Itinerari literari "Negres tempestes", de Teresa Solana
-
Upload
biblioteca-el-carmel-juan-marse -
Category
Documents
-
view
225 -
download
4
description
Transcript of Itinerari literari "Negres tempestes", de Teresa Solana
Itineraris literaris per Barcelona
Negres tempestes
de Teresa Solana
Negres tempestes Negres tempestes, guanyadora de la tercera edició del premi Crims de Tinta, és un relat vibrant, divertit i llegidor. Una novel∙la policíaca de tall clàssic, protagonitzada per una sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra, que investiga l’assassinat d’un catedràtic d’història i que està envoltada d’una família peculiar. La novel∙la, ambientada a la Barcelona actual, planta les arrels en els anys trenta, evoca els anys de la Guerra Civil i la postguerra i, en un joc de miralls, es pregunta què n’ha quedat avui de l’idealisme dels vells combatents de la República. Amb Negres tempestes, Teresa Solana ha volgut fer un homenatge al periodisme d’investigació i també als afusellats al Camp de la Bota. Nascuda a Barcelona, Teresa Solana, és llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va cursar estudis de filologia clàssica. La seva activitat professional s’ha centrat en el camp de la traducció literària. Tradueix del francès i de l’anglès, s’ha especialitzat en la traducció de textos filosòfics i literaris i ha dirigit la Casa del Traductor de Tarazona (Saragossa). És autora de les novel∙les Un crim imperfecte, Drecera al paradís i L’hora
zen: un crim refinat i del recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. La seva obra s’ha traduït al castellà, l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el romanès. L’itinerari literari que hem creat a partir de la lectura de Negres tempestes tindrà un esquema semblant als populars jocs de taula sobre detectius i assassinats: primer us presentarem els protagonistes, després l’escenari del crim i tancarem la ruta amb els testimonis. Esperem que en gaudiu!
Etapa 1: la Casa Fuster
Comencem amb la primera parada de la ruta per conèixer en quins ambients es mou la protagonista de la nostra història, la sotsinpectora Norma Forrester. Néta d’un brigadista de Manchester executat en acabar la Guerra Civil, la Norma està casada amb un metge forense, té una filla okupa, un cunyat homosexual, una mare hippy i una tieta aficionada a la informàtica, que viu al Monestir de Pedralbes on és monja de clausura. Tots plegats conformen una colla francament curiosa.
La sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra viu i es mou pels ambients més cèntrics i moderns de la ciutat. El seu domicili està situat en ple Eixample, al carrer València a tocar de la Rambla de Catalunya. Destaquem la Casa Fuster com a espai que diferencia la sotsinspectora del seu company policial Carrasco que hagués preferit un bar de mala mort per anar a prendre un gintònic...
“Un gintònic no m’aniria malament... –va concedir la Norma–. Anem a la Casa Fuster? –La Casa Fuster? Collons, Norma, mira que n’ets de fina... –va remugar l’inspector aixecant‐se. [...] Des que havien transformat la Casa Fuster en un hotel de luxe, el seu hall de disseny s’havia convertit en un bar de moda, un lloc ideal per quedar per fer negocis o mantenir una conversa tranquil∙la sense haver de suportar una música ensordidora de fons. S’hi podien trobar grupets d’amigues endiumenjades que s’explicaven confidències davant una tassa de te, executius estressats que celebraven els seus èxits o es consolaven d’un fracàs amb whisky de marca, editors que no llegien i que contractaven llibres regatejant amb agents literàries que bevien aigua mineral.”” –> pàg. 214
La Casa Fuster és un edifici modernista creat i dissenyat per l'arquitecte Lluis Domènech i Montaner, per encàrrec de Consol Fabra de Fuster. Es troba al capdamunt del Passeig de Gràcia, davant dels Jardinets de Gràcia. L'edifici va ser la darrera obra de l'arquitecte a Barcelona, on utilitzà molts dels seus elements més característics com les bases robustes de columnes, finestres trilobades i ornamentació floral. Està estructurada en tres façanes de marbre blanc i una solució de la cantonada principal, amb un cos cilíndric que forma tribunes. Està rematat per unes golfes d'aire francès poc habituals en l'arquitectura modernista catalana. S'havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d'administració de l'Hospital de Sant Pau que no es va arribar a construir mai. Als baixos de l'edifici durant molts anys es trobava el mític Cafè Vienès, que juntament amb la sala de ball El Danubio, eren centre de trobada privilegiat de la ciutat. El 2004 l'empresa Hoteles Center va comprar l'edifici per realitzar‐hi una rehabilitació i conventir‐lo en hotel de gran luxe. Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Puigalder.
Etapa 2: la Facultat de Geografia i Història de la UB
Ara que ja coneixem qui és la protagonista de la nostra història, hem de saber qui és el mort i on es troba el principal escenari del crim. A la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona es troba el cos d’un catedràtic que ha estat escanyat. Pertany a una família molt poderosa de la ciutat i ha desaparegut un manuscrit misteriós.
“La Facultat d’Història es trobava molt a prop del Museu d’Art Contemporani, a mig camí entre la Rambla de Canaletes i la popular Ronda de Sant Antoni, en un barri de carrerons antics que fins feia poc havien estat foscos i estrets, i que ara, després d’enderrocar alguns edificis i fer fora uns quants veïns, l’Ajuntament havia incorporat al monstruós parc temàtic en què s’havia convertit Barcelona d’ençà dels Jocs Olímpics..” pàgina 51
El nou edifici de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va ser inaugurat oficialment l'any 2006, tot i que no va ser completament operatiu fins a principis del 2007.
Abans del trasllat, la facultat estava situada al Campus Sud de l'avinguda Diagonal on actualment s'estan habilitant aquests terrenys per ampliar el Parc Científic de Barcelona. El trasllat des de l'avinguda Diagonal al barri del Raval va possibilitat incorporar també la facultat de Filosofia.
Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Josep Renalias.
Etapa 3: l’Estació de Sants
S'ha trobat el cos d'un catedràtic d'història i l'assassí ha fugit. Us detallem el recorregut que ha dut a terme per escapolir‐se de la policia.
“Amb el cotxe ja net, va enfilar per la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya. Va girar per Entença per anar a buscar l’Avinguda Roma, i, en arribar a la plaça dels Països Catalans, va deixar el vehicle en un pàrquing i va entrar a l’estació de Sants decidit a fondre’s amb la resta de viatgers. [...] Transformat en un altra persona, es va dirigir a la consigna i va deixar la motxilla en una taquilla abans de baixar al metro per agafar la línia 3.” pàgina 9‐10
L'Estació de Sants, Barcelona‐Sants si agafeu el tren o Sants Estació si agafeu el metro, és un intercanviador entre el ferrocarril i el metro. Situada al barri de Sants, és la principal estació ferroviària de la ciutat on hi fan parada totes les línies de Rodalies de Catalunya i la majoria de trens de mitjana i llarga distància que circulen per Catalunya. L'estació es va construir com a estació terminal de la línjia Barcelona‐Martorell‐Vilafranca‐Tarragona després de traslladar l'estació terminal del centre a la plaça de Catalunya fins al barri de Sants.
El principal accés a l'estació és la Plaça dels Països Catalans. Construïda sobre el pati de vies de l'estació (fet pel qual no té arbrat ni jardins), fou inaugurada el juny de 1983. És obra dels arquitectes Helio Piñón i Albert Vilaplana, i model prototípic de plaça dura en el moment que a Barcelona se'n començaven a fer, i va suscitar grans crítiques tot i la concessió d'un premi FAD el 1984.
Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Yearofthedragon i Sitacuisses.
Etapa 4: el Cafè del Centre
La Norma Forrester estableix una cita amb un dels testimonis que la podria ajudar a resoldre el crim a un dels bars més autèntics i mítics de la ciutat, el Cafè del Centre. Tot i que a la novel∙la l'anomenen Cafè Central...
“–Mare, em sembla que em vas explicar que ell i el pare havien quedat a mig matí en un bar. Era un dia que hi havia arròs per dinar i tu tenies por que no es covés, te’n recordes? No sabies si dir a l’Hermínia que tirés l’arròs o que s’esperés que el pare arribés... –Potser sí... –D’això fa unes tres setmanes, potser un mes –va aclarir Eulàlia Parellada adreçant‐se a Norma. –Ara que ho dius... Em penso que es van trobar en aquell bar del carrer Girona, no me’n recordo com se diu... –va dir Mercè Parellada. –Vol dir el Cafè Central –va remarcar Jordi Parellada. –Això mateix –va corroborar ella–. Al Francesc li agradava, aquell lloc. A més, és a prop d’on viu la filla del Víctor...” pàgina 153‐154
El Cafè del Centre va obrir com a casino l'any 1873. Amb la dictadura de Primo de Rivera i la prohibició del joc, es convertí en un cafè. I és que a principis del segle XX, l'alta societat de la ciutat es començà a desplaçar del centre històric cap a l'Eixample, acabat d'estrenar. I hi van proliferar nombrosos cafès, alguns dels quals van incorporar terrasses. Molts dels locals estaven primorosament decorats pels pintors i decoradors modernistes de més renom. És el bar més antic de l'Eixample barceloní encara en servei. Ha mantingut els elements decoratius modernistes originals, entre ells destaca el respatller del banc arrambat a la paret amb disseny de formes vegetals típiques del modernisme. També es conserva una taula octogonal de l'antic casino, en la qual el jugador podia introduir els diners guanyats en uns orificis laterals. Font del text: BANCELLS, Consol. Bars i restaurants modernistes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62: El Cobre, 2010. // MONNÉ, Toni. Barcelona: gastronomia i cuina. Menorca: Triangle Postals, 2011. Font de la imatge: Blog Bares Auténticos (http://baresautenticos.com)
Etapa 5: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
La sotsinspectora i el sotsinspector Carrasco es citen amb una infermera de l'Hospital de Sant Pau per prendre‐li testimoni..
“Havien quedat amb Montserrat Porta a la una a la cafeteria de l’Hospital de Sant Pau, aprofitant la pausa que la infermera feia per dinar, i Norma no volia fer tard. [...] Els edificis modernistes de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau dataven de començaments del segle XX, però l’origen de la institució, ideada com a hospital per a pobres i peregrins, es remuntava a l’any 1401. L’Hospital de Sant Pau, com se’l coneixia popularment, era l’edifici civil més important del modernisme català i un plat massa llaminer per als especuladors i els polítics, que finalment havien decidit privar els metges, les infermeres i els malalts d’aquell entorn privilegiat de jardins i pavellons acolorits i traslladar la infraestructura hospitalària a un edifici nou d’aspecte anodí i confort dubtós. Els antics pavellons es restauraven i es preparaven per convertir‐se en seu de diverses institucions polítiques de les quals ja només en gaudirien els polítics. A l’hospital nou, els metges es queixaven que els nous despatxos no tenien finestres ni llum natural.” pàgina 177
L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt d'edificis modernistes situat a Barcelona i projectat per l'arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre els anys 1902 i 1913 que consta de tretze edificis modernistes; la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènec i Roura a partir de 1920 que compta amb sis edificis més.
Construït amb els materials i la decoració pròpia d'un modernisme amb inspiració neogòtica, destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu arquitecte.
Per la gran quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana i ha estat reconegut amb el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.
Edificat com a un centre hospitalari modern i innovador, cent anys després ha deixat de complir amb aquestes funcions que han estat traslladades a un nou hospital dins del mateix perímetre del recinte.
Font del text i de la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Paul Hermans. Trobareu més informació als llibres que us enllacem.
Etapa 6: la Plaça Bella Dorita i El Molino
Els voltants de la Plaça Bella Dorita i d'El Molino són l'escenari de la trobada entre la Norma Forrester i la Berta Macià, un testimoni clau per a la resolució del cas.
“El domicili de Berta Macià es trobava a tocar de la plaça de la Bella Dorita i del que quedava del cabaret El Molino, tancat des de feia anys. El cabaret i la plaça estaven en obres (del cabaret només n’havien conservat l’emblemàtica façana amb les aspes del molí), i el soroll de les màquines trepadores, que treballaven a un ritme frenètic perquè s’acostaven les eleccions i algú s’havia de posar una medalla amb una inauguració, ressonava pertot arreu i s’estenia pels carrers dels voltants.” pàgina 189
El Molino és un dels cafè‐concerts més reconeguts d'Europa durant el segle XIX i bona part del segle XX. Les seves característiques aspes vermelles de molí que dominen la façana van ser el reclam més famós dels teatres de l'avinguda Paral∙lel. Va obrir les seves portes l'any 1898 amb el nom de la Pajarera Catalana. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge però amb l'arribada de la dictadura franquista el 1939, es va obligar a castellanitzar el nom i suprimir el mot "roig" per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors se'n diu El Molino.
El 1997 va tancar sense saber si es podria tornar a obrir, però finalment un grup de disset empreses privades van invertir uns quinze milions d'euros per ampliar i renovar el local i organitzar‐hi una nova programació. Finalment el 18 d'octubre de 2010 es va reinaugurar el nou El Molino.
Una de les artistes més conegudes que va actuar a El Molino fou María Yáñez García, coneguda amb el nom artístic de Bella Dorita. Afincada a Barcelona, però originària d'Almeria, va començar a treballar al món de l'espectacle als 17 anys i va ser la vedet indiscutible d'El Molino durant els anys 40 i 50. L'any 1991 va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. Va morir l'any 2001.
Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és de Rosa Puig.
Etapa 7: el Camp de la Bota
Un cop arribats a aquesta etapa de l’itinerari ja haurem resolt el cas de l’assassinat del catedràtic d’història, però amb aquest epíleg que l’autora dedica al Camp de la Bota coneixerem el perquè d’aquest crim i l’origen de la sotsinpsectora Norma Forrester.
“L’entrada dels nacionals a la ciutat era imminent, però Senta encara no havia parit. Tossut com era, Jack es va negar a marxar sol cap a França. En caure Barcelona, els feixistes no van trigar a arrestar‐lo i portar‐lo a la Model. No s’hi va estar gaires dies. Tres o quatre, ningú no ho sabia del cert. Una matinada el van fer pujar a un camió, el van conduir al Camp de la Bota i Jack va saber que tot s’havia acabat. Davant de l’escamot d’execució, tremolant de fred i de por, però també d’odi i de ràbia, va fer el darrer inventari de les poques coses que a la seva vida havien valgut la pena en un intent de mantenir el seny.” pàgina 247
El Camp de la Bota està situat al límit de Sant Adrià de Besòs amb el districte barceloní de Sant Martí, a prop del quarter militar castell del Camp de la Bota. Fou un barri de barraques, avui ja desaparegut que va allotjar famílies vingudes d'arreu per trobar feina durant l'època de l'Exposició Internacional de 1929. Es va fer tristament famós durant la Guerra Civil i la postguerra perquè al Camp de la Bota s'hi executaren prop de dos milers de presoners de guerra.
Durant la dècada de 1950 la població del barri de barraques va anar creixent amb la immigració fins que l'any 1970 hi havia prop de 800 barraques i 5000 habitants, majoritàriament d'ètnia gitana. Progressivament es va traslladar a les famílies del Camp de la Bota cap al Barri de la Mina i actualment l'antic emplaçament ha quedat dins del territori habilitat per les obres de construcció del Fòrum de les Cultures..
Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és d’Aronu.
També teniu accés a un mapa complet amb totes les etapes de la ruta.