JOVES A SANT FELIU:DOBLE XARXA?

Equip de treball: Jordi Gaya Josep Gómez Anna Hugas Pilar Maza Àngel Muñoz Andreu Parera

Coordinador-tutor: Toni Salvadó

INDEX

1. La presentació 32. L’entorn: Sant Feliu de Llobregat 53. L’objecte d'estudi 104. El marc teòric: què entenem per joventut? 125. La metodologia 316. Les tècniques 357. El desenvolupament de la recerca: cronograma 388. Les hipòtesis de treball 409. L’anàlisi de les dades qualitatives 4110. El diagnòstic dels participants: DAFO

5811. A mode de conclusions: una joventut dual?

6312. Algunes propostes 6713. La bibliografia 69

2

1. LA PRESENTACIÓ

Aquesta document sintetitza la recerca sobre els joves de Sant Feliu que s’ha realitzat en el marc de la primera edició del post-grau en Participació Ciutadana i Desenvolupament Sostenible organitzat per la Facultat de CC Polítiques de la UAB i per la Diputació de Barcelona. Concretament s’emmarca en el programa de pràctiques d’aquest post-grau consistent en la realització d’Investigacions-Accions Participatives (IAPs) en diferents municipis metropolitans.

En el nostre cas partim d’un encàrrec inicial de l'Ajuntament de Sant Feliu que es plateja aprofundir en el coneixement de la joventut del municipi, les seves necessitats i les seves xarxes associatives. L’esmentada metodologia IAP implica partir del contacte amb els propis joves de Sant Feliu per a que siguin ells també els que puguin participar activament en el procés d'investigació. Per aquesta raó es va crear un grup mixt (GIAP) que ha orientat tot el procés de recerca.

Aquest document descriu el procés de recerca seguit i les principals conclusions assolides. Comencem amb una breu descripció del municipi de Sant Feliu, per a situar el context des d'on comencem a parlar dels joves. Després aprofundim en el tema objecte d'estudi (què entenem per joves, què és el que volem saber,...), i expliquem la metodologia i les tècniques que utilitzades, així com les primeres hipòtesis de treball. Tot i aquesta part pugui semblar un xic acadèmica, creiem que és absolutament necessari explicitar la forma d’investigar ja què aquesta tindrà un efecte indefugible sobre els resultats de l'estudi. Posteriorment entrarem a descriure el procés de recerca i les conclusions assolides. Posteriorment s’entra ja en l’anàlisi, tant de les dades qualitatives (entrevistes i grups de discussió) com dels tallers. Finalment es presenta un apartat de conclusions i un altre de recomanacions a l’administració contractant.

3

Abans d’entrar en matèria, volem aclarir quin és l’esperit amb el que hem redactat aquest document: la IAP és una metodologia més útil per plantejar qüestions que no pas per tancar-les. Evidentment el que s’ha recollit aquí té la rigorositat d’una tasca sistemàtica però al nostre entendre serà més útil com a primer element de debat que no pas com un document doctrinari.

4

2. L’ENTORN: SANT FELIU DE LLOBREGAT

La vila de Sant Feliu de Llobregat està situada a la comarca del Baix Llobregat, de la qual és la capital. Està situada al marge esquerra del riu Llobregat i al peu de la serra de Collserola.

Sant Feliu té una extensió de 11.79 Km2 amb una altitud sobre el nivell del mar, de 34.1 m i una població de 35.797 habitants (segons el cens de 1996).

Hi ha constància que el terme municipal de Sant Feliu de Llobregat ja era poblat en l'era Paleolítica. La primera vegada que s'anomenà Sant Feliu és a l'any 1002 i el nom prové d'una capella sota l'advocació d'aquest Sant.

A partir de la construcció de la carretera (N - 340) a l'any 1764, Sant Feliu coneix un continu procés de creixement entorn aquest nou eix.

Es durant els segles XIX i XX que les transformacions demogràfiques i econòmiques més importants es van produir a la ciutat. En aquests anys va passar d'una societat vinculada al món rural i l'agricultura, com activitat econòmica predominant, a que predominés l'activitat industrial i una vertebració social eminentment urbana.

Durant la segona meitat del segle XIX hi ha una sèrie d'esdeveniments que permeten dibuixar aquest nou tarannà de ciutat que abans s'esmenta.

Arriba el ferrocarril, es comença una important industrialització en l'activitat tèxtil, apareixen les grans entitats culturals de la ciutat (Casino, l'Ateneu, la Unió Coral,...).

5

Ja al segle XX i sobretot a la segona meitat, es concreten els canvis més importants per entendre l'actual configuració social que es dóna a Sant Feliu.

Es produeix un flux migratori d'altres parts de l'Estat que va provocar que en 20 anys (1960 - 1981) la població de Sant Feliu quasi bé es multipliqués per quatre (de 10.201 a 37.849 habitants).

Això produeix, entre altres modificacions, que l'activitat agrària minvés considerablement en favor de l'activitat industrial i que des de les hores, s'anés consolidant Sant Feliu com una ciutat de serveis.

Durant aquest període es creen i desenvolupen els nous barris de Sant Feliu (Falguera, Can Maginàs, la Salut, Roses-Castellbell i can Calders) que han configurat la fesomia urbana i social del poble en aquestes tres últimes dècades.

Sant Feliu de Llobregat, i donada la seva centralitat respecte a la resta de la comarca, que facilita la seva connexió amb les principals víes de comunicació (Autovía del Baix Llobregat, N - 340, accés a l'A - 2, N - II,...) ha consolidat el seu paper de capital de comarca.

Tot això propicia que a Sant Feliu hi hagi diverses institucions supramunicipals (Hisenda, Jutjats, Policia Nacional, bombers, Registre de Propietat, Consell Comarcal). Aquesta mena de serveis i la seva centralitat estan sostingudes en una important xarxa de transports (bus urbà, rodalíes RENFE, línies d'autobús a Barcelona, Torrelles, Molins de Rei, Corbera, Martorell,...).

Tot i que em comentat el gran desenvolupament de la població en les dècades dels 60 - 70 sobretot, a Sant Feliu s'ha produit una estabilització del creixement de la població en els últims anys. Això en termes absoluts significa que la població a Sant Feliu (35.797

6

habitants) el total de persones joves (entre 15 - 29 anys) que hi ha és de 10.025, el que representa d'un 28 % del total.

Això ens situa davant d'unes característiques poblacionals molt semblants a la resta de localitats de l'entorn metropolità.

L’estructura econòmica de Sant Feliu ve definida per un fort component industrial: 400 empreses que es dediquen fonamentalment als sectors del metall, aixetes, químico-farmacèutiques,.... encara que la seva diversitat abasta moltes altres activitats.

D'altra banda, ens trobem amb un total de 600 empreses relacionades amb activitats de serveis, donant sentit a la vocació de capitalitat, centralitat i de servei que ve assumint Sant Feliu en els darrers anys. En l'àmbit del comerç, la ciutat ha trobat un equilibri entre l'oferta del petit comerç al detall, sent aquestes al voltant de 600 comerços, i l'oferta de la gran superfície amb un centre de mida mitjana.

Pel que fa a l'actual estructura del mercat de treball, les últimes dades indiquen que el sector agrari és quasi bé inexistent 1 %, que la indústria es manté en uns nivells importants 23 % i que el sector dels serveis agrupa a la majoria de l'ocupació de la ciutat 76 % .

D'aquestes dades també es remarcable que el total de la població desocupada a Sant Feliu no arriba al 8 %. Tot i així s'ha de contemplar que molts dels contractes són eventuals i que això provoca fluctuacions constants en els índexs d'atur. La franja d'edat més castigada per l'atur és la dels 20 a 34 anys (40 % de l'atur registrat) i dins d'aquest grup els joves de 16 a 24 anys que suposen el 20 % d'aquest percentatge.

7

Pel que fa a les possibilitats que la població en general i els joves en particular gaudeixin de recursos, entitats, espais i serveis de caire educatiu, formatiu, ocupacional, cultural, lleure,... ara passem a ressenyar les dades més rellevants.

EDUCACIÓ

10 Centres d'Educació Infantil i Primari (6 públics i 4 concertats).7 Centres d'Educació Secundari (3 públics i 4 concertats).1 Centre Universitari (universitat Oberta de Catalunya).1 Centre d'educació d'Adults.1 Escola Municipal de Música.

ESPORTS

Palau Municipal d'Esports.Pista Poliesportiva.Estadi Municipal d'Atletisme.Piscines Municipals (coberta i d'estiu)

CULTURA I JOVENTUT

Biblioteca Pública.Casal de Cultura.Casal de Joves.Ateneu Santfeliuenc.Casino Santfeliuenc.Multicines (14 sales).Emissora de Ràdio Municipal.

FORMACIÓ I OCUPACIÓ

8

Centre Municipal de Formació i Ocupació.Escola de Forners i Pastissers.Escola Taller.Plà de Transició al Treball (Servei Català de Col.locació).

SANITAT

Planificació Familiar.Centre d'Atenció i Seguiment de les Drogodependències.

9

3. L’OBJECTE D'ESTUDI

L'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat planteja la necessitat de realitzar una recerca sobre els joves del municipi, centrant-nos en una franja d'edat entre els 16 als 30 anys. Concretament, la formulació inicial de l’objecte d’estudi es podria definir en els següents termes: Per què a Sant Feliu hi ha una doble xarxa juvenil: una que es mou al voltant de les diferents entitats constituïdes i la xarxa de recursos públics de joventut; una altra que en resta al marge i es mou en xarxes més informals. Aquesta pregunta neix d’un neguit municipal per un procés de minva de la implicació participativa en paral·lel al ràpid creixement de la població del municipi especialment per les cohorts més joves.

El teixit associatiu és molt dinàmic i ha canviat a mesura que la ciutat s'ha anat transformant. El teixit cultural té una vida ja de 12 anys i amb el temps s'ha anat enfortint. Les associacions també s'han renovat amb gent jove, esplais no confessionals(3), esplais confessionals (2) i un agrupament escolta. També hi ha entitats solidàries, com la Creu Roja, Càrites, solidaritat amb Nicaragua, 0'7%. Són moltes entitat que també han sortit noves, els dracs, els geganters, els cremats, etc. Tot i aquesta vitalitat creix la sensació que es repeteix la mateixa gent en diverses entitats.

Per altra banda, hi ha molta joventut que no hi està representada. Segons el departament corresponent de l’Ajuntament, serien aquells joves que no estan identificats amb la ciutat, i que se senten exclosos. Parlaríem sovint de joves d’extracció social modesta pels quals la vida es delimita en els confins del seu barri o de la seva escola.

10

Evidentment l'objecte d’estudi plantejat en aquests termes és prou ambiciós i depassa de molt les possibilitats d’una recerca d’aquesta mena. En la pràctica farem una primer aproximació al tema buscant els punts de vista de diversos col·lectius: joves associats i no associats, joves del centre i de la perifèria, joves estudiants i treballadors... també lògicament el punt de vista de les institucions. El tema és prou complex com perquè els discursos dels joves s’estenguin bastant més enllà de l’objecte inicialment plantejat: apareixen discursos sobre qüestions relacionades com l’ús dels espais, les polítiques de joventut, sobre els elements d’identificació que fan que els joves es percebin a si mateixos com a col·lectius; discursos també sobre les diferències socials que els fan percebre com a col·lectiu heterogeni... Tot i que inicialment aquestes qüestions puguin semblar una dispersió del tema plantejat inicialment, creiem que més aviat n’aporten claus explicatives.

11

4. EL MARC TEÒRIC:

QUÈ ENTENEM PER JOVENTUT?

Una categoria difícil

Quan ens aproximem al concepte de joventut, veiem que qualsevol intent per a definir la joventut com a realitat estàtica és irreal: no hi ha una condició juvenil única ni una realitat comuna per a tots els joves. Sovint es redueix el pluralisme de les formes de vida dels joves a unes categories-marc, que perfilen determinats trets dels joves com a elements objectius, tancats i autosuficients i que serveixen als adults per a definir un món diferent al propi. Tot i que calgui delimitar de què parlem quan parlem de joventut, res no passa als joves que sigui desconegut als adults. No hi ha problemes o qüestions juvenils, sinó problemes socials que es reflexen o condensen entre els joves.El primer element definitori és, doncs, una gran heterogeneïtat dels joves, reflex del món actual; heterogeni i complex.

Segons Freixa (1998), la joventut és una construcció cultural relativa en el temps i l'espai. Per tant, varia a cada societat. Allò que s'entèn per joventut depèn dels valors associats a aquest grup d'edat i dels ritus que marquen els seus límits. Molt sovint es té una imatge de la joventut com a referent mitològic de la nostra cultura, on sembla que tots els valors positius conflueixen en una etapa vital meravellosa. El món adult idealitza o sobreprotegeix la joventut, i no té present que els joves no són més fràgils que els adults ni necessiten suports més grans, sinó la possibilitat de créixer i madurar al seu propi ritme.

Un fet diferencial i definitori és que ser jove no es redueix a uns anys de transició cap a la vida adulta, sinó que suposa una etapa nova i diferenciada de la vida, i amb una identitat i contingut afirmatius. La

12

joventut ja no és viscuda com un període de privacions o mancances, sinó tot el contrari.

De vegades s'utilitza indistintament els termes adolescència i joventut, tot i que adolescència fa més referència a un primer moment de canvi físiològic i de crisi d'identitat, i el terme joventut s'utilitza més des d'una vessant sociològica, i connota un període vital lligat a unes característiques comunes a un conjunt de persones, relacionades amb factors socials.

Malgrat algunes discrepàncies, hi ha un acord generalitzat quant a les edats compreses dins el concepte de joventut. S'inicia aquest període als 12 anys i acaba als 22, amb un període post-adolescent que es pot allargar fins els 29 anys (no s'acostuma a considerar adulta una persona que no té autonomia econòmico-professional, afectiva i ideològica).

Dins aquest marge d'edat, podem assenyalar diferents etapes (segons Aguirre i Rodríguez, 1997):

1. Pubertat i pre-adolescència (10-12 anys): Vinculada al desenvolupament puberal, i centrada en aquest factor biològic que inicia l'adolescència.

2. Protoadolescència (12-15 anys) : Període grupal, on el grup d'amics substitueix allò que representava la família. Es pot dividir en subfases que van de la relació d'amistat estreta amb una persona del mateix sexe (amic o amiga íntim), passant per una relació grupal amb persones del propi sexe, fins a una relació grupal dins un grup mixt.El grup és una realitat necessària per a l'adolescent. És la resposta al retrobament de la identitat després del trencament amb la família. L'adolescent s'inserta en el grup que necessita i pren el rol grupal que millor li escau i que li suposa menys ansietat.

13

3. Mesoadolescència (16-22 anys) : Edat difícil, on s'elimina la centralitat del grup (tot i que continua essent essencial) per a cercar la identitat individual. Els mecanismes de defensa més freqüents acostumen a ser l'ascetisme (anorèxia, rituals i fidelitats grupals,...) o l'intel.lectualisme. És el moment en què es possibilita la recerca de la identitat psicosexual a través de la parella i l'elecció del rol social-professional.

4. Postadolescència (23-29 anys) : Amb els canvis socials actuals, d'allargament dels estudis, la dificultat d'accés a la vivenda i la necessitat de madurar el projecte de parella, fan que els joves segueixin depenent a nivell econòmic i psicològic dels pares. Aquesta etapa és centra en la recerca d'autonomia familiar i personal.

Un altre concepte associat al de joventut és el de cultura juvenil. Segons Freixa (1998), les cultures juvenils són “ la manera en què les experiències socials dels joves són expressades col.lectivament mitjançant la construcció d'estils de vida distintius, localitzats fonamentalment en el temps lliure o en espais intersticials de la vida institucional" (veiem que parla de cultures juvenils en plural, per a subratllar l'heterogeneïtat interna).

És important partir d'aquest concepte de cultura, ja que sovint es fa referència a “tribus urbanes, bandes, models generacionals,...” i altres termes, per a definir aquesta expressió col.lectiva del sentir juvenil, des d'una connotació més negativa. Aquest terme, a més d’oferir una visió positiva de la joventut, otorga tota la riquesa i complexitat que suposa el terme cultura (valors, expressions comunicatives, codis de llenguatge, relacions personals,...)

14

La cultura juvenil gira entorn del concepte d'identitat, tal com va assenyalar Erikson (malgrat que alguns en neguin la seva existència o en qüestionin la seva universalitat o el seu llarg període).

Aguirre i Rodríguez (1997) estudien a fons el procés de recerca d’identitat dels joves. L'adolescent, en la recerca de la seva identitat, un cop ha abandonat psicològicament el món familiar i, després, el grup d'iguals, s'enfronta a ell mateix, per a saber qui és, i com pot arribar a la responsabilitat social de la maduresa.

Al principi, el jove, es rebelarà contra el pare en un afany de desenganxar-se i d'autoidentificar-se al marge de l'esquema familiar. En aquest sentit, la cultura jove comença com a contracultura per a entendre's més tard , com a cultura pròpia, com a afirmació jove. Aquest dèficit d'identitat porta, de vegades, a reforçar les manifestacions de virilitat en els nois i la feminitat en les noies, a través del seu cos, i de l'exageració dels seus vestits i guarniments. El culte a la imatge del cos és una afirmació d'identitat personal. S'emfatitza també la identitat grupal, a través de símbols que unifiquen, com la música, els espais, l’estètica,...És alhora una identificació amb el propi grup i una contraidentificació amb els altres grups.

La cultura adolescent no és una altra que aquella que cohesiona al jove dins un grup d'edat, l'identifica com una etapa diferencial de la vida, i l'ajuda a resoldre els seus problemes, sobretot els de recerca de la identitat.

Elements característics de les cultures juvenils

Freixa (1998) defineix la joventut com una construcció cultural que depèn en cada societat de la seva estructura social ( de les formes de

15

subsitstència, les institucions polítiques i les cosmovisions ideològiques que formen cada tipus de societat).Aquesta estructura comprèn tant unes condicions socials (normes, comportaments i institucions) com unes imatges culturals (valors, atributs i ritus).

Les CONDICIONS SOCIALS més rellevants són:

La generació:

Entenem per generació la identitat d'un grup socialitzat en un mateix període històric. Les diferents generacions s'identifiquen sobretot per l'adscripció subjectiva, que és un sentiment de contemporaneïtat, expressat per records en comú.Cada generació aporta elements de novetat, com a tret que dóna carta de naturalesa a les cultures juvenils, a diferència de les cultures populars que defensen la tradició.

El gènere:

Les cultures juvenils han tendit a veure's com a fenòmens exclusivament masculins. Per a les noies moltes vegades la joventut ha consistit a passar d'una dependència familiar a una altra. Tot i que s'ha avançat en un canvi social, en algunes classes socials encara es dóna aquest fet.És important conèixer les formes com els nois i les noies interactuen entre ells (intragrups i intergrups) i amb altres sectors, per a negociar els espais propis i articular respostes específiques.

16

La classe:

La relació entre cultura juvenil i classe s'expressa sobretot en la relació que els joves mantenen amb les cultures parentals (ampli conjunt d'interaccions quotidianes entre membres de generacions diferents al nucli de la família: el barri, l'escola, la xarxa amplia de parentiu, la sociabilitat local,...tots aquells que exerceixen les funcions de socialització primària). Mentre que les cultures parentals de classe mitjana tendeixen a concentrar aquestes funcions en la família nuclear, les cultures obreres donen molta més importància a la família ampliada i a la comunitat local. El posicionament davant de la societat esdevé diferent depenent del medi sòcio-cultural de referència.

L'etnicitat:

Tot i que no sigui un fenòmen tan extès com a d’altres països europeus, la immigració i la diferència ètnica influeixen molt en la definició de la identitat i de la cultura.En els casos que els joves han de construir una cultura que no és la dels seus pares (d'una ètnia diferent a la de la societat d'acollida) ni la de l'entorn, moltes vegades es creen estils sincrètics, com a reinvenció de la identitat ètnica, fruit de la interacció d'elements de cultures diferents, com a solucions simbòliques als problemes irresolts respecte les cultures parentals. Es pot afegir, també, com a element de crisi social, les expressions de racisme i xenofòbia que es mostren en alguns barris i/o pobles.

El territori:

La utilització de l'espai pels joves és un signe identificatori molt clar. D'una banda, les cultures juvenils s'adapten al seu context ecològic, i per l'altra, creen un territori propi, apropiant-se de determinats espais

17

urbans que distingeixen amb les seves marques. El territori ocupat no és només una realitat física, sinó que comporta intrínsecament un factor de significació: l'espai vivencial o viscut. L’ocupació d'un assentament territorial propi configura l’ organització juvenil. Moltes vegades, també, l'acció dels joves serveix per a redescobrir territoris urbans oblidats o per a donar nous significats a velles zones. A escala local, l'emergència de cultures juvenils pot respondre a identitats barrials, a dialèctiques centre-perifèria.

18

En canvi, LES IMATGES CULTURALS referents als joves, són:

L’estil dels joves:

Freixa (1998) entèn l'estil com una "manifestació simbòlica de cultures juvenils, expressada en un conjunt d'elements més o menys coherent d'elements materials o immaterials, que els joves consideren representatius de la seva identitat com a grup". Les coses simplement apropiades o utilitzades no fan un estil. Allò que fa l'estil és l'organització activa dels objectes amb activitats i valors que produeixen i organitzen una identitat de grup. Els elements més destacats de l'estil són:

El llenguatge:

Amb els joves apareixen formes d'expressió oral diferents de les dels adults: paraules, expressions, frases fetes, entonació,... L'argot de cada grup de joves defineix les seves experiències vitals.Amb els anys, es va incorporant i assimilant una part del vocabulari dels joves al llenguatge quotidià de tota la població.

La música:

La música també és utilitzada per a definir la identitat del grup. La major part dels joves fan molt ús de la música, tant de manera passiva com creativa.Té un important caràcter identificatori, la seva representació és integral, inseparable del gest i moviment, i no necessita sempre de la paraula, que és el vehicle de comunicació adult per excel.lència.

L'estètica:

19

Allò que comparteixen la majoria d'estils juvenils és la voluntat de marcar diferències amb els adults i els altres grups. Malgrat que només una petita minoria de joves adopten l'uniforme complet dels estils, són molts els qui n'utilitzen alguns elements i els hi atribueixen significats especials.La universalització dels estils és un element de dues cares: per un costat és un element de simbolisme i d'identificació, i per l’altre, en permet la comercialització, (la roba ofereix la possibilitat d’exaltació del narcissisme a través de la corporalitat) i canvia el sentit original del propi estil. De vegades s’utilitza el vestuari com un posicionament davant la societat, com la manifestació d'un estil de vida. El vestit no té només valor estètic, sinó un valor simbòlic de gran importància.

Les activitats focals:

Cada grup de joves té una sèrie d'activitats mitjançant les que es concreta la seva participació sòcio-cultural. Normalment es tracta d'activitats de lleure.

Característiques dels joves actuals

A través de les generacions, el posicionament i el rol social de la joventut ha anat canviant. Segons Aguirre (1997), a partir del final de la II Guerra Mundial, s'han delimitat cinc dècades significatives en la definició de realitats adolescents:

- generació dels cinquanta (entre el silenci i l'escepticisme)- generació dels seixanta (entre la rebel.lió i la utopia)- generació dels setanta (del compromís democràtic al desencant)- generació dels vuitanta (conformisme adolescent)- generació dels noranta (generació de les incògnites)

20

La generació dels noranta s'anomena també la generació del potmodernisme, com a reflex d'un conjunt de canvis socials i de valors que situen els joves dins una perspectiva molt complexa i plural.

En un intent de definir els valors fonamentals dels joves actuals, García Roca (1995) presenta els següents:

El present:

El futur ha deixat de ser un objecte de desig per a convertir-se en una espècie d'amenaça.La centralitat del present ha fet trontollar tots els codis i en lloc de la certesa s'ha imposat la perplexitat.Un altre element que accentua el pes del present és que hem passat d'una "societat de perills" (concrets, previsibles i fàcilment identificables, com ara les suspensions de pagaments, les guerres, les catàstrofes,,,) a una "societat de riscos" (dificilmet detectables, com el deteriorament del medi ambient, la inseguretat, l'atur,...)

Hi ha una condensació simbòlica del present en la nit: és un moment on es suspèn el temps i el control social. És un element de transgressió.

Amb la desaparició dels projectes de futur, s'enforteixen els camins modestos alhora que es produeix una espècie de desresponsabilització del present. Davant la incertesa del demà, es crea el risc d'arrapar-se a figures o moviments passats.

Vila-Abadal (1997) apunta que els joves han perdut la capacitat creativa fins i tot respecte la diversió, ja que exigeix esforç i espera. Per això tenen tant d’èxit les diversions de fruïció compulsiva del present, de consum (alcohol, drogues, TV,...)

21

El pragmatisme

Amb el debilitament del futur (esgotament de certs símbols que tenien una força mobilitzadora) assistim a la vigència del pragmatisme i també a l'abandonament de l'idealisme que havia caracteritzat culturalment el món dels joves: enlloc de demanar l'impossible, ara els joves prefereixen gestionar el que és real. Ja no es demana el canvi de la societat, sinó la qualitat dels beneficis del mateix sistema. Per això s'entèn que la primera preocupació sigui l'accés al treball, i que els joves es gastin els diners principalment en diversions (28%) i en roba (13%), mentre només l'1% diu que estalvia.

Vila-Abadal (1997) explica el pragmatisme dient que els joves estan a la societat, però no interioritzen els seus principis ni la seva ideologia. Si per a poder viure tranquils no tenen una altra alternativa, compleixen amb les normatives i els formalismes, però no assumeixen les raons ni l’esperit en què s’inspiren. No tenen necessitat d’interioritzar-los. No qüestionen el sistema, si de cas les dificultats per a integrar-s’hi. No creuen en la societat, perquè la societat no ceru en ella mateixa. els joves són el reflex de la societat on els toca viure.

El cos:

El cos és un objecte de construcció, comunicació, treball, protecció i vigilància. Es un objecte d'atenció i superació. Això es reflecteix en l’èxit de la gimnàstica, en l'atenció corporal i en certs esports "autistes". L’activitat esportiva és important com a lloc d'experimentació de sensacions i emocions corporals: cura de la forma física i la línia corporal (règims dietètics). El cos és alhora un aspecte de la persona que ha adquirit drets propis

22

amb els anys (dret a disposar de la pròpia intimitat sexual, dret a protegir els individus contra l'esclavitud i l'opressió..) i un aspecte alienat de la persona (comercialització del cos: mercantilisme i publicitat, particularment sensible al cos femení).

La complexitat:

En els joves trobem un alt grau d'incertesa, de desorientació teòrica, una sensació de neguit generalitzada, cert desconcert vital.El pensament s’ha tornat complex. Ja no es pensa en nocions completament antagòniques com abans, que s'excloïen recíprocament (com el bé i el mal). Les explicacions centrals i úniques han perdut legitimitat . Existeix un major relativisme moral. Es nega la moral com a imperatiu categòric i universal.

Hi trobem també un cert buit ideològic: ja no hi ha certeses polítiques en què creure i voler defensar. Ha disminuït l'interès per la política i ha augmentat la postura d'indiferència. Es parla d’un horror al buit. Aquest fet pot explicar el naixement o renaixement d'actituds fonamentalistes o nihilistes.

Un altre element de la complexitat és l’experiència de diversitat i d’intercul- turalitat. Es viu amb una major promiscuïtat d'espais i el món propi s’amplia.

Una identitat oberta i confusa:

Vivim en una societat on es reconeix el valor de la privacitat i la singularitat. El perfil mitjà dels joves és subjectiu, confús, i aspira a una felicitat tenyida de benestar i hedonista.Els joves viuen sense identitats ni referències clares. Molts d’ells estan instal.lats en una sensació de desarrelament. Però aquesta confusió no es viu amb sentiments de tragèdia, sinó com una

23

normalitat vital. El fonamentalisme i la dispersió són les dues opcions dominants en el que pertoca a la identitat, per bé que es presenten sota la forma del pluralisme.

La clau per a comprendre els joves no són les idees, sinó les experiències i els espais significatius. Viuen des d’un fort component emocional i de cohesió no ideològica. Hi ha un desig de multiplicar experiències vitals. No es pot dir que siguin joves sense criteris ni valors, sinó que la identitat no es construeix en relació a sistemes ideològics clars.

Prevalència de l’individu sobre el col.lectiu

La dimensió individual suposa un valor per sobre dels valors col.lectius, així com un àmbit a respectar que no es pot interpel.lar. Les creences i idees polítiques es viuen des d’una dimensió clarament individual.Un altre exemple és la vivència del compromís social. hi ha hagut un pas de la militància (sentit polític i col.lectiu, engloba totes les dimensions de la persona) al voluntariat (compromís individual, només fa referència al temps lliure de la persona).

El consum

Lozano (1991) ens parla de la vivència del consum com un dret interioritzat, sense tenir una consciència reflexa sobre el tema, i sense relació amb les condicions de la producció i del treball.Una forma clara del consum és la publicitat. Als anys ‘80, els joves deixen de ser protagonistes de la seva pròpia història i passen a ser protagonistes de la publicitat

24

L’associacionisme

L'associacionisme dels joves ha estat objecte d'estudi d'ençà dels començaments dels anys vuitanta, des de gairebé totes les perspectives d'anàlisi. Tant des d'una perspectiva sociològica -la praxis associativa dels joves- com des d'una perspectiva organitzativa - l'estat de les associacions- es disposa de moltes dades i estudis.

Des d'una òptica ideològica trobem discursos diferenciats sobre el significat de l'associacionisme dels joves, incorporant judicis de valor sobre la bondat i maldat de la seva existència o funcionament. Una conclusió força comú és que el sector associatiu ha tingut una important pèrdua del to crític i polèmic, que no és produït per la manca d'idees ni el consens general, sinó per la manca d'espais per a reactivar el debat d'idees.

L’any 1995 es va realitzar un estudi Delphi (mètode d’investigació) per a establir opinions sobre l’estat de l’associacionisme a partir de les opinions subjectives d’un grup d’experts. Es va realitzar aquesta investigació amb la tècnica DAFO, i en van sortir les següents conclusions:

Punts forts:

La participació igualitària de la noia/dona en els diferents nivells de les

entitats. El paper de l'associacionisme dels joves en la construcció de valors

cívics i democràtics La capacitat de les associacions de donar resposta a les necessitats

i demandes dels joves. L'existència d'espais físics, de centres de trobada a la ciutat que

permetin el desenvolupament de l'associacionisme dels joves.

25

La valoració social respecte el voluntariat i les associacions en general.

El paper que les associacions sense ànim de lucre juga en la redefinició de l'estat de benestar.

El tipus d'oferta d'activitats i de serveis de les associacions.

Punts febles:

Les disponibilitats de recursos econòmics i materials per part de les associacions

El funcionament dels organismes de coordinació interassociatius. La legislació sobre associacionisme i organitzacions no lucratives.

El grau d'implicació de les associacions en temes generals de la ciutat.

Els canals de participació interna i l'estructura organitzativa de les associacions.

Les disponibilitats d'equipaments i espais públics a la ciutat per a la realització d'activitats associatives.

La influència de l'escola en l'associacionisme.

Oportunitats:

L'intercanvi d'experiències amb associacions d'altres països La presència de noves tècniques de gestió professional a les

associacions (màrqueting de serveis, gestió econòmica, planificació estratègica,...)

La presència de l'opinió pública de temàtiques importants per als joves (objecció i insubmisió, atur, ecologia, vivenda, sexualitat,...)

La capacitat de les associacions no especialitzades d'integrar col.lectius de joves amb especials dificultats d'inserció social (joves amb disminucions, immigrants,...)

Amenaces:

26

Les activitats juvenils que les administracions realitzen directament.

La influència dels mass-mèdia en els joves. El pes del finançament públic en el desenvolupament de les

activitats pròpies de les associacions. Les dificultats d'inserció laborals dels joves. L'oferta comercial de lleure adreçada als joves (cursos, viatges,

esports,...) El grau d'interès en les associacions dels joves per part de les

grans institucions socials (esglésies, partits polítics, universitats,..) Les campanyes de voluntariat realitzades en els darrers anys per

part d'institucions públiques i privades.

Aquest estudi també assenyala els següents aspectes:

Aspectes positius de la vida associativa:

Aprenentatge i experiència personal (formació global com a individu, formació social i política, en el camp de la gestió,...)

Relacions personals i socials Consecució de fites i resultats El valor de compartir i aprendre a treballar en equip La capacitat d'incidir socialment i de participació social

significativa La realització en el plà ideològic i moral, és a dir , la posada en

pràctica de valors personals. L'enriquiment personal a partir de la diversitat. Satisfacció pel propi lleure i pels serveis obtinguts.

27

L'experiència d'aprenentatges i de relacions personals són els aspectes més valorats pels experts. Les associacions són un espai únic de socialització secundària, d'aprenentatge social i de transmisió de valors cívics i socialsPels experts, el fet que l'associacionisme juvenil existeixi o deixi d'existir depèn bàsicament d'ésser un espai de relació i aprenentatge entre iguals. Aquesta idea força hauria d’anar acompanyada de perfilar en un grau més gran una resposta a altra mena de necessitats viscudes pels joves (en l'àmbit de la inserció professional, de l'habitatge, la salut,..) i per polítiques públiques, presència a l'escola i els mass-mèdia que ajudéssin a un millor desenvolupament de l'associacionisme juvenil.

Aspectes negatius:

Conflictes personals d'ordre intern Manipulacions partidistes i ideològiques Problemes a l'entorn de la dedicació (excés de dedicació en

detriment d'altres parcel.les de la vida personal, dimensió treball voluntari/remunerat,...)

Inutilitat / pèrdua d'esforços. Dificultats econòmiques, mancances de recursos,... Poc reconeixement, baix ressò,... Falta de connexió social i de resposta a les necessitats dels joves,

mirar-se el melic. Fracassos dels projectes Abans (inicis transició), es partia de la següent idea-força: "si la joventut és un fenòmen molt important i les associacions juvenils són els que s'ocupen dels joves de la manera més seriosa, les associacions juvenils són molt importants”.

28

Actualment, aquesta idea s’ha anat perdent de forma gradual, i no ha estat substituïda per una altra idea-força, sinó per altres concepcions parcials, com el qüestionament del paper de l'administració, i la feblesa de la cooperació interassociativa. Ningú qüestiona la necessitat de finançament públic de les associacions precisament com a expressió de la valoració social, però si es qüestiona l'excessiva dependència de l'administració. És un fet especialment greu, perquè no existeix una política clara. L'actuació de les adminstracions sembla fruit d'una improvització continuada, que en ocasions es disfressa de clientel·lisme i en altres ocasions de continuar fent el que es feia.

Cal assumir que el món de l'associacionisme juvenil és clarament heterogeni, que hi conviuen interessos naturalment divergents i que tenen necessitats radicalment diferents en relació al suport financer, al marc i les característiques de la col.laboració, la implicació en un ordre més general,...

Darrerament s’ha anat multiplicant el nombre d’associacions, responent a multitud d’interessos diferents. Però l’associacionisme formal no és la única via per a agrupar-se per tal d’aconseguir uns determinats objectius. L’organització estructurada, amb uns estatuts i unes normes escrites, respon a un esquema adult d’organització. Les cultures juvenils responen molt més a unes agrupacions informals i flexibles, que permeten igualment satisfer les necessitats d’identificació i relització d’activitats gratificants.

Les polítiques de joventut L’atenció als joves d’una manera aprofundida des de les polítiques municipals de joventut és un fenomen relativament recent. Cada municipi crea les estructures, òrgans i serveis o equipaments que considera necessaris segons les seves prioritats polítiques.

29

Més que un estudi sobre les diferents línies o tendències que s’estan duent a terme, plantegem en aquest apartat algunes aportacions a les polítiques de joventut que planteja el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, així com les conclusions del document de reflexió per al Congrés sobre polítiques juvenils que es va realitzar al novembre de 1998 a Barcelona.

Podem destacar, doncs, els següents principis:

- Cal un canvi del punt de vista des del que es treballa: cal passar de programes que tenen com a objectiu la transició a la vida adulta, a programes que reaafirmin la nova condició juvenil (autonomia, mobilitat, creativitat, experimentació, ciutadania).- Cal partir de la concepció de l’individu com a ésser polièdric, i tenir en compte tots els seus aspectes personals., així com la pluralitat d’estils de vida. O partim de que un determinat tipus de jove (actiu, compromès,...) és el “jove com cal”?- El terme de política juvenil fa referència a un estil polític i tècnic d'actuar, més que a una llista d'accions concretes.- Els serveis de joventut són excessivamnet reactius. Hi ha hagut poca capacitat d'elaborar aproximacions estartègiques i integrals. Cal establir mecanismes de prospecció de la nova realitat juvenil- És necesari dissenyar un pla director global, a quatre nivells: gestió directa, co-direcció entre diferents àrees de l'administració i co-gestió amb les entitats juvenils, esforç compartit de les diferents àrees de l'administració, i co-finançament. En tot cas, els joves han d’estar presents en la definició i establiment de les línies de política juvenil.No es pot fer política juvenil sense els joves. La qüestió no és "què fer pels joves" sinó "fer conjuntament amb ells davant les situacions que planteja la societat actual.".- Les polítiques de joventut de les diferents administracions no poden ser contradictòries.

30

Alguns exemples de propostes per àmbits són:

Habitatge;-Reducció despeses inicials de la fiscalitat-Diversificar el tipus d'ofertes. Xarxes d'intermediació entre diferents

municipis.- Residències/albergs d'estudiants- Política de beques- Polítiques d'habitatge públic de lloguer.

Cultura: - Potenciar grups i associacions que fomentin la pràctica cultural amateur- Partir d'un mapa de les ofertes i necessitats culturals del territori, i incentivar el sector privat i col.laborar amb el sector associatiu. Tenir criteri polític per a determinar les prioritats.

Educació:- Establir un diàleg obert entre institucions d'educació formal i d'associacionisme educatiu.- Canvis de col.laboració amb els IES. Haurien de ser polivalents, més oberts a les necessitats dels ciutadans.

Informació: - Suposa dinamització, promoció d'igualtat d'oportunitats, de servei al ciutadà, de promoció de la participació i l'asociacionisme, d'afavorir la formació,de portar a terme una tasca educativa,...El gran repte és arribar a tots els joves. Cal comptar amb un personal qualificat, comptar amb els agents mediadors juvenils, i amb els canals més diversos possibles: Internet, premsa, ràdio, publicacions, cartelleres, xerrades,...

31

Ocupació: Polítiques actives d'ocupació per als joves.

32

5. LA METODOLOGIA

L’aposta del post-grau ha estat articular les pràctiques a partir de recerques inspirades en la metologia Investigació-Acció Participativa (IAP) En aquest apartat descriurem breument aquesta metodologia tal i com l’ha formulat Tomàs Rodríguez Villasante, probablement el seu divulgador més important al nostre país. Com es veurà, es tracta d’una metodologia ambiciosa, l’aplicació estricta de la qual depassa les possibilitats d’aquestes pràctiques. Aquesta mena de recerques normalment es queden en allò que el mateix Villasante anomena “Investigacions Participades”, metodològicament similars però que no arriben a desenvolupar la fase d’acció que més endavant descriurem.

Com a Mètode entenem el conjunt dels procediments utilitzats per arribar al coneixement desitjat, els camins seguits en el procés investigador. Podem dir que la Metodologia inclou el conjunt de tècniques que es fan servir i explica com i perquè s'utilitzen en cada moment. En l’apartat següent entrarem a detallar aquestes tècniques.

Una metodologia també implica una determinada aposta epistemològica que essencialment defineix l'objectiu i la finalitat que es vol donar a la utilització d'aquesta metodologia i a la pròpia investigació. En aquest sentit, la IAP pertany al paradigma crític o dialèctic, que entén la investigació com un procés de transformació de la societat. Aquest paradigma intenta fugir del rol passiu que habitualment se li assigna al col·lectiu a investigar. Ben al contrari, s’aposta per la seva participació activa en la creació del coneixement. L’objecte de recerca també és subjecte. En aquest sentit, el rol d'investigador serà el de facilitador, dinamitzador i mobilitzador d'aquest coneixement que serà construït entre tots.

33

La IAP té els seus orígens en la confluència d'un conjunt d'escoles crítiques d'investigació social i de les escoles de la pedagogia social (educació popular llatinoamericana, teories de Freire,...) Molt sintèticament, la IAP es pot definir com un mètode d'estudi i acció que busca obtenir resultats fiables i útils per a millorar situacions col·lectives, basant la investigació en la participació dels propis col·lectius a investigar.

Fases i Tècniques de la Investigació - Acció Participativa (IAP)

Anem a descriure les passes que caracteritzen una recerca IAP així com l’adaptació que se n’ha fet en el cas de Sant Feliu. Cal advertir d’entrada que la IAP està lluny de ser una metodologia tancada, per tant, cal tenir present que les fases i tècniques que anem a presentar variaran en l'adaptació concreta de cada realitat.

Primera Fase: AUTODIAGNOSI

Es comença amb una proposta general d'objectius de la investigació. Té els següents moments:

Recollida d'Informació amb una perspectiva àmplia i oberta sobre el marc sociodemogràfic, per tal de contextualitzar adequadament la recerca.

Comissió de Seguiment, constituïda a partir d'una reunió general d'entitats potencialment interessades i oberta sempre a noves incorporacions. Aquesta comissió té reunions periòdiques per a revisar i reorientar el procés investigador. En el nostre cas aquesta comissió ha estat convocada en tres ocasions.

Grup de la IAP (GIAP): És un col·lectiu mixt format per tècnics i ciutadans col·laboradors . D'aquests darrers es busquen els sectors

34

actius no dirigents. El GIAP té un paper molt més actiu que la Comissió de Seguiment en tant que ha d'aportar informació a la recerca: contactes amb la base social, dades per a realitzar mapes de xarxes socials (quins grups hi ha, com es posicionen, com es relacionen,...) i dades per a contextualitzar els discursos. Nosaltres hem reunit el GIAP en tres ocasions.

Es busquen elements analitzadors, és a dir, fets socials que provoquin reflexió respecte el tema plantejat. Aquests elements es poden llençar mitjançant diferents mcanismes, entre els quals nosaltres hem optat per sortir al carrer amb gravadores . Tot i que l'objectiu principal és difondre l'experiència i aconseguir la implicació de la comunitat, les reunions recollides sobre el tema a tractar també tenen un interès propi.

Inici del Treball de Camp: Entrevistes semidirigides a polítics, tècnics i líders socials amb l'objectiu de conèixer la seva opinió respecte al tema tractat. A partir del mapa social (dibuix dels diferents grups socials i les relacions establertes entre ells) s'elabora una mostra teòrica per una segona tongada d'entrevistes, mirant de garantir que quedin recollits els diferents posicionaments. Com a criteri, es deixen de realitzar entrevistes en el moment en que els discursos resulten redundants (saturació).

Entrega d'un primer informe en què es sintetitza la informació exploratòria recollida, es concreten els objectius generals i específics de la investigació, el mètode a seguir i la cronologia de la recerca. El procés de discussió d'aquest informe serveix per a obrir noves vies de recerca.

Segona Fase: TREBALL DE CAMP I PRIMERES PROPOSTES

35

Tot i que es poden realitzar observacions participants, les tècniques bàsiques d'aquesta fase són els grups de discussió i les entrevistes de grup amb persones de base (associades o no).

Anàlisi del Discurs: Es tracta d'acabar de dibuixar el mapa social, mitjançant la definició dels posicionaments/estratègia de cada actor, fixar on es troben les contradiccions i conflictes. Per a fer això es realitzen diverses lectures/audicions de cada transcripció:

Lectura immediata: què sembla que ens volen dir ? Com ens ho diuen ?

Lectura temàtica: Classificar i analitzar conceptes, efectes del llenguatge, anàlisi de tòpics i estereotips....

Lectura de relació: veure allò que es contradiu i allò que es reforça en els diferents posicionaments. A partir d'aquí hauríem de poder construir un mapa de relacions entre els diferents grups socials.

Lectura de context: Inclou els apartats anteriors però contextualitzant-los. Per a això, aquesta lectura es fa en els GIAP o en els tallers.

Segon informe: Primeres conclusions provisionals que recullen essencialment els resultats a que s'ha arribat en les fases anteriors. Aquest informe es debat als GIAP, a la Comissió de Seguiment o als Tallers. En el nostre cas l’opció triada ha estat aquesta darrera. En els tallers es tracta d'anar tancant conclusions amb els agents implicats. Amb aquest objectiu s'empren tècniques com la tempesta d'idees, dinàmiques de grup, jerarquització d'idees, tècniques de grups nominals, i sobretot la tècnica DAFO (identificar debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats).

Tercera Fase: CONCLUSIONS I PROPOSTES D'ACCIÓ

36

Redacció d'un informe final com a producte elaborat de la recerca. Aquest informe s'entrega a tots els subjectes/actors que han participat en el procés.

En cas de realitzar una IAP estricta caldria anar més enllà d’aquesta fase analítica per entrar en una fase de propostes. Concretament es tracta d’elaborar el que es coneix com un Programa d'Acció Integral (PAI) amb totes les seves fases de difusió, debat, formació, presa de decisions, avaluació... Com hem dit de bon començament, aquesta fase depassa de molt les possibilitats d’una recerca com la que hem portat a terme a Sant Feliu.6. LES TÈCNIQUES

En principi la metodologia IAP no exclou l’ús de cap de les tècniques de recerca social. De totes maneres allò que més caracteritza la IAP és l’ús de tècniques d’intervenció-acció que en el nostre cas s’han aplicat en les diferents fases de “retorn” com les reunions de la GIAP o els tallers finals.

De totes maneres el desenvolupament de la recerca ha permès un treball més a fons en el que es coneix com a “perspectiva de sentit”: aproximar-se als discursos i les perspectives dels actors. En aquesta línia hem dissenyat una estratègia d’investigació que combini diverses d’aquestes tècniques qualitatives, en funció de diversos objectius.

A l’inici de la recerca, quan el repte consistia en una primera aproximació als actors, s’han realitzat entrevistes individuals semi-estructurades. Caldria distingir-ne de dos tipus: Un primer grup d’entrevistes tenien un caire més exploratori, en la

lògica de buscar informadors privilegiats que ens anessin obrint el tema objecte d’estudi. Concretament es van realitzar 5

37

entrevistes, la major part de les quals amb tècnics, responsables institucionals i acadèmics.

El segon paquet d’entrevistes ja s’adreça al col·lectiu de joves. Concretament s’elabora una mostra teòrica que constitueix una primera aproximació al sociograma. En conjunt s’entrevisten vuit joves, tots ells de “cercles” diferents.

En una fase més avançada del projecte apareix la necessitat d’entrar en una dinàmica més grupal i deliberativa. Es tracta essencialment d’aconseguir enriquir els discursos mitjançant la confrontació d’actors amb perspectives diferents. En aquest punt, entren en joc un altre tipus de tècniques qualitatives:

Els grups de discussió com a tècnica clàssica en aquest sentit. De fet, l’objectiu inicial era recollir amb aquest procediment el discurs de tots els col·lectius implicats. Aquesta fita va ser bastant reeixida en aquells col·lectius amb un mínim nivell d’articulació, essencialment joves associats. En canvi van aparèixer dificultats per assegurar la presència de joves no associats als grups. Tot i haver realitzat un bon nombre de contactes previs, sembla que no es va aconseguir un nivell suficient de confiança com per “fidelitzar” membres d’aquests col·lectius més informals. Aquestes dificultats apunten en si mateixes una hipòtesi interessant a explorar: la presencia en el teixit associatiu aporta uns elements de socialització en contextos formals de relació (reunions, assemblees...), grups tots ells amb ritus propis ben allunyats del que és la vida quotidiana (ordres del dia, torns de paraula, convocatòries formals...) Sembla que aquesta “socialització associativa” facilita la participació en tècniques d’investigació que, en el fons, també tenen una lògica formal, ritual i estructurada, com poden ser els grups de discussió. Per contra, sembla que la manca d’aquesta socialització associativa inhibeixi la participació en aquells contextos d’investigació.

38

Davant d’aquests obstacles, el grup de recerca va valorar la necessitat de trobar vies alternatives per accedir als discursos dels joves no associats, els quals –com veurem en l’anàlisi- presenten un perfil social molt determinat. En aquest sentit es van realitzar tres entrevistes grupals a grups naturals de joves en els seus entorns de relació, essencialment bars de la localitat. Tot i la inexistència d’una situació formalitzada com pot ser un grup de discussió, es van valorar com a molt positius els resultats obtinguts.

L’anàlisi de les dades qualitatives va seguir les següents fases: Transcripció Primera lectura purament exploratòria per començar a identificar

possibles dimensions d’anàlisi. Reducció i ordenació de les dades en matrius d’anàlisi en funció de

les dimensions abans definides. Anàlisi temàtic a la llum de l’encàrrec inicial, el marc teòric i les

hipòtesis prèvies de treball.El procés conclou amb l’anàlisi participativa que es realitza en les reunions de la GIAP i en els tallers que revisen la primera proposta d’informe elaborada pels tècnics.

El moment més característic d’aquest taller final era la realització d’un grup de discussió-DAFO. Molt sintèticament, es tracta que els participants en el grup assenyalin debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l’aspecte tractat. Aquest mètode té una intenció més avaluadora que no de decisió, concretament, ens ajudarà a exposar i comprendre millor les circumstàncies que envolten uns fets, així tant a nivell de problemes com de possibles solucions.

ESQUEMA DE LA METODOLOGIA DAFO

Interiors i presents (Actuals)

Futures i Externes

39

Problemes DÈFICITS AMENACESFactors d'Èxit FORTALESES OPORTUNITATS

Les circumstàncies internes, Debilitats i Fortaleses, corresponen a un autodiagnòstic, amb els corresponents judicis de valor del grup. Les Debilitats i Fortaleses son el punt de partida amb les que aquest grup parteix, tant positiu com negatiu respecte al tema.

En el nostre cas hem aplicat aquest model en un grup de 7 persones (5 nois i 2 noies). El temps emprat en el grup de discussió per promoure el consens respecte a les diferents propostes apuntades pels assistents ha estat de 2 hores.

40

7. EL DESENVOLUPAMENT DE LA RECERCA: CRONOGRAMA

A continuació presentem un resumeix de forma sintètica el desenvolupament de la recerca.

TEMPS DATES TASQUES1r.TRIMESTRENOVEMBRE

DESEMBRE

GENER

23.XI.9817.XII.98

19.I.99

RECOLLIDA DE INFORMACIÓ: Dades secundàries (estadístiques, socials, econòmiques,...). Recollida de coneixements sensibles.Reunió amb l'Ajuntament SF.(regidora i tècnica Joventut)COMISSIÓ DE SEGUIMENT: A partir d'una reunió general amb totes les entitats(asociacions, col.lectius, institució...) i amb presència municipal s'explica la IAP i els objectius , es constitueix la comissió de seguiment amb les persones interessades.GRUP DE LA IAP (GIAP): Es capten voluntaris per la constitució d'un grup mixte investigador.INICI DE TREBALL DE CAMP: Entrevistes a tècnics polítics i líders/socials.ELABORACIÓ PRIMER INFORME:

2on. TRIMESTRE

FEBRER

MARÇ

ABRIL

4.II.99

25.II.99

15.IV.9920.IV.99

TREBALL DE CAMP: 8 A 1O entrevistes obertes2 REUNIÓ DE LA GIAP. Presentació resum del treball realitzat fins ara(llenguatge senzill, per la difusió)2 REUNIÓ COMISSIÓ SEGUIMENT: Presentació primer informe.FULL AUTOVALORACIÓ DEL NOSTRE GRUPTREBALL D'EXTENSIÓ: Repartiment full "joves no se què" per diversos llocs de Sant Feliu". Bústia de suggeriments3 REUNIÓ DE LA GIAP:REALITZACIÓ DELS GRUPS DE DISCUSIÓ

41

3r. TRIMESTREMAIGJUNY

JULIOL

SETEMBRE 17.IX.99

REALITZACIÓ DE LES ENTREVISTES GRUPALSTRANSCRIPCIONS DELS GRUPS DE DISCUSIÓ I ENTREVISTES GRUPALSANÀLISI DE DADES QUALITATIVESELABORACIÓ DEL SEGON INFORMEDISSENY DELS TALLERSREALITZACIÓ DELS TALLERSREDACCIÓ DE L’INFORME DEFINITIU

42

8. LES HIPÒTESIS DE TREBALL

Les hipòtesis són unes proposicions o supòsits que es prenen com a guia en una investigació. En el nostre cas han estat definides a partir del marc teòric abans presentat i, sobretot, a partir d’una lectura de les primeres entrevistes. La funció de les hipòtesis és orientar la investigació mitjançant contrastacions amb la realitat. En el nostre cas, a més, les hipòtesis han funcionat com un element de debat i motivació de la GIAP.

Dir finalment que les hipòtesis, pel caire eminentment qualitatiu de la recerca, tenen un format més de pregunta que no pas d’afirmació taxativa que hagi de ser validada o falsada. Per altra banda, cal remarcar que aquestes hipòtesis tenen molts punts en comú, i que estan interrelacionades les unes amb les altres.

A continuació presentem les hipòtesis que vam sotmetre a la consideració de la GIAP en el primer informe de retorn. Hi ha una escassa percepció de col·lectiu entre els joves de Sant

Feliu La percepció de les polítiques de joventut es fa a partir dels seus

problemes i limitacions Existeixen diferents formes d’agrupar-se: concepció més àmplia

que les associacions institucionalitzades com a tals La valoració dels espais existets per als joves és, en general, poc

satisfactòria

43

9. L’ANÀLISI DE LES DADES QUALITATIVES

L’objectiu fonamental de la recerca es centrava en els problemes de participació en el teixit associatiu juvenil del municipi i en l’oferta pública d’activitats adreçades a aquest col·lectiu. El desenvolupament de la recerca en el GIAP, en les entrevistes i en els grups de discussió ens ha mostrat la necessitat d’entrar a analitzar tot un seguit de qüestions annexes: es perceben els joves com a col·lectiu homogeni? Quins són els eixos fonamentals de diferenciació? Quines necessitats perceben en temes com per exemple els espais públics? Quina valoració fan de les polítiques de joventut existents?

Cal tenir present que una anàlisi de sentit (i més encara una IAP) no només s’atura a veure “què es diu” respecte a la seva qüestió, també s’interessa pel “qui diu què”. Per aquesta raó llegirem els discursos de joves a partir de tres eixos “explicatius”: Jove associat, jove no associat Jove del centre del municipi, jove de la perifèria Jove estudiant, treballador o aturat.

Per tal de poder identificar fàcilment a quin tipus de jove es correspon cada discurs, hem codificat cada posició amb una lletra que es recull en el següent quadre.

C (Centre) A (Associat) P (Perifèria)

E (Estudiant) C (Centre) NA (No Associat) P (Perifèria)

C (Centre) A (Associat) P (Perifèria)

T (Treballa) C (Centre) NA (No Associat) P (Perifèria)

La combinació en cada individu d’aquestes diferents variables, ens dóna els següents perfils possibles.

44

EAC Estudiant Associat del Centre. EAP Estudiant Associat de la Perifèria. ENAC Estudiant No Associat del Centre. ENAP Estudiant No Associat de la Perifèria. TAC Treballador Associat del Centre. TAP Treballador Associat de la Perifèria. TNAC Treballador No Associat del Centre. TNAP Treballador No Associat de la Perifèria.

ES PERCEBEN ELS JOVES DE SANT FELIU COM A COL.LECTIU?

La pregunta inicial amb que s’inicia aquesta recerca es planteja la participació dels “joves” en genèric. Altres estudis encara van més enllà i es refereixen a “la joventut” com a subjecte. En canvi una primera lectura de les entrevistes ens fa evident una gran heterogeneïtat entre ells i una escassa percepció de pertinença a un mateix col·lectiu. Això respon a un fet sociològic molt habitual: la necessitat de categoritzar i de classificar les persones en grups d’iguals. Però cal recordar que, tal com comentàvem a la introducció teòrica, l’heterogeneïtat dels joves respon a l’heterogeneïtat social. Cal tenir present aquesta heterogeneïtat a l’hora de pensar en polítiques juvenils.

En els nostres joves, la qüestió de l’heterogeneïtat apareix quan es planteja la impossibilitat d’actuar com un àmbit organitzat de pressió front les administracions. En general hi ha un to d’escepticisme respecte la possibilitat d’apuntar alternatives o propostes col·lectives, un cert to de resignació.

”Ara qui vol fer una cosa te possibilitats, però has de tenir molta empenta” (TAC)

“ Hi ha molta gent amb ganes de fer coses, però per un motiu o un altre no s´acaben realitzant” (TNAC)

Els discursos més escèptics respecte la possibilitat d’incidir com agent social sobre el món polític apareixen entre els joves de la

45

perifèria: consideren que no val la pena ajuntar-se per plantejar reivindicacions, ja que es un esforç inútil. Entre els entrevistats del centre (majoritàriament associats) hi ha més consciència de pertinença a un “col·lectiu juvenil”. En alguns casos aquests arriben a responsabilitzar-se de no incidir prou sobre les institucions perquè canviïn les seves polítiques de joventut: "Penso que els joves no presionem suficientement per aconseguir

que ens facin cas" (TAC)

La percepció de la joventut com a col·lectivitat és més fàcil quan ja no ens referim tant a un col·lectiu subjecte polític com a un col·lectiu objecte (o víctima) de les actuacions polítiques de les administracions. En aquest nivell (si es vol “victimitzador”) sí que trobem reflexions sobre la manca d'infraestructures o la manca de polítiques que possibilitin una discriminació positiva pels joves.

LA VALORACIÓ DE LES POLÍTIQUES DE JOVENTUT

D’entrada cal dir que el concepte explícit de “política de joventut” es relaciona per part dels joves amb el concepte general de política i per tant sol rebre reaccions prou escèptiques.

Si es pregunta amb formulacions més laxes del tipus “com valores el que fa l’Ajuntament pels joves”, el tema dóna més joc. En aquest nivell, hi ha un escàs coneixement del que es fa en qüestions de joventut des de l’ajuntament, la qual cosa pot remetre’ns, com a mínim, a un problema d’informació.

Tot i que aquesta percepció de desconeixement és bastant generalitzada, cal dir que són els joves del centre i associats els que manifesten un major coneixement i participació en aquestes activitats. Això probablement es deu a diferents factors: la seva major proximitat a l’espai físic on es desenvolupen bona part d’aquestes

46

polítiques (el Casal de Joves), la major organització dels seus canals d’informació, etc. En definitiva ens trobem davant un problema molt típic en les polítiques socials: inicialment estant pensades amb un caire compensatori i adreçades als segments pitjor situats socialment però acaben beneficiant essencialment a les classes mitjanes, que són les que tenen més facilitats per accedir-hi: informació, hàbits d’accés a l’administració, proximitat física als espais on es realitzen... “Les activitats de l’Ajuntament o de les entitats subvencionades

per l’ajuntament només arriben a un 10% dels joves” (TAP)

Hi ha una opinió bastant generalitzada de poca atenció als joves en la tasca política local, la qual cosa sovint es formula en termes de greuge comparatiu respecte altres col·lectius com són el avis, als quals se’ls hi dediquen polítiques de discriminació positiva. " La gente mayor tiene el bus gratis, la gente joven tiene que

pagar 150 pesetes". (TNAP) "Descomptes per a tots els transports, cinema, teatre, faria

convenis perquè els joves paguessin menys d'entrada". (ENAC)

En alguns casos s’explica aquest “greuge comparatiu” per la major facilitat per mobilitzar el vot d’altres col·lectius, com les persones grans. “solo promocionan los casales de gente mayor porque son los que

dan los votos. El ayuntamiento se mueve por los votos” (TNAP)

Entre els aspectes positius que s’apunten hi ha un canvi de talant amb la nova tècnica de joventut, de la qual s’apunta, per exemple, un tarannà més dialogant a l’hora d’adjudicar recursos.

LA PERCEPCIÓ DE NECESSITATS

En aquest tema el posicionament del col·lectius de joves és més heterogeni del que inicialment es podria pensar. La dicotomia centre

47

– perifèria diferencia molt els discursos sobre les necessitats dels joves de Sant Feliu:

En general, els joves entrevistats del centre de Sant Feliu perceben, en general, un bon nivell de cobertura de les seves necessitats, per exemple: comunicacions “Ara hi ha moltes coses a Sant Feliu, està molt ben

comunicat” (TNAC) seguretat ciutadana: “Hi ha un bon ambient a nivell social, no es

veu ni massa delinqüència ni malestar” (TAC) economia “a nivell econòmic, Sant Feliu està bé, crec” (TNAP)

En canvi els joves de la perifèria insisteixen més en necessitats bàsiques no cobertes: Habitatge: “De vivenda el tema està delicat, està xungo.

Difícilment una persona jove pot plantejar-se anar-se’n de casa” (ENAC)“No et pots independitzar. Els preus de l’habitatge són molt cars. Quin jove té 20 mil.lions per a comprar-se un pis?” (TAP)

Treball: “No hay trabajo para los jovenes y los pisos estan super-caros y la gente quiere depender de ellos mismos” (TNAP)

Tot i que aquests temes socio-econòmics (habitatge, treball...) apareixen prou, no ho fan tant com les qüestions d’oci, ni tan sols entre els col·lectius més precaris. Una possible explicació seria que s’ha interioritzat tant l’allargament del període adolescent/jove, que les necessitats “típicament adultes” no se senten tant com a pròpies. Lògicament això suposa menor pressió social i, en conseqüència, menor prioritat política.

ESPAIS D’OCI

48

Altres mancances són més pròpies i ubicables al municipi, sobretot pel que fa al tema dels espais urbans per a joves. Cal recordar que la utilització de l’espai o territori és una de les condicions socials que té més relleu en el procés identificatori dels joves. El territori ocupat no és només una realitat física, sinó que és també l’espai vivencial, configurant de l’organització i de la cultura juvenil (Freixa,1998).

Pel que fa a St. Feliu, una primera reflexió que es planteja bastant generalitzadament és l’escassa incidència que té l’opinió dels joves alhora de definir els usos i serveis dels espais teòricament pensats per a ells: “si fan un espai per a joves, no parlen amb els joves?. L’arquitecte

fot un edifici sense conèixer les necessitats dels joves”. (TAC)

Com alternativa, es citen models de co-gestió d’instal·lacions realitzats en altres municipis i de resultats prou reeixits.

Per altra banda, hi ha una percepció bastant explicita i generalitzada sobre la insuficiència de l’oferta a Sant Feliu: “Por la noche nada, no hay ambiente” (EAC) “Sant Feliu es muy aburrido“ (TAP) “Está mejor Barcelona, pero el problema son los transportes."

(EAP)

Concretament es citen mancances en espais com els següents: Espais d’oci nocturn“ Hi ha una part de la vida nocturna que es

desplaça a altres pobles, perquè aquí se li acaba la vida nocturna”. ”Aquí no hay discotecas ni hay nada” (TNAC)

Biblioteca: “la biblioteca està molt malament: a la mínima que busques un llibre específic ja no hi és”. (TAC)

Locals d’Assaig: “Falta un lloc adequat per fer-hi concerts” (ENAC) Esports: “Faltan instalaciones, no hay, contamos con una piscina

que està obsoleta. Practicar deporte en St. Feliu, no puedes.

49

Instalaciones públicas no hay en St. Feliu”.(ENAC) Transport: “Se’ns ha fet petit St. Feliu, i hem de sortir a

Barcelona”(ENAC) Grans espais: “ ... el problema és que a St. Feliu no hi ha llocs

grans. Són llocs petits i no ens podem reunir molta colla”.(ENAP) Centres públics de lleure: "No hay lugares para jovenes, si tú

quieres jugar a ping pong o al billar te tienes que ir a un bar, ya que no tienes ningún centro para eso"

(TNAP) Centres de reunió/trobada als barris: “ als barris no hi ha llocs

municipals de reunió” (TAP) Espais on es permeti el consum de determinades drogues: “Mis

amigos fuman porros: ¿dónde vas para estar tranquilo y que nadie te diga nada?” (TNAP)

Evidentment no tots els joves fiquen l’accent en les mateixes mancances. Aquí apareixen divergències clarament relacionades amb els diferents models d’oci, fortament condicionats socialment. A risc de simplificar excessivament, podem delimitar dos models "extrems”

Un primer model s’associaria als joves no associats (majoritàriament treballadors) que plantegen la diversió en uns termes més restrictius i acotats. (“Nosotros para que queremos la biblioteca, la mayoria trabajamos” TNAP) Aquest col·lectiu es queixa de la manca de grans espais lúdics (tipus discoteca) en el municipi. Aquesta mancança fa que sigui un col·lectiu que sovint busca el seu oci fora del municipi, concretament a Barcelona.

“por las noches no hay sitios para salir, no hay discotecas, no hay ambiente. Te tienes que ir a Barcelona, fuera”. (TNAP)

“En invierno no hay nada, tienen que irte fuera “ (TNAP) “Sant Feliu es una zona inactiva, el tejido es escaso, se reduce a la

carretera i el que quiere divertirse sabe que tiene que ir fuera”(TAP)

50

Aquest col·lectiu se sent profundament aliè a l’oferta juvenil “oficial” de Sant Feliu: ”El Casal es asqueroso. A la gente que vive en el centro le gusta”

(TNAP)

Front aquest primer model “extrem” en definiríem un altre que en les nostre entrevistes apareix més vinculat als joves del centre i als estudiants de la perifèria. Estaríem davant una concepció d’oci més diversificada on sovint apareix un ventall relativament ampli d’activitats: “Només ens podem veure dissabte i diumenge, baixem aquí a

l’Ateneu. Després de sopar anem a algun bar. De vegades ens quedem fins les 3 o les 4 parlant (ENAP)

“... a l’Eroski a veure una pel·licula, a la bolera...” (ENAP) ”els diumenges anem d’excursió, fem sortides o anem a assajar a

Badalona (ENAC)

Sobretot quan parlem de joves associats, aquest segon model d’oci té un component més relacional:

”Venen al Casal a fer deures, fan les seves xerrades, juguen a ping pong, cartes, videos...” (TAC)

”Hi ha moltes histories: graffitis, músics, esplais, diables, geganters, campaners, molta cosa d´esports...” (TAC)

“Ahora se están moviendo cosas como el voluntariado, la sección cultural se está moviendo bastante en cuanto a teatro, foros de debate...” (TAP)

Quan aquest darrer col.lectiu planteja demandes insisteix més en espais on xerrar, escoltar música o realitzar activitats culturals. “Més espais, evidentment, més espais, espais físics per a poder fer

mil històries” (EAC)

51

És evident que el gruix d’espais d’activitats i espais ofertats per l’ajuntament i per les associacions s’orienta més cap al segon model d’oci que no pas cap al primer. És lògic, per tant que aquests dos col·lectius manifesten un aprofitament prou diferent dels espais actualment existents: els joves del centre i estudiants de la perifèria semblen realitzar un ús més intensiu de les infraestructures i serveis que hi ha al municipi, cosa que explica la seva major tendència a romandre en el propi municipi. “En aquest moment crec que el Casal és un punt de trobada de

gent jove amb interessos comuns “ (EAC)

En relació a aquest diferencial d’ús dels espais, també hi ha un diferencial de valoració: els joves del centre i associats fan un discurs del tipus “El Casal de Joves està bé però es podria millorar” mentre que pocs joves no-associats o de la perifèria perceben que aquest espai vagi amb ells, més aviat se’n senten aliens: “El Casal de Joves no es per a tots els joves, està dedicat a la

música” (TAP).

Aquesta diferenciació entre joves del centre i de la perifèria s’expressa en part en l’àmbit lúdic però va més enllà, està associada a dos imaginaris bastant diferents. Això s’expressa en multitud d’altres qüestions com poden ser els models estètics o lingüístics: “Los del centro se supone que son los típicos que salen por ahí con

la hoguera, a cantar con la guitarra por ahí, cosas asi,...¿entiendes, no ? ¿entiendes? Nosotro no somos del palo Sopa de Cabra” (TAP)

MODELS RELACIONALS

Fent referència a l’heterogeneïtat entre els joves de la que parlem més amunt, i seguint a Freixa (1998), cal tenir present els diversos estils dels joves. Com a tals entenem “les diverses manifestacions simbòliques de les cultures juvenils, expressades en un conjunt més o

52

menys coherent d’elements materials o immaterials, que els joves consideren representatius de la seva identitat com a grup”. Allò que defineix l’estil és l’organització activa dels valors i elements com el llenguatge, la música, l’estètica, les activitats,... Els diversos estils juvenils corresponen també a models d’oci i relació. Aquesta qüestió és particularment important per a nosaltres en tant que els models relacionals condicionen fortament les possibilitat d’implicació associativa.

De les nostres entrevistes es dedueix que a Sant Feliu el teixit d’entitats formalment constituïdes és concentra bàsicament en el centre, tant pel que fa a la seva ubicació com a la seva composició humana. “la gent de les colles està més vinculada a les famílies del centre,

de sempre de Sant Feliu” (EAC) “...al centre n’hi ha (diferencies econòmiques ), és menys (barri)

dormitori que la perifèria, el nivell econòmic és més alt. I socialment, la riquesa de moviments d’associacions culturals és més gran (EAC)

“Jo crec que hi ha dos tipus de joves, ara està tot super integrat , però hi ha molta gent dels barris que no s’integren en la vida del centre i a l’inrevés.” .(ENAC)

“Hi ha dos tipus de joves. No sé com dir-ho. Uns són els més hippies, socials, de centre, estudiants, que es relacionen entre ells,...i els altres són més treballadors, més de barri.” (TNAP)

Sovint aquesta presència fonamental de joves del centre troba les seves arrels en els orígens familiars: ”jo estic a l’esplai perquè els meus pares em van portar de petita”

(TAC) ”es important de petit haver estat vinculat a una associació i si no

ho han fet abans, arriba una edat que és molt difícil” (EAC)

53

Hi ha una percepció de menor pes associatiu entre els joves de la perifèria (“els joves que viuen a la perifèria no estan tant vinculats a grups organitzats”) i, per contra, de major importància dels cercles naturals de relació que s’estableixen durant l’etapa d’infantesa i adolescència, ja sigui en l’escola: “... del cole, del instituto. Por la calle muy poco” (TNAP) “los grupos más pequeños se disuelven, van cada uno a su bola.

Depende del cole que vayan.” (TNAP)

...o en el barri: “El nostre grup som de barris diferents. Però hi ha grups de barri,

sobtretot barris, així més de la perifèria, més “obreros”, diguéssim, que hi ha els super macro edificis, hi ha molt l’amic del carrer, que es coneixen de petits al carrer.” (ENAP)

Hem vist que en tot un seguit de hàbits d’oci i relacionals la dicotomia centre-perifèria apareix de forma redundant1. De fet les referències a aquesta qüestió sovint es plantegen en clau lingüística o de procedència. “Los que viven en el centro son más de familia catalana” (TNAP) “al centre hi ha més la gent... la gent que de sempre d’aquí de

Sant Feliu, en els barris hi ha la gent que ha vingut de fora de Catalunya.” (ENAC)

De totes maneres també s’apunta que la variable diferenciadora de fons no és tant urbanística o lingüística com social, basada en qüestions com l’extracció sòcio-econòmica o el nivell d’estudis. Concretament aquest darrer factor té una forta centralitat a l’hora de definir els models relacionals. Així veiem que els estudiants semblen establir cercles més diversificats de relacions, independentment de la seva ubicació urbanística:1 Aquest factor no apareixia en les nostres hipòtesis inicials, va sorgir de l’anàlisi de les entrevistes exploratòries i sobretot de les aportacions realitzades pels joves que van participar en les sessions de GIAP.

54

” hi ha varis focus del cau, de l’escola de l’esplai, de l’institut. Són grups que es van ampliant.” (ENAC)

“En el nostre cas hi ha gent que va començar a parvulitos. Al nostre grup hi ha que coneixes d’altres activitats. Es aglutinador.” (ENAC)

Aquest model de relació és bastant comú a tots els entrevistats amb estudis o estudiants, tant si són del centre com de la perifèria. Per aquests darrers, el sistema educatiu post-obligatori probablement funciona com un element que facilita l’aproximació a experiències associatives, relacionals i estètiques tradicionalment ubicades en el centre del municipi i més prestigiades. ”Som amics de l’escola , i cadascú viu a un barri diferent però a

l’hora de convergir en un mateix lloc ens és igual. Ella viu en un barri que està bastant lluny del meu, i nosaltres no notem cap diferencia” (ENAP)

Aquest component homogenitzador del sistema educatiu sembla funcionar d’una altra manera en els nivells educatius obligatoris com a conseqüència del model de distribució dels nens al llarg de les diferents escoles del municipi. En aquesta etapa l’element aglutinant és el centre escolar que concentra, sense grans distincions, joves del centre, de la perifèria, amb nivells culturals i econòmics diversos. “No es nota aquesta diferencia. Nosaltres anem junts a l’institut i

som de diferents barris” (ENAC) “En el colegio yo iba con gente catalana y me relacionaba con

ellos. Estoy con vosotros, porque íbamos al mismo colegio juntos.” (ENAP)

“En nuestro caso sí (nos agrupa el colegio). La gente que es de mi barrio los conozco muy poco. Cuando era pequeño salia con ellos, pero al conocer al grupo el que voy ahora, aquella gente... pues no... saludarnos si, pero no voy con ellos.” (TNAP)

55

La percepció dels factors condicionants dels models relacionals també canvia entre els diferents col·lectius:

Els joves treballadors donen explicacions més deterministes d’un o altre tipus: “el nivell ecònomic també agrupa” (TNAP)

Entre els joves que estudien s’insisteix més la pròpia llibertat per decidir amb qui es relacionen “saps que encara que els veus poc, encara hi ha confiança i que et pots ajudar els uns als altres” (ENAP)

EL TEIXIT ASSOCIATIU

En els apartats anteriors comentàvem els forts biaixos socials i “urbanístics” del comportament relacional i d’oci dels joves de Sant Feliu. Ara intentarem veure com es projecten aquests i altres característiques en el teixit associatiu.

L’anàlisi dels hàbits dels joves ens mostra una tendència grupal bastant universalitzada. “Poca gente està sola ya“ (TNAP) Els criteris pels que es realitzen aquests agrupaments poden ser diversos: grups naturals de coneixença, comunitat d’interessos, de necessitats... o bé manifestacions associatives explícites És important tenir present que el grup és un aspecte essencial en el jove, i que l’associacionisme no és l’única via per a aconseguir determinats objectius. L’organització estructurada, amb uns estatuts i unes normes escrites, respon a un model adult d’organització, que coincideix amb un determinat sector juvenil. Les cultures juvenils, més espontànies, responen més a unes agrupacions informals i flexibles, que permeten igualment satisfer les necessitats d’identificació i realització d’activitats gratificants. Així, per exemple, ens diuen: “Áls barris hi ha més racons. Cada grup té el seu racó. La gent està

al carrer” (TAP)

Les raons que els joves apunten per a identificar-se amb una

56

associació formal són de tipus molt divers: Per influencia familiar “jo estic a l´esplai desde petita “ (TAC) Per motivacions transformadores “porqué tienen una idea. Quieren

algo y ven que ellos lo pueden hacer y dicen venga” (ENAP) Per temes d’interès comú: “s’associen segons interessos, per la

música...” (TAC) “hi ha grups culturals les colles, l’esbart, el teatre, i els esports “ (TAC)

Bona predisposició per part de la ciutadania “està clar que a la mínima que facis algo aquí la gent es respon” (TAC)

Perquè el contetx i el món de valors hi porta, com si fos un fet natural: “Porque me lo pide el cuerpo” (TAP).

Com a mitjà per a poder realitzar accions que són del seu interès: “Per a fer activitats” (EAC).

Per la visió positiva que comporta dedicar un temps a accions que van més enllà dels propis individus: “la gent que està en associacions és més solidària, més cooperant, menys egoista” (TAP).

Entre els mateixos joves, també es diferencien aquelles entitats on els associats tenen més una lògica de subjecte (és a dir, prestadors de serveis, com els esplais o grups d’ajuda a d’altres països).o aquelles altres entitats en què tenen un paper més d’objecte beneficiari de les activitats organitzades (associacions esportives, de muntanya,...)

Ara bé, allò que genera més discurs i més interessant no és tant el “on s’associa la gent”, tampoc el “perquè s’associa” sinó justament el “perquè no ho fa”. Entraríem, en definitiva, en la percepció de debilitat de les associacions juvenils. Aquesta debilitat s’expressa en termes de baix nombre de participants en les entitats i de presencia del mateix reduït grup de persones actives a tot arreu. Així s’explicaria l’aparent paradoxa d’un Sant Feliu prou actiu a nivell d’entitats però amb una població poc mobilitzada.

57

”Tot ho vol fer la mateixa gent: 4 o 5... i son los que tiren p´adelante i tampoc fem gaire cosa per incrementar-ho (EAP)

“Son los mismos los que hay en los grupos , son siempre los mismos los que se enteran” (ENAC)

“siempre los mismos jovenes, siempre con los mismos gustos, se forma un circulo cerrado, lo hacen ellos, se apuntan ellos y lo hacen ellos “ (ENAC)

“En general si passes per aquí sempre són els mateixos” (TAP)

Aquesta percepció és compartida tant per joves associats com no associats i correlaciona de forma molt clara amb elements ja analitzats de territorrialitat dels col.lectius joves i de la formació de les xarxes de relació.

Altres explicacions de la debilitat del teixit associatiu serien les següents:

La fragmentació del teixit associatiu. És un discurs prou transversal als joves associats i no associats. Es considera que les entitats no tenen prou elements en comú per suposar una representació global del col·lectiu jove.

”Estic bastant tancat en el meu ambientillo i desconec bastant el teixit associatiu, segurament els grups i els ambients no es coneixen massa entre ells” (TAC)

”Hi ha molts prejudicis entre els grups. Tendim a identificar-nos en un grup i quedar-nos allà tancats” (EAC)

escassa connexió amb la resta del municipi, amb els no associats

”Per part de les associacions no hi ha prou implicació en les coses que passen al poble.” (TAC)

58

Mancances en els canals de comunicació entre els joves, l’administració i les entitats

“no estem gaire informades d’això (les entitats joves)“ (ENAC)

“elles (les entitats) s’han de donar a conèixer, hi ha poca informació però en general la gent hi passa bastant” (ENAC)

“hay poca información, para los jovenes que se quieren apuntar a alguna cosa” (ENAC)“las entidades no las conozco, no se lo que hacen “ (ENAC)

lògica de “gorron” (free-rider) per part dels no-associats

“es más cómodo tener las cosas que hacerlas tú” (TAP)

“la gente que no se asocia es por comodidad, por que ya hay gente que lo hace por ellos o porque están muy ocupados” (ENAP)

Actitud de queixa més que no pas d’implicació (voice en lloc d’exit)

“...ens queixem però no ens impliquem del tot” (TAC)

Problema de motivació. Aquesta és una de les explicacions més habituals. Abans hem comentat que alguns dels joves apunten que la manca d’aposta institucional pot ser una raó per explicar les insuficiències del teixit associatiu. Això no obstant l’opinió més majoritària és que “qui es mou, surt a la foto”. Per tant seria un problema més de motivació que no pas de facilitats.

“éste (el ayuntamiento) le pone las bases, y a partir de ahí, sí,

59

intentar hacer el juego hasta encajar y encontrar un modelo que todo el mundo esté contento” (TAP)

“aquí qui vol fer alguna cosa té moltes possibilitats” (TAC)

“el que quiere algo se mueve, el que de verdad le gusta algo, se mueve” (TAP)

Aquest darrer problema de motivació es cita de forma bastant generalitzada però amb intensitat bastant variable entre joves associats i no associats. Lògicament uns i altres no tenen diagnòstics idèntics.

Els joves associats són els que més insisteixen en aquest argument per justificar una debilitat associativa de la que són prou conscients. “El tejido asociativo, aquí en Sant Feliu es mínimo” (TAP) “Per part de les associacions penso que no s’està fent, perquè no

hi ha prou implicació” (EAC)

Per tant, des d’aquest punt de vista, el problema seria fonamentalment dels joves no associats (implicació, motivació, passivitat, lògica free-rider...)

Els joves que no pertanyen a associacions tenen un punt de vista una mica diferents. D’entrada dir que identifiquen el concepte “associacions” amb un perfil molt concret d’entitats, bàsicament de lleure (esplais), d’ esports i musicals (grups , el Casal). En aquest col·lectiu no associat, hi ha una certa malfiança respecte del teixit d’entitats existent. Les entitats es perceben com a grups molt impermeables, sense projecció exterior fora del seu àmbit més proper d’actuació, basats exclusivament en xarxes relacionals molt tancades i establertes prèviament. Per tant, des d’aquest punt de vista, la debilitat del teixit associatiu seria un problema

60

fonamentalment de les entitats. “s´haurien d´obrir a la gent del poble ... tot molt tancat”(ENAP) “Aquí els esplais son molt sectaris “ (ENAP) “si tu no conoces a la gente que hay dentro de estos grupos,

cuando intentass entrar te rechazan” (TNAP) “los grupos deportivos tienen una estructura bastante

cerrada”(TNAP)

61

10. EL DIAGNÒSTIC DELS PARTICIPANTS: DAFO

Com hem comentat en l’apartat metodològic, hem volgut culminar la nostra recerca amb un diagnòstic de la situació dels joves santfeliuencs per part del col·lectiu que ha participat en el nostre taller final. L’anàlisi que a continuació presentarem ha estat desnvolupada amb un mètode DAFO. Les circumstàncies internes, Debilitats i Fortaleses, corresponen a un autodiagnòstic, amb els corresponents judicis de valor del grup. Les Debilitats i Fortaleses son el punt de partida amb les que aquest grup parteix, tant positiu com negatiu respecte al tema "els joves de Sant Feliu". DEBILITATS:

Deficient organització de l'Ajuntament. Manca d'habitatges pels joves. No hi ha llocs apropiats per organitzar festes. Manca de llocs adequats per a la pràctica esportiva de forma

gratuïta. Transport públic massa car. Manca oferta de Cicles Formatius de Grau Superior. Pel que fa aquest apartat la preocupació pel preu excessiu de l'habitatge, la manca d'oferta escolar de grau superior i la inexistència de llocs adequats per l'esbarjo (festes, esports) a Sant Feliu va ser una preocupació de consens entre el joves. Van fer notar que aquests dèficits, estan provocant una preocupació important entre la població jove de Sant Feliu, que ha de recórrer a municipis del voltant per aconseguir aquests serveis.

FORTALESES:

Casal de Joves, servis que ofereix.

62

Conservatori de Música. Institut de disminuïts psíquics. Escola de Golf (depenent del preu) L'oferta de cinemes. Zones verdes públiques. Entitats folklòriques. Deixalleria.

Entre els aspectes que es van valorar més positivament cal esmentar l'oferta d'aprenentatges (Conservatori de Música i l'escola de golf, per exemple) Aquests serveix es consideren positius, però condicionats al preu que s’hagi de pagar. També va haver-hi consens en manifestar la importància dels serveix que el Casal de Joves els hi ofereix. Es valora igualment l'important augment de les entitats folklòriques com a fet educador dels joves dintre de la cultura de participació i d’integració en els moviments associatius.

Un altre aspecte positiu, que vam manifestar va ser la possible font de creació d'ocupació a través d’iniciatives com la deixalleria. De fet, el tema de l’ocupació va aparèixer com a condicionant clau per la independència econòmica dels joves.

AMENACES:

Les potencialitats externes, Amenaces i Oportunitats, corresponen a judicis de valor sobre condicions o situacions que afecten o poden afectar al funcionament e interessos del col·lectiu. En el nostre cas es van apuntar les següents amenaces

Despoblació de la gent jove. Desaparició del petit comerç. ETT's. Pasotisme Polític.

63

Manca de transmissió de valors. Prepotència infantil. Passivitat policial. Diversió és igual a consum.

En aquest apartat la preocupació més important pel que fa a les possibles amenaces pels joves va ser la contínua despoblació juvenil que està patint Sant Feliu i que, en el futur, pot esdevenir en un envelliment considerable de la població. Aquesta despoblació pot estar vinculada a la manca de feina o a la seva precarietat (exemplificada per les ETTs)

La falta d'implicació dels joves en la política va ser un aspecte considerat com a negatiu, tot i que van argumentar que aquesta desmotivació política en bona mesura era potenciada pels adults, els quals feien que la política fos poc interessant, avorrida i de vegades bastant bruta.

Va haver-hi coincidència en considerar el grau de confusió que de vegades pateix la població jove, conseqüència sovint de la prepotència i del consumisme, que per molts són sinònims de diversió.

La manca d'actuació policial en aquells casos on hi ha perill per a la integritat física de les persones va ser una afirmació constant. Aquesta passivitat policial, deien, genera inseguretat i por entre la població juvenil que moltes vegades es veu perillosament amenaçada per grups camorristes.

OPORTUNITATS:

Deixalleria. Roserar.

64

Possibilitat de nous serveis als barris. Recursos d'Europa. Associacions juvenils.

Les preocupacions sobre les possibles oportunitats que Sant Feliu pot oferir als seus joves van tornar a ser aquelles que poden generar ocupació entre la població juvenil: la deixalleria, el roserar, els possibles nous serveis que s'han d'oferir des dels nous barris, els diferents recursos econòmics que poden arribar a través d'Europa...

Finalment van manifestar la importància del creixement de les associacions juvenils com a elements bàsics per la transmissió de nous valors entre la població juvenil de Sant Feliu.

65

66

11. A MODE DE CONCLUSIÓ: UNA JOVENTUT DUAL

Fins al moment hem realitzat una anàlisi de contingut dels diferents discursos recollits en relacionats a la nostra qüestió inicial: les polítiques de joventut, les dinàmiques associatives, els espais dels joves, els seus models de relació i d’oci, etc. Hem vist com, en tots aquests aspectes, el col·lectiu de joves no era ni molt menys homogeni. Hi ha diferències i aquestes no són pas aleatòries, individuals, de gustos o preferències; són diferències socialment determinades. Nosaltres apuntàvem tres possibles claus de segmentació del col·lectiu, claus que han anat apareixent trasversalment en tota la nostra anàlisi: Joves del centre vs joves de la perifèria Joves associats vs joves no associats Joves treballadors/aturats vs joves estudiants

Una primera lectura de l’anàlisi que acabem de presentar fa evidents les associacions entre aquestes tres dimensions explicatives en relació a gairebé tots els temes a explicar abans esmentats. A partir d’aquestes associacions podem dibuixar una certa caricatura sobre la joventut santfeliuenca, els seus models d’oci i relació i el seu encaix amb l’oferta “formal” que realitzen ajuntament i associacions. Abans d’entrar en matèria, aclarir que utilitzem la paraula “caricatura” amb tota la intenció del món: tot model explicatiu acaba sent una simplificació de la realitat. Quan treballem amb un problema genèric i al mateix temps complex i amb una metodologia que obra qüestions més que no pas les tanca, la necessitat de caricaturitzar és encara més evident. En definitiva, el que aquí es proposarà ha de ser considerat més com un marc d’hipòtesis (fonamentades, això sí) que no pas com una veritat científica.

Entrant en matèria: els joves de Sant Feliu semblen un col·lectiu clarament dualitzat:

67

Per una banda tindríem un cert tipus de jove amb el següent perfil típic: associat, més o menys vinculat a l’oferta lúdica de l’ajuntament (casal) i que normalment viu al centre o, en cas de viure en la perifèria- és normalment estudiant. Aquest tipus de jove té un model d’oci bastant auto-centrat en el municipi: participa de diferents “històries” locals amb les que se sent còmode, surt de copes amb la marxa “tranqui” pròpia del municipi, etc El fet de participar o conèixer l’activitat associativa o municipal fa que percebi aquestes qüestions com un tema pertinent sobre el que es té tot un discurs. No és que aquests joves es mostrin totalment entusiastes de les polítiques de joventut: s’elogien algunes coses i se’n critiquen altres però en qualsevol cas des de l’òptica de qui està parlant d’un tema proper, d’un tema que l’afecta. Al mateix temps s’accepten responsabilitats pròpies en les grandeses o misèries del món associatiu del municipi: certament es valora (bé o malament) el paper de l’ajuntament o de les entitats però també hi ha tot un discurs sobre els problemes de participació dels joves, sobre l’apatia, sobre la manca de motivació, etc. En definitiva, hi ha un discurs que, almenys en part, és auto-responsabilitzador i que sovint adquireix un to de resignació.

L’altre perfil típic (potser majoritari) és un jove de la perifèria no associat però que tampoc participa passivament de l’oferta de lleure que li ofereix l’ajuntament o les entitats. Típicament és un jove amb un nivell acadèmic baix o mitjà que es mou entre l’ocupació precària i l’atur. El fet de no associar-se no implica deixar de participar en grups normalment informals que troben la seva base fonamental en el barri o en l’escola. El model d’oci que es practica en aquests grups naturals és prou diferent del primer: la marcha nocturna desplazant-se allí on hi ha marcha, és a dir fora del municipi: Barcelona, Hospitalet. És un col·lectiu que se sent absolutament aliè al teixit associatiu i a la política municipal de joventut. Això s’expressa en discursos que van des de la

68

indiferència fins a la hostilitat primària. El rerafons del discurs és clar: l’ajuntament realitza activitat pels altres joves, per aquells que (associats o no) troben un sentit en l’activitat que poden oferir les entitats. Potser simplificant aquests joves invisibles conceptualitzen amb molta claredat als altres joves: són els del centre, els del palo “Sopa de Cabra”...

En definitiva, sembla que se’ns configura una doble xarxa juvenil bastant marcada, tant en termes d’extracció social, com d’ubicació urbana, com de models d’oci i relació.

Com incideix l’actuació de les institucions sobre aquesta doble xarxa? Per explicar-ho potser caldrà donar un cert rodeig: tota política pública delimita un model del que és desitjable o positiu. El sociòleg francès P.Bourdieu (1977) explicava molt clarament aquest mecanisme en relació al sistema educatiu: les polítiques educatives delimiten que és “cultura culta” (i per tant ha de ser explicat a l’escola) i que no és “cultura culta” i per tant en queda fora. Exemple típic: és més probable que un adolescent de La Mina tingui en el seu currículum de “formació musical” a Shostakovitx que no pas a Camarón; tot i que sens dubte el flamenc constitueix un referent cultural molt més propi del seu entorn que no pas la música clàssica. El petit detall és que la definició de què és “cultura culta” mai és innocent, ni aleatòria, ni basada en criteris objectivables de tipus estètic. La “cultura culta” es defineix en clau social, és la cultura de les classes dominants.

Portant el model de Bourdieu al camp que ens ocupa, també veiem una clara aposta de les polítiques de joventut a favor d’uns determinats models de relació i oci (paradigmàticament l’associacionisme) Els recursos que s’ofereixen en aquest sentit acaben reforçant els segments de joves identificats amb aquest model relacional i deixen fora els joves que es mouen amb altres

69

models. Un cop més la tria entre un i altre model aquí tampoc no és socialment neutra. Així acabem constatant que polítiques de vocació social i compensatòria acaben beneficiant a segments socials de classe mitjana als quals en teoria no n’havien de ser els principals destinataris. En canvi, les institucions rarament tenen presents manifestacions com els grups informals que, tot i estar més esteses que l’associacionisme, no responen a l’estereotip “desitjable”. És evident que aquesta manca de pedigrée té molt a veure amb les clares connotacions de classe del model informal de relació.

Com trencar aquest cercle d’incomunicació? Evidentment hi hauria una resposta fàcil que podríem conceptualitzar de populista: si el model relacional i d’oci d’un segment de la població jove és fonamentalment el lleure nocturn, anem a fer oferta pública d’equipaments standart d’aquest tipus. Creiem, no obstant, que hi ha una altra resposta possible al dilema plantejat: mentre política de joventut sigui essencialment sinònim de política de lleure, serà difícil deixar de projectar vells models “adults” que només entén un segment molt concret dels joves. Potser la resposta està en portar la política de joventut a altres camps on sí que és possible realitzar una actuació autènticament compensatòria (habitatge, ocupació, etc...) qüestions substantives que toquen molt de prop els neguits de tots els joves i que per tant sí que poden engrescar la seva participació activa. A partir d’aquí ja entrem a un nivell clarament propositiu.

70

12. ALGUNES PROPOSTES

Hem volgut acabar aquest informe sintetitzant un seguit de propostes, algunes suggerides molt explícitament en el treball de camp o en la GIAP, altres apuntades més implícitament i reformulades per l’equip de recerca.

Tal i com hem dit al començament, no volem que aquestes propostes siguin preses com a “receptes mèdiques”: una IAP és molt més útil per obrir debats que per tancar-los i és en el primer sentit en què ens agradaria que es prenguessin les següents idees:

El lleure i les relacions dels joves prenen multitud de formes. L’associacionisme n’és una més, amb innegables virtuts però amb uns condicionants socials claríssims. La política de joventut ha d’explicitar quins són els seus objectius respecte aquesta qüestió: ¿definim el model associatiu com el desitjable i ens marquem com a fita la seva generalització? ¿O bé ens adaptem a la multitud de formes en les que la gent es relaciona?

En la línia del problema anterior: quan definim programes de participació institucionalitzada dels joves, ens conformem amb les associacions per aplicar-les? O assagem altres vies orientades a fomentar la participació precisament dels no associats. De fórmules n’hi ha moltes, per citar una de les clàssiques podem parlar dels Nuclis d’Intervenció Participativa. En qualsevol cas, si es vol implicar als joves en mecanismes participatius de presa de decisions cal que el tema a decidir sigui substantiu i el procés participatiu tingui un resultat tangible.

Un primer camp en el que pot valer la pena assajar és la cogestió d’espais públics per part dels mateixos joves. Sol ser un

71

mecanisme útil de responsabilització dels mateixos joves i de reestabliment dels vincles amb l’administració.

L’oferta pública d’espais s’ha d’ampliar i descentralitzar. Físicament, Sant Feliu no és municipi molt gran, però socialment a molts joves de la perifèria el centre els hi cau molt lluny. L’aposta ha de ser crear petits casals de joves als barris? O potser val la pena pensar altres models?

Hi ha almenys un espai pel qual passen tots els joves i que pot actuar com àmbit de socialització participativa i relacional: el sistema educatiu. Una aposta institucional decidida per fomentar l’associacionisme estudiantil evidentment no garanteix resultats però sí que pot ser una base des de la que partir.

Rebre informació no és participar, però sí que pot ser un pas previ important. Una precondició perquè un jove se senti implicat en quelcom és el seu coneixement. Aquí sembla que hi ha molt a fer, sobretot pel que fa al teixit associatiu.

Cal ser conscient que la precarietat vital en què viuen molts joves constitueix un obstacle important per la seva implicació comunitària i política. En aquest context, és difícil engrescar als joves en una política de joventut que és poc més que política de lleure. Els neguits fonamentals van per altres bandes com l’habitatge o la feina. Potser sí que es possible aconseguir la implicació dels joves en la definició de polítiques d’aquest tipus.

72

13. LA BIBLIOGRAFIA

AGUIRRE, Ángel i RODRÍGUEZ, Marisol (1997): Skins, Punkis, Okupas y otras tribus urbanas Colección INFAD Ed. Bárdenas

Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona (1998): Document de reflexió: La nova condició juvenil i les polítiques de joventut. Cap a una proposta de polítiques afirmatives Per al congrés del 5, 6 i 7 de novembre de 1998, Barcelona

BOURDIEU,P. i PASSERON (1977) La reproducción, Barcelona, Laia

CALVO BUEZAS, Tomás (1997): Valores en los jóvenes españoles, portugueses y latinoamericanos. Ed. Libertarias Madrid

CASAL, Joaquim (1996): Europa i els models de trancisió a la vida adulta en el llindar de segle UAB gener

Consell Nacional de Joventut de Catalunya (1999): Línees de política juvenil del CNJC, Barcelona

FREIXA, Carles (1998): de jóvenes, bandas y tribus . Ed Ariel Barcelona

Gabinet d’Estudis 2000 JOVE (maig 1995): Estudi Delphi sobre el futur de l’associacionisme dels joves a Barcelona

GARCIA ROCA, Joaquim (1995): La galaxia dels joves Ed. Cristianisme i Justícia, Barna

73

LOZANO, Josep Maria (1991): De que parlem quan parlem de joves? quaderns de Cristianisme i Justícia, núm 41, Barcelona

MARTÍNEZ SANMARTÍ, Roger i PÉREZ SOLÀ, David: (1997): El gust juvenil en joc Col. Colecció Materials de Joventut 9, Diputació de Barcelona, Barna

VILA ABADAL, Jordi (1997): ¿Porqué los jóvenes “pasan” de los valores de los adultos? Revista de Servicios Sociales y Política Social núm 37, Madrid

Síntesi Simpòsium sobre 14-16 anys: problemàtica escolar i inserció social. Perspectives europees . Fundació Pere Tarrés Barcelona

74