Institut Menorquí d'Estudis Guia del...En el cas dels ossos dels vertebrats, se sol conservar...
54
1
Transcript of Institut Menorquí d'Estudis Guia del...En el cas dels ossos dels vertebrats, se sol conservar...
1
2
3
4
5
NEOGEN
Material didàctic pel coneixement dels fòssils del
Terciari de Menorca
Guia del professor
6
7
8
9
LA TAULA DEL TEMPS GEOLÒGIC: EL TERCIARI O
CENOZOIC
10
11
INDEX
PRESENTACIÓ.......................................................................................................Pàg.13
PRIMERA PART. CONCEPTES BÀSICS.
Geologia de Menorca........................................................................................” 16
El marès...............................................................................................” 16
Els llims vermellosos............................................................................” 17
Context temporal de les faunes fòssils.................................................. ...........” 18
Definició de fòssil. Tipus de fòssils..................................................................” 19
SEGONA PART. LA PRIMERA FAUNA TERRESTRE INSULAR
El primer episodi faunístic amb fauna vertebrada terrestre insular: el
pika gegant........................................................................................................” 24
TERCERA PART. ELS FÒSSILS MARINS DEL MIOCÈ
Els fòssils marins del Miocè de Menorca.........................................................” 26
Les algues calcàries...........................................................................................” 26
Els foraminífers.................................................................................................” 27
Els coralls..........................................................................................................” 29
Els bogamarins..................................................................................................” 29
Els mol·luscs.....................................................................................................” 36
Els braquiòpodes...............................................................................................” 37
Els vertebrats.....................................................................................................” 38
QUARTA PART. LA SEGONA FAUNA TERRESTRE INSULAR
El segon episodi faunístic amb fauna vertebrada terrestre insular: el conill
gegant de Menorca............................................................................................” 41
QUINTA PART. LA TERCERA FAUNA TERRESTRE INSULAR
El tercer episodi faunístic amb fauna vertebrada terrestre insular:
el Myotragus.....................................................................................................” 44
SEXTA PART. ARRIBADA DELS PRIMERS HUMANS
Arribada dels humans i extincions .................................................................” 46
SÈPTIMA PART. ACTIVITATS
Proposta d’algunes activitats.............................................................................” 48
Visita a la platja. Observació detallada de l’arena............................................” 48
12
Dibuixar seccions d’un Clypeaster rosaceus (Linnaeus 1758) actual
utilitzant un perfilador.......................................................................................” 50
Passejar pel poble..............................................................................................” 51
Sortides al camp................................................................................................” 51
Dissecció d’una egagròpila d’un rapinyaire nocturn........................................” 53
13
PRESENTACIÓ.
La paleontologia és la ciència que estudia els organismes que han viscut en el
passat. Aquesta unitat didàctica està dirigida als alumnes de quart d’ESO i de batxiller, i
vol ser una eina útil per estudiar i comprendre els organismes que han viscut a Menorca
en un període de temps comprés entre els -14,8 milions d’anys i l’arribada dels primers
humans a l’illa. La unitat didàctica està dividida en dos blocs tematics fonamentals:
Les faunes marines del Miocè
Les faunes vertebrades terrestres del Miocè, Pliocè i Plistocè.
S’ha de tenir ben present que hi ha una alternança temporal entre les faunes
marines i terrestres del Miocè superior. Aquest esquema bàsic i aquesta alternança de
faunes marines i terrestres queda reflectit en les diferents parts en les que es divideix
aquesta guia. Aquestes parts són:
Conceptes bàsics sobre la geologia de Menorca, els fòssils i els tipus de
fossilització.
La primera fauna terrestre insular.
Els fòssils marins del Miocè.
La segona fauna terrestre insular.
La tercera fauna terrestre insular
Arribada dels humans.
Proposta d’activitats pels alumnes.
L’apartat que s’ha desenvolupat de forma més extensa és el corresponent als
fòssils marins del Miocè, ja que són molt més accessibles i abundants que els fòssils de
vertebrats. També cal dir que dins de cada un dels blocs el professor trobarà varies
referències bibliogràfiques que poden ser útils per ampliar els coneixements exposats o
aclarir alguns dubtes.
És molt important situar cada fòssil en un determinat context temporal dins
l’escala geològica, de manera que es puguin relacionar de manera coherent tots aquests
blocs. També és molt important que el professor sigui capaç d’identificar un determinat
fòssil, encara que només sigui a nivell de filum, a partir d’exemplars més o menys
complerts o de fragments. Aquest coneixement pot arribar a ser molt útil en les sortides
de camp o a les visites dels carrers dels nostres pobles.
S’ha de tenir molt present que alguns dels fòssils que trobem al camp es
corresponen a organismes que no viuen actualment a la Mediterrània, però que formen
14
part de les faunes exòtiques del nostre planeta. L’exotisme d’alguns dels nostres fòssils
queda reflectit mitjançant unes formes que a nosaltres ens poden resultar estranyes.
Per aquest motiu és important proporcionar al professor els elements necessaris
que puguin resultar útils a l’hora d’identificar els principals grups fòssils presents en el
terciari Menorquí, molt especialment els invertebrats marins. A la guia s’hi trobaran
moltes fotografies de camp que ajudaran a identificar els diferents grups fòssils a partir
de les seccions o d’algun tret característic.
L’observació i la identificació dels vertebrats terrestres fòssils al camp és més
complicada, ja que en molts de casos són necessàries tècniques especials de laboratori
pel seu estudi. Malgrat aquesta circumstància, creiem que el coneixement d’aquestes
faunes per part dels professors i els alumnes te un elevadíssim valor didàctic, ja que
aquests animals mostren els efectes de l’evolució en una illa d’una forma especialment
clara. L’espectacularitat d’alguns d’aquests animals els fa especialment atractius als
alumnes.
15
PRIMERA PART.
CONCEPTES BÀSICS
16
GEOLOGIA DE MENORCA.
Malgrat ser una illa molt petita (tan sols 695 kilòmetres quadrats), Menorca
presenta una sorprenent diversitat de roques, formades en èpoques i contexts geològics
molt diferents. Geològicament parlant, l’illa està dividida en dues meitats ben
diferenciades (fig. 1):
-La meitat de la zona de tramuntana està formada per un mosaic de
roques de característiques i d’edats molt diferents.
-La zona de migjorn està principalment formada per una roca calcària de
color clar, el marès.
Fig. 1. Mapa geològic de Menorca, segons Bourrouilh (1970)
Tant a la zona de tramuntana com a la zona de migjorn podent trobar, de forma més
puntual, unes roques sedimentaries vermelloses formades (generalment) a l’interior de
les coves.
El marès
És una roca sedimentaria d’origen marí, formada en bona part per l’acumulació
de milions d’esquelets d’animals i algues. La consistència, porositat i coloració
d’aquesta roca són molt variables (fig. 2). Pot ser blanca, groguenca o vermellosa, tova
o molt dura, depenent del context sedimentari en el que s’ha format.
És relativament comú trobar les restes dels animals i les algues que van viure a
l’època en la que es va formar el marès. Des de un punt de vista didàctic és molt
interessant que el professor sigui capaç d’identificar un determinat fòssil (almenys a
17
nivell de filum) a partit només d’un petit fragment, i quin significat pot tenir en el
context geològic on s’ha trobat.
Fig. 2. Aflorament costaner de calcàries miocèniques
Els llims vermellosos
Són unes roques de gra fi o molt fi, que a vegades inclouen còdols de mides i
formes molt diferents, encara que generalment són angulosos i irregulars (fig. 3). Per
norma general, aquest tipus de roques no formen estrats ben definits, sinó dipòsits de
pocs metres cúbics i de forma irregular, que omplen antigues coves o esquerdes. A
l’interior d’aquest tipus de roca s’hi poden trobar ossos fossilitzats, es a dir, antigues
restes de vertebrats terrestres.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Fornós, J. J., Obrador, A. & Rosselló, V. M. (Eds.). 2004. Història natural del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx
humà. Soc. Hist. Nat. Balears, 11. 378 pp.
Llompart, C., Obrador, A. & Rosell, J. 1979. Geologia de Menorca. In Vidal, J. M. (Dir.), Enciclopèdia de Menorca, vol. 1: 2-
83. Obra Cultural Balear de Menorca.
Rosell, J. & Llompart, C. 2002. El naixement d’una illa: Menorca. Guia de geologia pràctica. Dacs, Indústria Gràfica S.A.
Montcada i Reixac. 279 pp.
Obrador, A. 1980. Introducción geológica a la historia de Menorca. In Mascaró Pasarius, J. (Coord.), Geografia e historia de
Menorca, vol. 1: 3-76. Cardona tipo offset. Ciutadella de Menorca.
18
Fig. 3. Llims vermellosos amb restes
de vertebrats. Aquests sediments es
van dipositar en un sistema càrstic
desenvolupat sobre unes dolomies del
Juràssic.
CONTEXT TEMPORAL DE LES FAUNES FÒSSILS
A continuació es detalla l’ordre d’aparició (en el registre geològic) de les faunes
tractades en la unitat didàctica. Ha de quedar ben clar que, en els primers grups
faunístics tractats, hi ha una alternança temporal entre les faunes terrestres i les faunes
marines. Els grups faunístics són els següents:
Primer episodi faunístic (primera fauna terrestre de caràcter insular): del
Miocè mitjà al Miocè superior (14,8-11,2 milions d’anys)
Faunes marines del Miocè superior (Tortonià i Messinià): del 11,2 als 5,3
milions d’anys.
Segon episodi faunístic (segona fauna terrestre de caràcter insular): del Miocè
superior (Messinià) a un moment indeterminat del Pliocè (dels 5,3 milions d’anys a un
moment indeterminat del Pliocè).
Tercer episodi faunístic (tercera fauna terrestre de caràcter insular): d’un
moment indeterminat del Pliocè fins a la arribada dels primers humans a les Balears.
19
DEFINICIÓ DE FÒSSIL. TIPUS DE FÒSSILS
Definició: un fòssil és l’evidència de l’existència d’un organimes que ha viscut
en el passat i que ha estat preservat en les roques de l’escorça terrestre mitjançant
processos naturals. Segons aquesta definició, es considera com a fòssil tant les restes
d’un organisme com de la seva activitat vital (rastres, petjades...).
Tipus de fòssils. Durant la fossilització, l’esquelet d’un organisme pot conservar
la seva forma i composició química més o manco inalterades o pot patir canvis
importants. Aquests canvis estaran relacionats amb la composició química de l’esquelet
i del sediment on ha quedat inclòs, i dels processos i canvis químics que puguin patir
tant un com l’altre. Endemés de trobar closques originals més o manco ben conservades,
es freqüent trobar, en el Miocè menorquí, diferents tipus de motlles i rèpliques.
Motlle intern (làm. 1: A, C, D, F i H). La closca original ha desaparegut. El
que es conserva és el sediment que va omplir els espais buits de la closca. En el
cas d’un gasteròpode, el motlle intern tindria la forma de la part interna de la
closca, es a dir, del lloc ocupat per les parts toves de l’animal en vida.
Motlle extern. La closca original també ha desaparegut. El que es conserva és
el negatiu de la superfície externa de la closca (fig. 4).
Fig. 4. Motlle extern d’un bivalve. La closca
original ha desaparegut, però la roca conserva la
forma de l’ornamentació original en forma de
costelletes.
Motlle mixta (motlle intern més motlle extern). El motlle intern conserva
l’ornamentació externa. També ha desaparegut la closca original. El que
conserva la forma de la closca és el sediment que ha omplert el buit deixat per la
closca original.
20
Motlle buit. Correspon a una cavitat buida (fig. 5). La roca que envolta la
cavitat conserva l’ornamentació externa de la closca (en forma de motlle extern).
En aquest cas, els espais buits de l’esquelet no es van omplir de sediment (no es
va produir un motlle intern) i ha desaparegut la closca original.
Fig. 5. Motlles buits en una calcària miocènica.
Rèpliques. Còpia natural a partir d’un motlle extern en el que s’ha conservat
l’ornamentació de la closca (làm. 1: E; fig. 6). El motlle intern pot o no estar
present.
S’ha de tenir present que poden existir casos en els que es combinin dos tipus
diferents de motlles. Per exemple, quan el que trobem és un motlle intern d’un caragol o
una escopinya, també se sol conservar (en la roca que envolta el motlle) la impressió de
la superfície externa de la closca.
A més de trobar closques, motlles i rèpliques, també es poden trobar diferents
tipus de marques, tubs i galeries produïdes pel pas dels organismes en el sediment i que
en conjunt reben el nom d’icnofòssils (làm. 1: G). Es possible trobar roques on no
aparegui cap closca, però on siguin molt abundants aquest tipus de fòssils. Hi ha una
varietat molt gran d’animals marins que produeixen algun tipus de rastre o galeria
(mol·luscs, bogamarins, crustacis...) de forma que és molt difícil relacionar un
determinat icnofòssil amb l’animal que l’ha produït.
En el cas dels ossos dels vertebrats, se sol conservar (però no sempre!) la forma i
l’estructura original. Generalment, els buits de l’estructura òssia s’han omplert amb
algun tipus de ciment (carbonat de calç, per exemple).
21
Fig. 6. Rèplica natural d’un bivalve. La closca
original ha estat substituïda per un fang calcari de
color rosat que conserva, en part, l’ornamentació
original
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Clarson, E. N. K. 1986. Paleontologia de invertebrados y su evolución. Paraninfo, S. A. Madrid. 357 pp.
López Martínez, N. (Coord.). 1986. Guía de campo de los fósiles de España. Ediciones Piràmide, S. A. Madrid. 479 pp.
Meléndez, B. 1982. Paleontología. Vol. 1: Parte general e invertebrados. Paraninfo, S. A. Madrid. 722 pp.
Raup, M. & Stanley, S. 1978. Principios de Paleontologia. Ed. Ariel (Barcelona). 451 pp.
Turek, V., Marek, J. & Benes, J. 1988. La gran enciclopedia de los fósiles. Ed. Susaeta, S. A. Madrid. 520 pp.
22
23
SEGONA PART
LA PRIMERA FAUNA TERRESTRE INSULAR
24
EL PRIMER EPISODI FAUNÍSTIC AMB FAUNA VERTEBRADA
TERRESTRE INSULAR: EL PIKA GEGANT
La primera fauna vertebrada genuïnament insular va colonitzar les Illes Balears
(Mallorca i Menorca) durant la regressió del Languià-Serraval·lià, es a dir, en el Miocè
mitjà, ara fa uns 14,8 milions d’anys. A Menorca, aquesta fauna està únicament formada
per un ocotònid gegant (el Gymnesicolagus gelaberti Mein i Adrover 1982) (no s’ha de
confondre amb el conill gegant!), un rosegador de la família dels lirons (Margaritamys
adroveri Quintana et Agustí 2007), un ocell, una tortuga de mida gran i altres rèptils de
mida més petita. A Menorca, aquesta fauna és únicament coneguda de dos jaciments,
que han proporcionat una fauna molt escassa i mal conservada.
Al Miocè mitjà de Murchas (Granada) s’ha trobat Pseudodryomys granatensis
Agustí 1993, un altre rosegador de la família dels lirons, estretament relacionat amb el
M. adroveri de Menorca i Margaritamys llulli Mein i Adrover 1982 de Mallorca, el que
sembla indicar que tant al sud de la Península Ibèrica com a les Balears van ser
colonitzades per elements faunístics semblats que posteriorment van evolucionar en
condicions d’insularitat.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Alcover, J. A., Llabrés, M. & Moragues, Ll. (coord.). 2000. Les Balears abans dels humans. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 8:
78 pp. Palma de Mallorca.
Quintana, J. & Agustí, J. 2007. Los mamíferos insulares del Mioceno Medio y superior de Menorca (islas Baleares,
Mediterráneo occidental). Geobios, 40: 677-687.
25
TERCERA PART
ELS FÒSSILS MARINS DEL MIOCÈ
26
ELS FÒSSILS MARINS DEL MIOCÈ DE MENORCA
Es relativament fàcil trobar fòssils en el marès. És paradigmàtica la presencia
d’escopinyes en algunes parets seques o algunes parets dels barrancs del sud de l’illa.
Però a més d’escopinyes, hi ha una fauna (i flora) molt variada, que ens diu quins
organismes van viure a la Mediterrània en un període de temps comprès entre els onze i
cinc milions d’anys.
La identificació d’aquests fòssils no sempre és fàcil, bé per que les closques
estan rompudes o molt amagades a l’interior de la roca, o bé per que es tracta
d’organismes sense un equivalent semblant a la Mediterrània actual. De fet, el conjunt
d’essers vius que trobem fossilitzats al marès van viure en una mar Mediterrània més
càlida que l’actual. Els parents dels organismes que van viure durant el Miocè viuen
actualment en els mars tropicals del nostre planeta.
El caràcter exòtic dels organismes miocènics és un valor afegit de cara a la seva
aplicació didàctica, al relacionar-se amb un entorn i una realitat que està molt lluny (tant
geogràfica com temporalment) del nostre dia a dia quotidià. Aquesta topada en el temps
i en l’espai és el que més pot sorprendre als alumnes.
Les algues calcàries
El grup d’algues calcàries més ben representat al Miocè de Menorca és el de les
rodofícies o algues vermelles (fig. 7). Aquests vegetals incorporen carbonat de calç
entre el seus teixits, motiu pel qual fossilitzen amb facilitat. No s’han de confondre amb
els coralls!
Fig. 7. Rodòlit parcialment erosionat. S’hi pot apreciar les formes
arrodonides de la superfície externa i l’estructura laminar de la zona
interna.
27
Poden presentar morfologies molt variables, des de brancudes a molt
arrodonides, depenent de si van créixer en un medi molt energètic (morfologies
arrodonides o rodòlits) o tranquil (morfologies brancudes). La forma també depèn, entre
altres factors, de la taxa de sedimentació existent en el medi i del tipus de substrat a
partir del que van començar a créixer. Es relativament freqüent trobar closques de
mol·luscs o de bogamarins amb la closca total o parcialment coberta amb aquest tipus
d’algues (fig. 8).
Fig. 8. Algues calcàries. Les fletxes negres indiquen els creixements
algals sobre les closques d’uns bivalves, possiblement pectínids.
Al ser organismes fotosintètics, la seva existència està estretament lligada a la
zona fòtica, de manera que la seva presència (sempre que l’alga no hagi sofert un
transport important cap a zones més fones, mancades de llum) és un bon indicador
batimètric.
Els foraminífers
Són organismes unicel·lulars, amb una closca generalment de mida molt petita,
de manera que és necessari l’ús d’algun instrument òptic (una lupa de butxaca o una
lupa binocular) per poder-ne apreciar els detalls.
En el Miocè de Menorca es relativament freqüent trobar un foraminífer d’una
mida relativament gran (un centímetre de diàmetre, aproximadament), amb un contorn
quasi circular i que pertany al gènere Heterostegina (fig. 9). La secció transversal de la
28
closca te un diàmetre d’un mil·límetre o menys, i apareix a la superfície de la roca com
dues ratlles paral·leles molt juntes.
Fig. 9. Al centre de l’imatge es pot apreciar una closca de
Heterostegina sp, d’un centímetre de diàmetre, a la que li manca
la paret externa, de forma que es possible veure l’estructura
interna de la closca. A banda i banda es poden apreciar dos
exemplars que encara conserven les parets externes.
Aquest foraminífer sol aparèixer en grups més o menys nombrosos com a
laminetes de color blanc (quan veiem les cares laterals de la closca) (fig. 10) o com a
ratlletes centimètriques quan el que es veu és la secció de la closca. Quan la superfície
de la closca està desgastada, es possible veure (amb l’ajut d’una lupa) la seva estructura
interna, consistent en una sèrie de envans i càmeres (fig. 9).
Fig. 10. Acumulació de closques d’Heterostegina sp.
29
Els coralls
El que troben en el Miocè menorquí no son (en molts de casos) els coralls “en
si”, si no els seus motlles interns (làm. 1: H; fig. 11). Es a dir, ha desaparegut l’esquelet
de carbonat de calç i s’ha conservat el sediment que en el seu moment va omplir els
buits ocupats pels pòlips.
Fig. 11. Coral colonial. Cada coralet s’ha conservat
com un motlle extern
Els bogamarins
És un grup molt ben representat en el Miocè menorquí. En podem trobar tant les
closques originals com els motlles interns. En alguns casos, l’aspecte del motlle intern
pot arribar a ser (per una mateixa espècie) molt diferent de la closca (làm. 1: D).
La closca dels bogamarins està formada per unes plaques de calcita soldades de
contorn poligonal, la mida de les quals varia segons la posició que ocupen a la closca.
Generalment, aquestes plaques es fan més evidents quan la closca està rompuda,
erosionada o deformada. Sobre la superfície dorsal de la closca hi ha cinc “pètals”
limitats per una sèrie de perforacions (els porus ambulacrals). La superfície de la closca
està adornada amb una sèrie de tubercles circulars sobre els que s’hi col·loquen les
espines (fig. 18). Aquests tubercles poden sobresortir de la closca o estar més o manco
enfonsats.
Els caràcters que ens permetran diferenciar els bogamarins d’altres grups
d’animals seran:
Si la closca està rompuda, podrem observar les cares planes i les arestes d’un
romboedre de sis cares, típiques de l’exfoliació espàtica.
Les plaques poligonals que formen la closca o les línies (més o manco
sinuoses) que separen els grups de plaques (figura de la portada).
30
Les perforacions dels porus ambulacrals, que mostren una separació molt
regular (fig. 14).
Existència de tubercles a la superfície de la closca (fig. 18). Aquests tubercles
no apareixeran si el que observem és la part interna de la closca!
La majoria de les espècies que trobem en el Miocè menorquí pertanyen al grup
dels bogamarins irregulars, es a dir, recorden poc els bogamarins que tots estem
acostumats a veure a les costes rocalloses. La simetria pentarradial típica dels
bogamarins s’ha modificat, de forma que la seva closca es pot dividir en dues parts
simètriques: tenen l’aparença d’un animal amb simetria bilateral.
Els gèneres més ben representats són Clypeaster, Schizaster, Ova, Meoma,
Spatangus, Opissaster i Echinolampas.
El gènere Clypeaster.
Es caracteritza per:
Mida gran o molt gran (poden arribar a fer més d’onze centímetres d’alçada).
Superfície dorsal campaniforme més o menys elevada; cara ventral molt
aplanada (làm. 2).
Pètals elevats / no enfonsats
La cara ventral te un contorn pentagonal més o menys marcat.
Parets molt gruixudes, excepte en les espècies que tenen forma de “platet
volador” (fig. 13).
Part interna de les parets perforades per canals allargats i molt estrets (fig. 16).
Part interna de la closca amb nombroses parets i pilars (fig. 15).
Els tubercles no sobresurten de la closca.
Superfície de la closca adornada amb tubercles circulars de mida molt petita
(fig. 18).
Algunes d’aquestes característiques es faran més evidents depenent de l’estat de
conservació de la closca, si aquesta està més o menys erosionada i, en el cas d’un tall en
secció, de l’orientació de la closca dins la roca (figs. 12-17 i làm. 2).
31
Fig. 12. Fragment del marge latero-ventral d’un
Clypeaster sp. Les fletxes indiquen la posició dels
canals, buits i envans de la part interna de la closca.
Fig. 13. Secció de Clypeaster sp. Les fletxes “A”
indiquen les vores de la closca, mentre que la “B”
indica on es troba l’obertuta de la boca, al marge
ventral de la closca.
Fig. 14. Fragment de Clypeaster sp, corresponent a la
part superior de la closca. La superfície exposada es
correspon amb la part INTERNA de la closca. Les
fletxes indiquen els porus arrenglerats de les zones
AMBULACRALS.
Fig. 15. Fragment de la closca de Clypeaster sp.
Exemplar en posició de VIDA. Hi manquen les
meitats superior i lateral de la closca. Les fletxes
negres indiquen els marges latero-ventrals, mentre
que la fletxa blanca indica la posició de l’orifici
bucal. També s’aprecien els pilars i els envans de
l’interior de la closca.
Fig. 16. Petit fragment del marge lateral d’un
Clypeaster sp, en la que s’aprecia la zona INTERNA
de la closca. Les fletxes indiquen la posició de la
sortida dels canals que travessen l’interior de la
closca
Fig. 17. Fragment de Clypeaster sp en posició
INVERTIDA. Les fletxes “A” indiquen la posició del
canal que recorre el marge lateral intern de la closca,
d’un centímetre de diàmetre. La fletxa “B” indica la
posició de l’obertura per la boca i les fletxes “C” la
posició de les sortides dels canals que recorren la part
interna de la closca.
32
33
Fig. 18. Petit fragment de la superfície externa d’una closca de Clypeaster
sp, on es poden apreciar els tubercles circulars on originàriament s’hi
col·locaven les pues.
Els gèneres Schizaster, Ova, Meoma, Spatangus i Opissaster
. Malgrat pertànyer a gèneres diferents, tenen un aspecte similar. Es caracteritzen
per:
Vistos des de dalt, la seva forma recorda un cor (fig. 19).
Closca de parets primes (fig. 20).
Pètals enfonsats (excepte en Spatangus) (fig. 19).
Els tubercles sobresurten en relació a la superfície de la closca.
Fig. 19. Closca d’una Ova lacunosus (Linnaeus 1758)
actual, procedent de Taiwan. Encara es poden apreciar
algunes pues, molt fines i denses.
Generalment, la closca d’aquests bogamarins està rompuda o deformada, raó per
la qual a vegades es difícil identificar-los correctament quan el que trobem és un
34
exemplar seccionat. Si el que tenim es un tros petit de closca, el podem confondre
fàcilment amb un fragment d’escopinya. En aquest cas resulta difícil veure l’exfoliació
espàtica, al ser les parets de la closca molt fines. La utilització d’una lupa de butxaca
ens serà molt útil.
Fig. 20. Fragment de la closca d’un espatangòid indeterminat. Es pot confondre amb
el fragment de la closca d’un bivalve.
El gènere Echinolampas.
Les nombroses espècies incloses en aquest gènere es caracteritzen per (figs. 22 i
23):
Mida molt variable: des de dos-tres centímetres fins a més de deu centímetres.
Superficie dorsal semiglobulosa; cara ventral molt aplanada.
Parets relativament gruixades.
Els tubercles no sobresurten en relació a la superfície de la closca.
Superfície de la closca coberta de tubercles circulars de mida molt petita
(semblants als de Clypeaster).
Pètals no enfonsats.
A diferencia de Clypeaster, les espècies incloses en el gènere Echinolampas no
presenten ni pilars ni envans en la part interna de la seva closca. Un fragment petit de la
closca d’un Echinolampas es podria confondre amb el d’un Clypeaster, ja que en el dos
casos els tubercles són circulars i molt petits. L’amplada de la closca (menor en
Echinolampas) ens hauria d’ajudar a diferenciar-los
35
Fig. 21. Closca amb pues d’un Echinolampas
alexandri (De Loriol 1876) actual procedent de
Thailàndia. La closca te un diàmetre màxim de 65
mm.
Fig. 22. Closca sense pues d’un Echinolampas ovata (Leske 1778) actual
procedent d’Austràlia en visió dorsal (A), ventral (B) i lateral (C). El diàmetre
màxim de la closca és d’uns 55 mm.
Fig. 23. Detall de la superfície externa de la
closca d’un Echinolampas sp on es poden
apreciar els tubercles rodons per les pues.
36
Els mol·luscs
De les set classes principals que formen el filum dels mol·luscs, dues estan ben
representades en el Miocè de Menorca: els caragols i les escopinyes.
En el marès, els caragols es troben (generalment) en forma de motlles interns.
També podem trobar copies de la superfície externa de la closca i més rarament, còpies
naturals formades a partir de fangs calcaris (làm. 1). La identificació dels motlles interns
dels caragols és fàcil, ja que la seva forma és molt característica.
El tipus de fossilització en el cas de les escopinyes és semblant a la dels
caragols. Es a dir, el que es troba generalment són els motlles interns o còpies de la
superfície externa. Curiosament, hi ha algunes famílies de bivalves (els pectínids i les
ostres per exemple) en les que la closca és més resistent a la dissolució. En aquest cas
les closques estan ben conservades (tant valves solitàries com acumulacions, es a dir,
lumaquel·les) (fig. 24).
Fig. 24. Concentració de bivalves (principalment pectínids) en un
aflorament de marès.
La identificació de les closques de les ostres de mida gran és relativament
senzilla, ja que a diferencia dels bogamarins, no presenta una exfoliació espàtica
(segons les cares i les arestes d’un romboedre), si no que presenta una estructura
típicament laminar molt característica (fig. 25).
37
Fig. 25. Estructura en làmines de la closca d’una ostrèid
miocènic.
Els Braquiòpodes
Els braquiòpodes són una animals marins amb una closca formada per dues
valves articulades de forma diferent, caràcter que els diferencia clarament dels bivalves.
L’espècie més freqüent en el Miocè menorquí es Terebratula terebratula (Linnaeus
1758) (fig. 26) d’uns 45 mil·límetres de longitud màxima. Com en altres braquiòpodes,
l’extrem posterior de la closca està perforat. A través d’aquest orifici surt el peduncle
amb el que l’animal es fixa al substrat.
Fig. 26. Closca de Terebratula terebratula
en vista dorsal (esquerra) i lateral (dreta).
L’exemplar fa uns 30 mil·límetres de
longitud màxima. A la part de baix es pot
veure l’orifici peduncular.
38
Els vertebrats
Les restes de vertebrats marins (peixos i mamífers) són més aviat rares en el
marès, si bé és cert que existeixen alguns punts concrets (jaciments) on es més fàcil
trobar-los. A grans trets, tenim representats els peixos ossis i els selacis (d’esquelet
cartilaginós i per tant, més difícil de fossilitzar). Tant en un cas com un altre, el que se
sol conservar són les dents.
La troballa d’esquelets de peixos més o menys sencers en el Miocè menorquí es
pot considerar excepcional. La troballa d’ossos aïllats (espines i vèrtebres, tant de
peixos ossis com cartilaginosos) també és un fet molt poc usual.
Les dents que és troben més freqüentment en el Miocè menorquí pertanyen a una
orada (es a dir, un peix ossi) (Sparus cinctus Agassiz 1843) (fig. 27). Les seves dents
són d’una mida molt variable (des de pocs mil·límetres a un poc més d’un centímetre les
més grans), arrodonides i amb un esmalt d’un color ataronjat molt característic. La
forma de les dents varia segons el lloc que ocupin a la mandíbula.
Fig. 27. Maxil·lar i mandíbula d’un déntol actual (A). B: cara externa
(dalt) i l’arrel d’una (baix) dent d’Sparus cinctus (Agassiz 1843)
miocènic. La fletxa indica la posició d’aquestes dents en la
mandíbula.
Pel que fa als selacis, la dent més “típica” té la corona triangular més o menys
allargada, amb els marges llisos i esmolats o serrats (fig. 28). La part basal de la dent (la
zona de la dent que s’ajunta a la mandíbula) està dividida (generalment, però no
sempre) en dues rames, que solen faltar o estar incomplerts en els exemplars
menorquins. Com en el cas dels peixos ossis, la forma de les dents varia segons la seva
posició a la mandíbula: les dents d’un mateix animal poden arribar a ser molt diferents!
39
Fig. 28. Dent de Isurus hastalis (Agassiz
1843), un tauró del Miocè.
Les restes de mamífers són poc freqüents en el Miocè menorquí. Generalment es
tracta d’alguna part de l’esquelet d’un sirènid (Metaxytherium sp), identificables a partir
de l’estructura òssia “típica” que es fa més evident quan utilitzem una lupa de butxaca.
S’ha de tenir ben present que en l’os tenim una part compacte i una de més esponjosa, i
que els buits de la part esponjosa de l’os estaran plens de sediment o ciment. A vegades
aquests ossos mostren un color groc o ataronjat molt característic.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Llompart, C., Obrador, A. & Rosell, J. 1979. Geologia de Menorca. In Vidal, J. M. (Dir.), Enciclopèdia de Menorca, vol. 1: 2-
83. Obra Cultural Balear de Menorca.
Quintana, J. 2004. Els fòssils marins del Miocè superior. In Fornós, J. J., Obrador, A. & Rosselló, V. M. (eds.), Història natural
del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx humà. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 11: 93-104.
Rosell, J. & Llompart, C. 2002. El naixement d’una illa: Menorca. Guia de geologia pràctica. Dacs, Indústria Gràfica S.A.
Montcada i Reixac. 279 pp.
40
QUARTA PART
LA SEGONA FAUNA TERRESTRE INSULAR
41
EL SEGON EPISODI FAUNÍSTIC AMB FAUNA VERTEBRADA TERRESTRE
INSULAR: EL CONILL GEGANT DE MENORCA
Part dels vertebrats terrestres que formen el segon episodi faunístic van arribar a
les Balears durant la regressió del Messinià (fa uns 5,3 milions d’anys) època durant la
qual l’estret de Gibraltar es va tancar (degut a l’apropament de la placa europea i
africana). Aquest fet va impedir l’entrada d’ aigua a la Mediterrània procedent de
l’Atlàntic. Al tancar-se l’”aixeta” que proporciona bona part del cabdal a la
Mediterrània, i al no ser els rius capaços de compensar les pèrdues d’aigua degudes a
l’evaporació, la Mediterrània es va assecar. D’aquesta manera, les Balears (i la resta
d’illes de la Mediterrània) van quedar unides a les masses continentals adjacents.
Aquest fet va permetre l’arribada cap a les “illes” d’alguns vertebrats procedents d’
Europa o África.
L’assecament de la Mediterrània va suposar, sense cap mena de dubte, un
trasbals ecològic molt important que va afectar de forma molt important el conjunt de la
fauna marina. De tota manera, i segons sembla indicar el registre fòssil, la fauna marina
de caràcter càlid (ja existent durant el Miocè superior) es va recuperar durant el Pliocè.
Varen ser les glaciacions plistocèniques les principals responsables de la desaparició
d’aquesta fauna.
Pel que fa als vertebrats terrestres, cada una de les Balears va desenvolupar, un
cop van quedar aïllades (per la següent pujada del nivell del mar), un tipus de fauna
pròpia i de caràcter clarament insular, evolucionada en absència de depredadors. A
Mallorca, des de el Messinià fins a l’arribada dels primers humans, hi van evolucionar
tres gèneres de mamífers: un bòvid (Myotragus), un rosegador de la família dels glírids
(Hypnomys) i un insectívor de la família de les musaranyes (Nesiotites). En canvi a
Menorca, a partir del Messinià fins un moment indeterminat del Pliocè, hi va
evolucionar el conill gegant de Menorca (no s’ha de confondre amb el pika gegant o
Gymnesicolagus gelaberti del Miocè mitjà!) i la fauna acompanyant. Dit d’una manera:
segons sembla indicar el registre fòssil, no trobem formes antigues de Myotragus a
Menorca, al contrari del que passa a la veïna Mallorca.
Pel que sembla, i amb relació al segon episodi insular, les faunes vertebrades
fòssils de les Pitiüses van seguir un camí completament diferent de les faunes
mallorquines i menorquines. De fet, Eivissa també va ser colonitzada per alguns
mamífers durant el Messinià. El registre fòssil (encara molt escàs i incomplert) sembla
indicar que cap d’aquests mamífers va arribar fins el Plistocè.
42
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Alcover, J. A., Llabrés, M. & Moragues, Ll. (coord.). 2000. Les Balears abans dels humans. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 8: 78
pp. Palma de Mallorca.
Quintana, J., Bover, P. & Alcover, J. A. 2004. Els vertebrats terrestres fòssils del Migjorn. In Fornós, J. J., Obrador, A. &
Rosselló, V. M. (eds.), Història Natural del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx humà. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 11:
291-302.
43
QUINTA PART
LA TERCERA FAUNA TERRESTRE INSULAR
44
EL TERCER EPISODI FAUNÍSTIC AMB FAUNA VERTEBRADA
TERRESTRE INSULAR: EL MYOTRAGUS.
En algun moment indeterminat del Pliocè varen desaparèixer (per causes encara
desconegudes) la majoria dels vertebrats del segon episodi faunístic (la sargantana de
les Gimnèsies sembla ser l’únic representant del segon episodi faunístic que també és
present en el tercer episodi faunístic).
En els jaciments menorquins apareixen ara els representants clàssics del Plistocè
balear, inclosos en els gèneres Myotragus Bate 1909, Hypnomys Bate 1918 i Nesiotites
Bate 1944. Sembla ser que els mamífers no voladors del tercer episodi faunístic van
colonitzar Menorca procedents de Mallorca (cal recordar que Myotragus, Hypnomys i
Nesiotites són presents a Mallorca des del Pliocè inferior, època durant la qual el conill
gegant i la fauna acompanyant habitaven Menorca) durant algun del períodes més freds
(glaciacions) dels plistocè, fet que va permetre (per la baixada del nivell del mar) la
connexió entre Mallorca i Menorca i l’intercanvi faunístic. Myotragus, Hypnomys i
Nesiotites seran presents a Menorca fins a l’arribada dels primers humans a les Balears.
En relació als mamífers plistocènics no voladors de Menorca, alguns autors han
proposat l’existència d’una línia evolutiva independent de la Mallorquina, els
representants de la qual (Myotragus binigausensis Moyà i Pons 1908, Hypnomys
eliomyoides Agustí 1980 i Nesiotites meloussae Pons i Moyà 1980 ) s’haurien trobat al
jaciment pleistocènic de St. Agustí (Es Migjorn). Altres autors no són partidaris
d’aquesta idea i mantenen que, en realitat, els mamífers trobats a St. Agustí són els
mateixos que apareixen a Mallorca.
De ben segur que la troballa de nous jaciments ajudarà a entendre millor quina
va ser l’evolució de Myotragus, Hypnomys i Nesiotites a l’illa de Menorca.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Alcover, J. A., Moyà-Solà, S. & Pons-Moyà, J. 1981. Les quimeres del passat. Els vertebrats fòssils del Plio-Quaternari de les
Balears i Pitiüses. Ed. Moll. 265 pp.
Bover, P. & Alcover, J. A. 2000. La identitat taxonòmica de Myotragus binigausensis Moyà-Solà i Pons-Moyà 1980. Endins
23 : 83-88.
Moyà-Solà, S., Köhler, M. & Alba, D. M. 2007. El significado de Myotragus batei y M. binigausensis en la evolución del
género Myotragus (Bovidae, Mammalia) en las islas Baleares. In: Pons, G. X. i Vicens, D. (Edit). Geomorfologia litoral i
Quaternari. Homenatge a Joan Cuerda Barceló. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears 14: 155-180. Palma de Mallorca.
45
SEXTA PART
ARRIBADA DELS PRIMERS HUMANS
46
ARRIBADA DELS HUMANS I EXTINCIONS
L’arribada dels primers humans a les illes Balears va suposar un autèntic trasbals
pel que fa a les faunes vertebrades. De fet, els humans varen ser els responsables
(directa o indirectament) de l’extinció de tots els mamífers endèmics no voladors de les
Balears inclosos en els gèneres Myotragus, Hypnomys i Nesiotites.
Els únics vertebrats endèmics no voladors que han sobreviscut fins al dia d’avui
són les sargantanes de les Gimnèsies i les Pitiüses i el ferreret a Mallorca. La resta de
vertebrats presents a les nostres illes (tots els rèptils, amfibis i mamífers no voladors)
són introduccions antròpiques més o manco recents.
Avaluar l’impacte que va tenir l’arribada dels humans sobre els invertebrats
autòctons es més difícil, ja que la majoria dels invertebrats no han deixat cap tipus de
registre fòssil. Entre els invertebrats, els mol·luscs terrestres en són l’excepció. Pel que
sembla, només una espècie, endèmica de Menorca (Xerocrassa cuerdai Gasull 1964),
ha desaparegut durant l’holocè, possiblement com a conseqüència de l’arribada dels
primers pobladors humans i dels canvis ecològics que aquests varen provocar en les
nostres illes.
Des de que arribaren els primers pobladors humans, s’han introduït moltes
especies invertebrades al·lòctones. En el cas dels mol·luscs terrestres, més de la meitat
d’espècies són introduccions recents. S’ha incrementat de forma molt important la
biodiversitat, però a partir d’espècies en la majoria dels casos molt banals. Es a dir, es
tracta d’una pujada de la biodiversitat de “baixa qualitat”.
Queda per veure com evolucionarà amb el temps aquesta mescla d’espècies
autòctones i introduïdes. Quedaran moixos i cans a les nostres illes d’aquí a un milió
d’anys? I si així és, com hauran evolucionat?
47
SÈPTIMA PART
ACTIVITATS
48
PROPOSTA D’ALGUNES ACTIVITATS
En aquest apartat es plantegen cinc activitats relacionades (de forma directa o
indirecta) amb el que es pot veure a la part gràfica (Power Point) o al quadern de
l’alumne. El més adient es combinar aquestes tres parts (part gràfica, quadern i
activitats) de forma que resulti el més profitosa possible per l’alumne.
Algunes de les activitats proposades en aquest apartat no estan relacionades de
manera estricta amb la paleontologia o la geologia, però poden ser útils a l’hora
d’entendre com es formen les roques, els fòssils, o les diferencies existents entre els
diferents grups de vertebrats. Les activitats han estat plantejades per que l’alumne
adquireixi una metodologia de treball sistemàtica, molt important en el treball de caire
científic.
L’ordre en el que apareixen cada una de les activitats en aquest apartat tampoc
és gratuït: abans de visitar un jaciment o de fer una passejada pel poble és necessari que
l’alumne sigui conscient de:
Quin és el procés de formació d’una roca i quins elements la formen (components
orgànics o fòssils i inorgànics o lítics) (visita a la platja).
Quin paper juguen els organismes en la formació de les roques (visita a la platja).
Com varia la forma d’un objecte tridimensional quan es treballa en dues dimensions
( dibuixar les seccions d’un Clypeaster rosaceus amb un perfilador i passejar pel
poble)
La importància dels fòssils com indicadors paleoambientals i paleoecològics (estudi
d’un aflorament geològic)
Quines diferencies existeixen entre les closques i els ossos dels diferents grups de
vertebrats (visita a la platja, estudi de les egagròpiles)
Resulta bastant evident que es poden realitzar moltes altres activitats
relacionades amb la paleontologia i la geologia. Només cal una mica d’imaginació!
Visita a la platja. Observació detallada de l’arena
L’observació dels organismes que es troben a l’arena de la platja és una bona
manera d’explicar alumnes la formació dels fòssils mitjançant el principi de
l’actualisme: que passa una vegada els organismes moren i queden enterrats en el
sediment. Seria convenient que aquesta activitat es realitzés ABANS de visitar un
aflorament geològic.
49
La recollida de mostres d’arena (convenientment identificades i etiquetades) i el
seu estudi detallat mitjançant una lupa binocular (fig. 29) també serveix per que
l’alumne se n’adoni de l’ample varietat de coloracions, textures i orígens (orgànic o
inorgànic) que presenten els grans i la sorprenent biodiversitat que amaguen uns pocs
grams d’arena.
Fig. 29. Arena de platja vista amb una lupa binocular.
Una bona manera d’introduir a l’alumne en la metodologia sistemàtica utilitzada
pels científics a l’hora de tractar les mostres recollides és tot el procés que du implícit el
triatge, la separació en tubs de plàstic o capsetes (per exemple) de les diferents closques
que es troben a la arena, així com la numeració i etiquetatge de cada exemplar o grups
d’exemplars. En cada etiqueta l’alumne hi escriurà el màxim d’informació:
Nombre d’identificació de la mostra
Persona que va recollir i triar la mostra
Data de recollida de la mostra
Localitat de procedència.
Nom científic (gènere, espècie, autor i any en que es va descriure) o grup
biològic al que pertany l’exemplar que s’ha separat.
També seria molt útil que l’alumne pogués disposar d’un quadern o llibreta de
camp on fer totes les anotacions necessàries referents tant al treball de camp com de
laboratori.
50
Dibuixar seccions d’un Clypeaster rosaceus (Linnaeus 1758) actual utilitzant un
perfilador.
El C. rosaceus (fig. 30) és un bogamarí irregular, que viu actualment a Carolina
del Sud (U.S.A.), també en una zona compresa entre les Índies Occidentals i Barbados, i
de Texas (U.S.A.) a les costes de Veneçuela. Col·loquialment es coneix amb el nom de
“sea biscuit” o “galeta de mar”. Les closques buides d’aquesta espècie apareixen de
forma regular en les platges en la seva zona de distribució. També es relativament
freqüent trobar exemplars a la venda en tendes de records turístics. Aquests exemplars
poden ser molt útils per realitzar aquest tipus d’activiat.
Fig. 30. Closca d’un C. rosaceus amb un perfilador
S’aconsella realitzar aquesta activitat ABANS de fer una passejada pel poble o
de visitar un aflorament. L’activitat ha de servir per que l’alumne prengui consciencia
de com canvia la forma dels objectes al passar de tres dimensions a dues.
Aquesta activitat també es podria realitzar utilitzant plastilina, dibuixant les
seccions que apareixen quan es talla la figura que s’ha modelat. La desavantatge
d’aquest sistema és que el model no ofereix la complexitat estructural de la closca d’un
bogamarí.
Abans de fer els perfils de la closca, seria bo que l’alumne es pogués fixar amb
els diferents elements que formen la closca (pètals, zones ambulacrals i
interambulacrals, sistema apical, periprocte, tubercles...), on es troba la zona dorsal,
51
ventral, anterior i posterior, i quins són els elements que ens serveixen per orientar la
closca.
Passejar pel poble
Alguns dels carrers i places dels nostres pobles es van empedrar utilitzant “roca
viva” miocènica. El pas del temps ha desgastat aquestes roques i ens donen una
oportunitat immillorable per estudiar els fòssils que han quedat exposats a la superfície
en forma de seccions. Moltes roques ornamentals (no necessariament marès miocènic)
utilitzades per embellir les façanes de les nostres cases exhibeixen seccions de fòssils i
poder servir igualment per dur a terme aquesta activitat.
Un full de paper vegetal por ser útil per calcar les seccions dels fòssils que es
troben a la superfície de la roca. En el mateix full es pot anotar el lloc on es troba el
fòssil (el nom del carrer i el nombre de la casa que es trobi més propera al fòssil), les
característiques generals de la roca i l’orientació del fòssil, marcant en el full una fletxa
que indiqui on es troba el nord.
Un cop s’han fet els calcs, cada alumne pot exposar el seu treball davant la resta
de companys i companyes, fent referència a aspectes com els possibles orígens de les
formes que s’han dibuixat (la seva relació amb un determinat grup d’organismes), o si
les formes resulten o no familiars al alumnes segons els organismes que han vist a la
costa o la platja.
Sortides al camp
Aquest tipus d’activitat és una bona manera de rompre la rutina diària que
s’imposa a les aules i una forma excel·lent d’entrar en contacte amb la natura i conèixer
de primera ma tot el que s’ha estudiat en els llibres. Creiem que es una experiència molt
positiva pels alumnes i pel que pot aportar a la percepció del món que els envolta.
Els material bàsic per realitzar una sortida al camp per estudiar els fòssils és ben
senzill: una llibreta de camp, un llapis, una lupa de butxaca de deu augments, una regla,
una brúixola i, si pot ser, una càmera digital.
A la llibreta de camp s’apuntarà la data en que es va realitzar la sortida de camp i
el nom del lloc que s’ha visitat. Es realitzaran dibuixos tant dels fòssils més interessants
com del conjunt de l’aflorament. En els dos casos els alumnes sempre han de pensar a
incloure una escala gràfica en el dibuix. També serà útil incloure una descripció
senzilla. En el cas dels fòssils s’intentarà respondre algunes qüestions com:
52
Quin és l’estat de conservació del fòssil? Bo o dolent?
És un fòssil sencer o un fragment? És una secció?
Com és la superfície del fòssil? Llisa, ondulada, irregular?
Com està orientat el fòssil? Està en posició de vida o està invertit?
El fòssil, està tot sol o en agrupacions més o menys importants?
Hi surt només un tipus de fòssil o s’hi poden veure moltes coses diferents?
Els fòssils, es troben en zones concretes de l’aflorament o es troben per tot
arreu?
Pel que fa a l’aflorament en el que es troben els fòssils, és pot intentar discutir i
respondre qüestions com:
Quin és el color de la roca?
És una roca fàcil de trencar o és molt dura?
Que s’hi veu quan la mirem amb la lupa?
Els grans que formen la roca, son molt fins o molt gruixats?
Té un aspecte homogeni o no?
El color, és sempre igual o va variant en l’aflorament?
Quina potencia visible te l’aflorament?
EN PRINCIPI ES DESACONSELLA LA RECOLLIDA DE FÒSSILS. La
càmera digital pot fer les mateixes funcions que un martell de geòleg, amb l’avantatge
que no es malmet cap fòssil interessant. En tot cas, la utilització del martell de geòleg
hauria de ser responsabilitat del professor. Ell també haurà de decidir quan un fòssil es
pot extreure o no. Bàsicament es tracta d’evitar, per damunt de tot, que els alumnes
“piquin per picar” i malmetin un determinat aflorament.
En el cas que s’agafin mostres de camp (roques o fòssils) s’haurà de tenir un
control molt estricte de cada una de les peces recollides, mitjançant la seva numeració,
etiquetatge i registre. Si no s’ha de seguir tot aquest protocol, no val la pena recollir
mostres, ja que sense la informació del lloc i el context geològic perden tot el seu interès
científic.
53
Dissecció d’una egagròpila d’un rapinyaire nocturn.
ES DESACONSELLA, DE FORMA TOTALMENT ROTUNDA, LA
RECOLLIDA DE QUALSEVOL RESTA DE VERTEBRAT FÒSSIL. DE LA
MATEIXA MANERA, NO S’HAURIA DE DONAR A CONÈIXER O VISITAR
(AMB ELS ALUMNES) CAP DELS JACIMENTS DE VERTEBRATS DE LA
NOSTRA ILLA. En general, són jaciments d’extensió molt limitada: qualsevol actuació
irresponsable malmetrà una informació molt valuosa des de el punt de vista científic.
Es per això que una bona manera d’iniciar als alumnes en el coneixement dels
vertebrats es l’estudi de les egagròpiles.
Les egagròpiles (fig. 31) són les restes de l’aliment (ossos, pèls, plomes,
esquelets quitinosos d’insectes...) que les rapinyaires no poden digerir i que són
regurgitades a l’exterior en forma de pilotes més o menys allargades. Són, per tant, una
manera relativament fàcil d’obtenir i estudiar els ossos de petits vertebrats, especialment
rosegadors, petits ocells i qualque rèptil. Les egagròpiles apareixen en quantitats més o
manco importants en construccions abandonades enmig del camp o en parets naturals,
en zones tranquil·les.
Fig. 31. Egagròpila.
L’estudi detallat dels ossos que conté una egagròpila permet d’introduir a
l’alumne en l’estudi dels vertebrats de les diferències anatòmiques existents entre
diferents classes (mamífers, ocells, rèptils...) i ordres de vertebrats (rosegadors,
insectívors...). A més de conèixer quins són els hàbits d’alimentació del rapinyaire, les
egagròpiles ens donen pistes sobre quins petits vertebrats viuen en les proximitats del
lloc on s’han recollit: es a dir, ens informen sobre la biodiversitat i l’ecologia de la zona.
La dissecció d’una egagròpila és relativament senzilla, ja que només calen un
parell espinces de punta fina, guants de làtex (pels alumnes més llepafils) i una mica de
paciència i manya. Per separar i identificar els diferents ossos i grups de vertebrats que
54
poden aparèixer ens una mateixa egagròpila ens convindrà tenir a ma una certa quantitat
de bibliografia especialitzada.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Alcover, J. A. 1988. Els mamífers de les Balears. Editorial Moll. Palma de Mallorca. 192 pp.
Bang, P. & Dahlström, P. 1992. Huellas y señales de los animales de Europa. Ed. Omega, Barcelona. 243 pp.
Chinery, M. 1979. Guía pràctica ilustrada para los amantes de la naturaleza. Ed. Blume. Barcelona. 192 pp.
Culí, J., Riera, S. & Solà, E. Les egagròpiles. Concepte, tractament i utilitat. Treballs de camp i de laboratori. Aplicacions
escolars. Eumo Editorial. 88 pp.
Gonsálvez, J. 1987. Insectívors i rosegadors de Catalunya. Metodologia d’estudi i catàleg faunístic. Ketres Editora S.A.
Barcelona.
