MIRADOR DEL RIU MIRADOR DEL RÍOEs tracta d’un edifici rural, probablement del segle XVII,...
1
MIRADOR DEL RIU MIRADOR DEL RÍO El medi físic de la comarca de la Safor es caracteritza per la fèrtil planura costanera que s’estén oberta fins al mar, prote- gida pel cinturó muntanyós que la flanqueja pel sud-oest. Una orografia i clima excepcionals, juntament amb el riu Serpis o Alcoi i el seu afluent, el Vernis- sa, han afavorit la implantació d’un sistema d’irrigació que ha fet possible el desenvolupament al llarg de la història de cultius intensius de regadiu en aquest ubèrrim territori. El medio físico de la comarca de la Safor se caracteriza por la fértil llanura costera que se extiende hasta el mar, protegida por el cinturón montañoso que la flanquea por el sudoeste. Una orografía y clima excepcionales, que junto al río Serpis o Alcoi y su afluente, el Vernissa, han favorecido la implantación de un sistema de irrigación que ha hecho posible el desarrollo a lo largo de la historia de cultivos intensivos de regadío en este ubérrimo territorio. EL PAISATGE AGRI L’evolució històrica dels cultius a la nostra comarca La comarca de la Safor ha sigut històricament un territori eminentment agrícola, gràcies a unes extraordinàries condicions geogràfiques i mediambientals, així com al complex siste- ma hidràulic. La Hispània romana consolidà les grans fin- ques rústiques, les villae, desenvolupant i millorant espais agropecuaris del món iber. En aquestes villae a més dels cultius hi havia diferents espais residencials i complexos ar- tesanals per a la transformació i emmagatze- mament dels excedents agrícoles. A la Safor hi ha documentades un bon nombre d’aquest tipus d’explotacions, com la vil·la romana de la Campina-Catorzena a Potries, on l’olivera, la vinya i el cereals eren predominants. L’islam heretà els models d’explotació i els cul- tius del món romà. També van introduir altres cultius (carxofa, garrofes, albergina, taronges, EL PAISAJE AGRIO La evolución histórica de los cultivos en nuestra comarca La comarca de la Safor ha sido históricamente un territorio eminentemente agrícola, gracias a unas extraordinarias condiciones geográficas y medioambientales, así como al complejo sistema hidráulico. La Hispania romana consolidó las grandes fincas rústicas, las villae, desarrollando y mejorando espacios agropecuarios del mundo ibero. En estas villae, además de los cultivos, había diferentes espacios residenciales y complejos artesanales para la transformación y almacenamiento de los excedentes agrícolas. En la Safor hay documentadas un buen número de este tipo de explotaciones como la villa romana de la Campina-Catorzena en Potries, donde el olivo, la vid y los cereales eran predominantes. El islam heredó los modelos de explotación y los cultivos del mundo romano. También introdujeron otros cultivos (alcachofa, algarrobas, berenjena, arròs o canya de sucre) i establiren sofisticats sistemes d’irrigació que milloraren la produc- ció. Quan, a mitjan segle XIII, els catalanoara- gonesos van conquistar les terres de la Safor, trobaren un paisatge agrari amb una extensa xarxa de séquies i fèrtils camps, la qual cosa els va permetre desenvolupar un vertader po- licultiu. Aquest paisatge comarcal es veurà alterat amb la introducció de la canya de sucre, a princi- pis del segle XV. Comencen a dedicar-se àm- plies zones a la canya dolça, per això els sen- yors territorials van fer importants obres de millora de les infraestructures hidràuliques i de les indústries de transformació, els trapigs i els enginys. La canya, fins al segle XVII, va convertir la Safor en un dels centres de pro- ducció i explotació sucrera més importants d’Europa. L’expulsió dels moriscos l’any 1609 i la competència del sucre produït a les colò- nies d’Amèrica van ser l’inici del progressiu declivi. naranjas, arroz o caña de azúcar) y establecieron sofisticados sistemas de irrigación que mejoraron la producción. Cuando, a mediados siglo XIII, los catalanoaragoneses conquistaron las tierras de la Safor, encontraron un paisaje agrario con una extensa red de acequias y fértiles campos, lo cual les permitió desarrollar un verdadero policultivo. Este paisaje comarcal se verá alterado con la introducción de la caña de azúcar, a principios del siglo XV. Empiezan a dedicarse amplias zonas a la caña dulce, por eso los señores territoriales hicieron importantes obras de mejora de las inaestructuras hidráulicas y de las industrias de transformación, los trapiches y los ingenios. La caña, hasta el siglo XVII, convirtió la Safor en uno de los centros de producción y explotación azucarera más importantes de Europa. La expulsión de los moriscos el año 1609 y la competencia del azúcar producido en las colonias de América fueran el inicio del progresivo declive. Al segle XVIII valencià comença a desenvolu- par-se una important activitat tèxtil associada a la producció sedera. El cultiu de la morera, la fulla de la qual s’utilitza per a alimentar els cucs de seda, encara que ja era present als se- gles anteriors, experimentarà un considerable augment a la comarca, però també es pro- dueix l’expansió del cultiu de l’arròs. Durant el segle XIX la producció d’arròs augmentarà, en detriment del de la morera. Però, sobre tot, al segle XIX es desenvoluparà el cultiu de la vinya, amb una importantíssima producció a la nostra comarca de pansa moscatel. Plagues com la filoxera o el mildiu faran de la vinya un cultiu residual des de les primeres dècades del segle XX. Durant la segona meitat del segle XIX assistim a la introducció del taronger, primer de mane- ra esporàdica (a Potries en 1854 tant sols hi ha un camp de tarongers de dues fanecades) i després ocuparà la major part de les terres de regadiu tradicional. La gran demanda europea farà proliferar els cultius de cítrics fins ara que constitueix pràcticament un monocultiu. En el siglo XVIII valenciano empieza a desarrollarse una importante actividad textil asociada a la producción sedera. El cultivo de la morera, cuya hoja se utiliza para alimentar los gusanos de seda, aunque presente en siglos anteriores, experimentará un considerable aumento en la comarca, pero también se produce la expansión del cultivo del arroz. Durante el siglo XIX la producción de arroz aumentará en detrimento del de la morera. Pero, sobre todo, en el siglo XIX se desarrollará el cultivo de la viña, con una importantísima producción en esta comarca de pasa moscatel. Plagas como la filoxera o el mildiu haran de la viña un cultivo residual ya desde las primeras décadas del siglo XX. Durante la segunda mitad del siglo XIX asistimos a la introducción del naranjo, primero de manera esporádica (en Potries tan solo hay un campo de naranjos de dos hanegadas en 1854), ocupando después la mayor parte de las tierras de regadío tradicional. La gran demanda europea hará proliferar los cultivos de cítricos hasta ahora que constituye prácticamente un monocultivo. El Ventura Casa Alfàs La Creu Ador SERRA D’ADOR SERRA GROSSA MASSÍS DEL MONDÚVER SERRA FALCONERA Les Quintanes Penya de Poquet El Castell Palma de Gandia Plà de Marxuquera Alt de Badall Casa de Catufa o Mercadera Casa de la Parà o dels Frares Real de Gandia Gandia Almoines Beniarjó Beniflá Molí Nou Tossal de les Botes Tossal de Les Quintanes TRAPIG CASA DE L’ALFÀS Es tracta d’un edifici rural, probablement del segle XVII, destinat a la transformació de la can- ya dolça en sucre. El procés s’iniciava en la recollida de les canyes al camp el mes de novem- bre, després es transportaven al trapig, on es trossejaven i trituraven per extraure el suc. Per a triturar les canyes s’utilitzava una gran mola de pedra, accionada normalment per la força d’un animal, encara que en altres indústries, conegudes com enginys, s’aprofitava la força hidràulica per accionar els trulls que trituraven les canyes. El suc es dipositava en recipients de coure i es posaven al foc fins que adquiria l’anomenat punt de sucre. Aquest líquid després es transvasava a uns recipients cònics de fang cuit, denominats “formes de sucre”, on es deixava reposar un mes aproximadament perquè cristal·litzara el sucre. TRAPICHE CASA DEL ALFÀS Se trata de un edificio rural, probablemente del siglo XVII, destinado a la transformación de la caña dulce en azúcar. El proceso se iniciaba con la recogida de las cañas en el campo durante el mes de noviembre, después se transportaban al trapiche, donde se troceaban y trituraban para extraer el jugo. Para triturar las cañas se utilizaba una gran muela de piedra, accionada normalmente por la fuerza de un animal, aunque en otras industrias, conocidas como ingenios, se aprovechaba la fuerza hidráulica para accionar los trujales que trituraban las cañas. El jugo se depositaba en recipientes de cobre que a su vez se ponían en el fuego hasta que adquiría el llamado punto de azúcar. Este líquido después se transvasaba a unos recipientes cónicos de barro cocido, denominados “formas de azúcar”, donde se dejaba reposar un mes aproximadamente para que cristalizara el azúcar. FAUNA Al riu i a les fonts que l’alimenten podem trobar, en- tre d’altres invertebrats aquàtics, la gamba gavatxa (Dugastella valentina), un endemisme valencià. En aquest espai també hi ha espècies faunístiques aquàtiques de gran interés, com ara el caragol aquàtic (Melanopsis dufouri), la rana comú (Rana perezi), la més nombrosa dels amfibis, la colobra viperina (Na- trix maura), la bagra ibèrica (Leuciscus pyrenaicus), el barb comú (Barbus bocagei) i l’anguila (Anguilla anguilla), entre altres més comunes. En els rabejos i assuts no serà difícil descobrir la polla d’aigua (Galli- nula chloropus) i la bussejadora rata d’aigua (Arvico- la sapidus). En les zones amb més corrent i sobre les pedres que emergeixen de l’aigua trobarem la cueta blanca (Motacilla alba) i la cueta torrentera (Mota- cilla cinerea) per a la qual el riu constitueix un dels pocs llocs de cria de la comarca. En les branques de la vegetació pròxima a l’aigua se situa el blauet (Al- cedo ahis). Els vessants muntanyosos i el canó fluvial mostren multitud d’aus com l’àguila reial (Aquila chrysaetos), l’àguila de panxa blanca (Hieraetus fasciatus) i el duc (Bubo bubo). FLO De la vegetació de ribera que apareix al costat del llit del riu Serpis destaca el xop (Populus nigra) i en menys proporció l’àlber blanc (Populus alba), els dos caducifolis. Diverses espècies de salzes (Salix eleagnos, S. agilis) estan també presents en alguns trams del riu, així com l’abundant baladre (Nerium oleander). Juntament amb aquest resulta fàcil trobar el tamariu o tamarinde (Tamarix gallica) i l’esbarzer (Rubus ulmifolius). Seguint el curs del riu, abunden les formacions monoespecíficas de canya (Arundo donax) i, molt prop del corrent, apareix el canyís (Phragmites australis), un tipus de canya més es- tilitzada que requereix la presència d’aigua. Ocu- pant el mateix nínxol ecològic del riu és fàcil trobar l’espadanya o bova (Typha latifolia) i a la vora és freqüent vore els créixens (Roripa nasturtium-aqua- ticum), l’api bastard (Apium nodiflorum) i, engrun- sant-se a favor del corrent, les espigues d’aigua (Po- tamogeton natans i P. pectinatus). FAUNA En el río y en las fuentes que lo alimenten podemos en- contrar, entre otros invertebrados acuáticos, la gamba gabacha o de agua dulce (Dugastella valentina), un en- demismo valenciano. En este espacio también hay especies faunísticas acuáticas de gran interés, como el caracol acuático (Melanopsis dufouri), la rana común (Rana perezi), la más numerosa de los anfibios, la culebra viperina (Natrix maura), el cachuelo ibérico (Leuciscus pyrenaicus), el barbo común (Barbus bocagei) y la anguila (Anguilla anguilla), entre otros más comunes. En los remansos y azudes no será difícil descubrir la polla de agua (Gallinula chloropus) y la buceadora rata de agua (Arvicola sapidus). En las zonas con más corriente y sobre las piedras que emergen del agua encontraremos la lavandera blanca (Motacilla alba) y la lavandera cascadeña (Motacilla cinerea) para la que el río constituye uno de los pocos lugares de cría de la comarca. En las ramas de la vegetación cercana al agua se sitúa el martín pescador (Alcedo ahis). Las vertientes montañosas y el cañón fluvial muestran multitud de aves como el águila real (Aquila chrysaetos), el águila de tripa blanca (Hieraetus fasciatus) y el búho real (Bubo bubo). FLO De la vegetación de ribera que aparece junto al cauce del río destaca el chopo (Populus nigra) y en menos proporción el álamo blanco (Populus alba), los dos caducifolios. Diversas especies de sauces (Salix eleagnos, S. fragilis) están también presentes en algunos tramos del río, así como la abundante adelfa (Nerium oleander). Junto a ésta resulta fácil encontrar el tamarisco o tamarindo (Tamarix gallica) y la zarzamora (Rubus ulmifolius). Siguiendo el curso del río, abundan las formaciones monoespecíficas de caña (Arundo donax) y, muy cerca de la corriente, aparece el cañizo (Phragmites australis), un tipo de caña más estilizada que requiere la presencia de agua. Ocupando el mismo nicho ecológico del río es fácil encontrar la espadaña o enea (Typha latifolia) y en la orilla es ecuente ver el berro (Roripa nasturtium- aquaticum), el apio bastardo (Apium nodiflorum) y, meciéndose a favor de la corriente, las espigas de agua (Potamogeton natans y P. pectinatus). Polla d’aigua / Polla de agua Colobra viperina / Culebra viperina Esbarzer / Zarzamora Blauet / Martín pescador Barb comú /Barbo común
Transcript of MIRADOR DEL RIU MIRADOR DEL RÍOEs tracta d’un edifici rural, probablement del segle XVII,...
MIRADOR DEL RIU MIRADOR DEL RÍOEl medi físic de la comarca de
la Safor es caracteritza per la fèrtil planura costanera que
s’estén oberta fins al mar, prote-gida pel cinturó muntanyós que
la flanqueja pel sud-oest. Una orografia i clima excepcionals, juntament amb el riu Serpis o
Alcoi i el seu afluent, el Vernis-sa, han afavorit la implantació
d’un sistema d’irrigació que ha fet possible el desenvolupament
al llarg de la història de cultius intensius de regadiu en aquest
ubèrrim territori.
El medio físico de la comarca de la Safor se caracteriza por la fértil llanura costera que se
extiende hasta el mar, protegida por el cinturón montañoso que
la flanquea por el sudoeste. Una orografía y clima excepcionales,
que junto al río Serpis o Alcoi y su afluente, el Vernissa, han
favorecido la implantación de un sistema de irrigación que ha hecho posible el desarrollo a lo largo de la historia de cultivos
intensivos de regadío en este ubérrimo territorio.
EL PAISATGE AGRARI L’evolució històrica dels cultius a la nostra comarcaLa comarca de la Safor ha sigut històricament un territori eminentment agrícola, gràcies a unes extraordinàries condicions geogràfiques i mediambientals, així com al complex siste-ma hidràulic.
La Hispània romana consolidà les grans fin-ques rústiques, les villae, desenvolupant i millorant espais agropecuaris del món iber. En aquestes villae a més dels cultius hi havia diferents espais residencials i complexos ar-tesanals per a la transformació i emmagatze-mament dels excedents agrícoles. A la Safor hi ha documentades un bon nombre d’aquest tipus d’explotacions, com la vil·la romana de la Campina-Catorzena a Potries, on l’olivera, la vinya i el cereals eren predominants.
L’islam heretà els models d’explotació i els cul-tius del món romà. També van introduir altres cultius (carxofa, garrofes, albergina, taronges,
EL PAISAJE AGRARIO La evolución histórica de los cultivos en nuestra comarcaLa comarca de la Safor ha sido históricamente un territorio eminentemente agrícola, gracias a unas extraordinarias condiciones geográficas y medioambientales, así como al complejo sistema hidráulico.
La Hispania romana consolidó las grandes fincas rústicas, las villae, desarrollando y mejorando espacios agropecuarios del mundo ibero. En estas villae, además de los cultivos, había diferentes espacios residenciales y complejos artesanales para la transformación y almacenamiento de los excedentes agrícolas. En la Safor hay documentadas un buen número de este tipo de explotaciones como la villa romana de la Campina-Catorzena en Potries, donde el olivo, la vid y los cereales eran predominantes.
El islam heredó los modelos de explotación y los cultivos del mundo romano. También introdujeron otros cultivos (alcachofa, algarrobas, berenjena,
arròs o canya de sucre) i establiren sofisticats sistemes d’irrigació que milloraren la produc-ció. Quan, a mitjan segle XIII, els catalanoara-gonesos van conquistar les terres de la Safor, trobaren un paisatge agrari amb una extensa xarxa de séquies i fèrtils camps, la qual cosa els va permetre desenvolupar un vertader po-licultiu.
Aquest paisatge comarcal es veurà alterat amb la introducció de la canya de sucre, a princi-pis del segle XV. Comencen a dedicar-se àm-plies zones a la canya dolça, per això els sen-yors territorials van fer importants obres de millora de les infraestructures hidràuliques i de les indústries de transformació, els trapigs i els enginys. La canya, fins al segle XVII, va convertir la Safor en un dels centres de pro-ducció i explotació sucrera més importants d’Europa. L’expulsió dels moriscos l’any 1609 i la competència del sucre produït a les colò-nies d’Amèrica van ser l’inici del progressiu declivi.
naranjas, arroz o caña de azúcar) y establecieron sofisticados sistemas de irrigación que mejoraron la producción. Cuando, a mediados siglo XIII, los catalanoaragoneses conquistaron las tierras de la Safor, encontraron un paisaje agrario con una extensa red de acequias y fértiles campos, lo cual les permitió desarrollar un verdadero policultivo.
Este paisaje comarcal se verá alterado con la introducción de la caña de azúcar, a principios del siglo XV. Empiezan a dedicarse amplias zonas a la caña dulce, por eso los señores territoriales hicieron importantes obras de mejora de las infraestructuras hidráulicas y de las industrias de transformación, los trapiches y los ingenios. La caña, hasta el siglo XVII, convirtió la Safor en uno de los centros de producción y explotación azucarera más importantes de Europa. La expulsión de los moriscos el año 1609 y la competencia del azúcar producido en las colonias de América fueran el inicio del progresivo declive.
Al segle XVIII valencià comença a desenvolu-par-se una important activitat tèxtil associada a la producció sedera. El cultiu de la morera, la fulla de la qual s’utilitza per a alimentar els cucs de seda, encara que ja era present als se-gles anteriors, experimentarà un considerable augment a la comarca, però també es pro-dueix l’expansió del cultiu de l’arròs. Durant el segle XIX la producció d’arròs augmentarà, en detriment del de la morera. Però, sobre tot, al segle XIX es desenvoluparà el cultiu de la vinya, amb una importantíssima producció a la nostra comarca de pansa moscatel. Plagues com la filoxera o el mildiu faran de la vinya un cultiu residual des de les primeres dècades del segle XX.
Durant la segona meitat del segle XIX assistim a la introducció del taronger, primer de mane-ra esporàdica (a Potries en 1854 tant sols hi ha un camp de tarongers de dues fanecades) i després ocuparà la major part de les terres de regadiu tradicional. La gran demanda europea farà proliferar els cultius de cítrics fins ara que constitueix pràcticament un monocultiu.
En el siglo XVIII valenciano empieza a desarrollarse una importante actividad textil asociada a la producción sedera. El cultivo de la morera, cuya hoja se utiliza para alimentar los gusanos de seda, aunque presente en siglos anteriores, experimentará un considerable aumento en la comarca, pero también se produce la expansión del cultivo del arroz. Durante el siglo XIX la producción de arroz aumentará en detrimento del de la morera. Pero, sobre todo, en el siglo XIX se desarrollará el cultivo de la viña, con una importantísima producción en esta comarca de pasa moscatel. Plagas como la filoxera o el mildiu haran de la viña un cultivo residual ya desde las primeras décadas del siglo XX.
Durante la segunda mitad del siglo XIX asistimos a la introducción del naranjo, primero de manera esporádica (en Potries tan solo hay un campo de naranjos de dos hanegadas en 1854), ocupando después la mayor parte de las tierras de regadío tradicional. La gran demanda europea hará proliferar los cultivos de cítricos hasta ahora que constituye prácticamente un monocultivo.
El Ventura
Casa Alfàs
La Creu
Ador
SERRA D’ADOR SERRA GROSSA MASSÍS DEL MONDÚVER SERRA FALCONERA
Les Quintanes
Penya de Poquet
El Castell
Palma de Gandia
Plà de Marxuquera
Alt de Badall Casa de Catufa o Mercadera
Casa de la Parà o dels Frares
Real de Gandia
Gandia
Almoines
Beniarjó
Beniflá
Molí NouTossal
de les Botes
Tossal deLes Quintanes
TRAPIG CASA DE L’ALFÀSEs tracta d’un edifici rural, probablement del segle XVII, destinat a la transformació de la can-ya dolça en sucre. El procés s’iniciava en la recollida de les canyes al camp el mes de novem-bre, després es transportaven al trapig, on es trossejaven i trituraven per extraure el suc. Per a triturar les canyes s’utilitzava una gran mola de pedra, accionada normalment per la força d’un animal, encara que en altres indústries, conegudes com enginys, s’aprofitava la força hidràulica per accionar els trulls que trituraven les canyes. El suc es dipositava en recipients de coure i es posaven al foc fins que adquiria l’anomenat punt de sucre. Aquest líquid després es transvasava a uns recipients cònics de fang cuit, denominats “formes de sucre”, on es deixava reposar un mes aproximadament perquè cristal·litzara el sucre.
TRAPICHE CASA DEL ALFÀSSe trata de un edificio rural, probablemente del siglo XVII, destinado a la transformación de la caña dulce en azúcar. El proceso se iniciaba con la recogida de las cañas en el campo durante el mes de noviembre, después se transportaban al trapiche, donde se troceaban y trituraban para extraer el jugo. Para triturar las cañas se utilizaba una gran muela de piedra, accionada normalmente por la fuerza de un animal, aunque en otras industrias, conocidas como ingenios, se aprovechaba la fuerza hidráulica para accionar los trujales que trituraban las cañas. El jugo se depositaba en recipientes de cobre que a su vez se ponían en el fuego hasta que adquiría el llamado punto de azúcar. Este líquido después se transvasaba a unos recipientes cónicos de barro cocido, denominados “formas de azúcar”, donde se dejaba reposar un mes aproximadamente para que cristalizara el azúcar.
FAUNA Al riu i a les fonts que l’alimenten podem trobar, en-tre d’altres invertebrats aquàtics, la gamba gavatxa (Dugastella valentina), un endemisme valencià.En aquest espai també hi ha espècies faunístiques aquàtiques de gran interés, com ara el caragol aquàtic (Melanopsis dufouri), la rana comú (Rana perezi), la més nombrosa dels amfibis, la colobra viperina (Na-trix maura), la bagra ibèrica (Leuciscus pyrenaicus), el barb comú (Barbus bocagei) i l’anguila (Anguilla anguilla), entre altres més comunes. En els rabejos i assuts no serà difícil descobrir la polla d’aigua (Galli-nula chloropus) i la bussejadora rata d’aigua (Arvico-la sapidus). En les zones amb més corrent i sobre les pedres que emergeixen de l’aigua trobarem la cueta blanca (Motacilla alba) i la cueta torrentera (Mota-cilla cinerea) per a la qual el riu constitueix un dels pocs llocs de cria de la comarca. En les branques de la vegetació pròxima a l’aigua se situa el blauet (Al-cedo atthis).Els vessants muntanyosos i el canó fluvial mostren multitud d’aus com l’àguila reial (Aquila chrysaetos), l’àguila de panxa blanca (Hieraetus fasciatus) i el duc (Bubo bubo).
FLORADe la vegetació de ribera que apareix al costat del llit del riu Serpis destaca el xop (Populus nigra) i en menys proporció l’àlber blanc (Populus alba), els dos caducifolis. Diverses espècies de salzes (Salix eleagnos, S. fragilis) estan també presents en alguns trams del riu, així com l’abundant baladre (Nerium oleander). Juntament amb aquest resulta fàcil trobar el tamariu o tamarinde (Tamarix gallica) i l’esbarzer (Rubus ulmifolius). Seguint el curs del riu, abunden les formacions monoespecíficas de canya (Arundo donax) i, molt prop del corrent, apareix el canyís (Phragmites australis), un tipus de canya més es-tilitzada que requereix la presència d’aigua. Ocu-pant el mateix nínxol ecològic del riu és fàcil trobar l’espadanya o bova (Typha latifolia) i a la vora és freqüent vore els créixens (Roripa nasturtium-aqua-ticum), l’api bastard (Apium nodiflorum) i, engrun-sant-se a favor del corrent, les espigues d’aigua (Po-tamogeton natans i P. pectinatus).
FAUNA En el río y en las fuentes que lo alimenten podemos en-contrar, entre otros invertebrados acuáticos, la gamba gabacha o de agua dulce (Dugastella valentina), un en-demismo valenciano. En este espacio también hay especies faunísticas acuáticas de gran interés, como el caracol acuático (Melanopsis dufouri), la rana común (Rana perezi), la más numerosa de los anfibios, la culebra viperina (Natrix maura), el cachuelo ibérico (Leuciscus pyrenaicus), el barbo común (Barbus bocagei) y la anguila (Anguilla anguilla), entre otros más comunes. En los remansos y azudes no será difícil descubrir la polla de agua (Gallinula chloropus) y la buceadora rata de agua (Arvicola sapidus). En las zonas con más corriente y sobre las piedras que emergen del agua encontraremos la lavandera blanca (Motacilla alba) y la lavandera cascadeña (Motacilla cinerea) para la que el río constituye uno de los pocos lugares de cría de la comarca. En las ramas de la vegetación cercana al agua se sitúa el martín pescador (Alcedo atthis).Las vertientes montañosas y el cañón fluvial muestran multitud de aves como el águila real (Aquila chrysaetos), el águila de tripa blanca (Hieraetus fasciatus) y el búho real (Bubo bubo).
FLORADe la vegetación de ribera que aparece junto al cauce del río destaca el chopo (Populus nigra) y en menos proporción el álamo blanco (Populus alba), los dos caducifolios. Diversas especies de sauces (Salix eleagnos, S. fragilis) están también presentes en algunos tramos del río, así como la abundante adelfa (Nerium oleander). Junto a ésta resulta fácil encontrar el tamarisco o tamarindo (Tamarix gallica) y la zarzamora (Rubus ulmifolius). Siguiendo el curso del río, abundan las formaciones monoespecíficas de caña (Arundo donax) y, muy cerca de la corriente, aparece el cañizo (Phragmites australis), un tipo de caña más estilizada que requiere la presencia de agua. Ocupando el mismo nicho ecológico del río es fácil encontrar la espadaña o enea (Typha latifolia) y en la orilla es frecuente ver el berro (Roripa nasturtium-aquaticum), el apio bastardo (Apium nodiflorum) y, meciéndose a favor de la corriente, las espigas de agua (Potamogeton natans y P. pectinatus).
Polla d’aigua / Polla de agua
Colobra viperina / Culebra viperina
Esbarzer / Zarzamora
Blauet / Martín pescador
Barb comú /Barbo común
