L’ENIGMA DE LA GIOCONDA

Els diaris ens informaven fa pocs dies que ha sorgit la tesi segons la qual el

quadre de La Gioconda, de Leonardo da Vinci, representa en part no la Mona

Lisa, com es creia, sinó el jove Salai, un dels servents del pintor.

Independentment de la significació d’aquest descobriment, és evident que el

mestre italià ha exercit sempre una enorme i positiva influència sobre gais i

lesbianes. La seva orientació sexual se sol entendre com a part integrant de la

seva genialitat. Perquè Leonardo era això: un geni, un home complert que va

abordar amb èxit totes les esferes del coneixement humà, de l’art a les

matemàtiques, de la mecànica a la literatura, un producte típic del Renaixement

italià i europeu.

Leonardo da Vinci va néixer a la població toscana del mateix nom el 1452, fill

il·legítim d’un notari. Als catorze anys va entrar d’aprenent al taller florentí del

pintor Andrea Verrocchio i als 24 va patir l’incident més desagradable de la

seva vida i que aquí ens interessa especialment. Ell i altres persones, van ser

acusats de practicar sodomia amb un model de disset anys, anomenat Jacopo

Saltarelli. La denúncia deia textualment “us notifico, senyor oficial, un fet cert, a

saber, que Jacopo Saltarelli (...) ha estat còmplice en moltes trobades vils i

consenteix en complaure a aquelles persones que li demanen aquesta iniquitat.

I d’aquesta manera ha tingut molts tractes, és a dir, ha servit a algunes

dotzenes de persones...”. Entre aquestes persones, “Leonardo di San Piero de

Vinci”, el nostre home. Restà dos mesos a la presó, abandonat de la seva

família i amics, fins que va ser absolt sense majors conseqüències. L’afer el va

marcar profundaments, tornant-lo més introvertit i misteriós del què ja era.

Després de l’empresonament abandonà Florència i es traslladà a la més liberal

Milà, al servei de Ludovico Sforza, on va pintar la Verge de les Roques i la

Santa Cena. El 1469, fugint de la invasió dels francesos, tornà a Florència, al

servei de Cesare Borgia, moment en què començà a pintar La Gioconda. El

1507 entrà al servei de Lluís XII de França i després de Francesc I de França,

que li oferí el castell de Cloux, on moriria el 1519.

Si aprofundim una mica en el personatge, descobrirem algunes claus que ens

ajudaran a entendre la seva sexualitat (o potser asexualitat). Físicament era

d’una gran bellesa i posseïa una força extraordinària: es deia que era capaç de

doblegar una ferradura amb gran facilitat. Ja hem dit que era introvertit i

misteriós. La seva manera d’escriure era ben peculiar: amb la mà esquerra i a

l’inrevés, de manera que es necessita un mirall per llegir les anotacions dels

seus nombrosos quaders; amb això sembla denotar una tendència a la reserva,

a la singularitat i al secretisme. Treballava amb discreció, defugia la societat

que l’envoltava i s’interessava molt més per la naturalesa i pels seus secrets: el

vol dels ocells, el moviment de les aigües o el creixement de les plantes.

Si tant privada era la seva vida, és difícil saber amb esperit mínimament

xafarder detalls de la seva vida amorosa o sexual. Potser no en va tenir.

Sembla que l’acte sexual era extrany a la seva personalitat; en una ocasió

deixà escrit que “l’acte del coit i els òrgans que el realitzen són tan lletjos, que

si no fos per la bellesa dels rostres i la llibertat de l’esperit, l’espècie humana

s’hagués extingit”. Dels nombrosos dibuixos anatòmics que va executar, només

dos detallen els òrgans reproductors femenins.

Coneixem alguns noms que van ser significatius a la seva vida. Va tenir de

servent Salai, jove de cabell escarolat (que, com hem dit, podria ser el model

de La Gioconda), que a pesar de que li furtava contínuament petites

pertinences i mentia pels descosits, el va retenir anys i anys al seu costat;

alguna cosa de bo hi debia haver entre ells dos. Després va tenir com

assistents Cesare de Sesto, Boltraffo i finalment Francesco Melzi, que el

seguiria fins la mort i a qui llegaria els dibuixos i els escrits. En una carta de

Melzi comunicant al germà de Leonardo la mort d’aquest, descrivia la seva

relació com un sviscerato et amore ardentissimo (sentiment profund i amor

ardent). No sembla que ofereixi gaires dubtes.

Si és difícil conèixer la seva vida personal a través de persones properes,

potser serà més fàcil fer-ho a través de pintures i dibuixos. L’obra de Leonardo

da Vinci traspua un evident homoerotisme. En els seus quadres no es percep

cap atracció sexual per les formes femenines, mentre que els seus dibuixos de

nus masculins (començant pel famós estudi de proporcions humanes) estan a

cavall entre les convencions hel·lèniques i la imatge homoeròtica. Enfront de

figures voluminoses o musculoses, típiques en Miquel Àngel per exemple,

Leonardo prefereix la figura de l’efebus o de l’androgin. Només cal contemplar

l’àngel del Baptisme de Crist per sant Joan, el Bacus o, sobretot, el seu Sant

Joan Baptista, on s’allunya del model tradicional del profeta solitari i rude,

menjador de llagostes i mel silvestre, presentant-lo com un jove ambigu, de

somriure enigmàtic. Sóc conscient que la ràdio no és el millor mitjà per parlar

de pintura perquè aquest espai guanyaria molt acompanyat de diapositives.

Però si alguna cosa ha lligat Leonardo al fet homosexual ha estat l’estudi que

en va fer Sigmund Freud, titulat Leonardo da Vinci i un record de la seva

infància, assaig on elabora les seves teories sobre les causes de

l’homosexualitat. El famós psiquiatra vienès es va basar en el següent text de

Leonardo:

“Un dels primers records que conservo és que, mentre estava al bressol,

se m’acostà un ocell, m’obrí la boca amb la cua i me la va passar sobre els

llavis”.

Segons Freud no és un record, sinó una fantasia posterior d’una fel·lació,

transferida als seus records. A partir, d’aquí Freud desenvolupa la seva teoria

sobre l’origen de l’homosexualitat, que no reproduïrem aquí. Ni avui toca classe

de psicologia, ni és un tema suficientment amè pel programa. Només afegirem

que Freud s’ho fa venir bé, en un moment determinat, per lligar el desig sexual

de Leonardo amb el secret de l’enigmàtic somriure de la Gioconda.

Ara resulta que la Gioconda no és la senyora que ens pensàvem. Potser

aquest i no altre és el secret del seu somriure.