Maldecapsa

lde

ca

ps

al C

ast

ell

M

alCastell

10

Marta Minella

Sebastià Serra

il·lustracions:

Primera edició: juliol 2012

© Marta Minella i Cendra, del text

© Sebastià Serra i Bonilla, de les il·lustracions i disseny

© d'aquesta edició, El Cep i la Nansa edicions i colla de Geganters de Vilanova

Aquesta edició ha comptat amb la col·laboració de

40è aniversari dels Gegants de la Geltrú

isbn : 978-84-92745-54-8

Dipòsit Legal: B- 20341-2012

Impressió:

MaldecapsalCastellMarta Minella

Sebastià Serra

il·lustracions:

1411Any Una contrada propera al mar. Dalt d’un turó i envoltat per una muralla

hi havia el castell de la Geltrú. Hi vivien el senyor feudal, que es deia Ulderich, i la seva muller, Guisla.

La vida hi era senzilla. Res de cavalls ni tropes de guerrers... Amb prou feines corrien gats pels carrers. Us deu sonar estrany... Però era un temps en què s’anava fent la viu-viu amb l’imprescindible per anar tirant.

En tot el recinte l’únic animal que no treballava ni se l’engreixava per cruspir-se’l es deia Raig. Era el gos que l’Ulderich va regalar a la Guisla per les seves noces. S’acabava de casar amb la donzella

més bonica i que lluïa la trena més llarga dels voltants. Volia que sempre tingués companyia i estès animada

dins aquelles gruixudes parets.

Haureu sentit a dir de l’Ulderich que era dur de caràcter i molt sever. El que li passava però era que li tocava patir de valent perquè a tothora la Guisla estava malalta. A ella, que era de terra endins, tanta humitat no li anava massa bé. Com veureu, aquest era l’únic maldecap que portava de bòlit tots els qui vivien dins el castell. Amb bona voluntat, uns i altres intentaven trobar el remei adequat.

Després de tres dies de pluja intensa, un pagès tot eixerit es presentà davant del senyor amb un cantiret d’aigua del seu pou. La Guisla assaborí amb gust l’aigua de pluja però la seva frescor li empitjorà més el mal de coll.

Malauradament el remei es va espessir massa i se li va encastar en tot el paladar. La dama va perdre per uns instants la respiració.

Llavors la dona del pagès no s’ho va pensar dues vegades i, decidida, s’acostà al palau. Oferia mitja dotzena d’ous de la seva gallina pigada. Calia que la reina fes de bon matí unes bones gàrgares amb les clares dels ous acompanyades de tres cullerades de mel.

A l’Ulderich ja li estava pujant la mosca al nas. Era urgent trobar una solució. Aquella mateixa tarda les campanes de l’església anunciaven que el pregoner estava a punt de parlar.Tothom s’aplegà al pati del castell. Des de dalt de l’escalinata proclamà: “El senyor exigeix que tots els habitants intentin, pel bé de tothom, trobar la manera d’ajudar la senyora”. El Raig també ho va escoltar amb cara abatuda.

Pocs dies després, els veïns del Palmerar van anar a collir palmes a la riera i en un tres i no res les van trenar per fer-li una estora per als seus delicats peus. Era la més flonja que mai s’havia teixit. Tenia quatre gruixos.

El primer d’estrenar-la va ser en Raig. S’hi va arraulir tan sols veure-la. Volia que la dama hi trobés la seva escalforeta quan sortís un instant del llit. Però aquella comoditat va durar poc, tan sols dues passes. A la tercera, la bonica sandàlia de la Guisla ja va quedar tota xopa. “Senyor meu! Hi ha goteres! Ara agafaré una pulmonia!”

I era ben cert: aquí i allà enormes gotellades travessaven l’antic sostre de fusta. Als terrissaires que fabricaven les teules els va tocar mantenir el forn viu nit i dia. Calien cent peces ben cuites per restaurar la teulada de l’estança dels senyors.Tota la sala s’omplí amb bastiments de troncs, fustes i cordills. “Quin enrenou i quina polseguera!”, seguia queixant-se i amb raó la Guisla, tot estossegant.

Fou llavors quan s’oferí el vinyater per portar la senyora a fer un volt. S’hi arribà amb la seva mula Pèl de rata. A l’Ulderich li semblà una bona idea l’oferiment de poder fer un bon canvi d’aires dalt d’aquell pacífic animal.

Acostumada a traginar cistells i farcells, la Pèl de rata no se sabia avenir de transportar tan bella figura. Trotava més lleugera que quan anava cap al camp, ja que s’estrenava en dur un gos entre les potes. Aquell passeig va ser tota una novetat també per a la Guisla.

Tothom quedava sorprès en veure-la rondar pels carrers de la muralla. A la segona cantonada ja li arribà l’olor de pa acabat de coure. Una noia, que sortia amb el seu manil cap a casa, li donà el pa rodó que hi duia i regalà al petit Raig un crostó ben torrat.

En tornar al castell, la Guisla es trobà que l’apotecari del carrer Major estava fent una visita a l’Ulderich. Li duia unes herbes remeieres per calmar el seu estat nerviós i l’obsequiava amb un ungüent balsàmic per tal que pogués fer unes bones fregues a la seva estimada.

Aquella idea animà el senyor, però la Guisla es negà a rebre cap massatge si abans no tenia el cos ben reconfortat: volia un sopar consistent abans de ficar-se al llit. “Però reiet meu, no vull més sopa de gallina amb fideus”, afegí.

Ràpidament la cuinera es desplaçà cames ajudeu-me torrent avall fins a la marina. Allà va aconseguir d’un pescador un bon lluç i un pop entortolligat per fer un bon brou.

A mitja nit, un grill tafaner aparegué pel finestral atret per l’olor delicada que desprenia la pell de la seva reina. L’animaló feia un soroll insuportable! Llavors el senyor feudal, destorbat en la seva intimitat, cridà “S’ha acabat!!! Demà mateix enlloc de cortinatges, amb fusta tancarem els finestrals!!!.

I així va ser. De matinada ja tornava a haver-hi enrenou. El fuster suava de valent. Era una feina molt entretinguda perquè calia prendre mides i cap finestra no tenia la mateixa forma. La Guisla, entristida, s’ho mirava. Com s’adormiria si no podia comptar els estels? També començava a perdre les esperances perquè cap remei no havia funcionat fins llavors.

Un bon dia, en Pau venia content com un gínjol de collir fusta per fer instruments. Era un noi molt espavilat i el seu enginy era conegut arreu. Va passar per davant del castell i va veure tot el tràfec i totes les corredisses que hi havia per trobar un remei per a la senyora.

En Raig, ben decidit, va voler aprofitar l’ocasió. Remenant la cua va guiar en Pau fins a sota el roser de la senyora perquè li toqués una cançó. Però en Pau, en lloc d’una melodia, cridà amb el seu somriure sorneguer “El que li cal a la Guisla és no tenir tant de corrent d’aire!”

L’endemà mateix el senyor féu portar en Pau a palau. Feia massa nits que no podia aclucar els ulls i el que li havia sentit dir l’havia desvetllat encara més. L’Ulderich l’escoltà amb atenció. En Pau digué: “Tots els refredats vénen per culpa dels corrents d’aire. Cal millorar el tancament de la portalada principal. A més, amb les baldes, si us hi fixeu, sempre cal que algú tanqui des de l’interior”.

I continuà amb posat seriós: ”Sou vosaltres qui us quedeu sempre a dins per por que no us prenguin el que és vostre. Avui mateix parlaré amb en Francesc, el ferrer, per treure d’una vegada l’enginy que em ronda pel cap. Hem de trobar la manera que no es filtri tant d’aire i que tot quedi ben assegurat. Així podreu sortir més sovint d’aquest palau tant ombrívol”.

No ho van tenir fàcil, però després de moltes proves...Van fer dues parts de ferro amb un dispositiu mòbil que s’accionava des de fora.

La més laboriosa va ser l’última peça, que calia que encaixés a la perfecció i que es pogués manipular: la clau.

Va ser així com amb imaginació i un ferrer es va forjar el primer pany... Aquell invent va ser revolucionari. Gràcies a en Pau del carrer del Bonaire uns nous aires bufaven per la Geltrú. L’Ulderich se sentia amo i senyor del castell, obrint i tancant la seva portalada. La senyora ja no es refredava i lluïa unes galtes ben vermelles. A qualsevol hora podies trobar-te la parella voltant com dos enamorats.

Ara ja sabeu per què es passegen l’Ulderich amb la seva clau gegant i la Guisla amb el seu mocador de punta. Com a testimoni de què aquesta història és ben certa tenim en Raig, el gos fidel, que va voler quedar petrificat a la barana del castell de la Geltrú en record d’aquells temps en què entre tots s’ajudaven i es prosperava de mica en mica.

ald

ec

ap

s a

l Ca

ste

llM

10

na contrada propera al mar.

Dalt d’un turó i envoltat per una

muralla hi havia el castell de la Geltrú.

Hi vivien el senyor feudal, que es deia

Ulderich, i la seva muller, Guisla.

La vida hi era senzilla. Res de

cavalls ni tropes de guerrers...

Amb prou feines corrien

gats pels carrers.

U