Martirologi de la dona salvatge

Àngel Quintana

SESSIÓ 1 Dimarts 7 d’agost, a les 22 h

L'any 1991 va esclatar un escàndol mediàtic en el

món museístic després que el metge d’origen

haitià Alphonse Arcelin escrivís una carta a

l’Ajuntament de Banyoles denunciant que al

Museu Darder, dedicat a la història natural,

s'exhibís una peça de taxidèrmia d’un boiximà

dissecat a París l’any 1830. El «Negre» havia

estat adquirit pel Museu Darder de Banyoles el

1916 i el seu cos dissecat va convertir-se en la

principal atracció i reclam del museu. El recurs

posat pel metge va servir per discutir el model

museístic del segle XIX respecte a la història

natural i per retornar la dignitat a l'home que mai

va ser enterrat. L’any 2000, el «Negre» va ser

retirat de Banyoles per ésser enterrat a la seva

terra natal de Botswana, després d'haver estat

més de noranta anys exhibit en una vitrina.

El popular cas del «Negre de Banyoles» té molts

punts de relació amb el cas de Saartjie Baartman,

una dona sud-africana que va ser trasllada a

Europa perquè representés en diferents fires el

paper d’una dona salvatge, d’una fera humana

criada a la selva. La dona va triomfar a les

barraques d’atraccions i també va començar a

generar diversos interrogants en el món de la

ciència quan es va veure que les proporcions del

seu clítoris tenien alguna cosa especial. Els

científics també varen mirar, analitzar i

diagnosticar el seu cos. Mentre Saartjie es

VÉNUS NOIRE

d’Abdel Kechiche

2010 / 159 min / 35 mm / França i Bèlgica / VO anglès i francès, Subt. anglès i català

Pel·lícula no recomanada per a menors de 18 anys

Sessió programada per Àngel Quintana, professor de cinema a la Universitat de Girona i coordinador a Catalunya de l’edició espanyola de Cahiers du Cinéma: Caimán Cuadernos de Cine. És col·laborador en revistes especialitzades com Arxius de la Filmoteca o Nosferatu.

convertia en una estrella en el món de

l’espectacle, viatjant de París a Londres, era

cridada pel món de la ciència. També va cridar

l’atenció en el món de la prostitució, convertint-se

en un luxe exòtic en els bordells més sofisticats de

París.

Com el «Negre de Banyoles», el cos de Saartjie

Baartman va ser conservat per a la posteritat, però

en la seva conservació no varen intervenir els

taxidermistes, sinó els científics. Saartie va morir

molt jove degut als excessos i maltractaments de

la seva vida, juntament amb les malalties que va

agafar en l’exercici de la prostitució. Els científics

del Museu de la Ciència de París varen decidir fer

un motllo de guix del seu cos i convertir-lo en una

estàtua que va ser exhibida durant anys al museu

per mostrar la seva raresa i exotisme. Darrera dels

casos del «Negre de Banyoles» i de Saartjie

Baartman s’hi amaga un gran debat de fons que té

a veure amb el colonialisme del XIX, la creació de

formes d’atracció cap a l’exotisme i els models

museístics i científics que varen establir

determinades concepcions del coneixement de

l’altre.

Abdel Kechiche, cineasta francès d’origen

magrebí, s’ha convertit gràcies a dues reputades

pel·lícules -L’esquive (La escurridiza, 2003) i La

graine et le moulet (Cous-cous, 2007)- en un dels

més suggeridors cineastes que treballen dins del

cinema francès. La seva mirada, preocupada per

l’alteritat, les formes d’integració, els usos del

llenguatge i la recerca d’oportunitats des de la

perspectiva de la diferència cultural, ha creat un

seguit de discursos potents. La crua història de

Saartjie Baartman, coneguda com la «Venus

Hotentote», proposava a Kechiche la possibilitat

de reprendre un seguit de qüestions essencials

sobre com una determinada idea de l'exotisme

salvatge posava en crisi els valors d'allò humà i

com alguns dels paràmetres d’una certa política

colonial poden continuar vigents en l’actual Europa

postcolonial. Saartjie és utilitzada en un primer

moment per convertir-se en una fera. Apareix

lligada als escenaris i s’alerta el públic que no s’hi

acosti massa perquè és una criatura molt perillosa.

Saartjie assumeix el paper de fera com si fos una

representació, guanya diners i perpetua un model

d’exotisme que posa en qüestió la seva pròpia

identitat com a dona i com a africana. Més tard,

però, el seu cos també serà utilitzat per la ciència

perquè aquesta pugui establir la seva veritat. Els

científics la contemplen, l’examinen, la mesuren

com si fos un objecte estrany, com si en els espais

més remots el món salvatge fos capaç de generar

altres espècies. El seu clítoris es vist com una

raresa. En el fons, Kechiche no fa més que

interrogar, a partir de la presència de la «Venus

Hotentote», sobre les formes mitjançant les quals

s’ha arribat a configurar la pulsió escòpica

masculina occidental. La pel·lícula estableix

diversos jocs de mirades: la mirada de la por, la

mirada cap a allò sinistre, la mirada del desig

morbós cap a la diferència. La dona és vista com

un monstre, tant pels clients que la desitgen, com

pels que la volen estudiar. El problema de fons

consisteix en preguntar-se on radica veritablement

la dimensió humana; on es troba la persona.

Abdel Kechiche no realitza una pel·lícula gens

complaent. L’espectador que observa la Venus

Hotentote i que penetra en el discurs de Vénus

noire també és increpat perquè observi el cas amb

raresa o perquè la seva mentalitat postcolonial

estableixi múltiples perjudicis. Kechiche no busca

la complaença, sinó el malestar. Vénus noire és

una pel·lícula d’època situada a inicis del segle

XIX, però trenca amb tot clixé del cinema sumptuós

en la recreació escènica o d’ambientació

acadèmica del passat. La seva estratègia es basa

en l'excés. Mitjançant un seguit de repeticions

d’actuacions, posades en escena i vexacions

físiques o morals, ens va mostrant un món cruel

en el qual, en nom de la superioritat de la raça, es

degrada a una persona, tant per la seva condició

de dona com per la seva condició de salvatge. El

recorregut de la protagonista és com una mena de

martirologi en què els límits de degradació d’allò

humà es van pervertint fins arribar a mostrar el

costat més ferotge de la crueltat inhumana. En el

fons, Kechiche es proposa dinamitar les bases

d'una determinada concepció de l'alteritat que han

estat presents a Europa. Saartjie Baartman, com

el boiximà del Museu Darder de Banyoles, ha

esdevingut la icona d'un model de societat en què

més enllà de la civilització hi havia allò salvatge i

en què la superioritat de classe i raça ho

discriminava tot. La diferència essencial respecte

el «Negre de Banyoles» radica en què la «Venus

Hotentote» era dona.