Nietzsche: veritat i llenguatge.

Friedrich Nietzsche genealogia de la veritat“Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”

Friedrich Nietzsche genealogia de la veritat“Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”

Allò que nosaltres hem anomenat concepció metafísica del pensar, el filòsof francès Michel Onfray l´anomena “episteme judeocristiana”.Onfray en el seu llibre Tractat d´ateologia considera que aquesta concepció, a diferència del que pensava Nietzsche al final del segle XIX, encara avui en dia està ben viva.“¿Déu està mort? Caldria veure-ho (...) Les ficcions no moren, les il·lusions tampoc, un conte per a infants no es pot refutar” .

Text: Michel Onfray, Tratado de ateología,

páginas 60-63 (adaptat)

Text: Michel Onfray, Tratado de ateología,

páginas 60-63 (adaptat)

Michel Foucault anomenava episteme a aquest dispositiu invisible però eficaç del discurs, de la visió de les coses i del món, de la representació del real, que tanca, cristal·litza i petrifica una època en representacions estereotipades (...).

La desaparició de la pràctica religiosa, l´aparent autonomia de l´ètica respecte de la religió (...) donen la impressió que vivim en una època que es preocupa poc per la religió.

Compte! La desaparició de la pràctica no significa el retrocés de la creença. (...) Sense el sacerdot o la seva ombra, dos mil·lennis d´història i dominació ideològica continuen sotmeten, forjant i formatejant els subjectes. D´aquí la permanència i actualitat de la lluita contra aquesta força molt més amenaçadora perquè fa la impressió d´haver caducat.

Lépisteme metafísicaLépisteme metafísica

Les paraules del filòsof francès traspuen una certa sensació de fracàs: tot lésforç genealògic emprès per Nietzsche per fer públiques les misèries de lépisteme metafísica sembla que no ha estat prou per fer-la desaparèixer de les ments dels nostres contemporanis.Nietzsche assenyalà que els entrebancs més durs per al seu propòsit provenien de léstructura del llenguatge: “No ens traurem a Déu de sobre si continuem creient en la gramàtica” (Crepúscul dels ídols)

La veritat com a correspondènciaLa veritat com a correspondència

Un dels fonaments de la metafísica és la teoria de la veritat com a correspondència.Segons aquesta teoria, una proposició és verdadera si és adequada a la realitat que representa.Nietzsche articulà la seva crítica genealògica a aquesta teoria sobre una anàlisi del llenguatge.Aquesta anàlisi pretenia aconseguir un doble objectiu: descobrir l´origen dels conceptes i de la veritat.

La gènesi dels conceptesLa gènesi dels conceptes

Segons Nietzsche, originàriament tota paraula és una metàfora, un soroll que intenta expressar un instant únic i irrepetible. La paraula esdevé concepte en el moment en què ens oblidem del seu origen metafòric i de forma convencional l´assignem un referent universal.


Com Heràclit, Nietzsche pren el canvi com l´únic real; els conceptes categorials són falsificacions perquè són incapaços de penetrar en l´essència fluctuant i canviant de la realitat, perquè pretenen immobilitzar-la, i això és tant com falsificar-la.

HeràclitHeràclit


MetàforaMetàfora(expressió d´una emoció subjectiva com a reacció a una situació única)

ConcepteConcepte(unitat bàsica del pensament que pretén ser objectiva i universal)


Els conceptes, afirmarà Nietzsche, són els cadàvers de les metàfores i de les vivències originàries. Els conceptes són esquemes simplificadors de la realitat. Per exemple, el concepte fulla s´ha format prescindint arbitràriament de les diferències individuals d´un conjunt de realitats. Tot concepte vol i pretén significar una multiplicitat de coses o realitats particulars que, rigorosament parlant, no són idèntiques.


Segons Nietzsche, el llenguatge no és la millor manera d´expressar la realitat. La paraula neix per expressar una emoció provocada per un estímul. La cosa en si és inexpressable, només podem referir-nos a la realitat a través de metàfores.

Una METÀFORA és una paraula que no reprodueix la realitat tal com és, sinó que es refereix a ella mitjançant semblances, o reflecteix aspectes parcials.

Una METÀFORA és una paraula que no reprodueix la realitat tal com és, sinó que es refereix a ella mitjançant semblances, o reflecteix aspectes parcials.


Una paraula és “la reproducció en sons articulats dún estímul nerviós”.

La pregunta que de seguida planteja el filòsof alemany és com és possible que dúna simple reacció fisiològica es pugui afirmar amb tota tranquil·litat que això representa alguna cosa fora de nosaltres. Un altre cop ens tornem a trobar el problema del solipsisme: de la impressió no podem deduir léxistència externa de la cosa que la provoca.

No tinc paraules

paradoxes

No et refiïs de la meva paraula, sóc un mentider.

Aquests judicis corresponen a realitats?


L´ús repetit de la metàfora consolida el concepte amb el que s´associa alhora que encobreix la seva procedència metafòrica. L´hàbit i l´oblit també expliquen la creença en què la paraula a més de designar una especial relació del subjecte amb la realitat, la representa i sobretot capta la seva essència.


El pas del temps i lóblit juguen a favor de la concepció metafísica del pensar: el concepte és considerat la causa de la realitat concreta (la fulla és causa dáquesta fulla), allò que és genèric té prioritat ontològica sobre el que és particular, quan ha quedat demostrat que en lórigen la prioritat és inversa, recau sobre la realitat concreta, el particular.


El concepte (universal) és més real que les realitats a les que suposadament representa (singulars). En Plató, per exemple, la idea (general) té més realitat que la cosa (particular)El platonisme arriba a concloure que existeix una realitat (fulla), essencial, originària i originadora, de la qual depenen la resta de realitats particulars (les fulles concretes).

La gènesi de la veritatLa gènesi de la veritat

“Tota veritat és una mentida acceptada”. La veritat és una creació social, el resultat dún pacte. Allò social i allò lingüístic són complementaris, no pot haver pau social sense acord lingüístic. Davant lámenaça de la discòrdia social, la raó reacciona inventant una solució que demana lácord entre tots: cal decidir un significat comú per no caure en un estat de naturalesa on la lluita de tots contra tots és la norma.


A partir del pacte obtenim una doble definició:1. la veritat és lácceptació del significat acordat, és l

óbediència del pacte, la conformitat amb lácord;

2. la mentida, en canvi, és líncompliment del pacte, la desobediència de la norma acordada.

La vulneració de la norma té una conseqüència moral: la marginació dels mentiders, que són objecte del menyspreu social.


La preocupació per la veritat per tant no és léfecte natural de láfany per accedir a léssència de les coses, té un origen menys sublim: es tracta dénfortir la confiança social per foragitar el perill de la guerra civil. La por a la inseguretat i a perdre la vida és lórigen humil dún concepte que s´ha convertit en transcendental: la veritat.Aquí també tenen importància l´hàbit i lóblit: amb el temps ens oblidem del seu origen miserable.


En el fons la preocupació per la veritat no rau tant en foragitar léngany com en apaivagar la por pels possibles inconvenients generats per léngany.De la veritat només ens atreuen els seus efectes agradables, ens és indiferent quan res no ens aporta dáprofitable, i fins i tot pot ser tan o més preocupant que léngany si els seus efectes són iguals de desagradables i perjudicials.


Si bé la raó és per Nietzsche incapaç d´aproximar-nos a la veritat de les coses, mostra aquí una faceta desconeguda en ella que la identifica amb la imaginació: la seva creativitat.La raó s´inventa un pacte i del pacte neix la veritat. La raó, un altre cop esclava de les passions, davant una amenaça respon amb una invenció: la veritat creada per pacificar la vida social.


Una percepció correcta seria aquella en la que l´objecte percebut trobés una expressió adequada en el subjecte perceptor (teoria de la veritat com a correspondència). Però no hi ha percepcions correctes, totes les percepcions són interpretacions per part del subjecte perceptor, la qual cosa implica necessàriament una distorsió, una manipulació per la seva part.


Contra la concepció metafísica del pensar, el filòsof alemany proposa una concepció perspectivista.Segons aquesta concepció, així com en la realitat no hi ha res de definitiu, tampoc en el pensament ho pot haver. No hi ha una única forma de contemplar el món, sinó innombrables. Conèixer és interpretar i tota interpretació és sempre una forma més o menys interessada de veure la vida.

Correspondència vs perspectivismeCorrespondència vs perspectivisme

Concepció metafísica de la veritat (Sòcrates)

NormativismeNormativisme La veritat és un fi en si mateixa (fins i tot la vida ha de subordinar-se a la veritat).

Teoria de la correspondènciaTeoria de la correspondència Les proposicions verdaderes expressen la realitat a la que es refereixen.

Concepció nietzscheana de la veritat

InstrumentalismeInstrumentalisme La veritat pot servir com un mitjà per assolir alguna cosa més important (la pròpia supervivència)

PerspectivismePerspectivisme Les proposicions més que expressar la realitat a la que es refereixen, expressen els interessos de qui les expressen.

Home intuitiu vs home racionalHome intuitiu vs home racional

El posicionament davant de les dues maneres de concebre la veritat donar lloc a l´aparició de dos tipus d´home:

Home racional Home intuïtiu

Veritat com a correspondència Veritat com a perspectiva

Concepció metafísica perspectivisme

Pensar conceptual (científic) Pensar intuïtiu (artista)

Darrer home superhome

Nietzsche: veritat i llenguatge.

Documents

Transcript of Nietzsche: veritat i llenguatge.