La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les...

V Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà La Pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà

57


Col·lecció + de 1000 històries 01

Déu vos guard! Permeteu-me que, en començar aquesta in-tervenció us saludi així, com ho faria qualsevol pagès ben edu-cat de fa cent anys. “Déu vos guard” és una fórmula que ara no s’utilitza gaire, per raons de laïcitat, però fixeu-vos que, de fet, encara que es tracti d’una fórmula d’origen religiós, aquest origen religiós està força tapat. De fet, es deia “Devosguard”, convertint “Déu” en un discret “Dé”, com passava també, per exemple, en l’”Ave Maria” que es deia en entrar a les cases, que s’havia convertit en “À Maria”.

Bé, doncs això, Déu vos guard. Jo crec que a tot aquest territori nostre se li pot aplicar allò que Jaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increïblement lluny”1. Quan va co-mençar la industrialització, i més encara després amb la immi-gració i la globalització, aquest aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins aleshores, i tot i que per aquí arribaven aires de modernitats diverses (a Viladecans, l’herència de la Magdalena Modolell va ser un bru-tal baròmetre d’aquests aires, per exemple), en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, podem dir que, realment, estàvem increïblement lluny de Bar-celona. I a Viladecans, probablement, més encara que als al-tres llocs, per la manca d’un esquelet social mínimament sòlid que fos capaç de portar influències foranes.

Una de les conseqüències positives d’aquest aïllament és que s’han pogut mantenir, i es mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc contaminades, molt profundament arrelades. Jo recordo d’una manera especial la manera de par-lar de la meva mare, i dels meus avis, i escolto encara ara, en els membres de les famílies, diguem-ho així, més ràncies de

1. Jaume Codina, El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX, Edicions Ariel, Esplugues de Llobregat, 1971, pàgina 432.

La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les coses, les formes d’expressió Per Josep Lligadas i Vendrell (Grup Tres Torres – Viladecans)

Viladecans, un munt de paraules i expressions que certifiquen aquesta situació increïblement llunyana de la parla més estan-darditzada que tindria com a emblema la parla de Barcelona. Quan parlo de formes de parlar m’estic referint sobretot a dos nivells diferents: per una banda, a les paraules i expressions; i per una altra, al que jo, que no sóc filòleg, anomenaria estructu-res lingüístiques, la xarxa bàsica de la llengua en la qual les pa-raules s’insereixen, i que segurament és més important que les paraules mateixes.

Tot això, però, ara està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va entrar també una forma més globalitza-da de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més engan-xada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua encara perdura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això voldria presentar aquest tre-ball. Evidentment que no tinc ni coneixements ni capacitat per fer un estudi complet i prou fonamentat del tema. En tot cas, ja aviso que em centraré bàsicament en les paraules, perquè entrar en les estructures lingüístiques exigeix saber-ne bastant més del que jo en sé. En les estructures lingüístiques hi entra-ré només en alguna ocasió. En tot cas, serveixi aquest treball com un tast, un camí obert, que donaria prou de si si es pogués aprofundir. Caldrà, però, fer-ho aviadet, abans que se’ns perdi la gent que ens ha transmès les paraules, i abans que els que encara les tenim com a llengua pròpia les acabem perdent, i abans que les pulsions uniformitzadores ens les facin malbé.

El tema el presentaré dividit en quatre parts: els noms de les persones, els noms dels llocs, els noms de la vida pagesa, i els noms i les paraules de la vida quotidiana, que inclourà també alguns elements de fonètica. Anem pel primer.

58




1. Els noms de les persones

Fixeu-vos en aquest senyor de la foto. És el meu besavi, que està aquí acompanyat de la meva àvia i la meva mare, que li ta-pen el braç i la cama que va perdre en sengles accidents labo-rals de la seva vida de pagès. Es deia Roc Balletbò. Com es pot veure, era un senyor gros, sòlid, que imposava. Però li deien el Roquet. Ell era el Roquet, i a casa seva era a cal Roquet. I tota la vida el van anomenat amb aquest diminutiu. Sembla mentida.

I és que aquesta seria la primera característica a destacar. Els noms, molts noms, s’usen en diminutiu, i en diminutiu duren tota la vida, per molt respectable i rellevant que sigui qui duu el nom. Peret, Pepet, Roquet, Antonet, Tonet, Roquillo, Pepito, Merceneta, Laieta, Treseta, Tressita, Nita, Nitu, Bielet, Sisquet, Marieta, Joanet… Tants com vulgueu. Alguns d’aquests, per cert, són noms d’origen castellà, però d’això ja en parlarem després.

La segona característica és que la gent no té cognoms, i a ve-gades ni nom. Bé, sí que en té, però és com si no en tingués. Fa dies vaig estar demanant unes informacions al meu veí, el Xim-xim, de cara a un llibre que he estat preparant i que es ti-tula “Viladecans, els llocs i les històries” i, en acabar, vaig haver de preguntar-li com es deia, per posar-lo a la llista d’agraïments. Mai no havia sabut que es deia Josep Bosch Font, que mira que és senzill. No, la gent es deia, i molts es diuen encara, pel nom de la casa: la Montserrat de cal Banato, o la Tressita de cal For-ner, o el Siscu de cal Riveró. I també, com el Xim-xim, o el To-macaire, o la Nofre, simplement pel nom de la casa, sense nom propi i sense “cal”. I també es podien dir pel nom del pare o de la mare: el Peret del Sèbio, el Nitu de la Ferrera. I finalment, us puc dir que jo, encara ara, per a una quanta gent, sóc el Josep de la Merceneta.

Tercera característica. La fenimització del noms. Mentre pre-paràvem el llibre-entrevista que li vaig fer a l’Antònia Doñate, en un cert moment em va dir: “La meva sogra m’explicava que, al cap de poc de començar la guerra, van anar a veure-la les Putxes totes enfadades…”. Les Putxes. No vaig gosar preguntar qui eren, per no quedar com un ignorant, fins que vaig endevi-nar, per la conversa, que les Putxes eren les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig. De Puig, Putxes. I les Marxantes de Cal Marxant, i la Jovita de Cal Jovito, i la Magina de Cal Magí, i la Con-rada de Cal Conrado. Bé, i la vella Conrada, que era l’àvia, i que a ningú semblava ofensiu anomenar-la així. I és clar, la feminit-

zació més emblemàtica és la d’una molt il·lustre personalitat viladecanenca, la ja esmentada senyora Magdalena Modolell, a la qual un cert nombre de gent (potser la menys respectuosa) coneixia com la Madorella. Modolell costa de pronunciar i és més fàcil dir Madorell. I com que era una dona, Madorella.

I última característica, que abans ja he apuntat. Fransiscu, Nitu, Nita, Pepitu, Níssiu, Sèbiu… O sigui Francisco, Juanito, Juanita o Anita, Pepito, Dionisio, Eusebio… Són molts els noms d’origen castellà que s’utilitzaven a Viladecans. Uns noms profunda-ment arrelats. Però atenció. Aquests noms són d’origen caste-llà, però han estat fagocitats, deglutits i digerits per les estructu-res lingüístiques pròpies del català: i és que aquí, les estructures lingüístiques eren molt potents, i les paraules s’hi incorporaven sense desnaturalitzar-les. Això es veu, sobretot, en dos fets: el primer, el més obvi, és la pronúncia: Fransiscu, sense cap ressò de la pronúncia Francisco. I el segon, i més rellevant, la manera

Roc Balletbó


59



de retallar els noms: en castellà, es retalla pel final i es manté el començament (Francis, Sebas, Tere…); mentre que en català, es retalla pel començament i es deixa sencer el final, com és el cas de Ton, Biel, Laia o Cesc. I així és com són retallats aquells noms d’origen castellà: Siscu, i Níssiu, i Sèbiu. I les paraules fan llavors el seu propi recorregut, de manera que de Siscu se’n pot fer el diminutiu Sisquet, una paraula en la qual cap castellà po-dria reconèixer l’originari Francisco. Ja sé que no és així, però es podria dir que Sisquet és una paraula absolutament catalana. I encara hi ha una cosa més sofisticada: aquí, el nom de Joan es deia Joan, evidentment; però resulta que hi ha qui fa el dimini-tiu en castellà catalanitzat, Juanitu, i partint d’aquí ho retalla a la catalana i ho deixa en Nitu. Jo crec que això mereix un monu-ment a l’enginyeria lingüística.

Els noms dels llocs

Anem ara als noms dels llocs. Això és cal Menut, la nostra masia més estimada, un edifici de propietat privada catalogat com a bé d’interès local, i que s’està deteriorant a marxes forçades sense que ningú sembli tenir gaire interès a fer-hi alguna cosa. Quina llàstima.

I bé. Els noms dels llocs és un camp molt ampli, de manera que jo em centraré només en els noms de les cases, amb alguna incursió suplementària al final.

Deia jo més amunt que nosaltres som segurament els últims que encara podem repescar la llengua pagesa, abans que que-di sepultada per totes les contaminacions. Doncs bé. Així com quan apliquem aquesta possibilitat als noms de les persones no podem pretendre res més que fer inventari de com s’uti-litzaven, i no pas intentar recuperar-los, quan ens referim als noms de les cases la cosa canvia. Els noms de les cases sí que els podem mantenir. I crec que aquest és un dels nostres deu-res com a gent que s’estima el seu patrimoni. Nosaltres hem rebut els noms dels nostres pares i dels nostres avis, i a més podem preguntar encara a la gent gran que ha rebut els noms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, una urgència es-coltar aquests noms i deixar-los fixats, com a estació final de la parla que ens ha arribat, i que serà el millor testimoni que po-drem deixar als qui vinguin darrere.

Fixem-nos, com a exemple significatiu, en un aspecte concret: l’ús de la partícula cal o can per assenyalar el nom d’una casa. Si ens fixem en el nucli urbà de Viladecans, queda molt clar que

l’ús pràcticament universal és “cal”: cal Banato, cal Pocapina, cal Figuerons, cal Calic… i les poques excepcions que hi ha corresponen a senyors de Barcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas de can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que és com molta gent coneixia, i encara coneix, la fàbrica Roca Ra-diadors. En canvi, si anem fora del nucli urbà, a les masies, hi trobem de tot: masies clarament designades amb la partícula can, com can Pastera, can Torrents, can Sellarès o Can Seguí, d’altres clarament designades amb cal, com cal Menut, cal Roc de les Marines o cal Pere Trius, i altres que fluctuen, com cal o can Simon. I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és que so-vint es donava el cas que famílies que feien de masovers en alguna d’aquestes masies, quan tenien ja possibilitats d’inde-penditzar-se i d’anar-se’n a viure dins el nucli urbà, continua-ven sent conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, si eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual, però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, que els masovers de can Pas-tera o can Sellarès, quan es van establir dins el nucli urbà van passar a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dins el nu-cli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hem dit, d’alguns senyors importants.

Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzil. “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentre que cal ve de “casa del”. I resulta que, al llarg dels segles, mentre que al que coneixem com la Catalunya Vella, és a dir, del Llobregat en amunt, s’ha mantingut el tractament “en” per anomenar les persones (en

Cal Menut

60




Joan, en Pere, en Pau), a la Catalunya nova, o sigui aquí, aquest tractament ha anat desapareixent i s’ha anat introduint més aviat l’article “el” (el Joan, el Pere, el Pau). I, com a conseqüèn-cia, això s’ha traduït també en la manera d’indicar les cases, i “cal” ha anat substituint l’antic “can”. De manera que “can” es manté en els noms més antics i arrelats, o de més alta posició social, mentre que “cal” va ocupant tota la resta de noms. No sé si s’hi podria afegir també que quan es tracta d’un nom de persona, o d’un qualificatiu, o d’un nom comú, la substitució és gairebé segura (cal Pere Trius, cal Menut, cal Ginestar), mentre que si és un cognom o alguna altra mena de designació sem-blant és més fàcil que es mantingui el “can” (can Torrents, can Pastera, can Sellarès, can Seguí).

Sobre aquest tema, encara em permetreu una petita incursió a la casa del veí, al lloc anomenat l’Enregàs, que és de Gavà. Em sembla que m’ho puc permetre perquè quan jo era petit el meu avi hi tenia un terreny arrendat, i jo hi anava sovint. Doncs bé. L’Enregàs és una mostra molt clara del procés de substi-tució d’“en” per “el”. Enregàs, com és obvi, ve d’un senyor que es deia Regàs, el qual era anomenat amb l’article “en”. Però a mesura que es deixa d’utilitzar “en” per anomenar les perso-nes, “En Regàs” passa a ser tractat com si fos una sola paraula, s’hi afegeix l’article habitual, que aleshores és “el”, i passa a ser l’Enregàs. Una altra bona mostra d’enginyeria lingüística.

I em sembla que m’aturo aquí. Podríem entrar ara en els noms pròpiament dits, que convé de preservar-los tal com ens han arribat, sense remenar-los gaire. Però ja dic, m’aturo aquí, per-què ens allargaríem massa.

Però, per acabar, em permetreu la petita incursió que deia en començar aquest apartat. Segur que tots coneixeu, a Vilade-cans, el carrer de Sant Joan, aquell espai que fa funcions de plaça i on hi ha l’església i la llibreria Els Nou Rals. Aquell carrer, fins al 1940, es va dir “calle del Arrabal”, i la gent ho va catalanit-zar dient-ne “carrer de la Raval”, o, més encara, simplement, “la Raval”, com si Raval fos un nom femení. Jo, que hi vaig viure de petit, sempre el vaig sentir anomenar la Raval, i molt poc carrer de Sant Joan. Ja sé que és una manera incorrecta de dir, i que la correcta hauria de ser “el Raval”. Però ja em disculpareu. Jo, d’aquest carrer, no en puc dir de cap altra manera que no sigui la Raval. I és que aquesta paraula és també un nou d’exemple d’allò que dèiem amb els noms de persona: que ha estat fago-citada, deglutida i digerida com a paraula incorporada a la nos-tra manera de parlar el català.

Els noms de la vida pagesa

Deixem ja els noms de casa i de lloc, i passem al noms propis de la feina de pagès. Això que teniu aquí és un xupet, una paraula interessantíssima com interessantíssima és la cosa que desig-na. Els xupets són unes construccions quadrangulars, que uti-litzen un sistema de vasos comunicants per distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones més altes. L’aigua passa per una canalització per sota terra, va omplint els xupets, i des de cada xupet es rega la superfície més propera. Així es pot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més fàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, i marcar també l’espai per a cada cultiu. Tota una obra d’enginyeria pagesa.

I ara fixem-nos en la paraula. Xupet ve de l’àrab “aljub”, que vol dir pou, i d’aquí ve xup, que, però, aquí en aquesta zona s’uti-litza sempre en diminutiu, xupet. D’aquesta mateixa paraula, “aljub”, ve també la paraula castellana “aljibe”, que vol dir cister-na. I la pregunta seria: donat que els xupets no van començar a existir per aquesta zona fins que tot això va començar a ser terra de regadiu, cosa que es va esdevenir no fa més de dos-cents anys enrere, ¿com és que els pagesos van incorporar,

Xupet


61



per designar aquesta construcció, una paraula d’origen àrab? ¿D’on els va venir? Potser a aquesta pregunta els filòlegs i histo-riadors hi tenen una resposta clara i supersabuda, però a mi em produeix una enorme curiositat.

Encara seguint amb el tema, val a dir que els xupets, ara, cada cop són menys utilitzats per regar, perquè els pagesos ara tendeixen a utilitzar mètodes més directes, com mangueres o aspersors, i per tant els xupets es van deixant abandonats i es deterioren cada cop més. No estaria gens malament recu-perar-ne alguns i posar-los en algun lloc a l’abast, perquè no es perdi el record d’aquesta petita meravella del treball agrícola.

El vocabulari de la vida pagesa és, certament, inacabable. Els noms de les eines, dels objectes, de les diferents feines, de les plantes, etc., etc. Aquí hi ha, sens dubte, un camp de treball i inacabable i interessantíssim. Jo, evidentment, no l’he fet. Però sí que puc, almenys, destacar-ne algunes paraules i alguns ele-ments.

Hem parlat dels xupets. Doncs, encara dintre l’àmbit de l’aigua, cal remarcar la importància de les corredores i els valls. Unes paraules que, per a qui no coneix el món pagès d’aquest ter-ritori i de possibles territoris semblants, li sonaran estranyes i desconegudes, però que aquí són peces fonamentals per a fer possible el treball a les terres deltaiques. Les corredores són els canals amples que condueixen l’aigua en els nostres camps, i els valls són canals més estrets que fan passar l’aigua per en-tremig dels camps. Però fixem-nos-hi: són valls en masculí, no en femení, que aleshores serien els terrenys que hi ha entre muntanyes.

I anem ara als fruits de la feina del camp. Atenció: el camp, no l’horta ni l’hort ni cap cosa així. Aquí la gent treballa al camp, i, per molt que tècnicament el que produeix siguin cultius d’hor-ta, aquesta paraula no la utilitzen. Com tampoc utilitzen la pa-raula hortalissa: aquí cultiven fruita i verdura, que en conjunt és el “gèneru”, forma evidentment incorrecta però absolutament arrelada de “gènere”. Ah, i del camp tampoc no en diuen “el tros”, com fan a la tele.

Sobre el nom del que el camp produeix, resulta curiós adonar-se de l’origen de cada una de les paraules. Fixem-nos: xíndria, escarxofa, albergínia, alfals i garrofa vénen de l’àrab; tomàquet i patata de les llengües indígenes d’Amèrica; enciam, ceba, poma, pera, pruna, préssec i meló del llatí; i albercoc és la pa-

raula més curiosa, perquè ve de l’àrab, que van agafar la parau-la dels grecs, els quals l’havien agafada del llatí, en què es deia precoquum, que vol dir pre-cuit, o sigui precoç, perquè és una fruita primerenca...

I aquí ens podríem aturar un moment en la manera com la normativa lingüística ha fixat les paraules, i com nosaltres ens l’hem presa. Resulta que xíndria i escarxofa són paraules perfectament correctes, que són al diccionari, encara que es consideren més genuïnes síndria i carxofa. Però resulta que aquí, que diem a totes totes xíndria i escarxofa, ens sentim es-tranyament obligats a agafar les formes genuïnes i perdem la nostra manera de parlar. En aquesta terra, que és com la pàtria de l’escarxofa, ¿per què dimonis hem de renunciar a la nostra manera d’escriure i dir aquesta magnífica verdura i forçar-nos a fer servir carxofa, que és una cosa que mai no direm parlant normal? Atenció, amics de Sant Boi i del Prat: en les festes que li dediqueu a l’escarxofa, no la traïu posant-li un nom que aquí no és el seu! En canvi, en el cas de les esbergínies, l’ofals i els bercocs, la normativa diu que s’ha de dir albergínies, alfals i al-bercocs. Jo, en els dos primers casos, em sembla encertada la decisió, perquè ofals i esbergínies sonen a vulgarismes. Però crec, en canvi, que bercoc es podria acceptar perfectament com a correcte.

Podríem continuar esmentant paraules referides a la vida pa-gesa, però no acabaríem mai. Només n’esmentaré una altra, tristament famosa fa uns anys i ara desapareguda perque el que designava també ha desaparegut, tot i que resta ben viva en el records dels que l’hem patida: la rendilla, aquell mosquit petit i que picava molt fort, que era habitual als deltes de l’Ebre i del Llobregat. Rendilla és un derivat de rantell, que vol dir mos-quit.

Els noms i les paraules de la vida quotidiana

I arribem a l’últim apartat, els noms i les paraules de la vida quo-tidiana. Aquí teniu una llar de foc, una pastera, unes balances... la vida quotidiana pagesa de fa, per exemple, setanta anys.

Buscant coses per internet, m’he trobat amb un llibre escrit per Jordi Dorca i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans que es titula El parlar de Collsacabra: aproximació i assaig de des-cripció. I he pensat que això és el que hauríem de fer aquí, que de matèria n’hi hauria. Però, mentre no ho fem, permeteu-me presentar-vos, simplement, una llista de paraules que abans

62




eren molt comunes a Viladecans i m’imagino que també a la resta dels nostres pobles i que ara ja no ho són tant.

Per exemple, i en desordre: la pipa dels nens que ara molts en diuen xumet; el color carbassa que ara és taronja; el picarol que com més anem més poc sona; el corraló que és un pas estret, a vegades tancat i a vegades no; els refilets que fan els ocells o les sopranos quan canten; la posició d’arrupir-se, que vol dir en-congir-se sobre si mateix; fermar, que és lligar una bèstia; tor-bar-se que vol dir entretenir-se i fer tard; vagar que vol dir tenir temps per fer una cosa (“no em vaga de venir”, dèiem); desta-rotar que vol dir desconcertar, descol·locar; tenir tard que és com abans es deia això que ara es diu tenir pressa; trabucar o trabucar-se, que és quan una cosa es tomba i va a terra... I així successivament.

D’aquestes paraules poc usades, n’hi ha dues que em semblen més rellevants: barri i eixida.

Eixida és una paraula especialment bonica, i que caldria fer ser-vir més. Etimològicament vol dir sortida, però el sentit que té en la nostra parla és el d’un espai situat a la part posterior de les cases, que servia per orejar la casa, tenir-hi el bestiar i els estris del camp, plantar-hi flors o alguna parra o figuera, jugar-hi les criatures… Ara que les eixides han perdut la part pagesa de la seva funció, habitualment les anomenem pati. Però eixida sona molt millor.

I l’altra paraula és barri. Barri és una paraula que en el parlar glo-balitzat vol dir un nucli agrupat de cases. Però aquí abans el seu sentit habitual era un altre: volia dir la porta que tancava l’eixida d’una casa pagesa, per on entraven i sortien els carros per anar al camp. Aquest segon sentit, certament, continua encara prou viu. Però hauríem d’evitar que l’altre sentit, el globalitzat, aca-bés fent-nos-el oblidar.

I ara tocaria fixar-nos en algunes expressions que no designen coses, sinó que formen part de tot aquest conjunt de paraules o agrupacions de paraules que serveixen per refermar o con-tradir el que s’ha dit, per lligar frases, per transmetre sentits… En tenim moltíssimes, i no goso fer-ne llista perquè serien difícils de fer entendre. Només miraré d’explicar-ne una: tanmateix. Fa anys, a Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense ena, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, i tenia el sig-nificat de “de totes maneres”. Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha res a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix

ell segur que no deixarà d’anar-hi”. També podia tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix et cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat, en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, pro-nunciada amb totes les lletres, per significar “no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però tanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria bé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunci-at “tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De fet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves dues pronúncies, estan reco-llits als diccionaris.

I per acabar, farem un breu aterratge en la fonètica.

A Viladecans era proverbial la pronúncia reforçada de la erra davant de consonant, i especialment en els finals en erra-ena: “forrn”, “carrn”, “hiverrn”, “Borrn”. Això, si no m’equivoco, també passava en altres llocs de per aquí, però en tot cas, al nostre poble sempre s’ha fet molta conya amb el tema. Ara, però, aquesta forma de pronúncia crec que ha desaparegut total-ment.

Hi ha també, en les consonants finals, una tendència a re-penjar-les en altres consonants per pronunciar-les millor: per exemple “trenc” en comptes de tren, o “mart” en comptes de mar.

Després hi ha, en la tradició lingüística viladecanenca (i, certa-ment, de molts altres llocs de Catalunya) la tendència a l’“estal-

Llar de foc i pastera


63



vi energètic” a l’hora de pronunciar les coses. I així, a més de la Madorella que hem dit abans, tenim “la Torroja” per dir la Torre Roja, o “les Preiades” per dir les Parellades. “La Torroja” hi ha encara alguna gent que ho diu, mentre que “les Preiades” em sembla que també ha desaparegut. I altres exemples podríem esmentar.

I finalment, tenim el canvi de la ella per la i. La “paia” per la palla, els “ais” pels alls, les “ceies” per les celles. Forma part, de fet, de l’estalvi energètic que dèiem abans. És curiós el que passava amb la paraula “poll”: a casa, es pronunciava “poll” per referir-se a les bèsties que neixen dels ous de les gallines, i “poi” per les bestioletes que emprenyaven entre els cabells de les criatures, i jo durant molt temps vaig pensar que les dues paraules s’es-crivien diferent, “poll” i “poi”. Alguna d’aquestes paraules trans-formades s’ha mantingut, aquí i a molts llocs, com és el cas de les “ceies”. La més pintoresca d’aquestes transformacions és la de lligall. Té dues elles, una al començament i una altra al final, i després de la del començament, per acabar-ho d’adobar, hi ha una i. O sigui que tot plegat dóna “iigai”, amb la primera i fent funcions consonàntiques.

La parla del Viladecans pagès és molt interessant. Caldrà pres-tar-hi més atenció. Però, de moment, jo acabo aquí.

La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les...

Documents

Transcript of La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les...