L'Agulla, 081

16
L’ A G U L L A Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: [email protected] Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada Octubre 2012 - Any XVII - Número 81 Per un nou horitzó Entre els catalans creix la percepció que, en l’Estat dins el qual vivim la majoria, no paren d’augmentar les traves per avançar cap a un reconeixement ple de la llengua i la cultura, cap a un equilibri econòmic i territorial més just. La Constitució ja posava traves a un Estat pluricultural i, no cal dir, plurinacional, però entre molts catalans hi havia l’esperança que era un punt de partida i es podria avançar cap a un federalisme o confederalisme de debò. Bona part dels partits catalans d’esquerra apuntaven aquest camí, encara que potser amb horiꜩons llunyans diferents. Han passat més de trenta anys i creix la percepció que aquestes perspectives han fracassat. I tot això passa en un context de crisis diverses, d’algunes de les quals la població n’és més conscient que d’altres i en pateix les conseqüències de manera immediata. I molta gent, que tant costa que s’il·lusioni, s’ha anat engrescant amb la proposta de passar a ser un nou Estat d’Europa. Com a persones que volem ser cristianes i d’esquerres, hi hem d’aportar el nostre esforç, treball i perspectiva des dels llocs i partits en què estem compromesos, cadascun amb els seus projectes. Què hi hem d’aportar? Garantir el respecte per qui pensa diferent, garantir la pluralitat que permet la convivència, fer palès que creiem en la igualtat dels pobles i cultures, continuar treballant per la solidaritat dins Europa i en el món, establir una llei electoral més justa, cercar canals de participació democràtica més eficaços i directes, treballar per minimiꜩar els obstacles i dificultats que caldrà superar, lluitar perquè els plans d’austeritat que requereixen l’economia i la sobreexplotació del planeta es carreguin sobretot en qui té més i garanteixin l’educació, la salut i l’habitatge a tothom tot redistribuint el treball, potenciar l’economia social, intensificar la lluita contra la resolució armada dels conflictes, contra les polítiques armamentístiques i per la desaparició de l’armament nuclear, reglamentar bancs i finances... Drets humans, drets dels pobles i drets de la Terra han d’anar de bracet, han de ser per nosaltres els tres caps d’una mateixa trena.

description

 

Transcript of L'Agulla, 081

Page 1: L'Agulla, 081

L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: [email protected] Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

Octubre 2012 - Any XVII - Número 81

Per un nou horitzóEntre els catalans creix la percepció que, en l’Estat dins el qual vivim la majoria, no paren d’augmentar les traves per avançar cap a un reconeixement ple de la llengua i la cultura, cap a un equilibri econòmic i territorial més just. La Constitució ja posava traves a un Estat pluricultural i, no cal dir, plurinacional, però entre molts catalans hi havia l’esperança que era un punt de partida i es podria avançar cap a un federalisme o confederalisme de debò. Bona part dels partits catalans d’esquerra apuntaven aquest camí, encara que potser amb horitzons llunyans diferents. Han passat més de trenta anys i creix la percepció que aquestes perspectives han fracassat. I tot això passa en un context de crisis diverses, d’algunes de les quals la població n’és més conscient que d’altres i en pateix les conseqüències de manera immediata. I molta gent, que tant costa que s’il·lusioni, s’ha anat engrescant amb la proposta de passar a ser un nou Estat d’Europa.

Com a persones que volem ser cristianes i d’esquerres, hi hem d’aportar el nostre esforç, treball i perspectiva des dels llocs i partits en què estem compromesos, cadascun amb els seus projectes. Què hi hem d’aportar? Garantir el respecte per qui pensa diferent, garantir la pluralitat que permet la convivència, fer palès que creiem en la igualtat dels pobles i cultures, continuar treballant per la solidaritat dins Europa i en el món, establir una llei electoral més justa, cercar canals de participació democràtica més eficaços i directes, treballar per minimitzar els obstacles i dificultats que caldrà superar, lluitar perquè els plans d’austeritat que requereixen l’economia i la sobreexplotació del planeta es carreguin sobretot en qui té més i garanteixin l’educació, la salut i l’habitatge a tothom tot redistribuint el treball, potenciar l’economia social, intensificar la lluita contra la resolució armada dels conflictes, contra les polítiques armamentístiques i per la desaparició de l’armament nuclear, reglamentar bancs i finances... Drets humans, drets dels pobles i drets de la Terra han d’anar de bracet, han de ser per nosaltres els tres caps d’una mateixa trena.

Page 2: L'Agulla, 081

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVII. Número 81

octubre 2012Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep Lligadas

Marta MoyaJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació:

Maria-Josep HernàndezCompaginació:

Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

[email protected]èfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

VEURE, MIRAR03 Independència, Nació i Justícia. J. Torrens

04 Pors davant l’independentisme. M. Solé

05 No és hora de casinos ni de jocs temàtics. S. Clarós

lA PALMERA I LA FONT

07 S’estimen. R.Masachs

08 Els Rolling, la Marilyn i el Concili Vaticà II. Q. Cervera

09 L’Església que no volem. Fòrum Alsina

RECEPTES PER ANAR CANVIANT10 Crema de rovellons. T. Jorge

10 Ara que serem independents. S. Clarós

Amb entitat i experiència

11 Mas Franch. M. Clapés

a peu

12 En terres d’en Serrallonga, Sant Miquel de les Formigues. J. Pascual

13 Puntades

14 Per airejar el cervell

relleus

15 Guillem Pla: anem transformant a partir del nostre entorn. M. Moya

La fe de cada dia

16 L’esclat de l’octubre de 1962. J. lligadas

Page 3: L'Agulla, 081

3

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Defensar la independència de Catalunya és un tema és complex i té moltes possibles respostes, ja sigui des del vessant econòmic, social, identitari, sentimental, etc... La primera de les meves raons és pel dret que crec que té tota persona i tot poble a ésser, a portar a terme el seu pro-jecte personal i comunitari d’una forma lliure i responsable. No hi ha ningú que si li preguntes, digui que no està a favor dels Drets Hu-mans, aquest és un concepte molt interioritzat per gairebé tothom –una altra cosa és el nivell de res-pecte que en fem- Però quan par-les dels Drets dels Pobles, la cosa ja no és tan clara, no se sap prou bé amb què identificar-ho, pot ser una causa indigenista, quelcom que té a veure amb la fam al món, o el dret que té tot estat a que se li respecti la seva sobirania. El que és cert és que poca gent relacio-na els Drets dels Pobles amb els Drets Humans, i que un poble no té per què identificar-se amb un estat, sinó que té més a veure amb una nació. Mentre un estat és una manera que els pobles i les nacions tenen de relacionar-se entre elles i de re-conèixer-se sobiranes, un poble o una nació és la unitat bàsica de la convivència entre persones que comparteixen una cultura, una llengua, una histò-ria, i especialment una voluntat de reconèixer-se com a tal. De tal manera que els Drets Humans de les persones que en formen part tenen continuïtat en la nació que han format. De fet hi ha nacions que estan distribuïdes per diferents estats, com és el cas de la nació catalana i la basca.

Des del moment que entenem aquest concepte de nació, tot hauria de resultar més fàcil. Si jo, nació catalana, tinc dignitat i sobirania natural, una de les primeres coses que he de poder fer és decidir com vull organitzar-me políticament. Si vull dispo-sar d’un estat propi amb el qual relacionar-me amb el món. Si vull estar integrat dins d’un estat pluri-nacional on ens reconeguem recíprocament com a nacions les que en formem part. Si vull fusionar la meva nació amb una altra i així esdevenir-ne una única nació-estat, si vull una relació federal o con-

federal, etc. D’això, la comunitat internacional en diu el Dret a l’Autodeterminació.

Fins ara no hem parlat d’independència perquè no hi ha una relació automàtica entre dret a decidir o autodeterminació i independència. Aquesta no

deixa de ser, en tot cas, una con-seqüència del dret a decidir, si el poble escull democràticament que vol crear un estat propi. I en aquest moment és quan enllaço amb la segona de les meves ra-ons pel que he fet una opció per la independència.

Vull un país on les seves lleis siguin justes i equitatives per a tothom. Un país que cregui en la redistribució de la riquesa i en la solidaritat. Un país que ajudi a la plenitud humana de les persones i no deixi fora de joc als qui tenen menys de tot, recursos, capaci-tats, salut, joventut, etc. Un país sensible amb l’entorn, el món i l’univers, que cerqui l’equilibri

entre el benestar material i el benestar ecològic, que es senti responsable del món que deixarà a les generacions futures. Un país que treballi per la cultura en totes les seves expressions. Que tingui com a bandera els valors del diàleg, el pacifisme, l’esforç i la col·laboració i solidaritat amb el món, començant pels seus veïns. Vull un país que impul-si a les persones a descobrir la seva dimensió espi-ritual, perquè aquest és l’únic camí per superar els egoismes personals i col·lectius. I tinc per cert que aquest país que vull no el podré assolir dins d’Es-panya, perquè som dues nacions que hem crescut a partir de valors diferents, que ara no tinc espai per explicar, però el cert és que tenim una cosmovisió diametralment oposada, i això no voldria pas ser un judici de valor.

Decidir què volem ser, és un dret. Construir un país millor pel futur, és una obligació, i crec ho-nestament que ja n’hi ha prou de dir que no som el què volem ser per culpa d’un altre. Ara podem, si volem.

Josep Torrens és membre fundador d’Església Plural

Independència, Nació i Justícia SocialJosep Torrens

Page 4: L'Agulla, 081

4

La por que la visceralitat nacio-nalista domini les nostres vides, amb potència, irracionalitat i ar-rogància.

La por que els mitjans de comu-nicació i els estirabots naciona-listes de signe espanyolista i de signe catalanista em canviïn la percepció amable de molts es-panyols, que també formen part de la meva identitat i que sento i vull propers. I que ni són del PP ni de la Conferència Episcopal.

La por que ens manipulin la nos-tra història, uns i altres, més del que ja ho està.

La por que tots plegats acabem refugiant-nos en la demagògia abandonant la complexitat de les coses.

La por que tot allò en què he po-sat l’ànima amb voluntat cohesi-onadora salti pels aires perquè l’ambient s’enrareixi fins a fer impossible la convivència.

La por que els temes socials, en plena crisi, quedin ofegats sota les banderes en benefici dels de sempre, d’aquí i d’allà.

La por que els treballadors aca-bem barallant-nos com a gats al partit, al sindicat, al veïnat, mentre la màquina sense ànima del mercat ens fa perdre bous i esquelles sense esma per respon-dre.

La por que el meu partit (ICV), on ja tenim per costum escin-dir-nos plens d’entusiasme, torni a fer-ho.

La por que els corruptes, com sempre, continuïn amagant els seus delictes sota la bandera.

La por que ens fem cada dia una mica més insolidaris.

La por que la cultura catalana esdevingui excloent amb la gent d’altres parles i altres orígens

com ja fa temps que va passant.

La por que el nacionalisme no s’ocupi de la cultura catalana, sinó, com fins ara, només de po-sar-la a l’aparador.

La por que el sentiment indepen-dentista i nacionalista no es cana-litzi cap a un projecte polític sòlid i amb capacitat de consens. L’ex-periència de l’Estatut no va anar gens acompanyada d’unitat,al contrari.

La por que davant la provable duresa de la confrontació amb Espanya, la gent quedi molt més decebuda del que ja està, perquè la il·lusió és gran, però no sé si l’assumpció de riscos també ho és.

La por al feixisme espanyol i ca-talà, a la xenofòbia i a les reacci-ons violentes.

La por que la independència res-pecte a Espanya no contempli en absolut la independència respec-te als mercats i ens convertim en un casino més.

La por que un divorci forçat d’Espanya comporti una pèrdua definitiva de drets socials (els fons de la Seguretat Social, les caixes...). Espanya amb o sen-se independència sempre és un bon pretext i en qualsevol cas si algú s’ha d’empobrir no seran les classes benestants.

La por que els que estimem la cul-tura que es fa a Catalunya però que no som independentistes ni nacionalistes acabem rebent de totes bandes (com els va passar, a la guerra civil, als republicans cristians).

I la por que a les Esglésies canvi-em l’Evangeli per la pàtria.

Entenc que tots els pobles tenen dret a expressar la seva volun-tat de sobirania. Però a mi ni m’agrada ni em sembla oportú

Pors davant l’independentismeMercè Solé

ni em fa feliç.

Amb o sense independència, crec que cal continuar lluitant sense defugir conflictes per co-ses que, al meu parer, són molt valuoses:

• Perquè el català pugui desen-volupar-se plenament en un context de diversitat cultural.

• Perquè Catalunya i la resta d’autonomies encaixin de ma-nera més satisfactòria per a tothom en el context espanyol i europeu.

• Perquè Europa deixi d’estar se-grestada per l’economicisme.

• Per no perdre el sentit autocrí-tic ni el pluralisme.

• Per arribar a una societat més igualitària sense discriminaci-ons de cap mena.

• Per una política transparent i participada, amb la imprescin-dible transformació dels par-tits i de les institucions

• Perquè l’art i la cultura estiguin a l’abast de tothom.

• Per garantir els drets laborals, educatius, sanitaris, socials.

• Per conservar l’entorn natural

• Per desenvolupar una econo-mia productiva, sostenible, au-tònoma i raonable

• Per permetre als joves accedir a feines dignes.

• Per reduir el consum de tonte-ries i especialment de tonteries tecnològiques.

• Per promoure la solidaritat i la pau entre els pobles

... I per tantes altres coses

Mercè Solé és militant d’ACO

Page 5: L'Agulla, 081

5

S’ha argumentat, en defensa del projecte Eurovegas i de la seva versió light Barcelona World, que aquestes inversions creen ri-quesa i llocs de treball i que no hem de ser primmirats perquè tota inversió és benvinguda en temps de crisi. Ho han dit alts dirigents de l’Estat a Madrid i també a Catalunya -en això han coincidit nacionalistes espanyols i catalans- fet que és molt preo-cupant perquè rebel·la una gran ignorància o bé intenció de con-fondre.

L’economia de casino, per ano-menar d’alguna forma les inver-sions especulatives, emergeix quan hi ha un canvi de para-digma productiu –la crisi actu-al- que fa que el capital busqui refugi en la realització de nego-cis immediatistes a l’espera de que creixi la confiança en noves empreses tecnològiques, consoli-dant el nou model productiu. Per dir-ho de forma més entenedora, el senyors Sands i Bañuelos, pos-seïdors de dos grans fortunes, inverteixen en casinos i parcs temàtics perquè no veuen enca-ra com a valors segurs les acci-ons d’empreses transnacionals de l‘automoció que no produei-xen encara massivament models elèctrics en comptes del conven-cional cotxe de combustió inter-na. Ni veuen del tot clar com les renovables poden ja substituir les nuclears, perquè els governs no s’ho acaben de creure. Ni tampoc creuen prou en les mo-dernes biofactories i biorefineri-es per la producció de materials, de fàrmacs, etc. Els capitalistes són molt covards, i sovint molt ignorants. I alguns governants com els nostres, encara més.

No ha de sorprendre que capitals especulatius busquin invertir en

llocs d’oportunitat en moments de crisi. El que ens hauria de sor-prendre, si no fos perquè ja els coneixem, és que aquests gover-nants a Madrid i també a Barce-lona, amb el suport d’entitats com La Caixa, es disputin aquestes in-versions abraçant la palanca de l’economia terciària, el turisme, el joc, la diversió i el diner fàcil amb l’excusa que serveix de reclam de capitals estrangers en comptes de bolcar-se en els programes de canvi de model productiu amb inversions públiques i privades a l’empresa productiva. Estem encara pagant les conseqüències d’haver generat una bombolla immobiliària, i ja comencem a pensar en alimentar-ne una altra: la turistico-recreativa.

Estem assistint a un gran desori. Mentre tots els indicis racionals aconsellen invertir en l’economia productiva, la Generalitat pre-senta Barcelona World com la més gran expectativa inversora. Da-vant de la manca de política in-dustrial, a Espanya i a Catalunya encara es vol fer creure que els casinos i el turisme ens apuntala-ran. Alguna cosa no encaixa. Hi ha alguna veritat inconfessable que es pot endevinar només que fem memòria. Els projectes com Eurovegas i semblants serveixen sobretot per finançar partits po-lítics i per omplir les butxaques de polítics corruptes. Fixem-nos en el cas de Diagonal Mar:

Diagonal Mar, un mal pre-cedentL’aventura dels casinos i dels parcs d’entreteniment té alguna semblança amb el complex ur-banístic Diagonal Mar projectat, prop de la desembocadura del Besòs després dels Jocs Olímpics del 92, quan la ciutat es troba-va ofegada per la forta hipote-ca econòmica dels Jocs i el país travessava una depressió econò-mica que tocaria fons l’any 93. L’inversor també era americà, la Corporació financera Kemper Co. de Chicago, a través de la seva immobiliària Kepro. El soci local necessari va instrumentar la societat Diagonal Mar, dar-rera de la qual hi havia la con-versió de Macosa, una empresa industrial en crisi i carregada de deutes, en una promotora im-mobiliària. Els actius industrials de Macosa es van transferir al consorci GEC-Alsthom i el solar que ocupava l’antiga fàbrica es convertiria en una urbanització de luxe. Els ex-directius de Ma-cosa Eduardo Santos i Federico Albinyana, al front de l’operació, van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes per la venda dels solars de Macosa. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pas-cual Estivill, junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal, van ordir una trama per extorsionar presump-tes delinqüents a qui estalviarien

No és hora de casinos ni de jocs temàtics

Page 6: L'Agulla, 081

6

la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també a la presó.

L’hispanotexà, president de la promotora Kepro, que es feia dir John Rosillo, es va encarregar el 1990 de la compra dels terrenys de l’antiga Macosa on s’edificaria el gran complex de DM. El 2002, el Tribunal Suprem va condem-nar Rosillo a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 mi-lions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys. Aquell ric empresari feia negocis amb el vist-i-plau de la Generalitat i de l’Ajuntament. En ser condemnat pel frau de Diagonal Mar, va de-nunciar l’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas, que el va intentar extorquir demanant-li 50 mili-ons de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro promotora de DM. A l’exinspec-tor Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó, que no va com-plir perquè va fugir a Cuba. I a la Delegació d’Hisenda de Bar-celona es va destapar una trama corrupta que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immo-biliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (l’expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3. Les mali-fetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt la imaginació

més pertorbada: John Rosillo, que va morir finalment el 2007 a Panamà, fugit de la justícia espa-nyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, va inter-posar, junt als seus socis els ger-mans Saenger, una societat pan-talla Profimar per comprar els solars de Macosa on tenien pen-sat edificar DM. Van col·locar al capdavant una persona amb disminució mental a qui van in-tentar matar després de l’opera-ció. Rosillo encara va ser acusat i condemnat ja entrat el nou segle per un homicidi involuntari en atropellar una persona mentre conduïa en estat d’embriaguesa el seu flamant Bentley.

Però les coses no van trigar gai-re temps a torçar-se perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, no disposava de tot el capital i ne-cessitava crèdits. Kepro va fer suspensió de pagaments el 1995. Llavors va arribar un altre in-versor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar no-vament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pi-sos i menys oficines. Es va refer el projecte donant entrada a la immobiliària Habitat. Els interes-sos especulatius de propietaris, compradors, intermediaris, etcè-tera, van dominar per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar,

tal com venien advertint llavors els “crítics”, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pit-jor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels in-versors texans va tirar endavant amb el vist-i-plau d’un Ajunta-ment agenollat que va requali-ficar els terrenys, una part dels quals era propietat del Holding Olímpic, per tant públics; no va reclamar al promotor ni un sol pis de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat; i va per-metre construir pisos de luxe a l’interior d’un parc públic. Tot facilitats!

Aventures com Diagonal Mar, Les Vegas Sands o Barcelona World no tenen res a veure amb la creació de llocs de treball ni amb cap recuperació econòmi-ca sinó més aviat, com acaben demostrant els fets al cap del temps, es tracta d’operacions de blanqueig de diner, de finan-çament de partits polítics i de corrupció. Malauradament, per comptes d’invertir i posar faci-litats per impulsar les empreses industrials pròpies i crear eco-nomia productiva, se solen apro-fitar moments de defalliment i desconcert per realitzar negocis especulatius de curt termini que acaben deixant les coses encara pitjor. Un preu que acabarem pagant entre tots.

Salvador Clarós és sindicalista

Canvis en la redaCCió de l’agullaEls qui sou observadors, ja us deveu haver fixat que des de fa un parell de números comptem amb dues per-sones més en el grup promotor de l’Agulla: l’Albert Farriol i la Marta Moya, que s’ocupa d’una nova secció: “Relleus”, en la qual entrevistarà joves compromesos en diversos àmbits. Per allò dels relleus generacionals i per allò, també, de passar el testimoni, i, encara, perquè cal posar en relleu tot allò de bo, generós, imagi-natiu, alternatiu que es du a terme a prop nostre.

I encara n’hi ha un altre, de canvi: a partir d’aquest número, la coordinadora de la revista passa a ser la Maria-Josep Hernàndez, periodista que ja coneixeu per la seva intensa col·laboració amb l’Agulla. En Josep Lligadas, després de setze anys de fer aquesta funció ens ha demanat poder descansar una mica. Des d’aquí volem agrair-li la seva constant, fidel, generosa tasca al llarg de tots aquests anys, però no l’acomiadem perquè continua a la redacció i reprendrà la secció “La fe de cada dia”. Doncs ja ho veieu, continuarem treballant amb moltes ganes!

Page 7: L'Agulla, 081

7

que s’estimen. No fem res més que expres-sar la nostra estima, compartir la nostra fe, expressar els nostres desigs de bona voluntat...

No, no us equivoqueu: no estem celebrant cap sagrament de l’es-

glésia que no ens deixa fer. Estem celebrant estimació i fe, família i

amics, unió i compartir....al voltant de Jesús (“allà on hi ha dos o tres re-

units en el meu nom, allà hi sóc jo”), i érem més de tres, us ho asseguro.

Vaig acabar llegint la lletra de la cançó que es va fer servir en una trobada de ca-

tequesi aquest curs del bisbat de Girona, que diu així:

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Volen viure junts, fer una vida en comú, viure al mateix sostre.

Això és el que passa: en Pau i en Jordi s’estimen. Prou que les seves mares i pares han hagut de fer el procés d’acceptació d’aques-ta realitat. I com estimen els seus fills! Jo tampoc no he pas d’explicar el procés que he hagut de fer amb persones properes a mi -amics, co-neguts i estimats-, que també s’han sentit alliberats quan han fet el pas de dir-ho i viure-ho amb tota la normalitat que han pogut.

En Pau i en Jordi tenen, a més, fe. Com la que tinc jo i pots tenir tu. Se senten seguidors en Je-sús, creients, i han viscut aquesta fe dins la nos-tra església, un d’ells fa temps que el conec. Feien grup i s’ajudaven a viure-la. S’havien allunyat, com molts, d’aquesta nostra església perquè no els deixava espai, ni pensament, ni conducta lliure ni coherència.

S’han fet grans. Han trobat parella, la seva. La que s’estimen, amb la que volen fer projecte comú. Ho regularitzen perquè troben una societat que els re-coneix. Volen també, dirigir-se a Déu i donar gràci-es de la seva estimació que viuran juntament amb la família i els amics. L’Església però, no els dóna cap dret, cap sagrament ni cap forat on poder diri-gir-se a Déu. Busquen un espai i algú que els parli de Déu, que sigui una referència. Em coneixen, em demanen fer una pregària d’acció de gràcies. En parlem. Conec la parella de l’altre, conec la seva fe profunda, conec alguns amics, em fan conèixer la família... Davant d’aquestes ganes de posar-se davant Déu i donar gràcies, amb cants, joia de la família i amics, els ofereixo l’espai que els puc pro-porcionar, i jo també participar-hi. Quan preparem la pregària, “veig tanta fe” (com deia Jesús) que els ofereixo convertir aquella pregària en una eucaris-tia, ben preparada i participada per tots.

Ens trobem en la celebració. Pares i mares, amics i amigues, família i alguna mare que tampoc hagués pensat res de semblant per als seus fills, però que una vegada acceptat són tan felices que només pot ser motiu de donar gràcies. Al voltant d’una tau-leta petita, amb el pa i vi, i al voltant, les persones

S’estimenRamon Masachs

JESÚS T’ESTIMA

Deixa’t estimar per Jesucrist. Seràs lliure.Ell t’estima tal i com tu ets. Seràs jove.Ell t’accepta sempre. Et coneix molt bé.Deixa’t estimar per Jesucrist.Cerca amb alegria Jesucrist. Seràs lliure.Ell t’espera des de fa molts anys. Seràs jove.Ell no et classifica. Mai no et jutjarà.Cerca amb alegria Jesucrist.

PERQUÈ JESÚS T’ESTIMA.JESÚS CONFIAQUE SERÀS CAPAÇD’ESTIMAR COM ELL. (x3)

Fes conscient que Ell ha ressuscitat. Seràs lliure.Fes conscient que sempre és vora teu. Seràs jove.T’ha donat la vida. Ha mort a la creu.Fes conscient que Ell ha ressuscitat.Cal que tu esdevinguis Jesucrist. Seràs lliure.Cal que estimis tots els teus germans. Seràs jove.Fes-ho amb senzillesa i amb humilitat.Cal que tu esdevinguis Jesucrist.

Ramon Masachs és capellà a la Parròquia de Poblenou (Pineda de Mar)

Page 8: L'Agulla, 081

8

L’octubre del 1962 els Ro-lling Stones fan la seva primera actuació en públic i s’inicia, el dia 11, el Con-cili Vaticà II a Roma. El 5 d’agost, també del 1962, es va suïcidar (o la van assas-sinar) Marilyn Monroe. La cronologia uneix curiosa-ment aquests tres fets ara fa 50 anys. Ens trobem al principi dels “mítics” anys seixanta, quan la meva ge-neració inicia l’adolescèn-cia. Què hi ha en comú en aquesta triple efemèride, a part de coincidir amb l’ex-plosió vital, optimista i jove de la dècada dels seixanta?

Els Rolling i la Marilyn representen l’eclosió d’una espontaneïtat, d’una nova estètica i sensualitat que tipificarà aquells anys, i són algunes de les icones significatives de la nostra joventut.

El Concili representà pels catòlics i per tota la huma-nitat, una frescor, una obertura, una espontaneïtat, una posada al dia de l’església, amb unes potenciali-tats creatives que van satisfer les esperances de mol-ta gent i van estimular canvis tant a l’església com a la societat. En especial, al nostre país va comportar una deslegitimació del franquisme i del nacionalca-tolicisme, una legitimació dels grups catòlics crítics i un procés accelerat de solidaritat de moviments, convents i parròquies amb l’oposició clandestina antifranquista. A més, l’apropament de catòlics amb sectors d’ideologia marxista o anarquista va pos-sibilitar una complementarietat fecunda, en quant molts dels joves cristians van ser socialitzats en l’acció sociopolítica contra la dictadura. Així, edu-cats en l’acció, van ser acollits pels diversos partits i sindicats, que d’aquesta manera van augmentar els seus militants, i van aportar processos necessa-ris per la transició democràtica i nacional catalana. Possiblement molts d’aquests, llavors joves, havíem vist les pel·lícules de la Marilyn i escoltat la musica dels Rolling (i altres als Beatles).

Els Rolling tenen la peça musical Satisfaction, molt coneguda per la nostra generació. Podríem dir que expressava la revolta i la satisfacció d’una generació que volia viure en llibertat. L’altra cara de la moneda de l’època és el suïcidi (o assassinat) de la Marilyn

Els Rolling, la Marilyn i el Concili Vaticà II

Quim Cervera

que ens fa de mirall i anticipació per desco-brir-nos la part fosca: el món de la droga (en què els Rolling també hi van entrar) que va produir la desfeta de bona part de la nostra generació i de generacions futures. Amb tot, no es poden oblidar les escenes de gran vitalitat d’aquesta dona, genial, en el seu fer i en la seva bellesa.

El Vaticà II va mostrar també la seva genialitat i la seva bellesa, mal-grat fos convocat per un home gran, però bo,

savi, prudent, intuïtiu i viu, com fou Joan XXIII. Ara bé, ens podem preguntar si estem satisfets del recor-regut de l’església fins ara. Podríem cantar la cançó dels Rolling, Satisfaction, aplicada a l’església? En què l’església s’ha “drogat” per no desenvolupar la creativitat disparada en el Concili? Per què s’ha dei-xat portar per la por a les innovacions, percebudes com a caos i com a infidelitats, i no s’ha deixat sedu-ir per la confiança en el futur que s’obria, nou i evan-gèlic? Per què ha arribat a prendre tants barbitúrics com la Marilyn, sentint-se potser sola, abandonada i amb por de ser marginada, perquè encara confia-va massa en els poderosos d’aquest món? L’Església s’ha vist vella davant la societat nova i jove, i no ha sabut respondre als nous reptes amb alçada. Alguns sectors eclesials ho han intentat, i s’han vist dece-buts, pel recalcitrant integrisme que s’ha fet senyor de l’aparell directiu eclesial.

Els Rolling Stones i la Marilyn Monroe també re-presenten un trencament amb totes les repressions, sobretot sexuals, mentre que l’església s’ha encer-clat massa en les prohibicions sexuals i no ha trobat la forma d’expressar el valor del plaer de l’amor, i l’apropament al Déu-Amor de tota parella que s’es-tima i segueix l’obra de Déu creant vida.

Els Rolling perduren i han anat agregant noves ge-neracions al seu rock and roll. Ens podem pregun-tar: el Concili Vaticà II perdura? Ha agregat noves generacions, quan molts joves s’han desafectat de l’església? Moltes actituds i activitats de l’església són avui vigents gràcies al Concili, altres estan la-

Page 9: L'Agulla, 081

9

tents (no sabem si ressuscitaran), en altres s’ha anat enrere, i altres estan per inaugurar.

Aquestes icones dels anys seixanta són pel nostre imaginari col·lectiu signes universals de llibertat, de canvi, de revolució i d’esperança. En elles hi podem trobar, com en totes les dimensions bondadoses de tota obra humana, la veu i les crides del Déu del Se-nyor. Procurem seguir cantant Satisfaction (els Ro-lling, ja setantons, la segueixen cantant), a veure si

trobem de nou les arrels evangèliques de la confian-ça que mata tota por, a veure si ens entronquem de nou amb la vitalitat i anhel de llibertat dels seixanta, amb l’esplendor de la bellesa i no ens deixem por-tar per les “sirenes” de les alienacions inhumanes del diner, del poder i de la fama. El Concili Vaticà II ha de seguir cantant-me, encara que amb melodi-es ajustades a la gran revolució global i tecnològica que vivim.

Quim Cervera és sociòleg i capellà

L’Església que no volem

Amb motiu del tracte que han rebut del bisbat aquest estiu Mn. Ignasi Forcano i Isern i la seva comunitat parroquial, fem pú-blica aquesta reflexió. Sempre hem volgut i desitjat una esglé-sia oberta, dialogant, acollido-ra i participativa. Una Església que accepti el pluralisme, que de cap manera és enemic de la unitat. Estem fermament con-vençuts que la diversitat ens en-riqueix. Creiem, per tant, que el tracte que han rebut l’Ignasi i la comunitatde Sant Pau no ajuda gens a construir aquesta Església promoguda pel Concili del bon Papa Joan XXIII.

És clar que, des del poder ecle-siàstic, com passa també a la so-cietat civil, es pretén imposar la submissió i la uniformitat, a fi que imperi el pensament únic. La jubilació de l’Ignasi és un gest indiscutible d’aquest autoritaris-me intolerant. En el desè aniver-sari del Fòrum vàrem dir que “la veritat només esdevé viva i real quan s’aconsegueix convertir les divergències en complementa-rietats”. La línia conservadora d’avui tendeix, al contrari, a con-vertir-les en enfrontaments i a

fer callar qualse-vol dissidència.

En aquests mo-ments, el tarannà del nostre bisbat és calcat sobre el de la jerarquia eclesiàstica en general. Es fan callar els teòlegs que ajuden a pensar, es fan callar grups reli-giosos que suggereixen una altra manera de viure l’Església, es posen bisbes contra la voluntat de les comunitats, com passa al país basc, o es relleven bisbes de tendència progressista sense cap consulta ni diàleg previ, com és el cas del bisbe Joan Godayol, salesià, d’Ayaviri (Perú), que es va trobar substituït per un bisbe molt conservador, sense cap in-formació que ho justifiqués.

Que quedi ben clar que si discu-tim o denunciem aquests fets és perquè volem una altra forma i un altre fons d’Església. En el cas de l’Ignasi, no s’ha consultat ni el Consell parroquial i, si no es té en compte la comunitat cristi-ana, quina idea tenim del Poble de Déu, que va definir tan encer-

tadament el Concili Vaticà II? On és la corresponsabilitat?

Som dels indignats amb tot el que ha passat a Girona aquest estiu amb els nomenaments. Donem suport total a l’Ignasi, a la seva comunitat i a tots els col·lectius: Fòrum Joan Alsina, Barris, Comunitats Cristianes, Xarxa Cristiana, Àkan, i entitats del veïnat, que hi trobaven aco-llida i reconeixement. La decisió del Bisbat suposa no solament l’allunyament de l’Ignasi sinó la total desatenció al Consell Parro-quial, la negació de la correspon-sabilitat dels laics i l’exclusió de molts grups singulars del si de la comunitat parroquial.

Fòrum Joan Alsina, de capellans del Bisbat de Girona

Mn. Ignasi Forcano en la celebració de comiat de la seva parròquia. Foto: Aniol Resclosa

El Fòrum Joan Alsina, de capellans del Bisbat de Girona, ha emès un comunicat arran de la jubilació del fins ara rector de la parròquia de Sant Pau de Girona, Ignasi Forcano, de 75 anys. Ell mateix i la comunitat parroquial de Sant Pau havien defensat la seva continuïtat. Aquest és l’escrit del Fòrum Alsina.

Page 10: L'Agulla, 081

10

Crema de rovellonsTere Jorge

Els rovellons són els reis dels bolets, una de les es-pècies més conegudes a Catalunya. Hi ha qui prefe-reix altres espècies, però quan es parla d’anar a bus-car bolets, la gran majoria de persones es refereix als rovellons, aquests preuats bolets de color rosat que s’amaguen entre la pinassa. Els més experts són capaços de trobar rovellons a la primavera i a principi d’estiu, però l’època durant la qual són més abundants és a partir de setembre i fins ben entrat el novembre. Els qui coneixen bé la muntanya, di-uen que cal comptar tres setmanes des de la primera pluja estival de més de 40 litres. Si ens hem de refi-ar d’aquesta dada, després de l’estiu que hem patit, i si la memòria no em traeix, engeguem el compte enrere a partir del passat 29 de setembre (Sant Mi-quel). Això ens dóna una collita més aviat tardana (ja veurem).

La recepta que us proposo avui és una mica de “re-tallada” i molt adequada a l’època de crisi que tra-vessem. Com es tracta d’una crema, podem utilitzar trossos de rovellons que sempre es vénen a millor preu, i mentre siguin sans, no cal que siguin bonics.

Ingredients: 1 kg de rovellons; 1 litre de brou de carn; 1 ceba; 1 porro; 1 pastanaga; Picatos-tes; Pernil salat tallat molt petit; oli, sal i pebre

Elaboració: Posem els rovellons en una paella amb una mica d’oli, deixem que treguin l’aigua i que se la tornin a beure i els reservem. Podem apartar uns quants trossos per posar-los per sobre la crema a l’hora de servir-la.

En una cassola sofregim les verdures tallades petites, quan estiguin hi afegim els rovellons i el brou i ho deixem coure uns 20 minuts.

Rectifiquem de sal i pebre i ho passem per la batedora i el xinès. És convenient servir-la ben calenta amb uns quans trossos petits de rove-llons per sobre, trossets de pa torrat o fregit i el pernil salat tallat molt petit i saltejat breument a la paella.

Nota: aquesta recepta la podeu fer amb altres tipus de bolets, segons el vostre gust i la vostra butxaca.

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Ara que serem independents…

Salvador Clarós

i lliures, com vaig sentir dir no fa gaire a un home que prenia la paraula en un acte públic, i que, encara que no venia a tomb, va deixar anar la proclama mentre amorosia el rostre i la mirada se li perdia a l’infinit. Em vaig preguntar: què té a veure la llibertat amb la independència? És que un home atrapat per sempre en una cadira de rodes no serà mai lliure? Vull creure que si bé hi ha dependències que empresonen, la in-dependència no és garantia suficient de llibertat.

Catalunya té una mala relació d’encaix a l’Estat espa-nyol, sense cap mena de dubte, de la que els ciutadans ja han manifestat que se’n volen deslliurar. Molt ben fet! Pot passar, i de fet així és, que no sigui l’espanyola la única dependència que s’interposa a la nostra lli-bertat. Depenem de la Unió Europea, que condiciona també la sobirania econòmica i nacional: la depen-dència Europea, en canvi, és ben vista per ara, a jutjar pels comentaris que ha aixecat la possibilitat de ser-ne expulsats en cas de consumar la secessió. Caldrà veu-re, però, si les draconianes condicions d’un eventual i proper rescat canviaran o no aquesta percepció. Hi ha també una dependència dels “mercats” tant pel que fa al deute que hem acumulat com a país, que ens empresona, com pel que fa a la tirania del capital internacional que vol imposar-se per sobre del poder democràtic. Un país petit i molt endeutat com el nos-tre, amb unes infraestructures avui per avui en el seu conjunt insostenibles, i amb un desgavell econòmic (indústria en recessió, i negocis especulatius a l’alça) és un país dependent del finançament, dependent de recursos externs i de mercats exteriors. Depenem tant del petroli com del turisme, igual que els nostres veïns espanyols depenen de la nostra energia nuclear.

Un món interdependent, que fa que un dels principals reptes de la humanitat, el canvi climàtic, sigui inabor-dable des de cap lloc en concret ni des de ningú en particular... En un racó del planeta on no hi ha alter-nativa de subministrament si no és gestionant enor-mes xarxes elèctriques o infraestructures hídriques, l’únic camí que mena a la llibertat és negociar les nos-tres dependències. En aquest sentit la independència no pot ser mai una fugida sinó un pacte. Els sindica-listes saben que el cop de porta no tanca mai res. I que evitar o esquivar el problema únicament en retarda la seva aparició. Ens agradi o no per ser lliures estem condemnats a negociar i posar-nos d’acord.

Page 11: L'Agulla, 081

11

Ja fa tres anys, durant els campaments d’es-tiu que vaig fer amb el cau, vaig anar a pa-rar al Mas Franch, una masia situada a la Garrotxa, concretament als afores de Sant Feliu de Pallerols. En aquest Mas hi viuen una parella amb un fill que al llarg de l’any comparteixen els seus espais amb tota mena de voluntaris que participen dels seus projectes.

El projecte que proposen és de caire social i eco-lògic, d’una forma autogestionada, oberta al món al qual pertanyem, cap al decreixement, i sense cap ànim de lucre. Ofereixen una llar o acampar al terreny d’acampada a canvi d’ajudar i compar-tir un dels projectes o activitats que ells et propo-sen, en els quals sovint participen gent d’arreu del món. Volen ser un centre on es puguin investigar i practicar noves i diferents tècniques constructives, energètiques, agrícoles, educatives... buscant sem-pre la màxima raó social, el mínim impacte amb el medi i l’eficiència més alta.

Viuen d’allò que els proporciona la natura, reuti-litzant materials, combinant elements naturals i aprofitant els espais i formes creades per la natura que els envolta. Disposen d’un gran hort on cullen aquells aliments necessaris per menjar i que reuti-litzen per tal d’aprofitar totes i cadascuna de les so-bres per fer-ne adob. Han creat una bassa natural on a l’estiu pots refrescar-te i imaginar-te que per un moment et submergeixes a les aigües d’un riu natural.

Concretament, jo hi vaig estar una setmana. Vam acampar en un terreny a prop del Mas i a canvi, vam estar cada matí col·laborant en la construcció d’una casa elaborada a partir de productes i ma-terials tots naturals. Sembla mentida que això pu-gui existir, que combinant materials puguem arri-bar-nos a construir la nostra llar. Vam treballar de valent, fent la “massa”, pujant parets dia a dia, a poc a poc. Era un procés lent, calia tenir paciència, treballar en equip i organitzar-se.

En una setmana vam aprendre altres maneres de viure, perspectives noves sobre una mateixa reali-tat que fins llavors desconeixíem. Vam aprendre a viure amb menys i de manera més ecològica. No és més difícil, simplement cal plantejar-s’ho i pensar què cal fer per viure de l’autogestió, de tots aquells productes que et pot proporcionar la natura. Per-

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Mas FranchMaria Clapés

sonalment vaig aprendre que totes les coses amaguen una explicació, un per què a partir

del qual es duen a terme. Per altra banda, l’esforç, el cansament i les hores em van portar a reflexionar sobre la balança de temps invertit en l’elaboració d’una cosa i del valor i importància que després en donem, que es desequilibra totalment.

En aquests temps de crisi i de reflexió ens qüestio-nem si realment hi ha l’alternativa a la situació ac-tual, i si és així, quina és. Segurament aquesta n’és una. Vivim en un món on el capitalisme i els diners ens enceguen i ens fan oblidar el valor de les coses. Oblidem els recursos que la natura ens ofereix, de la seva presència, oblidem els valors, l’esforç i el temps que s’exerceix creant-les. En aquest sentit, cal tenir fe i creure en l’alternativa. Cal ser valents i assimilar la situació. A dia d’avui, encara em sor-prèn la dedicació, constància i eficàcia envers el treball que fan dia a dia. Són constructors de petits projectes i grans resultats. A poc a poc i de manera col·lectiva van construint nous recursos, nous pro-jectes que els fan evolucionar.

Ens cal viure noves experiències que ens facin veu-re que hi ha alternativa, que podem viure reduint les nostres necessitats i aprofitant aquells recursos que ens ofereix el medi natural.

Mas Franch. Veïnat de St Miquel de Pineda, 8. 17174 Sant Feliu de Pallerols,

La Garrotxa,Girona. Tel. 972444345 Mòbil 626831714.

[email protected]

Page 12: L'Agulla, 081

12

Avui pujarem a Sant Mi-quel de les Formigues,

el punt més alt de les Guilleries, aquesta “subcomarca natu-ral muntanyosa molt

accidentada i densa de vegetació, situada en-

tre la Selva i la Pla-na de Vic i que té per principal po-blació Sant Hilari Sacalm” (DCVB).

En aquest cim, 1.204 m, en una estreta carena de blocs de granit, hi ha les restes gairebé invisibles de la capella de Sant Miquel del castell de Solterra (s. x-xv), i una creu amb tres formigues de forja al peu, ben bé de 30 cm cadascuna.

A Sant Hilari val la pena que passeu per l’oficina de turisme i recolliu la informació abundant que ofereixen sobre la vila i el seu entorn. Hi ha un munt de passejades a llocs d’inte-rès, fonts i rieres, una de les quals és la que us convidem a fer avui.

El punt de partida de la pujada a peu és la font dels Abeuradors, a uns 7 km de Sant Hilari, en un revolt molt pronunciat de la pista que va de Sant Hilari a Santa Creu d’Horta i el Sobirà, pista coneguda també com la carretera de Villavecchia, perquè uns centenars de metres abans d’ar-ribar a la font hi ha el trencall que porta a “el casal o castell de Villa-vecchia, prop del mas Joanuix, a 920 m d’altitud, obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia del 1893... Té l’aparença d’un castell d’època romànti-ca; conté mobles, quadres i tapisseries de mèrit, i és envoltat d’un frondós parc, on el 2 de setembre de 1898 tingué lloc una famosa entrevista entre Jacint Verdaguer i el bisbe Morgades” (GEC) –són els mo-ments més forts de l’enfrontament que mantingue-ren. Compte amb aquesta pista carretera, perquè hi circulen camions de gran tonatge.

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

En terres d’en Serrallonga, Sant Miquel de les Formigues

Josep Pascual

Arran de la pista i a tocar de la font dels Abeura-dors hi ha un pal vertical amb un plànol de la pas-sejada i una breu explicació de les característiques del recorregut: “Entre avets, alzines, roures, casta-nyers i faigs, la pujada al puig de Sant Miquel de Solterra (1.204 m), també anomenat Sant Miquel de les Formigues, permet gaudir d’una imponent vis-ta panoràmica sobre la Selva boscosa i la topogra-fia peculiar de les Guilleries, amb el teló de fons del Montseny, al sud, i les cingleres del Collsacabra, al nord”. I hi afegeixo del Puigsacalm i les parets de Tavertet i el Far.

No us dono gaires detalls del camí, que és ample –gairebé una pista– fins al tram final quan esdevé un corriolet, perquè està molt ben senyalitzat sobretot a les cruïlles de camins més definits. Estigueu al cas, doncs, de les indicacions que hi ha al llarg dels 4 km de l’ascensió, que es fa suau llevat d’alguns moments i del caminoi del quilòmetre final.

El camí transcorre per bosc, en què dominen els castanyers al comença-ment i els faigs al final, que de tant en tant tenen la companyia d’alguns pins, cirerers, alzines, roures i alguns freixes molt alts. En molts trams les falgueres destaquen en el sotabosc. Ja deveu pensar que amb aquesta mena de bosc la passe-jada serà molt diferent segons l’estació de l’any. Ara bé, fins i tot quan

l’arbrat està esplendorós de fulles, de tant en tant podrem gaudir de vistes molt belles quan el camí és més aeri o passa per espais més oberts.

Les guies de l’Editorial Alpina, Vall de Sau/Collsa-cabra i les dues de les Guilleries/Collsacabra (aquestes dins la col·lecció Els camins de l’Alba) us ajudaran a situar i a conèixer molt més la passejada d’avui i el seu entorn.

Josep Pascual

Page 13: L'Agulla, 081

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

D UES PRIMERES COMUNIONS. Avui, una nena ha estat molt contenta, ha es-trenat vestit llarg, blanc i fet a mida; ha recitat unes pregàries molt ben pensades

i ha fet la Primera Comunió. Sens dubte els pares n’han estat molt cofois i els familiars també. Però també n’hi ha hagut una altre, i aquesta amb festa més grossa allà dalt. En la nostra església un cor in-visible cantava l’Al·leluia més solemne que puguin cantar els àngels, perquè un noi-nen també feia la seva primera comunió, que serà seguida de mol-tes altres. Perquè per fi Jesús ha pogut abraçar el més innocent de tota la cleda, i més encara perquè aquella mare, que tenia clavada des de feia anys no una espina sinó un cactus d’espines grosses, ha pogut veure com el seu noi feia la primera comu-nió i ella mateixa li donava amb amor el pa. Un noi amb síndrome de Down, membre de la nostra comunitat i que comparteix des de fa molt temps la Celebració del diumenge amb nosaltres. Ell també ha fet la seva primera comunió, que li havia estat negada més d’una vegada per culpa de la seva ma-laltia, i que en la nostra comunitat l’ha pogut fer fi-nalment. Sí, avui en la nostra petita església els àn-gels i el mateix Jesús han fet festa grossa i solemne, la més gran potser de les primeres comunions en fa d’anys. Ni que només fos per la felicitat d’aques-ta mare es pot suportar els blasmes dels puristes i dels canònics, i dels fariseus i mestres de la llei d’avui dia. No sabeu com agraeixo formar part de la meva comunitat. Francesc Gimbernat

ELS BANQUERS I LA LLETERA DE LA FAULA. Si per culpa d’un error o d’una mala praxis, a un capità se li enfonsa el vaixell; a un arquitecte li cau una casa; a

un enginyer se li enfonsa un pont; a un metge se li mor un pacient o a un cuiner se li posen malalts els comensals... segons la Llei va a judici i pot aca-bar a la presó. És lògic, n’era responsable. I els ban-quers, no són responsables quan deixen els jubilats sense diners, els treballadors a l’atur? No se´ls ha de jutjar? Tan difícil és la seva feina? Veiem una faula clàssica: La jove lletera porta la llet al mercat i so-mia comprar-se una ovella, un ramat, fer formatges, comprar-se un vestit, anar a la fira i casar-se amb el príncep. S’entrebanca, cau i se li trenca el pot, i perd la llet, el ramat, el vestit... Havia calculat malament els riscos. I si fos un banquer? Segur que li pagaríem la llet, l’ovella, el ramat i fins i tot un príncep (en for-ma de jubilació). A què es deuen aquests privilegis? Ningú demana disculpes ni reconeix errors. Al con-trari. O serà que estan al servei (i estan protegits) de

ves a saber qui? Són superiors als metges, als engi-nyers, als capitans? La justícia ha de ser igual per a tots. O com deia el meu avi, que era d’Alcoi: o tots moros o tots cristians. Pau Hernández Prats.

D ONES ASSASSINADES. Una altra dona morta per la parella. I una altra... I una altra... Obvio, a posta, el possessiu “seva” davant del mot “parella”. I és que crec

que el gran problema ve d’aquí, dels possessius, interioritzats de forma natural per la societat arran d’una herència que els homes porten a l’ADN, fins i tot els que no tenen actituds masclistes. L’home viu una contradicció interna entre l’amor i el de-sig cap a la dona, i la por i la inseguretat davant d’aquesta. L’home adora, alhora que tem, la força i la tendresa de la dona. Aquesta contradicció mas-culina, en bona part dels casos, crec que és viscuda des d’un punt de vista constructiu. Però en alguns homes pot derivar en els comportaments primaris i criminals. Aquests assassinats es fan en el context d’una societat hipòcrita, plena de clixés masclistes. Només posaré dos exemples senzills en el nostre context social: si un home expressa el seu desig “és humà”; si una dona expressa el seu desig “és una puta”; si un home expressa els seus sentiments “és molt bonic”, si una dona expressa els seus senti-ments “és una bleda”. Així, anem pensant plegats, des dels exemples més senzills als més greus, els fets que acaben justificant, normalitzant i alimen-tant la cadena del masclisme a la societat, a la polí-tica i a les religions. Maria-Josep Hernàndez

E LS POLITICS NO HAN DE COBRAR? Dolores de Cospedal, secretària general del PP, parla de treure el sou als polí-tics. D’entrada, la gent podria dir: “Què

bé, que justa i encertada, què solidària, quin bon exemple!”. Però pensem-hi més enllà: si els polítics no tenen un sou, i no parlo de xifres astronòmiques ni de pensions vitalícies desmesurades, qui es po-drà dedicar a la política? Només aquells que viuen de renda, o propietaris de grans empreses i grans capitals, que poden dedicar-se a fer política sense preocupar-se d’alimentar i donar sostre a la famí-lia. I quina mena de política faran aquests? Sens dubte, no serà la mateixa política que defensarà per la societat un treballador o treballadora, una mare, un petit empresari autònom o un jove que ha de lluitar per tirar endavant i pagar-se els estudis. En fi, que la dreta va molt ben encaminada, ja sa-ben el que es fan. Maria Josep Hernàndez

Page 14: L'Agulla, 081

14

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Converses amb Teresa Forca-des. Eulàlia Tort. Edicions Dau

He tingut el goig de començar aquest octubre un curs de Teolo-gia sobre La Trinitat, de la mà de Teresa Forcades, i m’ha vingut al cap la primera vegada que vaig descobrir la lluminositat del seu pensament i la seva veu en pro d’una església renovada. Va ser l’any 2005: a la meva parròquia hi havia unes fotocòpies amb una entrevista que li feia Josep Lligadas a l’Agulla, revista que llavors jo no coneixia. Tant em va impactar el contingut de l’en-trevista i el fet que un mitjà s’in-teressés per una veu tan profè-tica i llavors poc coneguda, que no vaig restar de braços plegats. Vaig demanar l’original de la re-vista i, amb la butlleta de subs-cripció emplenada i en un sobre, vaig fer una nota oferint-me com a periodista i com a persona a col.laborar amb el mitjà en el que calgués. Tot l’equip ho recorda amb un somriure, i a mi, aquí em teniu, set anys després.

Parlar ara de Teresa Forcades és parlar ja d’algú molt cone-gut, i me n’alegro amb l’ànima perquè cal la seva veu. Però no

vull deixar de recomanar-vos aquest llibre com a imprescindi-ble, com a “lectura obligatòria” de qualsevol lector de l’Agulla. Són veritablement converses de vivències, de coneixements, de pensament i de fe, que podeu compartir o no, però que de ben segur us enriquiran. I a l’Eulàlia Tort cal posar-li un excel.lent per

saber conduir aquestes conver-ses, aprofundir en les respostes, i no limitar-se a un formulari sinó, ben al contrari, saber fer un di-àleg enriquidor i planer que ens acosti a la profunditat impactant d’una persona excepcional. Ma-ria-Josep Hernàndez

La JOC, un missatge viu. Per Ro-ger Aubert. 104 de la Col·lecció Emaús, CPL Editorial.

Roger Aubert, professor a la Universitat de Lovaina (Bélgica) ens apropa a la persona i a l’ac-ció pastoral de Joseph Cardijn entre els i les joves treballadors. Ho fa d’una manera molt prope-ra i que traspua admiració, amb

una primera part de relat històric de la vida compromesa, iniciada al 1914, amb l’allibera-ment humà i espiritual dels treballadors i tre-balladores joves. I amb una segona part de transcripció de textos, elaborats pel propi Car-dijn o col·laboradors, on trobarem l’essència de la JOC i la seva raó d’existir.

Podem tenir aquest llibre a les mans gràcies a la iniciativa de la JOC de Catalunya i les Illes de traduir un text que es trobava es-gotat i que ara, els i les jocistes, com també la resta de militats de moviments de pastoral obrera, podrem llegir –i regalar–. Quitè-ria Guirao.

3... I recordeu que molts dels articles de l’Agulla podeu llegir-los també al

nostre bloc a Catalunya Religió: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

1 L’AguLLA, AL FACebook. Si teniu compte al facebook, i si l’Agulla us agrada, ja ho sabeu:

busqueu l’Agulla i digueu “m’agrada”. Fàcil, oi? Així podrem comentar tots plegats la jugada de manera més participada.

2 L’AguLLA, en FoRmAt eLeCtRònIC. I, per cert, si voleu rebre l’Agulla en format “pdf” no-

més ens ho heu de dir. Iniciem aquesta nova forma de comunicació per arribar a moltes altres perso-nes. només ens ho heu de comunicar al correu: [email protected]

Page 15: L'Agulla, 081

15

Guillem Pla: “Anem Transformant partint del nostre entorn”

Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus

Tinc el plaer de xerrar una estona amb en Guillem Pla, manlleuenc de 32 anys. Ens coneixem per la nostra militància a la JOC. Després de dedicar-se un temps a la pintura, actualment viu a Badalona i treballa de tallerista/educador en la Uni-tat d’Educació Compartida de la Mina. I el seu compromís passa també pels Indig-nats i la creació del “Nucli d’Autogestió”.

Per què comences a implicar-te a Sant Adrià quan aca-bes l’alliberació a la JOC?

Fa un any que visc al Gorg. Veia millor comprome-tre’m allà, però St. Adrià el conec més. No m’aca-bava de decidir, però vaig anar de viatge a Mèxic i allò em va regirar: aquella gent no tenen res i mun-ten unes històries espectaculars! Per això començo a participar a Sant Adrià. A Indignats hi ha de tot, accions de protesta i propostes per començar a can-viar el sistema. Ara estem muntant un “Nucli d’Au-togestió”.

En què consisteix?

La idea és aconseguir un local on no haguem de pa-gar lloguer. Si disposem de recursos econòmics han d’anar a parar directament a la gent, als projectes. En aquest espai hi volem muntar una botiga gratis, un banc del temps i un punt d’informació.

Gratis?

La idea de la botiga gratis gira al voltant de les ne-cessitats de la gent; que sigui un lloc on trobar el que necessites sense haver de pagar i on puguis donar el que ja no facis servir (pot haver-hi o no intercanvi).

I el punt d’informació?

Té l’objectiu de donar a conèixer projectes i iniciati-ves. La Cooperativa Integral Catalana n’és un exem-ple, amb iniciatives com el “creuament de lloguers” entre gent a qui en un futur proper el banc podria desnonar la casa: dos propietaris en aquesta situ-ació es lloguen els respectius pisos al mateix preu (posem 300€), intercanviant-se així els pisos a cost zero i frenant el banc almenys per un temps. El Punt d’Informació també està pensat com a punt de di-fusió d’accions que es vagin convocant, des de 15M o des de qui sigui. I el banc del temps l’hem d’anar definint.

A Badalona estàs ficat en un hort urbà...

Sí, tot va sorgir un dia al mercat, quan un jove immi-grant em va demanar que l’ajudés a acabar la compra. Ho vaig fer, vam estar par-lant i em va comentar que vivia en una fàbrica. Amb la

Mireia, la meva parella, vam estar fent indagacions i al final vam localitzar-la, i hem fet un hort amb ells en un solar al costat de la fàbrica. Bé, ja hem fet una plantada i n’hem menjat!! Però de moment només un dels qui hi viu treballa a l’hort activament. Li hem proposat de fer una assemblea a la fàbrica, a veure si algú més s’anima. I així estem...

El teu compromís també passa per l’ACO i la JOC.

Sí, formo part de l’equip de consiliaris de la JOC d’Osona, tot i que de moment no acompanyo cap grup.

I en totes aquestes lluites, quines llums hi veus?

Per mi estan naixent alternatives reals al sistema capitalista. Podem fer lectures super pessimistes o no. A poc a poc vas descobrint un munt d’iniciati-ves, experiències d’autogestió... ens estem donant un cop de mà entre tots, i això crea comunitat. Si el veí les passa putes, o li foto un cop de mà o no ens en sortirem. Ens hem de reinventar, i a petar el sistema capitalista!

Com?

És cert que aquest camí no pot ser de flors i violes, per força ha de ser caòtic, perquè anem cap a la idea de compartir, que és tot el contrari del que ens estan fent creure. T’ajudes, aprens, i mica en mica anem canviant el model, recuperant maneres més sanes de viure, de fer comunitat. Anem transfor-mant partint del nostre entorn. Està bé moure’s i protestar en massa, però hem de començar pel nos-tre entorn més proper. I el macro-canvi ja vindrà, a través de la desobediència civil massiva, que penso que és la clau. Mentrestant, podem anar construint allà on estem.

Podeu consultar l’obra artística de Guillem Pla al blog: http://guillempla.wordpress.com/2011/09/28/guillem-pla-berdier/

Marta Moya

Page 16: L'Agulla, 081

El re

tall El que mana vol que els manats siguin dòcils.

Hem de partir d’aquesta obvietatJoan Fuster

L’esclat de l’octubre de 1962Josep Lligadas

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Fa un parell d’anys, aquesta secció que ocupa-va la darrera pàgina de L’Agulla es va aturar. Les coses no són eternes, i el seu autor va considerar que de moment ja n’hi havia prou. Però ara, a petició de la nova coordinadora d’aquesta revista, la secció ha decidit tornar a posar-se en marxa, per anar comentant temes de fe cristiana, per ajudar a reflexionar-la i a conèixer-la millor.

I és que, a més, l’ocasió de la represa és bona. Com ja és ben sabut, aquest mes d’octubre, concretament el dia 11, fa cinquanta anys d’aquell esdeveniment que tan decisiu va ser en la vida de l’Església. Fa cinquanta anys que el papa Joan XXIII va inaugurar el Con-cili Vaticà II. I parlar de temes de fe en aquest aniversari provoca com una especial alegria.

Perquè, de fet, el Concili Vaticà II va ser, po-dríem dir, com una proclamació d’allò de més net, de més valuós, de més ric en humanitat que té la fe cristiana.

Perquè la fe cristiana, després d’aquells pri-mers segles de testimoni enmig de l’hostilitat i de tant en tant la persecució, s’havia anat acomodant al sistema d’aquest món i havia anat esdevenint una estructura de poder, i sovint de molt de poder. Capes i capes de pols s’havien anat dipositant sobre la frescor i la vivesa de la paraula de Jesús i sobre el missatge que la comunitat dels seus seguidors estava cridat a transmetre al món a través de la seva manera de viure, com a ferment capaç d’encaminar la història humana pel camí tan profundament humà i humanitzador que oferia l’Evangeli.

De fet, quan Joan XXIII va convocar el Concili, ja feia molts anys que aquesta Església esde-

vinguda estructura de poder trontollava per tot arreu. Les revolucions alliberadores inici-ades amb la Revolució Francesa havien anat desmuntant aquesta manera tan poc evan-gèlica tenia de mostrar Jesucrist, i ho feien, a més, sovint en nom d’una principis i objectius en els quals era molt fàcil reconèixer-hi els criteris evangèlics que l’Església més aviat amagava. I a l’Església li costava moltíssim d’adonar-se de la immensa contradicció que tot això significava.

No sabrem mai, certament, quina anàlisi feia Joan XXIII de tota aquesta realitat, i quina consciència tenia de tot el que calia canviar en l’Església perquè realment esdevingués la sal de la terra i la llum del món que Jesús li havia encomanat de ser. Però el que sí que és segur és que el Concili el va convocar perquè veia clar que calia obrir nous camins i canvi-ar el rumb que l’Església portava des de feia tants de segles. I, en una decisió carregada de voluntat de fidelitat a les crides de l’Esperit, va fer aquella inesperada proposta que tant va sorprendre als ben instal·lats dirigents eclesiàstics que havien fet de l’Església la seva intocable empresa, i tantes il·lusions va obrir a molts altres eclesiàstics, i després a molts altres cristians més de carrer, que veien que l’Església s’estava allunyant de manera cada cop més tràgica del camí de Jesús.

Del Concili Vaticà II en van néixer moltes coses, que continuen vives malgrat tots els intents d’ofegar-les. Una d’elles, la possibilitat de reflexionar la fe amb llibertat, per buscar una manera de pensar-la i de viure-la més propera a Jesús i més propera a la nostra reali-tat. Doncs en aquesta línia intentarem repren-dre aquesta secció.