Josep Maria Capdevila, pensament polític i...

Josep Maria Capdevila, pensament polític i social

Josep Cortada i Hortalà

Aquesta tesi doctoral està subjecta a la llicència Reconeixement- NoComercial – SenseObraDerivada 3.0. Espanya de Creative Commons. Esta tesis doctoral está sujeta a la licencia Reconocimiento - NoComercial – SinObraDerivada 3.0. España de Creative Commons. This doctoral thesis is licensed under the Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0. Spain License.

U

Facultat de Filosofia

Josep Maria Capdevila, pensament polític i social

Tesi Doctoral de


Dirigida pel Dr. Josep Monserrat Molas

Programa de doctorat Filologia i Filosofia, segons RD 778/1998, bienni

1999/01, departament de Filologia i Filosofia

Barcelona

2015

3

RESUM

Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per tal d’arribar a

la gènesi del seu pensament polític i social. La importància de l’opuscle, ‘Principis de Teoria

Política’ (1927), rau en el fet de convertir-se en el fonament teòric dels editorials, a partir

dels quals Capdevila desplegaria, poc després, l’anàlisi de la realitat política i social del seu

temps en el rotatiu «El Matí». En relació a això, hem presentat la tasca de classificació i

estudi del fons editorial, plantejant els criteris metodològics per a l’estudi dels nuclis

articulars. Així doncs, s’han cercat les constants que, en certa manera, categoritzen el seu

pensament que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. És per això que, a partir

d’aquí, podem referir la persona de Capdevila com a exponent del pensament humanista

cristià a la Catalunya del primer terç del segle XX.

PARAULES CLAU: Principis de Teoria Política; Qüestions socials; Sindicalisme cristià; Ideologia;

Política; Nacionalisme; Catalanisme; Tomisme; Encícliques socials; Mitjans d’expressió; La Paraula

Cristiana; El Matí; Humanisme.

ABSTRACT

The vital and intellectual trajectory of Josep Maria Capdevila has been followed in order to

reach the genesis of his political and social thinking. The importance of the brief treatise,

‘Principles of Political Theory’ (1927), lies in the fact of becoming the theoretical basis of the

editorials from which Capdevila would spread, shortly afterwards, to the analysis of the

political and social reality of his time in the Catalan newspaper «El Matí». The task of

classification and study of his editorial background and the methodological criteria for the

classification and study of the newspaper cores have been presented. These are the constants

that, in a certain way, categorize his thinking through his journalistic period, between years

1929 and 1934. Hence, the person of of Capdevila can be related as an exponent of the

humanist thought in the Catalonia of the first third of the 20th century.

KEY WORDS: Principles of Political theory; Social questions; Christian unionism; Ideology; Politics;

Nationalism; Catalanism; Thomism; Social encyclical; News media; La Paraula Cristiana; El Matí;

Humanism.

5

Pròleg. A mode d’agraïments

És en el moment d’entregar aquest treball quan reclamaries ‘un instant més’ per acabar de

perfilar tants detalls que s’han quedat en els arxius. Gràcies als límits que ens imposem,

entreguem, doncs, aquesta tesi que té la pretensió de mantenir l’estudi del llegat intel·lectual

que ens va deixar Josep Maria Capdevila. Som conscients dels límits als quals hem arribat, i de

la feina que encara ens restaria per acomplir.

Resseguir un fil conductor per tal d’originar un discurs, en el cas de Capdevila, no és senzill.

La seva bibliografia, en forma de reculls articulars, és molt extensa; per això, la seva lectura,

classificació i tractament sovint defugen la sistematització. Alhora, en el cas del discurs polític i

social, caldrà també tenir present, no només les fonts d’estudi que emprà, sinó imperiosament

la realitat en què visqué. Partint d’aquests apunts doncs, primerament, agrair al meu germà

Joan quan em va mostrar l’extens Arxiu Capdevila i, d’aquí, convidar-me a aprofundir aquests

aspectes del pensament de l’olotí. La importància del seu estudi ja havia estat apuntada també

per l’Eusebi Colomer i en els magnífics treballs de Joan Carreres i Maurici Serrahima.

És just agrair també qui ens acompanya en el camí. El doctor Jordi Sales, professor meu a la

Universitat de Barcelona, que després de la valoració del treball de recerca per a l’obtenció del

DEA, em va dirigir a qui seria el director d’aquesta tesi, el doctor Josep Monserrat. Així doncs,

el meu agraïment, en relació a la tesi, per les indicacions i el recolzament en les decisions que

s’han anat prenent per tal de bastir l’estructura que es presenta; i en relació a la persona, per la

paciència i l’excel·lent tracte humà rebut al llarg d’aquests anys. I creiem que és just significar,

tanmateix, el treball i l’esforç que des de diferents àmbits està impulsant en la recuperació de

la història intel·lectual del nostre país.

Afegir el recolzament de la família. Al pare per les converses i els consells de precisió en el

treball; i als qui estan més a prop, en Pau, l’Aina, la Mar i la Sandra, pel seu amor i

comprensió.


Tardor de 2015

7

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ 13

1.1. Intel·lectualitat i acció, la persona de Josep Maria Capdevila 14

1.2. Indicis per a un estudi del pensament polític i social 17

2. CONSIDERACIONS PRÈVIES ENTORN LA PERSONA I L’OBRA 25

2.1. Consideracions entorn la persona.-

Maurici Serrahima, «Josep Maria Capdevila. Assaig biogràfic» 26

2.2. Consideracions entorn l’obra.-

Joan Carreres, «Josep Maria Capdevila. Ideari i poètica» 37

2.3. Consideracions entorn el pensament.-

Joan Cortada, «La filosofia de Josep Maria Capdevila» 44

3. APUNTS METODOLÒGICS 57

3.1. Apunts previs 59

3.2. Apunts sobre el fons epistolar 62

3.3. Apunts sobre la classificació articular 63

3.4. Eix expositiu d’aquest treball 65

8

4. SUPÒSITS HISTÒRICS I IDEOLÒGICS 69

4.1. Apunts sobre els corrents ideològics a l’Europa del primer terç del

segle XX

i. Introducció 71

ii. Apunts entorn el liberalisme, el tradicionalisme, i l’imperialisme 72

iii. Apunts entorn el socialisme i els moviments revolucionaris 76

iv. Apunts entorn el feixisme i el nacionalsocialisme 81

v. Temptatives de renovació 83

vi. Entorn el pensament d’arrel cristià. Jacques Maritain i Emmanuel Mounier 84

4.2. El mapa polític i la política cultural a la Catalunya del primer terç

del segle XX

i. Apunts sobre el mapa polític i els corrents de pensament polític i social 91

ii. “Cristianisme social” i catalanisme. Apunts entorn el pensament polític

d’arrel cristià. Torras i Bages, Miquel d'Esplugues i Carles Cardó

95

iii. Apunts sobre la política cultural 102

5. RECORREGUT VITAL, 1922 a 1939: ELS CAMINS D’INTROSPECCIÓ

I LA DIALÒGICA EPISTOLAR. APUNTS SOBRE LES MEMÒRIES 105

5.1. Algunes notes sobre el llegat epistolar

i. Primer període: 1922-1928 107

ii. Segon període: 1929-1935 110

iii. Tercer període: 1936-1939 111

5.2. Semblances

i. Primers anys 113

ii. Treball i compromís social 115

iii. Crítica 125

iv. Filosofia 126

9

v. Periodisme 129

vi. Moments 137

5.3. Exilis

i. Tarragona 157

ii. El ‘Dietari de Guerra’ 164

iii. De Bierville a Amèrica 178

6. LES PRIMERES VIES O FORMULACIONS DEL PENSAMENT

POLÍTIC

183

6.1. L’estudi de les qüestions socials i polítiques prèvies a l’any 1929

i. Un primera qüestió 185

ii. Adhesió als orígens del modern nacionalisme català 187

iii. La figura de Prat de la Riba 189

iv. Localisme –olotinisme- i nacionalisme 190

v. El diàleg com a forma supranacional 192

vi. La llengua com a signe d’identitat dels pobles 193

vii. Ètica i nacionalime 195

viii. Aspectes de política internacional, la pau 197

6.2. Recull articular. Fragments 201

7. ELS NUCLIS DE PENSAMENT EN ELS PRINCIPIS DE TEORIA

POLÍTICA DE L’ANY 1927

217

7.1. Introducció

i. Les fonts 219

7.2. Recorregut i continguts dels Principis de Teoria Política

i. Introducció 223

10

ii. La filosofia i la teoria política 223

iii. Primers principis polítics 224

iv. L’origen de la societat 227

v. Noció del bé comú 230

vi. Origen del poder 231

vii. Atribucions i límits del poder 233

viii. Qui ha de tenir el poder 235

ix. El poder diví de l’Església 237

x. La llei 238

xi. El costum 241

xii. Variabilitat de la llei humana 243

xiii. L’organització federativa 245

xiv. La justícia 248

xv. Un exemple: la teoria de la propietat 249

xvi. Finalitat de la injustícia humana 253

7.3. Repercussió

i. Un comentari de Rossend Llates 255

ii. Un comentari de Josep Maria de Garganta 257

8. ELS NUCLIS DEL PENSAMENT SOCIAL I POLÍTIC A TRAVÉS DE

LA DIALÒGICA ARTICULAR (1929-1934)

259

8.1. 1929: Naixement d’«El Matí». Ideologia i mitjans d’expressió 261

8.2. Criteris metodològics per a l’estudi del fons articular 269

8.3. Un exemple: Sobre el concepte de propietat 273

i. Aspectes previs a considerar 277

ii. Aspectes de fonamentació teòrica d’arrel cristiana 286

11

iii. Altres aspectes de fonamentació teòrica 290

iv. Sobre la propietat en els escrits de Josep Maria Capdevila. 299

v. Aspectes polítics i socials: La llei de Contractes de Conreu 305

8.4. El pensament de Josep Maria Capdevila a través d’alguns dels nuclis

editorials durant el període d’El Matí (1929-1934). De la teoria

política a les qüestions socials.

307

a. Aspectes de Teoria Política

i. Sobre els conceptes d’autoritat i ordre 307

ii. Sobre els principis que fonamenten les formes de govern 314

iii. Sobre teoria política 318

iv. Sobre la cultura i la civilització 320

v. Sobre teoria econòmica 324

vi. Sobre el concepte i el dret de propietat 325

vii. Sobre les reflexions de caire polític i social del sindicalisme 326

b. Sobre Qüestions Socials 336

i. El dret a un salari mínim i el subsidi familiar 339

ii. Conflictivitat política i violència obrera 341

iii. La manca de treball 342

iv. Els moviments migratoris 343

v. El feminisme 343

9. A MODE DE CONCLUSIÓ 347

10. ANNEXOS 375

I. Fragments articulars I

a. Teoria Política VII

b. Qüestions socials XXV

c. Aspectes ideològics XLV

12

d. Anàlisi política LVII

e. Mitjans d’expressió LXXXIII

f. Església i cristianisme LXXXVII

II. Bibliografia

a. Bibliografia XCV

b. Escrits de Josep Maria Capdevila CV

1. INTRODUCCIÓ

1.1. Intel·lectualitat i acció, la persona de Josep Maria

Capdevila

1.2. Indicis per a un estudi del pensament polític i social

15

1.1. Intel·lectualitat i acció, la persona de Josep Maria

Capdevila

L’origen de la recerca que aquí comença, possiblement el puguem situar en la

‘nota al marge’ que trobem quasi al final de l’obra de Joan Cortada, intitulat

La filosofia de Josep Maria Capdevila,1 on s’apunten les pistes per a un estudi

del pensament social i polític del crític olotí. A aquella nota volem afegir-hi

també el que ens ha anat descobrint, en els marges de la reflexió política i en

l’estudi de les qüestions socials, la lectura de l’Assaig biogràfic que Maurici

Serrahima li va dedicar. En aquell assaig, a banda d’expressar l’admiració per

la vida i obra de qui el considerà mestre i amic, fixava els moments i les

relacions que van conduir Josep Maria Capdevila a endegar l’empresa que

volia ser veu de la realitat del moment i expressió d’un ideal social. Així doncs,

el mateix Serrahima ens aporta el que serà una de les hipòtesis principals de

la nostra recerca, quan diu: «sense la influència d’en Capdevila, no pensaríem

ben bé com pensem».2

Si cerquéssim en el camp del pensament, tot just començar, una qualitat que

donés consistència a la rellevància de la figura d’aquest olotí en la seva època,

la descobriríem en la particular manera que té de discórrer; pel que fa a l’estil

i al contingut. En aquest sentit, en un primer afany de voler estructurar la

seva obra, trobaríem certs paral·lelismes –segons alguns autors- quant a

continguts es refereix, amb els propis de la filosofia del moviment humanista

francès de primers de segle passat. D’aquesta manera, serà interessant

plantejar si el nostre autor hauria desplegat algun dels aspectes nuclears

d’aquell moviment amb una certa originalitat a través del rotatiu català «El

Matí», en els anys en què en fou director. Ens diu Pere Lluís Font, de la lectura

de les cartes de Serrahima a Joaquim Molas, que «dins el corrent i els

representants del tomisme renovat, com ara Jacques Maritain, Étienne Gilson i,

en menor mesura, Marie-Dominique Chenu, aquests no van ser pròpiament

1 Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (d’aquí endavant PAM). Barcelona, 2008, p. 199. 2 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974, p. 109.

16

inspiradors seus, sinó que, amb Josep M. Capdevila, es van trobar amb ells

perquè ja pensaven com ells».3

Tan sols amb aquests primers indicis, ja en faríem prou per a començar a

remoure interessants vies de recerca. Així doncs, d’una banda, partim del

suggeriment que ens convida a estudiar la persona de Josep Maria Capdevila i

Balanzó lligada a una manera original de pensar les temàtiques socials i

polítiques del nostres país. I, d’altra banda, la que ens du a revisar els

continguts de l’obra editorial, que es recullen en el diari «El Matí», ‘a través del

qual es fa palès que el pensament és inseparable de la vida. Això [Capdevila] ho

va fer extensiu a través d’un rotatiu, el millor vehicle per tal d’orientar (o en el

seu defecte, per tal de desorientar) el poble’.4

I a l’hora de fer aquesta anàlisi, prendran especial rellevància els

esdeveniments del temps que li va tocar viure. Tot i la fonamentació filosòfica

que cercaria dels principis en política, i tanmateix del pensament social –i que

la trobarem en l’escrit en forma d’opuscle de l’any 1927, intitulat Principis de

Teoria Política-, l’imperatiu moral que ell i els seus col·laboradors s’imposaren,

fou el de donar resposta als interrogants que els moments de la història que

vivien els hi demanava. Avui, encara se’ns fa difícil entendre molts dels fets o

motivacions que s’esdevingueren en el nostre país en un temps emergent de

models polítics i socials emparats en el pensament del segle XIX. Així doncs,

haurem de situar-nos-hi per a visualitzar i, de moment, intentar esbossar el

discurs que va bastir des dels seus escrits articulars. El seu serà un discurs

que voldrà situar-se en les coordenades del pensament econòmic i social; en

les relacions dins el món obrer i els moviments sindicals; plantejarà el fet

diferencial català, el catalanisme polític i les seves relacions amb Espanya; i

alhora, es situarà en les coordenades de la política internacional amb el diàleg

com a garantia de prosperitat per a la pau entre els pobles.

3 Pere Lluís FONT, «Serrahima i el cristianisme postconciliar», dins Maurici Serrahima, Centenari, 1902-2002. Institució de les Lletres Catalanes, 2007, p. 81. 4Joan CORTADA , o.c., p. 199.

17

Amb això darrer, una altra de les valuoses motivacions a l’hora d’endegar una

recerca d’aquesta mena es troba en l’existència d’unes fonts documentals que

encara no han estat estudiades en la seva totalitat. Ens referim principalment

als escrits socials i polítics en forma articular que es troben en l’Arxiu

Capdevila.5 Però també a diferents conferències, manuscrits no publicats, i de

manera singular, a l’extensíssim fons epistolar que ens expressarà el seu

pensament més íntim.

A partir d’aquestes notes que acabem d’esbossar, doncs, intentarem donar

consistència i relligar el discurs que va elaborar en el vessant del pensament

social i polític. Tanmateix, aquests continguts, sovint dispersos, caldrà que els

estudiem considerant les estratègies comunicatives que emprà.

* * *

1.2. Indicis per a un estudi del pensament polític i social

Si la crítica literària, majoritàriament, i els escrits d’estètica filosòfica ocupen

el gruix de l’espai de reflexió i producció de Josep Maria Capdevila, ell mateix,

en més d’un moment, ens diu que s’havia imposat l’estudi de les qüestions

socials com a deure per la seva condició de cristià. Tal com s’ha comentat, i

encara que el moment que li tocà viure possiblement així ho reclamava, no

deixà tanmateix d’amagar les dificultats que li va suposar. En relació a això,

en una de les primeres cartes que trobem del seu llegat epistolar dirigida al

seu amic Carles Riba, el 22 de juny de 1922, li manifesta:

Estimat amic, He estat enfeinadíssim tot aquest temps, a no poder més. Estic ocupat en els estudis de principis econòmics i sociològics; i aquestes matèries són tan

5 Llegim: «L’Arxiu Capdevila consta en aquests moments d’una cinquantena de llibres, una vintena d’opuscles i més d’un centenar de carpetes, classificades per anys i per temes. A més dels textos originals (més de cinc-cents papers), hi ha reproduïts uns dos mil retalls de premsa, i gairebé igual nombre de cartes, procedents d’uns tres-cents corresponsals». Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM 2003, p. 10. Aquest arxiu en l’actualitat es troba, pendent de catalogar, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Alhora, el fons bibliogràfic del mateix Josep Maria Capdevila el situem a la Biblioteca del Seminari de Girona.

18

blanes que un corre el perill de creure’s haver fet alguna cosa, saber alguna veritat i no haver forjat sinó una fantasia inútil o nociva (...)6

En la recerca dels indicis, tal com hem comentat, una de les referències

bàsiques dels qui sobre ell han escrit, ens vindrà primerament de la lectura

fàcil i alhora cosida en detalls del llibre Josep Maria Capdevila, Assaig

biogràfic,7 del seu amic i deixeble Maurici Serrahima. Aquest llibre, de lectura

obligada, ens presenta amb una escriptura planera la seva trajectòria

intel·lectual i vital. D’altra banda, si anem al camp de l’anàlisi de l’obra i del

pensament, caldrà que ens endinsem en les dues tesis doctorals que sobre ell

s’han publicat. La primera en el temps és la de Joan Carreres, alumne seu

entre els anys 1966 i 1969, i que duu per títol Josep Maria Capdevila. Ideari i

poètica.8 I la segona és la de Joan Cortada, que s’intitula La filosofia de Josep

Maria Capdevila.9

* * *

Així doncs, en primer terme, la descripció segurament més propera, i que

reuneix un munt de dades que esdevindran clau en la nostra recerca, passa

pel que descriuen les notes que sobre ell ens va deixar Maurici Serrahima. Tot

remarcant d’antuvi la importància i influència del pensador olotí, ens

apuntarà la problemàtica que ens trobarem a l’hora d’abordar el seu llegat.

Primerament, ens avisarà de l’extensió del fons escrit que ens va deixar en

forma d’articles, cartes i notes manuscrites.

6 Respecte la relació epistolar amb Carles Riba, vegeu el capítol 4 d’aquest treball on incloem aquesta lletra. Observem com a la introducció de l’obra Man and the State, Jacques Maritain fa la mateixa reflexió quant a la dificultat d’expressar les reflexions i fets lligats a la teoria política: «There is no more thankless task than trying rationally to distinguish an to circumscribe –in other words, trying to raise to a scientific or philosophical level- common notions that have arisen from the contingent practical needs of human history and are laden with social, cultural, and historical connotations as ambiguous as they are fertile, and which nevertheless envelop a core of intelligible meaning. Such concepts are nomadic, nor fixed; they are shifting and fluid. Now they are used synonymously, now in opposition to one another. Everybody is the more at ease in using them as he does not know exactly what they mean. But as soon as one tries to define them and separate them from one another, hosts of problems and difficulties arise». 7 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcelona. Barcino, 1974. 8 Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003. 9 Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM, 2008.

19

L’obra escrita de Capdevila és molt diversa i molt plena de contingut. Comprèn sobretot estudis filosòfics i sociològics de diverses maneres, i assaigs de crítica literària. Però també, barrejades amb aquells textos, pàgines narratives sobre fets viscuts o espectacles contemplats. A més, va deixar una pila de notes manuscrites, sovint ben interessants. I un epistolari extensíssim, ara com ara dispers, en el qual trobaríem molts aspectes de la seva manera de pensar que no ha precisat en els llibre publicats.10

D’aquesta manera, serà ineludible la tasca d’aplegament, lectura i classificació

dels articles publicats, i també de les cartes que ens han arribat i que, tal com

diu, ens han de permetre descobrir la importància i influència del seu

pensament. Seguint aquestes notes, Serrahima ens orientarà vers l’estudi dels

aspectes del pensament social tot revisant l’etapa periodística que van

compartir plegats en el diari «El Matí» fins l’any 1934. I dins aquesta, molt

particularment, ens remet a les sèries d’articles que escrigué en la secció del

diari anomenada la «Vida del treball», en què ens diu que Josep Maria

Capdevila miraria d’objectivar els aspectes més rellevants al voltant de la

problemàtica obrera del moment.

Així va anar aconseguint una informació molt completa i ben objectiva de les fetes i els conflictes de la vida del treball, que els informadors aconseguien anant a trobar directament, no sols els patrons i els executius de les empreses on es produïen, sinó també els obrers i els elements sindicals i, quan calia, els dirigents dels centres sindicals de la C.N.T. o del color que fossin.11

Encara que Serrahima no deixa d’advertir-nos la complexitat a l’hora

d’intentar un estudi com el que aquí ens proposem, ens en va descobrint les

pistes per a la sistematització metodològica. Es tractarà doncs, inicialment,

d’intentar aplegar els textos que ens han arribat tot partint d’uns primers

escrits realitzats en revistes locals de la ciutat d’Olot i que datem a partir de

l’any 1915. Ara bé, per la seva extensió, situarem el període de més activitat

articular, i alhora prolífica quant a pensament d’aquesta temàtica es refereix,

coincidint amb l’inici de la seva etapa periodística a «El Matí» l’any 1929 i que

conclourà l’any 1934. Serà doncs, en la lectura i estudi de les fonts editorials

on iniciarem aquesta dialògica articular que ens obrirà les portes a la

sistematització dels continguts de temàtica social i que ens permetran alhora

arribar a les fonamentacions teòriques dels seus escrits.

10 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 98. 11 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 47.

20

També va escriure -i no va escriure prou sobre matèries de sociologia. Caldria aplegar els articles que publicava a “La Paraula Cristiana” i, sobretot, a “El Matí”. Però, sobre aquests temes, no puc ni intentar el comentari. La dispersió dels textos i, sovint, la necessitat de lligar-los amb els moments en els quals foren escrits i amb els esdeveniments que els motivaren, exigiria un estudi molt minuciós i extens. Vull recordar, només, fins a quin punt han deixat —fins quan no els tenim presents- un rastre en el pensament cristià d’aquesta terra. Sense la influència d’en Capdevila, no pensaríem ben bé com pensem.12

Treballar aquests aspectes de l’obra, segueix Serrahima, ens permetrà també

veure fins a quin punt apostaria pels ideals del moviment obrer i en particular

pel sindicalisme cristià. I serà també interessant observar com els seus escrits

i editorials tingueren prou repercussió en la societat catalana i espanyola del

moment i com sovint foren centre de polèmica per a diferents sectors polítics i

pels mateixos mitjans.

(...) un seguit d'articles on anava donant uns fonaments teòrics a l'actitud del diari. La sèrie que tractava dels «orígens de la civilització», i la que estudiava el sindicalisme, originalíssimes, van produir una forta impressió entre els qui estudiaven aquesta mena de temes. D'una considerable audàcia en el pensament, eren alhora ben lluny de la demagògia fàcil. No m'és possible d'estudiar-los aquí, tot passant; confio que, algun dia, aquells articles seran publicats en lloc preferent dins una tria dels seus escrits. No sé quin efecte farien, avui. El que puc dir és que aleshores van contribuir moltíssim al prestigi del diari i a confirmar la sinceritat de les actituds que prenia. I que -bé cal dir-ho, perquè es un fet, i perquè alguna cosa demostra- li van crear entre els qui enyoraven el passat, molts enemics. Més endavant va esdevenir prou visible.13

Alhora, al llarg del seu assaig, Serrahima no deixa de manifestar la

humanitat de l’obra de Capdevila, tal com dirà, ‘mogut per la claredat en les

seves idees i la sinceritat en les seves accions’. És per això que, quan

Capdevila és forçat a dimitir com a director del rotatiu l’any 1934,

posteriorment, en una carta de 15 de desembre de 1935, escriu a Serrahima

animant-lo a prosseguir en l’empresa que un dia van iniciar a «El Matí» i a

no deixar de banda aquell motor que els va empènyer a lluitar per uns

ideals.

Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

(...) un gran diari de cultura –i de cultura cristiana- amb una ideologia social sostinguda sincerament: és impossible que no triomfi. Ja hauria triomfat si no hi hagués haguda la covardia més inexplicable i ridícula. Si els catòlics

12 Íd., p. 109. 13 Ibíd.

21

sabien prendre una actitud cristiana, conciliadora, acollidora, aplaudint el contrari en allò que no és contrari: sabent estimar aquells punts de coincidència, i no rompent-los com he vist fer expressament preferint desviar-se de la pròpia doctrina en el moment que l’adversari l’acollia: si us deixaven fer aquest diari estic segur que, encara avui, tindria un èxit extraordinari que us sorprendria (...)

Si anem també a la tesi doctoral de Joan Carreres, en el segon capítol

d’aquest treball, veurem com sintetitza en la seva recerca, sota el títol

Compromís social i laboral, els indicis que Maurici Serrahima ens apuntava.14

De la mateixa manera, Carreres tampoc deixarà de remarcar al llarg del seu

estudi les nombroses notes de caire social i polític lligades a l’obra i la vida.

En aquest sentit, ja en el primer capítol del llibre de Carreres, l’intitulat

«Semblança biogràfica», significa com a moment d’eclosió del pensament social

de Capdevila la trajectòria periodística i articular dins el període que va de

l’any 1922 fins al 1935.15 Sense endinsar-se en l’anàlisi dels continguts

articulars, ens apuntarà també un seguit de consideracions que haurem

d’anotar. Ens comenta que, precedit per l’interès en temes polítics, els quals

es relacionen amb la problemàtica del nacionalisme català de principis de

segle, podem situar un primer punt de partença, l’any 1922, en la col·lecció de

llibres que Capdevila dirigí per encàrrec de la Federació Patronal de Barcelona

amb l’objectiu de formar els obrers. A partir d’aquí, ens diu que Capdevila ja

no abandonaria la implicació i l’estudi en aquestes temàtiques.

Carreres ens remetrà a diferents moments i a escrits que segons ell són

nuclears per al seu pensament. Entre aquests, la «Lletra d’adhesió a Rafael

Campalans» de l’any 1923; la publicació dels «Principis de teoria política», de

l’any 1927; dins la Col·lecció Sant Jordi, «L’Església i la qüestió social de

Joaquim Civera i Sormaní»; els editorials de «El Matí», i especialment, de la

mateixa manera que indicava Serrahima, els escrits a la secció de la «Vida del

Treball» del mateix diari, apareguda l’any 1931, on Capdevila mostraria el seu

compromís envers temes socials i, singularment, els laborals. Així doncs,

coincideix amb Serrahima en el fet que els escrits periodístics de Capdevila

14 «Compromís social i laboral», dins Joan CARRERES, o.c., PAM, 2003, p. 62 i seg.. 15

Ibíd.

22

aposten clarament pels valors cristians que comporten el sentit humà de la

justícia i, alhora, que manifesten la seva simpatia pels moviments socials.

Ensems, ja apartat de l’etapa editorial, apunta la tasca que dugué a terme

entre els anys 1932 i 1935 a l’Escola d’Assistència Social per a la Dona.

Partint d’aquestes consideracions, i coincidint amb Serrahima, conclou que

Capdevila es va prendre les qüestions socials com a un deure cristià, tot

remarcant com es guanyà el respecte del món sindicalista.

* * *

Resseguint els estudis més actuals sobre Capdevila, Joan Cortada ens parla

d’unes ‘pistes per a un estudi sobre el pensament polític i social de Josep Maria

Capdevila’.16 Aquestes les situa en un punt determinat del seu treball adduint

que ‘les reflexions política i social de Josep Maria Capdevila són les que

segueixen en el temps després de les idees estètiques’. Emmarcant-ho dins

d’aquest aspecte de gènesi formativa i que caldrà que hi incidim, en la línia de

Serrahima i Carreres, ens remet novament a la tasca periodística i al

desplegament dels continguts de reflexió del seu pensament, suggerint també

que el pensament de Capdevila discorreria a l’estil de la filosofia de Jacques

Maritain, però remarcant l’originalitat del seu pensament: «Creiem que fou

inèdit en el seu temps: per la independència amb què el desplegà i sobretot per

la influència que va exercir sobre els col·laboradors dels dos rotatius que dirigí:

«La Paraula Cristiana» l’any 1925 i «El Matí» l’any 1929. Recordem que l’obra

«Humanisme integral» de Maritain és de l’any 1936».17

Partint d’aquí, Cortada apunta també un seguit d’aspectes que ens orientaran

a l’hora d’endegar el nostre estudi. Primerament, ens remet a la recerca dels

nuclis de pensament social que es despleguen en la seva etapa periodística, en

què ‘va seguir amb coherència la idea desplegada (en la crítica i en la filosofia)

que el pensament és inseparable de la vida i això ho va fer extensiu a través

d’un rotatiu’. I, alhora, ens diu que aquesta etapa és fruit d’un procés ja iniciat

a primers dels anys vint. També afegeix que en Josep Maria Capdevila es dóna

16 Joan CORTADA, o.c., p. 199 i seg.. Vegeu també la nota 3 d’aquest capítol introductori. 17 Ibíd.

23

‘una preparació filosòfica excepcional i un cristianisme renovat i renovador

(pensat a partir dels documents magisterials «Rerum novarum» i la

«Quadragesimo anno») a l’hora d’interpretar críticament el curs dels

esdeveniments socials i polítics que van conduir a la Segona República’. De la

mateixa manera, apunta també com Capdevila es formaria a partir de ‘la

influència que rep del pensament polític de Prat de la Riba i del cristià de Torras

i Bages (...), la lectura de les obres de sant Francesc de Sales i també les del

coetani P. Miquel d’Esplugues, a qui valorà com una de les figures isolades que

aportà signes de modernitat en la història del pensament cristià a Catalunya

durant el primer terç del segle XX’.18

A l’hora d’abordar l’obra, Cortada ens farà avinent la importància del caràcter

sintètic dels seus judicis, i que l’autor sovint es limita a dir allò que és

suficient. Partint d’aquí, ens convida a la lectura dels escrits aplegats en «Els

Principis de la civilització»; ens parla també de les relacions i la importància

dels «Principis de teoria política» de l’any 1927, i com s’ampliaran i es

complementaran amb les posteriors sèries editorials, com ara les de les

«Lletres sobre el principi d’autoritat», o les de «El principi igualitari i el

sindicalisme». D’aquesta manera, Cortada ens apunta el camí per a l’anàlisi

dels nuclis conceptuals d’aquests escrits a partir de les quals es podria

estructurar l’estudi del pensament polític i social de Josep Maria Capdevila.

* * *

Després d’haver introduït algunes de les notes relatives a les qüestions de

caire social i polític del seu llegat, caldrà que ens endinsem en el teixit

discursiu dels estudis que acabem de mencionar d’una manera més àmplia,

per a tot seguit referir-nos als aspectes metodològics seguits en aquest treball.

18 Íd.

25

2. CONSIDERACIONS PRÈVIES ENTORN LA PERSONA I

L’OBRA


Maurici Serrahima, «Josep Maria Capdevila. Assaig biogràfic»


Joan Carreres, «Josep Maria Capdevila. Ideari i poètica»


Joan Cortada, «La filosofia de Josep Maria Capdevila»

27


Maurici Serrahima, «Josep Maria Capdevila. Assaig biogràfic»

Tal i com hem apuntat en l’apartat introductori, el llibre de Maurici Serrahima

i Bofill, Josep Maria Capdevila, Assaig biogràfic, esdevé la síntesi que ens

apropa d’una manera més planera a la trajectòria intel·lectual de l’assagista

olotí. En el recorregut descriu, des del record, l’amistat que van mantenir al

llarg de tota la vida, i de la mateixa manera, en diferents moments de l’Assaig,

la influència i el mestratge intel·lectual que rebé de Capdevila.19 El relat que

Serrahima ens ofereix mostra la seva riquesa quan s’atura en les descripcions

detallades dels moments que considera clau en la vida de Capdevila, i

aquestes, sovint, vindran recolzades amb les al·lusions al contacte epistolar

que mantingueren. És per això que, pel que fa a l’estudi del llegat, les

memòries de Serrahima esdevenen la primera font d’estudi que ens fa evident

la relació de l’obra i el pensament de Capdevila amb la història del país.

* * *

Així doncs, s’inicia l’Assaig amb la impressió de la primera trobada a finals del

mes d'octubre de l’any 1927. Serrahima anirà en el relat de la descripció de la

fesomia a la descoberta de la persona.

Sense ser baix, tampoc no era alt. Proporcionat tot ell, i amb un rostre regular, afinat, ben construït. El front espaiós, els cabells foscos, tallats curts i pentinats amb clenxa, i es ulls d’un color ben més aviat clar. L’aire de naturalitat accentuava un punt de distinció [...] un somriure que, de tant en tant, esdevenia una mica mica irònic, o lleugerament reticent, però que així i tot es mantenia amarat de senzillesa, de simpatia i, sovint, d’afecte ben visible.20

Curiós el fet que els dos nasqueren el mateix dia, el 14 de juny, amb deu anys

de diferència, ell el 1902 i Capdevila el 1892. La trobada, dos anys abans de la

fundació del diari «El Matí»,21 sorgeix de la passió comuna per la crítica

literària i l’interès de Serrahima en els treballs que Capdevila en aquell

19 Respecte els mestratges de Serrahima, veiem en diferents moments la importància que se li dóna a la relació de mestratge. Vegeu : Jordi GIRÓ, Els homes són i les coses passen. PAM, 2004. 20 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 6. 21 El 24 de maig de l’any 1929 apareix el primer número de «El Matí».

28

moment acaba de publicar. Alhora, succeeix que Capdevila acaba d’enviudar

de la seva primera muller, Maria del Carme Muntaner, i que tal com

Serrahima expressa, ‘es troba en la casa d’un home que s’havia d’acostumar a

viure sol’.

A aquesta primera descripció o impressió que intenta desvetllar la persona, la

segueix, en el segon capítol, la dels moments viscuts durant la infància i

joventut a Olot; la trobada esporàdica que tingué amb Joan Maragall i que

acompanya la influència decisiva que rep de l’ambient cultural olotí de finals

del segle XIX i els primers anys del següent. Aquí hi situarà diferents noms

com els dels germans Vayreda, l’avi Berga, o Montsalvatge, entre d’altres.

Alhora, el principi de la relació de qui Capdevila considerà el seu primer

mestre, Josep Maria de Garganta,22 que li va desvetllar l’interès per la cultura

‘però amb una amplitud i amb un inclinació a la conseqüència interna molt

superiors a la del mestre’.23

Tot seguit, després d’accentuar l’empremta cultural dels primers anys,

Maurici Serrahima passa a resseguir el nou focus d’influència cultural que

representarà la capital catalana. Amb els estudis acabats de batxillerat als

escolapis d’Olot, a l’hora d’iniciar els estudis universitaris, es trasllada a

Barcelona, ciutat de procedència de la seva mare. Val a dir que, en anteriors

visites als familiars materns a la capital catalana, anirà descobrint les

darreres novetats literàries que conformaran una primera biblioteca. Tot i la

preferència pels estudis de lletres, tirarà endavant els Estudis de Dret a

contracor i per imposició del seu pare, notari a Olot. Tot i això, Serrahima ens

diu que a Barcelona no deixa de cercar la formació clàssica i que, alhora,

aprofitarà per a establir les amistats i els lligams culturals que seran claus en

el seu devenir. Entre els amics que acaba aplegant, Serrahima hi destaca

22 Josep Maria de GARGANTA I VILA-MANYÀ, Sant Feliu de Pallerols 1872-Olot 1891. Escriptor, traductor, historiador i poeta olotí i un dels principals interlocutors epistolars amb Josep Maria Capdevila. Serrahima segueix descrivint Garganta: «Era un poeta estimable, però, sobretot, un home culte, amb una erudició extensa i un gust molt format. Corresponia amb escriptors castellans, portuguesos i italians, era «pastor de l'Arcàdia» de Roma. Coneixia força bé la literatura sud-americana. I l'ensenyava a admirar Costa i Llobera i, després, Joan Alcover». El mestratge de Garganta respecte Capdevila el retrobem en els treballs de Joan Carreres, p.118 i a Joan Cortada, p. 41. 23 Maurici SERRAHIMA, o.c., pp. 7-11. Respecte les relacions amb l’ambient cultural olotí vegeu també Joan CORTADA, o.c., pp. 41-50; i també a Joan CARRERES, o.c., pp. 15-21.

29

l’Eudald Duran, en Joan Climent, en Josep Maria de Segarra, en Carles Riba,

els germans Carles i Ferran Soldevila, en Joan Crexells o l’Enric Jardí.24

Acabada l’etapa universitària, Serrahima es dedica a remarcar els punts

d’influència previs a la recepció del pensament d’Ors per tal d’entendre els

camins que prendrà posteriorment a l’any 1920, quan el considerarà deslligat

de la influència orsiana. Es tracta del bagatge personal assolit fruit de l’estudi

de Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Torras i Bages, Ruyra, i més

endavant, Alcover o els primers llibres de Carner, i fins i tot, la lectura dels

poetes italians i francesos.25 Cal que remarquem aquest rerefons per arribar a

la descoberta del programa i la persona d’Eugeni d’Ors.

En una certa ocasió, però, en va llegir un article, a la pàgina artística de «La Veu», i el va trobar molt bo: «Era una derivació catalana –o, si voleu, barcelonina- de la lluita parisenca contra el romanticisme en art i política». I s’anà adonant d’un aspecte de l’actitud de Xènius que el va interessar: «S’acabava de guarir el “mal du siècle”. Era un convalescent. I fins en el Glossari sentíem el delit alegre de la convalescència». 26

Tot i que inicialment remarca que Capdevila no s’avenia al seu ideari crític,

explica com a finals de l’any dotze el coneix i d’aquí la relació de mestratge

que es comença a establir. La influència i relació d’Ors en la persona de

Capdevila marca una etapa important de la seva vida i en què Serrahima ens

en descriu els moments de coincidència i els de desavinença; partint del

creiexement intel·lectual que suposa la coneixença del glossador pel jove

Capdevila fins, coincidint amb la defenestració d’Ors, el trencament.27 El

mateix Capdevila verbalitza sobre el final de la relació amb Ors: «La meva

24 Respecte les amistats durant l’etapa d’estudis universitaris els trobem a Joan Carreres, o.c., p.5 i a Joan Cortada, o.c., p. 50. 25 Serrahima segueix dient: «Per una altra banda, Joan Climent l'introduïa en Ronsard, i amb ell llegien poetes italians i francesos que havia començat a conèixer a Olot, al costat de Garganta. «La lectura contínua dels romàntics (...) -deia- em justificava, a l'últim, la virada d'en Gauthier cap als clàssics (...) i les seqüències del Parnàs i l'Escola Romana del Moréas de les Stances». A més, en les converses amb els companys, i en els tallers dels artistes -Francesc Vayreda, Ignasi Mallol, Esteve Monegal-, descobria de mica en mica com un culte a la sensibilitat, que alguns confonien amb la "vida", vocable vague i equívoc, que podia dur al desequilibri». 26 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 15. 27 Maurici SERRAHIMA, o.c, pp. 16-21. Respecte les relacions amb Eugeni d’Ors, també s’aniran detallant en els estudis posteriors: Joan Cortada en parlarà dins el seu estudi en els punts 2.2 fins a 2.4, p. 41-82; d’altra banda, observem com Joan Carreres no l’inclou en el punt II, dins «Ideari i mestratges», en canvi sí hi inclou com a mestres a Garganta, Ruyra i Junoy; la relació amb Ors, Carreres la situarà dins el tercer capítol intitulat «La veritat poètica», en el seu punt cinquè, “Eugeni d’Ors i Capdevila”, p. 243-260.

30

ruptura amb Eugeni d’Ors no té cap interès. Només diré que amb Enric Jardí,

fórem els últims a deixar un antic amic, que ja no era amic de res ni de ningú».28

* * *

Ara bé, Serrahima considerarà clau el fet que Capdevila es desvinculés de les

tesis d’Ors per tal d’accentuar el que diria que per a ell havien de ser camins

definitius:

En les lletres, la influència «noucentista», que mai no havia admès a fons, va ser atemperada pel pensament que trobava en els escrits de Joan Alcover, entre d’altres, i per la influència directa de Joubert i de De Sanctis. Sense abandonar cap aspecte de l’àmplia cultura filosòfica que havia aconseguit, es va anar decidint per una represa de l’orientació tomista, netejada de les excrescències «escolàstiques» decadents. Era el que feien, en aquella etapa, en diferents aspectes i amb un abast divers, uns pensadors i uns escriptors com Sertillanges, Gemelli, Maritain, Gilson, Martyndale, Chesterton i tants d’altres. Amb una gran independència, en Capdevila va representar a casa nostra el mateix corrent. 29

Situa doncs, en aquest moment, a l’edat de vint-i-vuit anys, el que podem

considerar un punt d’inflexió en el pensament i el treball. Publicarà diversos

assaigs d’estètica que li donaran cert prestigi entre els entesos, i l’any 1923

apareix com un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia. Més

endavant, l’any 1925, Carles Cardó impulsa la publicació de la revista

mensual «La Paraula Cristiana», de la que Capdevila en serà el director. Alhora,

juntament amb el pare Miquel d’Esplugues col·laborarà a la revista «Criterion»,

iniciant la col·laboració amb Josep Maria de Casacuberta a l’editorial Barcino.

Serrahima remarca com trobem en aquest període un primer estudi dedicat al

pensament social i polític, uns Principis de Teoria Política.

En Capdevila va publicar en els anys següents, a «La Paraula Cristiana», una renglera d’articles i assaigs que caldria recollir en llibres, i que, en tot cas, no podran ser oblidats en l’hora que algú s’interessi per estudiar a fons el camí que va seguir el seu pensament. Per una banda, hi continuava els estudis d’estètica, en relació amb un pensament filosòfic que anava precisant cada cop més. Per una altra banda, i per primera vegada –com si preveiés l’avenir, tan proper, en el qual s’hi hauria d’enfrontar el diari-, publicà uns Principis de Teoria Política, on encara no dóna el to definitiu, però que són un antecedent interessantíssim per a situar l’evolució dels seus criteris en aquesta matèria.30

28 Josep Maria CAPDEVILA, Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1906-1920). Barcino. Barcelona, 1965, pp. 69-70. 29 Maurici SERRAHIMA, o.c, p. 21. Coincidint amb el que hem comentat a la nota 3 del primer capítol. 30 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 23.

31

Així doncs, és en aquest moment, amb la publicació de Les cent millors

poesies líriques de la llengua catalana,31 i al cap d’un any, el seu primer llibre

d’assaigs literaris Poetes i crítics,32 quan apareix el Capdevila crític amb un

pensament elaborat i propi. Apunta també Serrahima que aquests dos llibres

són els que en van destacar la personalitat i el prestigi en el món cultural; i,

més endavant, ho aprofundeixen també Carreres i Cortada. Serà interessant

veure com Capdevila entén la crítica ‘fent-se evident que les afirmacions no són

ja les de la crítica noucentista’; ni són les d’Ors ni les de Farran i Mayoral. A

més, diu Serrahima que ‘tampoc tenen gaire punts de contacte amb els

propòsits que Carles Riba formulava quasi coetàniament en els «Marges»’. Ara

bé, amb això, en constata les coincidències, i que no ens ha d’estranyar que es

relacionin amb el diàleg precedit per la forta amistat que l’uní amb Carles

Riba. Serrahima considera clau en aquest punt remarcar el fet que Riba

estigués rehabilitant Verdaguer, de la mateixa manera que ja ho havia estat

fent el mateix Capdevila. Alhora, a banda dels autors que seran objecte

d’estudi, destaca com a nuclear el fet que Capdevila reclami constantment la

concepció sobre la vida com a precedent per a la comprensió de l’obra.

Diu, també: «I, encara, la crítica pot arribar més enllà, i cal que hi arribi. Si el crític ha de comprendre i representar la concepció de la vida que hi ha en una obra, cal que també tingui una concepció de la vida. Sense això no fora possible parlar bé de cap obra ; sense aquest punt fix, la crítica esdevindria un joc de mots inconsistent (...)». I continua: «Cada home només viu i comprèn una part de la vida, i només en podria revelar una part encara més petita (...) Un artista que només representi en la seva obra una part de la vida no deforma l'obra ni la vida; però les comença a deformar de seguida que, encisat d'una part del viure, solament -de vegades, d'un somni-, voldria que tot fos igual i no es vol avenir amb les coses tal com són. Volia un impossible, i la realitat és, a l'últim, més poderosa».33

* * *

Un altre vector en aquest recorregut el trobem en el setè capítol, quan es

relaten els moments inicials de la creació del diari «El Matí». ‘De com, quasi per

casualitat, amb Enric Jardí i Josep Maria Junoy se’ls acut crear un diari catòlic

31 Dins la col·lecció «Els Nostres clàssics», volum extraordinari. Ed. Barcino, 1925. (Reeditat com a núm.70 de la «Col·lecció Popular Barcino») 32 Edicions de Llibreria Catalònia. Col·lecció «El ram d’olivera», 1926. 33 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 28.

32

obert a les qüestions socials modernes’. Aquest moment possibilitarà situar

una peça més en la complexitat de l’aparador dels moviments ideològics del

país. Per aquest motiu, respecte la ideologia del diari, es qualifica de clara

però difícil de definir:

La ideologia prevista era prou clara. Però no era fàcil de definir. Hi havia, ja s'entén, l'amor insubornable al país. Però també alguna altra cosa. En el preàmbul del llibre on conta aquests fets, en Capdevila diu que van fundar el diari «uns amics que compartíem l'anhel d'anivellar cristianament el benestar de la família burgesa i de la família jornalera». Dit així, sembla molt poca cosa. De fet, era aleshores -i seria ara- un ideal revolucionari. En el sentit, vull dir, de revolu-cionar l'estructura social del país.34

Aquesta etapa periodística de Capdevila segons Serrahima seria prou

important com per a justificar tota una vida. Alhora, explica també i deixa clar

en diferents punts de l’Assaig que la manera com va acabar (en el diari) el va

deixar marcat per sempre més. Ressalta que tot i les dificultats inicials

implicades en endegar un diari, aquest aniria adquirint un to i una maduresa

envejables i de molt alt nivell. Serrahima ens ho exemplifica en el capítol novè

quan, el mes d’abril de l’any 1931, Capdevila es posa malalt i ingressa en el

sanatori del Brull al Montseny, coincidint amb plena exaltació política per la

proclamació de la República. En aquells moments, la maduresa del diari,

relata Serrahima, és prou forta davant els fets i el contacte de Capdevila amb

l’equip al voltant de qui se’n feia càrrec -en Manuel Pugès- es constant, i

escriu que ‘tot i no proclamar-se republicà, com tampoc no havia estat de

monàrquic, el diari d’acord al criteri de Capdevila, reconeix el règim que el país

ha triat i, alhora, el que en Macià havia creat a Catalunya’.

Així, tot i que el rotatiu guanya en prestigi gràcies a una marcada línia

editorial de la mà de Capdevila, es produiran dins la redacció i l’administració

moviments interns de renovació no sempre del seu grat. Exemple d’això, seria

el fet per a ell inexplicable que una persona com en Josep Maria Junoy deixés

el diari. I seria en aquells moments, ens comenta Serrahima, que es produeix

la renovació complerta de l’equip motor del diari i, alhora, que ‘gent com en

34 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 36.

33

Romeva, en Pugès o el mateix Serrahima hi guanyessin en rellevància amb

l’assessorament del Dr. J.M. Llovera’.

Tal com hem apuntat, els problemes de salut que pateix Capdevila serà una

de les causes que afectarà el normal desenvolupament del diari en moments

considerats crucials. I aquests períodes de malaltia, amb les consegüents

absències, faran que Capdevila n’acabi perdent el control editorial i, per tant,

l’ideològic. Tal com ens relata el capítol desè de l’assaig, els posicionaments

interns del diari, en correlació a la situació política del moment, ocasionarà

que els qui el gestionen n’oblidin els principis fundacionals i, amb això, es

farà evident la influència creixent dels sectors més conservadors, fins al punt

que Capdevila es veurà obligat a dimitir el mes d’abril de l’any 1934.

En Capdevila havia quedat, com aquell qui diu, al mig del carrer. En tots els aspectes. I amb la impressió dolorosíssima de veure, no sols perduda, sinó alhora menyspreada, una realització admirable a la qual havia donat, d’ençà que l’havia començada a planejar, l’esforç de sis anys llargs de la seva vida. (...) Així doncs, “El Matí” ja no dirà res de la marxa de Capdevila del diari; el nom del director ja no apareix a cada número.

Maurici Serrahima ens diu que força més tard en el rotatiu «La Publicitat», i a

través d’en Víctor Hurtado, es farà pública la notícia de la dimissió de

Capdevila.

Encara que Capdevila sempre parlés de la independència política que hi havia

dins el diari, cal esmentar l’associació que es feu del diari amb la ideologia

democratacristiana.35 És per això que, en un parèntesi biogràfic, un dels

moments que Serrahima vol destacar, i que van lligats a la trajectòria de

Capdevila, serà els punts de contacte amb l’aparició de la Federació de Joves

Cristians i la Unió Democràtica de Catalunya. Tanmateix, es referirà també als

fets del 6 d’octubre de 1934, ocorreguts un mes després que Capdevila deixés

35 Ja ho aprofundim més endavant, ara bé, en aquest punt, en la línia de renovació que volien trobar en l’espectre ideològic del moment, el mateix Capdevila ens diu quan retorna de l’exili que: «Ja vistes les coses a una certa distància, prenent la col·lecció dels set anys del diari, es pot veure com hi eren seguides les mateixes directrius del Concili que Joan XXIII convocava una trentena d’anys després (...)». Segons Serrahima, aquesta afirmació s’aguanta en els cinc anys que en fou director, ara bé, no fins l’any 1936; el mateix Miquel Coll i Alentorn a «Un article sobre Dom Sturzo», Serra d’Or, 15-II-1972, observa com el canvi d’actitud del diari envers Capdevila fa que el rotatiu s’allunyi clarament de les actituds democratacristianes.

34

el diari.36 En relació a la dimissió forçada de Capdevila, posteriorment, ja a la

tardor del 1935, també ens referirà els intents ja endebades de rehabilitar la

posició de Capdevila de nou en «El Matí» que intentà Vicenç Vidal i

Casacuberta, president de la societat editora.37

* * *

Després d’aquests punts de caire ideològic, ja en el penúltim capítol de

l’Assaig, Serrahima farà referència a l’estil dels escrits i a les influències

rebudes: primerament, apunta el mestratge que Capdevila exerceix en el seu

entorn i el rerefons de vocació pedagògica, que abraça no només el trajecte

professional sinó també el vital; remarca després la personalitat analítica i el

bisturí crític dels estudis en relació a la crítica literària; es referirà també a la

preparació que va tenir en l’àmbit del pensament filosòfic; i, per acabar, i punt

crucial d’aquest treball, el rerefons de pensament social.

Pel que fa a l’estil;38 a pesar de tots els possibles punts d’influència, Serrahima

ens parla d’un estil que al llarg del temps es mostra inconfusiblement personal,

cada vegada més despullat i més eficaç. Alhora, es manté semblant en les

diferents maneres d’expressió, no diferint, diu, la correspondència dels textos

d’estudi o dels literaris. Afirma que la base del seu llenguatge prové de

l’aprenentatge olotí i de les primeres influències literàries com la de

Verdaguer, Costa i Llobera o Alcover. ‘El llenguatge emprat és primerament

“diàfan”, provinent de les maneres d’alguns escriptors francesos del segle XVIII

i el XIX, afegint l’italià Manzoni i, sobretot, Joubert com estilista i preceptista’.

Tot i els possibles nexes d’influència, Serrahima acaba afirmant que Capdevila

llegeix molt i, per tant, rep també molt. Per aquest motiu, d’aquesta síntesi,

36 Segueix Serrahima: «Com a conseqüència va venir la suspensió de l’Estatut, obra, sobretot de la CEDA (...) els qui disposaven del diari el van portar al punt més baix en prestigi i eficàcia. I, alhora, els problemes econòmics hi esdevenien cada vegada més greus (...) segons Coll i Alentorn es va parlar de matar-lo [al diari]». 37 Segueix Serrahima: «Tot i que inicialment Casacuberta es posiciona amb els qui aparten Capdevila, aquell havia descobert que l’argument directe que li havien donat –és a dir, que les idees d’en Capdevila perjudicaven econòmicament el diari-, no havia resultat cert, i que les noves actituds el perjudicaven encara més (...) em va dir que reconeixia que s’havia equivocat, i que ara veia molt més clara la missió del diari, del qual el que comptava era un desig de justícia social i –va afegir- “...els articles d’en Capdevila a la Pàgina del treball” [del diari]». 38 Respecte a l’estil vegeu també les «Consideracions sobre l’estil», a Joan CORTADA, o.c., p. 91.

35

n’esdevé un ‘estil inconfusiblement personal on la narració defugirà la “ficció”

literària’.

Pel que fa a la vocació pedagògica; diu que la seva trajectòria està revestida

d’un do pedagògic. No només per la tasca d’ensenyant duta a terme de

manera discreta en diferents moments abans de l’any 1934, sinó que ja s’hi

aboca del tot després de tantes tragèdies col·lectives i personals viscudes, i que

quan arriba a Amèrica, es refugia, durant quasi vint-i-sis anys, en la feina

pedagògica.

En un país normalment constituït, el lloc de Josep Maria Capdevila hauria estat la càtedra. La influència de les seves idees s’hauria escampat a través del que hi hauria explicat, i en l’exposició verbal haurien pres forma els textos on haurien estat fixades. Tal com era el país, ell va substituir la càtedra – i, ho torno a dir, era gairebé inversemblant que se’n sortís- per la fundació del diari. Per damunt de l’obra publicada, tan valuosa, la seva obra veritable eren les converses –de les quals quedarà un rastre en l’epistolari-, i en tot allò que des del diari ens va ensenyar. Com ha dit amb molta exactitud en Fermí Vergés, va arribar a ser representant eminent i peça essencial d’una societat possible en un moment històric de gran relleu per a Catalunya.

Quant a obres publicades es refereix;39 les que donen rellevància a la feina de

Capdevila fins l’any 1929, i posteriorment al 1934, són les relatives a la crítica

literària i entre elles, tal com s’ha comentat, en destaquen «Poetes i crítics» i

«Estudis i lectures». Serrahima apunta que amb Capdevila es deixa

determinada la importància decisiva dels quatre grans poetes de la generació

anterior a la d’ell: Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera i Alcover. Tot i

reconèixer l’erudició i la preparació de Capdevila, també farà referència a la

manca de temperament en la sistematització i organització de les nombroses

notes i apunts que havia arribat a recollir dels seus estudis, cosa que

resultava sovint en un munt de projectes o treballs inacabats.

Respecte l’obra filosòfica;40 Serrahima torna a constatar que per la preparació

que tenia, la qualifica de ‘més aviat escassa. Uns quants assaigs. I un llibre

petit, si bé raonat; no pas un manual, sinó una introducció. I prou. El fet pot

resultar sorprenent, perquè disposava d’una preparació filosòfica excepcional’.

39 Maurici SERRAHIMA, o.c., pp. 104-107. 40 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 108.

36

Dedica el darrer capítol de l’Assaig a destacar la fe cristiana de Josep Maria

Capdevila, que és la fe que es relliga al compromís i la lluita. I torna a

accentuar que és la lluita que personalment mantindrà fins l’any 1934,

seguida de la tristesa de veure el país en guerra. I, més tard, també la lluita

en l’exili a través del recés i el compromís amb la tasca docent. Serrahima

descriu el retorn a Catalunya l’any 1965, després de l’exili, amb una activitat

que expressa com ‘anys frenètics que mesclen l’afany de posar-se en molts

sentits al dia amb una salut del cos molt afeblida que el retira a Banyoles’.

Alhora, en reprendre la relació epistolar amb Serrahima, es recupera de nou la

proximitat que dóna la lletra escrita i on s’accentua el pensament i la reflexió.

Resseguir aquesta relació és la que ens aproximarà més bé a la interioritat

dels darrers anys. Capdevila no es desdiu dels propòsits de joventut; es reprèn

l’escriptura en revistes locals i continua l’escriptura d’En el llindar de la

filosofia. Diu que, sense perdre l’agudesa en el judici, es poden ressaltar

diferents reflexions de Capdevila i la coincidència dels escrits del Concili Vaticà

II amb els que es proposaven en «El Matí»; el paper de Joan Coromines en

relació als estudis filològics; l’admiració per l’obra de Pla; o la importància que

adquirien els treballs de Josep Benet, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas.

Encara ell, mig any abans de morir, el gener de l’any 1972, publica Del retorn

a casa i té a punt la segona edició d’Amics i terra amiga; i la tercera i ampliada

de Les cent millors poesies líriques de la llengua catalana.

* * *

37


Joan Carreres, «Josep Maria Capdevila. Ideari i poètica»

Podem dir que en l’«Ideari i Poètica» de Joan Carreres i Péra es troba el recull

més ampli de dades referides a l’obra i vida de Josep Maria Capdevila. Si ens

fixem, per exemple, en els detalls biogràfics recollits ja en el primer capítol del

treball de Carreres, veurem com queden àmpliament completades, amb les

corresponents fonts documentals, les anotacions que ens deixava l’assaig de

Serrahima. Ens comenta el mateix Carreres, en aquest punt del seu treball,

que ha estat el resultat de l’organització de les fonts documentals iniciada a

principis dels anys noranta. Pensem que Joan Carreres va presentar la seva

tesi doctoral l’any 2001. Així doncs, una de les tasques ingents que hem

d’agrair a Carreres és la d’haver aplegat i organitzat els papers relatius a la

persona de Capdevila per tal de configurar-ne l’Arxiu.41

* * *

D’aquesta tasca es comença a bastir, doncs, el primer capítol del seu treball

que anomena «Semblança biogràfica».42 Parteix de la biblioteca particular del

mateix Capdevila, dels escrits recollits de l’arxiu familiar, de la recerca en les

hemeroteques dels escrits publicats, i de la reunificació de llibres i opuscles

que dirà avui impossibles de trobar. Alhora, hi afegirà l’organització de

l’epistolari. Respecte aquesta, ens diu Carreres que la correspondència esdevé

cabdal perquè li permet ‘traçar l’evolució intel·lectual, definir-ne els mestratges,

configurar-ne l’ideari i establir les relacions i cercles d’amistats per tal d’acabar

copsant l’abast del pes crític que Capdevila acabà tenint entre els personatges

de la seva generació’. Carreres situarà doncs, de manera definida, els límits

dels diferents blocs biogràfics caracteritzats per les etapes formatives, per les

laborals o per les vitals. Amb Els primers quinze anys (1892-1907),43 s’enceta

aquest primer bloc on ens descobreix un Capdevila motivat per l’estudi i amb

prou inquietuds com per acostar-se al món de les lletres o de l’art en plena

41 Vegeu la nota 5 del primer capítol d’aquest treball. 42 Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003, cap. 1, p. 15. 43 Íd., p. 15 i seg.

38

immersió en l’ambient cultural que una ciutat com Olot li podia oferir; un

segon bloc, intitulat Entre Olot i Barcelona (1908-1920), ens mostra la doble

gravitació entre la ciutat natal i la descoberta del potencial cultural de la

capital catalana. D’aquest període en remarca la coneixença i l’adhesió al

programa d’Eugeni Ors; més endavant, el segueix, ja fora de la influència

orsiana, A la recerca d’una estabilitat (1921-1924), on es segueix el procés

formatiu i on es van configurant els primers mestratges i les relacions amb les

institucions culturals catalanes; a Capdevila periodista (1925-1934) es

comprèn, des del diàleg articular, els moments de resistència enfrontada al

Directori Militar, el període de direcció de la revista «La Paraula Cristiana» i les

relacions amb els col·laboradors que hi aplegà, i la recepció de la República

coincidint amb la fundació i direcció del diari «El Matí». Posteriorment, es

refereix a la tasca duta a terme a l’Escola Social de la dona treballadora

emmarcant-ho dins el bloc Compromís social i laboral. Coincidint amb el que

podem considerar l’inici de l’etapa pedagògica de Capdevila, juntament amb el

pintor Ignasi Mallol i l’escultor Joan Rebull, explica com endeguen el Taller-

Escola d’Art a Tarragona; a La Guerra Civil (1936-1939), en destaca el retorn a

Barcelona quan és nomenat membre permanent de la Institució de les Lletres

Catalanes, i també la feina feta per a la salvaguarda del fons d’art en plena

guerra. Dins L’Exili es comprèn el període que va de l’any 1939 al 1965, amb

el recorregut que parteix de l’estada a França a l’inici de la tasca docent a

Colòmbia; finalment, en el darrer bloc que titula Retorn a Catalunya,

expressarà els retrobaments després dels anys d’exili amb la represa de

l’escriptura periodística.

* * *

Carreres parteix del fet que el coneixement de les circumstàncies vitals ens

han d’ajudar a completar la comprensió final dels escrits i que, en certa

manera, són l’heretat que ens deixa l’autor. Per tant, un cop ens ha ubicat en

el marc biogràfic, per tal d’analitzar l’abast de la seva obra, es pregunta on ha

de situar la crítica. El punt de partença d’aquesta es situarà en els autors que

Capdevila admirà, i en els que consideraria que s’hauria establert una mena

de relació de mestratge, en tant que es dóna l’acceptació dels seus continguts.

39

A partir d’aquí, intentarà sintetitzar la visió de Capdevila en el camp de la

crítica, fruit del bagatge que va anar adquirint en els àmbits del pensament

filosòfic, literari i artístic.

Prèviament al tractament de la crítica, en el segon capítol, intitulat «Ideari i

mestratges»,44 exposa el que anomena l’ideari de Capdevila partint de la

recepció que fa del pensament filosòfic. Per entendre els fonaments de la

crítica, Carreres diu que -seguint Jordi Giró i Joan Cortada- caldrà que ens

remetem a la comprensió de les bases filosòfiques que la sustenten. A més,

voldrà incidir que en la persona de Capdevila es dóna una ‘unitat irreductible

entre fe i vida, i entre vida i pensament’. Així, Carreres ens situa en la

introducció que Jordi Giró fa en el recull d’escrits de Capdevila sota el títol de

«Els principis de la civilització», on es resumeixen un seguit d’observacions

quant a pensament es refereix.45 Entre aquestes hi ha la referència a

l’adscripció al moviment neotomista de l’època. Carreres matisa que amb la

recepció del pensament sant Tomàs s’accepta el que anomena un tomisme

integrador, afegint-hi les influències de Joubert o la poètica de Francesco de

Sanctis i Manzoni.46

Sant Tomàs donà a la crítica de Capdevila, ordre i coherència. Joubert, el sentit recapitulador. De Sanctis el sistema de treball, la seguretat en la percepció i aquella mirada crítica que “es posa tranquil·lament judicadora sobre la glòria del Petrarca i del Tasso, com sobre la popularitat victoriosa de Foscolo...”. Carles Soldevila, que s’adonà ben aviat d’aquesta “mirada crítica” de Capdevila, pogué afirmar: “Teniu contínuament la sensació de trobar-vos al costat d’un guia assenyat, segur, intel·ligent, que no tracta un sol instant d’esbalair-vos, ni d’enlluernar-vos, sinó de fer-vos arribar sense sotracs a la intimitat de l’obra o de l’autor (...). Mai no teniu aquella mena d’ensurt que causa la tàctica de determinats crítics que, en lloc de formular judicis, els etziben”.

Dins aquest mateix capítol hi situa, tanmateix, la importància que dóna a les

relacions fruit de les coneixences que reconeix que rep en el seu procés

formatiu. Ens remet al mateix Capdevila, on en el llibre «Eugeni d’Ors, etapa

barcelonina», a part del glossador, situarà com a mestres a Antoni Rubió i

44 Íd., p. 117 i seg. 45 Aquests punts que ressegueix són: 1.-La vida com a punt de partida, 2.- Ordre als pensaments i als conceptes que ja tenim dins el llenguatge; 3.- Percepció de l’harmonia; 4.- Estètica, art i bellesa; 5.- Recerca dels fonaments que sustenten la civilització; 6.- La filosofia com a capacitat de discerniment; 7.- Adscripció al moviment neotomista. 46 Íd., p. 138.

40

Lluch, a Josep Maria de Garganta o més tard a Josep Maria Junoy, que diu

que omplí, en la seva vida intel·lectual, el buit que hi deixà d’Ors. I s’hi

afegirà, també, la influència en crítica estilística de Joaquim Ruyra, que dirà

Carreres, fruit de llargues hores de conversa a la redacció del mateix diari.

Apuntats aquests nexes, ens situarà al llarg del capítol en els trobaments i

n’apuntarà les relacions d’influència.

* * *

Una vegada analitzat el rerefons de pensament i apuntats els mestratges, el

tercer capítol del seu treball, «La veritat poètica»,47 serveix ja per a posicionar

les reflexions sobre el concepte de crítica. Aquesta partirà del concepte de

veritat. Considera Carreres que per a Capdevila, ‘des del punt de vista estètic,

no compta ni la veritat filosòfica, ni la veritat històrica; només la veritat poètica

continguda dins la mateixa obra’. Davant d’una poesia o una obra d’art ‘la gent

no pregunta a l’artista si la seva obra val o no, sinó que ho pregunta

directament a l’obra, i ella no dóna més del que té: sempre diu la veritat’.

Aquestes reflexions sorgeixen de l’assaig «La veritat poètica» on diu que ‘el crític

efectua una subtil distinció entre la veritat històrica i la veritat artística, a

l’interior de la qual situa la veritat poètica’. Llavors s’arriba a afirmar que la

feina del crític serà bàsicament la de ‘desenvolupar un mètode que, en la

selecció d’obres i autors, li permeti avançar-se a la selecció que en fa el temps,

ja que només el temps és capaç d’efectuar aquest discerniment’.

Carreres repartirà aquest capítol en diferents temàtiques: en la primera, a

Reflexions sobre la crítica, diu que ‘desplegarà els principis filosòfics aplicats a

l’estètica i a la literatura’, tot situant Capdevila com a crític que reflexiona

sobre la crítica, i que assenta les bases per a una crítica objectiva a partir de

les relacions entre art i moral.48 Partint d’aquí, es recolza en l’escrit de

47 Diu Carreres: «”La veritat poètica” és el nom que donà Josep Maria Capdevila a l’editorial del número de llançament de la Revista de Poesia, 1, gener 1925, pp. 1-4. A partir de la definició escolàstica “adaequatio intellectus et rei”, el crític va a la recerca de la veritat. Una “veritat sempre antiga i sempre nova, com una font que és sempre la mateixa i on l’aigua a la vegada contínuament es renova”», o.c., p. 197. 48 Segueix dient: «En crítica –sigui d’art o de literatura-, no n’hi ha prou amb els dictats de la inspiració. No es pot confondre la inspiració, com feien els romàntics, amb la “veu del cor”;(...) cal completar-la amb “la veu del

41

Capdevila, «Bellesa i Veritat»,49 per tal de defensar els valors de l’humanisme,

enfront del que dirà ‘la dialèctica contrastada entre el món clàssic i el món

cristià’, tot remarcant l’esforç a l’hora de fonamentar ‘els principis filosòfics

elementals per harmonitzar el classicisme i el cristianisme’. Més endavant, en

«El cultiu literari», Carreres ens parla de l’especialització de Capdevila en els

estudis literaris i les investigacions de la història de la crítica del nostre país;

a «Entre Maragall i Eugeni d’Ors», d’una banda, es centra en l’estudi tant de la

poesia com de l’estètica de Joan Maragall,50 alhora que s’analitza el que

anomena la tensió dialèctica entre el romanticisme i el classicisme a partir de

l’anàlisi de les influències d’ambdós en el seu procés formatiu; Carreres omple

el darrer punt d’aquest capítol, «Expansió de la cultura», centrant l’afany de

Capdevila per a ‘l’expansió de la cultura a través de la divulgació del llibre i

l’esforç per crear -i educar- un públic lector’. Per tant, en la materialització de la

tasca pedagògica del crític hi ha la ‘preocupació per recapitular, en antologies,

les obres i els autors, a la recerca d’uns cànons que puguin emular el pas del

temps’.

* * *

En el capítol que segueix, «Estudis de Literatura»,51 es revisarà la poètica i els

estudis literaris de Capdevila, situant-los en la història de la literatura.

Aquests van dels clàssics medievals –Llull, Eiximenis i Martorell-, remarcant

que en aquests coincideix el període més ric i fèrtil de la nostra història; i

d’aquí, fins els moviments literaris de principis de segle passat. Si un primer

tema el dedica, doncs, als comentaris sobre els clàssics; més endavant,

situarà la perspectiva en la Decadència i el Romanticisme; posteriorment,

l’eclosió de la Renaixença; i finalment, el quart tema, el dedicarà explícitament

a l’estudi sobre la persona de Jacint Verdaguer. Situarà després, en un mateix

daimon socràtic”; és a dir, “la veu del propòsit, la veu freda, objectiva de la coherència, la veu de la voluntat intel·ligent”». Dins «Veracitat antiga i sinceritat moderna», La Publicitat, 5-IX-1920; Joan Carreres, o.c., p. 201. 49 Íd., p.206; «Bellesa i veritat. Notes d’estètica tomista», Estudis franciscans (Miscel·lània tomista), Barcelona, 1924, p. 241-248 50 Diu Carreres que l’any 1961, amb motiu del cinquantenari de la mort de Maragall, Capdevila publicà a «Serra d’Or» un article recopilador sobre el poeta; el to memorialístic hi és tan intens, que Helena –la filla de Maragall- li expressava anys després en una lletra: “Al meu entendre no he llegit res que em donés tant la seva imatge viva”. Joan Carreres, o.c., p. 234. 51 Íd., p.287 i seg.

42

corrent els estudis sobre el Modernisme, el Decadentisme i “la vena ruralista”,

tot reivindicant els valors classicitzants de Maragall, Bertrana o Russinyol. I

d’aquí, a la importància de l’Escola Mallorquina de la primera generació del

noucents, amb Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Carreres conclou amb

els estudis dedicats als autors ‘que, d’alguna manera, se sentiren influïts per la

seva crítica: Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Carles i Ferran Soldevila,

fins a Josep Pla’.

Afegirà que, ‘prescindint d’escoles i tendències, Capdevila va a la recerca

d’aquells autors que aportaren a la literatura la plenitud contemplativa dels

clàssics’, i concreta aquesta plenitud en quatre aspectes: primerament, la

comprensió de la natura; el segueix, l’energia expressiva; en tercer lloc, el bon

sentit de la proporció i justesa; i finalment, l’equilibri de sentiments. En aquest

sentit, i en relació a l’apuntat anteriorment, Capdevila no deixarà de cercar en

aquests estudis els principis de caire filosòfic i estètic que els donaran valor,

ja que s’hi troba aquella coherència ideològica que es desplega al marge de

l’interès pròpiament històric. Al capdavall, els estudis esdevenen una revisió

crítica i global de la literatura catalana, tot considerant negatiu el fet de

compartimentar-la en corrents i escoles, ‘és massa breu l’espai de temps del

Renaixement de Catalunya i és massa dels nostres dies perquè el puguem

dividir ja definitivament en etapes successives i distintes’.

* * *

El cinquè capítol del treball de Carreres, «Llibres, Versions i Pròlegs»52 es

dedicarà a l’anàlisi de la recepció de l’obra publicada. De la mateixa manera,

el tractament del pròleg com a factor de justificació del conjunt textual objecte

d’estudi i, alhora, com a justificació de la crítica objectiva. Es tracta, doncs, de

l’anàlisi dels criteris que es consideren en el treball de selecció de textos i de la

recepció que la crítica fa de l’obra dels autors. És per això que remarca la

cohesió del treball de Capdevila gràcies a ‘la unitat d’estil i la coherència

ideològica’.

52 Joan Carreres, o.c., p. 399 i seg.

43

Josep Maria Capdevila publicà dotze llibres de diferent importància i significat dins el món de l’estètica, les lletres i la filosofia. Són els següents: tres aplecs de comentaris literaris i crítics: Poetes i crítics, Estudis i lectures i Del retorn a casa; dos llibres d’estètica: Francesc Vayreda (Monogràfic) i Amics i terra amiga (miscel·lani); un manual de correspondència: Com s’ha d’escriure una carta en català i un manual de filosofia: En el llindar de la filosofia. Assenyalem també l’edició escurçada, en cinc volums, del Tirant lo Blanc. Entre els estudis i edicions referits a un sol autor trobem: les poesies Líriques de Costa i Llobera, les Poesies de Joan Maragall i les Poesies de Josep Maria de Garganta. I entre els nombrosos reculls antològics que emprengué, publicà les tres edicions de l’antologia lírica: Les cent millors poesies líriques de la llengua catalana.

Carreres clou el seu estudi amb la recepció crítica a l’obra de Capdevila de la

mà de Joaquim Molas, i Jordi Castellanos i fa un recull sintètic i final de la

recepció periodística de l’olotí arran del centenari del seu naixement.

Al costat de Joan Crexells, Joaquim Folguera i Carles Riba, Molas considera Capdevila “un dels pensadors que intentaren crear autènticament unes noves possibilitats de cultura a partir dels esquemes orsians”. (...) Molas reconeix que “el gran crític ha d’ésser també un bon filòsof: ha de posseir un mètode fi d’investigació i, alhora, ha de fer-se amb ell una idea del món” i Capdevila “fou fidel a aquest principi seu general i elaborà o reelaborà una visió del món i un mètode crític que són perfectament coherents”. 53

I d’altra banda, segueix Carreres: «en un comentari crític i alhora reivindicatiu,

no exempt de perspectiva històrica, Jordi Castellanos analitza l’aportació de

Capdevila a la cultura catalana i el situa dins l’aventura cultural de Catalunya».

A la pregunta “Quin és l’ interès d’una figura com la de Capdevila des d’una perspectiva actual?” Respon: “No serà considerat, ben segur, una primeríssima figura de la nostra cultura. No va ser ni heterodox, ni llampant, ni cridaner. Ben al contrari: producte del Noucentisme, va ser un intel·lectual sòlid, d’ordre, amb una clara consciència que la seva formació no era de lluïment personal sinó de servei col·lectiu”.

En aquest punt final del seu treball, Carreres ret homenatge al mestratge.

Confiem que aquest estudi ajudi a rescatar de l’oblit, l’obra i el testimoniatge personal de Josep Maria Capdevila i serveixi, al mateix temps, per recordar al costat d’ell una generació d’homes que, malgrat les convulsions polítiques de què foren víctimes, contribuïren a mantenir i potenciar els valors culturals del nostre poble.54

* * *

53 Joan Carreres, o.c., p. 449. 54 Íd., p. 12.

44


Joan Cortada, «La filosofia de Josep Maria Capdevila»

En l’exposició i defensa de la seva tesi doctoral, Joan Cortada i Hortalà

començà presentant-nos la persona de Josep Maria Capdevila com a

‘intel·lectual que es formà acadèmicament en el context cultural de l’anomenada

segona generació noucentista i (que) es dedicà a fer crítica literària i assaigs de

filosofia’. Ara bé, calia tot seguit explotar les particularitats del què això

significava. Després de les referències obligades al llegat de Maurici Serrahima

i al treball de Joan Carreres, Cortada explicitava com decantaria el seu estudi

des de l’àmbit del pensament més pròpiament filosòfic.55 I en aquest sentit,

remarcà la complexitat de revisar de nou, sistematitzar i mirar de fer propera i

entenedora l’obra que Capdevila ens deixà quant a pensament filosòfic es

refereix. La via que Cortada defensà fou la de resseguir el procés formatiu de

Capdevila amb la finalitat de reconstruir-li el món ideològic, les idees estètiques

i el punt de partida de la filosofia. Per tant, el seu treball analitzaria el fons

documental des d’aquesta òptica i, a partir d’una lectura genètica, mostrar els

trets distintius d’un pensament que trobava en l’assaig les maneres

d’expressar ‘allò que l’home viu, sent i entén’, el que el mateix Capdevila

qualificà com ‘la meva manera ingènita de sentir i entendre’.

Seguint aquest fil discursiu, si anem al treball de Cortada, la lectura del

capítol introductori que ens presenta a «La filosofia de Josep Maria Capdevila»

ens parla de certes consideracions que caldrà que tinguem presents per a

descobrir el que anomena els marges naturals que ens suscita l’obra de

Capdevila.

La primera consideració es refereix als tòpics en forma d’etiqueta que ha

suscitat l’obra de Capdevila. És per això que, de la mateixa manera que ho

han fet Serrahima i Carreres, Cortada voldrà remoure aquells tòpics amb la

55 En aquest moment, Cortada significà que també era just d’esmentar l’existència de l’estudi introductori que Jordi Giró va fer l’any 1992 en la selecció antològica d’escrits intitulats «Els principis de la civilització», Barcelonesa d'Edicions, 1992.

45

finalitat de ressaltar l’originalitat d’un pensament propi. Partint d’aquí, per a

reconèixer-ne els trets distintius, considera que haurem de desvincular-lo de

les etiquetes que l’han lligat de manera unívoca amb el noucentisme orsià i

amb el neotomisme. Per a fer-ne la revisió, en el seu treball, aprofita la mirada

i la ploma de Josep Pla sobre Capdevila.56

Una segona consideració en l’estudi del pensament, segons Cortada, passarà

per abordar-lo des de l’espectre ampli de la seva producció, en tant que no es

podrà parlar en sentit estricte d’una obra filosòfica a Capdevila. Cortada creu

que la consideració respecte l’estudi de l’obra escrita cal que parteixi de

‘directrius flexibles d’un pensament que troba la seva expressió en diverses

preferències culturals: literàries, artístiques, filosòfiques, socials o polítiques’,

entre d’altres. L’objectiu serà doncs, l’estudi del que anomena ‘l’àmplia

tessitura intel·lectual de Capdevila, que li va permetre d’estar a primer rengle en

el corrent de la història de les idees del nostre immediat passat cultural, en uns

moments des del vestidor i en d’altres a dalt de l’escenari’.57

I en darrer terme, Cortada recull la consideració respecte la dificultat

metodològica a l’hora d’emprendre l’estudi que es proposa: d’una banda, en la

selecció dels textos més significatius podrà esbossar la línea argumentativa

del seu treball. En una primera generalització, també ens apunta en el temps

les temàtiques més pròpies d’estudi: es dedica d’una forma més o menys

continuada a temes d’estètica de l’any 1920 a l’any 1929 i, més preferentment,

a temes socials i polítics del 1929 al 1934. L’exili de l’any 1939, diu Cortada,

n’assenyala el límit biogràfic. ‘A partir d’aquesta data, la seva producció

intel·lectual escasseja o no va més enllà d’ésser una recapitulació, en alguns

casos ampliada, sobre temes ja treballats, la qual cosa, però, no li manlleva

interès’. I d’altra banda, diu que les lectures dels escrits de Capdevila són les

56 Podem llegir com Cortada sintetitza aquest ‘diàleg’ entre Pla i Capdevila, quan aquest darrer torna de l’exili i es retroben; o.c. p. 11-14. Alhora, Cortada diu que ‘mentre la mirada de Pla permet jugar entre l’encasellament i la distinció, es dóna també l’ ’etiquetisme’ més reductiu en perspectives potser poc analitzades com la que llegim de Joan Fuster a la seva Literatura catalana contemporània.’ 57 Joan CORTADA, o.c., p. 15.

46

que li faran entreveure com ens desvetllen aquella intuïció inicial de dur a

terme una lectura genètica.58

Amb les consideracions inicials que ens ha apuntat, Cortada adduirà dos

raons per a convidar-nos a iniciar l’estudi del pensament, partint del

recorregut biogràfic de la vida de Josep Maria Capdevila. La primera, de la

mateixa manera que ja ho emfatitza Carreres en el seu apartat introductori, el

fet que no sigui un intel·lectual conegut en el nostre país. I la segona, i més

rellevant i que es va repetint com a constant, la convicció que el pensament de

Capdevila no es pot desvincular del fet viscut.

Així doncs, inicia el primer capítol amb una síntesi àmpliament documentada

que recull els aspectes essencials de la semblança biogràfica de Maurici

Serrahima recolzada de les fonts documentals de l’Arxiu Capdevila.59 De

l’Assaig biogràfic que escrigué Serrahima, Cortada en subratlla la seva

importància perquè malgrat la relació de mestratge i amistat entre els dos,

l’assaig de Serrahima és clau per tal d’objectivar l’abast de l’obra i deixar surar

l’home per sobre de l’anècdota. I de l’estudi de Carerres, a part de la

meticulositat del treball, en destaca el fet d’haver reunit en l’Arxiu les fonts

documentals, compilant així quasi la totalitat de l’obra dispersa i inèdita.60 Tot i

els límits que implica l’elaboració d’un nou relat biogràfic, veurem com

Cortada emfatitzarà i seguirà completant documentalment els moments que

més endavant bastiran la seva argumentació. L’accés a les fonts documentals

situen Cortada vora les semblances que li va fer Josep Pla i Maurici

Serrahima, els quals ja li havien apreciat, tot i que d’una manera intuïtiva, la

importància de la seva formació juvenil.

58 Diu Cortada: «La intuïció inicial de dur a terme una lectura genètica ens l’ha desvetllada el mateix Capdevila en una sorprenent afirmació que va fer l’any 1929, quan tenia trenta-set anys, en un paper inèdit que havia de formar part del pròleg del llibre Amics i terra amiga i que finalment va sortir l’any 1932, sense cap mena d’introducció: “De catorze anys que comencí a escriure fins avui he tingut la ventura, tal vegada raríssima, de no haver de canviar de pensar, ni de sentiments”. Més que sobtar-nos el judici de continuïtat en les maneres de pensar i sentir que, altrament, pot portar a afirmar que en la seva obra “no hi trobem vacil·lacions, ni evolucions que aprofundeixin, rectifiquin o ratifiquin camins”, la qual cosa, ara per ara, hem de deixar en suspensió, ens ha sorprès l’incís genètic del judici en què se situa el clar estat de consciència». Ibíd., p. 16. 59 Ibíd. Cap. 1, p. 19. El primer capítol l’intitula «L’Home i l’obra». 60 Joan Cortada diu que si Maurici Serrahima destacà la novetat que van representar els seus treballs de crítica literària en referència als criteris noucentistes d’Eugeni d’Ors, Joan Carreres ens els ha posat articuladament al damunt de la taula.

47

Després d’haver-nos ubicat en el marc vital, el primer dels tres grans nuclis

que conformen el seu treball l’intitula «Gènesi de la formació ideològica».61

Respecte la importància inicial d’aquest punt, el mateix Cortada, en la defensa

de la seva tesi, ens remet a les «Memòries»62 inacabades l’any 1971, en les que

Capdevila situarà l’origen del seu pensament a partir de l’any 1904. I d’aquí,

les raons respecte la valoració no anecdòtica d’aquest incís genètic.63

Començarà, doncs, a relligar la trajectòria vital partint de la joventut a Olot

amb el dibuix de la imatge d’un noi reservat, ‘sensible i amb un gran desig de

saber i d’orientar-se’. Recull un precoç hàbit per la lectura juntament a la

recepció dels seus primers amors literaris on hi destaquen les Poesies de Joan

Maragall i Mireia de Frederic Mistral, ‘en què hi descobria les maneres

d’expressar la vida que s’adequava millor al seu temperament’. També hi

destaca des de l’àmbit artístic, la coneixença que va fer de l’art dels Vayreda o

de l’avi Berga a Olot i, des de l’àmbit literari i humà, en aquesta primera etapa

de la seva formació, la coneixença i mestratge de Josep Maria de Garganta.64

Serà el context del marc cultural olotí de primers de segle que farà néixer en

Capdevila una vocació per la cultura en un sentit ampli. Aquí se’ns descobreix

una primera categoria, destacant que l’aprenentatge es produeix a través de la

mirada.65

61 Ibíd., p. 41. Aquest capítol el conformaran els apartats: 2.1. Els llibres, l’art i la nuesa expressiva. Josep Maria de Garganta, mestre i amic (fins al 1908); 2.2. Període formatiu a Barcelona. Clàssics i romàntics, al voltant d’Eugeni d’Ors (1908-1913); 2.3. Els mitjans de fecunditat, primera revisió (1913-1916); 2.4. Adhesió a la política cultural noucentista. La fugida, segona revisió (1916-1920); 2.5. Intel·ligència i voluntat, l’afebliment de la raó. Inici d’un programa de pensament (1920); i una “nota al marge sobre l’estil”. 62 Primer llibret de memòries (manuscrit de novembre de 1915); Memòries (manuscrit de 1971). 63 Dirà Joan Cortada: «La primera és documental, ja que en l’Arxiu Capdevila s’hi guarden suficients lletres i manuscrits de joventut que ens han revelat els inicis de la seva trajectòria vital i intel·lectual. En concret ens referim a les lletres que adreçà a Josep Maria de Garganta, Carles Riba i Joan Alcover (a partir de l’any 1909) i a un parell de plec de papers intitulats Primer llibret de memòries i Primeres reflexions, escrits entre els anys 1915 i 1917. La segona és per allò que després del seu estudi s’acaba constatant i que expressa ell mateix en el “Pròleg” retirat d’Amics i terra amiga, de l’any 1929, en què expressa el que hem apuntat a la nota p.p. 58. 64 Joan Cortada, o.c., p. 47 i 48. 65 Joan Cortada diu a o.c., p. 49: «Durant aquests primers anys a Olot, neix en l’interior del jove una vocació per la cultura, en el sentit més ampli del terme, que perdurarà tota la seva vida. Però el que ara per ara ens interessa anotar és que aprèn a “mirar”, a atansar-se a la realitat amb la guia d’unes lectures, d’unes teles i d’uns pocs amics, sense haver trobat encara l’eina expressiva capaç de canalitzar tot allò que sent i viu. Si bé s’afecciona a la literatura, s’adonarà molt aviat que mai podrà ser un bon literat o poeta, en el sentit de saber expressar, a través de la paraula viva, una realitat sentida que es torna escàpola a l’acte fixador de la intel·ligència; si bé tempteja la paleta, l’interessarà més la mena de complicitat que es dóna en la relació entre l’artista i la natura que no pas la pròpia habilitat del traç. Ens trobem així, sense que Capdevila se n’adoni encara, amb la llavor del temperament reflexiu del jove que el conduirà a encaminar-se cap a la crítica i al pensament».

48

Una segona etapa en aquest camí formatiu coincidirà amb el període

universitari i els contactes que tingué dins els moviments culturals a

Barcelona. Durant el període universitari s’estableixen les primeres amistats

lligades a les afinitats abans esmentades. Així doncs, aprofitarà l’estada ja

sense retorn a Barcelona per a endinsar-se en l’estudi dels autors clàssics de

la filosofia i la literatura, sense oblidar els moderns i els contemporanis.

Alhora, i com a contrapunt en aquest deler de coneixement, destaca com s’hi

afegeix l’estudi de la sociologia o les matemàtiques.66 Dins aquest període,

Cortada situa la trobada amb Ors i, com diu, l’adhesió de Capdevila al

moviment cultural noucentista que verbalitzava com ningú el glossador.67 Tot i

la influència i mestratge que apunta, i que ens el mostrava també Carreres,

Cortada aprofundeix en les reticències que va tenir davant les maneres del

glossador pel fet de confrontar les actituds que es deriven dels móns clàssic i

romàntic, i la primacia que hi donà a la voluntat. No obstant això, diu que per

a Capdevila serà la feina ben feta posada al servei del renaixement cultural de

Catalunya la que sol·licita aquella adhesió. Vora les relacions de mestratge,

també aprofundeix en els reconeguts pel mateix Capdevila: el socràtic de

Jaume Serra Húnter juntament a alguna de les figures de l’espiritualisme

francès de finals del segle XIX i principis del XX, com ara Boutroux i Bergson i

que tal com diu possiblement s’integraven d’una manera més natural en el seu

pensament.

Seguint aquest fil genètic, Cortada ens situarà ja en el que anomena una

primera revisió, on ressalta aquells mitjans de fecunditat a partir de la lectura

de les lletres que Capdevila adreçà a Carles Riba (entre els anys 1913 i 1915),

els manuscrits del Primer llibret de memòries i les Primeres reflexions, amb tot

un seguit de papers sense títol situats entre els anys 1915 i 1917.68 En el

Primer llibret, Capdevila diu: «Jo escric aquestes memòries, no pel desig de

66 Ibíd., p. 50. Punt 2.2, «Període formatiu a Barcelona. Clàssic i romàntics, al voltant d’Eugeni d’Ors (1908-1913)» 67 Cortada ho reafirma amb el fet de resseguir la lectura de les «Memòries» de l’any 1971 i de l’obra «Eugeni d'Ors. Etapa barcelonina», de l’any 1965, contrastada bàsicament amb la de les lletres que adreçà a Josep Maria de Garganta a partir de l’any 1910. 68 Ibíd., p. 62. Punt 2.3 «Els mitjans de fecunditat. Primera revisió». En aquest punt diu: «En les lletres que Capdevila adreçà a Carles Riba durant l’any 1915, hi descobrim l’atenció per una mena de temes que li serveixen per reafirmar-se de forma personal i intel·lectual davant del seu amic. En la transcripció d’aquestes lletres llegim com li expressa la impossibilitat d’entendre “la més mínima activitat sense acció” o la necessitat d’anar a Barcelona a cercar “objectes”».

49

recordar la vida passada, sinó per desig d’ordenació, per afegir les notes que

manquen a la confusió de records, per esdevenir una harmonia de conceptes en

la qual tot s’expliqui».69

En això ens hi fa veure el que serà un denominador comú en Capdevila, la

necessitat de posseir la realitat al davant per tal d’objectivar-la i, tot seguit,

donar un sentit al pensament i a l’acció.70 Quan es plantejarà les diferents

maneres que els homes tenim d’atansar-nos a la realitat es referirà i

confrontarà les natures subjectives -o de la versatilitat- amb les natures

objectives -o de la curiositat-. Malgrat la preferència que pugui tenir per una

visió reflexiva, Capdevila acaba per acceptar el poder d’objectivació que

ambdues posseeixen.71 ‘Aquesta mena de visió que procura integrar les

distintes modalitats en un objectiu comú és la que mantindrà en reiterades

ocasions, quan per exemple situa en necessària disputa l’esforç orsià i

l’espontaneïtat maragalliana’. Això és el que Cortada procurarà de fer-nos

veure a través d’alguns articles que publicà a Vida Olotina a partir de l’any

1917, en què troba en la figura d’Enric Prat de la Riba i el seu catalanisme

polític un model a seguir.72 Capdevila s’avé, doncs, al parer de Joan Maragall

quan en l’Elogi del poble ens diu que ‘uns i altres calen a l’esperit en aquest

món (...) junts, disputant, el salven’.

Capdevila confessa que ‘arriba a posar en ordre els seus pensaments tenint als

dits sant Francesc de Sales i Joseph Joubert, però meditant i fent observacions i

experiències’.73 Els qualificarà com els seus mestres morals. Amb ‘l’aforista

compartirà que la veritat passa per sobre de qualsevol adhesió servil. I amb el

sant, la vocació de servei que cerca en l’amor la font que unifica positivament tot

saber i tota acció’. Per aquesta raó, segueix, Capdevila ‘no podia trobar

admissible ni l’afany de domini ni l’orgull solitari’, al voltant dels quals estava

fent ell mateix un exercici de retractació. Així, Cortada ens fa avinent la gènesi

69 Ibíd., p. 65. 70 Ibíd., p. 66. 71 Ibíd., p. 69. 72 Ibíd., p. 82. I diu: «Si en la filosofia de Josep Maria Capdevila hi entra una fonamental actitud d’humilitat, en la trajectòria vital i intel·lectual d’Eugeni d’Ors hi acaba veient “l’actitud solitària d’aquell qui prefereix una estimbada” ». 73 Ibíd., p. 70.

50

formativa del pensament de Capdevila on pren una especial significació,

primerament, l’anàlisi introspectiva del propi temperament que el conduí a

retractar-se de l’amor propi, l’afany de domini i la solitud d’aquell qui se sent

superior; en segon terme, la recerca dels mitjans de fecunditat a partir de la

qual s’adonà de les pròpies qualitats i incapacitats; i finalment, la preferència

per un estil directe capaç d’expressar, a través de l’articulació dels mots i en la

forma d’uns pensaments, la vida que sentim i entenem.

* * *

Després d’incidir en l’estudi de la gènesi formativa, ens remetrà a un moment

del prefaci del llibre Poetes i Crítics, de l’any 1925, on Capdevila expressa que

‘si hem de donar objectivitat a una obra, hem de donar-la abans a la vida. Així,

l’obra artística forma part de l’obra humana i al davant d’aquella hi posem tot

allò que som o tot allò que ens ha format’. De l’anàlisi dels escrits que publicà

principalment a «La Veu de Catalunya», Cortada ens remetrà als escrits on es

segueix el fil discursiu de les primeres reflexions i que troben la seva

continuació en els articles que publicaria a «La Paraula Cristiana» a partir de

l’any 1925. Per aquest motiu, Cortada estableix el pont entre la gènesi

formativa i les idees estètiques a través del capítol que intitula «Mons

ideològics: divergències i confluències».74 Així, ens diu que: «en front a les

tendències, el veritable debat filosòfic de Capdevila versarà sobre la veritat i la

falsedat, la bondat i la maldat, la bellesa i la lletjor». No obstant això, aquelles

sorgeixen ja des de l’època antiga amb aires de novetat i sota noms diferents,

per la qual cosa és realment difícil sostreure-se’n. Serà dins aquest capítol on

apareix el desplegament del pensament a través de la via escollida ‘de la

intel·ligència, de la veritat i de l’opció’.75 Capdevila es dedicarà molt hàbilment

a situar les diferents tendències i a mostrar críticament els errors que es

cometen quan es pren il·legítimament com un tot la raó, el sentiment o la

voluntat a l’hora referir-se a la vida; o, altrament, quan es pretén referir-s’hi

encobrint ‘errors de principi, de referència, de relació o de transposició’ en

qualsevol dels ordres.

74 Ibíd., p. 97. 75 Ibíd., p. 99.

51

L’estratègia comunicativa de Capdevila es segueix construint a partir dels

centres d’interès que exposarà en forma articular i que li permetran conduir

les seves reflexions. A partir d’aquí, Cortada en va extraient les diferents

categories que conformaran el món ideològic. Ens diu que en parlar de la

sinceritat moderna,76 ‘estableix els respectius límits del sentiment i de la raó,

flirteja les bondats de l’escepticisme sense adherir-s’hi, i mostra la preferència

per una actitud que qualificarà de bon seny, entès aquest com el punt dolç on

convergeixen els límits del coneixement i la prudència’. En el moment d’establir

la relació que es dóna entre ‘els vels i les coses’,77 ‘s’oposa al parer d’aquells

que redueixen la realitat a meres formes representatives de la intel·ligència i

també a la d’aquells altres que no s’hi acontenten perquè creuen que ens

privarien d’accedir a la realitat tal com és’. Si amb els primers perdríem de

vista la realitat, amb els segons negaríem la funció que és pròpia de la

intel·ligència. El sentit de referència és important per a Capdevila: «la que

troba el sentiment en la raó o la que troba els vels en les coses».

La intel·ligència, doncs, ordena les coses que percep en la vida a través de la

representació. No obstant això, Capdevila també dedicarà esforços a fer veure

que els mateixos instruments de la veritat són els de l’error. Ens adonem

quan, per exemple, en la paraula escrita, ‘la memòria ajunta a la imatge real

les imatges suscitades’. En una lletra a Carles Riba de l’any 1917, ja li diu:

«(...) i nosaltres pensem de vegades que en aquestes està tot». Podem entendre,

així, que ens digui: «la meitat de la tasca de la filosofia és desfer els errors de

les filosofies. El perill s’esdevé quan l’home ho ignora i es pensa ésser gran,

quan s’erigeix com a mesura de totes les coses. Ens trobem, doncs, davant la

follia humana»,78 que es deriva de l’adveniment de l’home utòpic i de les falses

mitologies. Segons Capdevila, no podem situar-nos, com van fer Rousseau,

Maquiavel o Nietzsche, més enllà del bé i del mal. El primer, refugiant-se en

somnis de llum, els altres en somnis de tenebra. Ni tampoc podem extrapolar

l’orientació que ofereix una determinada preferència o virtut posades com a

76 Ibíd., p. 102. 77 Ibíd., p. 110. 78 Ibíd., p. 113.

52

font de totes les altres. Capdevila hi posa la mesura quan afirma: «un ideal és

de llei si suporta a la vora els altres ideals, si els conté en ell». Cortada diu que:

«Seguint Dant, a qui considerà tan amic de les formes com de la nuesa, el nostre

autor partirà d’una actitud humil per tal de dur a terme el trànsit de les

tenebres a la llum; és a dir, de les coses de la vida als ideals que les

representen. Aleshores, la intel·ligència, la raó, el saber, entesos com un mitjà i

no com una finalitat en si mateixa, esdevenen útils en el camí que ens condueix

cap a la veritat, la bondat o la bellesa. I aquesta és la seva opció».

* * *

Cortada ens mostra com en els escrits de Josep Maria Capdevila hi palpiten

aquests principis d’ordre filosòfic, i situa, a partir de l’any 1920, l’apropament

a la filosofia aristotèlica i tomista. ‘Sant Tomàs representa la confluència de

l’idealisme platònic i del realisme aristotèlic i li ofereix, a més, una visió de la

vida ordenada a través de l’equilibri de les facultats, que sovint expressava a la

manera de sant Francesc de Sales o amb l’estil de Joseph Joubert’. Alhora, en

l’home moral d’Aristòtil hi descobreix l’home assenyat que d’alguna manera ja

recollia el noucentisme. Si, primerament, cuida de mostrar-nos el pensament

de Josep Maria Capdevila davant la vida, segueix el moment de mostrar-lo

davant l’obra d’art.

D’aquí el tercer nucli de l’estudi i que el dedica a les Idees estètiques.79 En el

moment d’estructurar-lo, parteix de l’interès que va tenir per la crítica i l’art.

Joan Cortada en el seu treball comenta: «Ens hem deixat conduir per la visió

que es mostra atenta als processos comprensiu i productiu de l’obra, els quals

acaben confluint en un mateix propòsit: la contemplació de la bellesa. Encara

que la diferència entre aquests processos sigui en bona mesura formal, ja que

tant el crític com l’artista recorren el mateix camí (el que va de l’obra concebuda

a la seva execució), la troba necessària per no desorientar-nos. Si en el primer,

després de situar l’obra com a referent objectiu, critica qualsevol “preceptiva

estètica” que limiti l’horitzó comprensiu per efectes que li són externs; en el

79 Ibíd., p. 135.

53

segon, fixant-se com l’artista opera davant de la seva obra, criticarà l’ús

il·legítim del concepte creació i, de retruc, tant a l’idealisme com al romanticisme

quan respectivament s’aturen en la concepció i en el sentiment que aquella els

ocasiona. Així com la idea no és mai pura, l’emoció no la podem prendre com un

tot. En qualsevol dels casos, ens veiem privats de descobrir en l’obra la bellesa

que s’hi hostatja. D’aquesta manera, hem pogut entendre la insistència de

recórrer cadascun dels processos fins al terme, “com a homes que som i no pas

com a déus”».

Seguint Joan Cortada, de nou ens trobem que Capdevila no trobarà lícit el

confondre art i creació, o bé art i bellesa, ja que «l’art és el mitjà de què disposa

l’home per arribar a la seva finalitat», que no és altra que la contemplació de la

bellesa. Torna a aparèixer, doncs, la filosofia de l’home humil. Recorda que, la

consciència de límit, sempre present en el nostre autor, el duu a situar «la

garantia de l’objectivitat en el judici del gust, però de forma participada en el

judici del temps, el qual se’ns mostra en darrera instància com a “gran jutge”».

És una manera d’expressar que l’obra sempre diu la veritat, encara que

nosaltres no hi parem l’adequada atenció. «No obstant això, també hem pogut

observar la importància que atorga al fet de veure-hi; al component ideològic de

la seva crítica; o al mateix geni creador, qui gràcies a una particular barreja

d’inspiració i treball és capaç d’integrar en un conjunt harmònic les imatges de

la realitat que ens permeten de contemplar la bellesa. Aquest és precisament

l’home que sap anticipar-se al judici implacable del temps».

En l’itinerari estètic de Josep Maria Capdevila hi remarcarà la influència en

diferents sentits de Joan Alcover,80 Joseph Joubert,81 Francesco de Sanctis,82

Dant, sant Tomàs, Henri Poincaré i tants d’altres. Tanmateix, va apuntant a

aquests autors les seves primeres experiències artístiques a l’època de

joventut, les quals, segons Capdevila, no són gens adjectives, sinó ben

substantives. I on es troba la gènesi del seu assaig, en què la voluntat artística

el duria a expressar la veritat en la línia equilibrada d’un raonament. Potser per

80 Ibíd., p. 146. 81 Ibíd., p. 149. 82 Ibíd., p. 154.

54

tot plegat i segur que per moltes més coses, Capdevila acabaria veient en la

contemplació el concepte directriu que ens permet de definir la bellesa, i en les

coses belles de la vida la seva concreció.

* * *

A banda d’aquests nuclis en relació a la crítica i al pensament estètic, Cortada

dedicarà el darrer capítol del seu treball a la valoració que Capdevila fa de la

filosofia com a saber integrador i fecund i n’assenyala el punt de partida.83

Quan comencem a fer filosofia, diu resseguint Capdevila, ‘ja estem carregats

d’experiències metafísiques i lògiques, i amb l’estudi sistemàtic no fem altra

cosa que explicar-nos clarament més un món que confusament ja coneixíem’.84

La intenció de Capdevila és, quan ens aproximem al saber filosòfic, cal que

evoquem el saber ingènit i, alhora, que ens apartem del perill de transformar-

lo en un saber de cambra closa. És per això que Cortada es dedica a resseguir

aquí el llibre que Capdevila aplegà sota el nom de En el llindar de la filosofia

de l’any 1960. En aquest s’hi troba en bona mesura allò que ja pensava abans

de l’exili; es tracta diu, d’un breviari d’ontologia que, nodrit de digressions,

aclariments, esmenes, definicions i temes completius, parteix dels primers

principis de la intel·ligència que la realitat imposa fins a arribar a l’ésser

necessari.85 En aquest sentit, tot i qualificar-lo de tractat clàssic pel que fa a

la temàtica, no ho serà tant pel que fa a l’estil i, fins i tot, al contingut implícit.

De la mateixa manera que Serrahima, Cortada ens diu que si alguna cosa es

pot retreure a Capdevila és que no s’hi hagués esplaiat més. És per això que

s’endinsa, també en aquest punt, en l’estudi de la correspondència que va

mantenir amb Serrahima en tant que receptor dels capítols que Capdevila li

remetia des de l’exili per a la seva revisió. Cortada afegeix que en la

correspondència o les anomenades “lletres al marge de l’obra”, es mostra el

filòsof més incisiu i viu, i això serà clau per a desvetllar tot un seguit de

consideracions que completaran els matisos de l’obra.

83 El darrer capítol del seu treball Cortada l’intitula «Digressió: A propòsit del punt de partença de la Filosofia i de l’obra inacabada», o.c., p. 203. 84 Ibíd., p. 205. 85 Ibíd., p. 206.

55

Per a finalitzar aquí aquesta síntesi del treball de Cortada, cal que fem

referència, tal com hem indicat en el principi de la nostra recerca, a la segona

nota al marge que ens apuntava en la seva tesi i que esdevé un dels nostres

punts de partença. Ens remarca la importància del pensament social i polític,

i ens ofereix unes possibles pistes pel seu estudi, a partir dels articles propis i

dels col·laboradors dels rotatius quan Capdevila dirigí «La Paraula Cristiana» a

partir de l’any 1925 i «El Matí» a partir de l’any 1929.86

Cap al final de la defensa de la seva tesi, Cortada justifica la seva recerca en

base a la coherència ideològica que desplegà Capdevila en el seu recorregut

vital.

No sabem quina impressió pot produir un estudi que s’intituli La filosofia de Josep Maria Capdevila, en el qual hem volgut donar relleu a la coherència ideològica de l’home, revestida de tot un món de cultura, per sobre de l’artifici conceptual o del sistema. I més si nosaltres hem pres les maneres d’aquell qui és “assagista i filòsof”. El resultat possiblement pugui qualificar-se de “tou”, però és que la filosofia de Josep Maria Capdevila és de fet tova, d’un “tou respectable”.87

* * *

Havent intentat sintetitzar els treballs més significatius entorn la persona i

l’obra de Josep Maria Capdevila, en el següent capítol exposarem els aspectes

de caire metodològic i l’eix expositiu del nostre treball.

86 «Nota al marge: pistes per a un estudi sobre el pensament polític i social de Josep Maria Capdevila», o.c., p. 199. 87 Joan Cortada i Hortalà, del mecanoscrit de la defensa de la Tesi Doctoral «La filosofia de Josep Maria Capdevila», presentada el 30 de març de 2007 a la Universitat Autònoma de Barcelona davant el tribunal format pels doctors/es: Raúl Gabás, Salomó Marqués, Mercè Rius, Joan Carles Mèlich i Joan Carreres.

57

3. APUNTS METODOLÒGICS

3.1. Apunts previs

3.2. Apunts sobre el fons epistolar

3.3. Apunts sobre la classificació articular

3.4. Eix expositiu d’aquest treball

59

3.1. Apunts previs

Volem endegar aquests apunts, previs a la presentació de l’eix expositiu del

nostre treball, a partir d’un fragment d’un article marcadament ideològic del

mateix Capdevila, escrit al cap d’un any de la fundació del diari. Aquest ens

descobreix i sintetitza la intencionalitat que seguirien els seus escrits al llarg

dels anys de més producció articular.

Propugnem, en matèria de política social, una legislació i uns procediments inspirats en els principis fonamentals de la sociologia cristiana, perquè entenem que fora d'ells no hi ha base on recolzar una avinença duradora en el món del treball, com no n'hi ha per a cap mena de pacífiques relacions humanes quan manquen la caritat i la justícia. I defensem, en l'ordre estrictament polític, el cordial reconeixement d'allò que hem convingut d'anomenar el "fet diferencial", amb les legítimes conseqüències que aquest reconeixement comporta. 88

Partint d’aquí, l’estructura del nostre treball creixerà en l’estudi dels àmbits

que ell mateix ens menciona; els relacionats amb els principis socials; els

relacionats amb l’àmbit d’allò polític, i particularment amb la visió de la realitat

política condicionada al fet diferencial català i les seves legítimes conseqüències.

I aquests aspectes, en primera i darrere instància, embolcallats pels principis

de caire ètic tot incidint en aquest punt en els valors de la pau, la caritat i la

justícia.89

Ara bé, prèviament a l’estudi dels continguts articulars, volem avançar que

situarem un primer punt de partença teòric i de fonamentació del seu

pensament polític en l’escriptura dels Principis de teoria política de l’any 1927.

La seva anàlisi serà la que recolzarà la comprensió, en un segon moment, de

l’estudi que farem en relació a la trajectòria articular i als nuclis editorials de

«El Matí». El fet d’endegar aquest rotatiu -i que en el pla del nostre treball ho

referim com la via de l’acció- naixerà en Capdevila de l’experiència que el

precedeix en l’àmbit editorial. És per a això que el discurs deixarà en bona part

la reflexió de caire teòric i, fins i tot, prendrà un caire distint al dels períodes

del treball previs que dugué a terme en les publicacions de «La Paraula

88 Josep Maria CAPDEVILA, «Un home en son lloc», El Matí, 29-V-1930 89 Per tant, tal com ens indica Cortada, el camí que seguim en l’anàlisi dels escrits ens el va marcant el mateix Capdevila.

60

Cristiana» o de «La Nova Revista» en l’àmbit de la crítica. Endegar aquesta nova

empresa comportarà passar a l’àmbit del diàleg amb la quotidianitat. Serà

interessant, doncs, anar cercant en aquesta dialògica aquells principis

ideològics que van impulsar la fundació del diari i que el van fer perdurar,

almenys, fins l’inici de la Guerra Civil. I entre les notes que es consideraran

més característiques del programa de pensament del diari, caldrà destacar el

caire marcadament social.

* * *

A aquestes primeres notes hi afegim, també, alguns apunts que extraiem de les

lectures que hem resseguit en l’apartat precedent. Aquelles ens aporten un

seguit d’indicacions, suggeriments o comentaris que ens permetran arribar a

establir unes primeres hipòtesis per tal de conformar la personalitat política i

social de Capdevila des de la que fou, de l’any 1929 al 1934, la seva principal

activitat. Considerem, doncs, que:

1) Si Joan Cortada plantejava metodològicament en el seu itinerari la lletra

que Capdevila adreçà a Joan Alcover, el 4 de febrer de l’any 1926, on li

comenta els propòsits que uns anys enrere s’havia fet de guiar la joventut

literària i el públic lector dins la poesia; de la mateixa manera, trobem en la

lletra que ja hem esmentat a Carles Riba, de 22 de juny de 1922, l’expressió

de la complexitat que es troba en formular els escrits relatius al pensament

social. Joan Carreres, tanmateix, ens apuntava que l’estudi de les qüestions

socials, que venia precedit per l’interès en temes polítics relacionats amb la

problemàtica del nacionalisme català de principis de segle, trobaria un primer

punt de partença l’any 1922. Capdevila dirigí en aquell moment una col·lecció

de llibres per encàrrec de la Federació Patronal de Barcelona amb l’objectiu

de formar els obrers. A partir d’aquí, seguint Carreres, se’ns diu que

Capdevila ja no abandonaria la implicació i estudi en aquestes temàtiques.

No obstant això, l’escriptura i implicació més directa i que abraça l’anàlisi de

la realitat social i política, es produeix a partir de l’any 1929. És per això que

plantegem les vies d’estudi tot revisant la seqüència que s’inicia en els escrits

polítics de joventut; el segueixen l’ampli gruix d’escrits i treballs de crítica

61

literària i pensament ideològic que conviuen amb la formació en el camp del

pensament social; i l’accent que posem quan elabora una síntesi de

fonamentació del pensament polític amb l’escriptura dels Principis de teoria

Política de l’any 1927; d’aquí, el lligam entre el pensament polític i el

pensament social en la mirada en la realitat que expressen els escrits

periodístics de «El Matí».

2) Cal tenir present els estudis de Joan Carerres i Joan Cortada per a establir

com es trasllada el concepte de crítica del terreny del pensament ideològic i

estètic al polític. Això és, per a Capdevila el crític meditarà sobre la necessitat

que té de posseir la realitat al davant seu per tal d’objectivar-la i donar un

sentit al pensament i a l’acció; per tant, també caldrà que aquesta actitud es

faci extensible a l’àmbit de qui fa l’anàlisi de la realitat política. Tal com ja

hem esmentat en aquest capítol, Capdevila confessa que arriba a posar en

ordre els seus pensaments a través de la meditació, l’observació i

l’experiència.

3) Tot i que Capdevila no es consideri en cap moment peça clau en el procés

de naixement o gestació de cap nucli de pensament o de moviment ideològic,

ens trobarem amb les paraules ja esmentades de Serrahima que ens diu que

«sense la influència d’en Capdevila, no pensaríem ben bé com pensem».

Aquestes paraules són les que endeguen aquest treball i les haurem de veure

reflectides a partir de l’estudi de les influències directes o col·laterals que es

van suscitar en les persones de l’entorn de Capdevila. Ens referim a la

influència o diàleg amb aquells que la seva acció sí va transcendir d’una

manera més explícita al camp de l’acció social o política. Aquí hi ha un munt

de noms que acompanyen amb la seva obra el nuclis centrals del pensament

que tractem, com el del mateix Maurici Serrahima, el de Pau Romeva o el de

Josep Maria Junoy en l’àmbit del diari; i, alhora, dins l’ambient en el qual es

mou, també hi destaquen noms com els de Joan Climent, en Josep Maria de

Sagarra, en Carles Riba, els germans Carles i Ferran Soldevila, en Joan

Crexells, en Joan Estelrich, en Josep Maria Junoy, l’Enric Jardí, en Joaquim

Ruyra, el pare Miquel d’Esplugues o en Carles Cardó, entre d’altres.

62

4) Des del camp de l’estudi teòric i lligat al punt anterior, cal que

contrastem si els continguts de pensament que aquells representaren en el

nostre país els podem assimilar als dels corrents anomenats humanistes

de primer terç de segle passat a Europa, coincidint amb un intent

clarament renovador del pensament d’arrel cristià. D’aquí, les paraules

també del mateix Serrahima, ‘(...) uns pensadors i uns escriptors com

Sertillanges, Gemelli, Maritain, Gilson, Martyndale, Chesterton i tants

d’altres. Amb una gran independència, en Capdevila va representar a

casa nostra el mateix corrent’.90

3.2. Apunts sobre el fons epistolar

Quan ens endinsarem en l’estudi del llegat epistolar de l’Arxiu Capdevila,91

se’ns farà evident la intensitat que hem anat apuntant sobre els fets viscuts i

expressats des de la intimitat de la lletra escrita; per la mateixa vida, pels

projectes, pels pensaments, per la visió d’un país que estimà, per la passió

literària, pel treball, per l’actitud positiva, per l’home de fe davant les

contrarietats de la vida, per les pèrdues i per les distàncies que els camins de

la vida traçaren.

Partint de la classificació cronològica de les lletres que conté l’Arxiu, ja siguin

els originals o simples esborranys sobreviscuts de les lletres que enviava, el

gruix més considerable de cartes que ens ha arribat correspon al període del

retorn de l’exili. En aquest període l’activitat epistolar serà frenètica i en les

lletres prendrà rellevància l’anàlisi del temps viscut. Si aquestes en l’Arxiu es

comptabilitzen fins a més de dues mil,92 no arribaran a cent seixanta les que

corresponen al període objecte del nostre interès. Una primera lectura del

conjunt epistolar ens farà adonar de seguida que, per les temàtiques tractades

90 Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 21. Afegir aquí, l’acostament de Serrahima al corrent personalista francès d’ E. Mounier i que de la mateixa manera que, reconeixent el fet diferencial català, és designat corresponsal de la revista Esprit a Catalunya –a Espanya, fou en J. Semprún. 91 Us remetem de nou a la nota 5 d’aquest treball. 92 Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM 2003, p. 111.

63

i els diàlegs que manté amb els seus interlocutors, haurien d’haver estat

moltes més les lletres que no ens han arribat i s’han quedat pel camí.

La transcripció que presentem en aquest treball de les lletres compreses entre

l’any 1922 i 1939 conformarà part del recorregut biogràfic i ens ajudarà a

analitzar també la gènesi de formació del seu pensament social i polític. Si la

temàtica ens delimita quasi de forma natural el període que hem d’abastar, de

la mateixa manera, dins l’epistolari, les lletres a seleccionar. Això és, aquelles

que ens situen en els inicis, quan a l’any 1922, tal com acabem de comentar,

Capdevila entrarà en contacte amb l’estudi de les qüestions socials; i per l’altre

costat, quan a l’any 1939, durant el camí cap a l’exili, passant per Bierville,

arran de la desfeta física i moral que suposà la guerra, manifestarà el valor

humà de la pau a la carta que dirigeix a Marc Sangnier. En la transcripció

d’aquesta darrera lletra, frontissa amb l’exili, veurem com hi aboca la intensitat

dels anys viscuts amb l’esperança d’un nou futur. Ara bé, amb això voldrem

afegir la transcripció d’un plec d’escrits que a semblança d’unes memòries

trobem a l’Arxiu i que corresponen als anomenats ‘Dietaris de la guerra’, els

quals ens aportaran dades interessants sobre les vivències i les reflexions

crítiques i més íntimes que es lliguen a la història del país.

Així doncs, considerarem que el llegat epistolar de Capdevila se’ns farà valuós,

no només pels continguts que ens obliguen a una relectura de l’obra de l’autor

i que reescriuen en certa manera la història, sinó també per la recepció d’un

pensament que valorem pel grau d’intimitat que ens ofereix.

3.3. Apunts sobre la classificació articular

Partint d’aquests primers apunts, ens endinsarem a comentar un seguit

d’aspectes relacionats amb la classificació articular. La quantitat d’escrits que

ens ha arribat, només de la temàtica objecte del nostre estudi, sobrepassa de

bon tros el miler. Aquests, els trobem dins l’Arxiu recollits en un seguit de

carpetes numerades que contenen els retalls dels articles que escrigué en

64

forma majoritàriament d’editorial i també de sèrie articular. Alhora, cal afegir

un bon nombre de manuscrits que hi hem trobat en forma d’esborrany i, en

certes ocasions, d’escrits que no es van arribar a publicar. Així doncs,

procurarem atansar-nos a aquest fons amb l’afany d’intentar sistematitzar i

establir els centres de gravitació del seu pensament. Aquests, alhora, pivoten

entorn d’altres nuclis conceptuals que enriqueixen i completen els anteriors.

Cal advertir, però, que una de les dificultats que ens trobarem serà la

d’intentar categoritzar uns continguts que paradoxalment no han estat pensats

sistemàticament. Pensem que, al llarg del recorregut editorial, les temàtiques

sovint es veuran ponderades per la situació política o social del moment,

prenent així nous matisos i camins lligats a la realitat que els susciten.

Comptem però, com ens deia Joan Cortada, amb la coherència discursiva del

pensament de Josep Maria Capdevila, que ens permetrà presentar els articles

que va escriure en relació al pensament polític, al discurs social o a diferents

aspectes d’ordre ideològic i cultural.

D’aquí presentem la classificació segons diferents nuclis d’interès dels articles

que escrigué Josep Maria Capdevila. En el primer nucli, s’agrupen els articles

específics de Teoria Política. Tot seguit, els articles agrupats sota el nom de

Qüestions socials on s’hi apleguen els que fan referència als moviments obrers,

a diferents aspectes del sindicalisme o al tractament dels drets socials. En un

tercer nucli, intitulat Aspectes ideològics, hi trobarem els escrits de caire més

marcadament ideològic i lligats sovint a les temàtiques dels dos primers.

L’anàlisi dels fets polítics relacionats amb la política catalana, espanyola o

diferents aspectes de política internacional, quedaran recollits sota el nucli

d’Anàlisi política. Hi ha, tanmateix, un seguit d’escrits relatius als Mitjans

d’expressió en els quals es tractaran aspectes relatius a la tasca del periodisme

i la seva relació amb la difusió del pensament. Finalment, en un darrer nucli,

es fa el tractament específic de les qüestions relatives al catolicisme i al paper

de l’Església en la societat.

65

3.4. Eix expositiu d’aquest treball

Amb els apunts que fins ara hem esmentat, presentem l’eix expositiu del nostre

treball que ens permetrà endegar les vies d’anàlisi i els continguts que

estructuraran el pensament social i polític a Josep Maria Capdevila.

A. Considerem que els apartats introductoris -Introducció (§1) i Consideracions

prèvies entorn la persona i l’obra (§2)-, ens ubiquen dins el recorregut biogràfic,

i tanmateix, ens permeten seguir el fil discursiu respecte l’estudi de l’obra de

Capdevila. Això és, a partir de l’Assaig de Maurici Serrahima i les tesis

doctorals que sobre ell han dut a terme Joan Carreres i Joan Cortada. D’aquí,

en sorgeixen un seguit d’apunts que ens suggereixen unes primeres hipòtesis i

alhora diferents aspectes de caire metodològic.

B. Tot seguit establim els principals focus que ens permeten situar el context

de pensament en què es mourà Capdevila -Supòsits històrics i ideològics (§4).

Ens endinsarem, encara que breument, en el rerefons de pensament que hi ha

en els corrents ideològics que conflueixen a Europa durant el primer terç del

segle vint. En aquest punt, tot i la necessitat de mirar d’assentar-ne els

precedents de caire filosòfic, la discussió principal i amb més controvèrsia

l’observarem al voltant de diferents àmbits de pensament: d’una banda, els

moviments revolucionaris d’arrel socialista i marxista; de l’altra, els moviments

reactius que deriven en el nacionalsocialisme i les diferents formes de

feixisme;93 afegir-hi també, els accents que deriven del liberalisme econòmic

que emmarca el capitalisme de principis de segle. Com a resposta a aquests

corrents intentarem també situar, sota el nom de temptatives de renovació, el

pensament d’arrel cristià.

C. Apuntades aquestes temàtiques de caire més ideològic, ens endinsem en Els

camins d’introspecció i la dialògica epistolar (§5). Lluny d’intentar un recorregut

biogràfic en tota la seva extensió i que considerem que ja queda prou detallat 93 Si bé és certa la polarització al final del procés seguint l’eix decimonònic dretes-esquerres, originàriament és més complex: Zer Sternkell ha demostrat l’origen anarcosindicalista del moviment feixista (al que s’hi sumen ex-combatents de la Gran Guerra, avantguardistes, nacionalistes i tota mena de reaccionaris seguidor de Maurràs).

66

en els treballs resseguits; sí que voldrem situar-nos en el període objecte del

nostre estudi, de 1922 al 1939, per tal de resseguir els fets viscuts per Josep

Maria Capdevila a partir del llegat epistolar. Com hem apuntat, s’inicia amb les

primeres lletres que es conserven a l’Arxiu Capdevila i relacionades amb la

Biblioteca de Estudios Sociales datades del mes de gener de 1922. A partir

d’aquí, observarem com les lletres i el diàleg amb els seus contemporanis

resseguiran al llarg dels següents anys la preocupació per l’estudi del fet social

i polític.

D. Amb aquest marc de contextualització, iniciem l’anàlisi del que anomenem

Les vies del pensament o les formulacions teòriques (§6). Es tractarà doncs, de

centrar els nuclis de pensament més pròpiament filosòfic en relació al

pensament polític en dos aspectes:

1. Sobre un aspecte de gènesi formativa; com entén i quins continguts trobem en

els escrits previs a l’any 1929 i que ens serviran de base per a la comprensió

dels escrits objectes d’estudi.

2. Sobre l’anàlisi dels nuclis de pensament que trobem en l’opuscle dels

Principis de teoria política de l’any 1927.

Incidirem especialment en aquest segon punt, desenvolupant-lo en un capítol a

part (§7). L’opuscle intitulat Principis de Teoria política que va publicar Josep

Maria Capdevila l’any 1927, quan dirigia la revista «La Paraula Cristiana», és un

escrit de reflexió i de fonamentació filosòfica d’aspectes de pensament polític.

Caldrà observar detalladament les correlacions que es donen entre els seus

continguts i els dels escrits editorials que va escriure en la seva etapa de

director de «El Matí», tot remarcant les intencionalitats i els aspectes

d’originalitat de l’opuscle.94 De la mateixa manera, podrem relacionar la

redacció de l’opuscle amb el moment històric que es visqué a Catalunya durant

el Directori militar de Primo de Rivera. La fita serà situar la importància de la

publicació de l’opuscle a partir de l’anàlisi acurada del tractament que

Capdevila fa de les fonts de pensament que empra.

94 Respecte a aquesta relació, la trobem també a la lletra de Capdevila a Serrahima de 5 d’abril de1967.

67

E. En relació a l’estudi del fons articular, dins el que anomenarem les vies de

l’acció, tractarem els nuclis del pensament polític i social (§8), on es presentarà

la metodologia de treball pel tractament del fons amb l’anàlisi d’algun dels seus

continguts. Més endavant, presentarem la categorització de l’articulat

periodístic, amb els seus descriptors, conjuntament a una selecció articular

amb la transcripció de diferents fragments periodístics. (§Annex I).

F. Finalment, ja el darrer capítol d’aquest treball (§9), ens servirà per a

recapitular i establir les vies d’anàlisi que s’han recorregut i que ens haurien

de dur a ubicar el pensament del nostre autor respecte els corrents de

pensament coetanis, amb les corresponents distàncies, pel que fa a les

temàtiques de caire antropològic, polític i social.

(...) per mitjà de Capdevila i del seu esforç a «El Matí» i a «La Paraula Cristiana», Serrahima ens posa en contacte amb l’obra d’una generació sencera de catòlics il·lustrats, que foren els protagonistes del renovellament catòlic català dels anys trenta. I, més enllà, ens posa en contacte amb aquest universal que hem anomenat la presència de l’intel·lectual cristià en la societat contemporània. Aquesta presència implica un conjunt de contradiccions i de tensions, pròpies de la figura, que inevitablement produeix la dialèctica entre tradició i progressisme, immobilisme i innovació, i finalment la rònega resistència institucional constantment confrontada amb el profetisme revolucionari.95

* * *

Un cop hem conegut l’abast dels estudis que sobre Capdevila s’han publicat, i

presentats els apunts que han de guiar la nostra recerca, anirem a plantejar

algun dels mapes de pensament i els nuclis ideològics que interaccionen a

nivell polític i social en el període objecte del nostre estudi. Des de la

perspectiva actual, es considera que durant el primer terç del segle vint es

produeix el moment culminant dels moviments revolucionaris que operen dins

els camps científic, tecnològic i social; per tant, des de la perspectiva del canvi

que originen, és immediata l’afectació en la redacció de la història de les idees

polítiques. És per això que, en el següent punt del treball, abans d’endinsar-

nos en la classificació articular, voldrem esbossar aquells nuclis ideològics i de

pensament amb els quals Capdevila dialogarà.

95 Jordi GIRÓ, Els homes són i les coses passen, Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979), un filòsof literat del segle XX. PAM, Barcelona, 2004, p. 246.

69

4. SUPÒSITS HISTÒRICS I IDEOLÒGICS

4.1. Apunts sobre els corrents ideològics a l’Europa del primer

terç del segle XX

i. Introducció

ii. Apunts entorn el liberalisme, el tradicionalisme, i

l’imperialisme

iii. Apunts entorn el socialisme i els moviments

revolucionaris

iv. Apunts entorn el feixisme i el nacionalsocialisme

v. Temptatives de renovació

vi. Entorn el pensament d’arrel cristià. Jacques Maritain i

Emmanuel Mounier

4.2. Apunts sobre el pensament polític i la política cultural a

la Catalunya del primer terç del segle XX

i. Apunts sobre el mapa polític i els corrents de

pensament polític i social

ii. “Cristianisme social” i catalanisme. Apunts entorn el

pensament polític d’arrel cristià. Torras i Bages, Miquel

d'Esplugues i Carles Cardó

iii. Apunts sobre la política cultural

71

4.1 Apunts sobre els corrents ideològics a l’Europa del primer

terç del segle XX

i. Introducció

Al llarg d’aquest capítol intentarem, conscients dels propis límits, i sota la

forma de digressions més o menys encertades, passar pels principals corrents

ideològics de pensament que nodreixen l’escena política del primer terç de segle

vint a Europa. En cert sentit, seran els corrents que acabaran trobant la seva

traducció, amb els seus accents característics, en el mapa polític espanyol, i de

retruc, en el català. Els nuclis als quals ens referim seran els que, en diferents

intensitats, ens permetran situar les distàncies ideològiques que hi prendran

Josep Maria Capdevila i els seus col·laboradors de «El Matí». Per tant,

contextualitzarem la comprensió del liberalisme, el socialisme, el capitalisme, el

feixisme o l’imperialisme, entre d’altres, com la dels corrents més

representatius per la traducció que trobarien en les diferents formes de govern

de l’època. I, alhora, i en el context del nostre treball, ens centrarem també en

els moviments que neixen de pensament d’arrel cristià i que consideren també

en el seu ideari l’acció política.96

El fracàs de les revolucions liberals deixa una empremta. La revolució

industrial transforma el semblant europeu; el proletariat s’organitza i pren

consciència de la seva força, la lluita de classes s’intensifica. El positivisme

polític triomfa amb la revolució industrial. Liberals, conservadors i socialistes

invoquen el poder de fet, i es refereixen, per a justificar les més enfrontades

posicions, a les lliçons de la ciència. En nom de la ciència, afirma Spencer

l’eterna validesa del liberalisme; en nom de la ciència, Taine i Renan posen les

bases d’un neotradicionalisme; i el mateix nacionalisme passa de l’estat utòpic

al de la Machpolitik; de l’idealisme de Mazzini o de Michelet al xoc dels

96 Ens referirem al pensament que donarà lloc a l’humanisme i al personalisme.

72

imperialismes.97 El període del 1848 fins al 1914 fou relativament estable en

comparació amb el precedent i el que el va seguir.98

ii. Apunts entorn el liberalisme, el tradicionalisme i l’imperialisme

Dos principis fonamentaran les filosofies polítiques liberals: el primer,

l’individualisme com a axioma de qualsevol teoria de valor, i en contrast a

qualsevol forma de col·lectivisme; i el segon, que les relacions entre els éssers

humans en una comunitat són relacions morals, existeix una comunitat perquè

els seus membres es reconeixen entre ells com a fonts de valor.99 Amb això,

durant la segona meitat del segle XIX, els que invocaven el liberalisme es

trobaven davant dos problemes: la realització progressiva de les reivindicacions

liberals en l’ordre polític, amb les dificultats que l’exercici del poder suscita:

sufragi universal, llibertat d’associació, etc.; i, en segon terme, el progrés

industrial i el desenvolupament de la competència. Així, els principis de

l’orleanisme i el liberalisme manchesterià esdevenien problemàtics, trobant-se

en la cruïlla de dos camins: el conservadorisme liberal i l’imperialisme.

La definició d’imperialisme com a defensa de l’Imperi prové d’Anglaterra, encara

que més tard les polítiques exteriors prenen un sentit pejoratiu en tant que

política d’expansió o política d’agressió. El liberalisme anglès durant molt de

temps serà fidel als principis de prudència, economia i no intervenció en matèria

colonial.100 No obstant això, aquesta actitud de no intervenció s’oposa la de

Benjamin Disraeli;101 la seva conversió a la política colonial és de gran

importància pel partit conservador, ja que li assigna un ideal i li proposa un

camp d’acció. Modificarà de manera profunda l’estil del conservadorisme

97Joseph TOUCHARD, Historia de las ideas políticas, Tecnos, 1981, p. 509. 98 Així, els conservadors anglesos s’oposaven a les reformes liberals, però eren pocs els que desitjaven subvertir-les i fou, de fet, un govern conservador el que va donar dret de vot, al 1867, a la classe treballadora anglesa. En l’altre extrem de l’espectre polític, el marxisme només va tenir un efecte marginal sobre la teoria o la pràctica del sindicalisme anglès. George H. SABINE, Historia de la teoría política, FCE, 5ª reimpresión, 2000, p. 553. 99 Ibíd., p. 554. 100 Aquests són els principis de James Mill i de Cobden; són les tesis que sostenen Georges Cornewall Lewis a An essay on the government of the dependencies (1841) i Goldwin Smith, manchesterià, a The Empire (1863). 101 Primer Ministre del Regne Unit en dos ocasions; el 1868, i el 1874.

73

anglès, associant l’ideal humanitari amb el dels interessos britànics. Amb la

sentència que «Anglaterra té una missió i els interessos de la nació britànica

coincideixen amb els de la humanitat»,102 veiem com el liberalisme anglès es

relliga després d’un llarg període de darwinisme polític a les grans empreses

imperials. Es diferencien diferents moments i tendències en la seva història

entre el 1848 i el 1914; el cientificisme de Spencer o el darwinisme polític,

liberalisme ultra-manchesterià; la revisió idealista del liberalisme per l’Escola

d’Oxford; i la posterior formulació de l’imperialisme.103

Un altre posicionament es situa en l’evolució de les idees polítiques als Estats

Units des de la fi de la Guerra de Secessió (1861-1865) fins a la primera Gran

Guerra europea. Es seguirà un procés anàleg al viscut a Anglaterra, amb una

política exterior que inicia un procés d’expansió imperialista. El partit

republicà, instal·lat en el poder, s’identificarà amb la industrialització i el que

implica el progrés tant pel que fa als avenços com a les desigualtats. Des de

finals de segle dinou, l’economia dels Estats Units seguirà el desenvolupament

marcat pel capitalisme, fent palesa la influència de l’economia sobre la política,

i, alhora, el creixement econòmic i demogràfic suscitarà l’impuls imperialista i

nacionalista. El darwinisme social constituirà un dels suports principals a les

polítiques de caire imperialista en base al ‘culte a l’individu i la preocupació per

la força, tant personal com social, així com el creixent sentit de responsabilitat en

relació a les «nacions civilitzades»’.104

Situant-nos en el marc del liberalisme francès, veurem com difícilment se’l

podrà dissociar del proteccionisme i del maltusianisme, assistint a un procés

que va de l’orleanisme fins al radicalisme. La revolució de 1848 tanca un

102 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 535. Vid. ELIE HALÉVY, L’histoire du peuple anglais. Hachette (vol. I: Les impérialiste au pourvoir , 1895-1905; vol. II: Vers la democratie sociale et vers la guerre); Georges BENNET (ed.), The concept of Empire, from Burke to Atlee (1774-1947), Londres, 1957. 103 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 518 ss. Vid. E. BARKER, Political Thought in England, 1848-1914, 2ª ed., Londres, 1950. VVAA: Darwinism and the study of society. Londres, Tavistock, XX. ‘El liberalisme anglès deixa de ser, sota el regnat de la reina Victòria, la doctrina d’un partit per a convertir-se en la filosofia d’una nació. La fracció més dinàmica del partit liberal, Joseph Chamberlain, sosté una política de grandesa imperial; i consegüentment el liberalisme condueix a l’imperialisme’. R. HOFSTADTER, Social Darwinism in American thought. Boston, Beacon Pres., 1955. 104 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 535 ss.

74

període de la història del liberalisme, el final de l’eufòria liberal;105 el segueix el

liberalisme republicà,106 i finalment, el radicalisme científic i empíric, preocupat

per la salvació nacional i la moral laica.107 Els diversos estils de radicalisme

tenen com a denominador comú ‘la fidelitat al record de la Revolució Francesa,

el racionalisme com a oposició a tot dogma, i la defensa dels interessos

particulars, com a peça mestra de la seva doctrina’.108

Durant la segona meitat del segle XIX, el tradicionalisme francès està dominat

per dos fets: d’una banda, el monarquisme que significa sobretot lleialtat a la

institució; i d’altra, el Segon Imperi, que no aconsegueix crear un estil polític ni

fundar una tradició.109 Hypolitte Taine i Ernest Renan, dos adversaris de l’Antic

Règim, posaran les bases del neotradicionalisme i que, més tard, s’expandirà en

el nacionalisme francès. El primer rebutja l’abstracció, l’estatisme, el que

anomena una grollera democràcia; la seva hostilitat al Segon Imperi i a la

Comuna provenen del seu rebuig a la democràcia plebiscitària.110 Si bé les

seves tesis descentralitzadores ja havien estat sostingudes per Alexandre de

Tocqueville i altres autors d’inspiració liberal, l’esperit que anima la seva obra

és proper al que inspira als fundadors de la universitat republicana. Per la seva

part, Renan aporta un estil que marca una ruptura amb el pedantisme

positivista, afirmant una concepció espiritualista i voluntarista de la nació.111

105 L’obra més característica que planteja el problema del ‘ralliement’ és la La France nouvelle de Prevos- Paradol, 1868. 106 La Constitució de 1875 recull els grans temes de la France nouvelle; l'orleanisme presideix el naixement de la III República. 107 El partit radical, fundat al 1901, és un partit de centre; és la forma radical de l’orleanisme. 108 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 512-518. El partit radical, fundat al 1901, és un partit de centre, és la forma radical de l’orleanisme. Els diversos estils de radicalisme tenen com a denominador comú: la fidelitat al record de la Revolució Francesa, el racionalisme (oposició a tot dogma), i la defensa dels interessos particulars com a peça mestra de la seva doctrina (Alain). Vid. P. GUIRAL, Prévost-Paradol (1829-1870), pensée et action d’un libéral sous le Second Empire. PUF, 1955; J.A. SCOTT, Republican ideas and the liberal tradition in France (1870-1914), New York, Columbia U. P., 1951. P. ALAIN, Eléments d’une doctrine radicale. Gallimard, 1925. 109 Continua existint un corrent de catolicisme social. L’encíclica Quanta Cura i el Syllabus (1864) no faran possible conciliar els principis de l’Església i les llibertats modernes, i acabaran imposant-se les mesures anticlericals de Jules Ferry i la llei de Separació. 110Els remeis que proposa son: a) l’educació (la política és essencialment pedagogia); b) el recurs a les elits de la intel·ligència; i c) l’associació, en les seves diverses formes, com a mitjà per afavorir l’educació cívica i moral, i de lluitar contra la influència de l’Estat. 111 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 521-531. Vid. TAINE: Les origines de la France contemporaine. Hachette, 1947; FAYOLLE, L.: Les idées polítiques de Taine, Lyon, 1948 (tesi de dret dactilografiada); RENAN: La réforme intellectuelle et morale, 1871 (en el vol. I de les Oeuvres complètes, Calmann-Lévy, 1947, i Qu’est-ce qu’une nation? Id. vol I, p. 887-906 (versió castellana: ¿Qué és una nación?, traducció i estudi preliminar de Rodrigo Fernández Carvajal, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1957).

75

Seguint en l’òrbita francesa, i des de l’òptica dels nacionalismes, a principis de

segle vint sorgeix un sentiment nacionalista realista, descentralitzador,

regionalista, militarista i hostil a Alemanya. Es valoren les virtuts de les elits i

els beneficis de l’ordre, esdevenint aquests trets molt diferents als del

nacionalisme liberal. Apareix el nacionalisme de defensa territorial amb tres

temes que el dominen: el sentiment d’energia, l’arrelament, i la filosofia del gran

burgés que creu en les conveniències i els beneficis.112 D’altra banda, també

ens trobem amb el nacionalisme que assumeix el conjunt de la tradició

francesa i que està convençut que França té dues vocacions en el món: la

proclama en favor de la cristiandat, i la de llibertat.113 Amb Charles Maurras114

i l’escola de l’Action Française sorgirà el nacionalisme que elegeix i exclou;

fundador del nacionalisme positivista que conclou amb el nacionalisme integral

-monarquia hereditària, antiparlamentària i descentralitzada-. Davant les

formes de nacionalisme, França acabaria optant per aquesta darrera amb les

conseqüències implícites que se n’acabaran derivant.115

El nacionalisme que sorgeix a Alemanya, abans i després de la unitat, és molt

diferent del nacionalisme francès després de la derrota de la guerra

francoprussiana de 1870, i del nacionalisme que havia pres formes molt

diverses a la Itàlia del Risorgimento.116 Els Discursos a la nació alemanya -

Reden an die deutsche Nation- de Fichte anunciaran el Sistema nacional

d’economia política; el pangermanisme esdevé la conclusió d’un segle de

nacionalisme.117 Dels fets de Sarajevo de l’any 1914, els autors alemanys faran

recaure la responsabilitat de la guerra en l’imperialisme anglosaxó i el

112 Ibíd. Els textos que millor mostren el nacionalisme de Barrès són: Le roman de l’energie nationale (3 vols.: Les déracinés, l’appel au soldat i Leurs figures) i Scènes et doctrines du nationalisme. Vid. J.M. DOMENACH, Barrès par lui-même, Editions du Senil, 1954. 113 Ibíd. Poc influent durant la seva vida, però, posteriorment, la seva obra fou utilitzada en sentits oposats: per la Resistència francesa i, sobretot, per la Revolució Nacional de Vichy. Entre les obres més característiques de Péguy: L’argent; Notre jeunesse; Victor-Marie comte Hugo. Vid. Romain ROLLAND, Péguy, A. Michel, 1944., 2 vols.; Felicien CHALLAYE, Peguy socialiste, Aimiot-Dumont, 1954. 114 Ibíd. Els seus textos més característics estan a Mes idees politiques, A. Fayard, 1937; Enquête sur la monarchie, Une campagne royaliste au Figaro i Si le coup de force est posible, A Fayard, 1925. Vid. THIBAUDET, A., Les idées de Charles Maurras, Gallimard, 2ª ed. 1920; Henri MASSIS, Maurras et notre temps (entrevistes i records), Plon, 1961. 115 Els dos grans esdeveniments en la història del nacionalisme francès, entre 1871 i 1914, són el boulangerisme i l’assumpte Dreyfus. Joseph TOUCHARD, o.c., p. 526 ss. 116 El nacionalisme de Cavour s’oposa al de Mazzini, i que no es confon, alhora, amb el de Gioberti o Garibaldi. 117 Vid. Andreas DORPALEN, Heinrich von Treitschke, Yale U.P., 1957; Rohan BUTLER, Raices ideológicas del nacional socialismo. Fondo Cultura Económica, 1943. Joseph TOUCHARD, o.c., p. 531 ss.

76

nacionalisme francès. Contràriament, els autors francesos i anglesos ho faran

sobre el militarisme alemany. Lenin, per la seva part, a l’abril del 1917, publica

Imperialisme, fase superior del capitalisme, on no denuncia ni l’imperialisme

alemany ni l’anglès, sinó l’imperialisme capitalista en el seu conjunt amb

l’afirmació que les contradiccions del capitalisme condueixen a l’imperialisme i

aquest, condueix a la guerra.118

iii. Apunts entorn el socialisme i els moviments revolucionaris

(Etapa 1870-1914)

La lluita obrera que va desembocar en les revolucions europees de 1848

perfeccionaran les fonamentacions teòriques i progressivament s’aniran

descartant les tradicions utòpiques en base a la fundació de comunitats ideals.

Dos grans corrents començaran a tenir presència en la fonamentació del

pensament revolucionari europeu, cadascun amb una visió divergent de

l’estratègia a seguir i de la mateixa naturalesa de la història; d’un costat, el

corrent socialista; i de l’altre, l’anarquista o llibertari.119 El període comprés

entre 1870 i 1914 no presenta, en el pla de la construcció doctrinal, cap

novetat important. Es registren intents de síntesi, de revisió i d’adaptació i

totes les reflexions tindran el seu centre d’interès al voltant de dos temes:

l’evolució del capitalisme i el paper de l’Estat en la transformació de la condició

proletària. El socialisme havia profetitzat que la revolució social conduiria a la

desaparició del capitalisme, però aquest, malgrat les seves contradiccions, no

deixaria de reforçar-se. Llavors, a partir de cert moment, tant el socialisme

utòpic com el mutualisme proudhonià deixarien de donar les respostes

esperades per la classe treballadora.

Després de 1870, el marxisme és l’únic corrent ideològic coherent del

socialisme, només l’anarquisme li disputa el lloc, si bé en zones molt

118 Ibíd., 538. Veure capítol 6 sobre els primers escrits de J.M. Capdevila a «Vida Olotina». 119 Salvador GINER, Historia del pensamiento social. Barcelona, Ariel, 1980 (2ª reimpressión), p. 425-427. Vid. Carl A. LANDAUER, European Socialism. A history of ideas and movements, Berkeley, 1959, 2 vols.; Leo VALIANI, Histoire du socialism au XXe siècle, Nagel, 1948; Henri ARVON, L’anarchisme, PUF, 1951; George WOODCOCK, Anarchism. A history of libertarian ideas and movements, Penguin books, 1962.

77

limitades.120 Amb això, l’evolució del capitalisme posarà en dubte les previsions

de Karl Marx. Davant d’aquesta situació, mentre economistes i doctrinaris es

dediquen a revisar els textos de Marx i Engels; d’altra banda, ens trobem amb

qui considerarà que l’acció dels factors econòmics i socials cal completar-los

amb l’acció política (socialdemòcrates); no obstant això, també hi ha qui

buscarà la solució al problema confiant en una elit violenta, encarregada

d’animar a les masses mitjançant el mite de l’anarquia i de la vaga general

(vitalisme revolucionari); i per últim, aquells que, posant entre parèntesi les

perspectives revolucionàries actuals o pròximes, preferiran replegar-se a l’acció

sindical a través del tradeunionisme pràctic,121 sorgint-ne els partits laboristes

de caire reformista, però sense afany de cap acció revolucionària. Els alemanys

escolliran una altra via: la subordinació dels sindicats a la socialdemocràcia;122

i, de la seva banda, francesos i italians optaran pel sindicalisme apolític.123

Assistim, doncs, a un mutualisme entre el capitalisme i el poder dels Estats;

encara que els règims polítics arribessin a desaparèixer, l’Estat no deixaria de

reforçar-se com a aparell administratiu i policíac. Molts corrents de pensament

revolucionari van veure en la Comuna de París (1871) l’encarnació històrica

d’un govern revolucionari popular, prefiguració substituïdora de l’Estat, i la

realització d’una democràcia directa. Ara bé, el seu fracàs marca la decadència

de la influència de P.J. Proudhon a França i a Europa, i contribueix a explicar

120 Els problemes que afronta el marxisme (exposats per Lenin a Tres fonts i tres parts integrants del marxisme) són: el problema de la interpretació materialista i dialèctica de la història, de la societat i de la naturalesa; el problema de l’anàlisi del mode de producció capitalista, i el de la comprensió científica de les condicions de la seva superació; i el problema de la comprensió de la funció de la lluita de classes com a força motriu del desenvolupament hic que fa possible i necessària la dictadura del proletariat i l’extinció de les mateixes classes. Ernesto MASCITELLI, «Marxismoistòr ». Diccionario de términos marxistas. Grijalbo, Barcelona, 1979, p. 247. 121 Moviment dels Trade Unions (confederació sindical britànica). 122 L’origen de la socialdemocràcia té lloc a Alemanya quan l’associació obrera creada per F. Lassalle es fon amb el partit obrer d’inspiració marxista creat el 1869 per W. Liebknecht i A. Bebel. La socialdemocràcia fou la referència política dominant del moviment obrer europeu fins a la Primera Guerra Mundial; d’una part, va perjudicar molt la doctrina i la pràctica internacionalista dels partits socialistes, i, d’altra part, va permetre l’esclat i consolidació de la revolució soviètica, dividint el moviment obrer de tots els països, entre comunistes i socialistes. A. RUIZ, «La socialdemocracia», dins F. VALLESPÍN, (ed.) Historia de la teoría política, 4. Alianza, Madrid, 1981, p. 213. 216 s. 123 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 545 s. Vid. E. DOLLÉANS; M. CROZIER, Angleterre, France, Allemagne, Etats-Unis (1750-1918), 1950. G. LEFRANC, Les expériences syndicales internationales des origens à nos jours, Aubier, 1952; G. GUY-GRAND, La philosophie syndicaliste, 3ª ed., Grasset, 1911.

78

certes actituds del sindicalisme revolucionari francès amb posterioritat al

1880.124

La fórmula política que postula l’anarquisme es el federalisme. El socialisme

antiautoritari consistirà en un conjunt de col·lectivitats de treballadors,

autogestionades, unides només per pactes lliurament concertats, sense cap

autoritat dictatorial revolucionària per sobre d’elles. Les perspectives de

l’anarquisme són, a grans trets, les de la Primera Internacional amb

l’emancipació econòmica dels treballadors com a obra dels mateixos

treballadors. L’anarquisme constitueix una reacció d’esperança del proletariat

davant l’estadi imperialista del capitalisme, i parteix d’un conjunt de creences

bàsiques que fan possible l’ideal d’una societat sense coacció: la llibertat

individual, el poder emancipador de la raó i de la ciència, la inevitabilitat del

progrés, la bondat bàsica de l’ésser humà i l’harmonia fonamental de la

naturalesa. Així, l’anarquisme es considera com una radicalització del

liberalisme, o inclús del racionalisme il·lustrat; no obstant això,

l’individualisme radical es conjuga malament amb el comunitarisme socialista125

i, socialistes i sindicalistes, es dividiran en les anàlisis d’aquestes

problemàtiques.

La nacionalització afectarà, a partir de 1910, a tota la socialdemocràcia, i de

rebuig, els marxistes més intransigents se n’allunyaran cada cop més, i

l’imperialisme econòmic i polític serà la causa de les guerres. La Primera

Guerra Mundial agafarà per sorpresa als moviments socialistes abans d’haver

124El sindicalisme revolucionari accentua la necessitat d’una acció revolucionària violenta per assegurar el triomf del col·lectivisme. Representat a França per Pouget, Delasalle. I, sobretot, Pelloutier, que aconsegueix el reconeixement, al 1884, del dret sindical, i la creació, al 1895, de la Confederació General del Treball (CGT). En el Congrés d’Amiens (1905), s’afirma la seva independència en relació als partits polítics i l’autonomia del moviment sindical, posició que sostindrà fins la Primera Guerra Mundial. Joseph LAJUGIE, Las doctrinas económicas. Oikos-tau, Barcelona, 1971, p. 53. 125 Bakunin no hi va veure antagonisme, per la seva creença en una harmonia natural última, conciliadora dels interessos individuals i socials. Però no tot l’anarquisme accepta aquesta explicació, ni manté l’equilibri entre els dos pols (Max Stirner accentuarà l’individualisme). J. ÁLVAREZ,: «La teoría política del anarquismo», dins Fernando VALLESPÍN (ed.), Historia de la teoría política, 4. Alianza,1981, p. 263, 272, 280.

79

resolt cap dels problemes d’adaptació que havia plantejat el període que s’inicià

en el darrer quart de s.XIX.126

Socialisme i moviments revoucionaris a partir de 1917. Si aquests

corrents ideològics deriven dels moviments socialistes del segle XIX, i en major

o menor mesura del marxisme, el socialisme no leninista,127 desprès de la Gran

Guerra, va haver d’afrontar un seguit de problemes, com l’èxit dels feixismes o

la participació en el poder dins del marc de les economies capitalistes. Per tant,

la necessitat d’una nova doctrina socialista determinaria les temptatives de

renovació ideològica. El problema d’una ètica del socialisme –ja present a P.J.

Proudhon, Eduard Bernstein, Henri de Man- esdevé un dels puntals del

socialisme modern, en què alguns afirmaran que el socialisme és únicament

l’afirmació d’un imperatiu ètic. Per tant, la recerca d’una ètica per a un nou

socialisme condueix a un apropament –que ja s’entreveu a la França dels anys

1930- entre la ideologia socialista i alguns moviments d’inspiració cristiana.128

Amb això, les temptatives de renovació i examen del pensament socialista

provocà que les fronteres ideològiques fossin encara més imprecises del que

eren abans del 1914.129

L’actitud dels socialistes no leninistes en relació al bolxevisme soviètic i als

partidaris de la Tercera Internacional Comunista -Moscú, març de 1919-, va ser

complexa fins al 1937. En el pla polític, la ruptura estava consumada; però en

el pla de les posicions ideològiques la situació era molt més confusa. La

influència dominant corresponia als reformistes, però cada cop era més

moderada la pràctica política dels partits socialistes europeus. En

compensació, les proclamacions teòriques retornarien a la més estricte

ortodòxia marxista, excloent qualsevol revisionisme.130 Els objectius serien

revolucionaris: la lluita de classes contra la burgesia i l’imperialisme; la

condemna del socialpatriotisme; i l’afirmació de l’internacionalisme pacifista dels 126 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 547-574. Vid. CHARLES RIHS, La Commune de Paris, Sa structure et ses doctrines, Ginebra. Droz, 1955; LEO VALIANI, Histoire du socialisme au XXe siècle, Nagel, 1948; BERTRAM D. WOLFF, Three who made a Revolution (Lenin, Trotsky, Stalin), 1948. 127 Agrupem amb aquest terme els corrents ideològics anomenats habitualment ‘socialdemòcrates’. 128 Destaquem en aquest sentit els esforços de la revista «Esprit» o el moviment ‘Christianisme social’ a França, i els dels deixebles de Dossetti a Itàlia 129 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 607 s. 130 Otto Bauer i Friedrick Adler, marxistes austríacs ortodoxos, es converteixen en els mestres del pensament.

80

proletaris. No obstant això, des del 1918, les crítiques en relació als mètodes

del bolxevisme són rotundes: violació de la democràcia en el règim polític

soviètic, divisió del moviment socialista internacional, desconeixement del

pacifisme.131 La discussió dels socialistes davant del poder va ser especialment

punyent a França i, en aquest sentit, va tenir especial relleu la figura de Léon

Blum, primer ministre, president i líder de la Secció Francesa de la

Internacional Obrera. Insisteix, des del 1933, en la distinció entre la presa del

poder i l’exercici del poder. La presa del poder és l’únic acte revolucionari, ja

que tendeix a la destrucció del règim capitalista i a la transformació social; per

tant, des d’aquest punt de vista, els socialistes no poden fer altra cosa que

ajudar als governs d’esquerra. En canvi, l’exercici del poder és la gestió per part

del socialistes, per raons excepcionals, de l’ordre legal existent, dins del marc

del capitalisme i dins del respecte de les regles constitucionals establertes, amb

la finalitat, segons Blum, d’ accelerar el ritme de l’evolució capitalista que

condueix a la revolució.132

La doctrina del sindicalisme revolucionari tindrà una gran influència en les

revolucions que es donen entre les dues guerres mundials, particularment a la

Itàlia de Mussolini i al feixisme (George Sorel i els seus deixebles, E. Berth i H.

Lagardelle). Aquesta doctrina tendeix a fer del sindicat l’eina essencial de la

revolució social amb la finalitat de fer desaparèixer l’Estat polític, sostenidor del

capitalisme. Així, aquell caldrà ser substituït per un Estat econòmic, és a dir,

per un govern de productors en què la seva base la formaran els sindicats,

constituïts en propietaris dels mitjans de producció i agrupats en federacions.

L’ideal serà un règim en el qual la producció serà lliurament organitzada i no hi

haurà altra autoritat que la de l’ordre tècnic. El mitjà per arribar a aquest ideal

és només l’acció sindical. ÉS per això que es considera la democràcia

parlamentària injustificable per estimar que econòmicament consagra drets i

perpetua privilegis; socialment, «engreixa la lluita de classes per mitjà de les

transaccions entre partits polítics, i moralment envileix les consciències». Per 131Aquestes crítiques emanen tant dels ‘dretans’ (el belga Vandervelde o el britànic Mac Donald), com dels ‘centristes’ (Léon Blum), o ‘dels marxistes doctes’ (Otto Bauer). 132 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 601 ss. A Bèlgica, en canvi, la majoria del partit obrer belga, repudiant oficialment el marxisme, es va comprometre de manera progressiva, del 1935 fins al 1939, en la via de l’exercici del poder, amb el doble objectiu de resoldre la crisi econòmica mitjançant el planisme, i d’assegurar la neutralitat de Bèlgica en previsió de la guerra.

81

tant, d’aquí la necessitat de recórrer a l’acció directa, amb la finalitat de

preparar als obrers per a la vaga general que faci esclatar la revolució social.133

En oposició al feixisme italià, es fa palesa la desorientació dels socialistes,

incapaços de coordinar una defensa comuna amb els leninistes (Amadeo

Bordiga Antonio Gramsci, Umberto Terracini,..). Els majoritaris del partit

socialista (Giacinto M. Serrati) cauen en el parany de Mussolini en acceptar un

pacte de pacificació que desmobilitza les masses obreres i encoratja les classes

mitges a entregar-se al feixisme. A partir del 1926, resistents socialistes,

agrupats en torn al moviment Justícia i Llibertat, fundat al 1929, comprendran,

potser ja massa tard, que la lluita contra el totalitarisme no es podia dur a

terme només a través del proletariat, sinó que exigia una acció concertada de

liberals, socialistes i comunistes, a escala europea. De la mateixa manera, el

moviment socialista alemany es debilitarà davant del nazisme i es mostrarà

persuadit, de la mateixa manera que ho faran els comunistes, per la convicció

que el gran capitalisme alemany aturaria el nazisme.

iv. Apunts entorn el feixisme i el nacionalsocialisme

El feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany presentaran algunes analogies

encara que es donin en contextos diferents.134 Ambdós atorgaran prioritat a

l’acció sense constituir-se pròpiament com a doctrina; així, les formulacions de

Hitler o de Mussolini, de Ciano o de Rosemberg es redueixen a uns principis

que són essencialment principis per a l’acció.135 Neixen fruit de la guerra i

133 Sorel fa l’Apologia de la violència, únic mitjà per a provocar en els sindicalistes un esperit revolucionari; i de la vaga general un vertader mite, una idea-força capaç de fer triomfar el socialisme. Joseph LAJUGIE, o.c., p. 53 s. 134 Hanna ARENDT, The origins of totaliarianism, Nueva York, Harcourt, Brace and Co., 1951; FRANZ NEUMAN, Behemoth. The structure and pratice of national-socialism 1933-1944. Londres, Oxford U. P., 2a ed. 1944; ALAN BULLOCK, Hitler, A studhy in tyrany, Londres, Odhams Press, 1952; MARCEL PRÉLOT, L’Empire fasciste, les tendances et les institutions de la dictadure et du corporatisme italiens. Sirey, 1936. 135 Hitler, durant la campanya del 1933, es nega a presentar un Programa, tot afirmant que el que importa és la voluntat humana. Mein Kampf, més que una obra doctrinal, és una autobiografia apassionada i una crida a l’acció. Les manifestacions de Hitler no són les d’un teòric, sinó les d’un home obsessionat per idees fixes. El feixisme es concep com acció, dinamisme i ambició de domini i poder. Mussolini és la figura central del feixisme; no serà fins al 1929-30 que donarà al feixisme una doctrina imprecisa i oportunista. Gentile, principal filòsof del partit, afirma que el feixisme no és només una doctrina política, sinó també una visió general de la vida (Che cosa è il Fascismo, Florencia, 1925, p. 38). Gregorio de YURRE, o.c., p. 273 s.

82

constitueixen una reacció de la humiliació nacional per la derrota,136 i en el

seu origen, es mostren com a moviment de desesperança i de rebel·lia contra el

liberalisme i els mites del progrés. D’aquesta manera pren força la convicció

que la salvació només pot venir d’una nova forma de socialisme, del

nacionalsocialisme, el qual consisteix, no en la lluita de classes, sinó en el fet

de fer-les conviure en el fonament de la unitat nacional.137 També Mussolini

condemnarà la lluita de classes afirmant que ‘el feixisme s’oposa al socialisme

que immobilitza el moviment històric en la lluita de classes i que ignora la unitat

de l’Estat, que fon les classes en una sola realitat econòmica i moral’.138

D’aquesta manera, el feixisme condueix a l’exaltació de l’Estat en tant que eina

dels forts i garantia dels dèbils, esdevenint realitat suprema; així, la nació

arriba a la seva maduresa i plenitud en la seva forma d’Estat. Per ser un

organisme, la nació és un ser superior i transcendent als individus i al simple

agregat o suma d’individus, ‘el valor de l’organisme està en la seva utilitat per a

derivar d’ell la preeminència del tot’.139 La principal particularitat del feixisme

italià serà el corporativisme; no obstant això, darrera aquesta aparença, s’hi

amagarien les relacions entre els dirigents feixistes i els principals caps de la

indústria i de la banca.140 Amb aquest format, les institucions corporatives

testimonien la domesticació dels interessos econòmics i asseguren la unitat i la

vida de l’Estat.141

Si en el feixisme, les diverses autoritats apareixen com a òrgans subordinats a

l’Estat, en el nacionalsocialisme alemany el centre i vèrtex suprem de

l’organització social i política l’ocuparà la persona del Führer. Pel

136 El punt de vista de l’Escola de Frankfurt, en el seu primer període, sobre les arrels del feixisme, conté dos temes principals, que tenen els seus orígens en el marxisme i en la psicoanàlisi respectivament. D’una part, a nivell econòmic, s’explica com una substitució del capitalisme competitiu pel capitalisme monopolista, que ostenta el poder “amb la finalitat de ‘tractar’ amb la crisi econòmica i política del capitalisme”; i d’altra, el precedent de la moral feixista, subministrada per la moral burgesa, amb la seva condemna de l’hedonisme en favor de la “virtut”. Göran THERBORN, La Escuela de Frankfurt. Anagrama, Barcelona, 1972, p. 38-40. 137 Concepció antimarxista que s’inscriu en una llarga tradició: la de Fichte i el seu Estat comercial tancat; la de List i el seu Sistema nacional d’economía política, la de Rodbertus, Lassalle, Dühring, la dels “doctrinaris de la nació alemanya” (Oswald Spengler, Arthur Moeller Van den Bruck). 138Joseph TOUCHARD, o.c., p. 608-617. 139 Ibíd., p. 297 s. 140 Henri DENIS, Historia del pensamiento económico, Ariel, 1970, p.510. En el pla pròpiament econòmic, les experiències feixistes es varen traduir en un augment molt clar de les intervencions de l’Estat. El corporativisme feixista s’assemblava només superficialment al corporativisme de l’Acció Francesa, un mitjà de contrapesar la influència de l’Estat; en canvi les corporacions del feixisme italià estaven al servei de l’Estat. 141 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 612 ss..

83

nacionalsocialisme, la realitat fonamental és el poble -Volk- en tant que realitat

històrica i biològica; així, es confonen la raça i la història en el marc d’un estat

que és presentat com a un moment del destí alemany, amb el seu cap, Adolf

Hitler, que li atorga una mística,142 i on la raça en determina la moral.

L’estructura racial no només determina la ment i la manera d’obrar, també

esbiaixa les idees i els principis que serveixen per a canalitzar l’acció humana.

Aquesta actitud dominant de l’estil ètic dels pobles germànics és la moral de

l’honor, que és una ètica nacional i racial; és racial en raó del seu origen, i

nacional en raó del fi que vol assolir. D’aquesta manera, la grandesa de la

pròpia nació compleix amb la seva missió de defensar i realitzar l’autarquia

espiritual del poble.143

El racisme nacionalsocialista no té precedents, i mai fins aleshores s’havia

expressat l’antisemitisme amb tanta violència, alhora que, mai un Estat havia

intentat exterminar sistemàticament a tots aquells la raça dels quals era

considerada impura. La doctrina de l’espai vital –Lebensraum- política, militar,

mística, està íntimament lligada a la del poble i a la de la raça. El

pangermanisme hitlerià difereix del pangermanisme anterior al del 1914; no

descansa en les anàlisis de les realitats econòmiques i és més polític que

econòmic. És el poder de l’Estat el que crea les condicions necessàries de

l’economia; el que importa és el poder i el nombre dels que cal que formin part

de l’Estat. Així, la lògica del sistema hitlerià s’instal·la en l’economia de

guerra.144 Les idees polítiques de Hitler procedeixen del darwinisme: la lluita

(Kamp), la raça i la desigualtat, que s’oposen al pacifisme, al internacionalisme

i a la democràcia. 145

v. Temptatives de renovació entorn el pensament d’arrel cristià

Després de la guerra de l’any 1914, diferents sectors del catolicisme europeu,

sensibles als canvis ideològics i polítics, apostaran pels moviments

142 Gregorio de YURRE, o.c., p. 301 s. 143 Ibíd., p. 515. 144 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 615. 145 Seguint Alan Bullock, de l’estudi i bibliografia sobre el dictador de l’any 1952, Hitler: A Study in Tyranny.

84

canalitzadors de les democràcies parlamentàries. Don Sturzo n’és un exemple i

fundarà l’any 1918 el Partit Popular italià; reformista, descentralitzador i

partidari de la representació proporcional; esdevindrà el principal teòric de la

democràcia cristiana.146 El respecte al pluralisme serà el tret més important de

la seva doctrina i les seves idees inspiraran als demòcrates populars

francesos.147 Tot i això, mentre alguns pensaran la democràcia cristiana com a

esperança del cristianisme, altres ho reduiran a un radical socialisme per a ús

dels cristians. Seguint en l’òrbita francesa, ens trobem amb la paradoxa que els

dos pensadors catòlics de més influència en el camp de l’humanisme cristià o

del personalisme, Jacques Maritain i Emmanuel Mounier respectivament,

guarden distàncies repecte de la democràcia cristiana.148

vi. Entorn el pensament d’arrel cristià. Jacques Maritain i Emmanuel

Mounier

Nuclis del pensament polític de Jacques Maritain.

Maritain elabora la part principal del seu pensament polític entre 1933 i 1951,

portant la renovació catòlica i les tesis de la filosofia de l’esperit personal a les

controvèrsies socials i polítiques del seu temps.149 Tot recolzant-se en la crítica

de Rousseau, buscarà una renovació del pensament democràtic criticant no

146 Luigi Sturzo, sacerdot i polític italià, neix el 1871 i mor a Roma l’any 1959. El partit que funda és l’antecedent de la futura democràcia cristiana. Tot i la difusió i acollida arreu d’Europa del pensament polític, l’adveniment dels moviments feixistes l’acaben ofegant i el forcen a l’exili durant la Segona Guerra Mundial. 147 La seva doctrina és exposada, al 1928, per Marcel Prélot i Raymond Laurent en el seu Manuel politique, que insisteix en la representació dels interessos familiars, econòmics i socials. Si bé la democràcia cristiana francesa condueix en el terreny polític a uns resultats modestos, la Confederació Francesa dels Treballadors Cristians creix ràpidament. Al 1939, es comptabilitzen 500.000 adherits. Són coneguts els èxits assolits per la democràcia cristiana, després de la guerra, a Alemanya, Itàlia, França i Bèlgica; i també els problemes que la pràctica parlamentària i la prova del poder li han plantejat. Vid. M. VAUSSARD, Histoire de la démocratie chrétienne: France-Belgique-Italie, Editions Seuil, 1956; J. ROVAN, Le catholicisme politique en Allemagne, Editions du Seuil, 1956; J. MARITAIN, Christianisme et démocratie, Hartmann, 1943; Id. L’ homme et l’Etat. PUF, 1953; BERNANOS, Le grande peur des bien-pensants, Grasset, 1939. E. MOUNIER, La pensée de Charles Peguy, 1931; Id. Révolution personaliste et communautaire, 1934: Id. De la propiété capitaliste à la propiété humanine, 1936; Id. L’affrontement chrétien, 1944. Sobre Mounier, és molt rellevant el número especial de «Esprit», desembre de 1950. 148 Joseph TOUCHARD, o.c., p. 629-634. En aquest sentit, veurem com Capdevila també anteposarà la independència ideològica a la de la doctrina de partit. Josep Maria CAPDEVILA, «Als nostres lectors», El Matí, 13-IV-1934 149 Vol defensar l’home i la seva condició de totalitat independent en tant que persona espiritual i transcendent de la societat. Jordi GIRÓ, El pensament polític de Carles Cardó i de Jacques Maritain. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995, p.240.

85

només les desviacions del liberalisme atomista modern, sinó també, sobre tot,

les concepcions totalitàries, derivades del panteisme, i en particular, del

panteisme hegelià.150 D’aquí, en base a principis filosòfics tomistes, elaborarà

el concepte de l’humanisme integral, el qual fou més endavant recollit pel

magisteri de l’Església.

Nació, cos polític (societat) i estat. Maritain fa partir el seu concepte de

nació d’una distinció èticosocial entre comunitat i societat.151 Una comunitat

ètnica es converteix en una nació quan aquesta situació de fet entra en l’esfera

de l’autoconeixement.152 La nació depèn de l’existència d’un cos polític.153 Per

tant, la font dels drets serà el cos polític, ja que la nació es producte de

l’agrupació societària del poble. El poble està per sobre de l’estat, no és per a

l’estat, sinó que l’estat és per al poble. La seva finalitat és dirigir i organitzar el

cos polític vers el bé comú.154 La nació no es converteix en estat; és l’estat el

que dóna vida a la nació.155 La Societat i l’Estat han d’estar al servei de la

persona humana. L’home com individu és part de la societat, però com a

persona la transcendeix com un tot independent. L’Estat no té drets

naturals;156 és un òrgan al servei de cos polític i de la persona humana. Només

una societat democràtica, i amb un estat constituït democràticament, assegura

150 Josep FERRATER, Diccionario de filosofía, 3. «Maritain, Jacques». Alianza, Madrid, 1988, p.111. 151 Segons Maritain, cal diferenciar, en el seu contingut sociològic i en la teoria política, els conceptes de nació, cos polític (o societat) i estat, per evitar la confusió o identificació de nació i societat política, societat política i estat o nació i estat. Jacques MARITAIN, Hombre y Estado. Edt. G. Kraft Ltda. 1952 (traducció de l’anglès: Man and the State. Ed. The University of Chicago Press. 1951), p. 13. 152 ‘La Nation est une communauté, no une société. (...) elle devient nation quand cette situation de fait entre dans la sphère de la prise de conscience’. Jacques MARITAIN, Oeuvres complètes. Vol IX: Man and the State. Chicago. University Chicago Press, 1951. Traducció: L’homme et l’État, o.c., p. 485 s.. Cit. Jordi Giró, o.c., p.157-163. 153 El cos polític (societat política) és la totalitat del poble organitzat societàriament. La nació i la societat política són dues agrupacions distintes, però estretament vinculades l’una de l’altra. 154Maritain diferencia entre cos polític i estat. Els dos són societats, però l’estat només és una part de la totalitat societària d’un país. «Le corps politique ou Société est let out. L’État est une partie, la partie dominant de ce tout». Ibíd. p.491. Jordi GIRÓ, o.c., p.263. 155 Maritain formula un principi de les nacionalitats, basant-se en un equilibri entre el respecte a les minories nacionals i una espontània fusió d’aquestes minories en una comunitat nacional creada pel cos polític nacional organitzat. 156 L’error de la concepció absolutista ha estat confondre l’àrea de drets que correspon a la veritable totalitat de la societat (el cos polític) amb la de l’Estat. «L’État n’est pas un sujet de droit, un Rechtssubjekt, comme beaucoup de théoriciens modernes (...) l’ont soutenu à tort (...) l’Etat est une entité purement abstraite qui n’est ni une personne morale, ni un sujette de droits. Les droits qui lui sont attribués ne son pas les droits qu’il possède en propre; ce sont les droits du Corps politique, auquel cette entité abstraite est idéalement substitué(...)» Jacques MARITAIN, L’homme et l’État, o.c., p.499, nota núm.11. Cit. Jordi Giró (1995): o.c., p.260.

86

el dret d’autogovern i autonomia plena del poble organitzat en societat

política.157

La vida en societat exigeix un estat de cultura. La cultura és natural, permet

desenvolupar la naturalesa humana.158 Per a Maritain, cultura i civilització són

sinònims i, per tant, un estat de cultura és un estat social, en el qual les

possibilitats d’enriquiment poden proporcionar a tots els homes les bases per a

desenvolupar-s’hi com a persones.159 L’òrgan encarregat d’exercir aquesta

funció natural és l’Estat.160

El dret natural i els drets de l’home. La llei natural per a l’home és una llei

moral. Maritain destaca l’element ontològic del dret natural, és a dir, la

normalitat del funcionament basada en l’essència d’aquell ser.161 El dret natural

és quelcom tant ontològic com ideal;162 habita com un ordre ideal en el ser de

tots els homes existents. Així, els drets humans són exigits pel dret natural.163

L’Església i l’Estat. La persona humana és alhora part del cos polític i

superior a ell, en tant que participa del que té de supratemporal, en els seus

interessos espirituals i el seu destí final.164 Per tant, inclús en l’ordre natural,

el bé comú del cos polític implica una ordenació intrínseca, si bé indirecta, vers

allò que el transcendeix.165 L’Església està dins del cos polític, però, en la seva

essència, és un regne absolutament universal que s’estén al món enter i per

157 El poble , així com el cos polític, no són sobirans, sinó que tenen un dret natural a la plena autonomia, ja que la sobirania significa independència i poder que són separadament i transcendentalment suprems. Jacques MARITAIN, Hombre y Estado, o.c., p.65 158«La nature humaine ne peut se conserver et se développer que dans l’état de culture (...) l’état de culture entraîne nécessairement l’existence dans le group social d’une fonctions de commandement et de gouvernement ordonnée au bien commun (...)» Jacques MARITAIN, L’homme et l’État, o.c., p. 628. Cit. Jordi Giró, o.c., p.238. 159 Ibíd.. 160 “La nécessité de l’autorité, dans la communauté politique, comme la necessité de l’Êtat, est une necessité inscrite dans la nature des choses (...)” Jacques MARITAIN, Oeuvres complètes. Vol. VIII: Principes d’une politique humaniste. Nova York: Editions de la Maison Française, 1944, p.216. Cit. Jordi Giró, o.c., p.239. 161 Ibíd., pàg, 105.106. 162És quelcom ontològic, perquè l’essència humana és una realitat ontològica; és quelcom ideal, perquè es fonamenta en les essències humanes i en la seva estructura immutable, i en les necessitats intel·ligibles que això involucra. Ibíd., p.107. 163 Ibíd., p.113. 164 Jacques MARITAIN, o.c., p.170. Pel cristianisme, el fi últim- el fi últim absolut- de la persona humana és Déu. 165 ‘La llei que estem desenvolupant és la llei de la primacia d’allò espirtitual’, Jacques MARITAIN, L’homme et l’État, o.c., p.172. Vid. Jacques MARITAIN, Oeuvres complètes. Vol. III. Primauté du spiritual. París: Plon, 1927. Vid. Jacques MARITAIN, The person and the Common Good (Charles Scribner’s Sons, 1947), cap. IV.

87

sobre de tots els cossos polítics.166 Caldrà reconèixer la llibertat de l’Església,

d’acord amb les exigències de llibertat d’associació i de credo religiós, sense

interferències per part de l’Estat.167 En l’ordre temporal, el cos polític és

plenament autònom.168

Nuclis del pensament sociopolític d’Emmanuel Mounier.

Emmanuel Mounier exposa la doctrina de la societat política en el seu Manifest

al servei del personalisme, com l’etapa final del desenvolupament de la

comunitat personalista.169 Les circumstàncies en què Mounier va fundar la

revista Esprit (1932) i en què va escriure el Manifest (1936) es troben marcades

pel predomini a Europa d’un capitalisme degradant, uns feixismes autoritaris i

un comunisme despersonalitzador. La crítica als sistemes oposats al

personalisme és el punt de partença de la seva doctrina política.170

Crítica a l’individualisme liberal, al feixisme i al comunisme marxista.

Mounier considera que l’individualisme porta a la descomposició de les

comunitats socials. Aquest individualisme el veu encarnat en el liberalisme

capitalista, en el capitalisme burgés,171 que ha desencadenat les forces

econòmiques impersonals i la tirania de l’industrialisme.172 El principi de la

política de Mounier és troba en el rebuig a l’enganyós ordre establert pel

modern capitalisme;173 b) crítica als feixismes italià i nazi, vigents en aquell

166 Jacques MARITAIN, o.c., p.175. 167 Ibíd., p.174. 168 Lleó XIII, encícliques Inmortale Dei (“utraque potestas est, in suo genere, maxima”) i Sapientae Christianae. Cit. Maritain, o.c., p. 175. En la civilització futura, segons Maritain, l’estat serà laic, però constituït cristianament. Els valors temporals tindran la dignitat de fins, si bé subordinats a un fi últim més elevat. Centro de Estudios Filosóficos de Gallarate, «Maritain». Dins Diccionario de filósofos. Ed. Rioduero. Madrid, 1986, p. 879. 169 En sentit ampli, personalisme és ‘tota filosofia, teoria, o doctrina que es centra en la persona humana, reivindicant el seu valor i dignitat front a aquells sistemes i ideologies que pretenen reduir l’home a la individualitat, a la matèria, a la impersonalitat( ...).’ Emmanuel MOUNIER, Manifeste au service du personalisme, en Oeuvres, I, París, Seuil, p.523. 170 Teófilo URDANOZ, Historia de la filosofía. VIII. BAC. Madrid, 1985, p. 378-380. En el Manifest encapçala aquesta crítica: «El món modern contra la persona». 171 L’esperit burgés implica corrupció dels valors espirituals. “El poder anònim del diner, el seu privilegi en la distribució del profit dels avantatges d’aquest món, endureixen les classes i alienen l’home real.” Emmanuel MOUNIER, El personalisme. KADMOS (1949. traducció, 2007). p. 142. Vid. Id.: «Esprit», octubre 1933: ‘L’argent, misère du pauvre, misère du riche’. 172 En tota l’obra de Mounier, està present la preocupació pel maquinisme i la tècnica: s’ha de realitzar la salvació de la interioritat en i pel nou món tècnic. (Introduction aux excistencialismes, p.127). Cit. J.M. ESQUIROL, Què és el personalisme? Introducció a la lectura d’Emmanuel Mounier. Ed. Pòrtic, Barcelona 2001, p.71. 173 Però el més important és el desordre espiritual que es dóna en el si d’aquesta societat. Revolució espiritual i revolució d’estructures estan enllaçades a Mounier des del seu primer editorial. Jean-Marie DOMENACH, Los

88

moment, i a qualsevol règim totalitari. Mounier els considera el pitjor enemic

del personalisme, ja que imposen a les masses un règim d’opressió que

destrueix les seves llibertats. Al totalitarisme de l’Estat oposa Mounier la

revolució personalista i comunitària;174 i c) Crítica al comunisme marxista, que

Mounier rebutja tant en els seus principis com en el seu sistema teòric, perquè

en la base del marxisme hi ha una negació fonamental de lo espiritual com a

realitat autònoma, primera i creadora. Però pensa que el personalisme pot

combatre eficaçment el marxisme, distingint els seus errors de la veritat que

s’hi amaga: la d’identificar-se amb la causa dels pobres i oprimits.175

La propietat. La nova visió sociopolítica de Mounier s’inicia amb el seu assaig

De la propietat capitalista a la propietat humana (1934),176 que pertany a la

seva primera època. Exposa que la propietat dels bens està fonamentada en el

dret natural primari (ius naturae), en el dret natural secundari (ius gentium) i

en el dret positiu (ius civile). La propietat té la doble funció individual i

comunitària (social). El primer dret natural dóna al subjecte la propietat plena

dels bens necessaris per a la persona, però dels bens superflus perd la

propietat estricte (només n’és detentor), ja que han de ser distribuïts per a les

necessitats del bé comú.177 L’Estat no és competent per a la gestió i

administració d’aquests bens comuns, que pertanyen a la comunitat, que ha

d’organitzar les noves institucions per alguna manera d’autogestió d’aquests

bens superflus.178 Així, en el pensament polític de Mounier, planeja la idea

d’un cert col·lectivisme no estatal, personalista i autogestionari.

Societat política, nació i Estat. La realitat política està composta de persones

que busquen encarnar la seva realitat comunitària, i de societats que agrupen

principios de la opción política, dins F. GOGUEL, J.M. DOMENACH, Pensamiento político de Mounier. ZYX, Madrid, 1966, p.65-69. 174 Que «asseguri a cada persona, realment i no per delegació col·lectiva, el seu lloc d’autonomia i responsabilitat eficaç en l’organisme col·lectiu, i que no negui a ningú, inclús no addicte al règim, el mínim de drets de la persona». «Esprit», núms. 35-36 (1935), 372. Cit. Feliciano BLÀZQUEZ, Emmanuel Mounier. Epesa, Barcelona, 1972, p.94. 175 Teófilo URDANOZ, o.c., p. 380. 176 És un estudi sobre el dret de propietat en base a la doctrina de Sant Tomàs. La interpretació avançada en què conclou, ve també inspirada pel dominic G. Renard i alguns altres. En aquesta obra, Mounier explica les etapes, més psicològiques que històriques, que condueixen a la propietat capitalista. 177 Teófilo URDANOZ, Ibíd.. 178 Aquest és el concepte que Mounier anomena propietat humana, en què cal que evolucioni la propietat capitalista. Ibíd., p. 381.

89

homes units en la recerca d’un fi humà. La pàtria és la més natural d’aquestes

societats, formada per llaços afectius de la sang i la terra natal. Sobre aquestes

es superposen societats econòmiques, culturals i espirituals. La nació ‘és el

braç que reuneix aquesta abundància espontània de societats diverses, sota la

unitat viva d’una tradició històrica i d’una cultura’, i que cal que no absorbeixi

la prioritat d’aquestes comunitats espirituals personalistes.179 Mounier es

manifesta oposat al nacionalisme, ja que acaba identificant la nació amb

l’Estat. L’Estat es una eina al servei de les societats i, mitjançant aquestes, al

servei de les persones, al servei d'una societat pluralista.180

Personalisme i anarquisme. Si en el terreny filosòfic, el personalisme de

Mounier resulta una posició procliu a l’eclecticisme, en el terreny polític, té un

marcat component utòpic. La seva teoria política es dirigeix a eliminar

qualsevol forma de poder coactiu i opressor en la seva concepció de la societat

personalista i llibertària.181

La democràcia personalista. ’El que importa no són els règims formals

(monarquia o república renovada), sinó les estructures políticosocials’.182 Front a

la democràcia majoritària, que és la supremacia del número i una forma

d’opressió,183 Mounier apunta a una democràcia igualitària, en la qual

s’extragués de tots els mitjans socials la minoria espiritual amb capacitat

d’autoritat, i que fos una garantia contra la pretensió del poder de les elits. Així,

179 Ibíd.: «La nació representa una mediació més universalitzant que la família; educa i desenvolupa l’home racional, enriqueix l’home social per la complexitat dels mitjans que li ofereix. El projecte cap al ventall sencer de les seves possibilitats. (...) Tanmateix el sentit nacional de l’individu és encara un poderós auxiliar contra l’egoisme vital de l’individu i de les famílies, contra la influència de l’Estat i l’esclavitud dels interessos econòmics cosmopolites». Emmanuel MOUNIER, o.c., p. 148. 180 Emmanuel MOUNIER, o.c., p. 154. Vid. «Esprit», març i agost-set. 1935. 181 La seva inspiració més directe li ve de l’anarquisme, segons declara a l’assaig Anarquia i personalisme. t. 1 p. 653-715. Cf. pp. 676-693: «Jo no veig a penes la diferència pràctica entre les fórmules del principi federatiu (de Proudhon) i les de l’Estat d’inspiració pluralista que el personalisme ha esbossat més d’una vegada. L’Estat retrobat per Proudhon, més enllà de les seves negociacions primeres, és reconegut com a garant de les llibertats; la llibertat no és reduïda al deure negatiu de no impedir-la; és, més bé, reconeguda com un poder d’iniciativa creadora. L’Estat troba per ella un contingut espiritual». Cit. Teófilo URDANOZ, o.c., p. 383, nota 26. 182 “La democràcia política ha de ser reorganitzada completament sobre una democràcia econòmica efectiva, adaptada a les estructures modernes de la producció”. Emmanuel MOUNIER, El personalisme, o.c., p. 154. Vid. “Y a-t-il deux démocraties?” «Esprit», març 1946. 183 Mounier també rebutja la realització de la democràcia mitjançant la institució parlamentària per sufragi majoritari. A l’identificar la democràcia amb el govern majoritari, se la confon amb la supremacia del número, o sigui, de la força. Per això, el govern majoritari tendeix a un domini absolut de la majoria sobre la minoria. Teófilo URDANOZ, o.c., p. 382.

90

l’Estat es constituirà com un vincle de coordinació i d’arbitratge suprem. La

seva funció d’ajuda i garantia de les persones serà de caràcter polític més que

tècnic, i la seva representació política es regirà alhora pel sufragi universal.184

Aquest nou règim es configura com a democràcia personalista.185 Per a

Mounier, el programa de la democràcia forma part d’una revolució permanent,

mitjançant democràcies rejovenides, revaloritzades, que es desempalleguen

alhora de la plutocràcia i de la demagògia.186 Mounier s’oposa, als partits

confessionals i preconitza una total independència respecte a les agrupacions

polítiques.

184 Ibíd.., p.382 s. 185 Mounier distingeix radicalment la democràcia personalista de la democràcia liberal i parlamentària, tot rebutjant el postulat de la sobirania popular, que es basa en el mite de la voluntat del poble. Segons Mounier, la democràcia personalista és un règim per a petites nacions. Per a les grans nacions, la solució està en una dissociació de poders que es frenin entre ells. El nou estat pluralista es constituirà en la seva cúspide per un conjunt de poders autònoms (econòmic, judicial, educatiu, etc.). A aquestes comunitats autònomes, articulades entre elles per un sistema federalista, corresponen les tasques majors de l’organització nacional. Ibíd.. 186 Emmanuel MOUNIER, «L’Europe contre les hégémonies», Esprit, núm. 74 (1938), p.163. Cit. A. COMÍN: ‘Mounier, avui’. Dins: Coll, J. M., Comín, A., Danese et al.: Emmanuel Mounier i el personalisme. Ed. Cruïlla.2002. p.181.

91

4.2. Apunts sobre el pensament polític i la política cultural a

la Catalunya del primer terç del segle XX

i. Apunts sobre el mapa polític i els corrents de pensament polític i

social

Durant els primers trenta anys del segle XX, el fet més rellevant de la història

de Catalunya ha estat el progressiu predomini polític i ideològic del

catalanisme. Serà la burgesia catalana la que marca el projecte polític nacional i

elabora un programa interclassista formulat pels intel·lectuals de la classe

dominant (Prat de la Riba i Cambó). Però aquest programa trobarà dificultats,

d’una banda, en la classe obrera i, de l’altra, en importants sectors de la classe

mitjana i una part dels intel·lectuals que no se sentien identificats amb el

catalanisme conservador de la Lliga.187 En els moments de crisi i grans

decisions (1917, 1923, 1931, 1934 i 1936), la burgesia catalana abandonava el

seu suposat ‘nacionalisme’ i mostrava la seva dependència del sector dominant

oligàrquic espanyol; era una coherència política de classe.188

Hi ha una dependència dels pensadors polítics catalans respecte a l’exterior, a

remolc de les grans idees, essent-ne uns readaptadors en un país de vida

política i institucional poc articulada. Sobresurten en la confluència del món

polític, institucional i dels corrents culturals amb una acció poc definible en

relació a les militàncies úniques.189 En el primer terç del segle XX,

nacionalisme, anarquisme i socialisme són els corrents predominants del

pensament polític i social a Catalunya.

187 Borja de RIQUER, Regionalistas i Nacionalistas (1898-1931). Dopesa. (131-136), Barcelona 1979, p. 137 s. 188 Una opció política nacionalista suposava no només una reflexió teòrica pròpia, sinó, sobretot,una pràctica social determinada: la que planteja com objectiu fonamental la consecució d’un poder propi, l’exercici del dret d’autodeterminació. La burgesia catalana no podia fer una política nacionalista perquè no podia independitzar-se de la política de la classe dominant de l’Estat. Així, la Lliga Regionalista va haver de fer una política compatible amb el sistema de la Restauració, amb el centralisme imperant i amb la monarquia. Cambó en el seu llibre Per la concòrdia ratifica el caràcter continuista de la tradició catalana, partidària del intervencionisme dins la política espanyola, una solució de “concòrdia” per la causa catalana, però en contra del dret d’autodeterminació. 189 Jordi CASASSAS, «Jaume Bofill i Mates: una aportació conservadora al liberalisme catalanista del primer terç del segle XX». Dins: Antoni BALCELLS, et al., El pensament polític català. Del segle XVIII a mitjan segle XX. Ed. 62, Barcelona, 1988, p. 249 s.

92

Tot moviment nacional es proposa ser interclassista, però, segons les diverses

classes i grups socials no s’identifiquen d’igual manera amb ell en les diverses

conjuntures polítiques.190 Abans de l’aparició el 1901 d’un catalanisme

conservador –La Lliga Regionalista-, les classes populars catalanes ja havien

posat els fonaments de la consciència nacional catalana; ‘les tendències

democràtiques, federalistes, foralistes, sorgides del poble, unides a l’acció

cultural d’uns professionals liberals o intel·lectuals, havien convergit, configurant

un polivalent particularisme català, que acollia des del regionalisme autonomista

fins al separatisme emocional, passant per l’estricte nacionalisme cultural i

historicista (...)’.191 El fet diferencial català, anticentralista, ja es manifestà en

els aixecaments populars del 1835-1836; 1840-1843, i també en les

formulacions doctrinals192. A partir de l’aportació teòrica de Valentí Almirall, es

van configurar dos grans corrents: d’una part, el catalanisme conservador amb

Enric Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, i de l’altra, el catalanisme

d’esquerres.193

Anarquisme i catalanisme. La fundació de l’Associació Internacional de

Treballadors (AIT), el 1864, i els fets de la Comuna de París (1871), varen

contribuir a què la política del moviment obrer català es radicalitzes. A partir

de 1870, en l’interludi liberal 1868-1874, s’introdueix l’anarquisme com a

tendència dominant en la recent fundada Federació Regional Espanyola de

l’AIT, amb seu i origen a Barcelona.194 Des del darrer terç del segle XIX, la

190 Albert BALCELLS, El nacionalismo catalán. Historia 16, Madrid, 1999, p. 10- 20. 191Ibíd., p. 20. Vid. Josep TERMES, La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer. Catarroja, Afers, 2007. P. VILAR, (dir.) (1987): Història de Catalunya, especialment volums V de J.Fontana, i VI de J. Termes, Barcelona, Ed. 62; J. TERMES, i altres. Catalanisme, història, política i cultura, L’Avenç, Barcelona, 1986. Fèlix CUCURULL, Panoràmica del nacionalisme català, 6 vol., Edicions catalanes de París, 1975. 192 El 1849, Tomàs Beltran i Soler reclamava una entesa entre liberals i carlins catalans per instaurar la Diputación General del Principado de Cataluña; el 1854, Joan Baptista Guardiola proclamava, des del Diario de Barcelona, l’existència a Espanya de diverses nacionalitats, i, Joan Cortada, el 1860, a Cataluña y los catalanes, feia referència a la pàtria catalana. Santiago IZQUIERDO, Panoràmica de l’esquerra nacional. Biblioteca de Catalunya, 1ª ed., Barcelona, 2008, p. 23 193 Roser MASGRAU, Els orígens del catalanisme polític. Barcanova, Barcelona, 1992, p.5. 194 Al barri barceloní de Gràcia s’edità el primer periòdic col·lectivista, La justicia humana, seguit de publicacions anarco-col·lectivistes catalanes que es varen difondre per tot Espanya: Ciència Social, Acracia, La Federación, Tierra y Libertad, El Productor, Solidaridad Obrera, entre altres. En aquestes publicacions hi era present amb assiduïtat el pensament de Proudhon, Réclus, Malatesta, Fanelli, Kropotkin, Bakunin, i també Pi i Margall; apenes hi eren esmentats els comunistes marxistes. Anselmo Lorenzo Asperilla (1841-1914) és el primer exponent de les idees anarquistes a Catalunya; traduí Kropotkin i els clàssics de l’anarquisme. Publicà a Acracia,

93

història de Catalunya estaria, doncs, marcada per dos eixos: ‘La qüestió

nacional amb el moviment reivindicatiu nacionalista, i el moviment obrer, amb les

seves revoltes i força organitzativa en augment, fonamentalment de caire i

direcció llibertari’.195 També es produeix una conjunció entre el catalanisme i

l’anarquisme en els ambients artístics i intel·lectuals.196 Les revoltes populars

del segle XIX porten implícita l’expressió del fet nacional català i prenen opció

pel republicanisme federal.197 Però, després del fracàs de la I República, i de les

classes populars que li donen suport, ‘és quan neix el catalanisme polític, el

regionalisme, utilitzat com a arma política per la burgesia catalana en defensa

dels seus interessos de classe’.198

A principis de segle, tornen a sortir setmanaris llibertaris.199 És il·lustratiu, per

entendre el concepte de catalanitat de la classe obrera anarcosindicalista, el

discurs de Salvador Seguí, el Noi de Sucre, dirigent cenetista, a l' Ateneu de

Madrid, el 1919, en què assumeix les reivindicacions nacionals catalanes, diu:

«És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista (...) En canvi a

nosaltres, els treballadors, (...) la independència de la nostra terra no ens fa

por».200 Així, podríem parlar d’un catalanisme sindicalista, impregnat d’idees

anarquistes, anticentralista i federalista, revolucionari; oposat, en aquests

Ciencia Social i La Revista Blanca, que s’imprimia a Madrid. Les seves obres més importants de divulgació del pensament llibertari són El Estado (1895), El proletariado militante (1901-1910) i El Pueblo (1909). Rafael Farga i Pellicer (1844-1890) fou el principal difusor a Catalunya de les idees de Bakunin; desplegà una gran activitat en suport dels incipients ateneus obrers. Obrer i cofundador del periòdic La Federación (1869), i el 1886, amb Lorenzo, de la revista Acràcia. A partir de 1887, escriví a El Productor. N. BILBENY, N., o. c ., 1985, p. 106 s. 195 Ricard Vargas-Golarons et al., Anarquisme i alliberament nacional, El Llamp, 1987, p 91. 196 Etapa rupturista de L'Avenç (1889-1893). Tancat l'Avenç, el 1894, Jaume Brossa, Pere Coromines i d'altres continuaran escrivint a Ciència Social, 1895-1896, revista anarquista, i crearen Colla del "Foc Nou", realitzant activitats culturals en centres obrers, tot buscant catalanitzar culturalment l’obrerisme, tasca que es veurà dificultada per la naixent identificació entre catalanisme polític i ideologia burgesa. Ricard Vargas-Golarons et al., o.c., 1987, p. 94. 197 El federalisme era el tronc comú que unia ambdós moviments, l’obrer i el catalanista. "El fet nacional és molt més un fet de classes populars que de la burgesia" (Josep TERMES, Federalismo, anarcosindicalismo i catalanismo, Anagrama, p. 131). L'any 1905, J. Garden escrivia interpretant el nacionalisme des d’una perspectiva llibertària. Del 1881 al 1896 sortirà el setmanari català Tramontana, llibertari, de caire satíric i obrerista, defensor del col·lectivisme, fidel als principis federalistes i a la catalanitat, preocupat per la qüestió social. Fou fundat per en Josep Llunes, dirigent anarquista. Ricard Vargas-Golarons et al., o.c., 1987, p. 91-93. 198 A mesura que el catalanisme polític serà detectat per la gran burgesia, esdevindrà cada cop més reaccionari i s’anirà produint un divorci, a final de segle, entre el proletariat català i el moviment catalanista. Ibíd. 199 Tenim constància, a principis de segle XX, de setmanaris (L'Avenir, El Progrés, Tramuntana) d’un sector llibertari català que fa seva la qüestió nacional, mentre els socialismes, sense distinció, la considerava que era un ‘invent del capitalisme’. Ibídem, p. 94. 200 Pere FOIX, Apòstols i Mercaders, Nova Terra, Barcelona, 1976, p. 99-100. Cit. Ibídem, p.98.

94

anys, a un catalanisme polític reaccionari i dretà.201 A part del moviment obrer,

però dins el seu curs històric, Francesc Ferrer i Guàrdia introduí l’ideari àcrata

en l’educació escolar, sobretot a través de la seva Escola Moderna, fundada el

1901; una pedagogia radical, inèdita en el seu temps, de caràcter laic, científic

racional, en expressió seva. Rep les influències del socialisme no marxista i de

l’anarquisme, de les teories educatives de Paul Robin i, en menor grau, de la

filosofia de Spencer.202 Les tendències relativament organitzadores de

l’anarquisme espanyol, i que constitueixen la seva originalitat, sorgeixen com a

conseqüència de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909, de l’assassinat de

Francesc Ferrer i Guàrdia, i de les tortures aplicades a Montjuic a un nombre

de presoners anarquistes.203

Amb l’adveniment, el 1923, de la Dictadura de Primo de Rivera, la CNT tornà a

la clandestinitat i la repressió que patiren els dos moviments -el nacionalista i

l'obrer-, conjuntament al contingut federalista, propicià acords tàctics. Cal dir

que tots dos federalismes eren diferents. L'un era polític, estatista; i l'altre, de

caire llibertari, antiestatal.204 Amb l’arribada de la República i l’autonomia

catalana, els anarcosindicalistes li donaren suport inicial, tot manifestant-se

per una República Federal Socialista.205 Els anarquistes eren enemics de

construir nous estats i no acceptaven confondre nació amb estat.206 El

201 Ibídem, p. 98 s. Només a Barcelona Salvador Seguí (1880- 1923) i Ángel Pestaña (1888-1937) varen intentar en va endegar la CNT vers la lluita menys violenta; però la tendència subversiva va prevaler. Salvador GINER, o.c., p.444. 202 Entre el 1901 i el 1906, l’escola de Ferrer edità un butlletí setmanal. És autor del llibre La Escuela Moderna y alcance de la enseñanza racionalitsta, que aparegué sense data. Fou afusellat sota el improvat càrrec de “rebel·lió militar”, a propòsit de la revolta popular del juliol de 1909. Vid. Buenaventura Delgado, La Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia. CEAC. 1979; Monés, Solá, Lázaro, Ferrer Guardia y la pedagogía libertaria. Icaria. 1977. Jordi de Cambra, Anarquismo y positivismo. El caso Ferrer, Centro de Investigaciones Sociológicas, 1981. Ferran Aisa, La cultura anarquista a Catalunya, Ed. de 1984, 2006. Mestre i amic de Ferrer i Guàrdia, Joan Montseny i Carret (1864-1942) és un dels principals editors i publicistes de l’anarquisme català i espanyol, -signà amb el pseudònim de “Federico Urales”. Per a una història de l'anarquisme espanyol, cf. José Peirats, La CNT en la revolución española, Toulouse, 1951-1953 (reed. París, 1973). 203 És la repressió governamental la que fa que els anarquistes se n’adonin que els cal organitzar-se. Salvador GINER, o.c., p. 444. 204 Així, quan Esquerra Republicana de Catalunya assumís poders estatals i repressius contra el moviment revolucionari anarcosindicalista, tindria lloc el trencament. 205 Un articulista, escrivia: «D'acord amb els principis anarquistes, el problema de les nacionalitats serà resolt en el futur amb la federació voluntària dels petits i grans països, prescindint d'Estats constituïts, i amb plena llibertat de separar-se d’aquesta federació si aquesta és la voluntat del poble treballador d’un país qualsevol», «Babel», Solidaridad Obrera, Barcelona 27 de setembre 1932. Ricard Vargas-Golarons et al., o.c., 1987, p. 99. 206 No obstant això, els llibertaris catalans no s'oposaren a l'Estatut. En el mateix Estatut de Núria s’hi pot veure la influència llibertària en els seus continguts: antimilitarisme, estructura federal dels pobles ibèrics, autonomia

95

moviment llibertari es dividí en dos sectors: l’insurreccional, majoritari, dirigit

per les FAI, i el ‘trentista’, més moderat, minoritari. Durant la guerra, els

anarquistes respectaren les institucions autonòmiques estatals de la

Generalitat, si bé endegaren transformacions revolucionàries, error que

pagaren finalment el maig de 1937.207

Socialisme i marxisme tenen una escassa incidència en el pensament català en

el primer terç del segle XX. El moviment obrer, sorgit de la societat industrial

de mitjans del segle XIX, havia estat majoritàriament anarco-sindicalista. La

doctrina dels ideòlegs del socialisme pràcticament era desconeguda a

Catalunya. La revolució russa del 1917 marcà, a Catalunya, el començament

de l’interès per les idees socialistes. L’ interès, dins el marc polític, pel

socialisme marxista es manifesta els anys trenta, amb la restauració

republicana i l’expansió del règim soviètic.208

ii. “Cristianisme social” i catalanisme. Apunts entorn el pensament

polític d’arrel cristià. Torras i Bages, Miquel d'Esplugues i Carles Cardó

Hi ha hagut una gran influència de l’Església catòlica en el moviment de

renovació política i cultural a Catalunya a partir del segle XIX, i sobretot a

partir de la Restauració. El tradicionalisme de l’Església respectava i utilitzava

les llengües vernacles en la seva pastoral. Fou un bon llevat pel moviment

literari de la Renaixença que acabà en reivindicació política.209 Un exemple

dels municipis,...). Però l'antiestatisme del moviment llibertari català va fer que es produïssin lluites amb el nou Govern (Germans Badia, escamots d'en Dencàs...). Ibídem, p. 100. L'obra d'Albert Balcells, El arraigo del anarquismo en Cataluña. Textos 1926/1932, A. Redondo Ed. 1973, presenta una selecció de textos que recullen les posicions d’anarquistes i socialistes en la polèmica que va tenir lloc en el setmanari L'Opinió, al 1928, i que resumeix la situació tan del socialisme com de l’anarquisme en els anys 1926-1932. 207 Cal ressaltar la incapacitat del moviment llibertari català, majoritari en el camp obrer, de fer seva la reivindicació nacional, renunciant a fer servir aquest potencial revolucionari. Ibídem, p. 101-102. 208 Fins al 1930, no es publica la versió sencera del Manifest del Partit comunista de Marx i Engels, i Misèria de la filosofia de Marx no es tradueix fins el 1937. Ibíd., p. 115-119. 209 Reivindicació simbolitzada per Jaume Collell, que impulsà els setmanaris La Veu de Catalunya i La Veu de Montserrat; el bisbe Josep Torras i Bages, autor del manual del nacionalisme catòlic, La Tradició Catalana, 1892, i el bisbe Josep Murgades, defensor de l’ús del català, d’acord amb les normes seculars dels concilis provincials tarraconenses. Josep MASSOT, cristianisme i catalanisme, dins: TERMES et al. Catalanisme: història, política i cultura, L’ Avenç S.A., Barcelona, 1986, p. 181 s. Vid. L’Església catalana entre la Il·lustració i la Renaixença, Montserrat, 1984.

96

d’aquesta nova situació fou la formació de Solidaritat Catalana, pensada com a

aliança entre partits d’ideologia diferent en vista a assolir les millores de caire

nacionalista que mancaven al país. D’aquesta manera, els catòlics catalanistes

s’incorporaven a la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, i que no es presentava

com un partit confessional210. Mossèn Antoni M. Alcover, vicari general de la

diòcesi de Mallorca, molt ben considerat a causa de l’organització del Primer

Congrés Internacional de Llengua Catalana, s’oferí a Prat de la Riba, per tal de

defensar en públic els arguments favorables a Solidaritat, i a la conveniència

que els catòlics entressin en aquest moviment i, més en general, en al

catalanisme.211 La dictadura de Primo de Rivera desencadenà una repressió

contra la política i la cultura catalana intentant tanmateix espanyolitzar

l’Església, considerant-la culpable de les desviacions separatistes. D’aquí la

unió dels bisbes catalans que feren costat al primat de Tarragona, cardenal

Vidal i Barraquer; el bisbe Miralles s’enfrontà a les autoritats de la dictadura

sense cedir respecte l’ús del català en la predica i la catequesi, d’acord amb les

normes aprovades per tota la resta de bisbes.

Nuclis del pensament polític de Josep Torras i Bages (1846-1916)

En la seva obra es recull el llegat apologètic català, l’empremta del tomisme i

del lul·lisme i, sobretot, la immersió en el catalanisme polític. Rep la influència

del neotradicionalisme francès, de De Maistre, De Bonald i, especialment,

Taine. Reacciona contra les tesis balmesianes i les refà dins del marc de la

neoescolàstica. Està convençut que l’ésser català està recollit en el

tradicionalisme catòlic, que influeix en la marxa del catalanisme burgés i del

fenomen cultural del noucentisme. Va contribuir a la idea d’una filosofia

210 No mancaven grups integristes cristians amb ideals antiliberals. Gaiatà Soler considerava il·legítim ‘un Regionalismo que prescinde de la religión’. Prat de la Riba no dubtà a desqualificar Soler, tractat d’ ‘enemic del catalanisme’ i ‘deslleial’. Tant Gaiatà Soler com Sardà i Salvany, des de la seva «Revista popular», atacaven la col·laboració entre catòlics i no catòlics a la Solidaritat. 211 La preocupació dels antisolidaris arribà fins a Roma. La resposta de la Sagrada Penitenciaria Apostòlica a la consulta de Soler, el 7 d’agost de 1907, s’adreçava al bisbe de Barcelona i li manava que n’acceptés els consells. El text romà deia: “Orator eadat ordinarium et eius moniotis se dirigat”. Els integristes havien perdut la partida i la Solidaritat tancava un capítol de la història político-religiosa a la Catalunya contemporània en aconseguir el reconeixement de la conveniència de la col·laboració dels catòlics en les tasques polítiques, sense tancar-se en partits confessionals. Aquesta línia de signe europeu, en la qual influïren Miquel d’Esplugues, Ignasi Casanovas i altres eclesiàstics i laics com Prat de la Riba o Josep Carner, es mantingué al llarg del segle. J. MASSOT, o.c., p. 184 s.

97

catalana, i fins i tot d’un ésser català, que justifica en un conjunt d’articles

cívico-filosòfics que fou La Tradició Catalana (1892).212

És una de les figures més representatives de la Catalunya renaixent. A la

Renaixença cultural s’hi afegeix a Torras i Bages el regeneracionisme

espiritual, que representa un retorn a la activitat espiritual (i litúrgica) i un

allunyament de la política partidista de la classe clerical (carlisme) i de

l’oficialisme eclesiàstic.213 La seva filosofia és antimodernista i pertany al

vigatanisme, que és una branca de la Renaixença, que ‘al valor de l’ús del

català poètic i social hi afegeix el patriotisme, el catolicisme, el romanisme, el

pairalisme, el tradicionalisme moderat i el pensament de l’Escola de

Barcelona.’214 El punt de més interès per a Torras i Bages és la unió del

tradicionalisme popular amb la vocació social, cosa que el distingeix del

liberalisme capitalista. En l’àmbit polític, té com idea nuclear el patriotisme

cristià i català215.

Torras i Bages és un regionalista que es mou políticament en sintonia amb les

posicions defensades majoritàriament dins del moviment catalanista.216

Considera que el regionalisme és un programa essencialment ètic.217 Diferencia

dos tipus d’entitats: les naturals agrupades entorn al concepte de Regió i les

212 És una obra apologètica contra el catalanisme laic, la democràcia aconfessional i el pensament cientista. Influït per la sociologia organicista de Le Play, per Hize i per la doctrina herderiana del Volkgeist, elogia el corporativisme ancien régime, així com una Edat Mitjana idealitzada pel romanticisme catòlic en què ell es va formar. Ibíd., p. 33-35.109. 213 Vol evitar que la intel·lectualitat i el clergat sigui integrista i carlista. Oriol COLOMER, Josep Torras i Bages (1846 – 1916). Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, p. 51. 214 Ibíd., p.5. 215 El catalanisme de Torras es conté en les següents obres: L’Església i el Regionalisme (1887); La Tradició Catalana (1892), que recull en part l’obra anterior; el discurs La poesia de la vida (1892); el llibre Consideracions sociològiques sobre el regionalisme (1893), i el discurs als Jocs Florals de Barcelona La força de la poesia (1899). Ibíd., p. 108. 216 El regionalisme de Torras i Bages, ‘es basa en la filosofia, en la teologia i en la sociologia; és necessàriament cristià; té com a model l’edat mitjana (recuperada en el romanticisme tardà); exigeix autonomia cultural (sobretot, la llengua), legal (Dret Civil Català) i econòmica, no arriba a ésser segregacionista o separatista; no utilitza el terme federalista per evitar-ne les connotacions socialistes de Valentí Almirall, accepta la restauració monàrquica espanyola, sempre que tingui un govern catòlic; és finalment un regionalisme integrador i de vocació universalista’. Joan Lluís PÉREZ, Josep Torras i Bages. Introducció al seu pensament polític. Dins: J. MONTSERRAT; P. CASANOVAS (eds.), Pensament i filosofia a Catalunya I: 1900-1923. INEHCA, Barcelona, 2003, p. 63. 217 Torras i Bages afirmarà: «la forma social regionalista, basada en la consuetud, encarnació de les necessitats particulars del país, vida a l’estil de la terra, s’acosta admirablement a l’autonomia, perquè en ella predomina l’element moral sobre el legal i la civilització, que de la mateixa deriva, més aviat presenta un caràcter ètic que no pas jurídic (...). La llibertat, la igualtat i la fraternitat no són principis jurídics, són essencialment principis morals». Cit. J.L. PÉREZ, o.c., p. 30 s.

98

artificials expressades en l’Estat.218 El tema de la llei natural (jusnaturalisme)

reforça el concepte de regionalisme, fent-lo natural.219 La contraposició que fa

Torras de Regió-Estat és la determinació d’un sistema de relacions Església-

Estat, centrat en la protecció dels drets tradicionals de la primera (institució

natural). Torras defensa el criteri que l’Estat és un artifici que ha trencat amb

les entitats naturals. Per tant, proposa el restabliment de l’ordre jeràrquic,

autàrquic, corporatiu i rural de l’edat mitjana, que estructura a partir del

sufragi orgànic i corporatiu, que ha de desembocar en unes Corts estamentals,

tal i com es proposa en les bases de Manresa.220

Aplicant la concepció hilemòrfica d’arrel aristotèlica, determina els elements

components de la Regió: d’una part, l’element material, el poble català, dotat

per la Providència d’un alt grau de bondat, ja que s’hi poden plasmar els

principis cristians; i d’altra, l’element formal (espiritual), l’ànima del cos social,

que és la forma unitària que dona com a resultat l’ésser nacional català. Els

elements espirituals de la regió es poden sistematitzar en tres conceptes

interelacionats: la idea de pàtria (un sentiment romàntic d’amor a la terra); la

tradició, que dona contingut al sentiment patriòtic; i l’esperit nacional (unitat de

pensament, coincidència de tots els ciutadans).221 Amb això, el pensament de

Torras i Bages posa de manifest el paper de l’Església catòlica com a definidora

del moviment catalanista.

Nuclis del pensament polític de Miquel d'Esplugues (1870-1934)222

Miquel d’Esplugues fou monjo caputxí i escriptor català que exercí una notable

influència sobre els cercles propers a la Lliga Regionalista. El nom Miquel

d’Esplugues el trobem sovint referenciat en relació a Jaume Bofill i Mates,

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Francesc Cambó, i entre tants d’altres,

218 L’Estat liberal és considerat un ‘cesarisme o absolutisme d’Estat’ (absència de vida social autònoma i, per tant, de moral social, que es recull en la frase “El Estado no és el pueblo”. (“El Estatismo y la libertad religiosa”, Obres Completes, vo. XIV, p. 361). Ibíd., p. 31. 219 Oriol COLOMER, o.c., p. 60. 220 Joan Lluís PÉREZ, o.c., p. 32. 221 ‘El poble català posseeix una ànima, un esperit, en la línia del Volk germànic, és un ésser orgànic la vida del qual es manifesta en una llengua, en una cultura, en un dret, en el cristianisme (...). L’esperit nacional és la base ètica de la regió. (...)’. Ibíd., p. 33 s. 222 Antoni MORA, Les lluites del pare Miquel d’Esplugues. Uns episodis de Filosofia (i) Política. Dins: J. MONTSERRAT; P. CASANOVAS (eds.), Pensament i filosofia a Catalunya II: 1924-1939. INEHCA, Barcelona, 2003, p.11-32. Les cites de Miquel d’Esplugues estan extretes d’aquest estudi.

99

també amb el mateix Capdevila. 223 Tingué el paper d’home pont entre el

tomisme i el franciscanisme, entre la societat eclesiàstica i la laica. La seva

filosofia política ho serà de la pugnacitat amb algunes de les seves lluites

específiques:

1. Contra l’integrisme. Parteix del precedent de Torras i Bages, que va

desviar l’integrisme del clergat català vers una causa comuna com el

catalanisme polític. Però l’antiliberalisme de Torras era inassumible pel

pare Miquel: Demanem la llibertat més absoluta per al nostre pensament,

(...) preferim mil vegades els generosos perills d’una llibertat fecunda i

cristiana (...).224

2. A favor de la separació Església i Estat: ‘La dualitat irreductible de Déu

i el César fent del tot impossible no sols l’absorció de Déu per l’Estat,

culminació de tota tirania, sinó l’absorció de l’Estat per Déu, via oberta a

tot endarreriment temporal (...)’.225

3. A favor de l’expansió d’una filosofia cristiana (catalana). En el terreny

de la filosofia, l’obra més important va ser la creació de la revista

Criterion. En el número 1, amb la invocació de Ramon Llull i Francesc

d’Eiximenis, Balmes i Torras i Bages, declara: ‘Tota cultura sense filosofia

és acèfala; per tant, no és pas veritable cultura (...). Ha arribat per a

Catalunya l’hora de la filosofia. Tots els altres valors són en marxa (...). La

filosofia princep dels temps actuals [en el món] és la filosofia cristiana(...):

la neoescolàstica.’226

4. Per la preservació de l’enemic. Es tracta de ‘la necessitat moral del

contrari’. Fins i tot, arriba a sostenir: ‘El gran perill, l’únic perill veritable

de la filosofia cristiana és la manca d’oposició. O de traça a reaccionar

contra d’ella.’227

223 Vegeu en el següent capítol les lletres que Capdevila li dirigeix; la primera, en relació a l’opuscle de l’any 1927, demanant-li un aclariment terminològic; la segona, en relació a la direcció de «La Paraula Cristiana». 224 Els efectes de la Setmana Tràgica desmantellaren en bona mesura l’integrisme eclesiàstic de Catalunya. Miquel d’ESPLUGUES, «Nuestro ideal», Estudios Franciscanos (1908), citat per Basili de Rubí, «El p. Miquel d’Esplugues i ‘l’ideal de la Mercè’ », p. 417–418. 225 Miquel d’ESPLUGUES, El missatge d’Israel, Barcelona: Obradors de la NAGSA, 1934, p. 175. 226 Miquel d’ESPLUGUES, «La primera revista catalana de filosofia», Criterion, núm. 1 gener-juny 1925, p. 7-11. Els dos aspectes amb què s’havia definit la intenció de la revista: cristianisme i catalanitat. 227 Miquel d’ESPLUGUES, «Salomón Reinach: Lettres a Zoé», Criterion, núm. 8, gener-març 1927, p. 41.

100

5. Feminisme. Una lluita digna de ser ressaltada, segons Miquel

d’Esplugues, és la que endega a favor de la dona dins els esquemes del

moment.228

6. A favor de la memòria dels homes il·lustres: Joan Maragall, Vives i

Tutó, Torras i Bages, Verdaguer (...) Retrats com un “deure moral”, amb

un sentit conscient de “creació artística”. Una lluita contra l’oblit.229

En seu article «Filosofia política»,230 hi ha la següent afirmació, que està en el

nucli del seu pensament polític: ‘Una cosa tanmateix sembla evident, que no hi

ha res a l’home tan natural com la pugnacitat’. Miquel d’Esplugues fa un

diagnòstic de com ha quedat el món després de la Gran Guerra; l’esdeveniment

passat li serveix per analitzar el present, encarant el futur. I assegura que ‘les

idees de llibertat, igualtat i fraternitat [són] filles de l’Evangeli’. La conclusió que

proposa d’antropologia política: ‘Animal racional, animal religiós, animal polític:

(...) A fons, tot ve a dir el mateix’. I una adhesió a un motiu il·lustrat –liberal,

antiintegrista-: ‘La humanitat progressa malgrat la fallida i el naufragi de

tantíssims. I els problemes es resolen. I coses que durant segles han estat

obscures, van aclarint-se’.231

Nuclis del pensament polític de Carles Cardó i Sanjoan (1884-1958)

Pensador humanista influent i promotor del cristianisme social, en el camp

polític fou un ideòleg del moviment catalanista; sacerdot i escriptor d’una

excepcional vàlua pels seus escrits, tant per la seva forma literària com pel

contingut doctrinal i de pensament. De la mateixa manera que Capdevila, l’exili

clourà una etapa de treball molt intens pel seu país.232 Prioritzarà la

intel·ligència i la cultura en tots el camps, particularment per la presència del

cristianisme en la societat, mitjançant la democràcia i la justícia social, i en la

228 Miquel d’ESPLUGUES, «Feminismo y cristianismo», R. Estudios Franciscanos, vol. 1, 1907, p. 41-44 i 160-165. 229 Miquel d’ESPLUGUES, Semblances, J. Pugés, 1916. 230 L’article està dividit en dues parts, amb les quals encapçala dos números de la revista Criterion, l’últim del 1927 i el primer del 1928. Deu números després publica un nou article «Filosofia i política», en què separa filosofia i política amb una “i”. El títol mostra una vacil·lació en la unitat de filosofia i política, de la seva mera possibilitat. 231 Antoni MORA, Les lluites del pare Miquel d’Esplugues. Uns episodis de Filosofia (i) Política, o.c., p. 30-32. 232 Encara que no ho puguem desenvolupar aquí amb extensió, serà interessant considerar les reflexions de Cardó a l’exili. Vegeu: Lluís M. MONCUNILL, A l’entorn de Carles Cardó. Diàleg de l’exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona. Cossetània, Valls, 2008.

101

recuperació nacional de Catalunya, un projecte d’alçada espiritual i d’alta

cultura.233

Aplica els conceptes aristotèlics i tomistes a la realitat del seu moment històric.

El concepte de nacionalitat correspon al principi de llibertat i expansivitat,

mentre que el d’estat correspon al principi de limitació i autoritat. Alhora, la

nacionalitat, com a tots els altres éssers, estaria composta de dos coprincipis:

uns elements materials (llengua, cultura i dret consuetudinari); i uns elements

formals (consciència i voluntat per a mantenir-los i conrear-los)234. En cas de

conflicte, la nacionalitat estarà per damunt de l’estat. «La Nacionalitat és

substantiva, mentre que l’Estat és adjectiu; la nacionalitat, a organitzar en nació

lliure, pròspera i feliç, és el fi; l’Estat és el mitjà (...)».235

El valor de la persona humana està present en el seu pensament general i,

particularment, en el seu pensament polític. Extreu el concepte de persona de

la tradició cristiana i de l’antropologia de Sant Tomàs, seguint la formulació

moderna de Maritain. En l’home hi ha la tensió constant entre dos pols: el pol

individu i el pol persona. Com individu es deu a la societat; però en tant que

persona, els seus drets sobrepassen la constricció de l’Estat i de la societat. ‘La

societat no té altra raó de ser que procurar el bé personal de l’individu, segons

les normes de la justícia distributiva. Aquest bé personal de l’individu inclou

dues menes de béns, l’objecte dels quals constitueix un fi superior als dret de la

comunitat: els drets naturals de la persona humana, (...) i els drets religiosos i

sobrenaturals del ciutadà (...). Aquests drets de la persona humana i els deures

que se’n deriven per l’Estat, són el fonament jurídic de tota veritable

democràcia.’236 Això, aplicat a la nació, el porta a considerar-la com una

persona col·lectiva, i en farà derivar tots el seus drets. És un intent de situar

en la nació les aspiracions comunitàries i col·lectives pel necessari

desenvolupament de les persones. Cardó fa una dura crítica a la perversió de la

dimensió col·lectiva nacional esdevinguda totalitària (nacionalismes feixistes i 233 El pensament social i polític del Dr. Cardó el trobem principalment tractat en l’obra Histoire Spirituelle des Espagnes (1946). D’aquest llibre en deixà inèdit un capítol, el VIII, publicat (1994) per separat, amb el títol: El Gran Refús. 234 Jordi Giró, El pensament polític de Carles Cardó i de Jacques Maritain, o.c., p. 93-96. 235 Carles CARDÓ, Les dues tradicions. Ed. Claret, Barcelona, 1977, p. 205. Cit. Jordi Giró (1995). 236 Carles CARDÓ, La moral de la derrota i altres assaigs. «Vindicació cristiana de la democràcia», Ariel, 1959, p. 279-280. Cit. Jordi Giró.

102

comunistes). En última instància, en un sentit cristià, el sentiment nacional

‘és una de les formes de manifestació d’aquesta inclinació natural de tot home

vers la dimensió comunitària de Déu’. Cardó vol il·luminar la realitat social i

política del seu moment a partir d’un us pràctic de la filosofia cristiana d’arrel

tomista.237

iii. Apunts sobre política cultural

Sota la Restauració, la cultura oficial de l’Estat espanyol corregué al marge de

les inquietuds dels sectors liberals.238 La proclamació de la República, l’abril de

1931, suposà l’accés al poder de classes il·lustrades europeistes, convençudes

de la necessitat d’una política de modernització cultural del país.239 Els

republicans catalans es nodrien d’aquestes idees. Eren conscients de la

necessitat de recuperar i difondre el patrimoni històric cultural comú, que

permetria la identitat del poble català, entorn d’uns orígens propis, i

l’elaboració d’unes perspectives de futur.240 La política cultural de la

Generalitat estigué determinada per un triple marc jurídic i polític:241 la

Constitució espanyola republicana,242 l’Estatut Exterior de Catalunya243 i

237 Jordi Giró, o.c., p. 98-102. 238 La fundació de la Institució Lliure d’Ensenyança (1876) a Madrid i de l’ Institut d’Estudis Catalans (1907) a Barcelona posa de manifest el trencament entre la gestió cultural dels poders públics centralistes i la pràctica dels sectors socials més dinàmics. 239Els republicans conferien una gran importància a la cultura i, sobretot, al seu control polític. Mercè ROSSELL, «Estudi introductori», dins LA GENERALITAT DE CATALUNYA, II. La política cultural. Ed. Undarius, 1977, p. 6 i seg. 240 Serra Húnter, en una intervenció al Parlament de Catalunya, deia: «Potser les característiques que no han pogut esborrar els temps de davallada i de decadència de la nostra cultura són precisament les que fan referència als productes de caràcter espiritual. (...) En el moment en què Catalunya es va trobar en les seves mateixes obres, concretades en els llibres, en els documents, en els monuments, en tot això que es reflex del nostre gloriós passat, és quan va començar a ser possible el que avui és Catalunya(...)». Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 19-VI- 1934, 3817. 241 Mercè ROSSELL, o.c., 1977, p. 8-20. 242 Amb l’adveniment de la II República, les idees del regeneracionisme de Joaquín Costa –“reforma de la educación en todos sus grados”- van trobar el moment adequat per a la seva realització. Una reforma en què estaven latents els principis del liberalisme espanyol, la moderna pedagogia dels institucionistes i les idees del socialisme històric. 243 El text de Núria fou tramés a una Comissió parlamentària perquè el dictaminés. Gairebé un any després d’aprovar-se la Constitució, es començà a discutir a les Corts l’Estatut de Catalunya. Les campanyes empreses contra l’Estatut foren innombrables. La discussió de l’Estatut constituí ‘un joc de concessions, pactes i compromisos entre la minoria catalana i les forces republicanes espanyoles per tal de salvar, sinó l’Estatut de Núria, sí un estatut d’autonomia’. Els articles que havien de regular la política cultural de Catalunya eren el segon i el setè, referits respectivament a l’idioma i als serveis de cultura. M. ROSSELL, o.c., 1977, p. 13.

103

l’Estatut Interior.244 Ens poden ajudar a entendre la configuració d’aquest triple

marc: la solució estatutària com a resultant dels compromisos del Pacte de San

Sebastià;245 les circumstàncies que motivaren la substitució de la República

catalana, proclamada per Macià el 14 d’abril, per la Generalitat de Catalunya; i

les consideracions de tipus jurídic entorn de la incompatibilitat de concepcions

polítiques que presidien la Constitució republicana i l’Estatut de Núria.246

Cal distingir entre el catalanisme com a moviment cívic cultural i els partits

polítics catalanistes. La base social del catalanisme la varen crear els orfeons,

els centres excursionistes, els grups sardanistes i les associacions

nacionalistes independents.247 Les entitats socials catalanistes comprenien tant

l’àmbit cultural i de lleure com el científic i polític.248 El catalanisme

sociocultural no correspon a una fase anterior a la formació dels partits

polítics, sinó que els va acompanyar simultàniament en la seva creació i

desenvolupament. En períodes dictatorials i en els de transició vers sistemes

més liberals, el paper d’aquestes entitats del catalanisme no partidista va tenir

un especial relleu. Es dona la paradoxa que, d’una part, les entitats cívic

culturals catalanistes han estat unitàries i orientades vers el marc d’un front

nacional, com la Unió catalanista; d’altra part, els partits catalanistes, pel

contrari, han mantingut una divisió plural, si bé reconèixer la necessitat d’un

consens en qüestions bàsiques per avançar en l’autogovern; consens no gens

fàcil en una societat conflictiva com la catalana, en el primer terç del segle

XX.249

244 L’Estatut Interior fou la primera llei discutida i aprovada pel Parlament de Catalunya. L’obra legislativa del Parlament de Catalunya anava a ésser fonamentalment l’obra de l’ Esquerra Republicana, més o menys obstruïda pels dos extrems polítics de la Cambra: la Lliga i els socialistes. La importància política de L’Estatut Interior rau en el fet que els seus redactors volgueren atribuir-li el caràcter d’una Constitució catalana, tot i que aquesta havia de procurar no entrar en contradicció amb l’existència d’una Constitució republicana espanyola i la de l’Estatut Exterior de Catalunya. 245 Vid. Manuel CARRASCO FORMIGUERA, El pacte de Sant Sebastià. Barcelona. 1931. 246 Vid. Amadeu HURTADO, Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936, 1967. Barcelona; J. A. GONZÀLEZ CASANOVA, Federalisme i autonomia a Catalunya (1968-1938), Barcelona, 1974.; F. CUCURULL, Pròleg a La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Barcelona. 1976. 247S. IZQUIERDO, o.c., p. 81. 248 Ibíd. P. SOLÀ, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, La Magrana, 1978; M. LLADONOSA, Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923, Barcelona, PAM, 1988. 249 No obstant això, hi va haver moments en què semblava possible projectar, a nivell de partits polítics, el caràcter alhora unitari i pluralista del catalanisme cívic cultural de les associacions catalanistes no partidistes. Fou el cas de Solidaritat Catalana. Però l’assalt d’oficials de la guarnició de Barcelona als periòdics La Lliga Regionalista, el humorístic Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, el 25 de novembre de 1905, com a reacció a una sèrie d’acudits en què es

104

* * *

Caldrà, a partir d’aquest moment, que centrem ja el nostre estudi en la

persona de Josep Maria Capdevila i que resseguim, en relació al que acabem

d’apuntar sobre les bases socials del catalanisme, la implicació plena que

tingué en els moviments de caire cultural del país –exemple d’això, la lletra que

llegirem de 15 d’abril de 1922 a Carles Riba i la implicació en els moviments de

renovació pedagògica. Així doncs, amb el suport del llegat epistolar ens

endinsarem en la seva trajectòria vital amb referències al context social i polític

de l’època, per a tot seguit, passar al tractament dels escrits articulars.

ridiculitzava l’exèrcit en referència a la derrota del 98, va impossibilitar aquest procés. Aquest fet conduiria a la Solidaritat Catalana a la divisió de la Unió Republicana. És en aquesta època quan es va generalitzar l’ús del terme nacionalisme per a definir el catalanisme polític. Albert BALCELLS, El nacionalismo catalán. Editorial: Historia 16. Vol. 33 en la col. 'Biblioteca Historia 16 ' (1999), p. 51 s.

105

5. RECORREGUT VITAL, 1922 a 1939: ELS CAMINS

D’INTROSPECCIÓ I LA DIALÒGICA EPISTOLAR.

APUNTS SOBRE LES MEMÒRIES


i. Primer període: 1922-1928

ii. Segon període: 1929-1936

iii. Tercer període: 1936-1939

5.2. Semblances

i. Primers anys

ii. Treball i compromís social

iii. Crítica

iv. Filosofia

v. Periodisme

vi. Moments.

1.- L’anàlisi de les eleccions del 1931

2.- Els orígens de la Unió Democràtica de Catalunya

3.- Les eleccions del 1936

5.3. Exilis

i. Tarragona

ii. El ‘Dietari de Guerra’

iii. De Bierville a Amèrica

107


En un fragment de la lletra de Josep Maria Capdevila a Maurici Serrahima,

amb data d’onze de desembre de 1971, escrita des de la clínica Salus

Infermorum de Banyoles, abans de deixar-nos el 3 de gener 1972, li diu:

Estimat Maurici, (...) Les meves memòries? No valen la pena. Si alguna cosa he feta digne de fer-ne memòria, l’he acomplida amb col·laboradors tan bons, que probablement el col·laborador o la causa merament ocasional era jo, i ells n’eren els veritables autors. (...)

La resposta que li planteja Capdevila, tanmateix, la començà a donar en

l’Assaig el mateix Serrahima i seria més endavant en el temps, tal com hem

apuntat, que Joan Carreres, en el seu treball detallarà molt rigorosament el

camí vital a partir de l’ingent fons documental recollit.250 I tal com hem apuntat

també, podem llegir en el capítol «L’home i l’obra», de Joan Cortada, sense la

pretensió d’extensió dels anteriors, però amb resolució sintètica, com lligarà el

camí vital de l’autor amb les fonts i la gènesi del seu pensament. Tot i això,

Cortada apuntarà que «les fonts avui compilades a l’Arxiu Capdevila permetrien

encara l’intent d’una tercera aproximació biogràfica que aportés quelcom de nou

al caràcter evocatiu de la semblança de Maurici Serrahima i al caràcter

250 «Amb una documentació que ni Maurici Serrahima ni el mateix Capdevila no haurien somiat mai veure reunida, Joan Carreres ha dut a terme una semblança biogràfica més detallada, alhora que ha resseguit, de punta a punta en el seu treball, amb la força expressiva de les fonts, els episodis més destacats de la vida i l’obra de Josep Maria Capdevila». Vegeu: Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM, 2008, p. 20. Afegim que Joan Carreres, en la seva recerca annexarà la transcripció de 131 cartes dirigides a Garganta, Riba i Alcover. El mateix Carreres justifica la tria: «A l’Arxiu Capdevila es conserven, en aquests moments, unes dues mil lletres, intercanviades amb uns tres cents corresponsals. Per la importància que tingueren en la formació de Capdevila, i en la seva trajectòria humana i intel·lectual, transcrivim les cartes adreçades a Josep Maria de Garganta (1909-1928), Carles Riba (1913- 1949) i Joan Alcover (1916-1926). Són expressives d’una personalitat en plena formació i ens permeten seguir l’evolució intel·lectual del jove estudiant de lleis, encaminada progressivament en el camp de les lletres. (...) Les lletres a Josep Maria de Garganta (84) són més espontànies, però no per això banals; ens ajuden a copsar les descobertes literàries de Capdevila, penetrar en la seva formació humanística i ens acosten als primers tempteigs periodístics i literaris a Olot i a Barcelona.(...)Les lletres a Carles Riba (47) són més íntimes i expressen la fonda amistat que els uní. Són, al mateix temps, obertes a la reflexió. Capdevila exposa al seu amic les seves inquietuds professionals, mentre comparteixen, en clau noucentista, uns projectes comuns. (...) Les lletres adreçades a Joan Alcover (30) són més elaborades. Incorporat de ple en les institucions de cultura, Capdevila hi desplega els seus principis filosòfics, manifesta el seu ideari en estètica i les seves aptituds en crítica literària».

108

sistemàtic i descriptiu de la biografia de Joan Carreres, però de moment no ens

hi hem atrevit».251

Tampoc per l’extensió que ens suposaria donarem aquí acompliment a aquest

suggeriment. No obstant això, resseguint de nou les lletres i els estudis sobre

Capdevila, al final d’aquest capítol, sí que voldríem haver aportat quelcom més

al perfil biogràfic de Josep Maria Capdevila i, de manera més específica, als

moments que conformaren la seva pròpia personalitat lligada a l’etapa objecte

del nostre treball. És per això que aquest procés el construïm a través dels

continguts que recollim de la correspondència que mantingué amb amics i

col·laboradors en el període de més fecunditat quant a pensament social se li

pugui atribuir.

Partint del que hem dit en el punt Apunts sobre el fons epistolar,252 si hem de

triar els qui foren els interlocutors epistolars predilectes, tal com ens diu

Carreres, hi sobresurten: Josep Maria de Garganta, Carles Riba, Joan Alcover i

Maurici Serrahima. Amb aquests companys de diàleg, les constants que ens

deixa la lectura i que suren amb insistència en la correspondència són:

primerament, l’afirmació de les conviccions personals i la recerca d’un sentit

d’autenticitat pel treball; i, en segona instància, el que fou la passió de

Capdevila, l’estudi profund de la crítica literària. Llavors, sovint i per motius

professionals, sobresurtirà en la lectura del llegat epistolar l’afany en la

demanda als seus interlocutors d’escrits i intercanvis de parers en qüestions

literàries. Alhora, si rebem de la seva ploma que l’assaig, la poesia i la crítica

seran la seva passió, no deixarà mai de banda l’interès per altres àmbits del

coneixement com la filosofia, les matemàtiques o la sociologia. Prova d’això és,

per exemple, la carta a Carles Riba del 22 de setembre del 1922, en què li

comunica aquest sentiment i com s’imposa la limitació en l’estudi de la crítica

literària per tal de dedicar-se a altres tasques professionals. Li dirà: «Estic

donat a estudis d’economia, de filosofia, de sociologia. He limitat, dins la

repartició d’hores de treball el temps destinat a la literatura. La limitació és

obligada i externa només».

251 Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM, 2008, p. 20. 252 Vegeu el punt 3.2 d’aquest treball

109

És per aquest motiu que centrem aquest capítol a resseguir i transcriure una

selecció de les lletres que reflecteixen els moments en què, directament o no,

Capdevila es manifestarà respecte la situació política o social del país.

Signifiquem també el fet que l’Arxiu conté en l’actualitat còpia de les lletres que

Capdevila escrigué als seus interlocutors i que, malauradament, no disposem

de les lletres que d’aquells rebé.

Caldrà reunir el que havia publicat i retrobar els papers i la correspondència dispersos, per veure d’arrodonir, així, l’obra, ja per sempre incompleta, que va deixar escrita. Però quan vindrà l’hora d’estudiar-la, caldrà tenir molt present fins a quin punt ha de ser interpretada com el rastre d’una renglera d’actes. Vull dir que caldrà veure-la en relació amb l’acció, i amb les maneres com li va ser interrompuda.253

i. Podríem parlar d’un primer període, que aplegaria les primeres lletres que

trobem a l’Arxiu, datades de l’any 1922 i fins les cartes del 1928.254 D’aquest

període arribem a comptabilitzar 109 cartes i, tal com acabem de comentar,

centrarà el seu interès amb els seus interlocutors en la comunicació i la

divulgació literària, i amb referències sovintejades a les diferents publicacions

en què treballa o col·labora.

Així doncs, partint dels receptors majoritaris en aquest període hi trobem:

Josep Maria de Garganta (27 lletres), Joan Alcover (16) i Carles Riba (15).

Trobem també lletres dirigides a Carles Soldevila (3), Joaquim Carreres i Artau

(1), Josep Maria Junoy (4), Carles Cardó (3), Miquel d’Esplugues (2), Joaquim

Ruyra (1), Manuel de Montoliu (3), Rafael Campalans (1), M. Ainaud (1), Carles

Rahola (1), Francesc Cambó (1), Manuel Raventòs (1), Pere Bordoy i Torrents

(1), Miquel Soldevila (1), F. Vergés (1), Feliu Jané (1), Ernest Maragall (1), Lluís

Guarro (2), F. Estévez (1), Lluís Bertran i Pijoan (1), Daniel Girona (1), Vicens

Oliveres (1), Comte de Güell (1), Sr. Manich (?) (1), Feliu Elías (1), Joan de

Garganta (1), Josep Maria Lladó (2), Melció Font (1), J.M. Tusquets (1), Lluís

253 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, Assaig biogràfic. Barcino, 1974, p. 11. Vegeu també la p. 98, quan es refereix a la complexitat en l’organització de l’epistolari. 254 Com s’ha comentat en l’Arxiu hi trobem tan sols les còpies manuscrites de les lletres que ell enviava als seus interlocutors. Aquest és el recompte efectuat a partir de les còpies del fons epistolar recollit pel mateix Joan Carreres i que ens arriba a través de Joan Cortada. Podríem trobar alguna variació acudint al fons que es va dipositar a l’Arxiu Nacional de Catalunya; amb això, comentar que el fons encara no està catalogat .

110

Plaudiura (1), Francisca Bonnemaison (2), F. Valls i Taberner (1), Josep Lleonar

(1). 255

ii. En un segon període, que situarem a partir de la fundació de «El Matí»,

l’any 1929, i fins l’any 1936, només podem acudir a 84 lletres. Com en la

majoria de l’epistolari, Capdevila seguirà centrant el seu interès en la

comunicació i divulgació literària. Alhora, en aquest període iniciarà, amb

motiu de la primera estada per malaltia de Capdevila al Sanatori del Montseny,

un diàleg epistolar més intens amb Maurici Serrahima, semblant a aquell que

havia mantingut amb Josep Maria de Garganta, Carles Riba o Joan Alcover. De

les lletres d’aquest segon període que ens han arribat, el rerefons polític ja és

més específic i de més interès. Així, podem destacar diferents moments; el

comentari als resultats electorals de l’any 1931 on reafirma la posició

ideològica de «El Matí» i el suport a la República en clara confrontació als

sectors més conservadors del diari; també, les lletres de Capdevila a Serrahima

en les quals es comenten els principis fundacionals del nou partit Unió

Democràtica de Catalunya; o més endavant, l’anàlisi detallada dels fets de

l’octubre del 1934. No obstant això, són poques les lletres que ens arriben

d’aquest període i en comptades ocasions hi trobem a faltar més detalls

respecte la situació social o política del moment. Tanmateix, allò que pensa ja

quedarà expressat en els editorials publicats a «El Matí». Considerem aquest

segon període curt i, alhora, molt intens en la vida de Capdevila: tot just farà

un any de la mort de la seva primera dona; neix i es consolida «El Matí» i amb

això la divulgació buscada de les tesis en matèria social; però també arran del

posicionament ideològic que prendrà com a director s’esdevé la dimissió

forçada de l’any 1934; posteriorment, el retorn a la tasca docent a la ciutat de

Tarragona de la mà d’Ignasi Mallol i Joan Rebull; les segones núpcies i el

naixement de la seva filla, Maria i Elissa; l’inici de la Guerra Civil i el

nomenament de Capdevila com a membre de la Institució de les Lletres

Catalanes.

255 D’aquest primer període, hi ha 5 cartes que no tenen el destinatari identificat. Amb la grafia (?) signifiquem que l’estat o la cal·ligrafia dificulta la comprensió del text.

111

Els receptors majoritaris en aquest període són: Maurici Serrahima (47 lletres),

Carles Riba (7), Bartomeu Forteza (2). Es conserva una lletra de qui serà la

seva segona dona, Dolors Pujol, i també una del pare Miquel d’Esplugues,

Plàcid Vidal, Carles Badia, Just Cabot, Joan Climent, Joan Cid, i la resta de

lletres van dirigides a receptors dels quals no s’han pogut determinar el

nom.256 Entre les lletres, n’hi ha una quinzena dirigides a Capdevila.

iii. En un tercer període, caldrà que destaquem aquí els continguts de la

transcripció de l’anomenat Dietari de la guerra.257 Es tracta de diferents

manuscrits i alguna transcripció que considerem com a representatius del

període entre els dos exilis -el primer, i per motius professionals, a Tarragona i

que abasta el moment que deixarà el diari i fins l’inici de la Guerra Civil; i

l’altre, forçat pels esdeveniments que seguiren a la guerra, a Colòmbia. Aquests

papers neixen de la voluntat de Capdevila d’expressar clarament ‘el silenci i la

mentida lligada als anys de la dictadura franquista’.

D’una conversa tinguda amb un alumne aquest matí, ve que comencí d’escriure aquestes notes esbarriades sobre esdeveniments que he pogut veure i en algun dels quals he tinguda alguna intervenció. És que aqueix jovent no sap ben res d’allò que esdevingué a la guerra civil i després de la guerra civil. Acabada aquesta l’any 39, el país fou sotmès a un rigorós silenci entorn de la veritat de les coses passades, i només podia parlar la mentida oficial. I ja fa més d’una trentena d’anys que això dura. Els joves d’avui que nasqueren després de la guerra resten admirats de veure’s presa d’una mistificació tan descarada (...) 258

256 Íd. 257 Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM 2003, nota 222, p. 75, ens en transcriu les primeres línees i ens diu que la primera part d’aquest Dietari, redactada entre el 18 i el 20 de gener de 1938 consta de 9 quartilles manuscrites a dues cares. Cal afegir-hi una incipient segona part consistent en una vintena de pàgines, sense datar. 258 Es deu referir als seus alumnes del seminari de Girona a qui, retornat de l’exili, des de la clínica Salus Infermorum de Banyoles, impartirà classes d’humanitats i filosofia. Veure Joan Carreres, o.c., p.107. Segueix el manuscrit: «A més comença de sortir la historia per cí i per lla de l’estranger. La correspondència de Mussolini a Hitler ja són publicades. Amb una bona documentació, Max Guills ha pogut escriure la seva “Histoire du franquisme en Espagne”. També ha romput aquell silenci la documentada biografia del Cardenal Vidal i Barraquer, escrita per Ramon Muntanyola. Sense posar-hi comentaris, com hi parlen clar aquelles dues crides: l’al·locució del Cardenal on declara l’Església compatible amb qualsevulla forma de govern, ja fos la monarquia d’ahir, o la república d’avui i la de l’Episcopat espanyol, llevat de l’Arquebisbe primat de Tarragona, pretenent de justificar aquella espantosa guerra civil. Aquests dies ha sortit un altre document de la guerra civil. Són les memòries de Xavier Bengarel, amb el títol “Els vençuts”, presentades sota una forma lleument novel·lada. Em sembla que ell no estigué pres en el camp de concentració que descriu. Me n’informaré. Però segur que el coneguí per referències ben directes i vives. En canvi hagué de veure, com ho conta en les seves ‘memòries’, la multitud de fugitius que omplia les carreteres cap a Girona.»

112

En aquestes transcripcions veurem com es fa palesa la denúncia de la

connivència entre el poder militar, els poders financers i els sectors de

l’església catòlica que es posicionaren a favor de l’aixecament militar. En una

lletra datada a Reus, del 3 d’octubre de 1936, inicia la denúncia d’aquestes

relacions lligades a les causes de la guerra. Ara bé, el fragment que en segueix

ens serveix de síntesi d’aquesta denúncia.

Hem somniat tots un temps a venir més just en que només del treball derivessin l'autoritat i el poder. Tan falsa com l’aristocràcia de la sang és l’aristocràcia del diner. Una legislació que eviti l'acumulació de la riquesa en mans privades és una obra d'ordre i de pau. I els obstacles que s'hi posin són de desordre i de guerra. I és aquest desordre i aquesta guerra que duia en si mateix el feixisme. I és la guerra que ha provocada. Hi hem estat duts a la força; lluitem per la defensa contra la doble tirania que intenta l'esclavitud dels pobles i dels homes: De Catalunya i dels treballadors.259

* * *

Per cloure aquesta introducció, ens afegim a l’afirmació que per a Capdevila el

diàleg a través de les lletres es lliga a l’amistat i, alhora, quan és el cas, al

reconeixement de l’obra del seu interlocutor. Els tombs en el recorregut vital

sovint l’apartaran del seu lloc natural de treball o de recerca intel·lectual, això

fa que ‘el contacte epistolar amb els vells amics tingui l’emotivitat del

retrobament i la clarividència per l’anàlisi de la realitat acompanyada d’una

capacitat narrativa extraordinària’.260

259 Fragments de quartilles escrites a mà. Aquesta escrita en plena Guerra Civil. 260 En les lletres des de l’exili es comenten aquestes virtuts, que li atribueixen Helena Maragall, Clementina Arderiu, Miquel Joseph i Mayol o Rossend Llates. Joan CARRERES, o.c., p. 111.

113

5.2. Semblances

En aquest punt del treball ens endinsarem en el camí vital de Josep Maria

Capdevila fins l’any 1939 a través de la transcripció d’una selecció de lletres de

l’Arxiu que són representatives de diferents moments relacionats amb la

història del nostre país. El recorregut vital transcorre com el de les persones

que es van implicar des de les pròpies conviccions en l’acció social o política del

moment. I com tants d’altres, aquest compromís el dugué a la pèrdua de la

possibilitat d’expressió del pensament i, d’alguna manera, a un sentiment

profund de pèrdua de la pròpia llibertat.

i. Primers anys

Josep Maria Capdevila nasqué a Olot el 14 de juny de l’any 1892 i, com ell

mateix ens dirà, l’empremta de l’entorn garrotxí ja no el deixà; marcat pels

estius al Mas Esparregueres, prop de Santa Pau, i la vida a Olot, on el seu pare

exercia de notari. Afegir també, el deler que tenia per la que seria la seva ciutat

d’acolliment, Barcelona, d’on la seva mare n’era filla. Seria a partir dels quinze

anys que manifestà la vocació per les lletres que li fou reforçada gràcies a la

coneixença de Josep Maria de Garganta. El mestratge d’aquest fou decisiu en

la formació intel·lectual de Capdevila. Serrahima ens diu: «en va parlar sempre,

d'una manera mes aviat externa, i per donar-hi el valor d'un record

d’agraïment. Es evident que va desvetllar en ell l'interès per la cultura, però amb

una amplitud i amb una inclinació a la conseqüència interna molt superiors a les

del mestre».261 El coneix l’estiu de 1908 (als setze anys), i és el mateix

Capdevila qui ens el descriu: «A les primeres paraules, compartíem l’entusiasme

pels poemes de Mistral. Després ens veiérem quasi cada dia. Era un poeta

admirable, però, sobretot, un home culte, amb una erudició extensa i un gust

molt format. Corresponia amb escriptors castellans, portuguesos i italians (...)

Era un conversador inexhaurible (...) Tot li interessava (...) i sempre parlava

amb un coneixement de primera mà, sense tòpics. Suportava amablement el

parer contrari si era sobre coses lleugeres; en les greus, tot seguit hauria tallat la

261 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, Assaig biogràfic. Ed. Barcino,1974, p.11.

114

conversa».262 Si la coneixença s’inicia a la ciutat d’Olot, més endavant, quan

Capdevila s’instal·larà definitivament a Barcelona i fins a la mort del qui

considerava un dels seus mestres, el diàleg es mantindrà a través de la

correspondència, coincidint en aquesta el mestratge i l’amistat.

Durant l’etapa a Olot, també hem de destacar el paper que tingué de jove

observador del corrent artístic i intel·lectual que acollí la capital garrotxina, en

el panorama català de principis de segle XX. A aquesta primera, seguí la que

seria una font pel propi creixement intel·lectual quan inicià els estudis de Dret

a la Universitat de Barcelona. Aquests estudis, tot i ésser cursats més per

voluntat paterna que per la pròpia, no farien minvar el deler en la descoberta

de la literatura de la mà d’Antoni Rubió i Lluch. Prendrà importància, en

aquest període, la coneixença d’amics de diferents procedències i que acabarien

representant molts d’ells el moviment intel·lectual català del primer terç de

segle vint. Entre les amistats més properes hi ha Eudald Duran, Joan Climent,

Josep Maria de Segarra, els germans Carles i Ferran Soldevila, i molt

especialment Carles Riba; i més tard, Joan Crexells i Enric Jardí. A Barcelona,

aprofitarà també per a matricular-se a diferents cursos de literatura i filosofia

complementaris a la seva carrera, integrant-se així ràpidament en l’ambient

cultural barceloní. Durant aquesta etapa de formació aprofundí l’estudi de

Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Ruyra, i més tard Alcover.263 Tot i acabar

la carrera de dret, no arribà a exercir d’advocat. Això, i el fet de ser molt gelós

de la pròpia independència, crearia ja una primera distància amb l’entorn

familiar més proper.

És interessant veure l’anàlisi que els autors que l’han estudiat fan d’un fet que

seria crucial en la primera etapa de formació ideològica lligada a la coneixença

d’Eugeni d’Ors. Si a partir de l’any 1910 comença a llegir de forma continuada

el «Glosari» d’Ors, serà durant l’any 1912 que el coneixerà personalment.

Compartiran diàleg i Capdevila assistirà als seus cursos de filosofia ‘tot

aprenent dels seus judicis artístics i literaris’, com diria ell mateix.264 No obstant

262 Pròleg a les «Poesies de Josep Maria de Garganta», Ed. Barcino, 1968. 263 Vegeu: Joan CORTADA, o.c., p. 50. 264 Josep Maria Capdevila. Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1906-1920). Barcino, Barcelona, 1965, p. 53.

115

això, tot i l’adhesió a les tesis d’Ors, no implicarà per part de Capdevila

l’allunyament de l’estudi dels autors catalans objectes de la mateixa crítica

orsiana. Amb això, l’any 1916, als vint-i-quatre anys, es matricula al Seminari

de Filosofia que Ors impartia i, al cap de tres anys, s’incorporaria al Consell de

Pedagogia de la Mancomunitat, inicia també la col·laboració a la revista

Quaderns d’Estudi essent nomenat, amb Joan Crexells, professor assistent del

Seminari de Filosofia.265

ii. Treball i compromís social

Josep Maria Capdevila es casà amb Maria del Carme Montaner i Serra el mes

d’octubre de l’any 1921. Maria del Carme havia estat secretària d’Eugeni d’Ors

i també havia col·laborat a la revista Quaderns d’Estudi en algunes recensions.

Aquest matrimoni, tampoc acceptat per l’entorn familiar de Capdevila, va

provocar una distància ja insalvable amb ell i la manca de qualsevol suport

econòmic, fins llavors, essencial per a la seva sostenibilitat. La lectura de

l’epistolari ens mostrarà reiteradament com en diferents períodes de la seva

vida no van estar mancats de moments amb serioses dificultats econòmiques.

Així doncs, per tal de normalitzar la seva situació laboral, s’instal·la

definitivament a Barcelona impartint classes a l’Escola per Correspondència de

la Mancomunitat i a l’Institut d’Ensenyament Tècnic per a Obrers, i quan Carles

Riba anà a estudiar a Munic el substituiria a l’Escola d’Arts i Oficis. La

implicació de Capdevila en l’ambient cultural de l’època és plena; entre d’altres,

el trobem en l’aprovació dels estatuts de la Lliga Nacional d’Associacions de

Música (1922) i, sobretot, en la seva condició de membre fundador de la

Societat Catalana de Filosofia (1923), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb

això, seguint Joan Cortada, a partir de l’any 1920 es pot parlar (de forma més

o menys conscient) de l’inici d’un programa de pensament en els escrits de

Capdevila.266 Aquest es pot resseguir des dels articles que publicà de crítica

literària a La Veu de Catalunya a partir de l’any 1920 i en menor quantitat a La

Publicitat.

265 Respecte l’etapa d’influència orsiana vegeu, dins La filosofia de Josep Maria Capdevila de Joan CORTADA, l’apartat ‘Període formatiu a Barcelona. Clàssics i romàntics al voltant d’Eugeni d’Ors’. 266 Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM, 2008, p. 90.

116

Si iniciem ja les primeres referències a l’epistolari, a banda de la docència o

l’assaig, entra professionalment en el món editorial amb la creació de la

Biblioteca de Estudios Sociales. Rebé aquest encàrrec de part de la Federació

Patronal de Barcelona l’any 1921 per a publicar continguts relacionats amb

aspectes socials del moment, en llengua castellana i amb l’objecte de formar els

obrers. Precisament, les primeres lletres que resseguirem estan relacionades

amb el període que va del mes de gener del 1922 fins al mes d’abril de 1923.

Serà a partir d’aquest moment que, a part d’iniciar el període d’activitat més

pròpiament editorial, Capdevila començarà l’estudi teòric de la problemàtica

social i el contacte amb el món obrer.

14 DE FEBRER DE 1922 Sr. D. Joan Alcover i Masfons Mon estimat senyor i amic, Li envio el primer fascicle de la novella “Biblioteca d’Estudis Socials”. M’agradaria moltíssim saber-ne el seu parer. No cal que digui com me plauria també publicar de seguida el seu fascicle. Tinc unes pàgines d’Aristòtil traduïdes per en Riba, que em sembla que poden tenir algun interès.

Si el seu llibret el subdividís en petits capítols en faria la lectura més fàcil a un públic que no és gens amic de la lectura L’estima molt son amic i servidor. JosepMaria Capdevila

Entre els col·laboradors que aplegà per endegar la Biblioteca hi havia Carles

Riba, Joan Alcover, Josep Maria Junoy, Joan Crexells, Joan Moneva i Puyol,

Agustí Calvet –Gaziel-, Manuel Reventós i Enric Jardí.

15 D’ABRIL DE 1922 Sr. D.Carles Riba Balneari Blancafort, La Garriga Estimat amic,

Rebudes les teves amables postals, i perdona’m que hagi tardat tant a respondre-les. Ja ha sortit el teu Aristòtil. De seguida que arribi a Barcelona te n’enviaré un parell i tots els que vulguis demana-me’ls, te’n guardaré uns vint-i-cinc exemplars[…]

Ha sortit el primer volum de la Biblioteca Estel. L’Escola dels marits, versió Sagarra. Hi ha una mica d’enrenou polític. Manifest de la joventut catalanista. Conferència nacionalista anunciada. No veig aquestes coses gaire

117

clares.- Desastres espanyols a l’Àfrica.- Ja et pots fer càrrec de l’estat d’esperit de tothom. He assistit a moltes reunions de la Comissió d’Educació General de la mancomunitat: impressions de sorpresa: la pedagogia planeja coses rares; quan no hi ha plans delirants de grandesa, surten uns plans massa esquifits. Realment, és difícil saber veure les coses tal com són.

Adéu. T’escriuré més sovint. Records afectuosos a la teva Clementina. La meva esposa us saluda cordialment. JosepMaria Capdevila

Tot i la dedicació, de la col·lecció en sortirien només tres títols,267

suposadament per la manca de suport econòmic i el poc interès real en la

formació intel·lectual dels obrers per part de la Federació Patronal de

Barcelona.268 A part d’aquestes causes, apuntades pel mateix Capdevila en les

seves lletres, Carreres apunta que s’hi pot afegir el fort contingut social de la

tria o fins i tot la negativa de Capdevila a incorporar-se a Acció Catalana.269

Finalment, en la lletra del 13 de desembre de 1922, expressaria a Riba com la

Biblioteca de Estudios Sociales es dissol.

Així, cal considerar com l’estudi del fet social vindrà acompanyat de la defensa

de les tesis del nacionalisme català de Prat de la Riba i del convenciment que

els ideals dels pobles s’assoleixen per una determinada manera de conduir

l’acció.270 D’aquí neix la necessitat de fonamentació filosòfica de la política que

ha de conduir l’acció política i el dret que tenen les nacions a

l’autodeterminació. I el sentiment ja li ve de jove en tant que formà part activa

de la Joventut Nacionalista.271

267 De les tres publicacions que sortiren: una correspon a Capdevila: Juan Moneva i Puyol. La pena de muerte y la hemofilia española. Imp. López Llausàs. Barcelona, 1922; l’altra, Aristóteles. Crítica del comunismo. Versión de C. Riba. Imp. López Llausàs. Barcelona, 1922; i la darrera, Balmes. La civilización. Páginas escogidas por J. M. Capdevila. Imp. López Llausàs. Barcelona, 1922. 268 Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM 2003, p. 274 i seg. 269 Joan Carreres fonamenta el seu parer també a partir de diferents consideracions d’ordre laboral i familiar. Vegeu: Joan CARRERES, o.c., p. 30 i 31. 270 «Tindria dotze anys i unes lectures d’història de Catalunya em dugueren amb tota consciència al catalanisme. Seguiren, sense decidir res, uns articles d’En Domènech i Montaner, i la Tradició Catalana d’En Torres i Bages. A l’últim amb el moviment de Solidaritat Catalana per primera vegada m’interessà el moviment polític». Josep Maria Boronat i Recasens, «Una conversa amb Josep Maria Capdevila», La Veu, 6-II-1926. 271 Arreu de Catalunya s’estengueren els ideals de les joventuts i la denominació de Joventut Nacionalista fou emprada també per grups joves del Partit Nacionalista Català, Estat Català, La Falç entre d’altres. Les joventuts nacionalistes eren la secció de la Lliga Regionalista, fundada vers el 1908, de la qual formaren part J.M.Tallada, Nicolau d'Olwer, Josep Carner, Manuel Carrasco i Formiguera, etc. A barriades i poblacions d’arreu de Catalunya es publicaren revistes i butlletins, a semblança de l'efímer butlletí de Barcelona. Vegeu també la carta a Joan Alcover de 5-VIII-1922.

118

També caldrà que situem aquí el moment en què Capdevila començarà el

discurs cada vegada més marcadament social en relació als fets polítics. En

l’ambient polític de l’època, Capdevila comenta en diverses ocasions a Riba la

por general dels poders polítics a l’hora de tractar el tema del sindicalisme. Es

tracta, en les seves paraules, d’adonar-se del perill que suposa que la realitat

política temi la realitat social i que, per tant, el desordre polític alimenti el

desordre social, i d’aquí, les conseqüències que se’n puguin derivar. Aquest

punt de vista, més d’un cop, ens farà pensar que Capdevila compartiria algun

dels enfocaments de l’esquerra o del socialisme català en la denúncia del

malestar general que hi havia a Catalunya generat per la mateixa burgesia

industrial. Cal tenir present, en aquest context, la crisi econòmica de

postguerra entre els anys 1920 i 1922, i la resposta de la burgesia, responent a

les vagues amb acomiadaments generals, fomentant el contraterrorisme

patronal i el sindicalisme groc i, alhora, exigint de l’Estat una forta repressió

del moviment obrer.272 Així doncs, en la lletra de Capdevila a Carles Riba,

datada de 25 de juny de 1922, llegim com li comunica la dedicació i alhora la

dificultat en l’estudi de les qüestions socials.273

25 DE JUNY DE 1922 Sr. D.Carles Riba Estimat amic,

He estat enfeinadíssim tot aquest temps, a no poder més de principis econòmics i sociològics; i aquestes matèries són tan blanes que un corre el perill de creure’s haver fet alguna cosa, saber alguna veritat i no haver forjat sinó una fantasia inútil o nociva. [...] Les coses de Catalunya? No vulgueu saber-les gaire. Hi ha molt pessimisme. Jo potser sóc l’únic en creure que van bé. No facis cas d’aquells que tot ho veuen negre.[...]

Respecte de la qüestió catalana, recorda una cosa: aquí les qüestions socials han estat tractades d’una manera que és pitjor que no una manera errada: han estat tractades amb covardia. Això explica molt la desorientació d’avui.

272 E.GIRALT, A.BALCELLS, J.TERMES, «El Moviment Obrer als Països Catalans», dins Episodis de la Història de Catalunya. Ed. 62, Barcelona, 1975. p. 417 i seg. 273 Respecte a aquest punt i l’evolució de les posicions polítiques de Capdevila, vegeu més endavant les lletres de 22 de novembre de 1922 i de 16 d’abril de 1923 a Carles Riba.

119

Adéu. Ja t’escriuré, no més llargament, però més sovint. Records de la meva Carme, salutacions a la teva Clementina de part nostra; i tu perdona la negligència en escriure’t d’aquest amic teu que t’estima. JosepMaria Capdevila

Considerem en aquest moment, tal com hem comentat, l’interès ja més

específic de Capdevila per les problemàtiques polítiques lligades a les socials.

Aquest procés és comú a l’evolució dels moviments polítics catalanistes que

conduiran a la convocatòria de la Conferència Nacional Catalana i, per això,

que les formacions catalanistes optessin a partir d’aquest moment situar-se en

posicions republicanes i separatistes. «Considerant que Catalunya es trobava

‘moralment en situació de guerra’ contra l’Estat espanyol, tot postulant la

necessitat de constituir un ‘front únic de combat’.274 Tot i que bona part dels

membres de les joventuts que provenien de la Lliga es van integrar a Acció

Catalana, Capdevila se’n va desentendre.275 Malgrat l’enfrontament amb la

Conferència Nacional Catalana, la Lliga reconeixia que la consciència nacional

catalana cada dia s’havia anat exacerbant més a causa de la resistència que

oposaven els governants i els polítics espanyols ‘a les més modestes

reivindicacions de la Mancomunitat (...) a tots els delers de llibertat i enfortiment

de Catalunya’; i féu notar que si persistien les mateixes circumstàncies

d’opressió, potser les posicions més extremistes i els procediments més

revolucionaris constituirien ‘l’únic camí que restés obert a les aspiracions de

Catalunya’. Complementant aquestes declaracions, Francesc Cambó advertia:

«A tots els pobles als que no es volgué donar uns graus de llibertat se’ls hagué

de reconèixer la independència completa (...). Voler encara avui fer de tota

Espanya una Castella gran, és condemnar Espanya a reduir-se als límits de la

Vella Castella (...) si Catalunya hagués de triar entre la submissió abjecta i la

274Fèlix CUCURULL. Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936). Ed. De La Magrana. Barcelona, 1984, p.44 i seg. Segueix dient: «Va acordar utilitzar tots els mitjans de lluita legals i “aquells altres que faci necessari la resistència que, al reconeixement dels nostres drets, oposi l’Estat que els detenta”. Per a dur a terme els acords de la Conferència es va fundar Acció Catalana, que va declarar: “Som en estat de guerra. Treballem, doncs, per tal que l’hora de la gran batalla arribi demà mateix, i avui, de la trinxera estant, enfortim-nos i desgastem l’enemic”». També vegeu: Jordi CASASSAS , «Els quadres del regionalisme. L'evolució de la Joventut Nacionalista de la Lliga fins el 1914», dins la revista Recerques: Història, economia i cultura, núm.14, 1983 , p. 7-32. 275 Vegeu la lletra a Carles Riba del 22 d’abril de 1922.

120

separació, que no en tinguin cap dubte que la immensíssima majoria dels

catalans optarien per la separació, abans que per la submissió».276

Dins aquesta línia de pensament, en la següent lletra llegim com Capdevila es

planteja la possibilitat de formar part de la direcció de les Joventuts

Nacionalistes, demanant a Alcover la participació en la divulgació d’una

publicació de caire nacionalista considerant-ne, entre altres, l’aspecte ètic.

5 D’AGOST DE 1922 Sr. D. Joan Alcover i Masfons Estimat senyor i amic,

No sé si ha rebut els fascicles de la Biblioteca d’Estudis Socials, que li vaig fer enviar. Eren els tres primers.

A casa ja tenim un nen petit que es diu Francesc Maria. Té pocs dies, i he volgut fer-li saber. La mare ha estat un poc malalta però ja està bé.

Des de la Joventut Nacionalista tal vegada farem una sèrie de publicacions de divulgació nacionalista: Si jo hi tingués part en la direcció comptaria amb la col·laboració seva? Jo voldria que aqueixa divulgació tingués molts caires; que no fos oblidat l’aspecte literari, l’ètic, etc. del renaixement català. Ja veurem.

Ara he canviat de pis: la nova adreça és: Rambla del Prat, número 6, pral. 2ª. Quan vingui a Barcelona m’agradaria conversar amb vostè una estona. Fa tant temps que ens anem escrivint sense veure’ns! Afectuosament amic i servidor, JosepMaria Capdevila

Seguint amb la cronologia política, Francesc Macià no aconseguí que la

Conferència desemboqués en una assemblea constituent de l’Estat lliure de

Catalunya. Per això, el 8 de juliol de 1922 es fundà l’organització patriòtica

Estat Català, que preconitzà i començà a organitzar la lluita armada. Aquest

mateix any fou signat el pacte entre nacionalistes gallecs, bascos i catalans o

de la Triple Aliança, l’onze de setembre de 1922. El triomf d’Acció Catalana en

les eleccions provincials de l’any següent va fer que Cambó abandonés

l’activitat política. I en aquest marc, observem que l’actitud de Capdevila arran

dels moments polítics i socials que viu el país anà de l’optimisme que es

fonamentava en la tasca col·lectiva del poble català -i que veurem que expressa

276 Íd., vegeu anterior nota de Fèlix CURULL.

121

en els primers articles a Vida Olotina dedicats al nacionalisme, o que veiem

també en els fets referits en la carta que més avall llegim dirigides a Carles

Riba-,277 fins al pessimisme de certes actituds quasi inherents al poble català:

«A moments he de pensar, amb les llàgrimes als ulls, que els catalans tenen

algun estigma que els incapacita per conviure i treballar en una obra comuna».278

13 DE DESEMBRE DE 1922 Sr. D.Carles Riba Estimat amic, Aquella petita “Biblioteca d’Estudis Socials” ja és a terra. M’han dit que pagarien les coses fetes, vull dir els originals. No cal dir l’interés que tinc perquè cobris el Xenofont: m’agradaria que, si fos possible, me’l poguessis retornar per si calia donar els originals a la Federació Patronal: els originals que els he dit que ja posseïa. La cosa, de totes maneres no duu pressa, i de moment ja em bastaria poder presentar el castellà amb l’explicació donada de la manca del text català. Aquí ara es fa molta política. Al principi m’hi ficava; ara ja no; m’he trobat que divergia massa i massa fondament dels meus contraris catalanistes i dels del meu partit.[...]

Adéu. Records de la meva muller i meus a la teva Clementina i una abraçada al petit. Teu amic, JosepMaria Capdevila. El nostre petit bé.[...]

Llavors, serà en aquest moment quan Capdevila emprendrà conscientment el

camí que l’allunyarà de l’acció política directa i optarà per la lluita més

dialèctica en el camp del pensament i en l’anàlisi de la realitat. Des de l’òptica

d’un nacionalisme molt convençut, Capdevila es desentendrà de l’acció que es

materialitza en les estructures pròpies del partit i optarà per una via

independent i alhora intel·lectual de defensa de les seves tesis i que finalment

acabarà desenvolupant professionalment dins l’àmbit periodístic.

Així ho trobarem també en l’afirmació que més endavant llegirem en el

fragment de la carta escrita en l’exili a Marc Sangnier, datada el 22 de març de

1939 en la qual diu: «je ne m’ai jamais mêlé dans la politique active –je n’y

277 Els fets que esmenta seran determinants: el cop d’Estat i l’establiment del Directori Militar de Primo de Rivera. 278 Així ho expressarà a la lletra adreçada a Carles Cardó el 23 d’agost de 1926.

122

comprends rien et mon tempérament même m’en éloigne- ; ça affaiblit, peut être,

mon intervention qui reste toujours purement idéologique. Mais chacun offre ce

qu’il a, et n’est pas obligé a plus».

Tot i la no implicació activa en cap formació, és interessant situar també en

aquest període com Capdevila dialoga des del periodisme social amb les tesis

del nacionalisme revolucionari semblant al que preconitzava Macià amb un

discurs marcadament social.279 Tanmateix, Capdevila no acceptaria com a

mitjà ni la lluita armada ni tampoc la utopia propiciada pel comunisme de

l’ideal de justícia absoluta entre els homes.

En relació a això, un exemple del seu posicionament i actitud quedarà palès en

la lletra que més endavant transcrivim a Rafael de Campalans.280 Aquesta no

serà només de suport a un amic arran de l’atemptat fallit que patí el socialista

català, sinó que amb la denuncia del terrorisme polític s’hi afegirà una crida a

la tolerància i també el rebuig a qualsevol integrisme. La lletra datada del 4 i 8

de juny de 1923 coincideix amb l’origen de la polèmica de Campalans amb

Antoni Fabra i Ribas,281 amb la consegüent escissió del Partit Socialista Obrer

Espanyol (PSOE) que donà lloc a la Unió Socialista de Catalunya (USC), la qual

discrepava en les qüestions nacional, sindical (relacions entre CNT i UGT) i

organitzativa. La lletra de Capdevila a Campalans s’inicia el 4 de juny de 1923 i

279 Respecte al discurs polític de Macià cal veure com es fonamenta també en l’aspecte social. Així, llegim en la proclama del Manifest d’Intel·ligència Republicana: «Nosaltres sempre hem agermanat la idea de Catalunya amb la reparació de les injustícies socials i serien malaurats els sacrificis que es fessin per assolir la llibertat de la nostra terra, si no portava també la justícia per als seus homes (...) El que vol l’obrerisme no és generositat, sinó justícia per a canviar l’organització social en el sentit de valorar el treball com la més alta jerarquia, i, a base del treball, disciplinar tota la societat, socialitzar la producció i els mitjans de crear-la, i fer-ne mestressa única la col·lectivitat (...) Catalunya, radicalment lliure, i unida si convé amb els pobles lliures, ha d’ésser l’anhel de tot català, però, consubstancialment amb aquest anhel, ha de comptar la justícia i la llibertat per als homes». En relació amb Capdevila vegeu la lletra a Serrahima datada del 8 d’octubre de 1930. 280 Rafael de Campalans degué coincidir en diferent ocasions amb Capdevila. Recordem que com ell, Capdevila també es vincularia professionalment a l'Escola de Bibliotecàries. Campalans neix el 24 d'octubre de 1887 a la ciutat de Barcelona. El 1914 fou encarregat dels serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya, tasca que compaginà amb l'activitat docent a l'Escola d'Agricultura, a l’Escola Industrial de Barcelona i a l'Escola de Bibliotecàries. El 1917 fou nomenat director de l'Escola de Treball, i el 1922, secretari general d'Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat. Vegeu: Fundació Rafael Campalans (www.fundaciocampalans.com) 281 Polític socialista nascut a Reus el 1879. Va intentar crear una federació catalana i balear de socialistes. Col·laborà amb La Revista Socialista de Madrid (1903-1905) i el 1907 es va unir a París amb el grup de Jean Jaurès ("L'Humanité"). Va assistir al Congres socialista de Stuttgart com a representant de la Segona Internacional (1907). El 1908 torna a Catalunya i s’acosta a les tesis de Pablo Iglesias i publica el setmanari La Internacional.

123

el post scriptum, amb data del 8 de juny de 1923, fa referència a l’atac

terrorista que Campalans pateix, sortint-ne il·lès, el mateix dia de la fundació

de la Unió Socialista. Entre els seus fundadors hi haurà persones

intel·lectualment properes al món de Capdevila, com ara Joaquim Xirau, Josep

Xirau, Emili Mira, Jaume Aiguader, Gabriel Alomar, que en fou president, i

Manuel Serra i Moret, que en fou vicepresident. Rafael Campalans fou director

del seu òrgan Justícia Social i la preocupació per les qüestions socials també

esdevé un dels eixos fonamentals del discurs polític i que en diferents punts

seria compartit per Capdevila.282 En la lletra, Capdevila accentua que,

independentment de qualsevol afiliació, la política parteix de la realitat i

s’ordena en la realitat a partir d’una premissa: la tolerància –i que en altres

escrits ens serà referida com a comprensió.283 Cal observar també en la lletra, a

part del suport incondicional, el to que mostra el post scriptum retraient amb

duresa els qui no ataquen les idees amb idees, sinó amb violència. I també

recrimina fortament la política de seguretat governamental tot apostant per

instruments policials propis i independents de l’Estat que siguin garantia d’un

estatus de civilitat.

4 DE JUNY DE 1923 LLETRA A RAFAEL CAMPALANS

He vist, amic Campalans, com en una fulla anònima i misteriosa, titulada LA PROTESTA no sé qui vos escrivia injuriosament. Per més que en aquella fulla sigui denunciat el crim i puguem veure-hi el mal aspecte dels pistolers en fotografia, mai pensarem que sigui favorable a l’ordre: la veiem com una nova estridència, protegida per qui? I de quina manera?

L’ordre vol dir claredat. No la claredat aparent dels integrismes, tan fàcil d’enterbolir! Sinó la claredat que és possible en les coses humanes, plena de tolerància.

282 De nou les qüestions socials prendran relleu en la nova formació, en la ponència aprovada en el congrés fundacional, Serra i Moret deia: «Ens confessem socialistes, i aplicant aquest principi a les coses de Catalunya, ens proclamem socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la seva independència, la qual volem establir sobre la base segura de la socialització de tota la riquesa universal». Tot i que compartissin la lluita per la justícia social, Capdevila recrimina a les esquerres que el deler de ‘justícia absoluta’ és viure en el món del somni i la fantasia. 283 Respecte al tractament del concepte, el trobarem en diferents moments. A l’article publicat «Per la tolerància» a La Veu de Catalunya, de l’any 1923 o també més endavant a la sèrie de dos articles publicats a El Matí, intitulats «La tolerància», datats del 7 i 11 de juny de 1931.

124

Mireu aquella fulla que us injuria. Com ho fa? Anònimament. Quan cal dir una cosa a qualsevol que sigui, primer cal treure la cara. I si no és possible, tampoc ha d’ésser possible llavors per un home sinó el silenci.

No ataquen el vostre pensament ni l’actitud que heu presa: només vos injurien: nova estridència: un dia la culpa del terrorisme barceloní donada a En Cambó; demà us serà donada. I la indignació d’aquells que us coneixem no comptarà davant de l’audàcia anònima. Són característiques de l’integrisme o de l’estridència, que tot és ú: l’atac personal i l’anònim.

En l’última campanya contra el terrorisme volíeu l’ordre com el vol qualsevol ciutadà de Barcelona. Podíem creure que erràveu el procediment, podíem veure-us massa esperançat entre certa companyia; però ningú podia dubtar ni un sol moment de la vostra noblesa. L’estridència sempre ve de la part feble. L’energia és ordenada, serena. Prou difícil que és mantenir l’ordre en un ambient serè, a on aniríem si començàvem per enterbolir-nos l’aire?

Aquí on hi ha tanta estridència cal que hi hagi també molta feblesa. Més a la primera feblesa, al primer gran conflicte ja no hi sabem trobar remei; la primera gran feblesa, el primer desordre inexplicable és que de Madrid –de la ciutat-oficina, de la vila paràsita ens enviïn governadors i policia. Acabem de presenciar com els pistolers eren ocupats en les eleccions a Torroella i Figueres; acabem de veure la policia pels carrers de Barcelona girada contra ciutadans pacífics; veiem els tribunals cedint a la política.

Els amics de l’ordre haurien de parar ment a aqueixes febleses i violències. Ara, amic meu, els atacs d’aquella mena que us vinguin no fan sinó revelar una nova forma d’anarquia; avui denuncien un pistoler, demà us hi voldran confondre- Tot cercant justícia, amic, no oblideu que qualsevol integrisme tard o d’hora és anàrquic. Afectuosament, JOSEP MARIA CAPDEVILA P.S. 8 DE JUNY Aqueixa lletra que us haurà arribada ben tardana, avui puc afegir-hi un post-scriptum. Sé que se n’ha anat d’un trist que no us assassina un pistoler, dijous el matí. Mentrestant el cap de la policia de Madrid declara únicament que estan vigilades i segures les línies que van de Barcelona a Madrid. A Barcelona, que hi hagi anarquia, però per Madrid cal una fina vigilància. La qüestió de Barcelona avui és una qüestió de policia que no té solució sinó és havent-hi una policia del país que no depengui de cap governador ni de cap poder madrileny, en definitiva, enemics de la Ciutat, que l’exploten com feren amb Cuba i Filipines. L’enhorabona perquè n’heu sortit il·lès i encara puc saludar-vos cordialment. J.M.C.

125

iii. Crítica

Capdevila sobresurt en l’ambient cultural gràcies als estudis que aniran

apareixent a l’«Anuari de la Societat Catalana de Filosofia» o a «La Revista

d’Estudis Franciscans» entre els anys 1923 i 1925, i fins a la publicació de la

seva obra crítica «Poetes i Crítics» de l’any 1925.284 Els escrits d’estètica, els

assaigs de diverses temàtiques, l’edició del primer volum del «Tirant lo Blanc»,285

l’antologia «Les cent millors poesies de la literatura catalana»,286 i l’obra «Poetes i

Crítics» acaben donant a Capdevila un «considerable prestigi entre els entesos i

van veure en ell la figura de l’assagista que mancava a Catalunya».287

4 DE FEBRER DE 1926 Senyor Joan Alcover i Masfons Estimat senyor i amic,

Rebí la seva amable lletra i, descomptada la part d’amistat que pugui haver-hi en la seva opinió sobre el meu llibre de crítica, em dóna seguretat de no haver fallit del tot en cosa tan delicada. No escriví aquell llibre com entreteniment, com a passatemps, sinó amb l’intent de guiar, dins la mida de les meves forces, la joventut literària i el públic lector dins la nostra poesia.[...] I ara ja som un grup poc o molt cohesionat, però que hauria de fer triomfar el bon seny, aquest bon seny tan simple i difícil: “Tout doit tendre au bon sens, mais pour y parvenir le chemin est glissant et pénible à tenir”.

Aquest és el meu petit mèrit, que he de desitjar que es faci invisible. I tant ho he desitjat que en el llibre no hi haurà vist cap protesta contra la desorientació que hi havia en la crítica quan el comencí tres anys enrera: estava convençut que aquella bogeria no duraria gaire. Hi ha un discurs de protesta definitiu i autoritzadíssim, que és el seu discurs de Girona. Era la mida i per qui ho deia, no calia més.

En el nostre grup hi veurà algun convertit, som: En Carles Soldevila, En Creixells, En Riba, En Llates, l’Estelrich, En Garcés, En Junoy,...

Ara convé una orientació filosòfica. També hi ha un grup. No ha vist la revista Criterion? Per si no, com anunci de les seves tendències, li inclouré un article que publiquí aqueix desembre últim a La Veu. Tot sembla que s’ordena de mica en mica.

284 Josep Maria CAPDEVILA. Poetes i Crítics. Catalònia, Barcelona, 1925. 285 Joanot Martorell i Martí-Joan de Galba. Tirant lo Blanc. Tria del text, introducció, notes i glossari de J. M. CAPDEVILA. Barcino. Barcelona, 1925. A aquest primer volum en seguiren uns altres quatre volums: Vol II, 1926; Vol III, 1927; Vol IV, 1928; Vol V, 1929. 286 Les cent millors poesies de la literatura catalana. Tria de Josep Maria CAPDEVILA. Barcino. Barcelona, 1925. 287 Joan CARRERES, o.c., p. 39.

126

Moltes gràcies, doncs, de la seva generosa i encoratjadora companyia. Ja sap com l’estima de temps i sempre. Son amic i servidor.

JosepMaria Capdevila

La lletra que acabem de llegir és la que referirà Joan Cortada en el seu treball

en relació al reconeixement que assolí en el camp de la crítica. Cal, tanmateix,

destacar-ne doncs la seva importància per la transcendència que li dóna el

mateix Capdevila; formació d’un grup cohesionat i amb criteri en el camp de la

crítica tot apel·lant a l’ordre i a l’orientació; diu Capdevila que ‘tot sembla que

s’ordena de mica en mica’; i també, farà referència a l’orientació –formació- en el

camp de la filosofia a través del grup que es forma entorn la revista Criterion.

iv. Filosofia

Acabem de llegir que Capdevila donarà especial importància a la formació

filosòfica. Seguint Serrahima, tot i la preparació excepcional de Capdevila, la

seva obra filosòfica restarà lluny de ser extensa. No obstant això, avalen la seva

preparació els escrits que ens ha deixat i també el fet que el mes de gener de

1923 apareix, tal com hem esmentat, com un dels fundadors de la Societat

Catalana de Filosofia.288 A partir d’ara, el diàleg i l’estudi del pensament

filosòfic serà intens i compartit al llarg de la seva vida. Exemple d’això,

podríem, entre altres, esmentar la lletra de 29 d’abril de 1924 en què elogia la

tesi doctoral que li dedica Joaquim Carreres i Artau.289

288 En una lletra adreçada a Josep Maria de Garganta, del 21 de març de 1923, li diu: «PS: Em parla de la Societat de Filosofia. Fou immerescut que m’hi cridessin, però, m’és, naturalment, molt agradable estar al costat d’homes eminents, com, per dir-ne un, el Canonge Llobera. Pensem publicar un anuari, i treballem en un vocabulari filosòfic. Estem recollint els termes de les obres de Llull, Eiximenis, etc.». El text del Manifest Fundacional de la Societat Catalana de Filosofia diu: «El dia 17 de gener d'enguany, i sota la presidència del Dr.Turró, es reunien a la Sala de la Secció de Ciències de l'IEC els Srs: Josep M. Llobera, Canonge de la Seu de Barcelona; Lluís Carreras, Pvre.; Jaume Serra i Húnter; Jordi Dwelshauvers; Pere M. Bordoy-Torrents; Alexandre Galí i Coll, i Josep M. Capdevila i de Balançó, els quals junt amb el Dr. Turró, acordaren constituir i declararen constituïda la Societat Catalana de Filosofia». En la sessió del 3 de febrer foren nomenats dos membres numeraris més: Tomàs Carreres Artau i Pere Coromines. Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. I. Barcelona: IEC, 1923, p. 5. 289 Seguint Bilbeny: «(...) dins el neotradicionalisme catòlic, Joaquim Carreres i Artau (Girona, 1894, Tiana, 1969) fou professor de filosofia de la Universitat de Barcelona i destaca pels seus estudi sobre el voluntarisme de Duns Scot i Suàrez. De la seva tesi doctoral Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923), n’estudià posteriorment la influència del pensador a Catalunya. També destaquen els documentats treballs historiogràfics sobre el pensament hispànic dels segles XIII al XV.» Norbert BILBENY, Filosofia Contemporània de Catalunya. Edhasa, Barcelona, p. 40.

127

29 DE JUNY DE 1924

Senyor Joaquim Carreres i Artau Estimat amic,

La primera cosa que t’he de demanar que em perdonis de no haver-te escrit abans i de no haver-te donat les gràcies de l’exemplar que em dedicares de la teva tesi sobre el voluntarisme de Duns Scot. Pensava llegir-la de seguida, i de seguida escriure’t. Passaren dies i dies i fins ara no l’he llegida, i fins ara no t’escric. En Crexells me’n parlà fent-ne molts elogis [...] En Ferran i Majoral també i es dolia que no estés escrita en català. Crec que en Ferran en parlaria dins la nova “Revista de Catalunya”. No cal que digui com als elogis que els dos amics en feren vaig unir-hi sincerament els meus.

Jo estic una mica lluny del voluntarisme de Duns Scot[...] Tot això vol dir que també estic lluny de la filosofia moderna. Però em sembla que, no solament la teva labor d’historiador de la filosofia medieval, sinó també el teu pensament scotista, han d’ésser utilíssims fins als més donats al tomisme.[...]

Adéu. Accepta la meva felicitació més entusiasta [...] Per què no col·labores a la “Revista de Catalunya”? No està bé viure tan allunyat i solitari [...] encara que l’haguem d’aplaudir pels fruits que dóna- Adéu. Afectuosament. JosepMaria Capdevila

Un altre exemple en l’interès per la filosofia el trobem en la precisió

terminològica en la discussió que llegim en la lletra al pare Miquel

d’Esplugues290 per a la revisió d’un text a punt de ser publicat -per les

anotacions, es refereix segurament a l’escriptura de l’opuscle de els Principis de

Teoria Política de l’any 1927, en el seu apartat quinzè dedicat a la teoria de la

propietat. En la mateixa línia, en l’única carta que ens arriba dirigida a Bordoy-

Torrents,291 es mostra el nivell d’anàlisi i la referència a la regularitat de les

trobades que mantenen entorn el pensament tomista.

290 «Orfe de pare a sis anys, cursà humanitats al seminari de Barcelona i el 1887 ingressà als caputxins. Lector de filosofia (1892) i teologia (1898) i ordenat de sacerdot el 1893, com a primer definidor i vicari in capite de la província caputxina navarrocatalana, el 1900 aconseguí la restauració de l’antiga província catalana i fou nomenat provincial (1905-15 i 1918-21). Exercí una notable influència sobre els cercles propers a la Lliga Regionalista. El 1907 fundà la que seria la revista Estudis Franciscans, que dirigí, i el 1925 Criterion, primera revista catalana de filosofia. Home de confiança de Francesc Cambó, estructurà la Fundació Bíblica Catalana i en fou president». Font: Gran Enciclopèdia Catalana. (www.enciclopedia.cat) 291 «Estudià lletres i fou secretari redactor de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Societat Catalana de Filosofia (1923). Després de la guerra civil de 1936-39, ja vidu, fou ordenat sacerdot i fou professor del seminari conciliar de Barcelona. Col·laborà a “Estudis Franciscans”, “Criterion” i “La Paraula Cristiana” amb estudis sobre el pensament franciscà, com Les escoles dominicana i franciscana en “Lo somni de Bernat Metge” (1926). Sobre temes orientals publicà Aplec d’estudis bíblics i orientals (1901) i Els Pobles d’Orient (1919)». Font: Gran Enciclopèdia Catalana.( www.enciclopedia.cat )

128

M. Rvd. P. Miquel d’Esplugues O.M.C. Estimat P.Miquel,

He corregit aquelles proves seguint com he pogut les seves indicacions. Li estic molt agraït. No sé si ho he fet bé. No sabia trobar l’adverbi que calia. Sant Tomàs em donava: absolute; però, com ho traduiria? Si hi posava absolutament, encara ho empitjorava. Bossuet em donava: originairement; i per mi tenia l’inconvenient que no semblés que referia al temps el que jo no volia referir més que a la raó. El mot de Sant Tomàs era per mi l’exacte. He emprat el de Bossuet pensant que dins aquell fragment perdria el sentit històric que se li podia sospitar i que el mateix Bossuet li dóna. Originàriament, voldria que s’entengués: en principi. Ja hi havia el mot: naturalment, que l’emprava en oposició a cosa d’artifici, a llei positiva.

Encara que no n’hi havia res indicat a les proves, per la conversa que tinguérem em semblà que no havia insistit prou en la licitud del dret positiu de la propietat privada. Hi he insistit una mica més. Hi he afegit dues notes més de Sant Tomàs i una de Bossuet que aclarissin allò que jo volia dir, per si no ho havia sabut dir prou clar i precís. Les altres indicacions seves també les he seguit i només em dol que hagi tingut una transigència excessiva.

Moltes gràcies; ara la impremta no em dóna temps per ensenyar-li les correccions que he fet. Em sembla que s’acosten al que calia; ja m’ho dirà amb tota llibertat. I perdoni que li faci perdre tant de temps. Afectuosament servidor q.l.b.l.m. JosepMaria Capdevila

Amb això, cal que apuntem una nota de gènesi formativa. Tal com ja ha estat

esmentat, serà a partir de 1920 que es considera desvinculat de la influència

orsiana i matisa la noucentista tot integrant en la seva formació altres

influències: la d’Alcover, de Joubert o la de De Sanctis.292 I tanmateix, la

intel·lectualitat de l’època li reconeix el prestigi com a crític literari i la seva

vàlua en el camp de la filosofia, publicant diversos assaigs, principalment

sobre temes d’estètica, ‘que li van donar un considerable prestigi entre els

entesos. Així s'anava fent una personalitat pròpia’.293 Capdevila donaria una

292 Vegeu-ho a Josep Maria CAPDEVILA, Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina 1906-1920. Barcino, 1965; i també, Joan CORTADA, «Gènesi de la formació ideològica» dins o.c., p. 41 . 293 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila,Assaig biogràfic. Barcino,1974, p.23. En la mateixa línia, Joan Cortada ens diu a o.c., p.30, que durant aquests anys, a més de les tasques pròpies de direcció, Capdevila estudiarà les obres, entre altres, del P. Miquel d’Esplugues, sant Francesc de Sales, Alessandro Manzoni, Gilbert K. Chesterton, Jacques Maritain, De Wulf o Léon Bloy, afavorint-ne la seva divulgació; també es dedicà a la traducció

129

represa decidida de l'orientació tomista, però com apunta Serrahima, ‘neta de

les excrescències escolàstiques decadents. Era el que feien, en aquella etapa, en

diferents aspectes i amb un abast divers, uns pensadors i uns escriptors com

Sertillanges, Gemelli, Maritain, Gilson, Martyndale, Chesterton i tants d'altres.

Amb una gran independència, en Capdevila va representar a Catalunya el

mateix corrent’.294

v. Periodisme

De manera sintètica, si resseguim la semblança biogràfica de Carreres,

observem com de ben jove Capdevila escriu en diferents mitjans. Acabada

l’etapa d’estudis a Barcelona i de retorn a Olot, col⋅labora en la publicació local

Vida Olotina dirigida per Francesc Fontfreda, també escriu pel suplement «Els

Amics d’Europa», òrgan del Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa.295 En

l’àmbit més local i de forma esporàdica, escriuria per: «Seny» (1919), «Oreig»

(1926) i «La Ciutat d’Olot» (1932). Tot i l’activitat periodística que emprengué a

Olot, seria a Barcelona on desenvoluparia el gruix de la seva carrera. L'any

1920, arran de la defenestració d’Ors, deixà temporalment les classes de la

Mancomunitat i durant tres mesos es feu càrrec de la corresponsalia del diari

«El Fígaro» de Madrid.296 A principis de novembre de 1920, inicia la seva

activitat com a col·laborador a «La Publicitat».297 Escrigué per a «La Veu de

Catalunya», des 1919 a 1921 amb articles esporàdics, i més regularment des

de juliol de 1921 fins al desembre de 1924; i d’aquí, fins al 1928, una altra

vegada amb articles més espaiats; després de deslligar-se de l’entorn d’Eugeni

d’Ors, va treballar i assessorar en l’Editorial Barcino de Josep Maria

Casacuberta.

de sant Francesc de Sales, de Xavier de Maistre, de Jacques Bénigne Bossuet, de Frederic Mistral o de Jacques Maritain. 294 Íd., p.21. 295 L’associació Els Amics d’Europa fou creada l’any 1915 a Barcelona, per donar suport als aliats. El Butlletí de l’associació fou distribuït durant un temps a Olot com a suplement de Vida Olotina i Capdevila hi col⋅laborà amb diferents signatures: Josep Maria Capdevila, JMC, Joan Aubaré i Jordi Aubaré. Joan Carreres, o.c., p. 37 i ss. 296 Carreres segueix: «Cada dimarts, el rotatiu madrileny dedicava una pàgina a la cultura catalana. En la secció, titulada “El Correo de las Artes y las Letras”, hi col⋅laboraren entre altres escriptors Eugeni d’Ors, Jaume Pahissa, Josep Pla, Josep Maria Capdevila i Feliu Elias (Joan Sacs)». 297 Carreres segueix:: «Entre 1920 i 1922 Capdevila hi publica una trentena d’articles i no es fins l’any 1935, després d’haver deixat El Matí, que hi torna a publicar alguns temes literaris».

130

Alhora, pren rellevància el fet de ser el primer director de «La Paraula

Cristiana», fundada per Carles Cardó, en el període que va de l’any 1925 fins a

l’any 1928. Serà interessant tractar, a través dels editorials, la importància i

l’especificitat que Capdevila donaria a l’escriptura i als valors que a través

d’ella es transmeten. Si en la carta que va escriure a Josep Maria de Garganta,

el 8 de gener de 1922, li comunica que la Biblioteca d’Estudis Socials serà una

col·lecció netament catòlica;298 més endavant, ho llegirem també en la lletra de

31 d’octubre de 1924 en relació a «La Paraula Cristiana»; i tanmateix, en els

escrits que anunciaran el nou rotatiu «El Matí».

31 D’OCTUBRE DE 1924 Senyor Josep Maria de Garganta Estimat amic,

Rebí el nº de El Deber amb la vostra poesia. I la versió d’Evangelina? No l’abandonéssiu! Envieu-me’n fragments per La Veu i per La Revista.

Ara publicarem una revista catòlica, jo he defensat que hi hagués una part o secció literària. Confio amb que l’honorarem amb la vostra col·laboració. [...]

Igualment els fundadors han tingut tota mena de reserves en la col·laboració: hi ha una llista que fa goig: En Rubió i Lluch, En Puig i Cadafalch, En Valls i Taberner, En Jordi Rubió, En Ramon d’Alòs, el Canonge Cardó, el Canonge Llovera, En Joaquim Ruyra, En Joan Alcover, M. Lluís Camenós (?), En Josep Mª Junoy, En Carreres i Artau, En Serra i Húnter, etc. Us hi ha comptat també a vós, i jo no sé si he fet malament dient que podien comptar amb la vostra adhesió i, si us era possible, amb la vostra col·laboració. He fet malament?

Aviat us podré enviar un llibre de crítica i en tindré un altre a punt d’acabar o d’arrodonir. Afectuosament, JosepMaria Capdevila

Per a Capdevila, escriure comporta un compromís. Ho expressà de manera

clara, planera i amb tota intensitat a Carles Soldevila en la carta que més avall

transcrivim, datada el mes de març de 1926. Respecte l’objectiu de l’escriptura

ens diu: «L’escriptor lluny de les tartuferies en l’escriure i a través dels fets

298 Norbert Bilbeny situarà dins aquest ventall també a Josep Maria Capdevila, diu: «L’artífex d’aquella inflexió que deturà el perill de l’integrisme va ésser Josep Torras i Bages en l’obra teòrica del qual es recull per triplicat el llegat apologètic català, l’empremta del tomisme i del lul·lisme protegits pel pontificat de Lleó XIII –altrament anomenat “Papa dels obrers”, pel seu tarannà pro-social i sobretot allò que fou decisiu, la immersió en el catalanisme polític, bé que des del credo religiós». Dins Filosofia Contemporània de Catalunya, o.c., p. 33.

131

s’haurà de centrar en la cerca de la veritat i la bellesa per tal d’acomplir el seu

objectiu».299 El fet que Capdevila fos nomenat representant de la premsa

catòlica d’Espanya, amb la contrarietat dels representants espanyols, denota el

compromís que en la carta manifesta.300 Capdevila només entén un catolicisme

obert de mires que es fonamenti en el compromís amb l’Evangeli, en l’autenticitat

amb un mateix, i en la veritat.301 Així, la lletra a Soldevila esdevé un reclam de

la necessitat d’un autèntic sentiment d’independència en la tasca de l’escriptor.

MARÇ de 1926 Sr. Carles Soldevila, Caríssim,

T’incloc una poesia d’En Garganta pel d’Ací d’Allà. Te n’havia parlat fa temps. Gràcies avançades.

La segona part del teu article no la subscriuria com subscriuria la primera. No cal que t’ho digui. Però la valentia i la franquesa que hi ha tampoc no cal que et digui si m’hi són simpàtiques. A més jo t’he d’agrair l’extrema amabilitat amb que m’hi tractes. Ho has fet tantes vegades que el deute que et tinc ja no és petit.

Em sembla que tens poca o molta raó en l’última part de l’article. Per la meva part que hi tingui de culpa, què vols que et digui? He d’escoltar i callar. No tinc altra excusa sinó dir que és difícil tenir bones doctrines i alhora seguir-les. Video meliora proboque deteriora sequor.

El primer cop de rigor que rebem els que ens hem dit públicament catòlics, ens el dóna l’Evangeli. No prediqueu gaire, ve a dir, no enraoneu massa. Calen fets i no paraules!

Però tu saps bé què és escriure; I escrivint he de dissimular el meu pensament, l’he d’escondir per temor de caure en tartuferies? O he de tenir la valentia de dir-lo clarament? I aleshores: com el seguiré amb els fets? Un escriptor que cregui en la doctrina catòlica ha de tenir la valentia de passar per humiliacions íntimes... o que no escrigui. Hi ha el cas de la gent que és santa. Però, Déu meu!

Tu has donat a la polèmica un aire ideològic, que me l‘ha feta agradosa. Més llevat del que dius del catolicisme, i fora unes idees, la teva ideologia

299 Trobem la referència a la Veritat i la Bellesa, en les quartilles escrites a mà i sense signatura que trobem en l’Arxiu datades de 1971. Vegeu: Joan Carreres. Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003. p.113 i seg. 300 «Un altre fet que va demostrar el nivell al qual havien arribat el prestigi del diari i, tant o mes, el d'en Capdevila, va ser que, en el Congrés de la Premsa Catòlica europea que es va celebrar a Brussel·les, en Capdevila va ser designat -amb molta contrarietat per la banda de Herrera i dels seus-, com a representant de la premsa catòlica d'Espanya en el Comitè Central. Cal dir que, poc donat com era a fer soroll i a res que pogués tenir l’aire d'ostentació vanitosa, en Capdevila va exagerar la nota de la discreció i no va treure, aquí, d'aquell nomenament, el partit que hauria calgut». Dins Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 48. 301 Arran d’aquest pensar veurem, més endavant, que Capdevila serà criticat per diferents sectors de la premsa catòlica espanyola.

132

coincideix amb la meva, potser més que no et sembla. Això no és estrany: més estrany és que ideològicament ens separin tantes coses.

Però tant se val. Un dia o altre ens hem de trobar. I de moment ja ens trobem cada dia en l’amistat. Adéu. Teu sempre, JosepMaria Capdevila

No obstant la vàlua que assoleix la publicació i el reconeixement del nivell dels

continguts editorials que es publiquen, i preludi del que també li succeirà l’any

1934, les diferències de criteri enfronten Capdevila amb l’administració de «La

Paraula Cristiana». Aquest enfrontament inicial, fort i sentit amb Carles Cardó,

mirarà de reconduir-se per la mediació del pare Miquel d’Esplugues.302

8 DE SETEMBRE DE 1926 Molt Rvrnt. P. Miquel d’Esplugues. Estimat Pare Miquel

Avui he rebut la seva amable lletra. M’hauria agradat poder parlar una estona, però com que sempre m’agradaria em sembla preferible estalviar-li un xic el temps que no el deu tenir per perdre.

Dilluns a Barcelona vaig veure el Doctor Cardó. Parlàrem de tot, hi havia En Bertran i Pijoan i, el doctor Cardó em digué amablement que ell voldria fer tot el que pogués però que la Comptabilitat de la Revista.... La Comptabilitat era En Bertran i Pijoan que va dir-me que era impossible comprometre’s ni per 100 pessetes mensuals; que jo podria escriure tant com volgués a La Paraula Cristiana, i així em podria fer un sou.

Vaig respondre que jo volia absolutament veure tota la revista abans de sortir, i volia publicar-hi tot el que em semblés. El Doctor Cardó hi convingué molt amablement i jo vaig ser inflexible davant de les bestieses de la Comptabilitat. Dic una paraula que sembla dura: però ni jo ni ningú es podia creure que pel que jo demanava a la revista hagués de fallir econòmicament si no era per inhabilitat de la comptabilitat. Així (encara amb una ombra de malfiança) estic content. El Doctor Cardó també de tenir-me allí, i que hi hagi una revisió i una ordenació de la revista; ens veurem sovint i li exposaré tots els casos de dubte que es presentin. Almenys si surt malament serà per culpa meva, que ara no hi tenia ni pena ni glòria.

No sé perquè em sembla que farem bona feina. Tinc molts projectes, alguns en curs. Ja li’n parlaré.

La Paraula Cristiana no la duien a Sarrià per la raó que no hi havia res en ordre.

El Dr. Cardó després em va dir que li dolia que la revista no em pogués donar més i que així que fos possible m’augmentarien la retribució. Va ésser amabilíssim.

302 Vegeu les lletres del 23 d’agost de 1926, del 8 de setembre de 1926 i del 15 de setembre de 1927.

133

Només em saben greu aquests quinze dies que em manquen per anar a Barcelona. Salutacions afectuoses de tots. Respectuosament l.b.l.m. un servidor JosepMaria Capdevila

Cal esmentar com, entre els anys 1925 i 1928, aprofitaria l’aprenentatge dels

col·laboradors que tingué a «La Paraula Cristiana», interessant-se especialment

en la publicació dels estudis que tractarien la relació entre estètica i moral, i

per a expressar el que ell creia que havia de ser el punt de partença de la

filosofia, i d’aquí també, l’interés en la fonamentació del pensament polític. 303

10 DE JULIOL DE 1927 Sr. JosepMaria de Garganta Estimat amic,

No sé com donar-vos les gràcies del bellíssim article que heu dedicat al meu fascicle Principis de Teoria Política. Només em dol que els elogis que m’hi feu siguin excessius, i que això em privi d’aplaudir-lo sense reserves. Us n’estic molt agraït. [...] Vostre, JosepMaria Capdevila

Moralment tocat per més discrepàncies, acaba deixant la direcció de «La

Paraula Cristiana» per a incorporar-se a «La Nova Revista» de Josep Maria

Junoy on hi dirigí la ‘Col·lecció de contes i novel·les’ durant els anys 1928 i

1929.

15 DE SETEMBRE DE 1927 Sr. JosepMaria Junoy

Vaig enllestint la versió de Maritain. M’interessaria saber de seguida quines condicions administratives posà En Domènech a “La Nova Revista”. Us agrairia que em guardéssiu el secret d’aquesta pregunta. Ja podeu suposar que és per descontentament de l’administració de la Paraula Cristiana i pel desig de donar-hi una solució. Si no trobo la solució o el Dr. Cardó no la vol seguir, me’n sortiré. El Dr. Cardó hi és explotat d’una manera irrisòria; ja devíeu observar que, en demanar-vos si us havien pagat aquell article que us devien, potser vaig ser un xic violent: és que les irregularitats administratives vénen de

303 En són exemples d’això les Lletres de Filosofia, publicades a «Criterion» l’any 1923, o els mateixos Principis de teoria política de l’any 1927.

134

lluny i, si el Dr. Cardó no hi posa remei de seguida, enterraran estúpidament la revista. Adéu. Escriviu-me aviat. Vostre afectuosament. JosepMaria Capdevila

En la següent lletra hi trobem una demanda que farà un Carles Cardó

visiblement fatigat a Josep Maria Capdevila.

15 DE SETEMBRE DE 1927 Amic Capdevila,

Extenuat de fatiga, gairebé caient malalt, vaig marxar el dia 13. Em (?) fins al 2 d’octubre a Sant Martí de Malvà (Lleyda -Per Tàrrega),

reposant desesperadament. No faig més que menjar i jeure. A penes llegeixo el diari. Rebo aquí la vostra postal.

Vos mateix doneu a la Impremta l’ordre que us enviïn les proves, però us suplico que no en retingueu cap més enllà del dia 24, perquè tindria gran interès a tornar a recuperar la puntualitat, ara que la Revista de Catalunya l’aconseguirà, gràcies a la vostra impremta. Maneu al vostre aft. Amic i invariable servidor. Carles Cardó.

Amb data del mateix dia, Capdevila escriu a Garganta mostrant-li les

desavinences amb l’administració de la revista.

15 DE SETEMBRE DE 1927 Sr. JosepMaria de Garganta Caríssim,

...he d’arreglar uns afers amb l’administració de La Paraula Cristiana de la qual estic descontentíssim, tan que segons com vagin les coses deixaré la direcció. Estan abusant de la bondat del doctor Cardó i sembla que vulguin abusar de la meva paciència.[...] JosepMaria Capdevila

Amb això, començarà alhora un dels períodes més intensos en la vida de

Capdevila i que coincideix amb la mort del seu amic Josep Maria de Garganta

el mes de maig de 1928.

4 DE MAIG DE 1928 Sr. Joan de Garganta

135

Estimadíssim amic, Estic veient al diari ara mateix la mort del vostre pare. I em sembla un

somni. Li volia escriure, tenia papers seus als dits. I veig que és mort. Els que l’estimàvem de tot cor i el coneixíem tenim un gran consol: podem pregar per ell i estem segurs que aquest mes de Maria ha començat per ell una felicitat que nosaltres no podem comprendre. Ell pregarà també per tots.

Doneu a la vostre mare el meu condol, com als vostres germans. I en les oracions i en la memòria del vostre estimat pare us vol acompanyar sempre aquest amic. JosepMaria Capdevila

I el mes d’agost del mateix any traspassa la seva esposa Carmen, deixant al

seu marit dos fills, en Francesc Maria i en Vicens Maria; el mes de maig de

1929 sortiria el diari que fundà, «El Matí», i que va dirigir fins l’any 1934.

Partint de les conviccions personals que porten a la fundació del diari i que

més endavant ens hi referirem explícitament, Capdevila iniciarà l’etapa

editorial a «El Matí» amb un fort sentit de compromís social, tal com expressa

l’escrit editorial fundacional amb la ideologia del diari. Resseguint la cronologia

dels fets des de les lletres, la primera on trobem el nom del diari és a la carta

de data de 18 d’octubre de 1929. No obstant això, en la lletra del 19 de març de

1928 llegim com ja li hauria comentat el projecte a Josep Maria de Garganta.

BARCELONA, 19 DE MARÇ DE 1928 Sr. JosepMaria de Garganta Estimat amic,

He sabut per l’Anton Bolós que us havíeu trobat malament uns dies, i m’ha dit que ja estàveu millor i no cal dir com us desitgem que us trobeu de seguida completament bé, i que la convalescència no us sigui llarga, com us desitgem vivament que, convalescent i tot, tingueu amb tots els de casa vostra una bona diada de Sant Josep aquest any, i encara millor la de molts més.

El vostre fill Joan us devia donar la notícia de l’intent de fundar un diari catòlic; encara no ho havíem dit a ningú, encara no havia caigut a mans de gazetillers indiscrets i no gaire amics del nou diari. Ha dut, com hem vist, soroll abans de néixer. Sembla que serà un fet; i tot, ara per ara, surt bé. Per aqueix afer no us vaig poder venir a veure a Olot, aleshores que hi vaig venir-hi invitat amablement pels socis d’ ”Atenea”. Em dolia no poder-ne parlar amb vós i em vaig haver de limitar a donar-vos-en secretament la notícia.

136

En planejar la col·laboració, us he posat, amb el vostre fill entre els col·laboradors de primera fila; ja sabeu com estimo les vostres coses, i com sovint em caldrà el vostre consell. Em sembla que el projecte us serà gratíssim, més nos ho serà quan el coneguem més en detall; Si en Joan ve a Barcelona, per poc que pugui que em vingui a veure i en parlarem llargament. Doneu-li gràcies novament per la presentació tan amable, publicada a “La Revista d’Olot”. També En Miquel hauria de col·laborar al diari.

Presenteu els meus respectes a la vostra esposa i la vostra filla. Hauria escrit al P. JosepMª si hagués sabut on escriure-li. Afectuosament vostre, JosepMaria Capdevila

Recordem que el primer número del diari surt el 24 de maig de l’any 1929, i

per això que aquest interludi en el temps ens indica el bon nombre de lletres

que també en aquest període trobem a faltar. A partir d’ara, cal ressaltar el

paper que representaria la figura de Maurici Serrahima per l’amistat que

s’iniciarà i que durarà ja fins al final de la seva vida. Es coneix amb Josep

Maria Capdevila a finals del mes d’octubre de 1927 quan és director de La

Paraula Cristiana. De les sovintejades trobades i l’afinitat en temes de caire

literari, a finals d’estiu de 1929, Serrahima iniciaria amb més regularitat la

seva intervenció al diari fins a fer-se càrrec de la titularitat de la secció de

crítica literària degut a la impossibilitat de Capdevila de compaginar-ho amb la

direcció.304 D’aquesta relació en naixerà un contacte epistolar que serà

determinant en els estudis sobre Capdevila.

La primera carta de l’Arxiu que trobem dirigida a Maurici Serrahima està

datada el 8 d’octubre de 1930. En aquesta li parlarà d’un manifest que han de

rebre de Francesc Macià. El dia abans, el 7 d’octubre, l’editorial que apareix en

el diari pren el títol «Cap a un Estatut de Catalunya», en què conclou: «Hem

retornat al bon camí: millor dit, a l’únic camí, bo o dolent que sigui. Cal ara

seguir-lo, sense defalliment, posant-hi tota l’atenció, sense parlar massa per no

tornar-nos a perdre».305 D’aquesta manera, «El Matí» -diari catòlic- es posiciona

304 Maurici Serrahima, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974, p. 5. 305 El 17 d’agost del mateix any es van reunir a Sant Sebastià representants del republicanisme espanyol i delegats d’Estat Català (Jaume Aiguader), d’Acció Catalana (Carrasco i Formiguera) i d’Acció Republicana (Macià Mallol), comprometent-se a establir un règim republicà que garantís les llibertats democràtiques, entre elles la llibertat de cultes. En aquest pacte es reconeixia alhora el fet diferencial català i la solució en base al

137

davant els esdeveniments que dugueren a la proclamació de l’Estatut de

Catalunya.

8 D’OCTUBRE DE 1930 Sr. Maurici Serrahima Benvolgut amic,

Potser, mentre us són a cercar el manifest o fulla que en Macià ens dirigí, ja podríem planejar a avençar l’article editorial. Us envio una noteta per si us podria servir. Afectuosament. JosepMaria Capdevila.

vi. Moments

Respecte aquest període, ens centrarem en tres moments on resseguim l’anàlisi

de la realitat política i social a través d’un seguit de lletres que considerarem

representatives del llegat epistolar: l’anàlisi de les eleccions del 1931; els

orígens de la Unió Democràtica de Catalunya; i les eleccions del 1936, amb

l’anàlisi dels fets que conduïren a la guerra civil.

a) Primer moment. L’anàlisi de les eleccions del 1931. Transcrivim

les dues lletres que Capdevila enviaria a Serrahima, amb data de 14 d’abril de

1931, on s’expressa allò que es visqué al voltant de les eleccions del 12 d’abril,

precedides aquestes per l’augment significatiu del moviment republicà.306

L’anàlisi dels fets i aquestes lletres les significa Maurici Serrahima en el seu

Assaig. Segurament, degut a la fatiga de l’activitat editorial, el dia 8 o 9 d’abril

Capdevila ingressaria al Sanatori del Montseny, al Brull. No obstant això, no

s’atura l’activitat d’«El Matí» gràcies a un petit grup de redactors i d'accionistes

entorn Manuel Pugés, que comptaven amb la confiança d'en Capdevila, amb

principi d’autodeterminació. Fèlix CUCURULL. Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936). Ed. De La Magrana, Barcelona, 1984, p. 48. 306 De la Conferència d'Esquerres Catalanes, celebrada entre el 27 i el 29 de març de 1931, en sorgí la fusió d’Estat Català, el Grup de L'Opinió, les restes del Partit Republicà Català, nuclis federals dispersos i alguna agrupació nacionalista independent, i va néixer Esquerra Republicana de Catalunya que, amb la Unió Socialista de Catalunya, es presentà a les eleccions municipals del 12 d'abril i hi assolí una espectacular victòria. També van vèncer els republicans a les altres terres de l'Estat espanyol. Al cap de dos dies, Francesc Macià va proclamar la República catalana. Íd., p. 51.

138

qui van mantenir un contacte telefònic incessant. Així doncs, des del mateix

sanatori, Capdevila contactaria amb Pugés i el mateix Serrahima per tal de

preparar l’editorial. En aquest, el diari, sense proclamar-se republicà, reconeixia

el règim escollit i, alhora, el que en Macià havia creat a Catalunya. ‘Aquelles

paraules ponderades i equilibrades van donar a El Matí una autoritat moral

extraordinària dintre de la nova situació. I també de cara a tants i tants catòlics

que dubtaven, i que amb aquelles afirmacions es van sentir ben situats’.307

Fixem-nos també que darrere de l’editorial, i sense fer-ho explícit, hi ha la

condició doctrinal que Capdevila comunica a en Serrahima. Aquest aspecte es

dóna en contraposició a d’altres diaris catòlics espanyols que no van donar

suport al moviment republicà i que no feien l’exercici de distinció entre l’aspecte

polític i el confessional. Aquest és un dels factors que juntament amb sectors

oberturistes de l’església catòlica va promoure en Capdevila.308 En la següent

lletra, a banda d’una llarga introducció domèstica en relació a la pròpia

metodologia de redacció, apuntem la referència a la modernització del moviment

sindical en el moment que li arriba la notícia de la proclamació de la República.

14 D’ABRIL DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic, Aquesta mida de paper és la mida de les meves fitxes. Hi ha una altra mida internacional més petita i una de més gran. Aquesta em sembla bona. La més petita potser sigui millor per meres indicacions bibliogràfiques o per catàlegs de llibres, per exemple. La més gran per cites molt llargues té per mi l’inconvenient d’exigir una capsa-fitxer massa grossa i unes paperetes més resistents (de cartolina) perquè no es dobleguin.

Jo també em faig fer uns sobres (a una casa de vora la Plaça Real, carrer o Tres llis o de la Lleona) molt consistents, de la mida de les paperetes, i així puc posar-hi les que tregui del fitxer per un estudi, o posar-n’hi de blanques i endur-me’n a fora, a una biblioteca, etc. Segur que ni el sobre es

307 Maurici SERRAHIMA, o.c.. Barcino. Barcelona, 1974, p. 33. 308 «El tractament obert de la notícia per un costat, i la voluntat d’independència política per l’altre, feren d’El Matí una tribuna expectant de diàleg entre el Magisteri eclesial i la democràcia republicana. Avalava aquesta actitud la Circular del Cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer —d’obligada lectura a les esglésies—, on es reconeix la legalitat del govern elegit democràticament i es demana respecte envers els poders constituts, una mútua col·laboració entre els estaments civils i eclesiàstics, que els eclesiàstics es mantinguin “per damunt i fora de la política” i els fidels participin activament en la cosa pública. L’abstenció és considerada “suïcida, il·lícita i indecorosa”». Vegeu: Joan Carreres, o.c.. p. 51.

139

malmet ni per tant, les paperetes s’arruguen. Mostra del sobre és el que tanca aquesta carta. I prou de fitxes!

Un d’aquests dies aniré a l’Estanyol. Des de la galeria, de matí, tarda i vespre l’estic veient amb els amples camps de blat a la vora i aquelles sis o set grans alzines.

Ara arriben els diaris amb els comentaris a les eleccions del diumenge. Encara hi ha algú que creu en sufragis, (?) popular i altres antigalles d’aquestes justament en descrèdit? És probable que, per qualsevol incident per tal o tal propaganda, les eleccions de diputats provincials o de diputats a Corts donin una voluntat popular totalment contrària.

El nou Ajuntament! En Romeva caldria que ja fes una nota dient que no tornessin a canviar noms de carrers, que aviat no sabrem on vivim. En tot cas, que tornin els noms vells i que no facin més comèdia sudamericana. Ara que, havent-hi sufragi, els programes dels partits s’han de simplificar; les complicacions són per a les minories. Els d’Acció Catalana ho podrien aprendre. Ara l’Ajuntament d’En Macià es deurà desacreditar enterament. Qui en recollirà l’herència? Tot sembla caòtic.

Mentrestant el sindicalisme va penetrant en formes diferents ben endins de la societat i dins de la política efectiva. I quasi ningú no pensa en treure-li els aspectes (?) dissolvents que li provenen de Sorel i donar-li una forma alhora tradicional i moderna. (...)

A la galeria de baix corre la veu que s’ha proclamada la República. Cregueu-me que el Brull bull. Un sanatori també té els seus moments d’inquietud. Per a mi no. A mi aquesta plana amb els camps immòbil, aquesta raconada de sembradiu amb la muntanya que comença a pujar coberta d’alzines, tot em dóna una sensació de calma i de repòs més segura que les agitacions de la política i de sufragi. La Revolució Francesa era obra d’una minoria. De totes maneres; per què estem tan distrets? No fem llibres, a penes fem articles, ens deixem imposar, el cinisme modern ho devasta tot, i nosaltres tenim seny privadament en algunes converses i no ens llencem en públic amb les formes més usuals i corrents: la publicitat, el míting, la política, les conferències, la càtedra.

Adéu. Afectuosament,JosepMaria Capdevila.

El mateix dia, des del sanatori, segueix en una altra lletra a Serrahima que, de

les noves de la proclamació de la República, cal manifestar que el diari no es

declara republicà (no obstant aquest primer missatge, tot seguit, en els editorials

es mostrarà d’acord a l’opció política pel mateix fet de ser l’aspiració que

proclama el poble català); que cal salvar la llibertat de Catalunya; i, finalment,

clarificar que la forma de govern és independent del catolicisme.

140

14 D’ABRIL DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Tota aquesta tarda estem seguint les notícies de la proclamació de la República. Sembla un somni. Ara el nostre problema és salvar la llibertat de Catalunya. L’actitud del diari és ben clara: no declarar-se republicà. I dir ben clar que la forma de govern és independent de la doctrina catòlica. Posar sempre per damunt de tot la fe catòlica; i fer tot el possible perquè suri per damunt dels canvis polítics. Adéu. Afectuosament. JosepMaria Capdevila.

Considerem ara situar els fragments dels editorials que apareixen en «El Matí» i

que escriu quan retorna del Sanatori, datats el 17 i 31 de juliol, Capdevila

manifestarà, d’una banda, el dret a les aspiracions nacionals del poble català i,

d’altra, l’afirmació del vot com a instrument que conferirà la legalitat a

l’aspiració del poble català.

No ens fem cap mèrit d’haver preconitzat dies enrere la conveniència d’una nova solidaritat catalana fins que el nostre plet polític fos satisfactòriament resolt, perquè realment nosaltres no férem altra cosa sinó posar en lletres d’impremta una aspiració ben viva i manifesta de l’opinió pública. Amb el decret del Govern de la República espanyola creant la Generalitat de Catalunya, ha estat oficialment reconeguda la nostra unitat nacional. «Unió», El Matí, 17-VII-1931.

En l’editorial d’uns dies després, demana el vot per a l’Estatut i posa la fita de

nou en la unitat per tal d’assolir la llibertat que reclama el poble.

Nosaltres creiem que el català que de cor ho sigui, tant si és d’un pensar com d’un altre, no trobarà raons suficients de cap ordre per a negar-se a votar l’Estatut. I fins creiem que, per poc que un hom ho mediti, no solament no podrà trobar motius prou forts que justifiquin l’abstenció, sinó que se sentirà sobtadament corprès per la solemnitat immensa dels moments actuals, potser com mai tan verament decisius per a la nostra pàtria [...]. Deixem per un moment de banda tota anècdota, tot partidisme, tot interès particular més o menys ben entès. Volem, com tot poble digne, una pàtria lliure? Doncs ara som cridats a proclamar-ho. «Proclamem la Nostra voluntat», El Matí, 31-VII-1931.

b) Segon moment. Els orígens de la Unió Democràtica de Catalunya.

En aquest segon moment recollim les lletres entre Capdevila i Serrahima on es

discuteixen aspectes que tracten de manera general l’orientació política, i

141

també de manera particular, la que afectaria Maurici Serrahima en el moment

d’optar per l’acció política. Alhora, les cartes permeten resseguir el camí en la

ideologia fundacional d’un nou partit que neix dels esdeveniments polítics

abans esmentats i amb uns estatuts fundacionals de caire social ben marcat.

Serrahima enviaria alguna mena d’esbós d’aquests aspectes i demanaria

consell a Capdevila sobre la ideologia del nou partit. Un dels aspectes que

respon a la carta seria la conveniència de la declaració explícita de la

confessionalitat. A tall d’anècdota, descobrim en la següent lletra el tarannà

propi dels dies que està en el sanatori.

25 D’ABRIL DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Caríssim, [...]

Hauria d’escriure-us responent la lletra d’ahir. Ara em ve una certa peresa d’escriure i unes ganes de divagar! A més és l’hora del repòs.... doncs adéu. Demà escriuré ben llargament. JosepMaria Capdevila.

Així doncs, en la lletra datada de 26 d’abril de 1931 animaria a Serrahima a

entrar en política i l’invitaria a pensar l’acció política en clau d’obra de govern,

defugint el partidisme que sovint sembla connatural en la condició del polític.309

L’obra de govern, segons Capdevila, i tal com un dia la va iniciar Prat de la Riba,

seria l’acció política que té com a finalitat l’ordre i el benestar del poble i el

desenvolupament dels organismes en el país encaminats a tals fins.310

309 En les lletres, podem llegir, a més, el cop que li suposa que en Josep Maria Junoy deixés el diari. L'equip d'«El Matí» s'havia renovat del tot i del vell, només en quedava la peça essencial, que era en Capdevila. 310 Capdevila haurà escrit un any abans en la darrera «Lletra sobre el principi d'autoritat. V», El Matí, 10-IV-1930: «¿No pot haver-hi una organització política que respongui a les diferències naturals dels homes, i que els reparteixi l’autoritat de manera que cada ú tingui aquella que li correspongui? ¿I no veieu també en la crisi de la democràcia i els parlaments, que aquestes formes polítiques fundades exclusivament en els nombres són inadaptables? ¿No veieu que sota aquella igualtat dels ciutadans, suposada, bategava i protestava la varietat de professions i de necessitats socials insatisfetes, sense veu pública, sense l’autoritat que els corresponia, i que es manifestaven revolucionàriament a tot el món en les lluites de classe i el sindicalisme, a fora i contra de la política dels parlaments democràtics? Aquests temes són tal vegades de massa interès, per prendre’n a penes la flor, en unes lletres ràpides. Sigui com sigui, no us molestaré allargant massa aquesta correspondència. Més abans hauríem de parlar de la democràcia cristiana.»

142

26 D’ABRIL DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic,

Responent-vos a la lletra d’abans d’ahir; què voleu que us digui? Jo no m’hi pensaria gaire a provar una actuació política, amb mirament a no sortir-vos del vostre lloc, que és directiu i no d’agitador. Em sembla que sou tot el contrari de l’agitador polític (ja no dic del demagog) i que hauríeu de pensar més en una obra de govern –que és una cosa gairebé oblidada a Catalunya. I si veieu que ho hauríeu de deixar, em sembla que no hi hauríeu perdut res. [...]

També en la següent lletra, de 27 d’abril de 1931, llegim com Capdevila

intentarà respondre al dubte que li planteja Serrahima tot repassant un seguit

de raons de caire sociològic.311 En la lletra, un cop enumerades en base a la

necessitat, les activitats que satisfan la condició de la persona, li respon que tot

això resolt i d’amunt d’això, es poden elevar totes les altres activitats d’ordre

social, polític. En la lletra torna a lamentar l’incomprensible fet de

l’abandonament de Josep Maria Junoy de l’equip de «El Matí» i, en diferents

moments, els continguts que tracta en aquesta lletra els veurem impresos en la

sèrie articular que durà per títol «Els principis de la civilització» escrita durant el

mes d’agost del mateix any.

[en la mateixa lletra] 27 D’ABRIL DE 1931 Ahir vaig veure el primer article d’En Ràfols. Em va desagradar una

mica que dugués el mateix títol de Carnet d’Art. Prenia una forma de substitució poc delicada. S’hauria de mirar de suplir com se pogués la col·laboració d’En Junoy, per necessitat, i no substituir-la amb un cert (?) aire definitiu; se li hauria de deixar les portes ostensiblement obertes. És natural que sempre les hi té; però calia que es veiés.... A més no les hi tindrà sempre, per la qüestió econòmica. Però En Junoy s’ha obstinat d’una manera! Vaig telefonar-li i va dir que ja m’ho explicaria quan em vindria a veure; vaig escriure-li i no m’ha contestat. No sé que més fer-hi.

Tornant al tema de la vostra penúltima carta, em sembla que teniu les coses de la vida excepcionalment orientades. Així i tot comprenc que us preocupeu.

A mi em sembla que cada u té el seu problema diferent, no tant de necessitats diverses com per la mesura de cada una d’elles. Saber-se entendre,

311 A l’hora de cercar les fonts de la ideologia del partit hi conflueixen aquells que estaven en la mateixa òrbita de la formació ideològica de Capdevila. Hilari RAGUER, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps. PAM, 1976, p. 84 i seg.

143

tenir seny, és un problema d’economia. Ja m’explicaré. En conjunt els homes han de resoldre unes quatre coses a què els obliga la naturalesa bàsiques en qualsevol cultura; i són: 1ª menjar, 2ª vestir, 3ª tenir sostre; llar, casa, etc. 4ª tenir família etc.... Doncs bé, cada u s’ha de resoldre aquestes coses prou bé perquè, aparentment no hagi de pensar-hi, prou folgadament perquè no quedin al descobert. I la raó n’és que tenen un fons d’animalitat que cal cobrir; i aquesta mena de vestiment és el principi de la cultura. El menjar l’ennoblim amb la companyia, la conversa, els objectes de la taula: les tovalles, els coberts, els vasos i copes, etc. La nuesa ens trauria tota dignitat. Sant Agustí en dóna raó al llibre De Ciutate Dei. Imaginem el senat de Roma sense togues ni túniques. (Ara, que la dignitat és una virtut de Grècia i de Roma i no gaire germànica. El nudisme és una il·lusió nòrdica, fins m’han dit de Rússia. I repugnarà sempre a un gust una mica afinat de cultura llatina). Les dues lleis que diu S. Pau les duem manifestes al nostre cor i com que l’una és indòcil a la raó ens humilia; i per això els homes han de cobrir el seu cos com han fet tots els pobles que han tingut una obra de civilització.

La casa és una mena de vestir; encobreix la taula, els secrets més íntims familiars. Per això les parets d’una casa tenen alguna cosa sempre de dignitat quasi sagrada. (I també repugnarà a tota sensibilitat llatina aquell gust de desfer la casa: les tendes, casetes de fusta, etc. Quan un romà va a la tenda és per no poder prescindir de la casa; altres, en canvi, fugen de la casa per acudir a la tenda).

I la formació de la família no cal dir com la civilització l’ha encoberta sempre ; i com després el catolicisme ha acabat de donar-li la dignitat amb el sagrament (I també l’art i la cultura d’ara i de sempre voldria treure aquests vels de pudicitat familiar). Doncs bé, aquestes qüestions bàsiques se les ha de resoldre cada ú en proporcions diferents. Uns les tenen totes resoltes fàcilment, altres més difícilment. Per alguns, les qüestions sexuals són un veritable problema i per altres no. Per alguns poder menjar és un problema terrible de la vida, per altres no i sempre han trobat taula parada.

Tot això es lliga la qüestió professional en la seva part de guany. Un que es trobi amb una renda també es pot trobar resolt aquest afer. Ens hem de fer, doncs, aquesta pregunta: ¿què ens manca resoldre o assegurar en aquells quatre punts? I en quina mesura? I tot això resolt i d’amunt d’això, es poden elevar totes les altres activitats d’ordre social, polític, etc.

Però que m’ha vingut a mi d’escriure-us amb tanta (?) i tan pesadament? És una manera ben trista de correspondre a la vostra amabilitat: no deixeu d’escriure’m ben sovint com feu.

Afectuosament. JosepMaria Capdevila.

En la lectura de la carta del 2 de maig de 1931, primerament es lamentarà de

la llarga i confusa carta que li acaba d’escriure. No obstant això, seguint amb

la mateixa discussió, tot i no vincular-se per convicció a la nova formació

144

política, Capdevila li diu: «així subscriuria aquelles pàgines que m’heu enviat

sobre la ideologia del nou partit». Tractarà en la carta aspectes ideològics en

relació a la declaració explícita sobre el catolicisme i que, amb això, el nom de

catòlic no hauria de ser distintiu de la formació del partit.

2 DE MAIG DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Em sap greu haver-vos escrit tan malament en la meva lletra anterior, sobre coses que m’hauria agradat dir-les ben bé. Tinc per un principi de bon govern públic i fins de seny individual que la naturalesa exigeix algunes coses als homes en general, en conjunt, però no totes ni de la mateixa manera a cada home. El vici de l’egocentrisme ens desvia d’aquest principi. Així la naturalesa demana als homes que tinguin fills, i, sense la menor contradicció amb ella, pot haver-hi un home que no en tingui. Cal saber, doncs, dues coses: la primera: què demana, en conjunt, la naturalesa; la segona, fins a quin punt m’ho demana a mi.

Saber els principis naturals guia molt l’instint. Ara mateix, jo instintivament, havent de cercar un pis a Vallvidrera, el demanava molt just i petit. I no era solament per economia, sinó també per un instint obscur que, pel mateix preu me l’hauria fet escollir petit. Reflexionant una mica en aquells principis que us vaig escriure, se’m va aclarir la raó d’aquell instint. Un home sol amb dos fills no té llar; no la necessita; no té casa. La meva casa és com una tenda de campanya. No tinc intimitats domèstiques. La meva casa no ha de cobrir res; no ha de protegir res púdicament.

Tenir l’art d’adaptar les circumstàncies individuals, les possibilitats i límits que ens donen... a les lleis generals de la naturalesa, és saber tenir seny.

En política d’una manera semblant, s’han d’aplicar –i és prou difícil- unes lleis generals als casos concrets més variadíssims. Així subscriuria aquelles pàgines que m’heu enviat sobre la ideologia del nou partit. La línia divisòria entre les coses divines i humanes potser és inexistent sovint i sovint imprecisable. És més fàcil de precisar les finalitats i aquestes guien i orienten. Teniu raó de dir que rarament convé posar a un partit una finalitat religiosa. Per què? Només per la raó que ja apunteu: perquè la catolicitat és una nota més general i quasi mai no és la distintiva. Les institucions, les obres d’art (en aquest sentit sóc partidari de l’art utilitari i no em sembla gaire ensopegada la fórmula de l’art per l’art) tenen moltes finalitats en jerarquia. Tot ho hem de fer per servir a Déu, però justament per la mateixa generalitat d’aquesta finalitat última, no la podem posar com a distintiva si no volem semblar uns confessionaris, si ens volem deixar entendre. Les finalitats intermèdies no han d’excloure mai les últimes. Una

145

finalitat comercial no pot contradir una finalitat ètica. Però seria confusionari si a un comerciant de rodes li demanàvem perquè en venia i ens responia que era per complir un deure o per servir a Déu. La finalitat distintiva és la més pròxima. La finalitat pròxima d’un partit és assolir el bon govern del país per tals o tals mitjans, etc.

En el cas de Catalunya em sembla que convé dir amb franquesa que el partit és catòlic (és a dir que defensarà l’Església sempre que la política la lesioni) però que no és ni vol ser el partit catòlic. Convé que els altres partits ho siguin i se’n diguin. Així, el nom de catòlic no és el distintiu. Aquí, gràcies a Déu, hi haurà sempre catòlics fora del partit. Això és ben vist per l’Església perquè mai resta ni aparentment confosa amb un partit polític. Que l’Església en un moment està en perill? Em sembla que aleshores caldria unir-se tots els partits catòlics (o els catòlics de tots els partits, segons com la política aleshores s’escaigui) i junts defensar l’Església en allò que la vulnerin.

I absolutament res de posar-se en relació amb els Srs. Bisbes, que és comprometre’ls. Un partit no és una obra diocesana. Des del moment que ens diem catòlics ja suposem que si el Sr. Bisbe hagués de dir-nos alguna cosa ens ho diria com ens ho hagués de dir. Ara, la simple confessionalitat sé que la tindria. 1ª perquè estem en un temps en què cap dissimulació no fora agraïda. La gent prefereix la franquesa. 2ª perquè en les lluites polítiques és molt probable que s’hi mesclin els interessos de l’Església cal saber per endavant l’actitud a prendre-hi.

Però mai que el nom de catòlic entrés dins el nom usual del partit. El nom usual del partit ha d’indicar-ne el distintiu. Perdoneu que us parli tan llargament de coses que les sabeu més bé que jo- Avui, per poc que pugui, escriuré a En (?). Afectuosament, JosepMaria Capdevila.

Seguint amb aquest fil, trobem la carta de 27 de maig de 1931 en què li

recomana l’orientació probablement al Dr. Lluís Carreras per parlar del nou

partit.

27 DE MAIG DE 1931 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

M’agradaria molt que veiéssiu el Dr. Carreres per parlar-li del nou partit. Alhora podríeu dir-li com està aquell afer de la traducció de les dues encícliques de Lleó XIII. Escriviu-me si el Sr.Pugés l’ha anat a veure, vaig animar-li aquesta visita, fent-li com una mena de presentació epistolar.

146

Tinc ganes de llegir el Comte Arnau d’En Sagarra. El meu exemplar me’l té en Pagès, és un exemplar dedicat i segur que En Pagès l’haurà llegit; no podria en Ribes arribar-se a casa seva i demanar-l’hi?

Casualment he sabut que ahir vàreu passar per l’administració del Sanatori. Això no està bé. I no m’ho puc perdonar si no veniu al mateix Brull a demanar-me que us perdoni. [...] Adéu. Afectuosament, JosepMaria Capdevila. P.S.- M’interessaria que En Navarro Sedó m’escrivís si En Samitier havia jugat mai de devanter-centre en un partit internacional fora de l’últim Irlanda-Espanya (...) [En relació a una juguesca entre els malalts]

Aquestes temàtiques que hem llegit en les lletres seran tractades per Capdevila

en diferents editorials de l’etapa d’«El Matí», per la qual cosa s’acabaria sovint

identificant la ideologia del partit amb la que ja sostenia el diari. Respecte la

identificació del diari amb la democràcia cristiana, el mateix Coll i Alentorn diu

que ‘el diari va néixer amb la vocació d’independència’; comenta també que

‘l’aproximació de la ideologia inspiradora d’«El Matí» a la democràcia cristiana va

sofrir notables oscil·lacions. Al començament, sota la direcció de Josep M.

Capdevila i de Carles Cardó, evidentment democratacristians encara que mai

s’incardinessin a una disciplina de partit, l’aproximació fou notable. I des de la

fundació d’Unió Democràtica de Catalunya, el 7 de novembre de 1931, ja

declaradament com a partit demòcrata d’inspiració cristiana, la coincidència no

podia deixar d’aparèixer’.312 Tot i aquesta afirmació de Coll i Alentorn,

Capdevila sempre marca distància respecte qualsevol pertinença i, sobre la

relació de la formació política amb el diari, el mateix Capdevila a Serra d’Or, en

un article de l’any 1969, diu: «Tots els que intervingueren en el diari sempre

entengueren que era només uns instrument de difusió de doctrines compartides

per gent de diferents partits polítics, i mai l’instrument de cap grup ni de cap

partit. I que hi era donada als problemes socials una atenció que suplia la

negligència de l’altra premsa».

Tot i manifestar la independència respecte qualsevol opció política, tant el

mateix Capdevila, com la que es van imposar en els principis fundacionals de

312 Miquel Coll i Alentorn, Escrits cívics, polítics i religiosos, PAM, 1994, p.174.

147

«El Matí»,313 hi ha un seguit d’aspectes que seran denominador comú a l’hora

d’anar a cercar bona part de les bases doctrinals d’Unió Democràtica de

Catalunya.314 Primerament, Hilari Raguer quan parla dels noms que van ser

clau en la fundació del partit, no deixa de significar el paper i la persona de

Maurici Serrahima, i d’aquí la referència explícita als seus mestratges.

De tots aquests altres noms, el que més ens cal presentar és Maurici Serrahima i Bofill (...) Col·laborador de diverses revistes –entre altres, jo ho hem dit, «Esprit»- fou un dels fundadors d’«El Matí» i gran amic del seu primer director, Josep Maria Capdevila: «Chesterton –a qui no vaig conèixer- i en Capdevila –avui tan llunyà- han estat els meus primers mestres veritables», confessa [Serrahima] a les seves memòries. 315

Quant al rerefons de pensament, el mateix Raguer es pregunta d’on va rebre;

doncs, UDC la seva ideologia.316 Aquí trobem de nou coincidències

significatives. Ens remet a Balmes, Torras i Bages i la importància significativa

del mateix Joan Maragall. Recordem que els tres són elements pilars en la

trajectòria intel·lectual de Capdevila; el primer pels estudis, articles i la

traducció que feu de la seva obra «La Civilització»; el segon, per la fonamentació

i comprensió del concepte de nació i pel que es recollirà també en els seus

Principis de Teoria Política; i finalment, com ja hem vist, des de la crítica,

Capdevila és un dels qui posa en primer pla la figura de Joan Maragall.

Més important i positiu és l’influx de Joan Maragall. Maurici Serrahima, en una llarga conversa sobre les bases doctrinals d’UDC, em feia notar que Maragall, en vida, no havia estat massa conegut (...)però en una generació més tard s’havia convertit en una d’aquelles personalitats que influeixen, indirectament, fins en molts que no els han llegit mai, o ben poc.317

Si partim de la necessitat que sovint menciona Capdevila d’endegar un rotatiu

amb una ideologia clara i sostinguda amb un fort contingut social, també amb el

mateix propòsit ideològic en neixen les bases que feren endegar aquesta nova

formació política.

313 Vegeu l’apartat 8.1 d’aquest treball. 314 Podem copsar la importància que per a Raguer té el diari, en la dedicatòria del seu llibre sobre la UDC llegim: “Dedico amb tot efecte aquest llibre a dos antics subscriptors d’El Matí que aquest any celebren les noces d’or: els meus pares.” Hilari RAGUER, o.c., p. 5. 315 Hilari RAGUER, o.c., p. 97. 316 Hilari RAGUER, o.c., p. 84. 317 Hilari RAGUER, o.c., p. 85.

148

El Matí del 7 de novembre de 1931, publicava el següent manifest que ve a ser la partida del naixement d’UDC: “La transcendència del moment en què vivim, i la necessitat d’una actuació perseverant i sistematitzada per tal de renacionalitzar la nostra terra”.318

En aquest mateix sentit i si anem als principis base fundacionals del partit

podem apuntar un seguit de coincidències:

- Observem com Capdevila tracta específicament la importància del dret

natural com a fonamentació d’uns principis de teoria política i que justificaran

l’organització i el dret d’autodeterminació dels pobles; anàlogament, en el punt V

dels principis fundacionals d’UDC, llegim: «Propugnem, la personalitat i la

independència de les entitats naturals i històriques, i tots els drets que la seva

naturalesa reclami».

- Capdevila ja ha desenvolupat amb extensió, abans de l’any 1931, el

tractament teòric en relació als conceptes d’autoritat i llei i la seva relació amb

el dret natural. Alhora, ja s’han anat desplegant en els articles d’ «El Matí» els

nuclis articulars relacionats amb les qüestions socials; llegim doncs també,

més endavant en el punt VI: «Volem l’autoritat i la llei, segons les més pures

exigències del dret natural i de les finalitats socials. Per tant, blasmem tot dret

basat en la força i en els privilegis individuals o de classe. La llei només pot

recolzar en la justícia».

- Seguint amb aquests aspectes de caire més ideològic en la fundació del partit

democratacristià, si ens fixem especialment el punt VIII, on es recullen aspectes

de caire més marcadament social, hi llegim: «(...) Per tant, propugnem el salari

vital, compatible amb la vida de la indústria i amb el decor de la família obrera;

la participació en els beneficis; l’assegurança contra tota mena de risc; i la

coparticipació harmònica en la producció i repartiment de la riquesa». En relació

a aquest punt, Capdevila ja ha expressat en els seus editorials i en base a les

encícliques socials, els mateixos punts de vista entorn al salari familiar; a

l’equitat i al repartiment dels béns de producció. Alhora, el tema del

sindicalisme cristià tractat amb desfici en els editorials de «El Matí»; tanmateix,

318 Hilari RAGUER, o.c., p. 89.

149

trobem en relació als moviments obrers en aquest punt vuitè de les bases

fundacionals: «(...) Vindiquem com a necessària, per a una justa estructuració

social, la sindicació pura, paral·lela, múltiple, coordinada, segons normes

jurídiques, amb l’esperit de col·laboració i una enèrgica defensa dels interessos

proletaris».

- I veurem, també més endavant, i de manera específica en aquest treball, com

és tractat per Capdevila el concepte del dret de propietat; en aquesta línia, i en

el mateix punt dels principis de la formació, es diu literalment: «Blasmem el «jus

abutendi», puix que la funció primordial de la propietat radica en la satisfacció de

les necessitats essencials de tots els homes».

En certa manera, Raguer va resseguint en el seu treball els paral·lelismes

ideològics entre la formació política i els tractaments que s’aniran fent en els

editorials del diari fins a situar les divergències que marcarien el punt i final.

En aquesta posició, UDC es trobava més sola que a cap de les eleccions passades. El Matí, a partir del conflicte de la llei de contractes de conreu, s’havia vist pressionat per un sector poderós de l’entitat propietària, els “Amics del Matí”, vinculat a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Josep Maria Capdevila va haver de deixar la direcció, i Maurici Serrahima i Pau Romeva el van acompanyar en la sortida, mentre el diari evolucionava cap a la dreta, de manera que durant la campanya electoral del 16 de febrer es va identificar amb la CEDA.319

c) Tercer moment. Dels fets de l’octubre del 1934 a les eleccions del

1936. Més endavant en el temps, un altre punt que el mateix Serrahima

considera nuclear és l’anàlisi que Capdevila farà dels fets de l’octubre del 1934.

Malgrat el distanciament que Capdevila s’autoimposà del rotatiu, Serrahima

ens diu d’ell: «Això no vol pas dir que perdés el contacte amb la realitat. Poc més

d'un mes havia passat de la sortida del diari quan es van produir els fets del 6

d'octubre del 1934. Els va seguir amb un interès molt directe. I, passat molt

temps, en una carta, me'n donava una de les explicacions mes lúcides i

probablement més exactes que n'he llegit».320 Aquests relats dels moments

polítics que viu Catalunya els expressà en les lletres datades el 23 de febrer de

319 Hilari RAGUER, o.c., p. 235. 320 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974, p. 65.

150

1936, el 27 de març de 1936 i el 3 de maig de 1936. Aquestes lletres

coincideixen amb un nou ingrés al sanatori per problemes de salut (una

possible pleuresia), i s’analitzen els fets que es van produir a partir del 6

d’octubre de 1934, amb el trencament de les esquerres i l’actuació de la Lliga i

els moviments que com ell diu l’allunyaven de Catalunya.321

En la lletra, del seguit de notes en relació a les causes de la pèrdua electoral de

les dretes, en ressalta el fet de les qüestions socials i aquestes centrades en el

dret de propietat.

Sanatori del Montseny [Brull], 23 DE FEBRER DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Us faré mala lletra perquè us escric des de la cadira llarga. Us va sorprendre el triomf de les esquerres? No sé quina il·lusió s’hauran fet les dretes. 1ª Política poc simpàtica (prohibir que es pactés l’amnistia, omplir presons, posar la censura als partits contraris, etc.). 2ª Continuar no fent res en qüestions socials, al contrari: pensar en refer els latifundis, etc. 3ª Alliberar els militars culpables d’alçament, com Sanjurjo, i gent tèrbola com En March. 4ª Política anticatalana fora i dins de Catalunya: en la premsa, prohibir la bandera catalana, imposar el castellà a Catalunya, desfer l’autonomia (?), etc. 5ª Imposar el governador general i els ajuntaments i alcaldes per R.D. (o cosa semblant): I encara, a Catalunya, una aliança amb els nostres enemics, per què? per intentar una unió de política antiobrerista: no tenien altre vincle.-

Amb tota aquesta política sostinguda (?) d’una any – i preparada des de l’implantament de la República (això ho tinc ben vist de la vora), es pensaven guanyar? Perquè havien llançat En Brunet a fer una campanya sense ordre intel·ligent, de pur atac sistemàtic i poca solta?

D’això n’haurien de prendre lliçó els joves cristians que avui porten El Matí. a)Desfer aquestes paraules buides, que només fan de tapadora dels apassionaments sovint enterbolits, com les paraules dreta i esquerra, tenir un lèxic net, clar i amb sentit intel·lectual ferm. b) Ni tolerar que les coses de l’Església i la religió ningú intenti mesclar-les amb els afers tan febles i passatgers de la política electoral i de partit; encara que sigui el bisbe que ho

321 Ningú s’esperava la guerra, o ningú se la volia esperar. Com ens diu Raguer, els fets parlaven per ells mateixos: «A les eleccions d'abril i de juny de 1931, els republicans units havien derrotat les dretes monàrquiques desorganitzades. Pel novembre de 1933 les dretes, agrupades en el Bloc Nacional, havien superat unes esquerres dividides i, a més, afeblides per l'abstenció dels anarquistes. Ara, per primera vegada, es presentaven unides tant les dretes com les esquerres, en una bipolaritat radical. Els derrotats el 1931 havien respost amb la sanjurjada del 10 d'agost de 1932. Els vençuts el 1933 tampoc no havien acceptat el resultat i havien replicat amb el 6 d'octubre de 1934. Atesa la incompatibilitat dels dos fronts que s'encaraven pel febrer de 1936, era ja de témer, fos quin fos el resultat de les urnes, la guerra civil». Hilari RAGUER, o.c., p. 224.

151

intenti. c) Estudiar cada qüestió separadament i cercar-hi solució concreta de bona fe, en vistes al bé del país i dient la veritat amb valentia. Per exemple: encara no he vist (fora d’algun intent d’U. Democràtica) que fos estudiada seriosament la qüestió dels rabassaires. Tothom, dretes i esquerres, l’han volguda fer servir; ningú ha provat seriosament i sincerament, de resoldre-la. Ho puc dir i ho puc provar.

Envieu-me el nou conte, i si dimecres me’l podeu donar, millor. Ja em llevo, vaig a la galeria etc. Amb En Ferrater a estones fem molta broma. Potser no tanta com l’altra vegada que jo era al Sanatori. Però del carnaval (d’ahir) us podré ensenyar potser fotografies sorprenents. Figureu-vos que ens vàrem vestir de senyoretes. Hi va venir l’Ignasi Pons. Això va ser una excepció; el altres dies estudio gramàtica grega, escric una mica etc. I repòs i silenci.

A les 8 surt el tren de Barcelona (Estació del Nord), arriba a bona hora: a 2/4 11 (de la Plaça Catalunya) els dilluns, dimecres i divendres: arriba a 2/4 de 1. De totes maneres, com que canvien sempre els trens, no hi seria de més una nova informació. Aquestes hores no les donem com a exactes.

Adéu. Fa un vent de gel. Escric amb la mà balba. Records afectuosos als

de casa vostra i als amics. Perdoneu aquesta mala lletra. Afectuosament. JosepMaria Capdevila.

En la següent carta, i havent passat dos anys de la seva dimissió, llegim com

Capdevila segueix les informacions que es publiquen en «El Matí»; fa referència

a la publicació de la Història de Catalunya d’en Ferran Soldevila; critica les

actituds de suport a la castellanització de l’església per part dels bisbes; i

interessant el fet que esmenti unes notes sobre un llibret per a ser publicat

d’ètica.

Sanatori del Montseny [Brull]27 DE MARÇ DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic,

Us he d’escriure tantes coses que no sé com posar-m’hi. Bé, les que no digui avui les diré un altre dia. Si no, volent-ho dir tot d’un cop, no us escriuria mai.

La meva germana no m’envia els fulls d’El Matí que ja m’enviava massa irregularment. Però he vist a El Temps un article molt bonic sobre Teodor Llorente. I que preníeu part en alguns actes d’Unió democràtica.

152

En aquell article sobre el llibre de Vandellós hi havia una errada d’importància: venia a dir que, partint d’una bona informació d’oficines, la política podia tenir unes directrius permanents i dur-les fermament a la pràctica. (En lloc de fermament, m’hi varen posar permanent). El llibre de Vandellós és el tipus d’estudi que necessita un govern: però caldria que n’hi haguessin sobre el nombre d’infants que van a l’escola, el nombre d’analfabets; els llocs on hi ha alcoholisme, efectes que hi ha causat, intensitat i maneres d’aquest vici; llocs on es juga; extensió de la prostitució, malalties contretes i possibilitats de guariment, etc., etc. Tot amb estadístiques i amb parer de tècnics (metges, etc.). Estat de la indústria, salaris, cost de la vida, etc. En canvi no interessa gens l’orientació de tal o tal escola concreta. Per exemple: mètode Montessori com a oficial. Un bon govern afavoreix l’ensenyament però no té una tendència d’escola pedagògica, que en el fons és la tirania d’un sector. Així, per exemple a França va ser perniciosa la tirania filosòfica de Cousin o la mèdica de Charcot (?).

He llegit els dos últims volums de la Història de Catalunya d’En Soldevila- Ell mateix va dur-me’ls al Montseny, un dia que s’escaigué venir-hi el vostre pare. Us ho va dir? Són una meravella. Dintre la sobrietat hi ha moltíssimes dades i ben escollides.- El vostre pare ens va donar una alegria amb la seva visita. En Ferrater li té com una veneració. I això que diu que era l’única persona que li estirava les orelles.

Jo preferiria una actitud francament adversa als Joves Cristians, i a la Lliga o Montserrat, per banda dels bisbes, que no l’actitud hipòcrita que prenen. S’ha de fer, amb tota valentia, una campanya per una església catalana en la mida que la de França és francesa, la de Castella castellana etc. S’han de denunciar els sermons castellans de la Seu, aquella congregació que té cura dels seminaris i és francament enemiga de Catalunya, el castellanisme dels seminaris, els compromisos polítics dels bisbes, etc. Fer-ne història perquè es vegi que la cosa no és nova, i a cada ocasió, parlar-ne amb claredat i energia. Una altra cosa a posar en públic –amb les protestes dels catòlics- és el castellanisme i l’aversió a Catalunya de moltes congregacions d’homes i dones. Això han de fer-ho els catòlics. Els altres ho faran, però ho faran contra l’Església; els catòlics a favor d’una pietat autèntica. Vaig fent aquell llibret d’ètica –en tinc en net una part- i algun article.

Des d’aquell dia que varem venir estic al llit. Aquestes petites pleuresies són molt pesades. Per altra part puc estar content: els anàlisis continuen negatius.

Records afectuosos. Vostre. JosepMaria Capdevila. I la novel·la? Tinc moltes ganes de llegir-la.

153

En la continuació de la lletra, després de fer referència a la malaltia, apunta a

la independència de l’escriptor en relació a una associació d’escriptors catòlics

de la qual Serrahima li enviaria els estatuts amb data 3 de maig de 1936. La

voluntat de Serrahima serà la d’impulsar una societat d’intel·lectuals

catòlics.322 Tot seguit, li confirma la voluntat de tornar a col·laborar a «El Matí»;

no obstant això, segueix essent molt crític pel que fa al tractament editorial de

les notícies: «L’altre dia donen com a notícia sense importància l’assassinat dels

germans Badia- fet d’una gran transcendència política i social, era la FAI contra

el Govern de Catalunya, en els moments que En Companys declarava que faria

complir la llei- aquesta notícia era arraconadeta i ocupava el primer lloc la mort

del rei Fuad d’Egipte» .

Sanatori del Montseny [Brull] 3 DE MAIG DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Aquella pleuresia va fer el seu curs en crescendo, fins que es van decidir a treure l’aigua i posar oli a la pleura, que ha estat com posar oli en un llum. La febre ha baixat i ja quasi estic bo, tot i fent llit des del dimecres de cendra.

Aquella associació d’escriptors catòlics em sembla molt i molt bé, si sabia mantenir l’esperit d’aquells estatuts de fundació, que m’enviàreu. És a dir, que no vulgui ser un monopoli i que no representi per l’escriptor catòlic –que està lligat al dogma i a la moral cristiana- un vincle de submissió a grups eclesiàstics per més que siguin de tota confiança.

I la meva col·laboració a El Matí? De moment, mentre em duri la pleuresia, no em puc comprometre a res; però això és cosa de poc temps, si Déu vol. Després, fent vós la pàgina, si voleu hi col·laboraré.

La part econòmica me l’hauríeu de tramitar. Si us donen, com feien a La Veu, un pressupost per pàgina, doneu-me el que vulgueu. Però aquest és mal sistema perquè sempre hi sortireu perdent. Jo havia fet així (dos o tres números) la Pàgina Artística de La Veu. Hi perdia. Quan havia pagat una mica de col·laboració i molt mal pagada- no solament no em quedava res pel meu treball sinó que havia d’afegir-hi diners. Encara que no arribeu a aquest extrem, el sistema sempre és dolent. Si pagueu a part la col·laboració –costi el que costi, dins uns certs límits prudencials – i a part la vostra feina – que no

322 Vegeu a Església i societat a la Catalunya contemporània, Josep Massot i Muntaner; PAM, Barcelona, 2003, p. 251. A més, aquí podem llegir com en la carta datada de 19 de juny de Serrahima a Manuel Montoliu, li comunica la voluntat que Capdevila en sigui proposat membre fundador. Diu a la p. 249: «D’altra banda, Serrahima mateix, en una reunió a la primeria de juny topa amb Cardó a l’hora de proposar com a membre fundador Josep M. Capdevila, primer director del diari «El Matí», i això el dugué a renunciar a ésser ell mateix membre fundador i, naturalment, secretari de l’Associació».

154

és petita- aleshores el diari, que no anirà pas més malament que això, que em pagui tant com pugui. Jo conec bé l’economia d’un diari i sé que mai ha patit de les despeses de col·laboració- però sí de la negligència en el cercar anuncis, del descuit de la venda en el carrer, etc.

A més, ¿no hi hauria manera que se’n quedessin quatre o cinc obligacions d’El Matí? Jo hi escriuria per vós. Però potser em convindria demanar-los aquest favor: també perquè no ho tinguin tan fàcil. Què us sembla?

El diari no ha rectificat francament; fa vergonya que s’ajupin a totes les ridiculeses de l’Acción Católica. Allunyen més de la joventut aquestes ridiculeses que un error d’importància. L’altre dia duien un anunci dels actes “per a cristianitzar la festa del 1er de maig”: “vetllades recreatives a les entitats catòliques”!. Ja sé com es fa un diari, i bastava un cop de llapis vermell.- L’altre dia donen com a notícia sense importància l’assassinat dels germans Badia- fet d’una gran transcendència política i social, era la FAI contra el Govern de Catalunya, en els moments que En Companys declarava que faria complir la llei- aquesta notícia era arraconadeta i ocupava el primer lloc la mort del rei Fuad d’Egipte. Després els articles d’El Matí ja deien què tenia pels catalans més importància.- Les conferències d’Ossorio i Gallardo, varen sortir arraconades i al cap de dos dies. El Full Oficial hi donava incomparablement més importància. Deixen que Altamira (que deu ser un sacerdot) entri en polèmica amb els diaris polítics sobre afers de partit polític.

I només dic les coses que en aquest moment se m’acuden; segurament n’hi haureu vistes moltes més.

En canvi sembla que hi hagi més anuncis. El número dedicat al Dr. Torres estava molt bé. (Us felicito per l’article que hi teníeu: era molt bonic). Vaig rebre el programa Casa Rara???. Estava molt bé. Ja suposava que seria un èxit. Així i tot vaig tenir una alegria de saber-ho.

Us havia de dir tantes coses que he complert tres fulls i tot just començava. Si la febre em passa del tot ja us escriuré més sovint. Records als amics. I als de casa vostra. Afectuosament, JosepMaria Capdevila.

En la lletra següent, tot i que insisteix de nou en la manca d’independència i

responsabilitat que caldria al diari, comentarà aquí el desenvolupament dels

fets polítics de l’octubre de l’any 1934.

Sanatori del Montseny [Brull]27 DE MARÇ DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic,

155

L’altre dia vaig tenir el gust de saludar En Rafael i va dir-me que En Chopitea estrenava. Com ha anat? I la premsa?

He llegit el vostre article al marge del fascicle de Dr. Cardó. Està molt bé. És molt exacte. Caldria sovint remoure aquests temes, molt més interessants que els temes de política com els pot tractar El Matí sense responsabilitat ni independència.

He seguit, per alt, el debat parlamentari sobre el 6 d’oct.- No m’ha semblat que contradís el que pensava en el mateix dia 6 d’oct. I dies i dies abans. Només sabia les coses més clares, però, en definitiva, potser són les úniques que serveixen per fer un judici una mica segur. Veia –aleshores- el joc polític així:

Esquerra.- Hi havia dins el partit una doble força: els d’Estat Català, escamots, amb En Deucàs i En Badia; els altres, que representaven En Companys. Eren dues forces enemigues (això era públic, hi hagueren homenatges, mítings etc.). A En Companys només li podien servir els escamots com un espantall davant de Madrid. I els volia febles i de comèdia.- L’infeliç Deucàs, que havia pujat de sorpresa, esperava –una nova rifa! – apoderar-se del govern de Catalunya i governar amb els d’Estat Català, fos com fos, amb feixisme o sense. Lliga.- La Lliga, arrossegada pels de S. Isidre, es trobava a Madrid recorrent-hi contra la Llei dels Contractes de Conreus, demanant que ens traguessin l’ordre públic; i, abans, havent sortit del Parlament etc.

Ve el 6 d’octubre.- En Companys veu que els de Madrid (amb la Lliga) declaraven l’Estat de guerra per treure l’ordre públic, i tret aquest, poder tancar el nostre Parlament i minvar més, si calia, l’autonomia etc. És el que manifestament, volien Gil Robles, Hervera, etc.

La Lliga en això hi veia satisfeta la seva passió immediata contra l’Esquerra, i la seva enveja que es solidés una autonomia que havia dut En Macià etc. A més, ells tornarien a entrar als ministeris, i podrien dir: fracàs de l’autonomia d’En Macià, fracàs de l’Esquerra: els han hagut de treure l’ordre públic, clausurar un Parlament que feia lleis desaprovades pel Tribunal de Garanties, etc.

Per això En Companys volia que a Catalunya no passés res, no hi hagués pretext per treure l’ordre públic i posar-ho tot a mans dels generals. No volia la vaga. En Deucàs, en canvi, creia que era el moment d’apoderar-se del govern, i feia tancar botigues i ajudava els vaguistes.

I, a l’últim, sense motiu suficient, es declarava l’Estat de guerra; és a dir, se’ns va a pendre l’autonomia. Aleshores no hi havia més solució que, si no ens la volíem deixar prendre mansament (que ens haurien tot temor i nosaltres perdíem tota dignitat) defensar-la fos com fos. AL carrer. Per perdre? De moment sí. Però, perdre per perdre, hi ha la dignitat enmig. De fet, en Companys no va voler perdre indignament i, en el dilema en què el posaven, va optar per l’heroisme. El resultat ha estat l’enfonsament de la Lliga, la restauració del seu partit i el retorn de l’autonomia. Els fets no diuen pas que s’equivoqués.

156

De fet, Catalunya ha tingut l’autonomia per l’audàcia heroica d’En Macià i no l’ha perduda per l’audàcia del 6 d’octubre.¿No ho veieu així?

Amb la febreta de la pleuresia –que encara em té al llit- no puc fer més que llegir una mica: he llegit alguna cosa de Keyserlinck, aquella biografia de la Reina Victòria que va traduir en Romeva, Maurois, etc. I vaig rellegint la història de Wells per no perdre el poc anglès que sé. I el partit d’ U. Democràtica? Té una ideologia una mica avençada a la gent d’aquest país, que és més endarrerida. Records als de casa vostra, de tots els pisos. Escriviu-me, i quan sigui possible, veniu. Tinc moltes ganes d’estar bo i poder treballar. Salutacions als amics. Afectuosament, JosepMaria Capdevila.

Més endavant, en les lletres que li envia els dies 12, 13 i 21 de maig li comenta

la conveniència de la codificació del dret català. En la carta de 23 de maig es

torna a fer palesa la idea d’un retorn al diari amb la possibilitat d’incorporar a

en J. Pérez Casañas, Delegat regional del treball a finals dels anys vint. Pel to

de la lletra sembla que les relacions amb el diari es reprenen, i tornarà

remarcar de manera específica la idea que en el diari les qüestions socials

tornin a ser tractades de manera específica i preeminent.

Sanatori del Montseny [Brull] 23 DE MAIG DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Suposo que demà, diumenge, o demà passat, dilluns vindreu al Brull i tindreu l’amabilitat de dur-me aquells diners. Però, si no us era possible de venir, de totes maneres recolliu-me aquells diners com si haguéssiu de venir dilluns. M’interessa que els tingueu perquè si venia En Ruiz Manent (o algú més) seria més fàcil fer-los-hi a mà.

És a dir, si no veniu diumenge, us agrairia que els recollíssiu com si haguéssiu de venir dilluns o un altre dia de començament de setmana. Gràcies. Adéu. Afectuosament. JosepMaria Capdevila. P.S.- Deveu conèixer en J.Pérez Casañas, que havia estat a Barcelona Delegat del Treball i de vegades escriu el Brusi. Es molt bona persona, intel·ligent, i està informadíssim de les qüestions obreres; és catòlic, no cal dir, i no gens addicte, sembla, al liberalisme econòmic. Escriuria a El Matí. Sembla que les condicions serien: 1ª que no li esmenessin els articles (si algun no l’hi volien publicar, dir-l’hi); 2ª una certa retribució? Ell no ho necessita, però això faria segurament que escrivís amb regularitat i justifica el temps que hi passaria potser (?) a les feines del seu despatx. Ho podríeu dir a En Millet. Em

157

sembla que per al diari –que ha d’ocupar-se de qüestions socials en primer terme- seria un bon col·laborador. També duria i afermaria certes relacions del diari. En Pérez Casañas està casat amb una germana dels Feliu fabricants.

* * *

5.3. Exilis

i) Tarragona

En l’anàlisi de les causes de la dimissió forçada de Capdevila d’«El Matí», es

coincideix a ressaltar-ne l’orientació que va prendre el diari a partir del

reconeixement del nou Estatut, acompanyat del to marcadament social del

seus editorials. Això no deixava de provocar tensions i enfrontaments

provinents dels sectors més conservadors i d’influència en el consell del diari:

d’una banda l’associació dels Amics del Matí, i d’altra els membres afins a la

Lliga de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.323 Així doncs, a principis de

1934 s’accentua la caiguda de pes de Capdevila en la direcció del diari i el seu

estat de salut no l’ajudaria gaire en aquella lluita que ja no guanyaria. Arran

d’això, i amb dificultats, en la lletra de 30 de juliol de 1934 escriu a Serrahima

mostrant-se molt dur i crític amb els sectors més reaccionaris del diari que el

fan caure. En la carta escrita des de Cantonigrós, des d’on s’estaria recuperant

d’una altra afecció pulmonar, expressa la seva situació personal.324

323 Serrahima, explica en relació a això: «El triomf de les “dretes” en les eleccions del 18 de novembre de 1933 va encoratjar els qui fins aleshores, i a despit del desacord, veien encara en el diari, de cara a l’avenir, una possible posició defensiva. Per si fos poc, la CEDA, que fins aleshores havia respectat a Catalunya la situació preeminent de la Lliga, es va decidir, eufòrica, a obrir-hi botiga. Uns quants d'aquells accionistes de pes d'El Matí s'hi van incorporar i, amb el zel del neòfit —si on peut diré...— van voler utilitzar el diari. La lluita sorda es va convertir en una lluita declarada, i Capdevila la va perdre, externament, no moralment». Maurici SERRAHIMA, o.c., p. 58. 324 Alhora, fóra interessant indagar per a completar la nostra recerca sobre la matricula i el llibre per al doctorat a Barcelona en la Secció de ciències Socials; de la mateixa manera que ho seria, de la lletra de 21 d’octubre de 1936, en relació al llibret acabat d’Ètica –i no trobat a l’Arxiu.

158

30 DE JULIOL DE 1934 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

He rebudes tantes cartes vostres, tan afectuoses, i m’era tan difícil de respondre-les. No podia dir res ben precís i segur. Estava voltat d’indecisió, de malfiança. Vaig seguint al diari aparentment com abans; de fet, no. Ja feia temps que ho preveia. Gràcies a Déu, tot va venint a la seva hora. Per la meva feblesa, anys després m’hauria estat un daltabaix; ara m’és un estímul. I aquell grup d’amics i col·laboradors que s’havia format entorn del diari, com el desfan estúpidament! Per alguns, per als Srs. Vidal, Jové, etc. el diari era massa intel·lectual, massa discret, poc capitalista; el volen més vulgar, més burgès de baixa estofa, més estrident, més estret, més asfixiant, més partidista. Si sabien que jo, tal com era, ja no el podria sofrir! Si n’haurien trencat encara de motlles inservibles!

No veig que, de moment, hi hagi res a fer sinó tenir paciència i preparar una actuació més lliure i decidida i eficaç en el nostre sentit. Per part meva –ja me’n parlen amb tant d’efecte- és el que estic fent amb tota la calma. Vaig fent una mica de llengües, com sabeu, que mai no em són fàcils, vaig refrescant la memòria d’algunes coses que sabia; m’he matriculat per al doctorat a Barcelona de la Secció de ciències Socials i escriuré per tesi aquell llibre que em demanen. L’estic fent en la memòria, a moments, amb embriaguesa. Però l’art de consistir a precisar, aclarir de moment a molts semblarà poc viu, fred, potser llunyà. Amb el temps s’anirà sentint la vida que hi palpita. (...) Ben vostres. JosepMaria Capdevila.

L’originalitat que Capdevila va aportar al diari, des del punt de vista social, ens

la torna a expressar molt bé Maurici Serrahima quan recull les paraules del

mateix Capdevila: «Avui, ja vistes les coses a una certa distancia, prenent la

col·lecció de set anys del diari, es pot veure com hi eren seguides les mateixes

directrius del Concili que Joan XXIII convocava una trentena d'anys després.

L'afirmació s'aguanta molt bé si la referim als cinc anys escassos en els quals ell

el va dirigir efectivament. Però esdevé mes dubtosa si la volem estendre als set

anys sencers de la vida del diari». A final d’agost de 1934 deixaria la direcció

de manera definitiva. En la següent lletra del 26 d’agost de 1934 parla de

l’acomiadament i de la situació del diari amb la nova direcció.325

325 Més endavant, Serrahima comentaria: «Quan havia passat molt poc mes d'un any, és a dir, a la tardor del 1935, un dia em va cridar el president de la societat editora, el senyor Vicenç Vidal i Casacuberta. Un any abans, s'havia

159

26 D’AGOST DE 1934 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic,

Ja tinc arreglades totes les coses del diari. No n’estic gens descontent. Amb el Sr. Vidal signàrem aquell contracte que estava bé: no vaig haver de fer ni la més petita observació. Fins hi ha algun mot de deferència que els he d’agrair. Bé, una sorpresa. El nou director, de moment i potser definitiu, serà En Ruiz Manent. Si tingués paciència, si pogués tenir-ne, podria salvar el diari. I valdria la pena! Potser el respectin i no gosin donar-li articles sense signatura, notes dels botiflers de sant Isidre, etc. Aleshores potser, tot i fer la nova revista, el Sr. Pugès no s’hauria de moure del diari. Potser veuran que els col·laboradors han de retornar, que les seccions d’art i de lletres no són inútils i perdudes, etc. Aleshores la meva sortida fóra un accident que no valdria la pena. Parleu-ho amb en Millet i el Sr. Pugès. El diari ja costa un milió de pessetes, set anys de treball i ha començada una obra per la qual encara pot servir.

Parleu-vos-ho amb tota serenitat i no precipiteu res. No us diria això si haguessin posat a davant En Gich, En Marquès o En Jover; aleshores la cosa no tenia remei. Ara cal estar uns dies veient a venir.

Adéu. Encara no sé res segur de Tarragona. De seguida que en sàpiga alguna cosa us escriuré. Adéu. Ben vostre JosepMaria Capdevila. Adreça. Maison de Retraites Spirituelles Nazareth Chabeuil (Drôme) (França)

Tot i que no deixaria de publicar en altres revistes i diaris es donaria aquí un

punt d’inflexió en la seva vida. Es dedicaria definitivament a la tasca docent, i

no l’abandonaria fins al final. Així, doncs, cap a finals de l’any 1934 s’incorporà

juntament amb els artistes Ignasi Mallol i Joan Rebull, al nou Taller-Escola

d’Art de Tarragona, on impartiria lliçons d’Història de la Cultura i en seria

escollit secretari. Capdevila s’hi traslladà amb els seus dos fills el mes de febrer

posat, si bé amb una relativa moderació, al costat dels qui havien aconseguit que en Capdevila se n'anés. Però amb el temps, no s'havia sentit prou tranquil de si allò havia estat un encert (...) Sospito que una sensibilitat bondadosa i un sentit cristià ben sincer li portaven a la consciència la idea que haver pres el diari a en Capdevila no era una jugada gaire digna. Alhora, l'actitud agressiva de les “dretes” no feia per a ell. A més, havia descobert que l'argument directe que li havien donat -és a dir, que les idees d'en Capdevila perjudicaven econòmicament el diari, no havia resultat cert, i que les noves actituds el perjudicaven molt més. I alhora, veia com els qui havien provocat el cop, quan el van haver guanyat, s'havien desentès del diari i eren a la CEDA, on només pensaven en les futures eleccions». En el fons, l’acomiadament d’en Capdevila, l’any 1934, no va ser més que un altre pas en el procés de bipolarització extrema del país». Maurici SERRAHIMA, o.c., Barcelona, 1974, p. 62.

160

de 1935. En la següent lletra comunicarà a Serrahima el desig d’escriure tot

allò que té a mig dir.

Tarragona, 26 DE DESEMBRE DE 1934 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

(...)Tarragona és una ciutat que no pesa gens a damunt: és polida, lluminosa, lleugera. És un salonet. La gent té un aire de claredat honesta. El país és sense boirina: l’últim terme és tan clar i detallat com el primer.

(...)Perquè ara estic decidit a escriure. La vostra carta em va convèncer. Mai ningú m’havia parlat amb tanta deferència, alhora renyant-me una mica. No sé fins on teniu raó. Però en teniu en una cosa: en què jo no puc dubtar, no puc escollir entre fer o no fer res: he de fer el que sigui: és un deure que sempre l’he vist clar en els altres, però en mi.... exactament allò en dieu: un excés d’escrúpol artístic, i la nostra llengua poc cultivada: hi hem tinguda una feina doble! Però ve un moment que l’escrúpol fóra excessiu, es tornaria un aspresa, perquè el treball seria massa fadigòs.

Amb el temps que em pugui restar, és impossible escriure alguna cosa si no l’escric de pressa.

Aquesta sensació ja fa algun temps que la tinc. I per això la vostra lletra m’ha estat oportuna i colpidora. Una vegada que vaig anar a Verges, al vespre vaig sortir al camp, i vaig veure-hi meravellat totes aquelles coses de l’Empordà, que feia tants anys coneixia i no havia vistes més. I les coneixia tan intensament! I mai n’havia dit res. Aleshores vaig escriure damunt d’un sobre de carta uns versos que acabaven: Cançons perdudes, que ni jo les sé, Me seguien entorn... però no gaire. Del sembradiu he conegut la flaire, De vora el caminal el magraner; Aquell mur de xiprers també el sabia... El temps que encara em resta per seguir, ¿no se m’imbuirà de melangia Si tinc tantes paraules a mig dir?

És això, veieu? Tantes paraules a mig dir. Ara em posaré a escriure; i si no valia la pena, en tindreu una mica la culpa. Adéu i moltes gràcies. Vostre. JosepMaria Capdevila.

Durant els anys a Tarragona, Capdevila demanà en diverses ocasions la

mediació o el contacte de Serrahima per a escriure en diferents mitjans.326 És

curiós que, per exemple, tot i les trifulgues editorials que tingué durant l’etapa

d’«El Matí» amb Rovira i Virgili, demanés d’escriure a la Publicitat. Quan s’hi

326 Vegeu, per exemple, la lletra del 14 de febrer de 1935. En aquesta tornarà a reafirmar el sentit d’autenticitat en la ideologia i la crítica cap a aquells que no tenen fermesa en el pensament i que monopolitzen ideologies.

161

referix, en la lletra de 24 de maig de 1935, li llegim: ‘a «La Publicitat» no sé si

faria mal efecte’. Recordem que hi escriu bàsicament l’any 1920 i el 1921

articles relacionats amb la crítica literària. Sigui com sigui, ja a partir del mes

d’agost de 1935 reprendria l’activitat tant a «La Publicitat» com a «Mirador»,

tractant temàtiques novament relacionades amb la crítica literària. En la carta

del 12 de març 1935, ens diu: «Estic lluny de la política: quin repòs! Estic només

entre matemàtiques, art i filosofia. Què més podia voler?».

12 DE MARÇ DE 1935 Sr. Maurici Serrahima Caríssim, (...)

M’agrada molt que En Romeva sigui l’editorialista d’El Matí després de la mort d’En Pugès no llegia les editorials i ara les tornaré a llegir. Ara estaria bé que retornéssiu a la secció literària dirigint-la. Si ho féssiu, hi col·laboraria. A condició que no ho creguéssiu incompatible amb Mirador, és a dir, amb la independència de l’escriptor catòlic –que em sembla que ha de defensar. L’escriptor catòlic pot intervenir on sigui mentre hi sostingui sempre la seva ideologia. El lloc on escriu és indiferent; i hem de treure decididament la pretensió de voler circumscriure els catòlics en cap empresa. Aquesta argúcia pueril és la de la Lliga i la dels jesuïtes. S’ha de desfer, amb el fet senzill de prescindir-ne. (...) Adéu. Ben vostre. JosepMaria Capdevila.

Respecte als projectes de Capdevila, tal com apunta Carreres i també

Serrahima en l’Assaig: « (…) una altra mostra d’aquests moments de desconcert

apareix en la lletra de resposta a Joan Estelrich quan aquest li proposa la

traducció de les Lletres del Ciceró al català, per a la fundació Bernat Metge. Hom

té la impressió que s’accentua en Capdevila un desig de perfecció que, en la

pràctica, fa inviable qualsevol projecte».

24 DE MAIG DE 1935 Sr. Maurici Serrahima Caríssim, [...] En una lletra em dèieu que podíem parlar als de la Publicitat per la meva col·laboració: us ho agrairia. Ara no tinc on escriure.

162

El dia 29 (de dissabte en vuit) ve En Prudenci Bertrana a Tarragona, estarà a casa. Mireu que la vostra vinguda no coincideixi amb la seva: ell us prendrà la vostra cambra; i –encara que tot ho arreglaríem bé- tinc por que un dels dos abreugés l’estada, i em sabria greu. Estic traduint Ciceró per la Fundació Bernat Metge. Encara sé una mica més de llatí que no em pensava. Podré fer una versió molt segura i amb certa rapidesa.

Vaig saludar En Feliu Elies i En Foix entre els del Pen Club que vingueren ahir. Vaig dir a En Foix si podia col·laborar a la seva secció de la Publicitat; i em va dir que se n’havia de parlar amb en Carles Capdevila.¿No és un mal auguri? –Si els Hurtado volien... potser ara no són al diari. No sé com va. M’hi podríeu fer alguna cosa? Adéu. Escriviu-me. Records afectuosos a tots els de casa vostra. JosepMaria Capdevila.

Tant en les lletres del 24 de maig de 1935 com en la del dia 10 d’agost de 1935,

mostra la voluntat de realitzar els treballs que té entre mans. Hi diu: «Cada dia

m’agrada més fer les coses a consciència, i em sembla que convé més a

Catalunya donar exemple de bona fe i probitat literària».

10 D’AGOST DE 1935 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

No tinc temps de fer el treball sobre En Prat de la Riba en 10 dies –ara rebo el cartell: En Greugés no m’havia dit res. I tant que m’agradaria fer-l’ho! No puc. Cada dia m’agrada més fe les coses a consciència, i em sembla que convé més a Catalunya donar exemple de bona fe i probitat literària. Potser, amb temps, no faria més que afegir algun detall en l’estudi que ara improvisaria. Tant se val. A més jo no faria de la història política d’En Prat de la Riba, és a dir dels fets polítics d’aleshores, sinó en allò que servissin per fer comprendre el seu esperit, la seva actitud, etc. I això potser no és l’intent d’En Cambó en donar el premi. Ja veieu que fins per delicadesa no puc concórrer-hi.

I quin bon dia hauria passat amb vós, En Junoy, en Prat, en Manent i els amics premiats a Castelltersol! Encara potser sense pendre part al concurs, hi vingui. Adéu. Gràcies. Afectuosament. JosepMaria Capdevila.

Serrahima tornarà a demanar a Capdevila que es reincorporés al diari arran de

el nou gir que es dóna en la direcció i que encapçalaria Fèlix Millet i Maristany.

163

En aquest moment tornem a veure un Capdevila reafirmant que «un gran diari

de cultura –i de cultura cristiana- amb una ideologia social sostinguda

sincerament: és impossible que no triomfi».

15 DE DESEMBRE DE 1935 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

La lletra d’ahir va donar-me una alegria. Ja sabeu la confiança que tinc en vos i En Millet. Si podíeu tornar al diari a la seva ideologia i actitud primera –encara amb més energia i valentia- crec que faríeu un gran bé al país catòlic. A més encara tindríeu elements per fer-ho bé –tot i la mort del nostre amic Pugès. Tenim encara en Ruiz Manent i En Romeva. Segurament us hi escriuria l’Ossorio i En Morera i Puyol. Potser En Junoy acceptaria la crítica artística. Tindríeu de seguida la joventut fejocista i tot el catalanisme de dreta que no havia perdut el seny, i aquells –em sembla, nombrosos- ara penedits d’haver-se donat a un deliri partidista, suïcida, que ha llençat en poc temps al desprestigi i a la vergonya les dretes castellanes i catalanes.

Un gran diari de cultura –i de cultura cristiana- amb una ideologia social sostinguda sincerament: és impossible que no triomfi. Ja hauria triomfat si no hi hagués haguda la covardia més inexplicable i ridícula. Si els catòlics sabien pendre una actitud cristiana, conciliadora, acollidora, aplaudint el contrari en allò que no és contrari: sabent estimar aquells punts de coincidència, i no rompent-los com he vist fer expressament preferint desviar-se de la pròpia doctrina en el moment que l’adversari l’acollia:si us deixaven fer aquest diari estic segur que, encara avui, tindria un èxit extraordinari que us sorprendria. No crec que us atureu aquí. Tinc confiança que fareu molt bones coses. Però aquesta ja n’és una.

La meva felicitació a En Millet. Us espero un d’aquests dies. Salutacions afectuoses als de casa nostra. M’agradaria veure els dos petits, que quasi no coneixeria: el nen, tan bonic, deu ser esplèndid. Vostre. JosepMaria Capdevila.

164

* * *

ii) El ‘Dietari de Guerra’

Amb data 7 de març de 1970 trobem a l’Arxiu un conjunt de notes manuscrites

i en la seva portada hi veiem anotat: “CLARÍCIES. Entorn de coses viscudes”.

Aquests escrits pretenen ésser un conjunt de reflexions del mateix Capdevila

sobre punts viscuts i relacionats explícitament amb la guerra civil espanyola;

en ells hi denuncia la crítica a les relacions de poder que neixen en el si de la

mateixa Església i que en tenen el clergat com a causa. Hi podem llegir la

denúncia del posicionament del cardenal Isidre Gomà o del bisbe Josep

Cartañà. Contràriament a aquestes postures, Capdevila reclama, en defensa de

la mateixa església, l’universalisme del seu evangeli i la comprensió de

l’església com l’aplec de fidels del món amb un profund sentit evangèlic que

reclama la doctrina de la caritat i de la justícia. Ens diu Capdevila: «No és hora

de dir la veritat? Per què no es diu? Aquesta guerra ha estat moguda pels

militars, rendistes financers i també per la Clerecia».327

Ja sé que si un dia aquest dietari sortia al públic, li cauria damunt una pluja de calúmnies de la clerecia. Un dia Voltaire es planyia de les calúmnies dient: em calumnien perquè pensen que alguna cosa en resta:. Doncs bé, la mentida jesuítica va dir que Voltaire (?): “calumnien, calumnien, que alguna cosa resta!”. A mi ja sé què em diríeu –a més d’altres coses, potser les més emmetzinades, que no puc ara sospitar: em dirien que tot el que dic són invencions, que sóc massó, sectari, heretge, ignorant, fill del dimoni, etc. Però aquesta pluja de calumnies no trauria res a la pura veritat. Escric en defensa de l’Església. Si he vist una clerecia desviada de l’Evangeli, inconscient, estúpida, oblidada de les ànimes i aferrada al diner –que en diuen “béns de l’Església”, jo ho he de dir. L’Església no és la clerecia. L’Església militant és l’aplec de tots els fidels del món. La clerecia n’és una part a voltes sana, a voltes insana. La clerecia no és l’Església. La clerecia abjecta és fora de l’Església, i la que és digna és una part de l’Església, no tota ella.- La història de l’Església no és la història dels clergues. Quan serà que tots ells perdona la mania de creure’s que

327 De la mateixa manera, Carles Cardó denunciarà en la mateixa línea també els fets que propicien la Guerra Civil espanyola. Vegeu d’ell mateix, la publicació l’any 1994, «El Gran refús : el capítol VIII (inèdit) del llibre. Les dues tradicions, Història espiritual de les Espanyes», ed. Claret.

165

són tota l’Església de Déu? Quan perdran la pretensió d’instaurar a les nacions la teocràcia? Mentrestant seria com una (traïció) covardia impensable que per temor a cap calumnia, no digués la veritat en defensa a la veritable Església.

Alhora, és curiós observar com, a part del Dietari, en les poques lletres que ens

han arribat hi ha poques referències a la guerra. Tal i com apunta Joan

Carreres, «només unes poques lletres i algunes col·laboracions periodístiques

més aviat esporàdiques, són les úniques notícies que tenim de Capdevila des de

l’estat de la guerra civil, fins a final de 1937. N’ha restat un article publicat a la

revista «Estat Català» (Tomàs Bergadà, 4-IX-1937)». En alguns casos participaria

en iniciatives culturals destinades a recaptar fons per als ferits de guerra i

mantenir els hospitals de sang. «El 18 de gener de 1938, als divuit mesos de la

insurrecció militar, les petites anotacions de Capdevila −datades encara a Reus

es convertiran en un Dietari de Guerra, lúcid i corprenedor. La primera part

d’aquest diari consta de 9 quartilles manuscrites a dues cares. A aquesta cal

afegir una segona part d’una vintena de pàgines en esborrany».328

Trobem un escrit datat d’octubre de 1936 on expressa la denúncia contra el

feixisme militarista que, conjuntament al capitalisme egoista i l’economia

liberal, seran els que hauran aturat qualsevol pacífica possibilitat de reforma

social. I tornarà a explicitar la denúncia als qui, davant la pèrdua del poder, no

han fet res més que emprar la violència com a mitjà per a recobrar-lo. Es

trenca, doncs, el somni del temps esperat en que només del treball se n’hagi de

derivar l’autoritat i el poder.

Reus, 3 d’octubre de 1936 “En aquests dies de guerra ens arriben els ferits i omplen els hospitals. Alguns arriben lisiats, alguns invàlids per tota la vida. Els qui estem a la reraguarda també vivim la lluita. Aquell que no la visqués seria un desertor. Lluitem units amb els del front . Sense la unió de tots i la generositat de tots aniríem a una desfeta. El Centre de Lectura, duent el seu esforç a la lluita, ha obert una exposició d'obres de pintors i escultors reusencs i les sorteja -ofertes generosament pels artistes destinant-ne el rendiment als Hospitals de Sang. Si l'exposició fos només un acte de cultura ja us diríem d'acudir-hi; però avui

328 Joan CARRERES. Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003, p. 70 i seg.

166

l'acte ve doblat d'aqueix altre fi tan just, tan humà i tan patriòtic: Acudir vora els nostres ferits innocents que han vessada generosament la sang, i ara, tant més que el guariment, necessiten veure la nostra sol·licitud afectuosa. Són ferits innocents en una lluita manifestament provocada i que ningú de nosaltres no volia. És una lluita per la llibertat dels pobles i per una major justícia humana. El feixisme militarista ha estat, des de la sublevació del general Sanjurjo, l'enemic de la llibertat de Catalunya. Ha estat igualment l'enemic dels obrers. Tota reforma social l'hem vist dificultada i obstruïda per aquesta força congriada per l'egoisme capitalista. No volien la reforma duta a terme per lleis pacífiques. Volien resistir fins a la violència. I ho han fet en els moments en què es veieren fora del poder, tement que les lleis canviessin aquella societat injusta, plasmada per l'economia liberal, es llançaren al carrer amb les armes. No han volgut un pacífic canvi legal. A les lleis noves que veien venir, oposaren la violència fins a portar la guerra civil. Una nova vida, regulada per lleis noves, era esperada a totes les terres hispàniques per tothom qui no estès encegat per l 'egoisme. I ara mateix la victòria seria vana si no duia amb ella una renovació profunda en el viure del país, afermada per lleis noves. Hem somniat tots un temps a venir més just en què només del treball derivessin l'autoritat i el poder. Tan falsa com l’aristocràcia de la sang és l’aristocràcia del diner. Una legislació que eviti l'acumulació de la riquesa en mans privades és una obra d'ordre i de pau. I els obstacles que s'hi posin són de desordre i de guerra. I és aquest desordre i aquesta guerra que duia en si mateix el feixisme. I és la guerra que ha provocada. Hi hem estat duts a la força; lluitem per la defensa contra la doble tirania que intenta l'esclavitud dels pobles i dels homes: De Catalunya i dels treballadors. Ens han dut a la lluita i veiem venir-ne els ferits que hi han vessada generosament la sang. Sofrim la guerra des de la reraguarda, amb els lluitadors del front. A cada acte per alleugerir les ferides sabem que tothom ha d'acudir-hi a la primera crida. Per això, en voler desvetllar vivament el vostre interès per l'Exposició del Centre de Lectura, sabem que només hem de dir una cosa: És per als ferits, és per als Hospitals de Sang”.

Un any més tard de la seva arribada a Tarragona es casa en segones núpcies

amb Maria Dolors Pujol i Solanellas. En la lletra a Serrahima li demanaria uns

papers per a preparar el casament i li comenta la intenció d’escriure un petit

tractat de sociologia.

167

21 D’OCTUBRE DE 1936 Sr. Maurici Serrahima Caríssim,

Gràcies de treure’m aquells papers; els necessitava i varen arribar a l’hora: Eren pel casament. Ja coneixeu la meva dona. Esperem que un dia ens vindreu a veure a Reus on vivim (carrer de Frederic Soler, 77, xalet). Si vinc abans a Barcelona us telefonaré i parlarem llargament. Aquest hivern voldria escriure una petita sociologia i acabar la metafísica. Ja tinc acabada l’ètica).

Adéu. Salutacions afectuoses a tots els de casa vostra.

JosepMaria Capdevila. Escriviu-me. Digueu-me si treballeu gaire. Perquè les cartes m’arribin més puntualment adreceu-les a nom meu al Centre de Lectura, Biblioteca, carrer Major, 15. Reus.

I també, al cap d’un any neix la seva filla, Maria i Elissa. En la següent lletra

que llegim a Serrahima, mostra la satisfacció per la tasca docent que està

duent a terme a Reus i li comenta el fet que les noves obligacions fan que minvi

la producció escrita en favor de la lectura. I en tornar a fer referència a la

guerra, al·ludeix a les conseqüències d’aquesta pel fet que el país es trobi

‘depauperat materialment i espiritualment’. Per aquest motiu, el deure no serà

‘dir com s’hauria d’ésser, sinó ésser com s’hauria d’ésser.’ I l’únic camí és

l’exemple, apel·lant així a la sinceritat i a l’optimisme en tant que cadascú des

de la seva feina ha d’omplir el país amb l’alegria dels fets, de les obres, dels

exemples. Al final de la lletra hi llegim l’elogi al «Werther, romàntic» de

Serrahima i que apareix publicat l’any 1938 a la «Revista de Catalunya».

8 SETEMBRE DE 1937 Sr. Maurici Serrahima Estimat amic, Ja era hora que us escrivís. No penseu que he tingut cap mena d’apatia si no

és d’escriure cartes. I ja en sabeu la causa. Encara he d’escriure a En Manel Serra, tot i que hi penso cada dia. Què dir-li? Ara la nena em dóna tema. Bé: es diu Maria i Elissa com la seva àvia materna. Veniu a conèixer-la. Si no fa un canvi la trobareu bona minyona, grassa, i la seva mare li troba moltes gràcies que, amb el descompte de consuetud, es poden creure.

Jo no estic descontent de la feina. En tenia tanta a fer, i encara me’n queda tanta! No és que escrigui gaire, de moment el llegir em fa perdre l’escriure. Tinc moltes coses començades, i completament planejades: els manca només una feina

168

de redacció que podria ser ben ràpida. Per què no la faig? Perquè no porta pressa. Més en porta el llegir. Tinc un torn de llibres aclaparador. No per diletantisme, no: per complir amb els meus deures professionals amb una certa consciència. Un dels estudis –ja un xic avençat, que tinc i em fa una certa il·lusió, és un sobre Auziàs March. Aquest és d’una mica de calma i paciència. Un altre, molt diferent, i també de paciència, sobre Machiavelli.

Ara tenim ben definit el nostre deure: no dir com s’hauria d’ésser, sinó ésser com s’hauria d’ésser. Ens trobem amb el país depauperat materialment i espiritualment. I ja sabem que la pobresa espiritual vol dir una mescla d’exaltació malaltissa i d’apatia: és a dir: un desequilibri. Hi haurà poca gent que no hagi perdut l’enteniment i amb aquest el sentit de la mesura. Ningú no haurà corregit els defectes i vicis d’abans de la guerra. Tota predicació seria estèril i ens portaria a l’últim a lamentacions pessimistes a la típica manera castellana. L’únic camí és l’exemple. Hem d’obrar i de parlar amb una sinceritat més clara que mai. Ens haurem de relacionar estretament tots els que pensem de la nostra manera i, cada ú dins la seva feina, omplir el país amb l’alegria dels fets, de les obres, dels exemples. En tots sentits, hi ha tanta cosa a fer!

Jo tinc la meva tasca a fer ben clara i definida. I ja veureu que, així que pugui publicar, no em dirà ningú que no escrigui abundosament.

He llegit el vostre estudi sobre “Werther”. Em sembla que és originalíssim. El vincle que establiu entre la literatura i l’amor propi, tal vegada sigui fecund: l’hauríeu de revisar i fer-ne noves aplicacions. Teniu tota la raó a contradir l’opinió de Sainte-Beuve. N’hem de parlar llargament quan ens vegem- Ara no voldria que m’escapés aquest correu.¿Vindreu a Reus? Encara no tenim començat el curs acadèmic, i no vaig a Tarragona. Digueu-me quan hi aneu. Veniu sigui com sigui. Ja podeu pensar que no us podrem tractar gaire bé, tan bé com voldríem, no hi ha res a la plaça, de vegades no tenim pa. Però (?) la bona voluntat.

Volia amb aquesta lletra incloure-us en una a En Manuel Serra. No en sé l’adreça: Encara viu al carrer del Carril (núm 13 o ?) Avui mateix li escriuré i us enviaré la lletra perquè la hi dirigiu.

Records de la meva muller. Us esperem. Ben afectuosament. JosepMaria Capdevila.

Amb això, tot i que emprendrà durant la seva estada a Tarragona diferents

iniciatives cíviques i culturals, rebrà des de Barcelona la invitació per a formar

part de la Institució de les Lletres Catalanes, tal com llegim en la següent lletra

datada de 23 de desembre de 1937 de Josep Pous i Pagès. El nomenament, el 7

de març de 1938, fou compartit conjuntament amb Joaquim Ruyra i Gabriel

Alomar. Joan Carreres ens diu que «a la desmoralització provocada per la

169

guerra, Capdevila hi respon des de la Institució de les Lletres Catalanes amb un

treball sistemàtic i organitzat».329

23 DE DESEMBRE DE 1937 Sr. Josep Mª Capdevila

Estimat amic: A primers d’any hi ha el propòsit d’afegir algun membre nou a la Institució de les Lletres Catalanes. I un dels homes que tenen més dret a formar-ne part i que nosaltres tenim més necessitat d’adjuntar-nos, indubtablement sou vós. Ara bé, com que cada ú se sap les seves coses i abans de fer la proposta hem d’anar a la segura, vos prego que em digueu amb tota franquesa: 1er Si us interessa formar part de la Institució de les Lletres Catalanes; 2on Si teniu possibilitats per a venir a Barcelona i assistir a les sessions. Aquestes són 4 mensuals: dues del ple i dues de la secció. Cada una retribuïda amb 50 ptes.

Tot el que em digueu restarà entre nosaltres dos. A mi personalment em faria una gran il·lusió que acceptéssiu. I sé del cert que ens faríeu un gran servei. Bones festes i maneu J. Pous i Pagès

Serà a primers de gener de l’any 1938 que Capdevila anirà escrivint, sense cap

afany d’ordre, els pensaments que conformaran les quartilles que ens han

arribat del dietari que més amunt hem esmentat, i que en aquest punt del

treball transcriurem. Respecte aquests pensaments, diu: «(...) escriuré en

desordre. Aquest escrit m’és un esplai; no és una història. No vull que em

prengui massa temps. Ho aniré escrivint a manera que senti algun fort desig de

dir les coses».

Capdevila iniciarà l’escriptura del Dietari, tal com manifesta, per tal de poder

expressar, en relació a la guerra, esdeveniments i judicis. I així, a través de la

seva redacció, cercar la veritat que els vels estan emmascarant. Per això, quan

ell mateix rellegeixi aquestes notes, de la seva justa ponderació, n’hagi de venir

329 Vegeu els apartats que desglossa Joan Carreres dedicats a l’activitat de Capdevila des dels vessants periodístic, pedagògic i crític, i l’apartat que dedica a la intervenció de Capdevila en la creació dels Arxius Literaris de la Institució de les Lletres Catalanes. Joan CARRERES. Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003.

170

la serenor de l’esperit (D1).330 En les quartilles hi ha l’expressió de la violència

dels bombardejos i de les morts causades pel feixisme (D2, D6, D9, D10); fa

referència a la incongruència de la possible excomunicació anunciada per part

de Roma pels catòlics que no s’adherissin a l’aixecament militar (D3); també es

denuncia al clergat pel finançament econòmic que dóna a l’aixecament militar

(D4, D7). Capdevila explicita el recolzament que tingueren els revoltats per part

dels jesuïtes i dels bisbes catalans, d’Isidre Gomà i de Josep Cartañà, i

recrimina les pastorals favorables a l’aixecament i al sentit de creuada que se li

dóna, i amb això, la pretesa ignorància i silenci de Roma davant els fets

reprovables (D5). I és que Capdevila, essent catòlic, criticarà molt durament el

fet que no es denunciï taxativament per part de Roma la violència i les morts

causades pel feixisme. Tanmateix, el silenci o la hipocresia d’aquells que,

anomenant-se religiosos, no viuen d’acord al compromís i la valentia que la

seva condició hauria de suposar (D5, D9). En la novena quartilla, la més

extensa, hi trobem el reclam que fa al sentiment de justícia. Davant el

creixement del feixisme a Europa, es posa de manifesta la hipocresia de la

diplomàcia política i la connivència dels poders polítics amb la brutalitat que el

feixisme desplega. Serà el moviment obrer internacional el que es compromet

davant l’amenaça que suposa, i Capdevila apel·la al crit de denúncia que ve

d’Europa de la mà de Maritain o de Bernanós. Essent profundament cristià el

sentit de justícia, es pregunta Capdevila perquè els catòlics no el senten i viuen

com a seu (D9, D10).

D1. A deshora, perquè som a 18 de gener de 1938, començo un dietari de la guerra. Hi anotaré els esdeveniments i judicis que em faria mal de no dir, que potser tinc el deure de dir, i que no m’agrada de dir en conversa. Vull que me’n quedi, almenys per a mi, una memòria. Vull asserenar-me l’esperit amb l’expressió d’aqueixes veritats, i tinc per malsà que em restessin inexprimides. Les veuré millor, les ponderaré, i potser algun dia em facin, a mi que sóc oblidadís, de memòria quan les voldré. I encara en seran més útils amb l’intent que tinc fet, de no mesclar-me gens, si puc, en afers públics, amb el

330 Vegeu tot seguit la transcripció del plec de primeres quartilles del Dietari -D1-. I respecte als ‘vels’ als quals ens referim, escriu en el novè plec de quartilles -D9-: «Els catòlics holandesos, des de la seva premsa han tret d’una vegada la màscara religiosa amb què s’intentava cobrir sarcàsticament aquesta guerra. Franco, diuen els catòlics holandesos, ha cridat els invasors estrangers, envia els moros a la lluita contra l’exèrcit espanyol, bombardeja ciutats obertes; és irrisori de cobrir aquests actes amb l’Evangeli».

171

convenciment que la meva tasca és en afers d’altra mena. Em cal, doncs, airejar l’esperit i no estancar-hi tantes coses viscudes i no dites. Les escriuré en desordre. Aquest escrit m’és un esplai; no és una història. No vull que em prengui massa temps. Ho aniré escrivint a manera que senti algun fort desig de dir les coses.

* * *

D2. Els nostres han pres Terol fa pocs dies. Els feixistes, amb avions italians, venen cada dia a bombardejar ciutats i pobles. A Reus, en l’últim bombardeig, fa pocs dies, mataren alguns innocents: sé de dues nenes que venien de cercar el pa.

* * *

D3. Diumenge (13 de gener) estigué a casa el nostre amic Chopitea (cunyat de M. Serrahima) i ens digué que el Papa havia estat a punt de excomunicar els que no érem partidaris dels militars i dels feixistes. O sé que n’hi hagi. Hauria estat una errada, com tantes de Roma quan Roma s’ha posat en política.

* * *

D4. No és hora de dir la veritat? Per què no es diu? Aquesta guerra ha estat moguda pels militars, rendistes financers i també per la Clerecia. Gairebé tota l’alta clerecia sabia bé què es preparava. Ja molt abans, el bisbe Irurita, bisbes de Barcelona, havien subvencionat amb els diners que els fidels havien donat pel manteniment del culte i clerecia, la sublevació del general Sanjurjo (Els diners, o part d’ells, els havien passat per casa el senyor Bolós, vell regidor carlí de Barcelona). El dia de la sublevació, alguns canonges castellanistes anaren a Montserrat, des d’on, com d’una miranda, i potser fora dels perills de Barcelona, en veurien els resultats... I els resultats sigueren un fracàs.

* * *

D5. Els jesuïtes havien treballat activament en la sublevació del juliol de 1936. Es passaren incondicionalment al general Franco, i encara uns que viuen a Barcelona conspiren.- Si se’ls pren i se’ls processa, diran –i potser també el Papa, sempre amb aquella mena d’ignorància que ja fa riure- diran que són persones sagrades. Però són persones sagrades que han moguda una guerra civil i horrenda, són persones sagrades tacades amb mil assassinats, i tacades amb la sang dels mil assassinats dels feixistes, tacades amb la sang de

172

tota aquesta lluita. Més valdria que en lloc de dir-los persones sagrades els diguéssim persones sacrílegues. I el mateix podem dir dels Bisbes que, a més d’ajudar a moure la guerra, han tingut el cinisme de signar una pastoral (pastoral ?) a favor del general Franco. Ja no poden al·legar, quan l’escrivien o signaven, que no sabien quina mena de lluita seria... Havien vist les víctimes innombrables del feixisme a Mallorca, a Saragossa, a moltes ciutats de Castella i d’Andalusia. No ho ignoraven. I Roma encara calla? No valdria més que en lloc de parlar tant contra el comunisme, de política, dels que són fora de l’Església, corregís aquests eclesiàstics? Ho farà el poble, i li diran sacríleg? És hipocresia de Roma? És ignorància? Sempre aquesta ignorància de les coses que té el deure de saber! Aquesta ignorància de Roma és còmica. Roma ignora que els jesuïtes –contra les ordres dels pontífexs últims- es posen en política? No ha sospitat mai que per això els suprimeixen a Espanya? Però, Roma pot ignorar que els jesuïtes, gairebé des de la seva fundació, torcent els designis del seu fundador, no han fet sinó immiscuir-se en la política de les nacions? Ho sap tot el món, i els Papes que tenen el deure ineludible de corregir-ho, no ho saben? I ho ignoren després de qui suprimí aquesta Companyia amb raons prou suficients? No puc tenir gaire esperança que Roma obri amb la noblesa que caldria. (?) que la clerecia no és l’Església, encara que de vegades ho vulgui per (?) al poble. El bisbe Cauchon no era l’Església, encara que es valgués del nom d’aquesta per martiritzar santa Joana d’Arc. I els reverends jesuïtes no eren església –n’eren fora- quan torturaven l’esperit innocent de sant Lluís Gonzaga que moria fora de la Companyia, refugiat en un convent de Caputxins.

* * *

D6. 21/1/1938. Ahir al matí, era a la Plaça de Prim, a fer cua per l’automòbil de Tarragona, i em diuen que s’ha sentida una detonació. En arribar a Tarragona veí que havien estat bombes feixistes llançades a la població civil. Havien tocat un naulí anglès que feia dies –em digueren- que era al moll, i mataren dos o tres homes al moll: eren treballadors; ja poden estar contents. Avui, en anar a Tarragona, a ¾ de 1, han tocat les sirenes d’alarma. Hem baixat de l’automòbil, i ens hem ficat a un refugi. Quan, després, arribem a Reus, veig gent sortint dels refugis, i una munió al cap d’amunt del carrer de Llobera. Hi havia llançades bombes. No em sé estar de pensar en aquells cardenals, tan imprudents com estúpids, que votaven amb papereta oberta en un fals plebiscit, a favor de la dictadura de Mussolini. ¿No valia més que es limitessin a predicar l’Evangeli? El feixisme va fent la seva sembrada de crims.

* * *

173

D7. Diumenge 30/1/1938. Cada dia vaig tenint més notícies de la intervenció de la clerecia en la preparació d’aquesta guerra. Uns que es deien Landa –de família militar, falangistes anunciaven amb certesa la seva revolució sis mesos abans d’esclatar. Un centre carlí, fundat a Tarragona recentment, s’omplia en vigílies de la revolta de propietaris del camp que anaven i venien i llur agitació era tan sospitosa que fou denunciada (m’ho contava un dels que feu la denúncia). Els digueren que havien de clausurar aquell centre. Esclata aleshores la revolta, i comença a veure’s desfavorable; i tots aquells propietaris a corre-cuita i carregats de paquets i cistells (segurament plens d’armes) se’n tornaren a les masies i els pobles –allí després els mataren. I tots ho condemnàvem com un crim. Aleshores no sabia que ells havien comès el crim horrible de preparar la guerra. Molts són que havien tingut converses amb capellans en què els havien dit que es preparava un alçament armat que aterraria la república, etc. El Pare Negre, jesuïta, el dia 18 treia tots els diners del banc, el dia 19 els militars es sublevaven. Els jesuïtes donaren a Falange espanyola, com a adherits a ella, les llistes de les Congregacions marianes. Els congregants ho sabien? Alguns o molts possiblement no.- Això és indiferent als reverends Pares, perquè donen la submissió d’aquelles ovelles com absoluta.

* * *

D8. 7/2/1938. A vegades el país, la família, els amics no corresponen al nostre afecte i al que en voldríem, de vegades veiem la pàtria perduda, i la voldríem salvar; la justícia desfeta i la voldríem salvar. Aquests enfonsaments ens fan patir. Però alerta! No hem de perdre mai ni la serenitat ni la temperança, mai hem de moure’ns més enllà de la raó, ni hem de perdre el seny, hem de mirar sempre l’economia espiritual: els límits del deure i tancar-nos-hi. (?) no ho sabia per quan escrivia de Ginebra: “No hi he trobat una mare i el sentiment filial s’és dolçament apagat a la meva ànima. En un mot, encara sóc un elector, més ja no sóc un ciutadà”. (vol.1, pàg.92) No sabia que el bon ciutadà vota pel que li sembla millor, i ja ha complert, i no cal que espiritualment s’expatriï; és un bon ciutadà si ha votat els millors reflexivament i honesta, encara que els millors no li semblin gaire bons. La ciutat no (?) a les efusions que voldríem? Doncs donem-li allò que es mereix i prou. La família no correspon a l’afecte que li tenim? Doncs no ens hi donem sinó fins on ella admeti. Que ells es facin la mesura; i ja heu donat tot allò que devíeu si doneu tot el que us és admès. No imposeu la mesura del vostre amor als altres, sinó, al contrari, doneu al vostre afecte la mesura que els altres admetin. Sempre amb la disposició de donar més, i això ja exclou l’egoisme; en aquesta disposició hi ha la nostra generositat i grandesa d’ànima; però no us obstineu a donar allò que no us vulguin. Si us hi obstineu, primer

174

donareu efusivament sense mida; de seguida ve la tristesa perquè no us veieu ben correspost; i ve de seguida la queixa, les exigències, i potser l’enemistat i l’odi. Us heu donat mal viure i heu donat mal viure. Heu perdut energies, us heu perjudicat –sense fruit i (?) immoralment.- i potser hem perjudicat als que preteníeu estimar. Alerta! Qui no mira els límits del deure manca al seu deure.

* * *

D9. Inicis 1938. El sentit de la justícia és profundament cristià. La defensa del feble oprimit pel poderós és característicament cristiana. Ho és en tanta manera que aquells que no són cristians per les creences i defensen la justícia són, de fet, més cristians que aquells que diuen creure en l’Evangeli però, s’oposen, de fet, a la justícia. Així, en els cors encara no envilits de creients i d’incrèduls, s’alça unànimement una paraula: justícia! És que se’n perd el sentit? I que valen els pactes de les nacions entre elles? Per què es representa tanta comèdia en la diplomàcia i la política internacional? També fan sofrir-nos una comèdia deplorable entorn dels bombardejaments de les ciutats obertes, aquests atemptats horribles contra els infants, els vells i les dones. A la cara dels pretesos investigadors els feixistes han repetit el crim, i després... després ve el silenci; i el crim novament és repetit; i ens diem cada vegada: és que ningú no té cap sentit de la injustícia? Així... Davant dels darrers esdeveniments europeus, en els cors encara no envilits de creients i no creients s’alça un clam d’una paraula: justícia! És que no pot haver-hi justícia? Que se’n perd el sentit i només ha de vèncer només la força bruta i la violència? I què valen, doncs, els pactes de les nacions entre elles? I per què es representa tanta comèdia internacional diplomàtica i política? Només feia uns dies que havíem presenciat també una comèdia deplorable d’aquesta mena davant dels bombardejaments de ciutats obertes, aquells horribles atemptats en què fins a tenir aterrada la brutalitat del feixisme. És el nostre deure d’avui, i el complim. I, a la comèdia internacional de la brutalitat i l’egoisme, oposarem amb energia la unió internacional dels defensors de la justícia. Sí, tenim els obrers d’Anglaterra i de França que protesten i hem sentit la protesta d’universitaris anglesos; la dels catòlics holandesos, vora la d’aquells escriptors catòlics de tan prestigi com Maritain i Bernanos, que no podien restar indiferents davant dels opressors dels esperits i dels pobles. Els catòlics espanyols s’uneixen al clam de justícia que es va alçant arreu d’Europa. I tots tenim confiança en la victòria definitiva de la justícia. Tots esperem veure desfeta aquesta primacia de la brutalitat defensada pel feixisme. Ho esperem, però sabem que hem de lluitar-hi amb energia. És el nostre deure

175

d’avui. Davant de la comèdia internacional (?) de què són víctimes a centenars, pobres infants, i pobres vells, i pobres dones... A la cara dels investigadors els feixistes han repetit el crim, i després.... després ve el silenci, i els dies passen i el crim es repeteix, i ens preguntem cada vegada: és que ningú ja té cap sentit de la justícia... Avui bombardeja les viles de la costa catalana, Tarragona, Reus i una altre dia Barcelona.... I només els obrers de França i d’Anglaterra veuen venir el dia que demà les bombes terribles esclataran damunt de París i de Londres... El capitalisme anglès que Chamberlain representa exactament, conferencia amicalment amb els assassins i pacta amb ells els esquarteraments dels països febles. Aquests obrers representen dins Europa, gairebé (?), el sentit cristià de la justícia. El sentit de la justícia és profundament cristià. La defensa del feble davant de la injustícia del fort i del violent, és típicament cristiana. Per què no tots els catòlics tenen aquell sentit prou viu? Per això hem pogut veure que de fa temps alguns catòlics de tan relleu com Maritain o Bernanós, es posaven decidits a reprovar que en nom de Crist es cometessin crims esgarrifosos i s’hagués preparat aquest vilisme, sublevació militar i amb ella la guerra civil. Els catòlics d’Holanda també segueixen en la noble protesta. Però aquella protesta qui més ha de fer-la sentir són els catòlics d’Espanya. Podem permetre ni un moment que en nom de Crist i de la seva Església es digui que aquesta guerra horrible és una “guerra santa”? Podem aprovar mai que atribuint-se el nom de l’Església ajudessin a preparar-la uns bisbes i uns jesuïtes? En aquests bisbes i jesuïtes adherits a la força bruta i a la violència injusta de Hitler i Mussolini, els catòlics no hi veiem, naturalment, l’Església, sinó uns deplorabilíssims clergues que enganyats en la política voldrien enfangar-hi el nom de l’Evangeli. Ja sabem que l’Església ben sovint ha patit de l’apostasia i l’enviliment de part de la seva clerecia. Però l’Evangeli resta immaculat, i diu i dirà eternament la pura doctrina de la caritat, la justícia. L’acanallament dels Gumà i Cartanyà, si ens dol moltíssim per l’escàndol que donen... no ens estranya gaire... I els catòlics de tot el món hem de lluitar incansablement i conjuntament per totes les causes justes. I manquen si les obliden... és que obliden la doctrina abnegada i generosa de l’Evangeli. I els catòlics d’Espanya, com els catòlics conscients a tot el món, alçarem ara la protesta contra aquests poder tirànics i (?) dels pobles lliures, conculcadors de la llibertat dels esperits i del poble. El punt sisè dels tretze punts (?) publicà el govern de la República espanyola. a) Garanties... (?) garanties en ordre civil i social b) llibertat de consciència. Els no catòlics. Els catòlics. c) Lliure (?) de les creències i pràctiques religioses... d) Accepatció lliure de fe .- Manifestacions externes: la inquisició. J. De Maistre. Hipocresia.- Inquisició. Calúmnia.- . (?). Anticristià (?)

176

Cal dir la veritat. No dissimular-la. L’esperit de domini (?). Són pecadors, i són els catòlics que ens ho hem de corregir. No dissimular estúpidament, sense humilitat. e) Llibertat. Implica un apostolat. Sense llibertat..., el perill és un (?) L’exemple l’Església d’Espanya (?) Un altre perill: la teocràcia amb la política, que substitueix l’apostolat. La revolta militar. Una persecució religiosa. Les relacions de l’Església i l’Estat: segons el temps: Avui: Església independent i som els catòlics els primers que ho hem de fer.

* * *

D10. Cada dia hem de sofrir els horribles bombardejament de les ciutats obertes. Encara tenim fresca la impressió de les últimes bombes llançades divendres al mercat de la Barceloneta on feren nombroses víctimes, la majoria infants i dones. I encara el cardenal Gumà amb els bisbes i els jesuïtes que el volten en gosa dir “la guerra santa”! Els catòlics holandesos, des de la seva premsa han tret d’una vegada la màscara religiosa amb què s’intentava cobrir sarcàsticament aquesta guerra. Franco, diuen els catòlics holandesos, ha cridat els invasors estrangers, envia els moros a la lluita contra l’exèrcit espanyol, bombardeja ciutats obertes; és irrisori de cobrir aquests actes amb l’Evangeli. A la protesta dels catòlics holandesos, seguint els catòlics de França, ha d’unir-se la protesta dels catòlics de Catalunya i de tota la República. Aquesta protesta ha de fer-se cada dia més enèrgica. No podem tolerar que es cometin aquests horribles crims en nom d’una Església que els reprova. Se’ns dirà que hi ha bisbes que beneïren aquesta guerra fratricida.- Sí, replicaríem; com hi ha militars que poden trair la pàtria, hi ha bisbes que poden trair l’Església; com hi ha hagut uns generals que trepitjaven llur honor (la cosa que un bon militar estima més), també, hi ha hagut uns bisbes i uns jesuïtes que han trepitjat l’Evangeli. Aquests bisbes i jesuïtes abandonen l’apostolat evangèlic, única tasca que els és pròpia, i es donen a la política de Hitler i Mussolini, obertament girada contra el Papa; aquests bisbes i jesuïtes ja són al caire de l’apostasia. Als catalans ens sembla lògic. Veiem a aquest cardenal Gumà, el bisbe Cartanyà i els jesuïtes catalans en lluita frenètica contra Catalunya. No senten l’amor natural de tot home al seu país. Havien preparat amb alguns generals, una sublevació que, sortís com sortís, era sempre contra Catalunya. Aquests veritables monstres és lògic que traeixin l’Església i acabin en l’apostasia. JosepMariaCapdevila

* * *

177

En relació a l’activitat de Capdevila durant la guerra i en relació a les tasques

encomanades pel govern de la República de guarda del patrimoni d’art, referim

el següent escrit, ja finalitzant la Guerra Civil, en què Capdevila intervé en la

petició de Jordi Olivar, magistrat de l’Audiència de Barcelona, per a la

preservació del monestir de Montserrat.331

Final guerra -1939. Montserrat. La guerra i el monestir.- Em vingué a veure a Barcelona en Jordi Olivar, pare dels monjos de Montserrat i germà de l’erudit Marçal Olivar. Jo coneixia en Jordi Olivar de l’acadèmia Calaçancia, presidida per Cosme Parpal i Marquès. Era cap a l’any 7; i jo feia el curs d’ingrés universitari. Doncs, una trentena d’anys després, el 39, em vingué a parlar del perill que corria Montserrat. L’exèrcit de la república ja reculava per aquells vorals empès per l’exèrcit enemic. Què calia fer pel monestir? D’acord amb l‘Olivar, aní a veure en Carles Pi i Sunyer, germà del biòleg August Pi i Sunyer, que era conseller de cultura del govern de la Generalitat. Érem molt amics, i havíem procurat de salvar les escoles a les hores de la persecució del general Primo de Rivera. (Sempre aquells governs centralistes i aquells generals “pronunciados” clausurant escoles, seguidors de la tradició d’aquell Ferran VIIè que clausurà totes les universitats d’Espanya alhora que obria l’escola oficial de tauromàquia. No li valgué a la trista universitat de Cervera un manifest on declarava: Lejos de nosostros la peligrosa novedad de discurrir. No li valgué.) Vaig anar a veure, doncs, en Pi i Sunyer a la Conselleria de cultura, immediatament em va entendre, i també immediatament va escriure un ordre per el qual podien sortir en un automòbil de la Generalitat amb dos moços de l’Esquadra En Jordi Oliver i el seu fill monjo de Montserrat (que no duia pas l’hàbit) per a parlar amb els caps de l’exèrcit de la República. Així ho feren. Arribaren a temps. Obtingueren la promesa que, no solament el monestir seria respectat, sinó que ningú de l’exèrcit no s’hi acostaria. Passaren a veure els caps de l’altre exèrcit, que era ben a prop, i n’obtingueren la mateixa promesa. Tots la compliren bé. Ningú dels dos exèrcits s’enfilà per res al monestir. Els dos exèrcits passaren pel peu de la muntanya deixant-la tranquil·la i sola.

* * *

iii) De Bierville a Amèrica

331 Vegeu en relació a això, entre altres, la nota 102, p.150, dins «De la guerra i de l'exili: Mallorca, Montserrat, França, Mèxic, 1936-1975», Josep Massot i Muntaner, PAM, 2000.

178

El mateix Capdevila ens explica, en el seu llibre «Del retorn a casa», com un dia

de finals de gener de l’any 1939 inicià l’exili amb la companyia de Cèsar August

Jordana, Ignasi Mallol i Miquel Joseph Mayol (i que, entre les poques coses que

s’endugué, a la maleta hi carregà uns volums de la Summa Theologica de Sant

Tomàs).332

Així doncs, el mateix Capdevila comenta que després de passar la frontera, a la

capital del Rosselló, els esperaven Pompeu Fabra i la senyora Mallol. Tot i que

el grup va poder evitar la reclusió al camp de concentració d’Argelers, gràcies a

un passaport col·lectiu que tramità Miquel Joseph, els van obligar a dirigir-se

cap a la capital francesa. Al cap de pocs dies s’afegiren al grup Carles Riba i la

seva família, i també Ferran Soldevila i la seva muller, entre d’altres.

L’establiment definitiu a Boissy el faciliten unes converses mantingudes a París entre Josep M. Capdevila i Marc Sangnier que els oferí “un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville”, on s’instal·laren a partir del 19 de març: mentrestant esperaren a Boissy-la-Rivière, un poblet a pocs centenars de metres de Bierville, en un alberg anomenat l’Épi d’Or, on el 2 de març quan els emigrats estaven en ple tràfec de tramitació de permisos de residència, Marc Sangnier els visitava. Riba conegué a Bierville “les plenes hores del retorn a si mateix”; era allà on se li oferia la imatge del camí fins a les deus originals de la vida… però també hi conegué “els primers esquinçaments de l’exili: amics que se n’anaven a l’altra banda del món: a Mèxic uns, a Colòmbia d’altres; entre aquests, Josep M. Capdevila, un dels homes que he estimat més en aquest món, i el pintor Mallol, de la mort del qual, allí hem rebut fa poc la notícia”.333

A Bierville, la llarga lletra de 22 de març de 1939 de Capdevila a Marc

Sangnier, serà la síntesi en què Capdevila ens testimonia els ideals que havien

sostingut, i entre aquests, el de la pau.334

Boissy la Riviere 22 MARS 1939, Monsieur Marc Sangnier,

332 De la part de l’epistolari que transcriu Joan CARRERES, o.c., la lletra que li escriu, de data de 17 d’octubre de 1982, el fill de Josep Maria Capdevila, en Vicenç-Maria. 333 Jaume MEDINA. Carles Riba (1893-1959). PAM, 1989, p. 117 i seg. Jaume MEDINA. Carles Riba (1893-1959). PAM, 1989, p. 117 i seg. Vegeu també, respecte l’exili, Marta PESSARODONA, França: La cultura catalana exiliada. Ara llibres, Barcelona, 2010. 334 Respecte les relacions dels moviments catòlics en relació a la Guerra Civil i els diferents posicionaments en el marc europeu, entre els quals es fa referència al mateix Sangnier, Maritain, etc., vegeu el capítol XI, «La Mediació» dins Hilari RAGUER, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps. PAM, 1976.

179

Monsieur, Dans le journal “El Matí” de Barcelone, que, comme vous savez, j’avais fondé et dirigé, on avait travaillé pour la paix sans relâche- d’où provenait certaine antipathie de beaucoup de gens qui se disent de droite qui préféraient la guerre de l’Espagne (ou si vous voulez le coup d’État qui occasionna la guerre et la révolution). Et aujourd’hui sans (?) propose de continuer plus que jamais à travailler pour la paix. Le trist d’avoir connu votre noble lutte pour la paix m’encourage a m’y en ( ?) Et quoique me considérant presque invalide, je suis prie de me vouloir reconnaître comme un des vôtres, le dernier et le plus inutile. Je ne m’ai jamais mêlé dans la politique active –je n’y comprends rien et mon tempérament même m’en éloigne- ; ça affaiblit, peut être, mon intervention qui reste toujours purement idéologique. Mais chacun offre ce qu’il a, et n’est pas obligé a plus. Vous connaissez à fond le problème ; et vous pouvez influer puissantment sur beaucoup de mes amis espagnols, aujourd’hui dispersés partout et surtout la France. Ayez la bienveillance de m’avertir franchement des erreurs que vous pourriez trouver dans mes concepts ; vous me ferrez de bien, et no seulement à moi, mais a plusieurs. Je suis de l’opinion que la paix ne peut s’obtenir si l’on n’y travaille en deux aspects distincts, également inéludables : un aspect spirituel et un aspect économique. Sur le premier il ne faut pas insister ; nous sommes d’accord. L’Évangile, tout net d’interprétations qui le déforment, nous en donne la doctrine et les normes. Il faut évangéliser le monde. L’Espagne en particulier, est un PAYS DE MISSIONS. Il y faut prêcher l’Évangile, tout à fait inconnu du peuple et surtout de la bourgeoisie qui se croit catholique. La masse ouvrière y reste toujours abandonnée par le clergé trop préoccupé d’affaires économiques que n’affectent qu’a lui et qui, au point de vue religieux, ne valent pas la peine. Ils donnent beaucoup d’importance à des choses négligeables, souvent à des privilèges peu raisonnables. Ça a produit dans l’Espagne une vraie perturbation dans les esprits et a propagé un anticléricalisme qui chaque jour s’aggrave de plus en plus. Du point de vue économique, il faut une réforme que les catholiques ont le devoir d’orienter. Une réforme sans révolution. Rien d’évolutif. J’ai en traine et le concept d’évolution (?). Il faut procéder par degrés, il faut obtenir des victoires partielles, ayant un plan d’ensemble. Le jour dans lequel l’indispensable pour la vie ne manquera à personne, la révolution sera bien difficile à faire et la guerre aussi. Alors seront affaiblies et même évanouies les causes de la guerre. Je sais bien qu’il faudra toujours pratiquer la charité chrétienne, qu’il y aura toujours des pauvres : mais ça oblige les catholiques à travailler plus et mieux. La guerre n’es pas une loi de la vie, comme croyait Proudhon et après lui Fréderic Nietzsche. La loi de la vie c’est la paix. (Quand on dit guerre on ne veut pas dire toute sorte de luttes. Militia est vita hominis etc.)

180

Ceux qui défendent les principes de l’économie libérale soutiennent aussi que la guerre est une loi de vie. Cette économie c’est notre ennemi le plus redoutable. Les syndicats peuvent nous servir pour le moment ; mais probablement ils n’offrent pas une solution définitive. Ils supposent la lutte de classes. Les partisans de l’économie libérale récurrente à sectionner l’économie mondiale en économies nationales, ou pour mieux dire : en économes d’état. Et du moment que chaque Êtat borne les problèmes économiques aux limites du propre territoire, il faut qu’il y ait des guerres. Le droit naturel que les hommes ont à vivre, chaque État le protège, mais seulement pour ses sujets, au dépens (?) de sujets d’autres États, et voici la guerre in potentia. La paix alors dépend d’un équilibre nécessairement inestable. La guerre, alors si elle n’est pas in actu, deviens au moins in potentia. Pour établisser la paix il faut poser les problèmes capitaux de l’économie dans la sphère internationale, ou pour mieux dire, purement humaine. La première erreur de l’économie libérale c’est de supposer comme vrais le principe de Malthus : que la richesse est nécessairement bornée à une classe de plus en plus restante. Si l’on se place au point de vue des États isolés, ils auraient raison. Mais si l’on regarde le monde entier le principe devient discutable et, en définitive, faux. En ce point c’est l’économie des géographes anarquistes qui a raison. ???. Ce principe il faut l’incorporer à l’économie chrétienne. Comment ? Il faut distinguer dans la richesse celle qui regarde au nécessaire pour la vie humaine, et celle qui est de luxe. Seule la première intéresse humainement (internationalement). Il faut que tous les peuples coopèrent afin que l’essentiel pour vivre ne manque personne. Par exemple, si l’on exploitât internationalement afin que l’énergie électrique, sûrement l’électricité pourrait avoir presque le prix de l’eau, c'est-à-dire, qu’elle ne coûterait presque rien. Électricité veut dire force motrice, éclairage, chauffage etc. Autre chose indispensable à la vie c’est le vêtement. S’il ait de grandes exaltations internationales de coton, p.e. (au lieu de brûler les récoltes heureuses quand elles vont rebaisser le prix du coton), tout le monde s’habillerait à plus bon marché et on éviterait quelques grands conflits aux familles pauvres et nombreuses. Autre exploitation internationale pourrait être la grande culture du blé (en n’excluant pas la petite culture) ; et au lieu de brûler le blé quand il y en a beaucoup ou, comme disent les capitalistes, quand l’abondance atteint la superproduction, on provoquerait la surabondance afin que le pain ne manquât à aucune famille. Et ainsi de suite. Chaque problème doit s’étudier techniquement, l’établir et le résoudre isolement, mais ayant regard toujours à un plan d’ensemble. Il faut ne pas oublier la culture spirituelle. Enfin, les problèmes capitaux nous les classions ainsi : problèmes de nourriture, le vêtement, de logement, d’éducation et d’instruction, et de récréation et de repos. Je n’ai pas ici mes livres et mes papiers. Je vous écris sans ordre ce que nous exposons au jour dans EL MATI. Pardonnez-moi et le désordre et la longueur de cette lettre. Veuillez m’accueillir Monsieur, comme le plus humble

181

de vos collaborateurs. Je pourrai, peut être, influer dans quelque group d’Amérique quand j’y serai (et je peuve (?) y aller bientôt). Ne dédaignez pas de m’instruire dans ces matières que vous connaissez en maître. Je suis. Monsieur, votre serviteur le plus dévoué. JosepMaria Capdevila. P.S. Les meilleurs souvenirs et remerciements de mes amis.

Va ser Pau Vila qui va proposar a Capdevila d’anar a Colòmbia. La imminència

de la Segona Guerra Mundial i el permís que trameté a Capdevila el president

Eduardo Santos per a poder traslladar-s’hi, amb la possibilitat de dedicar-se a

l’ensenyament, el van fer decidir-se. La carta a Ferran Soldevila del 26 de

febrer de 1936 és molt significativa de l’optimisme davant la desfeta.335

Sr. Ferran Soldevila Bierville, 26 DE FEBRER DE 1939 Estimat amic, (...) A Amèrica posarem totes les nostres relacions al servei dels nostres amics. Així, si podem escriure en la premsa argentina, farem que els nostres amics hi escriguin. La premsa, les conferències, són ben pagades. No crec que ens faltin diners.

Dic els nostres amics: vull dir aquelles persones que poden fer bé: el teu germà, en Riba, etc. Potser en tot això hi hagi una mica de fantasia i molta bona voluntat. Amb fantasia i bona voluntat he fet coses molt més difícils –com fundar un diari i treure –encara no sé d’on- tota una impremta, una redacció, una administració... que sé jo!

Adéu. Escriu-me. Voldria poder-te servir el teu amic que t’estima.

JosepMaria Capdevila.

335 A Colòmbia, Capdevila no deixà la tasca fonamentalment pedagògica que havia iniciat a Tarragona. Primerament, impartí classes al col·legi El Gimnasio Moderno, de Bogotà (1938-39); a Popayán, va fer classes de psicologia experimental a la Universidad del Cauca (1939-1943); i en establir-se definitivament a Cali, va impartir filosofia i literatura al Liceo Benalcázar. L’any 1965 Capdevila tornaria a Catalunya amb una salut força delicada, però amb la il·lusió de seguir treballant. Joan Cortada apunta que, tot i les diverses raons que dóna Maurici Serrahima sobre el parèntesi productiu de Capdevila a Colòmbia, no podem estar-nos de preguntar si a l’altre costat de la mar no hi queden restes de la seva obra.

182

* * *

Hem clos aquest punt del nostre treball amb una lletra esperançada a Ferran

Soldevila i que marcarà per a Capdevila l’inici d’un nou camí en el seu

recorregut vital. De la intimitat de les lletres, ens endinsem, a partir d’ara, a la

lectura i anàlisi dels fons articular. Recollirem doncs, en el següent capítol, els

primers articles que trobem a l’Arxiu en relació al tractament de qüestions

polítiques relacionades principalment amb el nacionalisme català de principis

de segle i la Gran Guerra europea. Aquests articles són previs al compendi més

teòric que llegirem en l’opuscle dels «Principis de teoria política» de l’any 1927, i

també seran previs a l’estudi de Capdevila de les qüestions socials. L’objectiu

de la lectura d’aquests articles primerencs serà extreure’n l’estil i les

temàtiques que marcaran l’interès de Capdevila sobre diferents aspectes de

caire polític, i que situarem majoritàriament a partir de l’any 1915, i fins a

primers dels anys vint.

183

6. LES PRIMERES VIES O FORMULACIONS DEL

PENSAMENT POLÍTIC

6.1. L’estudi de les qüestions socials i polítiques prèvies a

l’any 1929

i. Una primera qüestió

ii. Adhesió als orígens del modern nacionalisme català

iii. La figura de Prat de la Riba

iv. Localisme –olotinisme- i nacionalisme

v. El diàleg com a forma supranacional

vi. La llengua com a signe d’identitat dels pobles

vii. Ètica i nacionalime

viii. Aspectes de política internacional, la pau

6.2. Recull articular

185

6.1. L’estudi de les qüestions socials i polítiques prèvies a

l’any 1929

i. Una primera qüestió

Capdevila fonamentarà i explicitarà la comprensió del fet polític en els marges i

formes que possibilita la dialògica articular i, com ens dirà sovint, en base a

l’observació de la realitat social. Ara bé, caldrà matisar aquest punt ja que,

destil·lant els seus escrits, trobarem també altres plantejaments i fonaments

teòrics que bastiran aquella comprensió.

Per tant, serà interessant que primerament cerquem, a partir dels continguts

dels articles del Capdevila jove,336 la resposta a una de les qüestions objecte del

nostre interès: Com s’entén i quin és l’abast de la política? Capdevila es referirà

a la política com a l’actitud – en el sentit d’un prendre posició- que ens ha de

permetre assolir la realització d’un ideal. Aquest ideal, com a tal, serà conegut

prèviament per la nostra intel·ligència. Llavors, en l’àmbit objecte dels primers

escrits, si llavors preguntéssim a la intel·ligència què coneixem, ens respondria

que «de manera evident, formem part d’un poble amb personalitat pròpia perquè

existeix una ànima social catalana que ha sabut crear una llengua, un dret i un

art». I no només això, sinó que la intel·ligència ens fa evident també l’esclat

col·lectiu produït per un poble capaç de recrear una cultura nacional; és el

treball del poble per la cultura que gràcies a la tècnica transforma la realitat

desordenada en realitat ideal.

És interessant doncs, observar que, si més endavant el pressupòsit

fonamentador dels principis polítics serà en bona mesura en base al

pensament d’arrel tomista, ara la fonamentació ve de part de l’adhesió al

classicisme pel qual la intel·ligència –entesa com a facultat del coneixement de

la realitat i que té per objecte la veritat- predomina sobre la intuïció i el

336 El primer article que presentem d’aquest apartat l’escriuria als 23 anys.

186

sentiment.337 Resseguint les tesis catalanistes de Prat de la Riba, s’afirmarà

també que la nostra acció política ha de tenir per fonament el coneixement de la

veritat catalana i per objecte la consagració legal de la realitat catalana. Aquest

aspecte de dotar de legalitat la nostra realitat el tornarem a retrobar també

més endavant i de manera més àmplia en el teixit discursiu de l’opuscle de

l’any 1927.338

Ens trobarem doncs, en aquest punt de la nostra recerca, amb un Capdevila

jove que tracta principalment temàtiques relacionades amb el catalanisme

polític. Tanmateix, la lectura d’aquests primers escrits articulars ens hauria

d’ajudar a acabar de perfilar la personalitat de Capdevila que s’ha començat a

esbossar ja en el fons epistolar. La vintena d’articles que recollim els trobem en

els plecs de papers corresponents als primers escrits de l’Arxiu Capdevila. El

primer article, de l’any 1915, publicat a la revista de la qual n’era

col·laborador, «Vida Olotina», relaciona els conceptes de nacionalitat i

imperialisme amb el rerefons de la Gran Guerra europea, i l’intitula «Nostra

posició davant la gran guerra»; el darrer que recollirem, és un comentari a un

llibre sobre el feixisme italià de Francesc Cambó, en què reclama endinsar-se

en qüestions d’ètica política i que fou publicat a la revista «La Paraula

Cristiana» quan Capdevila n’era director. Ens voldrem quedar, al finalitzar

aquest punt del nostre treball, a les portes de l’opuscle dels «Principis de Teoria

Política» de l’any 1927, a punt de complir trenta-cinc anys.

Com a nota de gènesi formativa, i en base als primers escrits publicats a la

revista local de la ciutat d’Olot «Vida Olotina», situarem les reflexions sobre les

tesis del nacionalisme català en l’origen de les coordenades a partir de les

quals es dóna en Capdevila la comprensió i manifestació del fet polític. En

aquests articles, juntament a la vindicació de la realitat nacional, trobarem la

337 Joan CORTADA, La filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM. Barcelona, 2008, pàg. 56. «Tindria dotze anys i unes lectures d’història de Catalunya em dugueren amb tota consciència al catalanisme. Seguiren, sense decidir res, uns articles d’En Domènech i Montaner, i la Tradició Catalana d’En Torres i Bages. A l’últim amb el moviment de Solidaritat Catalana per primera vegada m’interessà el moviment polític». Josep Maria Boronat i Recasens, «Una conversa amb Josep Maria Capdevila», La Veu, 6-II-1926. 338 Josep Maria CAPDEVILA, «La Nostra Política», Vida Olotina, 23-II-1917. En aquest article fa referència a Rovira i Virgili en la definició de la Catalunya nova com a unitat d’esperit en el treball divers, i amb ell afirma que la Nació és una acció. És una vida creadora.

187

discordança entre allò que en la vida social –i que prefigura la ciutat- és mort,

respecte a allò que és viu. En relació a aquesta contraposició, es vincularan

respectivament els conceptes de localisme i nacionalisme amb la finalitat de

donar-li a aquest segon la rellevància que li és pròpia. Això, perquè el localisme,

i que exemplifica en la seva ciutat natal d’Olot, anomenant-lo olotinisme, caldrà

que sigui superat per tal d’arribar a una visió positiva del concepte de nació. De

la mateixa manera, en aquests escrits veurem també fonamentades les

correlacions entre els conceptes de nació i estat, reflectint-se així els nuclis

essencials del catalanisme de primers de segle XX des de la visió que

representa la persona i obra de Prat de la Riba. I en l’articulat, també caldrà

que signifiquem com a constant la importància de com l’ètica es vincula al fet

polític. Respecte a això, trobarem, tanmateix, ja des del primer article de

l’Arxiu, referències lligades als moments on es tracta el concepte de pau en

motiu de la Gran Guerra europea del 1914 i com la comprensió de l’autèntic

nacionalisme es deslliga dels nacionalismes que acabaran derivant en els

moviments imperialistes europeus de primers de segle. Finalment, i cloent

aquest punt, presentarem la síntesi i transcripció dels fragments d’articles que

s’han considerat més significatius d’aquest període lligats a aquests punts.

ii. Adhesió als orígens del modern nacionalisme català

Amb una vinculació clara al corrent nacionalista català de principis de segle i

sota la influència del pensament que neix al voltant d’Enric Prat de la Riba,

l’objectiu que empeny Josep Maria Capdevila, i que trasllada com a constant

en el seu articulat, serà el de la recerca de fonamentació que confereixi un

sentit d’autenticitat respecte el què afirma. Amb això volem observar que

aquesta adhesió que expressa en els escrits, no és fruit només del contagi de

l’optimisme col·lectiu que viu el país sinó que es situa en ‘els moments en els

quals el poble català recupera una dignitat perduda’. I aquesta esdevé dignitat

nacional a través de l’autoconsciència i del treball del poble.339

339 Josep Maria CAPDEVILA, «Les Etapes Modernes del Renaixement de Catalunya I» , Vida Olotina, 23-III-1917.

188

Així, seguint les línees del discurs polític de Prat de la Riba, el renaixement del

poble català es dóna en un seguit d’estadis. Primerament, ens situaríem en

l’estat que anomena de ‘subconsciència íntima’ però depauperada, on Catalunya

és província sense veu nacional i allunyada del món i d’Europa; on Catalunya és

un poble sense cultura ni ciència. Malgrat això, aquest estat de subconsciència

esdevé la primera llavor pel naixement en el poble del caràcter revolucionari –

estrident, exaltat, sentimental-, l’anomena la infància del renaixement. Aquest

període durarà fins l’aparició de la Lliga Regionalista que trenca amb el motllo

estret del partit per a convertir-se en una veritable escola política capaç de les

més altes i complexes aptituds. Capdevila ens diu: «La Lliga organitza, dignifica

el sufragi, sembra la civilitat, divulga el sentit de responsabilitat política; infiltra

en els ciutadans el sentit d’intervenció. I, llavors, apareix Solidaritat Catalana

com a primer esclat verament popular del renaixement. I prenent els mots de

Maragall: l’alçament de tot un poble».340

Si, d’una banda, es posa de manifest la fonamentació de les tesis de Prat de la

Riba, per a Capdevila caldrà afegir a aquestes tesis, l’esquema de categories

d’Ors, amb l’esforç com a clau de volta per tal que el nacionalisme català en el

seu present sigui viu. ‘(...) el moviment de Solidaritat havia de tenir una

seqüència: el nacionalisme persistent post-solidari es diu esforç’. Partint d’aquí,

visualitza el camí a seguir de la seva generació; «si la generació precedent ha

organitzat, ha orientat, ha donat fruits: a nosaltres ens cal continuar, l’avenç

avui és ja la continuació». 341

Tot i l’ordre del discurs, la lectura que es fa dels primers escrits ens remet a un

Capdevila que s’encomana de l’optimisme i de la il·lusió pels projectes que es

viuen com a país amb la constant que els empeny, la reconstrucció del fet

nacional català. I d’aquí, que ens calgui reclamar el dret que és inherent en els

pobles, el dret d’autoafirmació, això és, el dret d’ésser; i d’endegar «la

reconstrucció d’un poble, tal volta ofegat, amb personalitat pròpia i amb dret a 340 Josep Maria Capdevila cita Martí Esteve per entendre sense prejudicis què fou Solidaritat Catalana: ‘Moment que una obra de minories es convertí en democràtica participació; que la iniciada reconstrucció fragmentària de la vida nacional, operada per petits nuclis i en diversos aspectes, es fonia en una actuació política vastíssima. El poble intervingué per primera vegada en aquesta lluita per l’afirmació de la personalitat catalana’. «Les Etapes Modernes del Renaixement de Catalunya II» , Vida Olotina, 30-III-1917. 341Josep Maria CAPDEVILA, «Les Etapes Modernes del Renaixement de Catalunya I», Vida Olotina, 30-III-1917.

189

afirmar-se –a ésser- i desenvolupar totes les seves potencialitats». No obstant

aquest optimisme, s’esdevindrà el desencís en veure com es desfan les tres

activitats nacionalistes que seguiren al moviment solidari, i de les que

Capdevila havia arribat a afirmar: «Avui no hi ha poder humà que les pugui

anul·lar, ni tan sols deturar». Aquelles activitats que les futures dictadures

esborrarien venien materialitzades en les persones de Francesc Cambó, Enric

Prat de la Riba i Eugeni d’Ors; i amb ells, els fets que les acompanyaven i que

implicava haver entrat en el període de les realitats nacionals. Respectivament,

doncs, la Mancomunitat com a consagració de la unitat política catalana;342 la

creació de l’Institut d’Estudis Catalans; i finalment, el Glossari.

iii. La figura de Prat de la Riba343

Comenta Capdevila que el despertar d’aquest moviment nacionalista es

concreta en la persona d’Enric Prat de la Riba –el Mestre- pel qual es dóna ‘el

pas de l’ombra de l’hivern projectat sobre la terra catalana a una nova

primavera’. La persona de Prat de la Riba és cabdal per entendre el sentit del

discurs nacionalista en la seva primera etapa de producció periodística. El

percep com ‘l’educador polític d’un poble; la seva figura va lligada a una

ideologia coherent, de sòlida construcció, de bella i justa valoració jeràrquica’. És

qui sap donar en l’avanç de Catalunya una direcció teòrica i qui el du

pràcticament a la realització, i és en aquesta doble vessant –teòrica i pràctica-

on es dóna l’autèntica realització de la persona; i és la que, en definitiva,

aprehendrà com a model el mateix Capdevila.

Així, referint-se al concepte de nació que desplega Prat de la Riba, hi fa confluir

el sentit de pàtria, l’actuació política per a produir un Estat en cada nació, i el

desplegament individual i social al concebre cada nació com a distinta

342 La constitució de la Mancomunitat de Catalunya com a govern popular de la terra, expressió política del seny de la nostra terra. La crisi perpètua del govern centralista format per colles oligàrquiques en front al sentit de continuïtat. Destaca que tampoc a la Mancomunitat hi ha majories homogènies sinó més aviat un aglutinament essencial que difon les divergències anecdòtiques en un pla comú de convergència ideal: el patriotisme. «El patriotisme» dins La Comarca, 18-IX-1919. 343 Els articles als quals fem referència són: «El primer president I, El pensament polític», Vida Olotina, 10-VIII-1917; i, «El primer president II, Les institucions», Vida Olotina, 17-VIII-1917

190

caracterització de la cultura. Amb això, arribarà a comparar el llibre «La

Nacionalitat Catalana» amb el «Príncep» de Maquiavel pel desplegament d’una

lògica rigorosa ja que, tal com s’ha apuntat més amunt, en el discurs de Prat

de la Riba es segueixen els preceptes de l’ordre i la coherència i, alhora, de la

praxis política. «Era intel·lectualista de natura, quan tothom sentia la pàtria, ell

n’explicava la fórmula intel·lectual, la Nació. Concebuda la nació com unitat de

cultura, en el desplegament d’aquesta, hi veia també la deu de la prosperitat

econòmica».

Alhora, a través del seu discurs es fa palesa la consciència per la qual la

construcció d’un país passa pel creixement i organització del teixit industrial i

de l’economia organitzada. La supervivència del país depèn de la pròpia

capacitat productiva, i aquesta serà possible gràcies a les facultats que

sorgeixen quan un país disposa d’una ciència pròpia; d’aquí la importància de

l’educació del poble. Seguint Prat de la Riba, ens diu que «sense ciència original,

en un país, no hi ha indústria original; sense indústria original no hi ha vida

econòmica independent. Qualsevol temptativa qu’es faci per a redimir-los de

l’esclavitud en aquest punt, ha d’ésser estèril si no combatem el mal per l’arrel.

La ciència d’avui representa la vida econòmica de demà». Per tant, el pensament

que es divulga amb aquests primers escrits voldrà que la nació focalitzi la seva

potencialitat en vistes a una fita comuna a través de les institucions

escampades i arrelades en tot el territori, i en això es trobaria el remei a

l’abjecció de la pàtria, ens retrobaríem amb el concepte positiu de pàtria.

iv. Localisme –olotinisme- i nacionalisme

Podríem qualificar d’incisius, amb el posicionament que adopta, els primers

articles de l’Arxiu en què Capdevila es refereix al concepte de localisme, i la

projecció que en fa per a ironitzar sobre les actituds més recloses de l’home i de

les seves institucions. Ell mateix diu que ‘el distintiu del localisme és el vanitós

cultiu de l’exclusió’. L’anàlisi i les descripcions abordaran i criticaran, prenent

la seva vil·la d’Olot com a referent, aquelles actituds que fan de les ciutats

simples aparadors.

191

Ens desplau una ciutat reclosa; perqué per més que’s mostri continúa reclosa; mostrar-se només és l’expansió de les coses mortes. Les coses vives, creen, obren. Les coses mortes es donen. Les coses vives es possessionen, recerquen, aprenen. Així, les institucions olotines fóren, segons el localisme, mitjans només per mostrar Olot, mitjans de propaganda com d’un hotel. 344

Tal com hem comentat, la referència que exemplifica l’àmbit local serà la ciutat

d’Olot i les expressions de vida que en ella s’hi donen. En aquest sentit, ens

diu Capdevila que s’entén aquest concepte de vida quan les institucions són

instruments d’aportació d’elements exteriors a la ciutat, de manera que

obliguen a la producció, esdevenint així la ciutat oberta, productora i viva. És

per això que desagrada a Capdevila el mot olotinisme com a expressió d’allò que

vol significar reclusió. L’olotinisme encarna la ciutat que tan sols es mostra i

que en aquest mostrar-se no s’és, ja que en aquest mostrar-se es mort. Aquest

‘mostrar-se i prou’, s’oposa a allò viu, és la reclusió. ‘Allò viu, crea i obra. Allò viu

es possessiona, recerca i aprèn’. Per a Capdevila, resseguint el classicisme

ideològic dels primers anys, aquesta recerca i aprenentatge que acabem

d’esmentar és l’esforç del poble, que s’ha de conduir vers l’acompliment de

l’obra comuna –la nació-, i tal com dirà, això «no vol dir que ningú treballi en

una obra exclusivament nostra, ni que nosaltres treballem en cap obra

exclusivament agena. En la col·laboració cal l’humilitat d’apendre la paraula

agena àvidament i la generositat i la vigor de dar la pròpia».345

Per tant, en la nació es dóna l’ideal d’unitat, i alhora, la nació és la realitat que

aglutina el poble i les seves ciutats. Si l’obertura i la comunicació es dóna entre

ciutats vives que obren i creen, aquelles operen en vistes a un objectiu

compartit, la nació. Així, considerem el concepte de nació com a expressió

d’una actitud. Amb el seu obrar la ciutat es projecta a la col·laboració mútua

vers un universalisme. Segons ell mateix, la diferència del nacionalisme

respecte el localisme no és d’extensió, sinó de qualitat i quasi essencial.

(...) La nostra actuació local ha de ser francament nacionalista. Res de reclosió, res de provincianisme, res de localisme pintoresc. Adhesió viva a la nació, col·laboració a la labor

344 Josep Maria CAPDEVILA, «De l’apetitós Olot, que s’esponja a l’istiu», Vida Olotina, 21-VII-1916. 345 Josep Maria CAPDEVILA, «El localisme», Vida Olotina, 4-VIII-1916.

192

nacional, contribució a totes les manifestacions nacionals i a ses disciplines diverses. Intensificació i divulgació de la cultura, advocació i labor per a la formació entre nosaltres de ciutadans actius i competents que, alhora que treballin per sa dignificació i prosperitat, augmentin la dignificació i prosperitat de Catalunya.346

v. El diàleg com a forma supranacional

En la realitat dels pobles pren especial importància el conjunt de camins pels

quals un poble es comunica amb un altre, això és, les vies de diàleg amb què

un poble afirmarà la pròpia identitat tot comprenent la identitat de l’altre. En

les relacions entre pobles es donaran els elements que permetran no tan sols la

supervivència sinó la convivència entre pobles, i que segons Capdevila

s’haurien de fonamentar en la cultura de la comprensió. Tot citant Poincaré pel

que fa a l’objectivitat de la ciència, Capdevila ens remet a la tesi per la qual en

el pensament hi ha una part essencial o objectiva –les relacions-, i també una

de subjectiva, suport de l’anterior i qualitativa. «La garantia de l’objectivitat del

món en què vivim és que aquest món ens és comú amb altres éssers que pensen,

tot allò objectiu no té qualitat i és només relació pura. Així doncs, la coneixença

seria, doncs, imprescindiblement comunicativa, dialogadora, imprescindiblement

social». Serà del discurs de la relacionalitat com a font d’objectivitat que en

sorgirà l’ordenació de les formes organitzatives socials, i d’aquestes, l’Estat

seria la forma per la qual es preserven els elements objectius propis de cada

nació –llengua, art, cultura i ciència. I el que preservaria entre nacions alguna

comunitat de cultura seria la Societat de Nacions. D’aquí neix la fórmula

federativa en tant que la vida d’una nació depèn de les altres nacions com la

vida intel·lectual d’un individu depèn de la seva comunicació amb altres

individus. Qui relliga les nacions i evita el conflicte entre elles serà aquell ideal

comú que sigui alhora ideal per a cada nació.347

La idea de Nació com a cultura esdevé clara; el fet de la nacionalitat catalana evident; la conseqüència que cada nació treballi per a produir un Estat expressió de la seva voluntat política, organitzador i desplegador de la cultura nacional, esdevé incontrastable. ¿Com s’harmonitzarien, doncs, els dos fets d’avui, el nacionalisme disgregador dels estats que vàries

346 Josep Maria CAPDEVILA, «La nostra política», Vida Olotina, 23-II-1917. 347 Josep Maria CAPDEVILA, «Federació», Vida Olotina, 31-V-1918.

193

nacions componen, i l’imperialisme formador de grans Estats mundials? S’harmonitzarien mitjançant la federació.348

Un altre dels matisos interessants ens el dóna també Capdevila en el

tractament del concepte que expressa la nació com a actitud en relació a

l’humanisme i l’universalisme que anteriorment hem esmentat.

Nacionalisme, en el sentit modern de la paraula, vol dir una articulació del universalisme, vol dir un element estructural del humanisme. L’aspiració suprema del nacionalisme es aportar valors a la humanitat valent-se del mitjans que la Providència i la Naturalesa ha posat en les mans de cada poble. De manera que l’essència del nacionalisme es universalista, es tracta de que els homes des de la nació col·laborin en la vasta labor de la civilització universal. La concepció del nacionalisme contraria a la que hem insinuat es la que condueix al patrioterisme, origen de grans ridiculeses o de monstruoses i sagnants topades.349

vi. La llengua com a signe d’identitat

Serà general el sentiment d’autoconsciència de poble i la importància que es

dóna al fet diferencial; i fins i tot, el fet de sentir-se llum dels pobles d’Espanya.

Capdevila no n’és aliè quan en l’article el «Manament Patriòtic», on apuntant la

importància en les eleccions a les Corts de l’any 1918,350 dirà: «Ara Catalunya

es troba en el moment del desvetllament de la consciència popular de tota

Espanya per obra i gràcia de l’esforç i la direcció catalanes [...] La Providència

dóna l’oportunitat a contribuir al fet singular i transcendental com és col·laborar

amb el vot a l’elecció d’un Parlament que proclamarà l’autonomia de Catalunya

per iniciar la transformació de la vida pública espanyola encaminant-la per vies

de llibertat i de progrés».351

Alhora, el fet diferencial es lligarà estretament a la problemàtica entorn la

llengua, i anirà apareixent en diferents punts del seu discurs articular. Per a

Capdevila, primerament, el capteniment ideològic entorn la llengua no hauria

348 Josep Maria CAPDEVILA, «El primer president I, El pensament polític», Vida Olotina, 10-VIII-1917. 349 Josep Maria CAPDEVILA, «Nacionalisme i Olotinisme», Vida Olotina, 29-VI-1917 350 Es refereix ales eleccions a les Corts de l’any 1918 en les que el partit lliberal conservador de E. Dato guanya per un marge estret; la Lliga Regionalista de Cabó obtindria 21 diputats i Francesc Macià seria l’únic representant pels nacionalistes republicans. 351 Josep Maria CAPDEVILA, «El Manament patriòtic»,Vida Olotina, 1-II-1918. .

194

de donar entrada al conflicte pel fet de ser la llengua el vehicle primer

d’expressió de pensament i d’idees.

La raó perquè els catalans han de parlar i escriure en llengua catalana, no és perquè la llengua catalana sigui la millor, ni perquè sigui la nostra, sinó perquè és l’instrument més propi que tenim per expressar el pensament, i l’expressió de les idees no vol dilacions i l’activitat de l’esperit és un deure imminent i ineludible. Així com el deure d’amor als homes és peremptori i exigeix que s’amin tals o tals homes, els pròxims, i que no s’esperi l’aparició de l’home utòpic fet al gust i a la mida de cada somniador.352

Partint d’aquí, trobem com Capdevila s’implicaria activament en el creuament

de missatges i en l’anàlisi de la problemàtica respecte la instrumentalització

política respecte l’ús de la llengua. Durant la primavera de 1924, en ple període

de govern del Directori Militar, en un primer missatge d’intel·lectuals castellans

dirigit a Primo de Rivera, es demana que es considerin les mesures preses

entorn l’ús de la llengua catalana i que se li mereixi la consideració específica

que se li deu.

Ha estat adreçat al President del Directori, el següent missatge: Excmo. Sr. Presidente del Directorio Militar: Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sentimos profundamente los merecimientos históricos de nuestro idioma y que apreciamos todo su valor como insuperable vehículo parar la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, nos dirigimos a V.E. para expresarle nuestro sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. Es el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros ante el temor de que esas disposiciones gubernativas puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para lo futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano.353

A l’Arxiu Capdevila trobarem un retall de premsa amb l’agraïment dels

intel·lectuals catalans a l’anterior lletra, amb data de 31 de març de 1924.

Entre els signants hi trobem a Josep Maria Capdevila.

“A los escritores castellanos”. Desde Barcelona nos han sido enviadas las siguientes líneas: «El homenaje a nuestra lengua contenido en el mensaje que los escritores castellanos dirigieron

352 Josep Maria CAPDEVILA, «L’Ètica Nacionalista», La Comarca, 27-VIII-1921. També apareix al Butlletí de les joventuts nacionalistes d’Olot. 353 Apareix en l’Arxiu Capdevila el retall del mitjà periodístic on fou publicat; trobem el text també amb alguna petita diferència al «Butlletí de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona» , publicació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1924: Vol.: 11 Núm.: 82 Gener-març 1924.

195

días atrás al Presidente del Directorio, ha encontrado entre nosotros la acogida a que le hacía acreedor la simpatía que lo inspiraba. (...) ».354

I en el mateix Arxiu hi trobem un articulat escrit a màquina de Capdevila amb

diferents correccions fetes a mà de resposta al manifest escrit pels intel·lectuals

castellans a punt de ser publicat.355

Dies i dies ha que en els centres literaris barcelonins, en les converses i fins en els diaris sortien veus parlant d’un manifest de simpatia vers la llengua i la cultura catalanes, que havia de venir-nos de Madrid. A Madrid i a Barcelona, qui el desmentia, qui en parlava com de cosa segura, quan avui ens n’han vingut còpies a les mans, i, esperat i tot, hem de dir que ens fa estranyesa: en tanta manera ja desesperàvem que un mot de simpatia i comprensió ens pogués venir d’Espanya! (...) Enmig de tantes vexacions que ens han vingut de ponent a onades a onades, com vos agraïm una expressió de justícia, una paraula d’amor! Però hem de confessar que la justícia i l’amor verament fan excepció. No és el Directori, no, que ve vexant Catalunya en aquelles coses que li són més cares, que les té per sagrades: han estat invariablement tots els governs d’Espanya. Ho sabeu bé prou i fóra ofensiu per tots i no gaire avinent de fer-ne la llista. I us semblarà mai tota malfiança de Catalunya poc justificada? Quan us dirigiu al Directori és que deveu ignorar tot allò que ha fet a Catalunya. Si no, ja veuríeu que és temps perdut. Aquí ha posat el poder a mans d’aquells que per ignorància i servilisme la traïen; hem vist com les presons obertes s’omplien d’amics, hem vist l’exili, la confiscació, la manca de llei, la mentida parlant, la veritat avergonyida i muda,la calúmnia i la delació pels carrers, els ateneus del poble dissolts, les escoles tancades, la venjança personal disfreçada d’honradesa, la bandera perseguida, la llengua de la terra prohibida. (...)

vii. Ètica i nacionalime

La qüestió sobre l’autèntica raó del nacionalisme cal respondre-la també per

les conseqüències –pràctiques o teòriques- que se’n deriven. Seguint Capdevila,

de l’anàlisi de les postures respecte el concepte de nació s’observen dos

tendències: d’una banda, qui donaria la primacia a allò relatiu a la nació per

davant de qualsevol altre valor humà; i de l’altra, qui posaria la primacia de

l’individu damunt qualsevol valor col·lectiu o sobrehumà. La primera

tendència, segons Capdevila, cauria en l’error de confondre els termes de Nació

354 Es tracta d’un dels diferents escrits que es degueren escriure d’agraïment als escriptors castellans en relació a la carta enviada a Primo de Rivera. Aquesta i que aquí fem referència, publicada l’onze d’abril i datada de 31 de març, la signatura ve encapçalada per Pere Rahola, Magí Morera, Antoni Rubió, Lluís Millet, Joan Alcover, Gabriel Alomar (...). Una altra carta d’agraïment, publicada el 7 d’abril de 1924, encapçalen la signatura: Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Víctor Català, (...); en aquesta un dels signants serà Maurici Serrahima. 355 Respecte aquest escrit, no tenim constància del mitjà periodístic en el qual es podia haver publicat.

196

i Estat tal com els hem vingut resseguint més amunt. Alhora, aquesta

tendència justificaria que les nacions, en el desig d’expansió, arribessin a

oprimir altres nacions en l’exercici del poder desmesurat diluint o fonent els

drets de la nació sotmesa. El segon punt de vista, tot citant Emerson, Nietzche,

o les tesis pragmatistes, posaria l’individu com a centre del món duent-nos a

l’anarquia i a la disgregació inevitable, perdent així els drets propis pels quals

es conforma la nació.

Retornant al plantejament inicial, i si les tendències abans esmentades es

prenguessin com a fonament d’algun nacionalisme, llavors, ens preguntem ‘on

es troba l’autèntica raó del nacionalisme?’. Segons Capdevila, la resposta la

trobaríem ‘en la contínua invitació al treball ineludible de la vida en acte’, i no en

la munió de somnis o incoherències que representen les dues postures abans

esmentades. Segons Capdevila, entre la primera i la segona tendència; entre

Maquiavel i Rousseau, entre la raó d’Estat i l’estat de naturalesa, es troba ‘la

realitat viva de la nació, que nua solidàriament els drets de totes les nacions i

serveix, a la vegada, la legítima eclosió individual’.356 Així, els és propi als

pobles,per la seva pròpia constitució i desenvolupament, els principis nacionals

però sota l’esguard dels principis morals i religiosos. En aquest punt de vista,

que situa la realitat per damunt de qualsevol abstracció, cal apel·lar a la

necessitat de la intel·ligència en tant que aquesta permetrà la difícil conjunció

de la norma amb l’acte viu, per la qual no cal només l’energia moral, sinó

igualment la més fina percepció i valoració dels fets i les idees. Per tant, quan

ens diu Capdevila que ‘cal endinsar-se en les qüestions d’ètica política’,357 ho

afirmarà en relació al creixement del feixisme arreu d’Europa que, seguint les

paraules de Cambó, prové del ‘descrèdit i l’enviliment del parlamentarisme’.

(...) totes les formes polítiques són estèrils i falsejades si no hi ha un poble moral, uns ciutadans de debò, que les tornin útils i bones. (...) El polític no és qui ha d’ensenyar la moral, però de fet es troba amb homes que tenen una moral, i que no poden negligir de veure el polític quina té.358

356 Josep Maria CAPDEVILA, «L’Ètica Nacionalista», La Comarca, 27-VIII-1921. 357 Josep Maria CAPDEVILA, «Comentari al "Il fascismo italiano”», La Paraula Cristiana, 1-VI-1927. 358 Íd.

197

viii. Aspectes de política internacional, la pau.

Veurem en aquest punt el posicionament de Capdevila en els articles dedicats

a la Gran Guerra Europea (1914-1918).359 Els articles de referència són

majoritàriament també els escrits a «Vida Olotina» en què s’analitza el conflicte

bèl·lic i amb especial consideració pel tractament específic de les condicions de

pau. Aquestes condicions passarien pel respecte i el dret de les nacions que

s’hauria de garantir a través de la creació d’una Societat de Nacions. Els punts

d’anàlisi en el desenvolupament articular aniran doncs, del concepte de guerra

entesa com a acció fratricida i que manlleva els mitjans d’expressió dels pobles,

al concepte de pau i que es fonamenta en la profunda comprensió del concepte

de nació.

Si anem a un primer punt de discussió, podríem partir de l’actitud de part de

l’opinió pública crítica respecte la posició neutral de l’Estat Espanyol davant la

guerra. I respecte a això, Capdevila es mostrarà reticent davant les postures

contràries a la imparcialitat propugnada des del mateix govern. D’una banda,

pel mateix fet que el país no és part afectada en el conflicte i, d’altra banda,

que l’abstenció de judicis favorables a la participació ve de la suprema raó de

la conveniència nacional. Afegirà també que, davant una situació greu com és

la d’una guerra, no es poden admetre opinions gratuïtes a manifestar-se’n

parcial.

El rebuig que manifesta Capdevila respecte la guerra, i d’aquí el

posicionament per a una no intervenció militar, ve acompanyada de la visió

del conflicte en què està immers i que pateix el mateix nacionalisme català.

Capdevila percep el conflicte europeu com una ‘lluita essencialment immoral de

imperialismes detentadors de nacionalitats, barrejada amb una altra lluita

honrada de nacionalisme pur’. Aquest nacionalisme que anomena pur és el

que no imposa, és el que ‘no pot desitjar la mort de cap nació, ni el domini

d’una sobre altra, ni la destrucció ni absorció de cap nacionalitat’. I afegeix que

la guerra europea ‘és essencialment guerra de nacionalitats, però complicada

359 Vegeu els articles del “Recull articular” de l’apartat 6.2 d’aquest capítol, núm. 1, 15, 17, 18 i 19.

198

per una desenfrenada exacerbació de varis imperialismes excessivament

militars, o sigui, de domini per medi de la forca’.360

Amb aquestes afirmacions copsem el posicionament inicial de Capdevila que

aposta per la pau i, alhora, la denúncia explícita a les nacions que motiven el

bel·licisme en base al domini a altres nacions. Ara bé, la guerra ha de plantejar

en darrera instància la qüestió sobre Europa. La guerra ens ha de dur a la

República Nova que neix de la revolta, i per tant, al nou paradigma de la relació

entre els pobles. No es tracta de l’anhel d’una pau il·lusòria per a les nacions

que conformin Europa, ni tampoc no es tracta d’una ‘pau adormidora i que la

guerra pugui desvetllar’; sinó que d’antuvi, la pau desperta i efectiva, la pau

que dura és la que es recolza en un dret establert entre les nacions. Ara bé,

aquest dret opera des de la legítima possibilitat que una nació es pugui situar

en el mateix pla d’igualtat que les altres, o també opera des de la motivació que

implica la pròpia superació com a poble; i que defuig sempre qualsevol pla de

domini o de força. Així doncs, la nació creix i es fa gran en lluita, per mèrits

propis i no en detriment, mitjançant l’opressió o la violència, de les altres

nacions. D’aquí en neix, en tant que es propugna de la diversitat l’ideal

equalitzador, el dret de les nacions, que anàlogament als drets de l’home que el

dignifiquen, també a elles dignifiquen.361

Quan Capdevila es refereix l’afany de domini de les nacions o l’afany

d’assimilació de les nacionalitats que en volen absorbir a d’altres, llavors, ho fa

en contraposició a la visió de l’autèntica unitat entre pobles –nacions- que neix

de l’únic vincle que els pot relligar, la comprensió. Aquest concepte que neix en

el mateix esperit de l’home i que en surt fins arribar a contagiar al poble,

permet que les nacions s’enriqueixin a través del que anomena les seves

expressions perifèriques –el llenguatge, l’art i la cultura- que va conformant en

el seu avanç l’obra viva i acabada en tradició. La guerra s’esdevé «quan una

nació intenta llevar a una altra els mitjans d’expressió, és a dir, la tradició, i

desfer-li l’obra acomplida, deformar-li la matèria ja ordenada, perpetrant una

acció que és, demés de fratricida, una acció fondament suïcida». I això últim

360Josep Maria CAPDEVILA, «Nostra posició davant la gran guerra», Vida Olotina, 20-VI-1915. 361Josep Maria CAPDEVILA, «La República Nova», Els amics d’Europa, 19-X-1917.

199

perquè, en l’acte de guerra, la nació perd els seus propis mitjans de fecunditat;

aquells que un dia la van fer a ella també autèntica.

Aquest és el motiu pel qual Capdevila creurà en la força de la llei, o en la

paraula escrita, com la garantia sòlida i única de la pau futura per a la unitat

d’Europa; doncs ‘la llei és la reconeixença de la primacia eterna de l’esperit’.362

D’aquí cal que s’endegui la necessitat d’aquest compromís amb un acte

revisionista, clau a l’hora d’entendre el conflicte i per tal d’evitar-ne de futurs;

per tant, caldrà que ens formulem la pregunta de si ‘no es millor, tal vegada,

destriar en l’Europa d’ahir les errades que dugueren la conflagració, i alhora

també destriar-hi la via que mena al triomf de l’Europa de demà i de sempre’.363

I això, perquè tal com diu, ‘l’avui el governen aquelles idees clares que ahir

estaven encara en la penombra’.

* * *

362Josep Maria CAPDEVILA, «Els pobles oberts», Els amics d’Europa, abril 1918. 363Josep Maria CAPDEVILA, «Els cursos monogràfics de l'Institut d'Estudis Catalans», Els amics d’Europa, 1-V-1918.

201

6.2 Recull articular

Llegenda:

# PUBLICACIÓ DATA TÍTOL ÍTEMS Síntesi

Transcripció 1 Vida Olotina

ANY I NÚM. VII 20/06/1915 Nostra posició davant la gran guerra Nacionalisme i

imperialisme; Gran Guerra Europea

Respecte la gran guerra del 1914, s’oposa a una possible intervenció espanyola en una guerra que ho és de nacionalitats que ha derivat en imperialismes militars; i d’aquí la crítica a la nació que cerca el domini a través de la força. “(...) Nostre nacionalisme ens imposa un pregón respecte i una franca amistat vers totes les nacions en lluita, principalment vers aquelles que no exerceixen dominis forçós sobre cap altre nacionalitat. D’acord, doncs, amb nostra doctrina nacionalista no podem desitjar la mort de la nació, ni el domini d’una sobre l’altra; no podem aplaudir cap imperialisme que signifiqui domini, destrucció ni absorció de cap nacionalitat. Estem convençuts que l’actual guerra és essencialment guerra de nacionalitats, però complicada per una desenfrenada exacerbació de varis imperialismes excessivament militars, o sigui de domini per medi de la força. Davant d’aquesta lluita essencialment immoral de imperialismes detentadors de nacionalitats, barrejada amb altra lluita honrada de nacionalisme pur, sentim una instintiva repugnància a tot lo que signifiqui intervenció d’Espanya en el magne conflicte.(...)” 2 Vida

Olotina ANY I NÚM. ?

15/11/1915 La capital Localisme; Nacionalisme

Notes a la consciència dels ciutadans d’Olot respecte els inconvenients del localisme en relació al despertar conjunt de tots els pobles que conformen la nació. “Contra el pobre localisme, per sort ja decadent, fou important un article de La Veu, que signava un poeta il·lustre. Poseu atenció an aquestes paraules: «(...) En un estat social de quietisme, tots els orguens, totes les ciutats, se atrofien i esdevenen unilaterals. Tal ciutat és purament industrial, una mena de magatzem immens de telers i xemaneies; tal altra és purament agrícola, una mena de sitja o païssa o d’horta habitada; tal altra és només un bell sojorn placèvol; tal altra un esquerp recer més o menys escolar(...) Quan la societat reacciona, quan la nació es reviscola, tot paulatinament es refà. Cada ciutat, sense perdre la seva característica predominant, s’arrodoneix, per dir-ho així, i és, en majors o menors proporcions, com una capital.» Els nostres vòts perquè aquestes paraules romanin gravades a la memòria olotina, a la consciència olotina. (...)” 3 Vida Olotina

ANY II NÚM. XLVI 21/07/1916 De l’apetitós Olot, que s’esponja a

l’istiu Localisme; Olot i la ciutat

viva

Retorn al concepte de localisme; en aquest sentit la ciutat esdevé dinàmica i viva quan els seus ciutadans creen i produeixen en els ulls posats en la nació; altrament les ciutats esdevenen recloses i es tanquen en elles mateixes. “Hi ha dugues menes d’olotinisme (cosa, aquesta paraula, que no’ns agrada), i que de distingir-les se’n derivaria el resultat d’una orientació única: fòra una vera aclaració. Diem orientació única, en sentit no d’uniformitat monòtona i estèril, sinó, més folgadament, volent dir aquella igualtat d’elevació que torna la

202

dialogació, la disparitat, fecunda. No voldríem que tothom pensés , que allavores ningú pensaria. Peró voldríem que topéssim amb algún pensament contrari, i no amb una massa inert, impenetrable, obtusa. (...) A nosaltres, en canvi ens plau un Olot intervenint en la producció catalana en tots els ordres; que cada olotí fos com un ciutadà de la capital. Ens desplau una ciutat reclosa; perqué per més que’s mostri continúa reclosa; mostrar-se només és l’expansió de les coses mortes. Les coses vives, creen, obren. Les coses mortes es donen. Les coses vives es possessionen, recerquen, aprenen. Així, les institucions olotines fóren, segons el localisme, mitjans només per mostrar Olot, mitjans de propaganda com d’un hotel. Per a nosaltres, però, deurien ésser instruments d’aportació a la ciutat de les coses fòra d’ella; aquesta aportació, obligaria a la producció; i allavores fòra una ciutat oberta a la vida exterior i alhora productora: una ciutat viva, qu’hauria sa personalitat: a això, millor que vicis d’esclau, millor que doblegar l’esquena en un acatament que espera propina, es guanya la benvolença i la germanívola simpatia.” 4 Vida Olotina

ANY II NÚM. XLVII 04/08/1916 El Localisme

Als companys de «La Comarca» Olotinisme; Localisme

Es defineix el localisme com el vanitós cultiu de l’exclusió; el localisme no mira més enllà de si mateix, refusa l’obra conjunta de la nació. Aquesta obra és col·laboració, que li cal la humilitat d’aprendre la paraula de l’altre i la generositat de donar la pròpia. “L’hivern passat combatérem la reclosió localista. Aleshores era palesa; era temps d’eleccions i en divorci de la nació s’invocava l’interés de la vila. El bon localista rezela sovint de la nació. Espera molt de Madrid. Home pràctic, sota el poder s’ajoca. Mai diríem que al ministeri no’s pensà en cultura olotina: rebérem per al Museu dugues enormes teles i per a la Biblioteca un donatiu de catàlegs i Memòries. La fredor hivernal acaba, i una nova eclosió localista veusaquí. Es parla d’ànima nostra.- Però, que cosa és la nostra ànima?- La nostra ànima, conten, és formada i s’alimenta del paisatge estival olotí; o, en imatge potser més precisa, és com una aigua estancada que emmiralla l’esponjós paisatge immediat i algún nuvolet vagorós. Veusaquí, doncs, una ànima. Allavores (fòra ja de la comparança) l’olotinisme consistiría en fer dar capbuçons a l’ànima de faisó que sols sobre ella mateixa rodi: vinguen forasters a remoure-la, pintors a pintarla, Jocs Florals que la cantin, tradició que la copsi i la guardi, i això fóra l’ideal. Se’ns contestarà tal vegada: peró el localisme és tot expansió! Qui ho negarà? Una expansió ingènua, que desborda. (...) La col·laboració es posa en l’acompliment d’una obra comuna als col·laboradors: no vol dir que ningú treballi en una obra exclusivament nostra, ni que nosaltres treballem en cap obra exclusivament agena. Per a la col·laboració cal l’humilitat d’apendre la paraula agena àvidament i la generositat i la vigor de dar la pròpia. Però el distintiu del localisme és el vanitós cultiu de l’exclusió.” 5 Vida Olotina

ANY II NÚM. L 18/08/1916 Conclusió

Als companys de «La Comarca» Olotinisme; Localisme

Segueix el tractament del concepte de localisme –olotinisme- contraposant l’ànima estancada en ella mateixa a la que és viva en la producció i l’acompliment de la nació. “Una discussió entre dos, suposa dugues distintes maneres de pensar; però quan una banda no té ni adopta manera de pensar definida, la discussió allavores esdevé impossible. No s’ha dit tal vegada malament que abans de tot en la polèmica calía partir de definicions. (...) si l’olotinisme fos explotació d’una riquesa morta, abominem de l’olotinisme; si fos, en canvi, intervenció en la producció catalana, ens plauria com tota cosa viva i creadora. Si l’ànima olotina fos, segons ens semblava entendre, com una aigua estancada que emmiralla l’esponjós paisatje immediat i algún nuvolet vagarós, abominem també d’aquesta ànima perquè escoltant-la ens momificaríem. Però si ara resulta que no hi ha ànima olotina i que per tant, l’optimisme és simplement una paraula sense sentit i sense esperit al darrera, allavores tots plegats hem perdut el temps. Cosa que ens passaria també si volguessim discutir sobre lo de «demanar a Madrid lo que’ns convingui més despresa» car aquí si que pot aplicar-se amb segura evidència allò de la dita popular quan diu que «ara li fan el mànec».”

203

6 Vida Olotina,

ANY III NÚM. LXXVII 23/02/1917 La nostra política Nacionalisme; Catalanisme polític;

Localisme Es defineix la política i el seu objecte des de les files del corrent “classicista” de principis de segle del qual Capdevila n’és seguidor; es sintetitza l’acte polític com l’acció que ens permet contribuir a la realització d’un ideal que la nostra intel·ligència ha prèviament conegut. I la intel·ligència el que ens “diu”, el que ens fa conèixer, és la veritat. I per a Catalunya, aquesta és l’esclat col·lectiu capaç de recrear una cultura nacional. “Si Classicisme imposa, en filosofia, predomini de l’intel·ligència damunt l’intuició, els que ens hem inscrit sincerament i resolta en les files classicistes hem de pensar i hem d’obrar servant fidelitat a n’aquella norma. Aixís, doncs, en política hem de pendre una posició que’ns permeti contribuir a la realització d’un ideal que la nostra intel·ligència hagi previament conegut. L’intel·ligència –diu un prestigiós psicòleg- és la facultat que té l’home de coneixer les coses, i l’objecte d’aquesta potència és la veritat. La nostra política té per objecte el coneixement de la veritat catalana. La nostra intel·ligència ens diu que formem part d’un poble que ademés d’haver conservat a traves dels segles una personalitat pròpia en els aspectes geogràfic o ètnic i històric forma una unitat nacional perquè –com ha dit En Prat de la Riba – existeix una anima social catalana que ha sapigut crear una llengua, un dret, un art catalans. I l’intel·ligencia ens diu que el poble del qual formem part no sols te una ànima que ha sapigut crear els components d’una nacionalitat, la qual ha mantingut latent aquell segell inconfundible fins en les èpoques de major confusió amb altres pobles, sinó que utilitzats de bell nou aquells components per l’activitat del home conscient s’ha promogut un esclat col·lectiu capaç no res menys que de recrear tota una cultura nacional. (...) la Nació ja és per als catalans més que una teoria, un anhel, una amor o un programa. Es una acció. Es una vida creadora. Una realitat, doncs: una veritat que la nostra intel·ligència coneix amb tota evidencia. (...) En resum: coneixem la nostra condició de catalans, tenim format sobre el destí de Catalunya un concepte ideal precís i dirigim la nostra acció a la realització del ideal. (...) la nostra actuació local ha de ser francament nacionalista. Res de reclosió, res de provincianisme, res de localisme pintoresc. Adhesió viva a la nació, col·laboració a la labor nacional, contribució a totes les manifestacions nacionals i a ses disciplines diverses. Intensificació i divulgació de la cultura , advocació i labor per a la formació entre nosaltres de ciutadans actius i competents que, alhora que treballin per sa dignificació i prosperitat, augmentin la dignificació i prosperitat de Catalunya.” 7 Vida Olotina

ANY III NÚM. LXXXI 23/03/1917 Les etapes

modernes del Renaixement de

Catalunya I

“La Nacionalitat Catalana”; Prat de la Riba; Nacionalisme; La Lliga;

Renaixement de Catalunya; Solidaritat Catalana

Comentari a la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba; comenta les etapes del procés fins al moment actual, la formació de La Lliga, definida com a escola política; i d’aquí, a la formació de Solidaritat Catalana definit per Maragall com l’Alçament del poble. “En la «La Nacionalitat catalana», aquest llibret meravellós, del qual s’ha dit que fou alhora la Gènesi i l’Apocalipsi de la nova Catalunya (...) (...) En efecte nosaltres, els catalans, sense veu nacional, sotsmesos, esclaus, vivíem fòra del món, fòra d’Europa, erem un poble sense cultura; sense ciencia, servavem una subconsciencia íntima però depauperada, estàvem lluny de tota informació renovadora. Afortunadament –com digué En Prat de la Riba- «la força acumulada de tantes generacions no podia restar morta i amb les darreres ombres del hivern començà la gestació d’una nova primavera». (...) Si ens captenim de la data en que foren escrites aquestes lúcides paraules del Mestre veurem que tinguèren el sentit d’una profecia, car s’a de tenir en compte que aleshores estava el renaixement de Catalunya en l’etapa que’n podriem dir preparatoria, dins la qual es laborava exclussivament per la lliberació catalana en els cercles superiors de la vida nacional. Era quan es produia aquell fenòmen per el qual «avancen simultaniament dues impulsions contradictories en diferents grau d’escala de transmissió».

204

Era quan, «a Catalunya, la corrent descatalanitzadora duia, per la empenta rebuda, la seva acció cap a les periferies de la vida catalana i quan ja en els cims enlairats la nova corrent escampava la seva acció catalanitzadora.» L’etapa preparatoria es distingia per son caràcter revolucionari, per ses estridencies, per ses exaltacions, per son sentimentalisme; era la infancia del renaixement, en la qual son cos tendre i feble es veia agitat per mil crisis de creixença. Però apareixen els primers intents d’organització amb la fundació de la Lliga Regionalista, aquest admirable organisme de propulsió política que amb el temps havia de donar l’exemple, únic en terres hispàniques, de rompre per un esforç admirable de superació, el motllo estret de partit per a convertir-se en una veritable «Escola política» capaç de les mes altes i complexes aptituds. Amb la creació i l’actuació de la Lliga Regionalista comença el renaixement català a rebre la col·laboració i l’escalf del poble, de la massa, de la diversitat d’elements socials. Però encara no és un moviment popular,(...) I quan la Lliga ja començava a fer prosselits en col·lectivitat, quan els inicis d’una equerra catalana feien esperar un desdoblament harmònic de l’actuació catalana i una feconda expansió dels procediments de l’«Escola de la Lliga» esdevingué un fet vulgar, un fet que en altres temps hauria promogut un simple i estèril estat protestatari i que per obra i gracia de la clarividència i del seny dels capdavanters de la Lliga, provocà el primer esclat verament popular del renaixement, commogué fortament la conciencia catalana i prengué esbarjosa forma en el famós moviment de Solidaritat Catalana, el qual segons imponderable i just qualificatiu d’En Maragall sigué l’Alçament de tot un poble. I allavors comencen les noves etapes del renaixement de Catalunya.” 8 Vida Olotina

ANY III NÚM. LXXXII 30/03/1917 Les etapes

modernes del Renaixement de

Catalunya II

Nacionalisme; Solidaritat Catalana; d’Ors, Cambó; Prat de la Riba; IEC

Amb el moviment de Solidaritat Catalana s’assoleix la materialització dels elements de la nació; es reclama no deixar el treball en la construcció nacional i seguir les passes de les generacions precedents. “En un rescent article de Martí Esteve, el cultíssim escriptor nacionalista, es dóna del grandiós i fecond moviment de Solidaritat Catalana un concepte lúcid i exacte, que contrasta amb els judicis lleugers que sobre dit moviment s’han formulat tant a fòra com a dintre mateix de Catalunya. Solidaritat Catalana, en realitat, «fou el moment que una obra de minories es convertí en democràtica participació; que la iniciada reconstitució fragmentaria de la vida nacional, operada per petits nuclis i en diversos aspectes, es fonia en una actuació política vastíssima. El poble intervingué per primera vegada en aquesta lluita per l’afirmació de la personalitat catalana» (...) Ja no es tracta ara, doncs, de organització i d’orientació sinó de fets. Abans demanàvem elements i coneixences prèvies que té tota nació: aptitud de la llengua per la ciencia, gramàtica de la llengua, biblioteques, escoles, professors, etc. Avui ja ho tenim. La generació que’ns ha precedit ha fet molt: ha organitzat, ha orientat, ha donat ja fruits: a nosaltres ens cal continuar, l’avenç avui es ja la continuació. Peró aixó no vol dir que en alguna part de Catalunya no estiguem encara en els períodes preparatoris, en els periodes que precediren al Alçament: laborem perque el temps sigui vençut i perque, amb una intensa i forta activitat, puguem situar-nos aviat en el moment actual, a fi de que en la nostra terra no ocorri lo contrari de les terres africanes, en les quals hi ha oassis al mitg del desert; procurem evitar que en mig de la fertil Catalunya hi persisteixin àrids i minúscols deserts.”

205

9 Vida Olotina

ANY III NÚM. XCII

08/06/1917 Homenatge a en Maragall Maragall; Carner; Romanticisme i Clacissisme

Maragall ens mostra la Catalunya viva i capta el sentir –l’instint- del poble com a llavor del seu creixement; Carner ens descobreix Maragall. Aquest ens canta l’home lluitador, inquiet, el qui avança. Cal afegir a l’home, l’obra que l’acompanya. i l’ordre que suposa l’obra acabada; es reclama l’home clàssic -qui dirigeix l’acció, l’esforç, a la realització de una obra-. Romanticisme versus classicisme. “ (...) La Catalunya de trànsit, la Catalunya contradictòria, però viva i dalejant, és tota dintre En Maragall, i hi és enlairada amb les seves mateixes imperfeccions, redimida sense dissimular-li les tares. Perqué en Maragall no cantava una Catalunya convencional sinó la Catalunya real, a l’ensems deforme i divina; en la seva immancable devoció per la vida, En Maragall endevinava aquest secret profunde: és a dir, que le garbuix de les veus i dels instints és en els pobles el primer senyal de fertilitat, la promesa i la fermança d’una voluntat invencible que es farà orgànica i fecunda i obiradora en tot lo món. (...) Hem dit malament que l’obra d’En Maragall no era de cap eficacia educadora: la part immortal de l’obra, la part que n’hem de retenir, la indica meravellosament En Carner. En Maragall no és doncs completament un contrari. En Maragall és part del nostre esperit, però no tot. Nosaltres tan com la llibertat, amem l’ordre exterior; ens sembla que l’esperit no ha acabada la seva labor si encara no es mostra completamenta la superficie. En aquesta labor de superficialització és que’ns diferenciem absolutament d’En Maragall. Ell s’enamorà de la lluita amb el desordre i no volia un moment d’ordre pur; amava que sempre s’oís de la vora el ressò de la lluita; era enemic de les obres acabades, definitives. Nosaltres distingim entre l’home i l’obra. L’Home ha de ser maragallià, lluitador, inquiet, tothora avençador. Però l’obra s’ha de voler acabada, ordenada fins a la superficie, serena. No serenitat provinent de mort, sinó obtinguda en l’obra a força de lluita. Sovint hem parlat de Clacissime i de Romanticisme. En Maragall era un gran romàntic. Per l’esperit, la mecanització és la mort. El romàntic només lluita per «el lliure aleteig de l’esperit» , el clàssic, a més, per la perfecció de l’obra; el romàntic va per ell, per les seves, el clàssic dirigeix l’acció, l’esforç, a la realització de una obra. L’un vol salvar la pròpia vida, l’altre a mes de salvar-la, vol canalitzar-la. En Maragall salvava la vida de Catalunya, peró desseguida ve la canalització de la vida, o millor, la direcció (perque no s’enetengui que canalització vol dir tornar-la mecànica), la direcció de l’esforç a una obra.” 10 Vida

Olotina ANY III

NÚM. XCIII

15/06/1917 Motius: L’Obra ben feta –Polífil- Maragall; Carner; Romanticisme i Clacissisme

Es torna al que simbolitza Joan Maragall i el tractament del romanticisme versus classicisme. Mentre el primer el simbolitza el lliure aleteig de l’esperit; el segon, el qui cerca la perfecció de l’obra. Llavors, el primer troba l’acompliment en el segon. “(...)En el comentari que posà Vida Olotina al formosíssim parlament d’En Josep Carner en el recent homenatge al gran Maragall s’hi llegeixen unes clares paraules de confrontació entre la manera romàntica i la manera clàssica, tema, aquest, familiar en aquestes planes. «El romàntic només lluita per el lliure aletetig de l’esperit, el clàssic, a més, per la perfecció de l’obra; el romàntic va per ell, per les seves, el clàssic dirigeix l’acció, l’esforç, a la realització de una obra; l’un vol salvar la pròpia vida, l’altre a mes de salvar-la, vol canalitzar-la.» Vet aquí condensada en poques i precises paraules una síntesi de la conducta que guia la nostra actuació oposada a altres actuacions veínes. Nosaltres amem com el qui mes el lliure aleteig del esperit, però, com que amem també la perfecció en l’obra, procurem tenir el coratge suficient per a fixar l’esperit i subgectar-lo quan ses lliures expansions fossin un obstacle per a la realització de l’obra i la major perfecció possible d’ella. (...)”

206

11 Vida Olotina

ANY III NÚM. XCIV

22/06/1917 Motius. Diàleg: Aclaracions –Polifil- Nacionalisme; Localisme

Es segueix la discussió sobre localisme i nacionalisme.

“ (...) Nacionalisme i Olotinisme son teòricament dugues coses no sols distintes sinó en certa manera oposades. No-res-menys caldria intentar una entente que en fes possible la amistosa convivència o, millor, que s’encaminés a que, en la pràctica, no fossin incompatibles. (...)” 12 Vida

Olotina ANY III

NÚM. XCV

29/06/1917 Motius. Diàleg. Nacionalisme i Olotinisme –Polifil-

Nacionalisme; Localisme; Patriotisme

S’entén el nacionalisme com a articulació de l’universalisme; és un element estructural de l’humanisme, i la seva aspiració és aportar valors a la humanitat valent-se del mitjans que la Providència i la Naturalesa ha posat en les mans de cada poble. La nació reclama humilitat i amor. “(...) Nacionalisme, en el sentit modern de la paraula, vol dir una articulació del universalisme, vol dir un element estructural del humanisme. L’aspiració suprema del nacionalisme es aportar valors a l’humanitat valent-se del mitjans que la Providència i la Naturalesa ha posat en les mans de cada poble. De manera que l’essència del nacionalisme es universalista, es tracta de que els homes des de la nació col·laborin en la vasta labor de la civilització universal. La concepció del nacionalisme contraria a la que hem insinuat es la que condueix al patrioterisme, origen de grans ridiculeses o de monstruoses i sagnants topades. (...) No escauen gaire elogis a coses que s’han amar, com la pàtria; sovint no són més que un esplai vanitós; és com venir a dir: «imparcialment, les meves coses són les millors». Jutjar d’una cosa per l’amor o l’odi que se li té, denuncia en l’apologista o detractor, una moral poc generosa i una ment aixalada. La nació no reclama tothora sinó humilitat i amor. I la vanitat de sos fills li és sempre perniciosa. De vegades cal amar coses que no són les millors. Mes quan la qüestió vanitosa devalla de la nació a la contrada s’accentua tant la devallada que ja llavors no se’n diu patrioterisme, sinó que’s bateja amb el nom pacífic de provincianisme. Política d’isolament: glóries que són nostres i de ningú més. De la política d’isolament de nació a nació se’n diu política patriotera. Però l’isolament de ciutat a ciutat, de vila a vila, condueix inevitablement a la depauperació i d’aquesta , a la esclavitud. (...) “ 13 Vida

Olotina ANY III

NÚM. CI

10/08/1917 El primer president -El pensament polític-

Prat de la Riba; Nació; Estat; Federació; «La Nacionalitat

Catalana»; Europa

Sobre la idea de Nació com a cultura; la realitat de la nacionalitat catalana; la conseqüència que cada nació treballi per a produir un Estat expressió de la seva voluntat política. Sobre l’encaix entre el nacionalisme –disgregador d’estats- i l’imperialisme –aglutinador de nacions- i la resposta de Prat de la Riba i la seva formulació federativa. “Ja s’ha dit que En Prat de la Riba, contradient en bell exemple aquella distinció usada entre la vida teòrica i la vida pràctica, fou qui donà a l’avanç de Catalunya una direcció teòrica i alhora qui’l duia pràcticament a la realització. Una pràctica cega fóra el desordre, l’anarquia, i una teoria sense cap plasmació pràctica fóra una divagació esvanívola i morbosa. Però avui, desapareguda l’actuació directa del gran polític, cal una distinció entre l’ideologia directiva de l’obrar seu i la munió d’institucions que organitzà; (...) Perquè en Prat de la Riba fou l’educador polític d’un poble (...) En la idea de Nació veia confluir el sentiment de pàtria; una actuació política per a produir un Estat en cada Nació, i un desplegament individual i social ensems al concebir cada nació com a una distinta caracterització de la Cultura. «Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la

207

seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat.» La idea de Nació com a cultura caracteritzada esdevé clara; el fet de la nacionalitat catalana, evident; la conseqüència que cada nació treballi per a produir un Estat expressió de la seva voluntat política, organitzador i desplegador de la cultura nacional, esdevé incontrastable. ¿Com s’armonitzarien, doncs, els dos féts d’avui, el nacionalisme disgregador dels Estats que vàries nacions componen, i l’imperialisme formador de grans Estats mundials? S’armonitzarien mitjançant la federació. (...) La solució federativa no la concebia En Prat de la Riba per Espanya només, sinò que li donava tal amplitud, que ja abans de la guerra, el 10 d’Abril de 1913, podía escriure sobre Europa, aquestes claríssimes paraules: «(...) Més, fins ara tots els grans Estats han concebut l’interés d’Europa com una simple juxtaposició dels seus interessos particulars, han demostrat que no tenien conciència de l’interés europeu veritable, de l’existència d’un ideal europeu, que respongués al fet viu d’una gran solidaritat europea.» (...)” 14 Vida

Olotina ANY III

NÚM. CII

17/08/1917 El primer president -Les institucions- Prat de la Riba; Nació; Estat

Sobre la persona i el caràcter de Prat de la Riba en la construcció de la Catalunya-Estat. Si la nacionalitat era una unitat de cultura, llavors s’havien de fundar les institucions nacionals de cultura. Si se sentia Pàtria, ell n’explicava la fórmula intel·lectual, la Nació. “ (...) La seva manera reflexiva, amable, reposada, persuasiva, la duia al seu treball de cada dia. (...) Dins el despatx (la seva oficina), el President era un treballador més vora els altres; no era el director que movia la política amb el ressort únic de l’expressió imperativa parlada o escrita; no era tampoc l’home de les iniciatives que altres duen a acompliment; ell era el col·laborador només, ell fou el col·laborador màxim, el gran educador de la pàtria per a les obres col·lectives. Ell, les obres d’altri, les comprenia desseguida, i sense deformar-les i donant-les a voltes plenitud de sentit, les articulava meravellosament dins l’obra integral de la reconstrucció de Catalunya; prenien aleshores una aire impersonal, i ell esdevenia un operari de la colla, descendia als menors detalls en la labor empresa de realització, i les obres anaven sorgint ja amb vida propia, plenes d’eficacia, assenyades. I així dotava Catalunya d’un Estat, com ell creia que a cada nació calia. (...) Segons el seu pensament central, perquè la nació fos conscient d’ella mateixa, calia desplegar-li aquelles forces latents, adormides, que la contenien com una llavor conté una planta, i d’on derivava la única esperança patriòtica. La nacionalitat era una unitat de cultura; s’havien, doncs, de fundar les institucions nacionals de cultura. (...) Ell era un intel·lectualista de natura; quan tothom només sentia Pàtria, ell n’explicava la fòrmula intel·lectual, la Nació. Concebuda la nació com a unitat de cultura, en el desplegament d’aquesta, per la cohesió íntima entre tots els ordres de l’activitat nacional, hi veia també la deu de la prosperitat econòmica. (...)” 15 ELS AMICS

D’EUROPA NÚM. 2

Octubre 1917

La República Nova Europa; Pau; Gran Guerra; Nacionalisme

Sobre Europa, la pau i la raons de la guerra. Es reclama el dret de les nacions de la mateixa manera que els drets per a l’home. La guerra planteja dilemes complexes; la guerra ha estat per a Europa una revolució. “Moltes raons hi hauria a favor de la guerra; també n’hi hauria en contra. Cosa fàcil culpar la política de les nacions; cosa fàcil també disculpar-la. Ahir el govern d’una nació podia ésser pacifista; podia, però, no preparar la nació per una guerra possible? Avui el govern d’una nació bel·ligerant pot desitjar la pau; podria, però, desitjar una pau que no donés el fmàximum de garanties a favor de sa nació? No fóra la lluita que caldria esvair; no manca a Europa la immobilitat d’una pau adormidera; manca la regulació de la lluita, manca un dret de guerra. No uns pactes isolats, inútils com a reguladors, servint només per mostrar que es té consciencia que caldria una regulació: manquen uns «drets de les nacions» parells dels «drets de l’home». Cal partir de la emulació entre les nacions, amb prou «llibertat» cada una per a que la emulació no es basi en l’opressió, per a que la nació vencedora ho fos per ascenció, no per depressió agena.

208

Pero veu’s-aquí una qüestió que es suscita: el progrés d’unes nacions s’esdevé sempre amb el sacrifici d’altres nacions? O be la depressió d’unes porta, poc o molt, la depressió a totes? Admetre que el progrés d’unes nacions s’esdevé sempre amb el sacrifici d’altres nacions duria a la concepció d’un dret basat en la voluntat. En un sufragi universal pur, les minories foren sacrificades a la majoria; en la monarquia pura, la voluntat afavoridora sacrifica la majoria o la minoria no afavorida. No es podria, en canvi, tal vegada admetre que la depressió d’unes nacions porta la depressió, poc o molt, a totes, sense admetre com a base del dret la intel·ligència, la competència, l’art. Caldria per això darrer a Europa una renovació profunda. Però ja s’ha dit moltes vegades que aquesta guerra, mes que no una guerra, haurà estat per Europa una revolució.” 16 Vida

Olotina ANY IV NUM. CXXVI

01/02/1918 El manament patriòtic Espanya; Eleccions; Catalanisme

No cal dubtar del moment i el significat de les eleccions pel poble català; per tant, l’acte democràtic del vot esdevé un manament pel poble. “(...)Ara, davant de les eleccions que estan convocades, ens trovem els catalans en un d’aquests moments clars i precisos en els qual no és possible la més petita vacil·lació. En el grandiós moment de la consciència popular de tota Espanya, en aquest precís moment en que per obra i gràcia de l’esforç i la direcció catalanes Espanya ha emprés decididament el camí de sa reconstitució començant per alçar-se damunt la vella política, davant del monopoli del govern del Estat pels dos partits artificiosos, sindicats de favors, allunyats de tot interés col·lectiu, els catalans no podem, no tenim dret a adoptar i devem votar decididament per qui representi més genuinament, amb més autenticitat i amb més garanties de fermesa l’impuls d’aquest gegantí moviment renovador. (...) La responsabilitat moral que contrauria avui un català que per consideracions personals, egoistes o sentimentals, desertés del llòc que l’imperiós manamet patriòtic li senyala, seria grandissima, seia de faisó tal que mereixeria el despreci i la maledicció de tots els bons patriotes. (...)” 17 ELS AMICS

D’EUROPA 01/04/1918 Els pobles oberts Nació; Guerra i

reglamentació; La vertadera unitat entre els pobles no es dóna en la seva fusió sinó en la seva comprensió; el concepte de comprensió és allò més interior, allò humà que permet alhora expressar allò perifèric i distintiu de cada poble. És fratricida i alhora suïcida la nació que manlleva els mitjans d’expressió –l’obra ben acomplida- d’una altra. La força actual de les nacions no és res més que el resultat de la comprensió acollidora de les generacions que els han precedit. Critica l’orgull de les nacions que són la causa de la guerra. Per combatre-la cal combatre la malfiança dels esperits i “la reglamentació, la llei escrita, haurà d’ésser tal vegada la reconeixença de la primacia eterna de l’esperit, la garantia sòlida i única de la pau futura en la unitat d’Europa”. “S’hauria dit que una adquisició gairebé definitiva era la de la unitat espiritual d’Europa. I que ningú entengui que volem dir la unitat que fos una fusió espiritual de les nacions, sinó la unitat provinent de llur comprensió mútua. La diferenciació de les nacions es dona en la perifèria, en l’expressió mes exterior, en el llenguatge, en les manifestacions artístiques. I al fons, a l’interior, hi ha, tal volta, aquella part humana comú que fa possible la comprensió entre esperits diferents, entre nacions diverses, i fa que, per aquesta comprensió, mútuament s’enriqueixin. La comprensió les estimula i les obliga a l’expressió; i es probable que sense la diversitat, les nacions moririen, la civilització s’esvairia. I cada esperit, quan obra, es basa sobre una obra pròpia anterior, labora sobre una matèria ja poc o molt elaborada, com un poeta, creant dins el llenguatge, crea ja sobre un llenguatge existent i aprés. Les obres mes ben acomplides romanen, i esdevenen tradició, i la tradició es aquella part perifèrica de l’esperit de les nacions per la qual son palesament distintes. En una nació viva, en una nació que avança, la tradició no és un retorn a les coses passades, sinó que és les coses bonament acomplides que, sempre noves, avancen. Al fons viu de l’esperit s’hi arriba, tal volta,

209

mitjançant la matèria ordenada, i sols adorm l’esperit la matèria deforme. Quan una nació intenta llevar a una altra els mitjans d’expressió, es a dir, la tradició, desfer-li l’obra acomplida, deformar-li la matèria ja ordenada, perpetra una acció que és, demés de fratricida, una acció fondament suïcida. Quan la nació oprimida esdevé muda, i veu el seu passat com a veritablement passat, com a oblidadiç, quan no el té ja ben «present», es troba privada també d’aquell fons comú de humanitat que li hauria donada comprensió de l’obra de les altres nacions, i esdevé l’enemiga de totes, closa dins un localisme mig amagat de vegades sota uns vels de servilitat malcobridors. Així els desplegaments nacionals deriven de la comprensió mútua dels pobles. Quan la vanitat o l’orgull reclou un poble dins si mateix, llavors comença sa decadència, el poble va contra l’obra mateixa dels seus plasmadors autèntics. S’esdevé de vegades que els homes d’una nació en plenitud, creuen com si fos innata i no adquirida la força o la gràcia de llur nació, creuen que és com una descoberta il·luminada dels homes actuals allò que es només un resultat de la comprensió acollidora de les generacions passades. Perxó avui es dolorós veure atiat dins Europa l’orgull de cada nació, i la reclosió desitjada com a salvadora. No era tan horrible una guerra només entre exèrcits, una guerra només sobre els camps, com l’intent d’una guerra d’esperit contra esperit, de nació contra nació. ¿Com s’aturarà després el germinar d’aquesta desoladora sembrada d’odis? Puix els veritables odis no venen de la sang vessada, sinó de l’esperit ofès. Sembla haver-hi una malfiança envers l’eficàcia dels tractats, de la reglamentació de les relacions entre els pobles. Aquesta malfiança caldria esvair-la. Tal volta la manca de reglamentació en la guerra d’avui prové de l’aire que té de guerra civil. Però sigui com sigui, la reglamentació, la llei escrita, haurà d’ésser tal vegada la reconeixença de la primacia eterna de l’esperit, la garantia sòlida i única de la pau futura en la unitat d’Europa.” 18 ELS AMICS

D’EUROPA 01/05/1918 Els cursos monogràfics de l'institut

d'estudis catalans Gran Guerra; Europeisme

Sobre l’europeisme a través dels intel·lectuals que en difonen els principis en cursos monogràfics organitzats per l’Institut d’Estudis Catalans; cal la reflexió sobre el què ha dut a la guerra i a la pau. “Moltes de coses ha canviat i ha de canviar la guerra; la direcció de molts pensaments sobtosament ha virat i molta de fe optimista s'és apagada: noves idees sorgeixen amb aire de triomf i una ventada s'emmena les idees revellides. Això pensen alguns. La guerra hauria dut a tothom una fonda rectificació. Nosaltres, però, no ens sabríem avenir a tant sense reflexions. ¿Perqué no esguardar les coses d'altra manera, i en mig de la commoció d'avui, dominats de confusió per la gran sorpresa, cada dia renovada que dona aquesta guerra, no girar l'esguard envers aquelles coses que podíem creure que mai no moririen? ¿No es millor, tal vegada, destriar en l'Europa d'ahir les errades que dugueren la conflagració, i alhora també destriar-hi la via que mena al triomf de l'Europa de demà i de sempre? Si les errors son difícils d'esvair, el triomf de la veritat no es ràpid, i llavors es consoladora la recerca de la salvació i la esperança en alguna cosa ja antiga dins d'Europa i que estava o està potser en vigílies d'una victòria definitiva. Les idees que han de governar el futur, no deuen tenir arrels fondes en el pretèrit? No diríem que l'avui el governen aquelles idees clares que ahir estaven encara en la penombra? Per la perdurança en aquesta fe en la cultura d'Europa i en que ha d'ésser aquesta mateixa cultura la salvació de l'Europa eterna, l’Institut d'Estudis Catalans continua les series de cursos monogràfics mitjançant els quals, escriptors eminents de totes les nacions entren a la nostra nació i ens donen la gracia d'uns jorns de sàvia companyia. Quan les nacions, de seguida d’acabada la guerra, s'apressin a excavar els camps desolats de les batalles, per retrobar la perduda imatge d'Europa, nosaltres haurem sempre benauradament guardada al descobert, intacta, adorada tothora.

210

19 Vida Olotina

ANY IV NUM. CXXXVIII

31/05/1918 Federació Poincaré; Nació i Estat; Societat de Nacions;

Federació; Pau

En referència al pensament de Poincaré sobre l’objectivitat de la Ciència i sobre els elements objectius de la Nació. A aquests – llengua, arts, lleis, ciència- els hi cal un Estat propi. La Societat de Nacions la formen aquelles que comparteixen una comunitat de cultura. “Son molt belles aquelles pagines de Henri Poincaré on exposa ses doctrines filosòfiques sobre la objectivitat de la Ciència. «La coneixença—deia Leibniz —no es sinó la percepció de l’enllaç i concordança o de la oposició i discordança entre dues idees nostres.» En el pensament, creia Henri Poincaré que hi havia una part essencial que era objectiva i una part subjectiva que era el suport d’aquella com els sons ho son de la música. La part essencial eren les «relacions», i l’altra part era només qualitativa. Així dient que un llibre es blau i una pissarra es blava, la part purament qualitativa de la blavor es subjectiva, intransferible; i la relació d’igualtat entre les dues blavors es objectiva. Les «relacions» poden transmetre’s d’uns a altres homes. «La garantía de la objectivitat del món en què vivim es que aquest món ens es comú amb altres éssers que pensen». Llavors «tot allò que es objectiu no té qualitat i es només que relació pura.» La coneixença fóra, doncs, imprescindiblement comunicativa, dialogadora, imprescindiblement social. I això duu a pensar si la conservació d’aquesta part objectiva es el fi de l’Estat, i si el compliment d’aquest fi equival, cap i a l’últim, a la pròpia conservació de l’Estat. Tot allò intel·lectiu, objectiu, s’incorpora als dominis de l’Estat i roman mes enllà de cada individu: persisteix el mot blavor, persisteix una obra d’art o una descoberta científica, i s’esvairà, però, la present sensació de blavor, i amb cada individu s’esvairà tot el seu món subjectiu. Als elements objectius de cada Nació, i que tal vegada son la nació mateixa: llengua, art, lleis, ciència, els cal un Estat propi. Potser aquesta missió donada a l’Estat, de conservador d’una cultura, definiria el mes pur nacionalisme. «Un Estat per cada nació» era la fórmula cara al primer President de Catalunya. I si un grup de nacions té alguna comunitat de cultura, caldria una forma estatal per totes elles, sense que cap d’elles perdés son Estat propi: caldria una Societat de Nacions. Una Societat de Nacions no evitaria, només que amb la força, una guerra futura entre elles: la ruptura només l’evitaria un ideal comú que fos alhora un ideal per cada una. I potser l’ideal d’una nació no pot ésser sinó ella mateixa. Caldria tal vegada, doncs, a cada una tenir consciència dels avantatges que hi ha la en Federació: que la vida d’una nació depèn de les altres nacions com la vida intel·lectual d’un individu depèn de sa comunicació amb altres individus. Una nació no pot viure de si mateixa; per la vida, per l’avanç, li cal un desnivell entre la possessió i el desig, un impuls que la dugui a l’acció. I aquesta acció ha estat gairebé sempre la guerra, la conquesta. Si es que la nació no s’ha llençat a la conquesta de si mateixa com avui s’esdevé a Catalunya. Perxó no ens plauria un pacifisme abolidor de les emulacions nacionals, de la lluita; però somniarem una lluita desenrotllada sense pèrdues tal volta irreparables, harmònica com un bell joc. Perxó tampoc per les futures Societats de Nacions no ens plauria la forma estatal d’imperi, on fóra reconeguda l’hegemonia perennal d’alguna nació, sinó una forma estatal de república on hi hagués sempre fins per les nacions mes endarrerides l’esperança gentil d’una possible hegemonia venidora.” 20 Vida

Olotina ANY IV NUM.

CXLIV

31/08/1918 Nacionalisme i localisme Nacionalisme; Localisme; Llengua catalana

Retorna Capdevila al tema del localisme en oposició al nacionalisme; representa el localisme, sota l’aparença d’amor a la ciutat, la Catalunya mancada de voluntat. “En la revista «Patria» de Valls, signat amb les inicials N.C., ha aparegut un bell article, «Nacionalisme i localisme», en el qual es mostren amb lucidesa i valentia les dugues tendències oposades que aquells dos mots representen a Catalunya. Gairebé sempre els opressors d’una nació renaixen, en tol·leren les manifestacions incultes, disgregades, inconscients, alhora que n’odien cordialment tota manifestació plena i elevada. Els agrada veure la oprimida nació degradada per a poder somriure despectivament. Es l’orgull d’una superioritat assolida de manera

211

bàrbara. I tan relativa que és, i tan estèril i efímera la superioritat d’un poble conseguida només amb la degradació d’altres pobles! Amb tot, aquesta mena d’elevació és l’única que albira i anhela la miopia del «soi-disant» patriotisme espanyol. Per un «patriota espanyol» fóra tota una aspiració poder per exemple, enfonsar la llengua catalana dins el desordre de l’expressió dialectal! Però els localistes no són gent d’aquest tarannà, no els guia l’odi ni l’ambició desenfrenada, no són els opressors; són, al contrari, els més inconscients dels oprimits perqué ja són oprimits de natural, es posen a servents d’aquells, els guia la sola vanitat de semblar millors que els pitjors, i tota la seva ètica vibra meravellosament en el mot «fidelitat». (...) A través de la gran transformació política de Catalunya, perdura encara el localisme, que és el llegat més autèntic dels segles de decadència. El nacionalisme és el pol oposat d’aquest localisme, que a vegades se disfreça amb fals sentiment d’amor a la ciutat o a la vila rural. Res més perillós que aquesta confusió. El localisme és una manifestació d’aquella Catalunya mancada de voluntat, és una supervivència dels segles tenebrosos de les guerres dinàstiques i dels pronunciaments, és una resultant de l’espanyolisme ridícul i cursi que’ns ha portat a la desfeta. (...)” 21 La

Comarca 13/09/1919 El govern de Catalunya Mancomunitat; Patriotisme

Comparació entre la crisi i l’eficiència que caracteritzen els governs de Madrid i el de la Mancomunitat. El patriotisme és la força unificadora de la tasca de govern. L’onze de setembre és la data en què es constitueix el govern de la Generalitat; la bandera ideal que caigué al Fossar de les Moreres torna a hissar-se al Palau de la Generalitat. “S’ha constituït la Mancomunitat de Catalunya, que és el Govern popular de la nostra terra. I cal notar que, mentre els partits centralistes que formen les colles oligàrquiques que governen de Madrid estant es troben en crisi perpètua, aquí, en el Govern de la Mancomunitat, hi ha un sentit de continuïtat que dóna a les seves tasques aquella normalitat essencial pera tota eficàcia. I no és pas que a la Mancomunitat hi hagi una majoria homogènia. No. A la Mancomunitat Catalana hi ha tants grups i representacions de matisos d’opinió com pugui haver-hi al Congrés espanyol. Hi ha, però, un aglutinat essencial, aglutinant que fon les divergències anecdòtiques en un pla comú de convergència ideal. I aquest aglutinant és el patriotisme. (...) Avui onze de setembre, ha restat constituït el Govern popular de la nostra terra, la Mancomunitat de Catalunya. La bandera ideal, que caigué al Fossar de les Moreres i al baluart de sant Pere, torna a ésser hissada damunt el Palau de la Generalitat de Catalunya per la consciència i la voluntat dels catalans. Continua, doncs, la tasca. Col·laborem-hi tots les catalans. I aquesta santa continuïtat i aquesta noble unanimitat són fermança de victòria.” 22 La

Comarca 27/08/1921 L’ètica nacionalista

Apareix també dins el “Butlletí de les Joventuts Nacionalistes (Olot)”

Lloc del nacionalisme; Ètica –norma moral-;

S’entén el nacionalisme com la contínua invitació al treball ineludible de la vida. Hi ha qui dóna a la Nació la primacia damunt de qualsevol altra valor humana i qui, contràriament, posa l’individu com a centre del món. La realitat de la Nació es troba entre els dos pols marcats per l’interès individual i l’interès de l’Estat. El nacionalisme es troba entre dues correnties que li són igualment contràries. D’una banda, aquella que dóna a la Nació la primacia damunt de qualsevol altra valor humana. I, d’altra banda, aquella que dóna a l’home com individu, la primacia damunt de qualsevol valor col·lectiva o sobrehumana. La primera d’aquestes dues correnties sempre té la tendència de confondre la Nació amb l’Estat, perquè la Nació té l’impuls de l’expansió (...) La segona correntia, posant l’individu coma centre del món (Emerson, Nietzche, pragmatisme), du a l’anarquia, a la disgregació inevitablement. (...) La raó del nacionalisme es troba en la contínua invitació al treball ineludible de la vida. La vida en acte, la vida presa, no com una munió d’incoherències o de somnis, sinó dins el seu fet objectiu, vol que no es perdin

212

les energies en dilacions estèrils o en ensomnis dissipadors: ni una Utopia ni una Arcàdia. (...) Entre l’interés de la Nació (o de l’Estat o del Príncep o del Polític), posat per damunt de totes les coses humanes i divines; i l’interés individual de l’home, que llavors ja és l’instint o la follia; entre Machiavelli i Rousseau es troba la realitat viva de la Nació, que nua solidàriament els drets de totes les nacions i serveix a la vegada, la legítima eclossió individual. La raó per la qual els catalans han de parlar i escriure en llengua catalana, no és perquè la llengua catalana sigui la millor, ni perquè sigui la nostra, sinó perquè és l’instrument més propi que tenim per expressar el pensament, i l’expressió de les idees no vol dilacions i l’activitat de l’esperit és un deure imminent i ineludible. Així com el deure d’amor als homes és peremptori i exigeix que s’amin tals o tals homes, els próxims, i que no s’esperi l’aparició de l’home utòpic fet al gust i la mida de cada somniador. Així, doncs, els principis nacionalistes sembla que imposin com a conseqüència lògica que per damunt d’ells hi ha els principis morals i religiosos, que fan solidaris homes i nacions entre si. I el nacionalisme dóna en canvi, a nacions i homes el màxim de fecunditat, prepara a cada moment fugitiu del viure d’homes i pobles, l’eclossió de llur fons potencial d’energies. Així, doncs, una política nacionalista no és independent d’unes normes morals i religioses que li són superiors; ha de sotmetre’s-hi, perquè elles són, en definitiva, la seva justificació més enlairada. Ara, que ningú no cregui que això imposaria una esclavitud mecànica a la política, llevant-li tota flexibilitat i finor d’actuació. Res no hi ha tan flexible, res no hi ha que reclami una tal finor d’esperit, com la contínua aplicació en la vida de les normes ètiques més conegudes i admeses. És fàcil de conèixer la norma, de saber la màxima. Més aquesta norma tan coneguda, ¿quan s’aplica i de quina manera? I ja es presenta, dons, la dificultat suprema, la difícil conjunció de la norma amb l’acte viu, per la qual no solament és necessària l’energia moral, sinó igualment la més fina percepció i valoració dels fets i les idees: és necessària, irreductiblement, la intel·ligència. Perquè mai una norma estalvia de pensar, sinó a qui s’acontenti de no fer res o bé de donar als seus actes l’estigma de la ineficàcia. 23 Revista

“Producción” 14/06/1923 La Civilización, por Jaime Balmes.

Juan Aubaré Balmes; Civilització

Sobre el concepte de civilització a Balmes. En contraposició a la conflictivitat social, es parla de civilització quan en una comunitat conflueixen el més alt grau d’intel·ligència, amb el més alt grau de moralitat i amb el màxim benestar per a la majoria. En la obra periodística de Balmes hay páginas que separadas de ciertas anécdotas de interés más bien histórico que ideológico, pueden darse al público no sólo como a cosa moderna, sino maravillosamente aplicable al día: páginas que tenían tal vez un gran sentido profético o, mejor aún, un fondo de ideología perenne. Así se ha formado ese volumen de la Biblioteca de Estudios Sociales. El concepto de civilización, de Balmes, es importantísimo. Hoy, con el nombre de conflictos sociales, se trata, en el fondo, de una lucha entre la antigua civilización europea y una nueva civilización que se presenta envuelta en las neblinas y ensueños de Utopía. Balmes nos expone, con su sentido hondamente realista, la solución al conflicto con su voto valioso a favor de la civilización cristiana. Nada debe olvidarse en la civilización: ni la inteligencia, ni el bienestar ni la moralidad. El libro es una clara exposición de este concepto: «entonces, dice, habrá el máximum de civilización cuando coexistan y se combinen en el más alto grado, la mayor inteligencia posible en el mayor número posible, la mayor moralidad posible en el mayor número posible, el mayor bienestar posible en el mayor número posible». Los tres factores de la civilización –inteligencia, bienestar y moralidad- se apoyan mutuamente; cuando se anula uno de ellos, toda la civilización se desvía y, al último, desaparecería. Sigue un estudio referente a cuáles cuestiones pueden llamarse propiamente cuestiones sociales. Esta parte es una apología del buen sentido contra los sueños fantásticos de tantos escritores. Las cuestiones sociales son doblemente difíciles; son difíciles en sí mismas y lo son aún por ser propicias a los engaños de la imaginación. «Nada más fácil, dice Balmes, que hablar sobre la sociedad; no cabe encontrar objeto en que mejor pueda campear a su talante el ingenio, excogitando y desenvolviendo utopías y sistemas; pero tampoco hay materia que, bajo engañosa superficie, envuelva profundidad más tenebrosa». Pero la sociedad se gobierna por el buen sentido, a veces indicándole el camino las mismas necesidades, a veces siendo sus instituciones obras de la religión, a veces de algún legislador que «se condujo únicamente por

213

aquel buen sentido que guía en su conducta a un buen padre de familia». No hay que insistir en el valor de esos estudios sociales de Balmes, ni en la importancia que tiene para el conocimiento de su obra, su concepto de la civilización. (…) 24 Mecanoscrit Març 1924 [Resposta als intel·lectuals castellans] Directori Militar; llengua;

intel·lectuals catalans i castellans

Escrit als intel·lectuals castellans en relació a la polèmica i les cartes de suport a la llengua catalana dirigida per aquells a Primo de Rivera. «Dies i dies ha que en els centres literaris barcelonins, en les converses i fins en els diaris sortien veus parlant d’un manifest de simpatia vers la llengua i la cultura catalanes, que havia de venir-nos de Madrid. A Madrid i a Barcelona, qui el desmentia, qui en parlava com de cosa segura, quan avui ens n’han vingut còpies a les mans, i, esperat i tot, hem de dir que ens fa estranyesa: en tanta manera ja desesperàvem que un mot de simpatia i comprensió ens pogués venir d’Espanya! I és amb gra emoció que les vostres paraules d’avui ens refresquen la memòria aquelles que En Menéndez Pelayo pronuncià en llengua catalana a la Reina, mare d’Alfons XIII, en una festa de poesia. “Vostre generós i magnànim esperit, li deia, comprèn que la unitat dels pobles és unitat orgànica i viva, i no pot ser aqueixa unitat fictícia, verdadera unitat de la mort; i comprèn també que les llengües, signe i penyora de raça, no es forgen capritxosament ni s’imposen per força, ni es prohibeixen ni es manen per llei, ni es deixen ni es prenen per voler, puix res hi ha més inviolable i més sant en la consciència humana que el nexus secret en què viuen la paraula i pensament. Ni hi ha major sacrilegi ni ensems més inútil que pretendre engrillonar el que déu ha fet espiritual i lliure: el verb humà, resplendor dèbil i mig esborrat, però resplendor a la fi, de la paraula divina.”

En mig de tantes vexacions que ens han vingut de ponent a onades a onades, com vos agraïm una expressió de justícia, una paraula d’amor! Però hem de confessar que la justícia i l’amor verament fan excepció. No és el Directori, no, que ve vexant Catalunya en aquelles coses que li són més cares, que les té per sagrades: han estat invariablement tots els governs d’Espanya. Ho sabeu bé prou i fóra ofensiu per tots i no gaire avinent de fer-ne la llista. I us semblarà mai tota malfiança de Catalunya poc justificada? Quan us dirigiu al Directori és que deveu ignorar tot allò que ha fet a Catalunya. Si no,ja veuríeu que és temps perdut. Aquí ha posat el poder a mans d’aquells que per ignorància i servilisme la traïen; hem vist com les presons obertes s’omplien d’amics, hem vist l’exili, la confiscació, la manca de llei, la mentida parlant, la veritat avergonyida i muda,la calúmnia i la delació pels carrers, els ateneus del poble dissolts, les escoles tancades, la venjança personal disfreçada d’honradesa, la bandera perseguida, la llengua de la terra prohibida.

Què diríeu, què faríeu si us era privat l’ús públic i l’ensenyament de la llengua castellana?, si us era negat el dret d’estudiar-ne la literatura i la gramàtica?.... de tan monstruós, de tan inculte i bàrbar ni us ho voldríeu imaginar.... Doncs penseu que aquesta vexació la suporta Catalunya. I que sols tenim el consol suprem que té l’esperit davant la brutalitat material: sabem que la brutalitat i la ignorància, per alt que sigui el poder que l’encarni, des de baix mai no poden entelar la bellesa immortal. I Catalunya té a la ment la paraula del seu poeta:

dóna el front an el gran aire, sempre, sempre mar endins!

I en els cims de la bellesa, on hi ha allò més pur dels esperits, on hi ha, per tant, allò més pur dels pobles, també havem conviscut sempre com Castella, també hi havem sentit la seva llengua sense cap odi que l’enterbolís. I allí, encara que no hi fóssiu –en aquell lloc on tots els pobles s’agermanen i on cap no és esclau- també la Castella lliure... Però vosaltres hi acudiu amb una paraula de simpatia i d’amor als llavis. Porteu-hi tota Castella, eleveu-la-hi, parleu-li, digueu-li que si mai Catalunya ha pogut semblar esquerpa envers Espanya, ha estat només quan en nom d’una Espanya irreal es sentia suplantada o perseguida en allò més irrenunciable de la seva personalitat, dueu-la a la comprensió de l’ànim dels pobles que li són veïns i germans. Si vosaltres no podeu, qui podrà fer-ho?

214

Digueu-li amb paraula franca el que vol Catalunya, desfent la boira que li formen entorn cada dia els seus amics indomables; digueu-li que Catalunya només voldria respecte i llibertat per espandir plenament son esperit, i que això ho té com un deure davant de Déu i com un dret diví davant dels homes; digueu-li que aquest esperit ja s’ha cerat històricament la seva expressió i que no pot canviar-la per una altra sense canviar ell mateix; dieu, per fer-vos entendre, que Catalunya tindrà per oprimida en tot allò que Castella s’hi tindria en igual cas, i que no voldria sinó que s’acabés aquest regateig de poder i vingués en hora bona una competència de generositat, una lliure competència d’esperits. Procureu engrandir el nombre dels vostres perquè la vostra amor i altesa no siguin sense eficàcia. Però alguna eficàcia ha d’haver-hi quan ens doneu germanívolament les mans. I sia com sia, veus-aquí la nostra paraula de franca germanor. 25 La Paraula

Cristiana 01/06/1927 Comentari al "Il fascismo italiano, per

Francesc Cambó" Ètica política; feixisme italià;

Sobre les conseqüències dels incipients moviments feixistes a Europa lligades al trencament del record generacional. Cal també anar a cercar les conseqüències en el descrèdit parlamentari i en la manca d’una societat moral. Quan sortí aquest llibre en català, la nostra premsa no li donà la importància que tenia. No es discutiren les seves visions de la Itàlia política, ni les doctrines del llibre ni el programa amb què termina. Incomprensió, manca de llibertat, temor? Sigui el que sigui, però també s’hi mescla indubtablement una tara nostra, fàcil de remeiar: la distància que posem entre generacions diverses, gairebé podria dir-se entre diverses promocions universitàries. I de la distància ve la incomprensió, i de la incomprensió ve la ruptura. I aquestes divisions estúpides fan estèril la meitat de l’obra col·lectiva. I la culpa és dels qui vénen i dels qui hi eren, dels nous i dels vells. (...) En aquesta obra En Cambó es proposa de treure una lliçó del feixisme italià qui tant podria influir en el nostre país. D’on ve el feixisme? Quina causa té? Aquets fenomen polític, qui no és local d’Itàlia, sinó que el veiem també a Rússia i Espanya, prové, segons l’autor, del descrèdit i de l’enviliment del parlamentarisme.(...) Calia endinsar-se en les qüestions d’ètica política; al cap i l’últim, com es deriva bé del llibre d’En Cambó, totes les formes polítiques són estèrils i falsejades si no hi ha un poble moral, uns ciutadans de debò, que les tornin útils i bones. (...) El polític no és qui ha d’ensenyar la moral, però de fet es troba amb homes que tenen una moral, i que no poden negligir de veure el polític quina té.

215

* * *

Tal com s’ha comentat al començament d’aquest capítol, i abans de prosseguir

amb la classificació articular, el següent punt del nostre treball serà per a

endinsar-nos en l’anàlisi específica d’un escrit previ a l’any 1929 i que

considerem clau en la fonamentació d’un pensament més madur i ampli. Es

tracta de l’opuscle que publicà l’any 1927 a La Paraula Cristiana i que intitulà

«Principis de Teoria Política». La importància de l’opuscle, pels seus continguts,

rau en la intencionalitat que hi ha en el seu redactat i en el fet de convertir-se

en el fonament teòric dels editorials a partir dels quals Capdevila desplegaria

poc després els articles d’anàlisi de la realitat social i política en «El Matí» a

partir de l’any 1929.

217

7. ELS NUCLIS DE PENSAMENT EN ELS PRINCIPIS DE

TEORIA POLÍTICA DE L’ANY 1927

7.1. Introducció


i. Introducció

ii. La filosofia i la teoria política

iii. Primers principis polítics

iv. L’origen de la societat

v. Noció del bé comú

vi. Origen del poder

vii. Atribucions i límits del poder

viii. Qui ha de tenir el poder

ix. El poder diví de l’Església

x. La llei

xi. El costum

xii. Variabilitat de la llei humana

xiii. L’organització federativa

xiv. La justícia

xv. Un exemple: la teoria de la

propietat

xvi. Finalitat de la injustícia

humana

7.3. Repercussió de l’opuscle

i. Un comentari de Rossend Llates

ii. Un comentari de Josep Maria de Garganta

219

7.1. Introducció

Josep Maria Capdevila publicà els Principis de Teoria Política en la revista «La

Paraula Cristiana», com a opuscle del número que sortiria el 25 de març de

1927.364 Amb matisos, es tracta d’un escrit de reflexió i de fonamentació

filosòfica de principis de teoia política. A partir de l’estudi d’aquestes

qüestions, Capdevila intentarà teixir un discurs que pels continguts i forma

serà coincident amb el de l’incipient moviment humanista d’arrel tomista de

principis de segle XX. I serà per l’aprofundiment en l’estudi de l’obra de Sant

Tomàs en relació al marc del pensament contemporani que es situarà

Capdevila dins el mapa del moviment neotomista català de l’època.365 No

obstant aquesta consideració, el mateix Capdevila seria sempre molt clar en

relació als lligams o influències amb d’altres corrents de pensament. És pe

això que expressaria a Serrahima, en relació a un comentari del llibre «En el

llindar de la filosofia», que el seu tomisme no fou mai estricte i que ‘en alguns

temes, el llibret es separa de les doctrines tomistes. No m’agrada l’adhesió al

peu de la lletra a cap autor. L’adhesió a la veritat i prou’.

L’opuscle apareix, tal com s’ha comentat, en la revista d’inspiració catòlica «La

Paraula Cristiana», fundada pel Dr. Carles Cardó i Sanjoan.366 Aquesta

començà el seu tiratge el mes de gener de l’any 1925 i Josep Maria Capdevila

en seria el primer director fins l’any 1928. Fou gràcies a l’aparició de

publicacions d’aquesta mena —La Revista de Poesia (1925); Criterion (1925);

364 L’opuscle es tornaria a editar en la commemoració del centenari del seu naixement, juntament amb altres escrits del mateix Capdevila dins l’obra Els principis de la civilització. Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 1992. 365 De Capdevila, diu Bilbeny: «Tomista convençut —tal com ho palesà En el llindar de la filosofia (1960)—». Alhora, Bilbeny el situarà dins el corrent del catolicisme social i espiritualisme cristià de principis de segle XX. En aquest període es dóna un punt d’inflexió dins l’Església catalana gràcies a la figura de Torres i Bages i Jaume Collell. Pren relleu l’obertura als moviments socials de finals del XIX fins a la guerra civil del 1936, i els posteriors contactes amb el personalisme francès i l’existencialisme cristià. Es contraposa així al veterotomisme o neotradicionalisme catòlic que es donarà també a partir del 1936. Norbert BILBENY, Filosofia Contemporània de Catalunya. El Punt/Edhasa, Barcelona, 1985, p.33 i seg. 366 «La Paraula Cristiana» —amb el sota nom de Revista d’Estudis Religiosos i Morals—, se significà per la seva catalanitat, romanitat i europeïtat. De periodicitat mensual, en el primer número publicat el mes de gener de 1925, s’hi exposa l’ideari de la revista: 1. Un reconeixement de la pluralitat cultural de Catalunya. 2. El propòsit de fer sentir la força de les arrels cristianes que subjeuen en el poble català. 3. La reivindicació dels valors cristians i el dret del ciutadà a la formació religiosa. Tot i que Capdevila en fou el primer director, desavinences amb el Dr. Cardó i amb l’administració de La Paraula Cristiana, afegits a problemes de salut, fan que finalment Capdevila deixi la direcció i s’integri a l’equip de La Nova Revista de Josep Maria Junoy l’any 1928. Vegeu: Joan CARRERES, Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM 2003, p. 38 i seg.

220

La Revista de Llibres (1925); La Nova Revista (1927) i el diari El Matí (1929)—

que Capdevila trobà ‘el lloc natural de manifestació o expressió del seu

pensament, on possiblement la docència hauria ocupat aquest espai i alhora el

mitjà digne de difusió del saber’.367 Cal recordar que durant aquest període, en

ple Directori Militar de Primo de Rivera, es dissoldrien la Mancomunitat i les

institucions d’ordre cultural i pedagògic de les quals en formava part. No

obstant això, ens explica Maurici Serrahima la resistència per part de figures

com la de Capdevila, conjuntament a la del mateix Serrahima o Pi i Sunyer,

en l’intent de preservar algunes de les iniciatives de caire pedagògic que fins

llavors havien estat puntal del ressorgiment cultural català.368

Del treball que Capdevila desenvolupà durant aquest període, en ressaltem la

influència que rebé i exercí en els col·laboradors de «La Paraula Cristiana» i

que, alguns d’ells, posteriorment, retrobaria en «El Matí».369 Cal significar la

importància d’aquestes dues publicacions i el rerefons de pensament que s’hi

comprèn, ja que ens permet situar amb profunditat el pensament cristià que

va tenir lloc a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Aquest es

fonamenta en la modernització d’un cristianisme obert a la cultura del

moment i amb una forta projecció europea. La publicació comptava amb

corresponsalies a l’estranger i amb vocació d’internacionalització. Aparegueren

articles publicats en diferents llengües; es va imposar també, com a un dels

objectius, el d’afrontar de manera avençada i renovadora les temàtiques

d’ordre social i polític.370

Bàsicament, l’opuscle que intitulà Principis de Teoria Política es composa de

quinze apartats en els que Capdevila dialogarà sobre principis de teoria

política. En aquest, voldrà construir de manera intencionada un discurs

conceptual propi, tot recollint les tesis disperses i difícils de sistematitzar del

367 Joan CORTADA, La Filosofia de Josep Maria Capdevila. PAM 2008, p. 29. 368 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974, p. 22. 369 Entre d’altres, hi trobem: Joan Baptista Manyà, Llorenç Riber, hi retroba a Carles Cardó, Albert Bonet, Isidre Gomà, Salvador Galmés, Lluís Carreras, Joan Alcover, Joaquim Ruyra, TOMÀS Carreras i Artau, Josep M. Batista i Roca, Jaume Bofill i Mates, Josep Carner, J. Rubió i Balaguer, Marià Manent, J. Ferran i Mayoral, F. Valls i Taberner, Josep M. Junoy, Lluís Millet, Joan B. Roca i Caball, Manuel de Montoliu i Jaume Serra Hunter. 370 Els temes de caràcter social i polític seran tractats per molts intel·lectuals amb les mateixes ulleres. A tall d’exemple, només caldria que comparéssim les analogies en les temàtiques tractades en els editorials d’ El Matí amb les recollides pel Dr. Carles Cardó i publicades a La Moral de la Derrota i altres assaigs.

221

pensament polític de sant Tomàs.371 Capdevila llegirà directament del llatí i

comentarà de Tomàs el «De principiis naturae ad fratrem Silvestrem», diferents

punts de la «Summa theologica» i el «De regimine principium». A banda

d’aquestes referències, en el «Prefaci» exposa la seva preferència metodològica

a l’hora de fer història de la filosofia i citarà Emile Boutroux372 i els seus

«Études d’histoire de la philosophie». En la relació ‘filosofia i teoria política’

citarà Montesquieu —De l’esprit des lois— i també Rousseau —Du contrat

social. Més endavant, en el capítol dedicat a l’organització federativa, citarà

Torras i Bages —La tradició Catalana: “L’església és regionalista”. Quan tracta

‘la teoria de la propietat’ citarà a Bossuet —Panégyrique de Saint Fraçois

d’Assisse, Politique tirée des propres paroles de l’Écriture sainte. En aquest

mateix capítol, també cita a Proudhon i la seva «Théorie de la Propriété». Es

referirà a la ‘Declaració dels drets de l’home’ en relació a la defensa de la

propietat civil,373 i el darrer autor que apareix citat és Maquiavel en relació al

capítol de cloenda sobre la ‘Finalitat de la injustícia humana’.

* * *

En el següent punt d’aquest capítol es recorren els setze punts de l’opuscle en

què es comenta els fonaments de pensament dels principis de teoria política.

371 Vegeu l’estudi preliminar de Laureano ROBLES i Ángel CHUECA dins Sant TOMÀS d’Aquino —La monarquía—. Tecnos, Madrid, 2007, p. CXXIX. En aquest se’ns diu que TOMÀS d’Aquino no ens ha deixat un tractat sistemàtic en el qual es puguin trobar les seves concepcions polítiques. Per tal d’estudiar les idees polítiques caldria anar als seus Scriptum super libros sententiarum, obra escrita al principi de la seva carrera científica, entre els anys 1253 i 1255; als seus comentaris Commentaria in decem libros ethicorum Aristotelis ad Nicomachum (abr. Ethicor.), escrits entre 1261 i 1264; al De regno o De regimine principium; als Commentaria in octo libros politicorum Aristotelis; a la Summa theologica i a altres escrits. 372 Respecte la importància dels estudis d’Emile Boutroux a l’època, vegeu, per exemple, el comentari de H. N. Gardiner a The Philosophical Review, Vol. 7, No. 2, (Mar., 1898), p. 191-194. 373 Podem llegir en relació a aquest punt els articles 2 i 17 de la Déclaration des Droits de l'homme et du citoyen du 26 août 1789 : Art. 2. —Le but de toute association politique est la conservation des droits naturels et imprescriptibles de l'Homme. Ces droits sont la liberté, la propriété, la sûreté, et la résistance à l'oppression. Art. 17. —La propriété étant un droit inviolable et sacré, nul ne peut en être privé, si ce n'est lorsque la nécessité publique, légalement constatée, l'exige évidemment, et sous la condition d'une juste et préalable indemnité.

223


i. Introducció

El prefaci de l’opuscle serveix a Capdevila per a establir les claus

metodològiques que cal emprendre en l’estudi de la teoria política i, en aquest

sentit també, fer evidents les dificultats que es donen en l’intent d’elaborar

una bona tasca de crítica i d’història del pensament polític. Comença el seu

treball dient-nos: ‘voldria seguir, en algunes pàgines, els principis de la teoria

política’ i, afegint també, ‘sobre ells hi ha disparitat de parers. Hi ha teories

oposades i sostingudes per autors notables’. Per això, caldrà prosseguir

metodològicament en aquesta tasca crítica, ‘interpretant el sentit íntim del

pensament dels autors que ens acompanyen en aquest camí i l’estudi

aprofundit de les seves obres millors, la visió ordenada del seu pensament,

descobrir-hi, si és possible, allò que per a l’autor tenia vera importància i

negligir-ne allò que era detall o influència esporàdica’.374

ii. La filosofia i la teoria política

Apuntades les dificultats, inicia l’opuscle considerant la importància del punt

de partença i dels fonaments que prendrem per tal de preveure les

conseqüències que d’aquells s’acabin derivant.

Una filosofia que posi la intel·ligència en primer lloc, duria a una sola política si la intel·ligència no es desviés mai; durà a polítiques diverses segons el camí per on la intel·ligència s’esgarriï; durà a una política equilibradora si la intel·ligència no oblida que la política alhora que teòrica és també pràctica, i es posa límits i no vol saber allò que la raó no pot preveure; durà a una política utòpica si es desentén de la realitat defectuosa i relativa. Així poden diferir la política de Plató i la d’Aristòtil. La divergència que en el començament teòric és petita, en les darreres conseqüències polítiques és gran.375

374 Josep Maria CAPDEVILA, Principis de Teoria Política dins la Paraula Cristiana, núm.25, març 1927, p. 196. 375 Ibid., p. 197 s.

224

El camí a seguir serà el propi de la filosofia, i caldrà que parteixi, com també

ho fa en els estudis d’estètica, dels principis rectors de la metafísica.376 Ara

bé, el camí d’allò polític és el camí de la teoria que acaba per dissoldre’s i,

indefectiblement, troba el terme o punt d’arribada en la praxis, en l’acció

política. L’anàlisi d’aquesta, per la seva complexitat, pel seu propi dinamisme i

evolució, quan cerqui on fonamentar-se, les respostes no les trobarà en els

principis teòrics formulats. Aquests es mostraran insuficients, ja que quasi

sempre les problemàtiques que l’acció suscita els sobrepassen. I, en darrera

instància, només l’ètica -la prudència- podrà donar resposta als nous reptes

que en derivin de l’acció política.377 Per tant, en aquest punt, Capdevila ens

ressalta la importància del punt de partença, ja que afectarà directament al

terme pràctic, a l’acció.

iii. Primers principis polítics

Capdevila, parteix d’una fonamentació metafísica en base a l’ordre de les

causes del ser. Si la causa és el principi del que depèn una cosa quant a la

seva existència, llavors és ella el mateix ser en quant a principi d’un altre ser,

substancial o accidental.

Segons la filosofia escolàstica hi ha un ordre de les causes. Primer és la causa divina perfecta. Primer és estada la perfecció.378 (...) [les coses] tenen una causa final que les guia segons llur mateixa natura, segons la causa formal que duen en llur essència. Aquesta submissió és el principi de l’ètica.379

La causalitat no va necessàriament unida, com a tal, a la matèria.380 «Primer

és la causa divina perfecta (...)». Déu és el ser infinitament perfecte, que 376 Íd., p. 197. Per a Capdevila, la Teoria Política es presenta com la darrera de les disciplines de l’àmbit filosòfic, que ve precedida per la física filosòfica, la metafísica, la psicologia i l’ètica. Altrament, aquí ens referim a la metafísica medieval tomista. Més endavant, Capdevila explicitarà la filosofia escolàstica com a fonament dels principis enunciats. 377 En el sentit d’Aristòtil, la prudència s’entén com la capacitat, propiciada per la virtut, d’un obrar conduït per la reflexió racional en tots els casos individuals, que mai són intel·ligibles adequadament i suficientment com a casos d’una norma d’acció general i d’un esquema d’acció. Otfried Höffe, Ed. “Diccionario de Ética”, Crítica, Barcelona 1994, p. 219 s. Capdevila es referirà també al concepte de seny o bon sentit en diferents ocasions a llarg de la seva obra. 378 Sant TOMÀS. Opuscle De principiïs naturae. Edit. Rom. XXXI, (nota de J. M. Capdevila). 379 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 198 s. 380 S. TOMÀS II, Phys., lect. 5.

225

existeix per sí i és causa suprema incausada de tot el que existeix. Les quatre

causes exigides per explicar l’esdevenir en els sers contingents són:

intrínsecament, en quant a la potència, la causa material, i en quant a l’acte,

la causa formal; i extrínsecament, com a principi del ser, la causa eficient, i

com a termini de la seva activitat, la causa final.381 La causalitat eficient no

s’explica sinó per la finalitat; per això «tota coordinació o subordinació, en

l’ordre de l’eficiència, implicarà coordinació o subordinació en l’ordre de la

finalitat».382 ‘Aquesta submissió és el principi de l’ètica’.

Aquesta argumentació trobarà la seva traducció també en els principis polítics:

a) La millora humana que pugui venir de la societat cal que estigui d’acord amb la naturalesa humana, que sempre és la mateixa.

b) El dret que l’home té al seu desenvolupament prové de la naturalesa. D’on l’origen del dret natural. Si la societat ha de servir per millorar l’home, cal partir dins ella del dret natural. Aquest dret té primacia sempre sobre el dret civil;383 (...) i en aquelles coses variables que la prudència obliga a preceptuar, cal que flueixi dels principis del dret natural.

c) La societat és per a l’home, i mai a la inversa. 384

Cal dir que els fins particulars només són principi pròxim de l’acció i estan

necessàriament subordinats a un fi últim o absolut; aquest és el bé o la pròpia

perfecció de l’agent.385 Per tant, els altres fins són tan sols particulars o

instrumentals en relació a aquest fi últim,386 que és la perfecció de la pròpia

naturalesa. I la perfecció s’esdevé actualitzant les potencialitats en

conformitat amb la regla o llei de la raó. La raó és la reguladora del fi a

aconseguir, ja que li correspon ordenar els mitjans al fi, el qual, en l’ordre

381 Régis JOLIVET, Tratado de filosofía III. Metafísica. Carlos Lohlé. Buenos Aires, 1957, p. 267 s. 382 “La finalitat cal comprendre-la com una realitat interna i essencial, que és pròpiament la naturalesa dels sers, perquè d’aquesta naturalesa procedeixen les activitats i l’ordre de la naturalesa”, R. JOLIVET, o.c., p. 284. 383 “Ea quae sunt juris humani non possunt derogare juri naturali vel juri divino”. S. TOMÀS. Sum Theol. 2,a 2,a Q LXVI. A 7. c. (nota del mateix Capdevila). 384 Josep Maria CAPDEVILA, o.c, ibídem. 385 “En l’home els fins són necessaris i formalment compresos sota la raó de bé. Els béns que s’ofereixen a l’home són molts i diversos i d’aquí la possibilitat d’orientacions múltiples de la seva activitat, i la necessitat d’ordenar entre ells els fins que es proposa.” El bé, en tant que volgut, és el que constitueix la raó formal de la causalitat del fi. Per això es diu que el fi i el bé son convertibles. Régis JOLIVET, o.c., p. 283-286. 386 Ibíd., p. 287.

226

pràctic, compleix la funció de principi. I en aquest sentit, serà la llei la

manifestació essencial de la raó pràctica i fonament del dret i del deure.387

La millora humana que pugui venir de la societat, segons Capdevila, cal que

sigui d’acord a la naturalesa humana. Alhora, situats en el pla social, la

naturalesa de la societat consisteix en la cooperació, que es fonamenta en la

necessitat i capacitat humana de complementar-se per a realitzar els fins

essencials de la vida. La societat constitueix, per tant, una unitat

supraindividual, però no té ni un ser ni un fi autònoms independentment dels

seus membres.388 La naturalesa de l’home, amb la seva tendència social i les

seves necessitats, actua com a causa eficient, i el coneixement i la voluntat de

realitzar aquests fins, com a causa final. Per ser de naturalesa espiritual, la

unitat social és un ordre determinat pel fi social conforme a la naturalesa

humana, i que ha de ser realitzat mitjançant la voluntat lliure dels seus

membres.389 Així, el dret civil obligarà per la seva conformitat amb el dret

natural, fins al punt que, ‘en allò en què se separi del dret natural, constituirà

una corrupció del dret’. A més, el dret civil estarà al servei del bé comú i serà la

referència al bé comú, la que senyalarà l’àmbit propi de la regulació del dret

civil, que és més restringit que el del dret natural.

De la immutabilitat essencial del dret natural, no es pot concloure la

immutabilitat absoluta de les regles morals. En realitat, el mateix dret natural

és susceptible de variar i evolucionar en formes i límits (plasticitat del dret

natural). El dret natural és immutable en la seva essència abstracta, en funció

de la qual es defineixen els preceptes primaris del dret natural. Però és

mutable i divers en les seves formes concretes, històriques i individuals.390

387 Régis JOLIVET, Tratado de Filosofia IV. Moral. Carlos Lohlé. Buenos Aires, 1966, p. 75 i seg. 388 Aquesta concepció és oposada, d’una part, als sistemes col·lectivistes ‘totalitaris’ i, d’altra, a la doctrina ‘individualista’, en què els individus no estan essencialment units a la societat. La concepció idealista hegeliana de la societat, amb la seva idea de la prioritat del ser social, constitueix, en l’evolució de la moderna filosofia social, el gir vers el col·lectivisme. Johannes MESSNER, Ética general i aplicada. Madrid. Rialp, p. 217-219. 389 Ibíd., p. 218. 390 Régis JOLIVET, ibíd., p. 97.

227

«(...) I en aquelles coses variables que la prudència obliga a preceptuar cal que

flueixi dels principis del dret natural». La prudència busca el bonum operantis;

proposa al mateix temps la bondat de l’acció i el bé del que la realitza. L’obra

de la prudència és el bé humà,391 i mentre es mostri amatent als principis

universals -fer el bé, evitar el mal,etc.-, té present la realitat concreta. La llum

dels principis universals il·lumina la situació particular.392

Per tant, el ser i el fi de la societat descansen sobre la necessitat de

perfeccionament que té l’individu per aconseguir els fins essencials de la seva

vida. Aquests fins són, en darrera instància, determinants: ‘la societat és per a

l’home’ ens dirà el mateix Capdevila. Els fins essencials de la vida representen

per a la totalitat social el decisiu principi de ser i ordre.393

* * *

iv. Origen de la societat.

Per donar resposta a l’origen de la societat, Capdevila parteix de dues formes

socials que ens són manifestes: la família i la civilització. La primera és

natural, no inventada per l’home; la segona, d’artifici, és obra humana, «les

primeres observacions de la família ens durien, doncs, sense cap mena de

fantasia, planerament, als principis necessaris de la civilització».

I. Imaginem-nos que ignorem l’origen de la societat. Tenim davant dels ulls, d’una banda la família i d’altra banda la civilització. La primera natural, la segona d’artifici; la primera no inventada per l’home, la segona que és obra humana. I totes dues són formes socials. (...) Però veiem de seguida en aquesta mateixa forma de societat (la família), una diferència entre els homes i les bèsties.394 (...) A l’home, amb la creixença, se li desvetllen possibilitats d’un viure millor, d’un perfeccionament humà. (...)395

391 La prudència la concep Aristòtil com el recte discerniment de les accions humanes; és una virtut de l’enteniment pràctic. ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, I. 6, c. 5. 392 Sant TOMÀS, 2-2ae, q. 47, a. 3. La prudència és al mateix temps normant i normada: és normada en relació amb les intencions amb resposta als valors de situació; és normant en relació a l’acció concreta que té que conformar-se amb el seu veredicte (S. Th. 1-2ae, q. 64, a. 3). 393Johannes MESSNER, o.c., p. 218. 394 Sant TOMÀS, De Regimine Principium. Lib. I, cap I, (nota del mateix Capdevila). 395 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 199.

228

En referència a Sant Tomàs, afirma: ‘veiem de seguida en aquesta mateixa

forma de societat (la família), una diferència entre els homes i les bèsties’.396 La

família és una societat natural dotada d’una constitució adaptada als fins

essencials de la societat domèstica.397 Les virtuts socials, sense les quals la

societat no pot subsistir, se les apropia l’home en la família -amor a l’altre,

justícia, solidaritat, pietat (...).398I això ve de la consideració ètica que cal fer de

les condicions naturals de la persona,

II. Cada home neix imperfecte (...) Per principi ètic, cal exhaurir, fins on és possible, les possibilitats de perfecció de cada home (...) I en el cultiu d’aquestes diverses possibilitats de perfeccionament radica el principi ètic de la societat civil. I d’aquest imperatiu ètic deriva l’imperatiu polític.399 Perquè (...) han de col·laborar-hi els altres homes.400

A partir d’aquí, Capdevila fa derivar l’imperatiu polític de l’imperatiu ètic. En

l’ordre polític i social, el mateix que en l’ordre moral, l’home és un ésser que

ha de conquerir la seva pròpia naturalesa, i aquí rau el principi ètic;401 i és la

societat la que li permet, no només subsistir, sinó portar a la perfecció les

seves facultats naturals, l’home és social per naturalesa.402 La societat civil és

de dret natural si és exigida, de manera universal i necessària, per les

condicions de l’existència psicològiques, morals i físiques; les pròpies de

l’home. I per aquest motiu, en el si mateix de la societat, i en virtut d’una

tendència espontània, es creen jerarquies i s’estableix un ordre en relació al

bé comú.403 Per tant, el fet que l’home es constitueixi en societat, el

perfecciona, sotmetent-se així als principis derivats de la seva mateixa

396 Aquesta referència de Capdevila a Sant TOMÀS ens remet a Aristòtil: “La raó perquè l’home és un animal polític més que qualsevol abella i que qualsevol animal gregari, es evident: la naturalesa com dèiem, no fa res en va, i l’home és l’únic animal que té paraula. (...) Però la paraula és per a mostrar el convenient i el perjudicial, així com el just i l’injust. I això és el propi de l’home davant de la resta d’animals: posseir ell sol el sentit del bé i del mal, del just i de l’injust, i de la resta valors, i la participació comunitària (koinonia) d’aquestes coses és el que constitueix la casa i la ciutat”. ARISTÒTIL, Política, 1253a 7-18. 397 Régis JOLIVET, o.c., Moral, p. 362. 398 Joseph HÖFFNER, Manual de doctrina social cristiana. Rialp, Madrid, 1974, p. 128. 399 Sant TOMÀS, De Regimine Principum. Liber primus. cap. I, (nota del mateix Capdevila). 400 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 199. 401 Régis JOLIVET, o.c., p. 363. 402 L’home és per instint un animal social (Aristòtil: Ètica a Eudem, VII, c. I, 1242 a, 23-26; Ètica a Nic., VIII, c. XIV, 1162 a, 17-27). L’instint que serveix de base a la societat està, segons Aristòtil , carregat de poder racional. 403 Régis JOLIVET, o.c., p. 362.

229

condició. El domini polític ha estat instituït iure humano, fonamentant-se en

la raó i secundant l’ordre de la naturalesa.404

III. Algun rousseaunià podria objectar la fantasia que és preferible la vida salvatge a la vida civilitzada. (...) La civilització ens fa veure com a necessàries coses que no ho són...; la vida civil el corromp i degenera. (Aquesta fantasia...) suposa l’home naturalment bo dins un país benigne. És feliç. El seu plaer li és tota llei. (...) Respon a l’objecció el principi ètic que imposa a cada home el propi desenvolupament per damunt del plaer...; i el principi polític que posa com a necessària la societat dels homes (...).405

Capdevila oposa a la teoria del pacte social de Rousseau,406 la concepció

aristotèlica tomista de l’origen de la societat. Rousseau nega que la societat

humana, en qualsevol de les seves formes (família, ciutat...) tingui un origen

natural. Tota societat és el resultat d’un contracte. Imagina un estat de

naturalesa asocial en què l’home hauria gaudit d’una felicitat sense límits. Per

fer el retrat de l’home en estat natural, Rousseau no es remet a la història; es

limita a la descripció de l’home salvatge, interpretat per la seva fantasia, al

qual contraposa el de l’home en societat, en què no hi troba més que

desgràcies, mentides, corrupció, abominacions. Respon a l’objecció

rousseauniana amb el principi ètic del propi desenvolupament i el principi

polític de la necessitat social.

IV. (...) Hem deduït com la natura humana imposava el principi de la civilització. La societat artificial té el seu principi en la natura. L’art humana és reclamada per la natura de l’home. La natura guia. L’art està al servei de l’home, mai l’home al servei de l’art mateixa.407 I aquesta naturalitat de la civilització no es estrany que complementi i perfeccioni la societat natural de la família (...).408

404 Sabina ÁLVAREZ, La Edad Media. Dins Victòria CAMPS, (1987): Historia de la ética. I. Crítica, Barcelona, 1987, p. 433. 405 Josep Maria CAPDEVILA, o.c. , p. 200. 406 El problema fonamental de l’organització política és, per a Rousseau, el de l’articulació entre llibertat, igualtat i poder polític, de tal manera que s’elimini l’efecte, en la societat, de la desigualtat natural: «Trobar una forma d’associació que defensi i protegeixi amb tota la força comuna la persona i els béns de cada associat i per la qual, unint-se cada un a tots, no obeeixi, no obstant això, més que a si mateix i quedi tan lliure com abans». Contrato Social, I, p. 6. Ed. Mauro Armiño. Alianza, p. 22. Cit. BELTRAN, J.: “Dossier informativo”. Dins: ROUSSEAU: Discurso sobre el orígen i fundamentos de la desigualdad entre los hombres. Alhambra, 1989, p. 25 407 «Així el treball és per a l’home i no l’home per el treball (...) Qualsevol treball que mutili l’home, que el denigri, que l’embruteixi, que el mecanitzi, que el materialitzi, és antisocial: és contrari als principis perquè la societat dels homes és constituïda.» (nota del mateix Capdevila). 408 Josep Maria CAPDEVILA, o.c. , p. 200 s.

230

Capdevila posa de manifest la connexió entre naturalesa humana i civilització.

El principi de formalització constitutiu dels éssers naturals és la physis; el

dels éssers artificials és la llibertat. L’activitat humana que dóna lloc a tot el

que és artificial és el treball. Així, allò artificial pertany a la naturalesa

humana, essent un deure ètic la realització d’aquesta naturalesa pel treball i

la tècnica.409 La idea de civilització (civilis, civitas) va unida a la idea de

societat. L’home és civilitzat en la mesura que és sociable.

v. Noció de bé comú

Hem vist que, per no contradir l’ètica, calia la societat humana,(...) una col·laboració mútua pel desplegament més perfecte dels individus. Hem vist la societat al servei de l’individu,(...) (Els homes) formen la societat per allò en què uns poden ajudar als altres (...). D’aquesta millora mutual en diem bé comú. Un cop en societat els homes no fan res que directament o indirecta no afecti al bé comú410. Qui millora el seu esperit millora amb ell la seva art, el seu ofici, el seu servei, el seu tracte, el seu desig de complir la llei, la seva ciutadania. Però la raó perquè es constituí la societat és el bé comú: el bé de l’home en general, i el bé de cada home que viu socialment.411

Capdevila, doncs, fonamentarà la concepció del bé comú en la doctrina de Sant

Tomàs.412 El bé comú és, per la seva mateixa essència, un bé en el qual poden i

cal que participin tots els ciutadans.413 Al participar de quelcom comú, els

participants formen una comunitat.414 La comunitat és un cert tot, forma una

certa unitat. Aquesta unitat que tots formem és ella mateixa perfectiva.415 En la

mesura que tenim quelcom en comú, el bé dels demés no ens resulta estrany,

409 Jacinto CHOZA, Manual de antropología filosófica. Rialp. Madrid, 1988, p.477 i s. 410 “Non est aliqua virtus cujus actus non sint ordinabiles ad bonum comune… vel mediate vel immediate.” Sant TOMÀS. Sum. Theol. Iª (nota del mateix Capdevila). 411Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 201. 412 Del bé comú es pot parlar, d’una part, en sentit ‘ontològic’ i, d’altra, en el pròpiament ‘social’. En sentit ontològic, el bé comú és el bé apte per a ser participat per una pluralitat de sers. En sentit pròpiament social, el bé comú és aquell del qual tots els membres de la societat o comunitat de persones poden beneficiar-se. Antonio MILLÁN-PUELLES, Sobre el hombre y la sociedad. Rialp, 1976, p. 107. 413 “El bé comú és el fi de les persones singulars que existeixen en comunitat, com el fi del tot és el fi de qualsevol de les seves parts. No obstant això, el bé d’una persona singular no és el fi de l’altra”. Sant TOMÀS. 1-2 q. 21 a. 4 ad 3. 414 El concepte de participació té una importància capital a Sant TOMÀS. La participació es predica d’un subjecte que té una formalitat o acte, però no de mode exclusiu i de mode total: “tot el que es participa ve determinat al mode del participant”. Sant TOMÀS. Summa Contra Gentiles, Lib. I, cap. 32. Cit. Carles CARDONA, La metafísica del bien común, Rialp, Madrid, 1966. 415 Sant TOMÀS. De Perfect. Vitae spir. c. 13, n. 632. Cit. C. CARDONA, ibíd..

231

sinó propi.416 El bé comú és essencialment diferent a tota classe de béns

particulars. No és la simple suma de béns particulars existents. El bé d’un es

fa comú a molts, si d’un deriva a altres (...) i obrant, difon en altres el ser i la

bondat.417

La justícia social té en el bé comú el seu objecte immediat i pròxim. És bé comú

per ser apte per a beneficiar, distributivament o respectiva, a tols membres de

la societat. Aquesta exigència resulta, d’una part, de la comunicabilitat

essencial del bé comú; i de l’altra, de la necessitat ètica de la virtut de la

justícia, que obliga a respectar tan els drets com els deures dels ciutadans en

relació a aquest bé essencial comunicable.418 I si aquests drets i deures són

essencialment idèntics per a tots els ciutadans és a causa de la identitat

essencial de la naturalesa de les persones humanes.419

* * *

vi. Origen del poder

En els tres següents apartats, Capdevila analitzarà el concepte de poder com a

forma pròpia de la civilització per a preservar el bé comú.

Si Déu ha creat l’home perquè visqués socialment, l’home té dret natural (o diví) a viure-hi, i si per això cal un poder, aquest poder existeix per dret natural (o diví).420

416 “(...) Així, estimo al pròxim com a mi mateix, això és, de la mateixa manera que a mi mateix, quan per ell vull el bé per si mateix, no perquè em resulti útil o delectable”. Sant TOMÀS. In Epist. Ad Gal. V. lect. 3, n. 305. 417 Coincidint amb Aristòtil, Sant TOMÀS afirma que “el bé comú civil i el bé particular d’una persona no difereixen només segons la quantitat, sinó segons una diferència formal, perquè la natura del bé comú és diferent de la del bé particular; de la mateixa manera que la natura del tot és diferent a la de la part”. Sant TOMÀS. Sum. Theol., 2-2, q. 58, a. 7, ad. 2. Així mateix, Sant TOMÀS, recollint igualment les idees d’Aristòtil, atribueix al bé comú la primacia, tot advertint que la comparació sigui establerta dins d’un mateix pla de béns. Sant TOMÀS. In decem libros Ethicorum Aristotelis ad Nicomachum expositio, lib. I, lec. 2, n. 30; Sum. Theol., 2-2, q. 39 a. 2, ad. 2. Cit. C. CARDONA, o.c., p. 74. 418 El bé comú inclou i pressuposa el respecte a la dignitat de la persona humana, ja que aquesta dignitat en sí mateixa és un bé comú. És un bé que tots els homes tenen, perquè són persones; per tant, el respecte a la dignitat de la persona humana és, en sí mateix, respecte a un bé comú, que d’una manera essencial és posseït per tots i cada un dels membres de la societat civil. La dignitat de la persona humana troba la seva millor expressió ètica en el deure a subordinar-se a l’assoliment del bé comú. Antonio MILLÁN, o.c., p. 125.126s. 419 Ibíd., p. 108 s. 420 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 201.

232

Si la societat i el govern humans són naturals, estan prefigurats en la

naturalesa humana i, per tant, tenen justificada en Déu la seva autoritat, ja

que la naturalesa humana ha estat creada per Déu. L’origen natural de la

societat suposa aquest principi: que la societat política, orientada al bé comú

temporal és una institució volguda per Déu, autor de la naturalesa i, per tant,

és de dret diví natural. L’autoritat així fonamentada es troba establerta i

mantinguda dins els límits que la fan legítima i, per tant, cal que es conformi,

en els seus fins i en els seus mitjans, a les regles morals de la justícia i del

dret. Així, exercint-la pel bé comú, respecta la dignitat i contribueix a la

perfecció de les persones que integren la societat.421

A la societat dels homes hi ha conflictes: (…) Per protegir l’individu (…) cal un poder ordenador que procuri: 1er. Per aquelles coses que són de bé comú (és a dir que ajuden al perfeccionament natural dels individus) i eviti el mal que uns individus puguin causar als altres(...). Aquest poder necessita l’obediència perquè pugui ésser efectiu (...). Però aquest poder, per dret diví que té cada home, no pot obligar a res que contradigui el dret natural de ningú. I, a més, té els límits en la finalitat que ha de complir.422

Si la mateixa natura humana imposa el principi de civilització entre els

homes, ens caldrà l’estudi dels mecanismes que permetin de preservar-la.

Observant la societat, no es podrà negar que el conflicte li és inherent, i

d’aquest naixerà la voluntat de preservar el bé comú, per tal d’evitar el mal que

entre els seus membres es dóna, ja sigui per ignorància, ja sigui per malícia.

Així, Capdevila entendrà el concepte de poder com a instrument d’ordre.

L’ordre moral jurídic, amb la seva pluralitat de drets, fonamenta el dret del

poder social d’ordre, que és l’autoritat social. Aquesta consisteix en el poder

d’elaborar i assegurar l’ordre social pels fins essencials de la vida humana. Per

tant, el poder social d’ordre és un dret moral originari. El seu fonament no

està en el contracte ni en la voluntat popular, sinó en la responsabilitat dels

fins essencials de la vida. Hi ha autoritat social allà on cal que es realitzi per

vinculació social un fi essencial de vida (en la família, en l’Estat,...).423

421 Régis JOLIVET, o.c., Moral, p. 364. 422 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 200. 423 Johannes MESSNER, o.c., p. 215.

233

El que és propi del governant (autoritat) és dirigir o ordenar les operacions dels

súbdits vers el bé comú, en el grau en que sigui necessari. I és això el que

justament es verifica en la llei. De la naturalesa del poder social d’ordre, en

resulta que aquest és part del dret moral, i l’obediència a l’autoritat legítima

és una obligació moral. Tenint l’Estat el dret a governar pel bé comú de la

societat, els ciutadans estan obligats en consciència a obeir les lleis de l’Estat,

essent l’obediència a l’autoritat social coercible.

Així, l’home, per dret natural o diví, veurà acomplerta la seva finalitat o el seu

perfeccionament en tant que ésser en societat —zoom politikon—, i si el poder

es converteix en instrument de tal finalitat li caldrà tant l’obediència per allò

que ordena, com la força coactiva per allò que ha de privar. L’autoritat social

està lligada en les seves mesures a l’ordre moral del dret. Aquest limita el

poder a allò que requereix el fi de la societat.424

vii. Atribucions i límits del poder

Seguint el camí metodològic que Capdevila ens proposa, cal que anem de

l’anàlisi de la necessitat del poder a la seva finalitat, i fixar-ne els límits.

La finalitat mateixa del poder polític en mostra els límits. Regula el bé social; però en aquesta regulació té els seus límits425. (...) Molts comencen per preguntar sobre l’origen del poder: qui el nomena? d’on prové? I després en fixen les atribucions i els límits... No és un mal mètode. Però convé que els límits no els fem derivar mai de la provinença concreta del poder, immediata o mediata.426

El poder polític (o l’Estat) cal que intervingui, directament o indirecta, per a

salvaguardar el bé comú, per afavorir-lo i promoure’l. L’Estat és l’òrgan que la

societat necessita per coordinar la convivència i subordinar-la al bé comú. Per

tant, l’Estat és essencialment un mitjà de què la societat es val per aconseguir

el seu fi. El dret del poder estatal es fonamenta en el fi de l’Estat –el bé comú- i

en les funcions socials bàsiques resultants, el compliment de les quals

424 Johannes MESSNER, o.c., p. 216. 425 Ibíd., p. 202. 426 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 203 s.

234

constitueix el pressupòsit del compliment de les tasques essencials de la vida

humana.427

Capdevila ens planteja dues perspectives a la pregunta sobre les finalitats del

poder; en l’ordre espiritual:

En l’ordre espiritual, què pot acomplir la societat mateixa? Què pot acomplir el poder? El primer dret natural que l’home té és voler conèixer la veritat que li és necessària per la seva mateixa natura intel·lectiva. (...) Pot haver-hi un poder que ho reguli?428

Per a Capdevila, el coneixement de la veritat serà un problema insoluble, ja

que l’home, per la seva finitud, es trobarà abocat a l’error. És per això que cap

poder pugui esdevenir regulador del coneixement de la veritat. I en l’ordre

material,

En l’ordre material (...) què pot acomplir la societat mateixa? què ha de regular el poder? Aquelles coses que la societat mateixa pot acomplir no cal que el poder les intervingui.”429

Amb els límits de la competència de l’Estat està relacionat el principi de

subsidiarietat, en quant principi bàsic de tota competència estatal430. El

principi de subsidiarietat protegeix els drets de l’individu i de les petites

comunitats front a l’ambició de l’Estat de tenir competència i poder totals. No

només li correspon a l’individu i a les petites comunitats la responsabilitat en

el compliment de les tasques essencials de la vida,431 sinó que ‘el fi mateix de

l’Estat, o sigui el bé comú, s’obté millor si els membres individuals i comunals

de l’Estat es senten estimulats per la pròpia responsabilitat i els propis

interessos a mobilitzar i desenvolupar les seves forces físiques i espirituals, i si

la intervenció de l’Estat es limita a coordinar i fomentar aquestes forces’.432 Per

427 Antonio MILLÁN, Persona humana y justicia social. Rialp, Madrid, 1973. En correspondència amb el fi de l’Estat, el seu poder és el més ampli poder social d’ordre (sobirania o poder suprem). És el suprem entre tots els poders socials naturals, perquè el compliment de les tasques particulars de totes les “petites comunitats” (família, municipi,...) depèn de què l’Estat compleixi les seves tasques socials bàsiques. 428Josep Maria CAPDEVILA, ibídem. 429 Ibíd. 430 El principi de subsidiarietat pot anomenar-se també principi de tota autoritat social. Johannes MESSNER, o.c., p. 227. 431 L’home és, per la seva llibertat, responsable d’ell mateix; té el dret i el deure d’atendre les seves necessitats i desenvolupar-se. Aquest és un atribut inseparable de la dignitat de la persona humana. A. MILLÁN, o.c., p. 137. 432 Johannes MESSNER, o.c., p. 301.

235

això, el principi de subsidiarietat és la base jurídica de la societat en el seu

propi ser. Bé comú i llei de subsidiarietat són dos aspectes de la mateixa

cosa.433 El bé comú és ajuda als fins essencials de la vida, tot fonamentant i

limitant, alhora, les facultats del poder social de l’ordre.434

Però l’acció positiva de l’Estat no pot limitar-se a la coordinació global i

general de les iniciatives privades, és també necessària per a crear i mantenir

les condicions que fan possible que aquestes iniciatives puguin desenvolupar-

se en nom del bé comú. La funció supletòria de l’Estat només es justifica quan

les circumstàncies ho requereixen i no amb la intenció d’envair abusivament

un camp aliè. És una forma d’ajuda: una ajuda especial i ocasional.435 L’Estat

té la seva funció pròpia i específica en l’ajuda que sempre ha de proporcionar

a la societat com a conservador i promotor del bé comú.

viii. Qui ha de tenir el poder?

En aquest punt, la pregunta que ens planteja Capdevila gravita entorn a com i

qui ha de tenir el poder. Es tracta de donar resposta a la pregunta: Quin és el

subjecte immediat de l’autoritat confiada per Déu a la societat política, per al bé

comú temporal d’aquesta societat?

El poder espiritual hem vist que no el podia tenir ningú. El poder sobre les coses materials, en canvi, el pot tenir tothom. Qui ha de tenir el poder polític? Precisem més. Si la multitud s’associa pel bé comú, la multitud mateixa s’ho ha de regir, o bé qui la representi. «Ordinare aliquid in bonum comune est vel totius multitudinis, vel alicujus gerentis vicem totius multitudinis.»436 Per natura els homes són iguals, qui obri en nom de la multitud pot ésser qualsevol. I si el poder l’exerceix la multitud aleshores podem dir que el poder el té tothom.437

433 Pius XI anomena a la llei de subsidiarietat el principi superior filosòfic social (Quadragesimo Anno), i, més endavant, Lleó XIII qualificarà a la llei del bé comú de llei primera i superior de la comunitat estatal (Rerum Novarum). 434 La raó que, essencialment, justifica la intervenció de l’Estat és sempre el bé comú. Amb aquesta afirmació es vol dir dues coses: a) les intervencions de l’Estat no exigides pel bé comú no tenen raó de ser; i b) conseqüentment, tota ajuda de l’Estat ha de justificar-se com a necessària o convenient per al bé comú. A. MILLÁN, o.c., p. 145 s. 435 La funció pròpiament subsidiària és essencial a l’Estat; la supletòria només és accidental. El principi de subsidiarietat s’oposa tan a l’estatisme com a l’antiestatisme. Ibíd., p. 148 s. 436 Sant TOMÀS, Sum. Theol. I.ª 2.ª Q. XC – art. 3.c. (nota del mateix Capdevila). 437 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 204 s.

236

Responent a la qüestió, dirà que el pot tenir tothom per igualtat constitutiva

de la naturalesa humana. Ara bé, accidentalment, sí que es podria valorar

certa excel·lència en l’exercici del govern, ja que les solucions són diverses en

l’organització política de la societat. La forma de la societat política i la

designació del qui exerceix l’autoritat pública depenen de circumstàncies

accidentals. La comunitat confia l’exercici del poder a persones determinades

segons modalitats i condicions variables, que donen lloc a les distintes formes

de govern. L’entrega de l’exercici del poder –segons Sant Tomàs- no suposa

que en desestimem el seu dret originari i, per tant, es podrà reivindicar de nou

en cas d’incórrer en abús qui l’exerceixi.

I accidentalment, no hi haurà qui, per aptitud o per estudi excel·leixi en aquelles coneixences o talent que ha de tenir qui governi; aleshores aquest tindria un cert dret al poder? (...) Per confiança en la comprensió dels electors: la col·lectivitat o part d’ella elegeix el príncep; o bé elegeix qui la governi un espai de temps 438. (...) Conclusió: El poder polític el dona la col·lectivitat. És per servir-la. És obra d’artifici exigida per la natura. És obra de la civilització mateixa, té formes diferents segons els llocs i les èpoques.439

La virtut pròpia del governant és la prudència.440 El poder del governant és un

servei a la comunitat de la qual n’és cap. En termes generals, és deure del

governant dirigir l’acció de tots els ciutadans de manera que puguin viure una

vida feliç i virtuosa.

Atenent que el govern és una cosa efectiva, pràctica, la virtut pròpia del governant és la prudència. El governant es troba en casos concrets que la teoria no pot preveure (...). Cal al governant el talent pràctic i el bon voler de fer, dins el possible, que cada individu de la comunitat prosperi en la seva perfecció; que, usant les seves aptituds..., ajudi amb la seva obra l’obra dels altres, és a dir, que hi hagi cooperació recíproca entre els fins individuals pel bé comú. 441

438 Sant TOMÀS accepta en general la teoria aristotèlica de les formes de govern, si bé desenvolupant més alguns del seus aspectes i situant-la en la perspectiva de la teoria cristiana de l’origen diví del poder. Vid. Sant TOMÀS, De regimine principum. 439 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., ibíd. 440 “Sense prudència, en efecte, -segons Sant TOMÀS- no pot donar-se la virtut moral, perquè aquesta és un hàbit electiu, és a dir, que determina la bona elecció. I per a què aquesta elecció sigui bona calen dues coses: en primer lloc, que hi hagi una deguda intenció del fi (...), que és el fi degut; en segon lloc, que l’home esculli rectament els mitjans, i això no és possible sinó per la raó que rectament aconsella, jutja i preceptua, la qual cosa pertany a la prudència i les virtuts annexes a ella (...) és per això que la virtut moral no pugui donar-se sense la prudència. I, en conseqüència, tampoc sense l’intel·lecte, ja que per mitjà d’aquest es coneixen els principis naturalment evidents, tant en les coses especulatives com en les operatives” (Sant TOMÀS: Sum. Theol., I-II, q. 58 a. 4). 441 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 205.

237

Finalment, Capdevila arremet contra els vicis del govern: «I els vicis del govern

seran: dificultar o impedir el desplegament moral del individus (de tots o de part

d’ells) (...) i negligir la coordinació dels esforços individuals que constitueix el bé

comú. El govern pot tenir aquests vicis per ignorància o per malícia; en ambdós

casos el govern no té raó de subsistir».442 I, en referència al De regimine

principum de Sant Tomàs, arremetrà contra la tirania com a forma degenerada

de govern.

ix. El poder diví de l’Església.

La dificultat absoluta amb què ens trobàvem pel govern espiritual dels homes,443 es resol en la història amb la institució de l’Església catòlica. Calia una garantia per l’ensenyament de la veritat, i no la podien donar els homes; la dona Déu. L’Església té una missió universal (‘Ite et docete omnes gentes’).444 I una missió de govern (...) El poder de l’Església és directament diví: governa amb ella la paraula divina. La seva jerarquia i govern disciplinari tenen un caràcter espiritual. Els seus límits són dins l’esperit(...) 445

La dificultat que s’observava en relació al poder espiritual dels homes, es

resoldria amb la institució de la mateixa Església. Aquesta esdevé pels homes

la garantia per a l’aprehensió de la veritat, en base a la missió pastoral del seu

magisteri, i que s’ordena en vistes a que el poble de Déu es mantingui en la

veritat que allibera. Llavors, per raó de la seva missió i competència, no es pot

confondre amb la comunitat política, ja que l’activitat política no pertany a

l’àmbit de la fe, sinó al camp de la raó natural humana. I és que de la fe, no es

segueix cap política concreta determinada. I llavors que calgui un respecte

mutu entre els dos àmbits, el polític i el religiós, ja que cap autoritat humana,

i tampoc cap potestat política, són absolutes.446

442 Ibídem. Sant TOMÀS admet la resistència activa quan la tirania es fa intolerable. Es tracta d’una prerrogativa de la comunitat mitjançant els representants qualificats. En el Comentari a l’Ètica d’Aristòtil (VIII, lect. X), la tirania s’entén com a desviació del bé comú; així mateix en la Suma teològica (1-2, q. 95, a, 5.) i en el Comentari a les Sentències (II Sent., d 44, q. 1, a. 3.)442. 443 Vid. Supra: vii. Atribucions i límits del poder. 444 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 206. 445 Ibíd. 446 L’autonomia de l’Estat és conseqüència de l’autonomia reconeguda a tota realitat temporal. Però això no significa una absència de relacions entre l’Església i el poder polític. Eudald FORMENT, “Introducción”. Dins Santo Tomás de Aquino. La Monarquía. Tecnos. Madrid, 2007, p. LIV.

238

L’Església es val de la fe; però no contradiu la raó (...). Cenyida a les veritats necessàries perquè l’home pugui avançar en el seu desenvolupament i vers el seu fi natural i sobrenatural, deixa en llibertat per tota altra cosa pertanyent a la intel·ligència i als costums(...) 447

No pot haver-hi conflicte entre la filosofia i la teologia.448 No és contrari a la

llibertat ni a la intel·ligència de l’home posar confiança en Déu i adherir-se a

les veritats que ell ha revelat. Respecte al poder diví de l’Església, ‘la seva

força coactiva és espiritual, la seva llei és una llei d’amor.... El poder no li ve de

la col·lectivitat com al govern civil, sinó de Déu.”449 Així doncs, intrínsecament

lligat a la naturalesa sacramental del ministeri eclesial, hi ha el seu caràcter

de servei. L’amor al proïsme és inseparable de l’amor de Déu.

* * *

x. La llei

Fins ara, Josep Maria Capdevila s’ha endinsat en l’anàlisi del concepte de

poder, en tant que instrument que permet preservar el bé comú. A partir d’ara,

en base a la doctrina tomista, aprofundirà en l’estudi del concepte de llei,450

en tant que eina reguladora del poder i d’eficaç assoliment de l’ideal humà de

justícia.

Tenim primer, pel que hem vist, la llei natural que deriva de la nostra natura i és la norma que aquesta reclama per assolir el seu fi. En quant Déu és creador de la natura, diem que aquesta llei és una partida de la llei eterna, i en diem natural, referida a l’home qui la coneix per la raó.451 (...) la llei divina dona certitud a la llei natural alhora que ens guia a un destí sobrenatural.452

447 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 206 s. 448 Sant TOMÀS, I q. 1, a. 8, ad 2. 449 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 207. 450 El tractat tomista de la llei recull la doctrina dels filòsofs grecs i dels juristes romans, també les aportacions del pensament cristià des de Sant Agustí. Sant TOMÀS estudia primer la llei general, passant després a les seves espècies. En la segona part de la Summa Theologica, hi trobem el Tractat de les lleis (I-II. Qüestions 90-108) i el Tractat de la justícia i el Dret (II-II. Qüestions 57-122). 451 “Lex naturalis nihil aliud est quam participatio legis aeternae in rationali creatura”. Sant TOMÀS, Sum Theol. I.ª 2.ª Q. XCI, art. II, c. (nota del mateix Capdevila). 452 Sant TOMÀS, Sum Theol. Iª 2ª Q. XCI, a. IV c. (nota del mateix Capdevila).

239

La definició de llei es realitza de manera analògica en les espècies distintes de

llei: eterna, natural i humana (positiva).453 La llei eterna és la raó del govern

diví universal,454 govern aplicat per la providència. En quant a raó de la

saviesa divina, la llei eterna és el fonament de qualsevol altra expressió de la

llei.455 La llei natural és la participació de la llei eterna en l’home,456 coincideix

amb la raó, encara que la raó humana només arribi a tenir evidència dels

seus primers principis, i d’allò que els expressa, a través de la dificultat i

l’esforç de la reflexió. Els primers principis són universals i immutables. Els

principis secundaris que d’ells deriven estan sotmesos a la variabilitat, però

no en tant que principis, sinó més aviat per la matèria a què s’apliquen i al

coneixement que d’ells es té.457

Capdevila entén la llei humana (positiva) des de la definició de llei que dóna

Sant Tomàs: «una ordenació de la raó, promulgada, per al bé comú, per aquell

que té cura de la comunitat.»458

Així resta ben clara la racionalitat que ha de tenir la llei humana. És una ordenació de la raó. ‘Ordinatio rationis...’ (...) La llei de la natura és la primera regla de la raó (...) D’on tota llei posada humanament només té raó de llei tant com deriva de la llei de la natura. Si en alguna cosa es desacorda de la llei natural, ja no serà llei, sinó la corrupció de la llei. 459

Així, per sota de la llei natural hi ha la llei humana, obra del legislador humà,

que es promulga en vistes al bé comú. La llei humana és justa en la mesura

que obté la seva rectitud de la regla de la raó, i la primera regla de la raó és la

llei natural. Per tant, la llei humana només evitarà l’arbitrarietat si es

conforma a les exigències de la raó, que s’expressen en la llei natural, i és això

el que li confereix la seva autoritat i el seu valor.460

453 Es pot també considerar la llei divina positiva (la Paraula divina revelada). 454 Sant TOMÀS considera la llei eterna com la primera i més noble de les lleis. 455 Sabina ÁLVAREZ, o.c., p. 429. 456 “Participatio legis aeterna in rationali creatura” (I-II, 91, 2). La llei natural és l’expressió de les finalitats essencials de la naturalesa humana (I-II, 94, 2). 457 Amb la seva doctrina sobre la llei natural, sant TOMÀS afirma la moral objectiva front a l’intencionalisme subjectiu de teòrics com Pere Abelard. S. ÁLVAREZ, o.c., p. 429 s. 458 “Lex est quaedam rationis ordinatio ad bonum comune, ab eo qui curam communitatis habet, promulgata (I-II, 90, 4.)”. En la definició apareix: la ratio grega, el bonum comune romà, el imperium de l’autoritat obert a la seva interpretació cristiana. Es tracta d’una definició en funció de les quatre causes: formal, final, eficient i final. Victòria CAMPS, (Ed.), Història de la Ètica 1. Ed. Crítica. Barcelona, 1987, p. 428 s. 459 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 208. 460 René SIMON, Moral. Herder. Barcelona, 1968, p. 263-265.

240

(...) El poder no es pot exercir si no ha promulgat la llei. La llei natural mateixa s’entén promulgada per la coneixença que en tenim naturalment461. La llei civil cal que sigui promulgada de tal manera que pugui arribar a coneixença de tota la comunitat (...) La llei humana l’ha de complir aquella comunitat per qui és estada escrita o qui la té en costum, si deriva d’alguna manera de la llei eterna. El poder, doncs, radica en la llei (...).462

En la relació entre el poder i la llei, primerament, caldrà establir que els límits

del poder seran els mateixos que els de la llei,463 i el poder no es podrà exercir

si no s’ha promulgat la llei. L’últim element de la llei és la seva promulgació.

Per a què la llei pugui convertir-se en regla i mesura de l’acció i obligar en

consciència al súbdit, caldrà que sigui coneguda pels membres de la

comunitat, tot considerant que les lleis no es poden dirigir a l’interès

particular de ningú, sinó al bé comú.

La llei millora els ciutadans? La llei natural, expressió de la llei eterna, ho és de la Bondat mateixa. No seguir-la és el mal. La llei civil en quant, directament o indirecta, deriva de la llei eterna millora els ciutadans. 464

Finalment, Capdevila fa referència a la bondat i dimensió formativa de la llei.

Tota llei justa és formativa, ja que, l’efecte gràcies al qual amb ella el

governant s’orienta és un acte moralment virtuós: el compliment de quelcom

necessari per aconseguir el bé comú.465 I d’aquí, que hi hagi una subordinació

461 “Promulgatio legis naturae est ex hoc ipso quod Deus eam mentibus hominum inseruit naturaliter cognoscendam.” Sant TOMÀS, Sum. Theol. Q. XC, art. IV, ad. I., (nota del mateix Capdevila). 462 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 208-210. 463 El De regno de TOMÀS d’Aquino es considerat el preàmbul al tractat de la llei (De Lege) inserit a la Suma teològica (I-II, q. 90-108). En ell hi trobem un estudi sobre l’origen diví de la societat; de la autoritat; sobre les formes del govern legítim; sobre les maneres de lluitar contra el govern il·legítim; les finalitat del comandament; la glòria humana i celeste que espera als bons governants. L.ROBLES, A. CHUECA, o.c., p. 130. 464 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 210. 465 Sobre aquest punt, sant TOMÀS fa dues classes d’afirmacions: unes enunciatives i altres demostratives: “el fi de qualsevol llei (...) és fer bons als homes” (Cont. Gent., lib. III, cap. 116); “la llei tendeix a fer als homes virtuosos, i els preceptes de la llei es refereixen als actes de les virtuts” (Cont. Gent., ibidem); “la intenció de tot legislador és fer justos als homes” (Epist. Ad Rom., cap. X, lect. 1, n. 819); “amb les lleis, els premis i els càstigs, la política atén al important fi de fer que els ciutadans siguin bons i realitzadors del bé, el que és el mateix que obrar segons la virtut” (Ethicor., lib. I, lect. 14, n. 174); A. MILLÁN-PUELLES, La formación de la personalidad humana. Rialp Madrid 1973, p. 114 s.

241

de la virtut moral del qui ha de complir-la al bé comú.466 L’obediència a la llei -

la llei justa-, que ja és en ella mateixa una virtut, ‘porta a posar en pràctica els

actes que el governant ordena.’467 Arribem a la mateixa conclusió si partim de

la justícia. La virtut que té per objecte el bé comú és la justícia que s’anomena

general.468 Aquesta justícia és la que la llei regula, i d’aquí el seu altre nom de

justícia legal que respon al fet de ser el bé comú l’objecte propi de la llei. Així,

és possible dir que ‘la llei humana no estableix preceptes només que sobre els

actes de justícia.’469. D’aquesta manera, la llei, o si es prefereix, el governant –

l’autoritat-, ‘és un agent de la formació moral del súbdit en l’ampli domini que

correspon al bé comú.’470 Per això, el fi de la política és una part de l’Ètica,471

que consisteix en l’obrar virtuosament. Aquesta ha de ser la missió de la

política, ‘posar els mitjans que legítimament disposa -i no altres- per a què els

ciutadans siguin bons i obrin el bé, que obrin virtuosament.’472 I l’estudi de la

llei connectarà amb el dret com a objecte de la justícia; tota llei verdadera ha

de ser justa, i l’estat realitzarà el seu fi ètic per mitjà del dret.473

xi. El costum

Capdevila introdueix en els seus Principis de Teoria Política el concepte de costum,

en tant que pràctica que té com a finalitat el bé de la societat. És en aquest sentit

que podria arribar a prendre el valor de llei, i alhora, suplantar fins i tot la norma

dictada per la llei en desús. Aquest punt, que podria semblar accessori en

l’opuscle, és cabdal. Això és, el fet de conferir aquesta força o valor positiu al

466 Antonio MILLÁN-PUELLES, o.c., p. 116-118. “Però aquesta subordinació no significa altra cosa sinó que el legislador no té competència en procurar aquesta virtut sols en el mode i la mesura en què per al bé comú sigui necessària; la raó que faculta i mou a fer-ho és exclusivament el bé comú”. 467 Antonio MILLÁN-PUELLES, o.c., p. 119. 468 Sum. Theol., II-II, q. 58, a. 5. 469 Sum. Theol., I-II, q. 100, a. 2. Tractant-se de la llei, aquí la justícia és l’anomenada legal o general, la que té per objecte el bé comú. 470 Antonio MILLÁN-PUELLES, o.c., p. 120. Vid. Sum. Theol., I-II, q. 21, a. 3. 471 Sant TOMÀS és un teòleg i “sap que la felicitat humana només és total en la benaventurança eterna. Per això el rei (autoritat) ha de procurar a la comunitat una vida en què sigui possible la busca d’aquest fi etern i benaventurat (II, c. 13)”. L. ROBLES, A. CHUECA, o.c., p. CXXXVII. 472 Sant TOMÀS. In Etic . I, 14, n. 174. Vid. C. CARDONA, La metafísica del bien común. Rialp. Madrid, 1966, p. 81. 473 “L’home no és únicament un ser social, és abans que res un ser personal. Per això, l’Estat ha de coordinar el bé comú, que ha de buscar en vistes als individus, amb la lliure determinació de la persona i de l’individu.” L. ROBLES, A. CHUECA, o.c., p. CXXXVIII.

242

concepte de costum, servirà a Capdevila per a, més endavant, donar consistència

al discurs sobre l’organització federativa dels pobles.

El costum pot valer mai com la llei? Pot suplantar cap llei? «Així com la raó i el voler de l’home es manifesten per la paraula en aquelles coses que ha de fer, també es manifesten pels actes».474 La raó i el voler de la comunitat que ha de dictar la llei, si es manifesten per un costum són com una elecció d’aquells actes que feien el costum, i si la comunitat els practicava pel seu bé, el costum aleshores pot tenir força de llei, perquè té tot el que dona força a qualsevol llei. I fins podria derogar una llei caiguda en desuetud i suplantada per un nou costum.475

Aquí ens interessa estudiar el costum per les seves relacions amb la llei

positiva. Podem entendre el costum com ‘un ús continuat de la comunitat que,

quan compleix els requisits establerts, arriba a tenir força normativa a l’igual

que la llei.’476 El costum, llavors, pot ser: secundum legem (o legal), forma

pràctica i concreta de viure la llei; praeter legem (o extra legal), ús comunitari

en un àmbit no regulat per la llei; i contra legem (o contra la llei), conducta de

la comunitat, contrària al preceptuat per la llei, mantinguda amb ànim

d’innovar el Dret.477 D’una manera general, els costums són anteriors a la llei

positiva. Els costums la fonamenten, la preparen, l’autoritzen i la fan

oportuna, si és que no la dicten formalment.478 El costum és el millor intèrpret

de les lleis.

Caldrà també que el costum sigui observat amb la intenció d’introduir dret,

per una comunitat capaç, almenys, de ser subjecte passiu d’una llei.479 El

costum es considera jurídic quan té el caràcter d’‘obligatori’, és a dir, no depèn

474 Sant TOMÀS, Sum. Theol. I.ª 2.ª Q. XCVII, art. III –c, (nota del mateix Capdevila). 475 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 211. 476 Una altra definició clàssica descriu el costum com “norma no escrita, de caràcter general (com la llei), introduïda pels usos comunitaris, l’eficàcia jurídica de la qual es corrobora pel legislador”. El terme costum té dues accepcions en llatí: la de consuetudo, que en el dret romà s’anomena mos maiorum (conjunt de normes heretades de la gent gran) i la de mos, versió llatina del grec êthos (caràcter, manera de ser). Per Aristòtil era un hàbit obtingut a partir d’experiències múltiples passades i que forma en nosaltres com una segona naturalesa. En aquest sentit, el costum, en tant que hàbit, seria l’arrel de la qual brollen les accions humanes. En plural mores (els costums) indica ‘el conjunt d’usos, hàbits, idees i creences, tradicions i maneres de viure, d’un grup social, d’un poble o societat determinada, i que constitueix el seu êthos’. F. BLÁZQUEZ, et al., o.c., p. 122. 477 Aquest fi d’innovar el Dret és el que distingeix el costum de la mera infracció de la llei, continuada i repetida. Vegeu a D. LE TOURNEAU, El derecho de la Iglesia. Rialp, Madrid, 1997, p. 23. 478 Régis JOLIVET, o.c., Moral, p. 103. Les lleis i les constitucions que han estat escrites abans de ser observades no tenen ordinàriament la força de les lleis que han estat fundades en els costums i necessitats reals del pobles als quals es dirigien. 479 Código de Derecho Canónico (núm. 24.1, 25, 27), 1983, BAC, p. 10 s.

243

del mer arbitri subjectiu, sinó que els demés poden exigir-lo.480 El costum és el

mode originari de manifestació de la voluntat social.481

xii. Variabilitat de la llei humana En aquest punt, planteja la variabilitat de la llei humana a partir de la

immutabilitat de la llei natural. De la immutabilitat essencial del dret natural

no es pot arribar a la conclusió de la immutabilitat absoluta de les regles

morals, ja que la naturalesa és alhora immutable i canviant. És immutable en

la seva essència abstracta, en funció de la qual es defineixen els preceptes

primaris del dret natural. Però és mutable i diversa en les seves formes

concretes, històriques i individuals. Per això el dret natural, en les seves

aplicacions, ‘caldrà que es diversifiqui, no per alterar la seva substància, que

no pot canviar, sinó per assegurar la seva permanència essencial.’482

I. Si la llei natural no és variable, ho serà la llei humana que en deriva? La llei humana és variable: a) per incertesa en les derivacions de la llei natural;(...) b) varia segons el lloc, el temps, el temperament ètnic, la tradició, els costums, etc. ; i en allò que fa referència a aquests accidents variables, i en allò que no contradigui la llei natural (...) c) per indiferència en els detalls accessoris, en aquelles coses que deriven de la llei natural «per modum determinationis»483. 484

Dels preceptes molt generals de la llei natural cal descendir, per via de

raonament, a preceptes més particulars i més adaptats a las

circumstàncies.485 Així, la llei humana és una particularització de la llei

480 Això significa dret consuetudinari: que una vegada establert el costum, en el si de la societat, aquest s’accepta com norma jurídica o font de dret. F. BLÁZQUEZ, “Costumbre/Costumbres”, et. al., o.c., p. 122. 481 Giorgio VECCHIO, Filosofía del Derecho. Ed. Bosch, Barcelona, 1969, p. 367. Diu: «cal tenir la seguretat que el Dret positiu fou originàriament consuetudinari. (...) El costum, encara que representant una persuasió col·lectiva, té certament les seves arrels en la productivitat originària de les consciències individuals.» J.B. Vico ja va advertir que el Dret neix en el fons de la consciència popular, de la “sapienza volgare”, gràcies a una obra anònima i col·lectiva de les nacions. Ibíd., p. 368. 482 D’altra banda, cal admetre un progrés general de la humanitat en el coneixement de les exigències del dret natural. Aquest aspecte del dret natural és el que Bergson va definir com una ‘moral oberta’, és a dir, sempre susceptible de nous progressos gràcies l’aprofundiment de les exigències del dret i d’una ampliació dels seus dominis. Régis JOLIVET, o.c., p. 97 s. 483 Sant TOMÀS, Sum Theol. I.ª 2.ª Q. XCV, art. 2-c, (nota del mateix Capdevila). 484 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 211. 485 La llei natural s’estén en certa manera a tots els actes humans. Però aquesta llei es pot enfosquir i semblar incerta en moltes circumstàncies, en raó de la forma general dels seus preceptes. Aquesta insuficiència de llei

244

natural, indispensable per a què aquesta pugui adaptar-se al contorn mòbil i

variable de la realitat humana.486 Quan la llei humana deriva de la llei natural

per modum determinationis, la generalitat de la llei natural es presenta ‘com

una espècie d’esquema que deixa una àmplia llibertat en la utilització dels

mitjans per a realitzar les seves exigències: mitjans contingents que no tanquen

un vincle necessari amb els postulats de la llei natural.’487 Les normes

fonamentals del dret natural són immanents a la llei positiva, però les lleis

positives contenen, a més, molts elements històricament condicionats i, per

tant, mudables, de forma que queda un ampli espai de joc per a l’obra del

legislador.488

II. Si la llei humana és invariable en una part i variable en altre part, cal que sigui permanent en la part invariable, i que, aplicada a les coses que canvien, sigui flexible i fàcil a l’adaptació. (...) Si la comunitat necessita un canvi en una llei pel seu bé, és just que qui governa la comunitat modifiqui la llei, i la reguli segons el bé comú. I aquesta flexibilitat de la llei obeeix al fi mateix perquè la societat és constituïda. Aquest és el principi racional de l’organització federativa.489

La majoria de lleis positives no estan determinades en el seu contingut pel

dret natural, sinó que només estan sotmeses a l’exigència jusnaturalista

general de servir el bé comú. La llei humana està subjecte als canvis que

deriven de la varietat i mudança de les situacions de la societat, i també de la

perfectibilitat de tota obra humana, com és la de legislar490. Les lleis humanes

poden mudar-se o canviar-se quan varien les circumstàncies, les situacions i

el temps que les varen fer aconsellables.491 La llei humana, abans que res, ha

d’atendre el bé comú. I aquesta flexibilitat de la llei és, per a Capdevila, el

principi racional de l’organització federativa, fundat en la naturalesa de les

coses.

natural es fa sentir sobretot en el domini social, que exigeix prescripcions nombroses i precises. D’aquí la necessitat de les lleis positives. Régis JOLIVET, o.c., p. 100. 486 Sant TOMÀS, I-II, 91. 3, (nota del mateix Capdevila). 487 «Les variacions de la llei natural no són variacions del seu contingut ontològic, que roman radicalment igual, sinó del coneixement que l’home situat té d’ella, en funció de la mateixa situació històrica i de l’aplicació que cal fer del precepte segons les circumstàncies de temps i lloc.» René SIMON, o.c., p.263 s. 488 El reconeixement del dret natural, que no és un dret racional, sinó essencial, no fa supèrflua de cap manera la legislació positiva. Són les lleis positives les que creen el dret aplicable a la respectiva situació històrica. Josef HÖFFNER, Doctrina social cristiana. Rialp, Madrid, 1964, p. 64 i s. 489 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 211 s. 490 Sant TOMÀS, I-II, 97, 1. No obstant això, els canvis en la legislació exigeixen prudència. S. ÁLVAREZ, o.c., p. 430. 491 Guillermo FRAILE, Historia de la filosofía. BAC, Madrid, 1975, p. 470.

245

III. Però tot canvi en la llei ha de compensar els inconvenients(...) «(...) Per on, quan una llei és mudada també és minvada la força constrictiva de la llei en quan lleva una consuetud»492. Això dona nova força al principi federatiu fundat en la natura de les coses, i que duu a servar els costums que s’hi adapten millor; (...)493

El costum segueix la llei com la precedeix; pot modificar-la, interpretar-la, i

encara canviar-la o revocar-la en tot o en part. La raó d’això és que les lleis no

convenen a tots els llocs i a tots els temps. Les circumstàncies canvien de tal

manera que la llei podria esdevenir un obstacle per al bé públic després

d’haver estat un mitjà de procurar-lo. D’aquí la pràctica d’interpretar la llei,

d’acomodar-la a les circumstàncies, de modificar-la i encara canviar-la pel

costum.494

(...) perquè la comunitat s’inclina a adaptar els costums a la natura de les coses que els condiciona. I així en poden derivar uns costums i unes lleis més permanents.495

* * *

xiii. Organització federativa

En aquest apartat, es mostra un dels principals nuclis d’interès del

pensament polític de Capdevila. Així, sota el títol d’organització federativa s’hi

amaga el del dret d’autodeterminació dels pobles, que tractarà més endavant

en diferents articles i editorials. Tot el recorregut que ha traçat fins ara

trobarà un dels seus ancoratges en aquesta anàlisi.

L’organització federativa deriva: a) dels límits del poder civil: b) del dret natural de la col·lectivitat a tenir lleis adequades al seu lloc i temps, als seus costums, tradicions, aptituds, etc.496

492 Sant TOMÀS, Sum Theol. I.ª 2.ª Q. XCVII art. II c, (nota del mateix Capdevila). 493 CAPDEVILA, J. M., o.c., p. 212. 494 Les lleis positives cal que siguin justes, útils al bé comú i estables. L’estabilitat de les lleis positives no s’ha de confondre amb la immutabilitat. El seu fonament, que és la llei natural, és immutable en els seus principis essencials; però cal que les lleis positives siguin progressives. La seva eficàcia serà més gran quan més es recolzin en els costums públics, buscant elevar-los. Régis JOLIVET, o.c., p. 102 s. 495 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 212. 496 Ibíd.

246

Capdevila és contrari a les doctrines que postulen l'absoluta separació de la

política i la moral.497 Ni l’estat ni la política poden prescindir de la regulació

dels principis del dret natural de la col·lectivitat, que tenen aplicació

universal, en tant que l’Estat està constituït en òrgan natural del bé comú i,

en primera instància, és de naturalesa moral.498 La sobirania estatal no és

absoluta. L’autoritat sobirana de l’estat s’estén en la mesura que no sorgeixin

drets naturals, més enllà dels quals, l’estat no té dret moralment fonamentat,

i llavors, conseqüentment, que no pugui exigir-ne obediència.499

Dins la comunitat humana hi ha pobles diferents. Dins de cada nació poden haver-hi ciutats, gremis, associacions i agrupacions diverses per fins lícits. Ha d’haver-hi jerarquia en aquest compost? Ha d’haver-hi poders diferents? O jerarquia entre els poders? El poder espiritual és per damunt del temporal, (...) ; l’un es un poder catòlic; l’altre es dividit en pobles. Hi ha jerarquia; no hi ha col·lisió si no s’envaeixen els dominis propis. La distinció de poders estableix la jerarquia i llur independència relativa. (...) L’un poder ve directament de Déu, el poder civil se’l donen les comunitats humanes.500

La societat és necessària per a la realització de la vocació humana; per tant,

caldrà que sigui respectada la jerarquia justa dels valors que subordina les

dimensions materials a la dimensió espiritual de la persona humana.501

L’autonomia del poder polític respecte del religiós es fonamenta en la

independència de la mateixa raó. D’una banda, l’acció política del govern, com

tota acció humana, està subjecte a l’ordre ètic, a la recta raó; i de l’altra,

l’Església no es pot confondre de cap manera amb la comunitat política, ja que

obra com a signe i empara del caràcter transcendent de la persona

humana.502 Cal un respecte mutu entre els dos àmbits -polític i religiós-, la

497 La teoria amoralista de l’Estat fou sistematitzada per Maquiavel, i freqüentment practicada amb el nom de ‘política realista’. No busquen el fonament en el dret natural els que creuen que l’ordre jurídic és independent de l’ordre moral (positivisme jurídic) i, amb més raó, els que pretenen que no existeix ordre moral realment distint de l’ordre jurídic (positivisme moral). En oposició a aquestes tesis, la concepció tomista de la vida social i política està en relació al seu concepte de naturalesa. 498 Régis JOLIVET, o.c., p. 405 499 El deure d’obediència política està limitat perquè ‘la plenitud jurídica de l’autoritat estatal està limitada essencialment (en raó de l’ordre moral del bé comú) i de fet (en raó del títol jurídic)’. MESSNER, J., o.c., p. 299 s. 304. ‘És preferible que un poder s’equilibri amb altres poders i altres esferes de competència, que el mantinguin en el seu límit just. Aquest és el principi de l’ 'Estat de dret', en el qual és sobirana la llei i no la voluntat arbitrària dels homes’ (JOAN PAU II, Centesimus annus, 44). 500 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 212. 501 JOAN PAU II, Centesimus annus, 36. 502 ‘L’Església respecta i promou la llibertat política i la responsabilitat dels ciutadans’. Constitució pastoral del Concili Vaticà II, Gaudium et spes 76, paràgraf 3.

247

qual cosa implica que cap autoritat humana, i tampoc la potestat política, són

absolutes.503

III.- Dins d’una societat ha d’haver-hi poders diferents? –Evidentment- Ha d’haver-hi jerarquia entre ells? Quan hi ha jerarquia entre llurs finalitats, ha d’haver-n’hi entre els poders. (...) I si dins d’una comunitat hi ha diferències de lloc, de costums, etc. ? Aleshores han d’haver-hi les diferències legals corresponents. Si no, les lleis serien contra el bé comú. I si fossin imposades per una comunitat a una altra, (...) no serien vàlides: 1er. perquè no foren pel bé comú del poble qui les rep, i 2on. perquè no provindrien de l’autoritat qui les ha de donar. Si aquestes comunitats tenen coses iguals, qui admeten una mateixa legislació, poden legislar juntes en allò que no es diferencien i els és de bé comú. I en allò que es diferencien ha de legislar cada una d’elles separadament... La diferència de lloc, de costum, de llengua, etc., exigeix un poder que s’hi cenyeixi: que provingui de la comunitat que viu en aquell lloc, que té aquells costums, que parla aquella llengua, etc.504

Capdevila conclou: «L’organització federativa deriva clarament de la natura de

la llei. És de dret natural. És contra natura: 1er. Que una comunitat en governi

una altra que no tingui llurs fins en jerarquia. 2on. Que una comunitat en privi a

una altra de tenir el poder que li és propi.»505 Citant Torras i Bages, Capdevila

ens posa l’exemple de l’Església:

L’Església Catòlica, qui regeix els homes en allò que és el bé espiritual de tots, s’adapta alhora a cada lloc diferent, i mai no violenta, així, les exigències naturals de les coses, la manera pròpia de cada poble506. 507

Observem, doncs, analogies entre el concepte d’organització federativa de

Capdevila i el concepte de regionalisme de Torras i Bages.508 Per a aquest, el

regionalisme509 constitueix l’estructura bàsica organitzativa de tot el seu

503 L’autonomia de l’Estat és conseqüència de l’autonomia reconeguda a tota realitat temporal. Però això no significa una absència de relacions entre l’Església i el poder polític. E. FORMENT, o.c., p. LIV. 504 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 213. 505 Ibíd. 506 J. TORRAS i BAGES, La Tradició Catalana: “L’Esglèsia és regionalista”, (nota del mateix Capdevila). 507 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 213. 508 La filosofia de Torras i Bages és tomista, dins el marc d’un escolasticisme renovellat. Veu en Sant TOMÀS un paradigma del pensament català. Vegeu a Oriol COLOMER, El pensament de Torras i Bages. Ed. Claret. Barcelona, 1991, p. 21. 509 A l’època de Torras i Bages l’adjectiu regionalista era equivalent al sentit del nostre nacionalisme actual. “Recordi’s que les bases de Manresa porten com a subtítol ‘Per a la construcció regional de Catalunya’, un document autènticament nacionalista (...) El regionalisme de Torras i Bages es basa en la filosofia, en la teologia i en la sociologia; parteix del reconeixement i de la pràctica de la llei natural; té com a model l’edat mitjana (recuperada en el romanticisme català); exigeix autonomia cultural, legal i econòmica; no arriba a ésser segregacionista, sinó integrador i cosmopolita; contraposa l’esperit laic i rupturista del Renaixement a l’esperit religiós i tradicional de l’Edat Mitjana; no utilitza el terme federalista per evitar-ne les connotacions socialistes de Valentí Almirall”. Vegeu a O. COLOMER, Josep Torras i Bages (1846-1916). Ed. Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, 1996, p. 62 i seg.

248

pensament sociològic i polític, i té, alhora, un valor meta històric: ‘la raó

natural, l’experiència històrica, les humanes necessitats,... clamen en favor del

regionalisme.’ I hi afegeix un valor específic de la Renaixença catalanista en

contra del regeneracionisme centralista: ‘L’unitarisme polític antinatural i

anticristià que avui regeix.’510 Aquesta és una conclusió teològica. Caldrà,

doncs, fonamentar el regionalisme com una realitat permanent basada en el

dret natural i en el dret diví (cristià). Des del punt de vista semàntic, la

distinció que estableix Torras i Bages és la de l’Estat en front de la pàtria-

nació. ‘Pàtria-nació és naturalesa,(...) L’existència de la pàtria i de la nació no

pot ser afectada per lleis ni per principis polítics, perquè és de dret natural i diví

i, per tant, immutable com la natura. Així, doncs, mentre pàtria i nació són

realitats naturals, l’Estat és un accident, quelcom històric, variable, que pot

canviar i que pot ser qualificat de bo o dolent per referència a la seva actitud de

respecte o menyspreu de la pàtria i de la nació (...)’.511

* * *

xiv. La justícia.

En els tres següents i darrers apartats, Josep Maria Capdevila posa en qüestió el

fi propi de l’home i la justícia humana.

(...) La llei divina deixa els homes en llibertat d’elegir el bé i el mal: no té més ,força coactiva que aquella que té la veritat i el bé per l’esperit. A més, és una llei d’amor. L’amor l’accepta i el desamor la rebutja... La justícia humana no és absoluta. Els somnis que vulguin dur-hi són utòpics. La societat s’equilibra entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia, en una lluita seguida. És un equilibri inestable; només el gran esforç del bé podria compensar la destrucció contínua que fan el mal i la ignorància.512

Tota llei troba en la llei eterna la seva veritat primera i última. Aquest ordre té

per fonament la veritat, s’edifica amb la justícia i es vivifica per l’amor. D’aquí

la importància en respectar i desvetllar en cada home l’amor a la veritat i al

510Torras i Bages: La Tradició catalana, o.c. PAM, vol. I, p. 347. 511 “El concepte de nació, en Torras i Bages, és proper al de pàtria i ambdós molt diferents al d’Estat. El nom llatí “patria” és un adjectiu que prové del sintagma “pàtria-terra”. D’on resulta que el terme pàtria implica dues realitats: d’una banda, les realitats de carn i sang: familia,(…); i de l’altra, les realitats terrenes: la terra nadiua,… La nació és la realitat social. Està formada per grups que han rebut i fan una cultura, al llarg d’una història”. O. COLOMER, El pensament de Torras i Bages, o.c., p. 91. 512 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 213 s.

249

bé,513 ja que només hi ha veritable llibertat al servei del bé i de la justícia.

L’amor social,514 entès en sentit estricte, representa l’afirmació i reconeixement

comunitari, tant dels valors existents en els vincles i estructures socials, com

de la participació del bé comú; per tant, prepara amb les seves obres el camí

de la justícia i els drets socials.515 La justícia suposa el dret, i especialment el

dret natural, del que rep sentit i direcció.516 Alhora, el bé comú no s’oposa al

bé particular; únicament li imposa una condició: que se li subordini.517 Tota

justícia és quelcom naturalment social, manté l’harmonia social, a la qual, en

canvi, atenta tot acte d’injustícia.

xv. Un exemple: la teoria de la propietat

Capdevila posarà el dret de propietat com exemple de la impotència social per a

realitzar la justícia absoluta entre els homes. Bàsicament, en aquest punt, es

mostra la impossibilitat de la llei civil per a ordenar la distribució justa de la

propietat posseïda, en aquest cas, en la denúncia de la injusta distribució en

l’excedent dels béns produïts.

Posarem com exemple d’aquesta impotència social per realitzar la justícia absoluta entre els homes, el dret de propietat. L’origen del dret de propietat. És propietari d’una cosa aquell qui l’ha feta, i com les coses les ha creades Déu, Ell n’és propietari únic. Però l’home té necessitats(...) I d’aquesta natura que li ha estat donada amb aquelles necessitats li ve el dret natural de satisfer-les. (...) Les coses són, doncs, naturalment de tothom (...).518

513 Cf. Dignitatis humanae. 514 S’atribueix a Sant TOMÀS la denominació ‘amor social’ (dilectio socialis). Aquesta expressió es usada en estreta unió amb la justícia social. 515 A. MILLÁN, Persona humana i justícia social. Rialp, Madrid, 1973, p. 82 s. Aristòtil es refereix a la justícia com virtut genèrica, que es la disposició permanent i irrenunciable (hàbit) de perseguir el bé comú. Entén la justícia com a virtut general en la qual es compendia tota altra virtut. Cf Aristòtil, Ètica a Nicòmac, 5, 3. 516 Quan la moderna filosofia del dret fa referència a la justícia, refereix rares vegades la “idea moral del dret” –sota la negació del dret natural i com a substitut seu, en certa manera. Front a aquesta concepció, en el fons jurídica positivista, la doctrina social cristiana veu en la justícia una virtut, l’actitud moral “en virtut de la qual un dóna en perpètua i constant voluntat a cada un el seu ( Sant TOMÀS, II-II, 58, 1.).” I la fonamenta en la persona, -“principi, subjecte i fi de totes les institucions socials”- en la seva correlació social, de mode que el lloc de la justícia és la societat. Josef HÖFFNER (1964): Doctrina social cristiana. Rialp, p. 70 ss. 517 Subordinar-se al bé comú és complir un deure de justícia amb tots alhora i en general. A. MILLÁN, ibíd., p. 61 i seg. 518 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 214.

250

Fonamenta el dret de la propietat i els seus límits en base a la doctrina

tomista, ‘Déu, que va crear totes les coses, posseeix sobre elles un dret

exclusiu. Per tant, l’home no pot ser més que un usufructuari, obligat a fer ús de

les coses segons la voluntat divina. Aquesta voluntat és, en primer lloc, que

l’home pugui apropiar-se de les coses, i després que les consideri, en quant al

seu ús, com a béns comuns’. Des d’aquest punt de vista, podem definir el dret

de propietat com ‘el dret de fruir i disposar de les coses, com d’un bé propi, per

al bé comú’ (jus uti et abuti se tamquam sua, in propium et aliorum

commodum).519 És el dret de possessió natural de cada home sobre totes les

coses, i de tots els homes sobre cada cosa.520 La mateixa institució de la

propietat privada –garantia de la llibertat, de la vida familiar, etc.- és una

funció social. La seva institució –feta possible a tots- és un bé comú, i, per

tant, “el recte exercici d’aquest dret concorre de per sí al bé comú, sempre que

la institució i l’exercici estiguin ben ordenats: que siguin justos, hagudes totes

les circumstàncies.”521

Però les coses no són útils a l’home en tot lloc i a tota hora. I aleshores neixen els principis naturals de l’Economia. El primer principi deriva de la peremptorietat de les necessitats humanes. (...) Per aminorar aquells conflictes, ha d’haver-hi les reserves de la propietat primer; i de seguida la societat mateixa, amb la divisió del treball, exigeix el canvi (el comerç), el qual sense propietat de reserva no fóra gaire mai possible... L’home arriba així, per dret natural, a retenir coses que considera seves, (...) Veus aquí el principi de licitud del dret civil de la propietat. (...) És exigit socialment per la sol·licitud que cal tenir dels béns, per l’ordenació mateixa del treball, i per la pau entre els homes.522 Però aleshores aquesta propietat, ja no és aquella primera propietat comuna;... es lliga amb el concepte de treball. (...) Però el treball no és la forma originària de la propietat, ho són únicament les necessitats de l’home. El dret natural subsisteix sempre sobre el dret civil de propietat, i serva en la raó, si no sempre de fet, la preferència.523

La distinció entre possessió i apropiació privada dels béns no està justificada

pel dret natural, sinó per un dret ‘adventici’ i derivat que no està en

contradicció amb el dret natural, que ve acceptat per tots els pobles (jus

519Régis JOLIVET, o.c., p. 262. 520 “La propietat cal que sigui comuna alhora que segueixi essent particular”. Aristòtil: Política, II, c. II, 1263 a 26-27. Ella no pot ser considerada com a principi primer del dret natural, sinó que participa, com a conseqüència immediata, de les aplicacions d’aquest dret. I constitueix el que s’anomena dret natural secundari, en tant que està en conformitat amb la inclinació de la naturalesa humana. 521 Segons la concepció de sant TOMÀS, si jo sentís aliens els béns dels altres, potser seria perquè la resta em són aliens, perquè no guardo per a ells el mateix amor que per a mi mateix. I llavors, es perdria aquesta comunió que s’estableix per la participació en el bé. Vid. C. CARDONA, o.c., p. 87. 522 Sant TOMÀS, Sum. Theol, 2. 2ae. Q. LXVI, a 2. 523 CAPDEVILA, “Principis de Teoria Política”, o.c., p. 214 s.

251

gentium) i que es justifica per diverses raons psicològiques i històriques.524

L’home és una persona moral. Té dret a apropiar-se del que constitueix,

integra, la seva personalitat o emana d’ella. Seria una injustícia apoderar-se

d’aquests objectes tant penetrats de la pròpia vida del treballador. El treball

és, doncs, un fonament de l’apropiació privada.525 Quan aquest dret ‘adventici’

xoca amb la urgència de la necessitat humana i amb el destí universal i

natural dels béns, ha de donar pas als drets més fonamentals i inviolables.526

El valor moral de la propietat és funció de la finalitat dels béns posseïts. La

prudent gerència de la propietat prohibeix tant la avarícia de atresorar com la

dilapidació. La relació que existeix entre l’ús (o utilitat comuna) de les riqueses

i el dret de disposar d’elles pot ser definida com un deure de distribució a

cada u d’allò que és el bé de tots.527 Com realitzar l’ús comú (usus communis)

de la propietat? La dificultat està en precisar el mode de l’exercici dels deures

de la propietat. Els principis enunciats semblarien suposar l’obligació de

procedir a certa anivellació de les riqueses. Però, com aconseguir-ho? Tornar a

distribuir les riqueses segons la llei de la igualtat? Això sembla irrealitzable.528

El dret de propietat natural que tot home té al néixer és indeterminat.529

Neix el dret civil de propietat. I aleshores també neix el dret d’abusar de les coses posseïdes: el jus abutendi, la injustícia del qual veié Proudhon, i la denuncià en els seus primers estudis... Qui pot dir on començaria l’abús? I qui ho diria en cada cas concret? La llei només ens pot donar regles per a tothom, i en això cada cas seria nou: l’abús de la cosa posseïda quasi no és evitable. Aleshores passa al dret civil, com a dret, el jus abutendi; però moralment no és justificable. Ve un altra abús de la propietat: l’acumulació de béns innecessària mentre d’altres en necessiten que són inservibles al propietari acumulador. La llei civil no pot regular la distribució. Ha de deixar al propietari en administrador lliure... Cada cas singular és diferent. La llei, així, no els podrà regular mai .530

524 Sant TOMÀS, 2-2ae, q. 66, a. 2. ad 1., (nota del mateix Capdevila). 525 Cf. Sant TOMÀS, De veritate, q.27, a. 7. 526 Aquests principis porten a sant TOMÀS a un concepte de la propietat bastant distint del que va elaborar el dret romà en termes rígidament exclusivistes (jus utendi et abutendi quantum juris ratio patitur) i que tanta influència va exercir en les modernes legislacions postnapoleòniques. També per a sant TOMÀS, com per als Pares, el propietari és administrador de Déu; per tant, pot considerar com a propis els béns en quant a la seva administració i acció (potestas procurandi et dispensandi), però té que considerar-los comuns en quan a l’us (facultas utendi). Aquests textos de sant TOMÀS (2-2ae, q. 66, a. 2) segueixen sent objecte d’exegesi i discussió. MATTAI, G.: “Propiedad”. Dins ROSSI, L.; VALSECCHI, A. (Dir.) (1984): Diccionario enciclopédico de teología moral. Ed. Paulinas, p. 868. 527 Régis JOLIVET, o.c., p. 256-288. 528 Ibíd., p. 268. 529 Només els fets jurídics (títols de propietat) defineixen el dret abstracte de la propietat, sota la forma d’un dret d’apropiació conferit a tal individu o tal grup sobre tals o quals béns concrets. Ibidem, p. 288. 530 P. J. Proudhom. Théorie de la Propriété. Chap. VI, 2, (nota del mateix Capdevila).

252

Capdevila argumenta sobre la injustícia del dret d’abusar de les coses

posseïdes, fent referència explícita a l’obra de Proudhon. Aquest anomenava la

propietat el dret de ganga o aubana, i que ell considerava com un abús. Per

exemple, el terratinent que sense treballar percep els beneficis produïts pels

treballadors, és un lladre.531 Li sembla impossible col·locar la propietat en el

mateix pla d’un dret natural, perquè significaria introduir la contradicció en el

sistema d’aquests drets. Proudhon explica la manera com la propietat pot

arribar a destruir la llibertat i la igualtat, al permetre que alguns individus

acaparin totes les riqueses. No hi ha un fonament propi, una causa legítima

de la propietat. En el llenguatge de Proudhon, podria haver-hi un dret a la

possessió, a l’ús exclusiu; però no un dret de propietat, ja que equivaldria a un

dret a explotar a un altre; no pot haver-hi dret a la propietat ja que implica

robatori.532 Seguint san Tomàs: «Aquell qui pren una cosa que sobra al seu

propietari, i que ell la necessita extremadament per viure, segons el dret

natural, pot prendre-la-hi. Aleshores, el dret natural preval damunt del dret

civil.»533

¿Qui haurà de fer justícia, doncs, en la propietat..., si la llei civil no ho pot fer? –És la caritat la qual, diu Sant Tomàs, és de dret natural. Aquell qui capta per necessitat no demana un favor, reclama un dret. (...) Qualsevulla solució legal és insuficient. Amb tot i tantes previsions com vulgueu, la injustícia és inevitable. No hi ha més solució que la caritat individual, l’amor als homes i l’amor a la justícia que fa que aquell qui tingui doni el que calgui al seu germà, no com a favor, sinó complint un deure. (...) Quan l’Estat promet el que no pot donar, qualsevol forma que tingui, malabriga només la tirania, i ofereix només a benefici seu i del nucli que el sosté al poder, unes lleis que vexen la comunitat i són contra raó i natura: aquelles lleis que no cal obeir534.535

531 Qu’est-ce quela propieté? Ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement, 1840, Pierre Joseph Proudhon (tr. R. García Ormaechea. Qué es la propiedad, Orbis, 1985). Aquesta obra, alabada en el seu temps per Karl Marx, inspirarà tant als socialistes llibertaris com a certs contrarevolucionaris, concretament els maurrassians. Proudhon ataca les idees dels juristes i dels economistes del seu temps que justificaven la propietat –institució essencial del capitalisme- presentant-la com el fonament de l’ordre i de la prosperitat, dret absolut i sagrat. La seva crítica radical enuncia una crítica del valor, del salari i de l’apropiació capitalista. P. J. Proudhom. Théorie de la Propriété. Chap. VI, 2. 532 Per a Proudhon, la institució de la propietat és una realitat antinòmica, font, alhora, de despotisme i garantia de llibertat. En el seu Sistema de les contradiccions econòmiques, manté la idea de la propietat com a robatori, i al mateix temps, vol oferir una nova definició d’ella com a llibertat. Per a realitzar la justícia, segons Proudhon, cal transformar completament el dret; en lloc d’un dret individualista, que no fa més que garantir a l’individu les seves conquestes, justes o injustes, cal que regni un “dret econòmic” (dret social) que asseguri la perfecte equitat de les relacions socials. Proudhon preconitza el pas de l’organització política a l’econòmica. 533 Sant TOMÀS, Sum Theol.2.º2.ª Q. LXVI –a 7-c. , (nota del mateix Capdevila). 534 “Omnis lex ordinatur ad comunem hominum salutem, et intantum obtinet vim et rationem legis; secundum vero quod ab hoc deficit, virtutem obligandi non habet”. Sant TOMÀS, Sum Theol. I.ª 2ª Q. XCVI-a, 6c., (nota del mateix Capdevila). 535 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 216.

253

Justícia i caritat, en la seva unió, asseguren la consistència i

desenvolupament de la societat humana.536 La caritat és essencialment el do

de sí i d’allò que ens pertany com efecte d’un amor de benvolença, que ens

porta a estimar i fer bé al pròxim. La caritat suposa el respecte de la justícia;

el que estima al seu pròxim, comença per respectar els seus drets. La justícia

és moderada per la caritat.537

xvi. Finalitat de la injustícia humana

Capdevila clourà l’opuscle aproximant-nos a allò que és incomprensible i

que defuig el constructe racional de qualsevol teoria. Ens convida a cercar la

resposta a la finalitat de la injustícia humana en el perdó.

(...) La injustícia mai no s’allunyarà del món. No és que l’home sigui pervers com deia Maquiavel. No és que l’home sigui naturalment innocent com volia Rousseau. És que hi ha mescla d’innocència i de vilesa, hi ha la llum de la raó i les tenebres de la ignorància, és que hi ha la fe divina que guia i l’odi a la claror divina: és que la vida és una lluita.538

Manifesta la seva discrepància amb la concepció antropològica de Maquiavel -

l’home és naturalment ‘egoista’-, i de Rousseau -en ’estat de naturalesa’, la

‘bondat’ és el constitutiu formal de l’home-. Capdevila fonamenta la seva

concepció antropològica en la doctrina tomista. Els fins de la naturalesa

humana venen exigits, però depèn de la llibertat de la persona que es puguin

aconseguir o no.539 Posa de manifest les antinòmies que es donen en la vida

humana, i conclou: «és que la vida és una lluita».

(...) Tots els sofriments immerescuts, les víctimes pures, la innocència vexada, no demanen venjança, sinó que demanen perdó. Perquè la injustícia, com se redimiria, si no era la víctima mateixa qui perdonava, qui per damunt de tot amava? L’amor és difusiva i s’estén com la llum del dia damunt de bons i de dolents. (...) Mentre defensem la justícia, sapiguem també imitar la misericòrdia divina. Que ens sapiguem contenir dolçament davant de la impotència i de les baixeses humanes: davant dels tribunals de justícia que la

536 Josef HÖFFNER, o.c., p. 79 ss. 537 Régis JOLIVET, o.c., Moral, p. 225 ss. 538 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 217. 539 Ricardo YEPES, Javier ARANGUREN, Fundamentos de antropología. EUNSA, Pamplona, 2003, p. 80.

254

desconeixen, davant de la tirania, davant de la prostitució de la llei, ... L’Innocent no fou dut a la Creu pels tribunals de Justícia humana? (...) Hem vist els límits de les lleis civils,... Amb la raó sola ens explicàvem algunes coses, però sense una guia més alta el món dels homes romania sense explicació,...”540

«La justícia vera –escriu Capdevila- va unida a la misericòrdia»541. Sant

Agustí542 i posteriorment Sant Tomàs543 defineixen la compassió com l’actitud

de compartir el sofriment d’altres: miserum cor habéns super miseria

alterius544. Aquesta compassió i misericòrdia no són només sentiments

suscitats per l’experiència del sofriment de l’altre, no són actituds únicament

afectives, sinó que també, alhora, busquen combatre i superar la carència i el

mal. Així, la misericòrdia no contradiu la justícia; la transcendeix, ‘la

misericòrdia és el compliment de la justícia.’545

Davant l’absurd d’una societat necessàriament injusta, l’única solució, segons

Capdevila, és «una difusió de la caritat cristiana que repari la gran injustícia

que els homes no tenen altra manera de reparar (...) qui, per damunt de tota llei

civil, ens torni a la bona llei natural (...). Cal afirmar el valor infinitament

superior de la pau entre els homes: que l’esperit dels millors no labori per la

destrucció de l’home injust, sinó pel seu millorament cap a la justícia»546. Així,

la justícia viu també del perdó, la reconciliació i la compassió.

* * *

540 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 218. 541 Ibíd. El missatge cristià d’un Déu misericordiós és específicament bíblic; no obstant això, la tradició teològica, molt aviat, va enllaçar la misericòrdia amb experiències humanes generals i amb la seva interpretació filosòfica, sobretot amb la compassió. La valoració de la compassió fou controvertida en la filosofia antiga. Plató contraposa, a la compassió, la conducta determinada per la raó i la justícia. Cf. Apologia de Sòcrates 34 c ss; Politeia [La República] 415 c. Aristòtil, en canvi, sosté una visió positiva de la compassió. El sofriment immerescut d’una altra persona ens afecta; així, en la compassió del sofriment aliè, ressona la simpatia en el seu sentit originari (amb-passió) i la solidaritat (Retòrica, 1385). W. KASPER, La misericordia. Sal Terrae, Santander, 2012, p. 30 s. 542 Cf. St. Agustí, De civitate Dei IX, 5- 543 Cf. Sant TOMÀS, Sum. Th. I q. 21 a. 3 II/II q. 30 a. 1 ad 2; a 2 I 3; Super Ioannem 2, lect. 1, n.3. 544 Ibídem, Sum. Th. II/II q. 30 a. 1 c. a. 545 Ibídem, Sum. Th. I q. 21, a. 3 ad 2. Cit. W. KASPER, o.c., p. 31 546 Josep Maria CAPDEVILA, o.c., p. 216-218.

255

7.3 Repercussió de l’opuscle

Breument recordarem les paraules de Maurici Serrahima en relació a l’opuscle

de l’any 1927 i la importància que dóna a la publicació per a la futura tasca

periodística i crítica de Capdevila. Es tracta, doncs, de la llavor que donarà

forma a diferents continguts dels articles d’El Matí. Així, Serrahima ens diu:

Per una altra banda, i per primera vegada —com si preveiés l'avenir, tan proper, en el qual s'hi hauria d'enfrontar en el diari—, publica uns Principis de teoria política, on encara no dóna el to definitiu, però que són un antecedent interessantíssim per a situar l’evolució dels seus criteris en aquesta matèria.547

Altrament, també podem ressaltar el comentari de dos articles apareguts poc

després de la data de publicació de l’opuscle, els quals hem trobat entre els

retalls dels articles a l’Arxiu Capdevila. Ambdós en fan ressò i coincideixen en

la importància i originalitat del tractat, destacant la capacitat de Capdevila en

el reeixit intent de fonamentar teòricament l’acció política. El primer

correspon a Rossend Llates, que sortí al diari la Publicitat el 8 de juny de

1927,548 i el segon correspon a Josep Maria de Garganta publicat a la revista

Catalunya Social.549

i. Un comentari de Rossend Llates

Tot i reconèixer l’assaig ‘ben tallat’ de Capdevila, Rossend Llates no

aprofundeix ni analitza l’ordre discursiu de l’opuscle pel que fa a pensament o

teoria política. Tanmateix, la seva lectura no va gens desencaminada en

tractar els aspectes claus del treball de Capdevila. En una prosa poètica, que

l’acompanya al llarg de tot el comentari, primerament significa la necessitat de

la fonamentació teòrica que Capdevila ha elaborat. Afirma que l’opuscle pren

les maneres de discurs alternatiu a l’actual en l’ordre social i polític. És per

547 Maurici SERRAHIMA, Josep Maria Capdevila, Assaig biogràfic, p. 23. 548 Rossend Llates i Serrat. Barcelona, 1899 - Barcelona, 1973. Escriptor, compositor i crític musical, llicenciat en dret. Un dels representants de la bohèmia intel·lectual i militant d'Acció Catalana. Va col·laborar a les publicacions del Mirador, La Publicitat i El Be Negre. 549 Respecte la relació amb Josep Maria de Garganta vegeu els capítols 2 i 5 d’aquest treball.

256

aquest motiu que aprofita Llates per reiterar la vaguetat i el sentiment difús

que es té de la realitat política. «Part damunt de les tècniques jurídiques i

econòmiques i dels principis polítics de les cauteles de govern i de les forces de

l’audàcia i l’alçaprem del món; de la justícia dels homes i de la de les

abstraccions ideològiques; part damunt, diem, de tot això vogava la nau d’una

socràtica ignorància, trirrem àgil i frèvol per una mar aventurosa».550 Partint

d’aquest sentiment de fragilitat, remarca la importància del treball realitzat

per Capdevila en la dificultat que comporta elaborar un discurs coherent i que

vulgui donar resposta al problema polític. Aquesta dificultat s’esdevé en el

nostre món perquè la complexitat li és inherent. I el parany, tal com s’ha dit,

es troba en el fet que en la política, l’ordre discursiu o el principi enunciat no

arribarà mai a donar resposta al problema que la immediatesa del present ens

requereix. Per això, el mateix Llates segueix dient: «Ah!, la vida és un equilibri

combatut. L’avui és la solució del problema d’ahir; però d’avui és el planteig del

problema del demà». Alhora, coincidint amb Capdevila, accentuarà que no

seran els principis deduïts racionalment, sinó els principis ètics els que en

darrere instància ens hauran de guiar per aquella ‘mar aventurosa’. Llates,

explorant el perfil formatiu de Capdevila, justifica les solucions a les quals

arriba, en tant que Capdevila entén la política, primerament, com una art i

que «el seu estudi cal que ressembli una mena d’estètica, processó de principis

metafísics i de regles pràctiques i darrerament de suggestions de la prudència i

de l’instint».

Llates ens fa veure que el camí traçat per Capdevila no respon al de la

geometria de la raó sinó a la del cor, i això ho diu per la intencionalitat final

que Capdevila dóna al seu discurs. Aquest discurs conclou doncs, amb

l’intent de salvar la incompatibilitat existent entre el fonament teòric i la

praxis que es troba en allò polític. Llates diu que el nostre autor, en la seva

fonamentació, partint dels primers principis construïts racionalment, arriba a

l’anàlisi d’aquell darrer principi, a aquella «cosa divina i fugissera; la qual

havent d’ésser la rel de les societats humanes, n’és tan sols l’ideal, l’esperança,

550 Vegeu el punt 1.2 dins l’apartat Annexos.

257

és a dir, allò que tot just no és ni fruit ni borrissol: la Justícia».551 No obstant

això, Capdevila no s’aturarà en l’anàlisi d’aquest concepte i veurà que la clau

de volta no la trobem, tal com hem comentat, en els principis enunciats.

Caldrà anar a la pregunta que no resol aquella incompatibilitat abans

esmentada; en definitiva, es tracta de la pregunta sobre la finalitat de la

injustícia humana. En relació a la reflexió que elabora Capdevila, conclourà

Llates:

Qui ens durà de l’ordre vivent a l’ordre que la raó entrelluca? Qui faria el miracle?-Només l’amor, la caritat. Però si la raó que és tan ferma, ella que engrapa la matèria en fa màquines i arquitectures que no sorollen, no pot sinó assenyalar de lluny amb el dit, l’amor que no té armes amb què podrà vèncer? (...) Doncs, l’autor clou el seu llibre amb la visió valenta d’una solució no baixa i descoratjadora; no esbiaixada i que defraudi el lector no subtil; vaga o elegíacament vana, sinó dita categòricament i precisa (...) És una solució d’ordre místic; és inútil que hi cerqueu claredat analitzant-la. Els ulls de la raó no l’albiren. Però si com qui diu l’escolteu amb l’oïda, que és la porta del cor, la sentireu com sona meravellosament amb música de consol i de redempció.552

ii. Un comentari de Josep Maria de Garganta.

D’altra banda, ens trobem amb el comentari intitulat «Un estudi orientador»

que farà Josep Maria de Garganta i que apareix a la revista «Catalunya Social»

el mes de juny 1927.553 Aquí es reconeix també l’èxit del treball elaborat per

Capdevila en què valorarà l’esforç de síntesi i de claredat conceptual i, alhora,

el de fonamentació del discurs que presenta: «Per la seva sòlida cultura, per la

seva copiosa documentació científica, per la seva admirable equanimitat -tota

salesiana- i per aquest estil bell i suggestiu que és una de les seves principals

característiques, el nostre excel·lent amic estava en condicions insuperables per

a reeixir en un treball d’aquesta naturalesa».554 Així doncs, Garganta recalca

que el treball de Capdevila esdevé l’exposició sistemàtica d’uns principis de

política cristiana, en contraposició a la crítica que presenta en el comentari

dels actuals estudis contemporanis en relació a les ciències polítiques. I tal

551 Íd. 552 Íd. 553 Capdevila en la lletra del 10-VII-1927, li dirà: «No sé com donar-vos les gràcies del bellíssim article que heu dedicat al meu fascicle Principis de Teoria Política». 554 Vegeu l’apartat 2 dels Annexos d’aquest treball.

258

com ho haurà fet Rossend Llates, també coincideix en constatar el garbuix que

es dóna dins d’aquests estudis, que deriva del pragmatisme existent en la

societat i que, fins i tot, abasta al mateix catolicisme. Així, comentarà:

Àdhuc entre els doctes, hem vist un tradicionalisme que tenia per base el sensualisme de Condillac i de D. de Tracy; un conservadorisme catòlic que no s’apartava un través de dit del doctrinarisme de Royer-Collard; i, baixant pocs graons, una concepció materialista de la història que traspua en els escrits dels que la combaten. Fins en el camp catòlic impera una espècie de naturalisme polític, que aplica als problemes més vitals un criteri purament pragmatista(...) No és estrany, doncs, que veiem succeir-se unes discussions tan vàcues com apassionades entorn de programes que ningú analitza, d’actuacions que ningú contrasta i de conceptes que ningú defineix.555

De fet, el que farà Garganta serà donar valor a l’estudi per la fonamentació

d’ordre filosòfica que desenvolupa Capdevila en detriment del modern

sociologisme contemporani. Alhora, l’article servirà per a reafirmar la figura de

Capdevila com a cabdal dins el nou corrent català i europeu, no només

tomista, sinó de renovació catòlica que neix de les encícliques socials de Lleó

XIII de finals del segle XIX.

* * *

Així doncs, partint del que ens ha descobert la lectura dels «Principis de Teoria

Política», en el següent capítol, el nostre propòsit serà el de presentar i relligar

algun dels nuclis que ens descobriran els escrits editorials que Capdevila va

desplegar en la seva etapa periodística a «El Matí» en relació al pensament

social i polític, i que, per la seva naturalesa articular, encara no han estat

recollits i presentats sistemàticament. Pensem, amb això, que al llarg del

recorregut editorial, i independentment de les formes que prendrà l’acció

política, ens retrobarem en l’articulat que Capdevila desplegarà de l’any 1929

al 1934, amb el rerefons del pensament que acabem d’esbossar i que neix en

aquest opuscle.

555 Íd.

259

8. ELS NUCLIS DEL PENSAMENT POLÍTIC I SOCIAL A

TRAVÉS DE LA DIALÒGICA ARTICULAR (1929-1934)

8.1. 1929: Naixement d’«El Matí». Ideologia i mitjans

d’expressió

8.2. Criteris metodològics per a l’estudi del fons articular

8.3. Un exemple: Sobre el concepte de propietat

i. Aspectes previs a considerar

ii. Aspectes de fonamentació teòrica d’arrel cristiana

Altres aspectes de fonamentació teòrica

iii. Sobre la propietat en els escrits de Josep Maria Capdevila.

iv. Aspectes polítics i socials: La llei de Contractes de Conreu

8.4. El pensament de Josep Maria Capdevila a través

d’alguns dels nuclis articulars i editorials durant el període

d’El Matí (1929-1934). De la teoria política a les qüestions

socials.


i. Sobre els conceptes d’autoritat i ordre

ii. Sobre els principis que fonamenten les formes de govern

iii. Sobre teoria política

iv. Sobre la cultura i la civilització

v. Sobre teoria econòmica

vi. Sobre el concepte i el dret de propietat

vii. Sobre les reflexions de caire polític i social del sindicalisme

260

b. Sobre Qüestions Socials

i. El dret a un salari mínim i el subsidi familiar

ii. Conflictivitat política i violència obrera

iii. La manca de treball

iv. Els moviments migratoris

v. El feminisme

261

8.1 1929: Naixement d’El Matí. Ideologia i mitjans

d’expressió

El mateix Josep Maria Capdevila, quan retorna de l’exili, comenta el

naixement del diari i la que fou la primera llavor ideològica en la seva

definició, «un diari catòlic obert a les qüestions socials modernes».

Un dia de l’any vint-i-vuit, en el rebedor del despatx que el bon amic Enric Jardí tenia al carrer de Llúria, estàvem en conversa amb en Josep M. Junoy, que aleshores publicava la Nova Revista. En Jardí ens contà d’un client que havia de vendre a baix preu unes màquines d’impremta, entre elles una rotativa. ¿Una rotativa? Seria un malentès. No coneixíem bé els termes d’impremta. Fos com fos, se m’acudí de dir: “¿No hi hauria manera d’adquirir-la, i faríem un diari? Per pobre que fos de presentació, ja tindríem un diari, un diari catòlic obert a les qüestions socials modernes.”556

I trobem, l’any anterior, l’anunci en forma de manifest a «La Paraula

Cristiana», en el seu número 47, del mes de novembre de l’any 1928.557 En

aquest, Capdevila farà ressò de l’aparició entre els mitjans de difusió catalans

d’un diari catòlic i independent. Signaran aquell anunci el mateix Capdevila,

en Josep M. Junoy i en Joan B. Solervicens

El nou diari catòlic.- Els nostres lectors coneixen ja sens dubte el projecte de publicar l'any vinent un diari catòlic escrit en la nostra llengua. Fa mesos que se'n parla i fins a temporades ha arribat a constituir, no sempre amb exactitud, tema de tafaneria gasetillesca. Nosaltres no n'hem volgut parlar fins que la cosa ha esdevingut ferma.558

556 Josep Maria Capdevila, «La Història de la premsa catalana i El Matí» dins Del retorn a casa, Pòrtic, 1971, p.57. 557 Apareix també el manifest amb els sotasignants a la revista «Catalunya Social» en el número 47, de 28-X-1928. Font: "Biblioteca de Catalunya ; Arxiu Històric de la Ciutat ; Ateneu Barcelonès". 558 Segueix el text: «Això per dues raons: perquè no entra dins la finalitat d'una revista com la nostra d'informar ràpidament, i menys, encara prematurament, sobre rumors que troben el seu ressò més o menys fidel en la premsa diària; i encara, perquè una certa paternitat ens imposava el silenci, per una mena de pudor que el lector comprendrà, i fins per prudència. Des de la fundació de «La Paraula Cristiana», teníem el somni del diari catòlic, però no crèiem que pogués passar de somni, i això responíem a amics que ens suggerien aquesta iniciativa. Però va arribar un moment en què ens semblà veure una avinentesa per a donar corporeïtat a aquella idea somniada i ens hi agafàrem de seguida. A les primeres gestions ja veiérem que no ens havíem errat. La necessitat del diari era tan gran, que la persuasió, la constància i el sacrifici (que s'és produït amb abundància encoratjant i commovedora) han vençut les petites dificultats, i els iniciadors del diari hem tingut ja el goig de veure al carrer el Manifest que anuncia per a l'any vinent l’aparició d' «El Matí», n'anticipa el programa, del qual sabem que ha fet la millor impressió als catòlics catalans i fins a alguns dissidents distingits per llur intel·ligència, cultura i bon sentit. Tot això vol dir que els subscriptors i lectors de «La Paraula Cristiana», que són models de constància i de lleialtat, prendran com a seu El Matí, i en seran, no ja subscriptors, ni dir-ho caldria, sinó accionistes els qui puguin, i tots ells els seus propagadors més entusiastes. Per tal de facilitar la subscripció a diari i revista, n'establirem una de combinada a pagament mensual i a un preu reduït, que anunciarem a temps avinent. I ara, per bé que els nostres lectors ja coneixen el manifest d'«El Matí» i que l'encaixem en aquest fascicle, volem tanmateix reproduir-lo en aquestes planes, si més no com un document històric. Nascut a l'escalf de l'èxit de «La Paraula Cristiana», una

262

Si ens endinsem en els fets i les persones que propicien la fundació del diari

«El Matí», hi trobarem un grup d’intel·lectuals catalans de reconeguda vàlua

durant l’època, amb conviccions i creences comunes, que tot i les diferents

sensibilitats polítiques que cadascun d’ells poguessin tenir, són conscients de

la força dels moviments socials que arrenquen a l’Europa del seu temps i de

les ideologies que els fonamenten.559 Al cap d’un any, el 24 de maig, sortiria el

primer número del diari.

(...) Volem fer un diari joiós, on la veritat esdevingui amable i es defensi somrient i, si mai ataca, sàpiga conciliar la fermesa contra l’error amb la suavitat envers l´errat. I per ajudar a aquesta sensació reconfortant de joia, volem que fins en la compaginació, en els gravats, en els títols, en l’amenitat del text, traspuï l’alegria de dintre, aquella alegria que el bon cristià no perd ni en moments de tribulació (…) El Matí, Any 1, Número 1, divendres, 24-V-1929.

Tal com acabem de comentar, i retrocedint en el temps, l’embrió de l’ideari ja

el trobem en el manifest de «La Paraula Cristiana» de l’any 1928 amb els dos

punts centrals que hem esmentat en relació als eixos que el caracteritzaran:

catolicisme i independència. Respecte el primer, es destaca la necessitat, fruit

dels problemes espirituals del moment, d’un format de premsa escrita que faci

una difusió eficient dels valors més genuïns del catolicisme en base a la

caritat, la veritat i la justícia; i, tanmateix, es remarca els volguts esforços en la

celeritat de l’aparició per la demanda d’un nombrós públic lector en un país

d’arrels cristianes. I serà per la catalanitat i per la pròpia independència dels

seus redactors que es voldrà marcar també una clara distància ideològica

respecte les diferents publicacions catòliques que hi ha a la resta d’Espanya.

D’aquí la voluntat de no voler ser el diari catòlic, sinó la de ser un diari més

que s’afegeix a la lectura de la realitat del país. El segon eix vindrà donat pel

fet de declarar-se independent respecte qualsevulla doctrina o formació

política, amb la finalitat, com es dirà, d’evitar els trontolls inherents que

comporta l’exercici de la política. Amb això, expressarà que les consideracions

participació de paternitat recau en els nostres subscriptors i anunciants a l'esguard d'aquest document i de la gran empresa que anuncia».

559 Respecte a l’equip motor del diari hi trobarem: Josep M. Junoy, Carles Cardó, Joan B. Solervicens, Pau Romeva, Manuel Pugès i Maurici Serrahima. La crida va ser sotasignada per l’escultor Josep Llimona, per Joaquim Ruyra, pels músics Lluís Millet i Amadeu Vives, i pel pare Miquel d’Esplugues. Maurici Serrahima, o.c., p. 36. Per veure l’impacte del diari en relació a la premsa del moment vegeu Història de la premsa catalana de Joan Torrent y Rafael Tasis Barcino. Barcelona, 1974. També, Josep Maria FIGUERES, Premsa i Nacionalisme, Pòrtic, 2002

263

que es faran entorn la política des de la redacció del diari voldrà que siguin,

independentment de qualsevol partidisme, en base al mateix seny natural.

En síntesi, Capdevila manifestarà la creença en l’amor cristià com la forma

més alta de ciutadania per sobre de qualsevol divisió de partit o de classe,

d’aquí la preponderància que es donarà al tractament de les qüestions socials

en base als ensenyaments de la doctrina de l’Església.

EL NOSTRE DIARI

I.- - Un diari catòlic

(…) En aquest període d’evident neguit pels problemes espirituals, que se sent pertot, i que a casa Nostra ha pres la forma francament religiosa, no tindríem perdó de Déu si no intentàvem de fornir el nostre poble d’un diari francament confessional. En cap país catòlic, on el Catolicisme tingui una força considerable, no manca una publicació així: molt menys ha de mancar en el nostre que, entre els catòlics, és un país d’esdevenidor, que coneix com pocs altres l’oreig de primavera que atia flames, escampa llavors i fa voleiar senyeres d’ideal. (…) Un país en l’ànima del qual viu una tradició cristiana de vint segles, en porta instintivament l’empremta en les seves manifestacions autèntiques. Esclatant en el temple i en la llar, difusa en certs medis culturals i socials, a penes hi ha un indret on arribi a esvair-se. Responent a aquests matisos, tenim diaris catòlics de moltes modalitats, però no tenim el diari confessional escrit en català. Creiem arribada la saó de fer-lo, ben entès, però, que no pensem pas preparar el diari catòlic, sinó un diari catòlic, que vol conviure germanívolament amb els altres, tant els de catolicisme declarat com els de catolicisme biològic. Caritat, veritat i justícia són les postres senyeres. Caritat envers tothom és la forma substancial amb què animarem la nostra actuació. Veritat sincera, altura d’esperit damunt tota política particular, independència de tot allò que no sigui un deure, serà la nostra posició entre l’estol de lluitadors. (…)

II.- Un diari independent

El Matí serà un diari independent. Però no amb la independència doctrinal, moltes vegades fictícia, de les empreses de guany, sinó amb la noble independència de qui no vincula el pensament i la voluntat més que als dictats del deure en els seus múltiples aspectes. El deure religiós, el deure patriòtic, el deure moral, ens lligaran en una veritable esclavitud. Les disciplines purament humanes, de qualsevol ordre que siguin, no ens imposaran més que el respecte que mereixen. No caldria afegir que no intentem de fundar un partit catòlic, cosa sempre perillosa, però, al nostre parer, del tot malavinent en països on el catolicisme constitueix l’estat normal de la gent. No voldríem tancar dins una cleda, ni que semblés que ho intentem, aquella gran institució a qui Déu ha donat tot el món en herència: l’Església. Aquesta actitud deslligada dels partits ens posarà fora dels trontolls de la política: alts i baixos de partits, vogues fugisseres de personalitats, que aixequen o aterren un diari, no ens han d’afectar per res. Però tampoc ens han de privar de pensar en matèria política. Hi ha una doctrina política dictada pel seny cristià i pel seny natural, en la qual haurien de coincidir tots els senys i totes les escoles. Aquesta serà la nostra política. Tothom ha de coincidir en el desig del progrés material en els seus variats aspectes agrícoles, industrials, comercials, etc., que no cal enumerar. Totes les qüestions referents a aquests interessos seran tractades amb detenció.

264

(...)Creiem que la forma més alta de la ciutadania és l’amor cristià dels ciutadans ells amb ells per damunt de tota divisió de partit i de classe. Amb aquest amor, el progrés material ajuda a la convivència social; sense aquest amor, la compromet. No venim, doncs, a dividir; ben al contrari; venim perquè en mig de divisions i de lluites no oblidem allò en què hem d’estar units i treballar conjuntament. En les qüestions socials, tan vives i sovint tan enverinades entre nosaltres, seguirem sempre els ensenyament de l’Església, i cap mena d’interès no desfigurarà mai aquest criteri. Només sobre la germanor es poden bastir les millores socials. I aquesta germanor –en la seva forma més pura- només l’ensenya l’Església. Però per defensar-la i estendre-la, cal sovint una valentia que no hem vist al nostre país i que tindrem si Déu vol. Això serà El Matí. El poble ha de dir ara si judica aquesta orientació, i ben aviat, si creu reeixida la forma en què ens esforçarem a acomplir-la.

Josep M. CAPDEVILA-Josep M. JUNOY, Joan B. SOLERVICENS

Barcelona, octubre de 1928. «La Paraula Cristiana», núm.47, nov. 1928

* * *

Encara que se’l pogués vincular a la dreta catalana, no va ser un diari de

dretes,560 almenys durant l’etapa de Capdevila com a director.

Propugnem, en matèria de política social, una legislació i uns procediments inspirats en els principis fonamentals de la sociologia cristiana, perquè entenem que fora d'ells no hi ha base on recolzar una avinença duradora en el món del treball, com no n'hi ha per a cap mena de pacífiques relacions humanes quan manquen la caritat i la justícia. I defensem, en l'ordre estrictament polític, el cordial reconeixement d'allò que hem convingut d'anomenar el "fet diferencial", amb les legítimes conseqüències que aquest reconeixement comporta. «Un home en son lloc», El Matí, 29-V-1930

En motiu del primer aniversari d’«El Matí», el mateix Capdevila torna a

expressar en l’editorial «El primer cap d'any» aquell conjunt de factors que

definien l’ideari que en van impulsar la seva creació. D’una banda, remarcarà

el camí que encara resta a recórrer en base als ideals que es defensen, ‘la

llibertat contra la tirania i l’autoritat contra la demagògia llibertària’. I de l’altra,

significar la independència política del diari i el compromís amb l’esperit més

genuí de Catalunya que és el de l’universalisme. I respecte les qüestions

socials i el seu tractament, en base a la doctrina social de l’Església, reafirma

que ‘el geni de Lleó XIII sembla que no pugui adir-se més al geni autèntic de

Catalunya, al geni del país de Balmes i del gran Bisbe Torras i Bages’.

560 De la recepció o comprensió de les postures ideològiques del diari, per exemple, en l’article «Dues paraules» de 18-X-1931, diu Capdevila: «El meu amic Xavier Ribó, des de la secció "Economia i Finances" de la Veu de Catalunya, diu que defensem el socialisme (...)»

265

Fa un any que sortíem amb un programa només insinuat (…) No temíem que no la prengués; més havíem de témer un desviament cap a les passions, torbadores i difícils d'evitar (…) Estàvem ferms a una ideologia, i sempre hem volgut que ens dirigís ella en les hores de lluita (...) Hem procurat tenir-li una fidelitat estricta i delicada. Si ens calia anar contra corrent hi anàvem, no tement de perdre popularitat, avui cultivada amb idolatria (...) Hem vist aquest any, vertaderes crisis d'autoritat sota tots aspectes. I hem defensades sempre les autoritats constituïdes en la mida que ordena l'Església, sense falagueries servils. Hem defensat, amb doctrines de Roma, la llibertat contra la tirania, i l'autoritat contra la demagògia llibertària. Aquesta actitud ens ha permès de dir, quan calia, a les autoritats més altes, la veritat austera, que, sense trencar el respecte, de vegades dir-la és un deure de ciutadania. Sense formar un partit polític ni dependre de cap -al diari trobaríem col·laboradors de tendències polítiques diverses- hem estat fidels a l'esperit més genuí de Catalunya (...) En art, així com en totes les manifestacions de l'esperit, hem pogut mostrar, sense dificultats, el major universalisme, com escau als catòlics (...) Aquest universalisme se'ns lligava amb l’esperit de la nostra terra. Amb el guiatge de Sant Francesc de Sales -patró del periodisme catòlic- Roma ens donava a Catalunya l'exemple que més li convenia (...) En les mateixes qüestions socials i polítiques, el geni de Lleó XIII sembla que no pugui adir-se més al geni autèntic de Catalunya, al geni del país de Balmes i del gran Bisbe Torras (...) Aquest programa no el contemplem avui satisfets, com una cosa acabada. Estem al començament. Per aquest camí encara tenim tant a fer! Amb l'ajuda de Déu seguirem endavant, procurant que la seva Veritat i la seva Amor -la veritat i l'amor úniques. imperin a la nostra terra, imperin en la humanitat sencera-. «El primer cap d'any», El Matí, 25-V-1930

I tal com ja s’ha comentat més àmpliament al llarg d’aquest treball, aquesta

combinació de factors, tot i recollir la sensibilitat de bona part de la gent del

país, resultà letal, ja que topà amb els sectors de la dreta catalana més

recalcitrant que forçaren la dimissió de Capdevila a finals del mes d’agost de

l’any 1934.561 Comentem, en relació al final de la vida del diari dos anys més

tard, com el mateix Serrahima, reincorporat a la rutina del diari i amb certa

llibertat editorial, diria: «El dia 18 (de juliol de 1936) a la tarda, vaig escriure un

article que havia de sortir el 21 -encara en tinc el manuscrit-, en el qual

destacava sense embuts, de l'encíclica Quadragessimo anno, la part que més

cremava; vull dir, la que fa la crítica del capitalisme (...). No hi vam ser a

temps».562 I és que, l’endemà mateix de la revolta militar, «El Matí» seria

561 Vegeu en aquest sentit: Maurici Serrahima, Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974, p. 57-61. Vegeu també respecte les posicions que pren el diari: Hilari Raguer Suñer, «La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939). PAM. 1976, p. 177 i ss. 562

Josep Maria FIGUERES, Premsa i Nacionalisme, Pòrtic, 2002, p. 167 i s. I també, d’ell mateix, a la revista «Anàlisi», núm. 20, 1997, pp. 85-123. També podem llegir el comentari de Vicenç Riera i Llorca: “L’endemà [de l’ocupació] es va presentar a la impremta Pere Ardiaca: s’havia constituït el partit i l’havien nomenat director del diari. Vaig deixar la feina a mans seves. Amb la capçalera de Treball es va fer un dels diaris de més circulació a Catalunya, durant la Guerra. Mai no m’he explicat perquè es va procedir a la confiscació d’ El Matí, que era l’òrgan d’un partit que feia la guerra amb la República.”. Es tractava del control per part del Govern dels òrgans de difusió dels partits de dretes. Capçalera, «Un primer número improvisat», núm.4, de 7-VII-1989.

266

incautat per les autoritats polítiques catalanes i passaria a estar controlat

pels membres del PSUC. Aquest li canviaria el nom, es passaria a dir «El

Treball. Diari dels treballadors de la Ciutat i el Camp», i apareixia el primer

número d’aquest el dia 21 de juliol de 1936 sota la direcció de Pere Ardiaca i

Martí amb el lema que el mateix Capdevila podria haver subscrit,

“Treballadors de tots els països: Uniu-vos”.

* * *

Partint doncs, d’aquests apunts inicials de caire ideològic, ens podrem

endinsar ja en la classificació articular i que traslladem al capítol d’Annexos

d’aquest treball. La quantitat d’escrits que ens ha arribat, només d’aquesta

temàtica, sobrepassa de bon tros el miler. Aquests, els trobem en el recull que

aplegà Joan Carreres per a l’Arxiu dins un seguit de carpetes numerades que

contenen els retalls dels articles que Capdevila escrigué en forma

majoritàriament d’editorials o també de sèries articulars.563 Alhora, entre

aquests, hi hem trobat diferents plecs de manuscrits d’articles que es troben

dins les carpetes i que estarien a punt de ser publicats.

Malgrat l’interès en les relacions que es poguessin establir amb l’obra global

de Capdevila, la tasca que presentem, d’una banda, es dirigeix a intentar

sistematitzar i establir una primera classificació dels escrits recollits en l’Arxiu

quant a temàtica política o social es refereix i amb especial interès posant de

relleu les sèries articulars que publicava el diari en l’apartat la «Vida del

Treball». I d’altra banda, partint d‘aquesta classificació, voldrem entreveure les

eines de caire metodològic per dur a terme l’anàlisi dels continguts tot

apuntant els centres de gravitació del seu pensament. Si bona part dels nuclis

teòrics de pensament entorn els quals Capdevila basteix uns principis de

teoria política són els que hem resseguit en el capítol sobre els Principis de

l’any 1927; llavors, veurem, a través de les sèries d’articles que va escriure a

partir de l’any 1929 i fins l’any 1934, com aquells apunts d’anàlisi teòrica s’hi

veuran reflectits. A més, si en la lectura de l’opuscle de l’any 1927 hi podem

trobar, encara que breument, un pensament sistematitzat i ordenat

563 Vegeu en el capítol “Annexos” on es, conjuntament a la Bibliografia, la classificació cronològica dels articles de vessant polític i social que Josep Maria Capdevila escrigué a « El Matí».

267

conceptualment, ara el discurs sovint es reduirà al tractament de temàtiques

d’acord a la conjuntura política del moment. Tanmateix, tal com ja s’ha

comentat, i seguint Serrahima, la classificació esdevindrà complexa pel fet que

els articles sovint tractaran temàtiques diverses i perquè, per la seva mateixa

naturalesa, els articles defugen la sistematització.

El conjunt d’articles que presentem voldran seguir, per les temàtiques

tractades, els continguts de l’actualitat social que es dóna a Europa a finals

del primer terç del segle XX i, especialment, els suscitats arran de la crisi

econòmica mundial dels anys trenta. Amb els corresponents matisos, el to que

donarà serà el del pensament social i cristià, amb l’afany de ‘cercar la veritat

on fos, on es trobés, tot seguint les traces del pensament social de Lleó XIII -i els

continguts de l’encíclica Rerum Novarum‘. Coincidirà amb el fet de la necessitat

d’un diàleg amb la contemporaneïtat arrel del ‘conjunt de canvis radicals que

havien tingut lloc en el camp polític, econòmic i social i àdhuc en l’àmbit científic

i tècnic, ultra la influència múltiple de les ideologies dominants. El resultat de

tots aquests canvis era una nova concepció de la societat i l’Estat i, en

conseqüència, de l’autoritat’.564 En el fons, la tasca que es proposa Capdevila

serà la d’anàlisi i observació, i tanmateix, de denúncia de les injustícies

lligades a la realitat social de l’època per tal de proposar-ne, quan fos possible,

les vies de resolució.

Pensem amb això que al llarg del recorregut editorial i, independentment de

les formulacions teòriques, les temàtiques que abordarà es veuran ponderades

per la situació política o social del moment, i tal com ell mateix dirà, prenent

així els matisos i nous enfocaments que la mateixa realitat suscita. Comptem,

però, com ens deia Joan Cortada en el seu estudi, amb la coherència

discursiva del pensament que trobarem en el mateix articulat de Josep Maria

Capdevila.

564 Respecte a això, diu JOAN PAU II, en l’encíclica Centesimus annus, p.15, Ed. Claret, 1991: «Així doncs, davant el conflicte que es planteja, Lleó XIII no dubtà a establir un nou paradigma permanent en l’Església. Aquesta havia de fer sentir la veu enfront de determinades situacions humanes, individuals i comunitàries, nacionals i internacionals, per les quals formulà una veritable doctrina, un “corpus”, que li permeté d’analitzar les realitats socials, pronunciar-se sobre elles i donar orientacions per a la solució justa dels problemes que s’hi donaven».

268

* * *

A banda dels nombrosos articles que escrigué en relació a la crítica literària, si

partim d’una primera classificació respecte la temàtica que ens ocupa,

situaríem el punt de partença al voltant de tres categories principals; la

política, que integraria els escrits que donen forma a la teoria i l’anàlisi de la

realitat política del moment; la social, que aplegaria aquells escrits que tracten

pròpiament de les qüestions socials, i sobretot els lligats a l’anàlisi dels

moviments obrers i l’estudi de les causes que generen els conflictes socials de

l’època; i la ideològica, que inclou articles de temàtiques diverses i que

expressaran els nuclis motrius que defineixen el propi pensament i els que

entraran en dialèctica amb els principals corrents de pensament de l’època.

Amb aquests, òbviament també els que resseguiran l’actualitat política del

moment.565

565 Íd. nota 563.

269

8.2 Criteris metodològics per a l’estudi del fons articular

Dins l’estudi objecte del nostre treball, la “revisió articular dels editorials”

esdevé el moment inicial –moment 0- (en l’esquema de la pàgina que segueix)

que ens ha permès obtenir les freqüències i els accents dels diferents nuclis

conceptuals de l’articulat de Capdevila. Partint d’aquesta revisió, en aquest

punt, voldrem presentar una proposta de tractament metodològic per a

l’estudi d’aquests continguts. Ésper això que ens endinsarem en el següent

punt, per a exemplificar-ho, des de diferents tessitures, en la consideració

entorn el concepte de propietat com a una més de les que tindrem com a

nuclears per a l’anàlisi i comprensió de les anomenades qüestions socials i

que, en aquest cas, ubiquem dins l’àmbit dels escrits de teoria política.

Així doncs, havent establert la revisió de l’articulat, l’estructura que es

proposa és: en primera instància, per a la comprensió de les possibles

influències, endegar la recerca analitzant els continguts de “les fonts i anàlisi

de fonamentació teòrica” -moment 1-. En aquest, ens referirem al que

Capdevila mateix sovint citarà com a fonamentació del seu ideari, i que són:

d’una banda, els continguts de les encícliques socials de l’Església,

especialment les que refereix a Lleó XIII, i tanmateix, a Pius XI. També amb

això, les vies d’influència que provindran del desplegament del pensament

social d’arrel cristià europeu, amb referències al d’origen francès i belga, tot i

que hi trobarem altres possibles punts d’influència. També ens endinsarem

dins l’àmbit del pensament d’arrel cristià, en l’altra via d’influència que

provindrà directament dels diferents autors que haurien escrit a «La Paraula

Cristiana» en l’etapa en què Capdevila en va ser director. A banda d’aquestes

primeres fonts, apuntarem, ja sigui per establir l’acord o la desavinença, altres

referents del pensament contemporani que citarà i que l’ajudaran a completar

les bases argumentals dels diferents desenvolupaments.

Havent aprofundit el vessant de les influències i havent recollit i resseguit els

articles, ens tocarà tot seguit abordar de manera directa l’ “anàlisi dels escrits

de Josep Maria Capdevila” -moment 2-.

270

Així, i més específicament pels escrits de caire més teòric, caldrà veure si els

seu continguts els podrem referir al tractament que hagin pogut tenir en

l’opuscle de l’any 1927; i partint d’aquí, endinsar-nos posteriorment en la

lectura dels articles de «El Matí», que ens permetran, com ens diu el mateix

Serrahima, fer la traducció de la fonamentació teòrica en la realitat política del

moment. És per això que, en darrera instància, aquestes correlacions

teòriques ens permetran definir el que hem anomenat “transcendència en

l’àmbit polític i social” -moment 3. Això és, referir o visualitzar l’impacte de

l’articulat en els moviments de caire ideològic, social o polític

271

NUCLI OBJECTE D’ESTUDI

CAPDEVILA ENS REMET A... ... LES ENCÍCLIQUES SOCIALS DE L’ESGLÉSIA? ... PENSAMENT de Sant Tomàs?

ES TRACTA ARTICULARMENT A «LA PARAULA CRISTIANA»? (1925-1928)

ARTICLES EDITORIALS A «EL MATÍ»

TRASCENDÈNCIA EN L’ÀMBIT POLÍTIC I SOCIAL

ES TRACTA EN L’OPUSCLE DE L’ANY 1927?

Correlacions amb els nuclis dels moviments humanistes europeus?

CAPDEVILA ENS REMET A… ALTRES AUTORS?

Pensament d’arrel cristià

ANÀLISI DELS ESCRITS DE JM CAPDEVILA

Correlacions a nivell polític/social a Espanya?

Correlacions a nivell polític/social a Catalunya?

REVISIÓ ARTICULAR DELS EDITORIALS DE «EL MATÍ»

RECERCA DE FONTS I ANÀLISI DE FONAMENTACIÓ TEÒRICA

MOMENT 0

Obtenim: NUCLIS –continguts i freqüència-

MOMENT 3

MOMENT 1

Obtenim: FONAMENTACIÓ –influències i dialògiques-

Pensament polític i social

MOMENT 2

Obtenim: DISCURS

Obtenim: ANÀLISI DE LA REALITAT POLÍTICA I SOCIAL

TRACTAMENT METODOLÒGIC

273

8.3 Un exemple: Sobre el concepte de propietat

Moment 1. i) Aspectes de fonamentació teòrica d’arrel cristiana

a. Les encícliques socials: El concepte de propietat arran del

problema obrer en la Rerum Novarum i evolució fins a la

Quadragesimo anno

b. Apunts sobre el concepte de propietat a sant Tomàs

ii) Altres aspectes de fonamentació teòrica

a. Apunts sobre el concepte de propietat a Proudhon

b. La propietat en el Distributisme

iii) Sobre el concepte de propietat en els articles de «La

Paraula Cristiana». (1925-1928).

Moment 2. Sobre la propietat en els escrits de Josep Maria Capdevila.

a. La Teoria de la propietat en «Els principis de teoria política de l’any

1927».

b. Sobre la propietat en els articles a «El Matí».

Moment 3. Aspectes polítics i socials: La llei de Contractes de Conreu

Aspectes previs a considerar. Sobre els criteris metodològics en el

tractament del concepte de propietat.

Abans d’arribar als continguts articulars que el mateix Capdevila signà

relacionats amb el concepte o problema que neix sobre la consideració de la

propietat, voldrem referir-nos de manera directa al concepte i a allò relacionat

amb el seu dret i que situarem primerament en l’entorn dels seus

col·laboradors a «La Paraula Cristiana» i a «El Matí». Alhora, per tal de perfilar

els detalls dels seus escrits, caldrà que resseguim el que les fonts que

fonamentaren el seu discurs digueren sobre el tractament del concepte i les

seves implicacions. Amb això, encara que en els escrits articulars la qüestió

de la propietat no ocuparà un espai rellevant quant al nombre, l’anàlisi que en

fa, així com el posicionament que acaba prenent, conforma una peça clau del

274

mapa orgànic del tractament de les qüestions socials.566

El punt d’arrencada el voldrem situar, doncs, per la natural influència en

l’entorn de Capdevila, en la lectura que es fa sobre el concepte de propietat en

dues de les encícliques socials, que tot i que espaiades en el temps, foren les

més significatives pel ressò i influència que tingueren a l’època. Ens referim a

la Rerum Novarum de Lleó XIII, del 15 de maig de 1891, i quaranta anys més

tard, la Quadragesimo Anno de Pius XI. En el redactat d’aquestes, i

especialment la primera, caldrà que ens fixem en la prevalença que es dóna al

concepte de propietat en tant que esdevé l’origen del discurs que endega el

tractament de la problemàtica social de l’època. Així, tal com ens diu el

redactat de l’encíclica, a partir d’aquí es marcarà el compromís de voler

«esdevenir l’ocasió per tal de donar les vies de solució a l’anomenada

problemàtica o qüestió social». En les encícliques, primordialment, es

resseguirà la denúncia de les situacions de violència revolucionària que

apareixeran de manera creixent en les formes de govern de diferents països

que arrenquen a finals de s. XIX i abasten plenament el primer terç de s. XX. I

tal com hem comentat, l’anàlisi de com es desencadenen aquestes situacions i

com es volen resoldre dins el marge temporal d’aquests quaranta anys entre

encícliques, hi juga un paper primordial el concepte format sobre la propietat i

el seu dret.

Serà interessant que fem, tot seguit, un incís als escrits de sant Tomàs i

observem com els problemes econòmics seran tractats en el marc de la

conducta moral de l’individu i des de la perspectiva de la teologia moral.

Aquestes tesis passaran a ser un dels fonaments de la doctrina social de

l’Església i, en la seva reformulació, la doctrina sobre la propietat plantejada a

nivell moral prendrà un clar contingut polític quan s’afirmarà que la propietat

privada dels mitjans de producció és de dret natural. Amb aquesta

fonamentació, la postura de l’Església serà la de la denúncia als partits i

agrupacions que preconitzen la socialització dels mitjans de producció i,

alhora, la denúncia es dirigirà també contra aquells qui, mitjançant l’abús o

566 Més endavant veurem com Hilari Raguer situa el posicionament del diari entorn la Llei de Contractes de Conreu de l’any 1934 com un dels factors desencadenants de la dimissió forçada de Capdevila del diari.

275

l’acumulació del béns, neguin d’aquesta manera que el dret fonamental de

propietat ha d’abastar tothom.

En el marc de les tesis de crítica al socialisme i al capitalisme de l’època, ens

fixarem també la figura de P.J. Proudhon que cita el mateix Capdevila en la

consideració sobre l’ús i l’abús de la propietat i que desenvolupa en els seus

Principis de Teoria Política. I en un moment posterior, ens referirem a la

influència que tingué dins un sector de la intel·lectualitat catalana de l’època

les tesis socials de G. K. Chesterton com alternativa als models socials i

polítics que preconitzaven el socialisme, comunisme o capitalisme del

moment.567 De manera paral·lela al discurs social de les encícliques, es veurà

en les tesis endegades pel distributisme una possibilitat real on convergir els

ideals cristians de justícia social. En aquest punt ens centrarem, a part dels

escrits que apareixeran també més endavant en «El Matí» sobre el pensament

chestertonià, en la recepció que es ressegueixen d’aquelles tesis tot constatant

com es situa també la idea de propietat com l’origen del cos de la seva doctrina

social. Així, la seva anàlisi voldrà completar les perspectives donades en

primera instància per les encícliques.

Després d’apuntar algun dels fonaments teòrics que recolzaran el discurs de

Capdevila, voldrem anar a cercar els punts d’influència més directe del seu

entorn. Per això, dins el segon apartat d’aquest capítol, ens dedicarem a

resseguir els nuclis conceptuals sobre el concepte de propietat des dels

articles que es publicaren a «La Paraula Cristiana» durant els anys en els quals

Capdevila en fou director. El pensament cristià més proper a Capdevila

recollirà també aspectes del rerefons del seu pensament en l’atac a les idees

dels juristes i dels economistes del seu temps que justificaven la propietat –

institució essencial del capitalisme- presentant-la com el fonament de l’ordre i

de la prosperitat, dret absolut i sagrat. La seva crítica radical enuncia una

crítica del valor, del salari i de l’apropiació capitalista. 567 Respecte la recepció del pensament de Chesterton a Catalunya l’època i en l’entorn més proper de Capdevila, vegeu: Sílvia COLL-VINENT, «G.K. Chesterton a Catalunya i altres estudis sobre una certa anglofília». Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010. Tanmateix, «Pau ROMEVA, Textos sobre Chesterton», edició a cura de Josep Monserrat Molas i Sílvia Coll-Vinent, Facultat de Filosofia Universitat Ramon Llull, Barcelona, 2006.

276

En aquest marc d’estudi, l’any 1927, trobem el tractament explícit del

concepte que fa Capdevila dins els Principis de Teoria Política. Respecte els

articles de «La Paraula Cristiana», iniciarem l’anàlisi amb l’article de Carles

Cardó «El comunisme de la caritat i el comunisme de la justícia» i el clourem,

per la seva referència explícita, encara que defugint el marge temporal al que

ens adscrivim, a «Les funcions de la propietat privada segons la Rerum

Novarum» del mateix Cardó de l’any 1931, on es recull la novetat de l’encíclica

del 15 de maig de 1931 amb la represa pel tractament sobre el concepte.

Caldrà, amb això, fer esment també als articles que correlativament

apareixeran a «El Matí» l’any 1931 en relació a l’aparició de la mateixa

encíclica.

Així doncs, finalment ens situarem davant l’articulat del mateix Capdevila en

el tractament de la qüestió resseguint els articles de «El Matí». Per a la seva

comprensió partirem del què se’ns ha dit en els Principis de l’any 1927 i a

partir d’aquí, la lectura editorial ens permetrà copsar sintèticament el seu

posicionament. Un altre punt d’arribada a significar serà el que resseguirem

breument entorn els fets que envolten la Llei de Contractes de Conreu del

febrer de l’any 1934 i com s’articula el discurs existent entorn el concepte de

propietat en el seu contingut. Aquí, d’una banda, destaquem el discurs que

amb el rerefons conceptual traçat fins ara farà el mateix Romeva en tant que

diputat al Parlament català; i d’altra banda, el posicionament del diari i la

situació de Capdevila davant les pressions a les que ja està plenament sotmès

per a deixar la direcció de «El Matí».

277

i) Aspectes de fonamentació teòrica d’arrel cristiana

a. Les encícliques socials: El concepte de propietat arran del

problema obrer en la Rerum Novarum i evolució fins a la

Quadragesimo anno

b. Apunts sobre el concepte de propietat a sant Tomàs

a. Les encícliques socials: El concepte de propietat arran del problema

obrer en la Rerum Novarum i evolució fins a la Quadragesimo anno

Rerum Novarum i la propietat com a origen de la problemàtica social,568

(de 15 de maig de 1891; de Lleó XIII, pontificat de 20-2-1878 fins 20-7-1903)

Comentari

De manera primera, podem avançar que la propietat s’entendrà, des del punt

de vista de l’encíclica, com un dret natural.569 Partint d’aquest fet, la seva

inviolabilitat serà immediata i, per tant, també caldrà que ho sigui la seva

defensa. Aquest posicionament davant l’intent de resoldre la problemàtica, per

ell mateix, ja ens deixaria la feina feta en el sentit de la importància que es

dóna a la prevalència del dret natural. Ara bé, serà interessant seguir el fil de

l’argumentació doctrinal. La dificultat inicial que exposa Lleó XIII i, alhora,

objectiu de l’encíclica, no és primerament tractar el problema de la propietat,

sinó la de com determinar el marc dels drets i deures dels rics i proletaris, dels

capitalistes i dels qui posen la força del treball.570 Ara bé, prèviament, per a

568 F. RODRIGUEZ, diu respecte els corrents de pensament sociològic catòlic que es donen en el moment d’aparició de l’encíclica: «D’una banda, la creixent actuació en el camp social de la jerarquia catòlica (Ketteler, a Alemanya; Mermillod, a França; Manning a Anglaterra; Gibbons, a Estats Units;) i de catòlics i clergues (...), que demanaven d’un text orientador. D’altra banda, de 1881 a 1883, es reuneix a Roma una comissió de teòlegs encarregats d’examinar les aplicacions de la moral catòlica en el terreny econòmic. Finalment, els sociòlegs de diferents països, reunits a Friburg a la naixent Unió d’Estudis Socials, havien elaborat diferents tesis sobre la qüestió social seguint el pensament de sant TOMÀS, tesis que van ser elevades a la Santa Seu». Doctrina Pontificia. Documentos Sociales. BAC, 1964, p. 247. 569 Rerum Novarum, p.4. Diu textualment: «Però, el que encara és més greu, proposen un remei [els socialistes] en pugna oberta contra la justícia, en quant que el posseir quelcom en privat com a propi és un dret donat a l’home per naturalesa». 570 Rerum Novarum, p.1

MOMENT 1 RECERCA DE FONTS I ANÀLISI DE FONAMENTACIÓ TEÒRICA

278

aquest propòsit, tal com hem dit, ens cal analitzar com entenem la propietat.

Així doncs, inicia Lleó XIII l’encíclica mencionant que de les conseqüències

fruit de les anomenades qüestions socials se’n deriva que en la majoria dels

governs es doni una situació de violència quasi revolucionària. Alhora, apunta

que aquesta situació es concreta en diferents aspectes: els canvis produïts en

la relació entre obrers i patrons; la injusta acumulació de riqueses

concentrada en uns pocs i que duu a la pobresa de la majoria, o el mateix

relaxament moral que es dóna dins la societat. Tanmateix, signifiquem com el

redactat de l’encíclica incidirà en una altra constant accentuada per Lleó XIII,

que serà la crítica al capitalisme o a la manca d’humanitat del que anomenarà

la desenfrenada cobdícia dels competitius.

Apuntats aquests aspectes contextuals, des de la nostra perspectiva serà

important observar com es situa l’origen del discurs sobre la problemàtica

social en l’anàlisi del dret de propietat. I aquesta anàlisi es desenvoluparà

primerament amb la crítica que es dirigeix al socialisme. Tot i l’afany que el

mateix socialisme pugui tenir per tal d’eradicar els mals que afecten al

conjunt de la societat, no obstant això, l’encíclica en criticarà els mitjans

emprats en tant que fomenten la violència de classes. Aquesta violència es

concreta en el fet de voler acabar amb el dret de propietat -propietat privada-

fonamentant-se en la injustícia que suposa el fet de transferir la propietat o

l’esforç del treball a la comunitat o al govern amb la consegüent despossessió

d’aquell l’esforç. Per tant, l’afany socialista es tradueix directament en un

prejudici a la classe obrera i tot seguit en la violència que, ens ha dit, farà

trontollar els governs.571

La justificació del dret de propietat en el discurs de Lleó XIII vindrà, d’una

banda, de l’anàlisi de les relacions que es donen entre propietat i treball. El fi

que cerca qui realitza cert treball és el de posseir amb propietat quelcom i

sentir-s’ho seu. Alhora, és gràcies a l’esforç del treball que s’adquireix el dret a

exigir-ne el seu fruit, i aquest serà o bé en forma de possessió, o bé de salari; i

571 Rerum Novarum, p.2

279

tant un com l’altre, per a fer-ne l’ús que segons la pròpia llibertat de cadascú

es cregui oportú. I si el fruit del salari s’inverteix en altres béns, no deixarà de

ser el mateix salari però revestit d’una altra aparença.572 D’aquí s’infereix el

bescanvi conceptual entre treball i salari, lligat al de propietat. D’altra banda,

es constata primerament que la possessió dels béns de la terra són donats a

l’home per la seva mateixa naturalesa, i aquesta possessió es deriva de la

mateixa natura racional, i consegüentment, es segueix que és necessitat

concedir a l’home no només l’ús dels béns, cosa comú a tots els animals, sinó

també el fet de posseir-los amb dret estable i permanent.573

A partir del dret, la noció de propietat es lliga a un sentit ètic per l’ús que se’n

fa d’aquella i, alhora, la justificació d’aquest sentit ve també per la dimensió

temporal que es dóna a aquesta perspectiva ètica que neix del compromís

intergeneracional de l’home. Així, el que anomena la previsió pel devenir o el

fet de procurar-nos el futur ve no només dels fruits que la terra dóna sinó del

domini de la mateixa terra, doncs veu que en la fecunditat de la terra li són

proporcionades les coses necessàries per al futur.574 És per això que es torna a

justificar la possessió. A més, la terra com a bé primer donat al gènere humà

per Déu per a fer-ne ús i gaudir-ne, no s’oposa de cap manera a la propietat

privada. Per tant, la terra que és donada per igual a tot el gènere humà en

general, el seu repartiment o divisió serà cosa deixada als homes. I encara que

repartida, no per això deixa de ser útil a la totalitat dels homes; a qui manqui

propietat, aquesta la supleix amb el treball; i aquest és el medi universal de

procurar-se el menjar o el vestit.575 I la possessió es segueix justificant pel

simple fet que l’home és tant posseïdor de l’habilitat intel·lectual com de la

força del treball que serveixen per a procurar-se els béns de la natura.

Amb el que hem apuntat fins ara, Lleó XIII farà taxativa l’afirmació per la qual

572 Rerum Novarum, p.3. És interessant veure el que s’argumenta en aquest punt perquè altres autors hi veuran l’origen del posseir o de la propietat privada no com a dret pròpiament natural, sinó com a dret adquirit. 573 Rerum Novarum, p.4 574 Rerum Novarum, p.5 Observem en les mencions, a diferència de la perspectiva de partença de les tesis distributistes, que es refereix constantment a un sentit material de la propietat. 575 Rerum Novarum, p.6. L’origen de la propietat també es dóna en el treball, i d’aquí, la funció social de la propietat.

280

diu que ningú pot privar del dret de propietat a ningú,576 d’on es segueix doncs,

la constatació que el conflicte social és fruit d’aquest fet. Per tant, cal seguir

amb la denúncia a qui concedint l’ús del sòl o dels productes del camp, negui

de ple l’existència del dret a posseir-los en certa manera. I afegirà que, és just

que el fruit del treball –o sigui, la possessió- sigui d’aquells qui van posar el

treball i és com d’aquesta manera, amb els ulls posats en la naturalesa, sigui la

mateixa llei de la naturalesa la que fonamenti la divisió dels béns i consagri la

propietat privada.577 La necessària i justa divisió dels béns, sota qualsevulla

que sigui la seva forma, dirà, ens durà a la pacífica convivència evitant així la

violència de classe.

Una altra de les justificacions vindrà quan compararà i relacionarà el dret de

l’individu amb els deures de l’home en la societat domèstica. De la mateixa

manera que el pare de família ha de proveir i tenir cura dels fills, llavors, no es

podria assolir aquesta finalitat que li és pròpia sense la possessió de coses

productives, transmissibles per herència als fills. Per tant, la cura justifica la

propietat. A partir d’aquí, de nou, es reprèn la crítica al socialisme per la seva

injusta incursió en l’ordre familiar.578

El raonat fins ara permetrà a Lleó XIII, a partir d’aquest punt, aprofundir en

les altres qüestions socials amb la finalitat posada en la millora de les

condicions socials de les classes inferiors, i que abordarà a partir de

l’argumentació per la qual el principi de la propietat privada resti inviolable.579

Sintèticament, l’origen de l’error sobre la noció de propietat, amb la

consegüent crítica tant a les postures del capitalisme com del socialisme rau

en els plantejaments fets sobre la propietat que es basen en la no adequació al

576 Rerum Novarum, p.8. Aquí es refereix tant al capitalista per abús o acumulació; com al socialista per despossessió o impediment a la propietat. 577 Rerum Novarum, p.8. Diu també en relació a la llei civil i natural: “I les lleis civils, que, quan són justes, dedueixen la seva força de aquella mateixa llei natural [divisió dels béns], confirmen i emparen fins i tot amb la força aquest dret del que parlem”. 578 Rerum Novarum, p.9, p.10 579 Rerum Novarum, p.11 Fixem-nos que a partir d’aquest moment en l’encíclica, tot i la consideració sobre la condició humana quant a drets, no hi ha un rebuig al concepte de classe tot i que es constati, es denunciï i es reprovi l’abús de les classes dirigents. L’objectiu serà no acabar amb les classes sinó amb la lluita de classes. (vid. R.N., p.13 i seg.). El punt 3 de l’encíclica Quadragesimo Anno es tornarà a referir a aquest punt i més endavant s’anirà referint a les “diverses classes d’homes” .

281

dret natural mateix i que, com dirà, garanteix la pau. D’aquí la importància

d’aquesta consideració prèvia, en base al concepte format sobre del dret de

propietat que es vol donar pel respecte a la mateixa condició humana.

Quadragesimo anno i la propietat i la represa de les qüestions socials (de

15 de maig de 1891; de Pius XI, pontificat de 6-2-1922 fins 10-2-1939)

Comentari

Partint de la commemoració dels quaranta anys de l’encíclica de Lleó XIII,

Pius XI es dedica a desenvolupar l’anàlisi de les qüestions tractades a la

Rerum Novarum per tal, com dirà, de prevenir dels dubtes sorgits en matèria

social a partir de l’estudi de l’economia contemporània i el socialisme. Així, es

significa la importància de l’encíclica pel fet d’anar a descobrir l’arrel del

desordre social actual i plantejar com a única restauració salvadora la reforma

cristiana dels costums.

Apuntades les notes introductòries; dedicarà el primer apartat, intitulat

Beneficis de la Rerum Novarum,580 a constatar que els continguts d’aquella

encíclica forn la base de l’activitat cristiana en matèria social. El segon punt,

el dedicat a la Doctrina econòmica i social de l’Església, remarca de nou que,

tot i no ser propi de l’Església situar-se en el terreny del que anomena allò

temporal, això no li manlleva l’obligació de renunciar a la seva autoritat moral

respecte l’ordre de les coses socials i econòmiques.581

I un altre dels objectius, a part de confirmar aquella encíclica com a base de

l’estudi en matèria social, serà el de clarificar el que anomena les falses

interpretacions que es donen en el mateix món catòlic que s’han format respecte

el pensament de Lleó XIII. Així doncs, a partir d’aquest punt, es començarà a

ponderar la recepció de la Rerum Novarum i la defensa que feu Lleó XIII del

dret de propietat contra l’error socialista i la defensa de la propietat que feu en

580 Quadragesimo anno, punts del 16 fins el 40. 581 Quadragesimo anno, p. 41.

282

vistes a la pau i la convivència entre els homes.582

Voldrà deixar clar Pius XI que, ni l’Església ni l’encíclica de Lleó XIII, mai han

negat les funcions o els caràcters individual i social del dret de propietat. El

primer, en tant que afecta al mateix sosteniment particular o familiar; i el

segon, en tant que Déu (la) dóna per igual a tota la família humana -gènere

humà-. El fet de negar qualsevulla d’aquestes dues formes, diu, ens du a

incórrer en l’individualisme o, altrament, el col·lectivisme.583 Es centrarà a

partir d’aquest punt en el tractament de les obligacions inherents al dret a

propietat tot citant la Rerum Novarum (p.19). Deixarà clar que el dret de

propietat es distingeix del seu exercici, això és, de l’ús que es fa d’allò que es

posseeix. Així, d’una banda, la justícia commutativa implica respectar el dret

de propietat i no envair el dret aliè excedint els límits del propi domini;584 i

també, que l’ús o el no ús de la propietat no és de dret haver de regular-lo per

llei; que el no ús de la propietat no implica la pèrdua del dret sobre ella; i

finalment, el fet de postular el dret i el correcte ús de la propietat, en vistes a la

pau i la convivència, no treu que es limiti o se n’arribi a anul·lar el caràcter

individual.585

Després de tractar aquestes obligacions inherents al domini o propietat, en el

tractament de les atribucions de l’Estat;586 aquest intervindrà en relació a la

propietat en vistes al bé comú quan la necessitat ho exigeixi o bé la mateixa

llei natural ho determini. Així doncs, sempre i quan s’examini la veritable

necessitat, considerant la llei natural i la divina, l’estat o l’autoritat pública serà

la que determini què és o què no és lícit als posseïdors en l’ús dels seus béns.587

Tot i aquesta facultat de l’autoritat pública, considerant que les formes de

propietat mai han estat immutables al llarg de la història, aquella no pot

582 Quadragesimo anno, p. 44. 583 Quadragesimo anno, p.45 i p.46. En aquest punt aprofita per parlar de la denúncia al modernisme moral, jurídic o social que ell mateix denuncia a l’encíclica Urbi arcano, 23 de desembre de 1922 . 584 Quadragesimo anno, p. 47. Respecte a aquest punt, implícitament hi ha la crítica al qui abusa i que per cobdícia pretén la propietat de l’altre. La referència als límits de la propietat – però petita- seran els que veurem més endavant en els posicionaments distributistes. 585 Quadragesimo anno, p. 47. 586 Quadragesimo anno, p. 49. 587 Id. L’autoritat pública tindrà prioritat sobre el dret de propietat sempre i quan la seva actuació sigui en vistes al bé comú i amb la consideració de la llei natural i la llei divina. D’aquesta manera, l’Estat harmonitza la propietat amb el bé comú, defensant-la.

283

eliminar el dret natural de la possessió en privat ni els drets de transmissió;

ni tampoc la il·licitud de gravar la propietat amb excés d’impostos. Per tant, la

tasca bàsica de l’Estat serà la d’harmonitzar el bé comú amb la propietat

privada. Abans de tancar les consideracions sobre el dret de propietat i entrar

a la relació entre capital i treball, Pius XI es referirà a la renda lliure o als béns

que es posseeixen i que són contingents. Qui més posseeix, seguint Pius XI, és

qui està més obligat a practicar l’almoina, la beneficència i la liberalitat,588 per

tant, els grans capitals caldrà que es destinin a facilitar el treball assalariat en

la producció de béns útils o per a la vida.

c. Apunts sobre el concepte de propietat a sant Tomàs

Si desplacem l’òptica, ens situarem ara en el discurs que en bona part

fonamentarà les encícliques que acabem d’esmentar. Ens referim als elements

essencials de la política econòmica de Sant Tomàs i que, en el cas del

concepte de propietat, els trobem en relació a l’estudi que farà dels pecats

relatius a la justícia. En la seva obra trobem referides tres qüestions

essencials: sobre el robatori, sobre el frau comercial, i sobre el préstec a

interès.589 En particular, pel que fa a la propietat privada la qüestió serà si li

és permès a un home posseir quelcom en propietat.590 Per a la defensa del

principi de la propietat privada, Sant Tomàs es remetrà alhora a

l’argumentació d’Aristòtil. Sintèticament, aquest, respecte la propietat, ens diu

que tot el món procura major atenció i cura a la gestió del que li pertany en

propietat; i també que, existeix més ordre en l’administració dels béns quan

l’ordre de cada cosa és confiat a una persona; i que, la pau entre els homes

està garantida si cada un està satisfet amb el que li pertany. No obstant

aquestes consideracions, sant Tomàs no ignora que la defensa de la propietat

privada a Aristòtil va acompanyada d’una doctrina de l’ús dels béns en comú, i

que, per tant, caldrà que intentem donar també un cert lloc a aquesta

588 Quadragesimo anno, p. 50 i 51.En aquest punt, com ho farà sant TOMÀS de manera taxativa, es recorre a les referències dels pares de l’Església sobre l’obligació de caritat. I el gran capital es justifica només en vistes al bé comú. Aquí cita sant TOMÀS, Su. Theol. II-II q.134. E el p.52 clourà Pius XI els comentaris d’aquest primer parlant dels “títols del domini”. Així doncs, en són considerats, tant allò que no és específicament de ningú com el mateix treball que ho performa conferint-li el dret de propietat. 589 Respectivament les “qüestions”: Sum Theol. 2. 2ae. Q. LXVI, Q. LXXVII, Q. LXXVIII 590 Sant TOMÀS, Sum Theol. 2. 2ae. Q. LXVI, a.2

284

doctrina per la qual l’home no ha de posseir els béns com si fossin propis,

sinó com si fossin de tots.

Aristòtil, en la seva proposta d’organització social procura la posada en comú

dels fruits de la propietat en base a moderar un règim de propietat i de

producció privades. Ara bé, aquests aspectes de caire organitzatiu no els

trobarem a sant Tomàs, el qual demanarà als propietaris que siguin generosos

vers als pobres. Això és, sen dubte, en l’esperit del teòleg una obligació, i

aquesta obligació moral no pot ser considerada com l’equivalent de les

institucions socials preconitzades per Aristòtil. D’altra banda, no les

encabiríem en la seva obra que és, tal com s’ha dit en els aspectes previs

d’aquest capítol, teològica i moral.591

Ara bé, en coherència amb la doctrina patrística, sant Tomàs afirma que els

béns estan ordenats essencialment a la satisfacció de les necessitats de tots

els homes.592 La distinció entre possessió i apropiació privada dels béns no

estaria justificada pel dret natural, sinó per un dret adventici i derivat que no

està en contradicció amb el dret natural, que ve acceptat per tots els pobles -

jus gentium- i que es justifica per diverses raons psicològiques i històriques.593

Quan el dret adventici xoca amb la urgència de la necessitat humana i amb el

destí universal i natural dels béns, llavors ha de donar pas als drets més

fonamentals i inviolables. Per aquest motiu, allò del que hi ha excés cal que es

doni per al sosteniment del pobre –caritat. De la mateixa manera, la evidents

et urgens necessitas autoritza a prendre, sense que se li pugui imputar com a

furt, a qui estigui necessitat, i així sostraure’s la necessitat que l’urgeix.594

Aquests principis porten a sant Tomàs a un concepte de la propietat força

diferent al donat pel dret romà en termes rígidament exclusivistes -jus utendi

et abutendi quantum juris ratio patitur- i d’influència en les modernes

legislacions post napoleòniques. També per a sant Tomàs, com per als Pares

591 Segons alguns autors pel fet que no contempla l’existència d’una ciència política, això ens duria a creure que la doctrina tomista de la propietat exclouria la utilització sistemàtica dels mitjans socials que tendeixen a organitzar l’ús en comú dels béns. H. DENIS, Historia del pensamiento económico, Ariel, Barcelona, 1970, p. 74-77. 592 Sum Theol. 2. 2ae. Q. LXVI a.7 593 Ib., a. 2. ad 1. 594 Ib.

285

de l’Església, el propietari és administrador de Déu; per tant, pot considerar

com a propis els béns quant a la seva administració i acció -potestas

procurandi et dispensandi- però ha de considerar-los comuns en quant a l’ús -

facultas utendi.595

No es pot contraposar la funció social de la propietat privada a la seva funció

personal.596 En una bona ordenació, aquestes funcions no es contraposen ni

es limiten mútuament, sinó que són dos aspectes de la funció instrumental

dels béns materials. Així, la mateixa institució de la propietat privada –

garantia de la llibertat, de la vida familiar, etc.- és una funció social. Sant

Tomàs indueix la seva necessitat tot enumerant una sèrie de beneficis que es

segueixen a la comunitat entera pel fet que aquesta propietat existeixi. La seva

institució –feta possible a tots- és un bé comú, i, per tant, el recte exercici

d’aquest dret concorre per ell mateix al bé comú sempre que la institució i

l’exercici estiguin ben ordenats: que siguin justos i en consideració de totes les

circumstàncies.597 Seria erroni des de la perspectiva tomista voler justificar-ho

tot en funció de només allò social com a criteri últim de bondat. Allò que és bo

es justifica per ell mateix i essent bo no deixa de difondre la bondat ja que el

bé és comú en tant que bo i no bo en tant que comú. A més, si hi ha vertadera

comunitat, el bé de l’altre és un bé per a mi ja que l’altre i jo venim a ser ú. El

bé del tot i de les parts concorre al meu bé propi si jo guardo la deguda

proporció al tot i a les parts. Segons la concepció de sant Tomàs, si jo sentís

estranys els béns dels altres, potser seria perquè els altres em són estranys

perquè no guardo per a ells el mateix amor que per a mi mateix. I llavors, es

perd aquesta comunió que s’estableix per la participació en el bé.598 En els

béns materials la possibilitat de ser comú està subordinada a l’afectiva

comunió immaterial dels participants. El millor del bé comú creat està en la

virtut dels membres de la comunitat, virtut que els ordena entre ells en un tot

harmònic de coparticipació del Bé últim i perfecte de qui tota la bondat deriva i

a qui tota la bondat es refereix. És només en Déu on la limitada capacitat de 595 G. MATTAI, “Propiedad”. Dins L. ROSSI; Ambrossio VALSECCHI, Diccionario enciclopédico de teología moral. Ed. Paulinas, Madrid, 1984, p. 868. Afegeix que aquests textos de sant TOMÀS (2-2ae, q. 66, a. 2) segueixen sent objecte d’exegesi i discussió. 596 Respecte les funcions personals i socials hem vist com s’hi refereix Pius XI a l’encíclica Q.A., p.45 i 46. 597 Carles CARDONA, La metafísica del bien común. Rialp, Madrid, 1966, p. 87. 598 Ibíd., p. 88

286

bé de la voluntat humana pot aquietar-se,599 i és en aquest seu bé perfecte on

tots els sers troben o poden trobar el seu bé propi. Així s’entén que el bé comú

es digui pròpiament del bé espiritual o immaterial, i en el grau màxim del Bé

absolut.600

ii) Altres aspectes de fonamentació teòrica

a. Apunts sobre el concepte de propietat a Proudhon

Un dels autors que citarà també Capdevila per a parlar del concepte de

propietat, i al que volem fer referència, serà P. J. Proudhon. De manera

sintètica, considera la propietat com un abús; i, alhora, no es pot considerar

tampoc un dret natural,601 ja que és lladre qui percep la propietat o els

beneficis percebuts del fruit dels altres treballadors. En el llenguatge de

Proudhon podria haver-hi un dret a la possessió, que equivaldria a una mena

d’ús exclusiu; però no un dret de propietat, ja que hi ha implícit el dret a

explotar a l’altre, implicaria robatori.602

La primera meditació econòmica de Proudhon a «Què és la propietat?» es

desenvolupa sobre la base dels drets naturals. Considera la llibertat i la

igualtat drets absoluts i sagrats. En la «Creació de l’ordre», presenta una teoria

de la igualtat. Afirma que tots els homes han de ser tractats d’igual manera

per la senzilla raó que totes les funcions socials són rigorosament

interdependents i, en conseqüència, és impossible dir que una es situa per

damunt de l’altra. Quant a la propietat, li sembla impossible col·locar-la en el

mateix pla i convertir-la en un dret natural, perquè significaria introduir la

contradicció en el sistema d’aquests drets. Explica la manera com la propietat

pot arribar a destruir la llibertat i la igualtat al permetre que alguns individus

acaparin totes les riqueses. No hi ha un fonament propi, una causa legítima a

599 Sant TOMÀS. De Regimine Principum. I, c. 9, n. 782. 600 Ibíd., p. 89 s. 601 El capitalista s’apropia de la ‘força col·lectiva’, és a dir, de la riquesa creada pel treball col·lectivament organitzat. Denis HUISMAN, Diccionario de las mil obras clave del pensamiento. Tecnos, Madrid, 2001, p. 529. 602 Qu’est-ce quela propieté? Ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement, 1840, Pierre Joseph Proudhon (trad. R. García Ormaechea. Qué es la propiedad, Orbis, 1985). Aquesta obra, alabada en el seu temps per Karl Marx, inspirarà tant als socialistes llibertaris com a certs contrarevolucionaris, concretament els maurrassians.

287

la propietat. Això no significa per a Proudhon que s’hagi de fer desaparèixer la

propietat, ja que si la situem en el conjunt de les funcions socials, advertim

que és causa tant de grans mals, al mateix temps que de molts béns. És ella

la que garanteix la llibertat de l’individu davant la pressió de la societat. La

institució de la propietat és, en conseqüència, una realitat antinòmica, font,

alhora, de despotisme i garantia de llibertat. Aquesta tesi la desenvolupa en el

‘Sistema de contradiccions econòmiques’, on la propietat ocupa un lloc al

costat d’altres factors també antinòmics; la màquina disminueix la fatiga del

treballador, però genera el règim funest de l’assalariat. Opina que aquestes

contradiccions són eternes; tot intent per a resoldre-les per mitjà de la coacció

produiria la supressió de la llibertat de l’individu, que és el més preuat dels

béns.603

Així, en el ‘Sistema de les contradiccions econòmiques’ es manté la idea de la

propietat com a robatori, i al mateix temps, vol oferir una nova definició d’ella

com a llibertat. Constantment hi ha la possibilitat d’abús, d’explotació. Però,

alhora, la propietat esdevé una creació espontània de la societat i una defensa

contra l’amenaça permanent de la invasió del poder estatal.604 D’acord amb

aquestes tesis, el que cal, segons Proudhon, és intentar sotmetre les relacions

socials a un principi moral que respecti íntegrament la independència de

l’individu; pensa que aquest principi és la justícia, que és immanent a la

humanitat. Per a realitzar la justícia, cal transformar completament el dret; en

lloc d’un dret individualista, que no fas més que garantir a l’individu les seves

conquestes, justes o injustes, cal que regni un dret econòmic -dret social- que

asseguri la perfecte equitat de les relacions socials.605

603 És per això que Proudhon s’oposa a totes les escoles socialistes del seu temps. Deprecia el règim de comunitat de béns, ja que produirà irremediablement la supressió de la família i una organització autoritària de l’economia. Escriu: “El comunisme és sinònim de nihilisme, d’indivisió, immobilitat, de nit, de silenci.” Système des contradictions économiques, nueva ed., París, 1923, t. II, p. 301. Vid. Henri DENIS, Història del pensamiento económico, Ariel, Barcelona, 1970, p. 307-315. 604 S’entén que Marx, que en la seva anàlisi del capitalisme va utilitzar la idea proudhoniana de robatori, combatés després Proudhon com a preservador dels interessos de la petita burgesia. De fet Proudhon va estar sempre del costat del petit productor i fou enemic de les teories comunistes. 605 Proudhon creurà que la justícia commutativa o regulació mitjançant contracte ha de substituir als vells sistemes de justícia distributiva, associats a la regulació de la llei i al règim de govern centralitzat. Confia en què el govern estatal centralitzat quedarà eliminat, i que el seu lloc l’ocuparà un ordre social resultant d’associacions lliurament formades per motius econòmics (demandes de producció, necessitats del consum i seguretat dels productors). Això és el que ell anomena “anarquia”. Escriu: “La noció d’anarquia en política és tan racional i positiva com qualsevol altra. Significa que, una vegada hagin rellevat les funcions industrials a

288

b. La propietat en el Distributisme

Sota el títol “Chesterton i la qüestió social. El Distributisme”,606 Pau Romeva vol

introduir-nos al programa social de G. K. Chesterton i la base del seu

pensament. Tal com hem apuntat, la seva recepció i assumpció és notable i

molt especialment a l’entorn de Josep Maria Capdevila i els seus

col·laboradors a El Matí. El problema el tornem a ubicar en la desigualtat

social que tindrà com a base l’inequitatiu repartiment dels béns materials.

Abans d’entrar en les qüestions socials, Romeva ens situarà en la divulgació

de les anàlisis de la seva obra i persona referint-se als articles que sobre ell ja

han dut a terme el P. Miquel d’Esplugues, Josep Pla i el mateix Capdevila.607

D’aquesta manera, passa directament a introduir el pensament social situant

també la idea de propietat com a punt de partença per tal de traçar el cos de

la seva doctrina social. Veurem com Capdevila recull de la mateixa manera

que Romeva i de la mateixa manera que ho ha fet de les tesis de sant Tomàs o

Proudhon, els continguts de rerefons del discurs propi del distributisme.

Seguint Romeva, en Chesterton hi ha doncs, primerament la idea de propietat

i el que anomena els fonaments espirituals d’aquesta idea. La propietat cal

entendre-la des de la idea de llibertat i, en concret, d’aquella llibertat que es

dóna en l’acte creador de l’home. Així doncs, l’home posseeix en tant que és

capaç de crear. Ara bé, l’acte creador en l’home, és constret al marge d’allò

limitat, a diferència de l’acte creador de Déu, que es dóna en l’esfera de

l’il·limitat.

les polítiques, només les transaccions comercials i els negocis produiran l’ordre social.” (dins El principi federatiu). La propietat (o la “possessió”) degudament distribuïda salvaguarda la independència i la igualtat. Des d’aquest punt de vista se’l pot qualificar d’utòpic. Frederick COPLESTON, Historia de la Filosofía, Vol. 9. Ariel, Barcelona, 1980, p. 77-81. Si bé no podem dir que les seves solucions siguin satisfactòries, podem reconèixer a Proudhon el mèrit d’haver plantejat amb una gran agudesa el problema de la necessària conciliació de la justícia social amb el manteniment de la llibertat dels individus. 606 Romeva escriurà aquest article introduint els aspectes sobre les qüestions socials relatives al distributisme; a La Nova Revista, vol. III, núm.11, novembre 1927, pp. 197-206, (� :hiperenllaç a la publicació). Vegeu també: Pau ROMEVA, Textos sobre Chesterton, edició a cura de Josep Monserrat Molas i Sílvia Coll-Vinent, Facultat de Filosofia Universitat Ramon Llull, Barcelona, 2006. 607 Es refereix als articles: “Nota sobre Chesterton” de Josep Pla, Revista de Catalunya, núm. 038, ag. 1927, �; “L’home perdurable”, de G.K. Chesterton, per J.M. Capdevila, LPC, núm.34, oct.1927, p. 358, � ; i, “L’home perdurable” a La Nova Revista, per P.M. d’Esplugues, Nova revista núm 8, ag. 1927, p.291, �.

289

Aquest acte creador s’anomenarà art –quan es refereix a l’obrar de les classes

il·lustrades- i, tanmateix, s’anomenarà propietat, quan sigui l’obrar exercit per

l’home corrent. I l’home -l’artista o l’home corrent-, en aquest acte creador s’hi

expressarà l’acte de llibertat. És per aquest motiu que, llavors, la propietat, tal

com dirà, esdevé senzillament, l’art de la democràcia.608

A part del raonament exposat sobre la idea de propietat, afegeix que hi ha

també els raonaments de caràcter moral que argumenten a favor de la

propietat en tant que necessitat i dret i, una idea que més endavant també

exposaria Capdevila, és que la propietat ha de tenir límits, estrictes i petits.609

Jo prou m'adono que el mot "propietat" ha estat sollat en el nostre temps per la corrupció dels grans capitalistes. Un creuria, sentint parlar a la gent, que els Rothschilds i els Rockefellers estaven del costat de la propietat. Però ells són palesament els enemics de la propietat; perquè són els enemics de llurs pròpies limitacions. Ells no desitgen la terra llur; sinó la dels altres. Quan remouen les fites del veí, remouen les pròpies. [...] Un home amb la veritable poesia de la propietat vol veure la paret on el seu jardí llinda amb el jardí d’en Pere, la tanca on la seva granja toca la d’En Joan.610

La posició de Chesterton es troba doncs alineada a l’eclesial, tot i la diferència

formal, per l’oposició clara a les postures ideològiques defensades pel

socialisme o el comunisme en tant que no admeten la propietat privada; i tal

608 En paraules del mateix Chesterton: «Déu és aquell que pot fer quelcom del no-res. L'home (en veritat podem dir) és aquell que pot fer quelcom de qualsevol cosa. En altres paraules, mentre la joia de Déu ha d'ésser la creació il·limitada, l'especial joia de l'home és la creació limitada, la combinació de la creació amb els límits. El plaer de l'home està en posseir condicions, però també en ésser parcialment posseït per elles; en ésser mig controlat per la flauta que toca o pel camp que llaura. L'incentiu està en treure el major partit possible de les condicions donades; les condicions s'estiraran, però no indefinidament. Un home pot escriure un sonet immortal damunt un sobre vell o bé tallar un heroi d'un bloc de pedra. Però tallar un sonet en un bloc de pedra seria una feixuga tasca, i fer un heroi d'un sobre vell gairebé surt de l'esfera de la política pràctica. D'aquest fructífer lluitar amb limitacions,-quan es refereix a un aeri entreteniment d'una classe il·lustrada, en diem art. Però la massa dels homes no té temps ni aptitud per a la invenció de la bellesa invisible o abstracta. Per la massa dels homes la idea de la creació artística només pot ésser expressada per una idea impopular en les presents discussions: la idea de propietat. L’home corrent no pot donar a l’argila la forma d'un home; però—pot tallar la terra en la forma d'un jardí; i encara que l'arregli amb geranis vermells i patates blaves en rengles alternats, ell és, però, un artista; perquè això ha estat la seva tria. L'home corrent no pot pintar la posta de sol, els colors de la qual ell admira; però pot pintar la seva cara amb els colors que li semblin bé; i encara que la pinti de verd pèsol amb taques de color de rosa, ell, però, és un artista perquè així ha estat la seva tria. La propietat és, senzillament, l'art de la democràcia. Vol dir que cada home ha de tenir quelcom que ell pugui conformar a la seva imatge, com ell és conformat a la imatge del Cel. Però com que ell no és Déu, ans només una imatge esculpida de Déu, la seva autoexpressió ha de topar amb límits; pròpiament límits que són estrictes i fins petits.». Ibid., nota 41, p. 198. � El que en Chesterton llegim per “creació” és el que es podria llegir en un altre discurs com a “fruit del treball”; recordem la relació entre treball i propietat que hem vist a les encícliques. 609 Vegeu l’article «La petita propietat», El Matí, 18-VII-1929. 610 La Nova Revista, vol. III, núm.11, novembre 1927, pp. 197-206, �.

290

com acabem de llegir, al capitalisme pel seu afany desmesurat o il·limitat de

possessió. Dirà que [el capitalisme] du a produir un estat de coses que

col·loquen l’home corrent, l’home desproveït de propietats, en una situació molt

semblant a aquella en què el col·locaria un estat socialista. Seguirà Romeva

que, per a Chesterton, el remei és el retorn del capital a les mans de la

majoria amb una política de petita propietat distribuïda, que faci cada dia

menys nombrosos els que es veuen reduïts a viure del salari. És per això que

el fracàs del capitalisme es segueix constatant en la mesura que la solució que

aquest dóna a la crisi no contempla la possibilitat distributiva; al contrari,

recorre al poder públic i al sacrifici del bé comú per a la seva salvació. A més,

la retòrica del socialisme n’és el seu recurs.

Notareu que els capitalistes mai no empren l'argument de la propietat privada. Es confinen del tot en aquesta mena de sentimental versió de la general responsabilitat social... L'argument capital de gairebé tots els capitalistes a cada vaga és que ell mateix està al caire de la fallida. 611

Si la crítica al distributisme ve de l’argument que diu que la petita propietat

preconitzada evolucionaria indefectiblement cap al capitalisme; llavors, en

aquest punt Chesterton recorre a l’observació.

En una civilització industrial del modern tipus capitalista no apareix en llocs on hi hagi hagut una civilització distributiva com la pagesia (...) hi ha, a part d’això, una atmosfera moral que tendeix a la conservació de les petites propietats. En una atmosfera de capitalisme l’home que es va annexionant un camp a l’altre, és afalagat: però en una atmosfera de propietat és escarnit i possiblement apedregat.612

iii) Sobre el concepte de propietat en els articles de «La Paraula

Cristiana» (1925-1928)

Comentari

Durant els anys en què Capdevila serà director de La Paraula Cristiana,

trobem 14 entrades d’articles que tractaran d’alguna forma el concepte de

propietat. Retrobant l’anàlisi dels escrits de Capdevila; dels 72 articles que

611 Ibíd. 612 Ibíd.

291

trobem a l’Arxiu signats per ell entre 1925 i 1929, pròpiament, l’únic que

tractarà amb certa envergadura el concepte de propietat serà el del punt

catorzè de l’opuscle dels Principis de Teoria Política de l’any 1927 i que li

dediquem un punt a part.

Presentem, doncs, el cojunt d’articles que publicaren els col·laboradors de

Josep Maria Capdevila a La Paraula Cristiana i que relacionem amb el

tractament del concepte de propietat.

El comunisme de la caritat i el comunisme de la justícia La Paraula cristiana, núm. 2, pp. 108-114, febrer 1925; � (hiperenllaç)

Signat per Carles Cardó;

Síntesi: Tracta sobre; el concepte de dret a la propietat en relació a les tesis del comunisme i la relació amb el concepte evangèlic de bé comú.

Cita: S. Tomàs (Summa Theologica, 2,2, Q. LXVI, art. I, II i VII) S. Ambròs (Sermó 64 De Temp.) S. Mateu (Evangeli, V,3;XIX,21 i 29) Proudhon

Nuclis . Es pregunta si és possible l’evolució de la justícia i el camí vers la utopia comunista; i, si són legítimes les apel·lacions que des del camp comunista es fan a l’Evangeli, com a codi d’una societat muntada a base de la comunitat de béns? . Afirma que és cert que l’Evangeli aconsella i preceptua una desafecció per la possessió de béns materials; que les primeres comunitats cristianes assajaven sistemes comunistes; que els Pares de l’Església es mostraven contraris al pretès dret absolut a les riqueses sobreres; que mai s’apel·la a la violència contra els rics; que no es desaconsella la possessió privada de l’altri sinó la pròpia; i que les expressions dels sant Pares anaven destinades a una societat on es convivia amb el ius utendi et abutendi. . Així doncs, fins llavors no hi ha encara una formulació científica de la doctrina i que sí la dóna Sant Tomàs. En aquesta no han de concebre esperances ni els comunistes ni els defensors a ultrança de la propietat privada. La doctrina es posa de cantó dels desheretats. . D’aquí neix la impossibilitat d’una llei civil justa en tots els casos; la inconsistència de les crítiques dirigides al dret de propietat a base de les injustícies inevitables de la llei positiva; el caràcter necessàriament provisori de totes les legislacions positives reguladores del dret de propietat. . En conseqüència, tant com la societat va afinant el seu sentit moral i reconeixent el dret dels humils, les legislacions civils van mitigant la rigor del dret de propietat, van abolint privilegis i imposant càrregues dels benestants de manera que cap individu resti desproveït sense aquella part de béns materials que el dret natural li assenyala per tal de satisfer les seves necessitats.

292

La reforma anglesa del règim de propietat La Paraula cristiana, núm. 2, pp. 188-190, febrer 1925; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; el nou règim de propietat que comença a regir a Anglaterra. Es qualifica de revolucionària.

Cita: Upson Sims Nuclis . Es suprimeixen algunes fórmules de propietat que regien fins llavors i s’acosten a les tendències clàssicament romanes e la propietat individual i lliure, de la unitat d’heretatge i dels drets de la família; parla en tot cas d’una revolució classitzant però revolucionària en el model anglès. . Compara el mètode de redacció i implantació com a garantia d’èxit amb innombrables punts de contacte amb el català d’interpretació i d’aplicació del dret.

La fase social del dret de propietat La Paraula cristiana, núm. 3, pp. 267-268, març 1925; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; Mario Manfredini que publica una evolució del concepte de propietat a Rivista Internazionale di Filosofia del Diritto; l’article no està signat, coincideix en la forma a continguts d’articles signats per Capdevila. Parla que l’escrit parla de l’estudi sobre l’evolució del concepte en el transcurs dels temps.

Cita: Mario Manfredini Ossorio y Gallardo

Nuclis . La propietat no és un simple fet de pertinença, sinó una energia productora de riquesa. Citant Manfredini. “La propietat privada existeix no per a constituir riquesa a favor de pocs i en dany d’altres, sinó per a servir de mitjà de la iniciativa privada a utilitat d’ordre general; per això la conducta del particular com a propietari ha d’ésser dirigida normalment a les finalitats col·lectives...” “S’hauria de realitzar la cooperació de tots per a obtenir produccions de tota mena, fins d’ordre intel·lectual, segons la capacitat de cadascú, però amb la garantia que la conducta de cadascú, dirigint-se immediatament al benestar individual, es concretaria en un avantatge general: així la utilitat de l’individu seria una consolidació, com a medi o funció de l’organisme superior del qual és part”. . “La seva fórmula esquemàtica és disciplina per a la coordinació de totes les forces orgàniques”, i llavors, així s’impossibilita la lluita de classes. Fugint de les utopies negadores del dret de propietat, però junyint-lo a la finalitat del bé comú, no representa més que un retorn a l’esforç per matar l’abús amb què l’egoisme humà ha pervertit el dret de propietat.(...) El ius utendi et abutendi arrossegat de l’absolutisme romà exclou tothom dels beneficis de producció, fins a l’extrem de justificar les bogeries de qualsevol fatxendosa o epicúria prodigalitat; i de fet condemna a la mort per fam els desvalguts. . Diu que és reconfortant que en el règim de dret català, l’abús és prohibit i bandejat; el concepte nostrat de les facultats, i especialment de les derivades de la propietat, té per fonament un principi incommovible d’equitat, en virtut del qual el jutjador té obligació fins de saltar per sobre la llei per tal d’impedir la injustícia.

Rússia -la teologia dels bolxevics, dins l’apartat Moviment Internacional La Paraula cristiana, núm. 6, pp. 607-609, juny 1925; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; el concepte de dret a la propietat en relació a les tesis del comunisme. Cita: Olaf Brock; Kollontay; A. Vorobjoff; Wegner Nuclis [comunise, educació, economia] . Breu esment a la “revolució” d’ordre econòmic i que no ha reeixit a la república de Rússia; això, de les concessions o condescendències que s’han fet al règim de propietat privada. Ho testimonia el socialista

293

noruec Olaf Brock amb oposició de la sra. Kollontay ambaixadora dels Soviets a Oslo. . Si l’economia no funciona, cal centrar-se en l’educació del proletariat. Aquesta abasta tots els nivells de l’ensenyament a través de la implantació d’una mena ciència política, la polit-gramota; és per això que irònicament es bategi en els centres universitaris amb el nom de “teologia dels bolxevics” en relació a l’adoctrinament comunista. . A tots els nivells d’ensenyament es troben tres regles; 1) Tot ensenyament històric és fonamentat sobre el materialisme històric; 2) Per l’ensenyament de la història natural, la doctrina de l’evolució és l’única directriu; 3) Exclusió de qualsevulla filosofia idealista, la filosofia que es coneix oficialment com a concepció del món s’ha de fonamentar sobre el materialisme pur.

Les Setmanes Socials de França La Paraula cristiana, núm. 8, pp. 136-139, agost 1925; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; els continguts de les jornades en relació a les problemàtiques que afectes les relacions socials; en concret a les lligades al treball i la propietat.

Cita: Cita a Lleó XIII, “Rerum Novarum” ;

El socialisme alemany, dins l’apartat les Idees i els Fets La Paraula cristiana, núm. 17, pp. 474, maig 1926; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; la relació entre el socialisme utilitarista del socialisme que parteix d’una doctrina social metafísica que afavoreix el retorn a la propietat col·lectiva amb la finalitat d’instaurar aquells valors que la societat té per objecte assolir.

El Terror Blanc, dins l’apartat Moviment Internacional La Paraula cristiana, núm. 19, pp. 94, juliol 1926; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; la denuncia a la violació del dret en els països de l’est després de la gran guerra.

Capitalisme, Socialisme, Treball i Propietat, dins l’apartat les Idees i els Fets La Paraula cristiana, núm. 20, pp. 168-171, agost 1926; �

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; la referència al document de l’episcopat austríac apareguda a La Documentation Catholique en relació al desajust entre els avenços de la tècnica i el progrés social.

Cita: Pius XI, Lleó XII, Mgr. J Schirgens, Mgr. Van Roey, P. Vermeersch, Nuclis . Referència a l’encíclica de Pius XI “urbi arcano Dei”i la denúncia dels mals del moment i l’oferiment de l’Església en aquesta tasca. És injustificada la crítica a l’Església en relació a l’opressió obrera, i en aquest sentit, diu que l’església ha condemnat de manera taxativa i amb contundència al capitalisme. Ho referència la nota sobre la condemna de l’església al préstec a interès. . En liberalisme econòmic, no es condemna ni la gran indústria, ni l’organització del crèdit, ni el règim assalariat, ara bé . Es condemna el capitalisme que té com a finalitat l’acumulació de capital en uns pocs, que destrueix l’esperit de comunitat i sacrifica la dignitat personal de l’obrer. . Crítica al socialisme, comunisme i bolxevisme. “El mateix capitalisme invoca el socialisme bolxevista; el liberalisme econòmic crida al seu contrari, la servitud econòmica. L’un i l’altre són un abisme de ruïnes”. Referència a l’encíclica de Lleó XIII “Quad apostolici muneris” on diu que el socialisme ha dut a

294

nombrosos errors. Aquest són, la propietat privada, el matrimoni, la distinció de classes, la reorganització social, l’origen del poder civil, l’estatisme econòmic i escolar, l’ideal cristià, l’Església. . El document vol ser una mena d’alerta als obrers. . Respecte el treball i la propietat. El primer és un valor moral; condició de tot home per a guanyar-se la vida; manera de ser útil al proïsme; si la gran indústria multiplica els treballadors a sou, la protecció dels llurs drets és avui el primer rengle de les qüestions socials. Respecte el dret de propietat; si l’home té el deure de treballar, també té el d’assistir als pobres. El dret de propietat privada és un estimulant al treball. Cap propietat no és absolutament exclusiva. El cristianisme s’acorda amb els drets de l’economia social que declaren que la propietat no és justificable més que en la mesura en què compleix la seva missió social: “Fes part de la teva propietat al proïsme” afirmen ja les Constitucions apostòliques i “res no diguis propietat teva car tot és un do de Déu que ha de servir als homes”. . El document acaba amb una consideració a la fraternitat humana.

Àustria i el socialisme, dins l’apartat les Idees i els Fets La Paraula cristiana, núm. 26, pp. 186, febrer 1927;�

Sense Signar

Síntesi: Tracta sobre; la relació entre el socialisme utilitarista del socialisme que parteix d’una doctrina social metafísica que afavoreix el retorn a la propietat col·lectiva amb la finalitat d’instaurar aquells valors que la societat té per objecte assolir;

Cita: Dr Prohaszká, bisbe de Szekes Fejervar Nuclis . Sobre; la crisi de transformació de la classe obrera que duu a una descristianització; diu que el catolicisme ha de fer front al règim capitalista de producció i que cal que sigui reemplaçat amb un nou compromís entre el treball i el capital que es basa, seguint Lleó XIII, en els drets del proletari a la vida, a la propietat d’una llar decent, a la conservació de la família i a una justa participació en els fruits de producció i treball. Aquesta, s’afirma, serà l’única manera d’arribar de nou a les masses. . Es proclama “el caràcter sagrat de la propietat privada però no de tota propietat privada. Crítica a la usura de la plutocràcia i dels interessos creats a l’esquena de la col·lectivitat. El problema és que el capitalisme concentra les riqueses en uns pocs. Seguint al Papa, cal defugir el capitalisme, posar-se en el terreny del dret natural i de la propietat justificada.

El fracàs de la “intel·ligència” russa La Paraula cristiana, núm. 28, pp. , abril 1927;�

Signat per Pere Voltes, C.M.F.

Síntesi: Tracta sobre; l’anàlisi de la influència de la intel·lectualitat en el transcurs de la vida del poble rus abans de la Revolució fins a la Gran Guerra; es parla sintèticament de la propietat a Rússia

Cita: Albert Mun, M. Fontanille.

L’obra social d’un gran catòlic La Paraula cristiana, núm. 29, pp. , maig 1927; �

Signat per Victor Bucaille

Síntesi: Tracta sobre; la tesi de M. Fontanille sobre l’obra social d’Albert de Mun; sobre el catolicisme francès al s. XIX, estudi de com la qüestió social és la conseqüència lògica i fatal de la doble evolució econòmica i política que es produí a la primera meitat del s. XIX;

Cita: Albert Mun, M. Fontanille

295

Propietat privada i col·lectivisme La Paraula cristiana, núm. 44, pp. , agost 1928; �

Signat per Carles Cardó

Síntesi: Tracta sobre; en relació al llibre de Mn. Àngel Carbonell s’analitza les relacions entre col·lectivisme i catolicisme;

Cita: Àngel Carbonell

El comunisme a la fàbrica, dins l’apartat les Idees i els Fets La Paraula cristiana, núm. 46, pp. , octubre 1928; �

Signar per M.S.

Síntesi: Tracta sobre; l’experiència de M. Jacques Valdour en la seva descripció de la ciutat obrera “de luxe” de govern municipal comunista;

Cita: Àngel Carbonell

Les funcions de la propietat privada segons la Rerum Novarum La Paraula cristiana, núm. 79, pp.6-21 , juliol 1931; �

Signar per Carles Cardó

Síntesi: Tracta sobre; article de Carles Cardó en relació al quarantè aniversari de l’encíclica de Lleó XIII

Fragment: “El comunisme passa un moment de prestigi -volem creure que fugisser entre la nostra classe obrera, tan fàcil a la credulitat falaguera com a l'entusiasme generós. Per això hem cregut que la millor celebració de l'aniversari de la Rerum Novarum seria la reproducció i glossa dels fortíssims arguments amb què hi és demostrada la legitimitat i la necessitat de la propietat privada, atenent a la seva funció individual i a la seva funció social”

297

Moment 2. Sobre la propietat en els escrits de Josep Maria Capdevila.

a. La Teoria de la propietat en «Els principis de teoria política

de l’any 1927».

b. Sobre la propietat en els articles a «El Matí».

L’estudi del concepte de propietat que farà Josep Maria Capdevila apareix de

manera explícita en la catorzena consideració dels Principis de Teoria Política de

l’any 1927 sota el títol Un exemple: la teoria de la propietat.613 En l’anàlisi que

du a terme es veuran relacionats conceptes com el de bé comú, treball, llei

natural o els límits de la llei civil, entre d’altres. Dins el marc teòric de l’opuscle

de l’any 1927, situarà aquella consideració després de l’estudi de la justícia, i

precedirà la darrera consideració que clou l’opuscle sobre la finalitat de la

injustícia humana. L’extensió i contingut del desenvolupament d’aquest punt

és considerable i s’assembla al tractament que haurà fet dels conceptes de

poder o de llei.

Les fonts que citarà en el desenvolupament d’aquesta consideració són:

• Sant Tomàs: Sum Theol. 2. 2ae. Q. LXVI a II ad. I.; 2. 2ae. Q. LXVI a II

a 2; 2. 2ae. Q. LXVI-a 7-c; I.ª 2.ª Q. XCVI-a 6-c.

• Jacques Benigne Bossuet: Panégyrique de Saint François d’Assisse i

Politique tirée des propres paroles de l’Écriture sainte: lib.I, art.3 i

art.5.

• Pierre-Joseph Proudhon. Théorie de la Propriété. Chap. VI, 2.

• També ens demanarà de comparar el text de sant Tomàs Sum Theol.

2. 2ae. Q. LXVI-a amb l’última declaració dels “drets de l’home” en

defensa de la propietat civil “sagrada i inviolable”.

Retrobant el fil conductor de l’opuscle, Capdevila analitza el dret de propietat

com a exemple de la impotència social de la llei humana per a realitzar la

justícia absoluta entre els homes. Si la llei divina deixa als homes la llibertat

613 Josep Maria CAPDEVILA, Principis de Teoria Política dins la Paraula Cristiana, núm.25, març 1927, p. 214.

MOMENT 2 ANÀLISI DELS ESCRITS DE JM CAPDEVILA

298

d’escollir i no té més força coactiva que la de la veritat i el bé de l’esperit, llavors

es dóna la impossibilitat de la llei civil per a ordenar la distribució justa de la

propietat posseïda arrel de la injusta distribució de l’excedent dels béns de

producció.

Així, de manera originària, si ens remuntem a l’origen del dret de propietat, ens

diu Capdevila, les coses serien de manera natural de tothom i la llei natural no

determinaria més posseïdor que l’home; «la llei natural originàriament no

determina més posseïdor que l’home». En aquest punt es recolza en les paraules

de sant Tomàs i J. B. Bossuet. Ara bé, tot i que l’origen del dret de propietat

abasta tothom, sense distinció, seguint el mateix Capdevila, en la vida en

societat sorgiran els principis naturals de l’Economia. Per tal de satisfer les

necessitats de l’home i rebaixar els conflictes entre els homes, a més, caldrà

que hi hagi «les reserves de propietat primer; i de seguida la societat mateixa,

amb la divisió del treball, exigiria el canvi -el comerç-, el qual sense propietat

de reserva no fóra gairebé mai possible». D’aquí naixerà pròpiament el dret

civil de propietat. Tot i que la propietat es lligui amb el concepte de treball,

aquest no és la raó originària de la propietat sinó que ho seran les necessitats

de l’home. I el dret natural subsisteix sempre sobre el dret civil de propietat.

Veus ací el principi de licitud del dret civil de la propietat. I encara la licitud d'aquest dret es comprova a més perquè es exigit socialment per la sol·licitud que cal tenir dels béns, per l'ordenació mateixa del treball, i per la pau entre els homes.614

Sintetitzant, si l’home, per dret natural, arriba a retenir allò que considera

necessari per al seu benestar, d’aquí neix el dret civil de propietat, i per ell,

s’arribaria el dret d'abusar de les coses posseïdes: el jus abutendi, la

injustícia del qual, seguint ara el mateix Proudhon, és moralment

injustificable.

¿Qui haurà de fer, doncs, justícia en la propietat, és a dir, repartir-la de manera que tothom pugui satisfer les seves necessitats humanes, (menjar, beure, vestir, etc. ), si la llei civil no ho pot fer? És la caritat la qual, diu Sant Tomàs, es de dret natural. Aquell qui capta per necessitat no demana un favor, sinó que reclama un dret.615

614 Íd. 615 Íd., p. 216.

299

iv) Sobre la propietat en els articles a El Matí.

Comentari

Hem vist com Capdevila ja ha tractat el tema de la propietat en l’opuscle dels

principis de teoria política de l’any 1927. En diferents articles i editorials es

seguirà discutint el concepte per tal d’emfatitzar el rerefons de la seva

argumentació bàsicament recolzada en el pensament que acabem d’esbossar

en ela anteriors punts. Alhora, caldrà remarcar com recull els nuclis del

discurs distributista, tant respecte la noció del concepte de propietat com la

crítica al capitalisme. Capdevila veurà que els principis del dret de la propietat

es donen més en la divisió d’aquesta –repartiment distributiu de la propietat-

que en la mateixa fiscalitat sobre la propietat que els estats puguin imposar que

no fa més que beneficiar les classes més potents.

De l’estudi de l’origen de la propietat, com diu Capdevila, només restaria

justificada la propietat petita; perquè el treball que pugui fer un home en la seva

vida sempre és poc, i les necessitats veritables d’un home per viure sempre són

molt limitades. I la importància del seu estudi rau en que s’arriba a afirmar el

deure moral de la caritat – tot i una certa llibertat exterior a fer-la a qui ens

sembli en consciència, no tenim llibertat moral a fer-ne o no: tenim el deure de

fer-ne. Així, la gran propietat cristianament no té justificació sinó quan el

propietari no se’n considera, i no es creu més que un administrador (o, més

exacte, un distribuïdor) de la riquesa.

Els esdeveniments polítics contemporanis a Capdevila donen protagonisme a

la qüestió ja que, per exemple, quan alerta dels perills del comunisme i de les

doctrines oposades que el podrien combatre, com seria el capitalisme, llavors

aquest no faria més que impulsar-lo. Així doncs, el mateix capitalisme tot i

semblar una contradicció, s’oposa de manera enèrgica al repartiment de la

propietat, i diu: el gran capitalisme sempre ha congriat al seu volt el desig d’un

repartiment més equitatiu.

Per tant, cal prendre una direcció decidida sobre uns costums que tendeixen al

repartiment i a la conservació alhora: a que sigui propietari el major nombre

300

possible, i a que aquest visqui i treballi sobre la propietat, això fa més difícil

l’expansió del comunisme, que no l’ús de la força des del govern.616

De la selecció d’articles que presentem, potser destaquem la polèmica i el to

que dóna Capdevila en l’editorial «Potser cal insistir» del 17 d’agost de 1929

com a resposta a la publicació de El Siglo Futuro del dia 9 d’agost del mateix

any en què es critica els articles escrits sobre la propietat dels editorials

anteriors, segurament del 18 i 19 de juliol del mateix any. En aquell és potser

on es desenvoluparà amb més extensió el tractament del concepte des d’un

punt de vista més teòric. A més, es sintetitza de manera clara el que ja ha

escrit a l’opuscle de l’any 1927. Es tracta de distingir el què és pròpiament de

dret natural –la satisfacció de les necessitats més bàsiques pe al viure- i el què

és de dret civil, i que tal com hem vist, es refereix a la propietat. A diferència

del discurs de les encícliques, en les argumentacions de Capdevila, o del

mateix Cardó, es matisarà la complementarietat del dret natural i el dret civil.

Qui té pròpiament dret, seguint al mateix sant Tomàs, són els qui tenen

necessitat d’allò que els manca.

Llegenda:

# PUBLICACIÓ DATA TÍTOL Síntesi

Transcripció

tp El Matí 18/07/1929 La petita propietat Sobre l’origen del dret de propietat. Tant si es situa en el treball –discurs encícliques- o es situa en la mateixa necessitat de l’home; la petita propietat –que exclou l’ acumulació- com a tal, és la que resta justificada. La divisió –distribució- de la propietat és la que justifica el seu dret. Cal observar si la llei n’afavoreix la seva distribució i si pel fet de gravar-la, se n’afavoreix l’acumulació injustificada. “Dintre de la vaguetat del món polític s’agiten confusament els problemes de la propietat. Fins a les nostres lleis, a desgrat de la forma d’endarrerides que justificadament puguin tenir, hi ha coses contínuament que denuncien aquella inquietud. Si no hi hagués una gran apatia mental, s’estudiaria com mai la raó i l’origen del dret de propietat privada per no perdre, entre les vagues tendències polítiques, una noció justa dels seus límits. Hi ha autors que veuen en el treball l’origen del dret de propietat privada, i altres que el veuen principalment en les necessitats humanes que hem de satisfer. Pels primers, aquell que llaura un camp que no era de ningú ja hi adquireix un cert dret pel fet d’haver-hi posat algun treball. I pels segons, aquell llaurador té el dret al pa que tregui d’aquell camp, per la necessitat que té de viure. Podem observar així que tant si admetem un principi o un altre, ben mirat només resta justificada la propietat petita; perquè el treball que pugui fer un home en la seva vida sempre és poc, i les necessitats veritables d’un home per viure sempre són mot limitades. Tot allò, doncs, que afavoreixi la divisió de la propietat s’acostarà més al principi que justifica aquell dret. I tot el que sigui acumular riqueses

616 Manuscrit de l’Arxiu intitulat “El perill comunista”.

301

s’allunya d’aquell dret. Fins sembla com si la gent en tingués algun pressentiment quan troba injusta l’acumulació de riquesa. Les lleis d’avui ¿afavoreixen la divisió de la propietat o la seva acumulació en poques mans? Només direm que moltes vegades, quan sembli que es gravi la propietat amb impostos excessius, la llei no fa sinó afavorir l’acumulació més monstruosa. I potser més que no gravar la propietat, el que caldria fer és tornar fàcil el seu repartiment entre el major nombre de famílies.”

tp El Matí 19/07/1929 Una Justificació La gran propietat no es pot justificar filosòficament; cristianament només ho faria quan el propietari es considerés distribuïdor de riquesa, esdevenint així petit propietari i gran administrador. El dret de successió tampoc es justificaria si no fos d’aquesta manera. Respecte als principis legals que defensen la propietat, aquells també són discutibles ja que és obvi que satisfan als rics mentre qui pateix els semblen irrisoris. “Encara que, com dèiem ahir, la gran propietat, l’acumulació de la riquesa, no tingui en els principis filosòfics cap mena de justificació, en té una d’ordre religiós, ben avinguda, naturalment, amb la raó més estricta i amb el seny més hàbil. La gran propietat cristianament no té justificació sinó quan el propietari no se’n considera, i no és creu més que un administrador (o, més exacte, un distribuïdor) de la riquesa entre els pobres. El gran propietari no seria, així, més que un petit propietari i un gran administrador. I d’aquesta manera podem veure justificades algunes formes d’adquisició de la riquesa com, per exemple, l’herència que racionalment no es justificarien. Si no ens atenim a aquests principis, ens hem d’acollir, si volem defensar la propietat privada, als principis d’ordre públic, no solament discutibles, sinó que és difícil que convencin els que n’han de patir: convencen fàcilment els rics, però pels pobres semblen irrisoris.”

tp El Matí 17/08/1929 Potser cal insistir Potser és l’article on clarifica més la seva posició i fonamentació. Es tracta d’un escrit de rèplica a un article del diari Siglo Futuro.617 L’únic dret natural relacionat amb la propietat és la de qui té necessitat de satisfer allò més bàsic. I en això, Capdevila segueix a Sant Tomàs. El dret de propietat ve de l’adquisició dels mitjans per tal de satisfer les necessitats més bàsiques i en conseqüència les dels nostre germans. La propietat del dret civil és injusta si el dret natural no ho repara. I aquesta relació té tal vigor que es posa per damunt del dret civil. Trobem en el treball l’origen del dret de propietat – Rerum Novarum, p.8- Quan un problema m’interessa tinc la mania de voler saber com ha estat vist i resolt abans per gent entesa. I d’aquesta mania no me’n sé penedir. Algú em podrà retreure que així no tinc ni tindré res d’original, que sempre em convenç alguna teoria d’altri i m’obligo a seguir-la. I jo respondria que això és l’únic que m’acontenta: perquè una de les coses que em fa més pietat és veure com sovintegen tantes originalitats estòlides, nades de la improvisació i de la negligència en l’estudi. Doncs, si un dia parlava confiadament del dret de propietat em podia esperar el retret de dir només coses ben conegudes. El que verament m’ha sorprès és que les doctrines exposades fossin tingudes per meves i rebatudes amb violència; el que m’ha sorprès ben desagradablement és que fossin ignorats en tanta manera els autors que jo seguia. No parlaré, doncs, més de mi, que no val la pena ni té cap interès públic, i tornaré a exposar la doctrina de l’origen del dret de propietat, més extensament que l’altre dia i fins, si puc, més clarament.

617 Respecte a aquest mitjà que va polemitzar amb Capdevila llegim a Historia y comunicación social, número 4,13-87, 1999 de Isabel Martín Sánchez: “El Siglo Futuro fue fundado por Ramón Nocedal y Romea en 1875, en un período de gran división entre los sectores tradicionalistas del país. Carlista a ultranza, desplegó una intensa campaña contra el sistema de la Restauración, como posteriormente haría con la República cuando, recién proclamada, se pronunciaba frente a ella con la anteposición de su lema: «Dios, Patria, Monarquía tradicional y Fueros». Dirigido por Manuel Senante Martínez, uno de los grandes representantes del tradicionalismo(…)». Sin embargo, éstos constituían un núcleo bastante recalcitrante”.

302

Deia l’altre dia, que uns veien en el treball l’origen del dret de propietat privada, i els altres el veien en les mateixes necessitats humanes. Dels primers és Jaume Balmes, dels segons és Sant Tomàs. (1) Deixarem ara les teories de Balmes, dolent-nos que no siguin més estudiades. I parlarem de la teoria tomista. Segons Sant Tomàs l’home té al món unes necessitats que ha de subvenir per viure, i Déu li ha donat els mitjans per subvenir-les. En l’adquisició d’aquests mitjans veu l’origen del dret de propietat privada. “Déu té, diu, el domini primer sobre totes les coses, i Ell mateix, segons la seva providència, n’ordenà algunes a la sustentació corporal de l’home, i per això l’home té domini natural sobre les coses en quant a poder usar-les”. (2) I de seguida es posa la següent qüestió: tots els homes tenen necessitats doncs, tots tenen dret a alguna forma de propietat que les satisfaci. Sant Tomàs no vacil·la dir que sí, que els pobres tenen dret natural a que els provinguin llurs necessitats aquells que tenen béns sobrers. “Aquelles coses, diu, que alguns tenen sobreabundosament són degudes, per dret natural, a la sustentació dels pobres.” (3) i cita aleshores aquells mots de sant Ambrosi. “El pa dels famejants és el que tu retens, el vestit dels despullats és el que tu deses, remei i solaç dels miserables fóra el diner que tu colgues en va”. “Però, continua, com que hi ha tanta de gent necessitada i no és possible amb una mateixa cosa subvenir tothom, és deixat a l’albir de cada u la donació dels béns propis per tal que amb ells sigui subvinguda la gent necessitada.” (4) De manera que la propietat privada i la caritat es completen indestriablement en la teoria: el dret natural hi complementa el dret civil. La propietat del dret civil és injusta si el dret natural no ho repara. I aquesta relació té tal vigor que es posa per damunt del dret civil. Per molt que es digui del deure que tenim de fer caritat, de repartir als pobres els béns sobrers, mai no ho direm massa. I, seguint Sant Tomàs, hem d’insistir a recordar que l’almoina no és lliure; que tenim una certa llibertat exterior a fer-la a qui ens sembli en consciència, però no tenim llibertat moral a fer-ne o no: tenim el deure de fer-ne. I un deure que és més vigorós que la mateixa llei civil, perquè és de dret natural o diví. Aquesta és la doctrina tomista. I estem segurs que si l’estudien i mediten una mica els mateixos que avui l’impugnen amb violència, de seguida es convertiran en uns propagadors.

(1) El Siglo Futuro del dia 9 d’agost, deia impugnant el meu article: “El autor establece como fundamento sólido, verdadero y único del derecho de propiedad y de la doctrina que acerca de él afirma y propaga, en que “hay autores que ven en el trabajo el origen” –fíjense bien en ello- “del derecho de propiedad privada, y otros que lo ven” –dicho origen- “principalmente en las necesidades humanas que hemos de satisfacer”. De modo que el señor Capdevila, periodista católico, y católico director del católico rotativo catalán El Matí, del comentado artículo, referente al derecho de propiedad privada no reconoce otros autores o maestros que los que lo ven en el trabajo, y los que lo ven en las necesidades humanas individuales que hemos de satisfacer, ni más origen (?) que uno de los establecidos por los mismos. Luego elimina y re(?). De hecho, en el asunto, la doctrina de los Doctores y Pontífices de la Iglesia (?) pues ninguno de ellos pone el origen o manantial del derecho de propiedad ni en el trabajo ni en la necesidad humana.” Sant Tomàs exposa la seva teoria en la Summa Theologica, i Jaume Balmes en la seva Ètica, cap. XXIII.

(2) Sum. Theol. 2ª2ae Q.LXVI, art.1 ad.1. Sum. Theol. 2ª2ae Q.LXVI, art. 7c. (3), (4) Íd.

tp El Matí 30/11/1929 Encara el règim dels lloguers

Consideracions entorn a la propietat urbana i les relacions d’oferta i demanda i la seva regulació. A partir d’aquí es demana l’estudi sobre aquests temes. En arribar a les acaballes la informació sobre el projecte d’Estatut regulador de les relacions entre la propietat urbana i els seus usuaris, del qual tractàrem fa poc, és quan l’opinió pública manifesta un més viu interès per aquesta qüestió, la gran importància de la qual ens convida novament al comentari. [...] Però encara hi ha una petita consideració a fer. Deixem ara tranquil·lament agarrotar la propietat urbana: negligim en tot o en part els seus drets, retallem al nostre albir la seva renda. Precedent

303

magnífic. Volem dir magnífic er a ser invocat qualsevol dia en tractar de tal o tal altre ram de la producció i de la riquesa, de la prestació de no importa quin servei, del funcionament d’aquesta o d’aquella activitat econòmica. A tota mena de limitacions –que pot significar a tota mena d’atropellaments- la porta restaria ben oberta.

tp El Matí 3/08/1929 El perill comunista Retorn a la idea del distributisme com a solució a l’expansió del comunisme, a la problemàtica social i a la lluita de classes –“la revolta natural del pobre contra el ric”-; i crítica al capitalisme quant a règim desfavorable al repartiment equitatiu dels béns. Sobreposa la voluntat ordenada a la impossibilitat de la llei en la justa distribució de béns. La voluntat individual, lliure i moguda per la intel·ligència pot fer més que la llei imposada. “No sabem la força expansiva que el comunisme pugui tenir a França, però, sigui com sigui, és un perill arreu i que s’hauria de combatre tan profundament com fos possible. Les coses que semblen més oposades al comunisme no l’eviten, de vegades, sinó que el promouen. El gran capitalisme, per exemple, és el més oposat que pugui haver-hi a un repartiment de la propietat: però el gran capitalisme sempre ha congriat al seu volt el desig d’un repartiment més equitatiu. Una propietat repartida i solidada (com la de les masies a Catalunya); uns costums que tendeixen al repartiment i a la conservació alhora: a què sigui propietari el major nombre possible, i a què aquets visqui i treballi sobre la propietat, això fa més difícil l’expansió del comunisme, que no l’ús de la força del govern. La llei no pot fer-hi gaire. Pot fer-hi més la voluntat ordenada a una distribució justa. I aquesta voluntat s’ha d’exercir en costums que prenguin una vigor equivalent a la d’una llei i en una caritat religiosa que aturi o calmi la revolta natural del pobre contra el ric. És la voluntat lliure de tot allò que pot dur remei als conflictes més greus. Una llei imposada des del poder té una eficàcia efímera, si darrera no té també unes voluntats individuals mogudes per intel·ligències que cerquin la justícia sincerament amada.”

tp El Matí 23/10/1929 La llei de propietat industrial En relació a un reial decret-llei que reforma la propietat industrial i la centralització de l’ordre “ [...] Doncs ara la nova llei disposa que la nul·litat del registre de qualsevol de les modalitats de la propietat industrial i la declaració de caducitat de les patents siguin de l’exclusiva competència dels jutjats de Madrid. Sigui quina sigui la raó en què hagi estat fonamentada aquesta exigència, no és possible deixar de veure els greus perjudicis que pot causar, fins al punt de fer pràcticament il·lusoris, en certs casos, els drets legítims que la pròpia llei té la finalitat de garantir [...]”

tp El Matí 15/02/1931 El distributisme de G.K. Chesterton I, II i III618 En relació als principis sobre les teories distributistes; G.K. Cheterton Parla sobre l’entrevista del P. Gàbana, periodista de El Correo Catalan, que tingué amb G.K.Chestertonen relació a les qüestions socials. En aquesta “definí Chesterton tot el seu sistema, a la defensa i propaganda del qual dedica bona part de les seves energies, en la seva revista, i en la Lliga Disrtributista que ell capitaneja”. Respecte els sistemes predominants, el Capitalisme –acumulació de riquesa en poques mans, - Socialisme – la riquesa sota el poder o el control de l’Estat; el Distributisme, -la riquesa distribuïda entre el major nombre de ciutadans. El capitalisme el situa com a causa de la crisi econòmica a Anglaterra, alhora de les vagues, de l’atur. Critica el fet que durant més d’un segle el poble anglès s’ha hagut de convèncer que el fet de treballar per uns pocs repartiria en el benefici del propi poble. I en constata el seu fracàs. Chesterton proposa el distributisme: “la separació de les unitats que formen aquests grans blocs de capital; demana als capitalistes que si se senten anglesos es desrenguin del llast de la riquesa exagerada, que s’acontentin amb el que tenen i que no cerquin més. Si repliquen que són gent d’ambició i els cal una finalitat per treballar, se’ls ha de dir: “Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”.

618 En el recull bibliogràfic de la tesi doctoral de Joan Carreres aquesta sèrie d’articles s’atribueixen a Josep Maria Capdevila, ”El distributisme, segons G.K. Chesterton”, de dates 15,17 i 19-II-1931.

304

Ací hi ha més fonament per a les humanes energies que en tots els negocis del món. On resideix el desencert en la distribució de la riquesa en el nostre paí? ...és contrària a la seguretat, a la justícia i ala llibertat, i quan una nació no és capaç de respondre a aquests tres ideals, necessàriament ha de venir la ruïna i el descrèdit. (...) Segons Chesterton el que acceptaria la majoria dels ciutadans es pot resumir en els principis: L’única manera de garantir la llibertat és garantir la propietat, i per a això, l’individu i la família han d’ésser independents i lliures de tot sistema d’opressió oficial o particular. L’única manera de garantir la propietat, és distribuir-la en forma igual entre els ciutadans, de manera que tots o quasi tots estiguin disposats a defensar-la. Això s’obtindria desfent la gran concentració plutocràtica dels nostres temps. L’autor de la conferència, després d’aquest magistral resum, acaba defensant Chesterton de l’afirmació especiosa d’ésser demòcrata, com a cosa oposada a catòlic, que fou feta per un diari i cita a l’efecte els elogis que li adreçà l’Osservatore Romano i el sentit de la seva democràcia.

tp El Matí 17/02/1934 La Llei de Contractes de Conreu al nostre Parlament

En relació a la llei de Contractes de Conreu que es presentà al Parlament català El més vehement desig de tots els qui de debò estimen la nostra terra és que l’agitació ruïnosa que, per finalitats de baixa política partidista, fou promoguda a la nostra pagesia, fos definitivament acabada en virtut d’una llei justa i previsora. ¿Tindrà aquestes qualitats i exercirà la beneficiosa influència que caldria la llei de contractes de conreu que ara està en curs de discussió al Parlament de Catalunya? A propòsit d’aquesta llei, La Noche estampa les següents consideracions: «Deben resolverse las cuestiones del campo con una gran dosis de buen sentido (...) Si pensando en las responsabilidades que contraen, los Consejeros y la mayoría consiguen arrinconar prejuicios de partido, atendiendo todo lo que sea realmente atendible, cabe esperar que se haga una ley de contratos de cultivo digna de los anhelos de Cataluña (...)»

305

v) El Matí i la llei de Contractes de Conreu

Havent fet, fins aquest darrer punt, un seguit de consideracions entorn la

comprensió del concepte de propietat, signifiquem la incidència en el debat

polític de l’època i veiem la importància de la seva consideració en la llei de

contractes de conreu que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 1934, i

que van seguir els anomenats fets d’octubre. Aquests, els hem seguit també en

el cinquè capítol d’aquest treball en el relat que Capdevila en fa a través de les

lletres.

Així doncs, en el moment de la discussió de la llei, partim d’un seguit de fets

que seran crucials: el problema o a la situació agrícola correlacionada amb els

estralls derivats de la crisi econòmica de l’any 29. I d’altra banda, la

idiosincràsia política catalana. Si seguim, doncs, el treball d’Hilari Raguer,

tractarà específicament aquest moment per la importància en relació al

discurs i el posicionament que prendria Unió Democràtica. Sense els diputats

de La Lliga, en significa la correlació de forces polítiques entre els partits

representants en què es quedà la discussió de la llei en el Parlament front els

partits d’esquerra; i d’aquí, també, en destaca el paper que jugaria

específicament el discurs de lúnic portaveu polític d’UDC en el Parlament

català, Pau Romeva, i les consideracions que gràcies a ell s’incorporaren al

tràmit de la Llei. Així doncs, per la mateixa transcendència política que

tingueren els fets en relació a la llei que s’aprovà al Parlament, es marcaria un

important punt d’inflexió per a la formació política.

A nosaltres, doncs, ens interessarà particularment el relat, tal com hem

comentat, pel fet de ser precisament Pau Romeva qui es situï al capdavant de

la discussió amb el discurs que devia tenir in mente en relació a les tesis sobre

la propietat descrites en aquest punt del treball. En especial atenció, pel fet de

ser un bon coneixedor de les tesis de Chesterton i, alhora, per la sintonia

ideològica fruit de la col·laboració periodística de Romeva amb Capdevila en El

Matí. Alhora, Raguer posa en aquest moment de la història els accents en la

deriva de El Matí cap a les posicions més dretanes. En certa manera, Raguer,

MOMENT 3 TRASCENDÈNCIA EN L’ÀMBIT POLÍTIC I SOCIAL

306

en el seu treball, ressegueix tant com pot els paral·lelismes ideològics entre la

formació política i els tractaments editorials del diari, i com en el capteniment

pels principis fundacionals, situaran també un punt i final pels seus actors.

En aquesta posició, UDC es trobava més sola que a cap de les eleccions passades. El Matí, a partir del conflicte de la llei de contractes de conreu, s’havia vist pressionat per un sector poderós de l’entitat propietària, els “Amics del Matí”, vinculat a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Josep Maria Capdevila va haver de deixar la direcció, i Maurici Serrahima i Pau Romeva el van acompanyar en la sortida, mentre el diari evolucionava cap a la dreta, de manera que durant la campanya electoral del 16 de febrer es va identificar amb la CEDA.619

En relació a aquest punt i la polèmica lligada a la llei de contractes de conreu,

un dels darrers articles que escriuria Capdevila en el diari, ens remet a

l’afirmació pel principi d’independència ideològica que ja havia professat en la

seva fundació; i l’intitularà «Als nostres lectors»620 de la mateixa manera que

havia intitulat el primer editorial que escrigué en el diari.

(...) En aquests moments, pel fet d’ésser col·laborador nostre, des dels començaments del diari, el Sr. Pau Romeva, hi ha qui ha cregut que ens unien estrets lligams amb la política representada per aquest diputat al Parlament Català. Entre els nostres col·laboradors n’hi ha d’afiliats a diverses agrupacions polítiques. Per a nosaltres el senyor Romeva no és més que el periodista que ha posat un gram amor i una gran competència en la seva tasca i una cura extremada a no tractar temes que ni de prop ni de lluny freguessin amb la política. No es fa solidari, EL MATÍ, de la seva actuació com a home públic ni de l’actuació d’Unió Democràtica de Catalunya, a la qual pertany el senyor Romeva. Estem totalment deslligats d’aquets partit com de qualsevol altre, i és propòsit fermíssim nostre de mantenir aquesta independència. Redoblarem els nostres esforços, no solament perquè això continuí essent una realitat, sinó per a no donar lloc a que ningú pugui dubtar-ne. I ens plau fer aquesta declaració perquè cap partit no pugui fer-se il·lusions –si és que la nostra modèstia pot fer-ne concebre- sobre la possessió d’un òrgan d’opinió que pugui afavorir la seva política partidista. (...)

* * *

El proper punt del nostre treball ens servirà per apuntar, ara bé, de manera

menys exhaustiva, alguns dels principals nuclis sobre els quals Capdevila

haurà intensificat la seva escriptura i que seran susceptibles del tractament

que acabem de presentar.

619 Hilari RAGUER, o.c., p. 235. 620 « El Matí», divendres 13 d’abril de 1934

307

8.4 El pensament de Josep Maria Capdevila a través d’alguns

dels nuclis articulars i editorials durant el període d’El Matí

(1929-1934). De la teoria política a les qüestions socials


i. Sobre els conceptes d’autoritat i ordre

ii. Sobre els principis que fonamenten les formes de govern

iii. Sobre teoria política

iv. Sobre la cultura i la civilització

v. Sobre teoria econòmica

vi. Sobre el concepte i el dret de propietat

vii. Sobre les reflexions de caire polític i social del sindicalisme

i. Dins aquest primer punt mirarem d’incloure diferents articles que per la

seva redacció es relacionen més directament amb aspectes de pensament

polític i, amb això, els que podrem relacionar amb diferents

desenvolupaments conceptuals ja tractats en l’opuscle de l’any 1927.621 Si

hem d’establir un punt de partença, una primera temàtica que sovintejarà en

la discussió editorial dels primers articles la situarem sobre els conceptes

d’autoritat i ordre, i aquests, relacionats amb les formes de govern i els

principis que les fonamenten. Alhora, aquests primers punts de discussió els

situarem en relació al moment polític que viu el país.

Després de gairebé una dècada de dictadura, Capdevila cercarà l’estratègia

per fer-nos avinent la necessitat de recórrer a uns principis quan domini el

sentiment d’inèrcia que s’esdevé quan en la política i en la societat s’instaura

el desordre. D’aquest, ens dirà, en neix l’anarquia, i d’aquesta, la supressió de

l’autoritat. És per aquest motiu que es clami per un sentit autèntic de

621 En relació a les temàtiques d’aquests primers editorials, s’endinsarà en les reflexions sobre els conceptes d’autoritat i poder, tractades també de manera específica del punt sisè fins al vuitè de l’opuscle del 1927; tanmateix, en relació a l’anàlisi sobre la democràcia i les formes de govern, veurem també com les haurà tractat en el tretzè punt de l’opuscle.

308

l’autoritat que, naixent en la mateixa persona s’elevi fins al poder polític i,

alhora, que es denunciï la distorsió que pateix la comprensió de l’autoritat

deguda a una comprensió errònia del concepte d’igualtat. Exemple d’això,

trobem que, el mes de febrer de l’any 1930, en l’article «El més gran enemic de

l’autoritat»,622 incidirà de manera especial en les relacions entre les formes de

govern, l’autoritat i el poder en relació al moment de transició política en el

qual socialment ja es donarà per fet la caiguda del model monàrquic. És per

això que, en l’àmbit civil, entre les noves formes de govern que es plantegin,

prendrà força el republicanisme democràtic. Si la democràcia es planteja com a

paradigma del nou model d’organització social, serà important que parteixi de

la correcta comprensió del concepte d’autoritat ja que aquella, en tant que

règim de govern, quan es vegi qüestionada la seva autoritat, s’afeblirà. Això és

el que ens comentarà que succeeix en els règims democràtics europeus en els

que la seva feblesa es manifesta en la rapidesa a discutir-li els seus actes de

govern. Ara bé, no es deixa de remarcar que l’autoritat mai no podrà dur

implícit l'abús de poder; ja que contràriament, qualsevol abús sempre la

debilita i amb això, el governant que dicti una llei injusta, ens dirà Capdevila,

‘estendrà amb aquest acte el ridícul fins a les lleis veritables’.

Ensems entre aquests primers escrits periodístics, dins de les carpetes de

l’Arxiu hi trobem unes notes manuscrites escrites el mes de gener de l’any

1920, que aplega sota el títol «La pitjor anarquia» i on ja haurà tractat el

concepte d’autoritat, fent referència als anomenats mals del segle. Seguint la

temàtica i conjuntament a aquestes notes, ens trobem tanmateix amb uns

altres apunts manuscrits que segueixen idèntic fil de discussió, datats de 13

d’abril de 1925, amb el títol «L'autoritat-Títol de l'autoritat».623

(...) sentiments molt vius i no sentiments constants; incredulitat en els deures i confiança en les novetats; esperits decidits, i opinions flotants; l’asserció enmig del dubte; la confiança en si mateix i la malfiança en l’altri; la ciència de les folles doctrines i la ignorància de les opinions assenyades, tals són els «mals del segle».

622Josep Maria CAPDEVILA, «El més gran enemic de l'autoritat», El Matí, 22-II-1930 623 En relació a això, recordem que més endavant, en l’opuscle del 1927 s’endinsa en l’anàlisi de l’origen, les atribucions, els límits i la possessió del poder i que arrenca del tractament que haurà fet prèviament sobre la necessitat en la societat del bé comú.

309

I amb data de primer de gener de l’any 1930, trobem encara en un altre seguit

de quartilles manuscrites les anàlisis de Capdevila que, des de la reflexió

personal, tractaran el concepte d’ordre en la construcció política del país ‘es fa

necessari un ordre que impregni tots els racons de la vida i que permeti la seva

construcció’.624 Ara bé, haurà de néixer aquest ordre en la mateixa persona; i

serà en la seva conducta en tant que ciutadà on caldrà que es manifesti el

sentit d’ordre. I és que l’obrar en autenticitat s’oposa a l’obrar del frustrat

social que és el de qui no acompleix amb les pròpies potencialitats; en

definitiva, és aquell que en societat no és ni atent ni amatent al seu ofici. Es

tracta d’aquell ‘baix fons de mitjania que odia el saber i la tècnica i té un desig

vague que vindrà un dia en què una bondat inepta -no hauria de dir bondat-

regirà el món en lloc del treball i la tècnica’.

* * *

A partir d’aquí, pensaments, estudis i manuscrits començaran a difondre’s

gràcies a «El Matí».

«Lletra sobre el principi d'autoritat». En forma de sèrie articular, destaquem la

primera sèrie de cinc articles que amb aquest títol, s’inicia el 29 de març de

1930. En aquestes lletres, escrites a mode de correspondència, Capdevila

reprèn l’estudi del principi d’autoritat i ens dirà que aquest conté la meitat de

l’ètica i el fonament de la política. Per tant, si es reclama, en relació als

moments polítics, la necessitat que la futura política es vegi provista d’uns

principis que la fonamentin, caldrà abans que res que es comenci fent una

revisió crítica del concepte de democràcia.

Us escric així sobre aquests temes de teoria política perquè, amb aquest aire de correspondència privada, el meu pensament no escandalitzi ningú i es vegi que no vull fer més que complir el meu deure de parlar una mica d’uns termes excessivament negligits i dir-vos-en els resultats a mitja veu.

I ens diu això perquè la realitat correspon a la perspectiva d’un context polític i

revolucionari. Capdevila entendrà la dificultat que implica abordar el concepte

d’autoritat sense que el judici sobre aquest esdevingui pejoratiu. No obstant

624 Manuscrit datat de primer de gener de l’any 1930 i sotasignat amb el pseudònim de Joan Aubaré.

310

això, tal com s’ha dit, incidirà en la seva importància en vistes a la

fonamentació ètica i política de les formes de govern, i especialment, pel fet

que l’autoritat neix fruit de les diferències entre els ciutadans de la societat. I

són aquestes diferències les que possibiliten de manera real l’existència de la

societat. Partint d’aquest fet, el veritable govern i la seva autoritat neixen del

ciutadà i s’exerceixen des d’aquella petita entitat que és la família. I d’aquí, al

gremi, al poble o a la comarca.

Un d’aquests temes, de què us volia escriure avui, conté la meitat de l’ètica i el fonament de la política. Volia parlar-vos, doncs, del principi d’autoritat (...), avui, sostenir, defensar i explicar el sentit vertader del principi d’autoritat és causar gairebé una molèstia pública (...) I es comprèn. Els deformadors del veritable principi d’autoritat han sabut escarnir la veu de la sirena. A la vegada que ens deien que tots governaríem, ens afavorien la peresa de no complir ni amb la part de govern que teniu encomanada. Rousseau, (que és) el màxim deformador de l’autoritat (...) igualment amb la cançó de la igualtat entre homes, i dient que tots governaríem amb l’instrument del sufragi universal, ens treia el veritable govern que exercíem i hauríem d’exercir des del poble o la comarca, dins el gremi i dins la família(...)I les diferències entre ciutadans, sense les quals ni la societat existiria ni tindria raó d’existir, són negades;(...) Doncs bé, jo voldria dir en veu baixa, si no és possible d’altra manera, que si prescindim de les diferències naturals home a home, l’autoritat és insostenible.625

Un altre punt de partença per a l’estudi de l’autoritat serà la revisió del principi

d’igualtat entre els homes pel fet que, tal com ens diu, ‘si prescindim de les

diferències naturals home a home, l’autoritat és insostenible’, en contraposició

així, al reclam d’igualtat que el mateix Rousseau proclamava. Acabarà aquest

primer article de la sèrie amb un dels puntals de fonamentació citant al

mateix Lleó XIII, en les paraules de condemna als ‘principis moderns de

llibertat desenfrenada, pensats i actuats en les grans pertorbacions de l’últim

segle, com a principis i fonaments d’un dret nou, ignorats fins aleshores, i que

en més d’un punt discrepa, no sols del dret cristià, sinó també del natural.’

Apuntades les intencions, ja en la segona lletra, s’endinsa a fer-nos veure com

l’autoritat deriva naturalment de les diferències entre individus, en

contraposició a l’argument pel qual es vol arribar a justificar la igualtat com a

fita del mateix progrés social; i d’aquí, que fos aquesta l’excusa per a la

consegüent supressió de l’autoritat.

625 Josep Maria CAPDEVILA, «Lletra sobre el principi d'autoritat. I», El Matí, 29-III-1930. La sèrie de lletres sobre el principi d’autoritat sortirien publicades del 29 de març de 1930 fins el 10 d’abril de 1930.

311

D’altra banda, també, l’argument del mateix desenvolupament humà pel què

la societat esdevé per a l’home el mitjà de perfecció. És per això que la societat

és aleshores natural a l’home, i per tant, no es tractarà conseqüentment d’un

artifici o un pacte merament convencional.626

Alguns em diran que, de fet, els ciutadans es diferencien, i que el progrés social està justament en minvar les diferències i tendir de més en més a la igualtat; i que les diferències no denuncien sinó un viure social imperfecte (...) Com us deia abans d’ahir, del partit que ara prenguem ha de dependre la meitat de la moral que hem de seguir (...) Caldria, doncs, partir d’un punt segur; partir fins on puguem d’experiències innegables (...) ¿Creieu que l’home ha d’esdevenir de més en més perfecte mentre viu, o que ja neix perfecte? 627

Partirem doncs del reconeixement obvi que hi ha diferències entre homes; i

que la perfectibilitat d’aquests, a banda de ser una exigència ètica pròpia de

cada individu, es realitza en la mateixa societat. Llavors, Capdevila voldrà fer

prevaldre la raó i trencar l’encís que provoca el mot igualtat al seu lector: «Ara

només discrepem en què us imagineu que l’individu i la societat seran millors i

més perfectes si tots els ciutadans s’anivellen, si tots s’igualen. A mi em sembla

tot el contrari». La societat esdevé útil a l’home ‘no per una suma de serveis

homogenis, sinó per la diversitat de servei que li pot oferir’. El concepte

d’igualtat, a diferència del de diversitat, no haurà sortit pensant en els orígens

i fonaments socials. Consegüentment, la feina de Capdevila serà mostrar al

lector que ‘ben entès que la societat és una harmonia de diferències, ens serà

fàcil deduir el principi d’una autoritat imposada i derivada d’aquelles mateixes

diferències’.

L’home necessita la societat (...). i per això diem que és social per natura; i aquesta societat li és útil –pensem-ho bé- no per una suma de serveis homogenis, sinó per la diversitat de servei que li pot oferir. I és meravellós –i alhora lògic- que aquesta diversitat també sigui profundament natural(...) Els homes tenen per naturalesa diverses aptituds i vocacions... Així, l’home és social per exigències de la seva naturalesa; les quals les pot satisfer en la societat... I ara digueu-me si, tot i mantenint la llibertat humana, gosaríem parlar de pacte merament convencional per explicar una societat, una civilització que la naturalesa imposa i facilita? 628

626 El perfeccionament humà en societat i l’analogia entre la família i la societat, Capdevila ho haurà tractat igualment en el quart punt del Principis de l’any 1927 –Origen de la societat-. 627Josep Maria CAPDEVILA, «Lletra sobre el principi d'autoritat. II», El Matí, 30-III-1930. 628 Josep Maria CAPDEVILA, «Lletra sobre el principi d'autoritat. III», El Matí, 4-IV-1930.

312

Enceta la quarta lletra amb la crítica a Rousseau i al concepte de democràcia

que de les seves tesis se’n deriva en tant que, en comptes d’invocar a la

civilització, invoca l’home primitiu en el seu estat de naturalesa. Seguint

Capdevila, ‘les democràcies sortides de les seves doctrines, se li assemblen.

Mentre anul·larien l’home concret, és a dir, el flequer i el fuster, s’il·lusionen pel

poble imaginari, inexistent.’ Contràriament, ens demana Capdevila apel·lar a

l’autoritat primària i que ja es mostra ‘en aquella primera societat familiar, (on)

vèiem l’autoritat paterna com a cosa natural, i la vèiem estendre’s societat

endins; aquells que la servien, que li servien pa o terrissa, tenien també

autoritat dins llur ofici i obrador’. Hi ha, doncs, la necessitat de preservar

aquestes autoritats primàries, i d’aquí en sorgirà la llei que les cuida; i la

redacció d’aquestes lleis contemplarà que hi ha aquestes autoritats i que cal

preservar en vistes al bé comú.

L’autoritat civil en un poble verament ben ordenat, és sempre reconegudament relativa. Només l’autoritat de Déu és absoluta –i la que neix del sufragi universal hi aspira. Si jo no entenia absolutament gens de fusteria ni absolutament gens de justícia i lleis, seria estúpid que escollís una taula i seria absurd que comprengués el tribunal. El ciutadà perfecte sap bé el seu ofici, i també sap una mica de tots els altres (...) observeu que aquesta coneixença general de tots els oficis no es pot tenir bé si cada u no coneix i fa bé el propi (...) Ara escriviu-me, i traieu-ne conseqüències d’aquests principis. Hem vist l’autoritat d’on deriva. Escriviu-me, que us escriuré de seguida les possibles objeccions. I m’agradarà insistir. 629

En relació a aquest tractament, seguirà la revisió crítica al sufragi universal

per tenir aquest la pretensió de voler assolir l’autoritat absoluta quan aquesta,

per a l’home, és realment inabastable. Capdevila, en la seva darrera lletra,

recrimina que quan ens voldrem organitzar socialment en base al sufragi es

donarà de manera immediata la reducció a allò quantitatiu i, d’aquí, s’esdevé

la supressió d’allò qualitatiu propi dels membres de la societat, que té la

particularitat de néixer de la diversitat i ens acaba definint com a civilització.

El sufragi, en reduir la persona a un vot, a mera quantitat, anul·la les

diferències qualitatives que hi havia entre individus i, per tant, l’autoritat que

se’n deriva. Mentre la qualitat és realment diferenciadora; la quantitat iguala.

I fer aquesta distinció és crucial, ja que ‘la civilització, la veritable cultura, és

tota ella formada d’elements qualitatius, irreductibles a la quantitat.’

629Josep Maria CAPDEVILA, «Lletra sobre el principi d'autoritat. IV», El Matí, 6-IV-1930.

313

No solament una pintura de Rafael, o les pedres d’or envellides d’un monument llatí de Tarragona, sinó tot el nostre pensament i la nostra sensibilitat més profunda, són imbuïts de cultura, i són purament qualitatius. El nostre pensament està sensiblement amarat de jerarquies, de distincions que no tenen res de numèric. 630

Davant el fet que suposa el naixement de la persona col·lectiva que prové de

l’anul·lació de l’individu, pel fet d’admetre el pacte social –Rousseau-,

Capdevila no admetrà que ‘la persona normal s’anul·li, sinó que es formi de

més en més, i tingui la seva autoritat distintiva segons les seves diferències

individuals’.

Doncs bé, el sufragi és aquesta mida ridícula. És la desfeta de les valors qualitatives, que vol dir desfeta de la intel·ligència que les hauria de veure en les coses tal com són. La barbàrie moderna es posa amb aquesta mida numèrica a valorar les normes morals i civils que han de regir els pobles. 631

En aquesta darrera lletra, Capdevila demanarà una nova política que

respongui a les diferències naturals dels homes; i ens diu: «¿No veieu que sota

aquella igualtat dels ciutadans, suposada, bategava i protestava la varietat de

professions i de necessitats socials insatisfetes, sense veu pública, sense

l’autoritat que els corresponia, i que es manifestaven revolucionàriament a tot el

món en les lluites de classe i el sindicalisme, a fora i contra de la política dels

parlaments democràtics?». I acabarà la sèrie fent referència a la necessitat

d’intensificar l’estudi d’aquestes qüestions i convidant a parlar sobre la

democràcia cristiana.

Aquests temes són tal vegades de massa interès, per prendre’n a penes la flor, en unes lletres ràpides. Sigui com sigui, no us molestaré allargant massa aquesta correspondència. Mes abans hauríem de parlar de la democràcia cristiana. 632

Més endavant, el mes de setembre de l’any 1931, en la sèrie d’articles sobre

“Els principis de la civilització”, es referirà de nou a les relacions entre llei i

autoritat, i entre ofici i autoritat.633 El mes de novembre del mateix any, encara

escriu: «Els darrers esdeveniments ens mostren una vegada més que en el

630 Josep Maria CAPDEVILA, «Lletra sobre el principi d'autoritat. V», El Matí, 10-IV-1930. 631 Ibíd. 632 Ibíd. 633 En els articles de 2, 3 i 10 de setembre de 1929. També en l’article «El compliment de la llei» de 6-IX-1930 es tracta la relació llei i autoritat.

314

nostre país no ha estat possible de trobar encara el punt de convergència de

dos elements que són essencials, tant l’un com l’altre, per a la vida i

l’expandiment de les societats humanes: la llibertat i l’ordre».634

* * *

ii. Una de les discussions que prendrà també relleu en els primers editorials

serà la relacionada sobre els principis que fonamenten les formes de

govern. Són diferents els articles en què es manifesta respecte la incapacitat

política dels pobles i que, per tant, ‘davant les multituds sense esma i dels

seus agitadors, ens calgui que la part més selecta del país sigui la que eduqui i

meni al bon govern’. Capdevila es referirà, doncs, al govern dels millors. Ara bé,

amb el ben entès que aquesta nova forma d’aristocràcia no es pròpia de cap

classe social concreta sinó que el bon governant serà aquell que no es

desentendrà de la política; els governants encarnarien un nou grup social que

vindrà composat per aquells ‘que volent educar políticament els pobles,

esdevenint així la part millor del poble, entraran obertament a la vida política,

volent-la dirigir, i no inhibint-se mai amb excuses de comoditats privades.’635

Des d’aquesta perspectiva, apuntem també la sèrie de sis articles que s’inicia

amb data 11 de març de 1930 intitulada «La crisi dels dos règims» i que

configurarà un seguit de reflexions de caire polític arran del Directori Militar

lligada a les crisis dels parlaments democràtics. Aquest seguit d’escrits

precedeixen les lletres sobre el principi d’autoritat, i els situem en relació molt

estreta a l'article publicat un mes abans en el mateix diari per Carles Cardó,

intitulat «Democràcia i autoritat». Seguint aquest article i en la mateixa línia

que Capdevila, es donarà èmfasi també a les relacions entre autoritat i

democràcia. La democràcia és per a Cardó ‘el règim de les societats civils

madures, en què tothom sap els seus interessos personals vinculats a la gestió

del procomú’. Per això, cal que la democràcia exigeixi de la societat una

notable cultura i un sentit molt viu de la ciutadania i, aquest, no per a reiterar

de manera sistemàtica la discussió del principi d’autoritat, sinó que més aviat

634 Josep Maria CAPDEVILA, «El sindicalisme i la política», El Matí, 23-XI-1930. 635Josep Maria CAPDEVILA, «Una forma de l’aristocràcia», El Matí, 2-XI-1929.

315

hauria de proveir instruments per a ‘la fiscalització de la manera com els

mandataris de l'autoritat l'exerceixen’. 636

De la mateixa manera que en les lletres sobre l’autoritat, Capdevila intentarà

donar resposta aquí també al perquè els parlaments democràtics, amb el

règim que els fonamenta, es troben en crisi. Constatarà d’antuvi diferents fets

de la realitat política del moment: desorientació política; temença d'una nova

dictadura; dilemes entre els models polítics en joc -monarquia o república; i,

especialment, la manca de lideratge polític. I és en relació a aquest lideratge

ablanit, que ens diu: «si algú, creient que hem de sortir d'aquesta mena de

resignació inactiva, crida i proclama algun ideal, ho fa sense un impuls

verament comunicatiu: sabem que pensa i actua com tothom, i tot agraint-li la

bona voluntat, li descobrim la manca de convenciment». En aquesta seguit

d’articles, i tal com ja hem comentat en les lletres, es tornarà a referir a la

revisió crítica de les democràcies que neixen dels principis rousseaunians. En

relació a això dirà que: «una democràcia amb principis de Rousseau, amb

sufragi universal, etc.- està molt més en crisi que la monarquia (...). Tenim

problemes i no en veiem la solució; tenim un moviment i no veiem on s'orienti;

pressentim que, com diu el poble, sortim del foc i caiem en les brases».637

I és que l’origen del desordre en totes les activitats de l'Esperit el situa

Capdevila en el Romanticisme i en Rousseau ‘que havia formulat el

romanticisme literari, pedagògic i religiós, (i que) formulà també el romanticisme

polític. I tot el món el seguí’. Anotarà, resseguint Lleó XIII, entre les

conseqüències del pensament rousseauonià el ‘dret públic de sedició’ amb el

consegüent afebliment del principi d'autoritat i apuntarà en el mateix articulat

també les dificultats que sorgeixen dels nous governs democràtics de l’anàlisi

dels llibres escrits per Duran i Ventosa, «Els polítics», i el de Francesc Cambó,

636 Carles CARDÓ, «Democràcia i autoritat», El Matí, 23-II-1930. Segueix dient: «És una gran veritat que la democràcia exigeix de la societat una notable cultura i un sentit molt viu de la ciutadania. Per això no és estrany que no hagi aparegut fins després de segles que la convivència nacional ha despertat i afinat la consciència col·lectiva, donant a l'home, ultra l'aspiració al seu perfeccionament personal i familiar, una exigència de perfecció per a comunitats més i més extenses de què forma part: el municipi, la nació, la col·lectivitat política (...) Es cert que el principi d'autoritat era llavors menys discutit públicament que ara, però en canvi era minat per la corrosió pròpia del seu pèssim exercici i per la indignació dels pobles que es veien joguina dels prepotents (...)»

637 Josep Maria CAPDEVILA, «La crisi dels dos règims I», El Matí, 11-III-1930

316

«Entorn el feixisme italià». Mentre en el primer és sosté la tesi que el poble és

mogut i regit tothora per oligarquies; en el segon, es referirà a la crisi de la

democràcia parlamentària moderna que ha donat origen als moviments

feixistes.638

Neix d’aquesta manera la crisi de les monarquies que es viu a Europa i que es

justifica plenament i que serà, alhora, la causa de la formació de nous estats,

ara sota la forma de governs republicans. Per tant, es dóna una crisi en el

modern parlamentarisme i en la mateixa democràcia. En aquest punt caldrà

l’actitud de reflexió davant la situació política per a no caure en falsos paranys

d’ideals enganyosos per al poble, el que anomenarà la insinceritat política. «Cal

tenir consciència de tot fins on ens sigui possible, cal reflexionar seriosament

sobre els problemes. No ens penséssim que anem a davant perquè improvisem

unes solucions a l’atzar. Només va a davant aquell qui troba, tal vegada amb

calma, alguna part de la veritat que ha de guiar-nos en el present i en l’avenir».

639 I aquesta consciència ens ha de menar a l’actitud de compromís per la

mateixa problemàtica que s’està abordant i que afecta l’ampli espectre del

nostre país.

Avui la catalanitat s’ha estès a dretes i esquerres, s’ha difós entre el poble. I a més, els problemes socials i amb ells, units indissolublement els religiosos, s’han avivat. Els corrents del món obliguen a no inhibir-se d’aquests temes. No estem en possessió pacífica de res: ni de la democràcia, ni de la monarquia, ni dels principis cristians de sociabilitat. Tot el món cauria ràpidament. I no ens podem inhibir d’aquest canvi (...) 640

Seguirà referint-se a la confusió en diferents ordres que no permet entreveure

amb nitidesa l’avenir: institucions noves per fer, canvis continus a la indústria

que dificulten tenir un concepte clar i net de l’estament obrer; desfeta de la

família; els problemes del feminisme, etc. Per tant, davant la realitat del

temps, sorgeix la necessitat d’emparar-se més en els principis immutables. En

aquest punt, Capdevila reclamarà una fonamentació que defensi la integritat

de l’home i es preguntarà per aquells principis permanents que evitin la

torbació social i la ideologia confusionària.

638 Íd. 639 Josep Maria CAPDEVILA, «La crisi dels dos règims IV», El Matí, 15-III-1930 640 Íd.

317

Enmig d’aquesta confusió cal que hi hagi un nucli que pensi en l’ordre, uns homes que no es deixin endur inconscientment.(...) A la torbació social acompanya, naturalment, una ideologia confusionària. Cal, doncs, oposar-hi aquella ideologia perennal, aquella de tots els temps, aquella que sempre ha estat la defensa de la integritat de l’home. I, deixant, doncs, una gran marge, a les coses socialment avui imprecisables, ¿quins són aquells principis permanents? 641

Així, en relació a aquells principis, ens diu que ‘a manera que els principis de la

política deriven més immediatament de la natura humana, són més invariables

a través dels temps; i a manera que se n’allunyen van esdevenint d’una

contingència que els fa variar en cada poble en cada època’.642 I els principis

que derivaran de la natura humana seran, alhora, els que fronteregen amb els

principis ètics, i per la proximitat d’aquests principis amb els propis del

cristianisme dirà que aquests principis ètics, tot i que anteriors a l’Església,

entren completament dins la seva doctrina, i puguem, lògicament, reclami

‘afermar en el país els principis ètics del catolicisme’. Per tant, i en relació a

l’actitud ètica pel compliment de la llei, conclou que el principi més proper per

a la fonamentació de la societat serà el de la bondat humana.

Si els ciutadans no tenen una bondat que els faci dignes, observa repetidament sant Tomàs, les millors lleis esdevenen inservibles; tan se val que ningú les dictés. El compliment de la llei sempre suposa bona fe. Si no hi ha bona fe, la llei és impotent, i encara esdevé un pretext d’injustícia pública. Si, al contrari, els ciutadans tenen una ferma moralitat, aleshores, diu Lleó XIII, fins les lleis injustes i la tirania s’impossibiliten, perquè la injustícia llavors no és obeïda. 643

Es referirà, tanmateix, a principis derivats que poques vegades seria lícit

defugir-los, i que dirà no tan íntims a la natura humana però que racionalment

deriven de la natura de la societat. Un exemple serà el principi de màxima

representació de tot el país en el govern que el regeix per tal de solidar l’ordre i

el bon govern.

641 Josep Maria CAPDEVILA, «La crisi dels dos règims V», El Matí, 16-III-1930 642 Josep Maria CAPDEVILA, «La crisi dels dos règims VI», El Matí, 20-III-1930. Seguirà dient: «Així, per exemple, els fonaments del principi d’autoritat o la institució familiar són invariables, i, en canvi, varien les formes de govern: en un temps és millor la monarquia i en altre temps podria ser preferible una forma republicana»; retorna Capdevila a la importància de la família: «No podem vacil·lar entorn de la institució de la família; però podem vacil·lar en escollir la forma d’elegir el govern: si per sufragi, dins els gremis, per exemple, o si per altres maneres de sufragi». 643 Íd.

318

Diu també Sant Tomàs que tot bon govern ha de representar la totalitat del país de manera que hi hagin, de tots els estaments, electors i elegits, o, en altres paraules, que tothom sigui elector i tothom sigui també elegible.(...) Aquest principi de la màxima representació de tot país, solida, diu sant Tomàs, l’ordre i el bon govern, per tal com, intervenint tothom en el poder, l’interès de la sedició protestatària resta quasi esvanit perquè no hi ha opinió que no es pugui manifestar públicament i fer-se valer fins on arribi la seva extensió pública o la seva força de justícia. 644

És important que ens remetem al punt de conclusió en base a la distinció

entre els principis invariables, amb les conseqüències derivades de

menystenir-los, i aquells principis derivats sotmesos a l’esforç que impliquen

les virtuts del bon polític acompanyades de ‘la coneixença profunda del

moment i del país a què s’han d’aplicar’.

Hem distingit, doncs, aquestes dues menes de principis. Sobre els primers cal una difusió intensa: són clars i segurs, i un oblit d’ells desorienta i alhora corromp al poble. Sobre els segons, cal un estudi lògic i precís, acompanyat de la coneixença profunda del moment i del país a què s’ha d’aplicar. És en aquest punt que hi ha la crisi moderna. O, diem-ho millor, és en aquest punt que hi hauria d’haver la crisi moderna. Malauradament no s’hi cenyeix, i molts fan extensiva la crisi als principis naturals que han de regir invariablement la societat i la política. 645

* * *

iii. En aquest mateix context, anirà publicant diferents articles sobre teoria

política; trobarem a l’Arxiu unes notes manuscrites sobre sociologia i teoria

social datades del mes de gener de 1931; i diferents articles en relació als

principis de teoria política, com ara «Hipòtesis en Política» amb data de 21 de

juliol de 1929; «Com intervindrem?», de 27 de setembre de 1929; i, en diferents

ocasions, es seguirà remarcant la influència de Jaume Balmes en els seus

escrits, com a «Entorn de Balmes», de data 18 de febrer de 1930, on destaca

l'actualitat del seu pensament, alhora que el profund sentit pedagògic del seu

pensament social i polític.

644 Íd. I afegirà en aquest moment: «Ara mateix, bona part del moviment antidemocràtic, advers al sufragi universal i als parlaments, prové de trobar insuficient la representació per aquell sufragi, i de preferir una elecció per estaments més semblant a la dels gremis. Així moltes formes de l’obrerisme són antidemocràtiques. George Sorel s’emparenta més amb Nietzsche que amb Rousseau.» 645 Íd.

319

Entre els fets que el motiven a endinsar-se en l’estudi de les qüestions

relacionades amb la teoria política, un d’ells neix d’observar una certa

’indigència de pensament’ en el món polític, i acompanyada aquesta pel que

anomena ‘una incoherència mal excusada pels fets i les circumstàncies’. I la

correcció a aquestes desviacions, apuntarà, es donarà amb l'estudi

fonamentat de la teoria política. Considerarà, així, una bona opció recórrer a

la figura de Balmes com a autor ric en continguts, ‘no solament en els articles

sobre política d'aquell temps, sinó també en les seves obres de filosofia i

d'història’. Recordem que la influència de Balmes en el pensament de

Capdevila li ve de la lectura que farà de la seva obra –traduirà al català «La

Civilització»- i, d’aquí, del profund estudi que farà del concepte de civilització i

els seus fonamnets. Capdevila remarca com Balmes parla de la solució als

conflictes socials a partir d’una tesi profundament realista i d’una aposta per

la civilització cristiana. Una de les premisses que hauria d’adoptar

l’ordenament social, seguint Balmes, serà que «hi haurà el màxim de

civilització quan es combini en el més alt grau, la major intel·ligència possible en

el més alt grau, la major intel·ligència possible en el major nombre possible, la

major moralitat possible en el major nombre possible, el major benestar possible

en el major nombre possible». Els tres factors de civilització –intel·ligència, ètica

i benestar- es recolzen mútuament; quan s’anul·la un d’ells, la civilització es

desvia i, en darrera instància, desapareix. Amb això, l’anàlisi de l’actualitat

ens fa adonar de la recurrència dels problemes del passat, i dirà: «Aquelles

noves institucions que sofriren la crítica d'un Josep de Maistre o d'un Balmes,

són les que avui estan en crisi i en voga, són encara avui les discutides». És per

això que si es vol sortir de la inamovible sensació de crisi en política, caldrà

retornar a l'estudi de les teories polítiques que van d'Aristòtil fins a Balmes,

com a part indestriable de la civilització europea. 646

Amb independència de l'estudi de la teoria política, Capdevila apel·larà també

a un altre concepte previ: serà clau la idea del seny pràctic o de l'instint social

en el bon governant. Partint de la impossibilitat de l'eficiència absoluta d'una

646 Josep Maria Capdevila. «Entorn de Balmes», El Matí, 18/02/1930. També fa referències a l'article de la Revista d'Estudis Franciscans del P.Miquel d'Esplugues sobre "La vocació política de Balmes" i del llibre de J.M. Ruiz Manent, "Balmes, la Libertad y la Constitución".

320

bona teoria de govern, ens caldrà aquell instint i vocació del qui governi.

Alhora, aquest instint, que és vocació, es veurà afavorit si no es negligeix

‘bàrbarament el cultiu intens i constant de la raó en el seu país. Només

suposant aquest exercici reflexiu, aquesta raó estudiosa i que prové, per

tradició, d'una llunyania civilització antiga’.647

Destriar bé la veritat és una cosa molt difícil (...) Es tracta de dur el pensament ben envigorit per la veritat, a dins de la vida pràctica. És una lluita forta i decidida (...) Aqueixes teories que hem de disputar no us cregueu que siguin inofensives, de gent que es tanca dins de torres d'ivori; són les teories sobre els drets polítics, sobre la família, sobre la propietat, sobre els principis de la mateixa civilització tan discutida i quasi compromesa. I entorn d'aquestes teories, empenyent-s’hi hi ha els fets: hi ha el nudisme cínic, recolzat de les teories de Freud, hi ha el socialisme i l'anarquisme (...); hi ha la burgesia liberal (...).648

Les diferents anàlisis de fonamentació teòrica abraçaran altres aspectes, és

per això que esmentem també, entre d’altres, l’article de 26 d’octubre de 1930,

«La reialesa», en relació al cristianisme i l’ordre social; i amb data de 29

d’octubre de 1930, sobre el progrés, la tècnica i la política, «Polítics i tècnics»;

també en relació a la formació de l’home polític, i la relació entre política i

tècnica, l’article de 3 de febrer de 1932, «De primer, l’esperit».

* * *

iv. Sobre la cultura i la civilització constituirà el nucli entorn el qual gira

la sèrie de nou articles iniciada el 25 d’agost de 1931, que sota el títol «Els

principis de la civilització» tractarà tant les bases sociològiques que hi ha

darrere el concepte de civilització, com la dels seus orígens. Capdevila ens

planteja com a mètode d’estudi el fet de mirar la vida amb la filosofia que, fora

de la cambra closa, ens explicarà aquesta vida que es conforma amb la

voluntat lliure, la raó i l’instint i que, tal volta, veurà així néixer la civilització i

la cultura.

Sempre en començar un curs de filosofia tenia el costum de mirar enfora, al país, al carrer, vers la gent per acollir-ne la lliçó primera. Si la filosofia ens ha d’explicar la vida, em feia estrany de començar-la tancant la finestra i separant-nos de la vida que tenim entorn. Avui també, en voler esbrinar els principis de la civilització, és de bon sentit mirar un moment el

647 Íd. 648 Josep Maria Capdevila. « Un curs d' "Acció Popular"», El Matí, 17/01/1932.

321

carrer, que tal vegada ens digui alguna cosa. (...) Ja veiem, doncs, com la voluntat lliure, la raó i l’instint col·laboren en la civilització i en la cultura.649

Observant la civilització i prenent per punt de partença aquelles necessitats

primeres que ens afecten -com la de procurar-nos aliment o la de soplujar una

família-, discorrerà l’articulat endinsant-se en l’anàlisi de la dualitat instint-

raó per adonar-nos sobre ‘el motiu íntim d’aquella mena de contradicció, que

alhora que ens fa considerar l’instint com a sagrat, ens obliga a què el velem

púdicament’. I serà de les reflexions entorn d’aquesta contradicció que es

voldrà arribar a establir els fonaments dels principis de la civilització. La

dualitat entre instint i raó prendrà l’argumentació de sant Agustí, en la qual

ens diu que ‘l’home sent d’instint la dignitat de la seva natura intel·lectiva, i tot

allò que en ell s’insubordina a la raó l’avergonyeix’. A partir d’aquí s’explica el

fet que certs actes en l’home tant el dignifiquen com el poden arribar a

avergonyir, i ‘és per aquesta vergonya (que) cobreix el seu cos amb el vestir. És

la raó mateixa que vela delicadament la rebeldia de l’instint’.650 La mateixa

argumentació es faria, per exemple, extensible a la llar: «(...) la casa no és un

luxe, una cosa supèrflua o, si voleu, una mera comoditat, per habitud

esdevinguda gairebé necessària. És exigida per la nostra mateixa natura, per

un instint, i on comença a florir la civilitat, allí s’alcen els murs ocultadors i

alhora protectors d’una llar que se sent sagrada».651

I una conseqüència immediata d’aquests esquemes sobre les necessitats

primeres dels homes i la seva dignitat, serà el reclam de les condicions per a

fer-les factibles en l’economia obrera. És per a això que en la mateixa sèrie

d’articles apuntarà el que serà una de les constants en els seus escrits, la

crítica directa, primerament, a l’economia liberal i, tot seguit a la propiciada

pel comunisme i el sovietisme en tant que, dirà, ‘llancen els obrers a la

misèria’, esdevenint així aquestes noves formes d’economia contràries als

mateixos principis de civilitat.

649Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. La lliçó al carrer», El Matí, 25-VIII-1931. Apareixen reeditats dins «Els principis de la civilització». Introducció de Jordi Giró i París. Barcelonesa d'Edicions. Barcelona, 1992. 650 Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. El vestir», El Matí, 27-VIII-1931. 651 Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. La casa», El Matí, 28-VIII-1931.

322

Si gràcies a la voluntat i la intel·ligència es possibilita el naixement de la

civilització, mitjançant aquesta, tanmateix, es basteix alhora la dignitat

humana. Ara bé, la condició de possibilitat per a aquesta tasca serà la

humilitat pel mateix fet de la impossibilitat d’assolir-se de manera completa.

És inabastable amb només la força de la raó ja que l’instint hi serà sempre

present, de manera connatural; i ni s’assolirà amb la mateixa art que té també

per fita aquella dignitat. Tan sols a través del treball obstinadíssim s’arribaria

a l’ennobliment de l’instint indòmit, i serà llavors que seguirem amb un nou

pas el bastiment de la civilització. I es dóna en aquest punt del discurs un

moment interessant en tant que apareixen les relacions entre el pensament

polític i estètic de Capdevila.

Ja veiem com la voluntat lliure, la raó i l’instint col·laboren en la civilització i en la cultura. Van errats aquells que s’escandalitzen de l’instint en veure la permanència de la seva rebeldia. No som àngels. Siguem homes humilment. No ens enorgullim de l’art humana; amb aquesta no esdevenim completament redimits; encara hem de servar un vestigi de vergonya; encara, sota l’art, hi ha una correntia indòmita.652

Retornant a les relacions entorn el concepte d’ordre, en la seva banda

oposada, la visió del desordre serà el desencadenant que despertarà la

rebel·lia del mateix sentit estètic, instintiu aquest també, i que ens voldrà

menar a l’ordre. És en aquest moment de despertar que es comença a endegar

l’obra harmoniosa de la civilitat seguint els principis de la cultura. I és llavors

quan s’inicia el treball obstinadíssim al que ens hem referit i que ens ha de

dur a la contemplació.

El treball ha de tendir a dur-nos a un viure de més en més contemplatiu, perquè no duem ordre a la vida amb designi que no sigui vist i fruït, sinó amb una tendència estètica. És un sentit íntim d’harmonia que ens feia sentir instintivament la innoblesa d’un instint indòcil a la raó, i ens avergonyia que en nosaltres, sense poder-hi fer més, es mostrés aquella rebeldia a l’ordre. El sentit estètic, doncs, és instintiu, i sorgia immediatament que sorgia el desordre; aqueix sentit se li posava en lluita i començava l’obra harmoniosa de la civilitat. Un moment contemplatiu és un moment d’esplai. Si el treball tendeix a la contemplació, tendeix al repòs.653

Amb això, un principi de cultura serà el que vindrà constituït per aquell ‘teixit

d’autoritats de tota mena’ i, alhora, serà aquell que ‘obliga a que tothom sàpiga 652Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. El treball», El Matí, 29-VIII-1931. 653Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. El repòs», El Matí, 2-IX-1931.

323

una mica de les coses més diverses, i molt del propi ofici’.654 De la riquesa de la

cultura en neix la necessitat de la seva defensa i d’aquí en sorgeix la

necessitat de l’autoritat pública com a producte de la cultura. Alhora, es

remarcarà que la cultura ‘no es funda, com voldria l’anarquisme, sobre la

bondat nativa de l’home, sinó sobre la seva doble inclinació al bé i al mal, a

l’ordre i al desordre, a la intel·ligència i a l’instint indòcil’.

L’autoritat pública, amb la finalitat ben concretada a defendre la civilització, té alguna cosa de convencional; és un producte de la cultura com ho és tal o tal forma de vivenda. És naturalment necessària i ensems és deixada a l’art humana. Els seus beneficis, com els de la cultura, no són gratuïts, els hem de merèixer, els hem de guanyar. Per aquesta raó, les diverses formes de govern són discutibles, i variables segons les circumstàncies. 655

Reitera, tanmateix, que l’enemic d’aquesta autoritat de la cultura no el

trobarem sinó en la manca d’acompliment del bon aprenentatge de l’ofici, o en

la volubilitat o la peresa de l’home en voler-lo aprendre –i en aquest sentit,

una de les causes la tornem a trobar també en la pedagogia romàntica ‘que

allunya els estudis metòdics, dels aprenentatges ben acomplits’. I una altra

causa la trobarem també en l’especialisme dels oficis en tant que és la mateixa

expressió del recloure’s i de la indiferència al coneixement o a l’ofici aliè.656

També són enemics de la cultura, encara que no ho semblin els engelosits del propi ofici, que el voldrien hermètic, els artistes que aspiren a esdevenir difícils, incomprensibles, els frenètics de l’especialisme, indiferents a tot coneixement que no caigui dins els límits de l’especialitat escollida, absorbits a conèixer d’aquestes les insignificances més negligibles.657

654 Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. Els oficis», El Matí, 3-IX-1931. I continua: «¿Què fem d’un cap de dia a l’altre, sinó rebre de la societat els fruits de mil oficis, a canvi d’oferir-li, com a servei, el fruit del nostre ofici? (...) Aquesta diferència d’aptituds ens porta a descobrir un nou principi de la cultura. Ens porta a l’origen de l’autoritat humana.» 655Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. L’autoritat pública», El Matí, 10-IX-1931. 656 A banda d’altres possibles analogies, respecte l’especialisme, dins La Rebelión de las masas, J. Ortega y Gasset s’hi refereix en el capítol XII, «La barbarie del “especialismo”». Dirà respecte els especialistes: «(...) Quien quiera puede observar la estupidez con que piensan, juzgan y actúan hoy en política, en arte, en religión y en los problemas generales de la vida y el mundo los “hombres de ciencia”, y claro es, tras ellos, médicos, ingenieros, profesores, etc. Esa condición de “no escuchar”, de no someterse a instancias superiores que reiteradamente he presentado como característica del hombre-masa, llega al colmo precisamente en estos hombres parcialmente cualificados. Ellos simbolizan, y en gran parte constituyen, el imperio actual de las masa, y su barbarie es la causa más inmediata de la desmoralización europea. Por otra parte, significan el más claro y preciso ejemplo de cómo la civilización del último siglo abandonada a su propia inclinación, ha producido este rebrote de primitivismo y barbarie». Pp. 147-148. Col. Austral, Madrid, 1937. 657Josep Maria CAPDEVILA, «Els principis de la civilització. L’autoritat de l’ofici», El Matí, 6-IX-1931.

324

I la cultura, sense privilegi de classes -recordant al mateix Balmes-, reclamarà

l’educació per aquells qui més ho necessiten –el poble- i, amb les paraules

d’Adam Smith, dirà: «L’educació del poble requereix potser, en una societat

civilitzada, més l’atenció pública que no pas l’educació d’aquella gent de més

rang i fortuna». Apuntem d’aquí el que llegim en l’article «Un fals concepte de

civilització» en relació a la crítica a la burgesia capitalista i al concepte de luxe.

Els principis de la vertadera civilització no són pas exclusius d'un estament, (...) Cregueu que en el gust del capitalisme burgès hi ha també molt d'excessiu que recorda la salvatgeria. La verdadera civilització no pot consistir en un luxe fastuós que creix i s'infla amb el treball dels miserables (...)658

* * *

v. Encara que no ho desenvolupem, destacarem també diferents articles sobre

teoria econòmica en els quals es tracta, en base als principis de l’economia,

les seves relacions amb l’ètica. D’aquí i de nou apareix la crítica al liberalisme

en les seves diferents formes.659 Aquest seguit d’articles els escriurà durant el

mes de juliol de 1932; «L'economia lliure», del dia 5; «L'economia hedonística», el

dia 6; «¿El món econòmic, sota el liberalisme econòmic, era ben lliure?», apareix

el dia 8; «’L'home econòmic’ del liberalisme és una convenció», el dia dotze;

«Temps d'esterilitat», el catorze; i la sèrie d’articles intitulada «Els tres períodes

de l'economia soviètica», iniciada el dia 26 del mateix mes. Més endavant i

seguint el discurs amb les mateixes relacions destaquem, del mes de gener de

l’any 1933, «Llibertat i economia»; finalment, i dels darrers escrits de Capdevila

en el diari, la sèrie de dos articles apareguts el mes d’abril de l’any 1934,

«L'economia dirigida - L.Sturzo».

Tanmateix, caldrà remarcar en les línies editorials, i es tornarà a apuntar més

endavant, el seguit d’articles que s’escrigueren a «El Matí» en relació a les

teories sobre el distributisme com a solució a l’expansió del comunisme, la

problemàtica social i la lluita de classes –la revolta natural del pobre contra el

ric- i, d’aquí, també, la crítica al capitalisme en tant que règim desfavorable al

658Josep Maria CAPDEVILA, «Un fals concepte de civilització», El Matí, 25-VIII-1931. 659 Veiem respecte aquest punt «L’herència del liberalisme» de 8-XI-1931 on es tracta la qüestió ètica de l’individu.

325

repartiment equitatiu dels béns. Respecte els sistemes predominants, al

capitalisme –entès com l’acumulació de riquesa en poques mans, al socialisme

– la riquesa sota el poder o el control de l’Estat i al distributisme plantejat com

l’alternativa, en tant que postula la riquesa distribuïda entre el major nombre

de ciutadans. Ara bé, davant la impossibilitat de la llei a l’hora de fer efectiva

la justa distribució de béns, serà la voluntat ordenada -individual, lliure i

moguda per la intel·ligència- la que podrà fer més que la llei imposada.660

* * *

vi. Els articles sobre el concepte i el dret de propietat. És en

l’exemplificació dels criteris metodològics on hem tractat específicament la

importància que es dóna a la fonamentació d’aquest concepte. Tal com ja hem

apuntat, Capdevila n’haurà parlat també en l’apartat quinzè de l’opuscle de

l’any 1927. D’entre els articles que es relacionen amb l’estudi del dret de

propietat, amb data 18 de juliol de 1929, apuntem entre d’altres «La petita

propietat»; un manuscrit de la mateixa temàtica, de data 19 de juliol de1929,

que s’intitula «Una justificació»; i, amb data de 24 de desembre de 1932, «La

propietat privada», sobre la universalització del dret a la propietat. Hem vist

també com la discussió sobre el problema dels límits de la propietat es veurà

reflectida en l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu al Parlament de

Catalunya, el mes d’abril del 1934, amb el posicionament que prendran els

escrits editorials de «El Matí» i en el moment més crític de Capdevila en la

direcció del rotatiu.

* * *

660 Josep Maria CAPDEVILA, «El perill comunista», El Matí, 3-VIII-1929. I també «El distributisme de G.K. Chesterton I», El Matí, 15-II-1931, en què es situa el capitalisme com a causa de la crisi econòmica a Anglaterra, alhora que de les vagues i de l’atur. Critica el fet que durant més d’un segle el poble anglès s’ha hagut de convèncer que el fet de treballar per uns pocs repartiria en el benefici del propi poble. I en constata el seu fracàs. Chesterton proposa el distributisme amb “(...) la separació de les unitats que formen aquests grans blocs de capital; demana als capitalistes que si se senten anglesos es desrenguin del llast de la riquesa exagerada, que s’acontentin amb el que tenen i que no cerquin més. Si repliquen que són gent d’ambició i els cal una finalitat per treballar, se’ls ha de dir: “Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ací hi ha més fonament per a les humanes energies que en tots els negocis del món. On resideix el desencert en la distribució de la riquesa en el nostre país? ...és contrària a la seguretat, a la justícia i a la llibertat, i quan una nació no és capaç de respondre a aquests tres ideals, necessàriament ha de venir la ruïna i el descrèdit”.

326

vii. Un dels trets més originals del treball de Capdevila i que ens n’apuntava

la seva importància i transcendència, que Maurici Serrahima ja n’havia

apuntat, serà l’aportació en els diferents àmbits del pensament –polític, social

i econòmic- que conforma el conjunt d’articles sobre les reflexions de caire

polític i social del sindicalisme.

Una altra de les assercions sobre la democràcia vindrà quan ens dirà que ‘la

democràcia no vol dir res si no significa participació de tots, d’una manera o

altra, en el governament de la col·lectivitat’. Tot i que la democràcia reposa

sobre la convergència entre dos factors, la llibertat i l’ordre, es dóna

paradoxalment, que la preocupació d’ordre econòmic de la ciutadania no pot

ser satisfeta ‘pel nostre règim polític normal, nominalment i aparentment

democràtic’. Sí que es reconeix que hi ha polítics professionals, en els partits

anomenats d’ordre, que miren per l’economia; no obstant això, denuncia que

la seva actuació es focalitza ‘solament en interès de la burgesia i la

plutocràcia’. I, aquesta, per sarcasme del sufragi universal, és la que realment

influencia en la composició dels parlaments. D’aquí, la crisi i el desencís de la

massa ciutadana que cerca, al marge de la política, satisfer les seves

aspiracions (i necessitats) i, per tant, les pertorbacions socials que venen pel

fet que ‘actuar al marge de la política, en matèries d’ordre econòmico-social,

porta fatalment a practicar una política socialment negativa’.661

Una de les tares que ens ha deixat la democràcia és, en la política, una manca de franquesa, una hipocresia (...). De fet els gremis no s'han mai ben extingit perquè són necessaris (...). Cal anar construint paulatinament, sense arrasaments revolucionaris, un món social i econòmic més clar i més francament popular, sense hipocresia. «Els nous gremis», El Matí, 20-XII-1931

Entre els diferents articles a què podríem fer referència, destacaríem de la

relació que es presentarà en el capítol onzè d’aquest treball, almenys 83

articles on el sindicalisme i el corporativisme hi seran tractats de manera

específica. Entre d’altres, «Les eleccions i els obrers», de data 14 de setembre

de 1930 que tractarà sobre l’organització sindical obrera, les eleccions i la

representació social amb la crítica a la democràcia burgesa i la defensa del

sindicalisme obrer. En l’article del dia 10 d’octubre del mateix any, «L'única

661 Josep Maria CAPDEVILA, «El sindicalisme i la política», El Matí, 23-XI-1930.

327

defensa», farà referència al sindicalisme cristià en relació a una de les

constants del seus escrits i que serà l’estudi del moviment sindical europeu.

Del mateix any, en relació a la manipulació política del proletariat i el

terrorisme sindical, tenim «Rebrotada terrorista», de 21 d’octubre. De primer de

novembre, «L'únic remei», on diu: «Altra cop ha estat vessada la sang de

germans nostres (…). Que l'organització del sindicalisme catòlic és d'extrema

urgència, ens sembla que ningú, en el nostre camp, no ho deixarà de reconèixer»

I, l’endemà d’aquest, seguint amb la mateixa temàtica, «La diada d'avui», amb

referència explícita a les lluites socials. Respecta les relacions entre

sindicalisme i política, el 23 de novembre, en l’article «El sindicalisme i la

política» tractarà sobre la convivència i la llibertat en relació als límits del règim

democràtic i el moviment obrer i, en l’article del dia 30 del mateix mes, a

«Obrerisme i política», les relacions sobre política, socialisme i sindicalisme.

Entrats en l’any 1931, recollim diferents articles sobre el sindicalisme cristià.

El 16 de gener, farà referència a l’associacionisme obrer i la sindicació obrera

catòlica en el quarantè aniversari de la Rerum Novarum, «El gloriós

quarantenari». I el 6 de febrer, en l’article «La sindicació catòlica», tornarà a fer

referència explícita a la doctrina social de l’Església i a Lleó XIII. Del 12 de

març, amb la mateixa temàtica, «La tasca més urgent». Seguirà referint-se als

moviments sindicals cristians europeus. Destaquem l’article que explicita el

que serà un punt d’influència pel sindicalisme català cristià, «El sindicalisme

cristià a Bèlgica» de data 13 de setembre. El mes de juliol escriurà en relació a

la sindicació: «I els sindicats de patrons?», del dia 3; «Una forma de sindicació»,

del dia 16; l’endemà, «L'elogi del sindicat jurídic»; del dia 18, «Perills del sindicat

jurídic»; del dia 23, «El fals sindicalisme», amb esment també a la família

obrera; i, tanmateix, trobem les relacions entre el sindicat Únic, la situació

política del moment, el socialisme i l’anarquisme a «Podem confiar gens en el

socialisme?». Seguint am la sindicació obligatòria, del dia 30, «La sindicació

obligatòria»; l’endemà, «El primer avantatge del sindicat jurídic»; i, l’altre, «Segon

avantatge de la sindicació obligatòria». Entrats en el mes d’agost, del dia dos,

amb la mateixa temàtica i en relació a la sindicació patronal, «Per la sindicació

patronal». Trobem entre els articles de l’Arxiu un manuscrit en relació als

328

sindicalisme i la nova formació política democristiana, «El sindicalisme segons

UDC».

Enceta l’any 1932 amb l’article del dia de reis sobre la jornada laboral i el

moviment obrer catòlic, «Els reis dels obrers». I d’especial rellevància, en

relació als moviments sindicals cristians, serà la sèrie de 12 articles del mes

de febrer, on s’expliciten les bases del moviment obrer cristià i el sindicalisme

cristià, que s’intitula «Fragments d'un llibre. Els principals fonaments dels

sindicats cristians». En aquesta sèrie i amb diferents comentaris va recollint

els fragments del llibre de Joseph Arendt,662 La nature, l'organisation et le

programme des syndicats ouvriers chrétiens, on es defineix i s’expliciten les

tesis principals del sindicalisme cristià. Acabada la sèrie, el dia 2 de març

amb «La disciplina viva» on reprèn la temàtica sobre el sindicalisme cristià i el

concepte de disciplina entesa com la formació del propi pensament,

coherència i la llibertat personal. Més endavant, el 28 de juny, reprèn amb el

«Sindicalisme cristià i patriotisme» les qüestions socials en relació al

sindicalisme cristià. I, tanmateix, retrobem les referències als moviments

sindicals europeus, amb data de 29 de juny, a «El Congrés Internacional de

Sindicats Cristians»; i, entre el 10 i 12 de juliol, la sèrie que intitula «Les

conclusions dels Congrés Internacional dels Sindicats Cristians». De nou,

respecta la tolerància, la pau i el sindicalisme, del 11 de novembre, «Guardem-

nos de la violència».

Segueix, l’any 1933, denunciant els estralls del terrorisme sindical i la

importància en intensificar els valors que han de conduir a la pau social,

«Dues víctimes més del terrorisme». Destacarem també, entre d’altres, amb data

de 15 de setembre de 1933, «Cal atendre solament al bé comú», que es referirà

a la concepció del sindicalisme en base a la importància del concepte format

sobre el bé comú (tractat també en el cinquè apartat de l’opuscle de l’any

1927); el 24 de novembre del mateix any, «El Corporativisme» i, també, de l’any

1934, la sèrie de tres articles iniciada amb data 3 de febrer intitulada «Un

estudi sobre ‘El problema de la justícia social’», amb data de 17 de febrer, «Els

662 Joseph ARENDT, La nature, l 'organisation et le programme des syndicats ouvrierschrétiens. Spes, París 1926

329

fonaments del Corporativisme» i, el 15 de març del mateix any, «El règim

corporatiu vist des del camp catòlic-R.Gay de Montella».

Destaquem, aquí també, l’aposta de Capdevila expressada explícitament

respecte com haurien de ser les formes de govern. Davant la possibilitat de la

intervenció real i efectiva del poble en el govern –constatant el fracàs de les

democràcies parlamentàries o del socialisme-, postula que ‘amb els gremis o

sindicats, que entraria, doncs, al Govern del país tot el poble competent per

ocupar-se del treball, que és la meitat de la vida social’, doncs el poble, de

manera natural, sap governar perquè aquest no és un saber que per tècnica

s’hagi d’aquirir.

D’aquí i des de la perspectiva de la teoria política, apuntem la sèrie de quatre

articles iniciada el 7 d’octubre de 1931 sota el títol «Un aspecte polític del

sindicalisme», on es tractaran les formes de govern lligades a la sobirania

popular.

La multitud coneix oportunament les seves conveniències i sap la manera d’assolir-les; és a dir, la tècnica del govern és una mentida. El saber governar no és un saber que s’hagi d’adquirir; el té el poble naturalment (...) Com ho faríem per a aconseguir que tot el poble intervingui en el govern, cosa que no s’aconsegueix ni amb la democràcia ni amb el socialisme? (...) Amb els gremis o sindicats, entraria, doncs, al Govern del país tot el poble competent per ocupar-se del treball, que és la meitat de la vida social. Aquesta dèiem que es partia entre la família i el treball que l’ha de mantenir; amb els gremis governaria, amb una competència que no veiem que es pugui substituir, tot el país treballador.

Cal que ens aturem en les reflexions al voltant de la sèrie d’onze articles,

iniciada el 23 de gener de 1932, amb el títol «El principi igualitari i el

sindicalisme».

Encetarà Capdevila aquesta sèrie fent explícita d’antuvi la que serà la tesi de

l’articulat, ‘les democràcies i el parlamentarisme del segle XIX són els enemics

que ha de destruir el sindicalisme’.663 Tornarem a trobar, així, les

argumentacions que ja han estat exposades sobre el principi igualitari i els

principis en relació a l’anarquisme, mitjançant les quals, a través de la negació

663Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme I», El Matí, 23-I-1932.

330

de les característiques que individualitzen l’home, (convertint-lo en un ‘ciutadà

irreal, abstracte, verament igual a tots els ciutadans als quals s'ha despullat de

totes les seves diferències’) s’acaba sostraient el principi d’autoritat. I d’aquí, de

nou l’advertència que el fet d’establir –imposar- el principi d’igualtat trobi la

seva traducció en el descontentament ciutadà que deriva en les revoltes; i,

alhora, tornant a constatar que l’actualitat mostra el fet que ‘la teoria política

de les modernes democràcies consisteix a girar l’esforç polític a destituir

l’autoritat’ i, d’aquesta manera, impossibilitant l’obra de govern.

En la mesura que la llei es dicti igual per a tots els seus ciutadans, es

produeix aquella violència en relació a les diferències que en ells hi són de

manera natural. ‘La igualtat de la llei, és a dir, la seva rigor duta igualment a

tothom, és evidentment injusta. Summum jus, summa injuria’.664 ´´Es per

aquest motiu que Capdevila, tot i que advoqui per la flexibilitat de la llei,

observa com les tendències polítiques del moment volen o bé fer-la igual per a

tothom, o bé suprimir-la. Així doncs, tenim aquí una altra de les

conseqüències nades del principi d’igualtat. Alhora, es constata com d’aquest

principi no es pot derivar el principi de la bondat nativa i espontània per a

evitar la corrupció o el mal que hi ha en societat, sinó que la corrupció es

supera en l'ètica raonable amb i en l'energia sostinguda de voluntat.

Els homes són més diferents que no diu Kropotkín, mestre de l’anarquia, perquè no es diferencien, com ell suposa, solament dins el bé, per llurs aptituds i gràcies diverses, sinó també dins el mal per llur diversitat de vicis i d’inclinacions perverses i nocives. És que aquestes inclinacions malèfiques ens vénen de la cultura, diu Rousseau; ens vénen de l'Estat i les lleis diu Kropotkín. Les presons no són perquè hi ha crims, diuen, sinó que hi ha crims perquè hi ha presons.(...) I per nosaltres la defensa contra aquesta corrupció, no la tenim en el bon temperament, en la bondat nativa i espontània (i en això divergim del pensament de Maragall) sinó en l'ètica raonable amb i en l'energia sostinguda de voluntat. No té més bondat qui té més bon temperament, sinó qui té més força de domini propi; ni qui té millor instint, sinó qui té més virtut; ni qui té més poca lluita, sinó qui lluita més bé. 665

Observem, de la mateixa vida i de la seva organització social, que ‘té cada

home un valor indiscutible, una personalitat que ha d'acomplir-se, diferent de

totes les altres; no hi ha cap home que no sigui una forma d'humanitat

664Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme III», El Matí, 28-I-1932. 665Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme IV», El Matí, 29-I-1932.

331

inèdita.’666 De la mateixa manera com ho predica l’anarquisme, és bo que

l’home aporti a la societat el millor d’ell mateix per a rebre el millor de l’altre.

Ara bé, dirà Capdevila, ‘és utòpic imaginar aquest ordre sense una autoritat

pública’.

Vindria un desordre que tant el duria la desconeixença com la malícia. La vocació tant indica una aptitud com un límit. Indica límits de la nostra coneixença, ben sovint cenyida a poques matèries, uns límits que ja reclamarien un poder que mantingués l'ordre harmònic que fins Kropotkín veu necessari; i aquest punt és el que no admeten els principis de la democràcia identificats amb els de l'anarquia. La malícia no ve del ciutadà, diuen, sinó del poder. Neix en aquell moment en què un home vol governar un altre home. I en aquest punt sorgeix el dogma democràtic i anàrquic del principi igualitari. ¿Per què un home ha de governar i un altre ha d’obeir, si tots segons la frase de Rousseau, neixen iguals i lliures? I si un home no en pot governar un altre, diuen, més conseqüents, els anarquistes, per què cap home s’atreveix a dictar lleis? Cal veure, doncs, d'on neix el principi d'autoritat i amb ell el deure de governar i el deure d'obeir. 667

Ja s’ha comentat que la formació de la mateixa societat neix de les

característiques constitutives dels seus membres i s’acompleix pel servei que a

ella hi aporten. Aquest acomplir-se la societat és possible gràcies a la

competència dels seus ciutadans, a la seva autoritat, ara bé, aquests, per al

seu perfeccionament o sosteniment, rebran de la societat altres fruits nats de

competència que no els hi són pròpis, per tant de l’autoritat de l’altri.

Tot just hi ha, doncs, la societat humana constituïda, la veiem sembrada d’autoritats, i com més acomplida, més hi abunden: autoritats de tota mena, autoritats familiars, autoritats d’ofici; a cada competència nova surt un nou governament i noves obediències: no hi ha ciutadà que no mani, no hi ha ciutadà tampoc que no hagi d’obeir de mil maneres. Aquell que no manés en res seria que no tindria competència de cap mena dins una societat d’on seria una mena de paràsit.(...) 668

Per tant, la competència va lligada al govern d’aquesta, i el governar és un

deure, i ‘el deure d’obeir és connexa al deure de qui governa’. I seguirà

Capdevila, ‘el govern és un dret en la mida que és un deure. Ara bé, s’ha dit que

els ciutadans tenien el dret a governar; nosaltres diem que en tenen el deure. El

simple dret és renunciable. Però el deure vol dir un dret a què no podem

renunciar, que no podem, en consciència, negligir.’ I, l’acompliment, en el fons,

malgrat les seves limitacions, vol dir el reconeixement de la llei, encara que

aquesta no estigui escrita. Aquí Capdevila fa referència a Josep de Maistre, 666Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme V», El Matí, 30-I-1932. 667Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme V», El Matí, 30-I-1932. 668Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme VI», El Matí, 31-I-1932.

332

quan volia ‘que la constitució dels pobles no fos un paper escrit. És una llei

massa important i fonamental, deia, perquè un poble se la doni; un poble ja l’ha

de dur dictada a l’ànima; i aleshores escriure-la en un paper lleuger no és més

que una lleugeresa.’669

El govern que es fonamenta en el principi igualitari ‘considera cada home com

una unitat, i el poble com un nombre’. Capdevila, de la mateixa manera que ho

llegíem en els «Principis de la civilització», reprèn l’anàlisi que es fa respecte les

consideracions qualitatives i quantitatives de l’organització social. ‘Les

diferències qualitatives són per sistema negligides i només són admeses les

diferències quantitatives: els nombres: els jocs de majories i minories.’ Vora

aquest home unitat -l’home polític de Rousseau- s’hi situa l’home econòmic de

l’economia (escola) liberal. I d’aquí el rerefons crític a les conseqüències que es

deriven pel fet que l’home lliure de l’economia es desentengui tant de la

política com de l’ètica.

La política no volia saber la diversitat nativa cultural d’on derivaven els oficis, no volia intervenir-hi, ho desconeixia, i en aquest aspecte, la política es posava al marge, i deixava l’home lliure: li suposava una bondat nativa, i s’afigurava que, emancipat de tota tirania, gràcies al sufragi igualitari, mai el fort abusaria del feble, i que la pràctica de l’ètica sorgiria com una flor espontània de la llibertat. L’economia, doncs, amb aquest home lliure perfecte, es feia independent no solament de la política sinó també de l’ètica.670

Les conseqüències que es deriven de la desaprensivitat de l’home econòmic, i

que es mostren en l’explotació del feble, són que neix el socialisme i neix el

sindicalisme. Així com també neix la doctrina social de l’Església, amb Lleó

XIII, que reclama un retorn de l’autoritat dels gremis per tal de restablir la

dignitat humana en el treball, i amb això ens recordarà Capdevila que ‘els

primers escriptors sindicalistes són catòlics’.

Mes amb la vida no s’hi juga, i sempre acaba desfent amb violència les convencions estretes que volen imposar-li. Les diferències humanes negligides, les autoritats naturals preterides, resten així vives i vexades al marge de la política: aquesta no les mata, no les extingeix; només les contraria i les subleva. I així, contra l’economia liberal i la democràcia de Rousseau, sorgirien les teories del socialisme i el sindicalisme. L’home econòmic, l’home amb una llibertat il·limitada, no demostrà gaire la seva hipotètica bondat nativa; resultà un

669Íd. 670Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme VII», El Matí, 3-II-1932.

333

desaprensiu, un explotador del feble. Des de Lleó XIII els papes, alhora que s’oposaven als principis democràtics de Rousseau, s’oposaven també als principis de l’individualisme econòmic, i proposaven un retorn als gremis abolits per la Revolució francesa. Els primers escriptors sindicalistes són catòlics. 671

Capdevila fa una reflexió interessant en ressaltar com el socialisme i el

sindicalisme –el cristià també- proven les errades de l’economia liberal i,

alhora, com cal que es situï el punt de partença en l’ètica. I serà clau en la

nostra hipòtesi de partença d’aquest treball la visió de l’home a la que arriba

Capdevila quan ens diu que ‘el sindicalisme catòlic té l’ètica per punt de

partida, és a dir, la naturalesa íntegra de l’home’.

La força natural cohibida per l’igualitarisme, obra en formes revolucionàries dins les mil maneres de socialisme (una de les quals és el sindicalisme revolucionari), i es mostra cada dia amb més vigor dins el sindicalisme cristià. El socialisme, pel fet mateix d’estendre’s ràpidament, prova les errades de l’economia liberal, prova que els fets no responen bé a una economia que vol prescindir de l’ètica. «Les forces ètiques, diu Marshall, són d’aquelles que l’economia ha de tenir en compte.» El sindicalisme catòlic té l’ètica per punt de partida, és a dir, la naturalesa íntegra de l’home. 672

Capdevila torna a denunciar així, a través de les seves conseqüències,

l’economia que es desvincula de l’ètica i les mateixes formes de govern

propiciades per l’economia liberal.

El resultat d’aquestes democràcies amb l’economia liberal que comporten, és que l’economia va sola, però ben malament: monopolis, acumulació del capital i el crèdit en poques mans, més jugadores que treballadores; les crisis que si no es poden evitar es podrien atenuar, exacerbades pel negoci d’aquests jugadors que es diuen financers; els disturbis socials en augment, amb vagues cada dia que aturen i torben la vida econòmica i l’ordre; la lluita de classes esdevinguda sistemàtica, pertorbant la política; el descontentament de tothom: aquest és el resultat de l’economia que va sola, desvinculada de l’ètica. 673

El següent punt d’anàlisi ve de l’observació que tant l’economia liberal com les

modernes democràcies instauren l’Estat i l’individu, suprimint així qualsevol

mena d’altra autoritat. Ara bé, dirà Capdevila que no es queden aquí els

impulsors d’aquelles noves formes de govern, doncs ‘un dels dos feia nosa, o

l’Estat o l’home; i per això uns han imaginat que era millor invalidar l’home i

altres suprimir l’Estat: els primers han ideat el socialisme i els segons

671Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme VII», El Matí, 3-II-1932. 672Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme VII», El Matí, 3-II-1932. 673Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme. VIII», El Matí, 6-II-1932.

334

l’anarquia’. L’origen dels projectes del socialisme i els somnis de l’anarquia són

fruit de la supressió que contrariava l’essència d’una societat fundada en la

naturalesa humana, provenia un neguit i malestar social i polític d’on han sorgit

els projectes del socialisme i els somnis de l’anarquia.’ Per tant, seguirà, el que

ens cal és reclamar de nou pel govern aquelles autoritats que tenen el seu

origen ‘en els gremis, adaptats al dia, amb les formes sindicals que demanen

els estaments oprimits, i dur-los al govern, no perquè regeixin enterament el

país, sinó perquè governin en allò que tenen competència i són insubstituïbles.’

I un altre punt, clau en l’humanisme, és la vindicació de l’home moral respecte

l’home econòmic, ‘(...) podem partir d’unes premisses més verdaderes i

arribarem, també fatalment, a unes altres conseqüències: a les de la nova

economia que resolgui els problemes (econòmics) que posa l’ètica i la sociologia i

on la desviadora abstracció de l’ «home econòmic», sigui substituïda, per un

concepte més complet de l’home que, a més d’econòmic, és moral i social i

polític.’ 674

El següent punt d’anàlisi retornarà entorn la comprensió de la llei partint de

dos premisses: primerament, en tant que el seu abast és universal, la llei es

mostra igualitària i, així, desatenent allò particular, en aquest sentit, es

mostraria com a injusta; i, en segon lloc, el efectes desiguals de la llei es

manifesten en els individus -és carregosa per al dèbil i per al fort, lleugera. Es

pot deduir que ‘la justícia hauria de ser individual i no col·lectiva, i la llei, que

és essencialment col·lectiva, és essencialment injusta’. I ‘els que aspiren, doncs,

a la justícia absoluta, han d’aspirar a suprimir les lleis civils i amb elles a

suprimir l’Estat que les dóna, i ja ens trobem a les aspiracions de l’anarquia.’

Admetem, doncs, en aquest sentit que la llei és injusta. Admès això encara afirmem que si la llei és injusta, la manca de llei encara ho seria més. Aquest és el principi polític tan incomprès en l’obra de Josep Maistre. Ell sabia bé que deia coses dures, si voleu horribles, si voleu injustes, però que era més dur, més horrible, i més injust sostenir les contràries. Les seves paradoxes es resolen amb aqueix principi. Val més, diu, per exemple, que un plet es resolgui injustament no pas que s’ajorni indefinidament: el llarg ajornament seria més injust que una sentència injusta. 675

674Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme VIII», El Matí, 31-I-1932. 675Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme IX», El Matí, 31-I-1932.

335

Ara bé, el que fa la llei és defensar el dèbil i mitigar les injustícies en tant que

esdevé la ‘barrera posada davant l’abús del fort.’

Al seu somni de justícia absoluta ja hem dit que l’anarquia havia d’afegir-hi la seva creença en la bondat nativa de l’home. Si l’home no era bo naturalment, si nativament estava enfonsat en la ignorància i abocat a la malícia, l’anarquia volia dir només l’imperi del més fort i desaprensiu oprimint el dèbil. La llei mitiga aquestes enormes injustícies, és la barrera posada davant l’abús del fort, és la defensa del dèbil. Més dintre la llei, en la història, sempre tornen a brotar amb insistència els somnis de justícia absoluta. I, on porten aquestes aspiracions, en aparença humanitàries? (...) El primer sindicalisme revolucionari es mesclà amb els humanitaris de l’anarquia. «Els anarquistes entrats al sindicalisme, diu Sorel, tingueren una verdadera originalitat i no aplicaren pas teories que havien estat fabrica des als cenacles filosòfics. Ensenyaren, sobretot, als obrers que no s'havien pas d'avergonyir dels actes vio-lents.» 676

Per tant, la crítica als somiadors de la justícia absoluta i a un humanitarisme

malentès que ‘neix d'una vaguetat mental exaltada i ben sovint mesclada a

deliris de grandesa, a somnis de poder, a enveja i altres herbetes’.

Contràriament, hi ha l’actitud oposada, ‘l’actitud valenta i sana dels que

compleixen la llei, sense mirar envejosament si al veí li és més favorable o més

lleugera; l'actitud dels veritables homes lliures que només miren si la llei és

dirigida al bé comú i la tenen per justa encara que els reclami de vegades un

esforç heroic’.

Acabarà Capdevila l’anàlisi d’aquestes qüestions encara amb un nou article

que voldrà esclarir diferents aspectes tractats, aparegut el dia 9 de febrer, que

intitula «Dues notes».

He de posar dues notes a l’acabament d’aquesta sèrie d’articles de crítica del principi igualitari. Sé que ha sorprès a algun lector un pensament que citava de Josep Maistre. (...) Aquest principi, segons el qual és admesa una injustícia per evitar el desordre, que duria a conseqüències encara més injustes, informa tot el dret. El dret civil i polític més just és una prova evident de la injustícia relativa a la què s’han de sotmetre les coses humanes. És una prova també que el dret sense caritat és inhumà, i que si trèiem el cristianisme del món, la vida restaria dura, trista i desolada. (...) En què es fonamenta la prescripció dels drets? En el supòsit que aquell que els tenia els abandona. Mes aquest supòsit és una mica gratuït. I si aquell que els tenia no els abandona en el seu intent més íntim? Aleshores el dret estableix el principi que és més just que la propietat estigui injustament definida, no pas que romangui interminablement indefinida.

676Josep Maria CAPDEVILA, «El principi igualitari i el sindicalisme X», El Matí, 8-II-1932 .

336

I retrobem com torna a exemplificar l’aclariment d’aquest punt tot relacionant

els conceptes de justícia i propietat, tal com havíem llegit en l’opuscle de l’any

1927, en el seu apartat quinzè.

(...) En la teoria de la propietat ens trobem altra vegada amb la injustícia inevitable de les coses humanes. El trobem a tot el dret. És que volent establir la justícia, volent evitar la injustícia, hem de veure quan aniríem a caure en injustícies encara més grans. L’altra nota que volíem escriure era sobre l’última expressió d’aquells articles, que podia semblar extremosa: «I qui ens diu que aquesta lluita no sigui l’última?» Al contrari d’extremosa ens sembla feble. N’hauríem de treure l’interrogant: és l’última. Si la civilització no era defensada cada dia, i no vencia, desapareixeria de la terra. Cada lluita, doncs, en certa manera, és l’última. I encara més, és l’última per l’individu: en la seva vida breu, si no ha lluitat bé, si ell personalment ha fugit per covardia o s’ha passat al contrari (l’enemic), té cap dret a la victòria dels altres? Un cristià no ha de respondre davant de Déu sinó del seu comportament heroic. El comportament dels altres no l’excusa mai. La lluita de la seva vida breu per ell és l’última. (...)

* * *

337

b. Sobre Qüestions Socials

i. El dret a un salari mínim i el subsidi familiar

ii. Conflictivitat política i violència obrera

iii. La manca de treball

iv. Els moviments migratoris

v. El feminisme

338

b. Sobre les Qüestions Socials

Introducció

En l’àmbit del pensament més pròpiament lligat a les anomenades qüestions

socials, els escrits de Capdevila abracen diversos aspectes i el seu tractament

demanarà una lectura atenta per a situar correctament els accents del seu

discurs. No ens resultarà estrany que, en futures revisions del pensament de

Capdevila, es relacioni amb més detall l’articulat social amb el del pensament

polític, no només pel nombre d’articles que hi dedicà, sinó per la importància

dels continguts en relació a una època marcada per la conflictivitat social.

Alhora, remarquem que la tasca editorial que emprèn Capdevila lligarà

l’anàlisi de la realitat política amb la social i amb la defensa del treballador i

dels valors ètics en el món del treball. Una de les característiques que cal

ressaltar en la dialògica social que emprendrà és el ressò ocasionat pel

tractament de certes temàtiques relatives a drets socials, sobre les quals, El

Matí en feu bandera manifesta.

Que un lletraferit com Capdevila s’endinsi en l’estudi de les problemàtiques

socials i que hi dediqui els millors anys de la seva vida és perquè té molt clar

que ‘l'obsessionant problema de l'hora present, que cap programa polític, per

llampant que sigui, no pot empal·lidir, és la qüestió social. Aquesta sí que

justament interessa al poble, tots els estaments, fins a la passió, fins a

l'angoixa’.677 I dins l’estudi que emprendrà, possiblement serà la visió del

moviment sindical, que té els seus orígens en els gremis i la seva extensió

natural en el moviment cooperatiu, la que se’ns presentarà com a més

original.

Dels 249 articles que hem aplegat en aquesta nucli, podem observar que des

de mitjan de l’any 1929 i durant l’any 1930 es diversificaran, però es poden

resseguir diferents nuclis d’interès. Entre aquests, el problema de la manca de

feina, les vagues obreres, les reivindicacions salarials, el feminisme, la

677 Josep Maria CAPDEVILA, «L'apremiant dilema», El Matí, 6-XI-1930.

339

deslocalització empresarial, el sindicalisme, l’explotació infantil, les condicions

laborals o l’emigració, entre d’altres. Amb això, l’any 1931 i 1932 seran els

més prolífics editorialment en aquests aspectes, i durant aquest període

destacarem també, a part dels editorials amb les temàtiques esmentades, els

articles recollits en les sèries que signaria en l’apartat del diari que sota el

nom «Vida del treball» aplegaria temes específicament laborals.

* * *

i. Tenim que, durant els anys 1931 i 1932, per exemple, en diferents

editorials, Capdevila reivindicarà el dret a un salari mínim just, i també al

subsidi familiar per tal d’assegurar a les famílies els recursos mínims de

subsistència davant les situacions d’atur forçós. La demanda d’aquest subsidi

per a les famílies obreres tornarà a arrencar de les tesis en doctrina social de

les encícliques tant de Lleó XIII, com de Pius XI. En els articles, farà referència

a la implantació d’aquesta mena de subsidi en altres països d’Europa, com a

Bèlgica i a França. Dirà en aquest sentit: «A França ja és llei el subsidi familiar

obligatori. A Barcelona, gràcies a Déu, un grup de fabricants catòlics, dins les

tasques del benemèrit Institut d'Obrers Sense Feina, s'ocupen d'iniciar el

subsidi familiar, que desitgem veure, quan sigui l'hora, convertit en llei».678 I

encara més endavant, es situa l’inici de la campanya en el nostre país en els

articles de El Matí, hi llegim:

Després de la campanya de divulgació que ha portat a terme aquest diari sobre el salari familiar, bé és del cas que vegem la manera com pugui ésser aplicat a la indústria catalana. En el nostre país no sabem que s'hagi fet res en aquest sentit, fora d'haver-lo inclòs el Sindicat Únic en les bases presentades a l'Associació patronal del ram metal·lúrgic arran d'haver-se començat aquesta campanya en aquest diari.679

També dedicarà a les qüestions salarials diferents articles que apareixen al

llarg de l’any 1931: «El salari familiar», on es segueix reclamant aquest com a

una qüestió primera de justícia social, de la mateixa manera que ho havia

demanat l’encíclica social de Lleó XIII i la que tractava sobre el matrimoni, de

Pius XI. «Les famílies nombroses», del mes de gener de l’any 1931, en

678 Josep Maria CAPDEVILA, «Els subsidis familiars a França.I », El Matí, 10-III-1932. 679 Josep Maria CAPDEVILA, «Sobre l'aplicació del salari familiar a la indústria catalana», El Matí, 6-X-1931.

340

referència a les ajudes ales famílies nombroses diu que ‘causa un greu dany al

bé comú, fins considerant la qüestió sota el punt de vista purament material,

aquella política que no tendeixi enèrgicament a evitar la creació d'un conjunt de

condicions poc favorables o simplement adverses a la subsistència de famílies

nombroses’. «Sobre l'aplicació del salari familiar a la indústria catalana», del

mes d’octubre, expressa ‘en el nostre país no sabem que s'hagi fet res en

aquest sentit, fora d'haver-lo inclòs el Sindicat Únic en les bases presentades a

l'Associació patronal del ram metal·lúrgic arran d'haver-se començat aquesta

campanya en aquest diari’. «Als patrons del ram tèxtil», de 1 de desembre del

mateix any, demana als patrons ‘que no es deixin arrossegar per viaranys

propis de la burgesia anti-cristiana, causant dels mals que tant d'estrall han fet

al nostre poble, i per altra banda que tinguin en compte la possible oportunitat

per a implantar el salari familiar que amb tant de fruit té implantada la nació

belga. I també, a finals d’any, «La inseguretat de la feina», on aprofita per a

tornar a criticar durament al capitalisme, dirà que ‘l’obrer –i tothom que sigui

cristià- odia el règim capitalista. No és que avui aquest règim passi una

malaltia, sinó que és ell la malaltia’. I és que hi ha certa hipocresia relacionada

amb els augments salarials. D’una banda, no són pactats pels obrers, sinó

pels dirigents sindicals i, d’altra, serveixen per a tornar a desestabilitzar

l’economia, ja que, efectivament, no hi ha una redistribució de la riquesa, sinó

que sovint acaben repercutint en un encariment de la vida.

Alguns es creuen que els conflictes obrers sempre es debat una qüestió de salari. En aparença, sí. Fins els mateixos obrers s'hi enganyen, i s'hi enganyen doblement: en primer lloc perquè s'acontenten amb l’augment de salari acostumadament exigit pels dirigents dels conflictes, i en segon lloc perquè els augments de salari desordenen l'economia encarint la vida, o desfent una indústria amb pèrdua de feina per als obrers. He dit que els obrers ben sovint s'acontentaven d'un augment de salari, i és inexacte; l'accepten, pacten amb els empresaris, però el malcontentament perdura. (...)Per aquesta incertesa l'obrer -i tothom que sigui cristià- odia el règim capitalista. No és que avui aquest règim passi una malaltia, sinó que és ell la malaltia. «La inseguretat de la feina », El Matí, 24-XI-1931.

També va tenir força ressò en els mitjans escrits la sèrie d’articles intitulades

«En defensa d'uns obrers», que aparegueren a principis de gener de l’any 1932

a la secció del diari «Vida del Treball» i que tingueren una notable repercussió

per la reflexió sobre el dret al subsidi en la vellesa i l’aparent cant de sirenes

341

que suposava el socialisme degut a l’estrall que ocasionava el liberalisme

econòmic: «Hi ha dues coses que han predisposat als obrers a donar-se al

socialisme i a les doctrines de l'anarquia, i són: l'una el fet de no poder viure per

la mesquinesa del salari, i l'altra la perspectiva de misèria i d'abandó que se'ls

presenta per la vellesa, després d'una vida laboriosa i digna (...)». És per això

que seran nombrosos els articles que Capdevila dedicarà a criticar el

liberalisme econòmic o al capitalisme des de la perspectiva de la problemàtica

social o del posicionament ideològic.

Què és, al cap i l'últim, l'economia liberal, sinó l'intent de legalitzar l’explotació del pobre? I si els costa de desdir! Alguns es diuen catòlics, els Papes repetidament condemnen aquesta economia i ells, fent el desentès, vinga a parlar contra el socialisme, vinga a al·ludir, en aquest punt únic, les encícliques, i vinga fer silenci sobre la condemna del liberalisme econòmic! Encara hi propugnen en una pretesa i ridícula defensa de la llibertat i de l'individu! I l'individu obrer isolat, digueu-me, quina llibertat té? Però els defensors del liberalisme econòmic, quan parlen de l'individu, només es recorden de l'individu ric, burgès i opressor, i no del pobre, de l'obrer, de l'oprimit.680

* * *

ii. Conflictivitat política i violència obrera. Manifestarà incansablement

que la vertadera democràcia política no es podrà assolir mai a través de

mitjans violents. A part dels que ja hem esmentat en relació al terrorisme

sindicalista, esmentem l’article «Atemptats», de 21 de setembre de 1929.

Tanmateix, es reclamarà, després de la Dictadura, l’amnistia als presos

socials, i diu: «des del primer moment ens ha dolgut que l'amnistia recentment

concedida no s'hagués fet extensiva a cap dels presos que, per entendre'ns

anomenem socials».681 I una altra temàtica que quedarà explicitada en

diferents moments serà la relativa al terrorisme d’Estat o a les ofensives de la

política espanyola envers Catalunya. “Ens sembla poder copsar símptomes en

nombre suficient per afirmar que el projecte que el ministre socialista del

Treball, Sr.Largo Caballero, prepara amb el nom d'Intervenció Obrera és una

nova ofensiva contra Catalunya”. 682

680 Josep Maria CAPDEVILA, «La família obrera i el divorci burgès », El Matí, 13-III-1932. 681 Josep Maria CAPDEVILA, «Una obra de misericòrdia», El Matí, 11-IV-1930. 682 Josep Maria CAPDEVILA, « Contra Catalunya? Creiem que sí », El Matí, 21-X-1931.

342

Si Catalunya tingués uns enemics de tan refinada malícia que haguessin concebut els designis d'afeblir-la i contrariar així les seves aspiracions patriòtiques, de segur que no haurien ideat altre cosa que la promoció d'un estat d'agitació permanent com aquest que durant tant de temps hem patit i que ara novament rebrota. 683

* * *

iii. Arran de la globalització de la crisi econòmica mundial, un dels aspectes

d’importància que són tractats de manera específica és el problema de la

manca de treball. Capdevila apuntarà l’atur com un dels primers problemes

socials a considerar: ‘Entre tots els problemes econòmics i socials que

actualment preocupen els estadistes dels primers països del món, no n'hi ha

cap de tan paorós com el dels obrers sense treball’.684 Entre altres articles

apuntem: «La manca de treball», de data 3 de juny de 1930; «L'atur forçós», de

data 7 de novembre de 1930, o bé «Paraules orientadores», de mes de juny de

1930, on ens diu que ‘a la plaga de la guerra ha succeït en els nostres dies el

flagell de la indigència per manca de feina’.

No deslligarà tampoc la problemàtica a la sovintejada manca de voluntat

política: «(...) En el nostre país, no existeixen estadístiques oficials dels obreres

en atur forçós, l'Estat i les corporacions públiques sembla que es puguin

desentendre bonament d'aquest problema.»685 I tampoc deslligarà la manca de

treball, ni de les causes econòmiques ni del discurs moral.

Aquesta economia, aquest capitalisme, ¿què poden fer per damunt el flagell social de l’atur forçós? Ells són els qui equipararen el treball a una mercaderia qualsevol, l’home a una màquina o una bèstia de càrrega, l’obrer –infant, dona o adult, tant se val- a una simple peça de recanvi. Sembla estrany que encara hi hagi qui estranyi que alguns sociòlegs catòlics s’hagin manifestat contra el maquinisme, sense tenir en compte que això no ho fan sinó en tant que aquest no va en profit de l’home, al bé del qual han d’ésser supeditades totes les coses, sinó que serveixen per a empitjorar la seva situació. La veritat és que el capitalisme ho ha subjectat tot al seu exclusiu profit: tant la producció, com l’economia, com la tècnica, com la política. Ha creat un proletariat nombrós, perquè, com més abunda la mà d’obra –mercaderia, segons ell- s’ofereix a preu més baix. Però la conseqüència ha estat que aquesta massa proletària no ha tingut la capacitat adquisitiva per a absorbir la producció cada cop més abundosa. I hem arribat al fet paradoxal que, a més productes, a major riquesa, més gran misèria. Escanyen els compradors perquè són molts els que no poden comprar.686

683 Josep Maria CAPDEVILA, «L'agitació destructora», El Matí, 4-XI-1930. 684 Josep Maria CAPDEVILA, « La manca de treball», El Matí, 3-VI-1930. 685 Josep Maria CAPDEVILA, «L'atur forçós», El Matí, 7-XI-1930. 686 Josep Maria CAPDEVILA, « Economia i moral», El Matí, 4-XII-1930.

343

Apuntarà també que la manca de treball lligada als suïcidis i el fet que les

estadístiques apuntessin durant aquests anys el seu augment considerable

arreu del món, seran fruit de la vida moderna i conseqüència del materialisme

desesperat.687

* * *

iv. Davant l’augment dels moviments migratoris, tant a Catalunya com

arreu d’Europa, Capdevila retraurà al govern les polítiques econòmiques que

adopta i les postures poc realistes davant el fenomen. Alhora, apuntarà entre

les causes de les migracions de la pagesia ’l’abandonament de la terra (que ve)

instigat per la fascinació enlluernadora de les grans ciutats; però també la

privació i la misèria’.688 I d’aquí, la crítica a l’organització econòmica. Dirà: «El

nostre utillatge i la nostra organització econòmica i social són de tal naturalesa,

que no consenten, en molts casos, a la producció agrícola explotar totes les

possibilitats del mercat nacional». Per tant, la repercussió d’aquestes

circumstàncies en la massa obrera en les grans ciutats condueix a unes dures

condicions laborals per a treballadors i infants, i en aquest cas, es tracta d’un

‘flagell social d'una transcendència i gravetat que molts no saben o no volen

veure’. 689

El problemes de la fadiga en el treball de la fàbrica en un país com el nostre, haurien d’encuriosir tothom. I més que ningú als que hi poden posar-hi algun remei (...). Ens semblaria més útil parlar més als patrons a favor dels obrers, i no suscitar en tanta manera entre els obrers l’odi als dirigents de la indústria.690

* * *

v. Recolzarà el feminisme com a moviment social. Quant al sufragi femení,

dirà que ‘el vot concedit a les dones és una extensió natural de la

democràcia’.691

687 Josep Maria CAPDEVILA, «Estadística de suïcidis», El Matí, 7-XII-1930. 688 Josep Maria CAPDEVILA, «El flagell de l’emigració», El Matí, 19-XI-1929. 689 Josep Maria CAPDEVILA, «El treball dels menors», El Matí, 03-X-1930. 690 Josep Maria CAPDEVILA, «La fadiga de l’obrer a El Matí», El Matí, 21-IX-1929. 691 Josep Maria CAPDEVILA, «El sufragi femení», El Matí, 3-X-1931.

344

El tema de la peroració del Sr. Gil Robles no podia ser més oportú: la concessió del vot femení, coincidint amb la reacció que la política de les esquerres ha despertat, justificaven que el Sr. Gil Robles s'adrecés a les dones catòliques enardint-les a l'actuació política i a l'exercici del dret al sufragi en els termes que la ideologia política cristiana, mai deformadora de la naturalesa, assenyala al feminisme. 692

Ara bé, no deixarà tanmateix de considerar reprovable la manipulació política

que se’n fa del moviment i dels drets propis de les dones.

Aquest aspecte polític és un dels més tèrbols i podria enterbolir l’aspecte professional, que és més seriós i digne, més útil socialment i que sembla el destinat a un triomf definitiu. I en aquest sentit el feminisme merament polític és retardari. 693

El feminisme esdevé doncs un repte social per la mateixa lluita que ha iniciat,

i apunta Capdevila que, a part d’estendre’s a tots els països la seva victòria,

aconsegueix captar l'interès públic pels problemes que susciten en tant que

tenen una incidència directa que afecta a la família i, d’aquí, a la societat

entera. En la mesura que aquesta lluita serveixi només per a promoure

l’individualisme, les posicions del feminisme no suposaran sinó

l’endarreriment social i personal. El progrés social real, diu, ‘no es pot trobar

verdaderament més que en la reconstitució dels organismes naturals de la

societat: la família i la professió’. Aquest aspecte professional, apunta, seguint

els comentaris de l'Ossservatore Romano, ‘és més seriós i digne, més útil

socialment i que sembla destinat al triomf definitiu’.694 Hem d’afegir encara els

escrits sobre el moviment obrer i el feminisme a «La missió educadora de la

dona i la vida de família».

L'obstinada resistència que la classe treballadora interessada oposa a contribuir, amb la quota fixada per la llei, a la implantació de l’assegurança de maternitat, dóna una clara idea de la mentalitat que informa el moviment obrer al nostre país. Les assegurances socials requereixen la triple cooperació dels obrers, dels patrons, i de l'Estat, i una de llurs finalitats és naturalment, llevar motius de justificada inquietud a la classe proletària respecte de diverses eventualitats i contingències de la vida. (...)695 Ja tenim com a llei l'assegurança obligatòria de maternitat. Per aquesta llei s'evitarà la mort de moltes mares obreres, deguda a manca d’assistència mèdica. (...)696

692 Josep Maria CAPDEVILA, «A l'entorn de la educació catòlica femenina», El Matí, 15-XII-1931. 693 Josep Maria CAPDEVILA, «Entorn del feminisme», El Matí, 20-IV-1930. 694 Ibíd. 695 Josep Maria CAPDEVILA, « Perquè no ho volen», El Matí, 22-XI-1931. 696 Josep Maria CAPDEVILA, « Assegurança obligatòria de maternitat», El Matí, 3-XII-1931.

345

* * *

Cloem aquest capítol apuntant que seran diverses encara les temàtiques en

relació a les qüestions socials que hem apuntat i que mereixeran en futures

recerques un tracte acurat pel que hem vingut apuntant fins ara.

Recapitulant, si d’algun nucli d’estudi cal que en fem especial menció, serà el

relacionat amb el tractament que ens ha deixat Josep Maria Capdevila en

relació a l’associacionisme obrer i els moviments sindicals.

També, signifiquem, en consonància amb els moviments obrers europeus, les

nombroses referències a l’organització corporativa i als moviments sindicals, i

d’aquí, les sèries d’articles sobre el sindicalisme cristià en relació als escrits

sobre aquesta temàtica d’arrel europea: els que aparegueren l’any 1931, amb

la sèrie de tres articles intitulats «El moviment cooperatiu cristià a Bèlgica»; de

l’any 1932, la sèrie d’articles sobre el «Congrés Internacional dels Sindicats

Cristians», celebrat a Anvers; i els dotze articles, que ja han estat esmentats,

que aparegueren sota el nom «Els principals fonaments dels sindicat cristians»

publicats a la secció del diari, «Vida del Treball».697

També, la concreció del moviment obrer cristià com ‘la reacció dels treballadors

cristians contra els efectes de les teories individualistes, de la concurrència

il·limitada, de la concepció materialista del món, de la cobejança desenfereïda

que empeny a l’augment continuat de la producció i de la riquesa fins al

detriment del bé espiritual o intel·lectual’.698 La fonamentació d’aquest

moviment, explicitarà, es troba en la seva doctrina social -aplicació a les noves

circumstàncies de la vida industrial contemporània dels principis fonamentals

de la fe i de la filosofia cristianes- amb referència directa al pensament de Lleó

XIII, inspirat en l’obra de sant Tomàs.

Amb això, el fet de preconitzar la importància que la pau social només

s’assoleix amb la consciència que ‘el sindicat obrer té una missió a complir dins

697 En relació a aquests, Capdevila sintetitzarà el recull de les idees expressades en relació a l’obra de Joseph Arendt com a ‘un compendi tan ben ordenat i precís dels motius i doctrines del sindicalisme catòlic’. 698 Josep Maria CAPDEVILA, «Fragments d'un llibre. Els principals fonaments dels sindicats cristians», El Matí, 11-II-1932.

346

la societat professional, dins l'organització de classe, dins l'Estat’,699 i que la

pau social duu la pau en la política i entre les nacions. A partir d’aquí i del

diàleg que emprèn amb els moviments sindicals, Capdevila haurà abordat

també la perspectiva del sindicalisme catòlic o cristià. La seva justificació li

vindrà de contemplar la perspectiva de l’ordre ètic lligada a la problemàtica

social i d’aquesta manera no considerar únicament les finalitats del benestar

econòmic per les quals té sentit el moviment sindical. Capdevila haurà perfilat

la perspectiva del sindicalisme catòlic o cristià i que «la idea central de la

doctrina sindical cristiana, és a dir, la idea qui domina tots els detalls d'aquesta

doctrina i li dóna el seu caràcter moral, és la idea d'home».700

La finalitat econòmica dels sindicats, si és vista amb justesa, no els deslliga, doncs, ni de l’ètica ni solament de la política. Creiem, al contrari, que amb el temps, els sindicats han d’esdevenir un instrument de govern com ho foren antigament els gremis. És evident que una força econòmica, potser la més poderosa del país, no s’ha d’excloure del govern; i que si es considera apolítica, ens trobem amb l’anomalia d’una força social que de fet intervé en els afers més importants del govern i que no en té quant responsabilitat ben clara i ben acceptada: cosa intolerable dins qualsevol país que es respecti una mica.701

* * *

699 Josep Maria CAPDEVILA, «Fragments d'un llibre. Els principals fonaments dels sindicats cristians. II», El Matí, 11-II-1932. 700 Íd. 701 Josep Maria CAPDEVILA, «Els sindicats catòlics», El Matí, 27-XI-1930

347

9. A MODE DE CONCLUSIÓ

A. Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per

arribar a la gènesi del seu pensament social i polític, a partir dels estudis que

sobre ell s’han fet. D’aquests, hem destacat l’«Assaig Biogràfic» de Maurici

Serrahima, l’«Ideari i poètica» de Joan Carreres, i la «Filosofia» de Joan

Cortada.

B. Ens hem aproximat a diferents supòsits històrics i ideològics de l'Europa del

primer terç del segle XX, i d’aquí, hem esbossat posteriorment el mapa polític

de la Catalunya de l’època.

C. Hem resseguit la trajectòria vital de Josep Maria Capdevila, lligada a la

temàtica i als anys objecte del nostre estudi, a través d’algunes de les lletres

més representatives del fons epistolar.

D. Hem apuntat les primeres vies o formulacions del pensament polític a través

dels articles de joventut.

E. Hem resseguit la lectura de l’opuscle ‘Principis de Teoria política’ que Josep

Maria Capdevila va escriure i publicar l’any 1927 quan dirigia la revista «La

Paraula Cristiana».

F. Hem presentat la tasca que s’ha dut a terme de reunió i classificació del fons

editorial, i que ens ha permès mostrar els diferents nuclis temàtics que, en certa

manera, categoritzen el seu pensament polític i social.

G. Esbossem, finalment, diferents vectors, en relació als nuclis abans esmentats,

que ens ajudaran a completar en posteriors recerques la temàtica que hem

abordat.

349

A mode de conclusió

Ha estat amb el propòsit d’esbossar i presentar les vies d’anàlisi dels

continguts del pensament polític i social de Josep Maria Capdevila i, alhora,

per a que serveixi de base a posteriors recerques, que hem organitzat i

estructurat aquest treball al voltant de diferents nuclis:

A. Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per

arribar a la gènesi del seu pensament social i polític, a partir dels estudis que sobre ell

s’han fet. D’aquests, hem destacat l’«Assaig Biogràfic» de Maurici Serrahima,

l’«Ideari i poètica» de Joan Carreres i la «Filosofia» de Joan Cortada.

§1. Aquest treball s’ha endegat des del reconeixement de mestratge que

Maurici Serrahima expressà en l’assaig «Josep Maria Capdevila, Assaig

biogràfic». En aquest hi hem trobat la riquesa de la seva ploma, quan

s’aturava en les descripcions detallades dels moments que consideraria

clau en el recorregut vital i la trajectòria intel·lectual de Capdevila i,

especialment, els relacionats amb la vida política del país. Un punt de

partença serà la influència decisiva que rebé de l’ambient cultural olotí de

finals del segle XIX, com determinant també, el principi de relació amb

qui Capdevila considerà el seu primer mestre, el també olotí Josep Maria

de Garganta, que li va desvetllar l’interès per la cultura i les lletres. A

partir d’aquí, Maurici Serrahima ens ha conduit pels focus d’influència

que representaria la ciutat de Barcelona, on consolidaria una sòlida

formació clàssica gràcies a les amistats i els lligams culturals que serien

claus en la seva formació. De manera especial, la relació amb Carles Riba

i, també, amb l’Eudald Duran, Joan Climent, Josep Maria de Segarra, els

germans Carles i Ferran Soldevila, Joan Crexells o Enric Jardí.

Serrahima ens ha situat els punts d’influència previs a la recepció del

pensament d’Eugeni d’Ors per entendre els camins que prendria

posteriorment a l’any 1920, quan ja el considera deslligat de la influència

del glossador. Es tracta del bagatge intel·lectual en el terreny de la crítica

350

assolit en els estudis sobre Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Torras i

Bages, Joaquim Ruyra; i, més endavant, Joan Alcover o Josep Carner. I

també en la publicació de diversos assaigs d’estètica que, seguint

Serrahima, li donaran un cert prestigi entre els entesos. No oblida el fet

que, l’any 1923, apareix com un dels fundadors de la Societat Catalana

de Filosofia; i, més endavant, l’any 1925, quan Carles Cardó impulsa la

publicació de la revista mensual «La Paraula Cristiana», va assumir-ne la

direcció. Amb Miquel d’Esplugues, col·laborà a la revista «Criterion» i, amb

Josep Maria de Casacuberta, a l’editorial Barcino. Així doncs, és en

aquest moment, amb la publicació de «Les cent millors poesies líriques de

la llengua catalana» i, al cap d’un any, de «Poetes i crítics», quan apareix el

Capdevila crític amb un pensament elaborat i propi. Serrahima no

oblidarà d’aquest període, l’estudi dedicat al pensament polític que

intitularia «Principis de Teoria Política», de l’any 1927.

Un altre moment important del recorregut l’hem trobat quan ens relata

els moments inicials de la creació del diari «El Matí». De com, quasi per

casualitat, amb Enric Jardí i Josep Maria Junoy se’ls hi acut crear un diari

catòlic obert a les qüestions socials modernes. Aquest moment possibilità

situar una peça més en l’aparador de la complexitat dels moviments

ideològics del país. L’etapa periodística de Capdevila lligada a la direcció

d’un rotatiu, segons Serrahima, seria prou important com per a justificar

tota una vida. Alhora, deixant clar, en diferents punts de l’Assaig, que la

manera com va acabar, va deixar marcada la d’ell per sempre més.

Referint-se amb aquests mots a les pressions del sector d’accionistes més

conservador del diari, contraris a les línies editorials i ideològiques de

caire marcadament social, que van forçar la dimissió de Capdevila l’estiu

de l’any 1934.

L’assaig de Serrahima apunta el mestratge que Capdevila exercí en el seu

entorn: el rerefons de vocació pedagògica, que abraça no només el

trajecte professional, sinó també el vital; remarca la personalitat analítica

i el bisturí crític dels estudis en relació a la crítica literària; la preparació

que va tenir en l’àmbit del pensament filosòfic; i, per acabar, i punt crucial

351

d’aquest treball, el rerefons de pensament social que deixà en l’ideari del

nostre país a través del rotatiu que dirigí.

§2. Podem dir que en la tesi doctoral que li va dedicar Joan Carreres,

«Ideari i Poètica», es troba el recull més ampli de dades referides a l’obra i

vida de Josep Maria Capdevila. Carreres parteix de la biblioteca

particular del mateix Capdevila, dels escrits recollits de l’arxiu familiar,

de la recerca en les hemeroteques dels escrits publicats i de la

reunificació de llibres i opuscles que dirà avui impossibles de trobar.

Alhora, cal que hi afegim l’organització de l’epistolari. Respecte a aquesta,

ens diu que la correspondència esdevé cabdal perquè li permet traçar

l’evolució intel·lectual, definir-ne els mestratges, configurar-ne l’ideari i

establir les relacions i cercles d’amistats, per tal d’acabar copsant l’abast

del pes crític que Capdevila acabà tenint entre els personatges de la seva

generació. Carreres situarà, doncs, de manera definida, els límits dels

diferents blocs biogràfics caracteritzats per les etapes formatives, per les

laborals i pel coneixement de les circumstàncies vitals que ens han

d’ajudar a completar la comprensió final dels escrits, i que en certa manera

són l’heretat que ens deixa l’autor. Per tant, un cop ubicats en el marc

biogràfic, ens conduirà vers l’estudi de la crítica literària. El punt de

partença d’aquesta es situarà en els autors que Capdevila admirà i en què

consideraria que s’hauria establert una mena de relació de mestratge, en

tant que es dóna l’acceptació dels seus continguts. A més, voldrà incidir

en el fet que l’ideari que construeix i desplega neix de la recepció que

Capdevila fa del pensament filosòfic.

En l’àmbit dels estudis de crítica i, des del punt de vista estètic, no

comptarà ni la veritat filosòfica, ni la veritat històrica; només la veritat

poètica continguda dins la mateixa obra. Davant d’una poesia o una obra

d’art, la gent no pregunta a l’artista si la seva obra val o no, sinó que ho

pregunta directament a l’obra, i ella no dóna més del que té: sempre diu la

veritat. És per això que, seguint Carreres, arriba a afirmar que la feina del

crític serà bàsicament la de desenvolupar un mètode que, en la selecció

d’obres i autors, li permeti avançar-se a la selecció que en fa el temps, ja

352

que només el temps és capaç d’efectuar aquest discerniment. Afegirà,

tanmateix, que prescindint d’escoles i tendències, Capdevila va a la

recerca d’aquells autors que aportaren a la literatura la plenitud contem-

plativa dels clàssics, i concreta aquesta plenitud en quatre aspectes:

primerament, la comprensió de la natura; el segueix, l’energia expressiva;

en tercer lloc, el bon sentit de la proporció i justesa i, finalment, l’equilibri

de sentiments. En aquest sentit, i en relació al que hem apuntat

anteriorment, Carreres acaba concloent que Capdevila no deixarà de

cercar mai en els estudis que endega, els principis de caire filosòfic i

estètic que els donaran valor.

§3. Després de les referències obligades a Serrahima i Carreres, hem vist

com Joan Cortada, dins «La filosofia de Josep Maria Capdevila»,

decantava el seu estudi des del vessant més filosòfic. La via que ens

presenta parteix del procés formatiu de Capdevila, amb la finalitat de

reconstruir-li el món ideològic, les idees estètiques i el punt de partida de la

filosofia. Per tant, el seu treball ens convida a una lectura genètica dels

seus escrits tot mostrant els trets distintius d’un pensament que troba en

l’assaig les maneres d’expressar allò que l’home viu, sent i entén, el que el

mateix Capdevila qualificà com la manera ingènita de sentir i entendre.

Un primer moment del recorregut, seria la trobada amb la persona i

pensament d’Eugeni d’Ors i, com diu, el que va implicar l’adhesió al

moviment cultural noucentista que verbalitzava com ningú el glossador. Tot

i la influència i mestratge, Cortada ens mostra els límits que comporta

qualificar Capdevila d’orsià. Vora les relacions de mestratge, també

apunta el socràtic de Jaume Serra Húnter i la influència de les obres

d’algunes figures de l’espiritualisme francès de finals del segle XIX i

principis del XX, com ara Boutroux i Bergson, els quals possiblement

s’integraven d’una manera més natural en el seu pensament.

Seguint aquest fil genètic, Cortada observa com en els escrits de

Capdevila, sobretot a partir de l’any 1920, hi palpiten principis d’ordre

filosòfic que acull fruit de l’apropament a la filosofia aristotèlica i tomista.

Així ho fa notar en els escrits ideològics i també en els que fan referència

353

a l’estètica. I alhora, tal com havia apuntat Carreres, ens en ressegueix la

influència en diferents sentits: Joan Alcover, Joseph Joubert, Francesco

de Sanctis, Dant, sant Tomàs, Henri Poincaré, entre tants d’altres.

A banda d’aquests nuclis, en relació a la crítica i al pensament estètic,

hem vist com Cortada dedica també el seu treball a la valoració que

Capdevila feu de la filosofia com a saber integrador i fecund, assenyalant-

ne el punt de partida. És per això que, ressegueix amb detall el llibre que

Capdevila aplegà sota el nom de «En el llindar de la filosofia», de l’any

1960, on s’hi troba en bona mesura allò que ja pensava abans de l’exili;

es tracta, diu, d’un breviari d’ontologia que, nodrit de digressions,

aclariments, esmenes, definicions i temes completius, parteix dels primers

principis de la intel·ligència que la realitat imposa fins a arribar a l’ésser

necessari. En aquest sentit, tot i qualificar-lo de tractat clàssic pel que fa

a la temàtica, ens diu que no ho és tant pel que fa a l’estil i fins i tot al

contingut implícit. Així ho corrobora a partir de l’estudi d’un conjunt de

lletres que Capdevila adreçà a Maurici Serrahima i que no foren incloses

en l’obra.

B. Ens hem aproximat a diferents supòsits històrics i ideològics de l'Europa del primer

terç del segle XX, i d’aquí, hem esbossat posteriorment el mapa polític de la

Catalunya de l’època.

§4. Capdevila i el seu entorn seran plenament conscients que, dins el

marc de l’època, de la discussió de les idees, en sorgeix l’acció, entesa

aquesta com la necessària traducció del pensament en la realitat política

i social. I una modalitat de l’acció la protagonitzen els mitjans de difusió

que, directament o no, es posaran al servei dels interessos d’aquelles

ideologies. És per això que hàgim subratllat la importància que dins el

conjunt de les idees polítiques acabarà tenint el corrent d’opinió que es

projectarà des del rotatiu que fundà i dirigí Capdevila, «El Matí».

354

Durant el primer terç del segle XX, l’expansió del comunisme,

conjuntament amb els moviments polítics que acabaran desembocant en

els diferents governs feixistes, configuraran de manera decisòria el mapa

polític europeu. Alhora, tant el liberalisme com els moviments

conservadors, que arrelen del segle precedent, seguiran essent doctrines

àmpliament difoses tot i el revisionisme al qual se’ls sotmetrà. Amb això,

durant el primer terç del segle XX, s’instaura un sentiment de decadència

que provocarà la revisió contínua dels moviments ideològics i que, alhora,

impulsarà la reflexió sobre les elits.

§5. Un dels moments que coincidiran amb el naixement d’«El Matí», i que

donarà un impuls decisiu al desenvolupament dels moviments de caire

totalitarista o revolucionari, serà la crisi econòmica del 1929. A partir

d’aquest moment, i durant els anys que seguiran, es reforçarà la

consciència de crisi del liberalisme. La revisió de les doctrines

econòmiques comportarà necessàriament la revisió de les idees

polítiques. Prendrà força el naixement d’un modernisme liberal lligat a la

figura dels tecnòcrates que, moguts pel sentit de l’eficàcia, consideren que

els problemes no troben la seva causa en l’ordre de la teoria política sinó

en el de la tècnica. Partint d’aquí, s’invocaran les tesis econòmiques de

Keynes i del New Deal, com a base de les temptatives de renovació de

caire liberal.

§6. Si, d’una part, la mentalitat i l’esperit de la il·lustració formen el clima

propici pel cultiu de les tendències individualistes i liberals, d’altra

banda, ens trobem amb la paradoxa que, en l’ambient que neix del

romanticisme, s’apuntaran les tendències de signe contrari, mai els

escriptors romàntics haurien sospitat que de les seves idees se’n

poguessin extreure conclusions polítiques que acabessin derivant en

teories totalitàries. Exemple d’això, a Itàlia, ens trobarem amb el

Risorgimiento com a primera font d’inspiració del feixisme; si bé diferirà

d’aquest pel fet de participar dels ideals europeus de la seva època, el

liberalisme demòcrata i jacobí. I és que, contràriament, el feixisme

prendrà el paràmetres d’allò totalitari i autòcrata, i es mostrarà contrari a

355

qualsevol idea de caire demoliberal. El feixisme es mostra més proper a la

mitologia que no a la materialització d’una teoria o d’un pensament

polític; per sobre del programa estrictament polític, s’imposa un estil amb

el sentit de la multitud, l’escenificació i els grans símbols; s’estableix una

estreta comunicació entre el cap i el seu poble; es produeix una espècie

d’hipnosi, i la presència del líder suscita l’èxtasi. Mussolini i Hitler

retroben així la concepció soreliana del mite. Feixisme i

nacionalsocialisme seran enemics dels principis de la democràcia

igualitària i del sufragi universal, i serà aquí quan es materialitza la

concepció del poder lligat a les elits.

§7. Un dels altres escenaris lligat als canvis que pateix de manera

profunda el panorama polític europeu, l’ubiquem a partir de l’any 1917,

amb els moviments revolucionaris que materialitzen els plantejaments

ideològics de la doctrina marxista, i que no es podran dissociar de la

història política de l’antiga Unió Soviètica, de les democràcies populars i

dels partits comunistes d’arreu del món. Amb Lenin, la filosofia esdevé

política. L’objectiu serà situar la classe obrera dins dels moviments

revolucionaris a partir de l’establiment de posicionaments sindicals i

polítics, conferint al proletariat d’una autèntica consciència de classe,

amb l’objectiu final de la democràcia real, que s’assoleix amb la

desaparició de l’Estat burgés i la instauració d’una nova organització

política, la dictadura del proletariat. En el pla polític, des de l’any 1928

fins al 1935, aquest objectiu es centrarà en la lluita contra la

socialdemocràcia, considerant-la contrària a la revolució proletària.

Aquesta línia tàctica, no obstant això, acabarà afavorint el creixement del

nacionalsocialisme alemany.

§8. D’altra banda, de la consciència generalitzada de què la democràcia

política es mostra inoperant davant la resolució de la crisi econòmica,

sorgiran arreu d’Europa els moviments corporativistes. I d’aquí la

redefinició del sindicalisme, que buscarà assegurar el relleu de l’estat

ineficaç pel del sindicat professional. Després de la guerra de l’any 1914,

diferents sectors del catolicisme europeu, sensibles als canvis ideològics i

356

polítics, apostaran pels moviments canalitzadors de les democràcies

parlamentàries.Don Sturzo n’és un exemple; reformista, descentralitzador

i partidari de la representació proporcional; esdevindrà el principal teòric

de la democràcia cristiana. Les seves idees inspiraran als demòcrates

populars francesos. Tot i això, mentre alguns pensaran la democràcia

cristiana com a esperança del cristianisme, altres ho reduiran a un

radical socialisme per a ús dels cristians. Seguint en l’òrbita francesa, ens

trobem amb la paradoxa que els dos pensadors catòlics de més influència

en el camp de l’humanisme cristià o del personalisme, Jacques Maritain i

Emmanuel Mounier, respectivament, mantindran distància de la

democràcia cristiana.

§9. Mostrem com en l’àmbit dels moviments polítics i ideològics a

Catalunya, abans de l’aparició el 1901 d’un catalanisme conservador, les

classes populars ja havien posat els fonaments de la consciència nacional

catalana. A partir de l’aportació teòrica de Valentí Almirall, es van

configurar dos grans corrents: d’una part, el catalanisme conservador

amb Enric Prat de la Riba i la Lliga Regionalista; i, de l’altra, el

catalanisme d’esquerres. La versió liberal conservadora del catalanisme

polític finalitza amb els divulgadors del nacionalisme de Prat de la Riba

(Jaume Bofill i Matas, Antoni Rovira i Virgili). Esmentem, tanmateix, la

importància de la influència de l’Església catòlica en el moviment de

renovació política i cultural a Catalunya a partir del segle XIX, sobretot a

partir de la Restauració. I presentem, en raó de les analogies que es

donen amb Capdevila, els nuclis del pensament polític i social, d’arrel

cristià, de Torras i Bages, Miquel d’Esplugues i Carles Cardó.

§10. Destaquem la importància de l’anarquisme i la seva relació amb el

catalanisme. A partir de 1870, en l’ interludi liberal de 1868-1874,

l’anarquisme s’introdueix com a tendència dominant dins els moviments

obrers amb la fundació de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, amb

seu i origen a Barcelona. Des de l’últim terç del segle XIX, la història de

Catalunya està marcada per dos eixos: la qüestió nacional amb el

moviment reivindicatiu nacionalista, i el moviment obrer, amb les seves

357

revoltes i força organitzativa en augment, fonamentalment de caire i

direcció llibertari. Es produeix una conjunció catalanisme i anarquisme

en els ambients artístics i intel·lectuals. Podríem parlar d’un catalanisme

sindicalista, impregnat d’idees anarquistes, anticentralista, federalista i

revolucionari; oposat, en aquests anys, a un catalanisme polític

reaccionari i dretà. Amb l’arribada de la República i l’autonomia catalana,

els anarcosindicalistes li donaren suport inicial, tot manifestant-se per

una República Federal Socialista. El moviment llibertari es dividí en dos

sectors: l’insurreccional, majoritari, dirigit per les FAI, i el "trentista", més

moderat, minoritari.

§11. Apuntem que socialisme i marxisme tenen una escassa incidència

en el pensament català en el primer terç del segle XX. la doctrina dels

ideòlegs del socialisme pràcticament era desconeguda a Catalunya, i no

serà fins la Revolució russa del 1917, que marcarà el començament de

l’interès per les idees socialistes.

La proclamació de la República, l’abril de 1931, possibilità l’accés al

poder de les classes il·lustrades europeistes, convençudes de la necessitat

d’una política de modernització cultural del país. Els republicans

catalans, en base a aquestes idees, seran conscients de la necessitat de

recuperar i difondre el patrimoni històric cultural que projectaria la

identitat del poble català en base a uns orígens propis. No obstant això,

l’aixecament militar de l’any 1936 va representar l’ensorrada de l’intent

de crear un nacionalisme obert i progressiu. Hem finalitzat aquest capítol

apuntant la distinció entre el catalanisme com a moviment cívic cultural i

els partits polítics catalanistes.

358

C. Hem resseguit la trajectòria vital de Josep Maria Capdevila, lligada a la temàtica i

als anys objecte del nostre estudi, a través d’algunes de les lletres més representatives

del fons epistolar.

§12. Ens hem referit a un primer període, que aplegaria les primeres

lletres que trobem a l’Arxiu, datades de l’any 1922 i fins les cartes del

1928. Precisament, les primeres lletres que es conserven a l’Arxiu

Capdevila, estan relacionades amb la creació de la Biblioteca de Estudios

Sociales dirigida per Josep Maria Capdevila. Entre els col·laboradors que

hi aplegà hi havia Carles Riba, Joan Alcover, Josep Maria Junoy, Joan

Crexells, Joan Moneva i Puyol, Agustí Calvet –Gaziel-, Manuel Reventós i

Enric Jardí. Es podria considerar, segons Joan Carreres, que a partir

d’aquest moment Capdevila iniciava l’estudi teòric de la problemàtica

social i el contacte amb el món obrer. D’aquest període hem arribat a

comptabilitzar 109 cartes en què l’interès amb els seus interlocutors es

centrarà, majoritàriament, en la comunicació i la divulgació literària amb

referències sovintejades a les diferents publicacions en què treballava o

col·laborava. Els receptors majoritaris en aquest període serien Josep

Maria de Garganta, Joan Alcover i Carles Riba. Tanmateix, trobem altres

lletres que ens seran d’interès pel seu contingut, com la que es transcriu

al dirigent socialista Rafael de Campalans el mes de juny de l’any 1923.

En aquesta hi explicitaria la denúncia al terrorisme que neix dels

integrismes, fent una crida a la tolerància com a resposta a l’atemptat

que patí. Li diu a Campalans: «(...) No ataquen el vostre pensament ni

l’actitud que heu presa: només vos injurien: nova estridència: un dia la culpa

del terrorisme barceloní donada a En Cambó; demà us serà donada. I la

indignació d’aquells que us coneixem no comptarà davant de l’audàcia

anònima. Són característiques de l’integrisme o de l’estridència, que tot és ú:

l’atac personal i l’anònim». I en la mateixa lletra hi llegim el reclam a un

estament d’ordre públic propi: «(...)La qüestió de Barcelona avui és una

qüestió de policia que no té solució sinó és havent-hi una policia del país que

359

no depengui de cap governador ni de cap poder madrileny, en definitiva,

enemics de la Ciutat, que l’exploten com feren amb Cuba i Filipines».

§13. Hem situat un segon període, a partir de la fundació de «El Matí»,

l’any 1929, i fins l’any 1936, en el qual només podem acudir a 84 lletres.

Com en la majoria de l’epistolari, Capdevila seguiria centrant el seu

interès en la comunicació i divulgació literària. No obstant això, amb

motiu d’una estada per malaltia de Capdevila al Sanatori del Montseny,

s’iniciava un diàleg epistolar més intens amb Maurici Serrahima,

semblant a aquell que havia mantingut amb Josep Maria de Garganta,

Carles Riba o Joan Alcover. De les lletres d’aquest segon període que ens

han arribat, el rerefons polític ja és més específic i de més interès.

D’aquest període apuntàvem la lletra que Capdevila, estant convalescent,

escrivia a Serrahima amb l’anàlisi de les eleccions del 1931 i la

proclamació de la República. Aquí hi expressaria allò que es visqué al

voltant de les eleccions del 12 d’abril amb referències als propis escrits

editorials en relació als moviments sindicals i les formes de govern:

«Mentrestant el sindicalisme va penetrant en formes diferents ben endins de la

societat i dins de la política efectiva»; i mentre escrivia aquests mots, llegim

l’exclamació que feu: «A la galeria de baix corre la veu que s’ha proclamada

la República». En una nota en la mateixa lletra, datada ja de 14 d’abril, li

escriu a Serrahima: «Estimat amic, Tota aquesta tarda estem seguint les

notícies de la proclamació de la República. Sembla un somni». Tanmateix,

hem resseguit les lletres on es discutien aspectes que tractaven sobre

l’orientació política del nou partit polític del qual Serrahima en seria

fundador, la Unió Democràtica de Catalunya, i també, en un pla més

personal, la que afectaria Serrahima en el moment d’optar per l’acció

política. En la lletra datada de 26 d’abril de 1931, defugint el partidisme

que sovint sembla connatural en la condició del polític, li diu: «Responent-vos

a la lletra d’abans d’ahir; què voleu que us digui? Jo no m’hi pensaria gaire a

provar una actuació política, amb mirament a no sortir-vos del vostre lloc, que

és directiu i no d’agitador. Em sembla que sou tot el contrari de l’agitador

360

polític (ja no dic del demagog) i que hauríeu de pensar més en una obra de

govern –que és una cosa gairebé oblidada a Catalunya. I si veieu que ho

hauríeu de deixar, em sembla que no hi hauríeu perdut res. [...]». I més

endavant en el temps, un altre punt que el mateix Serrahima

consideraria nuclear,van ser les lletres amb l’anàlisi que Capdevila feia

dels fets de l’octubre del 1934.

§14. Un tercer període, que abasta el temps que hem anomenat d’exilis, on

hi destaquem els continguts de la transcripció de l’anomenat Dietari de la

guerra. Es tracta de diferents manuscrits i alguna transcripció que

considerem com a representatius entre els dos exilis; el primer i per

motius professionals a Tarragona, quan deixa la direcció del diari; i,

l’altre, forçat pels esdeveniments que seguiren a la guerra. Aquests

papers neixen de la voluntat de Capdevila d’expressar clarament el silenci

i la mentida lligada als anys de la dictadura franquista.

D’aquest període, destaquem la importància de la llarga lletra de 22 de

març de 1939, quan Capdevila es posa en contacte amb el militant social

i polític Marc Sangnier per hostatjar als exiliats que viatjarien amb ell a

Bierville, entre ells Carles Riba.702 Aquesta lletra esdevé la síntesi en què

Capdevila testimonia els ideals que havien sostingut des de «El Matí», i

entre aquests, el de la pau. Li diu: «Dans le journal “El Matí” de Barcelone,

que, comme vous savez, j’avais fondé et dirigé, on avait travaillé pour la paix

sans relâche- d’où provenait certaine antipathie de beaucoup de gens qui se

disent de droite qui préféraient la guerre de l’Espagne (ou si vous voulez le

coup d’État qui occasionna la guerre et la révolution)». També, quan

reafirma el propi paper ideològic en relació amb l’acció política, ens diu:

«Je ne m’ai jamais mêlé dans la politique active –je n’y comprends rien et

mon tempérament même m’en éloigne- ; ça affaiblit, peut être, mon

intervention qui reste toujours purement idéologique». I, tanmateix, com

702 La importància d’aquesta lletra ens la significà el passat mes de juliol el fill de Josep Maria Capdevila, Vicens Maria, en el moment que li mostràvem aquest treball.

361

havia escrit en molts editorials, la denúncia a l’economia liberal sorgida

de les qüestions socials, «Les partisans de l’économie libérale récurrent à

sectionner l’économie mondiale en économies nationales, ou pour mieux dire :

en économes d’état (...) La paix alors dépend d’un équilibre nécessairement

instable. La guerre, alors si elle n’est pas in actu, deviens au moins in potentia.

Pour etablisier la paix il faut poser les problèmes capitaux de l’économie dans

la sphère internationale, ou pour mieux dire, purement humaine (...)»

D. Hem apuntat les primeres vies o formulacions del pensament polític a través dels

articles de joventut.

§15. Iniciàvem aquest punt del treball recollint els continguts dels

articles del Capdevila jove, i cercant la resposta a una de les qüestions

objecte del nostre interès: Com s’entén i quin és l’abast de la política?

En l’àmbit objecte dels primers escrits, entenia Capdevila la política com

l’actitud que ens ha de permetre assolir la realització d’un ideal. Llavors, si

preguntéssim a la intel·ligència què coneixem, ens respondria que de

manera evident, formem part d’un poble amb personalitat pròpia, perquè

existeix una ànima social catalana que ha sabut crear una llengua, un dret

i un art. I no només això, sinó que la intel·ligència ens fa evident l’esclat

col·lectiu produït per un poble capaç de recrear una cultura nacional; és

el treball del poble per la cultura que, gràcies a la tècnica, transforma la

realitat desordenada en realitat ideal. Afegirà, tanmateix, que la nostra

acció política ha de tenir per fonament el coneixement de la veritat

catalana, i per objecte la consagració legal de la realitat catalana.

Recollim, d’aquesta manera, la resposta a la qüestió formulada amb la

síntesi de la vintena d’articles que hem recollit en els plecs de papers

corresponents als primers escrits de l’Arxiu: el primer article, de l’any

1915, publicat a la revista de la qual n’era col·laborador, «Vida Olotina»,

on tracta les relacions entre nacionalitat i imperialisme, amb el rerefons

de la Gran Guerra europea; i quedant-nos, finalment, a les portes de

362

l’opuscle dels «Principis de Teoria Política» de l’any 1927. En els primers

articles es posaria de manifest la fonamentació del seu catalanisme en

base a les tesis del catalanisme de Prat de la Riba; ara bé, Capdevila hi

afegia la necessària síntesi entre esforç i espontaneïtat, al·ludint

respectivament a Eugeni d’Ors i a Joan Maragall.

§16. Capdevila es refereix en aquests primers articles al concepte de

localisme per a ironitzar sobre les actituds més recloses de l’home i de les

seves institucions. Ell mateix diu que el distintiu del localisme és el

vanitós cultiu de l’exclusió. L’olotinisme –en referència a la seva vil·la

natal- encarnarà la ciutat que tan sols es mostra i que, en aquest

mostrar-se, mort; contràriament, allò viu, crea i obra, allò viu es

possessiona, recerca i aprèn. Aquesta recerca i aprenentatge és l’esforç

del poble que s’ha de conduir vers l’acompliment de l’obra comuna –la

nació. En la nació es dóna l’ideal d’unitat i, alhora, la nació és la realitat

que aglutina el poble i les seves ciutats. Per tant, mitjançant l’obertura i

la comunicació que es dóna entre ciutats vives que obren i creen, es

projecta el sentit de col·laboració mútua vers l’universalisme.

En la realitat dels pobles, pren especial importància el conjunt de camins

pels quals un poble es comunica amb un altre, això és, les vies de diàleg

a través de les quals un poble afirmarà la pròpia identitat, tot

comprenent la identitat de l’altre. Serà del discurs de la relacionalitat com

a font d’objectivitat que en sorgirà l’ordenació de les formes organitzatives

socials, i d’aquestes, l’Estat. Aquest esdevindrà la forma per la qual es

preserven els elements objectius propis de cada nació –llengua, art,

cultura i ciència- i, alhora, el que preservarà entre les nacions alguna

comunitat de cultura, serà la Societat de Nacions. D’aquí neix la fórmula

federativa; en tant que la vida d’una nació depèn de les altres nacions,

com la vida intel·lectual d’un individu depèn de la seva comunicació amb

altres individus. Qui relliga les nacions i evita el conflicte entre elles serà

aquell ideal comú que sigui alhora ideal per a cada nació. Per tant, un

altre dels ancoratges que donen valor a aquestes tesis, serà per la

comprensió que el ‘nacionalisme, en el sentit modern de la paraula, vol dir

363

una articulació de l’universalisme, vol dir un element estructural de

l’humanisme’.

§17. Serà general el sentiment que té el poble català d’autoconsciència, i

d’aquí la importància que es doni al fet diferencial; i fins i tot, el fet de

Catalunya sentir-se llum dels pobles d’Espanya. Capdevila no n’és aliè

quan en l’article, el «Manament Patriòtic», n’apuntava la importància en

les eleccions a les Corts de l’any 1918. Alhora, el plantejament del fet

diferencial es lligava estretament a la problemàtica entorn la llengua. Per

a Capdevila, primerament, el capteniment ideològic entorn la llengua no

hauria de donar entrada al conflicte entre pobles, pel fet de ser la llengua

el vehicle primer d’expressió de pensament i d’idees. La raó perquè els

catalans han de parlar i escriure en llengua catalana, no és perquè la

llengua catalana sigui la millor, ni perquè sigui la nostra, sinó perquè és

l’instrument més propi que tenim per expressar el pensament, i l’expressió

de les idees no vol dilacions, i l’activitat de l’esperit és un deure imminent i

ineludible.

§18. Hem plantejat també la qüestió sobre on es troba l’autèntica raó del

nacionalisme? Segons Capdevila, la resposta la trobaríem en la contínua

invitació al treball ineludible de la vida en acte, i no en la munió de somnis

o incoherències que poden representar Maquiavel i Rousseau; entre la raó

d’estat i l’estat de naturalesa, es troba la realitat viva de la nació, que nua

solidàriament els drets de totes les nacions i serveix, a la vegada, la

legítima eclosió individual. Així, els és propi als pobles, per la seva pròpia

constitució i desenvolupament, els principis nacionals, però sota

l’esguard dels principis morals i religiosos. I aquest punt de vista, que

situa la realitat per damunt de qualsevol abstracció, ens du a apel·lar a la

necessitat de la intel·ligència, en tant que possibilita la difícil conjunció de

la norma amb l’acte viu, per la qual no cal només l’energia moral, sinó

igualment la més fina percepció i valoració dels fets i les idees. I quan

Capdevila ens planteja la necessitat que cal endinsar-se en les qüestions

d’ètica política, ho fa en vistes al creixement dels moviments ideològics

contemporanis fonamentats en el feixisme. Veurem el posicionament de

364

Capdevila en els articles dedicats a la Gran Guerra Europea del 1914.

L’aposta per la pau és clara, centrada en la denúncia explícita a les

nacions que motiven el bel·licisme en base al domini d’altres nacions.

E. Hem resseguit la lectura de l’opuscle ‘Principis de Teoria política’ que Josep Maria

Capdevila va escriure i publicar l’any 1927 quan dirigia la revista «La Paraula

Cristiana».

§19. La importància de l’opuscle rau en el fet de convertir-se en el

fonament teòric dels editorials, a partir dels quals Capdevila desplegaria

poc després l’anàlisi de la realitat social i política a «El Matí». Es tracta

d’un escrit de fonamentació filosòfica dels principis de teoria política en

què Capdevila intentarà teixir un discurs que pels continguts i forma

serà coincident amb el de l’incipient moviment humanista d’arrel tomista

de principis del segle XX.

Apuntades les dificultats, Capdevila endega l’estudi dels fonaments de la

teoria política. El camí a seguir serà el propi de la filosofia, i partirà, com

també ho fa en l’estètica, dels principis rectors de la metafísica, (les

coses) tenen una causa final que les guia segons llur mateixa natura,

segons la causa formal que duen en llur essència. Aquesta submissió és el

principi de l’ètica. Aquest plantejament porta conseqüències dins els

principis polítics. Ara bé, caldrà reconèixer que el camí d’allò polític és el

camí de la teoria que acaba per dissoldre’s i, indefectiblement, el terme o

el punt d’arribada és la praxis política, l’acció. Només l’ètica -la

prudència- podrà donar resposta als nous reptes que derivin de l’acció

política.

§20. Per a donar resposta a l’origen de la societat, Capdevila parteix de

dues formes socials que ens són manifestes: la família i la civilització; la

primera és natural, no inventada per l’home; la segona d’artifici, és obra

humana. I dedueix com la natura humana imposa el principi de

civilització: L’art humana és reclamada per la natura de l’home. La natura

365

guia. L’art està al servei de l’home. Hem vist que, per no contradir l’ètica,

calia la societat humana, d’aquesta millora mutual en diem bé comú.

Fonamenta la seva concepció del bé comú en la doctrina de Sant Tomàs,

segons la qual el bé comú immanent no és un bé tancat i conclús en si

mateix, sinó que és essencialment obert vers al bé comú transcendent, i

essencialment difós i participat en els membres de la societat.

§21. Seguidament, Capdevila s’endinsa en l’anàlisi del concepte de poder

com a forma pròpia de la civilització per a preservar el bé comú. Si la

mateixa natura humana imposa el principi de civilització entre els

homes, ens caldrà l’estudi dels mecanismes que permetin de preservar-

la. Així, Capdevila entendrà el concepte de poder com a instrument

d’ordre. Hi ha autoritat social allà on cal que es realitzi per vinculació

social un fi essencial de vida (en la família, en l’Estat,...). El que és propi

del governant (autoritat) és dirigir o ordenar les operacions dels súbdits

vers al bé comú, en el grau en què això sigui necessari. I és això el que

justament es verifica en la llei. De la naturalesa del poder social d’ordre,

en resulta que aquest és part del dret moral, i l’obediència a l’autoritat

legítima és una obligació moral. Però aquest poder, ...no pot obligar a res

que contradigui el dret natural de ningú. I, a més, té els límits en la finalitat

que ha de complir. En l’ordre material, ... aquelles coses que la societat

mateixa pot acomplir no cal que el poder les intervingui. Així, amb els

límits de la competència de l’Estat està relacionat el principi de

subsidiarietat en quant principi bàsic de tota competència estatal. El bé

comú és ajuda als fins essencials de la vida, tot fonamentant i limitant,

alhora, les facultats del poder social de l’ordre. Qui ha de tenir el poder?

Capdevila dirà: el poder espiritual hem vist que no el podia tenir ningú. El

poder de l’Església és directament diví. Els seus límits són dins l’esperit.

El poder sobre les coses materials, en canvi, el pot tenir tothom per

igualtat constitutiva de la naturalesa humana. El poder polític el dóna la

col·lectivitat. És per servir-la. És obra d’artifici exigida per la natura. És

obra de la civilització mateixa, té formes diferents segons els llocs i les

èpoques.

366

§22. Tot seguit, serà l’estudi del concepte de llei, en tant que eina

reguladora del poder i d’eficaç assoliment del ideal humà de la justícia.

Per sota de la llei natural hi ha la llei humana, obra del legislador humà

en la perspectiva del bé comú. Capdevila planteja la variabilitat de la llei

humana a partir de la immutabilitat de la llei natural. La llei natural és

immutable en la seva essència abstracta, en funció de la qual es

defineixen els preceptes primaris del dret natural. Però és mutable i

diversa en les seves formes concretes, històriques i individuals. La llei

humana és justa en la mesura que obté la seva rectitud de la regla de la

raó. I la primera regla de la raó és la llei natural. L’estudi de la llei

connecta amb el dret. El dret és l’objecte de la justícia; tota llei verdadera

ha de ser justa, i l’Estat realitza el seu fi ètic per mitjà del dret. Capdevila

introduirà el concepte de costum, en tant que pràctica que té com a finalitat

el bé de la societat. És en aquest sentit que podria arribar a prendre el valor

de llei i alhora suplantar fins i tot la norma dictada per la llei en desús.

Arribat a aquest punt, que podria semblar accessori en l’opuscle, és cabdal.

Això és, el fet de conferir aquesta força o valor positiu al concepte de costum

servirà a Capdevila per a, més endavant, donar consistència al discurs sobre

l’organització federativa dels pobles.

§23. Sota el títol l’organització federativa, desenvoluparà la fonamentació

del dret d’autodeterminació dels pobles, i que tractarà més endavant en

diferents articles i editorials. Tot el recorregut que ha traçat fins ara

trobarà un dels seus ancoratges en aquesta anàlisi. La sobirania estatal

no és absoluta. L’autoritat sobirana de l’estat s’estén fins tant no

sorgeixin drets naturals o adquirits d’altres. Més enllà dels quals no té

l’estat cap dret moralment fundat ni, conseqüentment, pot exigir

obediència. L’organització federativa deriva clarament de la natura de la

llei. És de dret natural. És contra natura: 1er. Que una comunitat en

governi una altra que no tingui llurs fins en jerarquia. 2on. Que una

comunitat en privi a una altra de tenir el poder que li és propi.

L’organització federativa deriva del dret natural de la col·lectivitat a tenir

lleis adequades al seu lloc i temps, als seus costums, tradicions o aptituds.

367

§24. En els darrers apartats de l’opuscle, Capdevila posa en qüestió el fi

propi de l’home i la justícia humana. El fi propi de l’home s’assoliria a través

del camí què ens dugués a l’acompliment de la justícia. La justícia suposa

el dret, i especialment el dret natural, del que rep sentit i direcció. Però,

la justícia humana no és absoluta. Els somnis que vulguin dur-hi són

utòpics. La societat s’equilibra entre el bé i el mal, entre la justícia i la

injustícia, en una lluita seguida.

Capdevila posarà el dret de propietat com exemple de la impotència social

per a realitzar la justícia absoluta entre els homes. Bàsicament, en aquest

punt, es mostra la impossibilitat de la llei civil per a ordenar la distribució

justa de la propietat posseïda, en aquest cas, en la denúncia de la injusta

distribució en l’excedent dels béns produïts. Neix el dret civil de propietat. I

aleshores també neix el dret d’abusar de les coses posseïdes: el 'jus

abutendi', la injustícia del qual veié Proudhon, i la denuncià en els seus

primers estudis... ¿Qui haurà de fer justícia, doncs, en la propietat..., si la

llei civil no ho pot fer? –És la caritat la qual, diu Sant Tomàs, és de dret

natural. Aquell qui capta per necessitat no demana un favor, reclama un

dret... Qualsevulla solució legal és insuficient. Amb tot i tantes previsions

com vulgueu, la injustícia és inevitable.

Capdevila clou l’opuscle aproximant-nos a allò que és incomprensible i

que defuig el constructe racional de qualsevol teoria. Ens convida a

cercar la resposta a la finalitat de la injustícia humana en el perdó.

Davant l’absurd d’una societat necessàriament injusta, l’única solució és

una difusió de la caritat cristiana que repari la gran injustícia que els

homes no tenen altra manera de reparar(...) qui, per damunt de tota llei

civil, ens torni a la bona llei natural. Conclou en què cal afirmar el valor

infinitament superior de la pau entre els homes: que l’esperit dels millors

no labori per la destrucció de l’home injust, sinó pel seu millorament cap a

la justícia. Així, la justícia viu també del perdó, la reconciliació i la

compassió.

368

E. Hem presentat la tasca que s’ha dut a terme de reunió i classificació del fons

editorial, i que ens ha permès mostrar els diferents nuclis temàtics que, en certa

manera, categoritzen el seu pensament polític i social.

§25. Abans d’endinsar-nos en l’anàlisi del tractament de l’articulat, hem

volgut apuntar els trets ideològics que es lligarien al moment fundacional

del rotatiu català que Josep Maria Capdevila fundà i dirigí l’any 1929, i

fins l’any 1934. El conjunt de factors que van desembocar en el

naixement d’«El Matí», tenia la voluntat de manifestar una manera

d’ésser. Es tractava d’endegar un diari català que es declarés, lluny de

qualsevol integrisme, profundament nacionalista, tot reconeixent, no

només el fet diferencial català, sinó les conseqüències que d’aquesta

realitat se’n poguessin derivar. Hi havia, tanmateix, entre els seus

impulsors, una consciència molt clara del moment polític, social i

ideològic que s’estava vivint i, alhora, els movia un sentit cristià de la

justícia social. El liberalisme econòmic, el capitalisme, el socialisme i la

mateixa burgesia de dretes catalana no s’escaparien de la denúncia i

crítica del rotatiu, especialment en allò que es desviés del sentit de

justícia i que denigrés la mateixa condició de la persona; i, per extensió,

la dels pobles. Encara que es desmarqués dels moviments de l’esquerra

catalana, es pot afirmar, de la lectura dels seus editorials, la sensibilitat

en l’apropament a la realitat obrera i la clara manifestació de compromís

amb els moviments socials. Això, s’afegia a la definició de diari catòlic,

que es justificava pel seu universalisme, i per considerar el mestratge de

les encícliques socials de l’Església.

§26. Hem volgut intentar la sistematització, establint una primera

classificació dels escrits editorials recollits de l’Arxiu Capdevila i, amb

especial interès, també de les sèries articulars que publicava el diari en

l’apartat la «Vida del Treball», on es desplegarien amb més amplitud les

tesis en matèria social. Cal dir que bona part dels nuclis teòrics de

pensament entorn els quals Capdevila desenvoluparia els seus escrits

editorials, són els que hem resseguit en el capítol sobre els Principis de

l’any 1927. Alhora, hem constatat les paraules de Maurici Serrahima, pel

369

fet que, si en la lectura de l’opuscle de l’any 1927 hi trobàvem, encara

que breument, un pensament sistematitzat i ordenat conceptualment; en

canvi, en els escrits articulars, el discurs sovint es reduïa al tractament

de temàtiques d’acord amb la conjuntura política del moment i que, per

la seva mateixa naturalesa, defugien així la sistematització.

En la classificació que es presenta en el capítol d’Annexos, Fragments

Articulars, primerament, s’han agrupat els articles més específics de

«Teoria Política», en relació a la fonamentació del fet polític. Tot seguit, els

articles agrupats sota el nom «Qüestions socials», on s’hi apleguen els que

fan referència principalment als moviments obrers, a diferents aspectes

del sindicalisme i al tractament dels drets socials. En un tercer nucli,

intitulat «Aspectes ideològics», presentem els escrits que es relacionen

amb la recepció de les ideologies imperants amb la finalitat de donar,

alhora, respostes des del propi sistema de pensament als fenòmens

socials. Tot seguit, recollim els que tracten l’actualitat de la política

catalana, espanyola i diferents aspectes de la política internacional -

aquests els incloem en l’apartat «Anàlisi de l’actualitat política». En relació

als nuclis esmentats, també situem els articles que donen importància al

fet de l’escriptura –i específicament del periodisme- en relació a la difusió

del pensament, i que intitulem «Mitjans d’expressió, periodisme»; i,

finalment, fem esment als articles relatius al paper i el posicionament de

l’Església en la societat contemporània, i més específicament, el

relacionat amb la seva doctrina social.

§27. A partir d’aquí, hem plantejat els criteris metodològics per a l’estudi

dels nuclis articulars de Josep Maria Capdevila, en base a quatre

moments:

i. Un moment inicial ens ha permès obtenir les freqüències i els

accents dels diferents nuclis conceptuals de l’articulat.

ii. En un segon moment, a l’hora d’abordar el tractament d’un nucli o

marc conceptual, anem a la recerca de les fonts d’estudi de

fonamentació teòrica que empra Capdevila.

370

iii. Tot seguit, s’aborda l’ anàlisi dels escrits del mateix Josep Maria

Capdevila, en relació al nucli a desenvolupar.

iv. I en darrera instància, s’estableixen les correlacions teòriques amb

la realitat, a través de la seva observació, descripció i anàlisi.

Aquests moments, els hem exemplificat en el tractament del concepte de

propietat:

El punt d’arrencada l’hem volgut situar, per la natural influència en

l’entorn de Capdevila, en la lectura que es fa sobre el concepte de

propietat en dues de les encícliques socials, que tot i que espaiades en el

temps, foren les més significatives pel ressò i influència que tingueren a

l’època. Ens referim a la Rerum Novarum de Lleó XIII, del 15 de maig de

1891, i quaranta anys més tard, la Quadragesimo Anno de Pius XI. Ens

hem fixat en la prevalença que es dóna al concepte de propietat, en tant

que esdevé l’origen del discurs que endega el tractament de la

problemàtica social de l’època.

Tot seguit, amb un incís als escrits de sant Tomàs, hem observat com els

problemes econòmics seran tractats en el marc de la conducta moral de

l’individu, i des de la perspectiva de la teologia moral. La doctrina sobre

la propietat, plantejada a nivell moral, prendrà un clar contingut polític

quan s’afirmarà que la propietat privada dels mitjans de producció és de

dret natural. Amb aquesta fonamentació, la postura de l’Església serà la

de la denúncia als partits i agrupacions que preconitzen la socialització

dels mitjans de producció i, alhora, la denúncia es dirigirà també contra

aquells qui, mitjançant l’abús o l’acumulació del béns, neguin d’aquesta

manera el dret fonamental de propietat, en tant que aquest ha d’abastar

tothom.

En el marc de les tesis de crítica al socialisme i al capitalisme de l’època,

ens hem aturat també en la figura de P. J. Proudhon, que cita el mateix

Capdevila, en la consideració sobre l’ús i l’abús de la propietat, en

l’opuscle de l’any 1927. I en un moment posterior, també ens hem referit

371

a la influència que tingué, dins un sector de la intel·lectualitat catalana

de l’època, les tesis socials de G. K. Chesterton, com alternativa als

models socials i polítics que preconitzaven el socialisme, el comunisme o

el capitalisme del moment. De manera paral·lela al discurs social de les

encícliques, es veu en les tesis endegades pel distributisme, una

possibilitat real on convergir els ideals cristians de justícia social.

Seguidament, hem resseguit els nuclis conceptuals sobre el concepte de

propietat, a partir dels articles que es publicaren a «La Paraula Cristiana»

durant els anys en què Capdevila en fou el director. El pensament cristià

més proper a Capdevila recollirà també aspectes del rerefons del seu

pensament en l’atac a les idees dels juristes i dels economistes del seu

temps, que justificaven la propietat –institució essencial del capitalisme-

presentant-la com el fonament de l’ordre i de prosperitat, dret absolut i

sagrat. La seva crítica radical enuncia una crítica del valor, del salari i de

l’apropiació capitalista.

Finalment, signifiquem els fets que envoltaren la Llei de Contractes de

Conreu del febrer de l’any 1934. Com s’articulà el discurs polític de Pau

Romeva, en tant que diputat al Parlament català per UDC, amb el

rerefons conceptual fins ara traçat.

F. Ens hem endinsat en el tractament d’alguns dels nuclis articulars abastant aspectes

que van de la teoria política a les qüestions socials.

§28. Dels més de centenar d’articles seleccionats que presentem, que van

de la teoria política a les qüestions socials, hem destacat els que

desenvoluparà en les diferents sèries articulars: sobre l’ordre, sobre el

principi d’autoritat, sobre les formes de govern, sobre les formes de govern

lligades a la sobirania popular -en la sèrie intitulada Un aspecte polític del

sindicalisme-,... En consonància amb els moviments obrers europeus,

hem fet esment a les sèries d’articles sobre el sindicalisme cristià d’arrel

europea; de l’any 1931, uns articles sobre el moviment cooperatiu cristià a

372

Bèlgica; de l’any 1932, els dotze articles sobre els principals fonaments

dels sindicats cristians, publicats a Vida del Treball, i la sèrie d’articles

sobre el Congrés Internacional dels Sindicats Cristians, celebrat a Anvers.

S’han apuntat altres línees editorials, com la sèrie d’articles sobre La

tolerància, o els nou articles sobre els principis de la civilització, o les

sèries en relació a aspectes de fonamentació de teoria econòmica, entre

tantes d’altres.

§29. Dels 247 articles que hem aplegat en relació a les qüestions socials,

hem pogut observar que les temàtiques tractades han estat molt diverses.

Des de mitjans de l’any 1929 i l’any 1930, diversificarà les temàtiques,

però es poden resseguir diferents nuclis d’interès. L’any 1931 i 1932

seran els més prolífics editorialment. Entre la diversitat d'articles,

destaquem: el problema de la manca de feina, les vagues obreres, la

qüestió dels salaris dels obrers, el feminisme, la deslocalització

empresarial, el capitalisme i el socialisme en relació al món obrer, el

sindicalisme catòlic, l’explotació infantil, les condicions laborals, o

l’emigració, entre d’altres.

En relació a l’estudi de les problemàtiques socials, n’hem resseguit la

trajectòria i la intensitat d’estudi, i tal com s’ha comentat, Capdevila

tenia molt clar que l'obsessionant problema de l'hora present, que cap

programa polític, per llampant que sigui, no pot empal·lidir, és la qüestió

social. Aquesta sí que justament interessa al poble, tots els estaments, fins

a la passió, fins a l'angoixa. Hem ressaltat i recollit els articles més

representatius en relació a la visió del moviment sindical, que té els seus

orígens en els gremis i la seva extensió natural en el moviment

cooperatiu, i que serà, des de la perspectiva del cristianisme social, la

que se’ns presenta com a una de les més originals de la seva producció

intel·lectual. La pau social només s’assoleix amb la consciència de què el

sindicat obrer té una missió a complir dins la societat professional, dins

l'organització de classe, dins l'Estat, i en l’acompliment d’aquesta realitat,

se’ns mostrarà com la pau social comporta la pau en la política i entre les

nacions.

373

* * *

G. Esbossem diferents vectors, en relació als nuclis abans esmentats, que ens ajudaran

a completar, en posteriors recerques, la temàtica que hem abordat.

§1. En relació al recorregut vital, com a primer objectiu, caldria completar

la transcripció del fons epistolar. D’una banda, les lletres anteriors a

l’any 1922, que ens donarien informació dels moments viscuts anteriors

al Directori Militar, i que, tanmateix, ens ajudarien a completar els

elements de formació del seu pensament de joventut, social i polític. I,

d’altra banda, les lletres escrites durant el període d’exili a Amèrica i les

del retorn a casa a partir de l’any 1965. Aquestes lletres ens donarien la

perspectiva de l’anàlisi del temps viscut i les reflexions sobre el període

de lluita pels drets socials. Un segon objectiu que es proposa, dins aquest

mateix nucli, seria el de completar el fons epistolar de l’actual Arxiu

Capdevila, amb les lletres que ens manquen. Això és, si actualment

disposem majoritàriament, en forma d’esborrany, de les lletres que ell

enviava als seus interlocutors, trobem a faltar les que Capdevila rebé i

que es deurien perdre durant l’exili. Així doncs, la consulta i correlació

amb d’altres fons epistolars -Garganta, Alcover, Riba o Serrahima- ens

permetria completar i objectivar encara més el que hem vingut

anomenant com les semblances del seu pensament, i també la

contextualització dels fets històrics lligats al moment vital, a través del

diàleg epistolar. A partir d’aquí, es podrà aconseguir traçar un recorregut

vital més complert, i establir la gènesi del pensament social i polític a

partir de la transmissió del seu pensament més íntim.

§2. En relació a l’estudi dels fonaments teòrics o de pensament, caldria

l’estudi més detallat de les correlacions que es donen entre els continguts

de l’opuscle dels Principis de Teoria política i els dels escrits editorials o

els articles que va escriure o promoure posteriorment en la seva etapa de

director d’El Matí, tot seguint remarcant les intencionalitats i els aspectes

d’originalitat de l’opuscle. De la mateixa manera, caldria aprofundir en la

relació de la redacció de l’opuscle amb el moment històric que es visqué a

374

Catalunya durant el directori militar de Primo de Rivera. Així doncs, amb

aquesta publicació i a través del seu discurs, Capdevila voldria arribar a

uns centres d’interès determinats molt lligats a la realitat del moment: el

dret natural que justifica l’autodeterminació i l’organització federativa

entre els pobles, l’exemplificació en relació al dret de propietat o la

ubicació i el paper de servei de l’Església, entre d’altres. Caldrà establir,

en relació a l’opuscle, els nexes de fonamentació teòrica de pensament

amb els corresponents corrents europeus coetanis.

§3. En relació a l’estudi del fons articular. Així com el programa de

pensament iniciat per Capdevila a través dels escrits especialitzats en el

camp de la crítica literària i del pensament filosòfic s’inicia en el temps a

partir de 1920, en aquest treball s’han cercat les constants que neixen de

l’ideari social i polític, que es desenvolupen al llarg del recorregut

articular, i que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. Cal

prosseguir, per la seva importància, l’estudi específic amb profunditat

dels diferents nuclis d’interès en base a les categories que han estat

presentades al final d’aquest treball. D’aquesta manera, conformar i

completar el corpus d’un pensament polític i social en base als criteris

metodològics presentats.

Finalment, aquestes vies d’anàlisi ens han de dur a plantejar les analogies

corresponents del pensament del nostre autor amb els corrents humanistes

que apareixen en el marc del pensament europeu, amb un interès especial per

les temàtiques de caire antropològic, polític i social. És per això que, a partir

d’aquí, puguem referir la persona de Josep M. Capdevila com a exponent del

pensament humanista cristià a Catalunya durant el primer terç del segle XX.

10. ANNEXOS

I. Fragments articulars

a. Teoria Política

b. Qüestions socials

c. Aspectes ideològics

d. Anàlisi política

e. Mitjans d’expressió

f. Església i cristianisme

II. Bibliografia

a. Bibliografia

b. Escrits de Josep Maria Capdevila

I

I. Fragments articulars

Introducció

a. Teoria Política

i. Articles de teoria política –llistat

ii. Fragments articulars

b. Qüestions socials

i. Articles sobre qüestions socials –llistat


c. Aspectes ideològics

i. Articles sobre qüestions ideològiques –llistat


d. Anàlisi política

i. Articles d’anàlisi política –llistat


e. Mitjans d’expressió

i. Articles sobre els mitjans d’expressió –llistat


f. Església i cristianisme

i. Articles sobre Església i cristianisme –llistat


III

Introducció

Presentem, en aquest capítol, la classificació articular del llegat periodístic de

Josep Maria Capdevilà durant la seva etapa periodística a «El Matí», i que

comprèn els escrits que van de l’any 1929 fins el 1934. La quantitat d’escrits

que ens ha arribat, només d’aquesta temàtica, sobrepassa de bon tros el

miler. Aquests, els trobem en el recull que aplegà Joan Carreres per a l’Arxiu

dins un seguit de carpetes numerades que contenen els retalls dels articles

que Capdevila escrigué en forma majoritàriament d’editorials o també de

sèries articulars.1 Alhora, entre aquests, hi hem trobat diferents plecs de

manuscrits d’articles que es troben dins les carpetes i que estarien a punt de

ser publicats.

El conjunt d’articles que presentem voldran seguir, per les temàtiques

tractades, els continguts de l’actualitat social que es dóna a Europa a finals

del primer terç del segle XX i, especialment, els suscitats arran de la crisi

econòmica mundial dels anys trenta. Amb els corresponents matisos, el to que

donarà Capdevila serà el del pensament social i cristià. Recapitulant, un dels

objectius que perseguirà Capdevila a través de la tasca periodística serà la

d’anàlisi i observació, i tanmateix, de denúncia de les injustícies lligades a la

realitat social de l’època per tal de proposar-ne, quan en fos possible, les vies

de resolució. Pensem amb això que al llarg del recorregut editorial i,

independentment de les formulacions teòriques, les temàtiques que abordarà

es veuran ponderades per la situació política o social del moment, i tal com ell

mateix dirà, prenent així els matisos i nous enfocaments que la mateixa

realitat suscita.

Partint de les categories genèriques que organitzarien el fons editorial i que

n’establirien els principis d’estudi –ens remetem al capítol vuitè d’aquest

treball-, es presenta, ara, la classificació de l’articulat en base a una

categorització més detallada. Primerament, agruparem els articles més

1 Vegeu l’apartat bibliogràfic d’aquest treball –cap. 10, II. Bibliografia- la classificació cronològica dels articles que Josep Maria Capdevila escrigué a «El Matí». Alhora, en relació a l’Arxiu Capdevila, us remetem de nou a la nota 5 d’aquest treball.

IV

específics de «Teoria Política» en relació a la fonamentació del fet polític. Tot

seguit, referim els articles que es relacionen amb el tractament de les

«Qüestions socials». En un tercer punt, intitulat «Aspectes ideològics»,

presentem els escrits que es relacionen amb la recepció, anàlisi i crítica de les

ideologies del moment. Llavors, dins l’«Anàlisi de l’actualitat política» ens

ubicarem en els escrits en relació als fets lligats a la política catalana,

espanyola i internacional del moment. Caldrà que, tot seguit, situem els

articles que donen importància al fet de l’escriptura –i específicament del

periodisme- en relació a la difusió del pensament dins el nucli dels «Mitjans

d’expressió, periodisme»; i, finalment, caldrà fer esment als articles relatius al

paper i el posicionament de l’Església en la societat contemporània, i més

específicament, el relacionat amb la seva doctrina social. Després de cada

conjunt d’articles, es presenten un seguit de fragments articulars en relació a

cada nucli. Respecte la transcripció d’aquests fragments, el seu recull prové

dels retalls de diari seleccionats de l’Arxiu Capdevila o dels manuscrits que

serviren per a la publicació.2

En un primer esquema, mostrem el còmput dels articles revisats i l’evolució

en base als nuclis de categorització:

Nuclis: 1929 1930 1931 1932 1933 1934 total Teoria política 6 17 31 23 7 8 92

Anàlisi política. Anàlisi Política Internacional/Pau 7 84 133 79 78 13 394

Qüestions socials. Moviment obrer. Sindicalisme 5 42 103 80 13 6 249

Aspectes ideològics - 44 23 44 32 4 147

Església 4 12 36 36 16 5 109

Mitjans d’expressió, periodisme 7 25 12 10 6 1 61

total 29 224 338 272 152 37 1052

* * *

2 Observem en diferents retalls editorials de l’Arxiu que, havent-se publicat, contenen correccions fetes a mà pel mateix Capdevila, sobre el retall de l’article per a corregir-ne les errades o, fins i tot, amb comentaris per a esclarir-ne el contingut.

V

TARRAGONA (1934-38): DOCÈNCIA

BARCELONA (1938-39): I. Lletres Catalanes

COLÒMBIA (1939-65) DOCÈNCIA

BANYOLES (1972): DOCÈNCIA

Principals mitjans on publica: Vida Olotina (1915-1919)

La Comarca. Olot (1918-1921) La Veu de Catalunya (1919-1928)

El Fígaro (1920) La Publicitat (1920-1938)

La Paraula Cristiana (1927-1929) Revista de Catalunya (1938)

EVOLUCIÓ TEMÀTICA DELS ESCRITS EDITORIALS

0

20

40

60

80

100

120

140

1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935

ANYS

ARTICLES

Teoria política

Anàlisi Política. Internacional/Pau Qüestions socials. Moviment obrer. Sindicalisme Aspectes ideològics

Església

Mitjans d’expressió, periodisme

El Matí: Del 24-V-1929 fins el 24-IV-1934

Principals mitjans on publica:

Serra d’Or (1961-1972) Pont Blau. Ciutat de Mèxic (1962-1963)

Revista de Palafrugell (1966-1971)

VII

Núm. Pub. Data Títol Ítems; Núm. Pub. Data Títol Ítems;

tp_1 man Gener 1920 La pitjor anarquia Principi d’autoritat; anarquia; tp_13 El Matí 11/03/1930 La crisi dels dos

règims I

Sobre l’actual desorientació política; el Directori i les noves formes de govern; la crisi dels parlaments democràtics;

tp_2 man Gener 1925 Una conferència Ordre social; tp_14 El Matí 13/03/1930 La crisi dels dos

règims II

Rousseau i el Romanticisme; Lleó XIII; Cambó; democràcia i parlamentarisme;

tp_3 man Gener 1931 Temes socials Notes manuscrites sobre teoria social; sociologia;

tp_15 El Matí 14/03/1930 La crisi dels dos

règims III Article absent;

tp_4 El Matí 18/07/1929 La petita propietat Sobre l’origen del dret de propietat;


règims IV

Sobre la insinceritat política; les formes de govern de principis de segle;

tp_5 man 19/07/1929 Una justificació Sobre el dret a la propietat i la gran propietat; sobre el dret de successió;


règims V Sobre la realitat social del món; crisi política i crisi social;

tp_6 El Matí 21/07/1929 Hipòtesis en Política Política i conflictivitat social; tp_18 El Matí 20/03/1930 La crisi dels dos

règims i VI

Sobre la variabilitat de les formes de govern; principis de teoria política i principis ètics; catolicisme; sufragi universal;

tp_7 El Matí 24/07/1929 El retorn a la masia Sobre la propietat i la pagesia; tp_19 El Matí 29/03/1930 Lletra sobre el

principi d'autoritat I

Principi d'autoritat; ètica i fonamentació de la política; autoritat i igualtat; Lleó XIII;

tp_8 El Matí 17/08/2029 Potser cal insistir Teoria de la propietat; caritat; sant Tomàs;

tp_20 El Matí 30/03/1930 Lletra sobre el

principi d'autoritat II

Sobre l’autoritat, la igualtat i l’home social; societat i perfecció humana;

tp_9 man 27/09/1929 Com intervindrem? Orientació política; compromís polític;


principi d'autoritat III

La diferència com origen i harmonia de la societat; sobre el principi d'igualtat;

tp_10 man 01/01/1930 Per l'ordre Notes manuscrites sobre el concepte d’ordre;


principi d'autoritat IV L'autoritat en el poble civilitzat; la relativitat de l'autoritat civil;

tp_11 El Matí 18/02/1930 Entorn de Balmes Balmes; fonaments en teoria política; sobre l’article del p. Miquel d'Esplugues;


principi d'autoritat i V

Sufragi; sobirania; Rousseau; sobre la quantitat igualitària i la qualitat diferenciadora;

tp_12 El Matí 22/02/1930 EL més gran enemic

de l'autoritat principi d’autoritat; les relacions entre l’autoritat i el poder;

tp_24 El Matí 26/10/1930 La reialesa

Teoria política; harmonia social, cristianisme i ordre social;

a. Articles d

e teoria política.- Llistat

VIII


tp_25 El Matí 29/10/1930 Polítics i tècnics Teoria política; progrés, tècnica i política;

tp_41 VdT 29/08/1931 Els principis de la

civilització. El treball Sobre la civilització; el treball;

tp_26 El Matí 03/02/1931 De primer, l'esperit Formació de l’home polític; tècnica i política;


civilització. El repòs Sobre la civilització; el repòs;

tp_27 El Matí 08/02/1931 Manuscrit-temes

socials Notes i esborranys sobre teoria política;

tp_43 El Matí 02/09/1931 El compliment de la

llei La llei; l’autoritat;

tp_28 El Matí 15/03/1931 L'error de l'economia

liberal Economia liberal; crisi i excés producció;


civilització. Els oficis

Sobre la civilització; l’ofici i l’autoritat;

tp_29 El Matí 07/06/1931 La tolerància 1 Sobre el concepte tolerància; tp_45 VdT 06/09/1931 Els principis de la

civilització. L'autoritat de l'ofici

Sobre la civilització; especialisme; Adam Smith;

tp_30 El Matí 11/06/1931 La tolerància 2 Sobre el concepte tolerància; la moral pública;


civilització. L'autoritat pública

Sobre la civilització; servei i autoritat pública;

tp_31 El Matí 28/06/1931 Dos règims en crisi Sobre l’ordre; revolució i política;

tp_47 El Matí 07/10/1931 Un aspecte polític del

sindicalisme I Govern; poble; democràcia; tècnica;

tp_32 El Matí 09/07/1931 Volem que el poble

governi De l’autonomia política; els sindicats en el govern;

tp_48 El Matí 08/10/1931 La base de

l'individualisme econòmic

Liberalisme econòmic; atur;

tp_33 El Matí 10/07/1931 ¿Només el Poder

sobirà i l'individual? Crisi política; el govern pel major nombre d’individus;


sindicalisme II Justícia i democràcia; crisi de la democràcia; F. De los Ríos;

tp_34 El Matí 15/07/1931 ¿Per què Madrid és

socialista? Teoria política; socialisme; catolicisme;


sindicalisme III Crisi democràcia; burocràcia; socialisme;

tp_35 El Matí 21/07/1931 Contra el vell uniformisme

El sufragi universal; lluita de classes;


sindicalisme IV Govern i sindicalisme;


civilització. La lliçó al carrer

Sobre la civilització; les necessitats primeres;

tp_52 El Matí 18/10/1931 Dues paraules a "La Veu de Catalunya"

Socialisme; lluita de classes;


civilització. Dos mòbils

Sobre la civilització; l’instint; l’home social;

tp_53 El Matí 08/11/1931 L'herència del

liberalisme Liberalisme econòmic; ètica i govern;


civilització. El vestir

Raó i instint; Sant Agustí; el vestir; dignitat obrera;

tp_54 El Matí 18/11/1931 Un fals concepte de la

civilització Principis civilització; luxe; capitalisme;


civilització. La casa

Sobre la civilització; la casa; la dignitat i l’economia obrera

tp_55 Vdt 18/12/1931 La intervenció

econòmica amagada Economia liberal; democràcia i treball;

IX


tp_56 man 01/01/1932 Principis de Teoria

Política

Apunts manuscrits per a preparar editorials sobre teoria política;

tp_68 VdT 9/02/1932 Dues notes

J. Maistre; propietat; justícia i dret; lluita personal;

tp_57 VdT 17/01/1932 Un curs d' "Acció

Popular"

Sobre la veritat; ideologia; sociologia cristiana; Acció Popular; FJC;

tp_69 VdT 19/03/1932

Una lliçó de Carles Gide

Carles Gide; cristianisme i liberalisme; cristianisme social;

tp_58 VdT 23/01/1932 El principi igualitari i

el sindicalisme I Sindicalisme; igualtat i diversitat; Rousseau;

tp_70 El Matí 20/03/1932

El fracàs del socialisme. Els socialistes han

adoptat els mètodes del capitalisme.

Fracàs del socialisme; tirania de l'Estat; règim capitalista;


el sindicalisme II Sindicalisme; principi d'igualtat; principi d'autoritat;

tp_71 El Matí 22/03/1932

El fracàs del socialisme. Cal enfonsar la seva causa: el liberalisme

econòmic-

Capitalisme liberal; opressió del capitalisme; principi de lliure concurrència; densa obrera; comunisme;


el sindicalisme III Principi d'igualtat; anarquia; llei;

tp_72 VdT 05/07/1932 L'economia lliure Ètica; liberalisme econòmic;


el sindicalisme IV

Anarquia; Kropotkín; ètica i voluntat; sindicalisme; Maragall;

tp_73 VdT 06/07/1932 L'economia hedonística

Ètica; liberalisme econòmic;


el sindicalisme V Anarquia; autoritat; vocació; principis de la democràcia;

tp_74 VdT 08/07/1932 ¿El món econòmic, sota el liberalisme econòmic,

era ben lliure? Ètica; liberalisme econòmic;


el sindicalisme VI Anarquia; govern; autoritat; llei; tp_75 VdT 12/07/1932

L'"home econòmic" del liberalisme és una

convenció.

Ètica; liberalisme; l’’home econòmic’; Marshall;


el sindicalisme VII Individualisme econòmic; Lleó XIII; sindicalisme catòlic; ètica;

tp_76 VdT 14/07/1932 Temps d'esterilitat Ètica; liberalisme econòmic; natalitat;


el sindicalisme VIII Democràcia; economia liberal i problemàtica social; gremis;

tp_77 VdT 26/07/1932 Els tres períodes de

l'economia soviètica.1 Sovietisme; economia;


el sindicalisme IX

Anarquia; desigualtat; ètica i voluntat; J. Maistre; sindicalisme;

tp_78 VdT 27/07/1932 Els tres períodes de

l'economia soviètica.2 Bolxevisme;“Nep”; pla quinquennal;


el sindicalisme X Anarquia; llei; humanitarisme; lluita personal;

tp_79 El Matí 24/12/1932 La propietat privada Universalització del dret a la propietat;

X


tp_80 El Matí 13/01/1933 L'anarquia Anarquia i autoritat; tp_83 El Matí 10/02/1933 Definint el treball Treball i joc; treball i fatiga; treball i intercanvi;

tp_81 El Matí 20/01/1933 La llibertat de propaganda

Límits a la llibertat de propaganda;

tp_84 El Matí 29/03/1933 Entre el socialisme i la

dictadura Rousseau; socialisme; dictadures;

tp_82 El Matí 27/01/1933 Llibertat i Economia Maquiavel; economia liberal; riquesa; economia i natura;

XI

a. Teoria Política


NÚMERO PUBLICACIÓ O MANUSCRIT (man) DATA TÍTOL ÍTEMS

FRAGMENTS

tp_4 El Matí 18/07/1929 La petita propietat Sobre l’origen del dret de propietat;

“Dintre de la vaguetat del món polític s’agiten confusament els problemes de la propietat. Fins a les nostres lleis, a desgrat de la forma d’endarrerides que justificadament puguin tenir, hi ha coses contínuament que denuncien aquella inquietud. Si no hi hagués una gran apatia mental, s’estudiaria com mai la raó i l’origen del dret de propietat privada per no perdre, entre les vagues tendències polítiques, una noció justa dels seus límits. Hi ha autors que veuen en el treball l’origen del dret de propietat privada, i altres que el veuen principalment en les necessitats humanes que hem de satisfer. Pels primers, aquell que llaura un camp que no era de ningú ja hi adquireix un cert dret pel fet d’haver-hi posat algun treball. I pels segons, aquell llaurador té el dret al pa que tregui d’aquell camp, per la necessitat que té de viure. Podem observar així que tant si admetem un principi o un altre, ben mirat només resta justificada la propietat petita; perquè el treball que pugui fer un home en la seva vida sempre és poc, i les necessitats veritables d’un home per viure sempre són molt limitades. Tot allò, doncs, que afavoreixi la divisió de la propietat s’acostarà més al principi que justifica aquell dret. I tot el que sigui acumular riqueses s’allunya d’aquell dret. Fins sembla com si la gent en tingués algun pressentiment quan troba injusta l’acumulació de riquesa. Les lleis d’avui ¿afavoreixen la divisió de la propietat o la seva acumulació en poques mans? Només direm que moltes vegades, quan sembli que es gravi la propietat amb impostos excessius, la llei no fa sinó afavorir l’acumulació més monstruosa. I potser més que no gravar la propietat, el que caldria fer és tornar fàcil el seu repartiment entre el major nombre de famílies.”

tp_5 man 19/07/1929 Una justificació Sobre el dret a la propietat; la gran propietat; el dret de successió;

“Encara que, com dèiem ahir, la gran propietat, l’acumulació de la riquesa, no tingui en els principis filosòfics cap mena de justificació, en té una d’ordre religiós, ben avinguda, naturalment, amb la raó més estricta i amb el seny més hàbil. La gran propietat cristianament no té justificació sinó quan el propietari no se’n considera, i no és creu més que un administrador (o, més exacte, un distribuïdor) de la riquesa entre els pobres. El gran propietari no seria, així, més que un petit propietari i un gran administrador. I d’aquesta manera podem veure justificades algunes formes d’adquisició de la riquesa com, per exemple, l’herència que racionalment no es justificarien. Si no ens atenim a aquests principis, ens hem d’acollir, si volem defensar la propietat privada, als principis d’ordre públic, no solament discutibles, sinó que és difícil que convencin els que n’han de patir: convencen fàcilment els rics, però pels pobres semblen irrisoris.”

tp_7 El Matí 24/07/1929 El retorn a la masia Sobre la petita propietat i la pagesia;

“Una de les causes de la caiguda de les velles masies o almenys llur abandó, no hi ha dubte que fou el desenfeinament dels propietaris que hi vivien. (...) Ara alguns pagesos, enriquits els anys de la guerra, són propietaris de la terra que cultiven. Però hi ha alguna cosa que és un perill per aquest envigoriment de la pagesia, per aquesta mena de retorn a la pagesia antiga: és el gran capital que té poder per a fer-se seva aquesta propietat menuda que, per resistent que sigui davant d’aquell, serà tan feble! Per defensar la petita propietat rústica, aquesta pagesia rústica i arrelada a la gleva, és ben insuficient. Potser l’ajudarien a evitar els latifundis els petits propietaris allunyats de les hisendes si hi tornaven a viure. (...)”

tp_8 El Matí 17/08/1929 Potser cal insistir Sobre la propietat; la caritat; sant Tomàs, Jaume Balmes;

“(...) Doncs, si un dia parlava confiadament del dret de propietat em podia esperar el retret de dir només coses ben conegudes. El que verament m’ha sorprès és que les doctrines exposades fossin tingudes per meves i rebatudes amb violència; el que m’ha sorprès ben desagradablement és que fossin ignorats en tanta manera els autors que jo seguia.

XII

No parlaré, doncs, més de mi, que no val la pena ni té cap interès públic, i tornaré a exposar la doctrina de l’origen del dret de propietat, més extensament que l’altre dia i fins, si puc, més clarament. Deia l’altre dia, que uns veien en el treball l’origen del dret de propietat privada, i els altres el veien en les mateixes necessitats humanes. Dels primers és Jaume Balmes, dels segons és Sant Tomàs. Deixarem ara les teories de Balmes, dolent-nos que no siguin més estudiades. I parlarem de la teoria tomista (...)”

tp_9 man 27/09/1929 Com intervindrem? Orientació política i compromís polític;

“Serà discutible la forma en què hem d’intervenir en la vida d’avui, però no hem de dubtar un moment de la conveniència d’intervenir-hi. (...) ¿Com farem valer els nostres principis perquè esdevinguin uns fets de la nostra vida i no siguin només que paraules o conceptes?¿Com els farem viure dins la vida del dia, és a dir, no en la vida privada solament, sinó en la vida pública? (...)”

tp_10 man 01/01/1930 Per l'ordre Notes manuscrites sobre concepte d’ordre per a ser publicades;

“La primera condició de l’ordre és que cada ú estigui al seu lloc, i que per això, que tothom faci aquelles coses que entén i sap fer i no vulgui fer la feina que ignora, del veí (...)”

tp_12 El Matí 22/02/1930 EL més gran enemic de

l'autoritat Govern i principi d’autoritat; relacions entre autoritat i poder;

“Els que desitgen veure llur país ben regit, voldrien veure-hi l'autoritat enrobustida i prestigiosa; i tant és així que molts arriben a confondre autoritat i pàtria, el govern i el país (...)”

tp_13 El Matí 11/03/1930 La crisi dels dos règims I Sobre l’actual desorientació política; el Directori i les noves formes de govern; la crisi dels parlaments democràtics;

“Els moments d'ara són d'una completa desorientació política; ningú no sap què espera, ningú no sap bé què voldria ni desitja. I per això sentim en l'ambient polític una insinceritat angoixosa. La gent voldria tenir il·lusió en algun canvi, en alguna nova forma de règim, voldria tenir alguna esperança viva, i no la té (...)”

tp_19 El Matí 29/03/1930 Lletra sobre el principi

d'autoritat I

Principi d'autoritat; ètica i fonamentació de la política; autoritat i igualtat; Rousseau com a deformador de l'autoritat; Lleó XIII;

“Benvolgut amic. Us escric sobre aquests temes de teoria política perquè, amb aquesta aire de correspondència privada, el meu pensament no escandalitzi ningú i es vegi que no vull fer més que complir el meu deure de parlar una mica d'uns temes excessivament negligits i dir-vos-en els resultats a mitja veu (...) Un d’aquests temes, de què us vola escriure avui, conté la meitat de l’ètica i el fonament de la política. Volia parlar-vos, doncs, del principi d’autoritat (...), avui, sostenir, defensar i explicar el sentit vertader del principi d’autoritat és causar gairebé una molèstia pública (...) I es comprèn. Els deformadors del veritable principi d’autoritat han sabut escarnir la veu de la sirena. A la vegada que ens deien que tots governaríem, ens afavorien la peresa de no complir ni amb la part de govern que teniu encomanada. Rousseau, (que és) el màxim deformador de l’autoritat (...). Igualment amb la cançó de la igualtat entre homes, i dient que tots governaríem amb l’instrument del sufragi universal, ens treia el veritable govern que exercíem i hauríem d’exercir des del poble o la comarca, dins el gremi i dins la família. (...) I les diferències entre ciutadans, sense les quals ni la societat existiria ni tindria raó d’existir, són negades;(...)Doncs bé, jo voldria dir en veu baixa, si no és possible d’altra manera, que si prescindim de les diferències naturals home a home, l’autoritat és insostenible.”


d'autoritat II Sobre l’autoritat, la igualtat i l’home social; societat i perfecció humana;

“Benvolgut amic (...) Si el principi d’autoritat deriva de les diferències entre els ciutadans –em dieu- un ciutadà que les desconegui sembla que no és el més avinent perquè l’autoritat li sigui admesa i sostinguda. Però el que us caldria provar de seguida és com l’autoritat deriva d’aquelles diferències, i a més, que aquestes són justes i útils i, per tant, no sols existeixen sinó que s’han de mantenir en bona polític”(...) La prova no és difícil(...) Que les diferències existeixen de fet es prova només mirant al carrer (...) Alguns em diran que, de fet, els ciutadans es diferencien, i que el progrés social està justament en minvar les diferències i tendir de més en més a la igualtat; i que les diferències no denuncien sinó un viure social imperfecte(...) Com us deia abans d’ahir, del partit que ara prenguem ha de dependre

XIII

la meitat de la moral que hem de seguir(...) Caldria, doncs, partir d’un punt segur; partir fins on puguem d’experiències innegables(...)¿Creieu que l’home ha d’esdevenir de més en més perfecte mentre viu, o que ja neix perfecte? (...) Quina pregunta de fer (...). ja sabem que els ciutadans no neixen amb veu i vot. Neixen infants(...) em podríeu fer una pregunta més seriosa? (...) si l’home naturalment és perfectible i si la societat és per ell un mitjà de perfecció, la societat és aleshores natural a l’home, no és un artifici, un pacte merament convencional. I que les diferències entre es homes fan de la societat un mitjà de perfecció per ells, i que de les mateixes diferències neix el principi d’autoritat, em sembla poder provar-ho amb arguments sòlids i claríssims (...)”


d'autoritat III

La diferència com origen de la societat; la societat com a harmonia de les diferències; sobre el principi d'igualtat;

“Benvolgut amic (...) Després d’algun dia de no escriure-us, podíeu pensar que no sabia que respondre. Us semblen evidents les diferències d’home a home, i les diferències socials que se’n deriven; però us inclineu a creure que la política hauria justament de minvar-les(...)veig que la paraula “igualtat” us encisa(...) ¿Com ho faré per rompre aquest encís, i fer que la raó prevalgui? (...) I a mi només sentir parlar d’igualtat em sembla que vingui la vaguedat i la boira(...) Però no vull apartar-me de la línea de raonament que fins ara havíem seguit; i més si m’accepteu, com feu, les diferències entre els homes(...) Ara només discrepem en què us imagineu que l’individu i la societat seran millors i més perfectes si tots els ciutadans s’anivellen, si tots s’igualen. A mi em sembla tot el contrari(...) Partim de l’home real(...) l’home és l’animal que necessita més llargament dels pares (...)¿No us sembla, doncs, que l’home ja neix naturalment sociable, ell que necessita més temps del pare i la mare, de la societat primera? L’home comença de ser sociable com és naturalment alimentable; perquè sense aliment, com sense la societat, moriria(...) Tornem a l’infantó(...) la societat entera ha tingut sobre aquell infant una mena de cura paternal; el pare ha pogut més perfectament complir els seus deures vers els fills, gràcies a la societat que els hi facilitava i ampliava(...) L’home necessita la societat(...)i per això diem que és social per natura; i aquesta societat li és útil –pensem-ho bé- no per una suma de serveis homogenis, sinó per la diversitat de servei que li pot oferir. I és meravellós –i alhora lògic- que aquesta diversitat també sigui profundament natural. (...) Els homes tenen per naturalesa diverses aptituds i vocacions(...) Així, l’home és social per exigències de la seva naturalesa; les quals les pot satisfer en la societat(...)I ara digueu-me si, tot i mantenint la llibertat humana, gosaríem parlar de pacte merament convencional per explicar una societat, una civilització que la naturalesa imposa i facilita? (...) Doncs bé, digueu-me també si la societat també no neix de les diferències humanes, i si tot el bé que ens porta no prové precisament d’aquelles diferències(...) I digueu-me si somniar en la igualtat no es desconèixer la societat o desitjar abolir-la. El concepte d’igualtat no ens ha sortit mai, pensant en els orígens i fonaments socials; el de diversitat i diferències sempre(...) I ara, ben entès que la societat és una harmonia de diferències, ens serà fàcil deduir el principi d’una autoritat imposada i derivada d’aquelles mateixes diferències(...)”


d'autoritat IV L'autoritat en el poble civilitzat; relativitat de l'autoritat civil;

“Benvolgut amic (...) Fins ara hem trobat la societat humana només fonamentada en les diferències naturals dels homes, i hem vist com una art que fomenti i doni relleu a aquelles diferències -l’art del fuster, del terrisser- ajuda la naturalesa (...). Rousseau que és el fautor de les modernes democràcies, invoca sempre la naturalesa, l’home primitiu; els oposa a la civilització; i, de fet aquesta s’adiu veritablement a la natura (...) enlloc de tenir una intel·ligència dura, lògica, i un cor efusiu; tingué un cap efusiu i un cor endurit (...). Les democràcies sortides de les seves doctrines, se li assemblen. Mentre anul·larien l’home concret, és a dir, el flequer i el fuster, s’il·lusionen pel poble imaginari, inexistent (...). En aquella primera societat familiar, ja vèiem l’autoritat paterna com a cosa natural, i la vèiem estendre’s societat endins; aquells que la servien, que li servien pa o terrissa, tenien també autoritat dins llur ofici i obrador. I si totes aquestes diverses autoritats primàries ha d’haver-hi qui les asseguri, i, per això, les ordeni dins la ciutat, ha de fer-ho també qui en sàpiga: qui redacti les lleis, ha de saber-ne,(...) I així un poble és més civilitzat com més ciutadans hi ha que tinguin autoritat: cada u a la seva, però que en tingui el major nombre. En una civilització avançada, no hi trobem precisament molta llibertat, és a dir l’autoritat afeblida i reduïda; sinó, al contrari, molta autoritat repartida i ben forta(...) Ja sé que m’heu d’objectar que així aniríem a un excés de tècnica especialitzada. No, no, de cap manera. No ens hem de moure del primer exemple que preníem (...). L’autoritat civil en un poble verament ben ordenat, és sempre reconegudament relativa. Només l’autoritat de Déu és absoluta –i la que neix del sufragi universal hi aspira. Si jo no entenia absolutament gens de fusteria ni absolutament gens de justícia i lleis, seria estúpid que escollís una taula i seria absurd que comprengués el tribunal.- El ciutadà perfecte sap bé el seu ofici, i també sap una mica de tots els altres(...) observeu que aquesta coneixença general de tots els oficis no es pot tenir bé si cada u no coneix i fa bé el propi(...). Ara escriviu-me, i traieu-ne conseqüències d’aquests principis. Hem vist l’autoritat d’on deriva. Escriviu-me, que us escriuré de seguida les possibles objeccions. I m’agradarà insistir.”

XIV


d'autoritat i V

Sobre el sufragi i la sobirania; Rousseau i el pacte social; sobre la quantitat igualitària i la qualitat diferenciadora;

“Benvolgut amic (...) Em creia que havíeu avançat més i que no em podíeu venir amb el que em dieu. Més tot pensant-hi m’he adonat que cal respondre-hi detingudament (...) ¿Com us en sortireu, em veniu a dir, partint d’aquesta graduació matisada de l’autoritat i la sobirania, per assenyalar el vot numèric que cada u ha de tenir? L’un com a fuster tindrà dos vots i l’altre com a juriconsult en tindrà cinc? Qui repartiria els vots amb justícia segons els graus de competència de cada ciutadà? És l’objecció que molts em posarien. La dificultat és tota ella imbuïda dels principis de Rousseau. ¿No heu vist que fent derivar l’autoritat de les mateixes diferències entre els homes, aquesta mania quantitativa de vots s’esvania, i llavors calia atenir-se preferentment a l’aspecte qualitatiu dels ciutadans? Qui us parlava de nombres i sufragis? Fins ara em sembla que només havíem parlat de distinció i diferències qualitatives; havíem parlat de les diferències entre un que sigui pare de família i un que sigui només un fill, d’un que sigui un infant o d’un que sigui gran, d’un que sigui terrisser o d’un que sigui metge. Aquestes qualitats diferencien; els nombres, al contrari, són igualitaris. Si l’autoritat com hem vist, deriva de les diferències, ¿per què penseu, si no, per pura influència de Rousseau, en el nombre de sufragis?. Diem que hem d’enfortir l’autoritat del pare de família, com a tal. Aleshores, no li donarem cinc vots ni cinquanta, sinó que li donarem els drets que naturalment aquella autoritat comporta: el dret, per exemple, sobre la forma d’educació i ensenyament dels fills. Si li donem a ell sol cinquanta vots i conferim a l’Estat la tria en l’Educació dels fills, ens semblarà que l’autoritat paterna queda desfeta i trepitjada.(...) L’autoritat que no governa ella mateixa no és autoritat. Rousseau tenia raó de dir que, un cop admès el pacte com a font de sobirania, calia que l’individu s’anul·lés davant del voler general manifestat per sufragi. En admetre el pacte social, diu Rousseau, l’individu natural s’anul·la, i neix una persona col·lectiva que el governa completament. Doncs, nosaltres, al contrari, no admetem que la persona normal s’anul·li, sinó que es formi de més en més, i tingui la seva autoritat distintiva segons les seves diferències individuals. Que el pare tingui autoritat com a pare reconeguda per la llei, dins la família; i si alhora té un taller, tingui a més, autoritat, en el seu gremi, pel seu ofici; i si alhora és propietari, no li manqui una autoritat diferent d’aquelles com a propietari. I totes aquestes diferències no són quantitatives, que això seria com valorar en moneda una simfonia, sinó qualitatives. (...) La civilització, la veritable cultura , és tota ella formada d’elements qualitatius, irreductibles a la quantitat. No solament una pintura de Rafael, o les pedres d’or envellides d’un monument llatí de Tarragona, sinó tot el nostre pensament i la nostra sensibilitat més profunda, són imbuïts de cultura, i són purament qualitatius. El nostre pensament està sensiblement amarat de jerarquies, de distincions que no tenen res de numèric. Valorem una llei, una norma moral com un vers de Virgili: la pensem en la seva qualitat de norma o de llei, que ha d’imbuir la conducta en tal o tal ocasió , com pensem el vers de Virgili en la seva qualitat de poesia. I no podem prendre una mitja cana i aplicar-la a la norma moral i després a la poesia, a veure quina allarga més. Doncs bé, el sufragi és aquesta mida ridícula. És la desfeta de les valors qualitatives, que vol dir desfeta de la intel·ligència que les hauria de veure en les coses tal com són. La barbàrie moderna es posa amb aquesta mida numèrica a valorar les normes morals i civils que han de regir els pobles. ¿No pot haver-hi una organització política que respongui a les diferències naturals dels homes, i que els reparteixi l’autoritat de manera que cada u tingui aquella que li correspongui? ¿I no veieu també en la crisi de la democràcia i els parlaments, que aquestes formes polítiques fundades exclusivament en els nombres són inadaptables? ¿No veieu que sota aquella igualtat dels ciutadans, suposada, bategava i protestava la varietat de professions i de necessitats socials insatisfetes, sense veu pública, sense l’autoritat que els corresponia, i que es manifestaven revolucionàriament a tot el món en les lluites de classe i el sindicalisme, a fora i contra de la política dels parlaments democràtics? Aquests temes són tal vegades de massa interès, per prendre’n a penes la flor, en unes lletres ràpides. Sigui com sigui, no us molestaré allargant massa aquesta correspondència. Mes abans hauríem de parlar de la democràcia cristiana.”

tp_37 VdT 25/08/1931 Els principis de la civilització.

La lliçó al carrer Sobre la civilització; les necessitats primeres;

“Sempre en començar un curs de filosofia tenia el costum de mirar enfora, al país, al carrer, vers la gent per acollir-ne la lliçó primera. Si la filosofia ens ha d’explicar la vida, em feia estrany de començar-la tancant la finestra i separant-nos de la vida que tenim entorn. Avui també, en voler esbrinar els principis de la civilització, és de bon sentit mirar un moment el carrer, que tal vegada ens digui alguna cosa. (...) Destriem els conceptes de la visió confusa. (...) Diríeu que els mòbils de tota aquella gent civilitzada eren, en suma, poder menjar, vestir, tenir vivenda on soplujar una família nada de l’amor, i tenir un ofici que la sustenti. Recollits aquests conceptes ja tenim matèria de meditació per altre dia. Per a demà, si Déu vol.”

XV


Dos mòbils Sobre la civilització; l’instint; l’home social;

“(...) Aquests mòbils (l’aliment i la família) no són d’artifici, són de natura. Aquesta impulsa l’home de la ciutat i l’home de les selves. Tenen un mateix instint. En què es diferencien? Però aquí vull aturar-m’hi un moment. Un moment, perquè com sabeu, alguns han dit que la cultura no s’adeia a l’home i era un mer artifici que el desviava de la seva natura i el corrompia. Ho deia Rousseau (...) No ens hem de moure de l’instint, no ens hem d’allunyar gens de la natura per a descobrir dues lleis en lluita dins l’home. Mes no ens aturem massa d’hora en l’anàlisi. Prosseguim instint endins, per si podem descobrir el motiu íntim d’aquella mena de contradicció, que alhora que ens fa considerar l’instin com a sagrat, ens obliga a què el velem púdicament.”


El vestir Sobre la civilització; la dignitat; la raó; l’instint; sant Agustí, el vestir; la dignitat i l’economia obrera

“(...) La raó d’aquesta doblesa interna de l’esperit explica moltes coses. La dóna sant Agustí (...) L’home sent d’instint la dignitat de la seva natura intel·lectiva, i tot allò que en ell s’insubordina a la raó l’avergonyeix. I veus ací que l’instint generatiu no se sotmet a la raó, va per les seva, independent del franc voler de l’home. L’home pot dominar els propis actes, no domina l’impuls instintiu. Pot resistir-hi, però, el sent. En el seu propi cos té viva aquesta rebeldia. La dignitat de l’home és la raó, mes els seus mateixos membres en són independents. I això l’avergonyeix, i per aquesta vergonya cobreix el seu cos amb el vestir. (...) Aquesta verecúndia s’és estesa a través de tots els pobles. Calia una pura salvatgeria perquè no fos sentida. I solament els cínics, amb llurs seguidors diferents de totes les èpoques, han pretès esvanir-la dels homes. El vestir, doncs, no és pas un luxe. El concepte de luxe porta en si mateix el de cosa inútil o supèrflua. El vestit ve d’un instint natural de verecúndia que ens hi inclina. És la raó mateixa que vela delicadament la rebeldia de l’instint (...) Dins l’economia obrera ha d’haver-hi aquesta necessitat satisfeta amb pulcritud i plenament, amb consciència de la importància que té. Han d’haver-hi cooperatives que (...) procurin als obrers unes bones robes (...) Quan primer l’economia liberal i després la soviètica, llancen els obrers a la misèria esdevenen enemigues de la civilitat (...)”


La casa Sobre la civilització; la casa; la dignitat i l’economia obrera

“(...) La casa no és un luxe, una cosa supèrflua o, si voleu, una mera comoditat, per habitud esdevinguda gairebé necessària. És exigida per la nostra mateixa natura, per un instint, i on comença a florir la civilitat, allí s’alcen els murs ocultadors i alhora protectors d’una llar que se sent sagrada. (...)”


El treball Sobre la civilització; el treball;

“(...) Dins la natura de l’home hem descobert (...) un instint doble: d’una banda l’home té una rebeldia de l’apetit que l’aproxima a la bèstia, i d’altra banda en sent vergonya, és a dir, aquella rebeldia repugna a la seva naturalesa intel·lectiva. Aquesta verecúndia, pren més vigor encara en reflexionar-hi, i l’home l’atempera amb el vestir, les vivendes, etc. (...) De l’ennobliment de l’instint indòmit hem vist néixer la civilització (...) Mes tot aquest ennobliment, aquesta civilització, és nada d’un treball obstinadíssim. El treball és, doncs, essencialment ennoblidor. I observem que els membres que l’han d’acomplir, no han perduda en tanta manera la noblesa, perquè, com observa el nostre Eiximenis, si tots fòssin indòmits ‘no pogueren treballar en la vida corporal’ (...)’e llavors cessara tota vida política e tota art mecànica e cascú haguera excusa de no fer res de bé’. (...) Ja veiem com la voluntat lliure, la raó i l’instint col·laboren en la civilització i en la cultura. Van errats aquells que s’escandalitzen de l’instint en veure la permanència de la seva rebeldia. No som àngels. Siguem homes humilment. No ens enorgullim de l’art humana; amb aquesta no esdevenim completament redimits; encara hem de servar un vestigi de vergonya; encara, sota l’art, hi ha una correntia indòmita. (...)”


El repòs Sobre la civilització; el repòs;

“(...)el treball ha de tendir a dur-nos a un viure de més en més contemplatiu, perquè no duem ordre a la vida amb designi que no sigui vist i fruït, sinó amb una tendència estètica. És un sentit íntim d’harmonia que ens feia sentir instintivament la innoblesa d’un instint indòcil a la raó, i ens avergonyia que en nosaltres, sense poder-hi fer més, es mostrés aquella rebeldia a l’ordre. El sentit estètic, doncs, és instintiu, i sorgia immediatament que sorgia el desordre; aqueix sentit se li posava en lluita i començava l’obra harmoniosa de la civilitat. Un moment contemplatiu és un moment d’esplai. Si el treball tendeix a la contemplació, tendeix al repòs. El mateix ritme de la vida física ho demana(...) Repòs o esplai, no volen dir no fer res, no volen dir manca d’activitat, sinó una activitat diferent i encara més noble. El treball ennoblia, el repòs és ennoblit. El treball era el camí, el repòs és el terme. (...) “Res no mena tan

XVI

poderosament al verdader repòs, com la verdadera música” diu Gratry, i de seguida: “la verdadera música, diu, és germana de la pregària i la poesia.” Les belles arts no són un luxe, com deia Voltaire, vénen exigides pels mateixos principis de la civilització, i cal que siguin fruïdes, utilitzades per tot el poble.”

tp_43 El Matí 02/09/1931 El compliment de la llei La llei; l’autoritat;

“(...)El gran tacte, l’habilitat suprema, la prudència màxima en l’exercici de l’autoritat radica en imposar a tothom el compliment de la llei. Mai l’autoritat no està més ferma ni és més respectada que quan no es desvia d’aquesta norma de conducta. Pròpiament podem dir que quan obra estrictament així és quan apareix als ulls del poble amb la dignitat deguda, és a dir, forta i respectada (...)”


Els oficis Sobre la civilització; l’ofici; autoritat;

“(...)¿Què fem d’un cap de dia a l’altre, sinó rebre de la societat els fruits de mil oficis, a canvi d’oferir-li, com a servei, el fruit del nostre ofici? (...) Aquesta diferència d’aptituds ens porta a descobrir un nou principi de la cultura. Ens porta a l’origen de l’autoritat humana. Després de tanta democràcia, després de tanta influència de Rousseau, conscient en alguns, inconscient en la majoria, el mot autoritat, tal vegada no desperti simpaties. No sé un mot més exacte i pregaria al lector que deixés a part un moment els seus prejudicis i seguís amb independència l’eclosió del pensament i el lligament dels conceptes.(...) Aquell aprenent d’un ofici, aquell estudiant jove, que vèiem a la Rambla, preparen amb el seu aprenentatge i estudi l’autoritat que han de tenir. L’aprenent més humil elabora la seva autoritat, i qui exerceix els més humil dels oficis ja la té. ¿Quin concepte tenim d’aquesta paraula tan odiada en el segle XIX, i que avui, en les ments més sanes i despertes, torna a tenir tot el prestigi?”


L'autoritat de l'ofici Sobre la civilització; l’ofici; autoritat; especialisme; Adam Smith;

“Seguint l’anàlisi del fet mateix de la civilització, ens trobem que la cultura és un teixit d’autoritats de tota mena. (...) la cultura obliga a que tothom sàpiga una mica de les coses més diverses, i molt del propi ofici. (...) Aquell que només s’aturés a coneixements alleugerits i vagues, seria un diletant, seria un frívol; ell demanaria serveis als altres homes, i no els en podria tornar cap a canvi (...) Seria un home sense autoritat, un paràsit de la cultura. Ara bé, ¿quins són els enemics d’aquesta autoritat de la cultura? Primerament, aquells que no volen aprendre bé un ofici, ja sigui per peresa, ja sigui per volubilitat; ho és la pedagogia romàntica que allunya els estudis metòdics, dels aprenentatges ben acomplits. I a l’extrem contrari, també són enemics de la cultura, encara que no ho semblin els engelosits del propi ofici, que el voldrien hermètic, els artistes que aspiren a esdevenir difícils, incomprensibles, els frenètics de l’especialisme, indiferents a tot coneixement que no caigui dins els límits de l’especialitat escollida, absorbits a conèixer d’aquestes les insignificàncies més negligibles.(...) Aquests defecte a què porta l’especialisme, altrament tant útil a la cultura, ja Adam Smith, el deplorava. (...) L’habilitat i la intel·ligència individual es desenvoluparien, doncs, amb una estretor excessiva, si no les expandíem en coneixences vastes i, si voleu lleugeres de les altres activitats variadíssimes de la civilització en què vivim. La burgesia té aquestes coses més fàcils. El poble les té més difícils. I per això hem de dir amb Adam Smith: ‘L’educació del poble requereix potser, en una societat civilitzada, més l’atenció pública que no pas l’educació d’aquella gent de més rang i fortuna’. “


L'autoritat pública Sobre la civilització; servei i autoritat pública;

“(...) la cultura (...) no es funda, com voldria l’anarquisme, sobre la bondat nativa de l’home, sinó sobre la seva doble inclinació al bé i al mal, a l’ordre i al desordre, a la intel·ligència i a l’instint indòcil. La cultura, doncs, podríem veure-la un dia en ruïnes, si no tenia cap defensa (...) Unint els ciutadans a la defensa (...) I veus aquí, sorgida de la mateixa cultura, l’autoritat pública (...) L’autoritat pública, amb la finalitat ben concretada a defendre la civilització, té alguna cosa de convencional; és un producte de la cultura com ho és tal o tal forma de vivenda. És naturalment necessària i ensems és deixada a l’art humana. Els seus beneficis, com els de la cultura, no són gratuïts, els hem de merèixer, els hem de guanyar. Per aquesta raó, les diverses formes de govern són discutibles, i variables segons les circumstàncies. També cal observar que l’autoritat pública no crea l’autoritat del pare de família ni l’autoritat dels oficis; aquella és constituïda per defensa i servei d’aquestes, i no al contrari, aquestes per servei de l’autoritat pública. I ara que hem vist, bé que ràpidament, els principis de la civilització, deixem al lector que en dedueixi les conseqüències que duen implícites.”

XVII


sindicalisme I Govern; poble; democràcia; tècnica;

“A les Corts Constituent s'ha parlat de la crisis de la democràcia. El Sr. Fernando de los Ríos, que exposava les doctrines del partit socialista, sostenia que la democràcia s'havia de limitar (...)”

tp_48 El Matí 08/10/1931 La base de l'individualisme

econòmic Liberalisme econòmic; atur;

“El problema de la manca de treball és, a cada instant amb acuïtat més paorosa, el problema magne, gairebé universal, dels nostres dies (...)”


sindicalisme II Justícia i democràcia; crisi de la democràcia; F. De los Ríos;

“Per la democràcia el poble no governa gaire; que pugui elegir, no vol dir que governi (...)”

tp_52 El Matí 18/10/1931 Dues paraules a "La Veu de

Catalunya" Socialisme; lluita de classes;

“El meu amic Xavier Ribó, des de la secció "Economia i Finances" de la Veu de Catalunya, diu que defensem el socialisme (...)”

tp_53 El Matí 08/11/1931 L'herència del liberalisme Liberalisme econòmic; ètica i govern;

“La primera cosa que interessa dins una institució i dins un país, és l'ètica dels individus. Amb individus immorals no hi ha bona forma de govern que no esdevingui dolenta (...)”

tp_54 El Matí 18/11/1931 Un fals concepte de la

civilització Principis civilització; luxe; capitalisme;

“(...)Els principis de la vertadera civilització no són pas exclusius d'un estament, afecten a rics i pobres, i no tenen res a veure amb aquella "suprema inutilitat del luxe que és també la suprema excel·lència de la vida". Fins són contràries a tals excel·lències (...) A qui tingui una idea de la bellesa pura, ha d'inspirar-li despreu de semblar-li bàrbar un que desconegui l'harmonia fins a confondre la bellesa amb un carregament de preciositats en desordre. Un salvatge es sobrecarrega de collars, d'anells i d'anelles, i no es cansa de complicar el seus tatuatges. Cregueu que en el gust del capitalisme burgès hi ha també molt d'excessiu que recorda la salvatgeria. La verdadera civilització no pot consistir en un luxe fastuós que creix i s'infla amb el treball dels miserables (...)”

tp_55 Vdt 18/12/1931 La intervenció econòmica

amagada Economia liberal; democràcia i treball;

“Quan l'economia liberal i la democràcia volen excloure de la política la representació del treball, ¿us penseu que l'exclouen, de fet? No. El que s'esdevé és que l'economia sol intervenir-hi amargament i ben sovint d'una manera indecorosa (...)”

tp_57 VdT 17/01/1932 Un curs d' "Acció Popular" Sobre la veritat; ideologia; sociologia cristiana; Acció Popular; FJC;

“Destriar bé la veritat és una cosa molt difícil (...) Es tracta de dur el pensament ben envigorit per la veritat, a dins de la vida pràctica. És una lluita forta i decidida(...) Aqueixes teories que hem de disputar no us cregueu que siguin inofensives, de gent que es tanca dins de torres d'ivori; són les teories sobre els drets polítics, sobre la família, sobre la propietat, sobre els principis de la mateixa civilització tan discutida i quasi compromesa. I entorn d'aquestes teories, empenyent-s’hi hi ha els fets: hi ha el nudisme cínic, recolzat de les teories de Freud, hi ha el socialisme i l'anarquisme (...); hi ha la burgesia liberal(...)”

tp_58 VdT 23/01/1932 El principi igualitari i el

sindicalisme I Sindicalisme; principi d'igualtat; diversitat; Rousseau;

“Les democràcies i el parlamentarisme del segle XIX són els enemics que ha de destruir el sindicalisme (...). Les democràcies sortides de Rousseau, partien del concepte igualitari, concepte antinatural i anticientífic. La naturalesa és plena de diversitats i desigualtats (...) I els homes són desiguals nativament i artificiosament, és a dir, per la natura i per la cultura. (...) Rousseau donà la fórmula, facilità el tòpic. Però l’instint igualitari es troba profundament en la natura humana, com n’hi trobaríem d’altres que, com aquell, hem de contradir i posar als seus límits, si no volem que

XVIII

ens inundin l’esperit i ens desviïn de la vida. (...) El principi igualitari és nociu com el principi de l'anarquia. Si partim del principi igualitari no hi ha manera d'establir el principi d'autoritat. I Rousseau i els mestres de l'anarquia, no desitgen, en el fons, sinó la desfeta d'aquell principi. ¿Com el desferen les democràcies i el parlamentarisme? Prenen el ciutadà i van traient-li totes les coses que el diferencien: no li tenen en compte si és o no cap de família, la seva professió, ni el seu talent, i el van convertint en una mena de ciutadà irreal, abstracte, verament igual a tots els ciutadans als quals s'ha despullat de totes les seves diferències. Feta així arbitràriament la igualtat dels homes, neix el principi igualitari amb totes les seves conseqüències.”


sindicalisme II Sindicalisme; principi d'igualtat; principi d'autoritat;

“(...) En tots els ordres de la vida, si establiu el principi de la igualtat dels homes, si en convenceu les pobres intel·ligències donant-li caient humanitari, tindreu com a fruit de tal convenciment una revolta i una rebeldia seguida, un descontentament sense termes. Perquè, a cada moment ens trobarem amb el principi d’autoritat insuprimible, i per poc que l’autoritat esdevingui constrictiva neix la revolta basada en la pregunta democràtica: qui és aquell que em mana? què té que jo no tingui? o no pugui tenir? per què un igual pretén regir el seu igual? això és lícit? Admetent aquell principi no podem admetre més teories polítiques que aquelles que s’adiguin a l’esperit subversiu, a la revolta, a la sedició, a la protesta, al desprestigi sistemàtic de tota autoritat efectiva. La venjança de l’esperit subversiu contra l’autoritat consisteix a destituir-la. I la teoria política de les modernes democràcies consisteix a girar l’esforç polític a destituir l’autoritat.(...) S’arriba, doncs, sempre a tenir, primer, una autoritat fermament combatuda; segon, a veure-la destituïda i canviada a cada moment, i tercer, a què aquesta lluita absorbeixi estèrilment tota l’activitat política, que caldria per a una obra de govern. Així l’obra de govern resulta impossible o neulida feta a corre-cuita i d’una manera gairebé subreptícia.”


sindicalisme III Principi d'igualtat; anarquia; llei;

“Havent tret tota autoritat a les persones, encara resta l'autoritat de la llei. I aquí s'aturen els que no gosen seguir més enllà en el camí de l’anarquia. Però els més ardits a seguir fins a l'última conseqüència lògica el principi igualitari, han de veure en la llei una nova tirania, una nova cadena. (...)La igualtat de la llei, és a dir, la seva rigor duta igualment a tothom, és evidentment injusta. Summum jus, summa injuria. La llei, replicaríem, perquè doni a tots un tracte més igual, ha de perdre la rigidesa, ha d’esdevenir flexible, no ha d’ésser una mida a la qual tots s’ajustin (...). La llei, idèntica per a tots, violenta aquestes desigualtats de la naturalesa, i omple la societat dels homes d’injustícies i mal viure. Si volem que les desigualtats de la naturalesa no ens siguin un malestar, hem de suprimir la llei i, per això, hem d'estroncar la deu d’on brollen totes les lleis: hem de suprimir l'Estat. Aquesta és la conclusió a què necessàriament condueix admetre el principi igualitari. Digueu-me si aquesta conclusió no és la més pura doctrina de l’anarquia.”


sindicalisme IV Anarquia; desigualtat; ètica i voluntat; Kropotkín; sindicalisme; Maragall;

“Abans d'admetre l'anarquia, hem de veure on ens conduiria el principi que partís de les desigualtats humanes. Hem d’advertir primer que els anarquistes com Kropotkín, no diuen pas que l'home no sigui social, ans voldrien, al contrari, una societat més humana, més ablanida, suportable i justa. (...) Ara mirem on arribaríem partint del principi de la desigualtat humana. Aquest principi és fecund i en això no diferiríem pas de Kropotkín; només que la desigualtat humana no ens sembla tan reduïda com la volen veure els anarquistes. Els homes són més diferents que no diu Kropotkín, mestre de l’anarquia, perquè no es diferencien, com ell suposa, solament dins el bé, per llurs aptituds i gràcies diverses, sinó també dins el mal per llur diversitat de vicis i d’inclinacions perverses i nocives. És que aquestes inclinacions malèfiques ens vénen de la cultura, diu Rousseau; ens vénen de l'Estat i les lleis diu Kropotkín. Les presons no són perquè hi ha crims, diuen, sinó que hi ha crims perquè hi ha presons.(...) I per nosaltres la defensa contra aquesta corrupció, no la tenim en el bon temperament, en la bondat nativa i espontània (i en això divergim del pensament de Maragall) sinó en l'ètica raonable amb i en l'energia sostinguda de voluntat. No té més bondat qui té més bon temperament, sinó qui té més força de domini propi; ni qui té millor instint, sinó qui té més virtut; ni qui té més poca lluita, sinó qui lluita més bé.”


sindicalisme V Anarquia; autoritat; vocació; principis de la democràcia

“Partim, doncs, de l'home tal com és: de la seva inestabilitat íntima i, a més, de les diferències natives i cultivades que hi ha d’home a home. Aquestes diferències, hem d’advertir de seguida, que són alguna cosa més que diferències

XIX

merament quantitatives; són qualitatives. Té cada home un valor indiscutible, una personalitat que ha d'acomplir-se, diferent de totes les altres; no hi ha cap home que no sigui una forma d'humanitat inèdita (...) Un aspecte visible d'aquestes diferències és la diversitat de vocacions i de talents. D’aquesta diversitat fecunda surt una obra social de més en més completa per la varietat dels seus productes; (...) Amb la perfecció de l'ofici, cada home aporta a la societat, un fruit millor. Fins aquí no divergiríem de l'anarquisme. Comencem a divergir-ne quan ens sembla que l’Arcàdia de l’anarquia, on tots els homes intercanviarien els productes subvenint les necessitats del viure, no se sostindria. És utòpic imaginar aquest ordre sense una autoritat pública. Vindria un desordre que tant el duria la desconeixença com la malícia. La vocació tant indica una aptitud com un límit. Indica límits de la nostra coneixença, ben sovint cenyida a poques matèries, uns límits que ja reclamarien un poder que mantingués l'ordre harmònic que fins Kropotkín veu necessari; i aquest punt és el que no admeten els principis de la democràcia identificats amb els de l'anarquia. La malícia no ve del ciutadà, diuen, sinó del poder. Neix en aquell moment en què un home vol governar un altre home. I en aquest punt sorgeix el dogma democràtic i anàrquic del principi igualitari. Per què un home ha de governar i un altre ha d’obeir, si tots segons la frase de Rousseau, neixen iguals i lliures? I si un home no en pot governar un altre, diuen, més conseqüents, els anarquistes, per què cap home s’atreveix a dictar lleis? Cal veure, doncs, d'on neix el principi d'autoritat i amb ell el deure de governar i el deure d'obeir.”


sindicalisme VI Anarquia; govern; autoritat; llei;

“L’autoritat neix de la desigualtat entre els homes, i sense ella no la concebríem sinó com injusta i absurda. Mes, admesa aquella desigualtat i vist que és útil i fecunda, vist encara més, que és indispensable al bon viure, hem d’admetre, com a conseqüència, l’autoritat sortida dels oficis. (I ara deixem a part la família, on neix una nova forma d’autoritat en la dels pares.) (...) Tot just hi ha, doncs, la societat humana constituïda, la veiem sembrada d’autoritats, i com més acomplida, més hi abunden: autoritats de tota mena, autoritats familiars, autoritats d’ofici; a cada competència nova surt un nou governament i noves obediències: no hi ha ciutadà que no mani, no hi ha ciutadà tampoc que no hagi d’obeir de mil maneres. Aquell que no manés en res seria que no tindria competència de cap mena dins una societat d’on seria una mena de paràsit. (...) - Bé, en dirien els partidaris de l’anarquia, que mani qui vulgui. Això ja es fa naturalment bé sense lleis que ho imposin. - És que governar és un deure, replicaríem, i el deure d’obeir és connexa al deure de qui governa. El govern és un dret en la mida que és un deure. S’ha dit que els ciutadans tenien el dret a governar; nosaltres diem que en tenen el deure. El simple dret és renunciable. Però el deure vol dir un dret a què no podem renunciar, que no podem, en consciència, negligir. - Més aquests deures ja els compliria bé i millor l’home sense lleis. - Si els ha de complir vol dir que reconeix la llei, encara que no sigui escrita. El que la llei sigui escrita o no és un accident. Josep de Maistre volia que la constitució dels pobles no fos un paper escrit. És una llei massa important i fonamental, deia, perquè un poble se la doni; un poble ja l’ha de dur dictada a l’ànima; i aleshores escriure-la en un paper lleuger no és més que una lleugeresa. Aquest parer del comte de Maistre el citem per dir que el dictat i la promulgació de la llei són un accident, en tanta manera que poden haver-hi lleis escrites i promulgades que, contràries a la justícia, no les tinguem com a lleis autèntiques.”


sindicalisme VII Principi igualitari; individualisme econòmic; Lleó XIII; sindicalisme catòlic; ètica;

“Pel fet d’admetre el principi igualitari en política considerem cada home com una unitat, i el poble com un nombre. Les diferències qualitatives són per sistema negligides i només són admeses les diferències quantitatives: els nombres: els jocs de majories i minories. Vora aquest home polític de Rousseau, tenim, com a conseqüència, situat al marge de la política, l’home econòmic de l’economia (escola) liberal. La política no volia saber la diversitat nativa cultural d’on derivaven els oficis, no volia intervenir-hi, ho desconeixia ,i en aquest aspecte, la política es posava al marge, i deixava l’home lliure: li suposava una bondat nativa, i s’afigurava que, emancipat de tota tirania, gràcies al sufragi igualitari, mai el fort abusaria del feble, i que la pràctica de l’ètica sorgiria com una flor espontània de la llibertat. L’economia, doncs, amb aquest home lliure perfecte, es feia independent no solament de la política sinó també de l’ètica. ‘S’havia assajat, diu Marshall, de construir una ciència abstracte en vistes a les accions d’un “home econòmic” qui, lliure d’influències ètiques, percaçaria el guany pecuniari prudentment i enèrgica, però mecànicament i amb egoisme.’ És que l’egoisme de l’home lliure, diuen, seria sant: la mateixa llibertat el santificaria. És, a més, clar, observa Marshall, que en aquesta economia no es podia dur rigorosament fins al terme, puix s’hauria allunyat excessivament dels fets i hauria restat absurda i completament al marge de la vida. A més, la lliure concurrència ja mecànicament imposaria l’ordre i la justícia.

XX

Mes amb la vida no s’hi juga, i sempre acaba desfent amb violència les convencions estretes que volen imposar-li. Les diferències humanes negligides, les autoritats naturals preterides, resten així vives i vexades al marge de la política: aquesta no les mata, no les extingeix; només les contraria i les subleva. I així, contra l’economia liberal i la democràcia de Rousseau, sorgirien les teories del socialisme i el sindicalisme. L’home econòmic, l’home amb una llibertat il·limitada, no demostrà gaire la seva hipotètica bondat nativa; resultà un desaprensiu, un explotador del feble. Des de Lleó XIII els papes, alhora que s’oposaven als principis democràtics de Rousseau, s’oposaven també als principis de l’individualisme econòmic, i proposaven un retorn als gremis abolits per la Revolució francesa. Els primers escriptors sindicalistes són catòlics. La força natural cohibida per l’igualitarisme, obra en formes revolucionàries dins les mil maneres de socialisme (una de les quals és el sindicalisme revolucionari), i es mostra cada dia amb més vigor dins el sindicalisme cristià. El socialisme, pel fet mateix d’estendre’s ràpidament, prova les errades de l’economia liberal, prova que els fets no responen bé a una economia que vol prescindir de l’ètica. “Les forces ètiques, diu Marshall, són d’aquelles que l’economia ha de tenir en compte.” El sindicalisme catòlic té l’ètica per punt de partida, és a dir, la naturalesa íntegra de l’home.”


sindicalisme VIII Democràcia; economia liberal i problemàtica social; gremis i sindicats;

“Amb les democràcies de Rousseau i l’economia liberal arribàvem necessàriament a unes formes de govern en què no hi havia més que l’Estat i l’individu, suprimides totes les autoritats intermèdies. D’aquesta supressió, que contrariava l’essència d’una societat fundada en la naturalesa humana, provenia un neguit i malestar social i polític d’on han sorgit els projectes del socialisme i els somnis de l’anarquia (La naturalesa de l’home es veia contrariada, vexada, per la política, per l’Estat de Rousseau i contraposada així a l’Estat, un dels dos feia nosa, o l’Estat o l’home; i per això ens han imaginat que era millor invalidar l’home i altres suprimir l’Estat: els primers han ideat el socialisme i els segons l’anarquia); els primers donant com a remei el domini absolut de l’Estat i l’anul·lació de l’individu; i els segons suprimint l’Estat i posant els individus, en llurs iniciatives i conducta, una confiança il·limitada. Formant entre l’Estat i l’individu les adients i naturals agrupacions intermèdies tot donant-los aquella autoritat que llur competència demana, ens acomodaríem a la varietat natural de la societat i alhora ens oposaríem amb eficàcia als deliris moderns suscitats pels deliris anteriors de les democràcies igualitàries. Hem de formar, doncs, novament els gremis, adaptats al dia, amb les formes sindicals que demanen els estaments oprimits, i dur-los al govern, no perquè regeixin enterament el país, sinó perquè governin en allò que tenen competència i són insubstituïbles. Hi ha moltes coses de l’economia interna del país i fins de la política econòmica exterior en què els mateixos interessats , organitzats en gremis, tenen una competència que no solen tenir, ni de lluny, els polítics de les modernes democràcies. El resultat d’aquestes democràcies amb l’economia liberal que comporten, és que l’economia va sola, però ben malament: monopolis, acumulació del capital i el crèdit en poques mans, més jugadores que treballadores; les crisis que si no es poden evitar es podrien atenuar, exacerbades pel negoci d’aquests jugadors que es diuen financers; els disturbis socials en augment, amb vagues cada dia que aturen i torben la vida econòmica i l’ordre; la lluita de classes esdevinguda sistemàtica, pertorbant la política; el descontentament de tothom: aquest és el resultat de l’economia que va sola, desvinculada de l’ètica. (...) podem partir d’unes premisses més verdaderes i arribarem, també fatalment, a unes altres conseqüències: a les de la nova economia que resolgui els problemes (econòmics) que posa l’ètica i la sociologia i on la desviadora abstracció de l’ “home econòmic”, sigui substituïda, per un concepte més complet de l’home que, a més d’econòmic, és moral i social i polític.”


sindicalisme IX Anarquia; desigualtat; ètica i voluntat; J. Maistre; sindicalisme;

“Amb totes les coses dites, encara resta en peu que la llei és injusta. Recordem l’argument que ens hi duia. La llei, dèiem, és general; és, en certa manera, igualitària. En aquesta premissa no hi ha qui no hi convingui; no hi ha qui sostingui que s’hauria de dictar per cada home una llei nova, ningú no ha ideada la utopia de substituir la llei per una munió de privilegis adaptats a les circumstàncies de cada u; els que arriben a veure com una tirania la igualtat de la llei, ja proposen abolir-la. Admesa aquesta premissa posàvem la segona: la llei té efectes desiguals damunt cada individu; precisament perquè imposa a tots un mateix pes, és carregosa per al dèbil, i per al fort és lleugera. Hem de deduir que aquestes diferències són vinculades a la natura de la llei. És que aquestes diferències són injustes? Si la justícia no ha de prescindir de les diferències de la realitat, diferències individuals innegables, la justícia hauria de ser individual i no col·lectiva, i la llei, que és essencialment col·lectiva, és essencialment injusta. Els que aspiren, doncs, a la justícia absoluta, han d’aspirar a suprimir les lleis civils i amb elles a

XXI

suprimir l’Estat que les dóna, i ja ens trobem a les aspiracions de l’anarquia. Aquesta argumentació ens porta un cop més a afermar-nos a les nostres més cares teories. Admetem que la llei més justa de vegades és injusta per un individu que es troba en tals o tals circumstàncies. Admetem, doncs, que de vegades la llei no s’adiu perfectament a una realitat tan diversa i plena de canvis imprevisibles. Admetem, doncs, en aquest sentit que la llei és injusta. Admès això encara afirmem que si la llei és injusta la manca de llei encara ho seria més. Els homes s’avenen a les injustícies incomparablement majors de l’anarquia. La justícia humana no és absoluta, es necessàriament relativa. I dient que hem d’admetre una justícia relativa volem dir també que he d’admetre una injustícia també relativa. Aquest és el principi polític tan incomprès en l’obra de Josep Maistre. Ell sabia bé que deia coses dures, si voleu horribles, si voleu injustes, però que era més dur, més horrible, i més injust sostenir les contràries. Les seves paradoxes es resolen amb aqueix principi. Val més, diu, per exemple, que un plet es resolgui injustament no pas que s’ajorni indefinidament: el llarg ajornament seria més injust que una sentència injusta. Alguns en citen sentències i dites isolades que, aplicades a un moment, semblen un llampec aclaridor, mes no les solen lligar al conjunt de la seva doctrina. I del gran interès de les seves profundes teories no se n’adonen gaire. Al seu somni de justícia absoluta ja hem dit que l’anarquia havia d’afegir-hi la seva creença en la bondat nativa de l’home. Si l’home no era bo naturalment, si nativament estava enfonsat en la ignorància i abocat a la malícia, l’anarquia volia dir només l’imperi del més fort i desaprensiu oprimint el dèbil. La llei mitiga aquestes enormes injustícies, és la barrera posada davant l’abús del fort, és la defensa del dèbil. Més dintre la llei, en la història, sempre tornen a brotar amb insistència els somnis de justícia absoluta. I, on porten aquestes aspiracions, en aparença humanitàries?”


sindicalisme X Anarquia; llei; humanitarisme; lluita personal; Sorel; Kropotkin;

“De vegades des del Govern, amb la llei, s’ha pretès arribar a la justícia absoluta; de vegades ha semblat als polítics que, amb certes institucions, s'hi arribaria. Però aquests somiadors de la felicitat humana, observa Sorel, posats al poder són uns violents i uns sanguinaris; quan s'adonen que els somnis de felicitat no passen de somnis, es giren contra els contemporanis que prenen com a únic obstacle al regne de la justícia absoluta i s'hi comporten amb horrible violència. No veuen que l'obstacle no són els pobres contemporanis, sinó la naturalesa immutable de la so-cietat humana. “Durant el Terror, diu Sorel, els homes que van fer vessar més sang foren els que tenien un desig més viu de fer que els seus semblants fruïssin de I'edat d'or que ells havien somniada, foren els que tenien més simpaties envers les misèries humanes; optimistes, idealistes i sensibles, es mostraven més inexorables com més tenien set de la felicitat universal.” Una cosa semblant podríem dir de l’anarquia. No hi ha res més humanitari, més ablanit, més sentimentaler que un anarquista. Diu el mateix Kropotkin, geògraf eminent, que no podia estudiar tranquil i escriure de geografia, pensant que hi havia gent que passava misèria. Però també no hi ha cosa més terrible que una misericòrdia anticristiana. Aquests humanitaris fins a la morbidesa, són els homes dels atemptats i de les bombes llançades a la via pública per ferir el poble anònim. El primer sindicalisme revolucionari es mesclà amb els humanitaris de l’anarquia. “Els anarquistes entrats al sindicalisme, diu Sorel, tingueren una verdadera originalitat i no aplicaren pas teories que havien estat fabricades als cenacles filosòfics. Ensenyaren, sobretot, als obrers que no s'havien pas d'avergonyir dels actes violents.” Aquest humanitarisme neix d'una vaguetat mental exaltada i ben sovint mesclada a deliris de grandesa, a somnis de poder, a enveja i altres herbetes, si fa no fa, com les dites, Davant d'aquests ablaniments mòrbids hi ha l’actitud valenta i sana dels que compleixen la llei, sense mirar en-vejosament si al veí li és més favorable o més lleugera; l'actitud dels veritables homes lliures que només miren si la llei és dirigida al bé comú i la tenen per justa encara que els reclami de vegades un esforç heroic. (Per exemple,) Hi ha pàtria en perill, uns van cap al combat a les primeres files, altres a les últimes; els que van a davant tenen una mort gairebé segura; no protesten, no miren amb enveja la desigualtat de perill: van a morir anònimament i així més heroicament. La llei mai no pesa igualment per a tots. Mes els verdaders ciutadans tenen per una glòria dur-ne la major càrrega. I aquesta actitud és la més sana. L'home viu content després de la bona lluita; només després de la bona lluita és honorable. I només després de la bona lluita pot fruir un moment del verdader repòs. La vida no és una Arcàdia. Els miserables que només somnien comoditats, els humanitaris, els sentimentals ablanits, us creieu que viuen en la tranquil·litat contemplativa? No. Aquesta és dels valents i dels actius. Aquells delirosos de comoditats (disfressades amb fluixeses d'humanitat i d’estètica) són uns insatisfets, uns malcontents, uns agitadors, uns podridors de l’ordre, uns delators, uns envilits per l'enveja i la rancúnia, uns envescats en la calúmnia i en tota baixesa. I no us cregueu que m'excedeixi en invectives. Estic segur que vers aquests “humanitaris” encara se'm podria acusar de fluix i de benèvol. La historia és feta d'heroisme. La historia no la fa mai la massa amorfa, sinó la virtut individual ben distinta. I la virtut és heroica. La desigualtat, de vegades ben dura , que ens imposa la llei és adorable. La llei, opta aquesta aparença d’injustícia, forma sòlidament el ciutadà, li fa abandonar les incomoditats afeblidores, i li gira els ulls a la gran justícia, fent-li desdenyar les menuderies injustes interminablement sospesades i discutides per l'enveja. La llei és la

XXII

justícia més adient a l'home; no li és posada com un coixí amollidor, sinó imposada com una virtut. Es cert que la llei cau de vegades massa pesada sobre el feble, però hem de saber que el vici també és una feblesa (feble), i la llei ens ajuda a sortir-nos-en quan se'ns imposa amb duresa; el vici és bla vers si mateix, sempre es considera com una delicadesa natural i ben justa; l’orgull s'encensa delicadament; l’envejós s'amoixa planyívolament, com Rousseau, davant les suposades injustícies de que és víctima; el peresós s'indigna de qui dubta de la fadiga natural dels seus membres; tot vici té la feblesa de defensar la pròpia feblesa. La llei en prescindeix, humilia l’orgull, desprea les elucubracions de I' enveja, dóna un cap de vara a la peresa. Per això contra la llei s'acoblen tots els vicis. I en certa manera podem dir que tots els vicis inclinen a l’anarquia . Però també en el fons de la vida heroica, de la vida de lluita tenim (i hem de tenir) una esperança en la justícia absoluta, sense la qual l’heroisme es perdria en el buit, com una vanitat més. I la raó ens ensenya que hi ha un Déu que ens té posats en aquest món de lluita heroica. Allò que la raó no ens ensenya és l’esperança cristiana, només derivada de la fe. L'heroisme antic era sense esperança. L'heroisme antic, la grandesa antiga naixien de la necessitat política de la lluita; si Roma no hagués lluitat hauria desaparegut de la manera més trista: s'hauria vist a l'esclavitud més horrible. Els ciutadans admetien la vida heroica de la disciplina i de la llei, per no caure en l' esclavitud ben segura pels vençuts i febles. Mes la vida antiga era desesperada. L'alegria antiga? Els déus de Grècia, observa Hegel, tenen un vel de tristesa. Només hem de llegir, sense prejudicis, les odes d'Horaci, només hem de veure el món de Virgili i ja veiem si el món antic era gaire alegre. Només hi havia una mena de serenor de la qual eren ben dignes. Entre lluita i lluita, tenien una netedat contemplativa magnífica; perquè eren bons lluitadors, pobles sanitosos, fruïren de la bellesa i descobriren el camí segur de la filosofia i la ciència. Però el món antic era un món sense esperança. L’Esperança vingué amb el cristianisme i només s'és mantinguda en la verdadera Església, en la catòlica. El protestantisme la deixà, com l’havien deixada els albigesos, com també la deixava el jansenisme. I sense esperança, lògicament hem de blasfemar de Déu. Si no hi ha en algun lloc una justícia absoluta, l’ànima humana es revolta de pensar en les injustícies necessàries d'aquesta vida, i veient racionalment l’existència d'un Déu, el veu injust i en blasfema. Si hi ha pobles sense esperança que no són blasfematoris, és perquè l’activitat de la lluita no els deixa lloc a pensar-hi massa o temen assenyadament la blasfèmia i es donen a una mena de resignació com la dels piadosos herois de Virgili. Per això moltes vegades l’ateisme, tan irracional, m'ha semblat com una mena de gentilesa dels que no tenen fe ni esperança per no haver de blasfemar de Déu. Només hi ha una cultura que sigui alhora ben humana, ben racional, i que ompli les aspiracions d'una anima forta i equilibrada: és la cultura catòlica. Per això els pobles de cultura catòlica més solida i profunda, diu Massis en la seva "Defensa de l’Occident”, són els que s'aguanten més ferms davant dels deliris moderns de l’anarquia; és a dir, davant dels deliris econòmics del comunisme, davant dels deliris cínics del nudisme i coses anàlogues, i davant dels deliris filosòfics procedents de Hegel, de Bergson, de Freud, amb llurs teories dissolvents de la raó humana a favor de les vaguetats contradictòries de l’instint. Els països sense cultura catòlica com Rússia o aquells en què hi és escassa com part d'Alemanya, són els més abocats a tots els deliris, són aquells on la follia no troba resistència. I ¿hem de dir que entre aquests països d'escassa cultura catòlica hi ha Espanya, gràcies a una negligència immunda? Potser sí; potser Espanya per això és un país on no troben resistència totes les follies modernes. Però si aquest pressentiment no respongués ben bé a la realitat; si encara hi ha un fons de resistència, cal enfortir-lo de més en més i de seguida. Qui ens diu que aquesta no sigui l'última lluita?”

tp_68 VdT 9/02/1932 Dues notes Maistre; propietat; justícia i dret; lluita personal;

“He de posar dues notes a l’acabament d’aquesta sèrie d’articles de crítica del principi igualitari. Sé que ha sorprès a algun lector un pensament que citava de Josep Maistre. Val més –deia aquest autor referint-se a la legitimitat del poder- que un plet es falli injustament que no pas que s’allargui de manera indefinida. Aquest allargament, diu, encara porta més injustícies que una sentència injusta. Aquest principi, segons el qual és admesa una injustícia per evitar el desordre, que duria a conseqüències encara més injustes, informa tot el dret. El dret civil i polític més just és una prova evident de la injustícia relativa a la què s’han de sotmetre les coses humanes. És una prova també que el dret sense caritat és inhumà, i que si trèiem el cristianisme del món, la vida restaria dura, trista i desolada. Més l’Església ens dóna esperança certa i obligada, d’un regne millor on, una misericòrdia infinita, no desdiu de la justícia absoluta. Aquell concepte de Josep Maistre sobta més per la manera que és dit, perquè posa de relleu la injustícia que sovint hem d’admetre, que per la mateixa cosa que expressa. El mateix que diu ho admetem a cada moment sense adonar-nos-en. Ja que parlàvem de drets, qui contradiria que ha d’haver-hi una última instància? Passats els jutges i tribunals intermedis, n’arriba un, igualment fal·lible que els anteriors, però (mes) que resol el plet de manera definitiva, com si fos un tribunal infal·lible. És que ho és? No. És que creiem més just que un plet es falli amb injustícia, no pas que s’allargui indefinidament. En què es fonamenta la prescripció dels drets? En el supòsit que aquell que els tenia els abandona. Mes aquest supòsit

XXIII

és una mica gratuït. I si aquell que els tenia no els abandona en el seu intent més íntim? Aleshores el dret estableix el principi que és més just que la propietat estigui injustament definida, no pas que romangui interminablement indefinida. Posem un nou exemple. Un dia tenim un poder públic constituït i les lleis que dicta (aquelles que no són contràries a la llei divina) són veritables lleis com avingudes d’un poder legítim. I sobrevé una revolta que enderroca el poder, i puja llavors un poder públic contrari. Encara que aquesta revolta sigués il·legítima, un cop el nou poder és constituït, les seves lleis no contràries (oposades a la llei divina) són verament lleis com a vingudes d’un poder tan legítim com el que el precedí. Si ens és prohibida la revolta, com és que també ens és prohibit no admetre’n el fruit? La revolta era il·lícita i el nou poder amb les seves lleis, fruit de la revolta , és lícit, i, com tot poder, ve de Déu. Quina raó hi ha? Només una. És un poder constituït i és més just admetre el poder constituït que mantenir dins el país una disputa entorn el poder públic, de la seva legitimitat, i, per tant, de si en podem admetre les lleis. Si no admetíem aquest principi, descalçaríem el fonament de la llei positiva, i portaríem el país a un desordre caòtic. En la teoria de la propietat ens trobem altra vegada amb la injustícia inevitable de les coses humanes. El trobem a tot el dret. És que volent establir la justícia, volent evitar la injustícia, hem de veure quan aniríem a caure en injustícies encara més grans. L’altra nota que volíem escriure era sobre l’última expressió d’aquells articles, que podia semblar extremosa: “I qui ens diu que aquesta lluita no sigui l’última?” Al contrari d’extremosa ens sembla feble. N’hauríem de treure l’interrogant: és l’última. Si la civilització no era defensada cada dia, i no vencia, desapareixeria de la terra. Cada lluita, doncs, en certa manera, és l’última. I encara més, és l’última per l’individu: en la seva vida breu, si no ha lluitat bé, si ell personalment ha fugit per covardia o s’ha passat al contrari (l’enemic), té cap dret a la victòria dels altres? Un cristià no ha de respondre davant de Déu sinó del seu comportament heroic. El comportament dels altres no l’excusa mai. La lluita de la seva vida breu per ell és l’última. En aquest sentit, la lluita, doncs, de tots els catòlics que ara viuen, és veritablement l’última. Les que poden venir no en sabem ni hem de saber-ne res. Per nosaltres, personalment, la d’ara és la definitiva.”

XXV


qs_1 El Matí 21/09/1929 La fadiga de l’obrer Sobre les condicions laborals; Dr. Aguader;

qs_15 El Matí 13/07/1930 Visitar els presos Presons i règim carcerari; polítiques d'esquerres i dretes;

qs_2 El Matí 21/09/1929 Atemptats Atemptats; príncep Humbert, Hoover;

qs_16 El Matí 28/07/1930 Entorn del feminisme Feminisme i professió; feminisme i família;


qs_17 El Matí 07/08/1930 Les vagues del nord

de França Política internacional; vagues França; tèxtil;

qs_5 El Matí 30/10/1929 Legislació social Legislació social a Europa; subsidi per manca de feina a Anglaterra;

qs_18 El Matí 20/08/1930 L'èxode rural Problemes socials; èxode rural i industrialisme; M.Meline "retour à la terre”;

qs_6 El Matí 19/11/1929 El flagell de l’emigració

Emigració agrària; qs_19 El Matí 07/09/1930 Contra l'obrer catòlic Moviment obrer i catolicisme;

qs_7 El Matí 7/12/1929 Estadística de suïcidis Suïcidis; Osservatore Romano; qs_20 El Matí 14/09/1930 Les eleccions i els

obrers

Organització sindical obrera; eleccions i representació social; democràcia burgesa i sindicalisme obrer;

qs_8 El Matí 25/03/1930 Una obrera santa. Margarida Sinclair

Moviment obrer; vida M. Sinclair; espiritualitat i treball;

qs_21 El Matí 16/09/1930 Vigilem Origen de la conflictivitat social; moviment obrer;

qs_9 El Matí 20/04/1930 Entorn del feminisme Feminisme; professió i família; social; sindical;

qs_22 El Matí 18/09/1930 Recordem-nos de

l'ahir Vaga Barcelona; Autoritat; Foment d'Obres ; Dictadura;

qs_10 El Matí 11/05/1930 Una obra de misericòrdia

Amnistia presos socials; justícia social;

qs_23 El Matí 19/09/1930 El nostre deure Vaga; qüestions socials; consciència individual i col·lectiva;

qs_11 El Matí 03/06/1930 La manca de treball

Social; manca treball a Europa; Mosley; impotència política; Institut pro Obrers sense Treball;

qs_24 El Matí 21/09/1930 Després de la vaga Moviment obrer; vagues; conflictivitat social; explotació obrera;

qs_12 El Matí 17/06/1930 Paraules orientadores Problemàtica social i manca de feina; sistemes econòmics; subsidis;

qs_25 El Matí 26/09/1930 Tasca urgent

Moviment obrer; conflictes socials, Sr. Aunós; organització corporativa;

qs_13 El Matí 20/06/1930 Una conferència

sobre el problema obrer

Social; conferència Lluís Jover; ordre i problemàtiques socials;

qs_26 El Matí 03/10/1930 El treball dels menors

Qüestions socials; explotació menors a la indústria;

qs_14 El Matí 12/07/1930 El salari mínim Moviment obrer; retribució agrària; salari mínim professional;

qs_27 El Matí 05/10/1930

L'explotació dels infants

Qüestions socials; explotació menors a la indústria, indiferència social;

b. Articles Q

üestions socials. - Listat

XXVI


qs_28 El Matí 08/10/1930 La legislació social

Legislació social; llibertat legal i dependència econòmica del treballador; capitalisme; sociologia cristiana;

qs_40 El Matí 20/11/1929 La racionalització

ideal Capitalisme; mitjans de producció; Mn. Àngel Carbonell;

qs_29 El Matí 10/10/1930 L'única defensa Moviment obrer; sindicalisme cristià; moviment sindical a Suïssa;

qs_41 El Matí 20/11/1930

Per la reacció ciutadana

Política; Maluquer; moviment revolucionari i conflictes socials; unitat cívica per la pau social;

qs_30 El Matí 21/10/1930 Rebrotada terrorista Terrorisme sindical; política i moviment sindical; manipulació política del proletariat;

qs_42 El Matí 22/11/1930 Després de la vaga

Vaga, coacció sindicalisme revolucionari; resposta treballadors i normalitat laboral;

qs_31 El Matí 30/10/1930 Els presos politics Social; presos polítics; agitació político-social; general Despujol;

qs_43 El Matí 23/11/1930 El sindicalisme i la

política

Política i sindicalisme; convivència i llibertat; límits del règim democràtic; moviment obrer i política;

qs_32 El Matí 01/11/1930 L'únic remei Conflictivitat laboral; agitadors polítics i subjugació moviment obrer; sindicalisme cristià;

qs_44 El Matí 27/11/1930 Els sindicats catòlics

Sindicalisme cristià; finalitat econòmica sindical; fonaments ètics del sindicalisme;

qs_33 El Matí 02/11/1930 La diada d'avui Terrorisme sindical; política i moviment sindical;

qs_45 El Matí 30/11/1930 Obrerisme i política

Socialisme i sindicalisme; "Plinio"; "El Diario de Lérida";

qs_34 El Matí 04/11/1930 L'agitació destructora Agitació político-social a Catalunya; prosperitat i justícia; moviments socials;

qs_46 El Matí 04/12/1930 Economia i moral

Atur i vagues forçoses; moviment obrer; crisi; capitalisme financer;

qs_35 El Matí 06/11/1930 L'apremiant dilema Política; qüestions socials; dilema entorn cristianisme o comunisme; sindicalisme cristià;

qs_47 El Matí 06/12/1930 Puntualitzem

Política internacional; affaire Oustric; política i economia; moral; capitalisme financer;

qs_36 El Matí 07/11/1930 L'atur forçós Qüestions socials; atur i subsidi; Institut Pro Obrers Sense Treball;

qs_48 El Matí 07/12/1930 El nou esclavatge

Classe obrera; Vandervelde; comunisme a Rússia; explotació burgesa;

qs_37 El Matí 12/11/1930 Situació inquietadora Deslocalització; crisi;moviment obrer i conflictivitat social;

qs_49 El Matí 27/12/1930

La delinqüència jovenívola

Social; explotació infantil i delinqüència;

qs_38 El Matí 14/11/1930 Les víctimes de la

cobejança Moviment obrer; condicions treball; seguretat laboral;

qs_50 El Matí 28/12/1930 El Sr. Cambó i la

qüestió social Cambó i la qüestió social; polítiques socials;

qs_39 El Matí 19/11/1930 La vaga

revolucionària Dictadura; moviments revolucionaris; burgesia;

qs_51 El Matí 15/01/1931

L'endegament dels conflictes del treball

Social; internacional; llei d'Organització Corporativa;

XXVII


qs_52 El Matí 21/01/1931 El salari familiar Social; església; encíclica; salari familiar; Casti Connubii; Pius XX;

qs_67 El Matí 13/03/1931 L'aglutinant social Moviment obrer;

qs_53 El Matí 23/01/1931 Les famílies nombroses

Social; església; encíclica Casti Connubii;Pius XX; economia familiar;

qs_68 El Matí 29/04/1931 Política social Política social;

qs_54 El Matí 24/01/1931 La qüestió social i

l'estatisme Política social; pressupostos;llei d'Organització Corporativa;

qs_69 El Matí 30/04/1931 Pro obrers sense feina Moviment obrer;

qs_55 El Matí 06/02/1931 La sindicació catòlica sindicats catòlics; Lleó XIII; qs_70 El Matí 01/05/1931 La diada del treball Moviment obrer;

qs_56 El Matí 15/02/1931 Qüestions socials. El distributisme de G.K.

Chesterton. I

Lletres, religió i sociologia; qüestions socials; capitalisme, socialisme i distributisme;

qs_71 El Matí 15/05/1931 Data gloriosa

Qüestions socials; església; Rerum Novarum;


Chesterton. II

Lletres, religió i sociologia; qüestions socials; capitalisme, socialisme i distributisme;

qs_72 El Matí 19/05/1931 El salari familiar Moviment obrer;


Chesterton. i III

Qüestions socials; llibertat; propietat; democràcia;

qs_73 El Matí 21/05/1931 Insistim

Qüestions socials; caritat; església;

qs_59 El Matí 20/02/1931 El moviment cooperatiu

cristià a Bèlgica;A.Kuypers

Moviment obrer; organitzacions socials catòliques belgues; Cooperativa obrera belga

qs_74 El Matí 17/06/1931 Garanties elementals Qüestions socials; llibertat;

qs_60 El Matí 24/02/1931 El matrimoni i l'esperit

modern de Chesterton.Manuscrit

Quartilles manuscrites de traducció; matrimoni; divorci

qs_75 El Matí 18/06/1931 El divorci burgès Qüestions socials; divorci;

qs_61 El Matí 03/03/1931 Liberalisme i

esclavitud Moviment social; liberalisme;

qs_76 El Matí 02/07/1931 Sociologia política

Sociologia; política i qüestions socials;

qs_62 El Matí 03/03/1931 El vici català de la

paròdia Sociologia;

qs_77 El Matí 03/07/1931

I els sindicats de patrons?

Moviment obrer; sindicalisme;

qs_63 El Matí 05/03/1931 Encara l'organització

corporativa Política social;

qs_78 El Matí 04/07/1931 La família obrera Moviment obrer; salari familiar;

qs_64 El Matí 08/03/1931 L'organització

corporativa Moviment obrer; corporativisme;

qs_79 El Matí 05/07/1931

Roma i el salari familiar

Moviment obrer; salari familiar;

qs_65 El Matí 10/03/1931 Definim-nos Qüestions socials; llibertat; liberalisme;

qs_80 El Matí 07/07/1931 Les excepcions (més

sobre la família obrera) Moviment obrer; salari familiar;

qs_66 El Matí 12/03/1931 La tasca més urgent Sindicació catòlica;

qs_81 El Matí 11/07/1931 Responent a

"Solidaridad Obrera" Moviment obrer; sindicalisme;

XXVIII


qs_82 El Matí 12/07/1931 Què hi diu Roma? Associacionisme; Pius XI;

qs_98 El Matí 04/08/1931 A l'arrel o per les

branques? Moviment obrer; FAI; CNT;

qs_83 El Matí 16/07/1931 Una forma de

sindicació Qüestions socials; sindicalisme;

qs_99 VdT 06/08/1931

El liberalisme econòmic

Qüestions socials; teoria política; liberalisme econòmic;

qs_84 El Matí 17/07/1931 L'elogi del sindicat

jurídic Qüestions socials; sindicalisme;

qs_100 VdT 07/08/1931

El problema del salari familiar

Moviment obrer;

qs_85 El Matí 18/07/1931 Perills del sindicat

jurídic Moviment obrer; sindicalisme; Sindicat Únic;

qs_101 VdT 07/08/1931

Responent a "Justícia Social"

Qüestions socials; sindicalisme;

qs_86 El Matí 19/07/1931 ¿I dels verdaders

obrers sense feina? Moviment obrer; obrers sense feina;

qs_102 VdT 08/08/1931

Qui fixarà el salari familiar?

Salari familiar i moviment obrer;

qs_87 El

Diluvio 20/07/1931

La Autonomía y los obreros; Jaime

Claramunt Moviment obrer;

qs_103 VdT 09/08/1931

Per precisar el salari familiar

Salari familiar i moviment obrer;

qs_88 El Matí 23/07/1931 El fals sindicalisme Sindicalisme; socialisme; família; qs_104 VdT 11/08/1931 L'Estat de l'empresa Salari obrer; empresa;

qs_89 El Matí 24/07/1931 Podem confiar gens

en el socialisme? Sindicalisme; sindicat Únic; socialisme; anarquisme; política;

qs_105 VdT 13/08/1931

El salari familiar. Un esquema.


qs_90 El Matí 26/07/1931 Una tàctica envellida Política centralista i moviment obrer;

qs_106 VdT 14/08/1931

Un oblit de la burgesia liberal

Moviment obrer; salari;

qs_91 El Matí 28/07/1931 El salari familiar i els obrers metal·lúrgics


qs_107 VdT 16/08/1931 En defensa de la família obrera

Moviment obrer;

qs_92 VdT 29/07/1931 Una condició prèvia per establir el salari

familiar Moviment obrer; salari familiar;

qs_108 VdT 18/08/1931

A divers estament, diversa economia

Qüestions socials; teoria política;

qs_93 VdT 30/07/1931 La sindicació obligatòria


qs_109 VdT 18/08/1931 A divers estament, diversa economia

Qüestions socials; teoria política;

qs_94 VdT 31/07/1931 El primer avantatge del sindicat jurídic


qs_110 VdT 21/08/1931 Precisant els

conceptes Qüestions socials; teoria política;

qs_95 VdT 01/08/1931 Segon avantatge de

la sindicació obligatòria


qs_111 VdT 30/08/1931 La lluita per la cultura Qüestions socials; cultura; teoria política;

qs_96 VdT 02/08/1931 Per la sindicació

patronal Qüestions socials; sindicalisme;

qs_112 VdT 30/08/1931 La lluita per la cultura

Qüestions socials; cultura; teoria política;

qs_97 VdT 04/08/1931 Dues menes de revolucionaris

Qüestions socials; liberalisme;

qs_113 VdT 01/09/1931 Un pacte Kellogg

Social. La lluita de classes i els partits polítics.

Moviment obrer; sindicalisme; catolicisme;

XXIX


qs_114 El Matí 01/09/1931 Aprofitem l'ocasió Moviment obrer; sindicalisme; anarco-sindicalisme;

qs_130 El Matí 18/10/1931 Projecte perillós

Polítiques laborals; control obrer;

qs_115 El Matí 01/09/1931 Una manera de

governar Moviment obrer; vagues; Anguera de Sojo;

qs_131 El Matí 21/10/1931

Contra Catalunya? Creiem que sí

Polítiques laborals; Intervenció Obrera; Largo Caballero;

qs_116 El Matí 05/09/1931 La causa de la vaga Moviment obrer; sindicalisme; Sindicat Únic;

qs_132 El Matí 21/10/1931 La mare obrera

Drets socials; liberalisme i individualisme;

qs_117 El Matí 06/09/1931 Que es desarmin els

anarquistes Moviment obrer; vagues; anarquisme;

qs_133 El Matí 23/10/1931

La intervenció en la indústria

Polítiques laborals; sindicalisme; Largo Caballero;

qs_118 El Matí 13/09/1931 El sindicalisme cristià a Bèlgica; a. Kuypers

Moviment obrer; sindicalisme; catolicisme;

qs_134 El Matí 04/11/1931 Tribuna Obrera Moviments sindicals;

qs_119 VdT 15/09/1931 La tàctica

revolucionària.1 Revolució;Pestaña; Aiguader;

qs_135 El Matí 11/11/1931

Comentaris a un article del Sr. Cambó I

Sobre política social;


revolucionària.2 Revolució;Pestaña; Aiguader;

qs_136 El Matí 17/11/1931

Comentaris a un article del Sr. Cambó II



antirevolucionària.1 Revolució;Pestaña; Aiguader;

qs_137 El Matí 18/11/1931

Comentaris a un article del Sr. Cambó III




qs_138 El Matí 20/11/1931

La fretura de l'útil i necessari

Ètica i economia liberal;



qs_139 El Matí 22/11/1931 Perquè no ho volen

Política social; assegurança maternitat;

qs_124 El Matí 02/10/1931 La vaga de telèfons Drets socials; vaga treballadors; Sindicat Únic;

qs_140 El Matí 24/11/1931

La inseguretat de la feina

Política social; subsidi treballador; capitalisme;

qs_125 El Matí 03/10/1931 El sufragi femení Drets socials; moviment feminista;

qs_141 El Matí 25/11/1931

Ni socialisme ni financierisme

Socialisme; capitalisme; comunisme;

qs_126 El Matí 04/10/1931 El deure de votar Dret socials; política;

qs_142 VdT 01/12/1931 Als patrons del ram

tèxtil Drets socials;Sindicat Únic; salari familiar;

qs_127 El Matí 06/10/1931 Sobre l'aplicació del

salari familiar a la indústria catalana

Qüestions socials; teoria política; economia drets socials;

qs_143 VdT 02/12/1931

El preu fet a la indústria tèxtil

Política social; drets socials;retribució salarial;

qs_128 El Matí 08/01/1932 Més sobre l'ordre

públic Ordre públic; manifestacions;

qs_144 VdT 03/12/1931

Assegurança obligatòria de

maternitat

ubsidis familiars; assegurança maternitat;

qs_129 El Matí 11/10/1931 Una veu d'alerta Sobre drets socials; jornada setmanal;

qs_145 VdT 04/12/1931

Els salaris familiars a Bèlgica

Política social; subsidi familiar; llei belga 14-4-1928;

XXX


qs_146 VdT 09/12/1931 El subsidi familiar i la

democràcia inorgànica

Política social; subsidi familiar; llei belga 14-4-1928; democràcia i Rousseau; economia liberal;

qs_157 VdT 10/01/1932

En defensa d'uns obrers IV

Vellesa obrera; salaris; “Montaner y Simon”; economia liberal;

qs_147 VdT 13/12/1931 Un manifest d'"Unió

Catalana" Política social; Unió Catalana; Lliga Regionalista;

qs_158 VdT 16/01/1932

Reclutaments sindicals

Sindicació professional; atemptats socials; Hospitalet;


Catalana" II Política social; Unió Catalana; Lliga Regionalista;

qs_159 VdT 18/01/1932

En defensa d'uns obrers V

Vellesa obrera; salaris; “Montaner y Simon”;

qs_149 El Matí 15/12/1931 A l'entorn de la

educació catòlica femenina

Moviment feminista; vot femení; Gil Robles; catolicisme;

qs_161 VdT 10/02/1932

Fragments d'un llibre. Els principals

fonaments dels sindicats cristians. 1

Sindicalisme cristià; moviment obrer cristià; Josep Arendt, S.J.;


Catalana" III Política social; Unió Catalana; Lliga Regionalista;

qs_162 VdT 11/02/1932

Fragments d'un llibre. Els principals fonaments dels sindicats cristians. 2


qs_151 VdT 20/12/1931 Els nous gremis Política social; gremis; sindicalisme;

qs_163 VdT 12/02/1932




qs_152 VdT 24/12/1931 La defensa d'uns

obrers

Qüestions socials; acomiadament laboral; “Montaner y Simon, SA”;

qs_164 VdT 13/02/1932




qs_153 VdT 30/12/1931 En defensa d'uns

obrers

Qüestions socials; acomiadament laboral; “Montaner y Simon, SA”;

qs_165 VdT 16/02/1932




qs_154 VdT 06/01/1932 Els reis dels obrers Secularització; descristianització; moviment obrer catòlic;

qs_166 VdT 17/02/1932




qs_155 VdT 07/01/1932 Un bell exemple Associacionisme patronal; gremis;

qs_167 VdT 19/02/1932




qs_156 El Matí 09/01/1932 Els dies de festa Jornada laboral; sense feina;

XXXI


qs_168 VdT 24/02/1932




qs_180 VdT 12/03/1932 Els subsidis familiars

a França.3 Subsidi familiar; text de la llei amb el Codi de treball francès;

qs_169 VdT 25/02/1932




qs_181 VdT 13/03/1932 La família obrera i el

divorci burgès

Subsidi familiar; burgesia liberal; economia liberal i explotació obrera;

qs_170 VdT 26/02/1932




qs_182 VdT 15/03/1932 Per la seguretat

obrera i de la indústria

Anàlisi de la indústria; benestar obrer;

qs_171 VdT 27/02/1932




qs_183 VdT 16/03/1932 L'equilibri de la

riquesa

Política i proteccionisme; economia liberal; indústries fortes; indústries de luxe;

qs_172 VdT 28/02/1932




qs_184 VdT 17/03/1932 Més sobre l'equilibri

econòmic Política i proteccionisme; economia liberal;

qs_173 VdT 02/03/1932 La disciplina viva Sindicalisme cristià; llibertat personal;

qs_185 VdT 18/03/1932

Un norma i un exemple

Política i proteccionisme; economia liberal; luxe;

qs_174 VdT 04/03/1932 El conflicte del

comerç majorista Indemnitzacions i comiats; Comissió Mixta del Comerç;

qs_186 El Matí 22/03/1932

Conferència del Sr. Ventosa i Calvell

Joan Ventosa i Calvell; valors morals de la política;

qs_175 El Matí 05/03/1932 Que ningú no falli Dret de vot de la dona; dona i família;

qs_187 VdT 24/03/1932

La conferència del Sr.Ventosa a Mallorca.1

Conferència Ventosa a Mallorca; llibertat econòmica;

qs_176 VdT 06/03/1932 La feblesa de la

indústria Lluita de classes; burgesia; Joan Llimona; lluites sindicals;

qs_188 VdT 26/03/1932 La conferència del

Sr.Ventosa a Mallorca.2 Conferència Ventosa a Mallorca; política i ètica;

qs_177 El Matí 08/03/1932 En defensa de la

pagesia; Joan Aubareda

Moviment obrer; pagesia; I. Agrícola Català de Sant Isidre;

qs_189 VdT 29/03/1932

La conferència del Sr.Ventosa a Mallorca.3

Conferència Ventosa a Mallorca; individualisme;



qs_190 El Matí 03/04/1932 La vida cara

Política econòmica; cost de vida; desvalorització monetària;



qs_191 VdT 05/04/1932 Un mal pas

Qüestions socials; conflictes entre festes laborals i religioses;

XXXII


qs_192 VdT 20/04/1932 Malestar a la

Telefònica Sindicat Únic; Solidaritat Obrera; salari familiar;

qs_206 VdT 28/06/1932

Sindicalisme cristià i patriotisme

Qüestions socials; sindicalisme cristià;

qs_193 El Matí 26/04/1932 El perill de l'apatia Qüestions socials; teoria política;

qs_207 VdT 29/06/1932

El Congrés Internacional de

Sindicats Cristians

Qüestions socials; sindicalisme cristià i internacional;

qs_194 VdT 27/04/1932 Serà el dia 1 o el dia 2? Qüestions socials; festa del primer de maig;

qs_208 VdT 01/07/1932

Els nostres obrers van esdevenint esclaus,

J.Estil·les

Qüestions socials; moviment obrer;

qs_195 El Matí 01/05/1932 El primer de maig Qüestions socials; festa primer de maig;

qs_209 El Matí 01/07/1932 Crisi de moralitat Qüestions socials; moralitat;

qs_196 VdT 19/05/1932 Una experiència

senzilla Qüestions socials; sindicalisme;

qs_210 VdT 02/07/1932 La pau fictícia

Qüestions socials; pau social; Pla;

qs_197 VdT 20/05/1932 L'estandardització de

la vida Qüestions socials;

qs_211 VdT 03/07/1932

Quan les collites maduren

Sindicalisme; pagesia;

qs_198 VdT 25/05/1932 Fragments d'una

conferència Qüestions socials;

qs_212 VdT 10/07/1932

La qüestió del rabassaires

Qüestions socials; sindicalisme; pagesia;

qs_199 VdT 27/05/1932 El manifest

anarquista per a la jornada del 29

Qüestions socials; sindicalisme; anarquisme; comunisme;

qs_213 VdT 10/07/1932

Les conclusions dels Congrés Internacional

dels Sindicats Cristians

Qüestions socials; sindicalisme cristià; internacional;

qs_200 VdT 31/05/1932 Els fets… i una

pregunta Sindicalisme; anarquisme; comunisme;

qs_214 VdT 12/07/1932

Les conclusions dels Congrés Internacional

dels Sindicats Cristians, celebrat a Anvers; 3

Qüestions socials; sindicalisme cristià; internacional;

qs_201 VdT 02/06/1932 No hi veiem la discrepància

Qüestions socials; sobre el luxe;

qs_215 VdT 15/07/1932 La setmana social de

Lille Qüestions socials; teoria econòmica; internacional;

qs_202 VdT 05/06/1932 Els anarquistes i la llei Sindicalisme; anarquisme; comunisme;

qs_216 VdT 16/07/1932

La missió educadora de la dona i la vida de

família

Qüestions socials; moviment obrer; feminisme;

qs_203 El Matí 05/06/1932 L'agitació dels rabassaires II

Qüestions socials; moviment obrer; la pagesia;

qs_217 El Matí 21/07/1932

Sobre la setmana social de Lille.1

Qüestions socials; teoria econòmica; internacional;

qs_204 VdT 15/06/1932 La cobdícia i el seu

fruit Qüestions socials; l'ambició;

qs_218 El Matí 22/07/1932 L'agitació a la ruralia Qüestions socials; pagesia;

qs_205 VdT 16/06/1932 Economies insanes Qüestions socials; l'ambició;

qs_219 El Matí 28/07/1932 Sobre la setmana

social de Lille.2 Qüestions socials; teoria econòmica; internacional;

XXXIII


qs_220 El Matí 31/07/1932 L'afer dels rabassaires

no és una qüestió obrera

Qüestions socials; moviment obrer; pagesia;

qs_235 El Matí 03/02/1933

Entorn la reducció del treball

Qüestions socials; crisi econòmica;

qs_221 El Matí 09/08/1932 La topada amb la llei Qüestions socials; sindicats;

qs_236 El Matí 18/02/1933 La vaga dels ebenistes Qüestions socials; moviment obrer;

qs_222 El Matí 10/08/1932 L'agitació al camp Qüestions socials; moviment obrer; pagesia;

qs_237 El Matí 19/02/1933

Els perills de la immigració

incontrolada Qüestions socials; immigració;

qs_223 VdT 16/08/1932 La pertorbació al

camp jutjada per uns extremistes


qs_238 El Matí 24/02/1933

Dues víctimes més del terrorisme

Qüestions socials; terrorisme sindical; proletariat;

qs_224 El Matí 16/08/1932 Un comentari a la

qüestió agrària d'Espanya


qs_239 El Matí 16/03/1933

Ordre públic i seguretat personal

Qüestions socials; ordre públic;

qs_225 El Matí 27/08/1932 Veus discordants Qüestions socials;

qs_240 El Matí 15/04/1933 Els fets revoltants de

Sant Andreu Qüestions socials; terrorisme;

qs_226 El Matí 28/10/1932 Seipel i la qüestió

feminista Qüestions socials; feminisme;

qs_241 El Matí 02/06/1933

Cal intensificar l'acció social catòlica

Qüestions socials; sindicalisme; FAI; "els trenta";

qs_227 El Matí 11/11/1932 Guardem-nos de la

violència Sindicalisme; pau; violència; tolerància;

qs_242 El Matí 03/09/1933

el problema de la immigració

Qüestions socials; immigració;

qs_228 VdT 17/11/1932 Sobre la setmana de

40 hores Qüestions socials; moviment obrer;

qs_243 El Matí 01/11/1933

La significació de l'Assemblea Agrària

Qüestions socials; moviment obrer agrari;

qs_229 El Matí 24/11/1932 A propòsit d'una "setmana social"

Qüestions socials; moviment obrer; catolicisme;

qs_244 El Matí 10/12/1933 L'ofensiva antisocial Qüestions socials; ordre;

qs_230 El Matí 29/11/1932 La intervenció oficial

en els conflictes socials

Qüestions socials; intervencionisme;

qs_245 El Matí 13/12/1933

Després de la revolta anàrquica

Qüestions socials; ordre; anarquisme;

qs_231 El Matí 24/12/1932 El Nadal i la pobresa Qüestions socials; pobresa; qs_246 El Matí 02/01/1934 Auguri Qüestions socials; política;

qs_232 El Matí 27/12/1932 La col·laboració internacional en

matèria de treball Internacional; pau; treball;

qs_247 El Matí 16/02/1934 Ciència i acció

Qüestions socials; moviment obrer;

qs_233 El Matí 06/01/1933 L'estructura natural

de la societat Qüestions socials; moviment obrer;

qs_248 El Matí 15/03/1934

El fracassat intent de vaga general

Qüestions socials; política;

qs_234 El Matí 01/02/1933 El més greu problema Qüestions socials; ordre públic; qs_249

El Matí 15/03/1934 Una protesta Qüestions socials; ordre públic; Macià;

XXXV

Qüestions socials



FRAGMENTS

qs_1 El Matí 21/09/1929 La fadiga de l’obrer Dr. Aguader; condicions laborals;

“El Dr. Aguader ha publicat una conferència donada en alguns centres obrers (...). El problema de la fadiga en el treball de la fàbrica en un país com el nostre, haurien d’encuriosir tothom. I més que ningú als qui poden posar-hi remei. Per això aquestes conferències em plauria més veure-les dedicades als patrons (...)”


“El fet que es produeixi encara amb freqüència l’atempt violent contra la vida de personalitats directa contra l’Estat, ens demostra fins a quin punt som lluny encara de la veritable democràcia política. La lluita noble en el camp de les idees manca sovint a aquells que pretenen defensar precisament uns ideal nobles. Ens ha impressionat sempre la gosadia de l’home que és capaç de matar un altre i de perdre’s a si mateix. (...)”

qs_ El Matí 30/10/1929 Legislació social Legislació social a Europa; assegurances socials a Alemanya; subsidi per manca de feina a Anglaterra;

“D’ençà que, en 1884, fou derogada a Anglaterra l’antiga “llei de pobres” -aquella llei l’esperit de la qual era tan humanitari, però que segons Fawcet, encoratjava totes les formes d’imprevisió en les classes treballadores- la legislació social ha fet un llarg camí, sobretot en els països més industrialitzats d’Europa. (...)”

qs_ El Matí 19/11/1929 El flagell de l’emigració Emigració agrària; salari obrer;

“ L’èxode de la gent del camp no és pas, certament, un fenomen exclusiu de les nostres latituds: (...) provocat per la privació i la misèria. (...) El nostre utillatge i la nostra organització econòmica i social són de tal naturalesa, que no consenten, en molts casos, a la producció agrícola explotar totes les possibilitats del mercat nacional (...) al cultivador no li arriba ben sovint una remuneració prou justa i mentre el jornaler del camp és sotmès en molts indrets, a un règim de salaris de tan irrisòria mesquinesa, que no abasta a cobrir les exigències d’un tipus de vida passablement decorosa (...)”

qs_ El Matí 7/12/1929 Estadística de suïcidis Suïcidis obrers sense treball; Osservatore Romano;

“L’Osservatore Romano fa pocs dies feia seriosos comentaris sobre l’estadística de suïcidis registrats a Prússia. L’Òrgan del Vaticà observa que la majoria dels desgraciats suïcidis són obrers sense treball, als quals segueixen nombrosos capitalistes arruïnats. (...) Totes elles corresponen a la vida moderna, són conseqüències del materialisme desesperat. L’obrer sense treball resta sense esperança, sense força de caràcter. (...) I la pobresa d’esperit? Per al materialista, és una utopia del sermó de la Muntanya, massa elevada per a aquells que han de viure a la terra. (...) El benestar social pot ésser un remei contra el suïcidi, però sempre serà molt feble, i el benestar social és irrealitzable. El ferm convenciment religiós en el catolicisme és la garantia millor.”

qs_1 El Matí 25/03/1930 Una obrera santa. Margarida

Sinclair.

Moviment obrer; vida M. Sinclair; espiritualitat i treball;

“Una obrera santa, ¿no us sembla que és ben escaient als nostres dies? (...)”

qs_2 El Matí 20/04/1930 Entorn del feminisme Feminisme; professió i família; social; sindical;

“El feminisme continua la seva lluita i va estenent a tots els països la seva victòria (...)”

qs_3 El Matí 11/05/1930 Una obra de misericòrdia Amnistia presos socials; justícia social;

“(...) des del primer moment ens ha dolgut que l'amnistia recentment concedida no s'hagués fet extensiva a cap dels presos que, per entendre'ns anomenem socials (...)”

XXXVI

qs_4 El Matí 03/06/1930 La manca de treball Social; manca treball a Europa; Mosley; impotència política; Institut pro Obrers sense Treball;

“Entre tots els problemes econòmics i socials que actualment preocupen els estadistes dels primers països del món, no n'hi ha cap de tan paorós com el dels obrers sense treball (...)”

qs_5 El Matí 17/06/1930 Paraules orientadores Problemàtica social i manca de feina; sistemes econòmics; subsidis;

“A la plaga de la guerra ha succeït en els nostres dies el flagell de la indigència per manca de feina, i això, en alguns indrets, amb una tal virulència, que recorda les grans calamitats públiques de fam o pesta d'altres èpoques llunyanes (...) “

qs_6 El Matí 20/06/1930 Una conferència sobre el

problema obrer Social; conferència Lluís Jover; ordre i problemàtiques socials;

“(…)Aquesta serenitat de judici és la que s'hauria de tenir avui en judicar les reivindicacions presents de la classe obrera. En aquest camí de les reivindicacions no s'arribarà a la pau social si l'esperit cristià n'és absent (...)”

qs_12 El Matí 07/09/1930 Contra l'obrer catòlic Contra el moviment obrer catòlic europeu; moviment obrer i catolicisme;

“A diverses nacions -i recentment a Suïssa- es mostren manifestacions deplorablement hostils per part de les organitzacions obreres socialistes envers els treballadors pertanyents a agrupacions catòliques (...)”

qs_13 El Matí 14/09/1930 Les eleccions i els obrers Organització sindical obrera; eleccions i representació social; democràcia burgesa i sindicalisme obrer;

“Sembla que tothom pensi en aqueixes eleccions tan esperades i d'uns resultats fins ara imprevisibles.”

qs_14 El Matí 16/09/1930 Vigilem Origen de la conflictivitat social; moviment obrer;

“Els conflictes anomenats precisament socials, sembla que allò que mai no hauria d'ésser oblidat ni preterit és l’ interès de la societat (...)”

qs_15 El Matí 18/09/1930 Recordem-nos de l'ahir Vaga Barcelona; Autoritat, l'Obrer i el Foment d'Obres i Construccions SA; Dictadura;

“A les preguntes que tothom es fa aquests dies sobre la vaga de Barcelona, és difícil de respondre d'una manera clara i equitativa. Però també dificulta la resposta atenir-se solament als incidents del dia, no ascendir més amunt, als orígens (...)”

qs_16 El Matí 19/09/1930 El nostre deure Vaga; qüestions socials; consciència individual i col·lectiva; perspectiva catòlica;

“En la nostra nota editorial d'ahir sobre el fet d'actualitat punyent -la vaga- hi era posat de relleu un cas de responsabilitat col·lectiva. Quan l'home pot ésser un llop per a un altre home (...)”

qs_17 El Matí 21/09/1930 Després de la vaga Moviment obrer; vagues; conflictivitat social; explotació obrera;

“Amb l'acabament de la vaga hem respirat tots amb satisfacció. Tot conflicte d'aquesta mena, quan assoleix certes proporcions i amenaça el normal funcionament de serveis vitals, fa com aquelles nuvolades sota les quals l'atmosfera esdevé espessa i angoixosa (...)”

qs_18 El Matí 26/09/1930 Tasca urgent Moviment obrer; conflictes socials; Aunós; organització corporativa;

“Amb motiu dels passats conflictes socials, l'organització corporativa, aquell famós "imbroglio" burocràtico-social ideal pel sr. Aunós, ha fet la prova. I la prova ha estat fatal per ella: no podia ésser més perfectament demostrada la seva inutilitat (...)”

qs_19 El Matí 03/10/1930 El treball dels menors Qüestions socials; explotació menors;

XXXVII

“Per tractar-se d'un flagell social d'una transcendència i gravetat que molts no saben o no volen veure, volem parlar un instant des d'aquest lloc del treball dels menors en les indústries (...)”

qs_21 El Matí 08/10/1930 La legislació social Legislació social; llibertat legal i dependència econòmica del treballador; capitalisme; sociologia cristiana;

“La llei reconeix els mateixos drets a patrons i obrers. Però aquesta igualtat en la pràctica, resulta purament il·lusòria per a aquells qui són sotmesos a la coacció de la necessitat (...)”

qs_25 El Matí 01/11/1930 L'únic remei Conflictivitat laboral; agitadors polítics i subjugació moviment obrer; sindicalisme cristià;

“Altra cop ha estat vessada la sang de germans nostres(...). Que l'organització del sindicalisme catòlic és d'extrema urgència, ens sembla que ningú, en el nostre camp, no ho deixarà de reconèixer (...)”

qs_26 El Matí 02/11/1930 La diada d'avui Terrorisme sindical; política i moviment sindical; lluites socials;

“El nostre amic Sr. Ramon Rucabado, publica al darrer número de "Catalunya Social" un article en què ens recorda els obrers assassinats en aqueixes lluites socials que ostenta, fa anys, la nostra Barcelona, víctima alhora del mal govern i l'anarquia (...)”

qs_27 El Matí 04/11/1930 L'agitació destructora Agitació político-social a Catalunya; prosperitat i justícia; moviments socials;

“Si Catalunya tingués uns enemics de tan refinada malícia que haguessin concebut els designis d'afeblir-la i contrariar així les seves aspiracions patriòtiques, de segur que no haurien ideat altre cosa que la promoció d'un estat d'agitació permanent com aquest que durant tant de temps hem patit i que ara novament rebrota, agitació de caràcter aparentment social (...)”

qs_28 El Matí 06/11/1930 L'apremiant dilema Política; qüestió social; cristianisme; comunisme; sindicalisme cristià;

“La gran realitat, l’obsessionant problema de l'hora present, que cap programa polític, per llampant que sigui, no pot empal·lidir, és la qüestió social. Aquesta sí que justament interessa al poble, tots els estaments, fins a la passió, fins a l'angoixa. I en front d'ella s'alcen dues tesis en presència: la cristiana i la comunista (...)”

qs_29 El Matí 07/11/1930 L'atur forçós Qüestions socials; atur i subsidi; Institut Pro Obrers Sense Treball;

“Allà on, com en el nostre país, no existeixen estadístiques oficials dels obrers en atur forçós, l'Estat i les corporacions públiques sembla que es puguin desentendre bonament d'aquest problema (...)”

qs_30 El Matí 12/11/1930 Situació inquietadora Deslocalització; crisi; economia i indústria catalana; moviment obrer i conflictivitat social;

“Ens arriba la nova que, a causa de la forma en què aquí esclaten i es desenrotllen els conflictes del treball, els elements directors d'un altre gran establiment industrial, radicat a Catalunya de fa molts anys, es disposen a tractar del seu trasllat a un altre indret de la Península (...)”

qs_31 El Matí 14/11/1930 Les víctimes de la cobejança Moviment obrer; condicions treball; seguretat laboral;

“L’esfondrament d'un edifici, ocorregut a Madrid, a causa de la mala qualitat dels materials emprats en la seva construcció i del qual han estat víctimes nombrosos obrers (...)”

qs_32 El Matí 19/11/1930 La vaga revolucionària Règim dictatorial i moviments revolucionaris; burgesia i qüestió social, explotació del proletariat;

“Voldríem poder donar la pertorbació per definitivament acabada; i aleshores preguntar immediatament: ¿Quina finalitat tenen aquesta mena de pertorbacions? Qui les promou? Qui se n'aprofita? (...)”

qs_40 El Matí 20/11/1929 La racionalització ideal Capitalisme; mitjans de producció; Mn. Àngel Carbonell;

XXXVIII

“Amb l’aparició de la màquina de vapor, cap a la fi de la divuitena centúria, veiem realitzar-se el primer important moviment concentrador de la producció: neix la fàbrica. I amb l’establiment de la fàbrica, engolidora de l’obrador i la menestralia, comença l’imperi del règim econòmic actual, anomenat capitalista. Aquesta denominació obeeix a dos motius: el primer, és que la gran empresa industrial, la fàbrica, exigeix una proporcionada acumulació de capital; i és el segon, que la gran producció fabril ha portat per conseqüència -no evitada fins ara- un creixent domini del capital sobre el treball i ha dividit la societat en dues classes: la proletària (...), i la capitalista, que té la direcció de la producció , amb tots els avantatges materials que d’ella poden derivar-se (...) Mn. Àngel Carbonell ha fet a La Paraula Cristiana (octubre) un estudi moral del problema de la racionalització (...). Remarca la fallida d’Adam Smith, el qual es prometia de l’acreixement de l’activitat econòmica l’augment de felicitat de tots els ciutadans, a causa que la producció no va orientar-se “racionalment” vers la utilitat social, sinó vers el profit dels capitalistes (...) Caldria encara la desproletarització dels treballadors (...) El terme lògic d’aquesta evolució hauria de ser el predomini, del bé comú (...)”

qs_34 El Matí 22/11/1930 Després de la vaga Vaga; sindicalisme revolucionari;

“L'endemà d'esclatar la vaga, preguntàvem quina finalitat tenia, per qui era promoguda en profit de qui o de què era feta (...)”

qs_35 El Matí 23/11/1930 El sindicalisme i la política Política i sindicalisme; convivència i llibertat; límits del règim democràtic; moviment obrer i política;

Els darrers esdeveniments ens mostren una vegada més que en el nostre país no ha estat possible de trobar encara el punt de convergència de dos elements que són essencials, tant l’un com l’altre, per a la vida i l’expandiment de les societats humanes: la llibertat i l’ordre. Aquells qui més parlen de democràcia són els qui més s’haurien d’ocupar en l’estudi d’aquest problema, que nosaltres considerem com un dels més transcendentals de l’hora present. ¿Per quina causa és aquí pràcticament impossible la convivència de l’ordre i la llibertat? Tema evidentment massa ambiciós per a una nota com aquesta, escrita amb limitació de temps i espai. No sabríem, però, passar-lo del tot per alt en les presents circumstàncies, que malauradament no semblen encara prou aclarides. Farem, doncs, avui, una breu suggestió, sense perjudici, si convé, de tornar sobre aquest tema un altre dia. Comencem per dir que el nostre règim polític normal, nominalment i aparentment democràtic, no pot satisfer la gran massa de ciutadans, la preocupació dominant dels quals és de caràcter purament econòmic. Els programes dels partits polítics anomenats d’ordre, si realment en tenen, són del tot estranys a aquesta preocupació. No és pas que aquí no hi hagi polítics professionals girats ben bé de cara a l’economia; però això solament en interès de la burgesia i la plutocràcia, les quals són, per sarcasme del sufragi universal, les que més positivament influeixen en la composició del Parlament, i, per tant, en la legislació i en totes les manifestacions de l’activitat política. De fet, doncs, hi ha en la nostra societat una gran massa que, teòricament, té, com tot ciutadà, el camí obert per a fer sentir les seves aspiracions; però, en la pràctica, aquest camí és una carrera d’obstacles que bé podríem dir-ne insuperables. Defecte –consubstancial o no- del règim, la realitat és aquesta. I, en conseqüència, aquesta massa, sense cap confiança en la política, se n’ha desentès per complet. Però, com que ella té, naturalment, les seves aspiracions i les seves necessitats, cerca de satisfer-les al marge de la política. Això no pot ésser sinó causa de gran pertorbació. Perquè, actuar al marge de la política en matèries d’ordre econòmico-social, porta fatalment a practicar una política socialment negativa. Aquelles realitats socials que no poden ésser canalitzades pel règim polític normal, en desbordar-se, tendeixen a la destrucció d’aquest mateix règim; i és perquè, com que són realitats, si no s’encaixen dins la llei, topen amb ella amb violència. La democràcia no vol dir res si no significa participació de tots, d’una manera o altra, en el governament de la col·lectivitat. Quan aquesta participació és general i tothom en sent la responsabilitat, aleshores, i solament aleshores, poden conviure la llibertat i l’ordre. Mentre aquí l’estament obrer romangui deslligat de la política, perquè aquesta no li inspira la confiança que ses aspiracions legítimes siguin ateses, i d’altra banda continuï sense una organització adequada, de caràcter purament econòmic com les antigues organitzacions gremials, però adaptades als nostres temps, la qual cosa el posaria en condició d’influir en benefici propi en les deliberacions parlamentàries i en les disposicions de Govern, la nostra societat no pervindrà a una situació d’equilibri. La llibertat, quan provi de treure el cap, morirà sempre a mans d’una tirania, que uns cops s’anomenarà revolució i altres dictadura.

qs_36 El Matí 27/11/1930 Els sindicats catòlics Sindicalisme cristià; finalitat econòmica sindical; fonaments ètics del sindicalisme;

L’última vaga ha donat una actualitat una mica trista al tema del sindicalisme. Ara hem de mirar que no es perdi tot en una esterilitat depressiva; hem de mirar de treure’n alguna lliçó, i la trauríem si ens donàvem una mica més a l’estudi d’aquells temes. Un d’ells és el sindicalisme catòlic. Algú potser es pregunti: Si els sindicats obrers tenen per finalitat el millorament econòmic de l’obrer, com sembla indiscutible, no sabem perquè s’hagin de dir catòlics, i hagin de lligar als principis i dogmes de la religió un fi que és merament econòmic.

XXXIX

La resposta a tal objecció és ben clara. Bé que per millorament del benestar material assolible amb la prosperitat econòmic de l’obrer entenguem tot el conjunt del benestar material assolible amb la prosperitat i l’assegurament econòmic de la vida obrera; i que, per tant, assignem als sindicats un fi material; això no exclou de cap manera que no s’hagin de sotmetre a fins superiors. Si sosteníem que els sindicats, havent protegit econòmicament l’obrer, ja havien complert absolutament amb llur fi, ens mancaria examinar ben detingudament de quina manera l’havien complert. Podrien haver-ho fet d’una manera moral o d’una manera immoral. I per tant, il·lícita. Un fi no justifica tots els mitjans per assolir-lo, si no és el darrer fi que ja només amb bons mitjans és assolible. Els fins intermedis s’han d’encadenar i subjectar en jerarquia: els inferiors s’han de subjectar als superiors. I per això creiem falses les teories de l’economia liberal que posa lleis econòmiques fatals, independents de l’ètica. Com ens sembla abominable la monstruositat que se’n deriva, de tenir dues consciències: una per al negoci i una altra per als altres afers de la vida. L’economia, com inferior, s’ha de subjectar a l’ètica, qui li és superior. És en tanta manera veritat, que les millores econòmiques han de sotmetre’s a les lleis ètiques, que gairebé instintivament els mateixos sindicats revolucionaris s’inclinen a sustentar doctrines polítiques i socials que, ben sovint, tenen ben poc d’econòmiques; i arriben a l’extrem de negligir l’economia obrera (obligant els obrers a vagues ruïnoses) per fer servir els sindicats merament de mitjà revolucionari a favor de teories ideològiques com el comunisme. La finalitat econòmica dels sindicats, si és vista amb justesa, no els deslliga, doncs, ni de l’ètica ni de solament la política. Creiem, al contrari, que amb el temps, els sindicats han d’esdevenir un instrument de govern com ho foren antigament els gremis. És evident que una força econòmica, potser la més poderosa del país, no s’ha d’excloure del govern; i que si es considera apolítica, ens trobem amb l’anomalia de la força social que de fet intervé en els afers més importants del govern i que no en té una responsabilitat ben clara i ben acceptada: cosa intolerable dins qualsevol país que es respecti una mica. Resumint, diríem que la finalitat econòmica dels sindicats hauria d’entrar com a part d’un programa de govern; i que aquells, a més d’entrar en la política (no precisament en la política de partit), s’han d’imbuir, com tota política i tota economia, d’uns principis ètics. I encara més, creiem que s’han d’imbuir dels principis i dogmes de la religió perquè, sense aquesta, no creiem que l’ètic sigui completa i efectiva. I no cal afegir que per als catòlics l’única religiositat veritable és la de l’Església catòlica. En definitiva, doncs, els sindicats haurien de ser catòlics; i hem de procurar que vagin tendint a la confessionalitat sense la qual serien sempre imperfectes i dubtosos. Diguem-ho amb unes paraules de Lleó XIII, dirigides a una pelegrinació francesa d’obrers: «Només la religió –els deia- amb els seus dogmes revelats i els seus preceptes divins, té el dret d’imposar a les consciències la justícia perfecta i les lleis de la caritat amb tota la seva abnegació; i l’Església és l’òrgan i l’intèrpret autoritzat d’aquells principis i dogmes. És, doncs, en l’acció de l’Església combinada amb els mitjans i l’esforç del poder públic i del seny humà, on hem de cercar el secret de tot problema social ». Aquestes paraules del Papa dels obrers poden esvanir alguns dubtes que el mateix bon intent de fer es coses amb prudència, podria suggerir. Un sindicat no és una confraria piadosa, però tampoc és una associació deslligada ni de l’ètica ni de les creences catòliques.

qs_38 El Matí 04/12/1930 Economia i moral Atur i vagues forçoses; moviment obrer; crisi; capitalisme financer;

“A uns quinze milions arriba, segons càlculs que hem vist recentment, la xifra que hi ha al món en vaga forçosa (...)”

qs_39 El Matí 06/12/1930 Puntualitzem Política internacional; affaire Oustric; política i economia; moral; capitalisme financer;

“…notem que el gran capitalisme financer ha assolit una puixança que sovint sembla posar-lo pràcticament per damunt de tota llei humana, els escàndols marca Oustric, o de tipus semblant, ens sorprenen amb major freqüència. I ja ens hi anem acostumant (...)”

qs_40 El Matí 07/12/1930 El nou esclavatge Classe obrera; ministre belga Vandervelde; comunisme a Rússia; explotació burgesa;

“(...) És ben probable, si no segur, que avui encara, com afirma el cap socialista belga, els obrers europeus no tolerarien dues setmanes el jou soviètic. Però és cert, i fàcilment comprovable, que en molts indrets ja fa temps que hi ha cura d'anar-los-hi entrenant (...)”

qs_42 El Matí 28/12/1930 El Sr. Cambó i la qüestió

social Cambó i la qüestió social; polítiques socials;

“Dels articles expositius i polèmics que, com a complement i justificació dels judicis exposats en la seva nota, va prometre el Sr. Cambó, nosaltres esperem sobretot els que hagin de referir-se a la qüestió social (...)”

XL

qs_43 El Matí 15/01/1931 L'endegament dels

conflictes del treball Social; internacional; llei d'Organització Corporativa;

“Ofereix sempre un gran interès l'estudi dels avenços que la legislació social va fent en els diversos països… el Ministre de treball acaba de declarar que ja té enllestit el projecte de reforma de la llei d'Organització Corporativa, sobre el qual haurà de deliberar el futur Parlament. Tothom sap les nombroses i fortes protestes suscitades per aquesta llei dictatorial, aparentment orientada vers la noble finalitat de resoldre els conflictes socials per mitjà de la conciliació, però en realitat inspirada en designis polítics i voracitats burocràtiques (...)”

qs_44 El Matí 21/01/1931 El salari familiar Social; església; encíclica; salari familiar; Casti Connubii; Pius XI;

“En l'encíclica sobre el matrimoni, Pius XI, com ja han pogut veure els nostres lectors, precisa novament, amb poques, però claríssimes paraules, la qüestió sumament important del salari familiar, exposada fa quaranta anys per Lleó XIII (...)”

qs_45 El Matí 23/01/1931 Les famílies nombroses Social; Església; encíclica Casti Connubii; Pius XI; economia familiar;

“…Certament que causa un greu dany al bé comú, fins considerant la qüestió sota el punt de vista purament material, aquella política que no tendeixi enèrgicament a evitar la creació d'un conjunt de condicions poc favorables o simplement adverses a la subsistència de famílies nombroses i que no s'afanyi a protegir-les i a facilitar, per mitjans adequats, que aquestes siguin el major nombre possible (...)”

qs_46 El Matí 24/01/1931 La qüestió social i l'estatisme Política social; pressupostos; llei d'Organització Corporativa;

“Molt sovint ens planyem, i amb raó, de la intromissió sempre creixent de l'Estat en l'esfera econòmica i en la vida del treball (...)”

qs_116 El Matí 02/10/1931 La vaga de telèfons Drets socials; vaga treballadors; Sindicat Únic;

“La vaga dels telèfons és un exemple de com actua el Sindicat Únic per les millores obreres (...)”

qs_117 El Matí 03/10/1931 El sufragi femení Drets socials; moviment feminista; dret de vot a la dona;

“A les Corts Constituents s'aprovà l'article 36 de la Constitució, que diu: "Els ciutadans d'ambdós sexes, de més de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals segons el que determinin les lleis." El vot concedit a les dones és una extensió natural de la democràcia (...)”

qs_118 El Matí 04/10/1931 El deure de votar Dret socials; política;

“El fet que no hagi estat possible una avinença entre les dues organitzacions polítiques que acoblen la gran massa de catalanisme tradicional, per bé que ens hagi causat profunda decepció que abans d'ahir reflectíem, no per això ens ha llevat el sentit de la nostra responsabilitat, no ens ha fet perdre la noció del nostre deure davant la lluita electoral d'avui (...)”

qs_119 El Matí 06/10/1931 Sobre l'aplicació del salari

familiar a la indústria catalana

Indústria i salari familiar;

“Després de la campanya de divulgació que ha portat a terme aquest diari sobre el salari familiar, bé és del cas que vegem la manera com pugui ésser aplicat a la indústria catalana. En el nostre país no sabem que s'hagi fet res en aquest sentit, fora d'haver-lo inclòs el Sindicat Únic en les bases presentades a l'Associació patronal del ram metal·lúrgic arran d'haver-se començat aquesta campanya en aquest diari (...)”

qs_120 El Matí 8/01/1932 Més sobre l'ordre públic Ordre públic; manifestació; força dissuasòria; política;

“Creiem que la República ha de mantenir l'ordre públic amb energia, desfent les escomeses comunistes que s'aprofiten del malestar econòmic i de la tradició ibèrica de violència (...)”

XLI

qs_121 El Matí 11/10/1931 Una veu d'alerta Drets socials; jornada setmanal;

“(...)Es tracta de la supressió de les festes intersetmanals exigida pel Sindicat i d'una reducció de la jornada internacional de les vuit hores, motivada, segons sembla, pel desig de donar cabuda al treball al major nombre d'obrers.”

qs_122 El Matí 18/10/1931 Projecte perillós Polítiques laborals; control obrer;

“La nova que el ministre de Treball té una disposició sobre el control obrer, ha produït sorpresa i inquietud en els nostres centres industrials (...)”

qs_123 El Matí 21/10/1931 Contra Catalunya? Creiem

que sí Polítiques laborals contra Catalunya; Intervenció Obrera; Largo Caballero;

“Ens sembla poder copsar símptomes en nombre suficient per afirmar que el projecte que el ministre socialista del Treball, Sr.Largo Caballero, prepara amb el nom d'Intervenció Obrera és una nova ofensiva contra Catalunya.”

qs_124 El Matí 21/10/1931 La mare obrera Drets socials; moviment treballador; liberalisme i individualisme;

“Ens manquen centres informatius de la vida dels obrers. Només en sabem detalls, personalment observats o recollits d'altri, dades isolades que es contradiuen: a unes bandes hi veiem millora i benestança, a d'altre hi veiem malviure. Però fins aquest avenç, obeint només a la iniciativa privada, isolada, resta també isolat, incomplet (...) El liberalisme econòmic, massa avinent al nostre individualisme, ha dut ben bé al desordre del país, l'hi ha dut i l'hi perpetua.”

qs_125 El Matí 23/10/1931 La intervenció en la indústria Polítiques laborals; sindicalisme; Largo Caballero;

“L'alarma que produí l'anunci del projecte de llei sobre el control sindical obrer en les empreses industrials, no ha fet sinó créixer considerablement en ésser publicat aquest projecte.(...) És per això que són molts a preguntar-se quina és la veritable finalitat que persegueix el Sr.Largo Caballero amb la presentació d'aquest projecte (...) encaminada principalment a produir els seus naturals efectes dissolvents a Catalunya (...)”

qs_126 El Matí 04/11/1931 Tribuna Obrera Moviments sindicals;

“El sindicalisme , doncs, només durà a la justícia si comprèn tots els elements de la indústria (...)”

qs_130 El Matí 20/11/1931 La fretura de l'útil i necessari Ètica i economia liberal; producció;

“En tot hi ha d'haver-hi mida, mes si en alguna cosa ha d'haver-n'hi és en economia (...). Caldria, doncs, evitar, no la producció de les coses supèrflues, sinó que es produïssin sense mida (...). Quan aquest oblit de l'ètica, duent el desordre econòmic, es manifesta més, és quan el necessari és tancat o destruït per una jugada financera. Quan per encarir el cotó se'n destruïen les collites, (...). Tant sentirem, doncs, la fretura del necessari per a viure si hi ha collites dolentes com si les destruïm o les retenim tancades. Això no indica un gran desordre econòmic? Però si volem posar ordre i mida no els posarem pas en nom de l'economia liberal, que té per principi "deixar fer", sinó en nom de l'ètica.”

qs_131 El Matí 22/11/1931 Perquè no ho volen Política social; assegurança maternitat;

“L'obstinada resistència que la classe treballadora interessada oposa a contribuir, amb la quota fixada per la llei, a la implantació de l’assegurança de maternitat, dóna una clara idea de la mentalitat que informa el moviment obrer al nostre país. Les assegurances socials requereixen la triple cooperació dels obrers, dels patrons, i de l'Estat, i una de llurs finalitats és naturalment, llevar motius de justificada inquietud a la classe proletària respecte de diverses eventualitats i contingències de la vida (...)”

qs_132 El Matí 24/11/1931 La inseguretat de la feina Política social; subsidi treballador; salari obrer; capitalisme;

“Alguns es creuen que els conflictes obrers sempre es debat una qüestió de salari. En aparença, sí. Fins els mateixos obrers s'hi enganyen, i s'hi enganyen doblement: en primer lloc perquè s'acontenten amb l’augment de salari acostumadament exigit pels dirigents dels conflictes, i en segon lloc perquè els augments de salari desordenen l'economia encarint la vida, o desfent una indústria amb pèrdua de feina per als obrers. He dit que els obrers ben sovint s'acontentaven d'un augment de salari, i és inexacte; l'accepten, pacten amb els empresaris, però el malcontentament perdura. (...)Per aquesta incertesa l'obrer -i tothom que sigui cristià- odia el règim capitalista. No és que avui aquest règim passi una malaltia, sinó que és ell la malaltia (...)”

XLII

qs_133 El Matí 25/11/1931 Ni socialisme ni financierisme

Obrers i ideologies; Socialisme; capitalisme; comunisme;

“L'adhesió dels obrers al socialisme és deguda principalment a la inseguretat de la feina que tenen en el règim capitalista individualista. Evidenciarem –amb l'experiència de Rússia- que el socialisme fa viure els obrers dins la misèria; els farem veure que el comunisme els deixa sense llibertat de cap mena. Tot i entenent-ho així,el comunisme els té un atractiu irresistible. ¿Què els promet, si no els ofereix sinó misèria? Els promet que sempre tindran feina. Vivint dins de l'Estat, viurien dins de l'empresa: l'Estat-empresari no els llençarà al carrer, no els llençarà a l'exili. I això els faria suportar i admetre la vida més dura i més miseriosa (...)”

qs_134 VdT 01/12/1931 Als patrons del ram tèxtil Política social; drets socials; Sindicat Únic; salari familiar;

“Les negociacions que s'estan tramitant entre l'element patronal afecta a la Federació de Fabricants de Catalunya i els obrers adscrits al Sindicat Únic del ram tèxtil entorn d'unes bases presentades per aquest ja fa alguns mesos, ens susciten un cometari sobre la transcendència que, per a la pau social, i més particularment en l'estat actual de coses, pot tenir l'actitud que finalment prengui la representació patronal (...) Voldríem adreçar-nos ara particularment als patrons (...) que no es deixin arrossegar per viaranys propis de la burgesia anti-cristiana, causant dels mals que tant d'estrall han fet al nostre poble, i per altra banda que tinguin en compte la possible oportunitat per a implantar el salari familiar que amb tant de fruit té implantada la nació belga (...)”

qs_135 VdT 02/12/1931 El preu fet a la indústria

tèxtil Política social; drets socials; retribució salarial;

“ (...) volia fer algunes consideracions sobre un punt essencial de les bases en discussió, com és la forma de retribució del treball (...) Solament hi ha dos procediments per a convenir entre ambdues parts interessades: la retribució del preu fet; o bé contractar unes tarifes o convenir la fixació d'uns promedis (...)”

qs_136 VdT 03/12/1931 Assegurança obligatòria de

maternitat Política social; subsidis familiars; assegurança maternitat;

“Ja tenim com a llei l'assegurança obligatòria de maternitat. Per aquesta llei s'evitarà la mort de moltes mares obreres, deguda a manca d’assistència mèdica (...) Aquesta llei, ja d'abans preparada, l'ha implantada un govern anticatòlic; mes no hem d'ésser nosaltres que li escatimem elogis per aquest acte humanitari. La civilització no consisteix en què hi hagi una minoria multimilionària que visqui en un lucre fastuós, fruit de tots els refinaments de la indústria i servint-se de tots els progressos de la ciència; la veritable civilització consisteix en què tot allò que és necessari i útil a l'home -que sovint la ciència i la indústria hi faciliten- estigui a l'abast de tot el poble, de rics i pobres. Aquest és un principi de política cristiana (...)”

qs_137 VdT 04/12/1931 Els salaris familiars a Bèlgica Política social; subsidi familiar; llei belga 14-4-1928;

“(...) L'interès que tenen molts per conèixer més en detall la implantació d'aquesta forma de salari recomanada per Roma, ens ha fet creure que seria útil de publicar la llei belga del 14 d'abril de 1928 (...)”

qs_138 VdT 09/12/1931 El subsidi familiar i la

democràcia inorgànica Política social; subsidi familiar; llei belga 14-4-1928;democràcia i Rousseau; economia liberal;

“En el prefaci que l'altre dia esmentàvem, del Comte Carton de Wiart, al comentari de Jaume Basyn a la llei belga de subsidis familiars, hi ha una pàgina que volem transcriure pel goig de repetir un cop més algun concepte que tenim per fonamental i que malauradament hem de veure ben sovint entelat per les profundíssimes influències que encara estan exercint les doctrines dissolvents de Rousseau, acceptades inconscientment si es presenten amb el nom de democràcia. La democràcia de Rousseau, descompon la societat en individus, enemiga de la família que considera com una societat natural transitòria talment una niada d'ocells. Enemiga, a més, de la cultura, cercant l'home "natural", ha prescindit de l'home d'ofici, ha negligit tot aspecte professional, i ha creat el tipus abstracte del "ciutadà", sense ofici ni família- Del concepte de Rousseau són nades les democràcies modernes. Aquestes s'avenen meravellosament amb el concepte de l'"home econòmic" de la doctrina liberal, individu igualment isolat, sense vincles socials de cap mena, amb llibertat, en l'esfera econòmica, per opinar si es poderós, i sense defensa si és feble. (...)”

XLIII


Catalana" Política social; Unió Catalana; Lliga Regionalista;

“Unió Catalana, filial de la Lliga Regionalista, constituïda amb el designi d'estudiar els problemes polítics ben a fons, ha dirigit un manifest al públic en què exposa "les idees fonamentals, diu, d'una política econòmica moderna” (...)”

qs_141 El Matí 15/12/1931 A l'entorn de la educació

catòlica femenina Política social; moviment feminista; vot femení; Gil Robles; catolicisme;

“El tema de la peroració del Sr. Gil Robles no podia ser més oportú: la concessió del vot femení, coincidint amb la reacció que la política de les esquerres ha despertat, justificaven que el Sr. Gil Robles s'adrecés a les dones catòliques enardint-les a l'actuació política i a l'exercici del dret al sufragi en els termes que la ideologia política cristiana, mai deformadora de la naturalesa, assenyala al feminisme (...)”

qs_143 VdT 20/12/1931 Els nous gremis Política social; gremis; sindicalisme;

“Una de les tares que ens ha deixat la democràcia és, en la política, una manca de franquesa, una hipocresia…. De fet els gremis no s'han mai ben extingit perquè són necessaris (...) Cal anar construint paulatinament, sense arrasaments revolucionaris, un món social i econòmic més clar i més francament popular, sense hipocresia (...)”

qs_144 VdT 24/12/1931 La defensa d'uns obrers Qüestions socials; acomiadament laboral; ‘Montaner y Simon, SA’;

“L'afer de l'editorial "Montaner y Simon, S.A." no comença avui (...). Nosaltres sabem que els obrers en qüestió, foren acomiadats per "vells", perquè llurs forces no responien ja a la necessitat del treball que tenien encomanant, i si bé és veritat que no existeix encara cap llei humana que obligui les empreses al sosteniment perpetu dels obrers que han treballat durant un nombre d'anys a llur servei, existeix en canvi una raó poderosa per fer front a aquests casos. Es tracta de la "consciència" dels elements que figuren com a directius d'empreses semblants (...)”

qs_145 VdT 30/12/1931 En defensa d'uns obrers Qüestions socials; acomiadament laboral; ‘Montaner y Simon, SA’;

“Hem rebuda una lletra del Sr. Jaume Simon, President del Consell D'Accionistes de la casa "Montaner y Simon SA" El Sr. Simon diu que els diaris que es començaren a ocupar de la defensa d'aquells obrers no la van prosseguir. El Sr. Simon deu saber per què. Estigui ben segur que nosaltres la portarem fins al seu terme (...). Agraïm al Sr. Simon els seus consells i ens permetrà que anem seguint en nous articles exposant aquest cas perquè el lector es faci ben bé càrrec d'una de tantes formes de foment i cria de l'anarquisme (...)”

qs_146 VdT 06/01/1932 Els reis dels obrers Secularització; descristianització; moviment obrer catòlic;

“(...) Avui es treballarà a moltes fàbriques per la suprema raó que l'Estat ha abolit la festa com altres de caràcter religiós (...) Mentre hi hagi creences al poble, l'home conservarà la llibertat, l'home no és apte per l'esclavatge a què se'l vol sotmetre (...)”

qs_147 VdT 07/01/1932 Un bell exemple Associacionisme patronal; gremis;

“A la ciutat de La Línea de la Concepción hi ha una "Associació Patronal Mercantil i Industrial". L'Associació està dividida en seccions i aquestes porten el nom de Gremis. Nom prometedor (...) Aquesta divisió és necessària i indispensable per a tota sana actuació social.(...) un comerciant de teixits s'ha vist obligat a presentar-se en suspensió de pagaments (...) els seus companys del Gremi de Teixits(...) sostreuen la suspensió de pagaments al jutjat (...)”

qs_148 El Matí 09/01/1932 Els dies de festa Jornada laboral; jornada festiva; obrers catòlics; sense feina; crisi;

“En el moment que és vivíssima a tot el món la manca de feina, i que són innombrables els braços que no treballen; en el moment que, com una solució per aquesta crisi terrible, es parla de la reducció d'hores de treball per a permetre que siguin més els que es reparteixen la feina a fer: en el moment que aquest problema paorós, fins no fa gaire desconegut a casa nostra, hi està prenent grans proporcions, ha aparegut la disposició que redueix els dies de l'any en els quals es fa festa (...)”

XLIV

qs_149 VdT 10/01/1932 En defensa d'uns obrers IV Subsidi vellesa; salaris; fets casa “Muntaner y Simon”; moviment obrer revolucionari; socialisme; economia liberal;

“Hi ha dues coses que han predisposat als obrers a donar-se al socialisme i a les doctrines de l'anarquia, i són: l'una el fet de no poder viure per la mesquinesa del salari, i l'altra la perspectiva de misèria i d'abandó que se'ls presenta per la vellesa, després d'una vida laboriosa i digna (...)”

qs_150 VdT 16/01/1932 Reclutaments sindicals Sindicalisme; sindicació professional; llibertat individual; atemptats socials; Hospitalet;

“(...)Consti, doncs, que som partidaris decidits de la sindicació professional de patrons i d'obrers, amatents a la col·laboració i a l'arbitratge en casos de desavinença, en substitució de la lluita de classes(...). Però si són partidaris de la sindicació professional, som també entusiastes de la llibertat individual que, en afers de sindicació, vol dir lliure opció dels individus per donar llur nom al sindicat (...) Aquests dies un crim repugnant comès a l'Hospitalet, que té totes les aparences d'ésser el que vulgarment anomenen crims socials, dóna actualitat al tema de la sindicació i de la llibertat de sindicar-se (...)”

qs_151 VdT 18/01/1932 En defensa d'uns obrers V Subsidi vellesa; salaris; fets casa “Muntaner y Simon”; moviment obrer revolucionari; socialisme; economia liberal;

“Volem acabar aquests articles en defensa d'uns obrers de la casa Muntaner i Simon, responent a una pregunta que ens hi fèiem: "A l'estament patronal, què l'invalida, dèiem, per aturar aquests abusos que el comprometen?(...) Caldria, doncs, que els empresaris, fins per defensa pròpia, davant dels casos comprometedors de les cases que no saben complir amb els obrers, intervinguessin definitivament perquè no es sembrés més anarquia- I la manera d'intervenir més eficaç que coneixem, és amb el sindicat jurídic. Aquest sindicat no solament regularia les relacions amb els obrers sinó que vetllaria per l'ordre i la dignitat de l'estament patronal (...)”

qs_152 VdT 20/01/1932 Les guarderies d'infants Guarderies d'infants; benestar social; comte de Güell; política municipal;

“(...)L’Ajuntament s'ocupa de les guarderies d'infants o Cases maternals (...) Barcelona es pot enorgullir d'haver tingut de molt antic establiments d'aquesta mena (...). El Consistori actual s'ha emprès de continuar aquelles iniciatives(...)”

XLV


i_1 El Matí 30/07/929 Ni orientació ni orient Torras i Bages; lliure pensament; democràcia;

i_15 El Matí 01/05/1930 El primer de maig Treball i lleure; festes religioses;

i_2 El Matí 30/07/929 Sovietisme europeu Sorel; sovietisme; i_16 El Matí 15/05/1930 Fer el pagès Costumisme; manca valors;

i_3 El Matí 2/11/1929 Una forma de l’aristocràcia

Lluís de Zulueta; democràcia; i_17 El Matí 21/05/1930 Entorn el

Romanticisme. Dos segles emmalaltit.I

Aspectes del romanticisme del s.XIX a Catalunya;

i_4 El Matí 28/09/1929 Calendari laics Lluís de Zulueta; democràcia; i_18 El Matí 22/05/1930 Entorn el

Romanticisme. Dos segles emmalaltit.II

Romanticisme; Rousseau i pacte social; desequilibri romàntic;

i_5 El Matí 18/10/1929 Contra l’ideari del

partit d’Acció Francesa

Acció Francesa; escriptors catòlics; Maritain; Roma;

i_19 El Matí 24/05/1930 Entorn el

Romanticisme. Dos segles emmalaltit.III

Romanticisme, cinisme i hipocresia; principis i ètica;

i_6 El Matí 27/02/1930 Un article de la "Hoja

Oficial" Societat i moralitat; costums; i_20 El Matí 04/06/1930

Entorn el Romanticisme. Dos

segles emmalaltit.VI

Joubert; llibertat, bé i espiritualitat vs. Cinisme

i_7 El Matí 03/04/1930 El fetitxe de la

llibertat Torras i Bages; liberalisme econòmic; error i veritat;

i_21 El Matí 10/06/1930 La derogació del decret de 18 de

setembre de 1923

Política espanyola; bandera i llengua catalana; cultura d'Espanya;

i_8 El Matí 05/04/1930 Les esquerres

s'aprofiten

Dretes-esquerres; separació Església-Estat; Rovira i Virgili; catolicisme;

i_22 El Matí 10/06/1930 Llibertat i

responsabilitat Llibertat, política i de pensament; llibertat i moral;

i_9 El Matí 09/04/1930 El camí espinós del

desarmament Pau; conferència desarmament Londres;

i_23 El Matí 25/06/1930 L'esport del radicalisme

Moda del radicalisme; atur Anglaterra; Rússia, explotació del proletariat;

i_10 El Matí 10/04/1930 Sobirania sense Déu Separació Església i Estat; sobirania i llibertat;

i_24 El Matí 26/06/1930 A més de paraules,

fets

Catalanisme i Espanya; harmonia entre pobles hispànics;

i_11 El Matí 11/04/1930 Propagandes

abusives Política i responsabilitat; i_25 El Matí 28/07/1930 L'únic remei

Ideologia; materialisme occidental; bolxevisme soviètic;

i_12 El Matí 12/04/1930 Solidaritat Catalanisme; unitat política i unitat del poble;

i_26 El Matí 29/07/1930 La veu del Bisbe

Torras Moralitat i ciutadania;

i_13 El Matí 15/04/1930 Puntualitzem Llengua catalana; catalanisme; mitjans d'expressió;

i_27 El Matí 31/07/1930

La veu del Poeta Maragall

Escriptura; moralitat;

i_14 El Matí 25/04/1930 El desarmament i la

pau Pau; fracàs Conferència Naval; força en la raó i no en les armes;

i_28 El Matí 31/07/1930

Una nova manera d'enfortir el país

Contesta a Carles Soldevila; "La Publicitat"; moralitat;

c. Aspectes id

eològics.- Llistat

XLVI


i_29 El Matí 03/08/1930 La veu del polític Prat

de la Riba Catalanisme; pensament polític; Prat de la Riba

i_43 El Matí 05/11/1930 L'idealisme s'esfuma

Anàlisi política; idealisme i política; poble i política;

i_30 El Matí 03/08/1930 Solidaritat i divergències

Catalanisme i criteri; descentralització; "Courrier de Genève";

i_44 El Matí 08/11/1930 Perill il·lusori

Comunisme; moviment revolucionari; economia i crisi econòmica mundial;

i_31 El Matí 06/08/1930 Tenim una qüestió

doble

La doble problemàtica catalana: autonomia amb Espanya,problemes interns a Catalunya de caire social;

i_45 El Matí 28/11/1930 El capitalisme modern Capitalisme modern; Mns. Kordac; "L'Osservatore Romano"; moviment obrer;

i_32 El Matí 13/08/1930 La falsedat de

Moscou

Internacional; Rússia i comerç internacional i persecució religiosa;

i_46 El Matí 05/12/1930 Cultura de fira

Localisme; el monopoli intel·lectual de les esquerres;

i_33 El Matí 17/08/1930 Una campanya noble Catalanisme; llengua catalana i educació; Eladi Homs; "La Veu de Catalunya";

i_47 El Matí 10/12/1930

Les publicacions immorals

Moralitat; Fiscalia; cultura i moral;

i_34 El Matí 24/08/1930 Civilització selvàtica Civilització; costumisme i moda;

i_48 El Matí 27/12/1930 Catalunya no vol els

seus? Catalanisme; Gaziel; Ors; Verdaguer;

i_35 El Matí 26/08/1930 Els estudis lliures Educació; ensenyament lliure;

i_49 El Matí 31/12/1930 La base de la pau

universal

Pau; Església, Pius XI; economia mundial; conflictivitat social; persecucions religioses;

i_36 El Matí 09/09/1930 L'Humanisme dels

Realistes- Jean Pierre Maxence

Crisi de l'humanisme; ideologia; humanisme i tècnica;

i_50 El Matí 04/01/1931

Nacionalisme i pacifisme

Nacionalisme econòmic; pau;

i_37 El Matí 11/09/1930 Comentari a l'11 de setembre de 1714

Catalanisme; patriotisme català;

i_51 El Matí 06/01/1931 Treballem per la pau Pau social; anàlisi realitat social; església i catolicisme;

i_38 El Matí 24/09/1930 Gentilesa i llibertat Llibertat i esclavitud social; Torras i Bages;

i_52 El Matí 07/01/1931 Fora noses

Anarco-sindicalisme i caciquisme; anàlisi política;

i_39 El Matí 08/10/1930 El comunisme segons Aristòtil- Joan Aubarer

Comunisme; caritat i cortesia; Plató; comunisme;

i_53 El Matí 09/01/1931 La mitja vida

Anàlisi realitat social; ideologia; editorial i manuscrit;

i_40 El Matí 12/10/1930 La febre d’ara Materialisme; desordre polític i social;

i_54 El Matí 10/01/1931 Fruits del

materialisme Individualisme; economia, política i ètica; "affaire Oustric";

i_41 El Matí 15/10/1930 L'honestedat pública Costums i societat; moralitat pública;

i_55 El Matí 14/01/1931 El desarmament

Pau; política internacional; Alemanya; Societat de Nacions;

i_42 El Matí 18/10/1930 Crisi de caràcter Sobre el caràcter; època repressora; nova

i_56 El Matí 28/01/1931 El desarmament

Pau; consell Societat Nacions; atur i conflictivitat;

XLVII


i_57 El Matí 01/02/1931 Problema moral Crisi econòmica mundial; capitalisme individualista; problemàtiques socials;

i_71 El Matí 31/10/1931 Acte transcendental

Nacionalisme basc; conferència Manuel Eguileor;

i_58 El Matí 05/02/1931 Cultura moderna? Cultura nord-americana; costumisme americà; cultura i valor;

i_72 El Matí 19/11/1931 Un deure indefugible

Catolicisme; pressupost culte i clerecia;

i_59 El Matí 08/02/1931 La lluita contra la

immoralitat Moralitat, costumisme i legislació; "Casti Connubii";

i_73 VdT 05/01/1932

L'orientació de la joventut

Catalanisme federal; civisme; individualisme; joventut catòlica;poder; corporativisme;

i_60 El Matí 06/03/1931 Barcelona i la

Conferència del Desarmament

Localisme; Barcelona;

i_74 El Matí 26/01/1932 Davant el perill Esdeveniments de Bilbao; suspensió diaris catòlics; dissolució Companyia de Jesús;

i_61 El Matí 11/03/1931 Apugem el to Moralitat;

i_75 El Matí 28/01/1932 Cal actuar Política; Constitució i dissolució Companyia de Jesús; persecució catolicisme;

i_62 El Matí 12/03/1931 Als estudiants. 1 Catalanisme; moralitat;

i_76 El Matí 30/01/1932 Posició liberal? Maura; govern; crema de convents; Olwer; "La Publicitat"; "Acció Catalana";

i_63 El Matí 13/03/1931 Als estudiants. 2 Catalanisme; moralitat;

i_77 El Matí 05/02/1932 Per mal camí Moral; abolició funció docent ordres religiosos;

i_64 El Matí 17/03/1931 De cara als joves Moralitat;

i_78 El Matí 20/02/1932 La bona fe En motiu d'alguna ofensa; hipocresia;

i_65 El Matí 23/04/1931 Lletra del Montseny Catalanisme;

i_79 El Matí 24/02/1932 Un llibre de filosofia de Tomàs Carreras i

Artau Pensament; l' "Art de filosofar"

i_66 El Matí 03/05/1931 El català a l'escola Catalanisme;

i_80 El Matí 25/02/1932 Notícies de Badalona Conferència fejocista; llibertat; principi d'igualtat; catolicisme;

i_67 El Matí 01/07/1931 La Religió i els partits Catolicisme; política; periodisme;

i_81 VdT 01/03/1932 contra el comunisme

Escoles obreres; docents comunistes; Maurín; Miravitlles; anticomunisme;

i_68 El Matí 05/09/1931 Prou monopolis Esquerra; republicanisme; i_82 El Matí 18/03/1932 Contra la violència Actes violents; civilitat;

i_69 El Matí 11/09/1931 Ho podeu ben veure Esquerresi dretes;

i_83 El Matí 20/03/1932 De la campanya anticomunista

Recursos campanya anticomunista;

i_70 L'opinió 12/09/1931 Els burgesos no volen mals de cap- N.M. i F.

Esquerresi dretes;

i_84 El Matí 23/03/1932 Cap el bon camí Liberalisme econòmic; individualisme; Lleó XIII;

XLVIII


i_85 El Matí 24/04/1932 Per la unitat de les terres catalanes - J.Civera Sormaní

Aspectes ideològics; catalanisme;

i_101 VdT 25/06/1932

El nacionalisme abusiu

Ideologia; nacionalisme;

i_86 El Matí 27/04/1932 La nostra defensa Ideologia; periodisme; diada Mare de Déu Montserrat; proclamació Estatut;

i_102 El Matí 28/06/1932

El nacionalisme de Hitler

Ideologia; internacional; nacionalisme;

i_87 El Matí 04/05/1932 Protestem com a

catòlics Ideologia; violència;

i_103 El Matí 03/07/1932 Per la veritat Ideologia; la veritat;

i_88 VdT 15/05/1932 Què esperem de

Rússia? Ideologia; Rússia;

i_104 El Matí 05/07/1932 La divisió arbitrària

Ideologia;dretes; esquerres; església

i_89 VdT 17/05/1932 La Rússia blanca Ideologia; Rússia;

i_105 VdT 19/07/1932 Coincidències amb els

bolxevics Ideologia; burgesia; sovietisme;

i_90 El Matí 02/06/1932 Tasca urgent Ideologia; Acció catòlica; i_106 VdT 20/07/1932 El gran perill d'avui Ideologia; bolxevisme;

i_91 VdT 11/06/1932 No veieu com

avancen? Ideologia; Rússia; educació;

i_107 VdT 24/07/1932

Hem de tenir memòria

Aspectes ideològics;

i_92 El Matí 11/06/1932 Aclariment Ideologia; dreta política;

i_108 El Matí 19/08/1932 Per la Catalunya

heroica Aspectes ideològics; catalanisme;

i_93 El Matí 11/06/1932 Una estranyesa

sospitosa Política; Carrasco i Formiguera;

i_109 El Matí 20/08/1932

L'heroisme humil, el verdader heroisme


i_94 VdT 17/06/1932 El poble que se

sacrifiqui Ideologia; Rússia; marxisme;

i_110 El Matí 21/08/1932

El veritable conservadorisme

Ideologia; dretes; esquerres;

i_95 El Matí 17/06/1932 Sectarisme o

grosseria Ideologia; catolicisme;

i_111 El Matí 03/09/1932 socialisme i incultura

Ideologia; capitalisme; socialisme; catolicisme;

i_96 VdT 22/06/1932 Antinacionalisme

bolxevic Ideologia; Rússia; bolxevisme;

i_112 El Matí 11/09/1932 Dues dates:1714-1932


i_97 El Matí 22/06/1932

La formació dels dirigents de

l'organització social catòlica

Ideologia; catolicisme social; alemanya;

i_113 El Matí 05/10/1932 Una afirmació

fantàstica Ideologia; dretes; esquerres; església;

i_98 El Matí 23/06/1932 "L'Economia al servei

de l'home" Ideologia; catolicisme social; alemanya;

i_114 El Matí 23/11/1932

El camí del redreçament

Ideologia; eleccions; esquerra; catolicisme;

i_99 El Matí 23/06/1932 Irlanda i l'escriptor catòlic Chesterton

Internacional; catolicisme;

i_115 El Matí 30/11/1932 Intel·lectuals contra

"seglars" Intel·lectualisme; política; Unamuno;

i_100 VdT 24/06/1932 Un nacionalisme

funest Ideologia; nacionalisme;

i_116 El Matí 30/12/1932

La concepció del deure

Ideologia; catolicisme;

XLIX


i_117 El Matí 05/01/1933 La tasca d'aquest any Ideologia; catolicisme;

i_133 El Matí 29/07/1933 El feixisme alemany

en acció Internacional; feixisme; Hitler;

i_118 El Matí 13/01/1933 La unió per la caritat Ideologia; catolicisme; i_134 El Matí 01/08/1933 Prat de la Riba Catalanisme; Prat de la Riba;

i_119 El Matí 27/01/1933 Els infants

anarquistes Ideologia; Església; política antireligiosa;

i_135 El Matí 03/08/1933

I el remei d'aquestes dictadures?

Dictadures; Europa; Catalunya;

i_120 El Matí 03/02/1933 De la Catalunya

antiga Catalanisme; història;

i_136 El Matí 04/08/1933

El problema de la cultura a Catalunya

Catalunya; Universitat i Cultura;

i_121 El Matí 08/02/1933 Per la llibertat i la

democràcia Ideologia; estat; Església;

i_137 El Matí 06/08/1933 Inventors de morals Ideologia; ensenyament;

i_122 El Matí 11/02/1933 La defensa del

capitalisme Ideologia; capitalisme;

i_138 El Matí 10/08/1933

El nostre nacionalisme

Ideologia; nacionalisme;

i_123 El Matí 12/02/1933 La llibertat contra el

sectarisme Ideologia; política; educació;

i_139 El Matí 23/08/1933 Enric Prat de la Riba Catalanisme; Prat de la Riba;

i_124 El Matí 12/03/1933 Cada terra fa sa

guerra Aspectes ideològics; costumisme;

i_140 El Matí 25/08/1933 L'hora de la unió Ideologia; catalanisme;

i_125 El Matí 19/03/1933 El fracàs universal del

marxisme Marxisme; capitalisme;

i_141

man- Horitzó

03/09/1933 L'ànima de Catalunya Vid. carta de 3-VII-33;

i_126 El Matí 22/03/1933 El deure de les drets

davant la qüestió social

Ideologia; sociologisme catòlic;

i_142 El Matí 20/09/1933 Ensenyar en català i ensenyar el català

Ideologia; educació; catalanisme;

i_127 El Matí 07/05/1933 Fem que els homes

siguin bons Aspectes ideològics;

i_143 El Matí 30/09/1933

La tercera Assemblea d'Acció Popular

Ideologia; església; social;

i_128 El Matí 01/06/1933 El centenari de la

Renaixença Catalana Aspectes ideològics;

i_144 El Matí 24/10/1933

La persecució dels catòlics alemanys

Internacional; feixisme; Hitler;

i_129 El Matí 03/06/1933 Ens cal salvar-nos

amb el propi esforç Ideologia; catolicisme;

i_145 El Matí 23/11/1933

Annie Besant-Joan Aubareda

Ideologia; teosofisme;

i_130 El Matí 17/06/1933 Com augmentarem la

nostra força Ideologia; costumisme;

i_146 El Matí 10/12/1933

Entorn del teosofisme a Catalunya-Joan

Aubareda Ideologia; teosofisme;

i_131 El Matí 20/06/1933 L'odi al capital-Enric

Prat de la Riba Ideologia; capital;

i_147 El Matí 21/12/1933

Com nasqué el modern espiritisme-

Joan Aubareda Ideologia; teosofisme;

i_132 El Matí 25/07/1933 Els discursos dels

senyors Maura i Largo Caballero

Ideologia; esquerres; dretes;

i_148 El Matí 24/12/1933 L'actitud pacificadora

dels catòlics Ideologia; teosofisme;

L


i_149 El Matí 28/01/1934 L'homenatge a Guillem Graell

Catalanisme;

i_151 El Matí 18/03/1934 La reforma social és

funció de la individual Ideologia; cristianisme;

i_150 El Matí 03/02/1934 Contra el

materialisme marxista

Ideologia;

i_152 El Matí 27/03/1934 Dignifiquem la nostra

política Ideologia; religió;

LI

b. Aspectes ideològics

i. Fragments articulars


FRAGMENTS

i_1 El Matí 30/07/929 Ni orientació ni orient Torras i Bages; lliure pensament, democràcia;

“(...) Tota l’obra d’aquest Doctor i d’aquest sant, certament orientadora, contradeia aquelles doctrines que encuriosien, seduïen, obsessionaven els seus contemporanis sense dur-los enlloc, que els agitaven i no els feien avançar, que els movien i no els dirigien. (...) No sabem bé si vénen de la Revolució Francesa que invocava el principi cristià de la igualtat, o si vénen de Nietzsche i de Sorel, que invocaven el dret del més fort contra el feble. La burgesia lliurepensadora oscil·la desorientadament entre la revolució russa i la francesa. Mes la primera, amb la democràcia prostituïda dels polítics i els parlaments, té poc estímul; i la segona no té un èxit gaire falaguer (...) Abans sembla que hi havia l’esperança d’una moral laica. Avui s’acontenten amb l’adjectiu; només prenen el mot laica i els repugna qualsevol moral (...) Tota l’empenta del lliure pensament consisteix a difondre la sensualitat de mil maneres còmodes i molt adients a l’extinció de la democràcia antiga i a la ràpida decadència de la democràcia moderna (...)”

i_2 El Matí 30/07/929 Sovietisme europeu Sorel; sovietisme;

“Sorel, amb el seu elogi a la violència, ha contribuït a capgirar el concepte que teníem de la cultura. No és molt que influís poderosament sobre la Rússia revolucionària. Ja en el seu primer llibre, on parlava del procés de Sòcrates, contradient el judici dels segles, diu que troba justa la condemna. Tal vegada un mateix esperit induïa alguns historiadors a jugar l’admiració per Cèsar amb el desdeny per Ciceró. En això hi ha alguna cosa que ens sobta desagradablement: és la ruïna d’uns principis que eren els de l’antiga cultura: de la raó prevalent damunt la força, del seny damunt la violència. (...)”

i_3 El Matí 2/11/1929 Una forma de l’aristocràcia Lluís de Zulueta; democràcia;

“(...) deia, prenent un argument d’aquell llibre, que les democràcies han subsistit i fins s’han envigorit en els països de més grandesa i força política, i només han caigut en els països on era una ficció. (...) Però objectaríem al Sr. Zulueta una raó que ens sembla poderosa. ¿On és que el règim democràtic és fals i fingit? Es precisament en aquells països on els ciutadans es desentenen de la política, on no es creuen en el deure d’intervenir vigorosament en la cosa pública. (...) La inhibició dels ciutadans és funesta, però quina? Només la dels millors. (...) Aquestes multituds inquietes, seguidores de qui més les desorienti, són el perill de les democràcies. I qui diu aquestes multituds, diu els seus agitadors (...) És la part millor del poble entrant obertament a la vida política, volent-la dirigir, i no inhibint-se mai amb excuses de comoditats privades, que forma l’aristocràcia que educa políticament els pobles.”

i_5 El Matí 18/10/1929 Contra l’ideari del partit

d’Acció Francesa Acció Francesa; escriptors catòlics; Maritain; Roma;

“La lluita d’Acció Francesa continua. Ara mateix alguns escriptors catòlics acaben de respondre a les excuses que M. Pujol al·legava a favor del partit i la ideologia de Maurras. “No són, diuen, solament les errors d’ordre filosòfic, moral i religiós espandides pels llibres de Maurras, que l’Església ha condemnades, sinó les errors de la seva filosofia política” (...) Sovint hem hagut de sostenir que si no es volia errar en teoria política calia començar per estudiar la veritat filosòfica d’on aquella provenia. (...) Només cal seguir de lluny les campanyes escandaloses d’Acció Francesa per no dubtar un moment de com les baixes passions també s’hi mouen. Però vora aquests enterboliments hi ha la llum de la intel·ligència; la veu de Roma (...) Els problemes que discuteixen a França són de la més gran importància política: els límits del poder, els drets dels ciutadans, les teories de la democràcia, la intervenció del poder espiritual en política. (...)”

i_7 El Matí 03/04/1930 El fetitxe de la llibertat Torras i Bages; "la llibertat no pot servir de base social perquè no és un idea positiva"; liberalisme econòmic; error i veritat;

“Rellegint els opuscles sociològics del Dr. Torras, hem trobat una sentència que conté al nostre entendre, l'explicació del desgavell modern. ‘La llibertat, diu, no pot servir de base social, perquè no és una idea positiva’ (...)”

LII

i_9 El Matí 09/04/1930 El camí espinós del

desarmament Pau; conferència desarmament Londres;

“La humanitat està predestinada a no veure acomplerts mai els seus desitjos. No basta mai la voluntat dels homes per a assolir-los (...)”

i_10 El Matí 10/04/1930 Sobirania sense Déu Separació Església i Estat; sobirania i llibertat;

“De la sobirania no se'n pot excloure el principi del dret diví sense treure la religió de l'Estat, ja sigui en una forma persecutòria, ja sigui en una forma d'indiferència per totes les religions (...)”

i_11 El Matí 11/04/1930 Propagandes abusives Política i responsabilitat;

“Hi ha actualment a casa nostra un moviment d'opinió, ben intencionat si voleu, però que sembla abandonar-se massa a la correntia de la facilitat i de la demagògia. Una bona part de l'activitat política represa avui, després de sis anys llargs de tirania i de continència forçosa, en lloc de pujar de to com era d'esperar, no ha fet més que persistir en les mateixes faltes de tàctica i de tacte anteriors al cop d'estat (...)”

i_12 El Matí 12/04/1930 Solidaritat Catalanisme; unitat política i unitat del poble; força individual, conviccions;

“Molts esperaven a Catalunya, després del Directori, una nova solidaritat que manifestés ben clarament que l'amor a les coses catalanes era tan estès i tan profund en el país que tothom el compartia.”

i_13 El Matí 15/04/1930 Puntualitzem Ensenyament en llengua catalana; política; "Magisterio Español"; catalanisme; mitjans d'expressió;

“Contra la probabilitat que sigui concedit l'ús del català com a vehicle de l'ensenyament a les escoles de Catalunya s'insinuen ja certes posicions (...)”

i_14 El Matí 25/04/1930 El desarmament i la pau Pau; fracàs Conferència Naval; força en la raó i no en les armes;

"Si vis pacem, para bellum. Aquest precepte foll, que en altres temps fou tingut pels homes d'Estat poc menys que per dogma, creiem veure’l trontollar (...)”

i_15 El Matí 01/05/1930 El primer de maig Treball i lleure; festes religioses;

“Del dia primer de maig se n'ha volgut fer una festa d'alegria. Mes posada i tot al cor de la primavera, és una festa un xic trista, no sols perquè algun cop s'és vista tacada amb sang, sinó encara més perquè té aquella tristor pròpia de les festes laiques (...)”

i_16 El Matí 15/05/1930 Fer el pagès Costumisme; manca valors;

“La pretensió ciutadana, aliada amb aquella punta de barroeria col·lectiva que no ens acabem de treure mai del damunt, té acreditat i en circulació un modisme verbal que, tot i la seva vaguetat intrínseca (...)”

i_21 El Matí 10/06/1930 La derogació del decret de 18

de setembre de 1923 Política espanyola; bandera i llengua catalana; cultura d'Espanya;

“(...) Mentre era vigent aquest decret, totes les amnisties tenien alguna cosa de ridícul. Podíem demanar que deixessin els presos en llibertat, però tanmateix, ¿en trèiem gaire si encara restava el decret amb el qual en podíem veure de novament empresonats amb evident injustícia? (...)”

i_23 El Matí 25/06/1930 L'esport del radicalisme Moda del radicalisme; explotació del proletariat;

“Observa Torras i Bages, amb aquella profunda visió de la realitat que arriba a semblar sobrenatural inspiració, que "entre els pessimistes i anarquistes hi ha savis i prínceps, la qual cosa prova que aquesta malaltia no prové de misèria material, sinó de misèria espiritual". Ara veiem també, en el nostre petit món polític, que en els rengles del més extremat radicalisme figuren, fins i tot com animadors, grossos burgesos i algun que altre milionari (...)”

LIII

i_24 El Matí 26/06/1930 A més de paraules, fets Relacions Catalunya i Espanya;

“A les paraules han de correspondre fets. Si creiem - i és talment així- que la millora que salvi Espanya cal que comprengui tota la Península; i que una part d'aquesta és difícil i potser impossible que es pugui salvar sola; si creiem que per salvar Catalunya cal salvar també Andalusia, Galícia, Castella, etcètera, hem d'estudiar, doncs, la manera pràctica de contribuir a salvar tots aquests pobles peninsulars, avui quasi immergits en la misèria i l'apatia (...)”

i_30 El Matí 03/08/1930 Solidaritat i divergències Catalanisme i criteri; descentralització; "Courrier de Genève";

“Ara tothom es diu catalanista. Els sentiments són unànimes a desitjar una descentralització dins Espanya. Qui en voldria més, qui s'acontentaria de més poc: el fet és que tothom té com odiós el centralisme liberal i borbònic (...)”

i_31 El Matí 06/08/1930 Tenim una qüestió doble La doble problemàtica catalana: autonomia amb Espanya, problemes socials; "Courrier de Genève";

“Agraïm a M. Henry Schubiger que en els seus interessantíssims articles al Courrier de Genève sobre Barcelona i el problema català s'ocupi tan amablement del nostre diari (...)”

i_33 El Matí 17/08/1930 Una campanya noble Catalanisme; llengua catalana i educació; Eladi Homs "La Veu de Catalunya";

“El nostre distingit amic Eladi Homs publica a la Veu de Catalunya uns articles interessantíssims sobre la necessitat de catalanitzar les escoles congregacionistes i d'urgir la consciència dels pares perquè exigeixin dels col·legis dels religiosos el respecte al dret de llurs fills a ésser educats en la llengua pròpia (...)”

i_40 El Matí 12/10/1930 La febre d'ara Materialisme; desordre polític i social;

“Però la nota actualment dominant, en la nostra vida política i social, és el més afeblidor, el més corruptor materialisme (...)”

i_43 El Matí 05/11/1930 L'idealisme s'esfuma Anàlisi política; idealisme i política; poble i política;

“No ens volem referir a cap lloc en concret ni a ningú en particular, però ens sembla avinent de constatar que l'idealisme és una cosa cada dia més estranya en política (...)”

i_44 El Matí 08/11/1930 Perill il·lusori Comunisme; moviment revolucionari; economia i crisi econòmica mundial;

“Quan algú parla, davant la immensa majoria de la gent, d'una eventual revolució comunista envaïdora dels pobles de vella civilització cristiana, sol ésser acollit amb una mitja rialla (...)”

i_45 El Matí 28/11/1930 El capitalisme modern Capitalisme modern; Mns. Kordac; condemna al capitalisme; "L'Osservatore Romano"; moviment obrer;

“(...) en condemnació del capitalisme dels nostres dies són d'una tal densitat de pensament i d'una actualitat tan viva, que sentim poc menys que com un deure (...)”

i_46 El Matí 05/12/1930 Cultura de fira Localisme; el monopoli intel·lectual d’esquerres;

“(...)Els qui coneixem d'a prop certes "grans" figures i certes petites facècies, no fem pas massa cas d'aquesta mena de dictadura esquerrana que no tolera que ningú li discuteixi el monopoli de la intel·lectualitat i que s'atribueix facultats omnímodes per a atorgar patets de savi, d'artista, de pensador, de poeta, de dramaturg, d'historiador, de novel·lista, i si s'escau, fins de teòleg (...)”

i_47 El Matí 10/12/1930 Les publicacions immorals Moralitat; cultura i moral;

“La circular que la Fiscalia del Tribunal Suprem acaba d'adreçar als Fiscals de les Audiències d'Espanya, implica, en primer terme, el reconeixement oficial d'un flagell públic, l'existència del qual nosaltres hem denunciat i lamentat insistentment damunt d'aquestes planes: es tracta dels llibres i de tota mena de publicacions gràfiques de caràcter immoral (...)”

LIV

i_49 El Matí 31/12/1930 La base de la pau universal Pau; Església; Pius XI; economia mundial; conflictivitat social; persecucions religioses;

“En la vigília de Nadal, la veu divinament inspirada del Sant Pare va advertir solemnement als pobles i als Governs que l’única base de la pau mundial són la justícia i la caritat (...)”

i_50 El Matí 04/01/1931 Nacionalisme i pacifisme Nacionalisme econòmic; denúncia economies tancades; pau;

“El nacionalisme econòmic, portat fins les seves conseqüències extremes, quan no fos pràcticament utòpic, representaria un ideal de regressió. La tendència a formar economies nacionals tancades, que pervinguin a bastar-se a si mateixes, és tan contrària a la idea d’amigable convivència entre els pobles, com ho és al mateix progrés,en extensió i intensitat, de la civilització humana (...)”

i_51 El Matí 06/01/1931 Treballem per la pau Pau social; anàlisi realitat social; església i catolicisme;

“(…) Qui sigui fi observador de la present realitat social al nostre país, potser no gosaria a confiar que la pau material d'ara sigui de llarga durada (…) Treballar per la pau social, com a catòlics que som, no és solament el nostre interès, sinó principalment el nostre deure.”

i_52 El Matí 07/01/1931 Fora noses Anarco-sindicalisme i caciquisme; anàlisi política;

“Entre les diverses coses que la Dictadura es proposava matar i que el Dictador ja donava per definitivament mortes, n'hi ha dues de caràcter molt distint, però d'efectes igualment revolucionaris: l’anarcosindicalisme i el caciquisme (...)”

i_53 El Matí 09/01/1931 La mitja vida Anàlisi realitat social; ideologia; "el país de la mitja vida"; editorial i manuscrit;

“(...) En el País de la Mitja Vida, què voleu fer? Un poeta, un artista és pres per maníac, un apòstol és un escàndol, un veritable polític és tingut per un impertinent, un veritable home d'estudi és considerat com un il·lús inofensiu (...)”

i_54 El Matí 10/01/1931 Fruits del materialisme Individualisme; economia, política i ètica; "affaire Oustric";

“(...) Un filòsof i economista eminent del segle passat observava amb fina perspicàcia que, de tostemps, tan en l'època en que ell vivia com aleshores de la decadència de Roma, quan el materialisme triomfant fa créixer, ensems que la passió per les riqueses, la repugnància per l'esforç que les produeix, l'esperit d'especulació reemplaça el treball honrat i persistent (...). D'altra banda, una política no inspirada en els principis immutables de l'ètica, esdevé exclusivament una política d'interessos; diguem-ne, si voleu, de realitats, perquè ho entenguin aquells qui no consideren com a real sinó allò de què els sentits donen testimoni. I és clar que, entre una economia i una política com aquestes, és lògic que existeixin punts de contacte, relacions, pactes, connivències. ¿Com obtindrà el financier un major rendiment, si no és assegurant-se el favor especial i la protecció decidida de l'Estat? I ¿qui, sinó el financier, pot agrair aquesta protecció i aquest favor d'un manera més positiva? (...)”

i_55 El Matí 14/01/1931 El desarmament Pau; política internacional, Alemanya; "Koelnische Zeitung"; Conferència Internacional del Desarmament; Societat de Nacions;

“(...)ha causat una certa emoció l'article que la "Koelnische Zeitung" acaba de publicar, en edició especial, sota aquest títol: Consulteu els pobles sobre el desarmament (...)”

i_71 El Matí 31/10/1931 Acte transcendental Nacionalisme basc; conferència Manuel Eguileor;

“La conferència pronunciada ahir al nostre estatge per l'il·lustre diputat nacionalista basc Sr. Manuel Eguileor (...) L'ànima d'Euskadi aparegué radiant al nostre esperit al conjur de la paraula reposada, clara, serena del Sr. Eguileor (...) El nacionalisme basc, tradicionalment catòlic, (...)”

LV

i_72 El Matí 19/11/1931 Un deure indefugible Catolicisme; pressupost culte i clerecia;

“La Junta Diocesana d'Acció Catòlica va recordar-nos molt oportunament fa pocs dies el deure que tenim tots els catòlics davant la supressió del pressupost de culte i clerecia (...)”

i_72_a El Matí 30/08/1931 L'Esquerra contra l'Estatut

de Catalunya Política; Estatut; educació; Escola Única

“Perden temps i prestigi les esquerres que defensen a Catalunya l’Escola única. Sempre queda clar que l’intent de portar l’escola única a la Constitució d’Espanya és una traïdoria feta a Catalunya. I aquesta traïdoria l’han feta els esquerrans (...) L’escola única no vol dir que rics i pobres tinguin obertes les escoles, no. D’això els catalans en prendríem la defensa; i tots unànimement voldríem pel poble l’ensenyança gratuïta. I nosaltres especialment voldríem que la ciència estès més a l’abast del pobre perquè amb ella trobés un mitjà utilíssim de sortir de la pobresa assolir les dignitats més elevades (...) Volen que, regidors, diputats, ministres –bé que sovint entre ells abundin els analfabets- siguin els àrbitres superiors de la cultura, i dictaminin inapel·lablement sobre totes les coses que han d’aprendre els nostres fills. Volen treballar les eleccions des de les escoles: des d’elles fer republicans o monàrquics. Volen convertir l’escola en un instrument de política. (...) L’escola única és, ja no cal dir, antipedagògica; és d’una barbàrie mexicana; és una aspiració de Mussolini, ho era del Directori, ho és avui –qui ho havia de dir!- de l’esquerra catalana (...)”

i_73 VdT 05/01/1932 L'orientació de la joventut Catalanisme federal; civisme; individualisme; joventut catòlica;poder; corporativisme;

“La primera cosa que pel bé de Catalunya demanaria als joves que es traguessin l'egocentrisme vesànic, que hi abunda amb el nom d'individualisme. L’individualisme no seria un defecte. Cada individu és divers i cal que ell mateix es respecti la seva diversitat, i que li sigui respectada i afavorida (...). Però recordem que aquest Estat a què aspira Catalunya, és una cosa impossible si al nostre país no hi ha virtuts de convivència (...)”

LVII


p_1 El Matí 03/01/1930 Dos orientals

Gandhi, asceta i home d'acció; Tagore exportador d'indostanisme elegant, a diferència de Gandhi;

p_12 El Matí 21/03/1930 Un homenatge i un

exemple

Política espanyola; Directori i Col·legi advocats Barcelona i greuges de la dictadura;

p_2 El Matí 24/01/1930 Gandhi, amic d'Anglaterra

Gandhi; política colonial; pau; p_13 El Matí 22/03/1930 Un perill imminent

Política espanyola; transició gral. Berenguer; crida a entesa política per evitar una nova dictadura;

p_3 El Matí 28/01/1930 El vertigen de la

guerra

Política internacional; conferència desarmament naval de Londres; pau;

p_14 El Matí 02/04/1930 Les forces vives per

l'amnistia

Política espanyola; entitats econòmiques; amnistia post-Directori; procés de Garraf;

p_4 El Matí 01/02/1930 Veus d'opinió

Política espanyola; constitució nou govern; gral.Berenguer i supressió ministeri d'Economia; monopolis i interès general;

p_16 El Matí 24/04/1930 Memòries tristes

Anàlisi política; Lerroux; ministre Moret; setmana tràgica; actualment pseudolerrouxisme espanyol;

p_5 El Matí 08/02/1930 Moments d'incertesa Política espanyola; govern interí; Gasset i normalitat política; ètica i llei;

p_17 El Matí 08/05/1930 La normalitat no ve Política espanyola; mals de la política espanyola; llibertat i autoritat;

p_6 El Matí 13/02/1930 Crides a l'ordre

Política espanyola; legalitat i ordre davant incertesa del canvi règim; A.M. Sbert; llibertat i seny polític;

p_18 El Matí 09/05/1930 Insistim Política espanyola; moviments polítics espanyols, desordre i confusió política;

p_7 El Matí 15/02/1930 Manca de seny polític Transició i Directori; reflexió sobre la llibertat perduda;

p_19 El Matí 10/05/1930 Norma ciutadana Gabinet Berenguer; legalitat constitucional;

p_8 El Matí 16/02/1930 Legalitats insegures Política espanyola; transició i Directori; seny polític; Unamuno i Catalunya;

p_20 El Matí 18/05/1930 Esperances Política catalana; esperança d'un possible restabliment Mancomunitat; regionalisme;

p_9 El Matí 28/02/1930 Els esdeveniments de

Vich Política local; abusos Directori Militar a Vich;

p_21 El Matí 18/05/1930 Desorientació Política espanyola; catalanisme i Dictadura;

p_10 El Matí 18/03/1930 Mort de Primo de

Rivera Política espanyola; Primo de Rivera; article censurat;

p_22 El Matí 18/05/1930 Esperances Política catalana; restabliment Mancomunitat; rei a Barcelona;

p_11 El Matí 18/03/1930 Joc vell Zamora i el partit republicà-liberal-dretista;

p_23 El Matí 20/05/1930 Respectem la llei

Política espanyola, derogació decrets Directori; llibertat i legalitat;

d. A

nàlisi política.- Llistat

LVIII


p_24 El Matí 23/05/1930 La decepció

Política espanyola; derogació R.D. de 18 de setembre de 1923; rei a Barcelona; concessions polítiques;

p_36 El Matí 28/06/1930 Per Catalunya Política catalana; confecció Estatut i unitat política; Maluquer i Viladot;

p_25 El Matí 27/05/1930 Un projecte imminent Política catalana; projecte d'Estatut de Catalunya Maluquer i Viladot;

p_37 El Matí 10/07/1930 Crit d'alerta

Víctor Imperiale, repatriació; hospitalitat i exili polític;

p_26 El Matí 28/05/1930 Noves esperances Política catalana; exhibició bandera catalana; atenció pública; Estatut Provincial;

p_38 El Matí 15/07/1930 Coincidències

Política espanyola; lerrouxisme i "ABC"; oposició a l' Estatut Regional de Catalunya;

p_27 El Matí 29/05/1930 Un home en son lloc Política espanyola; política social; Martínez Domingo i Ministeri de Treball

p_39 El Matí 24/07/1930 Ens cal insistir

Política espanyola; Comitès paritaris i Indústria; organització corporativa;

p_28 El Matí 30/05/1930 D'una assemblea en

projecte Assemblea alcaldes; fonaments regionalisme espanyol;

p_40 El Matí 29/07/1930 Cal sinceritat

Política espanyola; economia i anivellament pressupostari;

p_29 El Matí 01/06/1930 Moment regionalista

espanyol

Política espanyola; regionalisme; comprensió entre pobles hispànics;

p_41 El Matí 30/07/1930 Un ideal col·lectiu

Política internacional i espanyola; unió econòmica ibèrica, Espanya i Portugal; economia;

p_30 El Matí 05/06/1930 La cançó del desengany

Desencís polític; patriotisme;

p_42 El Matí 31/07/1930 Remarca sobre els

canvis Política econòmica; lliure canvi de concurrència;

p_31 El Matí 06/06/1930 El municipi i la cultura Política local; ensenyament primari i ajuntaments

p_43 El Matí 01/08/1930 Una mica d'inquietud

Política espanyola; eleccions generals; República o Monarquia;

p_32 El Matí 09/06/1930 L'activitat política Política espanyola; dret a propaganda política;

p_44 El Matí 02/08/1930

El programa de la Conferència Imperial

Política internacional; mcdonald; colonialisme;

p_33 El Matí 14/06/1930 A la deriva Política espanyola; inhibició governamental;

p_45 El Matí 05/08/1930 Hora de desfici

Moviments militars frontera franco-italiana; situació Alemanya i crisi econòmica;

p_34 El Matí 15/06/1930 Aclariment Política catalana; manifest per a la unitat política;

p_46 El Matí 07/08/1930

L'impost sobre el treball

Polítiques econòmiques i política social; reducció tributària

p_35 El Matí 25/06/1930 I l'economia? Anàlisi política; política i economia; individualisme;

p_47 El Matí 08/08/1930 Paraules d'amic

Política catalana; districtes barcelonins i eleccions;

LIX


p_48 El Matí 18/08/1930 La liquidació de la

Dictadura Eleccions i voluntat popular; govern Berenguer;

p_60 El Matí 04/10/1930

El contribuent indefens

Política local Barcelona; pressió tributària;

p_49 El Matí 30/08/1930 Revisionismes Política internacional; relacions francogermàniques; tractats de pau;

p_61 El Matí 07/10/1930

Cap a un Estatut de Catalunya

Estatut de Catalunya; Maluquer i Viladot; proposta d'autonomia integral;

p_50 El Matí 09/09/1930 Què hi guanyem? Anàlisi política; Directori Militar; pacte Sant Sebastià; ideologia política; República;

p_62 El Matí 09/10/1930

Variacions sobre el tema dels arbitris

Arbitris municipals; economia; política de proveïments i subsistència social;

p_51 El Matí 13/09/1930 Recordatori Anàlisi política; dictadures i Directori Militar;

p_63 El Matí 11/10/1930

Més variacions sobre els arbitris

Política local Barcelona; arbitris i pressió tributària;

p_52 El Matí 20/09/1930 La política de subsistències

Política local; constitució Junta Municipal de Subsistències; problemes socials

p_64 El Matí 14/10/1930 Qui hi va guanyar?

Economia; canvi concurrència; nerviosisme polític i social; demagògia;

p_53 El Matí 25/09/1930 L'experiència russa Marxisme i moviment obrer; Rússia; llibertat i explotació obrera

p_65 El Matí 17/10/1930 L'oposició als arbitris


p_54 El Matí 25/09/1930 Un llibre del Sr.

Arboleya.1

Periodisme i Directori Militar; anàlisi política Directori i proteccionisme sectors socials;

p_66 El Matí 18/10/1930

Política municipal de subsistències

Localisme; Barcelona; política municipal;

p_55 El Matí 26/09/1930 Un llibre del Sr.

Arboleya.2

Política espanyola; periodisme i Directori Militar; proteccionisme sectors socials;

p_67 El Matí 19/10/1930 Davant les eleccions

vinents

Política espanyola; anunci eleccions legislatives; conflictivitat social i política;

p_56 El Matí 27/09/1930 L'Ajuntament treballa Política local; Exposició Barcelona; arbitris municipals;

p_68 El Matí 23/10/1930

Encara la qüestió dels arbitris


p_57 El Matí 30/09/1930 Per Barcelona Economia local; taxes;

p_69 El Matí 24/10/1930 Descentrament Política espanyola; campanya política i política catalana; voluntat autogovern;

p_58 El Matí 01/10/1930 La censura

governativa

Anàlisi política; censura governativa; acomiadament de la "Sra. Anastàsia";

p_70 El Matí 25/10/1930

Abans de parlar d'arbitris


p_59 El Matí 02/10/1930 Els nous arbitris Política local; arbitris municipals; política de subsistència social;

p_71 El Matí 27/10/1930

La reforma d’organització

corporativa

Política espanyola; reforma organització corporativa; legislació social;

LX


p_72 El Matí 02/11/1930 Un encert Política econòmica; intervencionisme; industrial;

p_84 El Matí 21/12/1930 Temps de crisi

Política internacional; crisi economia mundial; aniversari caiguda bursàtil de Nova York; economia i moral;

p_73 El Matí 09/11/1930 Els problemes d'ara Política internacional; economia i crisi mundial; eleccions i problemes socials a Catalunya;

p_85 El Matí 01/01/1931 Any nou

Política espanyola; govern Berenguer; Llei d'Organització Corporativa;

p_74 El Matí 11/11/1930 L'amenaça dels nous

arbitris Política local Barcelona; arbitris i pressió tributària;

p_86 El Matí 03/01/1931 El deure de tots

Anàlisi política; anunci eleccions legislatives; pau social;

p_75 El Matí 13/11/1930 "Per a constituir la

Regió Catalana" Política catalana; redacció Estatut de Catalunya;

p_87 El Matí 08/01/1931 Hem d'insistir

Política econòmica; canvi moneda; borsa; comerç;

p_76 El Matí 15/11/1930 Radicalisme i

fatalisme

Política espanyola; extremisme i final de Dictadura; lentitud govern provisional;

p_88 El Matí 17/01/1931

L'ajornament sistemàtic

Política espanyola; social; pressupostos;llei d'Organització Corporativa;

p_77 El Matí 16/11/1930 A tots els catalans Estatut de la Unitat de Catalunya; catalanisme i Dictadura; Maluquer;

p_89 El Matí 18/01/1931 Siguem conseqüents

Política espanyola; eleccions legislatives; "autodeterminació electoral";

p_78 El Matí 20/11/1930 Política catalana Política catalana; Estatut; unitat política poble català; Catalunya i Espanya;

p_90 El Matí 22/01/1931 Cap a les eleccions

Política espanyola; eleccions legislatives; indiferència opinió pública;

p_79 El Matí 21/11/1930 L'Ajuntament davant

la vaga Política local; vaga recollida escombraries;

p_91 El Matí 28/01/1931

A la Cambra dels Comuns

Anglaterra; "Trade Unions"; laboristes; liberals;

p_80 El Matí 25/11/1930 Necessitat d'unió Conflictivitat social; unió del catalanisme; ideologia i política;

p_92 El Matí 31/01/1931 Eclecticisme electoral

Anàlisi de la política electoral; caciquisme impositiu dels candidats per part dels partits;

p_81 El Matí 26/11/1930 Renovació, sí; revolució, no

Anàlisi política; relacions amb Espanya; mitjans revolucionaris; catalanisme històric;

p_93 El Matí 05/02/1931

Els nous arbitris municipals

Política local; tributs autoritzats per R.D.; premsa i política;

p_82 El Matí 09/12/1930 La moral de l'èxit Interrelació vida social, política, moral i econòmica; economia individualista;

p_94 El Matí 06/02/1931

Encara una informació

Política espanyola; reforma organització corporativa;

p_83 El Matí 17/12/1930 Esperant el desenllaç Fets de l'aeròdrom de Jaca i moviments extremistes revolucionaris; legalitat vigent;

p_95 El Matí 07/02/1931

Contra els nous arbitris

Localisme; ajuntament; arbitris

LXI


p_96 El Matí 10/02/1931 Contra el retraïment Política espanyola; eleccions legislatives; injustificació de l'abstenció;

p_106 El Matí 19/02/1931 Ja tenim Govern

Política espanyola; nou govern i superació de temors passats; govern de concentració monàrquic;

p_97 El Matí 11/02/1931 La protesta contra els

arbitris

Política local; imposició recàrrecs municipals i malestar social;

p_107 El Matí 20/02/1931

Esperant la declaració ministerial

Política espanyola; augment borsa; economia;

p_98 El Matí 12/02/1931 L'anormalitat

monetària

Política econòmica; canvi i concurrència Comitè regulador de canvi;

p_108 El Matí 21/02/1931 La declaració

ministerial

Política espanyola; nou Govern; convocatòria corporacions locals i Constituents; "problema de Catalunya";

p_99 El Matí 12/02/1931 Les escoles de

Barcelona

Política local; ensenyament primari i ajuntaments; provisió mestres;

p_109 El Matí 22/02/1931 El camí de la solució

Política local; arbitris municipals; ciutat i Estat; nou Govern;

p_100 El Matí 13/02/1931 L'Ajuntament també

ha fet tard Política local; arbitris i ajudes estatals;

p_110 El Matí 24/02/1931 La pesseta puja

Política espanyola; economia i cotització pesseta;

p_101 El Matí 14/02/1931 Cada dia pitjor Política internacional; canvi i problemes econòmics;

p_111 El Matí 25/02/1931

Les eleccions municipals

Política local; futures eleccions municipals; "apoliticisme" i responsabilitat electoral;

p_102 El Matí 15/02/1931 El motí dels vells

polítics

Política espanyola; govern Berenguer; "vells" polítics d'esquerra i dreta; desordre;

p_112 El Matí 26/02/1931 L'escàndol Oustric

Política internacional; ètica i economia;

p_103 la

Rambla 16/02/1931

Els intel·lectuals catalans al servei de

la República

Política espanyola; manifest Ortega, Marañón i Pérez de Ayala; Cardó; Serra Húnter; Xirau; Pi i Sunyer; Soldevila; de Segarra; Vives;

p_113 El Matí 27/02/1931 Estranya virada Política; inestabilitat ministerial; desvalorització pesseta; economia;

p_104 El Matí 17/02/1931 Cal que parlem clar Política espanyola; Rei, Sánchez Guerra; desordre, liberalisme i socialisme;

p_114 El Matí 28/02/1931 Aclariment magnífic Localisme; arbitris municipals;

p_105 El Matí 18/02/1931 La crisi política Política espanyola; crisis i govern Sánchez Guerra;

p_115 El Matí 01/03/1931 Un bon pas Política catalana; economia;

LXII


p_116 El Matí 04/03/1931 Les relacions

comercials amb França

Internacional; economia;França

p_133 El Matí 09/06/1931 Davant l'Assemblea Política catalana;

p_117 El Matí 07/03/1931 El partit centrista Política; Cambó; Maura; p_134 El Matí 11/06/1931 Cap a la unió Política catalana

p_118 El Matí 14/03/1931 E nostre deure Política; eleccions;

p_135 El Matí 12/06/1931 El missatge presidencial

Política catalana; Macià

p_119 El Matí 17/03/1931 L'estabilització

monetària Política econòmica;

p_136 El Matí 19/06/1931 Els drets a l'encant Política; cardenal Segura

p_120 El Matí 14/04/1931 Després de les eleccions Política; eleccions; p_137 El Matí 24/06/1931 Davant les eleccions Política; eleccions

p_121 El Matí 15/04/1931 La nostra actitud Política; República;

p_138 El Matí 25/06/1931 Entorn de les

eleccions Política; eleccions

p_122 El Matí 16/04/1931 Per Catalunya Política; República; llibertat de Catalunya;

p_139 El Matí 26/06/1931

Més sobre les eleccions

Política; eleccions

p_123 El Matí 17/04/1931 Document lliurat al

President del Govern de Catalunya

Política; República; llibertat de Catalunya;

p_140 El Matí 26/06/1931 Cal lluitar Política i ciutadania;

p_124 El Matí 18/04/1931 Insistim República i llibertat; p_141 El Matí 27/06/1931 Mal rastre Política; eleccions

p_125 El Matí 19/04/1931 Solidaritat permanent

República; llibertat Catalunya;

p_142 El Matí 27/06/1931 De les eleccions ales

comarques Política; eleccions; circumscripcions catalanes

p_126 El Matí 28/04/1931 Una maniobra República; llibertat Catalunya; p_143 El Matí 28/06/1931 Dia d'eleccions Política; eleccions

p_127 El Matí 30/04/1931 Serenitat i fermesa Política; catalanisme;

p_144 El Matí 30/06/1931 Després de les

eleccions Política; eleccions; Macià

p_128 El Matí 03/05/1931 Coincidència

sospitosa Política; fets 1 de maig;

p_145 El Matí 01/07/1931

Com volen repartir les terres

Política; nacionalismes

p_129 El Matí 07/05/1931 Per Catalunya Política catalana;

p_146 El Matí 01/07/1931 Els estudiants catòlics i el projecte d'Estatut

Política catalana; Estatut;

p_130 El Matí 08/05/1931 La nostra

independència Política catalana; catolicisme;

p_147 El Matí 03/07/1931

L'avantprojecte constitucional

Política; Constitució República espanyola

p_131 El Matí 17/05/1931 Unió Política catalana; p_148 El Matí 04/07/1931 El futur Govern Política; eleccions

p_132 LPC 01/06/1931

Comentari a La política a les

comarques catalanes d'Antoni Fuster

Política catalana;

p_149 El Matí 05/07/1931 El primer entrebanc Política catalana; ajuntament Barcelona

LXIII


p_150 El Matí 14/07/1931 L'Estatut de Catalunya

Política catalana

p_166 El Matí 04/08/1931 De cara a la llibertat Política; qüestions socials; llibertat;

p_151 El Matí 15/07/1931 A l'entorn de l'Estatut Política catalana; Estatut

p_167 El Matí 04/08/1931 Catalunya davant el

món- Jaume Ruíz Manent

Política; visió de Catalunya al món;

p_152 El Matí 15/07/1931 L'entusiasme del

poble basc Política; Estatut de Bascònia

p_168 El Matí 07/08/1931 Heus ací l'enemic Política catalana; Estatut;

p_153 El Matí 16/07/1931 L'Estatut i la legislació

obrera

Política catalana; Estatut; moviment obrer; Lleó XIII; Rerum Novarum

p_169 El Matí 09/08/1931 Un projecte sarcàstic?

Política; Constitució espanyola; Jiménez de Asua;

p_154 El Matí 16/07/1931 L'alçament del poble

basc Política; Estatut de Bascònia

p_170 El Matí 15/08/1931 La desfilada

Política; Estatut; Espanya; Macià;

p_155 El Matí 25/07/1931 L'enemic és el

socialisme Política; Indalecio Prieto; Estatut

p_171 El Matí 18/08/1931 Exclusives, no Política catalana; Estatut;

p_156 El Matí 25/07/1931 Per Catalunya l'últim

sacrifici Política catalana; Macià; Estatut

p_172 El Matí 19/08/1931 L'Estatut a Madrid Política catalana; Estatut;

p_157 El Matí 26/07/1931 El "Foment del Treball Nacional" i "El Debate"

Política; moviment obrer; Estatut

p_173 El Matí 21/08/1931

El projecte de Constitució

Política; Lluís Carreras; Constitució;

p_158 El Matí 28/07/1931 Contra una objecció Política catalana; Estatut; p_174 El Matí 22/08/1931 L'Escola Única Política; educació;

p_159 El Matí 29/07/1931 Contra una temença Política catalana; Estatut; p_175 El Matí 27/08/1931 Un cas de sabotatge Política; Estatut; educació;

p_160 El Matí 29/07/1931 Insistint, i per després

de l'autonomia Política catalana; Estatut;

p_176 El Matí 06/09/1931

Un comentari de la Vanguardia

Política catalana; Macià;

p_161 El Matí 30/07/1931 Mirant l'esdevenidor Política catalana; Estatut;

p_177 El Matí 08/09/1931 Podem tenir

confiança Política; Estatut; ordre;

p_162 El Matí 01/08/1931 Els que ara callen

parlaran Política; Estatut; Constitució de Catalunya;

p_178 El Matí 09/09/1931 La nova Catalunya

Política; catalanisme; Prat; ordre social;

p_162_i El Matí 31/07/1931 Proclamem la nostra

voluntat Política catalana; Estatut;

p_179 El Matí 10/09/1931

La preparació immediata

Política; catalanisme; Prat; autonomia;

p_163 El Matí 01/08/1931 Per Catalunya i per

Espanya Política catalana; Estatut;

p_180 El Matí 13/09/1931 Invitació a la dansa Política; economia; Estatut;

p_164 El Matí 02/08/1931 ¿Voteu per l'Estatut

de Catalunya? -Sí! Política catalana; Estatut;

p_181 El Matí 20/09/1931 El punt negre Política catalana; Estatut;

p_165 man 02/08/1931 manuscrit Política; Estatut; p_182 El Matí 22/09/1931 Lleialtat política Política catalana; Estatut;

LXIV


p_183 El Matí 25/09/1931 Expectació Política catalana; Estatut; p_200 El Matí 10/11/1931 Germanor Política catalana; UDC; ideari;

p_184 El Matí 06/10/1931 Després de les

eleccions Anàlisi política; eleccions;

p_201 El Matí 21/11/1931 El perill socialista

Anàlisi política; socialisme; Govern concentració;

p_185 El Matí 09/10/1931 La nostra posició Anàlisi política; eleccions;

p_202 El Matí 26/11/1931 Ens hem de guanyar

uns enemics Ètica; encícliques; liberalisme; organització sindical catòlica;

p_186 El Matí 13/10/1931 L'opinió reacciona Anàlisi política; eleccions; p_203 El Matí 26/11/1931 Demanat la reunió de

l'Assemblea Anàlisi actualitat; Lazare Bloch; especulació financera;

p_187 El Matí 15/10/1931 Salutació Anàlisi política; eleccions; Alcalá Zamora;

p_204 El Matí 26/11/1931 Resposta a "El Sol" Anàlisi actualitat; Lazare Bloch; especulació financera;

p_188 El Matí 16/10/1931 La crisi dels partits catalans de dreta

Política catalana; dreta catalana;

p_205 El Matí 26/11/1931 Al voltant d'unes

declaracions Anàlisi actualitat;

p_189 El Matí 16/10/1931 Què n'hi ha de

l'Estatut? Política catalana; Estatut; p_206 El Matí 27/11/1931 Reacció saludable

Anàlisi actualitat; Largo Caballero;

p_190 El Matí 17/10/1931 Serenitat Anàlisi política; p_207 VdT 29/11/1931 Entre l'economia

liberal i els soviets Ventosa i Calvell; economia liberal; socialisme;

p_191 El Matí 20/10/1931 Les Comarques Polítiques locals; comarques; p_208 El Matí 02/12/1931 Situació

incomportable Anàlisi política catalana; Assemblea Generalitat; Macià;

p_192 El Matí 21/10/1931 La bandera revisionista

Anàlisi política; reforma constitucional espanyola;

p_209 VdT 10/12/1931

Dins la nova constitució

Anàlisi política espanyola i catalana; Constitució espanyola;

p_193 El Matí 24/10/1931 Un pas endavant Anàlisi política; Estatuts regionals;

p_210 El Matí 10/12/1931

No ens donem per vençuts

Anàlisi política espanyola i catalana; Constitució espanyola;

p_194 El Matí 29/10/1931 La supressió del Senat Anàlisi política; paper del Senat; Estat;

p_211 El Matí 11/12/1931 Allò que ens interessa

Anàlisi política; formes de govern; monarquia-república;

p_195 El Matí 30/10/1931 Passivitat lamentable Anàlisi política; parlamentaris catalans;

p_212 El Matí 16/12/1931 La solució de la crisi

Crisi financera; Esquerra catalana; Jaume Carner;

p_196 El Matí 03/11/1931 Vers la revisió constitucional

Política i catolicisme; revisió constitucional;

p_213 El Matí 19/12/1931

Encara sobre la solució de la crisi

Política i crisi;

p_197 El Matí 06/11/1931 La crisi econòmica

mundial -El pànic i la confiança-

Política econòmica; "Veu de Catalunya"; Cambó;

p_214 El Matí 19/12/1931 Segueix l'interinitat

Anàlisi política espanyola; crisi; nou Govern; Azaña;

p_198 El Matí 07/11/1931 Un nou agrupament

polític català Política catalana; nou partit polític; UDC;

p_215 El Matí 20/12/1931

Una declaració de l'esquerra

ERC; Macià; míting Poblenou; FAI; Govern Civil;

p_199 El Matí 08/11/1931 Confusionisme Anàlisi política; liberalisme; partit catalanista republicà;

p_216 El Matí 22/12/1931 L'opinió alarmada

Macià; míting Poblenou; FAI; Govern Civil;

LXV


p_217 El Matí 24/12/1931 Comiat Anàlisi política; Anguera;

p_230 El Matí 13/03/1932 L'absència d'autoritat Ajuntament; excedència forçosa empleats municipals;

p_218 El Matí 28/12/1931 La dimissió del Sr.

Anguera Anàlisi política; Anguera;

p_231 El Matí 14/04/1932 Cap d'any

Anàlisi política al cap d'any de la Constitució; proposta desfigurada de l'Estatut

p_219 El Matí 07/01/1932 L'ordre públic Ordre públic; comunisme revolucionari i socialisme polític; democràcia;

p_232 VdT 21/04/1932

Una vaga revolucionària per al

primer de maig

Comunisme revolucionari - Solidaridad Obrera- en oposició a la República;

p_220 El Matí 10/01/1932 Manifestacions de Marcel·lí Domingo

Política catalana; Macià; Esquerra Republicana de Catalunya; aprovació Estatut;

p_233 El Matí 21/04/1932 Un greu abús

Política local; ajuntament; cens electoral;

p_221 El Matí 12/01/1932 El Sr. Maura i l'Estatut Anàlisi política catalana i espanyola; Estatut; anticatalanisme; dretes; Maura;

p_234 El Matí 22/04/1932

La campanya contra l'Estatut

Política catalana; Estatut i oposició dreta espanyola;

p_222 El Matí 15/01/1932 A l'entorn de l'Estatut Política catalana; Estatut; anticatalanisme; dretes;

p_235 El Matí 22/04/1932 Una experiència

Política catalana; conferència de Maspons i Anglasell sobre l'Estatut;

p_223 VdT 15/01/1932 Una actitud soviètica Anàlisi política; comunisme; Andreu Nin;

p_236 El Matí 24/04/1932

La manifestació d'avui

Política catalana; propera proclamació de l'Estatut;

p_224 El Matí 22/01/1932 Moments greus Anàlisi política; ordre; principi d'autoritat; anticlericalisme;

p_237 El Matí 26/04/1932

Cal que parli el President

Política catalana; conseller de la USC Serra i Moret, eleccions; posició de Macià;

p_225 El Matí 26/01/1932 La dissolució de la

Companyia de Jesús Art. 26 constitució; potestat i dissolució companyia de Jesús;

p_238 El Matí 28/04/1932 Cal un aclariment Eleccions catalanes; Macià;

p_226 El Matí 07/02/1932 La neutralitat escolar Política espanyola; abolició funció docent ordres religiosos; política;

p_239 VdT 29/04/1932

Entorn del "Manifest del Centre de Dependents"

Política; qüestions socials;

p_227 El Matí 19/02/1932 Incoherència Relacions Església-Estat; sectarisme socialista; dissolució Companyia de Jesús;

p_240 El Matí 03/05/1932 Un acord excessiu Política; economia; Estatut;

p_228 El Matí 20/02/1932 El president de tots Política; Macià i el Govern Civil; Moles; vaga Casa Alzina;

p_241 El Matí 05/05/1932

Actitud incomprensible

Política; Estatut;

p_229 El Matí 01/03/1932 La intenció és la

mateixa Neolerrouxisme a Catalunya; anàlisi d'aquest ressorgiment;

p_242 paper 06/05/1932 manuscrit Política; Estatut;

LXVI


p_243 El Matí 06/05/1932 L'escomesa contra

l'Estatut Política; Estatut;

p_261 El Matí 02/07/1932 La nostra protesta Política; feixisme; violència;

p_244 El Matí 07/05/1932 Contra la violència Política; violència; p_262 El Matí 10/07/1932 Barcelona, alerta! Ajuntament; col·lec. Plandiura;

p_245 El Matí 08/05/1932 Les Delegacions del

Treball Política; Estatut;Treball;

p_263 El Matí 10/07/1932 Perspectiva política Política; Estatut;

p_246 El Matí 11/05/1932 A l'entorn de l'Estatut Política catalana; Estatut;

p_264 El Matí 16/07/1932 Al marge de la

discussió de l'Estatut Política; Estatut;

p_247 El Matí 12/05/1932 Serenitat Política catalana; Estatut; p_265 El Matí 17/07/1932 La situació política Política; Lerroux; socialistes;

p_248 El Matí 13/05/1932 La raó dels que no en

tenen Política catalana; Estatut;

p_266 El Matí 20/07/1932

Una advertiment important

Localisme; eleccions

p_249 El Matí 17/05/1932 La qüestió del dia Política catalana; Estatut;

p_267 El Matí 20/07/1932 Una estranyesa

sustentada contra la col·lecció Plandiura

Localisme; ajuntament; col·lecció Plandiura;

p_250 El Matí 22/05/1932 La intervenció més

esperada Política catalana; Estatut;

p_268 El Matí 23/07/1932

Les llistes electorals a Montjuïc

Localisme; eleccions;

p_251 El Matí 05/06/1932 Ara començarà la

batalla Política catalana; Estatut;

p_269 El Matí 24/07/1932

Després de la vinguda dels diputats gallecs

Política; autonomisme; UDC;

p_252 El Matí 05/06/1932 L'Estatut avança Política catalana; Estatut;

p_270 El Matí 26/07/1932 Una campanya "econòmica"

Política; economia; Estatut;

p_253 El Matí 16/06/1932 Intromissió abusiva Política i militars;

p_271 El Matí 28/07/1932 La concòrdia en

marxa Política; Estatut;

p_254 El Matí 17/06/1932 Una actitud sorprenent

Política; afer March;

p_272 El Matí 31/07/1932 De cara a l'entesa Política; autonomisme;

p_255 El Matí 18/06/1932 L'Estatut encallat Política catalana; Estatut;

p_273 El Matí 11/08/1932 Davant els actuals

esdeveniments Política; revolta; lluita política;

p_256 El Matí 19/06/1932 Concubinatge Política; Estat; Església;

p_274 El Matí 14/08/1932 Els culpables de

"pronunciaments" i de cremes

Revolta militar; cremes esglésies;

p_257 El Matí 21/06/1932 Situació interessant Política; Estatut; p_275 El Matí 17/08/1932 La nova ciutadania Política; Estatut; autonomia;

p_258 El Matí 25/06/1932 L'Estatut avança Política; Estatut;

p_276 El Matí 23/08/1932 Per Catalunya no

podem perdre temps Política; Estatut; autonomia;

p_259 El Matí 30/06/1932 Un front únic Política; Estatut; p_277 El Matí 02/09/1932 Tot esperant l'Estatut Estatut; dretes; esquerres;

p_260 El Matí 01/07/1932 Encara l'afer March Política; afer March;

LXVII


p_278 El Matí 15/10/1932 Contra la llibertat

d'ensenyament Política; ensenyament; estat;

p_294 El Matí 07/12/1932 Satisfacció i confiança Política; Catalunya;

p_279 El Matí 25/10/1932 Política i moralitat Local; ajuntament; ètica; compra càrrecs municipals;

p_295 El Matí 09/12/1932 Motius del moment Política i cultura;

p_280 El Matí 26/10/1932 Període constituent Catalunya; eleccions Parlament;

p_296 El Matí 16/12/1932 Impressió

parlamentària Política; Parlament;

p_281 El Matí 28/10/1932 Unió indispensable Catalunya; eleccions Parlament; p_297 El Matí 30/12/1932 La mare d'un poeta Política; cultura; art;

p_282 El Matí 13/11/1932 Les noves institucions,

sense faramalla, modestes i dignes

Política i autonomia; Espanya;

p_299 El Matí 01/01/1933 La independència del

poder judicial Política;esquerra;poder judicial;

p_283 El Matí 13/11/1932 Franklin Roosevelt, la seva vida i les seves

idees Internacional; Estats Units;

p_300 El Matí 06/01/1933 Barcelona, 1933 Localisme;Barcelona;

p_284 El Matí 14/11/1932 Siguem prudents Autonomia; legislació social; p_301 El Matí 20/01/1933 Espanya endins Política;Espanya;

p_285 El Matí 15/11/1932 Actitud perillosa Autonomia; Espanya; Estatut; p_302 El Matí 04/02/1933 Política insensata Política;religió;església;

p_286 El Matí 17/11/1932 Cal lluitar amb

lleialtat Catalunya; eleccions Parlament; ètica;

p_303 El Matí 09/02/1933 La política opressora Política;religió;església;

p_287 El Matí 18/11/1932 Unió Catalunya; eleccions Parlament;

p_304 El Matí 10/02/1933 Per la llibertat d'ensenyament

Política;ensenyament;estat;

p_288 El Matí 20/11/1932 El deure de les classes

conservadores Catalunya; dretes; ideologia;

p_305 El Matí 14/02/1933

La protesta nacionalista

Política;nacionalisme;Estatut;

p_289 El Matí 22/11/1932 L'hora de parlar clar Catalunya; eleccions Parlament;

p_306 El Matí 02/03/1933 La crisi dels principis

democràtics Crema Reichstag; extremisme;

p_290 El Matí 25/11/1932 Les eleccions de

diumenge a Bèlgica Internacional;Bèlgica;

p_307 El Matí 18/03/1933

Autoritzacions per a nous tributs municipals

Localisme; Barcelona; tributs;

p_291 El Matí 28/11/1932 Després de la festa Política;Estatut;

p_308 El Matí 18/03/1933 Un dels inconvenients de l'Escola Única-Pau

Bourget Política; ensenyament; estat;

p_292 El Matí 30/11/1932 Les eleccions passades i les

pròximes a Bèlgica Internacional; Bèlgica;

p_309 El Matí 23/03/1933

La crisi d'autoritat i les seves tràgiques

conseqüències Política; autoritat;

p_293 El Matí 04/12/1932 La independència de

la cultura Política i cultura;

p_310 El Matí 29/03/1933

Una absència difícilment explicable

Política; terrorisme; guàrdia civil;

LXVIII


p_311 El Matí 31/03/1933 Contra els nous

tributs municipals Localisme;tributs;

p_325 El Matí 14/07/1933

La política social partidista

Política; economia; polítiques socials;

p_312 El Matí 07/04/1933 L'atemptat contra la

lliberta d'ensenyament

Política;religió;ensenyament;

p_326 El Matí 20/07/1933 Contra uns rumors

absurds i calumniosos Política; relacions església; govern;

p_313 El Matí 12/04/1933 Els serveis d'ordre públic i de caràcter

social Política;Estatut;serveis socials;

p_327 El Matí 26/07/1933

Un suposat complot extremista

Política; violència; ordre públic;

p_314 El Matí 15/04/1933 Al cap de dos anys Anàlisi política;

p_328 El Matí 27/07/1933 La nova llei d'ordre

públic Política; violència; ordre públic;

p_315 El Matí 22/04/1933 La prohibició de l'ensenyament

religiós Política; religió;

p_329 El Matí 04/08/1933

Les autonomies peninsulars

Política; nacionalisme;

p_316 El Matí 04/05/1933 Per la llibertat

d'Euzkadi Política i nacionalisme;

p_330 El Matí 05/08/1933

El nacionalisme excessiu

Política;nacionalisme;

p_317 El Matí 06/05/1933 Catalunya ha d'estar

al costa d'Euzkadi Política i nacionalisme; p_331 El Matí 09/08/1933

Uns comentaris del Sr.Osorio i Gallardo

Política;opinió;Espanya;ideologia;

p_318 El Matí 12/05/1933 L'aprovació de

l'article 31 de la Llei de Congregacions

Política i religió;

p_332 El Matí 10/08/1933 La nova Universitat

autònoma Política;educació;universitats;

p_319 El Matí 20/05/1933 L’Estatut interior de

Catalunya Política; Catalunya; Estatut

p_333 El Matí 11/08/1933

Els nacionalistes ibèrics a Catalunya


p_320 El Matí 04/06/1933 La declaració de

l'Episcopat Política i religió;

p_334 El Matí 12/08/1933

Els nacionalistes ibèrics a Catalunya.2


p_321 El Matí 22/06/1933 Les prerrogatives dels

diputats catalans Política; Parlament;

p_335 El Matí 13/08/1933

¿Hem de tolerar que l'Esquerra vagi traint

Catalunya? Política;Esquerra;

p_322 El Matí 23/06/1933 Cal defensar positivament

l'ensenyament lliure Política; ensenyament; Estat;

p_336 El Matí 15/08/1933 Vers una Espanya viva Política;nacionalisme;

p_323 El Matí 07/07/1933 L'encallament del traspàs de serveis

Política; traspàs serveis;

p_337 El Matí 17/08/1933 Els arrendaments

col·lectius Moviment agrari;arrendaments;

p_324 El Matí 11/07/1933 Contra la política antieconòmica i

socialitzant Política i economia;

p_338 El Matí 20/08/1933 El dictador de Biscaia Política;nacionalisme;País Bacs;

LXIX


p_339 El Matí 22/08/1933 El punt sensible de

l'Estatut Política;Estatut;economia;

p_354 El Matí 06/10/1933

Al marge de la crisi ministerial espanyola

Política espanyola; crisi;

p_340 El Matí 22/08/1933 El Sr.Prieto i els seus virreis, els governadors

de Biscaia i Navarra

Política; nacionalisme i País Bacs;

p_355 El Matí 07/10/1933

Mentre esperem la solució de la crisi


p_341 El Matí 23/08/1933 La culpa és de

l'Esquerra Política; Esquerra; Catalunya;

p_356 El Matí 10/10/1933

Després de la solució de la crisi


p_342 El Matí 28/08/1933 La por de les eleccions Política;eleccions municipals;

p_357 El Matí 11/10/1933 Qui dubtaria de la unió

de dretes catalanes? Política; Catalunya; Esquerra; dretes;

p_343 El Matí 03/09/1933 La llibertat a la

Universitat Política;universitats;

p_358 El Matí 17/10/1933

La transcendència del moment actual

Espanya; eleccions legislatives;

p_344 El Matí 06/09/1933 El Governador

General de Catalunya Política;Estatut;

p_359 El Matí 19/10/1933

Les dretes espanyoles i l'Estatut

Política; Espanya; eleccions legislatives; Gil Robles;

p_345 El Matí 07/09/1933 L’aplicació de les lleis

del treball Política;treball;competències;

p_360 El Matí 20/10/1933

Un nou aspecte del "fet diferencial"

Política; Espanya; eleccions legislatives; Gil Robles;

p_346 El Matí 12/09/1933 Seguint el curs de la

crisi Política; crisi; dretes i esquerres;

p_361 El Matí 07/11/1933 El plebiscit d'Euzkadi Política; Euzkadi i autonomia;

p_347 El Matí 13/09/1933 Ja tenim govern, ja tenim el Sr. Lerroux

Política; Espanya; Lerroux

p_362 El Matí 07/11/1933 No ha estat feta la unió electoral de

dretes Espanya; eleccions legislatives;

p_348 El Matí 20/09/1933 El camí de la consolidació

Política espanyola;

p_363 El Matí 08/11/1933 La victòria del

nacionalisme basc Política;Euzkadi;autonomia;

p_349 El Matí 21/09/1933 El manifest del grup

de "L'Opinió" Política; Esquerres;

p_364 El Matí 11/11/1933

Un esdeveniment simbòlic

Política;educació;

p_350 El Matí 22/09/1933 La pressió socialista Política; socialisme;

p_365 El Matí 24/11/1933 Les dretes espanyoles i la nostra autonomia

Eleccions legislatives; anticatalanisme;

p_351 El Matí 24/09/1933 Esquerra i

lerrouxisme contra l'esperit català

Política; Espanya; lerrouxisme

p_366 El Matí 24/11/1933 La fi del període

revolucionari Política; eleccions legislatives;

p_352 El Matí 04/10/1933 La crisi del govern de

Catalunya Política; Catalunya; Esquerra;

p_367 El Matí 26/11/1933

Davant la reobertura del Parlament

Política; Catalunya;

p_353 El Matí 04/10/1933 El català als Instituts

del segon ensenyament

Ensenyament i llengua catalana;

p_368 El Matí 01/12/1933 L'obra a fer Política;eleccions legislatives;

LXX


p_369 El Matí 06/12/1933 El triomf de les dretes

ha estat refermat Política;eleccions legislatives;

p_379 El Matí 20/02/1934

Segueix l'ofensiva contra Catalunya

Política; Espanya;

p_370 El Matí 09/12/1933 El poble ha estat

decebut Política;eleccions legislatives;

p_380 El Matí 03/03/1934

La solució de la crisis ministerial


p_371 El Matí 21/12/1933 La col·laboració

governamental de les dretes

Política;Espanya;

p_381 El Matí 16/03/1934 La independència del

poder judicial Catalunya; Anguera de Sojo; Esquerra;

p_372 El Matí 27/12/1933 La mort del president

Francesc Macià Política; Macià;

p_382 El Matí 11/04/1934 L'Estatut de Bascònia Autonomies; País Basc i Estatut;

p_373 El Matí 28/12/1933 Magna manifestació

del dol popular Política; Macià;

p_383 El Matí 13/04/1934

El dèficit de la balança comercial

Política; economia; comerç exterior espanyol;

p_374 El Matí 29/12/1933 L'herència del

President Macià Política; Macià;

p_384 El Matí 29/12/1931 L'actitud de Barcelona.I

Catalunya des de la perspectiva de la qüestió religiosa, el moviment autonomista i la qüestió social; dret del principi ideològic del nacionalisme; FAI;

p_375 El Matí 31/12/1933 L'elecció del President

de Catalunya Política; Macià;

p_385 El Matí 31/12/1931 L'actitud de Barcelona.II

Catalunya des de la perspectiva de la qüestió religiosa, el moviment autonomista i la qüestió social;

p_376 El Matí 03/01/1934 L'elecció del President

de la Generalitat Política; Companys;

p_386 El Matí 1/01/1932 L'actitud de Barcelona.III

Catalunya des de la perspectiva de la qüestió religiosa, el moviment autonomista i la qüestió social;

p_377 El Matí 08/02/1934 La situació s'aclareix Política; Espanya;

p_387 man - El sindicalisme segons

UDC UDC; sindicalisme;

p_378 El Matí 09/02/1934 Fent via vers la

normalitat Política; Espanya;

LXXI

c. Anàlisi política



FRAGMENTS

p_1 El Matí 01/01/1931 Any nou Anàlisi política espanyola; govern Berenguer; Llei d'Organització Corporativa;

“De l'anyada que se'ns acaba d'esmunyir, ens costaria molt de fer-ne el panegíric; perquè si bé de bell començament -no havia finit del tot encara el primer mes- ens va alliberar del jou de la Dictadura, no ha pervingut a portar-nos aquella normalitat política que molts esperàvem. Hem acabat l'any, i comencem el nou, amb suspensió de garanties, estat de guerra, submissió de la premsa a la prèvia censura (...) Ha estat aquest un final una mica apoteòsic, però d'una apoteosi lúgubrement aplanadora. (...)”

p_2 El Matí 03/01/1930 Dos orientals Gandhi, asceta i home d'acció; Tagore exportador d'indostanisme elegant, a diferència de Gandhi;

“Recordem que més d'una vegada, havíem parlat amb G.K.Chesterton, quan aquest vingué, ara fa dos o tres anys, a Barcelona…(Gandhi-Tagore)”

p_3 El Matí 24/01/1930 Gandhi, amic d'Anglaterra Gandhi; política colonial; pau;

“Quan India hagi assolit la independència (…) L'Anglaterra ha creat l’Índia com a unitat nacional (...)”

p_4 El Matí 28/01/1930 El vertigen de la guerra Política internacional; conferència desarmament naval de Londres;pau;

“La conferència del desarmament naval a Londres, segueix essent el comentari obligat de la premsa mundial (...)”

p_5 El Matí 01/02/1930 Veus d'opinió Política espanyola;constitució nou govern; gral.Berenguer i supressió ministeri d'Economia; monopolis i interès general;

“Dels esdeveniments polítics d'aquests dies sembla que tothom en té una opinió gairebé igual. Ningú no creu que ara sigui el moment de judicar amb equitat l'obra de govern del Directori (...)”

p_6 El Matí 08/02/1930 Moments d'incertesa Política espanyola; govern interí; Gasset i normalitat política; ètica i llei;

“Molts prenen el govern d'avui com interí. No podem dir fins a quin punt ho serà (...)”

p_7 El Matí 13/02/1930 Crides a l'ordre Política espanyola; legalitat i ordre davant incertesa del canvi règim; A.M. Sbert; llibertat i seny polític;

“L'actitud que prenguérem davant del canvi de Govern des del primer moment era claríssima, i era només que de sentit comú. I, tenint una mica de lògica, davant de petits incidents, com, per exemple, el del Col·legi d'Advocats de Barcelona (...)”

p_8 El Matí 15/02/1930 Manca de seny polític Política espanyola; transició i Directori; malestar polític contra el Directori; reflexió sobre la llibertat perduda;

“Corren aquests dies veus d'impaciència. Comprenem que la gent vulgui una justícia ràpida; certa gent voldria veure aclarida i castigada en poca estona la política de sis anys de Directori (...)”

p_9 El Matí 16/02/1930 Legalitats insegures Política espanyola; transició i Directori; seny polític; Unamuno i Catalunya;

“Un dels inconvenients pitjors de les agitacions polítiques és el canvi seguit del que és legítim i del que és il·legítim. Es com un canvi continuat de la llei. Ara mateix n'estem sofrint un exemple. ¿Qui podia, fa poc, insinuar el més petit

LXXII

dubte, fer el més lleu retret al Directori i a tots els actes de la seva política? (...)”

p_10 El Matí 28/02/1930 Els esdeveniments de Vich Política local; abusos Directori Militar a Vich;

“(…)Els abusos de les autoritats a Vich durant el Directori, foren tan greus i duts a terme amb tant descarnament i cruesa, que això sol excusaria l'agitació dels esperits en aquests moments en què se senten una mica lliures (...)”

p_11 El Matí 18/03/1930 Mort de Primo de Rivera Política espanyola; Primo de Rivera; article censurat;

“Davant la mort del general Primo de Rivera, qualsevol intent de justícia implacable a la seva obra de govern, tot just finida, és esvaïda pel sentiment de benvolença respectuosa, que els cristians hem de tenir més profund en l'instant en què un home deixa totes les coses transitòries i va d'un cop a les coses eternes(...) ”

p_12 El Matí 18/03/1930 Joc vell Anàlisi política espanyola; Zamora i el partit republicà-liberal-dretista;

“Com una vaga remor de tertúlia política madrilenya, ens arriba el manifest d'un flamant partit de dreta liberal republicana. El fill d'En Maura, el fill d'En Sánchez Guerra, … Tota aquesta fillada, sota la paternitat política del Sr. Alcalá Zamora -polític vell que així ha trobat la manera fàcil de renovar-se- ha constituït el partit republicà-liberal-dretista (...)”

p_13 El Matí 21/03/1930 Un homenatge i un exemple Política espanyola; Directori i Col·legi advocats Barcelona; homenatge als greuges que reberen durant la dictadura;

“L'homenatge a la nova i antiga Junta del Col·legi d'advocats de Barcelona ha esdevingut, als ulls del públic, l'homenatge als que saberen resistir amb energia a un acte (...) de la Dictadura. No ha estat la manifestació de cap partit ofès o que es revenja (...)”

p_14 El Matí 02/04/1930 Les forces vives per

l'amnistia Política espanyola; entitats econòmiques; amnistia post-Directori; revisió procés de Garraf;

“L'adhesió de les entitats econòmiques a la demanda d'extensió dels beneficis de l'amnistia a tots aquells que n'han estat inexplicablement -o massa explicablament- exclosos i també la petició que sigui revisat el procés de Garraf, dóna ara a aquest clam fervorós de Catalunya una significació verament insòlita en semblants casos(...)”

p_15 El Matí 04/04/1930 Una reparació Política; Directori i restitució als inspectors d'ensenyament primari d Barcelona i Tarragona;

“Acaba d’aparèixer a la Gaseta una disposició que restitueix a llurs llocs respectius de les províncies de Barcelona i Tarragona els inspectors d'ensenyament primari que havien estat remoguts per la Dictadura. El cas d'aquests funcionaris és un dels atropellaments típics d'aquell període.(...)”

p_16 El Matí 24/04/1930 Memòries tristes Anàlisi política; Lerroux; ministre Moret; setmana tràgica; actualment pseudolerrouxisme espanyol;

“El jovent català de la primera volada, que cada dia es veu més clar que tindrà molta feina a fer, no en sap gran cosa, si no és per referències, de les famoses gestes d'un partit local, pastat a la nostra terra, però amb llevat foraster, un llevat que ens va transmetre un ministre espanyol anomenat Moret, que faríem santament si sabéssim oblidar-lo (...)”

p_17 El Matí 08/05/1930 La normalitat no ve Política espanyola; mals de la política espanyola; llibertat i autoritat;

“Ja són molts els qui deploren la confusió i la incoherència del moment polític actual a Espanya (...)”

p_18 El Matí 09/05/1930 Insistim Política espanyola; moviments polítics espanyols, desordre i confusió política;

“No hi ha qui no desitgi, qui no esperi allò que amb frase feta en diem "el retorn a la normalitat". No és ben precís el sentit que donem al mot normalitat; més, tot i tenint ara un sentit poc vague, com el de tants termes de la política, ja ens hi entenem, ja sabem bé què volem dir: volem dir tornar a un estat de coses, en el món polític, en què no haguéssim de témer, el retorn immediat d'una nova dictadura, en què hi hagués un mínim de llibertat en l'exercici de

LXXIII

la ciutadania,en què veiéssim les funcions de poder ben diferenciades, ben independents: un justícia, per exemple, no intervinguda pel poder executiu (...)”

p_19 El Matí 10/05/1930 Norma ciutadana Política espanyola; Gabinet Berenguer; legalitat constitucional;

“Els qui diuen que el govern actual és una continuació de la Dictadura, no tenen raó. No en tenen, perquè aquest Govern, al revés de l'altre, permet la crítica dels seus actes (...)”

p_20 El Matí 18/05/1930 Esperances Política catalana; esperança d'un possible restabliment Mancomunitat; govern espanyol i regionalisme;

“Aquests dies ha estat tema de totes les converses el possible restabliment de la Mancomunitat de Catalunya, encara més ampliada, i la cessió del castell de Montjuích a la ciutat de Barcelona. A més, és esperada la visita del Rei, confiada la gent a veure altre cop als aires la bandera catalana (...)”

p_21 El Matí 18/05/1930 Desorientació Política espanyola; catalanització durant la Dictadura;

“Ens trobem ara en uns moments que la part més sana del país, sense que arribi per això a trontollar en el fons pregon de les seves conviccions, troba a faltar una orientació. No hem de negar que certes polítiques nostres, sense orientar, d'una manera pròpiament dita, han fet i continuen fent una meritòria tasca d'orientació (...)”

p_23 El Matí 20/05/1930 Respectem la llei Política espanyola, derogació decrets Directori; llibertat i legalitat;

“Teníem esperances a poder veure aquests dies com s'esvanien alguns decrets del primer Directori. No eren esperances infundades (...)”

p_24 El Matí 23/05/1930 La decepció Política espanyola; derogació R.D. de 18 de setembre de 1923; rei a Barcelona; concessions polítiques;

“El poble és fàcil a les esperances extraordinàries encara que siguin infundades o impossibles. En vigílies de la vinguda del Rei a Barcelona la gent imaginava que com un reial present donaria l'autonomia a Catalunya, que hi hauria grans escenes emotives, i els plets seculars s'arreglarien sobtadament de la millor manera (...)”

p_25 El Matí 27/05/1930 Un projecte imminent Política catalana; projecte d'Estatut de Catalunya Maluquer i Viladot;

“ (…) Tots els partits podran dir la seva a l'hora de fer el projecte d'Estatut de Catalunya: i un cop assolida la concòrdia en aquest punt, no creiem que ningú vulgui ésser el que, per un radicalisme mal entès, o una qüestió prèvia més o menys brillant, destorbi el camí que obre per a Catalunya una oferta generosa, plena de bona voluntat i de sentit de realitat (...)”

p_26 El Matí 28/05/1930 Noves esperances Política catalana; exhibició bandera catalana;atenció pública; Estatut Provincial;

“Les paraules del Cap del Govern amb què garanteix l'exhibició, aquests dies, de la bandera catalana i promet que aviat ho garantirà la llei (...)”

p_28 El Matí 30/05/1930 D'una assemblea en projecte Política espanyola; assemblea alcaldes; fonaments regionalisme espanyol; unitarisme o funcions pròpies de l'Estat;

“Un telegrama de Madrid ens innova el propòsit existent de convocar tots els alcaldes d'Espanya a una assemblea on seran posats els fonaments del regionalisme espanyol (...)”

p_29 El Matí 01/06/1930 Moment regionalista

espanyol Política espanyola; regionalisme; comprensió entre pobles hispànics;

“Ara estem en un moment propici al regionalisme a Espanya, on només creiem que es pugui mantenir i estendre, si és estesa arreu de la Península la cordialitat entre els seus pobles i l’intens conviure en bones relacions de fraternitat i justícia política (...)”

LXXIV

p_30 El Matí 05/06/1930 La cançó del desengany Desencís polític; patriotisme;”

“(...) Però, precisament perquè sabem que el nostre camí ha d'ésser una no curta carrera d'obstacles, més fermament creiem que el patriotisme ens imposa, no el rebecament desesperat del nostre cor en el fel del desengany, sinó un coratjós optimisme, una fe trasbalsadora de muntanyes, que solament així sabrem i podrem lluitar fins allà on calgui (...)”

p_32 El Matí 09/06/1930 L'activitat política Política espanyola; represa activitat política; dret a propaganda política;

“L'anunci que serà ben aviat autoritzada la represa de l’activitat política, ens produeix una satisfacció que no hem pas de dissimular (...)”

p_33 El Matí 14/06/1930 A la deriva Política espanyola; inhibició governamental;

“Assistim emocionats a la més ràpida liquidació imaginable del crèdit de confiança que tan generosament havia estat concedit per l'opinió a l'actual Govern (...)”

p_34 El Matí 15/06/1930 Aclariment Política catalana; manifest per a la unitat política;

“…És un fet que (a Catalunya) hi ha diferències i cal atenir-se als fets. Però si, per damunt de les diferències, hi ha alguna cosa que tots compartim i ens pugui unir, també l'hem de respectar: en aquelles coses que tots som uns és també on podem mostrar alguna força veritable. I pensant en allò que ens uneix aprendrem a respectar-nos més ne allò que ens diferencia (...)”

p_35 El Matí 25/06/1930 I l'economia? Anàlisi política; política i economia; individualisme;

“Separem massa la política de l'economia. Veient la premsa, sentint converses (...)”

p_36 El Matí 28/06/1930 Per Catalunya Política catalana; confecció Estatut i unitat política; Maluquer i Viladot;

“Bon punt fou publicada la idea del venerable president de la nostra diputació, Sr. Maluquer i Viladot, de constituir un organisme que fos una afirmació de la unitat essencial de les terres catalanes; "El Matí" va apressar-se a manifestar la seva entusiàstica adhesió (...)”

p_37 El Matí 10/07/1930 Crit d'alerta Víctor Imperiale, repatriació; hospitalitat i exili polític;

“No volem judicar el fet d'haver dut a Gènova l'antifeixista Sr. Victori Imperiale, en treure'l d’Espanya al·legant que no tenia els documents necessaris(…). Mes sí que hem d'afirmar la conveniència en tots els països on la dignitat humana i ciutadana no siguin una fantasia sarcàstica (...)”

p_40 El Matí 29/07/1930 Cal sinceritat Política espanyola; economia i anivellament pressupostari;

“L'anunci fet pel Govern del seu propòsit de procedir a la implantació d'un nou Pressupost per Decret, ja que considera que l'actual és improrrogable, fou oportunament comentat pel nostre diari i també per alguns d'altres (…) Els pressupostos confeccionats en el temps de la Dictadura, i aquest que tenim encara ho és, podem anomenar-los els pressupostos de la ficció.”

p_41 El Matí 30/07/1930 Un ideal col·lectiu Política internacional i espanyola; unió econòmica ibèrica, Espanya i Portugal; economia;

“Ja fa alguns anys que un dels nostres més eminent polítics, l'únic que internacionalment ha assolit una forta anomenada, deia que la solució als nostres problemes havíem de cercar-la a Lisboa(…). El Sr. Maia, després de referir-se al projecte d'unió federal europea proposat per Briand, troba que aquest projecte és massa vast i que potser sols sigui viable reduint-lo a una unió llatina; o bé que tal vegada fora encara millor que comencéssim per la unió econòmica de la península ibèrica (...)”

LXXV

p_43 El Matí 01/08/1930 Una mica d'inquietud Política espanyola; anunci eleccions generals després del Directori; República o Monarquia;

“No són pas de bon tros comparables , ni en nombre ni en importància, els problemes que Espanya té a resoldre, amb els que tenen plantejats actualment la majoria dels països… ¿No ens ha deixat cap problema polític a resoldre els sis anys llargs de règim dictatorial? Sí, certament: el de la seva liquidació. (...)”

p_45 El Matí 05/08/1930 Hora de desfici Política internacional; moviments militars frontera franco-italiana; situació Alemanya i crisi econòmica;

“Dotze anys han passat només des de l'acabament d'una guerra que va causar milions de víctimes, i a Europa torna a haver-hi un neguitós desfici. Ens arriben informes que a una i altra banda de la frontera franco-italiana regna, d'algun temps ençà, una activitat sumament inquietadora (...)”

p_48 El Matí 18/08/1930 La liquidació de la Dictadura Política espanyola; eleccions i voluntat popular; govern Berenguer;

“Amb una insistència que fóra imperdonable si no fos sincera, repeteix el Govern el seu propòsit d'anar a les eleccions generals tan aviat com siguin terminades les operacions de confecció del cens, és a dir, dins de pocs mesos (...)”

p_50 El Matí 09/09/1930 Què hi guanyem? Anàlisi política; Directori Militar; pacte Sant Sebastià; ideologia política; República;

“Justament ara fa set anys que un home, endut per una d'aquelles "corazonadas" tan pròpies dels militars espanyols del segle passat -que donaren lloc a la internacionalització de la paraula "pronunciamiento"- eixia de Catalunya amb el pla, més o menys ben embastat d'emparar-se de la governació d'Espanya (...)”

p_51 El Matí 13/09/1930 Recordatori Anàlisi política;recordatori 13/9/1923; dictadures i Directori Militar;

“Així com la gran guerra fou promoguda, com algun pensador ha observat, pel desequilibri entre l'avenç material i el moral, que haurien de marxar sempre paral·lelament, sense que mai aquest darrer restés un pas enrere, així podríem dir també que les situacions de violència, les Dictadures, solen ésser promogudes per un altre desequilibri, que massa sovint es produeix, entre l'amor i la llibertat, humaníssim i més puixant com més la civilització avança, i la noció i fidel observança dels propis deures humans i cívics (...)”

p_56 El Matí 27/09/1930 L'Ajuntament treballa Política local; Exposició Barcelona; arbitris municipals;

“L’Exposició de 1888 influí extraordinàriament en la creixença de la nostra ciutat, la qual experimentà un notable avenç (...)”

p_58 El Matí 01/10/1930 La censura governativa Anàlisi política; censura governativa; acomiadament de la "Sra. Anastàsia";

“Després de més de set anys d’ininterromput servei, la "Sra. Anastàsia" ha estat, per fi,acomiadada. ¿Acomiadament o permís de vacances?(...)”

p_71 El Matí 27/10/1930 La reforma d’organització

corporativa Política espanyola; reforma organització corporativa; legislació social;

“EL ministre de Treball acaba de dictar una disposició que ordena suspendre la renovació legal de les representacions patronals i obreres dels Comitès paritaris i prorrogar el mandat dels actuals (...)”

p_72 El Matí 02/11/1930 Un encert Política econòmica; intervencionisme del govern de la dictadura i nova llibertat d'explotació industrial;

“(...) Aquella funció nominalment reguladora, no operava molt sovint com a tal, sinó més aviat com a desplaçadora de l'activitat industrial, mitjançant la tendenciosa preferència en la concessió de facilitats d'establiment, quan aquest es referia a certs indrets que no fossin precisament els nostres.”

p_73 El Matí 09/11/1930 Els problemes d'ara Política internacional; economia i crisi mundial; eleccions i problemes socials a Catalunya;

“Tal com va succeir a Alemanya no fa gaire temps, també en les recents eleccions municipals a Anglaterra, i en les

LXXVI

legislatives als Estats Units, els problemes econòmico-socials han influït en llur resultat d'una manera decisiva (...)”

p_74 El Matí 11/11/1930 L'amenaça dels nous arbitris Política local Barcelona; arbitris i pressió tributària;

“(...) ja fa una pila de dies que cap veu autoritzada o interessada no parla en públic de la qüestió dels recàrrecs i arbitris nous en projecte (...)”

p_75 El Matí 13/11/1930 "Per a constituir la Regió

Catalana" Política catalana; redacció Estatut de Catalunya;

“Està present en la memòria de tots, el curs que ha seguit el projecte de redacció de l'Estatut de Catalunya, iniciat el maig passat pel president de la Diputació (...)”

p_76 El Matí 15/11/1930 Radicalisme i fatalisme Política espanyola; extremisme i final de Dictadura; lentitud govern provisional;

“Un conegut publicista fa remarcar que l'ambient del carrer és actualment d'un accentuat extremisme (...)”

p_77 El Matí 16/11/1930 A tots els catalans Política catalana;Estatut de la Unitat de Catalunya; catalanisme i Dictadura; Maluquer; unitat política catalana;

“La nuvolada que dies enrere assenyalàvem a l'horitzó, i que temíem veure desbotar en tempesta damunt dels propòsits d'obtenir ràpidament un Estatut de la Unitat de Catalunya; ja és aquí (...)”

p_79 El Matí 21/11/1930 L'Ajuntament davant la vaga Política local; vaga recollida escombraries;

“Una de les coses que ha causat una impressió més penosa a la ciutat en aquests darrers dies de revolta, és l'actitud estranyament inhibitòria de l’Ajuntament davant l'anormalitat de la situació en general i molt més especialment encara en relació amb la recollida d'escombraries (...)”

p_80 El Matí 25/11/1930 Necessitat d'unió Conflictivitat social; unió del catalanisme; ideologia i política;

“(…) Catalunya, en l'estat present de la seva vida, i més imperiosament encara en les presents circumstàncies d'una confusió que pot amagar una greu amenaça, necessita l'esforç agermanat, abnegat i amatent de tots els seus fills (...)”

p_81 El Matí 26/11/1930 Renovació, sí; revolució, no Anàlisi política; relacions amb Espanya; mitjans revolucionaris; catalanisme històric;

“(...)Situem-nos, en canvi, en el pla de la política renovadora del catalanisme; mantenim per dins tanta diversitat amplificadora com es cregui convenient, però de cara a fora, aquella unió que tots els pobles mantenen sempre que es tracta de problemes externs. Veurem com, gràcies a la lleialtat als principis de la nostra política nacional que ja feren llur prova, tornem a esdevenir el centre la gran preocupació peninsular. Es clar? Renovació, sí; revolució, no. I no per temperament, ni per caprici, ni per resolució filosòfica; sinó perquè així ho exigeix l'interès nacional suprem de Catalunya.”

p_82 El Matí 09/12/1930 La moral de l'èxit Interrelació vida social, política, moral i econòmica; economia individualista; divorci economia i moral;

“L'observador més superficial haurà de reconèixer que la vida moral, la vida econòmica, la vida social i la vida política no formen cadascuna un clos distint, no són del tot independents l'una de l'altra, sinó que mútuament i intensament s'influeixen. Per això, quan l'economia liberal individualista, després d'afirmar el principi econòmic del màxim rendiment amb el mínim esforç proclamava com a dogma fonamental de l'escola el "deixeu fer, deixeu passar", signava la sentència de submissió del feble al fort; i, per aquest sol fet, donava naixença al corc que aniria minant la base de la moral damunt la qual ha de recolzar tot bon ordenament polític i tota equilibrada organització social. La base, de tan rosegada , ha cruixit; i a l'ordre del dia tenim ara, llevant-nos el pacífic repòs, la nerviosa inestabilitat política, els catastròfics escàndols financiers, l'agitació social, cada cop més amenaçadora, sota el signe de la bandera roja. Tanmateix, en té res a veure l'economia amb la moral? (...)”

LXXVII

p_84 El Matí 21/12/1930 Temps de crisi Anàlisi política internacional; crisi economia mundial; aniversari caiguda bursàtil de Nova York;economia i moral;

“Justament ara fa un any de la paorosa catàstrofe bursàtil de Nova York, i la situació financiera als Estats Units, torna a presentar un aspecte particularment ombrívol; nova enfonsada de valors, fallides de Bancs, que sovintegen com si n'hi hagués passa, esverament general que voreja el pànic (...). Diverses vegades hem parlat ací mateix de les relacions de l'economia amb la moral i d'aquestes amb la política. Aquells que s'apliquin a estudiar la gran crisi mundial i l'especial situació econòmic-financiera de cada país en particular, han de procurar enfondir en l'anàlisi d'aquestes relacions si volen treure algun profit de llur estudi (...)”

p_85 El Matí 03/01/1931 El deure de tots Anàlisi política; anunci eleccions legislatives;pau social;

“Comencem l'any de cara a una situació política, econòmica i social extremadament confusa. El Govern persisteix en el seu propòsit de convocar eleccions legislatives en la data anunciada, que ja és ben pròxima (...) El ferment de dissolució i d'anarquia que va provocar els darrers esdeveniments revolucionaris, ha esta ofegat solament en la seva manifestació externa; no és la mateixa cosa fer desaparèixer momentàniament els símptomes que extirpar radicalment les causes (...) Aquells, qui enduts per un optimisme més temperamental que racional, sentin a hores d'ara un impacient afany de governar, potser, de tan realistes com són, no s’adonen prou bé de la realitat. La normalitat social neix i arrela de la regió de l'esperit. Per això nosaltres, que som enemics declarats de l'anarquia, igualment que de tota mena de dictadures de qualsevol color que siguin, no creiem que sigui una tàctica encertada la d'aquells que defensen una política socialment conservadora a base d'arguments negatius i d'efectes purament fisiològics. (...) d'allò que el Papa, en son discurs de Nadal, tan oportunament i amb tanta unció ha dit que és "purtroppo difficile" que regni i duri la pau interna de les intel·ligències i dels cors entre els ciutadans i classes socials si hi ha i són mantinguts forts motius de contrast entre ells per raó d'una desigual distribució i proporció dels avantatges i de les càrregues, dels drets i dels deures, de la contribució del capital, direcció, treball, i de la participació en els fruits que solament amb llur amigable cooperació poden produir-se (...)”

p_86 El Matí 08/01/1931 Hem d'insistir Política econòmica; canvi moneda; borsa; comerç;

“Fa justament quinze dies que ens fèiem ressò del viu disgust regnant en el comerç de la nostra plaça, per la forma d'operar del Centre Oficial de Contractació de Moneda (...)”

p_89 El Matí 22/01/1931 Cap a les eleccions Política espanyola; eleccions legislatives; única via de normalitat política; indiferència opinió pública;

“Molts són els qui remarquen aquests dies la indiferència de l'opinió publica davant les eleccions que han de tenir lloc d'aquí a poques setmanes (...) Que no siguin, per part dels ciutadans, ni la por ni la indiferència les que obrin via lliure a la tornada de la vella política, de la qual fou conseqüència inevitable la Dictadura amb tot el seu seguici de desastres (...)”

p_183 El Matí 06/10/1931 Després de les eleccions Anàlisi política; eleccions;

“La victòria electoral de diumenge, és positivament una victòria? Si ens volem il·lusionar amb el resultat obtingut, la cosa és fàcil. La majoria dels sufragis ha estat, certament, per als candidats que -emprant una denominació poc precisa però aviat entesa- podem qualificar de dreta (...)”

p_184 El Matí 09/10/1931 La nostra posició Anàlisi política; eleccions;

“Ben justificada és, no cal dir-ho, la profunda emoció amb què tots els catòlics del nostre país seguim el curs dels debats que actualment es desenrotllen en les Corts Constituents, i més ho és encara la viva ansietat amb què n'esperem els eventuals resultats (...)”

p_186 El Matí 15/10/1931 Salutació Anàlisi política; eleccions; Alcalá Zamora;

“L'agitació extraordinària d'un dia com el d'avui, la nerviositat de l'espera, la tristesa pregona que l'espectacle de descomposició posa en l'ànim de tots, no ha de fer-nos oblidar el deure de respectuós agraïment que tenim tots envers qui ha cessat d'ésser President del Consell de Ministres d'Espanya. Don Niceto Alcalá Zamora fou l'home sincerament republicà (...)”

LXXVIII

p_188 El Matí 16/10/1931 Què n'hi ha de l'Estatut? Política i Estatut;

“Sembla que en una conversa tinguda la vetlla de dimecres als passadissos del Congrés pel líder de les esquerres catalanes Sr. Companys, aquest no s'estigué de dir que, tal com els esdeveniments es descabdellaven, veia l'"Estatut de Catalunya per terra" (...)”

p_189 El Matí 17/10/1931 Serenitat Anàlisi política;

“No ha començat encara el nou període constitucional, però ja tenim obert un període revisionista. Com i quan es clourà aquest període? Heus ací l'interrogant que plana avui damunt la segona República espanyola, tendra de mig any. Nosaltres, però, tot i l'actual rebombori, no hem perdut la serenitat ni tampoc sentim massa impaciència. Sabem, nosaltres, els catòlics, que, sota cert aspecte, podem considerar la persecució com a beneficiosa (...)”

p_190 El Matí 20/10/1931 Les Comarques Polítiques locals; comarques;

“En el nou ordre social que esperem, han de contribuir-hi activament les comarques (...)”

p_191 El Matí 21/10/1931 La bandera revisionista Anàlisi política;reforma constitucional espanyola;

“(...) els espanyols que amem la llibertat, que sentim invencible repugnància per tota mena de dictadures, que judiquem que tota imposició sectària constitueix un atemptat contra la dignitat humana, no podem pensar ara sinó una cosa, i és que tenim una qüestió prèvia a resoldre: la reforma de la Constitució.”

p_192 El Matí 24/10/1931 Un pas endavant Anàlisi política; Estatuts regionals;

“L'article 48 de la Constitució, tal com restà definitivament aprovat, hem de reconèixer que aplana, en efecte, el camí dels Estatuts anomenats regionals (...)”

p_193 El Matí 29/10/1931 La supressió del Senat Anàlisi política; paper Senat; Estat;

“Una prova que les Corts Constituents no tenen un sentit orgànic de la vida del país és l'acord recentment adoptat a favor de la Cambra única. (...) El Senat és el lloc on haurien d'ésser adequadament representats els distints estaments, els diversos interessos que formen part del patrimoni nacional. (...) El sistema socialista, políticament, no consisteix en altra cosa que en una immensa burocràcia, (...), no d'una col·lectivitat organitzada, perquè això seria una força que podria actuar, sinó en sentit contrari, almenys com a fre o contenció del despotisme estatista (...)”

p_194 El Matí 30/10/1931 Passivitat lamentable Anàlisi política; parlamentaris catalans;

“Una mica de polseguera va aixecar, fa uns quants dies, un editorial nostre en què ens planyíem de l'escassa activitat dels parlamentaris catalans de dreta. (...) El debat constitucional va fent camí, mentre que la representació catalana sembla que només s'aparti per a no fer nosa (...)”

p_195 El Matí 03/11/1931 Vers la revisió constitucional Política i catolicisme; revisió constitucional;

“A nosaltres ens semblà veure l'acte de diumenge com el punt de partida del moviment general de Catalunya en pro la revisió constitucional (...) La Catalunya cristiana amb aquesta revisió no sabria conformar-s'hi. Que la campanya revisionista ha d'aglutinar al nostre país una massa immensa d'opinió, és cosa clara (...)”

p_198 El Matí 08/11/1931 Confusionisme Anàlisi política; liberalisme;partit catalanista republicà;

“La nota del Consell Directiu del partit catalanista republicà, és una mostra del confusionisme que, d'un quant temps ençà, caracteritza la vida pública catalana (...)”

p_199 El Matí 10/11/1931 Germanor Política catalana; UDC; ideari;

“(...) Ara mateix acabem de veure l'aparició d'un nou agrupament polític, en el programa del qual, a més de la seva catolicitat hi hem trobat allò que encara no havíem vist específicament consignat en cap altre dels nostres partits de dreta: les qüestions econòmico-socials (...)”

LXXIX

p_200 El Matí 21/11/1931 El perill socialista Anàlisi política; socialisme; Govern concentració;

“Els rumors de constitució pròxima d'un Govern de concentració, però amb força preponderància socialista, fins i tot com a simples rumors, tenen una gravetat que el país no pot deixar de percebre (...)”

p_201 El Matí 26/11/1931 Ens hem de guanyar uns

enemics Qüestions socials; ètica; encícliques; liberalisme; organització sindical catòlica; ideologia;

“A Catalunya hem patit del gran mal de prendre’ns sempre la doctrina catòlica i els afers socials i ètics que s'hi lliguen com a manies (...) La religió, l'ètica aplicada als afers socials, eren com comèdia (...) Així sortien les encícliques, i eren rebudes amb tant de respecte com d'indiferència. Se n'ocupava algun bisbe, i ningú no ho trobava malament mentre la cosa no sortís de l'escena (...) El programa ideològic era igualment inofensiu: es limitava a refusar les doctrines contràries que només eren les doctrines socialistes (no el liberalisme econòmic, per més que Roma l'ataqués) (...) Si ara la veu de Roma és escoltada, si la doctrina catòlica és seguida, si pugna per esdevenir fets, si els obrers catòlics s'organitzen sindicalment, si intervenen a la política per governar i dictar lleis, estigueu segurs que els financers i liberals s’alçaran amb ira, i ens haurem guanyat uns enemics irreconciliables: els financiers i els polítics que volien les doctrines catòliques immergides en una profunda ineficiència.”

p_202 El Matí 26/11/1931 Demanat la reunió de

l'Assemblea Anàlisi actualitat; Lazare Bloch; especulació financera;

“Dies enrere, i en vista de les incidències, ribetejades d'escàndol, a què ha donat peu el pas per Barcelona d'un lanceur d'affaires tan baixament qualificat com Lazare Bloch, ens preníem la llibertat -una de les que encara podem exercir sense greu risc- de demanar que fos convocada l'Assemblea de la Generalitat (...).”

p_203 El Matí 26/11/1931 Resposta a "El Sol" Anàlisi actualitat; Lazare Bloch; especulació financera;

“El diari madrileny El Sol publica una nota sobre l'afer Bloch. A nosaltres que sempre hem estat partidaris de la unió de tot Catalunya en aquelles coses que afecten Catalunya (...)”

p_205 El Matí 27/11/1931 Reacció saludable Anàlisi actualitat; Largo Caballero;

“Les declaracions del Sr.Largo Caballero, (…) han produït l'efecte d'una d'una revelació esveradora (...) Impressions que hem rebut tot recentment ens testifiquen l'existència a Espanya d'un estat d'opinió a cada moment més advers al socialisme (...)”

p_206 VdT 29/11/1931 Entre l'economia liberal i els

soviets Anàlisi política; Ventosa i Calvell; economia liberal; socialisme;

“El Sr. Ventosa i Calvell publica a la Veu de Catalunya una sèrie d'articles sobre la crisi econòmica mundial, en els quals, diríem que ha volgut eludir la influència, tal vegada decisiva, que tenen damunt la crisi els conflictes socials i polítics. Per al senyor Ventosa és d'una ingenuïtat excessiva creure que l'economia liberal -que encara domina- hi tingui cap mena de culpa. És una crisi cíclica, ve a dir, una mica més aguda que les precedents. Podem viure tranquils -i deixar viure tranquil·lament els financiers- (...). El Sr. Ventosa, amb aquestes paraules -i en tot el seguit, fins avui dels seus articles- defensa el liberalisme econòmic en tota la seva puresa (...)”

p_207 El Matí 02/12/1931 Situació incomportable Anàlisi política catalana; Assemblea Generalitat; Macià;

“Per què no es reuneix encara l’Assemblea de la Generalitat? Encara que no haguessin ocorregut els esdeveniments que tothom recorda -qüestió Vidal Rossell, afer Bloch- matèria llarga hi ha per a ocupar l'atenció de l'Assemblea. (...) Nosaltres no sabem comprendre com el Sr. Macià s'obstina encara a no cridar els representants elegits pel poble de Catalunya (...) Certament, la situació política, en aquests moments històrics, s'ofereix a cada punt més confosa i enigmàtica (...)”

p_208 VdT 10/12/1931 Dins la nova constitució Anàlisi política espanyola i catalana; Constitució espanyola;

“Davant de la nova Constitució d'Espanya, tot i sostenint la tesi revisionista, volem afirmar una vegada més el deure que tenim d'intervenir en la vida públic (...).Si la Constitució no és com la voldríem, l’activitat caldrà que sigui doble. L'única cosa que no convé mai, és inhibir-se. Pensem que la llei de la caritat -veritable Constitució per als catòlics- sempre és vigent, i cap moment l’hem de tenir per sospesa.”

LXXX

p_209 El Matí 10/12/1931 No ens donem per vençuts Anàlisi política espanyola i catalana; Constitució espanyola; llibertat;

“Amb l'elecció del president de la República resta oficialment clos el període constituent. Però això no és sinó la veritat oficial. Nosaltres, doncs, no podem mirar la diada d'avui com la data inicial de la normalitat política, sinó com el punt de partida d'un afermament de la campanya a favor d'un altre ordenament constitucional que no impliqui una dictadura opressora dels nostres sentiment més íntims i perseguidora d'aquelles institucions que nosaltres més profundament venerem i estimem.”

p_210 El Matí 11/12/1931 Allò que ens interessa Anàlisi política; formes de govern; monarquia-república;

“Potser ja seria hora que, entre nosaltres, els catòlics, s'acabessin definitivament les disputes sobre una qüestió tan superficial, de significació tan escassa, com és aquesta forma de govern. Si el partidisme ultrancer, no entela el judici, ja voldríem que ens diguessin quines són les diferències essencials que podríem assenyalar entre una monarquia constitucional i una república (...)”

p_211 El Matí 16/12/1931 La solució de la crisi Política espanyola; crisi financera; Esquerra catalana; Jaume Carner;

“Ja sabíem per endavant que la solució de la crisi ministerial no ens podria causar una gran satisfacció, però que tampoc ens podria produir massa sorpresa (...) veiem el Sr. Prieto separat de la seva cartera de Finances, (...) en substitució d'aquell tindrem un català. Un representant de l'Esquerra catalana, naturalment, a la qual nosaltres sempre hem combatut. Però cal reconèixer que si aquest personatge esquerrà és el Sr. Jaume Carner, ens ha escaigut, dins les possibilitats actuals, el millor que ens podia escaure. Sobretot, amb vistes a l'Estatut, les majors dificultats d’aprovació del qual han de provenir de la part financiera (...)”

p_213 El Matí 19/12/1931 Segueix l'interinitat Anàlisi política espanyola; crisi; nou Govern; Azaña;

“El discurs del Sr. Azaña en presentar el nou Govern a les Corts, no constitueix pas, si parlem en propietat, un aclariment de la situació política (...)”

p_214 El Matí 20/12/1931 Una declaració de l'esquerra Anàlisi política catalana; Esquerra Republicana Catalunya; Macià; míting Poblenou; FAI; Govern Civil;

“L'esquerra republicana de Catalunya, per mitjà del seu òrgan en la premsa, proclama la seva disconformitat amb el governador civil de Barcelona i anuncia que dedicarà totes les seves forces a què les facultats avui atorgades pel govern de la República al governador civil, siguin transferides a la Generalitat de Catalunya (...) Ella apareix precisament a l'endemà de la publicació, a Solidaridad Obrera, d'un entrefilet que és una veritable comminació- Les paraules d'una imprudència inconcebible, del Sr. Macià al famós míting del Poble Nou, que retreu en lletres grosses al portantveu anarquista (...) és possible d'arribar a la sospita que tota la influència i el poder polític de la nostra Generalitat siguin hipotecats a benefici de la FAI (...)”

p_215 El Matí 22/12/1931 L'opinió alarmada Anàlisi política catalana; Esquerra Republicana Catalunya; Macià; míting Poblenou; FAI; Govern Civil; Anguera de Sojo; Azaña;

No sabem si l'Esquerra Catalana haurà condicionat el seu eventual ajut parlamentari al Govern en forma tal que pugi portar com a conseqüència la substitució, al Govern Civil de Barcelona, del Sr. Anguera de Sojo per un dels personatges esquerrans. A l'hora que escrivim aquestes ratlles el Sr. Azaña ja és en camí de tornada cap a Madrid, sense que d'aquesta qüestió en sapiguem nosaltres altra cosa que rumors i suposicions més o menys fonamentades, però no cap dada concreta (...)”

p_216 El Matí 24/12/1931 Comiat Anàlisi política; Anguera;

“ (...) És evident que la substitució del Sr. Anguera ens ha d'ésser vivament dolorosa. Però nosaltres, encara enmig de tot, volem confiar que no ens en serà tant com de moment podíem témer, si a Madrid saben resistir com cal la furiosa pressió demagògica (...)”

LXXXI

p_217 El Matí 28/12/1931 La dimissió del Sr. Anguera Anàlisi política; Anguera;

“(...)La seva gestió en el Govern civil de Barcelona, tan plena de dificultats, tan malignament entrebancada sense repòs ni treva, contrastava vivament amb la de l'alcalde i la del president de la Generalitat (...)”

p_218 El Matí 07/01/1932 L'ordre públic Ordre públic; comunisme revolucionari i socialisme polític; democràcia;

“La més apremiant de totes les qüestions, el problema que ara a Espanya reclama solució amb major urgència és, indubtablement, el de l'ordre públic (...). Tenim al davant una ben estudiada i organitzada escomesa comunista(...) Això que ara succeeix acaba d'enfonsar irremissiblement el socialisme. Aquest, com a partit organitzat legalment i inspirat en una tàctica evolutiva, ha estat absolutament desbordat (...)”

p_219 El Matí 10/01/1932 Manifestacions de Marcel·lí

Domingo Política catalana; Macià; Esquerra Republicana de Catalunya; aprovació Estatut;

“Parla de la carta que ha dirigit al sr. Macià i remarca la seva més absoluta disconformitat amb l'actuació de l'Esquerra Republicana de Catalunya (...) L'Estatut és una aspiració lògica de Catalunya. Les Corts han d'aprovar-lo, primer, perquè és una aspiració general, segon, perquè la República ha espanyolitzat Catalunya i un cop l'Estatut aprovat es reintegrarà definitivament a Espanya la Catalunya que la monarquia havia separat i estava en perill de perdre (...)”

p_220 El Matí 12/01/1932 El Sr. Maura i l'Estatut Anàlisi política catalana i espanyola; Estatut; anticatalanisme; dretes; Maura;

“Del discurs del Sr. Maura -que és polític d'innegable importància- no ens interessa, avui per avui, sinó aquella part que fa referència a l'Estatut de Catalunya (...) El dret i la voluntat dels catalans, per a ell, res no compten. No és un pacte de lliure i amigable convivència entre Catalunya i la resta dels pobles ibèrics allò que cal establir, sinó la submissió del nostre poble a la voluntat, més o menys recelosa, de les Corts espanyoles. ¿No ? (...)”

p_221 El Matí 15/01/1932 A l'entorn de l'Estatut Política catalana; Estatut; anticatalanisme; dretes;

“Segons impressions ara mateix rebudes, els vents que regnen al món polític madrileny, en relació amb el nostre Estatut, no són en aquest moment gaire favorables (...). Contra l'Estatut hi ha laborat, pensem nosaltres, més que no pas la mateixa abominable política dels nostres partits esquerristes, la nostra aparentment o convencionalment feble capacitat de reacció, d'indignació i de protesta (...)”

p_222 VdT 15/01/1932 Una actitud soviètica Anàlisi política; comunisme; Andreu Nin;

“Unes paraules del Sr. Andreu Nin, que hem llegit en un dels seus fascicles de divulgació comunista, ens han advertit una vegada més que els canvis polítics soferts a Espanya en aquest any darrer, no són per a molts espanyols sinó una escala per als canvis socials que esperen (...) La veritable realitat política està en les qüestions socials, en les religioses i les autonomistes. Els comunistes no negligeixen pas aquestes realitats, i se'n retenen la solució com si els altres no les poguessin resoldre (...) Cal vigilar que la política no sigui l'opi de la burgesia. La verdadera política ha de presentar amb franquesa els problemes del país: cal que desvetlli la terra i no que l'ensopeixi i adormi.”

p_223 El Matí 22/01/1932 Moments greus Anàlisi política; ordre; principi d'autoritat; anticlericalisme;

“La sembra d'idees dissolvents fou copiosa; i ara som a l'hora de la collita. Ara els que predicaven arreu la revolta contra tot ordre i tota jerarquia i tot govern, són els qui, per conveniència pròpia, han de sentir-se governamentals i defensors de l'autoritat i de la pau pública (...) L'Esquerra per la seva pròpia culpa ara es veu desbordada. Una república burgesa? No, això no és la revolució -diuen els qui foren il·lusionats per aquelles propagandes; no en volem saber res de la vostra rebregada democràcia. Nosaltres volem una República dictatorial, és a dir, soviètica. Això, els esquerristes, ho han volgut evitar amb una tàctica barroera: s'han donat a fer anticlericalisme. I ara el règim es troba que, per una banda, un sector del poble li reclama allò que no pot complir si no és consentint el suïcidi, mentre que, per l'altra, tota la massa catòlica de país, tots els elements d'ordre l'han d'abandonar forçosament (...)”

LXXXII

LXXXIII


me_1 El Matí 6/07/1929 Allò que el Papa

espera de la premsa catòlica

Assemblea de periodistes catòlics a Roma; crisis del periodisme catòlic a Itàlia;

me_14 El Matí 17/05/1930 Mentre esperem Llengua; cultura; concòrdia intel·lectuals catalans i espanyols;

me_2 El Matí 13/09/1929 Tenir criteri Escriptors catòlics; orientació; me_15 El Matí 25/05/1930 El primer cap d'any Periodisme; programari; ideari;

me_3 El Matí 15/09/1929 Realitats Realitat de l’esperit; me_16 El Matí 11/06/1930 La cultura gramatical Cultura; ensenyament llengua catalana;

me_4 El Matí 20/10/1929 Per difondre la

cultura Cultura, J. Bottai; me_17 El Matí 12/06/1930

II Congrés Internacional de la Premsa catòlica a

Brussel·les.

Periodisme catòlic; calendari del Congrés;

me_5 El Matí 30/01/1930 La crisi del llibre i del

teatre catalans

Crisi llibre i teatre catalans; moralitat i escriptura; cultura; llengua;

me_18 El Matí 21/06/1930 Una afer de cultura Catalanisme i cultura; periodisme; "ABC"; "El Debate"; catalanofòbia;

me_6 El Matí 23/03/1930 Comprensió

Cultura catalana vs. Espanyola; moviment intel·lectuals espanyols en defensa dels catalans;

me_19 El Matí 29/06/1930 Sant Francesc de Sales i la premsa

Premsa catòlica; Sant Francesc de Sales;

me_7 El Matí 27/03/1930 Un problema de

premsa Censura premsa durant Directori; premsa catalana;

me_20 El Matí 01/07/1930 EL feixisme i l'estranger

Premsa estrangera; Courrier de Gèneve; antifeixisme;

me_8 El Matí 29/03/1930 Més separatisme Cultura catalana vs. Espanyola; "ABC" i catalanofòbia;

me_21 El Matí 02/07/1930 Les llengües

internacionals Llengua materna; llengua predominant;

me_9 El Matí 04/04/1930 Sinceritat “El Debate" i conflicte intel·lectuals castellans i catalans;

me_22 El Matí 04/07/1930 Mistral i la Catalunya

d'avui.2 Llengua catalana; Mistral;

me_10 El Matí 04/04/1930 Sinceritat Llengua; cultura; política;

me_23 El Matí 09/08/1930 Certa premsa italiana

i Barcelona

Premsa feixista italiana i qüestió catalana; manifestacions a Barcelona;

me_11 El Matí 16/04/1930 "Per la concòrdia" Catalanisme; Cambó; separatisme polític; periodisme catòlic espanyol;

me_24 El Matí 31/08/1930 Dos congressos

Congrés Universal de la Premsa Catòlica; maçonisme;

me_12 El Matí 16/05/1930 Història d'una ànima.

3 i 4 Literatura i espiritualitat; Santa Teresa de l’Infant Jesús;

me_25 El Matí 06/09/1930

El Congrés Universal de la Premsa Catòlica

Congrés Universal de la Premsa Catòlica; ideologia;

me_13 El Matí 17/05/1930 Història d'una ànima.

5 Literatura i espiritualitat;

me_26 El Matí 09/09/1930

El Congrés Universal de la Premsa Catòlica

Congrés Universal de la Premsa Catòlica; ideologia;

d. M

itjans d’expressió. - Llistat

LXXXIV


me_27 El Matí 28/09/1930 Un joc que s'allarga

massa. Als senyors de la "Stampa".

Als senyors de la "Stampa"; periodisme italià feixista i política espanyola; feixisme;

me_42 El Matí 04/03/1932

La veritat sempre és oportuna

Veritat i periodisme catòlic; respecte i llibertat d'opinió;

me_28 El Matí 01/10/1930 La Premsa-

La setmana catòlica internacional de Ginebra

Catolicisme; moviment obrer; socialisme;

me_43 El Matí 10/03/1932

La llibertat de la premsa

Suspensió de "El Debate"; Govern Azaña; suspensions de premsa;

me_29 El Matí 20/12/1930 Que tothom

compleixi Ordre; moralitat i modisme; "sometent de la ploma";

me_44 VdT 29/05/1932 Tercer aniversari Periodisme; El Matí; ideologia;

me_30 El Matí 02/01/1931 El cinema Art; cinema; política; comunisme; catolicisme;

me_45 El Matí 29/05/1932

Al cap d'una certa experiència

Periodisme; El Matí; ideologia;

me_31 El Matí 25/01/1931 Les exhibicions

immorals Moralitat; "publicacions immorals";

me_46 El Matí 28/06/1932

Diada de la premsa catòlica

Periodisme; catolicisme;

me_32 El Matí 01/02/1931 La premsa catòlica

local abans del 1936

Periodisme; Belloc, Chesterton, Moneva y Pujol, Luigi Sturzo, Maritain;

me_47 El Matí 16/08/1932

La premsa uniformista, addicta als governs de

decadència Periodisme;

me_33 El Matí 07/02/1931 Xènius comenta

severament el manifest dels intel·lectuals

Crítica d'Eugeni d'Ors al manifest intel·lectual castellà signat per Ortega, Pérez de Ayala i Marañón;

me_48 El Matí 17/08/1932

"Pagesia", una revista en defensa dels

interessos agrícoles Periodisme; pagesia;

me_34 El Matí 13/03/1931 Associació d'Amics

d'El Matí Periodisme;

me_49 El Matí 18/08/1932 Precisem Periodisme; ideologia diari;

me_35 El Matí 18/03/1931 Cal tenir un esperit

just i raonable Periodisme;

me_50 El Matí 21/08/1932 De l'estiueig Costumisme;

me_36 man 01/04/1931 Les delacions inútils Premsa; censura; Cardó deixa el diari;

me_51 El Matí 09/12/1932

Un perill per a la premsa

Periodisme; política;

me_37 El Matí 30/06/1931 La ràdio ens ha servit Premsa; me_52 El Matí 29/01/1933 El nostre patró Periodisme; catolicisme;

me_38 El Matí 22/07/1931 Un brindis Periodisme catòlic;

me_53 El Matí 14/05/1933 La nova revista "Cruz

y raya" Periodisme; “Cuz y Raya”

me_39 El Matí 18/10/1931 Un nou setmanari "El

Temps" Periodisme; cristianisme social;

me_54 El Matí 28/05/1933 Al cap de quatre anys Ideologia diari; El Matí;

me_40 El Matí 21/10/1931 Soliloqui Periodisme;

me_55 El Matí 29/06/1933 La Diada de la premsa

catòlica Periodisme; església; catolicisme;

me_41 El Matí 10/11/1931 El periodisme de

demà Periodisme;

me_56 El Matí 20/10/1933

"Avui", diari independent

Periodisme;

me_57 El Matí 28/12/1933 Patriotisme i cultura Cultura;

me_58 El Matí 13/04/1934 Als nostres lectors Periodisme; UDC; independència;

LXXXV

d. Mitjans d’expressió



FRAGMENTS

me_1 El Matí 6/07/1929 Allò que el Papa espera de la

premsa catòlica Assemblea de periodistes catòlics a Roma; crisis del periodisme catòlic a Itàlia;

“El Papa assigna una missió altíssima al periodisme catòlic fins apunt de dir que ha d’ésser la seva veu, «perquè, en certs moments, sense el periodisme, ben pocs dels fills del Pare comú podrien conèixer el seu pensament» (...) La missió peremptòria del periodisme catòlic, el Papa la indica així: Ésser intèrpret, il·lustrador i vulgaritzador de les directives doctrinals de l’Església, segons les ocasions, les circumstàncies i l’oportunitat de lloc i de temps(...)”

me_2 El Matí 13/09/1929 Tenir criteri Escriptors catòlics; orientació;

“De fa temps, sembla que una de les fines més urgents dels escriptors sigui la d’imbuir-nos el concepte que no hem de tenir criteri, fer-nos entendre que no hem de tenir pensament gaire definit sobre res. (...) I la gent voldria saber alguna cosa, voldria tenir un criteri, voldria tenir alguna orientació (...)”

me_3 El Matí 15/09/1929 Realitats Realitat de l’esperit;

“Davant del fluctuar seguit de totes les coses que es volten, que avui són i demà no; davant aquest néixer i morir de tot el món, anhelem, cerquem i de seguida trobem un món de coses més fermes, més reals, el món de les ànimes. No el món dels pensaments, que sovint seria d’abstraccions, sinó el dels esperits que pensen. I els homes ens dividim en dos grups segons afirmem o neguem aquelles realitats; uns les tenen per les més segures i belles, altres no en volen saber res si no és negar-les contínuament i treure-les amb violència entre els homes que sempre hi tornen (...)”

me_4 El Matí 20/10/1929 Per difondre la cultura Cultura, J. Bottai;

“El ministre italià Josep Bottai, en el sisè Congrés de la Federació Internacional d'Unions Intel·lectuals féu un estudi sobre la manera de vulgaritzar la cultura (...)La lluita encara avui és aquesta: els conceptes vagues contra les realitats vives, concretes; les multituds informes, oposades als individus; les vaporositats ètiques enfront d eles obligacions precises; la religiositat laica contra l’Església. D’una banda un món de fantasmes i d’altra el món concret de les coses vives. I aquesta cultura veritable pot estendre’s al poble, no és patrimoni d’una cultura tancada a les aules universitàries; és la cultura moral, que ha d’imbuir tota la vida, i ha de tenir-la igualment el savi que qualsevol velleta sense estudis (...)”

me_6 El Matí 23/03/1930 Comprensió Cultura catalana vs. Espanyola; moviment intel·lectuals espanyols en defensa dels catalans; relacions Catalunya-Espanya;

“No és sols una festa d'agraïment la que celebren avui els intel·lectuals catalans a honor de llurs germans de Castella. És també una festa de comprensió mútua. (...)”

me_7 El Matí 27/03/1930 Un problema de premsa Censura premsa durant Directori; premsa catalana;

“És en aquests moments que la nostra premsa -després d'haver sofert sis anys llargs de contenció forçada- ha començat de respondre el lliure exercici de les seves justes prerrogatives, que caldria plantejar els problemes dels drets i dels deures del periodisme en general (...)”

me_9 El Matí 04/04/1930 Sinceritat Política; cultura; periodisme; "El Debate" i conflicte intel·lectuals castellans i catalans;

“El Debate ens dedica una amable nota del dia titulada “Más sinceridad”, insistint en el caràcter d'esquerra que tingueren, segons aquest diari, els actes de confraternitat intel·lectual entre Castella i Catalunya (...)”

me_11 El Matí 16/04/1930 "Per la concòrdia" Catalanisme; Cambó; separatisme polític; periodisme catòlic espanyol;

LXXXVI

“La relectura d'aquest llibre de Cambó ens ha fet més impressió que la primera lectura, tot i que llavors tenia el prestigi de la clandestinitat (...)”

me_14 El Matí 17/05/1930 Mentre esperem Llengua; cultura; concòrdia intel·lectuals catalans i espanyols;

“Els actes de confraternitat entre gent de lletres -gent de preeminència i per tant de responsabilitat- de Castella i de Catalunya (...)”

me_18 El Matí 21/06/1930 Una afer de cultura Catalanisme i cultura; periodisme; "ABC", "El Debate"; catalanofòbia;

“ (...) Ens dol moltíssim que la incomprensió del diari de Madrid "ABC" sigui tant sovint compartida per "El Debate" (...)”

me_39 El Matí 18/10/1931 Un nou setmanari "El

Temps" Periodisme; cristianisme social;

“Ha sortit a Valls un nou setmanari El Temps,(...) En el programa del nou setmanari diuen:"Socialment, defensarem les úniques solucions possibles: les del Cristianisme Social" (...)”

LXXXVII


e_1 El Matí 25/09/1929 La Verge de la Mercè

als carrers Festa Mercè; costums; dretes i esquerres;

e_14 El Matí 20/08/1930 Lletra del

Cellent/Dietari 12-8-30 Separació església estat/ J.d'Esparregueres;

e_2 El Matí 1/10/1929 La Cavalcada Festa de les missions; costums; e_15 El Matí 04/10/1930 La infància de Santa

Caterina Thomàs Espiritualitat;

e_3 El Matí 2/10/1929 La premsa i el

cardenal Dubois Cardenal Dubois; e_16 El Matí 22/11/1930

Un bell llibre sobre l'Església

Església; llengua catalana; Ivon l'Escop;

e_4 El Matí 19/10/1929 Pius XI i Manzoni Pius XI; Manzoni; Mussolini; e_17 El Matí 03/12/1930 La lliçó infalible

Capitalisme modern; Mns. Kordac; condemna al capitalisme; "L'Osservatore Romano"; moviment obrer;

e_5 El Matí 6/11/1929 Resposta al senyor

Rovira i Virgili

Rovira i Virgili; sobre la mort; mort de l’home i mort de la cultura;

e_18 El Matí 04/12/1930 Advent Espiritualitat; caritat cristiana;

e_6 El Matí 14/12/1929 El cristianisme

desequilibra l’home? Cristianisme i món antic; Bofill i Mates;

e_19 El Matí 24/12/1930 Clam de caritat Crisi; Cardenal Hayes; obrers sense feina;

e_7 El Matí 25/12/1929 La guerra contra el

Nadal a Rússia Sovietisme; persecució religiosa; e_20 El Matí 16/01/1931

El gloriós quarantenari

Encíclica Rerum Novarum; Lleó XIII; associacionisme obrer; sindicació obrera catòlica;

e_8 El Matí 07/01/1930 El partit laborista i els

catòlics

Catolicisme anglès laborista; educació; conservadorisme vs. catolicisme;

e_21 El Matí 27/01/1931 L'excitació pontifícia

al laïcat catòlic Església; apostolat social; rural;

e_9 El Matí 25/01/1930 Manzoni elogiat per

Pius XI Manzoni; anticatolicisme i Enciclopèdia;

e_22 El Matí 30/01/1931 El nostre apocament Anàlisi de la situació del catolicisme;

e_10 El Matí 26/03/1930 L'Església i la llibertat Església i llibertat; intel·lectuals castellans; catalanisme i Església i;

e_23 El Matí 30/01/1931 La Suma contra

gentils 2 Església;

e_11 El Matí 28/03/1930 Un nou separatisme Esquerra política i separació Església-Estat;

e_24 El Matí 04/02/1931 Per la família Església; encíclica; família; Pius XI;

e_12 El Matí 30/03/1930 L'ombra delatora Església; persecucions antireligioses a Rússia;

e_25 El Matí 07/02/1931 Per la beatificació del

bisbe Torras Església; Torras i Bages;

e_13 El Matí 18/04/1930 La "Setmana Santa"

del Dr.L.Carreres, Prev.

Església; litúrgia;

e_26 El Matí 05/03/1931

El Sr. Bisbe d'Estrasburg parla

dels problemes socials

Església; moviment obrer; Lleó XIII;

e. Església i cristianisme.- Llistat

LXXXVIII

Núm. Pub. Data Títol Ítems; Núm. Pub. Data Títol Ítems; e_27

El Matí 12/03/1931 Els programes polítics

i la premsa catòlica Església; política; catolicisme;

e_41 El Matí 20/10/1931 La invitació pontifícia Església; papat;

e_28 El Matí 29/04/1931

Una campanya contra el Dr.Segura

Política; Església; e_42 El Matí 22/10/1931 L'acció catòlica com

un deure Església; catolicisme;

e_29 El Matí 12/05/1931

Circular de l'Excm.Sr.Cardenal

Arquebisbe de Tarragona

Catolicisme; política; Vidal; Macià;

e_43 El Matí 25/10/1931 La diada d'avui Església; diada de Crist Rei;

e_30 El Matí 24/05/1931 Feina a fer Catolicisme; qüestions socials; e_44 El Matí 25/10/1931

La reialesa permanent, les

reialeses passatgeres Església;

e_31 El Matí 03/06/1931 Cada cosa al seu lloc Catolicisme; e_45 El Matí 01/11/1931

Per l'ensenyament lliure

Educació; Església i catolicisme; Ensenyament Lliure;

e_32 El Matí 28/06/1931

La diada de la Premsa Catòlica

Catolicisme; periodisme; e_46 El Matí 05/11/1931 Els primers fruits Educació; Església i catolicisme; Ensenyament Lliure;

e_33 El Matí 30/06/1931 La paraula del Papa Església; educació universitària; e_47 El Matí 11/12/1931

Els deures dels catòlics en el moment

actual Catolicisme; Evangeli;

e_34 El Matí 18/07/1931

Cristianisme i socialisme

Església; socialisme; e_48 El Matí 13/12/1931 Als catòlics Catolicisme;

e_35 El Matí 23/08/1931 La lluita serena Catolicisme; persecució e_49 VdT 22/12/1931 Feina positiva

Pau i revolució; catolicisme; J. Maistre; L.Herpéel; anarquisme;

e_36 El Matí 30/08/1931

L'Esquerra contra l'Estatut de Catalunya

Política; Estatut; educació e_50 VdT 23/12/1931 La trencadissa vana Catolicisme;

e_37

El Matí 02/09/1931

Missatge del Cardenal Primat de Tarragona i

els Prelats de Catalunya a les Corts

Constituents

Església; política; Estatut; República;

e_51 El Matí 25/12/1931 La capta de Nadal Església; catolicisme;

e_38 El Matí 15/10/1931 Ultratge i injustícia Església; política; e_52 El Matí 25/12/1931

Jesús és nat- Veniu. Adorem-lo

Pau; Torras i Bages; "Sant Pare dels temps moderns";

e_39 El Matí 17/10/1931 Transacció Església; política; e_53 VdT 27/12/1931

Un perill en les polèmiques

Església i catolicisme;

e_40 El Matí 20/10/1931

Les vies justes i legítimes

Església; política;

e_54 El Matí 30/12/1931 Caritat Autenticitat i caritat;

LXXXIX


e_55 El Matí 31/12/1931 Paraules de pau Pius XI; Quadrigesimo anno; economia i moral; socialisme; liberalisme;

e_71 El Matí 26/03/1932 Dissabte de Glòria Festes cristianes; civilitat;

e_56 El Matí 01/01/1932 La declaració de

l'Episcopat

Declaració col·lectiva episcopat; Periodisme catòlic; Relacions Església-Estat;

e_72 El Matí 06/04/1932 Una bella iniciativa Estudiants; educació i religió;

e_57 El Matí 02/01/1932 L'orientació catòlica Declaració col·lectiva episcopat; encícliques socials;

e_73 El Matí 18/05/1932 La independència de

l'Església Església; política;

e_58 El Matí 05/01/1932 Sobre la declaració

episcopal Declaració col·lectiva episcopat; persecució Església;

e_74 El Matí 21/05/1932 L'única veu orientadora

Església; papa; encíclica; social;

e_59 El Matí 27/01/1932 La política sectària

del Govern. Relació església-estat; Barraquer; dissolució C. Jesús;

e_75 VdT 22/05/1932 L'última encíclica Església; papa; encíclica; social;

e_60 El Matí 29/01/1932 El nostre homenatge Relacions Església-Estat; dissolució Companyia de Jesús;

e_76 VdT 24/05/1932 La veu de Roma Església; papa; encíclica; social;

e_61 El Matí 30/01/1932 La nostra lluita Catolicisme i llibertat d'esperit; obrar; persecucions;

e_77 El Matí 26/05/1932 Corpus Església; festa Corpus;

e_62 El Matí 11/02/1932 Solemnes actes de

desagreujament a la Catedral

Cristianisme; "La Potència de la Creu" de Torras i Bages; 1901;

e_78 El Matí 27/05/1932 Reconfortador

espectacle Església; festa Corpus;

e_63 El Matí 12/02/1932 Diada de joia Pius XI; desè aniversari; catolicisme universal;

e_79 El Matí 08/06/1932 La rel dels mals

presents Església; encíclica; social;

e_64 El Matí 13/02/1932 Situem-nos Relacions Església-Estat; persecució; Lleó XIII; Pius XI;

e_80 VdT 18/06/1932 El capital a poques

mans Església; papa; encíclica; social;

e_65 El Matí 14/02/1932 El punt de partida Catolicisme; Declaració col·lectiva Episcopat;

e_81 El Matí 19/06/1932 El camí a seguir Església; ideologia;

e_66 El Matí 08/03/1932 La festa dels

estudiants catòlics Catolicisme i diada de sant Tomàs; estudiants catòlics;

e_82 VdT 21/06/1932 lluites d'egoismes Església; papa; encíclica; social;

e_67 El Matí 09/03/1932 El camí de la victòria Ideologia; legislació persecutòria; vida espiritual;

e_83 El Matí 03/07/1932

Els Papes i el problema mundial

Església; Papes; pau;

e_68 El Matí 19/03/1932 Respectem les festes

cristianes Festes cristianes; civilitat;

e_84 El Matí 20/07/1932

Per què Chesterton és catòlic

Església i catolicisme; Chesterton;

e_69 El Matí 24/03/1932 Les diades santes Festes cristianes i República; e_85 El Matí 24/07/1932 El món dels esperits Església; fe;

e_70 El Matí 24/03/1932 La Borsa serà oberta-

Alpha Festes cristianes; catolicisme; poders públics;

e_86 El Matí 26/07/1932 Per què són teosofistes

Església; fe; teosofisme;

XC


e_87 El Matí 27/08/1932 L'Església i els

processos de matrimoni Església; matrimoni; e_100 El Matí 26/07/1933

Comentaris al discurs del senyor Amadeu

Hurtado.2 Relacions Església-Estat;

e_88 El Matí 26/10/1932 No passa res… Església; persecució; e_101 El Matí 27/07/1933 Comentaris al discurs

del senyor Amadeu Hurtado.3

Relacions Església-Estat;

e_89 El Matí 16/11/1932 El programa electoral dels catòlics belgues

Catolicisme a Bèlgica; e_102 El Matí 28/07/1933 Comentaris al discurs


Església;relacions Església-Estat;

e_90 El Matí 19/11/1932 Cal distingir Església i política; Acció Catòlica;

e_103 El Matí 12/08/1933 La tercera Assemblea

d'Acció Popular Catolicisme; Acció Popular;

e_91 El Matí 28/11/1932 Amunt els cors! Església; política; Estatut; e_104 El Matí 20/08/1933 La festa sense joia Església; religiositat; festes;

e_92 El Matí 15/02/1933 Entorn del

capitalisme Ideologia; capitalisme; e_105 El Matí 24/09/1933

La redempció de captius

Església;catalanisme; Mercè;

e_93 El Matí 06/06/1933 L'Encíclica sobre la llei

de Congregacions Església; política; congregacions;

e_106 El Matí 21/10/1933 La política que més ha

d'interessar-nos

Catolicisme; política; Espanya; eleccions legislatives; Setmana Social Catòlica;

e_94 El Matí 07/06/1933 Ja sabem el que ens

cal fer Església; política; congregacions;

e_107 El Matí 27/10/1933 La "Setmana Social" i la campanya política

Catolicisme;política; Espanya; eleccions legislatives;Setmana Social Catòlica;

e_95 El Matí 09/06/1933 El laïcisme destrueix

l'autoritat civil Església; política; congregacions;

e_108 El Matí 09/03/1934 La doctrina i la

pràctica en matèria social catòlica

Església; doctrina social;

e_96 El Matí 16/06/1933 El nostre enyorament

d'ahir Església;corpus; e_109 El Matí 05/04/1934

La compensació a la clerecia

Església; política; retribucions clerecia;

e_97 El Matí 20/06/1933 Cal practicar la

doctrina social de l'Església


e_110 El Matí 10/04/1934 La nostra

contraofensiva Catolicisme; ensenyament catòlic;

e_98 El Matí 22/07/1933 Text íntegre de la

conferència del senyor Amadeu Hurtado


e_111 El Matí 15/04/1934 El nostre camp

d'acció Catolicisme; política; Acció Catòlica;

e_99 El Matí 25/07/1933 Comentaris al discurs



e_112 El Matí 24/04/1934 L'obra dels Joves Cristians ja és en

marxa Cristianisme; Catalunya;

XCI

e. Església i cristianisme



FRAGMENTS

e_1 El Matí 25/09/1929 La Verge de la Mercè als

carrers Festa Mercè; costums; dretes i esquerres;

“La dolça imatge de la Mare de Déu de la Mercè passava ahir pels carrers de Barcelona. (...) Com ens debatem inútilment en lluites d’aparents ideologies, lluites de dretes i esquerres amb aires sociològics o polítics. En dies com ahir tot això ens sembla una mena de passatemps, un excés d’oblit de la lluita vertadera. (...) Parlem amb lleugeresa de les esquerres, i voldríem que tot el mal se’n derivés. Si les imaginem així, seria de justícia també dir que les esquerres no es formen sinó de les dretes corrompudes. Ans les esquerres no demanen la llei del divorci, les dretes han dut uns costums que l’han preparada (...) ”

e_2 El Matí 1/10/1929 La Cavalcada Festa de les missions; costums;

“La festa de diumenge a la tarda veia la seva magnificència més exaltada pel contrast que incloïa en ella mateixa (...) Veus-aquí el contrast colpidor: l’ostentació ramblera i l’heroisme ocult del missioner (...)”

e_3 El Matí 2/10/1929 La premsa i el cardenal

Dubois Cardenal Dubois;

“(...) Què tenia, doncs, el cardenal Dubois, que mereixia la simpatia d’uns i altres,i que el recordés tota la premsa amb elogi? És que era –diuen- un hàbil, un diplomàtic, un polític, inclinat sempre a la banda del poder, ambiciós (...) La cançó ja és coneguda. El senyor Luís de Zulueta també la deia de Lleó XIII (...)”

e_4 El Matí 19/10/1929 Pius XI i Manzoni Pius XI; Manzoni; Mussolini;

“Pius XI ha mostrat diverses vegades l’admiració i la simpatia que tenia per Manzoni. (...) Segurament hauria plagut al poeta veure resolta la qüestió vaticana amb Itàlia (...) Més el que segurament hauria desplagut a Manzoni és l’actitud del dictador. (...) La independència del Papa encara sembla discutida. La independència material, de totes maneres, és més ferma que no era, i la independència espiritual és com sempre (...)”

e_5 El Matí 6/11/1929 Resposta al senyor Rovira i

Virgili Rovira i Virgili; sobre la mort; mort de l’home i mor de la cultura;

“ (...) El Sr. Rovira i Virgili, en un article depriment sortit a La Nau, parlava en la diada dels morts, de la immortalitat única dels pobles, de la humanitat, dels llenguatges: coses que nosaltres tenim per ben moridores; cada home mor, deia, però la humanitat perdura. ¿Qui no veu l’engany ?¿Qui no veu que l’única immortalitat que ens importa és la de cada home, i que la humanitat és una abstracció buida de sentit viu?(...) La cultura, les llengües, els pobles, totes aquestes coses passen de generació en generació; d’uns homes als altres no són més que instruments per a servir cada home en concret. I quan d’aquests instruments se’n fa com una mitologia convertint-los en finalitats, i dels homes se’n fa instrument per servir aquells ídols, no pot haver-hi un ordre moral sòlid (...)”

e_6 El Matí 14/12/1929 El cristianisme desequilibra

l’home? Cristianisme i món antic; Bofill i Mates;

“ El nostre bon amic Sr. Bofill i Mates, en dos articles sortits a «La Publicitat», discorria sobre l’estudi de les humanitats (...) El concepte que en els seus articles m’ha semblat una dissonància és el que suposa en els antics un equilibri humà desfet pel Cristianisme. (...) Les doctrines cristianes no són com les de món antic que miraven només alguns aspectes de la vida, i així, fins entre els qui per recordar els que pensaren amb més plenitud veiem la inhumanitat de la república platònica i l’esclavitud en la política aristotèlica. La doctrina catòlica, en canvi, comprèn tota la vida humana, i per això és l’única doctrina que pot dur l’equilibri a l’home (...)”

XCII

e_7 El Matí 25/12/1929 La guerra contra el Nadal a

Rússia Sovietisme; persecució religiosa;

“A la Rússia dels Soviets persisteix la guerra materialista contra la divinitat. Són els seus aspectes, precisament, més humans i bellament acolorits, que el sectarisme marxista vol arrencar del cor i dels ulls dels homes (...) per llurs intencions de millora social en particular i de justícia humana en general, ens trobem que tenen a llur desfavor de no haver aconseguit ni l’una cosa ni l’altra (...)”

e_8 El Matí 07/01/1930 El partit laborista i els

catòlics Catolicisme anglès laborista; educació; conservadorisme vs. Catolicisme;

“A Anglaterra és tradicional l’odi contra el catolicisme, i aquest odi té en general distinta intensitat, segons els partits. On n’hi ha més és entre els conservadors (...)”

e_10 El Matí 26/03/1930 L'Església i la llibertat Església i llibertat en relació a la problemàtica amb els intel·lectuals castellans; catalanisme i Església; política i Església;

“Hi ha de part dels nostres heterodoxos, un desconeixement absolut de l'actitud de l'Església respecte el gran problema de la llibertat humana. “

e_11 El Matí 28/03/1930 Un nou separatisme Esquerra política; separació Església-Estat;

“Les nostres esquerres -en el sentit corrent d'aquesta denominació- posen un interès molt viu a demanar la separació de l'Església i l'Estat. Alguns fins parlen d'"Esglésies" com si l'Estat espanyol estigués o pogués estar unit a més d'una (...)”

e_12 El Matí 30/03/1930 L'ombra delatora Església; persecucions antireligioses a Rússia;

“El sant Pare havia ordenat que la diada de sant Josep d'enguany fos especialment consagrada per tota la catolicitat a pregar perquè cessés la persecució religiosa i les profanacions que han convertit la terra russa en un vast infern de blasfèmia i de misèria (...)”

e_19 El Matí 24/12/1930 Clam de caritat Crisi; Cardenal Hayes, caritat obrers sense feina;

“Ara com sempre, és en el cap catòlic on ressonen les veus més fervoroses, els clams més arborats a favor dels pobres. I això a nosaltres no ens pot sorprendre, perquè ja sabem que, així com l'egoisme és essencialment pagà, la caritat és la primera, la fonamental de les virtuts cristianes (...)”

e_21 El Matí 27/01/1931 L'excitació pontifícia al laïcat

catòlic Església; apostolat; social; rural;

“(...)Els homes, en general han perdut tot esperit de religiositat…, no practiquen perquè no creuen (...) el jovent de la nostra pagesia -en uns indrets més que en altres va encaminant-se vers el comunisme (...)”

e_38 El Matí 15/10/1931 Ultratge i injustícia Església i competències; obediència autoritat Estat-Església;

“L'article 24 de la Constitució (...) "queden dissolts tots aquells Ordes religiosos que estableixin, a més de tres vots canònics, un altre especial obediència autoritat distinta de la legítima de l'Estat". Això, diguem-ho clar, constitueix una inqualificable injúria contra la persona augusta del sant Pare (...)”

e_39 El Matí 17/10/1931 Transacció Església; Dissolució ordes religiosos;

“ (...)Totes aquestes coses ens ha fet pensar l'actitud que suposem del Partit Catalanista Republicà, reflectida en unes declaracions del sr. Nicolau d'Olwer i un article, publicat a "La Publicitat". (...) El Sr. Nicolau comença la seva nota dient: -Vaig votar un text dolent.-(...) I, malauradament, el text de l'article 24 tal com ha quedat aprovat, no té cap cosa bona, és dolent tot ell. I si és dolent, ni per via de transacció era acceptable (...)”

XCIII

e_40 El Matí 20/10/1931 Les vies justes i legítimes Església; valors; cristianisme;

“Pocs dies ha, "Crisol",reproduïa, traduït, la primera pàgina un editorial del nostre diari, recomanant la via aspra de la fortitud cristiana (...)”

e_42 El Matí 22/10/1931 L'acció catòlica com un

deure Església; catolicisme; Lleó XIII;

“Senyors: hem procurat sempre que el diari espandís a Catalunya la veu de Roma; hem desitjat veure guarida aquella sordera dels catòlics que privava el nostre país del fruit que la veritat havia de portar-hi; i així vèiem, per exemple, que els ensenyaments de Lleó XIII eren desconeguts, al cap de la quarantena, en aquest país obert només a les doctrines de l'anarquia (...)”

e_44 El Matí 25/10/1931 La reialesa permanent, les

reialeses passatgeres Església; festes cristianes;

“Ara fa un any escrivíem: "Alguns diuen que les monarquies van caient. I en efecte, n’hem vist caure algunes de prou dignificades perquè puguem sospitar que llur extinció és fatídica (...) D'any en any, impertorbablement celebrarem, mentre la pàtria no mori, la festa de la reialesa de Crist (...)”

e_45 El Matí 01/11/1931 Per l'ensenyament lliure Educació; Església i catolicisme; Ensenyament Lliure;

“(...) La Federació Catalana d'Estudiants Catòlics, la que convoqués a tot el poble de Barcelona no emmetzinat pel sectarisme, per la intolerància incivil, a l'acte d'afirmació de llibertat, de respecte als sentiments i als drets de tothom, que ha de celebrar-se en defensa i propaganda de l'Ensenyament Lliure.”

e_46 El Matí 05/11/1931 Els primers fruits Educació; Església i catolicisme; Ensenyament Lliure;

“El míting de diumenge passat comença a llevar els seus fruits. De moment, ja va servir per revelar-nos l'existència d'una immensa massa ciutadana àvida d'actuar i de fer sentir (...) La consciència catòlica del nostre país ha estat feliçment desvetllada (...)”

e_47 El Matí 11/12/1931 Els deures dels catòlics en el

moment actual Catolicisme; Evangeli;

“(...)Ara i sempre els deures dels catòlics es poden trobar compresos en dues paraules: l'Evangeli i Roma. L'Evangeli el tenim molt oblidat i no hi ha moment en la vida que no s'hagi de recordar(...)”

e_48 El Matí 13/12/1931 Als catòlics Catolicisme;

“En aquests moments en què l'onada de sectarisme i d'impietat s'ha anat engrandint fins a posar en perill les creences arraigades secularment al nostre poble, cal que per damunt de diferències polítiques i superant qüestions temporals, els catòlics unim el nostre esforç i coordinem la nostra activitat en defensa de l'ideal religiós, patrimoni espiritual que ens han llegat els nostres avis,(...)”

e_49 VdT 22/12/1931 Feina positiva Pau i revolució; catolicisme; J. Maistre; L.Herpéel; anarquisme;

“En les matèries tractades en aquesta pàgina és on tenim els adversaris més violents de fets i de paraules. La premsa anarco-sindicalista no té cap escrúpol a fer servir la mentida i la calúmnia. Res ha de substituir ni pot substituir la raó: aquesta és l'única força de la paraula (...) La feina als catòlics és constructiva i el que ha de construir no pot perdre temps escampant ires estèrils i, per tant, nocives a la seva obra mateixa (...). Però encara hi ha més. És que la violència és tan poc adient als catòlics, tan contrària a les seves doctrines que els adversaris se n'adonen de seguida i els prenen per uns hipòcrites que no fan res del que prediquen (...). Tinc a la taula un llibre de Lluís Herpéel ("Catholiques, sommes nous chrétiens?") en que s'ocupa de l'actitud dels catòlics en els diversos aspectes de la vida(...) Ara ens poden servir més tenint el nostre país somogut per la tempesta revolucionària. Tots s'adiuen al pensament del gran Josep Maistre -esperit no gaire comprès, i una mica difícil de comprendre- quan terminava les seves famoses "Consideracions sobre la França" dient que la vertadera contra-revolució no consistia a fer una revolució contrària, sinó a fer el contrari de la revolució (...)”

XCIV

e_51 El Matí 25/12/1931 La capta de Nadal Església; catolicisme;

“La nostra Església es troba ara pobra, malmirada i perseguida, per les potestats de la terra, talment com s'hi trobava Jesús Infant, el seu diví fundador, en el Portal de Betlem, en aquesta diada portentosa. Potser caldria que tots nosaltres, els catòlics de la nostra terra, sabéssim sentir-nos ingenus i humils com aquells pastors el record dels quals han perpetuat les sagrades lletres (...)”

e_55 El Matí 31/12/1931 Paraules de pau Pius XI; Quadrigesimo anno;economia i moral; socialisme; liberalisme;

“Del commovedor missatge que el Sant Pare adreçà al Sacre Col·legi (...) Propugnem, en tractar de les grans angoixes econòmico-socials de l'hora present, la necessitat d'instaurar l'economia damunt la base de la moral cristiana, d'aquesta moral que el socialisme nega rodonament i de la qual pràcticament prescindeix el liberalisme econòmic (...)”

e_56 El Matí 01/01/1932 La declaració de l'Episcopat "Declaració col·lectiva de l'Episcopat espanyol"; Periodisme catòlic; Relacions Església-Estat;

“(...)puix que ens considerem obligats a fer que aquest document mai no manqui damunt la nostra taula de treball, per tal com no en sabríem trobar d'altre que, en el compliment de la nostra missió de periodistes catòlics, ens oferís, sobretot, un més precís, segur i lluminós guiatge (...)”

e_57 El Matí 02/01/1932 L'orientació catòlica "Declaració col·lectiva de l'Episcopat espanyol"; catolicisme; encícliques socials;

“La declaració de l'episcopat assenyala l'esperit i el caràcter de l'actuació del catòlic (...) que no ho siguin de paraula, sinó ben íntimament i responent-hi amb obres (...)”

XCV

II. Bibliografia

a. Bibliografia

i. Llibres

ii. Articles, introduccions i pròlegs

b. Escrits de Josep Maria Capdevila

i. Llibres i edicions antològiques

ii. Catàlegs i separates

iii. Pròlegs i traduccions

iv. Discursos i parlaments

v. Diaris i revistes on Capdevila publica articles, estudis i editorials

XCVII

a. Bibliografia

En aquest apartat bibliogràfic presentem els llibres i alguns dels articles, introduccions

i pròlegs que han servit de base per aquest estudi.

Llibres

ÁLVAREZ, S. La Edad Media. Dins Victòria CAMPS, Historia de la ética. Crítica, Barcelona, 1987

ARISTÒTIL, Política, ed. Bilingüe; trad. Julián Marías, María Araújo; introducció, J. Marías. Instituto de Estudios Políticos (Clásicos políticos), Madrid 1951

BALCELLS, A. El nacionalismo catalán. Historia 16. Madrid, 1999.

BATLLORI, M. Vuit segles de cultura catalana a Europa. Ed. Selecta. Barcelona, 1959 (BS, 252).

BENET, J. Manuel Carrasco i Formigera, afusellat. Edicions 62. Barcelona, 2009.

BERGSON, H. Matière et mémorie. Quadrige. PUF. Paris, 1999.

BILBENY, N. Filosofia Contemporània de Catalunya. Edhasa. Barcelona, 1985.

CAMPS, V. Historia de la ética. Crítica, Barcelona, 1987

CARDÓ, C. El gran refús. El capítol VIII inèdit del llibre Les Dues Tradicions. Claret, Barcelona, 1994.

- Les dues tradicions. Ed. Claret. Barcelona, 1977.

- La moral de la derrota i altres assaigs. Ariel. Barcelona, 1959.

- Histoire Spirituelle des Espagnes. Editions des Portes de France. Paris, 1946.

CARDONA, C. La metafísica del bien común. Rialp, Madrid, 1966.

CARRERAS I ARTAU. Història del pensament filosòfic a Catalunya. Llibreria Catalònia. Barcelona, 1931.

CARRERES I PÉRA, J. Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. PAM, 2003.

CASASSAS, J. «Jaume Bofill i Mates: una aportació conservadora al liberalisme catalanista del primer terç del segle XX». Dins: BALCELLS, A. (i d’altres), El pensament polític català. Del segle XVIII a mitjan segle XX. Ed. 62. Barcelona, 1988.

COLL, J. M.; COMÍN, A., (i d’altres) “Mounier, avui”. Dins: Emmanuel Mounier i el personalisme. Ed. Cruïlla. Barcelona, 2002.

COLOMER, O. Josep Torras i Bages (1846–1916). Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, 1996.

COPLESTON, F. Historia de la Filosofía, vol.9. Ariel, Barcelona, 1980.

CORETH, E. (i d’altres). Filosofia cristiana en el pensamiento católico de los siglos XIX y XX. Vols. I. II i III. Ed. Encuentro. Madrid, 1993-1997.

XCVIII

CORTADA, J. La filosofia de Josep Maria Capdevila. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

CUCURULL, F. Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936). Ed. De La Magrana. Barcelona, 1984.

- Pròleg a La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya d’Amadeu Hurtado. Undarius,. Barcelona. 1976

CHOZA, J. Manual de antropología filosófica. Rialp. Madrid, 1988.

DENIS, H. Historia del pensamiento económico. Ariel. Barcelona, 1970.

DOMENACH, J.M., (et al.). Pensamiento político de Mounier. ZYX. Madrid, 1966.

ESQUIROL, J.M. Què és el personalisme? Introducció a la lectura d’Emmanuel Mounier. Ed. Pòrtic. Barcelona, 2001.

(d’)ESPLUGUES, M. El missatge d’Israel. Obradors de la NAGSA, Barcelona, 1934.

FERRATER MORA, J. Les formes de la vida catalana i altres assaigs. Ed. 62. Barcelona, 1991 (4ª ed.)

- Diccionario de filosofía. Alianza, Madrid, 1988.

FIGUERES, J.M. Premsa i Nacionalisme. Pòrtic-Monografies. Barcelona 2002.

FOIX, P. Apòstols i Mercaders. Nova Terra. Barcelona, 1976.

GILSON, E., (et al.). Jacques Maritain. Son oeuvre philosophique. Bibliothèque de la revue thomiste.

GIRALT, E., BALCELLS A., TERMES J., “El Moviment Obrer als Països Catalans” dins Episodis de la Història de Catalunya, Ed. 62, Barcelona 1975.

GIRÓ, J. Els homes són i les coses passen. Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979), un filòsof-literat del segle XX. BSO (PAM), 2004.

- El pensament polític de Carles Cardó i de Jacques Maritain. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995

GINER, S. Historia del pensamiento social. Ariel, Barcelona, 1980.

GONZÀLEZ, J.A. Federalisme i autonomia a Catalunya (1968-1938). Curial. Barcelona, 1974.

HÖFFNER, J. Doctrina social cristiana. Rialp, Madrid, 1964.

- Manual de doctrina social cristiana. Rialp, Madrid, 1974.

IZQUIERDO, S. Panoràmica de l’esquerra nacional. Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 2008.

JOUBERT, J. Pensaments. Traducció catalana de Pere Benavent. Minerva. Segona Sèrie. Barcelona, 1918.

JOLIVET, R. Tratado de filosofía I. Lògica i Cosmología. Carlos Lohlé. Buenos Aires, 1960

- Tratado de filosofía III. Metafísica. Carlos Lohlé. Buenos Aires, 1957

- Tratado de Filosofia IV. Moral. Carlos Lohlé. Buenos Aires, 1966

KASPER, W. La misericordia. Sal Terrae. Santander, 2012.

LAJUGIE, J. Las doctrinas econòmicas. Oikos-tau. Barcelona, 1971.

XCIX

LLADONOSA, M. Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1988.

LLEÓ XIII, encícliques Rerum Novarum, Inmortale Dei, Sapientiae Christianae

LLUÍS FONT, Pere. (coord.). Les idees i els dies. Ed. Proa. Barcelona, 2002 (IEC).

MARITAIN, J. Humanisme Intégral. Fernand Aubier. Paris, 1936.

- Man and the state. The University of Chicago Press Chicago, 1951.

- Oeuvres complètes. Vol. VIII: Principes d’une politique humaniste. Editions de la Maison Française. Nova York, 1944

MASCITELLI, E. «Marxismo». Diccionario de términos marxistas. Grijalbo, Barcelona, 1979.

MASGRAU, R. Els orígens del catalanisme polític. Barcanova, Barcelona, 1992.

MASSOT, J. Cristianisme i catalanisme, dins: TERMES et al. Catalanisme: història, política i cultura, L’ Avenç S.A. Barcelona, 1986.

MESSNER, J. Ética general i aplicada. Rialp, Madrid, 1969.

MILLAN, A. Persona humana y justicia social. Rialp, Madrid, 1973.

- Sobre el hombre y la sociedad. Rialp, Madrid, 1976.

MONCUNILL, Lluís M. Carles Cardó, Un clàssic del pensament: Pòrtics de La Paraula Cristiana (1925-1936), edició, presentació i notes a cura de Ll. Moncunill, F. Moncunill i M. Martí, Institut d’Estudis Vallencs. Valls, 2008.

- A l’entorn de Carles Cardó. Diàleg de l’exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona. Cossetània, Valls, 2008.

MORA, A. Les lluites del pare Miquel d’Esplugues. Uns episodis de Filosofia (i) Política. Dins: J. MONTSERRAT; P. CASANOVAS (eds.) Pensament i filosofia a Catalunya, Vol. 2 : 1924-1939. INEHCA, Barcelona, 2003.

MOUNIER, E. Manifeste au service du personalisme, en Oeuvres. Ed. Seuil. Paris, 1951.

- El personalisme. KADMOS, Salamanca, 2007 (1949. traducció, 2007). https://picgirona.files.wordpress.com/2010/10/el-personalisme1.pdf)

OTFRIED HÖFFE, Ed. Diccionario de Ética. Crítica. Barcelona, 1994.

PÉREZ J.L., Josep Torras i Bages. Introducció al seu pensament polític. Dins: J. MONTSERRAT; P. CASANOVAS (eds.), Pensament i filosofia a Catalunya I: 1900-1923. INEHCA, Barcelona, 2003.

PESSARRODONA, M. França: La cultura catalana exiliada. Ara llibres. Barcelona, 2010.

PIUS XI, encíclica Quadragesimo Anno,1932.

PONTIFICIO CONSEJO JUSTICIA Y PAZ, Compendio de la doctrina social de la Iglesia. BAC, Madrid, 2005.

PRAT DE LA RIBA, E. La nacionalitat catalana. Ed. 62. Barcelona, 1988 (4ª ed.).

RAGUER, H. La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931- 1939). PAM. Barcelona, 1976.

RAMÍREZ, S. M.. Doctrina política de Santo Tomás. Pub. Inst. Social Leon XIII. Madrid, 1952.

C

RIBA, Carles. Obres completes. Vol. 1 i 2. Introducció d’Arthur Terry. A cura de J. Ll. Marfany. Ed. 62. Barcelona, 1965.

RIQUER, B. (DE) Regionalistas i Nacionalistas (1898-1931). Dopesa. Barcelona, 1979.

RODRIGUEZ, F. Doctrina Pontificia III. Documentos Sociales. BAC, Madrid, 1964.

ROUSSEAU, J.J. Discurso sobre el orígen i fundamentos de la desigualdad entre los hombres.

Alhambra, 1986.

- Contrato Social, Trad. Mauro Armiño. Alianza. Madrid. 1965.

SABINE, George H., Historia de la teoría política. Fondo de Cultura Económica de España, 5ª reimpresión, Madrid, 2000

SERRA HÚNTER, Jaume. Filosofia i cultura. Suggestions i estudis. Catalonia. Barcelona, 1932.

SERRAHIMA, Maurici. El fet de creure. Ed. 62. Barcelona, 1967.

- Dotze mestres. Destino. Barcelona, 1972.

- Del passat quan era present. Edicions 62. Barcelona. Vol. I. 1972. Vol. II. 1974.

- Josep Maria Capdevila, assaig biogràfic. Barcino. Barcelona, 1974.

- Memòries de la guerra i de l’exili. Ed. 62. Barcelona. Vol. I. 1978. Vol. II. 1981.

- Serrahima i el cristianisme postconciliar, dins Maurici Serrahima, Centenari, 1902-2002. Institució de les Lletres Catalanes, 2007.

SOLÀ, P. Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939). L’Ateneu Enciclopèdic. La Magrana. Barcelona, 1978

TERMES, J. La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer. Afers. Catarroja, 2007.

- Federalismo, anarcosindicalismo i catalanismo. Anagrama. Barcelona, 1976.

THERBORN, G. La Escuela de Frankfurt. Anagrama. Barcelona, 1972.

TOMÀS D’AQUINO. Suma de Teologia. BAC, 1994. El llibres de consulta del fons bibliogràfic del mateix Capdevila:

- Thomas Aquinas, sanctus -Opuscula selecta, Tomus III. Paris : Lethielleux, 1881.

- Thomas Aquinas, sanctus -Sancti Thomae Aquinatis doctoris angelici opera omnia iussu impensaque Leonis XIII P. M. edita. Tomus primus Commentaria in Aristotelis libros Peri Hermenias et posteriorum Analyticorum, cum synopsibus et annotationibus Fr. Thomae Zigliara. — Romae : Propaganda Fide, 1882.

- De principiïs naturae. Edit. Rom. XXXI

- De Regimine Principium. -La monarquía—. Trad. de L. ROBLES, i A. CHUECA, Tecnos, Madrid, 2007

TORRAS I BAGES, J. Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona, 1948.

TORRENT, J.; TASIS, R. Història de la premsa catalana. Ed. Bruguera. Barcelona, 1966.

TOUCHARD, J. Historia de las ideas políticas. Tecnos. Madrid, 1981.

TRUYOL, A. Historia de la filosofia del derecho i del Estado I. Revista de Occidente. Madrid, 1976.

CI

URDANOZ, T. Historia de la filosofía. VIII. BAC. Madrid, 1985.

VALLESPÍN, F. (ed.), Historia de la teoría política. Alianza. Madrid, 1981.

VARGAS-GOLARONS et al., Anarquisme i alliberament nacional. El Llamp. Barcelona, 1987.

YEPES, R.; ARANGUREN, J. Fundamentos de antropología. EUNSA. Pamplona, 2003.

Articles, introduccions i pròlegs

AGUADO, Daniel. “Amb motiu del centenari de Josep Maria Capdevila”, Diari de Tarragona, 21-VI-1992.

ÁLVAREZ, Sabina. “La Edad Media”. Dins: Victòria CAMPS, V. (Ed.) Història de la Ètica 1. Ed. Crítica, 1987.

ANGLADA, M. Àngels. “Record de J. M. Capdevila”, El 9 Nou, Vic, 10-VII-1992.

ARAGÓ, Narcís-Jordi. “Memòria de Josep Maria Capdevila”, Revista de Girona, 152. Maig-juny 1992, pàg. 7.

- “Anys de resistència i d’esperança”, Recvll, Blanes, 22-VII-1995.

BILBENY, Norbert. “Filosofia de l’exili i exili de la filosofia”, Enrahonar (10). UAB, 1984.

BORONAT, Josep Maria. “Una conversa amb Josep Maria Capdevila”, La Veu, 6-II-1926.

CARRERES I PÉRA, Joan. “Josep M. Capdevila i Balançó”, Punt Diari. Girona, 16-X-1982.

- “Cartes inèdites de Josep Pla”, (correspondència de Pla a Josep M. Capdevila). HoraNova. Suplement literari i cultural. Figueres, 23-IV-1984, pàg. VI.

- “Capdevila i Olot”, Diari de Girona, 15 i 19-IV-1992.

- “J.M. Capdevila tindria cent anys”, Serra d’Or, setembre 1992, pàg. 24-26.

- “Josep Maria Capdevila a través de la seva correspondència”, Revista de Girona, 155. Novembre-desembre, 1992, pàg. 42-45.

- “Josep Maria Capdevila” a Pensament i filosofia a Catalunya. III: 1940-1975, SCF (INEHCA), 2004.

CASASSAS, Jordi. “Els quadres del regionalisme. L'evolució de la Joventut Nacionalista de la Lliga fins el 1914”, dins la revista Recerques: Història, economia i cultura, núm.14, 1983, pàg. 7-32.

CASTELLANOS, Jordi. “Josep Maria Capdevila, un intel·lectual conseqüent”, La Vanguardia, 9-VI-1992.

DOLÇ, Miquel. “El magisterio de J.M.Capdevila”, La Vanguardia, 7-IX-1967.

FARELL, Glòria. “L’obra i pensament de Josep M. Capdevila”, Catalunya Cristiana, 15-VII-1993.

FARRIOL, Jaume. “Del retorn de Josep Maria Capdevila”, Vida Parroquial, 1958. Figueres, 8-VI-1971.

FORMENT, Eudald. “Introducción”. Dins Santo Tomás de Aquino, La Monarquía. Tecnos. Madrid,

2007. GAMISSANS, Francesc. “El llegat periodístic de Josep Maria Capdevila”, Catalunya Cristiana, 25-VI-1992.

CII

GARGANTA I FÀBREGA, Miquel de. “Josep M. Capdevila i de Balançó”, Pàgines olotines. Pròleg: Lluís Solé Sabarís. Ed. Municipals. Olot, 1984, pàg. 84-85.

- “Del retorn a casa, de Josep M. Capdevila”, El cruscat, 8. Papers literaris de la Garrotxa, pàg. 62. Olot. Juliol 1971,

GARGANTA I VILAMANYA, Josep M. de. “Un estudi orientador: Principis de teoria política, per Josep Maria Capdevila”, Catalunya Social, juny 1927, pàg. 5-6.

GIRÓ I PARÍS, Jordi. “Introducció” a Els principis de la civilització. Barcelonesa d’Edicions, 1992, pàg. 9-35 (Eixos, 11).

- “Josep M. Capdevila. Principis d’una filosofia per l’acció”, Serra d’Or, setembre 1993, pàg. 49-50.

JARDÍ, Enric. “Maragall i Ors. Dos temperaments. Dues generacions”, Serra d’Or, agost 1964, pàg. 10-14.

JOSEPH I MAYOL, Miquel. Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1974, pàg. 21-101.

LLATES, Rossend, “Principis de teoria política”, per Josep Maria Capdevila. La Publicitat, 8-VI-1927.

LLUÍS, Pere. “Esquema històric de la filosofia catalana”, Enrahonar (10). UAB, 1984.

LORES, Jaume. “Unió Democràtica, avui”, AvuI. 4-VIII-1997.

G. MATTAI, “Propiedad”. Dins L. ROSSI; Ambrossio VALSECCHI, Diccionario enciclopédico de teología moral. Ed. Paulinas, Madrid, 1984.

MOUNIER, Emmanuel. “L’Europe contre les hégémonies”, Esprit, núm. 74 (1938), p.163. Cit. COMÍN,.

PARELLADA, Clotilde, “Precisiones sobre Capdevila y El Matí”, La Vanguardia, 30-VI-1992.

PLA, Josep. “Acció Catalana i Acció Francesa”, La Publicitat, 3-VII-1923.

- “Crítica i pedanteria”, La Publicitat, 3-VIII-1924.

- “Joseph Conrad”, La Publicitat, 8-VIII-1924.

- “Un manual de decadència”, La Publicitat, 6-VIII-1927.

- “Maragall”, La Publicitat, 12-X-1927.

- “El quadern gris. Un Dietari”, Destino. Barcelona, 1969. Anotació corresponent a l’11- V-1918, pàg. 164-165 (OC, I).

-“Josep Maria Capdevila el 1966” a Retrats de passaport. Destino, 1970. Barcelona, pàg. 586-592 (OC, XVII).

PRATS, Modest. “Josep M. Capdevila: una memòria a refer”, El Punt, 14-VI-1992.

ROBLES, Laureano i CHUECA, Ángel, Prefaci a Sant Tomàs d’Aquino —La monarquía—. Tecnos, Madrid, 2007, pàg. CXXIX.

ROMEVA, Pau. “Chesterton i la qüestió social. El distributisme”, La Nova Revista, novembre 1927, pàg. 197-206.

- Textos sobre Chesterton, edició a cura de Josep Monserrat Molas i Sílvia Coll-Vinent, Barcelona: Facultat de Filosofia Universitat Ramon Llull, 2006.

ROSSELL, Mercè. «Estudi introductori», dins LA GENERALITAT DE CATALUNYA, II. La política cultural. Ed. Undarius, 1977. SALES, Jordi R. “Jaume Serra Húnter: El pensament i la vida”, Enrahonar (12). UAB, 1985.

SERRA HUNTER, Jaume. “Idealitat, metafísica, espiritualisme”, Enrahonar (10). UAB, 1984.

CIII

SERRAHIMA, Maurici. “Un llibre nou”, Diari de Mataró. Mataró, 25-XII-1932.

- “Sobre el Noucentisme”, Serra d’Or, agost 1964, pàg. 7-9.

- “Josep Maria Capdevila”, Destino. Barcelona, 15-I-1972.

- “Josep Maria Capdevila”, Serra d’Or, febrer 1972, pàg. 19-20.

- “En la mort de Josep Maria Capdevila” dins Presbyterium-Quaderns de Pastoral, núm. 19, Barcelona. Agost 1972, pàg. 446-455.

- “Antologia de Josep Maria Capdevila” dins Presbyterium-Quaderns de Pastoral, núm. 19, Barcelona. Agost 1972.

- “Notes sobre el Matí”, Els Marges, núm. 6, Febrer 1976, pàg. 111-119.

SEVERAL. “Poetes i crítics”, El Borinot, 108. Barcelona, 17-XII-1925.

SOLDEVILA, Carles. “Josep Maria Capdevila”, La Publicitat, 7-I-1926.

- “Ja hi ha assagista”, La Publicitat, 14-I-1926.

- “L’art d’escriure cartes”, La Publicitat, 24-II-1926.

- “Sobre el galicisme en la nostra cultura”, La Publicitat, 20-XI-1926.

- “La crítica i els crítics”, D’Ací d’Allà, núm. 112, abril 1927, pàg. 104.

- “L’art i la moral” (Dúplica a Manuel de Montoliu). Obres Completes. Selecta. Barcelona (BP, 21).

SOLDEVILA, Ferran. “A propòsit d’una antologia”, La Publicitat, 10-III-1925.

- “La Col·lecció Sant Jordi”, La Publicitat, 10-VII-1926.

- “La Cortesia cristiana”, La Publicitat, 28-VII-1926.

- “Al llarg de la meva vida”, Ed. 62. 1970. Anotació 3-III-1936.

TRIADÚ, Joan. “Tres llibres importants”, Serra d’Or, Octubre 1965, pàg. 58-59.

- “Josep M. Capdevila en el record i en els llibres”, AvuI. 14-VI-1992.

VERGÉS, Fermí. “Pròleg” a Del retorn a casa, 1971.

XUCLÀ, Jordi. “Uns apunts sobre el pensament catalanista de Josep Maria Capdevila i Balanzó (1892-1972). La Comarca d’Olot, 681. 12-XI-1992, pàg. 6-18.

* * *

CV

B. Escrits de Josep Maria Capdevila

En aquest apartat presentem la relació d’escrits de Josep Maria Capdevila. L’hem extret de la publicació de Joan Carreres i Péra: Josep Maria Capdevila. Ideari i

Poètica, PAM, 2003, respectant el criteri cronològic i temàtic de l’autor. Hem omès, per

la seva extensió, el llistat d’articles que escrigué en els diferents rotatius i que es

troben relacionats en el seu treball.

i. Llibres i edicions antològiques “Pròleg” a Miquel COSTA I LLOBERA, Líriques. Tria de J. Estelrich i J.M. Capdevila. Ed. Catalana. Barcelona, 1923,p. IX-XXXIII. (Biblioteca Literària).

Les Cent Millors Poesies Líriques de la Llengua Catalana. Tria de Josep Maria Capdevila. ENC, Barcelona, 1925. 226 p.; Ed. ampliada, 1931. (CPB, 70).

Poetes i crítics. Barcelona. Ed. Catalònia, 1926, 294 p. (ERO,1).

Com s’ha d’escriure una carta en català. Amb un epíleg de Joaquim Ruyra. Ed. Barcino. Barcelona, 1926, 63 p. (CPB,3). Ed. 1926, 1927, 1928 i almenys tres edicions més, amb data de 1927, detectades en la postguerra.

“Tria del text, introducció, notes i glossari” a MARTORELL / GALBA, Tirant lo Blanc. Ed. Barcino. Barcelona, 1925-1929. (ENC, 2, 4-5, 11-12, 15-16 i 25-26).

“Introducció i tria” a Francesc Vayreda. 30 reproduccions de pintures i dibuixos. Ed. Sala Parés. Barcelona, 1926. (Monografies d’Art).

Amics i terra amiga. Ed. Barcino. Barcelona, 1932. (Nou Esplet, 2).

“Introducció i tria” a Jacint VERDAGUER, Prosa. Catalònia. Barcelona, 1936.

En el llindar de la filosofia. Correspondència amb Maurici Serrahima. Ed. Barcino. Barcelona.1961,87 p. (CPB, 187); En el umbral de la filosofía. Traducción del Catalán por Diva Perdomo. Prólogo de Paulina Crusat. Prod. Latino-americanas Lida. Cali. 1964, 90 p.

Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1906-1920). Ed. Barcino. Barcelona, 1965. (LRSS, 37).

Estudis i lectures. Ed. Selecta. Barcelona, 1965, 287 p. (BS, 378).

“Tria i semblança de l’autor” a Poesies de Josep Maria de GARGANTA. Notes per Joan de Garganta. Ed. Barcino. Barcelona, 1968. 157 p. (LRSS, 38).

Del retorn a casa. Pròleg de F.Vergés. Pòrtic. Barcelona, 1971, 146 p. (LB, 27).

Els principis de la civilització. Introducció de Jordi Giró i París. Barcelonesa d’Edicions. Barcelona. 1992. 173 p. (Eixos, 11).

CVI

ii. Catàlegs i separates “El concepte de creació en l’obra artística”, IEC. Barcelona, 1923, p. 305-321; (ASCF,I); “L’artiste en face de son oeuvre”, Xenia Thomistica. Impremta Políglota Vaticana. Pontificio Collegio Angélico, Roma, 1925, p. 379-388.

“Bellesa i veritat”, Revista d’Estudis Franciscans. Barcelona, 1924.

“L’art de Lluís Bracons”, Catàleg a l’exposició de laques. Barcelona, abril 1925.

“L’oposició de la poesia catòlica i la poesia pagana”, La Paraula Cristiana, 7. Juliol 1925, p. 4-28.

“Apologia del nu”, La Veu, 23-VII-1927; 14-VIII-1927; 3 i 21-IX-1927.

“Principis de teoria política”, La Paraula Cristiana, 3. Març 1928. p. 196-218.

“Filosofia de luxe”, Franciscàlia. Editorial Franciscana. Barcelona, 1928.

“Lletres de filosofia”, Criterion. Barcelona, 1930, p. 139-143 i 376-381.

“L’Acció Catòlica com un deure”, Conferència inaugural de l’Associació “Amics d’El Matí”, (16-X-1931). El Matí, 22-XI-1931.

Presentació del programa de concert de piano de Gonçal Tintorer. Tarragona, 11-IV-1953.

“Visita Espiritual a la Verge de Montserrat” per Josep Torras i Bages i “El Sant Rosari”per Jacint Verdaguer. Bogotà, 1952.

“Antologia Josep Maria Capdevila” per Maurici SERRAHIMA a: Presbyterium-Quaderns de Pastoral, 19. Barcelona, agost 1972.

“Josep M. Capdevila a Valls” per Josep MIQUEL I MACAYA; Cultura. Valls, juliol-agost de 1979.

iii. Pròlegs i traduccions “Pròleg” a Presència de Catalunya. I La terra. El paisatge català a través dels seus poetes. Generalitat de Catalunya. DC. Barcelona, 1938. (SCF).

Traducció del Castellà a Florentino ALCAÑIZ. Consagració personal al Sagrat Cor de Jesús. 1a Edició catalana. Indústries Litogràfiques. Girona, 1969.

“Pròleg” a Clementina ARDERIU. Poesies. Tria de Tomàs Garcés. Edicions Lira. Barcelona, 1923. (EPA).

“Noticia sobre Balmes” a La civilizacion. Páginas de Jaime Balmes. Barcelona, 1922, 99 p. (BES, 3); Versió del Castellà a Jaume BALMES, La civilització. Ed. Barcino. Barcelona, 1930, 62 p. (CPB, 59).

“Introducció” a Pere BERENGUERES. D’ara i d’abans. Barcelona, 1967.

“Introducció” a BOSSUET. Discursos. Versió del francès a cura de J.M. Capdevila. Ed. Barcino. Barcelona, 1926, 119 p. (CSJ, 6).

Versió del francès a la Cançó de Roland. 1934-36. Text Inèdit.

Versió de l’italià a E.CHIOCCHETTI. “La filosofia de Giovanni Gentile”, Quaderns d’Estudi.1.Gener 1923, p. 31-35 i 102-107.

Versió del llatí a Tul·li CICERÓ. “Tusculanes”, Cap. I. Desembre 1971. Text Inèdit.

“Notes d’ambientació i genealogia espiritual” a Diaris i records de Pere Coromines. Vol. III. “La República i la guerra civil”, Curial, Edicions Catalanes. Barcelona, 1975, p. 337-357. (LMJ, 5).

Versió del Castellà a Pere DORADO MONTERO. La natura i l’Història. IEC. Barcelona, 1917. (BF, II).

“Pròleg” a Joaquim FOLGUERA. Poesies. Tria de T. Garcés. Ed. Lira. Barcelona, 1924. (EPA).

CVII

Versió del Castellà al “Pròleg” de Manuel GARCÍA MORENTE. La pedagogia social de Natorp.Quaderns d’EstudI. 3. Abril 1916, p. 193-201.

“Introducció” a GOETHE. Germà i germana. Traducció per les alumnes de l’ESB. Minerva. Segona Sèrie. Barcelona, 1918, p. 3-8. (CPLM, III).

“Prefaci” a Miquel JOSEPH I MAYOL. Iberoamèrica continent de l’esperança? Barcelona, 1969. 233

“Pròleg” a GUERAU DE LIOST. Poesies. Tria de T.Garcés. Ed. Lira. Barcelona, 1923. 57 p. (EPA).

Versió del francès a Jacques LECRERC. La vocation du chrétien. Cap.I. “El reialme”, Text inèdit. Desembre 1971.

“Pròleg” a Joan MARAGALL. Obres Completes. Vol. I. Ed. Sala Parés. Barcelona, 1929, p. 5-31. Reproduït a: Obres Completes. Vol. I. Poesia. Ed. Selecta. Barcelona, 1960, p. 1202-1211. (Perenne, 4); “Visions i cants de Joan Maragall” a: Guia de literatura catalana contemporània. A cura de J. Castellanos. Ed. 62. Barcelona, 1973, p. 47-62.

“Introducció” a Xavier de MAISTRE. “El leprós d’Aosta”, Versió de J.M.Capdevila. La Paraula Cristiana, 28. Abril 1927, p. 346-362.

Versió de l’italià a Alessandro MANZONI. “Observacions sobre la moral Catòlica”,1931-33. Text Inèdit.

Versió del francès a Jacques MARITAIN. “Les fronteres de la poesia”, La Nova Revista, 10 i 12. Octubre i desembre 1927, p. 105-117 i 292-305.

“Pròleg” a Josep MIQUEL I MACAYA. Història d’una biblioteca. Eumo Editorial. Vic. 1988, p. 11-13.

“Pròleg” a Frederic MISTRAL. Obres Completes. Ed. Selecta. Barcelona, 1957, p. IX-XXXIX. (Perenne, 18).

Versió de l’occità a Frederic MISTRAL. “Contes”, La Paraula Cristiana, 30. Juny 1927, p. 542-548.

“Pròleg” a Maria PERPINYÀ. Poemes. Ed. “La Revista”, Barcelona. 1931.

“Pròleg” i versió de l’italià a Francesc de SANCTIS. Crítica de la Divina Comèdia. Ed.Catalana. Barcelona, 1921 (EC, XXVIII).

Versió del llatí a SANT CEBRIÀ. De oratione dominica. 1967. Text Inèdit.

Versió del francès a SANT FRANCESC DE SALES. La cortesia cristiana. Pròleg del P.Miquel d’Esplugues. Ed. Barcino. Barcelona, 1926, 114 p. (CSJ, 2).

Comentari i versió del llatí a SANT TOMÀS D’AQUINO. De Ente et essentia. 1934-35. Text Inèdit.

iv. Discursos i parlaments “Discurs de l’Adéu”. Pronunciat a Olot en la cloenda dels Jocs Florals. Setembre de 1921. Fragment Inèdit.

“Ingres”. Parlament pronunciat a Olot el setembre de 1924 en la Inauguració de l’Exposició de Dibuix. Fragment Inèdit.

“El paisatge olotí”. Parlament pronunciat a la Lliga Comarcal de Catalunya. La Paraula Cristiana, 7. Juliol 1925.

“Una divagació encisadora sobre el paisatge d’Olot”. Parlament pronunciat al Cercle Artístic de Sant Lluc. La Veu, 1-X-1925.

“La matèria artística”. Parlament pronunciat al Centre Artístic de Mataró. La Veu, 23, 24, 29 i 30-X-1925.

“La libertad y la Iglesia”. Parlament pronunciat al Círculo de Estudios de Zaragoza (18-III-1926). Ensayos. Zaragoza. Abril 1926.

CVIII

“Sant Francesc i la Pana de Vich”. Conferència llegida al Temple Romà de Vic dins el cicle dedicat al VII Centenari de sant Francesc (8-XI-1926). La Paraula Cristiana, 24. Desembre 1926, p. 510-520.

“Clementina Arderiu”. Notes llegides en la lectura de poemes de ... a la Sala Parésde Barcelona el 19-IV-1926. Revista de Poesia, 11. Març de 1927, p. 9-11.

“En Llavanera i En Quintana (o L’idealisme literari)”. Homenatge pòstum a Marian Llavanera i Enric Quintana al Centre “Atenea” d’Olot. (Orfeó Popular Olotí), 6-II-1928. Revista d’Olot, 26. Febrer 1928.

“L’Art i la vida”. Conferència quaresmal pronunciada al Foment Mataroní. Març de 1928. Pensament Marià, 1054. Mataró, 13-III-1928.

“La Diada del Llibre”. Parlament pronunciat al Círcol Catòlic de Mataró. El Matí, 8 i 10-X-1929.

“El bon gust”. Conferència quaresmal organitzada per la Congregació Mariana. Valls, Diumenge de Rams, 13-IV-1930. Cf. J. MIQUEL I MACAYA, “Josep M. Capdevila a Valls”, Cultura. Valls, juliol-agost de 1979.

“Una exposició d’art a Cervera”. Paraules de clausura en l’exposició de pintures de J. Gómez i J. Batlle i Campderrós. El Matí, 25 i 26-XI-1930.

“Als estudiants”. Parlament pronunciat la diada de sant Tomàs a la FCEC. El Matí, 12, 13 i 15-III-1931.

“Als estudiants”. Discurs llegit en la festa dels Jocs Florals Escolars de Barcelona, El Matí, 16-III-1931.

“El periodisme de demà”. Ponència llegida a primers de novembre a l’Assemblea d’Acció Popular de Barcelona. El Matí, 11-XI-1931.

“Els deures dels catòlics en el moment actual”. Conferència pronunciada davant la Junta Diocesana d’A.C. de Barcelona. El Matí, 13-XII-1931.

“El Taller-Escola d’Art”. Parlament amb motiu de la inauguració del TEA de Tarragona (1-XII-1934). Text Inèdit.

“El Dr. Joaquim Balcells”. Paraules de presentació del Dr. Balcells a l’Ateneu de Tarragona”, (19-V-1935).

“Homenatge a Ruyra”. Conferència al Casal de Cultura amb motiu del 80 aniversari de Ruyra. Barcelona, 27-IX-1938. Original català Inèdit; Vegeu versió castellana: “La obra de Joaquín Ruyra”, Hora de España, 21. Barcelona. Setembre 1938, p. 73-82.

“Discurs del President Josep Maria Capdevila” a: Jocs Florals de la llengua catalana. Any LXXXVII de la seva restauració. I Centenari del naixement de Mossèn Jacint Verdaguer. Bogotà (Colòmbia), 13-V-1945, p. 55-60.

“El pensament estètic del doctor Torras”. Certamen de Cantonigròs dedicat a Torras i Bages (7-VIII-1966) a Miscel·lània Torras i Bages. PAM, 1991, p. 167-174 (Saurí, 102).

v. Diaris i revistes on Capdevila publica articles, estudis i editorials: ACÍ I D’ALLÀ, (D’). BARCELONA ARQUITECTURA I URBANISME. BARCELONA ART. BARCELONA

AUSA. VIC. BUTLLETÍ DE LES JOVENTUTS NACIONALISTES. OLOT CANIGÓ. FIGUERES

CATALUNYA SOCIAL. BARCELONA CIUTAT D’OLOT, (LA). OLOT

CIX

COMARCA, (LA). OLOT COSSETÀNIA. TARRAGONA CRITERION. BARCELONA ENSAYOS. ZARAGOZA ESPLAI. SUPLEMENT D’”EL MATÍ”, BARCELONA ESTAT CATALÀ. REUS ESTUDIS FRANCISCANS. BARCELONA FÍGARO (EL). MADRID FRANCISCÀLIA. BARCELONA GERMANOR. “Butlletí dels Exercicis Espirituals”, BARCELONA GORG. VALÈNCIA HORA DE ESPAÑA. BARCELONA HORIZONTES. BANYOLES INSTANT, (L’). BARCELONA LLUC. MALLORCA MATÍ, (EL). BARCELONA MIRADOR-MERIDIÀ. BARCELONA NOVA REVISTA, (LA). BARCELONA OLOT-MISIÓN. OLOT PARAULA CRISTIANA (LA). BARCELONA PENSAMENT MARIÀ. MATARÓ PONT BLAU. CIUTAT DE MÈXIC PRESÈNCIA. GIRONA PRODUCCIÓN. BARCELONA PUBLICITAT (LA). BARCELONA QUADERNS D’ESTUDI. BARCELONA QUADERNS DE POESIA. BARCELONA RECVLL. BLANES REVISTA DE CATALUNYA. BARCELONA REVISTA (LA). BARCELONA REVISTA DE LAS INDIAS. BOGOTÁ (COLOMBIA) REVISTA DELS LLIBRES (LA). BARCELONA REVISTA DE PALAFRUGELL. PALAFRUGELL REVISTA DE POESIA. BARCELONA REVISTA D’OLOT. OLOT SENY. OLOT SERRA D’OR. ABADIA DE MONTSERRAT TEMPS (EL). VALLS VANGUARDIA (LA). BARCELONA VELL I NOU. BARCELONA VEU DE CATALUNYA (LA). BARCELONA VIDA CATÒLICA. GIRONA VIDA NOVA. Revista Catalano-Occitana. MONTPELLER VIDA OLOTINA.OLOT VIDA PARROQUIAL. FIGUERES XENIA THOMISTICA. ROMA

* * *

Josep Maria Capdevila, pensament polític i...

Documents

Transcript of Josep Maria Capdevila, pensament polític i...