Butlletí CC - 1

JULIOL 2018

CC

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 94 - Juliol 2018

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-

pressen únicament l’opinió dels seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció edi-

ció i distribució d’aquest número:

Toni Antoja Ramon Arozamena

Joan Badia, ocd Núria Casals Cortés

Francesc Costa Juli González, ocd Gema Juan, ocd

Enric Masdeu Xavier Miró

Núria Perera Daniel Posse, pastor

Joan Manel Prat David Rodríguez Cebrián M. Pilar Serra

Meritxell Utset

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd

Antonio Monés David Rodríguez

Enric Masdeu Núria Perera

Pòrtic. “A fons”:

Maria, la nostra germana Santa Maria del Mont Carmel

Maria en l’espiritualitat protestant Presència de Maria a Badalona

Pastoral de la Salut: Pasqua del Malalt

El pare general a Badalona Nou joves reben el sagrament de la Confirmació

L’Iftar

Tal con raja: Catequistes

Grup de Cuba Maria Aurèlia Capmany i Badalona

La pregària popular

Fundacions: Sevilla 1575 Gent nostra. Isidore Bakanja, beat

Ermites properes Imprevisió

Amb bon humor: “¡Los laicos... hacen cosas!”

Beatificació Chiquitunga

D’ací/d’allà

3

4 6

8 10

13

14 16

18

20

20 21

24

26

28

30 32

34

36

37

SUMARI

Butlletí CC - 3

Pòrtic

Som a les portes del Carme,

una de les tres grans festes del nostre calendari carmelità, junta-

ment amb les celebracions de santa Teresa de Jesús, fundadora

del Carmel descalç, i de sant Joan de la Creu, fidel company i suport

de la santa per iniciar la branca masculina de l’orde.

La devoció popular té en Ma-ria, la Mare del Salvador, un dels pilars principals de la seva fe, se-

gurament perquè és vista com una dona més que ha hagut de

lluitar amb els problemes del dia a dia per poder tirar endavant la seva famí-lia com qualsevol de nosaltres. I això la fa molt propera i digna de ser imitada

per les seves virtuts comprensibles i senzilles.

Aquesta devoció, que s’expressa de formes ben diferents, està arrelada

amb força en la gent més humil perquè el fet marià no requereix de grans comprensions ni disquisicions místiques, tot i que existeix una profunda “teologia” mariana.

Els sentiments populars per Maria gairebé sempre tenen els seus orígens en tradicions antigues que han arribat fins avui. Al nostre país, rara és la con-trada que no tingui una Mare de Déu amb l’advocació del lloc. Nosaltres ma-teixos, com a família carmelitana, venim d’una llarga tradició de devoció ma-

riana iniciada per aquells eremites del Mont Carmel que es proclamaven “germans de la benaurada Verge Maria”.

Fent-nos ressò d’aquests sentiments, en aquests dies propers a la Festa de la Mare de Déu del Carme, el Butlletí CC ha obert l’espai “a fons” a la con-

templació de Maria des de diferents òptiques i pensaments, com una aporta-ció més a la celebració d’aquesta diada tan celebrada a casa nostra i a la ciu-

tat.

Que tinguem una bona festa del Carme!

a fons

Butlletí CC - 4

a fons

A la Galilea del segle I, pobra i explotada,

agitada políticament i religiosament ignora-da, van succeir-hi coses admirables. Allí,

una dona, Maria de Natzaret, es va conver-tir en testimoni de quelcom immens: de la

misericòrdia entranyable de Déu. Del que és i del que fa aquest Déu. Dels seus costums i maneres, de la seva tendència a anticipar-

se i a prendre la iniciativa per beneir i fer el bé.

Maria només era una dona de poble. La seva mínima categoria social mostra el que veu Déu, en què es fixa; i la seva vida cor-

rent revela de quina manera aquest Déu s'obre pas en la història concreta dels ho-

mes i dones, de qualsevol època.

Teresa de Lisieux, que sabia poca cosa

de crítica textual o de qüestions historiogrà-fiques, ja intuïa quelcom quan se sentia atreta per Maria, imaginant-la entre les al-

tres dones i fent la mateixa via. Creia que la «plena de gràcia» havia viscut pobrament,

sense «èxtasi, ni raptes, ni miracles so-nors», i li cantava: «Tu em fas comprendre

que no és impossible caminar rere les teves

petjades».

En la «festa de la gràcia de Maria», se

celebra que va ser embolcallada, anticipa-dament, en l'amor i la fidelitat de Déu. És

això el que vol fer Déu amb tots els éssers humans: embolcallar la vida de tothom en aquest amor absolut.

Però Maria era, també, una dona lliure i amb capacitat de decisió. No es va veure

forçada per Déu, ni per la seva gràcia anti-cipada. I, quan va sentir la crida de l’Espe-rit, no va donar un pas endavant perquè no

li quedava cap més remei. Va dir: «que es faci en mi la teva Paraula», i ho va decidir

des de la seva fe i la seva llibertat. Per això l'Esperit va poder crear en ella una nova

vida.

Quan l'Esperit de Déu troba oberta la porta de la llibertat humana i de la confian-

ça, crea, realitza alguna cosa nova, alguna cosa que donarà fruit pels altres. Aquest és

la manera d'actuar de l'Esperit de Déu, que en Maria es fa especialment transparent.

Gema Juan, carmelita descalça

«Tu em fas comprendre que no és impossible caminar rere les teves petjades». (Santa Teresa de Lisieux)

Butlletí CC - 5

Quan celebrem la Immaculada recor-

dem que hi ha una bona notícia per a tots els éssers humans i és mantenir l'esperan-

ça en aquesta terra. És reviure l'acció po-derosa de Déu, poderosa en l'amor i fort

en la fidelitat. Però comporta un risc: el de perdre de vista el que l'Església, amb pa-ciència i profunditat, ha aconseguit recu-

perar de Maria de Natzaret, i que va fer que Pau VI parlés de la Mare de Jesús

com de «veritable germana nostra».

Retornar a Maria la seva humanitat, no disminueix en res la seva grandesa. Mos-

tra la seva profunditat –la que pot aconse-guir l'ésser humà– i la seva immensa

capacitat de ser imatge de Déu, en de-finitiva. I revela la presència creadora,

la força de la Paraula quan és acollida.

Els concisos relats bíblics deixen un rastre que es pot seguir per acostar-se

a Maria. Què va succeir? Ningú ho sap exactament. Maria va acceptar la pa-

raula que Déu li va adreçar, va donar fe a la presència de l'Esperit i va res-

pondre lliurement: així Déu es va fer carn.

La magnitud del misteri no dissipa el

rigor de la història ni trastoca màgica-ment les circumstàncies. Més aviat re-

vela com la grandesa neix de la petite-sa.

La decisió de Maria va canviar la his-

tòria de la humanitat, però, va tenir per a ella conseqüències greus i la va

fer recórrer un camí difícil. Si va conèi-xer la immensa alegria de viure arrela-

da en Déu i de la fe compartida, també va viure la solitud més llarga i doloro-sa.

Teresa de Jesús recordava a Maria al peu de la creu i deia que estava «no dor-

mida». Parlava d'una dona desperta al món, conscient del dolor i de les esquer-

des de desesperança que poden empassar-se la humanitat, a la vista de la injustícia.

Perquè el que Maria veia era al seu fill,

que havia estat repudiat sense haver fet res dolent, fins al punt de ser torturat i

condemnat a mort pels poders del mo-ment.

El segle XXI és ple de Galilees, llocs re-butjats, al tercer i en el primer món. Po-blats de barraques, barris deprimits, ciu-

tats arrasades per les guerres, països en-fonsats sota dictadures, de la mà d'un ho-

me o del puny dels diners. I és, encara, ple de dones que no poden aixecar el cap com ho va fer Maria: amb llibertat i digni-

tat.

El seu Càntic és el cant d'una dona ve-

ritable i per això pot allargar la mà als qui habiten en aquests llocs. La seva gràcia es

fa solidària i s'estén per generacions, com la misericòrdia de Déu, que derroca els poderosos i exalça els enfonsats.

Butlletí CC - 6

a fons

Juli González, carmelita

La Mare de Déu és per als carmelites Mare i Patrona, exemple viu de vida interior i unió amb el misteri de Crist

No és cosa nova afirmar que els nom-

brosos títols marians es refereixen princi-palment a Maria com a Mare de Crist i Ma-

re dels cristians. Les diferents denominaci-ons la relacionen amb el misteri de Crist i

de l’Església, tant si es tracta de títols “històrics“, com si són títols vius, com ho poden ser aquells que estan units, que

formen part de la vida dels ordes o con-gregacions religioses, que es reben i s’a-

dapten a les circumstàncies.

És el cas de la devoció a santa Maria

del Carme. En la història dels carmelites, sempre Ella, Maria, sempre hi és present.

Des dels inicis de la fundació de l’orde del Carmel fins els nostres dies, els religiosos

sempre s’han preocupat per viure el ric patrimoni marià acumulat des de fa se-gles. Dir “santa Maria del Mont Carmel”,

és dir “la Verge, Mare, Germana, Model” venerada pels carmelites.

Els primers carmelites (finals del segle

Butlletí CC - 7

XII) estaven convençuts que tenien particu-

lars vincles amb Maria, la seva Mare i Ger-mana, amb el títol del “Mont Carmel“. Però,

els veritables motius del seu culte i devoció brollen de la doctrina de la fe, i els motius

de fe són els misteris revelats. Per als inicia-dors de l’orde del Carme són els misteris de la maternitat divina i la virginitat de Maria.

Un bon nombre d’esglésies foren dedica-des a l’Anunciació. Durant molts anys fou la

festa principal de Maria. Sabem que l’Anunci-ació constitueix el primer instant de l’Encar-nació del Fill de Déu i per tant de la materni-

tat divina de Maria. Tot aquest misteri apa-reix connatural amb la vida i el carisma espi-

ritual dels carmelites. Això harmonitzava de manera admirable amb “els bons propòsits

dels primers carmelites”, i era afavorit per la prescripció de la Regla: “meditar dia i nit la llei del Senyor“ (la voluntat de Déu).

En conseqüència, els carmelites celebra-ren de manera especial les festes de l’Anun-

ciació, la Immaculada, l’Assumpció i, molt més tard (finals del segle XIV), la festa so-

lemne de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol.

Des del primer segle de la història carme-

litana fins el dia d’avui, l’orde del Carme con-tínuament ha reforçat els seus vincles amb

Maria. I això amb gran profit, tant per al ma-teix orde, religiosos i religioses, com per als laics que hi estan vinculats. Es pot afirmar

que els misteris marians de la maternitat divina, la virginitat, han estat els grans

privilegiats pels carmelites. D’ells han elaborat una síntesi doctrinal i viven-

cial per conformar el carisma es-pecífic de l’orde.

Maria, ha estat present i

ha marcat la vida i l’obra dels grans testimonis del

Carmel Descalç: Tere-sa de Jesús, Joan

de la Creu, Teresa de l’Infant Jesús,

Isabel de la Trinitat, Edith Stein, Francesc

Palau i tants d’altres.

Les esglésies i convents dels carmelites

són “santuaris marians“. De fet la gran ma-joria de les nostres esglésies estan presidi-

des per la imatge de la Mare de Déu del Car-me. Ella és per a nosaltres Mare, Germana i Model. I no només presideix les nostres es-

glésies i convents, sinó que està present en les nostres vides, en la pregària i en l’apos-

tolat.

Ella presideix el servei pastoral de tot carmelita. Veiem en Maria el model de tota

vida cristiana. Ja que en Ella, com digué el Concili, “el creient hi té la imatge real d’allò

que anhela i desitja“.

Fent-nos conscients que Maria, la Mare de

Jesús, està present en l’Església d’avui, com ho va estar en l’Església naixent. Com ho està,

també, en la nostra comunitat cristiana

i ho està en les nostres vides.

Butlletí CC - 8

a fons

Oferim un resum de la interessant xerrada que va fer a casa nostra el pastor Daniel Pos-

se, de la veïna comunitat Evangèlica del carrer del Carme, en el marc dels actes organit-zats pel nostre arxiprestat amb motiu del 500 aniversari de la Reforma Protestant.

Maria en l’espiritualitat protestant Daniel Posse, pastor de l’Església Evangèlica del Setè Dia

Una de les sensacions més habituals entre

els catòlics és que els protestants no creuen en la Mare de Déu. Fins i tot molts aprecien que la

diferència entre un protestant i un catòlic està en creure o no en la Verge Maria.

Tanmateix, existeix una “mariologia protes-

tant”, per dir-ho d’algun manera. Una mariolo-gia basada en el principi “sola Scriptura”, ac-ceptant de Maria tot el que s’emmarca en

aquest principi. Per altra banda, la majoria de comunitats protestants, conscients de la tradi-

ció dogmàtica de l’Església primitiva, accepten el dogma de Maria com a Mare de Déu i el nai-xement virginal de Jesucrist. Per tant, els dog-

mes de la Immaculada Concepció, de l’any 1854 i de l’Assumpció, de 1950, queden fora i

no s’accepten en el món protestant.

Maria a l’Antic Testament

Hi ha referències indirectes a la figura de Ma-

ria a l’Antic Testament, relacionades amb la vinguda del Messies, i imatges tipus de perso-

natges que prefiguren la concepció del Fill de Déu.

La tradició cristiana ha vist en aquests textos

del profeta Isaïes un anunci messiànic i una al·lusió a la Verge Maria:

Is (7,14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tin-drà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres").”

Is (8,8): “Les seves ales esteses, Emmanuel, abastaran tot el teu país.”

Is (9,5): “Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau»”.

També a Miquees (5,2-3) hi trobem: “I tu, Betlem Efrata, ets petita per a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel. Així, doncs, el Se-nyor els tindrà abandonats fins al temps que infanti la qui ha d'infantar”, en clara referència al Messies i a la seva mare.

I pel que fa a referents tipològics de concep-

Butlletí CC - 9

cions miraculoses, tenim a Sara, l’esposa d’A-

braham; Rebeca, esposa d’Isaac; Raquel, espo-sa de Jacob; l’esposa de Manóah; Anna esposa

d’Elcanà i Elisabet, esposa de Zacaries. Els fills aquestes dones bíbliques representen, en algun sentit, el futur Messies.

Maria al Nou Testament

Els evangelis són la font principal per cons-truir la figura de Maria. Allà la veiem com una

jove verge jueva desposada amb Josep, que va quedar embarassada per obra de l’Esperit Sant,

després de l’anunci de l’àngel que tindria un fill que seria el Messies, l’esperança d’Israel, i que va donar a llum al seu fill primogènit. També la

veiem reconeixent la seva senzillesa, complint el que estava prescrit a la Torah pel que fa al

ritual de purificació i de festes, que no entenia el que deien els pastors a Betlem o al seu fill quan el van retrobar a Jerusalem després que

s’hagués perdut, i que tot això ho guardava al seu cor i ho meditava. Finalment, la trobem al

principi del ministeri de Jesús, a les noces de Canà de Galilea, al peu de la creu i amb els apòstols el dia de la Pentecosta.

Des de la visió del creient protestant, tots aquests textos són d’un gran valor i li permeten veure en Maria un model de pietat i devoció,

acceptant la voluntat divina, i un exemple de mare i esposa creient.

Maria en els reformadors del s. XVI

La “tradició reformada” sobre Maria coinci-deix en essència amb la tradició de l’Església i

els grans Pares dels primers segles, particular-ment en la seva concepció virginal, la condició

de Mare de Déu i la virginitat permanent.

Martí Luter, en el seu comentari del Magnífi-cat, diu: “Les grans coses que Déu ha fet en

Maria , es limiten a ser Mare de Déu (...) Ningú pot dir res millor d’ella, encara que tingués tan-tes llengües com fulles té l’herbei, com estrelles

el cel o arena les platges.”

Sobre la virginitat permanent de Maria, Joan

Calví escriu: “(Crist) és anomenat el primogènit per cap més raó que sapiguem que va néixer de la Verge”. I Ulric Zuinglius, reformador de

les esglésies protestants suïsses: “Crec, de tot cor, segons la paraula del Sant Evangeli, que

aquest verge pura que ens va portar el Fill de

Déu es va mantenir en el part i també després, verge pura i sense màcula per l’eternitat”.

Per això podem dir, sense cap por d’equivo-car-nos, que els primers reformadors van tenir una posició molt propera, en el que és essenci-

al, al pensament catòlic actual.

Maria en el pensament adventista

Elena White, cofundadora de l’Església Ad-ventista i mística autora d’escrits de gran pro-funditat espiritual, senyala els trets que més

destaquen en Maria:

Maria com a mestra. “El nen Jesús va rebre els seus primers coneixements de la seva mare.

D’ella va aprendre les coses celestials...”

Maria, model de sofriment. “Simeó li va

revelar que el Messies no trobaria un camí fàcil en el nostre món: «Una espasa et traspassarà la teva ànima». També, acompanyada de Joan,

va seguir les petjades del seu fill fins el Calva-ri...”

Jesús i la seva Mare. La darrera lliçó de Jesús estigué relacionada amb l’amor filial: «Dona, aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare».

Conclusió

La preocupació dels reformadors i de les es-

glésies derivades de la reforma va ser no posar

a Maria en una posició que disminuís, de cap

manera, l’obra de Crist. Tanmateix, Maria sem-

pre és vista com una dona especial, amb el fa-

vor de Déu, virtuosa, fidel, consagrada, obedi-

ent, sofrent, mestra amorosa i mare del Se-

nyor.

Butlletí CC - 10

a fons

Esglésies i capelles

Així doncs, el punt de partida d’aquest estudi no pot ser altre que l’actual església de Santa Maria, degana i durant moltes centúries única parròquia de la nostra ciutat. L’any 1760, l’es-glésia romànica del segle XII va ser enderroca-da i substituïda per una de nova planta que s’i-naugurà 18 anys més tard. Després de l’incendi i demolició parcial de la guerra del 1936, l’edifi-ci actual és el resultat de la reconstrucció que no es va donar per acabada fins l’any 1966. Seguint l’inventari d’esglésies dedicades a la Verge Maria a la nostra ciutat hi trobem: les parròquies de la Mare de Déu de la Salut (1954), de la Mare de Déu del Roser (1963), de la Mare de Déu de Montserrat (1965) i de la Mare de Déu de Lourdes (1968). Totes elles es van anar segregant de les dues existents fins aleshores, Santa Maria i Sant Josep, per cobrir l’espectacular creixement de la població del segle passat, sobretot en la dècada dels anys seixanta.

Hi ha altres tres esglésies que, sense ser parrò-

Aquest petit article pretén, sense ànims de ser exhaustiu, fer un petit resum de les esglési-es, centres públics o privats, carrers, entitats... que estan dedicats o porten el nom de Ma-ria, mare de Jesús de Natzaret, o d’alguna de les seves advocacions, a la nostra ciutat . Segur que més d’una dada m’haurà passat per alt però, amb l’aplec que ara presento, pre-tenc tenir d’una base prou àmplia per a un catàleg el més exacte possible. Si algú pot apor-tar més informació, serà la millor manera d’aconseguir aquest propòsit. Enric Masdeu

Els historiadors estan d’acord en afirmar que la primitiva església cristiana de Badalona ja estaria dedicada a Santa Maria. Es conserva un document que par-la de la consagració del temple dedicat a Santa Maria pel bisbe Ramon da Bar-celona l’any 1112. Es pensa que aquesta església seria la reconstrucció d’una de més antiga que hauria estat destruïda durant les incursions d’Almansor a Barcelona i rodalies a les acaballes del segle X.

Butlletí CC - 11

quies, també estan dedicades a una advocació de la Mare de Déu: l’església de la Mare de Déu del Carme, dels carmelites descalços. L’església actual va ser consagrada l’any 1925 i venia a substituir una primera capella que s’havia obert al mateix lloc, amb l’arribada del frares a Badalona l’any 1907; l’església del mo-nestir de les clarisses de Nostra Senyora de la Divina Providència, inaugurada el 1857; i el Santuari de Maria Auxiliadora dels salesians, inaugurada el 1966.

Centres assistencials

Dos centres assistencials de la ciutat porten actualment el nom de la Mare de Déu: l’Hospi-tal el Centre residencial d’acció educativa Maria Assumpta, popularment conegut com la Casa Amparo, una institució amb un segle d’història, i el Centre Sociosanitari El Carme, inaugurat l’any 2002, que d’alguna manera és hereu de l’antiga Clínica del Carme on feien el seu servei les germanes Carmelites Missione-res, les quals també estigueren uns anys a l’Hospital de Santa Maria i Sant Josep, ara Hospital Municipal de Badalona.

Carrers i similars

També hi ha nombrosos carrers badalonins amb noms marians: Santa Maria al barri Casa-gemes; Mercè, Carme, Pietat i Soledat, , al Centre (als carrers del Carme i de la Mercè hi ha uns nínxols amb imatges d’aquestes dues advocacions de Maria); Maria Auxiliadora i Providència a Progrés; els passatges de la Ma-re de Déu de la Fuensanta, de la Mare de Déu del Pilar i de la Mare de Déu de la Cinta al Gorg; els carrers de la Mare de Déu de Lorda i de la Mare de Déu de Pompeia a Llefià; el car-rer de Gràcia (dedicat a Santa Maria de Grà-cia) a Sistrells; el carrer de Núria a Lloreda; i els carrers de Montserrat i de la Mare de Déu de Fàtima al barri del Sant Crist de can Caba-nyes. En aquest apartat també s’han d’inclou-re el grup d’habitatges Verge Assumpta de Llefià i el grup d’habitatges Verge de la Salut. I no ens oblidem el barri de Nostra Senyora del Remei, a tocar de Sant Adrià de Besós.

Centres d’ensenyament

Tres centres escolars privats porten noms que fan referència a Maria: l’antic Col·legi de Nos-

La imatge de la Mare de Déu del Carme presideix l’antic barri mariner de Badalona.

Butlletí CC - 12

a fons

tra Senyora de l’Esperança (1960), actual-ment Col·legi Arrels-Esperança; Col·legi Mare de Déu de la Salut de la Fundació per a les Escoles Parroquials de la Diòcesi de Barcelona i l’Escola Mare de Déu de l’Assumpció (1970) de la congregació de les Filles de Jesús.

Associacions i congregacions

A la ciutat hi ha moltes associacions religioses vinculades a la Mare de Déu. Aquí sí que em perdo perquè n’hi ha que no estan registra-des, altres pràcticament extingides, de priva-des... En citaré, però, algunes: la Venerable i Discreta Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Badalona, fundada l’any 1723; la “Hermandad del Santísimo Cristo Redentor y Nuestra Señora de la Soledad de Badalona”; i també, amb diferents noms que s’assem-blen, hi ha o hi havia associacions “rocieras” a la ciutat ,però crec que ara només en resta una, la “Hermandad Nuestra Señora del Ro-cío La Esperanza”. Una altra entitat mariana viva és la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona.

Per acabar

No podia deixar de consignar que la Festa

Major de Badalona se celebra el dia 15 d’a-

gost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de

Déu, copatrona de la ciutat, tot i que sant

Anastasi, el company de patronatge, li ha

anat restant protagonisme en les darreres

dècades perquè està millor situat en el calen-

dari.

També, la devoció ancestral dels pescadors i

mariners per la Mare de Déu del Carme, el

quals, anys enrere, havien passejat en proces-

só la seva imatge de el dia de la seva festa. I

no oblidem que Badalona va tenir durant uns

anys el segon veler en funcionament més an-

tic del món, el Maria Assumpta, el qual va

naufragar i es va perdre l’any 1995.

Ceràmica amb la Mare de Déu de Montserrat al carrer de Gaietà Soler

Butlletí CC - 13

La malaltia ens margina de l’activitat so-

cial, limita els nostres actes, condiciona la nostra independència, el valer-nos per nos-

altres mateixos… Costa molt el fet d’estar malalt; quan no es pot prescindir de l’ajuda

dels altres; quan més ens afeblim i sembla que som un destorb per als nostres famili-ars… Hem d’acceptar la nostra creu i canvi-

ar, portar amb dignitat i conformitat, i per-què no? amb alegria, les diferents etapes

d’una malaltia.

Els familiars, sovint, tenen una tasca du-ra, de renúncies i generositat. Però també

pot ser una ocasió de retrobament d’uns i altres, entorn del malalt. La certesa que el

Senyor els acompanya i protegeix pot fer més enriquidora la seva tasca sol·lícita i

amorosa vers el seu familiar.

L’Església, comunitat que formem entre

tots, ha de saber apropar-se als malalts. Els cuidadors no han d’escatimar esforços i

afecte en el seu tracte diari amb el malalt. Els voluntaris de la Pastoral de la Salut,

amb el seu tarannà i la seva discreció, han de saber portar l’esperança de l’amor del Crist ressuscitat i el consol que dona ser

Fills de Déu.

Les Pastorals de la Salut han de ser bàsi-

ques a les parròquies i comunitats religio-ses, i per això es necessiten voluntaris que sàpiguen ser misericordiosos amb aquells

que visiten, sense jutjar, només amb la ca-lidesa humana que ajuda a donar confiança

a la persona estimada. No és tan difícil. No-més cal intentar-ho. Mai estarem sols: el

Crist ressuscitat sempre ens acompanyarà!

Butlletí CC - 14

El P. Saverio Cannistrà, prepòsit general dels Carmelites Descalços, va visitar la nostra comunitat en el marc de les visites pastorals establertes per les Constitucions de l’Orde.

El dia passat 15 d'abril, ter-cer diumenge de Pasqua, el pare general de l'Orde del Car-mel teresià Saverio Cannistrà (Catanzaro, Calàbria. 1958) va visitar la nostra comunitat de Badalona, en el marc del pro-grama de visites pastorals als convents de la Província Ibèri-ca de Santa Teresa.

Segons consta a les Constitu-cions de l'Orde del Carmel Descalç, les províncies són vi-sitades cada sis anys pel supe-rior general o per un repre-sentant seu per tal "d'assegurar el bé comú, pro-moure la vitalitat de la nostra família i fomentar la col·laboració entre les provín-cies i el Govern Central".

En la seva visita a la Provín-cia Ibèrica de Santa Teresa de Jesús, el P. Saverio haurà re-corregut els convents d’Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia i Extremadura, men-tre que el Vicari general Agustí Borrell, a finals d’any comple-mentarà les visites per terres de Madrid, les dues Castelles, Galícia i Astúries.

Butlletí CC - 15

El P. Saverio (Antonio Gennaro) Cannistrà del Sagrat Cor, va néixer a la ciutat calabresa de Catanzaro el 3 d'octubre de 1958. Va cursar estudis de Filologia en la Scuola Normale i després va treballar per a l'editorial Einaudi.

Va ingressar en el noviciat de la Província italiana de Tosca-na en l'Orde dels Carmelites Descalços en 1985 i va realitzar la seva professió simple el 17 de setembre de 1986. Va eme-tre la seva professió Solemne el 1990 i va ser ordenat sacer-dot el 24 d'octubre de 1992.

Doctor en Teologia Dogmàtica per la Universitat Gregoriana de Roma, Saverio Cannistrà, és membre de la Conferència Teològica Italiana (àrea septentrional) i ha participat en nombrosos congressos de l'Orde. Coneixedor de diversos idiomes, ha impartit classes en la Fa-cultat de Teologia del Teresianum de Roma i en l'actualitat era professor de Cristología i Antro-pologia teològica en la Facultat de Teologia d'Itàlia central prop de Florència.

En el 91è Capítol General, celebrat a Àvila al maig de 2015, va ser reelegit Prepòsit General per a un segon sexenni.

Ja en terres catalanes, el P. Saverio va visitar Lleida i Bar-celona, i dedicà una jornada a visitar algunes comunitats de monges carmelites, abans de desplaçar-se a la Badalona.

Després de pernoctar al con-vent de Barcelona, el diumen-ge 15 al matí, el superior ge-neral va ser acollit per la nos-tra comunitat de religiosos. Van tenir una estona de refle-xió compartida i seguidament va poder parlar particular-ment amb cadascun d’ells. Al migdia va presidir la celebra-ció concelebrada de l'Eucaris-tia i es va reunir amb una re-presentació dels grups de laics de la comunitat per assa-bentar-se de la nostra activi-tat social i pastoral, a la vega-da que ha fet un breu resum de l'estat actual de l'Orde i les seves esperances de futur.

El P. Saverio va comentar

que, pel que fa a la quantitat de frares carmelites descalços en tot el món, ja fa temps que la xifra es manté estable a l’entorn dels 4.000 religiosos. Tanmateix, va assenyalar que es va produint un desplaça-ment de la quantitat a favor dels països d’orient i de terres africanes en detriment dels frares en països occidentals. Concretament a l’Índia n’hi ha una quarta part del total mundial. L’edat i la manca de vocacions, sobretot a Europa, serien el principal agent d’a-quest moviment.

Això, va dir, vist des d’un punt de vista positiu, ha de significar per a l’Orde una oportunitat de reflexió pro-funda, de tornar a les arrels, que comporti el retorn a les petites comunitats més voca-cionals i vivencials en el caris-ma inicial de santa Teresa i sant Joan de la Creu.

Tot i que ja venia alliçonat pel P. Agustí, no va deixar de quedar sorprès per la gran activitat que es mou al vol-tant dels nostres frares de Badalona i encara més al sa-ber no som parròquia, tot i col·laborar activament amb el nostre arxiprestat.

També van assistir a la tro-bada les germanes Carmelites Missioneres i membres del Carmel Missioner Seglar, que van exposar el seu treball so-cial i de col·laboració amb la parròquia de Montserrat.

Després de dinar amb la co-munitat de religiosos, va con-tinuar amb ells la visita pasto-ral programada. Al capvespre, va visitar totes les dependèn-cies de la casa, en especial els espais de Quart Món i va tor-nar al convent de Barcelona.

Butlletí CC - 16

Aquest camí ha suposat

un aprenentatge del mis-

satge que ens va deixar i

transmetre Jesús mitjan-

çant les paràboles que Ell

anunciava. Durant el gran

viatge de la Catequesi, que

comptant la de la comunió,

postcomunió i la de confir-

mació suma 7 anys i mig

com aquell que diu…”mitja

vida” per nosaltres, la Joa-

na ens ha guiat, ensenyant

-nos a llegir amb el cor, a

meditar, a coneixe’ns a

nosaltres mateixos i als

nostres companys, a mirar-

nos el món amb altres ulls,

a mirar la bondat de les

persones, a diferenciar el

mal del bé, a desenvolupar

l’anomenat sisè sentit i, so-

bretot, a estimar i actuar

tal i com ho feia Jesús.

Les hores de Catequesi

ens han servit per descon-

nectar de la societat i dels

problemes que en ella hi

trobem, i poder tenir una

estona de reflexió personal.

Durant aquestes hores

també hem preparat diver-

ses representacions teatrals

que més tard hem pogut

representar davant de nens

i nenes que s’inicien en

aquest viatge, per tal de fer

més viva aquesta comuni-

tat.

El nostre grup, actual-

ment format per aquests

nou membres avui reunits

aquí, ha anat creixent dia a

dia i de mica en mica se

n’han enfortit els vincles

intergrupals. Com aquell

que diu: “Hem passat de la

vergonya a la confiança”.

Ens agradaria donar les

gràcies a tots els membres

de la comunitat que ens

han ajudat a caminar en

aquest trajecte: com la Jo-

ana, en Joan, el pare Juli,

el Pare Jesús, el germà Jor-

di, a les catequistes de pre-

comunió i molts més... Tot

i que ja no són a Badalona

també volem recordar els

pares Agustí i Àngel.

Han estat molts mo-

ments que hem compartit i

que romandran a la nostra

memòria. En la majoria

d’ells hem comprovat la

certesa de la cita que diu:

(Joan 15,9-17) “Estimeu-

vos els uns als altres tal

com jo us he estimat a vos-

altres, ja que sou els meus

amics”.

Ja per acabar m’agrada-

ria dir als meus companys;

Aquest camí no s’acaba

aquí, aquí no s’acaba res,

potser algú es cansa i deci-

deix parar de caminar però

recarregarà les piles i tor-

narà a caminar, fins i tot

més ràpidament. La Cate-

quesi és una forma de vida

que convido a provar a to-

thom.

Gràcies per tot als aquí

presents i als que no hi són

però hi voldrien ser.

Gràcies per formar un

magnífic grup i família.

Albert, Biel, Carlos, Gerard, Jan, Jordi, Laura, Lluís i Màrius.

GRUP 2013-2018

MANIFEST CONFIRMACIÓo

Ja fa anys que el nostre grup camina junt per tal

d’arribar a on som ara, a punt de començar una

nova etapa espiritual.

Butlletí CC - 17

El dissabte dia 5 de maig, el cardenal arquebisbe de Bar-celona, Mn. Joan Josep Ome-lla, va administrar el sagra-ment de la Confirmació a nou joves de la nostra comunitat. Amb l'església ben plena, gran part dels infants de la

catequesi i les seves famílies, i la participació de joves de l'esplai acompanyant la festa amb els seus cants, la cele-bració va esdevenir un autèn-tic acte de comunitat, viscuda amb plena joia pasqual per tots els assistents.

A la fotografia, acompanyats de l’arquebisbe Omella, del prior Jesús Sans i de la seva catequista Joana Amigó, d’es-querra a dreta al darrera Biel, Laura, Jan, Màrius, Jordi i Al-bert, i en primer terme, Lluís, Gerard i Carlos.

Un grup de joves heterogeni... distant... que gràcies a la Confirmació ha après a obrir-se a l’altre, fer amics i fer pinya. I, sobretot, ha fet possible lligams amb els monitors de l’esplai. Els seguireu veient... ja s’identifiquen amb la nostra comunitat.

Butlletí CC - 18

El fet més conegut del ramadà és el de-juni que practiquen els musulmans des de la sortida fins la posta del sol. La tradició diu que no es pot menjar mentre l’ull pugui distingir un fil blanc d’un de negre. Les persones que el volen practicar s’han d’abstenir de menjar, beure, mantenir relacions sexuals, fumar o maquillar-se fins al vespre. Estan dispensades de fer el dejuni les persones malaltes o que es-tan de viatge, els nens, els ancians, les dones durant la menstruació, les embaras-sades i les que alleten nadons.

El període de dejuni és, alhora, un temps de sacrifici que propicia la reflexió, el recolliment i la revisió interior. Els mu-sulmans es mostren més sensibles a les qüestions de la fe i miren de posar el seu granet de sorra en benefici de la comunitat islàmica fent donacions a mesquites o bé aprofundint el seu coneixement de la reli-gió. De fet, el ramadà és un mes de ger-manor, un temps alegre per als musul-mans perquè hi commemoren la revelació del missatge de Déu a través de Mahoma.

L’iftar és el menjar nocturn amb el qual es trenca el dejuni diari durant el ramadà, es fa just després del maghrib (posta de sol). La tradició diu que s’ha de trencar el dejuni amb dàtils i llet. Es fa de manera comunitària i es comença a menjar quan se sent la crida amb l’oració del maghrib.

Ja fa dos anys que l’Ajuntament de Ba-dalona, des de la conselleria de Participa-ció Ciutadana, i les diferents comunitats musulmanes de la ciutat van acordar unifi-car el calendari de sopars iftar. S’han obert a tot el veïnat, per tal de compartir aquesta tradició amb la ciutadania. Es pretén que els Iftars siguin un espai de convivència, de coneixement mutu, d’inter-canvi cultural i es converteixin en una oportunitat per superar estereotips i preju-dicis.

Convidats a participar-hi

La comunitat musulmana Al-Takwa va dur a terme aquesta celebració fent-la oberta a tothom que volgués compartir-la amb ells. Uns quants del grup CEIB (Carmel Ecumènic Interreligiós de Badalo-na) hi vàrem anar. Va ser el dimecres 6 de juny.

No hi ha una traducció literal per Al-Takwa, aquest nom defineix una actitud, una manera de viure, “fer el bé, per estar protegit del mal”.

L’iftar es va fer a l’aire lliure, al davant de l’institut la Pineda. Hi havia quatre tau-les molt llargues i una més petita just da-vant d’un escenari que feia de presidència. En arribar, el responsable de la comunitat, el senyor Rusdi, va venir a rebre’ns i ens va convidar a seure on volguéssim, ho

El menjar nocturn amb el qual es trenca el dejuni diari durant el ramadà,

Toni Antoja

Els pretén que els Iftars siguin un espai de convivència, de coneixement mutu, d’intercanvi cultural i es converteixin en una oportunitat per superar estereotips i prejudicis.

Butlletí CC - 19

vam fer. Abans de començar però, i per sor-presa nostra, ens van fer aixecar d’on érem per anar a seure a la taula principal, la taula per als convidats, i així ho vam fer. Ens van acollir i ens vàrem sentir acollits, compartint la seva taula i el seu menjar.

Com tot el que ens és desconegut, hi anàvem amb cert temor i dubtes; qui són, com ens rebran, cal que vestim d’alguna manera determinada, haurem de fer algun res o pregària?... la veritat, però, és que vam ser molt ben acollits, els nostres dubtes es van dissoldre sense gairebé adonar-nos-en.

Les dones eren totes en una de les taules llargues i els homes tots en les altres, els nens i les nenes tots junts a un costat en un grup de cadires, no van compartir el sopar però si que van menjar “xuxes” que els hi van repartir. Els petits de les comunitats no han de fer el dejuni del ramadà, crec per tant que ells ja havien sopat abans.

En començar l’acte i mentre preparaven i repartien els plats a les taules, abans de so-par, els més petits de la comunitat (ells po-den cantar i celebrar durant tot el Ramadà, els adults durant el dia no) van obsequiar-nos amb un cant molt alegre que manifesta-va els cinc pilars de l’Islam: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l'al-moina (zakat), el dejuni durant el mes de

ramadà (sawm), el pelegrinatge a la Me-ca (hajj). Un’altre grup de nens i nenes van seguir amb cants, alguns d’ells de pregària.

Just en el moment de la posta de sol, amb l’oració cantada del maghrib, tothom va començar a menjar, i a nosaltres ens van servir el dàtil que marca l’inici del sopar. A la taula però, cadascú teníem un plat ben ple de menjar variat típic, molt calòric. Pensem que els musulmans han estat tot el dia sen-se menjar ni beure, per tant necessiten una bona aportació de calories. Entretant van portar-nos un bol de sopa, molt bona, molt forta i picant…

En acabar, ells van anar molt de pressa en menjar, alguns homes de la comunitat es van reunir, van estendre unes estores i van fer la seva pregària habitual.

Finalment, un grup de músics musulmans van cantar temes amb música àrab. En aca-bar la celebració, van convidar al P. Jesús a dirigir unes paraules a tothom. Després d’ell va parlar la regidora de participació ciutada-na i finalment la sotsdirectora d’afers religio-sos de la Generalitat. En acomiadar-nos de la comunitat vam mostrar-nos mútua alegria per haver compartit el sopar.

Ara, a la comunitat, ens queda el compro-mís de compartir amb els membres d’Al-Takwa quelcom a casa nostra.

Butlletí CC - 20

Ara fa un any, en el Simpòsium de Catequesi reunit a Buenos Aires, el papa Francesc deia: “Ser catequista no és una feina, un treball, és una manera de ser, s’és catequista, i tota la vida gira a l’entorn d’aquesta missió”.

Ho sabem prou bé, ser catequista és una vo-cació. Una vocació latent en el nostre interior que moltes vegades es desvetlla gràcies a la crida que rebem d’altres persones.

En els moments de reflexió previs al sopar de comiat del curs de catequesi d’enguany, gai-rebé tothom va reconèixer que s’havia fet catequista perquè algú els havia donat l’im-puls que necessitava per fer efectiva aquesta vocació que ja es portava dins.

El papa, també va comentar que “per donar catequesi cal ser creatius cercant diferents mitjans i mètodes per anunciar Crist (…). Do-nar-lo a conèixer amb la màxima bellesa comporta cercar nous signes i maneres per a la transmissió de la fe (…) de la mateixa ma-nera que Jesús s’adaptava a les persones que tenia al davant per apropar-les a l’amor de Déu”

Aquest va ser, precisament, un altre dels te-mes que ocupà la nostra reflexió, la renova-ció, la creativitat. Durant els quaranta-i-tants anys d’aquesta etapa de catequesi a casa nostra (temps enrere ja s’havia “donat cate-cisme”), una de les màximes preocupacions ha estat la posta al dia dels nostres coneixe-ments, mitjançant la formació, i dels nostres sistemes que s’han anat renovant any rere any per adaptar-los als nous sistemes peda-gògics, a les noves tecnologies i a la manera actual de ser de les famílies i els infants.

La tasca de la catequesi és fonamental per a la comunitat i per a l'Església, per això agra-ïm les paraules del papa Francesc quan diu: “Us dono les gràcies per tot el que feu, però

Enric Masdeu

Aquest mes de juliol, quatre persones del grup de Tercer Món-Cuba de la nostra comunitat, viatgen a Matanzas (Cuba) amb l’objectiu, com sempre, de fer-los arribar la màxima quantitat d’ajuda material. En aquesta ocasió porten 40 kg de medicaments i uns 60 kg més entre material escolar, d’higiene i roba de tota mena. Però, també, la nostra presència per a com-partir experiències de fe i desenvolu-par activitats conjuntes amb els diferents grups d’aquella comunitat carmelitana. A més de tota l'ajuda material, en aquest viatge els hi fem arribar una quantitat econòmi-ca important, gràcies a un donatiu anònim que vàrem rebre fa uns mesos i que anirà destinat al projecte del menjador social de la comunitat, amb el qual es vol cobrir un gran ventall de necessitats de la gent gran que ells atenen. Recordem que es poden fer aportacions econòmiques per ajudar a la comunitat de Ma-tanzas al compte de “La Caixa” num. 2100.0325.48.0200141068.

Butlletí CC - 21

Aquest 2018 és temps d’aniversaris. Fa poc parlàvem dels cent-cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i dels cent de la publicació de la seva Gramàtica catala-na, amb motiu dels quals, des del febrer, s’organitzen diversos actes a tot Catalunya. Però també és l’any de l’escriptora, peda-goga i política Maria Aurèlia Capmany, que va néixer el 1918, ara fa cent anys –i recor-dem, de pas, que en fa cent-cinquanta que va néixer el seu pare, l’important folklorista Aureli Capmany-, i va morir el 1991.

Com deia fa ben poc Lluís Llort al Cultu-ra d’El Punt Avui (18.3.2018), Maria Aurèlia Capmany, una intel·lectual brillant, sempre va actuar moguda per “un fort sentiment de catalanitat, un anhel constant de justícia social, una defensa a ultrança dels drets de la dona i un compromís absolut amb la llen-gua catalana”. Va néixer a Barcelona, on

després de cursar l’ensenyament secundari a l’Institut-Escola, centre a l’avantguarda educativa de l’època, fundat per la Genera-litat republicana, es va llicenciar a la Univer-sitat en Filosofia. Aficionada a escriure des de sempre, el 1947, amb l’obra Necessitem morir, ja va ser finalista del premi Joanot Martorell, que guanyà l’any següent amb El cel no és transparent, i vint anys després va obtenir el premi Sant Jordi amb la novel·la Un lloc entre els morts. També va guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or de Literatu-ra Infantil i Juvenil del 1983 amb El malefici de la reina d’Hongria. Autora de múltiples obres –a més de la novel·la, conreà la nar-rativa breu, la memorialística, el teatre, l’as-saig...-, destaquem, entre altres, El gust de la pols, El desert dels dies, Feliçment jo sóc una dona i Lo color més blau.

El 1959 va fundar, amb Ricard Salvat,

Núria Casals i Cortès

Butlletí CC - 22

l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va ser professora i, a vegades, actriu i directo-ra. I durant els primers anys de govern del Partit dels Socialistes de Catalunya a l’A-juntament de Barcelona, va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edi-cions. Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va ser presidenta del Centre Català del Pen Club. Persona polifa-cètica, també fou durant uns anys professo-ra, primer a la nostra ciutat i després a l’es-cola Isabel de Villena, de Barcelona –i abans havia treballat de gravadora de vidre, ofici que havia après a l’escola Massana, seguint els consells del seu pare, que creia que tothom hauria d’aprendre un ofici.

A mitjan anys quaranta arribà a Badalo-na per impartir classes de filosofia, grec clàssic i alemany al Col·legi Municipal d’En-senyament Mitjà Albèniz, creat per l’Ajunta-ment a l’octubre del 1939, amb facultat per examinar i atorgar el títol de batxiller en qualitat de filial de l’institut Verdaguer de Barcelona. Primer es va ubicar a la torre Pi i Gibert, i després, a l’època de Maria Aurè-lia Capmany, a la masia de Can Boscà, on estudiaven els nois, i a la modernista Casa Agustí, a la plaça de Pep Ventura, cantona-da amb el carrer de Roger de Flor, on ho feien les noies. Aquell centre era l’hereu de l’Institut Albèniz, que havia començat a fun-cionar el curs 1933-34, i que fou clausurat pel règim franquista un cop acabada la guerra.

Nois i noies coincidien en anades al ci-nema i al teatre, en excursions i visites a museus, i també en les obres de teatre que durant uns anys es van representar amb motiu d’alguna festivitat o en la celebració de Sant Tomàs d’Aquino, algunes dirigides per la mateixa Maria Aurèlia. El seu pas per l’Albèniz de nois i el de noies va deixar una petja profunda en els seus alumnes, entre els quals el poeta Joan Argenté, que la in-vocà “A la manera d’un record i memòria”, en un homenatge que se li va fer el 1982.

Sobre els anys que va exercir la docèn-cia a Badalona, deixem que parli la mateixa Maria Aurèlia, tal com ho va fer el 1982 en

un article a la revista Carrer dels Arbres: “Sempre he pensat que vaig ser molt afor-tunada d’anar a parar per pur atzar a Bada-lona, a l’Escola Albèniz, [...] perquè em vaig trobar no sols amb una població escolar ex-cel·lent, encuriosida, amatent, sorollosa i divertida, sinó que, a més, la vida badaloni-na em va permetre meditar en allò que és la vida col·lectiva d’una ciutat [...]. El meu contacte amb els nois, a Can Boscà, amb les noies, a la plaça d’en Pep Ventura, m’o-brien el camí per entendre homes i dones del món i fins per entendre’m a mi mateixa [...]. El cert és que va existir un punt dolç, un punt de llibertat absoluta en aquell món caòtic de la postguerra que em va permetre d’aplicar al meu voltant tot el que havia après en matèria pedagògica en el meu es-timat Institut-Escola. Allí em vaig trobar amb una meravellosa col·laboració per part dels alumnes, dels pares dels alumnes i després amb les companyes de treball [...]. Era una vida docent impregnada d’una gran alegria. I si passem pel sedàs dels records aquell temps, ens en quedarà, precisament, aquesta impressió lluminosa”.

El 1956 va publicar una novel·la titulada Betúlia, que passa en aquesta localitat in-ventada, que podria ser la nostra (hi ha re-ferents inequívocament badalonins), que no va caure gaire bé en alguns ambients benestants de la ciutat perquè es van sentir identificats amb els de la novel·la, que no en sortien especialment ben parats. I a Re-vista de Badalona (19-1-1957), un articulis-ta va titllar-la de “...sarta de chismorreos aliñados con adjetivaciones extrañas y ba-ñado todo por un gran derrame de flujo lite-rario”. El comentari, contundent, acabava dient que “si la novelística catalana actual fuera eso, comprenderíamos porqué la gen-te lee el tebeo”. Així anaven les coses al nostre país als anys cinquanta.

El curs 1956-57 deixà definitivament les classes de l’Albèniz i continuà de professo-ra a l’Isabel de Villena, escola on ja exercia de docent des de feia dos anys, feina que compatibilitzava amb les classes a Badalo-na. I després va venir tota la seva tasca d’escriptora, activista cultural, política i fe-

Butlletí CC - 23

minista. Però mai no oblidà els seus anys a Badalona. La millor prova d’això i el millor homenatge que va fer a la nostra ciutat són aquestes paraules que li dedicà, aparegu-des a Revista de Badalona el 21 d’abril de 1978: “Vam viure, ‘tutti quanti’, professors i alumnes en un difícil i assetjat oasi, un oasi que s’havia pogut realitzar perquè alumnes, i pares d’alumnes, creien en el poder benè-fic de la lletra, en el que professors, vinguts d’arreu, creien en la seva feina quotidiana. I em direu: això hauria pogut produir-se a qualsevol banda, i jo, tossuda, contestaria: No, només podia donar-se a Badalona, sota la Conreria, arran de mar, al so dels campa-nars de la il·lustre Santa Maria i del més ra-valer Sant Josep. Arran de mar, amb veles blanques de pesca, amb cases petites amb un terrat per fer-hi volar un estel, amb el xiulet del tren que de fet lliga les diverses estacions d’una múltiple ciutat que és el Maresme. I tot això és el record de Badalo-na [...] i és encara, la Badalona d’avui, la meva ciutat”.

Moltes de les claus del personatge les podem trobar al llibre Maria Aurèlia Cap-many, l’època d’una dona, d’Agustí Pons –una extensa biografia, reedició corregida i augmentada d’una anterior que l’autor va publicar l’any 2000-, que acaba de sortir amb motiu del centenari del seu naixement.

MARIA AURÈLIA CAPMANY VA TORNAR A BADALONA

El 15 juny del 1971 M. Aurèlia Capmany –dona sàvia-

va tornar a Badalona per fer una conferència sobre

“Un tema literari”, xerrada dins del curs que el CIC,

(Centre d’Influència Cultural) feia setmanalment d’oc-

tubre a juny sobre diverses temàtiques. El 15 d’octu-

bre de 1974 va fer una conferència sobre “Literatura

catalana avui”, i del 15 de novembre del 1978 fins el

maig del 1979, un curs de “Literatura catalana”, jun-

tament amb el director de teatre Josep Anton Codina

–premi nacional de cultura d’aquest any 2018. MTV

Butlletí CC - 24

Un fet evident Les formes de pregària de la religiositat po-

pular no són fàcilment homologables, però a totes les religions, en tots els temps i en to-

tes les cultures se’n donen de molt sem-blants.

També entre nosaltres, en l’àmbit de la religi-

ositat cristiana, com a expressió del sentit religiós, il·luminat per la fe. En el nostre temps ha augmentat en la mateixa proporció

en què la religiositat oficial ha insistit en les formes de pregària institucionalitzada. Per tot

això, seria un error treure importància a aquestes formes de pregària popular.

Què és la pregària popular? a.– Es tracta d’un conjunt, variat i complexa, de formes de pregària (gestos, pràctiques,

oracions), aparegudes espontàniament en la religiositat popular, derivades gairebé sempre de tradicions amb arrels antigues o del con-

tacte directe amb la natura i els seus cicles estacionals, del substrat cultural, de la cele-

bració de la vida com a festa, o de la mort com a misteri, etc. Tot això assumit i elevat per la fe cristiana.

b.– Algunes de les seves manifestacions són:

- els pelegrinatges i les processons, les ro-

meries i les visites als santuaris, les marxes, les benediccions d’objectes i de persones...

Més en concret,

- les devocions cristològiques (el Viacrucis) o

marianes (el rosari o l’àngelus), les novenes i les devocions als sants, i també la veneració

especial a una icona o a una imatge local. Fins i tot el gest humil i perseverant de portar una senzilla estampa de paper a la cartera.

Algunes característiques

a.– Brolla de l’ànima religiosa del poble (de la col·lectivitat). No de la cultura científica, reli-giosa o profana. Per això mateix, manté una

certa distància de les categories teòriques, teològiques o jeràrquiques. I omple espais

que han deixat parcialment buits la litúrgia o les escoles de pregària. Brolla senzillament de la creativitat religiosa de la gent i serveix per

a aplegar-la o per a convocar-la davant Déu.

b.– És especialment sensible a la natura i als

seus cicles; amb un fàcil lligam ecològic; i amb un especial suport «litúrgic» a través del camp. L’aigua, la terra, les flors, els fruits, la

llum i el foc, el cel i les muntanyes. És per això que elabora un folklore particular, capaç de conjuminar –a vegades meravellosament–

la pregària amb allò que és profà.

c.– Potencia el recurs de les mediacions per a

aconseguir la relació amb Déu. Especialment el recurs a la Mare de Déu i als sants.

d.– La pregària popular afavoreix el protago-

nisme del «poble» en la pregària, amb una intensitat i unes modalitats que no han assolit

altres formes de pregària, fins i tot la litúrgi-ca.

e.– S’expressa en fórmules, símbols, gestos,

cants, etc., que impacten fàcilment en l’ani-ma popular, que arriben a amarar sense difi-cultat en els nivells més fondos de la cultura

no-científica de la gent, i que impressionen ràpidament l'ànima i la imaginació dels nens i

de la gent senzilla.

Com treballar-hi a.– Per a començar, la pregària popular ha de ser degudament valorada per tots els qui es-tem interessats en la vida d’oració. Per com-

partir-la i per a aprendre’n. Per compartir-la,

53 Joan Badia

El poble prega a la seva ma-nera. La religiositat popular té mitjans propis per a expres-sar la seva relació amb Déu.

Butlletí CC - 25

cal ser sensible als valors i a

la pobresa de la gent senzi-lla, atansar-se a la seva pie-

tat i a la seva cultura. Potser els qui practiquen formes de pregària excessivament cul-

tes, necessiten un bany de pietat i de pregària popular.

b.– Però, al mateix temps,

cal no desvincular-la de les fonts vives de la pregària

cristiana: la Paraula de Déu, la litúrgia i l’experiència dels sants i dels grans contempla-

tius, d’acord amb les direc-trius del Concili Vaticà II:

«que els exercicis pietosos s’ordenin d’acord amb la sa-grada litúrgia, de tal manera que se’n derivin i a hora portin el poble a la litúrgia.» (SC 13)

c.– La pregària popular, en moltes de les se-

ves manifestacions, pot servir de punt de sor-tida per a una pregària més definidament cris-tiana, més directament adreçada a Déu i a

Crist. I també per a elaborar una pedagogia de la pregària més adequada a l’ànima del poble.

Pautes per a la reflexió personal

Totes les coses, fins i tot les bones, perden

amb el temps part de la seva identitat. Aspec-tes que, en origen, eren essencials passen

després a convertir-se en elements superfici-als. I al contrari, aspectes marginals poden esdevenir-hi essencials. Per això sempre és

necessari un discerniment serè.

Heus aquí alguns criteris per a viure la pregà-ria popular en esperit i en veritat:

Il·luminar aquestes expressions de pre-gària popular amb la Paraula de Déu.

Aquesta ha de ser la pauta fonamental

Integrar-les en la programació pastoral de les respectives parròquies o diòcesis.

Es tracta de caminar no pas com a grups aïllats sinó com a part d’un gran poble

que avança buscant de ser fidels al Se-nyor.

Que donin fruit, és a dir, que col·laborin

i ajudin a la felicitat de les persones i, com hem dit, a la fidelitat a l’Evangeli.

Que no siguin focs d'artifici.

Que es faci servir sempre un llenguatge marcat per la sinceritat,. Que portin a la

pràctica de gestos senzills. En definitiva, que tot desemboqui en un moviment de solidaritat en bé dels més petits i aban-

donats.

La cultura popular és present en les festes religioses de Badalona.

Butlletí CC - 26

Xavier Miró

11

Santa Teresa necessita 4 capítols del seu llibre Les Fundaci-ons per explicar el seus records sobre la fundació de Sevilla.

La fundació de Sevilla no entrava en els plans a santa Teresa. Des de Beas, on es trobava, pensava anar a Caravaca, i després fundar a Madrid. Però va arribar a Beas el seu superior fra Jerónimo de la Madre de Dios (P. Gracián), visitador apostòlic i en aquells moments també su-perior dels carmelites descalços, i li va recomanar que anés a fundar a Sevilla, en aquell temps la ciutat més important d’Espanya. “Al P. Gracián li va semblar molt fàcil (fundar a Sevilla), perquè li havi-en demanat algunes persones que podien i desitjaven donar tot seguit una casa, i l’arquebisbe de Sevilla afavoria...” (F 24,4). La santa accepta, tot i que deixa escrit: “...bé que jo estava determinada a una altra fundació, i àdhuc tenia algunes causes ben greus per no anar a Sevi-lla” (F 24,4). De fet ella volia anar a Cara-vaca a fundar. I abans d’anar a Sevilla pensava anar a Madrid. Però va obeir el seu superior, malgrat que havia escrit al pare general del carmelites, P. Rubeo, que no entenia a la gent d’Andalusia, “era gent estranya i mentidera”.

Així doncs, amb les sis religioses que havia seleccionat per fundar a Caravaca, més el P. Julián de Ávila, Antonio Gaytán i el P. Gregorio Nacianceno, i els carre-ters i les mules, inicien el camí cap a Se-villa. “Anàvem en carros ben tapades, que sempre era aquesta la nostra manera de viatjar...” La santa inicia un viatge ple d’a-

ventures de tota mena. Com diu el P. To-màs: “Hi ha aventures per a tots els gus-tos: divinobucòliques les unes, tràgicocò-miques les altres”. Però deixem que la mateixa Teresa ens ho expliqui. En primer lloc la CALOR: “... havent passat pel camí moltíssima calor, perquè, encara que des-prés de dinar no viatjàvem, jo us dic, ger-manes, que com que el sol havia tocat de ple els carros, entrar-hi era com entrar al purgatori.” Com el suportaven?: ”Unes vegades meditant en l’infern, unes altres pensant que feien alguna cosa i patien per Déu, aquelles germanes anaven amb gran consol i alegria”. Però aquelles san-tes dones tot ho suportaven: “Perquè les sis que anaven amb mi eren unes ànimes de tanta categoria, que em sembla que m’atreviria a anar amb elles als país dels turcs...” (F 24,6)

Més problemes. La salut de la santa! “Va ser que a mi m’agafa una gran febra-da. Jo crec que els clams a Déu van ser suficients perquè el mal no anés enda-vant; que en la meva vida mai no he tin-gut una febre tan alta... estava en un estat que semblava ensopida i mig delirant. Elles (les monges) em tiraven aigua a la cara, però era tan calenta del sol que re-frescava poc”. (F 24,7) La malaltia obliga que busquin un hostal per cuidar-la millor. El P. Julián deixa escrit: ”Ens deixen una habitació on estic segur que hi havia ha-gut porcs”. La santa ho explica amb tot

Butlletí CC - 27

detall: “No deixaré d’explicar-vos l’hostal tan dolent que trobàrem en aques-ta situació: ens van donar una petita habi-tació sota teulat; no tenia cap finestra, i si s’obria la porta, el sol hi entrava de ple. Heu de pensar que el sol d’allà no és com el de Castella, sinó molt més importú. Em feren estirar entrar en un llit, que jo hauria preferit estirar-me a terra, perquè d’unes parts era tan alt i d’altres tan baix, que no sabia com poder-m’hi estar, perquè sem-blava de pedres punxegudes. Quina cosa tan dura és la malaltia! (F 24, 8).

Poc abans havien passat una aventura terrible, tal com ho explica el P. Julián, al passar el riu Guadalquivir amb una barcas-sa: “Un barquer ens va enganyar, dient que podíem passar tots en la seva barca. Però la barca no era sinó per a passar po-ca gent i algun cavall, i ell, per guanyar-hi, es va atrevir afer una cosa que ens podia haver costat molt cara”. La santa també ho explica (F 24,10-11). Un carro amb les monges se’n va riu avall i ja tenim una part de les monges pregant a Déu i un altre part ajudant els homes a estirar amb una corda. Encara sort que la barca es va atu-rar en un banc de sorra i un bon home que ho va veure les va ajudar a retrobar el ca-mí.

Però encara no havien acabat les difi-cultats del viatge. “Un problema molt més greu que aquests va ser per a mi el que ens va passar el dilluns de Pasqua de l’Es-perit... Vam fer via per arribar de bon matí a Còrdova per assistir a missa... anàvem a una església que hi ha passat el pont, per estar més sols. Quan estàvem a punt de passar, ens faltava la llicència per passar amb els carros... Van tardar més de dues hores en portar la llicència... Quan va arri-bar la llicència els carros no passaven per la porta del pont i van haver de serrar... Quan vam arribar a l’església era plena de gent... i al veure’ns amb els vels i les ca-pes blanques de burell... i espardenyes, n’hi havia prou per cridar l’atenció... Us as-seguro, filles, que encara que potser això no us semblarà res, per a mi fou un dels mals moments que he passat, perquè la cridòria de la gent era talment com si en-tressin toros” (F 24, 12,13 i 14).

Per fi arriben a Sevilla el dijous abans de la festa de la Santíssima Trinitat. Prime-ra dificultat, l’arquebisbe Cristòbal de Ro-jas y Sandoval, no volia monestir de mon-ges que volguessin viure sense renta, en pobresa absoluta. On eren les promeses que li havien donat abans de sortir de Be-as? Escriu la M. Teresa: “Estava decidida a tornar-me’n ben poc apesarada, amb les meves monges, a Beas, per a la fundació de Caravaca”. (F 24,18). També els car-melites calçats volien veure les patents per fundar. “Jo els vaig mostrar les patents... i es van assossegar” (F 24,20). Al final l’ar-quebisbe va anar a veure la M. Teresa: “ Em va dir que fes el que volgués i com ho volgués. I des d’aquell moment, sempre més ens afavorí en tot el que necessità-vem” (F 24, 20)

Els primers mesos de Teresa a Sevilla són realment de molts sofriments. Escriu: “Ningú no hauria pensat que en una ciutat tan opulenta i de gent tan rica hi havia d’haver més poques facilitats per a fundar que a tots els altres llocs on he estat... No sé si ho fa el mateix clima de la terra, que sempre he sentit dir que els dimonis tenen més allà per a temptar... i en això en van

Butlletí CC - 28

HOMES I DONES

DEL CARMEL

-48-

Tot i que Isidore Bakanja estrictament no va formar part de l’orde del Carmel, ni com a religiós profés ni com a membre del Carmel Seglar, el fet que patís persecució per voler vestir l’escapulari de la Mare de Déu del Car-me el converteix en un autèntic carmelita.

Isidore va néixer al voltant de l’any 1895 a en un llogaret proper a Mbandaka, en el terri-tori africà, que aleshores estava colonitzat per Bèlgica, conegut com a Congo Belga. Quan el país va assolir la independència, du-rant uns anys passà a denominar-se Repúbli-

ca del Zaire i, des de 1997, República Demo-cràtica del Congo.

Mitjan el segle XIX, van arribar els colonit-zadors al territori i, amb ells, els missioners per difondre el cristianisme entre els nadius. El colonitzador imposava les seves lleis “civilitzades” als pobles que la patien, lleis moltes vegades incomprensibles i injustes que anaven acompanyades de repressió pels que s’hi oposaven. Amb la seva estricta for-mació, els colons tampoc arribaven a com-prendre el desig dels pobles de viure lliure-

Va morir a causa dels maltractes rebuts per la seva fortalesa cristiana i devoció a l’escapulari del Carme

perseguir a mi, que mai no m’he vist tan pusil·lànime i poruga en la meva vida com allà” (F 25,1). Per fi, l’arquebisbe dona el permís per dir missa el dia de la Santíssi-ma Trinitat, el 29 de maig de 1575, i aques-ta data és la que consta com a fundació. Poc a poc, van anar apareixent una colla d’insignes benefactors: Leonor de Varela, el capellà Garciálvarez, el sant prior de la cartoixa de las Cuevas... i sobretot del seu germà arribat d’Amèrica, Lorenzo de Cepe-da, el qual promet resoldre amb els seus propis diners l’últim problema greu: la com-pra d’una casa.

Després de moltes gestions del P. Ma-riano, el 3 de juny de 1576 es pot inaugurar amb solemnitat la fundació en una casa comprada per 6.000 ducats, quantitat força alta en aquell temps, amb la presència de l’arquebisbe, el qual va donar una àmplia benedicció a petició de la santa. I, tot se-

guit, va ser el prelat qui li va demanar a ella que també el beneís a ell públicament.

Per acabar, és bo saber que les dues descripcions que tenim sobre la imatge de la santa, casualment, es troben al monestir de les carmelites descalces de Sevilla. La primera, un quadre obra del germà fra Juan de la Miseria, del qual la santa va dir amb la seva gràcia: “Déu et perdoni, fra Juan, ja que m’has pintat, em podies haver tret menys lletja i lleganyosa”. La segona, un escrit amb la descripció molt ben feta del físic de Teresa obra de la mare Maria de San José.

I que, des de l’any 1618, el convent se-villà guarda en un artístic reliquiari la seva joia més preuada: el manuscrit del llibre

Castell Interior o Les Estances.

Butlletí CC - 29

ment, ni entenien que no volguessin accep-tar el “progrés” que els imposaven.

Com a colònia, el territori, que passà a ser propietat personal del rei dels belgues, va patir una gran espoliació i la població va ser tractada amb una duresa que ratllà l’es-clavatge. Els indígenes no tenien dret a l’en-senyament superior per mantenir la seva dependència de la metròpoli. Molts missio-ners, sempre més propers a la gent que als grans terratinents, eren conscients de la si-tuació i moltes vegades s’havien d’enfrontar als poderosos en casos conflictius.

El nostre biografiat, que vivia amb els pa-res i dos germans, va rebre la fe cristiana dels missioners trapencs assentats a la zona i va ser batejat als 18 anys. Amb ells va aprendre a fer oració i la devoció per l’esca-pulari del Carme que portarà sempre. Tam-

bé li agradava divulgar la fe entre els seus.

Després de treballar un temps a la missió,

Isidore va trobar feina en una planta-ció de cautxú d’un terratinent belga. Al gerent de l’empresa, home dur, no li agradava la seva condició de cris-tià, ni cap cristià africà. Encara menys li agradava que sempre lluís l’escapulari sobre el seu pit i l’humili-ava i colpejava. Ell volia deixar la fei-na però no el deixaven tornar a casa seva.

Un dia, fins i tot, li va ordenar que es tragués l’escapulari que sempre por-tava ben visible, però Isidore s’hi ne-gà. Això va enfurismar el cap de la plantació i després de lligar-lo a terra el va fer fuetejar. El càstig es reptí diverses vegades cosa que li ocasio-nà ferides incurables. Finalment el va fer tancar sense aliments.

Assabentat de la imminent visita d’un inspector de l’empresa a la factoria, el gerent el va voler amagar en un altre poblat. Durant el trasllat, Isidore aconseguí escapar-se i s’amagà en el bosc. Allí el va recollir una bona persona. “Vaig veure un home -explicava- que venia del bosc amb l'esquena destrossada per ferides profundes, aferrissades i pestilentes,

ple de brutícia, assaltat per les mosques. Es recolzava en dos pals per acostar-se’m. No

caminava, s’arrossegava a si mateix ".

La notícia li arribà a l’inspector, el qual s’endugué Isidore a casa per mirar de curar-lo, però ja era massa tard i el noi ho sabia prou bé. "Si veus la meva mare, o si vas al jutge, o si coneixes un sacerdot, els hi dius que m'estic morint perquè sóc cristià". “Que tothom ho sàpiga, blancs i negres”.

Després de sis mesos de penúries per les ferides incurables, Isidore va morir perdo-nant els seus botxins i vestint el seu escapu-lari del Carme. Era el 15 d’agost de 1909.

L’any 1996, el papa Joan Pau II va pro-

clamar beat el catequista Isidore Bakanja, el

primer de l’Àfrica Subsahariana.

Butlletí CC - 30

Ermita

Primer de tot, però, hem de saber què és una ermita, per a diferenciar-ho de què no ho és. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la defineix com «capella situada ordinària-ment en despoblat». L’etimologia d’ermita és eremita, religiós que viu en soledat, que a la vegada prové del lloc on vivia, un erm. Curio-sament, sortint una mica del tema, més enllà de les transformacions llatines i gregues, la paraula té l’arrel indoeuropea era, separar; el mot ermita per tant és de la mateixa família que era, un espai net de coses i fora de la ma-sia. En resum, l’espai erm dona nom a qui hi viu, l’eremita i aquest acabarà donant nom a la seva llar, l’ermita.

Per tant, ens centrarem en les esglesioles que es van construir en espais despoblats. Per ser rigorosos del tot en la tria sobre quines tractar, també hauríem de considerar que hi hagués viscut algun eremita, però ens acon-tentarem amb el requisit de l’entorn.

Encetem el que serà un modest encontre amb el coneixement de les ermites de l’arxiprestat de Badalona Nord, que inclou també Tiana i Montgat. Malgrat la relativament poca superfície de la zona, les ermites són nombroses i ens centrarem en les cinc més conegudes: Sant Climent, Sant Onofre i La Miranda de Badalona, l’Alegria de Tiana i Sant Martí de Montgat. També tractarem un cas força particular, la de Sant Crist, també a Badalona. Però això ja arribarà.

David Rodríguez Cebrián

El P. Basili, potser l’últim eremita de Montserrat

Butlletí CC - 31

Les més properes

A l’arxiprestat hi ha moltes altres capelles que majoritàriament estan lligades a cases particulars, com Can Miravitges, Can Peixau entre d’altres, que no les tractarem ja que no s’ajusten a cap dels aspectes de la definició d’ermita i la seva història caldria explicar-la amb la del conjunt de la casa a la qual perta-nyen.

Fixem-nos que d’edificis religiosos constru-ïts fora dels antics nuclis urbans no només hi ha les ermites. A l’arxiprestat hi ha dues joies monàstiques, edificades en entorns naturals propicis per a la vida contemplativa, com són Sant Jeroni de la Murtra i la Cartoixa de Mon-talegre. Costa imaginar que el que avui és l’en-torn immediat de la ronda de Dalt hagués es-tat un indret aïllat, amb arbres frondosos i si-lenci, però així era la vall de Sant Jeroni quan el van edificar. Una idea molt més aproximada del que era l’entorn dels monestirs la tenim si observem la Cartoixa. Encara amb una comu-nitat resident, manté bona part de l’ambient natural que la va veure néixer: boscos, que amb el temps serien en bona part vinyes del propi monestir i de les masies de l’entorn, sen-se sorolls, i un convit a la reflexió i la pregària.

Doncs un escenari semblant al que avui ve-iem a Montalegre és com devien ser els en-torns on ara hi ha les ermites de l’arxiprestat. Llocs que van acollir els fidels que els van transformar el mínim imprescindible per a dig-nificar a Déu. Bé per part d’un eremita solitari, bé per part d’una comunitat que hi peregrina-va.

Però el temps passa. Si bé alguna de les er-mites és encara centre de certs cultes, com casaments, batejos o aplecs, majoritàriament s’han transformat en monuments històrics que sortosament els pobles de Badalona, Tiana i Montgat han entès que calia preservar. Fins i tot es va crear l’Associació Conservació Ermi-tes de Canyet, que va treballar per a recuperar aquests espais, amb projectes de restauració importants.

Des del butlletí de la Comunitat Carmelita-na, procurarem en pocs articles apropar la his-tòria i l’entorn de les nostres ermites, que són part important del patrimoni de casa nostra.

Butlletí CC - 32

Diu l’adagi que a cal ferrer, ganivets

de fusta. Sempre ens creiem que hi ha

coses i fets que sembla impossible que

puguin succeir a certs indrets i llocs, tal-

ment com si tinguessin una butlla espe-

cial. A hom li costa d’entendre o d’imagi-

nar que pugui passar que els bombers

pateixin un incendi a casa seva, que a la

companyia d’aigües se li inundin els lava-

bos, que la del gas tingui fuites o els hi

peti una bombona als nassos, que a les

elèctriques se’ls hi fonguin els fusibles i

quedin a les fosques, o que una funerà-

ria no sigui un negoci de vius. Per més

que ens costi de creure no és pas impos-

sible, com acaba de passar en aquest

cas que comentem. I quan un fet d’a-

questa mena ocorre, la reacció que pro-

voca del públic és d’hilaritat, burla, befa i

mofa. Un succés d’aquesta mena ocorre-

gut en un altre lloc, com que a un res-

taurant o a casa d’un mateix es cali foc a

la cuina, provoca preocupació, solidaritat

i actituds serioses, però en el cas que

ens ocupa, fa riure. És així. Encara que

també fa riure que a hom li tallin el sub-

ministrament d’aigua mentre es troba

ensabonat a la dutxa o que se’n vagi el

corrent veient per la televisió un partit

del Barça. Bé, això últim fa enfadar.

Sempre se’ns demana precaució en

tots els avatars de la vida. Els mitjans de

comunicació, fent de portantveus d’a-

questes grans empreses de serveis, no

paren d’aconsellar-nos, a base de pesats

per repetitius, carregosos bombardejos

publicitaris a nosaltres i al públic en ge-

Ramon Arozamena

Ahir, de manera fortuï ta, es cala foc a la tercera planta de la Seu Central dels Bombers de Bellaterra. Per apagar-lo hi acudiren 17 dotacions del Cos de Catalunya i trigaren unes quantes hores a sufocar-lo. L’incendi destruï tota la tercera planta, i l’aigua per apagar-lo inunda i inutilitza la segona planta on hi ha els despatxos i ordinadors. De mo-ment s’ignoren les causes que el van provocar. (Notícia apareguda a la premsa escrita del 9 de març de 2018.)

Butlletí CC - 33

neral, que siguem previsors i d’aquesta

manera, ens estalviarem desagradables

sorpreses, i que si no prenem les me-

sures adequades després tot seran cor-

redisses, cames ajudeu-me o que n’hi

corrin dos que tres no poden. Però,

com sovint passa, qui aconsella acostu-

ma a ser el primer que no compleix

amb el que predica. No s’apliquen les

normes a ells mateixos.

Bé. La notícia de l’incendi de la seu

dels bombers de Bellaterra no tindria

res de l’altre món i hauria estat una

notícia que hauria passat, com moltes,

desapercebuda i jo, de ben segur, no

li hauria ni parat atenció si ho s’hi afe-

gís un component més, un detall que la

fa divertida o si voleu, una coincidència

un xic paradoxal si em permeteu l’ex-

pressió. L’incendi es produí a les 3 de

la matinada del dia 8 de març de 2018.

Precisament, el vuit de març l’església

catòlica celebra Sant Joan de Déu. Sant

Joan de Déu és el patró d’infermers,

d’infermeres, de bombers i de bombe-

res!

Ves quina gràcia els va fer.

Cal dir que el Sant tingué cura de

vetllar pels seus patrocinats. No es pro-

duïren ni morts ni ferits. Gràcies a Déu.

Butlletí CC - 34

Sabíeu que hi ha persones que, tan bon punt travessen el llindar de la porta de la comuni-tat, se senten transportades a una espècie d'univers els habitants del qual (tots els éssers que es troben al travessar el llindar) for-men part d'una orde o d'una suposada jerar-quia eclesiàstica? Doncs sí, i aquesta peculiar "visió astral" que els afecta, evidentment, comporta més d'un malentès. Tot seguit us presento una petita selecció d'aquests embo-lics, estic segura que els seus protagonistes us resultaran familiars.

En el número 3: A la porteria hi regnava un silenci absolut, la calma en aquell instant era total i jo, ben con-centrada, estava enfilada dalt d’un banc can-viant pòsters del mural i assegurant—me que quedessin ben anivellats... —Perdoni, hi hauria algun mossèn per confes-sar-me? —la veu, greu i forta, la vaig sentir gairebé al clatell i, després d'aconseguir no

caure amb l’ensurt, vaig contestar mentre bai-xava a terra. —Ara mateix són a vespres, em sap greu, però d’aquí a poca estona el podrà atendre algun dels "frares" —segur que heu notat que vaig recalcar "frares" d’una manera subtil. —I el mossèn que he vist abans? —i torna-hi amb "mossèn"! vaig pensar. —Sí, un amb barba blanca! —N'està segur... —I tant! L'he vist escales amunt, pujant gaire-bé de dos en dos els graons! —Ep! Que duia gorra? I és que aquest "mossèn" no era altre que en Francesc, un dels nostres “laicos que hacen cosas” que amb el seu caràcter afable, i sem-pre disposat, el veiem tot sovint escales amunt, escales avall, ajudant amb el que pot i demostrant, entre altres coses, que gaudeix d'una agilitat que ja la voldria més d'un joven-cell!

AMB BON HUMOR

Meritxell Utset Pous

De tant en tant,enmig del bombardeig constant de notícies i d'esglais, surten "perles" que, per bé o per mal, passen a formar part de la història. Per què ho comento? Doncs perquè certa "perla" que cert polític va deixar anar, i que per sempre més s'ha gravat a foc en la nostra memòria, m'ha inspirat la sec-ció d'avui; la "perla" en qüestió és "Los catalanes... ¡hacen cosas!" I d'aquí hi ha sorgit....

Butlletí CC - 35

En el número 2: Set de la tarda. Truca a la porta i em ve directe a la finestreta una noieta amb cara d'angoixa-da. —Ay, por favor, no me diga que el fraile ahori-ta ya no está! ¡No me he podido apurar an-tes! —No, claro que están los frailes, ¿a cual está buscando? —No sé como se llama, pero le traigo los pa-peles que me pidió. —Papeles? Que son para un bautizo, una bo-da... —¿Cómo? No, es sobre los "señores" con quien he estado, las cositas que he hecho, mi experiencia... en fin todo lo que me pidió. Aquí la meva cara era de "però, què està dient aquesta noia? " —A ver… ¿cómo era su "fraile"? —Con barba oscura, no, un punto canosilla quizás! —I mentre parlava em col·loca sota el nas "los papeles" que, tal i com ja haureu ima-ginat, era un currículum i, per tant, el seu frai-le era l’estimat Joan Manel, un altre dels laics de la casa que es multiplica en fer coses, amb aquell aire de calma i assossec tan caracterís-tic que l'acompanya i que ens demostra que el fet d’arremangar-se quan algú et necessita no treu l'elegància ni el saber estar.

I, en el número 1: El primer setembre que vaig ser a la recepció, hi feia una calor insuportable que mirava d'enganyar deixant les portes obertes de bat a bat; en aquelles dates no hi ha catequesi ni classes de reforç, per tant, hi havia poc flux de gent per l'entrada i, aprofitant la tranquil·litat, em "barallava" amb les plantes de la jardinera mirant que lluïssin més eixerides; quan gaire-bé les plantes havien guanyat la "batalla", des el carrer sento que em diuen: —¡Niñaaa! ¿está el padrecito? —Buenas tardes —vaig contestar amb un somriure d'orella a orella, i es que el "niña" m'havia arribat al cor! —Que "padrecito" busca? —Al "padrecito" Juan. —Cuanto lo siento, el padre Juan está en Bar-celona.

—Ah! Y ¿cuando vuelve? —No, no; no me he explicado bien, el padre Juan vive en Barcelona. —No puede ser... si quedé con él! —No se habrá confundido? —Que va, quedé con el... A tot això, jo ja tenia l'auricular del telèfon a l'orella per trucar a Diagonal quan sento la senyora de fons (que no havia callat i seguia xerrant) que diu... —Yo no me he confundido, el "padrecito" Juan, moreno, con bigote... Sí família, el "padrecito" Juan ja sabeu qui és oi? El nostre Joan, un altre dels laics poliva-lents de la casa ja que tan aviat està repassant els comptes amb l'esplai com descarregant palets del banc d'aliments o assegut a terra amb els més petits de les classes de reforç; en Joan, de paciència inesgotable i amb el cor obert a tothom. Aquests són tres exemples dels molts embo-lics divertits que m'he trobat; però el llistat d'homes i dones que formen part dels dife-rents grups de la casa és molt més llarg; ho-mes i dones que, amb el seu compromís, es-forç i dedicació, fan que aquesta comunitat sigui una de les més actives. Ells, juntament amb els nostres frares (els autèntics) al da-vant, fan gran aquesta petita comunitat. A tots, gràcies per ser com sou. A reveure família, i si us he tret un somriure ja sóc feliç, ja que com sempre us recordo: "La vida és com un mirall, et somriu si tu som-rius".

Butlletí CC - 36

Del comunicat del provincial, P. Miguel Márquez, des de Paraguai, amb motiu de la beatificació de Chiquitunga Des de bon matí d'aquest esperat 23 de juny, ens afegim a l'emoció i al fervor de tants amics de Chiquitunga que des de molts racons del món s'uneixen per donar gràcies a Déu per la vida d'a-questa jove filla de Paraguai, de l'Esglé-sia i del Carmel.

Us confesso que estic immers en aquest sentiment que commou, i amb una forta sensació de pau i calma, d'a-legria i confiança davant la presència d'aquesta nova filla del Carmel a punt de ser glorificada.

Estem a punt de marxar cap a l'estadi de futbol Cerro Porteño d'Asunción, on ja està tot a punt per a la celebració de l'Eucaristia, amb un preciós retaule teixit amb milers de rosaris arribats de tot el món, en cadascun dels quals hi ha infinitat d'oracions, sentiments, històries, sospirs i somnis elevats per Maria a Jesús, i ara testimonis vius del tresor més gran de l'Església, l'amor callat, la victòria d'un amor, el de Jesús i en el dels que es lliuren sense esperar res a canvi.

Aquest amor, que serà el vencedor indestructible de la història, és avui glorificat en Chiquitun-ga, la nostra germana. El seu somriure és reflex de l'alegria de Déu i de la victòria de la Resur-recció.

Beatificació de la carmelita descalça

Butlletí CC - 37

Defuncions: Dolors Deulofeu Munt, feligresa de la comunitat; Neus German Ramírez, ví-

dua de Llorenç Cregut, mare de catequista i amb altres familiars a la nostra comunitat;

Jordi Tena Puigbarraca, pare d’un nen de la catequesi.

Mossèn Andreu Oller ha estat nomenat vicari episcopal de la zona 5 de l’Església de Bar-

celona, que ara comprèn els dos arxiprestats de Badalona, Gramenet, la Cisa i Mataró,

substituint Mn. Salvador Bacardit que passa a ser-ho de la zona 2.

El dia 6 de maig, el coordinador del nostre arxiprestat d’acompanyament de promesos,

Joaquim Sabater, va rebre l’ordenació diaconal de mans de l’arquebisbe Joan Josep Omella a la catedral de Barcelona. La nostra enhorabona en aquesta nova etapa seva de

servei a l’Església.

S’esdevé el quart centenari de la mort de Barbe Avrillot d’Acarie (1566-1618), pro-

motora de la introducció del Carmel Descalç a França. De família acomodada, la seva

voluntat de servir els més pobres va ser contrariada per la imposició d’un matrimoni. La lectura de la vida de Teresa de Jesús va impressio-

nar-la vivament, va tenir una visió de la santa que li encomanava la tasca d’estendre l’orde a França i va impulsar la fundació del primer convent de car-

melites descalces a París. En enviudar professà en el Carmel, com a llega, amb el nom de Maria de

l’Encarnació. Va ser beatificada com a model cristià pel papa Pius VI l’any 1791, en plena Revolució

francesa.

Des del mes de maig, el primer que es troba tothom que entra per la porteria de casa

nostra és una ceràmica, obra de les carmelites descalces de Godelleta, donant la benvin-guda. També hi figura el nom de la comunitat, el nom i el número del carrer, que fins

ara no hi era, i un dibuix de l'escut de l'orde.

El passat mes de juny, “Pluja de Roses”, la revista que edita el Santuari de Santa Teresina de

Lleida, va complir noranta-cinc anys. L’aniversari coincideix amb els noranta anys de presència

del Carmel Descalç a la ciutat del Segre. «Un camí ple de dificultats, però també de satisfacci-ons, acompanyats per la “santa més gran dels temps moderns”», diu l’editorial del darrer núme-ro de la revista.

EL COST DEL BUTLLETÍ

A la propera butlleta de renovació de la subscripció, que adjuntem cada mes d’octubre, hi veu-reu que l’aportació anual dels subscriptors passarà a ser de 8 euros pels quatre números que

editem cada any (Pasqua, el Carme, Santa Teresa i Nadal). El donatiu serveix per a cobrir les despeses materials de l’edició, tenint en compte que els nos-

tres col·laboradors, en moltes ocasions especialistes en els temes que es publiquen, ho són de manera voluntària. L’actual quota de 5 euros, que no s’havia variat mai, i el curt percentatge de subscriptors que

aporten el seu donatiu (a penes el 60% del total) ens han obligat a fer aquest canvi. Per altra banda, aprofitem per demanar-vos que, si podeu, recolliu els butlletins vosaltres matei-

xos a la sagristia o a la porteria de la comunitat per reduir al màxim de la distribució manual a domicili.