NÚMERO 17 • JULIOL/AGOST DEL 2012

L’anomenada transició democràtica a Espanya, tan elogiada per molts, va comportar, entre moltes d’altres coses, un oblit sistemàtic d’una dictadura, un passar pàgina d’un intent de liquidació d’una llengua i d’una cultura, la catalana, la voluntat, assolida, de no fer distincions entre polítics franquistes i demòcrates, amb cassos tan singulars com els de Fraga Iribarne i Samaranch. També, com sempre, hi van haver guanyadors i perdedors. Igualment, com des de fa molts anys, la gran perdedora fou Catalunya. La nostra dissort esdevingué una vegada més per la manca de patriotisme català de l’esquerra «moderna» i «progre», que, en nom de grans valors universals, sempre arracona els interessos nacionals de Catalunya, interessos que fins i tot nega, atès que li nega la singularitat nacional, nega els drets històrics, nega la possibilitat del concert econòmic, en definitiva, sempre treballa per Espanya. El centre-dreta català, amb l’esquizofrènia de conviure entre el regionalisme folklòric i el nacionalisme compromès, en va tenir prou amb cafè —descafeïnat per a Catalunya— per a tothom, renunciant al concert econòmic per antic i perquè cobrar impostos és molt impopular. Tanmateix aquesta situació de menyspreu per Catalunya li servia d’argumentari, de permanent queixa, alhora que anava pouant, quan les circumstàncies li ho permetien. Cal dir que, d’entre els partits amb representació institucional, només l’ERC de n’Heribert Barrera va mantenir la dignitat i va dir no a aquesta situació de feblesa i lliurament, sense resistència, a l’Estat espanyol.

Després d’anys d’enganys, negacions, de teories de l’encaix, de federalisme, dels millors finançaments, de nous estatuts, de blindatges competencials, de sentències, de pactes fiscals, hem arribat, de manera abrupta, al final d’un trajecte, a l’estació on s’atura el tren i el viatger ha de decidir on va i quin camí segueix. Els ciutadans de Catalunya hem de decidir quin present i quin futur volem: només hi ha dues situacions possibles, la Catalunya quatriprovincial, econòmicament, culturalment i nacionalment ofegada, escanyada amb tota la potència d’un estat enemic, o la Catalunya estat independent, que regeix el seu destí, ajuda els seus ciutadans i empreses, vetlla la seva llengua i cultura, en definitiva, la situació normal de les nacions del món. La crisi econòmica, brutal a Espanya, ha esberlat la situació post transició. Ja no hi temps per a eufemismes ni dilacions, ni ficcions ni decorats. La ciutadania catalana ha de ser adulta i triar. La por només porta més por, la «prudència» d’alguns avui és traïció. La situació actual de la nostra nació és la d’un malalt agònic; cal prendre, doncs, mesures contundents, no n’hi ha prou amb remeis casolans de l’àvia. Hem d’aixecar el cap i els genolls de terra, aquesta generació ha de decidir si accepta la desaparició de la nació catalana o té la dignitat suficient per donar als seus néts un país d’excel·lència. I això, en l’Europa occidental, vol dir donar força política, representació parlamentària a aquelles forces que, sense hipèrbolics plantejaments, volemla independència delnostre país.

Estació Terminus

La VeuButlletí de Reagrupament Independentista

I més...La secció habitual d’humor(la secció de llibres, tornarà al setembre)

PÀGINA 2

Inversió en R+Dper Enric I. Canela

Espanya: estat fallit.Canviem d’estatper Rut Carandell

PÀGINA 3

L’entrevista

Carles Móra:“A Arenys de Munt,aquell 13 de setembrel’independentismees va descomplexar”PÀGINA 4

Es convoca el premiMemorial JordiGomisPÀGINA 2

Recordem Jordi Gomis

Articles de Josep Sort,Teresa Casals, SandraLomas, Xavier Borràs,Carles Bonaventura iFerran PujolPÀGINES 5 a 8

Sectorials

Joan CarreteroPresident de Reagrupament

Reagrupament Independentista convoca el I Premi Memorial Jordi Gomis al millor article sobre la independència de Catalunya d’acord amb les bases següents : • Poden concórrer al Premi Memorial Jordi Gomis els articles signats amb nom o pseudònim publicats, entre el dia 1 de gener de 2012 i l’11 de setembre 2012, a la premsa diària, periòdica o especialitzada de qualsevol lloc del món, en suport paper o en suport digital (també els escrits en pàgines web o blocs), que tractin sobre la independència de Catalunya en qualsevol dels seus aspectes. • Les persones, col·lectius, organitzacions i/o institucions que optin al premi hauran d’adreçar una còpia del treball per correu electrònic a premsa@reagrupament.org, on constin clarament les dades del mitjà on s’hagi publicat l’article i la data de publicació. Rebran confirmació de la recepció de la candidatura.

• S’hi haurà d’incloure, a més, el nom, adreça i telèfon de l’autor o autors i, en el cas d’organitzacions o institucions, la persona de contacte.Les candidatures podran ser presentades pels propis autors, per terceres persones i /o pel jurat, que podrà aportar els articles que cregui necessaris. • El termini de lliurament de candidatures al I Premi Memorial Jordi Gomis finalitza el dia 11 de setembre de 2012. • Els treballs que es presentin hauran de ser originals i escrits en català.Els articles presentats seran valorats per un jurat, nomenat per la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, el qual resoldrà l’atorgament del premi, que podrà ser concedit ex aequo o declarat desert. La composició del jurat es donarà a conèixer el dia que es faci públic el premi. • La decisió del jurat serà inapel·lable.El veredicte es farà públic en el

Rcat convoca el I premi Memorial Jordi Gomis d’articles sobre la independència de Catalunya

transcurs de la V Assemblea de Reagrupament Independentista que se celebrarà el mes d’octubre de 2012 a Vic, on també es farà l’acte de lliurament del guardó. • El I Premi Memorial Jordi Gomis, té una dotació de 300 euros i un diploma acreditatiu. • Qualsevol incidència no prevista en aquestes bases serà resolta per la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista. • La presentació de candidatures comporta l’acceptació d’aquestes bases. Jordi Gomis i Ollé (Reus, 1971 – Aneto, 2012), economista, fou membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista fins a la seva mort en accident de muntanya, a l’Aneto, el dia 27 de maig de 2012.Reagrupament Independentista és una associació política que treballa per assolir la independència de Catalunya i la regeneració democràtica de la política catalana.

2 / La Veu

Una de les claus de la competitivitat dels països més desenvolupats és la inversió en R+D. Només per aquesta via és possible competir amb els països amb la mà d’obra barata. Els països amb més capacitat científica i tecnològica poden introduir en el mercats nous productes o poden incorporar noves prestacions als existents i fer-los de manera que tot i ser més cars ocupin un quota de mercat gran. Això, de moment, no ho poden fer els països de mà d’obra barata, i Catalunya és un país que té una recerca de qualitat i parcs científics i tecnològics poc aprofitats. La recerca que es fa als centres i universitats catalanes és altament competitiva, cosa que demostra el nombre d’ajuts que aconsegueix en les convocatòries de l’European Research Council si ho comparem

amb altres països europeus. Malgrat això, aquesta recerca de qualitat no es tradueix en innovació. Existeix una manca de transferència de coneixement de les universitats i dels centres de recerca a la societat, principalment a les empreses. Aquest no és un problema estrictament català, la Unió Europea està amoïnada per aquest fet, però aquí és més acusat que en els països que poden ser la nostra referència. Una de les fórmules, probablement la millor, és potenciar la formació d’alt nivell, formar doctors i que aquests doctors s’incorporin a la societat. Només si el diàleg entre el món de la recerca pública i l’empresa s’estableix entre persones que han après a plantejar problemes i resoldrel’s a partir de la recerca, la relació serà productiva.

Jordi Gomis, en memòria

A Catalunya tenim les eines, però la inversió en la formació doctoral és insuficient i, especialment, l’esforç que estem fent els uns i els altres per incorporar gent ben formada a l’empresa. Segurament les apostes més importants que Catalunya ha de fer urgentment són l’educació, de tots els nivells, la recerca pública i l’impuls a la transferència de coneixement. Malauradament, no ho podrà fer sense disposar dels recursos necessaris, fins que no deixem d’alimentar altres països amb un espoli insostenible. No ho podem fer fins que Catalunya no sigui un estat.

Inversió en R+D

Enric I. CanelaDirector de l’Escola de Doctoratde la UB. Coordinador de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació

La funció primera d’un estat ha de ser la de prestar els serveis bàsics als seus ciutadans i promoure les condicions de llibertat, seguretat i competència regulada perquè l’economia pugui finançar-los mitjançant els impostos dels mateixos ciutadans i de les empreses. A l’Estat espanyol aquesta funció està en fallida i per això ha estat intervingut, encara que per nacionalisme els partits i els mitjans de comunicació espanyols no ho vulguin reconèixer. Rajoy, com a abanderat de l’Estat espanyol, ens ha anunciat un futur absolutament desesperançador per a la majoria de la població, amb la penalització que per als catalans suposa el fet de ser ciutadà espanyol, que acumula retallades i impostos extres als altres espanyols. Els joves amb edats compreses entre els 20 i els 29 anys es veuen forçats, sense dret a l’opció vital d’emancipació, a viure a la casa dels pares, i la taxa dels joves entre els 16 i els 34 anys que no estan emancipats s’ha incrementat de quatre punts i s’ha situat en el 44,1%. La crisi està sent especialment dura amb el joves —un 44% d’atur en el segment de 20 a 24 anys el 2011—, fet que suposa la pèrdua de molt talent dels joves que han decidit que per poder viure la vida han d’emigrar. I els que marxen són els més formats. A l’Estat espanyol només un 2,9% de la despesa pública és destina als joves, davant el 6,6% del Regne

Unit. L’accés limitat dels joves a les prestacions socials incrementa el risc d’exclusió social i suposa, també, l’envelliment de l’edat de les famílies: al 2009, l’edat mitjana de les dones per tenir el primer fill era de 31 anys a l’Estat espanyol, i el 60% dels infantaments eren de pares més grans de 30 anys. I altres dades ens ho demostren. La venda d’habitatges va caure l’11,6% al maig de 2012, respecte al mateix mes de 2011, segons l’INE . Aquesta tendència segur que anirà a mes amb la supressió de la deducció per compra d’habitatge establerta ara pel govern espanyol. També, es redueix el model de prestació d’atur i a partir del sisè mes la base reguladora dels nous aturats passarà del 60% al 50%, mentre que ja ens han anunciat que l’any vinent un de cada quatre ciutadans en edat de treballar no tindrà feina. El PP ha anunciat, igualment, que portarà al Pacte de Toledo un nou projecte de llei sobre el sistema de pensions per accelerar l’aplicació del factor de sostenibilitat i abordar la jubilació anticipada, i que s’impulsaran mesures de liberalització i privatització de serveis ferroviaris, transports i aeroportuaris. Hi ha copagament en els medicaments —de fet només un 3% dels catalans n’estaran exempts—, rebaixa en les ajudes a la dependència, increment de les taxes i preus dels estudis universitaris...I per acabar de completar

el panorama el PP apuja els impostos sense cap criteri d’equitat i sense sentit. També incrementa l’IRPF, l’IVA, un impost que afecta també als més desafavorits i que frenarà l’activitat econòmica…, tot això amanit per una amnistia fiscal per als més rics. Els serveis bàsics indiscutits en un país de la Unió Europea són la sanitat, l’educació, l’habitatge, l’atenció a la gent gran, les persones que necessiten assistència..., aquelles prestacions que pagades amb els diners de tots plegats garanteixen el progrés i la igualtat a la societat. Però l’Estat espanyol ha malmenat els recursos i ha fet fallida. El PP i el PSOE, amb la permissivitat de CIU, ho estan fent tot tard i malament. El pitjor és que sabem, tal com està concebuda la classe política espanyola, que la seva acció de govern no es més que l’expressió de la seva societat i dels seus valors. Sabem que la crisi no suposarà una oportunitat de canvi ni de millora, sinó que els errors es reproduiran en el futur i als catalans ens penalitzaran doblement. Per això, per al nostre futur com a ciutadans, hem de canviar d’Estat. Hem de construir el nostre nou i modern estat que garanteixi el benestar dels ciutadans i la sevallibertat.

Espanya: estat fallitCanviem d’estat

La Veu / 3

Rut CarandellVicepresidenta deReagrupament

4 / La Veu

El dia 13 de setembre de 2009, per primera vegada en la història, es va poder preguntar als catalans si volíem esdevenir un estat de dret. Un municipi del Maresme, Arenys de Munt, es va convertir en la capital de la llibertat del poble català quan s’hi va convocar un referèndum, un acte de democràcia, en el qual es preguntava: «Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?» El que sembla haver passat ja a l’oblit de la història, va ser aleshores un punt d’inflexió en el llarg camí cap a la llibertat del nostre poble. Després, van venir altres «consultes», en molts municipis catalans, fins al 13 d’abril de 2011 que es va celebrar a Barcelona. Carles Móra, de Reagrupament, aleshores era l’alcalde d’Arenys de Munt que va acceptar de tirar endavant aquesta fita històrica.A punt del tercer aniversari d’aquella data, entrevistem Móra, actualment professor d’ensenyament secundari a Mataró. El referèndum d’Arenys de Munt va commoure des del món nacionalista català fins als alts poders de l’estat, la pressió espanyola va ser ferotge, i Móra

va saber entomar-la per finalment, celebrar aquest fet tant democràtic com preguntar a la ciutadania el dret a decidir el propi futur.

Tornaríeu a organitzar aquell primer referèndum per la independència de Catalunya? I, tant! Donar la veu al poble és taxativament necessari i democràtic amb una finalitat justa: que els ciutadans puguin decidir el seu futur. Vau rebre amenaces personals? Sí, de tota mena. Trucaven a casa a la nit dient-nos animalades, m’enviaven anònims, ens «crackejaven» el sistema; vaig patir dos tancaments del meu facebook (hi tenia gairebé 5.000 amistats); inclús em varen robar el cotxe..., ho vaig viure amb serenor. Quines pressions institucionals vau patir perquè no se celebrés el referèndum? L’advocacia de l’Estat espanyol em va denunciar i vaig haver d’anar a judici; les declaracions del president de la Generalitat, d’alguns dels seus consellers, d’alguns polítics, alguna trucada del president del Parlament..., no hi varen ajudar precisament. Algunes comissions organitzadores varen patir l’escomesa dels seus alcaldes, que no paraven d’empaitar-los. I alguns mitjans de comunicació, com Intereconomia, em posaven al cadafal cada dia. La pregunta és:

com és possible que un polític tingui reticències o es mostri bel·ligerant pel fet que el poble que l’ha elegit s’expressi lliurement? Vau haver d’anar a judici? Sí. Em varen acusar de fer servir locals municipals per promoure i convocar una consulta «possiblement il·legal». El judici es va resoldre en la praxi en la prohibició d’utilitzar la sala municipal per fer la consulta (en varen dir «suspensió cautelar»). Precisament, el 10 de setembre de 2009, la mateixa Fiscal General de Catalunya va dir que era legal i posteriorment el Ministeri d’Interior. Per tant, a posteriori només es varen posar amb el fet que no utilitzéssim la sala municipal. Mentre, el TJSC donava permís als falangistes perquè es manifestessin el mateix dia, quan el conseller d’Interior n’havia fet traslladar la data. Vau tenir por per la vostra integritat física en algun moment? No, cap ni una, malgrat que aquell 13 de setembre em varen fer portar escorta tot el dia. Si has de tenir por, més val que no et fiquis en aquests afers. Com valoreu tot el procés de consultes que es va iniciar a Arenys de Munt aquell 13 de setembre? Estic convençut que va constituir un punt d’inflexió. L’independentisme es va desacomplexar; es posà a la praxi el

Entrevistem Carles Móra

“A Arenys de Munt aquell 13 de setembre,l’independentisme es va desacomplexar”

Continua a la pàgina 5

Entrevista feta perMontserrat Tudela

La Veu / 5

que molts havíem dit teòricament feia molts anys. Fou una concreció molt encertada, enormement simbòlica i brillantment executada, ja que els mitjans eren escassos, realment força minsos. En quants actes vau poder intervenir en els diversos municipis que organitzaven la celebració dels respectius referèndums? Personalment, en 532 municipis, tot recorrent molts milers de quilòmetres. Fou emocionant, terapèutic i divertit. En aquests tres anys s’ha format l’Associació de Municipis per la Independència, que té com a full de ruta organitzar noves consultes. Quantes vegades s’haurà de preguntar als catalans si volen ser lliures? Les que calgui, sempre amb una renovada il·lusió, fins que aconseguim esdevenir lliures.Després de no voler-vos tornar a presentar com a alcaldable a les darreres eleccions municipals, heu tornat a l’escola, a fer de professor d’ensenyament secundari. Per què? Per l’immens desgast que tot procés amb característiques semblants causa en la família. Durant cinc anys no he vist gairebé els fills..., i ara em necessitaven. Per altra part, sóc, per convicció fonda, un mestre vocacional i el meu compromís i implicació en l’ensenyament ha donat sempre sentit a la meva vida. A les aules d’acollida també ensenyo a estimar Catalunya als nouvinguts. Com veieu l’escola del país actualment? Amb molt bons professionals, amb delit per ensenyar, amb ganes d’investigar; assedegats de transmetre actituds, valors i bons hàbits. El nostre ha estat i és un país de referència a Europa, malgrat els obstacles amb què intenta entrebancar-nos l’Estat espanyol. Aviat serem lliures i estarem de ben segur a l’avantguarda dels estats més desenvolupats del món.

Carles Móra ens anuncia que, per recordar aquest primer referèndum, el proper 16 de setembre se celebrarà el III Aplec Independentista a Arenys de Munt.

Moltes gràcies, Carles Móra, per fer front a aquella fita històrica i pel temps que avui heu dedicat als lectors de La Veu.

Ve de la pàgina 4

En l’article anterior explicava sintèticament els dos models que semblen enfrontar-se en la construcció de la Unió Europea: el model intergovernamental versus el model federal. Afirmava que la crisi per la qual atravessa la zona euro, particularment, sembla que va donant pes al model federal, en el qual les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu, guanyen pes en detriment del paper dels estats. Significa això que, en general, els estats cada cop quedaran més marginats i, en conseqüència, la reivindicació de l’estatalitat, és a dir, d’un estat independent, ja no tindrà sentit? De cap de les maneres. Tot al contrari. Els estats s’han multiplicat en les darreres dècades. Tanmateix, ara assistim a la crisi dels estats que no tenen una coherència entre l’estructura política i la societat sobre la qual aquesta estructura actua. És el cas dels estats plurinacionals, que tanmateix fan mans i mànigues per centralitzar els poders i tallar les ales a la seva diversitat nacional, lingüística, social, etc. Espanya n’és el cas paradigmàtic. Però no exclusiu. També trobem els casos de Bèlgica, del propi Regne Unit, França o Itàlia. En la reivindicació pel reconeixement de la independència de Catalunya han de produir-se diversos elements. El primer és que el poble català opti per la independència. Les enquestes ja assenyalen cap a aquesta direcció. Però, és clar, cal passar de la intenció a l’acció. I la manera més fàcil és escollir 68 diputats i diputades disposats a aprovar en el temps més breu possible, i en el millor dels escenaris, de forma immediata un cop constituït i encetada la nova legislatura, la declaració unilateral d’independència de

Independentisme al món

Josep Sort

L’independentisme i la Unió Europea (II)Entrevista

Catalunya (DUI). Fóra la Llei 1 del nou Parlament. Sembla una obvietat dir que aquesta declaració no ensorrarà els murs de Jericó de la política internacional, perquè entre d’altres raons, la comunitat internacional està plenament acostumada a veure declaracions d’independència de tot tipus i de tot color. Tant és així que diríem que una part molt significativa dels estats que actualment formen la comunitat internacional, la van aprovar en el seu moment i van accedir a través d’ella a la independència i doncs, a tenir un lloc sota el sol de la comunitat internacional. Començant, naturalment, pels Estats Units, que tot just acaben de commemorar-ne el 236è aniversari. Deixant al marge els marrameus histèrics dels espanyols, el segon pas, en l’escena internacional, serà la crida al reconeixement internacional del nou estat, de la nova República. Una crida que òbviament ha d’estar continguda en la pròpia declaració d’independència. I aquí el paper d’instàncies com l’ONU, com la pròpia Unió Europea, i d’estats individuals, com els Estats Units, serà clau. En el cas de la UE penso que és fonamental recordar als seus membres que l’Estat espanyol és un estat en crisi, un estat pària, que no fa més que parar la mà per demanar diners i que, sorprenentment, encara se les dóna d’important. I això ho dic perquè tant la UE, com els Estats Units, jugarien un paper clau per evitar qualsevol veleïtat à la sèrbia que se’ls passés als governants espanyolspel cap, que de cafresen són un estona.

La Veu / 3

Què passarà amb la LEC? La Llei d’Educació de Catalunya, LEC, va ser aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2009. Concreta les competències d’educació que té Catalunya en virtut de l’Estatut i es basa en el Pacte Nacional d’Educació signat pels grups parlamentaris de CiU, PSC, ERC i ICV. Després de la seva aprovació més de 50 diputats del PP van presentar recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional perquè consideraven que el model educatiu que la LEC proposa limita els drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya i no promou un model de societat oberta. El recurs va ser admès a tràmit i està pendent de resolució. Tot i així la llei continua vigent. Precisament va ser la vigència de la llei recorreguda, l’argument que va fer servir la consellera Rigau per afirmar després de l’última sentència del Tribunal Suprem, “Estem on érem”. Estem on érem, fins quan?

Pel que fa a la consolidació del model lingüístic català el text consagra el model lingüístic definit a la Llei de Política Lingüística que fa del català la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, dóna la possibilitat al Govern de la Generalitat de fixar el curriculum de les hores lingüístiques i desenvolupa les competències exclusives i compartides que, en matèria educativa, confereix l’Estatut a la Generalitat de Catalunya. La Llei d’Educació de Catalunya es fonamenta en raons educatives (millorar el rendiment de l’alumnat), raons socials (compensar les desigualtats), raons econòmiques (qualificació educativa i professional) i raons culturals i cíviques (aconseguir que la ciutadania catalana s’identifiqui amb una cultura comuna en la qual la llengua catalana esdevingui un factor bàsic d’integració social). El tribunal que ha de jutjar la constitucionalitat de la LEC no atendrà

6 / La Veu

Sectorial de llengua

Sectorial d’administracions públiques

cap d’aquestes raons perquè els objectius que el mouen són polítics i, amb tota seguretat, el seu veredicte serà un nou atac a la nostra llengua i a la nostra capacitat de decidir el model educatiu que necessitem i que volem, serà un nou atac a la dignitat del nostre Parlament que representa el poble de Catalunya i que, una vegada i una altra es veu desautoritzat i menystingut. Quan això passi se’ns hauran acabat els arguments. Haurà arribat l’hora de la veritat. Anem pensant en la frase de Martin Luter King “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels qui no tenen ètica. El més preocupant és el silenci dels bons”. Si som valents, si som conseqüents, arribarem de sentènciaen sentència...a la llibertat.

Teresa Casals

Les persones que conformem Reagrupament compartim, més enllà d’una voluntat de llibertat per al nostre poble, una disciplina fèrria cap al treball ben fet, en què intentem assolir l’excel·lència en cadascuna de les petites coses que conformen la nostra existència. Per aquest motiu, som conscients que la construcció d’allò que inevitablement esdevindrem els ciutadans de Catalunya ha d’erigir-se sobre unes sòlides estructures en tots els àmbits. D’acord amb aquesta visió exigent de la pràctica política, entesa no com un mode de vida sinó com un exercici de servei, des de fa uns mesos Reagrupament construeix un sistema propi de treball d’aprofundiment sectorial. És en aquest context que s’erigeix la Sectorial d’Administracions Públiques, un espai de participació i desenvolupament d’una forma genuïna de concebre el model d’administracions públiques català i, per extensió, les seves afectacions espanyoles. Els associats que ens agrupem en aquest espai de treball entenem que el

model burocràtic clàssic d’administració pública, malgrat els reeixits esforços per part de la New Public Management, roman encara en l’estructura més profunda de les nostres organitzacions públiques i impacta, junt amb d’altres elements, en l’ascendent desafecció de la ciutadania envers els governs i les respectives administracions. No és, doncs, una niciesa advertir el fet que un canvi ideològic en la forma de concebre el model català d’administracions públiques permetrà obrir una nova escletxa en l’actual deficient sistema democràtic que regula el nostre estatus amb la visió focalitzada cap a un govern obert. Des d’aquesta Sectorial entenem que el nostre país ha de definir un model propi d’Open Government en el qual la participació i la interacció amb la ciutadania, la transparència i la rendició de comptes i l’Open Data esdevinguin els fonaments i les primeres eines per assolir la regeneració, també, en aquest àmbit. Convé advertir, però, que aquest procés cap a una administració pública més eficient i rigorosa no es pot portar a terme

sense un compromís decidit per part de les persones que desenvolupen el seu camp professional en el marc de la funció pública. És urgent i necessari dignificar la tasca de servei que duen a terme els empleats públics. Un conjunt de dones i d’homes que massa sovint pateixen el descrèdit originat pels actuals dirigents polítics del nostre entorn més proper i, a la vegada, són considerats per aquests, com a defecte de la seva pròpia concepció d’allò públic, com una casta excloent i exclusiva. No és massa tard, doncs, per encarar aquest repte, al qual inevitablement hem de fer-hi front com a país. La Sectorial d’Administracions Públiques de Reagrupament, doncs, és oberta a tots aquells que estigueu disposats a compartir els vostres coneixements en aquest àmbit a fi d’esdevenir un país més excel·lent. El desafiament està plantejat, la vostra participacióés anhelada.

Servir un país de ciutadans

Sandra Lomas

La Veu / 3 La Veu / 7

El camaleònic alcalde de GironaBona part del poble català

està convençuda que ara sí que Convergència va de debò, que ara sí que en Mas se la jugarà, que ara sí que els de CiU –fins i tot en Jordi Pujol– avançaran decidits cap a l’estat propi, entre d’altres coses perquè ja no els queda més remei, en vista que Espanya s’ha instal·lat en el «no» permanent. Doncs bé, ja em permetreu que en tingui seriosos dubtes. No m’entengueu malament; jo també sóc d’aquells que defensen que «sense Convergència no hi haurà independència», o com a mínim sense aquells que avui voten Convergència, però, per altra banda, tinc el ple convenciment que el dia que Convergència, com a organització, acabi fent el pas serà un moment en què ja estarà gairebé tot dat i beneït electoralment, políticament, culturalment…, seran els últims de la fila a l’hora d’apuntar-s’hi, amb la voluntat de passar al davant, això sí, un cop hagin pres la decisió, perquè ells són «professionals» en el bon i, sobretot, en el mal sentit de la paraula; és a dir, no s’apunten a res si no poden manar, si no poden mantenir el poder, si no poden col·locar els seus i treballar pels seus interessos particulars. Però, ara encara no toca, o, més

ben dit, encara no els toca. Ara estan en la fase del jo en parlo molt però no moc un dit perquè la cosa avanci, i si en moc algun és més aviat perquè no avanci. Què vull dir amb això? Doncs, que els convergents ara fan el discurs de la «responsabilitat», o del que ells entenen per «responsabilitat», que no és en absolut el que entenc jo. Fer passar privacions i penalitats al teu propi poble quan saps que tens la solució a l’abast, la independència i l’estat propi, no en té res de responsable. Al contrari, és del tot irresponsable. És fer de govern de la colònia i no de govern del país. Sigui com sigui, però, ara, quan et trobes algú de CiU pel carrer, normalment amb càrrec a l’administració, el primer que et dirà és: «Jo sóc tant o més independentista que tu, però tu ets un irresponsable, perquè les coses s’han de fer bé i el dia a dia és molt important. Nosaltres, en canvi, actuem així per responsabilitat». I, amb aquesta excusa, CiU obté tots els beneficis electorals de l’independentisme, perquè ara tothom veu que l’independentisme és rendible electoralment, però en canvi ho pacta tot amb els principals enemics de l’independentisme. Mentre la gent s’ho cregui, és un negoci rodó. De dilluns a divendres són «responsablement»

autonomistes i el cap de setmana es poden permetre algun excés de rauxa independentista ben entesa. Nosaltres, a Girona, tenim un alcalde que sembla ser una mena de referent de l’independentisme convergent i que és un mestre a l’hora d’aplicar tot el que he dit més amunt. És a dir, el nostre alcalde és realment camaleònic. Un dia aposta per l’estat propi i l’endemà es fa la foto amb la senyora Veray (portaveu del PP) signant l’enèsim acord; un dia rep els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i després se’n va a la caserna de la Guàrdia Civil a retre honors a la seva patrona i a la bandera espanyola; un dia és l’amfitrió de l’Associació de Municipis per la Independència i la setmana abans li reia les gràcies al Felip de Borbó a primera fila al Fòrum Impulsa. Què hem de fer amb personatges així?, quina credibilitat poden tenir…? Ja em perdonareu, però gent així difícilment poden ser companys de viatge d’aquells que lluitem per la independència i l’estat propi acara descoberta.

Carles Bonaventura

Tota crisi significa, alhora, canvi i repte, però també desil·lusió i patiment. Sense entrar, ara, a analitzar-ne les causes —que en el cas del nostre país van molt més enllà de les pròpies retallades—, la situació de col·lapse econòmic ha llençat al carrer més d’un miler de periodistes, ha produït el tancament o ERO de desenes de mitjans i ha empobrit, en summa, les veus i les fonts amb què els ciutadans podem informar-nos i formar la nostra opinió sobre els fets i les coses que passen. Alguns diran que n’hi havia un excés i potser tenen raó, encara més en aquests moments que les anomenades xarxes socials –especialment twitter, facebook i google+– produeixen més soroll que no pas informació, però certament sóc dels qui penso que com més mitjans hi hagi, de qualitat, millor, perquè revelen un senyal clar de civilització i cultura. En aquest context, els nous mitjans digitals ara mateix la passen magra —seguint l’estela de la premsa de paper, tocada i, en certs casos, enfonsada—,

especialment per la caiguda en picat dels habituals mitjans de subsistència: la publicitat, els patrocinis i les subvencions i ajuts. Aquests darrers suports econòmics, tanmateix, han fet aflorar, igualment, una crua realitat: que alguns mitjans eren sobrers i alguns altres pateixen pel fet que al final tot i ser justos pagaran com a pecadors. Ras i curt: el que certs mitjans, lligats a partits, entitats i institucions han xuclat dels pressupostos públics no ha servit per crear empreses fortes, sinó perquè, bàsicament, durant un temps certs “periodistes” i “empresaris” visquessin de la mamella pública, mentre d’altres s’escarrasaven a fer, precisament, periodisme i empresa en majúscules. En aquest mal tràngol la gran qüestió no és ja saber si se salvaran alguns mitjans que romanen ara mateix a la corda fluixa, sinó que, suposadament aguantant la flama, quin model de subsistència hauran d’incorporar per poder sobreviure la maltempsada i mantenir la fidelitat —tan espúria, tan fugissera a la xarxa— dels lectors que s’han avesat al tot gratis.

De moment, la faceciosa sentència del gran filòsof Francesc Pujols, és a dir, que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan anem pel món, s’acompleix a Internet en el cas de la majoria de mitjans digitals nostrats. Els dos grans mitjans de comunicació, exclusivament digitals, que regnen al nostre país (Vilaweb i Nació Digital), més la resta (una dotzena mal comptada) que aguanten encara l’embranzida de la crisi, s’hauran de plantejar, de forma seriosa, si per oferir als centenars de milers d’usuaris que els segueixen el dret a ser informats de forma independent, veritable i contrastada des d’una opció de país caldrà plantejar-los que tot plegat té un cost i que aquest cost s’ha de sufragar amb el seu suport, més enllà de fórmules col·laboraitves més o menys fallides o d’allò tan improductiu del’entre tots ho farem tot.

Crisi i periodisme

Xavier Borràs

La Veu / 3

Sobre horaris comercials

Humor Lluís Boet

Per motius professionals he seguit des de fa anys el debat sobre els horaris comercials. La quantitat de temes i aspectes superposats fan difícil d’arribar a un consens. Per una banda hi ha la invasió competencial d’Espanya a les llibertats catalanes (l’enèsima), que evidentment ens torna a condicionar el debat estricte de la llibertat d’horaris. Aquesta qüestió l’hem de solucionar des d’un punt de vista de dignitat política i dir prou. Per altra banda, tenim les suposicions sempre fatalistes de determinats experts que ens evoquen escenaris de futur com Paris, Madrid, Nova York en contraposició al model català de comerç. Aquestes comparacions són poc fiables perquè no tenen en compte la pròpia idiosincràsia de les respectives societats: horaris laborals, familiars, d’alimentació, però, tampoc els hàbits de consum i les preferències i els valors d’aquelles societats urbanes. És a dir, no tenim ni idea de com evolucionaria el comerç urbà si deixéssim que els comerciants dirigissin el seu propi negoci com vulguin. El que és segur és que el botiguer que no evolucionés amb els nous temps tendiria a desaparèixer, encara que la protecció també ha provocat una certa passivitat alhora d’evolucionar per part d’aquest tipus de botiguers. Si fem un ràpid repàs per quatre ciutats hi veurem diferències importants (amb el risc d’obviar les excepcions internes que segur que tenen). París o Madrid han apostat per un comerç a l’extraradi, provocant la desertització de comerços unipersonals en moltes zones urbanes. Per això, cadenes com Carrefour han creat les variants «express» per poder donar cobertura a necessitats interiors de la ciutat. Barcelona ha basat el seu model comercial (gràcies a la inversió

ingent de diners públics i de lleis hiperproteccionistes) en comerços unipersonals i això ha ajudat a tenir una ciutat més viva en les hores diguem-ne «actives» (fins a les 21:00 h). El problema és que davant la crisi aquests microempresaris no tenen ni la mida econòmica ni prou poder dins l’escala de distribució com per poder exportar el seu negoci o marca o invertir en adequacions innovadores. La paradoxa és que tenint tants comerciants no tenim moltes grans marques ni grans cadenes comercials: amb una gran quantitat de comerciants i pràcticament ningú no ha crescut com a cadena ni ha ocupat mercats forasters. Londres té un model més barrejat. Tampoc no tenen botiguers unipersonals, però tenen molta quantitat de cadenes mitjanes i, evidentment, el gran pastís és en mans de quatre grans superfícies (Waitrosse, Sainbury’s, Tesco, Mark&Spencer). La radiografia, però és diferent a Madrid o París, ja que a cada barri hi ha un carrer de Sants o Gran de Gràcia que aglutina l’oferta comercial de «proximitat», repeteixo, amb cadenes «express» o marques mitjanes que tenen entre 8 i 20 establiments a la ciutat. Cap o poquíssims owners darrere el taulell. També, s’hi barreja un altre aspecte important quan entrem en el debat: les condicions inicials d’explotació d’un negoci, és a dir, com es gestiona un negoci a partir dels pesos específics dels costos. Per exemple, a Nova York el preu del lloguer és molt més important (alt) que no pas la contractació de personal (i la cerca de necessitats del mateix): un negoci no el podem rendibilitzar si el tenim tancat 10 hores diàries, és un luxe que no ens podem permetre. En canvi, contractar algú és relativament fàcil i barat, surt a compte tenir-ho obert i treballant poc o molt moltes hores. En canvi, a Espanya i a Catalunya és a l’inrevés i surt més a compte tancar que

tenir algú contractat de més. Per últim, en el debat influeix la condició ideològica. El conservador vol intervenir perquè no canviïn gaire les coses, té por a perdre poder o confort davant els nous escenaris. El socialdemòcrata vol que l’Estat intervingui i condicioni les inversions privades fins a la gestió interna, sovint provocant atròfies (el socialdemòcrata no deixa de ser un conservador disfressat de progressista); el liberal és més procliu a confiar en l’emprenedor perquè és qui millor coneix el seu model de negoci . Abans de plantejar-nos els horaris comercials (jo crec que han de ser lliures i que cadascú obri quan vulgui i s’especialitzi com vulgui) hem de plantejar-nos els horaris socials: els laborals, els escolars i els dels àpats. És per això que els mitjans de comunicació han de ser molt més acurats quan vulgui simplificar temes, ja que sovint indueix a errors socials, especialment amb aquells que es queden amb el titular. Avui no podem titular que Catalunya està contra la llibertat dels horaris comercials, entre d’altres coses perquè llocs com Figueres, o altres sectors comercials, davant la crisi es comencen a plantejar noves formes de gestió del negoci i no podem limitar-los. Els agradi més o menys, hem de titular que els partits catalans estan en contra de la invasió de competències. Entenc que hi haurà grups periodístics que no volen posar de manifest les incomoditats catalanes per estar dins Espanya, però la grisor dels debats provoca la mort políticad’un país.

Reagrupament Independentista

Ferran Pujol