NÚM 72/ DESEMBRE 2012 Nadal LONA és nat Jesús · el pessebre per celebrar la festa de Nadal. Per...
36
Butlletí CC COMUNITAT CARMELITANA DE BADALONA NÚM 72/ DESEMBRE 2012 BUTLLETÍ DE LA CC Heu vist l´estrella? Crec en TU! A fons: Any de la fe i Nova Evangelització Nadal Jesús és nat
Transcript of NÚM 72/ DESEMBRE 2012 Nadal LONA és nat Jesús · el pessebre per celebrar la festa de Nadal. Per...
Butlletí CC C
OM
UN
ITA
T C
AR
ME
LIT
AN
A D
E B
AD
AL
ON
A NÚM 72/ DESEMBRE 2012
BUTLLETÍ DE LA CC
Heu vist l´estrella?
Crec en TU!
A fons:
Any de la fe
i Nova Evangelització
Nadal Jesús és nat
Butlletí CC
COMUNITAT
CRISTIANA CARMELITES
Carrer Sant Miquel, 44
BADALONA
e-mail: [email protected]
www.carmelcat.cat/badalona
APORTACIÓ ANUAL: 5 €.
Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament
l‟opinió dels seus autors
Joana Amigó Ramon Arozamena
Joan Badia Agustí Borrell
Àngel Briñas Francesc Costa
Pere Martorell
Enric Masdeu Xavier Miró
Pentinagats Rafael Pujals
David Rodríguez Cebrián M. Pilar Serra
Han col·laborat en la redacció, correcció
i edició d‟aquest número:
Butlletí CC
CC NÚM. 72 - ANY XVIII - DESEMBRE 2012
Pòrtic
E nyorança de la pròpia llar. Això és Nadal. Enyorança de Déu per tornar cada vespre i cada hivern a casa
seva, que és la nostra. Enyorança de les persones per tornar a les seves arrels. Moltes amb la seguretat de recuperar calius d’intimitat. D’altres (potser cada vegada més) amb el neguit i amb el disgust de no retrobar ningú per refer complicitats i compartir una abraçada d’amor. Nadal sempre serà retrobament, tendresa, fidelitat. La resta són focs d’artifici, façana, engany. Si celebrem que Jesús torna a casa seva enyorant –pidolant, diria santa Teresina– la nostra amistat, quin sentit té donar-li una al-
tra cosa? Si Jesús torna a casa seva, a la nostra comuni-tat, ¿no li haurem d’oferir més concòrdia, més compren-sió, més serenitat interior? ¿No seria aquest el millor pessebre que podem construir, on petits i grans, creients i no creients, poguessin desco-
brir el rostre eternament amorós de Déu? Ell torna a casa teva, tu torna a casa seva. En el camí tro-bareu la llar enyorada. Feliç Nadal a tots els qui formeu part d’aquest pessebre
vivent que és la nostra comunitat de fe!
Àngel Briñas
Butlletí CC
Heu vist l’estrella?
Heu vist els Reis?
Cada any més vella!
Cada any més vells!
Quina frisança
i quin neguit
sentim els homes
aquesta nit.
Els Reis se’n vénen,
els Reis se’n van
deixen joguines
a cada infant.
L’estrella els guia
cap a Jesús.
El rei Herodes
és un il·lús.
Si som un dia
Reis d’Orient
i duem coses
per a la gent,
siguem estrella
sempre, tot l’any
per dur alegria
a tot company.
Siguem estrella
il·luminant
que guiï els homes
cap a l’ Infant.
Ja hem vist l’estrella!
Ja hem vist els Reis!
Cada any més bella!
Cada any més vells!
Antoni Deig, Bisbe de Menorca Nadal de 1980
Butlletí CC
Sant Francesc va tenir la idea, tres anys abans de la seva mort, de reproduir “en viu”
el pessebre per celebrar la festa de Nadal. Per això va fer preparar una menjadora au-tèntica amb palla i herbes i va fer-hi portar un bou i un ase. En aquella establia va cele-
brar-hi la missa de Nadal d‟aquell any. Això va ser en una població d‟Itàlia anomenada Greccio on ell era el capellà. El que volia era que el poble participés amb més il·lusió d‟-
aquella celebració i pogués veure d„una manera palpable la pobresa que envoltà el nai-xement del Salvador.
La iniciativa de Sant Francesc va ser tot un èxit. Els seus compatriotes i totes les es-
glésies franciscanes reproduïen, per Nadal, l‟establia de Betlem i el Naixement de Jesús. Havia nascut “el pessebre”.
Del segle XIII fins avui. A totes les esglésies i convents es revivia de manera senzi-lla el misteri de Nadal per mitjà de figures humanes —a vegades autèntics pessebres vi-vents— o artificials. El poble, a la manera senzilla i rústica de Sant Francesc, va anar afe-
gint elements inspirats en els textos dels evangelis, i, els primers de tots, els pastors, perquè a molts llocs hi havia el costum que a la Missa del Gall pastors autèntics portessin
a Jesús les seves ofrenes. Molts anys després, el costum passà de les esglésies a les llars.
De mica en mica, altres elements s‟anaven afegint a la celebració: l‟adoració dels Reis d„Orient, l‟escena de l‟anunci de l‟àngel als pastors, etc.
El poble mateix volia “ficar-se” en aquest gran homenatge a Jesús Infant i es comen-
çaren a fer pessebres amb figures de fang on el poble era protagonista: gent treballant la terra, pescadors, caçadors, caminants i mestresses de casa, poblets, masies, cases,
rius, ponts, muntanyes, bestiar i aviram... Cada poble, cada terra, ha anat afegint a les figures del pessebre la seva pròpia manera de viure.
El pessebre a Catalunya. Al segle XVIII és quan a Catalunya arrela més la tradició del pessebre, sobretot a Barcelona, on al 1786 ja es parla de la fira de Santa Llúcia. Al 1788 l’afició a fer pessebres a les cases estava molt estesa. sobretot a les que hi havia
nens per ajudar a fer-lo. Les associacions de pessebristes són molt nombroses i constru-eixen veritables meravelles que contribueixen a mantenir viva aquesta tradició religiosa.
Butlletí CC
Convocatòria del Grup de Litúrgia
El Grup de Litúrgia convoca totes aquelles persones que partici-pen en les funcions religioses de la nostra comunitat (lectors, monitors, directors de cant, etc.) a participar en una reunió de treball que es farà el dia 15 de gener, a les vuit del vespre. Tot i que es procurarà convidar particularment a tothom, aquest crida es publica al butlletí per si, per qualsevol motiu, no els arri-bés la convocatòria personal.
A la reunió del plenari del Consell Pasto-ral, es va debatre sobre el lema que guiarà la marxa de la comunitat durant l’any 2013. Uns dies abans, els diferents àmbits de la casa havien fet arribar al Consell Permanent les seves propostes. Es cercava un lema amb un missatge clar, directe i breu. Moltes de les propostes giraven a l’entorn de la solida-ritat i de la fe, coincidint amb l’Any de la Fe que celebra l’Església. Des del Consell Per-manent es van unificar criteris i es passà al Plenari una proposta que intentava recollir les idees principals dels lemes proposats: CREC EN TU!
Aquesta proposta ofereix una gran varie-tat de punts de mira, ja sigui des d’un nivell més humà o més transcendental. Precisa-ment per això, el sector més jove va plante-jar la dificultat de treballar un missatge que no sigui prou clar i definit.
Diferents assistents van expressar, també, la seva opinió:
—creure en algú vol dir que abans hi ha hagut un reconeixement.
—cada grup podria fer un treball sobre la manera com aplicarà aquest lema.
—s’hauria de posar l’èmfasi en el “crec” com un “confio”.
—va sorgir, també, la idea que cal que ens reconeguem, ens mirem, i confiem en els altres grups de la comunitat. Sovint, mol-tes coses es treballen a nivell de grups però després no es projecten més enllà.
—algú plantejà un objectiu concret: que tothom que entri a la comunitat sàpiga que aquest any s’està treballant aquest lema.
Finalment, s’aprovà el lema “Crec en TU!”
Ja teníem el lema, però ara caldria desen-volupar-lo i materialitzar-lo. Aquesta tasca s’encarregà al Consell Permanent, el qual desenvoluparà els objectius per a l’any 2013.
I una reflexió final: cal entendre que aquesta és casa nostra, que el que li passi a qualsevol grup és com si ens passés a nosal-tres. De poc servirien els lemes i els objectius sense la coresponsabilitat.
Butlletí CC
Aquesta frase la va dir fa uns anys una nena
que tenia per costum fer reflexionar la gent so-bre les coses més transcendents i més intrans-
cendents de la vida. I ben bé podria ser un lema del Taller de Pares. Si eduquem els nostres fills i filles en tot allò que els ha de ser un valor a la
vida que tot just comencen, per què no ens hauríem d‟educar els pares i mares en el nou paper que tenim? Amb
aquest plantejament des del Taller de Pares treballem en
un doble vessant.
El primer vessant és oferir eines a totes les famílies per
aprendre, treballar o apro-fundir en qualsevol aspecte
que pugui facilitar l‟educació. I en el sentit més ampli; tant se val que sigui educació en
els valors, en el coneixement, en la salut... Busquem perso-
nes que siguin expertes en qualsevol d‟aquests camps i les convidem a compartir
amb nosaltres la seva experiència. Així hem ofert xerrades sobre educació emocional, ado-lescència, drogues, coherència escola-esplai-
família... i n‟estem preparant sobre nous temes com, per exemple, l‟acollida familiar o el coac-hing social.
Molts dels conferenciants són del nostre ma-teix entorn, fins i tot de la pròpia comunitat, i
molts d‟altres de més lluny; però tots tenen en comú el fet que volen compartir i fer productiu
allò que saben. Compartir. Aquest és un valor fonamental sense el qual no tindria sentit parti-cipar d‟un Taller de Pares: ¿per què ens hem de
conformar a aprendre a educar els nostres fills i filles (i fer-ho tan bé com puguem) si compartint la nostra experiència podem ajudar a educar
tota la mainada de la nostra societat? I aquest
és el granet de sorra que volem posar nosaltres. Eduquem (i eduquem-nos) tots entre tots.
L‟altre vessant és també molt pràctic. Si ens ajudem, com hem dit, en l‟educació dels fills i filles, és natural que una tasca del Taller de Pa-
res també sigui ajudar els monitors d‟esplai i les catequistes de la Comunitat en aquelles coses que ens demanin.
Pot ser organitzar un berenar, preparar material, participar a la
Cra-canialada, fer difusió dels actes dels uns i dels altres, o pot ser qualsevol altra cosa en la
qual pensin que els podem aju-dar. Això sí, ho fem respectant
plenament la seva autonomia en l‟organització de les seves activi-tats i sense interferir-hi amb les
nostres opinions. Els portem els nostres fills perquè els eduquin
en els valors i en el lleure o en la fe, segons siguin els uns o els altres, i per tant la nostra confi-
ança en ells és plena. Com ha de ser. Tenen doncs, per davant de tot, la nostra disponibilitat i el nostre agraïment.
Pensem que els que ara són infants, preado-lescents, adolescents o joves són el futur de la
societat i de la comunitat. Per tant si ajudem a educar-los ens estem ajudant a nosaltres, com a societat i com a comunitat. No s'hi val a queixar
-se si som una societat i una comunitat de molts o pocs, activa o ensopida, viva o morta; només
s‟hi val a arremangar-se i treballar. Això és el que, humilment, intentem fer el Taller de Pares. Us hi animeu?.
I què? Ja sabeu qui era la nena que va dir la frase, oi? Doncs sí. La Mafalda.
Taller de pares David Rodríguez Cebrián
“Pares i fills reben el títol el mateix dia, però cap d'ells
ha assistit a cap curs per exercir la seva professió”
Butlletí CC
Cara i creu del viatge a Cuba
Del darrer viatge a Matanzas de voluntaris del Grup de Cuba de la comunitat se’n pot fer una doble valoració:
Positiva: Era la desena vegada que en Cinto Vera (el Padreci-to, com el van batejar allà) anava a visitar aquella comunitat carmelitana. Agraïts per la seva entrega, van preparar una petita festa amb un pastís d’aniversari amb deu espelmes. Tot un detall que va emocionar l’amic Cinto.
Negativa: Aquesta vegada hi ha hagut mala sort. Els duaners van retenir a l’aeroport durant unes hores els nostres volun-taris i els van requisar els medicaments i altra ajuda que por-taven a Matanzas. No van acceptar cap mena de raonament i els paquets es van haver de quedar qui sap a on.
La Montserrat Figueres ens va deixar el 10 d’octubre, discretament, sense fer soroll. Es va anar fonent com la cera i quan li faltaven gairebé quinze dies per a complir els noranta anys va fer el mu-tis final. El seu bon caràcter alegre i afectuós li va fer guanyar-se l’estimació i l’amistat de tothom qui la va conèixer. Dona de fe profunda i devota de la Ma-re de Déu de Montserrat —n’era obla-ta—, vivia la seva fe a la Parròquia de Santa Maria. Era també una catalanista fervent. Quan va anar a viure a la residència de Can Bosch, va venir a la comunitat dels Carmelites, al nos-tre esplai Mar Blau i, els festius, a l’eucaristia de 2/4 de 12. En aquesta darrera etapa de la vida, va saber compartir les activitats de lleure, les sortides per Ba-dalona i arreu, sempre contenta i participativa. No perdia ocasió, quan arribava Sant Jordi, de reci-tar-nos un poema que li havia escrit el seu pare: “Nit de reis”; encara que nosaltres en dèiem: “La sabateta xica” que reflectia tot l’amor i tendresa que aquell senyor sentia per la seva filleta. Ara ja descansarà amb el seu Creador, junt amb els que la van estimar en vida i la van precedir. Ja no se sentirà diferent i de ben segur, la seva ànima resplendent, gaudirà d’una felicitat plena que Déu dóna als seus escollits. Montserrat, prega per tots nosaltres!
M. P. Serra
Va morir la Montserrat Figueras Va ser una de les pioneres de l’Esplai “Mar Blau”
Butlletí CC
Un dels grups més actius de la nostra com-
unitat és el de la Pastoral de la Salut. La seva
vocació de servei es canalitza cap als malats i la
gent gran en general, amb diverses activitats:
visites domiciliàries i a residències (companyia,
pregària i portant l‟eucaristia), activitats a la
nostra pròpia església (Pasqua del malalt, Unció
dels malalts), eucaristies a El Carme i al Hospi-
tal Municipal. També, una vegada a l‟any i nor-
malment en temps de Nadal, a les residències
es celebra una eucaristia.
Aquest escrit pretén
explicar breument la cele-
bració de l‟Eucaristia domi-
nical que es realitza al Cen-
tre Sociosanitari “El Carme”.
Segurament sabreu que
aquest centre és l‟hereu de
la històrica Clínica del Car-
me (avui edifici singular,
sense pressupost per el seu
ús), que havia estat regen-
tada per les monges Carmelites de Sant Josep.
En aquesta clínica, cada dissabte s‟hi celebrava
l‟Eucaristia. Un cop tancada la clínica, i després
d‟un temps d‟impàs, l‟any 2004 es van comen-
çar a celebrar les eucaristies al nou centre, pro-
mogudes pel grup de Pastoral de la Salut. Des
d‟aleshores, es fan quinzenalment, a les 12 del
migdia. Com que els voluntaris també ho son
de l‟Esplai Mar Blau, hi ha ocasions en que s‟h-
an d‟encaixar els dos calendaris. Al taulell d‟a-
nuncis de El Carme s‟hi publiquen les dates de
les celebracions de tot l‟any. També es celebra
l‟eucaristia el Dijous Sant i la vigília de Nadal.
Abans aquesta activitat es realitzava tots els
mesos de l‟any, però com que ara els centres
assistencials durant l‟agost procuren “buidar-lo”
de malalts, també s‟ha hagut de suprimir-la du-
rant la part central del estiu.
L‟Eucaristia es celebra a l‟anomenat “centre
de dia”, un espai ampli i molt lluminós. Mentre
uns voluntaris preparen l‟altar, altres van a bus-
car a les habitacions els malalts que desitgen
assistir-hi, i uns tercers van a la residència
“Batlloria”, propera al centre, per recollir també
a residents (alguns joves) que amb cadires de
rodes pugen també a El Carme. Dic “pugen”
perquè el carrer (Camí Sant Jeroni de la Mur-
tra) fa una bona pujada, encara que darrera-
ment moltes cadires de rodes estan motoritza-
des i la cosa és molt més fàcil que abans.
Aquest centre és atès regularment per la ger-
mana Nati, carmelita missionera.
Al llarg del temps el nombre de voluntaris
ha estat més o menys nombrós. En aquests
moments s‟han incorporat un grup de laics del
Carmel Seglar Missioner que completen bé el
grup. Igualment el nombre de malalts assis-
tents ha anat variant de molts (una trentena) a
poquets i, darrerament, ha tornat a créixer con-
siderablement. Entre malalts i voluntaris, fa
goig veure un bon cercle al voltant de l‟altar
cantant i seguint amb interès l‟Eucaristia (amb
les limitacions de cadascú). Alguns dels malalts
són fidels de la nostra pròpia comunitat que es
troben temporalment a El Carme, de manera
que no solament poden participar a l‟Eucaristia
dominical sinó que també segueixen connectats
a la nostra comunitat. El prevere que presideix
la celebració va variant entre tots els de la nos-
tra comunitat.
Que per mols anys es pugui anar fent
aquesta tasca, entre d‟altres !
Pastoral de la Salut: L‟Eucaristia a “El Carme” Francesc Costa
Butlletí CC
El Jaume que vaig conèixer
Retalls de l’entrevista que vaig fer a en Jaume Sotero per al núm. 37 del
Butlletí CC (abril 2004) on es pot llegir tota la conversa.
A mi, més que el teatre, sempre m‟ha “tirat”
el cant. En una festa, als salesians, vaig can-tar la “Pregària a la Mare de Déu de Mon-
tserrat” i tothom em va venir a felicitar. Allò em va quedar marcat. Llavors, només tenia tretze anys i somiava poder-me dedicar a
cantar les romances de les sarsueles que sentia per la ràdio, com ho feien els meus
ídols: Marcos Redondo, Sagi Barba, Brito... em delia per poder ser com ells!
Els de l‟ “Era”, una altra entitat badalonina,
ens van proposar anar al seu local i allà vam representar unes quantes sarsueles. Teníem
tres barítons importants (...), però la guerra se‟ls emportà a tots i jo, amb divuit anys,
vaig poder acomplir el meu somni: cantar el protagonista d‟una sarsuela. Així, amb “La reina mora” i “Los cadetes de la Reina” em
vaig estrenar com a cantant líric.
Vaig poder actuar a molts teatres de Barcelo-
na, com ara l‟”Apolo”, el Victòria... Ah! Tam-bé vaig fer una mica d‟empresari…
Després de vint anys de dedicació al cant em
va sortir l‟oportunitat d‟anar als Estats Units. Quan, al cap d‟uns mesos vaig tornar, la sar-
suela anava una mica a la baixa i ja no em va interessar seguir a cap grup.
...preferia cantar els clàssics. Feia recitals
amb “leads” d‟autors com ara Schumann,
Schubert, Bach, Wagner i molts altres, i al final incloïa cançó popular i autors badalo-nins: Niubó, Salses, Solà, Pich Santasusana...
Des de l‟adolescència, sempre he fet poesia
amb més o menys dedicació. Però ha estat
aquests darrers cinc o sis anys que això s‟ha convertit en un autèntic plaer i en un refugi.
He fet una mica de neteja. Però, sí, pràctica-
ment ho guardo tot, encara que hi ha obres
que m‟agraden més que altres. Quan escric, com quan cantava, sense voler, faig un exer-cici d‟humilitat i em comparo amb els altres.
Això fa que sigui més exigent amb el meu treball…
Butlletí CC
TANT!
Tant els teus ulls de mirar
i no sé el color que tenen!
Tan els teus llavis besar
i no sé el gust que desprenen!
* * *
Per saber el color dels ulls
fixa’ls sempre en mi m’aimada,
i pel gust d’un bes trobar fes-me eterna una besada!
(1959)
TARDORAL
Han acabat les hores setembrines i les tardes suaus i el most daurat
i ha emigrat el perfum de roses fines,
puix el setembre és mort i octubre és nat.
El pi no resplendeix a la carena
i la lluna ha perdut son bell encís
i la nit fosca el cor ens encadena puix la tardor ha arribat al temps precís.
El cant de l’ocellada ja no solca
l’aire i l’espai brillant del firmament
i el vent frescal, d’una alenada, torça
les fulles que dels arbres van caient,
com si l’esforç d’una geganta forca
espigolés tot allò que empeny el vent.
(2003)
EL MEU CRIST
Aquell Crist, al qual resava,
en mil bocins s’ha esberlat,
potser perquè ja es cansava de tants anys d’estar clavat.
Era del pare i la mare,
de quan es varen casar;
un tros de guix, fet encara
d’algun vulgar artesà.
Aquell Crist, jo l’estimava
pels molts anys que hem compartit
la meva anada i tornada
des del carrer fins al llit.
I ara, quan entro a la cambra i veig que el meu Crist no hi és,
em sento l’ànima blana
com si el cor se m’esblaimés.
Ja no puc dir-li les coses
que passen pel meu carrer, ni contar les meves noses
ni el meu desencís darrer.
I al veure la cambra buida
i aquell espai de paret
desert, perquè ningú el cuida ni l’escalfa quan fa fred,
penso: qui sap si els meus pares
el dolen com el dolc jo!
I em responc: és endebades,
si ells el tenen de debò!
(2000)
Sóc bastant autodidacte. He llegit molta poe-
sia, des dels clàssics grecs, a Dante i Shake-speare, i els escriptors en llengua provençal i
castellana i, sobretot, Verdaguer, que és el poeta que més m‟agrada per la seva expres-sió i la seva cultura. La rima i la mètrica dels
seus versos són una perfecció, i el seu poema “L‟Atlàntida” és una menja per a tota la vida.
Al principi ho feia només per a mi, tot i que
no em desagradava que es publiqués algun
poema en alguna revista. Però fa poc, vaig
tenir l‟oportunitat de llegir dues poesies, en
una de les vetllades poètiques que organitza el meu amic i poeta Joan Soler Petit, a la Bi-
blioteca de Can Casacuberta, i, després, he pogut fer dos recitals dels meus poemes, al mateix lloc, amb la col·laboració de dos o tres
rapsodes, entre els quals una coneguda ami-ga d‟aquí els Carmelites, la Pilar Serra. Tot plegat, m‟ha animat a escriure per ser llegit,
escoltat i criticat. De la crítica sempre se‟n pot treure alguna lliçó. / EM
Butlletí CC
Les Estances Les Estances
Trobades de Formació Carmelitana
Com en aquests darrers tres anys, l‟últim
dilluns de cada mes, d‟octubre a maig, es cele-bren en les comunitats dels Carmelites de Ca-
talunya (Barcelona, Badalona, Lleida i Tarrago-na) unes trobades-conferència sobre les obres deTeresa de Jesús, per preparar el 5è centena-
ri del seu naixement (març 1515). Aquest curs (2012-2013), el llibre per comentar i reflexio-nar és l‟últim que va escriure (1577), el llibre
de les Estances o Castell Interior.
El dia 20 d‟octubre va tenir lloc la primera
conferència-col·loqui a càrrec de la carmelita seglar d‟Àvila Myrna Torbay (secretària del
Centre Internacional Teresià Santjoanista, CI-TeS). Per mitjà d‟unes diapositives ens va anar introduint en la doctrina de la Santa. A partir
d‟una breu síntesi de la seva vida i de com se sentia la Santa en aquest any (sense salut, el metge li recomana que no escrigui, el llibre de
la “Vida” està en mans de la Inquisició, sant
Myrna Torbay Primeres i segones estances:
entrar en el nostre interior i la perseverança
Butlletí CC
Trobades de Formació Carmelitana
Joan de la Creu és perseguit, després de les
dificultats que va trobar en la fundació a Sevi-lla...), la Santa, per obediència al pare Gracián
i al seu confessor, inicia aquesta obra per recu-perar el que exposava en el llibre de la Vida i ara, amb més experiència, instruir les seves
monges en el camí de la santedat . El llibre es va escriure en 4 mesos, primer a Toledo i, des-prés d‟una breu pausa, a Àvila.
Ja en el pròleg trobem els valors teresi-ans per excel·lència: obediència, confiança en
Déu, fidelitat a l‟Església i consciència de la gràcia de Déu en ella.
La primera estança està dividida en dos
capítols: en el primer es posa en relleu la bellesa i dignitat de la nostra ànima. A través
del símbol del castell, l‟ànima és el mateix cas-tell on habita Déu en l‟estança més íntima. La porta d‟entrada és la oració per, a través seu,
descobrir la pròpia identitat i prendre conscièn-cia de la gràcia rebuda de Déu. Cadascú ha de
trobar el propi camí per arribar a la darrera estança. Amb aquesta mirada a l‟interior de la nostra ànima, Teresa la compara amb un gran
i brillant diamant. El segon capítol d’aquesta primera estança, ens fa veure l‟altra cara de la moneda: la lletgesa de l‟ànima quan està en
pecat, considerat aquest com tot allò que per-
judica la relació amb el Senyor, amb un mateix
i amb els altres, per desídia i omissió. Això comporta coneixement propi i coneixement de
Déu. La humilitat ens serveix per conèixer el propi ésser. La Verge Maria i els sants ens aju-daran.
Per entrar a la segona estança és neces-sària la perseverança. Perseverar fins a la mort, lluita i sentit comú, tenint sempre pre-
sent que tot ho podem si confiem en la miseri-còrdia de Déu. Serà un camí de lluita, dolor,
sacrifici i tensió, per poder conformar la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. La lluita com a esforç ascètic, sensibilitat per escoltar la veu
de Déu, a través de l‟oració meditativa, i una “determinada determinació”. Ens ajudarà
en aquest camí, connectar amb persones pre-parades. La Santa reforça les seves experiènci-es amb vivències i símbols bíblics.
Myrna Torbay acaba la conferència amb una frase del gran dramaturg alemany Bertolt
Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia, són bons; els qui lluiten un any, són millors; els qui lluiten molts anys, són molt bons; però els qui
lluiten tota la vida, són imprescindibles.”
Xavier Miró
Properes trobades:
dilluns 28 de gener: Quartes estances El xiulet del pastor: el recolliment
Teresa Rofes carmelita descalça de Terrassa
dilluns 25 de febrer: Cinquenes estances La transformació de l’amor:
unió de dues llibertats
Maria Victòria Molins teresiana de Barcelona
Butlletí CC
Trobades de Formació Carmelitana
Seguint el programa de les trobades de
formació, el dia 26 de novembre va tenir lloc la reflexió de les terceres estances del Castell
Interior de Santa Teresa a càrrec del P. Jurek Nawojowski, carmelita descalç polonès, de l‟equip del CITeS d‟Àvila. Amb molta claredat i
ajudat de diapositives, i a partir d‟un breu re-sumen del que es va dir en l‟anterior conferèn-cia sobre les dues primeres estances, el confe-
renciant ens va introduir en les terceres, expli-cant abans què podem entendre per “estan-
ces” segons el pensament de Teresa. No es poden descriure com si tinguéssim més gràcia santificant, doncs la gràcia no es pot mesurar;
ni per les bones obres que fem; ni per la in-tensitat amb què fem les bones obres; ni per
la disponibilitat amb què les fem. Com diu la Santa, cadascú de nosaltres té les seves pròpi-es estances que gràcies a la intervenció de
Déu va superant per arribar al més íntim del
nostre ésser, a la unió amb Déu.
Partint d‟una experiència pròpia dels car-melites de Cracòvia, que van haver de vendre
una impressora per mantenir l‟editorial de lli-bres espirituals que tenen, el P. Jurek ens en-dinsa en la doctrina de la Santa: Benaurats
els qui estan ja en aquesta estança. A partir de dues citacions bíbliques (el salm 111 i el passatge de l‟evangeli del jove ric —Mt 19,16-
29—), la santa va explicant en el primer capí-tol com es troba l‟ànima tenint com a exemple
la seva pròpia vida: és un record agredolç, que a partir de la mort del seu pare, va expe-rimentar en la seva vida (als 30 anys) i que va
durar molt de temps. No acabava de realitzar-se, tot era fàcil (ja havia explicat en el llibre de
la Vida), volia que la seva vida fos més cohe-rent. Si el personatge del salm 111 era ex-pressió de seguretat, la del jove ric de l‟evan-
Jurek Nawojowski Terceres estances:
La prova de l‟amor: la determinació
Butlletí CC
Trobades de Formació Carmelitana
geli que havia complert tots els manaments,
se‟n va quan Jesús li demana que ho deixi tot... què ha passat? No ha seguit el que el
Senyor li demanava. Hem de comprendre que és el Senyor que pren sempre la iniciativa, no nosaltres.
En el capítol segon d‟aquesta tercera es-tança, seguint el fil argumental, ens parla Te-resa de com Déu ens posa a prova. Les pro-
ves són necessàries perquè vénen de Déu i en definitiva són proves d’amor. I per
provar-ho, la Santa ho explica amb exemples econòmics: al perdre tot el que teníem, o l‟h-onra, quan posem tot en el nostre esforç ex-
clusivament en mantenir-la, i sobretot la prova de tipus espiritual, quan sembla que Déu desa-
pareix, i notem un sequedat interior molt gran.
Ens podríem preguntar el per què de les proves. Ella mateixa ens en dóna les raons:
nosaltres no som autosuficients, l‟esforç és ne-cessari però no suficient. També les proves
que ens posa el Senyor és per anar més ràpid
en el camí espiritual i poder accedir a les quar-
tes estances més preparats. Déu té per a ca-dascú de nosaltres el seu projecte, entra en les
nostres vides i actua, encara que aquesta actu-ació no sigui la que esperàvem. Déu a vegades ens desconcerta.
Per això, uns consells pràctics: humilitat i obediència, per evitar l‟aïllament i l‟aut-osuficiència. I sempre exercitar-se en les vir-
tuts i rendir-se a la voluntat de Déu.
Xavier Miró
El bou i la mula
Ho hem sentit dir en diferents versions: “el papa ha dit que no hi havia cap bou ni cap mula en el portal de Betlem!” I els professionals d’alimentar la tonteria simplista s’han apuntat de seguida a fer la bugada en aquesta mena de safareigs de l’època digital que són, especialment, les tertú-lies radiofòniques i televisives dels programes de color groc. Au, ja tenim un tema per aquestes festes, sobretot ara que sembla que va de baixa el d’aquella pobra dona mani-pulada que s’ha fet tristament cèlebre però que ha enfilat els índex d’audiència a nivells estratosfèrics. Ara li ha tocat el torn al pobre bou mansoi i a la mula coixa (perquè, tot i que no ho diu enlloc, segur que ho era, de coixeta). Ells que, amb tanta amorositat, ens escalfen el Nen de Betlem i el cor de tantes persones oblidades del calor humà. Com a compensació, proposo que enguany fem tots plegats un acte de desgreuge i rei-vindiquem les nostres figures del pessebre tradicionals. Omplim els nostres pessebres de tota mena d’animalons (galls, ovelles, ocells, gats, gossos, oques, ànecs...) i posem el bou i la mula en un lloc ben destacat, ben a prop de l’Infant. Si cal, repintem-los una mica i posem palla neta al seu voltant perquè estiguin més còmodes. I a tots aquests firaires de la xerrameca els podem cantar allò de la Pastora Caterina que diu:
“Que és aquest soroll que sento / a aquesta hora en el corral? Espereu, que si jo baixo / sabreu qui és en Pascual !”
Enric Masdeu
Butlletí CC
HOMES I DONES DEL CARMEL
-26-
El pare Eugeni Alsina va néixer al
número 20 del carrer del Canonge Baranera de Badalona, el dia 12 de
gener de 1927. Era fill de Josep Alsina i Rita Valls i tenia cinc germans: Sal-vador, Julieta, Josep Maria, Enric Lluís
i Maria Carme.
Aviat va fer d‟escolà als carmelites de la seva ciutat, al convent del carrer
de Sant Miquel, a molt poca distància de casa seva. Allà va fer la seva pri-
mera comunió, pel maig de 1936. Te-nia nou anys d‟edat. Aquí, també, hi va fer els primers estudis després de
la guerra civil, juntament amb una desena de nens més. El prior de la
comunitat era aleshores el P. Arcàn-gel, i el director del col·legi el P. Mati-es. El convent, que s‟havia hagut d‟-
abandonar durant el conflicte bèl·lic, presentava en aquells moments un
estat lamentable.
Decidit a seguir el camí de la vida religiosa, als 17 anys comença el novi-
ciat, amb el P. Bonaventura com a mestre de novicis, i al cap d‟un any fa la professió simple, concretament el
dia el 2 de setembre de 1945. Tot seguit pros-segueix els seus estudis a Barcelona i el 5 de
setembre de 1948 fa la professió solemne. Després va ser enviat a Roma per acabar la seva carrera eclesiàstica al Col·legi Internacio-
nal. El 22 de setembre de 1951 és ordenat sa-cerdot a Roma.
De retorn a Catalunya, passa a col·laborar al noviciat, que s‟ha traslladat a la renovada casa de Palafrugell. Després serà conventual
de Badalona, on treballa especialment en la catequesi dels diumenges a la tarda, i després
de Barcelona, fins l‟any 1958 que és traslladat
a la Casa Interprovincial de Madrid.
L‟any 1960 passa a Palma de Mallorca, on exerceix de prior i de director del col·legi que
tenen els carmelites al barri de Santa Caterina.
Posteriorment noves estades a Badalona i
Barcelona, fins l‟any 1974 que marxa al Mont Carmel amb la primera expedició d‟estudiants.
L‟any 1978 va a Madrid, a estudiar Periodis-
me a la Universidad Complutense. En aquesta etapa té cura del Butlletí del Centenari de San-
Butlletí CC
ta Teresa (1982), juntament
amb el pare Gratiniano de Ma-drid. No pot acabar la carrera,
però és enviat a Lleida per fer-se càrrec de la revista “Lluvia de Rosas”. Tant en un lloc com en
l‟altre va poder posar en pràctica la seva afició a escriure, que anava acompanyada igualment
per un gust per la lectura que ha mantingut al llarg de tota la seva
vida.
El 1990 retorna a Badalona. Durant els darrers anys participa
en la pastoral de la comunitat i exerceix la capellania de l‟H-
ital de Badalona. L‟atenció als malalts va ser una de les seves activitats principals en aquests temps.
Fins al final de la seva vida es va mantenir actiu, i molt interessat per tot el que passava
al seu voltant i al món. El seu interès per la història i el seu tarannà periodístic feien que es mantingués sempre atent a les notícies.
El pare Eugeni, després de repetides recai-gudes en la seva salut, va morir el dia 14 d‟-octubre de 2012 i les seves exèquies es van
celebrar l‟endemà de la festivitat de santa Te-resa de Jesús.
Trobarem a faltar la seva figura menuda, la
seva mirada curiosa, la seva disponibilitat i el seu interès per tothom.
P. Pere Martorell
Manuscrit del P. Eugeni amb la seva autobiografia
difusió de l'espiritualitat de santa Teresina i dels místics del Carmel.
informació de la vida eclesial i carmelitana.
publicació al servei de l'Evangeli i de la cultura.
activitats del Santuari.
Subscrivint-vos ajudeu al manteniment del
Santuari de Santa Teresina de Lleida.
Telèfon: 973.268.038
2013: 90 anys
de la revista
Butlletí CC
La festa de Sant Andreu, del passat 30 de novembre, ens va regalar
una lectura ben interessant sobre aquest tema de la nova evangelit-
zació. És el text de sant Pau als cristians de Roma 10,13-17. Us
convido a fer-ne una estona de meditació per descobrir la importàn-
cia dels missatgers de l‟Evangeli. Per una altra banda, el Sínode dels
bisbes, celebrat a Roma el passat mes d‟octubre, va centrar tota la
seva atenció en aquesta dimensió missionera de l‟Església i de tots
els seus membres. I finalment vull apuntar una altra referència fo-
namental en aquest camp de la transmissió de la fe. I és no sola-
ment el suggeriment, sinó el mandat de Jesús a l‟evangeli de sant
Mateu: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, ba-
tejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l‟Esperit Sant i ensenyant-
los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia re-
re dia fins a la fi del món» (Mateu 28,19-20).
Nova evangelització?
La nova evangelització fa referència directa a la creativitat de la comunitat cris-
tiana per fer arribar el missatge de Jesús a tots aquells que s‟han allunyat de la vida
eclesial o han abandonat la fe en Jesucrist. Aquesta forma d‟acostar el missatge de Je-sús a la gent del nostre temps està a cavall
entre la pastoral ordinària que es fa a les parròquies i comunitats de fe i el treball
pròpiament missional a persones que no han sentit parlar mai de Jesús i del seu
evangeli. Així ho presenten els bisbes en la
proposició 7a: «L‟evangelització es pot en-tendre en tres aspectes. En primer lloc, l‟-evangelització ad gentes és l‟anunci de l‟-Evangeli als qui no coneixen Jesucrist. En segon lloc, també comprèn el creixement continuat de la fe que és la vida ordinària de l‟Església. Finalment, la nova evangelit-zació es dirigeix sobretot als qui s‟han allu-nyat de l‟Església. D‟aquesta manera, totes les Esglésies particulars se sentiran anima-des a valorar i integrar els seus diferents agents amb totes les seves capacitats.»
Àngel Briñas
Butlletí CC
a fons
Tot i que es poden fer aquests mati-
sos, en realitat hi ha una relació molt ínti-ma entre aquestes tres formes de la iden-
titat missionera de l‟Església. Els creients que viuen en el si de les comunitats on
alimenten la seva fe són els mateixos que han de trobar la manera d‟accedir al cap i al cor dels allunyats. I, per una altra ban-
da, cada vegada més la nostra societat occidental s‟està convertint en terra de la
primera missió. La frontera de la primera missió no és tant la selva sinó l‟asfalt.
Una feina de tots
Per això considero imprescindible cre-ar entre els nostres preveres i els nostres
laics un sentiment de responsabilitat con-junta per no delegar en altres l‟esforç d‟a-
questa anomenada “nova evangelització”. És ben cert que la creativitat ens portarà a trepitjar espais desconeguts i a formular
iniciatives agosarades. Això no està a l‟a-bast de tothom. Sempre hi haurà entre
nosaltres persones amb formació i capaci-
tat per a elaborar projectes concrets. Ara bé, la resta de creients, que som la majo-
ria, no podem restar amb els braços cre-uats. Hem d‟aportar el nostre testimoni
modest, però necessari, perquè altres ini-ciatives més específiques tinguin un com-plement humà i cristià en la comunitat de
fe. És evident que les comunitats cristia-nes hem de conrear una actitud d‟acollida i
acceptació fraterna que ens impliqui a tots en aquesta difícil i arriscada tasca d‟atrau-re a Crist i al seu evangeli algunes de tan-
tes persones que han deixat les nostres comunitats.
Ara bé, d‟una manera directa, nosal-tres que professem, celebrem, vivim i pre-
guem la nostra fe en el sí de l‟Església, hem d‟aportar el nostre gra de sorra a aquesta nova manera de proposar l‟eva-
vangeli. Permeteu-me de fer alguns sug-geriments:
Butlletí CC
Gestos de fraternitat. En aquest
moment de la història de la nostra fe, ens cal posar més atenció i esforç en
les nostres relacions internes com a cristians membres de la comunitat.
Aquella constatació: “mireu com s‟es-men”, és el fonament d‟una evangelit-zació autèntica. Allò que es viu dintre
de casa després es manifesta al carrer.
Coherència de vida a nivell soci-
al. Les paraules davant dels altres te-nen un valor relatiu, vull dir relatiu al tipus de vida que portem. Si hi ha des-
acord entre paraules i vida, aleshores les paraules es tornen acusació i dis-
tanciament. En el nostre quefer diari hem de transmetre convicció serena i
diàleg respectuós, comprensió i proxi-mitat. Qui creu en el Déu de Jesús, mai no ha d‟excloure ningú.
Participació activa en les celebraci-ons litúrgiques. No d‟una manera superfici-
al, sinó des de la fe en la presència de Crist enmig de nosaltres. Això vol dir en-
trar de ple en el ritme de la celebració: en el diàleg amb el capellà, en la participació joiosa del cant, en la proclamació clara de
les lectures, en l‟actitud agraïda davant la meravella de l‟Eucaristia, en el silenci, en
la fraternitat que neix al cor. Si sabem cre-ar aquest caliu, qualsevol persona que ocasionalment hi participi haurà rebut
unes quantes flamarades de l‟evangeli.
Solidaritat cristiana. Una altra di-
mensió de la identitat cristiana és la sol·licitud pels més pobres i febles. En
aquest nivell, la relació amb les persones allunyades o no creients és directa i imme-diata; per tant ha de ser significativa per
la qualitat humana que hi posem. Això sempre deixa petja. És una manera peculi-
ar de transmetre els valors de l‟evangeli ni que sigui indirectament. L‟actitud del cre-
ient hi juga un paper determinant.
Igualment, la visita a un malalt, l‟a-
collida d‟un transeünt, el tracte a un aturat o a la família que demana una bossa d‟a-
liments poden generar sentiments més propers a Crist i als seus seguidors. Fins i
tot, aquest caliu humà pot afavorir una invitació a les persones allunyades de l‟E-sglésia a recuperar la seva fe en Jesucrist.
Amb ell, tot és possible
Les últimes paraules de Jesús del text
de sant Mateu: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món parlen de la seva presència i la seva assistència.
Aquí radica la nostra esperança: en la seva promesa. Aleshores, tot és possible.
Abans del nostre compromís o la nostra decisió, hi ha el seu projecte, la seva cri-da. La garantia del nostre treball és ell. No
deixarà d‟acompanyar els nostres èxits i els nostres fracassos.
Butlletí CC
a fons
Moltes vegades durant les eucaristies
hem entonat aquest cant. El dia de Tots Sants el vàrem cantar. I vaig pensar en les
paraules del Concili Vaticà II, del qual vam celebrar l‟11 d‟octubre el 50è aniversari del
seu inici, i també en la promulgació de l‟any de la Fe per Benet XVI, i l‟inici del Sí-node dels Bisbes a Roma per parlar de la
Nova Evangelització.
Em direu, sí que vas pensar coses en
aquell dia! Doncs és veritat. Especialment en el Concili, i en la declaració de que tots nosaltres, batejats en l‟església de Crist,
som un poble que peregrina vers la “terra promesa” (recordeu la cançó?), un poble
que em dóna la fe. Sempre m‟ha agradat la lectura del segon capítol de la Constitució
dogmàtica Lumen Gentium sobre l’Església. “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la
justícia (cf. Ac 10,35). Déu però ha vol-gut santificar i salvar els homes no
individualment, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que als ha
constituït en un POBLE que el recone-gués de veritat i el servis santa-ment...”.
El do de la fe
Sabem prou bé que la fe és un do de
Déu i que nosaltres intentem que aquesta fe en Jesús Ressuscitat creixi i ens porti a
donar-nos al altres, confiant plenament en
la misericòrdia del Senyor i a identificar-
nos cada vegada més amb la voluntat de Déu, com diu Santa Teresa. Però és la
comunitat, en aquest poble de Déu, on la nostra fe creix. Neix, generalment, en l‟àm-
mbit d‟una família cristiana (“en ella, els signes de la fe, la comunicació de les primeres veritats, l’educació en la
pregària, el testimoniatge dels fruits de l’amor, han estat infosos en la vida
dels nens i adolescents dins el con-text de l’atenció que tota la família reserva al creixement dels seus pe-
tits”, n. 7) i es desenvolupa en la comuni-tat. La nostra fe, no viscuda, ni compartida
ni celebrada en comunitat, es va empo-brint, fins a crear-nos els nostres propis
déus.
És, doncs, en comunitat on la reani-mem, la purifiquem, la confessem, la co-
neixem millor, l‟aprofundim, la reflexionem, la celebrem i la testimoniem amb la nostra
vida, tot mostrant la bellesa del que cre-iem, fer créixer, per la Fe, la nostra relació
en Crist, i convertir-nos-hi de debò. Hem de redescobrir “l‟alegria de creure i retro-bar l‟entusiasme per comunicar-la als al-
tres” (Benet XVI). Els dubtes, que són in-herents a la fe i a la vida, es superen al
compartir-los en i amb la comunitat, per-què aquesta ens fa veure que la fe és con-fiança compartida en Jesús que està sem-
pre present allí on hagi dos o tres pregant, com llegim a l‟evangeli. Quin gran exemple
tenim en la vida de santa Teresina!
Xavier Miró
Butlletí CC
Viure la fe en comunitat
El sínode dels Bisbes reunits a Roma per parlar de la Nova Evangelització en aquest any de la Fe, en el seu missatge
conclusiu del dia 26 d‟octubre d‟aquest any, també ens diu quelcom sobre aquesta
fe viscuda en comunitat. Ens recorda, en primer terme (n. 2) que “conduir els ho-
mes i les dones del nostre temps cap a Jesús, a la trobada amb Ell, és una urgència que apareix en totes les re-
gions tant les d’antiga com les de re-cent evangelització”. Ens és necessari
abans de tot la trobada personal amb Je-sús. El Sínode, com el Concili Vaticà II,
ens recorden que l’Església és l’espai que Crist ofereix a la història per a poder-lo trobar.
“L’obra de l’evangelització no és tasca exclusiva d’algú a l’Església sinó
del conjunt de les comunitats eclesi-als” (n. 8), ens dirà el Sínode, ja que do-nar testimoni de l‟Evangeli no és privilegi
exclusiu de ningú, encara que a vega-
des ho sembli. Tots hem estat marcats pel baptisme del Senyor i som els seus
anunciadors. No sé per què el Sínode parla, sobretot, de les parròquies, com
a presència de l‟Església al territori en el qual viuen els homes i dones. Crec que aquest sentit de territori hauria d‟estar su-
perat, a mi em dóna un sentit administra-tiu... La comunitat on visc la meva fe i la
comparteixo és la meva parròquia. I sem-pre serà bo per tota la comunitat i per ca-dascú de nosaltres, l‟experiència d‟altres
comunitats en aquesta missió evangelitza-dora.
I acabo amb paraules del mateix Con-
cili Vaticà II, en la Constitució que hem ci-
tat al principi: “Tothom és cridat al po-
ble de Déu... Tots els homes i dones,
són cridats a formar part d’aquesta
unitat catòlica (universal) del poble
de Déu, que presagia i promou la pau
universal i hi pertanyen sota diverses
formes o hi són destinats, tant els fi-
dels catòlics com els altres que cre-
uen en Crist i, en definitiva tots els
homes sense excepció, cridats com
són per gràcia de Déu a la salvació”.
HE NASCUT EN UN POBLE,
EN UN BANY DE LLIBERTAT,
NASCUT EN EL POBLE DEL CRIST,
MARCAT AMB EL DO DE L’ESPERIT,
UN POBLE QUE EM DÓNA LA FE
I EM FA CAMINAR AMB ESPERANÇA.
Butlletí CC
a fons
Enric Masdeu
El procés de canvis que està vivint la
humanitat, accelerat exponencialment des de l‟aparició d‟internet, és un factor deter-
minant que ha anat descol·locant els cre-ients que, cada vegada més, han de remar
contracorrent en l‟entorn on es mouen.
Quan als anys seixanta el papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II per
revisar alguns aspectes de l‟Església a la
llum dels signes dels temps, ningú podia preveure que l‟entrada d‟aire fresc i la po-
sada al dia (“aggionamento”) que va susci-tar una certa moguda en molts aspectes es
veuria, al cap de cinc dècades, com una renovació molt puntual, però incompleta i inacabada. Avui, molts referents que van
promoure aquella esperançadora trobada conciliar (el comunisme,
l‟ateisme i altres corrents de pensament) han caigut dels seus pedestals i la in-
diferència (política i religio-sa) n‟ha pres el relleu. És
la desertització espiritual, com l‟ha anomenat el papa
Benet XVI.
L‟home d‟avui, sobretot en els països d‟antiga tradició
cristiana, contempla els afers de l‟Església com una
cosa anacrònica, pròpia de temps antiquats, i a penes
es planteja l‟existència de Déu, si no l‟ignora. Aquest és el terreny on es mou la
immensa majoria i on, com en diminuts gulags, van
fent la viu viu les nostres comunitats i parròquies, a les quals, malgrat tot, el
treball social que duen a terme sí que els és recone-
gut.
Butlletí CC
Crisi de fe
En els nostres ambients l‟expansió del missatge de Jesús, l‟evangelització, ha anat
perdent terreny. Un exemple clar el tenim en la catequesi, en la formació dels joves i
en l‟administració de sagraments com el baptisme, la confirmació i el matrimoni. La societat avança al marge de qualsevol pre-
sa de compromisos i el religiós ha estat el primer de ressentir-se. Les noves famílies
amb arrels cristianes han anat deixant de banda la seva relació amb l‟Església, pri-
mer, i amb el fet religiós, després, i la indi-ferència ha anat ocupant espais dels quals és molt difícil desallotjar-la.
Al parlar de Nova Evangelització el pa-pa Benet XVI la defineix com l‟anunci de
l‟evangeli a aquelles persones que, tot i estar batejades, s‟han allunyat de l‟Església i viuen sense tenir en compte la praxi cris-
tiana, per ajudar-les a redescobrir la fe i afavorir un nou encontre amb el Senyor.
La distingeix, tot i que hi va inclosa, de la nostra pròpia evangelització, la renovació
de la nostra fe a la llum de la Paraula i amb l‟ajuda de l‟Esperit.
Diàleg amb els joves
El document conclusiu del Sínode dels
bisbes reunit a Roma, que ara s‟ha publi-cat, convida les comunitats cristianes a
aquesta renovació per portar el missatge de Jesús a aquest món d‟avui tan contra-dictori. Del missatge, m‟interessa, especial-
ment l‟apartat que es refereix als joves: “...convidem les nostres comunitats a en-
trar sense reserves en una dinàmica d‟-escolta, de diàleg i de propostes valentes
davant la difícil condició juvenil. Per tal d‟-aprofitar i no apagar la potència del seu entusiasme. I per tal de mantenir a favor
seu la justa batalla contra els tòpics i les
especulacions interessades de les forces d‟aquest món, esforçades a dissipar les se-
ves energies i a esgotar-les en el seu propi interès, suprimint en els joves qualsevol
memòria agraïda pel passat i qualsevol plantejament seriós per al futur.”
Aquest és un camp, el dels joves, en el
qual la nostra comunitat hi fa una tasca important a la qual de cap manera pot re-
nunciar. El nombre de joves que freqüen-ten casa nostra és, sortosament, nombrós. L‟esplai és la font d‟on van sorgint noves
generacions juvenils que han crescut a re-dós de la comunitat. Acabat el seu cicle a
l‟esplai, molts resten a casa nostra com a monitors o, simplement, com a punt de
trobada amb els amics.
Propostes valentes
Com deia, ja fa molts anys que hi ha un intens treball amb els joves. Però, amb
cada nova generació s‟intensifiquen les difi-cultats. Sembla que no s‟acaba de connec-
tar amb les seves sensibilitats i l‟apro-pament, amb contades excepcions, és molt delicat.
Per això trobo interessant aquesta pro-
posta del sínode que demana oferir pro-
postes valentes per entrar en diàleg. Pro-
postes valentes, agosarades, per insistir en
la trobada intergeneracional. Aquest ha de
ser el missatge que reculli la nostra comu-
nitat: renovació d‟esforços per apropar el
missatge de Jesús als joves, molts d‟ells
monitors dels infants que ens confien les
famílies que cerquen un espai que els edu-
qui en el lleure amb els valors evangèlics.
Imaginació i no defallir.
Butlletí CC
32
Joan Badia
Sí, està molt difós el prejudici, fins i tot en
grups de pregària, que la pregària contempla-tiva és exclusiva de gent selecta. Una flor que
brosta en climes privilegiats, com la Cartoixa o els Carmels. I que no és la forma més indica-da per a tots aquells que viuen en plena acció,
per als orants de peu pla, que fem pregària enmig del brogit del carrer.
Doncs, no. No és així. La pregària contempla-
tiva no és ni més fàcil ni més difícil que el rés o la meditació. Està a l‟abast del nen. Santa
Teresa, en el capítol primer de la seva autobi-ografia, ens diu que ella i Rodrigo, el seu ger-mà, als sis o set anys, resaven absorts molta
estona pensant en aquella expressió «per sempre, sempre, sempre» i «ens agradava
molt repetir-ho». Per això, la contemplació és possible per a l‟aprenent de pregària. La ma-teixa santa Teresa aconsella, precisament a
l‟aprenent, que no dediqui tot el temps a pen-sar i decidir coses, sinó que s‟aturi i es conce-
deixi una pausa. «Però que no es cansi pen-sant sempre en això, sinó que estigui allí amb Ell, amb l‟enteniment callat» (Santa Teresa,
Vida 13,22).
De fet, la pausa contemplativa és exigència intrínseca de la pregària cristiana. Necessitat
de silenci davant Déu. Necessitat d‟asto-rament perllongat davant la seva presència o
davant el seu misteri. Necessitat de dir «Pare» i callar, per a adorar, o per a estimar, o més senzillament per a estar en la seva presència,
donant més espai a la seva acció sobre nosal-tres que a les mateixes paraules o pensa-
ments que podem adreçar-li.
Contemplació ¿què és?
Comencem per una noció elemental. Contem-plació es contraposa a meditació i reflexió.
Meditar és l‟acte complex de pensar, discórrer, decidir. Contemplar és l‟acte senzill de la ment o l‟esperit que acull la veritat, el bé, la bellesa.
I s‟atura davant d‟ells. La intuïció, l‟astora-ment, l‟admiració, la fascinació són contem-
plació. Desenvolupen una dimensió primordial de l‟esperit humà, que es deixa seduir per allò que és bell, bo, vertader i sant. Deixar-se se-
duir, és a dir, arribar a la fascinació i a l‟èxta-si. Èxtasi de l‟artista o del sant.
A escala profunda (no religiosa, no de pregà-
ria) és espontani l‟acte contemplatiu en el nen davant les sorpreses de la vida o de les coses
(el rostre del pare, un altre nen, una joguina); en l‟artista davant la bellesa (el paisatge, un quadre, una simfonia); en el filòsof, davant la
intuïció de l‟ésser, davant el transcendent, da-vant el misteri de l‟existència. Des d‟aquests
tres plans és fàcil el pas de la contemplació natural a la contemplació religiosa: oració contemplativa. Tan fàcil com en el cas del nen
com en l‟artista o en el filòsof. Bellesa, veritat i bé són petges de Déu.
Però la contemplació religiosa (la pregària contemplativa) hi afegeix uns ingredients més:
a) D‟una forma o altra, introdueix en el miste-ri de Déu tot provocant l‟astorament i la sorpresa davant la bondat, la santedat i
l‟amor de Déu envers l‟orant.
b) Supera immediatament l‟esfera de la ment
Un pressupòsit fals: “la contemplació és cosa de gent espiritual”
Butlletí CC
o del pensament i envaeix les capes pro-
fundes de l‟esperit, l‟emoció, l‟amor, el sentit de la transcendència, l‟anhel de feli-
citat absoluta, el sentit creatural que és indigència de Déu i de tot el que és diví.
c) Tot això sota l‟acció de la seva gràcia. Déu
mai no està lluny ni es desentén de nosal-tres quan ens situem davant del seu miste-ri.
D‟una manera encertada i breu sant Joan de la Creu la va definir:
«Saviesa amorosa de Déu que purifica i il·lumina la persona de cara a la unió d‟amor amb Ell» (Sant Joan de la Creu, Noche oscura II 5,1).
En la pràctica, ¿com es fa?
Heus aquí algunes orientacions elementals. Serveixen per a fer possibles els espais de
contemplació en la pregària de grup o en la meditació.
Primer de tot, recolliment dels sentits. Rela-xació corporal i pas a l‟interior. Entre els sentits i l‟esperit hi ha com una barrera que
hem de superar. No són pas els nostres sen-tits els qui contemplen. És el nostre esperit, el nostre jo profund, el que és convocat a la
presència de Déu.
Davant d‟Ell. No podem contemplar-lo. Tan-mateix, la seva paraula, les seves obres, la
seva acció en els homes, són facetes del seu misteri. Ens acostem a la seva santedat, a la seva bellesa, a la seva bondat. Més que tot
això, Crist i la seva humanitat santa poden enlairar el nostre esperit i provocar-hi un impuls d‟astorament, d‟adoració silenciosa,
de submissió amorosa a la seva voluntat, de profunda necessitat d‟unió amb Ell.
Sota l‟acció de la seva gràcia. Sabem que és l‟Esperit el qui diu en nosaltres: «Pare». És ell qui prega en nosaltres. Docilitat i obertu-
ra a la seva acció són indispensables per atenuar la nostra innata temptació de prota-
gonisme, el nostre desig d‟iniciativa o d‟ac-tuar «pel nostre compte». Sense caure en la passivitat, caldrà deixar espai a la nostra
capacitat receptiva. Déu és amor. És do. En-front de la nostra incapacitat de «donar», és
inabastable el que podem «rebre», quan és Ell qui dóna. Per això comencem la pregària amb una súplica: «Veniu, Esperit Sant». Ac-
titud inicial d‟espera, d‟obertura i de recepti-vitat, que haurem de mantenir al llarg de tot el diàleg amb Déu.
En la pràctica, especialment en el grup de pregària, el començament d‟una pregària
Butlletí CC
contemplativa es pot fer partint de medita-
cions exteriors, objectes que concentrin l‟a-tenció i facilitin el silenci, l‟obertura interior,
l‟abandó a la gràcia d‟Ell. Per exemple:
Un símbol religiós: la creu...
Una icona: la Trinitat d’Andrei Rubliov, el
Pantocràtor de Taüll...
Una paraula bíblica: especialment paraules de Jesús ressuscitat.
Una realitat concreta: l’Eucaristia o un altre sagrament, un fet del carrer, un malalt,
l‟Església...
La pròpia interioritat: «sóc temple de l‟Esperit», «l‟Esperit de Déu habita en
mi»...
Models de contemplació
Com en totes les formes de pregària cristiana, és possible i és molt eficaç la «comunió» amb
algun dels grans orants: per a pregar com ells o des de la seva pregària, compartir-la. Per
exemple:
—La Verge contemplativa: com ella «conservar les coses en el cor».
—Sant Pau davant Déu i el seu misteri: «Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu. Que en són d‟in-
sondables els seus judicis, i d'impenetrables,
els seus camins!» (Rm 11,33).
—Santa Teresa fascinada per l‟amor de Crist:
«Oh bellesa que excedeix totes les belleses».
—Sant Nicolau de Flue (Bruder Klaus), davant el símbol de la roda: «des de la Trinitat al cos-
mos, tot procedeix de Déu. Tot retorna a Déu. També la meva persona i la meva vida...»
—Elisabet de la Trinitat: «No sabeu que sou
temple de Déu?... El Pare està en mi, el Fill i l‟Esperit Sant estan en mi.»
Dues anotacions finals
La contemplació, com els altres tipus de pre-
gària cristiana, és «per a la vida». Per a fo-mentar-la no solament en el grup i a la sala
de pregària, sinó al carrer i en la vida quotidi-ana. La pregària contemplativa ha de desen-volupar la «mirada de la fe», la possibilitat de
veure la vida, les coses, els esdeveniments amb ulls nous. Amb la típica mirada del con-
templatiu.
En parlar de contemplació, no hem fet esment de la contemplació infusa dels grans místics.
No és una llacuna. És un tema que necessita una fitxa a part. Per ara n‟hi ha prou de recor-dar que la pregària cristiana té la seva màxi-
ma expressió en la contemplació mística.
Sala del Carme
dies 22,26 i 29
Consulteu horaris i
reserveu l’entrada Esplai “Cra-crac”
Butlletí CC
1. Antecedents de la devoció a la infància de
Jesús a l’orde del Carme
Les devocions populars neixen de la fe del poble per mitjà de les tradicions, però en el fons acostu-men a tenir una base teològica i constitueixen un
guany espiritual per al creient. La devoció a l‟Infant Jesús sempre ha estat molt arrelada al Carmel. A les obres dels nostres doctors
santa Teresa i sant Joan de la Creu hi trobem testi-monis de com van viure l‟experiència del Verb fet de condició humana, amb les seves febleses i limi-
tacions. La devoció a l‟Infant Jesús és present a l‟obra fun-dacional de Teresa d‟Àvila. Ell serà el titular dels
noviciats i les escoles teològiques teresianes. Més endavant, santa Teresa de l‟Infant Jesús viurà el
“camí de la infància espiritual”. D‟aquesta tradició mística arranca una de les devo-cions més pròpies del Carmel, la del Nen Jesús de
Praga. 2. Situació històrica
La guerra dels Trenta Anys (1617-1648) fou una convulsió politicoreligiosa que va agitar amb violèn-cia les nacions europees, i que tingué l‟inici amb la
revolta de Bohèmia, de majoria reformista, davant les exigències de la Lliga Catòlica. Praga fou esce-nari dels començaments d‟aquest conflicte.
L‟any 1619, Frederic del Palatinat, de religió calvi-nista, fou coronat rei de Praga, amb el suport de la noblesa protestant. L‟emperador d‟Àustria, Ferran II
el Catòlic, ho considera una amenaça i decideix de-fensar-se amb l‟ajuda del príncep-duc Maximilià de Baviera. Demana al Papa un llegat pontifici, que fou
el general dels carmelites descalços P. Domènec de Jesús Maria (Ruzola), el qual va infondre valentia a
les milícies catòliques. El 15 d‟agost de 1620, festa de l‟Assumpció, es fir-ma la pau. El llegat retorna a Roma i, en agraïment,
rep de l‟emperador i del pontífex la fundació dels carmelites descalços a Praga. La nova església va prendre el nom de Santa Maria de la Victòria
3. Donació de la imatge del Nen Jesús al Car-mel de Praga
Centrem-nos en el any 1628. El benestar i la pau entre cristians a Praga durarà molt poc temps. Revi-fen les lluites entre catòlics i protestants. Fou un
temps de decadència religiosa tant per al poble senzill com per a la vida als monestirs. El Carmel de Praga viu situacions d‟extrema pobre-
sa, i s‟arriba a pensar a tancar el convent. Els supe-riors exposaren la greu situació als prínceps més propers al Carmel. La princesa Polixena Lobkowitz,
entre els molts regals de noces matrimonials, guar-dava una petita imatge d‟un Jesús Infant, amb sig-nes de reialesa, a la qual tenia una gran devoció.
Per ajudar els frares, se‟n desprengué i l‟entregà dient: “Els dono el que més m‟estimo, honoreu aquest Infant Jesús i no us mancarà de res. Dema-
neu i us donaran”. La petita imatge fou col·locada a la capella dels joves novicis, entre els quals un dels que més devo-
ció li tenia era fra Ciril de la Mare de Déu, que en un futur seria el gran propagador de la devoció al Nen Jesús de Praga.
4. Forçats a deixar Praga
La nit de Nadal de 1629, els religiosos del Carmel de Praga canten Matines i celebren l‟eucaristia del naixement de Jesús. Aquest Nadal es viuran nous
disturbis polítics entre cristians, i els carmelites es veuen forçats a abandonar Praga i cercar refugi a Munic.
El pare Ciril diu adéu a la imatge del Nen Jesús amb una pregària per la pau, demanant que desapare-guin els odis enverinats entre germans de la matei-
xa fe i entre els pobles de la mateixa cultura. Aban-
Pere Martorell
Butlletí CC
donat, el Carmel de Praga és saquejat. El Je-
suset, sense la companyia dels joves carmeli-tans, resta entre la desfeta de tot el convent. Amb el retorn a Praga de Ferran II, l‟any
1631, sembla que l’entesa entre credos serà una realitat. Finalment, el 15 de juliol de 1635
es firma la pau entre catòlics i protestants i els carmelites poden tornar al seu santuari de Praga i reconstruir-lo de bell nou.
5. Els carmelites recuperen la imatge En la gran diada de la Pentecosta de 1637 la
comunitat retorna a Praga des de Munic. En-tre els religiosos hi ha el pare Ciril de la Mare de Déu, el gran admirador i imitador de les
virtuts de l‟Infant Jesús. Per damunt de tot, es preocupa de la recupe-ració de la imatge del Nen Jesús, que troben
enmig de les runes, amb les mans mutilades. Com si l‟Infant li parlés, ell creu entendre: “Tingueu pietat de mi i jo en tindré de vosal-
tres. Torneu-me les mans malmeses i jo us donaré la pau. Quan més m‟honoreu més us beneiré.”
La devoció al Nen Jesús de Praga és quelcom més que un capritx pietós; obeeix a un desig-
ni de la Providència que va néixer d‟una gran crisi entre les confessions cristianes d‟Europa.
6. Culte públic i coronació canònica El dia 4 d‟abril de 1655 la imatge del Nen Jesús va ser coronada solemnement a la catedral de Praga.
En el transcurs del seu viatge apostòlic a la Repúbli-ca Txeca (26-9-2009), el papa Benet XVI va dir aquestes paraules al santuari del Nen Jesús de Pra-
ga: “La imatge de l‟Infant Jesús és coneguda a tot arreu com el “Nen de Praga”. Amb aquesta reflexió, preguem invocant al Nen Jesús de Praga pel do de
la unitat i de la concòrdia per a totes les famílies. Pensem sobretot en les més joves, que han de fer tants esforços per donar als seus fill seguretat i un
futur digne. Preguem per les famílies que viuen en dificultat, posades a prova per la malaltia i el dolor,
per les que viuen en crisi, desunides o esquinçades per la discòrdia i la infidelitat; a totes les encoma-nem al Sant Nen de Praga.”
7. La devoció a Catalunya Aviat la devoció al Nen de Praga es va estendre ar-
reu. No sabem com es va fer present per primera vegada a Catalunya. Però en tenim algun indici. L‟any 1866, a Sant Hilari Sacalm, el capellà Joan
Montalt evangelitza els infants de la comarca de la Selva donant a conèixer la imatge del Nen Jesús de Praga: el Déu fet infant. Fou un gran encert per a la
catequesi. El prevere publica una revista mensual: “Mensajero del Niño Jesús de Praga“, una eina pedagògica
il·lustrada i popular, i, a la vegada, promou la cons-trucció del santuari de l‟Infant Jesús als afores del
poble, la primera església dedicada al Nen Jesús, que és inaugurada l‟any 1911 pel Bisbe de Girona doctor Pol, essent avui encara centre de culte per
als pobles de la comarca i lloc de pelegrinatge per als infants de l‟entorn. A la seva mort (1918), Mn. Montalt va deixar una
confraria creixent al monestir de la Visitació i al san-tuari del Carme de Barcelona, i la revista es va fusio-nar amb la carmelitana “Ecos del Carmelo y Praga”.
8. Inicis de la devoció a Badalona
Després que el pare Ludovic dels Sagrats Cors (Melitó Tristany i Pujol), el gran promotor de la de-voció que va estendre per tota la península Ibèrica,
fundés l‟any 1906 a Tarragona la primera confraria de Catalunya, el pare Josep de Sant Joan de la Creu també ho va fer a la nostra ciutat.
L‟arxiconfraria va prendre una gran empenta en temps del pare Redento del Nen Jesús, organitzant funcions solemnes i certàmens literaris.
L‟altar de l‟església badalonina dedicat al Nen Jesús de Praga va ser obra de la casa Rius de Barcelona i es va inaugurar l‟any 1926. Va quedar molt deterio-
rat durant la guerra i va ser reconstruït, segons el senyor Domènec Giró, restaurador de l‟actual imatge del Nen Jesús, pels estudiants i professors de For-
mació Professional de les Escoles Salesianes de Bar-celona.
Reproducció d’un retaule del Nen Jesús de Praga obra del pare Varghese Cheriyakadavil
Butlletí CC
Es despertà a trenc d’alba i es llevà. Deixà a terra els cartrons que li havien servit de llit, de matalàs, d’abrigalls. Obrí la porta i abandonà la cabina del caixer on havia fet nit. No havia pogut dormir gaire i havia rumiat força estona. Va per-dre la feina i no en trobà d’altra. Se li acabà l’atur i el van desnonar d’on vivia per manca de pagament. Viure. Viure? Allò no era viure, ni malviure, ni sobre-viure ni subsistir. Era anar arrossegant-se sense parar, com un cuc, de conteni-dor en contenidor a la recerca d’algun rosegó i d’alguna que altra peça de roba que li suavitzés el fred. No, en la seva vida no havia fet mai brot i no tenia cap motiu per a continuar. Va decidir que allò s’havia d’acabar per sempre. Defini-tivament. S’encaminà cap el pont. Salta-ria daltabaix de la barana. Era prou alt i les aigües se l’endurien riu avall. Quan el trobessin, si és que el trobaven... a més a més ningú no el trobaria a faltar, no tenia parents. Parents i amics se li aca-baren amb els diners. Abandonà Déu quan es cregué deixat de la seva mà.
Ja clarejava quan arribà al pont i al passar a la vora de darrer contenidor li semblà sentir un miol. I un altre cop. Obrí la tapa perquè sortís el gat. No en
sortí cap de gat però veié que alguna co-sa es movia sota les bosses d’-escombraries. Les remenà, ja hi estava acostumat. Una criatura nascuda de poc que dins la seva debilitat demanava au-xili per la vida. Movia els braços intentat d’agafar-se desesperadament a la vida. L’agafà. Notà que estava molt freda. L’-embolcallà amb els seus propis parracs bruts, suats, greixosos i pudents. Tot el que tenia.
Quina paradoxa, eh, criatura? Tu vols viure i jo morir. Que et creus que t’es-pera en aquest món? Quina salvatjada. Pitjor: els animals per salvatges que si-guin mai no abandonen les seves cries ni cadells. El jutge i la policia buscaran ton pare i ta mare per engarjolar-los però tu, si te’n surts, en principi, al centre d’-acollida. Amb sort, potser t’adopti una família i si no, seguiràs igual i després què? Val més que saltem tots dos del pont i llestos, a tu no et reclamaran, tampoc ni et trobaran a faltar i menys ta mare. Però, i si és al revés i la vida et somriu? Qui sóc jo per decidir la teva vi-da. Déu?
De cop i volta va comprendre sobre tot el sentit i el perquè de la seva vida.
Ramon Arozamena
Butlletí CC
No. Déu t’ha posat a les meves mans perquè confia en mi. Per una ve-gada a la vida em sento útil Tota la vida per un instant. Per aquest instant.
No tenia mòbil i no podia avisar l’am-bulància. Era festiu i tothom encara dor-mia. L’hospital era lluny d’allí. Amb la criatura en braços i com un boig va ar-rencar a córrer cap a urgències, que se-’n fessin càrrec. Arribà fatigat i sense alè. Deixà la criatura explicant el fet en-tre bufecs. S’endugueren la criatura i a ell el van fer passar a una sala a l’espera que la policia l’interrogués per les cir-cumstàncies del cas, fes l’atestat i de-nunciés el fet al jutge. Va anar a la sala. Allí miraria de refer-se i de recuperar
l’alè perdut i, de passada, potser sabria alguna cosa de la criatura. Cada cop li costava més de respirar. Mai no havia estat esportista. La joventut la deixà en-rere ja feia anys. No estava fet per cór-rer i molt menys distàncies tan llargues. S’assegué. No trigà a notar que la gent que esperava a la sala canviaven de ca-dira i anaven a seure a llocs més allu-nyats d’ell. Notava que no es refeia.
Arribaren els mossos. A recepció els indicaren on era la persona que havia trobat i portat la criatura. Se li atansa-ren i allí estava. Mort.
Ningú no se n’havia adonat.
Butlletí CC
Molts badalonins ignoren que el carrer
d’Antoni Bori, al barri del Gorg, està dedi-
cat al que va ser un eminent mestre i es-
criptor nascut l’any 1862 a la nostra ciutat.
Potser pel seu nom sencer més d’un el re-
coneixerà: Antoni Bori i Fontestà.
Ara, en el centenari de la seva mort (1912),
la seva figura ha emergit, almenys en certs
ambients, de l’injust anonimat al qual el
temps condemna tants i tants personatges
que han ajudat a posar les bases per con-
solidar el sentiment de país per als temps
de dificultat.
Amb el títol de Magisteri a la butxaca, l’A-
ntoni Bori no es va quedar inactiu assegut
a la seva plaça de mestre. Ben aviat va
mostrar les seves inquietuds en el camp
pedagògic publicant treballs d’història,
geografia i altres temes i participant en el
camp associatiu de la seva professió.
L’Antoni va ser un autèntic “home de la
Renaixença”: paral·lelament a la seva feina
de mestre, conreà la seva vocació de poeta
i participà en diferents Jocs Florals, fins i
tot com a mantenidor. Col·laborà habitual-
ment en moltes revistes de la seva època,
de la ciutat i de Barcelona, i va escriure
alguna obra de teatre (l’Enric Borràs li’n
va estrenar una al Romea).
La seva obra més coneguda, “El trobador
català”, ha estat reeditada vint vegades i
encara es troba a les llibreries.
Tampoc no hi ha gaire gent que sàpiga
que, a l’entrada dels pisos de can Merca-
der, hi ha un monument dedicat a l’Ant-
oni Bori i Fontestà erigit per iniciativa ciu-
tadana.
En el centenari de la mort d’
Pentinagats
L’Antoni va ser un autèntic “home de la Renaixença”
Butlletí CC
Xauxa és el país més gran i bonic per excel·lència; allà es neda en l’opulència i de pobres no n’hi ha.
Allà no mana ningú i tothom creu i va recte, perquè s’acata i respecta el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils en la més dolça harmonia, sense crims, ni policia, ni plets, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions; com que no hi ha propietaris, no hi ha advocats, ni notaris, ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria del treball per l’interès, perquè al no haver-hi diners no es coneix mai la misèria.
Tothom troba el que demana; per acontentar qui ho vol cada dia surt el sol i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra; el dilluns, plouen cabrits; el dimarts, coloms rostits; el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles; divendres, fruites i vanos; dissabte, puros habanos, i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols. Allà sols hi ha fruites fines i les pomes camosines, albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons; les parets, de xocolata; les rieres, d’or i plata; i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits; les muntanyes, perles riques; els jardins, flors molt boniques, i les fonts, vins exquisits.
Allà no s’ha de passar cap pena per poder viure; vinga broma, vinga riure, i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina tanta alegria i quietud, s’hi disfruta una salut que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s’és a la vora de les portes de la mort, ve una febre, un atac fort, i… bona nit i bona hora!
Amb això, sense disbauxa, si us agrada el que es diu, aneu a passar un estiu allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada, com que jo no hi he estat mai… d’eix país hermós i gai, ja em contareu si us agrada
La terra de Xauxa –Antoni Bori (1862-1912)-
Butlletí CC
No m‟ha calgut caminar gaire per anar a la
parròquia de Lourdes: és la meva parròquia, situada darrera de casa... En sentit geogràfic, visc dintre la jurisdicció parroquial, com la me-
va dona. Però no he viscut allí la meva fe des de que visc a Badalona, encara que he tingut
alguna relació amb la parròquia. Per exemple, a pocs mesos de viure a la ciutat (pels anys 1974-75) vaig assistir-hi a un enterrament,
encara en la capella primitiva. Després vaig anar-hi per demanar els papers necessaris per
casar-me, perquè també és la parròquia de la meva dona (1979), i més tard, durant quasi dos anys vaig assistir com a membre de la
comunitat dels frares a unes xarrades o clas-ses per a catequistes de les diverses parròqui-es del centre de Badalona, xerrades que des-
prés es van organitzar en la nostra comunitat. A part d‟això, també he estat a la església de
la parròquia per un casament, un bateig i en-terraments diversos. He parlat a l‟inici d‟una capella primitiva. De
fet la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes va ser erigida canònicament l‟any 1968 per
l‟arquebisbe de Barcelona Mons. Marcelo Gon-zález Martín el mes de maig d‟aquest any, i en va ser el primer rector mossèn Josep Xicart i
Serra, molt conegut a Badalona, on havia nascut. La primera missa tingué lloc a la cape-lla de la “Casa Amparo”, institució religiosa
que aleshores regien les monges Dominiques de la Presentació. A la Casa Amparo s‟hi van
fer actes de culte fins a l‟any 1977, any en
que tingué lloc la benedicció del nou temple pel cardenal arquebisbe de Barcelona, Mons.
Narcís Jubany. Es van haver de comprar tres finques del car-rer Sant Bru, que estaven llogades, i indem-
nitzar els llogaters. Com que les cases eren molt velles, aquests van acceptar l‟oferta. Aleshores es va haver de recórrer a crèdits
bancaris, avalats pel bisbat i altres persones, per poder finançar les obres. Els crèdits s‟an-
ven amortitzant amb la col·laboració de tota la feligresia. L‟església és un local senzill, amb la sagristia a l‟entrada de l‟església, a la part
de dalt els locals de la parròquia per conferèn-cies, catequesi i altre serveis, i l‟habitacle per
al rector. La parròquia també compta amb una casa al carrer Antoni Maura, donació de la senyora
Cecília March Blanch, que va servir, en un principi i degudament condicionada, com a
guarderia d‟infants en una barriada molt ne-cessitada aleshores d‟aquest equipament (Casagemes). Aquesta finca convertida en ca-
sal parroquial, serveix actualment com a ro-ber, per poder subministrar roba a la gent ne-cessitada de tot Badalona. També es publica-
va des de l‟any 1985 la revista ITE (Aneu...) editada per SerMis (Servei Missioner de la
Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes). De fet, com va escriure fa uns anys Mn. Miquel Pareja, la parròquia sempre ha tingut un es-
perit missioner i així ho ha intentat inculcar a la seva feligresia.
En el transcurs d‟aquests anys fins el dia d‟av-ui, la parròquia ha tingut els següents rectors: Josep Xicart, Pau Delgado i Miquel Pareja. Fa
un any, la parròquia va passar a dependre de Santa Maria, però el dia 6 de juny de 2012 va ser nomenat mossèn Jordi Gutiérrez Bassa
com a nou rector. Ubicació: Carrer Sant Bru, 87.
ESGLÉSIES DE BADALONA (12) Barri CasagemesBarri Casagemes
PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES
Xavier Miró
Butlletí CC
Defuncions: P. Eugeni Alsina, religiós carmelita conventual de Badalona; Montserrat
Figueras i Rosa Viñas, de l‟Esplai Mar Blau; Mateu Mensión, amb família vinculada a dife-rents grups de casa nostra; Jordi Batlle, marit de M. Antònia Tugas, antiga catequista; Jau-
me Sotero, membre actiu de la nostra comunitat. Descansin en la pau del Senyor.
En unes obres de millora d‟una carretera que travessa el Desert de les Palmes de Be-
nicàssim, on hi ha el noviciat interprovincial dels carmelites descalços, els treballadors han trobat un projectil d‟artilleria enterrat des de la guerra civil. Després de prendre les precau-
cions necessàries i avisar de la troballa, l‟artefacte ha estat desactivat per tècnics de la poli-cia nacional.
El provincial ha estat a Romania, on ha assistit a la Conferència Europea de Provincials
OCD (CEP). A les jornades s'ha debatut, entre altres, el tema de la Nova Evangelització en
el context europeu. La presència de provincials de la Península Ibèrica ha propiciat també que es pogués avançar en el tema de la proposta d'unificació de províncies, comú a tot
l'àmbit europeu.
Si mai aneu per Segòvia, un lloc interessant per visitar és el Santuario de Nuestra Se-
ñora de la Fuencisla, patrona de la ciutat. Està en una albereda als afores de la ciutat, en un magnífic paratge natural, per sota de l‟Alcàzar. Ben a
prop, a l‟església dels carmelites descalços, hi ha en-terrat sant Joan de la Creu.
El pare Bartomeu Xiberta, carmelita de l‟antiga
observança, que havia residit al convent de Terrassa, donarà nom a una plaça de la ciutat. Així ho ha apro-
vat el consistori en reconeixement a la seva aportació com historiador, teòleg i filòsof.
Hi ha programada una nova beatificació de màrtirs del segle XX. Serà per l‟octubre del
2013, i es farà a Tarragona. Entre els més de 500 màrtirs que seran beatificats hi ha uns quants carmelites descalços de la nostra província, a més de 4 Germans Terciaris Carmelites
de l‟Ensenyament, la congregació fundada pel P. Francesc Palau.
La imatge del Nen Jesús de Praga de l'església dels carmelites de Tarragona va ser
entronitzada el passat de novembre. La comunitat tarragonina va voler així renovar la devo-ció a Jesús infant i revitalitzar la confraria. La celebració va ser presidida per l'arquebisbe de Tarragona Mons. Jaume Pujol i va concelebrar l'Eucaristia el pare provincial. La coral
"Antistiana Màskili", formada per antics escolans de Montserrat, acompanyà la missa amb els seus cants i interpretà peces musicals del beat P. Jaume Balcells, carmelita descalç, i
d'altres autors. El dia abans, es va fer una conferència sobre el tema "Petita història d'un infant gran, el Nen Jesús de Praga", a càrrec de Josep M. Sabaté i Bosch, professor emèrit de la Universitat Rovira i Virgili i cronista oficial de la ciutat de Tarragona.
La Capella de Música de l‟Orfeó Badaloní, petita formació coral especialitzada principal-
ment en la recuperació de partitures de músics badalonins, ha inclòs en el seu repertori una
nadala de qui for director d‟Orfeó Francesc Solà, la qual està “dedicada amb tot l‟afecte al Rev. P. Salvador de l‟Esperit Sant, carmelita descalç”, segons consta a la partitura. El pare Salvador havia estat conventual de Badalona en la dècada dels cinquanta del passat segle i
tenia coneixements de música, tocava l‟orgue i va dirigir alguna coral.
Butlletí CC
