions comparatives es relacionen dos termes (propietats, individus o esdeveniments) que tenen algun tret en comú que és quantificable d’acord amb els nivells jeràrquics establerts en una escala1. (1) a. per tal com éran plus noves e pus senceres que les suas,

[Bernat Desclot, Crònica V, 120, pàg. 6, CICA] b. Ara és-me estat dit que tu ames molt més tos plaers que

no ma honor [Curial, I, 7] c. No agüeres errat tant com has [Bernat Metge, apud Par

(1923, § 944] d. -Boca de Far, yo dich veritat e vós havets mentit, e mentits

ara, e mentirets tantes vegades com ho tornarets a dir [Curial 1, 37]

El grau pot expresar-se lèxicament amb elements de grau (per regla general sota la forma d’adverbis o locucions adverbials) com els que veiem a (2a), però és interpretable també quan no apareix explícit, cf.(2b), en què un home Ø alt faria referència a un individu amb un grau convencional o no marcat de la propietat de ‘ser alt’. (2) a. un home molt/ fort/ un poc/ poc alt b. un home Ø alt L’orientació de l’escala se sol establir a partir de factors pragmàtics o de coneixement del món més que lingüístics. Un nen de 9 anys d’un metre seixanta pot ser considerat molt alt per a la seva edad, però un guerrer que mesuri el mateix seria poc alt dintre del col·lectiu que es dedica a l’ofici de les armes2 En els exemples de (2) el grau s’estableix de forma absoluta, mentre que a les comparatives, el valor concret del grau només es pot deduir 1 Sobre escales i escalaritat consulteu Cresswell (1976) i Dowty (1979). Per a una descripció semàntica de l’escalaritat, vegeu Kennedy (1997). 2 De vegades el criteri que s’ha fet servir per orientar l’escala es manifesta a través d’un complement de proporció o mesura, introduït generalment per la preposició a (i) a. bastant és a toldre`t la fam [Curial, I, 24] b. suficient e bastant a pagar les peytes degudes del dit troç de terra

[Manual de consells de la ciutat de Gandia a la fi del S. XV, Doc. F16] Sobre l’estructura i comportament dels complements de proporció i mesura, vegeu Sánchez López (1999) i (2006). Vegeu també l’apartat 2.3.

7

relacionant dos punts en una escala entre els quals s’estableix un interval. En la comparativa de (3), per exemple, els graus dels dos elements comparats en l’escala de la propietat de ser lleal són el subjecte tu el·líptic i Laquesis. El terme de la comparació introduït per la conjunció que (que Laquesis), s’anomena coda. (3) ¿E serets –me pus leal que Laquesis? [Curial e Güelfa, Segle

XVb, CICA] El grau expressat per la coda actua com a referència o terme de la comparació, ja que ha d’expressar per força un valor conegut per part dels interlocutors. Altrament la frase seria ininterpretable. A partir d’aquest grau conegut l’interlocutor ha de deduir on se situa el grau corresponent al terme que es compara, el subjecte aquesta cura. El quantificador pus indica cap on s’ha d’orientar la comparació. Pus apunta cap amunt de l’escala. Per aquest motiu, l’oració comparativa corresponent s’anomena de superioritat. Hi ha dos grans tipus d’oracions comparatives: per una banda, les de desigualtat, que comprenen les de superioritat (cf. (3)) i les d’inferioritat (cf. (4)) i, per l’altra, les comparatives d’igualtat. (4) en l' any passat, per gràcia de Déu, havem haüda menys fretura

que les circumstàncies [Epistolari de la València Medieval_II, Segle XVa, CICA]

En les comparatives de desigualtat hi ha un interval entre el grau denotat pel terme de la comparació i el de l’element que es compara. L’interval s’orienta cap amunt en les comparatives de superioritat i cap avall en les de desigualtat. En alguns casos l’interval (anomenat diferencial) pot ser explícit i apareix sota la forma d’un SN quantificat (sis palms a (5a) i II dits a (5b)), quan no ho és (cf. (3) i (4)), la interpretació corresponent és d’un grau indeterminat més amunt o més avall del terme de la comparació. (5) a. Vingué una aiguada totom deia era puyada sis palms més alt

que la de Sant Jacme [Memòries de Jeroni de Saconomia, pàg. 195, l.5, S. XVI, CICA]

b. L'altra carrera lo tornà ha encontrar alt en la xarnera de l'elmet e, si ·II· dits més baix l'agués encontrat, de mil vides no ·n tenia una. [Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, pàg. 291, l. 35]

En les comparatives d’igualtat el grau associat a l’element comparat s’identifica amb el grau expressat per la coda. En aquests casos no hi ha un interval entre els dos termes comparats (ja que el diferencial equival a zero) i la coda sol anar precedida per la conjunció com.

8

(6) a. ni los palaus dels reys magnífichs e monarches passats, foren may tan solemnes ni tan bells com aquest axí fès e ubert e em part abatut e ·gualat a la terra. [Felip de Malla, Memorial del pecador remut, Doc.C12, CICA]

b. per què havets creada e ornada tal habitació, tan ampla, tan bella, tan alta e tan luminosa com és lo cel emperial [Antoni Canals, Tractat de Confessió, Doc C08, CICA]

c. per ço que la obra sia aytant gran com la essència e la unitat de Déu [Llull, Llibre de Sancta Maria Doc C06, CICA]

2. Els membres de les construccions comparatives En llatí clàssic les construccions comparatives es construïen amb correlacions entre un quantificador de grau en l’oració principal referit a un element cuantificable (adjectius, noms, adverbis, verbs, entre d’altres) i un connector que podia introduir oracions subordinades comparatives, consecutives i, de vegades, amb altres interpretacions lògiques (concessives). Les correlacions més usuals eren: (7) a. MAGIS, PLUS, POTIUS… QUAM (comparativa de superioritat) b. MINUS … QUAM (comparativa d’inferioritat) c. TAM… QUAM (comparativa d’igualtat) En les comparatives de superioritat, la quantificació podia expressar-se morfològicament a través de sufixos adjuntats al terme graduable, però només en els casos d’adjectius i adverbis. Els sufixos eren -IOR per al masculí i femení, i –IUS per al neutre i també per als adverbis. El comparatiu analític o sintàctic es feia servir en les comparacions d’inferioritat i igualtat, i també en les de superioritat quan els elements graduables eren noms i verbs, o bé en el cas dels adjectius acabats en –EUS, -IUS, -UUS (per exemple: IDONEUS, PIUS, INGENUUS). En les llengües romàniques es farà general la construcció analítica per a expresar la comparació. Aquest canvi és un reflex del que ja devia succeir en el llatí tarda en la llengua oral perquè, des de l’època de Plaute podem trobar exemples on el comparatiu sintètic es reforça pleonàsticament amb el quantificador de grau MAGIS, fet que demostra la pèrdua progressiva del valor comparatiu per part del sufix. (8) Magis mayores nugas [Plaute, Men., 55) ‘lit. més majors ximpleries’ Alguns comparatius sintètics han sobreviscut en totes les llengües romàniques fins ara (excepte en romanès). Es tracta de les formes d’ús més freqüent i, tot i que conserven el valor comparatiu, estan

9

totalment lexicalitzades perquè no es pot destriar en elles cap sufix que mostri de forma transparent aquest valor composicional. Aquests mots han arribat fins a la llengua actual. A (9) en podem veure alguns exemples en català antic. (9) a. Aquel Infant… és major que tu [Vides de Sants Rosselloneses,

(SXIIb): 73. l. 18, CICA] b. la libertat del infels habitadors entre nós és menor que la

nostra [Dotzé del Crestià (s. XIVb-XVa): Primera part, vol. 1: 369, l. 17, CICA],

c. son vengudes… pejor que si fossen de enemichs [Epistolari de la València Medieval II, (S. XVb), carta 67, l. 21, CICA]

d. Per argul volgren ésser los demonis semblants a Déu e, si poguessen tant alt puyar, que fossen egualls a Déu; con foren semblants a Déu, volgren e desigaren que fossen mayors que Déu. [Llull, Doctrina pueril, 1, Doc. C 13, CICA]

e.E tractaré ab mossèn, car bestant hi és, que aquex matrimoni se desfarà e fer-li hem dar altre marit millor que aquex.[El cavaller i l’alcabota, S. XVa, Doc. G14, CICA]

En català antic eren usuals, a més, altres comparatius sintètics com mills (cf. (12)) i el molt escàs forçor (cf. (13)), procedents del neutre MĔLIUS i del masculí FORTIOR respectivament, que no ens han arribat al cabdal lèxic de la lengua actual, probablement perquè competien semànticament amb el valor de millor, que és la forma sintètica que acabarà inposant-se. En la taula 1 podem veure l’evolució de l’ús de mills en català antic (10) a. nuyl hom del món no ·l sap mils que vós, car vostre liynatge,

el comte de Barçalona per [Llibre dels fets del rei en Jaume Segle XIVa, CICA]

b. cor lo nombre qui és par se pot mils muntiplicar que ·l senar. [Llull, Doctrina pueril_1, Segle XIVb, CICA];

c. mas la mia parla molt mils que la sanch de Abel Ad Hebreos, [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA]

(11) a. E per esta via los regidors aquells se·n poran portar per lurs

salaris tot quant ha la comunitat e, per consegüent, pendre regiment serà la forçor3 manera de robar la comunitat e de destrohyr-la que res qui al món sia. [Eiximenis, Dotzé del Chrestià, Primera Part, Vol. 1, Segles XIV-XV, pàg. 131, l. 7]

b. E en Leyda pore fer tan forçor fret alcun an que no solament torongers hi morrien, ans encara hi morrien totes les erbes e

3 Observeu que l’exemple (13a) del Dotzè no està inclós dintre de cap estructura comparativa. Cal notar també que en l’exemple de Jacme d’Agramont el comparatiu sintètic forçor es reforça amb el quantificador tant i que tota la construcció té un valor de consecutiva discontinua.

10

tots los arbres. [Jacme d’Agramont, Regiment de preservació de la pestilencia, Segle XIVb, Doc H01]

Taula 1. mils […] que

38.2.1. Els quantificadors de grau Els quantificadors de grau de les comparatives de superioritat que corresponen a construccions analítiques són: més i les variants pus/plus. Pel que fa la distribució cronològica d’aquests elements en el CICA, vegeu les taules de 2 a 4. Taula 2. més […] que

Taula 3. pus […] que4

4 En la gràfica de pus… que s’ha de tenir en compte que no hem destriat els valors temporals i causals que també pot tenir aquesta correlació.

11

Taula 4. plus […] que

El que es desprèn de la comparació d’aquestes gràfiques és que els quantificadors de grau pus/plus s’usen de manera més o menys generalitzada des dels primers textos i que a partir del segle XV més (que també s’havia utilitzat des del XIII, tot i que amb una freqüència menor), va guanyant terreny i arracona les altres formes que fins aleshores s’havien fet servir per a les comparatives de superioritat. Molts autors han observat que la freqüència d’ús de les comparatives d’inferioritat és molt menor que les de superioritat. Potser per aquest motiu, en aquesta primera aproximació, l’únic quantificador de grau que hem trobat en el CICA com a introductor de comparatives d’inferioritat és menys (amb les variants meyns, mens i meny, cf. DCVB, sv. menys). Podem observar la cronologia d’aquest element en la taula 5. Deixem per a estudis futurs esbrinar si hi ha estructures altrernatives per a expressar la comparació d’inferioritat. Taula 5. menys […] que

12

Taula 6. meyns […] que

Pel que fa les comparatives d’igualtat trobem diferents correlacions encapçalades pels quantificadors que destaquem en negreta a (12) : (12) a. Així … com b. Si… que c. Ø… que d. Tant/ aytant/ tan… com/con En la llengua actual la correlació que s’ha imposat per a la igualtat és tan(t)… com. També podem trobar el quantificador el·líptic Ø… com en expressions comparatives que mantenen una forta solidaritat lèxica entre els seus membres com les comparatives prototípiques, alt com un Sant Pau, blanca com la neu (vegeu 4.2), mentre que la correlació Ø… que s’ha especialitzat en consecutives discontinues, està que s’enfila per les parets (vegeu 4.1.). Així mateix, hi ha paraules o expressions com egual o semblant, entre altres, que permeten identificar dos termes i que, en ocasions, poden tenir una significació propera a les comparatives d’igualtat.

13

(13) a. Axí com serà semblant a aquel qui jutgarà aquel pleyt.

[Usatges de Barcelona, S.XIIIa, Doc FO4, CICA] b. ço car aquela cosa que serà donada en paga és semblant a

compra. [Furs de València, IV, S. XIVa, Doc F14, CICA] (14) a. e Lucifer, qui volia ésser egual ab Déu, [Joanot Martorell,

Tirant, S. XVb, Doc A02, CICA] b. Mes que si tu elegist morir per home digne de la tua amor,

par e egual a tu, no és maravella gran [Curial, S.XVb, Doc A04, CICA]

Deixem per a més endavant l’estudi detallat d’aquestes construccions que, a diferència de les comparatives d’igualtat, introdueixen codes clarament sintagmàtiques, no proposicionals. No se suposa, per tant, que hi hagi elements elidits i, a més, l’element introductori és la preposició a5.

El valor del quantificador de grau es pot matisar amb modificadors del tipus molt, algun, poc, un poc, algun poquet, alguna cosa, etc. (15) a. És veritat Tirant tenia lo cavall molt pus lauger que l' altre

e mostrava ·s molt millor a ...[Segle XVb Tirant lo Blanch] b. aquest tercer e derrer libre, lo qual és algun poquet pus intricat que ·ls altres primers, [Segle XVb Curial e Güelfa]

c. yo, veent lo pilar ·XI· a mon juhí un poc pus ferm que ·ls altres, recolzi' m sobre aquell; mas no [Segle XVa Memorial del pecador remut]

d. mercaders venecians allí trobaren ab dos galeres, a molt menys for que no valien. [Segle XVa Epistolari de la València Medieval_II]

e. ell ab fellonia, [havia] donat al pobre, e pesà poch menys que tots los peccats. [Segle XVa Recull d'exemples i miracles ordenat per alfabet

f. jo ·ls aculliria de manera ·ls costàs alguna cosa menys del que costava la percha ý, hera certa [Segle XVIa Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (S. XVI)_2]

D’altra banda, el valor d’inferioritat i superioritat de menys i més es bloqueja sota l’àmbit d’un element negatiu no, ne. En aquests casos adquireixen valor de quantificador d’igualtat. En canvi, quan el quantificador d’igualtat va precedit del marcador negatiu no la construcció té valor d’inferioritat. 5 El comportament d’aquests mots és semblant al d’antics comparatius sintètics del llatí com anterior o posterior que s’han gramaticalitzat com adjectius i que han perdut la possibilitat d’aparèixer en construccions correlatives comparatives (bàsicament no poder asociar-se amb codes precedides per que o de, tot i que conserven part del valor semàntic de relació entre dos termes.

14

(16) a. lo consell i en la Vicaria treballe per ells no menys que per los de mon senyor [Segle XVb Cartes triades dels Borja_2] b. E contra lo no menys ingrat que infel poble de aquella, qui, precedents dampnats tractats [Segle XVa Epistolari de la València Medieval_II] c. … ne més leig que príncep luxuriós. [Segle XVb Tirant lo Blanch] d. se li féu la sepultura ab molta onrra, però no tant com ell marexia, [Segle XVIb Memòries de Jeroni de Saconomina] f. manament que negun hom estrayn qui conpràs pan, si no tant con hom pogués conéxer que ·n agués obs [Segle XIIIb Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina]

2.2. Els elements graduables 2.2.1. Els adjectius Els adjectius graduables es divideixen segons Bierwish (1987) en dimensionals i avaluatius. Els primers se situarien en el pol d’una escala i en l’altre l’antònim. Per aquest motiu, el valor negatiu d’un adjectiu dimensional és equivalent a l’antònim (no valent = covard). El grau de valentia d’un individu s’establirà sempre amb comparació amb els altres individus que tenen aquesta propietat en comú. Són adjectius dimensionals argullós, ancià, ric, fals, virtuós, prudent, ingrat, jove, honest, piadós, entre molts altres). (17) a. Ver és los draps de ací són molt més larchs que ·ls de

Segòvia [Segle XVIa Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (S. XVI)_2]

b. feren la visita més curta que lo primer dia. [Diari de Frederic Despalau, Segle XVIb, CICA]

c. eres tu més just que Ell? [Llibre de Job, Segle XVIb, CICA] d. esta terra és més freda que la nostra [Epistolaris d'Hipòlita

Roís de Liori i d'Estefania de Requesens, Segle XVIa (S. XVI)_2, CICA]

Els adjectius avaluatius, per contra, estableixen la seva pròpia escala i no s’oposen a cap antònim (no vermell no implica blanc). No són graduables els adjectius classificadors (cf. (18)) ni els de relació (cf. (18)), que expresen propietats que no són susceptibles de ser graduades. (18) a. *un nom més substantiu que els noms propis b. *un deu més totpoderós que… (19) a. *un guerrer més català que aquell altre b. *uns cavalers més sarraÿns que …

15

El contrast entre adjectius graduables i no graduables depèn, segons Jackendoff (1991) i (1993), Bosque (1999) i estudis posteriors, al caràcter delimitat o no delimitat (bounded i unbounded respectivament) de l’adjectiu. L’adjectiu de relació català de (19), per exemple, no es pot quantificar perquè és un argument, equivalent a “de Catalunya”, i no una propietat. Noteu que si català es pren com una propietat amb un valor semàntic equivalent a “tenir les característiques d’un català prototípic”, aleshores, sí que pot ser graduable. La distinció delimitat/ no delimitat no és exclusiva dels adjectius, sinó que és al darrera de les interpretacions de noms comptables o incomptables, distincions aspectuals o de nombre, entre altres. 2.2.2. Els noms Els noms, tant els de matèria com els comptables, poden aparèixer en una correlació comparativa. En tots dos casos, expressen una gradació quantitativa. En el primer cas, però, denoten una quantitat major, menor o igual d’una matèria no comptable, mentre que la quantificació de noms comptables produeix un efecte interpretatiu d’un nombre major, menor o igual d’individus. Els noms comptables en singular i els noms propis només es poden quantificar de forma residual i solen expresar gradacions qualitatives6 . (20) a. mas bé li veé exir més sanch del cap que… [Llibre dels fets

del rei en Jaume Segle XIVa, CICA] b. més carn de moltó que… c. cuylia més pa que Múrcia. [Llibre dels fets del rei en Jaume,

Segle XIVa, CICA] (21) a. cuydar s' àn hi haja més cavallers que no y ha".[Llibre dels

fets del rei en Jaume, Segle XIVa, CICA] b. lo qual vós sabets que és en est món ignorat

e oblidat per molts més hòmens que… [Ramon Llull, Llibre de Sancta Maria, Doc CO6, CICA]

c. nostra Dona amava més justícia que misericòrdia, en quant desama tots aquells qui desamen [Llull, Llibre de Sancta Maria, Segle XIVb, CICA]7

6 Sobre els efectes semàntics que es deriven de la gradació de diferents tipus de categories, consulteu Roca-Suñer (1998) o Bosque (1999). 7 Noteu que el nom abstracte justícia es considera específic, la qual cosa es pot relacionar amb el fet que l’extensió de l’article definit segueix unes pautes determinades que fan que aquest tipus de noms siguin dels últims en portar article (cf. Company (1990) pel castellà).

16

d. ab veritat, los de Catthalunya han tingut en tottemps més obres que paraules, lo contrari és en los castellans, [Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Segle XVIb, CICA]

e. lo qual és de necessitat vajen a la dita obra més pehons que los anys passats, e axí havem manat a [Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515)-7, Segle XVIa, CICA]

38.2.2.3. Els adverbis i els sintagmes preposicionals Els adverbis i els SPs es divideixen també entre graduables i no graduables. En el cas dels locatius8, són graduables si denoten franges (no delimitats) no estan ancorats, en oposisió als que denoten punts (delimitats) i estan ancorats en un valor determinat. (22) a. e exia més enfora que l' altre mur de la vila. [Llibre dels fets

del rei en Jaume, Segle XIVa, CICA] b. nós volíam jaure més dadins que dafós. [Questa del sant

grasal, Segle XIVb, CICA] (23) a. *més davant que… / *més a Montpesler que…

b. *més darrera que…/ *més sota la pedra que… Així mateix els adverbis de temps i de manera serien graduables o no, depenent de la categoría funcional bàsica a què pertanyen. D’acord amb Bosque-Masullo (1998), les disposicions (no delimitades) serían graduables (cf. (24)), mentre que les posicions (delimitades) no ho serien (cf. (25)) (24) a. La gota s' és aguda esta volta més cortesament que les

altres, [Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens, Segle XVIa (S. XVI) 2, CICA]

b. Ffill realment, pus verament que may fill fos. [Jacme Roig, Spill, Segle XVb, CICA]

c. nos cové parlar d' ell pus longuament que dels altres, [La flor de les històries d'orient, Segle XVa, CICA]

d. e peccà pus greument que alguns dels ·X· altres. [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA]

e. per ço com partí pus tart que negú dels altres. [Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, Segle XVb, CICA]

(25) a. *més així que…/ *més en altra manera que b. *més en desembre que… / *més ahir que…

38.2.2.4. Els predicats verbals

8 Vegeu Jackendoff (1991, 1993) i Bosque-Masullo (1998).

17

La gradació dels verbs i, en general, dels predicats verbals és un fenomen més complex que en les altres categories que hem vist abans. D’acord amb Bosque-Masullo (1998) els verbs no serien graduables per se sinó que ho serien depenent de l’estructura subléxica de cada verb o bé del propi predicat. En altres paraules, la gradació dels predicats té carácter composicional perquè el quantificador, en el nostre cas, l’estructura comparativa, es pot asociar a diferents elements graduables dintre del propi predicat. Aquí no desplegarem totes les possibilitats que esmenten Bosque-Masullo (1998) de quantificació verbal, perquè aquest objectiu supera de llarg les intencions que tenim en aquesta primera aproximació. Ens limitarem a donar una mostra de les posibles interpretacions que es poden derivar a partir d’exemples com el de (26).

(26) Altres són qui no han delicades viandes ni moltes per llur pobresa, emperò, han lo desig molt ardent e excessiu, (…) en tant que llur voluntad és determenada a menjar més que no requer natura [Canals, Tractat de Confessió, Doc C08, CICA]

Noteu que l’oració precedent és ambigua en el sentit que el quantificador més poc incidir en diferents dimensions graduables del predicat menjar. La gradació pot recaure sobre l’aspecte, i aleshores es derivaria una interpretació iterativa, il·lustrada per la paràfrasi “menjar més vegades…”, o bé sobre l’objecte tàcit del verb menjar i, en aquest segon cas, la lectura corresponent seria “menjar coses més variades”. La gradació comparativa podria també afectar el bloc format pel verb i el complement. La interpretació que se’n derivaria seria “menjar (alguna cosa) en molta quantitat”, que probablement és la lectura que li escau a l’exemple (26).

D’acord amb Bosque-Masullo (1998) la quantificació que incideix sobre els predicats o sobre les diferents dimensions asociades al verb és primordialment quantitativa9. La interpretació iterativa de què acabem de parlar respecte l’exemple (26) (menjar moltes vegades) és clarament quantitativa.

2.3. Els diferencials D’acord amb la cerca preliminar que hem fet en el CICA hem pogut observar que l’aparició de diferencials expressats a través d’un sintagma nominal quantificat és molt tardana. Els dos exemples que apareixien a (5), que reproduïm a (27), són els únics que hem trobat i ambdós són del segle XVI (27) a. Vingué una aiguada totom deia era puyada sis palms més alt

que la de Sant Jacme [Memòries de Jeroni de Saconomia, pàg. 195, l.5, S. XVI, CICA]

9 Tot i que, eventualment, poden presentar valors qualitatius, sobretot quan el quantificador és superlatiu i la interpretació és té a veure amb manera o amb un aspecto no delimitat.

18

b. L'altra carrera lo tornà ha encontrar alt en la xarnera de l'elmet e, si ·II· dits més baix l'agués encontrat, de mil vides no ·n tenia una. [Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, pàg. 291, l. 35]

En canvi, hem pogut documentar en èpoques primerenques l’expressió del diferencial després de la coda (cf. (28)). En el futur caldria fer un estudi més detallat per explicar la cronología d’aquest moviment d’avantposició que, creiem que pot seguir l’anàlisi exposada per Eguren-Sánchez (2003) i següents. (28) E la sua cadira no era pus alta que la nostra d' una

palmada. [Segle XIVa Llibre dels fets del rei en Jaume] 2.4. Les codes La coda de les comparatives és el punt de referencia conegut pels interlocutors que permet establir el grau associat al terme que es compara. Per tant, ha d’aparèixer obligatòriament. En cas que no sigui explícit s’ha de poder recuperar en el discurs o bé a través del context associat a l’acte d’enunciació10. L’estructura de la coda de les comparatives de desigualtat evoluciona des de les diferents possibilitats existents en llatí a les que presenta el català en l’edat mitjana i començaments de la moderna fins que queden fixades les solucions de què disposem actualment. No hem fet una cronologia dels canvis però hem registrat les diferents solucions formals que apareixen en el CICA. Diferents lingüistes com, per exemple, Benveniste (1948), fan notar que ja en llatí no hi ha una equivalència entre les codes en ablatiu (cf. (29)) i les conjuntives per QUAM. (29) melle dulcior ‘més dolç que la mel’ En paraules de Benveniste (1948: 131):

10 No són contraexemples oracions amb entonació suspesa com les de (i). (i) a. Diu tantes mentides… b. És més mentider… El patró prosòdic associat a aquestes frases obre una pressuposició sobre un grau extrem que fa el mateix paper delimitador de la coda explícita. La interpretació que correspon a aquest exemples és equivalent a una superlativa.

19

(30) “l’ablatif marque le terme de référence ‘exemplaire’ par rapport auquel un object esté valué à un certain point de vue Benveniste (1948: 131).

Per aquest motiu, les codes preposicionals que ens han arribat són prototípiques perquè fan referència a un SN equivalent a un arquetipus o lloc comú (cf. Amossy i Herschberg (2001)). En establir el punt de referència de la comparació en l’extrem de l’escala, l’efecte interpretatiu és equivalent a un superlatiu. (31) a. L'om, enaxí, donques, con és al mig creat, que fos pus bax

dels àngels e pus alt de les bèsties [Diàlegs: 63r [1340]) b. aquesta figura és pus bela de totes les autres figures

(Vides: 281 [f. XIII])

(32) a. serà més ros que Lloÿset [Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens, Segle XVIa (S. XVI)_2]

b. car les consolacions divinals habunden plus que les tribulacions [Segle XIIIb Vides de Sants Rosselloneses]

Dintre de les codes precedides per que, cal esmentar les relatives que s’hereten directament del llatí. En l’època medieval és freqüent que el relatiu s’expressi només amb que (cf. (33)) però s’aniran imposant formes reforçades amb article i preposició (cf. (34)), que són les que ens han arribat avui dia. (33) a. enaxí en aquella ciutat on estava no havia home més mundà

que ell era [Llull, Llibre de Sancta Maria, Segle XIVb, CICA] b. par-me és crescut però no molt, però està més groset que

solia. [Segle XVIa Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (S. XVI)_2]

(34) a. per ço he deliberat dir lo que és, perquè no escrivissen los

maliciosos més del que és ni més del que saben (Borja: 81 [1493])

b. al senyor don Ugo mon germà escric pus larc, del que fins ara é fet (Cartes privades: carta 2)

4. Construccions comparatives amb altres significats 4.1. Correlacions comparatives i consecutives Les construccions comparatives d’igualtat i les consecutives discontinues encaixen en un mateix tipus d’estructura correlativa. Ara bé, en les primeres, s’identifiquen els graus associats als dos termes que es comparen, sense cap altra implicació lògica. En les segones,

20

en canvi, se sobreposa a l’estructura formal correlativa, una interpretació adverbial de consecutivitat, de manera que ens trobem davant d’una bipolar, on la primera proposició o pròtasi s’interpreta com l’antecedent i la segona com a conseqüència (apòdosi). Només es poden establir correlacions consecutives amb l’estructura de les comparatives d’igualtat El paral·lelisme estructural d’aquestes construccions consecutives amb les comparatives es pot posar de manifest amb exemples com (35), on una comparativa apareix coordinada amb una consecutiva d’intensitat-manera i totes dues comparteixen la mateixa coda: (35) E per la batayla no cessava lo fenèvol de tirar, sí que tant

fort era la batayla, e de guisa tirava lo fenèvol, que gran res n’i havie ferits d’aquels dins, d’escuders e d’altres hòmens. [Jaume I, Crònica: 15, 32]

Les oracions correlatives amb valor consecutiu són incompatibles amb les estructures de les comparatives de desigualtat on s’estableix un interval entre el grau de l’element comparat i el grau conegut expressat en la coda. En les consecutives, de fet, no s’expressa un grau relatiu, sinó que la correlació entre el quantificador i la subordinada expressa un valor similar al d’un superlatiu11. Algunes altres propietats distintives de les consecutives intensives envers les comparatives d’igualtat és que el nexe introductori només pot ser que i no com (perquè la correlació només es pot establir amb una proposició) i que no s’elideixen apareixen elements (36) a. era tornada tan magra que entre los ossos e la pell no

havia carn alguna Curial, 1, 24 b. e ab la de plom ferí la dona per mig del cor, e ab la d’or ferí l’ome ingrat, e axí fort los nafrà, que la dona s’adormí, e l’ome bascava e passava la major pena del món, e desijava la mort mas no la podia aconseguir. Curial 1, 24 c. tants són vuy los hòmens qui, per enveja e en altra manera, lleven infàmies a les dones, que no·ls poria hom comptar Curial 1, 30 d. car aquest rey tenia en tanta stima los bons cavallers que açò era una gran maravella

38.4.2. Comparatives i superlativitat : les comparatives prototípiques

11 Aquest valor absolut es posa clarament de manifest en les consecutives intensives (és tant prim que no fa ombra) [Suñer-Rafel (1997) i (2007) o bé en les consecutives amb entonació suspesa [Suñer (2006) i (2007)].

21

ls ossos més durs [que] barra de ferro.[Llibre de Job, Segle XVIb, CICA] cridava pus fort que serpent fatigada quant se combat ab vibre, e pus fort que oriphany quan és caygut e casador lo cingla. [Memorial del pecador remut ,Segle XVa, CICA] lavar -m' -às ab làgremes e seré fet pus blanch que tota neu per neta e pura sia". [Tractat de Confessió, Segle XVa] vestedures sembrades de perles precioses molt pus resplandents que ·l sol, [Tractat de Confessió, Segle XVa, CICA] pus corrents que lamp [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA] E axí lo meu cor, pus dur que pedra, [Curial, Segle XVb, CICA] segons dix Homerus, pus dolça que mel [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA] qui era pus blanc que neu. [Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, CICA] O cor gelat e pus fret que ·l dur marbre [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA] pus sant que sent Miquel [Sermons, Segle XVa, CICA] segons auctoritat de Sèneca tràagich, és pijor e pus dura que mort. [Memorial del pecador remut, Segle XVa, CICA] les nafres seran plus lusens que ·ls raigs del sol. [Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, CICA] així podien fer més asanyes que un cèsar [Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Segle XVIb, CICA] 5. Conclusions 6. Bibliografia Alcover, A. M. i F. de B. Moll (1930-1961) Diccionari català-valencià-

balear: inventari lexical i etimològic de la llengua catalana, Palma de Mallorca, Moll. [http://dcvb.iecat.net]

Amossy, R. y A. Herschberg Pierrot (2001) Estereotipos y clichés, Buenos Aires, Eudeba.

Badia i Margarit, A. M. (1981) Gramàtica històrica catalana, València, Tres i quatre, pp. 321-4.

Badia i Margarit, A. M. (1994) Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, Enciclopedia Catalana, §§ 145.4-146.4.

Bassols de Climent, M. (1992, [1a ed. 1956]) Sintaxis latina, 10a edició, Madrid, CSIC, 2 vols.

Batllori, M. i A. Suñer (2003, en premsa) “Valors adverbials associats a la conjunció que: un estudi històric” Caplletra.38 [presentat al I Simposi Internacional ‘Vers una sintaxi històrica del català: metodologia i objectius’, Seu Universitària de la Universitat d’Alacant a la Nucia, 2003].

Batllori, M. i A. Suñer (2005b), “L’expressió de la conseqüència en català antic”, III Simposi Internacional “Vers una sintaxi històrica

22

del català: metodologia i objectius”. Seu Universitària de la Universitat d’Alacant a la Nucia, 2005.

Bierwish, M. (1987) “The Semantics of Gradation”, en M. Bierwish y E. Lang (eds.) (1987) Dimensional Qdjectives. Grammatical Structure and Conceptual Interpretation, Berlín, Springer Verlag, págs. 71-237.

Bolinger, D. (1972) Degree words, La Haya, Mouton Bosque, I. (1994) Degree Quantification and modal Operators in

Spanish, ms. Universidad Complutense de Madrid. Bosque, I. 1994. Degree Quantification and modal Operators in

Spanish. Manuscrito no publicado. Universidad Complutense de Madrid.

Bresnan, J. (1973) “Syntax of the Comparative Clause Construction in English”, Linguistic Inquiry 4, págs. 275-343.

Brucart, J. Mª (1993) “Sobre la estructura de SCOMP en Español”, en A. Viana (ed.) (1993) Sintaxi: Teoria i perspectives, Lleida, Pagés Editor.

Brucart, J. M. (2003), “Adición, sustracción y comparación: un análisis composicional de las construcciones aditivo-sustractivas del español”, en F. Sánchez Miret (ed.) (2003), Actas del XXIII Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románica (Salamanca, 24-30 de septiembre de 2001), Tübingen, Max Niemeyer Verlag.

Buridant, Cl. (2000) Grammaire nouvelle de l’ancien français, Paris, S. I., SEDES.

Chierchia, G. (2004) “Scalar implicatures, Polarity Phenomena and the Syntax/ Pragmatics interface”, dins A. Belletti (2004) Structures and Beyond, Oxford, Oxford University Press. 39-102.

Coromines, J. i J. A. Pascual (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. 6 vols. Gredos: BRH (Diccionarios. 7). Madrid.

Corver, N. (1997a.) “Much support as a Last Resort”. Linguistic Inquiry, 28.1. 119-164.

Corver, N. (1991)“Evidence for DegP” dins T. Sherer (ed.) 1991. Proceedings of The North East Linguistic Society 21. 33-47

Corver, N. 1997b. “The Internal Syntax of the Dutch Extended adjectival Modification” dins K. Zagona (ed.) 1997. Grammatical Theory and Romance Languages. Amsterdam: John Benjamins. 59-71.

Cresswell, M.J. (1976) “The semantics of degree”, en B. Hall-Partee (ed.) (1976) Montague Grammar, Nueva York, Academic Press, págs. 261-292.

Cuenca, M. J. (1991) La oració composta: la subordinació, Valencia, Publicacions de la Universitat de Valencia.

Di Tullio, Á. (2005) Manual de gramática del español, Buenos Aires, La Isla de la Luna.

23

Ernout, A. i F. Thomas (1953), Syntaxe latine, 2a edició, París, Klincksieck.

Fabra, P. (1982) Sintaxi catalana, Barcelona, Editorial Aqua. Freire Llamas, A. (1999) Correlaciones comparativas y cualitativas en

español antiguo, A Coruña, Servicio de Publicacións Universiadade da Coruña.

Gutiérrez Ordóñez, S. (1994a). Estructuras comparativas, Madrid, Arco Libros.

Gutiérrez Ordóñez, S. (1994b). Estructuras pseudocomparativas, Madrid, Arco Libros.

Haudry, J. (1973) “Parataxe, hypotaxe et corrélation dans la phrase latine”, Bulletin de la Société de Linguistique de Paris, LXVIII, 1, pp. 147-186.

Herrero Ruiz de Loizaga, F. J. (2005) Sintaxis histórica de la oración compuesta en español, Madrid, Gredos: Biblioteca Románica Hispánica (Estudios y ensayos 440).

Kennedy, C. (1997) Projecting the adjective: The syntax and Semantics of gradability and comparison, tesis doctoral de la Universidad de California Santa Cruz.

Kroch, A. (1989), “Reflexes of grammar in patterns of language change”, Language Variation and Change. 1, pp. 199-244.

Kroch, A. (1994), “Morphosyntactic Variation”, dins K. Beals et al. (eds.), Papers from the 30th Regional Meeting of the Chicago Linguistics Society, Vol. 2: Parasession on the Variation and Linguistic Theory, pp. 180-201. http://www.ling.upenn.edu/~kroch/online-papers.html

Kroch, A. (2000), “Syntactic Change”, dins M. Baltin and Ch. Collins (eds.) (2000), The Handbook of Contemporary Syntactic Theory, Oxford, Blackwell Publishers: Blackwell Handbooks in Linguistics.

Lightfoot, D. W. (1991), How to set parameters: Arguments from language change, Cambridge, MIT Press.

Lightfoot, D. W. (1999), The Development of Language: Acquisition, Change and Evolution, Oxford, Blackwell.

Martínez, J.A. (1994) “Construcciones y sintagmas comparativos en español actual”, en J.A. Martínez (1994) Cuestiones marginadas de gramática española, Madrid, Istmo, págs. 115-172.

Meyer-Lübke, W. (1974 [1a ed. 1890-1906]) Grammaire des langues romanes, reimpresión, Paris, Laffitte Reprints, 4 vol.

Millán, J.A. (2002) “’El mundo entero le saldrá al encuentro’. Las comparaciones en sus repertorios”, P. Álvarez de Miranda y J. Polo (comps.) (2002) Estudios ofrecidos a M. Seco, Madrid, Arco Libros. 187-197.

Milner, J-C (1978) De la syntaxe à l’interpretation, Paris, Éditions du Seuil.

Moreno Ayora, A. (1991) Sintaxis y semántica de “como”, Málaga, Editorila Ágora.

Morón Pastor, A. (2004) la frase de grado compleja con adjetivos en español, tesis doctoral, Universidad Autónoma de Madrid.

24

Nadal, J. M. i M. Prats (1982) Història de la Llengua Catalana, Barcelona, Edicions 62.

Ortega Ojeda, G. (1990) “Comparaciones estereotipadas y superlatividad”, Congreso de la Sociedad Española de Lingüística, XX aniversario, 2, Madrid, Gredos, págs. 729-737.

Par, A. (1923) Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398), Halle (Saale), Max Niemeyer Verlag: Beihefte zur Zeitschrift für Romanische Philologie (Begründet von Prof. Dr. Gustav Gröber).

Roberts, I. i A. Roussou (1999), “A formal approach to ‘grammaticalization’ ”, Linguistics. 37.6, pp. 1011-1041.

Roberts, I. i A. Roussou (2002), “The history of the Future”, dins David Lightfoot (ed.) (2002), Syntactic Effects of Morphological Change, Oxford, Oxford University Press, pp. 23-56.

Roberts, I. i A. Roussou (2003) Syntactic Change. A minimalist Approach to Grammaticalization, Cambridge, Cambridge Universiaty Press.

Roca, F. y A. Suñer (1998) “Reduplicación y tipos de cuantificación en español”, Estudi General 17, Universitat de Girona, págs. 37-66.

Romero Cambrón, Á. (1998) Historia sintáctica de las construcciones comparativas de desigualdad, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.

Sáez, L. (1999) "Los cuantificadores: las construcciones comparativas y superlativas", en I. Bosque y V. Demonte (eds.) (1999) Gramática descriptiva de la lengua española, Vol. I, Madrid, RAE/ Espasa Calpe, págs. 1129-1188.

Sánchez López, C. (1999) “Los cuantificadores: Clases de cuantificadores y estructuras cuantificativas”, en I. Bosque y V. Demonte (eds.) (1999) Gramática descriptiva de la lengua española, Vol. I, Madrid, RAE/ Espasa Calpe, págs. 1025-1128.

Sánchez López, C. (2006) El grado en adjetivos y adverbios, Madrid, Arco Libros.

Solà, J. (2001) “Relatives i consecutives, comparatives, causals, etc.” dins J. Solà, ed., Gramàtica del català contemporani, Barcelona, Empúries, § 21.6.2, pp. 2538-2540.

Väänänen, V. (1968) Introducción al latín vulgar, Madrid, Gredos. Valentí Fiol, E. (1979 [1a ed. 1945]), Sintaxi llatina, Barcelona,

Curial: Manuals 2. Woodcock, E. C. (1959), A New Latin Syntax, Bristol, Bristol Classical

Press. Zamparelli, R. (1993) “Pre-nominal Modifiers. Degree Phrases and the

Structure of APs” Working Papers in Linguistics, Universidad de Venecia, vol. 3.1, págs. 139-163.

Corpus CICA

25

Bernat Metge = Par, A. (1923) Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398), Halle (Saale), Max Niemeyer Verlag: Beihefte zur Zeitschrift für Romanische Philologie (Begründet von Prof. Dr. Gustav Gröber).

Eiximenis, F. Dotzè, edició coordinada per Xavier Renedo i Sadurní Martí [en premsa].

Eiximenis, F. Terç, edició de treball de Xavier Renedo per a les O.F.E. [en premsa].

Eiximenis, F. = Martí, S. (2002) “Les cartes autògrafes de Francesc Eiximenis” dins A. Rossich, M. Vilallonga i D. Prats, Miscel·lania d’homenatge a Modest Prats, Universitat de Girona, pp. 235-250.

Epistolari de la València medieval (I), Introducció, edició, notes i apèndixs a cura d'Agustín Rubio Vela, Barcelona / València, Abadia de Montserrat / IIFV, 2002, 2a edició.

Epistolari de la València medieval (II) Introducció, edició, notes i apèndixs a cura d'Agustín Rubio Vela, Abadia de Montserrat, IIFV, 1998.

Jaume I, Rei de Catalunya – Aragó, Llibre dels fets del Rei en Jaume, edició, estudi introductori i concordances a cura de J. Bruguera, Barcelona, Barcino (Col·lecció Els Nostres Clàssics B 10 i 11), 1991.

Primers textos de la llengua catalana, Barcelona, Proa: Clàssics Catalans, a cura de J. Moran i J. A. Rabella, 2001.

Ramon Llull, Llibre de Virtuts e de Pecats, Palma de Mallorca, Nova edició de les obres de Ramon Llull (NEORL), vol. I, Patronat Ramon Llull, 1990.

Sant Vicent Ferrer, Sermons, edició i estudi introductori a cura de T. Martínez, València, Tres i Quatre, 1993.