Lle g a Naci al - Llengua Nacional · d’aquests símbols podríem dir que es transformen en...

Llengua Nacional

Simbologianacional

El pronom«hi» i els

complementsde lloc

Què enspassa,

amb les preposicions?

JoanCoromines i la llengua

catalana

núm. 51II trimestre del 2005

any XV4 euros

50-Revista.qxd 18/02/2005 11:21 Página 1

VORA LA MARVORA LA MAR

Vora la mar eternament inquietaTu, banalment, devies reposar; vora la mar immensa, blava, neta, que sap eternament lluitar i cantar...

Vora la mar, la força sense mida,irada majestat, dea cruel,que amb son abraç sap estroncar la vida i somoure els penyals amb son bruel.

La mar, bressol de pobles i de dies, arpa del temps, remor de multituds, mare eternal de clares harmonies, dansa de ritmes no sabuts...

Dea i amiga,monstre cruel, mare rient, plany i consol, lluita i fatiga, serenitat mudable en el moment.

Vora la mar brillant i cantadoraTu, banalment, devies reposar, damunt la platja gràcil i sonora sentint-te també onada i dia clar.

I com la mar, abandonadaa la gràcia de l’hora i del moment, sense pensar enllà de la besada del sol joiós i l’aire olent...

La mar, bressol de pobles i de dies. Arpa del temps, remor de multituds, mare de clares harmonies, dansa de ritmes no sabuts.

Vora la mar brillant i cantadora, Tu, banalment, sabies reposar vençuda per l’encís de l’hora, sentint-te un poc com ona i dia clar, sense pensar, enllà de la besada del sol quiet i l’aire olent, ja de tot oblidadaen el repòs de l’enlluernament...

Oh mar, bressol d’insomnis!Ara que sento el teu record passar com un ocell d’ales obertes pel cel de l’esperit, profund i clar...Ara que tinc en els sentits despertes les recordances que em diran de Tu, vull dir l’encís de ta presència i la claror que en recordar-te lluu i et fan present dintre l’absència...

Josep M. Casas de Muller

LLENGUA NACIONAL - núm. 51 - II trimestre del 2005 3

ED ITOR IALLA FLAMA DE LA LLENGUA

NOTA: d’aquest mateix autor era també el poema de la reivista núm. 49, que per error

va sortir amb el nom d’una altra persona.

LLENGUA NACIONAL - núm. 51 - II trimestre del 20054

SUMARI

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

DIRECTOR: Ramon Sangles i Moles

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Joan Ferrer, Mar-cel Fité, Pilar Gispert, Rosa V. Gras, AlbertJané, Bernat Joan, Lluís Marquet, Joan-Car-les Martí, Víctor Pallàs, Carles Riera, JosepRuaix, Màriam Serrà, Jordi Solé, Joan Valls

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Casa de les Punxes (Terrades), 1903-1905, C. Diagonal,416 (Barcelona). Aquitecte: Josep Puig i CadafalchFOTO: R. de Puig-Coromines

«No vulguem que l’obra de redreça-ment es deturi en el punt on ha arribatpels nostres esforços; ans desitgemque continuï ininterrompudament finsa veure’s la nostra benvolguda parlacompletament refeta, retrobat el seutresor lèxic, retrobades la seva prosò-dia i la seva sintaxi, foragitats del totels castellanismes que la desparenceni rebaixen.»

(Pompeu Fabra)

EDITORIAL

• Cinquanta números 3

SOCIOLINGÜÍSTICA

• Simbologia nacional. Josep Batalla 5• El temps de les cireres. Quim Gibert 9• Qui ens difumina? Maria del Pla 10• Mirant-ho de lluny. Pere Ortís 11• De filòlegs i diccionaris. Andreu Salom i Mir 12• Una llengua es defensa fent-la servir. David Pagès 13

SINTAXI

• El pronom «hi» i els complements de lloc. Albert Jané 14

LÈXIC

• Pèrdua dels pronoms febles «en», «hi». Josep Ruaix i Vinyet 18• Servilisme lingüístic. Pere Ortís 20• «Estar-hi»fins a «ésser-ne» fora. Jaume Vallcorba i Rocosa 21• Tothom. Jaume Vallcorba i Rocosa 22• «Deixar estar». Jaume Vallcorba i Rocosa 23• Dues accions per preservar expressions. Jaume Salvanyà 24• Què ens passa, amb les preposicions? Roser Latorre 26

INFORMÀTICA I INTERNÀUTICA

• El web del Govern d’Andorra. Agnès Toda i Bonet 27

AMICS I MESTRES

• Joan Coromines i la llengua catalana. Joan Ferrer i Costa 29• Armand Quintana i Panedas. Pilar Cabot 36• Entrevista a Miquel Ponsetí i Vives. M. Gemma Bonet 40

BIBLIOGRAFIA

• Una revisió de Fabra. Narcís Iglésias 40• Estudis d’història de la llengua catalana. Joan Ferrer i Costa 41• El llenguatge de la ràdioi de la TV. Xavier Rull 42• El parany cosmopolita. Quim Gibert 42• La modalització. Jaume Macià 43• A la claror de Verdaguer. Joan Vilamala 44• Llengua catalana i neologia. Xavier Rull / Agnès Toda 44• Diccionaride Sinònims de frases fetes. David Casellas 45• Les set tribus de la nació catalana. Joan-Carles Martí i Casanova 46• La síndrome dels estranys sons. Isabel Prada 46

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expressades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’APPEC• Amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Volem començar dient que CarlesM. Espinalt1 en la conferència «Lamística dels rituals» digué:

«Els homes veiem senyalsper tot arreu i, per si fos poc, noperdem cap oportunitat per in-ventar-ne o tenir-ne de misteri.Els homes som fabricants de sig-nes; els combinem de formaprodigiosa; gràcies a ells hemfet alfabets que ens permeten dedibuixar totes les paraules. Sem-bla com si no sabéssim viure

sense deixar petjades de les nos-tres actuacions.»

Voldria (per tal que puguem agafaruna posició com més exacta millor res-pecte al fet nacional) plantejar i recor-dar un gràfic de la psicoestètica d’Es-pinalt que tracta de l’estudi entrehoritzons i problemàtiques del viurehumà. Aquest gràfic assenyala sis ho-ritzons i set problemàtiques que vanen sentit ascendent: la problemàticaindividual, la familiar, la selectiva, laprofessional, l’associativa, la nacionali la universal. Basant-se en això, Espi-nalt indicava que els catalans, en ge-neral, sabem resoldre les quatre pri-meres problemàtiques (la individual, lafamiliar, la selectiva i la professio-nal), però fallem o hem de resoldreencara la problemàtica associativa,la nacional i la universal. Hi ha,doncs, tres horitzons que fallen.Sabríem esbrinar l’origen i les causesd’aquesta deficiència?

Sapiguem que el signe-valor,quan esdevé símbol, segueix aquestsprocessos: símbol que es manté,símbol que es transmuta, símbol quedesapareix i símbol que neix; algunsd’aquests símbols podríem dir quees transformen en referents del fetnacional; passen a esdevenir els seusemblemes i el representen. El sím-

bol, aquí, torna a jugar un paper fo-namental, ja que ens facilita uns refe-rents històrics que, per diferenciació,ens identifiquen, ens donen una figu-ració, ens donen una imatge i tambésón els testimonis de la nostra existèn-cia col·lectiva.

Aleshores es comprèn per què elvencedor destrueix, per enveja i perodi, les imatges que representen aquellpoble, aquella cultura. Destrueix l’a-portació que fa a la imagocràcia, és adir, el poder de la figura. És així comel vençut tindrà plena consciència queho és.

La psicoestètica ens recorda quel’home, sense els seus artificis no ésres, i alhora ens diu que la intel·ligèn-


S IMBOLOGIA

Simbologia nacionalJOSEP BATALLA (arquitecte psicoesteta)

El títol d’aquest article ens remet directament a les parau-les símbol i nació. Vegem com les defineix el diccionari:

SÍMBOL— En el Diccionari de la llengua catalana (d’EnciclopèdiaCatalana):

«Allò que hom pren convencionalment com asigne d’una cosa o d’una operació, signe.»

— En el Diccionari Fabra:«Element (o cosa) sensible que es pren com a

signe figuratiu d’una altra per raó d’una analogia quel’enteniment percep entre ells o d’una convenció,emblema.»

NACIÓ— En el Diccionari Fabra:

«Reunió d’homes, generalment de llengua co-muna, que tenen institucions i costums anàlegs i unsentit d’homogeneïtat social i interès mutu; conjuntd’habitants d’un país regit pel mateix govern.»

Actualment, però, el diccionari de l’Institut d’Estudis Cata-lans ha ampliat aquesta definició:

«Conjunt de persones que tenen una comunitatd’història, de costums, d’institucions, d’estructuraeconòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentitd’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta decomunitats humanes, i una voluntat d’organització ide participació en un projecte polític que pretén arri-bar a l’autogovern i a la independència política.»

1 Carles M. Espinalt fou el creador de la Psicoestètica i el fundador de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica.

Carles M. Espinalt, a 53 anys

Un dibuix de Carles M. Espinalt

cia humana es demostra a través de lacoherència, la qualitat i l’eficàcia desaber-los seleccionar i sofisticar. Ambaquest horitzó clar, podem parlar dela llengua, de I’oratòria, de la cuina, delvestit, del pentinat, de l’esport, de lamúsica, dels monuments, dels himnes,de la bandera, etc.

Tornant al pla col·lectiu, podemafirmar que la qualitat, la coherènciai l’eficàcia d’un poble resideixen en laseva manera de plasmar aquests signesi com a través d’ells se sent interpre-tat. Sens dubte, tot poble té necessitatde cercar referents, de marcar di-ferències, de fer senyals que li perme-tin d’entendre’s i de contrastar-se res-pecte a altres pobles i, sobretot, ténecessitat de projecció històrica. A quipassa per alt aquestes consignes, lanostra presentació se li apareix comun absurd i no s’immuta si veu que es

prohibeix la llengua, la sardana, labandera o si es vol fer passar el tren degran velocitat per sota la Sagrada Famí-lia o ara la Pedrera.

Evidentment, per la simbologia en-trem dins la cultura, dins el món de lescultures; el símbol apareix com a fe-nomen històric i també com a inici del’art; potser com a inici del mateixhome plenament civilitzat.

El punt clau, l’explicació o el des-llorigador del procés simbològic estàen la comprensió de l'artifici. Si, perhàbit o rutina, les propietats o carac-terístiques d’algunes habilitats es vanrepetint a través dels anys i a travésdels segles, es genera el costum i en-trem en la formació de la cultura tra-dicional. Si aquesta cultura es repe-teix o reprodueix mecànicament,llavors es fossilitza i apareix la fol-klorització.

Es pot constatar que, de tots els ar-tificis que l’home va creant damunt laterra, la construcció d’edificis és la quepotencia d’una manera més rellevant laimatge d’un poble i la identificaciócol·lectiva. Evidentment, totes les imat-ges que resten del passat en forma deconstrucció donen testimoni de lahistòria i, en conseqüència, també sóncultura del lloc.

Una ciutat pot ser un símbol; unamuntanya, un arbre, també. Pensemen Montserrat, en el Canigó, en l’arbrede Guernica o en el Pi de les Tres Bran-ques. Són símbols de la naturalesa. Enl’ambient que ens envolta sempre enstrobem amb una quantitat de coses lesqualitats de les quals ens afecten contí-nuament. Espinalt defineix la persona-litat de l’ésser humà com la suma deljo, de la forma i de l’ambient. Podentenir alguna influència sobre l’homeles construccions que en major o me-nor concentració ajuden a configurarel seu ambient?

Les construccions són realitats quepertanyen al món sensible en el qual es-tem inserits, i, per tant, en són una part.Formen part, també, de les cir-cumstàncies enmig de les quals un homcreix i viu. Influeixen, per tant, en elnostre cos i en la nostra ment; condi-cionen la nostra conducta i els nostresactes; són un fet real, la contemplaciódel qual no podem evitar; ens envolteni ens relacionen amb el lloc.

Si alguns d’aquests edificis se sin-gularitzen, s’estableix llavors una rela-ció simbòlica entre artifici, home i lloc.Aquesta és una de les diferències fo-namentals que separen radicalmentl’arquitectura de les altres arts.

Vull remarcar la gran transcendèn-cia que suposa per a tot poble o cul-tura el fet que hagi estat i sigui capaçde crear arquitectura; aquesta capaci-tat el converteix en protagonista de lahistòria. Aquest poble o aquesta culturasón l’element que introdueix un noutemps en la naturalesa, perquè intro-dueix un temps que encara no existeix.Diem poble o cultura perquè, si bé unaobra d’arquitectura és fruit bàsicament(almenys a partir del Renaixement) delpensament d’un arquitecte, aquestaobra esdevé col·lectiva a través del va-lor simbòlic que duu impregnat.

S IMBOLOGIA

Les quatre columnes de Puig i Cadafalc,que eren situades (1919-1928) on ara hi hala font de Montjuïc. (Arxiu autor)

g

Per això, quan es destrueixen, estapen o es deformen brutalment elsedificis que singularitzen un lloc, esdestrueixen símbols que identifiquenuna cultura; es canvia una realitat; esfan desaparèixer testimonis del pas-sat; es destrueix la història, perquè esdestrueix un temps que l’home ja nopodrà experimentar, ni conèixer, nisentir i del qual, per tant, no podràser conscient.

Convindria recuperar i situar a lamuntanya de Montjuïc (en la plata-forma que hi ha i que es troba a un ni-vell superior, darrere la famosa font) elmonument de Puig i Cadafalch. Quanes tornin a enlairar les quatre grans co-lumnes de vint metres que es cons-truïren en el lloc que avui ocupa lafont, es donarà més magnificència al’avinguda. Arrencant des de l’origen,a la plaça d’Espanya, amb la vivacitatde l’aigua, amb les quatre columnesdarrere sobresortint, i tot el conjunt benrematat i llorejat per la cúpula del Mu-seu Nacional de Catalunya, es trans-metrà una visió en augment i de granmagnificència. Aquest monument ensretorna moral de victòria col·lectiva.

Recordem que les quatre columnes,juntament amb uns majestuosos fanalssuggerits per Gaudí (en què participàJujol), eren commemoratives del cen-tenari de Balmes i estaven situades a laplaça Major de Vic; s’enderrocarensota la dictadura de Primo de Rivera.

Cal no oblidar, a més dels exemplesque ja he dit (i d’altres que n’hi ha), lamalèvola destrucció de Ripoll, nuclide la Catalunya primitiva. La sevacrema i enderroc, dirigits pel comted’Espanya, es produí l’any 1839. Per amés inri, féu gravar per a la posteritat(en una piràmide que construí a laplaça) la inscripció «Aquí fue Ripoll».Aquest macabre personatge ho destruítot: les esglésies, el monestir i la sevabiblioteca...; biblioteca que en l’EdatMitjana fou una de les més importantsdel continent. Destruí, encara, tota laindústria del ferro, en què els catalansexcel·líem, sobretot, en la fabricaciód’armes: Catalunya estengué arreu delmón el procediment conegut com afarga catalana. No es deixà ni el méspetit vestigi d’un tornall.

Fem memòria també de la confis-cació i destrucció del gran monestir,

palau i panteó reial de Poblet. Pobletserví de model a Felip II per a la cons-trucció de l’Escorial. Semblant cosasucceí amb Santes Creus, amb la Car-toixa d’Escaladei (Ia primera cartoixade la Península Ibèrica) o la conversióen caserna militar espanyola de la SeuVella de Lleida, a partir de la invasió,en 1707, per Felip V fins a mitjan se-gle XX. Tota la ferotgia destructivaapunta a obres emblemàtiques del nos-tre patrimoni.

La immobilitat de l’obra en el seulloc o territori i la identificació simbò-lica col·lectiva que representa fomen-ten l’equivalència entre destrucció del’obra d’art i destrucció de la cultura il’ànima d’un poble. La destrucció ra-dical i sistemàtica produeix uns canvisradicals d’imatge. Pot fins i tot arribara fer canviar de mentalitat, perquèquan a l’home se li canvia l’ambient(destruint o modificant les construc-cions que li condicionen els actes) vacanviant de manera d’actuar i se li de-bilita el caràcter.

La destrucció de patrimoni em-blemàtic és una de les armes que hanutilitzat i que encara utilitzen els co-


e Palau Güell,1890 (Barcelona). Antoni Gaudí (Arxiu autor)

Sagrada Família (Barcelona). Antoni Gaudí c

lonitzadors. Aquestes accions desvin-culen l’home del seu lloc i el subordi-nen a un altre ambient. Aleshoreshome i poble deixen de ser indivi-dualment i col·lectivament actors; homdeixa de ser protagonista de la història.

Espinalt, a través de la psicoestètica,constata que «els artificis acumulats apartir de trenta anys cap enrere, l’homeels veu naturals». Avui es veu naturalla font de Montjuïc en el seu lloc, peròon són les quatre columnes anteriors ala font?, on és el símbol patriòtic català?També veiem naturals (una vegada res-taurats i com si no s’haguessin destruït)molts i molts monuments, molts i moltssímbols. D’aquí la imperiosa necessitatd’educar, d’ensenyar i de recuperar (iamb els testimonis artificials inclosos) lapròpia història, la real. D’aquí la ne-cessitat de conèixer els propissímbols col·lectius, situats en di-versos llocs del propi territori;d’aquí també la consciència, l’es-forç i la necessitat que nosaltresmateixos puguem conservar lasimbologia ja existent i siguemcapaços sobretot de crear-ne denova, ara i en el futur, sense ha-ver de servir-nos d’altres cultu-res ni d’altres mentalitats. Tambéhem de ser capaços de desmar-car-nos de la proliferació delsoportunismes i de la desfigura-ció dels valors caracterològics.És necessari actualitzar-nos i re-jovenir-nos sempre, col·lectiva-ment, per a evitar de caure en lafolklorització i poder-Ia superar.

Convé aplicar ara mateix, in-terpretant-los coherentment, elsraonaments exposats. Hem devalorar la gran aportació que Ca-talunya ha fet a través del modernismecatalà i sobretot hem d’enorgullir-nosd’Antoni Gaudí, que amb les seves qua-tre torres emblemàtiques de la SagradaFamília ha creat el símbol màxim delnostre Cap i Casal. No hi ha dubte quel’obra de Gaudi té el mèrit d’infondreen el català una convicció segura de simateix. Els modernistes eren homes quecreien col·lectivament en el nostre po-ble i nació. Vegeu també la Casa de lesPunxes (en la portada d’aquesta revista),obra de Puig i Cadafalch.

Per contraposició, les obres que araes van construint i moltes de construï-des recentment no van més enllà delsplantejaments de l’anomenat Movi-ment Modern dels anys vint, comple-

tament obsolet i superat, fins i tot pelsmateixos autors que el proposaren. Nos’ha introduït cap nou temps, malgratl’aparença, la propaganda i les decla-racions de modernitat. Avui s’inventauna espècie de folklore per al públic deles ciutats, del qual és mostra de mà-xima actualitat l’anomenat Fòrum, quees volgué (o vol) vendre com l’apara-dor de Barcelona. Es desenvolupen unsedificis populars urbans amb carac-terístiques internacionals i de disseny,juntament amb uns altres d’igualmentpopulars amb ressonàncies localistes.És una mena de folklore que no superala dicotomia urbano-rural, sinó quel’embolica encara més. Vulguem ad-metre-ho o no, tot això d’ara són cons-truccions amb pretensions de símbol,que configuren el nostre ambient i de

les quals no ens podem escapar. Hi haun internacionalisme i un disseny dis-fressat que, en aparença, ens va ac-tualitzant col·lectivament, però que re-alment ens despersonalitza, perquè ensuniforma i no ens caracteritza.

Avui dia s’ha fossilitzat l’arquitec-tura dels anys vint. Hom convida au-tors de renom internacional (la majo-ria de fora del nostre àmbit cultural)perquè enlairin els edificis que pel seuús, situació i pressupost esdevinguinemblemàtics. S’encarreguen els sím-bols a autors amb nom de prestigi, peròque per idiosincràsia, per origen, peremotivitat i per la internacionalitzaciócultural d’ells mateixos, en lloc de sig-nificar-nos, en lloc d’imprimir caràcter

català al nostre territori, ens dissemineni ens dispersen, englobant-nos en unacultura o unes cultures que no són lanostra. És allò del cafè per a tothom.Anant per aquest camí, anys a venir,com molt bé assenyalà Nati Muñoz-Espinalt, ens podríem trobar que bai-xéssim a un aeroport i no sabéssim enquina ciutat som.

En lloc de generar nosaltres els nos-tres símbols, com sabé fer-ho la Cata-lunya de la Renaixença, ara es copien,es compren o s’encarreguen a fora. Escau en un provincianisme, sigui ruralo urbà. Tinguem present que s’ha vol-gut i es vol despersonalitzar qualsevolmanifestació del nostre esperit.

Avui que es fan tants edificis alts ésun contrasentit i és incoherent que elsmonuments siguin tan baixos. Ens flui-

xeja la idealitat. No sabem do-nar-los alçada per a fer honor aun altre. Sols cal fixar-nos en elsmonuments dels nostres poblesi ciutats. Mirem el monumentque tenim a Barcelona del pre-sident Macià i el de Josep M. Ba-tista i Roca. Si escultòricamentpoden ser ben resolts, els faltaalçada i simbologia. Ens fallaI’eurítmia. Són una prova mésque no creiem col·lectivament ennosaltres mateixos.

Tinguem plena consciènciade la importància i de la reper-cussió de la simbologia, perquèens fa visibles; ens fa estar en elnostre lloc, però, sobretot, ens in-fon una plena moral de victòria.

Si en el passat remot fórem,no cal dir-ho, capaços de bastiruna potent simbologia (romànic,gòtic...), i si en el passat recent

hem excel·lit en moltes obres (moder-nisme), hem de tenir-nos confiança imarcar-nos l’objectiu de tornar a sercapaços de generar, nosaltres matei-xos, la nostra pròpia simbologia, queben segur ens renovarà i evitarà en-sems la dispersió i la folklorització dela nostra cultura.

És tanta la transcendència de lasimbologia nacional i és tan represen-tatiu el símbol per a la cultura, que laseva existència propicia una exhibiciócol·lectiva capaç de motivar i enfortirla confiança en nosaltres mateixos idespertar-nos una imperant voluntatd’aportació i d’anàlisi en tot el que esfa i està per fer, transmetent-nos unaplena moral de victòria.◆


S IMBOLOGIA

Casa Jané (1995). Alió (Alt Camp). Arquitecte J. Batalla

Entre les nombroses investiga-cions en psicologia social, n’hiha una que consistia a sotmetre

uns gossos a descàrregues elèctriquesdoloroses, de les quals no podien fu-gir. A conseqüència d’aquests acorra-laments, aviat els cànids van donar-seper vençuts. Aquest fenomen, conegutcom a desemparament après, el va di-fondre cap allà a l’any 1960 MartinE.P. Seligman: «Gemegant suaument,acceptaven les descàrregues amb pas-sivitat, fins i tot quan aquestes podienevitar-se» (dins el llibre La autenticafelicidad). Els animals havien quedattan esporuguits que, quan el perill jaera inexistent, continuaven mostrant-se inactius. És a dir, s’havia produït unaprenentatge per associació entre elcontext de l’experiment i el càstig.

En situacions d’impotència comaquestes no solament els gossos cauenen depressió; això també passa ambels humans. Entre els catalans, posemper cas, hi ha un cert desànim i can-sament en constatar que en l’Europademocràtica del segle XXI continuemsense poder viure en la nostra llenguani gaudir del dret d’autodeterminació.Que molts de nosaltres no ens veiemamb cor de fer-nos valer en qüestionslingüístiques i nacionals s’explica a te-nor d’un mai no acabar d’estímulsaversius als quals hem estat sotmesosgairebé de forma persistent des de1714, incloent-hi els quaranta anys defranquisme. Tant és així, que exigir elsnostres drets lingüístics i la sobiraniaque ens pertoca com a poble és un gestautomàticament associat a situacionsde tensió que suposadament no ser-veixen de res (o que fins i tot ens po-den complicar la vida). És a dir, l’es-devenidor dels Països Catalans balla,enmig d’altres coses, a mercè d’aquestdesemparament après.

Durant els trenta anys en què Se-ligman es va especialitzar en l’estudidel desemparament, es va adonar queno tots els animals ni totes les perso-

nes que han sofert estímuls negatiuses donen tan fàcilment per vençuts;ans al contrari, són molts els que sesorprenen de la seva fortalesa. Aquestés un àmbit de la psicologia positiva,que necessita ser conreat per a dotar-se de recursos davant l’adversitat. I ésque si la gent de nació catalana volemavançar cap a la normalitat lingüísticai nacional no tenim altra opció quesuperar aquell malestar que ens im-pedeix de fer els passos adients per aser respectats. A més, el sol fet de nodefugir comportaments estressants(com, per exemple, demanar en unservei públic de ser atès en català),això retroalimenta la nostra persona-litat, pel sol fet que costa un esforç. Ésa dir, sobreposar-nos a aquestes inco-moditats ens fa sentir millor amb nos-altres mateixos i reforça el nostrecaràcter. Precisament per això, inspiraemocions positives la feina de la Co-missió de la Dignitat en bé del retorndels papers segrestats a Salamanca, ola de la Plataforma per la Llengua a fa-vor de la catalanització d’Ikea i de lallet Pascual.

Si bé és impossible canviar el pas-sat, sobre el demà no hi ha res dat nibeneït. Amb empenta i tenacitat po-dem obrir moltes portes encallades. Elpsicòleg Carles M. Espinalt va deixarescrit que l’home victoriós és aquellque després d’un fracàs torna a lluitar,i que «el fracassat una persona que nova provar res més». Hi ha una dita queproclama sàviament: «A més de pregarcal treballar!» Altrament, es pot eter-nitzar el nostre particular Temps de lescireres, nom d’una cançó sobre el goigde ser feliç en un futur, que els quadresrevolucionaris de la Comuna1 vanadoptar com a símbol.

Hi ha temàtiques en les quals res noés impossible. Per això, és un plaer es-tar al costat d’aquells que han obtingutcoses perquè mai no varen creure queeren impossibles.◆

SOC IOL INGÜÍST ICA

El temps de les cireres

QUIM GIBERT

P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

TTeellss.. 9933 220033 0077 1144 // 9933 220033 0000 0044

Pl. de Sarrià, 12-11308017 BARCELONA

TTeell.. 9933 220033 0044 7733 // FFaaxx 9933 228800 6655 5566

1. La Comuna va ser el motor d’una insurrecció popular que es va desencadenar a París l’any 1871.

La catalana és una nació amb le-gislació pròpia, com és la compi-lació dels Usatges, amb la qual as-

senta, ja en el segle XII, les basesfonamentals del dret català, a part delsCostums de Lleida, els Costums de Tor-tosa i els Furs de València.

És una nació que en el segle XIII jaté institucions de govern pròpies irepresentatives del poble, com lesCorts, convocades pel rei quan volia iallà on volia.

És una nació que redacta (s. XIV) elLlibre del Consolat de Mar, tractat quearribà a considerar-se el dret marítimdel Mediterrani i vigent fins al segle XIX.

És una nació amb moneda pròpia,amb la creació, en el segle XIII, de lesseques reials de Barcelona, primer, i deValència, posteriorment.

És una nació amb llen-gua pròpia i oficial, queen els segles XIII, XIV i XVplasma i comunica undels pensaments més cul-tes i elevats d’Europa, ambtextos com les Homiliesd’Organyà, les quatre grans cròniques–el Llibre dels feyts, el Llibre del rei enJaume, la Crònica de Ramon Muntaneri la Crònica de Pere el Cerimoniós–, ola traducció de la Bíblia a la llengua delpoble; amb filòsofs, humanistes i cientí-fics com Bernat Metge, Joan Lluís Vi-ves, Ramon Llull, Abraham Cresques oArnau de Vilanova, figures cabdals delmón medieval; amb poetes com Gui-llem de Berguedà, Jordi de Sant Jordi,Joan Roís de Corella, Jaume Roig o Au-siàs March; amb escriptors com JoanotMartorell, Francesc Eiximenis, Anselm

Turmeda o Isabel de Villena, autorstots plegats, tant en poesia com enprosa, d’obres que perviuen en eltemps per la gran qualitat i rigor queatresoren. I encara podem parlar detextos excepcionals, com ara Curial eGüelfa, d’autor anònim.

És una nació, sens dubte, amb unbagatge cultural i històric com qualse-vol altra nació europea –dret, tribunalsde justícia, llengua, moneda, exèrcit–,però una nació, en definitiva, que a laprimeria del segle XVIII viu una guerrai la perd –la Guerra de Successió a laCorona d’Espanya–, i és sotmesa a unrègim d’ocupació militar, amb aboli-ció, per decret, de totes les seves lleis,de totes les seves institucions, de totsels seus símbols.

Davant aquesta riquesa identitàriadel nostre passat –un resum brevíssim,de fet– i del dogal repressiu que signi-fica l’ocupació forastera, costa d’en-tendre que el vaixell insígnia de l’Anydel Llibre i la Lectura –promogut per laGeneralitat de Catalunya, el Ministeriode Cultura, l’Ajuntament de Barcelonai la Diputació de Barcelona– siguin Cer-vantes i El ingenioso hidalgo Don Qui-jote de la Mancha, un autor i una obraprou eminents, notoris i valorats, peròpertanyents a la llengua i la cultura cas-tellana, ras i curt. Quan Dante Alighieri

escriu la Divina commedia fa cultura iliteratura italianes, com fa cultura i li-teratura franceses Molière quan escriuLe misanthrope o Le malade imaginaire.I quan Rosalia de Castro escriu Follasnovas fa cultura i literatura gallegues,mentre que fa cultura i literatura caste-llanes quan escriu En las orillas del Sar.

Enguany, institucionalment toquenCervantes i el Quixot; i, sense estar-sede res, fan exposicions, conferències,representacions teatrals, òperes, articlesa la premsa, debats radiofònics i televi-sius, reedicions de l’obra, un congrésacadèmic i una ruta per la Barcelonadel Quixot. Fins i tot s’ha parlat unamica, perquè no sigui dit que la metrò-poli no té en compte la colònia, de Ti-rant lo Blanc, la fenomenal novel·la deJoanot Martorell, dins els llibres de ca-valleries, que Cervantes esmenta i elo-gia dins El ingenioso hidalgo Don Qui-jote de la Mancha.

Quantes efemèrides hem celebrat ocelebrem oficialment en el camp o àm-bit dels nostres autors i de les nostreslletres? No gaires, ben just les impres-cindibles per a fer el paperot. I quan s’-han celebrat, hi ha hagut tant de bomboi platerets i tanta pompa mediàtica comen aquesta? ¿I s’hi han esmerçat els ma-

teixos recursos econò-mics, equivalents a unbon pessic de milionsd’euros? No, ni de bontros. La celebració, aquestmateix any, del VIII Cen-tenari de les històricamenti lingüísticament incom-

mensurables Homilies d’Organyà, undocument cabdal de la romanística,únic a la Península Ibèrica, n’és un bonexemple.

Tot sigui difuminar la nostra histò-ria, entenebrir la nostra cultura, a fa-vor d’una major honra i glòria de leslletres i les idees espanyoles. I aixíanem fent: com a catalans cada diasom més poqueta cosa, per més que laciutat de Barcelona continuï essent,com digué Cervantes i l’alcalde Closmagnifica, «arxiu de la cortesia, albergdels estrangers».◆



Qui ens difumina?

MARIA DEL PLA

La persona, l’ésser humà, no tria el lloc de nai-xença. Tanmateix, el lloc on neix, la col·lectivitat ala qual arriba, en determinaran la manera de ser; ésa dir, la identitat cultural i històrica. A mi, l’atzarem féu néixer lluny de Barcelona, a l’Alt Urgell, unacontrada que es forja en el si d’una antiga nació i,alhora, també contribueix a forjar aquesta antiganació: la nació catalana, els Països Catalans.

Tot sigui difuminar la nostra història,entenebrir la nostra cultura,

a favor d’una major honra i glòria de les lletres i les idees espanyoles



He insistit sempre que, de llunyestant, els problemes que afectenla supervivència dels catalans

com a poble diferenciat en el concertdels pobles lliures del món, prenen uncaire més agut i cobren una entitat mésretallada. Aquest factor diferencial nointeressa als qui tenen el poder defacto, els quals fan l’indicible per im-pedir-lo i mentalitzar-hi tothom en con-tra. I, de casa estant, aquests problemessón rutina sobre la pell i els tapa laquotidianitat. Com a toc d’alerta, ve-gem-ne els principals.

La inconsciència dels catalans, o eltant-se-me’n-fum de molts.L’aversió als seus valors depoble, com ara la llengua, lacultura, els costums populars,les festes identitàries.

La criminalització quemolts fan del nacionalisme decasa, espaterrats, enganyats,víctimes de l’autoodi, fruitd’un rentatge de cervell quedura anys i panys.

La manca de naixementsde llinatges catalans, per ra-ons d’una futilitat que esbor-rona i que fa presagiar la de-finitiva extinció d’allò que endiem «casa nostra», malgratque les dones joves –que sónla peça clau del problema–vulguin justificar-ho amb raonsque tenen com a pretext la mo-dernitat, les idees avançades, ies posin histèriques quan elsho diuen.

La dimissió de la seva llengua depart de molts davant el vingut de fora;la covardia sota l’atac verbal a casaseva, o a la seva llengua, i el rendi-ment d’armes al peu de l’intrús quese’n vol fer amo i que s’ha engrandit envista d’aquesta covardia.

L’adopció de l’hedonisme en lavida i el refús dels valors que sobre-passen el materialisme del diner i elsgoigs del sexe.

L’acció ben estudiada i ben coor-dinada del govern espanyol a aprofitaraquests factors i a agreujar-los mit-

jançant l’enviament incontrolat de gentforastera a les nostres ciutats i als nos-tres pobles.

Davant aquest panorama pobre,trist, alarmant, bé cal que els catalansreaccionem. Un poble que veu ques’enfonsa i no li fa mal, és un poblesense dignitat, és un poble degradat.

Cal que ens mentalitzem contraallò que ens han fet creure amb unaguerra (en la qual ens considerarentotalment vençuts), quaranta anys dedictadura i la subsegüent prepotènciacastellana.

Deixem de banda la por, el tabúsobre el nostre dret a la plena sobi-rania i proclamem-lo pel seu nom,sense demanar-ne perdó a ningú.Parlem-ne tan clar com parlem sobrel’alliberament de la dona. En aquestaspecte –i mal m’està dir-ho– el prin-cipal obstacle són els catalans; sem-pre són els catalans, el principaloponent a les llibertats i als drets deCatalunya. Són aquells de la petita ide la gran empresa, que considerenque els seus diners perillarien si ensfèiem lliures. Pensen que ja no

tindríem el mercat d’Espanya per alsnostres productes. El diner és l’únicdéu d’aquests; no en tenen pas d’al-tre; Catalunya i la seva subsistènciaels importen un rave; no l’han co-neguda mai ni l’han estimada mai,Catalunya.

Que tinguin present, aquests, queCatalunya i el seu mercat futur han deser considerats dintre el context del’Europa lliure i unida. No volem feruna illa de Catalunya: ens necessitemels uns als altres, els pobles. Europa iel món seran el nostre mercat. Europa

no està feta, encara; que noens enganyin amb aquestaConstitució: l’han feta l’Europadels poderosos i dels ben ar-mats –res de nou. Per contra,ha de ser l’Europa dels pobleslliures; no ho perdem mai devista. I mentre això no facin,no hi haurà assossegament nipau. Considerem això per unmoment: com els va l’econo-mia a Lituània, a Bòsnia, aGeòrgia, a Croàcia, a Bèlgica,a Holanda? ¿Pateixen restric-cions de mercat, aquests po-bles petits, lliures, alguns finsfa ben poc sotmesos?

Allò que de cap maneraavui no pot ser admès és això:pobles sotmesos a un altrepoble, ni que sigui sota for-mes de llibertat. Sapiguem béque a Espanya no hi ha de-mocràcia per a bascos i cata-

lans. Confiem que, a mesura queavanci la civilització i avanci el senya Europa, això canviarà en bé. Espe-rem que els castellans seran civilit-zats i entendran que el nostre dret aser lliures i sobirans és exactamentigual que el seu.

Guerra, revolució, trencadissa, vio-lència, no. Diàleg i vies democràtiques,sí. Si no, pleguem. Aleshores, caldriacercar la justícia i el dret en un po-derós, que, ben manegat, el trobaríem.Allò que no podem fer els catalans és«deixar-ho estar».◆

Mirant-hho de lluny

PERE ORTÍS

dd

Als Països Catalans la proliferacióde diccionaris i obres lexicogrà-fiques de tota mena (generals i

oficials, enciclopèdics, etimològics icomplementaris, ortogràfics i de pro-núncia, d’expressions i frases fetes, desinònims i antònims, d’onomàstica…),tant d’extensió mitjana com d’extensióforça considerable, ens ha col·locat, se-gurament, al nivell de les nacions mésavançades pel que fa a la publicaciód’aquest tipus de compilacions cientí-fiques relacionades amb la llengua. Elgrau d’exhaustivitat de tot el materiallingüístic elaborat i publicat fins ara faque el català es pugui comparar,doncs, quant al grau de compendi i re-copilació ortogràfica i gramatical rea-litzat, amb qualsevol llengua del mónque disposi d’un Estat propi culte i ci-vilitzat –o això, almenys, en teoria–,i que en servi, naturalment, la vitali-tat social.

Al llarg del segle XX, l’aparició, enel nostre país, de filòlegs i lingüistesde tremp entusiasta i amb una prepa-ració científica excel·lent, ha fet que lanostra parla sigui objecte d’un estudiexhaustiu que recopila gran part deltresor de la llengua –recollir-lo ínte-grament, com en totes les llengües, fórapràcticament impossible. Personalitatsamb empenta com Pompeu Fabra, An-toni M. Alcover, Francesc de B. Moll iJoan Coromines (sense oblidar, però,

Marià Aguiló, figura cabdal de la Re-naixença) són, sens dubte, els mésqualificats, tant per llurs treballs ardusi sistemàtics com per la poderosa influ-ència que han exercit en investigadorsactuals de la lexicografia i la gramàticacatalanes. Obres tan valuoses i cabdalscom el Diccionari Aguiló (vuit toms dereculls lexicogràfics publicats per Fabrai M. de Montoliu); el Diccionari gene-ral de la llengua catalana, del mestreFabra, autor també d’unes decisivesNormes ortogràfiques i d’una Gramà-tica catalana, per les quals el seu au-tor és considerat unànimement el senyordenador de la llengua catalana mo-derna; el monumental Diccionari ca-talà-valencià-balear (10 toms), queduu el llarg subtítol de «Inventari le-xicogràfic i etimològic de la llenguacatalana en totes les seves formes li-teràries i dialectals, recollides dels do-cuments i textos antics i moderns, i delparlar vivent al Principat de Catalunya,al Regne de València, a les Illes Bale-ars, al departament francès dels Piri-neus Orientals, a les valls d’Andorra, almarge oriental d’Aragó i a la ciutatd’Alguer de Sardenya», popularmentconegut per l’Alcover-Moll; el Diccio-nari etimològic i complementari de lallengua catalana (nou toms), obra ge-gantina de caràcter històric, crític, com-paratiu i, sobretot, etimològic de J. Co-

romines, autor també d’una altra granempresa científica, l’Onomasticon Ca-taloniae (vuit toms), que constitueix unrecull onomàstic molt considerable detotes les terres catalanes, explicat desd’un punt de vista etimològic i lingüís-tic, són exemples ben demostratius del’enorme cabal lexical català recollit iestudiat minuciosament pels eruditsadés esmentats.

Tots aquests treballs admirables, elconjunt de tots ells, forneixen un vastcorpus del vocabulari català amb dadesde tota mena relacionades amb la vidai ambient de les paraules. Molt pocspaïsos disposen d’uns instruments deconeixement de la llengua tan rics icomplets com Catalunya. Tota aquestaimmensa producció constitueix un re-ferent lexical quasi inexhaurible, d’in-formacions sobre els mots, d’un valorincomparable per als historiadors de lallengua i per als investigadors del lèxiccatalà del futur. Esperem tan sols que,en aquest possible esdevenidor, el pe-rill de llatinització del català s’hagi es-vaït totalment, i, a part de ser una llen-gua estudiada tant dins com fora delnostre territori, gaudeixi d’una bona sa-lut social. Serà el millor homenatge quepodrem retre a tots els il·lustres filòlegsi lingüistes que tanta devoció i esforçesmerçaren en l’estudi, conservació iprojecció del bell catalanesc.◆


TR IBUNA

De filòlegs i diccionaris

ANDREU SALOM I MIR

SERVEIS EDITORIALSJordi Ardèvol

C. Consell de Cent, 432, 2n 8a08013 Barcelona

Tel.: 93 246 66 82c/e: [email protected]

• Maquetació de llibres i revistes• Publicació de llibres• Mecanografiat de textos• Correcció de textos en català

¿Quantes vegades, davant la lec-tura d’algun text, no hem tingutla temptació d’agafar un llapis i

subratllar frases que contenen cims dereflexió, de saviesa i d’estímul? Enaquest article ens ha plagut de realit-zar el següent exercici: aplegar co-mentaris i observacions referents a lallengua catalana, fets per persones queprocedeixen d’àmbits ben diversos.Vegem-los.

«La llengua pròpia d’un poble éstalment la seva ànima col·lectiva,l’essència de la seva personalitat, lasíntesi de son caràcter, la concreció desa consciència» (Josep Conangla).

«La mutilació més trista que pot so-frir un home és la renúncia al seuidioma natural» (Josep Carner).

«La supervivència de Catalunya esdeu a la llengua, i la nostra política had’ésser conservar la llengua» (Josep Al-sina i Bofill).

«Perquè parlen català, sens dubte,els catalans han pogut conservar unaconsciència de grup. Però sobretotquan han sentit amb més força aquestaconsciència de grup, han refusat d’o-blidar el català» (Pierre Vilar).

«D’aquí a mig segle el català con-tinuarà existint en la mesura que elscatalans estiguin disposats a mantenir-

ne l’existència. Això vol dir que els ca-talans hauran d’estar disposats a fer elsesforços necessaris per assegurar la su-pervivència de la seva llengua» (Mi-quel Siguan).

«Deixant de banda les institucionsde govern, la responsabilitat dels cris-tians del carrer és parlar correctamentla llengua i utilitzar-la en les conversesamb tots els ciutadans de Catalunya.No creiem que sigui cap manca de res-pecte als castellanoparlants; al revés, ésuna forma d’ajudar-los a integrar-se alpaís» (Jaume Camprodon).

«El gran repte del futur del català ésaconseguir que la llengua sigui útil i ne-cessària en aquest món extern i internextremadament complex i exigent»(Joan Solà).

«Una llengua configura un pen-sament. Una manera de dir és unamanera de pensar. La mort d’unallengua és la mort d’una visió delmón. I com que allò real no és mésque la suma de les seves percepcions(visions), la mort d’una llengua ésuna pèrdua de realitat. Tota la hu-manitat en resulta empobrida» (Nar-cís Comadira).

«La defensa de la identitat del meupoble, Catalunya, i del català és tan

natural per a mi com que creixin lesungles.» (Joan Manuel Serrat).

«Una llengua es defensa usant-la»(Manuel Castellet).

«Sí, sé segur que la pàtria no esdefensa solament amb la llengua.Però també sé ben de cert una altracosa: que la pàtria no es pot defensarigual sense la llengua» (Josep-MariaTerricabras).

«Hem treballat i treballem cada diamés per fer efectiu el lema «El català ésun dret dels treballadors», perquè d’a-questa manera s’aconsegueix una so-cietat cohesionada» (Josep M. Álvarez).

«Però l’ús social del català no afectaúnicament els nous immigrants; és unrepte del conjunt de la societat quesempre s’ha de plantejar en positiu.L’ús de la llengua és un dret que tenentotes les persones i un factor clau pera incorporar-se plenament a la socie-tat» (Joan Coscubiela).

«Un poble només pot existir si noperd les seves paraules» (Maria de laPau Janer).

Tot aquest enfilall de raonaments havolgut obrir camins de reflexió i alhoradonar arguments vàlids per a renovar elnostre compromís envers un dels ele-ments bàsics de la nostra identitat.◆


TR IBUNA

Una llengua es defensa fent-lla servir

DAVID PAGÈS

La funció principal del pronom hiés, des dels orígens de la llengua,la representació anafòrica dels

complements circumstancials de lloc.És per això que sovint en parlem ambla designació de pronom adverbial,encara que en la llengua moderna, quel’usa molt més que no la llengua me-dieval, ja representi també comple-ments no pròpiament adverbials, àd-huc personals:

[1] Les hi duc sempre, les mans netes.[2] La petició és insòlita i no hi accedi-

ran pas. [3] Hi penso sovint, en la Marta.

Segons Coromines, hi resulta d’unafusió del llatí IBI (reduït a ii) «aquí, enel dit lloc», «allí», i el llatí HIC «ací».I fa observar que contra la participa-ció cabdal del llatí HIC no fóra possi-ble objectar el fet que el significat d’a-quest en llatí és «ací» i no pas «allí» o«aquí», car és sabut que aquesta menade pronoms sovint han desplaçat méso menys l’eix de llur valor. Aquestaobservació de Coromines ve motivadapel fet que normalment el pronom hidesigna o representa el lloc on hi hala persona de qui hom parla i no pasel lloc on hi ha la persona que parlao a qui hom parla. Per això és normali, de fet, preceptiu, quan la circums-tància de lloc ja ha estat dita abans,d’usar el verb anar amb el pronom hii, en canvi, només en alguns casos es-pecials hi usem, amb el pronom hi, elverb venir, car aquest verb, com s’hadit, ve a ser l’equivalent de «anar ací»o «anar aquí».

Tots ens planyem, i no pas per gust,de la interferència del castellà que pa-teix la nostra llengua i que es resol, enel cas que ara ens ocupa, en la su-pressió del pronom hi o en la sevasubstitució per un altre element anafò-ric, però és evident que per contrares-tar aquella lamentable interferència nohem de proclamar que en català no ésadmissible l’elisió de la circumstànciade lloc referida a la tercera personagramatical, és a dir, quan és l’equiva-

lent de «allí, en aquell indret». És clarque és molt més freqüent l’ús de hiamb el valor de allí que no amb el va-lor de ací i aquí, però també és veri-tat que tant en un cas com en l’altrel’elisió del complement de lloc a ve-gades és normal i obligada. Només uncert nombre de verbs exigeixen im-prescindiblement la presència delcomplement de lloc, representat d’unamanera o d’una altra. Hi ha algunsverbs que només l’admeten en casosespecials, o amb certs valors. I hemde convenir en molts casos un amplimarge de llibertat, difícil, és veritat, dereduir a esquemes gaire rígids. Cal direncara que, al costat d’aquelles cons-truccions que comporten un comple-ment de lloc clarament sobreentès, hiha aquelles altres en què l’absència decomplement de lloc no obeeix a capelisió sinó, simplement, a un buitsemàntic que no afecta la gramatica-litat de la frase.

EEllss ccoommpplleemmeennttss ddeell vveerrbb aannaarrLlevat d’aquells casos en què té va-

lors molt especialitzats, el verb anar,que és el principal dels verbs de mo-viment, exigeix imprescindiblement uncomplement essencial (poden ser doso més) i n’admet un d’accessori. Elscomplements essencials són, princi-palment, els de lloc, i també els demanera i de companyia, nocions a ve-gades indestriables. I els complementsaccessoris són els de temps, que enalguns casos són més aviat aspectuals.Els complements essencials no es po-den sobreentendre i la seva represen-tació anafòrica habitual és el pronomhi. Els complements accessoris, encanvi, no admeten cap representaciópronominal i se solen elidir.

[4] Que no volies anar a París? –Hi aniréper Nadal.

[5] Què fareu, per Nadal? –Anirem aParís.

És ben clar que en la segona partde l’exemple [4] no es pot prescindir

del pronom hi «a París», i que en la del’exemple [5] hi ha el complement detemps, per Nadal, sobreentès, perquèno és pronominalitzable. Ens podempreguntar si hi pot haver algú capaç depronominalitzar també els comple-ments de temps del verb anar. Hemtingut la necessitat de predicar ambtanta vehemència contra la supressiódel pronom hi complement del verbanar, que més d’una vegada el resul-tat deu haver estat l’aparició, en untext redactat o revisat amb un rigor de-sencertat, d’una construcció com *Hianirem a París, en què hi significaria«per Nadal».

Però l’aptitud del pronom hi per arepresentar complements del verbanar altres que els de lloc, pot origi-nar una fraseologia ben diversa pelque fa a la funció exacta d’aquestaforma pronominal:

[6] Una vegada vaig anar a París amb laMarta. –Jo hi vaig anar amb la Núria.

[7] Una vegada vaig anar a París amb laMarta. –Jo hi vaig anar a Londres.

És ben clar que en [6] hi vol dir «aParís» i en [7] significa «amb laMarta». Vegem, encara, els exemplessegüents:

[8] Jo vaig al Liceu amb esmòquing. –Johi vaig sense corbata.

[9] Jo vaig al Palau de la Música sensecorbata. –Jo hi vaig al Liceu.

[10] Jo vaig al Liceu sense corbata.–També hi vaig jo.

En aquests tres exemples, el pro-nom hi significa, respectivament, «alLiceu», «sense corbata» i «al Liceusense corbata».

Considerem, encara, el cas que arasegueix:

[11] Aniré a París, però no amb aquellacolla: aniré sol.

[12] Tinc ganes d’anar a París, però noamb aquella colla: tinc ganes d’anarsol.


S INTAXI

EEll pprroonnoomm ««hhii»» ii eellss ccoommpplleemmeennttss ddee lllloocc

ALBERT JANÉ

Algú podria formular alguna re-serva sobre la correcció de la segonapart dels exemples [11] i [12]. És moltprobable que en la realitat del llen-guatge oral, del llenguatge oral actual,tan interferit pel castellà, [11] fos uncas més del resultat d’aquesta inter-ferència, és a dir, la reducció de hianiré sol a aniré sol, i, des d’aquestpunt de vista seria condemnable. Però,deixant-lo de banda aquest punt devista, aniré sol no és pas cap frase agra-matical, car el verb anar va acompa-nyat d’un dels seus complements es-sencials. Tant en aniré sol com en tincganes d’anar sol, i encara més enaquesta segona frase, més que no passobreentendre-s’hi el complement delloc, se’n fa, simplement, abstracció.En canvi, és sens dubte inadmissible lasolució següent, en què trobem el verbanar sense cap complement essencial:

[13] Vull anar a París, però no per Nadal:*aniré a la primavera.

EEllss ssiinnòònniimmss ddeell vveerrbb aannaarr Els diccionaris de sinònims aple-

guen un bon nombre de sinònims delverb anar, però no tots tenen el seu ma-teix significat exacte i, sobretot, les se-ves mateixes possibilitats sintàctiques,especialment considerant que anar,com hem vist, demana un complementessencial, habitualment de lloc, peròtambé a vegades de manera o com-panyia. Els sinònims del verb anar que,anàlogament, no poden prescindir d’uncomplement circumstancial de lloc,són, pel cap baix (és clar que n’hi pothaver més), dirigir-se, adreçar-se, arri-bar-se, encaminar-se i les locucions ver-bals fer cap i deixar-se caure:

[14] Anàvem cap al coll carener i vamtrobar altres colles que també s’hi di-rigien.

[15] Hi havia una oficina d’informació,no sé per què no s’hi van adreçar.

[16] Hauria d’anar a l’alcaldia però jam’hi arribaré demà.

[17] Quan tornàvem del castell en vamveure uns que s’hi encaminaven.

[18] Obrien les portes a les nou però atres quarts ja n’hi havia alguns que hifeien cap.

[19] Es deu veure molt bé, la funció, desde baix la platea. Qualsevol dia ens hideixarem caure1.

És ben clar que en cap d’aquestsexemples no és admissible l’omissió

del pronom adverbial. Cal remarcarque dirigir-se i adreçar-se són verbsmés aviat usats amb complements per-sonals o institucionals (en el sentit am-pli del terme), equiparables als de lloci, doncs, no susceptibles d’ésser eli-dits o sobreentesos.

També escau de comparar el verbarribar-se, pronominal, amb arribar.No sembla pas possible que arribar-seadmeti l’elisió del complement de lloc:*No em vaig poder arribar, *Ens arri-barem demà. En canvi, com veurem,arribar no solament admet aquestaelisió sinó que sovint rebutja decidi-dament l’adjunció d’aquest comple-ment, representat d’una manera od’una altra.

AAnnaarr-ssee’’nn ii vveenniirrAnar-se’n, contràriament a anar, no

exigeix l’adjunció d’un complementde lloc, però l’admet lliurement, re-presentat per una frase adverbial o,anafòricament, pel pronom hi. Ente-nem, però, que no ha de dir-se, nor-malment, que el complement ha estatelidit o sobreentès sinó, més simple-ment, que correspondria a una infor-mació que no es dóna, que hi ha elque abans hem anomenat un buitsemàntic. Comparem els exemplessegüents:

[20] A les vuit en punt me n’he d’anar.

[21] Me’n vaig, que a les vuit m’esperena l’Auditori.

[22] Que no havies de ser a les vuit al’Auditori? –Sí, ara me’n vaig.

[23] Que no havies de ser a les vuit al’Auditori? –Sí, ara me n’hi vaig.

En els tres primers exemples tenimanar-se’n usat amb valor absolut, senseel reforç del pronom adverbial, però en[21] i [22] la circumstància de lloc, ladestinació del qui se’n va, més que nopas sobreentesa és «lògicament pre-sumible». En canvi, en l’últim exem-ple, la destinació del qui se’n va ésmanifestada d’una manera explícita.Però, sigui com sigui, es tracta d’unaqüestió semàntica que en cap cas noafecta la correcció sintàctica.

Pel que fa a les possibilitats de l’úsdel verb venir amb el reforç del pro-nom adverbial, ja ens hi vam referiren un treball anterior2. Normalment,com que sol expressar el movimentvers el lloc on hi ha la persona que

parla o a qui hom parla, és pot usar is’usa regularment sense cap comple-ment de lloc, però no es pot pas dirque siguin rars els exemples que tro-bem d’aquest ús, tant en la llenguaparlada com en la llengua escrita, comels que transcrivim a continuació:

[24] Segons la tradició, la Verge en per-sona hi vingué amb sa santa mare, quehi tenia ramats i una casa per a sos pas-tors (Jacint Verdaguer, Dietari d’un pe-legrí a Terra Santa, dins Prosa, Proa,2003, p. 232).

[25] Que les portin [les maletes] a bordo.Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta (Joaquim Ruyra, El rem de trenta-quatre, El Cangur, p. 10).

[26] Per als aristòcrates de Budapest quehi vénen un dia a fer una cacera,aquesta olor deu tenir el seu encant(Josep Pla, El nord, Destino, any 1967,p. 354).


S INTAXI

[27] Santa Fe és un bon lloc de repòs, iés la tercera vegada que hi vinc enquatre anys. Abans hi havia vingutamb el meu pare el 1919 [...] i hiveníem des de Llinars [...] i en 1921,que hi vam venir amb els Sant, i...(Maurici Serrahima, Del passat quanera present, Publicacions de l’Abadiade Montserrat, p. 53).

AAllttrreess vveerrbbss ddee mmoovviimmeennttHi ha encara molts altres verbs de

moviment que admeten sovint, i quea vegades exigeixen, el pronom hi coma representant d’un complement delloc, però que és prou normalque a vegades en prescindeixin,sia perquè són usats amb valorabsolut, sia perquè hi ha elisiódel complement: arribar (veg.[16]), entrar, sortir, passar, pujar,baixar, córrer, acostar-se, aturar-se, tornar, acompanyar, etc. Fà-cilment podríem afegir a la llistaaltres verbs que no són pròpia-ment de moviment però amb unsignificat relacionat amb la ideade lloc, com remetre, trametre,enviar, lliurar, tirar, llençar, que-dar-se, etc. En la fraseologia for-mada amb aquests verbs, el pro-nom hi sol correspondre a «allí»,és a dir, designa el lloc on hi hala persona de qui parlem. Però larealitat és prou més complexa,perquè, en frases amb verbs comarribar, entrar, sortir, tornar, etc.,a vegades el possible ús del pro-nom hi depèn no solament dellloc on es troba el parlant en elmoment de l’acte de la parla sinódel lloc on es trobava en el moment enquè s’esdevenia allò que explica, i, en-cara, del lloc on es troba o es trobavala persona de qui parla, i del grau ambquè s’hi identifica el parlant, per quèja es comprèn fàcilment que sigui unús impossible de reduir a cap esquemaseriós. En conclusió, hi ha un bonnombre de frases amb capacitat per aadmetre facultativament l’adjunció alverb del pronom hi, d’acord amb unagran varietat de circumstàncies. Natu-ralment, aquesta adjunció sempre re-força la idea de lloc de la frase, del llocon s’esdevé o vers el qual s’adreçal’acció del verb.

VVeerrbbss qquuee nnoo aaddmmeetteenn ll’’eelliissiióóEls verbs que indiquen la presència

d’algú en un lloc determinat no sem-bla que admetin en cap cas l’elisió del

complement circumstancial de lloc,que podríem dir que és inherent alverb. Aquests verbs són, essencial-ment, ésser (o ser), estar, cabre, viure‘residir’, passar i posar ‘fer estada’, tro-bar-se, amagar-se, assistir i, amb totaprobabilitat, algun més.

[28] Vaig anar a casa seva però no hi era.[29] Vaig anar a casa seva i hi vaig estar

tota la tarda. [30] Hi havia tanta gent que no s’hi ca-

bia.[31] Abans vivia a Llançà però ja no hi

viu.

[32] Abans passava tot l’estiu a Viladrau,però ara ja només hi passo quinze dies.

[33] El meu pare ja hi posava, en aquestafonda.

[34] Quan el president va entrar a la salajo m’hi trobava par casualitat.

[35] Vet aquí la cova dels Dimonis.Abans s’hi amagaven els lladres decamí ral.

[36] Si el conseller presideix l’acte hi as-sistirà molta gent.

Deixant de banda que actualmentja podem sentir els disbarats més gros-sos, no és concebible que en cap delsexemples indicats es pogués elidir osobreentendre la circumstància delloc, és a dir, es prescindís de la sevarepresentació anafòrica per mitjà delpronom hi. Notem la diferència entreviure ‘residir’ i viure ‘ésser viu’ o ‘su-portar la vida’:

[37] Encara viu, l’avi Malet? –Sí, encaraviu. –I encara viu a la seva vella casapairal? –No, ja no hi viu. Ara viu alpoble.

[38] Abans vivia a la Meridiana però jano hi visc. El soroll dels cotxes no emdeixava viure.

No seria gens estrany que algú con-siderés poc correcta l’oració El sorolldels cotxes no em deixava viure i lacorregís amb l’adjunció del pronomhi: ...no m’hi deixava viure. No cal dirque seria una correcció absolutament

improcedent.El verb posar-se, que és dels

que indiquen moviment, no ad-met tampoc elisió del comple-ment de lloc:

[39] Qui demana, la Montserrat? Unmoment que ara arriba... ara arriba,ara s’hi posa.

És un fet que en aquest exem-ple (d’una suposada conversa te-lefònica) arribar rebutja el pro-nom hi i posar-se l’exigeix. I taninadmissible seria adjuntar-lo aarribar com llevar-lo a posar-se.

EEll ccoommpplleemmeenntt eemmmmaarrccaaddoorrL’acció de certs relats se situa

en un marc geogràfic o espacialindicat explícitament a l’inici delrelat. En podem trobar moltsexemples, especialment en els lli-bres de viatges. Mentre no es di-gui el contrari o no es canviï detema, tot allò que ens explica l’au-

tor, incloent-hi, per exemple, el tempsque fa, s’entén que s’esdevé en aquellmarc indicat inicialment (complementemmarcador). Això origina una certanecessitat, més relativa del que a vega-des algú vol donar a entendre, d’adjun-tar als successius verbs que apareixen enel relat o descripció el pronom hi coma representant d’aquell complementemmarcador. I hem d’admetre que l’ad-junció d’aquest pronom pot ésser ne-cessària, improcedent o facultativa.

Imaginem que hem anat a passardeu dies a Cadaqués. Però al cap dequatre dies ja tornem a ser al nostrelloc de residència habitual. Vegem,doncs, les frases que originen les pos-sibles raons de la interrupció de la nos-tra estada en aquell poble de la costa,totes elles amb el complement em-marcador «a Cadaqués»:


S INTAXI

[40] Me’n vaig anar perquè hi haviamassa gent i no s’hi cabia.

[41] ... perquè m’avorria/m’hi avorria.[42] ... perquè no em trobava bé/no m’hi

trobava bé. [43] ... perquè feia/hi feia massa vent.[44] ... perquè tenia mal de queixal.

És ben clar que en [40] no ad-metríem en absolut la supressió delpronom hi: ni, òbviament, en hi havia,en què ja s’ha lexicalitzat, ni en s’hicabia: com hem dit, el verb cabre ésun dels verbs que no admeten en capcas l’elisió del complement de lloc.En canvi, al costat de m’hi avorria [41],en què s’emfasitza la circumstància delloc, admetem perfectament m’avorria,en què sobreentenem aquesta cir-cumstància. En l’exemple següent [42]és fàcilment observable que l’adjunciódel pronom hi a la locució verbal tro-bar-se bé hi dóna un altre valor: no emtrobava bé significa «tenia símptomesd’una malaltia», i no m’hi trobava bésignifica «no m’hi trobava còmode»,i seria, per tant, un greu desencert de-cidir-se a esmenar una suposada in-correcció de no em trobava bé ambl’adjunció del pronom adverbial. Denou, en [43], l’adjunció del pronom hial verb no és sinó un reforç no im-prescindible: de fet, tots els verbs me-teorològics (ploure, nevar, fer fred, fercalor, fer vent, etc.) són molt sovintusats referits a un lloc determinat (elcomplement emmarcador) sense re-presentació pronominal. Quan diemVa ploure tot el dia sempre és referint-nos al lloc del qual parlem. I què us

diré de l’últim exemple [44]? Nomésun pronominalitzador a ultrança tin-dria la idea singular de reforçar la fraseverbal amb el nostre pronom.

Vet aquí, encara, dos breus frag-ments literaris extrets de sengles lli-bres de viatges, en els quals la repre-sentació pronominal del complementemmarcador alterna amb la seva eli-sió, la qual assenyalem amb aquestsigne Ø:

[45] Lo país de Napluse és fertilíssim, lesoliveres Ø són grosses, tendres i carre-gades de flor; hi verdegen les pomeres,magraners vermells de flor; les figueresde moro Ø clouen tots los horts i jar-dins plens de cebes, alls, tomàtecs, me-loners, on se sent remintolar l’aigua icantar los aucells (Jacint Verdaguer,Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, dinsProsa, Proa, 2003, p. 218).

[46] Trobar-se sol, a Lió, un vespre, aca-bat de sortir del nostre país, en unacambra d’hotel qualsevol, és eminent-ment pedagògic. Hom hi aprèn més,en una nit, que en tota la carrera. Lasensació de solitud, la llunyania, Ø ésaclaparadora. Ø Teniu la revelació sob-tada [...] que la vida és un afer obscur,complex, inaferrable. S’hi sent com uninexplicable vertigen que us fa girar lacara, se us Ø proposa la necessitat desospitar que també hi podria havererror en el camí que aneu a empren-dre... (Josep Pla, El nord, Destino,1967, p. 34).

No creiem pas que l’alternança en-tre el pronom adverbial i la seva eli-sió que es pot observar en aquests frag-ments hagi de merèixer cap objecció,

però no sembla tampoc desenraonatafirmar que aquesta alternança hauriapogut ésser diferent.

LLeess oorraacciioonnss ddiissllooccaaddeessLes oracions dislocades són aque-

lles que presenten un element fora delloc, normalment a l’inici de la cons-trucció, seguit d’una coma que el se-para de l’oració pròpiament dita. Sónoracions emfàtiques, en què hi ha lafocalització d’un dels components del’oració, el verb o un complement(també pot ésser el subjecte). Quanl’element focalitzat és el complement,el verb va sense el pronom que el re-presentaria. Però si l’element focalitzatés el verb, aleshores no prescindeixdel pronom que representa el com-plement. Això afecta tots els comple-ments del verb i, doncs, també el queara ens ocupa:

[47] A Sant Cugat, viu. (no a Barcelona).[48] A Barcelona, treballa. (no a Sant

Cugat).[49] A Girona, soparem. (no a Perpinyà).

En canvi:

[50] A Sant Cugat, hi viu! (no hi treballa).[51] A Barcelona, hi treballa! (no hi viu).[52] A Girona, hi soparem! (no hi dor-

mirem).

En el llenguatge oral, l’entonaciódifereix notablement entre els primersexemples, en què s’emfasitza el com-plement, i els segons, amb un èmfasidel verb molt característic.◆


S INTAXI

1. No hem sabut resistir la temptació d’adduir com a exemple de deixar-se caure una celebrada anècdota protagonitzada pels inoblidables com-panys i mestres Eduard Artells i Bartomeu Bardagí. Un dia van assistir a una funció al Liceu, de Barcelona, al cinquè pis. L’un va dir a l’altre quedes de baix la funció es devia veure molt bé. I l’interpel·lat li va contestar: –Sí que és veritat. Qualsevol dia ens hi deixarem caure.

2. Albert Jané, «Sobre l’omissió indeguda i l’ús abusiu del pronom hi». Llengua Nacional, núm. 36, tardor del 2001, p. 12.

A. J

ané


El castellà no disposa d’uns pro-noms febles corresponents alsnostres en (i variants morfològi-

ques) i hi, o als equivalents del francèsi de l’italià. Per això, en casos en quècatalà, francès o italià recorren aaquests elements gramaticals, el cas-tellà en prescindeix o recorre a altressolucions. Doncs bé, com era de pre-veure, avui es nota molt la interferèn-cia castellana en la nostra llengua pelque fa a aquest punt de la gramàtica,interferència que començà com a ca-racterística del parlar «xava»1 o d’in-dividus de parla materna castellanaperò que s’ha anat estenent com a re-sultat, sobretot, de la influència delsmass media d’expressió castellana (elsquals, recordem-ho, encara són majo-ritaris en el nostre domini lingüístic).Cal, doncs, detectar aquests calcs icombatre’ls. A tal fi, posem una sèried’exemples, classificats, primeramentamb la forma incorrecta i després ambla forma correcta (aquesta, abreujada).

11)) EExxeemmpplleess ddee ppèèrrdduuaa ddee eenn::• «Quants llibres tens? –Tinc tres», per ...

En tinc tres.• «A qui et forci a caminar una milla,

acompanya’l dues», per ... acompanya-l’en dues.

• «Si per Nadal i Reis es venen llibrescars, per Sant Jordi es ven major quan-titat», per ... se’n ven major quantitat.

• «Per cert, un dia d’aquests he d’escriurequatre de fresques sobre aquella aixe-cada de camisa que és...», per ... hed’escriure’n quatre de fresques sobre...

• «Res no portem al món i res no ens po-drem endur», per ... res no ens en po-drem endur.

• «... i això és tot el que va passar. Quèus sembla?», per ... Què us en sembla?

• «Si això no es respecta, es ressent laconvivència», per ... se’n ressent la con-vivència.

22)) EExxeemmpplleess ddee ccaannvvii ddee eenn ppeerr uunnaallttrree eelleemmeenntt::

• «El meu pare no té cotxe, perquè diuque no el necessita», per ... diu que noen necessita (notem que, pròpiament,allò que no necessita no és el cotxe,determinat, sinó cotxe, indeterminat;per això no hi escau el pronom el, de-terminat, sinó el pronom en, indeter-minat o partitiu).

• «Tampoc no crec que sigui negatiu queBarcelona tingui bandera i que la tinguila Comunitat Europea», per ... i que eentingui la Comunitat Europea (apliqueu-hi el comentari de l’exemple anterior).

• «Què és això que no voleu espinacs!Són molt bons! L’àvia, quan jo era pe-tit, també me’ls feia!», per ... tambéme’n feia!

• «A Catalunya hi ha poques llacunes li-torals: només les podem trobar a l’Em-pordà, al delta del Llobregat i al deltade l’Ebre», per ... només een podem tro-bar a l’Empordà...

• «No la veus pas, la guerra. Veus el queet deixen veure. –No, home, no. El quepassa és que no hi ha càmeres a totarreu... –Sí que les hi ha, o les hi havia,però tot el que enregistren no ho dei-xen veure», per ... Sí que n’hi ha, o n’hihavia, però no deixen pas veure tot elque enregistren (noteu que hem esme-nat també la darrera part de la frase).

• «Avisa’l i, si no et fa cas, castiga’l», per... si no een fa cas... (perquè la cons-trucció subjacent és no fer cas de, i nopas «no fer cas a»); també es podria dir:si no tee’n fa cas, en què te representael datiu possessiu.

• «... preocupar-se activament i cons-cientment dels altres, de la comunitat odel bé comú, com li vulgueu dir», per... com nee (o een) vulgueu dir (perquèdir-li s’aplica a persones [p.e., li diuenJosep], mentre que referint-se a cosess’usa dir-ne [p.e., com ne diuen, d’a-quella muntanya?]).

• «Ell tenia vuitanta anys, i la seva donaacabava de complir els setanta», per ...

acabava de complir-nee setanta (vegeuel cas estudiat anteriorment, p. 19).

• «Com aprofitar els viatges i treure’ls totel suc», per ... treure’n tot el suc (per-què la frase subjacent és treure tot el sucdels viatges, essent dels viatges com-plement circumstancial de lloc, i no pas«treure tot el suc als viatges», on «alsviatges» seria complement indirecte).

• «Això ho parlaré amb ell», per D’aixòeen parlaré amb ell (perquè el verb par-lar demana un complement preposi-cional, no un compl. directe).

• «Hi ha gent que castiga el país cremantels seus boscos. Els focs s’han duplicatrespecte a l’any passat», per ... cremant-nee els boscos... 2.

33)) EExxeemmpplleess ddee ppèèrrdduuaa ddee hhii::• «Prou li expliquem les coses, però no

es fixa», per ... però no s’hi fixa (perquèfixar-se és un verb que exigeix un com-plement: ‘fixar-se en alguna cosa’).

• «Que treballes a can...? –No, no treba-llo», per ... No, no hi treballo (perquèla pregunta no és sobre treballar en ge-neral, sinó en un lloc concret).

• «Un home tenia una figuera plantada ala seva vinya; va anar a buscar figues ino en trobà», per ... va anar a buscar-hi figues i no n’hi trobà (perquè estemparlant d’un lloc concret, no d’anar abuscar figues en general).

• (parlant d’una reunió) «Assistiu!», perAssistiu-hi!

• (parlant per telèfon) «Que hi ha el se-nyor tal? –Ara es posa», per Ara s’hiposa (perquè s’ha de sobreentendre Araes posa al telèfon, a l’aparell).

• «Quan anirem d’excursió? –Aniremdemà», per ... Hi anirem demà (perquèno parlem d’anar, sinó d’anar d’excursió).

• «A tot això, afegiu el fet que...», per ...afegiu-hi el fet que...

• (parlant d’un text) «Els lleugers canvisque s’ha vist obligat a introduir pale-sen que...», per ... que s’ha vist obligata introduir-hi palesen que...

• «Amb el llum apagat, no veig», per ...

MORFOS INTAXI

Pèrdua oo ssuubbssttiittuucciióó ddeellss pprroonnoommss ffeebles «en», «hi»

JOSEP RUAIX

1. Vegeu Ll. LÓPEZ DEL CASTILLO, Llengua standard..., p. 57. D’aquest autor, com també de Josep Llobera (articles dins el diari «Avui», 17-7-85,7-12-85, 1-4-86 i 30-12-86), els quals semblantment denuncien aquest greu defecte lingüístic, extraiem alguns dels exemples. Els restants sónde diverses publicacions, especialment de la premsa diària (anys 1989-1994).

2. El pronom feble en (I variants) pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el comple-ment directe o el predicat nominal. És molt recomanable d’emprar-lo quan es refereix a un ésser inanimat distint del subjecte de l’oració. Exs.: Elcastell era tancat; el guarda me n’obrí les portes (millor que … m’obrí les seves portes). No havia visitat mai aquell país ni en coneixia el nom (mi-llor que … ni coneixia el seu nom). Va fundar el club I va ser-ne el primer president. Però seria un defecte molt greu d’usar en i seu alhora (cf. Elcatalà 2, p. 47).

no hi veig (perquè es tracta del verbpronominal veure-hi, que en català esdistingeix de veure).

• «Pot haver un accident», per Pot haver-hi (o Hi pot haver) un accident.

• «Ha hagut un terratrèmol», per Hi hahagut un terratrèmol.

44)) EExxeemmpplleess ddee ccaannvvii ddee hhii ppeerr uunnaallttrree eelleemmeenntt::

• (en un anunci publicitari) «No li donismés voltes», per No hi donis més vol-tes3 (datiu inanimat).

• «Per a multiplicar un número per 9 seli afegeix zero i...», per ... s’hi afegeixzero i...

• (en uns exercicis escolars) «Copia a sotade cada lletra el nom del cos que li cor-respon... Dibuixa un tipus de quadrilà-ter; posa-li el nom», per ... el nom delcos que hi correspon... Dibuixa un ti-pus de quadrilàter; posa-hi el nom.

• «Així surts amb el noi tal. I et casaràsamb ell?», per ... I t’hi casaràs?Com es veu per l’exemplificació

precedent, en els calcs que afecten elspronoms febles hi ha de tot i força, peròens permetem de cridar l’atenció sobreel segon grup d’exemples, que segura-ment representa el cas menys conegutara com ara. Per altra banda, hem d’ad-

vertir que, sempre en tema de pronomsfebles, avui també es cometen ultracor-reccions –en part, com a reacció mal-destra als calcs suara comentats–, comveurem en una altra ocasió.◆

3. A vegades el complement locatiu amb a es potinterpretar com un compl. datiu, i així unafrase com Posar guix a la paret es pot resol-dre dient Posar-hi guix (hi = locatiu) o Posar-li guix (li = datiu). Considerant-ho a la inversa,també podem notar que el DATIU INANIMAT solpronominalitzar-se com el locatiu (amb hi).Compareu: A la meva filla, li (datiu animat)dedico molt de temps. / A això, hi (datiu ina-nimat) dedico molt de temps.

MORFOS INTAXI

(Extret del llibre Observacions crítiques i pràctiquessobre el català d’avui / 1, pp. 21-23)

E l servilisme a la llen-gua castellana és undels entrebancs més

greus que pateix la llen-gua catalana en aquestaconjuntura tan crítica quepassem. Entendríem que fosservil aquell qui és pobre, ésa dir, que no té recursos pro-pis i li és indispensable man-llevar-los per a ser i per a fer.Però la llengua catalana ésrica; de fet, riquíssima, aptaper a tots els usos, àmplia iprofunda en els mitjans d’ex-pressió de què disposa.

I aquest entrebanc (el ser-vilisme) cobra proporcionsd’autèntica catàstrofe quanels qui el practiquen sónmolts dels alts responsablesde la llengua, prohoms queens parlen des d’instànciesoficials i públiques. Vull su-bratllar allò que ja he dit al-tres vegades: la llengua ca-talana no ha disposat maid’una autoritat que l’hagi de-fensada i vindicada amb vi-sió i valentia.

Passem el període quehem anomenant «de la tran-sició» i, quan ens pensàvem que fi-nalment teníem una mica de llibertati autonomia a les mans per a fer lescoses com cal a casa nostra, ens veié-rem deixats a l’estacada. Les nostresautoritats actuaren amb notòria fe-blesa, assignant el càrrec per al re-dreçament de la llengua a mitjanies i,en molts casos, a ineptes; és a dir, aelements pujats en castellà, que no te-nien el referent català net al cap, niper naixença ni per formació, i hemhagut d’anar sentint traduccions delcastellà que tenen al cervell mentreparlen en català.

No s’aprofità aquella avinentesaquan calia i, per tant, ara cal canviarles coses com més aviat millor.

Una de les expressions gràfiquesd’aquest servilisme és la supressió delsadverbis pronominals en i hi, supres-

sió feta perquè el castellà no els té.Malauradament aquest càncer de lallengua s’ha encomanat a tot Catalu-nya i en especial al jovent, que mol-tes vegades tradueix *«dels vuit ofe-gats han estat trobats quatre» («de losocho ahogados han sido hallados cua-tro») per «dels vuit ofegats n’han es-tat trobats quatre»; *«de les tres sol·li-cituds han estat concedides dues»(«de las tres solicitudes se han con-cedido dos») per «de les tres sol·lici-tuds n’han estat concedides dues».També s’escampa propaganda co-mercial amb la flagrant supressió d’a-quests pronoms, martellejant, doncs,l’error sobre els oïdors. Fins hi ha unanunci de tota una universitat(!) quemanté de fa temps allò de *«infor-ma’t», per «informa-te´n», on es fa re-ferència a un assumpte que acaba de

proposar. Per què les coseshan d’anar tan malament?Com és que no hi ha ningúque no ho acabi d’una ve-gada?

Una altra manifestaciód’aquest servilisme té llocquan existeix «conflicte» ocol·lisió entre un mot catalài un de castellà; la cosa sem-pre acaba donant la pre-ferència a aquest darrer, ésa dir, fent agenollar la nostrallengua davant la castellana.N’hi ha molts casos; però tansols poso per exemple ‘cin-turó’ per ronda (i també,quan cal, corretja), ‘coman-do’ per esscamot, ‘nòvio’ pernuvi, etc.

Diré encara un mot méssobre tots aquests, perquè caldir-lo. He vist en un autoracreditat que ‘cinturó’ és bar-barisme; també es pot dircinyyell, quan és qüestió delvestit. A l’Urgell dèiem cor-retja: nen, para compte a noperdre la corretja del pan-taló. I perdoneu que aportisolucions de l’Urgell –de Po-nent, ni vent ni gent. Però,

benvinguda sigui la llengua castissa,vingui d’on vingui, ja que la quanti-tat d’idiotesa que hi ha en aquest as-pecte és grossa. Per tant, també caldir: corretja de sseguretat.

‘Comando’ és universal i ésadmès... Quin goig, els mots adme-sos!(!?) I, què en farem del bellíssimesscamot? Doncs: al diccionari gene-ral, com un fòssil. Potser no és, centper cent, el mateix que ‘comando’;però, bé val la pena de fer el petit es-forç d’eixamplar la comprensió delsmots que tenim, abans de manllevar-ne d’altres a l’estrany.

El mot nuvi l’hem escanyat, l’hemlimitat al peu de l’altar, o del jutge, iaccessoris. La parella són nuvis desque comencen a festejar; comptantque també tenim els gloriosos xxicot–xxicota!– i promèss.◆


LÈX IC

Servilisme lingüístic

PERE ORTÍS

Que sant Jordi ens empari! Pati dels Llimoners (Gen. de Cat.)

Arxi

u Ll

engu

a N

acio

nal


LÈX IC

En una oració com Essti-gueren a la presó finssque en van sser fora, ens

trobem que a l’entorn delmot fins hi ha el verb estar(estigueren) i el verb ésser(van ser). Cal, però, adonar-se que amb estigueren ex-pressem una durada d’es-tada a la presó, la qualdurada és limitada pel mo-ment de sortir-ne, momentque és expressat amb el verbésser dient: en van ser fora.

Bé, doncs, aquest joc de“estar fins”, durada temporalanterior al fins, amb estar, idiferentment, “fins a ser”, ex-pressant un fet posterior afins, amb ésser, apareix aixíen tota la història del parlardels catalans.

Ara bé, difícilment tro-barem textos en què ésser,fins i estar compareguin enuna mateixa frase. Però,quan surt l’un verb o l’altreal voltant de fins, es com-pleix la diferència que hemexplicat. Exemples:

De la Crònica de RamonMuntaner (segle XIV), ediciód’Editorial Barcino:

E el senyor rei d’Aragó acom-panyà’l troo quee [fins que] foofora de son regne (p. 37).

Llavors, vós, senyor, entrarets;e no pensarets d’aturar trooquee siats sobre la ciutat deMúrcia (p. 39).

E en cascun lloc ell eestava trooquee l’havia tallat [tallat =perjudicat la vegetació] (p.38).

De la Crònica del rei JaumeI o Libre dels feyts (segle XIIIi entrada del XIV), en l’edicióde la Barcino:

E venien trotant e de galop ai-tant com podien; e mostra-ren-nos-los e no els cone-guem troo quee fooreen [fins quevan ser] al port de Pertusa(lI. 76).

E era en una cava, e deïa quenull temps [mai] no n’eixi-ria troo quee la vila foos presa(II. 70).

Que los embarrerassen, e queno se’n poguessen eixir troonós hi fósseemm (II. 110).

E aquell dia fom-hi nós, e ees-tigueemm aquí eentró [fins] aentrada de setembre (II. 16).

Ramon Llull, Llibre de Evaste Blanquerna. Barcino, vol.I (segle XIII):

TTroo [fins] al sol eixit eesteec [es-tigué] Blanquerna en oració(p. 206). Estigué en oraciófins... E troo hora de horanona ell eesteec en aquestpensament (p. 286).

Una vegada més compro-vem que estar significa “pas-sar una quantitat limitada detemps en un lloc o en unacondició”; en aquests casos,limitada per fins.

Exemples del llibre Guer-ra i vida pagesa a la Catalu-nya del segle XVII, Curial Ed.(actualitzo l’ortografia de lesfrases transcrites):

Estigueereen a la vila de Man-lleu fins lo dia de Santa Te-cla (p. 77).

I no fou així, ans bé prengue-ren la volta de Puigcerdà, aon eestigueereen fins als últimsd’octubre (p. 80).

Estigueereen així del dilluns finslo divendres (p. 87).

Han fet capità lo hereu Conillde Roda, i eestà fins lo diad’avui de guarnició a la vilade Sant Pere (p. 92).

Tots els exemples anteriorssón estades que acaben enel moment que determina elmot fins.

També vérem los castellansprop de l’Hospitalet quecremaven cases i s’anarenretirant fins quee fooreen aTarragona (p. 61).

A les dues hores de la nitdeixaren lo siti i se’n tor-

naren molt estordits fins queefooreen a Vic (p. 92).

Mai los francesos no sabe-ren cosa alguna fins queefooreen a Sant Feliu de Pa-llarols (p. 94).

Adonem-nos que amb elmot fins introdueixen el fetque succeeix en aquell mo-ment: l’arribada a (ésser a)Tarragona, o a Vic, o a SantFeliu, en els exemples an-teriors.

De l’obra Estudis d’Enricde Fuentes, de 1899:

• Amb estar: l’estadad’algú en un lloc, que acabaamb un fins que:

I als vespres s’eestava a la cuinafins quee sa mare anava abuscar-la per dur-la al llit(p. 190).

–Les veurà molt de temps perBarcelona? –S’hi eestaran finsquee un hivern s’hagin deposar, apedaçats, els matei-xos vestits que duien l’altre(p. 208).

• Fet posterior al finsamb el verb ésser:

No goso a fer soroll per porque la menuda em senti: emveuràs que camino de pun-tetes i no encenc el llum finsquee sóc al quarto (p. 118).

Cada nit de funció ell va se-guir-los de lluny, molt delluny, i a l’arribar a la can-tonada es quedava plantatfins quee ja eereen a casa seva(p. 217).

Esperem que aquestestranscripcions hagin deixatben aclarit l’ús i el significatde ésser i de estar, en les fra-ses, al voltant de fins. Ado-nem-nos també que hem po-sat exemples antics, delsegle XIII, uns altres de finaldel XIX, i encara alguns mésd’èpoques d’entremig. L’úsque hem descrit es manté,doncs, des del comença-ment del català fins ben aprop dels nostres dies.◆

««EEssttaarr-hhii»»ffiinnss aa ««éésssseerr-nnee»» ffoorraa

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

Arxi

u Ll

engu

a N

acio

nal


LÈX IC

La paraula tothom és composta del’adjectiu tot i del pronom hom,terme comprensiu de tota l’espè-

cie humana, sense consideració delsexe, puix que com a denominació pe-culiar del mascle el llatí disposava delsubstantiu vir, tal com diu el filòlegdoctor Coromines (DECLC, IV, 801).Així, doncs, tothom vol dir «tota per-sona», «qualsevol persona».

En català hi ha també el terme hom,amb el significat de «qualsevol per-sona» o «qualssevol persones». Ambaquest significat és fet servir en catalàdes dels orígens; però també en elproppassat segle XX; i no sols referint-se a qualsevol home, sinó també aqualsevol dona. L’esmentat doctor Co-romines en reporta exemples: «Un homtroba que es cansa més», sentit dir auna pagesa de la comarca d’Osona,l’any 1935; «un hom pensa...» deia so-vint la mestressa, a Gresolet (Berguedà,1936), especifica el dit filòleg.

Dèiem que tothom vol dir qualse-vol ésser humà. Per això ens sorpreniaque, en anar enumerant els «Drets hu-mans», comencessin sovint el paràgrafamb l’expressió «tota persona» encomptes de tothom, que vol dir la ma-teixa cosa, i és el mot normal i correnten català.

És clar que és absolutament pitjor dir«tots» quan volem significar tota per-sona, qualsevol persona. L’esmentatfilòleg, Joan Coromines, diu de tothom:«insistim que és igualment usat a tot eldomini lingüístic: fins al cim del Piri-neus, el migjorn valencià i totes les illes;evitar l’abús de tots amb el valor acas-tellanat de tothom» (DECLC, VIII, 664).

El valor acastellanat de «tots», quanen català correspon de dir tothom, faque ens adonem de l’ús inapropiat de«tots» en la frase següent: La dis-crepància és bona per a la democràcia:no tots hem de pensar igual. Havia d’-haver-hi dit: no pas tothom ha de pen-sar igual. Adonem-nos que tots duu elverb en plural i tothom en singular.

Algun exemple més:Resulta sorprenent que aquella font

històrica, per tots coneguda com a ca-

pital i insubstituïble per al coneixementd’aquell període tan decisiu, no hagi es-tat mai editada. Aquell «tots» no es re-fereix a un grup de persones abans es-mentat, sinó que vol dir que és «capitali insubstituïble» per a qualsevol personaque investigui aquell període: és, doncs,per tothom coneguda com a capital, etc.

Diu el diari: L’Antàrtida té una in-fluència global que ens repercuteix atots. És evident que ací és tothom:L’Antàrtida té una influència global querepercuteix en tothom. És a dir que d’a-quella influència de l’Antàrtida no sen’escapa ningú i, en conseqüència,afecta tothom.

Podem avançar, doncs, que si«tots» no va acompanyat de cap de-terminació explícita o sobreentesa, encatalà és tothom.

Dèiem que en català el plural «tots»no es refereix a qualsevol grup de per-sones o a qualsevol individu. Si femservir el plural «tots» cal normalmentespecificar en el context qui sónaquests «tots».

El mateix doctor Coromines adver-teix què passa en català amb l’ús delmot «tots» referit a qualsevol grup depersones. Diu: «l’únic punt en què havacil·lat la llengua genuïna és dir tots elsqui o tothom qui» (DECLC, VIII, 664).

Ara bé, en uns altres casos, si el con-text determina qui són aquests «tots»,aleshores entenem que és vàlid. Posem-ne exemples perquè s’entengui bé:

A les sonades revelacions de l’ex−director del diari, s’hi han afegit lesdeclaracions lamentables d’un grup depersonatges, des del president del go-vern fins a l’ex−banquer Conde. Totshi han dit la seva. És evident queaquest tots vol dir tots els esmentats:l’ex−director del diari, el president,l’ex−banquer.

Cal deixar ben assentat que el totsa què ens hem anat referint és un pro-nom, això és: substitueix els noms d’u-nes persones determinades, bé cone-gudes o bé desconegudes.

Tenim el convenciment, doncs, queel pronom «tots» només és català quan

dóna per sobreentès que es refereix aun grup de persones ja explicitat abansen el text. És el cas de l’exemple ante-rior. Si no és així, cal fer servir tothom.

Així, si algú diu: Tots hauríem de te-nir dret a passar desapercebuts, és queparla en castellà. Fent-ho en catalàhauríem dit la frase anterior de la ma-nera següent: Tothom hauria de tenirdret a passar desapercebut.

Una altra cosa és quantots és un adjectiu queacompanya un nom o unpronom. Per exemple ambel pronom aquells: Totssaquellss qui tenen una ano-menada o un patrimoni esveuen sotmesos a plets pro-moguts pels aprofitats quevolen fer-se rics o famososgràcies a aquells. Ara: Totsaquells equival a tots els quia què es refereix Corominesen el text anteriorment trans-crit; per tant, és més normalen català dir Tothom qui téuna anomenada... etc. Ésaixí perquè tots aquells sónuns individus indeterminats.

Diferent és que fossin de-terminats immediatamentespecificant qui són: totsnosaltres, tots els aquí reu-nits, etc. Evidentment, totsnosaltres, tots els nostresamics, no són conjunts subs-tituïbles per tothom. I aixòperquè tots nosaltres no somuns individus indeterminatssinó ben concrets.

De vegades, podem par-lar d’un tots que pot semblarindeterminat però, per mo-tius de sobreentès, és bendeterminat. Si jo telefono auns familiars meus que con-vido, i els dic: Vindreu tots?,no cal aclarir que vull dirtots vosaltres, tots els d’a-quella casa, família nostra.No és corrent, en casos comaquest, fer servir tothom.

Tothom



LÈX IC

En una oració com Totss plegatss ho farem tot, el conjuntTots plegats es refereix a unes persones que s’han aplegat,per coincidència de criteris o finalitats, a fi de dur a termeunes actuacions; es tracta de persones determinades: els reu-nits amb un mateix propòsit.

Totss els veïns de l’escala ho han aprovat. És evident quetots són, determinadament, els veïns.

Insistim-hi: sempre que ens referim a un conjunt de per-sones no especificades, és tothom i no pas el pronom «tots».

Que tothom tingui (no pas el castellanisme, Que tots tin-guem) el mateix dret d’opinar no vol pas dir que totes les opi-nions siguin igualment bones.

Cal, doncs, una legislació que protegeixi el català i quepermeti, a qui ho desitgi, d’emprar-lo davant tothom i enqualsevol situació.

El consens europeista abasta gairebé tothom.Feu servir tothom sempre que correspongui i no el subs-

tituïu, impròpiament, per tots/totes.◆

La locució deixar estar, en el significat de de-sistir d’ocupar-se d’algú o d’una cosa, aban-donar-lo o abandonar-la, desentendre-se’n,

és plenament i genuïnament catalana. Als lectorsdels textos catalans antics, els sorprèn molt que hihagi qui s’hagi despenjat vedant-ne l’ús.

Ja apareix abundantment en la Crònica de Ra-mon Muntaner (1265-1336). Assenyalem el capí-tol a què pertany en la divisió de Casacuberta(Editorial Barcino):

E d’aquí avant lleeixxareemm eestar lo senyor rei de Caste-lla, qui se’n tornà en sa terra [...] e tornarem a par-lar del senyor rei d’Aragó (13).

Ara lleeixxaré eestar aquesta ajuda qui es fa i es cull pertotes ses regions sues (41).

Ara us lleeixxaré aquests eestar e parlaré del rei Carles edel comte d’Alençó e de llurs gents (68).

També la trobem, per exemple, en la Crònica deJaume I (1208-1276), l’anomenat Libre dels feyts:

E per quant volríets vós que jo em partís d’aquí [men’anés] e que no prengués aquest loch [lloc]? Lee-xxeemm eestar lo dan e la onta [l’afront] que jo hi pren-dria, e tota ma ost (paràgraf 164 del manuscrit dePoblet, Editorial Barcino).

Els anteriors són exemples de l’ús d’aquesta lo-cució en el català dels segles XIII i XIV. Tot seguiten veurem de posteriors en el temps.

De les Memòries d’un pagès del segle XVIII(Curial, 1978):

Que valia més que tot lo del meu se perdés que no jofer-lo quedar mal, així que ho deeixxés eestar i que nopagués (p. 98).

Així lo deeixxé eestar i me n’aní per evitar més raons(p. 100).

Alguns que no hi tenien cap culpa los deeixxaré eestar(p. 105).

De Santiago Rusiñol, L’auca del senyor Esteve (any1907) (Obres completes, vol. I, Editorial Selecta):

Que no ho sents? Deeixxa eestar el paquet (p. 70).Vaja, deeixxeeu-lloo eestar, pobre noi [...] No vinguis a temp-

tar menors (p. 71).Deeixxa’t eestar de semblances, ni de xais, ni de coses

fútils (p. 102).

En castellà hi ha la locució dejar correr (vegeu-ho en el diccionari de la Real Academia Española)que té un significat semblant a la catalana deixarestar. Vist això, abstenim-nos de substituir deixarestar pel foraster «deixar córrer».◆Pagesa vallesana

«Deixar estar»


Dib

uix

cedi

t per

Núr

ia G

uillé

És trist però és així: una bona part de les frases fetes esvan extingint. Només hem de comparar les que sentíema dir als avis o als pares amb les que sentim actualment

als joves. Expressions com ara «clavar un miquel», «passarde taca d’oli», «qui té gana somia pa», «el més calent és al’aigüera», «ja et veig, herbeta, que et dius marduix» o «te-nir mala peça al teler», les noves generacions ja no les fanservir. Diuen que «no molen», que «no estan currades» i que«no són guais»; aquest és l’estil del repertori d’expressionsque fan servir ells, i n’han deixat al marge d’altres que enmolts casos tenen una tradició centenària. Això si és que lesconeixen, perquè molts no les han sentides mai i no sabenquè volen dir; a casa ja no els les han transmeses.

La llengua evoluciona i es creen expressions noves; ésun fet natural. Una altra cosa és valorar si aquestes expres-sions sorgeixen per mecanismes interns al català, i, per tant,les podem considerar pròpies, o bé si és per una influènciaexterna. Però, davant el desconeixement general de les ex-pressions de sempre, no podem quedar-nos com un esta-quirot i lamentant-nos.

Al Grup Flaix portem a terme dues iniciatives per acos-tar aquestes expressions, d’una banda als oients i, de l’al-tra, a la vintena llarga de professionals que posen veu al’antena de Ràdio Flaixbac i de Flaix FM, dues emissoresmusicals que arriben a un públic eminentment jove, d’en-tre catorze i trenta-quatre anys, que precisament són la gentque desconeixen més aquestes dites.

Pensant en els oients, a Ràdio Flaixbac gravem uns es-pais d’un minut en què parlem d’una frase feta. Primer detot, l’enunciem i la definim breument, després interpretemun diàleg que serveixi d’exemple i finalment traiem unamoralitat o una conclusió de l’exemple. És una miniseccióque intenta tenir ganxo; i el ganxo el trobem o bé en l’ex-

pressió en si o bé en la comicitat que intentem donar al’exemple.

Així, expressions com ara «agafar (algú) amb els pixatsal ventre» (agafar algú desprevingut o sorprendre’l fent unamalifeta), «vés que et moqui la iaia» (dita per engegaralgú a pastar fang) o «d’un pet fer-ne set (o cent) esquer-des» (per exagerar la importància d’una qüestió insigni-ficant), al qui les sent –i més si és per la ràdio– li fan grà-cia, tant si les coneix com si no.

En canvi, en una expressió com «fugir cames ajudeu-me» s’ha de buscar una situació amb certa comicitat. Laque vam triar en aquest cas és una parella que manté unaconversa i de cop i volta la noia diu que vol tenir un fill.Com que el noi no està preparat ni s’ho espera, fuig cor-rents i de fons se sent aquell efecte de so dels dibuixos ani-mats. Aleshores s’explica que el noi s’ha espantat i ha fu-git cames ajudeu-me.

Aquesta secció s’emet de dilluns a divendres dintre elprograma El matí i la mare que el va parir, que comença ales set i s’acaba a les onze. L’espai no té un horari fix, però,com que és curt, pot sonar diverses vegades i en hores di-ferents. Comença amb una sintonia de música clàssica iuna veu que diu el títol de la secció: Que fàcil que és elcatalà amb el professor Salvanyà. I a continuació entra l’ex-pressió del dia. Aquest és un exemple ja gravat:


LÈX IC

DDuueess aacccciioonnss ppeerr pprreesseerrvvaarr eexxpprreessssiioonnss

JAUME SALVANYÀ

PROFESSOR: Avui, l’advocat del diable. Mireu, l’origen del’expressió el trobem en el món eclesiàstic.Abans de declarar un sant se segueix unprocés per demostrar que la persona és dignad’aquest reconeixement. I el qui s’encarregade posar-hi traves és l’advocat del diable.Per extensió, doncs, s’aplica a tota personaque defensa una causa contrària als seus in-teressos. Per exemple:

NOIA: Ostres! L’alcalde de Salamanca no ens voltornar els papers. De què va, aquest paio?

NOI: Dona, pensa que ell se’ls deu mirar cada diai els ha agafat estimació...

NOIA: Sí home, ara defensa’l! NOI: A més, nosaltres ja en tenim molts, de pa-

pers... Realment cal portar-los? NOIA: Però amb què em surts ara? NOI: En podríem fer fotocòpies i llestos... NOIA: Ets un venut! ¿Però que no ho veus, que són

nostres?! De vegades em treus de polle-guera...

NOI: (en to punyeter) És que et poses tan guapaquan t’enfades...

PROFESSOR: Aquest noi va amb segones intencions, i peraconseguir el que vol fa d’advocat del dia-ble sense miraments.

L’estudi de Flaix FM, amb Carles Pérez. FOTO: Autor

Es tracta, doncs, d’una minisecció desenfadada que preténde fer arribar als oients un bon grapat d’expressions amb hu-mor. Potser d’aquesta manera l’audiència les troba «guais» i«que molen».

L’altra acció que portem a terme, pensant en els locu-tors de les emissores, és el que anomenem «l’expressió dela setmana». Cada dilluns els passem una paraula, locucióo frase feta perquè la refresquin i la facin servir per antenaquan s’escaigui. A diferència de la secció que gravem pera l’antena, en aquest cas no abunden tant les frases fetes iprocurem que hi hagi varietat; que siguin locucions o sim-ples mots que tothom coneix però que, a poc a poc, es dei-xen de fer servir i que tenen el perill de caure en l’oblit.És el cas de remor (que pràcticament ha caigut en desúsdavant de soroll), encetar (que es va perdent en favor decomençar), mirar de (procurar li va guanyant terreny), es-timar-se més (al costat de preferir) o per postres (que esdiu quan a una circumstància negativa se n’hi afegeix unaaltra; aquesta no és substituïda per cap altra expressió,simplement se sent a dir poc).

Altres setmanes ho aprofitem per a recordar usos correc-tes o incorrectes. Per exemple, quan es demana la participaciódels oients és molt habitual sentir a dir «Truca i digues la teva»;doncs, els recordem que la forma correcta és «digue-hi lateva», amb el pronom. O la confusió entre el castellà direc-ción i el català adreça, que duu molta gent a parlar de *di-reccions de correu electrònic; aclarim que sols és correcteadreces de correu electrònic. O un altre cas, sorprenent, «ferhincapeu»; els expliquem que tenen un munt de bones so-lucions, com ara recalcar, insistir, posar èmfasi o subratllar.

Aquestes notes, a part dels locutors, les rep tota la gentque treballa al Grup Flaix (creatius, comercials, adminis-tratius, tècnics, etc.), i també les poden aprofitar per a anardepurant el seu llenguatge.

Els mitjans de comunicació són una bona eina per a«educar», i, en aquest cas, ens permeten de difondre unasèrie de mots i d’expressions que estan en una situació derisc de perdre’s. Així, com a mínim els oients saben que exis-teixen. Després, la decisió de si en fan ús o no, serà seva,però el coneixement ja el tindran.◆


LÈX IC

Vador Lladó, presentador de El matí i la mare que al va parir, i Jaume Salvanyà, assessor lingüístic del Grup FlaixFO

TO: A

utor

Diríem que darreramentva proliferant, per in-fluència del castellà,

un ús impropi de les prepo-sicions en algunes expres-sions concretes. Vegem-neunes quantes:

[1] *Li agrada molt jugar alscromos i a les «canicas».

[2] *Feia pudor a fregit, avui,aquella sala.

[3] *A què fa olor, la teva ciu-tat?

[4] *Aquest lluç té gust a ba-callà.

Si passem [1] al castellà, tin-drem:

Le gusta mucho jugar a loscromos y a las canicas.

Però què ens diuen, els nos-tres diccionaris?

Tant el Diccionari del IECcom el de la Gran Enci-clopèdia Catalana no ensparlen de jocs d’infants al’entrada del verb JUGAR.Però sí que ho fan el Fabra iel Diccionari català-valen-cià-balear en una de les ac-cepcions d’aquell verb, iamb la mateixa definició: entretenir-se, els infants, fentdiversos exercicis més omenys reglamentats, imitantel que veuen fer als grans, etc.

I el Fabra ens dóna di-versos exemples, tant delsjocs infantils (alguns delsquals són potser més carac-terístics del temps de Fabraque d’avui), com dels quepodríem anomenar d’adults: jugar a fet, a bales, a coudi-nar, a (fer) visites; jugar alsescacs, al dòmino, a cartes;jugar al tennis, al futbol...

En els exemples dels jocsinfantils, veiem que el catalàprescindeix de l’article dar-rere de la preposició, peròla tendència és també de fer-ho en la majoria dels altrescasos.

Diccionari del IEC: jugara escacs.

Diccionari castellà-catalàde la Gran Enciclopèdia Ca-talana: jugar al (o a) tennis,al (o a) futbol.

La frase [1], calcada delcastellà, seria, doncs, en boncatalà:

Li agrada molt jugar a cromosi a bales.

Els qui fan servir el barba-risme «canicas» no deuenhaver tingut la sort d’apren-dre de cap àvia –o avi!–aquella cançoneta infantil–La campaneta– que, musi-cada per la pedagoga Nar-cisa Freixas, fa en una de lesestrofes:

anirem a jugar a bales fins al’hora de sopar...

Observem la expressió vi-ciosa [2], que es traduiria encastellà:

Olía a frito, hoy, aquella sala.

En català, per a parlar demales olors, tenim el verbPUDIR (a) i l’expressió verbalfer pudor (de). Calia dir,doncs:

Feia pudor de fregit, avui,aquella sala.

O bé: Pudia a fregit, avui, aquella

sala.

El mateix mal ús apareix ambel mot olor quan diem [3]:

*A què fa olor, la teva ciutat?en lloc de:

De què fa olor, la teva ciutat?En el Diccionari castellà-ca-talà de la Gran EnciclopèdiaCatalana veiem bé les di-ferències entre les duesllengües, perquè tradueix«olor (buen olor) a rosas»per olor de roses, i «olor(mal olor) a chamusquina»per pudor de socarrim.

I Maria Moliner, a l’en-trada oler del seu Dicciona-

rio de uso del español, diu: se le aplican los adverbiosbien o mal según que el olorsea agradable o desagrada-ble: el jazmín huele bien, elamoníaco huele mal; estaessencia huele a rosa; elamoníaco huele a huevospodridos.

Qui sap si a aquestaforma única del castellà pera expressar bones o malesolors no és deguda la ten-dència d’alguns catalano-parlants a rebutjar el motpudor, com si en pronun-ciar-lo haguéssim de ferirles orelles d’altri...?

Perquè, quan diem: Quina mala olor que fa,

aquest carrer!

per no dir:Quina pudor que fa, aquest

carrer!

no en fem minvar pas elsefectes, malauradament!

I aquí escau de citar encaraun altre calc relacionat ambles olors:

*Això, senyor X, olora moltmalament...

del castellà: huele muy mal.

(Cal dir que el Sr. X era elpresentador d’un programade ràdio, i un oient el quifeia el comentari.)Hauria hagut de dir:

Això fa molt mala olor,o:

fa pudor de...

En l’oració [4] de les expo-sades a l’inici d’aquest co-mentari gramatical, la formagenuïna catalana també ésoblidada quan diem:

*Aquest lluç té gust a bacallà.en comptes de:

Aquest lluç té gust de bacallà.Una altra cosa fóra si emprà-vem el verb SABER (a):

tenir un sabor, una olor de-terminats.

Aquest llard sap a ranci(en el Diccionari del IEC). Unverb que regeix igual que elcastellà saber:

Esta merluza sabe a bacalao,o, en català:

Aquest lluç sap a bacallà.

I si consultem el Diccionaricastellà-català de la GranEnciclopèdia Catalana ve-iem que tradueix «saber a»per saber a, o tenir gust de;«saber bien», per ésser bo ogustós, i «saber mal» per te-nir mal gust.

Podem afegir-hi l’expres-sió de gust:

ho he pagat de gust.en castellà:

a gusto o con gusto.

Una expressió que tanma-teix admet totes dues prepo-sicions, i que el Diccionaricatalà-valencià-balear ensdocumenta amb aquests re-franys:

Tot lo que ve de gust, en-greixa.

Menjar a gust i vestir a l’ús.Càrrega de gust, no pesa

(més «amable» que l’adagicorresponent castellà:

sarna con gusto, no pica,que algú tant fa servir).◆


LÈX IC

QQuuèè eennss ppaassssaa,, aammbb lleess pprreeppoossiicciioonnss??

ROSER LATORRE

NOTA: En el comentari anterior«Règims verbals, etc.», una notade la Redacció feia constar l’o-pinió exposada en el Diccionariauxiliar de Josep Ruaix, queaconsella de considerar correctel’ús transitiu del verb PEGARquan significa ‘donar cops (aalgú)’. Encara que hi deu haverusos populars en aquest sentit,propis d’alguna comarca cata-lana, la qual cosa pot ser bonade respectar en el llenguatgecol·loquial, considerem que enl’ús formal convindria, de mo-ment, no allunyar-se dels dic-cionaris normatius.

Sovint a internet hi ha penjades joiesque esdevenen malaguanyades sino en sabem l’existència. Aquest

podria ésser el cas del web del Serveide Política Lingüística del Govern d’An-dorra (http://catala.andorra.ad). Hi tro-bem informació d’índole diversa, sem-pre vinculada amb el català, com escaua la seva activitat, que ens pot ésser demolta utilitat. Moure’s per la pàgina es-devé fàcil; però, com que conté tanta in-formació, de vegades paga la pena per-dre-s’hi per a saber millor en un momentdonat on anar a raure.

Actualitat apareix destacat en pri-mer terme i conté alguns dels apartatsque trobarem després a Calaix d’en-llaços i, entre altres, un apartat de for-mació d’adults que ens permet de

comprendre com n’és d’importantaquesta formació; una formació nosolament referida a les classes de ca-talà sinó també als cursos d’històriaque inclouen visites culturals i que,com les classes, són gratuïts. Tot pertal de difondre la llengua, la geogra-fia, les institucions i la història d’An-dorra a la gent de parla no catalanaque hi fa cap, i, per a facilitar-li’n laintroducció, n’hi ha diferents nivells,en horaris adaptats, traduïda, a més,a l’espanyol, al francès, a l’anglès i alportuguès.

El primer apartat, pròpiament dit,dels set que trobem en la pàgina prin-cipal (El català a Andorra) ens remet a totd’informació relativa a Andorra, a par-tir de la qual se’ns dóna a conèixer la

realitat d’un país on, malgrat tenir coma única llengua oficial el català, aquestava perdent terreny en favor del castellà–encara que hi hagi altres llengües quetambé vagin guanyant pes (com el por-tuguès, el francès o l’anglès)– i se’ns hipresenta el text de la llei que la re-glamenta. És igualment interessant elrecull d’articles, escrits per membresdel Servei de Política Lingüística, quecomenten o ressenyen els estudis so-ciolingüístics que s’han fet.

A l’apartat d’Eines i serveis, que se’nspresenta com un manual, hi trobem totun ingent desplegament d’enllaços aadreces d’internet que esdevenen degran utilitat, sobretot perquè apareixencatalogades en diferents blocs que enfaciliten l’accés. Malgrat tot, cal la-


INTERNÀUT ICA

EEll wweebb ddeell SSeerrvveeii ddee PPoollííttiiccaa LLiinnggüüííssttiiccaaddeell GGoovveerrnn dd’’AAnnddoorrrraa

AGNÈS TODA I BONET

mentar que, entre altres, hi hagi les pà-gines que depenen de la Generalitat deCatalunya amb l’adreça obsoleta, demanera que en fa impossible l’accés.

A Aprendre català se’ns ofereix totun ventall de possibilitats que fa queningú no pugui excusar-se de no saber-ne, ja que, a part d’informar-nos delscentres d’autoaprenentatge de la Mas-sana, del Pas de la Casa i d’Encamp,ens endinsa en el món telemàtic queexisteix al voltant del català i ens n’in-forma, també, en francès, espanyol ianglès. Hi ha enllaços a cursos de ca-talà en línia de tota mena; però és in-teressant de remarcar que, en alguncas, s’indica que el curs s’adreça alsparlants d’una determinada llengua(per exemple, nadius francesos).

Amb relació a Dinamització, ens re-met a llocs realment dinàmics i entre-tinguts, com el de la campanya Jove-sapiens (sustentada sobre un portald’internet homònim) o el de jocs encatalà, malgrat que, al costat d’això,també hi trobem un subapartat dedicatal cinema en català que esdevé unautèntic reflex de la realitat: només undels enllaços és vàlid: <www.paisos-catalans.org/disneycat> i, encara que lapàgina en si està bé, perquè és atrac-tiva i ens dóna la informació que hicercaríem, l’actualització, ai las, és del22 de novembre del 2001!

L’apartat següent, Bústia, ens obreles portes al Servei de Política Lingüís-tica, ja que ens permet, mitjançant elformulari pertinent, adreçar-los quei-xes i suggeriments o fer-los consultes.

La part destinada a Ajuts i premis eslimita a presentar-nos els dos premisrelacionats amb la llengua i la culturacatalanes que ofereix el Govern d’An-dorra –fet realment estrany, comparatamb la resta d’apartats que contenentot un compendi d’enllaços, encara queno estiguin directament vinculats ambel Govern d’Andorra.

Calaix d’enllaços és com un calaixde sastre on tot té cabuda, sempre talcom regeix el web, de forma cohe-rentment ordenada i classificada. Hitrobem una llista d’entitats destacadesper la seva vinculació amb el català,d’una manera més o menys compro-mesa; tot un reguitzell d’enllaços dediccionaris i vocabularis, molt benclassificat; una llista de traductors icorrectors –no gaire ampli–; etc. Molta pesar nostre, tornem a trobar-nosamb el mateix problema: la manca devalidesa d’alguns enllaços, que ambel temps han esdevingut inservibles.

Per últim, només queda remarcardues coses: el darrer apartat, habilitatper a poder contactar amb el Servei dePolítica Lingüística, que ens recordaria,a més, que sempre, a part de l’adreça

electrònica, ens queden les formes decontacte tradicional (el telèfon, el faxi el correu ordinari); i, com a cloendade la pàgina principal, una ciber-tirasobre la campanya Ensenya la llengua,dels voluntaris per la llengua, a la qualremet, amb la qual cosa queda patent,ja des de la pàgina principal, que la si-tuació a Andorra no és precisament pera llançar les campanes al vol.

Així és com el Servei de PolíticaLingüística del Govern d’Andorraaconsegueix d’apropar-se a nosaltres:oferint-nos un servei d’allò més pràc-tic i de fàcil consulta, que esdevé unmagne sumari de pàgines, algunes demés rellevància que altres (això ésinevitable), al voltant de la llengua.Per tant, ens ha de servir com a ex-cel·lent eina de referència a l’hora desaber com tenim el català a Andorrai, sobretot, a l’hora de controlar quètenim penjat a internet. Un portalcom aquest és ideal perquè allotgi in-formació com ara un estudi genèricde l’estat de la qüestió –amb relacióal català, és clar–, de manera que nosols es refereixi a Andorra sinó a totel domini lingüístic del català –ambmapa inclòs–, ja que, com la mateixallei marca, aquest organisme tambéha de vetllar per la difusió del català.Lamento només que hi falti aquest brid’actualització.◆


INTERNÀUT ICA

Soci protector: Quota anual de 43 eSoci numerari: Quota anual de 25 eSubscriptor regular: Quota anual de 16 e

DADES PERSONALS

Nom...................................Cognoms.....................................................................Adreça....................................................................................................................Codi postal..................Població................................................................................Comarca...................................................................................................................Telèfon......................................................................................................................Adreça electrònica....................................................................................................

FORMES DE PAGAMENT

Xec (a nom de Llengua Nacional)Ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)Domiciliació bancària

|__|__|__|__| |__|__|__|__| |__|__| |__|__|__|__|__|__|__|__|__|__|

LLlleenngguuaa NNaacciioonnaall

Adreça postal:

Llengua NacionalBústia Postal 2405708080 BARCELONA

http//:www.llenguanacional.org

A/e: [email protected]

11.. LL’’««hhoommeennoott»»Josep Pla –sorneguer i intel·ligent–

va escriure sobre Joan Coromines iVigneaux:

És un home alt, corpulent, vital, un ad-mirable espècimen humà. Presentala indefectible panxeta de l’homeque ha arribat a la maduresa de lavida humana. El seu entregent ésbenèvol i lent, una mica reservat,comprensiu, desproveït de l’arrau-xament meridional. La maduresa delsseus anys és perfectament compati-ble amb el seu formidable rendimentde treball. Jo tinc la impressió que ésl’home que treballa més d’aquestpaís –que treballa d’una manera se-gura, compassada i llarga. El lectorque hagi passat els ulls per aquestanotícia, que tingui un coneixement,per petit que sigui, del Diccionari,que conegui, encara que només si-gui de referències, el que ha escrit ielaborat, potser es preguntarà, comjo mateix m’he preguntat moltes vega-des: és compatible la vida humana ambtot el que Coromines vol abraçar? (Obracompleta, 16 [1970], 292-293).

Aquest «homenot» va néixer a Bar-celona el 21 de març de 1905. Era filldel polític i escriptor Pere Corominesi de la pedagoga Celestina Vigneaux.La mare va ser la introductora del mè-tode pedagògic de Maria Montessori aCatalunya. Coromines va manifestar unafecte enorme per la figura del seu pareal llarg de tota la seva vida. D’ell va es-criure, en la dedicatòria del volum IXdel Diccionari etimològic català: «A lamemòria de Coromines / creador / del’home, de la consciència i del saber».

Joan Coromines es va llicenciar enLletres i Dret a la Universitat de Bar-celona (1927). En l’any 1928 defensàa Madrid la tesi doctoral intitulada Vo-cabulario aranés, dirigida per RamónMenéndez Pidal. En 1927 començà atreballar com a professor auxiliar deles assignatures de llengua àrab i llatía la Universitat de Barcelona.

En 1925 va passar uns quants me-sos a la Universitat de Montpeller, onseguí classes de filologia romànica ambGeorges Millardet i de lingüística ambMaurice Grammont. A Madrid, l’any1928, seguí les classes de RamónMenéndez Pidal i d’Américo Castro. AZuric, el mateix any 1928, estudià amb

Jakob Jud i Arnald Steiger. En 1929estudià una temporada a París ambOscar Bloch, Paul Boyer, ClovisBrunel i Mario Roques.

L’any 1930, Pompeu Fabra in-corporà Coromines com a secretaride les Oficines Lexicogràfiques del’Institut d’Estudis Catalans. En 1935esdevingué secretari del Butlletí deDialectologia Catalana, publicaciódirigida per Fabra.

Pel que fa a les persones queconsiderava els seus mestres, JoanCoromines l’any 1972 va escriure:De mestres en vaig tenir molts. Massesperquè el temps em permeti de parlar-ne a proporció del que els dec. [...] Elscinc que van influir més en mi són, perordre cronològic: Pere Coromines,Maurice Grammont (Montpeller), Me-néndez Pidal, Jakob Jud (Zuric) i Pom-peu Fabra. Poso aquest en darrer llocpensant en l’època de contacte perso-nal intens, però la seva influència ha-via començat des de molt abans (Serrad’Or 542 [febrer 2005] 31).

A més d’aquests grans mestres, Co-romines fa referència a altres cinc: Jo-quim Balcells (professor de filologiaclàssica), Carles Riba (crítica literària,grec i català), Massó i Torrents (llenguadels trobadors), Maximiliano Alarcón(àrab) i Josep Maria de Casacuberta(«és d’aquells homes rars que sabenensenyar als amics»).

Pel febrer de 1939 s’exilià. Féuunes classes a l’École Pratique desHautes Études de París i aconseguí–gràcies a les gestions de MenéndezPidal i d’Amado Alonso– que el go-


AMICS I MESTRES

JJooaann CCoorroommiinneess ((11990055-11999977)) ii llaa lllleenngguuaa ccaattaallaannaa

PER JOAN FERRER (Universitat de Girona – Antic col·laborador i secretari personal de Coromines)

Fer una valoració de l’obra i la personalitat de Joan Coromines,enguany, amb motiu del centenari del naixement del gran lingüistacertament que no és una tasca senzilla. Coromines va viure en unsmoments privilegiats i també tràgics de la història del nostre poble,al llarg de gairebé tot el segle XX, i ha deixat una obra ingent, dedesenes de milers de pàgines, dedicades a l’estudi de la llengua ca-talana en els diversos aspectes, però també de la llengua castellanai d’altres varietats lingüístiques romàniques, com ara l’aranès, par-lar gascó de la Vall d’Aran.

Aquest treball vol presentar alguns dels elements que considerofonamentals per a comprendre l’obra corominiana i la seva aporta-ció a l’estudi de la llengua catalana.

vern argentí li concedís una plaça deprofessor de gramàtica superior cas-tellana i de llatí a la Universitat deCuyo (Mendoza).

Romandrà a l’Argentina fins a finalsde 1945. Aleshores obtingué una becaimportant de la Fundació Guggenheimper a la preparació del Diccionario crí-tico etimológico de la lengua caste-llana. En 1946 fou nomenat professorde filologia romànica de la Universitatde Chicago, una de les més importantsdels Estats Units. No tornarà a Catalu-nya fins a l’any 1952. A partir d’aquestadata, obtindrà permís de la Universitatde Chicago per a concentrar la docèn-cia en un sol semestre i passarà sis me-sos cada any a Catalunya a fi de recór-rer tots els territoris de parla catalanaamb l’objectiu de fer enquestes per al’Onomasticon Cataloniae (OnCat) irecollir dades per al Diccionari eti-mològic (DECat). En 1967 es jubilàcom a catedràtic de la Universitat deChicago. En un quadern de notes es-criurà: «16-VII-1967. Fi definitiva del’exili. [...] Total 20 anys i mig, més 2anys dels exilis juvenils.»

L’any 1977, a Pineda de Mar on esva instal·lar, Coromines començà la re-dacció del Diccionari etimològic ca-talà. A partir d’aleshores, ja pràctica-ment no es mourà d’aquest poble de lacosta del Maresme, on redactarà tot elDECat i tot l’OnCat. El 2 de gener de1997, el Mestre va morir a casa seva.Va treballar en la correcció de les ga-lerades de l’OnCat fins al dia 27 de de-sembre anterior.

22.. LL’’aarrddiiddaa ppiirrààmmiiddeeL’any 1972, en les respostes a un

qüestionari que li havia plantejat Bal-tasar Porcel per a una entrevista per aSerra d’Or, que no es va arribar a pu-blicar mai i que s’ha donat a conèixerper primera vegada el mes de febrerdel 2005, Joan Coromines va escriure:«Tinc en el teler tres grans llibres:«Onomasticon Cataloniae», «Diccio-nari etimològic i complementari de lallengua catalana», «Tractat de gramà-tica històrica catalana; I Fonètica, IIMorfologia i temes sintàctics»» (Serrad’Or 542 [febrer 2005] 32).

Aquestes obres constituïen l’edi-fici que a Coromines li plaïa d’ano-menar l’«ardida piràmide», que ellsol, amb molt poca ajuda d’altrespersones, va anar aixecant tenaç-ment, carreu a carreu.

L’obra de lingüista, però, és moltmés extensa. La podem agrupar en elsgrans blocs següents:

a) Diccionaris etimològics de les llengüescastellana i catalana: Diccionario críticoetimológico de la lengua castellana, 4vols., 1955-1957; Breve diccionario eti-mológico de la lengua castellana, 1961;Diccionario crítico etimológico caste-llano e hispánico (amb la col·laboracióde José A. Pascual), 6 vols., 1980-1991;Diccionari etimològic i complementaride la llengua catalana (amb la col·la-boració de Joseph Gulsoy i Max Cah-ner; volum X: Índex a cura de Joan Fer-rer, Josep Ferrer i Joan Pujadas), 10vols., 1980-2001.

b)Diccionari etimològic dels topònims ca-talans: Onomasticon Cataloniae (amb lacol·laboració de Max Cahner, Joan Fer-rer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, JosepMascaró, Philip D. Rasico i Xavier Ter-rado), 8 vols., 1989-1997 [1998].

c) Estudis lingüístics, lèxics i etimològicssobre l’aranès: Vocabulario aranés,1931; El parlar de la Vall d’Aran, 1990.

d)Obres de divulgació: El que s’ha de sa-ber de la llengua catalana, 1954.

e) Recull de treballs sobre sintaxi catalana,gramàtica històrica i evocació dels seusmestres Fabra i Jud: Lleures i conversesd’un filòleg, 1971.

f) Aplecs d’estudis de lingüística històricai toponomàstica sobre les llengües ca-talana i castellana: Estudis de toponímiacatalana, 2 vols., 1965-1970; Tópicahespérica. Estudios sobre los antiguosdialectos, el substrato i la toponimiaromances, 2 vols., 1972; Entre dos llen-guatges, 3 vols., 1976-1977.

g) Edicions d’autors antics i moderns: Cer-verí de Girona, que, amb pertinàcia,mai no va voler reconèixer que era lamateixa persona que Guillem de Cer-vera; les Vides de sants rosselloneses(versió rossellonesa del segle XIII de laLegenda aurea); Pere Coromines; Ho-milies d’Organyà; Francesc Eiximenis;Pompeu Fabra (Gramàtica catalana,1956); Juan Ruiz (Libro del buen amor).

h)Traduccions: Publi Terenci Àfer (Comè-dies, 4 vols., 1936-1960; en col·labora-ció amb el seu pare, Pere Coromines);Kalidassa, Vikramórvaçi (en col·labora-ció també amb P.C.), 1970; J. B. Hof-man, El latín familiar, 1958.

i) Epistolaris: en curs d’edició, a cura deJosep Ferrer i Joan Pujadas. Fins ara s’hapublicat la correspondència amb Pom-peu Fabra (1998); F. de B. Moll (2000);Josep Pla (2001); Joan Fuster (2002);Carles Riba (2002); Hipòlit Nadal i Ma-llol i Avel·lí Artís i Balaguer (2003), iJoan Sales (2004).

En format d’una obra literària normal–i no en les pàgines grosses, amb duescolumnes i de tipografia atapeïda delsdiccionaris, com es van publicar– elconjunt de l’obra de Coromines ocupa-ria tres vegades el volum de l’Obra com-pleta de Josep Pla. Ens trobem, doncs,davant una de les obres més extenses detota la història de la cultura catalana.

33.. LLeess eettiimmoollooggiieessL’aportació de l’obra de Joan Co-

romines a la llengua catalana se situamajoritàriament dins l’àmbit de l’eti-mologia: l’estudi dels orígens i de lahistòria dels mots. Amb tot, Coromi-nes va ser sempre un lingüista amb unsentit molt afinat de la llengua. En unacarta a Fabra, en què responia a unesconsultes que el Mestre li havia plan-tejat en una lletra anterior a propòsit dedeterminades esmenes que calia intro-duir en el Diccionari general de la llen-gua catalana, escriu:

Les raons a tenir en compte es poden clas-sificar per ordre de força en els grupssegüents:

a) pronúncia dels dialectes moderns quedistingeixen (llevat si és evidentmentdeguda a una alteració moderna i sensearrelament) i dels textos antics escritsper gent que distingia oralment;

b) raons estructurals de l’idioma, de con-gruència dins el sistema (p. ex. tros –destrossar);

c) l’ús arrelat en la nostra ortografia, quanes tracta de mots importants la imatgedels quals s’ha fixat ja en la memòria dela gent: si són mots extraordinàriamentimportants aquesta raó pot passar de ve-gades davant de b), i àdhuc en algun casextraordinari davant de a), mentre que sisón mots poc importants –mots de dic-cionari com fenal, sacotell, etc.– aquestaraó té menys força àdhuc que d);

d) l’etimologia, que solament té força coma subsidiària de les anteriors, com araó de reforç d’aquestes, o en els ca-sos en què tots els dialectes, ja desd’antic perderen la distinció o no laconegueren mai.

Finalment convé adoptar aquella normade prudència comuna a tots els afershumans que recomana, en cas dedubte, d’abstenir-se de fer res, o bé, enel que ara ens interessa, esborrar el mot


AMICS I MESTRES

Coromines va sersempre un lingüistaamb un sentit moltafinat de la llengua

del diccionari, si no hi ha veritable ne-cessitat d’incloure-l’hi (Joan Corominesa Pompeu Fabra, carta XVIII, 8 de de-sembre de 1948).

Aquesta perspectiva teòrica es des-plega d’una manera admirable en lesconsideracions que Coromines fa alseu mestre Fabra a propòsit de la gra-fia que calia adoptar per al mot racó:

Recó o racó? Aquest sí que és un cas im-portant i vostè fa bé de recordar-me’l.En el Butlletí de Dialectologia CatalanaXXIV, 7-10, vaig indicar i documentarque la pronúncia racó és absolutamentgeneral en els dialectes occidental i va-lencià, des de la Vall d’Àneu fins a Elx.A la ciutat de Lleida hi ha una fondamolt coneguda i acreditada que exhi-beix el rètol Fonda El Racó, i segura-ment aquella gent s’admiraria molt si elsdeien que ho escriuen malament, i pro-testarien que les seves orelles no hi es-tan d’acord. A l’Edat Mitjana també ésgeneral racó, per exemple en els textosvalencians que allí cito, i en el Curial,edició Els Nostres Clàssics II,232; etc.L’ètimon, com allí demostro, és l’àrabvulgar rokûn, que va passar a racó perdissimilació; el castellà rincón i el por-tuguès rincão, eren antigament rancón(–ão), alterats per influència del prefixre- i ulteriorment per l’acció del grupnk. Aquesta influència del prefix re- encatalà hauria pogut produir-se, però nos’ha produït enlloc. Jo no vacil·laria a re-comanar racó, de la mateixa maneraque rere, vine i deler (Joan Corominesa Pompeu Fabra, carta XVIII, 8 de de-sembre de 1948).Crec que pot ser molt il·lustratiu

veure l’estil de treballar de Joan Coro-mines exemplificat en un article delsseus diccionaris etimològics: brúixolai el castellà brújula. Abans, però, esnecessari contrastar la informació i l’es-til que tot seguit veurem en Coromines,amb el de l’obra capdavantera dels es-tudis etimològics científics de lesllengües romàniques del segle XX: elRomanisches etymologisches Wörter-buch (Heildelberg 21924) de WilhelmMeyer-Lübke. Tradueixo el text ale-many de Meyer-Lübke:

6892. pyxis ‘caixa’. 2. buxida. 2. italià delsud. bussola (> francès boussole, espa-nyol brujula [sic]), ‘brúixola’, italià bos-solo ‘caixeta d’almoines’, dialecte deVersilia bussula ‘baldufa’, francès anticboiste (> italià busta), francès modernboîte (> portuguès boeta) ‘capsa’, ‘còtilade les articulacions’, dialectal ‘botó dela roda’, provençal bois(ez)a, b(r)ostia.

Es tracta d’una acumulació de motsde les diverses llengües i dialectes romà-

nics relacionats amb un ètim comú. Enl’original alemany, la informació, a fid’estalviar espai de paper, es dóna plenad’abreviatures que li donen l’aspected’una mena de guia telefònica o taulade logaritmes per a ús de lingüistes pa-cients i inescrutable per a llecs.

Coromines, en els seus diccionarisetimològics de la llengua castellana, queli aportaren un reconeixement pràctica-ment universal entre els romanistes de lasegona meitat del segle XX, canvià ab-solutament l’estil i la manera de fer dic-cionaris etimològics que havia establertel gran mestre alemany Meyer-Lübke.Vegem l’article brújula del Diccionariocrítico etimológico castellano e hispá-nico (Madrid 1987: I,681a22-44):

BRÚJULA, del it. bussola y éste del lat. vg.BUXIDA ‘cajita’, procedente del gr. pyxís,ídos, íd. 1ª doc.: 2º cuarto del S. XV,Díez de Games, ed. Mata, p. 36; Nebr.1.

En Italia desde el S. XIII; el cat. brúixola,búixola, que quizá sirvió de interme-diario, se halla por lo menos desdemed. S. XV. En España el vocablo su-frió la influencia del cat. boixeta, cast.buxeta ‘cajita’, descendiente autóctonode la misma palabra que brújula. La rde éste es debida a repercusión de laotra líquida. Pronto aparece brújula enlos sentidos figurados de ‘dirección,rumbo’ y ‘mira’2, ‘asomo, aparición atis-bada’ (en el Buscón de Quevedo, ed.Castro, 269.17).

1 Capmany, citado por Terlingen, dice ha-ber hallado brúxula mencionado en na-ves de Castilla ya en 1403, y en navescatalanes en 1419.– 2 Ejs. de los SS.XVI-XVII en Dist., pero ya significa‘mira’ en el diccionario de Nebr.: «bru-xula para tirar: libramentum».

La informació, la precisió i l’estilsón absolutament admirables. Abansde Coromines mai ningú no havia es-tat capaç de formular unes síntesis tanbrillants de saber lingüístic i d’històriadel lèxic espanyol i romànic.

Aquest article de 23 línies en l’edi-ció original es convertirà en una arti-cle llarguíssim de dues pàgines ben ata-peïdes en el DECat II,295b41-297b38.Aquí sols en podrem resseguir l’es-tructura fonamental. Comença ambuna síntesi de l’article:

BRÚIXOLA i la forma clàssica BÚIXOLA,més ben conservada i encara més usadaen molts llocs, són probablement alte-ració del ll. vg. BUXIDA ‘capsa’, provi-nent del gr. pyxís, –ídos; amb el sentitnàutic el mot apareix en les terres ca-talanes primer que enlloc, si bé abansja es troba, aquí i a fora, com a nom decapsetes d’altres usos. ? 1ª doc.: bóxola‘capseta’ 1323 (buxula en baix llatí forade Cat., 893, 1029); bóxola de mar,1363; la búxola nàutica ja en aquestaforma 1380; brúxola 1389.

Tot seguit passa a valorar críticamentles opinions que sobre el tema hanaportat altres lingüistes:

És important el llibre de Michael Metzel-tin, sobre la terminologia de la búixola,preparat acuradament sota la magistraldirecció del nostre col·lega Germà Co-lon. No va tenir accés, però, a algunesfonts valuoses, en particular l’InvLlCat.d’Alart, on veig...

A continuació aporta documenta-ció inèdita dels segles XIV i XV. Despréspresenta dades d’història cultural i ladocumentació corresponent recollidade les llengües romàniques:

Un dels més antics artífexs del preciósinstrument fou el famós «CresquesAbran magistrum mapamundorum etbuxolarum» que Metzeltin (p. 46) do-cumenta a Barcelona l’any 1381. De laseva documentació es dedueix que elmot no apareix en italià ni en castellàfins al S. XV; sembla, doncs, que no eraprou fundada, almenys pel que fa al’instrument nàutic, l’afirmació de Ter-lingen (basada en Vidos) que en italiàja és del S. XIII.; com sigui que Metzel-tin només hi assenyala bó<s>olo pocabans de 1424, i bússola des de 1519-25. En cast. apareix brúxola per primercop en Joan Boscà, català, 1534; jo afe-geixo que brúxula ja figura en Díaz deGames, que a penes és posterior a allò,i no es pot datar ben exactament sinódel 2n quart del S. XV (ed. Mata, p. 36).Així i tot és ara segur que al castellàdegué arribar-li el mot des del català, ino pas de l’italià (com asseguraven Ter-


AMICS I MESTRES

lingen i els altres). El fr. boussole és pos-terior, només des del 1552, i per laforma sembla suggerir que a França sesumà un corrent provinent del catalàamb un d’italià. El portuguès, on en-cara és més corrent agulha de marear,i bússola no hi apareix fina a 1712, hopendria de l’italià.

Cal tenir ben present, és clar, que aquei-xes indicacions de prelació es referei-xen al mot més que a l’instrument, queja es descriu clarament en català, cas-tellà i italià des del S. XIII, a Itàlia coma calamita, en cat. agulla, cast. aguja.

Tot seguit dóna documentació detextos no literaris dels segles XIV i XVi –a manera d’un diccionari d’auto-ritats– dels clàssics Ausiàs Marc iJaume Roig on apareix esmentat elmot búxola (Marc) i brúxola (Roig) idel diccionari d’Onofre Pou, The-saurus puerilis (València 1575).

A continuació de l’apartat de do-cumentació antiga aporta la informa-ció recollida de la llengua viva, per ellmateix en les seves enquestes a lacosta menorquina, per Mn. Antoni M.Alcover (1909), per Tomàs Aguiló(1815): búxula. El Diccionari AlcoverMoll i el Diccionari Figuera (Palma1840) admeten totes dues formes: bú-xula i brúixula. A València, Escrig lesadmet totes dues i Coromines recollíbrúixola al Perelló de l’Albufera(1962). La informació que ve tot se-guit cal llegir-la amb detall:

En la costa del Principat, ni el DiccionariFabra ni el vocabulari d’Amades-Roig nodonen altra cosa que brú-, però cal teniren compte que a Barcelona havia pene-trat una forma acastellanada brúžul?,única que jo hi havia sentit fins a 1920:després hi ha reprès algun terreny laforma legítima amb –x–, però això fa queen realitat les preferències barceloninesen aquest cas haurien de portar menysforça que en d’altres. En tot cas búixoladevia ser la forma del país en la Costa deLlevant, car és la que encara els vells pes-cadors de Sant Pol fins als anys 1920-30.Llavors Enric Germà (Vinagreta), que ha-via nascut cap a 1865, em va ensenyarsovint una vella «búixola catalana» queguardava la seva família des dels tempsde l’avior, i encara funcionava perfecta-ment. Ho deien sovint.

A continuació passa a discutir lanova proposta etimològica del filòlegMetzelin, ja esmentat, que proposa queel mot derivi no de BUXIDA ‘capsa’, «ad-mesa per tothom», sinó que es tracta-ria d’un derivat romànic de BUXUM‘boix’. Coromines conclou d’una ma-

nera lapidària: «imagino que troba di-ficultat a explicar-se el canvi de –D– en–L–. Visió superficial de la fonètica.»

L’article del DECat es complementaamb «una altra forma que pren el moten català antic, en el seu senti de‘capsa’: BÚSTIA». El mot fa que Coro-mines condueixi els seus lectors percamins formidables, des d’un text enbaix llatí del Rosselló d’una data tan re-culada com l’any 948, on ja apareixaquest mot, fins que:

El nostre mot va sortir de l’ús corrent a lafi de l’Edat Mitjana i va ser reintroduïtper substituir el cast. buzón, per reco-manació de P. Fabra, en una conversafilològica dels anys 1922-25. Restaura-ció artificial, és clar, però que ha tingutèxit considerable: no ens en planyéssim.

44.. LLaa ttooppoonnoommààssttiiccaaLa toponomàstica, l’estudi cientí-

fic de l’etimologia dels noms de lloc,va ser la gran passió de Coromines.Cal distingir aquesta disciplina de latoponímia, que té com a objecte d’es-tudi el recull dels noms de lloc. La to-ponomàstica és probablement la partmés complexa de la lingüística, per-què s’enfronta a l’estudi de «l’arxiu mésantic de la història», tal com li agradavade dir a Coromines. La passió per l’es-tudi dels noms de lloc comença moltaviat en l’obra de Coromines: ja l’any1933 la Generalitat de Catalunya pu-blicà la Llista dels noms dels munici-pis de Catalunya dreçada per la SeccióFilològica de l’Institut d’Estudis Cata-lans amb la col·laboració de la Ponèn-cia de Divisió Territorial, que va serelaborada per Pompeu Fabra, Josep M.de Casacuberta i Joan Coromines. Ales-hores Coromines era un jove lingüistade vint-i-vuit anys.

El bagatge intel·lectual del topono-masta ha de ser enorme. Coromines,l’any 1932, en una conferència feta ala Universitat de Barcelona i que vapublicar en 1965 dins Estudis de to-ponímia catalana, va escriure:

El qui vulgui penetrar en els secrets de la

toponomàstica no sols ha de conèixermolt bé el català sinó també les altresllengües emparentades, i la lingüísticaromànica en general, car de vegades ala nostra toponímia apareixen motsromànics perduts totalment en catalàperò vius en llengües germanes. [...]

Que convé que el toponomista sàpiga elllatí a fons, és evident. Però també elgrec li serà molt útil, encara que l’a-portació d’aquesta llengua en l’estratpopular i local sigui només escassa iindirecta, a través del llatí vulgar i del’onomàstica personal. Cal encara mésque sàpiga l’àrab, car la dominació mu-sulmana va deixar en el migdia del Prin-cipat i en les terres balears i valencia-nes una aportació toponímica degrandíssima importància. D’altra banda,convindria que fos un bon germanista,

perquè tot Catalunya és plena de topò-nims provinents de noms de personad’origen germànic, especialment gòtico franc; ara bé, com que les llengüesd’aquests pobles són poc conegudes,generalment cal deduir les seves for-mes de la comparació amb els altresdialectes germànics, sobretot l’alt ale-many, l’angló-saxó i les llengües es-candinaves: el qui no sàpiga, doncs, al-menys un poc de lingüística germànicacomparada, anirà venut en la interpre-tació d’aquesta gran massa de noms.

Coromines va descobrir que elsnoms de lloc del països de parla cata-lana formaven «sèries de topònims» o«paisatges toponímics», que compar-tien diverses estructures. Així hi hamolts noms formats a partir de nomsde persona llatins seguits de la termi-nació adjectiva –ANUS, –A, –ANUM quetenen el sentit de ‘poble, vil·la o pro-pietat de’, com ara Cornellà < CORNE-LIANUM, Romanyà < ROMANIANUM,Lluçà < LUCIANUM, Marçà < MARCIA-NUM, etc. Altres noms que terminen en–RIU provenen de noms de personagermànics acabats en –RIK: Arderiu <HARDARIK, Guitarriu < WITIRIK. Altres de-riven del genitiu d’aquests noms: VILLAHARDARICI ‘mas d’Hardarik’. Així: Esca-riu < ASCARICI, Llongarriu < LANGURICI,


AMICS I MESTRES

És fascinant l’habilitat de Coromines per a conduir els lectors des de la do-cumentació antiga, als documents o als grans escriptors del període medie-val, fins a arribar a les seves enquestes pel tot el territori de la llengua ambl’objectiu de documentar la pronúncia viva dels mots o bé a la seva pròpiaexperiència, on la seva memòria privilegiada pot donar testimoni de fenòmenslingüístics i culturals que ell va viure com a protagonista. Tot plegat amb unaprosa que jo considero veritablement modèlica: rica, culta i matisada, però,al mateix temps mancada en absolut d’artificiositat.

Montsoriu (Montseriu) < MONTEM SIGE-RICI. La sèrie de noms de lloc que ter-minen en –ET provenen de col·lectiusde noms de planta llatins que acabavenen –ETUM: Freixenet < FRAXINETUM ‘boscde freixes’, Lloret < LAURETUM ‘bosquetde llorers’, Canet, Canyet < CANNETUM‘canyar’, Espinalbet < SPINA ALBA + ETUM‘bosquet d’arços’, Poblet < POPULUS +–ETUM ‘plantada de pollancres’, etc. Al-guns sufixos són indicis de noms pre-romans de sentit ignot: Manresa < MI-NORISA o MINORESA, Albesa, Olesa,Artesa, Gandesa, Soresa (Súria), Cas-tanesa, Ardesa, Orpesa. Altres famíliesprovenen de l’àrab, com ara: CALA(T)–< QÁLCAT ‘castell’, Calassanç, Calaceit,Calaterrà (Carratelà).

El vocabulari antic és fonamentalper a determinar el sentit d’alguns topò-nims: quer ‘roca’: Queralbs, Queralt;toron ‘deu’: Toronell; sallent ‘cascada’;tena ‘tenda, botiga, taverna’: Tenes,Calldetenes; Flix < FLEXUS ‘corba’. Elconeixement d’altres llengües és fona-mental per a poder determinar el sen-tit de determinats mots: Fraga < llatíFRAGUM, que existeix en portuguès ambel sentit de ‘afrau o congost’ o bé de‘esquei, massa rocallosa clivellada icantelluda’; Penedès, emparentat ambel portuguès penedo ‘roquisser’, etc.

L’Onomasticon Cataloniae, el grandiccionari etimològic dels noms de llocde les terres de parla catalana, va serla darrera de les grans obres de Coro-mines, tot i que la idea havia estat con-cebuda durant la dècada dels anys vint,sota la inspiració de Josep M. de Ca-sacuberta, que va ser director de l’O-ficina de Toponímia i Onomàstica del’Institut d’Estudis Catalans. Corominesfou nomenat director d’aquesta secciól’any 1931. En 1989, quan el lingüistatenia vuitanta-quatre anys, va aparèixerel primer volum de l’obra, dedicat ex-clusivament a la Toponímia antiga deles Balears. A partir de 1994 es va pu-blicar la sèrie alfabètica dels volumsde l’OnCat, que va culminar amb elvolum VIII publicat a finals de 1998,amb peu d’impremta de 1997. L’ediciódels volums VI-VII-VIII va ser preparadaper qui signa aquest treball, després dela mort de Coromines, que havia dei-xat redactat i revisat tot el text.

L’estructura dels articles de l’OnCatrespon al model de l’article Capsec(III,255b12-29). Aquest breu article vaser redactat per mi seguint les dades iles indicacions del Mestre, però penso

que és un exemple ben clar de la me-todologia toponomàstica corominiana:

CAPSECAgregat de la Vall de Bianya (Garrotxa).PRONUNCIACIÓ MODERNA: kapsèk,

oït a Bianya per Casacuberta.DOCUMENTACIÓ ANTIGA: Cubile Se-

cho any 941 (Col·lecció MoreauVI,171r); Cubilisicco any 1017 (Balari,Orígenes, 165; cf. Monsalvatje XVII,281; XVII, 190); Cuilsech any 1195(BABL IV, 246); Cuuil sech any 1266(Alart, Dicc.); Causech any 1359 (Co-lección de documentos del Archivo dela Corona de Aragón XII, 107).

ETIMOLOGIA: Del llatí CUBÎLE SICCUM ‘jaço jaça’, és a dir, era una pleta on jeiael bestiar, en la qual l’herba s’assecava

aviat. CUBILE > cuïl > cul-sec. Atès queel nom, com és fàcilment comprensible,es prestava a jocs de paraules de sentitridícul, la primera part del Nom de Llocva ser substituïda pel d’una altra part delcos. Aquest canvi va ser facilitat per-què a l’altre extrem de la vall hi ha laben coneguda collada de Capsacosta(cf. Estudis de toponímia catalana I,9;DECat II,1025a24-34).

Coromines, amb els immensos co-neixements lingüístics que va arribar aacumular al llarg de la seva vida, vo-lia donar resposta a tots els grans pro-blemes que presentava la toponímiacatalana. En l’OnCat –potser pel fet queés la darrera obra de la seva vida– so-vint es deixa portar per un afany espe-culatiu que el fa anar més enllà del queestrictament les dades dels noms dellocs (recollides en documents arcaics)i la informació sobre la pronúncia vi-

vent (recollida de viva veu en les sevesenquestes per tot el domini lingüístic)permeten de fixar. Així, per tal de de-terminar el sentit de Calella (Maresme),que és un derivat diminutiu de cala‘entrada del mar’, Coromines especulafins a arribar a concloure que és un de-rivat de CACABUS ‘bassa dels molins’. Enllegir l’article que dedica dins l’OnCata aquest topònim del Maresme, homqueda aclaparat per la gran quantitat deconeixements especulatius que Coro-mines és capaç de desplegar, però almateix temps té la sensació que estroba davant una construcció força in-versemblant.

55.. LLaa hhiissttòòrriiaa ddee llaa lllleenngguuaa ccaattaallaannaaddeell sseeggllee XXXX

Joan Coromines ha ocupat un llocde primera fila en la història de la llen-gua del segle XX. De ben jove, va serescollit per Fabra per a treballar al seucostat en les Oficines Lexicogràfiquesde l’Institut d’Estudis Catalans. En unacarta de l’any 1948, pocs mesos abansde morir, el gran artífex de la norma-lització i modernització de la llenguacatalana escrivia a Coromines:

Em plau molt, com amic que us sóc i coma patriota, saber-vos esdevingut unlingüista de primera fila, que honoraCatalunya; però això, enyorat Coromi-nes, no em consola de la pena que emfa veure-us allunyat de la nostra terra,privat de dedicar-vos de ple a l’obra deperfeccionament de la nostra llengua id’ésser, com us pertoca, el cap de lesOficines Lexicogràfiques de l’Institut,


AMICS I MESTRES

Joan Coromines amb Joan Ferrer i Costa, al costat de la mítica calaixera. Pineda de Mar, abril de 1990. Dins Joan Coromines, 90 anys

de les nostres fins ara desgraciades Ofi-cines. Jo que, quinze anys endarrera es-perava que, per fi, anàvem a redreçar-les un cop desembarassats dels qui tantentrebancaren el seu bon funciona-ment! Però confio que, amb mi o sensemi, l’obra interrompuda es reprendrà, ivós hi sereu (Pompeu Fabra a Joan Co-romines, carta xvi, 8 de maig de 1948).

Coromines va saber-se i sentir-sesempre el deixeble i successor de Fa-bra. En una carta adreçada a F. de B.Moll de l’any 1954 escriu:

Més d’una vegada he acariciat el projected’oferir-vos de col·laborar en el vostrediccionari llegint-ne una prova, o bé elmanuscrit destinat a la impremta, i do-nant-vos a conèixer totes les crítiques imillores que aquesta lectura em sug-gerís. Deixem de banda les etimologies(és clar que tindria molt a dir-hi), peròben sovint els materials lexicogràficsque tinc recollits em permetrien d’om-plir llacunes desconcertants que es no-ten en la vostra obra, i el meu conei-xement de tots els parlars del Principat,coneixement directe i completat a cadamoment durant molts decennis ja, su-pliria força deficiències que s’observenen la vostra informació d’aquesta zona(Joan Coromines a Francesc de B. Moll,carta 59, 26 d’agost de 1954).

Els epistolaris de Coromines –que estroben en curs de publicació– perme-ten de veure el paper que ell, des delseu exili a la Universitat de Chicago, te-nia en la història interna de la llenguacatalana durant el crucial segle XX. Aixíescriu a Moll, l’any 1964:

La llengua, que només nosaltres podríemdeslliurar aptament de petites subtileses,tibantors i complicacions innecessàries,deixarem que vagi passant beatíficament,sense ajuda nostra, a l’estat d’idioma fe-librenc o brahmànic massa embullat imassa distant de la llengua parlada per-què aquest jovent apressat i aqueferatque ara puja s’entretingui a apendre’l?(Joan Coromines a Francesc de B. Moll,carta 137, 11 de gener de 1964).En el conjunt de cartes que es van

intercanviar amb el novel·lista i editorJoan Sales és potser on queda més benreflectit el mestratge que Coromines vavoler exercir sobre un dels grans edi-tors catalans dels difícils anys del fran-quisme. Sales tornà a Catalunya delseu exili mexicà l’any 1948 i s’adonàque la situació de la llengua era gravís-sima: el català no s’ensenyava a les es-coles i la llengua es trobava confinadaen mans d’un grup molt reduït de cor-rectors (Artells, Bardagí, Miracle i pot-

ser algun altre) que havien mantingutla normativa com si es tractés d’un fòs-sil. Sales empra l’artilleria pesada enuna carta antològica de l’any 1957:

L’Aramon sembla que es pensi que es po-den escriure novel·letes i comèdies detema actual i tònica realista posant-hillurs, mancar, vidu, calb, etc. L’Institut ésactualment un catau reaccionari [...]. Enles actuals circumstàncies resulta peri-llosíssim, perquè aquesta sensació –queel català és una llengua fòssil, estancadaen un grau arcaic d’evolució– és una deles causes que la joventut se’ns escapidels dits. Que una llengua literària espugui abstreure totalment o quasi decom és parlada en la realitat, és una uto-pia insensata, que no pot conduir mésque a la mort d’aquella llengua.

La gent ha d’escriure aproximadament talcom parla. La gent que parla malamentha d’escriure malament. La gent queparla bé ha d’escriure bé. Voler que tot-hom escrigui igual és una bestiesa. S’had’ensenyar als que parlen malament aescriure malament, vull dir aproxima-dament com parlen, perquè és el quefan quan escriuen en castellà. A ningúno se li ocorre que un manobre murcià,quan escriu, hagi de tenir un estil cer-vantí. Hi ha d’haver una llengua correntreduïda a la mínima expressió, que ofe-reixi el mínim de dificultats a ser escrita,llegida i entesa (Joan Sales a Joan Co-romines, carta 35, 9 desembre 1957).

Una altra carta de l’any 1958 rebla elclau:

Caldria [...] facilitar a la gent l’ús escrit delcatalà –al capdavall la immensa majo-ria de gent no té per què escriure obresclàssiques, sinó cartes de comerç i defamília! La idea que «el castellà és moltmés fàcil que el català», és general en-tre les capes incultes del nostre país, ifins entre bona part de les més o menyscultes. [...] Aquesta tendència reac-cionària és molt forta en l’amic Ara-mon, i de no posar-s’hi remei determi-narà el desprestigi de l’Institut d’EstudisCatalans en tant que institució legisla-dora de l’idioma. Pels camins d’aquestil·lustre, el català acabaria essent unallengua de maniàtics, totalment inser-

vible per a la vida corrent i per a la li-teratura viva (Joan Sales a Joan Coro-mines, carta 38, 4 febrer 1958).

I de nou l’any 1959:De no ser que se’ns en fumi olímpica-

ment que el català passi a ser definiti-vament una llengua sagrada per l’estildel provençal. De vegades sospito quetal és el cas dels aramons, que fins sem-bla que disfrutin pedantescament as-senyalant faltes de gramàtica (Joan Sa-les a Joan Coromines, carta 52, 20 març1959).

Coromines –que a vegades tenia percostum disparar i després apuntar– esmostra en la relació epistolar amb Sa-les com un gran mestre, timoner segur–potser l’únic en aquells momentsdramàtics per a la història de la nostrallengua i de la nostra cultura. L’extensfragment que reprodueixo tot seguit ésuna peça antològica de saviesa lingüís-tica i de prudència pedagògica:

Alguns dels projectes que em vau expo-sar em semblen molt perillosos. Arabé, jo tinc plena confiança en vós, enel vostre patriotisme i en el vostre sen-tit de responsabilitat [...] La idea in-sensata de canviar l’ortografia [...].Confesso que d’aquests 40 anys en fa25 o 30 que vaig arribar a la conclu-sió que la nostra ortografia tenia im-perfeccions d’importància. Mentre to-tes ens ponien, i comptàvem ambl’escola i amb la premsa, el mal en de-finitiva era lleu [...]. Si aquells maleïtspedants que van forçar la mà a En Fa-bra i l’obligaren –a canvi d’altres sim-plificacions exigides per Fabra– a ac-ceptar, vulgues no vulgues, la ç, la h id’altres complicacions supèrflues, ha-guessin tingut veritable conscièncianacional, s’haurien escruixit del malque feien, però la seva pedanteria eramés forta que el seu patriotisme, i d’al-tra banda el patriotisme que tenien erade la mena ibèrica, patriotisme mésaviat negatiu: interessat més que res adiferenciar-se dels castellans i a com-batre’ls, però bastant indiferent i finsdespectiu davant el bé de les nostresclasses populars [...]. Però bé, tot aixòés història, és un fet acomplert i senseremei! I aquest fet és l’única cosa que,en el fons, ens interessa ara.

D’altra banda noteu una cosa molt mésimportant. Que la gran majoria de lesdificultats de l’ortografia catalana sóndificultats inherents, de les quals aquellspedants no tenen cap culpa. Dificultatsinherents per dues raons. Primer per-què la nostra llengua és molt més ricaen sons que el castellà. Aquest no témés que 5 sons vocàlics i 18 sons con-sonàntics (parlo de sons i no de lletres):


AMICS I MESTRES

Coromines es mostra en la relacióepistolar amb Salescom un gran mestre,

timoner segur

és una llengua d’una monotonia i d’unapobresa fonètica extremes. El català, encanvi, té 23 sons consonàntics diferentsi té 8 vocals en lloc de les 5 castella-nes. Ara bé com que català i castellàhan d’expressar aquest nombre diferentde sons per mitjà del mateix nombrede lletres heretades de llatí, que no sónen total més que 24 (mentre que elsnostres sons són 31), salta als ulls queel català, per compensar aquest dèficitde l’alfabet llatí, ha de recórrer indefu-giblement a complicacions ortogràfi-ques que el castellà no necessita (perexemple el complicat sistema de s, ss iz) (Joan Coromines a Joan Sales, carta44, 5 d’octubre de 1958).

Quan es pugui fer una lectura com-pleta dels epistolaris que Josep Ferrer iJoan Pujadas estan publicant es podràveure en conjunt el mestratge de Co-romines i també les dificilíssimes rela-cions amb Ramon Aramon i Serra, queva ser el factòtum de l’Institut d’Estu-dis Catalans durant tots els llarguíssimsi tristos anys de la dictadura franquistai de la prohibició de l’ensenyament dela llengua catalana en els mitjans pú-blics i en les escoles:

Us prego que tingueu el que ara us diré enel secret més absolut. Ja us vaig dir uncop que hi ha en el si del Secció Filolò-gica una discrepància profunda sobrel’orientació que cal donar a les normesdirectives de la nostra llengua; un mem-bre és partidari d’una actitud rígidamentunitària, exclusivament barcelonina i pu-rista a ultrança, i enfront d’ell hi ha ungrup que és partidari de molta més fle-xibilitat en aquests sentits i de limitar almínim necessari les interdiccions lingüís-tiques de tota mena, solament evitant decaure en la castellanització i en unaanarquia dialectalitzant o individualista:ens fa por una excessiva llicència peròno ens en fa menys l’encotillament de lallengua. Aquest grup comprèn tots elsaltres membres, en forma més o menysdecidida; per part meva, en forma bendecidida. [...]

L’autoritat de l’Institut és un dic contraaquesta nova onada d’anarquia i apa-tuesament, però si no evoluciona cap auna actitud més tolerant, i cap a una lí-nia més hàbil i elàstica que les preco-nitzades pel nostre secretari [RamonAramon i Serra], l’onada es botirà finsa engolir-nos a tots en un nou períodeanàrquic i confusionista que pot ésserel cop de gràcia per a la causa de lanostra llengua literària, molt necessi-tada d’una força directiva i prestigiosacom la que podem donar-li nosaltres(Joan Coromines a Francesc de B. Moll,carta 105, 5 de desembre de 1959).

66.. LL’’eessccrriippttoorrEn un comentari molt poc benvolent,l’escriptor Baltasar Porcel explica laraó per la qual l’entrevista que va fer aJoan Coromines l’any 1972 no es vaarribar a publicar mai, diu:

Però hi havia temes al meu qüestionarique Coromines jutjava frívols o senseinterès, d’altres que responia amb di-guem-ne tecnicismes. Es pot veure enel que va redactar com a contestes, el17 de setembre d’aquell 1972, i queara publiquem. I tenen suc o un certsuc informatiu, si es vol, però els mancacolor. D’altra banda, jo havia fullejatels seus papers i diccionaris, em sem-blava millor el que havia redactat sobrefilologia castellana, més cenyit, que so-bre la catalana, més verborreic, peròcom ho podia enfocar de cara a ell i aSerra d’Or? Serra d’Or (542 [febrer2005] 31).

Tinc la sensació que Porcel no hasabut veure que dins aquesta escrip-tura que ell anomena «més verbor-reica» hi ha una de les proses catala-nes més brillants del segle XX, que haestat capaç de transmutar la cièncialingüística en una mena d’art literari.

Recordo que fa deu anys, amb mo-tiu del norantè aniversari de Coromi-nes, vaig escriure un treball per a unarevista de Pineda que aleshores dirigial’amic Joan Pujadas. Allí presentaval’«ardida piràmide» de Coromines;però resulta que per la màgia d’aquestsfollets que diuen que viuen en totes lesimpremtes, aquella «ardida piràmide»es va convertit en l’«àrida piràmide».El bunyol no va aparèixer publicat per-què el meu germà Josep Ferrer, que erael corrector de la revista, ho va poderpescar en les darreres proves. Pensoque una de les aportacions més im-portants de Coromines a la llengua ca-talana del segle XX ha estat precisamentel fet d’haver convertit aquesta àridapiràmide de la ciència lingüística enl’ardida piràmide que apareix en lesseves obres.

Els lectors del DECat poden trobar-se,sense gairebé adonar-se’n, dins un mónon gairebé tot és possible: que els tudonsesdevinguin titoles (DECat VIII,921b21),on el castellà pedestre es converteixi encastellufo (II,319b58) o on ens trobemamb el gran lingüista estirant l’art de bou:


AMICS I MESTRES

Joan Coromines amb Ramon Gil. Parc d’Aigües Tortes (31-6-79). FOTO: Mascaró Passarrius

en primer lloc l’art de bou o de parella, i el gran art estirat des deterra per nombroses fileres de persones: a la Costa de Llevant, ul-tra la barca, els seus pescadors i els palers de la platja, hi solia par-ticipar una multitud d’homes i dones del poble, a qui després elpaler repartia una petita part de peix (jo mateix havia pres part aSt. Pol de Mar, en la flairosa operació, quan ja s’havia apagat elcrepuscle estival, a la claror de la lluna) (I,436a15-23).

O, de cop i volta, se’ns poden fer trobadissos els bandolersde la història literària (i real) de Catalunya:

ASSOLIR, ‘atrapar algú sol i indefens’ [...]: Ara bé, totes les històriesdels bandejats i els bandits dels nostres Ss. XVII-XVIII, que tant hemllegit, ens mostren arreu el mateix acabament o fatal amenaça: undia atrapen a Don Joan i Donya Joana de Serrallonga, les forces d’or-dre públic o sometent que els encerclen baixen a capturar-los...; elsnobles i els innobles se senten constantment sotjats pel mateix pas:Moragues, Carrasclet, Roca-guinarda, Pau Gibert. Així neix el termei ens el lliura amb aquest sentit, encara calent de sang i arcabussa-des, el lexicògraf [Lacavalleria 1695] que ha viscut en el períodemés roent d’aquell maldar.

No sospitéssim una seva ideació enginyosa. Comproven aquesta at-mosfera els documents literaris més antics, que són, és clar, els dela cançó popular; pertot es tracta de captura de fugitius, sovint mal-factors: «la gent me dihuen: –Retira’t, / que la justícia és aquí! / –Jono temo a la justícia / ni ella me tem a mí. / Adéu vila de Pineda, /que’m va llansà a perdre a mí! / Ja me giro al meu darrera, / ja m’a-caben d’assolí; / ja m’agafen pel gambeto; / –No’t moguis, pel Rey!–van dî; / ja me lliguen y’m garroten, / ja me porten a Hostalrich, /a una presó tan fosca /–-» (Fc. Pelai Briz, Cansoner v, 253, «Lo Presd’Hostalrich»).Fer una valoració de conjunt de l’enorme treball que Joan

Coromines va dedicar a la llengua catalana no és pas una tascafàcil: Coromines ha estat probablement la persona que ha tingutun coneixement més global de la llengua catalana de tota lahistòria de la nostra cultura. Mai una sola persona no havia tin-gut un coneixement de primera mà de tots els parlars vivents dela llengua i de les fonts històriques que documenten l’accés a l’es-criptura d’una realitat lingüística que esdevindrà, amb els segles,la llengua catalana fins al segle XX. Aquest segle XX que ell va po-der viure com a observador privilegiat: al costat de Fabra –el genique va ser capaç de normalitzar la llengua i de convertir-la enun instrument infinitament apte per a expressar qualsevol reali-tat–, de qui va ser el deixeble predilecte i el successor, i des del’exili, a la Universitat de Chicago, intentant orientar les direc-trius que havien de guiar una llengua que no s’ensenyava a lesescoles i que no tenia accés als mitjans públics de comunicació.

Les seves obres, escrites a rajaploma –com jo vaig tenir oca-sió d’observar al llarg dels anys que vaig tenir el privilegi detreballar al seu costat en el seu despatx de Pineda de Mar– ensmanifesten el Joan Coromines escriptor d’una prosa brillant imodèlica emprada per a tractar temes de lingüística històrica,que per naturalesa són força complexos i àrids.

El 4 de febrer de 1978, Joan Coromines va ser investit doc-tor honoris causa per la Universitat de la Sorbona de París,juntament amb el gran escriptor argentí Jorge Luis Borges. Lafotografia que va publicar la premsa, que va ser recollida perJoan Pujadas dins l’Àlbum Joan Coromines, ens mostra aquestsdos mestres del segle XX: Coromines, el senyor de les parau-les, i Borges, el senyor de la literatura. La fotografia és tot unsímbol: l’art literari no pot existir sense les paraules que el fanpossible. Coromines va treballar –potser més que ningú en elsegle XX– per salvar els mots de la llengua catalana des de laciència i des de la vida.◆


AMICS I MESTRES

Manlleu i el carrer Rusiñol: dos noms em-blemàtics en la vida de l’Armand. Allí hivisqué les trapelleries d’infant, les primeres

alegries i, tot just a partir de l’adolescència, els seusprimers grans dolors: la mort del pare, la guerra, eldesbordament del riu, la malaltia i la mort de lamare... La joventut, però, sap refer-se i el petit de canTori, com tants joves de l’època i en ple remolí deles més adverses circumstancies, va tirar endavant.

Al cap dels anys, en 1983, l’Armand feia el pri-mer pregó de la Festa Major de Manlleu i recor-dava: «Vam crear la Penya Trukoff. Planejàvem facè-cies insòlites per divertir el personal en una èpocaben poc divertida.»

Quan tenia vint-i-set o vint-i-vuit anys, i per mo-tius de feina, va traslladar la seva residència a la ca-pital d’Osona. Vic, aleshores, tenia fama de ciutattancada i es deia que els forasters, ni que fossin delpoble del costat, no eren gaire ben rebuts. Pel quefa a l’Armand, no sols no es va deixar impressionarper la brama, sinó que molt aviat es convertia en unelement indispensable en les tertúlies dels anome-nats «savis de la Granja».

Una ja profunda consciència sobre el país, lallengua i la cultura el van fer decidir a una activitatprou compromesa. Dins la negra nit del franquisme,ell i altres joves es van lliurar a la lluita per la re-presa cultural, a la lluita per assolir l’ensenyamentdel català, a la lluita per recuperar els signes d’i-dentitat del nostre poble.

Un incís: quan, en aquesta mateixa revista, vaigllegir l’article que Albert Jané dedica a Josep Ibáñezi Senserrich vaig experimentar una sensació cone-guda, gairebé familiar; i és que l’Armand me n’ha-via parlat molt, de l’Ibáñez, de la M. Eugènia Dal-mau, de la JAEC, dels exàmens de català... Sobretotho explicava a molta gent jove per a la qual l’Ar-mand era una referència; joves que sovintejavencasa nostra i que s’abeuraven de la història del paísen una font que sempre va ser viva i generosa.

Em penso que l’Armand havia obtingut tots els cer-tificats i tots els títols possibles de cara a ser mestrede llengua i literatura catalanes. Ensenyar, a tots ni-vells, la nostra llengua va ser la seva gran passió, i endir «a tots nivells» dono a la frase el seu significat mésample. Poeta i narrador com era, va sacrificar la cre-ació posant la tasca didàctica en primeríssim lloc.

Però l’Armand va ser també un activista cultu-ral. Enumerar les seves realitzacions és tasca pocmenys que exhaustiva. Amb motiu de la seva mortels mitjans de tot Osona han redactat un munt d’ar-ticles i han emès un seguit de vídeos que reflectei-xen prou bé una vida consagrada a la cultura del

AArrmmaanndd QQuuiinnttaannaa ii

PILAR CABOT

país. Per a mi és difícil fer una anàlisi de l’obra de l’Ar-mand. Les emocions em guanyen. Estic, avui encara, for-tament tocada per la seva absència. Reprodueixo, doncs,dos petits fragments apareguts en El 9 Nou i en La Marxa:

«Quintana ha estat un personatge clau en la lluita pelcatalà i en l’impuls d’entitats a Osona. La definició que mésli escau és la d’activista en tots els seus camps» (El 9 Nou,24-1-2005).

«Quintana desitjava fer dels països Catalans un paíslliure. Quintana és aquest home que va escriure poc per-què es va dedicar a ensenyar, aquest home apassionat so-bretot pel llenguatge del nostre poble, d’autèntica voca-ció pedagògica, amic de tothom, enamorat de la literatura,de la música, del teatre, de la pintura... Un home testi-monial en tot» (La Marxa, 11-2-2005).

I vull acabar copiant unes paraules del seu llibre Eltemps cremat (Viena Columna 1995): «Un país s’estruc-tura per una sèrie de factors naturals: l’espai geogràfic, lallengua, els costums... Són els que li confereixen una per-sonalitat harmoniosa. Qualsevol imposició que vulgui tren-car aquest equilibri constitueix una acció contra natura.»◆

PPaanneeddaass ((11992211-22000055))

LL IBRESSoocieetat dee la infoormmació. Noovees teecnooloogiees i Inteerneet:: Diccioonari teermminoològic,TERMCAT,Barcelona 2003.

El diccionari Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet és una segona edició d’aquella primera del’any 2000, ara revisada i ampliada, i amb la inclosió de nova terminología més representativa de la societat de lainformació sorgida durant aquests darrers anys; també s’hi ha modificat la informació d’alguns termes que durantaquest temps ha experimentat alguna variació.

El diccionari recull 2.071 termes, 330 dels quals apareixen per primer cop en aquesta segona edició. Cada arti-cle terminològic conté, a més de la denominació catalana, les equivalències en castellà, francès i anglès, la defini-ció i, sovint, notes explicatives.

L’objectiu principal del diccionari és fer accesibles les formes lingüístiques catalanes que ens permeten de de-signar avui les diverses nocions d’una societat basada en les noves tecnologies.

Diccioonari dee lees oocupacioons,TERMCAT-Dept. Treball i Indústria,Barcelona 2004.

Ha sortit publicat un interessantíssim Diccionari de les ocupacions, obra fruit de la col·laboració entre el TERM-CAT i el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya i d’una àmplia representació de profes-sionals dels diversos sectors d’activitat. Aquest diccionari conté 2.322 termes que designen les principals ocupa-cions desenvolupades actualment a Catalunya, tant les més recents (com ara les vinculades a noves tecnologies)com les ocupacions que, tot i ser artesanes o d’àmbit molt restringit, són encara presents en la realitat catalana. Elstermes catalans hi són presentats amb definició i equivalència en castellà, francès i anglès.

TTeermminooloogia dee firees i coongreessoos,TERMCAT,Barcelona 2003.

Aquesta terminologia aplega i defineix 275 termes, que són els d’ús més habitual, tant en l’organització com enel desenvolupament de fires i congressos.

El gran nombre de propostes neològiques que conté el fan una eina indispensable per a saber quina és la deno-minació catalana adequada per a molts conceptes que sovint es designen amb formes foranes, com ara els anglicis-mes call for papers (convocatòria de comunicacions) i coffe break (pausa) o el castellanisme carpa (envelat).

Cada denominació catalana presenta els equivalents en castellà, francès i anglès, els quals poden ser de gran ajutper a comprendre textos especialitzats en aquestes llengües o bé desenvolupar una comunicació multilingüe.

Diccioonari dee lleeidatanismmees,Josep M. Massana i Mola,Pagès editors,Lleida 2004.

L’així anomenat Diccionari de lleidatanismes és obra de Josep M. Massana, franciscà que, a més de parlar lesprincipals llengües europees, en domina tres d’africanes (el kirundi, el kiswahili i el chicheva, del qual va fer undiccionari). Nasquè a la Terra Ferma, fill de pares mestres, i és un pou de riquesa quant a varietats dialectals em-prades en diferents pobles d’aquelles comarques. En aquest diccionari hi aplega més de quatre mil mots, ambabundor de frases fetes i proverbis, que són tot un mostrari de la rica variant lleidatana. L’obra no pot pas conside-rar-se un diccionari normatiu, però sí que és una bona eina per als estudiosos de les diferents varietats dialectals dela nostra llengua catalana.

Josep Barborés i Homs, La gueerra deel Francès a Gualba. Pooeemma d’aveersió i lluitees coontra Napooleeó, a cura d’Àlvar Maduell,Pagès editors, Lleida 2003.

L’edició, transcripció i notes d’aquest llibre ha anat a càrrec d’Àlvar Maduell, que, d’aquesta manera, posa al’abast de tothom un text poc conegut, fruit d’una època on els textos literaris escassegen. Es tracta de la recupera-ció de 10.000 versos manuscrits (conservats en la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú) demolt fàcil lectura gràcies a la bona lletra de l’autor.

Aquests versos, escrits entre 1815 i 1820, són una mena de crònica on Barborés descriu, entremig de proclamessolemnes, arborades invectives i petits detalls de minuciosa rigorositat històrica, com ell va veure i viure, des delseu observatori de Gualba, tot el procés de la guerra napoleònica.

Maduell destaca que Barborés empra un català de bona qualitat: «Fa servir un català ric i polit, cosa que noevita l’abundant interferència de barbarismes, gal·licismes i castellanismes», «sorprèn agradablement la puresa de laseva llengua, el seu habitual encert idiomàtic. Escriu amb gràcia», «Barborés es manifesta hàbil versificador, amb un sorprenent domini del’idioma i un molt variat i abundós vocabulari». Però, segons Maduell, encara hi ha una sorpresa més gran, tractant-se d’un capellà: «laseva permanent incitació a la guerra, a la violència armada. Sempre per motius de defensa, és clar».


bibl iograf ia

La nostra societat actual as-sumeix amb naturalitatque la llengua estàndard

és necessària i inqüestionable:sense un model de llengua dereferència general, àmbits coml’ensenyament, els mitjans decomunicació i la cultura difí-cilment podrien funcionar. Adiferència d’altres cultures veï-nes com l’espanyola o la fran-cesa, l’entrada de la culturacatalana en el món contempo-rani ha estat relativament re-cent, abrupta i sense solucióde continuïtat amb el passatmés immediat. En efecte, a lesprimeres dècades del segle XXla cultura catalana s’afirmaautònoma, moderna i europea,fet que ha comportat que elcatalà hagi experimentat unscanvis tan substancials i radi-cals que la llengua amb quètancàvem el segle passat tinguimolt poc a veure amb la llen-gua que parlaven i escrivienels últims modernistes de prin-cipis del segle XX. No obstantaixò, es dibuixa una línia decontinuïtat i de referència ine-ludible en la llengua catalanacontemporània (que alhora ésruptura amb la llengua dels se-gles moderns): l’obra d’unapersona clau en la definició de

les bases de la nostra moderni-tat: Pompeu Fabra.

Sota el guiatge de Fabra, lallengua catalana passa per unaexperiència fonamental en laseva història: es defineix i s’im-posa un codi normatiu, el móncultural l’assumeix com a propi(per anar-lo modelant, comple-tant i afinant), i el poder políticinstaurat pel catalanisme l’ins-titucionalitza. En aquest marcd’institucionalització cultural ipolítica del catalanisme, Pom-peu Fabra assenta les bases dela llengua catalana actual, i lallengua entra en un procés decodificació, pel qual havienpassat uns segles abansllengües com el francès o l’es-panyol. La gran vàlua de l’obrade Fabra i la seva acceptaciógeneral (com a mínim al Prin-cipat) han fet ombra als seuscoetanis que van estar discon-formes amb els seus planteja-ments i les seves propostes.

La figura més important al’ombra de Fabra va ser el je-suïta Josep Calveras. Educat enl’hostilitat a la persona i l’obrade Fabra (com tanta altra gentde la seva època), Calveras esva convertir en un dels primerslingüistes a plantejar què era elque ell anomenava el llen-guatge literari (entenent peraquest tant la norma com lallengua literària general) iquina funció –cultural, social ipolítica– tenia elaborar una va-rietat lingüística d’aquest tipus.A partir de l’atenció preferentper l’anàlisi de la codificaciófabriana, Calveras traçà unmarc teòric general, que ambprou feines va ser tingut encompte. Arran d’això, es vaposar a analitzar diverses solu-cions (sobretot morfològiques,sintàctiques i lèxiques) de lanorma i de la llengua literàriade la seva època, per a sovintacabar denunciant-les permassa monolítiques, artificials,puristes, afrancesades i pocpermeables als dialectes i a lallengua popular.

Calveras sabia perfecta-ment que la sort de qualsevolllengua anava estretament lli-gada a l’acció del conjuntd’institucions culturals i políti-ques. Per això, al mateix tempsque analitzava la naturalesa detota llengua estàndard i la co-dificació fabriana en particular,desplegà una estratègia políticaper fer participar els personat-

ges antifabrians del consenslingüístic general (de tall fa-brià) i, de retruc, per aconse-guir que la màxima autoritatpolítica en matèria de llengua,l’Institut d’Estudis Catalans,tingués en compte els perso-natges i les institucions quehavien quedat fora del seu radid’acció i influència.

L’operació política de Cal-veras va consistir a crear, sotal’aixopluc de l’influent ordedels jesuïtes, una nova institu-ció lingüística, l’Oficina Romà-nica, per oferir un punt de tro-bada entre els antifabrians i elIEC. L’aposta calveriana no vaser la guanyadora: ni la vàluacientífica de les personalitatsen conflicte, ni la seva forçapolítica, ni la necessitat de re-conèixer-se, era la mateixa.Iglésias exhuma i recuperaaquesta història fallida, en moltbona part enterrada en episto-laris i documents privats, quanla narració i l’anàlisi dels fetsho demana.

L’obra científica de l’Ofi-cina Romànica, en canvi, hatingut una recepció més omenys normalitzada en el mónacadèmic. De l’obra lingüísticapersonal de Calveras no es potdir el mateix. La major partdels seus articles i estudis hanpassat inadvertits, i han quedatdispersats en publicacions di-verses o enterrats en manus-crits. Només una petita part dela seva obra, especialment elseu llibre La reconstrucció delllenguatge literari català, va te-nir un cert ressò públic. Peraixò, es mostra molt oportúque el llibre Una revisió de Fa-bra, una crítica a la norma pre-senti, en el seu context, el con-junt de l’obra científica deJosep Calveras i tingui encompte la seva transcendènciasocial, cultural i política: envida de l’autor, la seva figura ila seva obra no van passar dedeterminats cercles molt res-tringits (catòlics i regionalistes,sobretot); pòstumament, uncop reivindicat per certs cor-rents de la incipient socio-lingüística acadèmica, es vaconvertir en referència delsdebats públics dels anys vui-tanta i noranta sobre el modelde llengua dels mitjans de co-municació. Així, doncs, con-venia que, més enllà de lesnecessitats immediates i par-cials d’apropiar-se de Calveras

en determinades direccions,es presentés i avalués el con-junt de la seva obra, s’ana-litzés en el seu context i es va-loressin les seves aportacionsmés rellevants.

La velocitat dels tempscontemporanis fa difícil que elsciutadans tinguem consciènciadel que anem deixant enrere.Ara que la societat catalana viuamb naturalitat l’existència dela llengua estàndard, pot seruna bona ocasió de veure comes va gestar el procés de crea-ció del català contemporani, ipot resultar d’un interès afegitel fet de revisar-lo des de l’òp-tica d’un coetani dels fets, d’unpersonatge enginyós i inde-pendent com Josep Calveras.De fet, la seva obra ens re-corda que la llengua és moltmés que la suma d’opcionsnormatives, suposadamentneutrals i científiques: la llen-gua també és una institució,amb una dimensió social ipolítica, i com a tal subjecta amúltiples pressions de totamena. En bona mesura, Calve-ras explica, per denunciar-ho,que la codificació és un procésartificial, i expressa el seu des-acord amb el fet que el móncultural del seu temps assumís,acríticament, aquest procésque naturalitzava l’artifici.

En definitiva, el naixementdel català contemporani va serun procés en què la ciència, lacultura i la política van con-fluir en un projecte comú dis-senyat per unes minories i pen-sat perquè el conjunt de lasocietat catalana se’l fes seu iel veiés com a natural i neces-sari. Aquesta va ser la granvictòria de Fabra. Calveras se’nva adonar i, des d’una posiciócrítica i incòmoda, va narraraquesta gesta per destapar-neles interioritats. La importànciad’aquesta aproximació innova-dora a la història de la llenguacatalana contemporània quedaavalada per l’atreviment delgrup d’Història de la Llenguade la Universitat de Girona, id’una manera especial pels di-rectors de la col·lecció, JosepM. Nadal i August Rafanell,d’inaugurar amb el llibre deNarcís Iglésias la nova col·lec-ció «Veus del Temps» de l’edi-torial gironina CCG Edicions.◆

NARCÍS IGLÉSIAS

UUnnaa rreevviissiióó ddee FFaabbrraa

Narcís Iglésias, Unna rrevisió dde FFabrra,, uunna ccrrí-tica aa lla nnorrmma. LL’obrra llinngüís-tica dde JJosepp CCalverras,Girona: CCG Edicions / Univer-sitat de Girona-Institut de Llen-gua i Cultura Catalanes, 2004.


Estic convençut que hi hamoltes persones cultes in-teressades per saber quan

va ser que el català accedí al’escriptura o, dit d’una altramanera, quan es va escriure elprimer text en llengua catalana;de ben segur que al nostre paíshi ha també persones descon-certades davant la confusió queen determinats ambients de lesterres valencianes s’ha creat apropòsit del mot català, empratcom a denominació de la llen-gua que compartim els catalansi els valencians que parlem encatalà. A part d’aquests dos te-mes tan interessants, és proba-ble també que hi hagi personesque amb motiu de la celebracióenguany del centenari del nai-xement del gran lingüista JoanCoromines (1905-1997) se sen-tin interessades per saber quèva aportar aquest erudit al co-neixement de la gramàticahistòrica catalana. Aquests as-pectes que acabo d’anotar sóntan sols alguns del temes que,de manera realment brillant, es-tudia el professor Josep Morandins aquest volum miscel·lanique amb pulcritud acaba d’edi-tar Publicacions de l’Abadia deMontserrat.

Josep Moran (Barcelona,1944) és professor titular de laUniversitat de Barcelona, mem-bre del IEC i director de la seva

Oficina d’Onomàstica, comtambé autor d’alguns dels estu-dis més importants de lingüís-tica històrica i d’onomàstica ca-talanes publicats des de 1990endavant (Les homilies de Tor-tosa, 1990; Repertori d’antropò-nims catalans, juntament ambJordi Bolòs, 1994; Treballs delingüística històrica catalana,1994; Estudis d’onomàstica ca-talana, 1995; Diccionari eti-mològic manual, amb Joan A.Rabella, 1999; també amb JoanAnton Rabella, Primers textosde la llengua catalana, 2001;entre altres).

Penso que constitueix unveritable encert haver aplegatels quinze treballs que compo-nen aquest volum en una edi-ció pulcra i fàcil de consultar,atès que es trobaven dispersosen revistes especialitzades omiscel·lànies erudites no sem-pre fàcils de localitzar.

L’obra lingüística de Mo-ran té, segons el meu parer,una rara virtut: és capaç decombinar la investigació sobretemes erudits amb una grancapacitat i claredat expositiva–sense que es produeixi solu-ció de continuïtat–, cosa quefa que la lectura del conjuntde treballs d’aquest volum deEstudis d’història de la llenguacatalana constitueixi un verita-ble plaer.

Aquí no disposo d’espai pera glossar els quinze treballs del’obra, però penso que els lec-tors de LLENGUA NACIONAL po-den tenir un interès especial aconèixer quins són «Els primersdocuments en llengua cata-lana», més enllà del «mite» deles Homilies d’Organyà (quedes de fa anys és l’únic text quese cita en els manuals escolars).Moran explica: «El català, comtotes les llengües romàniques,va néixer com a conseqüènciade l’evolució del llatí vulgar lo-cal. Aquesta evolució respon aun procés natural, que enaquest cas tenia de referent elllatí clàssic –el llatí ensenyat ales escoles–, que romangué ina-movible almenys com a modelgramatical. L’evolució constantde la parla col·loquial o vulgarincrementà progressivament ladiferència entre aquest nivelld’ús corrent i el model esmen-tat durant el baix Imperi romà iencara més després de la cai-guda de l’Imperi d’occident, demanera que molt aviat, i com a

conseqüència d’una veritablerevolució lingüística, fonètica imorfosintàctica, el llatí, de fet,desaparegué com a llenguaviva i donà pas a les diferentsllengües romàniques. Aquestes,però, al començament no s’a-plicaren en la documentació,puix que el llatí, après a les es-coles, episcopals o monàsti-ques, continuà essent l’únicallengua escrita, com ho eratambé en els territoris de parlagermànica de l’Imperi caro-lingi» (pp. 32-33). A partir deprincipis del segle VII, en diver-sos indrets de l’antic Imperiromà, comencen a aflorar entextos llatins testimonis de motsque delaten que ha aparegutuna nova realitat lingüística queja no era llatí: són els vulgarsromànics. A Catalunya, aquestfet es produí durant l’època deldomini visigòtic, de maneraque, quan s’esdevingué la re-conquesta carolíngia (Barce-lona, any 801), la nostra llen-gua ja havia d’existir, tot i que,per raó de l’escassetat de docu-ments d’aquest període a casanostra, no en tenim pràctica-ment testimonis. El mot del llatíclàssic podium ja havia fer uncamí llarguíssim quan apareixcom a Puio ‘puig’ en un docu-ment redactat en llatí l’any 857.El català s’obrirà camí ambmoltes dificultats en un món es-crit dominat absolutament pelllatí. Els primers documentsconservats són textos de caràc-ter feudal (juraments, greuges,acords de pau i treva, traduc-cions fragmentàries del Liberiudiciorum); serà en el quepodríem anomenar un segonmoment històric que apareixe-ran les famoses Homilies d’Or-ganyà, que donà a conèixer Jo-aquim Miret l’any 1904 i quesón una traducció d’unes homi-lies escrites en provençal delsprimers anys del segle XIII; peròno serà fins a la darrera partd’aquest segle XIII que, amb l’o-bra de Llull i Desclot, el catalàhaurà esdevingut una llenguaplenament dúctil, capaç d’ex-pressar-se en narracions decaràcter històric, religiós o lite-rari d’una força impressionant.El camí ha estat molt dificultós,tal com ho mostra Moran deta-lladament en l’erudit i interes-sant estudi que dins aquest ma-teix volum dedicà a unfragment d’una traducció cata-lana feta en territori pirinenc

d’una compilació de lleis vi-sigòtiques que es pot datar capa l’any 1150.

El gentilici català, d’etimo-logia molt incerta, servia per adesignar un poble que teniaunes característiques diferentsde les dels seus veïns de l’Im-peri franc, al qual havia pertan-gut. Moran documenta que laprimera aparició del mot catha-lani es troba en un documentdel monestir de Banyoles del’any 917. Durant el segle XIII,amb les conquestes de Jaume I,els dominis del comte de Bar-celona i rei d’Aragó s’estendranals territoris dels regnes de Ma-llorca i de València, que assoli-ran personalitat política pròpia iigualtat de drets amb els territo-ris més antics dels comtes-reis.Josep Moran explica: «Si a Ca-talunya els sentits ètnic, origi-nari, i politicoterritorial [sic] delnom català coincidiren tos-temps, aquesta coincidència jano es produiria en endavant enels nous territoris conquerits re-poblats per catalans, on a mésde la denominació ètnica ori-ginària, és a dir, “nacional” decatalans, apareixeria una deno-minació politicoterritorial –bàsi-cament mallorquí (o menorquí ieivissenc) i valencià–, que sesobreposava en aquest sentit al’original de català, de maneraque aquesta denominació res-tava circumscrita territorialmental principat de Catalunya» (p.111). L’Autor demostra que enstrobem davant un cas d’unitatnacional –que s’expressava enuna formulació llampant: «serde nació catalana»– però de di-versitat político-territorial –servalencià, mallorquí, menorquío eivissenc–; així, en l’ediciócastellana feta a València(1539) de les poesies d’AusiàsMarc, es diu que el poeta és un«cavallero valenciano de na-ción catalana» o bé que la llen-gua de sant Vicent Ferrer, va-lencià fill de pare mataroní,sigui «lingua Valentina [‘valen-ciana’] seu Cathalonica [‘o ca-talana’]».

El conjunt de treballs d’a-questa obra tan interessant deJosep Moran demostra que l’es-tudi de la història de la llenguai de la cultura catalanes és ex-traordinàriament útil per a acla-rir el nostre present.◆

JOAN FERRER I COSTA

bibl iograf ia

EEssttuuddiiss dd’’hhiissttòòrriiaaddee llaa lllleenngguuaa

ccaattaallaannaa

Josep Moran i Ocerinjauregui, Estuddis dd’històrria dde lla lllenngua ccatalanna,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2004.


bibl iograf ia

Per a tenir una visió mínimament completa del fetlingüístic en els mitjans de comunicació audiovi-suals cal llegir El llenguatge de la ràdio i de la TV,

de Joan Julià-Muné (professor de la Universitat de Lleida,conegut pels seus estudis sobre oralitat i mitjans de co-municació audiovisuals).

L’obra, de natura acadèmica però també amb un airedivulgatiu (pot ser llegit per tothom), presenta dues me-nes d’informacions. D’una banda, hi trobem reflexionsde l’autor sobre el tema tractat (vegeu, per exemple, elscomentaris que fa sobre la genuïnitat i el purisme). I, del’altra, hi trobem dades estrictes. Entre aquestes dades hiha un repàs del concepte de la variació lingüística; unadescripció dels tipus d’espais audiovisuals (amb un re-port dels recursos lingüístics de cada tipus) i un elencd’errors lingüístics que es cometen a la ràdio i a la tele-visió. Aquest elenc no és gaire més que el que trobemen qualsevol altre treball semblant anterior –tampoc noés intenció de l’autor anar més enllà–; però, en l’apartatde fonètica, Julià-Muné s’hi entreté més, i això té moltde valor, perquè generalment les obres correctives solentenir en compte només l’escriptura (amb les excepcionsdel llibre d’estil de TV3, el Manual d’ús de l’estàndardoral de Josep Lacreu o el Manual de pronunciació de Jo-sep Anton Castellanos, obres pensades específicamentper als professionals de la comunicació).

Aquesta doble natura de la informació, però, no estradueix en una compartimentació. Ans al contrari, undels encerts de l’autor és exposar les dades i les refle-xions d’una manera interrelacionada, atès que les uneses basen en les altres. El punt culminant de la simbiosientre dades i reflexió és quan Julià-Muné descriu el pa-per innovador dels models de llengua usats en mitjansde comunicació audiovisuals. L’obra es completa ambuna bibliografia comentada, de manera que el lectorsap, de cada aportació prèvia, quins continguts té. Val adir que, per aquesta manera d’exposar la informació, pelcontingut i per la llargària, l’estudi de Julià-Muné re-corda el llibre pioner de Toni Mollà La llengua dels mit-jans de comunicació (Bromera, 1990), per bé que el lli-bre de Julià-Muné aprofundeix més en alguns aspectes.

En definitiva, aquesta obra és un treball molt elaborati rigorós (però amè), amb una gran capacitat d’anàlisi ialhora amb un esforç de síntesi notable, que descriu di-verses facetes del binomi llengua i mitjans de comunica-ció de masses. En definitiva, és d’interès per a tothom(sobretot per a les persones que es formen com a futursassessors lingüístics).◆

XAVIER RULL

Federico Urales i Soledad Gus-tavo eren, respectivament, elspseudònims de Joan Mont-

seny i Teresa Mañé. Ambdós foren,ara fa un segle, uns grans difusorsde l’anarquisme, com també elspares de Frederica Montseny, mi-nistra de Sanitat entre 1936 i 1937.Els seus ideals llibertaris apostavenper un anarco-sindicalisme queagermanés els obrers fins i tot enclau lingüística. Tant és així que,entre altres iniciatives, ells consi-deraven que calia castellanitzar-seper a facilitar la unió mundial dela classe treballadora. Coincidintamb aquesta època, també unjove, Joan Salvat-Papasseit, va co-mençar signant els seus textos ambel pseudònim de Gorkiano.

És probable que l’esmentadafamília fossin els primers catalansque es proclamessin cosmopolites.Feliçment les consignes de submis-sió de la llengua autòctona a favord’una suposada llengua superior noaconseguiren més que ser vistescom a ridícules per la gent del seutemps. A l’illa de Sardenya i en al-tres punts de l’Estat italià fou sobre-tot el partit comunista qui va es-bombar, a mitjan segle XX, uninternacionalisme rere el qual sem-pre hi havia la llengua italiana.Amb el pas dels anys, aquesta bel·li-gerància cosmopolita ha contribuïta deixar el sard en el corredor de lamort.

En tots dos casos unes raonsabstractes lligades a la gran família

humana esdevenen una coartadaper a eliminar allò que no s’ha po-gut assimilar ni amb fums de saba-tot. Amb l’objecte de despullar laideologia totalitària que camufla elcosmopolitisme, Jordi Sebastià haenllestit un magnífic estudi titulatEl parany cosmopolita (EditorialAfers, 2004).

Per a aquest professor de laUniversitat de València, el cosmo-politisme que es branda des delprogressisme com a alternativa al«tancament» dels nacionalismes és,en realitat, una ideologia d’exclusiódisfressada d’universalitat: «el cos-mopolita creu tant en la seua naciói la considera tan perfecta que laconsidera universal».

Amb El parany cosmopolitaJordi Sebastià fa una interessant in-cursió per l’evolució d’aquest con-cepte al llarg de la història. En eldiscurs dels cínics, escola de laGrècia clàssica, localitzarà els pri-mers testimonis dels qui es van ferdir «ciutadans del món». El cristia-nisme també s’empescarà un pro-jecte universalista per tal de legiti-mar-se com a religió salvadora.Amb aquest pretext farà mans i mà-nigues per implantar-se arreu ambmètodes sovint esfereïdors. La cul-tura de la Il·lustració, per la qualFrança s’havia atorgat una superio-ritat intel·lectual, reprendrà el dis-curs cosmopolita. Alguns pensadorsalemanys se’n declararan inicial-ment fervorosos partidaris. No seràel cas de J.G. Herder, el qual nodubtarà a denunciar amb con-tundència la fal·làcia en la qual s’o-cultaran certs «progressos» humans.I és que, al capdavall, no seran altracosa que intents de justificar manio-bres d’imposició de la grandeurfrancesa a Europa.

Per a Jordi Sebastià els il·lustratssón representats avui per liberals icosmopolites progressistes. Entre elscosmopolitismes més populars delsdarrers anys, però, hi ha els de lesONGs. L’autor de El parany cosmo-polita constata que el compromíssocial d’aquestes organitzacions ésenvers una realitat distant i, pertant, aliena. I que, en canvi, moltsdels seus membres acostumen adesentendre’s del que passa allà onviuen habitualment.

La paraula de Déu, la llum de laRaó i, ara, els crèdits del Fons Mo-netari Internacional per una banda il’ajuda humanitària per l’altra, hanservit perquè Occident no hagi tin-gut escrúpols a l’hora de fer i desfera escala planetària.◆

QUIM GIBERT

EEll lllleenngguuaattggee ddee llaa rrààddiioo ii ddee llaa TTVV

EEll ppaarraannyy ccoossmmooppoolliittaa

Joan Julià,El lllennguatge dde lla rràddio i dde lla TTV,Bromera, Alzira 2004.

Jordi Sebastià,El pparranny ccosmmoppolita,Editorial Afers, Catarroja 2004.


bibl iograf ia

L’obra que ressenyem cons-titueix la tesi encara inè-dita amb què, sota la di-

recció de la Dra. M. MargaridaBassols, es va doctorar MariaGrau a la Universitat Autò-noma de Barcelona. L’autora,actualment professora de Filo-logia Catalana a la Facultat deFormació del Professorat de laUniversitat de Barcelona, faamb aquest treball una impor-tant contribució a l’estudi de lamodalització en català.

Després d’un primer capítolintroductori, la investigadoraofereix en el segon una visiópanoràmica crítica sobre els au-tors que han fet aportacionsmés importants en el tractamentde les relacions entre el parlanti el seu discurs, passant revistaa estudis situats dins la lingüís-tica de l’enunciació –marc teò-ric en el qual es basa– i perta-nyents a l’àmbit francòfon. Elrecorregut s’enceta amb Bally(que fonamenta la seva teoriade la frase explícita en l’antigadistinció entre el dictum, o con-tingut referencial, i el modus, oelement que vehicula l’actituddel parlant) i Benveniste (quedistingeix entre el pla del dis-curs, ancorat en les coordena-des enunciatives jo/tu-aquí-ara,i el pla del relat, autònom) i se-gueix amb Ducrot (amb la seva

teoria sobre la polifonia enun-ciativa, que ja havia estat intro-duïda per Bakhtine), Kerbrat-Orecchioni, Authier-Revuz,Maingueneau, etc.

En el tercer capítol, assen-tada ja una base teòrica sufi-cient, l’assagista rastreja la des-cripció que molts lingüistes(alguns dels anteriors peròtambé molts altres, estrangers inacionals) han fet dels concep-tes de mode, modalitat i moda-lització, sempre pròxims peròsovint imprecisos i àdhuc ambi-gus, especialment el segon, quehom sol relacionar amb els ti-pus d’oració (declarativa, inter-rogativa...). Malgrat l’heteroge-neïtat dels punts de vistarecollits, que donen com a re-sultat definicions i classifica-cions poc o molt distants, M.Grau aconsegueix una propostaeclèctica i integradora de deli-mitació i de classificació. Se-gons l’autora, la modalització ésuna categoria conceptual, si-tuada entre la pragmàtica i lagramàtica, que fa referència al’actitud que adopta el locutorrespecte d’allò que diu, de lapersona a qui ho diu, del con-text immediat i del món en unsentit ampli. El mode (categoriagramatical verbal) és només unade les formes de manifestar-sela modalització, com també hosón molts altres recursos lingüís-tics (lèxics, morfològics, sintàc-tics, prosòdics, etc.) o para-lingüístics, amb el benentès quela modalització pot ser tambéimplícita, com ocorre, posemper cas, sempre que el parlantselecciona continguts o els je-rarquitza (decideix què és notí-cia i què no ho és o prioritza unelement dins la frase o dins eldiscurs, per exemple).

Un cop definida la modalit-zació i havent establert quinsen són els tipus més rellevants,en el quart capítol la lingüistadescriu amb detall tota l’ex-tensa casuística que presentacada tipus i analitza en exem-ples quines actituds dels locu-tors es manifesten en cada pro-cediment modalitzador concreti quina orientació dóna al dis-curs el fet que hi apareguin unsrecursos o uns altres. La recercaacaba amb unes conclusionsgenerals (capítol cinquè) i ambuna àmplia bibliografia actualit-zada fins a la data.

Voldríem ara que el lectores fes una idea una mica més

concreta del contingut del quartcapítol, el més llarg i importantde tots. Així, dins la modalitza-ció explícita, l’autora distingeixcinc menes de modalització: lam. díctica (expressió de lapresència dels interlocutors ol’ancoratge en l’ara/aquí: Araen posareemm un exemple), la m.epistèmica (expressió del graude certesa: Pootseer s’equivoca),la m. deòntica (expressió de l’o-bligació, prohibició, etc.: Calcomplir la llei), la m. aprecia-tiva (expressió de judicis de va-lor: Ha estat una conferènciammoolt inteereessant) i la m. refle-xiva (comentaris que l’enuncia-dor fa de les seves pròpies pa-raules: Ha fet una classemagistral, een eel mmilloor seentit deela paraula). Si ara fem un zoomen el primer tipus (la m. díc-tica), veurem que s’hi distingeixentre els procediments que ma-nifesten la presència del locu-tor, els que constitueixen mar-ques del destinatari i els quedenoten les relacions entre ellsdos, amb els quals procedi-ments el parlant construeixunes determinades imatges delsparticipants en l’enunciació.Centrant-nos en el primer cas,s’hi destrien recursos diferentssegons que el subjecte enuncia-dor aparegui d’una maneratransparent (Em sembla que...),d’una manera difuminada (Sem-bla que...), diluïda en uncol·lectiu (Creiem que...), etc.

En aquesta recerca, cal des-tacar el precedent immediatdel projecte Tipotext, publicatl’any 2003, dirigit per Rosa Ar-tigas i en el qual participà acti-vament M. Grau. Amb la pres-ent tesi doctoral, es fa ara,cenyint-se a textos de l’àmbitacadèmic (l’anterior projecteanalitzava un corpus més am-pli: els textos de no-ficció), unvaluós pas endavant en la sis-tematització i ordenació dequelcom en principi tan ina-bastable com és el reflex en eldiscurs de les actituds del par-lant, per definició infinites. Ad-duint l’autora uns tres-centsexemples orals o escrits per-tanyents a diferents gèneresacadèmics (fragments d’unconferenciant, de manuals, deconverses entre alumnes i pro-fessors, de redaccions i exà-mens d’alumnes universitaris idels últims cursos de secundà-ria, etc.), el lector s’adona queaquests textos reflecteixen ne-

cessàriament, fins i tot quan elparlant pretén distanciar-se’n,la personalitat del parlant. Ésfalsa, doncs, la dicotomia textobjectiu / text subjectiu, per-què no es pot representar la re-alitat sense la mediació delsubjecte parlant. Existeixen,això sí, procediments per aproduir «il·lusió d’objectivitat»o diferents graus de subjectivi-tat textual, aspecte difícilmentquantificable (una descripcióimpersonal, per exemple, potser altament subjectiva i unanarració en primera personapot adoptar un punt de vistauniversalista: És una assigna-tura molt àrida pot ser tan sub-jectiu com Trobo que és unaassignatura molt àrida).

Cal afegir que, amb aquestestudi, l’autora no solament fauna important contribució alconeixement de la modalitza-ció, sinó que també aporta, deretruc, noves dades per a ca-racteritzar els diferents gèneresacadèmics, en els quals,contràriament al que es creu, amés d’informar-s’hi, s’hi argu-menta i s’hi opina abundant-ment, sovint d’una manera pocdissimulada, amb l’ús de judi-cis de valor tant de naturalesaracional com emotiva. El patróargumentatiu hi té una granpresència, perquè el parlant volconvèncer el receptor sobre larellevància de la informacióque difon, vol captar o mante-nir la seva atenció, etc., ator-gant al discurs un caràcterdialògic, polifònic.

No cal dir que, per la nove-tat i profunditat de les seves ob-servacions, per l’esforç reeixitd’ordenar unes dades que sem-blaven resistir-se a tota sistema-tització, per la seva claredatconceptual, rigor i coherència,aconsellem vivament la publi-cació d’aquesta tesi, revulsiuper a futurs estudis en la ma-teixa línia basats en corpus tex-tuals complementaris, la qualconnecta no tan sols amb altresaspectes pragmàtics, sinó tambésemàntics, gramaticals, etc. S’hitrobarà, a més, un utilíssim ins-trument d’anàlisi per a detectarles traces dels elements enun-ciatius en el discurs, instrumentque podrà posar-se fàcilment alservei de la didàctica per a po-tenciar la producció i compren-sió textuals.◆

JAUME MACIÀ I GUILÀ

LLaa mmooddaalliittzzaacciióó

Maria Grau Tarruell, La mmoddalització: mmannifestaciódde lla ssubjjectivitat llinngüística enn eels ddiscurrsos aacaddèmmicsorrals ii eescrrits,(tesi doctoral, UAB, 2003).


bibl iograf ia

En aquest llibre, A la claror de Verdaguer, Ricard Tor-rents (conegut verdaguerista, president de la SocietatVerdaguer i director de la Càtedra Verdaguer d’Estudis

Literaris de la Universitat de Vic) hi ha recopilat diversostreballs fins ara dispersos, més algun d’inèdit. Ve a ser comuna garba que ha espigolat a partir de conferències, articlesi discursos, elaborats d’uns anys ençà; una segona part delsEstudis i aproximacions, publicats en 1995 i mereixedorsdel Premi Crítica Serra d’Or; per això A la claror de Verda-guer duu com a subtítol Nous estudis i aproximacions.

El llibre, amb una portada adient, en què el títol llu-minós trenca un fons negre, compta amb una sàvia pre-sentació de Joan Triadú. Aquest, per a qui Verdaguer «ensafaiçona i ens simbolitza», posant èmfasi en el títol del lli-bre, afirma que Torrents «... assalta i fa a miques convic-cions ben encastellades sobre Verdaguer. Ja ho fa presentper endavant en el pròleg i fins i tot en el títol de l’obra,on oposa la claror de Verdaguer a la seva imatge fosca,negra com la sotana i trista com el sofriment que l’afectà,envoltada de tenebres». I és que les aportacions de RicardTorrents a l’estudi de l’obra de Verdaguer són, una vegadamés, d’una vàlua literària de primer ordre, cosa que faque els seus lectors, deixebles i amics, afegim in mente elseu nom a la llista de «Set verdagueristes o el segle XXversus Verdaguer», que ell mateix ha confegit en tractarde Verdaguer i el verdaguerisme.

A la claror de Verdaguer: Nous estudis i aproxima-cions s’estructura en una introducció, en què l’autor em-marca el poeta en el segle romàntic i valora la sevapresència simbòlica, i en cinc apartats: I) Anys d’aprenen-tatge, on Torrents ens introdueix en l’entorn social de l’es-tudiant de Can Tona i en divulga dos textos, poc cone-guts, per no dir inèdits. II) Els grans poemes, on glossaL’Atlàntida com una de les grans obres literàries del cris-tianisme i de la humanitat, i Canigó com el gran poemade la construcció de la nació catalana. III) Paral·lelismes.En aquest apartat, Torrents reflexiona sobre les conco-mitàncies que ofereixen les obres de dos clàssics, Llull iHölderlin, amb la de Verdaguer. IV) Any Verdaguer 2002,on fa un balanç de l’exitós Any Verdaguer, «pedra de toc»del nostre com ve i com va col·lectiu, i V) Verdaguer i elverdaguerisme, on en el primer article ens presenta setverdagueristes: Gaudí, Maragall, Falla, Riba, Pere Campre-ciós (Miquel d’Esplugues), Josep M. de Casacuberta i Joa-quim Molas. I en el segon, que d’entrada l’autor haviapensat com a presentació, en un to confidencial que ésd’agrair, ens porta pels camins que l’han dut a Verdaguer.

Una vegada més, doncs –i benvingut sigui!–, RicardTorrents aporta a la bibliografia verdagueriana un llibre deconsulta obligada, fruit de molts anys d’estudi i de l’admi-ració que de sempre ha tingut pel poeta de Folgueroles,compatrici seu.◆

JOAN VILAMALA

L’Observatori de Neologia (OB-NEO) de l’Institut Universitaride Lingüística Aplicada (IULA)

ha publicat el llibre Llengua cata-lana i neologia. Aquesta obra ésuna aportació doble. En primer lloc,pretén recopilar i analitzar les pa-raules noves que sorgeixen en l’úsde les llengües; això pot ser unaforma de participar activament enla seva normalització més àmplia. I,en segon lloc, ens introdueix en elmón del neologisme amb rellevantsaportacions teòriques de solvènciacontrastada, ja que parteix d’unaimportant retrospecció bibliogràficade les obres de referència (per béque, pel que fa als articles acadè-mics, pràcticament només han tin-gut en compte la producció mateixade l’IULA, sense tenir en compte al-tres articles acadèmics publicatsamb anterioritat sobre temes com laderivació).

L’Observatori treballa en l’es-tudi de la neologia –una disciplinaforça nova, encara– i, per tal d’ar-ribar als usos neològics reals queen fan els usuaris de la llengua,parteix d’una fotografia dinàmica.D’aquesta manera, ens ofereix unaclara visió de la vitalitat de la nos-tra llengua i ens permet de serconscients de la grandesa del llen-guatge.

El llibre conté una excel·lent in-troducció, a càrrec de M. TeresaCabré, sobre la llengua catalana i lainnovació lèxica en el panorama in-ternacional. En aquesta introduccióhi trobem reflexions sobre planifica-ció lingüística d’allò més interes-sants, com ara la capacitat de super-vivència d’una llengua si mantéproducció neològica independent ino lligada a una altra llengua.Després de la introducció hi ha unestudi dels mecanismes de què dis-posa actualment la llengua catalanaper a formar noves paraules. Aquestestudi, que constitueix l’apartat cen-tral del llibre, s’estructura en vuitcapítols, en què diferents membres

de l’Observatori descriuen els diver-sos recursos de què disposa la llen-gua per a crear paraules. Finalment,hi recull els neologismes mésfreqüents i innovadors del període1999-2001, documentats en textosescrits i orals, procedents del bancde dades neològiques de l’Observa-tori. En aquesta llista desafortunada-ment els neologismes no van acom-panyats de cap definició, perquès’ha cregut que el context d’apariciója n’il·lustra amb prou transparènciael significat. Amb tot, algunes uni-tats presenten sinònims i variantsdocumentades en el mateix recull.

Com a criteri de treball s’esta-bleix que neologisme és qualsevolparaula o significat d’una paraulaque no constava en els dos diccio-naris de referència: DIEC i GDLC. Toti tractar-se d’un criteri discutible(els mateixos autors ho reconeixen),s’ha adoptat, ateses les seves possi-bilitats d’aplicació sistemàtica.

L’estudi dels neologismes es faen diverses fases: observació, reco-pilació sistemàtica, anàlisi i explota-ció de les dades. L’explotació im-plica, en part, la vehiculació idifusió de les conclusions. Aquestllibre cobreix sobretot la darrerad’aquestes fases, amb la difusió deles dades estudiades; unes dadesadreçades tant a col·lectius profes-sionals com a qualsevol parlant in-teressat en la descripció del seu sis-tema lingüístic, ja que als primersels forneix una eina professional ials segons una eina d’ús per aconèixer millor la seva llengua.

Amb aquest llibre se’ns deixaclar que la neologia resulta interes-sant per a la teoria i la descripciólingüístiques, però també per a laplanificació lingüística, l’estandar-dització terminològica i la lexico-grafia. I és que si una llengua volestar al dia i no és capaç de difon-dre la innovació tecnològica icientífica en llengua pròpia, correel risc de perdre de mica en micaregistres de comunicació i, a partird’aquí, anar perdent pes socio-lingüístic; cosa que, evidentment,s’agreuja en el cas del català.◆

XAVIER RULLAGNÈS TODA I BONET

AA llaa ccllaarroorr ddee VVeerrddaagguueerr

LLlleenngguuaa ccaattaallaannaa ii nneeoollooggiiaa

Ricard Torrents,A lla cclarrorr dde VVerrddaguerr,Eumo Editorial, Vic 2004.

Observatori de Neologia - Institut Universitari deLingüística Aplicada - Universitat Pompeu Fabra,Llenngua ccatalanna ii nneologia,Meteora, Barcelona 2004.


bibl iograf ia

Aquest diccionari que ressenyem ha deconvertir-se en una obra imprescindibleper a tots els usuaris de la llengua cata-

lana, ja siguin periodistes, professors, traduc-tors, escriptors... No és un diccionari de sinò-nims convencional, ni tampoc un simplerecull de frases fetes, sinó una combinació detots dos tipus. Així, les entrades són concep-tuals com en un diccionari de sinònims, peròdins cadascuna s’hi reuneixen nombroses ex-pressions lexicalitzades que hi fan referència.Per exemple, en el concepte anarquia hi tro-bem les expressions el país de xauxa, olla degrills, olla de cols i mercat de Calaf, amb lesdefinicions, exemples i referències bibliogràfi-ques corresponents.

Aquesta obra, com a diccionari conceptual(amb una estructura inspirada en el Diccionaride sinònims de M. Franquesa) consta de mésde 5.500 entrades de conceptes, com si estractés d’un diccionari ideològic. Però, enaquestes entrades hi ha fins a 15.500 expres-sions lexicalitzades. S’ha considerat frase feta oexpressió lexicalitzada qualsevol forma su-pralèxica que constitueixi una forma lingüís-tica estereotipada del català, una estructurasintagmàtica fixada al lèxic de la llengua.

Cal lloar el fet que totes les expressions le-xicalitzades o frases fetes es posin dins el ma-teix calaix, i no es distingeixi entre locucions,frases fetes o modismes (com havien fet altresdiccionaris), la frontera de les quals no sempreés clara. Malgrat això, en algun cas aïllat nos’acaba d’entendre la inclusió entre les ex-pressions lexicalitzades d’alguns sintagmes il’exclusió d’uns altres de semblants. En tro-bem un exemple dins el mot policia, on apa-reixen guàrdia urbà i guàrdia civil, però noguàrdia municipal ni guàrdia forestal.

Les obres bàsiques a partir de les qualss’ha fet el recull de frases fetes són el Diccio-nari català-valencià-balear, el diccionari delIEC, la Gran Enciclopèdia catalana i el Diccio-nari de locucions i frases fetes (a més d’algunaltre diccionari i vocabulari general). Potsertambé hauria estat bo de tenir en compte al-tres estudis dialectals, per a aportar-hi una in-formació complementària i actualitzada. Així,l’expressió fer el toc, que en el DCVB només hiconsta com a pròpia de l’Empordà o la Gar-rotxa, també és pròpia del Gironès, de laSelva i del Pla de l’Estany.

En algunes ocasions es podia haver filatmés prim a l’hora de situar les frases fetes dinsun concepte; n’hem trobat dos casos: se situafer una copa dins l’entrada beure i, en canvi,fer un toc (malgrat que s’hi faci referència enl’entrada beure) dins l’entrada sortir, quan ambaquest significat caldria haver dit anar a fer eltoc. O simplement s’han distribuït aleatòria-

ment les frases fe-tes entre diversosconceptes: així,l’entrada principalde treure el ventrede pena l’hem decercar a atipar-se i, en canvi, la de treure elventre de mal any la trobarem a menjar (aixòsí, en ambdues entrades hi consta l’altra com asinònima). En aquests casos és bo d’usar l’ín-dex alfabètic de frases fetes que hi ha al finaldel diccionari, que ens remet al concepte enquè és introduïda cada frase feta citada en eldiccionari. Així, aquest petit entrebanc quedasolucionat.

Caldria tenir en compte que aquest diccio-nari inclou algunes expressions gens genuïnesde la llengua catalana. Calia haver estat méscurós en la selecció per no potenciar formesde dir forasteres i que ens arraconen les ge-nuïnes. Ningú amb quatre dits de seny no dis-cutirà que tres en ralla referint-se al joc tradi-cional del marro és una forma de dir gensgenuïna, o que de posar-se les botes en catalàen diem afartar-se com un lladre o treure elventre de pena. Per alguna cosa, tal com s’as-senyala en el diccionari, són frases fetes queno eren documentades en cap obra lexicogrà-fica catalana. Per tant, caldria anar ambcompte amb totes les entrades assenyaladesamb un quadradet, que no estan documenta-des enlloc. Algunes altres expressions tambéforasteres són documentades només en el Dic-cionari de locucions i Frases Fetes o en elDiccionari català-valencià-balear. Aquestessón més difícils de detectar ja que no portencap marca explícita: haver-hi moros a lacosta, fer el suec, veure les estrelles...

En definitiva, deixant clar que res no ésperfecte, que cal que els lectors facin ús delseu seny per a esmenar les errades d’aquestdiccionari i que és inevitable que cada usuaride la llengua hi trobi alguna mancança d’unafrase feta pròpia de la seva població o co-marca, aquesta és una obra que hauran de te-nir en compte tots els qui fan servir el català,per tal que l’extraordinària vivesa de frases fe-tes del català (moltes de les quals estan en pe-rill de desaparició) es mantingui. Així, els pe-riodistes i locutors de ràdio i televisiógaudiran d’una eina magnífica per a cercar lafrase feta genuïna més adient i per a eliminardel seu repertori lèxic les frases fetes foraste-res. Ara potser els locutors esportius s’adona-ran que, en lloc de dir que «algú s’ha empor-tat el gat a l’aigua» (expressió incomprensibleper a un catalanoparlant), poden dir: «ja li téel peu al coll», «ha guanyat el capítol», «hadeixat l’altre fora de combat»...◆

DAVID CASELLAS

M.Teresa Espinal,Diccionnarri dde ssinnònnimms dde ffrrases ffetes,Ed. Universitat Autònoma de Barce-lona, Publicacions de la Universitat deValència, Publicacions de l’Abadia deMontserrat, BCN / VAL 2004.

DDiicccciioonnaarrii ddee SSiinnòònniimmss

ddee ffrraasseess ffeetteess

MMooiixxiiggaanngguueess,, vvaalleenncciiaannss ii ccaasstteellllss

Edició Temps Record

La Moixiganga de Tarragona havolgut recollir les conclusionsa les quals s’ha arribat a partir

de l’extensa recerca realitzada desde l’Aula de Música Tradicional iPopular del Centre de Promocióde la Cultura Popular i Tradicionaldel Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, dirigidaper la mestra Roser Olivé.

Amb aquestes anàlisis, i gràciesa la col·laboració de l’historiadorcasteller Josep Bargalló i altres es-tudiosos musicals com MontserratCanela, i també gràcies a So Nat iGrallers de Tarragona, ara es dónaun gran primer pas en la investiga-ció musical del món casteller idels seus orígens, com a fenomende primer ordre en les tradicionsdels Països Catalans.◆

So Nat, de Tarragona


Feia molt que no llegia unassaig gruixut sense saltar-me un sol mot. Davant un

llibre així s’acostuma molt a fer«lectures en diagonal» i a es-collir passatges o capítols. Elprimer mèrit del llibre és queno me n’ha permès cap, desalt. Una línia enllaça amb l’al-tra com qui teixeix una catifad’una batalla que esdevé in-comprensible si hi manca unaescena.

Si, a més a més, en sou unapart petita, hi reconeixereu elsprotagonistes, els paisatges i leslectures. En aquest fresc hi des-fila la polifonia de les set tribus.Si hi sortiu, us aconsellaria quemantingueu l’alè, perquè Soléno es mossega gens la llengua.Som davant la polifonia del des-concert, una polifonia tribal queno sempre desafina.

Solé i Camardons fa un frescdel català alhora que planta, albell mig de la plaça de Catalu-nya, una falla feta de referènciescasolanes. L’escriptor, amb uncoratge intel·lectual en desús,adopta el paper de l’acusadorque no tem represàlies. Així, lesdenúncies són sempre raonadesi podrem no estar-hi d’acord,però se’ns dirigeix amb una sin-ceritat absoluta; constatem, al-hora, com se les estima per ha-ver-les conegudes. Darrere detota crítica raonada hi ha sem-pre tendresa i afecció.

Som davant un mural de lallengua que recorre el tempsentre 1977 i el 2003. L’autorhabita a Barcelona, però hi sompresents tots, des de l’Alguenyaa Prada del Conflent. Encapça-len l’obra uns pròlegs de Mi-quel Strubell i Trueta i LlorençValverde.

En la primera part del llibre(pp. 33-71) descobrim una obramestra de l’impressionismeanalític més clarivident amb les«Set tribus de la nació catalana».Hom acaba identificant-se i hidescobrim les claus de compor-taments que pensàvem que ereníntims i que són sempre col·lec-tius. Aquest apartat és un joiellde la sociolingüística catalana.

La segona és la més extensa(pp. 73-242). El títol és «Entre eldiscurs, el debat i la polèmica(1977-1990)». Des del manifest«Una nació sense estat, un po-ble sense llengua» dins Els Mar-ges en 1979, fins al 2003 ambel comunicat d’Acció Culturaldel País Valencià pel que fa aun Diccionari Ortogràfic anun-ciat per la Valenciana de laLlengua, un episodi més de lamaror que sacseja la mar cata-lana. Acabarà sentenciant: lalluita continua, com en 1977.

Entrant en la tercera part(pp. 244- 294), «Els altres de-bats», l’autor recorre la militàn-cia lingüística als Països Cata-lans. Ens recorda els mecanismesd’emocions i integracions ambun reguitzell de noms, sigles iassociacions.

I en la quarta (pp. 295-327)hi apareixen escrits que, sovint,no li han volgut publicar en al-tres mitjans. Es tracta d’un exer-cici perillós i els al·ludits estaranper sempre més a l’aguait.

Hi ha un apartat de notes(pp. 330-343) i el volum es clouamb una bibliografia excel·lent(pp. 345-362) pel que fa a lahistoria recent de la llengua.

L’índex onomàstic supera laxifra de tres-cents deu noms idóna una idea de l’abast delcamí llarg, sempre inacabat,d’una llengua catalana que l’au-tor vol lliure i esponerosa. Així,sentencia: «ens haurem d’unir,no tenim cap altra sortida, con-tra les armes de destrucciólingüísticocultural que trossegenla nació lingüística i no ens dei-xen viure en català a la nostrapròpia terra».◆

Joan-Carles Martí i Casanova

La Noa, una professora dela facultat de filologia dela Universitat de Barce-

lona, ha perdut, de sobte, lacapacitat de parlar i escriure;tan sols emet una mena desons estranys. Aquest serà elprimer cas d’un fenomen ques’anirà estenent i afectarà di-ferents persones de tot el pla-neta. L’Arnau, alumne de laNoa, l’ajudarà, i entre totsdos intentaran comprendre elperquè d’aquesta afectació itrobar-hi una solució.

Amb aquesta història, si-tuada en alguna dècada delsegle XXI propera a la nostra,l’autor ens acosta al gènerede la ciència-ficció. Nopretén, però, fer una narracióplena d’elements fantàsticsque creïn una atmosferairreal, sinó destacar el caràc-ter filosòfic de l’obra; peraixò ens mostra un tipus devida bastant semblant a l’ac-tual, i a través d’alguns per-sonatges i detalls quotidiansbusca la complicitat del lec-tor. Escrit en primera per-sona, planteja qüestions queafecten l’home, i ho fa des dediferents vessants: el científic,el tècnic, el filosòfic, etc. Secentra en un tema que li inte-ressa especialment: la im-portància que ha tingut elllenguatge en l’origen i l’evo-lució de l’espècie humana, i

es pregunta fins a quin puntno ens trobem en un estadide desenvolupament inter-medi, en què les paraules noserveixen per a establir unaautèntica comunicació entreles persones. Ens presenta unmón imperfecte on l’odi perla diferència i la por al des-conegut, rèmores del nostreorigen homínid, són benvius, i la situació de llengüescom el català, la constatacióque les coses no acaben defuncionar. De tota manera,l’autor fuig del catastrofismeque caracteritza aquest tipusde novel·les i es mostra opti-mista; tant els personatges ila seva manera de relacio-nar-se com els ambients enquè es mouen manifesten undesig d’arribar a ser més hu-mans, un anhel d’aconseguirl’harmonia universal. Potserseria necessari que el llen-guatge, entès com a eina decomunicació universal, fes unsalt evolutiu endavant. La sín-drome pot ser la clau quecondueixi els humans vers unfutur millor.

La síndrome dels es-tranys sons és un llibre escritamb una prosa àgil. Sorprènl’abundància de teories i ci-tacions que l’autor insereixen cada capítol: si bé podenresultar excessives en algunmoment, aquesta sensacióqueda immediatament com-pensada per una trama inte-ressant i ben construïda, queenganxa i que convida ellector a continuar fent lapròpia reflexió. El final ésrodó i connecta amb la nar-rativa de Pedrolo. Finalment,l’autor no oblida el vessantdidàctic i dóna una propostaper a poder entendre i treba-llar l’obra.

Jordi Solé i Camardons ésprofessor d’institut i un bonconeixedor de la socio-lingüística. Ha publicat unaaltra novel·la, Els silencisd’Eslet (1996), Premi JuliVerne, i l’assaig de socio-lingüística Les paraules delfutur (1995); també acaba depublicar Les set tribus de lanació catalana, llibre ressen-yat ací al costat.◆

ISABEL PRADA

bibl iograf ia

LLeess sseett ttrriibbuuss ddee llaa

nnaacciióó ccaattaallaannaa

LLaa ssíínnddrroommee ddeellss

eessttrraannyyss ssoonnss

Jordi Solé i Camardons,Les set tribus de la nació catalana,Edicions Documenta Balear,Palma 2004.

Jordi Solé i Camardons,La ssínnddrromme ddels eestrrannys ssonns,Col·lecció El Grill, núm.62,Editorial 3 i 4, València 2003.

Lle g a Naci al - Llengua Nacional · d’aquests símbols podríem dir que es transformen en...

Documents

Transcript of Lle g a Naci al - Llengua Nacional · d’aquests símbols podríem dir que es transformen en...