L’AIGUA COM A BASE DEL...El fet és que la gestió de l’aigua és com un puzle multidimensional...

L’AIGUA COM A BASE DEL DESENVOLUPAMENT DEL PAÍS:

LES 100 RESPOSTES

Realitzada per

Josep Alabern i Valentí Enginyer industrial

Associat/col·legiat núm. 2.592

Col·laboradorsJoan M. Gaya Fuentes

Associat/col·legiat núm. 4.472

Lluis Godé Lanao Associat/col·legiat núm. 7.144

Josep M. Serena i SenderAssociat/ col·legiat núm. 5.523

Enginyers Industrials de Catalunya - L'aigua: un fre al desenvolupament?

Enginyers Industrials de Catalunya - S’acosta el crac energètic?

3

Introducció: L’aigua: un problema, moltes percepcionsLa nostra societat està estructurada entorn a una relació molt complexa amb l’aigua: al costat de lesdemandes històriques –que han anat augmentant–, n’han aparegut de noves vinculades al sectorterciari –especialment esport i lleure. A més, la societat ha assumit la necessitat de noves formes derelació amb l’aigua que busquen compatibilitzar l’ús de l’aigua com a recurs econòmic i l’impres-cindible respecte als sistemes naturals aquàtics. Això inclou el tractament de les aigües brutes, peròtambé la limitació responsable en les extraccions i alteracions del domini públic hidràulic i de lesriberes i espais associats. El fet és que la gestió de l’aigua és com un puzle multidimensional en elqual cada peça està lligada a totes les altres, no sempre d’una manera evident. La complexitat neix,en part, de la mateixa naturalesa de l’aigua, de les seves propietats més essencials. Però sobretot decom ens hi relacionem, de la percepció que en tenim.L’aprovació de la Llei 5/81, d’aigües residuals de Catalunya, l’aprovació i l’execució del Pla de Sanejamenti l’execució posterior dels programes que se’n deriven, el PSARU (Programa de Sanejament d’AigüesResiduals Urbanes) i el PSARI (Programa de Sanejament d’Aigües Residuals Industrials), han suposatuna clara i progressiva millora de la qualitat fisicoquímica de les aigües dels nostres rius. L’actual política de l’aigua de la Generalitat parteix de la filosofia continguda en la Directiva marc2000/60/CE i és congruent amb els criteris de la llei d’aigües de 1985 i les seves modificacions pos-teriors. La creació d’una autoritat única de l’aigua, l’atenció al recurs i en general al domini públichidràulic (DPH) des de perspectives que combinen la seva explotació racional amb la preservaciódel seu valor ecològic, l’avanç cap a sistemes de finançament més autosuficients, en són passos moltferms. La pràctica observa també dos aspectes particularment interessants: la mesura de tots els cabals uti-litzats i l’ús d’un llenguatge compromès amb els criteris ambientals (impost ambiental, cabals ecolò-gics, gestió de la demanda: coneixement, suficiència econòmica i gestió eficient). Són, en definitiva,els instruments per a una gestió de l’aigua que s’ha denominat nova cultura de l’aigua.La pressió sobre el recurs ha evidenciat la necessitat que els diferents interessos dialoguin per tro-bar el compromís necessari. Ja no és possible parlar de quantitat o de qualitat sense una anàlisicomuna de les necessitats i la imputació de costos. El diàleg entre sectors evidencia les diferents cul-tures respecte a l’aigua, el seu cost i la forma d’imputar-lo.I és que la consideració de recurs en el sentit econòmic i ambiental fa que la seva gestió requereixi actua-cions administratives i regles de mercat en proporcions diferents segons les diferents perspectives.L’enfocament integrat de la gestió de l’aigua (aigua recurs, aigua natura) tracta d’adequar els usostradicionalment vinculats al consum de l’aigua i avançar en la correcció de comportaments inefi-cients: l’ús racional de l’aigua, la reutilització per als usos a què és aplicable, la conservació delrecurs, i la comunicació interconques.La qüestió central del problema de l’aigua consisteix a aprendre a gestionar l’aigua com un recursirregular i escàs no solament des de la quantitat i la qualitat sinó també pel que fa als seus costossocioeconòmics i ecològics.En l’àmbit europeu, la resposta institucional a la creixent preocupació sobre la degradació dels recur-sos hídrics s’ha materialitzat sobretot en la Directiva marc de l’aigua que proposa nous conceptes iprincipis de cara a la gestió i planificació integrada de l’aigua. La Directiva constitueix avui la referèn-cia bàsica que ha de guiar la gestió i planificació de l’aigua per assegurar-ne l’ús sostenible.En els últims mesos del 2007, moment en què s’ha redactat el present document, els mitjans decomunicació, sota la pressió d’una conjuntura que es presenta més aviat pessimista, s’han fet ressòde moltes preocupacions, tant en l’àmbit polític com en l’econòmic i social. Però les opinions expres-sades pels autors d’aquesta diagnosi provenen més aviat de reflexions fetes amb el cap fred, entemps de calma, en moments en què la situació dels embassaments era menys preocupant.El present document pretén una aproximació al problema des de la multiplicitat de qüestions quesuscita. D’aquí el plantejament en forma de preguntes comentades que cerquen la resposta o, si mésno, els camins per poder-la assolir. Aquestes reflexions queden completades o matisades per lescol·laboracions de diferents especialistes, la majoria enginyers industrials col·legiats, sobre temesconcrets que desenvolupen idees clau respecte a la relació de la nostra societat amb l’aigua. La pre-tensió és mostrar els problemes de l’aigua com un gran políptic que la societat i els gestors públicshan d’encaixar en un debat continuat al qual volem contribuir des d’aquestes pàgines.


5

I. POLÍTICA DE L’AIGUA: RECURSOS I PLANIFICACIÓ1.- Hi ha contradiccions en la política de l’aigua a Catalunya?La tradició ha relacionat estretament hidrologia i política hidràulica (la hidrologia és una ciència; lapolítica, un instrument). La necessitat de preservar les masses d’aigua, limitar l’impacte d’avingudesi sequeres i garantir la disponibilitat del recurs ha de tendir progressivament a fer que la políticahidràulica no depengui estrictament de la hidrologia. L’aflorament de nous recursos com ara lesaigües reutilitzades o la dessalació, en són exemples. D’altra banda, les tradicionals polítiques defoment tendeixen a ser substituïdes per polítiques que reconeguin els costos associats a l’ús i con-servació del recurs.En tot cas, cal recordar el que estableix la Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE: “L’aigua no és unbé comercial com els altres, sinó un patrimoni que s’ha de protegir, defensar i tractar com a tal”, itambé tota la filosofia que d’aquesta Directiva emana.La gestió de l’aigua feta fins ara a Catalunya ens ha deixat una important infraestructura hidràulica,que ha permès una millora significativa de la qualitat dels recursos hídrics (encara que amb moltscasos d’ecosistemes degradats) i una administració hidràulica de geometria variable: administra elrecurs amb criteris diferents segons els usos i, en molts casos, a més, el gestiona. Ara bé, es detecta una acusada desconnexió entre l’oferta del recurs i la demanda d’aquest, fetdel que sembla no haver-hi prou consciència atesa la freqüència amb què es presenten situa-cions d’estrès hídric.Considerant que el règim pluviomètric que tenim és el que és, només hi ha tres camins per podermillorar la garantia de subministrament dins del context d’una gestió integral de l’aigua: gestionarmillor els recursos disponibles, reduir la demanda, acudir a fonts externes de nous recursos o a dife-rents combinacions dels anteriors. Sequera i carestia no tenen per què ser sinònims.Potser les principals contradiccions neixen de la manca d’una política integrada, territorial, urbanís-tica i agrícola. De fet, aquestes polítiques s’han relacionat ben poc amb la de l’aigua. D’altra banda,la política de l’aigua ha passat d’una època basada en l’oferta i el foment econòmic a una basada enla sensibilitat ambiental –limitació del recurs i pèrdua de qualitat– i un cert reflex que busca condi-cionar aquelles polítiques des d’una posició d’autoritat. Les polítiques d’oferta no consideraven ni el valor ni el cost de l’aigua; estaven pensades per alfoment de l’economia i el confort urbà. Les que ara es proposen tendeixen a resoldre aquest dèficit.Però, en general, no consideren el valor afegit dels serveis vinculats a l’aigua.Encara hi ha un altre factor que genera contradiccions. Les competències de la Generalitat en matè-ria d’aigües no són homogènies a tot el territori de Catalunya. Té competència exclusiva a les con-ques internes de Catalunya, però a les conques hidrogràfiques intercomunitàries la Generalitat sim-plement participa en la planificació hidrològica i en els òrgans de gestió estatals dels recursos hídricsi dels aprofitaments hidràulics. En aquest cas, també correspon a la Generalitat l’adopció de mesu-res addicionals dels recursos hídrics i dels sistemes aquàtics, l’execució i explotació de les obres detitularitat estatal si s’estableix mitjançant conveni i, en tot cas, les facultats de policia del dominipúblic hidràulic que li són atribuïdes per la legislació estatal.

2.- Què vol dir fer la gestió integral de l’aigua?En l’anàlisi dels recursos d’aigua disponibles i la seva gestió, cal considerar dos vessants:• Des de la perspectiva dels sistemes naturals, que comprenen tant les aigües superficials conti-nentals, com les subterrànies i les litorals, les condicions que en garanteixen un funcionament sa iestable, els criteris de qualitat i quantitat que permeten mesurar-ho i les condicions que en funciódel criteri adoptat s’imposen als usos econòmics. L’aigua natura estableix els límits funcionals i elscostos de la seva preservació.• Des de la perspectiva dels usos econòmics, la procedència del recurs, la destinació, les infraes-tructures, els usuaris, la quantificació de volums, l’evolució estacional i anual, la qualitat, els siste-mes de gestió, el cost, el grau de satisfacció, els conflictes de prioritats. Simplificant, direm que els


7

recursos disponibles són els donats per les aportacions i la regulació que tenim. Les mesures que espoden prendre per incrementar els recursos locals disponibles són limitades. L’aigua servei es regu-la per les condicions concessionàries i els costos integrats associats: el de la seva disponibilitat i lacontribució al manteniment de l’aigua natura.La gestió integrada de l’aigua reconeix i atén les dues necessitats i avança en la línia de fer servir elsrecursos d’aigua amb criteris de sostenibilitat. Aquesta és la manera de restablir el funcionamentnatural dels ecosistemes aquàtics i evitar que la seva degradació produeixi la pèrdua de funcionali-tat ecosistèmica i, en paral·lel, el progressiu abandonament de recursos actualment en servei.La gestió integrada suposa l’assoliment de la millor combinació de mesures tècniques i econòmiquesper assolir els diferents objectius de la política de l’aigua. Sovint, aquests objectius són contradicto-ris i requereixen la definició d’un compromís.La gestió integrada s’assoleix amb mesures des del costat de l’oferta i mesures de gestió de lademanda. En alguns casos és possible distingir si són d’una o altra classe. En altres casos, com enla regeneració d’aigües per donar-los un segon ús, no és tan clar. Si des del punt de vista acadèmicaixò pot tenir interès, des del punt de vista de la gestió integrada unes i altres tendeixen a la matei-xa finalitat: satisfer les demandes amb un ús eficient del recurs.La incorporació dels criteris de gestió integrada de l’aigua continguts en la Directiva marc de l’aiguaexigeix l’anàlisi de les possibilitats d’ajustar recursos i demandes amb l’ús dels instruments tècnics,tarifaris i de gestió a l’abast de l’autoritat hidràulica de Catalunya.

3.- Què vol dir gestió de la demanda? Com es poden reforçar les polítiques de consum racional de l’aigua?Gestionar la demanda inclou aquells mecanismes que poden modificar les pautes de consum delsusuaris de l’aigua. L’economia de mercat ens mostra que bàsicament la demanda respon a tres estí-muls: la necessitat, la sensibilització i el preu. Certament, les campanyes de comunicació adreçadesals usuaris domèstics han suposat grans esforços en els darrers temps. Els resultats obtinguts pelque fa a consums unitaris han estat significatius.També cal considerar l’aflorament de costos: tant els costos tarifaris com els del cànon de l’ai-gua, clarament a l’alça, han tingut la seva incidència. Tot i això, la situació deficitària de les tari-fes de molts abastaments i la persistència de polítiques de foment especialment en els regadius,ofereix la paradoxa que consisteix a subvencionar el consum d’un recurs escàs mentre es dema-na a l’usuari que no en gasti gaire. Cal aprendre molt sobre la qüestió en tots els àmbits de consum i perfeccionar les polítiques tarifà-ries com a instrument eficaç de gestió de la demanda. Des d’aquest punt de vista, la gestió de lademanda és un problema que han de resoldre les administracions competents en matèria d’aigüesamb l’evident implicació dels usuaris, sens perjudici de l’obligació de l’Administració hidràulica degarantir la disponibilitat del recurs.En síntesi, la gestió sostenible de la demanda ha d’arribar a tots els sectors i no es pot desvinculardel mandat de la Directiva marc, que planteja la progressiva assumpció de costos. Això no es potassolir sense la sensibilització dels usuaris i la necessària repercussió en els costos.

4.- Quin ha de ser l’objectiu: l’ús racional de l’aigua o l’estalvi?L’estalvi d’aigua no és un objectiu per si mateix. L’objectiu és aconseguir un ús racional de l’aigua il’estalvi és la conseqüència d’aquesta forma d’ús.Les actuacions sobre la demanda se solen agrupar sota el concepte d’estalvi. La idea subjacent ésque la demanda d’aigua és excessiva pel fet que les polítiques d’oferta tendeixen a provocar unademanda per sobre de les necessitats reals. En un primer enfocament de caràcter estrictament econòmic, es pot estudiar fins a quin punt el preude l’aigua regula la seva demanda i quina és l’elasticitat davant d’eventuals variacions en el preu.L’anàlisi és difícil, atès que hi ha diferents tradicions entre els sectors d’usuaris a l’hora de relacio-


8

nar-se amb un bé fortament intervingut per un sistema de preus públics que ha estat per sota o moltper sota del seu preu de disponibilitat, i encara més per sota si s’hi incorporen els costos ambientalsassociats al seu ús.Però més enllà de la consideració econòmica hi ha la complexitat amb què, des dels poders públics,s’ha de contemplar l’administració del recurs, amb un component clarament econòmic, però tambéecològic. Finalment, el component sanitari en fa un bé de primera necessitat. Per això, i a més de laracionalització de l’ús per l’usuari domèstic, les mesures per afavorir l’estalvi són de molt diversanaturalesa, com per exemple:• L’eficiència en l’ús agrícola, millorant els sistemes actuals d’irrigació dels cultius.• El control de pèrdues de les xarxes de distribució. Són molt evidents en els regadius, i també, peròen menor quantia, en les xarxes de distribució d’aigua potable.• La millora de la sectorització de xarxes i de la mesura de consums per sectors.• El control de la pressió de les xarxes. On hi ha desnivells topogràfics o tipologies urbanes amb edi-ficis alts, cal regular la pressió de la xarxa assegurant, però, la garantia de subministrament en elspisos alts. • L’avaluació i substitució d’aforaments per comptador, la instal·lació de comptadors divisionaris i lamesura de tots els consums públics.• L’impuls a la jardineria mediterrània tant en verds públics com en jardins privats, tot considerantl’estalvi que es produiria amb plantacions autòctones.• La instal·lació de sistemes de rec eficient en parcs i jardins públics. La instal·lació de detectors depluja en connexió amb els sistemes de rec de jardins per evitar recs abundants.• Les bones pràctiques en els sectors industrials pel que fa a l’ús de l’aigua.

5.- Hi ha o hi pot haver conflictes territorials?N’hi ha hagut i n’hi hauran. El projecte no nat de Pla Hidrològic Nacional que pretenia el transvasa-ment de l’Ebre va produir un terratrèmol considerable. Curiosament, no va ser així en el seu momentamb el transvasament del Ter o el minitransvasament de l’Ebre, eixos bàsics del sistema d’abasta-ment urbà de Catalunya que subministren més del 50% de l’aigua urbana. La Catalunya central,pendent només de la Llosa del Cavall o de la Baells, pot ser un altre escenari difícil. El conflicte, enuna primera aproximació, és entre el caràcter públic de l’aigua i la percepció de recurs local que s’hapotenciat en els darrers anys. El signe d’insolidaritat territorial es pot esgrimir, segons les percep-cions, en dues direccions: Qui ens vol prendre l’aigua? Per què no es permet que les zones ambatractiu econòmic puguin desenvolupar-se? És l’aigua un factor decisiu de desenvolupament? Coms’ho han fet els països mes àrids i més desenvolupats? S’ha de compensar les zones cedents? Comi a qui? El mercat de l’aigua és una solució adient en tots els casos? Com es presentarà el proper con-flicte territorial? Quan? Es pot preveure? Es pot abordar preventivament i evitar una altra crisi?

6.- Què vol dir garantia de subministrament? Com ha evolucionat en els darrers anys a Catalunya?Garantia és el marge de seguretat amb què es podrà prestar un determinat servei en funció d’unadeterminada demanda. S’expressa en termes de probabilitat de fallada. El càlcul de la garantia noés immediat perquè cal considerar la variabilitat temporal i espacial tant dels recursos com de lesdemandes. Fa més de deu anys que es discuteix a Catalunya sobre aquest concepte. Òbviament, la garantia s’in-crementa si la disponibilitat del recurs augmenta, però també si la demanda disminueix. Els termesdel debat s’han anat enrocant en aquestes dues alternatives. La manca de decisions suficients, unidaa l’increment demogràfic i a una certa reducció de la pluviometria ha originat episodis redundantsde manca de garantia.Ara bé, les societats evolucionades tenen menys marge de tolerància respecte a la garantia de sub-ministrament dels serveis bàsics; és a dir, els efectes econòmics i/o socials d’una falta en el submi-nistrament tenen conseqüències de més transcendència.


9

La disponibilitat d’aigua per als diferents usos requereix la definició de l’equilibri entre el funciona-ment ecosistèmic –no deteriorament i bon estat de totes les masses d’aigua– i la garantia de submi-nistrament. Aquesta és la clau de volta de la planificació hidrològica responsable.La garantia de subministrament, entesa com la capacitat del sistema d’abastament d’aigua de satis-fer la demanda, és insuficient per a la situació actual i tendirà a empitjorar com es dedueix de l’a-plicació dels criteris de valoració acceptats internacionalment. Les previsions demogràfiques, territo-rials i urbanístiques empitjoren el pronòstic.La garantia del sistema Ter-Llobregat, per a una demanda de 350 hm3/any, no compleix els criterisde les instruccions vigents per a abastament d’aigua a poblacions, atès que més del 10% dels anysno se satisfaria la demanda.

7.- Cal retornar al riu Ter la totalitat o part dels cabals que avui se’n deriven?La regió metropolitana rep una aportació de 240 hm3/any de la conca del Ter. Des de l’any 1966 hiha un túnel de 3 metres de diàmetre que va des del Ter (al Pasteral, aigües avall dels embassamentsde Sau i Susqueda) fins a Cardedeu, amb un cabal de 8 m3/s. Això suposa una detracció importanta la zona nord que, de fet, aporta la tercera part de l’aigua de les conques internes de Catalunya isuposa una reducció del 40% del cabal del riu Ter.El cabal circulant del Ter a Girona és baix i sovint inferior als 3 m3/s que se li van garantir per llei l’any1958 quan es va determinar que s’havia de dur aigua a la Catalunya metropolitana, i incompleix con-tínuament el que es preveu en el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de les Conques Internesde Catalunya. Les necessitats de regadiu del Baix Ter no sempre estan cobertes, augmenta lademanda de la Costa Brava i es presenten problemes de salinitat a la desembocadura. Les necessi-tats de la zona actualment abastida des de la Tordera no es resoldran amb les dessaladores previs-tes actualment, tot i duplicar la seva capacitat. Caldrà més recurs que potser vindrà de la nova des-saladora de 60 hm3 de què s’ha parlat en aquests darrers dies. La salut del riu pel que fa als cabalsmínims no està assegurada, ni s’ha plantejat mai una política de compensacions a la conca cedent,tal com s’ha fet en altres casos.Els beneficis a les comarques receptores són incalculables, atès que més del 50% del consum d’ai-gua –i precisament la de millor qualitat– prové del Ter. L’entrada en funcionament del conjunt de des-saladores que amb la seva aportació influirà en el règim de desembassaments, pot permetre nomésen determinades situacions l’alliberament de part d’aquest cabal i la devolució de cabals del Ter peratendre les necessitats ambientals i d’abastament de la seva conca.

8.- Els recursos són escassos o l’aigua està mal repartida?El volum d’aigua precipitada és de 12.000 hm3/any de mitjana. El balanç entre pluviometria i evapo-transpiració potencial de caràcter anual posa de relleu dues zones de similar superfície: l’una debalanç positiu al nord (províncies de Girona i part de Barcelona) i l’altra de balanç negatiu situada alsud (província de Tarragona, sobretot).Pel que fa a l’aportació superficial de les conques internes de 2.780 hm3/any, la distribució és de1.655 hm3/any a la zona nord, de 973 hm3/any a la zona centre i de 167 hm3/any a la zona sud. Esdóna, doncs, un desequilibri territorial.El mapa de Catalunya mostra la disparitat en la distribució i ús dels recursos. Les conques internesocupen el 52% de la superfície de Catalunya i inclouen el 90% de la població.L’aigua és escassa i, a més, mal repartida de manera natural. Els dos transvasaments existents acon-segueixen avui un cert equilibri recursos-demandes, encara que la conca del Ter en resulta excessi-vament perjudicada.La política territorial, la imputació de costos, els incentius fiscals i la innovació tecnològica pro-bablement ens mostrarien una Catalunya més equilibrada pel que fa a l’ús del recurs i la con-servació de les masses d’aigua. La dissociació progressiva entre cicle hidrològic i política hidràu-lica a causa de l’aflorament de nous recursos de la regeneració o la dessalació d’aigües, tambéapunten en la mateixa direcció. Caldria un nou model urbanístic que, sense posar fre al desenvolupament del país, busqués un ree-quilibri territorial sense creixements desmesurats o de gran concentració d’activitats en determinatsterritoris i que, en definitiva, facilités la gestió de la demanda.

9.- Com pot afectar el canvi climàtic en els recursos d’aigua?Tot i la incertesa que hi ha pel que fa a la magnitud dels seus efectes, la consideració del canvi climà-tic ha d’entrar de ple en una planificació hidràulica que tingui la pretensió d’estar ben fonamentada.


10

L’increment progressiu de la temperatura mitjana en les properes dècades comportarà un incrementde les pluges torrencials, reducció de la coberta de neu i també reducció de les precipitacions a lacornisa mediterrània. En aquestes condicions, amb igual pluviometria s’observarà una reducció dela infiltració i, per tant, de la reserva disponible. La tendència a una menor pluviometria, i més extre-ma, si es confirma, accentuarà la reducció de recursos disponibles.

10.- Com afrontar els estralls previsibles per les avingudes? Com retenir més aigua en la fase ter-restre del cicle hidrològic?La quantitat total de precipitació a Catalunya és modesta i molt variable. Aproximadament un 60%del territori rep menys de 700 mm anuals, hi ha un ampli rang entre el sector més sec, amb quan-titats entre 350 i 400 mm, i els sectors més plujosos, que tenen valors superiors a 1.250 mm.S’observen períodes secs prolongats i un mal repartiment estacional tal com correspon al món sub-tropical mediterrani.Hi ha una gran irregularitat diària. Així, les quantitats diàries resulten molt dispars a la zona més pro-pera al mar, en el sentit que uns pocs dies plujosos aporten un elevat percentatge de la quantitattotal anual: són les llevantades, que solen produir aiguats intensos en pocs minuts i amb conse-qüències devastadores.La impermeabilització produïda per l’intens procés urbanitzador actua alterant el règim hidrològic. Amés, caldrà preveure els efectes del canvi climàtic en tots els estudis de recursos i de delimitació dezones inundables. En tot cas, els estralls es podran limitar no ocupant noves zones inundables i ges-tionant eficaçment el risc. També caldrà corregir les ja ocupades i consolidades on en alguns casoscaldrà projectar tancs de laminació i estructures de protecció. D’altra banda, el debat sobre el futur de l’aigua ha d’introduir els correctius tendencials sobre elrecurs disponible, a més de l’efecte que sobre la demanda tingui l’increment de la temperatura mit-jana. En els anys secs el consum augmenta en tots els abastaments. D’altra banda, l’augment detemperatures comportarà un increment de l’evapotranspiració, la qual cosa redueix el recurs dispo-nible i incrementa la demanda, sobretot per l’ús de reg.La disponibilitat del recurs està molt relacionada amb l’allargament de la fase terrestre del ciclehidrològic; és a dir, amb la retenció d’aigua durant més temps. Per això caldrà afavorir la recàrregad’aqüífers i redefinir la funció dels embassaments com a reguladors d’avingudes i reserves d’aigua.Complementàriament, caldrà redefinir les prioritats d’usos i posar els desembassaments hidroelèc-trics en línia amb les necessitats ambientals i dels usos prioritaris de l’aigua. De fet, tota reutilitzaciósignifica també una major retenció en el tram artificial del cicle hidrològic.

11.- De quins recursos hídrics disposem?A la Muga, l’embassament de Boadella compta amb 61,10 hm3. Al Ter, els embassaments de Sau iSusqueda sumen 398,26 hm3. A la conca del Llobregat, la Baells, la Llosa del Cavall i Sant Ponç fan213,81 hm3. L’embassament del Foix té una capacitat de 3,74 hm3. Els embassaments de Siurana iRiudecanyes sumen 17,54 hm3. Així doncs, el volum màxim de recursos superficials regulats a lesconques internes de Catalunya és de 694,45 hm3.El volum d’embassament del sistema Ter-Llobregat és de 612,07 hm3. Aquesta capacitat no és gensalta si considerem que els nivells que suposen l’entrada a la situació de sequera que figuren en elDecret de sequera com d’excepcionalitat 1, es situen en 195 hm3 i 270 hm3 segons l’època de l’any.Les aportacions anuals mitjanes del Muga i el Fluvià són de 150 hm3/any i 264 hm3/any, respectiva-ment. Les de la Tordera, de 170 hm3/any. El Ter té una aportació mitjana anual de 843 hm3, el seucabal natural mitjà és de 26,7 m3/s i el cabal mínim fixat a la desembocadura és de 5,5 m3/s; aixídoncs, la relació entre cabal mínim i cabal mitjà és del 20,6%.L’aportació mitjana anual del Besòs és de 129 hm3/any. El Llobregat té una aportació mitjana anualde 693 hm3, el seu cabal natural mitjà és de 22,0 m3/s i el cabal mínim fixat a la desembocadura ésde 4,3 m3/s; així doncs, la relació entre cabal mínim i cabal mitjà del 19,6%. L’aportació del Foix ésde 9 hm3/any i les del Gaià i Francolí de 25 hm3/any i 45 hm3/any, respectivament.Així, l’aportació mitjana anual total de les conques internes és de 2.328 hm3/any. La de les conquesintercomunitàries és de 4.108 hm3/any. Els recursos anuals renovables a les masses d’aigua de lescomarques internes de Catalunya són de 1564,4 hm3. A les conques intercomunitàries els recursossón més del doble que els de les conques internes.


11

12.- Quines són les possibilitats reals de la reutilització?Ens referim a la reutilització directa amb aigües regenerades, no a la reutilització indirecta de lesaigües depurades que s’aboquen al riu i que amb posterioritat s’utilitzen altra vegada.Podria ser especialment significativa en zones on conviuen les estacions depuradores d’aigües resi-duals (EDAR) d’una certa grandària i les activitats agrícoles i/o lúdiques, i també en determinats sec-tors industrials que també poden reutilitzar.La franja litoral és el lloc on es produeix la gran majoria de les aigües residuals. També és on, perproximitat i diversificació d’usos, hi ha moltes possibilitats d’aprofitar aquestes aigües regeneradesdegudament depurades en usos que ho permetin i amb xarxes de distribució específiques.La reutilització abans del retorn al medi incrementa el recurs disponible si no es compta amb aquestrecurs per assegurar els cabals de manteniment. La implantació d’instal·lacions de regeneració ambcapacitat i fiabilitat per tal de satisfer algunes demandes amb aigua regenerada pot alliberar aiguaper a consum domèstic. Però, de fet, encara que les condicions econòmiques per a la implantacióde xarxes separatives siguin favorables, hi ha poques possibilitats reals de reutilització a causa del’escassa proporció de sòl agrícola a les zones costaneres, cosa que li aporta un punt feble. No obs-tant això, el potencial d’aprofitament és molt superior a l’observat.Les EDAR, en què l’aigua va al mar, poden representar una contribució a l’efecte barrera contra laintrusió salina o la millora en aqüífers amb nitrats.Les dificultats tècniques, econòmiques i culturals són reals. Però aquest camí és prometedor si lesinfraestructures i la gestió es dirigeixen cap un horitzó de gestió integrada en què la disponibilitat, laqualitat i el preu s’orientin a l’eficiència. Ara bé, l’aigua procedent de la reutilització és de baixa qualitat, amb alta salinitat i necessita un con-trol sanitari molt estricte. Depèn del tipus de tractament de regeneració i, en definitiva, dels costos.La demanda d’aquest tipus d’aigua és baixa i cal incentivar-la. En el conjunt de les conques inter-nes, l’ACA l’avalua en un potencial de 45 hm3 atès el cost del transport i les dificultats culturals peracceptar-la. En aquest sentit es considera com un pas positiu el recentment publicat decret estatalque regula les condicions bàsiques per a dur a terme la reutilització.

13.- Fins a quin punt som conscients de l’escassesa de recursos a Catalunya?Fa més de deu anys i cinc decrets de sequera que es discuteix la qüestió. Acabem el 2007 amb l’a-menaça que tot el 2008 podem estar en situació excepcional. Els acords del Parlament de Catalunyano han servit per promoure una política conseqüent amb la manca de recursos. Seguim vinculantdisponibilitat i climatologia i els comptes dels recursos que es poden utilitzar no lliguen amb elscabals de manteniment que cal respectar. No ens atrevim a parlar de garantia. I mentrestant,Catalunya té un milió i mig de persones més i continua construint regadius.S’ha dit: “Només es valora l’aigua quan no la tenim”. Fa temps que el país és fora de garantia: elsrius no porten l’aigua que haurien de portar, els pagesos no sempre poden regar, i l’amenaça sobreels usos urbans, industrials i domèstics és permanent. L’evidència dels talls d’aigua, si es presenta,representarà la manifestació final de la situació. La manca de garantia no es manifesta quan es talla l’aigua, sinó quan se sap que el risc de tall éssuperior al que la societat considera admissible. Això, fa anys que ho sabem.

14.- Cal acudir a recursos externs?La gestió integrada permet optimitzar l’ús del recurs. Però una política de l’aigua requereix més ele-ments: quines són les prioritats en l’ús de l’aigua, amb quines qualitats, quines les assignacions decostos i quins els estàndards d’utilització. La gestió combinada de l’oferta i la demanda inclou mesu-res desitjables en qualsevol política hidràulica que valori l’eficiència. Però hi ha una qüestió que noes pot obviar: quanta aigua necessitem si admetem que en farem un ús eficient?No és correcte decidir que cal més aigua mentre no ajustem l’ús de la que tenim. Però tampoc ésrealista creure que amb la gestió de la demanda en farem prou. Sobretot, en situacions en quèl’estrès hídric dels nostres rius és intens.Ara bé, els estàndards de consum urbà a Catalunya són a la franja baixa dels consums espanyols.Els preus de l’aigua són dels més elevats i les pèrdues en xarxa són de les més baixes. A bandad’això, a les conques internes els usuaris agrícoles són relativament escassos i els cabals de mante-niment dels nostres rius no es respecten. Les conques internes de Catalunya estan en una situació geogràfica que permet pensar en diverses alter-natives respecte a recursos externs. Si bé la pluviometria i la localització de les necessitats són punts


12

febles, estem voltats d’aigua. Si ens situem a l’àrea metropolitana de Barcelona tenim, a 300 km al nord,el Roine; a 200 km al sud l’Ebre; a l’est el mar i a l’oest el Segre i la Noguera Pallaresa, a 120 km.De moment s’ha optat pel mar: 100 hm3 quan totes les dessaladores actualment previstes funcionin,o 160 si es concreta una iniciativa recent. El futur ens pot deparar altres opcions en funció dels cos-tos ambientals i d’oportunitat i de les decisions que s’adoptin.

15.- Si la solució es la dessalació, hi haurà prou energia disponible per a les dessaladores?En els últims deu anys, l’increment del consum per càpita de l’electricitat ha estat més d’un 40%més alt que el de l’aigua. L’energia elèctrica pot ser el factor limitant. No obstant això, no és previsi-ble una crisi de disponibilitat d’energia. Si que ho és, però, l’evolució profunda del model de pro-ducció i consum i dels costos associats. Per això, tot i que el problema energètic sobrepassa en moltel tema de la dessalació, es pot afirmar que la dessalació de l’aigua del mar constitueix una possibi-litat real només quan no n’hi ha una altra. A més, el consum energètic de la dessalació s’ha reduïtnotablement en els darrers anys. Com a curiositat, el consum energètic de la dessaladora de 60 hm3 que s’està construint alBarcelonès requerirà una superfície en plaques fotovoltaiques equivalent a trenta illes del Pla Cerdà,això si se suposés que sempre fes sol i mai es fes de nit. La insolació real, d’unes 1.800 hores/any,multiplica per cinc la superfície necessària. En tot cas caldria considerar aquestes necessitats dins de les limitacions de la política energètica delnostre país. La producció de 160 hm3 d’aigua dessalada comporta un consum d’energia de 768 GWh (a partirde 4 kWh/m3 i aplicant un coeficient d’1,2). Amb centrals de cicle combinat representarien una emis-sió de CO2 a l’atmosfera d’una magnitud totalment desaconsellable.

16.- Són els transvasaments essencialment no desitjables o una eina més de la política de l’aigua?Es consideren transvasaments les canalitzacions d’aigua d’una conca a una altra. Així, es consideratransvasament el Tajo-Segura o el Ter-Llobregat. Des del punt de vista ambiental, és clar que qualsevol extracció d’aigua seguida de la seva conduc-ció totalment o parcial fora de la conca fluvial és un transvasament, ja que disminueix el recurs dis-ponible en un lloc i l’incrementa en un altre.Malgrat dependre de transvasaments, l’eventualitat de nous transvasaments té mala imatge a casanostra i en els llocs on els recursos a repartir són escassos i, per tant, són objecte de disputa. La per-cepció de la conca que el cedeix és de pèrdua irreparable i en l’argumentació pública es barregenarguments econòmics, emotius i ecològics. Per això és molt important –com s’ha vist en el cas del’Ebre– l’avaluació d’impactes en la conca cedent.Però els criteris d’emplaçament de l’activitat urbana o econòmica, en general, no s’han basat nomésen la disponibilitat d’aigua sinó que han estat molt variats: l’accessibilitat, la defensa i la disponibili-tat d’altres recursos han condicionat emplaçaments que han obligat a fórmules més o menys engin-yoses per garantir la disponibilitat d’aigua.Avui, el debat sobre els transvasaments es planteja també entre els potencials receptors, en termesde necessitat, de cost o de model alternatiu de consum.L’equilibri entre necessitats, percepcions i interessos és matèria primordial de la política i no hiha cap tractat ni llei que en doni la solució. Els objectius de la Directiva marc són més difícilsd’assolir si es planteja un transvasament. Ara bé, l’aigua és un recurs escàs en certs indrets iqualsevol opció representa una tria. Però cal admetre que en un marc de gestió integrada i d’úseficient del recurs en ambdues conques, un transvasament pot ser un mecanisme fonamentalper optimitzar el recurs total disponible en les dues conques, si s’han tingut en compte i s’hanconsiderat admissibles els seus impactes.

17.- Cal transvasar aigua del Segre cap al Llobregat?El transvasament Segre-Llobregat és una de les diferents possibilitats analitzades. Es pot consideraruna solució complementària de les actuals, que podria funcionar com a garantia complementàriadels recursos actuals.L’eventualitat de l’operació requeriria una acurada anàlisi cost-benefici per als diferents actors i inte-ressos implicats. En efecte, malgrat el seu cost moderat i l’efecte vertebrador que produiria sobre elterritori, la solució té inconvenients significatius. Els cabals disponibles són limitats i compromesos.Ara bé, en aquest moment ja queda clar que els cabals del Segarra-Garrigues, com ja succeeix amb


13

els d’Urgell, no es destinen exclusivament a regadiu. La qüestió de fons és quin és el pacte territo-rial possible i desitjable.De fet, la necessitat de nous recursos exigeix resoldre amb eficiència els problemes actuals: el recursha de ser suficient i de qualitat. A més, no ha de provocar problemes ambientals, ni de disponibili-tat en la conca que el cedeix. Algunes de les solucions tenen més viabilitat tècnica, altres més dis-ponibilitat a cedir, altres són més viables econòmicament. L’aportació d’aigua necessària ha de permetre la garantia de subministrament fins i tot en períodesde sequera, amb una explotació sostenible dels recursos locals, i el retorn de cabals del Ter per a lamillora de la situació del propi riu i les demandes de la seva conca.El futur pot alterar la prioritat de les percepcions actuals, sigui per l’aparició d’altres opcions mésadients des del punt de vista tècnic i econòmic, sigui per l’accentuació de la necessitat. El que éspoc probable és que la garantia de subministrament necessària vingui exclusivament per mesu-res de contenció de la demanda.

18.- Es pot considerar que l’aportació d’aigua del Roine significa la connexió amb els Alps i amb unrègim climàtic diferent?El Roine és el riu que més cabal aporta a la Mediterrània (54.000 hm3/any) de manera molt regular.El mínim del segle és de 400 m3/s, deu vegades el mínim de l’Ebre. Actualment només s’utilitza el4% del cabal del Roine i el transvasament suposaria captar-ne un 0,6% addicional. L’efecte deltransvasament sobre la qualitat ecològica de la conca cedent no és significatiu, com tampoc l’im-pacte ambiental de l’obra, atès que la conducció pot ser subterrània. Aquest darrer aspecte s’ha deconcretar amb els estudis de detall pertinents.L’evolució previsible del clima afectarà els Alps amb una menor innivació, la qual cosa accentuarà lanecessitat de regular les avingudes dels grans rius alpins: Roine, Rin i Danubi. La perspectiva futu-ra d’un tal transvasament es podria emmarcar en aquest nou escenari. Els cedents varen manifes-tar la seva disponibilitat i interès, i en tot cas caldria valorar la situació en el context actual i futur.L’opció Roine dependria essencialment de la voluntat que es manifesti des de Catalunya i que s’em-marqui en l’acord entre els estats. En aquest context caldria situar les garanties tècniques i econò-miques que el fessin viable.Els transvasaments entre conques s’han de resoldre en l’àmbit juridicopolític. Poden suposar pro-blemes econòmics i ambientals en la conca cedent. No obstant això, és difícil objectar científicamenten contra de portar aigua del Roine.

19.- Quina ha estat l’evolució de la política de l’aigua a Catalunya?És bo repassar la història recent de la gestió i de les infraestructures de l’aigua a Catalunya. Des del1960 fins al 1980 hi havia preocupació per la disponibilitat d’aigua (portada d’aigües del Ter aBarcelona i poblacions de la seva zona d’influència, embassaments de Susqueda i la Baells). Des del1980, la preocupació prioritària era la qualitat (construcció de 230 depuradores fins el 1996). El1996 va sorgir l’opció Roine que es va abandonar poc després, el 1999. Des del 2003, i en compli-ment de la DMA, el paradigma passava a ser el bon estat ecològic dels rius (objectiu 2015). Així mateix, inicialment ens preocupàvem fonamentalment dels contaminants que podríem anome-nar clàssics i cada cop més parlem de substàncies prioritàries, contaminants específics, microcon-taminants o contaminants “emergents”. La disponibilitat, però, és pràcticament la mateixa que teníem el 1980. Sobretot a resultes de laderogació del Pla Hidrològic Nacional s’ha optat per la dessalació, complementada amb mesuresde gestió de la demanda, el reaprofitament d’aigües procedents de processos de depuració ter-ciaris, i la protecció i realimentació d’aqüífers de caràcter estratègic. Són més que simples alter-natives i cal tenir-les en compte com a solucions que cal adoptar fins als límits que pugui marcarla racionalitat ambiental i econòmica.

20.- El 1997 el Parlament de Catalunya va consensuar que mancaven 240 hm3. Què ha canviat enaquests deu anys?Fins i tot l’octubre del 2000 adoptà per àmplia majoria una resolució en què s’estimava el dèficithídric a les conques internes de Catalunya en 300-350 hm3/any. D’aquell consens, hi ha l’acordque de 100 a 150 hm3 es poden obtenir per reutilització, dessalació i gestió més eficient del recursdisponible. Aquesta és la línia que segueix la planificació actual que preveu 130 hm3 addicionals.


14

Tot i això, notícies periodístiques recents apunten la possibilitat d’incrementar notablement lacapacitat de dessalació a Catalunya.Les dades, les alternatives i sobretot la sensibilitat política han evolucionat des d’aleshores. La plani-ficació hidràulica avui en redacció haurà d’encaixar les noves necessitats de manera que incorporiel grau de garantia i el cost que comporten.

21.- És normal que més d’una tercera part del temps dels últims deu anys hagi estat vigent un decretde sequera?La pregunta podria formular-se d’una altra manera. Els decrets de sequera, són mesures excepcio-nals? O, dit altrament, té sentit que una societat moderna hagi de mirar permanentment el cel i espe-rar que plogui? És possible distingir entre administració dels recursos hidràulics i règim pluviomètric?Sembla que la sequera ha vingut per quedar-se. En els darrers anys se n’han donat quatre períodes:1986, 1990, 1999-2002 i 2005-2006, i en aquest cas les pluges generoses del 2006 han estat insu-ficients per aixecar la situació d’excepcionalitat en què vivim. Comencem el 2008 amb la perspecti-va de superar tots els rècords.Encara que, de moment, al final sempre plou, la situació és certament temerària. Cal reflexionarseriosament sobre les implicacions econòmiques i socials d’una restricció d’aigua. La simple reitera-ció del problema indica que la garantia de subministrament és, avui, insuficient. I el problema no haestat més greu per als abastaments perquè, fent honor a les prioritats de la llei, s’han restringit sovintmolts dels usos agrícoles i també els ambientals, que haurien de ser prioritaris.

22.- Cal un acord marc per a l’aigua a Catalunya?La complexitat del tema porta a una gran diversitat d’expressions en l’opinió pública, que responena diversitat de percepcions, responsabilitats i interessos. Les visions de responsables públics, ges-tors del subministrament, agricultors, industrials, agents econòmics, ecologistes i altres grups de lasocietat civil no es poden fer compatibles amb facilitat si es considera que, més enllà de la dificultatd’harmonitzar percepcions en el marc de la legislació, assistim a un debat que neix de situacionshistòriques molt arrelades.La política de l’aigua, per ser efectiva i duradora, requereix un ample consens polític i social. Tenimla necessitat d’un consens mínim. Cal constituir un cos bàsic de pensament que es pugui conside-rar perfectament assumit en l’àmbit de la discussió teòrica o doctrinal.Cal una estratègia compartida per fer front a la manca d’aigua i als problemes que ocasiona la seque-ra, i establir una jerarquia de mesures que siguin eficaces i eficients. És un pas més en la cons-cienciació de com cal actuar en la gestió d’un recurs en una societat com la nostra, que està estruc-turada entorn a una relació molt complexa amb l’aigua.

23.- Quines són i quines haurien de ser les competències de l’ACA fora del domini públic hidràulic?L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és l’Administració hidràulica de Catalunya. Com a tal, li corres-pon l’administració del recurs i la tutela del domini públic hidràulic. Pel que fa als espais fluvials foradel domini públic hidràulic, l’ACA ha d’autoritzar les obres en el que s’anomena zona de policia i potproposar usos dins de les zones inundables i, actualment, en zonificar els espais fluvials, i d’acordamb el Reglament de la Llei d’urbanisme, es condicionen els usos admissibles que s’hi donen.La funció essencial que s’espera de l’Administració hidràulica és que, un cop establerta la planifica-ció i prioritats en els usos, es limiti a garantir la disponibilitat del recurs i el finançament de les actua-cions d’interès general o les que es determini per la política hidràulica aprovada, i exerceixi les fun-cions de policia i arbitratge que li corresponen com a autoritat de l’aigua.Aquí resulta adient fer-se la pregunta: Es pot considerar l’Administració local com a Administracióhidràulica? Així està reconegut en la legislació de règim local, que estableix l’abastament i el saneja-ment com a serveis bàsics de prestació obligatòria, i en la pròpia legislació d’aigües. Una altra cosaés que encara s’ha de trobar un encaix realista en el qual emmarcar les relacions de l’Administracióhidràulica de la Generalitat i les administracions hidràuliques locals.La legislació actualment vigent parla de les entitats locals de l’aigua (ELA). La Llei d’ordenació, ges-tió i tributació de l’aigua (LOGTA) defineix les ELA com ens locals o agrupacions d’ens locals ambpersonalitat jurídica pròpia i capacitat per gestionar un o més sistemes públics de sanejament d’ai-gües residuals i el sistema o sistemes d’abastament d’aigua en alta i de subministrament d’aigua enbaixa dels municipis que el formen. No s’ha portat a terme.L’experiència del Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs, per exemple, és la demostra-


15

ció palpable que des del món local es pot treballar molt i bé per la millora del medi fluvial.

24.- Com distingir entre el dret a la participació i la responsabilitat de la presa de decisions i lagestió? Com impulsar les comunitats d’usuaris?La participació dels usuaris en les decisions que pren l’Administració de l’aigua a l’Estat espanyol haestat en el rerefons de la legislació hidràulica des del segle XIX. La realitat, i deixant a banda el poderque han exercit les grans comunitats de regants, és que ha esdevingut un mite. La Llei d’aigüesvigent des de l’any 1986 ha estat continuista en aquest sentit. La presència de la representació delsusuaris en els òrgans de govern, les comissions de desembassament, etc., no ha deixat de ser tes-timonial del dret a la participació.A la pràctica, a Catalunya també ha estat així. Una excepció és la millora de les relacions entrel’Administració autonòmica i el poder local i també amb el sector industrial i el públic interessat engeneral. També s’ha donat una participació més viva en les situacions de sequera.En tot cas, el dret a la participació ha de distingir entre els actors amb responsabilitats concretes iels grups que representen sensibilitats o interessos sense contrapartides concretes. Les comunitats d’usuaris són corporacions de dret públic que depenen de l’Administració hidràuli-ca. Estan constituïdes pels usuaris, sigui d’abastament i/o industrials i/o agrícoles. Són els principalsinteressats en la protecció i en la gestió de l’aigua que tenen a l’abast. Entre les funcions de foment, l’ACA hauria de promoure de manera activa les comunitats d’usuaris–generals o especialitzades, com les de regants– i, en general, respectar i fomentar l’exercici de lescompetències que la llei reconeix en matèria de gestió del recurs, en especial als ajuntaments.En tot cas, cal aprofundir en els processos de participació iniciats i constituir els previstos consellsde conca com a òrgans de gestió participada efectiva.

25.- Cal reforçar les polítiques d’innovació tecnològica en la gestió del cicle de l’aigua?Són importants els esforços que s’estan fent en moltes empreses de subministrament d’aigua i trac-tament de les aigües residuals i fangs de depuradora, així com els esforços per regar amb eficiència.Des de l’ACA s’impulsa l’R+D+i. N’és un exemple la millora en reutilització o aprofitament de l’aigua,de manera que aquests incideixin en una disminució impositiva sobre el cànon. En la gestió de fangss’estan investigant nous desenvolupaments tecnològics en el posttractament dels fangs i noves tec-nologies que obrin altres vies per a la destinació final dels fangs. En aquesta línia d’innovació, cal destacar la creació del Centre Tecnològic de l’Aigua (CETAQUA)impulsat per AGBAR, juntament amb la UPC i el CSIC. De fet, el paper de la Universitat és clau, tantsi és en el seu vessant tradicional de formació de tècnics altament qualificats com en el de les acti-vitats pròpies de la recerca bàsica i aplicada en les direccions assenyalades per l’Administracióhidràulica. Calen tècnics capaços de crear coneixement, preocupats per resoldre problemes reals iper integrar-se en equips multidisciplinaris. Cal arribar a una col·laboració més estreta entre


16

Administració, Universitat i empresa.

II.- USOS, IMPACTES I QUALITAT26.- Quina demanda d’aigua tenim?La demanda total d’aigua a Catalunya és d’uns 3.100 hm3/any; és a dir, 100 m3/s. I es destina un70% a l’agricultura. A les conques internes on es concentra més del 90% de la població, l’ús urbàsuposa uns 500 hm3/any. A les conques catalanes de l’Ebre el consum total és de 1.900 hm3/any.L’aigua es destina sobretot a l’ús agrícola: arriba a un 93%.El quadre de demandes en hm3/any és, doncs, aquest: demanda total: 3.100; demanda a les con-ques internes: 1.200 (500 per a abastament, 250 per a la indústria i 450 per a l’agricultura); deman-da a les conques de l’Ebre: 1.900 (80 per a abastament, 50 per a usos industrials i 1.770 destinatsa l’agricultura).Encara que no té la consideració d’ús, cal comptabilitzar també els cabals de manteniment. El PlaSectorial de Cabals de Manteniment (PSCM) aprovat el passat octubre per l’ACA suposa un impac-te no menor als 100 hm3/any.Inclou també el “cabal generador” que es destina a la simulació dels efectes de les crescudes anualspròpies del riu per netejar el llit i conservar la seva morfologia. Les avingudes que s’hauran de rea-litzar estan fixades en un cabal de 32 m3/s. durant 24 hores en el cas del Llobregat. En el Ter el cabalestipulat és de 74 m3/s. Considerats en conjunt equivalen a 9,15 hm3/any.

27.- Com es pot impulsar el respecte al medi ambient en la gestió del cicle de l’aigua?Els objectius de la planificació hidràulica inclouen aconseguir el bon estat i l’adequada protecció deldomini públic hidràulic i de les aigües, objecte de la Llei d’aigües; la satisfacció de la demanda d’ai-gua i l’equilibri i l’harmonització del desenvolupament regional i sectorial, incrementant les disponibi-litats dels recursos, protegint-ne la qualitat, economitzant-ne l’ús i racionalitzant-lo en harmonia ambel medi ambient i la resta de recursos naturals. Les masses d’aigua són un patrimoni a conservar.El respecte al medi ambient en la gestió de l’aigua s’impulsa, doncs, seguint criteris de sostenibilitaten el seu ús, amb la gestió integrada, amb la prevenció del deteriorament de l’estat de les aigües,amb la protecció i millora del medi i els ecosistemes aquàtics. I com a factor essencial, la reduccióde la contaminació, sigui per via de la prevenció o la depuració.Encara hi ha un altre aspecte. La DMA, en el seu article 7 sobre aigües utilitzades per a la captació d’ai-gües de proveïment públic, diu que cal vetllar per la necessària protecció de les masses d’aigua ambl’objectiu de contribuir a reduir el nivell de tractament necessari per a la producció d’aigua potable.

28.- Es pot mantenir la qualitat ambiental dels rius i atendre les demandes per a tots els usos?L’objectiu últim de la DMA és tractar d’aconseguir pel 2015 el bon estat de les aigües. Els cabalsambientals són un medi per aconseguir el bon estat ecològic i químic dels ecosistemes aquàtics. Elsfixa l’Administració hidràulica per garantir la protecció de l’ecosistema. Una altra cosa són els cabalsnaturals i els cabals regulats.La regulació beneficia tant el fet de poder atendre les demandes com el fet de millorar la qualitatambiental. El volum regulat disponible és precisament el paràmetre que ens indica si estem en situa-ció de sequera, i si aquesta es dóna ens indica els graus d’excepcionalitat i fixa la situació d’e-mergència i tot. Ara bé, estan per tothom admeses les prioritats entre els usos. En la prelació d’usosi des del punt de vista de l’explotació dels sistemes hidràulics, els cabals ambientals tindran la con-sideració d’objectius a satisfer de manera coordinada en els sistemes d’explotació, i amb l’única pre-ferència de l’abastament a poblacions.En tot cas, en períodes de sequera, la prioritat entre les necessitats ambientals i l’abastament depoblacions en la utilització de l’aigua s’altera, com ha quedat palès en els darrers anys. Finalment hi ha la demanda per al regadiu. Racionalitzar aquesta demanda és la clau de solucions


17

futures quan es presenta el dilema qualitat ambiental versus demandes.

29.- El riu, com a espai i territori, com s’integra en la planificació territorial i urbanística?La legislació d’aigües s’estén en dos conceptes que no són coincidents: el domini públic hidràulic,concepte administratiu que determina els límits de policia de l’Administració hidràulica i que tenenefectes registrals de límit de propietat o servitud de les finques veïnes, i els espais fluvials (zona flu-vial, sistema hídric i zona inundable), determinats pel Reglament de planificació hidrològica. Tal com preveu l’article 6 del Reglament de la Llei d’urbanisme (Directriu de preservació davant delsriscos d’inundacions), estan regulats els usos admissibles d’aquests espais i, per tant, la planificacióterritorial i urbanística ha de ser coherent amb aquest marc normatiu.En qualsevol cas, el procés urbanístic, en la mesura que comporta l’aparició de plusvàlues, ha d’in-ternalitzar els costos d’aquestes servituds.La política territorial i la nostra realitat hidrològica s’han d’adaptar l’una a l’altra. Ni tenim aigua sufi-cient ni amb igual disponibilitat en el territori. En aquest sentit, cap pla urbanístic s’hauria d’aprovarsense la garantia de disponibilitat d’aigua i els costos del recurs addicionals carregats al promotor.

30.- Quines són les principals dificultats de la planificació hidrològica?O dit d’una altra manera: Irregularitat climàtica, evolució demogràfica, reserves per als cabals demanteniment i estabilitat dels aqüífers, són elements que cal incorporar a les previsions de la plani-ficació hidrològica o dificultats insalvables?El clima és el que correspon a una regió mediterrània i previsiblement evolucionarà a pautes mes àri-des. Cal compatibilitzar la política territorial i urbanística amb la nostra realitat climàtica i hidrològicai, en tot cas, prendre les mesures complementàries i garanties de subministrament que correspon-guin al model socioeconòmic de què es vol dotar el país.En aquest punt no podem oblidar que la DMA és la guia consensuada per a les solucions que s’hand’adoptar en tots els estats membres de la UE i, per tant, malgrat el marge de llibertat que hagi poguttenir cada estat per transposar-la a la seva pròpia legislació, s’adapta més bé a la problemàtica ques’observa en els àmbits geogràfics del nord d’Europa que als països amb clima mediterrani.

31.- Quin és l’estat de contaminació dels aqüífers?Cal distingir entre les àrees de l’interior i situades en cotes altes de les àrees properes al litoral quea més coincideixen amb aquelles on es concentra la població i les activitats. En el primer cas calconstatar bones condicions a excepció d’aquells aqüífers afectats per l’activitat agrícola i ramadera.En el segon cas, i sobretot en les zones deltaiques, trobem aqüífers malmesos o si més no, greumentafectats.La qualitat de les aigües subterrànies està fortament influenciada per la intrusió de contaminants i lasalinitat deguda a la sobreexplotació. La progressiva depuració d’aigües urbanes i industrials i elrègim d’explotació més acurat dels aqüífers costaners han millorat la qualitat de les aigües subterrà-nies. No així la contaminació per nitrats, que es manté o empitjora en algunes zones. En molts indrets, els aqüífers són la font única d’abastament. Pot ser molt significatiu, per exemple,l’aqüífer del Baix Llobregat, que té uns 100 hm3 de capacitat.En els rius regulats són un complement molt important d’aquesta regulació.

32.- Quina política se segueix per reduir l’entrada en els aqüífers de nitrats d’origen agrícola i ramader?La gestió de les aigües subterrànies ha seguit els patrons històrics. Resta pendent d’adequar a la Lleid’aigües del 1986. Es dóna una forta interacció entre les extraccions, una absència de gestió de lacontaminació difusa i una confusió entre usos i prioritats.La Directiva 2006/118/CE relativa a la protecció de les aigües subterrànies contra la contaminació iel deteriorament, en el seu article 6, enumera les mesures proposades per prevenir l’entrada de con-taminants, però son genèriques i sense instruments concrets, que es deixen a criteri dels governs.Encara que estableix el mateix límit que la normativa sanitària pels nitrats i plaguicides, la significa-ció ambiental no és comparable a la sanitària.Ara bé, cal fer constar que el problema es més aviat de política agrària, ramadera i territorial. Des dela política de l’aigua només es poden constatar els seus efectes i verificar les seves conseqüències.La política de l’aigua no disposa de les eines per modificar aquests comportaments.


18

33.- Quin és l’estat ambiental dels nostres rius?Els rius han experimentat una notable millora en els darrers vint-i-cinc anys, a causa de l’esforç inver-sor en depuració de les aigües residuals urbanes i industrials. Els nivells d’eutròfia han disminuït sen-siblement, així com la salinitat dels trams de riu en els quals s’han canalitzat les salmorres. Som llunyencara dels objectius de qualitat: cal un esforç complementari en depuració, ja previst en el Pla deSanejament, i un altre en la garantia dels cabals de manteniment que han de donar sentit al resul-tat final que desitgem: uns rius sans.Progressa adequadament pel que fa a qualitat fisicoquímica de les aigües, gràcies al Pla deSanejament de les Aigües Residuals Urbanes (PSARU) i al Pla de Sanejament de les AigüesResiduals Industrials (PSARI), però queda molt per fer pel que fa a les riberes i els espais fluvials engeneral. La qualitat biològica de l’aigua i els majors problemes es donen en el règim hidromorfològici en la qualitat i l’estructura de les riberes.

34.- Com evoluciona l’índex de biodiversitat dels nostres rius?Fins no fa gaire, la qualitat de les aigües dels rius es referia a l’ús que se’n volia fer de l’aigua.Després de l’aparició de la DMA es considera l’aigua com a part integrant del medi. El concepte debon estat ecològic de les masses d’aigua es relaciona amb el concepte de bioindicador. Ara s’utilit-zen índexs relacionats amb la comunitat d’algues bentòniques, els macroinvertebrats, la comunitatde peixos, etc. Tenim encara un alt percentatge d’estats de qualitat mediocres, deficients i dolents.Aquests índexs evolucionen favorablement, i són els indicadors que ens permeten afirmar que elcamí iniciat és bo. Complementàriament, caldrà preservar els espais fluvials de noves ocupacions iusos abusius i complir el que preveu la normativa urbanística. Així mateix, cal impulsar la recupera-ció dels espais fluvials ja degradats en tots els aspectes.Es pot observar una millora substancial del riu Besòs. Avui dia ja es torna a extreure aigua de l’a-qüífer. Recordem que en els anys vuitanta, el Besòs era el riu més contaminat d’Europa. El Llobregatestà lluny de deixar de ser problemàtic tant per la vida piscícola com pel seu estat ecològic generali, fins i tot, pel que fa a les condicions de prepotabilitat.

35.- Com es poden solucionar els problemes derivats dels purins de les granges de porcs?El problema de les àrees ramaderes és la disposició dels purins en el terreny. Les infiltracions capals nivells freàtics comporten fortes contaminacions de nitrats i també de matèria orgànica i, fins itot, de certs metalls pesants. I la duresa de l’aigua és alta. Si bé el problema té una importància local–encara que força estès a l’interior de Catalunya–, el fet d’haver-se d’abandonar recursos limita lespossibilitats de disponibilitat d’aigua que pugui considerar-se com a prepotable. A Catalunya la cabanya porcina supera els 7 milions de porcs. No és un problema tecnològic sinóde política territorial, agrícola i ramadera. El problema és la proliferació de granges porcines no vin-culades a la producció agrària en zones amb aqüífers apreciables i vulnerables.

36.- L’impacte dels runams salins de la conca del Llobregat, és un problema insoluble?Pel que fa a la qualitat de l’aigua a la regió metropolitana, es constata que l’aigua captada al Ter éssatisfactòria mentre que la del Llobregat és deficient. Tot i que el tractament de potabilització permetque l’aigua del Llobregat sigui acceptable, el subministrador ha de demanar excepcions sistemàti-ques per subministrar aigua que, essent potable, no compleix tots els requisits de la legislació nidóna satisfacció als usuaris. Moltes de les característiques negatives de l’aigua del Llobregat amb relació a la salinitat són causa-des per les salmorres procedents dels residus de les mines existents a la conca. A l’entrada de lesplantes de tractament hi ha concentracions superiors als 350 mg/l de clorurs. La normativa europeafarà encara més difícil l’ús d’aigua del Llobregat.Els runams salins no són un problema insoluble sinó que les solucions són totes molt costoses. Entot cas, no s’ha de confondre aquesta situació amb la d’eliminar el caràcter natural salí de zones comla ribera salada, el rierol salat, etc.El Pla de Sanejament, en especial el d’aigües residuals industrials (PSARI) preveu accions destina-des a reduir l’impacte dels runams salins en la qualitat del Llobregat. En les actuacions del “nouPHN” es recull la restauració hidrologicoambiental dels residus salins del Llobregat per a la millorade la qualitat de l’aigua, en una primera fase amb un import de 41,53 milions d’euros. També l’evo-lució històrica mostra una millora dels resultats, que per a l’abastament metropolità es veuran incre-


19

mentats amb la posada en funcionament del sistema d’electrodiàlisi previst a la planta d’ATLL, aAbrera, i l’ampliació del col·lector de salmorres. També cal esmentar, en aquesta línia, les obres enexecució de tractament per osmosi inversa a la planta de Sant Joan Despí realitzades per AGBAR,que contribuiran a la qualitat de l’aigua subministrada provinent del Llobregat en major cabal que lesanteriors iniciatives esmentades, així com també contribuirà a l’eliminació dels trihalometans.

37.- Quina és la situació quant a trihalometans en les aigües de subministrament?Els trihalometans (THM) com el bromoform, el bromdiclorometà, etc., són derivats halogenats de clori brom, subproductes de la cloració.El RD 140/2003, respecte als trihalometans, aplica uns valors paramètrics màxims de 150 mg/litredes de l’1 de gener del 2004 i de 100 mg/litre des de l’1 de gener del 2009. Aquest nou valorparamètric obliga en alguns abastaments a prendre mesures força importants, tant correctives compreventives, per poder-lo complir.Els trihalometans estan directament relacionats amb la salinitat de l’aigua i la dosificació de clornecessària per a la seva potabilització. En la mesura que es millori la qualitat de l’aigua a potabilit-zar, menys matèria orgànica i menys salinitat, el contingut de trihalometans es reduirà. També esredueix mitjançant el tractament amb carbó actiu, que ja s’utilitza des de fa uns anys, i amb la subs-titució parcial del clor en alguna fase del procés de tractament en alguns abastaments.També col·laborarà en la millora la implantació de tecnologies com l’EDR (Electrodiàlisi reversible) il’ozonització, així com la millora del col·lector de salmorres de la conca del Llobregat.En els medis de comunicació, arran d’unes manifestacions poc afortunades d’alguns responsablessanitaris, s’ha tractat recentment el tema d’una manera alarmista. La majoria d’abastaments deCatalunya estan avui per sota del límit que regirà a partir del 2009. Hi ha una àrea problemàtica, ladels municipis que depenen de l’aigua del tram baix del Llobregat, on s’estan fent correccions impor-tants en els processos de tractament.

38.- Què cal fer respecte a l’ús creixent de nous productes que acaben contaminant les aigües?El problema es refereix al conjunt de productes químics de síntesi que no es degraden i que tenenpossibles efectes biològics sobre la flora, la fauna i les persones.En el futur pot arribar a ser un factor limitant de la reutilització, com ja ho és en alguns llocs la sali-nitat. En tot cas, cal que en els programes de seguiment i control es detectin quines substàncies prio-ritàries d’acord amb la DMA es presenten en nivells superiors als admissibles i on s’ha d’actuar enorigen per intentar reduir la seva presència en el medi aquàtic.Per reutilitzar cal disposar, de manera econòmicament sostenible, l’aigua de qualitat adequada pera l’ús en concret. En funció de l’ús, la problemàtica pot ser les substàncies prioritàries, la salinitat,l’amoni o altres paràmetres.La legislació cada cop és més exigent com ho demostra la consideració de compostos com ara elstrihalometans, substàncies prioritàries o compostos derivats dels contaminants farmacològics, elsanomenats contaminats “emergents”, en el RD 140/2003 sobre la qualitat de les aigües de consum.

39.- Es fa el que cal en l’establiment de perímetres de protecció de les captacions?Fins ara gairebé no s’ha utilitzat la possibilitat d’establir perímetres de protecció.Quan es parla de perímetres de protecció ens referim principalment a les captacions d’aigües sub-terrànies, però també afecta les aigües superficials com és el cas de les afeccions als embassa-ments o bé en la recàrrega d’aqüífers. El fet és que es donen certes incompatibilitats entre la pos-sibilitat de l’establiment dels perímetres de protecció –que introdueixen limitacions en l’ús del sòl–i els plans d’ordenació urbanística.Es donen conflictes entre les diferents administracions competents. Els plans hidrològics i la gestiódels embassaments són competència de l’Administració hidràulica. En els plans d’ordenació urbanaintervé l’Administració local. Per altra banda, en la DMA, l’establiment de perímetres de protecció ésoptatiu. Així doncs, es donen tensions sobre qui ha d’establir els perímetres de protecció, la sevarepercussió sobre el desenvolupament urbanístic i qui s’ha de fer càrrec de possibles indemnitza-cions com a contraprestació a les limitacions imposades.


20

En tot cas, cal destacar que la Llei de mines resol el problema per a les captacions d’aigua ques’hi acullen (per això se’n diuen aigües minerals) i marca un camí que de moment no ha seguitl’Administració hidràulica. Caldria, doncs, on sigui viable, promoure una efectiva implantació deperímetres de protecció.

40.- Què es fa en la recàrrega artificial dels aqüífers?Amb relació als aqüífers cal parlar de la recàrrega artificial, que a part d’incrementar la disponibilitatdel recurs en quantitat ho fa també en qualitat, i això gracies a la capacitat de filtració del terreny. Larecàrrega augmenta el nivell freàtic aconseguint un efecte barrera a la intrusió de les aigües marines.Un exemple. L’aigua regenerada procedent de la depuradora del Baix Llobregat es transporta fins alspunts seleccionats per a la injecció de l’aigua a l’aqüífer profund mitjançant un bombament i unasèrie de col·lectors. Aquest tipus d’actuacions s’han de tenir en compte en el futur –potser més que la reutilització–perquè són un instrument per reduir els desequilibris que es produeixen entre la infiltració natu-ral i les extraccions. Recordem que els aqüífers tenen valor estratègic quan els recursos d’aiguasuperficial disminueixen.Cal, així, impulsar les mesures compensatòries per pèrdua de permeabilitat en les lleres i planes d’i-nundació.

41.- Són excessius els règims concessionals de les minicentrals?Els règims concessionals estan sotmesos a prioritats d’ús establertes a l’article 58 de la Llei d’aigüesestatal del 1985 i que han respectat els desenvolupaments legislatius posteriors. Aquestes prioritats,que poden ser alterades pels plans hidrològics, són: abastament de poblacions; regadius i usos agra-ris; usos industrials per produir energia elèctrica; altres usos industrials; aqüicultura; usos recreatius;navegació i transport aquàtic; altres aprofitaments.Actualment, als rius de Catalunya hi ha 152 punts crítics per manca de cabals. La producció anual d’e-nergia elèctrica és de 650 GWh, un 2% del total de Catalunya. Però en aplicar el Pla Sectorial de Cabalsde Manteniment es pot produir una pèrdua de 232 GWh, que representen 15,4 milions d’euros l’any.Els recents episodis de sequera i l’encariment dels combustibles han evidenciat la contradicció entreels interessos dels productors elèctrics i les necessitats generals del país. Es preveu que en el PlaHidrològic de Catalunya es trobi un encaix adient per al conjunt dels interessos vinculats a l’aigua.En bona part de casos del Ter i el Llobregat són excessius els règims concessionals i caldrà adaptar-se al que preveu el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment (PSCM). La majoria de les concessionssón molt antigues i provenen de l’època marcada per l’esplendor de les fàbriques de riu i les colò-nies industrials. Això comporta que els títols concessionals siguin anteriors a les obres de regulaciói, per tant, atorgats per aprofitar cabals que avui rarament es donen. Caldrà molt diàleg i consens perimplantar de manera efectiva els plans zonals d’implantació de cabals de manteniment, i això, nosolament amb els titulars de minicentrals sinó amb els de totes les derivacions significatives.

42.- És possible complir els cabals de manteniment fixats per l’Administració hidràulica?Els cabals de manteniment són un objectiu que s’ha d’acordar entre tots els agents interessats de laconca afectada. No és senzill, però tampoc impossible.Aprovat el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de les Conques Internes de Catalunya (PSCM-CIC), l’ACA està preparant els plans zonals d’implantació perquè entrin en vigor el 2009, a fi d’a-daptar el Pla Sectorial als requeriments socials i econòmics de cada zona. Es tracta d’avaluar elvolum d’aigua avui utilitzada per a tots els usos que sigui necessària per garantir el bon estat del’ecosistema fluvial.El PSCM estableix un règim de cabals ambientals que en bona part dels punts se situa entre el 20%i el 35% sobre el cabal mitjà natural. Així mateix cal garantir els anomenats cabals generadors.La flexibilització de l’ús de l’aigua (adaptada al cabal del riu en cada moment), els plans de recon-versió del sector hidroelèctric, el rescat total o parcial de concessions, etc., faran necessàries unesdotacions econòmiques molt importants si es vol complir amb els requeriments ambientals imposats.


21

Complementàriament a l’alliberament o adequació de moltes servituds concessionals, caldrà aportarmés recurs de substitució per a usos urbans. No es pot perdre de vista que l’èxit de les polítiquesd’estalvi, xifrat en un 10% dels consums unitaris, ha estat contrarestat per l’augment de la poblaciócatalana, que ha estat d’un 15% en els darrers deu anys.En molts punts són exigències difícils de compatibilitzar amb l’escassetat de cabals, sobretot enels episodis de sequera.

43.- Cal reduir l’aigua que consumeix l’agricultura per destinar-la a usos urbans i industrials?L’agricultura consumeix el 70% dels recursos hídrics de Catalunya.La dotació mitjana dels regadius catalans és de 8.200 m3/ha/any. És possible i necessari que a llargtermini disminueixi. La progressiva introducció de la mesura de cabals de regadiu i el principi derecuperació dels costos alliberaran aigua agrícola per a altres usos, com ja ha passat en altres paï-sos. També hi tindrà un paper important l’evolució de la política agrícola comunitària i, en general,dels costos d’oportunitat percebuts pel sector agrari.Una xarxa en alta interconnectada permet que a la pràctica es puguin constituir “bancs d’aigua”,necessaris si considerem que fan possible l’assignació del recurs entre diferents territoris i entre elsdiferents usos de l’aigua, més concretament entre l’ús de regadiu i l’ús d’abastament.De fet, el canal d’Urgell i algunes iniciatives entorn del Segarra-Garrigues ja mostren avui la tendèn-cia a l’evolució en els usos concessionals.La política hidràulica es considera sobretot un factor de reequilibri territorial i per això està molt orien-tada a la implantació, la consolidació, la millora i la modernització del regadiu. Així es veu en el PlaHidrològic Nacional i en la seva peça essencial, el Pla Nacional de Regadius, aprovat pel Reial decret329/2002 i que a Catalunya inclou actuacions de gran importància: el sistema Segarra-Garrigues,depenent de l’embassament de Rialb, al Segre. Amb aquest regadiu, les elevacions del Baix Segre,el Segrià Sud i el suport de regadiu al marge esquerra del canal Segarra-Garrigues està previst unincrement de 90.000 ha. A més es preveu la transformació, de cara al 2008, d’una superfície de4.652 ha i la creació de regadius socials de 6200 ha amb la mateixa previsió.

44.- Quins impactes produirà el canal Segarra-Garrigues?La finalitat d’aquesta actuació és la transformació en regadiu i la millora de dotacions de reg d’u-nes 70.150 ha, localitzades al marge esquerra del Segre i que afecten a les comarques de laNoguera, la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, dedicades actualmentsobretot a cultius de cereal, oliveres i ametllers. Els recursos necessaris per al conjunt del siste-ma s’han estimat en 342 hm3/any.En una primera aproximació, s’espera un increment de la productivitat agrària de les zones regades.De cara al futur, l’estructura urbana de les comarques regades dependrà fortament d’aquest ele-ment. La riquesa agrària generada pot desenvolupar la ramaderia i la indústria agroalimentària. Mésendavant, serà una infraestructura essencial per repensar l’estructura territorial de Catalunya, con-cretament a les terres de ponent.Des del punt de vista ambiental, es presentaran problemes de cabals de manteniment en el riu ones fa la detracció i l’alteració de zones estepàries on es regarà.L’actuació va a favor de l’equilibri territorial de Catalunya. Representa també una assignació de recur-sos hídrics disponibles a un territori i a un ús concrets.

45.- Quin és l’impacte de l’agricultura sobre els recursos d’aigua?L’impacte és molt fort a les conques intercomunitàries, on arriba a representar el 90% del consumd’aigua, i molt menys a les conques internes, on predominen els usos urbans i industrials.No es pot parlar d’eficiència en l’ús de l’aigua sense fer referència explícita als regadius, que són elsresponsables d’un percentatge molt elevat dels usos consumptius. Les incerteses de la PolíticaAgrària Comunitària (PAC) són moltes i això evidentment comporta riscos, però les administracions itambé els agricultors han de fer un esforç inversor important per aconseguir que sigui una realitatl’ús eficient dels recursos hídrics. Molt especialment dels superficials.Des del segle XIX, les polítiques de regadiu han tendit a portar aigua als secans amb l’objectiu d’asse-gurar la producció d’aliments, estabilitzar la població i evitar-ne la fugida. Aquesta política encara avuiés la responsable del consum majoritari del recurs a Catalunya. El cost simbòlic d’aquesta aigua és l’e-lement més representatiu de l’oferta i es relaciona amb l’ús poc moderat que n’han fet els beneficiaris.


22

Però l’ajust de l’oferta a les demandes reals no pot ser objecte de plantejaments voluntaristes, sinóde la progressiva aproximació del preu al cost real de disponibilitat del recurs i de la introduccióde millores tecnològiques que en garanteixin un ús eficient. La concreció d’aquest criteri serà dife-rent segons el tipus de demanda i la seva prioritat: urbana, agrícola, industrial, energètica, perlleure. Però, sens dubte, cal millorar l’eficiència del regadiu mitjançant la rehabilitació de les xar-xes de regadiu, la desafectació de regadius obsolets o la selecció de nous regadius; en definitiva,una política agrícola sostenible. Atesa la implicació dels poders públics en l’administració de l’aigua, cal fer un gran esforç perrecuperar la credibilitat de les polítiques proposades i arribar a una correcta assignació de costosals diferents sectors d’usuaris.En aquest sentit, és adient la pregunta: Quins recursos es poden destinar al camp català?Els recursos hídrics per a regadius han d’estar en funció del model social i econòmic que vulguem peral país del futur. L’acció política del govern s’ha d’orientar a la reorientació de les assignacions derecursos en aquesta direcció, de manera que les polítiques clàssiques de foment aplicades al camp iles d’imputació de costos que es propugnen per als usos urbans es trobin en un marc lògic com-prensible per a tothom, que eviti la creació de plusvàlues al marge de l’administració d’un bé públic.L’aplicació de noves tècniques de reg allà on encara no n’hi ha pot significar una baixa important deles dotacions de reg i, per tant, una reducció notable de la demanda d’aigua per l’ús de regadiu.

46.- Quin és el percentatge dels recursos del país que van destinats a camps de golf?S’ha parlat molt dels camps de golf. Suposen uns 8 hm3/any,la qual cosa representa solament un 0,6%del consum total de les conques internes. Cal afegir que hi ha l’obligació d’emprar aigües depurades(reutilització), fet que dissocia els volums disponibles de l’assignació de recursos a aquesta finalitat. El problema no és tant el consum que se’n fa, sinó més aviat el fet que els camps van lligats nor-malment a activitats econòmiques i a noves urbanitzacions en el seu entorn, moltes vegades amb uncreixement excessiu i amb l’excusa de ser un factor de reequilibri territorial.En molts casos, la localització dels camps de golf és un exemple del divorci existent entre la políticade l’aigua i les polítiques urbanístiques, atès que el camp ha de complir requeriments diferents enfunció de si se situa en una zona d’alta o baixa pluviometria.

47.- Com s’ha de preveure la defensa del delta de l’Ebre?El delta de l’Ebre és la reserva humida més important del nostre territori. L’aigua disponible i el tre-ball dels habitants de les comarques del Baix Ebre mostren la compatibilitat entre el mantenimentd’un ecosistema d’alta qualitat ambiental amb una gran biodiversitat piscícola, avícola i vegetal, i eldesenvolupament d’una activitat agrícola molt productiva. És, per tant, un recurs que cal defensar,mantenir i potenciar.S’ha parlat de la manca d’aportacions de sediments del riu que històricament produïen les gransavingudes, que d’altra banda causaven afeccions importants en les zones negades. El fet és que elsestudis efectuats per la UPC sobre els llims acumulats als embassaments de Mequinensa i Riba-rojaamiden uns volums no tan significatius com es pensava.El problema principal és la penetració de la falca salina, provocada pel desplaçament d’aiguadolça per aigua salina a la llera del riu. El cabal mínim fixat a la desembocadura és de 125 m3/s ino és capaç d’impedir la invasió d’aigua salada. Es pretén tractar d’aconseguir un cabal de 150m3/s, però segons l’opinió d’alguns experts encara no donaria garanties suficients i parlen decabals molt superiors. Potser s’haurien de seguir exemples que es donen a altres indrets com araa l’Albufera de València o al delta del Roine.

48.- L’aigua com a factor ordenador del territori. Fins a quin punt és possible i/o adequat?Qualsevol pla d’ordenació territorial i urbanística ha de promoure un ús sostenible dels recursoshídrics i adaptar-se a les realitats de la disponibilitat d’aigua. Per això l’Administració hidràulica par-ticipa del procés d’elaboració d’aquests plans.La realitat mostra que els factors d’emplaçament de les poblacions i l’activitat econòmica atenentambé altres factors: antigament, la defensa va motivar la implantació de pobles als cims escarpats,lluny del recurs aigua. No obstant això, avui i sempre, la proximitat a vies de comunicació o a altresrecursos naturals han estat factors poderosos de localització.


23

La tecnologia permet superar, mes bé que mai, aquestes aparents contradiccions, sigui per meca-nismes d’obtenció de nous recursos o per mecanismes de transport. Per això, l’Administració hidràu-lica pot atendre les sol·licituds de la política general del país amb els millors instruments.

49.- Quines són les relacions entre urbanisme i gestió eficient de l’aigua?.La gestió eficient de l’aigua té a veure amb la disponibilitat del recurs i la correcta assignació dels cos-tos de disponibilitat. Les funcions de l’Administració hidràulica s’orienten a garantir la disponibilitat delrecurs. El procés urbanístic ha de partir d’aquesta garantia i internalitzar els costos d’inversió.Finalment, els usuaris del servei han de suportar, a través de la política tarifària, els costos d’un serveieficient que impulsi actituds de consum responsable i devolució de l’aigua al medi en bones condicions.El problema es planteja en un moment d’intenses tensions urbanitzadores i de terciarització inten-sa de la societat catalana on conviuen els usos i les pràctiques de les polítiques de foment, en quèla qüestió essencial no són els costos sinó posar aigua a disposició de l’usuari. A Catalunya, nomésun 30% de l’aigua, bàsicament la destinada als usos urbans i industrials, s’ha plantejat fins almoment aquesta qüestió. Les tensions sobre la disponibilitat i els costos apunten a una progres-siva generalització de la qüestió.D’altra banda, sembla superada la polèmica que a vegades s’ha plantejat sobre les relacionsgeogràfiques entre aigua i urbanisme. Està clar que l’impuls urbanístic té a veure amb molts fac-tors (comunicacions, clima, proximitat al mar) i que l’aigua ha d’anar, com l’energia o altres fac-tors, allà on l’activitat s’emplaça.

50.- Com es pot assegurar la preservació dels valors socials, estètics i paisatgístics dels rius?Els valors socials, estètics i paisatgístics d’un riu són essencialment culturals; és a dir, valors com-partits formats per la socialització. Fins i tot, en un entorn transformat com el nostre, allò que en diempaisatge natural és fruit del mateix procés. Només cal veure els camps d’arròs del delta, que fa 150anys eren un desert, les plantacions d’arbres a les Guilleries, la Sèquia de Manresa o els assuts àrabsque proliferen en els rius de la Catalunya nova.L’apropiació dels valors dels rius és indestriable de les accions que històricament hi han operat. Enaquest context, preservar vol dir identificar el grau de compatibilitat entre els valors tradicionals jaconsolidats i els nous requeriments de la societat actual. Per preservació de valors entenem la conservació suficient del recurs en quantitat i qualitat, l’afec-ció mínima per noves intervencions en el domini públic hidràulic, respecte a aquelles infraestructu-res que representen un valor històric i cultural pel seu caràcter de testimonis del nostre passat indus-trial, i, en definitiva, el finançament suficient que permeti l’endegament d’aquestes polítiques. Peraixò cal distingir entre el cost del servei d’aigua i el cost de conservació del patrimoni hídric i trobarformes compatibles de finançar l’aigua servei i l’aigua natura.


24

III.- USOS URBANS I SANEJAMENT51.- Com evolucionarà la població en els propers anys i com influirà en la demanda d’aigua?En pocs anys hem passat de la Catalunya del lema “Som 6 milions” a ser un país de 7,2 milions depersones. Segons diferents previsions com la del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB o la del’Institut d’Estadística de Catalunya, es pot arribar als 8 milions cap al 2020 i als 8,5 milions cap al2030. Un dels factors decisius és l’augment de la immigració.A banda, actualment es dóna ja una tendència de desplaçament de població i activitat econòmicacap a les terres de la Catalunya interior. Però, així i tot, pot ser previsible que augmenti en un miliód’habitants la població a la conurbació de Barcelona i a les comarques del Vallès i el Maresme.Finalment, el turisme i la segona residència generen necessitats addicionals, algunes de les quals esmanifesten en consum net i altres en desplaçament de les exigències de garantia de l’àrea metro-politana a la costa o a la muntanya segons el dia de la setmana o l’època de l’any.Quant a la demanda, cal esperar que es mantingui la tendència actual, que en el cas de la dotació domès-tica és de l’1% anual. Això, juntament amb l’increment de població ens porta a volums de 100 hm3/any.Les exigències de garantia deslocalitzada produiran necessitats addicionals d’actuacions equivalentsalmenys a uns dos milions d’habitants més.En el cas de la demanda per a ús de regadiu, cal considerar en primer lloc la previsió d’un augmentde superfície regable d’unes 125.000 hectàrees. De tota manera, es fa difícil estimar l’augment dela demanda, però és probable que la dotació mitjana que avui és de 8.200 m3/ha/any disminueixi.La necessitat de preservar els cabals de manteniment i l’evolució de la pluviometria produirandemandes addicionals de recurs que caldrà atendre amb decisions molt de fons que avui no esposen sobre la taula.

52.- Com evolucionarà la demanda per a usos domèstics en el futur?Les necessitats d’aigua per a usos domèstics evolucionaran en funció de diversos paràmetres: lademografia pressionarà a l’alça, les tarifes i les polítiques de gestió eficient a la baixa.No obstant això, la principal variable serà la necessitat de garantia de subministrament, que ha d’a-tendre el model deslocalitzat de la nostra societat, amb una gran proporció de segona residència iturisme extern que incrementen les necessitats estacionals. La garantia de subministrament domès-tic necessària actualment a Catalunya és la d’una població de 10.000.000 d’habitants.

53.- Es pot estalviar més aigua a les ciutats?En algunes poblacions petites hi ha marge per a l’estalvi. No obstant això, en general s’han fet gransesforços per limitar les pèrdues. Per això els estalvis potencials no són significatius en el conjunt del sis-tema, tal com ho mostra el fet que les dotacions estan força ajustades amb relació a altres ciutats i països. La dotació (litres/h./dia) és força baixa a les ciutats catalanes. Té una mitjana de 137 litres/h./dia.I a l’àrea metropolitana encara baixa fins a 125 litres /h./dia. A Madrid la dotació per a ús domès-tic és de 150 litres/h./dia. A Roma la dotació és de 176 litres/h./dia i a París, de 276. Aquestesxifres s’han de prendre amb una certa prudència ja que depenen de l’any i de la proporció d’úsindustrial que incorporen, si bé no deixen de ser indicatives. A vegades fan referència a l’aiguaderivada, i a vegades a l’aigua facturada.

54.- Com evolucionarà la demanda per a usos industrials en el futur?L’èxit dels programes d’estalvi d’aigua a la indústria i l’increment de preus de l’aigua quan es consi-dera factor de producció han corregit excessos anteriors i han introduït millores tecnològiques o debons usos per tal de reduir els consums d’aigua a la indústria.Els sectors industrials que consumeixen més aigua –sigui de riu, de pou o de la xarxa pública– són,per aquest ordre, l’alimentari, el tèxtil, el químic, el de l’adobament de la pell i el paperer. Els con-sums de la totalitat dels altres sectors no arriben al 6% o 7% de la suma d’aquests. Deixant a bandael sector energètic, el consum majoritari és el d’aigua de refrigeració, que encara que sigui amb unincrement de temperatura torna al seu lloc de procedència.


25

Possiblement el potencial d’estalvi de la indústria estigui més condicionat avui pel fenomen de la des-localització de la indústria que no pas per factors interns inherents a la pròpia producció.Però pel que fa als consums industrials, és preveu en el futur una certa disminució de la demandad’aigua com a resultat de l’evolució de l’estructura industrial i de la progressiva utilització de tecno-logies menys consumidores d’aigua.

55.- Quina garantia de subministrament tenim i quina hauríem de tenir?Les previsions d’evolució de la demanda elaborades per l’ACA preveuen un increment global dedemanda de 122-184 hm3/any en l’escenari tendencial i suposant que es mantinguin les dota-cions domèstiques, un estalvi moderat en la indústria i el manteniment de les dotacions de rega-diu. En un escenari d’estalvi intens que preveu la reducció de les dotacions domèstiques i indus-trials i l’aplicació de mesures d’estalvi en el regadiu, l’increment global de la demanda es xifra demanera optimista en 40 hm3/any. La garantia de subministrament és, avui, molt baixa, com demostren els episodis de sequera gairebéencadenats any rere any. Sembla clar que en el futur les tensions sobre el recurs s’incrementaran.El Pla Hidrològic Nacional, modificat pel Reial decret llei 2/2004, va incloure, segons proposta de laGeneralitat de Catalunya, tot un seguit de noves actuacions a les conques internes, moltes de lesquals estan destinades a millorar la garantia d’abastament. La més destacada perquè aporta nourecurs és la dessaladora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Altres actuacions pretenen recuperaraigües de baixa qualitat i incrementar la flexibilitat de les xarxes d’abastament.La manca de garantia és evident. Les millores i recursos que aportaran les obres en curs i les quees preveuen (60 hm3 de dessalinització a l’àrea metropolitana, 20 hm3 a Cunit i 10 hm3 més a la deTordera actual, així com una possible nova dessaladora de 60 hm3 a la Tordera), i suposant 20 hm3

de recuperació d’aqüífers i 15 hm3 de reutilització, cobreixen l’escenari en els anys de normalitathidrològica. Tanmateix, en el millor dels casos, en anys secs caldrà continuar comptant amb les apor-tacions de la conca del riu Ter, que si més no s’haurien de considerar de reserva extraordinària. Toti que és possible que l’adopció de criteris de major eficiència en l’edificació arribin a suposar lareducció de les dotacions, l’increment demogràfic portarà associat un increment dels consums i coma conseqüència una menor garantia de subministrament. Amb independència dels danys causats directament per una possible restricció d’aigua, la manca degarantia de subministrament disminuiria els atractius de Catalunya per a la inversió i afectaria prin-cipalment la zona metropolitana, centre d’un dels motors industrials d’Europa.

56.- La garantia de subministrament, entesa com la capacitat del sistema d’abastament d’aigua, ésinsuficient. Tendeix a empitjorar?La tendència a viure fora de les grans ciutats i la construcció de segones residències pot conduir aun augment del consum per càpita i a un increment del cost de garantia de subministrament. Elsincrements de la demanda –en especial a les comarques centrals i del nord– són lluny de ser com-pensats per l’aflorament de més recurs. Així doncs, la garantia empitjora i és possible que apareguintensions especulatives sobre el recurs.Les campanyes d’estalvi tindran, almenys, l’efecte de desaccelerar el creixement de la demanda,Però en un context de creixement demogràfic i econòmic el més probable és que la demanda pera usos domèstics augmenti en el futur. Si augmenta la població i no s’incrementen els recursos ésobvi que la garantia baixa. La garantia depèn també de les mesures disponibles per afrontar una situació de sequera. De capmanera un increment de la garantia ha de suposar forçosament un increment de consum.

57.- Quin és l’estat de l’art actual pel que fa a la dessalinització?El 97,4% de l’aigua és al mar i als oceans. La seva propietat més rellevant és la salinitat. Així, podemdir que l’aigua a la natura és, sobretot, salada.La dessalació, a la pràctica, no té més límit que el cost. Cada m3 dessalat requereix 3-4 kWh. El costenergètic mereix dues valoracions: • Ambiental, en funció de l’origen de l’energia. Si és local i renovable, o és fòssil o d’altres fonts norenovables, l'energia generada amb renovables a Catalunya no arriba al 5%. • Econòmica, en la mesura que qualsevol font energètica té un cost significatiu que repercuteix enel cost de l’aigua produïda.L’alternativa de dessalar aigua de mar o salobre per a l’abastament d’aigua domèstica s’aconsellanomés on no hi ha altres alternatives d’aigua dolça.


26

A Catalunya ha estat el recurs escollit per a complementar les aigües dolces del cicle hidrològic natu-ral. La implantació de plantes dessaladores es preveu que aporti 20 hm3 a la dessaladora de Tordera,60 hm3/any a l’àrea metropolitana, i 20 hm3 a Cunit, insuficients a mitjà termini davant de les neces-sitats abans expressades. No obstant això, la dessalació té l’avantatge que es pot realitzar de manera modular, adequant lainversió al ritme de les necessitats, sempre que estigui adientment interconnectada a les xarxesgenerals de distribució.

58.- Quina part del problema solucionarà la dessaladora del Baix Llobregat?El sistema Ter-Llobregat que abasta la regió metropolitana de Barcelona subministra 13 m3/s d’aiguasuperficial. A més, els aqüífers del Llobregat i el Besòs aporten almenys uns 4 m3/s addicionals.Els 60 hm3/any de la dessaladora equivalen a menys de 2 m3/s i suposaran menys d’un 15% del con-sum real de l’àmbit metropolità. Les tensions per l’augment demogràfic a la zona metropolitana i ales conques del Ter i el Llobregat, la pluviometria a la baixa i el dèficit crònic de garantia que patimpermeten assegurar que l’efecte real serà un increment net de recursos que deixarà la garantia alnivell de fa deu anys, ja aleshores insuficient. Deixant de banda els problemes que avui provoquenles derivacions de les minicentrals, es pot dir que encara que es construeixin les dessaladores anun-ciades els rius difícilment podran millorar els cabals de manteniment que avui tenen.De fet, els recursos del sistema s’han mantingut constants des que es va portar l’aigua del riu Ter ala zona de Barcelona l’any 1966, mentre que els consums han augmentat de manera considerable.

59.- Quin és l’impacte real de les pèrdues a les xarxes de distribució?Les pèrdues reals en les grans xarxes urbanes no superen el 8%, i si descomptem algunes pèrduesquasi inevitables que es donen en les operacions de tractament i en la neteja de les canonades, lapèrdua real de la xarxa se situa normalment en un 4-5%. Diferents són els consums reals no enre-gistrats, que poden representar un 10-15% addicional. En xarxes poc professionalitzades, sobretot en petits abastaments, es poden observar pèrdues méssignificatives, importants per a aquell abastament, però poc significatiu en el balanç global. El ren-diment mitjà de les xarxes de distribució a Catalunya és proper al 80%.Els costos de reparació de possibles petites fuites detectades en les campanyes de seguiment sóncreixents: com més eficient és la xarxa, més gran és el cost marginal. Tanmateix, els serveis d’aiguafan un gran esforç per millorar el rendiment de la xarxa. Aquest esforç és efectiu pel que fa al sub-comptatge, però fa aflorar uns recursos que resulten de cost elevat. Finalment, en els sistemes de regadiu més clàssics, les pèrdues o consums excessius suposenvolums d’aigua molt importants dels quals es comença a disposar d’anàlisis concretes.Queden a Catalunya encara un 5% d’usuaris amb subministrament per aforament. La substituciód’aforaments per subministrament per comptador és un factor d’estalvi no menyspreable, i impres-cindible a les poblacions del litoral. Per altra banda, la sectorització de les xarxes de distribució –unaforma de gestió de les xarxes avui emergent– permetrà un millor control de les fuites reals fins apoder arribar a una optimització tècnicament possible.

60.- Cal avançar en la interconnexió de xarxes en alta?La interconnexió de xarxes permet distribuir el recurs disponible i incrementar la garantia de subminis-trament sense incrementar el recurs total. De la mateixa manera que en les xarxes de distribució enbaixa, s’han anat substituint les xarxes ramificades per xarxes mallades. La interconnexió de les xarxesen alta permet situar cabals més grans en un lloc determinat o aprofitar més bé els recursos existents.Cal fer notar que, pel fet d’haver passat per situacions de manca d’aigua continuades, és necessarisuperar la reticència de l’Administració a connectar els sistemes en alta actualment existents i per-metre l’intercanvi d’excedents en el que seria un autèntic banc d’aigua.La recent política hidràulica i la derogació del PHN han potenciat exclusivament l’ús de recursos pro-pis desistint de la connexió CAT-ATLL. Aquesta s’hauria d’executar amb capacitat suficient per asituacions d’emergència.

61.- Quina és la percepció que té l’usuari sobre l’aigua d’abastament?Les enquestes d’opinió de l’usuari que fan habitualment les empreses subministradores, en general,donen bona nota al servei. Moltes vegades no succeeix el mateix pel que fa a la percepció sobre elgust de l’aigua que se subministra. De fet, la introducció de tractaments d’osmosi inversa en l’aiguad’abastament (provinent de dessalinització o de Sant Joan Despí) portaran una millora del gust del’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i a altres indrets.


27

L’opinió pública està influenciada per les campanyes quasi bé agressives del sector de l’aiguaenvasada. Aquest fet no passa només a Catalunya. No fa massa temps que a la televisió francesas’emetia un anunci que deia textualment: “Qui prétend que l’eau de robinet a toujours bon gout,ne doit pas en boire souvent”. Era l’anunci de l’envasadora Cristaline. L’Ajuntament de París l’haportat als tribunals i ha aconseguit que l’anunci desaparegui de la pantalla de televisió. Cal afegirque a París tenen un recurs de bona qualitat i plantes on s’utilitza la nanofiltració. El mateix anun-ci en algunes ciutats de Catalunya es faria molt difícil de rebatre’l. L’estrès hídric dels nostres rius,la reutilització de les aigües successivament depurades dels trams baixos dels principals rius, lasalinitat, etc, fan que les característiques organolèptiques no siguin les més estimades. Calreconèixer també que en molts indrets els processos tradicionals de tractament no són suficientsamb referència a l’eliminació de gustos i olors.Hi ha un altre aspecte. La nostra societat té por de quedar-se un dia sense aigua. Viure en unestat de por és una forma de pèrdua de llibertat de la persona. L’home, quan té por, no és lliuresinó esclau d’aquesta por.

62.- Com evoluciona el consum d’aigua envasada?El problema és especialment greu a Barcelona i la seva àrea metropolitana (23 municipis). Un estu-di recent de l’ACA diu que un 5,5% de l’aigua que es beu en aquesta àrea és aigua de l’aixeta puri-ficada a casa, un 58% és aigua envasada i un 36,5% és aigua de la xarxa pública.El consum d’aigua envasada, terme que engloba l’aigua mineral natural, la de font i l’aigua purifi-cada, està creixent més que el de qualsevol altre producte comercial. Es pot veure com un tic dela nostra societat consumista, però no deixa de ser un índex de la qualitat de l’aigua –diguem-neprepotable– que el subministrador té l’obligació de servir amb unes característiques organolèpti-ques difícilment assumibles.D’altra banda, la publicitat vinculada a la venda d’equips de depuració domèstics, fins i tot, a vega-des, qüestiona la qualitat de l’aigua d’abastament públic. De fet, és a la inversa: la manca de man-teniment continu dels aparells de purificació i la no substitució periòdica del filtre provoca la forma-ció de nius de sediments que rebaixen la qualitat de l’aigua, tot retenint virus i bacteris.

63.- Quin és l’efecte real de les campanyes de conscienciació i estalvi sobre la demanda?Els esforços per promoure la gestió i l’ús eficient i moderar la demanda d’aigua són obligats. Calla modernització de les infraestructures d’utilització de l’aigua per aconseguir disminuir les pèr-dues i, tanmateix, adoptar mesures econòmiques que no afavoreixin el consum innecessari o quegravin els consums excessius. Ara bé, s’hauria de fugir del terme estalvi d’aigua i emprar el deracionalització del consum. L’estalvi –quan hi ha marge– ha de ser la conseqüència lògica de laracionalització del consum. Al llarg dels anys l’augment de dotació urbana ha guardat relació ambla millora de la salubritat pública i amb la qualitat de vida. Dit d’una altra manera, hi ha un límit ala capacitat d’estalvi. Cal emprendre campanyes d’estalvi orientades més a l’educació ambientalcom, per exemple, quines plantes són més apropiades al país i quanta aigua consumeixen, quinssón els processos productius menys consumidors d’aigua, etc., més en la línia de cercar la com-plicitat dels ciutadans que l’estalvi per si mateix.Les campanyes d’estalvi només centrades en el consum domèstic quan les dotacions són d’uns 125litres/h./dia, inferior a la de la majoria de les capitals europees, només serveixen per culpar el ciu-tadà d’una situació per ell no volguda i traspassar-li una responsabilitat que no té.

64.- Som conscients de la manca d’infraestructures de subministrament en els municipis petits ialguns municipis mitjans de Catalunya?A Catalunya tenim en general infraestructures de sanejament de molta més qualitat que les infra-estructures de subministrament. La solució ha de passar per la identificació de necessitats, engeneral vinculades a la millora de la garantia i la qualitat del subministrament i a la generalitza-ció de mètodes de finançament equitatius i sostenibles. La redacció de plans directors d’abasta-ment propiciats per l’ACA, actualment en curs en molts municipis, és un instrument poderós perproporcionar solucions al problema.


28

Tanmateix, l’èxit de la convocatòria de subvencions destinades als ens locals per realitzar inver-sions per a actuacions d’abastaments en alta ha posat en evidència la preocupació de moltsmunicipis de Catalunya per disposar d’infraestructures adients que afavoreixin una millor gestiódels recursos i n’assegurin la disponibilitat.

65.- Quin és i quin hauria de ser el mapa dels operadors en alta a Catalunya?L’abastament a les poblacions inclou les infraestructures de captació, adducció, tractament, emma-gatzematge i distribució a cada usuari. La progressiva concentració urbana observada durant el segleXX ha derivat en la necessitat d’abastir les ciutats des de fonts allunyades. Les exigències sanitàrieshan derivat en necessitats tecnològiques per millorar el tractament. I tot plegat ha provocat una espe-cialització en alguns operadors d’abastament en les concentracions urbanes: els operadors en altas’ocupen de la captació, adducció i potabilització de l’aigua, i abasteixen els dipòsits de capçalerade les poblacions ateses, on els operadors locals –en baixa- s’ocupen de la distribució als usuaris.La majoria d’operadors en alta existents són públics i de caràcter supramunicipal: Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), Consorci de la Costa Brava i sistemes ges-tionats per consells comarcals o mancomunitats (Sistema de Riucorb, Sistemes de Sió i Cercavins,Mancomunitat del Solsonès, Mancomunitat de les Garrigues, Sistema Osona Sud, etc. Això aproxi-ma la gestió als àmbits de responsabilitat en el territori i alhora permet unes economies d’escala imillors garanties per als municipis implicats.Cal considerar també, per analogia, les comunitats d’usuaris d’aigua que subministren aigua a lapoblació a part del seu ús principal de regadiu. La Sèquia de Manresa subministrarà aigua, prope-rament, a 19 municipis del Bages i el Canal d’Urgell subministra aigua a uns 100.000 habitants.Cal destacar, per això, el paper que tenen els dos grans operadors públics de Catalunya: ATLL i CAT.El primer porta l’aigua a 93 municipis, amb un total de 4,5 milions d’habitants, i 259 hm3/any. El CATserveix a 72 municipis als quals subministra 70 hm3/any (42 hm3/any als municipis i 28 a les indús-tries). En l’àmbit metropolità s’ha de destacar també la presència d’AGBAR, que alhora opera enbaixa en importants poblacions com Barcelona, Badalona o Cornellà de Llobregat. En altres àmbitsmetropolitans com ara Girona i Reus operen serveis municipals que abasten el cicle tradicional –altai baixa–, des de la captació i tractament fins a la distribució en baixa.

66.- Quin és l’estat de l’art i el grau d’introducció dels processos avançats de filtració?Les noves tecnologies de la filtració giren entorn de la separació física de les partícules presents a lesaigües crues per mitjà de membranes.En la tecnologia de membranes hi ha dos sistemes totalment diferenciats. Per una banda, l’electro-diàlisi, que és una separació electroquímica de sals. L’electrodiàlisi reversible es dóna quan el sentitdel corrent elèctric s’inverteix de manera alternant. Per altra banda, els altres sistemes en el qualss’aprofita l’energia en forma de pressió són els coneguts com microfiltració, ultrafiltració, nanofiltra-ció i osmosi inversa. Es diferencien pel diàmetre dels porus de les membranes i, en conseqüència,per la pressió a aplicar. Escassa introducció en el tractament de potabilització.La diàlisi reversible es practica a la planta d’Abrera, on s’han fet proves pilot amb bon resultat.Entrarà en funcionament el 2008 i tindrà una capacitat de tractament de 200.000 m3/dia.L’osmosi inversa s’utilitza a la dessaladora de Tordera per tractar 10 hm3/any. Es pretén ampliar-la amb10 hm3/any més. La dessaladora en fase de construcció al Prat de Llobregat produirà 60 hm3/any.L’osmosi inversa també s’utilitzarà a la planta de Sant Joan Despí, actualment en fase d’execució d’obres.En la depuració d’aigües residuals, la filtració no és un procés gaire estès, encara que està més intro-duït en la depuració d’aigües residuals industrials.

67.- Com s’ha de tractar l’afectació al medi en temps de pluja?La pluja augmenta el cabal i la velocitat de l’aigua en els col·lectors unitaris. L’efecte immediat és l’a-rrossegament de sediments dipositats als carrers o als col·lectors, que produeixen una neteja internaal peu d’abocaments de les aigües brutes pels sobreeixidors o sobrecàrregues puntuals en les EDAR.Les descàrregues dels sistemes unitaris en temps de pluja (DSU) suposen enviar al medi receptorquantitats molt significatives de substàncies consumidores d’oxigen, hidrocarburs, metalls pesants,nutrients o simplement contaminació bacteriològica.


29

Val a dir que l’aigua de pluja pot aportar fins al 50% de la contaminació abocada al medi, i en algunscontaminants específics el percentatge és encara superior. Els dipòsits de retenció i anti-DSU són uns mecanismes que permeten laminar aquestes descàrre-gues i millorar la garantia de tractament i qualitat dels efluents vessats al medi. Són complexos i cos-tosos i la seva implantació a Catalunya és encara incipient.

68.- Xarxes separatives en el clavegueram o dipòsits de retinguda?Els sistemes de drenatge separatius impliquen càrregues de contaminació significatives. La conta-minació que es mobilitza en temps de pluja procedeix sobretot de la superfície de la conca o delscol·lectors; és a dir que l’origen d’aquesta contaminació és difús. Com s’ha dit, l’abocament d’a-questa aigua d’escorrentia al medi receptor és pràcticament inacceptable. Implica incomplimentsdels valors límits d’emissió i, per tant, dels objectius de qualitat. La solució més econòmica i viable passa per la construcció de dipòsits de retinguda que a part podenfer una certa laminació de les avingudes. Aquest és l’objectiu primordial de les estructures d’aques-ta índole que existeixen a la ciutat de Barcelona. Amb l’objectiu de prevenir o limitar les DSU, és lasolució majoritàriament adoptada a França des de ja fa temps.Els dipòsits de retinguda s’han de dotar de determinades instal·lacions auxiliars com ara sistemes deneteja, comportes d’entrada i de sortida amb els seus automatismes, etc. No tenen una explotaciófàcil, sobretot si no estan integrats en un sistema de control global en temps real de la xarxa. Peròno hi ha dubte que aquest és i serà el camí.

69.- Quins són els rendiments de les nostres depuradores?Disposem avui a Catalunya de més de 350 estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) situa-des al final dels sistemes de sanejament. Aquestes comprenen també les obres de recollida i trans-port. La majoria corresponen a municipis petits, però concretament en l’àmbit metropolità les novesdepuradores del Besòs i del Prat de Llobregat han assolit una capacitat de tractament de 5 milionsd’habitants equivalents.Les EDAR presenten un alt grau de dificultat operativa per les puntes de cabal o substàncies contami-nants que han d’admetre, per la no-interrupció del servei i per les lògiques limitacions de retorn al medide la qualitat de l’aigua ja depurada. Són essencials, pel bon funcionament del sistema, un control delsabocaments industrials que comporta una actuació inspectora i, quan és necessari, sancionadora.El rendiment de les depuradores es mesura mitjançant el percentatge de la contaminació eliminada,sigui en matèries en suspensió (MES), en matèries orgàniques (DBO) i en alguns contaminants con-crets. En les plantes ben gestionades són normals rendiments de 90-95 en MES i de 85-90 en DBO5.Aquests percentatges permeten acomplir amb l’estàndard de qualitat establert per la Directiva de laUnió Europea que limita els sòlids en suspensió en 35 mg/litre i les DBO5 en 25 mg/litre. Ara bé,l’impacte dels nutrients (nitrogen i fosfats) a la sortida de les depuradores encara és excessiu, sobre-tot si considerem que incideixen en cabals del riu ben minsos.Des d’un punt de vista econòmic, el model de finançament i gestió del sanejament a Catalunya pre-senta limitacions evidents. L’ACA té un nivell d’endeutament important per aquesta causa. S’hauriende tenir en compte diferents alternatives, entre les quals la major implicació del sector privat o la ges-tió integrada del cicle (abastament-sanejament) per abordar els reptes encara pendents.L’execució del Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes (PSARU) i del Pla de Sanejamentd’Aigües Residuals Industrials (PSARI) farà que es pugui millorar molt en l’acompliment dels requi-sits mínims de sanejament. Però no podem perdre de vista que els trams finals dels nostres rius sónen part rius d’aigua depurada, que tenen una autodepuració mínima i una aigua a la qual li donemla consideració de prepotable. Cal dir que s’ha fet una bona feina, però també que en queda moltaper fer. Sobretot en la implantació de tractaments terciaris efectius.

70.- Quin és el grau d’introducció dels tractaments terciaris a les depuradores?Com s’ha dit, l’assignatura pendent és la introducció de tractaments terciaris o avançats. Cal incor-porar a les plantes més antigues processos de nitrificació-desnitrificació per a l’eliminació de nitro-gen de l’aigua residual –en especial en forma d’amoni– i adequar, on calgui, les concentracions desortida de la planta als valors exigits per la legislació europea sobre tractament d’aigües residualsurbanes i als objectius ambientals de la Directiva marc. En alguns casos, i en especial en zones sensibles a l’eutrofització, el tractament més idoni serà l’eli-minació del fòsfor per via química o la introducció de membranes de microfiltració.


30

71.- És normal que les infraestructures de sanejament de molts pobles siguin millors que lesinfraestructures d’abastament?Hem de constatar que a Catalunya, i en especial en els petits municipis que en disposen, les infra-estructures de sanejament són de més qualitat que les infraestructures de subministrament. El fetno deixa de ser curiós i està vinculat a la cultura de finançament i gestió tradicional de molts abas-taments i a la recent incorporació planificada de les infraestructures de sanejament. Els recursos peral sanejament provenen del cànon de l’aigua (representa més del 50% de la factura total de l’aigua),mentre que les tarifes en molts casos no cobreixen els costos del subministrament d’aigua potable iels ajuntaments, sobretot els petits, no disposen dels recursos suficients o els han d’obtenir a travésd’ajuts, PUOSC, Diputació... L’obtenció d’aquests ajuts limita les inversions en altres apartats no vin-culats al cicle de l’aigua. I no som prou conscients d’aquesta situació.

72.- Quina és la situació del tractament i disposició dels fangs de depuració?Moltes són les tecnologies avui disponibles per al tractament i posttractament dels fangs de depura-dora: digestió, piròlisi, gasificació i producció d’energia. El destí habitual dels fangs ja no ha de serl’abocador, sinó que es poden aplicar en la restauració de pedreres o com a auxiliars de materials deconstrucció. Un interès especial té el compostatge i la utilització del seu producte –el compost– enl’agricultura en els casos en què la qualitat del fang ho permeti.La producció anual de fangs a Catalunya supera les 150.000 tones de fang sec. En aquest sentit, caltenir en compte l’esforç que ha de fer l’Administració per valoritzar aquest residu bàsicament orgà-nic. I la repercussió del cost sobre el m3 d’aigua consumida és significativa. Per aquesta raó, elsagents implicats en aquests processos han de fer un esforç sobretot pel que fa al desenvolupamenti a l’aplicació de noves tecnologies que mitiguin tant les implicacions ambientals com econòmiques.

73.- Gestió pública o gestió privada de l’aigua?L’aigua és, per llei, de titularitat pública. El debat de caràcter mundial sobre la mercantilització de l’ai-gua que ha provocat el Banc Mundial no es pot plantejar, aquí, en els mateixos termes. L’autoritathidràulica administra el recurs d’acord amb la disponibilitat i les prioritats que estableix la planificació. L’aigua per a l’abastament públic és el primer, i els ajuntaments tenen la responsabilitat d’adminis-trar-la per als seus ciutadans mitjançant el servei municipal d’abastament, de prestació obligatòria atots els municipis del país.En aquests termes, el debat entre gestió pública i gestió privada es limita a la forma de gestió del ser-vei públic d’abastament. És aquí on els municipis poden triar formes de gestió pública, mixta o pri-vada. L’elecció s’ha fet, unes vegades, per raons històriques vinculades a situacions de fet en undeterminat municipi i, altres vegades, per circumstàncies específiques sovint vinculades a necessi-tats de finançament del servei, que han estat més fàcilment resoltes pel sector privat que pel públic.A Catalunya coexisteixen bons exemples dels tres models: públic, privat i mixt, tot i que, potser perles economies d’escala, s’observa una menor presència del sector privat en els petits municipis.Cal esmentar en aquest sentit que Catalunya compta en el sector privat, i no només privat, ambun important grup com és AGBAR, que ha exportat els seus coneixements sobre aquest sector al’àmbit internacional.Cal destacar que l’anomenada nova cultura de l’aigua es desenvolupa en un marc que es mostramolt compatible amb la major agressivitat comercial que s’observa en el sector privat, que conside-ra l’aigua com a bé comercial. Els dos pols, públic i privat, no semblen fer-se nosa, sinó que con-viuen sense dificultats aparents. El mercat de l’aigua està molt esverat.En tot cas, la dialèctica empresa pública / empresa privada, el fenomen de les privatitzacions, i lacomparació de la relació qualitat-preu en cada cas són qüestions que desborden la present mono-grafia. Atès que hi ha bons exemples de gestió pública i privada, i també n’hi ha de dolents, caldràconcloure que el debat de fons ens hauria de dur a altres direccions: Què es vol per a cada cas? Ambquins instruments de gestió? Amb quins instruments financers? Amb quina assignació de responsa-bilitats entre els actors? La resposta a aquestes qüestions permetrà aproximar solucions i entendreles situacions que es poden observar.A Catalunya el sector privat dóna servei a un 35% de municipis, que agrupen el 80% de la pobla-ció. En aquest percentatge hi ha l’efecte de la concentració de la població a l’àrea metropolitana. Defet, moltes ciutats intermèdies de Catalunya han optat per la gestió pública del servei públic, i recent-ment s’ha creat el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) que té la volun-tat de reforçar la gestió pública del cicle local de l’aigua.


31

74.- Quin és el valor afegit dels serveis d’aigua?L’aigua és un bé públic que administra l’autoritat hidràulica, que n’ha de garantir la disponibilitat. El dret dels ciutadans a l’aigua és un dret essencial que han de garantir els municipis, responsablesde l’abastament urbà. A Catalunya hem establert el mínim vital d’aquest dret en 100 litres/perso-na/dia, i per a 7.000.000 de persones significa 250 hm3/any, aproximadament un terç del consumurbà o un 10% de tots els usos de l’aigua a Catalunya. La resta dels consums d’aigua, sigui per a usos urbans, comercials, industrials o agrícoles, ja no espot interpretar en termes de dret sinó que afegeix benestar o genera valor afegit a la indústria, l’a-gricultura, la ramaderia o els serveis. El valor afegit de l’aigua es mostra clarament en termes de cost d’oportunitat en els moments en quèno se’n disposa. Si faltés l’aigua durant un cert temps, com funcionaria la indústria? Què passaria ambel turisme o en general amb l’hostaleria? Quines d’aquestes activitats potser ja no serien recuperables?Quan es discuteix sobre el preu de l’aigua sovint es parla més en termes de tradició, en què el ser-vei ha estat subvencionat, que en termes de cost-benefici, que al final és el que explica les dinàmi-ques econòmiques que hi ha al darrera del progrés o la decadència d’un país.La política hidràulica i en general la gestió dels serveis d’aigua han d’internalitzar aquesta qüestió idonar-li una resposta suficient en termes de garantia.

75.- Quin és el paper que tenen les associacions d’empreses (ASAC, AAA)?A Catalunya les empreses del sector de l’aigua es troben, ja des de fa molts anys, agrupades en duesassociacions: l’Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya (ASAC) i l’Associació d’Abastamentsd’Aigua (AAA).Les directives europees tenen com un dels seus aspectes més destacats la importància que concedei-xen en la participació de totes les parts interessades tant en la fase de planificació com en la de gestió.Les empreses d’abastament i sanejament d’aigua ocupen un espai situat al mig de l’Administracióhidràulica i l’usuari final. Es per això que, com a agents intermediaris que són, el rol que poden i hande tenir dins del procés de participació és de primer ordre. Aquest fet no sempre es reconeix.Ambdues associacions estan representades al Consell per la Sostenibilitat de l’Aigua (CUSA) i a la Comissióde Preus de Catalunya. I són consultades rarament per l’Administració abans de prendre decisions.


32

IV.- COSTOS I FINANÇAMENT76.- Què entenem per valor, cost i preu de l’aigua?Moltes vegades es parla indistintament de cost de l’aigua, preu de l’aigua o tarifa de l’aigua tot i quesón conceptes molt diferents.Per cost de l’aigua entenem el conjunt de despeses incorregudes o reportades que afecten direc-tament o indirectament un abastament determinat. Per preu de l’aigua entenem la contrapresta-ció del servei prestat que repercuteix directament en l’usuari. Per tarifa, la quantificació del preuper a la seva repercussió en l’usuari pel servei que es presta. És la quantia unitària que s’aplicaper cada unitat física, emprada en la facturació, tal com m3 facturats, calibre del comptador, etc.El valor incorpora molt més que aspectes econòmics, tot i que es pot assimilar a un cost quan s’a-nalitza en termes de cost d’oportunitat.Cada ús porta associat una cultura i un preu i, per tant, es donen perspectives irreconciliables quanes tracta d’enfocar els problemes de l’aigua.De fet, a la gestió de l’aigua es donen tres compartiments estancs, el d’aigua per regar, el d’aigua pera abastament urbà i industrial i el d’aigua envasada o de taula. La disparitat de preus a què es fac-turen les quantitats d’aigua utilitzada per cada un d’aquests tres móns aïllats és tan gran que sem-blaria indicar que l’aigua no procedeix del mateix cicle hidrològic o, també, que presenten unesdiferències de qualitat molt més marcades de les que de fet presenten. Per l’aigua de rec són habi-tuals preus de 0,013 E/m3, en el segon cas es paga 1,3 E/m3 (multiplica per 102!) i en el tercer, diver-sos centenars d’E/m3 (multiplica per 104). Fins i tot es pot dir que els ingressos bruts de les collitesdels agricultors de regadiu per cada metre cúbic d’aigua aplicada, no arriben en molts casos als 1,8 Eals que s’està facturant, a vegades, el metre cúbic d’aigua per abastament. Cal esperar els efectesque pugui tenir l’aplicació de l’article 9 de la Directiva marc de l’aigua –ja en parlarem– que estableixuna contribució adequada dels diversos usos de l’aigua.Hem de constatar que, a part que la distribució dels preus de l’aigua segons els usos mostra ladisparitat que ja hem comentat, existeix també una distribució de preus molt dispar entre elsdiferents països de la Unió Europea. Amb dades de 2006, Dinamarca encapçala la llista amb 4,5E/m3; després França amb 2,8 E/m3; Alemanya amb 2,4 E/m3; Espanya amb 1,28 E/m3; i nomésestan per sota Itàlia, Lituània, Romania i Sèrbia. Es tracta de països de la UE i, per tant, sotme-sos a la DMA. Aquí encara tenim preus polítics. El preu mitjà a Catalunya és de 1,72 E/m3. I aprovíncia de Barcelona, amb 1,84 E/m3, és la segona d’Espanya després de les Illes Balears pelque fa a preus (Tarragona, 1,34 E/m3; Girona, 1,14 E/m3; Lleida, 1,05 E/m3). L’aplicació gradualde l’article 9 de la Directiva tendirà a homogeneïtzar-los.

77.- Com s’han de repartir els costos de l’aigua?Cal tenir present el conjunt de costos que resulta de la construcció i també del funcionament deles infraestructures d’emmagatzematge, tractament, distribució i sanejament. Aquí afloren costoshistòrics, entenent com a tals aquells necessaris per atendre la devolució de l’endeutament provi-nent sobretot de la construcció de les infraestructures esmentades. Cal també comptabilitzar elcost de reposició dels actius.Les necessitats de tractar més aigua, dessalar-la, reciclar-la, transvasar-la, etc., s’han de veure desdel punt de vista de les avaluacions del seu cost marginal; és a dir, el cost de producció d’un metrecúbic d’aigua addicional. Sempre ha de ser així. El cas del valor de l’aigua per a regadiu representaun cas extrem. Sobretot quan hi ha dèficits de recurs, s’ha de mesurar pel seu cost d’oportunitattenint en compte el valor que tindria aquell recurs amb relació a aquell del seu millor ús alternatiu.En primer lloc, els costos s’han de conèixer conforme a uns criteris ben establerts. Per distribuir-loscal establir un sistema de preus, taxes i tarifes de l’aigua que reflecteixi la totalitat dels costos. Aquestsistema ha de contribuir a racionalitzar la demanda d’aigua i, a la vegada, reflectir diferents factorsde tipus econòmic com puguin ser l’eficàcia relativa de les diferents activitats econòmiques que usenl’aigua, la consideració de l’aigua com a dret bàsic i com a recurs escàs, i també les externalitatsmediambientals. És a dir, cal implantar simultàniament una racionalitat del consum i una racionali-tat econòmica en la gestió de l’aigua i els ecosistemes associats.


33

78.- La recuperació dels costos dels serveis de l’aigua. Està preparada l’opinió pública? I els grupsd’usuaris relacionats amb la producció?L’article 9 de la Directiva tracta dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua. Els estats membrestindran en compte el principi de la recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua, inclo-sos els costos mediambientals i els relatius als recursos, associats als danys o als efectes adversossobre el medi aquàtic. Cal tenir-los en compte, en virtut de l’aplicació del principi que “qui contami-na paga”. Amb aquesta finalitat serà necessària una anàlisi econòmica dels serveis d’aigua basadaen previsions a llarg termini de l’oferta i la demanda d’aigua en la demarcació hidrogràfica.Per això els estats membres garantiran, a molt estirar el 2010, que la política de preus de l’aigua pro-porcioni incentius adequats per tal que els usuaris utilitzin de manera eficient els recursos hídrics i,per tant, contribueixin als objectius mediambientals que es proposen a la Directiva (l’increment delpreu de l’aigua que ha d’incorporar també la recuperació de marges i riberes, els usos socials delsembassaments, la recuperació del patrimoni hidràulic històric, la reforestació, etc).Amb l’aplicació de la Directiva de qualitat de l’aigua de consum públic i la Directiva marc, a tots elsabastaments, les tarifes s’hauran d’incrementar amb valors sense cap relació amb l’IPC, ja ques’hauran de reconèixer costos fins ara no identificats.L’opinió pública i molts sectors d’usuaris que utilitzen l’aigua com a primera matèria dels seus pro-cessos productius, estan acostumats al fet que aqust recurs tingui preus polítics. Tots, i en especiall’autoritat hidràulica, hi tenim un repte formidable.

79.- Quin és el cost de l’aplicació de la Directiva marc de l’aigua?Les estimacions fetes recentment per l’ACA conclouen que, amb les obres incloses en el “Nou PHN”,la inversió necessària és de 702 milions d’euros per 130 hm3/any (972 milions d’euros incloentactuacions que no són de disponibilitat). El preu unitari de l’aigua en alta (inversió+explotació) seràde 0,55 E/m3. Aquesta és l’actuació que avui està desenvolupant l’ACA i que es pot implantar en unstres anys.És interessant posar de costat aquestes dades –extretes de la mateixa font– amb les que suposaria untransvasament des de el Roine. Per 190 hm3/any la inversió és de 890 milions d’euros i el preu unitariresultant, de 0,60 E/m3. Comparar les dues actuacions de millora de disponibilitat com si fossin alter-natives avui no té sentit. La primera, s’està executant, la segona, en tot cas, és a llarg termini.Es evident que la situació dels recursos hídrics a les conques internes és actualment molt vulnera-ble. Per això es necessiten urgentment noves aportacions que en cap cas poden diferir fins a horit-zons llunyans. S’estan implantant solucions flexibles com la dessalinització, la reutilització, i la recu-peració d’aqüífers. A part, s’espera molt de la gestió de la demanda.Això seria suficient si la situació actual de garantia de subministrament fos acceptable, però les novesaportacions cobriran justament les noves demandes. A mig termini la situació sembla que no millo-ra, sinó que s’estabilitza.No s’han de menysprear les noves eines de gestió com puguin ser els bancs o centres d’intercanvidels drets d’aigua.L’aplicació de la DMA no s’acaba aquí: inclou el sanejament de les aigües i la conservació dels eco-sistemes hídrics en bon estat de salut. Els costos de sanejament comencen a ser coneguts, aproxi-madament d’1 E/m3, i seguiran a l’alça a mesura que es completi el parc de depuradores i es millo-rin els tractaments. Els costos associats a l’aigua natura són desconeguts però ningú els posa persota d’1 E/m3 addicional. De manera que en cap cas la suma de costos se situa per sota dels 3 E/m3.

80.- Quant estem disposats a pagar per tenir una determinada garantia de subministrament d’aigua?La garantia de subministrament és un concepte de tipus probabilista i difícil de definir. Sovint es con-fon la manca d’aigua amb la manca de garantia. No obstant això, és perfectament possible teniraigua i no tenir garantia. De la mateixa manera que es pot comprar un electrodomèstic sense garan-tia i que no s’espatlli mai, es pot conviure molt temps amb l’aixeta que raja però sense garantia.En matèria d’aigua, la manca de garantia disposa de coixins que l’emmascaren: els primers quereben són els cabals ecològics o de manteniment (quants rius tenen l’aigua establerta durant totl’any?), després els regants, i així quan s’arriba a la situació d’haver de dosificar l’aigua urbana jas’han fos els ploms de moltes alarmes. Però com que el nostre no s’ha fos, ens sembla que és lla-vors que falta la garantia. No és així: llavors, el que ens falta és l’aigua.


34

Cada decret de sequera és un reconeixement pràctic del fet que no hi ha garantia. Així, mentre noes defineix de manera mesurable, la pràctica ens informa que no anem bé.Les referències a la DMA no es poden fer obviant aquesta qüestió. I quan es parla del cost de laDMA, en bona part estem dient que en les condicions que s’hi estableixen i que són reconegudesen la planificació hidrològica en preparació, haurem de dir quan costa el model proposat. No seràinferior als 3 E/m3. Estarem disposats a pagar-los? La distribució de costos serà la que s’apunta o aixòsol ja serà objecte central del debat de la futura política de l’aigua? Com s’ha dit, el cost de l’aiguareconeix aspectes no previstos des que es van fer les darreres grans operacions destinades a millo-rar la garantia: el minitransvasament de l’Ebre i la portada d’aigua a la Costa Brava. En aquest temps,les polítiques de foment han deixat pas progressiu a les d’imputació de costos, sobretot pel que faals abastaments urbans.

81.- Com i qui ha de suportar els costos de l’ús de regadiu?El major consumidor d’aigua és l’agricultura. La dada de consum agrícola és estimada ja que unabona part de l’aigua no es mesura, atès que els cànons per regadiu es refereixen molt sovint al’hectàrea de cultiu.La disponibilitat d’aigua i el preu a aplicar són difícils d’abordar. Tradicionalment l’aigua de regadius’ha inscrit en el marc de les polítiques de foment, i l’aplicació de costos que es proposa recentmentxoca amb una cultura fortament arrelada que considera l’aigua un dret històric.És clar que el regadiu constitueix un element clau de l’equilibri i ordenament territorial; és determi-nant per a les famílies del medi rural. Els ajuts a l’agricultura s’haurien de reorientar cap a la inversió, tot i que les amortitzacions tècniquesde les infraestructures caldria internalitzar-les en les tarifes. D’altra banda, la progressiva substitucióde l’agricultura tradicional per empreses amb criteris de productivitat i habituades a la comptabilit-zació i internalització de costos planteja un escenari alternatiu en el qual els ajuts a l’agricultura s’hand’anar equilibrant amb els que puguin oferir-se a altres sectors. En especial, els ajuts s’han d’orien-tar a l’ús eficient i la posada a disposició de nous recursos d’aigua regenerada. La contrapartida hade ser l’alliberament de cabals per a altres usos.

82.- Ha d’haver-hi mercats de l’aigua disponible?En la situació actual de poca garantia i amb la liberalització legal que s’ha donat avui a aquesta pos-sibilitat, cal explorar seriosament aquesta via. En circumstàncies concretes de situacions de seque-ra properes a l’emergència, la transferència entre usos pot ser l’única solució puntual. De fet en elsúltims episodis de sequera que ha sofert el país s’ha pogut salvar la situació recorrent a les restric-cions en el regadiu i a la destinació d’aigües de regadiu per a l’abastament –situació que en algunescomarques ha esdevingut estructural–, encara que també per la disminució dels cabals ambientals. No obstant això, és difícil precisar el contingut d’un mercat en el qual els drets són transitoris i vin-culats a un ús. La situació més probable és la d’un intercanvi de drets impulsat per la política de l’ai-gua en què les parts tinguin la sensació d’haver resituat els recursos en la direcció d’una millor efi-ciència global i d’acord amb l’interès general.

83.- Com es pot contemplar el binomi aigua-energia des d’una perspectiva econòmica?Aigua i energia són dos àmbits totalment relacionats. L’energia és necessària en tot el cicle d’abas-tament i depuració, en les elevacions; i les noves tecnologies de filtració amb membranes, dessala-ció, regeneració i reutilització d’aigües incrementen notablement el consum energètic. Les diferentsalternatives per dissenyar un cicle hidrològic eficient no solen preveure aquest factor, que en realitatés de primer ordre: els costos marginals induïts determinen el cost final de l’aigua.Cal recordar que l’aigua és també font d’energia i la producció hidroelèctrica, tot i que va perdentpunts, té un pes important en les estadístiques que indiquen la procedència de l’energia. Es tractad’una energia renovable, neta i exempta d’emissions. Ara bé, per complir amb la Directiva marcsobre energies renovables els objectius, tant per la gran hidràulica com la minihidràulica, estan aco-tats pels requeriments mediambientals relacionats amb l’aigua, en especial els derivats dels cabalsde manteniment necessaris.La crisi de l’energia i de l’aigua són estructurals i coincidents en molts aspectes: en el creixement dela demanda, la limitació de la seva disponibilitat i els condicionaments ambientals als quals estansotmesos. Cal considerar també que l’augment del consum elèctric està relacionat directament ambl’increment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.


35

En el nou paradigma, basat en la implantació de plantes dessaladores com a alternativa vàlida quanes precisen recursos externs, l’aigua ha passat de ser un recurs renovable a ser també un recursdepenent de l’energia. Es per això que el binomi aigua-energia ha assolit un caràcter d’entitat inse-parable, i els costos i preus de l’energia van indissolublement lligats als costos i preus de l’aigua.

84.- Quins han de ser els criteris per a la distribució dels costos dels nous recursos?La disponibilitat de nous recursos no solament beneficia els que abasteixen directament sinó que, enfunció dels criteris de disponibilitat establerts, pot beneficiar el conjunt dels usuaris interconnectats.Cal distingir entre garantia i disponibilitat. Els recursos disponibles són independents de les deman-des. Per altra banda, els recursos segurs (garantia) estan en relació amb la demanda i també en rela-ció amb una sèrie històrica de precipitacions. El concepte de garantia es un concepte probabilístic.Quan parlem de disponibilitat ho hem de concretar en un punt geogràfic determinat. És el punt decaptació (situat en el domini públic hidràulic).En la tradició associada al cànon de regulació, el terme beneficiari d’una obra s’ha entès sempre coma directament beneficiat. Ara serà més complex. Per exemple, la dessaladora metropolitana provocaràuna pauta diferent en la regulació (desembassament) de la Baells. És clar que unes obres repercutei-xen més que unes altres en la disponibilitat. La quantificació de la contribució d’una determinada actua-ció a la disponibilitat local o regional del recurs o a la millora de la qualitat requereixen una anàlisi cost-benefici a l’escala territorial adequada que doni suport a les propostes que es presentin.Per això els conceptes tradicionals aplicats al finançament de millores de garantia, cànon de regula-ció i cànon d’utilització, probablement requeriran una redefinició que reconegui l’escenari complexal que s’apliquen, que acumularà recursos procedents alhora de la regulació i nou recurs.

85.- Cal interioritzar tots els costos de l’aigua a la tarifa?Els costos del cicle de l’aigua han de ser contemplats globalment. Associem determinats trams delcicle de l’aigua al valor que afegeixen a la nostra vida o a les nostres economies: la disponibilitatper als diferents usos. El cost d’aquest tram es multiplica pel de sanejament i pels costos asso-ciats a qüestions d’interès general, com la prevenció d’avingudes i el manteniment de la qualitatecològica dels rius i les lleres. Les tarifes hauran de reflectir progressivament la unitat del cicle de l’aigua, de manera que les tari-fes de l’aigua associada als serveis interioritzin el cost d’aquests serveis i el del manteniment de lesmasses d’aigua dolça: l’aigua servei ha de finançar l’aigua natura.De tota manera, cal afrontar un nou esquema de finançament del cicle de l’aigua que faci possiblestant les inversions per a la disponibilitat del recurs com les de la millora ambiental, i que a la vega-da les tarifes que en resultin compleixin els objectius de ser progressives i solidàries.

86.- És possible i/o convenient la convergència de tarifes?En abastament, les xarxes regionals han segmentat la tarifa en dos trams: alta i baixa. La tendència deles tarifes “en alta” és a aproximar-se mentre que les tarifes “en baixa” depenen de l’autoritat municipal. En la definició de la tarifa hi intervenen circumstàncies molt diverses: • El cost del servei, molt variable segons l’estructura de l’abastament: procedència de l’aigua, neces-sitats de tractament, estructura de la xarxa de distribució i característiques del servei: tipus d’abo-nats, estacionalitat, etc.• Política tarifària: sovint vinculada a circumstàncies locals, determina el grau de cobertura del costdel servei i la distribució del cost entre els diferents tipus d’usuaris.La tendència a millorar la cobertura de costos indueix una pressió de les tarifes a l’alça que en elfutur proper en reduirà les diferències. No obstant això, la sensibilitat social a aquesta qüestió obli-ga a fer els pronòstics –i encara més, a prendre les decisions– amb molta prudència.

87.- La tarifa, és un instrument de política fiscal o de política distributiva?Les tarifes no responen a polítiques fiscals ni distributives. Senzillament són la contrapartida per laprestació d’un servei públic.En la mesura que uns usuaris resultin subvencionats, s’apliquen càrregues a d’altres, o es deixen deprestar serveis perquè s’apliquen al servei d’aigua.


36

La tarifa per trams conté elements de solidaritat, ja que la garantia de preu més baix pels consumsvitals mínims s’obté pels menors imports dels primers trams.Les subvencions discriminades a uns usuaris signifiquen càrregues per a d’altres. No obstant això,la pràctica de subvencionar famílies nombroses o –millor– famílies amb pocs recursos suposa ungest de solidaritat social. De totes maneres, la migradesa dels ajuts solen representar un cost pocsignificatiu que probablement seria més ben absorbit per les polítiques generals de solidaritat socialpròpies de l’estat del benestar.

88.- Quina és la contribució econòmica que es pot demanar als promotors de polígons i urbanitzacions?Des de l’aprovació del PSARU 2005 el juny de 2006, l’Agència Catalana de l’Aigua està proposantals ajuntaments la signatura d’un conveni de sanejament entre promotor, ajuntament i l’ACA, previ al’emissió de l’informe urbanístic que ha d’emetre l’ACA amb relació al planejament urbanístic deri-vat; és a dir, als plans parcials.El text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya imposa als nous propietaris l’obligació de costejar latotalitat de les despeses d’urbanització determinades pel planejament urbanístic i pels projectes d’ur-banització, que comprenen les obres relatives a l’abastament i el sanejament, inclosos els col·lectorsd’aigües residuals i pluvials i les actuacions adequades per a la depuradora de les aigües residuals.Molts dels actuals sistemes de sanejament públics es troben en estat de saturació i, per tant, els nouscreixements exerceixen una forta pressió sobre ells que s’hauran de resoldre amb les contribucionsurbanístiques pertinents per tal que s’executin les obres d’abastament i de sanejament d’acord ambel que preveu la planificació dels serveis establerta per l’ACA i els municipis.

89.- Les segones residències omplen el país. Caldria una tarifa especial per a les segones residències?El principal factor de cost d’un servei d’aigua és la inversió associada a la posada del servei a dis-posició dels usuaris potencials. La segona residència obliga a una segona inversió. Tant en el lloc deresidència habitual com en la segona residència es deixa de pagar la component d’inversió el perío-de de temps que no s’habita. Ara bé, disposar de garantia de recurs hídric en moltes segones residències significa uns costos quecal repercutir adequadament. La realitat indica que els consums no efectuats solen desequilibrar elscomptes dels serveis municipals, de manera que els costos fixos del servei acaben repercutint direc-tament o indirectament sobre els residents fixos.D’altra banda, cal admetre que els consums de segona residència en cap cas es poden considerarfruit d’una necessitat vital, sinó expressió d’un benestar econòmic que no requereix ajuts específics.

90.- El foment de la gestió eficient: el paper de les subvencions.En pocs casos és tan dispar la concepció del valor d’un bé, el cost de posar-lo a disposició dels usua-ris i el preu que se’n paga, com en el cas de l’aigua. El costum de pagar l’aigua per sota del seu costi molt per sota del seu valor ha generat hàbits molt arrelats i fortes resistències a modificar-los.Cost i preu han de tendir a coincidir. Sembla clar i la Directiva marc ens ho recorda. I no obstant aixòno és així en el cas dels abastaments urbans, i molt menys en el dels regadius. Les subvencionspoden jugar un paper associat a les polítiques tradicionals de foment. I, tanmateix, el valor afegit del’aigua és tan gran que en pocs casos queda justificat l’ajut a l’activitat econòmica.En el cas dels abastaments urbans, el mecanisme modular de les tarifes és suficient per garantir mínimsvitals a un preu assequible, compatibles amb l’equilibri entre ingressos tarifaris i despeses del servei.Les activitats productives han de prioritzar una gestió eficient de l’aigua amb la implantació de bonespràctiques i eficients. On sigui possible, modificació de processos i minimització, reciclatge i reutilitzaciód’efluents i, en el seu cas, adequats tractaments de depuració per a uns contaminants específics.Les subvencions, però, hi són, i han de complir un paper d’estímul a la transició entre el règim desubvencions que no ha garantit la capitalització dels serveis associats a l’aigua, i el de la sostenibili-tat econòmica dels serveis. En aquest escenari, les subvencions s’haurien de centrar en l’assegura-ment de la disponibilitat d’aigua en els petits abastaments, a uns preus comparables als de les ciu-tats. És a dir, les subvencions haurien de compensar les deseconomies d’escala dels petits abasta-ments que es multipliquen pel territori.


37

91.- S’ha d’establir una política de preus centrada en la incentivació de l’estalvi?La demanda referent a l’ús domèstic és força inelàstica; és a dir, poc sensible al preu. Això posaen entredit la utilització de l’estructura de tarifes com a instrument per fomentar l’estalvi d’aiguadomèstica en els trams normals de consum. Una altra cosa és gravar més els consums de tramssuperiors, dits sumptuaris.El sector industrial, en canvi, respon més a la política de preus que incentivant l’estalvi. I en el sec-tor agrícola es dóna una component diferent atenent als preus molt baixos de l’aigua i al caràcter depolítica general i territorial.La política de preus obeeix a diverses sol·licitacions: ha de garantir l’accés econòmic a un mínimvital, afavorir l’estalvi, limitar les subvencions creuades entre grups d’usuaris i tendir a assegurar lasostenibilitat econòmica del servei. Tot això té expressions molt diferents en cada municipi, tant pelque fa a la situació actual com a les adaptacions necessàries d’estructura tarifària i preus horitzó.

92.- El mercat de l’estalvi existeix? És possible?El mercat de l’estalvi és el de la gestió eficient del recurs. Inclou tècniques de gestió dels subminis-traments d’aigua, tecnologies orientades a l’usuari (fluxors, sistemes de programació de reg i d’apli-cació gota a gota) i sistemes de tractament terciari orientat a objectius d’aplicació. També inclou elsector del màrqueting i la publicitat.Des d’un punt de vista econòmic, seria interessant l’anàlisi cost-benefici comparada entre el cost migd’estalviar 1 m3 d’aigua i el d’obtenir, pels diferents sistemes coneguts, 1 m3 d’aigua com a nou recurs.Probablement, la solució seria molt diferent segons l’àmbit de Catalunya en el que es plantegés l’estudi.Molts sectors industrials ja han introduït polítiques d’estalvi amb notables millores econòmiques iambientals.Sigui com sigui, l’orientació estrictament basada en campanyes s’ha mostrat insuficient. L’incentiu al’estalvi s’ha de plantejar analitzant els escenaris en què és més eficient la recuperació de cabals, en elmarc de les responsabilitats que té l’Administració hidràulica per garantir la disponibilitat del recurs.

93.- Ordenació hidràulica i mercat : regulació, garantia, tributs. Quins són els límits?La Llei estableix la titularitat pública de l’aigua i encomana la seva administració a l’autoritat hidràu-lica, que essencialment utilitza el mecanisme concessional per assignar el dret d’ús de quantitatslimitades del recurs, per temps limitat, a uns usuaris determinats i vinculats a uns usos concrets.En aquest marc, és difícil concebre que es pugui comerciar amb drets tan contingents. El mercat del’aigua, reconegut en el text refós de la legislació hidràulica, respon a un desig pràctic de vèncerresistències dels cedents, que en termes cost-benefici poden obtenir més ingressos per la cessió delsseus drets que pel valor afegit aportat pels cabals cedits. La debilitat de l’Administració hidràulicatroba un mecanisme que facilita la correcta assignació de recursos a un cost inferior al valor afegitconjunt d’aquesta reassignació i reconeix les limitacions pràctiques de la titularitat pública del recurs.En tot cas, els mecanismes de mercat no substitueixen la responsabilitat de l’Administració hidràu-lica de garantir l’accés al recurs, ni limiten la seva capacitat fiscal.

94.- Com utilitzar la capacitat financera de l’ACA per impulsar un model de gestió eficient i descentralitzat?La política de l’aigua ha deixat de ser una política de foment i ha passat a administrar un recursescàs. Un recurs públic i escàs és difícil d’administrar, perquè tothom s’hi considera amb drets. Lescoses es compliquen pels sentiments històrics, la percepció cultural de l’aigua, i la dispersió i l’he-terogeneïtat del recurs en el territori. D’altra banda, l’aigua i els ecosistemes associats no són sola-ment un recurs sinó un patrimoni natural.Els instruments de la política bàsicament són dos: l’estímul i la coacció, tots dos sota formes moltdiverses, des de la publicitat, la fiscalitat o la força. El terreny de joc de la gestió de l’aigua està defi-nit en les lleis i probablement no en calen més. La capacitat financera de l’ACA s’inscriu en el marc de les prioritats de la llei i de la planificacióhidrològica. En tant que financera, possibilita polítiques d’impuls a les accions prioritzades. Actualment, la recaptació del cànon de l’aigua cobreix justament les despeses d’explotació dels sis-temes de sanejament i deixa poc marge per a les inversions en infraestructures. L’endeutament del’ACA supera els 1.000 milions d’euros. Difícilment la situació pot millorar basant-se només en elsingressos provinents del cànon de l’aigua. De totes maneres, l’eficàcia del contracte-programa sig-nat entre la Generalitat i l’ACA no fa massa és un intent seriós per incrementar la capacitat finance-


38

ra de l’ACA, però no permet afrontar tots els problemes que es plantegen des de l’Administracióhidràulica ni molt menys aquells que també s’haurien de preveure segons el que es diu en el pre-sent document. Un replantejament de síntesi i descentralitzat permetria, tanmateix, una aplicaciómés eficient dels recursos disponibles.Finalment, i a partir de la situació actual, la gestió eficient i descentralitzada s’ha d’entendre a dos nivells:1. El de la pròpia eficiència i descentralització de l’Agència.2. El de l’impuls als òrgans competents descentralitzats previstos en la llei per gestionar el recurs,que bàsicament són els municipis, com a Administració hidràulica local, i les comunitats d’usuaris. Així doncs, la qüestió plantejada se circumscriu als estímuls financers a aplicar per situar les cosesen el seu lloc i descarregar l’ACA de funcions que, per ser-li impròpies, la fan menys eficient.

95.- Quina és l’estructura més adient per a les tarifes de subministrament en baixa?Hi ha moltes estructures tarifàries possibles. En qualsevol cas, la tarifa ha d’aconseguir tres objectius:l’equilibri econòmic del servei, l’accés a l’aigua de les persones menys dotades i l’estalvi d’aigua.Històricament, s’ha donat una evolució de les estructures tarifàries: en el subministrament per clau d’a-forament es feia referència a una quantitat fixa per habitatge (proporcional al cabal contractat).Posteriorment, amb la introducció del subministrament per comptador es van implantar tarifes monò-mies, a tant per metre cúbic consumit. Va seguir la introducció dels mínims de consum. Històricamentl’existència de mínims es justificava per la necessitat d’assegurar un consum sanitari mínim.Més tard es van implantar tarifes binòmies amb una quota de servei i un preu per metre cúbic con-sumit. Des del punt de vista de l’economia del servei és l’estructura més racional per als consumsdomèstics, ja que reconeix una despesa fixa que no depèn del consum sinó del dret de l’abonat aconsumir. La introducció de blocs de consum amb preus creixents respon al criteri d’estalvi d’aigua.Així, cal destacar que l’estructura tarifària avui més freqüent no és el resultat d’elaboracions teòri-ques més o menys encertades, sinó el resultat d’una convergència de criteris fruit de les relacions,dia a dia, entre el poder públic local, l’empresa subministradora i els usuaris.

96.- Cal una liberalització de la tarifa industrial i d’altres activitats econòmiques?Els usuaris d’un sistema d’abastament no són homogenis. Així, en una població hi ha consumsdomèstics, consums industrials, consums comercials i consums municipals, que mereixen un trac-tament diferenciat. Per l’usuari domèstic, el fet de disposar d’aigua potable a casa, amb continuïtat,li permet satisfer les seves necessitats. Per l’usuari industrial és un factor de producció més i, coma tal, el preu només hauria de dependre de les condicions del mercat. La proporció consum industrial / consum total en un municipi és un dels factors que més influeixenen el nivell de preus dels consums domèstics. La política tarifària ha de considerar aquestes diferèn-cies i trobar l’equilibri adient en cada cas.L’administració d’un recurs públic com l’aigua és difícil d’imaginar sense la consideració pública delservei que el subministra i el règim tarifari que s’aplica a cada usuari.

97.- Els costos fixos dels serveis de l’aigua superen el 70% del cost del servei. Com repercuteix ladisminució dels consums en les tarifes?El cost de l’aigua allà on es troba és zero. Transformar aquesta aigua en un servei vol dir fer les ins-tal·lacions de captació, transport, tractament, emmagatzematge i distribució. Vol dir disposar de per-sonal que tingui cura de les instal·lacions i atengui els usuaris. Vol dir disposar de l’organització iequips capaços de donar servei els 365 dies a l’any i 24 hores al dia a tots els abonats.Els abonats no estan obligats a gastar aigua constantment, ni en temps ni en quantitat. En canvi tenendret a obrir l’aixeta en qualsevol moment i que per allí ragi aigua en condicions de potabilitat i de ser-vei. Hi ha un cost de garantia del recurs que ha de suportar l’ACA i un cost de garantia de servei quesuporta el servei municipal. Aquest cost, independent del consum, representa fins al 70-80% del costtotal. La tradició de preus subvencionats i variables suposa que els serveis fien la cobertura de la des-pesa fixa amb l’ingrés variable. L’estalvi d’aigua produeix una contradicció transitòria, perquè quan hiha menys ingrés variable l’equilibri econòmic exigeix incrementar les tarifes per compensar-ho.

98.- La tarifa d’aigua ha de constituir un preu autoritzat i intervingut per la Comissió de Preus?El Decret 149/1988 perpetua a Catalunya el règim procedimental dels preus autoritzats i comunicatsdels serveis de subministrament d’aigua a poblacions, el transport col·lectiu urbà de viatgers i d’au-totaxis. Tots ells són clarament de competència local.


39

El Decret 339/2001 representa un pas important de cara a la disminució de la complexitat perquèestableix un sistema simplificat per a l’actualització dels preus i tarifes. Així, en cada cas, amb l’a-plicació de fórmules polinòmiques actualitzades i la variació dels preus relatius dels factors que lesconstitueixen es fixen uns increments mitjans de les tarifes de cada un dels serveis esmentats persota dels quals queden autoritzades, mitjançant edicte del Departament d’Innovació, Universitats iEmpresa, aquelles que han estat aprovades per l’Administració local.Cal considerar, que pel que fa referència al subministrament domiciliari d’aigua potable, les tari-fes s’aproven d’una manera no incentivadora. Si, per exemple, l’empresa subministradora acon-segueix un estalvi energètic important, les despeses que justifica dins de l’expedient d’aprovacióde tarifes següent són més baixes i, per tant, la tarifa resultant que podrà aplicar en el següentperíode serà també més baixa.D’altra banda, les necessitats d’inversió de molts serveis d’aigua avui descapitalitzats no són com-patibles amb uns mecanismes de fiscalització competencial nascuts en el règim franquista dels anysseixanta amb la finalitat de maquillar els increments reals del cost de la vida. El mecanisme és doble-ment inoportú: per la intromissió competencial i perquè dificulta l’establiment de tarifes conforme acriteris de gestió eficient del recurs.

99.- Si l’aigua no és un bé comercial –ho diu la Directiva–, com és que cada vegada hi ha una lògi-ca comercial més agressiva?El sector de l’aigua és molt ampli. Inclou l’obra pública hidràulica, la fabricació de béns d’equip, elservei públic de l’aigua, etc. Si ens referim a l’aigua urbana, en el sector s’observa una coexistènciad’empreses públiques i privades. La Directiva marc de l’aigua defineix perfectament que l’aigua no és un bé comercial com els altres,sinó un patrimoni que cal protegir, defensar i tractar com a tal. Però al mateix temps –com a béeconòmic– la Directiva obliga a la recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua. Elrepte entre la capacitat tècnica i la capacitat econòmica dels abastaments és molt gran, i cada muni-cipi decideix la forma de gestió i el nivell de tarifes de subministrament que considera suficients pera una bona gestió i que sigui, alhora, socialment acceptable per la població.

100.- Bé. Quin dia començarà a ploure? Quin dia no hi haurem de patir?Semblaria natural que una societat avançada que ha deixat de dependre de les inclemències del tempsen tants aspectes –tenim cases que ens aixopluguen, roba que ens protegeix del fred, hem après a con-servar els aliments, a obtenir energia i a transformar-la en força i en informació, etc.– no hagués demirar al cel constantment. A Catalunya, fa anys que ho fem tan sovint que a molts els sembla natural. La fallida d’un abastament pot ser deguda a problemes puntuals d’una xarxa en la qual no hi haredundàncies d’alguns equips essencials, com ara una bomba o una artèria principal. No obstantaixò, l’experiència ens mostra que els riscos més freqüents es relacionen amb la manca de garantiade subministrament. Ara bé, aquesta garantia li pertoca a l’autoritat hidràulica i és en l’origen del llargdebat que té la societat catalana sobre la solució dels problemes hídrics en un horitzó raonable. Éspossible que el proper episodi de crisi aguda de serveis públics tingui relació amb l’aigua i que eldebat social es plantegi en termes menys amables que fins al moment.No té gaire sentit que es negui la possibilitat de transvasar el Roine al·ludint suposats problemes dequalitat i que ara es proposi seriosament portar vaixells d’aigua que podria venir d’allà. Tampoc tésentit que el plantejament estratègic no vingui de l’Administració hidràulica sinó del sector privat alqual, en els tres anys transcorreguts des que es va proposar la idea des d’aquest sector, s’ha de recó-rrer per no haver avançat en plantejaments estratègics de fons.Aquestes improvisacions ens han dut ja a greus crisis recents en alguns serveis públics, dels qualsno en tenia responsabilitat la Generalitat.El dia que –el cel no ho permeti– ens passi amb l’aigua el que ja ens ha passat amb la llum i lesrodalies, se’ns posarà una cara molt rara. De qui serà la culpa?


40

A tall de conclusions:

1. Els recursos hídrics disponibles a les conques internes de Catalunya no ofereixen la garantia exi-gible en un país de forta base urbana i amb una activitat econòmica estable.

2. Els recursos disponibles són de baixa qualitat en alguns casos i, en general, no permeten asse-gurar el respecte als cabals de manteniment i les necessitats urbanes i productives.

3. La sobreexplotació a què condueix la situació actual, deriva en problemes ambientals i, en algunscasos, sanitaris. Com a conseqüència, hi ha una percepció progressivament negativa per part delciutadà. Possiblement hi ha pocs països que vulguin tenir l'aigua endreçada que ho faci d'una mane-ra tan poc eficient.

4. L’estalvi aconseguit i el potencial futur, juntament amb la reutilització i les noves dessaladores, sónnecessaris però insuficients per resoldre el problema d’obtenir recursos de qualitat per a l’abasta-ment.

5. Si bé fins ara no hi ha hagut restriccions per als usos domèstics i industrials, s’hi ha estat molt apunt. Senyals evidents de manca de garantia. S’ha parlat –i es parla avui– d’abastir Barcelona ambvaixells. Les sequeres s’han salvat pel sacrifici en els usos agrícoles i per l’anulació dels cabals demanteniment de molts rius. Els requeriments ambientals no només no tenen garantia sinó que notenen aigua.

6. És adient formular-se el següent: si l’Administració, els ens locals, els titulars de drets concessio-nals dels serveis, les indústries, l’agricultura, i els ciutadans en general no ens posem d’acord, laforça de les circumstàncies ens obligarà a triar quin dels usos s’ha de sacrificar. Quin?

7. El mínim vital del país és la suma de les necessitats reconegudes per als rius, els usuaris domès-tics i els de les activitats institucionals i econòmiques. Aquesta suma és superior a l’aigua disponi-ble; és a dir, Catalunya no disposa del mínim vital d’aigua necessari per cobrir les seves necessitats.

8. És urgent la interconnexió de la conca de l’Ebre amb les conques internes de Catalunya. En defi-nitiva, la interconnexió entre el CAT i l’ATLL a fi que pugui ser utilitzada, en el seu cas, per millorarla garantia del recurs disponible.

9. És necessari planificar i construir aquelles infraestructures de dessalació necessàries per tal que,de manera modular, a curt i mitjà termini puguin amortir la pressió del creixement demogràfic ieconòmic; en definitiva, evitar una reducció més severa de la garantia de subministrament, avui insu-ficient. Però això difícilment permetrà la devolució dels cabals del Ter.

10. Per disposaar-ne a llarg termini (7-8 anys), i això vol dir començar avui, no es pot deixar de pen-sar en la possibilitat que ofereixen els recursos del Roine. De fet, la possibilitat d’importar cabalsqueda reconeguda de manera explícita a l’article 117.5 de l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat par-ticipa en la planificació hidrològica dels recursos hídrics i dels aprofitaments hidràulics que passinper Catalunya o que hi fineixin provinents de territoris de fora de l’àmbit estatal espanyol (...).”

11. Cal, per això, una redefinició de la política de l’aigua a Catalunya realista en la identificació denecessitats i en els esquemes financers necessaris per materialitzar-la.

12. Cal, per això, un gran pacte polític i social que avali la política de l’aigua i que permeti fer com-patible la política territorial i urbanística amb la disponibilitat d’aigua per a tots els usos i la preser-vació del recurs natural i dels seus ecosistemes.


41

L’AIGUA COM A BASE DEL...El fet és que la gestió de l’aigua és com un puzle multidimensional...

Documents

Transcript of L’AIGUA COM A BASE DEL...El fet és que la gestió de l’aigua és com un puzle multidimensional...