NotesAutobiogràfiques

Agustí Chalaux i de Subirà

(Sant Genís dels Agudells, 1911,Barcelona, 2006)

(Deutsch) (English) (Español)(Esperanto) (Français) (Italiano)

Vaig néixer a Sant Genís dels Agudells,un petit poble de 15 habitants, a prop deBarcelona, el 19 de juliol del 1911.

El meu pare era un industrial francès quetenia una fàbrica de tints de llana alcarrer dels Almogàvers, a Barcelona. Lamare procedia de la família dels Subirà,

1 de 20

Agustí Chalaux i deSubirà (1911-2006)

de tradiciócarlinacatalana.

Als quatre anysem portaren al'escolaMontessori,una de lesprimeres ques'obriren aEuropa.

Els meus amicseren els obrersde la fàbrica.Com que hivivíem al damunt, hi jugava tot sovint.

De petit, vaig començar a sentir parlard'en Joan Bardina, conegut del meu pare.Ell l'ajudava a fer front als deutes quesovint generaven els seus experimentsescolars, com el de l'Escola de Mestres.Personalment, però, no vaig conèixer maien Joan Bardina.

Als nou anys, els pares m'enviaren a

2 de 20

Horace Finaly(1871-1945)

França a estudiar. Vaig restar a Toulonfins acabar el batxillerat.

Als 14 anys vaigconèixer albanquer HoraceFinaly. Estavapassejant quanvaig veureanunciada unaconferènciasobre El rol delsbanquers en lasocietat. Vaigentrar. La salaera plena desenyors ambgrans barbes.Quan Finalyacabà laconferènciasol·licità laintervenció delpúblic. Vaigdemanar laparaula però, com que quasi no se'mveia, em van fer enfilar en una cadira. En

3 de 20

Finaly va dir que m'atendriapersonalment al final de la reunió. Aquestfet fortuït va ser l'inici d'una amistat quedurà uns 14 anys. Periòdicament emtrobava amb en Finaly i ell em contavaexperiències, fets, coneixements,informacions... sobre la seva vida i sobrela seva professió: el desconegut mónintern dels banquers. Em deia: quan tucomprenguis i sàpigues què fer de totel que jo et dic, no m'inquieta gens;farà temps que jo «serai chauve»(faré malves)...

Tres anys després d'aquell encontre, enuna de les entrevistes periòdiques,ocorregué un fet cabdal. La cita era a dosquarts de nou del vespre al despatx d'enFinaly. En arribar, un atent servidor emféu avinent que a monsieur Finaly lisabia molt greu de no poder atendre'mimmediatament, perquè tenia una reunióimportant. Em pregava que el volguésesperar a la biblioteca.

De primer vaig entretenir-me consultantllibres. Després em vaig asseure a la seva

4 de 20

taula-despatx i maquinalment vaigconfirmar que hi havia calaixos oberts. Elrau-rau del fons de l'ànima no impedí lameva ardidesa de regirar els calaixos. Totestava molt ordenat en carpetes bentitulades, unes més interessants qued'altres. La meva astúcia d'adolescentprenia precaucions per conservar l'ordrede les carpetes. En el fons del calaix debaix de tot vaig trobar una carpetaconfidencial. Vaig llegir el seu contingutsense entendre-hi gran cosa. Era bastantnou per a mi. Es tractava de l'informed'una reunió important celebrada a Parísl'any 1919. Recordo que els componentsexclusius de la reunió eren J.P. Morgan,sir Henry Deterding i Finaly com aamfitrió. En la reunió hi participaven ellssols, però, de tant en tant, cridavendiferents experts, el nom dels quals norecordo, i els demanaven aclariments.Allò que més m'interessà fou un resumque hi havia a l'acabament.

El resum contenia dos punts i unaconclusió:

5 de 20

Primer. Segons els experts, peròtambé segons l'opinió general delsgrans economistes d'abans i dedurant la guerra del 1914, lesexistències d'or només permetiencobrir les despeses bèl·liques duranttres mesos. Per superar aquestadificultat, els banquersinternacionals —com ells— haviensuggerit als governs bel·ligerantsl'abandó de la convertibilitat en ordels respectius papers moneda, simés no a l'interior de cada Estat.

Segon. Si el paper moneda,desvinculat de l'or, que s'haviapreconitzat i realitzat durant laguerra, era ara, un cop finalitzada,«racionalitzat», permetria alsbanquers internacionals i alsresponsables de les classes dirigents—segons els experts— guanyar mésdiners que si es mantenia la moneda«desinformativa» i «anònima»vigent fins aleshores (i fins avui).

6 de 20

Conclusió. La decisió dels reunitsfou que no els interessava«racionalitzar» els papers monedairracionals vigents perquè, primer,de diner ja en tenien prou i, segon,el paper moneda irracional actualpermetia el joc (brut) de la«plutarquia mundial».

Mentre estava submergit en la lecturaapassionada d'aquest informe vaig rebreun bufetada majúscula que em llençà aterra. Durant una estona no vaig saberquè em passava. Després, Finaly,canviant d'actitud, m'ajudà moltgentilment a aixecar-me i em demanàperdó. Em féu veure la meva indiscreciódavant la confiança que m'haviademostrat en deixar-me sol a la sevabiblioteca amb els calaixos oberts.M'anava dient que ni un criat seu haguésgosat fer allò que jo havia fet. (En dubto,però segurament ell tenia més espies acasa dels altres que a la inversa).

Després de l'incident vam sopar. Ningúno va conèixer res de l'exabrupte de

7 de 20

Finaly. Durant el sopar em demanà quèhavia entès de l'informe.

Li vaig dir que pràcticament res.

— La paraula que més m'hacridat l'atenció és «plutarquia».— A poc a poc —digué— t'ho aniréexplicant.

Aquell dia no m'explicà res. Despréscauria en la temptació d'expansionar-seamb mi a propòsit de tots aquests temestan embriagadors. Tingué el gust d'obrirel seu cervell més recòndit a unadolescent assedegat que, en una foscaintuïció, havia endevinat la importànciad'uns coneixements mantinguts ocultsper aquesta «casta superior» dels gransbanquers. Finaly em va obrir el cap ambuna destral.

Juntament amb les confidènciesbancàries, Finaly em transmeté elementsde la tradició no escrita de Plató. Era unhome d'una gran cultura i molt influent.D'ascendència jueva, havia nascut a

8 de 20

Budapest en 1871 i morí a New York en1945. Succeí el seu pare Hugo(1844-1914) al front de la Banque deParis et des Pays-Bas i en féu un delsprimers bancs de negocis de França.

J.P. Morgan —junior—, un dels queacompanyaven a Finaly en la reunióconfidencial, havia nascut a Irvington,New York, el 1867 i morí a Boca Grande,Florida, el 1943. Havia heretat el 1913 ladirecció de la firma del seu pare S PMorgan and Co. Durant la guerra de1914 contribuí amplament a sostenirl'esforç financer dels aliats. La BancaMorgan forní un ajut preciós al governfrancès durant la crisi financera de 1926.

Sir Henry Deterding, el tercerparticipant, era un important industrialholandès. Des de 1901 fou directorgeneral de la Royal Dutch PetroleumCompany d'Holanda que s'uní el 1907amb The Shell Transport and TradingCompany Ltd de Londres per formar lafamosa Royal Dutch/Shell enconcurrència amb la Standard Oil

9 de 20

Company de New Jersey dels EstatsUnits. Deterding, nascut a Amsterdam el1866 morí a St Moritz el 1939.

Apassionat per totes aquestesdescobertes vaig començar a estudiarCiències Econòmiques a París. Finalyprenia amb certa mofa els problemes queem suscitaven els estudis, ja queconsiderava molt poc científics elsconeixements econòmics que impartien ala universitat.

Aconsellat per Finaly i acomplint el desigdel meu pare em vaig matricular al'Escola de Química de Mulhouse. Enaquesta escola em van fer malbé tota laretòrica, tota la manera de pensaridealista que jo tenia. Em van dir: elsfenòmens s'estudien amb un mètodeprecís, independentment de les tevescreences ètiques, dels idealstranscendents, de les ideologies i deles passions que tinguis. Un fenomenés un fenomen, una cosa objectivaque es pot estudiar i documentar.Quan et centres en l'estudi d'un

10 de 20

fenomen no has de fer altra cosa queaixò. La lògica serveix per estudiarels fenòmens i per a res més. Lalògica és un camp de concentració:que hi entres i en surts quan vols (nocom la religió). Quan surts de lalògica fes el que vulguis, per a la vidacorrent no serveix per a res. Aquestainstrucció bàsica m'ha servit de molt.

El descobriment d'aquest mètodecientífic, precís i rigorós, aplicat alsfenòmens físics i químics, em permetécomençar a enfocar l'estudi delsfenòmens socials i econòmics ambsemblant precisió i rigor.

L'intent d'aplicació d'aquest mètode alsfenòmens polítics ha estat la causa denombrosos conflictes. Cada vegada quehe anat a un partit polític he preguntat:Què voleu fer? M'han respost: Volem laJustícia, la Llibertat, la Igualtat...defensar això i allò... Jo deia: Quinsfenòmens voleu estudiar, quinessolucions concretes proposeu? No hetrobat altra resposta que retòrica i

11 de 20

retòrica... El resultat és que tinc més de80 anys i he passat la vida essent unsolitari que cerca, amb l'estudi delsfenòmens humans, propostes aexperimentar.

Quan de tant en tant venia a Barcelona,em trobava amb els obrers de la fàbrica iamb els del sindicat tèxtil del Clot. Vaigconèixer en Ferriol i tota una colla degent molt intel·ligent. Retrobaval'ambient llibertari que de petit haviamamat a la fàbrica. Em colpia el contrastentre els forts ideals d'aquell moment i lamanipulació dels idealismes per una collade realistes que en treien partit. Unobrer, a qui deien el Jesucrist de laRambla, em digué: Has de buscar lamanera de transformar els ideals enrealitats, perquè viure d'ideals ésmolt bonic però no condueix enlloc;has de cercar com alliberar-nostotalment.

Un dia, a Palestra1, després d'una reunió,jo i en Llopis el malo ens declaràreminsurgents contra Batista i Roca perquè

12 de 20

trobàvem que Palestra volia imitar massales joventuts txecoslovaques que enaquell temps estaven de moda. Aleshoresvàrem crear una petita associació que esdeia Via Fora. El catalanisme delmoment (Lliga Regionalista, AccióCatalana...) era burgès i ningú nos'ocupava del poble català. Aquest pobleple d'aspiracions llibertàries no sabiacom donar-los forma.

Disposava de la intuïció d'en Finaly i delmètode científic de Mulhouse. Elsesdeveniments de 1936 em mostrarencruament que l'aspiració llibertària noera suficient per a fer la revolució.

La primera cosa que vaig aprendre fouque la vaga general fallava quan la genthavia de sortir de casa per anar acomprar. Calia preparar la vaga generalamb suficient menjar a casa per aguantarun mes.

La segona, que hom no ha de llançar-se ala revolució sense tenir els instrumentspreparats per a dur-la a terme i sense

13 de 20

tenir els diners necessaris per a fer-la.

Dues converses tingudes els primersmesos de la guerra em mostrarenaquesta necessitat d'una revolució benpreparada.

La guspira em fou donada el dia queAbad de Santillán em digué, referent a lamoneda i a la banca, el mes de setembrede 1936, exactament la mateixa conclusióque havia tret de les meves llarguesconverses amb el banquer Finaly: Ja hemperdut la guerra i la revolució per nohaver sabut, des d'un principi,dominar la moneda i la banca com ainstruments al servei del poble; hemconsiderat, com uns adolescents, queles armes i la violència ho eren tot.

Aquesta declaració d'Abad de Santilláncorroborava les paraules de l'altredirigent de la CNT, Mariano Vázquez:durant vint anys ens hem preparatper a obtenir «la Lluna en un cove», araque la hi tenim, no sabem què fer-ne;hem estudiat i practicat tots els

14 de 20

camins de la revolució, però no hemprevist què fer del comandamentsense traves que ens ha donat larevolució.

Aquell dia de la conversa amb Abad deSantillán vaig decidir que estudiaria afons el problema plantejat segons latècnica realista que m'havien ensenyat al'Escola de Química: tot fenomen podiaser dominat a través d'una anàlisireductora i d'una expressivitatmatemàtica, a condició de posar-hi elpreu corresponent. El preu jo estavadisposat a pagar-lo amb tota la meva vidai tota la vida de les persones quesentissin néixer en elles la mateixavocació de bé comú a l'enter servei del'home.

Aquells anys vaig començar a escriuresobre els estudis i recerques querealitzava. La majoria dels materials esvan perdre en dues ocasions. El 1939, eldirector de la fàbrica cremà tots els meuspapers a la caldera per evitarproblemàtics escorcolls. Quan més tard a

15 de 20

França havia tornat a refer nou material,vaig haver de deixar uns 20 baguls plensde papers a casa d'un amic, dels qualsmai més no he sabut res.

En la guerra espanyola vaig poder ser unobservador crític i actiu per la mevanacionalitat francesa. Col·laborava ambels sindicalistes i feia de gerent de lafàbrica que mai no va ser col·lectivitzadai va treballar a ple rendiment. Encomençar l'any 1939, amb la imminentocupació de Barcelona, vaig preferir anara París i esperar els esdeveniments.

L'inici de la segona guerra mundialm'agafà, doncs, a París. Vaig sermobilitzat a l'Escola d'oficials d'artilleria.De seguida, després de l'ocupacióalemanya, el Govern d'en Petain emdesmobilitzà, i de nou vaig reemprendreels meus estudis i reflexions. Un amic dela família em convidà a anar escriure elmeu llibre a casa seva. M'hi vaig quedarnou mesos. No feia altra cosa que pensari repensar el problema. Al cap d'aquesttemps, una insolència em va fer fugir. Era

16 de 20

un poble petit i un veí em va tractar deparàsit. Malgrat la bondat de l'amic quem'insistia a quedar-me, un altre cop vaighaver de guanyar-me la vida, des de les 5del matí a les 8 del vespre, dissabtesinclosos, com a proletari conscient iorganitzat, soterrant l'estudi iniciat.

Aviat, gràcies a un anunci del diari, emcontractà un ximple amb diners que voliaun secretari. Tenia despatx, paper,queviures... sense haver de fer gran cosa.Vaig aprofitar l'ocasió per a estudiar afons el problema pendent.

En tornar a Catalunya, l'any 1945, vaigperdre tots els llibres i papers. Com queel cap i la memòria funcionaven, em vaigveure lliure de no poder ésser fidel alsmeus tetxos, potser erronis, malgrat quefossin estimats pel molt treball que hihavia posat.

Durant aquests anys era lector assidu dela Semana Internacional que editavaen Joan Bardina des de Xile. La sevalectura m'inspirava nombroses i originals

17 de 20

idees, moltes de les quals encaracomparteixo.

Fins al 1956 havia cregut en la violènciarevolucionària. A partir d'aquesta data,amb l'ocupació d'Hongria, i analitzant elsnombrosos fracassos històrics, vaigdescobrir la inviabilitat de la violència.Amb la violència l'Estat és pràcticamentindestructible perquè té tots els mitjansper a mantenir-se (exèrcit, policia, diners,armes...). La meva opció és per lano-violència intel·ligent i activa. És a dir,la no-violència ha de fer una crida a laconsciència, a l'acció i a la intel·ligènciade l'adversari; no s'ha de limitar a fer unacrida solament a la consciència, perquèacostuma a costar molt de desvetllar-la.

A dins del sistema actual encara es potfer política, però cal ser intel·ligent.Normalment els que són dins del sistemano són capaços d'imaginar-ne de nou, nisón capaços de fer política dins delsistema.

Jo sóc un lladre d'idees. D'idees pròpies

18 de 20

en tinc poques perquè considero que elmón és tan vell que no val la penatrencar-se el cap intentant alguna idearadicalment nova.

De la meva vida a Barcelona només calretenir que m'he tornat tan monomaniàticde la utopia revolucionària de lano-violència intel·ligent i activa i de lasolució pràctica que hi trobo, que tothomfuig de mi. Però, des que he deixat lafeina de químic, lliure ja dels maldecapsde guanyar-me la vida, només faig quetrobar amics amb qui compartir la mevamodesta utopia d'estar per casa.

Nota:

1. Entitat catalanista fundada aBarcelona (1930) per un grup d'amics deJosep M. Batista i Roca. De caràctereducatiu i patriòtic, organitzà cursosd'història, literatura, cercles d'estudis dedialèctica, etc.

19 de 20

Obtingut de «http://ca.finaly.org/index.php/Notes_Autobiogr%C3%A0fiques»Categoria: Col·lecció Bullae

Darrera modificació de la pàgina:21:47, 12 març 2011.El contingut és disponible sota elstermes d'una llicència CreativeCommons Reconeixement-Compartiramb la mateixa llicència 3.0

20 de 20