50

1. CONTEXT CULTURAL. LA IL·LUSTRACIÓ

AlllargdelsegleXVIIIdiversospaïsoseuropeusgaudiend'unoptimismeid'unaconfiançaenelspo-dersicapacitats humanescompoquesvegadess'hadonatentotalahistòriad'Occident.Atotarreu,lagranimpulsorad'aquestoptimismeeralaburgesia.Tanmateix,laformaciódelall·lustraciófouunprocésllargiplede dificultats.

Entotselspaïsosenquèbrillàelpensamentil·lustrats'emprarenexpressionssimbòliquesperaferreferènciaal'època;foucorrentlametàfora de la llum,pertald'indicarquelestenebresdelaignorància

havienquedatenrereique,apartird'aquellmoment,laraóbrillariaarreu.AFrança,onelmovimentteniaelsseusdifusorsmésapassionats,esparlavadel Segle de les Llums. Aquestes llums, a la fi del segle, menaren al més gran resultatpolíticdelall·lustraciófrancesa:laRevolucióde1789.

La ll·lustraciófrancesaseguíelcamíobert i traçatper la ll·lustracióanglesa,l'Enlightenment, la llum (light) encesa per Locke i Newton a la fi delsegleXVII.AAlemanya,Kant,arrelattantenelracionalismecomenl'empirisme,parlaràd'Aufklärung(klären,"aclarir,ferevidentitranspa-

rent").Defet,Kantveialall·lustraciócomlasortidadel'homedel'edatinfantil,entenentperaquestaedataquellaèpocaenquèl'ésserhumàeraincapaçdeferservirlaraósenseladirecciód'unaltre.

Enaltrespaïsoseuropeus,comltàliaoEspanya,laLlumdelseglehibrillàambmoltpocaintensitat.PelquefaaEspanya,enelsegleXVIII,aconseqüènciadel'aïllamentculturalquehaviaestatimposatperFelipIIielsseussuccessors,esmanteniaenunasituaciódefoscorquecontrastavaambl'esplendorintel·lectualdelaresta d'Europa. Les aportacions intel·lectuals de Cadalso o Jovellanos, o de científics com Elhúyar, no arribaren a assolir llur objectiu de reduir l'endarreriment filosòfic i científic que es vivia a Espanya.

Elsgranstemesquepreocupenielspensadorsil·lustratselspodemresumiraixí:

- Confiança en el poder de la raó i la ciència.Laraóhumana(ambeldobleauxilidelamatemàticaidel'experiència)enscapacitaperaconèixerleslleisdelanaturaiper a intervenir-hi en benefici propi. D'aquesta manera, l'activitat científica farà possibleelprogrésconstantenlavidadelshumansil'assolimentdelamésaltaperfecció.Unprofundoptimismebategaenelcordelsil·lustrats,unoptimismequecreuenlabondatdel'homeienlapossibilitatd'assolirunafelicitatgeneral. Franklin,inventordelparallamps

tema 5Hume

Lallibertatguiantelpoble(Delacroix)

51

- El deisme.Lamajorpartd'il·lustratssóndeistes,ésadir,noacceptenunareligiósobrenaturalplenademisteris,sinóunareligiósotmesaalcriteridelaraó.Laraóindicalanecessitatd'unaCausaPrimeraex-plicativadelmón,d'unÉssereternod'unaIntel·ligènciacreadoraiordenadoradel'Univers;peròaquestÉsserésunDéuquenoalteraelcursdelasevaobranaturalnitécuraquotidianadelavidadelshumans.AquestDéuésladivinitatpresentenelfonsdetoteslesreligions;peraixò,eldeismeexigeixtolerànciaenverstoteslesopcionsreligioses.

- Apologia de la tolerància.Elsil·lustratsdefensenlanecessitatderespectarelsdiversostipusd'idees(religioses,polítiques...)irebutgenlescondemnesdogmàtiques.

- Necessitat d'educació.L'educació,einaclaudelprogrés,condueixl'homedesdelaignorànciailabuidordela seva ment fins a la plena realització personal i social. Però aquesta fita l'assoleix una educació il·lustrada que faci de l'alumne un home capaç de fer ús de la pròpia raó; es rebutja l'ensenyament repetitiu i dog-màtic.L'educacióhauriadeserelmillormitjàperadifondrelaculturaiperadestruirqualsevoltipusdeprejudicis,d'intolerànciesid'obscurantisme.

2. VIDA DE HUME DavidHumevanéixerel1711aEdimburg,lacapitald'Escòcia,ontambévamorirel1776.Pertanyiaaunafamíliaaristocràticaterratinent.Als11anysHumeingressaalCol·legid'Edimburg,onduranttresanyss'inscriuenelcurs

d'Arts.LafamíliaesperavaferdeHumeunadvocatquecontinuéslatradició familiar, però les seves inclinacions predilectes eren la filosofia, lahistòriailaliteratura.

Vacomençaraestudiarlacarreradedret,amblaintencióinicialdededicar-sealsnegocisfamiliarsdeterres;peròpocdesprésvaabandonar la carrera, per dedicar-se a la filosofia. Li impactaren moltleslecturesdeLockeideNewton(elsPrincipiaMathemati-ca).Defet,entreels18iels23anys,esprenguéambtantadèria

la lectura de filòsofs i clàssics, que va patir un greu esgotament físic i psíquic. A punt de caure en una forta depressió,decideixdecanviardevida,iel1734escol·locadedepenentenunabotiga.

Però aviat decideix de continuar la seva vocació filosòfica: abandona aquesta breu etapa de comerciant i faunaestadaaFrança,passantperReimsiperlaFlèche.VisitatambéParís,onconeixRousseau,Voltaire,etc.Allà queda absolutament entusiasmat amb l’ambient parisí, plenament immers dins la Il·lustració. Publica la seva primeraobra,elTractatdelaNaturalesahumana.El1744tornaaEdimburgiintentaaconseguirunacàtedrad'Ètica i Filosofia de l'Esperit a la Universitat. Tanmateix, les tesis del seu Tractat foren qualificades d'herètiques, escèptiques i atees. Hume, víctima d'una conjura, va fracassarenelseuintentd'aconseguirlacàtedra.

El1748lieditenlaInvestigaciósobrel'entenimenthumà,peròlessevesobrescomençavenjaaserpolèmiquesiaserinclosesalfamósINDEX.Ésnomenatbibliotecaride la Facultat de Dret d’Edimburg el 1752. El 1763 és nomenat secretari del comte de Hartfort i ambaixador d’Anglaterra a París, on viu fins al 1766. Quan Rousseau va a Angla-terra el 1766, es fan molt amics, però aquesta relació acaba violentament al cap d’un any. El 1768 és nomenat sots-secretari d’Estat d’Escòcia, càrrec que ocupa durant un any.

Prostratperuntumorintestinalmaligne—càncerdecòlon—,conscientdelagravetatdelasevamalal-tia i amb una encomiable serenor estoica, es va posar a redactar la seva simpàtica Autobiografia, firmada el 18 d'abrilde1776.Finalmentvamorirel25d'agostdelmateixany,aEdimburg.

Edimburg

DavidHume

52

3. TEORIA DEL CONEIXEMENT

a) L'experiència, l'única font vàlida de coneixement

Totselsconeixementsvénende l'experiència, laraónotéprincipis innatsanteriors.Conèixerelmónexteriornoésresmésqueconèixerlesnostrespercepcionsdelmónexterior.Elconeixement,doncs,s'adquireixperlapercepció.Aquíjapodemcomençaradetectarunagrandiferènciaambelpensamentracionalista(PlatóiDescartes):peraaquestsésmoltmésimportantelconeixementqueassoleixlaraó,mentrequeelssentitsensproporcionenunconeixementpobreisovinterroni.Hume,encanvi,hoplantejadesd'unpuntdevistadiferent.

1.Deprimertenimimpressionsquesón"percepcionsqueespresentenalamentambmésforçaivivaci-tat",comperexemplequanestemsentint,veient,desitjantoodiant.Pertant,n'hihadedostipus:desensació(veure, sentir, tocar, etc) i de reflexió (odiar, estimar, etc).

2.Desprésvénenlesidees,quesón"elresultatd'unaoperaciódelamentsobrelesdadesprèviamentobtingudesatravésdelesimpressions".Sónmésdèbilsquelesimpressions,jaquesóncomunamenad'imatgesdifuminadesdelessensacionsoriginàries.

Unexemple:jotinclaimpressiódelsabord'unapomaquanl'esticmenjant,mentrequelaideadelsabordelapomalatindréquanhipensisensemenjar-ne.

Toteslesidees,especialmentlesabstractes,sóndenaturaldèbiliobscur:lamentnoentésinó un petit domini: tendeixen a confondre’s amb d’altres de semblants; i quan emprem sovint un terme, tot i no donar-li un sentit clar i definit, tendim a imaginar que té una determinada ideaannexa.Percontra,toteslesimpressions,ésadir,toteslessensacions,tantlesexteriorscom les interiors, són fortes i vívides: els límits entre elles estan perfilats més exactament: noésgairefàcildecaureenerroroequivocaciórespecteaelles.

b) La importància de l'hàbit empíric

Totesdues,impressionsiidees,podensersimplesicomplexes:laideasimplecorresponsempreaunaimpressiósimple(perexemple,elsabordelcafè),mentrequelaideacomplexacorresponsempreaunapercepciócomplexa (per exemple, la visió d'un ram de flors). Ara bé, per tal que es formin idees complexes a la ment, cal quelesideessimpless'agrupin,laqualcosademanaquelamentapliquialgunscriterisolleisd'associació.Humediuquesóntresleslleisquefanqueensfanassociar,dinslanostrament,lesideessimples:

*Desemblança:perexemple,veigunafotod'uncantantconegut,ideseguidarecordounacançóseva.

*Decontigüitat:perexemple,veigunllamp,itotseguitesperosentireltro.

*Decausa-efecte:perexemple,m'acabodeferuntallaldit,iesperoqueemsurtisangdeseguida.

Laconfecciódelesideescomplexes,doncs,esfaperassociaciód'ideessimples.Elnostreentenimentésun continu fluir ordenat, seguint unes lleis comunes a tots els enteniments. L'associació o la manera d'agrupar-se es fa sota un principi únic: l'hàbit.Comveuremmésendavant,aquestamaneraquetenimd'associarlesideesperl'hàbitcausaléselpaldepallerdetotelsistemadeHume.Elquepercebenelsnostressentitsnosónmésqueobjectesifets,totalmentaïllatsiindependentselsunsdelsaltres(així,perexemple,tocarunatecladelpianoésunfet,quejopercebiunsoésunaltrefet,independentdel'anterior).Elsfetsnom'arribenassociatsniconnectats:sócjoqui,gràciesal'hàbitempíric(elfetdepercebreunsfetssempreenelmateixordre)creoenlamevamentaquestaconnexió.Pertant,laconnexiócausalentreunfetiunaltrenoexisteixensimateixa,existeixnomésenlamevament.

53

c) I a la fi, l'escepticisme

D'altrabanda,iseguintlalíniaméspuramentescèpticadePirróiMontaigne,Humeconclouquenosaltresnopodemconèixerlacosareal,allòqueunacosaés,la"cosaensi",sinónoméslespercepcionsqued'ellesrebem,"allò que la cosa és per a mi". Recordem que, segons Hume, l'únic que compta en el coneixement és l'experiència, i és evident que cadascú té una experiència única i irrepetible, cadascú veu les coses amb els seus propis ulls, sotaelseupropipuntdevista.Pertant,sil'experiènciaéspersonalmeva(diferentdelqueenpottenirunaaltrapersona),tambéhoseràelconeixementquejoentingui.

Si,perexemple,portaquatrediessenseparardeploureenplemesd'agost,aquestfetperaunpa-gèsseràunabonanotíciasegurament,jaqueelcampnecessitaaiguaifatempsquenoplou;peròunturistaquehavingutaquíaanaralaplatjaiaprendreelsol,tindràmotiusperestaremprenyat.Pertant,¿fabontemps, com diu l'un, o mal temps, com diu l'altre? ¿Qui dels dos té raó? ¿Qui diu la veritat? Potser tots dos, cadascú a la seva manera, tenen raó. Per tant, quina és la veritat? La Veritat, així amb majúscules, no existeix, cadascú veu les coses a la seva manera.

En definitiva, no coneixem la realitat en sentit estricte: sabem coses, i fins i tot és possible que el món existeixi,perònosaltresnoelpodemconèixer.Arribem,doncs,aunescepticismeabsolut.Abandadelsconei-xements matemàtics, res no és veritat, tot depèn del punt de vista: qualsevol afirmació sobre el món, sobre el queensenvolta,elqueenspassaielquefemquotidianament,éssempresubjectivaiprovisional:notinccapdret, per exemple, a afirmar de manera definitiva que la pissarra és verda, que la filosofia de Hume és la més correcta,queelshomosexualsnos'hauriendepodercasar,queCatalunyaésunanació,que90-60-90sónlesmidesperfectesperunadona,queelganivets'agafasempreamblamàdreta,oquematarestàmalament.Nohi ha res que m'autoritzi a creure en cap afirmació d'aquestes com si fos una veritat absoluta. És inútil, doncs, afanyar-se,comfeiaDescartes,atrobarveritatsuniversals,perquèaquestesnoexisteixen.

54

4. OPERACIONS DE L'ENTENIMENT

Què fa el nostre enteniment amb la informació que li arriba des de fora?

Ésevidentquelainformacióqueensarribadeforaatravésdelssentitsla"processem"il'arxivemd'al-gunamanera.Ielquepercebemalnostrevoltantsónbàsicamentduescoses:objectesconcrets(ques'expressenper mitjà de paraules simples, com per exemple cadira, cotxe, arbre o núvol) i fets concrets (que s'expressen permitjàdefrases,comperexemplequeavuifamoltdefred,quetincmald'esquenaoquelacasaésblanca).Enelprimercas,elsobjectesconcrets,Humeparladesubstànciesoidees;enelsegoncas,elsfetsconcrets,Humedistingeixentrerelacions d'ideesiqüestions de fet.

Totselsobjectesdelaraóiinvestigacióhumanespoden,naturalment,dividir-seendosgrups:relacions

d'ideesiqüestionsdefet.AlaprimeraclassepertanyenlesciènciesdelaGeometria,ÀlgebraiArit-

mètica, i en general tota afirmació que és intuïtiva o demostrativament certa (...). Però no són copsades

delamateixamaneralesqüestionsdefet,elssegonsobjectesdelaraóhumana,nitampoclanostra

evidènciadellurveritat,permoltgranquesigui,noésdelamateixanaturalesaquelaprecedent.

- Relacions d'idees—relationsofideas—.Hihaunasèriedeconeixementsqueenshanarribationpràcticamentno han intervingut els sentits. És el cas de les matemàtiques, que són la ciència de les idees. Totes les afirmaci-onsmatemàtiquesconstitueixenveritatsderaó,sóninvariablesielseucontrarimainoéspossible.Amés,sónconeixementsuniversalsiimmutables(perexemple,joséque3x4=12,iséqueaquestaideaseràcertasemprei en tot lloc, no em puc imaginar que algun dia o en algun racó de l'Univers aquesta afirmació sigui falsa).

LesveritatsdemostradesperEuclidesconservarienlacertesail'evidènciaencaraquenohagués

existitmaiuncercleountriangleenlaNatura.

- Qüestions de fet—mattersoffact—.Sóntoteslesaltresciències,constituïdesperlesinformacionsqueenshan arribat per via sensitiva. Són variables, i el seu contrari és sempre possible. Les afirmacions sobre qüesti-ons de fet —és a dir, totes les lleis de la Física, la Química, l'Astronomia, la Botànica, la Zoologia, la Geologia, etc.—sóncertsdemoment,peròsemprequedaobertalapossibilitatquealgundiaoenalgunlloclescosesnosiguinaixí.Nosónniuniversalsninecessàries:sóncomsón,peròpodrienhaverestatd'unaaltramanera.

Nos'esbrinendelamateixamaneralesqüestionsdefet,quesónelssegonsobjectesdelaraóhu-

mana;nilanostraevidènciadelasevaveritat,pergranquesigui,noésdelamateixanaturaquela

precedent.Elcontraridequalsevolqüestiódefetés,enqualsevolcas,possible,perquèmainopot

implicarunacontradicció,iésconcebutperlamentamblamateixafacilitatidistincióquesifos

totalmentajustatalarealitat.

Totselsnostresraonamentssobreqüestionsdefetsemblaqueesfonamentenenlarelaciódecausa

iefecte.

Queda clar, doncs, que hi ha una gran diferència entre aquests dos tipus de coneixements: només les matemàtiques podem afirmar que són coneixements definitius i universals. De tota la resta de coneixements, fins i tot dels coneixements científics, no en podem tenir la mateixa certesa, i haurem de parlar, com a molt, deconeixementsprovisionals,vàlidsdemoment,peròqueenqualsevolmomentpodenvariarenfunciódelescircumstàncies.

55

5. CRÍTICA AL PRINCIPI DE CAUSALITAT

a) La relació causa-efecte la fem servir constantment

Totes les lleis de la natura, i la gran majoria d'afirmacions que nosaltres fem a propòsit del món exterior, esbasenenelPrincipideCausalitat.Ésmés,contínuamentestemfentservirfrasescom"aixòésperquè...","clar,comque...,llavors...","sempreque...passaque...","lacausadexhaestaty",etc.Pertant,semblaclar,comdeiaAristòtil,quelaCausalitatésunalleidelaNatura,inexorable,ique"totefectetésempreunacausa",i fins i tot més d'una. Ara bé, ¿realment la Causalitat és una llei de les coses, "estroba"alaNatura,obéésunasimpleinvenciódelmeuenteniment?VetaquíelproblemaqueHumeplantejaique,totisemblarintranscendent,de quina sigui la seva resolució depèn l'estabilitat de tota la filosofia tradicional.

Ésevidentquetotselsraonamentsqueesrefereixenalesqüestionsdefetestanfundatsenlare-

laciócausa-efecte,iquenopodemmaiinferirl'existènciad'unobjecteapartird'unaltre,sinoés

que estan interconnectats mediatament o bé immediatament. Amb la finalitat, per tant, d'entendre

aquests raonaments, hem d'estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa;iambaquest

propòsit hem d'investigar fins a trobar allò que fa que una cosa sigui la causa d'una altra".

b) Aristòtil defensava la noció de causa

DiuAristòtil(sIVaC) quetotaciènciaésl'explicaciódelescosesperlessevescauses.Saviés,doncs,nopasaquellqueconeixlescoses,sinóelquiconeixlescausesd'aquestescoses.Aristòtilanomenacausaalprincipidelqualquelcoms'esdevé,esprodueix,ésadir,allòquefaqueunacosasigui,iquesiguicomés.Nohiharesalmónquenohagiestatcausatperunaovàriescauses.EnconcretAristòtilendetectasemprequatrecausesatoteslescoses(prenguemcomaexempleunacadira):

-Causamaterial:lamatèriadequèunacosaestàfeta;enelcasdelacadira,fusta,ferros,cargols,etc.

-Causaformal:laessènciaoforma,laidea,allòqueetfadirqueaixòésunacadirainopasunataula,malgratquetotesduesestanfetesexactamentamblamateixamatèria.

- Causa eficient: és l'agent o productor de l'objecte, el fuster en aquest cas.

- Causa final: és allò que mou al fuster a actuar, la finalitat de la cadira (seure-hi).

c) Hume afirma que no existeix la causalitat, sinó que és només una invenció de la nostra ment

Hume,comaempiristaradicalqueés,hotémoltclar:lacausalitatnoexisteixalanatura,ésunain-venció de la meva ment. Hem dit abans que, si no hi ha experiència, no hi ha coneixement; ¿i potser algú ha vistalgun cop "la relació causal entre un fet i un altre"? És evident que no. Quan jo veig, per exemple, una jugada debillar,esticacostumatadirquelasegonabolas'hamogutperquèlaprimeral'hacopejada,quanenrealitat—diu Hume— l'única cosa que els meus ulls han percebut han estat dues impressions diferents i independents:

1.Laprimerabolaesdesplaçaalllargdelataula.

2.Lasegonabolaesmou.

Comamoltpodréparlardecontigüitateneltempsienl'espaid'aquestsdosfets,peròmainopodré"veure"lacausalitat,el que Hume anomena "connexió necessària". Allò únic observable éslasuccessiódedosfenòmens,peròlaconnexiónecessàriaentreellséssempreunasuposicióincomprovable.

56

Adam,permoltquelisuposéssimfacultatsracionals,desdeboncomençament,enteramentperfectes,

no hagués pogut inferir, de la fluïdesa i transparència de l’aigua, que el podria asfixiar, ni de la llum i la

calordelfoc,queelpodriaconsumir.Capobjecterevelamai,perlesqualitatsqueapareixenalssentits,ni

les causes que el produeixen ni els efectes que origina; tampoc la nostra raó, sense l’ajut de l’experiència, no

treu cap inferència sobre l’existència real o les qüestions de fet.

Larelaciódecausa-efecte,doncs,noésunprincipidelaraó—diuHume—,sinóelproducted'unhàbit empíric.A més, no és cap llei de les coses, sinó de la nostra manera de pensar i entendre les coses, i es desprèn únicament de l'hàbitil'experiènciaacumulats.Causaiefectesónduesideesdiferents.L'efecteésdistintdelacausa;pertant,mainopodremdescobrirlacausamirantl'efecte.Apriori,qualsevolcosapotproduirqualsevolcosa.

Demaneraque,enconjuntiarreudelaNatura,noapareixcapcasdeconnexióconcebiblepernosaltres.

Totselsfetssemblenenteramentdeslligatsiseparats.Unfetensegueixunaltre,peròmainopodem

observar-hicapvincle.Semblenconjuntats,perònoconnectats.Icomquenopodemtenircapideasobre

elquenohagiaparegutalsnostressentitsexteriorsosentimentsinteriors,laconclusiónecessàriasembla

serquenotenimcapideadeconnexióopoder,iqueaquestsmotsnosignifiquenabsolutamentresquanels

empremenraonamentsfilosòficsoenlavidacorrent.

Éslamevament,doncs,laqueconnectaentresielsdiversosconeixementsqueconté,idecideixlliu-rement associar-los d'una determinada manera, dient així que, per exemple, A és causa de B. Ara bé, una altra persona,quetambétéalasevamentaquestsdosconeixements,pottambédecidirlliurementqueAnoéscausade B, sinó que es tracta de dos fets totalment independents. Vegem-ho millor amb un exemple: hi ha hagut un accident,onuncotxehatopatsotaunaintensaplujacontraunaltrequeestavaaturatenunsemàfor.Elcon-ductordelsegoncotxediuquelaplujahaprovocatqueelseucotxerellisquésiquenopoguésaturar-seatemps.Elconductordelprimercotxe,però,nose'lcreu,iestàconvençutquel'altreesvadistreureambqualsevolcosaiqueperaixònovapoderfrenaratemps.¿Qui dels dos té raó? ¿Com es podria demostrar quina ha estat realment la causa de l'accident? ¿I si casualment algú hagués filmat l'accident? ¿Podria unjutgedictaminarquinahaestatlacausareal,l'autènticaveritatdelsfets?Humerespondriaclaramentqueno,queelsdosfetssónindependentsiquemaipodràsaber-sequinahaestatlacausa,laveritat.

Un altre exemple: ¿per què les tropes nord-americanes van envair l'Iraq? En George Bush diu que ho va ordenar per garantir la pau al món i acabar amb el terrorisme. En Bin Laden diu que ho van fer perquè vol acabar

amb l'Islam. I algú altre dirà que ho van fer per controlar la producció de petroli del segon país que en té més reserves de tot el món. ¿Qui té raó? ¿Quina ha estat la veritable causa? ¿Ho sabrem algun dia?

En casos com aquests, l'únic que podem fer, com a molt, és veure quèenpensalamajoriadegent,oquèenpensenelsquehientenen,iaquestaopinióseràprobablementlaquehauremd'acceptar,sivolem;perònoperquèsiguiveritat,sinóperquètéunamicamésd'autoritatquelesaltres.

57

Pertant,iperprecaució,ensacontentaremdientqueelsfetssucceeixeniprou.Sialgunavegadase'nsescapadedirquesóncausatsoproduïtspertalaltracosa,seràperquèhoprenemcomunhàbitarrelat,eld'associarlesnostresexperiènciespassades.L'experièncianoensdiuresdenou,nomésenspermetd'esperarqued'araenendavanttots'esdevindràdelamateixamanera.

Laimaginació,perlainèrciadelcostum,avançaesdeveniments.D'acordquegairebésempreencerta,peròdesde l'empirisme estricte res no prova que l'experiència de demà confirmarà l'experiència d'avui. Teòricament, la llet posadaalfocpodriaconvertir-seengel,olapilotaquehaestatxutadapodrianocauremaiaterra.Nohihaprincipis,sinócreences(believes).Lacreençaésunsentimentprovocatperlaconjunciód'unasèriedefetsqueestemacostumatsaveurel'undarrerel'altre.

L’experiència és un principi que m’informa de les diferents conjuncions d’objectes en el passat. L’hàbit

és un altre principi que em determina a esperar el mateix per al futur. I, en coincidir l’actuació d’amb-

dós principis sobre la imaginació, em porten a que em faci certes idees d’una manera més intensa i viva

quealtresalesqualsnoacompanyaigualavantatge.Senseaquestaqualitatperlaquallamentaviva

mésunesideesquenopasunesaltres(cosaqueaparentmentéstantrivialitanpocfonamentadaen

raó),mainopodremassentiraunargument,niportarelnostreexamenmésenllàdelspocsobjectes

evidentsalsnostressentits.

Plantejadesaixílescoses,Humetreuunasèriedeconclusionsque,comveurem,representenunabonacríticacontramoltesdelescosesquedurantsegless'haviendonatpercertesiindubtables,comperexemplelesciènciesfísiques.Elprincipidecausalitat,doncs,noserveixperpreveureefectesfutursnianticiparl'avenir,o

sigui, no és útil a les ciències físiques: aquestes pretenen donar afirmacions universals i definitivament vàlides, cosa que és impossible, ja que no coneixem comseranlescosesenelfutur;idepocserveixunaciènciaquenoéscapaçdedonarunaseguretatabsoluta.Ésadir,apartird'aralaciènciaquedadesautoritzada per formular lleis necessàries i universals. Només es poden explicarexperiènciespassades,peròresnogaranteixquelesmateixescosesapartird'arasiguincomabans.Lesciènciespassenaserpuramentprovisionals.

Per exemple, una afirmació científica com "el sol surt per l'est i es pon per l'oest" deixa de ser definitiva i universal, ja que l'únic que sabem de cert és que fins al dia d'avui sempre ha funcionat així, però res no em garanteix que demà o qualsevol altre dia el sol continuarà fent el mateix recorregut que sempre. L'afirmació, doncs, és provisional, i ens servirà fins que algun dia deixi de ser certa i l'haguem de substituir per una altra.

Aleshores,¿quèhemdepensar?¿quearribaràundiaenquèl'aspirinajanocuraràelmaldecap?¿quel'aiguajanobulliràa100º?¿quepotseralgundianeixunmamíferambsangfreda?¿quealgundialaforçadelagravetatjanoserà9'8m/s2?Doncspotsersí:noésquehagidepassar,sinóque,segonsHume,entradintredel possible, encara que no sigui probable. Tot aquest tipus de coneixements, els coneixements científics, pas-senaserpuramentprovisionals,jaquetotsellsesbasenenlaideadecausalitat,ijahemvistquèpensaHumed'aquesttema.

58

6. CRÍTICA ALS CONCEPTES FILOSÒFICS

-Crítica a la substància:jahemditqueperaHumetotaideaéscòpiaoderivaciód'unaprimeraimpressió.Però la idea de substància —essència, forma, idea, concepte abstracte—, tant típica en la filosofia de Plató per exemple, no deriva dels sentits ni de la reflexió, sinó que queda reduïda a un grup de qualitats particulars. Lesidees,doncs,noexisteixenensi:existeixen,aixòsí,lesmevesidees,lesquejomateixheanatcreant,perònolesideesensi.

Aixíperexemple,laideadetomàquetnoexisteix.Alamevamenthihalaideadetomàquetquejoheanatcreant,peròdebensegurqueseràunamicadiferentdelaideaqueunaaltrapersonasen'hafet.PeròlaIdeadeTomàquetnoexisteix.

Iquèpassa,perexemple,ambCatalunya?Doncsquetampocexisteix,sienshomiremaixí.Existeixenlesmuntanyes,lespersones,lesplatges,elsarbres,lescases,etc.,quehihaentreelsPirineusielDeltadel'Ebre,ientrelesplatgesilesterresdePonent(cosesqueespodenpercebreambelssentits),peròqued'aixòendiguemCatalunyaésunapuraconvenció,unacord,perpuracomoditat:Catalunyanoésmésqueunconcepteabstracteenlamentdelespersones.Ésadir,noexisteix,jaquenopotserpercebudaamb els sentits. Cadascú té a la seva ment un concepte de Catalunya dife-rent, fruit de l'experiència personal de cadascú (estudi, reflexió, lectura,

viatges,experiències,etc),perlaqualcosaestàcondemnatalfracàsqualsevolintentd'establircapmenadeveritat definitiva i immutable sobre Catalunya (i el mateix passa, evidentment, amb França, amb Txetxènia, amb Espanya o amb Palestina, per citar només alguns exemples. O amb el Barça ... però encara creus que existeix el Barça? Parlem-ne...).

D'aquestamaneraensveiemincapacitatsperarribaraunanociósatisfactòriadesubstància,tant

si atenem a l'origen primer de la idea com si ens recolzem en una definició: i això em sembla raó

suficient per abandonar completament la controvèrsia a propòsit de la materialitat o immaterialitat

de l'ànima, per exemple, i em porta a rebutjar absolutament fins el problema mateix. No tenim cap

ideaperfectaderesquenosiguiunapercepció.Peròunasubstànciaésquelcomtotalmentdiferent

aunapercepció.Notenim,doncs,capideadesubstància.

- Crítica del concepte de JO:segonsHume,l'experièncias'encarregadedemostrarqueelconceptedeJoque tenen els filòsofs està totalment mancat de fonamentació, no existeix, és una pura invenció de la meva

imaginació. És cert que ens resulta molt útil en la tasca de donar coherència a totes lesnostresexperiènciesvitals,perònoésresmésqueaixò,unainvenciódelmeuenteniment.Noésmésqueunaaltraidea,creadaperlamevaimaginació,perdonarcoherènciaiunitatalespercepcionsisensacionsquesesucceeixencontínuament(fredocalor,alegriaopena,etc.).Peròresnoempermetdeduirapartird'aquíqueexisteixunJo,unaànima,queelsserveixidesuport.Nopucpercebrenilamevaexistència ni la meva identitat. El que diem JO no és altra cosa que un cúmul de diferentspercepcions—quelcomsensesubstància—,quesesucceeixenràpidamentiquesempreestancanviant.

59

Calquehihagiunaimpressióquedoniorigenacadaideareal.ElJO,però,olaidentitatpersonal,no

éscapimpressiósinóallòaquèsesuposaquelesnostresdiferentsimpressionsiideesfanreferència.

SihihaalgunaimpressióqueoriginilaideadeJO,aquestaimpressióhauràdeseguirinvariablement

idènticaduranttotalanostravida,jaquesesuposaqueelJOexisteixd'aquestamanera.Noexis-

teix,però,capimpressióquesiguiconstantiinvariable.Doloriplaer,tristesaialegria,passionsi

sensacionssesucceeixenunsreraelsaltres,imainoexisteixentotsalhora.PertantlaideadelJO

nopotderivar-sedecapd'aquestesimpressions,nitampocdecapaltra.Enconseqüència,aquesta

ideanoexisteix(...).

-Crítica al concepte de Déu:siapliquemelcriteridevalidesadeHume(totaideaderivad'algunaimpressió)enshemdepreguntardequinaimpressiópotderivaraquestaideadeDéu.Comqueésevidentquenon'hihacap,laconclusióésbenclara:laideadeDéuésunaaltradelesinvencionsdelamevaimaginació.Podràsermés o menys útil, més o menys profitosa, però el que està ben clar és que no tinc cap argument a favor de la sevaexistència.

Sidoneuunpasmésenllàdelvostremón,nomésexciteuenvosaltresunhumorinquisitiu,impossible

desatisfermai.

Laconseqüèncialògicaés,comamolt,unareligiónatural.Lareligiónopotanarmésenllàd'unamenade filosofia de caire empirista sobre el més enllà i la divinitat, incapaç, per tant, de remuntar-se fora de les fronteresdel'experiènciasensible.

DefetHumenoatacalareligiócomacreença,sinó lapretensiód'aquestadefonamentar-seenprincipis racionals. Mentre la religió es quedi enl'àmbitdelescreencesqueestenenosesenten,nohiharesadir;elperillradicaaentendreaquestescreencescomaveritatsdemostrades.Amés,Humereconeixquelareligióilacreençaenl'existènciadeDéusónnaturalsinecessàriesentreelshomes,elsqualsnecessitenunconsolperalstemorsilesangoixesquebateguenenelseucor.

60

7. LA FILOSOFIA MORAL

a) L'Emotivisme moral de Hume

Sobreeltemadel'èticaielscriterismorals,Humevaescriureunaobraesplèndidatitulada"Investigaciósobreelsprincipisdelamoral"(1751),queenrealitatésunarefundiciódelscapítolsIIiIIIdelseu"TractatdelaNaturalesahumana"(1740).Aquestaserunadelesobresquemésressòvatenirjaenvidadelpropiautor,totiquetambéli'nvansortirunbongrapatd'enemicsiopositors.

Enqüestionsètiques,Humevaserundelsprimersautorsaparlardeltemadelssentiments,lesemocionsilespassions,idelasevaimportànciaenelcomportamentquotidiàdelespersones.Encontradelsquiconsiderenque darrere dels nostres actes hi ha sempre la raó, Hume sosté que en realitat les nostres accions es recolzen en les emocions i els sentiments. És clar que reflexionem abans de prendre qualsevol decisió, això és innegable, iquecalculemfredamentavantatgesiinconvenients;peròal'horad'actuartambétenimencompte,imolt,lesemocions.Així,lesnostresaccionsestanendarrertermemotivadespelssentimentsd'atraccióorebuigqueensprodueixencertscomportaments,segonselgraudeplaerodedolorqueensocasionin.

Humeés l'iniciadord'una teoria anomenadaEmotivisme moral, per la importància queconcedeixalsentiment delapersonacomamotoricriteriperalessevesaccions.Ésadir,al'horad'establirlabondatomaldatd'unaacció,síqueéscertquetenimencompteunasèriededadesobjectives(d'aixòsen'encarregalaraó),peròendarrerainstànciaseràelmeusentimentnaturaldavantd'aquestaaccióelquidictaminaràsiemsemblabonaodolenta.Iaquestplantejamentnotéperquèdesembocarenunrelativismetotal,jaque,segonsHume,totselshumanstenimcomunamenadecriterisinnatscompartits,quefanqueveiemsemprebéunasèrie de comportaments (ajudar un altre, compartir el que és teu, sacrificar-te per algú, etc.) o que valorem negativamentunsaltres(matar,violar,maltractarunaltre,robar,etc).Elmotiuésmoltsimple:laraónoméspercepfets,objectes,ienaquestsnoraumailamaldatolabondat.És,doncs,unaltreaspectemésprofunddelfet,mésirracional,elqueensfasentirrebuigosatisfacció.

Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les

tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap

censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment

indiferent,sentiríemlamateixaindiferènciapelsmitjans.Fafaltaqueesdespleguiunsentimentper

donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un

sentimentperlafelicitatdelgènerehumà,iunressentimentperlasevamisèria,jaqueaquestssón

els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les

diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses.

Vegem-homillorambunexemple.Comparemmentalmentduesimatges.Enlaprimera,unapersonaagafaunganivetielclavaalpitd'unaaltrapersonaqueestavadorminttranquil·lament,provocant-lilamort.Enlasegona,lamateixapersonaagafaelmateixganiveti,ambunmovimentidèntic,elclavaenunpastís:enfa8tallsigualsielsdónaa8nensquese'lmengenambmoltaalegria.Humediriaquenosónelsfetsensielsque

ensdonenlasensaciódebonaomalaacció(jaqueenlesduessituacionssónidèntics),i per tant la raó no ens resulta útil per fer aquesta mena de valoracions. Haurem de baixar,doncs,alterrenydelssentiments,comhemditabans,iaquíésontrobemunscriterismoltsemblantsentotselshumans.

61

b) La felicitat general és el criteri de fons per valorar els nostres actes

¿Ienquèensbasempercoincidirtotsendirqueunaaccióésdolenta(laprimera)iunaaltraésbona(lasegona)?En el fi o la utilitat de les accions: però no per a una única persona, sinó per al grup, per a la societat en general; si una acció beneficia el grup, és bona; si el perjudica, és dolenta. Com diu el propi Hume, "aquest sentimentnopotseraltrequeunsentimentafavordelafelicitatdelgènerehumà,iunressentimentperlasevainfelicitat".Ésadir,comquepernaturalesasomanimalssocials,valorempositivamenttotallòqueresultapositiuperalgrup,ivaloremnegativamenttotelqueperjudicaaquestaunitat.Comveiem,noensmovemenelterrenydelaraósinóeneldelsinstintsméspregonsdel'espèciehumana:l'instintdeconservaciódelgrup.

Iperquèdesitgemcertescosesilesvaloremcomabones,adiferènciad'altres?Perquèdespertenennosaltresunsentimentpositiu:"m'agrada,ipunt".Nohihaexplicació,nohihaarguments:allòqueesdesitjadepersi,nohodictaminalaraósinóelsentimentil'afectehumà,elplaerieldolor.Iésprecisamentaquestsentiment,inopaslaraó,elqueprovocaquevolguemperellamateixaaquellaacciópositiva,aquellavirtut.

Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la

raó,sinóques'encomanendeltotalssentimentsiafeccionsdelgènerehumà,sensedependènciade

les facultats intel·lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja

conservarlasalut.Siselipreguntallavorsperquèdesitjalasalut,respondràalpunt,perquèlamalaltia

és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà

donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta,

per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació.

Siselipreguntaqueperquèdesitjaaixò,contestarà,sensemés,queperquèdesitjadiners.Siseli

pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això.

És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una

altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb

el sentiment i l’afecte humans.

Així,quanelplaerilafelicitatafectenelmàximnombredepersones,aixòemproporcionatantdeplaercomel meu propi profit. L'ètica de Hume és, en aquest sentit, una ètica utilitaristaqueconcepcomabéelqueproporcionaplaer i és útil a la majoria.

Ial'horad'establiruncriteripervalorarèticamentlesaccions,Humedenunciad'unamanerabenclaraicontundentquenoespotpassardel"ser"al"haverdeser".Ésadir,queunacosasiguiaixí,novoldirquehadeseraixínecessàriament(aquestaésl'anomenada"fal·làcianaturalista").Perexemple,pelfetqueestiguimalamentmen-jaramblesmansosaltar-selacuaquanvolementrarenunlloc,aixònovoldirqueaquestesaccionshagind'estarmalament sempre o que estiguin malament en si. Altrament dit, no hi ha res que m'autoritzi a establir una cosa com a definitivament bona o dolenta. Com veiem, es tracta d'aplicar a la moral el mateix criteri que hem vist abans a l'hora d'explicarelconeixement;laconclusióéstambélamateixa:arribemal'escepticismemésradical.

62

8. COMPARACIÓ ENTRE DESCARTES I HUME

Aquestsdosautorsqueacabemdetreballaresprestenforçaperaunacomparació,totiquesegonscom,HumetambépotsercomparatambPlató:

- eltemadefonséselmateixentotsdos,eltemadelconeixement,peròelpuntdepartidaésclaramentdivergent:Descartesésunracionalistaiundogmàtic,mentrequeHumeésempiristairelativista.Caltenirmoltclarstotsaquestsconceptesteòricsperpoderferunabonaexplicaciócomparativa;

- Descartes, en la línia de Plató, considera que els sentits són insuficients i enganyosos, mentre que la raó ésgarantiadeconeixementautènticiperfecte;encanviHume,comabonempiristaqueés,estàconven-çutqueelconeixementqueproporcionenelssentitsésmésviu,intensiproperalarealitatqueelqueemproporcionalaraó;

- l'obsessiódeDescartes,comvamveure,vasercombatrel'escepticisme,totdemostrant,segonsell,quel'home sí que és capaç, amb l'ús exclusiu de la seva raó, de trobar coneixements i veritats universals i immutables;Hume,encanvi,apostaclaramentpelplantejamentescèptico-relativistaiconsideraque,tretdelesveritatsmatemàtiques,nohihacapveritatuniversal,jaque,sitotconeixementcomençaambl'ex-periència, i aquesta és personal de cadascú, aleshores el coneixement mai no pot ser universal sinó personal, individual:noexisteixenlesVeritats,sinólesmevesveritats;

- siperaDescarteslacosamésseguradetoteseral'existènciadelJOpensant,ambHumehemvistqueaixònotécapsentit:lasuposada"identitatpersonal"ésquelcomtanfugisserqueésimpossiblereduir-hoaunconcepteestàtic.