© 2010 by Bookbird, Inc.

L’ev

oluc

ió d

e la

lite

ratu

ra in

fant

il i j

uven

il a

Esp

anya

Art

icle e

n ca

talà

a literatura per a infants a Espanya està condicionada pel desigual procés que han seguit les quatre llengües existents al país. El català i el castellà tenen literatura escrita ininterrompuda des

de l’edat mitjana fins als nostres dies. L’eusquera i el gallec, en canvi, han seguit processos més irregulars, amb la fixació de la norma escrita al final del segle xx; i cadascun amb els seus matisos, ja que la llengua oral basca es fixava per primera vegada malgrat una certa tradició escrita, mentre que el gallec actualitzava una llengua escrita que tenia tradició literària en diverses etapes de la seva evolució.

Tal vegada sigui curiós destacar que el primer llibre europeu sobre educació infantil va aparèixer en llengua catalana: la Doctrina pueril, dedicada per Ramon Llull al seu fill el 1282. Sens dubte, l’obra no es pot qualificar de lectura infantil, tot i que cal dir que altres textos del mateix autor, com ara El llibre de les bèsties, sí que s’uneixen al conjunt d’obres de literatura escrita accessible als infants al llarg dels segles posteriors fins que, ja arribats al segle xix, va començar a produir-se un corpus de lectures específicament dirigides a la població infantil, una població immersa en aquell temps en un lent procés d’escolarització obligatòria en castellà que no es va consolidar fins al segle xx.

En aquest corpus incipient van aparèixer les mostres pròpies de qualsevol literatura infantil en aquesta etapa: obres pedagògiques destinades als infants amb algun indici d’interès literari; isopets i beceroles provinents de la lectura escolar; publicació d’auques i altres formes populars; traspàs de les obres de recopilació filològica de la tradició oral als destinataris infantils; autors de literatura adulta que

L

TERESA COLOMERUniversitat Autònoma

de Barcelona

2 | Bookbird

van escriure diversos contes o obres de teatre aïllats, com ara Fernán Caballero; inici de les traduccions, com ara els contes de Perrault introduïts per Josep Coll i Vehí el 1862; fundació de les primeres revistes infantils didàctiques i d’entreteniment, des de la precursora Gaceta de los Niños el 1798, fins a creixents iniciatives de diaris i revistes realitzades a imitació de la premsa infantil francesa de l’època; etcètera.

Construir la modernitat en el segle XXCap al final del segle xix, es va començar a desenvolupar a Espanya un mercat editorial més emprenedor. El 1884, Saturnino Calleja va iniciar la publicació de contes infantils a Madrid, amb el propòsit de fer assequibles i atractius els contes i llibres escolars per a infants. A través de les col·leccions de la seva editorial es van difondre els contes de Grimm, Andersen i Perrault i es va importar l’italià Giannetto de Parravicini, convertit en el Juanito castellà. També van tenir referent italià les imaginatives aventures del ninot Pinocho, publicades a partir del 1917 per Salvador Bartolozzi, director del Teatro de Guiñol de la Comedia i el primer autor que es pot considerar pròpiament de literatura infantil. De l’èxit de públic en dóna fe la creació de la frase popular “tienes más cuento que Calleja”. L’obra pionera de Calleja s’assembla a la de Newbery en el naixement de la literatura infantil anglesa en el segle xvii, o a la paral·lela d’altres editors a Espanya, com ara el basc Isaac López de Mendizábal. També al País Basc destaca l’obra precursora de l’il·lustrador Zabalo Ballarin “Txiki”, així com la creació de la revista Teles eta Miko el 1918 per a l’inici de la historieta gràfica.

Cal dir, però, que va ser a Barcelona, amb la fundació d’una editorial infantil ja el 1852, on més es va desenvolupar la indústria editorial de llibres infantils del primer terç del segle. La producció es feia tant en català com en castellà, amb una exportació important a Iberoamèrica. La creació d’aquesta infraestructura editorial i els avenços tècnics, com ara la importació a Espanya de la maquinària en òfset el 1916, van permetre un nou tipus de llibres, més barats i il·lustrats, que van respondre a l’extensió de la demanda generada per l’escolarització. Un exemple d’aquesta ampliació fou la revista catalana Patufet. Fundada el 1904, només va deixar de publicar-se per força major el 1938, i va arribar a tenir una tirada mitjana de 60.000 exemplars; tot un fenomen de continuïtat i

públic en una societat no prou alfabetitzada i només escolaritzada en català en efímers períodes polítics. Hi va col·laborar assíduament Josep Maria Folch i Torres, l’autor més prolífic i popular de la literatura infantil catalana de la primera meitat del segle, amb obres com ara Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), il·lustrades per Joan Junceda, un altre dels col·laboradors habituals de la revista.

Però per al desenvolupament d’una literatura infantil de qualitat el factor de més influència va ser la modernització de les idees educatives, especialment impulsades a Espanya per la Institución Libre de Enseñanza, una entitat inspirada en les idees krausistes i creada a Madrid el 1876. Els seus criteris educatius van caracteritzar els corrents educatius renovadors en el tombant del segle xix al xx i van conduir a l’aposta per una literatura capaç de contribuir al desenvolupament integral dels infants amb plantejaments estètics exigents (Sotomayor, 1992).

La modernització preconitzada es corresponia amb el projecte sociocultural que es gestava a la Catalunya industrialitzada i va trobar ressò en les elits socials catalanes. Així, mentre en la literatura infantil castellana l’estudiós Jaime García Padrino assenyala que: “En els primers trenta anys del segle xx, la promoció i difusió de les creacions infantils va mancar d’una tasca sistemàtica, institucionalitzada o regularitzada” (García Padrino, 1992: 151), l’especialista en literatura infantil catalana Teresa Rovira troba com a condicionament positiu el fet “les realitzacions del catalanisme polític […] acompleixen una tasca de producció i, sobretot, de difusió del llibre per a infants. […] En la tasca de construir una nova cultura i una nova societat, la formació del nen era considerada bàsica. La preocupació per la pedagogia porta a un moviment de renovació que crea la necessitat d’uns llibres, no solament escolars, sinó també d’esplai, per tal de complementar l’obra de l’escola. (rovira, 2002: 18).

Així, ja el 1908, l’Ajuntament de Barcelona debatia la qüestió de la dotació de seccions infantils a les biblioteques públiques, i el 1918 es van inaugurar a Catalunya les tres primeres d’Espanya; el 1915 es va fundar la primera Escola de Bibliotecàries, l’única existent fins a la nostra recent democràcia; i el 1921 es van crear biblioteques circulants destinades a les escoles públiques barcelonines, un sistema experimentat per la Institución Libre de Enseñanza el 1918. En tots aquests projectes, es van importar

No. 1 - 2010 | 3

idees de l’exterior: ben aviat es va introduir l’obra de la pedagoga italiana Maria Montessori a les escoles municipals, es van seguir els exemples francesos o nord-americans en el tipus de construcció de biblioteques i activitats d’animació lectora, o es va crear l’Escola Nova del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

Com assenyala Teresa Duran (2002), el primer terç del segle té una nòmina important d’autors i il·lustradors catalans que van saber interioritzar la influència forsna d’obres com ara Struwwelpeter o Nils Holsgersson i d’autors com Carroll, Wilhelm Busch o Beatriz Potter. Hi destaquen la polifacètica obra del modernista Apel·les Mestres; la natura idíl·lica de Lola Anglada (En Peret, 1928); les farses morals (Sis Joans, 1928) i Les aventures d’En Perot Marrasquí (1917) del poeta Carles Riba; la poètica descripció quotidiana de l’avantguardista Joan Salvat-Papasseit (Els nens de la meva escala, 1922); les traduccions de les millors obres universals del escriptor Josep Carner; les modernes il·lustracions de Joan Llaverias i tants d’altres, o l’aparició a Espanya de les primeres novel·les de detectius (Bolavà, detectiu, de Folch i Torres, el 1912), d’aventures juvenils (Lau o les aventures d’un aprenent de pilot, de Carles Soldevila, el 1926) o de divulgació literària (Els ocells amics, de Josep Maria de Sagarra, el 1922); tots plegats, uns referents clàssics d’una literatura infantil i juvenil catalana que es va somniar civilitzada i europeista.

D’altra banda, la tradició regeneradora espanyola, sempre a través de l’ideari d’acció educativa de la Institución Libre de Enseñanza, va suscitar l’expectativa de progrés social confiada a la República espanyola durant la dècada dels anys trenta. La gran vitalitat literària castellana de l’època, amb la predilecció dels autors de la Generació del 27, com ara Alberti o García Lorca, per l’experimentació formal i les arrels folklòriques, van crear un substrat artístic que va influir enormement en la producció per a infants. Al mateix temps, aquesta començava a rebre suport institucional. Els premis, fires del llibre infantil, biblioteques circulants, inauguració de més de tres mil biblioteques escolars, etc. van oferir un nou context a la lectura dels nens. Hi van destacar amb força alguns autors infantils com ara Manuel Abril, M.ª Teresa León, Antoniorrobles o Elena Fortún, que van modernitzar les temàtiques i formes de la literatura infantil en llengua castellana. A Antoniorrobles se li deuen obres com ara 8 cuentos de niñas y muñecas (1930) o Hermanos monigotes (1935). El seu avantguardisme i preocupació pedagògica

per inculcar una nova cultura s’assemblen, en certa manera, a l’orientació posterior del periodista, escriptor i pedagog italià Gianni Rodari. Elena Fortún deu la seva fama principal a la creació dels personatges de Celia i el seu germà Cuchifritín, iniciada el 1929 en un suplement de revista i perllongada en una sèrie de llibres. Sens dubte l’exili després de la victòria franquista va apartar els dos autors del mestratge que els corresponia en l’evolució de la literatura infantil a Espanya.

Retrocedir amb el franquismeDesprés de la guerra civil espanyola (1936-1939), es van encetar quaranta anys de ruptura amb els avenços anteriors. La majoria dels millors autors i il·lustradors eren a l’exili, mentre que sobre la producció interior queia la prohibició de publicar en llengua no castellana i la Llei de censura prèvia, només derogada després del restabliment de la democràcia el 1977. Per decret, es va instaurar un model d’obres infantils “rigurosamente edificantes y pedagógicas” (cendán, 1986), de manera que hi van predominar els temes religiosos, històrics i folklòrics, que van contribuir a crear la imatge d’una Espanya uniforme, catòlica i conservadora.

Algunes de les obres més destacables es van adscriure a la temàtica religiosa, com ara Marcelino, pan y vino (1955), de José M.ª Sánchez Silva, o Rastro de Dios (1960), de Montserrat del Amo. D’altres es van situar en les narracions realistes de família —que havien d’oferir una imatge social idealitzada i un exemple de conducta moral— tot coincidint en el retrat d’espavilades protagonistes en ambients madrilenys de classe mitjana: Elena Fortún va crear des de l’Argentina una nova obra de Celia, Borita Casas va escriure des de Mèxic la sèrie d’Antoñita la fantàstica i Emilia Costarelo va publicar les peripècies de Mari Pepa, inicialment en revistes falangistes. La naturalitat i l’humor d’aquestes obres i altres com Las hadas de Villaviciosa de Odón (1955) o Antón Retaco (1956) de M.ª Luisa Gefaell, van oferir un alè fresc a la lectura infantil de les dècades de postguerra; mentre que en la il·lustració destacava la càlida suavitat de Mercè Llimona, el decorativisme de Rafael de Panagos o el domini de la llum de Joan Ferràndiz.

D’altra banda, es van iniciar tasques de foment i difusió del llibre infantil que començarien a fructificar en la dècada dels seixanta. El 1942, s’havia fundat el Gabinete de Lectura Santa Teresa, de gran influència en la selecció de llibres i en l’organització

4 | Bookbird

de biblioteques; o bé el 1958 s’havien començat a atorgar els Premis Lazarillo d’il·lustració i de creació en llengua castellana.

Renéixer (o néixer) en el realisme dels seixantaEn la dècada dels seixanta, el creixement econòmic i la relativa obertura política van donar nous aires a la producció. Aixecada la prohibició de publicar en altres llengües, la literatura infantil catalana va renéixer en estret contacte amb els moviments de renovació pedagògica. El 1961, va aparèixer la revista Cavall Fort, i el 1963 es va fundar l’editorial La Galera, dedicada exclusivament al llibre infantil. La voluntat d’entroncar amb l’anterior projecte cultural europeista va fer traduir, per exemple, els àlbums de Le Père Castor, còmics europeus o col·leccions ja destinades a la lectura adolescent. Atès que les edicions apareixien en català i en castellà, la modernització empresa va contribuir a renovar el llibre infantil a tot Espanya. En la literatura infantil castellana, van destacar editorials innovadores com ara Noguer i l’aparició d’autores de la talla d’Angela C. Ionescu, Carmen Kurtz i Ana M.ª Matute i les poetes Gloria Fuertes i Celia Viñas, o la continuació d’autores com Montserrat del Amo. Alhora, la denúncia social, l’educació cívica i la narració històrica van triomfar en la narrativa catalana amb autors com ara Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor o Josep Vallverdú.

La literatura infantil gallega va emprendre també les seves primeres accions en la dècada dels seixanta amb una obra de crítica social, Memòries dun neno labrego, de Xosé Neiras Vila, i les primeres publicacions de l’editorial Galaxia. Però, encara que entre les dècades dels seixanta i els setanta van aparèixer obres narratives, poètiques i teatrals, la primera revista infantil i la primera traducció (O principiño, 1972), l’existència real d’una literatura gallega, igual que la basca, va haver d’esperar el restabliment democràtic a Espanya. Va ser llavors que en totes dues literatures es va fer una activa política de traducció de clàssics, es van utilitzar els llibres infantils a l’escola, es van crear premis i es van fundar editorials que, ja en la dècada dels vuitanta, i sobretot en la dels noranta, han donat lloc a una gran quantitat d’autors i il·lustradors propis.

Imaginar en democràciaAmb la conquesta de la democràcia el 1977, la literatura infantil i juvenil va començar una decidida actualització que va cremar etapes adeleradament

per anivellar-se amb les tendències internacionals i amb el desenvolupament del mercat editorial dels països postindustrials. El progressisme combatiu d’aquells anys a favor de la ruptura de tabús temàtics i de les relacions democràtiques, l’auge de la narració psicològica i l’adscripció entusiasta a la fantasia van crear nous models literaris. I ho van fer tant a partir d’una intensa política de traduccions (amb les editorials Altea, Espasa-Calpe, Alfaguara, etc.), com de la recuperació de la tradició folklòrica en les quatre llengües d’Espanya, per fi en millors condicions de desenvolupament a causa d’haver entrat a l’ensenyament.

Entre els principals autors que van adoptar els models de gènere fantàstic fins a la dècada dels noranta, podem destacar les imaginatives obres de Joles Sennell (pseudònim de Josep Albanell) o Mercè Canela, els contes continguts de Fernando Alonso, les atmosferes misterioses de Joan Manuel Gisbert, l’experimentalitat humorística de Miquel Obiols, l’elaborada literatura de Gabriel Janer Manila, la ironia de Bernardo Atxaga, la subtilesa de Mariasun Landa, el simbolisme de Carmen Martín Gaite o la inspiració rodariana de Paco Martín i d’Empar de Lanuza; mentre que, encara que sempre escassa, la poesia oferia obres de Carlos Murciano, Miquel Desclot o Antonio García Teijeiro.

Al mateix temps, la vocació de professionalitat, la investigació tècnica i la diversitat d’estils van caracteritzar la primera gran onada d’il·lustradors de la democràcia: la poètica personal d’Asun Balzola o Carme Solé Vendrell, el domini colorista de Miguel Ángel Pacheco o de Luis de Horna, l’equilibri barroc de línies de Miguel Calatayud, les transparències d’Ulises Wensell o els suggeriments misteriosos d’Alfonso Ruano, als quals es podrien afegir molts altres noms, com ara José Ramón Sánchez, Juan Ramón Alonso, Anton Olariaga, Jesús Lucas, Jokin Mitxelena o Xan López Domínguez. També cal destacar que la il·lustració va ser decisiva per a la recuperació del gènere humorístic amb obres de Montse Ginesta, Roser Capdevila, Joma o Fernando Krahn.

Els gèneres realistes, encara que van dedicar una gran atenció als temes socials, van ser més tímids a l’hora d’incorporar els trets de denúncia crítica i d’angoixants conflictes interns que abundaven a les obres traduïdes; probablement perquè els canvis en la societat encara s’estaven iniciant a Espanya i temes com el divorci o la violència urbana no eren sentits de la mateixa manera. Fins i tot durant molt

No. 1 - 2010 | 5

de temps la literatura va passar de puntetes sobre el trauma de la guerra civil i de la repressió franquista, amb la brillant excepció inicial de les Crónicas de media tarde de Juan Farias.

El gros de la descripció realista, doncs, va tendir a situar-se en les obres juvenils de gènere: l’aventura històrica —que es volia renovada pel que feia a la visió franquista “de trompeta i tambor”, tal com s’havia avançat en la narració catalana dels seixanta—, amb obres de Concha Lopez Narváez, José M.ª Merino, Marta Osorio, Paco Climent o Teresa Duran; la narració detectivesca de tema

social, amb la creació del personatge de Flanagan pel tàndem format per Andreu Martín i Jaume Ribera, o la recent estrenada narració de conflictes maduratius en context adolescent, com ara en les obres de Gemma Lienas i molts altres autors.

Amb aquestes bases efervescents, la literatura infantil i juvenil a Espanya va iniciar el seu trànsit cap a l’etapa actual, una etapa on les formes literàries, els valors educatius, el pes de la imatge, la relació amb la ficció audiovisual i digital, les condicions del mercat i de la difusió de les obres han fet canviar radicalment la producció de llibres infantils i juvenils.

Bibliografíacendán PazoS, F. (1986). Medio siglo de libros

infantiles y juveniles en España (1935-1985). Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez / Pirámide.

colomer, T. (1998). La formación del lector literario. Narrativa infantil y juvenil actual. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez (2a ed. 2009).

duran, T. (2002). “L’evolució històrica al llarg del segle”. A: T. Colomer (coord.). La literatura infantil i juvenil catalana: Un segle de canvis. Bellaterra: ICE. Universitat Autònoma de Barcelona. Pàg. 31-45.

García Padrino, J. (1992). Libros y literatura para niños en la España contemporánea. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez / Pirámide.

lóPez GaSeni, J.M. (coord.) (2004). Panorama de la literatura infantil y juvenil vasca actual. Revista

“Behinola” (1999-2004), núm. extra 1. Sant Sebastià: Galtzagorri Elkartea.

roiG rechou, A.B. (2008). La literatura infantil y juvenil gallega en el siglo xxi. / A literatura infantil e xuvenil galega no século xxi. Madrid / Santiago de Compostel·la: Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil.

rovira, T. (2002). “La literatura infantil i juvenil”. A: M. Baró, T. Colomer i T. Mañà (coord.) (2007). El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics (adquisició a www.pangea.org/gretel-uab).

Sotomayor, M.V. (1992). “Lectura y libros para niños en la Institución Libre de Enseñanza: Una reflexión desde el presente”. Memoria del I Congreso Nacional del Libro Infantil y Juvenil. Madrid: AEALIJ.

Teresa Colomer: Profesora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Directora del grupo de investigación GRETEL (www.gretel.cat) sobre las relaciones entre lectura, literatura infantil y juvenil actual y educación literaria en la escuela obligatoria. Es autora de más de doscientas publicaciones, por las que ha obtenido varios premios nacionales e internacionales.