Níobe era una dona que vivia a Meònia. Estava orgullosa de

la seva vida, però per sobre tot per causa dels seus fills.

Tothom hauria dit que ella era la més feliç de les mares.

Manto, filla de Tirèsies, que també podia predir el futur, havia ordenat que les dones d’Ismè veneressin Latona i els seus dos

fills

Tothom va obeir, però vet aquí que Níobe, acompanyada

d’un nombrós seguici, va agitar els cabells i va aturar-se, va

llançar una mirada arrogant al seu voltant i va preguntar per

què havien de lloar uns déus dels quals només havien sentit a

parlar i, en canvi, no a ella, que era molt bella, que tenia una

família molt venerada, que estava rodejada de riqueses, i que

tenia set fills i set filles.

Desprès del seu discurs va ordenar a tot el seu seguici que

tornessin a casa.

Així van fer, però van començar a lloar la deessa en veu

baixa. La deessa es va indignar i des del cim del mont Cint va parlar amb els seus dos fills, sobre venjança. Després de

això es van amagar rere un núvol, i van arribar a la ciutadella

de Cadme. A prop de les muralles hi havia una gran

explanada, i en ella estaven tots els fills de Níobe.

El primer dels fills Ismè, mentre muntava a cavall va cridar “Ai de mi!” i amb una fletxa clavada al pit, va deixar anar les

regnes del cavall.

Diana et Phoebus a nubila

sagittas iaciunt.

Sípil es va disposar a fugir, tanmateix una sageta el va tocar, en la part alta del clatell. L’infortunat Fèdim, i Tàntal estaven lluitant cos a cos, quan una fletxa els va travessar tots dos alhora, i juntsvan llençar el seu últim alè. Alfènor els va veure i va aixecar els braços, i mentre realitzava aquest gest pietós una fletxa el va travessa. Damasícton va morir a causa de moltes ferides o fletxes que el van travessar. Iloneu l'únic que quedava s’havia posat a suplicar debades, ja que Febos es va commoure quan ja no podia aturar el ferro, el jove va morir d’una ferida lleugera, la fletxa només li va fregar el cor.

EL dolor i les llàgrimes dels vianants van donar a conèixer la noticia a la mare, que es va sorprendre que els déus haguessin pogut fer aquella calamitat.

Amfíon el pare dels fills es va travessar el cor amb una daga.

Níobe, en veure tot allò, va caminar per la ciutat amb el

cap ben alt i es va deixar caure damunt els cossos dels seus

fills.

Llavors va alçar els braços al cel, mentre deia “Atipa’ t del

meu dolor, cruel Latona, atipa’ t i assacia el teu cor amb el

meu dol; assacia el teu cor de fera.”

Amb aquestes paraules, es va sentir com es tensava la corda

d’un arc, les set germanes eren allà davant els llits dels seus germans, vestides de negre, amb els cabells deixats anar.

Una d’ elles en voler-se treure la fletxa, va caure moribunda,

sobre el seu germà, una altre, mentre consolava a la seva

mare va callar sobtadament a causa d’una fletxa, una va

morir mentre intentava fugir, una altra agonitzant, va caure sobre la seva germana, una vol amagar-se, una altra tremola

visiblement.

“Deixa'm aquesta només, la més petita”, però

mentre suplicava, va morir la mes petita.

Ja sense fills, va seure enmig dels cossos sense vida

dels seus fills, de les filles i del marit, rígida per tanta

desgràcia i se li va glaçar tot el cos, i per les venes

no corria la sang. Plorà, tanmateix, i, envoltada per

un fort remolí de vent, és transportada a la seva

pàtria; allà es va fonent, fixada en el cim de la

muntanya, i és per això que allà el marbre plora

encara avui dia.

Fi