MUSEU D’HISTÒRIA DE LA CIUTAT

Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONATel. 972 222 229 - Fax 972 206 989A/e: museu@ajgirona.orghttp://www.ajuntament.gi/museu_ciutat

INF

OR

MA

CIÓ

Horaris: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hi de 17 a 19 h. Diumenges i festius de 10 a14 h. Dilluns no festius tancat.

Horarios: de martes a sábado de 10 a 14 hy de 17 a 19 h. Domingos y festivos de 10 a14 h. Lunes no festivos cerrado.

Opening Hours: Tuesday to Saturday from 10a.m. to 2 p.m. and 5 p.m. to 7 p.m. Sundaysand public holidays from 10 a.m. to 2 p.m.Closed on Mondays (except public holidays)

Museu d’Història de la Ciutat 5

Museo de Historia de la Ciudad 19

The City History Museum 33

L’edifici que acull actualment elMuseu d’Història de la Ciutat con-té restes de la muralla romana definals del segle II, o inicis del segleIII d. J.C. en els soterranis.

Segons una resolució dels juratsde Girona, amb data del 13 de marçde 1386, els jueus van deixar lescases que tocaven a la muralla vellai van ser obligats a conviure dinsdel recinte del Call, i les seves viven-des van passar a ús dels cristians,que les van comprar, arrendar oprendre a cens. La casa que ara téel número 27, el 27 d’abril de 1447pertanyia a l’escrivà Joan Castelló,aquest la va vendre a Bernat Case-lles, qui al 1471 la va traspassar aArnau Benet de Cartellà, senyor dela torre de Cartellà de Maçanet dela Selva.

Quan va passar a ser propietat dela família de Cartellà, de Maçanetde la Selva, va adquirir la catego-ria d’un veritable palau. La casa,

que després va esdevenir conventdels frares caputxins, estava com-posta de tres cases primitives: unadels Cartellà, una altra dels Ani-versaris de la Catedral i la tercerade la família Güell, adquirides suc-cessivament pels Cartellà i anne-xades a la primitiva. El llinatge delsCar tellà van romandre al casalgòtic del carrer de la Força. entre1471 i 1733. L’iniciador de ladinastia a Girona va ser Arnau-Benet de Car tellà i de Camós,casat amb Elionor de Sarriera, enel període comprès entre el s anys1451 i 1514. El successor fouMiquel I, casat amb MagdalenaMalla, entre 1514 i 1571. El vasucceir Miquel II de Car tellà iMalla, casat amb Margarida DesBac, l’hereu dels quals va ser Gal-ceran de Cartellà i Des Bac. El seufill, Francesc Cartellà i Sa Basti-da, va escriure diverses obres,entre elles “Vida de San Narciso”,“Apología en defensa del milagro

5

Museu d’Història de la Ciutat

de les Ermites, situat a les Pedre-res, on hi ha l’actual carrer deCaputxins recorda encara avui elpas de l’odre per aquell indret.

Més tard, probablement l’any1628 els caputxins es trasllada-ren al barri del Mercadal, prop del’Hospital Nou, dit també de San-ta Caterina. Acabada la Guerradels Segadors (1640-1652) i ambmotiu de la construcció del baluardde Sant Francesc de Paula, torna-ren de nou a l’antiga comunitat deles Ermites on romangueren finsl’any 1707.

Finalment, després d’una breuestada a la zona de la Torre Giro-nella l’any 1732, els caputxins vanser autoritzats per ocupar la casaDesbach, propietat dels marque-sos de Cartellà. Emplaçat entre elcarrer de la Força i el carrer de lesBallesteries, el casal gòtic delsCartellà va ser enderrocat parcial-ment entre els anys 1753 i 1762.Durant aquest període els caput-xins dedicaren el seu esforç a aixe-

car un mur de contenció de terresper tal de salvar el desnivell quehi ha entre els dos carrers esmen-tats, i també van transformar laplanta soterrània per adaptar-la ales noves necessitats de la comu-nitat. Les obres consistiren en l’a-daptació i ampliació dels espaisexistents per a estables, quadra,cementiri, celler, cisternes, safa-reig, galeria coberta, refetor o men-jador, passadissos de comunica-ció i el terraplè, utilitzat com a jardíi com a petita horta.

La construcció del nou edificiconegut amb el nom de Conventde Sant Antoni, es portà a termeentre els anys 1762 i 1774 pera la qual cosa es reutilitzaren elsmaterials procedents de la casaCartellà. L’església es va consa-grar l’any 1764, i s’hi accedia perun pòrtic d’arcades obert a la pla-ça de la Canonja. L’església cons-tava de tres naus, separades perpilastres i acabava amb un pres-biteri més estret que deixavaespai per a una sagristia. Al fons

7

de las Moscas” i “De las grande-zas de Gerona”. L’hereva fou laseva neta Gertrudis de Cartellà iAonès, que l’any 1654 es va uniren matrimoni amb Lluís Des Bac iDes Catllar. El seu fill, Pere de Car-tellà i Des Bac, va ser el primerMarquès de Cartellà,

Amb la Guerra de Successió elsector proper a la Catedral va que-dar molt deteriorat, els Car tellàque estaven instal·lats a Barce-lona, havien de fer impor tantsreparacions al palau de Girona. Aa questa situació s’hi afegia eldeute de trenta anyades del cen-sos i el cadastre que gravaven lacasa que ascendien a unes 2 100lliures, la qual cosa va obligar alMarquès de Cartellà, juntamentamb el seu fill, Ignasi, a vendrela casa del carrer de la Força deGirona als Caputxins, el 29 dejuny de 1733, pel preu de 7.500lliures.

Basili de Rubí va descriure el palaudels Cartellà dient que tenia les

façanes sobre el carrer de la For-ça, amb grans por tals, tots depedra picada, per on s’entrava ala casa i a les quadres. La plan-ta principal gaudia d’espaiosessales de sostres ben decorats,finestres gòtiques i un total de dot-ze habitacions. Era una de lescases pairals més notables de laciutat. Per la banda de darrera, lesseves parets donaven sobre elcarrer de les Ballesteries i la pla-ceta que puja a Sant Feliu. Sobreles parets hi havia horts, patis ijardins, des dels quals es domina-va tota la plana. En total la sevaextensió era de 900 canes. Sulpi-ci Pontic diu que a la casa hi haviaels escuts de Cartellà i Sarriera.

La fesonomia arquitectònica actualli ve donada per l’etapa en què l’e-difici va convertir-se en un conventde frares caputxins, l’any 1762.Des de l’arribada a Girona, l’any1581 fins a la data esmentada,aquesta ordre ocupà successiva-ment diverses zones de la ciutat.Primerament s’instal·là al santuari

6

El conjunt de tot l’edifici es distri-bueix en quatre plantes a més d’al-gunes dependències situades al’entorn de la part alta del claus-tre. La planta soterrània, ambaccés des del carrer de la Força,constitueix la par t més antiga,anterior a l’any 1762. Els murssón de mamposteria mentre lesvoltes, unes es van construir ambpedra com indica el patró de la vol-ta de canó seguit, i les altres, esvan fer de rajol, amb diversosmodels derivats de les cobertesamb llunetes barroques. Les res-tes abundants d’obertures tapia-des en tota la planta confirmen lesdades que hom posseeix referentsa la transformació i adaptació deconstruccions anteriors que l’or-dre dels caputxins utilitzà en unprimer moment d’ocupació de l’im-moble per als serveis més essen-cials de la comunitat.

D’entre els espais d’aquesta plan-ta cal destacar la cisterna, interes-sant exemple d’aljub amb voltespedra sobre pilars, amb unes

dimensions de 15 metres d’alça-da i 10 x 10 metres d’amplada,utilitzada per recollir i emmagatze-mar les aigües pluvials per tal d’abastir d’aigua el convent. Aques-ta part de l’edifici constitueix lapart més antiga, anterior a l’any1762, corresponia a la planta sote-rrània de l’antic convent de SantAntoni, de frares caputxins.

Un detall pintoresc per a nosal-tres és el cementiri o dessecadorde l’antic Convent de Sant Anto-ni de Pàdua, de frares caputxins,construït a partir de 1753. Únicexemple de cementiri o desseca-dor sencer de Catalunya, a Figue-res se’n conserven les restes par-cials d’un altre i, ambdós, esrelacionen amb el convent Barbe-rini de Roma i amb el de Palerm,a Sícilia.

Actualment, es troba a la plantabaixa, que llavors era soterrani.Està vorejat de divuit nínxols ver-ticals, amb els seus correspo-nents bancs foradats, on segons

9

del presbiteri hi havia una ober-tura que permetia la visibilitat deles cerimònies de l’altar i aldamunt ho havia una sala desti-nada a biblioteca. On a més delsllibres impresos per a l’estudidels religiosos i la preparació delsnovicis, contenia exemplars d’in-cunables i manuscrits anteriorsa la impremta, com una bíblia, untractat de música i algunes obresclàssiques.

Tres anys més tard s’havien aixe-cat el claustre, el nou refetor, lacuina i gairebé tota la resta de lesdependències conventuals.

En tot l’edifici queda palesa la sen-zillesa i la pobresa franciscanesque guiaven l’orde dels caputxins.Tant en les línies mestres com enels detalls d’ornamentació tot erafuncional. Els plànols els va sub-ministrar el pare provincial segonsuna idea comú, als convents del’orde. Els constructors eren elsmateixos frares, ajudats o dirigitsper uns pocs mestres de cases de

la ciutat. El material emprat era lapedra i el morter o el rajol i guix.

En esclatar la Guerra del Francès(1808- 1809) el convent acollia l’es-cola de religiosos teòlegs. Les bom-bes dels assetjants provocaren ladestrucció d’una gran part de l’e-difici, concretament, de l’esglésiai de les plantes superiors. Desprésde la reconstrucció iniciada a par-tir del 1814, els caputxins residi-ren en el convent fins l’exclaustra-ció definitiva l’any 1835, amb motiude la desamortització del conventmoment a partir del qual l’Ajunta-ment de Girona gestionà el destíde l’edifici per a Institut Provinciald’Ensenyament que aconseguí el1841. El mestre d’obres Espeltintroduí les reformes necessàriesper a la nova funció amb la divisióde l’església en dos pisos i la cons-trucció d’una galeria cobertadamunt el claustre. En darrer ter-me, l’arquitecte Manuel Almeda rea-litzà el 1911 un projecte de refor-ma de la façana que dóna a laplaceta de la Canonja.

8

de l’horta que ells mateixos con-reaven i també donaven menjargratuïtament als pobres que acu-dien al convent. A l’any 1821 elgovern va fer una Llei de reformade la clerecia regular i va suprimirel Convent de Girona. Durant laguerra de la Independència lesbombes van esfondrar els sostresi les voltes de l’edifici; un cop refe-ta l’església i reparat el convent,a l’any 1823 fou venut en subhas-ta pública. I la comunitat es va dis-soldre al 1835.

Després de la Guerra del Francèsi amb la desamortització dels bénseclesiàstics de la ciutat, l’any1841 l’Ajuntament va sol·licitarl’antic convent dels Caputxins pera instal·lar-hi l’Institut d’Ensenya-ment Secundari. L’edifici estavaen força bon estat, per bé que vacaldre fer-hi algunes reformes. Elmestre d’obres, Espelt, va cons-truir el sostre que dividia l’esglé-sia en dos pisos i la paret de sepa-ració de la nau lateral de ponentper a fer-ne una nova sala. També

va construir un pis sobre la gale-ria del claustre imitant l’estructu-ra que hi havia a la planta baixa.L’any 1881 fou elevada la torreper al servei meteorològic a comp-te de la Diputació Provincial. Final-ment, l’any 1911 es va reformarla façana de la placeta de laCanonja segons el projecte de l’ar-quitecte Manuel Almeda.

Durant 150 anys l’edifici va des-tacar per la seva tasca formativai docent com a Institut d’Ensenya-ment Mitjà, esdevenint l’escola demés categoria oficial que hi haviaa Girona, i focus irradiador de cul-tura fins al 1966. Hi va comptaramb professors il·lustres com Nar-cís Xifra, Rafael Ballester, Frede-ric Dalmau, Joaquim d’ Espona iJaume Sagrera. I també amb alum-nes pretigiosos com Josep Pla,Miquel de Palol, Lluís Pericot, Joa-quim Pla Cargol o Joaquim Nadal,per citar-ne uns quants.

El Museu d’Història de la Ciutatde Girona va ser creat per acord

11

el ritual que l’orde va practicardes del segle XVI, els fraresdifunts hi eren col·locats asse-guts fins a la dessecació delsseus cossos. Al cap de dos anysles mòmies, extretes del nínxol,eren vestides amb els hàbits reli-giosos i col·locades en l’habita-ció contigua, on podien ser con-templades per a la reflexió idevoció fraternal de la comunitat.

El convent de Girona havia estatcom la capital regional de l’orde.Tenia annexes els convents deMataró, Arenys de Mar, Vic, Saba-dell, Granollers, Sarrià (Barcelona),Olot, Banyoles, Figueres, Perpinyà,Ceret, Prada, Tuyr, Vinçà i Elna(aquests sis darrers abans de sertraspassats a l’Estat francès).

L’obra de nova planta s’inicià perl’església el 1762. De dimensionsconsiderables, posseeix tres naus,capçalera plana i un pòr tic alspeus, reformat a la primeria delsegle actual per l’arquitecte muni-cipal Manuel Almeda.

En l’actualitat la traça del templees veu alterada per la divisió lon-gitudinal en dos pisos i pel cega-ment d’una de les naus laterals,reformes realitzades quan l’edifi-ci passà a ser Institut.

La resta de les dependències dela planta baixa (locutoris, refetor,cuina, etc.) estan disposades alvoltant del diminut claustre, comés usual en tots els conventscaputxins. Igualment que l’esglé-sia, aquest claustre, de petitesarcades de mig punt, es va trans-formar a mitjan segle XIX amb laconstrucció de la galeria cobertacorresponent al primer pis, aixícom les cel·les que es transforma-ren en aules més grans.

En el moment de l’exclaustració,l’any 1833, hi havia en total 33religiosos. L’activitat específicadels caputxins era la predica popu-lar pels pobres de la comarca res-pectiva i la direcció espiritual enel confessionari. Vivien de caritat,no tenien propietats ni rendes, fora

10

CRONOLOGIA

1447. Primeres dades sobre l’existència d’una casa propietat de JoanCastelló, venuda a Bernat Caselles.

1471. Amb l’annexió d’altres immobles, l’edifici es conver teix en elCasal Desbac, propietat dels senyors de Cartellà, de Maçanetde la Selva.

1733. La família Cartellà ven el Casal a l’orde dels Caputxins.

1762. Els Caputxins inicien la construcció del Convent de Sant Antoni,sobre l’antic casal gòtic.

1835. Exclaustració definitiva. La comunitat queda dissolta i els fraresabandonen el convent.

1841. Ús de l’edifici per al nou Institut d’Ensenyament Secundari Ensen-yament (fins al 1968).

1975. El Ministerio de Educación cedeix l’edifici a l’Ajuntament de Giro-na per instal·lar-hi el Museu d’Història de la Ciutat. El Museu haviaestat creat el 1960 i emplaçat a la Casa Burgues del mateix carrerde la Força.

1975. Progressiva rehabilitació de l’edifici. Instal·lació provisional del’Escola Municipal de Belles Arts.

1981. Inauguració de les primeres sales d’exposició permanent del Museua la planta baixa.

13

de l’Ajuntament de Girona el 8 degener de l’any 1960, en un pri-mer moment s’ubicava en un altreemplaçament, del mateix carrer,i disposava de petites col·lec-cions. L’any 1974, el Ministerid’Educació va cedir a l’Ajuntamentd’aleshores, l’antic Institut d’En-senyament Mitjà, del carrer de laForça, número 27. Fou al 1979quan el consistori va tenir unaidea clara i coherent del que haviade ser el futur Museu d’Històriade la Ciutat. Es proposava la recu-peració viva d’un edifici històricdel casc antic de Girona, amb unatrajectòria singular. I s’iniciavaamb la voluntat de fer d’aquestrecorregut històric una aventuraviscuda i participada, partint d’unconcepte dinàmic i progressiu dela Història: eina de comprensiói anàlisi del passat, projectadacap a la construcció del futur. ElMuseu d’Història vol donar aconèixer el procés de formació deGirona, des de l’aparició de lesprimeres restes humanes a la

zona fins als nostres dies i tam-bé parlar de la societat que l’hafeta possible.

12

Convent de Sant Antoni. Planta baixa (1762 -1774)

Convento de San Antonio. Planta baja (1762-1774)

Saint Anthony’s friar monastery. Lower floor (1762-1774)

Restes de muralla romana (segles II-III dC)

Restos de muralla romana (siglos II-III dC)

Remains of a roman wall (Second-Third century AD) Escut dels Cartellà-Sarriera (1734-1744)

Escudo de los Cartellà-Sarriera (1734-1744)

Coat of Arms of the Cartellà-Sarriera families(1734-1744)

Convent de Sant Antoni. Planta soterrània (1753 -1762)

Convento de San Antonio. Planta subterránea (1753-1762)

Saint Anthony’s friar monastery. Underground floor (1753-1762)

Celler (segle XVIII)

Bodega (siglo XVIII)

Cellar (18th Century) Pati exterior

Patio exterior

Outer patio

Sala la Carbonera

Sala la Carbonera

Room coal cellar

Escales d’accés a la cisterna

Escaleras de acceso a la cisterna

Stairs leading to cistern

Cementiri del convent (1753)

Cementerio del convento (1753)

Friar monastery’s cementery (1753)

Detall de la creu

Detalle de la cruz

Close up of cross

Detall nínxol

Detalle de nicho

Close up of niche

Cisterna del convent (anterior a 1762)

Cisterna del convento (anterior a 1762)

Friar monastery’s cistern (before 1762)

El edificio que en la actualidad aco-ge el Museo de Historia de la Ciu-dad conserva en sus sótanos res-tos de la muralla romana definales del siglo II o principios desiglo III d. C.

De acuerdo con una resolución delos jurados de Girona fechada el13 de marzo de 1386, los judíostuvieron que abandonar las casasque lindaban con la muralla anti-gua y fueron obligados a convivirdentro del recinto del call, o barriojudío, y sus viviendas pasaron auso de los cristianos, que las com-praron, arrendaron o tomaron acenso. El 27 de abril de 1447, lacasa que actualmente ostenta elnúmero 27 de la Calle “de la For-ça” pertenecía al escribano JoanCastelló; éste se la vendió a Ber-nat Caselles, quien en 1471 latraspasó a Arnau Benet de Carte-llá, señor de la Torre de Cartelláde Maçanet de la Selva.

Al pasar a manos de la familia Car-tellá, el edificio adquirió la catego-ría de un auténtico palacio. Elinmueble, que más tarde se con-vertiría en convento de los frailescapuchinos, estaba compuesto portres casas originariamente indepen-dientes: una perteneciente a losCartellá, otra de los Aniversariosde la Catedral y la tercera de lafamilia Güell, las dos últimas adqui-ridas sucesivamente por los Carte-llá y anexadas a la primera. El lina-je de los Cartellá permaneció en lacasa solariega gótica de la Calle“de la Força” entre 1471 y 1733.El iniciador de la dinastía en Giro-na fue Arnau Benet de Cartellá y deCamós, casado con Elionor deSarriera y que ostentó la jefaturadel linaje en el período compren-dido entre los años 1451 y 1514.Su sucesor fue Miquel I, casadocon Magdalena Malla. A éste lesucedió, en 1571, Miquel II de Car-tellá y Malla, que estaba casado

19

Museo de Historia de la Ciudad

Desde su llegada a Girona, en1581, hasta la fecha mencionada,esta orden ocupó sucesivamentediversas zonas de la ciudad. En unprincipio se instaló en el santuariode Las Ermitas, en la zona de “LesPedreres”, donde está la actualCalle de Capuchinos recuerda aúnhoy el paso de la orden por estelugar. Más tarde, probablementeen 1628, los capuchinos se tras-ladaron al barrio del “Mercadal”,cerca del hospital nuevo, tambiénllamado de Santa Catalina. Acaba-da la Guerra de Secesión, conoci-da como “Guerra de los Segado-res” (1640-1652), y con motivo dela construcción del baluarte de SanFrancisco de Paula, volvieron denuevo a la antigua comunidad deLas Ermitas, donde permanecie-ron hasta el año 1707.

Finalmente, después de una breveestancia en la zona de la Torre Giro-nella, en 1732 los capuchinos fue-ron autorizados para ocupar la CasaDesbach, propiedad de los marque-ses de Cartellá. Emplazada entre

la Calle “de la Força” y la de Balles-terias, la casa solariega gótica delos Cartellá fue parcialmente derrui-da entre los años 1753 y 1762.Durante este período, los capuchi-nos dedicaron sus esfuerzos alevantar un muro de contención detierras para salvar el desnivel exis-tente entre las dos calles mencio-nadas, y también transformaron laplanta sótano de la casa para adap-tarla a las nuevas necesidades dela comunidad. Las obras consistie-ron en la adaptación y ampliaciónde los espacios existentes para usode establos, cuadra, cementerio,bodega, cisternas, lavadero, gale-ría cubierta, refectorio o comedor,pasillos de comunicación y el terra-plén, utilizado como jardín y comopequeño huerto.

La construcción del nuevo edificio,conocido con el nombre de conven-to de San Antonio, se llevó a caboentre los años 1762 y 1774, y enella se reutilizaron los materialesprocedentes de la Casa Cartellá.La iglesia, a la que se accedía por

21

con Margarita Des Bac y cuyo here-dero fue Galceran de Cartellá y DesBac. El hijo de este último, Fran-cesc Cartellá y Sa Bastida, escri-bió diversas obras literarias, entreellas Vida de San Narciso, Apolo-gía en defensa del milagro de lasmoscas y De las grandezas deGerona. Su heredera fue su nietaGertrudis de Cartellá y Aonés, queen 1654 se unió en matrimonio aLluís des Bac i Des Catllar. Su hijo,Pere de Cartellá y Des Bac, fue elprimer marqués de Cartellá.

Tras la Guerra de Sucesión, el sec-tor próximo a la Catedral quedó muydeteriorado, y los Cartellá, queentonces estaban instalados enBarcelona, tenían que realizarimportantes reparaciones en elpalacio de Girona. A esta situaciónse añadía la deuda de treinta aña-das del censo y el catastro que gra-vaban el edificio, que ascendía aunas 2.100 libras, lo cual obligó almarqués de Cartellà, junto con suhijo Ignasi, a vender la casa de laCalle “de la Força” de Girona a los

capuchinos, el 29 de junio de1733, por el precio de 7.500 libras.

Basili de Rubí describió el palaciode los Cartellà diciendo que susfachadas daban a la Calle “de laForça” y tenían grandes portales,todos de piedra picada, por dondese entraba a la casa y a las cua-dras. La planta principal contabacon espaciosas salas de techosbien decorados, ventanas góticasy un total de doce habitaciones. Erauna de las casas solariegas másnotables de la ciudad. Por la par-te trasera, sus muros daban a laCalle Ballesterias y a la placita quesube a San Félix. En la parte altade los muros había huertos, patiosy jardines desde los cuales se domi-naba toda la llanura. En total, suextensión era de 900 canas. Sulpi-ci Pontic dice que en la casa lucíanlos escudos de Cartellá y Sarriera.

La fisonomía arquitectónica actualdel edificio le viene dada por la eta-pa en que se convirtió en conven-to de frailes capuchinos, en 1762.

20

guo convento, que en 1841 pasóa acoger el Instituto Provincial deEnseñanza. El maestro de obrasEspelt introdujo las reformas nece-sarias para la nueva función, conla división de la iglesia en dospisos y la construcción de una gale-ría cubierta sobre el claustro. Porúltimo, en 1911 el arquitectoManuel Almeda realizó un proyec-to de reforma de la fachada queda a la Plaza de la Canonica.

El edificio se distribuye en cuatroplantas y cuenta, además, conalgunas dependencias situadas enel perímetro de la par te alta delclaustro. La planta sótano, conacceso desde la Calle “de la For-ça”, es anterior a 1762 y constitu-ye la parte más antigua. Los murosson de mampostería; las bóvedas,en cambio, se construyeron en dife-rentes materiales: algunas son depiedra, como indica el patrón de labóveda de cañón seguido, mien-tras que otras se hicieron de ladri-llo a par tir de diversos modelosderivados de las cubier tas con

lunetas barrocas. Los restos deabundantes aberturas tapiadas entoda la planta confirman los datosexistentes relativos a la transfor-mación y adaptación de construc-ciones anteriores que la orden delos capuchinos utilizó en un primermomento de ocupación del inmue-ble para los servicios más esen-ciales de la comunidad.

Entre los espacios de esta plantacabe destacar la cisterna, intere-sante ejemplo de aljibe con bóve-das de piedra sobre pilares que,con unas dimensiones de 15metros de altura y 10 x 10 metrosde anchura, era utilizada para reco-ger y almacenar las aguas pluvia-les al objeto de abastecer de aguael convento. Esta parte del edifi-cio, anterior a 1762 y la más anti-gua del conjunto, correspondía ala planta subterránea del antiguoconvento de San Antonio, de frai-les capuchinos.

Un detalle pintoresco para nos-otros es el cementerio o deseca-

23

un pórtico de arcadas abierto a laPlaza de la Canonica, se consagróen el año 1764. El templo consta-ba de tres naves separadas porpilastras y acababa en un presbite-rio más estrecho; este último deja-ba espacio para una sacristía y alfondo del mismo existía una aber-tura que permitía la visibilidad delas ceremonias que se celebrabanen el altar. Encima del presbiteriohabía una sala destinada a biblio-teca que, además de los librosimpresos para el estudio de los reli-giosos y la preparación de los novi-cios, contaba con ejemplares deincunables y manuscritos anterio-res a la imprenta, como una Biblia,un tratado de música y algunasobras clásicas.

Tres años después ya se habíanlevantado el claustro, el nuevo refec-torio, la cocina y casi todo el restode las dependencias del convento.

El conjunto del edificio refleja lasencillez y la pobreza franciscanasque guiaban la orden de los capu-

chinos. Tanto en las líneas maes-tras como en los detalles de orna-mentación, todo era funcional. Losplanos los suministró el padre pro-vincial según una concepcióncomún de los conventos de laorden. Los constructores eran lospropios frailes, ayudados o dirigi-dos por unos cuantos maestrosde casas de la ciudad, y los mate-riales utilizados, la piedra y el mor-tero o el ladrillo y el yeso.

Cuando en 1808 estalló la Guerrade la Independencia española, elconvento acogía la escuela de reli-giosos teólogos. Las bombas delos asaltantes provocaron la des-trucción de una gran parte del edi-ficio, concretamente, de la iglesiay las plantas superiores. En 1814se inició la reconstrucción delinmueble, que estuvo habitado porla comunidad de capuchinos has-ta la exclaustración definitiva, en1835, con motivo de la desamor-tización del convento. A partir deeste momento, el Ayuntamiento deGirona gestionó el destino del anti-

22

rio, cocina, etc.) están dispuestasalrededor del diminuto claustro,como es usual en todos los con-ventos capuchinos. Al igual queocurrió con la iglesia, este claus-tro de pequeñas arcadas demedio punto fue transformado enel siglo XIX con la construcción dela galería cubierta correspondien-te al primer piso y con la conver-sión de las celdas en estanciasmás grandes.

En el momento de la exclaustra-ción, en 1833, el convento esta-ba habitado por 33 religiosos. Laactividad específica de los frailescapuchinos era la prédica popularpor los pueblos de las respectivascomarcas y la dirección espiritualen el confesionario. Vivían de lacaridad, no tenían propiedades nirentas, fuera de la huerta que ellosmismos cultivaban, y tambiéndaban de comer gratuitamente alos pobres que acudían al conven-to. En 1821, el Gobierno estable-ció una ley de reforma de la clere-cía regular y suprimió el convento

de Girona. Durante la Guerra de laIndependencia, las bombas hun-dieron los techos y las bóvedasdel edificio que, tras la reconstruc-ción de la iglesia y la reparacióndel convento, fue vendido ensubasta pública en 1823. Lacomunidad se disolvió en 1835.

Acabada la Guerra de la Indepen-dencia, y con la desamortizaciónde los bienes del clero en la ciu-dad, en 1841 el Ayuntamiento soli-citó que se le cediera el antiguoconvento de los capuchinos parainstalar en él el instituto de ense-ñanza secundaria. El edificio esta-ba en bastante buen estado, si bienfue necesario llevar a cabo algunasreformas. El maestro de obrasEspelt construyó el techo que divi-día la iglesia en dos pisos así comola pared de separación de la navelateral de poniente para hacer unanueva sala. Asimismo, levantó unaplanta adicional sobre la galería delclaustro imitando la estructura exis-tente en la planta baja. En 1881,la Diputación Provincial erigió la

25

dor del antiguo convento de SanAntonio de Pádua, de frailes capu-chinos, construido a par tir de1753. Se trata del único cemen-terio o desecador completo que seconserva en Cataluña; en Figue-res existe otro del que sólo que-dan algunos restos. En cualquiercaso, ambos se relacionan con elconvento Barberini de Roma y conel de Palermo, en Sicilia.

Actualmente, el cementerio seencuentra en la planta baja, que ensu día era subterránea. Está rode-ado de dieciocho nichos verticalescon sus correspondientes bancosexcavados, en los que, según elritual que la orden practicó desdeel siglo XVI, los frailes difuntos erancolocados sentados hasta la dese-cación de sus cuerpos. Al cabo dedos años, las momias eran extraí-das del nicho y vestidas con loshábitos religiosos; después se lascolocaba en la habitación contigua,donde podían ser contempladaspara la reflexión y la devoción fra-ternal de la comunidad.

El convento de Girona fue en suépoca algo así como la capitalregional de la orden. Tenía anexa-dos los conventos de Mataró,Arenys de Mar, Vic, Sabadell, Gra-nollers, Sarrià (Barcelona), Olot,Banyoles, Figueres, Perpiñán,Ceret, Prada, Thuir, Vinça y Elna(los seis últimos, antes de ser tras-pasados al Estado francés).

La obra de nueva planta de la igle-sia se inició en 1762. De dimen-siones considerables, el temploposee tres naves, cabecera planay un pór tico a los pies que fueremodelado a principios del sigloXX por el arquitecto municipalManuel Almeda.

En la actualidad, la traza de la igle-sia se ha visto alterada por la divi-sión longitudinal en dos pisos ypor el hecho de que se ha cegadouna de las naves laterales, refor-mas ambas realizadas cuando eledificio pasó a ser instituto.

El resto de las dependencias dela planta baja (locutorios, refecto-

24

CRONOLOGÍA

1447. Primeros datos sobre la existencia de una casa propiedad de JoanCastelló, vendida a Bernat Caselles.

1471. Con la anexión de otros inmuebles, el edificio se convierte en laCasa Desbac, propiedad de los señores de Cartellá, de Maça-net de la Selva.

1733. La familia Cartellá vende la casa a la orden de los capuchinos.

1762. Los capuchinos inician la construcción del convento de San Anto-nio sobre la antigua casa gótica.

1835. Exclaustración definitiva. La comunidad queda disuelta y los frai-les abandonan el convento.

1841. Uso del edificio para nuevo instituto de enseñanza secundaria(hasta 1968).

1975. El Ministerio de Educación cede el edificio al Ayuntamiento de Giro-na para instalar en él el Museo de Historia de la Ciudad. El Museohabía sido creado en 1960 y estaba situado en la Casa Burguesde la misma Calle “de la Força”.

1975. Progresiva rehabilitación del edificio. Instalación provisional de laEscuela Municipal de Bellas Artes.

1981. Inauguración de las primeras salas de exposición permanente delMuseo en la planta baja.

27

torre para el servicio meteorológi-co. Finalmente, en 1911 se refor-mó la fachada de la Plaza de laCanónica según el proyecto delarquitecto Manuel Almeda.

Durante 150 años, el edificio aco-gió el instituto de enseñanzamedia de la ciudad, que llegó a serla escuela de mayor categoría ofi-cial de las existentes en Girona yfoco irradiador de cultura hasta1966. El centro contó con profe-sores ilustres como Narcís Xifra,Rafael Ballester, Frederic Dalmau,Joaquim d’Espona y Jaume Sagre-ra, y también con alumnos que conel tiempo llegarían a ser personasde renombre, como Josep Pla,Miquel de Palol, Lluís Pericot, Joa-quim Pla Cargol o Joaquim Nadal,por citar sólo algunos.

El Museo de Historia de la Ciudadde Girona fue creado por acuerdodel Ayuntamiento de Girona el 8 deenero de 1960. En un primermomento estuvo ubicado en unemplazamiento diferente del actual,

pero en la misma calle, y contabaúnicamente con pequeñas coleccio-nes. En 1974, el Ministerio de Edu-cación cedió al Ayuntamiento el anti-guo instituto de enseñanza mediadel número 27 de la Calle “de laForça”. Fue en 1979 cuando el con-sistorio tuvo una idea clara y cohe-rente de lo que había de ser el futu-ro Museo de Historia de la Ciudad:se pretendía la recuperación vivade un edificio histórico del cascoantiguo de Girona que había tenidouna trayectoria singular. El proyec-to se inició con la voluntad de hacerde este recorrido histórico una aven-tura vivida y participada, partiendode un concepto dinámico y progre-sivo de la historia: una herramien-ta de comprensión y análisis delpasado proyectada hacia la cons-trucción del futuro. El Museo de His-toria quiere dar a conocer el proce-so de formación de Girona, desdela aparición de los primeros restoshumanos en la zona hasta nuestrosdías, y también hablar de la socie-dad que la ha hecho posible.

26

Aixeta de l’antic convent (segle XVIII)

Grifo del antiguo convento (siglo XVIII)

Tap of the old friar monastery (18th century)

Claustre (segle XVIII)

Claustro (siglo XVIII)

Cloister (18th Century)

Antic confesionari delconvent (segle XVIII)

Antiguo confesionario delconvento (siglo XVIII)

Friar monastery’s oldconfession box (18thCentury)

Antics alumnes de l’Institut d’Ensenyamentr Secundari

Antiguos alumnos del Instituto de Enseñanza Secundaria

Secondary Education Institute’s old students

Imatge façana Placeta de l’Institut Vell

Imagen fachada Placeta de l’Institut Vell

Image of the «Placeta de l’Institut Vell» façade

Interior sala d’exposicions

Interior sala de exposiciones

Exhibition hall

The basement of the buildingwhich currently houses the CityHistor y Museum contains theremains of a Roman wall whichdates from the end of the secondcentury AD or the beginning of thethird century AD.

In response to a resolution by thecity magistrates of Girona datedMarch 13th 1386, the Jews wereforced to leave their homes whichlined the old city wall and to livewithin the confines of the call, orJewish quar ter. Their homesbecame property of the Christians,who bought, rented or leasedthem. On April 27th 1447 thehouse at what is today 27 Carrerde la Força belonged to JoanCastelló, a scrivener. He sold it toBernat Caselles, who, in turn,passed it on to Arnau Benet deCartellà in 1471. Arnau Benet wasLord of the house Torre de Cartellàin Maçanet de la Selva.

When the house came into thehands of the Car tellà family, itacquired the status of a authenticnoble home. The building, whichwould later become a Capuchinfriary was originally three separatehouses. One belonged to theCar tellà family, another to theCathedral, and another to theGüell family. The last two houseswere successively acquired by theCartellà family and joined onto thefirst house in Carrer de la Forçato create a large Gothic building.This building became the Cartellàfamily’s ancestral home in 1471and remained so until 1733. Thefirst to head the Girona-basedhousehold (between 1451 and1514) was Arnau-Benet deCar tellà i de Carnós, who wasmarried to Elionor de Sarriera. Hewas succeeded by Miquel I,married to Magdalena Malla, andthen by Miquel II de Car tellà iMalla in 1571, who was married

33

The City History Museum

The existing architecture of thebuilding is influenced by the periodin which it was conver ted into amonastery by the Capuchin friarsin 1762. From the time theyarrived in Girona, in 1581, until1762, the religious order inhabiteddifferent areas of the city. At firstthey lived in the sanctuary LesErmites in the area of LesPedreres, which is now Carrer deCaputxins, named after theCapuchin friars who once livedthere. Later, probably in 1628, theCapuchins moved to the area of ElMercadal, near the new hospital,also known as Santa Caterinahospital. After the revolt inCatalonia (1640-1652), which wasalso known as the “War of theReapers”, the friars returned totheir community in Les Ermites dueto the construction of the Bastionof Sant Francesc de Paula, andremained there until 1707.

Finally, in 1732, after spending ashort time in the area surroundingTorre Gironella, the Capuchin friars

were given permission to live inthe Desbach house, whichbelonged to the Marquis ofCar tellà. The Car tellà family’sancestral Gothic home (locatedbetween Carrer de la Força andCarrer Ballesteries) was partiallydemolished between 1753 and1762. During this period, theCapuchins devoted all their effortsto building an earth retention wallto maintain the dif ferent levelbetween the two streets alreadymentioned. They also adapted thebasement of the house to the newrequirements of the community.They extended the house andmade the necessary changes tobuild a cowshed, a stable, acemetery, a cellar, cisterns, awashroom, a covered galler y, arefectory, communicating corridorsand a terrace which was used asa garden and fruit and vegetablepatch.

The new building, which becameknown as the Monastery of SantAntoni, was built between 1762

35

to Margarida Des Bac. Their heirwas Galceran de Car tellà i DesBac, whose son, Francesc Cartellài Sa Bastida, wrote several literaryworks including The Life of SaintNarcissus, An Apologia for theMiracle of the Flies and TheMarvels of Girona. FrancescCar tellà was succeeded by hisgranddaughter Ger trudis deCartellà i Aonès, who married Lluísdes Bac i Des Catllar in 1654.Their son, Pere de Cartellà i DesBac became the first Marquis ofCartellà.

The area surrounding the Cathedralhad been very badly damaged bythe War of Succession, and theCartellà family, who were living inBarcelona at the time, wereobliged to carr y out extensiverepair work on their ancestralhome in Girona. On top of thisexpense, they also had to bear thebrunt of the accumulated debt ofthir ty years’ lease and the landregistry charges the building wassubject to. The total debt came to

2100 pounds, which obliged theMarquis of Car tellà and his sonIgnasi to sell the house on Carrerde la Força to the Capuchin friarson June 29th 1733 for the sum of7500 pounds.

Basili de Rubí described theCartellà’s ancestral home ashaving a front façade which lookedonto Carrer de la Força with largecut-stone doorways which led tothe house and stables. The mainfloor had twelve spacious roomswith elaborate ceilings and Gothicwindows. It was one of the city’smost distinguished noble houses.The rear of the house looked ontoCarrer Ballesteries and the smallsquare which leads up to SantFeliu. At the top part of the wallsthere were garden plots, patios andgardens which dominated the entirearea. The building covered a totalsurface area of approximately 376square metres. According to SulpiciPontic the house displayed thecoats of arms of the Cartellà andSarriera families.

34

monastic life following anexclaustration decree by theSpanish government in 1835, dueto the clergy’s property sold of theconvent. Thereafter, Girona CityCouncil managed the oldmonastery, which became theProvincial Institute of Education in1814. Espelt, a master builder,made the necessary changes inorder to adapt the building to itsnew function. He divided the churchinto two floors, and built a coveredgallery above the cloister. Finally,in 1911, Manuel Almeda, anarchitect, designed a project torestore the façade in Plaça de laCanonja.

The building is divided into fourfloors and there are also somerooms located at the perimeter ofthe upper part of the cloister. Thebasement has an entrance onCarrer de la Força, which predates1762 and is the oldest part of thebuilding. The walls are masonry,while the vaults were made usinga variety of materials. Some were

made of stone, as was typical forbarrel vaults, and others were builtwith bricks in the fashion ofcovered vaults with baroquelunettes. The remains of a largenumber of covered openingsconfirm existing information onhow the Capuchins transformedand adapted earlier buildings tomeet their basic needs when theyfirst occupied the building.

One of the most interestingaspects of this floor is the cistern,which is an interesting example ofan underground water tank withstone vaults standing on pillars. Itmeasured 15 m high and 10 x 10m wide, and was used to collectand store rainwater to supply themonastery with water. This part ofthe building, which was built before1762, is the oldest par t of thebuilding, and was the basementfloor of the Capuchin friars’Monastery Sant Antoni.

In our opinion, the burial room ordesiccator of the former Capuchin

37

and 1774, and made use ofmaterial from the Cartellà home.The church, which could beentered through an arched porticowhich led onto the Plaça de laCanonja, was consecrated in1764. The temple has three navesseparated by pilasters with anarrower presbyter y at the endwhich left room for a sacristy, andwhose end af forded views ofdifferent ceremonies celebratedon the altar. Above the presbyterywas a room which was used asa librar y. Apar t from housingprinted books used for studyingreligion and preparing novices, thelibrary also contained copies ofincunabula and manuscripts frombefore the time of the printingpress, including a bible, an essayon music and several classicalworks.

In the following three years theorder built a cloister, a newrefectory, a kitchen and themajority of other rooms whichmade up the monastery.

The entire building is a reflectionof the simplicity and Franciscanpover ty which characterised theCapuchin order. Everything wasfunctional in terms of the mainstructure and decoration. Theplans were supplied by theProvincial Father and were thesame for all monasteries in theorder. The work was carried out bythe friars themselves, with theassistance and guidance of anumber of master builders fromthe city. They used a combinationof stone and mortar or bricks andplaster.

When the Peninsular War or “War ofIndependence” broke out in 1808,the monastery accommodated aschool of religious theologists. Thebombs of the assailants destroyeda large par t of the building, inpar ticular the church and upperfloors. Reconstruction work beganin 1814 and the building wasinhabited by the Capuchincommunity until 1835, when theorder was forced to leave the

36

out when the building became aninstitute.

The other rooms on the groundfloor (parlours, refectory, kitchen,etc.) are arranged around the smallcloister, which is a typical layoutof all Capuchin monasteries. As isthe case with the church, thecloister with its series of smallsemicircular arches was modifiedin the 19th centur y by theconstruction of a covered galleryon the first floor, and thetransformation of existing cellsinto larger rooms.

At the time of the exclaustrationin 1833, there were 33 Capuchinfriars living in the monastery. Theirjob was to preach to people inlocal villages and offer spiritualguidance in the confession box.They lived off charity, and had noproperty or income of their own,except for the vegetable gardenwhich they cultivated. They alsogave food to the poor who visitedthe monaster y. In 1821 the

Government established a reformdecree regarding priesthood andsuppressed the monastery ofGirona. Bombs destroyed thebuilding’s roofs and vaults duringthe Peninsular War. Following thereconstruction of the church and therepair of the monastery, the buildingwas put up for public auction in1823, and the community wasdissolved in 1835.

In 1841, with the Peninsular Warat an end, and the clergy’sproperty sold, the City Hall askedto use the former Capuchinmonastery as a secondaryeducation institute. The buildingwas in quite good condition,although some renovation workwas necessary. The master builderEspelt divided the church into twofloors by building a ceiling andcreated a new room by closing offthe west nave. He also added onan additional floor over the cloistergaller y, thus reproducing theground floor structure. The GironaProvincial Council erected a

39

friars’ Monastery of Sant Antonide Pàdua, built from the year1753 onwards, is par ticularlypicturesque. It is the only fullysurviving burial room or desiccatorto be found in Catalonia. There isanother poorly preserved one inFigueres. Both are associated withthe Barberini Monastery in Romeand the monaster y in Palermo,Sicily.

The cemetery is on the ground floor(which used to be the basementfloor) and its walls are lined witheighteen vertical burial niches alongwith their corresponding perforatedbenches. According to ritualspractised by the order from the16th century onwards, deceasedfriars were placed in a sittingposition until their bodies becamemummified. After two years, themummified bodies were removedfrom the niches and dressed intheir habits. They were thenplaced in the adjoining room,where they could be contemplatedfor the fraternal devotion and

reflection of the other membersof the community.

The monastery in Girona wassomething like the regional capitalof the order at the time, and a largenumber of monasteries in othertowns depended on it (Mataró,Arenys de Mar, Vic, Sabadell,Granollers, Sarrià (Barcelona), Olot,Banyoles, Figueres, Perpignan,Ceret, Prada, Thuir, Vinça and Elna(the last six depended on themonastery before they weretransferred to the French state).

Work began on the construction ofa new floor for the church in 1762.The temple was large and hadthree naves, a flat sanctuary anda portico which was remodelled atthe beginning of the 20th centuryby Manuel Almeda, the municipalarchitect.

The layout of the church was lateraltered by the longitudinal divisioninto two floors and the closing offof one of the lateral naves. Boththese reformations were carried

38

CHRONOLOGY

1447. First record of the existence of a house belonging to Joan Castelló,which he sold to Bernat Caselles.

1471. The Desbac home was created by conver ting three separatebuildings into one, and became property of the noble family Cartellàfrom Maçanet de la Selva.

1733. The Cartellà family sold the house to the Capuchin order.

1762. The Capuchins started the construction of the Monastery of SantAntoni in what was the former Gothic home.

1835. Definitive exclaustration, whereby the Capuchin community wasdissolved and the friars abandoned the monastery.

1841. The building was used to house the new secondary educationinstitute (until 1968).

1975. The Ministry of Education donated the house to Girona City Councilto be used as the City History Museum. This museum had alreadybeen founded in 1960 in the Burgues house on the same streetCarrer de la Força.

1975. Progressive renovation of building. Provisional use of the buildingby the Municipal College of Fine Arts.

1981. Inauguration of the Museum’s first permanent exhibition hallson the ground floor.

41

weather tower in 1881, and thePlaça de la Canonja façade wasrenovated in 1911, in accordancewith designs by the architectManuel Almeda.

The building housed the city’ssecondary education institute for150 years. The school came to bethe highest ranking school inGirona, and a cultural hotspot upuntil 1966. Among the centre’srenowned teachers were NarcísXifra, Rafael Ballester, FredericDalmau, Joaquim d’Espona andJaume Sagrera, as well asstudents who went on to becomefamous, such as Josep Pla, Miquelde Palol, Lluís Pericot, Joaquim PlaCargol and Joaquim Nadal, toname but a few.

Girona’s City History Museum wasfounded as a result of anagreement by Girona City Councilon January 8th 1960. The museumwas initially located in anotherbuilding on the same street andhoused only minor collections. In

1974 the Ministr y of Educationdonated the former institute at 27Carrer de la Força to the CityCouncil and by 1979 the City Hallhad defined a clear and coherentidea of what shape the City’sHistory Museum should take. Theidea was to recover a uniquehistoric building located in Girona’sold town, with the intention ofoffering visitors the opportunity toexplore and par ticipate in thehistory of the city in a dynamic andprogressive manner. The HistoryMuseum seeks to teach peopleabout how the city of Girona cameabout and society’s role in this,from the time of the first humanremains found in the city to ourpresent day.

40

Edita: Ajuntament de Girona

Fotografies: © Jordi S. Carrera

Fotocomposició: Curbet CG

Impressió: Marquès tallers gràfics

Diposit legal: GI-915-2003