EL MUTILAT * Jo sé que no l'estimes. No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell se n'amagarà. No tornarà al cafè que és fet per a esperar-te. Vindran mesos amb erra: serà lluny de les taules de marbre, on us servien les ostres i el vi blanc. En els dies de pluja no mirarà l'asfalt on us havíeu vist quan no es trobaven taxis i havíeu d'anar a peu. No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu.

I sobretot, hi pots comptar, ni a tu ni a mi no ens farà saber on para. S'anira confinant dins de les terres llunyanes. Caminarà per boscos foscos. No el sobtarà l'atzagaia de llum de la nostra memòria. I quan sigui tan lluny que mig el creguem mort, podrem recordar i dir que no te l'estimaves. No ens farà cap angúnia de veure com li manques. Serà com un espectre sense vida ni pena. Com la foto macabra d'una Gueule Cassee, que orna un aparador i no ens fa cap efecte. Per ara, no ho diguem: no trasbalsem la gent mostrant-los la ferida sagnant i purulenta. Donem-li temps i oblit. Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi.

DÓNA’M LA MA

Dóna’m la mà que anirem per la ribaben a la vora del marbategant,tindrem la mida de totes les cosesnomés en dir-nos que ens seguim amant.Les barques llunyes i les de la sorraprendran un aire fidel i discret,no ens miraran;miraran noves rutesamb l’esguard lent del copsador distret.Dóna’m la mà i arrecera la galtasobre el meu pit, i no temis ningú.I les palmeres ens daran ombra.I les gavines sota un sol que lluuens portaran la salabror que amara,a l’amor, tota cosa prop del mar:i jo, aleshores, besaré ta galta;i la besada ens durà el joc d’amar.Dóna’m la mà que anirem per la ribaben a la vora del marbategant,tindrem la mida de totes les cosesnomés en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

LES TEVES MANS * Embolcallen amb vels goig i tristesa. Són sostre d'una xarxa de perfum, són els ventalls, amor, del meu costum i serveixen d'espasa a la sorpresa. M'agraden quan alegen entre el fum o quan remouen brins de senzillesa; les teves mans són alegria encesa i fulles d'un pomer al clar de la llum. Castellets de l'amor. Flames de ploma. Són banderetes del teu parlar. Són i toquen sense pes, clares d'un món que tu modules des dels teus Bagdads. Respires per les mans, amor. Són poma i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltresde peülla de tro!Per tu,la catifa de gespa arranadaes torna un univers de planetes que girenal teu voltant.Tu t'alces i renillesi amb ulls punyents escrutesl'horitzó bramador.Sacseges la crineradel teu dorsal, l'espinadas'arqueja, mous les cames esveltes i fràgilsi amb braços obertsdebanes la madeixa invisible del joc.Salut, germà dels poltresde peülla de tro!

Salut, fill de la gràciai del vent!Aranya cerebralque controles els filselèctrics de la tarda.Teixeixes les jugades,del teixit en fas veles que s'infleni en sostens l'entramat.La gespa es fa mar blava de somnis.Llavors, mentre llisca la quilla,tu vigiles de lluny i ets a prop.Arbre central, pal majori, alhora, el dofí ensabonatque segueix el vaixell per les ones.Salut, fill de la gràciai del vent!

Salut, constructor de camins,geòmetra carnal, arquitectede torres de victòria!Tu enderroques ruïnes antigues,traces els fonaments de l'edifici nou.Excaves amb els ullsnegres de voluntatun feix de rases fèrtilsi, amb el compàs del braços,amides, i estableixes el pilar poderósd'on sorgiran els nervis de la màgia.I si el llapis d'un dit diu: "aquí",és aquí on la dansa comença,sota la volta esplèndidaque has bastit paral·lela del cel.Salut, constructor de camins,geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, símbol del goig mentalde les ciències exactes!Salut, cadell suat,soldat enjogassati subtil estrateg de les batalles!Tu, l'heroi del present,per més que els segles passin,no passaràs amb ells.Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,vivent en la llegenda de la famai en aquesta corona modesta que ara treno,amb vers balbucejant,per no entorpir l'esclat meravellósdels versos certs de les teves passades.Salut, símbol del goig mentalde les ciències exactes!

NARCÍS COMADIRA

Salut, oh pagès radical!Llaurador impenitent, arada, espiga,tany vigorós que t'has alçat i granes,feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.Tu que cobres la glòriaque has donat al companyamb un petó a la galta!Dius: "aquí". I és aquí.I entre els pèls de la caraneix una rosa mascle.I riuen entendrides les mares catalanes.Salut, fill etern,adoslesent perpetu de carona barbada!

EL VELL A la taverna del mar hi seu un vellamb el cap blanquinós deixat anarté el diari al davant perquè ningú no li fa companyia Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cossap que el temps ha passat sense cap goigque ja no pot donar l'antiga frescord'aquella bellesa que tenia Es vell prou que ho sap es vell prou que ho veues vell prou que ho nota cada instant que ploraEs vell i té temps massa temps per a veure-ho

I se'n recorda del seny el mentidercom el seny li va fer aquest infernquan a cada desig li deiademà tindràs temps encara I fa memòria del plaer que va frenarcada albada de goig que es va negarcada estona perdudaque ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

C.P.Kavafis

RES NO ES MESQUÍ Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. - Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. Joan Salvat-Papasseit

. ÍTACA Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, marbres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. C.P.Kavafis (Traducció de Carles Riba)

PLOU Totes les bruixes d'aquest món perdut són en el cel bretó, que en desvaria; l'aigua bruny, delerosa, el punxegut capell dels cloquerets de Normandia. París regala deplorablement; es nega Niça d'aiguarells en doina. Milers d'esgarrifances d'un moment punyen Sena, Garona, Rin i Roine. L'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals. La pluja a tot arreu, esbiaixant-se, veu solament alguna mà que es mou fregant un vidre de finestra. Plou a totes les estacions de França. Josep Carner

ELS AMANTS La carn vol carn (Ausias March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

ODA A ESPANYA Escolta, Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua - no castellana; parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: en'questa llengua - pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa - dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries - i els teus records, records i glòries - només de morts: has viscut trista. Jo vui parlar-te - molt altrament. Per quE vessar la sang inútil? Dins de les venes - vida és la sang, vida pels d'ara - i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves - en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies - a morts els fills, te satisfeies - d'honres mortals, i eren tes festes - els funerals, oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens dels fills que duies - a que morissin: somrients marxaven - cap a l'atzar; i tu cantaves - vora del mar com una folla. On són els barcos? - On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, - no tens ningú. Espanya, Espanya, - retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva't, oh!, salva't - de tant de mal; que el plô et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? - no et veig enlloc, No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

Terra Natal Arrelar, com un arbre, dins la terra:no ser núvol endut d'un poc de vent.Sobre els camps coneguts de cada dia,veure un cel favorable i diferent.Mirau com cau, quotidià, el crepuscle,cada cop renovant-me el sentiment.Damunt la terra nostra i estimada,del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell.El blanc record de la infantesa hi sura,i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.Vull escoltar-hi aquest parlar que arribade molt antic als llavis de la gent.El meu amor, la ferma companyia,vull somiar-hi, entre la mar i el vent. Marià Villangómez

Balada de Mallorca A la vora-vora del mar on vigilaMontgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front,omplia una verge son cànter d'argila,mirant-se en la font.

Son peu de petxina rellisca en la molsai a trossos lo cànter s'enfonsa rodolant;del plor que ella feia, la mar, que era dolça,tornava amargant.

Puix l'aigua pouada cristall n'era i perles,com gaires no en copsen los lliris d'olor;no és molt si sospira quan veu les esberlesdel canteret d'or!

La mar de'n dolia; les pren en sa falda,i al maig, per plantar-hi, demana un roser;València, a tes hortes verdor d'esmeralda,i a ton cel dosser.

Per bre la conquilla de Venus los dóna,gronxada pel Zèfir de vespre i matí,i els testos, que una alba de roses corona,ja són un jardí.

Amb flors de l'Aràbia l'enrama i perfuma;i d'Àfrica amb palmes, d'Europa amb aucells,alegra ses ribes, que es prenen d'escumamés amples cinyells.

Tres eren los testos, tres foren les illes;i, al veure-les ara volgudes pel sol,les crida a sos braços la terra per filles,i el mar se les vol.

Jacint Verdaguer ( 1845 -1902)

MESTER D'AMOR Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. No besis, no, com l'esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada. Deixa't besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada. Joan Salvat-Papasseit

NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE Pare Nostre que esteu en el cel

Sia augmentat sovint el nostre souVingui a nosaltres la jornada de set hores,Facis un xic la nostra voluntatAixí com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia,

Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,Perdoneu els nostres pecatsAixí com nosaltres perdonemEls dels nostres encarregatsI nos ens deixeu caure a les mans del director,Ans advertiu-nos si s'apropa.

Amén.Miquel Martí i Pol

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. Es quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. Es quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

J.V. Foix

Per a una música de Chopin 

Quan tu deies “amor”els brolladors florien dins la tarda. Quan tu deies “amor”un ocell s'encenia a  cada branca. Tota la mar s'alçava de puntetessi el teu nom estremia la distància.Te'n recordes  amor?, deies “amor”i l'herba de la font s'enamorava. ¿Quina ona de silencisha escampat les petxines per la platja?¿Quin oratge d'absència commou aquesta angoixa primfilada? Al lluny la teva mà -ja inútilment-dibuixa un llarg adéu al pit de l’aire.

j.m. Llompart

JOSEP CARNER * En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir l'olor de maig que brunz a fora, i és petita la làmpara amb què en tinc prou per fer llum a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots que he llegit pensant en ella, i ella va llegir per mi, i són del tot nous, ara que els llegeixo per tu, pensant en tu. Mots que ens han parlat a tots tres, i fan que ens assemblem. Mots que romanen, mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.  

G. Ferrater

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer.  No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar.  Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam.  Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.  

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.  Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.  Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat de Mallorca, 1922)

Els joves, de Horacianes (fragment) 

" Siau qui sou; mes no atiant vells odis de raça, ni amb emfàtiques declamacions lloant tot lo que és vostre, fins les mateixes úlceres ... Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols, dins una llar històrica sens horitzons. Volau sobre les terres enfora, amunt com l'àguila! Ella ama el niu de les maternes roques, però amb gran vol arranca-s'hi i, travessant mil horitzons, domina espais de llum esplèndida. Per planes, mars, abismes i muntanyes, amb vista potentíssima, tantost afina desitjada presa, impetuosa llança-s'hi de la regió del llamp. Mes no trasmuda d'essència l'au indòmita. Ans bé, de tot lo que trescant aferra, gustant-ne fibres íntimes, se n'assimila la potència, i torna cap a son niu més àguila. “

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

 

Guillem Colom 

RONDA AMB FANTASMES Les filles del silenci present i vigilantem porten sempre la perversa llunyaniasaben el meu espant, el meu instant d'espantdissolament, melanconia i agonia.Oh, ciutat dels terrors entre les avingudes estèrils, arbres lívids de la tardor,viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudesamb la por de morir tot sol en el carrer.Terror entre les sales buides quan veig el llit amb el mort viu entre els llengolsi serenades a la plaça i remor de ganivets enforamés terrible per tantes coses endevinadesdurant la fuga per les fosques allà on ploral'esquelet mossegat pels gossos de la nit.

  BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL