L'hinduismeJaume Vallverdú

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col laboració del Departament d'Universitats, Recerca iSocietat de la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

Primera edició en llengua catalana:Juliol de 2006© Jaume Vallverdú, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió:ISBN:Dipòsit Legal:

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà sivostè vol saber:

· Com va néixer l'hinduisme.· Quins són els seus fonaments.· Quins són alguns dels principals conceptes teològics

i doctrinals d'aquesta religió.· Quines són les bases de la tradició vaishnavita a

l'Índia.· Quines són algunes de les creences dels Hare

Krishna i com se'n desenvolupa la història aOccident.

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

La religió més antiga del món 7

ELS INICIS: LA LITERATURAVÈDICA

8

Els 'sutra' i els Upanishads 10El Mahabaratha i el Ramayana 13La primera lliçó del Bhagavad-Gita 14

UNA FORMA DE VIDA 17

Dues grans escoles 18La roda del destí i la recta conducta 20El 'dharma' és essencial 21El 'karma' i la transmigració de l'ànima 23Una sola divinitat 25Brahma, Vixnu i Xiva 27Els 'mantra' i l'adoració 33

LA TRADICIÓ VAISHNAVITADEVOCIONAL

37

Els sants alvars 38Ramanuja i els orígens 41

5

La filosofia de Madhva 45Caitanya, reencarnació de krishna 46Decadència i revitalització 53

L'HINDUISME A OCCIDENT: ELHARE KRISHNA

56

Una confederació mundial 58L'arribada a Espanya 60

Bibliografia 67

6

La religió més antiga del món

L'hinduisme és la més antiga de les principalsreligions del món. Té més de 900 milions de fidels iés actualment la tercera religió més estesa desprésdel cristianisme i de l'islam.

L'Índia supera avui dia els mil milionsd'habitants. Més de les dues terceres parts d'aquestssón hinduistes, mentre que la resta són musulmans,sijs, cristians (inclosos catòlics i protestants),jainistes, budistes, persis, jueus i seguidors d'altresreligions "tribals".

Apareixen, així, tot un seguit de religions i degrups culturals que interactuen i es mesclen ambl'hinduisme de diferent manera. Tanmateix, lamajoria dels sistemes religiosos autòctons tenencom a referent original els Vedes (Saber oConeixement), que constitueixen els fonaments delpensament i de la religió hindú. Els precedentshistòrics i doctrinals de l'hinduisme –amb tot el seupluralisme espiritual intern– es troben a la filosofiavèdica.

7

ELS INICIS: LA LITERATURA VÈDICA

La religió vèdica fou introduïda pel nord-oest, ala regió del Punjab (conca de l'alt Indo), pelsinvasors aris –un poble de guerrers nòmadesd'origen indoeuropeu– entre el 2000 i 1500 abans del'era cristiana. El vedisme representa l'aspecte mésantic en què es presenten les formes religioses del'Índia. Les escriptures sagrades vèdiquesrepresenten, en efecte, el testimoni més arcaic d'unareligió de vegades anomenada "brahmanisme" id'altres "hinduisme" (Renou, 1991).

Per tal de diferenciar una i altra denominació, ievitar així possibles confusions conceptuals, Renouproposa que "brahmanisme" hauria de designar lareligió de les èpoques antigues i, per tant,identificar-se total o parcialment amb el vedisme oreligió del Veda, mentre que "hinduisme" tindria unsentit més global i processual: es referiria més aviatal conjunt de l'evolució religiosa de l'Índia –ambtota la seva diversitat de creences i cultes–, ja sigui apartir dels Vedes o bé posteriorment al períodevèdic.

En aquests termes, el brahmanisme tindria uncaràcter més primitiu i vinculat a l'ancestral religió

8

vèdica; als seus valors, formes rituals i ensenyancessànscrites. Amb ell s'institueix un sistema social iespiritual (varna-ashrama-dharma) encapçalatjeràrquicament pels brahmana o sacerdots, que sónels encarregats de la realització correcta dels ritualsd'acord amb els textos vèdics. En aquest sentit, es faespecial èmfasi en la personalitat del cap de famíliabrahman i en la pràctica ortodoxa dels ritualsreligiosos. Així mateix, com a part fonamentald'aquest sistema, a l'antiga tradició brahmànica esdesenvolupà el principi dels quatre ashramas, oetapes vitals, on la renúncia al món representa eldarrer dels estadis (sannyasa) i, en definitiva, eldesitjat alliberament final.

Així doncs, les arrels brahmàniques i originalsde l'hinduisme tenen com a font d'inspiracióessencial els Vedes, reconeguts entre els textossagrats de més valor a la història de les religions.

Els Vedes constitueixen un conjunt d'escritsheterogenis en sànscrit –tot i que transmesosoralment fins al segle XI dC– que contenen el quees coneix com a revelació bramànica. El seumissatge ens arriba a través de quatre col leccionsliteràries (Samhites) considerades d'inspiració divinai situades cronològicament entre els anys 2500 i1000 aC: el Rig-Veda (Veda de les estrofes),constituït per 1.028 himnes de lloança a diversosdéus, el Yayur-Veda (Veda de les fórmulessacrificials), el Sama-Veda (Veda de les melodies

9

litúrgiques) i l'Atharva-Veda (Veda de les fórmulesmàgiques), compost per 20 llibres d'encanteris per alaics, així com també per diverses pregàries ritualsper a ús litúrgic dels consagrants. Els comentaris aaquests llibres sobre els ritus i els preceptes que elsacompanyen s'anomenen Brahmanes oInterpretacions sobre el Brahman o Ésser Suprem.

Si la mitologia vèdica dels temps anticsacceptava l'existència i l'acció de molts déusrelacionats principalment amb les forces de lanatura, a partir dels Brahmanes la figura delBrahman prendrà el significat privilegiat de principiabsolut, d'ésser suprem i etern. Esdevindrà unaentitat transcendent, abstracta, imperceptible alssentits, omnipresent i omnipotent. Però sempre desd'una autonomia relativa respecte dels éssers i lescoses del món –tal com ho expliquen les diferentsescoles filosòfiques–, sempre relacionada amb larealitat humana.

Els 'sutra' i els Upanishads

Les dues seccions de la literatura vèdicaesmentades, els Samhites i els Brahmanes, reben elnom de Sruti (revelació, saber transmès d'oïda oescoltat) i se les considera d'origen diví, resultatd'una manifestació per aparició a certs humansprivilegiats (savis, sants, poetes).

Els altres documents de la religió dels Vedespertanyen al Smriti (tradició memoritzada). Són els

10

anomenats sutra o aforismes, textos concisos peròalhora densos on s'exposen les "veritats profundes"sobre el vessant interior de l'ésser humà i que moltesvegades memoritzen els aprenents que hand'executar les litúrgies religioses.

La revelació bramànica inclou també altrestextos més breus i complementaris dels Brahmanes:els Aranyaka (tractats forestals o "llibres de laselva"), que proporcionen les interpretacionsfilosòfiques dels rituals per mitjà de l'al legoritzaciói, sobretot, els importants Upanishads(aproximacions o "ensenyances als peus delmestre"), 112 tractats sobre la naturalesa de laRealitat Suprema i centrats en el saber i la meditacióde la literatura devocional (bhakti). També esmentenels textos-mantres per tal de donar autoritat a allòque ensenyen. El seu contingut filosoficosimbòlic esconeix com a vedanta ("La fi del Veda"), i sovint esconsidera l'essència o la conclusió dels vedes.

Els Upanishads són un fonament cabdal de lacultura i l'espiritualitat de l'Índia. Contenen ladoctrina central del Brahman-atman, que postula laidentificació –en el sentit filosòfic monista,absolutista o no dual– de l'Absolut Transcendent ol'Ésser Suprem amb el "jo transcendent" de lespersones, amb "la realitat substrat de l'ànimaindividual".

Segons aquesta doctrina, l'objecte de la vidahumana és arribar a fondre's amb la font d'origen, el

11

Brahman, que és alhora Ésser Etern i la font de laqual procedeixen totes les coses. Una realitatsuprema imperceptible pels sentits, indestructible iperfecta. L'Ésser Suprem és un; és el creador i crea apartir de si mateix. El món, que no pot existirseparat d'ell, és una expressió del seu "joc" o plaer(lila), del seu gaudi, i els éssers vius som partd'aquest fruir. És també el "jo" més íntim del cor deles persones, el "jo" de tots els "jo transcendents":una mena de dirigent interior, vident invisible, oientinaudible, pensador impensat, desconegutconeixedor.

Tanmateix, aquestes identificacions progressivesentre el microcosmos i el macrocosmos en l'esferaespeculativa ja apareixen al Rig-Veda, en què erapresent, en sentit embrionari, la idea d'un principiúnic, neutre, que és a l'origen del món i dóna raó deser a la pluralitat de coses existents. De tota manera,amb els Upanishads s'arriba al reconeixementmanifest que l'ànima individual (Atman) és, enessència, real i idèntica a l'ànima universal(Brahman). Es tracta d'una filosofia de la unicitatabsoluta. La complexitat filosòfica de la qüestió espodria resumir amb l'expressió "tu ets això": es potreconèixer l'Absolut en el propi "jo" perquè aquestés un "jo transcendent" vinculat a l'Absolut. Aquestaseria la "veritat de les veritats", que finalment portaa l'alliberament.

12

El Mahabaratha i el Ramayana

Els Upanishads relaten l'epopeia Mahabaratha(la gran guerra dels Baratha), desenvolupadaprogressivament des del segle V aC fins al segle IIIo IV dC i considerada per molts hindús no com unasimple llegenda sinó com una valuosa escripturasagrada. L'altra gran epopeia hindú, de similar entitatcultural i religiosa, és el Ramayana o la gesta deRama (segles III-IV aC), que explica la vida del'heroi Rama com a encarnació de Vixnu –la terceragran deïtat del panteó hinduista al costat de Brahmai Xiva.

Dins de l'episodi "La batalla de Kuruksetra" delMahabaratha, les ensenyances esotèriques que larepresentació divina (Krishna) dóna a un delsprotagonistes, Arjuna, esdevindran el documentfilosoficoreligiós possiblement més important delsànscrit: el Bhagavad-Gita o "El cant del Benaurat".El Bhagavad-Gita recull les doctrines hinduistes mésrellevants i transmet els tres camins per assolirl'alliberament: el de l'acció (karma-ioga), el delconeixement (gnyana-ioga) i el de la devoció(bhakti-ioga).

El karma-ioga és la via de l'activitatdesinteressada, de l'acció feta sense desitjar-ne elfruit. Té com a resultat la purificació de la ment, elpas previ per obtenir el coneixement, el vertader"jo" segons la tradició del gnyana-ioga. Aquesta

13

escola emfasitza la reflexió sobre un mateix il'autoconeixement i s'hi planteja que el "jo" ha desaber que és diferent del complex ment-cos, quedepèn de Déu i que Déu és l'ànima de totes lesànimes.

Per últim, el bhakti-ioga consisteix a cultivarl'amor intens a la divinitat, també per mitjà de lacontemplació i la meditació. Es considera que elbhakti és complet quan l'ànima té una visió de Déu, ides d'aleshores duu una vida transformada. Latradició devocional pren especial rellevància alsPuranes (Antiguitats), desenvolupats des delsprimers segles de l'era cristiana fins més enllà delssegle XII. I més en particular al Bhagavata-Purana,que tot descrivint la vida de l'heroi-déu krishna(identificat amb Vixnu) insisteix en els motius quemouen a la devoció.

La primera lliçó del Bhagavad-Gita

En l'àmbit metafísic, la primera lliçó delBhagavad-Gita és que el jo és etern, immutable i elmateix a tots els cossos que neixen i moren.Proclama, per tant, la indestructibilitat de l'ànima. Lareligió teista del Gita, a més, suposa una relacióíntima entre l'home i la realitat suprema o divinitat,que ha de ser vista en el seu aspecte personal iomnipresent, és a dir, resident en tota forma visible.El propòsit de la devoció religiosa en aquest contextés transferir totes les emocions humanes dels

14

objectes temporals a aquesta realitat última i eterna.D'altra banda, pel que fa al missatge més pràctic,destaca les responsabilitats morals de l'ésser humà almón, exalta la caritat com a ideal i emfasitza elsdeures de totes les persones, tot indicant els doscamins que porten a la benaurança: el rectepensament i la recta acció.

El Bhagavad-Gita representa una evolució deles ensenyances dels Upanishads. La idea d'avatara(encarnació divina "descendida" a la Terra) que hiapareix, amb la figura de krishna, va reforçar latradició bhakti o devocional. Vol dir l'amor a unadivinitat personal amb qui es pot mantenir unarelació directa i d'allò més estreta, ja no a l'abstractei transcendental Brahman dels Upanishads. krishna"baixa" a la Terra temporalment i es manifesta entreels éssers humans, els dóna consells, els transmetuna ensenyança espiritual i pràctica.

Les filosofies teistes i personalistes congruentsamb aquesta tradició, amb una visió còsmica idualista ben diferent de l'absolutisme o monismedels Upanishads –i d'escoles importants coml'advaita de Sankara, del segle VIII–, plantegen que elmón fenomènic és quelcom real, no pas una merail lusió (maya), i que Brahman és la causa eficientd'aquest món, té atributs personals i engloba lesànimes i les coses. L'Ésser Suprem és un agentcausant i els seus efectes poden existir per separat(d'aquí el sentit dual) malgrat tenir una íntima

15

interdependència amb el món de la matèria i delsmortals.

Reprendrem més endavant la tradiciódevocional iniciada amb el Bhagavad-Gita en elcontext del sistema vedanta teista, i en particular, del'escola bhakti-vaishnavita de Bengala. Abans, però,sembla adient d'introduir certs aspectes filosòfics,doctrinals i d'ensenyança pràctica que, partint delsprecedents esmentats, retraten genèricamentl'hinduisme.

16

UNA FORMA DE VIDA

Un dels més destacats estudiosos del'hinduisme, el professor Gavin Flood (op cit.), nodubta a plantejar l'habitual problema de la sevadefinició. I ho fa sobre la base de la diversitat i del'abast cultural i religiós que caracteritza l'hinduisme,del fet que –a diferència d'altres religions– no se lireconegui cap fundador històric particular i que notingui un sistema unificat de creences en forma decodi, credo o declaració de fe, ni tampoc capautoritat centralitzada ni cap estructura burocràtica.Dóna més rellevància a la forma de viure que a laforma de pensar. Tot això determina que,certament, l'hinduisme sigui una religió moltdiferent d'altres grans tradicions monoteistes comara el cristianisme o l'islam.

Les principals doctrines de l'hinduisme modernparteixen de l'època dels Upanishads, entre l'any 800i el 500 aC. És el moment en què el politeisme deles antigues formes vèdiques, en especial delRig-Veda, va donar pas al monoteisme: Déu ésnomés un encara que es pugui anomenar i entendrede diferents maneres. Sorgirà, a partir d'aquí, uncodi moral de conducta específic (el dharma;

17

etimològicament "apuntalar", "sostenir") i esdeterminaran diversos corrents religiosos futurs.

Al bell mig d'aquest procés apareixen el jainismei el budisme, amb els quals es desenvolupen elsideals de l'amor i la renúncia i es comença a ferservir la metafísica hindú de la reencarnació, tot ique amb un èmfasi diferent.

Durant cert temps, gairebé tota l'Índia es vaconvertir al budisme, especialment al segle IV, sotal'emperador Asoka. Però més endavant l'hinduismeva tornar a guanyar terreny i predomini, malgrat queel budisme va influir considerablement en lamitologia hindú, en va ampliar el contingut cultural ien va canviar el codi moral.

Dues grans escoles

A l'oceà filosoficoreligiós de l'Índia se solendistingir dos grans grups d'escoles: les ortodoxes iles heterodoxes. Podem dir que les primeres sónaquelles que accepten l'autoritat del Veda, mentreque les segones no la reconeixen. Cal, això noobstant, cert relativisme: algunes escoles ortodoxesaccepten només nominalment aquesta autoritat, ialtres de les heterodoxes estan molt influenciadespels Upanishads, que constitueixen majoritàriamentla part concloent dels Vedes. Finalment, fins i tot,allò que és ortodox per a una escola pot serheterodox per a una altra; o a l'inrevés.

Sigui com sigui, el professor de filosofia T. M.

18

P. Mahadevan separa els tres sistemes heterodoxos–el carvaka, el jainisme i el budisme– dels sisortodoxos: nyaya, vaisesika, sankhya, ioga, mimamsai vedanta. En el context d'aquest darrer sistema hitrobem les escoles vaishnavites-devocionals, quetractarem més endavant. Llevat del carvaka, de signemés materialista, la resta d'escoles mantenen certessemblances fonamentals, que es manifesten en tresàrees centrals: la metodologia, la metafísica i ladoctrina pràctica.

L'àmbit de la metodologia fa referència alconeixement immediat de la realitat a través de laintuïció. Es creu que el raonament lògic només potproporcionar un coneixement mediat de la realitat,que no es pot conèixer per mitjà de l'intel lecte, lafunció principal del qual és l'anàlisi. El mètode quesupera el raonament és la intuïció, i el coneixementque s'adquireix per mitjà de la intuïció és sempreimmediat i inqüestionable.

L'àrea de la metafísica es refereix a laconsciència i la unificació de la realitat. La doctrinamés important és la distinció entre esperit i matèria.Una distinció que ve marcada per la consciència(caitanya). L'esperit és un ens "essencial" (purusa) i noha d'identificar-se ni amb el cos ni amb la ment, quesón principis materials. D'altra banda, la realitatfonamental és només una, i és espiritual pernaturalesa. Alguns l'anomenen Déu, d'altresexperiència absoluta. Totes les coses finites depenen

19

d'aquesta realitat infinita a la qual estan vinculades ique es descriu com a veritat, bellesa i divinitat.

Per últim, en l'àmbit de la doctrina pràctica, lessemblances es donen en l'aspecte de la puresa.Només les persones que han cultivat qualitats coml'equanimitat o l'autocontrol tenen accés a ladimensió espiritual. Qui cerca la veritat metafísica, lasalvació final, cal que deixi de desitjar els bénsefímers d'aquest món i es dirigeixi cap a la realitateterna buscant l'acolliment i la satisfacció essencials.Algunes escoles pensen que la comprensió de laveritat es pot aconseguir en aquesta vida, per mitjàde l'estudi guiat i la reflexió, mentre que d'altrescreuen que això només és possible després de lamort.

La roda del destí i la recta conducta

A l'hinduisme la realització del fi suprem de lapersona és alliberar-se del cicle reiterat denaixements i morts (samsara). La creença en lareencarnació relacionada amb aquesta roda del destíes fonamenta en l'anomenada llei del karman okarma, segons la qual tota acció té uns efectes oreaccions. El corol lari mític d'aquesta creença ésque els éssers transmigren a través d'infinitat devides. Depenent de les seves activitats en vida lesànimes tindran un o altre destí en el moment de lamort.

L'acceptació d'aquesta llei fa que un hindú,

20

d'una manera o altra, accepti més fàcilment la mort,el que li correspon, el seu destí, ja que al capdavalln'és l'autor. Això no obstant, la filosofia delsUpanishads dóna la possibilitat de l'alliberament(moksa o mukti) de l'ànima del cicle del karma.Aconseguir tal alliberament –en aquesta mateixavida o després de la mort– vol dir conèixer lavertadera naturalesa espiritual de jo, abandonar unmón bàsicament de patiment i assolir la felicitatabsoluta, el retrobament essencial amb la realitatúltima. Significa la reabsorció de l'ànima individualen l'ànima universal, la de la divinitat.

El 'dharma' és essencial

En definitiva, la religió ha de transformar la vidade les persones. Ha d'ajudar-les a entendre la sevavertadera naturalesa, sempre, d'alguna manera,vinculada a la realitat absoluta. És l'ocupació eternade l'ésser vivent, el dharma. D'aquest importantconcepte, que significa el fonament còsmic i social,se'n deriva la rectitud religiosa i moral, el deure, elcompromís i la responsabilitat espirituals que han deportar a l'autorealització i a l'alliberament. Enl'esfera humana té a veure amb el conjuntd'institucions, formes de vida, ritus i conductesindividuals "justes", és a dir, relacionades amb lapau, l'estabilitat i la prosperitat.

El que més compta, per tant, és la conducta:acceptar i observar l'estil hindú de cultura i vida.

21

Allò més important és el dharma, relatiu a lanaturalesa i a la conducta humanes més que no pas ales creences. Perquè, de fet, com diuen els filòsofsMichael Hulin i Lakshmi Kapani, plantejar a unhindú la qüestió de "quina és la teva religió?",equival a preguntar-li "quin és el teu way of life?". Amés, de l'esmentada jerarquia socioespiritual vèdicavarna-ashrama-dharma (que defineix la moral general–sadharana-dharma– i els deures particulars segons laclasse social, l'estadi vital, l'edat i el sexe), prové undels eixos rectors d'aquesta forma de vida: eltradicional sistema de castes (varnes).

D'acord amb aquest sistema es diferencienquatre nivells socials ben compartimentats: elsbramans, els guerrers (ksatriyas), elsmercaders-banquers (vaisyas) i els servents (sudras).Els mascles de les tres primeres castes son djivas,"nascuts dues vegades", per haver rebut la iniciació,i poden transitar pels quatre estadis de l'existència,tot i que normalment s'aturen al segon: brahmacaryao brahmacarin ("practicant del Brahman", etapad'estudi), grhasta (cap de família), vanaprastha (vidaretirada o d'ermità), sannyasa (renúncia al món).

Val la pena comentar, doncs, un parell deplantejaments bàsics sobre la vida i l'existènciahumana que cal tenir en compte: la cerca del'alliberament d'aquest món condicionat i la creençaque no som el cos que posseïm, al cap i a la fi unmer "embolcall" transitori de l'ànima, que és

22

quelcom més profund i eternament relacionat ambel món espiritual. Mentre vivim, el comportamentcorrecte ens ha de portar a comprendre la veritatúltima, el que realment som (ànimes espirituals) i ladirecció que ens cal prendre en conseqüència.

Al costat dels conceptes de dharma i karma(acció, activitat), vinculats directament amb elcomportament, se'n poden destacar encara dos més:jiva (ànima individual) i Isvara (divinitat). Totsaquests conceptes provenen de les escripturesvèdiques i esdevenen essencials en el corpusdoctrinal de l'hinduisme.

El 'karma' i la transmigració de l'ànima

El karma o acció és un dogma central de lareligió hindú. Representa, efectivament, l'activitatque fa l'ànima al món material mentre roman al seuvehicle transitori, el cos. I implica que tota accióhumana tindrà una reacció lògica. Depenent de comsigui tal acció en una vida es renaixerà en unescondicions o en altres a la següent. Tota activitat,tota intenció deixen en la persona un efecte quemadura, sigui en aquesta vida o en una de futura, ique constitueix el destí de l'ésser.

El missatge doctrinal, a partir d'aquí, és quecadascú cal que es responsabilitzi dels seus actes,perquè deixen empremta i després poden passarfactura. De vegades això s'ha arribat a explicartambé d'una manera més gràfica: si una persona es

23

llença al buit, el més probable és que quan arribi aterra es mati. Però la mort en aquest cas no és uncàstig sinó la conseqüència d'un acte, l'efecte d'unacausa.

Un altre concepte cabdal en el pensament hindúés jiva, l'ànima espiritual immutable i immortal, "allòque realment som" segons la concepció hinduista.El cos i la ment són aspectes merament materials iefímers. L'ànima, en canvi, consta de tres elementssuperiors: eternitat, coneixement i felicitat.

A l'hinduisme es parla de cinc revestiments del'ànima: primer, annarasa-maya, la forma més externai feta de matèria, és a dir, el cos físic; segon,prana-maya, el revestiment d'aire o alè vital; tercer,mano-maya, el de la ment i els aspectes emocionals;quart, vignyana-maya, el revestiment de l'intel lecte i,cinquè, ananda-maya, el de la felicitat. Tots juntsconformen el que es coneix com "la llar empírica del'ànima". Condicionada per aquests revestiments,l'ànima esdevé subjecte de l'experiència i delgaudiment.

Sobretot per la seva relació amb la doctrina dela reencarnació i el karma, un qüestió principal ésque l'ànima no neix amb el cos ni tampoc mor ambaquest. Emigra d'una vida a una altra perquè estroba condicionada per la ignorància (avidya) i pelmitjà que li permet migrar, l'anomenat "cos subtil",conformat pels quatre primers revestimentsesmentats. El destí d'aquesta transmigració i la

24

forma que finalment l'ànima adopti dependran delkarma anterior acumulat.

L'ànima generalment adoptarà un nou cosdesprés d'un temps i retornarà a la Terra com una"relíquia" de karma que afecta i determina lacondició precisa del naixement. És possible latransmigració de l'ànima a espècies subhumanes o elseu pas per altres regions còsmiques abans de tornara néixer. En el cas que assoleixi finalmentl'alliberament, ja sigui de forma sobtada oprogressiva, acabarà amb els vincles del karma idefugirà la necessitat de renéixer.

Qui assoleix l'alliberament ja no experimentacap més desig, cap patiment. Tot li és superflu. A lesdoctrines teistes es considera que la personaalliberada bé roman passiva, sense coneixement nivoluntat (sistemes nyaya i ioga), o bé, dins d'un altreventall filosòfic, resta unida a Déu en diferentsgraus, des de la contigüitat a la fusió.

Una sola divinitat

La divinitat (Isvara) a l'hinduisme és només una,encara que pugui explicar-se o anomenar-se dediferents maneres. Perquè són possibles moltesconcepcions de la divinitat. Déu és infinit,omniscent, omnipresent i omnipotent, però pot serconcebut de diverses formes. Igualment, hi hadiferents camins per arribar-hi, i tots són útils.

L'Índia religiosa pot aparèixer, de fet, com

25

politeista, panteista i fins i tot monoteista, segons lavisió que se'n tingui. Encara que no podem dir quesigui cap de les tres coses. Hulin i Kapani hoexpliquen com segueix.

Politeista atesa la diversitat de cultes a moltsdéus i deesses, sovint associats a un territori o a ungrup social determinats i de vegades fins i totidentificats amb elements de la natura, com els rius,la lluna o el sol. El politeisme també es pot trobar ala religiositat popular, en què apareixen diferentsmanifestacions d'éssers invisibles –protectors omalfactors– als quals es fan invocacions i ofrenes.

Panteista en tant que religiositat referida alsentiment o a la sensació (més que no pas a unconcepte) de la presència o difusió universal(vibhutba) de la divinitat per mitjà dels éssers, i quehom pot localitzar al discurs dels Upanishads i a laliteratura devocional. Encara que, en realitat, lesdiverses entitats sobrenaturals del "panteó" hindú esfonen fàcilment o es transformen les unes en lesaltres. Representen fonamentalment formes locals,temporals i canviants de la presència divina més queno pas figures completes i immutables.

Per últim, si parlem de monoteisme hindú, caltenir present la focalització eventual de la devoció iel culte envers deïtats concretes, deixantrelativament de banda d'altres. Aquesta tendència,de fet, ja apareix als himnes vèdics, en els qualsIndra, Varuna, Agni, etc., s'exalten de forma

26

alternativa com a divinitat suprema. Per exemple,Agni representa la força vital de la naturalesa, és eldéu del foc i del sacrifici, Indra és el déu del cel i dela guerra i Varuna el defensor de l'ordre còsmic,amb poder per castigar i premiar. El reconegutestudiós Max Müller va anomenar aquest fenomen"henoteisme". Això es veu igualment avui en diaamb motiu de festes anuals o peregrinacionsreligioses dedicades a deïtats específiques.

Les figures divines principals podenparticularitzar-se pels seus atributs, per la sevamanera d'intervenir en el món o bé derelacionar-s'hi, o pels trets mitològics que lescaracteritzen. Però contenen alhora una riquesainterna especial que augmenta la pròpia riquesad'allò diví únic expressat en diferents formes imodalitats, sense rigidesa jeràrquica ni temporal.

Brahma, Vixnu i Xiva

Al panteó hinduista destaquen tres divinitatsprincipals o majors, que conformen la trimurti:Brahma, la creadora del món, Vixnu, laconservadora i Xiva, la destructora. De fet, ressaltenencara més les dues darreres, que mai sónabsolutament excloents entre si i tenen l'origencomú en el sacrifici vèdic, encara que de maneradiferent. Com expliquen Hulin i Kapani, Vixnu iXiva "no solament figuren una al costat de l'altre enl'esmentada trimurti sinó que cada una ocupa sempre

27

un petit lloc, per exemple de 'regent còsmic', en elpanteó que s'organitza al voltant de l'altra. De lamateixa manera, les imatges o estàtues d'una trobenmolt sovint un emplaçament (modest) en el templede l'altra, en el recinte d'aquest temple o en lesdependències annexes".

Com hem vist, Brahma és la idea central delsUpanishads. El creador, el Senyor de totes lescriatures. El contacte amb aquesta realitat supremao principi absolut, ja sigui a través de la guia delmestre o de la pràctica del ioga, significa assolirl'alliberament. Brahma no rep una adoracióespecífica –que no sigui en el plànol literari–, no téun santuari independent, llevat d'alguna excepció, nitampoc un culte especialitzat. Bàsicament s'haconservat com la noció abstracta que el designavaoriginàriament.

Vixnu és una divinitat vèdica d'importànciasecundària, que a partir de l'èpica Mahabaratha estorna important i adquireix valor sobretot benèfic.És el preservador i el guardià de l'ordre còsmic. Elqui controla el destí humà. Actua molt a prop de lahumanitat en les seves deu encarnacions i estàdefinit pels quatre atributs fonamentals: el corn, eldisc, la maça i el lotus, juntament amb les seves 12 o24 postures. La mitologia de Vixnu va molt lligadaals seus "descensos" periòdics a l'univers humà, pertal de restaurar el dharma amenaçat per la debilitathumana i les accions de les forces del mal.

28

La teoria dels avatars de Vixnu s'exposa a lesepopeies, als 18 Grans Puranes i als 18 PetitsPuranes i a la Harivamsa o "genealogia de Vixnu"(segle IV de l'era cristiana).

Els deu "descensos" de Vixnu generalmentacceptats són matsya (peix; va aparèixer en temps delgran diluvi per avisar la humanitat), kurma (tortuga;va salvar els tresors del diluvi), varaha (senglar; vaaixecar la terra del diluvi), narashimha (home-lleó; vaderrotar els dimonis dolents), vamana (nan; vaacomplir una funció similar a l'anterior), parasurama("Rama de la destral"; va destruir els membres de lacasta guerrera que amenaçava de dominar el món),Rama o Rama-Chandra (l'heroi del poemaRamayana, figura noble que va combatre el mal almón), krishna (a més de ser un avatar de Vixnu,apareix com un déu per propi dret i de granpopularitat; és també l'heroi de molts mites, en quèse'l representa com a amant, guerrer i rei), Buda("l'il luminat"; és el Buda Gautama, fundador delbudisme) i Kalki (relacionat, com l'anterior, amb ladoctrina de les edats del món; avatar que vindrà alfinal dels temps).

Vixnu delega el seu poder en les energies (sakti)que desprèn i que apareixen personificades com adones. Els devots de Vixnu per excel lència són elsvixnuïtes, que fan especial èmfasi en el teisme i en elcamí bhakti o devocional.

29

L'origen del bé i del mal

La tercera deïtat, Xiva, té un caràcterambivalent. És l'origen del bé i del mal. Com adestructora s'identifica amb la mort i amb el temps.Conté una part de violència i de perill. Però alhoraté un aspecte reparador i benèfic (presideix els jocssexuals, la procreació). Representa, doncs, el conjuntde les forces fosques i ambigües. Per últim, és tambél'asceta: amb el cos cobert de cendres roman enposició de ioga sobre un pic de l'Himàlaia o sobre elKailash.

S'oposa a Vixnu. Així com Vixnu és fontd'ordre, puresa i harmonia, Xiva és el déu "salvatge"per excel lència, que s'escapa de les distincions ijerarquies socials. Difumina les fronteres entre allòpur i allò impur i, per tant, pot ser venerat tant perla gent de casta inferior com per la de casta moltelevada. I també és model per als ascetes, tant per laintensitat de les seves austeritats (tapas) com pel fetde trencar amb els convencionalismes. Igual queVixnu té les seves saktis, però alhora intervédirectament en els assumptes humans.

Els xivaïtes són els devots més fervents de Xiva.Perquè es pot ser vixnuïta o xivaïta, però maiambdues coses alhora. De fet, els fidels de cadatradició tenen una manera de distingir-seexternament per mitjà d'un signe, una mena de Ufeta al front en el cas dels devots de Vixnu i tres

30

barres horitzontals en el cas dels devots de Xiva.En el plànol doctrinal, les diferències essencials

entre les escoles xivaïtes i vixnuïtes es podenresumir de la manera següent: les primeres estand'acord, en principi, amb el sistema vedanta nodualista (advaita), és a dir, amb la tesi segons la qualel món és irreal i els fenòmens són producte de lail lusió (maya). L'alliberament de maya ve a través delioga i el culte.

Per a la majoria dels vixnuïtes o vaishnavites, encanvi, el món és real, mentre que Vixnu hi ésomnipresent: l'ésser absolut concedeix als éssershumans la gràcia de "baixar" a la Terra i prestar-seals èxtasis que atorguen l'alliberament i la uniómística amb Ell. Déu és adorat sota un gloriósaspecte humà i personal. La devoció té un papermés important o s'exterioritza més.

Pel que fa a la pràctica religiosa, el xivaisme soldonar a l'ascetisme i a l'autorealització iogui mésimportància que a la devoció a Déu, central en el casdels vaishnavites.El xivaisme

D'ara en endavant, prioritzarem el fil expositiuen relació amb la tradició vixnuïta. Això no obstant,esmentarem prèviament algunes qüestions mínimesrelatives al xivaisme o saivisme.

La tradició saiva, igual que la tradicióvaishnavita, es basa en el Veda i en l'Agama –tot i

31

que el text que els xivaïtes prenen com a autoritat és,en aquest cas, el Saiva-agama. Com a les escolesvixnuïtes, a les xivaïtes hi ha una gran diversitat deperspectives filosòfiques –com el Saiva siddhanta, elvirasaivisme, el sivadvaita o el shaivisme caixmirià –que van des del pluralisme fins al monisme.

Al Saiva-agama es troba l'exposició del culte aXiva i dels diferents aspectes de la filosofia saiva.Segons la tradició saiva, Xiva mateix va revelar 28agama ortodoxos. Probablement el més antic és elkamika, al costat del seu complement, elmrgendra-agama. A més, és compten uns dos-centstractats auxiliars (upagamas). Cada agama consta dequatre parts: primera, vidhya-pada, que exposa lesdoctrines filosòfiques; segona, ioga-pada, que ensenyales pràctiques meditatives; tercera, kriya-pada, queconté instruccions per a la construcció de temples ila manufactura d'ídols i, quarta, carya-pada, quedescriu els procediments del culte.

D'altra banda, hi ha altres corrents xivaïtes,molts dels quals professen doctrines i viuenpràctiques procedents del ioga i del tantrisme. Enrealitat, la presència del tantrisme en particular apartir del segle XI ha fet que pràcticament totl'hinduisme hagi rebut la seva influència.

En aquest sistema, el gurú o mestre esdevé unafigura central. És el que transmet el coneixement iels significats dels tantres als deixebles iniciats. Unssignificats, d'altra banda, sovint força foscos i que

32

solen considerar-se secrets. Els tantres escaracteritzen també pels seus elements eròtics, i sóntextos principalment rituals interessats per lapràctica o sadhana, que implica la iniciació, el ritual iel ioga, així com per la formació de mantres, lapresentació de cosmologies estructurades ijerarquitzades i per la doctrina i el comportamentcorrecte.

En l'àmbit del tantrisme, a la tradició xivaïta s'hivincula la filosofia sakta, tradició que considera queSakti (el poder personificat com a consort de Xiva)és la deïtat suprema. Tot i que hi ha un tantrismevaishnavita, les principals divinitats del tantrismesón, en efecte, Xiva i la seva sakti o energia divinafemenina.

Gavin Flood conclou que el saivisme ha estatgeneralment menys preocupat per ubicar-se dins dela tradició que arrenca de la revelació vèdica. Encanvi, ha configurat la seva pròpia revelació en elstantra saiva, incorporant la revelació vèdica peròposant-la a un nivell inferior. Quant a l'universreligiós tàntric, i als Tantres en què Sakti –la Deesa(devi), també anomenada Gran Deessa (maha-devi)–presenta un paper dominant, la distinció entre lesorientacions saiva i sakta resulta molt difícil.

Els 'mantra' i l'adoració

En cada context doctrinal, les diferents deïtatsque fins ara ens han ocupat, excepte Brahma,

33

impliquen l'existència d'un culte particular irelativament especialitzat. Per tant, ens cal entrar enl'àmbit de les pràctiques i cerimònies religioses, deltot essencials en la "forma de vida" hinduista. Entreaquestes pràctiques i cerimònies –privades opúbliques– són importants, entre d'altres, els mantrai l'adoració (puja).

Els mantra són fórmules sagrades que el devotreligiós ha de conèixer i recitar amb una finalitattranscendent. La seva força resideix en com espronuncien i en la concentració mantinguda enfer-ho. Entre aquests, en destaca un d'especialmentconegut, el mantra Om. Les especulacions sobre elseu origen han estat diverses i n'hi ha que elconsideren el Brahman mateix en tres lletres a-u-m(segons les regles fonètiques sànscrites "a" i "u" esconverteixen en "o"), mentre que d'altres creuen queés un "veda secret".

L'adoració, d'altra banda, és una forma externaessencial de les activitats rituals hinduistes. A lespujes hindús sempre hi són importants lespurificacions –corporals i internes o espirituals– delsadoradors o sacerdots (bramans) i dels diferentsobjectes rituals, així com també l'ús dels mantra i delsmudra (gesticulacions amb les mans) durant lescerimònies. L'adoració pot incloure un tracte moltafectiu i personalista de les imatges –el suportmaterial del procés–, tal com apareix, per exemple,en la tradició devocional.

34

Hi ha una puja domèstica, generalment feta a ladivinitat triada per la família. El ritu més importantés l'arati –també el celebren els Hare Krishna dematinada–, en què es circumval la la imatge (murti)descrivint cercles de llum al seu voltant amb unllantió encès de fang o de metall. S'acosta la flamaamb la mà dreta i tot seguit es porta cap al front i alsulls, acció amb la qual s'interioritza la llum.

La puja sovint va acompanyada de cantsreligiosos (bhajan) o de mantr i és compartida per totsels assistents a la cerimònia, com l'aliment sagrat(prasada), que els devots de krishna consumeixendesprés d'oferir-lo a les deïtats i anomenenmaha-prasada o "gran misericòrdia".

Un altre ritual important a l'àmbit domèstic–que també fan seu els Hare Krishna– és l'adoracióde la planta sagrada tulasi (tulasi-puja). No menysrellevants són la resta de cerimònies efectuades altemple, en honor a les deïtats, amb cants pietosos(com durant els satsang, kirtan o bhajan) i també alsmestres espirituals o gurus, ja siguin personals ovenerats col lectivament.

Però a l'Índia, els fidels van al temple sobretotper "veure" la deïtat cara a cara (saksakara) iprendre'n la darsana (visió, intuïció). És el momentmés privilegiat de la puja. Un cop acaba el ritual, elsdevots comparteixen la llum, l'arati i l'alimentconsagrat portador de la gràcia divina. Abansd'entrar al temple i abans de sortir-ne, solen fer la

35

pradakshina o "circumval lació", tot rodejant-lo en elsentit de les agulles del rellotge.

A banda d'aquestes adoracions privades o altemple, cal esmentar les que es fan anualment (comdurga-puja, kali-puja, laksmi-puja), que se celebren aCalcuta, Benarès i d'altres ciutats de l'Índia. Totestenen un caràcter eminentment popular i s'allarguendurant dies, juntament amb rituals, oracions irecitacions de textos.

36

LA TRADICIÓ VAISHNAVITADEVOCIONAL

La tradició d'adoració a Vixnu ens obliga atornar al Bhagavad-Gita com a referència de partida.El Gita és un text essencial per al vedantisme i per ales escoles vaishnavites en particular. Representa latradició dels bhagavata (devots del Benaurat) o delbhagavatisme, que comprèn el conjunt de cultesvixnuïtes que es desenvolupen en el període que vades de la literatura èpica sànscrita (Mahabaratha iRamayana) fins a l'adveniment de la literatura alvar(segle VIII dC aproximadament), moment en què jaes pot començar a parlar amb propietat de latradició vaishnavita.

El bhagavatisme incorpora d'una formasincrètica Vixnu, del bramanisme vèdic, Narayana,de la literatura pañcaratra, krishna-Vasudeva, delsgrups satsvata i Gopala (krishna descendit aVrindavan) de la tradició popular. Postulal'existència d'un Brahman suprem, immanent itranscendent que adopta en particular els rostres deVixnu, Vasudeva i Narayana. Veu, a més, l'universcom a resultat d'un sakti o energia inherent al

37

principi suprem.L'especulació cosmogònica del sistema bhagavata

està, a més, especialment desenvolupada amb lateoria dels "desplegaments" (vyuha) procedents deles qualitats del Brahman i generadors de sèries decreacions successives. Concretament, la secciónarayaniya del Mahabaratha fa esment de l'adoracióde Narayana-Vixnu-Vasudeva, que els vaishnavitesgaudiya (l'escola de Bengala) i el moviment HareKrishna –considerat descendent d'aquesta escola–identifiquen com una expansió de krishna. Aquestsdesplegaments representen al mateix temps elprocés de creació còsmica produït finalment perBrahma.

Els sants alvars

En la regió tamil del sud de l'Índia hi ha unatradició devocional molt antiga en l'obra delsanomenats sants alvars (entre els vaishnavites tambése'ls coneix com a "conductors" cap a lesprofunditats divines, "homes que tenen elconeixement intuïtiu de Déu" o "sants que tractavenamb allò diví"; i entre els xivaïtes com a narayars o"líders").

Procedents de castes baixes en la seva majoria,sembla ser que van viure als segles VIII i IX de l'eracristiana. Se'ls atribueix una vasta recopilaciód'himnes, el Veda tamil, així com també elcomençament de la tradició vixnuïta en el marc del

38

moviment Sri-vaishnavita.Es diu que els alvars no estaven d'acord amb

l'ortodòxia bramànica en dos sentits: d'una banda,rebutjaven el sistema de castes, el fonament social através del qual actuava la religió hindú, i d'altrabanda, negaven que l'alliberament del temps i lamatèria fos la meta suprema de l'ésser humà. Tot il'oposició religiosa que representaven,posteriorment vaishnavites de castes superiors vanacceptar i reconèixer el valor dels seus escrits. Lafigura de Namm'alvar (segle IX) destaca entreaquests primers apologistes de les doctrines bhakti,que més endavant Ramanuja (1017-1137) vaqualificar de "Veda dels vaishnavites".El Bhagavata Purana

Juntament amb el Bhagavad-Gita, elBhagavata-Purana és l'altra font doctrinal clau per ala tradició vixnuïta en general, per als vaishnavitesde Bengala en particular i també per al movimentHare Krishna. La part més popular i influentd'aquest text –probablement escrit al segle IX o XdC– és el cant número 10, que exposa amb detall lavida del nen i jove krishna quan baixa a la Terra perdur a terme els seus "passatemps divins".

L'objectiu principal del Bhagavata-Purana ésexplicar, il lustrar i promoure la devoció a Vixnu enla seva encarnació de krishna (citat amb els noms deVasudeva, Hari, Mukunda, Acyuta i Bhagavan).

39

Proposa, en suma, una religió més emocional isensorial, en la qual els impulsos sexuals i elsimbolisme eròtic tenen un paper molt important ies transfiguren en passionals sentiments dedevoció.

En la seva forma primària, bhakti significavaessencialment meditació o concentració delspensaments propis en la divinitat. Però aquestmoviment devocional s'enfortirà considerablementen sorgir i desenvolupar-se la idea d'avatar o"descens" diví al Bhagavad-Gita.

De fet, als darrers Upanishads el Jo suprem jano apareix només com un principi estàtic que habital'ànima humana, sinó també com un déu personalque tria i actua per gràcia; no representa només unasimple forma eterna de l'ésser sinó un agentresponsable que ordena i disposa. En aqueststermes, el bhakti comença a definir-seprogressivament com la participació experimentadade l'ànima en l'ésser total de Déu. Significa unapreparació per a l'alliberament i la seva perfecció.

Però és realment al Bhagavata-Purana on elbhakti es converteix en un estat de passió devocionalen el sentit estricte i màxim; en una devoció decompleta rendició a Déu. Una de les moltes opcionsde vida i conducta religiosa, però l'única querealment porta a la salvació. Així, la proposta delbhakti implica destruir les afeccions i les ambicionshumanes al món i traslladar-les des d'aquest món

40

envers la divinitat. S'entén que en la mesura quel'amor i la devoció a krishna augmentin, els lligamsamb el món s'afluixen i l'alliberament del cicle delkarma esdevé possible.

Ramanuja i els orígens

La tradició bhakti-vaishnavita té duescaracterístiques definitòries bàsiques: la devoció aVixnu identificat amb krishna i el caràcterpersonalista d'aquesta devoció, basada en la creençaen una "persona suprema" i no en una "abstracciósuprema". La seva finalitat és la unió íntima iamorosa amb un déu personal.

Però una figura central en els orígens il'evolució de la filosofia devocional vaishnavita vaser el ja esmentat Ramanuja, considerat el primerapologista intel lectual dels cultes bhakti. Ell vainstituir la forma de vedanta basada en la noció deBrahman qualificat, és a dir, d'un déu suprem peròalhora personal i dotat d'atributs que engloba lesànimes i les coses. Va desenvolupar també la tesid'una devoció encara parcialment intel lectual i vaintroduir el concepte de prapatti, relatiu a l'abandó ial servei submís a la voluntat divina i als mestresespirituals que afavoreixen l'accés a la divinitat.

Segons l'indianista Louis Renou, de Ramanujaprové "la interrelació entre el vedanta i la religiositatsectària per reacció contra Sankara" (788-820 dC), elteoritzador de la filosofia advaita-vedanta no

41

dualista o absolutista: tots els éssers vius són unamb Déu, el qual no té qualitats de persona. Elprincipi fonamental d'aquesta escola és queBrahman-atman, la realitat última, representa unaunicitat fonamental, és una o no dual, i que el mónextern o material de la dualitat és irreal, il lusori.

S'ha dit que el triomf principal de Sankara va serel restabliment de les idees dels Upanishads enoposició al sistema budista, d'una banda, i alsexcessos devocionals dels cultes populars. A l'èpocade Sankara, el corrent bhakti es va veure obligat aelaborar una defensa i exposició teològica dels seusprincipis, ja que les ensenyances de Sankara van serconsiderades una amenaça per als cultes devocionalsi també per al budisme. Segons la seva doctrinamonista, la veritat existent dins l'ésser humà ésidèntica a l'única realitat que esmentàvem. Enconseqüència, no hi havia lloc per a la pietat i l'amora Déu, ni tampoc tenia sentit la consciència deseparació entre la divinitat i l'home.

Posteriorment, l'obra de Ramanuja i dels teòlegshindús que el van succeir, va ser reconciliar ladoctrina upanishàdica –de l'equivalència entreAtman i Brahman– amb la doctrina bhakti, segons laqual l'ésser humà assoleix la salvació o l'alliberamentper mitjà de la devoció a Déu i per la mateixa gràciadivina.

La doctrina vedanta desenvolupada perRamanuja és la que va aprendre del seu mestre

42

vaishnavita Yamunacarya: la visist-advaita. És a dir,"el no dualisme de les qualitats". L'escolavisistadvaita-vedanta o sri de Ramanuja introdueix laidea del "no dualisme orgànic" amb relació a lanaturalesa de Brahman. Per a ell, la realitat última ésno dual com a l'escola advaita, és a dir, manté ensubstància un punt de vista monista sobre l'univers,perquè afirma l'existència d'una única realitat.

Però això no vol dir que sigui una identitat deltot homogènia o indiferenciada, sinó que més aviats'ha de concebre per analogia a la diferenciacióinterna d'un organisme. Considera que Brahman noés la consciència unificada de la qual parla el sistemade Sankara, sinó una substància amb atributs (unaentitat "qualificada"), alguns dels quals són alhorasubstàncies. En concret, dins de Brahman podendistingir-se tres principis o qualitats: l'ànimaindividual, el món insensible i l'ànima suprema.Aquesta última controla els altres dos atributs, quesón el cos de l'ànima suprema. Plegats constitueixentota la realitat existent, és a dir, el Brahman, que–d'acord amb el punt de vista còsmic i teista–s'entén com la causa real i efectiva d'un mónigualment real.

La salvació consisteix a considerar l'ànimaindividual diferent en si mateixa i com un atribut del'ànima suprema. El sistema de Sankara, altrament,planteja que la salvació no s'aconsegueix únicamentseguint el camí del coneixement (jnyana), sinó també

43

el de l'activitat (karma), que en aquest contextsignificava les accions de culte: adoració als temples,austeritats, peregrinació, donació d'almoina, etc.Això és la base de la vida religiosa, el que porta alconeixement i després al bhakti (devoció)considerada com a contemplació de l'ànimasuprema.Ramananda i altres variants

Un altre personatge destacat a l'Índia medievalva ser Ramananda (1370-1440), sobretot perquèamb ell s'inicia una nova etapa en la història de lareligió vaishnavita, que es va convertir en unmoviment allunyat decididament de l'ortodòxia mésantiga en direcció a la devoció mística.

Amb un destí similar, es van presentar altresimportants variants del sistema vedanta precedents:l'escola dvaita-vedanta o brahma de Kumara(1199-1278), coneguda més pel nom de Madhva, ladvaitadvaita-vedanta o kumara de Nimbarka (segleXI) i la suddhadvaita-vedanta o rudra deVishnu-swami (segle IX) i després de Vallhaba(1473-1531) –aquesta darrera, a diferència de lesanteriors, totalment no dualista.

Cada escola escriurà un nou comentari sobre elVedanta-Sutra o Brahma-Sutra de Badarayana (quejuntament amb els Upanishads i el Bhagavad-Gitaconformen l'anomenat Triple Cànon Vedanta) pertal que se les reconegui com a escoles independents

44

i amb identitat espiritual pròpia.Malgrat els matisos filosòfics i doctrinals

particulars que les separen, totes comparteixenl'actitud religiosa del bhakti com a quelcomprimordial. Estableixen una distinció entre el devot ila deïtat i emfasitzen la realització emocional d'undéu personal en la consciència de cada fidel.

La filosofia de Madhva

Si cerquem l'anella principal de la cadenateològica que ens porta fins al moviment per a laConsciència de krishna contemporani, cal afegiralgunes coses més sobre Madhva, que va escriuresota el nom d'Ananda Tirtha i va predicar la sevadoctrina dualista al sud de l'Índia. Caitanya va seguirels seus passos posteriorment a Bengala. Es diu queMadhva, de jove, era seguidor de la filosofia deSankara, però que després hi va reaccionar en contrai es va convertir en un fervorós seguidor dekrishna.

Donava especial importància a la idea queVixnu, per voluntat pròpia, salva els que duen unavida pura, mentre que les ànimes dolentes esconsideren eternament condemnades. Va qüestionaraixí mateix la doctrina de Ramanuja, segons la qualDéu té per cos les ànimes individuals de l'home i elmón inanimat. El que ell volia remarcar, en suma,era la grandesa i majestat de la divinitat com un totindependent.

45

A diferència del de Ramanuja, doncs, el sistemade Madhva és un pluralisme radical. Per aixòs'anomena justament dvaita (dualisme), ja que hi ésfonamental el concepte de diferència (bheda).Dvaita-vedanta és també un realisme (creu en larealitat del món extern) i un teisme, per tenir fe enun Déu personal que és l'única realitat autònoma(sva-tantra), de la qual depèn la resta d'éssers reals.

Val la pena resumir els principis fonamentals dela seva filosofia tal com s'expressen en un versatribuït a Vyasaraya (1478-1539), un dels seusseguidors. Sobretot perquè són perfectamentlocalitzables en el sistema religiós de la Consciènciade krishna: "En el sistema de Sri Madhva, Hare(Vixnu) és l'Ésser Suprem; el món és real, ladiferència és certa; el conjunt de les ànimes depènde Hari; existeixen graus de superioritat i inferioritatentre aquestes; l'alliberament consisteix en elgaudiment de l'ànima de la seva benaurança innata;la devoció pura és el mitjà per obtenir-la; lapercepció, la inferència i el testimoni verbal són lestres formes de coneixement; i Hari només éscognoscible a través del Veda".

Caitanya, reencarnació de krishna

Convé ubicar el moviment Krishna-bhaktirevifat a Bengala a partir del segle XV, perquè, d'unamanera encara més directa, l'escolagaudiya-vaishnavita i la figura de Caitanya

46

(1486-1533) en particular esdevenen el referent delmoviment Hare Krishna.

Malgrat ser reconegut com la màxima figura del'escola gaudiya-vaishnavita, Caitanya no en va serpas l'iniciador. Però sí que la va establir ambsolidesa i en va determinar l'estil i el sabor. Se li vaatribuir un caràcter immortal i diví. Alguns pensavenque es tractava d'una encarnació de krishna, altresque era krishna mateix. Els més íntims seguidors elveien com la manifestació de krishna i Radha (laseva consort) alhora, en la més íntima unió possible,en un sol cos.

A l'època de Caitanya, predominava una notabledecadència de la vida religiosa i la tirania social delbramanisme dominant. Durant els segles previs,Bengala havia estat saquejada per mans estrangeres.Els invasors musulmans van tractar de suplantar lacultura i la religió hindús, mentre que els bramansdominaven l'ordre social i procuraven mantenir larigidesa del sistema de castes i el seu liderat polític.En l'àmbit popular predominaven l'opressió i lesfortes restriccions, tant estrangeres comautòctones.

En aquest context, les creences vixnuïtes es vanconvertir a poc a poc en les més significatives. Tot iel seu reduït nombre, els vaishnavites es van anarorganitzant en petits grups i van seguir les lecturesdel Bhagavata-Purana. Particularment, en línia ambla tradició bhakti que aquesta font primordial

47

representa, el moviment religiós que Caitanya varevitalitzar a Bengala va arribar a ser tan poderósque ben aviat es va estendre per la major part del'Índia oriental.

El professor i especialista en llenguatge iliteratura bengalí Edward C. Dimock, Jr. destaca trescaracterístiques bàsiques d'aquest moviment:s'expressa a través del llenguatge vulgar, no ensànscrit; rebutja el paper del braman o sacerdot coma intermediari entre Déu i els homes, i sovint va mésenllà oposant-se al sistema de castes, i, per últim,proposa una religió emocional, amb el cant i el ballcom a part d'una cerca de comunió extàtica iimmediata amb la divinitat.

Caitanya va desenvolupar, en efecte, unmoviment eminentment emocional i devocional,que es va acostar als sectors socials més desfavorits.Va anteposar el camí devocional (bhakti) al delconeixement (jnyana) i al de la realització d'actes(karma), tot afirmant que el punt culminant de lapràctica religiosa és lliurar-se per complet i sensecondicions a Déu.

Amb la seva intensa prèdica, va difondre per totel subcontinent indi el cant dels "sants noms" deDéu (sankirtana, harinama) com a fórmula per reviureel coneixement espiritual i assolir l'autorealització enl'actual era de discòrdia i hipocresia (kali-yuga).Aquest "gran cant d'alliberament de la ment" tambées coneix com el maha-mantra Hare krishna, i està

48

format pels noms de Déu (krishna i Rama) i per laseva energia interna (Hare): Hare krishna, Harekrishna, krishna krishna, Hare Hare, Hare Rama, HareRama, Rama Rama, Hare Hare.

Per donar base al seu pensament espiritual,aquest fervorós místic bengalí va fixar la doctrina dela "diferència i no diferència incomprensibles"(acintya-bhedavedha), que descriu la relació de lesànimes amb el món per un costat, i amb Déu, perun altre. Aquesta és la relació que hi ha entre lacausa i l'efecte, el tot i la part, i entre el posseïdord'un poder (saktimat) i el poder (sakti).

Es tracta d'una relació de diferència i nodiferència simultànies. Per tal d'intentar comprendreaquest principi tan paradoxal se'ns posa un exemple:"La calor no és idèntica al foc ni tampoc diferentd'aquest. Així és la relació del món de les ànimes i lamatèria amb Déu. És impossible concebre aquestarelació sota cap de les categories de diferènciaabsoluta i indiferència absoluta".

Tal com ens explica Mahadevan, les ànimesestan relacionades amb Déu com les espurnes ambel foc, són subjectes de coneixement i també agents.Tot i que el seu poder es deriva de Déu, com aéssers són diferents de Déu i eternes. Fins i totdesprés de l'alliberament, conserven laindependència (o com diuen els Hare Krishna,"diminuta independència") i la seva vertadera alegriaés servir el Senyor (sevananda).

49

Els sis goswamis

Les ensenyances de Caitanya estan recollides enel seu poema devocional de deu versosDasamula-Sloka, també conegut com Shikshashtakam.Però van ser Jiva Goswami i Baladeva, entre d'altres,els que van exposar la filosofia de Caitanya d'unamanera sistemàtica. Alguns d'aquests seguidors mésen particular, els anomenats "Sis goswamis deVrindavan" (Sanatana Goswami, Rupa Goswami,Raghunata Dasa Goswami, Gopal Bhatta Goswami,Raghunata Bhatta Goswami i Jiva Goswami) vanfixar la seva doctrina bhakti, que va continuar senttransmesa mitjançant una llarga cadena dedeixebles.

El goswami més significatiu d'aquesta escola,Jiva, va rebutjar categòricament tots els argumentsteològics tradicionals (pramana) excepte la sabda(paraula) o revelació directa. D'entre els escrits ques'inclouen en l'esmentada revelació, va considerarque els primers i únics són els Vedes i els Puranes; id'aquests dos, els Puranes són superiors, completenels Vedes. Així mateix, de tots els Puranes elBhagavata és el principal, perquè revela tots elsVedes, tota la tradició i tots els Puranes.

El focus central de la devociógaudiya-vaishnavita és l'amor entre Radha i krishna;un amor amb un fort component eròtic, tot i ques'entengui, és clar, en clau transcendent i no

50

mundana. De fet, l'alliberament és l'experiènciaextàtica constant del joc amorós d'aquest dualismediví integrat en un únic cos perfecte i espiritual.Aquest sentiment eròtic i l'atracció entre Radha ikrishna es considera "amor pur" (prema) i s'oposa al'amor mundà impregnat pel desig egoista (kama).

Les creences d'aquesta escola assenyalen krishnacom el Senyor suprem (no simplement un avatar deVixnu) que crea, manté i destrueix el cosmosreiteradament. Radha, per la seva banda, és el"poder renovador o regenerador" de krishna através del qual l'univers es manifesta. Però tot i quees tracta d'una parella unificada, fusionada, sóndiferents en essència: formen part de l'esmentada"inconcebible diferència-en-identitat".El tripe aspecte de la divinitat

Per als vaishnavites de Bengala la divinitat té untriple aspecte, tres gradacions de realitat conegudescom Brahman, Paramatman i Bhagavan. D'aquestesBhagavan és la més elevada, mentre que la vertaderaforma o essència (svarupa) de Bhagavan és krishna, la"Suprema Personalitat de Déu". Es considera queBhagavan té infinites qualitats i infinits podersenergètics, anomenats saktis.

Els saktis divins tenen alhora tres gradacionsbàsiques: svarupa-sakti, maya-sakti i jiva-sakti. Elprimer, també anomenat cit-sakti, existeixeternament a Bhagavan i és el causant de totes les

51

seves liles o plaers; representa el poder intern ipersonal del Senyor. El segon, maya-sakti, representaen canvi el seu poder extern; un poder inconscient iresponsable tant de la creació de l'univers materialcom de les condicions de plaer i dolor de la vidahumana. Finalment, el jiva-sakti de Bhagavan formal'essència de les ànimes finites i se situa entre lesaltres dues saktis; es relaciona amb l'ànimaindividual, que no està ni completament dins nicompletament fora de la divinitat.

Segons aquest sistema doctrinal, l'ànimaindividual (jiva) és part de Bhagavan, comparteixamb Ell algunes de les seves qualitats, la més elevadade les quals és ananda o felicitat absoluta. Si l'ànimaaconsegueix alliberar-se del poder de maya (il lusió)pot comprendre la seva vertadera relació anandaamb Déu. Un cop alliberada, ja no es veurà mai mésafectada per maya-sakti, només pel cit-sakti deBhagavan.

El millor camí per assolir l'alliberament completés el bhakti, la devoció, que es considera moltsuperior als altres i que no és un estat passiu sinód'adoració activa a la deïtat. El punt culminant de ladevoció implica rendir-se completament iincondicionalment a Déu, krishna.

Així mateix, les pràctiques religioses delsgaudiya-vaishnavites inclouen la repetició ritual delsnoms de krishna (nama japa), el cant d'himnespietosos (kirtana), l'adoració d'imatges i de la planta

52

sagrada tulasi (tulasi puja) al temple i la visualitzaciódels actes de krishna, particularment el seu jocamorós (lila smarana) amb les gopis o pastores devaques de Vrindavan.

Decadència i revitalització

Dos dels més íntims deixebles de Caitanya,Advaitacarya i Nityananda, van ser els encarregatsde donar continuïtat al seu missatge espiritual.Tanmateix, sembla que a causa de certesdesavinences entre ells –personals i d'interpretaciódoctrinal– es van establir dues línies dedescendència teològica diferenciades, les quals, ambel pas del temps, van generar noves subdivisions iramificacions en la successió discipular.

El segle XVII va representar un període derenovació de la fe impulsada per Caitanya gràcies ala influència de tres homes: Srinivasacarya,Narottama Dasa i Syamananda Dasa, formatsteològicament a Vrindavan. La seva pròpiaascendència benestant d'una banda, i el suport quevan rebre de rics rajàs que ells mateixos vanconvertir d'una altra, van afavorir l'èxit social il'expansió del moviment.

Els segles següents, en canvi, van suposar unadecadència del moviment vaishnavita. Tret deBaladeva Vidyabhusana i Visvanatha Cakravarti, alsegle XVIII, la tradició de cèlebres poetes i teòlegsvixnuïtes semblava que s'havia esgotat. Això no

53

obstant, un renaixement gradual es va començar aexperimentar cap a mitjan segle XIX. La popularitatdel moviment reformista Brahma Samaj –amb lafigura destacada de Keshup Chandra Sen– vacontribuir a consolidar aquest renaixement durant eltercer quart de segle. Així, per exemple, es vanrevitalitzar els cants públics dels "sants noms"(sankirtanas) amb l'ús d'instruments tradicionals icímbals.

Aquest procés de revitalització ens porta fins ala Missió Gaudiya (Gaudiya Math), establerta perBhaktivinoda Thakur (1838-1915) l'any 1886 i queva rebre el nom formal de Sri Visva Vaishnava.Bhaktivinoda va ser magistrat de la ciutat de Puri isuperintendent del temple Jagannatha, i amb els seusescrits sobre la devoció religiosa va impulsar l'interèsper les ensenyances de Caitanya.

El seu fill, Bhaktisiddhanta Sarasvati(1874-1936), va donar continuïtat a la missió. L'any1918 va fundar l'Institut Gaudiya Math i vaorganitzar en vida un total de 64 centres religiososper tota l'Índia. Un dels seus deixebles va ser AbhayCharanaravinda Bhaktivedanta Swami (1896-1977),mestre espiritual fundador de l'AssociacióInternacional per a la Consciència de krishna aNova York l'any 1966.

Abans de morir, Bhaktisiddhanta Sarasvati haviadonat instruccions als seus deixebles perquèconstituïssin un consell de govern que dirigís la

54

missió en conjunt. Però el fet que això finalment noes dugués a terme, aviat va comportar l'aparició decismes interns i la fragmentació de la MissióGaudiya.

Atesa la seva condició de devot casat (grhasta) i,per tant, resident fora dels temples, BhaktivedantaSwami s'havia mantingut al marge de qualsevolimplicació en les polèmiques i litigis entre elsgaudiya-vaishnavites. Tanmateix, temps després deconvertir-se en renunciant (sannyasin) l'any 1959,conscient del desmembrament i la decadència de laMissió Gaudiya, a més del seu poc reconeixementespiritual a l'Índia i el record de les instruccions queBhaktisiddhanta Sarasvati li havia donat quarantaanys enrere, van fer que Bhaktivedanta Swamidecidís exportar la fe de Consciència de krishna almón occidental.

L'arribada de Prabhupada (o Srila Prabhupada)–com després l'anomenarien els seguidors mésíntims– a Estats Units el 17 de setembre de 1965,canviaria radicalment la vida de molts joves de lacontracultura, els quals, atrets pel missatge espirituali pel carisma personal del vell guru, ben aviat es vanconvertir en els seus primers i més fidels deixebles.Aquest és el punt en què comença la històriacontemporània del moviment Hare Krishna.

55

L'HINDUISME A OCCIDENT: EL HAREKRISHNA

Entre els hippies, contraris a l'ordre polític ieconòmic imperant, als valors, demandes iexpectatives de les generacions adultes, als esquemesi principis ideològics de la societat tecnocràtica, a laguerra del Vietnam, Bhaktivedanta Swami vaconfigurar i consolidar el seu moviment religiós deConsciència de krishna. Des de la seva fundació, laInternational Society for Krishna Conciousness(ISKCON) es constituirà com a organitzacióreligiosa totalment independent i que opera al margedels representants de la Missió Gaudiya a l'Índia.

A la dècada dels anys seixanta i principis delssetanta, l'esclat d'una singular atracció per lesdiferents variants d'experiència mística i per lesdiverses formes d'espiritualitat oriental vadeterminar l'aparició i el desenvolupament de moltsgrups religiosos nous, alguns dels quals sota ellideratge carismàtic de mestres –com Prabhupada–arribats de l'Índia i basats en pràctiques espiritualscom el ioga i la meditació.

En el context del moviment contracultural es

56

produirà, per tant, l'abandó dels valors culturalsdominants i de les creences religioses prèvies permolts joves de l'època, que s'adhereixen icomprometen amb fermesa a les formesd'espiritualitat emergents. Unes formes que sovintes presenten amb un caràcter marcadament diferentdels models religiosos convencionals i d'estil devida.

En efecte, la insatisfacció que produeix un tipusde societat cada cop més tecnificada i sofisticada,així com també la cerca de significats culturals iespirituals alternatius, determinaran l'interèsprogressiu de la joventut pels misticismes orientals,les drogues psicodèliques i les experiènciescomunitàries com una manera de donar resposta alsseus conflictes generacionals i d'identitat.

Moltes persones veuran en l'ISKCONl'expressió vàlida d'una ideologia, uns significatsculturals i una forma de vida alternativa i capaç detransformar potencialment la seva consciència. Elmoviment Hare Krishna significarà per a elles lalocalització dels principis i valors que no podentrobar al món de l'establishment adult. Els permetràexperimentar un estil de vida i de convicció religiosaque les allibera dels sentiments d'alienació o buitexistencial amb els quals conviuen.

Per a la majoria dels primers joves i fidelsadherents, la Consciència de krishna representarà,en definitiva, un instrument per al canvi

57

sociocultural basat en la transformació personal. Elpas de conversió els atorgarà la nova identitatprivilegiada de "devots" o "devotes" de krishna, talcom els membres del moviment s'autodenominen.Els oferirà un estricte codi moral de comportament,dirigit a transcendir el materialisme i la gratificacióde l'ego i a assolir l'autorealització per mitjà de ladisciplina religiosa i el servei devocional a Déu(krishna).

D'altra banda, la vida comunal i ascètica dedevoció, ritualment regulada (sadhana-bhakti),afavorirà en molts casos la reforma individual en unsentit terapèutic a través dels hàbits dietètics il'exclusió normativa del consum de drogues oestimulants, a l'hora que estabilitzarà les relacionspersonals amb l'entorn dins d'un sistema queconcreta el lloc de l'ésser humà en el medi natural isocial.

Una confederació mundial

D'ençà l'any 1966, l'ISKCON adopta unaestructura organitzativa encapçalada i dirigida perBhaktivedanta Swami Prabhupada. Durant els anyssegüents, el moviment Hare Krishna es desenvolupaprogressivament fins que esdevé una confederaciómundial ben assentada. Abans de la seva mort, el 14de novembre de 1977 a Vrindavan, Prabhupada vatriar personalment onze dels seus deixebles mésavançats perquè el succeïssin com a mestres

58

espirituals iniciadors. Aquests nous gurus haurien decompartir la responsabilitat de la direcció futurad'ISKCON amb els 24 membres del GBC(Governing Body Commission), organisme centralde govern de l'associació que Bhaktivedanta Swamiva fundar l'any 1970.

El GBC, també anomenat Consell Mundial,actuarà des d'aleshores com a organisme de plenaautoritat burocràtica i els seus integrants seranresponsables administratius i espirituals de lescomunitats regionalment distribuïdes. La sevafunció principal serà supervisar la correcta gestiódels diferents temples, així com també elmanteniment dels estàndards religiosos a través delcontacte regular amb els respectius presidentsnacionals.

Paral lelament, el guru o mestre espiritual esconsolidarà com una figura clau d'ISKCON. Lescreences religioses de Hare Krishna requereixen queel líder carismàtic trobi continuació en forma degurus legitimats per iniciar nous membres, i això faque el seu paper sigui fonamental. En efecte, perconvertir-se en conscient de krishna, l'aspirant a"devot" ha de ser iniciat i guiat per un mestreespiritual genuí, és a dir, integrat de forma fidedignaen la successió discipular (parampara) mitjançant laqual es transmet la saviesa espiritual.

L'Associació per a la Consciència de krishnas'ha expandit internacionalment des de la segona

59

meitat del segle XX, tot fundant temples als païsosd'implantació i emfasitzant la devoció religiosa i la"vida senzilla i el pensament elevat" a les sevescomunitats. La tendència general des d'aleshores haestat que als centres urbans prenguin especialimportància la presentació pública i el reclutament,mentre que les comunitats rurals i semimonàstiquess'orienten cap a l'autosuficiència i una vidarespectuosa amb la natura i absorta en la pràcticaespiritual.

L'arribada a Espanya

Els Hare Krishna arriben a Espanya l'any 1975 iobren els primers temples a Barcelona i Madrid.L'any següent s'inscriuen al Registre d'EntitatsReligioses del Ministeri de Justícia amb el nomd'Associació per a la Consciència de krishna (ACK).Es poden distingir tres períodes principals en lahistòria del moviment Hare Krishna a Espanya.

Un primer comprès entre els anys 1975 i 1979,període en què els Hare Krishna busquenl'assentament a la Península i la creació d'unainfraestructura que els permeti obrir centrespermanents. Són uns anys en els quals predominal'inclusivisme no selectiu pel reclutament de nousmembres i la promoció del creixement per sobre dequalsevol altra disposició organitzativa.

Un segon període entre els anys 1979 i 1986, enquè la direcció dels primers temples va a càrrec de

60

líders espirituals americans i, especialment a lacomunitat principal (Nueva Vrajamandala, aBrihuega, Guadalajara), es tradueix en formesorganitzatives pròpies d'una institució total basadaen la vida comunal.La crisi internacional

L'any 1986, el moviment pateix una crisiinternacional que té especial transcendència aEuropa. Aquesta crisi deriva de les desercions iexcomunions de més de la meitat dels mestresespirituals originals, els quals havien concentrat elliderat carismàtic i la potestat exclusiva d'iniciarnous membres dins l'àrea geogràfica sota el seucontrol. Entre ells, Bhagavan Goswami, el guruencarregat de la direcció organitzativa i espiritual del'Europa meridional, deixa el càrrec i abandonaISKCON. Això produirà un notable desajustamentintern en els temples fins aleshores constituïts.

Pràcticament tots els membres espanyols erendeixebles de Bhagavan, un líder carismàtic perexcel lència, la deserció del qual va deixar moltsd'aquests deixebles sense nord personal ni espiritual.Alguns van optar també per desertar, altres vanmarxar a l'Índia i els que van decidir perseverar vanser reiniciats per altres mestres.

La posterior reestructuració organitzativa idirectiva d'ISKCON va incloure com a disposicionsmés rellevants, d'una banda, que a partir d'aquell

61

moment els membres convertits poguessin triarlliurement el seu mestre espiritual, i d'una altra,potenciar la independència econòmica dels templesde nova creació als diferents països.

Tot això va fer que cap a finals dels vuitantas'obrís una nova etapa del moviment, caracteritzadasobretot per una major descentralització burocràticai per la relaxació del liderat i l'autoritat carismàticadels gurus iniciadors. El moviment prendrà unanova orientació general que es perllonga sense gairesvariacions fins avui.

Aquesta orientació ha implicat, entre altresqüestions, la disminució dels lligams amb elstemples dels nous nuclis familiars i una tendència ala baixa de monjos cèlibes amb dedicació completa.Sembla que ha augmentat, en canvi, el nombre demembres marginals o a temps parcial, que solenmantenir el contacte amb les comunitats i, igual quela congregació o els simpatitzants, manifestendiferents nivells de compromís i participació enforma de diferents col laboracions o serveispuntuals.Cent membres a Espanya

Actualment el moviment Hare Krishna aEspanya compta aproximadament amb uns 100membres actius –és a dir, que amb independènciaque visquin o no als temples, realitzen una tascapràctica més o menys intensa o regular de servei,

62

prèdica, publicació–, distribuïts en els quatre centresdel grup a la Península: Brihuega (Guadalajara),Madrid, Barcelona i Màlaga. La congregació, per laseva banda, està integrada per uns 500 simpatitzants.Destaca en volum i prestació de suport la comunitathindú, sobretot pel que fa a activitats relacionadesamb la cultura i la tradició de l'Índia (com perexemple el Ratha-yatra, festival de les carrosses) ol'activació de projectes específics.Les nou creences bàsiques

Per acabar, podem destacar, esquemàticament,un seguit de punts relatius a certes creences bàsiquesdels Hare Krishna.

Primer, el propòsit fonamental que es desprèndel Bhagavad-Gita és la redempció de la humanitatde l'existència material. krishna descendeixexpressament a la Terra per restablir la veritablefinalitat i essència de la vida quan l'ésser humà sen'oblida: alliberar-se del recurrent cicle dereencarnacions i retornar a la llar eterna (sanatana)del Senyor Suprem.

Segon, la persona mundana roman contagiadaper quatre defectes: comet errors, cauinvariablement sota la influència de la il lusió, tétendència a enganyar i està limitada pels sentitsimperfectes. En aquestes condicions, viu enconsciència o ego falsos. Altrament, en consciènciapura (no condicionada o contaminada per allò

63

material), les seves activitats s'acoblaran a la voluntatdel Senyor i un cop del tot purificades es diranbhakti, i esdevindran transcendentals a les tresmodalitats de la naturalesa material: bondat, passió iignorància.

Tercer, l'ésser vivent no és de cap manera lliure,ja que krishna és el Suprem controlador i gaudidor.L'ésser humà, com a subordinat i dirigit per Déu,està destinat a cooperar amb Ell per satisfer-lo. ElSenyor és perpètuament feliç, i si les entitats viventss'associen amb Ell, aleshores també elles es tornenfelices.

Quart, l'ésser humà tampoc és el cos material,sinó una ànima espiritual creada per Déu iencarnada en un determinat cos, transitori i mutable.Té així mateix una relació eterna amb la divinitat,que ha d'estimar i servir de forma completa iexclusiva, fent-li ofrena de les seves obres.

Cinquè, l'essència de l'individu és el seu esperit.El cos pot morir, però l'esperit no mor mai. Qui enel moment de la mort abandona el cos recordantsolament krishna s'integra immediatament en lanaturalesa divina.

Sisè, d'acord amb la llei del karman, la personatindrà un o altre destí d'acord amb les sevesactivitats en vida. Es parteix de la base que la vidahumana pot acollir-se alternativament a dos sistemescosmològics de concepció de l'existència: el materiali l'espiritual (o el materialista i l'espiritualista). La

64

vida material està presidida per la tendència asatisfer els desitjos corporals oblidant que l'ésserhumà és una ànima espiritual, un "temple de Déu".La vida espiritual, per contra, represental'allunyament dels desitjos egoistes i les qualitatshumanes negatives, per concentrar-se en el cultiu dela devoció a la divinitat (krishna). No cal dir que pertal d'aconseguir l'alliberament és aquest segon camíel que cal emprendre.

Setè, la vida i el creixement espiritual delsdevots es fonamenta en quatre actituds bàsiques:misericòrdia, puresa, austeritat i veracitat. Cal, amés, que observin quatre principis reguladorsessencials: no menjar carn, peix ni ous, no consumirdrogues ni excitants, restringir el sexe al context delmatrimoni i la procreació i evitar participar en jocsd'atzar. Han de seguir, a més, les instruccions delseu mestre espiritual, que és el seu referent de guia iconfiança.

Vuitè, el mètode pràctic per reviure laconsciència de krishna és la vibració transcendentalproduïda pel cant dels "sants noms" de Déu omaha-mantra Hare Krishna, que els devots han derecitar individualment un mínim de 1.728 vegades aldia servint-se del japa-mala, rosari hindú de 108grans. Aquest important mantra també es cantacol lectivament amb motiu de festivitats, sortides depresentació pública (harinama) o de lloancesconjuntes a les deïtats durant les cerimònies

65

religioses.I novè, quant a cosmogonia, els Hare Krishna

participen de complexes teories sobre els ciclescòsmics que arrenquen dels Puranes i d'altrescol leccions filosòfiques dels primers segles de l'eracristiana. Per a ells, un cicle còsmic (maha-yuga)comprèn quatre edats (catur-yugas): krta-yuga,tetra-yuga, duapara-yuga i kali-yuga. Aquesta darrera escorrespon amb l'era actual, que és definida com "dela discòrdia i la hipocresia" i té una durada de432.000 anys, dels quals ja han passat cinc mil. Uncicle complet acaba amb una "dissolució" (pralaya),que es repeteix d'una manera més radical(maha-pralaya o "gran dissolució") al final delmil lèsim cicle.

66

Bibliografia

· Dimock, Edward C. (1966) "Doctrine and practiceamong the vaisnavas of Bengal", a: Singer, M. (ed.)Krishna: Myths, Rites, and Attitudes. Londres, Chicago:University of Chicago Press.

· Eliade, Mircea; Couliano, Ioan P. (1992)"Hinduismo". Diccionario de las religiones. Barcelona:Paidós.

· Flood, Gavin (1998) El hinduismo. Madrid:Cambridge University Press.

· Hulin, Michel; Kapani, Lakshmi (1995) "Elhinduismo", a: Delumeau, Jean (dir.) El hechoreligioso. Enciclopedia de las grandes religiones. Madrid:Alianza.

· Judah, J. Stillson (1974) Hare Krishna and theCounterculture. Nova York, Londres, Sydney,Toronto: A Wiley-Interscience Publication, JohnWiley and Sons.

· Ling, Trevor (1972) Las grandes religiones de Oriente yOccidente. Madrid: Ediciones Istmo.

· Mahadevan, T.M.P. (1991) Invitación a la filosofía dela India. México: Fondo de Cultura Económica.

67

· Renou, Louis (1991) El hinduismo. Barcelona:Paidós.

· Rosen, Steven J. (1991) The Six Goswamis ofVrindavan. England: BPCC Hazell Books, AylesburyBucks.

· Vallverdú, Jaume (2001) El cant de la devoció. Unestudi antropològic sobre els Hare Krisna. Tarragona:Arola

68