I,A N1,4 TRFNCAP,1

Lo Stiidio (1923) F LICE C'ASORA l l

LA MA TRE\CAIIAREVISTA QUINZENAL DE TOTES LES ARTS

Edicions Joan Merli Barcelona, 15 de gener de 1925Ample, 53 Any !! — Número 5

F E L _1 C E CÅ '®®' t T J'w PIXT4) ei

Si hi ha un pintor, avui, a ltàlia, que puguiconsiderar-se fora de la seva èpocA, estranya totel pie entorn d'ell es crea en el cercle de la sevaart mateixa, a les tendències, a ' les.Nacadènties,i a,les antiacadèm es, a les accions i a les reaccionsque es contrasten—anib joc altern Ten el camp detota art, a les influències nacionals i exòtiques,aquest és sens dubte Felice Casòrati. En el desenrotllantent artístic assenyalat per Íes ja nombrosesobres d'aquesi jove i conegut artista, jo descobrei-xo més aviat que un joc de forces estranyes altek-nant-se, conc alguns ciítics han dir, una tasca derecerca de la pròpia vena lírica- pictòrica a traversdels valors plàstics i cromàtics acceptats i descar-tais, provats i transforniats, considerats gairebésens ore transitoris. graus, passatges, nionients d'unarecerca quotidiana en la qual l'artista abandonapel camí tot quan de la seva art és caduc i acreedorde larnort, per arribar a una puresa definitiva demitjans i d'expressió.

Avui el crític investigador de subtils analogies,posat davant deis darrers quadres de Casorati nopot estar-se de sentir que hi Ita alguna cosa, queés en part en la intenció i en pari per dantunt dela intenció del pintor, que uneix idealment aques-tes obres a les de l;a niés pura tradició italiana.La seva pinzellada llarga, pacient, mitjà, no fi, quetendeix a amortiguar-se i abolir-se, a unir-se, ales altres anib una fissió que concurreix, ensemsamb la fermes i de la línia i de l'arquitectura, adonar la solidesa als quadres, és la pinzellada deisnostres mitlorsquatrecentistes, reconquerida, així,anib el color segur, càlid, tranquil, a travers del vi-brant i lleuger cromatisme deis iinpresionistes i de

llurs epígons, • anib dura disciplina. El tallat delquadre i les disposicions de les figures recordentambé els niesrres dels Inés bells segles italians ialgunes vegades l'actitud, de les figures s'acostaamb una rnés gran 'precissió a la manera d'aquest oaquell pintor i una'obra çie Casorati recorda al ma-teix tenies, ('obra d'un mestre passat: però són ca-sualitats. No hi ha en el pintor cap intenció de re-petir fornies i maneres deis antics per crear artifi-ciàlment aquell aire de parentiu que al'ludiem mésamunt. El que és que—no obstant, i desbordanten les seves recerques, els camps dominats perI'estèticamoderna—I'atmòsferaen la qual Casoratiactua és clàssic¡ , , i 'entengui's per clàssica, tra-dic ionn!.

Un xic d'història: Felice Casorati començà a pin-tar quan ja I'itupressionisme i el nnocchiaiolisrno (enel qual ha de reconeixer-se millor un reviscolamentde la tradició italiana influida per I'atmòsfera de I'è-poca, que era preferentment inipressionística, queuna veritable i pròpia derivació de l'impressionis

-nie manetià) decandien en les teles dels hereus me-nors, els quals d'una tècnica nada d'una visió ini-niediata (le les coses, n'havien fet una manera d'ate-lier; quan ja el divisionisme segantinià, per haverproduït la nià del mestre aquell nombre d'obres enla qual una escola desenrotlla la seva teoria, l'afer

-ma i l'exhaureix fins a l'última possibilitat, reviviad'una esplendor extraordinaria en els quadres deVittorio Grubicy de Dragon, que no ha arribat en-cara al lloc que l'espera, i es desenrotllava d'altresmaneres en les teles del Previati, el qual creaval'última gran expressió transcendental de la pinturaitaliana, destinada a llençar -se després en la gran

mat .^ti' 3

c^^rir•

aventura futurista de la qual en seria eixida cansadaper cercar en el nietafisicisnie d'una part i en lamanera volgudament senzilla de l'altra alló quesois un retorn al passat podia donar-li.

Per orgull de solitud, per necessitat instintivade llibertat, Felice Casorati no s'acostà a cap ce-nacle d'aquell temps, i en el 1907 apenes coniptantvint-anys, exposa a la exposició bienal veneciana,un «Krrralto delta sorella> i dos anys després «Lavecchie» i La figlie dell'atlrice», teles que varenproduir un gran efecte en el públic i que li donàrend'una vegada una neta i duradora fama.

En aquell periode de la seva activitat, pintàmolts quadres d'un verisnie exacte, el qual es conn-plavia amb preferència en les fornies belles aca-ronades amorosament; obres concebudes i execu-tades amb aquell jove atreviment que no coneixtrancisió entre el pensament i l'acte, en aquellbeat periode de la vida en el qual l'artista sentbullir en ell tota la força i la possibilitat, i l'expres-sa com pot i conc sap, amb joia.

En aquesta primera época de la seva pintura,Casorati, que és un temperament eminentment trà-gic, no concebeix encara el quadre con¡ tina tra-gèdia de les fornies, sinó cono I'idili llur. Hi haencara quan pinta una simpatia mòrbida per lescoses, que reo vencerà si no és lluitant antb ellesper a penetrar -ne el misteri. Casorati serà de lesfornies i de les substàncies en el seu temps unesoterie i un sintètic és, ara, encara, superficial ianaliticarìtent descriptiu.

En un període de transició l'artista jove i se-gur d'ell mateix recull sovint les seves forces pera intentar el salt definitiu vers les regions cristalli-nes de l'absolut. 1 fou precisament en un d'aquei-xos periodes de preparació, que Felice Casoraticreà l'obra que niés contribuí a allunyar-lo d'aquellpúblic que tenien admirat les teles de la seva pri-mera manera. Manera que, en la seva massa exac-ta reproducció d'una realitat empírica lligada aformes i fenòrnents contingents, no podia satisferel seu esperit especulatiu.Casorati cercà després deseparar-se de la realitat i s'inclinà, una mica, potserper reacció, vers un sinibolisme que en aquellaèpoca, en la seva expressió i en els seus mitjans,era ja passat. Però fins i tot en aquest periodedurant el qual l'art del nostre pintor senibla, quanta valor huntü, naufragar en la literatura, no inte-ressa sinó quan reconeixem que, dintre aquellaaparent superficialitat, el desenrotllament rústicde l'art casoratià s'adressa vers la seva sol lució.

Amb l'aparició del quadre <Marionetle> (1914)

comença el periode heròic de l'art casoratià. 1 dicheròic perquè Casorati es prepara amb aquestaobra singular a la concreció desitjada de les sevesqualitats i perquè la seva veritable solitud artísticas'inicia aquí.

<Mnrionetie>—que a qualsevol observador su-perficial pot semblar un mer divertintent ciomhtic—és l'obra amb la qual Casorati, estroncant desobte l'estèril exercici simbolista, pren contacteamb el seu veritable món i es prepara a aprofon-dir els problemes de la fot nia i de la substància.

Mentrestant, en aquest quadre lia reeixit a in-fundir, antbl'estrident disposició de!s colors cru

-sos, un sentit pie tràgica ironia que preludia adesolació d'alguns deis seus quadres següents.No interessen cn aquest punt de l'obra del nostrepintor algun detall d'origen cezanià, evidentísslmen les <nnrnres mor/es> (1920), que no són sinó(leus reflexes. Casorati aspira a arribar a una ve-ritable i pròpia unitat d'expressió, a construït elsseus quadres segons la sòbria arquitectura que éspròpia als niés grans mestres italians.

EI quadre «Una donan= (1919) és aquell en el

qual per primera vegada aquestes i,jtencions ccns-tructíves apareixen subordinant a elles la compo-sició. Aquesta ttla te, és ben cert, algun detall en-cara superficialment decoratiu que desapareixeràen els següents, conc, per exemple, la fusta delpaviment (que recordo no obstant d'haver-ne vistd'igual, anib satisfacció, en la <Profannzionedell'oslia» de Polo Uccello) certs esfilagarsantentsi inimobilisacions súbites de les llinnsque són, perun ariistacom el nostre, senzilles habilitats estilis

-tiques, artificis deis quals caldrà que esdesempel-legui; però els objectes són fets anib iria senzille-sa que és gairebé casta, i cana un d'ells, en la sevapobresa de línies, té alguna cosa de transcendent.La dona dibuixada llargament i segurament, boi essent gairebé estranya a tot allò que la volt,, ésel centre vital dei qu idre, l'arquitectura del qual esdesenrotlla segons un ritme que neix i nior en ella.

No és una gosadia dir que Casorati ha retor-nat, a través del mòrbid període estetiizant, alsorigens sans de la seva art; però mentre no reixia veure i a descriure la plana realitat quotidiana,avui, ultra aquella realitat, sorpren la veritat, e►

noumen dintre el fenòmen.

El desenrotllament ulterior de la pintura caso-ratiana del 1920al 1924 —època en la qual el pintorapareix, anib una sala particular contenint catorzeobres, a la XIV Exposició bienal internacional de

-r

la cint./ dr Vend-zia, prosegueix Inés intensament.En aqueixos quatre anys dues aparicions del Ca-sorati són signifi-catives: la prime-ra a la GaleriaPesaro de Milà(1921) amb tresquadres <Funciu-Ila adJormenlnla>(adquirida pel Mu-nicipi de Mi à peral seu «Museo ci-(lic,, ») «Fanciul/arrrrt 1 .» i «Sorellf»—i la segona, 1'aiiy segü ' , nt, sem-pre a Milà, a laG.tllerie di Bottegadi Poesia, anlb unquadre -Nado eArr1Iut11ro>.

Eis Ires ¡priulersquadres i especia l-ntent Sorelle, con-tenen gairebé to

-tes els elentenlsdels quadres queveurem després ique asseny^ilaranla reintegracióde-finitiva del pinte ren aquella atntòs,-fera tradicional dela qual par aveneen començar a-quest estudi. En<Fanciutlu nddor-mentnta> i en <So-relle>—antésd'al-guns contactespuram-nt foinlaisanlb Mategna iCarpaccio sobreels quals Izan in-sisIil els críticsillassa i lot — eS .Madre (1924)evident que bi haun desig (1e ilibe-ració. Apareixen encara elements decoratius i su-preflu, però atenlials, Inenlie l'estudi d'algunsdetalls, com els plecs de les robes, les dinlensionsi les relacions de les coses i de les tintes i la con-questa de la llum, que havia restat en les teles

precedents a l'estat d'aspiració i en la recerca dela qual Casorati s'havia valgut sovint del seu vir-

luosisnte tècnic,defugint així I'au-tènlica dificultat,anuncien l'inicid'un periode deesolució i de rea-

lització. Però alláque preferenlnientcolpeix de primeranduvi en aques-tes obres és el re-trobantent de partde l'autor d'aquellequilibri que ja te-nia en son poder,per i^tstint, a I'ini-ci de la seva car

-rera, i que li haviafugit com dot er-pontònia en lesseves sttb^egüen;sexperiències.

En «Sorelle• ien els quadres se-güents, l'equilibrino és cercat, sinóviscut en una in-tiulitat que leso)naiurallnent i anti-cipadament cadaproblenla.En< Vu-do e arrntturu> lesrelacions entre lallum dh la fines-Ira, el gris p'è dele lexes de I',ir-madura i (a tèbiaclaror de la cansf:lllenina, pusaise i Ires p(iins dis-liii , que liaulient,o . 'ut ser realil-Zits anlb [lila evi-

FSLIC:-CASORATIdenci» que Itatlriafet del quadre unaobra canal, stn

perla sensibilitat de I'ailista ledtiïis a una bal-ntonia de tres tons liunlinosos dels quals ita s'en-devina la transició i que els llaços i nubes plecsde li roba (1h -cura entniarca alinnrabieulent.

j.i

L'art és per Casorati—i qui haurà llegit finsaquí se'n haurà adonat—usant de la definiciód'Eugeni d'Ors (vegi's: Eugeni d'Ors —La Filosofiade !'home que treballa i que juga): un esforç execu-tat segons una intuició personal d'ordre sobre eltizón exterior que és desordenat, o, el que vol dir elmateix, que és ordenat de tal manera que s'oposaa la nostra llibertat. L'art és per a Casorati, concdeuria ser per tot veritable artista, reconstrucciópersonal i arbitrària de la realital- EL seu tempera-ment és simplificador i dramatisador. En aquestpunt el desenrotllatnent de la seva art arriba unaetapa definitiva, ultra la qual és imperativa la ne-cesitat de construir. Fins ara ell ha fet, no ha cons-truït. S'ha alliberat deis imperatius externs e in-terns. Ha dominat primerament la seva jovenívolasensualitat que el duia a una representació siniplís-tica de la realitat, sumergida en un art, conc el dederivació klinitiana, que extreu cossos i formes pera tornar a caure en l'arabesc; ha reconquerit la

-matèria lentament, segurament; ha castigat la sevafuga colorista per arribar a una perfecta castedatcromàtica; ha mortificat la seva mania ntetafisit-zant. que era una sobreposició del gust disctitible.Les teles que segueixen assenyalen ensenis un

-punt d'arribada-i un punt de partença.

Aquestes teles—en nombre de catorze—forenexposades a la XIV Exposició fRienl internocionalde Venezia, i varen constituïr un dels niés gransèxits; des d'aquest ntonient el nom de Felice Ca-sorati cobreix els confins de la seva pàtria i va pelmóit. Eis quadres exposats són <Lo Siudio>, <Con-cerlo>, <MeriÁkio>, <Maternirà>, <Nrrda>, duesna/ares morses i set retrats. En aquesta es podenreconeixer les dues dues tendèncieis que operen,alternant -se, en l'esperit del Casorati. <Lo Srudio»,encara que pirilat després deis retrats, s'ajuntadirectament a l'obra precedent del pintor, mentreels «Retrats », especialment aquells, bellí'sims, de«Signorn», de «Signore» i del «Fnnciulln», anuncienla presència de un element nou que és un escalf desolidaritat humana la mancança del qual adver-tient, sense donar-nos-en ben bé compte, en qua-dres corn <Fanciulla addorm2nlnln> i «Sarellc>. Lestitans, per exemple, són amades millor que pinta-des, reviscudes en tota la llur complicada vida.

<Lo Studio> és al contrari una obra suma neointel • lectualista. Sembla regulada per les férreesi no obstant lleugeres lleis de la geonietiI . Hiha una continuitat plàstica, arquitectònica i cro-niàtica que no havia assolit mai Casorati. Es

com tota obra d'art realment realitzada, Peternit-zació d'un moment de perfecció, però és tanibéalguna cosa niés: és la cristal • lització de un mo-ment perfecte. Les formes deis sers i de les coseshan reexit sense cap virtuosisme, simplificades,isolades en llur veritat inés estricta i inés pura,volem dir: esculpides. Aquí veritablement el pintorsimplifica i dramatiza. El drantaés però un dramad'idees, constant en I'atniòsfera, en les quals lesfornies es desenrotllen, en el qual les linees s'en-creuen, es troben, en I'atntbsfera enrarida en laqual tot viu sense ènrfasi en una fornia tàcita idefinitiva. Les ombres i els clarobscurs tenen aquíuna valor que podiiem anonienar metafísica, si laparaula no hagués estat mai masa usada ¡niatusada. Tot és intniobilitzat, com sospès en unanieva de lirisme abstracte que recorda —si és per-inés de fer comparacions ertire dues arts distin

-tes—els millors puentes de Paul Valéry.,Al costat d'aquest quadre els tres retrats de

«Signore> de <Signoin> i del <Fonciuilo> aparei-xen, per contrast, niés chi lids, niés convincents.

%kfi*

La concessió plirstica—cioniàtiica de Casoratis'expressa en aquestes obres clarament i definiti-vament i peraixò nosaltres no dubtem a afirmarque després de la consagració de la XIV Exposi-c ió Veneziano Felíce Casorati ha d'ésser consideratentre els niés interessants, sino el niés interessant,riels joves pintors italians. Ell és, almenys, aquellqui té una visió plàstica del neón absolutamentpersonal, els seus quadres sóii composats ambuna sàvia alternativa de masses i de buits (vegi's11 concerto »): les seves figures, amb l'expressió deles ondulacions geomètriques, tendeixen vers unasolidesa escultural que les isolen senipie niés din-tre de la llur fornia definitiva i eterna: els cossossón concebuts conc un ardu i no "obstant senzill jocde llums i d'ombres. Es diria que aquestes no só

-freixen la llum de l'ambient si no en una part ruí-ninia: la llur veritable llum és en elles i emergeixd'elles. Aquesta és la novetat gran i personal dela pintura casoratiana: novetat que pocs han conr-pres i que sols algun crític ha intuit a mitgesafirmant que els cossos de les figures casoralianessemblen plasmnls en el vidre acolori! 1 il-lummaleternament. Antb aquesta innovació, que fa lotésser posseidor d'una atmósfera i d'una lluni piò-pia en les quals la seva figura sobtadament s':,fit-nta i es de fi neix, antb l'amor per la composició ant-pla, riintica, de la intntutable arquitectura, i amb lacastedat geont.ètrica de les fornies, Casorati espre-

76

Meriggo (1923) FELICE CASORATI

sa una vegada niés respectuus,n,rnt la seva indife-rè,icia per la estètica itnpressiunis'a que encaradomina bona part de la pintura italiana, de lamesquinesa de la qual el quadre ve en aquests drr-rers anys reduït a les proporcions de bocet, d'es-tudi, del 1roç de pintura i de tota deformació ar-bitrària que no respongui a una forta i sentidanecessitat plàstica i espiritual.

No li resta sinó resoldre l'estrany dualismeque ja bem esmentat: d'una banda una pinturaabstracta en la qual les formes són valoritzadesintel-leclualment (.Lo Slndio») que dóna la fruiciód'un bell teorema resolt, però que tendeix sempre

Milà, desembre 1924

a sostreure'ns del neón de les mutacions eternes ique amenaza de convertir-se—a niés de les for-mes—en un nter joc de línies i de plans, trobant -seen l'espai independentinent de tot significat humà;de l'altra (<Ritru!Ir>) una pintura severa en eldesenrotllament de les seves idees plàstiques,però en la qual les formes són estinia. des amb unasinipatia cordial que les comunica un escalf queles fa reviure.

Em sembla que els «Rt/,a/ti> «Concer/o» i «Me-riggio> fan caure la balança per aquest segon costati en gaudint perquè estens convençuts que aquestés el veritable camí del jove i ja gran ¡p intor italià.

CESPRE (i]ARIIINI

(M.-R. trad.)

27

tTILDfitçBreu i nu. El cognom sol, sense personalit-

zació ni tractament ni títols profesionais: Vil-drac. Si volien una mica el somriure de la pre-sentació, direm el nom de font: Carles.

Caries Vildrac.Se us acosta; us mira sense defugir del

vostre el seu esguard i us estreny la má. Calla.Sembla, però, que us hagi de dir: Jo, homecom tu, em confesso amb l'home.

Confessió laica d'un home d'exemplar pie-tat laica ben raonada i poc intel'lectual.

Les cerebracions no destorben la seva inti-mitat. Cal només no demanar-li les gentilesesde les quals la raó massa humana en diu follies(le la caritat.

Ell ve de I'unanimisine fent contra -camí,diriem, per af rmació de l'anti -grup. La confi-dència és més propicia al seu amor humit entrela constatació massa inhibida d'esperit deCharles Louis Philippe i la ironia massa dece-buda de Marcel Millet.

Charles Louis Philippe s'acontentava bensovint de l'amor als objectes deis homes, de lapietat per l'instint resignat deis homes.

Marcel Millet hereu d'aquella (mor delLaforgue damunt la qual relliscaria la veritablecomprensió cristiana (com damunt del gel l'homeefussiu i abrandat, però que arribava tanmateixa bondats minucioses, tal la de fer-nos sentirla emoció d'un etcétera ben dit); i hereu tambéde l'agressivitat justament defensiva de TristanCorbiére, declara la "... detresse des voyageurslas de tous les itinéraires" i dubta d'ell mateix,home entre els bornes;

"Si c'etait vrai, pourtant, que je me foutedes antres! ", afirmant a manera de conclusióla seva "peu de foi pour les f'réres hommes".

Carles Vildrac ni l'ha perduda aquesta fe.Cal només no demanar -1i que ultrapassi elscostums de la camaradería.

Vildrac i els homes, ha comentat Duhamel,

un altre deificador de les figures de pecat quesón els homes.

La superació de l'obra de Charles LouisPhilippe i de Marcel Millet per l'obra de Vil-drac i també per la de Duhamel, és deguda ala qualitat de l'entussiasme whitmani i que ésel punt de partida de la deificació laica del'home.

Resultats literaris?La probitat exemplar.Resultats morals?L'env v orança (le Déu. El buit de la caritat

que sentim colpidorament, per exemple, desprésde llegir la "elegia per la mort d'un artesa" deCarles Vildrac o les proses del martiriologide la guerra de Duhamel.

Avui l'un i l'altre s'han acostat als in-fants.

Es possible que hi trobin Déu, infant entreels infants.

De moment, les joies i els jocs que hi trobaDuhamel i la intenci;í al cor mateix de la me-ravella d'una illa rosada que hi troba Vildrac,porten, si més no, el gust d'una superior pruijade no espantar-se de cap problema. Un gustque ens fa deixar tota l'autopietat del fracàsde la vida que culmina en la major part de laliteratura d'adolescència i d'infantesa d'aquestsdarres anvs, per acarar-nos amb el conflicteanimador de l'estudi de dos caràcters que en elseu llibre "Pare i fill ", just a l'alba del fill, ensplanteja als inicis del noucents Edmund Gosse,el famós escriptor anglès.

No l'esmentem pas com un camí de Vildracni de Duhamel.

Volia dir simplement que trobar una bara-lla, encara que fos per tal de fugir de Déu éspotser trobar 1'emprempta de Déu, gràcia dela totalitat sense la qual la perfecció laicad'homes com el Vildrac perilla d'ésser sorda sivoliem confessar-nos -hi.

J. M. LòpFFz -l=►có

78

H.r, rarflLr. Uo: CO1XIIINSEls at tics usaven, en les ocasions solemnes, una

mena de cilçat que noIní 1 n cotttrn». Era un calçat, po-drien dir-te, de gran estil; un calçat que estotjava peu iturmell, pujant canta antunt fins prop del genoll,i estavafet (potser no era així, pero jo el veig així, i ¿ira m'agra-da recrear-lo així) de cuiro treballat i estofes brodades,amb botons de diamant i ullets de plata pels qualspassaven les corretges de seda i or, fins a lligar-se sotales borles de púrpura estarrufada que guarnien el vora-viu. Qui calçava coturns guanyava alsada, car el calçatera de sola sèxtuple, i al propi temps prenia un airentagestuós i greu eu caminar, com si cada passa lentarigués folrada de noblesa i ribetejada d'heroïsnte. Jo nosé que en pensaran els escultors; però em sembla queentre nna tnà ben feta i un peu ben fet, es seinpre mésbell el peu que la uià. 1 si el peu ben fet es d'una dòna,bellesa doble. Possible lent els peus dels grecs i de lesgregues no diferien gaire dels peus de la gent d'ara;però el ruirucle grec, que encara perdura i durará men -tre el món sigui nrón, ens ha acostumat a creure que elcòs i les parts del cò, de la gent antiga eren una cosaperfecta; i si ens poguessin probar el contrari, ho ac-ceptarient resignats, però anib desil • lusió. Doncs un petiben format dintre d'un corurn ben treballat haviad'èsser, realment, una cosa digna d'adnnració i de con-tewplació. Mes t;rrd, el coturn, antb les seves qualitatsde belles .i i de magestat, psssà a ésser, duplicant i tri-plicant el seu sextuple basanrent, un calçat d'actors,la passa feixuga dels quals s'anosegava per l'escenasostenint l'edifici d'actituds i de gestos, coronat, cornper uu hellveure, anib la carrtul,i imnróbil com un cel deplom, que lla upegsva pels ulls i tronava per la boca.

Passaren els antics i les tundes dels antics. Ja nos'usen coturns, i la gent dura, ai las!, no confía a lessabates, ni al gruix de la sola, precisament, la expressióde la noblesa de les passes i la rusgestut de la figura.Si són aficionats, corn jo, a donar voltes, poc a poc, ala deriva, pels carrers de la ciutat, i a dettuar-vos da-vant de cada aparador, fent acopi d'idees i d'iutatges, iespeculant, tnig inconscienttuenr, arno els colors i leslinees que us criden i us atreuen de cada banda delcarrer, ja sabrèu la voluptat d'entreternir-vos endavi-nant el catacter i les costums i el gust de la gent d'aranomés anib tat cop d'ull llançat damnat de cada apara-dor guarnit. Totes les botigues son un cita d'observa-cions niagnific pel literat. Si ens deturem, perquè araens convé, davant l'aparador d'una sabateria, veuremmil formes de calçats diferents, de pells diverses i detrixits variats. Però caldrà confessar, realment, quecap d'elles té l'aplom i la grandesa del coturn. Conipa-rades anib ell, semblen sabates a raig fer, gastamentsde sabata, sabates setmesones... Els honres i les donesd'ara ja no usen, decididament, el parell de coturus

1 no obstant, potser judiquènt massa depressa. Elscoturns, com a calçat, no passaven d'ésser un detallornamental, una part de I'babillament en la figura. Peròdei costant de calçar coturn, el còs, llevat del fet cir-cumstancial de guanyar alçada i magestat, no deviapas treure'n gaire niés profit. El caràcter, en canvi,I'áninra de la gent que calçava coturn, devia, per força,sentir-se'n influida, i, millor que deformada, reformada.La persona que calçava un calçat heròic no devia, sem-bla, passejar pel nrón una ànima vil. Si les passes delcòs eren tan ben ritmades i ordenades,com en una menade jòc de cremallera, per la pompa feixuga dels coturns,les passes pie l'esperit devien, sembla, marcar una pet-jada alada i afuada pel damunt del pas del còs, com uninfant que posa la petita nrà rosada i fina dintre la granrnà pilosa i bruna del seu pare. La ironia faceciosa delnostre poble, entre cínic i estòic, proclama: «Digues -mecom calçes, i et diré com ets ». 1 la veritable ànima eter-na del nostre poble, oh joves poetes neo-popttlaristes,no és, potser, dintre el cançoner popular, sitio dintre elrefraner popular on cal cercar-la. No és el calçat delcòs aquell que ens interessa, sino el calçat de l'ànima.Veurèu gent catalana que calça els seus peus amb es-pardenyes, però l'ànima anrb coturns. 1 a l'inrevés.D'aquesta gent, es ciar, uo es el còs allò que cus inte-ressa, sitio I'àniruá; i de I'ànirtta, el calçat: el parell decoturns.

Els catalans, com tota la gent del món, tenim qua-litats i defectes propis i de manllèu. Busgttèu els nos-tres homes de les idees i les tendències més oposades.En les hores de pau, yuan la ruarxa del viure civil esregular, cadascú, home entre els altres homes, exercintel seu ofici, governant la seva fanri!ia, vivint la sevavida, disfressa o ateu pera els defectes i les qualitats;el tracte social llança tret tapís de boira damtmt l'esclatdel seu caràcter. Com dèu calçar, l'ànima d'aquell ho-me? Si volèur descobrir-ho, ens cal esperar que la cor-sa sense sotracs de la petita carrossa del seu viuresigui sacsejada o barrada per un obstacle imprevist•1 aleshores surt l'home veritable: co un moment lesqualitats i els defectes ètnics i personals, fent -se con-trapès, ,unten a la Iluni i alsen el vol agullonats per lafalcouada de l'atzar. Una mort, tina naixença, tat casa-ment, una malaltia, tat ialtahaix, tina sort, qualsevold'aquestes petites coses (petites coses, Déu nieu!) quefereixen i fan trerirolar de joia o de dolor qualsevoldel., nostres semblants, dels nostres ve'ius, dels nostresfamiliars, cada hora de cada dia, en cada casa i er: cadapis, i de les quals, nosaltres, indi¿idualntent, fenc poco gens de cas quan no ens punxen, també a nosaltres,d'una manera directa, es prou per esquinçar, sols siguiper rrrt instant, la cou lina ele tenebra que velava unaàirinrai, i per descobrir-nus -en !:r veritable fi'iaciò. Vides

79

Giovane/la dormeiile (1921) FELICE CASORA'11

hu rails, en l'instant de la hurxada cruel, ens mostrenuna ànima flníksima, calçada, superbament, d'nn parellde- cataras. Passa la ratxa; i aquella àniu a esp!è rdidatorns a recloure's —fins quan ?— dintre la dura petxi-ri t del cós, recobert, a son torn, per la tosca dels preju-dic:s i els respectes socials. Es una vida sense in-terè , ...

Si delxéin el poble en general i ruteni al poble enparticular, i, més concretament, al oras rle poble quera interessa, o simi els irte q rctuals, veurem que el

parell de coturno, inetafórícament p ulant, té un úshastant curiós. On podrem eniavinar si I'árri na deisnos'res literats i artistes calça c morras o no: en la per-sona o en les obres Ilrnrs? Un irat- l•lectul, aquí erina atat anè,i,es nin hnine que té rara vida doble: la del còsi la de I'esprrit. Això, qu-, i iduhtab'enrent, fa la sevarilu .;;r, fa grabé la seva in sèii i. Anrh duques vides,es tro lio :ne v:nçnt o nt rl arreat d r vint la vida, la sinr-pie vila. D'aquí vé que, me itre tots eis Imanes són allóque són, i res inés, en p,oporció variable, es clar, segonsels graus d'inte li,éncia llurs, ran intel • lectual es seni-pre alió que és i : llú que y o dri.r o es pensa ser. P: r lesseves obres, han es recrea, en la rient, la figura del Ii-terat o de l'artista. Però li c l el tracte personal amb',jitar si vol coneieer ex+c'ainent la seva figura com-

pleta, per copsar -la i arxivar -la a la col • lecció d'imatgesp'òpia. L'ideal será sempre que l'autor, pel tracte, s'a-vingui, completant -la, anib la finura d'ell segons lesseves obres. Hi Ita doncs, intel • lectuals, que calcencoturas noniés en les obres, altres només en l'ànima, ialtres en aquelles i aquesta: son eis bornes complets.En quina proporció trobéni els uns i els altres entre elsintel • lectrtals catalans actuals? En general, eis nostresliterats i els nostres artistes, posats al nú, son gentcompleta per si sola, incompleta en conjunt. M'expli-crtré. Prenent cada un d'ells aïlladament, son un petitnión arn i) característiques ben definides, una ánimaarnb coturns, de niés o de atenys valor; cada un d'ellsté la seva part de llum i d'ombra, i, per si sol, es unavalor positiva, digna d'ésser tinguda en compte peratorgar -ti la part que nies Ii escaigui dintre el conjunt.Ara bé: juntein-lrrs tots. Lamentable. Desapareix elconjunt, i, cosa mes trista cucara, desapareixen els in-dividu^. Allò que abans era ulla ánima que es mostravatal conc en, ara esdevé una ànima que es nostratal conc voldria ser. Abans cada un d'ells calçava el

pa ell de cotunts; ara es cotorras han fugir, i llorar noven si el co ijiint va calç rt o bé descalç... Prenent elspoetes catalans actuals, cada un, per si sol, té nervis ivenes pie poeta, propietat d'ell; tots ells, en conjunt,

Mt

tenen un aire de fainília, una claror general, que brillaigual en l'un conc en l'altre. La forma de l'un ainb Ileu-geres nio Jificacions, es la forma de l'altre. 1 el furs,igualment. Els separa la liunianirat i la divinitat de llurraó poética. Els uneix, p rrò, I;a rutina, el conservadu-ris ne, I'anquilosarnent, 1'universitarisme de llur raóretòrica. Dic això fent tots els Itnnors als nostres poetes(jo crec que la poesía catalana actual es una de les niéstreballades i ben resoltes del món) i a I'esfurç heròicque representa l'obra deis escriptors, morts i vius, delnostre Renaixement, situ;,ni-nte en un plà de máximaexigència i mogut per un desig efe màxima supera-ció. Els nostres poetes, en general, son gent que, sinójodí vilo Iintent, en conj^ nit, fan avançar la nostra poesía.Però, in.lividualment, caldria que cadascú revisés seve-raiuent el fons i la forma de les seves poesíes. 1 querenutjés, per sempre, alló que porta al damunt de retò-ric i i de poética universitaries. Que la fornia i el fonsde cada un deis nostres poetes sapigués calçar-se, defi-nitivanient, el parell de cotunts pi opi, prescindint deldeis altres poetes, catalans i estrangers. Unica manera,es clar, de que la poesia catalana pugui caminar perdintre i per fora de casa, calçant, en propietat, el parellde cotunts.

Jo, posant en práctica aquest consell que dono defranc als altres, iu'esforço. ja fa molts anys, en cons

-truir-me tot fins i una forma propis. En altre temps dela ¡neva vida, jo he estat, coto tots els poetes joves ca-talaus: floralisla, popularista, noucentista; jo he seguitla corrent del conjunt (del conjura, i, per tant, no lanieva), fins al dia que vaig tancar-nie a casa per ap;i-car-:ue, tenaçment, a la recerca de la corrent meva (laore vi, i per tant, no la del conjunt). He treballat al'ombra durant deu anys, estudiant i escrivint i sacri-fi-ant els escrits, separat de tot i de tothom. Buscavala manera de crear-ine un fons i una fornia propis. Cer-cava el medi de calçar -me, en propietat, el parell decotur is. Quan It: cregut que la havia trovada, i a me-sura que bo he anat creient, ho he fet públic desinte-ressadament i antb la més bona intenció. Una cosa queinteressava Catalunya i la poesía catalana no era lícitque restés dintre meu egoïstan.ent, sino que calía es-bombar-la perquè cada u s'en p engués la seva partper ajuntar -la a ('obra pròpia. Això, si no m'erro, harmaestat agraït a tot arreu del món. A Catalunya semblaque no ha sigut així. Hi lli un cert nucli de c+talans,i no precisament d'aquells que es fan distingir per llurmanca de catalanitat, que nt'han llançat la proa al da-munt, i m'ataquen i em posen trabes, sempre, natural-ment, a l'ombra. Si jo fó; un escriptor català d'aquestsque quan escriuen, i abans o despres, o sintultànianient,fan política, (no en diàa fer política, d'això ?) potsercallaria i suportaria les punxades anònimes deis impo-t tints de cervell i deis esguerrats de cor, perquè, segonssembla, el silenci en certs ntontents, a Catalunya, esuna actitud patriótica (no en dièu patriotisme, d'això ?)Però jo, que, gràcies a Deu, no tinc res que veure ambla vostra polí ica i el vostre patriotisme, i que sòc un

escriptor, res més ni res menys que un escrilmto.r catalàque diu el que pensa tal corn ho pensa, i que es propo-sa fer-ho sempre així, i sinó deixar d'escriure, jo, dic,faig cas omís -de les voktres apreciacions i us advertei-xo que la ¡lleva voluntat va calçar -se els coturns ja faniolts anys. Meo re un + sola revista o diari catalans, perhumils que siñuiit, nt'adnnetin els escrits, jo escriurécom sempre. Si se'ns tanquessin, fundaria una revista jo.Si no través impressor, .ne I'i npri siria jo, i la repartiriajo. Podèu, doncs, seguir treballant a l'ombra coni finsara, pero pensèu que perdèu el temps i que jo os conecpels noms i us estic mirant sense que em veièu. 1 posata parlar clar, hi parlaré del tot. El roen Sistema Ritmices co u l'eix d'aquesta gran roda niassissa i Terrissa ques'esllavissi par la doble pendent rodoladissa que for-men la retòrica i la poética universitàries, i que porta elnnnt de sistema Integral de Poetització Catalana, laformac ó del qual dnrrarà tant coni jo visqui. Pel que faa la fornia, aplicació estricta del Sistema Rítmic (vegi's«La nieva professió de fe»). Pel que fa al fons, subgec-tivisme a ultrança, fins a la exacerbació, pel bon costati pel rial costat (vegi's •De la pura raó poètica »).Anul lació absoluta de tota la retòrica i la poéticauniversitàries. Treure la poesia de les universitats, irecrear-la, ruitjançant un sistema ntnntat a l'aire, unsistem, corupletantent líric (El meu regne es l'espai

-Beethoven), i no pas crític. Jo ito sóc un crític. Jo sócun líric. Q mi no sigui, doncs, prou humil per oblidar tot,absoltttainent lot . lló que lla aptè,i a les universitats,no podrá comprendre ni aplicar els Sistemes. 1 si se'nriu o els combat a•nb argurtients universitaris, pitjor perell! Petulància, vanitat, pedanteria? Potser que si, pot-

ser que n; francament, no m'interessa... Allò que jovull es mihimr un nb.t cantí de bellesa i d'intel•ligència(Segà el definitiu ?) a l'art poètic de Catalunya. Resten,doncs, avis its tots aquells qui ent coiubaten a l'ombrai Sol invitats a combatre'ls cara a cara, i en lletres demotilo. El guany de la lluita serà l'exercici que faré enla Iluite.Tut allá que surti sial f:t, será per culpa nieva.Tot allò que surti lié, per obra i gràcia del Sistema. Car,a fi de comptes, el Sistema no es altra cosa que un medi(un medi, no un fi; el fi son els poemes) per fer a Cata-lunya i ala seva poesia l'obsequi precics,espiritualmentinestimable, d'un parell de coturns.

A. Esct.ASANS

He llegit la rè ,_>lica XE t Carles Soldevila. Deses -peran'. Una de du4ues: o ji) no sé d'escriure o la gentno sab de llegir. fot;, ibso!utanient tots ets extremsde l'article d'En Soldevila ja catón contestats, fa temps,en la trentena d'articles que be publicat fins are. Cadaun d'ells cOnté una tuica de respost i. Si En Soldevilaté pnnu eu:ios ta', pr-u l tic ènci,t i prou humilitat perrelle;ir-los co.upren.ivantent i ajuntar les en_nu esdispers • s, troti; rt, n , ) Imi b_t c ip dubte, 1 t contra- rèplicacompleta.— E.

fit

SATIVA0 DO %Å, T I.IA 1)'.HUiiANAL S 1 J?I E lO! 'r

O esguard descenyidgr que res no embrida,ni el dol esquerp, .ni la_ virtut polida!.Els llavis que pregaven, gustant el célic tast,s'esqueixen amb daler nefast;

• l'esguard, pacífic de mirar l'altura,s'agemoleix dessota la falconada impura;.les mans que passen el rosari, humils,es despleguen manyagues i subtils;la gorja més preclara.s'entenebreix de l'ombra de la cara.

Rera el fullatge que es moul'home la fruita endevina,gemada, potser, de roucom una alba que es desclouen un pitxer de boirina.L'oreig confident que es llevaté la besada sol-lícita d'Eva.1 el sentiment, que jugabeatament amb una mà poruga,

etot d'una cull i devora sa presa,despectiu gairebé i amb goluda feresa.

Senyor que ens donareu companyes:l'ornament és parany, el parany priniicer.Porta cada una enrles -seves entranyesla seva llei en mal i en bé.L'una farà de brida. L'altra farà d'esquer.

O castedat sorruda -que preserves la fámula d'hostal;cautela saberudade l'abnegada tieta com cal;. 1 1,

o l'embadaliment assenyat de la monjaque l'àngel de l'agònic destria en el capçal;abrusament de fémbra que pela una taronjacínicament, al finestral;desconhort, sempre igual, de vidueta;o fortitut lleial -de la muller que presideix la pletade la niçaga pàl • lida en l'ombradís casal;trapaceries de col•legialaque no sospita el mal:sovint el frec d'una alacapgira el pensament.O dona, tija d'huinanal sementl•

GJUrRAU te Liosi

82'

4

D lu

w -

x mà" . <

_TW

Concerto (1923) FELICE CASORATI

EL 1' ETIT R 0 v 1 , fi, _^/1

(Continuació)

III

Rovira va debutar definitivament cony amalabarista en un circ modest de Perpinyà.Malgrat el bon nombre d'assaigs que havienprecedit aquesta important vetllada, la impre-sió de la seva primera tamborella en públic fouinesborrable. Rengles de cares atentes, frag-ments de la pista del circ, un arc voltaic, lacara llunyana del cavaller Giordano sobre unfons florejat de catifa... talment un quadrecubista veien sos ulls giravoltant per l'aire.Quan de nou sentí que petjava terra ferma, depoc s'estigué que no caigués, enlluernat com estrobava per la il'luminació de la sala. El seumareig, però, fou insignificant i el públic ni tansois va adonar-se'n; els aplaudiments que en elmoment d'esclatar havien semblat a l'incipientartista acrobàtic una veritable descàrrega el-léctrica, l'afermaren a terra. En fi, el debut delnostre homenet constituí, si no un èxit brillant,al menes una sessió feliç de la qual ell mateixquedà força satisfet, decidint-lo definitivamenta seguir endavant una nova vida.

D'encá d'aquest dia el petit Rovira es con-sidera ingressat al món deis acròbates, mónd'existéncia del qual mai no l'havia preocupatni mica ni gens. L'humit i fosc despatx delmagatzem de grans fou oblidat en poc temps.Abans d'abandonar -lo, el seu germà havia in-tentat prevenir-lo contra la incertesa de l'es-devenidor que oferia la seva decisió, pers enveure'l tan disposat el magatzemista desistí des-seguida i 1'acomiadá amb algunes paraules ple-nes d'ironia i despit que en l'homenet no pro-duïren altre efecte que una inefable satisfacció.

Rovira progressà depressa. Aviat l'exercicidiari va infondre-li una completa confiança enels peus del malabarista. L'homenet tenia molten compte les paraules del cavaller Giordanoel dia de la primera provatura: Pensi per unmoment—li digué aquest —que és un tonell, una

pilota, un objecte qualsevol. I, en efecte, quan

Rovira s'abandonava al company, es posava

ert, ben ert, i tancava els ulls, sense gosar tansols respirar; qui l'hagués vist en aquells ins-tants hauria cregut que Ens i tot son cor, sonpetit cor, d:ixava també de glatir. En acabarels assaigs, el company li dia sempre, pos^.nt -li

una mà a la espatlla.

—Amic Rovira, això va molt bé; potser amb

el temps farem alguna cosa de profit.

De Perpinyà passaren a altres ciutats delMigdia de França i després s'endinzaren perItalia, disposats a romandre en aquest pais,(el pais de l'art ?), una llarga temporada.

El nostre homenet palesà aviat que no eratan curt d'intel • ligéncia com ell deia amb sonhabitual to d'humilitat. Un cop es va reconei-xer apte por la vida d'acròbata, comença depreocupar-se en l'aportació de noves iniciatives,

de nous trucs que valoritzessin el "nómero" i elfessin augmentar de categoria. De Rovira fou

la pensada. entre altres, de convertir la pilotade goma en l'esfera del món amb tots sos con-tinents i blaus oceans. Sobre tot, però, ço queel menut equilibrista cercava era la novetat, ladesitjada novetat; per obtenir èxit calia princi-palment ésser original. No hi havia dupte queel públic pr--feria aquesta condició a les prova

-tures temtrtries i arriscades el perill de lisquals molt sovint passava inapreciat.

Fou en aquest viatge a Itàlia que Roviraprocuró al cavaller Giordano una agradosasorpresa. El malabarista es trobava un matíd'estiu esp rast el seu amic, tot passejant pelsporxos d les gal--ries Víctor Manuel d. laplaça del Duomo, aMilà; de sobte es va veureel petit homenet davant seu, vestit de cap apeus tal cous ell, com el cavaller Giordanovestia: capell de feltre, americana grisa, pan-talon blanc i bengala flexible penjada al braç;

84

fins la mateixa color de la corbata (escarlatasempre) i de les sabates era imitada.

—Magnific!— s'exclamà Giordano sincera-ment sorprès — magnífic! et felicito per la idea!

Rovira, sense perdre el seu aplom, feu unaaeverència i descobrint -se al mateix temps,deixà veure sos cabells pentinats i rinxolats endues cljnxes a cada banda... talment com els. u company.

Aleshores aquest, home de temperamentafectiu, l'abraçà i Ii feu un petó a cada una delis seves galtes. La gent que passava s'aturàencuriosida per l'espectacle que estaven oferintr.quells dos individus, l'un tan gran, l'altre tanpatit, vestits exactament igual i que debien és

-s. r s_-nse dupte artistes de circ.Giordano reconegué ja des d'un principi en

I'hom2 net un col • laborador no gaire efussiuperò exc.;I • lent, que arribaria a fer-se-li indis

-pensable. El seu natural malaltís el preocupava.Freqüentm±nt Ii aconsellava que no fumés, queadoptés un règim alimentari, que deixés d'unavegada per sempre l'estúpida soda de mentaque semblava la culpable de la color verda quesovint pintava les seves galtes. El cavallerGiordano, induptablement, era un home bò,afectuós; en sos consells a Rovira vibrava so-'vint el to d'una sincera tendresa. El comporta-m-nt retret que observava el menut companyel posava desficis. Ell desitjava una completaçoìCançc, -una franca cordialitat; sentia la ne-cessitat de ]'amic. Qui millor que Rovira es-tava indicat a omplir aquest buit?

Rovira, però, no feia gran apreci de la sol-licitud que 1i palesava l'equilibrista; niés aviatsemblava irritar-lo. En un principi, veritable

-ment, intentà posar en pràctica alguns delsconsells de Giordano, però al cap d'un quanttemps deixà de preocupar -se'n. Si de vegadesl'altre .el reptava amb tota la bona fe del món,el nostre homenet se l'escoltava' distret, quannó amb un aire impacient. Però un dia i en unad'aqu.stes escenes s'aixecà de la cadira totfrenètic i digué a l'equilibrista que acabés d'unavegada amb els seus consells enfadosos de vellarondinadora; ell era menut, sí, però no el con-fong ués per això amb cap criatura; tenia trentados anys isabia ben bé el que es feia.,. i, en

fi, si es moria, tant de bó. L'homenet, tot par..tant, es posà tot verd de cara i en els seusllavis tremolava una inexplicable ràbia. Gior-dano se'l miró amb sorpresa, força afectat; noobstant, servà silenci, creient més prudent dei-xar esbravar aquell sobtat rampell de ira.Quan Rovira sortí del menjador, el malaba-rista romangué encara una llarga estona aban-donat a la melancolia, contemplant decebut elfum del cigar per entre els espirals del qualcreia veure giravoltar encara, tot colèric, lapetita figura del company.

No podem puntualitzar la veritable causa,però és el cert que alguns dies després, enacabat el "número" i quan encara no feia cincminuts que els dos artistes eren al "camerino',el cavaller Giordano donà una terrible bufetadaal menut Rovira, fent-lo rodar per terra. Laveu robusta i alterada del malabarista dientque ell no permetria mai que un titella volguéssobreposar-se-Ii, s'oí clarament per tot l'esce-nari. Alguns tramo'istes tafaners intentarenmirar pel forat del pany, però es retiraren mésque depressa en veure que la porta s'obria apoc a poc i el petit Rovira sortia silensiosament,esmunyint-se amb passa cuitosa vers l'eixidadel teaérè; . 'd la boçà'. portava un mocador comper preservar-se de l'aire fred de la nit; noobstant, aquells que el veieren asseguraren queaquest mocador era tot tacat de sang.

A l'endemà del lamentable incident, Rovirava compareixer al restaurant de l'hotel a l'horade dinar amb una corbata blanca en comptesde la escarlata de rigor. Les persones que men-javen a les tauletes properes s'adonaran desse-guida d'aquella nota estrident que trencava laacurada similitut que ties aleshores s'haviaobservat i comentat amb curiositat comprensi-ble en. la indumentària dels dos artistes. Elmateix Giordano no es sentia menes sorprèsque elsaltres. Al cap d'un moment de silencideixà la cullera al plat de puré . massa calenti pregunti a Rovira amb veu sorda perqué por-tava aquella corbata blanca. Rovira respon

-gué molt humil, corn si dins ell hagués estatextirpada la més insignificant arrel de ren-cor, que aquella corbata blanca l'havia com

-prada, senzillament_ perqué la vermella l'ha-

Ritratto delta Sorella (1922) FELICE CASORAT9

via flençaE de tan bruta í atrotinada com estrobava.

—Doncs bé podies haver avisat—observóGiordano, sense abandonar el ser to aspre.

—No he volgut dir-te res per si encara nose t'havia passat el disgust d'ahirvespre—res-pongué el pe€it, accentuant la seva humilitatfins a un grau gairebé franciscà.

El cavaller Giordano el mirà aleshores fi-xament, tan fixament que pogué remarcar vorael polse esquerre de Rovira un blau de consi-deració, induptablement resultat de l'incidentdel dia anterior.

— Aquestes corbates blanques —afegui en-cara Rovira amb un aire distret, mentre sucavael pa en el vi, costum seva força arrelada -les veureu al carrer de..... en una botigaque es diu: L'illa de Sicilia; n'hi ha moltes

a I'aparac or... multes, í son económïques.Giordano ja no pronuncià cap més paraula

duran€ el temps que foren a taula. No obstant,

el primer que feu en surtir de l'hotel fou diri-gir-se al carrer de... entrar a "L'illa de Sicilia"i comprar-se una corbata blanca.

Si bé la cosa vingué sense saber com, amb totes pot dir que d'enç. d'aqu^s€ dia les iniciatives

sobre indumentària anaren passant al dominiexclusiu de Rovira. Rovira rcfusá per inútilel bastó flexible; Rovira adopta sabates decolor tabac en comptes del color groc usat perGiordano; Rovira canvià el feltre per la gorrad'esport anglesa; Rovira, en f, es talló lesclenxes inacf:uals i es pentinà a la parisenca.Giordano, de moment, no donó cap importànciaa aquestes innovacions imposades d'una manerasorda p;1 petit; sols quan va haver de retallar-

86

Kitrallo di signare [/923) rELIce CA ORA, n

s. les clenxes usades per ell des d'un començde la seva vida d'artista, l'home estigué a puntde protestar, però ja era tard i per evitar unconflicte amb el company preferí callar.

Darrere d'aquesta conquesta Rovira enpre parà d'altres que havien d'anar més enllàdel terreny del simple vestuari. La seva col . la-boració artística, induptablement havia estatforça profitosa pel cavaller Giordano. El'nú-mero" cada vegada anava augmentant de cate-goria gràcies en bona part a les seves iniciati-ves. Actualme.tt havien arribat per fi a figurara la darrera part deis programes com a "número"de sensació. .:l nom del cavaller Giordano idel seu "groom" es posava als cartells amb lle-tres grans i vistoses. També actuaven en millorscircs i per tant visitaven ciutats de ms impor-táncia. A Roma havien passat una llarga tem-

porada amWW éa it satisfactori. Darrerament esdirigien vers Marsella on els havien contractatamb condicions excel- lents. Rovira, doncs, de-maná un repartiment equitatiu deis guanys en-tre tots dos, deixant d'una veeada d'ésser asou del company. També imposá viatjar en clas-ses més còmodes, estatjar -se en millors hotels,vestir roba de més bona qualitat i, en fi, treba-llar menes dies a la setmana, per tal conc el seudelicat estat de salut se'n resentía.

El cavaller Giordano no pogué oposar-se acap d'aquestes exigéncies; Rovira tenia ra<í iper tant quan transigí quedó satisfet de simateix. Amés a m s el carácter del petit nodeixava de preocupar-lo; en la sorda i inexpli-cable hostilitat que li palesava veia una cons

-tant amenaça pel futur, el creia capaç d'aban-donar-lo al mes lleu conflicte que sobrevingués

seguin

entre tots dos, la qual cosa esverava verita-blement. En ('actualitat s'hauria guardat benbé de donar-li una segona bufetada: Rovira eraal present 1'ánima i ensems el nervi del "nú-mero", sobre tot considerat aquest des del"camerino".

Per fi arribà el dia memorable en què elnostre homenet exposà al company la seva fe-liç pensada. Els dos artistes es trobaven aMarsella en aquesta ocasió. Fou en una tardade pluja; Rovira i Giordano seien al "hall"d'un hotel del "Vieux port", entre uns llorersde búta.

— Aquesta idea que vaig a explicar-te—di-gué el primer esguardant el sostre —se m'haacudit- tot passejant pel Jardí Botànic.

—Tu dirás.El . petit artista, que endevinava els esforços

del company per dissimular la impaciència quesentia, adopti un aire pausat i calmós.

-- Primerament cal que encomanem una de-coració que representi una selva de Nord -Amè-rica... de California— començà, gratant -se labarbeta.

—Tu sortiràs vestit de cow boy; si et sem-bla més escaient, montat a cavall.

—Jo seré un pell -roja, un petit pell-rojaque t'espiaré entre la malesa de vora el riu.

—A la má portaré...Aquí Rovira es contempló un moment les

seves manetes pál•lides.—Què portarás?— preguntó l'altre ini-

pacient.—Dones a la má portaré una destral, sents?,

una destral de fulla prima, ben esmolada. Abansde començar el número, aquesta destral la farempassar pel públic a fi que la gent es pugui con-vèncer del perill qu: suposa el nostre treball.

El cavaller Giordano esguardà Rovira mésatentament encara.

— Representarem una curta pantomima—prosseguí aquest, sempre displicent, gairebédesdenyós —Tu ]ligarás el cavall ol tronc d'unarbrei et posarás a dormir sobre ('herba. Ales-hores jo sortiré a poc, a poc de la malesa i trac

-taré de sorprendre't i matar-te. Treuré la des-tral; la fulla lluirà a la resplendor del reflectorque farem projectar simulant la lluna. A 1'anara escometre't, tú, que m'Laurás vist, però quefingeixes dormir, cm llençariis en l'aire amb elpeu...

— Conservant tu sempre la destral a lamá!— interrompé Giordano.

—3ust.L'acròbata donà un fort cop de puny a la

frágil tauleta que tenia a la vora.—Admirable!—Un treball una, mica arriscat — observà

el petit Rovira esguardant el company perprimera volta des qu. h0vi0 començat laconversa.

—Si, en efecte; un:i mico arriscat... ass. ntíel malabarista, pensívol.

Al cap d'una curta pausa, l'homenet ob-servá:

—No creguis; aquest perill és més aviataparent .que altra coaa. Pugem a ¡'habito ciói jo et faré veure com l'experiment no seráni per a tu ni per a mi tan arriscat comsembla.

—Anem.

—Espera; abans voldria prendre una soda:Rovira, sense aixecar -se de la cadira, feu

pressió sobre un timbre proper que sonà totseguit a una dependència 11unyana de l'hotel;al cap de poc es presentà un cambrer.

—Desitjen els senyors...

—jo no res—d gué el cavaller Giordano,impa.cient.

—A mi em portará una soda de menta, bencarregada de xarop —comaná el petit Rovira,sense que semblés adonar-se de la fretura de('altre.

EI<NESI' M V?'fINEZ FERRANDO

ESTEVE JWEJ?4 ESTA BLIMENTSConiiter i Pastisser MARAGALL

El número 6 de

LA MA TRENCADA

sortirà e1 dia 3i1 de gener

Pü de luxeRNIULA DI C.\IALLT L 59i II.

CARRCR Di: ,• L\LLORCA ,10So J'rLLÉ' .c. s.

,Passeig de Gracia, go

BARCELONA BARCELONA

LA Mà TRENfADAREVISTA QUINZENAL DE TOTES LES ART$

Edicions Joan MerliAnip'e, 53. Barcelona

Tota la correspondència al editor 1

No es tornaran els originals ni es mantindràcorrespondència sobre els que es rebin •J ILTiVI E VI BQ°,t1D1'%

Preu de subscripció: 5 pesseles trimestre (sis números)JOIER

NÚMERO SOLT U.V.4 PESSETA B A R C E L O N A

P. de Gràcia, 46 Telèfon A 1373

Els tan esperats cotxes dels nous models

"OMEGA"acatan d°arricar

•n pie. •D3 Si vostè no els ha vist encara, vingui al nostre garatgei demani'ns un passeig de prova qu, amb gust atendr.m,

sense cap compromís per a vostè

Representants Generals per a Fspanya:

Stevenson, Romagosa i CompanyiaVALÈNCIA, 295 - BARCELONA

Só d'Exposicions: 1. PONS Passeig de Gràcia, 54