B R A Ç A LNúm. 55 2 0 1 7

La cartoixa de VaLLdecrist

i La seua reLació amb eL

camp de morVedre

Jose ÁngeL pLaniLLo portoLés *

La cartoixa de Valldecrist considerada com una de les més riques de la penín­sula, constitueix la cinquena fundació a Espanya de l’orde de sant Bru. El 21 d’abril de 1383 el papa Climent VI, concedia el permís per alçar la cartoixa,

que seria erigida a la partida de Cánovas (Altura) a partir de 1385, sota l’empar del rei d’Aragó Pere IV, “el Cerimoniós”, encara que per petició del seu fill l’infant en Martí I la dona d’aquest, na Maria de Luna, que van ser els veritables impulsors de la fundació , ja que la van concebre com a panteó familiar. En Martí va sol·licitar al Ge­neral de l’orde que li designés entre els monjos de Scala Dei un grup de fundadors per a la nova casa que va ser inaugurada el 8 de juny de 1385, amb el pare Juan Berga com a primer prior.

Sobre la seua denominació, explica la llegenda que estant l’Infant Martí dor­mint la migdiada, va tenir una visió del Judici Final, quan Jesucrist jutjava els morts. Va despertar atemorit i immediatament es va posar a buscar entre els seus dominis un lloc que s’assemblés a la Vall de Josafat, en el qual segons les Sagrades Escriptu­res, tindrà lloc el Judici Final. Va tenir notícies d’ell per mitjà d’un pelegrí que havia recorregut els Sants Llocs de Jerusalem, trobant que la Vall de Cánovas, pròxima a Altura, era el més semblant. Amb aquesta semblança física, l’elecció va quedar de­cidida, així com el nom, Vall de Jesucrist. Però aquesta llegenda sorgeix al segle xVii

* Tècnic Superior en Informació i Comercialització Turística, membre de l’Associació Cultural Cartoixa de Valldecrist, i autor de diversos treballs d’investigació relatius a la cartoixa de Valldecrist i la comarca de l’Alt Palància.

14 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

a causa d’una mala interpretació del pare Alfaura; per una banda, de la Carta Funda­cional que el rei Pere IV va atorgar a petició del seu fill, en la qual la semblança entre ambdues valls no es fa de manera literal, sinó metafòrica, i de l’altra, a un condicionat ús de la carta escrita per l’Infant a Bernat Cafabrega en què se li demana que vinga a fundar aquest nou cenobi, a les terres escollides per ell i altres persones, sense cap menció de pelegrí de terra santa.

Des de la seua fundació i durant els segles en què va romandre habitada, aquesta cartoixa va acumular riqueses, honors i privilegis, herències i compres. Ja en 1397, el famós papa Luna, Benet XIII, que va passar un temps a les seues cel·les, li va annexionar la Rectoria de l’Església Parroquial de Castelló, malgrat les protestes dels veïns de la hui capital provincial.

També l’infant i després rei Martí I i la seua dona Maria de Luna li van fer grans donacions tant econòmiques com territorials, on destaca la cessió de les rendes de la moreria de Sogorb i de la Vall d’Almonacid; i la donació d’Altura i Alcublas el 1401 amb tot el que en aquests dos termes hi havia.

Però al marge de les donacions, i igual que la resta de l’economia medieval, la cartoixa basava la seua economia en l’explotació dels propis recursos agrícoles i ramaders , així com en la recollida de les rendes que van generar­ne les propietats, amb les quals tractava de trobar una autosuficiència econòmica, sense dependència externa.

En els segles xiV i xV, l’activitat ramadera va ser la predominant a la cartoixa, la qual va posseir deveses on els ramats dels monjos pasturaven. La finalitat de la ramaderia era l’obtenció de la llana i només era sacrificat aquell bestiar que no era

[2]

Cartoixa de Valldecrist. oli sobre taula de començaments del segle xViii, conservat a la Gran Chartreuse (Grenoble ­ França).

15LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

rendible per vellesa o defecte, utilitzant­ne la carn per a aliment dels criats. L’excés de llana, després de proveir els seus batans, telers i sastres, es comercialitzava, i s’obtenia grans beneficis si es té en compte que la cabanya ramadera s’aproximava als 12.000 caps.

Encara que l’agricultura va ser aprofitada pels monjos des de la seua funda­ció, no va ser fins al segle xVi quan va adquirir cada vegada més relleu. Al segle xVii es construeixen o adquireixen cases­masies que es convertirien en centres agrorama­ders. Els principals cultius obtinguts dels seus camps van ser la vinya, l’olivera i la garrofera, i es va introduir al segle xViii el cànem, el blat, la morera, els fruiters i altres productes hortícoles.

En l’àmbit polític, el major esplendor ho va aconseguir en dues ocasions: du­rant la direcció de l’orde per fra Bonifaci Ferrer (germà de sant Vicent Ferrer), es va convertir en seu de celebració de sis Capítols Generals; i en 1785, any en què es constitueix la Congregació Nacional de Cartoixans Espanyols, i es tria com a residèn­cia perpètua del definitori aquesta cartoixa. Uns anys abans, el 1764, la comunitat que habitava a Vallde crist ascendia a 65 individus, dels quals 26 eren monjos, 14 frares conventuals, 8 donats i 17 servents.

[3]

Cartoixa de Valldecrist. Pati d’Honor –imatge d’arxiu–.

La cartoixa de Valldecrist va créixer i va mantenir el seu poder fins a comença­ments del segle xix. No obstant això, a principis del segle anterior, en 1706, durant les guerres de Successió, els cartoixans es van veure obligats a abandonar el cenobi per por de les represàlies del rei Felip V, ja que durant la contesa, Sogorb s’havia declarat partidari dels Borbons, mentre que Altura i el bisbat, dels Àustries.

Però és durant el segle xix quan s’inicia el principi de la fi. En 1809, amb motiu de les guerres de la Independència, els monjos van fugir de nou quan la cavalleria francesa es protegí en la quasi abandonada cartoixa.

16 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

Tornarien a eixir de la clausura pel decret de supressió de les Institucions Mo­nacals en 1820, i el definitiu abandonament va tenir lloc per l’ordre del Reial Decret de Desamortització del ministre d’Isabel II, Mendizabal, promulgat amb intenció d’amortitzar el capital en circulació del deute públic amb béns nacionals expropiats als ordes religiosos preferentment. Es posaria així fi a 450 anys de tranquil·la i pacífica vida espiritual, en dissoldre la seua comunitat un 4 de setembre de 1835.

Tant de poder, riquesa i bellesa van ser la causa del posterior espoli i ruïna , i això que al principi les autoritats van intentar salvaguardar el monestir pel seu im­mens valor cultural, però la mala comunicació entre les diferents adminis tra cions va motivar que, l’any 1844, mentre es tramitava l’expedient que protegiria al monument, es procedís a la subhasta i venda dels edificis i possessions de la cartoixa per l’irrisori preu de 117.220 ptes.

Els seus nous propietaris van desmantellar i vendre les peces de la cartoixa com a pedrera per a noves obres o com a obres d’art. Quan van considerar que d’ella no obtindrien major benefici, van vendre per parts el recinte per a terres de cultiu , i s’utilitzà per a aquests propòsits fins a mitjans de la dècada de 1980.

El 10 de febrer de 1984 es va incoar la cartoixa com Monu­ment Nacional. Prèvia­ment, el recinte havia estat adquirit i restau­rat parcialment per la Diputació de Castelló, i després de l’esmen­tada incoació, per la Generalitat Valencia­na, que va subvencio­nar les posteriors ex­cavacions entre juliol i agost de 1986, les quals van treure a la llum una mínima part del que va ser aquest convent. Des de 1991

seran les diferents Escoles­Taller les que s’encarregaran dels treballs de restauració i neteja parcial del monument, juntament amb algunes actuacions de consolidació i excavació dels seus immobles.

El 2004 es crea l’Associació Cultural Cartoixa de Valldecrist, des de la qual s’intenta conscienciar la població i administració de la importància de conservar i posar en valor aquest monument, obrint les portes per la seua visita, i buscant finançament per les diferents administracions públiques per reformes. Una de les més importants fou la consolidació dels murs perimetrals de l’església Major amb l’1% cultural del pressupost destinat per Foment per a la A­23. Aquesta obra es va realitzar en 2007, any en què va ser declarada Bé d’Interés Cultural.

[4]

Cartoixa de Valldecrist. Claustret de la Cisterna.

17LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

El 2010, la Diputació de Castelló adquiria l’edifici de l’hostatgeria i els horts que queden intramurs de la cartoixa, aconseguint així que tot el seu perímetre queda­ra en mans públiques. Així mateix, el 2014 iniciaven unes obres de millora a l’església de sant Martí, que després de dos anys ha aconseguit retornar a aquest primitiu tem­ple una part de la seua esplendor.

També en 2016 la Conselleria emprenia les obres per cobrir l’església Major, alhora que excavava el perímetre de l’atri que hi havia al davant. Malauradament, aquest projecte no va acabar com estava projectat, ja que la falta de pressupost va deixar inacabada la posada en valor del que s’executà.

En l’actualitat, la cartoixa presenta un estat ruïnós, però no exempt d’atractius, com són les rehabilitades esglésies de sant Martí i Major la majestuositat dels seus enormes espais al claustre major i els encants de racons com la cuina o el claustret de la cisterna. Tot això ho aprofita l’Associació Cultural Cartoixa de Valldecrist, que a més d’obrir als visitants de forma puntual, realitza eventualment jornades culturals en les quals aquestes ruïnes es converteixen en un excel·lent contenidor cultural, en el qual tenen lloc conferències, tallers, cinema, exposicions, concursos, etc. que tracten de reivindicar el seu valor cultural i històric.

Possessions de la cartoixa de Valldecrist al Camp de Morvedre

Com ja s’ha dit, la cartoixa de Valldecrist té el seu solar a la vila d’Altura, a l’ac­tual província de Castelló. Però les possessions que ella administrava s’estenien molt més enllà dels murs del convent, i fins i tot de l’actual terme municipal d’aquesta localitat , després de la donació realitzada per Martí I, per les quals Altura i Alcublas passaren a formar part del Senyoriu de Valldecrist. A més, al segle xVii, heretava tam­bé el Senyoriu de La Vinalesa, ja que així ho va ordenar na Josefa Salvador, última senyora de la localitat, en el seu testament datat en 1641.

Però a més d’aquestes propietats feudals, entre 1385 i 1835 –data en què els cartoixans van ser exclaustrats i els seus béns expropiats– els frares van acumular un gran nombre de propietats, que s’encarregaven d’explotar per mitjà de les formes ju­rídiques de l’Antic Règim.

Quan al segle xix es realitzen els inventaris per executar les vendes de les pro­pietats que romanien en mans dels religiosos, s’observa que els cartoixans mantenien relacions comercials d’algun tipus amb no només municipis del seu entorn, sinó que s’estenen a diversos pobles de les províncies de Castelló i València, entre els quals figuren Castelló, Torres Torres, Castellnovo, Almedíjar, Xèrica, Sogorb, València, Massalfassar, Foios, Begís, Xàbia, Carlet, Benaguasil, Formentera, Tortosa, Vall d’Al­monacid, Nules, Andilla, Morvedre, Moncofa o Puçol.

Però no totes aquestes propietats generaven únicament beneficis, ja que una gran part d’aquests béns arribaven acompanyats de certs condicionants que estipula­ven en els testaments de donació sobre aquests (misses per la persona morta, capella­nies, o diners per a obres pies), als que calia destinar part dels beneficis que d’aquests s’obtenien. A més, la cartoixa també havia de pagar l’impost denominat del Reial Equivalent, que requeia especialment sobre aquells béns que havia ad quirit amb pos­terioritat a la seua fundació o li havien arribat per mitjà d’herències de persones no pertanyents al clergat.

[5]

18 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

Un exemple d’això ho observem amb les obligacions i pagaments que la car­toixa havia de satisfer a Morvedre, on apareixen molt detallades les relatives a les disposicions testamentàries de fra Pelegrí Armengol, que va deixar els seus béns a Valldecrist , i per les quals els cartoixans satisfeien anualment 376 reals i 12 marave­disos de velló, repartits de la següent manera: al reverend clergat de la parròquia de Santa Maria per la festa de Minerva a intenció d’Armengol, 173 reals i 22 maravedisos de velló; per l’almoina de les butlles de difunts, 15 r. i 33 m.v.; per un cens que va dei­xar carregat a l’administració, 135 r. 18 m.v.; a la catedral de València per dos censos que li responen 11 r 10 m.v.; a dos beneficis del clergat sota la invocació de sant Pere i sant Pau, 50 r. 15 m.v.; per dos censos amb senyoriu directe i quindeni sobre una casa i hort a favor del General de la Mercé, 14 r. 26 m.; i per un quindeni actualitzat sobre terres de la Partida Ponera, 22 r. 8 m.

Al capdavant de l’administració de totes aquestes propietats estava el pare Procurador o Conrer, la funció del qual era portar els comptes que proporcionaven l’explotació d’aquests béns. Per realitzar i controlar la comptabilitat que cada pro­pietat proporcionava, els dividia en diferents administracions, que li servien per con­trolar millor els balanços de cada donació en funció de la seua ubicació. Així, disposa­ven de diversos llibres que recollien aquestes subdivisions del conjunt de béns de la seua propietat, dividits al seu torn entre els quals s’administraven des de la Casa Pro­cura de València, i els que es portaven directament des de la cartoixa, conegut com a Masa Común, entre els quals figuraven els llibres corresponents a l’Arca Común de Vall de Cristo, Bienes Sitios y raíces pertenecientes a la Admón de Dña María Magdalena Tachel, Cuentas de la Hacienda de Murviedro, Libro de Censales de Alcublas, en Xérica, en Segorbe y el Manual de Arriendos.

En el present treball, ens centrarem en les propietats que els cartoixans de Valldecrist pos­seïen a la comarca del Camp de Morvedre, que majoritàriament es trobaven a la Vila de Mor­vedre, i que responien princi­pal ment a terres de cultiu, sent la major part d’elles destinades a fruiters (oliveres, garroferes i vinyes principalment) i cereals. Entre aquest tipus de propietats, apareixen 117 fanecades destina­des a olivar a Morvedre, 348,07 ha. de garroferes (12,03 d’aques­tes a Torres Torres), 18 ha. de vinyes i 23 de terra horta. Tam­poc es descarta presència del cultiu de morera destinat al cuc que produeix la seda. D’aques­tes terres , coneixem que algunes eren a les partides del Perechil i Càrcer, i altres eren horts urbans.

[6]

Carrers Bravo i Caruana. Antics horts de Valldecrist.(Foto Google Maps).

19LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

Entre aquests últims, un de molt important era el que existia al Raval de la Tri­nitat, i que estava totalment emmurallat, arribant els seus murs fins al Camí Reial. Després de la Desamortització, dit hort arribarà a mans de la família Bravo­Caruana, que en 1852 comencen a urbanitzar­lo. Encara quedava part de l’hort en l’any 1900, data en què aquestes parcel·les es van destinar, entre altres fins, a obrir dos carrers que des de llavors van prendre el nom dels seus propietaris.

A Morvedre, els cartoixans també disposaven de béns immobles dels que obte­nien rendes bé per a l’arrendament de les propietats (el més comú), per cessions del domini útil, o perquè l’amo les consignara a canvi d’un capital. Entre aquestes, cal ci­tar algunes com la Casa Mesón de Tonda, que tenien arrendat al segle xix a parts iguals entre Pelegrí Molina i Vicenta Gil (vídua de Manuel Vilarroya); una casa al Camí Reial que dóna al castell que habitava Pasqual Moros; i altres habitatges no especificats que tenien arrendades a Juana Romeu i després a José Romero; a Ma riano Re molins; a Joa­quín ortiga, i a la família Alcamí. De totes aquestes, una estava ubicada al carrer Ma­jor, i va ser adquirida en 1843 per Antonio Cantero, i una altra que estava com posta d’habitatge i hort, va ser adquirida per Juan Antonio Millán el 1839, per sona que un any abans havia aconseguit molts dels horts conventuals expropiats a Vall decrist , i que en 1844, per fallida, els va perdre tots i van ser una altra vegada subhastats.

Aquests són només algunes de les propietats que he aconseguit descobrir fins ara, però és molt possible que foren moltes més, atès que era comú que quan algú professava a la cartoixa com a novici, lliurava a la comunitat els seus béns per al be­nefici de la Casa, i es dóna el cas que van ser diversos els saguntins –o morvedrins, en aquella època–, els que van triar la cartoixa de Valldecrist per professar com a religiosos .

Morvedrins il·lustres de Valldecrist

Si hi ha un cartoixà nascut a la ciutat de Morvedre que destaca per damunt dels altres, aquest és el pare fra Francesc Maresme, però encara que va passar per Vallde­crist, professà a Porta Coeli. Per això, i a causa de l’àmplia biografia que li va dedi­car el meu amic i company Albert Ferrer a l’exemplar número 49 de Braçal, en aquest treball només li dedicaré unes línies, destacant breument la seua tasca al capda vant de la comunitat de Valldecrist durant el seu priorat, però no va ser l’únic morvedrí il·lustre de Valldecrist. A continuació, presentem unes semblances d’alguns dels més il·lustres veïns de Morvedre que van passar per la cartoixa de Valldecrist i dels quals va deixar constància el pare Alfaura en la seua obra inèdita.

Pare Francesc Maresme (Prior entre 1425 i 1433)

El pare Francesc Maresme va pren dre el priorat de la cartoixa de Valldecrist el 5 de maig de 1425, procedent de la cartoixa de Montealegre (BCN), en la qual exercia de prior i de visitador provincial.

Durant la seua estada a Valldecrist, es va instal·lar el cadirat del cor de l’es­glésia Major, després de ser encarregada pel prior al comerciant Joan Alemany, que

[7]

20 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

enviaria des de Flandes 706 taulers de roure per a la seua construcció. Igual­ment, durant el seu priorat es van alçar diverses capelles que tancaven el claus­tre de Sant Jeroni o de la Cisterna, grà­cies a les donacions de diversos devots de l’orde.

De Valldecrist partiria en 1431 cap a la Gran Cartoixa per assistir al Ca­pítol General, on els Pares Definidors, en observar les excel·lents qualitats del pare Maresme, el van elegir com a coad­jutor i ajudant del Mn. pare General de l’orde, que es trobava molt vell i cansat. Allà li van ordenar que fóra absolt del seu càrrec pel prior de Scala Dei després de solu cionar els temes pendents de la fins a aquest moment Casa, la qual cosa va ocórrer al febrer de 1433, data en què va partir cap a la Gran Cartoixa per exer­cir les seues noves funcions.

Pare Lluís Berenguer(1445-1528)

El pare Lluís Berenguer va néixer a Morvedre l’any 1445, dins del noble llinatge dels Berenguer. Era de natural i enginy avantatjat, molt discret en la seua manera de procedir i molt aficionat a tota mena de ciències. Per aprendre­les amb més propietat se’n va anar a la Universitat de Salamanca , on es va graduar com a doctor en Sagrada Teologia, i es va llicenciar en Cànons. Però tot i aconseguir concloure els seus estudis amb tanta facilitat, va con­siderar que no ho aprofitaria si ho feia servir en coses del segle sense atendre a la seua pròpia salvació, i calculant més aquesta que no aquella, va decidir retirar­se del món i dels detestables vents dels vicis i pecats.

Així que, deixant Salamanca se’n va tornar a la seua pàtria, i va sol·licitar l’hàbit amb moltes instàncies a la cartoixa de Valldecrist, on va ser admès l’any 1479 pel pare Pedro Andrés, professant l’any següent, quan en Lluís comptava amb 34 anys d’edat. Allà es va lliurar a la vida espiritual de la religió monàstica, buscant no tractar sinó d’allò que fóra convenient a la seua perfecta reformació, per preservar­se de la corrupció dels vicis.

En el que més va fixar els seus esforços va ser a ajustar­se a la veritable disciplina regular i rigorosa observança de la religió, i va florir en això amb tan excel·lents graus, que no només va ser estimat pels seus germans, sinó que també va cridar l’atenció dels majors prínceps d’aquests regnes, que van apreciar en tant les seues virtuts que prompte van ocupar en greus negocis, tant de consciència com

[8]

Retrat de Francesc Maresme de Ginés Díaz,Museu de Belles Arts de València.

21LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE [9]

d’estat, principalment el rei Ferran el Catòlic, que va aprofitar el seu talent, arbitri i indústria, per a enviar­lo com a ambaixador reial atenent assumptes de grandíssima importància. La més notable va ser la següent:

En temps del papa Juli II, la República de Venècia s’havia apoderat de moltes ciutats i feus tant de l’Església com de l’Emperador Maximilià, del rei Catòlic i de Lluís XII, rei de França. El papa, veient l’orgull temerari dels venecians, per repri­mir la seua enorme audàcia, va determinar fer una poderosa lliga amb tots els prín­ceps afectats.

Van actuar primer l’emperador a principis de l’any 1509, i després els altres prínceps per diferents parts, i en només dos anys van estrényer tant que la que era ín­clita i poderosa República es va veure reduïda a summa pobresa i misèria, tant que es va veure obligada a demanar misericòrdia al papa, el qual benignament li la concedí per posar pau a l’assumpte, perquè ja aquest havia recobrat el que li havien usurpat. Aquesta pau va ser ordenada als altres prínceps de l’aliança, però només el rei Catòlic va obeir el papa, perquè també havia recobrat la seua. No obstant això, el rei Lluís XII no va estar d’acord amb els termes de la pau, i va emprendre la guerra amb major co­ratge, subornant alguns cardenals perquè congregaren un conciliàbul per deposar el Pontífex. A la vista d’aquests fets, el papa es va aliar amb els venecians i el rei Catòlic, al qual va escriure molt encaridament perquè prenguera la defensa de l’Església, a canvi de la investidura del Regne de Nàpols.

Sagunt. Casa dels Berenguers.

22 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

Els cardenals que seguien el rei de França, ajuntant­se en forma de col·legi, van publicar Concili General a Pisa i van citar el Pontífex per al primer de setembre de l’any 1511, el qual després d’haver despatxat ambaixadors al rei Ferran i al d’Angla­terra, significant­los la greu ofensa que li feia el francès, va publicar després un altre concili per sant Joan del Laterà que desfeia el de Pisa, d’on van fugir els cardenals cismàtics, per seguretat, primer a Milà i després a Lió.

Davant un panorama polític tan regirat, el rei Catòlic va decidir socórrer les cridades del Pontífex tirant mà dels pares Lluís Mercader (també frare de Vallde­crist), que ja portava diversos anys al seu costat, i Lluís Berenguer, al qual va enviar tres vegades amb particular ambaixada; una al rei de França, i les altres dos al papa Juli II. Va fer el venerable pare el seu ofici amb tanta satisfacció del rei Catòlic i del Pontífex que, quan el papa el va tenir a prop, va comminar que es quedara en el con­cili Lateranense , on seria de molta utilitat per la seua prudència, lletres i exemplars costums .

Reunits, doncs, els prelats i ambaixadors de la cristiandat, es va obrir el Concili i s’hi celebrà la primera sessió el 10 de maig de 1512. Allà romania el pare Lluís Berenguer quan es va produir la mort del pontífex, ocorreguda el 21 de febrer de 1513, quedant atrapat a Roma al costat dels altres congregats, ja que s’espera­va l’elecció d’un nou vicari entre els cardenals amics que assistien al Concili, però mentre estava al col·legi en la nova elecció, el pare Berenguer va aconseguir eixir de forma secreta de la ciutat i tornar a la seua cartoixa acomiadant­se de molt pocs. Després de recobrar­se d’una breu malaltia que havia contret poc abans a Roma, va partir cap a Castella, on es trobava el rei, a comunicar­li els detalls i la fi de la seua ambaixada.

Després d’això, el pare Lluís Berenguer li va demanar llicència per tornar a la solitud i recolliment de la seua cel·la, i encara que de bon grat ho haguera concedit el rei Ferran, que també es veia afectat de les seues malalties i molts anys, va deci­dir retenir­lo en la cort i prop de la seua persona, amb títol i càrrec de confessor seu fins que s’oferira ocasió per recompensar els seus molts i bons serveis, i les moltes prendes i suors patides en diverses ocupacions a la seua real persona. I no va ser menys acompanyar­lo i servir­lo quan va passar a Nàpols l’any 1506, ocasió en què el millor de l’Espanya secular i eclesiàstica el va desemparar seguint Felip I. Però no així el pare Lluís, qui va romandre al servei del rei Catòlic fins que aquest va morir en 1516.

Lliure ja de destorbs i de precises obligacions, i per evitar nous càrrecs a la cort, va tornar al punt a la cartoixa de Valldecrist, en la qual tot just li van deixar assossegar del tot, perquè al poc de temps va ser nomenat vicari al mes d’octubre de 1517. I tampoc van parar d’arribar­li cartes del ja emperador Carles I o de la rei­na donya Juana, la seua mare, i tot i atenent el respecte i ordre que li tenia, fou dos vegades a Tordesillas on era. A més a més, tenia tantes ocupacions en la cort que ell deia de vegades que tenia més treball en aquests serveis que altres que havia fet al rei, tant per mar com per terra.

Però va voler la providència per al seu consol, que com més va anar entrant en edat, cessaren del tot aquestes ocupacions i delegara també de l’ofici de vicari, des­prés de 10 anys i gairebé 8 mesos d’exercir­ne, un 23 de juny de 1527. El temps que li restava el va emprar, amb gran consol de la seua ànima, a la religió i perfecció , i

[10]

23LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

va acabar la seua vida molt religiosament a principis de l’any 1528, amb 83 anys d’edat, i havent estat 50 d’aquests com a cartoixà.

Pare Tomás d’anjou (Morvedre 21/12/1624 - Valldecrist 17/09/1650)

Era el pare Tomás Anjou natural de la molt antiga i noble vila de Morvedre, on va néixer de pares molt honrats i virtuosos l’any 1624, un 21 desembre de 1624, dia de sant Tomàs Apòstol, de qui va prendre el nom. El cronista Chabret, que va tenir a la mà la partida de naixement, així ho confirma: “A 22 de Dehembre de 1623, yo Hieroni Camarelles vicari bategi segons lo ritual de la Sa Esglesia Romana á un fill de Hieroni Jou y de Isabel Joana Galindo sa muller posarenli nom Joan Thomás Joseph foren padrins Pere Cama-rellés y Margarita Boero y de Cubertorer, natural de Benimaclet”.

Era nét de Francesc Jou, i fill de Geroni Anjou i Isabel Juana Galindo, per sones riques i estimades pel seu bon tracte i honestedat, que tenien la seua casa familiar al carrer de Vallebrera, en la qual van habitar durant gran part del segle xVii, i que des de llavors va prendre el seu mateix nom. No obstant això, aquesta família ja havia adoptat la nova forma del cognom, que des de mitjan segle xViii ja es coneixia com Anjou.

Precisament, estava donya Juana Galindo considerada com una de les dones més virtuoses del seu temps, i a més del temps que dedicava a l’ora­ció, era també molt donada a la mor­tificació, penitència i sofriment en les adversitats d’aquesta vida, i particular­ment de la cura i dedicació a la família i fills que governava i depe nien de la seua direcció i bon encert, que gràcies a la seua bona educació van eixir ben adoctrinats i educats en tot gènere de virtut.

El que més es va assenyalar en­tre tots va ser el pare Tomás, tant en l’enginy i excel·lent capacitat que va rebre de la mà de Déu, com en el natu­ral plàcid i agradable a tots. Era molt templat , i encara que molt pudorós, va sofrir dures proves que van poder derro car­lo i acabar la seua honestedat i puresa. Mes com que des de la infante­sa per la bona educació de la seua mare estava previngut amb tota mena de virtuts, no li va ser difícil véncer­les i caure en un vici tan brut, fins al punt que segons l’opinió i el parer del seu pare, va romandre sempre verge.

[11]

Sagunt. Escut dels Jou al carrer del seu nom.

24 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

Tenint ja edat per als estudis, va aprendre en la seua pàtria les primeres lle­tres i una mica d’humanitats, i després passant a Cantavieja (Terol) les va acabar d’estudiar . Baixaria després a la ciutat de València per a estudiar filosofia, donant sempre a tot arreu bon exemple, i ignorant les moltes tempta cions que se li presenta­ven a un jove de la seua edat. Entre aquestes cal destacar una vegada en què coincidí amb una dona que el va incitar a perdre la seua castedat i caure en algun pecat greu. Va succeir que s’havia acomodat Tomás en una casa de València per poder prosseguir els seus estudis, i una nit, va perdre de manera la vergonya una dona de la família d’aquella casa, de tal manera que el pobre jove es va veure notablement assetjat, i després d’aconseguir, no sense esforç, resistir­se com va poder a tot, va pregar a la seua mare que el traguera d’aquella casa i l’acomodara en una altra.

En una altra ocasió, va ocórrer que li van donar a Tomás una carta perquè la portara a certa casa, a la qual cosa va accedir innocentment, però en arribar i entrar dins per lliurar­la, s’hi va trobar amb dues dones que hi havia, i en veure’l entrar manaren tancar les portes i van començar a afalagar­lo i acariciar­lo al princi­pi, però veient que es mostrava àcid i corria per sortir, el van agafar entre les dues i el van estrényer de tal manera perquè consentira en els seus depravats intents, que van arribar a tirar­lo a terra per intentar véncer­lo. Davant d’aquest panorama, el pobre jove es va veure tan afligit que no va tenir altre refugi que cridar demanant auxili, la qual cosa va espantar les dones i el van deixar solt no sense abans ame­naçar­lo que el matarien. Però el moment ho va aprofitar Tomás per eixir fugint de les seues opressores i quedar així lliure de tan grans temptacions. Aquests actes tan heroics van fer guanyar al llicenciat Tomás una grandíssima fama d’espiritualitat i de virtut.

Era ja per aquell temps aficionat a l’oració mental, la mortificació i penitència, al recolliment interior i exterior, a una gran moderació en el menjar, el beure i el ves­tir, i fins i tot a la cura del cabell, que portava notablement regulat. Tenia per mestre un sacerdot secular, home de molt esperit i oració, al qual es mostrava tan rendit que el tenia admirat per la seua obediència i submissió. Fugia pels seus bons consells de les ocasions més nímies de pecar, donant­se a tota mena de sants exercicis i buscant foments de devoció per plorar els seus pecats. Per això buscava predicadors fervo­rosos que el compungeren amb els seus sermons, i li feren vessar vives llàgrimes de dolor per haver ofès Déu. Això li feia prendre i executar rigoroses disciplines contra el seu castíssim cos, com va passar un Divendres Sant, quan es va assotar amb tanta crueltat , que va vessar molta sang i va sentir en sí mateix que si fóra lícit llevar­se la vida per Déu, ho faria. També treia forces per privar­se de l’hora de l’esbarjo i entrete­niments propis de la seua edat, fins i tot dels lícits, i prova d’això és que havent bous i festes a la seua terra, es va tancar en una església a tractar amb Déu, ignorant la resta com si de fems i escombraries es tractara.

Així mateix li havia ensenyat el seu mestre de pregària meditacions i discursos, i ell procurava obeir i seguir­lo en tot. Però Déu el guiava cap a un major destí, atraient­lo a una contemplació més regalada i dolça, que el portava a entrar en un estat tan extàtic i suspés tot i ser seglar, que moltes vegades li succeïa que quan anava pel carrer i era saludat per amics i coneguts, no se n’adonava per anar interiorment tan recollit. Notant això l’estudiant Tomás, es va comunicar amb el seu mestre, qui li va manar que no es resistira a això.

[12]

25LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE [13]

Per aquest temps, que ja era l’any 1640, havia de fer professió el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost) a la cartoixa de Valldecrist, el pare Joan Baptista Peris, també natural de Morvedre, i fins a aquesta el va acompanyar el jove Tomás, per on va venir a aficionar­se notablement a aquest sant hàbit. Va tornar des­prés d’aquesta professió a València, però el seu cor s’havia quedat en aquest convent, la qual cosa va ser causa de començar a escriure diverses cartes als seus habitants perquè li concediren l’hàbit. Els monjos, que havien quedat molt impressionats a primera vista de la seua conducta i virtut, van decidir no demorar molt a admetre’l, i va ser rebut amb comú aplaudiment i consentiment per tots en aquella casa el 30 d’octubre, jornada en què gairebé sense descans de la fatiga del camí, ja es va presen­tar aquella nit a maitines. Amb l’hàbit d’estudiant romandria fins al 29 de novembre d’aquell mateix any, data en què va ser vestit amb el de cartoixà, amb 15 anys, 8 me­sos i 11 dies d’edat.

Un cop va vestir el llicenciat Tomás Anjou els hàbits de cartoixà, van augmen­tar notablement totes les seues virtuts, destacant entre la comunitat aquella singular i admirable puresa d’ànima, que el va portar a guanyar­se el favor de tots, i en especial el del pare prior Benavente, qui afirmava que Tomás no era nascut de dona, sinó que per les seues virtuts era tan excel·lent com un àngel del cel.

Aquest tipus de comentaris, i el fet de veure’l tan ajustat a la manera de vida i rigors de l’orde, li van fer merèixer la seua professió, la qual li la va donar el mateix prior (que també li feia de mestre), el dia de sant Andreu Apòstol –30 de novembre– de 1641, acompanyat d’un altre veí de la seua ciutat, el pare Vicent Ramos (qui va morir en aquesta cartoixa el 28 de maig de 1676).

La principal virtut que sempre va tenir el pare Anjou va ser la de la castedat, que era tal, que semblava insensible en aquesta matèria, guardant sempre molt de pudor . En aquest sentit s’explica que guardava fins i tot la vista per no veure’s temptat , fins al punt que en totes les ocasions que va baixar a ordenar­se a València, no alçava els ulls per mirar dona alguna, i que fins i tot en parlar amb els familiars d’alguns religiosos del seu orde, mai alçava els ulls per mirar­los.

Per conservar millor la castedat, procurava tenir el seu cos mortificat amb diferents gèneres de rigors, com dejunis, silicis, i disciplines. Però la seua humilitat li feia tenir­se per flac i miserable, i mai es va fiar de si mateix. No obstant això, la seua puresa era tal que el mateix prior, el pare Francesc Pallás, que li va servir de pare espiritual durant un temps, deia que semblava un àngel en les confessions, i que si li hagueren dit que els àngels haurien baixat per portar­se’l al cel, ho haguera cre­gut. Aquesta sensació es transmetia a tot aquell que ho tractava, que gairebé sense conéixer­lo , era tal l’harmonia corporal, interna i externa, que emanava en totes les seues accions i paraules , que li agafaven gran estima i el tenien per un religiós de gran perfecció pel seu tracte planer, afable i comunicable.

A la mortificació i penitència exterior es va dedicar més enllà del que els es­tatuts de l’orde assenyalen, afegint amb llicència dels seus superiors, altres més aprovats en la cartoixa. I encara més en la interior, per considerar­la més necessària i forçosa per a aconseguir la purificació de les passions i afectes torçuts. Una altra virtut molt destacable en ell va ser la paciència, refrenant en totes les ocasions que se li oferien la ira i enuig, portant amb gran igualtat d’ànim qualsevol afront i pesadesa

26 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

que li donaren, perdonant inclús a aquells que l’insultaven i injuriaven, tractant­los amb gran alegria i afabilitat.

No va ser menys singular el pare Tomás Anjou en la virtut de la soledat, per­què va procurar sempre romandre retirat en la seua cel·la i no anar discorrent pels claustres, considerant si era realment necessari i imprescindible el motiu pel qual es veia obligat a eixir, tornant­se moltes vegades de nou al seu interior. També es privava moltes vegades dels esports, i inclús de tractar amb els seus germans de religió, per­què a penes visitava a ningú.

Era també notablement puntual al cor, on no faltava ni de dia ni de nit. Hi havia vegades que li succeïa que no podia obrir els ulls de son en la cel·la, i anava pel claustre caient i entropessant­se, mes en arribar al cor, se li llevava la càrrega i quedava aclarit i vigilant per a cantar les divines alabances. Tenia una veu no molt gran, però sentida i graciosa, i amb ella va ajudar molt als cors en els primers anys, però quan el pit se li va gastar amb les abstinències de pa i aigua i altres rigors que es feia, ja no va poder cantar amb tanta facilitat, no obstant això sempre s’esforçava tot el que podia.

Una altra virtut en què va posar molt d’interés va ser en l’oració i contemplació. D’això s’admirava fins el seu propi mestre, el pare Pere Benavente, que el veia volar cap a la perfecció. A aquest li succeiria com a mestre el pare Francesc Pallàs, qui li va insistir que seguira en les tasques de meditació i discursos per la Santa Humanitat de Crist, perquè prenguera ànims quan arribaren temps de desemparament i sequedat espiritual. A aquestes s’entregava de tal forma que a vegades s’arreplegava en gran manera i s’arrencava a cantar una amorosa cançó de la gloriosa mare Teresa de Jesús, que diu “Vivo sin vivir en mi, mas tan alta vida espero que muero porque no muero”, que estendria a tot aquell que ho sentia per la santa gràcia, tendresa i devoció amb què la declamava.

A aquesta afició a l’oració extàtica dedicava de vegades fins a 6 i 7 hores sen­se parar, emprant no sols el temps que havia de dedicar en el seu oratori, sinó que també, de tan embaladit que estava, la continuava malgrat estar caminant, menjant o treballant. Però hi havia ocasions en què el seu estat d’ànim se sumia en tenebres i procurava comunicar el seu esperit amb persones doctes que quedaven notable­ment edificades per la seua gran virtut i humilitat. Entre elles estava el venerable pare Dídac del Santíssim Sagrament, religiós franciscà descalç, baró de singular santedat i d’il·luminat enteniment que llavors vivia en el convent de Sant Joan de Ribera de la ciutat de València, amb qui va intercanviar nombroses cartes. Una altra persona amb què s’animava molt l’esperit del pare Tomás Anjou, era el doctor Jacinto Amaya, ar­diaca de Sogorb, que tenia este cartoixà com un “home de gran virtut, vestit de Déu pel molt que sempre li portava present en el seu interior i vestit d’ell, àdhuc exteriorment , causant en quants li miraven grandíssim respecte”. També va alçar la veneració i estima de diver­ses de les persones més santes del seu temps, com la mare Francisca López, que el tenia i amava com un molt volgut fill, i així el tractava i li escrivia, enviant­li en una ocasió un rosari perquè “es valguera d’ell en la lluita que havia de tenir amb el dimoni a l’hora de la seua mort ”.

Sent tan estimat per la comunitat, s’avorria ell a si mateix, tant que va desitjar eixir­se de la cartoixa de Valldecrist per pensar que aquesta tenia la culpa, per tant com en aquesta i prop d’aquesta el lloaven i donaven a conéixer a qui no el coneixia.

[14]

27LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE [15]

I així va voler anar­se’n a la cartoixa d’oriola i desterrar­se d’aquest territori per sempre, pensant així que estaria apartat d’aquestes alabances humanes, així com de la seua pàtria i parents. Però abans de portar avant aquests fervorosos desitjos, va decidir demanar consell a qui sabia no l’enganyaria, el pare Francesc Pallás, en aquell moment prior de la cartoixa d’Ara Christi (el Puig), a qui va escriure una carta comptant­li tots els motius que tenia per a deixar sa casa. Este li va contestar, a través de l’ardiaca Jacinto Amaya, que si pensava millorar amb aquesta mudança anava en­ganyat, perquè en aquella casa no hi havia ni cor, ni altres requisits per a retir d’un verdader cartoixà com ell ho havia experimentat, ni era tal com desitjava i pensava. I amb aquestes paraules va calmar el seu estat i no va tornar a pensar en això.

Així que va continuar a Valldecrist, on al poc de temps li va arribar la missiva d’un sacerdot de Morvedre, que li sol·licitava permís per anar a visitar­lo amb ocasió del seu viatge cap a Terol, i així poder gaudir una estona de la seua companyia. Però el pare Anjou li va contestar que de cap manera convenia tal visita, i que no es detin­guera en el seu camí, sinó que alleugerira el pas cap a on anava. I tal va ser el cas que a penes va arribar aquest sacerdot a Terol, va sobrevindre tal tempesta de vents que va derrocar barandats, parets i torres, per la qual cosa es va tindre com una profecia del pare Anjou, que havia previst açò i per a evitar que li succeïra alguna desgràcia en el camí, li havia constret en el seu camí perquè quedara a resguard i no a mercé de la tempesta en la muntanya.

Però tal cúmul de virtuts es van tallar d’arrel quan estava en la primavera dels seus anys. Va ser una malaltia de terçanes senzilles les que el van portar al llit el 3 de setembre de 1650. Estant allí postrat va entrar un cartoixà a interessar­se per la seua salut, i en preguntar­li si desitjava anar al cel, el pare Tomás Anjou va respondre que si Déu era servit de portar­se’l d’aquesta vida, que ho fera prest. I pareix que Déu va escoltar els seus precs, perquè al poc de temps es va agreujar en gran manera la seua malaltia, creixent les seues febres d’una forma tan perillosa, que el metge va ordenar que se li administrara el viàtic. Era el dia de l’Exaltació de la Santa Creu (14 de se­tembre), i a les 10 hores del matí se li donava aquest sagrament amb tota reverència, davant de tot el convent. Ho va rebre el pare Anjou amb molta pau, assossec i admi­rable serenitat de rostre, estant incorporat en el llit i amb tanta devoció i tendresa que causava notable consol mirar­lo.

Eixe mateix dia, a les 11 de la nit va començar a sentir grans angoixes mortals que pareixien l’antesala de la mort, i en veure’l el metge sense pols, li va manar donar l’extrema unció. Però va voler Déu que se li allargara la malaltia quasi 50 hores. Du­rant tot eixe temps va ser assistit per nombrosos religiosos a exercitar diferents vir­tuts, especialment aquelles relatives a la fe, esperança, caritat, contrició i conformitat en la voluntat divina; a valdre’s dels salms de David i a invocar el socor i patrocini d’alguns serfs de Déu que ja havien mort, com el de la venerable mare Francisca Ló­pez (que el va ajudar molt en este trànsit) i el de la Mare de Déu, posant els seus ulls en una devota imatge seua de pinzell, que després es va portar son pare per relíquia. També li van fer llegir una protestació de fe escrita de pròpia mà per a quan arribara aquest moment, i que va demanar tindre’l a la mà quan se’l portara Déu amb si.

Durant aquest temps, li va sobrevindre primer un flux de sang pels nassos molt gran, que va aconseguir estanyar­se amb alguns medicaments i deixar­lo alleujat, en­cara que quasi va perdre el pols i les extremitats van quedar tan gelades que tots els

28 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

presents es van sorprendre que se li allargara tant la vida. Al matí següent, que era divendres, va arribar son pare, i veient el seu estat, el va animar i va consolar sense mostrar tendresa ni sentiment, perquè entenia que eixa era la voluntat de Déu.

Eixa jornada, que era 16 de setembre, en vista que prosseguia l’agonia, li la van dedicar els germans de fe amb diversos actes, com el cant del Te Deum Laudamus, que ell mateix anava seguint. També va sol·licitar un quadern manuscrit on tenia uns quants passatges de les Sagrades Escriptures sobre el pas que estava a punt de donar, i que va recitar per a sorpresa dels allí presents.

Quan es va saber la notícia del seu greu estat fora del convent, també es van acostar a despedir­se alguns devots, entre ells, l’ardiaca de Sogorb, Jacinto Amaya, que l’acompanyà fins a les 11 de la nit, perquè van vindre a buscar­lo de sa casa.

Al dissabte següent, 17 de setembre, a les 7 del matí li van sobrevindre no­vament unes angoixes mortals tan extraordinàries, que a les 8 derivaren en un èxtasi o paroxisme durant el qual es va posar tot pàl·lid, amb ulls afonats, dents tremoloses i nas afilat, que li impedia respirar i el van posar quasi als braços de la mort. Però sobtadament va despertar i per a sorpresa del pare Francesc Almassora, que era qui més l’ajudava a ben morir, va obrir els ulls i compungit li va dir: “Oh!, què he fet malament , que estant a les portes del cel, no m’han deixat entrar i m’han dit que no estava assaonat”.

Li va retornar llavors el color ruboritzat a la cara, i va paréixer recobrar quelcom la salut, fins al punt de poder tornar­se d’un costat a un altre del llit, però el seu estat d’ànim no era el millor, perquè segons li va arribar a sostraure l’infermer , el seu paisà el pare Joan Baptista Peris, estava compungit perquè Déu el volia porgar en el poc que li quedava de vida, perquè l’havien rebutjat a les portes del cel.

Però a poc més de les dos de la vesprada, abans que els pares entraren a ves­pres, es va posar a dir “que em criden, que em criden”, i després de l’ofici diví, tota la comunitat es va acostar a veure com estava, trobant­se’l cantant junt amb el pare Francesc Almassora, diversos gojos i himnes a la Mare de Déu. Era tal l’especta­cle i l’amalgama de frares allí congregats, que van sol·licitar que isqueren fora per a no ofegar el pare Anjou. Només van quedar amb ell el pare Almassora, i son pare, Gerònim Anjou, que se sentia molt feliç de veure com el seu fill afrontava la futura glòria que li esperava. Però per a no quedar malament amb els seus germans de reli­gió, els va fer entrar un a un i els va despedir amb una abraçada, i més d’una llàgrima, a causa de l’amor que li tenien.

Quan ja havia passat tota la comunitat, a les huit de la vesprada un nou atac li va sobrevindre al pare Anjou, que obrint els ulls més del compte, els va tancar des­prés molt fortament i va començar a fer escarafalls com combatent, fent una creu amb la mà esquerra que besava fervorosament, i amb la dreta feia figues, evocant Jesús i Maria sense parar i molt de pressa, perquè li ajudaren al seu últim combat contra el dimoni, que no volia perdre la seua ànima. En sentir açò, els reli giosos van comen­çar també a beneir­lo amb aigua beneïda, uns altres llegint sagrats textos, uns altres acompanyant el pare Anjou invocant Jesús i Maria. També li van posar al coll el rosari que li va regalar la mare Francisca López, i li van donar la imatge de la Mare de Déu a qui tanta fe tenia, que va prendre amb l’esquerra. En aquest tràngol va estar més de mitja hora, quedant després rendit de tant moure’s al llit i amerat en suor, que li

[16]

29LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE [17]

va llavar un altre religiós, però ple de pau i assossec per vèncer el diable gràcies a la intercessió divina i de la mare López.

I tan cansat i dèbil va quedar, que ja no va voler prendre cap suport per a recu­perar­se i, a poc a poc, va quedar­se com dormit, i es certificà la seua mort sobre les dotze menys quart de la nit, d’aquell dissabte 17 de setembre de 1650, quan comptava amb 25 anys i nou mesos menys quatre dies d’edat, i portava en la religió nou anys, nou mesos i 18 dies. Eixa mateixa nit van ser els religiosos els qui es van acostar fins al seu cos, i agenollats li van besar els peus, i van prendre algunes de les seues coses com a relíquies.

Encara que la gentada que es va acostar fins a Valldecrist va ser major quan la notícia es va fer pública fora dels seus murs a partir de la següent jornada, perquè eren molts els que l’aclamaven per sant i els qui li tenien gran admiració per viure tan retirat en soledat.

Un seglar dels que per aquells dies s’allotjava a la cartoixa, es va commoure tant que li va voler tallar un dit, la qual cosa van impedir els pares que constantment vetlaven el seu cos, encara que tal era el seu ímpetu que li van haver de donar un tros del seu silici com a relíquia, indicant­li que no devia ni mostrar­la ni compartir, encara que una vegada amb aquesta, va prome­tre fer més de 200 trossos i repartir­los entre altres tantes persones perquè guar­daren una relíquia d’aquell serf de Déu.

Al diumenge següent se li va do­nar la sepultura ordinària que l’orde acos tuma a donar a tots els seus fills, soterrant­lo al costat de la creu de pedra gran que s’alçava en el centre del claus­tre, en la part que requeia més cap al cementeri dels pares, molt a prop de la tomba del venerable Bonifaci Ferrer. Va sentir molt el bisbe de Sogorb, fra Dídac Serrano, no poder acudir al sepeli, per estar aquell dia molt ocupat.

Quan la notícia de la seua mort va arribar a València, van ser molts els que el van aclamar per sant, dient­li grans alabances, i algunes persones de quali­tat van sol·licitar alguna relíquia seua, obligant­se els cartoixans a remetre­les, sabent­se després que per aquestes es va obrar algun miracle. I també va haver­hi a qui se li va aparéixer el pare Anjou des­prés de mort per a manifestar l’estat de la seua ànima i la glòria que té el cel. Entre aquests afortunats van estar el seu oncle, Mariano Anjou, serf del Senyor, a qui se li va aparéixer en l’església; al pare Martín d’Altarriba, prior d’Ara Christi, mentres es­tava en una de les cadires del cor de l’església, acompanyant amb la seua veu la resta dels frares en el cant de maitines i laudes; i també a sa mare, Isabel Juana Galindo , a

Altura. Creu del Claustre Major, actualment a la Masia de Rivas.

30 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

qui se li va aparéixer en el mateix moment en què expirava, per així consolar­la com havia promés a son pare Gerònim, perquè estava molt afligida per no poder acom­panyar­lo en les seues últimes hores. Així, mentres estava en oració pregant pel seu fill en sa casa, es va obrir un forat en el sostre de l’habitació en què romania, i va co­mençar a vessar­se part del blat que sobre aquesta hi havia. Al mateix temps, va notar com si algú li tirava suaument grapadets de blat a la cara, i interiorment va sentir un consol tan gran, notant la presència del seu fill, entenent així que acabava de morir, i va apuntar l’hora en què açò succeïa, sent la mateixa en què s’havia certificat la seua mort. També va notar com una forta llum entrava en aquell habitacle, tan brillant com la del sol, en la qual va entreveure la figura del seu fill, i tant va ser el goig i alegria que el va embargar, que va caure desmaiada. El soroll de la caiguda va alarmar els seus servents, que en entrar va motivar el cessament de la forta resplendor que es filtrava per davall de la porta.

Pare Joan Baptista Lozano (Morvedre 12/02/1595 - Viaceli 13/12/1655)

Aquest venerable pare va nàixer a Morvedre el 12 de febrer de 1595, era fill de Joan Baptista Lozano i Mariana orero, gent honrada i virtuosa. Com que l’atenció pròpia dels pares és adoctrinar els seus fills en les coses de la fe i la religió cristiana des del bressol, en això van posar molt d’interés i el xiquet prompte va començar a mostrar una especial devoció per la Mare de Déu Santíssima, que des de llavors la va assenyalar per sa mare i li demanava empara davant les seues necessitats i treballs. En diverses ocasions el va ajudar i va socórrer, particularment una vega­da que se li van unflar les cames i ni amb una crossa podia a penes caminar, quan només tenia 10 anys.

Corrent l’any 1605, i més mogut per la devoció que per ganes de demanar sa­lut, va pujar a visitar la Mare de Déu al Santuari de la Cova Santa; per aquella època l’administraven els cartoixans de Valldecrist, i després de saludar la Mare de Déu, quan ja es disposava a tornar a sa casa sense recordar­se de la seua necessitat, li va dir una bona dona que es llavara amb l’aigua que destil·laven les penyes del San tuari , i que açò li faria bé. Així ho va fer el jove Joan Baptista, i a penes va mullar les seues unflades cames, va recobrar la seua salut de tal forma, que va tornar a la seua pàtria a peu i sense cap bàcul.

Amb açò va créixer més la seua devoció a esta sobirana Mare, a qui anava a visitar sempre que podia i els estudis no ho impedien, perquè els seus pares havien procurat que s’aplicara a les primeres lletres, iniciant els estudis a la seua pròpia vila, passant després a València a cursar Arts i Teologia. Allí es va veure temptat a accions deshonestes, perills i entrebancs, però la Mare de Déu va paréixer tirar­li un mantell per a protegir­lo d’aquestes, inclús de les prostitutes que buscaven fer­li perdre la castedat .

En aquest sentit, cal ressaltar una certa ocasió en què anant de camí i patint gran set, va voler entrar en una casa quelcom apartada del lloc per a demanar un pitxer d’aigua . S’havia allí arreplegat una dona, que en veure’l va eixir fent­li afalacs i carícies provocatives , però veient Joan Baptista el caire que allò prenia, va eixir espantat d’aquell lloc.

[18]

31LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

Totes estes coses li van fer prendre la decisió d’eixir­se del món i entregar­se a la religió. Va visitar la cartoixa de Portaceli el 30 de novembre de 1618, on va quedar aficionat a l’hàbit, però no es va atrevir a sol·licitar­ho. Però a poc a poc, l’anhel era major, i així, el dia de sant Felip i Santiago de 1619, va pujar novament a la cartoixa per a sol·licitar l’ingrés a la casa. Però els cartoixans li dilataven la resposta, la qual cosa no va alterar els seus ànims i tornava a insistir­hi constantment.

En aquestes estava, quan va pujar un 9 de juliol a visitar el Santuari de la Mare de Déu de la Cova Santa, i de pas, la pròxima cartoixa de Valldecrist, i estant en aquesta , com que veia que de Portaceli no rebia notícies, va demanar de forma humil l’hàbit a aquesta casa, i com que ací va veure millor disposició, no va desistir d’in­sistir­los escrivint­los cartes fins al 28 d’agost, dia en què va rebre una carta del pare vicari de la casa, Simeón Leonardo, perquè acudira el 5 de setembre a visitar els pares en les seues cel·les , per a veure com reaccionava. I va ser tant el goig que van observar en ell, que inclús va arribar a vessar llàgrimes, que la comunitat va admetre el seu ingrés el 7 de setembre , i el 13 del mateix mes entrava en una cel·la on va passar amb recolliment les seues primeres hores fins a la vespra del dia de sant Bru, quan va vestir l’hàbit de l’orde pel prior Gaspar Gimeno.

Es va aplicar des de llavors als exercicis i observances de la religió, al silenci, dejunis, abstinències, mortificació, abstracció i oblit de parents i de tot allò be que ha­guera conegut, tal com manen els estatuts, afegint a això mostres de la seua devoció, rigor i aspror, que li van valdre la professió que li va donar el nou prior, el pare Martí Cunzarret , el dia de sant Bru, el 6 d’octubre de 1620.

[19]

Altura: Interior del Santuari de la Cova Santa.

32 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

Veient­se ja segur en el gremi de la religió, es va aplicar tant a l’oració i contemplació divina, que de tanta tendresa que sentia li sobrevenien les llàgrimes, que tractava de dissimular perquè no es manifestaren en la resta. Una d’aquestes ocasions li va ocórrer en el refectori, on es va fer el boig, i retirant­se ràpi dament a la seua cel·la va plorar desconsoladament fins que, a poc a poc, va anar asserenant­se .

En una altra ocasió, combregant un Dijous Sant amb la resta de la comuni­tat, li van sobrevindre tals tendreses, que després de rebre la Sagrada Forma es va agenollar i va quedar tot extàtic, de tal manera que havent­se arreplegat la resta de religiosos dins de les cadires dels cors, ell es va quedar enmig de l’església sense poder moure’s d’allí per estar fora dels seus sentits. I va ser al tractar de retirar­lo alguns companys a la sagristia, quan va reaccionar i es va apartar d’allí amb gran recolliment.

Un altre succés li va ocórrer al voler també combregar de mans del sacerdot, quan va notar que se li feia la sagrada forma tan gran com un plat, i no obstant això la va poder rebre amb gran facilitat, quan tot pareixia indicar la gran dificultat que requeriria en prendre­la, i el risc que es poguera ofegar per la grandària de l’hòstia. Este succés no va ser exclusiu d’aquest pare, perquè ja li havia ocorregut a perso­nes molt santes, com la beata Magdalena Lorca, que vivia amb les religioses de sant Doménec sense ella ser­ho; o al pare fra Joan Gavaston, de la mateixa orde. Aquests successos es tenien com a proves del diable per a impedir que el Cos de Crist arribara a persones tan piadoses i notables. Este mateix succés li va ocórrer novament quan va anar a combregar en l’altar major, i veient el prior Felipe Tronchoni que feia algunes demostra cions exteriors com les relatades, va ordenar a qui anava al costat que si li succeïa una altra vegada, el retirara i no li deixaren combregar. Des de llavors, ja no es tornà a repetir.

Un temps va voler seguir un cert autor contemplatiu que ensenyava a pujar a l’entriscat de la contemplació divina sense cap gènere d’inclinació a les coses corpo­rals ni inclús de la mateixa passió de Crist, espècie d’oració subjecta a molts enganys i il·lusions, de la qual li van haver de desenganyar i dissuadir alguns pares en veure que el pare Lozano prenia aquestes mesures, tan repressives cap a la seua persona per l’ofensa havia realitzat. I va ser tan dur per a ell el càstic, que prompte va estar de defallir, fins que després de diversos rebutjos, va ser atés pel prior, que llavors era el pare Enrico Tristany, el qual va escoltar amb una certa repugnància la seua aflicció per no confiar en Déu per a aconseguir la contem plació divina, que va decidir perdo­nar­lo en nom de santa Maria Magdalena, perquè l’ajudara a portar aquella creu, i a la que des de llavors va tindre gran devoció.

Assossegada ja la tempesta d’aquest serf de Déu, es va dedicar plena ment als exercicis espirituals, encoratjat molt de la pau que ara gaudia, aplicant­se espe­cialment en la caritat, amor a Déu i al proïsme. Així, va començar a realitzar singulars demostracions de senzillesa i benevolència als seus comprofesos i pares antics, po­sant­se amb ells a agranar, a sacsar la pols de les estores i a altres tasques humils. Als seglars, criats i familiars del convent els atreia amb xarrades del cel i de devoció, ins­truint­los en els sagrats misteris de la fe i en tot el que tocava a la seua salvació . Per es­tes i altres obres de caritat deixava de dormir i menjar, i es privava de les seues como­ditats, anant de vegades a buscar els pastors a les muntanyes o a les seues cabanyes per a exercir la seua labor.

[20]

33LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

No obstant això, aquestes virtuts van moure que un pare dels més greus del convent li postulara per a Procurador del Convent, i així, vinguda la visita l’any 1644, va instar els pares Visitadors, que eren Juan Francisco del Mas, prior de la Concepció i Visitador ordinari de la província, i el pare Francesc Medina, prior de la cartoixa de Viacoeli i sant Josep, els van comminar que li donaren el lloc al pare Joan Baptista Lozano esta ocupació exterior, i així es va fer a l’agost d’aquell any.

Esta ocupació va obligar el pare Lozano a refrenar inclús més la seua sensuali­tat, perquè amb les eixides del convent podia caure en faltes poc castes i il·lícites. Per això, quan arribava a les posades, no fiant­se de si es tancava amb clau la seua habita­ció, era freqüent que donara la clau al seu criat perquè el tancara per fora.

En una ocasió d’aquestes, va baixar a la ciutat de València a visitar la parenta d’un religiós, i estant amb ella, el seu marit i una altra família de la casa, li van sobre­vindre al pare Lozano algunes demostracions exteriors nascudes de la seua senzillesa i benevolència més que de fi sinistre, i sent mal enteses i interpretades, van ser prou perquè qui abans l’havia posat en el lloc de Conrer, proposara el seu immediat cessa­ment en el següent Capítol General, i va deixar el càrrec el 12 de juny de l’any 1645, després de 10 mesos d’exercir­lo, i davant de la sorpresa del mateix pare Lozano, que no pensava haver caigut en cap falta en la seua labor.

Retirat doncs, en una cel·la, va tornar als seus exercicis espiri tuals i a seguir entregant­se a Crist, per a açò va començar a llegir els llibres de lliçons espirituals de santa Teresa de Jesús i del cartoixà pare Dionisio Riquel , que li portaven a repetir algun capítol de meditació extàtica, que li feien semblar alié al lloc en què es trobava durant llargs espais de temps. També vigilava amb zel qualsevol falta dels seus com­panys, als quals avisava al menor indici, tant que va motivar algunes queixes en la comunitat, la qual va acabar fent­li de costat i ignorant­lo en els esplais, la qual cosa li va generar una notable aflicció i a examinar la causa del seu rebuig. Un dia, entrant en la cel·la el pare Prior, va observar sobre la taula una carta per al Visitador de la pro­víncia, en la qual sol·licitava el seu trasllat a una altra cartoixa, perquè no entenia què havia fet per a meréixer tal càstic. Açò li va causar una certa torbació al prior, que va evitar que els seus desitjos s’arribaren a complir. Però la torbació creixia, i més a arrel d’una certa vigília extraordinària, que el va portar a estar nits senceres sense poder

[21]

oriola. Foto d’arxiu de la Devesa de Campoamor. Lloc on es va establir la desapareguda cartoixa de Viaceli.

34 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

tancar els ulls. Però açò ho va remeiar al cap de poc de temps gràcies a un vot que va fer al sant Ángel de la Guarda que consistia a dir la seua missa una vegada al mes, i amb la qual va aconseguir, almenys, reposar i dormir enmig d’esta tempesta.

En aquesta desagradable situació va passar el pare Lozano fins a l’any 1652, quan arribada la Setmana Santa, tan afligit estava, més de forma interior que exte­riorment, que va caure prostrat en llit tot el Divendres i Dissabte Sant, quedant com a fora de si. A mesura que anava recuperant­se, li van entrar a visitar diversos pares, tirant­se a plorar davant d’ells perquè deia que no mereixia tals visites ni que li dedi­caren tanta caritat. I quan per fi va recobrar la salut, va tornar a sol·licitar al pare Visi­tador de la província que l’enviara a una altra cartoixa, encara que fóra de vicari de la cartoixa d’oriola, ofici que molts rebutjaven per la molta pobresa d’aquella casa, i els treballs que allí es patien.

Va accedir finalment el pare Vicent Cuevas, prior d’Aula Dei, que li va con­cedir el dit vicariat, al qual va anar a exercir eixe mateix any de 1652, i que el va tindre ocupat fins al 12 de gener de 1654, en què va ser absolt d’aquest en acte de visita pels pares Josep del Villar, convisitador de la província i prior de Valldecrist, i el pare Josep Columa, prior de Portaceli, que el van ascendir a Conrer d’aquella mateixa cartoixa.

Amb la soledat d’aquella casa i quietud que gaudia, va aconseguir certa calma interna, encara que molt de patiment en l’externa per la pobresa d’aquell cenobi. I així, en 1655, va arribar com a prior d’aquella casa el pare Vicent Gimeno, comprofe­so seu, que havia sigut nomenat el 7 de febrer del dit any, i va decidir absoldre’l del seu càrrec de Conrer, la qual cosa li deixava via lliure per a anar­se’n d’aquella casa.

No obstant això, no va voler per poder estar allí tranquil i retirat, i al poc de temps van caure ambdós malalts, i va morir el pare prior l’1 d’agost. A punt en va estar també el pare Lozano, encara que no va acabar de curar­se del tot, perquè li van quedar de relíquies unes febres quartanes que, amb el temps, van ser la causa de la seua mort. Va rebre els sants sagraments el 13 de desembre de 1655, després d’haver viscut en la religió 36 anys, dos mesos i set dies, i tenint 60 anys, 10 mesos i un dia d’edat.

Altres morvedrins cartoixans:

El mateix dia i any en què va professar com a cartoixà Tomás Anjou (30 de novembre –dia de sant Andreu Apòstol– de 1641), ingressava també el morvedrí Vicent Ramos, que va morir el 28 de maig de 1676).

Un altre veí de Morvedre profés de Valldecrist, va ser Joan Baptista Peris, que va ingressar el dia de l’Assumpció de 1640, sent prior Pere Benavente (va morir el 22 de juliol de 1679, va exercir el càrrec d’infermer).

Més vincles entre Valldecrist i el Camp de Morvedre

Al marge de terres, béns i cartoixans, hi ha un altre estret vincle entre la car­toixa de Valldecrist i la comarca del Camp de Morvedre, que es troba en la localitat de Gilet. I és que el retaule on apareix la patrona de la vila, la Mare de Déu de l’Estrela , procedix precisament del monestir d’Altura.

[22]

35LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

Segons la tradició, tot ocorre amb motiu d’una de les desamortitzacions de­cretades pel govern en el segle xix. Con­cretament la promulgada en 1820, data en què després d’abandonar temporal­ment els cartoixans sa casa (perquè van tornar al cap d’uns mesos), es va produir un fort espoli dels seus mobles i efectes, molts dels quals van ser transportats a València per a procedir­ne a la venda en pública subhasta.

Quan la carreta que portava part d’aquests béns mobles va arribar a Gi­let, els conductors es van detindre en la posada de Josep Alabadí Pérez, després coneguda com de l’Estrela, en la plaça major. Allí, l’hostalera, Josefa Sancho Pavia, de seixanta­quatre anys d’edat, persona piadosa, desitjava posseir un crucifix per la qual cosa va sol·licitar als carreters l’obsequiaren com a pagament pels servicis amb aquell objecte religiós. Van accedir els portadors, i van buscar una vegada i una altra pel carro sense do­nar amb cap crucifix, i al final van provar a oferir­li un llenç amb la imatge d’una madonna rodejada d’estreles, una d’aquestes especialment gran: era la Mare de Déu de l’Estrela.

Va acceptar l’hostalera amb grat el llenç i el col·locaria en un lloc privi legiat de la casa, on des del primer moment va començar a ser venerada. Pocs mesos després va vindre a pernoctar a aquesta posada Cayetano Miguel Manchón, canonge de la Catedral de Saragossa, qui en fixar­se en el quadro sent fervents desitjos d’adquirir aquella obra d’art oferint­li a la seua propietària una important suma, a la qual cosa Josefa Sancho refusarà repetidament. Veient que la seua insistència no persuadiria la propietària li va demanar que cedira aquell llenç a la parròquia perquè poguera rebre en aquesta la veneració dels veïns del poble.

Ací aniria a consultar Josefa Sancho, i en escoltar el seu relat, D. Melcior Sabastián , que era el nom del rector, convé amb ella traslladar a l’església la sagrada imatge , la qual cosa va tindre lloc l’any 1821, i es va col·locar el retaule en la pilastra de la part de l’Evangeli, al costat del presbiteri, on va començar la missió de patrona i advocada dels veïns.

Com a tal s’aclamaria Cayetano Manchón per a curar­se d’una fluxió de sang a la vista, i tal vegada va ser esta estranya curació la que va motivar l’espurna que prengué en el cor dels veïns de Gilet, que van propagar el seu culte, i ja el 26 de desembre de 1822 apareix registrada la primera funció religiosa en honor de la que des de llavors seria aclamada com a patrona de la localitat, establint­se des d’eixa època una funció religiosa que es realitza l’endemà de la festa que els mossos del poble dediquen al seu protector, a l’Arcàngel Sant Miquel.

[23]

Gilet. Mare de Déu de l’Estrela.

36 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

En 1841 es col·locaria la sagrada imatge en un bell reliquiari, d’escultura i talla daurat, que s’instal·laria en la part de l’Epístola, a la vora del presbiteri i púlpit. També en 1896 es va construir un tron a la Mare de Déu per a traure­la en processó el dia de les festes, que va haver de ser substituït per l’actual, de 1943, després de desaparéixer l’anterior durant la Guerra Civil. Més bona sort va córrer el llenç, que es va alliberar de la destrossa ocasionada a l’església en haver­lo amagat.

També un llaç espiritual posseï­xen els veïns d’Albalat dels Tarongers amb una imatge procedent d’aquest monestir. La devoció que tenen per la Verge de la Cova Santa, a la qual tenen dedicat un xicotet ermitori ubicat en

una casa on fa ja molts anys es va trobar una imatge de la Mare de Déu, i se li va reservar una habitació de la vivenda, a manera de capella. És per això que la seua localització és complicada si no es pregunta a algun dels veïns , que això sí, acudixen anualment l’últim diumenge de maig en romeria, fins al santuari que la Mare de Déu té dedicat a Altura.

I és que com ben és conegut, la tradició afirma que aquestes imatges les rea­litzaven i repartien a les gents els monjos de Valldecrist, que desitjant glorificar la Santíssima Mare de Déu, van idear propagar­ne el culte per mitjà d’un xicotet relleu d’algeps. Per a això van realitzar un motle –que alguns historiadors adjudiquen a fra Bonifaci Ferrer–, que omplirien amb algeps blanc que donaria forma a les imatges, que després eren repartides als pastors, perquè donaren culte als seus refugis durant les seues absències del poble, perquè la seua xicoteta grandària permetia portar­les en el sarró sense ocupar a penes embalum. Un d’aquells pastors es resguardaria un dia en l’espaiosa Cueva del Latonero, perquè sabia que allí hi havia un brollador on podria abeurar i descansar tant ell com el bestiar, quedant millor resguardat de les inclemències meteorològiques. El pastoret va col·locar la Mare de Déu en un replà de la roca i allí li resava les seues oracions. Però quan va abandonar la cavitat, per algun estrany motiu, no es va portar amb si la imatge regalada pel frare cartoixà, que­dant allí oblidada en un racó. Quasi cent anys van haver de passar (entre 1503 i 1516) perquè un altre pastor, que també utilitzava la cova com a refugi, trobara la imatge abandonada. Es conta que quan este ja començava a dormisquejar, va veure aparéi­xer­se­li la Mare de Déu, que li va indicar on trobar una imatge seua perquè poguera donar­li culte.

El pastor va buscar al lloc indicat i allí, efectivament, va trobar la Santa Imatge que, amb posteritat, es va anomenar de la Cova Santa. La transcendència de la troba­lla, seguida d’altres portents atribuïts a la Mare de Déu, va atraure moltíssims devots de la comarca fins aquella miraculosa cova que, en els primers temps, quedava sota la

[24]

Albalat dels Tarongers.Imatge de la Mare de Déu de la Cova Santa.

37LA CARTOIXA DE VALLDECRIST I LA SEUA RELACIÓ AMB EL CAMP DE MORVEDRE

cura de voluntariosos ermitans, fins que finalment es va erigir la capella que amb el pas del temps es va transformar en l’actual santuari.

Hui, aquesta advocació mariana és venerada per centenars de milers de perso­nes, sent a més patrona de la Diòcesi de Sogorb­Castelló, dels espeleòlegs espanyols, de pobles i ciutats valencians, aragonesos i castellonencs, i titular de carrers i places, entre aquestes algunes pel Camp de Morvedre, on també presidix moltes façanes, en­cimbellant­se sobre portes i balcons.

Conclusions

És curiós com un monument tan important i pròxim com la cartoixa de Valldecrist siga desconegut per a una gran part de la població de la comarca del Camp de Morvedre, quan a causa de la seua proximitat, ha estat vinculada tant en l’àmbit patrimonial, com en el personal i espiritual.

Esperem que amb aquest xicotet treball es revertisca eixe desconeixement i es recuperen uns vincles que ajuden a sumar esforços per a la lluita pel redescobriment, restauració i consolidació com a monument històric i cultural, així com la posada en valor d’aquest, perquè forma part d’un passat comú, que no ha de quedar oblidat pel fet d’estar en una altra comarca, quan ha format part de la història comuna de tots nosaltres.

Bibliografia

ALANDí CHABRET, J.M. / CHABRET BAHILo, J.: Nobleza y heráldica saguntina. Edició dels autors (Sagunt, 1960).

ALFAURA, Joaquín; Historia o Anales de la Real Cartuja de Val de Cristo, fundación de los muy altos reyes de Aragón Don Pedro IV y Don Martín su hijo. Manuscrit inèdit (1658).

CHABRET FRAGA, Antonio. – Sagunto, su historia y sus monumentos. Edició de l’autor. (Barcelona, 1888).– Nomenclátor de las calles, plazas y puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto.

Edició de l’autor. (València, 1901).

FERRI I RAMíREz, Marc: Catàleg general del patrimoni del Camp de Morvedre. Fundació Bancaixa Sagunt (1998).

FUSTER SERRA, Francisco: Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte. Ajunta­ment de València (València, 2003).

GóRRIz MARQUÉS, Vicente: Aproximación a la economía de la Cartuja de Vall de Christ. Centre d’Estudis de l’Alt Palància, núm. 7 i 8 (Segorbe, 1986).

[25]

38 JOSE ÁNGEL PLANILLO PORTOLÉS

PLANILLo PoRToLÉS, Jose Ángel: – La Importancia de las Masías en la economía de Valldecrist. Actes Congrés Interna­

cional sobre les Cartoixes Valencianes, Tom I (pp. 321­338). Ajuntament del Puig – Analecta Cartusiana (València, 2004).

– La Cueva Santa: ¿Iniciación, Implantación o Adaptación de un culto? Butlletí Institut de Cultura de l’Alt Palància núm. 21. (2013).

SIMóN AzNAR, Vicente: Historia de la Cartuja de Val de Cristo. Fundació Bancaixa Segorbe . (1998).

SoRIANo GóMEz, Enrique: http://www.lollochdexilet.giletans.com/histories­de­gilet­iv­el­cuadro­de­la­mare­de­deu­de­lestrel­la

TARíN y JUANEDA, Francisco: La Cartuja de Porta-coeli (Valencia). Apuntes históricos. Establiment Tipogràfic de Manuel Alufre. València 1897. (Reedició Llibreria París­Valencia, 1988).

VIDAL PRADES, Emma Dunia: La Cartuja de Valldecrist en el fion del Antiguo Régimen (siglos XVIII - XIX). Publicacions Universitat Jaume I –col·lecció Humanitats nº 22– i Ajunta­ment d’Altura . (Altura, 2006).

VV.AA.: Cartuja de Valldecrist 1385-1985. VI Centenario. Actos conmemorativos, ponencias y comunicaciones. Centre d’Estudis de l’Alt Palància (1986).

VV.AA.: La cartuja de Valldecrist. Guía Didáctica. Institut de Cultura de l’Alt Palància (2007).

VV.AA.: La Cartuja de Valldecrist 1405-2005. VI Centenario del Inicio de la Obra Mayor. Fundació Mutua Segorbina i Institut de Cultura de l’Alt Palància (2008).

VV.AA.: Les Cartoixes Valencianes. Fundació Pública Municipal per la Cultura i l’Educa­ció del Puig (El Puig, 2003).

[26]