L’origen de l’Albuferai el canvi ambiental

Amb la col·laboració de:Un projecte de: Amb la subvenció de:

L’ORIGEN DE L’ALBUFERA

Fins fa uns pocs milers d’anys, l’Albufera de València va ser un golf marí, una gran ancorada que amb el temps es va anar tancant per l’avanç d’una restinga litoral fins a convertir-se pròpiament en una albufera: un estany costaner connectat amb el mar.

DE GOLF A ALBUFERA

On avui es localitza L’Albufera, al bell mig de la plana litoral de València,

va existir abans un golf marí primitiu que, segons datacions realitzades

amb carboni-141, va començar a tancar-se en el Quaternari, fa sis mil

anys, amb la formació d’una restinga litoral. Aquesta barra sorrenca

va anar creixent i estenent-se lentament de nord a sud —a un ritme de

cent metres per segle— afavorida pels corrents de deriva marins i les

aportacions de sediments del riu Túria i, quasi de manera insignificant,

del Xúquer, el qual va arribar a generar un delta interior al sud de

l’Albufera. Segons aquestes mateixes datacions, el tancament d’aquesta

restinga holocena, entre la desembocadura del Túria i el cap de Cullera,

es va completar en uns tres mil anys, en un procés que també sembla

associat a la darrera pulsació marina2 —oscil·lació del nivell del mar

d’escala global—.

La gènesi i l’evolució d’aquesta restinga litoral resulten complexes,

amb característiques diferents en les zones nord i sud. El fet que

l’amplària mínima d’aquesta barrera es trobe a la part central indica

que el seu creixement ha degut produir-se des dels extrems. Així, es

va conformar el tram de la Devesa de l’Albufera des del nord i es va

produir un recreixement ben visible pel sud, on la Serra de les Raboses

va actuar com a parany dels sediments aportats pel Túria. L’anàlisi

mineralògica i sedimentològica dels materials que conformen aquesta

gran restinga litoral suggereix que aquests procedeixen exclusivament

de les aportacions del Túria3. Aquest tancament, no obstant això, com

correspon per definició a les albuferes, no va ser total, i durant segles

l’Albufera va estar connectada amb el mar per una gola natural situada

al terç sud de la restinga, prop de l’actual Mareny de Barraquetes: la

Gola de l’Albufera o del Rei.

2

En aquesta primera etapa de l’Albufera com a aiguamoll litoral, les

característiques ambientals del sistema van haver de ser molt diferents

de les actuals, amb una fauna i una flora pròpies dels ambients

salobrencs, especialment a les zones de major influència marina. Els

ambients d’aigües dolces d’origen continental estarien relegats a les

zones interiors i a l’orla perimetral de l’aiguamoll, on una successió

d’ullals i fonts naturals drenaria les aigües cap a aquest gran estany

original.

EL CANVI AMBIENTAL

Aquesta albufera connectada de manera natural amb el mar i, per tant, d’aigües salobres, va experimentar un decisiu canvi ambiental quan, a partir del segle XVIII, l’ésser humà, que havia decidit estendre el cultiu de l’arròs, va aconseguir controlar el règim hídric de l’estany i impedir definitivament l’entrada al sistema de l’aigua marina.

L’ALBUFERA D’AIGÜES SALOBRES

Encara que, ja al segle XIV, els pescadors d’aquest gran estany original

tancaven o obrien la Gola de l’Albufera tractant de controlar l’entrada i

eixida de peixos, i fins i tot el nivell d’inundació —també eren capaces de

derivar cabals fluvials en períodes de sequera—, l’intercanvi constant

d’aigües marines i continentals mantenia aquesta llacuna en un estat

natural salobre. De fet, a la zona del Racó de l’Olla, va haver unes salines

en explotació fins a principis del segle XVII, la qual cosa dóna una idea

de la influència que el mar exercia sobre l’Albufera. En aquesta albufera,

que s’estenia des de la muntanya de Cullera fins a la desembocadura

del Túria, la pesca era l’aprofitament principal, el bestiar pasturava a les

marjals, el comerç de la sal era florent i els cultius de secà envoltaven

l’estany.

3

A fi de protegir la rendibilitat de la caça i, sobretot, de la pesca, la

corona —propietària de l’Albufera des de poc després de la Conquesta

de València per Jaume I— havia prohibit l’agricultura en l’aiguamoll, una

extensa zona inundable de prats, senillars, fangars i saladars jalonada

per masses d’aigua més o menys permanents. I així va ser fins ben entrat

el segle XVIII.

A aquest període, la corona tenia arrendats els terrenys dels quals

era propietària i hi permetia el desenvolupament de determinats usos

i aprofitaments, dels quals obtenia rendes substancials: producció

d’arròs, caça volàtil, pesca, recol·lecció de plantes —especialment de les

illes de vegetació palustre de l’Albufera—, poda dels arbres de la Devesa,

obtenció de sosa, pasturatge...

DE PESCADORS A ARROSSERS

A l’època medieval, l’afecció del regadiu sobre l’Albufera va ser poc

considerable, malgrat el seu creixement constant. A Sueca i Cullera, per

exemple, entre la Muntanyeta dels Sants de la Pedra i la Serra de les

Raboses, l’horta i l’arrossar van augmentar significativament durant els

segles XVI i XVII, però ho van fer a costa del secà4 i les pastures altes

que envoltaven l’estany. Mentrestant, tractant de preservar l’aiguamoll

de l’expansió agrària i garantir el control d’altres usos, la corona va

delimitar les seues propietats mitjançant un primer amollonament dut

a terme en 1577.

Posteriorment, tenint en compte les dificultats que plantejava

mantenir i garantir l’estabilitat d’aquesta delimitació, es va procedir a

una segona partió en 1761, molt més precisa i extensa (veure Imatge

1, pàgina següent). D’aquesta segona delimitació, duta a terme per una

comitiva presidida pel fiscal Francisco Carrasco i en la qual va participar

l’agrimensor Joan Baptista Romero, encara queden en peus vàries de

les fites de pedra.

El rebliment natural pels sediments arrossegats des de la conca

de drenatge5 i, sobretot, l’expansió de l’arrossar a l’est de Sueca

començaven en aquells temps a complicar l’intercanvi d’aigües i de

4

Imatge 1: «Plan topográfico de la Albufera de Valencia sacadas de las medidas exactas que tiene hecho D. Juan Bautista Romero. Agrimensor por la ciudad y profesor de Matemáticas» (Museo Naval, Madrid, XLVII-10, 54 x 39 cm). Any 1761. Escala aproximada 1:35.000.

peixos entre el mar i l’Albufera. Així, al primer terç del segle XVIII, els

pescadors van sol·licitar l’obertura d’una nova gola, la del Pujol Vell —

avui desapareguda—, la qual facilitara aquesta connexió directa amb el

mar. Poc temps després, quan ja els arrossers començaven a reivindicar

el seu paper en la gestió del desguàs de l’estany, s’excavaria i posaria en

funcionament una altra, la del Perelló.

Els conflictes entre pescadors i agricultors, avui encara vigents,

s’iniciaven llavors. Pugnaven pel control d’aquestes comunicacions de

l’Albufera amb el mar. Els primers, motivats per l’interès de garantir

l’entrada de peixos des del mar i obtenir així bones captures. Els altres,

pel seu afany de controlar els nivells de l’aigua segons les necessitats

del cultiu de l’arròs, prevenir l’entrada d’aigua del mar i fer més fàcil

el drenatge i la transformació de les terres per a la seua posada en

producció.

5

L’EXPANSIÓ DEL REGADIU I L’ARROSSAR

Passat el temps, va ser l’ampliació de la Séquia Reial del Xúquer, en

un moment de forta pressió agrària i d’interès per part de la corona

—que va veure en la concessió de terres amb els establiments una

forma d’obtenir rendes—, la causa de la definitiva expansió del regadiu

i l’arrossar entre les darreres dècades del segle XVIII i les primeres del

XIX. En paraules de Carles Sanchis Ibor6, «les implicacions ambientals i

paisatgístiques d’aquest projecte van ser enormes, tant per la quantitat

de terres transformades, com per l’increment d’entrades d’aigües dolces

a l’hidrosistema». De fet, va ser llavors quan l’Albufera va experimentar

el definitiu canvi ambiental que documenta el propi Sanchis: «Amb les

ordenances7 de 1761 la monarquia va liquidar la preeminència de la

pesca en la gestió de l’aiguamoll. La normativa va donar cobertura legal a

la transformació de l’estany i en concret, l’article 40, atorgava el control

de la gola als arrossers. Aquest canvi de la política del Reial Patrimoni

en l’Albufera va condicionar l’evolució posterior de l’ecosistema».

I L’ALBUFERA D’AIGUA DOLÇA QUE VA MINVANT

Amb l’expansió del regadiu, a través d’una xarxa de séquies cada

vegada més complexa, es van incrementar les entrades d’aigua dolça,

de tal manera que la quantitat que arribava a l’Albufera per vessament

superficial va passar d’uns 50 hectòmetres cúbics a l’any, en època de la

conquesta cristiana, a vora 800 a principis del segle XX8. Si se suma a açò

la millora del drenatge i la construcció de noves goles de desguàs cap al

mar, com les del Perellonet, en 1873, i el Pujol, en 1953, i la gestió de les

seues comportes d’acord amb les necessitats del cultiu de l’arròs9 —o

siga, permetre el desguàs dels camps i impedir l’entrada d’aigua salina

del mar—, la modificació antròpica del sistema resulta evident.

D’altra banda, el propi control del desguàs de l’Albufera —la possibilitat

de fer-hi descendir els nivells d’aigua— va permetre a més guanyar terres

de cultiu a l’estany, la superfície del qual entre 1761 —ordenances de

6

Imatges 2 i 3: Evolució del cultiu de l’arròs a l’Albufera10: L’Albufera andalusí (geomorfologia i séquies) i l’Albufera en 1577, on predominen secans i marjals.

Imatges 4 i 5: Evolució del cultiu de l’arròs a l’Albufera: L’Albufera tot just abans de l’expansió agrària (1761) i a l’inici de la colonització arrossera (1798).

7

Imatges 6 i 7: Evolució del cultiu de l’arròs a l’Albufera: L’Albufera en 1866 i en 1927.

Carles III— i mitjans el segle passat —període en el qual es van registrar

els darrers aterraments artificials— es va reduir de 13.972 ha originals

a les 2.896 que l’Albufera conserva actualment. El professor Rosselló11

va deduir de l’estudi d’un plànol de dessecació de l’estany elaborat en

1863 que, llavors, la superfície d’aquesta era de 8.190 ha. Sobre un altre

plànol —publicat per la Sociedad Valenciana de Caza y Pesca—, Luis

Pardo12 va resoldre que en 1898 l’extensió s’havia reduït a 5.090 ha. I

en 1903, d’un cartografiat de l’Albufera realitzat per l’Institut Geogràfic

i Estadístic, es desprèn que en a penes un lustre el lluent va perdre un

terç de la seua superfície, per a quedar en 3.391 ha13. La introducció de

motors —que han evolucionat des de les primeres màquines de vapor de

principis del segle XX fins als elèctrics actuals— va ser també clau per a

permetre el cultiu de l’arròs a les zones que es van guanyar a l’Albufera —

els tancats—. Bona part dels arrossars que envolten l’estany requereixen

de l’ocupació de sistemes de bombeig per a drenar i assecar els camps i

mantenir el nivell d’inundació òptim durant el cultiu de l’arròs.

8

Notas

1 Gabinete de Aplicaciones Nucleares a las Obras Públicas del Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas (CEDEX, 1971; inédito): Aquestes datacions radio-isotòpiques van determinar l’edat mitjançant la mesura del contingut de carboni-14 en mostres de petxines extretes del litoral.

2 Sanchis Ibor, Carles (2001), Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València, València, Universitat de València.

3 Generalitat Valenciana (1989). Plan Especial del Parc Natural de l’Albufera. Agència de Medi Ambient. Conselleria d’Administració Pública. Valencia.

4 «L’amollonament de 1577 permet descobrir, a les vores de l’estany, un variat mosaic de secans, amb illots de formacions vegetals termomediterrànies. Les referències més cridaneres, si ho comparem amb el paisatge actual, són les de la vora oest del lluent. Allí, a la vora de l’aigua, es conreaven cereals, vinyes, oliveres i moreres. Era un paisatge agrari mediterrani, un extens secà on només es regaven les petites hortes situades junt a antigues alqueries.» (Sanchis Ibor, Carles. Ibídem).

5 L’extensió de la conca vessant a l’Albufera s’ha valorat en 917 km2 i queda integrada per diferents barrancs. Els de major magnitud són el barranc de Torrent o rambla del Poyo, el de Picassent i el del Tramusser. A aquesta conca natural de drenatge (o xarxa hidrogràfica) ha de sumar-se la xarxa de séquies associades als regadius, les aigües dels quals procedeixen directament dels rius Túria i Xúquer, xarxa que també compleix un paper molt important com a sistema de drenatge natural, tant de les aigües de reg com de les aportacions vinculades a les precipitacions.

6 Ibídem.

7 «Reales Ordenanzas que S. M. se ha servido expedir en Buen Retiro a 18 de julio de 1761, para la conservación, régimen y buen uso de la Albufera de Valencia, su dehesa y límites, cobranza del quinto de sus pescados, tercio-diezmo de los del Mar, y demás derechos anexos y pertenecientes a esta alhaja».

8 Sanchis Ibor, Carles. Ibídem.

9 A principis del segle XIX, els terratinents arrossers van constituir la Junta de Desagüe. Les seues competències en la regulació de l’hidrosistema van ser sancionades legalment en 1862 amb l’aprovació de les ordenances del desguàs de L’Albufera que segueixen vigents en l’actualitat.

10 Aquests mapes, adaptacions fetes per Josep Grau sobre els que apareixen publicats en el llibre de Sanchis Ibor (ibídem), representen l’evolució de l’arrossar a l’Albufera.

11 Rosselló i Verger, Vicenç M. (1995), L’Albufera de València, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

12 Pardo, Luis (1942), La Albufera de Valencia. Estudio limnográfico, biológico, económico y antropológico, Madrid: Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias.

13 Dades referides per: Mondría, Miguel 2004, Estudio para el desarrollo sostenible de L’Albufera de Valencia. Estudio histórico de L’Albufera, Madrid, Grupo TYPSA.

9

Bibliografia recomanada

Caruana Tomás, Carmen (1954). Estudio histórico y jurídico de la Albufera de Valencia: su régimen y aprovechamiento desde la reconquista hasta nuestros días. Sucesor de Vives Mora. Valencia.

Dafauce Ruiz, Carlos (1975). La Albufera de Valencia. Un estudio piloto. I.C.O.N.A. Monografía nº 4. Madrid.

García Monerris, Carmen (1985). Rey y señor: estudio de un realengo del País Valenciano: (La Albufera 1761-1836). Ayuntamiento de Valencia. Delegacion Municipal de Cultural. Valencia.

Lluesma Espanya, Josep Antoni; Manzanares Mollà, Víctor; Cerdà Bolinches, Artemi (1993). Els amollonaments de l’Albufera de València de 1577 i 1761. Edicions Alfons el Magnànim. Valencia.

Momblanch y Gonzálbez, Francisco de P. (2003). Historia de la Albufera de Valencia. Ajuntament de València (reedición publicaciones Archivo Municipal de 1960). Valencia.

Mondría García, Miguel (2004). Estudio para el desarrollo sostenible de L’Albufera de Valencia. Datos y estudios del seguimiento de la planificación hidrológica de cuenca relativos al sistema hídrico. Grupo TYPSA. Madrid. Disponible en Web: http://www2.chj.gob.es/albufera/01_WEB_ED/01_AV_DSAV/01_GD/GD.htm

Rosselló i Verger, Vicenç M. (1995), L’Albufera de València. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

Sanchis Ibor, Carles (2001). Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València. Servei de Publicacions. Universitat de València. Valencia.

MULLA’T PER L’ALBUFERA. Campanya de divulgació i participació

Coordinació: Pablo Vera i Mario Giménez (SEO/BirdLife).

Textos: Bosco Dies i Vicent Llorens (Fundació Assut).

10