Monsieur Apeine quiere hacer amigos (balada conversacional)€¦ · 2 Monsieur Apeine quiere hacer...

Monsieur Apeine quiere hacer amigos

(balada conversacional)

de Pablo Rosal Del 7/2/2013 al 17/2/2013

2 Monsieur Apeine quiere hacer amigos (balada conversacional) de Pabrlo Rosal

Fitxa artística: Del 7/2/2013 al 17/2/2013 Monsieur Apeine quiere hacer amigos (balada conversacional)

Autor i director: Pablo Rosal Intèrprets:

Monsieur Apeine: Xavier Serrat

El celebrante: Mònica Portillo

La enamorada: Laura López

La soledad: Bàrbara Roig

El extranjero: Pasquale Bavaro

Escenografia, vestuari i il·luminació: Xesca Salvà Dibuix: Nomey81 Fotografia: Gabriele Sisti i Lopakhin Ajudant de direcció: Jordi Centellas Durada: 1h 40m

Horaris: de dx a dss a les 21.30h, Dg a les 18.30h. Dss 2 de febrer, funció doble: a les 18:30h i a les 21:30h. Aquest espectacle es paga mitjançant “taquilla inversa”: l’espectador decideix el preu després de veure la funció. Reserva d'entrades al mail [email protected] o al telèfon 932845312.

Una espectacle d'El somriure bàrbar en coproducció amb Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia


Sinopsi: Un tal Monsieur Apeine –una persona, apenas; alguien, en definitiva– deambula por el escenario tan sólo porque es posible. Está vivo, poco más. No carga con una historia ni con un pasado, simplemente ha aparecido en el escenario y se ha despertado a la par que el escenario. Como se trata de una obra de teatro, sucede algo, una circunstancia, una trampa (qué remedio, es lo que pasa cuando estamos y miramos y queremos que pase algo); no mucho, eso sí, sólo una cosita, una. Al parecer, unos personajes merodean también por el escenario. Personajes, nada más, presencias, siluetas, contenedores vacíos, esbozos, mitos sin relato. Monsieur Apeine decide que quiere conocerlos. Quiere hacer amigos.


Sobre l’obra:

DECIR ALGO Los espectadores entran en la sala, tienen sus motivos. Se aman y lo aman todo y nos amamos; en el teatro es posible, cuando intuimos el olvido y todo nace, y la luz de los focos. El escenario se muestra como lo que es: un pedazo de mundo acotado al que vamos a intentar descifrar; una metáfora repleta de metáforas que vamos a intentar desenmarañar. Y vamos a fracasar, y vamos a gozar de este fracaso: el fracaso de lo que no se puede apresar. Bienvenidos a la soledad y a la intimidad del escenario, a la noche estrellada que somos; bienvenidos a una mente vaciada, a un laberinto sin paredes; bienvenidos al único lugar que no pertenece a nadie; bienvenidos al único lugar exclusivamente humano, el de su hipertrofia, su condena y su éxtasis. Estar en el lugar que siempre se desvanece, que siempre desaparece, que siempre está empezando. El escenario que palpita contra la corriente de su desaparición. Y entonces escuchar. Escuchar. Escuchar por primera vez, otra vez. Y no dar por sabido lo que es el teatro, así de sencillo, no esperar, no pretender, no decir, no conseguir, no ansiar nada de algo que nace y muere igual que el devenir. (Sobre el escenario un protagonista obvio, explícito. Quiere hacer amigos, ya está dicho, no hay suspense. Quiere reconocer a la vida en el escenario, encontrarse con ella, ganarse una historia. Quiere aquello que fluye. Allí va estar el protagonista, en el antes y en el después del callarse. Y las palabras sólo tienen un función: conducirnos a las palabras: en el escenario sólo te encuentras al escenario, no a la vida). Y la lentitud. Y decir de otra manera. Y parpadear. Y nada. Pablo Rosal


Sobre l’autor: Pablo es un inclasificable autor teatral, director, intérprete y, por encima de todo, poeta, un clandestino y voluble amante de palabras, a cuya extravagante singularidad temo que ninguna descripción podrá hacer justicia jamás. Su teatro no se parece a ningún otro, se presenta ante el público como una invitación a dejar fuera los prejuicios y acercarse a la escena anhelando la sorpresa, con la esperanza de encontrar aquello ignoto que todavía puede ofrecernos el teatro. Un teatro que no es más que un encuentro con unos desconocidos, aquello que unos desconocidos han decidido compartir encima de un escenario con nosotros, un acto de generosidad, una celebración de la vida a través de algo tan alejado de la vida que no puede ser más que su propia esencia. Supongo que en cualquier época y lugar han existido los autores secretos. No me refiero claro está a aquellos que fracasaron, por las más diversas causas, en sus vanos intentos de conseguir el favor del público, sino a la estirpe de los marginales por vocación, aquellos extraños extranjeros tan soberbiamente discretos que confían serenamente en que su obra sólo debe ser conocida a través de las concatenaciones del azar y aguardan imperturbables a que sea ésta la que se tropiece con su público. Ferran Dordal


L’autor: Pablo Rosal

Pablo Rosal va néixer a Barcelona el tres de juny del vuitanta-tres. Es va llicenciar en Humanitats amb molta alegria i tot seguit va estudiar atònit Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona. Allà va fer grans amics que el conviden a actuar en múltiples espectacles: Xavier Martínez (Cabaret Íntim, Les veus en el temps, La sala blanca, etc.), Ferran Dordal (Souvenirs d’egotisme, Memòries del temps de la immaduresa…), Joan Fullana (El paseo de Federico,

Pessoa, o que o turista deve ver…) i Àlex Serrano i Ferran Dordal (MAD), entre altres. Escriu. I hi troba un gran gustet. Ha escrit i dirigit Anita Coliflor, representada amb gresca i xerinola arreu, El día antes de la flor i La Trilogía del Poeta. Ha escrit un llibre titulat Teoría General del Texto i un poemari, Yo no decide. No recorda dates o no vol satisfer el temps cronològic. Tot això que ha fet no és veritat. En aquests moments pensa en tu.


Els actors: Pasquale Bavaro

Neix a Nàpols el 1978 estudia interpretació en l'acadèmia d'art dramàtic i una vegada diplomat treballa com actor en companyies de gira a Itàlia. Com a director i dramaturg posa a escena l'Isola i il cervello non fa rumore respectivament el 2000 i el 2001 a Itàlia. Estudia filosofia en la Universitat de Nàpols i Direcció i Dramatúrgia en l'institut del teatre de Barcelona en què es llicencia el 2008 amb Les perles als porcs, Premi Millor interpretació femenina Mostra del Teatre de Barcelona. Altres textos representats: 12 moviments per en Jonàs (2004), Salvatges (2005. dir. Dusan Tomic), Magnificat (Teatre Lliure 2009), L’Osteòpata (Teatre de Ponent 2011), Instruments per beure vents (La Seca 2012) Cuentos Xinos (2012).

Laura López Martos

Llicenciada en Art Dramàtic –especialitat Interpretació- per l’Institut del Teatre. Complementa la seva formació d’actriu i cantant a Prima del Teatro (Scuola europea per l’arte dell’attore; Itàlia), a HETSR (Haute école de théâtre de Suisse Romande; Suïssa), i a Rose Bruford college de Londres (Sidcup). Actualment cursa estudis musicals a l’escola Can Roig i Torres. Entre els seus treballs destaquen: Laura, a la ciutat dels Sants amb dramatúrgia de Jonai Roda i direcció de Meritxell Roda (gira per Catalunya, 2012-13); Ens hauríem d’haver quedat a casa, escrit i

dirigit per Llàtzer Garcia (Temporada Alta, Sala Muntaner, 2010-12); Groucho me enseñó su camiseta, dirigit per Damià Barbany (Temporada Alta a La Planeta de Girona, i La Seca, 2011); Pessoa, o que o turista deve ver, dirigit per Joan Fullana (La Seca, 2011); Kafka, a la ciutat de les mentides, dirigit per Llàtzer García (La Cuina, Festival Grec, 2011); Dues dones que canten, dirigit per Joan Fullana (Teatre Lliure de Gràcia, assaig obert, 2011); Cabaret Íntim, dirigit per Xavier Martínez (Círcol Maldà, 2011); Sánchez Pernil Aclamat, escrit i dirigit per Joan Yago (Institut del Teatre, 2011); Anita Coliflor, tragedia de brebajes, escrit i dirigit per Pablo Rosal (Teatre Gaudí, Círcol Maldà, 2009-11); Lotte goes Liquid, de Lucía Carballal, dirigit per Eleonora Herder, Arne Köhler i Falk Röbler (Nau Ivanow, 2010); col·laboració a Carta d’una desconeguda, de Stefan Zweig, dirigit per Fernando Bernués (Teatre Borràs, 2008); The Acts III, dirigit per Jill Grenhalhg (Festival Magdalena, la Caldera, 2007); El


Factor Luxemburg, de Pere Riera, dirigit per Víctor Muñoz i Calafell (Teatre Lliure, 2007, assaig obert); L’illa dels esclaus, de Pierre de Marivaux, dirigit per Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi (Biblioteca de Catalunya, 2005, i gira per Catalunya, 2006). Mònica Portillo

Neix a Barcelona l’any 1989. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de petita es forma musicalment a l’escola Victòria dels Angels, obtenint el Grau Professional de Piano. Actualment participa com a actriu al projecte "Xarxa" premi a la creació escènica de Mataró. En teatre l’hem vist a: Laundrys, Laundry de Ladies, de Xavier Martinez (gira per Catalunya 2012); Prometeo García musical amb els temes d’Extremoduro dirigit per Abel Vernet (2012); Company, de S. Sondheim dirigit per Joan Abellan (2011); La

Casta Diva de Dani Espasa dirigit per Víctor Álvaro (2011); Elektra, de Glòria Balañà dirigit per Stephane Levy (2010).

Bàrbara Roig

Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Completa la seva formació amb cursos impartits per Peter Clough, Charlote Munskö, Claudia Massari, Cristina Castrillo i kristian Lupa. Com a actriu, ha participat en els següents muntatges teatrals: L’olor sota la pell de Marta Buchaca, amb direcció de Juan Carlos Martel (Sala Beckett); S.O.S. d’Oriol Nogués (Àrea Tangent); Uns amors, uns indrets de Víctor Sánchez (La Columna, Sagunt); Robert Zucco de Bernard Marie Koltés, amb direcció de Joan Fullana (Factoria IT); Alicia bajo tierra de Lewis Carrol, amb direcció de Michal Derlatka; El mal de la joventut de Ferdinand Bruckner, amb direcció d’Oriol Tarrasón (Sala Muntaner); La Intrusa de Maurice Maeterlinck,

amb direcció de Jorge Gallardo; La mort i la primaverade Mercè Rodoreda, amb direcció de Georgina Oliba (Factoria IT); Un mirall, una bogeria, amb direcció d’Albinyana (espectacle juvenil fet en diferents instituts de Catalunya); Anita Coliflor, tragedia de brebages de Pablo Rosal (Teatre Gaudí i Círcol Maldà); Públic # (REUS) d’Oriol Nogués (CAER); Hivern de Jon Fosse, amb direcció d’Ester Roma (Porta 4), Molt soroll per no res de William Shakespeare, amb direcció d’Oriol Tarrasón (Sala Muntaner), Fotos para imitar posturas amb dirección de Jorge Gallardo,


Hurlyburley de David Rabe amb direcció de Gerard Iravedra (Teatre Tantarantana) i Llàstima que sigui una puta de John Ford amb dirección d’Anna Estrada (Teatre Akadèmia).

Xavier Serrat i Brustenga

(Barcelona, 1979) és llicenciat en Humanitats (UAB) i doctorant d’Arts Escèniques (UAB-IT). S’ha format com a actor, clown y altres disciplines escèniques a Estudis de Teatre (Pedagogia Lecoq, Barcelona), Festival de Formación del Actor de Théatre Organic (Buenos Aires), The Actor’s Space (Vic, Barcelona), Bont’s International clownschool (Maurik, Holanda), entre altres. Actor/clown a diversos espectacles de la Cía Klownson (1998-2001), destaca Gli-gli, finalista de la Mostra de Teatre Emergent (2001); solo Ding, dung, ding a la Maratón de Clown de Madrid (2003); membre de Pallapupas-Pallassos d’hospital (2003-2006 y 2008), actuacions amb Un hospital de nassos, dirigit por Sergio Claramunt (2005); participació a Gongshow’07 del festival 1, 2, 3... pallasso de Tiana (2007 col·laboració y assessorament de Clown Célula Roja, Payasos d’Hospital de Xile (2007); espectacles de teatre d’objectes de creació pròpia per a La Mercè amb Carpe Produccions

(2008). Actor a Anita Coliflor de Pablo Rosal (2008) a l’IT, Teatre Gaudí i Círcol Maldà. Actor a Menys emergències de Martin Crimp dirigida per Juan P. Miranda a l’IT i Teatre Gaudí (2011). Professor de clown en diversos centres cívics; assessorament de la Cia. Mestumécat; ha publicat un llibre de poesia i un de prosa.


L’ajudant de direcció: Jordi Centellas i Torres (Barcelona 1977). Llicenciat en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre en l'especialitat d'interpretació. Format també en arts escèniques a les escoles de El Timbal, Col·legi de Teatre, Nancy Tuñón i a la Theaterschool Amsterdamse Hogeschool voor de Kunsten (Països Baixos). Completa la seva formació amb diversos cursos de dramatúrgia a l'Obrador de la Sala Beckett. Co fundador i co director juntament amb Laia Alsina de la companyia de teatre La Reial (www.lareial.net) dedicada a fer representacions en escenaris reals. Els seus espectacles s'han pogut veure a diversos festivals europeus, (Itàlia, Anglaterra, Escòcia, Espanya, Àustria, Irlanda, Rússia, Bèlgica, Suècia i França). Com a actor a participat en muntatges teatrals dirigits per Ramon Simó, Javier Daulte, Jaume Melendres, Víctor Muñoz i Marcel·lí Antúnez entre d'altres. En televisió, ha interpretat el paper de Gonzalo a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i també com a actor en el llargmetratge Automàtics. Ha impartit classes d'intepretació com a docent a l'Aula de Teatre de Martorell, a l'escola Artur Iscla de Pineda de Mar, al Centre Magma de Manresa i a diverses associacions barcelonines.


Escenografia, vestuari i il·luminació: Xesca Salvà (Llucmajor, 1978) Llicenciada en Escenografia a l’Institut del Teatre de Barcelona. És també llicenciada en Filologia Catalana a la UIB. Ha treballat com a ajudant de Bibiana Puigdefàbregas en diversos espectacles (2008-2009) i acaba de tornar d’Itàlia on ha treballat durant el 2010-2011 a l’estudi Plastikart (Cesena, Itàlia) en la creació i construcció escenogràfica de diversos projectes de la Societas Raffaello Sanzio, com a atrezzista de la companyia en l�espectacle Bucchetino i a l’staff de la darrera edició del Santarcangelo Festival Internazionale di Teatro in Piazza. Com a escenògrafa i/o figurinista ha treballat en els següents espectacles: L’edat de plàstic (2003, Espiral d’Embulls); Mula morta s.a. (2006, Cia. la precària); Pèl al pit (2006. Corcada. Espai Brossa); a Cosquemuda (2006. Festival Rock’n’rostoll); De Biaix (2008. Corcada. Tetre Riereta); Pessoa, o que o turista deve ver (2009 i 2011. Corcada. La Seca); Negret de Guinea (2010. Corcada. Teatre Principal de Palma); De música i homes (2008. Teatre Tantarantana); Anita Coliflor, tragedia de brebajes i (2009. Pablo Rosal. Círcol Maldà); Bodas de sangre (2009. Jorge Gallardo), La intrusa de M. Maeterlink (2010. Jorge Gallardo), El dia antes de la flor (Assaig obert al Teatre Lliure de Pablo Rosal), IMMUT (2009. Agrupación Señor Serrano); Cos.a.cos (2009. Andrés Corchero); I el Poeta? (2010. Moreno Bernardi); Dues dones que canten (assaig obert al Teatre Lliure de Joan Fullana), Baal (2011. Carme Portacelli), Fa una mica de soroll (2012. Albert Prat), Rien a dire. (2013. Leandre Ribera) i Monsier Apeine quiere hacer amigos (Pablo Rosal, 2013). Com a il·luminadora en Enlloc del Cos (2009. Ester Giménez), La Herencia (2010. David Mallols) i Ricard III (2011. Neorurals).


Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Alegre de Dalt 55 bis 08024 Barcelona www.salabeckett.cat [email protected] [email protected] segueix-nos també a facebook i a Twitter @salabeckett Espai subvencionat per:

Amb el suport de:

Monsieur Apeine quiere hacer amigos (balada conversacional)€¦ · 2 Monsieur Apeine quiere hacer...

Documents

Transcript of Monsieur Apeine quiere hacer amigos (balada conversacional)€¦ · 2 Monsieur Apeine quiere hacer...