Joan Coromina

Andrei Costache

Religió 2012-13

2

Introducció...................................................................pàg 3

Història.........................................................................pàg 4-6

Monestir.......................................................................pàg 7-8

Mare de Déu de Montserrat.........................................pàg9

Darrers abats de Montserrat........................................pàg 10

Escolania de Montserrat...............................................pàg 11

Orgue de Montserrat....................................................pàg 12-13

Santa Cova de Montserrat............................................pàg 14

La capella de Santa Cova...............................................pàg 15

Rosari Monumental de Montserrat......................................pàg. 16

El Quinze Misteris........................................................pàg 17-19

Misteris de goig............................................................................pàg 17

Misteris de dolor..............................................................pàg 17

Misteris de glòria........................................................................pàg 18-19

Via crucis.....................................................................pàg 20

Llibre Vermell de Montserrat.....................................pàg 21-22

Aromes de Montserrat...............................................pàg 22

Biblioteca de Montserrat............................................pàg 23

Opinió personal...........................................................pàg 24

3

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de

Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària

de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un

punt de

pelegrinatge

per a creients

i de visita

obligada per

als turistes.

L'actual abat

és Josep

Maria Soler i

Canals.

El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos,

conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68

habitants.

4

L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un

monjo procedent del monestir de Santa

Maria de Ripoll va arribar a la muntanya

per encarregar-se del monestir de Santa

Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava

sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll.

Santa Cecília no va acceptar aquesta nova

situació i Oliba va decidir fundar el

monestir de Santa Maria al lloc on hi havia

una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir

abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll. Aquesta ermita s'havia convertit en la

més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare

de Déu que s'hi venerava des de l'any 880.

El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els

donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi

del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de

monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia

.El segle següent va ser el de l’iniciï de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva

independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de

Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a

Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís

Montserrat de priorat en abadia i posés al front com a primer abat a Marc de Villalba,

qui ho era de Ripoll des de 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII

va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis

sobre Montserrat.

Monestir vist de de la roca de Sant Jaume

5

La tenacitat del seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, El 1493,

Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir

14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la

congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els

abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals

cal destacar el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any de

1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va

acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar

l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.l'11 de març

de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.

El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al

monestir 14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la

congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els

abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals cal

destacar el cardenal Giuliano del la Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any de

1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va

acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar

l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.

El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades

per les tropes napoleòniques, el gener de 1809 quan el general Desveaux, amb 800

homes arribà al monestir, però perseguit pel sometent, el destacament francès fou

destruït, i a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal

Suchet i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de

Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.

L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació

de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la

independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas,

l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets.

Des de l'any 1862 la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco de

l'Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs.

6

Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a

partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una

actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.

Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer i

actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000

volums i 400 incunables. La congregació actual està formada per setanta-sis monjos,

repartits entre Montserrat, El Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants

que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga

d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.

Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural l'any

1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el 1997 la Medalla d'Or de la Generalitat

de Catalunya.

7

El conjunt del monestir el formen dos blocs d'edificis amb funcions diferents: d'una banda la

basílica, amb les dependències monacals; d'una altra banda els edificis destinats a atendre els

pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una àrea

d'allotjament. La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construïda el segle XVI amb una

estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responien a models

renaixentistes. Després de l'incendi de 1808, només va restar-ne la nau, perdent-se tota la

decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada

completament al segle XIX, amb una ornamentació

bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb

elements modernistes que alteraren la línia original de la

basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures,

s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres, escultures, etc.,

d'autors de final del XIX i començament del XX: Josep

Llimona, Alexandre de Riquer (autor de les grans

pintures del presbiteri, al voltant del cambril), etc. Al

voltant d'aquesta única nau se situen diverses capelles.

La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb

talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha

situats l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de

gran valor artístic: és obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920,

procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i, recentment, s'ha publicat un estudi que

l'atribueix a un jove Miquel Àngel. El nou orgue de Montserrat, inaugurat l'any 2010, està

col·locat sota el creuer al lateral esquerre de la basílica, per on surten els escolans i els

celebrants, i substitueix l'antic orgue de 1958 que continua situat a la part del darrere de la

basílica. Just a sobre de l'altar major hi ha el cambril de la Mare de Déu, al qual s'accedeix

després de travessar una portalada d'alabastre en la qual apareixen diverses escenes bíbliques.

El claustre del monestir és obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És de dos pisos

sostinguts per columnes de pedra. El pis inferior es comunica amb el jardí i disposa d'una font

a la part central. A les parets del claustre es poden veure peces antigues, algunes del segle X. El

jardí, molt extens, inclou la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, accessos als edificis

del noviciat i l'escolania i diverses escultures, com la de marbre del Bon Pastor de Manolo

8

Hugué o algunes de les escultures que Josep de Sant Benet va fer al segle XVIII per al campanar

del monestir i que mai no s'hi van instal·lar.

El refectori és del segle XVII i va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. La part

central allotja un mosaic amb la representació del Crist de Sant Climent de Taüll,

mentre que a la banda oposada es pot veure un tríptic amb escenes de la vida de sant

Benet, pintades per Josep Obiols. El monestir disposa d'un important museu dividit en

tres seccions diferents: la secció prehistòrica, en la qual s'exposen diverses troballes

arqueològiques de la mateixa muntanya de Montserrat; el museu de l'Orient Bíblic,

amb XVI al materials arqueològics relacionats amb la Bíblia, i la pinacoteca, amb obres

dels segles XIX. Entre les

pintures del museu hi ha

obres del Greco, Caravaggio,

Dalí i Picasso.

A la part exterior es

distribueixen diverses places

que serveixen per ordenar el

conjunt d'edificis en l'orografia

escarpada de la muntanya. La

plaça de Santa Maria n'és la

principal i és la que dóna accés al monestir; és obra també de Puig i Cadafalch. Des de

la plaça es pot observar la nova façana del monestir, construïda per Francesc Folguera

amb pedra de la muntanya mateix. A l'esquerra es poden veure les restes de l'antic

claustre gòtic.

A la plaça de l'Abat Oliba hi ha situats els edificis que serveixen per albergar els

pelegrins i turistes, amb les anomenades cel·les i un hotel de tres estrelles. La plaça està

presidida per una estàtua de bronze dedicada al fundador del monestir, obra de 1933 de

l'escultor Manuel Xuclà.

L'última de les places de Montserrat és la de la Santa Creu, dedicada a sant Miquel. La

plaça rep aquest nom per la creu que la presideix, obra de l'escultor Josep Maria

Subirachs.

Plaça de Santa Maria i façana nova del monestir

9

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per

uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van

trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de

la notícia, va intentar traslladar la

imatge fins a la ciutat de Manresa,

però el trasllat resultà impossible ja

que l'estàtua pesava massa. El bisbe

ho interpretà com el desig de la Mare

de Déu de romandre al lloc on se

l'havia trobada i ordenà la

construcció de l'ermita de Santa

Maria, origen de l'actual monestir.

La imatge que es venera en

l'actualitat és una talla romànica del

segle XII realitzada en fusta d'àlber i

de faig. Representa la Mare de Déu

amb el xiquet assegut a la falda i

mesura uns 95 centímetres d'alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que

simbolitza l'univers; el xiquet té la

mà dreta alçada en senyal de

benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de

fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el xiquet, la imatge és daurada. La Mare

de Déu, no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l'apel·latiu popular de "la

Moreneta". L'origen d'aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les

espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat

com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i

oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.

Des de la festa de l'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26

d'abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

A la Verge de Montserrat la hi crida afectuosament a Catalunya "La Moreneta". A

Espanya hi ha altres verges negres conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de

Lluc (Patrona de Mallorca) o la Mare de Déu de la Candelaria a Tenerife (Patrona de

Canàries).

10

Del 1858 fins a l'actualitat, els abats de Montserrat han estat

Miquel Muntadas (1858-1885)

Josep Deàs (1885-1921)

Antoni Maria Marcet (1921-1946)

Aureli Maria Escarré (1946-1966)

Gabriel Maria Brasó, abat coadjutor (1961-1966)

Cassià Maria Just (1966-1989)

Sebastià Bardolet (1989-2000)

Josep Maria Soler (2000-...)

11

L'Escolania de Montserrat és un cor de nens, que canta a veus blanques, cada dia, a la Basílica

de Montserrat, sovint amb una gran afluència de pelegrins i visitants de tot el món. Quan el

repertori ho requereix, es

complementa amb la Capella

de Música de Montserrat,

formada per alguns antics

escolans i per la Capella de

monjos del Monestir. És una

de les institucions musicals

més prestigioses d'Europa.

Amb el seu cant, els escolans

transmeten un missatge

evangelitzador de bellesa que traspassa els límits lingüístics, culturals i fins religiosos. La Salve

del migdia s'ha convertit en les darreres dècades en l'acte diari més concorregut del Santuari.

Des de finals dels anys 60 va més enllà de la Basílica de Montserrat i dóna alguns concerts per

pobles de Catalunya o arreu del món. Els més destacats en el darrer curs han estat amb

l'Orquestra de les Nacions, dirigits per Jordi Savall i la participació en l'òpera El somni d'una nit

d'estiu de Benjamin Britten al Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Gràcies a l'Escolania, la tradició del monestir permet que alguns monjos treballin en la creació,

la formació i la producció musicals. L'any 1990 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi,

concedida per la Generalitat de Catalunya.

Actualment, l'Escolania està formada per més de cinquanta nois, de nou a catorze anys,

procedents de tot Catalunya i també de la resta dels Països Catalans. Durant els anys que

estudien a Montserrat fan els darrers cursos de Primària i els primers de Secundària, i també

els estudis de música corresponents. Cada escolà estudia dos instruments, el piano i un segon

instrument a escollir, a més de Llenguatge Musical, Conjunt Instrumental i, no cal dir, el Cant

Coral, que constitueix l'especialitat de l'Escolania. Alguns dels escolans, quan deixen

Montserrat, continuen els estudis de música. Especialment en les darreres dècades, alguns

destaquen professionalment com a cantants, instrumentistes o directors.

12

L'Orgue de Montserrat, inaugurat el mes de març de 2010 al Monestir de Montserrat, és

l'orgue més gran de Catalunya i un dels més grans d'Europa. Ha estat construït per Albert

Blancafort del taller d’organistes

Blancafort de Collbató i successor de

Gabriel Blancafort i París. El nou orgue

substitueix l'antic orgue, de 1958, que

fou construït amb trossos d’altres

orgues, com molts dels que es van

recuperar després de la crema

d'esglésies de la guerra civil espanyola

ja que els tubs d'estany es fonien per

fer-ne armament. L'antic orgue

continua en el seu emplaçament

anterior a la part del darrere de la

basílica.

El nou orgue està col·locat sota el creuer al lateral esquerre de la basílica, per on surten els

escolans i els celebrants, l’emplaçament tradicional dels orgues a Catalunya des de fa més de

500 anys. Això permet una millor acústica que des de la part del darrere de la basílica. L'orgue

pesa 12.000 quilos i fa 12,5 metres d’alçada i 5,5 d’amplada, amb quatre teclats manuals i un

de pedal –cadascun dels quals fa sonar un cos diferent, com si es tractés d’instruments

independents, que s’anomenen cadireta, orgue major, expressiu, batalla i pedal–, transmissió

mecànica de notes, una segona consola elèctrica al presbiteri i 4.242 tubs El nou orgue permet

realitzar concerts oberts al públic amb els millors organistes internacionals, a més

d'acompanyar les celebracions litúrgiques i l'Escolania de Montserrat, feina feta per 6

organistes que suposa un temps de funcionament d'unes vuit hores al dia. La construcció del

nou orgue fou possible gràcies a la participació de milers de feligresos i ciutadans que

apadrinaren cadascun dels tubs. La construcció de l'orgue, amb un pressupost inicial de 1,2

milions d'euros sufragats amb l'ajut de Caixa Penedès, anà a càrrec del taller d’organistes

13

Blancafort, de Collbató, de gran tradició en aquest àmbit i que a més ja havien construït

l’orgue anterior el 1925. L'hereu de la família d’orgueners, Albert Blancafort, liderà un equip de

set constructors que hi dedicaren 22.000 hores entre 2007 i 2010 i combinaren l'artesania amb

tècniques actuals, des de CAD 3D per al disseny dels plànols fins a aparells de control numèric,

làsers, escàners i eines digitals. Els orgueners Blancafort destinaren dues persones cada dia

durant tres mesos només per afinar-ne el so, feina que s'ha d’anar ajustant periòdicament, ja

que és un instrument litúrgic que sona un mínim de quatre cops al dia, una per cada ofici. Els

tubs s'agrupen en diferents famílies, anomenades registres, que l'organista pot fer servir per

fer combinacions. El de Montserrat consta de 63 registres, la qual cosa aporta una gran

quantitat de possibilitats. Aquest nou instrument permet la interpretació de tot el ventall de

literatura organística, des de Bach fins a les obres més contemporànies, amb la voluntat de

situar l’instrumenta , un dels més grans d'Europa, entre els de més alt nivell musical.

La construcció del nou orgue fou possible gràcies a la participació de milers de

feligresos i ciutadans que apadrinaren cadascun dels tubs. La construcció de l'orgue,

amb un pressupost inicial de 1,2 milions d'euros sufragats amb l'ajut de Caixa Penedès,

anà a càrrec del taller d’organistes Blancafort, de Collbató, de gran tradició en aquest

àmbit i que a més ja havien construït l’orgue anterior el 1925. L'hereu de la família

d’orgueners, Albert Blancafort, liderà un equip de set constructors que hi dedicaren

22.000 hores entre 2007 i 2010 i combinaren l'artesania amb tècniques actuals, des de

per al disseny dels plànols fins a aparells de control numèric, làsers, escàners i eines

digitals.

Els orgueners Blancafort destinaren dues persones cada dia durant tres mesos només per

afinar-ne el so, feina que s'ha d’anar ajustant periòdicament, ja que és un instrument

litúrgic que sona un mínim de quatre cops al dia, una per cada ofici.

Els tubs s'agrupen en diferents famílies, anomenades registres, que l'organista pot fer

servir per fer combinacions. El de Montserrat consta de 63 registres, la qual cosa aporta

una gran quantitat de possibilitats. Aquest nou instrument permet la interpretació de tot

el ventall de literatura organística, des de Bach fins a les obres més contemporànies,

amb la voluntat de situar l’instrument, un dels més grans d'Europa, entre els de més alt

nivell musical.

14

La cerimònia de benedicció del nou orgue tingué lloc el 20 de març de 2010 amb unes

1.600 persones que ompliren els bancs i els passadissos del temple, i a l'exterior de

l'església, on hi havia instal·lades unes pantalles gegants. En el concert participaren

l'Orfeó Català, l'Escolania de Montserrat, la Capella de Música de Montserrat i

l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Les 4 veus solistes van

ser de Gemma Coma-Alabert, Xavier Mendoza, Marta Mateu i Roger Padullés.

15

La Santa Cova de Montserrat És

el lloc on es va trobar la imatge

de la Mare de Déu de Montserrat

el 880, origen del seu culte i la

seva consagració com a patrona

de Catalunya. La seva troballa convertí el lloc en centre

de pelegrinatge i propicià la construcció del Monestir de

Montserrat. A la Santa Cova s'accedeix a través del Camí

de la Santa Cova, que està excavat en la muntanya, al

llarg del Massís de Montserrat; fou construït entre 1691 i 1704 gràcies al mecenatge de

Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Durant el seu recorregut es pot apreciar

el Rosari Monumental de Montserrat, conjunt de diversos grups escultòrics dedicats al

Rosari i als quinze misteris de la Verge, construïts entre 1896 i 1916.

Història

La llegenda conta que l'any 880, un dissabte al vespre, uns nois pastors van veure

descendir del cel una gran llum, acompanyada per una bella melodia, que es posava a

mitja altura de la muntanya. A la setmana següent hi van tornar amb els seus pares i la

visió es va repetir. Igualment succeí les setmanes següents amb la companyia del rector

d'Olesa de Montserrat. Assabentat de l'esdeveniment, es presentà el bisbe de Manresa;

llavors van trobar una cova en la que restava la imatge de Santa Maria. Intentaren

traslladar-la en processó a Manresa, però l'intent fou infructuós, pel que van entendre la

voluntat divina: aquella imatge devia ser venerada a la muntanya de Montserrat.

16

La construcció de la capella es produí entre 1696-1705, gràcies al patrocini novament de

Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Cal destacar l'emplaçament vertical de

la capella a la pendent de la muntanya, que li dóna una sensació d'estar suspesa a l'aire;

és un bell exemple d'integració entre arquitectura i naturalesa. La capella té planta de

creu llatina, i està inserida sota una gruta de la muntanya, lloc de la Santa Cova original.

En l'altar hi ha una reproducció de la imatge

original, ja que l'autèntica es troba a la Basílica

del monestir. Sobre el creuer hi ha una cúpula

semiesfèrica amb una claraboia per on entra la llum.

Aquesta capella principal té adossada una

construcció de tres naus al voltant d'un petit claustre, on

es troben una sala d'ex- vots, la sagristia, la sala de

pelegrins i l'habitatge del monjo que s'encarrega

d'acollir els visitants, així com un petit hort. La

capella ha patit diverses vicissituds al llarg de la seva història: durant la Guerra

d'Independència Espanyola (1811-1812) l'edifici va patir greus danys, igual que el

monestir i el santuari; a partir dels murs principals que varen quedar en peu, l'arquitecte

Francesc de Paula Villar i Lozano realitzà el 1857-1859 la restauració de la capella.

Tanmateix, el 4 de juliol de 1994 un incendi forestal destruí les cobertes dels espais

annexos a la capella i al claustre, provocant un enfonsament que va espatllar els

paviments, així com els mobles i les obertures. Aquesta circumstància es va agreujar

encara més per les intenses pluges que es produïren la tardor següent, que van provocar

una caiguda de pedres i grava damunt del recinte de la Santa Cova i del seu camí

d'accés; per raons de seguretat es va haver de tancar la capella i el camí. El 1995

s'encarregà la restauració a l'arquitecte Arcadi Pla i Masmiquel, iniciant-se les obres la

tardor del mateix any. Però de nou, un fort xàfec esdevingut el 5 de setembre de 1995 va

desplaçar la claraboia de la cúpula de la capella i va caure damunt de la cúpula, que

17

s'enfonsà totalment, danyant la resta de les cobertes. Pla s'encarregà de nou d'un segon

projecte, que enllestí el maig de 1996. La inauguració es va celebrar el 19 de març de

1997, quedant oberta per a tots els pelegrins que arriben a resar a la Verge.

18

És un conjunt d'obres escultòriques de caire religiós situades al camí que condueix del

Monestir de Montserrat a la Santa Cova on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de

Montserrat el 880.

El camí està excavat en la muntanya, al llarg del

Massís de Montserrat, construït entre 1691 i 1704

gràcies al mecenatge de Gertrudis de Camporrell,

marquesa de Tamarit. Durant el seu recorregut es van

situar diversos grups escultòrics dedicats al Rosari i als

quinze misteris de la Verge, construïts entre 1896 i

1916. Les obres foren sufragades amb donacions

particulars, sobretot de confraries i entitats catòliques,

gràcies a la crida realitzada per Jaume Collell i

Bancells, canonge de la catedral de Vic, que en la

revista jesuïta El Missatger del Cor de Jesús va promoure una campanya per a la

construcció del Rosari Monumental.

En la seva construcció intervingueren arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i

Cadafalch i Enric Sagnier i Villavecchia, i escultors com Josep Llimona, Josep

Campeny, Margarida Sans o els germans Agapit i Venanci Vallmitjana. Per la seva

variada autoria, no guarda un segell estilístic comú, però en general s'emmarca dins del

Modernisme català. El 1983 s'hagué de fer de nou el Segon Misteri de Goig, La

Visitació; el nou grup escultòric, de bronze, s'encarregà a Manuel Cusachs.

19

Misteris de Goig

Primer Misteri de Goig: L'Anunciació. Obra dels escultors Pujol i García, amb un relleu de

marbre de Francesc Pagès i Serratosa (1896).

Segon Misteri de Goig: La Visitació de Maria a la seva cosina Isabel. Obra d'Enric Sagnier i

Villavecchia, amb l'escultura de la Visitació de Venanci Vallmitjana i Barbany (1902).

Tercer Misteri de Goig: El Naixement de Jesús. Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i de

l'escultor Josep Llimona (1901).

Quart Misteri de Goig: La Presentació de Jesús en el Temple. Obra de l'arquitecte Joan

Martorell i Montells i de l'escultor Josep Maria Barnadas (1904).

Cinquè Misteri de Goig: Troballa de Jesús en el Temple. Obra igualment de Joan Martorell i

Josep Maria Barnadas (1906).

Segon Misteri de Goig Quart Misteri de Goig

20

Misteris de Dolor

Primer Misteri de Dolor: L'Oració de Jesús en l'Hort de Getsemaní. Obra de Joaquim Codina i

Matalí amb escultures de Josep Campeny (1897).

Segon Misteri de Dolor: La Flageŀlació. Obra de l'arquitecte Francesc de Paula del Villar i

Carmona i de l'escultor Agapit Vallmitjana i Barbany (1898).

Tercer Misteri de Dolor: La Coronació d'Espines. Obra d'Enric Sagnier i Villavecchia i de

l'escultor Anselm Nogués (1901).

Quart Misteri de Dolor: El Camí cap al Calvari portant la Creu. Obra de Joan Martorell amb

Venanci Vallmitjana com escultor (1899).

Cinquè Misteri de Dolor: La Crucifixió de Jesús. Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i de

l'escultor Josep Llimona (1896).

Tercer Misteri de Dolor Quart Misteri de Dolor

Misteris de Glòria

Primer Misteri de Glòria: La Resurrecció de Jesús. Obra de l'arquitecte Antoni Gaudí i dels

escultors Josep Llimona (Crist ressuscitat) i Dionís Renart (Les Tres Maries) (1903-1916).

Segon Misteri de Glòria: L'Ascensió de Jesús. Obra de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i

Amigó i de l'escultor Josep Reynés (1903).

Tercer Misteri de Glòria: La Pentecosta. Obra de l'arquitecte Joan Martorell i de l'escultor

Josep Maria Barnadas (s'ignora la data).

21

Quart Misteri de Glòria: L'Assumpció de la Verge Maria. Obra de Joaquim Codina i Matalí amb

escultures de Venanci Vallmitjana (1900).

Cinquè Misteri de Glòria: La Coronació de la Verge Maria. Obra de Joaquim Codina i Matalí

amb escultures de Joan Flotats (1906).

Primer Misteri de Glòria Cinquè Misteri de Glòria

22

Paral·lelament al Rosari Monumental es construí

entre 1904 i 1916 en altre vessant de la muntanya el Via

Crucis, altre conjunt escultòric monumental compost per

14 estacions representant la Passió de Crist. Sufragat per

la Confraria del Via Crucis Perpetu i Vivent de Barcelona,

fou obra d'Enric Sagnier i Villavecchia (llavors arquitecte

titular de la Basílica de Montserrat) i Eduard Mercader,

mentre que l'escultura corregué

en la seva totalitat a càrrec

d'Eusebi Arnau -a utor dels models, que executava el tallista Joan Pujol-.

El conjunt desenvolupat per Sagnier tenia un estil vagament gaudinià,

perceptible per les superfícies rugoses de pedra buixardada i els

pinacles naturalistes. A més de l'obra escultòrica s'erigí al final del

recorregut la Capella de la Soledat (1915-1916), templet d'influència

oriental inspirat en el sepulcre de Jesús, amb pintures de Darius Vilàs i

una escultura de Josep Llimona. El Via Crucis fou destruït el 1936 en el

transcurs de la Guerra Civil Espanyola, restant en l'actualitat un únic vestigi, la base de la

Crucifixió, així com la Capella de la Soledat, que sobrevisqué a la destrucció. Als anys 1950 es

projectà un nou Via Crucis, a càrrec de l'arquitecte Francesc Folguera, amb escultures de

Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita. Danyat en els últims anys per alguns

despreniments, algunes de les obres han degut ser retirades i substituïdes per una estela

dissenyada per Josep Garganté.

23

El Llibre Vermell va ser copiat cap a l'any 1399 i conté també fragments del segle XVI.

Va ser enquadernat al segle XIX amb la coberta de vellut vermell, la qual va ser

substituïda per una enquadernació en pell vermella el 1947. El manuscrit va restar

desaparegut entre el 1806 i el 1885, quan va ser descobert a Vic i restituït a la Biblioteca

de l'Abadia, i es troba força deteriorat, especialment per la falta de nombroses pàgines

que en van ser arrencades.

Està integrat per 23 plecs que contenen textos de temàtica religiosa, entre els quals

destaca l’anomena’t Cançoner Montserratí, format per 10 composicions vocals

dedicades gairebé en la seva totalitat a la Mare de

Déu de Montserrat i destinades a l'ús dels pelegrins

que acudien de manera massiva al monestir a partir

del segle XIV. Els folis 21v.-27 recullen aquestes

peces musicals, totes d'autor anònim. La seva finalitat

es descriu en llatí al mateix manuscrit: Quia interdum

peregrini quando vigilant in ecclesia Beate Marie de

Monte Serrato volunt cantaré et trepudiare, et etiam

in platea de die, et ibi non debeant nisi honestas ac

devotas cantilenas cantare, idcirco superius et

inferius alique sunt scripte. Et de hoc uti debent honeste et parce, ne perturbent

perseverantes in orationibus et devotis contemplationibus. En català: "Com que els

pelegrins volen cantar i ballar mentre vetllen de nits a l'església de Santa Maria de

Montserrat, i també a la llum del dia; i com que allà no han de cantar-se cançons que no

siguin castes i piadoses, s'han escrit les cançons que apareixen aquí. I han de ser

cantades de manera honesta i sòbria, vigilant de no destorbar ningú que vetlli en la

pregària i en la contemplació devota."

24

Les peces tenen textos en llatí, en occità i en català, i són en part monòdiques (cànons) i

en part polifòniques (himnes, danses i un motet) politextual, de manera que les diferents

veus canten textos diferents alhora. Les danses es ballaven en forma de ball redon, un

precursor de formes populars més tardanes. El conjunt, d'una gran riquesa i bellesa

melòdica, conté força elements arcaïtzants i alhora influències diverses -peces d'un fort

regust popular al costat d'altres que s'allunyen totalment d'aquest sabor- que revelen

l'animat intercanvi d'estils i conceptes musicals tant occidentals com orientals que

marcava el paisatge musical de l'època.

Aquestes peces foren copiades a finals del segle XIV, probablement entre 1396 i 1399.

Algunes es poden enquadrar dintre del corrent estilístic de l'Ars Nova, tot i que altres

semblen testimoniar dates de composició més antigues. Només 2 de les 10 peces estan

recollides en altres fonts. Al segle XX, a més dels importants estudis musicològics que

s'hi van dedicar, aquestes cançons van despertar l'interès de nombrosos intèrprets de

música antiga, entre ells Jordi Savall, els conjunts Micrologus, Ensemble Unicorn,

Theatrum Instrumentorum, l'Osnabrück Jugend Chor, el Studio der Frühen Musik,

dirigit per Thomas Binkley, Alla Francesca i la Capella de Ministrers, i fins i tot la

Companyia Elèctrica Dharma.

25

És un licor d'herbes destil·lat de 31° de graduació alcohòlica, elaborat a partir d'aigua,

sucre, alcohol i dotze herbes entre elles la farigola, el ginebró, l'espígol, la canyella, el

clavell d'espècia i els coriandres.

Segons la tradició va ser creat pels monjos benedictins del Monestir de Montserrat, a

partir d'herbes de la muntanya de

Montserrat, amb la intenció que fos un

remei estomacal. El cert és que el seu

origen és incert, però se sap que es fa

servir la mateixa tècnica per la seva

elaboració des de fa dos-cents o tres-cents

anys.

En un principi la producció es destinava al

consum propi i al dels pelegrins que visitaven el monestir, però donada la creixent

popularitat que va assolir per les seves propietats estomacals es va començar a

comercialitzar.

Des de l'any 2011 les Aromes de Montserrat es produeixen, juntament amb la resta de

begudes tradicionals elaborades des d'antic al monestir (ratafia, herbes, licor d'avellana i

crema catalana) a la fàbrica de l'Anís del Mono de Badalona, propietat del Grupo

Osborne

26

Des de la fundació del Monestir de

Montserrat, en el segle XI, consta ja

l'existència d’obres manuscrites i, des del

segle XII, Montserrat va tenir el seu propi

scriptorium, molt actiu als segles XIV i XV.

La inauguració d'un taller tipogràfic a

Montserrat, promogut per l'abat Cisneros

l'any 1499, va afavorir la difusió cultural del monestir. Durant els segles XVII i AVIÏ, la

biblioteca va créixer i va diversificar els seus fons fins a arribar a reunir, segons consta,

milers d'obres en les seves prestatgeries. El moment més tràgic de la seva història va

ocórrer durant les guerres napoleòniques, quan en 1811 el monestir va ser destruït i es

va perdre la major part del seu tresor bibliogràfic.

La biblioteca actual té el seu inici a finals del segle XIX i, de manera particular, va

créixer durant l'abadiat del d'Antoni Maria Marcet (1913-1946). En pocs anys el fons de

la biblioteca va passar de quinze mil volums a la xifra aproximada de cent cinquanta

mil. La guerra civil espanyola, primer, i, després, la segona guerra mundial van

interrompre o si més no van dificultar les adquisicions. Posteriorment, en els últims

decennis, ha estat possible duplicar els seus fons.

27

El treball del Monestir de Montserrat ens agradat molt fer-lo, perquè em aprés moltes

coses sobre el monestir com per exemple el rosari, de les que no sabíem ni que

existien.

El vocabulari era bastant fàcil de entendre però, em trobat algunes paraules que com

no sabíem el seu significat hem buscat al diccionari.

Hem trobat molta informació, ja que és un monument molt important dins de les

nostres terres.

Ens han sorprès molt algunes imatges perquè són espectaculars.

28