Moro com a país

Frontera, eix temàtic de la temporada 2013/2014

Necessitem fronteres per ordenar el món, per articular la nostra identitat, per situar-

nos en tota mena de mapes conceptuals i topogràfics, per transgredir els sistemes,

per enfrontar-nos als nostres límits. Necessitem línies simbòliques, convencionals,

que demarquin què som i què no som, encara que només sigui per passar-nos la vida

qüestionant-ho o negant-ho.

On som? Quines fronteres ens defineixen? Amb quines fronteres ens volem

comprometre? Quina classe de contrabandistes tindrem necessitat de ser? Entre

quins canvis d’escenari ens tocarà transitar? En un món capaç d’abolir la distància

temporal que separava el planeta de punta a punta, volem fronteres geogràfiques?

Volem fronteres mentals, morals, sexuals, espirituals, identitàries, quan hem treballat

durant segles per desdibuixar-ne tantes i de tants tipus?

Canvis de protagonistes en les grans cimeres internacionals, incomprensió creixent

entre l’Europa del fred i la de la calor, turbulències en els pous de petroli mentre les

reserves comencen a esgotar-se. Vivim una època de canvis de paradigma molt

significatius, que a hores d’ara estan definint les noves fronteres i els nous models per

a les properes dècades.

Preguntar-se sobre les fronteres del món contemporani no implica només parlar de

divisions territorials, sinó sobretot de combinacions espaitemps en què els enllaços es

comuniquen a la velocitat de la llum. Havíem après a catalogar la realitat concepte

rere concepte, i ara ens toca aprendre a organitzar-la sobreposant-los els uns amb els

altres.

Xavier Albertí

Director artístic del Teatre Nacional de Catalunya

Moro com a país

Moro com a país Informació pràctica Sala Tallers Del 24 al 27 d’abril de 2014 Horaris: Dijous, divendres i dissabte: 20 h Diumenges: 18 h Durada: 1 hora 20 minuts, aprox. (sense entreacte) Preu: Tarifa general: 6 euros. Tarifa 50% (Fins a 25 anys, aturats i abonats del TNC): 3 euros. Entrades a www.tnc.cat

Moro com a país

Moro com a país Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació humana i cultural d’un país que ja només serveix per destruir els propis membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on sigui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de ser en la comunitat. Moro com a país profetitza el final d’una manera d’entendre’ns històricament i antropològica, a través d’un cos que encarna l’esterilitat d’una herència cultural i política que només aconsegueix ofegar els seus fills.

[...] Aquell any no es va quedar embarassada cap dona. Això va continuar els anys següents fins que es va completar tota una generació sense que cap altra generació vingués al món. [...] Llevat de poquíssimes excepcions de reaccions violentes contra aquesta desgràcia arrasadora, que molt més endavant s’havia

d’anomenar l’Edat Mitjana de la Matriu (incendis d’edificis públics, destrucció de monuments i símbols nacionals, accions criminals contra persones que els

atacants consideraven responsables dels seus mals), la resta de gent, educats en la moderació, refrenaven la seva desesperació i limitaven a espais privats els

esclats del pànic que a la nit els feia esquinçar els coixins amb les dents, o escriure cartes incoherents i forassenyades a Déu o al mal mateix.

Dimitris Dimitriadis Moro com a país

Moro com a país

Moro com a país Equip artístic Traducció Joan Casas Direcció Albert Arribas Amb Màrcia Cisteró Espai sonor Lucas Ariel Vallejo Espai escènic Xesca Salvà Il·luminació Ignasi Camprodon

Muntatge, assaigs i representacions Equips tècnics i de gestió del TNC Producció Teatre Nacional de Catalunya i Centaure Produccions

Moro com a país

Reflexió de l’autor

Per poeta teatral, no només entenc algú que escriu bé, ni algú que posseeix certes facilitats innates, com la d’escriure diàlegs, ni fins i tot aquell que és capaç de construir una obra de teatre; tampoc no entenc un tècnic del teatre, i encara menys algú que respon a les exigències d’un mercat teatral, el qual reivindica que es disminueixi contínuament el nivell artístic del fet escènic; hi entenc algú que concep el fet teatral d’una manera que cap dels que participen en una representació no el pot concebre com ell i abans que ell. Aquesta capacitat de captar els fonaments és l’obra del poeta, quan per a ell es tracta de capturar l’indicible, de penetrar-ne la visió, ja que ell es troba, per la seva naturalesa poètica, més a prop d’ell que ningú altre DEL MOMENT INAUGURAL DEL FET TEATRAL. Aquest moment és la visió de l’indicible. [...] Com que el poeta del teatre té la visió de l’indicible i per tant intenta fer visible als altres aquell indicible, i atès que és ell qui, en conseqüència, precedeix tots els altres a l’hora de captar els fonaments del fet teatral gràcies a la seva naturalesa i a la seva posició, per totes aquestes raons el teatre no només és l’art de l’indicible, sinó també de l’invisible; és, a més, l’art de la realització de l’irrealitzable; ja que el poeta del teatre, transmutant allò indicible i invisible en teatre dicible i visible, tendeix a acomplir la seva temptativa, atès que es mou i es commou en l’espai de l’absolut carnal. Aquest absolut, la pràctica teatral —parlo de la seva forma més evolucionada, més intel·ligent, més admirable— mai no el podrà assolir, i encara el podrà menys esgotar encerclant-lo i supervisant-lo, fins i tot en els casos més rars, més excepcionals, els casos en què una certa forma d’absolut esdevé l’objectiu que anima una companyia teatral que té uns membres que es consumeixen donant el màxim d’ells mateixos per aquest absolut. L’espai del text poètic teatral és l’espai de l’absolut carnal, ja que el text, en la seva dimensió completa, en la seva totalitat, no és només el món de les paraules visibles i audibles, no és només la matèria palpable —allò que constitueix el seu costat carnal; el text també és un univers invisible, no-escènic, que no pot esdevenir escènic, un univers potser també anti-escènic però destinat a la representació, un univers del qual es treuen les paraules i que constitueix allò que proporciona il·limitadament la poesia teatral —allò que constitueix el seu costat absolut. [...] Dimitris Dimitriadis «El drama de l’univers», dins Le Théâtre en écrit

Moro com a país

© Seven Film Gallery

Dimitris Dimitriadis Dimitris Dimitriadis, en grec Δημήτρης Δημητριάδης, va néixer a Tessalònica el 1944. És

dramaturg, assagista, poeta i traductor de nombrosos autors com Shakespeare, Tennesse Williams, Samuel Beckett, Jean Genet o Marguerite Duras. Ha escrit novel·les i una trentena d’obres de teatre. La seva primera obra, El preu de la revolta al mercat negre, va ser muntada l’any 1968 per Patrice Chéreau. Diverses de les seves obres han estat escenificades per Anne Dimitriadis, Stefanos Lazaridis, Yannis Houvardas o Yannis Kokkos. L’any 2009 el Théâtre Odéon de París va convidar-lo a ser autor protagonista de la temporada. Des de l’aparició de Moro com a país, el text no ha deixat de ser objecte de nombrosos muntatges que han acabat situant-lo entre els títols teatrals més importants de la segona meitat del segle XX.

Moro com a país

Presentació del director Moro com a país és un text insuportable. Té aquell poderós magnetisme que sovint acompanya les veritats insuportables, i com més directament interpel·la els nusos encarcarats de la nostra consciència, més insuportable es revela, més insuportable se’ns fa escoltar-lo, pronunciar-lo, sentir-lo. No es tracta d’un malson, sinó d’una revelació monstruosa en la seva realitat, i les realitats, abans que res, són físiques, encara que es vesteixin de símbols per dotar-se de sentit. És com una gran febrada que es declara de sobte per tot el territori devastat del cos, però que no es redueix només a un trasbalsador crit d’alerta, perquè segurament també actua com un últim intent curatiu abans que les defenses es rendeixin davant la decrepitud de la fragilitat humana. Parlem de Grècia, i Grècia és Europa, és el naixement de la «Història», és la contradicció de la cultura (la tecnologia, la filosofia, l’art) com a terreny alhora fèrtil i tòxic. Allò que em sembla més meravellós de Moro com a país és la urgència amb què demana —amb què gairebé necessita— un cos que li doni veu, una realitat carnal que, per les seves inevitables contradiccions, porti en ella aquell misteri que operarà el trànsit del concret a l’universal, del signe al símbol. Cal un cos en una lluita permanent per mantenir-se dret a pesar del pes insuportable que carrega, un cos que ens ensenyi que el protagonista d’aquest teatre no són les paraules, sinó el dolor de la consciència, aquesta lucidesa que ens paralitza i alhora ens fa responsables de la nostra fragilitat. Albert Arribas Director de Moro com a país

Moro com a país

Per saber-ne més... L’any 1978, vostè va escriure el text Moro com a país. Parla de la desaparició d’una nació que perd fins el seu nom i la seva història. Què sent ara davant del que està succeint a Grècia? Evidentment, és una sensació força estranya. Vaig escriure aquesta obra fa 35 anys: el país havia sortit de la dictadura dels coronels, era un període carregat d’esperança, de promeses i de prosperitat. Una situació personal de soledat absoluta em va impulsar a escriure aquest text, que va adoptar una forma de paràbola: hi parlo d’un país que mor perquè no accepta el seu propi final ni accepta els altres. Un país que se sent assetjat durant mil anys, que no accepta a qui anomena enemic, que no s’adona que «l’enemic» és la seva perspectiva de futur. El que caracteritza Grècia és una mena d’estancament, d’immobilitat mental: ens quedem ancorats en costums tant psicològics com socials, vivim en una tradició morta que no pensem a renovar. És un problema gravíssim: Grècia, aquest país històric per excel·lència, es troba bloquejat en el mecanisme de la Història. Per això hem arribat a un carreró sense sortida: tot allò de què parlem, la gran herència grega que invoquem, s’ha petrificat en forma de clixés, d’estereotips. No és nou: ja fa molt de temps que a Grècia vivim a la llum d’una estrella morta. Allò que vaig sentir fa 35 anys avui s’ha aguditzat: la «crisi» no es resoldrà sense una vertadera conscienciació històrica, que passa pel reconeixement que ha mort alguna cosa, perquè pugui tenir lloc un nou començament. Tal com diu aquest vers de T. S. Eliot: «En el meu final hi ha el meu principi». Però encara hem d’acceptar el final. Aleshores, la crisi és sobretot històrica, abans que política o econòmica? Sí, tot i que no en nego la dimensió econòmica i política. Cal assenyalar una vegada i una altra que el sistema polític en què vivim a Grècia, que data de l’ocupació otomana (i, per tant, té uns quants segles d’antiguitat) és totalment clientelista. Els grans propietaris terratinents d’abans van ser substituïts pels partits polítics, però la relació amb el poble és la mateixa. L’Estat pertany al partit, el partit utilitza i explota els recursos de l’Estat per mantenir el seu sistema clientelista. Parla «del» partit, però a Grècia s’han produït alternances polítiques des del final de la dictadura l’any 1974... Sí, per descomptat, després de la caiguda dels coronels va aparèixer la Nova Democràcia de Constantinos Caramanlís, però des del final de la dècada dels setanta qui va regnar a Grècia va ser en realitat el partit anomenat socialista d’Andreas Papandreu, el PASOK. Aquests dos partits, un suposadament de dretes i l’altre suposadament d’esquerres, han funcionat de la mateixa manera, encara que cal reconèixer que el PASOK va dur aquest sistema de clientelisme a l’extrem. Va cometre un autèntic segrest dels recursos de l’Estat, amb tots els diners procedents de la Unió Europea, i els diners de l’Estat es van convertir en el tresor del partit, que va permetre per exemple la creació de molts llocs de treball ficticis. I tot això continua i explica en bona part que haguem arribat a una catàstrofe econòmica així: el sistema s’ha esgotat perquè ja no hi ha recursos i està tan podrit fins a les entranyes que hem arribat a un carreró sense sortida. Tot això és el que em fa dir que el país ja és mort i

Moro com a país

que cal acceptar-ho, cal escombrar-ho tot per començar des del principi. En això consisteix la consciència històrica. Vostè fa una crida a reaccionar i fer un salt moral profund. Però es pot entendre aquesta idea en un context en què la gent cada cop pateix més, tant materialment com psíquicament? Intentar mantenir un nivell de vida mínim no s’imposarà a altres consideracions? És cert que la vida diària a Grècia s’ha tornat gairebé insuportable. Però de vegades, jo, que visc en aquesta quotidianitat i pateixo com tothom, penso que els europeus tenen raó quan volen sacsejar el país. Arribo a pensar que no cal que tinguin pietat, perquè en realitat, tot s’ha de dir, el poble grec també és culpable: ha viscut amb una facilitat i una frivolitat que el duien a acceptar tots els tripijocs. Sovint tinc la sensació que al meu país s’ha imposat una forma de vulgaritat, de grolleria. Es pot observar una forma de riure, per exemple, que resulta alarmant: un riure que, com deia el monjo d’El nom de la rosa d’Umberto Eco, deforma el rostre i l’enlletgeix... No vull dir que m’agradaria que la gent plorés, però aquest riure denota una forma d’indiferència insuportable. Si dic que de vegades m’agradaria que Europa sacsegés Grècia, és perquè realment ens asfixiem. El que es veu a l’interior és un poble que pateix de veritat, que pateix les conseqüències d’aquesta corrupció generalitzada, però que no és només una víctima: els nostres polítics són la imatge del nostre poble. Aquesta mentalitat deplorable a què em refereixo pertany a tota la població i no només a la població grega, sinó a la d’altres llocs: es poden establir nombrosos paral·lelismes sobretot amb Itàlia i Polònia. Aleshores, què es pot fer perquè aquest canvi aflori? De moment, pràcticament constitueix una utopia. En les condicions en què vivim, parlar d’una nova civilització sembla una mena de somni que pertany més aviat a l’art que a la realitat. És la gran aportació de l’art i de la literatura: la capacitat d’inventar. Tots els grans invents, començant per la democràcia i la tragèdia, procedeixen d’una realitat històrica precisa, tal com va demostrar Cornelius Castoriadis. Per això ens hauríem de preguntar si la democràcia que es va inventar a l’Antiguitat encara pot funcionar. Potser ha arribat el moment d’inventar una nova forma de governar... Penso en aquell poema que va escriure Günter Grass sobre Grècia, titulat La vergonya d’Europa, que l’escriptor alemany va publicar el dia 25 de maig al diari Süddeutsche Zeitung i que comença així: «Ets lluny de la terra que va ser el teu bressol...». En la meva opinió és un mal poema, superficial, perquè si parlem de Grècia com a «bressol» de la nostra civilització, hem de reconèixer que aquest «bressol» s’ha convertit en una tomba. Però al seu torn, la tomba pot convertir-se en un bressol... Fins ara, la humanitat sempre ha renovat les seves forces i els seus models de civilització a través de les desgràcies i les catàstrofes. No hi ha motius per pensar que no podrà continuar sent així. Entrevista de Fabienne Darge a Dimitris Dimitriadis Dins Le Monde, 7 de juny de 2012

Moro com a país

La història de la literatura està esperonada, de tant en tant, per algunes obres solitàries, que una perfecció en la desesperació o l’horror fa brillar com diamants negres. Moro com a país pertany a aquesta impressionant família. Es pot penetrar més a fons que aquest llibre en els baixos fons de l’home? La mort física i espiritual d’un país vençut hi apareix com la figura d’una altra mort més radical, la de tots els valors humans i de l’home mateix. En aquesta humanitat estèril on les dones ja no poden tenir fills, no tenim ni tan sols la consolació d’esperar en el futur un món millor. Els llibres, diguin el que en diguin els seus autors, sempre contenen més autobiografia del que sembla. En aquest crit d’odi contra un país podrit fins al moll de l’os, esclafat per l’Església i l’exèrcit, seria difícil no veure-hi reflectida Grècia tal com Dimitriadis la va conèixer sota la dictadura dels coronels, per exemple —encara que aquest retrat, publicat l’any 1978, en un moment en què Grècia respira una mica després d’anys de tragèdia, sigui qualsevol cosa menys un informe realista dels esdeveniments d’aleshores. Però a aquesta lectura històrica, sigui tan legítima com sigui, convé sobreposar-hi una altra de més universal. Tenim la impressió de trobar-nos davant d’un retaule complet de totes les formes de la bogeria (amb la histèria i l’esquizofrènia al capdavant), d’una síntesi dels mals de totes les èpoques passades, presents i futures... [...] Michel Volkovitch «Nota del traductor» dins l’edició francesa de Moro com a país

Moro com a país

Quan, l’endemà de la guerra civil, vaig anar per primera vegada a Grècia, vaig trobar-me un poble encara adolorit i afamat, humiliat i prostrat, que tenia seriosos motius de ressentiment, no només envers els italians i els alemanys, sinó també envers els anglesos, els americans i els russos, que, de diverses maneres, després de la gloriosa epopeia de la Resistència, havien contribuït a restaurar la Monarquia i a tornar a situar als llocs de poder la vella i corrompuda classe dirigent. Els generals, després d’haver fugit davant els exèrcits nazi-feixistes, havien reaparegut en públic, ostentant creus i medalles i reivindicant mèrits inexistents. Els autèntics herois, que havien mantingut alta la dignitat de Grècia en la seva lluita desigual contra els nazis, una lluita plena de persecucions, sang i llàgrimes, llanguien en canvi a les presons, o bé vagarejaven exiliats pel món, víctimes del «terror blanc», grotesc i inhumà alhora, que la Monarquia cercava sota els auspicis de l’imperialisme americà, amb uns mètodes, pel cap baix, tèrbols. Encara que jo fos molt jove, vaig tenir la clara sensació que el poble grec vivia en el malson d’una terrible tragèdia. [...] D’acord amb les estadístiques oficials publicades pel govern, Grècia va perdre 40.000 homes a causa de la guerra civil. Però, segons càlculs més fidedignes, les víctimes van ser-ne 158.000. A més a més, entre 80.000 i 100.000 persones, per fugir de venjances inevitables, després de creuar les fronteres, es van establir per sempre en els Països Balcans o a Taixkent, a l’Àsia Central. Prop de 700.000 habitants (el 10% de la població) van ser obligats a abandonar les seves cases: en general, provenien de les zones agrícoles del nord i la seva fugida o trasllat del camp cap als centres urbans, per una banda, va accelerar la concentració de la població a la ciutat, i per l’altra, va determinar el despoblament d’extenses àrees del nord. Prop de 20.000 partidaris o membres de l’exèrcit democràtic van ser duts davant de tribunals militars, acusats d’alta traïció, i més de 5.000 d’aquests van ser condemnats a mort o a cadena perpètua. A les pèrdues humanes, s’hi van sumar les ruïnes materials: a diferència dels altres estats europeus, que en els inicis dels anys 50 ja havien completat en bona part la seva reconstrucció, Grècia, per aquelles mateixes dates, era un cúmul de ruïnes amb cases en decadència, camps devastats i un comerç inexistent; multituds de fugitius a Atenes, al Pireu, a Tessalònica, passaven els dies en allotjaments improvisats, sense esperança i sense feina. Però tal com sempre succeeix després d’una guerra civil, les ruïnes materials, les dificultats i la fam no eren res en comparació amb l’abisme polític i civil que es va crear entre vencedors i vençuts, és a dir, entre les forces triomfants de la dreta i les restants forces progressistes del centre i de l’esquerra. La dreta militar i reaccionària, que s’havia quedat sola a l’escena política, va mortificar i perseguir els intel·lectuals inconformistes, va impedir la lliure expressió del pensament i va determinar un pesant clima de dictadura. Rocco Aprile Storia della Grecia Moderna (1453-1981)

Moro com a país

Espectacles i activitats Abril i maig 2014

Moro com a país

Espectacle a la Sala Petita

Amarillo Teatro Línea de Sombra (Mèxic) Sala Petita Del 10 al 13 d’abril Preus: d’11,5 a 23 € Amarillo ens trasllada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, una de les barreres més representatives d’un món globalitzat en què les demarcacions territorials encara separen sovint economies incompatibles i somnis sencers. Un home ha sortit i ja no se’n sap res. La ciutat d’Amarillo, a Texas, és el destí al qual no va arribar mai. En la distància, una dona reconstrueix el seu cos, la seva identitat, el seu probable recorregut i un discurs imaginat de l’home absent.

Cicle de cinema a la Filmoteca Frontera i cinema «Els rics van on volen, els pobres on poden» Filmoteca de Catalunya Abril i maig de 2014 La capacitat privilegiada del cinema per reflectir el seu temps com a testimoni artístic explica que el setè art hagi donat algunes de les aportacions més lúcides sobre les principals preguntes que planteja el món contemporani. La Filmoteca estableix un diàleg amb el projecte Fronteres i ofereix una ocasió immillorable per acostar-se a les reflexions de clàssics contemporanis i de noves veus del cinema actual. Una selecció eclèctica, amb documentals i ficcions, films de gran pressupost i films fets amb càmera domèstica, de gran espectacle i minimalistes, drames i comèdies, en espanyol, anglès, francès, alemany, grec, kurd i holandès, que parla de fronteres físiques però també culturals, mentals o sexuals, en els quals la frontera apareix com un refugi o com una presó, com una barrera que protegeix o com una barrera que deixa a la intempèrie. Més informació: http://www.tnc.cat/ca/cicle-cinema-frontera «Els rics van on volen, els pobres on poden» Avui la frontera protegeix els qui no tenen res. El seu únic actiu és un territori ben delimitat. Els depredadors, la jet-set, els evasors fiscals, els futbolistes d’elit i els ciutadans del món no volen fronteres, no les coneixen. El sensefronterisme disfressa les multinacionals de fraternitat, parla de «menys Estat» però vol dir «més màfia». Avui l’imperi no vol límits: quan els EUA empaiten terroristes, ho fan en nom d’una

Moro com a país

«justícia sense límits», però el primer que necessiten dos pobles que volen viure en pau és disposar d’uns límits fronterers clars. La frontera és com un medicament: és qüestió de dosi. La frontera regula la circulació, el mur la prohibeix. I és això el que mostren els films que la Filmoteca ha escollit per a aquest cicle. «Els rics van on volen, els pobres on poden». La frase és de Régis Debray del seu Elogi de la frontera i la Filmoteca l’ha triat com a títol del cicle que ha organitzat per dialogar amb el Teatre Nacional de Catalunya sobre el tema de la frontera, eix articulador d’aquesta temporada 2013/2014. Dimarts 15 d’abril i dissabte 19 d’abril Norteado, de Rigoberto Pérezcano. 2009. VE. 95’ L’Andrés intenta creuar la frontera mexicana per entrar als Estats Units. S’atura a Tijuana i, després de cada intent fallit de saltar al país veí, examina els seus sentiments, evoca el que va deixar al seu poble i valora allò que ha trobat a Tijuana. Un film de plantejament narratiu pausat i minimalista i amb personatges ben traçats. Dimecres 23 d’abril i dissabte 26 d’abril The Beast / La bestia de Pedro Ultreras. 2010. VE. 77’ La línea invisible de Lisa Díez Gracia. 2012. VE. 43’ Sessió doble Dues visions de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Ambdues, però, reflecteixen les dificultats dels immigrants il·legals que intenten entrar al «paradís» nord-americà, i la crueltat de la situació. Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/els-rics-van-on-volen-els-pobres-on-poden-la-frontera El cicle continuarà el mes de maig

Espectacle a la Sala Tallers

Moro com a país Dimitris Dimitriadis Sala Tallers Del 24 al 27 d’abril Preus: 6 € Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació humana i cultural d’un país que ja només serveix per destruir els propis membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on sigui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de ser en la comunitat. Moro com a país profetitza el final d’una manera d’entendre’ns històricament i antropològica, a través d’un cos que encarna l’esterilitat d’una herència cultural i política que només aconsegueix ofegar els seus fills.

Moro com a país

Espectacle a la Sala Petita

Fronteres Lluïsa Cunillé, Rafael Spregelburd, Falk Richter Sala Petita. Del 14 de maig al 8 de juny Preus: de 23 a 11,50 € El Teatre Nacional de Catalunya ha encarregat a tres noms destacats de la dramatúrgia contemporània que explorin el concepte de «frontera» des de les seves respectives poètiques. El resultat és una trilogia que reuneix en un sol espectacle les veus de l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé. Santa Cecília de Borja a Saragossa Rafael Spregelburd En una universitat d’una petita ciutat a la frontera entre França i Bèlgica, un catedràtic francès i una professora belga discuteixen sobre com conceptualitzar la «restauració» de l’Ecce Homo de Borja segons els cànons de l’art contemporani. L’apassionament d’aquesta controvèrsia plantejada per Spregelburd aconseguirà fer esclatar tota mena de fronteres, artístiques, lingüístiques o geogràfiques.

...Els estem donant una versió tamisada per la nostra experiència, que és

l’experiència social de fa cinc minuts, però no la de demà dimecres, no la de l’any vinent, no la del segle que potser convertirà Cecilia Giménez i la seva

aventura fortuïta en la vara de mesurar la qualitat d’un Da Vinci, d’un Duchamp, i es burlarà de nosaltres i d’aquesta pobra càtedra en una ciutat de províncies...

(Rafael Spregelburd, Santa Cecilia de Borja a Saragossa) Frontex Falk Richter En un modern barri emmurallat per protegir-se d’un exterior inestable i perillós, una parella discuteix sobre el desencís laboral de l’home de la casa, el qual corre el risc de provocar l’expulsió imminent d’aquest paradís de la tranquil·litat. Amb aquest text, Falk Richter posa l’accent sobre els perills d’esclavatge laboral que poden amagar-se darrere el món que ara estem construint.

La gent com nosaltres hauria d’estar contenta d’haver aconseguit arribar fins

aquí, potser aquest no és el nostre lloc, no formem part d’això, i ells se n’adonen, se n’adonen… se n’adonen que no hi ha res que et provoqui alegria, i ho viuen com una mostra d’ingratitud, amb tot el que t’han ofert, t’han donat un

lloc de treball, t’han ajudat a créixer a poc a poc. (Falk Richter, Frontex)

Moro com a país

Geografia Lluïsa Cunillé En una carretera secundària, una dona ajuda el seu marit a carregar unes maletes plenes de bitllets de 500 euros perquè el cotxe elèctric de l’home ha fet pana a mig camí cap a la frontera. Amb aquest punt de partida, Cunillé examina els danys col·laterals de la corrupció, a través de la devastació moral d’una dona que vol recuperar el sentit de la seva vida i de la seva feina com a mestra de geografia i història en un institut.

El proper curs jo ja no hi seré. La geografia i la història us les donarà algú altre,

si és que aquestes matèries són considerades encara dignes d’estudi al nou pla d’ensenyament del curs que ve. Al Ministeri del Desencís i la Desolació volen

que tots beguem del Leteu, la font de l’oblit, les aigües de la qual no fan gens de soroll, i arriben sempre plàcides i tranquil•les fins a la mar més embravida. La

font de la memòria, en canvi, crida i gemega… i les seves aigües són vermelles i baixen plenes d’esputs i de vòmits…

(Lluïsa Cunillé, Geografia)

Recital de poesia

Frontera i poesia Sala Petita 19 de maig a les 20.30 h Participants: Mireia Vidal-Conte, Carles Duarte, Rodolfo Häsler, Lucia Pietrelli, Alfonso Alegre Heitzmann, Rosa Font Moderador/a: Simona Skrabec Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat Allò que defineix pràcticament d’acord mutu la cultura catalana és la seva llengua, que al llarg dels anys ha sabut trobar una unitat de resistència que li ha permès perviure malgrat algunes circumstàncies adverses que l’haurien pogut ofegar. Per això, una reflexió sobre les fronteres que no escolti amb atenció les polifonies lingüístiques i poètiques del territori correrà el perill de quedar massa allunyada d’algunes veritats essencials sobre la nostra identitat. En complicitat amb la Setmana de la Poesia de Barcelona 2014, la veu de diferents poetes d’arreu de la geografia en llengua catalana compondrà un mosaic ple d’harmonies i contradiccions, que potser ens ajudarà a entendre millor les fronteres més íntimes de la nostra cultura, a través d’un recorregut per les diferents cares d’una mateixa llengua que es resisteix a esdevenir una unitat immòbil i rígidament estable.

... Catalunya és territori fronterer, en totes les accepcions d’aquesta paraula. Sis poetes ens ho demostraran oferint-nos les seves particulars mirades sobre el mateix tema:

Moro com a país

fronteres lingüístiques, fronteres de gènere, fronteres culturals, fronteres geogràfiques, fronteres anatòmiques… Hem volgut que cada veu participant ens brindi una interpretació diferent, la visqui des d’una perspectiva diferent, irradiï el seu nervi poètic des de la diferència, des de la frontera.

Col·loqui Col·loqui amb Antoni Puigverd Sala Petita. 23 de maig de 2014 Després de la funció de Fronteres Entrada lliure El col·loqui de Fronteres comptarà amb la presència de l’escriptor Antoni Puigverd, i amb els directors Xavier Martínez i Alícia Gorina. Poeta, escriptor i periodista, Antoni Puigverd (La Bisbal d’Empordà, 1954) és autor de poemaris com Vista cansada, Curset de natació (premi Carles Riba i Premi de la Crítica), La migranya del faune i Hivernacle. Ha publicat les novel·les Paper de vidre i La gàbia d’or. També ha col·laborat en diversos mitjans escrits i audiovisuals del país.

Conferència a càrrec de Laurent Muhleisen Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa Sala Petita 27 de maig de 2014 a les 19 h Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat Quin paper tenen els dramaturgs contemporanis en un moment en què Europa està redefinint els seus paradigmes sociopolítics? Durant els últims anys, la circulació de textos teatrals arreu del continent ha esdevingut cada cop més fluida i ha propiciat intercanvis artístics que d’alguna manera participen col·lectivament en la concepció de nous patrons estètics a l’hora d’abordar les noves realitats que s’estan produint en un món cada cop més canviant. Laurent Muhleisen és el director artístic de la Maison Antoine Vitez, un dels organismes més importants a nivell europeu en la difusió de la dramatúrgia contemporània. Aquesta institució coordina prop d’una trentena de comitès literaris formats per traductors i especialistes de les principals llengües en què s’escriu teatre avui en dia, que vetllen per la traducció al francès de les novetats més interessants en l’escriptura teatral actual i, al seu torn, actuen de preceptors d’aquests materials a escala mundial. A partir d’aquesta temporada, el Comitè Literari català de la Maison col·laborarà amb el Comitè de Lectura del TNC, per afavorir que la dramatúrgia catalana mantingui un diàleg permanent amb l’escriptura teatral d’arreu del món.

Moro com a país