Llegendes de Sant Cugat - Cossetània Edicions · Hi ha llegendes molt antigues. Les de sant Cugat,...

1

Llegendes de Sant Cugat

Llegendes de Sant Cugat del Vallès

Mites, faules i narracions populars

ROGELI PEDRÓ I FONTANET

Presentació de Domènec Miquel

• Col·lecció El Tinter - 63 •

Rogeli Pedró i Fontanet

2

Primera edició: desembre del 2005

© Rogeli Pedró i Fontanet© Cossetània Edicions

© de les il·lustracions, Taller d’Arts Plàstiques Triangle, 2005

Edita: Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Il·lustració de la coberta:Taller Triangle, a partir dels dibuixos de Pol Hernández i Arola Doménech

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Gràfi ques Moncunill, SL

ISBN: 84-9791-169-5

Dipòsit legal: T-1.668-2005

Aquest llibre ha estat editat en coedició amb el Museu de Sant Cugat

5


Índex

Agraïments ....................................................................................................................7

Com una pista d’aterratge Pròleg de Vicenç Villatoro ...........................................................................................9

PresentacióDomènec Miquel .......................................................................................................13

Introducció .................................................................................................................17

LLEGENDES

El Sant Crist de Llaceres ..............................................................................................21

El camí dels monjos i la fundació del monestir de Sant Cugat ......................................................................................25

El pont de can Vernet ..................................................................................................29

La llegenda de Sant Medir ...........................................................................................33

El tresor ocult al monestir ...........................................................................................37

La llegenda de sant Cugat ............................................................................................41

De com un àngel va indicar on eraenterrat el cos de sant Càndid, soldat romà i màrtir .................................................................................................47

La guerra del Francès ...................................................................................................53

El teixó de Sant Cugat .................................................................................................57

Un símbol de resistència monàstica .............................................................................61

Bruixes santcugatenques .............................................................................................65


6

Una llegenda de Nadal santcugatenca ...........................................................................................................71

La dona d’aigua de la font de can Gordi ............................................................................................................77

L’amagatall de sant Sever .............................................................................................83

La mina misteriosa ......................................................................................................87

De com els monjos retrobarenles relíquies perdudes de sant Cugat ...........................................................................................................91

En Valentí de Collserola ..............................................................................................97

La llegenda de Santa Maria del Bosc ..........................................................................103

Il·lustracions ..............................................................................................................107

Índex

9


Com una pista d’aterratge

Mil anys donen per a molt. Per a moltes llegendes, però també per a moltes altres maneres de relacionar unes persones amb un territori: una toponímia, una memòria, uns monuments. Sant Cugat té, com a mínim, mil anys. Al llarg d’aquest temps, la cultura ha anat teixint tota una xarxa de ponts entre l’espai físic i la vi-vència humana, ha anat dotant de signifi cat cada racó i cada accident del terreny, cada turó i cada font. De fet, un llegendari és això, entre d’altres coses, donar una explicació i un sentit a un territori, humanitzar un paisatge, mitifi car un entorn.

Rogeli Pedró ha recollit mites i llegendes que han anat construint aquest sentit del paisatge a Sant Cugat al llarg de mil anys. Les ha buscades, les ha escrites d’una manera clara i entenedora, ben neta, i les ha documentades, amb notes a peu de pàgina. No és aquesta última una feina menor. En un temps de progressiva pèrdua de referències sobre el paisatge i sobre les arrels culturals, no és sobrer quan parlem d’un sant dir quin sant és o quan parlem d’una font o d’un punt o d’un bosc dir a quin ens estem referint. No és tant una feina de folklorista sinó de divulgador. Tampoc no és ni vol ser una feina de recreador literari: l’objectiu no és, a la manera de Bécquer, aprofi tar el material llegendari per oferir-ne una nova visió literària, sinó explicar de la manera més clara possible un corpus llegendari ja establert. La feina és honesta i ben feta. El resultat, d’un gran interès.

Però hi ha, en aquest llibre de Rogeli Pedró, una utilitat afegida, que converteix una feina interessant de recopilació i narració en gairebé un servei públic de pri-


10

Pròleg

mera necessitat. Sant Cugat ha crescut molt. No parlo dels últims mil anys. Parlo dels últims vint anys. Totes les poblacions del Vallès han crescut molt, sobretot en els anys cinquanta i seixanta, per l’arribada d’una fortíssima immigració, que es torna a repetir amb altres orígens i altres procedències en el segle xxi. El creixement enorme de Sant Cugat ha tingut una lògica diferent al d’altres poblacions del seu voltant, però ha estat també espectacular. Sant Cugat és, sens dubte, una de les poblacions del país que més ha canviat en els últims anys, que més ha variat la seva demografi a i que presenta avui una realitat més renovada. I és precisament això el que converteix aquest llibre en un servei públic.

Quan a un lloc arriba gent de fora, hi ha d’aterrar. Però perquè hi puguin aterrar, cal que els oferim pistes d’aterratge. Cal que el lloc on van a parar els ofereixi una acollida. Aquesta acollida té aspectes materials, són carrers i escoles i dispensaris. Però té també un aspecte d’identitat col·lectiva, d’arrels. Els nouvinguts —a un país, a una ciutat— vénen a empeltar-se en un arbre que ja té unes arrels. No es qüestió de plantar un arbre al costat de l’altre. Es qüestió d’empeltar-se a un arbre que porta mil anys existint i creixent en aquest mateix territori. Perquè els nouvin-guts s’hi arrelin, cal que aquestes arrels estiguin, per dir-ho així, disponibles, que siguin explícites, clares i netes. El llibre d’en Rogeli Pedró té alguna cosa de pista d’aterratge. No serveix tan sols perquè els santcugatencs de tota la vida recordin el que ja saben o aprenguin el que desconeixien. Serveix sobretot perquè els nou sancugatencs sàpiguen on han anat a raure. Tinguin consciència que han aterrat a un lloc treballat per la cultura i la imaginació de les generacions anteriors. No és un territori verge i inexplorat. No és un lloc que no existia abans. És un lloc fet i construït. No acabat, perquè els llocs no s’acaben mai i els qui vénen tenen dret a construir-ne el futur. Però no pas ignorant-ne el passat.

Les llegendes de Sant Cugat que es recullen al llibre s’assemblen a una pila de llegendes que hi ha a tots els països de la Mediterrània. Hi surten, com arreu, les fonts i els ponts i les ermites. Com arreu, hi ha una imatge que decideix esdevenir pesant perquè no la moguin de lloc i s’aixequi un temple allà on s’ha trobat. Hi ha un pont que construeix el diable, que demana la primera ànima que hi passi. Hi ha una font que raja perquè algú molt sant, com Moisès a Meribà, colpeja amb una vara una pedra. Les històries són les mateixes, no tan sols a tot Catalunya, sinó a tot el món mediterrani. Però el que és únic en cada cas és el paisatge: aquesta història serveix per explicar precisament aquesta ermita, aquesta font, aquest pont. Els dóna sentit.

El servei públic de Rogeli Pedró és recollir un patrimoni intangible que és bo que no es perdi. Però és sobretot bastir una pista d’aterratge. Recordar als qui vénen de fora que no han anat a raure a una terra erma, que neix quan ells hi arriben, sinó a un lloc que els vol acollir, en el qual val la pena arrelar-se, i que porta mil anys barrejant la cultura i la natura com fa sempre tot llegendari. Als qui vénen de fora

11


els hem de demanar voluntat d’entendre que el lloc on aterren té un tronc cultural propi, que cal conèixer i respectar, i modifi car per al futur amb la pròpia aportació. Però als qui ja hi eren els hem de demanar que construeixin pistes d’aterratge. Acollidores, integradores i efi cients. Les pistes d’aterratge es construeixen sempre damunt les terres que volen ser d’acollida. Aquest llibre n’és una prova.

Vicenç VillatoroEscriptor

13


Els homes, durant segles, han explicat amb llegendes allò que no eren capa-ços d’interpretar d’una forma racional. Les cosmogonies desenvolupades per les diferents cultures en són l’exemple més evident, tot i que aquestes sovint també contenen una càrrega simbòlica que serveix per introduir conceptes religiosos. No acostuma a ser el cas de les llegendes locals, essencialment basades en fets històrics passats, la memòria dels quals s’ha anat deformant amb el pas dels segles. Gene-racions posteriors recolliran velles tradicions orals i les reelaboraran, tot intentant explicar les raons per les quals succeí un determinat fet, el record del qual ha perviscut, però no les seves causes.

El llibre que teniu a les mans es troba plenament inserit en la línia de l’exegesi històrica. La major part de narracions no són altra cosa que intents populars de reconstruir un passat llunyà. Relats que, d’altra banda, enllacen amb la cultura comuna de l’època i versionen com a locals llegendes que apareixen arreu del país. El pont construït pel diable que espera cobrar-se l’ànima del primer transeünt forma part de l’imaginari col·lectiu català. La gràcia de la llegenda que fa referència al pont de can Vernet és que el dimoni va a favor del poble i en contra dels monjos, senyors feudals de la vila. Tanmateix, i com sempre, el diable a la fi restarà burlat.

Les troballes d’imatges sagrades per mitjà d’un animal que mostra a l’home on rau amagada, són tan freqüents que fi ns i tot tenen el seu propi lloc en el calendari sagrat de Catalunya: el 8 de setembre, dia de les marededéus trobades. En tot cas,

Presentació


14

és interessant preguntar-se per què a Sant Cugat només reben aquesta interpre-tació el Sant Crist de Llaceres i la Mare de Déu de Gausac, i no, posem pel cas, la imatge també romànica de la Verge de Cercedol, procedent de Sant Vicenç del Bosc, o la gòtica de Sant Medir. El relat de la dona d’aigua pot semblar més propi del Montseny que del Collserola, però tampoc es pot oblidar que els prats de coll Formic eren les pastures d’estiu dels ramats dels monjos santcugatencs. Pastors que van amunt i avall, escuders que acompanyen pabordes a recaptar impostos pel Penedès, passant pel pont de Martorell, gent que compra i ven al monestir i que explica contes sentits en altres indrets.

Algunes narracions mostren una evident imaginació poètica de la gent del poble. La contalla dels pobres monjos de la Mola que, incapaços de seguir suportant el rigor del clima i lloc, demanen poder traslladar-se a un altre indret més amable explica el poc èxit d’aquell monestir i la necessitat de gaudir de la tutela d’un altre de més poderós i ben proveït. No importa que capgiri la realitat històrica coneguda per la documentació i el cenobi de la plana sigui més antic que el de la muntanya. Potser intenta referir-se a una situació més antiga, la d’uns homes refugiats en aquelles cingleres en temps del domini musulmà o fi ns i tot en època dels visigots, com proven les tombes de coll d’Eres i de la Pola. I, d’altra banda, subtilment, introdueix l’ensenyament del que és una divisòria d’aigües entre dues conques fl uvials.

Hi ha llegendes molt antigues. Les de sant Cugat, de sant Medir i sant Sever, i el retrobament de les relíquies extraviades, són plenament medievals. Altres responen a fets molt més contemporanis, com el suposat tresor del monestir, cercat a la segona meitat del segle xix, després de l’exclaustració. Unes altres són ben recents, com la del gegant Valentí, que inventaren els alumnes del Taller Triangle per omplir de signifi cació el gegantó que ells mateixos havien construït. Tan sols en trobem una que, més que llegenda pròpiament dita, caldria qualifi car de rondalla. Ens referim a l’inefable teixó d’unglots, l’únic animal fantàstic de tot l’aplec que ens ve a salvar de l’absència de dracs i altres bestiaris descomunals.

La transmissió oral dels relats els dóna una particular vivesa alhora que els fa evolucionar en el temps. Sovint el narrador vol emfatitzar-ne algun aspecte i tendeix a exagerar una anècdota que pot esdevenir el fet central de l’episodi. En la batalla de Sant Domènec, tal com és recollida, el paper principal el tenen els pagesos del poble i el miracle del sant. La realitat històrica va anar de forma molt diferent i el mèrit fou de l’empenta mostrada per les tropes catalanes, malgrat que sigui cert que rebessin l’ajuda de quatre vilatans mal armats. Amb els anys, i a còpia de repetir-ho, el rol d’aquesta participació ciutadana s’anà fent més i més gran, fi ns assolir el ple protagonisme, oblidant-se dels qui de veritat s’hi van jugar la pell.

No totes les narracions són tan innocents com volen semblar. En algunes hi ha una voluntat explícita de deformar la realitat i presentar-la d’una nova forma que

15


serveixi els interessos de qui la promou. La llegenda de sant Medir converteix en miracle un fenomen natural provocat per veta d’aigua i permet la cristianització de primitius cultes pagans a la fertilitat. Sant Sever no és altra cosa que l’apropiació local d’un màrtir italià, que, en situar-lo a sobre del paisatge de Collserola, s’intenta refermar la seva vinculació barcelonina i santcugatenca.

N’hi ha d’altres que es creen per justifi car situacions del present encara que en aparença es refereixin a fets del passat. La versió de la passió de Sant Cugat que escriuen els monjos al segle x té, com a principal fi nalitat, revalidar les relíquies òssies atribuïdes al màrtir, objecte de l’atracció de pelegrins, de l’autenticitat de les quals potser alguns dubtaven. Les narracions anteriors feien perir el màrtir en el suplici del foc. En aquell moment, s’afegeix el miracle de sortir indemne d’entre les fl ames per acabar decapitat. Possiblement, unes cendres eren quelcom massa eteri i els romeus sentien la necessitat d’unes restes més tangibles, d’uns ossos el valor dels quals no es troba en la seva matèria estricta, sinó en el simbolisme de què se’ls dota.

La més curiosa de totes aquestes manipulacions intencionades és la troballa del tresor del monestir. Seguint una pràctica immemorial, en cas de guerra i de saqueig, els monjos enterraven els objectes més valuosos i els recuperaven passat el perill. Es diu que, en aquells dies turbulents de la crema de convents, amagaren objectes d’or i plata que, a causa de l’exclaustració, no pogueren recobrar. Hi ha un gruixut expedient a l’arxiu municipal que fa referència a la recerca d’aquest tresor, que mai va aparèixer. La contalla que anys més tard el trobà un paleta que treballava en la restauració, sembla que la va propagar el propi interessat. El cas és que coincideix amb el fet que aquest personatge, el nom del qual callo, era tinent d’alcalde i va fer un desfalc a les arques públiques (n’hi ha abundoses proves documentals) i, per amagar el robatori, engegà el rumor mai constatat d’haver-se topat amb el tresor. De ser així, va tenir molt d’èxit, ja que un segle després se segueix repetint la mentida i ningú recorda la veritat.

El recull de llegendes que us presentem és, doncs, una altra manera d’aproximar-se a la història, tot i que aquesta sovint resta amagada rere narracions fantàstiques que fan de bon llegir. Que elles us incitin a visitar els paratges dels quals parlen i us indueixin a conèixer la realitat dels fets històrics que les originen.

Domènec Miquel i Serra

17


Pròleg

L’any 1999, gràcies al Diari de Sant Cugat vaig publicar, en format de col·lec-cionable, Mites i llegendes de Sant Cugat, un recull de 18 històries fantàstiques, algunes de molt conegudes i d’altres que signifi caven un bon descobriment per a mi i per als lectors i lectores que es feren amb aquesta publicació.

Des d’aleshores, i durant aquests sis anys, han passat moltes coses arreu del món i també a Sant Cugat del Vallès. Pel que fa a les 18 llegendes, puc dir-vos que n’he descobert nous elements, a més d’algunes llegendes més del repertori santcugatenc provinents d’algunes persones que, com jo, es deleixen per recollir i transmetre aquest ric llegat local.

Les llegendes poques vegades arriben senceres fi ns a nosaltres. Sempre en queda algun tros pel camí o se n’hi afegeix un pam més per alguna banda. És l’imaginari popular que modifi ca, estira o arronsa aquests relats segons qui els explica i trans-met, per la qual cosa, jo mateix em considero una sola anella de la llarga cadena d’aquest imaginari santcugatenc.

Sé que existeixen diverses versions d’algunes de les nostres llegendes al Vallès i a diferents llocs de Catalunya, però no per això vull deixar d’explicar-les. Estan tan arrelades i algunes ens les hem apropiat, sàviament, tan bé, que ningú diria que no eren de casa nostra.

El valor d’aquests relats rau en el fet que, sigui quin sigui el seu origen, no deixarem mai de sentir-les ben nostres.


18

Els mites i llegendes que llegireu en aquest llibre, tot i la seva innocència, ens traslladen a un temps en què la moralitat, els costums, les formes de vida i les tra-dicions eren bàsicament diferents a les d’avui en dia. Això ens ajudarà a conèixer una mica com eren i què pensaven els nostres avantpassats santcugatencs.

També us adonareu que algunes històries no són ben bé llegendes sinó relats, com és el cas de “Bruixes santcugatenques”. Alguna llegenda, com “La fundació del monestir de Sant Cugat”, s’explica diferent a Sant Cugat que en altres indrets del Vallès. El mateix passa amb la llegenda de sant Medir i els districtes barcelonins de Gràcia o Sant Gervasi i Sant Cugat.

La majoria dels dominis territorials del poble de Sant Cugat van estat regits pels monjos del monestir durant una colla d’anys. D’aquest règim religiós, en sorgiren moltes petites llegendes, històries i contarelles que només els més vells del poble recorden, perquè moltes d’elles s’han transmès oralment.

En altres casos, veureu com algunes llegendes tenen un origen marcadament històric, ben documentat, però que el pas del temps les ha modifi cades; sovint, la memòria popular i la transmissió oral juguen aquestes males passades.

Està clar que cada terra fa sa guerra.He volgut escriure un llibre de fàcil lectura i que fos entenedor per a tothom,

tot i que en alguns casos ha estat impossible perquè he volgut respectar íntegrament alguns escrits o paràgrafs originals, tal i com succeeix en la “Llegenda del gall del monestir”, en què transcric documents del segle xiv per tal que els lectors vegin, llegeixin i entenguin una part original de la llegenda que els explico.

21


El Sant Crist de Llaceres

ns hem de traslladar al segle xviii i centrar-nos en la fi gura d’en Benet Cortada, que exercia la professió d’apotecari dins el terme municipal de Sant Cugat del Vallès. Diuen d’ell que era un home molt efi cient, responsable i amant de la seva

professió. Les seves obligacions vers els ciutadans el duien a realitzar alguns des-plaçaments a les poblacions veïnes per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats, als clients de casa nostra. Els camins de l’època eren tortuosos, incòmodes i perillosos. El transport es realitzava en carros, cavalls i, fi ns i tot, amb la càrrega a coll.

En Benet disposava d’un cavall que li feia els trajectes menys feixucs. Mort en Benet Cortada, fou el seu fi ll Marià Jaume qui va continuar la professió amb el mateix encert i dedicació que el seu pare.

Malgrat tot, els camins cap a la ciutat de Barcelona continuaven sent compli-cats i difícils, tant pel seu mal estat com pels lladregots que freqüentaven la zona. Però no hi havia gaire més alternatives, si volien obtenir les drogues d’importació, productes naturals o els darrers avenços en el camp dels remeis que oferia la gran ciutat de Barcelona.

Un dels viatges que va realitzar en Marià Jaume tingué una gran transcendència, a banda del càrrec professional que desenvolupava el nostre personatge. Resulta que, en sortir de Sant Cugat a punta de dia i cavalcant amb el seu cavall, en lloc


22

de travessar el torrent de Llaceres, l’animal seguí torrent amunt fent cas omís de les ordres del genet. Al cap d’una estona, l’animal s’aturà bruscament i començà a esbufegar, després a bramar i, fi nalment, a gratar a terra amb una pota del davant. La vista de l’animal restava fi xada en uns arbusts del marge del camí. El farmacèutic, en Marià Jaume, es quedà espaordit i no donava fe d’allò que estava passant; semblava que el cavall s’havia begut l’enteniment perquè mai no havia reaccionat així.

Cansat, el genet, de tanta tossuderia, baixà per descobrir d’on venia el problema. Es dirigí a l’indret on la bèstia fi xava la vista i l’atenció, i la sorpresa fou increïble en trobar una crucifi x enmig dels matolls. La sorpresa i l’astorament foren tals que emmudí de cop i no va saber quina cara posar-hi fi ns que decidí deixar-lo on es trobava i avisà l’abat del monestir de Sant Cugat.

Aquest, manifestà el desig que portessin el crucifi x a l’església per a buscar-li millor emplaçament. La refl exió de l’abat anà encaminada cap a la possibilitat que el crucifi x es trobés al torrent de Llaceres com a conseqüència d’algun robatori fet durant una de les darreres guerres.

La notícia va córrer com la pólvora, i mig poble, encuriosit i fervent, va anar cap al lloc de la troballa per tal de complir la voluntat de l’abat, però en arribar a l’indret on actualment hi ha l’ermita del Sant Crist de Llaceres, el crucifi x es tornà tan pesant que l’esforç conjunt del nombrós públic que seguia l’esdeveniment no fou sufi cient per continuar el trasllat i restà clavat a terra sense possibilitats de moure’l ni una mica. Tots els que eren allí presents arribaren a la conclusió que el Sant Crist volia romandre en aquell mateix indret. La voluntat del poble així ho va entendre i, després d’aconseguir el beneplàcit de can Coll, els propietaris del terreny, es construí l’ermita del Sant Crist de Llaceres.

La festa d’inauguració tingué lloc un diumenge a la tarda amb una gran processó presidida per la imatge a la qual assistiren el domer de la parròquia, els monjos del monestir i tota la població. A partir d’aquest moment, per re-cordar l’efemèride, el dilluns de la segona Pasqua s’hi celebra una missa, que, anys enrere, havia tingut caire d’aplec.

Durant la dècada dels cinquanta, l’artista Josep Grau-Garriga immortalitzà la llegenda en uns bells frescos que des de llavors es poden contemplar a l’interior de l’ermita.

Descobreix-te bon caminanti prega al Sant Crist de Lloseresque ens atorgui una pau constanti el Cel a les hores postreres.MCMLIII

23



24

L’any 1918 foren editats els goigs en honor al Sant Crist de Llaceres:

Aquí los vehins devotsde aquest lloch dit de Lasserasrendeixen ab totas verassos afectes y sos vots;de Vos, donchs, esperem totsgracies per aquest veinat:

Tornada:

Desde aqueix trono sagratahont resplandeix vostre amor:vulláu socórrer, Senyor,á tota necessitat.

L’ermita del Sant Crist de Llaceres (s. XVIII) està situada a la carena de Llaceres, indret ja documentat al segle X. Es troba al costat mateix de la carretera de la Rabas-sada i marca el fi nal del nucli urbà de la població, per la banda de Collserola. El camí antic passava pel seu davant, però una reforma de la dècada de 1970 va traslladar la carretera a la banda de l’absis.

La capella té planta rectangular (4 x 6 m) i està precedida d’un petit porxo que servia d’aixopluc als viatgers i actualment als visitants que acudeixen a visitar-la tot sovint.

La capella fou inaugurada el 2 de maig de l’any 1745. Aquell dia se celebrà una gran processó amb motiu del trasllat del Sant Crist que, malgrat l’esmentat miracle, fi ns aleshores s’havia guardat a l’església parroquial. Diuen que hi assistiren el domer de la parròquia, els monjos del monestir i tot el poble de Sant Cugat.

L’interior està decorat amb pintures de l’artista local Josep Grau-Garriga realitzades l’any 1956. Una restauració recent n’ha esborrat les línies del barroc popular que la con-formaven, substituint-les per altres de rectes amb rigor geomètric.

25


El camí dels monjosi la fundació del monestir de Sant Cugat del Vallès

eia una colla d’anys que alguns dels monjos del monestir de Sant Llorenç del Munt, situat a la Mola, ja s’havien plantejat la possibilitat de canviar d’indret a causa de les fortes penúries i l’aïllament que patien: les seves terres no eren gens productives perquè estaven envoltades d’un immens pedregar i alguns dels

monjos patien el mal de la solitud i la tristesa. Tots ells somniaven en algun altre monestir on l’aigua no escassegés, les terres fossin fèrtils i la convivència amb altres monjos els fes més agradable i productiva la vida monàstica.

Arribats a aquest extrem, els monjos demanaren permís al bisbe de Barcelona, a qui estaven sotmesos, ja que es trobaven dins la seva jurisdicció eclesiàstica. El bisbe entengué les raons d’aquella comunitat religiosa i deixà que escollissin lliurement l’emplaçament on ubicar-se. Només els demanà que respectessin un mandat: «Que caminant rectament i sense marrada de cap mena, i, sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s’establissin on millor els anés.»

Amb la lliçó ben apresa i amb alguna dosi de tristor pel lloc que deixaven, els monjos baixaren de la Mola, un darrere l’altre, sense saber quin seria el seu destí.

El camí es feia llarg. Passaren moltes penúries i desconcerts per complir les ordres del seu bisbe, però ells, ferms i valents, miraven sempre endavant segons els consells rebuts. Sense saber-ho ni voler-ho, arribaren a un indret que reconegueren com Sant Cugat. Aquell lloc complia els preceptes que els havia encarregat el seu bisbe abans


26

de marxar de Sant Llorenç i decidiren quedar-s’hi. En aquest punt s’acabava, doncs, una part de l’aventura i començava una nova vida per a tots ells.

El camí que havien deixat enrere va quedar marcat per sempre més com el camí dels Monjos, una ruta que, en gran mesura, més endavant serviria com a camí de ferradura molt utilitzat pels pastors i ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per passar-hi l’hivern.

L’endemà mateix, a punta de dia, es veié treballar la petita comunitat de monjos que presidia sant Benet per aixecar el monestir.

Malgrat els reforços, les obres avançaven molt lentament i això treia sant Benet de polleguera, un home molt decidit i treballador que començava a desconfi ar de l’efi càcia dels seus monjos. La veritat era que allò que construïen els operaris de dia, el diable ho desmuntava de nit. Tal fou el disgust del sant que s’arremangà l’hàbit i es posà mans a l’obra, de manera que aquesta va experimentar una gran embranzida en pocs dies.

En Banyetes, que s’ho mirava de ben a prop, va arrufar el nas en veure que aquell santuari tirava endavant i que la seva estratègia destructora esdevenia inútil. Calia prendre alguna mesura ràpida, efi caç i defi nitiva per contrarestar aquesta competència considerada “deslleial”.

El dimoni, que sempre en té alguna per fer, es convertí en un vistós ruc pensant que a sant Benet li agradaria de cavalcar-lo i, en un dels seus passeigs, emprendria la fugida ràpida cap a l’infern. D’aquesta manera, s’estroncaria l’obra per falta del seu màxim artífex i impulsor.

No sabem si per l’olor de sofre o pel color de la cua, en Benet va reconèixer el dimoni. El va lligar amb el cíngol beneït del seu hàbit i evità que recuperés la seva fesomia habitual de dimoni. Les dents li cruixien i espetegaven d’allò més en trobar-se esmaperdut i pres pel seu gran enemic.

Però la cosa no va acabar aquí, perquè, a partir d’aquell moment, el ruc hauria d’ajudar els monjos a construir el monestir per accelerar encara més el ritme de treball.

La feina que realitzava diàriament el ruc era tanta que es va tornar sec i escanyolit com un fi deu.

Un dia, un pagès que treballava els conreus de la vora va observar el ruc lligat a un arbre al costat del monestir; en veure’l en tan mal estat, li va fer pena i s’hi va apropar per deslligar-lo. Quan va ser lliure, l’animal va fer un salt com una casa de pagès i, mentre feia cabrioles, recuperà la forma de diable que sempre havia tingut.

Amb la mirada confusa i un posat inusual, el pagès anava guaitant aquell espec-tacle fi ns que el dimoni desaparegué del tot. En la desorbitada fugida, deixà caure la pedra que duia al damunt i que, segons explica la memòria popular, era la darrera i l’única que faltava per completar l’obra del monestir.

27



28

Molta gent del poble sovint recorda i repeteix que el monestir de Sant Cugat del Vallès no està del tot acabat, perquè li falta aquella pedra que, fi ns fa pocs anys, encara restava al mateix lloc on la deixà caure el dimoni.

Malgrat el que diu la llegenda, el monestir de Sant Cugat és molt més antic que el de Sant Llorenç del Munt, de manera que no té cap fonament històric. El monestir de Sant Llorenç va ser independent molt poc temps, ja que en ple segle X passà a dependre de Sant Cugat i, a desgrat d’uns anys de llibertat durant el segle XI, la resta de la seva història està unida al gran casal de la plana. És cert que el camí dels Monjos que unia els dos monestirs no travessa cap torrent ni riera, ja que transcorre per la carena que fa de línia divisòria d’aigües entre el Llobregat i el Besòs. És possible que una part de la via romana que anava d’Egara a Barcino tot passant pel Castrum Octavianum coincidís amb un tros del camí dels Monjos. L’expansió urbanística de 1970 n’esborrà alguns trams i, el 1988, es recuperà gràcies els esforços dels centres excursionistes de Matadepera, Terrassa i Sant Cugat i constitueix una fi ta important en la voluntat de salvaguarda dels camins històrics com a part del patrimoni local.

29


El pont de can Vernet

eus aquí que en aquell temps que els ocells tenien dents i els ànecs portaven sabates, a Sant Cugat del Vallès hi havia una gran man-cança d’aigua per beure i regar els camps de conreu. Els únics que en tenien a l’abast eren els monjos del monestir, que en gaudien amb escreix gràcies a una mina subterrània.

Existien altres fonts en diferents llocs del terme (la font de can Gordi, la font de l’Ermetà i tantes altres) però era molt costós i feixuc portar l’aigua fi ns a Sant Cugat. Els carros de trabuc, les dones, amb garrafes de fang, i la canalla, amb càntirs, es feien un tip d’anar amunt i avall traginant aigua.

Un dia, la Maria de ca l’Aiguabarreig, cansada de traginar aigua, va demanar al monjos que li permetessin entrar al monestir per poar aigua. Els monjos en-tengueren que la demanda no es podia complir, perquè “les dones eren l’ham del pecat”; per tant, era impossible que pogués entrar al recinte “prohibit” i treure’n l’aigua que els donava el bon Déu. Davant la negativa, la Marieta, enrabiada, va contestar:

—Tant se me’n refot de qui és l’aigua! Encara que fos del diable, el cas és acon-seguir l’aigua necessària per abastir-los!

Un dia, quan anava cap a casa, va entreveure un personatge estrany en la foscor de la nit que, amb cops d’aixada, intentava canalitzar l’aigua d’un rierol cap al poble de Sant Cugat.


30

La Maria, sorpresa davant d’aquella situació, li va preguntar què feia en aquell lloc i en aquella hora tan intempestiva.

L’estrany personatge respongué amb veu malhumorada:—Ves, vull que l’aigua d’aquest rierol serveixi per regar els camps del poble i

omplir els pous de totes les cases. Passa cap a casa que no vull perdre el temps!La Maria encara no havia aconseguit veure la cara de l’insòlit personatge, puix

cada vegada que ho intentava girava el rostre volent-se amagar.I continuà:—Veus aquell desnivell?—Sí —respongué la Maria.—Hi construiré un pont aquesta mateixa nit perquè l’aigua s’hi passegi per

sobre i arribi a tot el poble.—Ai, Déu meu! Ja sabeu que l’aigua de la mina de can Vullpalleres s’eixuga tot

sovint? —digué la noia amb veu tremolosa.—Calla, merdosa! No pronunciïs el nom de Déu en ma presència! Jo et juro

que aquest rierol mai més no s’eixugarà, i la primera persona que hi passi caurà per sempre més als meus braços. Això, però, no ho has de dir a ningú, si no, es desfarà l’encanteri i tu en sortiràs malparada!

La Maria, esgarrifada i tremolosa, va acceptar el tracte però intuint que aquell personatge tenia intencions malèfi ques.

L’endemà mateix rajaven més fonts del bosc i els pagesos del poble van començar a construir pous perquè algú va dir que sota terra hi havia aigua. La Maria, fi ns i tot va pensar en la possibilitat de canalitzar l’aigua de la Mare de la Font per sobre el pont que havia construit l’estrany personatge aquella mateixa nit i fer-la arribar al poble.

Enmig de l’alegria dels santcugatencs hi havia una dona amb cara preocupada: era la Maria. No parava de pensar qui seria la primera persona que travessaria el pont maleït.

Finalment, va prendre la decisió de carregar la responsabilitat als monjos del monestir, ja que, segons ella, eren els culpables per no haver-li donat l’aigua que demanava en el seu moment.

Quan va explicar només una part de la veritat per no desfer l’encanteri, els monjos van quedar ben astorats, esporuguits i esmaperduts. No podien permetre que cap monjo caigués en mans del diable.

Per tal d’evitar que cap santcugatenc travessés el pont i se l’endugués el Banyetes, l’abat del monestir va enviar el més jove i eixerit dels seus monjos per vigilar un dels accessos del pont. Mentrestant, el dimoni reia com un beneit a l’altre costat en veure la cara espantada del vigilant, tot pensant que tard o d’hora travessaria aquell pont maleït.

Passaren les hores i quan va arribar la mitjanit del cinquè dia, el monjo, cansat de vigilar, va pensar la manera de sortir-se’n. Va atiar un boc vell, banyut i sorneguer

31



32

per tal que passés pel pont. El monjo li donà una forta empenta i el boc travessà el pont a corre-cuita. El dimoni, enmig de la foscor, l’entomà entre els seus braços, però, en veure de qui es tractava, es quedà baldat i mig fotut perquè el que volia i necessitava era el cos i l’ànima d’una persona i no la d’una bèstia. Seguidament, el monjo va escapolir-se dient allò de “paraula donada és paraula sagrada”.

Diuen que el diable, rabiós, enfadat i venjatiu, volgué enderrocar el pont de can Vernet, però no tingué prou forces perquè ell mateix l’havia construït amb grans pedres procedents del coll de Campanyà.

El dimoni es va haver de conformar amb el boc com a trofeu i a Sant Cugat mai més no hi va tornar a faltar l’aigua per beure i per regar.

A partir d’aquell moment, l’aigua de la Mare de la Font, situada a prop de can Vullpalleres, es canalitzà per sobre el pont de can Vernet i arribà, primer, a la font del monestir i després a la plaça d’Octavià.

La canalització tenia uns tres quilòmetres i, després de travessar el pont, seguia cap al carrer de la Mina i Sant Martí fi ns a trobar el primer sortidor d’aigua del monestir.

Segons els santcugatencs d’aquell temps, l’aigua era tan bona que fi ns i tot curava les llagues d’estómac.

El Pont de Pedra o Aqüeducte de Can Vernet (s. XIV) consta de tres arcades de punt rodó i és de pedra. Està situat entre l’avinguda de Can Vullpalleres i el carrer de la Mina, a prop del CEIP Pins del Vallès. Es tracta d’una obra d’enginyeria civil prou interessant i desconeguda alhora. La seva estretor està motivada per la funció d’aqüeducte, salvant el desnivell de les dues vores del barranc. La mina neix a l’indret de la Mare de la Font i té uns tres quilòmetres; acaba a la cisterna del monestir. D’allí es repartia al palau de l’abat i a les cases dels pabordes i també al sortidor del claustre per mitjà d’un sifó. En el moment de la Desamortització, la primera reclamació municipal fou el dret a l’aigua de la mina i, segons Joan Auladell i Serrabogunyà, la mina dels Monjos prestà un servei essencial a la població fi ns a l’any 1922, en què la Companyia d’Aigües de Sant Cugat inicià l’explotació dels pous de can Caldés; amb bombes de 24 HP i 20 HP i cabals de 24 m3/h i 12 m3/h, respectivament, que la van elevar fi ns al dipòsit del barri de Sant Domènec per a, des d’allí, ésser repartida per tota la població.

Llegendes de Sant Cugat - Cossetània Edicions · Hi ha llegendes molt antigues. Les de sant Cugat,...

Documents

Transcript of Llegendes de Sant Cugat - Cossetània Edicions · Hi ha llegendes molt antigues. Les de sant Cugat,...