L'Art Grec
-
Upload
maria-gajas -
Category
Documents
-
view
248 -
download
2
description
Transcript of L'Art Grec
L’art GREC
Història de l’Art ‐ 4t d’ESO
A la Grècia an:ga…
Es van posar els fonaments
de la civilització occidental
És a les polis on les formes arEs:ques assoleixen
una esplendor insòlita
S’uneixen a la perfecció les proporcions, la intensitat
dels sen:ments i l’harmonia
dels moviments.
Tot girava al voltant de l’home I per
tant, l’arquitectura responia a l’escala humana.
La filosofia, la Osica, la
història, les matemà:ques i la creació arEs:ca van assolir un gran desenvolupa‐
ment.
Període Arcaic
Període Clàssic
Període Hel∙lenís:c
Cronologia
s.VII aC – s.VI aC s.III aC – s.II aC s.V aC – s.IV aC
1. LA DIMENSIÓ HUMANA:
• Cultura antropocèntrica. Ho defineix la famosa sentència de PROTÀGORES: “l’home és la mesura de totes les coses”.
• Concepció ideal de l’home. Els herois homèrics de la Ilíada ens commouen pels seus sen:ments i per les seves febleses fins i tot els déus es conceben com éssers afectats per les passions humanes (amore, gelosia, odi, enveja...) i intervenen en les discòrdiesque es produeixen entre els seus protegits.
Fonaments socials i culturals
2. L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA: LES POLIS
• El poble grec s’organitzava en ciutats‐Estat. • Al començament, la polis era només la part alta de la ciutat, la fortalesa i el temple (culte i defensa). Més tard s’hi va incorporar la part baixa, on es van instal∙lar els mercaders.
• Cada polis s’atorgava una base econòmica i un règim de govern, que tenien com a model Esparta (una polis d’economia tancada, agrícola i amb un règim aristocrà:c) o Atenes (una polis d’economia oberta, comercial i amb un règim democrà:c)
3. L’IDEAL POLÍTIC GREC: LA DEMOCRÀCIA
• Una colla d’homes públics i rellevants, com SOLÓ, EFIALTES, CLÍSTENES i PÈRICLES van mirar de configurar per a Atenes un règim polí:c basat en la igualtat i en el govern del poble.
• Tots els ciutadans tenien el deure de col∙laborar en els afers públics.
• Les ins:tucions democrà:ques – l’ekklesía (assemblea el poble), la bulé (assemblea restringida), les magistratures, els tribunals (l’areòpag, l’heliea) ‐ exigien uns espais per a les reunions i per fer‐hi les funcions així neix la necessitat de construir edificis públics.
4. EL PENSAMENT:
• Els grecs van ser els primers que es van plantejar un sistema de pensament basat en la raó; és a dir, que van intentar donar respostes raonables, lògiques i no pas mitològiques, als interrogants de la vida humana.
• Aquest sistema de pensament va representar una autèn:ca revolució i va esdevenir la base de la manera de pensar dels europeus al llarg de la història.
5. LA RELIGIOSITAT:
• Més que de religió a Grècia cal parlar de religiositat, d’un sen:ment de relació amb els déus, que es van anar humanitzant cada cop més.
• No tenien dogmes ni catecisme ni predicacions, ni tan sols clero (excepte els oracles del santuaris).
• La coneixem a través dels mites i dels textos literaris. • Aquesta religiositat va deixar una empremta enorme en l’art: les terres de Grècia es van omplir de santuaris i temples, i la temàWca religiosa fou el gran tema de les representacions arEs:ques de la Grècia an:ga.
1. CRETA:
• En el decurs del segon mil∙leni abans de Crist, mentre Europa vivia en l’Edat del Bronze, Creta, gràcies a la seva situació privilegiada en un mar de rutes comercials, va ser el centre d’una cultura que va servir d’inspiració a les zones con:netals properes.
Antecedents: Creta i Micenes
1. CRETA:
• Els palaus (Cnossos, Festos, Hagía Triáda) tenien una arquitectura complexa que presenta alguns elements comuns: un pa: rectangular, grans escalinates d’accés als pisos superiors, lluernes i caràcter allindat. Les columnes amb el fust amb disminució cap a la base i amb el capitell format per equí i àbac, són una clara influència de l’es:l dòric grec.
Reconstrucció d’un fragment del Palau de Cnossos c. 2.000 aC
Reconstrucció del Palau de Cnossos c. 2.000 aC
Planta del Palau de Cnossos c. 2.000 aC
Vista aèrea de les ruïnes del Palau de Cnossos c. 2.000 aC
Interior del Palau de Cnossos, saló del tron
1. CRETA:
• En escultura van crear industrialment estatuetes de la deessa domadora de serps, homes nus, dones a m b f a l d i l l e s acampanades i algunes talles de marfil, com l’Acròbata de Cnossos.
1. CRETA:
• Als palaus, les pintures al fresc, combinades amb baixos relleus, representen els temes de la vida quo:diana. El pintors hi reflecteixen el seu amor a la natura (fulles, espigues..) i un sen:t del moviment que no tenia la pintura egípcia.
• La influència d’Egipte hi és percep:ble en algunes manifestacions, com ara en la bellesa dels perfils de les pintures.
Fresc de la dansa del toro. Cnossos.
Fresc de la dansa del toro. Cnossos.
1. MICENES:
• Al con:nent, a Micenes i a Tirint, excavades per SCHLIEMANN, s’han trobat les muralles ciclòpies (innecessàries a Creta perquè és una illa), amb grans portes, com la porta dels Lleons (Micenes), i un :pus interessant de tombes, les de corredor (tomba d’Agamèmnon) que desemboquen en una gran cambra coberta amb falsa cúpula.
• La manera com van ser modelats els lleons (úniques escultures que ens ha llegat l’art cretenc) no va ser superada en relleu fins a les escenes de caça assíries, fetes uns quants segles més tard.
Porta dels Lleons. Micenes
Màscara d’Agamèmnon. Museu Arqueològic Nacional. Atenes.
1. PLANIFICACIÓ DE LA POLIS
• La configuració polí:ca de les Ciutat‐Estat va comportar que es construïssin recintes urbans, perquè la construcció sense ordre de cases no responia a les funcions que la ciutat requeria. Parlem de 3 funcions essencials de les polis: 1. MILITAR: escollien el lloc més fàcil de defensar, l’acròpolis
(fortalesa que repeteix la fòrmula de Micenes)
2. ECONÒMICA: calia facilitar l’accés al mar i situar‐se prop de camins naturals.
3. ESTÈTICA: calia que l’entorn sa:sfés uns ideals de bellesa.
L’urbanisme i la concepció de l’espai
2. ELEMENTS DE LA POLIS
• ÀGORA: imprescindible pel funcionament de la ciutat. Tenia una doble funcionalitat: Era l’àmbit de l’administració i de reunió del poble per a les solemnitats; i també era un centre de comerç i negocis. A l’època homèrica només es tenia en compte el seu ús polí:c, però a poc a poc, va anar adquirint una importància creixent.
2. ELEMENTS DE LA POLIS
• La STOÁ: Pòr:c cobert que servia d’aixopluc a la gent quan es reunia, on es situaven de vegades els establiments comercials. Les stoaí (stoá en plural) solen estar situades a prop de les àgores i també a prop dels indrets d’esbarjo públic, com ara el gimnàs, el teatre, etc.
2. ELEMENTS DE LA POLIS
• El GIMNÀS i la PALESTRA: llocs per a la pràc:ca de l’exercici Osic i escola de lluita.
La paraula palestra prové de pahl (lluita). Constiteix en una arena quadrada envoltada d’un pòrtic que dóna a un seguit de sales de descans, d ’en t renament , banys i vestidors.
2. ELEMENTS DE LA POLIS
• El TEATRE: edifici fonamental i espectacle predilecte. Les grades es construïen sobre la falda d’un turó per aprofitar‐ne el pendent natural.
Teatre d’Epidaure (s. IV – s. III aC)
1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS • Com que construïen els edificis amb una escala
humana i amb una preocupació per l’aparença exterior, els envoltaven amb un element, la columna, que era tractat com una forma estè:ca. Cada poble hi va aportar elements nous de manera que van sorgir els tres ordres de l’es:l clàssic:
L’ARQUITECTURA
DÒ
RIC
CO
RIN
TI
JÒN
IC
2. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES
a) És una arquitectura arquitravada. Es basa en una estructura de línies ver:cals i horitzontals
b) En un primer moment s’u:litzava conglomerat o pedra de marès (molt porosa). El marbe no va ser u:litzat fins a mitjan segle V aC, data de la construcció del Temple d’Apol∙lo a Delfos i del Partenó, perquè treballar‐lo tenia molta dificultat.
c) Tot i que s’han perdut, se sap que hi van aplicar colors: blau als tríglifs, vermell al fons de les mètopes, plans daurats, etc.
2. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES
d) Recerca d’harmonia visual. ‐ Curvatures de l’entaulament i l’es:lobat cap a munt per evitar que semblés deformat pel centre.
‐ Inclinació de les columnes cap a l’interior perquè no fessin l’efecte que queien i poder crear l’anomenat efecte piramidal.
‐ Èntasi de les columnes perquè no semblessin còncaves
‐ Distància desigual dels intercolumnis.
El temple del Partenó tal i com el veu el visitant. Sembla completament ver:cal, quan en realitat el temple és com a la figura 3.
El temple tal i com es veuria si s’hagués construït tal com el veiem a la figura 1
El temple tal i com ha estat construït en realitat, corregint les deformacions òp:ques.
• No servia d’aixopluc als fidels i per això el tractament de l’interior és limitat.
• Tots els temples tenen en comú una sala rectangular (naos o cel∙la) on hi havia l’estàtua de la divinitat a qui es dedicava el temple; i dues cambres més: una dinterior (prónaos) i l’altra posterior (opisthódomos).
• El temple s’envolta per un perisWl, fet amb columnes de fusta fins al segle VI, i posteriorment de pedra.
• La construcció es recolza sorbre un basament de grades (krepís) que contribueix a fer‐lo ressaltar.
• L’es:l dòric assolí la seva plenitud amb el Partenó d’Atenes. L’Erectèon amb les seves famoses columnes (les carià:des) és d’es:l jònic.
L’ARQUITECTURA: el temple
PRÓNAOS
COLUMNES
NÁOS o CEL∙LA OPISTHÓDOMOS
El Partenó. Acròpolis d’Atenes (447-432 aC)
OPISTHÓDOMOS NÁOS o CEL∙LA
PRÓNAOS
COLUMNES PERÍPTER OCTÀSTIL
Erectèon. Acròpolis d’Atenes (421-407 aC)
Capitell jònic de l’Erectèon
• No era només un edifici dedicat a l’oci sinó a l’educació dels ciutadans ja que s’hi difonien els valors ideològics necessaris per garan:r l’harmonia de la polis.
• Aprofitaven el pendent d’un turó per fer‐hi les grades
• Constava de 3 parts fonamentals: graderia, escena i orquestra.
• GRADERIA: de forma semi circular i tallada en seccions per les escales.
• ESCENA: lloc de la representació pròpiament dita • ORQUESTRA: plataforma on es situava un personatge col∙lec:u
que representava tots els ciutadans de la polis: el cor.
• Els teatres més importants foren el de Dionís a Atenes i el d’Epidaure (350 aC).
L’ARQUITECTURA: el teatre
1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS • Els ideals del poble grec es manifestaven en la seva escultura • Es tracta d’una escultura d’arrels orientalitzants i en un primer
moment reflecteix influències egípcies. Això no obstant, la seva evolució constant va arribar a crear un món de formes original que acabà allunyant‐se dels models inicials.
a) Els escultors plasmen a la figura humana les seves concepcions sobe bellesa _sica i equilibri espiritual. La bellesa es concep com la mesura, com la proporció entre les parts. Una anatomia harmoniosa i una idealització del cos humà que arriben assoleixen la plenitud.
L’ESCULTURA
b) Perquè la bellesa no resul: freda cal un rostre expressiu. L’expressió de la cara serà doncs el mirall de l’ànima, l’exteriorització dels sen:ments
c) La representació del moviment és un altre objec:u: felxibilitat dels membres, tensió muscular... Aconsegueixen una vivor que fins aleshores mai no s’havia assolit. La figura humana n’és sempre la preocupació central.
d) Bellesa, expressió i moviment cons:tueixen els trets capitals de l’escultura grega. Només cal afegir‐hi el volum. Els egipcis els havien llegat la concepció plana de l’estàtua; els grecs hi van aportar el volum per tal de poder contemplar l’escultura des de diferents punts de vista.
• Les representacions dels Koúroi i les Kórai, tot i conservar la rigidesa dels models orientals, mostren una observació naturalista de la figura en el modelatge dels músculs i en l’esveltesa de la cintura.
• Encara presenten molts trets d’arcaisme: els ulls en forma d’ametlla, l’ordenació geomètrica dels cabells, l’expressió hirà:ca, etc.
• Hi predomina la llei de la frontalitat, com podem veure en el kourós Anavissos.
• L’Efebus cri? exemplifica l’evolució que van experimentar els koúroi als voltants de l’any 500, amb un clar treball de les superOcies.
L’ESCULTURA: període arcaic
• Les Kórai, representen el mateix procés de recercai d’evolució constant. A la Dama d’Auxerre, el cos femení apareix tens sota un pèplum només suggerit. A l’Hera de Samos, els plecs de la túnica i del mantells’hi diferencien clarament mitjançant incisions ajustades.
TRANSICIÓ AL CLASSICISME: • Es dóna cap a l’any 500 impulsat pels relleus dels frontons
d’Eginia i d’Olímpia. • Trobem relleus on ja hi ha manifestacions de sen:ments com la
trsitesa i el dolor, així com expressions somrients.
• És un exemple d’aquest període l’Auriga de Delfos.
La Dama d’Auxerre és la r e p r e s e n t a c i ó m é s característica de les kórai. El peplum estirat deixa veure les formes de les sines i la suau ondulació de la cintura. Tant a la representació del cos com a la del vestit de llana que el cobreix, la proximitat a m b l e s e s c u l t u r e s egípcies hi és ben evident.
El koúros d’Anavissos és un dels exemples més bonics d’atleta arcaic; en el seu modelatge ja s’hi pot comprovar un cert distanciament dels models egipcis.
L’Efebus Criti atribuït a CRÍTIES, mostra l’evolució final dels koúros cap a l’any 500. El realisme és més gran I els membre suggereixen una visió unitària del cos. La pell e s t à t r a c t a d a a m b delicadesa i permet una millor contemplació de les formes.
A L’auriga de Delfos els plecs de la túnica són desiguals i la vora inferior s’ondula en una mena d’arrissat pel vent. El cap anticipa el el Discòbol, amb els cabells aixafats i una mica arrissats als polsos.
• Durant el s.V aC l’escultura va assolir el grau més elevat de pefecció. Hi trobem l’ideal grec d’equilibri i una atenció especial dels escultors a fer que la cara expressés els sen:ments.
• La llista de mestres d’aquest període és llarga. Els més remarcables són: MIRÓ, FÍDIES i POLICLET al segle V aC; ESCOPES, PRAXÍTELES i LISIP al segle IV aC.
• El bronxista MIRÓ va aconseguir, al seu Dicòbol, de representar‐hi el moviment en el màxim moment de desequilibri del cos; és un instant fugaç, en què l’atleta es disposa a llençar el disc, amb el seu cos contret que s’aguanta sobre el peu dret. Aquesta posició cons:tuïa aleshores un gran atreviment.
L’ESCULTURA: període clàssic
El Discòbol va sorprendre els seus contemporanis per la posició atrevida d’un cos en contorsió i tensió. Però els músculs encara són plans i les faccions poc expressives. Ens trobem al llindar del classicisme.
• FÍDIES es considerat el paradigma del clacissime.
• La bellesa serena dels rostres, la flexibilitat i la transparència dels ves:ts, la combinació d’equilibri i vida són per a nosaltres trets caracterís:cs de l’art de FÍDIES.
• Per als seus contemporanis devia suposar molt més perquè l’anomenaven “escultor de déus”. La sèrie d’escultures dedicades a Atena, el Zeus Olímpia i els relleus del Partenó són el llegat d’aquest gran mestre.
• Es va encarregar directament de la decoració excultòrica del Partenó (fris interior, mètopes i frontons).
• En les seves figures hi trobem moviments amb elegància i el sen:t de la mesura.
Al Fris de les Panatenees hi resplandeix l’esperit del classicisme. FÍDIES i els seus col·laboradors hi multipliquen els plecs flexibles. El tema recull una atmosfera solemne de la processó de les donzelles que porten el pèplum que han teixit a la deessa Atena.
• POLICLET va ser un teòric de l’anatomia humana que va recollir els seus cànons en textos literaris i els va esculpir al Dorífor, figura d’un jove llancer amb un gran treball de la profunditat gràcies a la posició diferent de les cames i dels braços. Les proporcions del cos estan matemà:cament estudiades.
• L’herència del Dorífor és visible a l’Apoxiomenos de LISIP. Tot i això, el cap és més reduït i el cos sembla que oscil∙li entre les cames, fet que simbolitza la pèrdua de l’equilibri perfecte del classicisme del segle V.
• PRAXÍTELES va crear un es:l original a les seves figures d’Apol∙los de cos suau, que corben el maluc (sinuositat praxitel∙liana), recolzen el braç sense ànsia i els seus rostres expressen una nostàlgia intensa. A l’Hermes d’Olimpia aquests trets són percep:bles en un cos esvelt de cànon més allargat que el del Dorífor.
Dorífor
Apoxiòmenos
L’Hermes d’Olimpia és un c o m p e n d i d e l ’ a r t d e PRAXÍTELES: curvatura de maluc i suport compensador a l c o s t a t c o n t r a r i , l a supe r f í c i e po l i da mo l t delicadament i l’expressió nostàlgica.
• L’Hel∙lenisme significa la crisi de les polis quan es va produir la integració de les ciutat‐estat en una unitat polí:ca sota el domini de Macedònia. En aquest nou panorama polí:c, organitzat per ALEXANDRE EL GRAN, no hi ha lloc pels ideals d’harmonia i de mesura de la Grècia Clàssica que són subs:tuïts per valors nous; és l’època dels conjunts monumentals: l’Altar de Zeus a Pèrgam i el Colós de Rodes.
• En el camp de l’escultura comença una època de realisme amb un punt d’amargor. Es prefereix el desequilibri dels cossos, el dramaWsme de les expressions i la lletgesa de monstres.
• Atenes con:nua sent considerada el centre de la cultura però apareixen altres nuclis i noves escoles com Pèrgam, Rodes i Alexandria i d’aquesta manera, la unitat d’es:l d’èpoques anteriors es perd.
L’ESCULTURA: període hel∙lenísWc
Altar de Zeus a Pèrgam. Museo de Pérgamo, Berlín
Il·lustracions de com es creu que podia haver estat el Colós de Rodes
L’Aocoont i els seus fills. Representa el sacerdot d’Apol·lo i els seus dos fills atacats per serps. Hi ha expressada la violència i e l desequ i l ib r i que caracteritzen l’hel·lenisme. És un grup concebut per ser observat frontalment.
La Victòria de Samotràcia procedeix de Rodes. Té les ales tenses i el mantell caigut. Es recolza en un podi en forma de proa de vaixell. La gràcia i la lleu torsió la converteixen en una de les figures més belles de l’art grec.