Memòria del propi procés de coaching

Inicio el procés amb l'objectiu de ser mare. Al cap de poc, fent-me la pregunta "Realment desitjo ser mare en aquest moment de la meva vida?", me n'adono que tinc un objectiu prioritari: el de ser coherent amb mi mateixa. 

En l'àmbit de parella, fent una constel.lació, apareix que estic situada a la dreta del meu marit. Des de llavors que hem canviat aquests posició i que el puc reconéixer com a igual. Ara em situo a la seva esquerra, a taula, per passejar... També m'he adonat de les diferències de convencions entre els nostres sistemes de procedència. He descobert que podem decidir des del nostre estat adult quina convenció adoptem. Em serveix la frase: "Miro amb bons ulls el teu sistema i dic no a la teva bona consciència". Això ha tret tensió en la relació. També m'ha servit participar en constel.lacions on apareixien frases com "Jo sóc com tu", "T'accepto tal i com ets", o mirar als seus pares i dir-los "Gràcies".

En l'àmbit dels fills, vaig tenir un avortament fa cinc anys. A partir d'una constel.lació dels estats Pare, Adult i Nen, vaig descobrir que el procès de dol havia quedat truncat i que necessitava alguna cosa material relacionada amb el nadó per a completar el dol. Vaig recuperar una carpeta on hi havia el quadern de l'embarassada i un llibret sobre les etapes de l'embaràs. Abans de la constel.lació, no podia mirar aquesta carpeta. Era massa dolorós. Ara puc agafar-la, obrir-la i mirar el dibuix d'un fetus. Li puc dir "Gràcies per aparéixer a les nostres vides". "Em quedo en aquesta vida per un temps més". La tristesa m'ha acompanyat durant aquest temps. També he descobert que les poques ganes que tenia de fer coses estaven relacionades amb aquest dol incabat.

En l'àmbit dels pares, els puc veure més grans que jo, els puc mirar amb el mateix amor. Tantmateix em mancava donar un pas: dir-los "Gràcies".

En l'àmbit de família, m'ha ajudat molt fer el genograma. M'ha portat a apropar-me, a fer preguntes sobre el sistema, a cercar fotos, a cercar els exclosos. El dia dels difunts, per mi, ha pres un significat nou. És un dia per recordar els exclosos, els no nascuts i els difunts. Per mi és important de fer una missa o un ritual per al seu reconeixement. Quan algú de la família malparla d'un altre membre, abans callava, però ara li recordo les conseqüències.

En l'àmbit laboral, estava força contenta fins que una companya de feina decideix marxar i la direcció ho soluciona assignant-me a mi la feina d'aquesta companya sens treure'm res del que jo ja portava. El repte al que m'enfronto és poder dir a la direcció que assumeixo la meva part de

responsabilitat i deixo amb ells la seva part. Primer em sentia molt trista, decebuda. Després rebel per la injustícia d'aquesta situació. Necessitava posar-me en l'estat de l'Adult. Les eines que m'han ajudat han estat un parell de constel.lacions organitzacionals, entendre les dinàmiques de jocs psicològics, entendre el triangle dramàtic (on m'adono que he estat fent de salvadora per a passar a ser víctima), fer conscients els meus impulsors principals (sigues complaent, vés depressa i sigues perfecta), veure el conte (la ventafocs) , fer conscient el guió de vida (fins que), i el meu sistema de carícies. Amb tots aquests elements començo a reconéixer els exclosos d'aquest sistema i a contactar amb aquests per dir-los que els devem molt. Detecto que em fico en jocs psicològics amb els usuaris, en els quals entro com a salvadora i acabo essent víctima. Tantmateix, cada vegada en sóc més conscient i aprenc a no entrar en el joc. No em cal salvar ningú si no m'ho demanen, si no em ve de gust. No em cal agafar tasques que no em pertoquen. Començo a canviar el meu sistema de carícies . Em dono carícies positives incondicionals, deixo d'acceptar carícies negatives, tot i que aquí tinc una mica més de dificultats. El que ha marcat una diferència ha estat quan he enviat als meus caps la següent declaració: "Prenc la meva part de responsabilitat i deixo amb vosaltres la vostra part". Hi ha una reunió convocada per parlar d'aquest tema. Em serveix el recurs de deixar-ho en mans de Déu i visualitzar que hi ha un canvi positiu per a tots.

Memòria del procés d'acompanyament a un coachee

El meu coachee és l'Abel Munts. L'Abel té 56 anys, és d'orígen veneçolà, és un empresari emeprenedor, assessor en finances i coach. Fins al juny de 2014 ha estat treballant com a assesor a Moscou. Al juny ha vingut a Barcelona a explorar el mercat empresarial i també s'ha mogut per Panamà. Veu oportunitats en aquest darrer país i des del setembre que s'hi instal·la per viure-hi i per a emprendre un nou negoci. L'objectiu de l'Abel és crear un servei de desenvolupament per a empreses on hi pugui incloure tant l'assessorament financer com el coaching. Vol que la seva nova feina l'apassioni.

Iniciem el procés de coaching amb aquest objectiu. Convenim de fer, en principi, tres sessions d'una hora de durada espaiades entre quinze dies i un mes. Contactem cada quinze dies per passar-nos les agendes i fixar dia i hora. Com que ell està a Panamà, fem les sessions per Skype. La modalitat de pagament la fem amb intercanvi de serveis. Jo rebo a canvi tres sessions de coaching. 

Fem la primera sessió el 10/11/2014. El que l'Abel vol emportar-se'n d'aquesta sessió és veure com està ell respecte al seu obtjectiu. Li proposo de treballar amb una imatge. Ell m'aporta una fotografia d'una paisatge: el Matxu-Pitxu. En aquesta fotografia apareixen les runes d'un poblat, un turó al fons del poblat, i una muntanya molt alta a la dreta del turó. Li demano a on està situat ell i a on l'objectiu en la fotografia. Em comenta que està situat al cim del turó i que l'objectiu està al cim de la muntanya.  Veu que per arribar al seu objectiu li caldrà baixar del turó on està i escalar la muntanya. Això pot suposar un gran esforç. Tantmateix, al llarg de la conversa, se n'adona de què podria arribar al seu objectiu directament, connectant el turó amb la muntanya, sense haver de baixar per després tornar a pujar.  Per exemple, a través d'un pont, d'una tirolina... I això seria menys costós, però també és arriscat, ja que no ho ha fet mai abans. Tantmateix pot ser molt més apassionant. La imatge li serveix com a metàfora de com faria les coses, de la forma tradicional (baixar per després tornar a pujar) o bé d'una nova manera (travessat un pont o llançant-se amb una tirolina). En acabar la sessió l'Abel es compromet a explorar aquesta nova manera de fer les coses: veurà uns vídeos que parlen d'aquest tema, es deixarà portar per la seva creativitat, i seguirà coneixent la gent i els costums de Panamà.

En la segona sessió, el 26/11/2014, al cap de quinze dies, l'Abel ha fet els deures. Tantmateix, explica que es sent inquiet. Encara no veu ben bé com concretar aquest servei que li agradaria oferir. Hi ha massa possibilitats obertes i això li genera ansietat. Treballem novament sobre la imatge. Comenta que necessita una estructura per connectar el turó amb

la muntanya, i començar a avançar. L'estructura que més clara veu és un pont penjant de fusta i cordes que enllaçaria els dos extrems. Fem una visualització de com avançaria per aquest pont. En acabar la visualització, l'Abel es sent més tranquil. En acabar la sessió de coaching, l'Abel s'emporta la reflexió de concretar aquesta metàfora del pont i començar a donar estructura al seu projecte.

Fem la tercera sessió el 3/1/2015. L'Abel ha fet avanços des de la sessió anterior. Em comenta que ha trobat l'estructura que necessita: ha trobat una franquícia que ofereix una metodologia de coaching per a empreses. Aquest és el pont que estava cercant. S'ha comprat afiliat a aquesta franquícia i ja té un territori sobre la qual actuar. Fins i tot ja ha trobat una empresa, el primer client potencial. La setmana següent té una entrevista amb el director de recursos humans d'aquesta empresa. L'objectiu d'aquesta sessió és preparar l'entrevista. Li demano quins passos seguirà. Primer de tot, , estudiarà els perfils dels directius d'aquesta empresa a partir de la seva pàgina web, mirarà de descobrir els seus talents i utilitzarà la seva per orientar la seva metodologia a aquests perfils. En segon lloc vol mostrar-se segur davant del direrctor, explicant els avantatges del servei que ofereix. En acabar la sessió, l'Abel s'emporta claredat per fer aquests passos i la proposta de dibuixar-se creuant el pont. Ambdós ens quedem satisfets del procès que ha fet i ens felicitem.

Les debilitats que identifico són les meves pors a que no surti bé la sessió, o que el coachee no surti content de la sessió, que sigui el coachee el que porti les regnes de la conversa, no saber quines preguntes fer. També m'ha costat una mica definir el contracte marc. Tantmateix, en cada sessió m'he anat sentint més segura.

Les amenaces que percebo són les diferències en l'idioma amb el coachee, (per exemple, l'Abel es referia al "jefe de reclutamiento" com al cap de recursos humans), les diferències en el context seu i meu, la por a què la tecnologia falli (caigui la xarxa, no tingui l'Skype a punt...). També la dificultat per a fer una constel·lació via Skype amb els elements que tingui a mà el coachee.

Com a fortaleses meves, percebo que pregunto amb curiositat, que detecto els judicis del coachee i no li compro històries de víctima, que cada cop tinc més soltura per a dirigir la conversa de coaching, que manego la tecnologia i podem fer una bona sessió, que utilitzo la creativitat per adaptar-me a la situació (per exemple, fer la constel·lació a partir d'una imatge per comptes d'utilitzar objectes), que em deixo guiar per la intuïció.

Com a oportunitats que he deixat escapar, s'han presentat possibles clients que no m'he ofert a fer-los coaching.