Llibertat, amnistia, estatuto ciutadanes per, des de la base, acumular les màximes forces i lluitar...

Montserrat Roig. La novel·listai periodista va morir ara fa vintanys, en plena maduresa literària.

Química per viure. L’Any Internacional dela Química retribueix la contribució d’aquestaciència al progrés i al benestar.

Xavier Montanyà. Amb el seu llibre «L’ornegre de la mort» denuncia la Nigèriadevastada per l’explotació del petroli.

Núm.2071. ■ Del 4 al 10 de novembre del 2011. ■ Any XLVI. www.presencia.cat

Llibertat,amnistia,estatut...Fa 40 anys de l’Assembleade Catalunya

PAU LANAO / MIQUEL TORNS

l 15 de desembre de 1970, ados quarts de vuit del matí,

del timbre de la porta va desper-tar Pere Portabella. La nit ante-rior havia tornat cansat del mo-nestir de Montserrat després deviure tres intensos dies mode-rant la tancada de tres-cents in-

Etel·lectuals, entre els quals hi ha-via Miró i Tàpies, que protesta-ven contra el Procés de Burgosque jutjava membres d’ETA deforma sumària. S’havia posat alllit amb un regust de victòria. Elsjerarques franquistes s’havienhagut d’empassar tant el ressòinternacional de l’acció com la

negociació entre dom Cassià Justi les autoritats perquè no hi ha-gués represàlies. Aquell dimartsesperava les reaccions de l’inte-rior, però a primera hora del matíes va trobar que Antoni Gutiér-rez Díaz (el Guti), el va fer aixecar.Primer per reconèixer-li que eldissabte abans s’havia equivocat

Fundada faquaranta anys,l’Assemblea deCatalunya vaunificar la lluitaantifranquista

L’assemblea d’

6 • PRESÈNCIA • Del 4 al 10 de novembre del 2011

DOSSIER

en considerar que l’únic front debatalla era urbà, amb la qual cosadesautoritzava l’anada a Mont-serrat, i després per valorar comun èxit la tancada va proposar-liaprofitar la inèrcia per crear unagran Assemblea de Catalunya.Sense caure en la nostàlgia, Por-tabella explica l’anècdota remar-

cant que la tancada de Montser-rat va actuar com a catalitzadorper concretar una vella aspiracióde la Coordinadora de Forces Po-lítiques de Catalunya (CCFPC)–creada al desembre del 1969 in-tegrada pel Moviment Socialistade Catalunya (MSC), ERC, FrontNacional de Catalunya (FNC),

PSUC i UDC, aplegava nomscom Josep Solé Barberà, RaimonObiols, Joan Cornudella, Fran-cesc de Borja Aragay o Josep An-dreu i Abelló– d’estructurar unorganisme unitari que canalitzésla lluita del poble contra un rè-gim escleròtic, però alhora peri-llós, que intentava compensar la

mala salut del dictador amb me-sures extremadament dures comla proclamació de l’estat d’ex-cepció. Joan Raventós explicavaque el Guti, Joan Cornudella iXavier Castellà van defensar laidea a la sortida d’una sessió de laCCFPC. Està demostrat que eldoctor Gutiérrez i Francesc (Qui-co) Vila-Abadal es van reunir alrestaurant la Punyalada del pas-seig de Gràcia per redactar l’es-borrany dels quatre punts pro-gramàtics: llibertat, amnistia, es-tatut d’autonomia, i coordina-ció de l’acció de tots els poblespeninsulars en la lluita democrà-tica i també que van portar laproposta a una reunió conjuntade la CCFPC i la Taula Rodona–primer organisme unitari anti-franquista (1966)– celebrada acasa de Pere Portabella, aleshoresal carrer Muntaner 55, en què esva reescriure el text fundacional.Tot i que al llarg de l’any 1970 jas’havia especulat que les forcesd’oposició s’apleguessin en unsol organisme, si l’Assemblea vaagafar força va ser gràcies a l’em-penta d’un home que des del’any 1969 estava reclamat per lajustícia, que el buscava com undels màxims dirigents del PSUC,en realitat el pediatre Antoni Gu-tiérrez que, rebatejat com JoséMaría Pérez, va voltar el Princi-pat amb un sol objectiu en ment:anar més enllà de la dinàmicadels partits i les organitzacionssindicals i treballar amb les asso-ciacions veïnals, socials, pageseso ciutadanes per, des de la base,acumular les màximes forces illuitar contra el règim del dicta-dor.

El 23 de febrer del 1971, al nú-mero 35 del carrer d’Anglí, do-micili de Joan Reventós, trentapersones van donar llum verd aldocument Cap a l’Assemblea deCatalunya. La declaració va rebreel vistiplau dels partits polítics,els sindicats, els independents i

Manifestació als carrers deBarcelona demanat l’amnistiatotal. /ROBERT RAMOS - AVUI

’un poble

Del 4 al 10 de novembre del 2011 • PRESÈNCIA • 7

els grups cristians, se’n van ferdeu mil còpies i aquell va ser elsenyal de sortida perquè en do-micilis particulars com els de Pe-re Ignasi Fages, Agustí de Semir,Josep Guinovart o els despatxosde Joan Colomines, Felip Solè Sa-barís o Carles Sanpons, es reunis-sin diverses subcomissions quevan marcar el 23 de maig del1971 com a la data fundacionalde la nova plataforma opositora.La convocatòria, que era a l’es-glésia de Crist Rei, al barri de laSagrera, regida pel futur bisbeJoan Carrera Planas, va ser unfracàs. Com assegura mossèn Jo-sep Dalmau: «Quan anàvem alpunt de trobada ens van avisarque no hi arribéssim, que la poli-

cia n’estava al cas. En Vicenç Li-guerre es va espantar i va inten-tar llençar els papers en una cla-veguera, però es van quedar em-bussats a l’embornal. Veient queno els podíem treure, ens vamanar a refugiar al canòdrom de laMeridiana.» Els confidents i elsinvestigadors de la BIS (Brigadade Investigación Social) havienidentificat els principals impul-sors de l’acció, Colomines, Ra-ventós, Gutiérrez, Marià Vila iAbadal. Tenien adreces i telè-fons, però tot i les detencions–entre altres van caure Colomi-nes, Andreu i Abelló, Espar,Manzano, Ríos, Caussa, Sunyer oQuico Vila-Abadal– i les compli-cacions derivades del fiasco no es

va aturar un procés constituent,que va fer un nou pas el juliolquan va aparèixer el documentPel camí de l’Assemblea de Catalu-nya. Malgrat les reticències decerts sectors com l’encapçalatper Jordi Pujol –hi havia enviatMiquel Sellarés per representar-lo, però considerava que l’As-semblea estava en mans de lesforces d’esquerra i hi manteniauna relació recelosa i molt tè-nue–, el 8 de novembre Ràdio Pa-rís informava que el dia abans,diumenge, a la parròquia de SantAgustí Nou, havia nascut l’As-semblea de Catalunya.

Sant Agustí NouMiquel Sellarés recorda que van

aprofitar que les forces de segure-tat estaven entretingudes vet-llant pel príncep Joan Carles,que era a la capital catalana perparticipar a les regates de classeDragó, per convocar la sessióconstituent a l’església del carrerHospital. El temple administratper mossèn Josep Maria Juncà vaacollir tres-centes persones, en-tre altres Josep Benet, Jordi Car-bonell, Agustí de Semir o AlfonsCarles Comín, que es van sotme-tre a una sessió intensa i marato-niana –es va allargar des de l’úl-tim minut de la missa del matí alprimer del de la de la nit– peraprovar el manifest de quatrepunts. El més complicat va ser elde la coordinació democràtica

El lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia va ser present en els grans actes de la primera transició. /ARXIU AVUI


DOSSIER L’ASSEMBLEA DE CATALUNYA

amb els altres pobles de la restade l’Estat, i a proposta de l’As-semblea d’Intel·lectuals s’hi vanintroduir dues esmenes. Al puntprimer s’hi va afegir: «que garan-teixin l’accés efectiu del poble alpoder econòmic i polític», i altercer, la paraula «provisional»en tractar del restabliment del’Estatut del 32, i a més es va in-cloure «el dret a l’autodetermi-nació dels pobles». En el puntcinquè es definia com a catalanstots els que vivien i treballaven aCatalunya, assenyalant el caràc-ter unitari del conclave.

El fet que tant el ministre del’Interior, Tomás Garicano Go-ñi, com el governador civil deBarcelona, Tomás Pelayo Ros,

PERE PORTABELLA RÀFOLS. Cineasta i activista

«Intel·ligència col·lectiva»ere Portabella va ser undels fundadors de l’As-

semblea de Catalunya, que vapresidir fins a la seva dissolu-ció per part dels partits. Hi vaentrar com a representant del’Assemblea d’Intel·lectuals iArtistes i de la Taula Rodona.Independent i d’esquerres, se’lconsiderava molt proper a lestesis del PSUC.

—Hi ha diferents ver-sions de l’origen de l’AC.Quina és la seva?

—«Hi va haver un precedenten la tancada a Montserratd’intel·lectuals i artistes, el de-sembre del 1970. Hi vàrem es-tar tres dies i, gràcies a la inter-venció de Cassià Just, un delspolítics més fins que he cone-gut mai, vàrem sortir senseproblemes i amb un docu-ment que serviria de base per al’Assemblea de Catalunya. Và-rem tornar a casa amb la satis-facció de la victòria gràcies alressò internacional. L’ende-mà, a quarts de vuit, truquen ala porta i apareix Antoni Gu-tiérrez, secretari general del

PM.TORNS / P. LANAO PSUC. Estava en contra de la

tancada perquè creia que elfront de lluita era urbà. Venia afelicitar-nos i a reconèixer ques’havia equivocat. En aquellaconversa va ser la primera ve-gada que vaig sentir parlar decrear una Assemblea de Cata-lunya. ‘Si tres-cents intel·lec-tuals heu estat capaços de re-unir-vos, posar-vos d’acorden un document i sortir senseproblemes, llavors hauríemd’anar a crear una gran As-semblea de Catalunya.’Aquests són els fets i aquestaés la seqüència. La idea va pas-sar al Consell de Forces Políti-ques i el 7 de novembre, onzemesos després, es creaval’AC.»

—El valor de l’AC?—«La seva transversalitat i

el que avui s’anomena la in-tel·ligència col·lectiva. Vull re-ivindicar la vigència de les as-sembles, com les que s’estanrealitzant a l’entorn del movi-ment dels indignats. En el casde l’AC ens vàrem veure obli-gats a crear una estructura tan-cada degut a la clandestinitat.

Ara és una estructura oberta.En l’AC, l’antifranquisme eral’aglutinador i els partits, elscatalitzadors. Ara la situació esal revés i tot i que les reivindi-cacions vénen d’orígens dife-rents coincideixen en la man-ca de confiança en els partits iles institucions degut a la cor-rupció i la manipulació delsdrets de les persones. Això téuna força fantàstica.»

—La dissolució de l’As-semblea va ser plàcida?

—«Sempre que un col·lectiuté el suport popular i funciona,la seva dissolució es complica-da. L’AC va desaparèixer subs-tituïda per les eleccions. Elsmillors quadres van anar ma-joritàriament als partits. Caliafer el salt a les institucions i enels primers anys de la transicióhi va haver molta gent provi-nent del moviment assem-bleari que van fer una feinamagnífica. Això va desarmarla societat civil. Van desaparèi-xer molts líders i aquest buit esva fer sentir. En aquest sentitva ser negatiu, però no crecque hi hagués alternativa.»

Pere Portabella al seu despatx a Barcelona. / PAU LANAO


s’assabentessin de la conspira-ció, filtrada per periodistes comEnric Sopena, Lluís Bassets, Ro-ger Jiménez o Antoni Cano per lapremsa estrangera, va aixecar lesires dels jerarques de Madrid i dela Brigada Social, que intentantconvertir el fracàs en victòria, vaportar a la comissaria de Via La-ietana des de professionals de lapremsa a advocats o crítics d’artcom Alexandre Cirici Pellicer. Lapedra estava llançada. A la sego-na permanent del 12 de febrerdel 1972 es va apostar pel movi-ment«de refús de la il·legalitatfeixista amb la consigna DiguemNo», i es va solidaritzar amb lesaccions de protesta, es va dema-nar el final de la guerra al Viet-

nam, donar suport al Polisario i ales diferents vagues que es pro-duïen a l’Estat, com la de Bazánal Ferrol, on el 10 de febrer la po-licia havia carregat salvatgementcontra una manifestació, feritmés de vint persones i mort elstreballadors Amador Rei i DanielNiebla. La tercera permanent vaimpulsar una campanya en fa-vor de l’Estatut. Es va reeditar eltext del 1932 i convocar una pri-mera acció de força a Ripoll, on eldiumenge 12 de novembre unes3.000 persones van omplir pla-ces i carrers per difondre la ideaque el restabliment de l’Estatutde 1932 podia ajudar a la rupturanecessària per passar de la dicta-dura a la democràcia. Aquell va

ser un dia tranquil que va trans-córrer entre ballades de sardanesi recitals de cançó protesta i quees va espatllar a primeres horesde la tarda quan la Guàrdia Civil,que fins aleshores s’havia man-tingut força al marge, va carregarcontra alguns dels reunits i sobreel pont del Ter va detenir duespersones. Una era Lluís Maria Xi-rinacs.

El desafiament de Ripoll s’ha-via superat amb un relatiu èxit ila permanent va plantejar fer unnou pas endavant. Després de lamort a trets de l’operari de la tèr-mica de Sant Adrià Manuel Fer-nández Márquez, el Primer deMaig de 1973, va convocar elstreballadors de Catalunya a Sant

Carbonell,torturatLa tancada d’intel·lectualsa Montserrat, un clar pre-cedent de l’Assemblea deCatalunya, va tenir l’episo-di més greu de repressióen la detenció i tortura delfilòleg Jordi Carbonell,membre de l’Institut d’Es-tudis Catalans, que tot iser detingut pels agentsde la Brigada Social es vanegar a emprar altra llen-gua que no fos el català iper ordre del Jutjat d’Ins-trucció número 14 va en-trar a la presó el 17 de ge-ner del 1971. El 1972, perqüestions polítiques, elvan expulsar de la Univer-sitat.

Portabella i Sellarès presidien la taula; Carbonell, Benet i Xirinacs, entre molts altres, reunits per la llibertat. /ARXIU AVUI



Cugat. S’hi van aplegar vuit milpersones. La xifra calculada perun pastor del Pallars acostumat acomptar caps de bestiar va mos-trar la forca d’una aposta unità-ria que va rebre el seu baptismede foc el 28 d’octubre del 1973quan, sense calcular les conse-qüències de la detenció massiva,sense preveure la campanya desuport, que va tenir un gran ressòinternacional, ni la mobilitzacióciutadana demanant la llibertatdels detinguts, la policia es vaemportar 113 assistents ques’havien reunit a la parròquia deSanta Maria Mitjancera i el règimva convertir públicament l’As-semblea de Catalunya en l’opo-sició.

Tot i les reticències d’HeribertBarrera o les paraules escrites perPujol l’agost d’aquell any: «L’As-semblea, que constitueix un fetpositiu en la vida política catala-na, avui per avui no cobreix nitots els sectors polítics catalansni, sobretot, totes les possibili-tats d’acció i sensibilització polí-tiques», s’estava consolidantuna nova forma de fer política ioposició. Com assegura mossènDalmau, «hi havia molta gentque no estava disposada a entraren cap partit polític però sí quevolien col·laborar amb nosaltresi, per això, fèiem la feina d’anarpels pobles per estendre la xarxa isumar els catalans a la nostracausa». Malgrat el fracàs de laconvocatòria de l’11 de novem-bre que volia ocupar Vic en soli-daritat amb els 113 de Santa Ma-ria Mitjancera, el treball soterrati constant va fer créixer una pla-taforma que va rebre un nou copel 8 de setembre del 1974, quanels membres de la BIS van irrom-pre a la reunió que la permanentcelebrava al col·legi convent deles Mares Escolàpies de Sant Jo-sep, a Sabadell, i hi van detenir67 persones. Aquella vegada, pe-rò, el paisatge havia canviat. Lesmobilitzacions de les associa-cions de veïns, les manifesta-cions al carrer, la intervenció delcardenal Jubany, dels degans delCol·legi d’Advocats, Miquel Ca-

M. TORNS / P. LANAO

osep Dalmau, sacerdot, acti-vista i escriptor, va entrar a

l’Assemblea de Catalunya re-presentant les ComunitatsCristianes de Base. Va militar enl’MSC i posteriorment es vaapropar a Convergència Socia-lista. Independentista, enqua-drat en el grup dels no alineats,es va mostrar contrari a la disso-lució de l’Assemblea.

—Com va entrar en con-tacte amb l’AC?

—«A l’església hi havia duestendències, l’oficial, encapçala-da per Agustí de Semir, i la nos-tra, que es movia a través de lescomunitats de base. Va ser unsocialista que treballava al’Agermanament, Vicente Li-guerre, qui ens va fer saber queestava preparada una primerareunió de l’AC i si en volíem for-mar part com a representantsde les comunitats de base. Ensfeia recança posar-nos en elmón de la política, però vamdecidir anar-hi. A la primera re-unió, en un pis del carrer Giro-na, hi vam anar en Jaume Rodrii jo, però com que eren molt pe-

J

JOSEP DALMAU OLIVÉ. Sacerdot i independentista

«Vam optar pel pacifisme»sades vam decidir anar-hi unasetmana cada un.»

—Quina impressió se’nva endur d’aquells primerscontactes?

—«En aquestes reunions enpetit comitè érem molt po-quets. Hi havia l’Antoni Gu-tiérrez, que portava la batuta,algun altre membre del PSUC,un parell de socialistes, algunsde CCOO i del PSAN, i para decomptar. Tampoc no és quetingués gaire importància, jaque les reunions més decisiveses feien a un altre nivell.»

—Les esglésies es vanconvertir en centres de re-unions. La cúria hi estavad’acord?

—«Mai no van dir res. L’en-carregat d’anar a veure els rec-tors perquè ens deixessin lesesglésies era en Quico Vila-Abadal. Era catòlic i coneixiabé aquest mon. S’adreçava onsabia que la resposta seria posi-tiva.»

—Vostè formava part delsno alineats, que concentra-ven els grups nacionalistes.Com es van prendre la dis-

solució?—«El catalanisme no va ser

mai prioritari. Era l’antifran-quisme el que ho aglutinavatot. Cap al final, els no alineatsvam arribar a ser majoria dinsl’AC. Nosaltres vàrem intentarcontinuar amb l’objectiu defiscalitzar la feina dels partits,però no ens en vàrem sortir.No se per què. El que li donavala força a l’AC eren els partits.»

—Amb en Xirinacs i al-tres van optar per les va-gues de fam com a mètodede lluita. Per què?

—«En Xirinacs, en Leita, enLobo, el pare Llimona i jo ensreuníem sovint en aquest pis.Vam viatjar al País Basc per re-bre informació de primera masobre ETA i vam tornar tenintmolt clar que a Catalunya laviolència no funcionaria i và-rem decidir crear un movi-ment pacifista, a la manera deGandhi, per evitar que ETA oalguna cosa similar entrés maia Catalunya, i vam decidir uti-litzar les vagues de fam com apunt de partida. Van tenirmolt de ressò.»

Josep Dalmau fotografiat a casa seva a Barcelona, on es reunia amb el seu grup. / PAU LANAO


sals Colldecarrera, i el d’Apare-lladors, Joan Miquel Abad, vanpressionar el nou governador ci-vil, Rodolfo Martín Villa, anticcap del SEU, que jugaria un paperfonamental a la Transició.

I Franco va dir adéuQuatre mesos més tard, el generdel 1975, a l’hora que l’Assem-blea creava la Comissió d’Enllaçque pactava amb la Junta Demo-cràtica les condicions perquèaquell organisme no actués a Ca-talunya, Pujol presentava a ESA-DE la seva alternativa política.Mig any més tard s’obria un noufront. El 26 d’agost va entrar envigor el decret llei sobre terroris-me que instaurava un estat d’ex-

cepció permanent, però la mesu-ra, que es podia interpretar com aun dels darrers cops de cua delfranquisme, no va poder aturarni la celebració de l’Onze de Se-tembre ni la campanya contra lapena de mort engegada per atu-rar l’afusellament –no es vaaconseguir– de dos militantsd’ETA i tres del FRAP. Amb Fran-co tocat per la parca, a l’octubre,l’Assemblea va fer públic el ma-nifest Juan Carlos no és la solució,que no era sinó el primer escalóde les campanyes de mobilitza-ció que després de la mort deldictador, el 14 de desembre vanportar a desplegar una gran se-nyera a Montserrat. Aquell mes,la constitució del Consell de For-

ces Polítiques de Catalunya de-mostrava que els temps estavencanviant, que un cop el règimhavia perdut el general l i la raóde ser, el ciment que aguantavales plataformes unitàries, o siguil’antifranquisme, es començavaa crivellar i l’Assemblea va servíctima propiciatòria del procésde normalització política que lava portar a la dissolució. Abans,però, van quedar per a la històriala manifestació del 8 de febrerdel 1976 a Barcelona o les vaguesde fam de Xirinacs demanantl’amnistia davant la presó Mo-del, la campanya Per uns ajunta-ments democràtics, l’aprovaciódel Manifest per la ruptura, dejuny del 1976, l’important paper

Segoncapítol?El 30 d’abril, al Palau deCongressos de Barcelona,es va celebrar la Conferèn-cia per l’Estat propi i vanéixer el procés per cons-tituir l’Assemblea NacionalCatalana. Integrants detots els estaments i lesclasses de Catalunya hanunit esforços per estructu-rar un gran movimenttransversal que afavoreixiles condicions i l’èxit de lacelebració del referèndumper la independència o dela declaració unilaterald’independència per partdel Parlament de Catalu-nya i celebri després el re-ferèndum ratificador.

Tot i el seu caràcter pacífic, les protestes per l’amnistia van mobilitzar les forces de seguretat. / ARXIU AVUI



jugat en l’organització de la pri-mera Diada en Llibertat a SantBoi de Llobregat, el suport al’abstenció en el referèndum perla reforma política o la campa-nya Volem l’Estatut, que es vaaprovar a la permanent del 19 dedesembre del 1976. Aquella vaser una sessió complicada. El fetque els partits amb més possibili-tats de treure escons es mostres-sin partidaris de negociar ambAdolfo Suárez, va fer que algunsparticipants definissin el mo-ment com el principi de la fi delprojecte assembleari. Pere Porta-bella assegura que si com a coor-dinador lluitava perquè elsacords s’adoptessin per assenti-ment o consens i com a recurs fi-nal s’anés a la votació, reconeixque l’Assemblea va desaparèixersubstituïda pels partits i queaquell va ser un procés dolorósen què antics companys de lluitavan arribar a acusar-se mútua-ment de traïdors.

El 6 de novembre del 1977,quan es va celebrar la IV Plenària,l’Assemblea va quedar tocada demort. La van abandonar noupartits polítics i va perdre el seucaràcter unitari i representatiudel poble català. Com recordaMiquel Sellarès: «Havíem entraten una nova etapa, teníem insti-tucions pròpies, cada partit bus-cava el vot, l’Assemblea l’haviasuperat la realitat política.» PerePortabella reconeix que la disso-lució del moviment va provocarenyorança i frustració entre mol-tes persones i col·lectius que lavaloraven com un instrument delluita, però també que la desapa-rició la va provocar «la mateixadinàmica històrica». Mossèn Jo-sep Dalmau va ser dels que vanaguantar fins al final. «Els no ali-neats, en Rodri, en Xirinacs i al-tres –assegura–, volíem conti-nuar per fiscalitzar la feina delspartits, però no ens em vam sor-tir.» A la darrera Plenària, la XIII,deu anys després de la fundació,l’Assemblea, abans unitària, tansols aplegava sectors, molt mi-noritaris, del nacionalisme radi-cal.

M. TORNS / P. LANAO

iquel Sellarés va entrara l’Assemblea de Cata-

lunya amb 18 anys i hi va exer-cir de secretari. Es situava enl’òrbita política de Jordi Pujol.El 1990 va ser expulsat de CDCdesprés de denunciar la cor-rupció de l’entorn de Prenafe-ta. Independentista, formapart del grup de treball del’ANC.

—Vostè va estar implicaten l’AC i ara treballa per lacreació de l’Assemblea Na-cional de Catalunya. Qui-nes similituds i diferèncieshi ha entre les dues?

—«En els anys 70 hi haviaun enemic únic. Ara ja no és ai-xí. Jo, com a representant d’enPujol sopava amb els delFRAPP, els del PORE i qui fesfalta. Avui no hi ha aquest am-bient. De fet, hem avançat al-guns esglaons. L’ANC és unaplataforma per anar cap a la in-dependència. En aquells mo-ments, si parlaves d’indepen-dència en l’entorn d’en Pujol,et tractaven de boig.»

—L’AC va ser l’escenifica-

M

MIQUEL SELLARÉS PERELLÓ. Polític i comunicador

«Va cohesionar el país»ció del pacte per la llibertatdels comunistes?

—«Exactament, i tots hivam jugar a favor perquè fun-cionés. Érem conscients qued’alguna manera fèiem el jocals comunistes, tot i que elPSUC era molt diferent delPCE. Si volies lluitar contra elfranquisme no hi havia alter-nativa.»

—Com va entrar en con-tacte amb l’AC?

—«Jo tenia 18 anys i estava al’assemblea de la Sagrada Fa-mília, en l’entorn d’en Pujol.Un dia ens varen donar un do-cument titulat En el camí del’Assemblea de Catalunya, re-dactat pel Guti i en Benet, en elqual es parlava de la necessitatde sumar esforços. A partird’aquí vaig començar a anar areunions fins que un dia en So-lé Barberà em va preguntar onem situava políticament.Quan van saber que era del’entorn pujolista va augmen-tar molt el seu interès.»

—Pujol no en volia saberres de l’AC?

—«En Pujol sempre deia que

allò era una conya dels comu-nistes, que ells ja es veien ambqui s’havien de veure, gent im-portant com Martín Villa i al-tres. De tota manera, m’ani-mava perquè hi continuésanat i el tingués informat. Al’AC no se la van prendre serio-sament fins que van començarles mobilitzacions. En la clan-destinitat érem quatre gats.Una reunió de 50 persones erauna enormitat. Tot i això va feruna feina de cohesió nacionalimportant en una època enquè fins i tot costava explicarl’estatut d’autonomia. A vega-des muntàvem uns circs im-pressionants. Recordo una re-unió a Madrid en que el Gutiem va presentar l’Areilza coma representant de la burgesianacional i en Pere Portabellacom a representant dels comu-nistes. Jo, el fill d’un senyorque descarregava caixes decerveses, era el representantdel burgesos, i en Portabella, elfill de la Danone, era el repre-sentant dels treballadors. Eral’escenificació d’una obra deteatre.»

Miquel Sellarés en una fotografia del 2010, davant d’un cartell de la Guerra Civil. / PRESÈNCIA


Llibertat, amnistia, estatuto ciutadanes per, des de la base, acumular les màximes forces i lluitar...

Documents

Transcript of Llibertat, amnistia, estatuto ciutadanes per, des de la base, acumular les màximes forces i lluitar...