Guia tècnica per a l’avaluació i prevenció dels riscos ... · guia tÈcnica per a...

GUIA TÈCNICA PER A L’AVALUACIÓ I PREVENCIÓ DELS RISCOS RELACIONATS AMB L’EXPOSICIÓ A AGENTS BIOLÒGICS

REIAL DECRET 664/1997, de 12 de maig BOE núm. 124, de 24 de maig

Elaborada pel MINISTERI DE TREBALL I AFERS SOCIALS INSTITUT NACIONAL DE SEGURETAT I HIGIENE EN EL TREBALL

I. INTRODUCCIÓ Aquesta guia té com a objectiu facilitar l’aplicació del Reial decret 664/1997, de 12 maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball. Aquest reial decret trasllada a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva del Consell 90/679/CEE, de 26 de novembre, posteriorment modificada per la Directiva del Consell 93/88/CEE, de 12 d’octubre, i adaptada al progrés tècnic per la Directiva de la Comissió 95/30/CE, de 30 de juny. Aquest document constitueix la guia tècnica elaborada per l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball per a l’avaluació i la prevenció dels riscos derivats de l’exposició a agents biològics durant el treball, de conformitat amb el que l'esmentat Reial decret 664/1997 encomana a aquesta institució en la seva disposició final primera. Tot i que aquesta guia es refereix exclusivament al reial decret esmentat, cal tenir en compte que aquest s'enquadra en la reglamentació general sobre la seguretat i la salut en el treball, constituïda principalment per la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals, i pel Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció. Per tant, juntament amb les obligacions específiques relatives a la prevenció de riscos deguts a l’exposició a agents biològics durant el treball, l’empresari també ha d’assegurar el compliment dels preceptes de caràcter general que continguin la llei o el reglament esmentats. NOTA: Els quadres en color contenen el text del Reial decret 664/1997.



Elaborada pel MINISTERI DE TREBALL I AFERS SOCIALS INSTITUT NACIONAL DE SEGURETAT I HIGIENE EN EL TREBALL II. DESENVOLUPAMENT I COMENTARIS DEL REIAL DECRET 664/1997, SOBRE LA PROTECCIÓ DELS TREBALLADORS CONTRA ELS RISCOS RELACIONATS AMB L’EXPOSICIÓ A AGENTS BIOLÒGICS DURANT EL TREBALL Amb el fi de facilitar la utilització d’aquesta guia, a continuació s’inclou l'articulat del Reial decret 664/1997, seguit dels comentaris sobre els conceptes més rellevants que no es consideren suficientment autoexplicatius. Així mateix, es donen criteris tècnics necessaris per facilitar l’avaluació i la prevenció dels riscos per a la seguretat i la salut dels treballadors relatius a l’exposició a agents biològics durant el treball. Els apèndixs que se citen en aquesta guia són informació complementària sobre aspectes concrets, que s’han de tenir en compte a l’hora d’aplicar i interpretar els articles corresponents.

REIAL DECRET 664/1997, de 12 de maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball

La Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals, determina el cos bàsic de garanties i responsabilitats necessari per establir un nivell adequat de protecció de la salut dels treballadors davant dels riscos derivats de les condicions de treball, en el marc d’una política coherent, coordinada i eficaç. Segons l’article 6 d’aquesta llei, les normes reglamentàries són les que aniran fixant i concretant els aspectes més tècnics de les mesures preventives. Així, doncs, les normes de desenvolupament reglamentari són les que han de fixar les mesures mínimes que cal adoptar protegir adequadament els treballadors. Entre aquestes normes hi ha les destinades a garantir la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball. En aquest mateix sentit, cal tenir en compte que en l’àmbit de la Unió Europea s’han fixat, mitjançant les directives corresponents, criteris de caràcter general sobre les accions en matèria de seguretat i salut als centres de treball, així com criteris específics que es refereixen a mesures de protecció contra accidents i situacions de risc. Concretament, la Directiva 90/679/CEE, de 26 de novembre, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball, estableix les disposicions específiques mínimes en aquest àmbit; aquesta directiva va ser modificada posteriorment per la Directiva 93/88/CEE, de 12 d’octubre, i adaptada al progrés tècnic per la Directiva 95/30/CE, de 30 de juny. Mitjançant aquest reial decret es procedeix a la transposició al dret espanyol del contingut de les tres directives esmentades. En virtut seva, de conformitat amb l’article 6 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals, a proposta dels ministres de Treball i Assumptes Socials i de Sanitat i Consum, una vegada consultades les organitzacions empresarials i sindicals més representatives, i havent escoltat la Comissió Nacional de Seguretat i de Salut en el Treball, d’acord amb el Consell d’Estat i amb la deliberació prèvia del Consell de Ministres en la seva reunió del dia 9 de maig de 1997.

Disposo:

CAPÍTOL I DISPOSICIONS GENERALS

Article 1. Objecte i àmbit d’aplicació

1. Aquest reial decret té per objecte, en el marc de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals, la protecció dels treballadors contra els riscos per a la seva salut i seguretat derivats de l’exposició a agents biològics durant el treball, així com la prevenció dels riscos esmentats.

2. Mitjançant aquest reial decret s’estableixen les disposicions mínimes aplicables a les activitats en què els treballadors estiguin o puguin estar exposats a agents biològics a causa de la naturalesa de la seva activitat laboral.

Per exposició a agents biològics s'entén la presència d’aquests en l’entorn laboral, i es poden distingir, en general, tres grans categories d’exposició als dits agents:

a. Exposicions derivades d’una activitat laboral amb la intenció deliberada d’utilitzar o manipular un agent biològic, la qual cosa constitueix el propòsit principal del treball. Activitats d’aquest tipus serien les que es duen a terme amb animals deliberadament infectats o en els laboratoris de diagnòstic microbiològic, l’activitat principal dels quals constitueix treballar amb agents biològics.

Altres activitats emmarcades en aquest grup serien, per exemple, les relacionades amb les

indústries de biotecnologia: indústries farmacèutiques (per a l’obtenció d’antibiòtics, enzims, vacunes virals), indústria alimentària (cervesa, formatge, iogurt), etc.

b. Exposicions que sorgeixen de l’activitat laboral, tot i que l'activitat esmentada no implica la

manipulació ni el treball en contacte directe o l’ús deliberat de l’agent biològic. En definitiva, en aquests casos l’exposició és incidental al propòsit principal del treball. L’annex I del Reial decret 664/1997 recull exemples d’aquestes activitats.

c. Exposicions que no es deriven de la pròpia activitat laboral, per exemple el cas d’un

treballador que pateix una infecció respiratòria contagiat per un altre. El Reial decret 664/1997 no s’aplica a les exposicions de la categoria c) anteriorment citada, i s’ha de fer una avaluació adequada i suficient per a les altres dues categories, segons indica l’article 4, encara que l’abast de la reducció de riscos i el nivell de mesures de control aplicables poden ser diferents per a una activitat de la categoria a) o per a una de la b).

3. Les disposicions del Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, s’apliquen plenament al conjunt de l’àmbit contemplat en l’apartat anterior, sense perjudici de les disposicions més rigoroses o específiques previstes en aquest reial decret.

4. Aquest Reial decret és aplicable sense perjudici del que disposa la Llei 15/1994, de 3 de juny, per la qual s’estableix el règim jurídic de la utilització confinada, alliberació voluntària i comercialització d’organismes modificats genèticament, a fi de prevenir els riscos per a la salut humana i el medi ambient.

Article 2. Definicions.

A efectes d’aquest reial decret s’entén per:

a) Agents biològics: microorganismes, incloent-hi els genèticament modificats (vegeu l’apèndix 1 “Organismes modificats genèticament”), cultius cel·lulars i endoparàsits humans, susceptibles d’originar qualsevol tipus d’infecció, al·lèrgia o toxicitat.

b) Microorganisme: tota entitat microbiològica, cel·lular o no, capaç de reproduir-se o transferir

material genètic. c) Cultiu cel·lular: el resultat del creixement “in vitro” de cèl·lules obtingudes d’organismes

multicel·lulars (vegeu l’apèndix 2 “Riscos derivats del treball amb cultius cel·lulars”).

En la pràctica, aquesta definició contempla dues categories en els contaminants biològics:

1. agents biològics vius, 2. productes derivats d’aquests,

ja que ambdós poden generar malalties a conseqüència de l’exposició dels treballadors als agents esmentats. En definitiva, el concepte d’agent biològic inclou, però no hi està limitat, bacteris, fongs, virus, rickèttsies, clamídies, endoparàsits humans, productes de recombinació, cultius cel·lulars humans o animals i els agents biològics potencialment infecciosos que aquestes cèl·lules poden contenir, prions i altres agents infecciosos. Entre els productes derivats dels agents biològics i que, transmesos fonamentalment per via aèria, poden generar trastorns de tipus tòxic, al·lèrgic o irritant s’inclouen els següents: micotoxines, endotoxines, ergosterol, 1,3-glucans.

Article 3. Classificació dels agents biològics.

1. A l'efecte del que disposa aquest reial decret, els agents biològics es classifiquen, en funció del risc d’infecció, en quatre grups:

a) Agent biològic del grup 1: aquell que és poc probable que causi una malaltia a l’home.

b) Agent biològic del grup 2: aquell que pot causar una malaltia a l’home i pot suposar un perill per als treballadors, que és poc probable que es propagui a la col·lectivitat i del qual existeix generalment una profilaxi o un tractament eficaç.

c) Agent biològic del grup 3: aquell que pot causar una malaltia greu a l’home i presenta un perill seriós per als treballadors, amb risc que es propagui a la col·lectivitat i del qual existeix generalment una profilaxi o un tractament eficaç.

d) Agent biològic del grup 4: aquell que causa una malaltia greu a l’home i suposa un perill seriós per als treballadors, amb moltes probabilitats que es propagui a la col·lectivitat i del qual no existeix generalment una profilaxi o un tractament eficaç.

A la taula 1 s’esquematitzen les característiques dels diversos agents biològics per classificar-los dins d’un grup de risc determinat.

TAULA I GRUPS DE RISC DELS AGENTS BIOLÒGICS

AGENTS BIOLÒGICS DEL GRUP DE RISC RISC INFECCIÓS

RISC DE PROPAGACIÓ A LA

COL·LECTIVITAT PROFILAXI O

TRACTAMENT EFICAÇ

1 Poc probable que causin una malaltia. No Innecessari

2 Poden causar una malaltia i constituir un perill per als

treballadors. Poc probable Possible generalment

3 Poden provocar una

malaltia greu i constituir un perill seriós per als

treballadors. Probable Possible generalment

4 Provoquen una malaltia greu i constitueixen un

perill seriós per als treballadors.

Elevat No conegut en l’actualitat

D’aquesta manera, els agents biològics del grup de risc 1 (GR1) són aquells que, habitualment, no estan associats amb malalties de l’home. El GR2 el constitueixen els agents associats amb malalties de l’home, que rarament són serioses, i per a les quals hi ha habitualment mesures preventives o terapèutiques. El GR3 el componen agents que estan associats amb malalties greus o mortals, per a les quals són possibles intervencions de tipus preventiu o terapèutic (alt risc individual però baix per a la col·lectivitat). El GR4 el formen agents que, probablement, causen una malaltia greu o letal a l’home i per a les quals les intervencions preventives o terapèutiques no són eficaces (alt risc individual i per a la col·lectivitat).

2. L’annex II d’aquest Reial decret presenta una llista d’agents biològics, classificats en els grups 2, 3 o 4, seguint el criteri exposat en l’apartat anterior. Per a certs agents també es proporcionen informacions addicionals d’utilitat preventiva.

Per a la correcta utilització de la llista esmentada, s’han de tenir en compte les notes introductòries que conté l'annex esmentat.

CAPÍTOL II OBLIGACIONS DE L’EMPRESARI

Article 4. Identificació i avaluació de riscos.

1. D’acord amb el que disposa l’article 2 del Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, quan s'identifiquin un o més riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball s’han d’avaluar els agents que no s’hagin pogut evitar, determinant-ne la naturalesa, el grau i la durada de l’exposició dels treballadors.

Quan es tracta de treballs que impliquen l’exposició a diverses categories d’agents biològics, els riscos s’avaluen basant-se en el perill que suposen tots els agents biològics presents.

La identificació i l'avaluació del risc per exposició a agents biològics comporta una sèrie d’estudis i actuacions que es poden agrupar en dues etapes successives:

- Identificació teòrica dels riscos, cosa que suposa la recollida general d’informació científica. - Avaluació dels llocs de treball amb risc i dels treballadors exposats.

Atesa la gran influència de les característiques individuals del treballador, l’avaluació de llocs de

treball com a grup “homogeni” és problemàtica i no s’hauria de contemplar en cap cas. En la primera etapa de la identificació teòrica dels riscos s'haurien d’incloure els punts que l’identifiquin millor i, com a mínim, els que se citen a continuació:

- Identificació teòrica dels agents biològics més probables, considerant-ne les fonts d’exposició, els reservoris, la informació científica i els possibles estudis epidemiològics.

- El grau de virulència, expressat com a dosi infectiva mínima (DIM) que representa la quantitat més petita d’agent biològic necessària per provocar una infecció, facilitat de propagació i gravetat de les infeccions, així com els eventuals tractaments profilàctics i curatius.

Com que la classificació dels agents biològics, que recull l’annex II, s’ha establert segons aquests criteris, s’ha de prendre com a referència. L’adscripció d’un agent biològic en un determinat grup estableix una valoració del risc intrínsec del microorganisme. Atès que la classificació dels agents només ha tingut en compte el risc infecciós i l’avaluació ha de tenir en compte l’efecte global, també s’han de tenir en compte els possibles efectes immunoal·lèrgics i tòxics dels agents biològics com a risc addicional a aquests.

- Coneixement de les formes de transmissió: aerosols, contacte directe i indirecte, lesions, vectors, hostes intermediaris...

- Vies d’entrada: respiratòria, digestiva, a través de la pell o les mucoses, per ferides, parenteral...

- Quantitat, volum o concentració de l’agent en el material que es maneja. - Dades epidemiològiques: presència i grau de propagació de l’agent, freqüència d’infeccions,

immunització de la població i paper dels reservoris. - Coneixement de les malalties que puguin ser contretes a conseqüència de l’activitat laboral,

així com, en concret, les malalties detectades en el treball directament relacionat amb aquest o la inclusió de les malalties esmentades a la llista de malalties professionals (Reial decret 1995/1978, de 12 de maig, pel qual s’aprova el quadre de malalties professionals en el sistema de la Seguretat Social), com són el carboncle, el tètanus, la leptospirosi, la brucel·losi, la tularèmia, la tuberculosi bovina, l'anquilostomiasi, l'anguil·lulosi i el paludisme.

- Resistència de l’agent biològic i supervivència en les condicions ambientals de treball (radiació ultraviolada, dessecació...).

- Possibilitat de presentació de soques multirresistents. - Possibilitat de desinfecció.

La segona etapa seria l’avaluació del lloc de treball i del treballador exposat. Això implica un estudi precís del lloc esmentat que inclouria el següent:

- Descripció del lloc de treball. - Probabilitat de disseminació del material infectat tant en el procés habitual, com si es

produeix un accident. - Vies de penetració: a través de ferides, contacte por projecció de líquids contaminats,

inhalació d’aerosols... - Freqüència de l’exposició. - Factors relatius a l’organització i els procediments de treball. - Coneixement dels possibles riscos per part del treballador, segons la seva formació inicial i

l’específica sobre el lloc de treball. - Possibilitat d'establir mesures preventives, així com de fer el seguiment de la seva aplicació. - Possibilitat d'avaluar els nivells d’exposició en els casos en què sigui possible la mesura o

identificar l’agent biològic en el lloc de treball (vegeu l’apèndix 3 “Identificació i avaluació d’agents biològics en el lloc de treball”).

Per a les activitats que impliquin la intenció deliberada d’utilitzar agents biològics, l’avaluació de riscos és relativament simple perquè les característiques dels microorganismes utilitzats són conegudes, els procediments d’ús estan ben determinats, i també ho estan els riscos d’exposició. En el cas de processos de biotecnologia s’hi ha d’afegir, a més, el seguiment estricte de les mesures preventives a fi d’assegurar una bona qualitat del producte. Quan l’exposició resulta d’activitats en què els microorganismes poden ser presents de forma incidental l’avaluació de riscos és més complexa, ja que alguns dels punts contemplats anteriorment queden sota la forma de probabilitats.

2. Aquesta avaluació s’ha de repetir periòdicament i, en qualsevol cas, cada vegada que es produeixi un canvi en les condicions que pugui afectar l’exposició dels treballadors a agents biològics.

Així mateix, s’ha de procedir a fer una nova avaluació del risc quan es detecti en algun treballador una infecció o malaltia que se sospiti que és conseqüència d’una exposició a agents biològics a la feina.

L’avaluació s’ha de repetir periòdicament, segons el criteri tècnic, per comprovar si el pla i les mesures de prevenció adoptades en el seu moment han estat efectives. Quan el metge encarregat de la vigilància de la salut dels treballadors detecti alguna alteració en la salut com a conseqüència directa de l’exposició a agents biològics, s’han de tornar a avaluar els riscos dels llocs de treball implicats.

3. L’avaluació esmentada a l’apartat anterior es fa tenint en compte tota la informació disponible i, en particular:

a) La naturalesa dels agents biològics als quals estiguin o puguin estar exposats els

treballadors i el grup al qual pertanyen, d’acord amb la taula i els criteris de classificació que conté l’annex II. Si un agent no consta a la taula, l’empresari, prèvia consulta als representants dels treballadors, ha d’estimar-ne el risc d’infecció tenint en compte les definicions que preveu el primer apartat de l’article 3 d’aquest reial decret, a l'efecte d’assimilar-lo provisionalment als inclosos en un dels quatre grups previstos. En cas de dubte entre dos grups, s’ha de considerar el d’un perill superior.

Cada agent biològic que pugui donar lloc a una exposició relacionada amb una activitat laboral ha d’estar inclòs necessàriament en un grup de risc, d’acord amb els criteris de classificació que contempla l’article 3. L’adscripció de cada agent biològic en un grup és fonamental, ja que estableix directament una valoració del risc intrínsec del microorganisme, per la qual cosa, en el cas que aquest no es trobi inclòs en el llistat de l’annex II, s’ha d’adscriure provisionalment en un dels quatre grups previstos. En l’apartat IV “Bibliografia” se citen les referències més habituals que recullen les característiques dels agents biològics i que ajudaran a fer-ne l’adscripció provisional.

b) Les recomanacions de les autoritats sanitàries sobre la conveniència de controlar l’agent biològic a fi de protegir la salut dels treballadors que estiguin o puguin estar exposats a l’esmentat agent pel que fa a la seva feina.

c) La informació sobre les malalties susceptibles de ser contretes pels treballadors com a resultat de la seva activitat professional.

S’ha de consultar el quadre legal de malalties professionals (Reial decret 1995/1978, de 12 de maig) i tenir en compte també si la zona o el país on es duu a terme la feina és endèmica respecte de patologies específiques, la qual cosa s’ha de tenir en compte com a risc addicional.

d) Els efectes potencials, tant al·lèrgics com tòxics, que es poden derivar de l’activitat professional dels treballadors.

La capacitat d’un agent biològic d’originar reaccions tòxiques o d’actuar com a sensibilitzador respiratori s’ofereix com a informació addicional a la columna “Notes” de l’annex II.

e) El coneixement d’una malaltia que s’hagi detectat en un treballador i que estigui directament lligada amb la seva feina.

f) El risc addicional per als treballadors especialment sensibles en funció de les seves característiques personals o estat biològic conegut, a causa de circumstàncies com ara patologies prèvies, medicació, trastorns immunitaris, embaràs o lactància.

S’ha de considerar el risc addicional dels treballadors especialment sensibles, com serien les treballadores embarassades o en període de lactància (vegeu l’apèndix 4 “Treballadores embarassades i en període de lactància”). S’han de tenir en compte totes les condicions que puguin predisposar el treballador a patir una malaltia infecciosa, com ara, per exemple:

- Immunocompromesos: neoplàsies, neutropènies, teràpia amb esteroides o immunosupressora.

- Algunes malalties de la pell. - Malalties hemolítiques. - Asplènies. - Antecedents de malaltia pulmonar obstructiva crònica.

Com a exemple de la influència de les patologies prèvies, cal dir que el virus de l’hepatitis D només és patogen en els treballadors si hi ha infeccions simultànies o secundàries causades pel virus de l’hepatitis B. La vacunació contra l’hepatitis B podria protegir els treballadors contra el virus de l’hepatitis D. En definitiva, el procediment d’avaluació de riscos per exposició a agents biològics no difereix de l’utilitzat habitualment en l’avaluació de qualsevol altre risc laboral. En aquest cas, el nivell de conseqüència el dóna fonamentalment el grup de risc en què l’agent biològic hagi estat classificat, i la probabilitat que es materialitzi el mal es definirà en funció de la possibilitat d’exposició, condicionada al seu torn per la presència dels agents biològics, segura o probable si hi ha intenció deliberada de manipular-los o només possible presència en les activitats que no utilitzin els agents biològics esmentats en el treball, en els quals s’ha de contemplar també el temps dedicat a les tasques de risc i si hi ha mesures de control. La valoració del risc permet establir les mesures de contenció que redueixin l’exposició i en el seu cas prioritzar l’acció preventiva.

4. Si els resultats de l’avaluació mostren que l’exposició o la possible exposició es refereix a un agent biològic del grup 1, que no representa cap risc conegut per a la salut dels treballadors, no s’han d’aplicar els articles 5 a 15 d’aquest reial decret. No obstant això, s’ha observar el que disposa l’apartat 1 de l’observació preliminar de l’annex V.

Quan el possible risc derivi de la presència d’agents biològics assimilats al grup I, s’han d’aplicar les mesures de seguretat i d'higiene professional correctes. Com a actuacions generals, està prohibit menjar, beure, fumar i emmagatzemar aliments o altres productes de consum humà als locals de treball, llevat dels llocs específicament preparats per fer-ho. El treballador s’ha de rentar les mans després del contacte amb animals o materials, i ha de fer-ho sempre abans d’abandonar el lloc de treball.

Es recomana utilitzar bates o uniformes per prevenir la contaminació o la brutícia de la roba de carrer. L’empresari hauria de comprovar periòdicament que no s’han modificat les condicions d’exposició i que, per tant, l’avaluació de riscos realitzada continua essent vàlida.

5. Si els resultats de l’avaluació revelen que l’activitat no implica la intenció deliberada de manipular agents biològics o d’utilitzar-los en el treball, però pot provocar l’exposició dels treballadors als agents esmentats, s'han d'aplicar les disposicions dels articles 5 al 13 d’aquest reial decret, llevat que els resultats de l’avaluació ho facin innecessari.

Per a les activitats en què l’agent biològic no és l’objectiu del treball per si mateix, com en el cas de les que recull l’annex I, s’apliquen les disposicions dels articles 5 al 13. En alguns casos la posada en pràctica d’aquestes disposicions pot ser innecessària o només parcial en funció de la naturalesa del risc i, per tant, del resultat de l’avaluació específicament realitzada. Si pel contrari, l’avaluació indica que pot produir-se l’exposició dels treballadors a agents biològics, com a conseqüència de la intenció deliberada de manipulació dels mateixos i, per tant, presenta un risc per la salut, s’aplicaran totes les disposicions recollides en els articles del RD 664/1997 (Veure gràfic).

ACTUACIÓ DE L’EMPRESARI DAVANT L’AVALUACIÓ DEL RISC

6. L’annex I d’aquest reial decret conté una llista indicativa de les activitats en què es podria aplicar el que disposa l’apartat anterior.

Els laboratoris de diagnòstic microbiològic queden exclosos d’aquesta llista indicativa d’activitats perquè aquesta activitat laboral s’inclou en les que tenen la intenció deliberada de manipular agents biològics.

Article 5. Substitució d’agents biològics.

Tenint en compte la informació tècnica i científica disponible, l’empresari, quan la naturalesa de l’activitat ho permeti, ha d’evitar la utilització d’agents biològics perillosos substituint-los per altres agents que, en funció de les condicions d’utilització, no siguin perillosos per a la seguretat o la salut dels treballadors, o ho siguin en grau menor.

En el cas que en l’activitat laboral no sigui raonablement possible evitar l’exposició als agents biològics, s’ha de procurar que els agents implicats en aquesta activitat siguin tant poc nocius com permeti la naturalesa de l’activitat. Sovint no hi ha opció de canvi o substitució dels agents biològics, especialment quan la naturalesa de l'exposició esmentada és incidental. No obstant això, aquesta possibilitat sempre s’ha de contemplar. Les aplicacions d’aquest article es poden realitzar en l’àmbit de la docència i d’alguns tipus d’investigació.

Article 6. Reducció dels riscos.

1. Si els resultats de l’avaluació a la qual es refereix l’article 4 posen de manifest un risc per a la seguretat o la salut dels treballadors per exposició a agents biològics, s’ha d’evitar l’esmentada exposició. Quan això no resulti factible per motius tècnics atesa l’activitat que es dugui a terme, s’ha de reduir el risc d’exposició al nivell més baix possible per garantir adequadament la seguretat i la salut dels treballadors afectats, en particular per mitjà de les mesures següents:

a) Establiment de procediments de treball adequats i utilització de mesures tècniques

adequades per evitar o minimitzar l’alliberament d’agents biològics en el lloc de treball.

Quan la via aèria és primordial en la propagació dels agents biològics, s’han d’establir procediments de treball que minimitzin la formació de bioaerosols utilitzant, si escau, cabines de seguretat biològica com a barrera de contenció primària i mètode d’elecció per a l’extracció localitzada de bioaerosols perillosos i, per tant, exigir-ne la utilització. Entre les operacions considerades d’especial risc perquè són generadores de bioaerosols es poden citar les següents: ús de la pipeta, obertura de recipients, flamejat de nanses, agitació, trituració, centrifugació de mostres biològiques, inoculació intranasal en animals, recol·lecció de teixits infectats, disgregacions ultrasòniques...

b) Reducció, al mínim possible, del nombre de treballadors que hi estiguin o hi puguin estar exposats.

c) Adopció de mesures segures per a la recepció, la manipulació i el transport dels agents biològics en el lloc de treball.

Vegeu l’apèndix 5 “Recollida, manipulació i transport de contaminants biològics”.

d) Adopció de mesures de protecció col·lectiva o, si no, de protecció individual, quan l’exposició no es pugui evitar per altres mitjans.

L’adopció de les mesures de protecció davant dels riscos biològics no difereix conceptualment de la que aplica l’higienista industrial a l’hora de seleccionar els diferents mètodes per reduir l’exposició als contaminants químics o físics considerant, per a cada cas, els elements que integren el procés:

1. Focus emissor del contaminant, i adoptar accions que n’impedeixin l’emissió. 2. Mitjà de propagació del contaminant, i adoptar accions per evitar-la. 3. Receptor del contaminant, a fi d’evitar els possibles efectes patògens sobre el treballador.

Les actuacions referides en els dos primers apartats corresponen a la protecció col·lectiva que han de prevaler sobre les de l’apartat 3, que constitueixen les mesures de protecció individual. En aquest cas, per "focus" o "font de contaminació" s’entén tant l’agent biològic com el procés o tasca que el pugui alliberar. La cadena epidemiològica es pot interrompre tant per l’acció directa sobre l’agent infecciós com sobre els reservoris o els medis de supervivència. Entre les mesures de protecció que es poden prendre en aquest nivell i que tendeixen a impedir l’alliberament de l’agent biològic destaquen les següents:

- Substitució dels agents biològics (article 5). - Confinament dels agents biològics, obligatori en el cas que s'utilitzin deliberadament,

utilitzant les mesures de contenció adequades (vegeu l’article 15) en funció del grup de risc

en què hagi estat classificat l’agent biològic. En aquest cas, la prevenció s’inicia en la fase de disseny.

- Aplicació de procediments de treball que permetin el tancament o l'aïllament d’operacions potencialment perilloses.

- Extracció localitzada, que aconsegueix reduir les concentracions de contaminants abans que es difonguin en el medi de propagació. Implica utilitzar cabines de seguretat biològica.

- (Respecte de les recomanacions per seleccionar-les, s'han de consultar l’ús, el manteniment i la ubicació en el lloc de treball: “Cabines de seguretat biològica”, a la monografia "Prevenció de riscos biològics en el laboratori" publicada per l’INSHT.)

- La desinfecció dels locals, els vehicles de transport, la roba, els equips de protecció, etc., que s’ha de dur a terme seguint un protocol que asseguri l’acció específica i eficaç sobre els agents biològics.

- Desinsectació i desratització, que tendeixen a eliminar els vectors com a transportadors de la malaltia. La realització d’aquestes operacions pot ocasionar problemes de salut als ocupants dels llocs de treball, per la qual cosa les operacions esmentades s’han de fer segons uns procediments segurs, que detalla l’apèndix 9 “Aplicació de biocides”.

- Neteja adequada, que condueix en molts casos a una disminució dels nivells de contaminació.

Quan les mesures d’actuació sobre el focus de l’agent biològic són impossibles o insuficients s’ha d’actuar sobre el medi de difusió, limitant-ne tant la permanència en l’àrea de treball com a la sortida a l’ambient extern. Les actuacions preventives s'han de plantejar en la fase de disseny i en el manteniment dels locals:

- Previsió d'un sistema adequat de ventilació d’instal·lacions (laboratoris, animalaris, processos de biotecnologia...), que assegurin la renovació de l’aire existent amb la corresponent dilució i evacuació dels contaminants, mantenint una situació adequada dels corrents d’aire en el sentit que aquest circuli sempre del lloc menys contaminat al més contaminat, mantenint en depressió les zones més contaminades (articles 14 i 15).

- Construcció de terres i parets amb materials fàcils de rentar i descontaminar, amb superfícies no poroses ni rugoses i que no formin angles vius.

- Col·locació d’instal·lacions sanitàries correctes: rentaulls, antisèptics per a la pell, material per eixugar-se les mans d’un sol ús.

- Equipament en instal·lacions que asseguri el manteniment per separat de la roba de treball, els equips de protecció i la roba de carrer... (article 7.3).

Les mesures de protecció a escala individual es basen fonamentalment en els equips individuals de protecció. La seva elecció correspon a dos criteris: seguretat, és a dir, protecció adequada del risc específic, i confort. El prevencionista ha de tenir en compte aquesta doble preocupació, ja que si no considera el segon aspecte (mascaretes, ulleres, etc.), no serà utilitzat. Els EPI s’han d’ajustar al que disposa el Reial decret 773/1997, de 30 de maig, sobre “Disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització per part dels treballadors d’equips de protecció individual”, la interpretació i aplicació del qual s’ha desenvolupat en la corresponent guia tècnica “Equips de protecció individual”, publicada per l’INSHT. Els equips de protecció individual (guants, botes impermeables, ulleres adaptables a la cara, mascaretes...) s'han d'utilitzar per a tasques concretes i operacions puntuals, que s’han de determinar en l’avaluació dels riscos de cada lloc de treball.

e) Utilització de mitjans segurs per a la recollida, l'emmagatzemament i l'evacuació de residus per part del treballadors, inclòs l’ús de recipients segurs i identificables, previ tractament adequat, si és necessari.

La gestió dels residus biocontaminants és objecte de legislació específica per part de les comunitats autònomes, ajuntaments i altres organismes públics que descriuen procediments de segregació, classificació, característiques dels envasos de recollida per a cada tipus de residu i la seva

identificació, emmagatzemament intermedi, circuit de transport interior dels residus i, si es cau, la recollida i el transport extracentre per al seu posterior tractament i/o destinació final. A escala nacional, la norma fonamental és la Llei 10/1998 de residus (BOE núm. 96, de 22 d’abril). Les diverses legislacions autonòmiques sobre el tractament de residus biocontaminats es troben en l’apartat IV “Bibliografia”. Així mateix, l’INSALUD ha editat un manual de gestió interna per a residus de centres sanitaris. En les diverses legislacions autonòmiques es ressalta, entre les obligacions del productor de residus, que les diverses operacions de recollida, separació, envasament i evacuació s'han de fer correctament i en condicions de seguretat per als treballadors. Entre elles, i a més de la informació específica, es contempla la necessitat de vacunar contra el tètanus i l’hepatitis B, i d'utilitzar elements de protecció de barrera específics per a cada cas: guants, que han de ser de tipus industrial si el personal manipula els residus; mascaretes, si és possible que es formin aerosols; ulleres panoràmiques amb protecció de boca o ulleres sense mascareta, si es preveuen esquitxos. S’estableix la necessitat de vigilància mèdica específica, així com el registre dels accidents i els incidents i, si escau, la designació d’un responsable del desenvolupament del pla de gestió de residus.

f) Utilització de mesures d’higiene que evitin o dificultin la dispersió de l’agent biològic fora del lloc de treball.

g) Utilització d’un senyal de perill biològic com l’indicat en l’annex III d’aquest reial decret, així com d’altres senyals d’advertència pertinents.

L’empresari ha d’informar adequadament els treballadors perquè aquests reconeguin el senyal de perill biològic i el seu significat. Així, si està col·locat, per exemple, en una porta o en un contenidor de residus, indica que la zona on s’entra o el material dipositat poden produir malalties infeccioses. El senyal ha de ser de forma triangular, amb el pictograma negre sobre fons groc o groc taronja, amb les vores negres. El fons en color ha de cobrir, com a mínim, el 50% de la superfície del senyal.

h) Establiment de plans per fer front a accidents dels quals es poden derivar les exposicions a agents biològics.

i) Verificació, quan sigui necessària i tècnicament possible, de la presència dels agents biològics utilitzats en el treball fora del confinament físic primari.

Quan es compti amb la tècnica adequada, i la informació obtinguda pugui ser utilitzada per a la protecció de la salut dels treballadors, s’ha de dur a terme la verificació de la presència d’un agent fora del confinament físic primari. La integritat dels sistemes de processos industrials (filtres, segells, juntes de canonada, etc.) es poden avaluar verificant la presència ambiental d’agents biològics. La presa de mostres es realitza segons les indicacions de l’apèndix 3 “Identificació i avaluació d’agents biològics en els llocs de treball”. Sempre que sigui possible, aquesta verificació s’ha de fer utilitzant microorganismes substituts inofensius, l’alliberament dels quals en les condicions de verificació simuli l’alliberament dels microorganismes en el procés de treball (article 5).

2. L’avaluació de riscos a què es refereix l’article 4 ha d’identificar els treballadors per als qual pugui ser necessari aplicar mesures especials de protecció.

A l'hora d'elegir els equips de protecció individual s’ha de considerar que el grup de treballadors amb sensibilització al làtex, les gomes i derivats té un risc especial davant la possibilitat d’aparició de dermatitis al·lèrgiques i irritatives per contacte, així com reaccions al·lèrgiques, per la qual cosa en aquests casos cal utilitzar substituts del làtex. L’apèndix 4 “Treballadores embarassades i en període de lactància” recull més informació sobre treballadors amb risc especial.

Article 7. Mesures higièniques.

1. En totes les activitats en què hi hagi risc per a la salut o la seguretat dels treballadors a conseqüència del treball amb agents biològics, l’empresari ha d’adoptar les mesures necessàries per:

a) Prohibir que els treballadors mengin, beguin o fumin en les zones de treball en què hi

hagi el risc esmentat.

b) Proveir els treballadors amb peces de protecció apropiades o amb un altre tipus de peces especials adequades.

c) Disposar de vàters i lavabos apropiats i adequats per a ús dels treballadors, que incloguin productes per a la neteja ocular i antisèptics per a la pell.

d) Disposar d’un lloc determinat per a l’emmagatzemament adequat dels equips de protecció i verificar que es netegin i se’n comprovi el bon funcionament, si fos possible amb anterioritat i, en tot cas, després de cada utilització, i que es reparin o se substitueixin els equips defectuosos abans de tornar-los a fer servir.

e) Especificar els procediments d’obtenció, manipulació i processament de mostres d’origen humà o animal.

2. Els treballadors han de disposar, dins de la jornada laboral, de deu minuts per a la neteja personal abans dels àpats i d’uns altres deu minuts abans d’abandonar el lloc de treball.

3. En sortir de la zona de treball, el treballador s’ha de treure la roba de treball i els equips de protecció personal que puguin estar contaminats per agents biològics i els ha de guardar en llocs que no continguin altres peces similars.

El Reial decret 773/97, de 30 de maig, sobre “Disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització per part dels treballadors d’equips de protecció individual”, exclou de la definició d’“equip de protecció individual” la roba de treball habitual i els uniformes que no estiguin específicament destinats a protegir la salut o la integritat física del treballador. No obstant això, la coherència preventiva recomana, quan hi pugui haver risc per a la salut del treballador, disposar de dos armaris o taquilles: una per al vestuari de carrer i una altra per al vestuari de treball. En el cas de treballs que impliquin pràctiques especials, com els animalaris o els laboratoris, les exigències són més estrictes, com recull l’article 15.

4. L’empresari es responsabilitza del rentatge, la descontaminació i, si cal, la destrucció de la roba de treball i els equips de protecció a què es refereix l’apartat anterior, i queda rigorosament prohibit que els treballadors se’ls emportin al seu domicili per a tal fi. Quan contracta aquestes operacions amb empreses idònies a l’efecte, està obligat a assegurar que la roba i els equipaments s’envien en recipients tancats i etiquetats amb les advertències necessàries.

5. D’acord amb l’apartat 5 de l’article 14 de la Llei de prevenció de riscos laborals, el cost de les mesures relatives a la seguretat i la salut en el treball establertes per aquest reial decret no ha de recaure, de cap manera, sobre els treballadors.

Article 8. Vigilància de la salut dels treballadors.

1. L’empresari ha de garantir una vigilància adequada i específica de la salut dels treballadors en relació amb els riscos per exposició a agents biològics, realitzada per personal sanitari competent, segons que determinin les autoritats sanitàries en les pautes i els protocols que s’elaborin, de conformitat amb el que disposa l’apartat 3 de l’article 37 del Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció.

La vigilància de la salut dels treballadors queda establerta en la Llei 31/1995 sobre prevenció de riscos laborals, que determina l’obligació de les empreses de dur a terme una política de vigilància de la salut dels treballadors mitjançant la prevenció de riscos derivats del treball. En aquest cas, la vigilància de la salut s’aplica no només als treballadors la tasca dels quals impliqui una manipulació intencionada dels agents biològics, sinó també als que estiguin exposats incidentalment als esmentats agents. Els treballadors tenen el dret de ser informats dels resultats obtinguts. La vigilància de la salut s’ha de dur a terme per part de personal sanitari competent, és a dir, per un especialista en medicina del treball (o diplomat en medicina d’empresa), sense perjudici de la participació d’altres professionals sanitaris amb formació i capacitat tècnica acreditada, integrats tots ells en el Servei de Prevenció. La vigilància de la salut s’ha de realitzar sempre en termes de confidencialitat, respectant sempre el dret a la intimitat i la dignitat de la persona del treballador en tot el que fa referència al seu estat de salut. Als resultats dels exàmens de salut només hi té accés el mateix treballador, el personal mèdic i les autoritats sanitàries que duguin a terme la vigilància, sense que es puguin facilitar a l’empresari o a altres persones, llevat que hi hagi consentiment exprés del treballador. L’empresari i/o els responsables de prevenció de l’empresa poden rebre la informació de les conclusions que es deriven dels exàmens de salut amb vista a establir o introduir millores per a l’eliminació o la disminució dels riscos inherents a l’activitat laboral de què es tracti. El Ministeri de Sanitat, en les condicions que estableix l’apartat 3 de l’article 37 del Reial decret 39/1997, de 17 de gener (Reglament dels serveis de prevenció), estableix el contingut i la periodicitat d’aplicació dels protocols mèdics específics aplicables al treballador en funció del risc biològic a què aquest estigui exposat.

Aquesta vigilància s’ha d’oferir als treballadors en els casos següents:

a) Abans de l’exposició.

El primer reconeixement es fa abans que el treballador iniciï l’activitat professional amb l’agent biològic en qüestió. Els objectius d’aquest primer examen, en què s’estableix el primer contacte amb el personal sanitari, una vegada avaluats els riscos biològics específics a què ha d’estar exposat el treballador, serien:

1. Determinar si el subjecte pateix algun tipus de malaltia prèvia infecciosa o un dèficit immunològic que el pugui predisposar a la infecció, així com si el treballador pateix algun tipus de sensibilitat al·lèrgica als agents a què ha d’estar exposat.

2. Determinar l’estat d’immunització del treballador davant dels microorganismes a què ha d’estar exposat (test de screening).

b) A partir d’aleshores, a intervals regulars i amb la periodicitat que els coneixements mèdics aconsellin, i prenent en consideració l’agent biològic, el tipus d’exposició i l’existència de proves eficaces de detecció precoç.

Dins dels programes de vigilància sanitària, i a intervals regulars, s’ofereix al treballador la possibilitat de realitzar un test de screening i serologia amb l’objectiu de detectar el seu estat immunitari davant dels riscos biològics específics. Com a exemples més característics, podem citar els següents:

- Test de screening d’infecció per virus d’hepatitis B (VHB) (determinació d’antigen d’Austràlia HBsAg, anticòs de superfície HBSAC i antigen Core HBCAC).

- Test de screening d’infecció per virus d’hepatitis C (VHC) (determinació de VHCAc). - Test de screening d’infecció per virus de la immunodeficiència humana (VIH)

(determinació de ACS VIH). - Test de screening de tuberculosi (tècnica de Mantoux). - Determinació d’anticossos antirubèola, anticitomegalovirus, antihepatitis A,

antiparotiditis, antivaricel·la, antibrucel·losi, entre d’altres. L’interval entre determinacions depèn tant de l’agent biològic com de les característiques de l’activitat professional en relació amb la freqüència d’exposició i les mesures de protecció utilitzades; és a dir, la periodicitat s’ajusta al nivell de risc que tingui el treballador. Per exemple, actualment no es recomana realitzar periòdicament la tècnica de Mantoux per a la tuberculosi si no hi ha factors clars de risc, i no es considera com a tal el treball amb micobacteris si es prenen les mesures adequades de protecció i no s’ha produït cap accident. La periodicitat pot variar en funció de les característiques individuals de la persona (edat, immunosupressió, embaràs, etc.).

c) Quan sigui necessari perquè s’hagi detectat en algun treballador, amb exposició similar, una infecció o malaltia que pugui ser deguda l’exposició a agents biològics.

Segons l’article 4.2 del Reial decret 664/1997, aquesta circumstància comporta la reavaluació de riscos d’aquests llocs de treball.

2. Els treballadors poden sol·licitar una revisió dels resultats de la vigilància de la seva salut.

3. Quan hi hagi risc per exposició a agents biològics per als quals hi hagi vacunes eficaces, aquestes s’han de posar a disposició dels treballadors, informant-los dels avantatges i inconvenients de la vacunació. Quan els empresaris ofereixin les vacunes han de tenir en compte les recomanacions pràctiques que conté l’annex VI d’aquest reial decret.

El que disposa el paràgraf anterior també s’aplica en relació amb altres mesures de preexposició eficaç que permetin realitzar una prevenció primària adequada

L’oferiment al treballador de la mesura corresponent, i l’acceptació d’aquesta, han de constar per escrit.

La immunització activa davant de les malalties infeccioses ha demostrat que és, juntament amb les mesures generals de prevenció, un dels principals mitjans per protegir els treballadors. Si es revela que hi ha risc per a la salut i la seguretat dels treballadors a causa de l’exposició a agents biològics, per als quals existeix una vacuna amb eficàcia demostrada, l’empresari està obligat a oferir l’esmentada vacunació a tots els treballadors (vegeu l’annex VI). L’existència d’una vacuna eficaç disponible no eximeix l’empresari d’adoptar la resta de mesures preventives. Els treballadors han d’estar informats sobre els beneficis, els avantatges i els inconvenients, tant de la vacunació com de la no-vacunació. Els costos de la vacuna han de ser sufragats completament per l’empresa.

Una vegada administrada la primera dosi de vacuna, l’empleat ha de rebre un carnet de vacunació que certifiqui que ha rebut la dosi esmentada. També s’han de fixar les dates per a futures dosis. Aquesta informació s’ha d’introduir en els registres del centre de treball i en el carnet de vacunació de l’empleat. El Servei de Prevenció ha de tenir previstes les mesures preventives oportunes que ha d’adoptar amb els treballadors que estiguin rebent la vacunació, així com les mesures que cal adoptar per als que no desenvolupin immunitat. L’oferiment al treballador de les mesures de prevenció primària, incloent-hi la vacunació, així com l’acceptació o no d’aquestes mesures, s’ha de fer constar per escrit. De forma general, els tipus de vacunes més recomanades per als treballadors exposats a agents biològics, sia per la gravetat, sia per la prevalença de la infecció a què poden donar lloc els esmentats agents, són:

- Hepatitis A - Varicel·la - Hepatitis B - Xarampió - Tètanus - Parotiditis - Diftèria

4. El metge encarregat de la vigilància de la salut dels treballadors ha d’estar familiaritzat, en la mesura que sigui possible, amb les condicions o les circumstàncies d’exposició de cadascun dels treballadors. En qualsevol cas, pot proposar mesures individuals de prevenció o de protecció per a cada treballador en particular.

El metge encarregat de la vigilància de la salut ha de conèixer les condicions d’exposició de cada treballador individualment. L’avaluació individual és l’única manera d’assegurar-se que els treballadors exposats rebin la prevenció o la protecció adequada, ja que la definició de risc per grup d’ocupacions no és una manera eficaç de controlar la infecció.

5. S’ha de portar un historial mèdic individual dels treballadors objecte de vigilància sanitària.

S’ha de portar un historial mèdic individual en què es reculli tot el que fa referència a la vigilància periòdica de l’estat de salut, en funció del risc derivat de l’exposició a agents biològics, segons el que estableixen els articles 22 i 23 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, sobre prevenció de riscos laborals. L’obligació de conservar-lo està regulada pels articles 9.2. 9.3 i 11.5 del Reial decret 664/1997.

6. S’ha d’aconsellar i informar els treballadors pel que fa a qualsevol control mèdic que sigui pertinent fer amb posterioritat al cessament de l’exposició. En particular, s’aplica als treballadors esmentats el que estableix el paràgraf e) de l’apartat 3 de l’article 37 del Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, en matèria de vigilància de la salut més enllà de la finalització de la relació laboral.

En els casos en què els riscos inherents al treball ho facin necessari, els treballadors tenen dret a vigilar periòdicament la seva salut després d’acabar la relació laboral, i això es fa a través del Sistema Nacional de Salut.

Article 9. Documentació.

1. L’empresari està obligat a disposar de:

a) La documentació sobre els resultats de l’avaluació a què es refereix l’article 4, així com els criteris i procediments d’avaluació i els mètodes de mesurament, anàlisi o assaig utilitzats.

Ha de fer una nova avaluació, que comporta, evidentment, una nova documentació:

a. Quan es produeixin canvis en les condicions de treball que puguin afectar l’exposició dels treballadors a agents biològics.

b. Quan es detecti en algun treballador una infecció o malaltia que se sospiti que prové de l’exposició a agents biològics durant el treball.

c. Periòdicament.

b) Una llista dels treballadors de l’empresa exposats a agents biològics dels grups 3 i 4, indicant el tipus de treball efectuat i l’agent biològic a què hagin estat exposats, així com un registre de les corresponents exposicions, accidents i incidents.

2. L’empresari ha d’adoptar les mesures necessàries per conservar un registre dels historials mèdics individuals que preveu l’apartat 5 de l’article 8 d’aquest reial decret, sense perjudici del que disposa l’article 22 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

3. La llista dels treballadors exposats i els historials mèdics s’han de conservar durant un termini mínim de deu anys després d’acabada l’exposició. Aquest termini s'amplia fins a quaranta anys en el cas d’exposicions que puguin donar lloc a una infecció en què concorri alguna de les característiques següents:

a) A causa d’agents biològics amb capacitat coneguda de provocar infeccions persistents o latents.

b) Que no es pugui diagnosticar amb els coneixements actuals, fins a la manifestació de la malaltia molts anys després.

c) El període d’incubació de la qual, previ a la manifestació de la malaltia, sigui especialment prolongat.

d) Que doni lloc a una malaltia amb fases de recurrència durant un temps prolongat, a pesar del tractament.

e) Que pugui tenir seqüeles importants a llarg termini.

Les patologies, amb les característiques anteriors, estan associades fonamentalment amb els agents biològics que apareixen amb la notació “D” en l’annex II del Reial decret 664/1997.

4. La documentació a què es refereix el paràgraf b) de l’apartat 1 és addicional a la que l’empresari ha d’elaborar d’acord amb l’article 23 de la Llei de prevenció de riscos laborals i està subjecta al mateix règim jurídic, en especial pel que fa a la seva posada a disposició de les autoritats laborals i sanitàries, i a l’accés i la confidencialitat de la informació.

5. El tractament automatitzat de dades personals només es pot fer en els termes que preveu la Llei orgànica 5/1992, de 29 d’octubre, de regulació del tractament automatitzat de les dades de caràcter personal.

Article 10. Notificació a l’autoritat laboral.

1. La utilització per primera vegada d’agents biològics dels grups 2, 3 o 4 s’ha de notificar amb caràcter previ a l’autoritat laboral amb una antelació mínima de trenta dies a l’inici dels treballs.

L’autoritat laboral competent, citada al llarg del Reial decret 664/1997, seria el Departament de Treball de la Comunitat Autònoma que correspongui i que tingui les competències traspassades; si no hi ha traspàs, seria el Ministeri de Treball i Assumptes Socials. Anàlogament, l’autoritat sanitària correspondria al Departament de Sanitat de la Comunitat Autònoma que tingui les competències traspassades; si no hi ha traspàs, seria el Ministeri de Sanitat i Consum.

Així mateix, s’ha de notificar prèviament la utilització, per primera vegada, de qualsevol altre agent biològic del grup 4, així com de qualsevol nou agent biològic que hagi estat assimilat provisionalment per l’empresari als del grup 3, d’acord amb els que disposa el paràgraf a) de l’apartat 3 de l’article 4.

2. No obstant això, als laboratoris que facin serveis de diagnòstic relacionats amb agents biològics del grup 4 se’ls exigeix únicament la notificació inicial d'aquest propòsit.

3. La notificació a què es refereix aquest article inclou:

a) El nom i l’adreça de l’empresa o centre de treball.

b) El nom i la formació de la persona o persones amb responsabilitats en matèria de prevenció a l’empresa.

c) El resultat de l’avaluació esmentada en l’article 4.

d) L’espècie de l’agent biològic.

e) Les mesures de prevenció i protecció previstes.

4. Cal fer una nova notificació sempre que s’introdueixin canvis substancials en els processos o els procediments de treball les repercussions dels quals en les condicions de seguretat i salut invalidin la notificació anterior.

L’apèndix 6 “Notificació de primer ús” recull situacions específiques que ajuden a aplicar aquest article.

Article 11. Informació a les autoritats competents.

1. L’empresari ha de tenir a disposició de les autoritats laborals i sanitàries la documentació relativa als resultats de l’avaluació a què es refereix l’article 4 d’aquest reial decret, incloent-hi la naturalesa, el grau i la durada de l’exposició, així com els criteris i els procediments d’avaluació i els mètodes de mesurament, anàlisi o assaig que s'hagin utilitzat.

2. Quan aquesta avaluació posi de manifest que hi ha riscos per a la seguretat o la salut dels treballadors, l’empresari ha d’informar l'autoritat laboral o sanitària que ho sol·liciti, sobre:

a) Les activitats en què els treballadors hagin estat o puguin haver estat exposats a agents biològics.

b) El nombre de treballadors exposats.

c) El nom i la formació de la persona o les persones amb responsabilitats en matèria de prevenció a l’empresa.

d) Les mesures de prevenció i de protecció adoptades, incloent-hi els procediments i mètodes de treball.

e) Un pla d’emergència per a la protecció dels treballadors davant d’una exposició a un agent biològic dels grups 3 o 4 en cas de fallada de la contenció física.

Vegeu l’apèndix 7 “Pla d’emergència”. La globalitat del punt 2 d’aquest article és aplicable bàsicament a les activitats amb intenció conscient de treballar amb agents biològics. La informació necessària per complir aquest apartat correspon, fonamentalment, al que es contempla en l’elaboració del manual de bioseguretat, preconitzat per l’OMS.

3. L’empresari ha d’informar immediatament l'autoritat laboral i sanitària de qualsevol accident o incident que hagi pogut provocar l’alliberament de qualsevol agent biològic i que pugui causar una greu infecció o malaltia a l’home.

Aquesta notificació ha d’incloure sempre els agents dels grups 3 o 4.

4. S’han de comunicar a les autoritats laboral i sanitària tots els casos de malaltia o mort que s’hagin identificat com a resultants d’una exposició professional a agents biològics.

5. La llista esmentada en el paràgraf b) de l’apartat 1 de l’article 9 i els historials mèdics a què es refereix l’apartat 5 de l’article 8 s’han de remetre a l’autoritat laboral en cas que l’empresa cessi l’activitat. Els historials mèdics els ha de remetre l’autoritat laboral a la sanitària, que els ha de conservar, garantint, en tots els casos, la confidencialitat de la informació que contenen. L’autoritat laboral no conserva en cap cas una còpia dels historials esmentats.

Article 12. Informació i formació dels treballadors.

1. Sense perjudici de l’article 18 de la Llei de prevenció de riscos laborals, l’empresari ha d'adoptar les mesures adequades perquè els treballadors i els representants dels treballadors siguin informats sobre qualsevol mesura relativa a la seguretat i la salut que s’adopti en compliment d’aquest reial decret. Així mateix, l’empresari ha de prendre les mesures adequades per garantir que els treballadors i els representants dels treballadors rebin una formació suficient i adequada i informació precisa basada en totes les dades disponibles, en particular en forma d’instruccions, amb relació a:

a) Els riscos potencials per a la salut.

b) Les precaucions que han de prendre per prevenir l’exposició.

c) Les disposicions en matèria d’higiene.

d) La utilització i l'ús de roba i equips de protecció individual.

e) Les mesures que han d’adoptar els treballadors en el cas d’incidents i per a la prevenció d’aquests.

2. L’esmentada formació s'ha de:

a) Impartir quan el treballador s’incorpori a una feina que suposi un contacte amb agents biològics.

b) Adaptar a l’aparició de nous riscos i a la seva evolució.

c) Repetir periòdicament, si cal.

Per part de l’empresari, cal proporcionar al treballador l'adequada formació, instrucció i entrenament sobre els riscos biològics que afectin el seu lloc de treball o funció, i així com sobre les mesures de protecció o prevenció aplicables als riscos esmentats. Aquesta informació no es limita als que treballin directament amb els agents biològics, sinó que també s’adreça a la plantilla auxiliar que hi podria estar exposada (serveis de bugaderia, de neteja, mossos, etc.), que han de rebre instruccions comprensibles i adequades a les seves necessitats. En cap cas no s’ha de començar a treballar amb agents biològics o material infecciós sense rebre la informació o la formació pertinent en aquest tema.

3. L’empresari ha de donar instruccions escrites en el lloc de treball i, si escau, col·locar avisos que continguin, com a mínim, el procediment que s’ha de seguir:

a) En cas d’accident o incident greu que impliqui la manipulació d’un agent biològic.

b) En cas de manipulació d’un agent biològic del grup 4.

4. Els treballadors han de comunicar immediatament qualsevol accident o incident que impliqui la manipulació d’un agent biològic al seu superior jeràrquic directe i a la persona o les persones amb responsabilitats en matèria de prevenció a l’empresa.

5. L’empresari ha d’informar immediatament els treballadors i els seus representants de qualsevol accident o incident que provoqui l’alliberament d’un agent biològic capaç de causar una infecció o malaltia greu a l’home.

A més, l’empresari ha d’informar, al més aviat possible, els treballadors i els seus representants de qualsevol accident o incident greu, del motiu i de les mesures adoptades, o que s’ha d’adoptar, per remeiar una situació tal.

6. Els treballadors tenen accés a la informació que conté la documentació a què es refereix el paràgraf b) de l’apartat 1 de l'article 9 quan l’esmentada informació els concerneix.

Així mateix, els representants dels treballadors o, si no n'hi ha, els treballadors mateixos tenen accés a qualsevol informació col·lectiva anònima.

A petició dels representants dels treballadors o, si no, dels treballadors mateixos, l’empresari els ha de subministrar la informació que preveuen els apartats 1 i 2 de l’article 11.

Article 13. Consulta i participació dels treballadors.

La consulta i la participació dels treballadors o dels seus representants sobre les qüestions a què es refereix aquest reial decret es fan de conformitat amb el que disposa l’apartat 2 de l’article 18 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

L’empresari ha de consultar els treballadors o els seus representants, i permetre’n la participació en les qüestions que afectin directament la salut i seguretat en el treball.

CAPÍTOL III DISPOSICIONS DIVERSES

Article 14. Establiments sanitaris i veterinaris diferents dels laboratoris de diagnòstic.

1. Sense perjudici del que disposen els capítols anteriors d’aquest reial decret, en el cas dels establiments sanitaris i veterinaris diferents dels laboratoris de diagnòstic, l’avaluació a què es refereix l’article 4 ha de tenir especialment en compte els riscos inherents a les activitats que s’hi duen a terme i, particularment, la incertesa sobre la presència d’agents biològics en

l’organisme de pacients humans, d’animals o de materials o mostres procedents d’aquests, i el perill que aquesta presència podria suposar.

A les instal·lacions d’atenció sanitària i veterinària, l’avaluació ha de tenir en compte la incertesa sobre la presència d’agents infecciosos en pacients, animals o en els materials i les mostres que en procedeixen. Els riscos han de ser avaluats en cadascuna de les etapes que componen la manipulació; així, la realització d’un estudi de malignitat d’un tumor implicaria el següent: atenció clínica, cirurgia, biòpsia i altres preses d’espècimens, manipulació i transport d’aquests, estudis de laboratori i tractament i eliminació de residus. Per aquesta raó, s’han d’aplicar les denominades “precaucions universals” (vegeu l’apèndix 8 “Precaucions universals”), que impliquen mantenir una actitud constant d’autoprotecció, amb hàbits de treball segur, aplicant el principi fonamental que totes les mostres s’han de manipular com si fossin infeccioses.

2. S'han de prendre les mesures apropiades en els serveis esmentats per garantir de forma adequada la protecció sanitària i la seguretat dels treballadors afectats. Aquestes mesures comprenen en particular:

a) L’especificació de procediments adequats de descontaminació i desinfecció (...).

L’apèndix 8 “Precaucions universals” llista els compostos químics emprats habitualment com a desinfectants i les seves característiques. Anàlogament, l’apèndix 9 “Aplicació de biocides” descriu algunes característiques dels procediments de desinfecció.

b) L’aplicació de procediments que permeten manipular i eliminar sense riscos els residus contaminats.

3. En els serveis d’aïllament en què hi ha pacients o animals que estiguin o se sospiti que estan contaminats per agents biològics dels grups 3 o 4 s'han de seleccionar mesures de contenció d’entre les que figuren en la columna A de l’annex IV d’aquest reial decret amb l'objectiu de minimitzar el risc d’infecció.

La selecció de mesures entre les indicades en la columna A es fa sobre la base de l’avaluació del risc i, en particular, la naturalesa de la infecció, la facilitat i la forma de transmissió de l’agent. Respecte de les mesures de contenció assenyalades en la columna citada, és important ressenyar, en la mesura núm. 6, la necessitat de comprovar periòdicament l’eficàcia del sistema que manté la pressió de l’habitació o sala d’aïllament respecte de l’atmosfera, entenent per “atmosfera” l’aire exterior i/o altres parts de l’edifici en què estan ubicades les sales d’aïllament. L’ús de gasos traça, del tipus hexafluorur de sofre (F6S), permet comprovar la fiabilitat de la mesura de contenció. Respecte de la mesura núm. 7, s’ha d’enquadrar dins d’un sistema general de control de plagues, aplicable a locals d’ús públic i que contempla la desinfecció, desinsectació i desratització (DDD). (Vegeu l’apèndix 9 “Aplicació de biocides”.)

Article 15. Mesures especials aplicables als procediments industrials, als laboratoris i als locals per a animals.

1. Sense perjudici del que disposen els capítols anteriors d’aquest reial decret, en els laboratoris, inclosos els laboratoris de diagnòstic i investigació, i en els locals destinats a animals de laboratori deliberadament contaminats per agents biològics dels grups 2, 3 o 4 o que siguin o se sospiti que són portadors d’aquests agents, s’han de prendre les mesures adequades de

conformitat amb allò que es disposa en els apartats següents:

a) Els laboratoris que emprenguin treballs que impliquin la manipulació d’agents biològics dels grups 2, 3 o 4 amb fins d’investigació, desenvolupament, ensenyament o diagnòstic han d’establir mesures de contenció de conformitat amb l’annex IV d’aquest reial decret a fi de reduir al mínim el risc d’infecció.

b) En funció del resultat de l’avaluació a què es refereix l’article 4, s’han de prendre mesures de conformitat amb l’annex IV d’aquest reial decret, després que hagi estat fixat el nivell de contenció física requerit per als agents biològics en funció del grau de risc.

Les activitats que suposin la manipulació d’un agent biològic s’executen

1º. Únicament en zones de treball que corresponguin almenys al nivell 2 de contenció, per a un agent biològic del grup 2.

2º. Únicament en zones de treball que corresponguin almenys al nivell 3 de contenció, per a un agent biològic del grup 3.

3º. Únicament en zones de treball que corresponguin almenys al nivell 4 de contenció, per a un agent biològic del grup 4

Aquesta adscripció fixa del nivell del grup de risc de l’agent biològic, amb el mateix nivell de contenció, té alguns casos particulars motivats per les característiques dels agents biològics. L’apèndix 10 “Mesures de protecció suplementàries per a agents biològics del grup 2” argumenta i recull un llistat d’agents biològics classificats en aquest grup de risc, per als quals es recomanen uns nivells de contenció superior. Altres exemples en què es necessitarien mesures de contenció superiors seria el treball amb soques multirresistents a medicaments com ara el Plasmodium falciparum o el Mycobacterium tuberculosis. Per als agents biològics que apareixen en l’annex II amb la notació “(*)”, i en els quals el risc de transmissió aèria és considerat baix, es pot utilitzar un nivell de contenció inferior en la contenció per a algunes tasques amb aquests agents, llevat d’indicació contrària de l’autoritat sanitària a la qual s’ha d’informar prèviament de tal circumstància. Així, en els laboratoris en què es procedeix a l’aïllament primari i identificació del VIH, aquestes operacions es poden realitzar amb un nivell de confinament físic 2, i l’ús de cabines de bioseguretat no és essencial. Per a la resta de manipulacions i investigacions es necessitarien les exigències físiques i operatives del nivell de contenció 3. Anàlogament, el treball amb paràsits del grup de risc 3 (*) (Plasmodium falciparum, Taenia solium...) no requereix el tractament de l’aire del laboratori ni l’ús de cap cabina de seguretat biològica. No obstant això, s’ha de dur a terme una vigilància estricta i evitar lesions amb objectes punxants i la contaminació de les superfícies, incloent-hi equips de control, telèfons, teclats d’ordinador... S’haurien d’eliminar, tant com fos possible, els objectes punxants. Les lesions a la pell s’han de cobrir adequadament, i cal rentar-se les mans sempre que hi hagi contaminació. De la mateixa manera, els guants s’han de desinfectar o llençar abans que es pugui contaminar qualsevol objecte que hagi de ser manipulat per altres. En resum, per a aquest tipus d’agents classificats amb 3 (*), determinades activitats es poden fer amb les exigències físiques d’un nivell de contenció 2 i les exigències operatives del nivell 3. També es poden utilitzar en un nivell de contenció inferior al que estableix el seu nivell de grup els agents amb virulència reduïda, com serien soques mutants no patògenes (E. coli k12) i soques de vacunes atenuades (soca BCG de la M. Bovis). En aquests casos la rebaixa en els nivells de contenció està determinada pel tipus d’operació que es faci, el material que s'hagi de manipular, el grau potencial d’exposició i la susceptibilitat del treballador.

c) Els laboratoris que manipulin materials respecte dels quals hi hagi incertesa sobre la presència d’agents biològics que puguin causar una malaltia a l’home, però que no tinguin com a objectiu treballar-hi com a tals, cultivant-los o concentrant-los, haurien d’adoptar, almenys, el nivell 2 de contenció. Han d’utilitzar-se els nivells 3 i 4, quan procedeixi, sempre que se sàpiga o se sospiti que són necessaris, llevat de quan les línies directrius establertes per les autoritats sanitàries indiquin que, en alguns casos, convé un nivell de contenció menor.

En els apèndixs 11 i 12 “Requeriments dels laboratoris segons el nivell de contenció” i “Mesures i nivells de contenció per a les activitats en locals amb animals”, respectivament, s’especifiquen detalladament les característiques exigides en aquest article als laboratoris i locals per a animals. Els laboratoris que manipulin materials en els quals hi hagi raons per suposar que hi pugui haver agents infecciosos, però que no tinguin intenció de treballar-hi, han d’adoptar un nivell de contenció 2 com a mínim. De la mateixa manera, per exemple, si un laboratori es dedica a l’screening d’agents biològics que entren en el grup 3, però que habitualment no hi són presents (per exemple, el laboratori de microbiologia d’una fàbrica d’aliments que controla la presència de la salmonel·la amb la possibilitat de trobar Salmonella typhi), ha de treballar al nivell 2, però s’ha de col·locar en el nivell superior adequat si es troba l’agent i continua treballant-hi. En els laboratoris en què no es treballi deliberadament amb agents biològics, però on se sap o se sospita que hi són presents agents que requereixen els nivells de contenció 3 o 4, s’han d’utilitzar aquests nivells de contenció a menys que les orientacions de les autoritats sanitàries deixin clar que és permissible un nivell inferior. Aquestes orientacions poden indicar, per exemple, que en laboratoris de serologia, hematologia o laboratoris forenses, on es manegen materials susceptibles d’estar contaminats per un virus concret del grup 3, es pot utilitzar, no obstant això, un nivell de contenció 2. En qualsevol cas, l’empresari ha d’estar segur de l’abast i el significat de les orientacions abans de prendre la decisió d’utilitzar un nivell inferior de contenció i, en cas de dubte, ha de consultar l’autoritat sanitària.

2. Sense perjudici del que disposen els capítols anteriors d’aquest reial decret, en els procediments industrials que utilitzin agents biològics dels grups 2, 3 o 4 s’han de prendre les mesures adequades de conformitat amb el que disposen els apartats següents:

a) Els principis en matèria de contenció exposats en el segon paràgraf del paràgraf b)

de l’apartat 1 s’han d’aplicar basant-se en les mesures concretes i els procediments adequats que figuren en l’annex V d’aquest reial decret.

b) En funció del resultat de l’avaluació del risc vinculat a l’ús d’agents biològics dels grups 2, 3 o 4, l'autoritat laboral i la sanitària, en l’àmbit de les seves respectives competències, poden decidir les mesures adequades que s’han d’aplicar per a l’ús industrial d’aquests agents biològics.

c) Totes les activitats regulades per aquest article en què no hagi estat possible procedir a una avaluació concloent d’un agent biològic, però de la utilització prevista del qual sembli que es pugui derivar un risc greu per a la salut dels treballadors, únicament es podran fer en locals de treball el nivell de contenció dels quals correspongui, almenys, al nivell 3.

L’apèndix 13 “L’ús dels agents biològics a gran escala” recull algunes característiques que han de reunir els locals de treball per aconseguir nivells de contenció adequats segons el grup de risc dels agents biològics manipulats.

Disposició addicional única. Remissió de documentació i informació a les autoritats sanitàries.

Les autoritats laborals han de remetre a les autoritats sanitàries una còpia de tota la documentació i la informació que rebin de les empreses, de conformitat amb el que disposen els articles 9, 10 i 11 d’aquest reial decret.

Disposició transitòria única. Notificació a l’autoritat laboral.

Les empreses o centres de treball que en el moment de l’entrada en vigor d’aquest reial decret utilitzin agents biològics dels grups 2, 3 o 4 han de notificar a l’autoritat laboral la dita utilització en el termini de tres mesos a partir de l’entrada en vigor d’aquest reial decret.

Disposició derogatòria única. Derogació normativa.

Queden derogades totes les disposicions de rang igual o inferior que s’oposin al que disposa aquest reial decret i, expressament, els articles 138 i 139 de l’Ordenança general de seguretat i higiene en el treball aprovada per l'ordre de 9 de març de 1971, pel que fa als riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball.

Disposició final primera. Elaboració i actualització de la guia tècnica de riscos.

L’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball, d’acord amb el que disposa l’apartat 3 de l’article 5 del Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, elabora i manté actualitzada una guia tècnica, de caràcter no vinculant, per a l’avaluació dels riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball.

Disposició final segona. Facultats d’aplicació i desenvolupament.

S’autoritza el ministre de Treball i Assumptes Socials, previ informe favorable del de Sanitat i Consum, i previ informe de la Comissió Nacional de Seguretat i Salut en el Treball, perquè dicti totes les disposicions que siguin necessàries per a l’aplicació i el desenvolupament d’aquest reial decret, així com per a les adaptacions de caràcter estrictament tècnic dels seus annexos en funció del progrés tècnic i de l’evolució de les normatives o les especificacions internacionals o dels coneixements en matèria d’agents biològics.

Disposició final tercera. Entrada en vigor.

Aquest reial decret entrarà en vigor als dos mesos d’haver estat publicat en el “Butlletí Oficial de l’Estat”.

Atorgat a Madrid el 12 de maig de 1997

JOAN CARLES R.

El vicepresident primer del Govern i ministre de la Presidència

FRANCISCO ÁLVAREZ-CASCOS FERNÁNDEZ

ANNEX I. LLISTA INDICATIVA D’ACTIVITATS.

1. Treballs en centres de producció d’aliments

2. Treballs agraris.

3. Activitats en què hi ha contacte amb animals o amb productes d’origen animal.

4. Treballs d’assistència sanitària, incloent-hi els que es duen a terme en serveis d’aïllament i d’anatomia patològica.

5. Treballs en laboratoris clínics, veterinaris, de diagnòstic i d’investigació, a excepció dels laboratoris de diagnòstic microbiològic.

6. Treballs en unitats d’eliminació de residus.

7. Treballs en instal·lacions depuradores d’aigües residuals.

ANNEX II. CLASSIFICACIÓ DELS AGENTS BIOLÒGICS.

1. La taula adjunta presenta una llista d’agents biològics classificats en els grups 2, 3 o 4 seguint el criteri exposat en l’article 3.1 d’aquest reial decret. Per a determinats agents es proporcionen indicacions addicionals i, a aquest efecte, s'utilitza la simbologia següent:

A: possibles efectes al·lèrgics.

La capacitat d’aquests agents biològics d’actuar com a sensibilitzadors respiratoris s’ha de considerar com a factor de risc addicional. Afecta fonamentalment els fongs i, en una proporció menor, els endoparàsits.

D: la llista dels treballadors exposats a l’agent s’ha de conservar durant més de deu anys després de l’última exposició.

Apareixen amb aquesta notació complementària els agents biològics que tenen algunes de les característiques que recull l’apartat 3 de l'article 9 i, per tant, la llista dels treballadors exposats als agents esmentats s’ha de conservar durant 40 anys, a comptar des de l’última exposició. Aquesta notació només la porten els agents biològics classificats en l’apartat “virus”. En l’exposició a la resta d’agents dels grups 3 o 4 s’han de guardar registres dels treballadors durant almenys 10 anys des de l’última exposició.

T: producció de toxines.

Indica que l’agent biològic potencialment pot emetre toxines i, per tant, és susceptible d’originar reaccions tòxiques, que han de ser considerades com a risc addicional a l’infecciós. Només alguns bacteris presenten aquest risc.

V: vacuna eficaç disponible.

Indica l’existència d’una vacuna efectiva que, com a eina preventiva eficaç, ha de ser oferta per l’empresari al treballador que no sigui immune als agents biològics als quals s’exposa o s’ha d’exposar. L’annex VI recull recomanacions pràctiques per a la vacunació.

(*): normalment no és infecciós a través de l’aire.

Indica que l’agent biològic, classificat sempre en el grup 3, no es transmet per via aèria i, per tant, aquest fet s’ha de tenir en compte tant en l’avaluació de riscos com a l’hora de planificar les mesures i els nivells de contenció, que no han de ser tan rigoroses per als agents biològics d’aquest grup als quals manqui aquesta notació complementària, llevat d’indicació en contrari de l’autoritat sanitària a la qual s’ha d’informar, prèviament, de tal circumstància. L’apartat 1.c) de l'article 15 amplia la informació que s’ha ressenyat aquí.

“spp.“: altres espècies del gènere, a més de les explícitament indicades, poden constituir un risc per a la salut.

Dins de la classificació dels agents biològics per gènere i espècie es poden presentar 3 casos:

a) En el llistat apareix un gènere amb més d’una espècie juntament amb la referència general, spp. S’indiquen, en aquest cas, les espècies prevalents conegudes com a patogèniques per a l’home, juntament amb la referència general spp. en el sentit que altres espècies d’aquest mateix gènere també poden presentar un risc. Per exemple: Campylobacter fetus, Campylobacter jejuni, Campylobacter spp.

b) En la classificació només apareix el gènere, per exemple: Prevotella spp. indicaria que

només s'han de tenir implícitament en compte les espècies patògenes per a l’home i, per tant, les soques i les espècies no patogèniques en queden excloses.

c) En el llistat apareix una única espècie, per exemple: Rochalimaea quintana indicaria que

l’agent biològic llistat és específicament el patogen.

2. La classificació dels agents llistats s’ha realitzat considerant-ne els possibles efectes sobre treballadors sans. No s’han tingut en compte els efectes particulars que poden tenir en treballadors la sensibilitat dels quals es vegi afectada per causes com ara patologia prèvia, medicació, trastorns immunitaris, embaràs o lactància.

Vegeu el que en diu l’article 4, apartat 3.

3. Per a una correcta classificació dels agents, d’acord amb la citada llista, s’ha de tenir en compte que:

a) La no-inclusió a la llista d’un determinat agent no en significa la classificació implícita i automàtica en el grup 1.

Si es coneix la identitat de l’agent biològic a què un treballador està exposat, però no es troba al llistat de la classificació recollida en l’annex II, se n’han d’estudiar les característiques com a agent infecciós, segons l’aparta 1 de l'article 3, i només quan se n’hagi confirmat el caràcter no infectiu es pot classificar en el grup 1. Es pot observar que actualment no hi ha cap agent biològic llistat en el grup 1 de risc. Pertanyerien a aquest grup, per exemple: l'Escherichia coli K 12 (soques de seguretat per a treballs d’enginyeria genètica) i el Saccharomyces cerevisiae, amb un risc mínim respecte al seu caràcter infectiu. És important ressenyar, no obstant això, que a l’hora de determinar les mesures adequades per prevenir el risc d’aquest tipus d’agents s’ha de tenir en compte la seva possible acció tòxica o sensibilitzadora.

Per exemple: algunes espècies de fongs, habitualment no infectius, com el Penicillium o els Termoactinomicets, responsables del “pulmó de granger”. En aquesta mateixa línia, abans d’assumir que un agent no llistat pertany al grup 1 de risc s’ha de verificar si aquest nom no és sinònim d’algun altre agent que sí que apareix a la llista de l’annex II. Aquesta llista s'ha elaborat segons la taxonomia més recent, per la qual cosa, en el cas dels agents el nom dels quals hagi pogut canviar recentment es descriu el nom antic i els seus sinònims.

b) A la llista no s’hi han inclòs els microorganismes modificats genèticament, objecte d’una reglamentació específica.

Vegeu l’apèndix 1 “Organismes genèticament modificats”.

c) En el cas dels agents per als quals només s’indica el gènere, s’han de considerar excloses de la classificació les espècies i soques no patògenes per a l’ésser humà.

d) Tots els virus no inclosos a la llista que hagin estat aïllats en éssers humans es consideren classificats com a mínim en el grup 2, llevat de quan l’autoritat sanitària hagi valorat que és innecessari.

4. En el cas que una soca estigui atenuada o hagi perdut gens de virulència ben coneguts, no és necessàriament aplicable la contenció requerida per la classificació de la soca mare. Per exemple, quan la dita soca s’hagi de fer servir com a producte o part d’un producte amb fins profilàctics o terapèutics.

Els nivells de contenció es comenten més extensament a l’article 15.

5. En el cas dels agents biològics normalment no infecciosos a través de l’aire, assenyalats amb un asterisc en la llista d’agents biològics, es pot prescindir d’algunes mesures de contenció destinades a evitar-ne la transmissió per via aèria, llevat d’indicació en contrari de l’autoritat sanitària a la qual s’ha d’informar prèviament de tal circumstància.

En aquest cas, l'autoritat competent pot permetre l’ús de menor rigorositat en la contenció de nivell 3 per a algun tipus de treball amb aquests agents. L'article 15 presenta una informació més àmplia.

6. Els imperatius en matèria de contenció que es deriven de la classificació dels paràsits s’apliquen únicament a les distintes etapes del cicle del paràsit que puguin ser infeccioses per a les persones en el lloc de treball.

El principi d’un nivell de contenció adequat al grup de risc de l’agent s’aplica a tots els agents biològics infecciosos; no obstant això, en el cas dels paràsits no cal aplicar algunes mesures de contenció a les etapes no infeccioses del cicle de vida d’aquests. La relació següent inclou les modificacions i actualitzacions introduïdes per l’Ordre de 25 de març de 1998 (BOE núm. 76 de 30/3/1998) i la posterior correcció d’errates en el BOE núm. 90 de 15/4/1998.

Agent biològic Classificació Notes

Bacteris i afins Actinobacillus actinomycetemcomitans 2 Actinomadura madurae 2 Actinomadura pelletieri 2 Actinomyces gerencseriae 2 Actinomyces israelii 2 Actinomyces pyogenes 2 Actinomyces spp 2 Arcanobacterium haemolyticum (Corynebacterium haemolyticum) 2 Bacillus anthracis 2 Bacteroides fragilis 2 Bartonella (Rochalimea)spp 2 Bartonella bacilliformis 2 Bartonella quintana 2 Bordetella bronchiseptica 2 Bordetella parapertussis 2 Bordetella pertussis 2 V Borrelia burgdorferi 2 Borrelia duttonii 2 Borrelia recurrentis 2 Borrelia spp 2 Brucella abortus 3 Brucella canis 3 Brucella melitensis 3 Brucella suis 3 Burkholderia mallei (Pseudomonas mallei) 3 Burkholderia pseudomallei (Pseudomonas pseudomallei) 3 Campylobacter fetus 2 Campylobacter jejuni 2 Campylobacter spp 2 Cardiobacterium hominis 2 Chlamydia pneumoniae 2 Chlamydia trachomatis 2 Chlamydia psittaci (soques aviàries) 3 Chlamydia psittaci (soques no aviàries) 2 Clostridium botulinum 2 T Clostridium perfringens 2 Clostridium tetani 2 T.V. Clostridium spp 2 Corynebacterium diphtheriae 2 T.V. Corynebacterium minutissimum 2 Corynebacterium pseudotuberculosis 2 Corynebacterium spp 2 Coxiella burnetii 3 Edwardsiella tarda 2


Bacteris i afins Ehrlichia sennetsu (Rickettsia sennetsu) 2 Ehrlichia spp 2 Eikenella corrodens 2 Enterobacter aerogenes/cloacae 2 Enterobacter spp 2 Enterococcus spp 2 Erysipelothrix rhusiopathiae 2 Escherichia coli (excepte les soques no patògenes) 2 Escherichia coli, soques verocitotóxicas (per exemple 0157:H7 o 0103) 3 (*) T Flavobacterium meningosepticum 2 Fluoribacter bozemanae (Legionella) 2 Francisella tularensis (tipus A) 3 Francisella tularensis (tipus B) 2 Fusobacterium necrophorum 2 Gardnerella vaginalis 2 Haemophilus ducreyi 2 Haemophilus influenzae 2 Haemophilus spp 2 Helicobacter pylori 2 Klebsiella oxytoca 2 Klebsiella pneumoniae 2 Klebsiella spp 2 Legionella pneumophila 2 Legionella spp 2 Leptospira interrogans (tots els serotips) 2 Listeria monocytogenes 2 Listeria ivanovii 2 Morganella morganii 2 Mycobacterium africanum 3 V Mycobacterium avium/intracellulare 2 Mycobacterium bovis (excepte la soca BCG) 3 V Mycobacterium chelonae 2 Mycobacterium fortuitum 2 Mycobacterium kansasii 2 Mycobacterium leprae 3 Mycobacterium malmoense 2 Mycobacterium marinum 2 Mycobacterium microti 3 (*) Mycobacterium paratuberculosis 2 Mycobacterium scrofulaceum 2 Mycobacterium simiae 2 Mycobacterium szulgai 2 Mycobacterium tuberculosis 3 V Mycobacterium ulcerans 3 (*)


Bacteris i afins Mycobacterium xenopi 2 Mycoplasma caviae 2 Mycoplasma hominis 2 Mycoplasma pneumoniae 2 Neisseria gonorrhoeae 2 Neisseria meningitidis 2 V Nocardia asteroides 2 Nocardia brasiliensis 2 Nocardia farcinica 2 Nocardia nova 2 Nocardia otitidiscaviarum 2 Pasteurella multocida 2 Pasteurella spp 2 Peptostreptococcus anaerobius 2 Plesiomonas shigelloides 2 Porphyromonas spp 2 Prevotella spp 2 Proteus mirabilis 2 Proteus penneri 2 Proteus vulgaris 2 Providencia alcalifaciens 2 Providencia rettgeri 2 Providencia spp 2 Pseudomonas aeruginosa 2 Rhodococcus equi 2 Rickettsia akari 3(*) Rickettsia canadadensis (canada) 3(*) Rickettsia conorii 3 Rickettsia montana 3(*) Rickettsia typhi (Rickettsia mooseri) 3 Rickettsia prowazekii 3 Ríckettsia rickettsii 3 Rickettsia tsutsugamushi 3 Rickettsia spp 2 Salmonella arizonae 2 Salmonella enteritidis 2 Salmonella typhimurium 2 Salmonella paratyphi A, B, C 2 V Salmonella typhi 3(*) V Salmonella (altres varietats serològiques) 2 Serpulina spp 2 Shigella boydii 2 Shigella dysenteriae (tipus 1) 3(*) T Shigella dysenteriae (excepte tipus 1) 2


Bacteris i afins Shigella flexneri 2 Shigella sonnei 2 Staphylococcus aureus 2 Streptobacillus moniliformis 2 Streptococcus pneumoniae 2 Streptococcus pyogenes 2 Streptococcus suis 2 Streptococcus spp 2 Treponema carateum 2 Treponema pallidum 2 Treponema pertenue 2 Treponema spp 2 Vibrio cholerae (inclòs El Tor) 2 Vibrio parahaemolyticus 2 Vibrio spp 2 Yersinia enterocolitica 2 Yersinia pestis 3 V Yersinia pseudotuberculosis 2 Yersinia spp 2

Agent biològic Classificació Notes Virus

Adenoviridae 2 Arenaviridae: Complexes virals LCM-Lassa:

Virus Lassa 4 Virus de la coriomeningitis limfocítica (soques

neurotròpiques) 3

Virus de la coriomeningitis limfocítica (altres soques) 2 Virus Mopeia 2

Altres complexes virals LCM-Lassa: Complexes virals Tacaribe

Virus Flexal 3 Virus Guanarito 4 Virus Junin 4 Virus Machupo 4 Virus Sabia 4 Altres complexe virals Tacaribe 2

Astroviridae 2 Bunyaviridae:

Belgrade 3 Bhanja 2 Virus Bunyamwera 2 Germiston 2 Sense nom ( abans Muerto Canyon) 3 Virus Oropouche 3


Virus Virus de l’encefalitis de Califòrnia 2

Hantavirus: Hantaan (Febre hemorràgica de Corea) 3 Virus Seoul 3 Virus Puumala 2 Virus Prospect Hill 2 Otros hantavirus 2

Nairovirus: Virus de la febre hemorràgica de Crimea/Congo 4 Virus Hazara 2

Flebovirus: De la febre de la vall Rift 3 V Virus dels flebòtoms 2 Virus Toscana 2 Altres bunyavirus de patogenicitat coneguda 2

Caliciviridae: Virus de l'hepatitis E 3(*) Virus Norwalk 2 Altres Caliciviridae 2 Coronaviridae 2

Filoviridae: Virus Ebola 4 Virus de Marburg 4

Flaviviridae: Encefalitis d’Austràlia (Encefalitis de la Vall Murray) 3 Virus de l’encefalitis de les paparres d’Europa central 3(*) V Absettarov 3 Hanzalova 3 Hypr 3 Kumlinge 3 Virus del dengue tipus 1-4 3 Virus de l’hepatitis C 3(*) D Hepatitis G 3(*) D Encefalitis B japonesa 3 V Bosc de Kyasamur 3 V Mal de Louping 3(*) Omsk (a) 3 V Powassan 3 Rocio 3 Encefalitis vernoestival russa (a) 3 V Encefalitis de St. Louis 3 Virus Wesselsbron 3(*) Virus del Nil occidental 3 Febre groga 3 V


Virus Altres flavivirus de patogenicitat coneguda 2

Hepadnaviridae: Virus de l’hepatitis B 3(*) V,D Virus de l’hepatitis D (Delta) (b) 3(*) V,D

Herpesviridae: Cytomegalovirus 2 Virus d’Epstein-Barr 2 Herpesvirus simiae (virus B) 3 Herpes simplex virus tipus 1 i 2 2 Herpesvirus varicella-zoster 2 Virus linfotrópic humà B (HBLV-HHV6) 2 Herpes virus humà 7 2 Herpes virus humà 8 2 D

Orthomyxoviridae: Virus de la influença tipus A, B i C 2 V(c) Ortomixovirus transmesos per paparres: Virus Dhori i

Thogoto 2

Papovaviridae: Virus BK i JC 2 D(d) Virus del papiloma humà 2 D(d)

Paramyxoviridae: Virus del xarampió 2 V Virus de la parotiditis 2 V Virus de la malaltia de Newcastle 2 Virus de la parainfluenza tipus 1 a 4 2 Virus respiratori sincitial 2

Parvoviridae: Parvovirus humà (B 19) 2

Picornaviridae: Virus de la conjuntivitis hemorràgica (AHC) 2 Virus Coxsackie 2 Virus Echo 2 Virus de l’hepatitis A (enterovirus humà tipus 72) 2 V Poliovirus 2 V Rinovirus 2

Poxviridae: Buffalopox virus (e) 2 Cowpox virus 2 Elephantpox virus (f) 2 Virus de la verola mamària bovina 2 Molluscum contagiosum virus 2 Monkeypox virus 3 V Orf virus 2 Rabbitpox virus (g) 2 Vaccinia virus 2

Agent biològic Classificació Notes Virus

Variola (major & minor) virus 4 V "Whitepox" virus (variola virus) 4 V Yatapox virus (Tana & Yaba) 2

Reoviridae: Coltivirus 2 Rotavirus humas 2 Orbivirus 2 Reovirus 2

Retroviridae: Virus d’immunodeficiència humana 3(*) D Virus de les leucèmies humanes de les cèl·lules T (HTLV)

tipus 1 i 2 3(*) D

Virus SIV h 3(*) Rhabdoviridae:

Virus de la ràbia 3(*) V Virus de l’estomatitis vesicular 2

Togaviridae: Alfavirus:

Encefalomielitis equina americana oriental 3 V Virus Bebaru 2 Virus Chikungunya 3(*) Virus Everglades 3(*) Virus Mayaro 3 Virus Mucambo 3(*) Virus Ndumu 3 Virus Onyong-nyong 2 Virus del riu Ross 2 Virus del bosc Semliki 2 Virus Sindbis 2 Virus Tonate 3(*) De l’encefalomielitis equina veneçolana 3 V De l’encefalomielitis equina americana occidental 3 V Altres alfavirus coneguts 2 Rubivirus (rubèola) 2 V

Toroviridae 2 Virus no classificats

Virus de l'hepatitis, encara no identificats 3(*) D Morbillivirus equino 4

Agents no classificats associats a encefalopaties espogiformes transmissibles (TSE)

La malaltia de Creutzfeldt-Jakob 3(*) D(d) Variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob (CJD) 3(*) D(d) Encefalopatia espongiforme bovina (BSE) i altres TSE

d'origen animal afins(i) 3(*) D(d)

La síndrome de Gerstmann-Sträussler-Scheinker 3(*) D(d) Kuru 3(*) D(d)

Agent biològic Classificació Notes Paràsits

Acanthamoeba castellani 2 Ancylostoma duodenale 2 Angiostrongylus cantonensis 2 Angiostrongyíus costaricensis 2 Ascaris lumbricoides 2 A Ascaris suum 2 A Babesia divergens 2 Babesia microti 2 Balantidium coli 2 Brugia malayi 2 Brugia pahangi 2 Capillaria philippinensis 2 Capillaria spp 2 Clonorchis sinensis 2 Clonorchis viverrini 2 Cryptosporidium parvum 2 Cryptosporidium spp 2 Cyclospora cayetanensis 2 Dipetalonema streptocerca 2 Diphyllobothrium latum 2 Dracunculus medinensis 2 Echinococcus granulosus 3(*) Echinococcus multilocularis 3(*) Echinococcus vogeli 3(*) Entamoeba histolytica 2 Fasciola gigantica 2 Fasciola hepatica 2 Fasciolopsis buski 2 Giardia lamblia (Giardia intestinalis) 2 Hymenolepis diminuta 2 Hymenolepis nana 2 Leishmania brasiliensis 3(*) Leishmania donovani 3(*) Leishmania ethiopica 2 Leishmania mexicana 2 Leishmania peruviana 2 Leishmania tropica 2 Leishmania major 2 Leishmania spp 2 Loa loa 2 Mansonella ozzardi 2 Mansonella perstans 2 Naegleria fowleri 3


Paràsits Necator americanus 2 Onchocerca volvulus 2 Opisthorchis felineus 2 Opisthorchis spp 2 Paragonimus westermani 2 Plasmodium falciparum 3(*) Plasmodium spp . (humà i símic) 2 Sarcocystis suihominis 2 Schistosoma haematobium 2 Schistosoma intercalatum 2 Schistosoma japonicum 2 Schistosoma mansoni 2 Schistosoma mekongi 2 Strongyloides stercoralis 2 Strongyloides spp 2 Taenia saginata 2 Taenia solium 3(*) Toxocara canis 2 Toxoplasma gondii 2 Trichinella spiralis 2 Trichuris trichiura 2 Trypanosoma brucei brucei 2 Trypanosoma brucei gambiense 2 Trypanosoma brucei rhodesiense 3(*) Trypanosoma cruzi 3 Wuchereria bancrofti 2

Agent biològic Classificació Notes Fongs

Aspergillus fumigatus 2 A Blastomyces dermatitidis (Ajellomyces dermatitidis) 3 Candida albicans 2 A Candida tropicalis 2 Cladophialophora bantiana (abans: Xylophypha bantiana, Cladosporium

bantianum o trichoides) 3

Coccidioides immitis 3 A Cryptococcus neoformans var. neoformans (Filobasidiella neoformans

var. neoformans) 2 A

Cryptococcus neoformans var. gattii (Filobasidiella bacillispora) 2 A Emmonsia parva var. Parva 2 Emmonsia parva var. Crescens 2 Epidermophyton floccosum 2 A Fonsecaea compacta 2 Fonsecaea pedrosoi 2 Histoplasma capsulatum var. capsulatum (Ajellomyces capsulatus) 3

Agent biològic Classificació Notes Fongs

Histoplasma capsulatum duboisii 3 Madurella grisea 2 Madurella mycetomatis 2 Microsporum spp 2 A Neotestudina rosatii 2 Paracoccidioides brasiliensis 3 Penicillium marneffei 2 A Scedosporium apiospermum (Pseudallescheria boidii) 2 Scedosporium prolificans (inflatum) 2 Sporothrix schenckii 2 Trichophyton rubrum 2 Trichophyton spp 2

a) Encefalitis vehiculada per la paparra. b) El virus de l’hepatitis D necessita una altra infecció simultània o secundària de la provocada pel virus de l’hepatitis B

per exercir el poder patogen en els treballadors La vacuna contra el virus de l’hepatitis B protegeix, per tant, els treballadors no afectats pel virus de l’hepatitis B, contra el virus de l’hepatitis D (Delta).

c) Només pel que fa als tipus A i B. d) Recomanat per als treballs que tinguin un contacte directe amb aquests agents e) Es poden identificar dos virus diferents sota aquest mateix epígraf: un gènere buffalopox virus i una variant de

vaccinia virus. f) Variant de cowpox g) Variant de vaccinia h) Actualment, no hi ha cap prova de malaltia humana provocada per cap altre retrovirus d’origen en els simis. Com a

mesura de precaució, es recomana un nivell 3 de contenció per als treballs que suposin una exposició a aquests retrovirus

i) No hi ha proves concloents d’infeccions humanes causades pels agents responsables de les TSE en els animals. No obstant això, per al treball en laboratori es recomanen mesures de contenció per als agents classificats en el grup de risc 3(*) com a mesura de precaució, excepte per al treball en el laboratori relacionat amb l’agent identificat de la tremolor ovina (scrapie), per al qual és suficient un nivell 2 de contenció.

ANNEX III. SENYAL DE PERILL BIOLÒGIC.

ANNEX IV. INDICACIONS RELATIVES A LES MESURES DE CONTENCIÓ I ALS NIVELLS DE

CONTENCIÓ.

Observació preliminar: Les mesures que figuren en aquest annex s’apliquen segons la naturalesa de les activitats, l’avaluació del risc per als treballadors i les característiques de l’agent biològic de què es tracti.

B. Nivells de contenció A. Mesures de contenció 2 3 4

1. El lloc de treball ha d’estar separat de qualsevol activitat que es dugui a terme en el mateix edifici.

No Aconsellable Sí

2. L’aire introduït i extret del lloc de treball s’ha de filtrar mitjançant la utilització de filtres d’alta eficàcia per a partícules en l’aire (HEPA) o d’una manera similar.

No Sí, per a la sortida d’aire

Sí, per a l’entrada i la sortida d’aire.

3. L’accés només s’ha de permetre al personal designat. Aconsellable Sí Sí, amb resclosa

d’aire. 4. El lloc de treball s’ha de poder precintar

per permetre’n la desinfecció. No Aconsellable Sí

5. Procediments de desinfecció especificats. Sí Sí Sí

6. El lloc de treball s’ha de mantenir amb una pressió negativa en relació amb la pressió atmosfèrica.

No Aconsellable Sí

7. Control eficient de vectors, per exemple, de rosegadors i d’insectes. Aconsellable Sí Sí

8. Superfícies impermeables a l’aigua i de neteja fàcil.

Sí, per al banc de proves o la taula

de treball.

Sí, per al banc de proves o la taula de treball i el sòl.

Sí, per al banc de proves o la taula de treball, el sòl, les parets i els

sostres.

9. Superfícies resistents a àcids, àlcalis, dissolvents i desinfectants. Aconsellable Sí Sí

10. Emmagatzematge de seguretat per a agents biològics. Sí Sí

Sí, emmagatzematge

segur. 11. S’ha d’instal·lar una finestreta

d’observació o un dispositiu alternatiu en les zones per tal que es puguin veure els ocupants.

Aconsellable Aconsellable Sí

12. Laboratori amb equip propi. No Aconsellable Sí 13. El material infectat, incloent-hi els

animals, s’ha de manipular en una cabina de seguretat biològica, en un aïllador o en una altra contenció apropiada.

Quan calgui.

Sí, quan la infecció es

propagui per l’aire.

Sí

14. Incinerador per a la destrucció d’animals morts. Aconsellable Sí (disponible). Sí, en el mateix

lloc.

ANNEX V. INDICACIONS RELATIVES A LES MESURES DE CONTENCIÓ I ALS NIVELLS DE

CONTENCIÓ PER A PROCESSOS INDUSTRIALS.

Observació preliminar:

1. Agents biològics del grup 1: Quan es treballi amb agents biològics del grup 1, incloses les vacunes de gèrmens vius atenuats, s’han d’observar els principis de correcta seguretat i higiene professional.

2. Agents biològics dels grups 2, 3 i 4: Pot resultar adequat seleccionar i combinar, basant-se en una avaluació del risc relacionat amb qualsevol procés particular o part d’un procés, requisits de contenció de les diferents categories que s’expressen a continuació.

B. Nivells de contenció A. Mesures de contenció

2 3 4 1. Els microorganismes viables s’han de

manipular en un sistema que separi físicament el procés del medi ambient.

Sí. Sí. Sí.

2. Els gasos d’escapament del sistema tancat s’han de tractar per:

Minimitzar-ne l’alliberament.

Impedir-ne l’alliberament.


3. La presa de mostres, l’addició de materials a un sistema tancat i la transferència d’organismes viables a un altre sistema tancat s’han d’efectuar d’una manera que permeti:

Minimitzar-ne l’alliberament.



4. Els fluids de grans cultius no s’han de retirar del sistema tancat llevat que els microorganismes viables hagin estat:

Inactivats per mitjans d’eficàcia

provada.

Inactivats per mitjans físics o

químics d’eficàcia provada.



5. Els precintes s’han de dissenyar a fi de: Minimitzar-ne l’alliberament.



6. Els sistemes tancats s’han d’ubicar en una zona controlada: Facultatiu. Facultatiu. Facultatiu.

a) S’han de col·locar senyals de perill biològic. Facultatiu. Sí. Sí.

b) L’accés només s’ha de permetre al personal designat. Facultatiu. Sí. Sí, mitjançant

resclosa d’aire. c) El personal ha de dur una

indumentària de protecció. Sí, roba de

treball. Sí. Canviar-se completament.

d) El personal ha de disposar d’instal·lacions de descontaminació i d’higiene.

Sí. Sí. Sí.

e) Els treballadors s’han de dutxar abans d’abandonar la zona controlada.

No. Facultatiu. Sí.

f) Els *líquids efluents dels *llocs de rentar i de les dutxes s’han de recollir i inactivar abans d’abocar-los.


B. Nivells de contenció A. Mesures de contenció 2 3 4

g) La zona controlada s’ha de ventilar adequadament per reduir al mínim la contaminació atmosfèrica.

Facultatiu. Facultatiu. Sí.

h) La zona controlada s’ha de mantenir amb una pressió negativa en relació amb l’atmosfera.


i) L’aire d’entrada i de sortida de la zona controlada s’ha de tractar amb filtres «HEPA».


j) El disseny de la zona controlada ha d’impedir la fuga del contingut del sistema tancat.


k) S’ha de poder precintar la zona controlada per fumigar-la. No. Facultatiu. Sí.

l) Tractament de *líquids efluents abans de l’abocament final. Inactivats per

mitjans d’eficàcia provada.





ANNEX VI.

RECOMANACIONS PRÀCTIQUES PER A LA VACUNACIÓ.

1. Quan l’avaluació a què es refereix l’article 4 demostri l’existència d’un risc per a la seguretat i la salut dels treballadors per exposició a agents biològics contra els quals hi ha vacunes eficaces, l’empresari ha d’oferir l’esmentada vacunació.

2. S’ha d’informar els treballadors sobre els avantatges i els inconvenients tant de la vacunació com de la no-vacunació.

3. La vacunació oferta als treballadors no els ha d’ocasionar cap despesa.

4. Es pot elaborar un certificat de vacunació que s’expedeixi al treballador en qüestió i, quan se sol·liciti, a les autoritats sanitàries.

5. El que disposen els apartats anteriors s’ha d’aplicar a les mesures a què es refereix el segon paràgraf de l’apartat 3 de l’article 8.




III. APÈNDIXS

APÈNDIX 1: ORGANISMES MODIFICATS GENÈNETICAMENT

Per a les activitats que impliquin la utilització de microorganismes modificats genèticament (OMG), entenent com a tal qualsevol microorganisme el material genètic del qual ha estat modificat d’una manera que no es produeix de manera natural en la multiplicació o en la recombinació natural, s’han de classificar en funció dels riscos que presentin per a la salut humana. Aquesta avaluació de riscos s’ha de fer seguint la sistemàtica que descriuen tant el Reial decret 664/1997 com la Directiva 98/81/CE, de 26 d’octubre de 1997, (DOCE L 330, de 5/12/98), sense perjudici del que estableix la Llei 15/1994, de 3 de juny, (BOE núm. 133, de 4/6/94), pel qual s’estableix el règim jurídic de la utilització confinada, alliberament voluntari i comercialització d’OMG a fi de prevenir els riscos per a la salut humana i per al medi ambient, així com el Reial decret 951/1997, de 20 de juny, (BOE núm. 150, de 24/6/97), pel qual s’aprova el Reglament general per al desenvolupament i l'exercici de la Llei 15/1994. S’hi inclouen els microorganismes obtinguts per tècniques: - De recombinació de l’ADN que utilitzen sistemes de vectors contemplats en la recomanació del

Consell 82/472 CEE. - Que suposin la incorporació directa en un microorganisme de material genètic preparat fora de

l’organisme, incloent-hi la microprojecció, la macroinjecció i la microencapsulació. - De fusió de cèl·lules o d’hibridació en les quals es formen cèl·lules vives amb noves

combinacions de material genètic hereditari, mitjançant la fusió de dues o més cèl·lules utilitzant mètodes que no es donen naturalment.

No s’inclouen en l’àmbit d’aplicació d’aquest Reial decret les tècniques de mutagènesi, de fusió cel·lular, fertilització in vitro i inducció poliploide, així com la conjugació, transducció, transformacions o qualsevol altre procés natural. A partir de l’esmentada avaluació, les activitats queden classificades amb risc insignificant, baix, moderat o alt, i se’ls ha d’assignar un grau de confinament o nivell de contenció adequat a cada una. La citada Directiva 98/81/CE recull específicament els requeriments mínims respecte de les instal·lacions, els equips, les normes de treball i el tractament de residus per a les activitats en laboratoris, els hivernacles o sementers i els animalaris.

APÈNDIX 2: RISCOS DERIVATS DEL TREBALL AMB CULTIUS CEL·LULARS

Els cultius cel·lulars són el resultat del creixement in vitro de cèl·lules obtingudes d’organismes pluricel·lulars. Tenen la categoria d’agents biològics segons la definició que recull l’article 2; es refereix, en aquest cas, tant als cultius cel·lulars primaris com als de línies contínues cel·lulars o soques cel·lulars ben definides. Els cultius cel·lulars no contaminats generalment no presenten un risc significatiu, i la inoculació dèrmica origina només una inflamació local. No obstant això, aquests cultius poden contribuir substancialment al risc d’exposició a agents biològics ja que poden actuar com a la base o ajudar a la supervivència i/o la replicació d’agents oportunistes, o ser origen d’altres riscos potencials. Els agents oportunistes més característics són els virus, i entre els altres riscos es poden citar la contaminació per micoplasmes, o productes cel·lulars que poden ser molècules biològicament actives amb propietats farmacològiques, d’immunomodulació o sensibilitzadores. Avaluació del risc El nivell de risc que presenta el treball amb cultius cel·lulars és variat. D’una banda, s’ha de considerar si les soques o línies cel·lulars utilitzades tenen una procedència prou documentada per garantir i evitar la problemàtica associada amb la contaminació creuada de la línia cel·lular original per un altre tipus de cèl·lules. Així mateix, pel que fa als cultius cel·lulars, cal considerar-ne tant l’origen anatòmic com el de l’espècie, ja que està directament relacionat amb el seu potencial infecciós per virus o altres agents patògens en humans. El treballador que realitzi els cultius cel·lulars no pot utilitzar en cap cas les seves pròpies cèl·lules per al desenvolupament in vitro. Les cèl·lules humanes per a cultiu s’han d’obtenir únicament d’individus que no tinguin cap relació amb el treball experimental. Els cultius cel·lulars de més risc són els que procedeixen de primats i humans, especialment si deriven de sang perifèrica, teixit limfoide i nerviós. Quan se sospiti que el cultiu cel·lular ha estat infectat per un agent patogen per a l’home, els dits cultius han de ser manejats amb un nivell de contenció adequat a l’agent en qüestió. L’elecció del nivell de contenció, segons l’origen del cultiu cel·lular, es mostra en la taula següent:

CULTIU CEL·LULAR CONTENCIÓ

Línies cel·lulars ben caracteritzades d’origen humà o de simis.

Línies cel·lulars no humanes ni de simis ben caracteritzades, amb un risc baix d’infecció endògena amb patògens humans.

Nivell de contenció 2 i ús de cabina de bioseguretat.

Línies cel·lulars o soques no totalment caracteritzades o autentificades.

Nivell de contenció 2 i ús de cabina de bioseguretat.

Cèl·lules amb patògens endògens i cèl·lules deliberadament infectades. Contenció adequada al patogen.

Cèl·lules sanguínies humanes, cèl·lules limfoides, teixit nerviós d’origen humà o de simis.

Contenció adequada al risc potencial.

Hi ha un risc addicional en el cas de cultius cel·lulars genèticament modificats.

Riscos en els procediments de cultius cel·lulars En la manipulació de cultius cel·lulars s’han de minimitzar totes les tasques que contribueixin a la formació d’aerosols o esquitxos: transvasaments, vessaments, pipetejar de manera contínua i ràpida... Les agulles no s’han d’utilitzar si hi ha una alternativa raonable. Igual que en tot treball amb material infecciós o potencialment infecciós, s’han d’emprar cabines de seguretat biològica, les quals han d'estar instal·lades correctament i s'han de mantenir i comprovar regularment. Alguns productes cel·lulars poden ser al·lergènics, per la qual cosa en aquests casos es requereixen uns nivells estrictes de contenció primària i/o protecció personal dels treballadors per prevenir la inhalació o el contacte amb les mucoses. Contenció Com ja s’ha indicat a la taula anterior, quan hi ha evidència o sospita de la presència de patògens (per exemple: Herpesvirus simiae en teixits de simis o VIH en cèl·lules blanques de sang perifèrica), els cultius cel·lulars es manipulen en el nivell de contenció requerit per al patogen en qüestió. Tots els procediments implicats en la propagació de cultius cel·lulars que estiguin contaminats s’haurien de dur a terme com a mínim en el nivell de contenció 2, en la realització de les manipulacions. Quan s’utilitzi només un petit nombre de cèl·lules amb un risc baix d’infecció i no es trobin en fase proliferativa, pot no ser necessària la cabina de seguretat. En canvi, quan el volum i el nombre de cèl·lules és alt (processos a gran escala) o quan el nivell d’exposició va augmentant per la inevitable producció d’aerosols, els nivells de contenció i els plans de contingència han de ser més estrictes. Desinfecció i rebuig de residus Calen unes normes efectives per a la descontaminació de tots els materials utilitzats amb relació als cultius cel·lulars i els fluids de rebuig. Els procediments de descontaminació han de ser capaços d’inactivar virus i altres agents contaminants fins i tot en presència de fluids amb una elevada càrrega de material orgànic. La descontaminació química és per això menys efectiva que la que s’obté per calor. S'ha de valorar el risc d’infecció en les successives etapes necessàries per al tractament dels residus i cal prendre les mesures adequades en cada cas. Conclusions Per manejar amb seguretat els cultius cel·lulars cal una valoració adequada dels riscos, una bona organització del treball i l’aplicació dels principis de les bones pràctiques en el laboratori. És important adoptar procediments de separació que previnguin la transmissió accidental d’agents infecciosos d’un cultiu a un altre. Per evitar aquestes transmissions, així com la contaminació creuada entre cèl·lules, només s’ha de manipular una línia cel·lular cada vegada utilitzant mètodes adequats de descontaminació, especialment en les operacions dutes a terme entre diferents tipus de cèl·lules. És recomanable que els cultius cel·lulars que estan infectats es manipulin al final del període de treball o preferiblement en un laboratori diferent dels que es reconeixen com a lliures d’infecció.

APÈNDIX 3: IDENTIFICACIÓ I AVALUACIÓ D’AGENTS BIOLÒGICS EN ELS LLOCS DE TREBALL

La investigació de l’exposició a agents biològics en el lloc de treball pot ser relativament simple si se’n coneix la naturalesa, o molt complexa, en especial per a les activitats en què l’exposició als agents esmentats no es produeix de manera intencionada, com seria el cas de l’agricultura, treballs en unitats d’eliminació de residus, tractament d’aigües residuals... ja que poden formar-se mescles complexes de diferents microorganismes. En aquests casos, el procediment que cal seguir per identificar-los es podria efectuar utilitzant l’estudi d’indicadors que, gradualment (de globals a individuals), posin de manifest l’exposició a agents biològics:

- Indicadors globals (IGL), per exemple: recompte total de bacteris o fongs/llevats, viables o totals que, mitjançant determinacions analítiques senzilles i poc costoses, donen una idea de la càrrega microbiològica total i permeten, si s'escau, identificar agents biològics.

- Indicadors de grup (IGR), per exemple: endotoxines, enterobacteris, actinomicets... com a

grups homogenis d’agents biològics i/o productes derivats d’aquests.

- Indicadors específics (IES), per a llocs de treball o tasques concretes, que indiquen l’estudi d’agents biològics o famílies específiques directament relacionades amb els dits llocs investigats.

- Indicadors individuals (IIN), per a problemes específics que s’hagin trobat amb relació a

agents biològics concrets. Es pot establir, quan això sigui possible, una investigació d’espècies individuals, per exemple Pseudomona aeruginosa.

La taula adjunta recull, a tall d’exemple, un llistat de les activitats laborals i els paràmetres de mesurament que cal examinar. L’estudi dels possibles indicadors proposats per a l’avaluació dels riscos associats a agents biològics implica, com a pas previ, prendre'ns mostres, ja sigui per a la determinació directa com a bioaerosols, ja sigui com a contaminants superficials o per a la mesura quantitativa de productes, components o metabòlits dels agents biològics la concentració dels quals és representativa de la càrrega biològica global que s’ha de valorar. Per tant, es poden prendre tres opcions per mesurar agents biològics:

a) Mètodes que posen de manifest el nombre total d’agents i/o el nombre de microorganismes cultivables, i hi entenem els que són capaços de formar colònies en un medi de cultiu adequat.

b) Mètodes que posen de manifest la presència d’elements cel·lulars procedents dels agents

biològics com poden ser, per exemple, les endotoxines i els glucans.

c) Mètodes que quantifiquen metabòlits tant primaris (per exemple: ATP), com secundaris (per exemple: micotoxines), que poden servir de marcadors de l’activitat vital dels agents biològics, o trobar-se en els bioaerosols de la mostra.

La limitació de la metodologia proposada està en el fet que, en l’actualitat, no es disposa de dades suficients per establir de manera fiable relacions dosi efecte/resposta per als bioaerosols, de manera similar a la establerta per als agents químics, per la qual cosa no és possible establir valors límit ambientals que serveixin com a criteri de referència en la mateixa línia que per als agents químics (VLA, TLV). Per al cas de les endotoxines sí que hi ha valors de referència orientadors. A pesar d’aquestes limitacions, considerem de gran utilitat aquest tipus d’estudis, ja que, a més de donar informació sobre la naturalesa dels agents biològics (annex II), fan possible l’estudi de situacions específiques o la comparació d’aquestes, per exemple abans i després de l’aparició de queixes o patologies, la comparació de dos sistemes de neteja, l’efectivitat d’un desinfectant, la repercussió d’un canvi en el procés productiu, la repercussió de factors físics, la identificació de focus de contaminació, etc.

a) Mètodes per al mostreig d’agents biològics cultivables i/o totals Estan projectats per determinar la font, la quantitat i la identificació d’agents biològics transmesos fonamentalment per via aèria. Es basen en la presa, la recuperació i el subsegüent cultiu de microorganismes. Aquests mètodes es poden classificar d’acord amb el procediment de presa de mostra o el maneig de la mostra presa, i inclouen: la gravitació, la impactació, la centrifugació, el bombolleig i la filtració. - Gravitació o impactació natural: És la forma més simple de presa de mostra de bioaerosols, segons la qual les partícules biològiques aerotransportades són recollides sobre una superfície adherent (agar en una placa Petri o recobrint un portaobjectes, plaques RODAC...) per la seva capacitat de sedimentar per gravetat. És un mètode econòmic que no necessita equips auxiliars, si

bé s’ha de tenir una cura especial sobre el lloc en què es col·loquen les plaques esmentades per evitar corrents d’aire. Les partícules de mida més gran poden estar sobrerepresentades. Aquest mètode no és quantitatiu, és a dir, la mostra no es pren a partir d’un volum conegut d’aire, per la qual cosa les proves d’intercomparació són dificultoses. És un procediment útil per als estudis inicials i per a l’estimació aproximada de la càrrega microbiològica, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, si s’escullen adequadament els medis de cultiu.

- Impactació: L’aire, aspirat per una bomba de buit que forma part del mostrejador, passa a través d’un orifici i és dirigit a la superfície del medi de cultiu contingut en una placa adequada. Les partícules amb suficient moment d’inèrcia abandonen el corrent i impacten sobre la superfície. L’orifici d’entrada pot consistir en una reixeta o en un capçal amb un elevat nombre d’orificis del mateix diàmetre i el medi de recollida pot ser agar sobre una placa Petri, RODAC o un portaobjectes. Molts mostrejadors empren aquest mètode. Alguns recullen les partícules sobre una superfície única, mentre que altres les recullen per diferents fraccions de mida (diàmetre aerodinàmic equivalent), en superfícies successives (impactació en cascada). Alguns exemples d’aquests mostrejadors per impactació són els "d'escletxa" (Casella), impactadors d’etapa simple (SAS), impactadors Andersen d'1, 2 i 6 etapes o plaques (aquest últim considerat com a mètode de referència), impactador en cascada de May que recull fraccions sobre portaobjectes. El cabdal d’aspiració varia dins del rang de 10 a 180 l/min. Un cop presa la mostra, i segons la naturalesa dels agents biològics que s’han de determinar, la placa s’incuba a la temperatura adequada, i es produeix el creixement dels agents esmentats mitjançant la formació d’una colònia en el punt d’impacte. Posteriorment, es procedeix a fer el recompte de les dites colònies i el càlcul del seu nombre referit a un volum fix d’aire d’1 m3, a partir de les colònies trobades en el volum d’aire de la mostra, els resultats de la qual normalment s’expressen com a ufc/m3 (unitats formadores de colònies per metre cúbic d’aire). La identificació específica de l’agent biològic suposa habitualment que es torni a sembrar, en un medi idoni, i la posterior aplicació de reaccions d’identificació o estudis per morfologia directa o tincions específiques. Una vegada identificat l’agent biològic, se’n comprova la inclusió en els llistats en l’annex II i, si escau, es procedeix a classificar-lo provisionalment en qualsevol dels quatre grups reflectits en funció del risc d’infecció. - Centrifugació: Aquests mostrejadors d’impactació utilitzen la força centrífuga per ajudar a separar les partícules del corrent d’aire d’aspiració. Operen creant un remolí en el qual les partícules amb suficient inèrcia deixen el corrent d’aire per impactar sobre la superfície (medi de cultiu) de recollida. L’RCS Biotest recull l’aire contra una tira de plàstic que suporta una capa fina del medi agar en el qual fan impacte les partícules aerotransportades. Opera a un flux de 40 l/min. Tots els mètodes descrits fins ara només donen informació dels agents biològics cultivables, és a dir, amb capacitat de reproduir-se. En un entorn laboral s’està potencialment subjecte a l’exposició a microorganismes (cultivables, viables, no viables, que també puguin produir riscos tòxics o al·lergènics; formes de supervivència, com ara les espores), components biològicament actius o productes derivats dels dits microorganismes. Per tant, és interessant la possibilitat d’utilitzar mètodes de mostreig més generals que permetin obtenir una informació més àmplia. Entre aquests mètodes que permeten la mesura d’agents biològics totals destaquen els de bombolleig o impinger i de filtració. - Bombolleig o impinger: L’aire per mostrejar passa a través d’un volum conegut de líquid (sèrum salí, aigua de peptona amb agents humectants, medis líquids...). Les partícules abandonen el corrent d’aire per impactació en el líquid, i hi queden retingudes. Posteriorment, i en el medi de cultiu adequat, es transfereix una alíquota del líquid de captació, que en precedeixen el cultiu, el recompte i, si escau, la identificació (viables o cultivables) (1).

En una altra alíquota s’afegeix taronja d’acridina i es filtra, tot fent-ne un recompte total (viables i no viables) per microscòpia d’epifluorescència directament sobre el filtre. La majoria de mostrejadors estan construïts amb vidre, amb una cambra simple de col·lecció; per exemple, l’AGI-30 opera a 12,5 l/min. i el mini-impinger a 1 l/min. - Filtració: L’aire és aspirat a través d’un medi de filtració en el qual es dipositen les partícules. El flux és en funció del tipus de filtre i la seva mida, i també de la bomba d’aspiració, i habitualment oscil·la entre 1 i 500 l/min. El tipus de filtre més utilitzat és el de membrana de policarbonat, ja que les partícules es poden extreure fàcilment de la superfície per agitació en líquids adequats, i es procedeix a la posterior inoculació de la suspensió formada en els medis de cultius específics (2). Un procediment similar és aplicable a la quantificació i la identificació d’agents biològics presents en mostres de pols. S'extreu adequadament un pes conegut del mateix per agitació vigorosa amb sèrum salí que contingui el 0,01% de Tween 80. Posteriorment, se n’inocula un volum conegut en medis de cultiu específics, i es procedeix fer-ne el recompte, expressat com a ufc/g, i, si escau, a fer-ne la identificació. Tots els procediments descrits estan en fase de desenvolupament i harmonització a través del Comitè Europeu de Normalització. El CEN/TC 137 WG 5 està elaborant mètodes normalitzats per a la presa de mostres, que s’han plasmat en la prEN 13098, que recull les regles per a la mesura de microorganismes i endotoxines en l’aire. Mostreig de superfícies A més del mostreig aeri, també es pot determinar el nombre d’agents biològics dipositats en una superfície. Aquest tipus de mostreig s'utilitza fonamentalment en estudis d’higiene alimentària, però té altres aplicacions com, per exemple, comprovar l’eficàcia dels productes de desinfecció o avaluar la presència d’agents biològics en l’interior dels conductes d’aire d’un sistema de ventilació-climatització i en la indústria de la pell i el cuir. La presa de mostres es fa fonamentalment utilitzant turundes o per contacte directe de la superfície que s’ha de mostrejar amb una placa RODAC preparada amb el medi de cultiu adequat i la posterior incubació i identificació, si escau. b) Mètodes que posen de manifest la presència d’elements cel·lulars Aquests mètodes donen compte d’elements cel·lulars de microorganismes tant viables com no viables o desintegrats, constituents de la seva estructura cel·lular que puguin menyscabar la salut del personal exposat. Entre aquests elements cel·lulars cal destacar les endotoxines, els glucans i l’ergosterol. - Endotoxines: Són polisacàrids termoestables d’alt pes molecular (LPS), formats per un component lipídic característic, el lípid A, unit covalentment a un polisacàrid. Les endotoxines són components integrals de la membrana exterior dels bacteris gramnegatius. La presència d’endotoxines es relaciona amb la possibilitat de reaccions tòxiques, processos inflamatoris molt intensos, febre, bronquitis... Des del punt de vista de les malalties relacionades amb el treball, només les endotoxines aerotransportades són rellevants. Es produeixen en el maneig de material orgànic. Els materials contaminats per bacteris i els excrements d’animals són les fonts principals de pols que contribueix a l’alliberament d’endotoxines. L’agricultura i les indústries relacionades proporcionen les fonts d’exposició professional més habituals: les granges de porcs, pollastres, vaques i cavalls; les indústries del cotó; l’elaboració de la patata, la canya de sucre, la cervesa; els escorxadors d’aus; el tractament d’aigües residuals, les escombraries i el compostatge; el sistema d’humidificació d’aire d’edificis i processos industrials amb reciclatge d’aigua; les emulsions formades en els fluids de tall de la metal·lúrgia...

El grup CEN/TC/WG 5 es troba en fase de normalització del mètode analític per a la quantificació d’endotoxines. Es basa en l’activació que les endotoxines produeixen en un enzim de la coagulació present en fer servir el lisat d’amebòcit del cranc Limulus polyphemus (mètode LAL). Aquest enzim es fa actuar sobre un substrat de colors i se’n mesura espectrofotomètricament l’alliberament dels productes formats. Actualment s’admet un límit màxim d’exposició professional a endotoxines de 200 ng/m3. S’han desenvolupat mètodes químics alternatius per a la mesura d’endotoxines, basats en la determinació d’LPS per cromatografia en fase gasosa i espectrometria de masses (3). Anàlogament, s’ha descrit la possibilitat de determinar l’àcid muràmic com a marcador químic de peptidoglicans, presents fonamentalment en la paret cel·lular de bacteris grampositius (4). - Glucans [(1-> 3)β-D Glucà]: És un altre biomarcador de la contaminació fúngica en l’aire. És un component de la paret cel·lular de tots els fongs filamentosos i se’l considera causa possible de malalties respiratòries, especialment malalties cròniques relacionades amb l’exposició a pols orgàniques. El mètode analític implica la presa de mostres d’aire sobre filtres d’acetat de cel·lulosa (5) i l'anàlisi posterior utilitzant el mètode LAL (6) (Lisat d’amebòcit de Limulus).

- Ergosterol: S’utilitza com a un marcador químic en l’aire de la contaminació per fongs, ja que és un dels components químics fonamentals de la membrana dels principals fongs sapròfits. La seva determinació es duu a terme amb mètodes cromatogràfics, prèvia extracció dels filtres de policarbonat en què es prenen les mostres ambientals (7).

c) Mètodes de quantificació de metabòlits Una altra alternativa per mesurar agents biològics és quantificar les substàncies que en procedeixen. Això es pot aplicar quan hi hagi un mètode fiable de presa de mostra i anàlisi i quan la concentració d’analit sigui proporcional a la càrrega microbiològica. Entre aquestes opcions de mesura es poden contemplar els metabòlits primaris, com per exemple l’anàlisi de l’adenosinatrifosfat (ATP), que pot servir de marcador per als microorganismes o la seva activitat vital, i els metabòlits secundaris com, per exemple, les micotoxines que es poden trobar en els bioaerosols. - Anàlisi de l’ATP: L’anàlisi dels nivells d’ATP en les mostres és ràpid i indicatiu del metabolisme de l’activitat microbiana. Hi ha una relació entre els nivells d’ATP i el nombre d’agents microbians, per la qual cosa aquest mètode (8) sovint s'utilitza juntament amb el mostreig de superfícies en la investigació de tots els problemes d’higiene relacionats amb la indústria alimentària. - Micotoxines: Són metabòlits secundaris de baix pes molecular d’origen fúngic, produïts en condicions especials de creixement en collites emmagatzemades i aliments. Algunes micotoxines poden causar efectes sistèmics, especialment en el fetge i el sistema nerviós. Entre les micotoxines més importants destaquen les següents:

- Aflatoxines, produïdes per Aspergillus flavus i A.parasiticus. - Ocratoxina A, produïda per Penicillium verrucosum i Aspergillus - Tricoticenos i Fuminosinas, produïdes per Fusarium spp.

S’ha demostrat que les aflatoxines i altres micotoxines, per exemple, l’àcid Dsecalònic, poden aerotransportar-se en elevades concentracions en determinades tasques com en el processament de cacauets, pistatxo i blat de moro causant efectes tòxics i carcinogènics.

Els mètodes analítics per a la seva determinació utilitzen bé tècniques cromatográfiques (9) o bé línies cel·lulars per assajar la seva citoxicitat (10).

A les taules adjuntes es proposa un esquema per a l'elecció de mètode de mostreig com també un estudi comparatiu de característiques, avantatges i inconvenients dels mètodes de mostreig ambiental més comuns.

ESQUEMA PER A L'ELECCIÓ DEL MÉTODE DE MOSTREIG

1 Frotis 2 Plaques de contacte 3 Col·locació de plaques obertes 4 Filtració a baix cabdal (1-2 l/min) 5 Mini-impinger (1 l/m) 6 Impactador en cascada MAY (10 l/min) 7 Impinger (12,5 l/min) 8 Filtració alt cabdal (5500 l/min) 9 Impringer multietapes (55 l/min) 10 Impactador en cascada, 6 etapes, Andersen (28,5 l/min) 11 RCS, mostrejador centrífug (40 l/min) 12 SAS, impactació directa (90 l/min) 13 Mostrejador Casella "d'escletxa"(30-700 l/min) 14 Impactador Andersen monoetapa (28,5 l/min) Alguns mostrejadors s'esmenten amb els noms comercials únicament per ajudar a identificar-los, sense que això en suposi la recomanació, o que no n'hi hagi d'altres amb prestacions anàlogues.

MOSTREIG AMBIENTAL AGENTS BIOLÒGICS

1. Bergey's Manual of Determination Bacteriology. Baltimore: Williams and Wilkins, 1994. 2. Palmagren, U.; Ström G.; Blomquist, G. Collection of airborne microorganisms on Nucleopore filters, estimation

and analysis. CAMNEA Method. J. Appl. Bacteriol. 61, 401-406 (1986). EXPOSICIÓN A AGENTES BIOLÓGICOS 46.

3. Walters, M.; Milton, D.; Larsson, L. Airborne environmental endotoxin: A crossvalidation of sampling and analysis techniques. Appl. Environ. Microbiol. 60:996-1005 (1994).

4. Fox, A.; Wright, L.; Fox, K. Gas Chromatography-tandem Mass espectometry for trace detection of muramic acid, a peptidoglycan chemical marker, in organic dust; J. Microbiol. Meth. 22:11-26 (1995).

5. Rylander, R.; Person, K. Airborne P1,3-glucano may be related to symptoms in sick building. Ind. Environ. 1:263-267 (1992).

6. Tamura, H.; Arimoto, Y.; Tanaka, S. Automated kinetic assay for endotoxin and (1->3)β-D Glucan. Clin. Chem. Acta 226:109-112 (1994).

7. Young, J. C. Microwave-assisted extraction of the fungal metabolites ergosterol. J. Agric. Food. Chem. 43:2904-2910 (1995).

8. Stanley, P. E.; McCarthy, B. J. and Smither, R. [editors]. ATP Luminescence: Rapid Methods in Microbiology. Blackwell Scientific Publications, Londres (1989).

9. Miller, J.D. Fungi and mycotoxin in grain: implication for stored products research. J. Stored Products Research 31:1-16 1995.

10. Health Implication of fungi in indoor environments. Ed. RS Samson, B. Flannigan. Amsterdam: Elsevier 1994.

APÈNDIX 4: TREBALLADORES EMBARASSADES I EN PERÍODE DE LACTÀNCIA

Les treballadores embarassades o en període de lactància constitueixen un grup de risc especial davant de l’acció dels agents biològics per l’efecte directe que els agents esmentats poden exercir sobre elles o sobre el fetus, per la qual cosa aquest fet ha de ser contemplat com a un risc addicional per l’empresari, que té l’obligació d’identificar-los i avaluar-los. Es poden contemplar almenys tres tipus d’exposicions específiques a agents biològics:

1. Treballadores amb decisió conscient de manipular agents biològics: microbiòlogues que identifiquen aquests agents, en control de processos industrials de biotecnologia, etc.

2. Aquelles que, inevitablement i conscient, estan exposades a agents biològics en la seva

tasca diària: infermeres, etc.

3. Aquelles que tenen risc de contacte accidental: agents de la llei amb risc d’infectar-se a través dels fluids corporals (hepatitis B, VIH), mestres d’escola (rubèola).

Per a l’estudi de la possible repercussió en la salut de la dona treballadora i el fetus, els agents biològics poden dividir-se en dos grans grups:

a) Rubivirus (virus de la rubèola) i Toxoplasma gondii (protozou que origina la toxoplasmosi). b) La resta d’agents biològics, recollits en l’annex II.

La treballadora embarassada no es pot veure obligada, en cap cas, a realitzar activitats que, d’acord amb l’avaluació, suposin el risc d’una exposició als agents contemplats en el grup a) anterior, llevat que hi hagi proves que l’esmentada treballadora està suficientment protegida contra aquests agents pel seu estat d’immunització. Per determinar si la treballadora és immune o susceptible a la rubèola, s'utilitza habitualment la tècnica de la inhibició de l’hemoaglutinació. Una adaptació d’aquest test permet diferenciar entre els anticossos IgG i IgM, i identificar infeccions recents. Es disposa d'una vacuna eficaç contra la rubèola, i se’n recomana la vacunació a les treballadores seronegatives, com ara mestres i personal sanitari de les àrees de pediatria, tocologia, transport sanitari i, en general, a tot el personal femení seronegatiu en edat fèrtil. El test de referència serològic per a la toxoplasmosi és la prova de coloració de SabinFeldman, que és sensible i específic i detecta anticossos IgG. Hi ha altres agents infecciosos, entre els recollits en l’annex II, que tenen un efecte més pronunciat i específic en l’embarassada o en el fetus. La taula següent resumeix algunes d’aquestes espècies i els seus efectes més importants:

AGENTS BIOLÒGICS EFECTES

Campylobacter fetus Pneumònia, bacterièmia, mortinat

Treponema pallidum Sífilis congènita

Citomegalovirus Baix pes fetal, sordesa, mortinat

Herpes simplex virus Icterícia, microcefàlia

Coccidioides immitis Coccidioidosi disseminada en la mare,naixements prematurs i mortinat.

En definitiva, i com a guia en la investigació de l’exposició, es poden distingir dos tipus de situacions:

a) L’exposició és predictible i controlada: el patogen és conegut i es poden prendre unes

mesures adequades de contenció i prevenció. Aquest és el cas (vegeu la gràfica) dels laboratoris d’investigació en microbiologia. En aquest cas és possible avaluar si les condicions de treball són o no adequades per a l’embarassada, tenint en compte que certes mesures de prevenció poden ser-li poc confortables o estressants.

b) Hi ha la possibilitat d’exposició a agents biològics, però aquesta exposició és difícil de

preveure i/o el patogen no està identificat. Si hi hagués una exposició en una treballadora embarassada, l’avaluació, cas per cas, inclouria la determinació de l’estatus immunològic (si això és possible). Si la investigació conclou que la treballadora embarassada no està immunitzada davant del possible patogen o patògens i que aquest pertany al grup 2 de la classificació d’agents biològics, davant del fet que les mesures terapèutiques que cal prendre poden tenir un efecte tòxic per al fetus, o que els patògens pertanyen als grups 3 o 4, l’exposició no és permesa.

Respecte dels problemes relacionats amb les treballadores en el període de lactància, és freqüent la presentació de mastitis; no s’ha trobat una relació directa entre els factors ambientals i la mastitis, la qual cosa exclou que s’hagin d’extremar les mesures higièniques generals i específiques amb fins preventius. Així, si l’activitat laboral implica el contacte directe amb materials infecciosos (hospitals, laboratoris de microbiologia, maneig d’animals infectats...), s’ha de tenir molta cura per evitar la contaminació de la pell i la roba de la mare, tant per prevenir la mastitis com les infeccions del nadó.

APÈNDIX 5: RECOLLIDA, MANIPULACIÓ I TRANSPORT DE CONTAMINANTS BIOLÒGICS

Recollida de les mostres Els principals riscos per al personal que pren mostres de sang són la contaminació de les mans durant l’extracció i les punxades i els talls provocats per les agulles i altres objectes esmolats. Algunes normes pràctiques i procediments per reduir al mínim aquests accidents són:

- Evitar que a les mans hi hagi talls, abrasions o altres lesions cutànies que permetin una millor penetració d’agents biològics. En aquest cas és obligatori l’ús de guants.

- Utilitzar una bona tècnica i un bon material per evitar la contaminació de les mans. - Rentar-se les mans amb aigua i sabó immediatament després de qualsevol accident de

contaminació amb sang i, una vegada acabada la feina, fins i tot si s’han utilitzat guants. - Utilitzar la roba adequada. Una taca de sang ressalta immediatament sobre una peça blanca

o verda. - No tornar a encaputxar les agulles ni desacoblar-les de la xeringa. Col·locar-les totes dues

en un recipient de plàstic rígid imperforable. - Segellar bé els recipients de mostres. Si estan tacats de sang, netejar-los amb un

desinfectant com, per exemple, solució d’hipoclorit amb un 0,1% de clor lliure (1 g/l, 1000 ppm), o productes detergents desinfectants com Virkon®.

- Si es produeix una punxada o un tall, rentar-se la ferida a consciència amb aigua i sabó. - Afavorir l’hemorràgia. - Tota contaminació de les mans o una altra part del cos amb sang i tota punxada o tall s’han

de comunicar al responsable de seguretat i higiene i al servei mèdic (article 12.4). - En les unitats d’infecciosos, VHB o VIH positius és convenient utilitzar agulles de seguretat. - En treballs d’investigació en els quals s’empri material de vidre és preferible utilitzar

xeringues amb ajustatge de baioneta per evitar que l’agulla se separi de la xeringa o utilitzar una xeringa amb agulla incorporada.

Altres tècniques correctes al laboratori són:

- Omplir amb molta cura la xeringa per evitar la formació de bombolles i escuma en el material que s’ha d’injectar.

- Evitar, si és possible, l’ús de xeringues per mesclar líquids infecciosos. - Si s’extreuen líquids de vials a pressió diferent de l’atmosfèrica, emboliqueu l’agulla i el tap

del recipient amb un cotó amarat d’un desinfectant apropiat abans de retirar l’agulla del tap de cautxú de l’ampolleta.

- Expulsar l’excés de líquid i les bombolles de la xeringa, mantenint-la verticalment en un cotó amarat d’un desinfectant apropiat o en una ampolleta plena de cotó fluix estèril.

- Utilitzar, si el perill ho indica, la cabina de seguretat biològica. - Subjectar adequadament els animals.

Material de bioseguretat 1. Guants: Els guants redueixen el risc de contaminació de les mans amb sang, però no eviten les punxades o els talls causats per les agulles, altres instruments esmolats o vidre o plàstic trencat. És important recordar que l’ús de guants té per objecte complementar, i no substituir, una bona tècnica de treball i unes pràctiques apropiades de control d’infeccions, en particular rentar-se les mans correctament. En relació amb l’ús dels guants, s’han d’adoptar les següents precaucions generals:

- Proveir-se de guants per a tota manipulació de material potencialment perillós. - Llençar els guants sempre que es pensi que s’han contaminat. Utilitzar-ne un parell de nous. - Amb les mans enguantades no s’han de tocar els ulls, el nas, les mucoses o la pell. - No abandonar el lloc de treball, ni passejar-se pel laboratori amb els guants posats. - Rentar-se les mans després de treure’s els guants.

2. Agulles: Si s’empren sistemes tradicionals de xeringa i agulla, aquestes han de ser d’un sol ús i, una vegada utilitzades, s’eliminen totes dues sense separar-les, en un contenidor adequat. No torneu a encaputxar mai l’agulla. En separar l’agulla augmenta el risc de contaminació, ja que la sang residual que hi quedava pot sortir per gravetat i a més el con de l’agulla i la punta de la xeringa poden estar contaminades per la sang o per qualsevol altre fluid biològic. Si s'utilitzen agulles de sistemes de buit, és fonamental eliminar-les en un contenidor sense tocar les ni tornar-les a encaputxar. Cal tenir una cura especial amb els sistemes de papallona a causa de la sang que queda a l’extensió de plàstic. En el cas d’agulles de seguretat, l’única precaució és no tocar l’extrem de l’agulla en contacte amb la xeringa si s'utilitzen sistemes d’extracció convencionals. 3. Tubs: L’extracció de mostres mitjançant un sistema tradicional d’agulla i xeringa i el posterior transvasament als diferents vials analítics ha de ser restringida. Un sistema modern de tractament de les mostres analítiques hauria d’emprar un sistema de tubs al buit per a més seguretat i comoditat tant del professional que realitza l’extracció com dels que després han de processar la mostra. Transport: El transport de mostres biològiques és un tema en què s’ha de tenir especial cura, ja que és un risc potencial de contaminació per al treballador sanitari o postal que porta la mostra, el públic en general i el receptor d’aquesta. Hi ha una sèrie de mesures bàsiques acceptades internacionalment i unes normes de sentit comú que s’han de respectar quan la mostra biològica viatja des del lloc en què es genera fins al lloc en què s’analitza, independentment que sigui dins del mateix edifici o d’una part a una altra del món. Es distingeixen tres situacions que mereixen una especial atenció: el transport de la mostra dins del mateix hospital o d’un punt d’extracció perifèric a un laboratori de diagnòstic centralitzat; la recepció i obertura del recipient amb mostres biològiques i el transport d’aquestes com ara l’enviament per correu. 1. Transport intern:

Un sistema de transport intern ha de valorar des del moment en què la mostra s’extreu fins que arriba al laboratori. Els tubs procedents de l’extracció s’han de dipositar en gradetes (preferiblement de seguretat) i no solts en una safata. En la cambra de control es col·loquen en una gradeta de seguretat que sigui suficient per a tots ells, i la dita gradeta s'ha de situar en un contenidor de transport que pugui retenir fugues o vessaments i n’asseguri una protecció addicional. El contenidor ha de tenir una nansa que permeti transportar les mostres biològiques a poca distància de terra. És preferible seleccionar la ruta de transport que eviti el contacte amb el públic, utilitzant els ascensors i passadissos per a ús mèdic. En el cas de transport per carretera des dels punts d’extracció perifèrics al de tractament i anàlisi, cal afegir que el contenidor obligatòriament ha de ser hermètic de forma que n’impedeixi tota fuga o vessament. A més, una vegada tancat i segellat el recipient, cal rentar-lo amb desinfectant i eixugar-lo. El conductor del vehicle ha de ser conscient del material que transporta i se l’ha d’instruir sobre què ha de fer en cas d’accident o vessament del contingut dels recipients.

El contenidor s’ha d’identificar amb el senyal de perill biològic o una etiqueta similar: Perill d’infecció o mostra biològica.

2. Recepció i obertura

Els punts de recepció han d’estar perfectament identificats per al personal que transporta les mostres i són l’únic punt en què es poden lliurar. De la mateixa manera, és convenient que el personal del servei de recepció sàpiga amb antelació la procedència i el nombre de mostres que ha de rebre, cosa que assegura la possibilitat d’evitar mostres perdudes o en parador desconegut. Si el punt de recepció és un laboratori, s’ha d’establir un sistema de finestreta que eviti l’accés a l’interior del laboratori. La persona a càrrec de la recepció ha d’estar entrenada en el sentit que si hi ha dubtes sobre el que va dins del contenidor quant a la seva integritat, ho introdueixi en una bossa de plàstic que ho protegeixi fins a la descontaminació o obertura en cabina de seguretat biològica. Aquest risc es fa més patent en les mostres que han sofert un transport i amb les que s’ha de ser especialment acurat, tenint sempre la precaució de desinfectar externament el contenidor, prèviament a l’obertura.

3. Enviaments per correu

La manipulació, el transport i l'enviament de mostres i agents infecciosos entre laboratoris o institucions utilitzant el servei a tercers està regulat per una sèrie d’organismes per evitar o reduir el risc d’exposició al públic i al personal de les línies aèries i marítimes, de l’administració postal i de les empreses de missatgeria. L’enviament es fa seguint les exigències que recull l’article 21 del Conveni postal universal (BOE núm. 303, de 27 de desembre de 1966), així com les recomanacions de l’OMS. Els embalatges destinats a les substàncies infeccioses i les mostres de diagnòstic consten de tres capes (segons la figura 1):

Figura 1. Embalatge de material biològic perillós.

1º). Un recipient primari estanc en què es col·loca la mostra [(a)]. Ha de ser de vidre o de plàstic de bona qualitat. Ha de permetre un tancament hermètic que impedeixi fugues. Els taps de rosca (preferiblement) o de suro se subjecten amb filferro, cinta adhesiva o un altre material segur. El recipient primari s'ha d'embolicar amb material absorbent (tovalloles de paper, cotó hidròfil o buata de cel·lulosa) en quantitat suficient per absorbir tot el líquid en cas de vessament [(c)].

2º). Un recipient secundari, que ha de ser resistent i estanc [(b)]. S’hi poden posar diverses

mostres amb els recipients primaris respectius. S’utilitza material de farciment per evitar danys per xocs.

3º). Un embolcall exterior per protegir el recipient secundari de les influències exteriors durant el transport i d’una possible manipulació. Ha de ser d’un material suficientment sòlid perquè n’asseguri la protecció. Hi van adherides les dades del destinatari i del remitent, així com els adhesius que exigeix el transportista sobre el contingut: etiqueta de substància infecciosa o de substàncies biològiques peribles [(d)].

A la part exterior d’aquest recipient s’hi adhereix un exemplar del formulari de dades relatiu a la mostra, així com cartes i la resta de material informatiu que permetin identificar-la o descriure-la. Els altres dos exemplars són per al laboratori receptor, que els ha de rebre amb suficient antelació per correu aeri i per a l’expedidor. Això permet que el receptor identifiqui adequadament la mostra, estigui previngut sobre la seva arribada i pugui prendre les disposicions oportunes perquè la manipulació i l’examen es facin en condicions de seguretat.

APÈNDIX 6 NOTIFICACIÓ DE PRIMER ÚS

La notificació és necessària quan l’activitat es troba englobada entre les que tenen la intenció deliberada de manipular o utilitzar en el treball els agents biològics. Classificats els agents, la notificació s’ha de referir al grup al qual l’agent estigui assignat, segons l’annex II. És a dir, s’ha de fer una notificació de grup. Quan es treballi amb un nou agent i la classificació l'enquadri dins d’algun dels grups ja notificats, no cal procedir a fer una nova notificació. L’excepció al que s’ha dit anteriorment seria el fet que el nou agent aparegués al llistat en el grup 4 o si, en no aparèixer-hi, l’empresari l'hagués assimilat provisionalment al grup 3 (article 4.3a), cosa que suposaria la renotificació a l’autoritat laboral. Un laboratori químic no necessita notificar, encara que els assaigs i les anàlisis que realitzi es duguin a terme sobre mostres que amb freqüència contenen algun agent infecciós. Altres tipus de treball de diagnòstic i d’investigació, per exemple en hematologia, immunologia o química clínica, queden així mateix exclosos del requeriment de notificació perquè no hi ha intenció de cultivar, emmagatzemar o propagar els agents biològics, excepte si el material utilitzat conté o pot contenir probablement agents del grup 4. Tampoc hi ha necessitat de comunicar el treball realitzat en les unitats clíniques a pacients infectats o el maneig d’animals. En la majoria dels casos, per tant, “primer ús” s’aplica fonamentalment a les activitats realitzades en laboratoris de microbiologia, virologia, micologia, parasitologia, cultius cel·lulars i amb organismes modificats genèticament, treballs amb animals deliberadament infectats i en les indústries en què pugui ser utilitzat qualsevol agent dels grups 2, 3 i 4. En el cas especial dels laboratoris de diagnòstic que ja hagin notificat la intenció de manipular algun agent biològic del grup 4 no és necessària la renotificació quan es treballi amb un nou agent d’aquest grup.

APÈNDIX 7 PLA D’EMERGÈNCIA DAVANT D’EXPOSICIONS A AGENTS BIOLÒGICS

Es presenta un pla d’emergència tipus que s’ha d’adaptar segons les circumstàncies. S’han de preveure els procediments operatius que contemplin:

- Avaluació de riscos biològics. - Mesures aplicables en cas d’exposició accidental i descontaminació. - Tractament mèdic d’emergència per a les persones exposades i lesionades. - Vigilància mèdica de les persones exposades. - Identificació precisa d’agents biològics, ja siguin tòxics o infecciosos. - Localització de zones de risc elevat. - Identificació del personal amb risc. - Identificació dels recursos humans i de les seves responsabilitats: inspector de bioseguretat,

personal de seguretat, serveis locals de salut, metges, microbiòlegs, veterinaris, epidemiòlegs, servei de bombers i policia. Per "inspector de bioseguretat" s’entén el tècnic de prevenció que coneix a fons el tema de la bioseguretat. Pot realitzar aquestes funcions el mateix tècnic de prevenció de l’empresa, si té coneixements i formació específica per a això, o una persona diferent especialista en el tema. En aquest últim cas, ha de dur a terme la seva tasca en estreta col·laboració amb el tècnic de prevenció de l’empresa, sempre dins el marc del Servei de Prevenció.

- Llista de les instal·lacions on poden rebre assistència les persones exposades. - Transport de persones exposades. - Llista de dipositaris de sèrum immune, vacunes, medicaments necessaris, material i

subministraments especials. - Provisió i ubicació del material d’emergència: roba de protecció, desinfectants, equips de

desinfecció... El pla d’actuació ha d’estar juntament amb el protocol científic de treball i ha de ser conegut, si escau, fent exercicis d'assaig.

APÈNDIX 8: PRECAUCIONS UNIVERSALS

Les denominades “precaucions universals” constitueixen l’estratègia fonamental per prevenir el risc laboral contra tots els microorganismes vehiculats per la sang. El principi bàsic és que la sang i els altres fluids corporals s’han de considerar potencialment infecciosos. S’ha d’acceptar que no hi ha pacients de risc sinó maniobres o procediments de risc, per la qual cosa cal adoptar precaucions utilitzant les barreres protectores adequades en totes les maniobres o procediments en què hi hagi la possibilitat de contacte amb la sang i/o els fluids corporals a través de la pell o les mucoses. És especialment important que:

- tot el personal estigui informat d’aquestes precaucions; - tot el personal conegui les raons per les quals ha de procedir de la manera indicada, i - se'n promogui el coneixement i la utilització adequats.

Es poden distingir les següents precaucions universals:

a) Vacunació (immunització activa). b) Normes d’higiene personal. c) Elements de protecció de barrera. d) Molta cura amb els objectes que tallin. e) Esterilització i desinfecció correcta dels instruments i les superfícies.

a) Vacunació (immunització activa) La comunitat treballadora està sotmesa a nombrosos riscos biològics produïts per bacteris, fongs, virus, etc., davant dels quals es disposa de vacunes que en fan possible la prevenció i, de vegades, el tractament. La immunització activa davant de les malalties infeccioses ha demostrat que és, juntament amb les mesures generals de prevenció, una de les principals maneres de protegir els treballadors. S’ha de vacunar tot el personal que dugui a terme la seva tasca en ambients que tinguin contacte, tant directe com indirecte, amb la sang o amb altres fluids biològics de persones infectades (per exemple, la vacuna contra l’hepatitis B per al personal que dugui a terme la seva tasca en un ambient hospitalari i que tingui contacte directe o indirecte amb la sang o altres fluids dels pacients). b) Normes d’higiene personal A continuació es resumeixen un conjunt de normes d’higiene personal que han de seguir els treballadors:

- Cobrir les ferides i les lesions de les mans amb un apòsit impermeable en iniciar l’activitat laboral.

- Quan hi hagi lesions que no es puguin cobrir, s’ha d’evitar la cura directa dels pacients. - Cal rentar-se les mans en començar i acabar la jornada i després de realitzar qualsevol

tècnica que pugui implicar el contacte amb material infecciós. Aquesta neteja s’ha de fer amb aigua i sabó líquid.

- En situacions especials, s’han d’emprar substàncies antimicrobianes. Després de rentar-se les mans, s’han d’eixugar amb tovalloles de paper d’un sol ús o corrent d’aire.

- No s'ha de menjar, beure ni fumar a l’àrea de treball. - No s’ha de pipetejar amb la boca.

c) Elements de protecció de barrera

Tots els treballadors de la salut han d’emprar rutinàriament els elements de protecció de barrera adequats quan hagin de fer activitats que els posin en contacte directe amb la sang o els fluids corporals dels pacients. Aquest contacte es pot produir tant directament com durant la manipulació d’instrumental o de materials extrets per a fins diagnòstics com és el cas de la realització de processos invasius. Entre els elements de protecció de barrera podem distingir els següents:

1. Guants. 2. Mascaretes. 3. Bates.

1. Guants L’ús de guants és obligatori:

- Quan el treballador sanitari presenti ferides no cicatritzades o lesions dèrmiques exsudatives o traspuaments, talls, lesions cutànies, etc.

- Si maneja sang, fluids corporals contaminats amb sang, teixits, etc. - En entrar en contacte amb la pell no intacta o mucoses. - En manejar objectes, materials o superfícies contaminats amb sang... - En fer processos invasius.

2. Mascaretes i protecció ocular S’empren en els casos en què, per l’índole del procediment que es duu a terme, es prevegi la producció d’esquitxos de sang o altres fluids corporals que afectin les mucoses d’ulls, boca o nas. 3. Bates Les bates s’haurien de fer en les situacions en què es pugui donar un contacte amb la sang o altres fluids orgànics que pugui afectar les mateixes vestimentes del treballador.

d) Cura amb els objectes que tallin i punxin S’han de prendre totes les precaucions necessàries per reduir al mínim les lesions produïdes en el personal per punxades i talls. Per això és necessari:

- Prendre precaucions quan s'utilitzi el material tallant, les agulles i les xeringues durant i després de la utilització, així com en els procediments de neteja i d’eliminació.

- No encapsular agulles ni objectes tallants ni punxants ni sotmetre'ls a cap manipulació. - Els objectes punxants i tallants (agulles, xeringues i altres instruments esmolats) s’han de

dipositar en contenidors apropiats amb tapa de seguretat; per impedir-ne la pèrdua durant el transport, han d’estar ubicats prop del lloc de treball i s’ha d’evitar omplir-los en excés.

- El personal sanitari que manipuli objectes tallants es responsabilitza d’eliminar-los. e) Desinfecció i esterilització correcta d’instrumentals i superfícies Desinfecció: L’ús de productes químics permet desinfectar a temperatura ambient els instruments i superfícies que no resisteixin la calor seca o la temperatura elevada. Per dur a terme una desinfecció del tipus que sigui, cal tenir en compte:

a) L’activitat desinfectant del producte. b) La concentració que ha de tenir per a l’aplicació. c) El temps de contacte amb la superfície que s’ha de descontaminar. d) Les espècies i el nombre de gèrmens que s’han d’eliminar.

El producte desinfectant ha de tenir un ampli espectre d’activitat i una acció ràpida i irreversible; ha de presentar la màxima estabilitat possible davant de certs agents físics; no ha de deteriorar els objectes que s’han de desinfectar, ni ha de tenir un llindar olfactiu alt ni especialment molest. L'aplicació correcta dels desinfectants és, en general, la que permet un major contacte entre el desinfectant i la superfície que es desinfecta. El producte desinfectant s’ha de poder aplicar de tal manera que no presenti oxidabilitat aguda o crònica per als animals i l’home que hi puguin entrar en contacte. S’ha de tenir en compte que per la seva mateixa funció, de destrucció de microorganismes, molts desinfectants tenen característiques de toxicitat importants per a l’home, per la qual cosa s’han d’adoptar les mesures de protecció i prevenció adequades i seguir sempre les instruccions per a l’aplicació, contingudes en l’etiqueta i en les fitxes de seguretat. Els desinfectants que s’utilitzin han d’estar adequadament etiquetats segons la normativa corresponent (Reial decret 1078/1993, Reial decret 363/1995 i Reial decret 1893/1996), tant si s’han adquirit comercialment, com si són de preparació pròpia. En adquirir productes químics, s’ha d’exigir sempre el lliurament de la fitxa de seguretat corresponent. L’eficàcia dels desinfectants està limitada per la presència de matèria orgànica, per la qual cosa el temps d’aplicació d’aquests disminueix quan l’instrumental que s’ha de desinfectar està net. En funció dels microorganismes manipulats, s’han de redactar les instruccions de desinfecció, en què han de constar els desinfectants i les dilucions a què s’han d’emprar. Cal tenir en compte que les fórmules dels productes desinfectants comercials presenten grans diferències, per la qual cosa és essencial seguir les indicacions del fabricant. La taula adjunta presenta un llistat de productes químics emprats habitualment com a desinfectants:

BIOCIDES - CARACTERÍSTIQUES

TIPUS CONCENTRACIÓ EMPRADA ACCIÓ MECANISME AVANTATGES INCONVENIENTS

EFECTES SOBRE

HUMANS

ALCOHOLS (etanol,

isopropanol) 60-90% B, F, V DESNATURALITZACIÓ

PROTEÏNES NO TACA NI

IRRITA

INACTIVAT PER MATÈRIA ORGÀNICA;

INFLAMABLE --

COMPOSTOS D’AMONI

QUATERNARI 0,4-1,6% B*, F, *V

INCREMENTS PERMEABILITAT

CEL·LULAR BARAT

NO BACTERIS GRAM (-); POT ACTUAR COM A

FONT DE N; INACTIVACIÓ MATÈRIA

ORGÀNICA

IRRITANT; TÒXIC

COMPOSTOS FENÒLICS 0,4-0,5% B, F, V (T) DESNATURALITZACIÓ

PROTEÏNES BARAT TÒXIC; CORROSIU; PERMÍS RESIDUS

IRRITANT TÒXIC;

CORROSIU

IODÒFORS 75 ppm B, F, V, T IODACIÓ I OXIDACIÓ DE PROTEÏNES

ESTABLE; ACCIÓ RESIDUAL

CAR; INACTIVATS PER MATÈRIA ORGÀNICA

IRRITANT DE PELL I MUCOSES

GLUTARAL-DEHID 2,00% B, F, V, T, E ENTRECREUAMENT

DE PROTEÏNES

NO CORROSIU; NO AFECTAT PER ALTRES COMPOSTS

VAPORS IRRITANTS; TÒXIC

TÒXIC; IRRITANT

HIPOCLORIT 500 ppm (Clor lliure) B, F, V T INACTIVACIÓ

ENZIMÀTICA BARAT TÒXIC; CORROSIU;

INACTIVAT PER MATÈRIA ORGÀNICA

TÒXIC; CORROSIU

PERÒXID D’HIDROGEN 3,00% B, F, V, T, E RADICALS LLIURES ESTABLE CORROSIU; CAR --

NOTES: F: Fungicida; B: Bactericida; V: Virucida; T: Tuberculocida; E: Esporicida; *: Efectivitat limitada; (): No totes les formulacions. Esterilització: Amb l’esterilització es produeix la destrucció de tots els gèrmens que pugui contenir un material, incloent-hi les espores bacterianes. Cal recordar que, en certs casos, els instruments són sotmesos a l’acció de solucions detergents o antisèptiques per diluir substàncies orgàniques o evitar que s’assequin. Posat que aquest pas no és una veritable desinfecció, aquests instruments no han de ser manipulats ni reutilitzats fins que siguin esterilitzats. Hi ha diferents tipus d’esterilització dels quals se n'ofereix un llistat a continuació: Esterilització per calor humida sota pressió (autoclau):

És el mètode d’elecció, perquè és el més fiable, eficaç i fàcil d’emprar. S’introdueix el material que s'ha esterilitzar en bosses adequades i tancades, i es deixa durant 20 minuts a 121°C (per a alguns agents poden ser necessàries unes altres condicions), tenint la precaució que l’atmosfera de l’autoclau estigui saturada i desproveïda d’aire. En aquest sentit, es recomana disposar d’un manual de procediment per al treball amb l’autoclau que segueixi les instruccions del fabricant. Si no es disposa d’autoclau, per a instrumental de petit volum, cal recórrer a l’ebullició de l’aigua, que preferentment contingui bicarbonat sòdic, durant 30 minuts, o bé a l’ús d’una olla de pressió al nivell màxim de pressió de treball.

Esterilització per calor seca:

S’ha de mantenir durant dues hores a partir del moment que el material ha arribat als 170°C. Radiacions ionitzants:

Basen els efectes en la capacitat de destrucció cel·lular. A causa del poder de penetració, la radiació γ s’empra per esterilitzar el material sanitari, sobretot en l’àmbit industrial. La instal·lació d’esterilització per raigs γ ha de complir uns requisits especials com a instal·lació radioactiva, cosa que en limita totalment l’aplicació en els laboratoris, a menys que estiguin dins d’una institució (per exemple, un hospital) que disposi d’una instal·lació adequada.

Esterilització amb vapors químics:

Els agents gasosos, com ara el formaldehid o l’òxid d’etilè, tenen una activitat bactericida i esporicida en l’interval de 30-80°C. En aquest cas, l’esterilització es duu a terme en esterilitzadors dissenyats específicament, que també s’anomenen autoclaus, i que permeten obtenir les condicions de pressió, de temperatura i d’humitat adequades. Funcionen de manera automàtica, per cicles, i inclouen l’evacuació dels fluids.

Esterilització per òxid d’etilè:

Aquesta mena d’esterilització només s’ha d’aplicar en el material que no pugui ser esterilitzat al vapor i que hagi dur a terme personal qualificat, informat dels riscos que en presenta la utilització, que disposi d’un protocol d’actuació ben establert i, quan el cas ho requereixi, dels equips de protecció individual adequats. Les autoclaus d’òxid d’etilè han de tenir una estanquitat contrastada, si és possible de doble porta amb extracció per sobre de la de descàrrega i amb aeració incorporada. S’han d’ubicar en àrees aïllades, ben ventilades i mantingudes a depressió amb les adjacents, i s'ha de fer un control ambiental periòdic de la presència en aire del compost. Actualment s’estan desenvolupant sistemes denominats “de plasma de baixa temperatura” basats en l’ús de peròxid d’hidrogen i radiofreqüències, com a alternativa a l’ús de l’òxid d’etilè i el formaldehid, considerats com a compostos perillosos per a la salut.

APÈNDIX 9: APLICACIÓ DE BIOCIDES

Com que el control de plagues és un procediment important en la reducció de riscos per exposició a agents biològics, i com que l'aplicació inadequada de les tècniques específiques per a aquest control pot donar lloc a l’aparició de problemes de salut seriosos dels treballadors i els ocupants dels llocs tractats, cal seguir unes recomanacions estrictes sobre aquests tractaments: - Pel que fa als usuaris que contractin els serveis d’aplicadors de tractaments de desinsectació,

desinfecció i desratització, han de tenir en compte:

- Com a criteri general, utilitzar, si és possible, mètodes físics, mecànics o biològics abans que mètodes químics.

- Controlar que els tractaments químics es facin amb productes de la menor toxicitat possible. Es desaconsella el tractament amb mescles de productes químics amb principis actius diferents.

- En qualsevol cas, els biocides han d’estar autoritzats i, per tant, han de disposar d’un número en el Registre de plaguicides, que els serà atorgat per la Direcció General de Salut Pública.

- S’ha d’evitar que els biocides s’apliquin en presència de persones, i respectar sempre els terminis de seguretat dels productes utilitzats.

- S’ha de comunicar per escrit al personal els llocs que s’han de tractar, l’horari d’inici i final de l’aplicació. S’han de controlar els llocs esmentats, de manera que no hi pugui entrar ningú (especial atenció al personal de neteja i de manteniment).

- S’han de seguir les instruccions del responsable de l’aplicació a l’hora de tornar a entrar en els llocs tractats (ventilació prèvia, etc.).

- Portar un registre numerat dels diversos tractaments realitzats en cada centre. - Pel que fa a l’empresa que en fa l’aplicació:

- Ha de tenir un número d’inscripció en el Registre d’empreses i serveis plaguicides del Ministeri de Sanitat o Departament de Sanitat de la comunitat autònoma.

- Ha de disposar, per escrit, d’un protocol de treball que especifiqui tant els riscos que implica l’ús de cada producte com les mesures de prevenció que cal seguir (terminis de seguretat, EPI, condicions d’aplicació, tractament en cas d’intoxicació i antídots, etc.).

- Garantir la capacitació del personal. - Informar per escrit els usuaris del lloc tractat sobre les normes específiques que han

d’adoptar, en el seu cas, per reocupar el lloc esmentat. Un cas particular seria la desinfecció, als laboratoris i animalaris, de les cabines de bioseguretat mitjançant l'aplicació ambiental de desinfectants (fumigació), com per exemple quan s’hagi produït un vessament de material infecciós o quan el manteniment dels equips esmentats i de les instal·lacions ho requereixin. Aquesta fumigació s’ha de dur a terme segons un pla establert, cosa que implica la utilització d’un mètode efectiu, amb controls adequat i informació necessària per al personal afectat. El fumigant més utilitzat és el vapor de formaldehid, que actua com a biocida eficaç. Hi ha diversos procediments per generar formaldehid, tot i que el més comú és mitjançant l'escalfament controlat de la formalina. Les cabines de seguretat biològica s’han de fumigar sempre que hi tingui lloc el vessament de material infecciós, abans del canvi de filtre o quan s’hi facin treballs de manteniment. El fumigant es genera amb la porta tancada i l’extractor apagat perquè es produeixi la difusió passiva del fumigant a través del filtre. Com a alternativa, es deixa en funcionament durant 15 segons per assegurar la penetració en el filtre. Després de com a mínim 6 hores, o millor tota la nit, es posa en funcionament l’extractor de manera que es permet que l’aire de l’habitació entri a la cabina i es ventila de manera que ningú sigui a la vora de la descàrrega exterior de l’aire. Una altra precaució que s’ha de prendre quan s’aplica formaldehid és retirar tots els recipients que continguin àcid clorhídric, així com altres desinfectants i dissolvents clorats, per la possibilitat de formació de compostos carcinògens volàtils.

Quan el que es fumiga és un laboratori o animalari, s’ha d’examinar l’àrea per comprovar que s’ha tancat adequadament i evitar la propagació del fumigant a altres parts de l’edifici. Els falsos sostres presenten una especial dificultat quan estan connectats amb altres sales pròximes. El personal no ha d’entrar-hi quan el fumigant ha estat generat, excepte en el cas d’emergència extrema, cas en què han d'utilitzar equips respiratoris que proporcionin aire d’una font exterior. L’efectivitat de la fumigació es pot aconseguir amb discos de paper impregnats en una suspensió de Bacillus subtilis i col·locats en diversos punts de l’habitació, i comprovant la penetració del fumigant.

APÈNDIX 10 MESURES DE PROTECCIÓ SUPLEMENTÀRIES PER A AGENTS BIOLÒGICS DEL GRUP 2

El treball amb agents biològics del grup 2 requereix que es manegin en laboratoris o instal·lacions de com a mínim, un nivell de contenció 2. En aquest sentit, el treball amb aquests agents es pot realitzar directament sobre el banc de proves o taula de treball, tenint cura de reduir al màxim la producció d’aerosols, i es recomana, per a operacions en què aquesta producció sigui probable (agitació vigorosa, disrupcions amb ultrasons...), que es faci en cabines de bioseguretat o equips similars. No obstant això, hi ha patògens d’aquest grup que han estat la causa d'infeccions serioses a conseqüència d’operacions en aparença tan simples com realitzar suspensions de serotips o, simplement, obrir una centrífuga. A més, se sap que alguns agents d’aquest tipus són infectius a través de mucoses aparentment intactes o per contacte amb la pell i amb dosis infectives baixes, per la qual cosa semblen justificades unes mesures de control addicionals a les que generalment s’apliquen per a la majoria dels agents del grup 2. En el llistat adjunt es recullen alguns agents per als quals seria recomanable un nivell de contenció superior, i per als quals s’haurien d’utilitzar necessàriament els guants (notació “G”), així com cabines de bioseguretat, mínim de classe II, (notació “C”) en qualsevol tasca que pugui implicar la formació d’aerosols.

AGENTS BIOLÒGICS DEL GRUP 2 QUE NECESSITEN PROTECCIÓ SUPLEMENTÀRIA

AGENT BIOLÒGIC NOTES Ancylostoma duodenale G Borrelia burgdorferi G Borrelia duttonii G Borrelia recurrentis G Chlamydia trachomatis C Clostridium botulinum C Corynebacterium diphtheriae G Cryptococcus neoformans C Legionella pneumophila C Leptospira interrogans var. Icterohaemorrhagiae, canicola, hebdomadis G Necator americanus G Neisseria meningitidis C Poxviridae:

Buffalopox virus G Cowpox virus G Virus de la verola mamària bovina G Molluscum contagiosum virus G

Schistosoma haemotobium G Schistosoma intercalatum G Schistosoma japonicum G Schistosoma mansoni G Schistosoma mekongi G Schistosoma spp. G Sporothrix schenkii G Streptobacillus moniliformis G Treponema carateum G Treponema pallidum G Treponema pertenue G Treponema spp. G

APÈNDIX 11 REQUERIMENTS DELS LABORATORIS SEGONS EL NIVELL DE CONTENCIÓ

Els laboratoris es classifiquen en quatre nivells de seguretat biològica que s’estructuren seguint una combinació tant de tècniques de laboratori com d’equips de seguretat i instal·lacions. Laboratoris de nivell de contenció 1 No està directament reflectit en el Reial decret 664/1997, ja que el treball que s’hi duu a terme no suposa un risc significatiu de malaltia per a un treballador sa. No obstant això, les recomanacions serien: Pràctiques de laboratori

- A criteri del responsable del laboratori, l’accés a aquesta zona estarà limitat quan els experiments es troben en marxa.

- Les superfícies en què es treballa haurien de ser descontaminades una vegada al dia i després del vessament de qualsevol material infecciós.

- Està prohibit pipetejar amb la boca. - No està permès menjar, beure, fumar o maquillar-se al laboratori. - Els aliments s’emmagatzemen en armaris o refrigeradors destinats a tal fi i situats fora de la

zona de treball. - Abans de deixar el laboratori, el personal que hagi manejat materials o animals contaminats

s’ha de rentar les mans. - Qualsevol tècnica o manipulació ha de ser efectuada de manera que minimitzi la creació

d’aerosols. - Es recomana l’ús de bates o un altre tipus d’equipament que previngui la contaminació de la

roba de carrer. Pràctiques especials

- Els materials contaminats s’han de dipositar en contenidors adequats, que s'han de poder tancar per traslladar-los.

- Hi hauria d’haver un programa de desinsectació i desratització. Equip de seguretat

- Normalment no cal. Instal·lacions

- El laboratori ha d’estar dissenyat de manera que la neteja en sigui còmoda i accessible. - Les taules han de ser impermeables i resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents

orgànics i la calor moderada. - El mobiliari ha de ser robust. Entre taules, prestatges, armaris, cabines i altres equips hi ha

d’haver espai suficient per permetre una neteja fàcil del laboratori. - El laboratori ha d’estar proveït d’un lavabo per rentar-se les mans. - Si el laboratori disposés de finestres que es poguessin obrir, haurien de portar una protecció

contra l’entrada d’insectes. Laboratoris de nivell de contenció 2 Pràctiques de laboratori

- El responsable de seguretat i higiene pot limitar o restringir l’accés al laboratori quan el treball estigui en marxa.

- Les superfícies de treball s’han de descontaminar almenys un cop al dia i sempre que es produeixi un vessament de material infecciós.

- Tots els residus, tant líquids com sòlids, s’haurien de descontaminar abans d'eliminar-les. - Està prohibit pipetejar amb la boca. - No es permet menjar, beure, fumar, prendre medicaments o maquillar-se al laboratori. - Els aliments s’emmagatzemen en armaris o refrigeradors destinats per a tal fi, que s’ubiquen

fora de la zona de treball. - Abans de deixar el laboratori el personal que hagi manejat materials o animals contaminats

s’ha de rentar les mans.

- Qualsevol tècnica o manipulació s’ha de fer de manera que minimitzi la creació d’aerosols. Pràctiques especials

- Els materials contaminats que han de ser descontaminats fora del laboratori es dipositen en contenidors adequats, que es puguin tancar en ser traslladats fora del laboratori.

- El responsable de seguretat i higiene limita l’accés al laboratori. D’aquesta manera, les persones amb risc d’adquirir infeccions o per a les quals una infecció pot resultar especialment perillosa no hi tenen l’entrada permesa.

- Quan els agents infecciosos que es manegen requereixin l’ús de mesures de seguretat addicionals (per exemple, estar vacunat), a la porta d’accés al laboratori s’hi ha de col·locar un rètol que ho indiqui clarament, juntament amb el símbol de “perill o risc biològic”.

- S’han de dur a terme programes de desinsectació i desratització de la instal·lació. - Sempre que sigui al laboratori, el personal ha de portar una bata o protecció similar. - Quan s’abandoni el laboratori per accedir a altres dependències (cafeteria, biblioteca...), s’ha

de deixar sempre la bata al laboratori. - En el lloc de treball no es permet la presència d’animals no relacionats amb el treball en

curs. - S’ha de fer especial atenció per evitar la contaminació a través de la pell, per la qual cosa és

recomanable portar guants quan es manipuli material infecciós. - Tots els residus del laboratori s’han de descontaminar adequadament abans de la seva

eliminació. - Les agulles hipodèrmiques i xeringues que s’emprin per a la inoculació parenteral o

l'extracció de fluids dels animals o dels contenidors han d’anar proveïdes de diafragma. - Cal fer especial atenció a l’autoinoculació i a la creació d’aerosols. Les agulles i les

xeringues s’han de llençar en contenidors destinats a tal fi, que s’han de descontaminar en autoclau abans d’eliminar-los.

- Els vessaments i altres accidents que tinguin com a conseqüència la sobreexposició del personal a materials infectats s'han de comunicar al responsable de seguretat i higiene.

Equips de seguretat

- Cabines de seguretat de classe I o II o altres sistemes de protecció física del personal, que s’empren quan s'utilitzen tècniques amb un alt risc de formació d’aerosols o s’utilitzen grans volums o altes concentracions d’agents infecciosos.

Instal·lacions

- El laboratori ha d'estar dissenyat de manera que faciliti al màxim la neteja. - Les taules de treball han de ser impermeables i resistents als àcids, els àlcalis, els

dissolvents orgànics i a la calor moderada. - El mobiliari ha de ser robust i l’espai entre les taules, els armaris, els prestatges, les cabines

i la resta d’equips suficientment ampli per permetre’n una neteja correcta. - Cada laboratori ha de comptar amb un lavabo per rentar-se les mans. - Si el laboratori té finestres que es poden obrir, han d’anar proveïdes d’una reixeta que

impedeixi l’entrada d’insectes. - Es disposa d’una autoclau per descontaminar els residus que generi el laboratori. - És aconsellable instal·lar una finestreta d’observació o un dispositiu alternatiu (per exemple,

càmeres) a la zona de treball, de manera que se’n puguin veure els ocupants, així com posar de manifest els accidents i incidents que es produeixin.

Laboratoris de nivell de contenció 3 Pràctiques de laboratori

- El laboratori ha d’estar separat de tota activitat que es dugui a terme en el mateix edifici. - Les superfícies de treball s’han de descontaminar almenys un cop al dia i després de cada

vessament de material infectat. - Totes les deixalles líquides i sòlides s’han de descontaminar abans d’eliminar-les. - Està prohibit pipetejar amb la boca. - A les zones de treball no es pot menjar, beure, fumar, prendre medicaments o maquillar-se. - El personal s’ha de rentar les mans cada vegada que manegi material o animals infectats i

en abandonar el laboratori. - S’han de prendre totes les mesures adequades per eliminar la producció d’aerosols.

Pràctiques especials - Quan s’estiguin portant a terme assaigs, les portes han d’estar sempre tancades. - Els materials contaminats que hagin de sortir del laboratori per a la descontaminació s’han

de dipositar en contenidors apropiats per a aquest fi, contenidors que cal tancar quan se'ls traslladi fora del laboratori.

- El responsable de seguretat i higiene del laboratori és qui controla l’accés al laboratori i qui restringeix, a criteri seu, l’entrada a persones la presència de les quals és requerida per raons alienes al treball que s’hi realitza (personal de manteniment, visitants...).

- Les persones amb un alt risc de contreure infeccions o per a les quals puguin resultar especialment perilloses hi tenen l’entrada prohibida.

- Quan al laboratori s’hi trobi material infecciós o animals infectats, a totes les portes d’accés s’hi ha de col·locar el signe de “perill biològic” juntament amb qualsevol requisit especial que, per accedir al laboratori, sigui necessari (immunitzacions, respiradors, etc.).

- Totes les activitats que estiguin relacionades amb la manipulació de materials infecciosos s’han de fer en cabines de bioseguretat adequades o mitjançant l’ús de qualsevol altre equip substitutiu.

- Les superfícies de treball de les cabines i els altres equips de seguretat s’han de descontaminar una vegada hagi conclòs el treball amb el material infectat. Pot ser útil emprar materials especials d’un sol ús per cobrir determinades superfícies.

- S’ha de dur a terme un programa de desinsectació i desratització. - S’ha de portar roba d’ús exclusiu al laboratori i mai roba de carrer. Aquesta roba de treball és

descontaminada abans de ser rentada. - S’ha de tenir una cura especial a evitar la contaminació a través de la pell, per la qual cosa

és imprescindible l’ús de guants quan es manegin animals infectats o quan sigui impossible evitar el contacte amb material infectat.

- Al laboratori no es permet la presència de plantes o animals no relacionats amb el treball en curs.

- Tot el material de rebuig s’ha de descontaminar abans d’eliminar-lo. - Les preses de buit han d’estar protegides amb filtres HEPA i els sifons s’han de

descontaminar. - Les xeringues i agulles hipodèrmiques, que s’empren per a la inoculació parenteral i

l'aspiració de fluids d’animals, així com per a l’aspiració de contenidors, han d’anar proveïdes de diafragma. És preferible utilitzar xeringues que portin l’agulla incorporada. En manejar aquests elements s’ha de posar una cura especial a evitar l’autoinoculació, així com la producció d’aerosols.

- Les xeringues usades s’han de llençar en envasos adequats que es descontaminen en autoclau.

- Els vessaments o accidents que portin com a conseqüència una potencial exposició al material infectat s’han de comunicar immediatament al responsable de seguretat i higiene.

- A tot el personal que treballi al laboratori se li ha de fer una presa de sang anual o amb la periodicitat que requereixi el tipus de treball que s’hi realitza.

- S’ha de disposar d’un manual de seguretat biològica. Equip de seguretat

- En totes les activitats que impliquin el maneig de material infectat, amb perill de producció d’aerosols, s’han d’emprar cabines de flux laminar o altres equips de seguretat apropiats.

- El laboratori ha d’estar separat de les zones on no hi hagi restricció de l’entrada de personal. Per accedir-hi des dels passadissos o altres zones contigües és convenient que el pas es faci a través d’una doble porta. La separació del laboratori de la resta d’instal·lacions també es pot efectuar mitjançant sales, com ara vestuaris, que continguin dutxes, rescloses... Les superfícies de les parets, els sòls i els sostres han de ser impermeables i fàcils de rentar.

- Qualsevol canalització o entrada de canonades a través de qualsevol d’aquestes superfícies ha d'estar coberta de manera que es pugui fer la descontaminació del laboratori en les condicions adequades.

- Les taules han de ser impermeables i resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents orgànics i la calor moderada.

- El mobiliari ha de ser robust. Entre les taules, els armaris, els prestatges, les cabines i la resta d’equips l’espai ha de ser suficientment ampli per permetre una neteja fàcil del laboratori.

- Cada laboratori ha de disposar d’un lavabo per rentar-se les mans. Aquest lavabo s’ha de posar en funcionament amb un pedal, amb el colze o automàticament, i ha d'estar situat prop de la porta de sortida del laboratori.

- Les finestres han de restar sempre tancades i segellades. - Les portes d’accés al laboratori han de tenir un tancament automàtic. - L’entrada i la sortida de l’aire ha d'estar canalitzat de manera que el sistema creï un corrent

d’aire que faci que aquest entri al laboratori des de les zones d’accés a l’interior, i que l’aire de sortida vagi directament a l’exterior sense recircular.

- El personal ha de verificar si la direcció de l’aire dins del laboratori és correcta en tot moment. L’aire de sortida es filtra amb filtres HEPA abans d’arribar a l’exterior.

- És aconsellable instal·lar una finestreta d’observació o un dispositiu alternatiu (per exemple, càmeres) a la zona de treball, de manera que se’n puguin veure els ocupants, així com posar de manifest els accidents i incidents que s’hi puguin produir.

Laboratoris de nivell de contenció 4 Pràctiques de laboratori

- El laboratori ha d'estar separat de tota activitat que es dugui a terme al mateix edifici. - Les superfícies de treball s’han de descontaminar almenys un cop al dia i immediatament

després que hi hagi hagut un vessament de material infectat. - Està prohibit pipetejar amb la boca. - A les zones de treball no es permet menjar, beure, fumar, prendre medicaments o maquillar-

se. - S’han d’instaurar els procediments adequats per evitar al màxim la producció d’aerosols.

Pràctiques especials

- Els materials biològics que hagin de sortir del laboratori o de les cabines de classe III ho han de fer en un contenidor irrompible, que ha d’anar, al seu torn, en un segon contenidor hermètic i de fàcil descontaminació. Per permetre la sortida d’aquest material, el segon contenidor es passa per un producte descontaminant.

- Cap material, excepte el material biològic que hagi de restar intacte, ha de sortir del laboratori sense ser descontaminat en autoclau. L’equip o material que pugui resultar danyat per les condicions de l’esterilització es descontamina de manera similar a com es fa amb el biològic.

- Només tenen accés al laboratori les persones que hi estiguin expressament autoritzades. Les persones amb risc alt de contreure infeccions o per a les quals les infeccions poden ser particularment perilloses hi tenen prohibida l’entrada. D’altra banda, l’entrada al laboratori està limitada mitjançant mesures de seguretat addicionals.

- El personal que entra al laboratori només en pot sortir a través d’un vestuari amb dutxa; cada vegada que abandoni el laboratori ha de prendre una dutxa obligatòriament.

- La roba de carrer s'ha de deixar al vestuari i s'ha de canviar per una altra d’ús exclusiu per al laboratori de nivell 4. Quan s’hagi de sortir del laboratori, aquesta roba s'ha d'introduir en una caixa hermètica de transport que es descontamina abans de ser portada a l’exterior.

- El símbol universal de “perill biològic” està situat a la porta d’entrada. En els casos necessaris, s’indica a més el tipus d’agent biològic que es maneja, així com la identificació i la manera de localitzar el responsable de seguretat i higiene, i també la necessitat d’emprar determinats equips de seguretat addicionals.

- El subministrament de materials es fa a través d’una autoclau de doble porta, resclosa o cambra de descontaminació superficial.

- S’ha de dur a terme un programa de desinsectació i desratització. - Els materials com ara les plantes, els animals o la roba, no relacionats amb l’experiment,

estan totalment prohibits a l’àrea de treball. El que s’ha descrit anteriorment per a altres nivells, quant a l’ús de xeringa i agulles hipodèrmiques, és aplicable en aquest cas, llevat que, sempre que la tècnica ho permeti, es prefereixen cànules en lloc d'agulles.

- S’ha d’instal·lar una finestreta d’observació o un dispositiu alternatiu (per exemple, càmeres) a la zona de treball, de manera que se’n puguin veure els ocupants, així com posar de manifest els accidents i incidents que s’hi puguin produir.

Equips de seguretat - Totes les manipulacions que es duguin a terme al laboratori s’han de fer en cabines de

classe III o en cabines de classe II en combinació amb vestits autònoms amb respiració assistida i pressió positiva en l’interior.

Instal·lacions

- Un laboratori de màxima seguretat, P-4 o de nivell de contenció 4, es pot considerar tant una instal·lació independent com part d’una zona clarament demarcada dins de l’edifici general. Es requereixen vestuaris d’entrada i de sortida amb dutxes. Per als materials que no puguin passar a través dels vestuaris, és imprescindible comptar amb una autoclau amb doble porta, o una resclosa o cambra de descontaminació superficial.

- Les parets, els sostres i els sòls han de ser construïts de manera que formin una “cambra” segellada que faciliti la descontaminació i no permeti l’entrada d’insectes o rosegadors. Les superfícies internes d’aquesta cambra han de ser resistents als productes químics, de manera que sigui possible fer la neteja i descontaminació per la via més convenient per a cada cas. Totes les conduccions que penetrin al laboratori han d’anar cobertes. Tots els desguassos han d’estar connectats directament amb el sistema de descontaminació de deixalles. La sortida de l’aire ha de ser a través d’un filtre HEPA.

- Cal evitar les juntes a les taules de treball i les superfícies han de ser impermeables i resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents orgànics i a la calor moderada.

- El mobiliari ha de ser robust i simple i l’espai que deixi amb les parets ha de ser suficient per permetre una neteja fàcil i eficaç.

- Prop de la porta de sortida s’ha de disposar d’un lavabo automàtic o accionat per un pedal o amb el colze.

- Si hi ha un sistema centralitzat de buit, ho ha de ser a través de filtres HEPA; els altres serveis que se subministren al laboratori, tant de líquids com de gasos, han d’estar protegits per un dispositiu que eviti el reflux.

- Les portes d’accés han de ser de tancament automàtic i amb possibilitat de ser tancades amb clau.

- Qualsevol finestra ha de dur un vidre irrompible. - Hi ha d'haver una autoclau de doble porta per passar materials al laboratori. La porta que

doni a la part exterior del laboratori està controlada automàticament, de manera que només es pot obrir quan el cicle d’esterilització ha finalitzat.

- Hi ha d'haver un contenidor amb líquid descontaminant o algun sistema similar per als equips que no puguin ser introduïts en l’autoclau.

- Els efluvis de les piques de rentatge, les cabines de seguretat, els sòls i les autoclaus s’han de tractar amb calor abans de sortir del laboratori.

- L’entrada i la sortida de l’aire han de ser independents de la resta de l’edifici. - L’aire de sortida es filtra a través d’un filtre HEPA, que se situa al més a prop possible del

laboratori, amb l'objectiu de reduir al màxim la contaminació de les conduccions. - Per a aquest laboratori s’ha de subministrar un vestit especial, fet d’una sola peça, amb

pressió positiva en l’interior i respiració assistida. Inclou alarmes i bombones d’oxigen d’emergència. Per entrar en aquest laboratori cal fer-ho a través d’una resclosa. Abans d’abandonar per complet la zona, el personal que porti aquest tipus de vestit ha de prendre, per descontaminar-se, una dutxa química.

APÈNDIX 12 MESURES I NIVELLS DE CONTENCIÓ PER A LES ACTIVITATS EN LOCALS AMB ANIMALS

El nivell de contenció a què es fa referència en aquest apèndix és d’utilitat per al treball amb vertebrats als quals s’hagi inoculat intencionadament agents biològics dels grups 1, 2, 3 o 4 o amb material sospitós de contenir aquests agents. El personal ha de rebre informació suficient, així com entrenament i instruccions per al treball segur amb aquests animals. S’ha d’insistir en la protecció davant d’infeccions persistents o latents en les espècies animals utilitzades. El treball amb animals implica el contacte amb els seus dèrmics i excrecions, de reconeguda capacitat sensibilitzadora, per la qual cosa cal comtemplar el risc addicional al d’infecció. Les indicacions relatives a les mesures de contenció per a cadascun dels nivells es resumeixen en els apartats següents. Nivell de contenció 1

- Seria convenient que l’accés a l’animalari estigués restringit a persones autoritzades. - L’animalari ha de ser fàcil de netejar. - S’hauria de disposar de desinfectants efectius per al seu ús immediat. - L’animalari ha d’estar ventilat adequadament. - Tots els procediments operatoris s’haurien d’orientar a minimitzar la producció d’aerosols. - Les robes de protecció personal i el calçat que s’utilitzen als animalaris s'han de rentar o

canviar en sortir-ne. - A l'animalari hauria d'estar prohibit menjar, beure, mastegar xiclet, fumar, prendre

medicaments, emmagatzemar menjar per al consum humà i aplicar-se cosmètics. - Ha d'estar prohibit pipetejar amb la boca. - Hi hauria d’haver una pica o lavabo per rentar-se les mans. - Les mans s’haurien de descontaminar immediatament quan se’n sospiti la contaminació i

sempre abans de deixar l’animalari. - S’hauria de disposar d’una autoclau per esterilitzar el material de rebuig. - Els materials per al tractament en autoclau, per a la seva incineració, així com les gàbies per

a animals, s'haurien de transportar sense vessaments. - Les gàbies dels animals s’haurien de descontaminar després d'usar-les. - Tot el material de rebuig s’elimina de forma segura. - L’equip de protecció personal, incloent-hi la roba de protecció, s'ha de:

- Emmagatzemar en un lloc definit. - Reconèixer i netejar a intervals regulars. - Quan sigui defectuós, s'ha de reparar o reemplaçar abans d’usar-lo.

- L’equip de protecció personal que pugui estar contaminat s'ha de: - Deixar a l’àrea de treball en sortir-ne. - Desar per separat de la roba i l’equip contaminat. - Descontaminar i rentar i, si cal, destruir.

- Tots els accidents i incidents, incloses les mossegades i les esgarrapades, s’han de comunicar a la persona responsable del treball.

Nivell de contenció 2

- L’accés a l’animalari hauria d’estar limitat a les persones autoritzades. - L’animalari ha de ser fàcil de netejar. Les superfícies haurien de ser impermeables a l’aigua i

resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents i els desinfectants. Aquest requisit és obligatori per a la taula de treball i el banc de proves.

- Hi ha d’haver procediments especificats de desinfecció. - S’haurien d’adoptar mesures eficients de control de vectors (per exemple, insectes i

rosegadors). - Allà on calgui, s’ha de facilitar l’emmagatzemament segur d’agents biològics.

- En les activitats en què es maneja material infectat, incloent-hi animals, en què es puguin crear aerosols és recomanable utilitzar cabines de seguretat biològica, aïllador o un altre mitjà de protecció.

- És aconsellable disposar d’incinerador per al tractament d’animals morts, que haurien de ser-hi transportats en contenidors segurs.

- L’equip de protecció personal, incloent-hi la roba de protecció, s'ha de: - Emmagatzemar en un lloc definit. - Reconèixer i rentar a intervals regulars. - Quan sigui defectuós, rentar o reemplaçar abans d’usar-lo.

- L’equip de protecció personal que pugui estar contaminat s'ha de: - Deixar a l’àrea de treball en deixar-la. - Guardar per separat de la roba i l’equip contaminat. - Descontaminar i rentar i, si fos necessari, destruïr.

- A l’animalari s’ha d’utilitzar roba de protecció i calçat adequat, que s’ha de treure en sortir-ne.

- En totes les manipulacions s’ha d’intentar minimitzar la producció d’aerosols. - La porta de l’animalari s’ha de tancar quan els animals infectats hi siguin presents. - A l'animalari hauria d'estar prohibit menjar, mastegar xiclet, beure, fumar, prendre

medicaments, emmagatzemar menjar per al consum humà i aplicar-se cosmètics. - En cas necessari, cal pipetejar utilitzant procediments mecànics. - Les mans s’han de descontaminar immediatament quan se’n sospiti la contaminació i

sempre abans d’abandonar l’animalari. - Hi ha d’haver lavabos adequats en el mateix animalari. - Tot el material de rebuig, inclòs el jaç de les gàbies, s'hauria de descontaminar abans de ser

eliminat. - Les gàbies ja utilitzades dels animals, abans de tornar a utilitzar-les, s'haurien de tractar

adequadament (desinfecció, fumigació o tractament per calor). - Les superfícies s’haurien de desinfectar després d'usar-les. - Tots els accidents i incidents, inclosos les mossegades i les esgarrapades, han de ser

comunicats i recopilats per la persona responsable del treball. - Si a terra s’hi instal·len desguassos, les trapes haurien de contenir sempre aigua i s'haurien

de rentar i desinfectar regularment. Nivell de contenció 3

- L’animalari hauria d’estar separat d’altres activitats que es duguin a terme en el mateix edifici.

- L’accés a l’animalari s’ha de limitar a les persones autoritzades. - L’animalari ha de ser fàcil de netejar. La superfície de treball, el sòl i les parets han de ser

impermeables a l’aigua i resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents, els desinfectants i les temperatures moderades.

- L’animalari s’hauria de mantenir a una pressió d’aire negativa respecte de l’atmosfera. L’extracció d’aire s’ha de fer a través d’un filtre HEPA o equivalent. En aquest context cal considerar que l’atmosfera és l’aire extern i/o altres parts de l’edifici. L’aire s’hauria d’extreure a través de conductes amb filtres HEPA o mitjançant l'extracció localitzada amb un ventilador i un filtre HEPA situat a la paret o la finestra. Els sistemes de ventilació haurien d’incorporar mesures per prevenir el flux d’aire invertit, intercalant, si escau, sistemes suplementaris per prevenir la pressurització positiva de l’habitació en cas de fallada dels ventiladors d’extracció.

- L’animalari ha de permetre la desinfecció, segons els procediments de desinfecció especificats.

- En la pràctica pot ser necessari descontaminar per fumigació quan, per exemple, hagi tingut lloc un vessament, en finalitzar un experiment o quan tinguin lloc tasques de manteniment.

- L’apèndix 9 “Aplicació de biocides” detalla la problemàtica associada amb aquesta actuació. - És aconsellable instal·lar una finestreta o dispositiu alternatiu per observar els ocupants. - S’han de prendre mesures de control contra els vectors (rosegadors i insectes). - En els procediments que involucrin el maneig de material infectiu, incloent-hi animals

infectats, en què es puguin crear aerosols, s’han d’utilitzar cabines de seguretat biològica o altres mecanismes de contenció.

- L’animalari ha de tenir el seu propi equip, sempre que sigui raonablement possible. - L’equip de protecció personal, incloent-hi la roba de protecció, s'ha de:

- Emmagatzemar en un lloc definit. - Reconèixer i rentar a intervals regulars - Quan sigui defectuós, s'ha de reparar o reemplaçar abans d’usar-lo.

- L’equip de protecció personal que pugui estar contaminat s'ha de: - Deixar a l’àrea de treball en sortir-ne. - Guardar per separat de la roba i l’equip contaminat. - Descontaminar i rentar i, si cal, destruir. - S’ha de tenir accés a un incinerador per eliminar els cadàvers d’animals.

- L’animalari hauria d’estar separat del pas general per una antesala amb dues portes. - L’antesala de l’animalari hauria d’estar dissenyada de manera que permeti emmagatzemar la

roba de protecció, així com que hi hagi unes dutxes. - S’ha de posar el signe o senyal de risc biològic a l’entrada de l’animalari indicant el nivell de

treball. L’animalari ha d’estar tancat quan el personal en sigui absent. - Els desguassos instal·lats a terra han d’estar proveïts de trapes que s’han de mantenir

plenes d’aigua i que cal desinfectar i rentar regularment al final de cada experimentació. - Els animals infectats amb agents del grup 3, transmissibles per via aèria, haurien de ser

allotjats en cabines de seguretat o en altres formes de contenció primària que comptin amb filtres HEPA o equivalents. Si no és possible utilitzar equips de protecció primària, el personal hauria d’usar un equip d’alta protecció respiratòria.

- Quan els procediments de treball amb material infectat donin lloc a la producció d’aerosols, s’ha d’usar una cabina de seguretat microbiològica o un altre mitjà que ofereixi nivells equivalents de protecció.

- La roba de protecció, incloent-hi el calçat i els guants, roba impermeable o de qualsevol altre tipus suplementari, s’ha d’utilitzar a l’animalari i deixar-la en sortir-ne perquè posteriorment sigui desinfectat o tractat en autoclau.

- Està prohibit pipetejar amb la boca; en cas que sigui necessari, s’ha de pipetejar emprant procediments mecànics.

- A l’animalari no està permès menjar, beure, fumar, prendre medicaments o maquillar-se, mastegar xiclet ni emmagatzemar menjar per al consum humà.

- És obligatori utilitzar guants per manipular material infecciós. Les mans s’han de rentar abans d’abandonar l’animalari. Els guants s’han de rentar o, millor encara, s'han de llençar abans de tocar altres objectes amb els quals es puguin posar en contacte altres persones no protegides de manera similar, per exemple: el telèfon, el paper de treball, etc. El teclat d’ordinador, o altres equips de control, s’haurien de protegir amb una coberta flexible que pugui ser desinfectada.

- Hi ha d’haver un lavabo que es pugui accionar sense necessitat de tocar-lo amb les mans. Aquestes han de ser descontaminades immediatament que se’n sospiti la contaminació, després de treure’s la roba de protecció i sempre que es deixi el lloc de treball.

- S’han d’establir mesures segures per a la recollida, l'emmagatzemament i l’eliminació del material contaminat.

- En el lloc de treball s’ha de comptar amb una autoclau per esterilitzar el material contaminat. El material per a l’autoclau i la incineració i la gàbia dels animals s’haurien de transportar sense vessaments.

- S'ha de tractar tot el material de rebuig, inclosos els materials de carnada, abans d’eliminar-lo.

- Abans de tornar a utilitzar les gàbies ja utilitzades dels animals s'han de tractar adequadament (desinfecció, fumigació o tractament per calor).

- Les superfícies de treball s'haurien de desinfectar després de l’ús, i el lloc de treball s'hauria de desinfectar o fumigar al final de cada experimentació.

- El material infectiu, pres de l’interior de l’animalari o tret d’aquest, hauria de ser transportat en contenidors segellats.

- Tots els accidents i incidents, incloent-hi les mossegades i les esgarrapades, s’haurien de comunicar al responsable de la prevenció en el lloc de treball. Aquests accidents s'haurien d'incloure en els historials mèdics que contempla l’article 9.1.

Nivell de contenció 4

- L’animalari ha d’estar separat de qualsevol altra activitat que es realitzi en el mateix edifici. - L’accés ha de ser restringit al personal autoritzat, i cal establir un procediment de tancament

que en restringeixi l’accés a totes hores. L’entrada s'ha de fer a través d’una resclosa.

- L’animalari ha de ser fàcil de rentar. Les superfícies de treball, sòls i parets han de ser impermeables a l’aigua i resistents als àcids, els àlcalis, els dissolvents, els desinfectants i les temperatures moderades.

- L’animalari ha de mantenir una pressió negativa respecte de l’atmosfera. L’aire d’entrada s’ha de filtrar a través d’un filtre HEPA i el de sortida a través d’un doble filtre HEPA o un filtre equivalent. S’ha de mantenir una pressió negativa d'almenys 70 pascals (7 mm d’aigua) per a l’animalari i de 30 pascals (3 mm d’aigua) a la resclosa respecte de les zones annexes als locals. S’ha d’instal·lar un sistema d’alarma per detectar fallades en la pressió de l’aire i els manòmetres haurien d’estar col·locats de manera que es puguin llegir des de fora i des de dins del laboratori.

- L’animalari s’ha de poder desinfectar. - A l'àrea de treball s'hi ha d’instal·lar una finestreta d’observació o un dispositiu alternatiu que

permeti que els ocupants puguin ser vistos. - S’han de tenir previstos els procediments de desinfecció específics. - S’ha de prendre mesures per al control eficient dels vectors. - L’animalari ha de comptar amb un equip propi. - S’ha de comptar amb sistemes per a l’emmagatzemament segur dels agents biològics. - El material infectat, inclosos els animals, s'han de manejar en una cabina de seguretat de

classe III o en un altre tipus d’aïllador en el qual l’aire es descarregui a través d’un doble filtre HEPA.

- L’incinerador per a la destrucció d’animals morts ha d’estar ubicat en el mateix lloc de treball. - L’equip de protecció personal, incloent-hi la roba de protecció, s'ha de:

- Emmagatzemar en un lloc definit. - Reconèixer i rentar a intervals regulars. - Quan sigui defectuós, s'ha de reparar o reemplaçar abans d’usar-lo.

- L’equip de protecció personal que pugui estar contaminat s'ha de: - Deixar a l’àrea de treball en sortir-ne. - Guardar per separat de la roba i l’equip contaminats. - Descontaminar i rentar i, si cal, destruir.

- El costat net de la resclosa d’entrada hauria d’estar separat del costat restringit mitjançant instal·lacions, com ara vestuaris o dutxes, i, preferiblement, per portes amb panys dependents. La part exterior de la porta ha d’estar etiquetada amb el senyal que indiqui l’activitat i el treball en curs.

- En general, sempre s’ha d’aplicar el principi de contenció primària. Per tant, en aquest nivell de contenció els animals s'han manipular dins de cabines de seguretat de classe III o unitats de nivell equivalent de protecció o, si escau, alguna forma de tancament aïllat en funció de les característiques de les espècies (mida i caràcter) i de les operacions que es realitzin, ja que algunes d’elles no es poden realitzar en sistemes tancats. Com a alternativa es pot proposar l’ús d’equips de protecció respiratòria de provada eficàcia.

- Tot l’aire extret s'ha de filtrar a través de dos filtres HEPA muntats en sèrie abans de la descàrrega a l’aire exterior. S’ha de prevenir la pressurització positiva de l’habitacle en cas de fallada del sistema de ventilació, incorporant mesures per prevenir la inversió del flux de l’aire, així com disposar de sistemes elèctrics d’emergència que puguin actuar en cas de fallada de la força.

- S’ha de comptar amb una autoclau de doble accés: un d’ells ha de donar al laboratori i un altre a l’àrea neta.

- L’animalari ha de permetre la desinfecció, la qual cosa inclou la possibilitat de descontaminar per fumigació.

- L’usuari s'ha de canviar per complet la roba abans d’abandonar les instal·lacions. Després del treball, la roba s’ha de col·locar en contenidors adequats per al tractament posterior en autoclau. Cal dutxar-se abans de sortir del local.

- Tots els efluents, incloent-hi els de les dutxes, s'han d'inactivar abans de ser alliberats. - Hi ha d'haver un programa per validar de forma contínua la fiabilitat dels sistemes de control

de la seguretat de les operacions, per exemple: fer un reconeixement dels fluxos d’aire, la integritat dels filtres, els sensors i indicadors, en conjunció amb la resta del servei de manteniment de tots els equips de seguretat de les instal·lacions. Aquestes mesures, per exemple, inclourien l’examen acurat dels filtres HEPA i els adaptadors a intervals regulars i segons la freqüència d’ús, per exemple, cada sis mesos o anualment.

- S’ha d’inactivar (fer no infectiu) tot el material de rebuig abans de retirar-lo de l’animalari i, posteriorment, cal tractar-lo en autoclau. Els materials de jaç de les gàbies s’han d’incinerar. Per al tractament de materials que no es puguin introduir a l’autoclau, s’ha de comptar amb un desinfectant efectiu. El tanc o recipient que el contingui s’ha de precintar durant la fumigació si es preveu que pot reaccionar amb el fumigant i formar compostos tòxics.

- En tot moment durant el treball en la unitat, hi ha d’haver una persona competent per assistir en els casos d’emergència.

- L’equip de protecció respiratòria d’alta eficiència (dues o més unitats) s’ha de col·locar en la zona neta de la unitat del laboratori per utilitzar-lo en els casos d’emergència.

- Hi ha d’haver un telèfon o altres mesures de comunicació entre l’exterior i l’interior de la unitat.

- Si és necessari, cal pipetejar utilitzant procediments mecànics. - A l’animalari no és permès menjar, beure, fumar, prendre medicaments o maquillar-se,

mastegar xiclet ni emmagatzemar menjar per al consum humà. - El material infectiu s’ha d’emmagatzemar al mateix animalari. Quan això no sigui possible,

s'ha de ser transportat, sota la supervisió directa del responsable de seguretat, en contenidors segellats que han de ser desinfectats externament, en una altra sala de nivell de contenció 4.

- Els desguassos instal·lats a terra han d’anar proveïts de trapes que han d'estar segellades fins que se’n requereixi la utilització. Els efluents s'han de tractar per a la inactivació abans de descarregar-los al sistema de clavegueram. Les trapes i els desguassos s’han de desinfectar i rentar regularment al final de cada experimentació.

- Tots els accidents, incidents, vessaments i exposicions accidentals a materials infectius s’han de comunicar el responsable de seguretat, que els ha de registrar i ha de prendre les mesures especificades en els procediments de treball, així com la inclusió en els historials mèdics que contempla l’article 9.1.

APÈNDIX 13 L’ÚS DELS AGENTS BIOLÒGICS A GRAN ESCALA

Els possibles efectes per a la salut, conseqüència de l’exposició a agents biològics derivats de la utilització en processos industrials o a gran escala, han de ser tinguts en compte quan es realitzi el disseny de la seguretat de la planta, l’edifici i els sistemes de treball per a l’ús dels agents esmentats. Actualment, una vegada superat el criteri quantitatiu quant a l’escala de producció, que separava la petita/gran escala de producció en els 10 litres, es defineixen segons la intenció de l’activitat: els treballs que es porten a terme en vista a la comercialització i la venda dels productes són considerats d’ús industrial o a gran escala; si l’activitat és no comercial (investigació, desenvolupament...), es considera de “petita escala”, independentment del volum. Bàsicament, al nostre país els processos de biotecnologia es concentren en el sector de la producció d’aliments i begudes que utilitzen agents classificats en el grup 1, rarament causen malalties infeccioses al treballador i només una petita part del procés industrial o farmacèutic utilitzen agents dels grups 2, 3 i 4. Alguns dels agents del grup 1 poden actuar com a potents sensibilitzadors respiratoris, per la qual cosa cal prendre precaucions addicionals. És important no confondre l’ús de mesures de contenció desenvolupades per al seguiment de les “bones pràctiques de fabricació” amb les necessàries per a al maneig adequat dels agents dels grups 2, 3 i 4 des del punt de vista de salut i seguretat. En aquest apèndix es ressenyen els punts fonamentals respecte dels procediments de treball, la contenció primària i secundària i els mètodes de protecció personal. Procediments de treball Abans d’iniciar-se el treball, amb producció a gran escala, el treballador ha de rebre l’oportuna informació i formació que inclogui l’entrenament en treballs de rutina i en situacions d’emergència. Totes les operacions s'han de fer segons els procediments preestablerts, amb instruccions escrites sobre les actuacions davant d’accidents o incidents que puguin suposar un contacte amb l’agent biològic, inclosos els plans d’emergència. Quan sigui possible, s’hauria d’implantar un sistema de vigilància per comprovar l’eficàcia dels sistemes de contenció (article 6.1.i). Contenció primària El fermentador o els recipients i els contenidors equivalents, depenent del tipus d’indústria, ha de ser el primer element de contenció primària, per la qual cosa cal validar-lo davant de possibles vessaments. Quan el procés requereixi agitar el contingut del reactor, els agitadors han de comptar amb d’un sistema de segellat únic en els treballs amb agents biològics del grup 2, o de doble segellat en cas de treballs amb els grups 3 o 4. En el cas del grup 2 d’agents biològics es requereix minimitzar els possibles escapaments d’organismes viables, la qual cosa implica emprar ciclons superficials, o tractaments amb hipoclorit o amb controls de filtre. En el cas dels grups 3 o 4 es requereix impedir l’alliberament, que se sol aconseguir utilitzant filtres HEPA. La inoculació i la presa de mostres en els fermentadors s'ha de fer impedint l’alliberament d’agents biològics si són dels grups 3 o 4, utilitzant mostrejadors proveïts de vàlvules de tipus diafragma i passant el gas desplaçat a través d’un filtre HEPA. S’han de comprovar els transductors de pressió i temperatura. En el cas dels agents del grup 2, es poden retirar per realitzar els assaigs amb facilitat. En els grups 3 o 4, no es poden retirar, i es recomana duplicar-los com a procediment de seguretat.

Els fluids de grans cultius no s’han de retirar del medi sense que els organismes viables hagin estat desactivats. El mètode per eliminar el risc depèn del tipus de producte, tot i que s'admeten per a la desactivació l’ús de filtres de 0,22 µm per als del grup 2 o aplicació d’altes temperatures o biocides efectius per als grups 3 o 4. Contenció secundària: sala de reactor-edifici

- Tots els processos que utilitzin agents biològics dels grups 2, 3 i 4 han d’estar dissenyats per minimitzar (grup 2) o prevenir (grups 3 i 4) l’alliberament.

- El disseny hauria de ser tal que la sala de fermentació actués com a contenció secundària i que la resta de l’equip estigués situat dins d’un edifici hermètic, equipat amb la ventilació adequada. Quan en aquest edifici es duen a terme uns altres processos industrials, s’ha de tenir una cura especial per evitar la possible contaminació en cas d’accident. Per als agents biològics del grup 2, es necessita assegurar unes 10 renovacions/hora per aconseguir el confort del personal. En el cas d’àrees de processos dissenyats per utilitzar agents del grup 3, la ventilació s'hauria de complementar amb la instal·lació de filtres HEPA a les sortides de l’aire i a l’entrada i la sortida quan es manipulin agents biològics del grup 4.

- L’accés a les àrees de treball ha d’estar restringit als treballadors que tinguin tasques específiques a fer a l'àrea en qüestió. Si el risc procedeix d’un agent del grup 4, l’entrada s'ha de fer a través de rescloses de pressió negativa.

- El senyal de perill biològic ha d’estar present en el costat extern de les portes en què es manegin agents dels grups 3 i 4.

- En els llocs en què es manegen agents del grup 2 no hi ha necessitat específica de treballar amb pressió negativa, però sí que n'hi ha en els llocs on s’estiguin manejant agents 3 i 4. La pressió diferencial és de 10 a 70 pascals.

- S’ha de comptar amb les instal·lacions adequades per assegurar la neteja i la descontaminació del personal, de manera que els treballadors s’haurien de dutxar abans de sortir de la zona de treball (obligatori per a agents biològics del grup 4). Els efluents de les dutxes s’han d’inactivar obligatòriament si el risc procedeix d’agents biològics del grup 4, utilitzant filtres o biocides.

- Les dutxes d’emergència haurien d’estar previstes per a totes les operacions amb els agents biològics dels grups 3 i 4, i, sempre que sigui possible, amb les operacions amb agents biològics del grup 2. En el cas de descontaminació per una emergència, les peces de protecció personal contaminades no s’haurien de rentar sota la dutxa, sinó que s’haurien de separar a l’àrea de treball i introduir en una bossa, per ser tractades en autoclau o incinerades posteriorment, mentre que l’operari s'hauria de posar sota la dutxa.

- Tots els abocaments, inclosos els que procedeixen dels laboratoris, les dutxes, els lavabos i els residus, s’han de recollir en una planta separada on puguin ser inactivats per calor o mitjançant biocides abans de la descàrrega. La instal·lació d’aquesta planta ha de ser de tal que la descàrrega accidental del sistema no sigui possible (agents biològics dels grups 3 i 4).

Altres mesures de prevenció

- S’ha de proporcionar al personal que entra a les instal·lacions equips de protecció personal específics per a les operacions amb els agents biològics dels grups 2, 3 i 4.

- Esta prohibit menjar, beure, fumar, prendre medicaments, emmagatzemar aliments o aplicar-

se cosmètics en les àrees on es manipulin agents biològics dels grups 2, 3 i 4.

- En funció del risc, la vacunació específica s’ha d’oferir als treballadors que no siguin immunes als agents biològics als quals estan o estaran exposats.




IV. FONTS D’INFORMACIÓ BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS D’INFORMACIÓ

• Organització Mundial de la Salut. Manual de Bioseguridad en el laboratorio. Ginebra 1994. • Furr, A.K. CRC Handbook of Laboratory Safety. CRC Press, Boca Ratón, FL 1989. • INSALUD. Manual de gestión interna para residuos de centros sanitarios. INSALUD. Madrid

1990. • INSHT. Condiciones de Trabajo en Centros Sanitarios. Madrid 2000 INSHT. Prevención de

Riesgos Biológicos en el Laboratorio. Madrid 1997 INSHT. Notas Técnicas de Prevención. Números 202, 203, 299, 351, 372, 376, 384, 398, 402, 411 i 422.

• European Chemical Industry Council (CEFIC). Guidance on the health protection of pregnant, recently delivered and breastfeeding women at work. Guia de la Directiva 92/85/EEC.

• ACDP-HSE. Categorisation of biological agent according to hazard and categories of containment. 1995.

• HSE. Biological Agent Approved Codes of Practice. HSE Book. • Silva, J.; Fernández, I. Curso Riesgos Biológicos y Trabajo. GTP Cantabria. 1995.

BIBLIOGRAFIA PER AJUDAR A CLASSIFICAR ELS AGENTS BIOLÒGICS

• Bergey's Manual of Systematic Bacteriology.

o Vol. 1, Krieg, N.R.; Holt, J.G., 1984 o Vol. 2, Snealth, P.H.; Mair, N.S. 1986 o Vol. 3, Staley, J.T.; Bryant, M.P. 1989 o Vol. 4, Williams, S.T.; Sharpe, M.E. 1989

• Francki RIB; Fanquet C.M.; Knudson, D.L.; Brown, F. (Eds.). Classification and nomenclature of viruses Fifth Report of the International Commitee on Taxonomy of Viruses. 1991. Archives of Virology.

o Supple.2. o SpringerVerlag.

• Noble E. R.; Noble G. A. Parasitology: The biology of the animal parasites. 1989. (6th ed.) Leaand Febigier.

• HMSO. Medical Research Council Nomenclature of Fungi Pathogenic to man and animals.1977 HMSO

• A Internet: Index to material safety data sheets (MSDS) for infectious substances.

o http://www.hc-sc.gc.ca/hpb/lcdc/biosafty/msds/ Base de dades de patògens aerotransportats.

o http://www.bio.psu.edu/People/Faculty/Whittam/apdbase/

ALGUNES DISPOSICIONS LEGALS AUTONÒMIQUES RELACIONADES AMB LA GESTIÓ DE RESIDUS BIOCONTAMINANTS

Comunitat Normativa Publicat a:

Andalusia Decret 283/1995, de 21 de novembre BOJA 9/12/1995 Aragó Decret 29/1995, de 21 de febrer BOA 6/3/1995 Balears Decret 139/1996, de 5 de juliol BOCAIB 20/07/1996 Cantàbria Decret 22/1990, de 7 de maig BOCAN 25/5/1990 Castella i Lleó Decret 204/1994, de 15 de setembre BOC i L 21/9/1994 Catalunya Decret 71/1994, de 22 de febrer DOGC 13/4/1994 Extremadura Decret 135/1996, de 3 de setembre DOE 14/9/1996 Galícia Decret 460/1997, de 21 de novembre DOGA 19/12/1997 La Rioja Decret 51/1993, d’11 de novembre BOR 16/11/1993 Madrid Decret 83/1999, de 3 de juny BOCM 14/6/1999 Navarra Decret 181/1994, de 3 d’octubre BON 19/10/1994 València Decret 240/1994, de 22 de novembre DOGV 5/12/1994 País Basc Decret 313/1996, de 24 de desembre BOPV 21/1/1997

Guia tècnica per a l’avaluació i prevenció dels riscos ... · guia tÈcnica per a...

Documents

Transcript of Guia tècnica per a l’avaluació i prevenció dels riscos ... · guia tÈcnica per a...