El viatge romàntic té com a antecedents la revaloritzacióde la subjectivitat del viatge sentimental (Sterne) i l’emo-ció davant allò que és sublim i pintoresc, les dues catego-ries estètiques que susciten emoció en el viatger solitarirousseaunià. El viatge en miniatura de l’excursionistamodest que badoca davant l’espectacle de la muntanya is’extasia davant la natura «natural». La literatura proto-turística que inventa el pintoresquisme és a l’origen de lanova imatge de les illes, s’imposarà l’esbós (en pintura iliteratura) i la degustació estetitzant i nostàlgica delsllocs. El paisatge canviant que funciona com un ressortemotiu. Desapareix el viatger devuitesc disposat a parlarde tot, enciclopèdic. Ara el viatger recerca les zonesd’ombra, la natura salvatge on projecta una necessitatinconsolable d’evasió i refugi, de recuperació de lamemòria històrica, i una recreació impossible d’un mónincontaminat i original. Quan els viatgers cerquen les

41

IV. LA PASSIÓ DEL SUD

coses aspres, desolades, desordenades, quan cerquenallò que és vell i antic, tenebrós, el mite local i la persis-tència de les formes que el continent ha perdut descobri-ran allò que Leopardi deia que només es troba en els paï-sos «incivilitzats»: Suïssa i Espanya, perquè conservavenformes salvatges i naturals o formes de vida que ja s’ha-vien perdut a l’Europa civilitzada i cansada.

El viatger romàntic cerca la diferència, el localisme,tot i voler ésser un cosmopolita. Si el Grand Tour ésanglès i era sobretot un viatge a França i Itàlia, el viatgeromàntic per excel·lència és un invent francès i travessaels Pirineus: és l’hora del viatge a Espanya. I si m’apurauaquest itinerari només és una de les variants del viatgeoriental. És l’època de les grans exploracions. Sobretot aÀfrica. Però el viatge es diversifica: plaer, educació,esport, salut, fuita d’Occident, recerca de l’exotisme, i nodebades el segle XIX és el segle del naixement del turisme.El viatge es democratitza: l’aristocràcia, l’alta burgesia iles classes mitjanes. Les classes baixes, si viatgen, encaraés per tal d’emigrar a la recerca de millores econòmiquesi socials. El pare de les agències de viatges modernes,Thomas Cook, neix el 1808, i el 1868 ja hi havia dues-cen-tes mil persones que viatjaven amb la seva companyia.Entre tantes novetats, no hem d’oblidar la revolució enels mitjans de comunicació. I a Europa, aquest viatge pelviatge, partir per partir és la novetat. L’exotisme és unfenomen que afecta tota la sensibilitat del segle. Fins i totel passat és un lloc on viatjar, recerca d’un temps queEuropa ha deixat enrere. Cal fugir, sortir fora, fora del

42

present sòrdid que imposa a poc a poc la revolucióindustrial. I aquesta recerca de l’alteritat pot significarcoses diverses per gent diferent: aventura, riquesa, lliber-tat, misteri, sensualitat, recerca del paroxisme, una pro-testa en contra de la vida burgesa. El bàrbar té prestigi.Europa converteix l’Altre en espectacle, l’inventa segonsles tesis de Said. A mida. L’orientalisme és de creacióeuropea. L’art, la literatura de ficció, l’arquitectura, tots’impregna del primitivisme, del sensualisme exòtic.Michel Butor ha dit que els viatges romàntics són lli-brescs. Els romàntics viatgen per escriure i l’itineraripren significats simbòlics que es multipliquen: viatge d’i-niciació, recerca dels orígens de la civilització i recercadel jo: subjectivitat egotista. Fugir per cercar-se millor.Hi ha una pruïja, un desajustament amb la pròpia reali-tat. El mal du siècle és la melancolia. La mélancolie des paque-bots de Flaubert. I la paraula clau són les «impressions»,una de les paraules més repetides en els títols d’aquestsegle. En contrast amb l’explorador i el científic, que posenl’èmfasi en l’aventura, la descripció geogràfica i la precisiócientífica, el viatger romàntic mira la natura i el paisatgepren un protagonisme que no havia tengut mai. Es fa evi-dent l’escissió entre natura i cultura humana i d’aquesttrau en surten les dues visions més habituals: o la idealit-za en una edat d’or o cerca la natura salvatge. I no podemdeixar de banda un dels símbols per excel·lència del pai-satge romàntic: les ruïnes, la fugacitat del temps, la vani-tat humana. La «meditació sobre les ruïnes» és un delstòpics literaris de la literatura de viatges d’aquesta època.

43

El viatge romàntic a Europa és durant els segle XIX,sobretot si deixam de banda l’Orient llunyà, un viatge aÀfrica i a Amèrica. Però en el nostre cas, ocupam un llocdiscret en un dels mites literaris de l’època contemporà-nia: la passió del sud, sobretot si partim dels països quecreen la literatura de viatges més important del segle:França i Anglaterra. I aquesta passió pel sud pren tresformes bàsiques: el viatge a Itàlia, de llarga tradició desdel Gran Tour, el viatge a Espanya i el viatge a Orient(Mitjà). I ben aviat es convertiran en un clixé. I hauríemde parlar d’invenció del sud per part d’aquells quevénen del fred. El turisme se n’apropiarà fins arribar al’actualitat. Aquí ens interessa el viatge a Espanya quepren forma a partir de la Guerra del Francès, tot i que téantecedents en el brave espagnol que els francesos llegei-xen en el teatre del Segle d’Or. Una Espanya d’estructu-res socials arcaiques, regust oriental, costums exòtics,encís popular, una Espanya més imaginada que real.Troben allò que vénen a cercar perquè ja ho han inven-tat. I he dit que el viatge a Espanya és una classe de viat-ge a Orient perquè forma part d’aquesta geografia ima-ginària que agafa el Mediterrani. Quan hom parla deviatge a Orient s’inclou Grècia, Turquia, Palestina, Egip-te i el nord d’Àfrica occidental. La passió pel sud. Unaprojecció subjectiva de l’etnocentrisme europeu.

I no podem oblidar que l’imaginari insular també repl’embranzida del romanticisme: pren força el motiu del’illa com a presó (només heu de pensar en Cabreradurant la Guerra del Francès) i sense negar però l’illa

44

La ciutat d’Eivissa a Les îlles oubliées de Gaston Vuillier (París, 1893).

com a refugi íntim que havia convertit en mite Rousseaui la seva illa de Clarens. Combinat amb la idea romànti-ca de la fuita, l’illa es converteix en utopia d’evasió: totd’una compareix la imatge de Tahití i el motí de laBounty. L’illa com a refugi de pirates, lloc d’exili. Degus-tació estetitzant i nostàlgica de l’exotisme: una illa és unparadís perdut. L’illa passa a formar part del tòpicsromàntics fins a convertir-se en un clixé turístic. I això ensagafa de ple. Un microcosmos que concentra tota la imat-geria romàntica. Una imatge idíl·lica associada a la con-tradicció d’un món fràgil que la descoberta amenaça. Lalamentació romàntica d’un món a punt de desaparèixer.L’illa al segle XIX bascula entre la imatge paradisíaca deRousseau i l’infern de Wells. I fent l’ullastre esbrancatentre l’una i l’altra, la robinsonada de Jules Verne, i l’illacom a laboratori natural de Darwin. Les illes del Mediter-rani figuren també entre les destinacions del touristestendhalià perquè presenten aquell «interès moral o his-tòric» que necessita el viatger que sent la passió pel sud.

Sobre els viatges a les Illes durant el segle XIX hi hauna bibliografia important. Joan Miquel Fiol Guiscafréha investigat en profunditat els viatgers anglesos iMiquel Seguí Llinàs va escriure sobre els viatgers quevisitaren les illes Balears i Còrsega durant aquest segle.La primera constatació que cal fer és l’explosió de biblio-grafia que es produeix al llarg del segle XIX. I és innegable.Basta prendre de referència el viatge d’André Grasset deSaint-Sauveur (1801-1805) o la descripció de les illes Ba-lears que fa Alexandre Laborde al seu Itineraire descriptif

47

de l’Espagne (1808) i tancar el cicle amb l’Arxiduc d’Àus-tria (1866-1913) per tenir una visió inabordable dels cen-tenars de textos i guies que s’escriuen sobre les illes. Peròtambé cal reparar que bona part dels grans viatgers quefan prendre forma al voyage en Espagne no passen per lesilles. I n’és un simptoma el títol d’uns dels textos mésconeguts sobre l’arxipèlag: Les illes oblidades de GastonVuillier. I si hem de prendre de referència el llibre-mitesobre les illes, Un hivern a Mallorca, de George Sand, m’a-gradaria citar les paraules de Paul Morand, quan parlade Valldemossa: «un livre fort médiocre». Quan Bartolo-mé i Lucile Bennassar antologuen el «viatge a Espanya»per a la col·lecció Bouquins de Robert Laffont, la presèn-cia de les Illes queda reduïda a un fragment sobre For-mentera de Jean-Baptiste Biot del seu Recull d’observa-cions geodèsiques, i només cita François Arago com el seuacompanyant, destaca l’esprit de revanche de George Sandi la inclou amb un fragment sobre l’arribada a Vallde-mossa, cita Charles Dembowski, que visita la dona quefumava puros i cerca explicacions al contenciós entrel’autora i els mallorquins. Afegeix un fragment de Jean-Baptiste Laurens i la seva mirada arqueològica sobre lesIlles, tot i que assenyala que ningú no ha descrit d’unamanera tant meravellosa la Seu, i acaba amb un episodimariner de Marius Bernard. Si hem d’agafar de referèn-cia els viatgers anglesos, la imatge que ens tornen de l’i-lla no va més enllà de repetir els motius estetitzants delviatge a Espanya francès, quan no es tracta de descrip-cions a l’estil dels il·lustrats. Militars, aristòcrates de

48

creuer pel Mediterrani, alguna aventurera vestida de cri-nolina, enginyers i clergues. En cap moment heu de creu-re que la meva pretensió és que aquesta literatura siguimenys mereixedora de consideració que els viatges deMerimée, Chateaubriand, Gautier, Stendhal, Goethe.Hoffmann, Tieck, George Borrow, Richard Burton, Ger-trude Bell o Richard Ford. Només vull destacar que noconfegeixen una imatge romàntica de l’illa. Si de cas esconstituirà com un substrat que actuarà sobre l’imagina-ri insular que prendrà forma a final del segle XIX. Les Illescontemporànies són un invent de poetes i pintors. Bastapensar que en molts de casos s’ha destacat la importàn-cia dels dibuixos, les il·lustracions o els gravats. Perexemple en els casos de Vuillier, Wood, Laurens, per citarautors anteriors a Rusiñol. A més, en molts d’altres casoses tracta de referències mínimes en els viatges a Espanyao en viatges per la Mediterrània. Thomas Walsh (1880)dedica cins pàgines a Menorca i l’atenció és la d’un mili-tar en campanya; John Carr, (1809) una cinquantenad’un viatge a Espanya que la crítica de l’època va des-qualificar, G. A. F. H. Bridgeman (1813) escriu cartes desde Menorca on les referències a les Illes són mínimes. Defet, es tracta d’una escala llarga involuntària amb laintenció de passar a Palerm. Elizabeth Mary Belgrave(1840-1) escriu sobre Ciutat una trentena de pàginesd’un viatge en iot per la Mediterrània. En destaca la vidadesocupada, sense res a fer, de les classes altes. Semblaque allò que sobresurt són les litografies a partir delsesbossos de l’autora.

49

Si hem de triar entre els autors anglesos, el reverendHenry Christmas (1850) és el primer que escriu profusa-ment sobre les Illes. Del llibre Les costes i illes de la Medi-terrània. Inclou una visita a les set esglésies d’Àsia, tot el pri-mer volum i una part del segon els dedica a les Balears.Història natural, costums, esbossos històrics i generalitza-cions d’un polígraf que repeteix els tòpics romànticssobre Espanya. Com els autors anteriors. Letargia típicadel sud d’un arxipèlag entre Europa i Àfrica, ignorància,sang àrab, mandra, tot i que qualsevol símptoma de canviserveix per lamentar que es perdi aquest regust de barbà-rie i primitivisme morisc. Rigidesa social, pompa isuperstició catòlica, un retrat en negre que posaren en cir-culació els viatgers francesos. Orientalisme pintoresc. I lacontradicció de recercar l’alteritat que incomoda l’ull dis-tingit que ve del Nord. Assenyalen el retard respecte aEuropa i ja lamenten el futur: el progrés farà perdre lameitat de l’interès que té ara. La dependència de la biblio-grafia francesa en alguns casos evidencia la influència delvoyage en Espagne. L’aire àrab de les Illes, entre Europa iÀfrica, vehicula el tòpic i la dependència de l’orientalis-me romàntic. Vénen disposats a veure allò que ja hanincorporat abans de partir. L’alteritat del sud. I fins i totcomencen les lamentacions d’una de les dicotomies quefarà fortuna a partir d’aquesta època: illa no contamina-da, possible font de riquesa, a l’estil de Suïssa (turismede muntanya) però el fet insular no resistirà la invasió.Barbàrie versus turisme destructiu. La dicotomia entre elviatger i el turista comença a fer acte de presència. Ja

50

n’havíem parlat al principi: si la literatura de viatges ésla que vol dir el món, es presenta com una escripturareferencial que té la seva base en l’estructura de confron-tació. L’escriptura i l’objecte es presenten com una dis-funció perquè el text referencial també construeix l’objec-te. Escriure implica reelaborar allò que tens davant is’han de fer servir estratagemes per tal de superar l’hete-rogeneïtat entre els mitjans del llenguatge i el món. Peraixò compareixen filtres, models de representació (l’o-rientalisme) que amenacen amb la deformació. I una deles vies ràpides de superar l’estancament entre el dir i elmón és repetir la biblioteca: veig allò que ja han escritabans els altres. I els tòpics. Allò que deixa amb la bocabadada, la sublimitat i el pintoresc, els mecanismesessencials per fer veure l’alteritat. La biblioteca actuacom a filtre entre la meva escriptura i el món. I fins i totno queda més remei que convocar la ficció: és tan estranyallò que veig, tan indicible que no ho creureu, semblaràmentida, novel·lesc, de ficció. Substituïm allò que nosabem dir (l’objecte radicalment exòtic és indicible iil·legible) per un món de ficció: és tan diferent que nosembla veritat. Aquests estratagemes, entre d’altres,podrien explicar l’ús del tòpic romàntic que s’imposa abona part dels textos sobre les illes del segle XIX. La rees-criptura del món insular en clau oriental. Per això parla-va del voyage en Espagne com una versió assequible delviatge a Orient. «C’est la vert Helvétie sous le ciel de laCalabre, avec la solemnité et le silence de l’Orient.» Sónparaules de George Sand. Només ens cal explicar com

51

s’arriba d’aquest paradís de pintors (paisatge sense lanosa humana) que anuncia l’autora d’Un hivern a Mallor-ca a «para hacer bien el amor hay que venir al Sur» deRaffaella Carrà.

D’un autor a l’altre podem veure que s’estableix unmodel d’allò que ha d’ésser l’illa: unes escenes senyal del«retrat en negre» que podem rescatar del text de E. G.Bartolomew (1860): de les despulles de Jaume II al vai-xell ple de porcs que ja és una citació de George Sand. Lanatura natural, salvatge, de la Serra de Tramuntana(sublimitat romàntica i pintoresquisme, que té relaciódirecta —i així ho faran saber Dodd i John William Clay-ton, autor d’un títol simptomàtic: El sud assolellat. Unatardor per Espanya i Mallorca (1869)— amb Suïssa i elturisme de muntanya a la recerca del natural salvatge)acaba per representar l’illa. William Dodd, que viatja permotius de salut i que d’un itinerari típic per la penínsulades de València es desvia cap a les Illes a la recerca d’unmón poc transitat, i sembla que és el que s’acosta més ala tradició de la sublimitat i el pintoresquisme romàntic.Bartolomew ja destacava l’oblit i el desconeixement deles illes i encara ho farà Gaston Vuillier. Els ingredientsque assenyalava Leopardi són evidents: exotisme (illesoblidades que no cal anar a cercar al Pacífic) natura sal-vatge (que representa bé la muntanya) i orientalisme(ciutat i costums). I la insularitat que actua com a sistemad’aïllament: terra incògnita, lluny de les guies Murray,gent senzilla, món idíl·lic i al marge de l’esdevenir histò-ric continental. Charles Toll Bidwell, cònsol britànic a les

52

Illes i que per tant es tracta més d’un resident que d’unpassavolant, assenyalava el 1876 que a les illes hi venienpocs visitants. La presència britànica era molt reduïda,la qual cosa actua com un símptoma d’una presènciamolt escadussera de viatgers. Les Illes Balears d’aquestautor és més un tractat descriptiu que un recorregut i nopodem seguir un itinerari. Però així i tot és remarcablela visió d’una natura sublim i la recerca de gestos pinto-rescos. I la senyora Bellingham l’any 1878 també ve ambla il·lusió de trobar un espectacular orient bandoler.Basta resseguir un dels textos anglesos bàsics del corpusper veure com s’ha tematitzat el viatge a les illes: les Car-tes des de Mallorca de Charles William Wood. L’aire d’ex-pedició del recorregut és replicat humorísticament perun personatge, del qual només en coneixem les inicialsH. C., que fa pensar en un contrapunt de ficció que ser-veixi de correctiu davant la sublimació dels tòpics que jas’han estabilitzats. Itineraris que s’han establert i que evi-dencien l’efecte de la biblioteca sobre el viatger. La refe-rencialitat del text és ambigua a través de la presènciad’aquest enigmàtic H. C. El text s’organitza en cartestematitzades i fa servir estructures ficcionals que actuensobre la base epistolar. H. C. és el contrapunt a la miradaque cerca la sublimitat i el pintoresquisme, la qual cosaevidencia la consciència dels tòpics i el fet de tenir pre-sent la literatura que efectivament actua sobre la manerade mirar les Illes. La literatura funciona com a vel sobreuna realitat que ja s’ha «inventariat». La Serra Nord (lihauríem d’afegir les Coves d’Artà) representarà la natura

53

natural, a Palma s’hi abocarà el pintoresquisme humà(la cursa de braus, en el text de Wood) i el Pla es presen-ta sense encant i sense la sublimitat que cerca el viatgercom cal. I per això fins i tot és útil una concepció ances-tral de l’illa: Ciutat i part forana (quan només significa elpla). La segona part del viatge que correspon a la sego-na visita de Wood ja és una estructura de ficció, novel·lade costums. El text referencial que obre el llibre actuacom un ham per tal de llançar el lector en una novel·lainsular.

54

«Els arbres, exposats a totes les violències del cel, s’han inclinat sota l’em-pemta de les aspres bufades del nord». Gaston Vuillier, Les illes oblidades

(París, 1893).